Amb aquesta situació determinades formacions polítiques es
pensen que disposen de més força, pel fet de tenir alguna de les claus que
poden facilitar la governabilitat. En aquest cas, quan es produeix una
fragmentació del vot, això permet anar fent sumes per construir una majoria
alternativa a la força que va guanyar les eleccions del passat 23 de juliol.
Una de les principals exigències dels partits que han de
donar suport al PSOE, especialment els sobiranistes catalans i bascos, és la
redacció i promulgació d’una llei d’amnistia. Des de l’amnistia total del 1977,
en plena transició política, no s’havia donat cap altra situació en què es
veiés una possibilitat real de tornar a fer servir aquest instrument, per fer
el que es diu ‘tabula rasa’. En essència i en sentit literal, l’expressió
amnistiar és “oblidar el passat”, la qual cosa no sempre és fàcil que encaixi
en segons quines mentalitats que no veuen més enllà dels seus rèdits
electorals. Però la realitat a vegades és tossuda i els més vells hem vist i
comprovat que de més verdes en maduren.
En la celebració de la darrera Diada de l’onze de setembre,
en què la manca d’unitat de l’independentisme novament ha estat protagonista,
els crits que s’han sentit amb més força han estat les peticions d’amnistia.
Així i tot, no ha estat un clam unànime, precisament pel fet de ser un
instrument d’una negociació que pot derivar cap a refermar l’autogovern i no
pas per a la creació d’un estat propi. Malgrat tot l’altre clam, encara més
difícil de respondre, ha estat la demanda d’un referèndum d’autodeterminació. A
hores d’ara, no sembla fàcil, tot i que seria un bon complement a l’amnistia
per tal de poder fer també tabula rasa i saber exactament què és el que pensen
els catalans sobre la qüestió.
Encara falten molts dies perquè puguem saber fins on
abastarà aquest xiclet en què s’ha convertit la qüestió de l’amnistia per als
implicats en la preparació del referèndum de l’1-O i en les accions
reivindicatives posteriors per la independència de Catalunya i contra la
repressió. Per tot plegat és interessant llegir l’opinió d’una persona entre
tantes del miler i escaig que, segons els comptes d’Òmnium, ara mateix pateixen
la persecució judicial espanyola. Es tracta de l’expresident d’Òmnium Cultural,
Vicent Sanchis, que en el seu article titulat “Amnistia és traïció?”, on afirma
que l’amnistia només seria una reparació, parcial i insuficient, per a pal·liar
els efectes d’una ira, injusta i desbocada. Llegiu l’article tot seguit.
Amnistia és traïció?
El debat —més aviat, la discussió— en segons quines
instàncies de l’independentisme —entre els que se’n senten se’n proclamen i els
que exclouen d’aquesta condició tots els que no actuen com ells pensen que s’ha
d’actuar per guanyar-se’n la categoria— s’ha embrutat tant, que sovint entra en
nivells de deliri.
Abans de continuar avant proclamaré sense orgull ni vergonya
la meua condició de “represaliat”. Un entre tants del miler i escaig de
persones que, segons els comptes d’Òmnium, ara mateix pateix la persecució
judicial espanyola. Per al fiscal adjudicat al cas, el meu pecat va ser
pertànyer a una “organització criminal” —càrrec que comporta anys de presó—,
mentre que la jutgessa d’instrucció es va acontentar de considerar que uns
quants investigats i jo mateix “només” vam “desobeir” les instruccions del
Tribunal Constitucional. La “desobediència” en aquests casos es paga amb
inhabilitació per a exercir càrrec públic i una sanció econòmica.
Ni me n’orgullesc, ni me’n penedesc, ni pretenc convertir
l’acusació en una bandera legitimadora de res. Va com va i ja veurem com anirà.
En tot cas, la proclama no té més intenció ara i ací que declarar-me part
implicada directament en un debat en què els més intransigents -els que més
bramen com tonyines indignades contra “els processistes” i contra la intenció
d’aconseguir una “amnistia”- en la majoria dels casos ni s’han jugat res ni hi
eren quan va caldre ser conseqüents amb les intencions i aguantar de veres les
veles.
Amagar aquesta implicació, ni que fora per omissió, seria
fer trampa. Aquest és un article personal del tot. Hi ha una gent increïble que
ara dispara foc des de trinxeres suposadament amigues amb una altivesa més
desafiant que el campanar d’Alcalà de Xivert. Observar com insulten tots els
que van intervenir en aquell “procés” al principi em despertava estupefacció.
Ara només em cansa.
Ni m’ha de perdonar cap instància de la justícia espanyola
ni m’he de fer perdonar res per aquests patriotes d’una pàtria tan intransigent
i superba que no m’interessa gens. Que s’ensalmorren la seua pàtria intolerant
i aspra. Dic tot això, senzillament, per aclarir que escric açò des de la
implicació -que considere honesta-, no des de posicions distants i imparcials
que, ben vist, sovint són falses.
Aclarida la condició personal “represaliada”, també he
d’afegir que em mire la petició d’una amnistia per a tots els afectats pel
procés des d’una certa indiferència i des de la incredulitat. Em resulta
difícil de creure que l’Estat espanyol —totes les instàncies de l’Estat des de
la superfície fins a la profunditat— accepte que el Congrés aprove un a llei
d’amnistia per als represaliats de l’independentisme català.
No és només la dreta —que fa el seu paper de vidre
habitual—, és també una part indeterminada de la presumpta esquerra, que no pot
pair el desafiament que els va llançar aquest independentisme. I igualment una
part de l’opinió pública espanyola —escorada cap a la ràbia per voluntat pròpia
o per influència d’un discurs secular i agressiu fins al moll de l’os—, que
necessita ben poc per rascar-se les coïssors amb fúria i que sembla
majoritària.
Pedro Sánchez i el seu PSOE necessiten ara el suport
parlamentari de Junts i Esquerra per “frenar” la dreta i l’extrema dreta
espanyoles. Per frenar els seus rivals o per mantenir-se al govern, tant se
val. Sumar hi aporta l’entusiasme que els és habitual. Però es fa difícil casar
aquesta pretensió amb la ira de tots els energúmens que s’han sentit agredits
des les posicions reaccionàries que defineixen el nacionalisme espanyol. Els que
trompetegen i els que es contenen i callen. Considerar que la majoria
“progressista” al Congrés i al Tribunal Constitucional pot engolir-se un
reconeixement que situa el conflicte exactament en termes polítics —que és, si
no, una amnistia?— i no d’ordre públic —de delinqüència “anticonstitucional”—
denota una candidesa excessiva. Ho veurem en les pròximes setmanes. D’entrada,
els mateixos que van filtrar que treballaven en diferents esborranys
legislatius per concretar la proposta i permetre que Pedro Sánchez siga
investit ara diuen que no tenen temps, que la pretensió demana calma i bona
lletra, i que no és raonable condicionar la investidura del president en
funcions a una exigència tan “complexa”.
Les habilitats de Pedro Sánchez són prou conegudes. El seu
joc del calamar es repeteix una vegada i una altra. El candidat del PSOE pot
demanar ara paciència i després situar l’exigència de Carles Puigdemont a les
calendes gregues.
La irritació de gònades espanyolíssimes que ha despertat la
demanda d’una amnistia per a tots els represaliats independentistes té un
reflex igualment alterat en l’altre front. Una part indeterminada de
l’independentisme no el considera una qüestió prioritària. Hi tenen dret. I una
altra part, més determinada, ha saltat a la jugular “processista” perquè
considera que la petició “blanqueja l’Estat” o denota submissió i més vergonya
encara. Aquests creuen que tenen tots els drets. En exclusiva.
Cap amnistia s’ha aconseguit des de la submissió, ni des de
la resignació, ni ha blanquejat les posicions dels que podien concedir-la.
Sovint, és més aviat al contrari. L’amnistia és un punt i seguit. No un retorn
al principi del text.
Aquesta setmana l’Audiència de Barcelona ha condemnat a
quatre anys i mig de presó i 20 anys d’inhabilitació l’exconseller d’Interior
Miquel Buch per haver fitxat d’assessor el sergent dels Mossos Lluís Escolà,
escorta del president Carles Puigdemont, que ha estat condemnat igualment a
quatre anys de presó i 19 d’inhabilitació pels mateixos delictes. La sentència és
una baula més en una cadena de despropòsits policials i judicials que només
busca l’escarni i l’escarment.
Per a Buch i per a Escolà —per als altres represaliats—
l’amnistia no suposa cap “traïció”, cap “vergonya”·, cap “renúncia”. L’amnistia
només seria una reparació, parcial i insuficient, per a pal·liar els efectes
d’una ira, injusta i desbocada, molt més efectiva que les condemnes que els
arriben des de l’independentisme més corrosiu.
Vicent Sanchis
Periodista
Article publicat al digital elMón el dissabte 16 de setembre
de 2023
