Anem a pams.
Analitzem la realitat que segurament no us explicaran tan clarament els mitjans
tradicionals: Sobre el traspàs de Rodalies s’ha decidit crear una empresa que
porti el nom ‘Rodalies Catalunya’, però que tindrà un Consell d’administració
controlat en un 50% pel ‘Gobierno’. Els acords “estratègics” que s’hagin
de prendre no es podran fer sense la benedicció del ‘Gobierno’. Tampoc
es parla del traspàs de totes les línies, si no d’uns trams concrets. Pel que
fa a la condonació del deute, ER ha treballat per a la resta de comunitats que
vomiten contra Catalunya, ja que ha aconseguit el ‘café para todos’. És
a dir, que es “facilitarà” el finançament de Catalunya a través d’un mecanisme
pel qual l’Estat assumirà part del deute econòmic i que es farà extensible a totes
les comunitats autònomes que ho vulguin. De la taula de “diàleg” que tant
“èxit” va assolir la passada legislatura espanyola, Esquerra Republicana ha
arrencat un gran compromís: no fixar cap data per a la pròxima reunió. Recordem
que l’última va ser al juliol de l’any passat i ja en coneixem els resultats. I
sobre l’amnistia… ni a Junts li sembla bé el resultat, motiu pel qual encara
estan intentant negociar com “millorar-ho”. De moment Junqueras ja ha dit
feliçment que “serà per tothom sense exclusions”. Bé, sapigueu que “sense exclusions”
inclou els policies que cantaven l’ “a por ellos” i que van atonyinar de
manera indiscriminada i desproporcionada tothom que volia votar. ER ha decidit
perdonar-los.
Tot plegat
respon a les directrius d’un personatge nefast per Catalunya, Oriol Junqueras.
Aquest home, Junqueras, és un psicòpata, el que vol dir que té un ego tan
immens que no pot tolerar que ningú li faci ombra. De sempre, primer Mas i
després Puigdemont, l’han deixat en un segon lloc que ell no ha pogut pair.
Tota la seva actuació es mou en el sentit de perjudicar a qui no el deixa
brillar i que, des de fa vuit anys, és Puigdemont. Si analitzem la seva
actuació en aquests darrers vuit anys, s’explica per la recerca del màxim
perjudici per a Puigdemont. No és cert, com diu alguna gent, que Junqueras s’ha
“engelosit” del president Puigdemont, que ha esdevingut el centre de la
política espanyola, perquè li ha començat a arrabassar l’estratègia de
negociació amb l’estat. La seva manera de funcionar no té res a veure amb el
moment actual, ho porta fent durant tota la seva trajectòria i ara és
simplement un moviment tàctic d’algú que està fora de joc i busca
desesperadament la manera de no perdre més protagonisme. Només cal veure la
imatge de la signatura de l’esmentat acord ERC-PSOE. ER pacta sempre a favor de
l'estat i contra Catalunya. Quan es 'despista' i pacta algun aspecte
interessant, el ‘Gobierno’ no compleix.
Per
desgràcia de Junqueras, ara Junts ha arribat a un altre acord amb el PSOE i Puigdemont
ha gaudit ara de l’oportunitat de diferenciar-se d’ER i de demostrar que
realment ell no s’ha exiliat 6 anys per acabar demanant que el perdonin i
tornar amb la cua entre les cames, sinó que ha pogut bastir un acord molt
millor que el de Junqueras. Puigdemont sabia que, si deia no a Sánchez, hi hauria
una més que probable escissió dins de Junts. El president a l’exili sap que
l’acord d’ER no ha agradat gens a l’entorn independentista que no té un carnet
de militant a la boca. I això és important en el cas d’una repetició electoral.
Sap, com ho sap ER també, que per moltes promeses que faci el ‘Gobierno’
difícilment es compliran mai, bàsicament perquè mai les han complert. I
aleshores amb quin posat es presentarien a les següents eleccions? Acceptar la
derrota o mantenir el pols. Aquesta és la qüestió que, Agustí Colomines, en el
seu article titulat “Fumata blanca”, analitza arran de l’acord
entre Junts i el PSOE, on Junts no reconeix el marc constitucional espanyol ni
s’hi compromet, dient: ja em perdonaran els d’Esquerra, és molt diferent del que
van pactar amb Pedro Sánchez durant el que ells anomenen “primera fase de la
negociació”. Podeu llegir l’article d’en Colomines, tot seguit.
Fumata
blanca
En el món de
la política, els gestos poden ser tan poderosos com les paraules. Reflecteixen
els valors, les creences i les prioritats dels protagonistes d’una acció. Quan
dos partits arriben a un acord, sempre hi ha un moment estel·lar, que acostuma
a ser al final, quan els representants de les dues parts s’asseuen de cara i
estampen la signatura en un paper. De l’acord entre Junts i el PSOE no hi ha
una fotografia per a la història d’aquesta mena, sinó només el traç de les
firmes de Jordi Turull (Junts) i de Santos Cerdán (PSOE). Tampoc no va haver-hi
una compareixença conjunta per explicar el contingut de l’acord. Cada partit va
convocar la premsa per separat, encara que estiguessin a tres-cents metres els
uns dels altres en dos locals adjacents. No hi va haver ni fotografies ni
somriures de complicitat ni moixaines. En el cas d’ERC, en canvi, el ministre
Félix Bolaños va viatjar a Barcelona i es va fotografiar amb Oriol Junqueras a
l’hotel The Hoxton del Poblenou amb un bolígraf agafat de la mà i uns papers
damunt la taula. No soc expert en comunicació política, però estic segur que ni
a Toni Aira ni a Patrícia Centeno no els ha passat per alt aquest detall. És
una metàfora.
En què
consisteix la metàfora? Doncs és la representació simbòlica del que es pot
llegir en les quatre pàgines de l’acord polític al qual han arribat Junts i el
PSOE. Cap dels dos partits no considera l’altre un aliat: “El PSOE i Junts
reconeixen les profundes discrepàncies i són conscients de la complexitat i
dels obstacles del procés que es disposen a emprendre”. Un procés no és cap
aliança, és una altra cosa. Un acord de governabilitat, posem per cas. “Fer de
la necessitat virtut”, tal com va predir el president Puigdemont que potser
faria el PSOE a la conferència del 5 de setembre. Pedro Sánchez va confirmar
aquella predicció a la reunió del 28 d’octubre del comitè federal socialista
que va donar llum verda a negociar l’amnistia amb l’independentisme. Tots els
acords de pau arrenquen de la mateixa manera, amb l’assumpció per part d’una de
les parts que li cal convertir una situació imposada en favorable. Venen a dir:
“he de posar bona cara al que estic obligat a fer per necessitat”. El PSOE s’ha
avingut a pactar amb Junts perquè Pedro Sánchez necessita els set vots dels
independentistes. Junts no se’n considera un aliat més i ho remarca. Els set
vots tenen un preu polític i no pas una promesa de més competències. És per
això que em sembla absurda la competició que alimenta Esquerra sobre qui ha
aconseguit més coses en les respectives negociacions. No es tracta d’això,
perquè la principal discrepància entre els dos partits és sobre la naturalesa i
l’enfocament del pacte que han signat cada un amb el PSOE.
Esquerra
defensa des de fa molt de temps que per resoldre el conflicte cal reforçar
l’esquerra espanyola, PSOE i Sumar, i, un cop consolidada, iniciar un procés
endogen de reforma de l’Estat. Junts no comparteix aquest diagnòstic ni de bon
tros. Ja no el compartia el 2018, quan Puigdemont es va oposar a la moció de
censura que va tombar Mariano Rajoy, que finalment Junts va votar per la
pressió de Xuclà i Campuzano. Les raons de llavors són les mateixes que ara té
per fer el contrari i investir Pedro Sánchez. Aleshores, donar suport a la
moció de censura comportava donar suport a l’estabilitat i liquidar un govern
molt feble per reforçar el PSOE i donar estabilitat a l’Estat. Avui, en canvi,
donar suport a la investidura de Sánchez és un factor de desestabilització i
obre una fractura espanyola molt profunda, com es pot veure en les violentes
manifestacions de Madrid i en la reacció dels poders fàctics espanyols. La
premsa, també la més progressista, blasma l’acord a cor què vols. Llançar una
moneda a l’aire i apostar per noves eleccions que poguessin comportar una
majoria PP-VOX tenia massa riscos. A més, això hauria ajudat a l’estabilització
i el retorn a l’ordre de la política espanyola que hauria tingut com a
conseqüència afeblir encara més l’independentisme. La forta divisió dels
partits espanyols debilita l’Estat i l’independentisme ha d’aprofitar aquesta
circumstància per arrencar drets que no hauria d’haver perdut mai. Quin partit espanyol
i quan havia reconegut mai que les reivindicacions i demandes dels catalans
tenen “un profund recorregut històric i que han adoptat diferents maneres des
que els Decrets de Nova Planta van abolir les constitucions i institucions
seculars de Catalunya”? Qui no sàpiga llegir la transcendència d’aquest
reconeixement és que no sap en quin món viu. Algú dirà que tot això és pura
retòrica i que en l’acord amb Esquerra ja s’insinuava. Però insinuar no és
afirmar. A partir d’ara el PSOE no podrà anar pel món dient que aquí no passa
res. Que tot plegat és conseqüència del “deliri” independentista. El conflicte
arrenca de la Nova Planta. No és poca cosa. Això mateix servirà per reforçar
l’oficialització del català a la UE.
Com que a
Catalunya estem instal·lats en una mena de competició entre ‘hooligans’, el
reduccionisme s’ha apoderat dels tertulians. Limitar-se a dir que Junts ha fet
ara el que Esquerra va començar a fer el 2018 és no tenir perspectiva
històrica. El pacte de Junts amb el PSOE significa un canvi en el relat sobre
la naturalesa del conflicte, la legitimitat de l’1-O i de la reivindicació de
l’autodeterminació. No és la independència, no. Però és un gir copernicà que
només desvirtuen els que volen crear un partit nou per ocupar el poder que no tenen.
Critiquen, però mai et diuen què farien. La discrepància entre Junts i Esquerra
no era sobre si calia negociar o no amb els partits espanyols, sinó com fer-ho
i com enfocar-ho aprofitant la “confrontació intel·ligent”. El PSOE va exigir a
Esquerra que renunciés a la unilateralitat i Junqueras va fer-ho públicament
abans de ser indultat. En les quatre pàgines de l’acord amb Junts aquesta
condició no s’esmenta enlloc. Al contrari, el PSOE reconeix a Junts el dret a
reivindicar l’autodeterminació. No es tracta d'acusar ningú de res, però sí que
cal remarcar que són dos plantejaments antitètics i tenen un valor molt
diferent. ¿S’imaginen el règim iranià reconeixent en un acord polític que els
gais tenen drets, encara que ells els detestin, i que està disposat a buscar
una fórmula per admetre-ho? Portem-ho al conflicte de l’Orient Mitjà i
diguin-me vostès si no seria una novetat que Hamàs reconegués a Israel el seu
dret a existir.
Els
escèptics observen que amb una declaració de principis no n’hi ha prou i es
pregunten de quina manera Junts obligarà el PSOE a complir tot el que vagi
acordant o bé com es resoldran les disfuncions que sorgeixin en el
desenvolupament dels acords. Com que no s’ha explicat d’una manera clara la
metodologia de la negociació i encara no s’han fet públics els noms dels
mediadors internacionals que amb el suport d’un estat estranger avaluaran mes a
mes l’evolució dels acords, és normal que hi hagi persones reticents a admetre
l’eficàcia del pacte. La debilitat més gran del pacte és que és un acord marc,
com gairebé totes les primeres declaracions de pau, com va escriure Vicent
Partal. Només quan se sàpiga tot (noms dels mediadors, estat on se celebraran
les reunions i abast de l’amnistia) es podrà avaluar l’altura política del que
ha pactat Carles Puigdemont. També caldria posar en la columna de l’haver que
el català ja és avui oficial a les Corts espanyoles i que, n’estic segur,
perquè ja no hi ha cap estat que s’hi oposi, aviat ho serà a la UE. Potser el
que encega un sector de l’independentisme és que en el moment més feble,
electoralment parlant, de l’independentisme, més avenços ha aconseguit. És una
paradoxa, sí. Com ho és que el PSOE hagi propiciat un ambient “guerracivilista”
que podria costar-li car, sobretot perquè el rei té la posició que té,
completament alineada amb la dreta i l’extrema dreta.
Que les
crisis són oportunitats no hauria de ser un simple recurs dialèctic. La
negociació per a la investidura ha propiciat la fractura de l’espanyolisme i de
la coalició del 155. Les raons per les quals Pedro Sánchez ha rectificat poden
semblar oportunistes, però l’efecte de la seva decisió és el que és.
L’independentisme ha d’aprofitar aquesta “oportunitat” per demostrar a
l’electorat que per defensar Catalunya cal continuar confiant-hi i no convertir
el PSC en l’interlocutor del seu propi partit. Al País Valencià ja es va poder
constatar que un president del PSOE no podia pretendre resoldre els problemes
polítics i de finançament de la comunitat autònoma si ho havia de fer amb el
secretari general del seu partit a Madrid. Només hi havia un relat i no dos i
el fort (l’Estat) s’imposa sempre sobre el dèbil (l’autonomia), condicionant el
feble al marc constitucional imperant. I aquesta és una altra de les
“sorpreses” de l’acord entre Junts i el PSOE: Junts no reconeix el marc
constitucional espanyol ni s’hi compromet, cosa que, i ja em perdonaran els
d’Esquerra, és molt diferent del que van pactar amb Pedro Sánchez durant el que
ells anomenen “primera fase de la negociació”. O sigui els acords del 2019, en
què admetien que els límits a les mesures acordades els imposava la
Constitució. Qui s’equivoca i no veu els avantatges d’un moment històric,
sovint cau perjudicat. Vejam què passa.
Agustí Colomines
Historiador
Article
publicat al digital EL NACIONAL
el dissabte 11 de novembre de 2023
