La violència

Segons la Viquipèdia, la violència és “l'ús de la força o de poder emprat per a dominar, coaccionar, malmetre, destruir o matar, implicant sofriment o fins i tot destrucció d'elements naturals, béns humans, etc. [...] L'objecte de la violència pot ser un ésser viu, un grup humà, una cultura, una obra, un espai físic natural o no natural. Filòsofs com Max Weber o Hannah Arendt, per exemple, estudien el monopoli de la violència política, com el poder impositiu de la policia o l'exèrcit al conjunt de la societat”.

Aquest darrer paràgraf de la definició és que el que ens interessa ara: la violència política, ja que darrerament se’n parla molt i a tot arreu. La violència política és un terme difícil de definir. La pregunta principal que es planteja és “quan es considera ‘política’ la violència?”. La violència política passa quan l'ús del dany físic és motivat per intencions polítiques. Per exemple, quan la violència es fa servir per destruir un ordre social, però també per preservar un ordre social, podem considerar aquesta violència política? Així, la violència política pot ser utilitzada pels qui busquen desafiar l'statusquo sociopolític. I podria també involucrar els que vulguin defensar aquest mateix status quo.

Malgrat això, no tot es redueix a definir la violència política com a simples actes en contra de l’ordenament polític, econòmic o social o en contra del gènere. La violència és producte de l'evolució cultural, on es modela a l'individu des de l'aprenentatge i des dels hàbits violents. No és una malaltia. Per tant, per a revertir-la o solucionar-la és necessari un canvi cultural i educatiu. Arribats a aquest punt, caldria diferenciar entre violència i agressió. En la literatura científica la violència es defineix com a actes comesos amb la intenció d'infligir mal físic a algú o alguna cosa, mentre que a l'agressió se la concep com una conducta que intenta danyar en el físic o en el psicològic.

La violència política és el pa de cada dia a l’estat espanyol, sobretot des de l’aparició de la ultradreta en l’arena política. Aquesta violència es manifesta sobretot en els plantejaments envers dues col·lectivitats principals: la immigració i les dones. És a dir, en aquest darrer cas, quan les agressions estan orientades en contra de les dones per la seva condició de dona i quan la violència té un impacte diferenciat en les dones; això és, quan l'acció o omissió afecta les dones de manera diferent que als homes o les conseqüències dels quals s'agreugen davant la condició de ser dona, i quan les afecta en forma desproporcionada. Difícil quantificar la violència política que té tantes variants. Quasi sis-cents morts que se sàpiga, però també milers de torturats, empresonats, espoliats, encausats, etc.

Però si hi ha una cosa perversa, és l’aplicació del dret de l’enemic, a qualsevol dissidència especialment de l’independentisme, que ben aviat ratificarà ERC. Què és sinó la reforma de la sedició? ¿Qui no se’n recorda la imatge de Jessica Albiach quan va mostrar la papereta amb ‘No’ en votar la llei del referèndum, amb voluntat d’enviar els votants del ‘Sí’ a la presó?. Això no només és violència política en majúscules per part del propi partit d’Irene Montero, sinó que també es premia amb la presidència del partit a Catalunya. Això està d’actualitat ara que Irene Montero fou greument insultada al congrés per una diputada de Vox. Arran d’aquest fet, el director de Vila Web, Vicent Partal, ha publicat un editorial titulat ‘Irene Montero o la hipocresia política en el país dels violents’, on fa un recull històric notable sobre el tema de la violència, per no oblidar qui som i cap a on anem. Podeu llegir l’article tot seguit.

Irene Montero o la hipocresia política en el país dels violents

Molts de vosaltres deveu haver sentit parlar de l’embolic que es va organitzar l’altre dia al congrés espanyol de resultes d’una intervenció desagradable d’una diputada de l’extrema dreta contra la ministra d’igualtat, Irene Montero, de Podemos. Els polítics de l’esquerreta espanyola, i alguns de catalans també, ajudats de la premsa afí, van posar immediatament el crit al cel perquè la diputada en qüestió va venir a dir que si Montero és ministra és perquè és la dona de Pablo Iglesias.

La intervenció de la diputada de Vox feia passar vergonya, però la reacció subsegüent ha estat d’una hipocresia monumental, igualment denunciable. La senyora Montero va reclamar –aclamada pels seus– que les paraules que li havien dedicat es mantinguessin en l’acta per demostrar l’exercici de “violència política”–aquest és el concepte exacte que va fer servir– de l’extrema dreta contra ella.

Però si això que li van dir és “violència política”, digueu-me què és i què ha estat tot allò que han fet de manera sistemàtica del 2015 ençà al parlament català Ciutadans, el PSC, el PP o ara Vox. I no parlo solament dels insults i la mala educació, dels crits a l’hemicicle, dels cops de peus als bancs o del robatori de símbols com el llaç groc. El president Torra va haver de suportar una campanya inaudita d’insults tan bon punt s’estrenà en el càrrec, una campanya en què es tragueren de context frases que havia escrit en llibres seus. A Roger Torrent, quan era president del parlament, el PP el va arribar a amenaçar recordant-li que “té dos fills i ja sap què pot esperar” si no feia allò que ells li deien. A Inés Arrimadas li aplicaren el malnom de “la montapollos” (‘munta-sidrals’) perquè cada intervenció seva era una agressió violenta, un espectacle. I Iceta? Qui no el recorda amb els braços oberts cap al cel i les venes del coll inflades, cridant irat mentre intentava de frenar votacions al parlament i proferia amenaces als polítics independentistes si no canviaven de rumb?

Més gros, encara: a l’hemicicle del congrés espanyol la senyora Montero seu en el quart banc de l’ala dreta i, per tant, té una visió privilegiada dels escons que ocupen els diputats del Partit Socialista. I del que ocupa el president Pedro Sánchez, aquell mateix Pedro Sánchez que de ben jovenet anava per les televisions llevant importància als crims del GAL i justificant el govern socialista que els emparava. Vint-i-set assassinats ordenats directament pel govern de Felipe González –ho explicava l’altre dia com si no passés res aquell ministre d’Interior que es deia Barrionuevo. Amb quin crèdit pretén, doncs, la senyora Montero, membre d’un partit que va criticar els GAL, però membre també d’un govern encapçalat pel partit dels GAL, parlar-nos de violència política?

I, posats a esmentar partits: violència política són els 591 morts de la transició del franquisme, entre el 1975 i el 1981, venuda i santificada pel PSOE i pel PCE –l’antecedent, d’alguna manera, del partit d’Irene Montero– com a pacífica i modèlica. Morts tapats per l’esquerra oficial per a beneir la maniobra Juancarlista.

De manera que no juguem amb les paraules. Violència política és que a Mariano Heredia Escudero, el 21 de febrer de 1975, el matés un tret en un control de policia. El cotxe va caure al riu Asua i van morir també els quatre xiquets que l’acompanyaven. O que a David Wilson el matés la Guàrdia Civil a Sabadell el 19 de febrer de 1976 mentre apartava els seus alumnes –era professor d’anglès– de les finestres de la classe perquè passava una manifestació. Violència, i doble, és la que va sofrir Juan Pozierro Punyon, mort per la policia el mateix any durant la vaga de la construcció de Barcelona mentre el govern obligava les agències a rectificar la informació dient que havia estat un accident laboral. Violència van ser els trets que van deixar Francisco Javier Verdejo Lucas amb una pintada a mitges: “Pan, T...”. Volia escriure “Pan, Trabajo, Libertad” però no el van deixar acabar. Violència van ser les tortures que va rebre Eduard Serra Lloret, mort a la comissaria central de València el 24 de gener de 1977. Era militant del FRAP. O la que va rebre Francisco Javier Núñez, que el van matar uns policies sense saber per què. Quan baixava a comprar el diari, sembla que no els va agradar allò que havia comprat, i li van pegar una pallissa. Dos dies després ho va anar a denunciar i l’obligaren a veure’s una ampolla de conyac barrejada amb oli de ricí. Va morir. Violència és la mort, durant la diada del 1977 de Carles Frecher a causa d’una càrrega policíaca. O l’assassinat de Miquel Grau a Alacant mentre enganxava cartells per a fer una crida a la Diada, tan sols un mes després. Violència és la que sofrí Yolanda González quan la segrestaren i la mataren dos pistolers feixistes el febrer del 1980. I ara un d’aquests individus, que s’ha canviat de nom, resulta que farà de pèrit de la defensa en el judici de la presidenta Laura Borràs. Violència política és que a Joan Fuster li posessin dues bombes a la porta de casa amb goma.2 militar per matar-lo. I la llista podria continuar i continuar. A Guillem Agulló el van matar a Montanejos el 1993. Un any abans els jocs olímpics havien de servir perquè Garzón organitzés les detencions de 45 persones i, d’aquestes, en torturessin 17. Hi ha el Primer d’Octubre, criminal, dels cops i les agressions de la policia espanyola. O, fa quatre dies, 37 persones mortes en territori espanyol, a la tanca de Melilla en una acció de la gendarmeria marroquina que el govern de Pedro Sánchez, del qual forma part la senyora Montero, va qualificar d’exemplar.

Violència política, en fi, és que l’estat espanyol sigui ple de fosses comunes i els governs de l’esquerra espanyola no hagin fet gairebé res per trobar i exhumar els cadàvers d’aquesta gent. O que la constitució espanyola avisi públicament que l’exèrcit intervindrà contra la població civil si aquesta pretén modificar les fronteres de l’estat i separar una part del seu territori. Violència política és que trenta-tres jutges catalans es trobin un matí la seva fotografia, treta del seu carnet d’identitat, en un diari, apuntant-los com si fossin una diana. O que dotze mestres de Sant Andreu de la Barca hagin passat un calvari públic i privat durant anys per acabar en no res, però eixint-ne insultats i marcats per sempre. O que aquest cap de setmana una professora de Mallorca es trobi assetjada per haver retirat una bandera espanyola d’una aula complint el protocol de convivència de l’escola.

Per desgràcia, la violència política és el pa de cada dia a l’estat espanyol, no una cosa excepcional i mai vista que ara inaugura l’extrema dreta contra la ministra Montero, com ens volen fer creure. I ho és, precisament, perquè el nacionalisme violentament espanyol ha estat la peça central del seu entramat polític de fa dos segles, perduts com van en cerca d’una identitat que, com que no saben trobar-la com a nació ni en el diàleg ni en el respecte, només poden imposar-la des del poder. I per aquesta raó quan l’anti Espanya som nosaltres, les esquerres espanyoles o callen i fan el desentès o no tenen vergonya d’afegir-se a les esquadres feixistes. Calvo Sotelo i el doctor Negrín coincidien perfectament en allò de “antes roja (o azul) que rota”. A Íñigo Errejón els presos polítics, si són independentistes, l’agafen lluny. I Pedro Sánchez i Mariano Rajoy van aplicar el 155, i ja comptem quatre mil repressaliats, allà on una nació europea normal s’hauria posat a dialogar.

En resum: la campanya desfermada arran d’allò que li ha passat a la senyora Montero és tan descarada, tan desproporcionada, i el que volen aconseguir és tan electoralista i curt-terminista, que faria riure si no fes ràbia. Amb mi, doncs, que no hi compten.

Vicent Partal

Periodista

Editorial del digital   VilaWeb  del diumenge 27 de novembre del 2022

L'enganyifa de la sedició

Com ja és ben sabut, el PSOE i Unides Podem han presentat la seva proposta de reforma del delicte de sedició, una proposta pactada amb Esquerra Republicana en el marc de la taula de diàleg. Sempre que hi ha un pacte com aquest, és lògic que els diferents actors tinguin interessos propis, fins i tot contradictoris entre ells, perquè les finalitats que els porten al pacte poden ser contràries. Esquerra Republicana tenia arguments més o menys raonables per justificar el seu suport als pressupostos de l’Estat, no calia tornar a enganyar la gent amb aquesta reforma del Codi Penal que, en comptes d’aprofundir en drets i llibertats, perfecciona els mecanismes de la repressió a la dissidència política. La proposta de reforma del Codi Penal que ha anunciat el govern de Pedro Sánchez és un autèntic insult a la intel·ligència que intensifica la regressió democràtica del règim polític del 78 i cap demòcrata sincer pot considerar-la acceptable. Que ho faci un partit que es diu socialista, però que està absolutament entregat a les imposicions del ‘deep state’ hauria d’avergonyir les seves bases militants, però que partits que es diuen compromesos amb la resistència democràtica com Unidas Podemos o Esquerra Republicana contribueixin a enfortir els instruments de repressió de l’Estat marca un punt d’inflexió en aquest procés de decadència democràtica.

L’acord entre Oriol Junqueras i Pedro Sánchez per bescanviar el delicte de sedició per un altre delicte de desordres públics agreujats, és un acord que permet salvar el cul als líders del procés mentre condemna la població a la presumpció de culpabilitat perpètua. L’esperit d’aquest canvi legal resulta tan clar com pervers: d'ara endavant, Espanya tolerarà que els capatassos processistes repeteixin tants cops com vulguin les seves ‘performances’ estèrils sense ficar-los a la trena, bo i focalitzant el nucli delictiu en la mobilització independentista. No cal filar molt prim per veure com la descripció del desordre públic (sota el pretext d’atemptar contra la pau social, intimidar un responsable polític o ocupar un edifici públic) serà l’escudella ideal perquè els jutges puguin castrar l’expressió col·lectiva amb una tranquil·líssima impunitat. Junqueras ha ordit un pla d’una maldat sense límits, amb la passivitat connivent de Junts per Catalunya, que permetrà la repressió de l’independentisme amb el segell dels virreis catalans.

Deu anys enrere, el mateix Oriol Junqueras deia que negociar amb l’estat espanyol no té cap sentit, perquè l’estat espanyol sempre incompleix tots els acords a què arriba, no és de fiar. És a dir, no és que ERC no s’adoni de l’enredada, ja que sempre se n’ha adonat. Llavors, per què es deixa enredar? O, per què vol fer veure que l’enreden? I per què vol enredar els catalans dient que no l'enreden, però fent veure que sí que l'enreden? És imprescindible que entenguem que l’ERC que coneixíem s’ha suïcidat, s’ha mort, deixant-se comprar per l’enemic històric, i cal que nosaltres continuem el camí defensant-nos d’aquests nous enemics que els dies de festa es disfressen d’independentistes i els dies feiners fan tan mal com poden a Catalunya.

La vicepresidenta primera del govern espanyol, Nadia Calviño, ha defensat aquest dilluns que l'objectiu de la reforma del Codi Penal que elimina el delicte de sedició és que "torni" a Espanya el president a l'exili Carles Puigdemont, exiliat a Bèlgica, i ha assegurat la reforma s’ha fet per alinear el tipus penal amb la Unió Europea perquè afavoreixi l'extradició de Puigdemont, recordant que la sedició "no existeix en altres països", i per això ha advocat per "modernitzar un règim que té 200 anys”. La vicepresidenta ha insistit que els condemnats han "de complir les penes", defensant al mateix temps que "el canvi del delicte de sedició no té res a veure amb la rebel·lió, que és igual de rellevant." Ha insistit que l'eliminació de la sedició "pot afavorir que en un moment es doni l'extradició" de Puigdemont. Doncs no, senyora Calviño, aquesta malèvola estratègia no els servirà per res, ja que regalen a la defensa de l’exili català el millor argument que podria somniar per a defensar-se: que això és una persecució, ara més demostrable que mai. Aquest és el fil argumental de l’article que sota el títol  ”El president Puigdemont pot respirar tranquil”, escriu  avui el director de VilaWeb, Vicent Partal, i que podeu llegir a continuació.

El president Puigdemont pot respirar tranquil

Per vendre al seu públic, nacionalista espanyol, la reforma del delicte de sedició, els dirigents del PSOE fa dies que propaguen en públic la fantasia que, ara sí, Europa els servirà en safata el cap del president Puigdemont.

Em va sorprendre molt que s’hi referís obertament fa un parell de dies la vicepresidenta espanyola, Nadia Calviño, en una entrevista a la COPE. I us demano permís per citar una part extensa de les paraules que va pronunciar, perquè tan sols així puc explicar com n’és de contraproduent per als seus interessos això que va fer.

Calviño va dir, i va quedar enregistrat: “Deveu recordar que la dificultat d’aconseguir l’extradició de Puigdemont ―que és allò que volem tots, és clar: que vingui a Espanya, que comparegui davant la justícia i compleixi la pena que li correspongui―; si ho recordeu, la dificultat de l’extradició és que el nostre tipus penal de la sedició no existeix en els altres països. I em sembla un pas endavant important d’alinear-lo amb els països del nostre entorn. […] Insisteixo que per a mi la reforma del delicte de sedició pot afavorir que en un moment determinat hi pugui haver una extradició que no hi va ser en el passat per culpa d’aquest tipus [penal] anòmal que no existeix en altres països.”

Aquesta declaració implica d’una manera molt clara que el parlament espanyol ha fet, o farà, aquesta polèmica reforma del codi penal ―entre més coses― amb l’ànim de perseguir judicialment una persona, en aquest cas un polític. Cosa que, per tant, implica un ànim, una voluntat de persecució individual, que és incompatible amb el règim jurídic d’una democràcia. En una democràcia les lleis no es fan o es canvien ad hoc per a perseguir una persona en concret. Les lleis es fan o es canvien per l’interès general del país, mai per a perseguir una persona i encara menys si és una persona que fa política. Això, en tot cas, és el comportament típic d’una dictadura.

Que, a més, ho digui la vicepresidenta del govern ho fa tot encara més gros. Si ho digués un polític menor, de segona fila, l’estat espanyol encara podria defensar-se argumentant que era una interpretació personal. Però això no és raonable quan ho diu tan clarament la vicepresidenta, i amb totes les lletres, després d’haver-ho insinuat el president mateix. En relació amb això, el president Puigdemont i la resta d’exiliats poden, si es pot dir així, respirar tranquils. El govern espanyol ha parat la trampa, però el govern espanyol mateix hi ha caigut, en la trampa.

I ho han fet simplement perquè no entenen les regles més bàsiques de la democràcia. No entenen, tot i els constants revessos judicials europeus, que el Primer d’Octubre no es va cometre cap delicte ni hi va haver cap delicte en el comportament del parlament i del govern. O que, si de cas, la que va cometre un delicte va ser la seva policia. No els cap en el cap una cosa tan fàcil d’entendre com aquesta. I com que no els cap en el cap perden els nervis i el control i aleshores regalen a la defensa de l’exili català el millor argument que podria somniar per a defensar-se: que això és una persecució, ara més demostrable que mai.

Dit tot això: Junts i la CUP ja han dit que votarien contra aquesta reforma del codi penal, presentant-hi alternatives. Però i Esquerra? Lamentablement, jo no tinc cap dubte que hi votaran a favor, entre més coses perquè aquesta reforma que es proposa és una mena d’amnistia per al ‘sottogoverno’, pensada per arreglar les coses dels seus. I també perquè després de la impetuosa eixida matinal del president Aragonès, penjant-se la medalla, ara vejam qui diu que tot això no és perfecte. Però ja s’han fet a la idea de les conseqüències que pot tenir això? S’estaran callats mentre el PSOE diu i torna a dir que la reforma pactada amb el govern català és feta per empresonar Puigdemont? Perquè una cosa és salvar-te tu i una altra de ben diferent, vendre un compatriota per salvar-te.

Vicent Partal

Periodista

Editorial del digital VilaWeb d el dimecres 16 de novembre de 2022

 

Guerra lingüística

El català és el gran trofeu de caça major de l'espanyolisme, perquè destruint l'idioma esclafen també la identitat, la cultura, el país. Catalunya, vaja. La guerra, o millor dit, la invasió lingüística salvatge i violenta, està fent estralls. Sense descans ni pietat. Van ‘a saco’, que dirien els castellans. Aquesta guerra contra el català no és pas nova, ni de bon tros: porten segles practicant-la, atacant-lo, menystenint-lo, prohibint-lo... Però en ple segle XXI, amb el govern més progressista de la història manant a la Moncloa amb el suport parlamentari d'un partit independentista com ERC, la virulència és encara més cruel i més mortífera. El català no és que estigui a l’UCI, és que alguns ja li han comprat el taüt, els claus i la làpida.

Ser parlant de català en bona part del domini lingüístic no és tan fàcil com sembla. O bé estàs obligat a ser un dels herois irreductibles que no canvien mai de llengua, amb la incomoditat i el cansament que això pot generar, o bé ets el botxí que minoritzes la teva llengua. Tot sense mala intenció. És normal que els experts hagin encunyat el terme “estrès lingüístic” per referir-se a la necessitat constant de solucionar aquest desencaix.

D’un temps ençà, l’ús social del català ha anat retrocedint. La situació és especialment preocupant entre infants i adolescents, que veuen el català com una llengua acadèmica, allunyada del món del lleure i les relacions personals. Tots els qui ens hi relacionem en el dia a dia (a casa, a l’escola, en el temps lliure...) som importants en la transmissió de la consciència lingüística: som els seus referents.

 En els darrers quinze anys el català ha anat perdent ús social i parlants d’acord amb les dades oficials de la mateixa Generalitat de Catalunya. La prova més evident d’aquesta tendència es veu sobretot entre el jovent, perquè només el 14,6% de les converses a l’hora del pati en instituts de zones urbanes de Catalunya són en català. Aquest fenomen no es limita estrictament a l’àrea metropolitana, sinó que s’estén arreu del país, cosa que implica una pèrdua de capital simbòlic: el català ja es percep com una llengua de segon nivell. Les causes d’aquesta situació són diverses i complexes. Tanmateix, no hi ha dubte que darrerament s’ha constatat un notable relaxament en la consciència lingüística. No ens referim només al disfuncionament greu que suposa que bona part de les classes de secundària es facin en castellà i la inspecció no hi posi remei. Les dades mostren que, fora de l’aula, en espais de lleure com el pati, més d’un terç del personal docent dels instituts de les nostres ciutats s’adreça en castellà a l’alumnat. Es tracta d’un fet especialment greu perquè promou la percepció que el català és només la llengua d’una part del país i no del conjunt de la ciutadania. 

La situació és greu, gravíssima. També intolerable i que ens hauria de fer reaccionar de forma urgent, vehement i sense ambages. Precisament és el que fa l'escriptora Pilar Rahola, esgarrifada i indignada amb cada nou atropellament dirigit des de Madrid. I en són molts, pràcticament diaris. Una gota malaia que analitza en un nou vídeo de 'Paraula de Rahola' titulat  ‘Guerra de l’estat al català: ofensiva per destruir-lo’, arran de dos moviments molt aclaridors del ‘modus operandi’ de l'estat espanyol: el de la Comissió d'Exteriors del Senat, votant en contra de la utilització del català, l'euskera o el gallec al Parlament Europeu i el del Defensor del Pueblo, Ángel Gabilondo,  fent seves les tesis dels sectors ultres contra el català a l'escola. Tot plegat, per terra, mar i aire. És un estat que utilitza tots els estaments per anar afeblint i malmetent la salut de l'idioma català. Podeu llegir tot seguit la transcripció íntegra del vídeo de l’escriptora Pilar Rahola.

Guerra de l’estat al català: ofensiva per destruir-lo.

Per terra mar i aire. És una ofensiva d’autèntica neteja lingüística. No hi ha dia en què no hi hagi gestos, amenaces, intervencions, en què no hi hagi algun instrument o alguna institució que faci alguna cosa en contra del català. És permanent, és un Estat a l’una, emprant totes les institucions i els estaments que tenen per anar llimant, anorreant, afeblint i, per tant, malmetent la salut de l’idioma català.

I si no ens n’adonem és que no volem veure-ho, perquè l’ofensiva és permanent. Sense anar més lluny, ahir mateix, la Comissió d’Exteriors del Senat, votava en contra, del fet que, senzillament, es pugui utilitzar el català, l’euskera o el gallec en el Parlament Europeu. I ho feia el PP, el PSOE, el mateix que s’asseu en aquella taula de diàleg autènticament falsa, no diguem ‘fake’, falsa de falsedat i en la qual s’asseu i on va arribar a dir que impulsaria l’ús del català al Parlament Europeu. Mentida, mentida, mentida, permanentment mentida. I ja n’hi ha prou que algun partit català s’ho mengi amb patates, mentida rere mentida.

Són uns miserables, ho podem dir més clar? Són uns miserables. Estem parlant d’un patrimoni lingüístic de mil anys d’història, totalment afeblit, perseguit durant dècades i segles, i que l’estat que l’hauria de defensar, permanentment continua agredint-lo. Ho repeteixo: estan fent una neteja lingüística. Estan utilitzant tots els mecanismes que tenen per destruir-nos, en la nostra llengua, perquè, al cap d’avall, així també destrueixen el concepte de nació i la pròpia identitat. Saben el que fan.

Al Senat ho va fer fa uns dies el “defensor del pueblo”, el senyor Ángel Gabilondo, fent seves les tesis de tots els sectors ultres contra el català a l’escola. Què s’ha cregut el “defensor del pueblo”?, què caram és? Si aquest és un instrument, el defensor del poble, que ni tan sols tenien, van copiar-ho de la Sindicatura de Greuges nostra, que és secular, antiquíssima. I ara vénen a ficar-nos el dit a l’ull, al que fem els catalans i a les decisions del Parlament i del Govern. Però... què s’han cregut? Doncs ahir el Senat, avui el Gabilondo; tenim el català assetjat pels jutjats, menystingut permanentment pels mitjans de comunicació, foragitat completament, destruït permanentment per lleis i per accions, atacat per les institucions espanyoles de tota mena, que els hi és absolutament igual que els catalans tinguem drets lingüístics, no existeixen a l’estat espanyol.

L’estat espanyol vulnera completament els drets lingüístics de les minories. Diguem-ho clar. I en el nostre propi territori, a Catalunya, on hauríem de poder governar amb una mica de salut el nostre idioma, tampoc no podem fer-ho perquè estem lligats de mans i peus. Avui mateix, en José Antich feia un article demolidor, en el que donava unes dades on explicava que, per exemple, en cap districte de Barcelona, en cap districte, el català és, entre els joves la llengua d’ús. En cap, zero, dels deu districtes, ni un. El districte on s’usa més el català és Sarrià-Sant Gervasi que arriba al 44%; a Nou Barris el 5%. Però és que el més esfereïdor és que això, el 2015, estava en unes xifres molt més elevades d’ús del català, és a dir que, en molt pocs anys, en set anys, ha retrocedit l’ús del català en 7,2 punts, que és una barbaritat i ens situa en una posició de no retorn. És a dir, el català està en perill real. Fiquem-nos-ho al cap, ja no es tracta d’ajudar, de... no, no, no: en perill real.

Hi ha hagut uns quants moments en la història de Catalunya en què el català podia desaparèixer. A principis del segle XIX, quan Bonaventura Carles Aribau pràcticament s’acomiadava del català perquè l’havien foragitat de tot arreu; però vàrem renéixer. En ple franquisme, durant quaranta anys, prohibit, malmès, perseguit; però vàrem resistir. Resistirem ara? Perquè, clar, primer tenim grans onades immigratòries que, sense capacitat d’estat no aconseguim implementar-lo. I com que el català deixa de ser necessari i imprescindible perquè no és obligatori, doncs immediatament és molt difícil que tots aquests sectors que arriben, que han arribat, aquestes grans onades migratòries de tot el món les puguem normalitzar lingüísticament.

Després tenim la irrupció brutal dels mitjans audiovisuals. Amb eines d’estat, es pot mantenir la salut d’un idioma; sense eines d’estat és molt difícil; però amb les eines d’un estat en contra, és impossible i, aleshores, han situat el català en posicions de resistència. En alguns aspectes, és possible que estiguem en més perill que sota el franquisme. És possible que estem en més perill que sota Ferran VII... i que Felip V no cal dir. És possible que estem en el moment de més perill de l’ús del català. Hem de començar a reaccionar. Ens han declarat la guerra lingüística, volen destruir el nostre idioma. Tenim capacitat de resistir?

Pilar Rahola

Periodista

Publicat a Youtube.com, ‘Paraula de Rahola’ el divendres 4 de novembre de 2022

https://www.youtube.com/watch?v=vgXjgUCrmOU

 

Puigdemont, exili i sedició

La renovació del Consell del Poder Judicial s’embolica cada dia que passa. El Partit Popular exigeix al PSOE que signi per escrit que no reformarà el delicte de sedició i, en paral·lel, denuncia un pacte secret amb Puigdemont en resposta a la carta del president on explicava, entre altres coses, que s’havia reunit amb una delegació del PSOE. La Moncloa culpa Puigdemont i el PP de posar-se d’acord amb un únic objectiu: desgastar a Pedro Sánchez.

Des de fa anys Catalunya és l’elefant a l’habitació  que hipoteca la política espanyola. El darrer capítol és la reforma del delicte de sedició, que ha fet descarrilar la negociació sobre la renovació del CGPJ. Excusa o raó de pes. El PSOE necessita el seu històric graner de vots català per seguir a la Moncloa però, des de fa un temps, el govern espanyol sembla haver perdut la por al conflicte català, que creu ja no li treu vots i per això s’havia obert a reduir les penes pel delicte de sedició. També el nou PP de Feijóo havia acceptat que la reforma de la sedició no podia ser un topall per treure el poder judicial espanyol del bloqueig en què es troba instal·lat des de fa quatre anys. Però Feijoo va calcular malament la força dels sectors més conservadors de la judicatura espanyola i també va creure, de forma equivocada, que Diaz Ayuso no seria capaç de posar-lo al llindar del precipici. Va ser en aquest punt quan Moncloa va olorar la sang, la de Núñez Feijóo es clar, i va accelerar amb la sedició. Amb un tema tan sensible pels seus votants damunt la taula, Feijóo no va aguantar la pressió i va trencar el pacte. A Moncloa portaven des de l’estiu tractant de desmuntar la imatge d’home d’estat i de persona moderada de Feijoo. Maldaven per acabar amb l’efecte Feijóo que havia aconseguit donar un tomb en les enquestes i el mateix líder del PP els hi ha servit amb safata de plata aquesta feina de desgast.

D’altra banda, ERC, en solitari negocia amb el govern espanyol l’aprovació de pressupostos de l’Estat i aquest proposa la reforma del delicte de sedició. La proposta de reforma del delicte de sedició no ha de ser moneda de canvi per abandonar l’amnistia i l’autodeterminació. El delicte de sedició s’ha de derogar. Hi ha determinació i inversió per esvair la majoria independentista i passar pàgina del procés. Tancar el parèntesi dels darrers deu anys i, en especial, negar la repressió i el que va representar l’1 d’octubre. Simplement, Catalunya ha de poder ser. És d’una evidència claríssima, que la cúpula d’ERC no vol veure i ho està impedint amb tots els mitjans de comunicació que té controlats. Uns nous 1-O i 3-O seguit d’un 27-O, amb tot el poble, o la majoria il·lusionada que ja hi havia el 2017, ens duria a un trencament amb Espanya o, si no, a un trencament d’Espanya amb la legalitat europea. Els motius de la cúpula d’ERC, i d’alguns altres, ara que a tots els ha caigut la màscara que duien el 2017, són bastant patètics i egoistes; volen continuar vivint sense treballar sota l’aixopluc i obeint a l’amo espanyol. Penseu, com es guanyaria tan bé la vida un personatge tan inútil com en Gabriel Rufián?

A tot això el PSC els Comuns neguen que la reforma del delicte de sedició estigui pensada perquè Puigdemont pugui tornar a Catalunya. Els socialistes neguen que hagin anat a veure Puigdemont per proposar-li una solució a la seva situació, a partir de la reforma del delicte de sedició, negació que ha posat en dubte immediatament el president Puigdemont. Mentrestant Joaquim Nadal torna a estar al centre de la polèmica per les seves declaracions sobre Carles Puigdemont. El recentment nomenat conseller dins el govern de Pere Aragonès, ha manifestat que la carta de Puigdemont contra la reforma del delicte de sedició no aporta res de nou perquè no té cap legitimitat com expresident de la Generalitat. Aquestes paraules de Nadal no deuen haver agradat gaire a l’entorn de Puigdemont, ja que el portaveu de Junts per Catalunya, Josep Rius, ha carregat contra el Conseller de Recerca acusant-lo de tenir poca qualitat democràtica i dient-li que actua de manera molt semblant ideològicament a la que tenia a l’època del president José Montilla. Llegiu la interessantíssima carta que ha escrit fa pocs dies el MHP Carles Puigdemont titulada ‘Cinc anys d’exili’ i on, fent referència a la seva expatriació  voluntària, afirma rotundament:  “En aquests cinc anys no he buscat cap solució personal ni he demanat a ningú que ho fes en el meu nom”. Podeu llegir la carta tot seguit.

Cinc anys d’exili

Avui fa cinc anys arribava a Brussel·les per reunir-me amb els membres del Govern de Catalunya que hi eren des de poca estona abans que jo, i començar una etapa incerta i arriscada en la qual ens proposàvem continuar el camí decidit pel poble i les institucions de Catalunya en millors condicions per fer-ho que no pas des de l’interior, on l’Estat espanyol havia desfermat una repressió política i civil embogida i sense precedents. Entràvem en una fase nova, enormement complexa i perillosa, també a nivell personal, en la que havíem de saber trobar la manera de mantenir la posició en condicions molt adverses i d’aprofitar les oportunitats que sorgirien o que fóssim capaços de crear. Era una etapa nova, amb un terreny de joc nou i no tan  desfavorable com ho era l’Estat espanyol; on s’acabés apel·lant a l’arbitri de tribunals no polititzats i des del qual s’eixamplés el coneixement internacional de la crisi catalana. I així reforçar la posició que mantenia una societat civil mobilitzada i unida per, d’aquesta manera, refer-nos del cop del 155 i proposar una continuació del procés a l’entorn dels mateixos eixos que l’havien fet possible: unitat política, mobilització ciutadana, no violència, democràcia.

Durant tot aquest lustre he procurat mantenir la meva acció política en el mateix marc.  No m’he quedat reclòs, sense sortir de Bèlgica, ni callat ni inactiu. Poden canviar tàctiques i algunes estratègies determinades, sobretot a causa de les circumstancien. Però el sentit de l’estratègia general és el mateix, i no hi ha cap motiu per canviar-lo. Més aviat, tot el que ha passat en aquests cinc anys reforça la necessitat de mantenir la posició. Si l’Estat la manté, nosaltres no tenim cap justificació política per no fer-ho. Potser n’hi ha de personal, però no pas de política.

L’aspecte personal compta, és clar, Confrontar-se a una condemna de presó o a passar una visa a l’exili no és cap broma, i té molts costos personals i familiars, a banda de professionals. L’exili i la presó són les tres expressions extremes de la repressió, però hi ha altres expressions d’aquesta repressió que també generen un impacte molt fort en les persones i els col·lectius que les pateixen, sovint invisibilitats i al marge de les grans manifestacions de solidaritat de què hem estat objecte.

Tanmateix, he procurat no perdre mai de vista que la raó de l’exili és política i que les conseqüències personals que comporta aquesta decisió no havien d’influir en les meves accions i les meves decisions polítiques. En aquest sentit, he intentat ser fidel a un compromís que vaig imposar-me en els moments més dolorosos  i difícils: el de no fer del patiment personal i el dolor emocional cap excusa, cap coartada, cap element de discurs polític. He parlat públicament molt poc de la meva vida i de les meves emocions. No m’agrada l’exhibicionisme sentimental al servei de la política, i tampoc no he volgut fer passar una opinió invocant la meva condició personal de víctima. El fet que hi  ha gent que menysprea, ridiculitza o desinforma de l’exili, sigui a la premsa o sigui a la política, sigui des d’Espanya o sigui des de Catalunya, em sembla molt injust i sé que les motivacions són polítiques, també en aquells “analistes” que fan de la befa i l’escarni personals la seva manera de fer crítica política. Però cap d’aquestes desqualificacions, menyspreus o manipulacions, que a vegades han estat coltellades, no m’han fet desorientar sobre la raó principal de fer política des de l’exili.

I com que es tracta d’un conflicte polític, les solucions personals no el resoldran. En aquests cinc anys no he buscat cap solució personal ni he demanat a ningú que ho fes en el meu nom; no he buscat de quina manera passaria menys anys en una presó espanyola, ni he esperat per a mi els beneficis que s’apliquen a d’altres. Sobre aquesta qüestió he estat explícit en públic i en privat, davant de tots els interlocutors que se m’han adreçat per proposar-me “solucions felices”. També a gent del PSOE, que en diverses vegades m’ha vingut a veure per generar-me expectatives d’un bon tracte, via reforma del codi penal, i un indult. Sempre i quan, és clar, acceptés comparèixer davant el Suprem. Segur que Pedro Sànchez sap de què parlo.

Per això no entenc quin és el benefici de la reforma del delicte de sedició per a la resolució del conflicte polític entre Espanya i Catalunya, i encara entenc menys que se’m torni a incloure entre els qui en sortirien beneficiats com una fórmula per arreglar-lo. No el busco ni el vull, aquest benefici personal. Tampoc no el penso demanar de “genolls”, com va gosar advertir un polític independentista durant les negociacions per resoldre la crisi de Govern (amb actituds com aquestes, per cert, ja es veu que no hi havia moltes ganes de resoldre res). Puc entendre els beneficis que té per a l’Estat espanyol el fet que jo acceptés una resolució basada en la reforma del codi penal, però els beneficis per al procés d’independència no els veig per enlloc.

Em consta que, malgrat la meva petició pública i provada que se’m respecti la meva estratègia i la meva posició, en les converses entre el PSOE i ERC torna a sortir la necessitat de resoldre la meva situació personal. Si no els ho he demanat ni els ho he autoritzat, per quina raó hi insisteixen? Què busquen?

Porto cinc anys d’exili no pas buscant una solució personal, Ja sé que alguns serien feliços de veure’m declarar voluntàriament al Suprem, i que es desviurien perquè fos indultat als tres anys de la condemna. Per a la meva vida personal això seria un alleujament. Però seria una renúncia política que no estic disposat a acceptar, i sóc plenament conscient del què això representa.

Durant cinc anys he aguantat tota mena de campanyes brutes, amenaces molt greus, seguiments, espionatges, assetjaments familiars. En gran part, inspirat per l’esperit del “¡a por ellos!” que va decretar el rei espanyol, i amb la participació de gairebé tots el patits polítics espanyols i la immensa majoria dels seus mitjans. També de catalans. Tot aquest joc brut té per objectiu desmuntar-me personalment com a manera de desmuntar-me políticament. Per raons diverses i contraposades, alguns comparteixen la raó de la mateixa molèstia.

Malgrat tot, a desgrat de tots aquests esforços, he après moltes coses que no sabia, he fet coneixences que m’han impactat, com la d’en Josep Valtònyc, m’he fet més resilient davant les adversitats i tinc moltes més raons per continuar confrontant-me a un Estat que no busca solucionar el conflicte sinó liquidar-nos com a nació.

I si he aguantat aquests cinc anys és per l’ajuda incondicional de moltes persones que, des del primer dia ―i per això en paguen les conseqüències― van dedicar-se en cos i ànima a preservar el que havíem estat capaços d’aconseguir. A tots ells, als qui durant cinc anys han preservat la meva seguretat fos on fos, a la gent que generosament m’ha visitat i m’ha traslladat el seu afecte i el seu suport, i naturalment als consellers Puig, Ponsatí i Comín, el meu agraïment i reconeixement.

Continuem; i tant que continuem.

Waterloo, 30 d’octubre de 2022

Carles Puigdemont i Casamajó

130è president de la Generalitat de Catalunya