Dos anys perduts

Ara fa dos anys es feu públic l'acord d'investidura de Pere Aragonès entre ERC i la CUP, la idea del qual era la d’establir una relació de consens creixent entre ambdós partits i, com a mostra de bona voluntat, Aragonès es comprometia a sotmetre’s a una qüestió de confiança a la meitat de la legislatura: la primavera del 2023. Durant els primers dos anys del govern d’ERC, la CUP es comprometia, a partir de la crítica i l’escepticisme, a donar un marge de temps a la taula de diàleg i no basar el seu suport o la seva oposició al govern en l’existència d’aquesta taula. Arribada la primavera de 2023, si es constatava el fracàs de la taula de diàleg per a pactar l’amnistia i l’exercici del dret d’autodeterminació, la legislatura havia de fer un tomb cap a una nova confrontació democràtica amb l’estat espanyol que reactivés el procés d’independència.

Com dèiem, Aragonès es va comprometre a sotmetre’s a una qüestió de confiança el 2023. Ara, si la naturalesa de l’acord preveia d’acostar posicions, amb el temps les males relacions van fer que la CUP s’avancés i ja demanés la qüestió de confiança tan sols un any després de la investidura. Però Aragonès ho va considerar un escenari superat. “La qüestió de confiança ja es va decidir en els pressupostos del 2022. Si en aquell moment es va retirar la confiança del govern, no té sentit afrontar dosis d’inestabilitat que no convenen a la societat catalana”, va dir llavors. El govern d’Aragonès, des de la primavera del 2021 fins al gener del 2022 es van reunir periòdicament amb membres d’ERC, Junts, CUP, Òmnium, ANC i del Consell  per a acordar una estratègia conjunta, però les reunions es van interrompre per la manca d’acord sobre com i quan activar la nova estratègia independentista. En veure que la taula de diàleg no havia aconseguit la negociació d’una solució política basada en l’autodeterminació i l’amnistia, la CUP i ERC es comprometien  a  generar les condicions i els acords necessaris per a plantejar el nou embat democràtic, durant aquesta legislatura, per la via que el conjunt de l’independentisme valorés com la més adequada.  Aquest nou embat democràtic amb l’estat s’havia de coordinar amb el Consell de la República i l’Assemblea de Càrrecs Electes, que eren els organismes que havien de traçar les línies estratègiques i preparar les condicions per al nou embat democràtic amb l’estat.

Ara com ara no existeix cap prova d’haver-se produït aquest embat i, per tant, es pot constatar la pèrdua de dos anys per part del govern d’ERC per aconseguir qualsevol avenç en el procés d’independència. En declaracions de la diputada de la CUP, Eulàlia Reguant, aquesta és una legislatura fracassada pel que fa a les quatre revolucions  ―la social, la feminista, la verda, i la democràtica―  que proposava el president al començament. El govern va considerar trencat l’acord d’investidura quan la CUP es va negar a aprovar el primer pressupost d’Aragonès i va provocar la inestabilitat del govern, agreujada més tard amb la constatació que realment Aragonès no té una majoria parlamentària que li faci costat quan, arran de les tensions amb Junts que van acabar amb el trencant del govern, la CUP va tornar a demanar una qüestió de confiança, i Aragonès s’hi va negar.

Un altre front obert dins l’estratègia de Junqueras/Rovira, que ha convertit els independentistes en irrellevants i, pel camí, ha esbudellat l’independentisme, són les divergències  entre els camins seguits per Puigdemont i el president de la Generalitat. Mentre el president a l’exili lluita per portar la confrontació amb l’Estat fins a les darreres conseqüències ―Puigdemont té determinació i coratge en les detencions a Alemanya o Sardenya― Aragonès té una actitud de ‘jo no hi tinc res a veure’ davant les mentides de Zoido. Puigdemont és una ferida al cor del nacionalisme espanyol, incapaç d’esmenar les seves misèries. Per això resulta interessant tombar la vista enrere i recordar, passats cinc anys, els esdeveniments ocorreguts l’any 2018, amb la detenció del President Puigdemont i les conseqüències que aquells fets van provocar en les estratègies dels dos partits catalans majoritaris. Ho recorda la periodista, Pilar Rahola, en el seu article titulat  ”La cacera continua”, que podeu llegir tot seguit.

La cacera continua

Ahir va fer cinc anys d’un viatge que va entrar, per mèrits indiscutibles, a la història de la lluita nacional catalana. Un 25 de març de 2018 el president Puigdemont era detingut per la policia alemanya en una benzinera a prop de la frontera danesa, al land de Schleswig-Holstein. Començava així un periple de dotze dies a la presó de Neumünster, una llibertat sota fiança, que va passar a Berlín, mentre s'estudiava el seu procés d’extradició, i l’èxit judicial final quan el Tribunal Superior de Schleswig-Holstein rebutjava definitivament l’extradició per rebel·lió. Era el 19 de juliol de 2018, i aquell dia els titulars eufòrics de la premsa espanyola varen quedar congelats, abruptament derrotats per la realitat del seu fracàs: el president Puigdemont s’escapava de les seves urpes, i ho feia per la porta gran, derrotant Espanya en la justícia alemanya, el pilar de la justícia europea. Ahir, el mateix president va voler recordar aquella eufòria espanyola que va arribar al paroxisme, fins que va quedar estroncada. Ho feia en un tuït, amb el punt de sornegueria que li és característic. Deia així:

“No diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat. Una abraçada als periodistes patriòtics que avui fa cinc anys van arribar a l’èxtasi, confonent desitjos amb realitat i empassant-se, com és costum, les fantasies dels seus col·legues de la policia patriòtica. Soc conscient que la cacera continua; que espien, denigren i difamen. No pararan mai, n’han fet una obsessió nacional; fins i tot el president del govern en va fer promesa electoral. Tant se val.”

Certament, la cacera va continuar per tot Europa, tant com es varen succeir les derrotes espanyoles en tots els països on varen intentar caçar el president, deixant al seu pas un ròssec de justícia ideològica que ha tacat considerablement la imatge de la democràcia espanyola. I és sobrer afegir que la cacera continua i continuarà, perquè Puigdemont és una ferida al cor del nacionalisme espanyol, incapaç d’esmenar les seves misèries, fins i tot quan se’l regiren en contra.

Tanmateix, i més enllà de l’obtusa fixació espanyola, la detenció del president a Alemanya va ser l’inici d’un seguit de fets conseqüents d’enorme importància. D’una banda, l’estratègia judicial de l’exili va superar la seva primera prova d’estrès i es va demostrar intel·ligent i eficaç. Com sempre havia dit Gonzalo Boye, calia guanyar a Alemanya, perquè fer-ho a Alemanya, era fer-ho a Europa, i el reguitzell posterior d’èxits judicials enfront d'Espanya així ho ha confirmat. A més, aquell moment difícil i alhora èpic feia valdre la constància i la resiliència de l’estratègia de Puigdemont, enfront d'altres estratègies polítiques, a l’interior català, que creien necessari renunciar al llegat del Primer d’Octubre, no se sap si per avançar o per fer-se perdonar els pecats davant Espanya. A partir de la repressió i del 155 es varen dibuixar dues estratègies dins de l’independentisme que han acabat bifurcant clarament els camins: el de l’exili, liderat per Puigdemont, compromès amb el llegat del Primer d’Octubre i decidit a mantenir alçada la bandera; i l’estratègia contrària d’Esquerra Republicana, liderada per Oriol Junqueras, que optava per fer una marxa enrere, renunciar al llegat i establir aliances de pacte amb partits espanyols d’esquerres, transmutant l’eix nacional per l’eix ideològic. De fet, les explícites —i per a molts de nosaltres, escandaloses— declaracions d’ahir mateix de Marta Rovira a Neus Bonet, que assegurava que el Primer d’Octubre no va tenir legitimitat interna ni va connectar amb gran part del país, no deixen cap dubte de l’estratègia de renúncia dels republicans. O de rendició, per fer servir un sinònim més exacte.

Cinc anys després de la detenció del president, ja es pot fer un balanç força precís de quina ha estat l’estratègia més eficaç per a defensar l’independentisme, i no hi ha gaire marge per al debat: l’estratègia de renúncia d’ERC no ha portat cap benefici, no ha aconseguit ni una sola reivindicació, no ha permès avançar en cap dret nacional, no ha desjudicialitzat el procés, no ha aconseguit que no es criminalitzi l’independentisme, no ha evitat l’espionatge, la infiltració, el menyspreu i els judicis continuats contra l’independentisme i, a més, ha aconseguit que Catalunya deixés d’existir com a conflicte, com a problema i com a notícia. És a dir, l’estratègia de Junqueras/Rovira ens ha convertit en irrellevants i, pel camí, ha esbudellat l’independentisme. Per contra, la resiliència de l’estratègia de l’exili català i del mateix Puigdemont ha aconseguit èxits judicials d’enorme rellevància, ha mantingut viva la causa catalana i, sobretot, ha mantingut ferm el compromís amb el llegat del Primer d’Octubre. No hi ha color. Cinc anys després de la detenció a Schleswig-Holstein, ha quedat demostrat que l’únic camí era ser fidel a aquest llegat i mantenir la lluita.

La detenció també va obrir un altre episodi gens sorprenent, però dolorós: la repressió que va caure damunt de tot l’entorn del president. No només va ser l’inici de la persecució judicial a persones com Josep Lluís Alay o Jami Matamala, sinó que també van perseguir amb ferotgia els mossos que acompanyaven el president. En aquest sentit, cal subratllar la indefensió amb què s'han trobat aquests mossos i un fet molt greu: la nul·la voluntat de la Conselleria d’Interior de posar escorta a Puigdemont tot i saber els riscos que corre. També aquí, el conseller Elena és un exemple ben trist de submissió.

Han passat cinc anys i, com diu el president, la cacera continua. De fet, gràcies al pacte amb ERC per modificar el Codi Penal, intenten aconseguir una via pel darrere per poder-lo caçar, tot i que Boye assegura que no se’n sortiran. En tot cas, continua la cacera d’uns i la resiliència i la lluita dels altres, i és aquesta lluita la que manté viu el llegat del Primer d’Octubre. A hores d'ara ningú no pot dubtar que Puigdemont és el líder indiscutible de l’independentisme. No només perquè manté el pols amb l’Estat, sinó també perquè l’altre líder, el senyor Junqueras, hi ha renunciat.

Pilar Rahola

Periodista

Article publicat al digita  EL NACIONAL el diumenge 26 de març de 2023

Quo vadis, Pere?

Quan Pere Aragonès va asseure’s a la cadira de President de la Generalitat, no va tardar ni un mes a fer el primer viatge institucional com a president, i després de pujar a l'avió per primer cop, anar a l'estranger s'ha convertit en una dèria recurrent de Pere Aragonès. En dos anys ha fet setze viatges a catorze països diferents i quasi 65.000 quilòmetres, amb l'objectiu, diu ell, de tornar a posar la presidència de la Generalitat al mapa. Aquests dies està fent el viatge més ambiciós, que l'ha portat a Colòmbia, l'Uruguai, l'Argentina i Xile. Una expedició amb molts actes i contactes a l'agenda, però també amb alguns contratemps i decepcions. Hi va acompanyat per la consellera d’Acció Exterior, Meritxell Serret. Segons la consellera, l’objectiu és “reforçar encara més les bones relacions” que existeixen amb aquests països, en un context que es considera “propici”, per la presència de governs d’esquerres amb els quals creu que poden trobar molts elements en comú“. Malgrat això el Procés no ha sigut l'eix principal dels viatges del president. Ha parlat del clima a Nova York, de memòria democràtica i cooperació a Bogotà, d'hidrogen verd a Stuttgart, de refugiats a Berlín, de cultura i energies renovables a París, de llengua i salut mental a Ginebra ―a l'ONU i a l'OMS― i de cooperació interregional a Tolosa de Llenguadoc i Buenos Aires, entre altres exemples.

Es pot estar més o menys a favor del fet que els presidents de la Generalitat viatgin, ajudin a empreses catalanes a obrir camins, expliquin la realitat catalana i busquin complicitats internacionals. Ara bé, cal que tinguin una agenda que justifiqui el viatge i que l’expliquin. Aquest tour d’Aragonès sembla que no compleix cap d’aquestes condicions. Si el que busca és una foto amb algun President d’algun Estat, per fer-se gran, no cal que es gasti els nostres diners. Aragonès, que després de Colòmbia va visitar Uruguai, tenia prevista una trobada amb la vicepresidenta de l'Uruguai, Beatriz Argimón, que també és la presidenta de l'Assemblea General i del Senat, però finalment no es va produir després dels constants canvis d'agenda de la vicepresidenta. Sembla doncs que el viatge no està assolint l’èxit que s'esperava, ja que el president Aragonès ha vist com se li cancel·lava una segona trobada institucional, després que el president de Colòmbia, Gustavo Petro, li anul·lés l’entrevista quan ja es trobava al palau presidencial.

A parer del secretari general de Junts, Jordi Turull, el viatge del president de la Generalitat, Pere Aragonès, a Amèrica Llatina, amb la seva agenda d’aquests dies "empetiteix les institucions" catalanes. "Estàvem acostumats ―diu Turull―que les institucions de la Generalitat, quan feien viatges internacionals, com a mínim es veiessin amb caps d'Estat, amb expresidents dels Estats Units, i ara ens hem de conformar amb el president de la província de Canelones,a Uruguai". Ha continuat Turull afirmant que "quan un està xopat de resignació i de renúncia , al final acabes traslladant aquesta imatge dins i fora", i ha reblat que per a Junts no existeix la resignació, la renúncia ni la rendició. També ha provocat polèmica la fotografia de Pere Aragonès amb el president de la Cambra de Representants colombiana, David Ricardo Racero. Aquest segut a una cadira més elevada que la del president Aragonès, una distribució que no respecte de cap manera al protocol. A més, a la taula de la reunió hi havia tres banderes, les de Colòmbia i Espanya, i una senyera, però molt més petita que les dues anteriors, foto que ha estat degudament manipulada pels mitjans afins a ERC, retallant-la degudament.

Tot plegat ha donat peu que la periodista, Pilar Rahola, analitzés amb la seva esmolada ploma aquest viatge del president de la Generalitat a l’Amèrica del Sud, des del punt de vista del que ha de representar la dignitat de la Presidència de Catalunya, amb un article titulat precisament “La presidència”, on afirma que aquest símbol ja fa massa temps que s’està degradant a força de reduir-lo a la irrellevància, tot destacant que al nostre petit País només tenim la presidència. O se la revesteix de dignitat, o no ens queda res. Podeu llegir aquest interessant article a continuació.

La presidència

Per bé que Catalunya és una nació mil·lenària, és un fet que des de la destrossa del 1714 ha quedat reduïda, gràcies a les onades repressives espanyoles, a una mena de diputació grossa, una regió tutelada, minoritzada i sota sospita permanent. Ergo, allò que se’n diu una colònia. I pel que fa al present, la nostra sobirania actual és la pròpia d’una autonomia de segona, que pateix una sagnia econòmica insofrible, no pot prendre cap decisió que sigui fonamental per als seus ciutadans i està sota el control repressiu dels òrgans judicials.

Després de més de cent cinquanta anys de represa de la lluita nacional, amb la Renaixença, la Mancomunitat i la recuperació de la Generalitat, tot l’esforç ingent de generacions ha estat malbaratat una vegada i una altra. És evident que l’objectiu d’Espanya és la desaparició completa del fet nacional català, i contra aquest objectiu ens hem alçat múltiples vegades, però també ho és que, a hores d’ara, estem encapsulats en una arquitectura política que no va gaire més enllà d’una concepció regional. I, per molta retòrica a quatre duros que ens vengui el tactisme partidista, no hi ha cap indici, en cap sentit, que permeti creure que els poders polítics i fàctics de l’Estat acceptin que Catalunya vagi més enllà. Ans al contrari, tots els indicis —siguin rojos, blaus, violetes o multicolor— van en la direcció contrària. Ho sabíem el 2017, quan vàrem intentar el procés d’independència, i ho sabem perfectament ara, per molts girs estratègics que hagin fet alguns, sigui per por, per fatiga o per interès.

Tanmateix, dins d’aquesta devaluació dràstica de la nostra sobirania, sempre hi ha hagut una institució que, fins i tot buidada de poder, no ha deixat de simbolitzar l’anhel nacional: la presidència. Si alguna cosa és important per als catalans, és la presidència de la Generalitat, potser perquè és l’única institució que ens recorda una nació completa. Precisament per aquesta càrrega simbòlica, la seva devaluació, fruit de la potineria política, o la manca de coratge, o senzillament la poca altura de qui l’ostenti, és un desastre que no ens podem permetre. Ho tenia molt clar Tarradellas, que sabia que només tenia la presidència, però que allò ho podia ser tot. Ho va tenir sempre clar Pujol, que n’ostentava el càrrec amb ínfules de cap d’estat, malgrat la precarietat de la sobirania que realment gestionava. I després d’ell, tant Maragall com Mas varen ser exemples de presidents que omplien el càrrec amb coratge, més enllà de la seva força real. Montilla també ho va fer, si més no mentre va ser president —i no després, quan la va devaluar—, Torra va intentar gestionar la covid com si fos un primer ministre, i Puigdemont va elevar la presidència a categoria de dignitat internacional, amb la seva gestió de l’exili com a lluita persistent. És a dir, la majoria varen tenir clar que, si no hi havia poder, com a mínim hi havia presidència. Aquest sentit de dignitat de la institució es va trencar, de manera estrepitosa, quan Montilla va decidir fer de senador i després va arrossegar el càrrec de Molt Honorable President pel fangar del consell d’administració d’una energètica, amb el dirigent de la qual tenia vincles personals. És, sens dubte, el moment més baix, més trist, més barroer de la Generalitat recuperada, perquè lluny de preservar la institució, i el seu caràcter de màxima autoritat del nostre país, va convertir la presidència en un mer càrrec polític, útil per prosperar personalment i gaudir de portes giratòries.

No cal dir que això no implica que els respectius presidents hagin estat sempre a l’altura, i el cas de Jordi Pujol, arran de la seva confessió i l’escàndol conseqüent, és el més evident; però la qüestió no és el que han fet com a polítics, bons, dolents, mitjans, sinó com han tractat la presidència que ostentaven, i Pujol, pel que fa a la institució, va tenir sempre sentit d’estat. Aquest és el mal del qual plora la presidència actual, ostentada per Pere Aragonès: el permanent baix sostre. És a dir, des del primer moment no ha entès que la presidència era un símbol nacional, i ha actuat com si només fos un mer president autonòmic. Ha estat així en totes les relacions amb Madrid, o quan ha tingut alguna trobada o cimera, sempre acceptant humiliacions i amb un capteniment de servitud que fa feredat en un republicà i que ni Montilla, essent dirigent del PSC, va tenir mentre governava. El darrer viatge “presidencial” és paradigmàtic d’aquesta minorització de la presidència, totalment allunyat dels viatges d’altura que varen fer els seus predecessors, sotmès a les directrius dels estaments espanyols, que n’han tutelat els detalls, les visites i les fotos. Si em permeten la poc humil autoreferència, quan he viatjat a títol individual a l’Argentina i a Uruguai, he tingut entrevistes amb càrrecs de primer nivell i amb els mateixos presidents del país, i sense tutela de l’ambaixada de torn... i jo no soc ningú...

Calia fer un tour tan penós del president de la Generalitat? Puc entendre les dificultats en organitzar un viatge de nivell, però el que no puc entendre és que, per poder fer el viatget, s’accepti que la presidència de la nació catalana quedi reduïda a un tour de “coros y danzas regionales”. Perquè aleshores qui s’empetiteix no és qui ostenta el càrrec, sinó la institució que representa, i ja fa massa que s’està degradant a força de reduir-la a la irrellevància.

Ho repeteixo: només tenim la presidència. O se la revesteix de dignitat, o no ens queda res.

Pilar Rahola

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge, 19 de març de 2023

Ayuso, la ignorant

La presidenta de la comunitat autònoma de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ha visitat la capital catalana  i ha estat rebuda en un Círculo Ecuestre on no cabia ni una agulla. El presentador de l’acte, el senyor Enrique Lacalle, va arribar a manifestar una certa admiració per la presidenta madrilenya a qui va definir com una persona molt propera, molt valenta, i que no es rendeix mai. Va dir que Madrid li provocava una certa enveja, ja que la capital anava a tota velocitat i, en canvi, Barcelona anava al ralentí. Díaz Ayuso és un fenomen molt interessant, perquè representa l’alliberament del superego madrileny. Madrid és una ciutat construïda a partir de l’espoliació i el control dels territoris conquerits, que domina a través de l’omnipotent BOE, de les clavegueres de l’estat i d’uns mitjans dòcils; una metròpoli incapaç de crear res d’original, i que només ha crescut robant empreses, idees i ―a Castella ho saben prou bé― també jovent.

Algú ha insinuat que potser a Catalunya necessitaríem una Ayuso, sense tenir en compte les bajanades que diu que són moltes i gruixudes, a Catalunya no podem tenir cap Ayuso, per la senzilla raó que no tenim cap poder. Ayuso és una ignorant, ultra, descarada que té el ‘deep state’ espanyol al darrere. Es pot permetre tot el que fa i més. I anar al caspós Círculo a consumar l’espectacle provinciano-borreguil habitual quan ve qualsevol personatge de Madrid amb poder. Catalunya necessita líders que parlin clar, que no s’arronsin i que entenguin què cal fer per aconseguir poder real fins que arribem a una situació irreversible de sobirania. N’havíem tingut amb Pujol, Maragall i algun altre, i ara no en tenim. L’Ayuso fa bona la dita aquella de “la ignorància és atrevida”. És una completa ignorant que ha arribat a un lloc de poder. Punt. Això volem imitar? Si aquesta senyora no tingués al seu darrere el poder que té, es quedaria en no res. Escuma i lluentons, tot molt castís tot, això sí.

Tot el món econòmic reconeix que Catalunya pateix, any rere any, un dèficit fiscal de 20.000 milions d’euros. Si aquest enorme dèficit fiscal no serveix per a la convergència, és a dir, perquè les autonomies de l’estat espanyol millorin la capacitat per a crear riquesa, cal veure a qui beneficia allò que s’aporta i no retorna. Principalment, beneficia unes estructures de l’estat jurídiques, polítiques  i econòmiques, que pràcticament a tothom li va bé. Madrid n’és la gran beneficiada, és una raó d’estat i ho demostra el fet que ho han abocat tot allà. Navarra i el País Basc, amb el seu règim foral, estan encantats de la vida. Tota la resta de comunitats no convergeixen en PIB, és a dir, en riquesa, però, en canvi, tenen els mateixos serveis socials o millors que els d’aquí. Beneficia pràcticament a tothom, menys a Catalunya, que som els que hem de fer un esforç i no en rebem la compensació. La prova és que el model de finançament fa anys que s’havia d’haver renovat i no s’ha fet. No és mai el moment. Reben uns diners que els permeten de tenir uns serveis socials públics millors que els nostres.

Catalunya recula econòmicament. Als anys vuitanta Catalunya tenia 7 o 8 punts més de renda que Madrid. Ara és al revés, per tant, és veritat que tant de temps d’aportació de recursos acaba beneficiant els uns i perjudicant els altres. Sempre se’ns diu que Catalunya és la segona comunitat autònoma que aporta més diners de tot l’estat, cosa que fa pensar que Madrid n’aporta més perquè és la primera, però mai he sentit que es negui la major: A Madrid fan trampa, perquè l’aportació dels impostos (IVA, IRPF, etc.) de les empreses d’àmbit estatal amb seu a la capital són pagats per tots els ciutadans de l’estat. Està clar que aquest IVA el paguem tots i que l’esforç en els impostos és de tots, encara que consti oficialment que és una aportació de Madrid, El que està clar que Catalunya és la que fa més esforç a contribuir en la recaptació d’impostos de l’estat… i no parlem de l’execució dels pressupostos que cada any a Catalunya no arriba al 50% i a Madrid miraculosament sempre passen del 100% pressupostat.

Amb aquests raonaments, ens ha semblat interessant recuperar un article escrit ara fa dos anys pel senador del PNV por Vizcaya, Iñaki Anasagasti, titulat ”I si el problema fos Madrid?" que, malgrat el temps transcorregut, no ha perdut actualitat, i on analitzava la relació que existia llavors entre l’estat espanyol i les anomenades ‘nacionalitats històriques’, tracte que hem vist com s’ha anat deteriorant de forma irreversible. Podeu llegir l’article del senador tot seguit.

I si el problema fos Madrid?

I si el problema no fos ni Catalunya ni Espanya? I si el problema fos Madrid? No Madrid com a ciutat, ni com a conjunt. Madrid com a lloc on una petita elit improductiva veu perillar els seus privilegis. La casa reial, el corpus polític, la ingent quantitat de funcionaris d'alt rang, la cúpula militar, els membres dels consells assessors de les grans companyies del país, la plana major de la judicatura superior, conferències episcopals, cortesans mediadors i intermediaris amb el poder, etc., etc., etc.

És una massa de població que no produeix absolutament res, però, en canvi, requereix uns recursos enormes. Aquest grup, que és reduït comparativament, acumula una gran quantitat de poder i de capital. A l’antiguitat, per a sufragar les despeses d'aquesta aristocràcia indolent existien els delmes, avui hi ha els impostos.

Perquè la primera necessitat d'aquest grup és la seva pròpia subsistència. Aquesta elit és la que ha viscut i viu en una realitat paral·lela, on les crisis són poc menys que fenòmens meteorològics i on Madrid és principi i fi d'allò que ells entenen com Espanya. Infraestructures radials, ‘mega’ estructures al voltant de la capital que han de ser rescatades, eixos de l'Atlàntic o del Mediterrani que han de passar per Atocha, són mostres del que dic. No conceben un model territorial que no envolti la Porta del Sol, però a més han estat incapaços de generar un projecte d'Estat que aglutini al que ells diuen la perifèria que cada vegada més, és allò més enllà de la M30.

L'únic objectiu comú que han estat capaços d'agençar és l'odi cap al que ells anomenen els “nacionalismos periféricos”. Això sí que ho han exercit amb mestratge. L'excusa ha estat que aquests nacionalismes volen trencar Espanya, però en realitat és la por a la seva pròpia subsistència. Per a un habitant de bona part del país és més nociu el manteniment d'aquestes estructures improductives que la possibilitat que l'estat es fragmenti.

Però això s'ha ocultat de manera brillant. En realitat hi ha capes socials d'aquestes perifèries que han col·laborat profusament amb aquesta elit, per a aconseguir la seva part del pastís. Bona part de l'actual paràlisi del procés es deu al fet que està en mans d'aquestes elits locals col·laboracionistes amb el nucli improductiu de l'aristocràcia (per anomenar-lo d'alguna manera).

Fa temps que estic pensant que si aconseguim desarticular aquesta llotja del Bernabeu, amb els seus succedanis locals, serem capaços d'articular un espai habitable. Si no és així, l’única opció és fugir. Quan es parla de federalisme, que ha estat la meva opció durant molts anys, s'ignora aquesta realitat. Sense el desmantellament de l'elit improductiva al voltant de la “villa y corte”, no és possible un canvi de model territorial. I crec que fins i tot per als independentistes hauria de ser una lluita prioritària. L'esquerra estatal hauria d'adonar-se que amb la xacra de tots aquests vividors, és impossible, qualsevol avanç.

Ara com ara, em sembla que una bona eina de produir aquest canvi i d'expulsar a aquesta elit extractiva que viu de la resta, és el procés d'independència, no per cap qüestió identitària sinó simplement perquè Espanya, amb el seu actual model d'epicentre únic, no sobreviu sense Catalunya, d'aquí la seva resistència. Si el 20% del PIB estatal desapareix, Espanya haurà de canviar de model de gestió, tant sí com no. Això sense oblidar que no podem deixar el procés en mans dels col·laboracionistes que sempre han estat lacais nouvinguts d'aquest nucli.

Crec que Espanya estarà més prop del federalisme amb un cisma independentista que sense ell. Però si algú em convenç que hi ha un projecte per a acabar amb aquesta elit extractiva, improductiva i hipercentralista, m'hi apunto ara mateix. Estic convençut que és així.

Iñaki Anasagasti

Polític

Article publicat el 22 de març del 2021

La infermera poca-solta

En un vídeo de TikTok que s’ha viralitzat ràpidament, una infermera de l'Hospital de la Vall d'Hebron ha criticat que es demani el nivell C1 de català per fer les oposicions. El vídeo ha encès les xarxes pel menyspreu que la noia, de Cadis, mostra pel "puto C1 de catalán" tot i que la infermera està en actiu atenent pacients catalans. A més, fa aquest vídeo dins l'espai laboral i acompanyada de dues col·legues dient: "Se va a sacar el C1 de catalán mi madre". La seva companya de Sant Sebastià, en canvi, el parla mínimament al vídeo i diu que es presentarà a les oposicions.

Ara entitats espanyolistes es freguen les mans amb aquest cas i proven d’instrumentalitzar-lo pels seus interessos polítics. Més enllà de convertir la sanitària en la víctima d’un suposat linxament, aquests grupuscles, que ja han format part del procés d’imposició del castellà a les escoles, han engegat els engranatges per combatre el requisit lingüístic en el sistema sanitari català. En aquest sentit, les organitzacions ultres “Convivencia Cívica Catalana”  i “Hablamos Español” han interposat un recurs contenciós-administratiu contra l’Institut Català de la Salut perquè consideren que el requisit ―el títol C1― en les oposicions és abusiu i atempta contra la igualtat per a accedir a la funció pública. El recurs és en nom de quaranta-dos professionals en actiu que, segons afirmen, ara es troben amb una injusta i arbitrària barrera idiomàtica per a poder estabilitzar la seva plaça.

Aquesta noieta poca-solta i curta de gambals que fa d’infermera a la Vall d’Hebron no és ella sola. Com en molts altres, en l’àmbit sanitari els nostres drets lingüístics sovint estan menystinguts; el nostre sistema sanitari és fantàstic, amb uns professionals dignes de tots els reconeixements, però també hi ha molta gent vinguda de molts llocs, especialment de l’estat espanyol, a la que no li dona la gana d’expressar-se ni tan sols entendre el català, i això en l’àmbit sanitari és molt greu. A aquesta curta de gambals, la veurem en poc temps a les llistes de VOX o del PP que són els que l’han animat a fer aquesta bretolada per tenir motius per ficar-hi cullerada.

Una infermera catalana a Dinamarca, s’ha escandalitzat amb el que ha passat a la Vall d’Hebron, en primer lloc,  per raons higièniques: les infermeres que hi apareixen no porten el cabell recollit, porten braçalets, les ungles pintades… A l’hospital de Copenhaguen on ella treballa, aquestes coses no estan permeses, són qüestions d’higiene bàsiques. Tampoc no es poden enregistrar vídeos personals quan portes l’uniforme ni filmar les instal·lacions públiques. El conseller de Salut, Manel Balcells, ha anunciat que s'ha obert un expedient a la infermera: "Declaracions com aquestes són intolerables en una servidora pública. Des del centre fins al departament arribarem fins al fons de la qüestió". I afegeix: "El sistema sanitari ha de garantir l’atenció en la llengua pròpia de Catalunya, en això treballem cada dia". Veurem com acaba el tema.

El mínim que es pot demanar es respecte per la llengua del país on treballes. A aquesta noia no li passarà res de res, per això s'atreveix a fer el que fa. Un mínim d'esforç per aprendre el català, però ella no el vol fer perquè sap que quan s’adreci en espanyol a un pacient català, aquest automàticament canviarà d’idioma. Malgrat tot, els pacients agraeixen que els parlin amb el seu idioma i, si ella no és capaç o no vol fer-ho en un temps prudencial, de parlar l'idioma dels pacients, que se’n torni d’allà on ha vingut. La treballadora de la Vall d'Hebron explica que no plegarà, però que està tramitant la baixa per estrès i que ha demanat ajuda psicològica, pobreta!. La llengua és un element d’autonomia i dignitat del pacient. La incapacitat per comunicar-te és un motiu pel qual es pot ser un sanitari incompetent, malgrat la seva preparació mèdica. La qüestió és que fora de Catalunya no volen entendre que el català és la nostra llegua i que si vius i treballes a Catalunya has de saber parlar i escriure en català, els estrangers s’esforcen per aprendre el català perquè ells entenen que és la llegua pròpia de Catalunya, en canvi els espanyols ni s’esforcen ni volen fer-ho.

Aquests darrers anys s’han produït en el nostre País molts esdeveniments com aquest, que poden portar a un esclat de la tensió subjacent entre Catalunya i el seu estat opressor, com ha succeït moltes vegades a la història recent. D’aquestes espurnes que provoquen l’incendi, en relata algunes el director de VilaWeb, Vicent Partal, en el seu editorial  ”A Mallorca en diuen "foc colgat", d'això que vivim” i que  podeu llegir tot seguit.

A Mallorca en diuen "foc colgat", d'això que vivim

L’altre dia vaig compartir a Solsona un acte públic amb Josep Costa. I en un moment, referint-me a la situació que palpe arreu del país, vaig fer servir la metàfora d’un volcà cada volta més inquiet. Però ell, i superant la seua identitat eivissenca, va aportar una deliciosa expressió mallorquina per a explicar la mateixa cosa. “Foc colgat”, en diuen, d’això que vivim.

Parlàvem tots dos del volum de la protesta desfermada per aquella infermera catalanòfoba, però no solament. Perquè és veritat que la setmana passada vaig quedar sorprès, agradablement sorprès, pel grau d’indignació manifestat arran d’aquesta nova mostra d’ignorància supremacista. La reacció a les xarxes va ser simplement espectacular i va arrossegar fins i tot alguns mitjans dels que no solen fer cas sinó de les coses de palau i d’allò que diuen a les seus dels partits. I, si serveix d’indicador, em sembla molt interessant que la iniciativa del grup de metges que divendres va anunciar que uns nou-cents s’havien començat a organitzar per defensar el català a la sanitat, segons que m’expliquen ha augmentat fins a més del doble ―en un sol cap de setmana― el nombre de voluntaris, que ja passen de llarg de dos mil.

Veurem com continua la cosa. El govern de Catalunya ―que pel que m’ha semblat veure s’ha canviat la definició de Twitter i ara ja només és “Govern de la Generalitat”, de manera que ha arraconat “Catalunya” i no fa cap més precisió sobre quina de les dues és― més aviat ha mirat de rebaixar el to. Però l’Hospital de la Vall d’Hebron ha de prendre una decisió, com explicava perfectament una infermera catalana que treballa a Dinamarca, ni que siga només per les incorreccions d’higiene i tractament de dades privades. I Espanya és a punt de saltar si la decisió és fer-la plegar de la faena, que és l’única decisió raonable.

Però, passe què passe, l’episodi m’ha refermat en la constatació que el nombre de persones que estan tipes d’aguantar la situació política que vivim va pujant d’una manera considerable, cosa que em sembla un símptoma excel·lent. Hem passat massa anys enganxats als polítics i, ara que això seu és un desastre sense pal·liatius, veig que hi ha molta gent que ha desconnectat de la política amb minúscules però que s’ha reconnectat amb força a la política amb majúscules. Cosa que és especialment interessant si constatem, perquè això ha passat moltes vegades, que per més que els polítics vulguen abocar aigua al vi, ben sovint són els casos com aquest, simples, senzills, rutinaris, i per això mateix fàcils d’entendre, els que acaben fent saltar espurnes decisives en els processos històrics.

En pose uns quants exemples. A Lituània un partit de bàsquet del Zalgiris de Kaunas va acabar desencadenant allò que podríem anomenar la primera gran mobilització de l’independentisme lituà, l’any 1976, perquè s’hi recordà un jove de divuit anys, Romas Kalanta, que anys abans s’havia suïcidat denunciant l’ocupació soviètica. Escalfats per l’actuació de l’àrbitre, milers de joves van començar a cridar “laisve!” ―una paraula que tant vol dir ‘llibertat’ com ‘independència’― i el nom del xicot, fins a aturar el partit, en un acte que va acabar amb una insòlita manifestació pel centre de la ciutat. El desallotjament d’un grup petit d’estudiants de la Universitat de Nanterre que protestaven contra la guerra del Vietnam es va convertir, sense que les autoritats ho poguessen impedir, en les jornades revolucionàries de Maig del 68 a París, i anaren molt més enllà que no havien previst els organitzadors de l’acte. I hi ha el famós pícnic del 19 d’agost de 1989, que va aconseguir d’obrir durant tres hores la frontera entre Sankt Margarethen, a Àustria, i Sopronkőhida, a Hongria, i que donà pas a la caiguda del teló d’acer. Unes quantes dotzenes de ciutadans alemanys de l’est i hongaresos que s’hi havien aplegat per berenar, de sobte van obrir les fronteres i es van posar a córrer camps a través, anant i venint d’una Europa a una altra, davant l’atònita mirada de tothom. Menys de tres mesos després queia el mur de Berlín.

De fet, pense que no cal anar tan lluny. Ací tenim el precedent d’aquell director de La Vanguardia que es deia Galinsoga i la revifalla política que van originar els seus insults al català. O les provocacions de Bauzá que van catapultar la marea verda a les Illes, en defensa de la llengua i de l’escola. I què me’n dieu d’aquella iniciativa que van tenir una gent d’Arenys de Munt de fer un referèndum sobre la independència?

Les tensions subjacents, com passa amb els volcans ―i d’ací ve la metàfora―, sempre troben la manera d’eixir a la superfície i esclatar. Si els polítics estan atents, són prou vius i saben canalitzar-les, l’esclat pot ser ordenat i pot prendre una forma moderada. Però si no saben canalitzar-ho, esclata igualment. Perquè la política amb majúscules, la que canvia les vides de debò, la fa la gent i quan els conflictes no es resolen, tornen i tornen i tornen fins que apareix una solució. De manera que som ací, amb el foc colgat, que diuen a Mallorca. Bufant i bufant per fer-lo tornar a créixer.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el diumenge 5 de març del 2023