El debat de la llista cívica

La formació d'una llista cívica en les pròximes eleccions catalanes podria ser una opció interessant per a aquells que busquen una alternativa als partits polítics tradicionals. En atreure a ciutadans de diferents orígens i amb diferents perspectives, la llista cívica pot ajudar a promoure un diàleg més constructiu i a fomentar una major col·laboració entre diferents grups d'interès. Però la viabilitat d'una llista cívica depèn d'una sèrie de factors, incloent-hi l'energia i el compromís dels seus membres, la disponibilitat de recursos i el context polític i social en el qual opera.

Aquestes darreres setmanes, dues primeres espases de la política catalana, Josep Costa i Albano Dante Fachín, estan fent unes xerrades al llarg i ample del país per explicar la situació actual del procés d’emancipació de Catalunya i els avantatges de la formació de l’anomenada ‘llista cívica’. Els hem vist a Granollers i a Sabadell, però han estat també a Vic i altres poblacions, i la gira continua. En aquestes trobades plantegen la metàfora que la ‘llista cívica’ és com obrir una nova botiga, i el que necessitem ara, més que una botiga nova són compradors. A la maleta hi porten un article de fons d’armari que des de Madrid es considera descatalogat, però que ells demostren, allà on van, que encara té molta sortida: l’independentisme. Arriben, munten la paradeta i els prenen l’article de les mans. Cal veure doncs què ens proposa que comprem a la botiga de Costa i Fachín.

Per començar, hi ofereixen desacomplexament. No accepten el relat de la rendició. No vol dir que no vegin el gran poder i capacitat de repressió de l’Estat i la indiferència internacional, quan no hostilitat, que provoca el projecte independentista. Ans al contrari. El que vol dir és precisament que l’Estat  ―tot ell i tot el que d’ell en depèn, des del govern als jutges, passant per l’Ibex 35― ha deixat molt clar el camp de batalla. Costa i Fachín van elaborant el seu propi codi, sense complexos i amb la llibertat absoluta que dona no estar lligat a les estructures d’una organització i no tenir res a perdre. Tenen un producte que és únic perquè ningú més, de moment, s’atreveix a oferir-lo: acceptació de la realitat crua i decisió per combatre-la. No els interessa la batalla de la ‘llista cívica’, ni triaran bàndol en aquesta ni en altres batalles de desgast. Només els interessa aconseguir que hi hagi més compradors. Asseguren que si l’independentisme té demanda, els partits el posaran entre les seves ofertes. Tots dos han sigut diputats, tots dos han estat vinculats a partits. No fan un discurs anti partits: reclamen als partits que siguin un instrument al servei de la gent. El seu full de ruta és mobilitzar electors per arrossegar partits.

Pilar Rahola i Joan Tardà, insignes republicans independentistes, van mantenir un interessant cara a cara al programa Fax de 8TV, en el transcurs del qual, Rahola va acusar ERC d'haver trencat la unitat independentista per interessos de partit, fet que ha provocat que ara els sobiranistes no fem por a ningú. Tardà va argumentar que, malgrat l'independentisme haver assolit una majoria parlamentària, no té encara una majoria social. Aquest és el relat dels resignats amb l’actual situació quan diuen que som pocs, que cal eixamplar la base. Cal parlar clar: tot això de ser més, d’eixamplar la base, del consentiment del perdedor, del diàleg, de ser més forts, de sumar victòries, de majories incontestables, és xerrameca per no reconèixer la veritat: els que defensen aquesta estratègia ho fan perquè no es veuen amb cor de fer la independència sense el permís de l’Estat.

Aquesta xerrameca, denunciada per en Josep Costa, no és pas nova doncs ve de molt temps enrere. Fa bastants mesos, concretament el juliol del 2021, Costa va escriure un article titulat “Eixamplar la base o eixamplar l’esquerda?”, on l’exdiputat ja analitzava aquesta situació i en feia una crítica molt interessant, estudiant el fet necessari de contraposar la confrontació amb aquells que opten per la rendició, escrivint que són estratègies contradictòries, les que afirmen que, per sumar més gent a la independència, cal evitar el conflicte, rebaixar el discurs i renegar del que vàrem fer l’octubre del 2017. Podeu llegir tot seguit l’article esmentat.

Eixamplar la base o eixamplar l’esquerda?

Una de les idees força dels qui volen la independència però no es veuen amb cor de fer-la sense el permís de l’Estat és que ‘no som prou’ i ens cal ‘eixamplar la base’. Ser més, ens adverteixen, és necessari per aconseguir que l’Estat finalment accepti fer un referèndum, que és l’única via desitjable i viable per aconseguir la República Catalana.

Darrere la retòrica dels que defensen “eixamplar la base” no hi ha una estratègia digna de tal nom. No hi ha cap pla mínimament articulat i concret que a la pràctica tingui res a veure amb aconseguir sumar més gent a la causa independentista. De fet, ha passat prou temps des que varen començar a aplicar la recepta que ja és evident que el relat té l’efecte contrari.

Totes les dades confirmen que el suport per la independència es manté estable en general. Si de cas, mostra algun símptoma de debilitat entre la població més jove (que ha deixat de ser el grup d’edat més independentista), a la ciutat de Barcelona i entre els votants d’ERC (que té un percentatge de vot independentista decreixent fa molt de temps).

Algú va dir, de forma tant ocurrent com encertada, que si per eixamplar la base repliques el discurs dels comuns, qui eixampla la base són ells i no tu. És innegable que fer això pot servir per guanyar unes eleccions espanyoles a Catalunya, o per a sumar algun votant més en alguna part del país. Però avui no hi ha tampoc cap dada concreta per demostrar que l’independentisme estigui avançant a les zones urbanes, com diu el relat.

Abans ens parlaven molt de Sant Vicenç dels Horts, municipi metropolità del qual va ser alcalde Oriol Junqueras. Però crec que des que hi governa una coalició entre PSC i Cs no és un exemple de res. Per això ja no en sentiu a parlar, de fet. Tampoc ens explica ningú per què ERC té una caiguda significativa a la ciutat de Barcelona l’any que aconsegueix la presidència de la Generalitat.

Davant l’evidència que no s’està eixamplant res, perquè si hem superat el 50%, no és gràcies a aquesta retòrica, hi ha qui encara pretén defensar-la suggerint que els independentistes que no la compren és que volen ser menys o que menyspreen les bondats de sumar suport a la causa. Com volent fins i tot fer-los responsables del fracàs d’aquesta no-estratègia.

D’entrada, dir que de dins el marc mental de la derrota no n’ha sorgit cap estratègia coherent no és menysprear la idea de sumar suports a la independència. Igual que renegar de la confrontació, la desobediència i la via unilateral (idees associades a l’estratègia d’eixamplar l’esquerda) tampoc no té res a veure amb sumar més gent al nostre projecte, sinó tot el contrari.  

De fet, contraposar les idees d’eixamplar la base i eixamplar l’esquerda com si fossin dues estratègies diferents per avançar cap a la independència és part del joc de paraules. Perquè això d’eixamplar la base no és una forma d’avançar i perquè l’experiència demostra que eixamplant l’esquerda és com de fet se suma més gent a l’independentisme.

Aclarim conceptes: No hi ha cap contradicció entre eixamplar l’esquerda i eixamplar la base. Només hi ha contradicció en el cap dels que no volen fer res. Són estratègies contradictòries si algú s’ha cregut que per sumar més gent a la independència cal evitar el conflicte, rebaixar el discurs i renegar del que vàrem fer l’octubre del 2017. 

Una estratègia basada exclusivament a demanar la independència per la via del diàleg amb l’Estat, renunciant a fer la independència sense el permís de l’Estat, no porta enlloc. No fa créixer l’independentisme. Té uns clars efectes desmobilitzadors, especialment entre el jovent. I el que és pitjor, li permet a l’Estat tapar o dissimular les esquerdes que l’1-O i la repressió posterior li han provocat.

L’última ocurrència dels defensors d’aquesta no-estratègia d’eixamplar la base, és dir que els resultats només es notaran quan fracassi la via del diàleg i la distensió amb l’Estat. Diuen que passarà com amb l’Estatut: que molta gent que encara no és independentista s’hi tornarà. És la manera d’amagar el fracàs i tirar la pilota endavant. Perquè el resultat més probable és que en el futur es torni a mobilitzar bàsicament la mateixa gent que ara estan desmobilitzant. 

L’Estat té vies d’aigua i esquerdes per tots costats, perquè quan una esquerda s’eixampla en surten més. Ara és el moment de fer-les créixer i aprofitar-les, que és ben bé el mateix. No perdent mai de vista que allò que més gent sumarà a la independència és fer-la efectiva.

Josep Costa

Ex-vicepresident del Parlament

Article publicat al digital  elMón el dissabte 03 de juliol del 2021

Salvem els mots

La ignominiosa sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya considera que l’ús del castellà a les escoles catalanes és “residual” i obliga la Generalitat a garantir que com a mínim un 25 % de les classes hauran de ser en castellà. El TSJC remarca a la resolució que “a més de l’ensenyament de la llengua oficial, s’haurà d’incloure íntegrament almenys una altra matèria o assignatura no lingüística de caràcter troncal“. Aquesta sentència ha estat la raó principal de la vaga i de la massiva manifestació que han dut a terme aquesta setmana professors i alumnes de tota Catalunya. És possible que, enmig dels nombrosos problemes que ens afecten, a la vaga en defensa de l'Escola Catalana li costi obrir-se l'espai informatiu que es mereix. Malgrat tot, no pot ser que s'hagi acceptat com a normal que l'última decisió de totes i cada una de les coses que afectin els ciutadans de Catalunya no l'adopta ni el seu Govern, ni el seu Parlament sinó un dels seus tribunals, normalment el TSJC o el Tribunal Suprem. En els últims anys han estat més les decisions polítiques que han decidit els senyors i senyores que porten toga que els governants escollits. Així, i sense parlar del 155 i les conseqüències que va tenir, s'ha decidit als tribunals la data de les eleccions catalanes (14-F), si es mantenia o no el toc de queda durant la pandèmia i s'ha inhabilitat un president de la Generalitat.

Salvador Espriu escrivia dos dels versos més emblemàtics en el seu poema ‘Inici de càntic en el temple’: “Però hem viscut per salvar-vos els mots / per retornar-vos el nom de cada cosa”. El mateix poema que es clou amb l'admonició “Ara digueu: Ens mantindrem fidels / per sempre més al servei d'aquest poble”. El poeta va esguardar amb horror els crims atroços fets per ambdós bàndols durant la Guerra Civil, i en veure les represàlies que el bàndol vencedor exercia sobre els vençuts, va esguardar que el restabliment de la pau i la llibertat que tant desitjava no serien ja possibles. A partir de llavors, l'escriptor es va sumir en un estat de pessimisme, dolor i alhora resistència que el va portar a manifestar públicament la situació que es vivia a Catalunya i a lluitar per la pervivència de la llengua catalana malgrat l'opressió franquista. "Salvar els mots", aquesta va ser la tasca a què es va dedicar en cos i ànima.

Avui i ara del que es tracta, tant o més que salvar els mots, és de salvar la llengua dels qui la volen destruir. Ja fa segles que els catalans sabem que l’estat espanyol ens voldria desapareguts com a cultura i com a nació. No cal insistir-hi, el que ens cal és tornar a ser propositius i dissenyar un futur pels catalans, ben lluny d’Espanya. Si només fem que reaccionar a les agressions espanyoles ens tindran on volen: queixant-nos dins la seva gàbia autonòmica. És més, si veuen que la tàctica de l’agressió continuada ens paralitza, els hi estarem donant arguments perquè continuïn igual. Si, per contra, els ignorem (sense deixar de defensar-nos de cadascuna de les agressions, és clar) i continuem construint el nostre futur lluny d’ells, dissenyant estructures (les que no hi van ser el 2017), buscant aliances internacionals i progressant, la seva tàctica perdrà eficàcia.

Però el problema no està només a l'escola, també està al carrer. Avui gent entre vint i quaranta anys nascuts a Catalunya, imposen el castellà al carrer. Ho podem viure cada dia,  aquestes persones haurien de trobar-se igual de còmodes en català o castellà, però no és així, es decanten i si poden imposen el castellà, que normalment, poden, ja que som nosaltres els qui canviem ràpidament de llengua quan en sembla que no ens entenen. Per això ens cal a més a més de ‘salvar els mots’ defensar la llengua, com afirma la periodista, Pilar Rahola, en el seu post de YouTube titulat ‘Objectiu: destruir el català’, quan ens diu que “agafem la bandera de l’idioma, perquè torna a estar ferit, i volen destruir el català perquè volen destruir la identitat catalana”. Podeu llegir les paraules de la periodista tot seguit.

Objectiu: destruir el català

Nova jornada de vaga i manifestacions del sector educatiu a Catalunya. La primera es va fer, com és conegut, pel calendari escolar una justa reivindicació dels mestres i professors, que pel que sembla no han trobat un escenari en el qual poder negociar degudament. Està fallant aquí la Conselleria i el Govern. La segona és fonamental i troncal pel 25% del castellà. És a dir per  l’intent de destruir l’escola en català que hem tingut durant tota la transició, i que ha gaudit d'amplíssims consensos i sobretot, d'un èxit considerable tant en el terreny educatiu com en el de la integració i la cohesió social. Els professors, sindicats i estudiants se'n van a la vaga per defensar l'element troncal de l'escola catalana, que és l'idioma.  I ho fan en contra d’una sentència del Tribunal Superior de Justícia que ha esdevingut un Parlament paral·lel.

A Catalunya estan passant coses que recordarien qualsevol altre país no democràtic, però de cap manera poden recordar un país democràtic i és que un Tribunal de Justícia esmena una darrera l'altra, i pren decisions una darrera l'altra de caràcter polític i ideològic, atemptant a la sobirania del Parlament de Catalunya i a les majories que governen. El TSJ ha esdevingut el Parlament, que cada vegada que no li agrada ideològicament una decisió o una sentència  i quan li arriben ‘denuncietes’ de qualsevol organització espanyolista ben sucada econòmicament, que ves a saber d'on surt, gairebé sempre amb interessos ideològics, immediatament el TSJ no té problemes en carregar-se el consens de dècades i dècades i la necessitat sociolingüística d'un país, imposant decisions arbitràries, contràries al model educatiu i a la bona salut lingüística i social del país.

Defensar el català a l’escola és troncal, és fonamental. És possible que enmig del gran terrabastall que tenim d’una guerra a Ucraïna, d’un desastre energètic i econòmic que se’n pot derivar i la sortida d’una pandèmia, no puguem tenir tota la concentració i la sensibilitat social, per entendre que estem parlant d’una qüestió crucial. Però és l’atzagaiada en contra del català, és l’atemptat en contra del català i a la cohesió lingüística del país més important probablement des del franquisme.

El català ha estat assetjat, violentat, perseguit i ferit des del Decret de Nova Planta del 1714 durant 300 anys. Hem tingut un estat que permanentment, amb més o menys accent, ha intentat obstruir un idioma, convençuts de dues coses: que 'el imperio entraba por la lengua', concepte que tot el nacionalisme espanyol ha mantingut durant segles i segona que la identitat catalana es fonamentava sobretot amb una llengua mil·lenària que ens identificava, alhora que també ens identificaven moltes  altres coses, per exemple la tolerància, la capacitat de tenir societat mixta, però que es trobaven en el territori comú de l’idioma.

Per si a algun hiperventilat espanyolista no li ha quedat clar, a Catalunya ningú està en contra que se sàpiga, es conegui i s'estimi el castellà. El que s'està en contra és de què es destrueixi el català. I tots els paràmetres són molt clars: el català retrocedeix per molts motius, alguns dels quals són molt clars, les noves tecnologies, la mundialització, tot el tema de les xarxes socials, els moviments migratoris, molts dels quals de països de qualsevol lloc del món, i si no hi ha una llengua comuna en la qual trobar-se, que és l'escola, és evident que acabarem creant societats diferenciades i sobretot, menys cohesionades.

La decisió del TSJ atempta contra la cohesió, la integració, la cultura catalana, la seva llengua i contra Catalunya, i que els professors hagin de sortir al carrer per reivindicar un aspecte tan fonamental com aquest, vol dir que el govern està fallant per totes bandes. En aquest moment hauria de ser la política la que es plantés davant del que és una decisió arbitrària, malvada i perversa pel nostre idioma. I tota la política falla. Falla la Conselleria, falla el Govern, fallen els polítics. I qui es mobilitza: els professors, els sindicats, la ciutadania.

Salvador Espriu va dir en una època funesta, quan el català estava foragitat de tot arreu, que calia ‘salvar els mots’. Ciutadans de Catalunya, ara tornem a estar en la mateixa tessitura, haurem de ‘salvar els mots’. Potser ara no el tenim prohibit, potser ara sembla que no, que el català té bona salut. Però el català no té estat propi, té un estat que li va en contra, té uns tribunals que li van en contra, té organitzacions espanyolistes que li van en contra i té una Europa que ens abandona, el català està sol. L’idioma català novament, com va dir en el seu moment el president Companys, només té els catalans per defensar-lo. I en aquests moments en què falla tan estrepitosament la Conselleria, el Govern i la política, només té els ciutadans per defensar-lo. Agafem la bandera de l’idioma, perquè torna a estar ferit, volen destruir el català perquè volen destruir la identitat catalana, perquè volen destruir Catalunya com a Nació, perquè volen que siguem, només, una simple, trista i pobre ‘regió’ d’Espanya.

Pilar Rahola

Escriptora

Transcripció del  ‘Paraula de Rahola’  al canal YouTube del dijous 24 de març del 2022

 

El futur d’Esquerra

Tàndem Carod/Puigcercos

Josep Lluís Carod-Rovira, més enllà del poema de Màrius Serra que ha penjat al seu blog, manté el seu silenci respecte la desfeta d'Esquerra a les eleccions. Es veu que aquesta setmana parlarà, o això diuen, i en aquestes ganes de fer-se esperar jo només hi veig la voluntat de crear expectativa. Sempre li ha agradat fer pel·lícula, al Carod, i sempre li ha agradat ser el protagonista dels seus films. No volia que les seves declaracions s'aigualissin entre el soroll dels primers dies post-electorals, després de tants mesos a la rereguarda vol que el seu retorn soni fort, que ompli titulars. Oblida, però, que ell és un dels màxims responsables del mastegot que s'ha endut el seu partit, que Puigcercós només fa dos anys i mig que el va substituir i que l'abandó dels votants no només respon a la gestió feta durant aquest últim període. Per tant, Carod hagués hagut de sortir a donar la cara des del primer moment i respondre de la part de la derrota que li toca, que és molta.

La Rahola diu que les males veus diuen que ha acabat les reserves de cava. Si és així, no ha entès res, no ha entès que el càstig també va per a ell. Veurem què diu quan es decideixi a parlar, però s'equivocarà si el seu discurs és acusador en comptes d'autocrític, si el fa amb to de "jo ja ho deia", s'equivocarà si pretén postular-se com un nou salvador. S'equivocarà de la mateixa manera que va equivocar-se Puigcercós quan, en el congrés d'Esquerra, va voler vendre's com la renovació del partit. Recordem que aquell agitadíssim congrés es va celebrar poc després de la patacada d'Esquerra a les eleccions estatals, en les quals el partit havia perdut cinc dels vuit escons que tenia. La pèrdua de confiança de la gent es va deure al trist paper que estava fent Esquerra al tripartit, i d'això n'era responsable Carod-Rovira però també n'era responsable Puigcercós, que era el número dos del partit i que a més a més era conseller. Ni Puigcercós podia suposar un canvi llavors ni ho suposaria ara Carod.

L'altre dia mirava "El verdugo", colossal, i em va recordar a "El apartamento" per la seva brutalitat entapissada amb humor i perquè la lliçó que se n'extreu és la mateixa: si un dia decideixes posar a la venta la punteta del teu dit, t'acabaràs venent la mare. Això és el que li ha passat a Esquerra des que va bescanviar la ideologia pel poder. Com pretenen que la gent confiï en un partit perquè alliberi Catalunya si aquest partit no ha estat capaç de mantenir la seva pròpia llibertat? Carod i Puigcercós haurien d'entendre que a la gent no li importen les seves batalletes personals, que a la gent li és igual un que l'altre, que la gent vota o deixa de votar els projectes, i que el projecte que ha fracassat és l'Esquerra del tripartit, és a dir l'Esquerra de tots dos.

Astrid Bierge

Periodista

Llicenciada en Periodisme per la UAB.

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el dimarts 7 de desembre de 2010

Pilar Rahola al diari "AVUI"

Ens han perdut el respecte

Ara és això de Swiss Air, que ha retirat la salutació en català dels seus avions, perquè el so del nostre vell idioma molestava a les orelletes d'un ultra neoespanyol del partit de Rosa Díez, demostrant que qualsevol Mío Cid de pacotilla té més poder de seducció que tot un país. I ahir va ser la decisió de la jutge sobre les seleccions nacionals catalanes, que va decidir que no poden ser anomenades nacionals. I abans foren els d'Air Berlin i els seus exabruptes teutons, i ahir mateix fou un tribunal francès impedint el reconeixement internacional del rugbi català, i suma i segueix pel camí dels atacs de baixa intensitat, que, com la pluja fina, van calant el teixit més prim del país, i aconsegueixen una perseverant erosió de la nostra identitat.

EL FET QUE TOTS AQUESTS ATACS bàsics assoleixin el seu objectiu i que no siguem capaços de defensar-nos-en dóna la mesura de la nostra extrema feblesa. Ara per ara, som un país incapaç d'aturar ni un sol atac contra la nostra identitat, i els gols van entrant a la porteria mentre l'equip de casa s'ho mira amb el trist esguard de l'ase dels cops. En algun moment de la història recent -que els historiadors farien bé de radiografiar amb la seva precisió cirurgiana- vam perdre la capacitat de ser respectats, i avui tothom s'atreveix amb Catalunya. Al capdavall, ¿tenim capacitat de resposta? Ni en l'àmbit judicial, ni en el mediàtic ni en el social som capaços de mostrar una fortalesa digna dels embats que patim, i així, per art de perseverança, la pluja fina va calant-nos fins al moll de l'os. I, pel camí de diluir la nostra catalanitat, ens va fent cada dia una mica més espanyols .

QUÈ PASSA EN L'ÀMBIT POLÍTIC? Passa un doble fenomen que juga, en ambdues bandes, en contra nostre. D'una banda, tenim uns polítics espanyols desacomplexats, que han superat la mala consciència de les èpoques de la Transició i que ara mostren una inequívoca fatiga respecte al procés autonòmic. Amb una Espanya que ha entrat al món amb decisió, que es ven com un producte a l'alça, que recupera els seus símbols identitaris i que ha descobert la feblesa de la nostra realitat, Catalunya només és una pedra a la sabata que molesta de tant en tant. Cap mal major. Per això, els Zapateros se'n foten dels seus homòlegs catalans, per això poden incomplir una llei estatutària emanada del mateix Parlament espanyol, sense que cap altre partit espanyol ho consideri un greu escàndol, per això mateix ens creixen els nans alternatius que prediquen el menyspreu contra qualsevol identitat que no sigui l'oficial de l'imperi, i triomfen a la trinxera del soroll i la provocació.

A LES ESPANYES, EL TEMA CATALÀ ja no existeix com a problema polític no resolt. Existeix, exclusivament, com una molèstia que cal anar arrossegant, amb més o menys bona cara, talment l'històric "conllevar" de l'ínclit Ortega y Gasset. Verb que, per cert, no implica mai voluntat de solució, sinó inequívoca voluntat d'enquistament. Els Azañas que debatien amb Ortega el "problema catalán" són els Zapateros d'avui en dia, amb una diferència fonamental: Azaña creia que érem forts; Zapatero ja sap que no ho som. I ara tots són Ortega?

COM VA DIR ENRIC VILA AL SEU MAGNÍFIC llibre sobre Companys -Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs-, una guerra brutal i una despietada repressió de quaranta anys ens han deixat més destruïts del que som capaços de reconèixer. Cosa que ens fa aterrar en els nostres estimats polítics, imbuïts (amb rares excepcions) d'una grisor espaterrant, sense cap altre horitzó que l'adequat escalfament de la cadira. Per això ens falten al respecte fins i tot els mindundis. Perquè hem esdevingut un sac de boxa, contra el qual les Rosa Díez de torn s'entrenen sense patir-ne conseqüències. Som vistosos, certament, però com els sacs, som muts i estem indefensos.

Pilar Rahola
Periodista

Article publicat al diari AVUI el dijous 18 de desembre de 2008