Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




29 d’octubre 2010

La nit de les eleccions serà apassionant

Intuïcions arriscades

És molt possible que aquest article enfonsi el meu crèdit com a analista, si és que mai n'he tingut, i que quedi en evidència que no sóc capaç de veure-les venir i faci dubtar de si mai les he vistes passar. Però sí: em decideixo a confessar les meves intuïcions electorals per d'aquí a un mes, amb la reserva lògica sobre els possibles efectes devastadors que pugui produir la campanya electoral, que a hores d'ara no puc endevinar. He d'advertir, tanmateix, que aquestes intuïcions no es corresponen, necessàriament, amb allò que desitjo que passi. Parlo d'allò que pot passar, a diferència del que fan els que tenen en joc interessos directes en aquestes properes eleccions, i que confonen realitat i conveniència.

Primer de tot, preveig –en contra del que tothom dóna per fet– una més gran participació electoral. Algú s'ha cregut això de la desafecció de la política perquè justifica el seu propi descrèdit. La meva experiència al llarg del darrer any és tota la contrària. Els auditoris de tot el país s'omplen quan es va a parlar no tan sols d'independència sinó de qualsevol qüestió lligada als temes socials, tant els més vinculats a l'educació, la salut o el treball, com també dels conflictes internacionals o de les causes i els efectes de la crisi econòmica. Si els partits tenen dificultats per omplir els seus auditoris, això no apunta pas a la desafecció política, sinó a la distància a què s'han situat els polítics de la ciutadania. Intueixo, doncs, un reviscolament significatiu de la participació, perquè la majoria de catalans han entès que hi ha massa coses en joc per quedar-ne al marge.

La meva segona impressió és que els avantatges diferencials els aconseguiran les ofertes polítiques que sàpiguen combinar les propostes que plantin cara a la crisi i les que defineixin horitzons ambiciosos de futur. Primer, perquè només amb grans horitzons es poden resoldre els drames particulars produïts per l'actual depressió econòmica. Qui continuï entestat a parlar de refer l'Estatut que el Tribunal Constitucional va dinamitar a base de pedaços i sargits, qui continuï predicant un il•lús desvetllament de voluntats federals espanyoles que mai no han existit, en definitiva, qui realment prometi más de lo mismo, fracassarà de manera estrepitosa. [Nota: és d'aprenent de director de campanya no preveure si els teus eslògans te'ls podran girar en contra. Qui és más de lo mismo en les seves propostes de relació amb Espanya, ara mateix, és el PSC. I sembla estrany que també es presenti com “el canvi real” qui vol aportar com a actiu l'acció de govern. El PSC es dedica a fer gratis la campanya de CiU i de l'independentisme.]

En línia amb aquesta segona previsió, crec que les campanyes electorals que funcionaran millor seran no pas les que prometin sopars de duro, sinó les que es comprometin amb decisions dures però que faran creïble la seva efectivitat. Sempre hi haurà un nombre indeterminat d'ànimes de càntir disposades a votar qui els ofereixi duros a quatre pessetes. Però els il·lusos cada vegada en són menys, i en les circumstàncies actuals és més fàcil intuir qui t'està prenent el pèl. Per això, també és un contrasentit que es vulgui construir confiança en la política d'un partit amb expressions de festiva frivolitat, fora de lloc del quadre general de preocupació pel futur immediat i a llarg termini que es viu a Catalunya. Per dir-ho breument: en aquesta campanya, les riallades dels candidats es pagaran cares.

En quart lloc, crec que el vot es concentrarà en el partit amb més expectatives de victòria, i que CiU pot arribar fàcilment a la majoria absoluta. Els confessaré una anècdota real. Un molt bon amic, un català nascut en un poblet de Còrdova, compromès fins al moll de l'os amb la seva feina i amb el país, fa pocs dies em demanava com veia el projecte independentista, al qual se sentia inclinat, molt especialment després del 10 de juliol passat. Jo vaig posar tota la meva capacitat argumentativa a favor d'aquest horitzó d'emancipació nacional, sense concessions a la demagògia fàcil que el meu amic, massa llest per ser enganyat, no s'hauria empassat. Doncs bé: en acabar la meva defensa de la independència, em diu: “A la vista del que m'expliques, sembla que hauria de votar CiU”. Deixant de banda l'èxit de la meva explicació, que en cap cas tampoc no havia plantejat com una recomanació de vot, el que vull dir és que em vaig adonar perfectament que la voluntat d'independència no entrarà necessàriament en contradicció amb el vot a CiU. Si en el darrer Racòmetre de Rac1 surt que fins a un 36 per cent dels antics votants del PSC ara dirien sí a la independència, aquesta proporció que ja era alta per a CiU, un 54 per cent, en aquestes eleccions encara serà superior.

En canvi, tinc dubtes importants pel que fa als resultats dels partits més petits, nous o antics. Per res del món em puc imaginar gaire bons resultats per a un PP desbocat, oferint un escenari de conflictivitat social, i encara menys –diguin el que diguin les enquestes– per a Ciudadanos, que crec que no seran finalment al Parlament. ERC, en canvi, podria millorar els pronòstics actuals. I no em veig amb cor de dir res de Reagrupament o Solidaritat, que seran una veritable sorpresa guardada fins al 28 de novembre a la nit. Una nit més emocionant i incerta que una final de la Champions Barça-Madrid.

Salvador Cardús i Rosemail
Escriptor i periodista

Article publicat al diari AVUI el diumenge 24 de octubre del 2010

Comunicat al voltant de la visita del Papa

Benvolguts amics, simpatitzants i col·laboradors:

L’Estat espanyol continua amb la seva folla obsessió de subjugar, assimilar i espoliar a Catalunya. D’una forma sanguinària com va perpetrar el criminal Franco o de forma democràtica com ho continua fent l’Estat Borbònic.

Els partits espanyolistes s’ha repartit la feina. El PSOE des del govern espanyol, en nom de la solidaritat, ens espolia, ens empobreix, ens escanya amb infraestructures tercermundistes i ens discrimina en els serveis socials. Amb la complicitat evident del PP. En canvi el PP, utilitzant els tribunals, les lleis i unes sentències espúries i en nom de la sagrada unitat d’Espanya, intenta dividir i ofegar la nostra llengua, marginar la nostra cultura i destruir la nostra identitat nacional. Amb la complicitat encoberta del PSOE i la col·laboració entusiasta i estúpida dels socialistes catalans.

Mutilat i tergiversat l’Estatut, burlada la transició i fracassat l’Estat de les autonomies, no ens queda altra camí que la independència. Hem de saber aprofitar qualsevol esdeveniment o circumstància per preparar i fer possible aquesta objectiu. Un element bàsic per preparar la independència és enfortir els nostres signes d’identitat nacionals. La nostra identitat és percebuda i coneguda si la fem visible als demés. L’hem de donar a conèixer nosaltres ja que ningú, ni cap ONG ens ajudarà a fer-ho. Ans al contrari el Govern espanyol i els partits colonialistes faran tot el possible per impedir-ho.

Dintre de pocs dies, el Papa Benet XVI visitarà la capital de Catalunya, per beneir el Temple de la Sagrada Família de Barcelona. El món sencer estarà pendent d’aquesta visita i milions de persones seguiran l’esdeveniment per la premsa, la ràdio i la TV. És un esdeveniment històric important que ens permet de donar a conèixer les nostres reivindicacions. Una forma de fer-ho que només depèn de nosaltres, és mostrar al món, també al Papa, els nostres signes d’identitat nacionals i també el nostre civisme i educació. És nefast i aberrant que gent que forma part del govern tripartit, facin campanya en contra d’aquesta visita. En canvi és important i oportuna, la iniciativa d’Òmnium Cultural de facilitar banderes als veïns per on ha de passar el Papa.

Per la nostra part exhortem a tots els catalans que l’hi donin la benvinguda amb la bandera de Catalunya, la nacional o l’estelada, símbol de la lluita per la independència.

És una oportunitat única que no podem deixar perdre. És un gest molt simple, però d’una gran transcendència.

Llorenç Canyadell i Xapel·li
President de la Unió Catalanista de Sabadell

Sabadell 28 d’octubre de 2010

28 d’octubre 2010

La normalització lingüística en perill

El català, llengua pròpia única

Servint-se de la sentència del Tribunal Constitucional contra Catalunya ─votada pel Partit Socialista─, l'entitat ultranacionalista espanyola Convivencia Cívica Catalana i el no menys ultranacionalista Partit Popular, autors del recurs contra el Reglament d'Ús de la Llengua Catalana a l'Ajuntament de Barcelona i a la Diputació de Lleida, han esmolat les seves eines per impedir la normalització lingüística a casa nostra. Ferotgement catalanofòbics i galdosament covards, fins al punt de disfressar la seva patologia amb la màscara de la "llibertat lingüística", exigeixen el dret a ignorar el català i a poder viure a Catalunya d'acord amb aquesta ignorància volguda. I això, a més, sense deixar de ser catalans. N'hi ha, fins i tot, que diuen que es pot ser molt català sense saber un borrall de català. Però no és cert. Aquest és un dels paranys clàssics de l'espanyolisme, un element de la sibil·lina rentada de cervell que intenten practicar-nos. N'hi ha prou de canviar els subjectes per veure'n el llautó. Hi ha, al món, algun espanyol que ignori l'espanyol? Hi ha, al món, algun francès que ignori el francès? Administrativament, potser sí, però culturalment no. No, perquè, com ja hem dit moltes vegades, tota cultura és una visió única del món. I precisament perquè és única necessita la seva pròpia llengua per articular el seu pensament i expressar-lo en paraules. Per això existeix la llengua catalana, perquè, a més de ser l'expressió verbal del poble que la té com a pròpia, és, per lògica, la prova inequívoca de la concepció que aquest poble té de la vida i del món.

Paradoxalment, segons els espanyolistes, entre els quals cal incloure els catalans autoproclamats ciutadans del món, Catalunya és diferent de la resta de pobles. Es diria que Catalunya sempre va en sentit contrari a la resta de la humanitat: mentre tots els pobles lliures de la Terra tenen una única identitat i una llengua pròpia, Catalunya, en canvi, tindria dues identitats, dues llengües, dos governs, dos presidents, dos himnes, dues banderes, dues seleccions... Catalunya, per tant, ho tindria tot doblat. Tot, menys el doblatge. I això seria possible, perquè, segons diuen, som diferents. I nosaltres ens ho creiem. Encara que, ves per on, ens ho diguin precisament aquells que no s'estan de repetir que tots som iguals i que les diferències separen i són causa de conflictes. I creure'ns-ho ens ha dut a menystenir tot allò que és nostre i que ens configura, començant per la llengua. Aquesta és la raó per la qual, mentre l'amplitud de vocabulari es considera un signe de cultura, en espanyol, en català és vista com un signe d'empobriment. En altres paraules: mentre l'ús de mots genuïns en espanyol s'associa a la riquesa de vocabulari, la riquesa del vocabulari en català té connotacions carrinclones i pròpies d'algú tancat, rebuscat i provincià. Allò que en termes despectius se'n diu un catalanet.

És així com va reeixint entre els catalans la idea que com més malament parlem la nostra llengua més universals serem. No ens adonem que, si de debò volem evitar la mort nacional de Catalunya, és vital que la llengua catalana no es converteixi en un patuès de l'espanyola. Però això, digui el que digui la infantívola classe política que tenim, només serà possible dotant-nos de les estructures pròpies d'un Estat, l'únic estatus jurídic que, d'acord amb les regles del joc internacional, garanteix avui dia el respecte i la llibertat dels pobles i de la seva llengua.

Víctor Alexandre
Escriptor i periodista

Article publicat al diari digital e-Noticies el dimecres 27 d’octubre del 2010

26 d’octubre 2010

El Concert Econòmic és constitucional?

Pacte fiscal català

Els catalans no confiem en l'Administració central en matèria de finançament. Els ens autonòmics han de tenir una part de la sobirania fiscal tan originària i completa dins del seu àmbit com la de l'Estat. Hem de poder negociar en aquesta matèria de tu a tu". Ho va dir qui va ser president de Convergència, Ramon Trias Fargas, en el marc del debat constitucional de 1978. I així ho recull Jordi Amat en el seu excel•lent llibre biogràfic sobre el polític català. Lamentablement, Trias Fargas no va aconseguir el seu propòsit en aquella negociació: ni els socialistes, ni tampoc els centristes de la UCD no van abonar aquelles tesis. Tampoc els socialistes i els centristes catalans.

En aquells moments la correlació de forces a Catalunya estava liderada pel PSC, la UCD i el PSUC. El nacionalisme encapçalat per Jordi Pujol era tan sols la quarta força política. Però es va aconseguir una cosa que avui té un gran valor jurídic i polític: la Constitució finalment no va blindar cap model de finançament concret per a ningú. Així ho descriuen, per exemple, dos catedràtics de la Universitat de Sevilla −Fernando Pérez Royo i Manuel Medina− en un estudi sobre les disposicions fiscals: "El carácter singularmente abierto de la Constitución española de 1978 en lo que hace al sistema de financiación de las comunidades autónomas contrasta con otros textos constitucionales modernos; el constituyente de 1978 fue muy parco en las determinaciones a este respecto". Més de trenta anys després, les paraules de Ramon Trias Fargas han estat ratificades per la realitat dels fets. No hi ha motius per confiar, respecte al compliment dels acords sobre finançament, en l'Estat espanyol i els seus governs de torn. D'esquerres i de dretes, tots els governs de la democràcia a Espanya han demostrat amb escreix que la seva prioritat no era complir amb Catalunya, sinó buscar el seu simple suport per mantenir-se en el poder.

Val la pena, doncs, no oblidar els fets, recordar el que ve escrit a la pròpia Constitució, i no el que s'ha volgut interpretar d'ella responent als interessos polítics dels dos grans partits espanyols. Val la pena tot això perquè permet disposar d'arguments i raons prou contrastables com per defensar un pacte fiscal propi per a Catalunya. Per exemple, no hi ha ni un sol article a la Constitució espanyola que parli de "règim comú" respecte al model de finançament de les comunitats autònomes. Com tampoc no hi ha cap article a la Carta Magna que parli del "concert econòmic". És més, els nacionalistes bascos van perdre totes les seves esmenes en el transcurs del debat constituent on demanaven el reconeixement del concert econòmic.

Però hi ha quelcom més rellevant que tot això per poder comprendre la urgència que Catalunya disposi d'un model de finançament propi. En aquests moments de dura i llarga crisi econòmica, amb uns indicadors esgarrifosos sobre la situació laboral, financera i productiva del nostre país (18% d'atur, 40% d'atur juvenil, creixement negatiu de l'economia, deute públic desbocat), afegir a tot això un dèficit fiscal de gairebé el 10% del PIB és com voler fer una cursa d'obstacles amb els dos peus lligats entre ells. De veritat algú pensa que un país pot sortir airós d'una crisi econòmica com la que patim amb un drenatge extra de recursos del 10% de la riquesa que genera? Quedi clar, la plena recuperació econòmica de Catalunya està directament relacionada amb aconseguir un pacte fiscal propi, que permeti reduir dràsticament aquest absurd nivell de dèficit fiscal que actua com un fre inacceptable per a la nostra economia. A més, tot això sense tenir en compte el que representaria que el govern català pogués disposar de les adequades competències fiscals i tributàries, amb les quals podria fer una política fiscal més d’acord amb la realitat econòmica, productiva i industrial del nostre país.

Hi ha doncs raons jurídiques i econòmiques suficients per proposar i aconseguir un model de finançament propi per a Catalunya. Ni és necessari reformar la Constitució, com no és cert tampoc que les conseqüències econòmiques per a Espanya siguin inassumibles. És purament una qüestió política i de país. Només des de l'arbitrarietat en la gestió dels recursos públics, i des d'una interpretació interessada de la Constitució, es pot negar a Catalunya el que necessita i li correspon. A més a més, només des de la miopia política d'aquells que consideren la diferència un privilegi i no el resultat de la democràcia i la llibertat, es pot pretendre que Catalunya no gestioni els seus propis recursos, estant disposada com està a seguir contribuint a la solidaritat inter-territorial, sempre que es justifiqui econòmicament i socialment, i no per guanyar un grapat de vots. Per tot això, demano també a les forces polítiques catalanes, particularment al PSC i al PP, que donin suport a aquelles reivindicacions que uneixen els catalans, que són de justícia, i que a més els seus propis partits defensen en altres territoris de l'Estat espanyol.

Artur Mas i Gavarró
President de CiU

Article publicat al diari  LA VANGUARDIA el dimarts 12 d’octubre del 2010

25 d’octubre 2010

El deute de la Generalitat

El (malaurat) èxit dels bons

La notícia dels darrers dies ha estat l’enorme èxit de l’emissió de deute de la Generalitat per als particulars. D’un màxim de 2.500 milions d’euros, el primer dia ja hi havia hagut peticions per cobrir-la per un valor de 800 milions. Una autèntica allau que alguns han volgut vendre com un èxit, però que amaga una cara fosca. Aquesta: l’excés d’èxit és un símptoma clar que la Generalitat s’ha precipitat i ha ofert el seu deute en condicions massa avantatjoses per a l’inversor. Vaja: que un 4,75% d’interès és un veritable xollo.

El deute de la Generalitat ofereix una rendibilitat molt per damunt de l’alemany (per descomptat), però també molt per sobre de l’espanyol. Fet i fet, és a mig camí del d’Espanya i el de Grècia (que és a poc més del 6%). No és estrany, doncs, que els inversors (una mica com les mestresses de casa el primer dia de rebaixes a El Corte Inglés) s’hagin llençat a comprar-ne. Tot plegat posa greus interrogants sobre la manera com el conseller Antoni Castells ha gestionat tot aquest assumpte. La pregunta és: si s’hagués ofert al 3,5% o al 4%,, ¿s’hauria col•locat igualment? Hi ha raons per pensar que sí.

Per tant, aquest episodi no és sinó la culminació de tot el despropòsit financer de la Generalitat en aquesta legislatura. Un despropòsit que va tenir el seu punt culminant l’agost del 2009, quan el Tripartit va anunciar a bombo i platerets “el millor acord de finançament de la història” amb Madrid, que en teoria havia d’acabar amb la crònica asfíxia de la Generalitat. Al cap de poc més d’un any, el resultat és a la vista: el govern català ha de fer el recurs insòlit a oferir deute a particulars a un tipus altíssim. El fracàs de Montilla i Castells és palmari.

Però això només és una part. El calvari d’aquest deute començarà quan la Generalitat haurà d’abonar una comissió del 3% a les entitats que el comercialitzen. Continuarà l’any que ve, quan hagi de pagar el 4,75% als inversors. I el més probable és que calgui tornar a emetre deute per pagar aquest. El Tripartit ha actuat en aquest tema amb una frivolitat esgarrifosa, conscient que l’any que ve ja no governarà. Si arriba a governar, Artur Mas es trobarà les arques de la Generalitat plenes de teranyines i una herència econòmica, política i moral absolutament catastròfica.

Editorial de la Fundació Catalunya Oberta

Publicat al butlletí núm. 283 de la FCO el dilluns 25 d’octubre del 2010

20 d’octubre 2010

Fets i paraules. O bé, fets o paraules.

Treure’s del damunt el pessimisme

A Catalunya hem passat durant els últims quaranta anys d’una etapa amb bones expectatives com a país a una situació actual de desconcert i desànim.

A la visió esperançada del futur de fa quaranta anys, i que es va mantenir durant un llarg període, hi varen contribuir l’evolució política (cap a la democràcia i la integració europea), la millora econòmica i social, la sensació que havíem aconseguit resistir la política anticatalana i descatalanitzadora del franquisme i l’esperança primer i realitat després de la recuperació de la Generalitat i d’un grau rellevant d’autogovern. Tot plegat creava un clima d’esperança, de confiança i de ganes de fer i d’anar endavant. D’optimisme. Com a país i com a societat. En tots els ordres: l’institucional i el polític, el cultural i el lingüístic, l’econòmic i el social, el de la pròpia afirmació Catalunya endins i el de la nostra projecció Catalunya enfora, a Espanya i a Europa.

Tota aquesta confiança i aquest optimisme varen resistir bé fets i situacions difícils, amb un primer punt de decepció ja amb l’Estatut de 1979, la crisi econòmica –amb l’ensorrada de sectors importants de la nostra indústria– i social –amb un atur del 22%– dels primers anys 80, l’intent de cop d’Estat del 23F, l’inici d’involució autonòmica que ja aleshores es va produir, un finançament molt insuficient que només lentament va millorar una mica. I una pressió política des de Madrid molt asfixiant. Tot això, repeteixo, no va ofegar la mentalitat constructiva i la confiança en nosaltres mateixos i en el nostre futur, que durant tots els anys 80 vàrem aconseguir mantenir i fer funcionar. I ja més endavant, ja en els 90, i fins i tot a les primeries del nou segle, això en línies generals es va mantenir.

Això, d’uns anys ençà, ha canviat. Hi ha contribuït la crisi econòmica –la nostra, la d’Espanya, la del Món. Hi ha contribuït tot el procés de l’Estatut, que segons expressió d’origen tripartit ha estat un Dragon Kahn amb molt de mareig i no tanta recompensa. Hi ha contribuït algun error català fruit, en part, de la lleugeresa, de la fatxenderia, de la confusió i del tacticisme. Hi ha contribuït que a Espanya s’ha tornat a imposar una idea de com ha de ser l’Estat, que ha revifat l’opció centralitzadora i la pressió sobre la identitat catalana i sobre l’autogovern. Amb una accentuació en el sentiment popular espanyol d’un recel o fins i tot hostilitat envers Catalunya. Tot plegat ha fet descendir la il·lusió, la confiança i l’optimisme. Ens ha fet passar de la confiança a la pèrdua d’autoestima i de l’optimisme al pessimisme. Cal que aquest pessimisme ens el traguem de sobre. És la feina més urgent que tenim. I la més important. I del tot possible, perquè no hi ha base objectiva per a aquest pessimisme.

Hi ha fets polítics que hi conviden, hi ha crisi econòmica, hi ha una renovada ofensiva contra la identitat i l’autogovern de Catalunya. Però seguim essent l’economia més exportadora d’Espanya. I està clar que Catalunya sortirà més ràpidament de la crisi justament perquè és més exportadora. Les nostres universitats han guanyat posicions en el rànquing europeu (i en l’espanyol es col·loquen sis entre les deu millors de l’Estat). En sectors importants del nostre jovent ha nascut l’esperit emprenedor, amb esperit i tecnologia moderns. I amb un alt percentatge d’èxit. I la creativitat cultural es manté alta, i ben estesa per tot el territori. I malgrat la crisi, l’increment sobtat i desmesurat de població, mantenim millor la cohesió del país que alguns països amb més recursos i poder que nosaltres (com França, per exemple).

No. Podem i hem de dominar el pessimisme.

El president Montilla va dir fa poc que les properes eleccions determinaran el futur del país durant una etapa decisiva. És veritat. No només, ni principalment, pel que fa al dia a dia polític. També. Però sobretot perquè ens diran si apareix algú capaç de fer desaparèixer aquesta boira baixa i espessa –que és la tristesa, la desorientació i la pèrdua de confiança– que ens fa perdre la seguretat i l’orientació. I sobretot les ganes de fer.

Fets i paraules. O bé, fets o paraules.

De vegades se’n parla com si estiguessin contraposats. I no ho estan. Es recolzen mútuament. Fets, els que es puguin i executats segons la urgència i la prioritat. Prioritzar bé és una exigència indispensable sempre, però sobretot en temps de crisi. I ben explicat el perquè d’aquest fet i no d’un altre, o com encaixa aquest fet en el pla de conjunt, en el projecte de país. És a dir, fets acompanyats de paraules. De discurs. De paraules capaces de transmetre confiança i complicitat. Paraules que donin credibilitat a l’acció del govern que s’està fent. Paraules que expliquin l’ara i l’aquí, i l’objectiu més llunyà, i la ruta a anar seguint. Que ho expliquin de manera racional i alhora emotiva

Que algú amb prou convicció i confiança en el país, i amb un molt important suport social, polític i parlamentari, sigui capaç de combinar fets –tants com es puguin– i paraules honestes –és a dir, que diguin la veritat– mobilitzadores d’energia i dels nostres recursos de tota mena. I anunciadores de futur.

I el pessimisme s’esvairà. Perquè no està fet per al pessimisme un poble que va fer la revolució industrial que va fer, que ha resistit una pressió hostil de segles contra la seva identitat, que sempre ha sentit l’anhel de ser innovador i obert al progrés i al Món, que malgrat les dificultats ha mantingut un alt grau de cohesió i de convivència. Si el superem, si l’esbandim com el vent esbandeix la boira, el país reprendrà la seva marxa. Ell com a col·lectivitat i tota la seva gent com a persones.

Jordi Pujol
Expresident de la Generalitat

Article publicat al butlletí num. 226 del CEJP el dimarts 19 d'octubre de 2010

15 d’octubre 2010

Escrit del President de l'UCS

Les eleccions al Parlament de Catalunya corresponents a la IXa legislatura de l'actual període democràtic se celebraran el 28 de novembre de 2010. El President de la Generalitat, José Montilla, signà el decret de dissolució del Parlament de Catalunya a la seva seu el 4 d'octubre que oficialitzava el que ja havia estat anunciat en començar el curs polític unes setmanes abans. Amb la vista doncs possada en aquesta transcendental data, el nostre president ha volgut adreçar unes lletres a tots els amables lectors del nostre blog, amb l'intent d'esperonar-los a participar de forma activa en la propera contesa electoral.

Benvolguts amics:

Estem vivint uns moments històrics de canvis accelerats i profunds, que marcaran l’esdevenidor de Catalunya i de retruc el d’Espanya. La via autonòmica està esgotada i no te futur ni credibilitat. L’Estat Espanyol i el seu govern, mitjançà el Tribunal Constitucional, n’han expès el certificat de defunció. Després de la Gran manifestació del 10 de juliol, les consultes populars i el posicionament dels partits polítics nacionalistes, l’alternativa que és presenta com la única capaç de sortir de l’atzucac, és la independència i la constitució d’un Estat Català. Els últims sondejos d’opinió, ens indiquen que prop del 50% dels catalans ja avalen aquesta opció. L’estupidesa centralista del govern PSOE i l’obsessió fanàtica del PP per destruir la Nació Catalana, fan que el nombre d’independentistes creixi cada dia una mica més.

La crítica situació econòmica que estem patint, amb un govern d’incompetents i un Estat que ens tracta com una colònia, amenaça destruir-nos com a nació i arruïnar-nos a tots sense distinció. D’aquí la importància d’augmentar el nombre de catalanistes, per tal d’aconseguir una massa crítica suficient, que vulgui i per tan faci possible aconseguir la independència de Catalunya. Aquesta tasca d’enfortir el sentiment nacional dels catalans, és la que propugna i realitza la UCS. En diem IPM (informació, persuasió i mobilització).

També som conscients, que una gran part de la població de Catalunya, està patint les conseqüències d’aquesta crisi agreujada per la nostra dependència econòmica amb Espanya. Per tan cal difondre entre la població més allunyada dels ideals catalanistes, els arguments incontrovertibles i totalment demostrats dels beneficis econòmics que la independència comportaria per tots els habitants de Catalunya.

Que ningú es lamenti de la penosa situació en que ens trobem immersos, si no fem cap esforç per canviar-la. Davant d’aquest problema, tres actituds podem adoptar, l’emprenyament, la resignació o el treball. La decisió depèn de cadascú de nosaltres.

Les properes eleccions, seran un test que mesurarà amb rigor el grau de maduresa i la situació política del País. S’ha d’anar a votar per Catalunya i pels nostres interessos. Els que no ho facin, independentment de les raons que puguin argüir, demostraran la seva ignorància i contribuiran a empitjorar la situació social, econòmica i política de Catalunya. Els que vulguin la independència hauran de votar partits catalanistes o nacionalistes. Aquest és l’únic camí que ens pot portar a la llibertat i a la recuperació econòmica.

Restem a la vostra disposició per tots els dubtes i aclariments que ens vulgueu plantejar. Millor encara si voleu col·laborar amb nosaltres.

Llorenç Canyadell i Xapel·li
President de la Unió Catalanista de Sabadell


Sabadell, 14 d'octubre de 2010

11 d’octubre 2010

Corbacho i el tancs espanyols

Independents, com ells

De la mateixa manera que els nacionalistes espanyols no se'n senten, de nacionalistes –un procés de degeneració sensitiva que també afecta alguns catalans partidaris de la nació–, ara descobrim que hi ha independentistes espanyols que tampoc no saben que en són. O no ho saben, o no hi han reflexionat fins ara, quan el seu independentisme donat per descomptat topa amb altres projectes que el posen en qüestió. Probablement, això és el que li passa al fins ara ministre espanyol de Treball, Celestino Corbacho, que podríem agafar com a model del procés encara balbucejant de presa de consciència que viuen amplis sectors de la població catalana.

Per evitar confusions, no puc començar el meu comentari sobre l'antic alcalde de l'Hospitalet de Llobregat sense mostrar el meu respecte per tota una colla d'alcaldes –entre els quals, també, José Montilla– que, provinents de les capes populars esteses a les perifèries de les petites i desmanegades ciutats dels anys cinquanta i seixanta, a través de la seva acció política van arribar a llocs de responsabilitat, exercida, donades les circumstàncies, de manera més que exemplar. No estic parlant de coincidències ideològiques ni de concepcions de país, sinó de compromís amb el benestar i el progrés, que és aquella condició generalment oblidada de la definició pujoliana de què és ser català: qui viu i treballa a Catalunya, “i que amb el seu esforç ajuda a fer Catalunya”. Uns requisits que tots aquests alcaldes compleixen amb escreix.

Ara bé, dit això, el cert és que molta de la gent que aquests alcaldes han representat –en el sentit fort i democràtic de la paraula, però també des del punt de vista simbòlic– mai no havien pensat que la seva lleialtat política a Catalunya hagués d'entrar en contradicció amb la subordinació a l'Estat espanyol. Això els és nou. Molts catalans –i no tan sols els que tenen els orígens familiars fora de Catalunya– no havien rebutjat mai la hipòtesi de la independència de Catalunya simplement perquè no l'havien considerada. D'aquí que la seva representació sobre què significa exactament la voluntat d'independència sigui tan pobra. No és fàcil passar de la vaguetat conceptual d'un autonomisme constitucional a la resposta en blanc o negre a la pregunta sobre què votaries en un referèndum sobre la independència de Catalunya. I menys quan descobreixes que més de la meitat dels que ja tenen resposta la tenen en sentit afirmatiu.

Dic que Corbacho representa bé aquest món de catalans que fins fa poc no s'han adonat que no viuen exactament a Espanya. Ara, Corbacho ho ha confessat en el seu comiat al ministeri: “Madrid és un altre món”. I tant! Per això, i per bé que les darreres declaracions de Celestino Corbacho siguin tan políticament incorrectes des d'un punt de vista democràtic, a mi no em costa gens d'entendre'n la gènesi. Corbacho ha dit que ningú no es pensi que la independència seria un procés pacífic i sense traumes, i encara l'ha associat amb l'aïllament econòmic i –com Montilla– amb la decadència econòmica i el retrocés social. Jo l'entenc, a Corbacho. Ell més que nosaltres coneix Madrid. I sap quin peu hi calcen. Per tant, té raó quan diu que el procés cap a la independència ha de comptar amb la resistència fèrria de l'Estat espanyol. Una resistència que no hem de confondre amb la del PP o el PSOE, que també hi serà, sinó amb la dels aparells de l'Estat, que són infinitament més forts. Nosaltres aconseguirem la independència per vies democràtiques, però l'Estat hi oposarà tota la violència que pugui. I, a falta de força, haurem de comptar amb la determinació pròpia i sobretot amb el suport d'un entorn polític que no acceptaria l'ús de la violència –i menys la militar– davant de processos netament democràtics, com ha mostrat la recent sentència del Tribunal de l'Haia.

Però on es veu clarament que el debat els ha agafat de sorpresa i que se'n defensen de manera rude, és en aquesta insistència en la decadència i l'aïllament. Els independentistes espanyols –no m'imagino pas el Corbacho ministre a Madrid menyspreant el valor de la sobirania nacional espanyola– segur que no associen pas aquesta condició amb cap mena d'aïllacionisme. Tot al contrari: saben perfectament que si Espanya és reconeguda al món, si és un interlocutor als organismes internacionals, és gràcies a la seva independència. Per tant, si ho pensen bé, veuran que la independència, també la dels catalans, no tanca res, sinó que ho obre tot. De la mateixa manera que no cal que insisteixin a parlar d'aïllament comercial, com si Espanya no mercadegés amb tot el món a causa de la seva independència. A la Catalunya independent seguirem menjant pernil extremeny o formatge manxec, de la mateixa manera que a Espanya s'instal·laran sanitaris Roca i interruptors Simon. I, per cert, sobre si ens sortirà cara, la independència, que preguntin pel preu que paguem per la dependència!

La gent que represento en la figura de Corbacho encara no ha tingut temps de pair la novetat del nou desafiament polític que es va fent lloc a Catalunya. Tot va molt de pressa. S'imaginen uns independentistes diferents d'allò que són ells mateixos, i una independència ridícula i esquifida. I no: parlem de ser i tenir exactament el mateix que els espanyols ja són i tenen, amb tots els avantatges i amb totes les responsabilitats. Tan senzill com això.


Salvador Cardús i Ros
Escriptor i periodista
Doctor en Ciències Econòmiques

Article publicat al diari AVUI el diumenge 10 d'octubre del 2010