Citacions

Pròpies o atribuïdes a  Abraham Lincoln (Comtat de Hardin, Kentucky, 12 de febrer de 1809 - Washington DC, 15 d'abril de 1865) fou el 16è president dels Estats Units d'Amèrica, qui va començar la Guerra Civil, la guerra més violenta i la major crisi moral, constitucional i política de la història del país. A través d'aquesta guerra s'annexionà el Sud, preservà la Unió, abolí l'esclavitud només als estat confederats, enfortí el govern federal i centralitzà l'economia.                

Aplicables a la situació d’avui a Catalunya.

• Cap home no és prou bo per a governar-ne d'altres sense el seu consentiment. (Peoria, Illinois, 16 d'octubre de 1854).

• Crec que aquest govern no pot suportar permanentment una meitat esclava i una meitat lliure. (Discurs, 16 de juny de 1858).

• Sempre he cregut que tots els homes haurien de ser lliures; i si algú ha de ser esclau, que ho sigui primer aquell que vol l'esclavitud pels altres. Quan algú argumenta a favor de l'esclavitud, sento un fort desig que la tasti ell mateix. (Discurs adreçat a un regiment que marxava al front de la Guerra de Secessió, 17 de març de 1865).

• Pots enganyar a tothom durant algun temps; fins i tot pots enganyar a algunes persones durant molt de temps; però no pots enganyar a tothom tot el temps. (Fragment d'un discurs de 1856 o del setembre 1858 a Illinois).

• Un vot té més força que una bala de fusell. (Discurs de la primera convenció nacional del Partir Republicà el 29 de maig de 1856 a Illinois).

• Aquesta nació, amb l'ajuda de Déu, veurà el renaixement de la llibertat, i que el govern del poble, pel poble i per al poble, mai no desapareixerà de la Terra. (Discurs de Gettysburg 1863).

Esperem que el deus il·luminin als que han de decidir i demà sabrem si som lliures (més o menys) o esclaus.

La DUI, ara ja toca

Els pitjors presagis s’han acomplert i Jordi Sánchez, president de l'ANC i Jordi Cuixart, president d'Òmnium, han estat empresonats per orde de la jutgessa de l'Audiència Nacional, Carme Lamela, una jutgessa que, dit de passada, fou condecorada pel ministre de l'Interior, Juan Ignacio Zoido, amb la medalla al mèrit policial en ocasió del 2 d’octubre, Dia dels Àngels Custodis, patrons de la policia espanyola i a qui, un any abans el 15 d’octubre del 2016, li va ser atorgada la Creu de Plata del Mèrit de la Guàrdia Civil, onze dies després de fer-se càrrec d’investigar una baralla de bar entre guàrdies civils i uns joves a Altsasu (Navarra), que ella va considerar delicte de terrorisme.

Espanya i per descomptat Europa ja tenen presos polítics. Abans d’això la carta del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, al president del govern espanyol, Mariano Rajoy, era un pas esperat des de feia dies. L'allau de reaccions a l'escrit no s'ha fet esperar, sobretot després de comprovar-se que el president català no ha donat la resposta binària que demanava el govern espanyol. La CUP ha criticat el contingut de la carta i ha insistit en proclamar ja la República, perquè aquesta serà l'única manera que el govern espanyol s'obrirà a dialogar. "Negociar sempre i tot, però una vegada se'ns reconegui com a subjecte polític, una vegada haguem proclamat la república" han dit els cupaires.

Si ho mirem amb bons ulls, Espanya ha estat el primer país del món que ens ha reconegut, desprès de més de 300 anys de sotmetiment. Aquest 1 d’octubre ha fet el pas decisiu reconeixent el naixement de la República Catalana, això sí, ho ha fet “a l’espanyola”. Ens ha reprimit judicialment i policialment de forma violenta, ens ha intervingut els comptes, ens ha espiat il·legalment, ha amenaçat les nostres empreses i ara volen acabar amb el model d’èxit del nostre ensenyament. Aquest és el millor reconeixement que ens podien fer. Per tant, anem per feina que en tenim molta, ja som República i ara cal iniciar i aprovar el procés constituent, la nostra constitució.

El que no estigui preparat per donar el pas , que es faci enrere i doni pas a un altre, mes valent o mes intel·ligent, el poble empenyem als nostres polítics i no defallirem. Si ara ens rendim, aleshores si que la repressió serà violenta. Prenent una frase d’un expresident de la Generalitat, que es va fer famosa, fa temps, i que deia: “Això ara no toca”, hem de dir ben alt i ben fort: La DUI ara ja toca! En l’actual context, l'única opció que li queda a Catalunya és activar la independència. Això vol dir iniciar un camí incert, complicat i potser fins i tot dolorós a curt termini, però és que l'alternativa que ens espera si ens quedem és mil cops pitjor a l'incertesa que pot provocar la independència. Llegiu l’article sobre el tema que escriu el politòleg Marc Gafarot.

DUI és reconeixement internacional

De la mateixa manera que no pot haver-hi reconeixement de deute, sense deute previ, no és factible el reconeixement internacional si abans un territori no declara, de forma unilateral en la majoria dels casos, la independència. No entendre-ho així, és confondre a la gent, actuar equívocament, amb o sense mala fe, i dificultar precisament aquest reconeixement. A partir d’aquí s’enceta un camí, no exempt de sobresalts, on guanya el millor, que no és altre que el més hàbil, tenaç i perseverant. Un terreny on les mitges tintes, les inconcrecions i els diletantismes són mals consellers i l'únic aliat fidel és la fe en la victòria de la teva causa unida a l’honradesa de les teves conviccions. Primer no et vol reconèixer ningú, una obvietat en tota regla, en tant que els estats tots tenen compromisos i vincles entre ells, per després passar a un estadi on aquest nou fet consumat acaba produint una espontània reacció de la comunitat internacional que cerca l’adaptació i encaix jurídic de la nova i emergent realitat política. Estats bàltics, Croàcia i Eslovènia com exemples fefaents d’aquesta teoria i praxi.

El problema és que molts dels nostres polítics desconeixen sobre manera la realitat política internacional, el seus usos i costums i un determinat llenguatge particular, barreja de prudència i gosadia, això és l’habilitat diplomàtica, per fer reeixir els propòsits o interessos de cadascú sense alterar en el possible els sempre necessaris equilibris. Tants anys de formar part d’Espanya ens ha fet perdre la noció de tantes coses importants de l’anomenada alta política i ens hem quedat amb un perfil baix, mediocre on “l’ara no toca” o “qui dia passa any empeny” esdevenen filosofies de vida més letals que no pas vitals. És clar, hi ha una determinada gent a casa nostra que ha viscut molt bé amb l’autonomisme i, ara mateix, temen perdre un ‘modus vivendi’ considerable i la seva solució, òbviament, no passa per la llibertat del nostre país i sí per la seguretat de la seva butxaca al preu que sigui convingut o mercadejat. És la gent que té por, i a la que hem de témer i assenyalar, perquè són els que no respecten ni senten com a propi el patiment de la gent i que sí per contra s’il·lusionen amb els nostres fracassos col·lectius que són l’elixir de la seva comoditat. És clar que sense ètica i meritocràcia no hi ha independència possible i, sí molt d’autonomisme dins d’una Espanya que ens menysprea i ens detesta. El pitjor, si no hi ha remei, està per arribar perquè els espanyols ni perdonen ni obliden i menys encara si es tracta de catalans. Avís per a navegants i que caldria memoritzar pels temps sòrdids que, sense remei independentista, estan per venir.

Deia Albert Camus que fou a Espanya on la seva generació va aprendre que es pot tenir raó i ser derrotat, que la força pot destruir l’ànima, i que tot sovint el coratge no obté recompensa. És efectivament, en aquesta Espanya, tan si val de dretes o d’esquerres com monàrquica o republicana, on els catalans, com resa l’havanera, tot ens ho hem jugat i tot ho hem perdut. Canviar-la és quimera, transformar-la utopia i encaixar-hi Catalunya una solemne ximpleria. Si ara no fem el que toca fer, condemnarem a vàries generacions com a mínim a la ignomínia i la desesperació política, matarem l’autoestima i la il·lusió conreada en aquests anys i, no ho amaguem, l’ombra de la traïció i la consegüent destrucció política, amb justícia o sense, perseguirà i acompanyarà per sempre més a tots aquells que no van saber o no van voler fer el pas definitiu cap a la nostra llibertat nacional. Tots havíem de saber que la llibertat no surt mai de franc, que la fortuna és per els audaços i que la pitjor corrupció és la dels que ocupen les instàncies més altes en tota societat. Tayllerand, mestre de la diplomàcia francesa, reivindicava sempre l’audàcia, avui metàfora del poble català; i el nostre Carbonell fa uns anys ja ens avisava dels perills de la prudència, avui exemple d’una classe política que encara té por a decidir en llibertat i sense complexes. No és bo que el poble vagi per davant dels seus representants polítics, però ben mirat tot el procés des d’Arenys fins avui ha estat el poble, i no els polítics, qui ha marcat les pautes principals i és també el poble qui ha afinat les notes més destacades d’aquesta simfonia encara inacabada.

Si no ho volíeu fer, per temença, convicció o traïció, o de veres el problema era no saber-ne prou, només calia dir-ho o deixar pas, sense estridències, crits ni escarafalls, a d’altres més preparats i convençuts. Ara és l’hora d’honorar els compromisos i dels fets; l’època de les excuses, els subterfugis i les procrastinacions és d’un altre temps que, qui sap si l’haurem ben aviat de començar a oblidar. Declaració unilateral sense més dilacions, claredat expositiva i apel·lació al diàleg que no falti. Tenim honradesa, rectitud i raó de la nostra part i un deute amb un poble ferit però encara no humiliat, que no és pas poc en els temps que corren i en l’objecte ennoblidor que ens ocupa.

Marc Gafarot i Monjó

Politòleg i Periodista

Article publicat al digital elMón.cat el diumenge 15 d’octubre del 2017

Rajoy es creu fort

Aquest 12-O potser veurem passejar-se per Madrid la cabra de la “legión” al costat del “Piolín”, acompanyant els policies nacionals i els guàrdia civils que van atonyinar els catalans el diumenge 1-O. El president Mariano Rajoy els ha convidat a desfilar per primer cop en 30 anys per agrair-los els serveis prestats. Això ens pot portar a pensar que avui el Mariano es creu trobar-se molt més fort que abans de l’1-O. Ha vist que massacrar els catalans a cops de porra li surt de franc, al contrari, el PSOE i C’s ho aplaudeixen i Europa mira cap un altra costat. Sembla que  la maniobra tàctica de Puigdemont de suspendre la Declaració d’Independència no ha servit de res. Rajoy es sent fort, per això ha tancat aquest dimecres la porta a cap mediació internacional sobre la independència de Catalunya i ha gosat dir que “no convé seguir enganyant-se perquè, a les greus conseqüències que hem vist, en seguiran de pitjors”. El 155 truca a la porta de Catalunya i Rajoy sap que pot aplicar-lo demà mateix si vol. Per nosaltres, el passat 1-O fou la gota que va vessar el got, però a Europa tot just es van adonar que hi havia un got damunt la taula. Avui Europa està molt més assabentada del problema català, gràcies al magnífic discurs de Puigdemont el dilluns passat, on va explicar a tot el món, com Catalunya ha arribat fins aquí i el què estem disposats a fer per alliberar-nos del mal govern d’Espanya. Donem als europeus una mica més de temps i si Rajoy aplica el 155, si es nega a dialogar o pitjor, si aplica la força, haurà perdut. Com escriu en Vicent Partal en l’article que podeu llegir tot seguit, els catalans hem d’estar “preparats, i a punt per a guanyar”.

Espanya i Europa proposen una solució que no soluciona res

Les coses que ahir semblaven confuses avui comencen a ser molt més clares. Com era previsible, les reaccions europea i espanyola han ajudat a veure en quin punt som. Bàsicament, es tracta d’això: Europa opta per una reforma de la constitució espanyola com a via de solució del conflicte català i Mariano Rajoy, aparentment, s’hi doblega i l’accepta però, sobretot, guanya temps. Algú, a Brussel·les, pot pensar que amb això ha trobat el desllorigador de la crisi, però tant ells com nosaltres tenim un problema: proposen una solució que no soluciona res.

Hi ha dos detalls particularment interessants. El primer és la contundència amb què avui tothom a la Unió Europea fa pinya entorn de la constitució espanyola. Però això ho diuen després d’una intervenció inaudita de Donald Tusk ahir, una hora abans de la compareixença prevista de Puigdemont, en què va situar els governs català i espanyol al mateix nivell i va demanar a Puigdemont diàleg i contenció. Mireu la diferència: arran de l’amenaça creïble de la proclamació de la independència, Europa va parlar amb un to de respecte institucional que ha abandonat immediatament després. La lliçó, doncs, cal anotar-la: només la proclamació i l’acompliment de la independència de manera unilateral fa canviar la percepció d’allò que som. O som part de la negociació o ens limitem a ser súbdits.

El segon detall particularment interessant és el fet que la pretesa reforma de la constitució espanyola l’anuncie Sánchez i no Rajoy. Per Rajoy acceptar que ha de reformar la constitució és un tràngol després de la duresa amb què ha actuat en relació amb això durant anys. Però deixar que siga Sánchez qui l’anuncie formalment lleva tota la credibilitat al projecte. Un anunci d’aquesta dimensió, si fos cert, hauria de merèixer una declaració solemne del primer ministre.

I ací em sembla que hi ha la clau. Europa fa pressió perquè hi haja una solució que al final només consisteix en una promesa de reforma de la constitució. Rajoy ho accepta tan sols perquè no té més remei. Però fa que l’anuncie Sánchez mentre ell amenaça amb el 155.

És a dir, Rajoy aprofita la tenalla que la Unió Europea vol aplicar, la tercera via de Brussel·les que ha descrit, amb molt d’encert, Elisenda Paluzie, per a prosseguir amb el seu pla, que no és pas negociar una situació de millora de l’autogovern català sinó restringir-lo. I per tancar el cercle, d’una manera molt significativa, Sánchez deixa clar que aquesta vaporosa proposta no és incompatible amb l’activació del 155. Per tant, tindrem el 155 ara i ja veurem si mai tenim cap reforma constitucional.

L’error de tot plegat és oblidar que no hem arribat on som per res més que per l’impacte internacional de la repressió espanyola i per la capacitat de resistència dels ciutadans catalans en favor dels drets civils. Per quins set sous s’hauria mogut Europa reclamant la reforma constitucional si els nostres conciutadans no haguessen aguantat heroicament els cops de porra? L’eix que canvia les coses són els ciutadans al carrer, el factor que determina els moviments és la resistència i, per tant, el problema –ho vulguen veure o no–, el continuaran tenint sobre la taula.

Perquè Rajoy, que en això no s’enganye ningú, no tan sols vol evitar la independència sinó que vol liquidar l’autonomia i, per tant, usarà la força i la violència institucional fins a l’extrem, convençut, a més, que a partir d’ara té permís de la Unió Europea per a fer tot allò que considere convenient. I, per tant, ens tornarem a trobar al carrer i la realitat tornarà a superar aquest pacte ridícul que Brussel·les es pensa que ha fet amb Madrid.

Avui hi ha una desil·lusió palpable pel que va passar ahir al parlament. I tothom es fa una pregunta lícita: s’ha equivocat el govern? Dissortadament, no tenim encara totes les claus per a saber-ho. Si més no, jo ignore si hi havia o hi ha cap mediació real sobre la taula i si això va ser determinant per a la suspensió temporal de la independència. A VilaWeb no hem aconseguit d’acreditar per mitjà de cap font que hi hagués cap mediació de veritat, però hem de reconèixer que això no vol dir necessàriament que no hi siga. Aparentment, doncs, l’única cosa que ha aconseguit el govern català és que Espanya es moga un poc i propose a Europa una reforma de la seua constitució com a solució. És molt poc, de fet és una reculada, però ho compensa el fet que tampoc no hi hagi res desactivat.

Una mediació internacional tenia sentit en canvi d’un procés de Brioni a la catalana, però no en canvi d’això que sembla que ens ofereixen. Es podia acceptar un segon referèndum impulsat des d’Europa o el reconeixement clar del dret d’autodeterminació sota qualsevol altra forma. Però no es pot acceptar de cap manera que ara ens vulguen limitar a fer de comparsa en una reforma de la constitució pensada només perquè ens quedem. Lamentablement, ja vaig avisar ahir que això no era la via eslovena i que feia de mal comparar. Però vaig admetre que podia funcionar a la manera eslovena. Tanmateix, no ha estat així.

De manera que cal aprendre’n la lliçó i prémer el botó. La independència, aquesta que ha estat proclamada però suspesa, s’ha d’activar tan bon punt Rajoy anuncie l’aplicació del 155 o tan bon punt la repressió es torne a fer visible. Sense gens de dilació. Perquè la repressió de l’estat espanyol no l’aturarà la reforma anunciada de la constitució espanyola. Al contrari: l’anunciada reforma de la constitució és l’escut per a permetre d’activar la repressió.

És possible, doncs, que el govern s’haja equivocat. És més probable encara que Europa, en compte de veure-hi generositat, hi haja vist feblesa. Però ningú no hauria d’enganyar-se: el problema polític català persisteix.

Persisteix perquè hi ha un govern espanyol que continua menystenint l’existència d’un problema polític gegantí. Persisteix perquè hi ha un nacionalisme espanyol que continua convençut que no hi ha res per a dialogar ni per a pactar. Però, sobretot, persisteix perquè hi ha una majoria al Parlament de Catalunya que pot començar la república catalana en el moment que ho considere convenient. I, més que res, perquè hi ha una població que el primer d’octubre va demostrar que estava disposada a fer tant com fos no pas per a reformar la constitució espanyola, sinó per a esdevenir un país lliure.

Hi ha un govern que s’ho va jugar tot el primer d’octubre i que si ara ha fallat pot rectificar. I hi ha uns passos que tots sabem que cal fer per aconseguir la independència efectiva. En tot cas, la diferència, avui, és la desil·lusió de tanta gent i la constatació que els buròcrates de Brussel·les han pres partit per Rajoy. Aquesta darrera tant se val, de manera que en realitat tot el que hi ha en joc depèn de nosaltres. Si el parlament i el govern fan allò que han de fer i recuperen la confiança de la ciutadania, tot tornarà a ser allà on era en el minut aquell en què Puigdemont va dir que proclamava la independència. És a dir, preparats, i a punt per a guanyar.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital VilaWeb,cat el dimecres 11 d’octubre del 2017     

La covardia del diner

Els dos principals bancs i primeres empreses catalanes, Banc Sabadell i Caixa Banc, han decidit fixar les seves seus socials fora de Catalunya. Això, diuen, ho fan per protegir els seus accionistes, inversors i clients davant la possibilitat d’una Declaració d’Independència de Catalunya. No entenem prou d’economia per saber si aquestes premisses son certes, però el que demostren fefaentment és la covardia del mon financer i del diner que representen, i també la voluntat de fer pressió política, gest inacceptable doncs els bancs han de fer de bancs i no de partits polítics. Pel que fa al Banc de Sabadell, cal recordar que un destacat Director General fou en Francesc Monràs Ustrell (1905-1977), un catalanista declarat que, si avui aixequés el cap, s’esgarrifaria de la decisió presa pel fill del seu successor en el càrrec i bon amic Joan Oliu i Pich (1921-1996). Ambdós van dirigir amb prou èxit un petit banc local que es va fer un lloc de prestigi dins el panorama bancari nacional i mundial, sempre amb uns paràmetres catalans i catalanistes. Això ara s’ha acabat, l’euro és presoner del BCE i el Banc Sabadell ha fet el que creu és millor per ells i els seus, sense tenir en compte els sentiments dels seus conciutadans, com és el cas d’en Roc Casagran, que fa uns mesos va escriure un article dirigit al conciutadà Josep Oliu i Creus, actual Director General del Banc Sabadell, i que podeu llegir tot seguit.

Sigues fort, conciutadà Oliu

Et parlo de tu a tu, conciutadà Josep Oliu, perquè al capdavall som bàrbars, que tu també ets nat a Sabadell, i no ho faig pas amb rancúnia sinó amb ganes d'enviar-te una abraçada i d'acompanyar-te en el sentiment.

La vida és dura, company, i de vegades ens prepara daltabaixos inimaginables. Segur que no t'havies plantejat mai que això de la independència pogués arribar a ser una realitat. T'imagino als anys vuitanta, als anys noranta, fins i tot als dos mil, deixant anar certs comentaris condescendents adreçats a joves que onejaven estelades, i que tu els veies com uns somiatruites arrauxats. Potser un nebodet díscol, potser el fill d'uns amics d'uns amics, a qui trobaves entendridors. T'imagino, foteta, anunciant-los que tot allò els passaria, que l'edat els ajudaria a tocar de peus a terra, que el que compta és el pragmatisme, i que anhelar impossibles és una pèrdua de temps (i de diners, sobretot de diners!).

Entenc que per algú que levita en les altes esferes, que hàgim arribat fins aquí deu ser una garrotada important. De sobte, els fonaments intocables per on caminaves seguríssim han trontollat; per sorpresa teva, aquells pardalets esbojarrats que gosaven imaginar un futur sense Espanya han anat agafant protagonisme, s'han organitzat, han escampat la rauxa, i fins i tot han convençut alguns d'aquells a qui tu consideraves teus, gent d'ordre. Han sortit de la gàbia i s'han deixat veure en manifestacions, han fet virar els partits polítics cap a l'independentisme, han organitzat consultes ciutadanes sobre el tema i han guanyat eleccions! Quant xivarri, eh!

No t'ho esperaves, que arribessin tan lluny. Segur que a les reunions de despatxos lluents i vistes privilegiades, no fa pas gaire encara us ho miràveu amb el somriure sobrat de qui se sap per damunt del bé i del mal, de qui té la certesa que la cosa es desinflarà aviat, que amb un parell de portades de Vanguardia i, potser, quatre molletes de res, tot tornarà a la normalitat borbònica, lligada i ben lligada.

Per això em sap greu, veure't patir d'aquesta manera, senyor Oliu. I procuro posar-me a la teva pell, amb el cor trencat de veure't passar per aquestes vicissituds tan angoixants, perquè segur que has rebut moltes trucadetes demanant-te auxili, «ep, que se'ns desmunta els castell de cartes», «ep, alerta, que aquella estabilitat del no passa res se'n va en orris», «atenció, no sigui que passin coses, que es remoguin estructures, que el que hem tingut tota la vida s'esfumi per culpa d'aquells a qui no ens vam prendre mai seriosament». «Digues-hi alguna cosa, va!» Quina por que fa la democràcia, oi? Quins maldecaps, això que per una vegada la banca no sigui qui realment talli el bacallà, no?

Però has fet salat, nano. No és que ja no espantin, les teves amenaces, és que ningú no se les creu. Perquè la teva pàtria és el diner, i quan aquí finalment decidim què volem ser, si hi ha negoci, tu hi continuaràs sent, encara que alguns ens dolgui. Et reinventaràs, canviaràs de careta, compraràs una Vanguardia que també s'haurà adaptat com ha fet sempre, procuraràs d'estar a prop del poder, i mentre prenguis el cafè amb llet descafeïnat pensaràs que qui et manava a tu, de fotre't en aquell jardí, que m'és t'hauria valgut callar i no fer el ridícul. Sigues fort, conciutadà Oliu.

Roc Casagran

Escriptor i periodista       

Article publicat al digital  FOT-LI POU.com el dilluns 16 de gener del 2017