Siusplau, no fem el préssec

Aquesta setmana la nació veïna es juga bona part del seu futur polític. Si abans del 25 d’abril no hi ha acord entre els partits espanyols això donarà pas a unes noves eleccions, que es farien el 26 de juny i que poden afectar molt i molt l’independentisme a Catalunya. Com molt bé escriu avui en Vicent Partal  en el seu editorial:  “Es evident que al Principat, si hi ha eleccions, les forces independentistes tornaran a ensenyar la pitjor cara. Ahir fins i tot l’ANC ja va renunciar a la idea d’una llista única. [...] El partidisme s’ha infiltrat tant i marca tant el ritme que ja fa que sembli normal una decisió com aquesta, oposada a tot allò que ha significat l’ANC aquests anys passats. El problema avui ja no és llista única sí o llista única no –que, al capdavall, és un debat tècnic que admet discrepàncies i tàctica. El problema avui és que això ja és una guerra oberta entre ERC, sobretot, i CDC, una guerra que no ens pot portar a cap lloc raonable ni sensat. Inevitablement, si hi ha eleccions l’independentisme sofrirà una nova derrota i cada vegada es farà més difícil d’explicar que el país dóna suport a un projecte que no és capaç ni de guanyar els comicis que se li van presentant al davant”. La diputada sabadellenca Lourdes Ciuró, des del seu privilegiat observatori al Congreso de Madrid, descriu aquesta mateixa opció en el seu article titulat “Siusplau, no fem el préssec”, que podeu llegir en el nostre Blog i on demana al partits catalans que presentin una opció potent i única en les més que probables eleccions del mes de juny.

Siusplau, no fem el préssec

D'aquí a quinze dies pot ser que estiguem de nou a punt per a unes noves eleccions generals el dia 26 de juny.  És una evidència que la interinitat s'ha instal·lat a la política espanyola com a conseqüència d'uns resultats electorals complicats que, de moment, no s'han sabut administrar ni per la nova, ni per la vella política.

Per una banda, els nouvinguts al Congrés dels Diputats, altrament coneguts com els titulars de la “nova política”, que van aconseguir el 20D els suficients suports electorals per poder trencar el bipartidisme a Espanya i exhibir una nova manera de fer política, a l'hora de la  veritat, niente di niente. Ni han tingut prou cintura política per a saltar-se els rancis dogmatismes dreta/esquerra, ni tampoc per a apuntalar l’alternança de govern després d'una majoria absolutista del Partit Popular. A més a més, tampoc han sabut donar resposta a la desgastada relació interterritorial que regna a l'Estat espanyol.

Una llàstima, perquè han perdut l’oportunitat de donar-se la raó en què una nova política és possible. Tot plegat i de moment, un xurro!

D’altra banda, els de sempre, que haurien de tenir prou tradició parlamentària i experiència política com per saber entomar els moments de canvi amb polítiques de qualitat per a recuperar la confiança de la gent i per a posar de manifest que els experiments s'han de fer amb gasosa i a casa per si de cas, també han perdut l’oportunitat de donar-se la raó.

En lloc de tenir prou capacitat de seducció per gestionar la fragmentació parlamentària i teixir consensos amplis per a proposar polítiques en pro de la recuperació econòmica i per a donar una resposta democràtica a la crisi territorial i de tota mena que pateix l'Estat, resulta que s'han mantingut enrocats. Un, en una posició granítica incapaç d’entomar el repte de fer govern des de bon començament; i l'altre, voluntariós per al diàleg però vampiritzat internament de tal manera que, hores d’ara, fer govern és més una operació del tipus "Salvar al soldado Sánchez" que una alternativa creïble de canvi.

Si finalment hi ha eleccions, veurem com queda de nou el panorama parlamentari,  però si hi ha una cosa certa des del punt de vista de l’independentisme,  és que les oportunitats que la vida -en aquest cas la vida política- ens dóna, les hem d’aprofitar i no fer el préssec.

Hem fet molt camí ja i encara ens queda el més complicat. El repte que tenim de construir un nou Estat català és majúscul i amb tot un Estat espanyol en contra, no només judicialment, sinó també visceralment, la qüestió agafa magnituds descomunals. Però ho podem fer! Només depèn de nosaltres. De mantenir-nos ferms, determinats i units: mantenir-nos aferrats a la ciutadania, i la ciutadania aferrada a l'objectiu enormement il·lusionant de construir un nou estat entre tots.

En aquest moments però, necessitem no només saber, sinó sentir i evidenciar al món i a nosaltres mateixos –encara més important per a la moral col·lectiva- que estem junts i que junts sumem i guanyem.

Constatat que la via del referèndum, un cop més, és via morta, hem de fer que l’independentisme quedi primer a les probables properes eleccions generals i això és a les nostres mans si CDC i ERC reeditem la unitat del 27S.

No ens enganyem pensant que no ens cal revifar la il·lusió del procés. Que el camí fa pujada i no només anem a peu sinó amb el vent en contra i hi ha gent que es pot cansar, defallir, plegar o deixar-ho córrer fastiguejat de tacticismes.

Si ERC i CDC anem junts a Madrid, no només quedarem primers a Catalunya a les properes eleccions generals, sinó que tornarem a fer una campanya il·lusionadora que durà molta gent a les urnes a tornar a cridar democràticament que amb Catalunya no s’hi juga i que el nostre camí és ferm i clar. Siusplau, no fem el préssec!

Lourdes Ciuró i Buldó

Diputada al Congrés per DiLL

Article publicat al digital e­-Notícies el dilluns 18 d’abril del 2016

El manifest Koiné

Quina llengua parlarà la Catalunya independent? Aquesta és una de les qüestions més polèmiques i alhora més troncals del procés constituent que està vivint Catalunya. I és el meló que el Grup Koiné –format per 14 professionals de la llengua com Joaquim Arenas, Diana Coromines, Pau Vidal i Enric Larreula– ha decidit obrir ara, després d'un any i mig de feina, presentant en societat  un manifest que defensa "la restitució al català de l'estatus de llengua territorial de Catalunya" i "la reversió de la pràctica de la subordinació sistemàtica i generalitzada de l'ús del català a l'ús del castellà". Hi han veus que proclamen que el debat sobre la llengua és inoportú. Potser sí. Potser la societat catalana considera que entrar a fons en un debat tan emocional com el de la llengua pot posar en perill la convivència i, per tant, que és millor evitar-lo. Si el debat és inoportú, no el fem. Ningú. I si és oportú, fem-lo. Tots. Perquè, si no, les opinions que es consideren oportunes van consolidant-se com a indiscutibles i les suposadament inoportunes queden fora del debat. Gent que han opinat tant com han volgut, quan apareix una opinió que no els agrada diuen que el debat és inoportú. Doncs que ells no l’haguessin començat. Per tractar de donar eines de discussió, podeu llegir en el nostre Blog dos articles apareguts aquests dies que aporten dues visions diferents i contraposades arran del debat obert amb la llengua. Llegiu-los i opineu.

A l’Everest millor amb oxigen

L’ambició de construir un nou país permet i exigeix l’ambició de repensar-ho tot. S’obren debats que permeten reflexionar sobre quines són les nostres febleses i com enfortir-nos en tots els camps des de l’economia, l’ensenyament o la llengua. Però també correm el risc de levitar i situar-nos en un pensament màgic, molt allunyat de la realitat del país que som.

El manifest del Grup Koiné és una excel·lent oportunitat de debat sobre la llengua i també una bona mostra de com el sobiranisme és capaç de fer-se un embolic. Com aquells jugadors de futbol que es marquen sols, sense necessitat que hi intervingui el contrincant.

Com el mateix manifest reconeix, la seva reflexió no és aliena a la situació política, i si és útil per obrir el debat sobre els usos lingüístics i sobre la situació ideal de la llengua en un país ideal, no és útil per reforçar el sentit inclusiu i majoritari del procés. L’allunya. L’empetiteix.

És just compartir la preocupació per l’ús de la llengua, per la seva qualitat i pel retrocés en l’ús social. Però sense oblidar que avui el català té més parlants que mai. No hi ha dubte que calen mesures de discriminació positiva i no hem de perdre de vista que una llengua minoritària sempre està en perill. Dit això, és difícil compartir l’afirmació del manifest que diu que la immigració castellanoparlant s’ha “utilitzat com a instrument involuntari de colonització lingüística”.

El punt de vista conspiratiu i l’observació des del laboratori és poc útil si sembla que no es tingui en compte que la llengua no existeix separadament de les persones que la parlen i que la identitat es forja de condicionants socials, econòmics, polítics, culturals i també de decisions lliures de persones lliures.

L’afirmació sobre la immigració oblida, si no menysté, milers de persones, de famílies per a les quals el català ja és també la seva llengua pròpia i no només han participat en la normalització lingüística del país aprenent-lo, estudiant-lo, ensenyant-lo si no transmetent-lo als fills i construint una identitat col·lectiva inclusiva, rica, diversa. Moderna.

En el món obert d’avui la imposició de la llengua té un recorregut limitat. El rebuig emocional contra el que es considera imposat és un fet evident. Si els ciutadans de Catalunya en el futur parlen català i volen ser catalans serà perquè aquesta serà una terra inclusiva, d’acollida i d’oportunitats. No només, i dic no només, per la llei que la protegeixi. La voluntat de puresa no només està renyida amb la realitat sinó que pot conduir a la irrellevància.

L’única menció del manifest a la immigració és un regal a tots aquells que, per interessos polítics i també per justificar la seva impermeabilitat al món que els envolta, estan disposats a dibuixar la situació política com un procés amb un component etnicista. Un error. Hi ha molts interessats a acusar el procés polític que viu el país d’etnicista. Si aquesta versió s’imposa, sigui o no certa, el procés es convertirà en excloent i minoritari.

En el camp estrictament del debat lingüístic, tampoc la comunitat d’experts comparteix unànimement la identificació de normalització amb monolingüisme. El bilingüisme no és la causa de la substitució de les llengües.

La reacció política dels partits sobiranistes ha estat d’una moderació i cautela destacables. Demostren conèixer millor que els firmants del manifest la diversitat del país on fan política. Obligats a prendre el pols social a cada moment i a recórrer el país, els partits majoritaris no han sortit del discurs de la co-oficialitat. No han entrat en l’acusació que “sota la capa de la ideologia bilingüista... en la futura República Catalana l’anormalitat lingüística actual esdevingui la falsa normalitat de la república”.

El manifest Koiné no és racista ni fonamentalista, com alguns que sembla que no l’han llegit diuen. Però està allunyat de la realitat del país i és poc hàbil políticament. Perquè és un document polític. Allunyat de la voluntat inclusiva imprescindible per arribar a les majories suficients, aquelles que de manera indiscutible poden fer possible el canvi de marc polític. Els partits sobiranistes mai tindran la majoria amb posicions lingüístiques que puguin ser interpretades com a excloents.

Conclusió: es pot pujar l’Everest sense oxigen, però Edmund Hillary va preferir portar-ne i anar acompanyat del xerpa que era el millor escalador.

Esther Vera

Periodista i politòloga

Article publicat al diari ara el dissabte 9 d’abril del 2016

La llengua

Com deuen haver vist, el manifest promogut pel Grup Koiné en favor de la llengua catalana ha despertat crítiques precisament entre alguns independentistes, cosa que els deu haver estranyat. I a mi també, certament. Perquè, si Catalunya no defensa la seva llengua natural, ¿a què estem jugant? ¿Es pot concebre una Catalunya independent sense el català? Jo no puc, de debò. I és que la llengua és allò que ens constitueix, que ens fa com som. La llengua és l’ànima d’un país i un país que menysprea la seva llengua fins al punt de condemnar-la a mort no té cap dret a ser independent, només té dret a ser un país esclau, que és el que encara som ara. I quan un grup de filòlegs i escriptors i ciutadans surt a defensar-ne la supervivència, els polítics, precisament els independentistes, posen el crit al cel, perquè, diuen, estem evitant que les bases independentistes creixin. Si aquestes bases han de créixer a costa d’una cosa tan essencial, doncs val més que no creixin gaire. No podem vendre’ns l’ànima per un plat de llenties, per bones que siguin les llenties. Les bases independentistes no creixeran a base de donar peixet i premis nacionals de cultura catalana a escriptors castellans. Quina contradicció! Un Premi Nacional de Cultura Catalana a un escriptor que té una altra nació i que contribueix al creixement d’una altra cultura... N’hi ha per fer-se un tip de riure. Per no plorar.

S’invoca el famós bilingüisme. El bilingüisme és la mort per a la llengua més feble. Carner, Pla, Rodoreda, entre d’altres, ho han dit. I ara el senyor Tardà ens surt dient que Catalunya en té dues, de llengües. Doncs no. Catalunya només en té una, de llengua, i aquesta és el català. Defensar el bilingüisme és firmar la sentència de mort del català, perquè el català és una llengua no solament feble, sinó malalta. La convivència amb la llengua castellana ha portat la catalana a l’estat en què actualment es troba. A un estat d’empobriment miserable en què la idiosincràsia de la llengua catalana, la sintaxi, el lèxic, s’està perdent cada dia més per establir-se com a ideal el calc del castellà. Els pronoms febles s’evaporen, la duplicitat d’esses sonores i sordes és ja un pàl·lid record. Amb els disbarats que això facilita. Així, els més ben intencionats, donats a la ultracorrecció, parlen de llistes de noses, i hi ha qui parla dels sobrers i els sastres, en comptes dels obrers i els astres. També els nostres ocells estan volant lluny i s’han convertit tots en aus. I així un pardalet és com una àliga. I molts restaurants serveixen “caldo d’au”. A Catalunya no en tenim, d’aus. Tenim ocells. I el falcó i el voltor són ocells de presa. En fi. Per sort, tinc poca memòria i no recordo els innumerables disbarats que se senten a les ràdios i televisions del país. Però alguns sí. Tothom desvetlla en comptes de desvelar, i això els que volen separar-se del castellà, sense fixar-se en el sentit. Tothom ho farà tot “en breus instants”. Dilluns vinent s’ha convertit en “el pròxim dilluns” i la setmana entrant en “la pròxima setmana”. Tothom prefereix, en comptes d’ estimar-s’ho més. Deixem-ho estar. La presència constant de la llengua castellana està produint aquests estralls. El català s’està fonent dins del castellà i acabarà sent un dialecte sense gràcia de la llengua d’Espanya.

Imaginin-se què passarà amb el bilingüisme oficial de la nova República Catalana. La llengua catalana acabarà devorada per la llengua castellana, que passarà de ser la llengua ocupant a ser senyora i majora. El bilingüisme mai no pot ser acceptat i menys consagrat, perquè, com ja he dit, i ho vull repetir, és la sentència de mort de la llengua més feble. Si hem de ser independents, que cada dia en tinc més dubtes, ho hem de ser en català, en la llengua natural del país. I dic que cada dia en tinc més dubtes perquè, sentint el que diuen els nostres polítics, els nostres polítics més tradicionalment catalans, els d’Esquerra Republicana i els de la convulsa i terminal Convergència, veig que la llengua catalana i la seva supervivència no els importen gens. Ells només volen vots i estan disposats a comprar-los pagant-ne el preu que sigui: la seva ànima. A mi, una Catalunya independent abandonada a aquestes mans, governada per aquests polítics, la veritat és que no m’interessa en absolut. Si he d’acabar vivint en una república anodina, sense tremp intel·lectual, que parla en castellà, més m’estimo continuar en la monarquia anorèxica en què visc ara. Com a mínim tindré clar qui és el meu enemic.

Narcís Comadira i Moragriega

Poeta, pintor, periodista i crític literari català

Article publicat al diari ara el divendres 8 d’abril del 2016-04-09

La CUP, d'amenaça en amenaça

Puigdemont acusa Montoro de posar en risc els serveis bàsics, les empreses i els drets dels treballadors. El Gobierno espanyol encarrega a l’Advocat de l’Estat un estudi sobre la moció que ratifica el 9N. El TC tomba el decret de pobresa energètica. Montoro bloqueja el pla de xoc i els nous comptes de la Generalitat. Amb totes aquestes amenaces a la nostra Nació, els de la CUP encara s’entesten en posar pals a les rodes a JxS i els amenacen que si l’any vinent no han fet passes cap a la desconnexió, els “denunciaran”. Ara hem sabut que també s’han dedicat a amenaçar als metges perquè canviïn els seus informes i culpin la policia de lesions que només existeixen en el seu imaginari. Vaja que amb aquest “amics” no en  calen pas els “enemics” que ens amenacen des de Madrid. El periodista Guifré Jordan comenta aquest aspecte de les maniobres dels antisistema en el seu article titulat “La CUP, d'amenaça en amenaça” que podeu llegir en el nostre Blog.

La CUP, d'amenaça en amenaça

"Junts pel Sí i la CUP arriben a un altre acord in extremis sobre la moció dels anticapitalistes que torna a salvar el procés". És el que llegim aquests dies als diaris en relació amb el 'final feliç' de l'últim serial de l'independentisme, que s'ha arreglat amb els cupaires renunciant a incloure-hi la paraula desobediència i donant per bo "voluntat [...] d'assolir la independència" i "reiterar els objectius de la declaració del 9N".  Així, hem de destapar el xampany? No, de fet el que hem de fer és fer-nos-ho mirar tot plegat. S'ha d'estar content per haver solucionat un problema inexistent?

En qualsevol cas, el mateix dia que els cupaires acceptaven arribar a un acord amb Junts pel Sí  –no complet, ja que no han cedit a l’hora de demanar als Mossos que facin cas omís a l’Audiència Nacional per fer de policia judicial–, es filtrava aquest dimarts a la nit un document de treball dels antisistema que presumiblement s’aprovarà a grans trets el mes vinent que destaca per ser una nova font d’amenaça a Junts pel Sí.

Defensen que si el 10 de gener de l’any vinent  –dia que es complirà un any de la investidura de Carles Puigdemont– el Govern català no ha fet cap pas clar cap a la desconnexió, començaran a denunciar públicament “el frau dels dotze mesos” que haurà suposat l’executiu. El document també diu que si en els 18 mesos que té de marge Junts pel Sí no ha complert amb la declaració del 9N, donaran per acabat el pacte. Surten d’una amenaça i ja són a una altra. La tasca de pressió és bona, però té més sentit si no és tan focalitzada a posar la peu al cos i passa a ser més constructiva. Hi ha un munt de coses a fer en aquests mesos, i Junts pel Sí no ho podrà fer sola.

Guifré Jordan

Periodista polític

Publicat al digital indirecte!cat el dijous 7 d’abril del 2016

Des del meu més profund menyspreu

Jordi Évole va fer diumenge “LA ENTREVISTA” al president Mariano Rajoy, així en majúscules. La cita va ser a la Moncloa. S’esperava molt d’aquest “cara a cara” entre el periodista i un President en hores baixes i tot plegat no va decebre. Molts diran ─ja ho estan dient─  que Rajoy va sobreviure a l'entrevista d'Évole, que se li va escapar entre els dits, que, amb la seva habitual murrieria, va desarmar al periodista. Que va guanyar el combat. Mentida. L'entrevista va ser un triomf d'Évole. Proporciona  les claus per entendre, no ja la personalitat del president dels sobresous, gens difícil d'entendre, sinó la seva supervivència al capdavant del govern. És l'entrevista que revela la veritat d'aquest sorprenent fenomen que una suposada banda de lladres, dirigida per un presumpte corrupte, cobrador de diners en negre, governi "una gran nació" i tingui expectatives de seguir fent-ho. Llegiu en el nostre Blog, l’article titulat “Des del meu més profund menyspreu” que, fa unes poques setmanes, va escriure amb la seva esmolada ploma en Ramón Cotarelo i on semblava preveure ja el final de cicle de l’actual president Mariano Rajoy que esperem, pel bé de tots, faci mutis d’una vegada de l’escena política espanyola.

Des del meu més profund menyspreu

Sembla que, per fi, vostès se’n van. Vostè, aferrat a la poltrona com una paparra, resistint-se amb totes les seves forces i disposat a que el país s'enfonsi abans d'anar-se’n del seu lloc a La Moncloa, en el que vostè no ha fet més que dany a la immensa majoria dels espanyols. Mentider, altiu, autoritari i servil amb els de dalt, presumpte corrupte i protector de corruptes i lladres, fals, inculte, vulgar i pretensiós, realment és vostè una vergonya per a qualsevol país civilitzat. I la banda de lladres a la qual anomena vostè partit, tallada a la seva imatge i semblança. O a l'inrevés, tant se val.

No han deixat vostès ni un euro públic sense ficar-se'l a la butxaca; han robat en pràcticament tots els càrrecs públics que han exercit. Cal només veure València. Han malversat, malgastat o simplement trincat en totes les activitats de l'administració pública, en les adjudicacions, licitacions, contractes, concessions i subvencions. S'han apropiat  de diners públics de tot arreu, des de les institucions més solemnes a les escoles de nens i els programes de solidaritat internacional, des de les dotacions d'infraestructures fins als contractes de subministraments als hospitals. No és que no tinguin vostès el mínim sentit de la llei moral kantiana; és que són vostès una banda de brètols.

Va constituir vostè des del començament un govern d'analfabets, imbècils, psicòpates, corruptes, mastega-parenostres, cínics sense escrúpols, ultra-reaccionaris, aprofitats i inútils, tots, és clar, molt atents a lo que poguessin afanar i com podien amargar la vida a la gent despullant-la de tot. Han provocat vostès una involució democràtica única, segons els seus cànons neofranquistes. Han reprimit els drets i les llibertats, suprimit la democràcia en els espais públics. Han esclavitzat als treballadors, empobrit a la gent i obligant-la  a emigrar, augmentat la quantitat d'aturats sense prestació, robat als pensionistes, privat d'ajudes als dependents i plomat l'erari públic.

Han corromput l'Estat de baix a dalt, han omplert l'administració de funcionaris venals, familiars, endollats, parents, afins o simples pilotes; han destruït l'objectivitat dels mitjans de comunicació públics, empleats sistemàticament com aparells d’agitació i propaganda , d'aquest feixisme "amable" i somrient que els caracteritza i que anomenen vostès "liberalisme"; tenen periodistes-provocadors directament a sou de les grans empreses com el Corte Inglés (i ves a saber quantes més), enganyant a tota la ciutadania, veritables esbirros com la col·lecció de pocavergonyes que segons sembla han cobrat sobresous o han estafat a València, Galícia, Madrid , etc.

I han destruït vostès el país per la seva infinita cobdícia, barrejada amb la seva incompetència i irreductible estupidesa. Els catalans se’n van i fan bé perquè ningú amb una mica de dignitat pot suportar estar governat per una colla de pocavergonyes, corruptes i lladres.

Un desastre que durarà molts, molts anys i el principal responsable és vostè, el dels sobresous. Marxin ja d’una vegada, envoltats tots de l'oprobi, el ludibri i el menyspreu dels seus conciutadans. Peró abans passeu per caixa, torneu el diner robat i presenteu-vos al jutge.

Ramon Cotarelo

Politòleg  i Catedràtic.

Article publicat en el Blog “Palinuro” de l’autor el 4 de febrer del 2016.

El negoci de la mort

Que morir-se és gratis no ho dubta ningú, i després de tot, és una cosa per la que tots hem passar com a única certesa que tenim en aquesta vida. La qüestió de tot això és sobre el negoci que gira al voltant d'això. Un negoci controlat per aquestes temudes funeràries que són l'última baula de la cadena de la vida. Tot això amb l'objectiu de "descansar en pau" però, atenció! descansar només durant 30 o 50 anys com a màxim, doncs el nínxol o la tomba es "compra" per un temps determinat. Depenent de les normatives, el que fas adquirir una concessió administrativa del terreny, un cop s'acaba t'avisen per si vols renovar. Si els familiars no es fan càrrec del cost, passes a una ossera comuna. Trista ironia. Aquestes darreres setmanes els sabadellencs afectats estan reben unes cartes del concessionari del servei funerari Torra, SA. a tots els titulars que se’ls hi ha acabat la concessió funerària, “emplaçant-los  perquè en el període de 60 dies pugui sol·licitar, si ho estima pertinent, la renovació de la concessió”. Dit en paraules entenedores: s’amenaça als titulars d’expropiar-els-hi la sepultura i el que és més lamentable el seu contingut o sigui les despulles dels éssers estimats, si no paguen la renovació. La nostra associació Sabadell Memorial, ha volgut prendre cartes en aquest assumpte, en el sentit de pressionar l’ajuntament de Sabadell perquè aturi aquest procediment. En el nostre Blog podreu trobar la instància entrada al Registre, on s’exposen abastament les raons de la reclamació i demandes que adreça Sabadell Memorial al nostres dirigents municipals. 

Instància a l’Ajuntament de Sabadell

Associació  Sabadell  Memorial  (ASM)   CIF G-63979793, amb registre de l’Ajuntament de Sabadell nº 667 del 10-10-2005, legalitzada  amb el  nº 30.525 de la Generalitat de Catalunya. Amb domicili social a Sabadell  D.P. 08202   carrer de Sant Joan, 20. En el seu nom i com a legal representant de l’Associació Sabadell Memorial, en Manel Pagès i Panadès, amb DNI 38.944.940 Y.  

MANIFESTA:

Amb relació a l’ORDENANÇA FISCAL NÚM. 3.7, TAXA SOBRE SERVEIS DEL CEMENTIRI MUNICIPAL, el següent:

En aquets moments  els ciutadans de Sabadell estan sent pressionats amb una càrrega totalment injusta ,abusiva i econòmicament insuportable. Ens referim a l’Ordenança Fiscal núm.3.7 TAXA SOBRE SERVEIS FUNERARIS i en especial pel que fa referència a la RENOVACIÓ DE CONCESIÓ, Article 5é 5,4. Torra S.A.  està enviant cartes a tots els titulars que se’ls hi ha acabat la concessió funerària, “emplaçant-los  perquè en el període de 60 dies pugui sol·licitar, si ho estima pertinent, la renovació de la concessió. Transcorregut aquest termini de 60 dies, si no ha sol·licitat la renovació, es comunicarà a l’Ajuntament als efectes procedents. Entre aquests, la declaració de caducitat de la concessió i reversió de la sepultura a l’Ajuntament”.

Dit en paraules entenedores: s’amenaça als titulars d’expropiar-els-hi la sepultura i el que és més lamentable el seu contingut o sigui les despulles dels éssers estimats, si no paguen la renovació. Davant d’aquesta situació voldríem exposar les següents consideracions:

Segons diu l’Ordenança Fiscal 3.7. per la renovació d’un nínxol de 1ª fila s’han de pagar 785,30 € , d’un columnari 1.848,40 € i d’una tomba 626,55 €/m², però com que ara ho gestiona un concessionari, el cost s’incrementa amb un 21%  d’IVA que ha de suportar el contribuent, perquè el pagament ha passat del Ajuntament a una empresa privada.  Per aquest motiu renovar un nínxol costa 950,21 €, un columnari 2.226,4 € i una tomba 758,12 €/m². Una factura pagada per un contribuent a Torra S.A. per la renovació  d’una tomba de 7,32m²  és de 5.380€ IVA inclòs. La renovació d’un nínxol la fan automàticament per 30 anys i d’una tomba per 50.  Normalment les persones que han de fer la renovació, la majoria son pensionistes i aquestes quantitats son un abús totalment injust.  Molts no poden pagar aquestes quantitats i menys en aquestos temps i fer-ho per tants anys, si ho fan és perquè no volen abandonar els seus difunts, siguin pares, fills o germans i aquí l’Ajuntament està jugant amb els sentiments de les persones  i axó es injustificable.

El REGLAMENT DEL CEMENTIRI MUNICIPAL DE SABADELL (Aprovat en sessió 13 Gener 2.009) en la SECCIÓ 1ª Article 26 i 27 diu textualment: “La concessió breu sobre nínxols es podrà concedir per un període mínim de 2 o de 5 anys, cadascuna de les prorrogues tindrà una durada no inferior a 1 any ni superior a 5 anys, amb una màxima durada de 10 anys.  La concessió prolongada es podrà atorgar per un termini MÀXIM de 30 anys.  L’Article 31 diu. La concessió sobre sepultures monumentals i tombes es podrà atorgar per un termini MÀXIM de 50 anys”.

Llavors, ¿perquè un nínxol el fan renovar obligatòriament per 30 anys, quan és permès fer-ho per concessions inferiors?  Perquè una tomba es fa renovar obligatòriament per 50 anys, quan el reglament diu simplement per un màxim de 50 anys?.   Aplicant lo que diu el REGLAMENT, però renovant un nínxol només per una concessió breu de 10 anys ,costaria  316,7 € i una tomba per el mateix període de 10 anys 909,75 €  IVA inclòs , axó seria una carga més lleugera, justa i menys abusiva per el  contribuent. Continuem no estan d’acord amb el criteri que té aquest Ajuntament a l’hora de fer renovació del TITOL FUNERARI, però de moment és URGENT fer-ne una revisió.

Si fem la comparació, una casa normal de la Creu Alta de 138m² habitables i 55m² de pati paga 485€ d’IBI i 62,4€ per les deixalles, total 547,4 €/any. Un pis de 108  m² al centre paga 670€ i 62€ respectivament, total 732€/any. La renovació de CONCESSIÓ  d’una tomba de 7,32 m², val 5.380€ per ”50 anys” i amb una  taxa de 114 € té un cost real anual de 269€. Per tant el cost per m² d’una casa a la Creu Alta té un cost de 3,9€ m²/any i al centre de 6,8€ m²/any i al Cementiri 30,27€m²/any. Es increïble però realment cert, REPOSAR en el Cementiri Municipal és gairebé 6 vegades més car que viure a la ciutat de Sabadell.

Respecte al cost de l’obra, cal tenir en compte que els panteons i tombes van a càrrec del ciutadà, el qual només disposa del terreny. Pel que fa als nínxols aquests van càrrec de l’Ajuntament el qual cobra per una concessió de 30 anys, tan si és nou com de recuperació, d’un nínxol de la 1ª fila: 785,30 € quan el cost real del nínxol és de 250 € . És evident que l’Ajuntament no hi perd res en l’operació, ans al contrari.

També voldríem saber que pensa fer aquest Ajuntament si un ciutadà no pot o no vol pagar aquesta renovació perquè creu que es injusta, ja que cada any  paga la taxa de manteniment que li correspon. Canviar el sistema actual es pura voluntat política, doncs  pràcticament es pagaria el mateix però fraccionat amb els anys. D’aquesta manera es facilitaria el seu pagament.

Pels motius exposats,

SOL·LICITA:

1. Que aquest Ajuntament i de forma immediata, aturi aquest procés i permeti pagaments amb concessions de menys anys a tot aquell que ho demani o en tingui necessitat.
2. Que s’aturin les amenaces d’expropiació i llurs execucions.
3. Que s’elimini el 21% d’IVA. Si no hi ha cap més possibilitat, que la gestió dels serveis funeraris retornin a l’Ajuntament.
4. Que s’equiparin els costos de les sepultures, manteniment, renovacions o compra als preus dels habitatges.
5. Que la concessió del nínxols nous, s’ajusti al cost real de l’obra i el valor d’amortització del terreny. Amb més motiu els de segona mà o recuperats.
6. Que l’Ajuntament deixi de percebre el cànon que cobra a la concessionària segons la seva facturació, ja que en definitiva ho acaben pagant els ciutadans.
7. Que no es faci negoci amb el cementiri perquè és injust, il·legal i il·legítim.
8. Que es prenguin les mesures necessàries per donar satisfacció a les reivindicacions exposades, que són populars i més que justificades.

Sabadell a 31 de març de 2016

Signat, Manel Pagès i Panadès

President de l’Associació Sabadell Memorial