La negligència, la incompetència i la inoperància del govern d’Ada Colau

Com sardines....

Ja hem posat el punt i final a una nova i exitosa edició del Mobile World Congress a Barcelona. Han estat quatre dies en què la ciutat ha esdevingut el centre de l'atenció mundial, en què la tecnologia ha aclaparat pàgines de la premsa i dels xarxes virtuals. I quatre dies en què la Sra. Colau ha topat amb les seves pròpies contradiccions: activista o alcaldessa? populisme o pragmatisme? Ada Colau va arribar a l'Ajuntament de Barcelona amb la mateixa contundència amb què havia fet oposició “social”. El Congrés dels Mòbils era un dels màxims exponents del “capitalisme salvatge” que volia combatre. Va rebaixar gas de seguida, però això no va impedir que el senyor John Hoffman màxim responsable del MWC digués que quan acabés el MWC avaluaria l'impacte que ha tingut la vaga de TMB en el congrés. La conversió de l'alcaldessa, però, va ser total i ara n'és una entusiasta. Està més que contenta ara assegurant que ha estat un èxit perquè Barcelona és una ciutat “bonica i acollidora”. Barcelona pot ser bonica, però acollidora... La ciutat ha estat un caos i un vesper de reivindicacions sectàries aquests quatre dies. Ella ho va fomentar i ara en recull les conseqüències. El cap de files de CiU criticava ahir que l’equip de Colau “s’ha quedat mirant el caos” sense intervenir, i que això ha posat en risc la imatge internacional de Barcelona en un aparador tan important com el MWC. La regidora d’aquesta mateixa formació, ha publicat un article criticant la incompetència i la inoperància del govern d’Ada Colau. Podeu llegir-lo en el nostre Blog.

La negligència, la incompetència i la inoperància del govern d’Ada Colau

Aquesta setmana els barcelonins hem patit la pitjor crisi de mobilitat dels darrers anys.

Fa molt de temps que Barcelona ocupa un lloc destacat en la majoria de rànquings que es fan per àmbits sobre les grans ciutats del món. Per exemple, em l'àmbit comercial i econòmic és la segona millor ciutat europea per fer -hi compres, la primera ciutat del sud d'Europa en atreure inversió estrangera o la tercera ciutat del món en organitzar esdeveniments internacionals. El nostre port és el primer d'Europa i el quart del món en creueristes.

A més, en l'àmbit de la qualitat de vida de les persones és la cinquena ciutat del món i la sisena marca més valorada també tenint en compte aquest aspecte.

Malgrat que la crisi ha afectat massa famílies barcelonines, aquesta projecció internacional de Barcelona i les altes quotes de benestar que hem assolit són un èxit col·lectiu, de la societat civil, de l'empenta de moltes persones i d'un Ajuntament que, com a administració, ha esta capaç de capitalitzar tota aquesta riquesa humana i convertir-se en una gran plataforma de promoció de la ciutat, però alhora, de garantir que la riquesa generada es distribueixi equitativament.

En aquesta relació d’ èxits col·lectius, en sobresurt l’organització anual fins el 2023 del Mobile World Congress, un esdeveniment que té uns efectes molt beneficiosos per la nostra ciutat i els seus ciutadans. Primerament, en promoure una industria basada en la innovació i la recerca, en segon lloc perquè genera 13.000 llocs de treball indirectes i, finalment, perquè ens segueix situant com a referents al món en un sector d'alt valor afegit. Per no fer esment als 400 milions d’euros d’impacte econòmic.

La ciutat està preparada per acollir, sense problemes, els 100.000 congressistes i donar resposta a les seves necessitats i, a més, seguir funcionant amb normalitat. És a dir, que fins ara, hem estat capaços d’acollir tots aquests visitants i que la resta de ciutadans que hi vivim i hi treballem puguem seguir gaudint dels mateixos serveis sense que aquests es vegin afectats.

Malauradament, enguany no ha estat així. La negligència, la incompetència i la inoperància del govern municipal d’Ada Colau ha fet estralls i ens ha portat a un caos pel que fa a la mobilitat, impropi d’una ciutat com Barcelona que juga en la lliga de les primeres ciutats del món. Aquests dies, hem vist com els veïns no hem pogut fer un ús dels transport públic d'una manera normalitzada i com els participants i organitzadors de l’esmentat congrés han estat molt crítics amb la gestió de la crisi.

Sra. Colau, sap que ha posat en risc la continuïtat del Mobile World Congres i que ha deixat en entredit la capacitat de Barcelona per acollir esdeveniments d’aquesta envergadura? Sra. Colau, assumeixi responsabilitats polítiques.

Francina Vila i Valls

Regidora a l’Ajuntament de Barcelona

Article publicat al digital indirecte!.cat el divendres 26 de febrer del 2016

Volem sindicats catalans

És urgent alliberar-nos d'UGT i Comissions Obreres

Sobta, francament, que en la reivindicació de la independència nacional catalana no es parli de la necessitat urgent d'alliberar-nos dels dos grans sindicats nacionalistes espanyols, UGT i CCOO. Dos sindicats que operen a casa nostra amb l'objectiu de controlar el moviment obrer i evitar que prengui consciència de la seva identitat nacional i de les veritables causes que provoquen l'asfíxia econòmica de Catalunya amb un increment desorbitat dels impostos i les consegüents retallades en matèria de salaris i de serveis bàsics. Un dels seus lemes és que ells no tenen identitat nacional perquè són universalistes i la seva nació és el món. El món dels treballadors, siguin d'on siguin. És un lema tan fals i ensucrat com la insuportable Feelings, de Morris Albert, però s'ha de reconèixer que causa el seu efecte en algunes ànimes càndides. Tanmateix, aquestes no són les úniques ànimes que el fan seu. També el fan servir les ànimes deleroses de fabricar-se una màscara que amagui la seva hispanoaddicció. Són els universalistes de faristol. Universals quan pugen dalt d'una tarima i espanyols quan en baixen. I certament resulta curiós que tan abrandats no-nacionalistes no sols viatgin pel món amb un document "nacional" d'identitat espanyol sinó que, a més a més, esclatin d'alegria amb les victòries de "los nuestros". "Los nuestros", és clar, és a dir, els seus, es diuen Fernando Alonso, "la roja" i coses així.

Deu ser aquesta la raó per la qual no hem vist mai UGT i CCOO, sindicats amb seu central a Madrid ─casa pairal de l'univers─, manifestant-se contra l'espoliació sagnant que pateix Catalunya per part d'Espanya. Una espoliació que en el darrer quart de segle ja suma 214.000 milions d'euros. No hi ha cap nació a Europa que sigui víctima d'un saqueig d'aquesta magnitud. Només Catalunya. I Catalunya és saquejada dia rere dia, minut a minut, segon a segon, amb l'aquiescència d'UGT i CCOO, la missió dels quals consisteix a frenar l'independentisme i a organitzar maniobres de distracció de la societat a fi de fer-la creure que l'arrel dels seus mals es diu "pressupostos de la Generalitat" i no pas "robatori espanyol". Però tot s'aclareix quan se sap quins partits nacionals-no-nacionalistes i ha al darrere d'UGT i CCOO.

En la vaga del passat 29 de març, a més, vam poder veure la impunitat amb què actuen els seus piquets cada cop que organitzen una operació multitudinària. Una operació, la d'aquell dia, per cert, força contradictòria, ja que té gràcia que l'autoanomenat universalisme organitzi vagues "nacionals". "Nacionals espanyoles", naturalment. També resulta contradictori que algú que es proclama defensor dels drets democràtics i de les llibertats organitzi piquets totalitaris que practiquen la violència física i la violència psicològica contra els treballadors o establiments que exerceixen el seu dret de treballar. En aquest sentit, les càmeres de televisió van mostrar imatges colpidores dels extrems a què és capaç d'arribar el totalitarisme. I si a la violència dels piquets hi afegim la dels cafres que amb una bandera catalana a les mans (per desprestigiar el país) es dedicaven a llançar cops de roc, destrossar mobiliari urbà, rebentar comerços i robar-hi els productes de l'interior, el resultat és patètic. Els culpables, com és lògic, són persones amb nom i cognom, però la responsabilitat global d'una operació com la del 29 de març passat és de qui la convoca. Són els organitzadors, consegüentment ─atès que és impossible identificar-ne tots els culpables─, els qui han de respondre davant la llei, pagar les destrosses que la seva operació ha causat i assumir les agressions dels energúmens sindicals que imposen els dictats d'UGT i CCOO a cops de puny.

Som en una cruïlla històrica i és urgent que tots aquells afiliats catalans amb consciència clara de la seva identitat nacional abandonin aquests sindicats espanyolistes i ajudin a créixer els qui des de sempre, tot i ser petits, representen veritablement els interessos de Catalunya i defensen la seva independència nacional. No hi ha cap nació amb cinc dits de front que estigui subordinada als sindicats d'una altra nació. Cap ni una. Ni tan sols una nació sotmesa com el País Basc ho està. Només Catalunya. Ja és hora, per tant, de residualitzar UGT i CCOO i d'entendre que per tenir un Estat propi cal tenir sindicats nacionals propis. És una qüestió de maduresa i de dignitat.

Victor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat al diari e-Noticies.cat el dijous 12 d'abril del 2012

La vaga general

Caricatura del XIX en temps de twitter

D’una banda, Cándido Méndez i Ignacio Fernández Toxo, el sindicalisme conservador que només es mou per guanyar el ritual simbòlic contra el govern central. De l’altra, Gerardo Díaz Ferrán, el president de la CEOE, un home de negocis fracassat i trampós que no representa els milers d’emprenedors que se la juguen cada dia. A dalt de tot, com si fos de goma, Rodríguez Zapatero, el pitjor polític per a un temps difícil. I, enmig d’aquestes figurasses, la ciutadania, el poble, la gent que ha de basquejar-se per guanyar-se la vida. Aquest pessebre és esfereïdor, molt més sinistre i lamentable del que s’ha dit.

 

Ahir, la caricatura va tenir el seu gran dia. Per què la vaga general va ser una caricatura del segle XIX incrustada en el XXI sí o sí, a cops de martell per uns piquets que d’informatius en tenen tant com jo de torero. UGT i CCOO ja deien, ahir a primera hora del matí, que la vaga havia estat un èxit. Tot això –com sap tothom– només és retòrica per a la parròquia, viagra per als professionals de la silicona i els pneumàtics cremats, onanisme corporatiu d’uns dirigents que necessitaven muntar el seu ritual. Però tot plegat no anirà enlloc, perquè ningú no sap el camí. Aquesta és la pura i dura realitat de la crisi econòmica i social que ens ha tocat de viure: no sabem com serem i com viurem d’aquí a vint anys. I, per tant, tampoc sabem com treballarem, com consumirem, com ens formarem, com passarem el temps lliure, etcètera. Disfressar-se de vaguista revolucionari en temps de twitter fa riure.

La lluita obrera, fita central per al progrés de les societats i la dignitat de les persones, va desenvolupar-se a partir de respostes contra un món ple d’injustícies, desigualtats, privilegis i abusos inacceptables. En aquest context, les vagues (i també les vagues generals) eren una eina necessària per a conquerir espais de llibertat i de benestar que eren negats sistemàticament a la majoria. Avui, en el món desenvolupat, aquest esquema és totalment obsolet. Què és avui un obrer? Què vol dir avui igualtat? Quins són avui els sectors privilegiats i els desprotegits? No és fàcil respondre. És cert que hi ha un malestar contra el govern Zapatero (per la seva frivolitat i barra més que per les mesures adoptades en sí) i un malestar més genèric contra els bancs i aquells que han transformat els mercats en una casa de barrets, però ara ja no tenim respostes clares. Només veiem preguntes que suren en un mar de desconcert i desconfiança. I els sindicats tampoc poden il•luminar-nos amb solucions, ells es dediquen a una altra cosa.

El dret a la queixa, invoquen alguns. I tenen tota la raó. Però, aleshores, la vaga general és un format equivocat. Perquè la vaga general vol modificar les coses, és el darrer recurs i el més extrem contra un poder que s’interpreta lesiu. Ara, però, el govern espanyol no rectificarà. No pas perquè Zapatero sigui un líder de ferro sinó perquè ha de triar entre fer cas al dictat del món global i aguantar el xàfec o fer contents els sindicats i menar Espanya cap els roquissars. O caixa o faixa. Això és la política. Es podia haver fet molt millor, és clar. Sense enganys, sense populismes, sense voler caure simpàtic a tothom. Però, uns o altres, havien de fer-ho. A partir d’avui, oblidem les caricatures i cerquem camins que ens permetin sortir del clot.

Francesc-Marc Álvaro

Periodista

Professor de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la URL

Article publicat al butlletí num. 266 de la FCO el dijous 30 de setembre del 2010