“Forza España”

El líder de "Ciudadanos" Albert Rivera ha presentat aquest diumenge la plataforma anomenada “España Ciudadana”, amb la qual el partit recorrerà el territori espanyol mirant d'eixamplar la seva base de cara a les properes eleccions municipals. El periodista Enric Juliana ha apuntat que aquesta plataforma vol ser la versió espanyola del partit “Forza Italia” del ultradretà Silvio Berlusconi. "Ciudadanos" va a sac per obtenir la presidència espanyola i aquesta plataforma ha estat creada per xuclar la medul·la del PP fins assecar el partit, amb un discurs nacional-patriótic de l’Albert Rivera, bastit amb frases curtes, directes i demagògiques, moltes d’arrel "joseantoniana", llençades a tort i dret per ser assimilades per la gentada que l’escolta enfervorida. Rivera parla de Catalunya i del procés per assegurar que ha servit per unir més Espanya. ‘Han intentat trencar el nostre país, però han unit els espanyols, hem perdut el complex de defensar la Constitució’, ha dit el líder dretà. Fent referència a les llengües, ha presumit de la diversitat que hi ha a Espanya, però exigint que ‘no es faci escollir’ entre cap de les llengües del país. Potser seria bona cosa recordar la gènesi del partit de l’Albert Rivera, llegint l’article del sociòleg Alfonso Durán Pich titulat ‘Embolicar la troca’, que podeu trobar tot seguit, on s'expliquen els orígens del partit ‘Ciutadans-Partit de la Ciutadania’, que va aparèixer a Catalunya el juliol del 2006 amb l’únic objectiu d’anar contra la llengua i la immersió lingüística.

Embolicar la troca

Entre d’altres de les seves múltiples activitats, la trama de l'Estat ha propiciat el desenvolupament d'un producte polític de naturalesa ‘zombie’, llançat al mercat com si fos un perfum "low cost" dels que venen a Mercadona, que ha anat ocupant espais entre els votants dels partits dinàstics (PP i PSOE), no tant per mèrits propis com pel deteriorament corrupte dels hereus directes del franquisme.

Dir que "Ciudadanos" és un invent no és dir res de nou. El seu repertori ideològic pren com a fonament les lletres de les cançons de José Luis Perales. De fet, les seves figures més notòries tenen aquest perfil, entre modern i caspós, que llueixen els espanyols quan actuen al festival de la cançó d'Eurovisió.

Un dels seus eslògans inicials deia: ‘No ens importa on vas néixer, no ens importa la llengua que parles, no ens importa la roba que vesteixes. Ens importes tu’. Perales no ho hauria explicat millor.

Les seves proclames, que operen prenent com a tronc central la desqualificació, l'insult i la baixesa, destil·len aquell aire xulesc i prepotent que els joves falangistes mostraven en la postguerra. Per això parlen de ‘colpistes’ quan es refereixen als polítics independentistes catalans i celebren ‘que els fiquin a la presó’ o declaren la seva oposició més dura a un programa d'acostament dels presos bascos a Euskadi, una mesura que interpreten com a signe de debilitat.

Aquests nois i noies (tan macos ells), haurien fet les delícies dels que defensaven en el tardofranquisme la continuïtat de la dialèctica de “los puños y las pistolas”. No oculten la seva bastardia, en la tercera accepció del María Moliner.

I encara que els seus antecedents són coneguts, val la pena recordar als desmemoriats algunes de les característiques dels ‘pares fundadors’ d'aquest estrany artefacte.

Destaquem, per exemple, al senyor Félix de Azúa, acadèmic de la llengua, fill de ‘bona família’, que va formar part de la "Gauche Divine", que va marxar a viure a Madrid perquè la seva filla "no creixi en l'odi als espanyols " i que va dir sobre l'alcaldessa de Barcelona (Ada Colau) que és ‘una dona que hauria d'estar venent en una parada de peix’. Un altre il·lustre fundador va ser Arcadi Espada, escriptor i periodista, també traslladat a Madrid, que sobre la particular sentència del cas de violació de "La Manada", va posar dubtes sobre el comportament de la noia, dient que ‘Tanta atenció a aquests nois. .., jo voldria saber si hi ha algun vídeo sobre la vida sexual de la víctima’. Una tercera columna d'aquesta tropa la tenim en Albert Boadella, que exerceix de pallasso en les seves hores lliures i es presenta com a president de "Tabarnia", després d'haver gaudit de tota mena de càrrecs ‘culturals’ molt ben retribuïts a la Comunitat de Madrid; el mateix senyor Boadella que el 19 d'abril de 1979 signava una carta conjunta molt dura, en la qual defensava el dret d'autodeterminació de Catalunya. Ja ho va dir Groucho Marx: ‘Aquests són els meus principis. Si no li agraden, els canvio’. I finalment tenim al senyor Francesc de Carreras, prototip de la burgesia catalana més genuïna, mentor i professor del senyor Rivera, fill de Narcís de Carreras (que va ser president de la Caixa i del Barça), i que després de disset anys de cobrar els seus honoraris i dietes com a membre del Consell Consultiu de la Generalitat, es va passar a l'espanyolisme, primer amb la creació del Fòrum Babel, i després amb la formació de "Ciutadans" (partit de la ciutadania, per si no quedava clar). El mateix de Carreres que en un debat a Televisió Espanyola arran de la consulta del 9N, va dir que ‘la idea que l’anhel del poble té més força que el poder de la llei, és el mateix que deien els moviments feixistes i nazis en els anys vint i trenta (del segle passat)’.

Si busquem una característica comuna a aquest grup de veterans espanyolistes és el seu odi, un odi visceral, a Jordi Pujol i al que representava en el seu vessant cultural i lingüístic. Ja els anava bé la Catalunya autonòmica, ja que gaudien dels privilegis de la seva posició i dels seus vincles econòmics, però no perdonaven la immersió lingüística. Ara que el delicte d'odi s'ha posat de moda en el codi penal espanyol, els fiscals haurien de revisar aquesta part de la història, sabent que la donaran per prescrita. Més tard, quan Convergència va deixar el poder i el va prendre el tripartit, van preparar la vendetta, però no van trobar el suport que esperaven de Pascual Maragall. Potser per això van donar un cop de mà als seus amics socialistes (Montilla, Iceta, Sala, etc.) per acabar liquidant els últims vestigis d'un socialisme català independent i no contaminat.

Aquest ressentiment, a manera de mantra, és el que van transmetre als joves cadells que van col·locar al capdavant de "Ciutadans". Els Rivera, Villegas, de Páramo, Hervías, Arrimadas, etc. han begut en aquestes mamelles. Nascuts la majoria a Catalunya, però no integrats en la cultura catalana, en les seves formes de vida i valors, en el seu Weltanschauung*. Són espanyols que viuen a Catalunya com podrien viure a la Rioja i que celebren la Fira d'Abril i no senten com a pròpia la Diada.

En la història d'aquest grup hi ha mil senyals que els delaten. Com quan la mare de Rivera ─fanàtica de les tertúlies de les emissores de ràdio i televisió espanyoles─ i que no parla català (malgrat viure a Barcelona des que tenia tretze anys), va recomanar-li al seu fill que anés a un acte d'un grup autoqualificat com ‘il·lustrats del segle XXI’, i on va trobar al seu antic professor de Carreres i a la resta dels il·lustrats. Alberto Rivera ja havia intentat abans créixer en la política, militant en les Noves Generacions del PP durant quatre anys, inversió que li va resultar poc rendible, potser perquè com va declarar anys després Eduardo Bolaños, que era president de NG en aquells temps: ‘Em va semblar una mica prepotent. Com si volgués arribar a ministre un mes després d'haver-se afiliat’. O quan Fran Hervías, fill de guàrdia civil, nascut i criat en una “casa-cuartel”, manifestava que es va apuntar a "Ciutadans" després d'assistir a un acte d'Arcadi Espada a Girona, el mateix Espasa que insinua comprendre el comportament dels nois de la "La Manada". O quan el mateix Rivera no va ocultar les seves estretes relacions amb Francisco Caja, president de Convivència Cívica Catalana , que pretenia ‘noquejar el català i tornar-lo a les masies’. O quan Luis Garicano, el guru econòmic de "Ciutadans", ponent regular en la FAES aznarista, va ocultar el seu vincle familiar amb Tomàs Garicano Goñi, advocat militar, que va ser ministre de governació del Règim en els anys finals del franquisme. O quan Juan Carlos Girauta va passar per alt la seva zigzaguejant trajectòria política, que ha anat del PSOE al PP, per acabar a "Ciutadans". O quan la senyora Arrimadas no fa esment a l'anterior condició del seu pare com a policia adscrit a la Brigada Polític Social de Barcelona, en els anys en què els germans Creix exercien de torturadors oficials. Massa senyals de fum per no adonar-nos que estem en territori comanxe.

Però aquests nois i noies comptaren des del principi amb el suport financer del bloc espanyolista, liderat en origen per Miguel Rodríguez, antic sindicalista de CCOO, que després va fer fortuna amb la marca de rellotges Festina i avui té una generosa cartera d'inversions . Pel que fa al suport mediàtic, del qual segueixen gaudint, van tenir al seu costat inicialment a alguns pota negra de la caverna madrilenya, amb la singular empremta de Federico Jiménez Losantos i Pedro J.Ramírez, més l'equip de Intereconomía , que capitanejava Julio Ariza.

Però des d'aquell esperpèntic congrés de ‘fi de curs’, que fou el de Bellaterra el 2006, han passat moltes coses, amb alguns errors d'imatge sonats, com ho va ser la seva aliança amb la ultradreta a les eleccions europees del 2009 en la candidatura de “Libertas” , encara que jo sempre he cregut que aquest és el seu espai natural. Després han recompost la situació, demostrant, això sí, que són capaços d'improvisar en qualsevol circumstància.

Però el que els va donar l'empenta definitiva (les casualitats del factor exogen) va ser la irrupció de "Podemos" en el panorama polític nacional. Els sectors més reaccionaris de l'empresariat (grans constructores, bancs i antics monopolis de l'Estat) van imaginar-se que aquest partit podia trencar la seva zona de confort i van témer que els partits dinàstics (PP i PSOE) no fossin capaços de contenir l'allau suposadament esquerranós. No van adonar-se que "Podemos", un altre producte fabricat pels mitjans, només pretenia ocupar les butaques dels vells “carrozas” de la Transició. La sacralització oficial d'aquests temors infundats va ser la conferència pronunciada per Josep Oliu, president del Banc de Sabadell, al Cercle d'Empresaris de Madrid el juny del 2014, en què va expressar la necessitat de tenir ‘un" Podemos"de dretes’. Ja el tenien, però no s'havien assabentat.

Els fets es van precipitar. La màquina es va posar en marxa. L'ex-president del govern José María Aznar, president de FAES, fundació a la dreta de la dreta, va fundar aquest mateix any l'Institut Atlàntic de Govern, amb la idea difusa de promoure l'economia de mercat i la seva interpretació peculiar i esbiaixada del pensament liberal. En el consell social i acadèmic de la fundació no faltava ningú: Abel Matutes, Cesar Alierta, Josep Piqué, Gustavo Cisneros, Borja Prado, etc. Alberto Rivera va ser convidat a donar la seva conferència habitual i incorporar-se a l'ordre monàstica, encara que fos oficiosament.

FEDEA, un altre important lobby econòmic de la capital, va donar contingut a les línies bàsiques del programa econòmic de "Ciutadans", cosa que significà un estret llaç d'unió del partit amb els principals patrons del lobby, entre els quals es troben Movistar, Abertis, Iberdrola, Enagás, ACS, Santander, BBVA, Bankia, Sabadell i CaixaBank. La "crème de la crème".

Afegim que el president de FEDEA és Jordi Gual, actual president de CaixaBank, i que el seu director general és Àngel de la Fuente, el famós economista dels ‘comptes públics territorialitats’, un invent estadístic que pretenia amagar grollerament el Dèficit Fiscal de Catalunya amb l'Estat. Tot lligat i ben lligat.

Ara els sondejos pre-electorals (que a Espanya, per tradició, són objecte de grolleres manipulacions), indiquen una pujada espectacular de "Ciudadanos", que desplaça al PSOE al tercer lloc i va frec a frec amb el PP. En definitiva, un èxit aclaparador d'un grup de valents trepes.

En el context actual, on la inoperància, la corrupció i la confusió ideològica són factors dominants a l'Estat, el poble hauria d'abstenir-se massivament i no acudir a les urnes. Però no ho faran, perquè com bé explica Ignacio Ramonet, els han sabut vendre la moto.

Haurien llegir el ‘Discurs de la servitud voluntària’ d'Étienne de la Boétie, el gran amic de Montaigne, i així comprendrien moltes coses. El problema és que amb prou feines llegeixen.

Definitivament, cal anar-se'n. I com més aviat, millor.

Alfonso Durán Pich

Llicenciat en Sociologia i Llicenciat en Psicologia

Article publicat en el Blog de l’autor el 17 de maig del 2018

* Weltanschauung=visió del món

La mamella catalana

Espanya està muntada d’una manera que si la gran mamella catalana s’estronca els espanyols ho passaran molt malament. Ho saben a Madrid, que des de fa més de 300 anys s'hi han estat alletant, que l'han espremuda per treure-li tota la llet possible i per això cada dia escoltem parlar de la “unidad de España” o que “España no la pueden romper estos catalanes”. Aquestes i d’altres frases per l’estil amaguen darrera seu només un objectiu: els espanyols no volen deixar anar la ‘teta’ catalana i faran el que sigui per tenir-la ben agafada, encara que el preu sigui desacreditar-se democràticament davant de mig món. La darreres actuacions policials, judicials i polítiques van en aquesta única direcció. No es veritat que ens estimin, ni que ens vulguin al seu costat, més aviat al contrari ens odien i ens voldrien ben lluny, però ‘la pela és la pela’ i ens volen per exprimir la mamella dels ‘calers’. Ho han reconegut economistes espanyols dient que  "España no podría sobrevivir en el euro sin Cataluña". Saben que si Catalunya se’n va, Espanya no serà un país viable, econòmicament parlant. I com que veuen en perill continuar alletant-se amb la mamella quadribarrada afegeixen que "los catalanes tienen que liderar España, no salir de ella. Una hipotética independencia de Cataluña no significaría sacar a Cataluña de España, sino acabar con España, porque España no tiene sentido sin Cataluña". Però la mamella catalana està cansada. Ja no és aquella teta jove, innocent, jovial, sempre oberta a què tothom s'hi amorrés, sempre a punt per acollir qualsevol boca assedegada de nutrients. Finalment la teta catalana s'ha vist les orelles i no està disposada a continuar sent la font d'aliment d'aquells que durant tant de temps l'han maltractada, l'han insultada i l'han vexada. Val la pena llegir l’article del sociòleg Duran Pich, que ha volgut titular amb el mateix apel·latiu de l’obra de Quim Monzó ‘El perquè de tot plegat’, i on l’autor raona, amb xifres concretes, els motius reals que té Espanya per impedir el desmembrament de l’estat, si no vol quedar a la intempèrie abocada com Grècia al rescat bancari i a la seva ruïna econòmica.

El perquè de tot plegat

Hi ha moltes raons per explicar per què dos milions llargs de ciutadans catalans s'han donat de baixa administrativament de l'Estat Espanyol. No insistirem en això, ja que l'abundància de motius fa innecessari tractar de seguir indagant.

Però, ¿quina és la raó essencial per la qual els membres de les classes extractives de l'Estat tinguin una obsessió gairebé malaltissa amb la "unidad de Espanya "? A què es deu aquesta barreja de patriotisme canós (que porta a un seguit de ministres a entonar himnes legionaris) amb altisonants declaracions autoproclamant un "Estado de Derecho"? Tot això sona a " Living Theatre ", quan Judith Malina i Julian Beck, en els anys seixanta del segle passat, saltaven de l'escenari a la platea i acorralaven a uns burgesos espantats.

Apartem les bambolines i els focs d'artifici. L'única cosa que els importa és la possibilitat que se'ls s'ensorri el ‘tinglado’. ("Look for the money, guy ").

En termes econòmics, les relacions entre Catalunya i l'Estat Espanyol són relacions asimètriques, descompensades. Ningú discuteix això. Les diferències són de matís. La dada concisa i acceptada és que per cada euro que els catalans (ciutadans, empreses i institucions) paguem al fisc (la Hisenda de l'Estat), ens queden només 60 o 65 cèntims, i amb això no cobrim les nostres necessitats. Que després ens "prestin" 20 cèntims a través del FLA i ens cobrin interessos per això, és un retorn als acudits d'Otto i Fritz, que feien les delícies dels nens de la postguerra.

Quan es cita el "sistema de finançament" com un model fiscal, es diu una sobirana estupidesa. Finançar és prestar o dotar diners perquè algú faci una activitat. Catalunya no necessita cap sistema de finançament; amb els recursos que genera té més que suficient per a escometre la despesa pública corrent i invertir en el necessari.

Però en aquest cas, l'asimetria desapareixeria i amb ella també desapareixerien les raons que la determinen.

Vegem algunes xifres.

El Consell General d'Economistes d'Espanya, que compta amb totes les benediccions de l'Estat, ha publicat recentment un informe amb el títol ‘Riscos i incerteses de futur de l'economia espanyola’. Els seus autors són Antonio Pulido i Julián Pérez, essent el primer catedràtic emèrit d'Econometria i director de Ceprede (Centre de Predicció Econòmica) i el segon director del departament d'Economia Aplicada de la Facultat d'Econòmiques de l'Autònoma de Madrid. Pulido San Román és un pota negra de les prediccions econòmiques, al qual se li reconeix un gran rigor en l'anàlisi de dades.

L'informe és molt ampli i maneja moltes variables de diferent naturalesa. Ens centrarem únicament en l'apartat que es dedica a "què passaria si Catalunya prengués com a referència el denominat “cupo basco", que suposa administrar els propis recursos impositius i contribuir únicament amb una quota, a unes suposades ‘despeses generals’ de l' Estat ".

Els autors interpreten que el Dèficit Fiscal de Catalunya (el que paga enfront del que rep) és aproximadament el 5% del seu PIB (el 5% de 210.000 milions d'euros, és a dir uns 10.500 milions d'euros). És una interpretació a la baixa (probablement deguda al mètode de càlcul considerat  ─el de benefici─  que té escassa racionalitat pel seu caràcter subjectiu i discrecional), enfront de la banda del 6,5 al 8,7% que és la xifra estimada en la majoria dels estudis realitzats per diferents grups d'acadèmics, prenent com a base el mètode del flux monetari (tant entra, tant surt).

Deixem-ho estar en la hipòtesi menys favorable per als interessos catalans: només 10.500 milions d'euros. Però si aquests diners es queden a les nostres arques i no en les de l'Estat, a aquest últim li falta exactament la mateixa xifra i no pot continuar amb el seu sistema actual de repartiment. Perquè d'això es tracta: no és un sistema de finançament, sinó un sistema de redistribució.

¿Què passaria doncs en aquest escenari, que és el que gaudeixen actualment Euskadi i Navarra? Molt senzill, canviaria substancialment el quadre macroeconòmic català: el PIB creixeria un 5,2%, amb un impacte directe en la creació d'ocupació (200.000) i en lloc de tenir un Dèficit Fiscal tindríem un Superàvit, superàvit que permetria reduir el Deute de la Generalitat, aplicar una política d'inversions en infraestructures i millorar l'eficiència i eficàcia de la gestió corrent.

La part negativa, segons els autors, és que la resta de comunitats autònomes sortirien perjudicades, especialment Madrid, Canàries i Extremadura. I és que, com diria un castís, no hi ha més cera que la que crema: tant entra, tant surt.

Com era inevitable i fins i tot acceptant la força poderosa dels fets, Pulido i Pérez assenyalen cap al final els possibles costos deguts a la caiguda de les exportacions de Catalunya a l'Estat Espanyol. És a dir, introdueixen el saldo comercial en el seu estudi. L'introdueixen amb fòrceps, perquè ells saben millor que ningú (informes de Ceprede) que el pes de les exportacions catalanes a l'Estat ha anat caient progressivament. A part que, barrejar el tema comercial amb el fiscal, és un parany per aficionats,  ja que el comerç és un pacte lliure entre venedor i comprador, que tracten de maximitzar la seva satisfacció (ningú compra per amor sinó per interès), i el saldo fiscal (positiu o negatiu) és fruit d'una decisió política imposada arbitràriament per una de les parts.

Els autors, per pal·liar els efectes del seu diagnòstic de base, presenten els principals fluxos de mercaderies de l'economia catalana (en milions d'euros), segons Ceprede (novembre 2017).

El principal client de Catalunya és la mateixa Catalunya, que compra per valor de 31.400 milions d'euros de la seva producció. Després ve França, amb 10.460, Aragó amb 9.709, Alemanya, amb 7.736 i Itàlia, amb 5.932.

Com importador, el principal proveïdor de Catalunya és Alemanya, amb 14.567.000 milions, seguida de la Xina, amb 7.445, França, amb 7.272, Itàlia, amb 6.337 i Andalusia, amb 4.253.

La seva conclusió (original i innovadora) és que les comunitats de l'Estat tindrien menys capacitat de compra en el nou escenari, no per raons ideològiques (el famós boicot ) sinó perquè quedarien més empobrides i això afectaria les vendes catalanes.

Acceptant aquest plantejament, el que no expliquen és justament el procés de substitució que s'ha donat en les exportacions catalanes en els darrers vint anys, pel que el mercat domèstic espanyol ha perdut pes de mica en mica en favor del mercat exterior. El 1995, les vendes al mercat exterior representaven el 36,5% del total; el 2015 van representar el 62,3%. Per contra, les vendes al mercat espanyol representaven en la primera data el 63,5% i en el 2015 van representar només el 37,7%. Aquest canvi no és conjuntural, sinó estructural. Si extrapolem a mig termini, les vendes al mercat espanyol poden arribar a ser gairebé residuals.

Finalment, des de l'òptica de la demanda, el mercat català continua essent un mercat molt important per a les empreses de l'Estat, un mercat que en el nou escenari augmentaria la seva capacitat de compra, fet que redundaria en major benefici també per als seus proveïdors espanyols.

No ens enganyem, el sistema foral no s'aplica a Catalunya perquè deixaria un retrat en blanc i negre d'un Estat decadent, que ha institucionalitzat la subvenció com a forma de vida, tant per a les macroempreses lligades a les decisions del BOE, com per a les classes passives properes al pessebre del poder.

La política de redistribució no ha servit per res. S'ha gastat de forma supèrflua (pa i circ) i s'ha invertit amb criteris ideològics (la xarxa de l'AVE com a símptoma de la seva megalomania) i no amb criteris econòmics.

El relat inventat sobre la ‘rebel·lió, sedició, organització criminal’  i altres perles pel que fa al posicionament del poble català, tracta d’amagar la fragilitat política i econòmica d'un Estat que fa aigües per tot arreu. Això de la “unidad de España" és la seva última coartada.

Fins quan?

Alfons Duran Pich

Llicenciat en Sociologia i Psicologia

Article publicat en el Blog de l’autor el dijous 12 d’abril del 2018

La fugida d’empreses

L’enquesta de població activa diu que a Espanya encara hi han 3,7 milions d’aturats, que els espanyols cobren menys cada any i que més de 3 milions d’espanyols guanyen menys de 1.000 euros al mes. També hem conegut la ‘buidada’ de la guardiola de les pensions i que l’any 2018 l’estat espanyol haurà de pagar-les demanant préstecs. Amb tot plegat el ‘Gobierno’ es fixa només amb l’1 per cent de les empreses que ha dit que volien traslladar la seva seu fora de Catalunya per culpa del procés independentista. Això és el que preocupa al governants espanyols i no la resta de dades macroeconòmiques que, segons els experts, farà que l’any 2018 sigui probablement el pitjor any per el deute i el dèficit espanyol. No es parla per res del fet que Catalunya lidera el creixement econòmic a Espanya fins al tercer trimestre, amb un increment del 3,5% en termes anuals. Tampoc diu res arran que aquest dilluns el departament d'Economia de la Generalitat (ara intervingut) ha donat a conèixer el seu càlcul de la balança fiscal corresponent a 2013 i 2014, que ha xifrat en 16.570 milions el 2014, un 8,4% del PIB català, i ha calculat el de 2013 a 15.493.000, equivalent al 8% del PIB, segons el càlcul del govern català amb el mètode de flux monetari. Tampoc es parla que de les 3.000 empreses que van demanar el canvi de seu social, ara mateix i segons dades de la conselleria d’Economia (ara intervinguda), només 332 han finalitzat el procediment de canvi. Aquesta dada és la que el professor Xavier Sala i Martín comenta en el seu article que podeu llegir més avall i on ens explica també el significat del mot ‘neollengua’.

La culpa és dels separatistes

A la seva obra mestra 1984, George Orwell descriu el funcionament d’un estat distòpic que intenta controlar el pensament dels seus ciutadans. Una de les eines predilectes d’aquesta dictadura és el que anomena la neollengua, que consisteix a dir les coses exactament al revés de com són realment. Per exemple, l’estat parla del “ministeri de la Veritat” per referir-se al ministeri que censura i manipula la informació, del “ministeri de la Pau” per parlar del departament que s’encarrega de la guerra, del “ministeri de l’Amor” per al·ludir els que es dediquen a la tortura i del “ministeri de l’Abundància” per referir-se al que es dedica a gestionar l’escassetat.

Espanya està vivint un episodi d’utilització de la neollengua que Orwell trobaria fascinant. Amb més de 900 imputats per corrupció i tot de gent morint “accidentalment” dies abans d’haver de declarar davant del jutge, el Partit Popular és, amb tota seguretat, el partit més corrupte d’Europa. Però cada dia veiem els seus líders oferint sermons sobre la necessitat que “tothom ha de complir la llei”.

Els partits unionistes qualifiquen els sobiranistes de supremacistes, feixistes i nazis. Però és a les seves manifestacions que sempre apareixen banderes amb creus gammades i on es fan salutacions hitlerianes o franquistes. I són els seus líders (com l’europarlamentari Javier Nart) els que parlen obertament d’esterilitzar (sí, sí, esterilitzar!) les dones que tenen alta probabilitat de tenir fills amb discapacitats. Poques coses hi ha més nazis que això.

Acusen els independentistes d’utilitzar la violència, però ells empresonen els seus líders sense judici per delictes de “rebel·lió” i “sedició”, dos conceptes que impliquen una violència que no ha vist mai ningú. És més, és la seva policia la que estomaca àvies a les portes dels col·legis electorals, són ells els que comencen la campanya amb un crit d’incitació a la violència, “ ¡A por ellos! ”, i són ells els que, quan es manifesten, acaben sempre a bufetades.

Diuen que Catalunya té molts problemes socials perquè el Parlament es passa el dia discutint sobre la independència i no aprova les lleis que “realment interessen a la gent”. Però la veritat és que fins a 26 lleis de caràcter social han estat suspeses o tombades pel Tribunal Constitucional a petició del govern espanyol.

Un dels àmbits en què la distorsió lingüística és més flagrant és l’econòmic. En tots els mítings dels partits espanyols es diu que si Catalunya fos independent no podria pagar les pensions. Però la realitat és que el govern del PP s’ha polit 66.000 milions de la guardiola de les pensions, cosa que demostra que la Seguretat Social espanyola no ingressa prou cotitzacions per fer front a les pensions.

De la mateixa manera, no es cansen de repetir que allò que el dèficit de la balança fiscal ronda els 16.000 milions d’euros és una de les grans fal·làcies de l’independentisme. Però la Generalitat intervinguda pel 155 calcula i publica la nova balança per al 2014 i el resultat és que el dèficit és de... 16.500 milions d’euros!

I, darrerament, no es pot parlar d’economia sense que els unionistes treguin el tema de la “fugida massiva d’empreses”, una “fugida” que figura que demostra que la independència de Catalunya no és viable i que la “deriva independentista” ha causat una catàstrofe econòmica.

Ara que ja han passat unes setmanes i que comencem a tenir dades reals, podem analitzar què és el que ha passat realment. D’entrada, deixeu-me dir que de les 3.000 empreses que van demanar el canvi de seu social, ara mateix i segons dades de la conselleria d’Economia, només 332 han finalitzat el procediment de canvi. Segurament aquesta dada canviarà en el futur perquè hi ha un decalatge en les dades però, de moment, no són 3.000 sinó 332. En segon terme, l’impacte econòmic d’aquest canvi de seu és gairebé nul. Cap empresa ha canviat el centre de producció i cap treballador ha perdut la seva feina per culpa del canvi de seu. Jo tot això ho vaig dir el primer dia, però ara ho confirma una institució poc sospitosa de ser sobiranista com és el sindicat de tècnics del ministeri d’Hisenda espanyol! De fet, s’han perdut més llocs de treball per culpa dels acomiadaments il·legals portats a terme pel ministeri del 155, que ha tancat les ambaixades catalanes, que per la suposada “fugida” d’empreses.

En tercer lloc, un ha de preguntar-se per què va haver-hi 3.000 empreses que es van apuntar tan ràpidament a canviar de seu. Els portaveus oficials de la neollengua ens van dir de seguida que o bé els feia por la independència (almenys la declaració unilateral) o bé tenien por de la incertesa legal en què quedava Catalunya si era expulsada de la Unió Europea. Aquesta explicació oficial de seguida em va semblar poc convincent. Al cap i a la fi, perquè les empreses catalanes quedessin en uns llimbs legals i Catalunya fos expulsada de la UE, calia que Espanya reconegués la independència. Mentre Espanya no la reconegués, les empreses catalanes seguirien sent espanyoles i, per tant, formarien part de la UE! A què venia tanta pressa, doncs?

Si analitzem el tipus d’empreses que van canviar de seu veurem dues característiques reveladores. La primera és que gairebé no n’hi ha d’estrangeres (i les estrangeres que hi ha es concentren en el sector d’assegurances). Es tracta d’una dada curiosa, perquè si les empreses van “fugir” per por de quedar fora d’Europa o per por a la incertesa legal, com és que només van tenir aquesta “por” les empreses espanyoles?

La segona dada curiosa és que la majoria de les empreses que van canviar de seu operen en sectors altament regulats o que depenen de l’obra pública de l’Estat. Un exemple d’aquest tipus d’empreses serien les cimenteres, que venen el seu ciment a constructores que depenen de les adjudicacions que fa el govern de Madrid. Si a això hi afegim el fet que el comitè d’empresa de Seat va fer públic un comunicat en què explicava que havien rebut “pressions del govern i de la monarquia” perquè canviessin de seu, ens queda un relat ben diferent de la versió oficial: el govern espanyol i la monarquia van enviar missatges a totes les empreses catalanes incitant-les a canviar de seu. Implícitament a aquest missatge hi havia l’amenaça de represàlies per a aquelles que no ho fessin. Les empreses que depenen directament o indirectament de la regulació o de l’obra pública van cedir. Les altres (entre les quals hi ha la major part d’empreses estrangeres) no ho van fer. El que explica la suposada fugida, doncs, no és la por a la independència sinó la por a les represàlies d’un govern espanyol embogit fins al punt d’estar disposat a causar un cataclisme econòmic per tal d’evitar la independència.

L’altre tipus d’empreses que van canviar de seu són aquelles que, com el cava, són fàcilment identificables com a catalanes pels seus clients espanyols. En aquest segon grup hi ha els dos grans bancs catalans i les empreses d’assegurances. A més de les amenaces del govern, aquestes van veure perillar el seu negoci per culpa del boicot que s’estava preparant entre els clients espanyols i que quedava reflectit en el famós “ ¡A por ellos! ” Els bancs catalans, que avui dia tenen una majoria del seu negoci a Espanya, van pensar que si hi havia una retirada massiva de dipòsits a Espanya es podria produir un pànic bancari que els portaria a la ruïna. En aquest cas, doncs, la causa del canvi de seu tampoc va ser la por a la independència (que, insisteixo, no s’hauria fet efectiva des del punt de vista legal fins que Espanya no reconegués Catalunya) sinó la por a les represàlies dels seus clients espanyols.

Alguns analistes han parlat de casos d’empreses amb directius independentistes que signaven els documents de canvi de seu “amb llàgrimes als ulls”. Aquelles suposades llàgrimes, però, no demostren el reconeixement que una Catalunya independent no seria viable econòmicament, sinó que els seus negocis depenen de les decisions arbitràries d’un estat amb una capacitat desmesurada d’influir sobre les empreses privades. És la constatació que Espanya és allò que Acemoglu i Robinson anomenen una economia extractiva.

L’episodi de la suposada “fugida massiva” d’empreses passarà a la història com un exemple més de la utilització de la neollengua: els causants de la fugida van ser el govern espanyol i els seus partits aliats, un monarca embogit i unes amenaces de boicot d’una població espanyola irritada que acomiadava la Guàrdia Civil amb crits d’“ ¡A por ellos! ” Però això no els impedeix repetir cada dia i sense que els caigui la cara de vergonya que la culpa és dels separatistes.

Xavier Sala i Martín

Economista

Article publicat al diari ara el dimarts 12 de desembre del 2017

La metamorfosi

El darrer acudit del Gobierno Rajoy ha estat l’amenaça de suspendre el pagament del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) a Catalunya, que bàsicament són els diners dels propis contribuents catalans pels quals, incomprensiblement, paguem interessos per poder-ne disposar. Us adoneu de la gran burla que representa tot això?. Si la Generalitat no certifica setmanalment que no destina diners al referèndum de l’1 d’octubre, ens amenacen amb el nostre propi esforç fiscal,. Fa temps que a Catalunya estem intervinguts, fiscalitzats, controlats i ofegats econòmicament. Si no optem decididament per la independència, seguirem supeditats a les voluntats i al jou del govern espanyol. Continuarem essent vassalls d’un Estat que ens vol veure agenollats i derrotats. Això ens porta a reflexionar com han evolucionat una gran majoria de catalans, fins a convertir-se en independentistes convençuts. El sots-director del diari ara, Ignasi Aragay, ha fet un magnífic retrat, que podeu llegir tot seguit, d’aquest “català moderat”, explicant la metamorfosi que ha sofert fins a comprovar que l’única sortida que té el nostre país és la independència, doncs com molt bé ens diu en Lluís Llach: “aquest País tant petit, desitja que a no trigar gaire, sigui lliure, just i acollidor, per a tota la gent de bona voluntat, que com un petit cel hi vulgui fer estada aquí a la terra”.

El bon moderat ‘indepe’ (un retrat)

El bon moderat indepe és el ciutadà tranquil, familiar, no especialment ideologitzat. Se sent compromès amb el país i sovint amb moltes altres causes. És algú que, com a ciutadà d’un país a mitges, ha arribat al convenciment que li han pres el pèl durant massa temps. Li ha costat assumir-ho, però ara ho té clar, i d’aquí no el mouran: els seus drets econòmics i culturals han estat sistemàticament menystinguts. Ara vol exercir-los plenament. I punt. És algú que finalment ha esgotat la seva paciència històrica. Algú que creu que està fent història i li ve de gust. Ho considera de justícia. No cal donar-hi més voltes.

Contra el que creuen els saberuts opinòlegs, el bon moderat indepe no és gens ingenu: és perfectament conscient que l’aventura en què ens hem ficat és molt difícil i, precisament perquè ho és, no pensa defallir. Anirà a votar tantes vegades com calgui, es tornarà a manifestar quan l’hi demanin, es gratarà la butxaca (amb moderació) sempre que sigui necessari. Al capdavall, els seus pares, avis i besavis també van donar el que van poder a l’església cada setmana (si eren d’ordre) o van omplir la caixa de resistència de les vagues (si eren de revolta). ¿I no contribueix ell a unes quantes ONG, revistes culturals i campanyes solidàries? Doncs el mateix, vaja.

El bon moderat indepe no deixarà ara plantats els líders que se l’han jugat per ell. Els correspondrà. Més enllà dels partits, s’identifica amb tots els que planten cara a la intransigència espanyola, rere els quals veu dignitat i integritat: es diguin Mas, Forcadell, Puigdemont, Junqueras, Fernàndez... Com sant Pau, l’afer Pujol el va fer caure del cavall. Fos o no fos pujolista, li va saber greu. El va descol·locar. Encara no ho ha paït del tot. I com que vol girar full, doncs creu que toca fer un salt endavant. I a partir d’ara vol líders que més que alliçonar-lo donin exemple; que més que maniobrar amb el poder vagin endavant per aconseguir-lo. En fi, líders que estiguin disposats a sacrificar la seguretat de la poltrona.

El bon moderat indepe és pacífic, té al·lèrgia als extremismes, el seu mal no vol soroll però tampoc vol silenci. Vol que es parli clar i català. Creu en l’empenta amable i tossuda de la gent. I alhora sap, és clar, que estem a les portes d’un xoc imminent amb l’Estat, un xoc desigual en el qual, acostumat a ser el dèbil, no se sent pas incòmode: sens dubte, ells tenen tota la força, però com més l’exerceixin, més es posaran en evidència. Nosaltres -creu- tenim tota la determinació democràtica i cívica, i aquesta és la nostra força. Hi contribuirà com pugui.

Perquè des de la seva secular ponderació, el bon moderat indepe avui se sent més indignat que poruc. Se sent més fort que mai. Sap que aquest cop va de debò, i el que és més rellevant: li fa molta il·lusió. Espera que aquesta vegada ens en sortim, i si no, tant se val, ja hi tornarem. El que sí que és d’ingenus és pensar, com molts s’enganyen des dels despatxos del poder, que aquest ciutadà moderat però convençut ho deixarà córrer. No, no afluixarà.

El bon moderat indepe sap que no està sol. Ha vist com aquests darrers anys la colla creixia. Coneix, és clar, alguns conciutadans que dubten. I alguns pessimistes. I uns pocs que li diuen, enfadats i severs i alliçonadors, que això no pot ser, ja ho veuràs. A tots els respon el mateix: votem, fem-ho civilitzadament, no cal que ens barallem, per això. I quan li contesten que no podrà votar, que això és impossible, que no som una nació o que només som una nació cultural o que el món no ens mira o que ens arruïnaran o que ens trauran l’autogovern o que... Quan li diuen tot això, somriu. Sí, des de la seva moderació múrria, somriu. Perquè ell sí que votarà. I tant que votarà.

Ignasi Aragay

Periodista

Article publicat al diari ara el dissabte 22 de juliol del 2017

Montoro, més raons per marxar

Titular a tots els diaris d’ahir: “Montoro es fixa l'objectiu d'abaixar el deute públic espanyol”. Llavors llegim que, en aquest sentit, el ministre es proposa que el dèficit passi del 4,6% del PIB registrat durant el 2016 al 3,1%. Això representarà haver de fer uns ajustaments (retallades) de 16.000 milions d’euros. Aquest anunci de retallades del govern espanyol ens ha de fer rumiar als catalans, doncs els primers de rebre serem com sempre nosaltres. L’economista Jordi Mas, ha publicat un article on, en poques i clares ratlles, explica les causes que han portat Espanya gairebé a la fallida, buidant la caixa de les pensions i amb un deute de 1,1 bilions (amb b) i el 100% del PIB i l’articulista ens fa la següent pregunta: ¿Amb aquest panorama, encara hi ha catalans que volen quedar-se dins d’Espanya i no abraçar la independència per poder fugir d'aquest forat on ens han col·locat els espanyols, tot i pagar més que ningú i percebre menys que ningú, tenint a la nostra butxaca els 16.000 milions que es queden cada any? Podeu llegir tot seguit aquest interessant article.

El futur a Espanya... potser que marxem

Dies enrere, en el decurs del passat mes de desembre, l'Estat espanyol era incapaç d'aturar una pregunta d'un periodista francès sobre quina era l'opinió de l'executiu sobre l'informe de l'FMI publicat aquest darrer desembre sobre la situació econòmica d'Espanya i els copagaments, i retallades, demanats en Sanitat i Educació.

La poca vergonya dels governants espanyols és tan gran, que la resposta va ser que no sabien el perquè l'FMI demanava aquests copagaments i retallades... Tot i que coneixien que l'FMI ja ho havia indicat en el seu informe sobre Espanya del mes de juny de 2015.

La situació és molt clara, Espanya té un important dèficit públic, és a dir, gasta més del que ingressa cada any, uns imports (uns 54.000 milions d'euros a l'any actualment) que passen a engreixar el deute espanyol que ja supera els 1,1 bilions (amb b) i el 100% sobre el PIB.

Aquesta pretesa ignorància sobre el contingut dels informes de l'FMI, s'agreugen amb el maquillatge dels comptes que examinen aquests organismes. De fet, l'Estat espanyol ha fet que les empreses avancin el pagament de l'impost de societats durant aquest any 2016, per tal de que la fotografia del dèficit públic surti el millor possible... Amagant que aquests imports no es cobraran l'any 2017 i s'haurà de sumar a les retallades previstes per aquest any.

A això li hem de sumar que aquest any 2017 s'acabarà la guardiola de les pensions, fet al que han volgut donar poca importància dient que emetrien més deute... Deute que no poden incrementar ja que Espanya és al límit.

Cap a finals d'aquest any es preveu que els tipus d'interès comencin a pujar, i més durant 2018, i tothom sap el que passa quan pugen els tipus, les quotes son més feixugues de pagar i el mateix li passa a Espanya que és al límit... És a dir, hi haurà un risc important de rescat.

Per això començarem a sentir allò de: "La UE i l'FMI són tan dolents que obliguen a Espanya a retallar una barbaritat de milers de milions d'euros". Per amagar la incompetència i la inoperància dels que gestionen l'Estat espanyol, perquè la responsabilitat no és dels que han deixat els diners, sinó d'aquells que gasten més del que tenen (Espanya).

I aquestes retallades ja es van decidir i ja s'han incomplert un cop (ja no deixaran que passi una altra vegada), durant el 2015 amb allò que anomenen "Pacto de Estabilidad", i que ningú explica el seu interior ja que les retallades obligades y previstes són més importants que les que hem pogut veure fins ara.

Per això l'FMI ja fa dos anys que avisa: Espanya pujarà els impostos, en crearà de nous, s'acabarà la Sanitat i l'Educació Pública gratuïta, es perdran cobertures socials... Perquè no té més opció.

I jo em pregunto: Amb aquest panorama, on ens miren d'enganyar constantment, encara hi ha qui vol seguir a Espanya i no abraçar la independència que ens permetria fugir d'aquest forat on ens han col·locat als catalans, tot i pagar més que ningú i percebre menys que ningú, tenint els 16.000 milions que "es queden"?

Potser que marxem, oi?

Jordi Mas i Font

Biòleg i economista

Article publicat al digital NacióBaixMontseny el dimecres  11 de gener del 2017

NO a les balances fiscals

Un altre NO s’ha afegit als nombrosos NO que arriben des del “Gobierno de España”. Ara li ha tocat a les balances fiscals. Montoro ha dit que no les vol publicar, amb l’excusa que això augmentaria el nombre d’independentistes, fantàstic !. L’economista Clara Ponsatí, especialista en Economia Pública, Estratègia i Negociació va donar fa temps unes opinions favorables a la celebració del referèndum que li van proporcionar l'honor d'haver estat expulsada de la Càtedra Príncep d'Asturies de la Universitat de Georgetown. En un article mol lúcid, titulat “El mètode Montoro: Amagar les dades”, aquesta experta economista fa una anàlisi del fet que ara Madrid no vulgui donar les balances fiscals. Podeu llegir l’article complert tot seguit.

El mètode Montoro: Amagar les dades

En la seva darrera visita a Barcelona el Ministre Montoro ha anunciat a bombo i platerets que ha encarregat a un grup d'experts un “nou mètode” per mesurar els fluxos fiscals interterritorials. Diu que aquest mètode superarà la noció de balança fiscal, i acabarà amb la polèmica del Dèficit Fiscal de Catalunya. El “Metode Montoro” desmuntarà definitivament, amb evidències contundents, els arguments que afirmen que Catalunya contribueix a les arques de l’Estat molt massa més del que rep en retorn –el famós 8% del PIB, ho recorden?. Quan el “Metode Montoro” es faci públic quedarà meridianament clar que pertànyer a Espanya és un bon negoci pels catalans.

Les balances fiscals interterritorials són exercicis de comptabilitat pública complexos. Els criteris no són indiscutibles. I sobretot, cal disposar de bones dades. Tot i la complexitat, els diversos mètodes han estat abastament estudiats i tenen un sòlid consens entre els experts de la comunitat acadèmica internacional. Hi ha dos procediments. El més directe és facil: s’assignen despeses i ingressos al territori on es es mouen els calés. És el que es coneix com el criteri dels fluxos monetaris.

L’altre mètode es diu del flux de beneficis. Aquest és molt més complicat d’aplicar: cal identificar els “beneficiaris” de les despeses, i això no es tan fàcil perquè requereix criteris per decidir quins territoris són els beneficiaris de despeses com un nou Picasso pel Museu Reina Sofía, o la coberteria a l’Ambaixada de Washington. Finalment el resultat d’un o altre mètode cal ajustar-lo segons el nivell de deficit de l’Estat: o sigui, allò que tots plegats paguem avui a crèdit i en el futur en impostos. Fins ara, sempre que s’ha fet el càlcul de les balances, ja sigui el govern i economistes privats, catalans o no, ha donat el mateix: 8% del PIB pel primer mètode. I ha resultat un gran joc de trilers pel segon mètode, segons el qual els catalans ens beneficiem de la inversió en polítiques que, per exemple, minoritzen la nostra llengua. Al capdavall, però, calculant les balances fiscals amb un criteri o l’altre el que compta és que l’aplicació del criteri sigui rigorosa, i s’exposi amb transparència. El mètodes estàn ben establerts. Per fer els números, els experts només necessiten les dades.

Ah, les dades, on són les dades? A gener de 2014, ja fa temps que totes les operacions de l’hisenda pública espanyola es fan amb una clicada del ratolí. L’Agencia Tributaria i el Tresor són punters en l’ús de les noves tecnologies. El Govern espanyol té les dades, hi tant! Però ningú més hi té accés: ni els ciutadans, ni els experts, ni els governs de les comunitats autònomes, ningú. El 2008 el govern espanyol va encarregar el càlcul de Balances Fiscals al Instituto de Estudios Fiscales. Van publicar els resultats corresponents a l’any 2005: un dèficit del 8,5% del PIB per Catalunya. Mai més, res més. Des d’aleshores les dades territorialitzades d’ingressos i despeses del govern espanyol són un secret d’Estat.

I vet aquí que el senyor Montoro, en lloc de fer públiques les dades d’una vegada, ens promet una gran innovació metodològica. El ministre excita la meva curiositat; m’agraden els reptes per ampliar la frontera de l’anàlisi econòmica. Qui són els eminents experts als quals ha encarregat aquest desafiament intel·lectual? Friso per saber els detalls de la seva contribució, i per veure la llum. Si aquest savis s’empesquen un nou mètode que supera els estàndards actuals per calcular balances fiscals, la descoberta valdrà la pena. Però, ¿com podrem avaluar la seva contribució, i donar-los crèdit si s’escau, si no disposem de les dades?. ¿Com podrem avaluar les virtuts del seu mètode si no el podem comparar amb les balances fiscals de sempre?

Però Montoro no diu que la raó del canvi de metodologia sigui la voluntat de ser més precís, més transparent, més veraç. No. La raó, diu, és evitar que es generin greuges territorials. ¿Deu voler dir que si es publiquessin les dades ens sentiríem agreujats? Cada any, els catalans contribuïm amb el 8% del noste PIB a l’Estat sense cap contrapartida: Solidaritat, delme, espoli, extorsió... triïn el terme vostès mateixos. ¿Si el ministre Montoro disposés de dades per desmentir-ho, no creuen que li interessaria fer-les públiques? El resum polític és admirable: mentre no es reconegui l’abast de la injustícia, ningú no podrà queixar-se. Ja m’imagino, doncs, que per crear el nou mètode primer deuen haver decidit el resultat conciliador, i després ja s’inventaran la metodologia.

El Mètode Montoro: Amagar les dades. En aquest cas, el menysteniment als experts, és també el menysteniment als ciutadans.

Clara Ponsatí

Economista

Article publicat a elSingulardigital.cat el diumenge 26 de gener del 2013

SI a la independència de Catalunya (2ª sessió)

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2013-2014

El proppassat dijous 21 de novembre i a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, va tenir lloc la segona conferència del Cicle “SI A LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA”, que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col•laboració de la Unió Catalanista de Sabadell. Aquesta segona conferència es va desenvolupar sota el títol:

“L’espoli econòmic de Catalunya ”

La conferència va anar a càrrec d’en Jordi Millà i Sánchez, enginyer, graduat en Filosofia per la Sorbona de París, membre del Comitè Executiu, Vice-secretari i Coordinador de Formació del Cercle Català de Negocis (CCN).

Amb la sala completament plena, els assistents van seguir l’exposició del conferenciant amb molt interès. Tot seguit oferim un breu resum de la seva brillant exposició que va ser desenvolupada amb l’ajut d’un molt cuidat i documentat Power Point, amb nombrosos gràfics i xifres comparatives.

En primer lloc el Sr. Millà va fer un repàs dels darrers segles de la història de Catalunya, assegurant que, amb més de mil anys d’existència, el nostre país és un dels Estats més antics d’Europa que va tenir el primer parlament i la primera Constitució. Els catalans ja vàrem donar les primeres lliçons de llibertat política el segle X. Catalunya, fa 300 anys va perdre l’Estat i va esdevenir una colònia espanyola. Malgrat això, els catalans varen continuar treballant i aixecant el país. El dinamisme econòmic de Catalunya i el seu progrés comercial i industrial comencen en el moment que totes les viles i ciutats de Catalunya es converteixen en viles lliures i es regeixen pel fonament de llibertat política. Què li passa doncs a la Catalunya autonòmica del segle XXI? Perquè una nació creadora com la nostra s’està apagant?

Sotmesa a un espoli constant, Catalunya esdevé una nació sense llibertat, somnolenta i decadent. L’Estat espanyol, tot i les aportacions voluntàries de la UE amb el Fons de Cohesió i les obligatòries de Catalunya amb els impostos, està pràcticament en fallida econòmica per la seva pèssima administració i malbaratament. Espanya ha fet suspensió de pagaments 32 vegades i moltes més ha fet el ridícul. Ara en serà una altra.

Catalunya aporta a Espanya, 22 mil milions d’euros anuals. Un 12% del PIB català. Des del 1986, L'Estat espanyol, ens ha espoliat 230.500 milions d'€. Aquest “espoli fiscal” representa la ruïna de Catalunya i dels catalans, i és la causa de les retallades que patim. Per això també volem un Estat Català. Els sistema de finançament actual bés totalment injust i insolidari, doncs abans de l’anivellament Catalunya és la tercera comunitat en el llistat, mentre que desprès de que l’estat espanyol faci el repartiment de tots els impostos, baixem set posicions. El dèficit fiscal català és de més de 16.500.000.000 €, això vol dir que els impostos que paguem els catalans però que no ens beneficien, representen mes de 800€ mensuals d’espoli per cada família de quatre persones. Per tan podem afirmar que en una generació hem passat d’una família estalviadora a una família endeutada.

El conferenciant va voler esmentar especialment el tema de les pensions, assegurant que en aquests moments estan en perill només a l’Estat espanyol, ja que l’excedent de més de 64.000M€ que hi havia a la “guardiola” dels pensionistes l’any 2010, està caient en picat, doncs a dia d’avui aquest excedent a assolit només 4.200M€, amb 38,5 milions de persones, mentre que Catalunya genera un excedent de 2.300M€ amb tan sols 7,1 milions de catalans. Amb aquest romanent, per tant, es poden garantir molts anys de desequilibri de les pensions catalanes.

Amb uns exemples molt didàctics el Sr. Millà i per poder-ho entendre millor, va posar de costat la magnitud del dèficit fiscal comparant-lo amb el cost de grans infraestructures. Així per exemple per fer l’eix transversal ferroviari Lleida-Girona, amb un cost de 7.000M€, només necessitaríem 155 dies dels diners del dèficit fiscal per pagar-lo; o també per eliminar els barracons de les escoles (2.000M€) es podria fer amb 44 dies o el nou hospital de Rubí podria construir-se amb 1,5 dies del dèficit. Exemples tots ells que ens porta a la conclusió que els diners que no ens torna L’Estat espanyol, són els que ens calen per implementar projectes vitals pel país.

Finalment el conferenciant va assegurar que la crisi econòmica només la podrem vèncer, disposant d’un Estat propi. L’espoli fiscal ens aboca a la independència, si volem sortir de la misèria. Les empreses catalanes necessiten un marca legal que les empari i un Estat que les defensi i les promocioni. L’Estat espanyol, no ens paga ni les escorrialles del que legalment ens pertoca. La solidaritat, com a trampa del govern espanyol, és per robar-nos impunement. La marca Espanya està totalment desacreditat internacionalment. Catalunya disposa de la confiança i de la solvència com a futur Estat d’Europa. El poble català vol la independència i l’aconseguirem.

L’acte va finalitzar amb un animat col•loqui entre els assistents i el conferenciant que van intercanviar un seguit d’impressions molt enriquidores sobre el tema de la conferència.

Les relacions Catalunya Espanya

Cicle d’INFORMACIÓ I DEBAT 2012-13

El proppassat dijous 13 de desembre, i a la Sala d’Actes de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, es va celebrar la tercera conferència del Cicle “LES RELACIONS CATALUNYA ESPANYA”, que organitza l’Associació Sabadell Memorial amb la col·laboració de la Unió Catalanista de Sabadell, amb el títol:

“L’economia catalana sense Espanya”

La conferencia fou desenvolupada pel Sr. Modest Guinjoan, Doctor en Economia per la UAB i autor del llibre “Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència”. El conferenciant fou presentat pel també economista Dr. Joan B. Casas, Degà del Collegi d’Economistes de Catalunya, que feu una extensa i completa biografia de la carrera docent i professional del Sr. Guinjoan.

Tot seguit oferim un breu resum de la documentada i brillant exposició del Sr. Modest Guinjoan, que fou molt aplaudida pels assistents a la conferència que varen omplir a vessar la sala d'actes:

El conferenciant va començar la seva exposició dient que Catalunya en aquests moments es troba en una cruïlla de camins: un pot portar-nos cap a la independència i l’altre cap a la submissió a Espanya. Si escollim el primer camí, hem d’admetre que és un camí sense retorn i n’hem d’assumir les conseqüències. Una d’elles serà sens dubte un possible boicot comercial, i que va ser l’eix central de la seva exposició. Malgrat tot, abans de veure quins serien els seus efectes, va convenir que Catalunya té un potencial econòmic, industrial i social capaç de superar qualsevol entrebanc en aquest camí.

Per bé o per mal, moltes de les noves adscripcions a l’independentisme es deuen a raons econòmiques. Amb tot, encara hi ha qui que, precisament per raons econòmiques, encara dubta sobre la viabilitat econòmica d’un estat català independent. Malgrat les opinions d’acadèmics de prestigi (i ara polítics) com el conseller Mas Colell o del ex-economista del FMI i professor de Harvard, Kenneth Rogoff en favor d’aquesta viabilitat, la reacció dels empresaris és bàsicament de por, amb tres arguments bàsics: poden quedar fora de la Unió Europea, els espanyols trauran els tancs i segurament no vendrem a Espanya.

Tot seguit i fent referències molt concretes al llibre “Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència”, que el Sr. Guinjoan va escriure en col·laboració amb en Xavier Cuadras Morató, professor titular del Departament d'Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra, el conferenciant va explicar que els autors en el llibre han fet un exercici de simulació, amb dades econòmiques a la mà, per demostrar que, tot i que es produís un dur boicot per part dels consumidors espanyols als productes catalans, Catalunya hi sortiria guanyant gràcies a la desaparició del dèficit fiscal.

Aprofundint en el en el cas concret dels efectes d’un possible boicot als productes catalans per part d’un mercat espanyol ressentit pel procés d’emancipació català, el conferenciant va desgranar tots els escenaris possibles que afectarien Catalunya, considerant que hi ha moltes circumstàncies que no podem prendre en consideració. És un procés que tindria moltes incerteses, sobretot derivades del tipus de transició que hi hagués, que tindria repercussions econòmiques. Aquests escenaris són pràcticament impossibles d'estimar d'una manera mínimament rigorosa. En canvi, el dèficit fiscal és conegut, i hem mirat la repercussió comercial que pot tenir si hi ha un boicot, que és una amenaça de la independència, i l'hem intentat quantificar. Per exemple si Catalunya no fos acceptada a la UE, les conseqüències per a l'economia catalana podriren ser que això dificultaria les exportacions a la resta d'Europa, sense cap mena de dubte, però no d'una manera enorme. Hi ha molts països tercers que tenen avantatges comercials que fan que siguin competitius a Europa, però evidentment és un escenari indesitjable. El nostre principal mercat, després d'Espanya, és Europa.

A continuació va establir una hipòtesi de un boicot del 40/20, es a dir que els consumidors espanyols fessin un boicot del 40% en vendes al consumidor i 20% a empreses, encara que sembla que això és tirar llarg doncs difícilment s'arribaria a aquest nivell. L'impacte d'un boicot així podria fer caure un 6% el PIB, però que es veuria compensat àmpliament per la reducció d’un 8% del dèficit fiscal. D’altra banda cal considerar que les empreses competeixen en els mercats que poden i en aquells en què tenen capacitat per implantar-se. El mercat espanyol és un mercat tradicionalment molt important, però també és cert que està perdent pes relatiu en la cistella de clients de les empreses catalanes, i això és normal en un procés de globalització i d'integració europea com el que estem vivint.

Per acabar el Sr. Modest Guinjoan va arribar a la conclusió que el boicot no seria tan greu com ens podríem pensar, ja que al seu parer no podria ser molt llarg en el temps i que es centraria en una sèrie de productes, no en tots, i per a moltes persones podria tenir una durada relativament curta. Depèn molt del tipus de transició política que hi hagués: si fos una decisió molt majoritària a Catalunya, que fos acceptada a Espanya amb resignació, amb una negociació política entre els dos governs i la UE, potser tindríem una situació a la txecoslovaca en què hi hauria antipaties durant un cert temps, però no hi hauria un daltabaix en termes comercials. D’altra banda, també va treure valor al típic argument unionista contra les reclamacions per reduir el dèficit fiscal català contraposant-lo a un superàvit comercial en un context de mercats oberts com l’actual. Finalment va donar dades concretes de la creixent obertura de l’economia catalana al mercat no espanyol, fet que afavoreix la disminució de l’esmentat boicot hipotètic espanyol contra Catalunya.

Al final es va fer un animat col·loqui entre els assistents i el dos economistes presents a la sala i als que van acomiadar amb grans aplaudiments.

Eleccions constituents

La por contra la il·lusió

Les eleccions al Parlament del 25 de novembre vinent seran, a més d'intenses, històriques, plebiscitàries i constituents, un combat entre la il·lusió d'explorar una nova via política per a la societat catalana i la por que aquest camí pot generar entre els ciutadans indiferents o contraris als plantejaments del sobiranisme. Diguem, d'entrada, que sense un punt d'il·lusió cap empresa humana tira endavant, inclosos els projectes polítics, sobretot si aquests no consisteixen només a anar fent per conservar les cadires. Diguem, també, que la por és un sentiment natural i un mecanisme de defensa dels individus davant dels grans reptes i dels escenaris que plantegen més interrogants que respostes. Tot depèn de les proporcions, òbviament: un excés d'il·lusió impedeix observar de manera crítica la tasca que cal fer i un excés de por bloqueja el pensament i ens condemna a la inacció. L'il·lusionisme ens fa ingenus i el pànic ens transforma en bestioles atabalades.

No cal ser gaire perspicaç per pronosticar que, des d'ara mateix, el camp de lluita electoral a Catalunya es dividirà entre unes formacions polítiques que parlaran des de la il·lusió per tenir un Estat propi dels catalans i unes altres que parlaran des de la por davant d'aquesta mateixa possibilitat. CiU, ERC i SI seran a una banda mentre que PP i Ciutadans seran a l'altra. Al mig, segons les darreres declaracions de Pere Navarro, hi haurà el PSC, que optarà per un perfum federal gens fàcil d'explicar ni d'entendre. Més enllà, ICV es desmarcarà del guió i parlarà només de retallades, com si la gran manifestació de l'Onze de Setembre (a la qual, paradoxalment, els ecosocialistes van sumar-se) i el no de Rajoy al pacte fiscal no haguessin existit. Ara, cal preveure que, segons qui sigui finalment el candidat o la candidata socialista, la por també pot ser una de les banderes del PSC, per no deixar que Sánchez-Camacho i Rivera arrepleguin fàcilment totes les paperetes sensibles als missatges tremendistes, amenaçadors i apocalíptics.

Els partits que defensen que el poble català triï el seu futur hauran de donar, en campanya i després, arguments sòlids i dades fiables per descriure en detall l'escenari d'una Catalunya tan sobirana com Dinamarca o Txèquia, això vol dir que exerciria la seva interdependència a Europa sense la intermediació de Madrid. Com va recordar ahir el president Mas, el concepte clau avui al Vell Continent és la sobirania, que s'està transformant de manera accelerada arran de la crisi econòmica i que és motiu de grans debats no només entre escocesos, flamencs, bascos i catalans. Les sigles favorables a un Estat català hauran de fugir de qualsevol idealització. Per responsabilitat, per ser més convincents i per no caure en la trampa d'una previsible onada de fal·làcies, insídies i desfiguracions sobre una Catalunya divorciada d'Espanya. El front de la il·lusió no es pot permetre la mentida.

Voldria equivocar-me però els partits que es reclamen defensors de la unitat d'Espanya sembla que basaran el seu discurs en l'exacerbació i explotació de les pors comprensibles que un procés d'aquesta mena genera. Ja ho hem començat a veure i sentir: por de l'aïllament internacional, por de la fractura social, por de la decadència econòmica, por de la deslocalització empresarial, por de l'exclusió cultural, por de repetir la tragèdia balcànica, por del caos i del precipici. Fins i tot hi ha qui -amb una actitud immoral i incendiària- deixa caure que la independència implicaria l'expulsió de persones. Tot plegat assenyala que hi ha entorns i dirigents que no s'han adonat de com ha canviat el nostre país durant les darreres dècades. La por era un factor importantíssim i tangible al final del franquisme i el començament de la transició. Era lògic: el record de la guerra era molt viu, la repressió del règim havia creat un clima de terror i, per reblar-ho, es parlava del "soroll de sabres" constantment. A començaments del segle XXI, la mentalitat és tota una altra, sortosament. Dubto que la por sigui, doncs, la resposta més eficaç per part d'aquells que, legítimament, volen mantenir les coses com estan.

Preparem-nos. Les eleccions del 25 de novembre seran apassionants però també estranyes i no hem de descartar que facin aparició fenòmens que, d'una o altra manera, pretenguin desvirtuar el caràcter i el valor de l'exercici democràtic al qual som cridats. Des d'un punt de vista cívic, voldria que el debat entre els partits sobre la hipòtesi de la independència se subjectés a l'intercanvi d'arguments com més objectivables millor, però no tinc grans esperances en aquest sentit. Per exemple, fins i tot hi ha qui nega sense despentinar-se que Catalunya rep un tracte fiscal injust i lesiu per part del Govern espanyol. Caldrà paciència i calma per no entrar en el joc de les provocacions, com caldrà anar desmuntant molts rumors que s'escamparan per presentar com una bogeria el que és un acte de democràcia en estat pur.

Per la gent que érem petits quan va morir Franco i vam veure com els nostres pares havien d'aprendre a viure sense acotar més el cap, aquestes noves eleccions representen la possibilitat d'imaginar el futur sense posar-nos barreres, com els europeus adults que som. El temor com a fre és una cosa de l'ahir, tinguem-ho ben clar.

Francesc-Marc Álvaro i Vidal
Periodista i assagista

Article publicat a  LA VANGUARDIA  el dijous 27 de setembre del 2012

Sagnia crònica

Quan ens costa ser catalans ?

El programa radiofònic “El Món a Rac-1” va posar en antena fa uns dies un recull que ha elaborat el periodista Jofre Llombart on analitza la diferència entre els impostos pagats i els serveis rebuts a Catalunya i a diferents llocs de l’estat. Per fer aquest llistat s’han fet servir dades absolutament oficials i contrastables. El que sí ha estat discrecional ha estat l’elecció dels paràmetres. És cert que es podrien haver emprat altres impostos −com l’IBI o l’IAE− i altres serveis. Però es considera que aquests seleccionats són prou gràfics. El resultat revela les enormes diferències i el greuge de Catalunya que, a més, s’ha posat al capdavant de les retallades per aturar la sagnia del dèficit.

Impostos:

Catalunya és on hi ha una retenció més gran de l’IRPF: 56 per cent per a les rendes altes, 40 per les mitjanes i 24,75 a les baixes.

Balances fiscals:

Per cada 1000 euros que paga un català en impostos, rep de l’Estat en serveis 870. Per cada 1000 euros que paga en impostos, un extremeny en rep de l’estat 1170. La diferència és de 300 euros.

Metro i bus:

A Barcelona, el bitllet senzill val 2 euros. A Madrid, 1’5 euros. Els abonaments multi transport són més barats a la capital catalana que a l’espanyola. La T-10 barcelonina val 9,25 euros i la Metrobús madrilenya 12. Tot i que es diu així no permet transbordament. Això sí, el metro de Madrid arriba fins a Barajas i a Barcelona no arriba al Prat.

Rodalies Renfe:

El servei de Cercanías Madrid és molt millor que Rodalies Catalunya. No és una impressió. Per un territori molt més petit, l’àrea metropolitana de Madrid té 367 quilòmetres de vies, només cent menys que la catalana i això sí quasi tota en via doble. Hi ha 900 mil usuaris de Cercanías Madrid per només 400 mil de Rodalies Catalunya.

Peatges:

A Catalunya de cada 100 quilòmetres d’autopistes, 67 són de peatge i 33 de franc. A Madrid, són 96 gratuïts i 4 de peatge. A Andalusia el percentatge és de 87 de franc contra 13 de pagament i a Extremadura no hi ha un sol peatge.

Aeroports:

A Madrid-Barajas es paguen 7,73 euros de taxes aeroportuàries per cada enlairament. A Barcelona-El Prat es cobren 6,81 per enlairament. Però des de Madrid hi ha 55 vols transoceànics i des de Barcelona només 15.

Inversions Foment:

Per aquest 2012, el govern espanyol ha retallat un 45 per cent les inversions a Catalunya. És la retallada més important de l’Estat. La tisorada al País Valencià i Andalusia és del 34 per cent. A Castella la Manxa un 7 per cent mentre que a Galícia i al País Basc, on s’hi farà arribar l’AVE les inversions creixeran un 9 i un 17 per cent respectivament.

Escoles bressol:

Per aquest curs, a Barcelona hi ha 7.400 places públiques per una població de 1.630.000 habitants. A Sevilla: 22.000 places per una població de 703.000 persones.

Ordinadors:

A Catalunya hi ha un ordinador per cada 5 alumnes. A Extremadura un per cada 2.

Universitats:

Estudiar un curs d’alguna carrera d’Humanitats val, a la Complutense de Madrid, entre 700 i 811 euros depenent dels estudis. A l’Autònoma de Barcelona no baixa de 910 euros. Infermeria a Madrid, 1088 euros, a l’Autònoma 1.423euros.

Retallades Sanitat:

Fa dos anys, el pressupost de sanitat a Andalusia era de 1180 euros per habitant. Aquest any és de 1174 euros. La retallada és de 6 euros. A Madrid, per un pressupost similar la retallada ha estat de 4 euros. A Catalunya, fa dos anys s’hi destinaven 1.298 euros per habitant. Ara 1128, és a dir 170 euros menys.

Medicaments:

Amb l’euro per recepta i el copagament per a pensionistes, a mateix tractament, un jubilat català pagarà en fàrmacs 277 euros i un de la resta de l’Estat en pagarà 216.

Òpera:

Anar al Liceu sí surt més barat que anar al Teatro Real de Madrid. Els abonaments surten més econòmics depenent de la butaca. El millor seient del Liceu val a l’any 1.491 euros mentre que al Real és 1.543. També els abonaments populars són més econòmics.

Sous funcionaris:

Els funcionaris de la Generalitat cobraran un 5% menys aquest any: un 3 a la paga doble de l’estiu i un 2 a la de Nadal. Als funcionaris de l’Administració General de l’Estat només se’ls ha congelat el sou aquest any.

IPC:

Els preus han augmentat un 2,2 per cent des del març del 2011 al març del 2012. Només s’han incrementat més a Castella-Lleó. La mitjana estatal és de 1,9, però és que a Andalusia només s’han apujat un 1,6. Dit d’una altra manera: en només un any, comprar a Catalunya s’ha encarit sis dècimes respecte Andalusia.

Veient tot això, potser és hora de dir:   "JA NI HA PROU!!"