Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




27 de setembre 2022

L’escola sempre en català

Com un rellotge suís, com una maquinària de precisió que mai falla. Així funciona la justícia espanyola quan té al davant el seu objectiu sagrat de preservar la unitat de la seva nació, un projecte que inclou empènyer el català fora de l’espai públic tant com pugui. Com que als tribunals la llengua pròpia del país no ha penetrat mai, els jutges s’han d’ocupar de foragitar-la de l’escola, i no defalleixen. Ahir es van conèixer dues interlocutòries que demostren que ho han tornat a fer i que ho tornaran a fer tantes vegades com calgui. El Ple del Tribunal Constitucional ha admès a tràmit els recursos presentats pels diputats PP i Ciutadans al Parlament de Catalunya contra diversos articles de la llei catalana que elimina el 25% del castellà a les aules.

Un dels fonaments del recurs és que tant el Decret com la Llei ometen qualsevol referència al castellà com a llengua vehicular en l’ensenyament a Catalunya, vulnerant la Constitució espanyola, l’Estatut d’Autonomia i la mateixa doctrina del Tribunal en sentència de juny de 2010, segons recull un comunicat que va difondre el PP. El recurs explica que el Decret llei vulnera l’article 64 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i el 86 de la Carta Magna, i se centren a dir que les normes citades vulneren preceptes constitucionals relacionats amb l’autonomia dels centres garantida per la normativa bàsica de l’Estat.

A Catalunya, des de fa dècades s’ha pogut viure, estudiar, treballar, anar al cinema o al teatre, declarar als jutjats, tancar operacions comercials, etc., sense haver de pronunciar un sol mot en català. Això a França, Anglaterra, Suïssa, per posar algun exemple, no passa, oi? Això només passa en una situació politicoadministrativa molt concreta que es diu colònia i el que més ens fa patir és veure com els polítics catalans fan veure que no saben que som una colònia de l’estat espanyol i que no passa res si el català no és l’únic idioma oficial i obligatori a Catalunya. Però la realitat és que sí que passa i, si no hi fem res, el català acabarà sent anecdòtic a Catalunya.

Des de fa anys, l'escola hauria d'haver estat el primer baluard en defensa de la llengua catalana i això no ha esdevingut així. Veiem com cada dia la mal anomenada, i mal aplicada, "immersió" és morta. Assumim-ho. Espanya ha volgut guanyar aquesta darrera batalla. L'ha lluitada amb totes les armes. I nosaltres, no. Més enllà de quatre "jugades mestres" que duren 5 minuts. És el resum de la diferència entre la nostra manera de lluitar i la de l'enemic: ells volen derrotar-nos. I nosaltres, què volem de debò? Tots sabem que la llengua és el primer símbol de la identitat d'un poble. Per aquesta raó, atacant la llengua saben que acabaran esborrant la nostra identitat. En algun moment, identitat i llengua, poden arribar a confondre's o a semblar tan indestriables que no puguin contemplar-se autònomament. Així ho entenia el filòleg valencià, Sanchis-Guarner, quan afirmava: "Qui renuncia a la seua llengua és com qui renega de sa mare". Mentre que la llengua té un valor social i objectivable, la identitat pot ser o una certificació administrativa o el sentiment de pertànyer a una col·lectivitat i encara la suma de les dues coses.

L’atac sistemàtic a l’escola en català que està patint des de fa molts anys el nostre sistema educatiu, no l’ha defensat mai prou bé els polítics que ens representen a les institucions, obeint com xaiets les imposicions que ens arriben des de la judicatura. La desobediència porta sempre més lluny que l’obediència, però els líders republicans, socialistes, juntaires i comuns que van al davant no ho saben i, és clar, la tropa obedient està aturada en el règim del 78 amb la constitució franquista que necessita estintolar el govern d’una Generalitat autonòmica sempre intervinguda, molt útil per blanquejar la monarquia instaurada  ―que no restaurada― pel dictador Franco. Com analitza, Vicent Partal, en el seu article titulat  “Escola en català: fugir endavant no serveix de res contra el permanent colp d’estat judicial”, a ningú se li fa estrany que la classe dirigent sigui tan previsible, i també sabem del cert, que allò del blindatge era una gran mentida. Podeu llegir si voleu l’article d’en Partal tot seguit.

Escola en català: fugir endavant no serveix de res contra el permanent colp d’estat judicial

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, va dir durant el discurs de la Diada: “Per primera vegada en els últims set anys, cap centre educatiu no veurà com li imposen un 25% de classes en castellà.” Amb aquesta frase, el president volia lluir la presumpta eficàcia de la polèmica llei pactada el mes de juny amb Junts, els comuns i el PSC. Tots quatre grups, al parlament, van assegurar que s’havia blindat el català a l’escola.

Jo no sé per quina raó els polítics catalans fan servir aquest verb, “blindar”, d’una manera tan poc adequada com reiterada ―recordeu que ja hi havia hagut una gran polèmica quan Gabriel Rufián també va dir que ell tot solet havia blindat el català i que gràcies a això podia votar el pressupost a Pedro Sánchez. Segons el diccionari, “blindar” és ‘cobrir (un vaixell, un tanc, una bateria, una caixa de cabals, etc.) amb planxes de ferro o d’acer, amb capes de formigó o qualsevol altre material resistent, per protegir-los de les bales, la metralla, el foc, etc.’. La metàfora, per tant, indica que blindant protegeixes de manera extrema una cosa que ja per si és forta. I la realitat no és aquesta, de cap manera.

La prova la vàrem tenir ahir quan el TSJC va tirar pel dret i va ordenar que, en dos casos concrets ―i ja veurem si la cosa s’atura ací―, cal continuar aplicant les mesures cautelars que ja havia ordenat, perquè la decisió “no resulta afectada de manera automàtica per la modificació normativa”.

Això ha passat perquè la jugada del govern consistia només a fugir endavant, a còpia de crear una nova situació legal. Tot plegat per a guanyar temps mentre els tribunals espanyols decidien què fer ―que tots sabem què decidiran― i com fer-ho. I això per un preu altíssim, com va denunciar la CUP i pràcticament totes les entitats, tret d’Òmnium. El preu és que per primera vegada es trenca la tradició històrica del catalanisme de considerar la llengua catalana com a llengua del país, l’única que ens defineix i la que mereix ser considerada com a tal. La broma, siga com siga, ha durat 121 dies i prou. Ja està. Els advocats se’n fan creus i diuen que això és una barbaritat, el departament estraleja i braceja per mantenir l’eslògan, el govern diu que es mantindran ferms…, però els xiquets es trobaran amb el castellà obligat a classe. I s’hauran de fotre.

El dia que la llei es va aprovar vaig escriure en aquest mateix espai editorial: “Aquest acord és una pantomima perquè tothom sap que no protegirà la llengua catalana.” Vaig dir que “tothom sap que és tan sols qüestió de temps que els tribunals espanyols imposen la versió més dura de la seua ofensiva i diguen que amb això no n’hi ha prou” i vaig afirmar que “la frivolitat dels partits catalans amb la llengua fa feredat: d’aquell Gabriel Rufián que va votar la llei Celáa dient que així es blindava el català (i ja s’ha vist en què ha quedat aquella fanfarronada) a aquest pacte vergonyós d’ahir, tot es limita a protegir els seus càrrecs de les possibles inhabilitacions, a veure com poden escapolir-se de la repressió i a mirar de fer veure als votants desorientats i farts que la realitat no és la que és, sinó la que ells pinten”.

Lamente molt tenir raó, m’hauria agradat molt equivocar-me, però, per una altra banda, no era gens difícil de saber què passaria. Perquè per més fantasies que els gestors autonòmics es vulguen creure, contra el permanent colp d’estat judicial i contra la intransigència espanyola no hi ha cap camí practicable, ni un de sol, que no siga l’enfrontament i la confrontació.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el dijous 22 de setembre del 2022

20 de setembre 2022

20-S ― Cinc anys d’infàmia

Probablement, tothom recorda què feia, i on era el matí del 20 de setembre d’ara en fa exactament cinc anys. A primeres hores, un esglai, les xarxes socials bullen: la policia nacional ha detingut un munt de persones acusades de col·laborar en l’organització el referèndum d’independència de l’1-O, i ha entrat a sac a la conselleria d’Economia. El govern espanyol ha mostrat definitivament les seves cartes: respondrà esclafant amb duresa i garrotades qualsevol intent de culminar el procés i assaltarà les institucions catalanes per primera vegada d’ençà de la dictadura. Els fets que s’esdevenen a partir de llavors són alarmants i greus. L’estat profund engega tota la seva maquinària  de repressió contra l’independentisme català que encara, fins al dia d’avui, no s’ha aturat. Com tampoc s’ha aturat la determinació independentista.

Aquell 20-S de 2017, els independentistes catalans responen a la infàmia de l’estat espanyol plantant-se per milers davant el departament d’Economia, a Barcelona, i en places d’arreu del país, amb càntics de "Votarem!", "Aquí comença la nostra independència!", i, fins i tot, "Declaració unilateral". Un grup de joves reparteix clavells i la gent entona "Els segadors". Tot el matí, dirigents independentistes passen per la manifestació i alguns s'adrecen amb un megàfon a la gent, que els arrenca un compromís: el referèndum es manté. Però la policia espanyola també sosté el torcebraç. No és tan sols un avís: estan disposats a intensificar la pressió, i a mitja tarda unes quantes unitats van a la seu de la CUP, on proven d’entrar sense ordre judicial.

Cal tenir una visió més global de tot l’entramat de trampes planificades per les clavegueres de l’estat. Els atemptats del 17-A i la invasió de les dependències de la Conselleria d’Economia, junt amb l’intent d’entrar a qualsevol preu a la seu de la CUP tenien l’objectiu que hi hagués desgràcies més grans que el 17-A amb violència i sang, per això la Guàrdia Civil va deixar els seus Patrols oberts amb armes i munició a l’abast de tothom, malgrat que els funcionaris d’Economia van oferir-los guardar els cotxes al pàrquing de la Conselleria, i el guàrdies van respondre que no era necessari. La idea concreta quina devia ser?, que algú s’escalfés més del compte i agafés una arma? Tenir llavors l’excusa per disparar i causar una tragèdia? També la d’elevar l’alarma antiterrorista al grau 5 i enviar a patrullar l’exèrcit pels carrers de casa nostra? Però no van preveure la reacció pacífica dels catalans. No va haver-hi violència ni ningú va agafar les armes. No hi va haver caos a Catalunya. Més tard, un poble silenciós i anònim va amagar les urnes i les paperetes fins al moment precís i una ciutadania desarmada i pacífica va defensar amb els seus cossos els col·legis electorals.

Molts dels protagonistes dels fets han recordat aquell operatiu policíac que volia desactivar el referèndum i han recordat que la repressió no s’ha acabat. També ho aprofiten per avalar la seva estratègia actual. Com ho fa Jordi Turull en un piulet: “Avui fa cinc anys que l'ofensiva repressiva per intentar frenar el referèndum  va generar l’efecte contrari. Més  mobilització, més unitat i més determinació. I vam ser imparables. Aquesta és la fórmula. Aquesta és l’alternativa. Cinc anys després cal passar ja a l’acció” També Joan Ignasi Sánchez quan escriu: “Avui 20S fa 5 anys la Guàrdia Civil em detenia a casa: sedició i desobediència. Començava una jornada que ha esdevingut la base de la repressió antidemocràtica de l’estat. Malgrat tot, l’1 d’octubre va ser una de les majors expressions democràtiques que ha viscut Europa”. El MHP Carles Puigdemont ha piulat: “La reacció espontània de la gent va ser el presagi de què passaria el dia del referèndum. També ho va ser la provocació judicial i policial, que anunciava una repressió sense aturador i amb milers de víctimes. Van preparar-ho tot per poder empresonar Cuixart i Sánchez”.

També ho recorda el periodista, Josep Casulleras, en el seu article titulat  “Les cinc hores de silenci de la Guàrdia Civil amb els fusells del 20-S”, on fa una anàlisi de què va passar aquell matí. Ara, amb el pas del temps, anem descobrint la perversitat del sistema d’estat contra Catalunya i anem acumulant molta informació que destapa totes les vergonyes del clavegueram. Si voleu llegir aquest article complet, podeu fer-ho a continuació.

Les cinc hores de silenci de la Guàrdia Civil amb els fusells del 20-S

El brunzit constant de l’helicòpter el 20 de setembre de 2017 tenia un propòsit que desconeixien els milers de manifestants que s’aplegaven davant el Departament d’Economia, a la confluència de la Gran Via i la Rambla de Catalunya de Barcelona. Els Mossos d’Esquadra controlaven constantment de l’aire estant els cotxes que la Guàrdia Civil hi havia deixat aparcats amb armes llargues i carregades de munició a l’interior. I hi van ser d’ençà de les vuit del matí d’aquell dia, quan els agents van irrompre al departament, fins a la una de la matinada següent, quan, després d’una càrrega dels antiavalots dels Mossos contra el pocs manifestants que encara hi havia aleshores, van accedir als cotxes, que eren malmesos després de tot un dia exposats a la gentada. Com és que van deixar dos fusells d’assalt carregats dins dos cotxes logotipats aparcats just davant l’edifici on es feia una intervenció que sabien que causaria una protesta enorme? L’anàlisi de què va passar aquell matí, de les comunicacions entre cossos policíacs, dels preparatius que hi va haver i de les conseqüències que va tenir permet de dir que allò no va ser un descuit, sinó un parany calculat i molt perillós.

Perquè el 20-S fou preparat meticulosament. Era el gran cop contra l’organització del referèndum i havia de significar la desactivació del Primer d’Octubre. Abans d’aquell dia, hi va haver unes quantes reunions entre el jutge d’instrucció Antonio Ramírez Sunyer, que feia mesos que investigava per rebel·lió, sedició i malversació desenes de càrrecs del govern al jutjat 13 de Barcelona; la secretària judicial Montserrat del Toro i el tinent coronel de la Guàrdia Civil espanyola Daniel Baena. “L’operació era d’una envergadura tan tremenda que s’havia d’estudiar molt, i va implicar el magistrat instructor uns quants dies”, explicava Del Toro en el judici contra Josep Lluís Trapero a l’Audiència espanyola.

Es tractava de fer una entrada i escorcoll a uns quants departaments i organismes de la Generalitat, a domicilis i locals privats, i de fer un gran nombre de detencions, inclosos molts alts càrrecs del govern. Tots tres conspiradors, juntament amb un altre comandant de la Guàrdia Civil, van planificar un dispositiu al marge dels Mossos d’Esquadra, perquè era un parany. La successió dels esdeveniments, recollits gairebé minut per minut en el sumari de la causa contra Trapero i la intendent Laplana així ho palesa. La sentència absolutòria, signada pel magistrat Ramón Sáez Valcárcel i que ha esdevingut tota una antítesi de la sentència del Suprem espanyol contra el procés, en fa una síntesi aclaridora.

El dia abans, el 19 de setembre, ja va ser una jornada tensa, amb l’entrada de la Guàrdia Civil a la seu d’Unipost a Terrassa. El dimecres dia 20, a les vuit del matí, vint agents de la Guàrdia Civil i la lletrada Montserrat del Toro van entrar a la seu de la Vice-presidència, al número 19-21 de la Rambla de Catalunya. Exactament en el mateix moment que entraven van fer la primera comunicació del dispositiu als Mossos d’Esquadra, però d’una manera molt genèrica i vaga: “Comencen diferents actuacions policíaques d’investigació que es desenvoluparan a diferents localitats de la província de Barcelona.” En aquell moment, res més, cap més precisió.

Dos agents de la Guàrdia Civil espanyola vigilen la porta del Departament d’Economia el 20 de setembre de 2017. Però la presència dels agents uniformats de la Guàrdia Civil espanyola i dels cotxes logotipats davant l’entrada del departament transmetien a tothom qui hi passava per davant una idea força clara de què succeïa. No hi havia la voluntat de passar inadvertits. I fou així que, un quart d’hora més tard, hi va haver les primeres crides a manifestar-s’hi per part de Jordi Sànchez en nom de l’ANC i de Jordi Cuixart, d’Òmnium. La prefectura dels Mossos d’Esquadra es va assabentar dels escorcolls i la concentració de protesta pels mitjans de comunicació, tal com consta en els fets provats de la sentència de l’Audiència espanyola. “Abans de rebre la primera petició de col·laboració de la Guàrdia Civil, [els Mossos] van decidir de mobilitzar les unitats antiavalots, la BRIMO i l’ARRO.”

I mentre passava tot això, els dos fusells d’assalt carregats eren dins els cotxes de la Guàrdia Civil. Però solament ho sabien els guàrdies civils. Cada vegada hi havia més gent aplegada davant d’Economia, a la Rambla de Catalunya, envoltant els cotxes. “D’ençà d’un primer moment els vehicles policíacs que els agents van deixar aparcats davant la porta principal de l’edifici fan ser envoltats pels manifestants, alguns d’ells es van enfilar a les capotes, que van servir de plataformes d’observació per a periodistes, càmeres de mitjans de comunicació i més gent”, relata la sentència. “Els cotxes van patir desperfectes a les rodes, la carrosseria i els miralls. A l’interior hi havia dos fusells HK i munició, una dada que el tinent [de la policia judicial de la Guàrdia Civil] va traslladar a Laplana cap a les 13:30 i que ella va posar en coneixement dels seus superiors. Per ordres de la prefectura [dels Mossos], uns agents de paisà es van situar a prop dels cotxes per vigilar-ne l’interior i custodiar les armes, un control que també es va fer des de la dotació de l’helicòpter que sobrevolava la zona i que en proveïa imatges.”

Havien passat cinc hores i mitja d’ençà de l’entrada dels guàrdies civils a la Vice-presidència, i no fou fins aleshores que van avisar els Mossos d’Esquadra. Quan ja no s’hi podia fer res, perquè en aquell moment hi havia molts milers de persones concentrades, algunes enfilades damunt dels cotxes, i quan d’un punt de vista de l’ordre públic era del tot desaconsellable mirar de fer cap intervenció, inclosa alguna càrrega, per apartar la gent dels vehicles. Això permetria un temps després a la fiscalia d’acusar els responsables dels Mossos, començant per Trapero, de no fer res per resoldre una situació de perill com aquella que, de fet, havien creat els guàrdies civils amb aquella imprudència. Van anar situant els ingredients necessaris per a començar a construir una causa per sedició: la gentada indignada, els cotxes malmesos, les armes a l’abast de la multitud, la policia catalana passiva…

La intendent Laplana va explicar que els guàrdies civils li havien manifestat la inquietud que tenien pels cotxes que hi havia aparcats davant el departament, però d’entrada no li van dir pas que hi hagués armes dins. No fou fins ben entrat el migdia que li ho van dir, i de seguida va trucar al comissari Joan Portals per avisar-lo de la situació. Eren dos quarts d’una. Pràcticament, al mateix moment un coronel de la Guàrdia Civil va informar el comissari Ferran López que hi havia armes dins els cotxes. La mesura que va prendre la prefectura dels Mossos fou de fer servir l’helicòpter per tenir-ne imatges permanentment.

Les comunicacions escrites entre els cossos policíacs aquell dia deixen constància d’una petició del comandament de la Guàrdia Civil a aquella hora, dos quarts d’una, perquè el personal de peu de les unitats d’antiavalots dels Mossos d’Esquadra habilitessin un passadís amb les garanties de seguretat que garantissin i permetessin als guàrdies civils que hi havia desplegats d’accedir als vehicles. A primera hora de la tarda, quan ja eren desenes de milers de persones que s’aplegaven entre la Rambla de Catalunya i a la Gran Via, hi va haver un avís d’un possible intent d’entrar als cotxes, però finalment no fou així.

I no fou fins passada la una de la matinada, quan ja hi havia molta menys gent davant el departament, que hi va haver alguns manifestants que van mirar d’entrar dins els cotxes. Aleshores hi va haver l’única càrrega dels Mossos aquell dia, contra aquell grup de gent. I una estona després, uns quants agents de la Guàrdia Civil van accedir-hi i van comprovar que les armes encara hi eren. Però l’endemà van aparèixer al cementiri de Montjuïc dues motxilles de la Guàrdia Civil plenes de material i de documentació. Hi havia passaports, carnets de conduir, targetes de crèdit i cinc carregadors plens amb trenta cartutxos cadascun. El relat dels mitjans espanyols és que el material fou robat per part d’alguns dels manifestants i abandonat després, però fins ara no s’ha aclarit mai com va anar a parar allà i qui ho va fer.

Aquells fets sí que van servir per a bastir tota la causa penal contra el major Trapero, que va haver d’anar a declarar per sedició a l’Audiència espanyola poc després del Primer d’Octubre, i que fins l’any passat no va ser absolt, juntament amb Laplana i els ex-alts càrrecs d’Interior Pere Soler i César Puig. Però també va servir perquè Pablo Llarena instruís tota la causa contra el Primer d’Octubre sobre el delicte de rebel·lió. El factor de les armes deixades per la Guàrdia Civil als cotxes fou important en la construcció de l’imaginari de la violència que la fiscalia espanyola es va empescar per castigar penalment els dirigents polítics i socials de l’independentisme.

Josep Casulleras Nualart

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el diumenge 18 de setembre de 2022

13 de setembre 2022

De l’amor a l’odi

Pot ser molt perillós afegir-se a un ‘isme’ perquè qui ho fa, corre el risc de ser acusat de tebiesa. Sempre apareixerà algú que li dirà al qui s’ha adscrit al comunisme que no és prou comunista, al qui ha optat pel surrealisme que no és prou surrealista, al qui s’ha decantat pel nacionalisme que no és prou nacionalista o que qui abraça l’independentisme no és prou independentista. Passa amb tots els ismes. La gran idea que engloba aquesta dinàmica és la de la revolució, i per això probablement es va popularitzar la consigna que, com si fos Saturn, “la revolució devora els seus fills”. El revolucionari no és mai prou revolucionari, i tard o d’hora pagarà per la seva tebiesa. El doctrinari triomfant esclafarà l’activista dubitatiu.

Aquesta reflexió sobre les revolucions i els seus efectes, pot servir per il·lustrar el tomb que ha fet recentment una part de l’independentisme, concretament Esquerra Republicana, com ho assenyalava en Lluis Llach en una recent entrevista, on posava de manifest el canvi que havia fet l’Oriol Junqueras des de l’octubre de 2017 fins ara. Aquest canvi no és només de Junqueras sinó de la direcció d’ERC en ple. El gir estratègic es va iniciar durant el 2018 amb el President del partit, empresonat i la Secretària General fugida a Suïssa. El 155 anava fent estralls i llavors apareix el ‘mantra’ d’eixamplar la base, que vol dir “eixamplar els votants d’ERC”. Aquesta estratègia passava per “robar” els vots de l’esquerra del cinturó roig metropolità. Així s’entenen fitxatges com en Rufián, José Rodriguez, Chakir el Homrani, Najar Driouech o els mateixos trànsfugues socialistes com l’Ignasi Elena, Ernest Maragall o Carles Castillo. Però la realitat era que més que eixamplar la base, eixamplaven la cúpula. Ara faltava el canvi de discurs. La paraula independència començava a desaparèixer i només figurava l’adjectiu “republicà” pertot arreu. En resum, s’abandonava l’electorat independentista per centrar-se exclusivament en l’electorat d’esquerres.

El canvi d’estratègia d’ERC ha estat inspirat, dirigit i controlat pel seu líder espiritual, Oriol Junqueras, que va accedir a l’indult ―com va reconèixer el mateix Joan Tardà― a canvi de rebaixar els seus plantejaments sobiranistes, fins a arribar a renegar de la paraula ‘independència’ en tots els seus abrandats discursos. Cap persona més o menys introduïda en la política catalana ignora el ressentiment existent des de fa anys entre ERC i Convergència. S’ha dit i escrit molt arran de la frase “de l’amor a l’odi només hi ha un pas” i Junqueras ho ha demostrat a bastament. Tot plegat ve a tomb de la frase "El Junquerisme és amor", que li va engaltar el líder d'ERC a Jordi Basté, quan el locutor de Rac1 intentava barrejar la celebració del Referèndum amb el partidisme saludable que hi ha en qualsevol país. Darrerament, però, Oriol Junqueras darrerament sembla haver bescanviat l’amor per la rancúnia, ja que amb la seva actitud ha acabat d’objectivar el cisma entre el poble i el seu partit, entre carrer i govern, entre el personatge i la seva filosofia: primer el partit i després tot lo altre i ja fa molt temps que actua així. Ens havia costat de veure-ho, però ara és molt clar. Només cal observar la posició que el president Pere Aragonès va adoptar enfront de la manifestació de la Diada, afirmant que no hi assistiria perquè considerava que no seria coherent amb el plantejament que feien els mateixos organitzadors. El creixent discurs antipartits de l'ANC ―especialment crítica amb ERC, la formació d'Aragonès― va motivar la decisió del president, que en la marxa de fa un any ja va rebre xiulets d'una part dels assistents. La presidenta d'ANC, Dolors Feliu, ha declarat que l'absència d'Aragonès demostra que "no està implicat en la independència".

El periodista Jordi Sanahuja va publicar a primers d’aquest més un article on exposa la seva teoria arran de les actuacions de Junqueras i el seu partit, teoria que no per sorprenent ha de resultar forçosament fictícia. Hem titulat aquesta teoria ’L’estratègia del ‘Junquerisme’, i on l’autor desgrana tots els esdeveniments protagonitzats pel líder d’ERC en els darrers deu anys, descobrint els motius que, a parer seu, han portat a Junqueras i el seu partit a fer el gir de 180 graus en la seva política independentista. Podeu llegir aquest article a continuació.

L’estratègia del ‘Junquerisme’

De tant maquiavèl·lic, ningú acaba de treure l’entrellat de la situació però aquí va la meva teoria:

Assumeixo que des de l’inici del procés Junqueras tenia al cap trair-nos (en cas contrari hauríem d’acceptar que és idiota) i per assolir-ho necessitava estar liderant el procés per disposar de tota la capacitat d’acció que la conjuntura política li permetia. Per aconseguir-ho va desenvolupar una mestreria en la interpretació del paper d’home bo amb conviccions fermes que defensaria Catalunya fins al límit. De fet, el precedent de les plebiscitàries proposades per Mas el 2014 que Junqueras va rebutjar, eren tota una mostra del que vindria després, quan no va voler fer unes eleccions amb partit únic ―Junts pel Sí― quan Podemos no existia encara i Espanya no estava preparada.

El CCN, Centre Català de Negocis, associació empresarial molt compromesa amb la independència es va desvincular del procés en aquell moment  en veure l’inexplicable posicionament d’ERC. L’ocasió per planificar el cop de gràcia la va trobar en la reunió secreta amb la franquista Soraya Sanz de Santamaria a principis del 2017, a uns vuit mesos del referèndum i d’amagat de Carles Puigdemont. Poc després, la trobada va ser desvelada per la premsa i mai ha sigut desmentida. En la seva línia, Junqueras no va dir mai res del tema, però no es va atrevir a negar-ho. De què podrien haver parlat tan en secret en un moment tan crític? No se sap, però a la vista dels fets posteriors, la meva percepció és que van acordar l’estratègia (la real) de Junqueras, ja que en aquells moments cap dels dos sabien com aturar el procés d’independència. Junqueras va dir en privat a Madrid aquells dies que aturar el referèndum era potestat de Puigdemont i que ell no hi podia fer res.

La meva hipòtesi és que tots dos van acordar que Junqueras continués liderant el moviment independentista per fer-lo esclatar quan la gent ja no pogués reaccionar. Si es feia explotar abans hi havia el perill que el propi partit quedés descavalcat del procés. Així, Junqueras es mostrava com el més abrandat de tots, fins i tot va acusar de traïdor a Puigdemont, a través el seu lacai Rufián, quan es va inclinar després del referèndum per noves eleccions. La idea inicial (pla A) era que fos el mateix Puigdemont qui es tirés enrere per denunciar-lo com a traïdor i retirar-lo del camp de batalla polític, a ell i al seu partit. I aleshores, tot sol, faria i desfaria al seu gust. Junqueras tindria tot el suport de l’establishment (premsa, ràdio, TV) i de tots els partits polítics, de forma que Puigdemont i JxC quedarien aïllats i desactivats.

Puigdemont no va cedir, el referèndum es va fer i la DUI es va proclamar. D’aquesta manera Junqueras es va veure obligat a activar el pla B: rendició sense condicions (va ser l’únic que inicialment ja va dir que es quedava a Espanya), anar a judici i ja farien quelcom per estalviar-li la presó. Tampoc va sortir bé (la judicatura té agenda pròpia, són de VOX i no negocia amb els que considera els seus enemics, encara que en aquest cas s’equivocava) i s’hi va passar tres anys. Tres anys de rancúnia contra Puigdemont per no haver-se rendit abans que ell ho hagués de fer. Això també explica per què Junqueras ―i també Romeva― van menystenir a Marcela Topor, la dona de Puigdemont, quan els va visitar a la presó ―va sortir plorant sense entendre per què era una empestada a qui no volien veure. I també perquè Junqueras no contestava a les cartes que Puigdemont li enviava a la presó.

L’indult va arribar, molt més tard de l’esperat però va arribar. De fet, Espanya no podia aguantar gaire més la pressió internacional pels presos polítics i no hauria tardat gaire més a deixar-los lliures sense cap mena de negociació. Novament, Junqueras els hi va fer el favor d’acceptar un indult condicionat que salvava la cara del Gobierno davant dels espanyols i era vergonyós per nosaltres. Així doncs, Puigdemont i JxC es varen convertir des del 2017 en l’enemic a batre per ERC. Mitjançant Torrent varen impedir la proclamació de Puigdemont com a president de la Generalitat el gener del 2018 i més tard, amb l’ajut de la fiscalia, van abatre Torra i ara han fet el mateix amb Laura Borràs.

En definitiva, dos col·laboracionistes (Santamaria i Junqueras) es van posar d’acord per destrossar el moviment des de dins i dominar el panorama polític resultant. La idea era que sense JxC, ERC no tindria rival en el camp nacionalista i podria manar la Colònia amb tranquil·litat. Per arribar a aquest punt, faltava que JxC es deixés enredar i la figura de Jordi Sánchez ―donant suport a la presidència dels republicans i al control per part d’ERC dels mitjans de comunicació― ho va fer possible. El cercle s’havia tancat.

Si la gent no hi posa remei, aquest és el futur que ens espera i perquè s’entengui el que passa només tenim les xarxes socials i uns pocs periodistes lliures dels tentacles del poder d’ERC, però aquesta informació no està a l’abast de la gent gran, únicament informada pels mitjans tradicionals.

De totes maneres, Puigdemont ha comès tres greus errades que haurien pogut salvar el procés:

  1. Confiar en Junqueras, quan ja estava advertit per Mas que no era de fiar i ho va poder comprovar personalment quan li va encarregar les estructures d’Estat que va estar boicotejant durant un any i mig.
  2. No aixecar la DUI. El poble l’hauria defensat. Això ha estat reconegut pel mateix Puigdemont.
  3. Anomenar Jordi Sánchez, el talp d’ERC a JxC, com a Secretari General.
En definitiva, per explicar la situació actual s’ha d’entendre que són molts els afiliats que davant del gir de la cúpula d’ERC (Junqueras es va cuidar molt d’envoltar-se d’una guàrdia pretoriana de mediocres, com el mateix Aragonès, i completament fidels) i estant en possessió de càrrecs públics o lligats a l’administració, han bescanviat l’anhel col·lectiu del país pel seu propi, deixant de banda els ideals i centrant-se en el manteniment de la posició social privilegiada que els càrrecs els hi havien donat. Això val per polítics, periodistes i tota mena de professionals vinculats al poder. Tenint en compte que dels 9.000 afiliats aproximadament d’ERC una gran part estan col·locats pel partit cobrant de l’erari públic ―poden ser uns 4.000 o més― i que la resta esperen fer-ho si es porten bé, la cúpula del partit s’ha convertit en un búnquer que sempre disposa de majories a la búlgara per fer el que els hi roti. Els que han discrepat han hagut d’abandonar el partit i deixar el càrrec. Milers d’afiliats històrics s’han donat de baixa i han sigut substituïts per milers de nous espanyolistes provenint majoritàriament del PSC i també dels Comuns a la recerca de millors oportunitats.

Jordi Sanahuja

Periodista

Data de publicació 01.09.2022  ·  06:55

06 de setembre 2022

Per la Diada a casa?

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha desvelat la incògnita i ha anunciat que finalment no assistirà a la manifestació de la Diada de l'11 de setembre organitzada per l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC). Segons fonts de la Generalitat, la seva presència “no seria coherent amb el plantejament que fan els mateixos organitzadors. Una manifestació contra els partits polítics i les institucions i no contra l'estat espanyol, que aprofundeix les divergències de l'independentisme”. Poques hores després d'aquestes declaracions, des de Junts per Catalunya s’han apressat a confirmar que tots els seus consellers sí que assistiran a la manifestació de l'ANC. De fet, el vicepresident, Jordi Puigneró, encapçalarà la representació política de la mobilització. Amb ell estaran altres membres de l'executiu com Jaume Giró (Economia), Victòria Alsina (Exteriors), Josep Maria Argimon (Salut), Gemma Reis (Universitats), Violant Cervera (Drets Socials) i Lourdes Ciuró (Justícia). L'ANC —que als anys del procés va ser un dels pilars del pla sobiranista com a agent mobilitzador i va caminar de la mà de les institucions de la Generalitat— ha convocat aquest any la manifestació sota el lema ‘Tornem-hi per vèncer, Independència’.

El Molt Honorable té tot el dret a no voler assistir a la manifestació. Només faltaria. Però és una demostració més de la distància sideral existent avui en dia entre la ciutadania i els seus “dirigents”, per dir-los d’alguna manera. Té por que el xiulin? Ho sento, però això va amb el càrrec i “qui no vulgui pols, que no vagi a l’era”. Molta gent diu coses de l’estil “ho estan fent tots tan malament que aquest any em quedaré a casa”. Una reacció ben infantil, perquè barreja naps amb cols, càrrecs polítics i societat civil. I precisament ells el que volen és que us quedeu a casa. O sigui que no els castigareu, els complaureu. Ara ens expliquen, sense cap mena de vergonya, que a TV3 la volen despolititzar. El que volen és fomentar la diversió: remenem el personal, posem els tertulians més addictes, eliminem programes incòmodes i anar fent. El missatge és clar: deixeu la política per als professionals de la política, que ells ja saben el que es fan i nosaltres no en sabem ni un borrall. Ja ens demanaran el vot cada quatre anys a escollir entre aquelles persones que els seus dirigents decideixin, per no fer el que diuen que faran, sinó tot el contrari.

Doncs això ho redrecem nosaltres, o no ho farà ningú. Ve una etapa en què haurem d’agafar tot el protagonisme. Enteneu? Tot. Sense por, sense passar el testimoni als dirigents polítics perquè ara com ara, la Generalitat (Govern i Parlament) són purament virtuals. Mai més tornaran als nivells de tolerància estatal que tenien i només serveixen per posar bastons a les rodes i frenar-nos: l’autonomia és el principal obstacle per a l’alliberament, perquè és la menjadora d’uns partits esquifits que en treuen molts càrrecs i bons sous. Sento gent que diu: “au va, deixeu-vos de collonades i per la Diada quedeu-vos a casa…”. Aquesta és la crida que fa, potser amb tota la intenció, el President Aragonès dient que ell no anirà a la manifestació. Una equivocació gravíssima, com assenyala el director del digital VilaWeb, Vicent Partal, en el seu article titulat  Per què és tan important l’error enorme del president Aragonès fent una crida a no anar a la Diada?”, que podeu llegir tot seguit.

Per què és tan important l’error enorme del president Aragonès fent una crida a no anar a la Diada?

Hi ha errors polítics tan monumentals que sempre em desconcerten. Com és possible, concretament, que en el món polític d’avui, ple d’assessors i amb una gestió de dades que ressegueix el país mil·límetre a mil·límetre, un president com Pere Aragonès cometa un error de la dimensió del que ha comès anunciant  ―i de la manera com ho ha fet―  que ell no acudirà a la manifestació de la Diada?

Dic de la manera que ho ha fet perquè la majoria dels presidents de la Generalitat, durant el seu mandat, no hi han anat. I, per tant, que no ho fes ell tampoc no seria gens estrany. En canvi, sí que és estrany tot allò que ve a continuació.

El president hauria pogut dir, per exemple, que no aniria a la Diada però que després rebria els organitzadors a palau, per veure què tenen a dir-li ―com han fet uns quants presidents. O hauria pogut adduir la seua posició institucional, cosa que també havien fet alguns presidents. Fins i tot hauria pogut convocar una marxa més o menys paral·lela, com algun any ha fet l’esquerra independentista, tot desmarcant-se de la de l’ANC però amb un recorregut complementari, a poca distància. O, si voleu, hauria pogut dir això mateix que ha dit ara però just vint-i-quatre hores abans, quan la seua decisió ja no hauria tingut prou pes per a causar l’impacte que causa. Però, significativament, no ha estat així.

I no ha estat així perquè en realitat el president no emet el missatge que ell no anirà a la manifestació sinó un altre, que, a més, té unes formes sorprenentment agressives; un missatge de desmobilització. Això que ha fet és dir a la gent, i molt especialment als seus seguidors, que cal no anar-hi, a la Diada, que no hi han d’anar. Per això el seu gest contrasta amb tot allò que Esquerra ha fet de fa anys, que és acostar-se a la centralitat del país (són ells que se’n van de l’acte central i en resten al marge). Però sobretot per això comet dos errors monumentals.

El primer és que ell tot sol dota de sentit i d’importància la Diada. El president Pere Aragonès ha aconseguit que la manifestació es convertesca en un esdeveniment que el govern d’Esquerra i Junts no podrà aprofitar a favor seu en cap cas, ni a Madrid ni ací –per més que Junts mire de traure profit de l’error dels seus socis. I això, de retop, origina un segon error, potser més important i tot, que és el d’escampar entre la societat el malestar cap al govern, molt més enllà del cercle dels molt polititzats.

Jo no sé si la manifestació serà grossa, molt grossa o enorme, però d’entrada em sembla molt difícil que siga petita o molt petita. Simplement, perquè, després de deu anys com els que hem viscut, la Diada dels catalans es fa concreta, pren cos en aquesta manifestació –per més sopars de duro que vulguen vendre’ns ara dient que no. I per això hi ha tanta gent que ja hi va com un costum, pensant en el país i prou, disposada a celebrar la catalanitat i, en tot cas, convençuda que cal impedir a Espanya l’alegria de dir que som quatre gats i que el procés d’independència s’ha acabat.

Entre aquesta gent que omplirà diumenge el Paral·lel de Barcelona, evidentment, hi haurà a la primera fila el sector més activista i conscienciat del país. Però el gruix serà, i això no ho podrà desfer el president amb el seu missatge, aquesta enorme quantitat d’independentistes normals i corrents que no es passen el dia a Twitter, que llegeixen pocs diaris i que no van a les conferències, però que volen deixar de ser espanyols demà mateix. I podria passar –ja ho veurem, si passa o no– que diumenge molta d’aquesta gent interioritzàs i assumís una realitat que, de fa anys, ERC prova de maquillar a còpia d’astroturfing i inversions teledirigides en mitjans.

Aquest debut de l’oposició independentista al govern, si s’acaba esdevenint, és allò que realment farà memorable aquesta Diada. I ara és el moment.

Ara és el moment perquè han passat cinc anys del Primer d’Octubre i al març en farà dos del pacte de govern entre ERC, Junts i la CUP. I és un fet, no una opinió, que la proposta pactada per Pere Aragonès i Jordi Sànchez no ha fet avançar el país, sinó al contrari. L’estratègia d’apuntalar el govern espanyol fins i tot si t’humilia i de fiar-ho tot a una taula de negociació que no negocia res és un fracàs tan evident que ahir mateix Marta Rovira es va permetre de dir en públic que ja sap que el 2023 no s’avançarà gens perquè és un any electoral. Un argument, un més, que desafia el sentit comú, perquè en tot cas, i vist que això ja era ben sabut, havien d’haver fet més pressió per tancar la negociació enguany, i això no es fa amb unes declaracions el mes de setembre.

Obsedits per les tècniques de màrqueting i cofois de moure tant de diner públic capaç d’exercir influència, ells ho volen dur tot al terreny dels sentiments. I el president Aragonès, amb el seu anunci, ha fet això. Primer perquè saben que no tenen defensa política possible si hom es mira les coses des de la raó i des de la comprovació d’allò que fan. Però també perquè així creuen que poden anul·lar la posició dels qui fa temps que reclamem la dimissió d’aquest govern i critiquem els tres partits que hi donen suport. Però, creguen què creguen, o inventen què inventen, el trencament d’una part creixent de l’independentisme amb el govern d’ERC i Junts no és cap afer sentimental, simplificable i ridiculitzable en al·lusions a traïdories, despits o lluites d’egos. Ben a l’inrevés, és la raó objectiva ―i els fets contrastats― que ens dicta que amb les polítiques que aquest govern promou no tan sols no es pot arribar mai a la independència sinó que es consolida cada dia més la dependència d’Espanya.

I és per aquesta raó profunda que, després de desarticular ja gairebé del tot la confrontació des de les institucions, ara proven de desarticular i anul·lar el moviment popular i ciutadà, democràtic, per la independència. Perquè res no els moleste en la seua gestió anodina però suculenta de l’autonomia. I és contra això que s’han anat alçant cada volta més veus conegudes aquests darrers mesos. I és contra això que diumenge podria alçar-se una muralla de persones ―cosa que al final això solament dependrà de cadascú de vosaltres i de si voleu anar-hi.

Vicent Partal

Director de VilaWeb

Article publicat al digital  VilaWeb  el diumenge 4 de setembre de 2022