Democràcia a la carta

Per definició la democràcia es basa en principis i valors fonamentals que van més enllà dels interessos vàlids dels partits polítics i també dels individus. La democràcia busca la participació ciutadana, el respecte als drets humans, la igualtat d'oportunitats i la rendició de comptes dels governants. És important destacar que la democràcia també implica el respecte a les minories i la cerca de consensos en benefici de tota la societat.

Calia fer aquesta introducció arran els esdeveniments que han sacsejat aquests darrers dies el panorama polític català. Un primer fet seria la proposta ‘imaginativa’ de l’alcaldessa en funcions de Barcelona, Ada Colau, que ha suggerit que l’alcaldia podria repartir-se un any per Maragall, un any i mig per a ella i un any i mig per a Collboni. Original sí, democràtic potser no tant, ja que el clar guanyador de l’alcaldia ha estat Xavier Trias, i l’acudit de tenir a Barcelona tres batlles en quatre anys només podia sortir d’un cervell ‘privilegiat’ com el de la senyora Colau, per intentar repartir-se  l'ajuntament com si fos un pastís. 

Un altre exemple de democràcia a la carta és el tema de l’alcaldia de Ripoll, on el partit Aliança Catalana, la formació encapçalada per la líder d’ultradreta independentista Sílvia Orriols, ha estat la incontestable guanyadora obtenint fins a sis regidors. Tot i aquesta forta entrada al consistori, Aliança Catalana no ha aconseguit la majoria absoluta, i haurà de pactar per governar. Arribats a aquest punt ara sembla que els partits perdedors proposen fer un acord a quatre bandes per evitar un govern d'Orriols i desactivar així Aliança Catalana. Tot molt democràtic, si tenim en compte que a les municipals hauria de governar sempre la llista més votada. Aquest ‘cinturó sanitari’ potser encara donarà més vots a la Sílvia Orriols, com s’ha vist a Badalona.

Podem dir que Orriols és una representant política de l’extrema dreta. Pels fets. Per allò que diu. Per com ho diu. Per allò que proposa. Però això no impedeix que sigui veritat alguna de les seves afirmacions. Repeteix una vegada i una altra que Catalunya és el lloc d’Europa amb un percentatge més alt d’immigració. No és ben bé veritat, però és molt alt. Però cal tenir en compte que avui l’extrema dreta és més moderna en les formes que en el fons, ja no és homòfoba, té dones en primera línia i defensa els animals i el veganisme. En allò que es manté inalterable, perquè aquest és el cor de la seva ideologia antiigualitària, és en el racisme, molt específicament contra les comunitats musulmanes.

Ara s’està produint, com dèiem abans, aquest apassionant debat per l’alcaldia de Barcelona, amb la delirant proposta de l’Ada Colau de repartir-se els quatre anys de govern de la batllia de Barcelona entre els tres caps de llista d’ERC, Comuns i PSC i com escriu, Josep Antich, en el seu editorial titulat “L'última pirueta de Colau”, el més preocupant de tot aquest debat sobre l'alcaldia de Barcelona és que hagi acabat essent una peça més entre els interessos de Pedro Sánchez i de Feijóo. Podeu llegir l’article d’en Antich tot seguit.

L'última pirueta de Colau

Fa una certa vergonya la subhasta pública que s'està fent de l'alcaldia de Barcelona, en la qual els principis i compromisos públics adquirits abans dels comicis del passat 28 de maig serveixen de bastant poc i sembla que qualsevol acord serveix per arrabassar la vara de comandament de la ciutat al guanyador de les eleccions, Xavier Trias. En aquests moments, les incògnites són moltes, començant per a quan es constituirà el consistori de la capital catalana, ja que entra dins del que és possible que no sigui, com la resta de plens municipals, dissabte vinent a conseqüència del recurs que té en marxa Vox per aconseguir un tercer regidor, que desemboqui en el tribunal contenciós administratiu i s'acabi ajornant fins als primers dies del mes de juliol. Això se sabrà les pròximes hores, però acaba condicionant els moviments dels partits, que no saben si prémer l'accelerador amb les seves estratègies o no precipitar-se.

L'última ocurrència l'ha protagonitzat Ada Colau, amb la proposta de repartir-se els quatre anys d'alcaldia a raó d'un any Ernest Maragall (ERC), un any i mig ella mateixa i l'últim any i mig el candidat socialista Jaume Collboni. S'han de tenir moltes ganes de retenir el poder tant sí com no per fer una última pirueta en què costaria molt saber qui és en cada moment l'alcalde i traslladaria una sensació de caos, interinitat i desgovern difícilment superable. Encara que Colau ja va demostrar el 2019 que estava disposada a arribar l'alcaldia pactant amb Manuel Valls per arrabassar-la a Ernest Maragall, en aquesta ocasió juga la partida a diverses bandes: li serveix sumar ERC per al que denomina govern d'esquerres, però també li valen els vots del Partit Popular, en aquest cas, per impedir un govern entre Xavier Trias i Ernest Maragall.

A Colau encara li falta algun últim moviment en el qual, per exemple, ella es faci enrere i deixi tots els seus col·locats en el consistori. Aquesta proposta arribarà, si no, ja ho veurem. Qui sí que ha aclarit la seva posició són els regidors de Vox, que han anunciat que ells es votaran a si mateixos i s'han apartat de qualsevol intent que des de les files socialistes o dels comuns s'estava fent d'atreure'ls cap a una majoria antiindependentista. En canvi, els que han entrat novament en lliça són els quatre regidors del PP català, amb Daniel Sirera al capdavant, que també sumarien majoria absoluta amb els 19 de Collboni i Colau. Si durant les passades jornades que va organitzar el Cercle d'Economia a Barcelona, en els dies immediatament posteriors a les municipals del passat 28 de maig, Alberto Núñez Feijóo semblava que tancava qualsevol operació amb els socialistes i els comuns per desbancar Xavier Trias, en les últimes hores aquesta posició seria menys contundent fruit d'algunes pressions que diu que està rebent.

Si Feijóo facilita els seus vots a Collboni, li serà molt difícil explicar-ho al seu electorat més antisocialista, a part que haurà lliurat a Pedro Sánchez el centre de poder socialista potser més important després de les eleccions espanyoles del 23 de juliol. Feijóo podrà explicar-ho als cenacles de Madrid, però no entre l'empresariat català, que vol al preu que sigui que l'exèrcit de Colau abandoni l'Ajuntament. Només cal veure què van fer els districtes barcelonins més favorables als conservadors espanyols en les passades municipals i com van impulsar Xavier Trias per desbancar l'actual alcaldessa.

El més preocupant de tot aquest debat sobre l'alcaldia de Barcelona és que hagi acabat sent una peça més entre els interessos de Pedro Sánchez i de Feijóo. I que el menys important sigui el que necessita Barcelona per sortir de la paràlisi i de la falta d'autoestima en la qual es troba sense un horitzó, si continua així, per tornar a ser aquella ciutat que va ser.

José Antich

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL.CAT,  el dimarts 13 de juny de 2023

“Todo por la Patria”

Fa gairebé dos anys l’ARMH (“Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica”), va demanar a Pedro Sánchez que el Gobierno’ retirés de totes les casernes el lema “Todo por la patria”, assenyalant que aquest lema ‘fou una imposició dels colpistes del 18 de juliol del 1936’. Aquest lema fou instaurat pel dictador Franco, en plena Guerra Civil, per diferenciar entre patriotes i antipatriotes, reprimint violentament els que no pensaven com ells. Amb això intentaven justificar l’assassinat de milers de civils, l’empresonament de més de mig milió de persones, les humiliacions públiques i les violacions de milers de dones, les morts, lluny de casa seva, de centenars de milers de persones exiliades. Tot això van fer-ho, no només per una ideologia feixista, ni per negar-se a la democratització del país, ni per defensar els privilegis de classe dels terratinents, adinerats i jerarques de l'Església catòlica; ho van fer “Todo por la patria”, és a dir, per salvaguardar l’essència de la unitat d’Espanya.

A partir d'aquell moment, la frase va quedar impregnada d’aquesta connotació. ¿Com podem explicar als descendents d'aquells milers d'espanyols assassinats o perseguits, que el lema sota el qual van ser condemnats, segueix encara vigent avui? Doncs molt fàcil: només cal veure i llegir les notícies que un dia rere l’altre, es succeeixen dins d’aquesta ‘democràcia plena’ que s’anomena “España”. Aquestes darreres setmanes hem vist com esclatava l’escàndol del ‘Pegasus’ amb centenars d’espionatges a telèfons de polítics, advocats, periodistes i ‘tutti quanti’ que podien ser sospitosos de fer ferum d’independentisme. I surt la inefable ministra de Defensa, Margarita Robles, dient que s'està acusant el CNI sense proves, defensant la legalitat de totes les actuacions de l'organisme d'intel·ligència, justificant l'operació d'espionatge amb l'argument de: ‘¿què ha de fer un Estat quan algú declara la independència?’. Doncs tot, per la ‘unidad’ de la Pàtria.

De les actuacions fetes amb l’excusa del “Todo por la Patria”, hem passat ara a les excuses de les ‘Razones de Estado’. La “raó d’estat” ho justifica tot, després que s’hagi adobat tant el terreny perquè floreixi la llavor de l’espanyolisme i els sembradors ―C's,PP i Vox― hagin fet tan bona feina. Hem passat temps argumentant i defensant que a Catalunya hi havia una bona convivència i que no hi ha cap divisió a la societat. Potser ara no podríem estar-ne tan segurs, ja que una part d’aquesta societat, la que es va revoltar l’1-O, està cansada i poc reactiva i una altra part  ―que al principi s’ho mirava expectant―  ara s’ha revelat en contra de la primera acceptant, sense traves, la “raó d’estat” per justificar totes les accions encaminades a sufocar la pulsió independentista.

Res del que surti de les clavegueres de l’estat està mal fet si es fa contra l’independentisme. L’espionatge, el poc aclarit atemptat de la Rambla de Barcelona i tantes coses que no sabem, però que, quan les sapiguem, totes elles tindran una “raó d’estat”. Per exemple, Ada Colau, és un personatge enigmàtic. No s’entén el seu ascens fulgurant de l’activisme a la política i a l’alcaldia de Barcelona. Si us passeu la pel·lícula dels esdeveniments que van del 2013 al 2015, sembla que estiguin rodats en càmera ràpida. Salvar a Iniciativa Verds  ―la marca blanca del PSC, que estaven amb l’aigua al coll pràcticament ofegats― i guanyar unes eleccions de manera fraudulenta, amb una mentida que va ressonar amb força a tots els mitjans de la caverna, desbancant a Xavier Trias, com després desbancaria a Ernest Maragall amb una altra maniobra indecent a través d’un personatge nogensmenys enigmàtic, Manuel Valls. La ‘raó d’estat’, el ‘dret penal de l’enemic’… anem aprenent conceptes que ens ajuden a situar-nos i a enfocar bé el camí.

L’obsessió per la unitat territorial, la tenen molt arrelada a l’Estado espanyol i la ‘raó d’estat’ és el joc brut per mantenir aquesta unitat. L’espionatge dels telèfons de l’Ernest Maragall  i de l’Elsa Artadi mentre negociaven per l’alcaldia de Barcelona, descobert aquests dies dins l’operació ‘Pegasus’, per a impedir un pacte independentista, com ho explica, Vicent Partal, en el seu editorial titulat  “Colau, Maragall, els espies i els borratxos de la raó d’estat”, mostra d’una manera molt crua que no hi ha límits per a la ‘raó d’estat’ espanyola i el ‘Todo por la Patria’ que citàvem abans. Llegiu l’article, si voleu, tot seguit.

Colau, Maragall, els espies i els borratxos de la raó d’estat

El concepte “raó d’estat” ha acompanyat el desenvolupament de l’estat modern com la definició d’una de les seues pitjors conseqüències. Malgrat l’origen italià de la idea, hom l’atribueix al cardenal Richelieu, perquè la seua posició durant la guerra dels Trenta Anys, en favor del protestantisme ―essent ell mateix catòlic― va marcar per sempre la manera de fer la política. Richelieu tenia por que el poder de l’emperador catòlic romà fos excessiu per a la monarquia francesa i per aquesta “raó d’estat” va contradir les seues conviccions més íntimes i va passar a moure’s, segons la coneguda frase, “entre allò que la consciència permet i allò que requereix la resolució dels afers públics”. El cinisme es va apoderar de la política i la “raó d’estat” va desplaçar cada vegada més la decència personal, els valors i la ideologia i tot dels governants.

D’ençà d’aleshores, aquesta invocació a la “raó d’estat” s’ha convertit en una pantalla perfecta per a permetre a qualsevol polític de fer totes les coses que repugnarien a la consciència, fins i tot la pròpia, o que no es podrien explicar sense tornar-se roig com un tomàquet. Bàsicament perquè adduir la “raó d’estat” per a fer qualsevol cosa és una de les maneres més evidents de dotar de legitimitat, si més no de legitimitat retòrica, qualsevol política que vulgues fer. Qui caram, així en abstracte, s’oposarà a la raó d’estat? Qui s’oposarà a una imperiosa necessitat del conjunt de la nació?

Però el problema de la raó d’estat, com es va descobrir de seguida, són els límits. Que desapareixen com per art de màgia. En el moment que acceptes de justificar-te amb la raó d’estat és gairebé impossible de no repetir la carta, tan còmoda com és. Invocar la raó d’estat, sobretot quan els altres l’accepten sense crítiques, és perdre qualsevol constrenyiment, deixar de patir pels límits que marquen què pots fer i què no, sentir-te sobirà absolut. Per això no és estrany que aquells qui la fan servir una vegada i una altra acaben perdent el nord i la decència, sovint embriagant-se de poder, fins que un dia cometen un error que de tan gros que és, de tan enorme, esdevé inexplicable, indecent. I sol ensorrar-ho tot.

Això ve a tomb de la notícia que vam saber ahir, per una informació de La Vanguardia, que l’estat espanyol havia fet servir l’espionatge també per a evitar que ERC ―Ernest Maragall, en concret― pogués pactar amb Ada Colau i esdevenir batlle de Barcelona. I la història és particularment interessant per tres motius.

El primer és que posa en relleu una altra volta que per a l’estat espanyol aquestes diferències internes que tant angoixen els independentistes no existeixen: simplement tots som l’enemic. Ja ho hauríem pogut entendre quan, en la primera llista del Pegasus, apareixen com a investigats polítics com Ferran Bel, Marc Solsona i Marta Pascal, que no podien estar més allunyats de l’estratègia de la confrontació. Però ara, per si calia, encara tot es fa més clar. Un pacte entre ERC i els comuns és precisament allò que ha cercat amb afany un sector d’Esquerra, com una manera de desfer-se del bloc independentista i un vehicle per a fer entrar el país en una nova etapa política en què la independència reste aparcada. Però per al govern espanyol Esquerra, per més predisposada que estiga a acceptar-ho tot i a aguantar el que siga, simplement és l’enemic, forma part de l’enemic i, per tant, farà qualsevol cosa per afeblir-la. La veritat és que jo no confie gens que Esquerra aprenga la lliçó i actue en conseqüència, però he de dir també que tampoc no sé quant de temps podrà resistir defensant una posició que les obvietats contradiuen i ridiculitzen.

La segona lliçó interessant que es pot extreure d’aquesta situació que acabem de saber és la ceguesa que causa sempre la raó d’estat en qui la fa servir. I ací és on es creen oportunitats magnífiques. Ho he explicat abans: en termes polítics, per a Espanya seria molt important i li donaria una gran seguretat en el futur que ERC es despenjàs del bloc independentista i s’instal·làs en una mena de nou tripartit. Això faria que el país abandonàs l’eix Catalunya-Espanya en favor de l’eix dreta-esquerra. Però els obsessiona tant la por que tenen de l’independentisme i la constatació ―que ells sí que tenen i creuen― que la independència és possible en qualsevol moment, que simplement perden el nord i alhora la capacitat d’anàlisi. Fins al punt que quan Ernest Maragall guanya les eleccions, en compte de pensar que Maragall i Colau governant junts podrien formar una nova centralitat i obrir una nova etapa, només hi veuen un terrible independentista manant al cap i casal i embogeixen. I què fan? Maniobrar com siga ―si han espiat, què més no hauran arribat a fer?― per impedir-ho. A qualsevol preu.

Finalment, el tercer aspecte interessant que es desprén de tot plegat és l’aclariment ja gairebé definitiu del paper d’Ada Colau i els comuns com a instrument privilegiat de l’estat per a frenar l’independentisme. Això ―tornem-hi― ja era visible, però ara s’ha documentat molt més. Evidentment, la batllessa pot dir que no en sabia res, però l’acumulació de fets estranyament casuals que sempre l’afavoreixen a ella ja és d’una dimensió monumental. I cada vegada és més difícil de creure que no n’és conscient, del joc a què juga. En primer lloc, Colau aprofita d’una manera completament indigna una maniobra de la caverna, la famosa mentida sobre Xavier Trias i els diners inexistents a Suïssa, per a arribar a la batllia, tot derrotant CiU. I quan es descobreix la mentida no demana mai excuses per allò que havia arribat a dir ni expressa tristesa per haver estat protagonista de l’afer. Però és que, a més, a les eleccions següents accepta els vots de l’ultra Manuel Valls per a tornar a ser batllessa malgrat que Esquerra Republicana havia guanyat les eleccions. I ara descobrim que tot això passa amb l’agreujant que, en aquell moment, algú espia telèfons i influeix, doncs, de manera directa en el resultat de les negociacions. Tot això partint de la base, i dient per escrit a un jutge que per a Espanya és imprescindible que la batllessa siga Ada Colau. Com siga.

Deia abans que el problema principal de la raó d’estat és que els qui s’acostumen a fer-la servir amb regularitat ―siguen de dretes o d’esquerres, que això tant hi fa― al cap de poc temps solen entrar en una deriva que els porta inevitablement a cometre errors enormes i ben sovint a propiciar situacions completament contràries als seus interessos. Emborratxar-se del poder que t’atorga gaudir del deep state i les seues extraordinàries funcionalitats, generalment té una ressaca molt i molt amarga. Per això estic convençut que les conseqüències del Pegasus, que tot just si comencem a descobrir, significaran el moment més decisiu en la política catalana d’ençà del Primer d’Octubre i la proclamació de la independència. I l’error més important d’Espanya d’aquests darrers anys.

PS. Una de les coses més tenebroses de l’afer Pegasus és que no sabem si continuen espiant ―que segurament sí. Ni sabem què més fan de manera il·legal per a incidir en la vida política catalana. Però una cosa sí que és clara: si fa quatre anys evitar que Maragall fos batlle de Barcelona era una “raó d’estat”, res no fa pensar que no ho continue essent encara avui.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital   VilaWeb   el diumenge 15 de maig del 2022

 

El Consell per la República no és l’escull

Tot apunta que les negociacions de JxC amb ERC per la formació d’un govern de la Generalitat netament independentista s’han trencat aquest cap de setmana. Els republicans han decidit encetar immediatament les converses per sumar els suports necessaris per aconseguir investir Pere Aragonès. La formació liderada per Puigdemont no dóna per garantits els 4 vots necessaris i amaga amb la repetició electoral. Els comuns han explicitat la seva intenció d'entrar dins l'executiu i demana al PSC que cedeixin els seus vots. Els socialistes descarten, de moment, aquesta possibilitat i insten a ERC a parlar.

Segons sembla el principal entrebanc per arribar a un acord de govern amb JxC, és el tractament que es vol donar al Consell per la República. Dissabte passat al programa "FAQS" de TV3 el diputat d'Esquerra al Parlament i un dels membres negociadors per intentar formar govern a la Generalitat, Sergi Sabriá, va dir textualment: “No ens sembla correcte que el Consell per la República estigui per sobre de l'espai de consens”. El trencament de les negociacions per a un pacte de legislatura entre ERC i Junts per Catalunya d'aquest dissabte ha creat una situació molt complexa, i queden molt pocs dies per resoldre-la. La data límit és el 26 de maig: abans d'aquell dia, Pere Aragonès ha d'aconseguir superar un segon debat d'investidura per al qual encara no disposa de prou suports, ja que sembla que de moment, el PSC no està disposat a fer de crossa d’ERC si no es proposa Salvador Illa com a president.

Dissabte passat el cantautor i exdiputat de Junts pel Sí, Lluís Llach, completament decebut amb la política independentista va piular: “Entre les declaracions d'en Pere Aragonès (amic) i les d'en David Fernández (amic) vaig a fer la migdiada uns quants dies.” i també: “Ah, i me'n descuidava les de l'Oriol Junqueras d'ahir que són les que lliguen la maionesa”. Es venia a referir a les declaracions de dos amics seus, Pere Aragonès i David Fernàndez, que aquest dissabte han dinamitat la guerra independentista. Per una banda, Aragonès ha anunciat la voluntat d’ERC de constituir un Govern en solitari amb el suport de Junts, i de l’altra, Fernàndez ha negat que una majoria de vots independentistes legitimi la unilateralitat, renunciant a una lluita constant fins i tot abans de ser majoria en unes eleccions. Finalment, Llach també ha recordat que aquest divendres Junqueras va declarar que la República s’ha de planificar “pensant a 10 i a 20 anys vista”.

Després de les dues piulades de dissabte, Lluis Llach ha tornat a la càrrega rebutjant les acusacions d’Esquerra Republicana que el Consell per la República pretengui tutelar el Govern i la presidència de la Generalitat, advertint que seria un desastre democràtic que no hi hagués un acord de les forces independentistes i exigint que ningú els utilitzi per fer embarrancar les negociacions que els partits polítics autonomistes independentistes han de dur a terme amb èxit. "M'escandalitza que ens diguin que volem tutelar. Em sembla espantós, i com a membre d'aquest Consell per la República, imaginar que la presidència de la Generalitat ha de ser tutelada no ho puc admetre. No admetem que se'ns digui que volem tutelar la política de la Generalitat. No és veritat. Ha de quedar clar", ha assegurat Llach. “Que ningú usi el Consell d'excusa”. Clar i català.

L’activista i exdiputada al Parlament de Catalunya en l'11a legislatura pel partit Catalunya Sí que es Pot, Àngels Martínez Castells, arran d’aquest recés que s’ha imposat en Llach, ha escrit un interessant article amb el títol precisament de “La migdiada de Lluís Llach”, on afirma que “qui interfereix en la sobirania de Parlament i Govern no és cap Consell per la República, sinó les escorrialles de les forces del 155”. Aquesta és la veritable tutela que s’exerceix sobre la Generalitat des de fa més de tres-cents anys i que molts no volen reconèixer. Llegiu l’article de l’Angels tot seguit.

La migdiada de Lluís Llach

No sé com s’ho farà Lluís Llach per dormir la migdiada llarga amb la qual amenaça. Potser les seves cançons li serviran de banda sonora, i com la remor dels rierols, l'ajudaran a fer la digestió de tot el que costa tant de pair. Endevinant el que ens ve a sobre, benaventurat sigui en Lluís si aconsegueix fer una becaina tranquil·la. En canvi, d’altres som tan maldestres que, per no poder, ni tan sols fem viatges onírics a Itaca. Els malsons s’imposen i els genis malignes dels quatre cantons del llit ens trasbalsen. Com en nit de tempesta, el tro que retruny és el so dels trets al peu que fan impossible d’avançar.

Les destrosses de començar els pactes de govern amb els socis petits per “collar” els grans erra la diana. I els espetecs d’ultimàtums amb pólvores molles o l’eixordador esclat de perillosos cartutxos de dinamita sols obren pas a noves incògnites i fan entrar —tant si es vol com si no es vol— en dimensions que preferiríem ignorar.

Pel camí dels desacords que no porten precisament a aconseguir govern, sorgeix la insinuació perversa que el Consell per la República vol imposar-se com a organització privada (es recorda a bastament) sobre un Parlament legítimament escollit. Si aquest fos el cas, no sols seria matusser, sobretot seria lleig i gens democràtic. Però no ho és, i Lluís Llach ens diu molt més. Escriu que és un disbarat i, com a excusa, molt dolenta. Que no hi ha cap intent d’imposar tuteles, ni suplantar sobirania. I jo me’l crec. Del tot. Perquè en Lluís ho ha viscut molt de prop i ningú pot dubtar que és, per sobre de tot, una persona demòcrata i honesta.

No hi ha res que es pugui imposar, sense dictadura, sobre els parlaments i els governs legítimament constituïts. Tant de bo ho entenguessin així de bé les forces obscures que van irrompre als col·legis l’1 d’octubre, les que manen despenjar pancartes que reclamen llibertat, i les que no suporten els llaços grocs, posen multes que arruïnen famílies, i inhabiliten a tot i a dret... És clar que la Generalitat ha de ser sobirana. I no hi ha cap demòcrata informat que pugui posar-ho en dubte, però qui interfereix en la sobirania de Parlament i Govern no és cap Consell per la República, sinó les escorrialles de les forces del 155 que ens diuen fins i tot de quin color han de ser les ponsèties quan el presidente Pedro Sánchez fa veure que inicia diàleg amb el president Quim Torra i Pla. Grogues no. Recorden?

Anar contra el Consell per la República, deformar la seva imatge i les seves intencions davant la gent i adduir-ho com a obstacle insalvable a la formació de govern entre ERC, la CUP i Junts, sols vol dir que no s’ha progressat prou en les maneres de fer política ni en el respecte a la veritat, que és una forma prioritària de respecte per la ciutadania. Privar-se d’aquest instrument que té ja les arrels i el reconeixement de pertinença a una Catalunya lliure i activa més enllà de fronteres i constitucions imposades i tribunals de part, és llençar al foc una eina d’alliberament que pot ser més reeixida encara del que ho és ara. Sense el Consell ni s’afavoreix l’independentisme ni el sobiranisme. I sí que s’afavoreix, en canvi, als que ens volen sense veu ni força nord enllà: els hereus del franquisme partidaris de l’unitat über alles. De veritat hi ha algú que vulgui el millor pel reconeixement internacional de Catalunya i es permeti el luxe de prescindir del Consell per la República? Tal com estan ara les coses ara, costa massa d’entendre.

Els intents de dormir i descansar —no vint anys fins a èpoques daurades, sinó sols el que cal i és just per sobreposar-se als ensurts— no arriben a acomplir-se perquè sobrevolen els monstres de la raó que cerquen noves corporeïtats després de perdre bous i esquelles en els resultats messetaris del passat 4 de maig. Sabem que Madrid no és Espanya, però sabem també que Catalunya és massa sovint el recurs i auxili de les elits estatals unionistes amb problemes.

Parodiant el vell consell masclista atribuït a Dumas, pare de cherchez la femme, es troba l’ombra d’un tercer home en el crim de desfer les majories del 14 de febrer. I el delicte és donar peixet als big pretenders” de la JONS i les FAES, i a tots aquells pels quals debilitar Catalunya i la seva cultura és raó ominosa de vida. I ho és també deixar fer passos endavant, cap a un futur govern, a un Salvador Illa desaprofitat, que passa de ministre de Sanitat a cap de l’oposició d’una autonomia tan poc autònoma, mentre puja de nou al podi dels maquiavel·lismes un Miquel Iceta, ara ministre de Política Territorial, que demostra no haver perdut facultats d'ençà que va aconseguir prendre —mitjançant Valls— l’Ajuntament de Barcelona a l’Ernest Maragall i ERC. Pot semblar mentida, però Iceta, després de robar per als comuns l’Ajuntament de Barcelona, pot aconseguir —presumptament— que la damnificada ERC aguanti la metxa per fer la voladura incontrolada del món independentista.

Però tant de bo res d’això sigui veritat i no passi de ser un malson, o les falòrnies d’una aprenent de Miss Marple en hores baixes. Hi ha, però, un convenciment fonamentat pels dos anys de viure de prop la manera de fer política de Catalunya Sí Que Es Pot poblada pels que reparteixen ara carnets, en triatge propi, de qui és d’esquerres i de qui no ho és, encara que ells mateixos no passin, en molts casos, de ser esquerres de pissarrí forjades, contra natura, en les inexistents equidistàncies.

Potser el millor seria aturar-se... i pensar. I per ràbia que facin alguns companys, entendre molt bé la diferència entre adversaris i enemics. Mentre hi siguem a temps, recordem amb Lluís Llach que no és això, companys, no és això...

Aturem el malson i fem-nos grans d’una vegada.

Àngels Martínez Castells

Doctora en Ciències Econòmiques

 

Article publicat al digital  ELNACIONAL.CAT  el dilluns 10 de maig del 2021.

La difícil unitat dels catalans

Una llista encapçalada per l'economista i exdiputat del PSC, Germà Bel, amb Ramon Tremosa, Josep Maria Terricabras, dos dirigents de CiU i ERC sense concretar, i amb Ernest Maragall com a número sis. Aquests són els noms i cognoms dels sis primers llocs de virtual candidatura unitària que CiU i ERC havien pactat per afrontar les eleccions europees del 25 de maig. Aquesta llista no va reeixir finalment perquè en l’últim i extrem moment, Esquerra es va fer enrere. També cal tenir en compte les vicissituds internes entre Convergència i Unió per bastir aquesta llista i el posterior acostament d'Oriol Junqueras a noms històrics del socialisme català com Montserrat Tura o Ernest Maragall. Tot això ho explica el periodista Vicent Sanchis en un article publicat a Nació Digital amb el títol “Maragall, Tura i Bel” que podeu llegir més avall.

Maragall, Tura i Bel

Ningú ha filtrat encara la llista unitària que van pactar per a les eleccions europees Convergència i Esquerra. Està ben dit Convergència i Esquerra, perquè Unió se’n va desentendre. Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida van arribar a acordar que els democratacristians, que no acceptaven cobrir-se sota el mateix paraigua amb els republicans, no trencarien ni la federació ni el govern per aquesta opció. Duran va acostar-se llavors cap al PNB, que no va voler formar una candidatura de coincidència ideològica i nacional amb UDC. El líder d’Unió va reaccionar amb avisos velats cap a Mas, però la sang no va arribar al riu perquè, en l’últim i extrem moment, Esquerra es va fer enrere. Com que la seqüència sencera de l’episodi encara no ha estat revelada, Oriol Junqueras s’ha estalviat haver d’explicar-se. El seu gir, però, encara és una incògnita i ha fet malbé un pas més cap a l’anomalia política necessària si es vol culminar amb encert el procés sobiranista.

Sigui com sigui, la llista que van pactar Mas i Junqueras no era només una llista d’unitat. Incloïa elements de pluralitat que haurien multiplicat els efectes virtuosos de la proposta. L’obria, per exemple, l’exdirigent del PSC Germà Bel, i la tancava l’extambé dirigent Ernest Maragall. En primer i en sisè lloc. Pel mig, Ramon Tramosa, Josep Maria Terricabras i només dos dirigents de Convergència i Esquerra que no van acabar de ser definits. ¿Només es tractava d’una llista unitària? Més aviat, no. Més aviat el pacte definia una nova majoria sobiranista i independentista. Una majoria transversal que podia haver fet d’efecte crida per als dirigents del PSC que encara breguen amb penes i treballs contra l’opció de Pere Navarro. Una opció que és la majoritària en els òrgans del govern del partit i que a mesura que han passat les setmanes s’ha fet més i més inflexible.

Després d’aquest fracàs, Oriol Junqueras ha multiplicat els gestos de complicitat cap als exdirigents catalanistes del PSC. Diuen els periodistes que ERC “negocia amb Nova Esquerra Catalana, d’Ernest Maragall, i s’especula amb la possibilitat que l’exconseller d’Educació vagi de número dos a Europa”. No seria estrany. Com també s’ha fet habitual que el president d’Esquerra “festegi” en públic amb Montserrat Tura i amb altres exalts càrrecs socialistes que encara mantenen el carnet però que han estat exclosos dels grans òrgans i les grans decisions del partit. Aquesta és una opció intel•ligent, per part d’Esquerra. Però encara era molt més intel·ligent, molt més hàbil, molt més generosa, la llista unitària perduda cap a Europa en què Germà Bel i Ernest Maragall es fonien en un magma que tard o d’hora serà imprescindible per arribar al punt de transgressió necessari en el procés sobiranista.

Vicent Sanchis

Periodista

Article publicat a Nació Digital.cat el dilluns 3 de març del 2014

PSC, to be or not to be

Els socialistes del PSC es mouen entre el ser o no ser, volen i dolen. Sacralitzen una Constitució pactada a punta de pistola, o un federalisme esotèric que des del segle XIX ha fracassat en tots els seus intents d'articular Espanya, un federalisme, que és el tema preferit dels qui no tenen arguments per defensar la unitat d'Espanya i dels qui, en el fons, no tenen el valor que cal per defensar la llibertat de Catalunya. Ara s’han despenjat dient que donen suport a un “dret a decidir”, però sense dir què és el que s’ha de decidir, potser volen decidir el color de la moqueta del Parlament. Malgrat tot els del PSC asseguren això si, que volen liderar el “NO” a la independència. Es a dir: to be or not to be. Llegiu l’article que sobre aquest volgut lideratge del PSC, escriu el periodista Vicent Sanchis i que podeu trobar tot seguit.

Liderar el "no"

La posició del PSC en aquests moments és asprament difícil. Els socialistes han anat perdent posicions en cada nova elecció i de ser el partit que controlava totes les grans institucions del país han passat a tercera força política al Parlament i a perdre gairebé tots els ressorts de poder que controlava. Tot això coincideix, a més, amb un liderat no gaire consolidat –el de Pere Navarro com a primer secretari del partit– i amb una forta contestació interna i externa. Hi ha la discrepància oberta dels dirigents considerats “catalanistes” que durant anys van tenir un protagonisme important dins el partit i hi ha també la protesta d’alguns noms més tebis nacionalment que semblava que serien importants en aquesta etapa postMontilla però que Navarro ha descartat.

La direcció actual considera que ha salvat el mal resultat de les darreres eleccions apuntant cap al “fracàs” d’Artur Mas, però aquesta estratègia de distracció no ha convençut ningú. Ni dins ni fora del partit. I encara menys quan les darreres enquestes –per molt tocades que hagin quedat després dels enormes errors de percepció del 25-N– alerten que la caiguda en picat del PSC es manté. I per si amb tot això no n’hi hagués prou, ningú encara, ni al socialisme català, ni a l’espanyol, ni a l’europeu, ha estat capaç d’estructurar un model alternatiu i creïble al de la severitat pressupostària que inspiren i imposen Brussel•les i Berlín. Per molt que els socialistes estigmatitzin “la dreta”, l’“esquerra” que ells representen ni és creïble ni és alternativa.

És en aquest context, ben complicat, que l’actual direcció del PSC ha de buscar un espai al centre de la política catalana que defineixi una posició pròpia al costat i enfront del sobiranisme que inspiren Convergència i Unió i Esquerra Republicana. Una pretensió també difícil, perquè l’alternativa del PSC continuava sent el federalisme. I a Catalunya en el federalisme que tant va impulsar Pasqual Maragall ja no hi creu gairebé ningú. Senzillament perquè és increïble. Les incomoditats de Pere Navarro són ben comprensibles. Però, si hi ha un camí que no hauria de triar el líder del PSC, és el del frontisme, que el situa al costat del PP i de Ciutadans.

El primer secretari del PSC ha declarat aquest cap de setmana que liderar el “no” a la independència no li fa por, sempre que sigui des del matís “federal”. El matís federal no salvarà els socialistes catalans de les enormes contradiccions que hauran de suportar si se l’alineen amb un unionisme excitat. Per molt complicada que resulti, la posició del PSC hauria de ser d’equidistància entre el sobiranisme de CiU i Esquerra i l’espanyolisme desbocat del Partit Popular i Ciutadans. Si Pere Navarro pretén liderar-la, és possible que la tropa del “no” se l’emporti per davant.

Vicent Sanchis

Periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 14 de gener del 2013

El President funcionari

José Montilla, senador d'Espanya.

Mai, en cap article que he escrit, no m'he referit a José Montilla amb el terme president. Mai. No en tenia ni en tinc pas cap obligació, evidentment, però podria escriure president Montilla de la mateixa manera que he escrit president Macià, president Companys o president Pujol. Tanmateix, no ho fet ni ho faré perquè, independentment de la legalitat aritmètica que el va dur al càrrec, mai no he acceptat la traïció d'Esquerra amb la creació del segon tripartit, ni el frau escandalós que els republicans van cometre abocant les paperetes dels seus votants a l'urna del PSOE per tal de mantenir-se en el poder, ni la ganivetada per l'esquena al president Pasqual Maragall. És cert que aquestes maniobres indignes, incloent-hi el fet que les cúpules respectives són exactament les mateixes que van ordir la trama que ha suposat per a Catalunya els quatre anys més nefastos de la seva història recent, han estat castigades pels catalans. Només cal veure la caiguda en picat de socialistes i republicans en cada cicle electoral. Però el país ho ha pagat molt car. O, dit d'una altra manera, aquesta gent tan ufana i tan superba, ha costat molts diners al país i un fre imperdonable per a la seva emancipació nacional.

Ara, per tant, amb el nomenament de José Montilla com a senador espanyol -amb l'abstenció indiferent d'Esquerra (!)-, estem vivint una nova burla a Catalunya en l'àmbit de la representació simbòlica. Una burla que té dos vessants. El primer, és la constatació -per si algú en tenia dubtes- de la ideologia de José Montilla, un home mancat d'intel·ligència política per entendre què és Catalunya i què significa presidir-la. Ara fa un any, l'eurodiputat Ramon Tremosa el definia amb aquestes paraules: "És el president que Franco somiava per a una Catalunya en democràcia". Doncs bé, com va fer Manuel Fraga Iribarne, exministre franquista, el 2006, també José Montilla ha considerat que la carrera política d'un “político español” resulta provinciana, escardalenca i inacabada si es retira després d'haver estat només president de Catalunya o de Galícia. Per això ara se'n va al Senat espanyol, la cambra institucional més inútil d'Europa. Un autèntic cementiri d'elefants destinat a acollir -pagant nosaltres- les andròmines dels partits.

El segon vessant és el menyspreu que suposa, en el terreny simbòlic, l'arribada a aquell cementiri d'un home que va ocupar el càrrec institucional més important de Catalunya. Sembla talment que, mort de ressentiment per haver estat foragitat de la Generalitat pels catalans, hagi decidit venjar-se'n situant Catalunya al mateix nivell que qualsevol Comunitat Autònoma espanyola. "Nació catalana, dieu? Això és el que jo faig amb la vostra nació catalana".

"Fets i no paraules" va ser un dels eslògans electorals de José Montilla, i, ves per on, ha estat per mitjà dels fets que hem vist la seva autèntica personalitat. La personalitat d'un espanyolista que no sap perdre, que a l'edat de 56 anys no té cap més ambició a la vida que ser mantingut amb diners públics i que exigeix que li paguem un despatx d'expresident de Catalunya, mentre ell, a Madrid, escalfa una cadira com a vella glòria d'Espanya.

Victor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat al diari e-Noticies el dijous 15 de desembre del 2011

PSC & ERC: Anàlisi d’una derrota.

Missatge entès

És típic de les jornades post electorals que els polítics més tocats per les derrotes afirmin, amb cara compungida, que “han entès el missatge”. Ara, després del 22-M, i davant d’una evidència que no permetia excuses, els ha tocat a socialistes i republicans. L’han entès, però?

En primer lloc, el missatge més clar i directe d’una derrota és que els primers responsables del partit ho són del fracàs. És a dir, que si s’han equivocat en l’estratègia, i a més, de manera persistent i continuada, doncs toca plegar. I què és allò que ens trobem? Per exemple, que al PSC, qui fa el primer pas endavant per a la “renovació” de dirigents és Miquel Iceta, que com tothom sap, no ha tingut mai res a veure amb la direcció del partit dels darrers quinze o vint anys. I a can ERC, per demostrar que ho han entès millor, i després dels dubtes del “renovador” Portabella, suggereixen que l’Anna Simó –un nom totalment desconegut en la direcció del partit- sigui la propera secretària general. D’acord: no hi poden haver grans canvis, perquè els alternatius ja se’ls havien tret de sobre abans. Grans canvis a la vista, doncs.

El segon missatge contundent d’una derrota sol ser que cal canviar de rumb, i per tant, que cal reconèixer que el camí seguit era equivocat. Hi ha hagut reconeixement d’errors? I tant! A ERC, Joan Ridao proposa que a les eleccions espanyoles, ERC es presenti amb ICV. Llàstima que ICV ni s’hagi pres la molèstia de pensar-hi, perquè hauria estat bé veure Ridao amb Herrera, anant de campanya en tàndem. Com sap tothom, ERC s’ha enfonsat, entre d’altres raons, per esborrar la R del nom i accentuar només la E. I quina és la manera de reconèixer la pífia, segons Ridao? Accentuar encara més la E. Per la seva banda, el PSC ha pagat el preu de la seva invisibilitat a Madrid en la defensa dels interessos catalans. I què passa després del 22-M? Que Rubalcaba, després de descavalcar la primera de la classe dels 25 diputats del PSC, ve a pactar acords directament amb CiU, prescindint dels germans de federació, entretinguts a posar dificultats al govern català pel fet d’haver presentat uns pressupostos condicionats per la gasiveria del PSOE. Genial.

El tercer missatge d’una derrota és l’obligació de considerar quins han estat els errors de gestió interna del partit, i corregir-los. A ERC se’ls ha atribuït un ADN fratricida, que com a explicació política és veritablement estúpida. Però a ERC, per desmentir-ho, ja han començat a fer córrer el nom de l’Oriol Junqueras, que és la millor manera de cremar-lo abans d’arribar al congrés. ADN fratricida, no, però cultura parricida, sembla que sí. En el cas del PSC, sempre més prudents, reuneixen l’executiva i després de l’habitual exercici de transparència informativa, ha de sortir l’antic conseller Maragall a dir que no creu haver assistit a la mateixa reunió de la que parlen els camarades que n’informen. Fins i tot els “indignats” semblen anar més a l’hora!

En definitiva, que sí, que han entès el missatge.

Salvador Cardús i Ros

Periodista, i escriptor. Doctor en Ciències Econòmiques

Article publicat a NacióDigital.cat el divendres 3 de juny del 2011

La inutilitat dels 25 diputats del PSC

Els 25 diputats del PSC a Madrid

Aquests darrers dies hem pogut assistir a la darrera demostració de la nul·la capacitat d’influència que tenen els 25 diputats catalans del PSC a Madrid, on han votat en contra de la moció que exigia al govern de l’Estat que pagui els 1.450 milions d’euros del Fons de Competitivitat. Arran d’aquest lamentable fet, cada cop hi ha més persones a Catalunya, entre les que nosaltres ens hi volem comptar, que estan convençudes que això del sector catalanista del PSC, aquesta ànima que es vol mantenir arrelada al nostre país, no existeix; que es tracta d’un miratge, d’una fantasia, d’un desig de voler veure en l’actual socialisme català allò que havia estat fa trenta anys, quan el Partit Socialista de Catalunya-Congrés (Joan Reventós, Raimon Obiols, Joaquim Molas, Narcís Serra, Pasqual Maragall...) i el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament (Josep Pallach), volien ser el referent del socialisme al nostre país. Els dos articles següents pensem que exposen amb molta claredat la realitat de l’actual sector catalanista del PSC.

El PSC i l'espanyolisme

Amb les municipals a una setmana vista, el PSC segueix fent filigranes argumentals per justificar el vot en contra del pagament aquest any dels 1450 milions d’euros del fons de competitivitat.

Molt s’hauran d’esforçar els socialistes catalans perquè el país aconsegueixi entendre la seva negativa a reclamar a Madrid el que li correspon a Catalunya. I més s’hauran d’esforçar encara quan l’exhausta realitat de les arques públiques catalanes que va deixar el govern Montilla, obligui a redoblar l’esforç de contenció pressupostària per assolir el límit de dèficit que imposa a Madrid el seu mateix partit.

L’equilibri d’interessos del PSC entre el PSOE i les necessitats de Catalunya ha semblat sempre complicat. Però, al cap i a la fi, per compromesa que hagi pogut ser qualsevol votació a les Corts, en tots els anys d’història de la federació, els socialistes catalans mai han trencat la disciplina de vot del seu grup parlamentari i han boicotejat sense cap tipus d’escrúpol els interessos catalans en favor de les seves necessitats de partit.

Són recurrents a la premsa els titulars tremendistes sobre guerres fratricides, sobre ànimes partides i sobre cors dividits. Són infinits els argumentaris sobre servilisme i entrega absoluta. Són inacabables les pàgines i pàgines de diari sobre sectors catalanistes enfrontats amb suposats lobbys del Baix Llobregat.

Però al final, tot això només dóna a entendre que dins del PSC encara hi ha latent una petita flama d’estima al país que, així que se li tolera, prova de ressorgir de les seves cendres com un Fènix poderós. I no és així. El temps ha demostrat que el PSC té de catalanista poc més del que té PPC. La història avala les arrels profundes al país dels socialistes catalans, això és veritat. Però, per sostinguda que hagi estat, la simple tradició del partit no val per seguir mantenint la seva fal·làcia catalanista extingida des de fa molts anys.

Ningú posa en dubte que alguns electors equivocats tinguin certa consciència de país. Tampoc ningú posa en entredit que velles glòries –llegeixin Tura, Maragall o Castells- pretenguin forçar un viratge ideològic al sí del PSC. Però avui, el PSC és un partit que va contra els interessos de Catalunya. Res a veure amb aquella formació de les primeres legislatures que va ajudar a salvar el risc d’esquerdar Catalunya en dos, fent del catalanisme un element cohesionador de classes i de maneres de fer i pensar.

Els anys passen i la gent canvia. I amb les persones, canvien també les institucions. Per això el PSC d’avui no és el de trenta anys enrere. I n’hauran de passar trenta més per extingir una generació de dirigents –amb els seus dofins i els seus cadells respectius- de marcat caràcter espanyolista. El congrés de la tardor contribuirà en poca cosa, ho poden donar per fet. Per dissort col·lectiva, faran falta més anys. Molts més.

Francesc Cano

Periodista i professor de l’UIC

Té més d’una ànima el PSC?

L’any 1.995, després de les eleccions al Parlament de Catalunya, juntament amb la periodista Marta Lasalas, vaig anar a fer una entrevista al nou cap de l’oposició Joaquim Nadal. El llavors alcalde de Girona havia substituït Raimon Obiols com a cap de cartell electoral del Partit del Socialistes de Catalunya (PSC). Després de l’entrevista, i membre comentàvem com havia anat i les relacions del PSC i del PSOE recordo que ens va dir: “Sabeu, jo puc dir en veu ben alta que mai he trepitjat la seu de Ferraz (seu del PSOE)”. Ho deia satisfet per remarcar la seva distància respecte del socialisme espanyol, i per subratllar el seu catalanisme indubtable.

Manel Fuentes entrevistant a Joaquim Nadal

Aquests dies, arran del lamentable espectacle del PSC i dels seus 25 diputats a Madrid votant en contra d’una moció que exigia al govern de l’Estat que pagui els 1.450 milions d’euros que deu a la Generalitat, he pensat força en aquella conversa. Sobretot, perquè no fa gaires setmanes, en sengles entrevistes a Catalunya Ràdio i a TV3 vaig retrobar el Joaquim Nadal del 1.995. Tant als micròfons de Manel Fuentes com davant les càmeres de Mònica Terribas Nadal havia afirmat que el PSC i els 25 diputats que té al Congrés estarien al costat del govern de Catalunya defensant els nostres interessos. Fins i tot, no va dubtar a admetre que els 25 del PSC podien votar diferent del PSOE al Congrés. Vaig pensar que poder sí, que alguna cosa començava a canviar al PSC i que Joaquim Nadal tenia capacitat per maniobrar. Sobretot perquè la seva habilitat per no quedar en fals, i la seva semàntica rebuscada i experta en l’art de no dir mai més del que es vol dir, s’havia expressat inequívocament amb una claredat meridiana.

Res. Novament el PSOE va blindar els seus vots al Congrés dels Diputats i els 25 del PSC van passar per l’adreçador. Al Senat, en un lloc on tot sembla que té menys importància, allà on es fa política amb sordina, sí que els van permetre votar diferent. Al Senat, l’Entesa (on hi ha els senadors del PSC) van votar la moció que reclama els 1.450 milions d’euros del Fons de Competitivitat; al Congrés no. Joaquim Nadal que havia posat el seu exèrcit a Madrid al servei de la pressió a Zapatero per aixecar l’ofec econòmic amb que tracta a Catalunya es va desdir. Va fer marxa enrere. Es va desmentir a si mateix. I va pretendre justificar allò que és injustificable; va voler explicar allò que és inexplicable: que ens havia de semblar normal i lògic que el PSC fes al costat del PSOE votant contra la moció que reclamava a ZP que pagui el que ens deu, quan al Senat hi havia votat a favor. Si això ho hagués fet el PP tots els tripartits del món i lletraferits progressistes estarien demanant que després de les eleccions municipals ningú pacti amb el dimoni reencarnat en la figura dels deixebles de Rajoy.

Cada cop hi ha més persones que estan convençudes que això del sector catalanista del PSC, aquesta ànima que es manté arrelada al nostre país, no existeix; que es tracta d’un miratge, d’una fantasia, d’un desig de voler veure en l’actual socialisme català allò que havia estat fa trenta anys. Sempre m’he resistit a donar-los-hi la raó. Sobretot, perquè la família socialista té molts dirigents territorials, alcaldes, regidors o simples militants de base a qui ningú els pots qüestionar ni la seva catalanitat, ni el seu catalanisme. Persones que consideren que la millor forma de conciliar una idealitzada justícia social amb uns ideals nacionals és treballar sota les sigles del PSC.

Però també és veritat que això sol no justifica que es pugui parlar d’un sector catalanista. Perquè quan passen coses com aquesta del Fons de Competitivitat no hi ha ningú amb prou valor, ni coratge per revelar-se i intentar aglutinar un sentiment que (si existeix) està orfe de lideratge. Com a molt surten algunes veus que de tant en tant s’alcen per discrepar molt discretament del posicionament oficial del partit. És el cas dels exconsellers Ernest Maragall i Antoni Castells; de l’actual alcalde de Lleida Àngel Ros i poc més.

Clar que algú pot dir: fent-ho així no els ha anat gens malament i encara atresoren un enorme poder polític i econòmic! És veritat. Potser al final arribarem a la conclusió que el problema no el té PSC sinó aquells que hi han volgut veure allò que no és. A mi m’ha passat aquesta setmana amb Joaquim Nadal.

Josep Maria Torrent

Periodista

Articles publicats a elSingulardigital.cat el divendres 13 de maig del 2011

Independència mental

Castellanització mental al Majestic

El meu client Salva Elmón entrà ahir molt excitat a la meva consulta de la Clínica de Rumors. Havia dinat amb un grup de vells amics. Ho fan sempre en vigílies de Nadal. Enguany havien triat el restaurant Condal (i no Comtal), instal•lat en el soterrani de l’Hotel Majestic, a Barcelona, seu de les glorioses nits electorals de Convergència i Unió.

- “Estic molt emprenyat –em va dir mentre s’asseia-. La carta del restaurant està en castellà i català. En castellà posen Menú Almuerzo. En català Menú Esmorzar. ¿Com pot ser que tocades les dues ens ofereixin un esmorzar?. Traduir almuerzo per esmorzar és una mostra més de la castellanització mental que ens envaeix a marxes forçades”.

Té tota la raó aquest client. Ahir, per cert, vaig atendre una clienta de tota la vida, la senyora Cuca de Llobatera, que ha arribat a un extrem embafador de castellanització llepissosa. Em va parlar de la Nit bona i de la Nit vella. Ella i les seves amigues anomenen així la Nit de Nadal i la Nit de Cap d’Any. Traduir al català Nochebuena i Nochevieja empobreix la parla i enterboleix el pensament.

Una cosa és l’error de traducció informàtica d’almuerzo per esmorzar, i una altra de ben diferent catalanitzar per esnobisme conceptes castellans tan extravagants com el de considerar que només hi ha una noche buena a l’any, i que només es fa vella la nit de Cap d’Any.

Hi ha uns follets entremaliats que penetren arreu per encomanar-nos el virus de la castellanització mental. En tinc un a l’ordinador de la meva Clínica. El lector Rigoletto corregí amb raó una errada meva en l’article del dia 1 de desembre proppassat. Allà on jo deia “xopar càmera” (de televisió) havia de dir “xuclar càmera”. Perdoneu l’error. Prometo exterminar-lo.

Joan Maragall publicà l’any 1895 un article on demanava que els catalans lluitéssim per assolir la independència mental abans que les altres independències. Ens cal fugir, deia, dels clixés amadrilenyats, del xulisme i del flamenquisme. Si traduïm de manera automàtica al català almuerzo i Nochebuena no ens emanciparem mai.

El client Salva Elmón cridà l’atenció del maitre: “Jo esmorzo cada dia a les 8 del matí, no a les 2 del migdia” –li digué. “Així va tot...” –replicà l’encarregat del menjador. Els de Convergència i Unió potser que s’ho pensin abans d’anar al Majestic.

Josep Maria Casasús

Degà de la Facultat de Comunicació de l’UPF

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimecres 22 de desembre del 2010

El tripartit no coneix la nostra història

El president i la decadència

És sorprenent la visió que els dos darrers presidents de la Generalitat, tan el president Maragall com el president Montilla tenen del país, de la seva història, de la seva capacitat, del futur i especialment del càrrec que ocupen.

En paraules del president Maragall, durant la seva etapa de govern: “Catalunya mai havia tingut tan autogovern com ara”, i en paraules del Sr. Montilla “La independència és sinònim de decadència”. Un s’ha de preguntar si aquestes dues personalitats són conscients del càrrec que van ocupar i ocupen i de la seva transcendència i rellevància i del significat que tenen per a la nació catalana. Per conèixer una mica la història i origen de la Generalitat de Catalunya – anomenada aleshores “Diputació del General”, recordarem que “el primer pas cap a la institució de la Generalitat es produeix a les corts celebrades a Monzó el 1289 i que neix com una recaptació d’impostos pel rei anomenats ‘Generalitat’. La primera persona considerada com a primer PRESIDENT DE LA GENERALITAT és en Berenguer de Cruïlles qui, entre el període 1358-1359 és qui controla aquesta administració. I serà durant l’interregne produït per la mort de Martí l’humà que la Generalitat adquireix potestat política. Això succeí entre els anys 1410-1412“.

Estem parlant doncs d’una institució que té una llavor de més de 700 anys, època del màxim esplendor d’una nació catalana la qual, gràcies als reis Jaume I, Pere II i Jaume II va ser temuda, respectada i reconeguda arreu del món. Parlem també d’una època en la que tant les institucions com les constitucions i demés ordinacions es confirmen com a avançades al seu temps, i converteixen la nació catalana en un territori d’homes lliures.

Aquesta institució a partir de l’extinció del casal de Barcelona, és a dir- dels nostres reis naturals- haurà d’assumir en èpoques convulses el guiatge del país en moltes ocasions, com per exemple deposant reis com fou el cas de Joan II a la segona meitat del segle XV, fet que no volem passar per alt per la importància que té esmentar que el president en aquells moments de la institució era en Francesc Colom, germà de l’home que realitzà la més gran gesta nàutica de tots els temps i que avui encara no volem reconèixer: la descoberta d’Amèrica. També al 1640, la Generalitat i en el seu nom el president Pau Claris proclamaren la república davant les constants agressions a que la monarquia sotmetia les institucions catalanes i les seves constitucions. Posteriorment, durant la guerra de successió la Generalitat també hagué de decantar-se a favor de l’arxiduc Carles. Com veiem, això és una constant al llarg dels segles en una lluita continuada per escapçar l’autoritat, els drets i llibertats de Catalunya. Al segle XX, com tothom recorda, es tornarà a restituir de nou aquesta institució essent però la seva durada molt curta en el temps a causa de la coneguda per tothom “guerra civil espanyola”, que no feu més que tornar a sotmetre el país abolint altra vegada de nou les seves institucions.

Ara entrat al segle XXI, i després d’una transició patrocinada per un rerefons militar, hem hagut de patir tres dècades en que la històrica institució de la Generalitat només ha pogut actuar merament com una Diputació, estant subordinada a l’estat i fins i tot en molts casos a un sol partit polític. A dia d’avui, els esdeveniments sociopolítics i especialment la voluntat de la gent ens està duent cada cop més a comprendre que la viabilitat de Catalunya depèn de la recuperació del seu estat i de les seves constitucions. En aquest cas i com sempre històricament ha demostrat, la Generalitat ha de jugar un paper transcendent i hauria de ser qui marqués el camí a seguir. Aquella nació catalana dels reis que hem esmentat i d’altres i nombrosos personatges que mai acabaríem d’enumerar que ens convertiren en una nació de primer nivell- temuda, respectada i elogiada arreu del món- ha perviscut a totes les inclemències de la història i és la seva fortalesa precisament, la que avui en dia i sense saber encara ben bé com- és la que ens està duent a recuperar aquell principi bàsic que ens va convertir en una nació: la llibertat.

D’aquest breu article se’n derivarà per tant que les paraules dels dos presidents que encapçalen el mateix són altament desafortunades, inexactes i fins i tot inconscients. La presidència de la Generalitat comporta el coneixement i l’estimació pel país en tots els seus àmbits i la seva representació. En el president de la Generalitat cal trobar tots els principis que han conformat i conformen la nació catalana i si això es compleix el poble es sentirà totalment representat. Aquesta és una reflexió que les dues personalitats esmentades haurien de plantejar-se. Renegar del passat històric de Catalunya és un símptoma clar de decadència, però no d’una nació que està recuperant el seu batec vital sinó clarament dels seus representants que no el volen escoltar.

Joaquim Ullan

President Cercle Català d’història

Article publicat al blog "Cathalònia" el 20 de setembre del 2010.