Mitja dotzena més de raons pel SI

Fa unes setmanes publicàvem una dotzena de raons per votar  SÍ  en el proper referèndum de la tardor. Avui volem afegir-ne  unes quantes més, en aquest cas de caire econòmic,  a la vista de les informacions que apareixen en els darrers dies, de fonts molt solvents internacionals. Al final de cadascun dels punts que exposem, fem una interpel·lació al lector en que convé reflexionar.

Les tensions polítiques entre l'Estat i Catalunya vénen essent analitzades acuradament des de fa temps per l'agència Moody 's, que considera que al Govern espanyol no li interessa que Catalunya  faci fallida, ja que un impagament català es podria interpretar en els mercats financers com una suspensió de pagaments  d'Espanya. Igualment és interessant llegir aquestes darreres setmanes en els mitjans espanyols titulars com els següents: “Espanya està arruïnada per 50 anys. The Economist prediu la crisi espanyola i acusa al BCE de no ser prou contundent amb el govern d’Espanya”, o bé “Espanya es dirigeix cap a la suspensió de pagaments: Les xifres oficials de deute i PIB són falses”, i fins i tot “Espanya ¿sigue yendo bien…? ¿va hacia la quiebra?”. Per tot plegat els catalans ens hauríem de fer la següent pregunta:

QUINA PERSONA, VIVINT A CATALUNYA, VOL SEGUIR DINS D’ESPANYA?

Si es tracta d'una persona intel·ligent, seguirà llegint tot el que segueix i contrastarà la informació d'aquest post... En cas contrari, seguirà essent còmplice de les retallades i de la pèrdua de les cobertures socials, i serà responsable d'això, per si mateixa i per als seus descendents, pels segles dels segles.

1 ─  Entre 2010 i 2015, l'estat espanyol (que altre cop a ningú l'enganyin amb la mentida que el culpable fou només el Govern de la Generalitat), va obligar a fer retallades  a totes les Comunitats Autònomes espanyoles degut a la situació de crisi econòmica. Catalunya, tot i aportar el 20% de la riquesa, va ser la que més va resultar perjudicada amb una retallada de 9.800 milions, la segona va ser la CCAA de València amb 4.500 milions ... Madrid es va quedar amb una retallada de només 1.500 milions. Per això...

VOLER SEGUIR DINS D’ESPANYA VOL DIR ESTAR D'ACORD AMB QUE ENS RETALLIN DE FORMA DESPROPORCIONADA.

2 ─  Des 1716, els habitants de Catalunya sempre han tributat (pagat més impostos) que qualsevol espanyol .... Tan sols cal fer la declaració de la renda per veure que, en marcar "Catalunya" tributem, com a mínim, un 2,5 % més que qualsevol espanyol (també un aturat i un pensionista). Hi haurà qui podrà dir que és pel tram autonòmic, i és cert ... Però la veritat és que no caldria utilitzar-lo si Espanya no es  quedés amb 16.000 milions d'euros cada any dels impostos catalans que no retornen. Per això...

VOLER SEGUIR DINS D’ESPANYA VOL DIR ESTAR D'ACORD AMB PAGAR MÉS IMPOSTOS QUE NINGÚ.

3 ─  Des 1716, Espanya recapta els impostos i aporta, per cobertures socials, el mínim per càpita a Catalunya ... Tot i que, cada any, es "queda" 16.000 milions d'euros (per a qui tingui encara dubtes que consulti a Ángel de la Fuente que és la persona que publica les balances fiscals a Espanya (  http://pareto.uab.es/wp/2012/90212.pdf ). Per això...

VOLER SEGUIR DINS D’ESPANYA VOL DIR ESTAR D'ACORD AMB TENIR MENYS COBERTURES SOCIALS QUE NINGÚ.

4 ─  L'estat espanyol mai ha complert amb Catalunya els pressupostos en competències no cedides (la següent CCAA amb més incompliments és la valenciana). Aquest import  s'ha de sumar als famosos 16.000 milions d'euros, doncs hi ha d’haver-hi algú que es "queda" amb aquesta diferència en els pressupostos. Això comporta menys generació de llocs de treball per inversió del que ens correspon, problemes amb les nostres infraestructures (Renfe, carreteres, ports, aeroports, etc) i encara a sobre pagar més peatges que ningú. Per això...

VOLER SEGUIR DINS D’ESPANYA VOL DIR ESTAR D'ACORD AMB EN QUE NO TINGUEM  LES INVERSIONS QUE ENS CORRESPONEN I QUE, A MÉS DE COSTAR-NOS DINERS, FRENEN EL NOSTRE CREIXEMENT ECONÒMIC.

5 ─  L'estat espanyol es troba en una situació límit, al gastar 54.000 milions d'euros més cada any del que ingressa (Dèficit Públic, que s’afanyen en maquillar enguany), i un deute de 1,1 Bilions (amb b) que representa més del 101% del PIB .... Per això està obligat a retallar. Les retallades, que no pot negociar, estan publicats al Pla d'Estabilitat, que podeu trobar a               ( http://www.lamoncloa.gob.es/consejodeministros/Paginas/enlaces/100715-enlacetecho.aspx ), i que tots amaguen. Són 139.000 milions d'euros a retallar entre 2017 i 2018 .... Si retallessin proporcionalment, correspondria retallar a Catalunya 27.500 milions d'euros ... Podem riure’ns de les retallades sofertes fins ara i podem garantir l'adéu a la Sanitat i l'Educació públiques gratuïtes. Per això...

VOLER SEGUIR DINS D’ESPANYA VOL DIR ESTAR D'ACORD AMB LES RETALLADES QUÈ VOLEN FER I SER CÒMPLICES DE LES MATEIXES.

6 ─  El sistema de pensions espanyol està completament esgotat i s'haurà de compensar amb increments d'impostos (emetre deute  s’ha vist que no poden fer-ho ja que han de retallar encara més). En una Catalunya independent, els 16.000 milions de més que tindríem que en l'actualitat, permetrien, no només garantir les pensions, sinó millorar-les, si tenim en compte que la jubilació es paga amb les cotitzacions que paguen els treballadors en actiu,i a Catalunya els sous son més alts i l’atur més baix que a la resta d’Espanya. Per això...

VOLER SEGUIR DINS D’ESPANYA VOL  DIR ESTAR D'ACORD  I SER CÒMPLICE  DE LA PÈRDUA DEL PODER ADQUISITIU DELS PENSIONISTES I DE L’INCREMENT D’ IMPOSTOS PER PODER PAGAR LES PENSIONS.

Per tot el que s'ha explicat i més coses que encara es podrien trobar, la independència no és qüestió d'odi als espanyols, ans al contrari, és qüestió de supervivència del poble català  i de no ser còmplices de les retallades i de la pèrdua de cobertures socials que patirem si ens quedem dins d’Espanya que s'enfonsa i només podem optar per enfonsar-nos amb els espanyols (si seguim dins) o ajudar-los (si som independents).

No siguis còmplice de tot això, lluita pels teus i per la democràcia. No podràs dir que et van enganyar, som prou madurs per comprovar què és veritat i tots serem responsable del que escollirem.

Unió Catalanista de Sabadell

                                                                                                                  

Montoro, més raons per marxar

Titular a tots els diaris d’ahir: “Montoro es fixa l'objectiu d'abaixar el deute públic espanyol”. Llavors llegim que, en aquest sentit, el ministre es proposa que el dèficit passi del 4,6% del PIB registrat durant el 2016 al 3,1%. Això representarà haver de fer uns ajustaments (retallades) de 16.000 milions d’euros. Aquest anunci de retallades del govern espanyol ens ha de fer rumiar als catalans, doncs els primers de rebre serem com sempre nosaltres. L’economista Jordi Mas, ha publicat un article on, en poques i clares ratlles, explica les causes que han portat Espanya gairebé a la fallida, buidant la caixa de les pensions i amb un deute de 1,1 bilions (amb b) i el 100% del PIB i l’articulista ens fa la següent pregunta: ¿Amb aquest panorama, encara hi ha catalans que volen quedar-se dins d’Espanya i no abraçar la independència per poder fugir d'aquest forat on ens han col·locat els espanyols, tot i pagar més que ningú i percebre menys que ningú, tenint a la nostra butxaca els 16.000 milions que es queden cada any? Podeu llegir tot seguit aquest interessant article.

El futur a Espanya... potser que marxem

Dies enrere, en el decurs del passat mes de desembre, l'Estat espanyol era incapaç d'aturar una pregunta d'un periodista francès sobre quina era l'opinió de l'executiu sobre l'informe de l'FMI publicat aquest darrer desembre sobre la situació econòmica d'Espanya i els copagaments, i retallades, demanats en Sanitat i Educació.

La poca vergonya dels governants espanyols és tan gran, que la resposta va ser que no sabien el perquè l'FMI demanava aquests copagaments i retallades... Tot i que coneixien que l'FMI ja ho havia indicat en el seu informe sobre Espanya del mes de juny de 2015.

La situació és molt clara, Espanya té un important dèficit públic, és a dir, gasta més del que ingressa cada any, uns imports (uns 54.000 milions d'euros a l'any actualment) que passen a engreixar el deute espanyol que ja supera els 1,1 bilions (amb b) i el 100% sobre el PIB.

Aquesta pretesa ignorància sobre el contingut dels informes de l'FMI, s'agreugen amb el maquillatge dels comptes que examinen aquests organismes. De fet, l'Estat espanyol ha fet que les empreses avancin el pagament de l'impost de societats durant aquest any 2016, per tal de que la fotografia del dèficit públic surti el millor possible... Amagant que aquests imports no es cobraran l'any 2017 i s'haurà de sumar a les retallades previstes per aquest any.

A això li hem de sumar que aquest any 2017 s'acabarà la guardiola de les pensions, fet al que han volgut donar poca importància dient que emetrien més deute... Deute que no poden incrementar ja que Espanya és al límit.

Cap a finals d'aquest any es preveu que els tipus d'interès comencin a pujar, i més durant 2018, i tothom sap el que passa quan pugen els tipus, les quotes son més feixugues de pagar i el mateix li passa a Espanya que és al límit... És a dir, hi haurà un risc important de rescat.

Per això començarem a sentir allò de: "La UE i l'FMI són tan dolents que obliguen a Espanya a retallar una barbaritat de milers de milions d'euros". Per amagar la incompetència i la inoperància dels que gestionen l'Estat espanyol, perquè la responsabilitat no és dels que han deixat els diners, sinó d'aquells que gasten més del que tenen (Espanya).

I aquestes retallades ja es van decidir i ja s'han incomplert un cop (ja no deixaran que passi una altra vegada), durant el 2015 amb allò que anomenen "Pacto de Estabilidad", i que ningú explica el seu interior ja que les retallades obligades y previstes són més importants que les que hem pogut veure fins ara.

Per això l'FMI ja fa dos anys que avisa: Espanya pujarà els impostos, en crearà de nous, s'acabarà la Sanitat i l'Educació Pública gratuïta, es perdran cobertures socials... Perquè no té més opció.

I jo em pregunto: Amb aquest panorama, on ens miren d'enganyar constantment, encara hi ha qui vol seguir a Espanya i no abraçar la independència que ens permetria fugir d'aquest forat on ens han col·locat als catalans, tot i pagar més que ningú i percebre menys que ningú, tenint els 16.000 milions que "es queden"?

Potser que marxem, oi?

Jordi Mas i Font

Biòleg i economista

Article publicat al digital NacióBaixMontseny el dimecres  11 de gener del 2017

La CUP no sap què són les dretes

Demà diumenge 68 cupaires decidiran el futur de la independència de Catalunya. És així de senzill. Si investeixen Mas el procés continua, amb totes les incerteses que s’hi vulguin posar, però pot tirar endavant. Si no volen investir Mas anem a noves eleccions i el procés s’ha acabat. Clar i català. Passarà al menys una generació sense tenir una altra oportunitat com aquesta. Tot plegat per què una part de la Cup odia en Mas perquè diuen que és de dretes. Voleu saber que son les veritables dretes? Llegiu l’article que publiquem en el nostre Blog, escrit per un polític mallorquí, ex-senador del PSM en Pere Sampol que va viure con diu: “sota la bota d'uns governs veritablement de dretes, com els que hem hagut de patir a les Illes Balears”. La dreta catalana no és l’enemic a batre, qui tindria que ser-ho és la dreta espanyola. La Cup ha errat el tret i vol posar una gran part del país dins el seu sac, quan ni tan sols ens ha ficat dins la seva urna.

La CUP no sap què són les dretes

Després de tres mesos d'enredar la troca, la CUP encara no ha pogut decidir si facilitarà la investidura de Mas i l'inici de la legislatura que ha de portar Catalunya a les portes de la independència. Per molts de plans de rescat i de programes socials que s'han negociat amb Junts pel Sí, al final, s'ha fet evident l'únic obstacle, insalvable, per a la CUP: Mas és de dretes.

Amics de la CUP –i dic amics encara que ja no us veig amb tantes simpaties com fa uns mesos–, perdonau-me que us digui què són les dretes, perquè crec que mai no heu viscut sota la bota d'un govern veritablement de dretes, com els que hem hagut de patir a les Illes Balears. No és que us ho desitgi, però una temporada sota les ordres de Gabriel Cañellas o de Jaume Matas, i no parlem de José Ramón Bauzá, us canviarien la percepció de la realitat. Això són dretes de veritat i no els succedanis que heu tengut pel Principat.

Per començar, la dreta, la dreta de veritat, sobretot, és anticatalanista. Anticatalanista i anticatalana. Aquest és el gen predominant en l'ADN de la dreta espanyola, ja sigui castellana, andalusa, mallorquina o, fins i tot, catalana. Un bon dretà és, per damunt de tot, anticatalà. Rebutja la llengua catalana i fa seus tots els tòpics que circulen sobre els catalans. Comprendreu, per tant, que el que més odien és un independentista català, no el suporten. I l'encarnació d'aquesta perversió política, el súmmum (qualcú diria "el colmo") és Artur Mas. Mirau per on, aquell en qui heu concentrat totes les vostres fòbies és el mateix dimoni a qui menyspreen els dretans de bon de veres. Basta escoltar els tertulians de la caverna. Pobre Mas!, en qui personifiquen tots els mals que amenacen la grandesa d’Espanya.

Em direu que Mas és el culpable de les retallades. Ja ho sé, us ho he sentit a dir mil vegades. Perdonau-me una altra vegada, però em recordau alguns col·lectius que, a casa nostra, a les Illes, com dieu, protesten contra el nou govern reclamant més recursos per a l'educació, la sanitat, els serveis socials, la universitat, el medi ambient... I voleu dir que el flamant nou govern progressista no té sensibilitat social o mediambiental? O, per ventura, no deu ser que no hi ha ni un punyeter euro (amb perdó) per gastar perquè estam sota el jou d'un Estat que ens espolia els nostres recursos fiscals? O no us sona una cosa semblant a casa vostra? Ja està bé que reclamem als governants, del signe que siguin, més recursos per a les necessitats bàsiques i el manteniment d'uns bons serveis públics; però, en el cas dels Països Catalans, no atribuir les retallades a qui ens tracta com una colònia és enganar la gent i desviar l'atenció d'allò que, per a tots nosaltres, és l'essencial: aconseguir ser els amos dels recursos econòmics que generam.

Així que, una altra vegada, amics meus, per què no pensau en allò que és fonamental? A molts de nosaltres, des de les Illes o del País Valencià, ens havia fet tanta il•lusió el vostre procés. Pensàvem que tot d'una ens hi podríem afegir, no sé ben bé com; però estàvem segurs que els nostres conciutadans, en veure com edificàveu un estat modern, capdavanter en llibertats individuals i col·lectives, dinàmic empresarialment, culte i respectuós amb la resta de cultures, ens farien més cas als qui predicam en el desert des de fa molts d'anys. Ingenus, molts de nosaltres crèiem que seríeu el mirall del que podria ser el nostre Poble, a fi de fugir de l'hegemonia d'una dreta barroera i inculta. Però estau a punt de trencar el mirall. Tot per un nom, per una persona.

Em direu que per què no es retira Mas, per què sou vosaltres els qui heu de cedir? Quanta inconsciència. O no veieu que Mas representa els centenars de milers de persones que han obert els ulls i s'han adonat que Espanya no té remei. O és que, als governants de la nostra futura nació independent, els hem d'exigir el pedigrí d'haver estat independentistes des del bressol? Ningú com Mas, després del franquisme, no ha arriscat tant: s'ha jugat el prestigi i, fins i tot, la seva seguretat personal, per la independència de Catalunya. Direu que per perpetuar-se en el poder. Per divuit mesos? Divuit mesos és el que us ha demanat.

Quina paradoxa! Sou una organització revolucionària i estau a punt de fer avortar el procés més revolucionari encetat a Europa des de fa moltes dècades. Quant de temps haurà de passar perquè tanta de gent recobri la il·lusió si es frustren tantes esperances. Pensau-hi, i pensau també en els qui esperam ansiosos la vostra decisió més enllà de la mar. Que tengueu un bon i clarivident començament d'any.

Pere Sampol

Polític i ex-senador del PSM

Article publicat al diari ara el dimecres 30 de desembre del 2015.

La independència no és el dimoni

El president de la Generalitat, Artur Mas, destaca la importància dels darrers gestos simbòlics a favor de la construcció nacional del país. Gestos i decisions que situen Catalunya en el camí de restaurar la seva plenitud nacional. El president també demana a tots aquells que no comparteixin l'objectiu final, que no posin traves al dret a decidir i a la democràcia. "Del que es tracta és de poder expressar les idees de cadascú. "Que no es demonitzin les idees de la majoria de catalans" ha dit recentment. Això ve a tomb de les afirmacions que fan des de Madrid tot dient que l’important és parlar de la crisi, dels aturats i no de la independència. Arran d’aquests comentaris que fan els unionistes, podeu llegir l’article del periodista Germà Capdevila que publiquem tot seguit.

Crisi i independència

Aquesta setmana ha estat molt important. Després de consultes populars informals i manifestacions històriques, hem dit al món d'una manera clara, a través dels nostres representats democràtics, que hem iniciat oficialment el nostre camí cap a la sobirania plena.

De seguida hem sentit veus que reclamen que ens deixem de romanços i ens ocupem dels greus problemes del dia a dia: atur rècord, retallades, tancament d'empreses, fracàs escolar, i un llarg etcètera.

Precisament aquests assumptes urgents són els que ens obliguen a no descansar i prémer l'accelerador per avançar cap a la independència. L'alternativa és quedar-nos en un estat que es gastarà en aquest 2013 més de 28.000 milions en armament alhora que buida la guardiola de la Seguretat Social per comprar els seus propis bons de deute, saltant-se a la torera la llei que li ho prohibeix. Un estat que no només ens castiga amb un dèficit fiscal de més de 15.000 milions cada any —quantes polítiques d'ocupació i estímul econòmic es podrien fer amb aquests diners!— , sinó que no fa les transferències obligades per llei. Els incompliments ja superen els 8.000 milions, el doble de les retallades anunciades enguany per la Generalitat.

Un exemple flagrant: per culpa d'aquests incompliments, Catalunya va haver d'endarrerir els pagaments a la Seguretat Social, i va rebre una forta multa econòmica! Qui reté els diners catalans i impedeix que es puguin complir els terminis, imposa una multa per haver-los incomplit. Aquest és el present i el futur que ens espera si no tirem endavant el procés encetat al Parlament amb la Declaració de Sobirania.

El ministre Montoro va dir en roda de premsa fa un parell de dies, sense envermellir, que havia estat un error del conseller Mas-Colell comptar amb els diners de la disposició addicional tercera de l'Estatut, perquè ells no havien inclòs aquests diners en el pressupost. En un estat democràtic homologat, l'incompliment d'una llei orgànica de l'estat com és l'Estatut seria perseguit i castigat pels tribunals, però això és Espanya, amics.

Germà Capdevila

Periodista

Article publicat al diari EL PUNT AVUI el dissabte 26 de gener del 2013

Els errors de l’Alícia

L'Alícia i les subvencions culturals

Diu l'Alícia que no hi hauria retallades tan dures a la sanitat si no es donessin subvencions a les entitats culturals i es destinessin aquests diners als hospitals. Bé, cal admetre que és una veritat com un temple. De la mateixa manera que també ho és que no hi hauria retallades, ni a la sanitat ni enlloc, si Espanya ens deixés de robar i tots els nostres impostos es quedessin aquí. Tampoc no hi hauria retallades socials tan grans si deixéssim d'invertir estèrilment en l'exèrcit espanyol (que les úniques guerres que ha guanyat han estat quan ha massacrat la pròpia població). No hi hauria tantes retallades si, com deia Muriel Casals, els partits catalans, entre els quals el PP, no fossin finançats amb fons públics. I tampoc no hi hauria retallades tan grans si suprimíssim d'una vegada les quatre diputacions provincials o el ministeri de Cultura.

Però, és clar, l'Alícia ja sap ho tot això, però no en dirà ni mitja paraula. I no en dirà ni mu perquè a ella no li interessa la veritat; només li interessa l'afebliment del catalanisme polític, cultural, econòmic i social. Se li veu el llautó quan posa Òmnium com a exemple de les entitats culturals que vol deixar de subvencionar. Per què no va parlar de les cases regionals de la FECAC? O de la Feria de Abril? Hom podria adduir que ella parlava d'entitats culturals, i seria cert: com tothom sap, la FECAC i altres entitats no són associacions culturals, sinó autèntics dics contra la integració dedicats al manteniment de la flama nostàlgica espanyola.

Però l'Alícia, amb les seves afirmacions, ha comès un error de principiant, més digne d'un polític amateur que no pas d'un polític de raça. Criticant Òmnium i les altres associacions culturals ha demostrat la gran vàlua que aquestes organitzacions tenen en la reconstrucció nacional de Catalunya. Només pel fet que ella les hagi criticat val la pena fer-se'n membre i que el nostre Govern veritable els atorgui subvencions generoses, tal com va anunciar ahir Quico Homs. És com quan el PP critica els mitjans públics: símptoma de la gran feina que fan i de la necessitat imperiosa de la seva continuïtat. Per això cal demanar a l'Alícia que faci el favor de criticar públicament la Bressola, que convindria obrir d'una vegada l'escola de la Costa Vermella.

No és aquesta la primera vegada que l'Alícia comet errors elementals. La seva insistència en presentar-se com a gran campiona política de Catalunya evidencia la seva debilitat extrema i manca d'autoestima. "Dime de qué presumes y te diré de qué careces", que diuen els castellans. Fent-ho demostra, però això ja es veu a simple vista, el seu poc gust i elegància: els catalans veritables mai no ens vantem de res, i menys encara dels èxits. A més, és una actitud poc intel·ligent: si quan pacta amb CiU és una gran triomfadora, el dia que CiU pacti amb ERC serà una gran perdedora?

Jaume Clotet

Historiador i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimecres 22 de febrer del 2012

El vídeo de la mort

Repugnant

Qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. Sens dubte tots els partits han caigut en la temptació de perpetrar vídeos que traspassaven els límits de la crítica frontal i aterraven en els baixos fons. Els famosos dòbermans -gossos, per cert, encantadors quan tenen amos com Déu mana- han embrutat moltes campanyes, i en tots els casos hem sentit justificacions malintencionades dels candidats, encantats de centrar el debat, encara que fos des de l'infern. Ara li toca a Carme Chacón, que dimecres posava cara de monja verge quan Josep Cuní a 8tv li preguntava pel vídeo de la mort. La resposta no va decebre i va ser així com la candidata va intentar vendre com un vídeo per reaccionar - "la realitat és molt dura" -, el que només era un bast i repugnant intent de jugar amb la por de la gent. L'estil no és nou al carrer Nicaragua, el gust del qual per buscar el vot per la via de l'espant comença a ser un segell identitari. Recordem la famosa campanya de la mateixa Chacón avisant que venia el llop pepero si ella no guanyava. És a dir, demanant que la votessin no perquè era la bona, sinó perquè els altres eren molt dolents. Va ser bastant patètic. Però això d'ara és molt més greu i traspassa els límits de la decència.

En plena crisi econòmica, amb les arques públiques buides i amb la pesada responsabilitat dels socialistes en haver-les gestionat pèssimament, no només mai no els hem sentit una mínima autocrítica, sinó que utilitzen la situació per jugar amb la mort dels malalts. ¿I si un altre partit utilitzés el mateix cimbell però amb efecte bumerang, i els recordés que la sanitat pública està així perquè durant vuit anys han malversat els diners públics? S'imaginen? Un home morint-se i un rètol que digués: "El tripartit es va polir tots els recursos ...". Ho escric i noto la brutícia de la frase, no només perquè simplifica fins a la obscenitat una realitat molt complexa, sinó perquè així mai no s’hauria guanyar un sol vot. Ben al contrari, seria bo que la ciutadania castigués aquestes pràctiques de propaganda-porqueria que només cerquen els instints més primitius de la gent. Després es preguntaran per què perd credibilitat la política. I en el cas del PSC, la ceguesa sembla més alarmant. ¿No s'adonen de com n’estan, de malament, i que no són les velles pràctiques, les que els salvaran dels nous problemes que pateixen?

A darrera hora l'han retirat, però les excuses de José Zaragoza són com un cove: "L'espot pot haver impressionat pel seu caràcter directe". Impressionat? Directe? No ha entès res. No ha impressionat, ha fastiguejat. I no era directe, era malintencionat i mentider. És a dir, no ha entès que era un vídeo indecorós, un gest procaç i immoral que només pot servir per enfangar encara més la política. A veure si ho diem alt i ho entenen d'una vegada: d'aquesta manera no es pot ni s'ha de guanyar un sol vot.

Pilar Rahola

Escriptora

Article publicat a LA VANGUARDIA el divendres 11 de novembre del 2011.

Les retallades del govern

Agost té la culpa i setembre porta la fruita

Durant els primers mesos del Govern de Mas sovint es va criticar la blanesa amb què estava governant, la por que tenia a prendre decisions difícils però responsables. No sé si per consciència o per supervivència, finalment el Govern va agafar les tisores i va començar a fer allò que creia que havia de fer. I això, naturalment, ha tingut conseqüències. Les que són visibles a curt termini queden reflectides en una enquesta que publicava ahir el diari ARA segons la qual els ciutadans suspenen la feina que el Govern ha fet fins ara. Tenint en compte l'estat en què la crisi i la mala gestió del tripartit han deixat el país, no crec que una valoració negativa dels ciutadans, trobant-nos en el primer any de la legislatura, sigui una mala notícia. Les retallades són impopulars però necessàries, o sigui que la mala notícia seria que la gent estigués encantada, o el que és el mateix, que s'estiguessin prenent decisions populars però errònies. I és que si fossin populars serien forçosament errònies, perquè aquí tothom vol que la crisi s'acabi però ningú no vol pagar-ne el preu. Tu vols pagar? No. Jo tampoc, que pagui l'altre. Com que aquí cadascú mira només pel seu bé particular, és responsabilitat del Govern exigir les factures del sacrifici.

El cas més clar és el de la sanitat. Algú realment creu que el sector sanitari s'està emprenyant més que la resta perquè té més sensibilitat social? No, estan defensant el seu sou com tothom, però com que tenen la sort que el seu àmbit toca tendre, se n'aprofiten i juguen més fort. I els funciona, perquè com era de preveure, Boi Ruiz ha estat el conseller que ha sortit més mal parat a l'enquesta de l'ARA. Els ciutadans l'han carabassejat amb un 3,4. D'acord, ara es carrega contra les retallades sanitàries, però quina seria la reacció dels ciutadans si d'aquí a un temps la sanitat catalana quedés completament col·lapsada perquè no es poden pagar els sous? Ahir vaig sentir a RAC1 una entrevista a Boi Ruiz i em va agradar molt. No va parlar com un polític, amb aquests discursos vaporosos, de buròcrata, a què ens tenen acostumats. Va parlar enganxat a terra, amb un discurs convençut i un to impetuós, com si defensés casa seva. El seu discurs va ser fins i tot un punt pedant, i normalment els polítics pequen de pedants en les seves actituds però no en els seus discursos, sempre tan circumspectes i anodins. Al final va dir que comprenia que fos el conseller més mal valorat però que ni de broma plegaria. Com volent dir, "odieu-me que jo mentrestant cuidaré de vosaltres".

Els polítics són l'ase dels cops de la nostra societat, i jo puc apuntar-me a moltes de les guerres que es declaren contra ells, però no crec que haguem d'esperar que els nostres governant siguin mags, MacGyvers capaços d'arreglar desfetes amb un misto i un xiclet. En situacions tan delicades, calen sacrificis i paciència. I això també va pel Govern, perquè tot i que les retallades li estan costant el rebuig de l'opinió pública, ha de mantenir-se ferm. A llarg termini, aquestes mesures li costaran moltes menys crítiques que si trien governar a cop de demagògia. I si no, que ho preguntin als socialistes.

Àstrid Bierge

Periodista

Article publicat al Butlletí n.545 del la FCO el dissabte 15 d’octubre del 2011

Cap a l’Estat català

La Transició Nacional cap a la Independència?

Darrerament el President Mas està repetint el concepte de la Transició Nacional. El diari Avui resumeix les paraules del President d’aquesta manera:

“Espanya no vol acceptar Catalunya tal com és. La vol dòcil i pagana i davant aquesta situació molta gent a Catalunya comença a pensar que potser el sobiranisme sí que és la solució als seus problemes. Hi ha hagut gent que el sentiment sobiranista l’ha tingut sempre. D’altres que s’hi han sumat no tant per sentiment sinó per una reducció d’alternatives: si seguim així toparem sempre amb la mateixa paret, una paret molt gruixuda, molt alta, sense portes i sense finestres i amb la qual ens fem mal”.

Per superar aquesta situació, Mas proposa l’anomenada “transició nacional, que va començar amb la decepció per la sentència sobre l’Estatut”, i que té un sentit de ruta clar: “el dret dels catalans a decidir el seu futur”.

El que diu el President Mas, un s’ho pot agafar amb incredulitat o creure tot el contrari, és a dir, que realment el President Mas ho diu de veritat quan parla que després de la sentència de l’Estatut, cal començar un camí nou, anomenat Transició Nacional, i que el sentit de la ruta és el dret dels catalans a decidir.

Ser incrèdul o no amb el que diu el President Mas, depèn de l’experiència prèvia amb ell i el seu partit, com també la confiança que la seva persona et mereix. En el meu cas, la meva percepció de l’Artur Mas com a polític, és que no és un bocamoll o que és prodigi en fer declaracions grandiloqüents buides o promeses irrealitzables, per després desdir-se. El veig com un polític que mesura molt el que diu perquè no li agrada ser esclau de les seves paraules o pitjor, incomplir-les. Altres persones que el coneixen personalment, m’han explicat que és una persona molt calculadora i que abans de prendre una decisió, estudia totes les possibilitats.

En aquest sentit i si mirem els precedents, l’Artur Mas té la taca negra del pacte amb el ZP i el PSC-PSOE, a on va acceptar la passada pel ribot de l’Estatut aprovat pel 89% de la cambra catalana. Allà realment li van aixecar la camisa en tots els sentits. Va quedar davant dels catalans, sobretot els soberanistes com un traïdor i a més, posteriorment els socialistes no van complir el pacte quan el Montilla va ser anomenat President de la Generalitat en comptes d’ell que havia tornat a guanyar clarament les eleccions.

Per què una persona tant meticulosa i calculadora li van prendre el pèl d’aquesta manera?. M’imagino que els sectors regionalistes dins de CiU, com també els sectors econòmics catalans lligats al mercat espanyol, van convèncer a l’Artur Mas que si pactava amb el ZP, quedaria davant dels catalans com una persona responsable que mirava pels interessos generals quan va mirar de no allargar més el conflicte generat amb Espanya amb l’Estatut (recordeu que fins i tot, els militars va amenaçar en sortir de les casernes) i alhora s’assegurava de ser escollit si tornava a guanyar les eleccions. Suposo que també va sospesar que era impossible que l’Estatut fos acceptat tal com va sortir el 30 de setembre del 2005 i va mirar d’aconseguir les mínimes retallades pactant-les prèviament. Però al final, la retallada pactada ha resultat ser en va, perquè el Tribunal Constitucional s’ha encarregat d’acabar de deixar-lo pitjor que l’Estatut que teníem abans. Un fracàs digne de ser estudiat com un dels pitjor pactes polítics que s’ha fet mai en política.

Però em penso, que aquella aixecada de camisa tant gran, ha estat clau per fer canviar el pensament i el caràcter de l’Artur Mas, o almenys això espero. Diuen els nord-americans que per triomfar cal haver fracassat abans, perquè de les derrotes i fracassos és quan s”aprèn més i així estar més preparats per després poder guanyar. Desitjo que l’Artur Mas, hagi après la lliçó.

Per això, malgrat mantinc una certa reserva donats els precedents, crec que realment el President Mas no diu cap mentida quan parla de la Transició Nacional. Quan diu que no sap a quin port acabarà, m’imagino que ho diu en el sentit que per a ell (suposo que per una part o la majoria de CiU) si Espanya decidís per donar un nou marc de relacions a Catalunya a on el Dret a decidir dels catalans fos reconegut, el President Mas, donaria per acabat la Transició, malgrat que no s’hagi constituït un Estat català.

La clau de tot això, està en definir que s’entén pel “Dret a decidir dels catalans”. Potser per alguns, que Espanya doti als catalans d’un nou pacte fiscal a on els catalans tinguin més recursos o pugin decidir més sobre aquests, ja serà suficient. Però per a altres, com jo mateix, aquest dret a decidir només és possible si Catalunya esdevé un Estat propi igual que Espanya.

Però totes aquestes discussions sobre l’abast del Dret a decidir entre els catalans, per mi, al final seran supèrflues. Alhora de la veritat, en el moment que el President Mas miri de posar en marxa la Transició Nacional cap el sentit del Dret a decidir, els espanyols actuaran per impedir-ho. La idiosincràsia d’una Espanya provenen d’un imperi constituir amb el poble castellà com el nucli fonamental que li dota sentit a la seva existència, farà que la reacció d’aquests, si fem cas els precedents històrics, sigui violenta contra els catalans, sense distinció, provocant que es tanqui qualsevol possibilitat que la Transició Nacional pugi arribar a un bon port. Més aviat els espanyols ho aprofitaran per aturar-la i per fer-la recular, tal com ho han aprofitat amb l’Estatut.

Mentre estiguem a Espanya, pels espanyols el poble català no existeix com a tal i per tant els catalans no tenim Dret a Decidir rés de diferent que la resta d’Espanya, és a dir, del que el poble castellà vulgui que decidim. Si algú té dubtes, que llegeixi la sentència del TC sobre l’Estatut, allà ho deixa ben clar que és així.

Per tant, la lògica em diu que, una vegada començat la Transició Nacional per Dret a Decidir, els espanyols sense voler-ho i malgrat hi hagi catalans que s’acontentin amb poc, ens obligaran a arribar a l’únic port possible que quedarà si volem poder exercir-ho: La constitució de l’Estat català.

Endavant les atxes!!

Manel Bargalló

Bióleg i membre de Reagrupament Independentista

Article publicat al Blog d’en Manel Bargalló el divendres 22 de juliol del 2011

Parlant de retallades

És com viure en dos països

Si hom escolta l’oposició política de Catalunya, el nostre país és a punt de petar. “Mas ha començat a desmantellar l’estat del benestar”, sentencien els socialistes, tot imitant l’exageració que ICV utilitza per engrescar la seva parròquia. El cinisme i l’amnèsia del PSC és un fenomen digne d’estudi, una actitud que fa posar els pèls de punta a qualsevol persona amb dos dits de seny. Amb sinceritat, jo no pensava que el socialisme català experimentés aquesta deriva tan acusada cap allò que, d’una manera molt precisa, podem anomenar antipolítica. No hagués dit mai que Joaquim Nadal acabaria liderant una tàctica parlamentària més pròpia dels anti-sistema que d’un partit de govern.

És tot allò del relat, que tanta feina dóna a assessors, consultors i d’altres figures afins. Sobre un fet – l’esforç de retallar un 10 % del pressupost del Govern – es lluita per construir un sentit que sigui hegemònic. En aquesta línia, Mas va fer ahir una conferència solemne en la qual va llançar i repetir una idea que és tan forta i clara com incontestable: “La feina d’ara és el nostre futur”. Calia sortir al pas de tantes tones de falsedats vessades durant les darreres setmanes. Penso que una gran majoria de ciutadans – en contra del que defensen els partits de l’oposició i molts comentaristes – sí comprenen perfectament l’abast del que està intentant el president i el seu Gabinet. Sobretot perquè, després de set anys de martingales i embolics, són tractats com a persones adultes per una administració que no amaga l’ou.

Però la batalla mediàtica per imposar una o altra narració es desenvolupa com si no importés gaire una dada empíricament certa: que el líder de CiU gaudeix d’un dipòsit enorme de confiança, així ho certifiquen totes les darreres enquestes. Els consellers de Mas cometen més o menys errors, la feina dels departaments és millorable, hi ha coses que podrien fer-se i explicar-se amb més encert però, sumat i restat, hi ha un país que no es deixa seduir per la cridòria ni per la demagògia. Hi ha un país que va votar Mas per fer la feina que Montilla no va fer i, per tant, accepta la severitat i la cruesa del moment, i espera que els nous governants s’acabin d’adaptar al context. Mas ja va advertir que venien temps difícils, no va enredar cap elector.

Les anomenades retallades no agraden ningú, és clar. Però Catalunya no serà Haití pel fet de reduir un 10 % el pressupost de l’administració autonòmica. Si els socis del derrotat tripartit insisteixen en el maximalisme i la truculència, potser aconseguiran muntar manifestacions de mestres i metges, però no convenceran la gran majoria de ciutadans. La gent no és idiota: sap que les coses són molt complicades i també sap que, fins fa tres mesos, governaven la Generalitat uns personatges que avui pretenen parlar com si arribessin de Finlàndia.

Si mires els mitjans i mires el carrer, és com viure en dos països completament diferents. Però és el carrer qui finalment vota, bo és subratllar-ho.

Francesc-Marc Álvaro

Escriptor i periodista

Article publicat al num.402 del Butlletí de FCO el dijous 07 d’abril del 2011

Les retallades del PSC-PSOE

Els rau rau de Carme Chacón

Carme Chacón passa uns dies molt distrets, quan li deixa temps l'intent de rellevar José Luis Rodríguez Zapatero. Massa distrets. Cada divendres acudeix a la Moncloa i sent el rau rau de tot el govern pel dèficit públic i per l'atur creixent. Elena Salgado té allà sobre la taula el draconià pla de reequilibri de la Generalitat que li va presentar Andreu Mas-Colell, i setmana rere setmana la ministra d'Economia es nega a aprovar-lo. Ja porta quasi dos mesos així, perquè reclama al govern català que faci encara més retallades en els seus serveis. Com vostès saben, la Moncloa es nega a pagar els 1.400 milions que deu pel fons de competitivitat, del sistema de finançament que va negociar el tripartit. I exigeix a sobre retallar més del 10% previst de despeses.

Tres dies després, la ministra del PSC acudeix com cada dilluns a l'executiva dels socialistes catalans i allà escolta el rau rau radicalment contrari. És el món al revés sota les mateixes sigles del puny i la rosa. Surten llavors els alcaldes socialistes alarmats per les enquestes, reclamant oposició dura al govern d'Artur Mas, joc ras i puntada al ventre. I la conclusió és que el PSC fa bandera de la lluita contra les retallades a les quals obliga Zapatero des de l'altre extrem del negociat socialista, i pressionat ell mateix per Durão Barroso i Angela Merkel. “Retallades liberals i neocons”, n'arriben a dir al PSC en declaracions molt celebrades. És d'un tacticisme que tomba d'esquena.

Carme Chacón deu sortir bocabadada de les reunions rau rau del consell de ministres i de l'executiva del PSC. És tan esquizofrènic el posicionament dels socialistes catalans que treballen a Madrid en aquests moments, que no m'estranya gens ni mica que la ministra s'estigui plantejant canviar el carrer Nicaragua pel carrer Ferraz. Tan sacseig en el relat polític no l'aguanta ni una admiradora (fins ara) de Zapatero. Sort doncs a Carme, que se les haurà davant d'Alfredo Pérez Rubalcaba.

Lluís Bou

Periodista i cronista polític

Article publicat a NacióDigital.cat el dissabte 19 de març del 2011