El debat de la llista cívica

La formació d'una llista cívica en les pròximes eleccions catalanes podria ser una opció interessant per a aquells que busquen una alternativa als partits polítics tradicionals. En atreure a ciutadans de diferents orígens i amb diferents perspectives, la llista cívica pot ajudar a promoure un diàleg més constructiu i a fomentar una major col·laboració entre diferents grups d'interès. Però la viabilitat d'una llista cívica depèn d'una sèrie de factors, incloent-hi l'energia i el compromís dels seus membres, la disponibilitat de recursos i el context polític i social en el qual opera.

Aquestes darreres setmanes, dues primeres espases de la política catalana, Josep Costa i Albano Dante Fachín, estan fent unes xerrades al llarg i ample del país per explicar la situació actual del procés d’emancipació de Catalunya i els avantatges de la formació de l’anomenada ‘llista cívica’. Els hem vist a Granollers i a Sabadell, però han estat també a Vic i altres poblacions, i la gira continua. En aquestes trobades plantegen la metàfora que la ‘llista cívica’ és com obrir una nova botiga, i el que necessitem ara, més que una botiga nova són compradors. A la maleta hi porten un article de fons d’armari que des de Madrid es considera descatalogat, però que ells demostren, allà on van, que encara té molta sortida: l’independentisme. Arriben, munten la paradeta i els prenen l’article de les mans. Cal veure doncs què ens proposa que comprem a la botiga de Costa i Fachín.

Per començar, hi ofereixen desacomplexament. No accepten el relat de la rendició. No vol dir que no vegin el gran poder i capacitat de repressió de l’Estat i la indiferència internacional, quan no hostilitat, que provoca el projecte independentista. Ans al contrari. El que vol dir és precisament que l’Estat  ―tot ell i tot el que d’ell en depèn, des del govern als jutges, passant per l’Ibex 35― ha deixat molt clar el camp de batalla. Costa i Fachín van elaborant el seu propi codi, sense complexos i amb la llibertat absoluta que dona no estar lligat a les estructures d’una organització i no tenir res a perdre. Tenen un producte que és únic perquè ningú més, de moment, s’atreveix a oferir-lo: acceptació de la realitat crua i decisió per combatre-la. No els interessa la batalla de la ‘llista cívica’, ni triaran bàndol en aquesta ni en altres batalles de desgast. Només els interessa aconseguir que hi hagi més compradors. Asseguren que si l’independentisme té demanda, els partits el posaran entre les seves ofertes. Tots dos han sigut diputats, tots dos han estat vinculats a partits. No fan un discurs anti partits: reclamen als partits que siguin un instrument al servei de la gent. El seu full de ruta és mobilitzar electors per arrossegar partits.

Pilar Rahola i Joan Tardà, insignes republicans independentistes, van mantenir un interessant cara a cara al programa Fax de 8TV, en el transcurs del qual, Rahola va acusar ERC d'haver trencat la unitat independentista per interessos de partit, fet que ha provocat que ara els sobiranistes no fem por a ningú. Tardà va argumentar que, malgrat l'independentisme haver assolit una majoria parlamentària, no té encara una majoria social. Aquest és el relat dels resignats amb l’actual situació quan diuen que som pocs, que cal eixamplar la base. Cal parlar clar: tot això de ser més, d’eixamplar la base, del consentiment del perdedor, del diàleg, de ser més forts, de sumar victòries, de majories incontestables, és xerrameca per no reconèixer la veritat: els que defensen aquesta estratègia ho fan perquè no es veuen amb cor de fer la independència sense el permís de l’Estat.

Aquesta xerrameca, denunciada per en Josep Costa, no és pas nova doncs ve de molt temps enrere. Fa bastants mesos, concretament el juliol del 2021, Costa va escriure un article titulat “Eixamplar la base o eixamplar l’esquerda?”, on l’exdiputat ja analitzava aquesta situació i en feia una crítica molt interessant, estudiant el fet necessari de contraposar la confrontació amb aquells que opten per la rendició, escrivint que són estratègies contradictòries, les que afirmen que, per sumar més gent a la independència, cal evitar el conflicte, rebaixar el discurs i renegar del que vàrem fer l’octubre del 2017. Podeu llegir tot seguit l’article esmentat.

Eixamplar la base o eixamplar l’esquerda?

Una de les idees força dels qui volen la independència però no es veuen amb cor de fer-la sense el permís de l’Estat és que ‘no som prou’ i ens cal ‘eixamplar la base’. Ser més, ens adverteixen, és necessari per aconseguir que l’Estat finalment accepti fer un referèndum, que és l’única via desitjable i viable per aconseguir la República Catalana.

Darrere la retòrica dels que defensen “eixamplar la base” no hi ha una estratègia digna de tal nom. No hi ha cap pla mínimament articulat i concret que a la pràctica tingui res a veure amb aconseguir sumar més gent a la causa independentista. De fet, ha passat prou temps des que varen començar a aplicar la recepta que ja és evident que el relat té l’efecte contrari.

Totes les dades confirmen que el suport per la independència es manté estable en general. Si de cas, mostra algun símptoma de debilitat entre la població més jove (que ha deixat de ser el grup d’edat més independentista), a la ciutat de Barcelona i entre els votants d’ERC (que té un percentatge de vot independentista decreixent fa molt de temps).

Algú va dir, de forma tant ocurrent com encertada, que si per eixamplar la base repliques el discurs dels comuns, qui eixampla la base són ells i no tu. És innegable que fer això pot servir per guanyar unes eleccions espanyoles a Catalunya, o per a sumar algun votant més en alguna part del país. Però avui no hi ha tampoc cap dada concreta per demostrar que l’independentisme estigui avançant a les zones urbanes, com diu el relat.

Abans ens parlaven molt de Sant Vicenç dels Horts, municipi metropolità del qual va ser alcalde Oriol Junqueras. Però crec que des que hi governa una coalició entre PSC i Cs no és un exemple de res. Per això ja no en sentiu a parlar, de fet. Tampoc ens explica ningú per què ERC té una caiguda significativa a la ciutat de Barcelona l’any que aconsegueix la presidència de la Generalitat.

Davant l’evidència que no s’està eixamplant res, perquè si hem superat el 50%, no és gràcies a aquesta retòrica, hi ha qui encara pretén defensar-la suggerint que els independentistes que no la compren és que volen ser menys o que menyspreen les bondats de sumar suport a la causa. Com volent fins i tot fer-los responsables del fracàs d’aquesta no-estratègia.

D’entrada, dir que de dins el marc mental de la derrota no n’ha sorgit cap estratègia coherent no és menysprear la idea de sumar suports a la independència. Igual que renegar de la confrontació, la desobediència i la via unilateral (idees associades a l’estratègia d’eixamplar l’esquerda) tampoc no té res a veure amb sumar més gent al nostre projecte, sinó tot el contrari.  

De fet, contraposar les idees d’eixamplar la base i eixamplar l’esquerda com si fossin dues estratègies diferents per avançar cap a la independència és part del joc de paraules. Perquè això d’eixamplar la base no és una forma d’avançar i perquè l’experiència demostra que eixamplant l’esquerda és com de fet se suma més gent a l’independentisme.

Aclarim conceptes: No hi ha cap contradicció entre eixamplar l’esquerda i eixamplar la base. Només hi ha contradicció en el cap dels que no volen fer res. Són estratègies contradictòries si algú s’ha cregut que per sumar més gent a la independència cal evitar el conflicte, rebaixar el discurs i renegar del que vàrem fer l’octubre del 2017. 

Una estratègia basada exclusivament a demanar la independència per la via del diàleg amb l’Estat, renunciant a fer la independència sense el permís de l’Estat, no porta enlloc. No fa créixer l’independentisme. Té uns clars efectes desmobilitzadors, especialment entre el jovent. I el que és pitjor, li permet a l’Estat tapar o dissimular les esquerdes que l’1-O i la repressió posterior li han provocat.

L’última ocurrència dels defensors d’aquesta no-estratègia d’eixamplar la base, és dir que els resultats només es notaran quan fracassi la via del diàleg i la distensió amb l’Estat. Diuen que passarà com amb l’Estatut: que molta gent que encara no és independentista s’hi tornarà. És la manera d’amagar el fracàs i tirar la pilota endavant. Perquè el resultat més probable és que en el futur es torni a mobilitzar bàsicament la mateixa gent que ara estan desmobilitzant. 

L’Estat té vies d’aigua i esquerdes per tots costats, perquè quan una esquerda s’eixampla en surten més. Ara és el moment de fer-les créixer i aprofitar-les, que és ben bé el mateix. No perdent mai de vista que allò que més gent sumarà a la independència és fer-la efectiva.

Josep Costa

Ex-vicepresident del Parlament

Article publicat al digital  elMón el dissabte 03 de juliol del 2021

Puigdemont, la peça de caça major

El jutge Llarena va fer pública fa uns dies una nova interlocutòria, en què adaptava el procediment contra els exiliats als canvis del Codi Penal que van pactar PSOE, Podemos i ERC. Llarena compensava la rebaixa de les penes contra els polítics exiliats que hauria de comportar la derogació del delicte de sedició, imputant Puigdemont i els exconsellers Toni Comín i Lluís Puig pel delicte de malversació en la forma agreujada, que implica fins a vuit anys de presó. Però és que fa dos dies, el Codi Penal es va actualitzar i ara tampoc no existeix el premi de consolació que va trobar al Suprem per saciar la fam de càstig. La sedició ha desaparegut, però Llarena se les ha empescat per retorçar el Codi Penal i carregar la malversació a la màxima potència, tot i que fa quatre anys ell mateix va rebutjar la malversació, perquè li semblava massa curt.

 

L’Estat espanyol busca com sigui un pacte de rendició del president a l’exili pel qual torni a casa, passi per un teatre judicial a Madrid i renunciï finalment a la via europea. Un pacte, en resum, que posi punt final a la humiliació que suposa ―i suposarà― per a la justícia espanyola, però també per a les seves clavegueres, els serveis policials i també els partits que van prometre des del minut zero de l’exili independentista una fotografia de Carles Puigdemont emmanillat i baixant d’un avió a Barajas, que continuï lliure a la UE. És la peça de caça major que Espanya no aconsegueix tot i disparar a tort i a dret. Sense el cap de la banda, la resta de subjectes caçats no tenen valor per a Madrid.

 

Però el MHP Puigdemont resisteix des de l’exili els embats de Llarena i Marchena, plantant cara als jutges del Suprem. En un vídeo a les seves xarxes socials, l'expresident de la Generalitat carrega contra la reforma del Codi Penal, assegurant que no busca solucions personals, explicant que mantindrà l'estratègia que tenien fins ara, mentre espera el pronunciament de la justícia europea. Diu Puigdemont: “No avalaré amb el meu benefici personal una política que pretén criminalitzar l'anhel dels catalans de viure definitivament en un país lliure i no tornaré ni emmanillat ni rendit davant un jutge espanyol per tal que sigui indulgent. Lluitaré per tornar lliure". Puigdemont no ha amagat les seves reticències davant la reforma del Codi Penal que van pactar PSOE i ERC. Enfront d'aquesta estratègia ha insistit en l'aposta per la batalla judicial a Europa. "Soc conscient del valor polític que té mantenir-la i també del dany que faria que la deixés córrer pel fet que personalment em convingués més", ha assegurat. El president ha advertit que no es tracta d'acceptar condemnes per delictes menors, sinó de no permetre cap condemna per decisions polítiques, i "això no pot assegurar ni cap pacte amb el govern espanyol ni cap connivència amb la justícia d'aquell país"."A Espanya es fa política des dels tribunals i es canvien els actes judicials a conveniència només per aconseguir una finalitat política, que és perseguir i penalitzar el procés d’independència", assegurant que aquesta situació s'ha mantingut inalterable els darrers cinc anys i no ha canviat “malgrat els funambulismes parlamentaris”, en referència implícita als acords al Congrés entre PSOE i ERC.

 

Per tots aquests factors i la ferma posició del MHP Puigdemont, queda clar que la peça de caça major que contempla amb fruïció el ”Gobierno de España” és la del President català. Per això resulta importantíssim mantenir una ferma unitat d’acció enfront dels atacs que rep constantment el President, tant des de l’exterior de Catalunya com també des de l’interior. Aquesta anàlisi el desenvolupa el periodista, Joan Rovira, en el seu article titulat  “Caçar Puigdemont”, on escriu que mentre nosaltres ens barallem els ‘altres’ van fent feina. Si voleu, podeu llegir l’article tot seguit.

Caçar Puigdemont

Mentre perdem el temps miserablement. Mentre ens barallem i n’hi ha que no fan altra cosa que treure les navalles o fer llistes d’afectes i desafectes, d’enemics, de neutres (perillosíssims, els pitjors) o posar en marxa la màquina de fer carn picada. Mentre ho anem destrossant tot, en una mena d’onada de fúria destructiva contra nosaltres mateixos… Mentre ens anem fent mal, insultant-nos, ofenent-nos, acusant-nos… Mentre passa tot això, hi ha qui va fer feina.

Gent que no cal que sigui intel·ligent ni subtil, però que té claríssims els objectius i que sap que estem contribuint amb entusiasme suïcida a aconseguir-los. Catalunya contra Catalunya, igual a victòria de Castella.

La roda del hàmster gira i gira i gira, poques coses més tontes que un hàmster donant voltes a la roda.

Això impedeix que ens adonem de l’autèntic objectiu de caça major: caçar Puigdemont. És una de les coses que comparteixen Pedro Sánchez, Marchena, Llarena, Feijóo, Ayuso, Abascal, Marlaska, Robles, Felip VI, Felipe González, Aznar i fins i tot la senyora de la neteja del despatx de la cap del CNI. I els de Podemos, tot i que dissimulant i xiulant una mica per despistar, i ja no parlem de Catalunya, país fratricida on hi ha massa gent que respiraria alleujada si veiés Puigdemont emmanillat i de camí cap a una presó castellana.

No ens queda res més que Puigdemont. Cert, @KRLS no és gran cosa, això ens ho podem dir, tot i que ell significa més del que realment és. Va arribar a la presidència de la Generalitat pel «dedazo» del brillantíssim i astutíssim Artur Mas, a la mexicana, com Quim Torra, visca la democràcia a la catalana i l’amanida catalana i totes les coses a la catalana manera. A Puigdemont, com a Mas, Catalunya li quedava gran. I per a la independència li faltaven unes quantes talles.

Però és exactament igual. No importa si el vas votar o no o si el maleeixes per aquella no-declaració d’independència, per no haver fet els deures quan encara hi érem a temps, per no haver preparat res, per no haver tingut el valor de fer el salt final i confiar en el poble català.

L’important és que és l’enemic públic número u, des de fa anys. Sort en té de l’extraordinari advocat Boye i de tota la gent que l’ajuda, dels fidels de l’exili. Sort en tenim.

Des dels aparells, despatxos i clavegueres de l’Estat castellà l’objectiu està claríssim: caçar Puigdemont. Castella és un Estat caçador, d’escopeta carregada i ànsia per exhibir les bèsties caçades, no ho oblidem. El llenguatge de la caça grinyola a Catalunya, on ens hem tornat no sé si més pacífics, mesells o covards, però a Castella és un llenguatge testicular, animal, mascle, que tothom entén.

Castella és un estat més covard i més feble del que sembla, però poderosíssim si tu ets un gallina. És un estat covard, amb ínfules dels Tercios de Flandes i altres glorioses i èpiques gestes colonials, plenes de mentides. Volen caçar Puigdemont com un conill, no pas plantar cara i lluitar un combat a mort. No. No tenen els dallonses necessaris.

Puigdemont no es mereix acabar emmanillat, empresonat i humiliat. Per poc que depengui de cadascú de nosaltres, no ho podem permetre, perquè així ens humiliaran i agenollaran a tots. Que demani, si us plau, el que necessiti, estic segur que hi ha desenes de milers de persones que li donarem el que calgui, que estarem al seu costat.

A Madrid ho saben, no cal ser cap geni: «muerto el perro, se acabó la rabia». Empresonat Puigdemont, «game over»: Catalunya està acabada per 50 o 100 anys. Ho sap tothom i no ho diu gairebé ningú, aquest és el joc, això és el que busquen amb els seus canvis legals i els tripijocs policials i judicials: caça major i derrota per golejada.

Els donarem aquest gust? Quin país de covards, de manipuladors, de sonats, d’il·lusos! Ara tot això només va d’una sola cosa, de no permetre que ens robin l’ànima. Els partits no ho entenen, les diferents sectes grogues (bon terme, per cert), tampoc. Però hi ha moltíssima gent, com un servidor, que sí que ho entenem: si deixem que cacin Puigdemont, final de la partida i ves a saber si n’hi haurà una altra en molt, molt de temps.

Si cau Puigdemont, cau tot. O és que no ho sabem? I si ho sabem, ho pensem permetre? Aquesta és l’única qüestió que val la pena ara mateix. Tota la resta és una patètica pèrdua de temps. Aquesta és la clau de la salvació de Catalunya, més enllà del valor real del molt honorable Puigdemont.

És com Companys, salvant totes les distàncies: màrtir, sí, i honorabilíssim, però un nefast president. Franco ho tenia claríssim, amb la complicitat de Hitler: afusellant Companys, matava Catalunya. Permetrem que això passi una altra vegada, encara que sigui sense escamot d’afusellament a Montjuïc?

Joan Rovira

Escriptor i periodista

 

Article publicat al digital  elMón  el diumenge 19 de febrer del 2023

L’independentisme és un GOI ?

La setmana passada, tal com s’esperava, es van anunciar les resolucions del TJUE sobre l’extradició de l’exconseller de la Generalitat Lluís Puig ―actualment resident a Bèlgica― en relació amb el judici pel Referèndum d’Independència del 2017. El magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena havia demanat al tribunal que respongués set preguntes sobre els procediments d’ordres d’extradició europees arran dels múltiples fracassos d’Espanya (a Bèlgica, Escòcia, Itàlia i Alemanya) a l’hora d’obtenir l’extradició dels consellers catalans exiliats. Aquesta sentència era esperada feia temps amb candeletes pel Tribunal Suprem espanyol com a base per aconseguir finalment l’extradició del president Carles Puigdemont i els seus col·legues a l’exili.

Els paràgrafs inicials i les primeres resolucions de la sentència semblaven deixar clar que el magistrat del Tribunal Suprem espanyol, el polèmic jutge Llarena, tindria tot el dret a continuar emetent peticions internacionals d’extradició contra els exiliats catalans Puigdemont, Ponsatí, Comín i Puig, cosa que va desfermar l’aplaudiment entusiasta de Madrid i dels mitjans unionistes en general. Però a mesura que s’anava fent una lectura més acurada de les resolucions, van anar apareixent condicionants que haurien d’haver fet reflexionar aquests mitjans. La realitat és que ben mirat, paràgrafs sencers de la sentència semblaven qualsevol cosa menys un llum verd a l’extradició dels líders catalans. Fins i tot s’hi arribava a especificar possibles raons per les quals podrien ser denegades les peticions, un element aparentment absent de documents precedents sobre aquesta matèria.

Alguns observadors fins i tot van apuntar que les resolucions podrien donar peu a novetats legislatives en el sentit que podrien proporcionar una base sòlida sobre la qual construir una protecció jurídica per a determinats tipus de grups minoritaris. ¿Per què, sinó, hauria introduït la sentència el curiós embarbussament Grup Objectivament Identificable en referència a col·lectius susceptibles de protecció contra l’extradició? Per altra banda, no podem evitar d’associar el terme Grup Objectivament Identificable amb un element assenyalat en una resolució del Grup de Detencions Arbitràries de les Nacions Unides en relació amb la situació de Catalunya: una discriminació sistèmica de l’Estat contra una minoria nacional.

Ara li toca a Llarena moure fitxa. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) en la sentència de dimarts, lluny d’aplanar-li el camí de les euroordres, ha creat un gran maldecap al jutge del Suprem. D’entrada li ha dit que aquí no s’acaba res i que la partida continua. Sembla inversemblant pensar que ni Llarena ni tota la sala segona del Suprem en pes, després de llegir la sentència, reconeixeran entre els GOI (Grup Objectivament Identificable) els independentistes catalans, i encara menys, és clar, que admetran que els han perseguit per terra, mar i aire i de manera arbitrària. Això ho hauran de dir altres tribunals de fora de les fronteres espanyoles si no és que el magistrat Llarena renuncia a perseguir els exiliats, una aposta que ara mateix sembla poc realista.

Durant anys els advocats de Puigdemont van insistir al jutge Llarena, també a la Sala penal del Suprem i al mateix Tribunal Constitucional, sobre la necessitat de cursar una qüestió prejudicial sobre diversos aspectes relacionats amb la persecució a l’independentisme català; sempre s’hi havien negat, fins que Llarena va decidir cursar-la el març del 2021, obrint-nos la porta al que finalment ha succeït. Sabien que les ‘prejudicials’ eren la clau i la forma de reintroduïr en el procés espanyol els criteris interpretatius dels sistemes judicials d’una Europa democràtica per tal de, sobre aquesta base, desmuntar tota aquesta persecució. La sentència representa un èxit rotund per a l’exili, permet superar una sèrie de discussions absurdes i, sobretot, demostra que no rendir-se sempre té premi. I, a més, permet conservar la dignitat. Llegiu tot seguit l’article de l’escriptora, Pilar Rahola, en el que analitza la sentència del TJUE i n’extreu unes conclusions molt interessants.

Una sentència i tres conclusions

Ara que han passat uns dies i que ja s’ha pogut esmicolar, fil per randa, la sentència de trenta-set pàgines que ha fet el TJUE, arran de la requisitòria del jutge Llarena, sembla que Espanya comença a adonar-se que acaba de rebre una bona bufetada. La desbordant exultació dels primers instants, que va marcar els titulars apressats de la premsa del règim, s’ha refredat a mesura que llegien els diferents punts i detectaven les bombes de temps que s'hi amagaven. Fins i tot aquells que volen mantenir el relat d’una pretesa victòria de Llarena, han fet una notable marxa enrere en l’eufòria, i ara utilitzen una prosa força més ambigua i circumspecta.

S’agafi com s’agafi, Luxemburg li ha dit a Espanya que no pot fer el que li rota, que els drets fonamentals s’han de tenir en compte a l’hora de plantejar una euroordre, que els informes de l’ONU són importants en la valoració final i que també és significativa la pertinença a un “grup objectivament identificable”, és a dir, que no només cal considerar els drets individuals, sinó també els col·lectius. Si afegim l’avís directe del TJUE al Suprem espanyol, en el punt 100, i l’acotació, al punt 141, que fa a Llarena a l’hora de plantejar una altra euroordre, la primera conclusió que s’extreu de la sentència és demolidora: les euroordres s’han convertit en un camp minat per a Espanya. De fet, com va dir el president Puigdemont, han entrat en via morta. I les possibilitats que s’obren amb aquesta sentència, tant en el proper judici per la immunitat al TGUE, com al que es produirà al Tribunal de drets humans d’Estrasburg, poden ser molt favorables per a la causa catalana. Per dir-ho en termes taurins —demanades les excuses animalistes pertinents—, Espanya ha rebut una bona estocada. La causa catalana es reforça, alhora que es reforça la raó de l’exili, com a únic espai on poder defensar els nostres drets fora de les urpes de l’estat.

La segona conclusió es referma de manera alarmant, per bé que no és cap sorpresa: l'absoluta servitud de la pràctica totalitat de la premsa espanyola —inclosa molta de catalana— pel que fa a comprar el relat dels poders de l’Estat. En la qüestió catalana, no existeix el periodisme espanyol, convertida tota la premsa en una màquina de propaganda més propera a la mentalitat Pravda (o al “Arriba”), que al periodisme del segle XXI. La certesa que tots els abusos dels estaments de l’Estat —des dels policials, fins als polítics i judicials— gaudiran d’una completa impunitat, permet col·locar qualsevol relat manipulat, tergiversat o directament fals, sense que sigui qüestionat en els mitjans que el repeteixen com si fossin una moviola. No cal dir que aquesta servitud els porta a fer un ridícul considerable, i el cas de la sentència del TJUE n’és un exemple paradigmàtic, per bé que, atès que ningú no ho assenyala, també el ridícul gaudeix d’impunitat. A sobre, la majoria d’aquesta premsa no dissimula l’entusiasme amb què verbalitza qualsevol indici d’esclafament de la causa catalana, convertits, no només en servents adoctrinats, sinó també en hooligans de l’espanyolisme.

La tercera conclusió retorna la mirada cap endins, amb especial significació en una setmana on l’independentisme ha viscut dues notícies rellevants que caminen en direccions oposades: l’èxit de l’estratègia judicial de l’exili, amb la sentència del TJUE; i el fracàs de l’estratègia republicana, amb la subjugació del govern d’ERC al PSC en l’acord de pressupostos. La comparativa no és menor perquè exemplifica a la perfecció la bipolaritat en què està immers l’independentisme: per una banda, des d’una majoria independentista, la persistència en l’envit contra l’Estat i el manteniment del compromís emanat del Primer d’Octubre; i de l’altra, el gir copernicà d’ERC, que ha abraçat la lògica autonomista, amb un entreguisme que ha deixat sota mínims la capacitat de negociació catalana. Puigdemont ha optat per plantar cara, convençut que hi ha partida per jugar i que és l’única possible, no endebades a Espanya no hi ha ni un sol camí alternatiu que meni a la independència. A la inversa, Junqueras ha optat per acceptar la situació repressiva, abandonar la confrontació i deixar-se abraçar per l'os socialista, a l’espera de temps millors. De la resistència de Puigdemont, al desistiment de Junqueras, ambdós consideren que la seva és la via que pot resoldre el conflicte català, però la realitat és una llosa que dificulta les justificacions que fan els republicans. Perquè, de moment, l’única estratègia que aconsegueix mantenir alçada la causa catalana, denunciar internacionalment la vergonya repressiva espanyola, i assoleix èxits judicials contra l’estat, és la que planteja la confrontació. Puigdemont i amb ell tot l’exili han demostrat que es pot guanyar Espanya i fer-se respectar. Junqueras no sols no sembla que guanyi res, sinó que aconsegueix que l’humiliïn per un plat de llenties. Cosa que recorda que els que lluiten poden guanyar o perdre, però els que renuncien a la lluita, surten derrotats de casa.

Pilar Rahola

Escriptora

 

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge 5 de febrer de 2023