Madrid (concepte) va fer fallida

Ahir diumenge s’acompliren els tres dies de dol decretats pels atemptats soferts. Ara podem debatre si es poden polititzar els atemptats després d’aquest tres dies. Potser no s'hauria de fer, però hem vist malauradament que des dels mitjans de fora de Catalunya ho han fet des del minut zero, com hem pogut llegir en articulistes de diaris com El Mundo, El País, La Razón, etc. Per tant tenim dret a fer certs comentaris al voltant, sobretot, de l’actuació del Govern de la Generalitat, dels Mossos i de totes les forces catalanes, que ens han demostrat professionalitat i sentit d´Estat, rebent felicitacions d’arreu del mon excepte, naturalment, del país veí i que ens donen força per confiar-hi, en el camí cap aquesta Ítaca que cada vegada tenim més propera. Els que tenien dubtes sobre la construcció de les estructures d'Estat per part del Govern, han tingut una prova de foc en els atemptats que malauradament ens ha tocat patir. Tot el que hem viscut demostra la preparació dels Mossos d'esquadra i del Govern, davant els esdeveniments que s'apropen i provant que la  independència política i econòmica de Catalunya és essencial pel nostre País. Que prenguin nota els indecisos. Però hem de tenir molt en compte, com diu Vicent Partal en un editorial, que ara “cal molta serenitat, perquè el que hi ha en joc aquesta setmana és políticament decisiu. Falta un mes i mig per al referèndum d’independència, un referèndum que tot indica que es pot guanyar i que menaria a la proclamació immediata de la república. Aquest context, cal tenir-lo ben present”. Llegiu tot seguit un interessant article que compara l’actuació d’un vell Estat espanyol enfront d’un encara nonat Estat català.

Un vell Estat a remolc d’un nou Estat

La tragèdia dels atemptats de Barcelona i Cambrils ha permès constatar una evidència de la qual Catalunya fa temps que en té proves. Hi ha un Estat que comença a no ser Estat i un país que ja és Estat. Madrid va tornar a fer fallida. Absent les primeres hores de l’atemptat, convocant des de Madrid reunions a les quals suposadament no hi havien d’assistir representants de les institucions catalanes, sinó el delegat del govern espanyol a Catalunya. I absent pel que fa a la seguretat, tot i que la policia espanyola i la catalana es coordinen més del que voldria Madrid. El mateix Estat considera els Mossos com una policia de segona que s’ha de limitar a multar els vehicles que corrin massa, i a les mans de la qual, suposadament, no pot quedar la resposta al terrorisme. Si no pensés això, no vetaria la policia de Catalunya a la Europol, impedint-li l’accés a informació important en la lluita antiterrorista, i per tant, comprometent la seguretat dels ciutadans per raons ideològiques. La policia basca, en canvi, sí que és digna de primera divisió. Només cal que el seu govern voti uns pressupostos del PP.

Els poders de l’Estat ja faran la reflexió que considerin oportuna. A Catalunya, ja s’ha fet: Malgrat la política d’exclusió que han patit els Mossos per part de l’Estat, ni la policia de Catalunya ni les institucions no han fet fallida davant dels seus ciutadans. La resposta a l’atemptat la van dirigir les forces de seguretat catalanes –Mossos i Guàrdia Urbana- i les dues principals institucions del país, Generalitat i Ajuntament de Barcelona. Com un Estat. Flanquejades en tot moment per una societat civil que també va estar a l’altura, atenent les indicacions de la policia, entomant amb respecte totes les incomoditats que el dispositiu comportava i, sobretot, essent solidària. Els serveis d’emergències i d’atenció sanitària, els propis d’un gran Estat. No és pas casual que la comunitat internacional –mandataris i premsa- hagi lloat l’actuació dels Mossos i a l’actitud dels catalans i no pas a Espanya i la policia espanyola.

El missatge de les institucions catalanes als seus ciutadans, i a tot el món, és que una societat democràtica i lliure no té por del terror. D’aquí el clam 'No tinc por', que s’ha fet global. Res de fer política partidista, encara que la premsa madrilenya hagi aprofitat mesquinament l’atemptat per vincular-lo al procés i encara que l’executiu espanyol hagi fet crides a la unitat de tots els espanyols per aturar el terrorisme. Frase recurrent la del ministre Zoido: “Juntos somos mejores y unidos venceremos al terrorismo”. Politiqueria que no està a l’altura d’un Estat en plena gestió de l’atemptat i la investigació policial. Si Mossos i policia espanyola no van junts és perquè Madrid no ho vol. I als fanàtics se’ls en fot el procés i les urnes. Com també la unitat d’Espanya.

Gemma Aguilera

Periodista

Article publicat al digital ElMon.cat el dissabte 19 d’agost del 2017

La tieta també desobeeix

El 30 de juny del 2010 publicàvem en el nostre Blog “La nostra desobediència ha d’arribar tan lluny com puguem, tan com siguem capaços. Només la força i la violència ens poden impedir d’exhibir els nostres símbols nacionals, parlar sempre en català, cantar els nostres himnes, proclamar que som una Nació, preparar la independència i lluitar per aconseguir un Estat propi.” Han passat més de sis anys i moltes coses des d’aquella llunyana data i el sentit de la desobediència resta inalterable, però ara te uns matisos que ha endevinat amb molt encert el periodista Jofre Llombart en el seu article titulat “La desobediència amb corbata” que podeu llegir tot seguit, com a darrera col·laboració d’aquest any, tot aprofitant per desitjar al lectors del nostre Blog 

BON ANY 2017 !!

La desobediència amb corbata

La idea d’independència no va ser majoritari fins que no hi van haver tietes i corbates independentistes. Amb la ‘normalització’ de la desobediència passarà el mateix. Fa uns anys, quan l’independentisme era minoritari s’associava a la part més radical i eixelebrada de la societat; era la que es manifestava els onzes de setembre a les cinc de la tarda i els seus assistents (per bé que ara tothom diu que hi anava) cabien al carrer Pelai de Barcelona. Les manifestacions no van ser desbordants fins que hi van anar el gruix central de la societat. No és cap judici moral ni polític: gruix central de la societat entès estrictament com un concepte demogràfic. I això no s’aconsegueix si no hi poses famílies senceres, petits empresaris, assalariats, botiguers, aturats, pagesos, treballadors de la banca, transportistes, comerciants, rastes, repentinats, pijos i poligoneres. O hi són tots, o no hi ha moviment que aconsegueixi el seu objectiu. És un suïcidi pensar que algun d’aquests sectors pot prescindir de l’altre i que el global no se’n ressenteixi.

Que la CUP tingui el monopoli simbòlic de la desobediència és tornar a empetitir el terreny de joc: si guanya la imatge que és només la CUP la que desobeeix, els sectors als que els costa més assumir la independència podrien tenir recel d’acabar de pujar al tren perquè ho associarien a que l’independentisme el tutela una extrema esquerra amb la que no combreguen. I aquesta percepció d’una CUP com a desobedient única inclou una altra circumstància: afegeix un estrès absolutament estalviable a una Convergència (ara PDECAT). M’explico: Dels tres partits independentistes, CDC, ERC i CUP, l’únic que no ho era d’origen era la formació convergent. Però per contra, l’independentisme no ha estat al carril central fins que Convergència no s’ha definit com a tal. Malgrat això, a Convergència se li exigeix permanentment unes proves del cotó que no es fa amb les altres dues formacions. Se li va dir que el problema era que anaven amb Unió. Fora Unió. Se li va dir que el problema eren els Pujol. Fora Jordi Pujol. Se li va dir que el problema era que Artur Mas s’agafava a la cadira. Fora Artur Mas. Se li va dir que el problema era que es deien Convergència. Fora el nom de Convergència. Ara, a més, se’ls hi reclama una desobediència que, per més inri, ja ha practicat no un regidor ni alcalde sinó la seva cúpula: Mas, Homs, Rigau i Ortega (D’Unió!) estan imputats, ras i curt, per haver desobeït.  L’Estat no va voler que es fes el 9N i el 9N es va fer. I a més va provocar una protesta, ordenada, amb el DNI a la boca, de 2,3 milions de persones: poca broma. Cap manifestació de l’ANC ha assolit mai aquesta xifra.

El problema no és doncs qui la té més llarga desobeïnt sinó qui marca més paquet. I en vistositat, aparatositat i impacte, la CUP no té rival. Mai 3 diputats, com al 2012, ni 10, al 2015 havien tingut tant protagonisme com l’ha tingut la formació anticapitalista. I quan el juny del 2015 Joan Coma va assumir la seva acta de regidor de Vic, Artur Mas, Joana Ortega, Francesc Homs i Irene Rigau ja havien desobeït. S’havien plantat davant de la maquinària estatal i havien engegat la catalana. Dir que Homs desobeeix menys que Coma per la reacció que tenen quan els crida el jutge resulta un pèl injust però sobretot estèril. Mediàticament, una detenció és insuperable, però llogar un pavelló de la Fira de Barcelona per ensenyar al món un diumenge al vespre com es desafia un estat membre de la UE tampoc està malament. Tots dos han desobeït, però el més important és que no es consideri una desobediència més ‘cool’ que l’altra. Totes dues són compatibles: una serveix per mostrar com de nerviós es pot posar tot un aparell judicial espanyol per una truita feta amb ous trencats. L’altra, com la que es veurà el 6 de febrer amb Mas, Ortega i Rigau al banc dels acusats servirà per mantenir mobilitzades les corbates i les tietes. Això sí, no caldrà llogar cap pavelló de la fira. Aquesta vegada, l’anunci el paga el TSJC.

Jofre Llombart

Periodista

Article publicat al digital elMon.cat el divendres 30 de desembre del 2016

El pendent ferroviari

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha convocat els membres del Pacte Nacional pel Dret a Decidir el 23 de desembre per teixir un consens polític i social al voltant de l’organització del referèndum. Puigdemont convoca partits, entitats i organitzacions socioeconòmiques integrants al Pacte Nacional pel Dret a Decidir per abordar la preparació del referèndum previst per la tardor de l’any que ve. Per tant en aquesta cimera el anomenats “comuns” hauran de mullar-se i dir clarament que Catalunya és sobirana, és a dir, que Catalunya té dret a prendre decisions tota sola, sense tenir ningú per damunt. Els comuns (els No Se Puede i Cia.) neguen això obertament, des del moment que la pretesa "sobirania" de Catalunya depèn del permís d'Espanya. Aconseguit el consens Puigdemont tirarà pel dret. La convocatòria del President  per al 23 de desembre és una jugada boníssima, perquè deixa el govern espanyol en una situació desesperada,  aconseguint  que l’estat-tren continuï en el pendent suïcida en que s’ha situat fa temps gairebé sense adonar-se’n. Aquesta metàfora del pendent ferroviari és emprada pel director del digital VilaWeb en el seu editorial titulat “Referèndum: escac i mat”, on afirma que “a la Moncloa es van creure durant anys les brometes sobre el procés i van actuar amb una irresponsabilitat incendiària que ara els passa factura”. Llegiu l’editorial d’en Partal.

Referèndum: escac i mat

El 4 d’abril d’enguany vaig aprofitar aquest mateix article editorial per a explicar la metàfora del pendent ferroviari i presentar com a cosa impossible qualsevol marge d’acord amb Espanya a partir d’aquell moment. La metàfora diu que quan poses unes vies de tren en pendent ferroviari, amb un angle superior al que és recomanable per a la circulació, ja no hi ha cap manera de conduir-lo. Això no vol dir necessàriament que hi haja d’haver un accident i que et mates, però sí que implica que el maquinista no té manera ni de frenar-lo, ni d’accelerar-lo ni d’aturar-lo. De conduir-lo. Simplement, en perd el control i va tot sol.

Aleshores vaig dir una cosa que avui tothom finalment sembla que accepta i entén: que la judicialització del procés català és l’error més monumental que podia cometre l’estat espanyol, perquè el deixa sense capacitat negociadora. Els tribunals són el pendent ferroviari i fins i tot en el cas que la majoria PP-Ciutadans-PSOE volgués aturar els fets que passaran a partir d’ara no ho podria fer. Un tren en pendent ferroviari no es deixa conduir i la política de l’antipolítica ha posat el govern espanyol en una situació d’escac i mat.

Ahir el president Puigdemont va anunciar que convocava la cimera sobre el referèndum el 23 de desembre, i així engegava formalment l’etapa final de l’autonomia. Ho farà l’endemà mateix que el pressupost superi el debat a la totalitat –si això acaba passant, tal com és previsible.

La convocatòria és una crida a participar-hi no únicament els partits polítics sinó també la societat civil i oficialitzarà la decisió, expressada amb contundència ja fa setmanes, de fer el referèndum tant sí com no. Si hi ha acord amb Espanya, es farà tenint en compte les condicions que es pacten i, si no, es farà amb les condicions que posarà el Parlament de Catalunya. És una decisió històrica. Us recomano, per tant, que us cordeu bé el cinturó, perquè ara és quan vénen els revolts més forts d’aquesta fantàstica carretera que hem transitat aquests darrers cinc anys.

Tot allò que veiem aquests dies –la famosa ‘operació diàleg’ i més operacions no tan cridaneres que també s’han activat– passa perquè el govern espanyol finalment s’ha convençut que tot això va de debò. A la Moncloa es van creure durant anys les brometes sobre el procés i van actuar amb una irresponsabilitat incendiària que ara els passa factura. Si em permeteu de dir-ho així, amb una manca de patriotisme esfereïdora, increïble. I ara, de sobte i sense marge de maniobra, es troben obligats a nadar contra corrent. De manera que hauran d’intentar-ho a la desesperada.

Perquè la situació és nítida i els és profundament desfavorable. El Parlament de Catalunya aprovarà una llei de transitorietat que significa la creació de la república independent de Catalunya. Aquesta llei entrarà en vigor immediatament pel que fa als articles relacionats amb el referèndum, però romandrà en suspens pel que fa a la resta, fins que no se sàpiga el resultat de la consulta. Ningú no tindrà cap dubte, però, que aquesta consulta serà vinculant i que si guanya el sí immediatament després es proclamarà la independència, de manera que si els partidaris del no criden al boicot, a no participar-hi, en la pràctica només estaran ajudant a la victòria del sí i el naixement de la república. Escac i mat. I, ‘a tot estirar’, al setembre.

Espanya, amb el tren posat en pendent ferroviari, té temps de reaccionar? A mi em sembla impossible, però fins al darrer minut ho pot intentar. En la hipòtesi descrita, l’única reacció raonable i seriosa, la que li aconsellen des de fora, seria pactar el referèndum amb el govern català i maldar perquè guanyés el no. Qualsevol altre camí porta a la DUI directament. Però el problema és que, per més voluntat de pacte que hi posen ara, quan un tribunal executi una sentència intolerable per nosaltres i que ells ja no poden evitar, el referèndum correrà des del setembre a les setmanes immediatament posteriors a la sentència. I hi haurà escac i mat, segurament abans no es pensen ells.

Vicent Partal

Periodista

Editorial del diari digital VilaWeb el divendres 8 de desembre del 2016

Petites batalletes

Pilar Rahola va publicar un article que amb el títol “Perplexitat” posava en dubte l’estratègia amb que s’està portant el procés cap un Estat Propi. Esmentava un altre escrit d’en Francesc Marc Alvaro on comentant la gran manifestació del diumenge passat a Montjuïc, deia que l’independentisme d’ara mateix, a parer seu, té un problema de fons: necessita més temps i més múscul (més suport social) per obligar Madrid a negociar. Aquestes petites “batalletes” d’alguns polítics desobeint en petites dosis al poderós Estat espanyol, no ens portaran enlloc. No ens podem perdre en debats estèrils que, per no aportar res, no ho fan ni amb una veritable perspectiva simbòlica. Això d’obrir els ajuntaments en festiu com el 6-D o de demanar que els encarregats de dur algú davant el jutge no siguin els Mossos són, simplement, absurdes cortines de fum que distreuen l’atenció d’allò que realment és substancial: construir un país homologable a la resta de pobles europeus. Si voleu llegir l’article de la Pilar Rahola podeu fer-ho tot seguit.

Perplexitat

Comparteixo la preocupació de Francesc-Marc Álvaro en el seu article d'ahir, que es resumiria en la necessitat de l'independentisme de tenir "més temps i més múscul" per triomfar. I afegeixo algunes reflexions que no rebaixen la preocupació.

Anem bé? Certament l'independentisme ha demostrat una capacitat de resistència extraordinària, tant que ha dinamitat les previsions de l'Estat. La gent hi és i, malgrat el cansament, surt al carrer quan se li demana, fins al punt que, en una terra sense èpica, l'èpica del carrer ens ha reforçat a tots. A més a més, el trencament amb l'Estat és un sentiment transversal que uneix gent de professions, orígens i ideologies diverses, i pren unes dimensions tan importants que ja s'ha produït mentalment, encara que no ho hagi fet políticament. Mai havíem estat tant a prop de la independència, ni tingut les condicions favorables, ni tant fortes per aconseguir-la.

A partir d'aquí, la reflexió deriva cap a una autocrítica que neix de la perplexitat pel moment actual. Personalment veig tres grans mancances: una absència d'estratègia complexa per enfrontar-se als reptes de l'Estat, empresonats en la dialèctica letal de l'acció-reacció; un arraconament cap a la trinxera, el pitjor territori per fer política eficaç, i una deriva cap a l'heroisme de cap de setmana, més proper a l'estètica buida que a la intel·ligència política.

Ras i curt, cada dia més a prop de la pancarta, la provocació i la reacció, i menys de la política d'altura. Com si el moviment s'hagués contaminat de cupisme tant com s'ha allunyat de l'ordre revoltat que l'havia definit. És a dir, cada dia més lluny de l'eix central del país. Ara, per exemple, ens entretindrem amb el dia de la Constitució, i novament farem rodar al hàmster, que si treballem, que si els jutges, que si desobeïm, que si ens detenen, i tindrem noves medalletes de llautó per mostrar als néts . Però tota aquesta èpica de butxaca servirà per enfrontar-se a la poderosa maquinària d'un Estat que només podem vèncer amb la política més eficaç? Ho dubto sincerament

I ho dubto sobretot perquè no crec que darrere de totes aquestes accions heroiques −d'un heroisme adolescent tan tendre com ingenu− sorgeixin d'una estratègia brillant sinó d'una improvisació permanent que ens porta de batalleta en batalleta fins ves a saber on. No pot ser que anem provocant petits reptes a l'Estat –meres esgarrinxades− sense haver dissenyat l'estratègia ni anar a la una, AMI inclosa, ni saber perquè ho fem. És la resistència enamorada de resistir, feliç en la batalla de l'asfalt, però incapaç de planificar l'estratègia de despatx. Ens sobra estètica i ens falta estratègia.

Ens sobra improvisació i ens falta planificació. I pel camí, podem guanyar la glòria i perdre la història. Ai!

Pilar Rahola

Escriptora i periodista

Article publicat a LA VANGUARDIA el dimarts 15 de novembre del 2016

Dos presidents excepcionals

Els esdeveniments d’aquest cap de setmana a la seu socialista ens han de servir d’exemple per veure l’increïble poder dels mitjans espanyolistes. L’espectacle de PRISA activant totes els seus instrument mediàtics, amb portades i editorials contra Sánchez o programes especials de La Sexta, són dues evidents mostres de com el poder actua en contra de la voluntat popular. Si per acabar amb Pedro Sánchez han orquestrat aquesta campanya mediàtica per fer-lo fora, què no faran per acabar amb el procés independentista. Els mitjans espanyols ja són previsibles, però pel que fa als de casa nostra alguna cosa hi pot fer el Govern del país. Els milions d’euros que reben aquests grans mitjans de comunicació en publicitat institucional difícilment son explicables al veure com actuen intoxicant contra el procés independentista. Malgrat això els catalans hem de restar tranquils, doncs  tenim la gran sort de disposar de dues personalitats que tenen el fer propòsit de portar Catalunya fins la independència. Com escriu el periodista Victor Alexandre en el seu article titulat “El President Puigdemont”, que podeu llegir en el nostre Blog, tan ell com el President Artur Mas, amb l’altíssim nivell polític que demostren, son el dos Presidents que sens cap mena de dubte més han fet i més faran per la futura República Catalana.

El president Puigdemont

Algun dia, quan, ja des d’una perspectiva estatal, ens mirem el moment de la història que ara vivim, valorarem en la justa mesura l’altíssim nivell polític dels dos homes que van ser al capdavant del govern de Catalunya en l’etapa prèvia a la seva independència nacional: els presidents Artur Mas i Carles Puigdemont. Sempre m’ha semblat un error inexcusable el gol en pròpia porta d’apartar el primer de la presidència de la Generalitat. Només cal recordar els aplaudiments que el nacionalisme espanyol va dedicar als promotors de la maniobra per veure el disbarat que va ser. Però bé, la història catalana ha estat pròdiga en autolesions. L’important, però, allò que la història també hauria de recollir amb relació a Artur Mas, és el mèrit de la seva evolució ideològica personal, superant el tarannà autonomista que el caracteritzava, per esdevenir el president que el 2014 va desafiar l’Estat espanyol i va comandar l’acte de sobirania més important de la Catalunya captiva: la consulta del 9-N.

Pel que fa a Carles Puigdemont, em sembla que en els nou mesos que fa que és president, no sols ha esborrat el somriure sorneguer i de superioritat moral amb què el van rebre determinats sectors, sinó que ha demostrat la seva categoria humana, la seva sensibilitat social i la seva fermesa en la defensa de la independència de Catalunya. El seu discurs en la qüestió de confiança del 28 i 29 de setembre passat va ser brillant i il·lustratiu alhora. Brillant, pel que va dir i per la claredat amb què ho va fer; i il·lustratiu, perquè molta gent va poder veure que és l’antítesi d’allò que en termes pejoratius se’n diu un ‘polític professional’, en el sentit de tenir la pell gruixuda. Puigdemont és un home d’una sola cara i no té la pell del senador Cooley, que interpreta Charles Laughton a l’esplèndida Tempesta sobre Washington, d’Otto Preminger. Puigdemont és vulnerable i estic segur, observant-lo des de la meva perspectiva d’escriptor, que els atacs i les ganivetades de la política, lluny de divertir-lo, li dolen. Però això no vol pas dir que sigui una persona feble. En absolut. Tot al contrari. Penso que és una persona forta, honesta i gens manipulable, un president que en cap moment no trairà ni els seus principis ni les seves promeses de lleialtat al país.

Puigdemont, d’altra banda, posseeix una gran capacitat comunicativa, fruit de la seva formació periodística. És cert que no té la soltesa improvisadora de Mas i que se sent més còmode amb un paper a la mà, però això és secundari per dues raons: la primera, perquè és molt nou en el càrrec; i la segona, perquè el que compta, al capdavall, és la versemblança del que diu. I el que diu ho diu clar i català. Vocalitza perfectament, no fa circumloquis, no es protegeix per mitjà de l’ambigüitat i és diàfan en el missatge. Ell no ha vingut a perdre el temps ni a perpetuar-se en el càrrec com a president d’una Autonomia, ell ha vingut per ser el president que retorni a Catalunya els poders estatals que li van ser arrabassats i asseure-la com una nació lliure al costat de les altres nacions lliures del món.

Del seu discurs de l’altre dia –posaria la mà al foc que el va redactar ell mateix–, em semblen remarcables, entre d’altres, quatre missatges. El primer, sorgit de la fusta periodística de l’autor, va ser tot un regal a la premsa en forma de titular: “O referèndum, o referèndum.” O l’Estat el pacta, o Catalunya el farà d’acord amb la seva pròpia legalitat. Més clar impossible. El segon, anava adreçat a l’Estat i deia que la desconnexió es farà el mes de juny de l’any vinent, perquè “els nostres veritables amos són els catalans; ningú més no ens pot donar permís per fer el que hem de fer”, atès que “és la gent qui canvia les normes, és la gent qui diu de quina manera vol ser governada.”

El tercer missatge em va semblar especialment brillant en el punt en què, adreçant-se indirectament al Partit Socialista i a Catalunya Sí que es Pot, va dir que espera que els autonomistes tinguin el mateix comportament democràtic que els independentistes van tenir amb ells. I els va recordar que “els independentistes van col·laborar amb el compromís dels autonomistes quan aquesta era la voluntat majoritària dels catalans. Se’n diu democràcia.” I pel que fa al quart missatge, en què va demanar una “cadena de confiances”, hi podem trobar un prec als independentistes que voldrien que el Procés fos retransmès minut a minut i al detall. Sense verbalitzar-ho, els va demanar paciència, en el sentit que seria càndid revelar fil per randa a l’adversari els elements de l’estratègia dissenyada. En altres paraules, no li fem el pont de plata.

És obvi que podríem abordar moltes altres qüestions, però quan un poble està mancat de llibertat, no hi ha res més prioritari que la recuperació d’aquesta llibertat, ja que sense llibertat, com reflecteix l’informe Moody’s (maig 2016), no hi ha serveis socials ni hi ha res. Només hi ha deute al nivell del bo porqueria. Per tant, o Catalunya esdevé un Estat independent o està abocada a desaparèixer, nacionalment parlant. I això afecta l’aprovació dels pressupostos. Els anteriors, els que van ser rebutjats, eren els pressupostos més socials elaborats fins ara (un 73,6%). Seria absurd fer confiança al president, i no fer-la als seus pressupostos. O fem el joc a l’Estat espanyol, aturant el vaixell i convocant noves eleccions per entrar en aquella dinàmica tan catalana de l’autoflagel·lació, o ens fem confiança i remem tots plegats en una mateixa direcció. Com deia al començament, la història parlarà dels presidents, és clar que sí, però també parlarà del poble que presidien, i ho farà amb admiració o avergonyint-se’n. El poble som nosaltres.

Victor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat al digital ElMon.cat el diumenge 2 d’octubre del 2016

Ampliar la base independentista o desplaçar-la?

Avui que tothom s’escandalitza pels vandàlics fets de la Vila de Gràcia, potser caldria contestar la pregunta que fa en Joan Canadell,  cofundador del Cercle Català de Negocis:  “¿estem intentant ampliar la base independentista o el que fem és desplaçar-la només cap a l’esquerra?”. Segurament  en l’article que ha escrit aquest empresari podem trobar-hi la resposta. Sembla que la dèria d’alguns polítics independentistes és acostar-se cap als partits anti-capitalistes o de esquerra-esquerra, per tractar de portar-los cap al procés de bastir un Estat propi. Llavors també ens podem preguntar: Son aquests vàndals de Gràcia els que portaran Catalunya cap la plena sobirania? S’han vist regidors  i  diputats d’aquests partits  que volem desplaçar  cap al procés, davant o al darrera de la pancarta d’aquests provocadors i hem escoltat astorats com, en seu parlamentària, una diputada de la CUP condemnava  l’actuació de la policia catalana mentre justificava i defensava l’actitud dels violents. Amb aquesta gent no anirem enlloc. No serà pas amb aquestes actituds que s’eixamplarà la base independentista, si no amb treball, democràcia i respecte per les persones i els bens públics i privats, que aconseguirem afegir  al procés aquells que encara dubten que siguem capaços  d’assolir  una Nació catalana lliure i democràtica.

Ampliar la base independentista o desplaçar-la?

Ja fa temps que dins el sector independentista hi ha un acord general en el sentit que cal ampliar la base de l’independentisme abans de fer el pas definitiu de trencament. Jo no hi estava del tot d’acord, però, en tot cas, vaig entendre que no anirà pas malament tenir el màxim de suports, i per tant, em vaig sumar a la idea. Matiso que no hi estava d’acord del tot perquè, si uns cosa he vist en aquests vuit anys de procés, és que tendim a pensar en el que passarà en un futur immediat amb la idea que tot romandrà estable, i jo estic convençut que a mesura que avancem cap al trencament, les reaccions de l’Estat seran tan desproporcionades que la base de l’independentisme s’engreixarà no per la dreta o per l’esquerra, sinó simplement per la gent que se sent demòcrata, sigui unionista o no. Espanya està arribant a uns límits d’antidemocràcia que ja espanten fins i tot personatges tan unionistes com en Sardà… Esperem i veurem.

Però admeto que sí, que més val no anar de sobrats i que fem tot el possible per ampliar la base independentista. Doncs bé, n’hi ha que s’han agafat el tema pensant que només s’ha de fer per l’esquerra, i sobretot agafant vots del sector Catalunya Sí Que Es Pot, Podem, Colau, etc. I per això una de les estratègies que s’utilitzen és anar contra l’anomenat centredreta català, el que representava la CIU de sempre, fins al punt de carregar-se el líder i insultar-lo, o elevant a la categoria d’intolerables polítiques conservadores que en moments com l’actual donen molt de suc mediàtic però molt poc impacte real, com la discussió sobre IRPF, models públics o privats, o impost de successions.

Jo, que em relaciono força amb el petit i el mitjà empresari d’aquest país, dels que exporten tant com poden, que generen llocs de treball a la industria de valor afegit, dels que s’han guanyat el que tenen en general a còpia de molta feina, puc dir que, lamentablement, durant aquests mesos estic assistint a un escanyament del sector independentista per l’espai centredreta. En efecte, no són pocs en quantitat i en qualitat, els empresaris i directius que em fan evident que, en els darrers mesos, comencen a sentir desafecció, i alguns clarament ja no en volen saber res, i en tot cas, senten preocupació per la manca d’unitat d’acció de tots els partits. S’estaria produint, al meu entendre, no una ampliació de la base independentista, sinó un desplaçament, en tot cas; una ampliació per l’esquerra amb reducció pel centredreta. I això em dol molt. Primer, potser perquè al Cercle Català de Negocis vam dedicar sis anys d’intensitat explicant per tot el territori els arguments econòmics per la independència a la pime catalana, i per tant, part de la nostra feina es veu ara contrarestada. I segon, perquè aquestes visions miops sobre el procés, de curta volada si voleu dir-ne, no l’espatllaran però el faran endarrerir. I jo també tinc pressa, i no em guanyo la vida amb la política, i per tant, si podem ser independents demà millor que passat.

Podria ser que fins i tot els que diuen que tenen tanta pressa i que cal tirar pel dret alhora no entenen que una visió extremadament esquerrana del procés fa que el sector que genera més llocs de treball de qualitat del país està perdent la il·lusió que tots plegats havíem aconseguit fomentar. Potser els passa allò que ja han entrat a la ratera de la política i han perdut el sentir del poble, no només del que se senten més seu, sinó de tot el poble català.

He estat molt optimista, durant els darrers vuit anys de procés; sempre he dit que, mentre avancem, anem bé. Però darrerament crec que estem estancats, i no a causa del nostre govern, justament. Els 14 mesos que queden són suficients per fer la feina que cal fer si hi ha unitat d’acció i de visió conjunta. Si no arribem al moment de trencament units, no podrem trencar, i per tant, anem sumant mesos… No vull pensar que calgui una nova legislatura per manca d’enteniment dels 72 diputats i que l’excusa siguin els matisos…

Potser que la societat civil en comenci a prendre consciència i pressionem per tornar a alinear els partits per la darrera pantalla del procés. Tenim els espanyols distrets fins que tinguin un nou govern.

Si no és que tinguem unes terceres eleccions, ens queden pocs mesos per poder fer pinya, tots a l’una, per allò que ens hem mobilitzat al carrer durant aquests darrers tres anys.

CDC, ERC, CUP i els qui s’hi vulguin afegir: és hora de tornar a donar-nos les mans de punta a punta del país sense preguntar què votem ni de quin color som. És hora d’ampliar la base independentista començant per recuperar la il·lusió dels que l’han perdut.

Joan Canadell

Cofundador del CCN i membre del Secretariat Nacional de l’ANC.

Article publicat al digital Lliure i Millor.cat el dimarts 24 de maig del 2016

L’Estat Català és viable

Cal eixamplar la massa crítica dels independentistes i per això, com vàrem dir fa uns dies, anem publicant en el nostre Blog els articles que surten a la xarxa i que poden fer créixer aquesta massa crítica. El Col·lectiu Wilson va emetre fa un temps un nou informe en el qual destaca diverses opinions recollides en el món sobre la realitat i perspectives que assisteixen a Catalunya en el seu camí cap a l’Estat propi. La selecció ─realment optimista─ va ser sintetitzada per la seva perfecta i immediata comprensió. Especialistes i economistes de tot el món anticipen la viabilitat d'una Catalunya independent al costat d’experts internacionals que sostenen i fonamenten el procés català cap el sobiranisme. Podeu trobar en el nostre Blog el resum d’aquestes opinions i els enllaços que us portaran als articles sencers. Cal tenir-les molt en compte per rebatre els catastrofistes que branden el discurs de la por quan pronostiques milions de calamitats en una Catalunya sobirana.

L’Estat Català és viable

*** Kenneth Rogoff, ex economista directiu del Fons Monetari Internacional afirma que Catalunya, aïllada, seria un dels països més rics del món i que hi ha una "alta probabilitat" que Espanya acabi demanant ajuda financera a Europa.

http://www.ara.cat/economia/kenneth-rogoff-FMI-Catalunya-paisos-rics-mon_0_456555186.html

*** El Premi Nobel d'Economia 2004, Finn Erling Kydland, assegura que si Catalunya fos independent despertaria més confiança que Espanya en els mercats i assegura que l'Estat propi crearia “el mateix clima que va permetre a Irlanda créixer espectacularment durant 20 anys”.

http://www.directe.cat/noticia/44156/una-catalunya-independent-despertaria-mes-confianca-inversora-que-l-estat-espanyol-segons-

*** El Premi Nobel d'Economia 1992, Gary Stanley Becker, sosté que la independència de Catalunya és viable econòmicament doncs la globalització i l'obertura del comerç lliure ha beneficiat els països petits en la competitivitat econòmica.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4063232/20121209/nobel-deconomia-becker-defensa-viabilitat-economica-independencia-catalunya.html

*** El mitjà digital d'informació financera Market Watch estima que una Catalunya independent tindria un producte intern brut de 314 mil milions de dòlars, el que faria que fos l'economia 34 més gran del món i el seu PIB per càpita seria de 35.000 dòlars, el que la faria més rica que Corea del Sud, Israel o Itàlia.

http://www.marketwatch.com/story/catalonia-is-a-far-bigger-threat-to-europe-than-scotland-was-2014-10-08?page=1

*** Segons The Wall Street Journal, el diari de referència de l'elit financera internacional, "els catalans són víctimes d'espoli fiscal i discriminació per part de Madrid. Cada any des de 1986 una mitjana del 9% del PIB català en termes nets se'n ha anat de la regió per redistribuir o passar-se a Madrid. En cap altre lloc d'Europa o Amèrica del Nord hi ha transferències de tal magnitud ".

http://www.wsj.com/articles/SB10001424052702304811304577367321691794512

*** Segons Eurostat, Catalunya seria el 10è Estat més ric d'Europa, després de Luxemburg, els Països Baixos, Irlanda, Àustria, Suècia, Dinamarca, Alemanya, Bèlgica i Finlàndia.

*** Un informe del Banc Credit Suisse diu que Catalunya milloraria amb la independència la situa en el 20è lloc internacional.

*** El prestigiós Financial Times confirma l'espoli català i qualifica Espanya com "una unió de transferències".

*** Quatre informes diferents del Bundestag alemany afirmen que, si Catalunya s'independitza, no hi haurà cap problema en què es quedi dins de la UE (el 60% de les multinacionals radicades a Catalunya són alemanyes) .

Carlos R. Capdevila

Periodista

Article publicat al digital http://www.agenciaincat.la/ el dimecres 13 de gener del 2016

Carta oberta al catalans

Des de la seva constitució el 30 d’octubre de l’any 2008 la Unió Catalanista de Sabadell ha treballat amb l’afany de servir a la nostra Pàtria, de mantenir la nostra llengua i com objectiu final aconseguir un Estat propi que ens defensi com a Nació. L’Estat Espanyol ens impedeix manifestar-nos amb plenitud, ens maltracta en tots els aspectes, és un impediment constant al nostre desenvolupament i ens empobreix econòmicament, culturalment i políticament. Arribats aquests moments transcendentals de la nostra història, ens ha semblat necessari remetre una “Carta Oberta al Catalans”, on s’explicitin les inquietuds actuals de la nostra Associació davant dels reptes que ens proposen les properes conteses electorals.

Carta oberta al catalans

Benvolguts compatriotes:

La consulta del 9N de l’any passat va ser un èxit esclatant, una fita històrica en el procés cap a la independència i un salt qualitatiu en les mobilitzacions populars per aconseguir-la. La gran diferència amb anteriors manifestacions, rau en el fet que va ser convocada per un Govern elegit democràticament, el de Catalunya. Les mentides i amenaces del govern espanyol no van aturar la votació. Els 2.305.290 vots emesos i els 1.861.753 vots pel SI (80,76%) va ser la resposta dels catalans. La gent també va prescindir de les incoherències d’ERC i d’ICV.

Amb aquests resultats, el President Mas, va proposar avançar les eleccions autonòmiques i fer una llista única independentista, tal com havia proposat l’ANC i Òmnium. Per tal d’assegurar una majoria nacionalista i el reconeixement internacional. L’Oriol Jonqueres es va despenjar amb una llista paraigües, de partits, com sempre i amb la idea de guanyar unes eleccions autonòmiques. Aquesta contra-proposta, ha desmotivat a molta gent i ha fet recular la majoria catalanista, posant en perill tot procés. Per tant la necessitat d’una llista única independentista continua vigent, si volem assegurar una majoria nacionalista en les eleccions al Parlament i aconseguir la independència.

El President Mas ha anunciat pel 27 de setembre d’enguany (el 27S), eleccions al Parlament de Catalunya. Elegirem diputats però a la vegada tindrem l’oportunitat històrica de poder decidir el futur de Catalunya. Això serà possible si surten elegits una majoria de diputats nacionalistes i aquests obren en conseqüència. No són unes eleccions normals. Si els resultats no son favorables al President Mas, el procés cap a la independència s'aturarà.

És la voluntat dels catalans expressada inequívocament en manifestacions multitudinàries per la independència i la del President de la Generalitat de Catalunya, que aquestes eleccions tinguin un caràcter plebiscitari. Els partits polítics independentistes que hi participin, ho hauran de fer constar explícitament en el seu programa. Votar-los serà l’equivalent a votar si a la independència. Si aconseguim una majoria nacionalista suficient, el procés per recuperar l’Estat Català, no tindrà aturador.

També hem de dir que el camí no serà fàcil. S'incrementaran els atacs, difamacions i la guerra bruta habitual de l’Estat Espanyol i del govern del PP. Ens escapcen l’autonomia, ens roben més de 25.000 milions d’euros l’any, ens boicotegen els ports, aeroports i ferrocarrils, ofeguen la nostra cultura i utilitzen el poder judicial per sotmetre'ns. Ens volen prendre el peix i el cove.

A Catalunya tenim i hem d’aguantar les impertinències i fal·làcies dels partits unionistes descaradament anticatalans: PP, Ciudadano’s i els arreplegats de Podemos. Convivim amb els que encara sumien truites federalistes i que frenen el procés independentista. Com que el nostre objectiu i el de molts catalans és aconseguir la independència, hem de denunciar els polítics que posen en perill el procés, exposant públicament dubtes a les eleccions plebiscitàries del 27S i que davant de l’allau de crítiques han de rectificar l’endemà. Tal com va passar en la consulta del 9N de l’any passat i que va ser un èxit sense precedents.

Hem de ser conseqüents amb els nostres ideals patriòtics i no deixar-nos ensarronar pels polítics que xerren molt i no fan res. L’atur, discriminacions, dificultats, mancances, injustícies i retallades que patim no ho arreglaran els programes i promeses de la dreta franquista, ni l’esquerra populista. Només la independència i un Estat propi ens poden permetre als catalans sortir de les tenebres i solucionar els problemes que patim. D’una forma democràtica, racional i civilitzada.

En el full de ruta cap a la independència, tenim una fita important en les eleccions municipals del 25 de maig. Cada municipi té els seus problemes específics. Però n’hi ha un de general que hem de tenir present i clar. Si a la majoria de ciutats i pobles, especialment Barcelona, capital del futur Estat Català, no surten elegides les formacions nacionalistes o independentistes, el camí cap a la independència serà molt costerut.

Finalment i com a resum, en aquestes properes eleccions, l’aspecte més important i decisiu a tenir present, serà la independència de Catalunya i el restabliment de l’Estat Català. I més endavant, la Federació Catalana dels Països Catalans.

Unió Catalanista de Sabadell

21 de març del 2015

Catalunya? Derrotada

Un senyor de Galícia, llicenciat en Art Modern i Contemporani i escriptor, de nom Xesús Miguel de Toro Santos, més conegut com a Suso de Toro, ha d’assabentar als catalans de la tragèdia que viu el nostre país i que molts dels que viuen aquí son incapaços de veure. Ho fa en un article titulat “Cataluña? Derrotada”. Si us plau que algú faci arribar aquest article als senyors Mas, Junqueras, Daniel Fernandez i a tots aquells altres que, com Herrera, Camats i Duran, encara creuen en el federalisme, perquè expliquin al poble la veritat arran de les intencions dels governants castellans. Si voleu llegir l’article aneu al nostre Blog.

Catalunya? Derrotada

No enganyen a ningú, i que ningú es vulgui enganyar, tampoc. Un objectiu de la pràctica totalitat de les forces polítiques espanyoles de dins i de fora del Parlament espanyol és derrotar Catalunya. Negar-ho és part de la guerra política psicològica. No hi ha hagut diàleg democràtic i s'ha arribat aquí, i el que la societat catalana enfronta ara és la concepció de la política com una guerra per altres mitjans. Carl Schmitt va encaixar molt bé en la cultura política dominant a Espanya, el militarisme.

La derrota de Catalunya es pretén per asfíxia i la durada del combat està calculada, menys d'un any. "D'aquí a un any les coses estaran més tranquil·les que avui", va dir fa uns dies el president del govern central referint-se a Catalunya. Naturalment, no indicava que hi hagi un diàleg o una negociació, es referia al fet que el procés polític català serà derrotat. Però aquesta victòria no seria possible per part d'un partit o un govern en solitari. És cert que el PP no té límits polítics, però les seves maniobres van acompanyades de la complicitat i la col·laboració de tot un bloc d'interessos.

Hem viscut un parell d'anys que, marcats pel procés català, la crisi econòmica i la successió a la Corona, han espantat els amos d'Espanya. Però han reaccionat, i s'ha forjat un gran pacte dels poders econòmics, l'Íbex i els dos grans partits estatals sobre alguns assumptes clau de l'Estat, i un d'ells, un pacte de ferro, és la derrota del catalanisme i de la demanda de sobirania àmpliament expressada per la societat catalana. Les altres forces polítiques comparteixen en un grau més o menys elevat aquesta posició i ningú se'n desmarcarà davant l'electorat espanyol, ningú.

¿A què es deu, si no a un pacte, que en el passat 'debat de la nació' tant el president del govern central com el portaveu de la seva lleial oposició ignoressin el conflicte polític entre Catalunya i Espanya? És el principal conflicte que afecta l'estructura de l'Estat. No s'explica merament per cautela davant l'electorat espanyol en vigílies electorals. Amagar un assumpte tan seriós per pur càlcul electoral indicaria una irresponsabilitat majúscula. Crec que és molt pitjor, les direccions dels dos partits estan d'acord que les demandes catalanes no han de sortir d'aquí, han de ser ofegades a Catalunya.

L'intent de Rodríguez Zapatero de renegociar l'encaix català dins de l'Estat va demostrar de manera clara que l'Estat no era de tots i va revelar qui el tenia en exclusiva i amb tot desvergonyiment. A aquest intent s'hi van oposar en un bloc compacte tant el PP com bona part del PSOE i tots els interessos econòmics, mediàtics i polítics madrilenys. El paper de les empreses de comunicació, molt concretament les madrilenyes, mereix un estudi i una denúncia davant la societat. Evidencien que el que s'enfronta no és una Espanya abstracta amb Catalunya, sinó un Madrid molt concret de poders que s'han apoderat de l'Estat.

En aquesta estratègia de destrucció de l'enemic s'han utilitzat i s'utilitzaran tots els mitjans de l'Estat, legals i il·legals. Una policia política secreta encarregada d'investigar i perseguir tant elements polítics com socials de la societat catalana, des d'artistes fins a futbolistes o polítics. Res del que passa és aleatori o innocent. El cas paradigmàtic és el de Jordi Pujol: les irregularitats i maniobres de la família eren conegudes pels governs fins que va interessar destapar-les. I qui les destapa és, precisament, un govern central erigit sobre la corrupció. Destapa el que hi havia, efectivament, però si no hi ha s'inventa, com li van fer a l'alcalde de Barcelona. Veurem el que treuen en les pròximes setmanes.

La utilització de la policia com a instrument d'una estratègia en la lluita política, de per si escandalós en una Europa que presumeix d'institucions democràtiques, va acompanyada de la utilització de la Justícia com una porra. "Ja tenim els vots per expulsar el jutge català", declara, referint-se al jutge Santiago Vidal, un artífex de majories als tribunals madrilenys. Pel que fa al Tribunal Constitucional, el PP ja el va prendre per assalt fa temps. Aquesta és la justícia espanyola, per si els catalans no ho tenien clar. En conjunt és evident que l'estat espanyol està actuant contra les institucions catalanes. Mai havia estat tan clara la ideologia de l'Estat.

El que poden esperar els catalans a Espanya no és cap secret, l'hi criden a veus: "No vull que a Andalusia se la mani des de Catalunya, no vull que mani un partit que es diu Ciutadans, que té un president que es diu Albert". Deu ser a això al que es refereix el senyor Francesc de Carreras quan nega l'existència del nacionalisme espanyol: deu voler dir que el que hi ha és xenofòbia pura. Encara que també hi ha polítics que es reconeixen amb naturalitat com a nacionalistes espanyols. "L'altre dia un independentista em va dir: és vostè un nacionalista espanyol. I jo li vaig respondre... Efectivament!". Són declaracions del candidat socialista a l'alcaldia de la capital d'Espanya, que continua: "En aquests moments el nostre país és una nació que volen dissoldre i aquesta dissolució mirarem d'evitar-la cada dia del nostre futur polític. Si per als antiespanyols Espanya és una nació en procés de dissolució, els prometo que la meva tasca política tractarà d'impedir-ho." No es tracta de ser de dretes o d'esquerres però tampoc de no ser ni de dretes ni d'esquerres, ja que un dirigent de Podem acaba de referir-se en la seva visita a Catalunya a Isabel i Fernando i als cinc segles de la unitat d'Espanya per explicar per què tampoc consentiran que els catalans decideixin el seu futur. Del que es tracta és de ser espanyolista. Que es preparin els "antiespanyols".

Amb escepticisme però amb la millor fe, va haver-hi persones, molt poques, que van intentar que aquesta Constitució, ara definitivament seva, permetés un reconeixement i acomodament de les nacions sense estat. Semblava que això era el menys costós i dolorós per a tots, però els últims cinc o sis anys han demostrat que és absolutament impossible. A hores d'ara són inversemblants les apel·lacions genèriques al federalisme i a una reforma vaga de la Constitució, però també és trist que les coses hagin arribat aquí com ho han fet, no és clar que Catalunya tingui la força per construir aquest estat propi. És evident per a qui no vol enganyar-se o enganyar que Madrid vol doblegar Catalunya. "Ríndanse" és la consigna, i per això crec que és un gran error lliurar-se a qui actua com un enemic. No hi va haver diàleg abans i no hi haurà pietat després. No hi haurà dignitat per al vençut.

La ciutadania catalana viu un tràngol i cada persona l'interioritza amb cert dramatisme, s'està dilucidant la sort d'un país i també es tenen en consideració els interessos i la sort particular de cadascú, però qui defensi que els partits estatals, del signe que siguin, reconeixeran Catalunya i els catalans hauria d'explicar en què es basa per defensar la rendició. I per fer-ho haurà de negar el que des de Madrid estan anunciant amb claredat.

Lliurar-se amb el carnet a la boca i els braços amunt no salvarà ningú en particular i afebleix la posició del conjunt del país. A Catalunya la volen derrotada. Davant d'un conflicte polític plantejat amb la lògica bèl·lica, com és aquest, hi ha tres sortides: guanya un, guanya un altre o es pacta armistici i es negocia. Rendir-se només és rendir-se, ser vençut. Cal tenir força tant per guanyar com per aconseguir un armistici. L'estat espanyol demostra que utilitza tota la força legal i il·legal, no li calen reforços. La societat catalana només té la seva ciutadania, i la necessita tota.

Suso del Toro

Escriptor

Article publicat al diari ara el divendres 20 de març del 2015

Els equilibris a la corda d'Iniciativa

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a la meva ciutat una convenció nacional dels ecosocialistes de ICV i en aquesta trobada s’ha dit coses com que volen “un Estat lliure dins un Estat plurinacional”. Resultat d’aquesta afirmació, la notícia d’avui: “Romeva estripa el carnet d'ICV per la seva deriva espanyolista”. Com diu avui Salvador Cot en el seu editorial “La facilitat i rapidesa amb què ICV s'està dissolent dins d'un altre projecte polític només és possible des de la més absoluta de les inconsistències ideològiques.” La prova més palpable d’aquesta dissolució es pot veure a Barcelona, on ICV s’ha volgut amagar dins la candidatura de l’Ada Colau. Després d'una maniobra d'aquesta envergadura, el de menys és inventar-se un artefacte insòlit com aquest Estat Català lliure i sobirà que proposen crear dins d'Espanya. En l’article d’en Vicent Sanchís que publiquem en el nostre Blog, el periodista exposa encertadament els equilibris que està fent Iniciativa per no perdre totes les cadires que encara conserva en la política.

Els equilibris a la corda d'Iniciativa

Iniciativa per Catalunya ha aprovat un nou document polític que intenta buscar, com deien els clàssics, el cinquè peu del moltó. En una nova exhibició d’equilibrisme audaç a la corda més fluixa, els ecosocialistes han tornat a insistir que la seva opció preferent és que Catalunya sigui “un Estat lliure dins un Estat plurinacional”. Com que això no pot ser del tot, Iniciativa no tanca la porta a l’opció independentista, que es converteix en “una opció legítima”.

Una “opció legítima” que no només seria considerada en el cas que Espanya mantingui el seu “enrocament”, sinó també si es fan efectives una sèrie d’eventualitats. Com ara si és conseqüència d’un “debat intern democràtic”, si la societat catalana l’avalés “de manera democràtica” o si una majoria de votants espanyols rebutgés en un referèndum que Catalunya esdevingui “Estat lliure dins un Estat plurinacional”.

Tot això fa pensar només que Iniciativa guanya temps per no decidir-se en moments de decisió. O de decidir-se a mitges. La direcció i la majoria actual dels ecosocialistes no abandonen la quimera d’una Espanya diferent. Una Espanya que hauria de ser possible només arran d’una reforma constitucional que ara com ara és altament improbable. Més aviat, improbable del tot. Entre els catalans que han decidit que canviar Espanya és impossible i els que s’hi senten còmodes tal com és, l’autèntica tercera via és la d’Iniciativa. Una tercera via que al davant, a Espanya, només compte com a referent, a més d’Esquerra Unida, Podemos. Un referent inquietant perquè el discurs del partit que lidera Pablo Iglesias s’ha anat separant de la tolerància inicial i ha anat identificant-se cada dia més amb un “patriotisme” que vés a saber com acabarà.

Iniciativa guanya temps i no ofega del tot els seus independentistes. Però, a canvi, manté un equilibri molt poc creïble que manté unides “les diferents sensibilitats i objectius nacionals”. Unides però sota l’hegemonia de la que encara aspira a canviar Espanya.

La gran incògnita és si això convencerà algú. Diuen les enquestes que, si Iniciativa sobreviu amb alguna dignitat a les pròximes eleccions municipals, serà per la barreja interessada amb llistes on hi ha Podemos i tot de plataformes socials reivindicatives.

Potser sí. Potser sí que es tracta de guanyar temps. De salvar aquestes eleccions municipals, d’evitar enfrontaments interns que acabin en depuració o en escissió, com ha estat el cas del PSC, de no decidir-se per una opció –la independentista–, però sense descartar-la del tot. D’això, abans, no en deien “la puta i la ramoneta”? Perquè bàsicament la puta i la ramoneta era una fórmula magistral per salvar situacions.

Vicent Sanchis

Escriptor i periodista

Article publicat al diari NacióDigital.cat el dilluns 02 de març del 2015

Lliçons hel·lèniques

L'historiador i professor de la UAB, Joan B. Culla, ha dit en un article que "els qui no semblen haver entès res" de la lliçó de Grècia d'aquests darrers dies "són les dones i els homes que piloten Iniciativa per Catalunya Verds". ¿S'han preguntat Joan Herrera --ha qüestionat Culla--, Dolors Camats i col·legues per què una Grècia amb només 11 milions d'habitants —endeutats a raó de gairebé 30.000 euros per càpita—, un territori l'economia del qual representa amb prou feines el 2,5% del PIB de la UE, pot permetre's plantar cara a Brussel·les i Berlín, i posar en dubte l'estabilitat de l'euro, i amenaçar de no pagar el seu deute? Culla s'ha respost que ho aconsegueixen perquè Grècia és un Estat independent. L'historiador ha argumentat: "En tot just una setmana, ha aconseguit que Brussel·les es plantegi, en nom d'un acord, dissoldre la troica." Finalment l'autor de l'article ha sentenciat que mentrestant, aquí, "la cúpula d'Iniciativa considera que tenir o no Estat propi és irrellevant; que el que és crucial són les polítiques socials d'una administració regional emmanillada per Montoro i el FLA. Santa innocència!". Podeu llegir l’article complert traduït al català en el nostre Blog.

Lliçons hel·lèniques

Deu dies després de la seva presa de possessió, hi ha una sola cosa del nou Govern grec que no deixa cap mena de dubte, i és el seu caràcter nacionalista. Com, si no ho fos, podria unir sota un programa comú a l'esquerra radical de Syriza i ANEL o Grecs Independents, un partit d'extrema dreta només superat en dretanisme pels neonazis d'Alba Daurada?

Tan sols des d'una lògica de pacte entre nacionalistes de dreta i esquerra cal entendre que els de Tsipras, tenint altres socis possibles, hagin preferit escollir un del que els separen qüestions tan importants com l'actitud davant la immigració, o la postura respecte a la Església ─laicismo davant nacional-ortodoxia−, o els temes de moral i costums, però amb el qual els uneix la reafirmació de la sobirania nacional contra els dictats del "estranger" (alemany, a més a més).

Potser algun ànima càndida cregui que, dins del flamant Executiu d'Alexis Tsipras, el nacionalisme ha quedat arraconat en el Ministeri de Defensa que exerceix el soci i líder d' ANEL, Panos Kamenos. Ben al contrari, la pulsió nacionalista travessa tot el Gabinet i s'ha manifestat ja de diverses maneres. Per exemple quan el titular de Finances, Yannis Varufakis ─que parla un anglès nadiu, ja que ha estat professor a Austràlia i posseeix fins i tot la doble nacionalitat─ va emprar exclusivament la llengua grega en rebre a Atenes al president de l'Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, imposant a aquest arrogant holandès els auriculars i la inferioritat de la traducció simultània.

Però hi ha hagut molt més que exabruptes verbals o gestuals. Mentre la descarada ingerència de Putin intensifica la guerra a l'est d'Ucraïna, el primer moviment diplomàtic dels nous governants grecs ha consistit en frenar ─i en advertir que bloquejaran─ l'adopció de noves sancions de la UE contra Rússia. Això, en un context de múltiples picades d'ullet cap a Moscou, i fins i tot d'amenaces de cooperació militar amb el Kremlin ... per part d'un membre de l'OTAN. No resulta casual que la controlada premsa moscovita tituli: "Syriza és el nou aliat de Rússia".

I aquest idil·li, en nom de què? Doncs de la solidaritat ortodoxa, del protectorat que la Rússia tsarista va exercir durant segles sobre les comunitats gregues escampades des de l' Adriàtic fins al Caucas, del suport rus a les lluites de la independència grega, de l'acollida que van trobar a la Unió Soviètica els exiliats comunistes de la guerra civil de 1944 a 1949 ... Tant se val: en nom de raons històriques, culturals i identitàries que permeten avui a l'equip de Tsipras recolzar-se en Putin per desafiar Merkel. Si això no és pur nacionalisme, diguin-me què és.

Els que ho varen entendre a la primera i han començat ja a aplicar el model són els dirigents de Podemos. Pablo Iglesias sembrà el seu discurs de dissabte passat a la madrilenya Puerta del Sol d'al·lusions a la "" sobirania "i al" patriotisme "(" Espanya és una pàtria, i no una marca "), mentre la marea humana que l'envoltava apareixia sembrada de banderes ... espanyoles. Republicanes, és clar, però espanyoles. O potser la tricolor vermella-groga-morada no és una bandera espanyolíssima? O potser la Segona República no va ser un règim polític nacional espanyol? Fins i tot el Dos de Maig de 1808 ─tan grapejat per la dreta─ va ser invocat per Iglesias com a exemple del nacional-patriotisme popular que Podemos pretén liderar.

En canvi, els que no semblen haver entès gran cosa són les dones i els homes que piloten Iniciativa per Catalunya Verds. ¿S'han preguntat Joan Herrera, Dolors Camats i col·legues per què una Grècia amb només 11 milions d'habitants ─endeutats a raó de gairebé 30.000 euros per cap─, un territori amb una economia que representa tot just el 2,5% del PIB de la UE, pot permetre plantar cara a Brussel•les i a Berlín, i posar en dubte l'estabilitat de l'euro, i amenaçar amb l'impagament del seu deute, i ...?

No, el motiu no és que Alexis Tsipras sigui el superheroi de l'autèntica esquerra continental, ni el programa de Syriza la poció màgica d'Astèrix. Passa, només, que Grècia és un Estat independent; arruïnat, ineficaç, corcat per fraus i corrupcions, però independent. I sí, hem sentit moltes vegades la cantilena que la sobirania dels estats ja no és el que era, i que la independència no existeix. Però, a l'hora de la veritat, ja ho crec que existeixen! És clar, només cal voler exercir-les: Samaràs i Rajoy no han volgut. Tsipras si vol, i per això coqueteja amb Putin, i tracta de pressionar frau Merkel amb una aliança de governs anti-austeritat, i alterna els gestos conciliadors amb els agressius ... I, en tot just una setmana, ha aconseguit que Brussel·les es plantegi, en nom d’un acord, dissoldre la troica. La troica!

Mentrestant, aquí, la cúpula d'Iniciativa creu que tenir o no Estat propi és irrellevant; que l'important són les polítiques socials d'una administració regional lligada de mans per Montoro i el FLA. Santa innocència!

Joan B. Culla i Clarà

Historiador

Ressenya publicada al digital tribuna.cat el divendres 6 de febrer del 2015, arran de l’article publicat al diari el Pais.

Traducció al català de l’article feta per Unió Catalanista de Sabadell.

L'estat català: ni te l'imaginis!

S’està debatent aquests dies si les eleccions del 27-S seran un plebiscit. Creiem que seran el que nosaltres vulguem que siguin. ¿Creieu que si el PP guanyés les properes eleccions autonòmiques, no serien ells mateixos els qui en farien una lectura en clau de plebiscit? Per ells hauria guanyat “Espanya i la Constitución”. Per tant el que cal fer els propers mesos és augmentar la massa crítica independentista. I això com es fa? Doncs anant als feus de l’unionisme i fent pedagogia dels avantatges de conquerir un Estat Català. No tractar de convèncer més els ja convençuts, sinó donar arguments clars i potents als indecisos o contraris a l’Estat Català. Cal anul·lar la idea espanyolista que els catalans no tenim dret a la independència “per se”, es a dir perquè ells ho diuen i punt. La periodista Odei A.-Etxearte escriu que els espanyols estan convençuts que la independència és impossible tant jurídicament com materialment. Per això ni tan sols tenim dret a imaginar-la. Llegiu l’article en el nostre Blog.

L'estat català: ni te l'imaginis!

Quan debatrem, d'una vegada, les bases de l'estat independent que volem?

Algú dirà que això implica obrir un front més de discussions i de desacords potencials entre CiU, ERC i la CUP, i que més val deixar-ho per després. Però aquest després mai no arriba. Sempre hi ha coses prioritàries a fer. Ara mateix, que el govern i els partits s'aboquin en la construcció de les estructures d'estat que falten per a la desconnexió. La hisenda pròpia, la sindicatura electoral, la seguretat social catalana: que les facin. Però no ens deixem atrapar per un debat estèril entre la determinació dels convergents i els republicans de tirar-les endavant i el rebuig del govern espanyol a destinar recursos públics en la duplicitat administrativa que s'havien conjurat a eliminar. Posats a gastar energia verbal, seria millor que els partits argumentessin si Catalunya ha de tenir exèrcit o no, o de si és preferible que esdevingui una república parlamentària o presidencialista.

Quins drets públics essencials garantirà l'estat català? El castellà ha de ser llengua cooficial? Com ha de ser el sistema judicial? Com es pot impedir que hi hagi impunitat amb la corrupció? El de l'habitatge serà realment un dret garantit?

Hi ha nombrosos estudis que demostren la viabilitat de la independència. Durant tot el 2014, el més important era convèncer Espanya i la comunitat internacional que els catalans tenim dret a decidir. Uns que sí, els altres que no. Un 80% dels catalans ho té clar. Passem les pantalles de la viabilitat i de la legalitat, si us plau. Mentre Espanya s'escandalitza per la sortida de Luis Bárcenas de la presó, Catalunya, també castigada per la corrupció, debat les vies per impedir que pràctiques indignes com la seva no es tornin a generalitzar mai més en el nou estat català. No us sembla petita, Madrid? El jutge Santiago Vidal ha fet un primer intent amb la seva proposta de constitució catalana. Però no n'hi ha prou. Tampoc no val confondre l'esquelet de l'estat amb les polítiques conjunturals que dependran del color de cada govern.

Les il·lusions rebroten. Els independentistes convençuts difícilment deixaran de ser-ho encara que tot hi jugui en contra, fins i tot la fràgil i aprimada unitat amb què els partits pretenen arribar al 27-S. Però el segrest del marc mental és una de les principals armes intangibles amb què l'Estat espanyol perpetua l'autonomia: la independència és impossible jurídicament i material. Tant, que ni tan sols teniu dret a imaginar-la.

I tanmateix, començar a fer-ho és l'única manera per ampliar la majoria social favorable a la independència. Oferim un projecte de país integrador, socialment just, on torni a funcionar l'ascensor social, on regni d'una vegada i per sempre la meritocràcia, i els murs infranquejables dels imaginaris paral·lels entre uns catalans i els altres es desfaran. Ni l'àrea metropolitana, ni Telecinco. La independència no té a veure només amb les identitats: és la resposta a la crisi política, institucional i econòmica que vivim. L'oportunitat ens farà lliures i orgullosos de ser-ho.

Odei Antxustegui-Etxearte Atienzar

Periodista i Llicenciada en Humanitats.

Article publicat al digital elSingular.cat el divendres 23 de gener del 2015

Freixenet, bombolles d’espanyolisme

En arribar aquestes dates tothom desitja felicitat i bons auguris per l’any vinent. Nosaltres hem volgut fer arribar la nostra felicitació als lectors del nostre Blog, en forma de reflexió al voltant del cava, present a totes les nostres taules nadalenques. És un article del periodista Victor Alexandre que ens sembla molt adient en els moments que està vivint el nostre país. Llegiu-lo si voleu al nostre Blog, i aprofitem l’avinentesa per desitjar-vos unes molt Bones Festes i un millor 2015.

Freixenet, bombolles d’espanyolisme

L’entrada en política de la marca Freixenet ha estat molt aplaudida per la caverna espanyola. Freixenet ha decidit que el seu tradicional anunci de Nadal sigui enguany un espot al servei del nacionalisme espanyol per tal que la catalanofòbia no li afecti les vendes en aquell país. El president de l’empresa, José Luis Bonet, sap que la cultura del vi a Catalunya, que ha augmentat moltíssim, va en detriment del seu producte, que és francament mediocre, ja que els catalans són cada cop més selectius i troben força xaró aparèixer en una celebració amb una ampolla de Freixenet sota el braç en comptes de fer-ho amb una marca de qualitat.

Una cosa que no diuen les bombolles d’espanyolisme de l’anunci televisiu ni les etiquetes de les ampolles de Freixenet és que l’imperi cavista de què es vanten és el fruit de l’explotació ferotge i sagnant que l’empresa exerceix sobre la pagesia pagant uns pocs cèntims d’euro –cèntims en el sentit literal– per quilo de raïm tot i saber que el preu mínimament digne, com passa a França, estaria entre vint o vint-i-cinc vegades per sobre. Això, a més, té uns repercussions nefastes per al sector, ja que el contamina rebaixant-ne la qualitat i causa un greu perjudici als petits productors. Per entendre’ns, Freixenet és un depredador que degrada la marca Catalunya associant-la a un producte escumós de poc nivell, cosa que en el nou Estat independent haurà de ser tallada de soca-rel en benefici del país i de la gent que treballa la terra.

Aquesta és, de fet, la por de l’emperador Bonet: la por que l’imperi Freixenet, construït sota l’aixopluc de règims absolutistes, es vegi obligat a passar per un adreçador depurador que en faci trontollar els fonaments. L’emperador mira el futur amb inquietud i sospira evocant aquells bells temps en què els afectes al règim de la “sagrada unidad de España” eren forts i sabien fuetejar sense pietat les ínfules de llibertat de Catalunya. Pensa que els governants espanyols d’avui són una esperpèntica còpia d’aquells i tenen les mans lligades per aquesta cosa tan perniciosa anomenada democràcia.

Certament han canviat força les coses des d’aquell 16 de setembre de 2008 en què l’emperador Bonet deia que “don Juan Carlos de Borbón ha sido y es un gran rey al servicio de nuestra nación”. Els imperis, per sobreviure, necessiten mantenir un règim d’esclavatge que engreixi les seves panxes i ornamenti els seus palaus. Però si ens revoltem contra marques internacionals que sabem que fabriquen els seus productes mitjançant l’esclavatge –no es pot dir d’una altra manera de l’explotació de persones a canvi de remuneracions miserables i inhumanes– cal que fem el mateix contra aquelles de nom català que, al costat de casa, esclavitzen, sagnen i humilien els nostres pagesos per finançar, com fan Freixenet i l’emperador Bonet, campanyes destinades a la perpetuació dels seus reaccionaris interessos de classe.

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat al digital elSingular.cat el 16 de desembre del 2015