Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




22 d’octubre 2021

Moció de censura a Badalona

Sembla que és qüestió d'hores la presentació de la moció de censura a Badalona per treure de l’alcaldia al senyor Garcia Albiol. El fonament de la moció de censura és l’aparició d’Albiol als ‘Pandora Papers’ com a apoderat d’una societat a Belize que va estar activa fins al 2015. En aquest escàndol també hi està implicat el regidor de Sanitat, Ramon Riera. Els partits que formen part de l'oposició  ̶PSC, Guanyem Badalona, ERC, Badalona en Comú Podem i Junts ̶  tenen previst presentar aquest divendres el mecanisme per expulsar Xavier García Albiol després que els Papers de Pandora revelessin la seva vinculació amb una societat ubicada en un paradís fiscal. L'acord s'ha teixit en dos dies  ̶ el PSC, amb sis regidors, va posar ahir en marxa les converses ̶  i la signatura del document es farà a la secretaria municipal del consistori i, a partir d'aquest moment, els grups hauran de continuar la negociació per a la formació de govern, el trajecte més complex. El regidor Rubén Guijarro del PSC serà previsiblement el nou alcalde, però resta per veure quins pactes es teixiran per comandar l'Ajuntament. Albiol, per la seva banda, no preveu dimitir i el PP tampoc té intenció d'abocar-lo a deixar l'acta.

El batlle Xavier Garcia Albiol ha intentat desestabilitzar els impulsors de la moció de censura i ha tret a la llum un sondatge realitzat per la consultora GAD3 que li atorgaria la majoria absoluta en uns hipotètics comicis. El treball de camp, però, es va fer el mes de maig passat, molt abans que esclatés el cas dels ‘Papers de Pandora’. Això vol dir que si el nou batlle fa bé la seva feina, en aquest any i mig que queda fins a les noves eleccions, podria ser que Garcia Albiol no tingués la majoria absoluta que li pronosticava l’enquesta del GAD3.

En els darrers anys, la relació entre les esquerres de Badalona no s'ha caracteritzat precisament pels acords. De fet, tot i tenir majoria en el consistori, ha estat impossible formar un govern d'esquerres a la quarta ciutat de Catalunya. Si, com és previsible, la moció de censura prospera, en els últims quatre anys, Badalona haurà tingut quatre persones diferents a l'alcaldia. Aquesta situació vol dir alguna cosa: l’oposició al PP no ha aconseguit guanyar el carisma de Garcia Albiol. Però això pot  canviar, ja que ara no es tracta de fer front al populisme i la demagògia, sinó de corrupció política i aquestes són ja paraules majors. Tal com molt encertadament ha manifestat la comentarista política, Pilar Rahola, en el seu espai “Paraula de Rahola”, considera que Albiol hauria de dimitir per l’escàndol dels ‘Papers de Pandora’ i donar pas a un altre company de partit, abans de ser sotmès al vot de censura que prepara l’oposició. Si no l’heu vist a You Tube, podeu llegir tot seguit la transcripció íntegra del comentari de Pilar Rahola.

Albiol, la vergonya democràtica

A hores d’ara ningú pot assegurar què passarà a Badalona, però no perquè estigui quallant-se o no una aliança, sinó perquè Badalona històricament és un jeroglífic i un jeroglífic indesxifrable. No hi ha manera. Primera perquè té una aritmètica molt complexa en el consistori, amb els partits molt fragmentats. I segona perquè hi ha una animadversió entre els diversos partits que ho fa, francament, tot molt difícil.

Recordem el que va passar: hi havia alcalde socialista fruit d’un pacte de partits, amb Guanyem Badalona i etcètera, i quan hi va haver aquell escàndol protagonitzat  per l’alcalde de Badalona en plena pandèmia (no cal recordar-lo) van ser incapaços de refer el pacte i mantenir-se en el poder, i va ser quan va pujar Albiol.  De manera que, què passarà? Albiol mantindrà la vara d’alcalde o no la mantindrà?  No ho podem saber a hores d’ara, perquè repeteixo Badalona és un enigma molt difícil de desxifrar.  Ara bé, que ningú no s’equivoqui, encara que perdi la vara d’alcalde considerar que Garcia Albiol  ja és un cadàver agònic o un mort polític seria un error considerable. Albiol porta tota la seva vida a la política, tota la vida, i té una pell molt dura que li permet plantar cara a tot sense problema, i per tant no descarteu que, si ara deixa de ser alcalde, es tornarà a presentar i potser li aniran bé les coses.

Això és possible, però el debat no és aquest. El debat no és si demà hi haurà acord o no, o demà passat per treure-li l’alcaldia en una moció de censura o no. El debat és el que hauria de passar i que no passarà. El debat democràtic és: algú que ha fet el que ha fet el senyor Albiol, pot mantenir-se en el càrrec? És un senyor que va aconseguir un poder gestionat via Andorra per un banc de Belize, i era un poder per poder gestionar o obrir comptes en bancs estrangers i per gestionar patrimonis i diners. Quan una persona fa una cosa com aquesta, quan tu tens un poder d’Andorra cap a Belize, per què ho fas? Ho fas perquè vols ser transparent? Perquè vols gestionar el teu capital amb l’Agència Tributària amb llum i taquígrafs? O perquè vols opacitat, vols un paradís fiscal i, per tant, vols jugar i embrutir els negocis via opacitat? És un fet evident que, quan el senyor Garcia Albiol accepta i gestiona els poders via Andorra a Belize, les seves intencions són espúries, opaques i de cap de les maneres tenen com a voluntat el patriotisme de l’Agència Tributària, ans al contrari. Hi ha molts d’aquests grans patriotes espanyols que tenen comptes a fora o que fan negocis fora, algunes empreses de l’Ibex, entre d’altres... i no cal dir el rei d’Espanya. Potser és patriotisme, potser Garcia Albiol volia imitar al seu estimat rei Juan Carlos, potser si..., que al capdavall no tenia problemes per tenir-ho tot a fora.

És igual, quan algú, com és el senyor Garcia Albiol, és el gestor, té els poders d’uns comptes opacs en un paradís fiscal i és secretari municipal del seu partit –que no és un càrrec qualsevol, no oblidem que el PP no té cap altra alcaldia a Catalunya, de manera que el càrrec de responsable municipal no era un càrrec qualsevol–  i fa això, no pot quedar-se ni un minut més a la política. Això és el que diria qualsevol democràcia homologada i seriosa. En països seriosos es pot dimitir per una multa no pagada, perquè hi ha una pruïja, una mínima pruïja ètica. Perquè un gestor públic no és un senyor impune a la llei o impune, fins i tot, a la manca d’ètica; ans al contrari, és algú que mereix la nostra confiança per gestionar el diner públic i el bé públics. I si nosaltres li atorguem aquesta confiança, la confiança ens l’ha de retornar. En el moment en què es trenca la confiança,  en el moment en què aquest senyor li donen poders en uns comptes a Belize, que només vol dir opacitat, només vol dir paradís fiscal, per molt que no hagin fet negocis, potser és que no li han sortit, però s’ha trencat la confiança i més a més, quan li diuen, menteix, perquè diu: “Andorra? No sé què és Andorra. Belize? Jo no he estat mai a Belize”. És que no cal senyor Albiol, no cal per tenir negocis en paradisos fiscals haver estat en els llocs, ja ho sap molt bé.

Quan això passa el normal és que es trenqui la confiança i que vostè ja no serveixi; pot servir per a moltes coses: no sé, per entrenador de bàsquet o per a donar classes d’oratòria o per fer pa... però vostè no pot dedicar-se a la política. Això hauria de ser vàlid en el seu cas i en qualsevol altra, lògicament, si Espanya fos una democràcia mínimament solvent. I aquí Catalunya s’inclou en ella, desgraciadament, perquè formem part de la mateixa cultura política que ve del franquisme. El franquisme és la cultura de la no política, la cultura dels jocs d’interessos, la cultura espúria, estranya, fosca, la de no tenir cap mena de valor moral, no calia; i tot això s’ha mantingut en democràcia. I per això un senyor con Garcia Albiol és capaç de dir que no passa res per tenir poders a Belize i que es manté en el càrrec sense problemes i que es tornarà a presentar, perquè no hi ha pruïja ètica, perquè no saben el que és el sentit democràtic, perquè menyspreen el que és el servei públic. No tots poden estar en el servei públic, no tots poden gestionar el diner públic; cal una confiança i un pruït ètic enorme o és tot plegat una autèntica mentida.

I dic tot això més enllà de les idees del senyor Garcia Albiol. Evidentment, a mi em sembla un demagog, em sembla un populista, que ha jugat amb temes molt sensibles com per exemple la immigració, que ha jugat brut dialècticament i, a més a més, des de la perspectiva dels drets nacionals catalans, és un anticatalanista i ha lluitat sempre en contra dels nostres drets nacionals. Per tant, no m’agrada gens; però és igual, perquè el tema no són les seves idees: podria confiar que fes una bona gestió, si mantingués la confiança, malgrat no pensar com ell; el tema és que aquest senyor ha trencat la confiança ciutadana que s’exigeix en democràcia. I això, que hi hagin molts Albiols en càrrecs públics, no significa que no ho subratllem quan passa. La vergonya no és que Albiol deixi la vara d’alcalde perquè li treuen amb un pacte; la vergonya és que es tornarà a presentar i el tornaran a votar, perquè la cultura democràtica d’aquest país fa pena... pena, molta pena.

Pilar Rahola

Escriptora i periodista

Comentari publicat a  YouTube  el dimecres 20 d’octubre del 2021

20 d’octubre 2021

L’indult a Puigdemont


Fa dies que sentim parlar d’un possible indult ‘anticipat’ pel MHP Carles Puigdemont, actualment exiliat a Bèlgica. El mateix Síndic de Greuges, Rafael Ribó, ha proposat impulsar la figura de “l’indult anticipat” pels membres del Govern que es troben a l’exili arran de la persecució judicial arran del Procés. Tot plegat pot formar part d’una estratègia del ‘Gobierno’ d’Espanya i de la justícia espanyola consistent en el fet que, amb aquest indult, el poder judicial espanyol salva la cara evitant o moderant la sentència del TJUE, ja que si ja està indultat no cal desautoritzar la justícia espanyola i el jutge Llarena i companyia queden lliures de l’embolic legal on ells mateixos s’han ficat amb les peticions d’extradició i d’altra banda el president dels espanyols Sánchez queda a Europa com un moderat que negocia amb els catalans.

De seguida el president Puigdemont ha sortit al pas d’aquestes propostes d’indults anticipats, reclamant al govern de Pere Aragonès que la seva situació personal, en referència a l’exili, no formi part de cap agenda “de l’anomenada taula de diàleg acordada per ERC i el govern espanyol”, ni de cap conversa bilateral. Reclama, doncs, que ningú no faci de portaveu de l’exili ni hi interfereixi proposant dreceres no sol·licitades. El dijous passat, en un article al diari el Punt Avui, el MHP Puigdemont demana respecte per la seva estratègia i insisteix a cercar solucions col·lectives per als represaliats. Escriu textualment Puigdemont: «Demano respecte, també al meu govern, per si ha tingut la temptació d’incloure aquesta “sortida personal” en les converses que manté amb el govern espanyol. Ni busquem cap indult anticipat ni creiem que aquesta opció aporti cap solució al conflicte, i per descomptat no pas a les més de tres mil persones afectades per la repressió. Tornar com a persones lliures, tal com érem quan vam emprendre el camí de l’exili, és una idea que m’acompanya cada dia quan m’aixeco i quan me’n vaig a dormir».

Puigdemont en no acceptar que el seu indult sigui una basa del procés de negociació, coincideix amb la de molts dels indultats, que mai no l'havien demanat. La posició de Puigdemont en el tema de l’indult anticipat coincideix plenament amb la de Marta Rovira, exiliada també a Suïssa, que ha titllat aquesta opció de "rocambolesca", que provocaria, entre altres inconvenients que s'oblidés la repressió que és més anònima, en referència les més de 3.000 persones encausades pels fets de l'1-O. Tampoc el Sr. Puigdemont, com s’ha manifestat en alguns cercles polítics, no s'ha ofert mai per participar en la mesa de negociació, els possibles components de la qual ja havien estat anunciats i van ser rebutjats. El que sí que ha fet és oferir-se per a ser tingut en compte en una possible negociació d'una sortida política a la qüestió catalana, que òbviament, passa per l'autodeterminació i l'amnistia. Aquesta actitud del MHP Puigdemont xoca frontalment amb la posició que està mantenint Esquerra Republicana promocionant la taula de diàleg amb el ‘Gobierno’ d’Espanya, fet que ha esperonat al periodista, Víctor Alexandre, per escriure l’article titulat  ’L’advertiment del president Puigdemont a Esquerra’, on considera que Puigdemont fa tanta nosa a Espanya com també a Esquerra Republicana. Podeu llegir aquest article a continuació.

L’advertiment del president Puigdemont a Esquerra

Confesso que tenia pensat fer un article parlant justament sobre la inacceptabilitat de la mesura de l’indult al president Puigdemont com a fruit de la Taula de Diàleg autonomista PSOE-ERC. El president se m’ha avançat i no només ho celebro, sinó que subscric tot el que diu en el text publicat a El Punt Avui el 14 d’octubre passat sota el títol: “No vam anar a l’exili per demanar l’indult”. El problema és que el president Puigdemont fa tanta nosa a Espanya com a Esquerra Republicana.

Per a Espanya, Carles Puigdemont, és l’enemic públic número 1, és l’home que no sols ha desafiat el seu poder, sinó que l’ha posat en ridícul davant de tot el planeta, i, tot passant, li ha tret la careta d’Estat democràtic, ha mostrat la violència salvatge que és capaç de practicar i ha entenebrit la seva imatge internacional. Però encara bo, si només fos això! En qualitat de president a l’exili, ha desemmascarat el franquisme latent de totes les institucions de l’Estat espanyol, des de la monarquia fins a la policia, des del govern fins al règim de llibertats, des dels tribunals de justícia fins als altaveus mediàtics. Tot està amarat de franquisme. Franquisme verbalment inconfés, naturalment, però activament inquisitorial.

El darrer episodi, en aquest sentit, ha tingut l’Alguer com a escenari i ha situat Espanya a l’alçada d’aquella ‘peineta’ que lluïen algunes senyores de Villar del Río a “Bienvenido Mr. Marshall”. De fet, l’esperpent de la lletra de la ‘coplilla’ que cantava Lolita Sevilla és idèntic a l’esperpent de les lletres que redacten el jutge Llarena i els tribunals espanyols tot aparellant-se amb aquesta docta estrofa: “Os recibimos americanos con alegria; olé mi madre, olé mi suegra y olé mi tía; americanos, vienen a España gordos y sanos; olé mi madre, olé mi suegra y olé mi tía”.

Pel que fa a Esquerra, el president Puigdemont és una pedra a la sabata. Pere Aragonès ja ho va deixar ben clar després de ser investit quan, de manera indigna pel càrrec que ocupa, va trigar un mes a visitar-lo a Waterloo. Un mes! La idea d’Esquerra amb aquest menyspreu era intentar rebaixar el protagonisme que té i que ha de tenir la figura de Carles Puigdemont a l’exili com a president legítim perseguit dictatorialment per Espanya. Després, és clar, a Pere Aragonès, no li ha quedat més remei que fer algunes concessions fotogràfiques de cara a la galeria per por de quedar retratat en un altre sentit. Però la seva dèria d’esborrar Puigdemont de l’òrbita mediàtica roman inalterable. Esquerra veu la figura del president Puigdemont com la d’un actor massa potent que entela Pere Aragonès a l’escenari, un actor que amb la seva personalitat l’empetiteix i el mostra com el que és: el delegat de Pedro Sánchez a Catalunya. Salvador Illa només és l’home-tapadora. El veritable delegat de Pedro Sánchez a Catalunya és Pere Aragonès.

Tot plegat ens porta al moll de l’os de l’advertiment del president Puigdemont a Esquerra dient-li que abandoni tota temptació de demanar el seu indult a Pedro Sánchez. Puigdemont no vol ser indultat per la senzilla raó que ningú no l’ha d’indultar de res, i encara menys Pedro Sánchez o Espanya. El president Puigdemont no va cometre cap delicte, perquè posar les urnes al carrer només és delicte en els règims dictatorials. Que Espanya ho consideri un delicte ja ens diu de quin règim estem parlant, un règim que, com s’ha vist, topa frontalment amb el dret internacional.

En el seu text, el president Puigdemont diu això: “Demano que ningú no parli per nosaltres, que no interfereixin en la nostra estratègia buscant dreceres que no volem. […] Sempre he defensat que l’amnistia forma part de la fórmula per a la resolució del conflicte, i no deixarem mai de reclamar-la amb insistència, naturalment no a canvi de la renúncia a l’autodeterminació. Demano, doncs, respecte. […] Algú ha dit que he de formar part de la solució al conflicte, però els que ho diuen temo que volen dir una altra cosa. A aquestes alçades ja ens coneixem. […] I demano, per tant, que la meva situació personal no formi part de cap agenda de l’anomenada taula de diàleg acordada per ERC i el govern espanyol ni de cap conversa bilateral”.

No cal dir que el text deixa a l’escapça Esquerra, que veia en l’indult (indult a una persona que no ha estat jutjada!) una jugada meravellosa digna de Pedro Sánchez el Magnánimo i de la pujolista Esquerra Republicana de peix al cove per tal de vendre l’indult com un triomf de la Taula de Diàleg. Hauran d’empescar-se altres “victòries” autonomistes per guarnir una taula pensada a dues bandes per perdre el temps. No, no és el president Puigdemont qui empetiteix Esquerra. Esquerra s’empetiteix tota sola. És la política autonomista d’Esquerra el que empetiteix Esquerra.

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat al digital   elMón  el dimarts 19 d’octubre del 2021

 

13 d’octubre 2021

Bilingüisme i diglòssia

Tres doctors en filologia catalana, Mireia Galindo, Francesc Bernat i Carles de Rosselló, han volgut entendre i narrar l’origen i desenvolupament del castellà a Catalunya. Per fer-ho han publicat el llibre ‘El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització’, en el que eluciden que el castellà no es parla de manera generalitzada a Catalunya per la major part de la població fins a principi o a mitjan segle XX. Molta gent se’n sorprendrà, perquè molts estan convençuts que aquí parlem castellà d’ençà dels Reis Catòlics i això no és cert, perquè el castellà arriba a través de l’escola, però a l’escola hi anava molt poca gent durant els segles XVIII, XIX, i principi del XX, i per tant, no el podien aprendre. Per tant el bilingüisme, que ara es proclama als quatre vents, no sorgeix a casa nostra fins als anys quaranta o cinquanta del segle passat, en ple franquisme, quan s’uneixen diversos fenòmens: hi ha molt poca gent que no vagi a l’escola, que és solament en castellà, com els mitjans de comunicació que entren a les cases; arriba immigració en massa en castellà; i parlar en català amb desconeguts és perillós –pot ser un policia franquista–, cosa que fa que un catalanoparlant s’adreci al desconegut en castellà, per si de cas.

Arribats a aquest punt ens podem preguntar: el castellà és llengua pròpia de Catalunya? Si llengua pròpia és sinònim de llengua territorial, històrica, és clar que no. El castellà no és llengua pròpia de Catalunya. A la Catalunya de fa vuit dècades, el castellà era la llengua del costat i ara és simplement l’idioma colonial imposat fa 300 anys. El procés de bilingüització s’hauria d’ensenyar a les escoles. Són dades objectives molt importants per poder-se formar una opinió. És veritat que molta gent, interessadament, creu o vol fer creure que aquí es parla castellà des de fa segles i això no és cert. D’altra banda hem de ser conscients que els lingüistes saben que el bilingüisme és insostenible durant segles, sempre és un procés passatger fins que una de les llengües s’imposa. El concepte de bilingüisme pot quedar una mica confús. Saber un idioma no et converteix en bilingüe. Molta gent parlen fluidament l’anglès o l’italià, però no per això són bilingües o trilingües.

La relació que el català viu amb el castellà a casa nostra no és sana; és neurastènica. Molts catalans assumeixen que la seva llengua és de segona divisió. Tots hem sentit més d’una vegada que quan algú vol imitar una persona estrangera, ho fa en castellà, com si el castellà fos l’idioma universal que tothom parla. Aquest només és un exemple, tot i que prou indicatiu, de l’estat de diglòssia en què viu el català en l’actualitat. La diglòssia és la situació que es dona quan en un territori hi ha dues llengües en contacte, cadascuna circumscrita a un àmbit concret: l’una, la llengua de l’administració i de la cultura; l’altra, la d’estar per casa. El moment és molt delicat, el català recula cada dia, i com més reculi, més agressiva haurà de ser la política lingüística. Els governants que s’estimen el país i la seva llengua no s’han de deixar intimidar i han d’emprendre polítiques de promoció i de difusió molt valentes, al marge del que diguin altres grups polítics.

A Catalunya, sigui independent o no, el primer que caldria fer és decretar el català com a única llengua oficial. Seria decisiu per desarmar tots els partidaris del bilingüisme, que només volen l’hegemonia del castellà a Catalunya perquè saben que el terreny fa baixada a favor seu. Com afirma repetidament el professor Josep Maria Virgili: “Una situació de bilingüisme amb una llengua forta com el castellà és insostenible. Perpetuar el bilingüisme és assegurar la mort del català”. Sembla que darrerament tornen a sonar veus que auguren la desaparició del castellà a Catalunya, cosa totalment falsa com molt bé escriu l’historiador, Pere Bosch, en el seu article titulat ’La llengua d’aquí i la d’allà’, on analitza els distints punts de vista que tenen els mitjans i els polítics de Madrid sobre aquest tema. Podeu llegir aquest article tot seguit.

La llengua d’aquí i la d’allà

Aquesta darrera setmana ha tornat a ressonar la vella cantarella sobre la persecució i la desaparició del castellà a Catalunya. Ja ho saben: com que el castellà és una llengua en perill, amb poquets parlants arreu del món, com que gairebé no se sent als carrers del nostre país, ni als jutjats, ni als cinemes, ni allà on vulguin i com que, per acabar-ho d’adobar, els governs d’aquí, siguin tripartits, bipartits o unipartits, estan obsedits a perseguir-lo i a fer-lo desaparèixer, els polítics i periodistes de la Meseta clamen a l’infern. El problema d’aquest discurs no és només que no té res a veure amb la realitat, sinó que se sustenta en una doble vara de mesurar. Dit en altres paraules: allò que es denuncia aquí és bo allà i allò que s’argumenta allà no es pot aplicar aquí.

Només cal resseguir les intervencions dels polítics o rellegir les portades d’alguns diaris per comprovar-ho. Dijous passat, per donar-ne exemple, el diari El Mundo advertia: “El govern vigilarà els docents universitaris que facin servir l’espanyol.” I denunciava: “Incita que els estudiants delatin els professors universitaris que no facin servir el català.” En realitat, tal com va aclarir la consellera Gemma Geis, es tracta de fer un seguiment “per garantir el compliment de l’ús de la llengua de docència de l’assignatura triada en el pla docent de l’estudi oficial” i, al mateix temps, “els drets lingüístics dels estudiants i el professorat”. Aquell mateix dia, unes capçaleres més amunt i uns quilòmetres més enllà, el diari ABC es mostrava consternat perquè s’havia admès una proposta de Junts per “permetre l’ús de les llengües cooficials en els plens i els escrits” del Senat. El principal motiu per rebutjar aquesta iniciativa és que si s’acaba aplicant “es triplicarà la despesa en traductors”. Es veu, segons sembla, que la despesa d’aquí no té la mateixa importància que la d’allà. Perquè, com deuen haver pogut comprovar a través d’aquestes dues notícies, quan alguns mitjans es fixen en el que passa aquí, estan obsedits a garantir la diversitat lingüística, sense escatimar mitjans ni recursos. En canvi, quan es reclama això mateix allà, quan es demana que es pugui fer servir el català al Senat o al Congrés, el plurilingüisme desapareix i s’imposa la llengua de l’imperi.

Pere Bosch i Cuenca

Historiador

Article publicat al digital  LaRepública  el divendres 24 de setembre del 2021

05 d’octubre 2021

L’1-O a l’Alguer

Carles Puigdemont, el president de la Generalitat que va liderar l'1-O, acumula una desena de vides des que va encetar l'etapa de l'exili, just després de la declaració de la independència al Parlament. Ha sobreviscut a les envestides de la justícia espanyola des de Bèlgica, des d'Alemanya i ara també des d'Itàlia. Ara justament que fa quatre anys de la victòria democràtica que va significar el referèndum de l’1-O, hem vist com l'eficàcia de l'estratègia defensiva de l'exili ha esdevingut un seguit de victòries de la defensa del MHP Puigdemont enfront de la set de venjança que demostra el jutge Llarena. La resolució d’aquesta setmana del Tribunal d'Apel·lació de Sàsser suposa un nou fracàs per a Pablo Llarena, dedicat en els darrers quatre anys a perseguir, sense èxit, Puigdemont i la resta d'exiliats per Europa. La defensa afrontava la situació amb optimisme i el resultat ha complert els seus millors pronòstics: extradició suspesa "sine die" a l'espera que el Tribunal de Luxemburg resolgui la situació de Puigdemont.

El triomf aconseguit per l’equip jurídic de Puigdemont a l’Alguer no només reforça el seu paper com a líder de l'independentisme més irredempt  ̶ el que considera, en essència, l'1-O com un mandat vigent en el seu quart aniversari ̶ , sinó també com a actor clau en la resolució del conflicte i amaga un missatge dirigit cap a la Moncloa i, de retruc, cap a Palau: sense Puigdemont i sense Junts x Catalunya, qualsevol solució serà incompleta. La llibertat de Puigdemont és un element bàsic en la represa  ̶ tímida, discreta i complicada ̶  del diàleg entre l'Estat i la Generalitat, i per això és indispensable la presència de la formació de Puigdemont en la taula de negociació/diàleg. L'expresident i el partit que lidera encarna un ‘NO SURRENDER’ que només obté moral des de les victòries a l'exterior.

Tampoc podem passar per alt que les successives victòries de l’exili català demostren la debilitat de l’Estat Espanyol, que fa que la seva repressió tingui aquest caràcter de revenja, mostrant que és la pròpia d’un imperi en el seu ocàs. Massa gent independentista es mira només la repressió, desconeixent que la dinàmica de derrota ens porta a perdre, puix només tenim el que ens anem guanyant. En un context europeu democràtic, un Estat feble arrelat en una dictadura és impossible que es desprengui de tots els elements que el suporten i això és el que hem vist durant el procés, el que va veure el món durant l’1-O i és el que pot acabar assumint la UE quan la seva pròpia justícia dicti sentència. Aquesta és la principal feblesa de l’Estat: la poca credibilitat democràtica que té, guanyada a pols i feta evident pel procés i ara per l’exili. Aprofitem doncs aquesta feblesa i com diu el periodista, Andreu Barnils, en el seu article titulat  ‘Estat feble’, no ens limitem a denunciar les repressions i els atacs de l’estat espanyol. Quatre anys després del Primer d’Octubre cal que deixem de plorar i aprofitem la debilitat del rival per cridar als quatre vents les febleses de l’estat. Podeu llegir l’article d’en Barnils a continuació.

Estat feble

Diuen, diuen, diuen, que un dirigent de l’esquerra abertzale basca ha fet aquesta observació darrerament: “Quins uns, els catalans! Declaren la independència i els han de treure de la presó abans de complir la sentència sencera; amb quatre anys i mig són fora, i encara creuen que perden! Que ens ho diguin a nosaltres, amb els anys que hem passat a la presó i sense haver declarat encara la independència. Perden, qui diu que perden?”

La reflexió del líder basc obliga, d’una manera frontal, a capgirar com un mitjó la tàctica adoptada fins ara per una gran part de l’independentisme català. D’ençà de l’any 2017 que plorem perquè ens trobem davant un estat repressor, que ha sobrepassat els límits d’un estat democràtic (n’hi ha prou de comparar-ho amb Escòcia), que envia a l’exili i a la presó homes plens de raó. I es fa servir la repressió per posar un mirall davant l’estat espanyol, un mirall que acabi afeblint les seves relacions internacionals, accentuï la seva mala imatge i ajudi la causa catalana. Tot això ha donat fruits. És innegable.

Però la reflexió del dirigent basc obliga a deixar de pensar en l’estat com un ens bàsicament repressor i prou, i veure’l també com un ens bàsicament feble. Que això també dóna fruits. Feble perquè, tot i que la seva estratègia ha estat la d’un estat repressor, i ho ha estat amb intenció, no se n’ha acabat de sortir: van voler reprimir les urnes del Primer d’Octubre, i febles com són, se les van haver de menjar amb patates. Van voler, repressors com són, condemnar mig govern a penes de més de deu anys, i al cap de quatre anys i mig són fora. (I són fora per la pressió internacional que, febles com són, no han pogut aguantar, diria.) Han volgut, repressors com són, aïllar els exiliats Puigdemont, Ponsatí i Comín, però, febles com són, es troben que tots tres són eurodiputats al Parlament europeu. Alemanya, Àustria, Bèlgica, Lituània i Suïssa van advertir Llarena que no detindrien Puigdemont. I no l’han detingut.

Aquest article no defensa una dicotomia. Aquest article defensa que l’estat espanyol és repressor i alhora feble. I que potser que comencem a il·luminar la part feble de l’estat i no solament la repressora. Veure’l feble, ajuda. I si és feble, encara més. Aquest article creu que es poden fer totes dues coses alhora. Denunciar la part represssora i subratllar la part feble.

Dir que els consellers tan sols han passat quatre anys i mig a la presó no és pas negar la repressió de l’estat, és afirmar-ne la feblesa. Tot i voler, no poden més. Dir que els exiliats són eurodiputats no és pas negar la repressió de l’estat, és accentuar-ne la feblesa. No han pogut més. Si l’objectiu de les penes de presó i els anys d’exili era d’espantar possibles intents posteriors de camins unilaterals, una reflexió a fer és fins a quin punt la presó espanta i fins a quin punt quatre anys i mig, no. Si la tàctica era de castigar per espantar, i veiem que, per febles, no ho han pogut fer gaire, podem inflar la seva cara repressora o subratllar la seva cara dèbil.

Per mi, és ben curiós que sobretot sigui la gent de l’exili (actualment la que més repressió sofreix) la que subratlla amb més vehemència la cara feble d’un estat que no aconsegueix de reprimir, tot i les ganes que en té. L’exili i Jordi Cuixart. Cuixart sempre ha subratllat la feblesa de l’estat. Fent-ho, evites un dels objectius més clars de l’estat: presentar-se molt més monstruós, poderós i castigador que no és. No és per falta de ganes. És que no poden més. Això sí, hem de deixar de plorar tothora pels racons. Dediquem-nos també a subratllar la feblesa de l’estat.

Les nostres llàgrimes són la seva força; no ens limitem a la denúncia. Cal deixar de plorar, quatre anys després del Primer d’Octubre. I saber veure la feblesa del rival. Això em sembla que ens ve a dir el dirigent basc. O dit d’una altra manera: hem de comptar amb la violència del rival en el futur. Però també amb la seva feblesa.

Andreu Barnils

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el dissabte 2 d’octubre del 2021