A les CUP el que és de les CUP

Francesc Abad, exdirigent de Reagrupament, és un home d’ordre que defensa la feina de les CUP perquè s'han fet dignes de l’espai que ocupen i ara “un parell d'especuladors mediàtics volen ocupar”, en referència a Ada Colau i Pablo Iglesias. Francesc Abad, que es declara “extraordinàriament allunyat gairebé en tot del que són les CUP”, surt en defensa de la feina d’aquesta formació en un article al seu blog titulat “A les CUP el que és de les CUP”. Abad explica que el principal detonant del seu contundent post ha estat veure “la presentació de “Guanyem”, a major glòria i lloança de l'Ada Colau. I tota aquesta cohort de “palmeros” que han sortit de sota les pedres”, als quals titlla de demagògics com les CUP, però nacionalment asèptics a diferència d’aquests, i acusa Colau de projectar-se mediàticament gràcies a la feina del treball anònim de moltíssima gent, molts de les CUP, i de presentar el seu propi projecte que, en el fons el que fa és “rebentar” el treball de les CUP. Podeu llegir l’article complert tot seguit.

A les CUP el que és de les CUP

Em demana el cos escriure això, explicar-me. Ara mateix estic extraordinàriament allunyat gairebé en tot del que són les CUP. Suposo que l'únic punt de contacte és que aspirem a la independència. I, en aquest punt, ens creiem mútuament. Més enllà d'això, cap coincidència. Tot el contrari, una discrepància radical, profunda, intensa, insalvable, amb les seves propostes, amb la seva política i fins i tot amb manera de fer.

Però per a mi, el punt de contacte de saber que estem en el Sí+Sí, és important. Igual que vaig reconèixer, i ho vaig deixar per escrit, la importància cabdal que les CUP estiguessin en l'acord de la data i pregunta.

No us penseu que aquesta distància amb la proposta de les CUP és “de sempre”. Tinc enorme amics de les CUP. I crec que la distància amb les CUP ha anat creixent a mesura que ens fèiem grans. D'alguna manera jo he format part d'aquest entramat de l'independentisme radical des d'on van acabar sorgint les CUP, vaig ser un dels fundadors del Casal Independentista de Les Corts, amb una colla de bons amics, fins i tot honoríficament el vaig presidir, en aquella època que el col·lapse de l'MDT havia deixat escampat pel país un conjunt de gent per als que ERC no era el nostre projecte i per als que no hi havia res més que la militància independentista de base arrelada al territori, els nostres barris, comarques, viles... En aquell moment a Barcelona només van “sobreviure” dues estructures, la del nostre Casal, a Les Corts, i la del Casal Independentista de Sants. Fin de la cita, pel que fa a nivell personal, només l'he feta per si algú es pensa que no conec aquest món. El conec, i molt. Moltíssim.

Per què dic “a les CUP el que és de les CUP”?

Em va passar pel cap la frase al veure el primer lliurament de l'enquesta de El Periódico, on atorgaven una projecció de 10 diputats al Parlament de Catalunya a aquesta cosa que es diu “Podemos”, de la que jo, que sóc un animal polític, ni tan sols n'havia sentit parlar abans del 25-M, i que després, l'únic que sabia que havien fet a Catalunya era protagonitzar una baralla entre dos gestors de dos comptes de twitter a Reus que s'autoatorgaven ser els únics que tenien el “permís” de no sé quin “círculo”.

La tercera notícia va ser aquesta projecció de 10 diputats. Estorat. Vaig esgarrapar una mica d'informació per aquí i per allà i vaig veure que, més enllà del compromís nacional de les CUP, les seves propostes estaven molt en sintonia.

Tanmateix, el que definitivament m'ha fet escriure aquest article és veure la presentació que han fet avui a Barcelona aquesta gent de “Guanyem”, a major glòria i lloança de l'Ada Colau. I tota aquesta cohort de “palmeros” que han sortit de sota les pedres per lloar el seu missatge de demagògia esborronadora (fins aquí igual que les CUP) i absolutament asèptic nacionalment (a diferència de les CUP).

Però no són aquestes diferències el que m'ha motivat a escriure. Si faig aquest escrit defensant les CUP no és pel que diuen, sinó pel que fan, perquè el que fan, són.

Si en aquest país hi ha algú que s'ha currat de debò el discurs anticapitalista i antisistema, són les CUP. No ho han fet de boquilla, mediàticament o a través de fitxatges mediàtics. Ho han fet picant pedra. Ho han fet a través d'un arrelament territorial espectacular, treballant al carrer, amb els veïns (o contra els veïns, això ja va a gustos). Ho han fet des d'un incessant activisme, tan dogmàticament arrelat a la seva manera de fer, que només s'han atrevit a fer el salt de la política municipal a la nacional, al Parlament de Catalunya, quan la pressió de les bases per donar carta de naturalesa general al seu projecte ha estat insostenible. Perquè les CUP només han existit on podien fer coses. On les han fet, han constituït un casal, o un ateneu, o el que sigui, i s'han fet ressò de totes les coses que passaven al seu voltant immediat, i han fet propostes, i han treballat amb diferents col·lectius, i no han capitalitzat cap altre rendiment que la confiança que generava en la gent del seu voltant veure que hi eren.

Les CUP, per tant, neixen arrelades al territori, però no d'una manera formal o artificial, sinó perquè tenien prou força per articular una proposta política. I la seva proposta política, a banda dels eixos bàsics que les defineixen, sempre ha estat fer-se ressò del que en el seu llenguatge en diuen “les lluites”, ja sigui l'asfaltat d'un carrer, ja sigui el feminisme, ja sigui l'anticapitalisme, ja sigui una escola, els estudiants, un CAP. Allà hi han estat sempre, perquè és el seu ADN, ser-hi, acompanyar tothom en això que en diuen “lluites”.

Aquesta proximitat a la gent és el que ha fet que allà on han existit, les CUP hagin desenvolupat una proposta política, que hagin tingut un innegable èxit municipal, i que això, aquesta honestedat en els seus plantejaments i praxis política, els hagi catapultat al Parlament, amb tres diputats.

Un cop al Parlament, i, insisteixo, malgrat la distància sideral que hi mantinc, tampoc no em dol reconèixer que han tingut una veu excepcional en la figura d'en David Fernández, crec que és una persona culta, intel•ligent i que ha sabut projectar un discurs únic, en el sentit que fins la seva arribada no s'havia sentit al Parlament.

És per això que avui escric que “a les CUP el que és de les CUP”.

Em repugna que una gent que l'únic que sabem d'ells és que es barallen per un compte de twitter, que no els coneixen ni a casa seva, perquè tenen un líder com en Pablo Iglesias que surt molt per la tele, a totes les teles, de sobte pugui arribar a recollir tants suports en aquest àmbit de “revolta” com per, sense moure un puto dit, tenir 10 diputats al Parlament de Catalunya.

Ho trobo injust. Molt injust, perquè aquí hem tingut una gent que aquesta “revolta” se l'ha estat treballant de debò, des del carrer, no des dels platós de les TV. I que consti, insisteixo, que jo treballaré sempre contra aquesta “revolta” que uns i altres persegueixen. Però tinc aquest sentit últim de justícia que fa que em rebel•li quan veig com uns aprofitats poden fer-se amb l'espai que, de manera natural, per mèrits propis, correspondria a uns altres. I que això passa simplement pel poder mediàtic davant el poder del treball sincer i desinteressat al carrer.

Aquest sentiment l'he tingut també quan he vist tot aquest papanatisme amb la presentació dels Colaus. Però qui us penseu que ha estat donant suport arreu a la PAH, sinó la gent de les CUP, i sense figurar, ni pancarteta ni res? Però que aquest és un país massa petit perquè no sapiguem qui és qui, què fa tothom, etc. Però si les CUP s'hi han abocat! I va ara aquesta senyora que s'ha projectat mediàticament gràcies al treball anònim de moltíssima gent, entre d'altres de la majoria de la gent de les CUP, i presenta el seu propi projecte que en el fons el que fa és anar a rebentar aprofitant la seva fortalesa mediàtica, el treball de les CUP.

Doncs no, a les CUP el que és de les CUP. Si en aquest país algú s'ho ha currat, són les CUP. Si en aquest país vull tenir algú al davant per confrontar políticament projectes polítics tan diferents, vull que siguin les CUP. Em vull esbatussar dialècticament i políticament amb les CUP, perquè són els que s'ho han guanyat.

Em repugna aquest poder mediàtic que imposa lideratges fins i tot en els sectors polítics que se les donen més de “rupturistes”, més d'antitot, i que després resulta que giren l'esquena als que estan currant-s'ho al carrer i idolatren els que obtenen més quota de pantalla. Això em fot fàstic.

I per acabar amb el fàstic, la imatge dels colaus envoltats de les escorrialles de la gauche divine, que s'havien quedat absolutament desplaçats amb tot el tema del procés, i que ara veuen amb aquesta oportunitat mediàtica una manera de reenganxar-se al figurar, de fer veure que fan coses i que són molt guais i així poder-ho explicar a la resta d'amics de pasta mentre fan un suquet de peix a la seva esplèndida mansió empordanesa...

Pues eso. Que a les CUP el que és de les CUP. Que com a opositor a tot el que representen −excepte el Sí+Sí− m'agrada tenir gent digna al davant, i les CUP s'han fet dignes d'aquest espai que ara un parell d'especuladors mediàtics volen ocupar. I això em fot ràbia. Perquè la gent que som com jo, i que tenim en l'honor i el respecte valors a preservar, sabem valorar fins i tot els nostres enemics, rivals o opositors, digueu-li com vulgueu.

Sé que potser no els hi he fet cap favor amb aquest post. Però volia deixar clar que els respecto per la seva honestedat en el seu plantejament polític i treball des d'avall. I que em repugna que algú vulgui rebentar un espai que s'han guanyat a pols, suant-lo, anònimament, i que aquest algú ho faci des de la falsedat de la seva projecció mediàtica i aquest fastigós món que fa que fins i tot els que se les volen donar de “revolucionaris” es guiïn pels qui tenen més quota de pantalla abans de per qui està treballant al carrer anònimament.

Francesc Abad

Exdirigent de RCat

Publicat al Blog de Dies de fúria el dijous 26 de juny del 2014

Oliveres i Forcades, l'estranya parella

La monja Teresa Forcades i l'economista Arcadi Oliveres van engegar la setmana passada el Manifest per a la convocatòria d'un procés constituent a Catalunya, amb el propòsit inicial que, abans de Sant Jordi, s'hi hagin adherit cent mil ciutadans. Una de les tesis principals del Manifest té a veure amb el fet que “l'actual ordenament polític ha fracassat”; i l'objectiu “no és crear un partit polític nou”, sinó que cal “un canvi de model”. No es pot preveure quina fi farà aquesta proposta, només cal destacar un precedent, dins el món sobiranista de fa uns anys, quan l'anquilosament o la incompetència de les forces nacionalistes tradicionals va fer emergir com bolets formacions que havien de resoldre per la via ràpida el futur nacional: Reagrupament, Solidaritat, Democràcia Catalana, Catalunya Acció i algunes altres propostes van alimentar la teoria del tants caps, tants barrets. Per la banda social, la desorientació dels partits de sempre ha generat algunes experiències més o menys revulsives com pot ser la CUP. L'estranya parella que formen Oliveres i Forcades també s'hi veu amb cor. Podeu llegir si voleu més avall,  l’interessant anàlisi que l’escriptor Melcior Comes fa al respecte d’aquesta nova proposta.

Els entabanadors

La temptació de la utopia deu ser una de les passions polítiques més difícils de dominar. Quan hom planteja objectius polítics ho fa mogut sempre per les millors intencions, i es pensa que el que ell proposa és La Millor Idea Possible per a arreglar els múltiples problemes de la societat en què viu. Tanmateix, no és que aquesta Gran Idea estigui equivocada, és que la societat és plural i hi ha d’altres col·lectius amb d’altres Grans Idees, contradictòries amb la d’aquell o d’aquell altre col·lectiu: ¿i qui ha de decidir, doncs, quina de les dues, tres o cinc-centes Grans Idees és la més vàlida i mereix la seva implementació normativa?

L’utopisme, és, doncs, difícilment democràtic, perquè és difícilment pluralista. Democràcia vol dir pluralitat, i pluralitat significa moltes veus, moltes idees i interessos, diferents maneres d’entendre la moral o la justícia. L’utòpic té un Projecte Meravellós, i encegat per la seva meravella s’atreveix a menysprear o relegar els altres projectes, els quals o bé ignora o bé ni s’ha atrevit a considerar, no fos que altres “evidències” vinguessin a corregir les seves Grans Certeses.

Amb el procés cap a la possible independència de Catalunya passa el mateix: molts col·lectius lliguen aquest procés amb un canvi de model social i econòmic, decantat cap a l’esquerra o cap a la dreta, més cap el mercat lliure o cap a l’economia intervinguda. La independència de Catalunya seria un punt més en la transformació radical que els vindria de gust veure consumada, i això també sense estar atents ni al pluralisme ni a les idees contràries que manifesten d’altres partits, plataformes ciutadanes, col•lectius i associacions, sindicats, etc…

Des d’aquest utopisme —una forma de ceguesa sofisticada— es demana també una DUI (Declaració Unilateral d’Independència), sense ni considerar que a Catalunya hi ha d’altres persones que s’han manifestament en contra d’aquest procés (però no de votar-lo en les seves fases preliminars). Una Declaració, a més de poc democràtica, seria contraproduent, seria exposar-se al ridícul i a la repressió legal, abocaria la Transició Nacional a un final abrupte i llastimós, amb uns resultats que pagaríem tots els catalans.

S’ha d’anar molt en compte perquè en temps de desencís sorgeixen també venedors de remeis extraordinaris, el fracàs dels quals ells mai no solen pagar en la pròpia pell. És molt fàcil jugar a fer política des de fora dels despatxos, fer-se el milhomes quan no és la pròpia responsabilitat la que està compromesa. Quan no et passen la factura dels teus errors polítics és molt fàcil disfressar-se d’estadista.

Oliveres i Forcades, en aquesta línia, ens proposen —atenció— un Procés Constituent, vertebrat entorn d’algunes idees ja ben presents en els programes d’alguns partits amb representació parlamentària (Iniciativa, CUP). Sense ni tan sols concórrer a unes eleccions ni erigir-se en la forma d’un partit polític, els impulsors d’aquesta manifest ja se senten legitimats per formular tota una Constitució de la República catalana!

¿És possible ser més superbiós, i alhora més mel•liflu? Acompanyen les consignes més ardents amb la mirada més melindrosa, el posicionament més extremat amb maneres untuoses i paraules confitades i humils…

(La monja Forcades, que em sembla un personatge equívoc, ens deia que no ens vacunéssim contra una pandèmia que va matar arreu del planeta prop de 20.000 persones!, amb l’excusa dels interessos econòmics de les indústries farmacèutiques: com si les nostres vides fossin menys importants que el boicot comercial! Millor el risc per la vida que no la complicitat amb l’entramat capitalista, no és així?! És com si sortís algú a dir-vos que no us possessiu el cinturó de seguretat del cotxe, perquè també rere aquesta mesura hi ha ‘els interessos de les multinacionals de l’automòbil i de les asseguradores’: ¿com és que tanta gent es va empassar les seves falòrnies a YouTube? L’efecte halo? ¿Com és que després de difondre un discurs tan perillós i irresponsable no es fa desaparèixer el personatge de l’escenari públic, completament desacreditat? Encara recordo quan va sortir per la televisió i parlava a un plegat de nens, explicant-los que havia estat perseguida per les seves opinions… ¿perseguida? Ai, el victimisme…)

M’agradaria veure la cara d’aquests activistes si des d’un posat anarcocapitalista o islamista o d’extrema dreta xenòfoba o des de l’ecologisme radical —que vol que els arbres tinguin representació parlamentària— proposessin també els seus models de societat —amb el seu decàleg pompós i campanut— i demanessin suports massius per a la seva versió de la Catalunya Meravellosa. ¿No apel•larien llavors, ells mateixos, al vot i a les eleccions, al pluralisme i als processos deliberatius?

Oliveres i Forcades expliquen els seus remeis com si fossin nous, com si sorgissin d’un nou cabal d’idees fantàstiques acabades de caure del cel de la Bona Gent. El problema, però, és que aquestes idees —formulades en la seva literalitat més absoluta— ja tenen representació parlamentària, ja han estat debatudes, ja han format part de programes electorals de partits polítics que fet i fet no arriben a sumar un terç del vot legítim. Quina sorpresa! Cada quinze dies ens tornen a vendre, empaquetat de nou, el mateix producte ideològic. No demano que es retirin, no, però tampoc que no facin com si no sabessin de què va la cosa… Tornar cada poques setmanes o dies a inventar la democràcia o el Nou Socialisme amb rostre humà és una tasca vana, condemnada d’inici a dilapidar les energies i a generar frustració.

I que tampoc no dissimulin els seus periodistes adeptes, perquè hi ha tot un plegat de xoumans —empresaris de la pròpia imatge— que s’apunten a donar cobertura a allò que en cada moment fa més soroll ‘benpensant’, simplement perquè això els permet no perdre pistonada. Quan aquestes idees i els seus sostenidors surtin de l’escenari —ja no seran ‘la moda del moment’—, ells continuaran allà, parlant d’ètica empresarial o de vi ecològic.

És ben depriment que en un moment en què tots hauríem de fer un esforç de seriositat i bona fe, de realisme i esperit pactista, proliferin les martingales, els somnis entabanadors i els comentaris frívols.

Melcior Comes
Llicenciat en Dret i escriptor

Article publicat a elSingulardigital.cat el divendres 19 d’abril del 2013

Un any després

L’esperit del 10-J

Fa un any, el 10 de juliol del 2010, un grapat de persones -s’ha parlat fins i tot d’un milió i mig- van omplir el centre de Barcelona en una immensa manifestació reivindicativa sota el lema “Som una Nació. Nosaltres decidim”. L’onada humana era el resultat del malestar provocat pel maltracta que Espanya (el govern del PSOE, l’oposició del PP, el Tribunal Constitucional de PSOE i PP, etc.) estava sotmetent a Catalunya amb les inversions públiques en infraestructures, amb el finançament autonòmic i amb la sentència de l’Estatut. Aquesta suma de factors, més el desgavell del segon tripartit (PSC, ERC i ICV), van donar aquell resultat tant patriòtic i estètic, tan cívic i festiu, i tan generacionalment transversal: el 10-J.

Per uns, l’esperit d’aquell 10-J significava la imminència de la independència del nostre país. És a dir, una bandera més a les Nacions Unides i una estrella més a la Unió Europea. Per altres, era un toc d’atenció a l’Estat Espanyol, un avís que la gota ja estava omplint el got de la paciència dels catalans; i per uns tercers, el 10-J era la manifestació de la fatiga, del cansament, del cabreig per la manera que Zapatero ha pres el pèl als catalans, per la mania del populars cap allò que traspua catalanitat, pel caos dels Montilla, Carod-Rovira i Saura, pel Dragon Khan polític...

Un any després podem intentar intuir per on anava la societat catalana que massivament va sortir al carrer. Tenim elements d’anàlisi que ens poden ajudar a fer-ho.

Podem dir que el 10-J era el crit de tot un poble a favor de la independència del país?

Si ho entenem en clau política, no del tot. Pocs mesos després de la manifestació, a les eleccions al Parlament de Catalunya, el vot desacomplexadament independentista, el representat per Esquerra, Solidaritat i Reagrupament, va recular en sufragis (55.000 vots menys); en percentatge de vot (-3%) i en diputats (7 menys).

Era el 10-J un toc d’atenció a Espanya?

Si per toc d’atenció s’entén com la sublimació pública del malestar, com la demostració de l’enuig o com la necessitat de cridar als quatre vents que aquesta societat no està morta, està ben viva, que té capacitat per mobilitzar-se però que la mobilització definitiva la deixem per més endavant, sí. La gent va sortir al carrer, va cridar el que va voler, es va manifestar independentista o no; sobiranista o no; nacionalista o no en un clima festiu i reivindicatiu pacífic.

També era el 10-J la fatiga per la manera de governar del tripartit, de ZP o per les males passades del PP de Rajoy?

Anem a pams. Els resultats electorals al Parlament de Catalunya van ser inequívocs: el ciutadà va castigar el tripartit, sobretot a socialistes i republicans, i els va foragitar del govern. Les eleccions municipals han fet el mateix: han apartat el tripartit, sobretot socialistes i republicans dels ajuntaments, de les Diputacions, etc. El partit que s’ha endut en tots dos casos el suport popular majoritari ha estat CiU i el seu líder, Artur Mas.

Per tant, no és agosarat afirmar que el 10-J no era una revolta independentista imminent sinó l’advertiment d’una majoria silenciosa contra el menyspreu amb el que Espanya ens tracta i contra una Generalitat, presidida en aquell moment per José Montilla, incapaç d’escriure un full de ruta de govern comprensible i intel·ligible, de defensar els interessos catalans al Congrés i de ser creïble. ... però, i el PP?

El PP, el partit que va instigar el recurs contra l’Estatut, que va predicar autèntiques falsedats per les espanyes, que va aconseguir que el PSOE se sumés (no li va costar gaire) a la laminació estatutària, no solament n’ha sortit indemne sinó que la societat catalana l’ha primat. Al Parlament va guanyar 70.000 vots i quatre diputats i als ajuntaments ha multiplicat la seva representació guanyant alcaldies com Badalona.

L’herència del 10-J és un país amb un govern, el de CiU, nacionalment més compromès, capaç de prendre mesures econòmiques impopulars i desagraïdes que la gent no pot compartir però que entén, amb un president, Artur Mas, amb una imatge de líder centrat, seriós i implacable que fa de la lluita contra l’atur, el dèficit públic i la despesa empobridora el seu principal cavall de batalla. També és l’ascens d’un PP a qui els catalans no castiguen perquè la desconfiança que genera Zapatero i el socialisme espanyol per acceptar la crisi econòmica, primer, i per gestionar-la després, el superen.

Ves per on, solament CiU i PP, dues formacions antagòniques en la manera de veure Catalunya i Espanya o de model de societat, han tingut la cintura per posar-se d’acord i tirar endavant els pressupostos de la Generalitat que han d’evitar la paràlisi del país. El tripartit, junts un altre cop, s’ha quedat fora cridant contra el que denominen, recriminen i abominen, segon Pacte del Majèstic. Ja m’agradaria que fos com aquell pacte que, malgrat l’acomplexament convergent, va ser estructuralment i conjunturalment bo per aquest país.

Josep Maria Torrent

Periodista

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el diumenge 10 de juliol del 2011

Sentiments i decisions

Un sentiment al govern

Molt sovint, quan passem per un mal tràngol personal o familiar, només el fet de sentir el suport sincer de les persones del nostre entorn fa que encarem el trasbals d'una manera diferent. Aquest suport moral fa sentir-nos considerats i estimats mentre ens dóna el coratge suficient per encarar el futur, tot apartant els núvols de la desesperança i el pessimisme.

És el poder dels sentiments que, si bé els tenim en compte en els afers estrictament personals, amb massa freqüència tendim a ignorar-los quan abordem qüestions d'àmbit social.

Les comunitats humanes són alguna cosa més que una simple suma d'individualitats. La interacció entre les persones crea estats d'ànim col·lectius que poden condicionar la visió que del futur tenen les persones que formen una societat, independentment de les circumstàncies personals.

Un col·lectiu, una nació amb confiança en el futur, solidàriament compartida, pot fer front a les crisis més fortes amb què es pugui trobar, sigui quina sigui la seva natura. Ben al contrari, el pessimisme col·lectiu en una societat benestant i acomodada pot ser l'inici d'una carrera perillosa cap a la seva dissolució.

Aquestes reflexions no són, per òbvies, menys importants ni menys certes. Són fruit de les meves trobades, en els darrers dies, amb molts conciutadans que, de manera espontània, m'han expressat la seva confiança i il·lusió en el canvis a venir a Catalunya. Confien que el govern d'Artur Mas, un executiu que encara s'ha de constituir, els ajudarà - ens ajudarà a tots plegats- a sortir de la crisi que travessa el país. Tant se val que siguin o no votants de Convergència i Unió, tots estan il·lusionats en aquest futur a venir, estan plens de confiança , d'optimisme davant els reptes personals i col·lectius.

És clar que el punt d'inflexió entre una moral col·lectiva de desànim i aquest esclat de confiança ha estat el 28-N. Les eleccions al Parlament de Catalunya han estat una manera col·lectiva de mostrar un confort solidari dels uns amb els altres, d'abraçar la confiança i les ganes de sortir endavant. Aquest són els sentiments que els ciutadans han expressat en uns moments difícils. L'executiu futur d'Artur Mas neix d'aquest sentiment i és la seva vocació ser-hi fidel en tota la seva acció de govern.

Montserrat Candini

Secretària Executiva de CDC

Qui dia passa any empeny

El Consell Nacional que Esquerra Republicana de Catalunya farà el proper dia 18 de desembre serà clau per al futur immediat de la formació. Si, tal i com es preveu, no es prenen decisions immediates i contundents els resultats de les properes eleccions municipals poden ser tan o més nefastos que els del passat 28 de novembre.

Sembla que la direcció ja ha decidit passar full i deixar les coses tal i com estan fins al congrés de la tardor. Però una part de la militància no veu bé aquesta decisió i reclama un canvi de direcció de manera immediata, en cas contrari les baixes poden ser importants tal i com ha passat en anteriors ocasions. Tampoc al carrer no s’entén que, després d’un ensorrament electoral sense precedents, no es prengui cap mesura més enllà de la decisió personal d'Ernest Benach de deixar l’escó.

El fet de no redreçar immediatament la situació reforça la idea que no hi ha intenció de canviar de rumb abans de les municipals. És evident que la societat catalana no ha confiat en la direcció actual d'Esquerra i si aquest Consell no demostra, amb fets, que està disposat a canviar el que calgui no recuperarà la confiança de l’electorat.

L’experiència ha demostrat que les baralles i divisions sempre passen factura, però també ha demostrat que si no es prenen les decisions encertades en el moment adequat les conseqüències poden ser encara pitjors.

El fet de deixar les coses com estan, amb vagues promeses i compromisos a mitjà termini, no farà que Esquerra augmenti els vots a les municipals, especialment als pobles i comarques on Solidaritat ha entrat amb força i pot sumar els vots de Reagrupament, ara que la direcció de l’associació ha donat llibertat als seus associats per presentar-se a les municipals amb coalició amb altres formacions.

Si ERC pretén recuperar la confiança de l’electorat abans de les municipals caldrà que faci alguna cosa més que declaracions de principis i de bones intencions, caldrà algun gest que convenci els electors que treballa seriosament i que està disposada a rectificar, sinó pot fer la impressió que qui dia passa any empeny.

Carme Forcadell

Vicepresidenta de la Plataforma pel Dret de Decidir

Articles publicat al diari digital tribuna.cat el dies 10 i 14 de desembre de 2010

Manca d’unitat independentista

Reagrupats i solidaris

Jo, personalment, sempre vaig ser molt crític amb la falta d'unitat entre Solidaritat i Reagrupament. De fet, fins a l'últim moment, amb una certa dosi de romanticisme, confiava que si no els unia la voluntat com a mínim ho fes la necessitat. Però no ha estat així. La necessitat prou que hi era, ja n'hem vist els resultats, però les diferències de caràcter intern, no pas ideològic, han estat insalvables i el vot s'ha fragmentat. Una llàstima, perquè si en una cosa és deficitària Catalunya és en temps. El temps sempre juga a favor d'Espanya, que viu de les nostres dilacions. Tanmateix, el 28-N ja és història i ara Solidaritat, que és qui ha tret representació parlamentària, ha de saber gestionar amb intel·ligència els recursos de què disposa. Li ha faltat un escó per tenir grup propi, certament, però aconseguir-ne quatre partint del no-res i amb només uns mesos d'existència té molt de mèrit. I encara més si tenim en compte la brutal campanya de descrèdit contra Joan Laporta que ha patit. Curiós país, aquest, que blasma aquells que defensen la seva llibertat i que deixa via lliure a individus sinistres com Josep Anglada i a projectes marcadament racistes com PxC.

Joan Carretero també ha patit tota mena d'atacs i desqualificacions, alguns ferotges i repugnants, però quan els poders fàctics van veure que les enquestes atorgaven més possibilitats a Solidaritat que a Reagrupament el van deixar més tranquil i es van concentrar en Laporta. El problema és que és molt difícil que la gent voti allò que no veu, i Reagrupament ha estat invisibilitzat pels grans mitjans de comunicació. És cert que durant un any i mig ha fet una tasca titànica i exquisida recorrent Catalunya i celebrant actes en la immensa majoria de pobles i ciutats, però no n'hi ha hagut prou. Avui dia és molt difícil, moltíssim -gairebé impossible-, que una cosa, ja sigui un projecte polític o un producte cultural, arribi a milions de persones sense suport mediàtic. Aquesta és la raó per la qual alguns artistes s'estimen més que es parli d'ells en clau negativa que no pas que no se'n parli gens.

Per això, d'acord amb aquesta realitat, Reagrupament ho tenia molt difícil. Ningú no pot guanyar una cursa corrent amb una sola cama, si més no quan els altres participants corren amb dues. I encara menys sense suport econòmic, com reben els partits amb representació parlamentària, ni més recursos que les aportacions dels militants. Tot això, tanmateix, podia haver estat compensat per una presència mediàtica mínimament equilibrada que permetés difondre'n el missatge. És a dir, la presència de Joan Carretero en entrevistes personals i debats i la presència de Reagrupament en els telenotícies. Però no ha estat possible. I no ho ha estat perquè aquells demòcrates que ara demanen un lloc a la mesa del Parlament encara que el resultat de les eleccions els n'ha exclòs o que estaven en contra del cara a cara entre Artur Mas i José Montilla, adduint que Catalunya és plural, són els mateixos que van impedir la presència de Reagrupament i Solidaritat en debats oberts.

"Aleshores, com és que Solidaritat ha entrat al Parlament i Reagrupament no?", es preguntarà algú. Bé, és obvi que la força mediàtica de Joan Laporta, expresident del FC Barcelona, és infinitament superior a la de Joan Carretero. Carretero va ser un conseller de Governació amb una dignitat nacional que fins i tot posava en evidència el seu propi partit -per això va ser destituït del càrrec i expulsat de les seves files-, però no és una persona coneguda en la mateixa mesura.

Perquè ens fem una idea del grau d'influència de la televisió en la difusió de missatges polítics, només hem de mirar Ciudadanos. Els tres diputats obtinguts per Ciudadanos el 2006 (i el 2010) són fruit de l'escandalós suport que aquesta formació va rebre de TV3 abans de les eleccions. Amb el pretext que quinze persones -quinze- havien redactat un Manifiesto en contra dels drets nacionals de Catalunya, TV3, controlada pel Partit Socialista, els va obrir les portes de bat a bat per tal que es publicitessin en prime time. El 7 de juny de 2005, el programa La nit al dia els va dedicar quaranta minuts i, tretze dies més tard, el 20 de juny, el programa Àgora els en dedicava noranta. Sense oblidar, naturalment, la cobertura de la presentació del Manifiesto i el ressò constant posterior de la seva veu en els serveis informatius. Va ser així com Ciudadanos, modern timbaler del Bruc, va adquirir un pes que no tenia: tocant el timbal als platós de TV3 mentre els repetidors de l'emissora imitaven les parets de Montserrat. Gràcies a aquella operació, ara tenim l'ultranacionalisme espanyol i catalanofòbic assegut al Parlament, vivint de diners públics i amb quota mediàtica garantida. Hi ha una explicació, però. I és que la catalanofòbia és molt útil a l'espanyolisme català moderat, ja que gràcies a ella, quan tots dos s'ajunten, aquest últim sembla talment l'esperit del general Moragues. És lògic, per tant, que aquest espanyolisme detesti l'independentisme conseqüent. Sap que és l'únic que el despulla i que el mostra tal com és.

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat al diari digital e-Notícies el diumenge 12 de desembre del 2010

Reflexions desprès del 28-N

L'oportunitat de Mas

El Parlament de Catalunya ha viscut, després d'aquestes eleccions, una recomposició molt profunda, de la qual la guanyadora quasi absoluta és la CiU d'Artur Mas. No només s'ha quedat a prop de la majoria absoluta, sinó que ha impossibilitat qualsevol majoria alternativa, i el que és més: s'ha imposat amb comoditat arreu de les comarques del país, fins i tot a feus històrics socialistes com el Baix Llobregat.

Tot plegat dóna a Artur Mas el recolzament polític i social suficient com per desenvolupar el seu programa de govern de la manera més ambiciosa possible. I això comporta la defensa del punt central de la seva proposta d'autogovern: el concert econòmic. Una reforma del sistema de finançament de Catalunya que comportaria el final de l'espoli fiscal, condició indispensable per poder desenvolupar des de Catalunya les polítiques necessàries per sortir de la crisi.

Ara, Artur Mas té una oportunitat inigualable per a afermar l'hegemonia política de CiU. Si durant els propers quatre anys el que es visualitza és una CiU batallant incansablement pel concert econòmic, no hi ha dubte que l'electorat sobiranista que ha votat Artur Mas s'alegrarà de la seva opció. I així, de manera lenta però segura, el país podrà seguir caminant cap a la sobirania.

Editorial del diari digital crònica.cat 

Publicat el dimarts 30 de novembre del 2010-11-30

Funeral a ERC

El primer que ha de fer Esquerra és autocrítica: com pot ser que després de dues legislatures consecutives no puguin ni tan sols vendre obra de govern?. Tota la campanya electoral d'ERC s'ha basat en un proposar un referèndum d'independència després de set anys de governar amb Montilla!. Pero si fins i tot van tornar a penjar la bandera espanyola a Governació.

Posteriorment, a mesura que les enquestes mostraven una caiguda en picat, Puigcercós ha canviat el missatge i ha apel•lat a votar Esquerra per evitar el sorpasso del PPC com finalment ha passat. Fins i tot s'han vist superats per Iniciativa. En política, la gent no vota per fer favors. La gent vota per conviccions.

Probablement el moment més trist de de tota la campanya va ser quan, en el míting central al Palau de la Música, el mateix Joan Puigcercós va pregar a l'electorat amb un "ajudeu-nos". Esquerra també ha passat de fer vídeos sobre el cas Palau a passar-hi de puntetes -només se'n van recordar Oriol Amorós i Joan Ridao- per no intentar acabar de cremar els ponts -prou cremats estan ja- amb Convergència.

L'SOS d'ERC s'ha incrementat a mesura que s'acostava el 28-N. Més que un crida, semblava un gest de desesperació perquè apel•lar al vot de la por contra el PP a aquestes alçades ja no dóna resultatas. Dimecres passat, Puigcercós encara afirmava que calia triar entre "l’especulació, la intolerància i la xenofòbia que representa el PP, o el model de la cohesió, la integració, la generositat, la valentia i la confiança que són els valors d’Esquerra". La "xenofòbia" del PP ha aconseguit 18 escons, tot un rècord a Catalunya.

He estat sovint crític amb l'obra de govern d'ERC durant la major part d'aquest set anys. Malauradament, els resultats electorals em donen la raó. L'electorat -llevat del nazisme als anys 30- no s'equivoca mai. Les crítiques no eren, doncs, en clau personal o política. Si la direcció d'ERC les hagués escoltat potser ara no estarien en 10 escons.

Atès que era el partit de les mans netes -com va proclamar Carod el 2003- n'he vist de molt grosses durant aquests anys: des de favors a Cultura 03 (el Baròmetre, Time Out, ajuts a l'Ara) a subvencions a premsa digital amiga com l'Eurotribune, Crònica o l'SMS -promoguts aquests dos darrers per un exdirigent de les JERC- per esmentar només l'apartat de mitjans de comunicació. Sense oblidar fitxatges de familiars (Apel•les Carod-Rovira) o sous de luxe a exalts càrrecs (Miquel Sellarès), entre d'altres.

Tant se val, els electors han passat factura. Esquerra ha de tocar ara de peus a terra i sobretot tirar endavant. Com li ha passat a CiU, de les grans derrotes se n'aprèn. El pitjor que podria passar ara a ERC és reobrir les guerres internes que han sacsejat la seva història gairebé des de la seva fundació.

Però que vagi en compte Joan Puigcercós, els mateixos que es van passar al seu sector després de la defenestració de Josep-Lluís Carod-Rovira per poder anar a les llistes segur que no dubtarien ara a tornar a canviar de bàndol. Ja ho deia Miquel Roca. En política no hi ha amics. Sobretot dintre del mateix partit.

Xavier Rius

Periodista i director de e-notícies

Article publicat al diari digital e-notícies el 29 de novembre del 2010

Per la porta falsa

Què va passar, ahir diumenge? D'una banda el tripartit feia una suma agònica: 28+10+10=48. Ben poca cosa per a tres partits al govern. D'altra, CiU n'aconseguia 62. Déu n'hi do. Recapitulem, recapitulem: tot té una lògica, i en aquest cas ve de lluny. Després de gairebé 24 anys de governs presidits per Jordi Pujol, semblava que el 2003 el tripartit seria rebut, si més no, com un canvi polític d'alguna manera necessari. Increïblement, no va ser així: al cap de quatre dies d'haver formalitzat el Pacte del Tinell, el president en funcions de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, se'n va anar a França a parlar amb els de la ETA. La cosa començava molt, molt malament. La resta de la presidència de Maragall va ser un indescriptible desgavell, amb períodes llarguíssims de paràlisi administrativa que van afectar diverses conselleries arran l'expulsió del govern d'ERC. Les coses van degenerar fins a extrems impensables, i això que el període 2003-2007 va ser de vaques grassíssimes: senzillament, els nivells de descrèdit de la Generalitat van tocar fons. Aquella escenificació de feblesa institucional va tenir uns efectes més aviat previsibles. La falta de respecte amb que Catalunya va ser tractada des de Madrid, primer pel PP i després pel PSOE, té pocs precedents a nivell europeu: l'inacabable episodi dels trens de rodalies de Barcelona, per exemple, pot ser considerat, sense por a exagerar, com una vexació col•lectiva que tenia un punt important de premeditació.

El segon tripartit, fet a la desesperada després que tant Montilla com Carod -no així Saura- insinuessin malintencionadament durant la campanya que no el reeditarien, havia de ser el del desplegament de l'Estatut. Es deia, amb una gran alegria, que amb els socialistes manant alhora a Madrid i a Barcelona, tot seria molt fàcil. El resultat final és senzillament decebedor: aquí no s'ha desplegat res de res. L'únic que sí s'ha desplegat a darrera hora són els nomenaments massius d'alts funcionaris.

Sumant només 48 diputats, el tripartit ha mort i surt per la porta falsa d'una manera gairebé vergonyosa, tant en el cas del PSC com d'ERC. Ha protagonitzat un experiment fallit, basat en una suma merament aritmètica, sense cap mena de base social real ni cap projecte polític comú. La feina d'Artur Mas, en aquest sentit, serà doble: governar el país enmig de la pitjor crisi econòmica que es recorda i reconstruir, si és possible, el prestigi institucional de la Generalitat. Que Déu l'empari.

Ferran Sáez Mateu

Escriptor i periodista

Article publicat al Butlletí num. 310 de la FCO el dilluns 29 de novembre del 2010

D’independència no n’hem de parlar mai.

Explica l’Albert que un dels vots nuls a la molt noble vila de Cardedeu era un sobre on hi havia, plegades, una papereta de Reagrupament i una de Solidaritat. I que cal que “siguem positius: Carmen de Mairena (i el Partit Pirata) tenen més vots que Rosa Díez”. I l’Hugo se’n va “anar a dormir feliç” perquè a Vic van votar PxC el 5,82% mentre que a les municipals del 2007 ho va fer un 18,5%.

Costa parlar d’aquestes eleccions. No només perquè ja sabem el final de la pel•lícula, sinò perquè ens han dit ben poca cosa. Res no ens fa mal ni forat. Això de la no-fiscalitat andalusa, posem per cas, va aixecar una polseguera ridícula: tots fem que sí amb el cap, ens piquem l’ullet i de sotaveu se’ns escapa un “algú ho havia de dir”.

No ens ha impressionat gairebé res. Excepte, potser, la magnitud de la tragèdia tripartita. Tal vegada ni això.

Aquestes setmanes un valent deia que convocarà un referèndum per la independència (un altre?) i uns milhomes s’han compromès a que la seva primera llei sigui justament l’aital pròpia i genuïna declaració d’independència –així mateix, sense referèndum ni mandangues. D’altres s’han vist en la necessitat de declarar-se “no independentistes” (calia realment?) o de presentar-se com a fre de la “deriva independentista” d’uns tercers que, al seu torn, a la independència no li diuen ni ase ni bèstia però –al tanto, que va de canto– deixen caure que és exactament al seu partit on s’apleguen la majoria dels independentistes de Catalunya.

I així hem anat passant.

Fa l’efecte que la incorporació de la independència al catàleg de promeses, esperances, amenaces, pors, i papus convencionals de la campanya pot acabar amb la vulgarització de l’ideal. Perdrà pistonada la meta de la independència un cop que s’ha convertit en xavalla electoral, en part de l’aiguabarreig d’una campanya ensopida? S’estroncarà la força social, ingènua i popular, del moviment obert dels referèndums, que ha dut tants a “unir-se en associacions voluntàries”, la gran virtut civil que, segons Tocqueville, caracteritzava la gent dels Estats Units?

El moviment de les consultes populars s’havia encarregat de formar aquest interès comú per la independència i era en trànsit de traslladar-lo a l'àmbit del poder a l’estil dels Tea Party. Tots s’hi van llençar a sobre, començant pels propis promotors de la cosa, que n’han fet bandera en partidets aquí i allí. Pitjor encara, ara sabem perfectament que cap de les abrandades promeses independentistes que ens fan arribarà enlloc per molt valents que sigui aquesta gent.

És inquietant que la politiqueria pugui parasitar aquesta criatura –els referèndums– que tot just havia aprés a caminar, en malbarati l’ideal i adormi a la ciutadania més participativa del país. És la política a l’inrevés. Completament el contrari del que ens cal, em sembla. Ens convé mantenir viu l’ideal fins que arribi el moment de la veritat, sense entregar-lo “al saber dels experts, a la fúria dels fanàtics o a la burocràcia administrativa”, en expressió de Daniel Innerarity.

Alguna cosa així va dir en Mas, ahir: “ens sentim servidors de Catalunya, no els seus salvadors”. Bé, escolteu.

Recordem França. Quan va perdre l’Alsàcia i la Lorena a mans d’Alemanya, el 1871, el polític radical i menjacapellans Léon Gambetta –aquest que té carrers a tota ciutat, vila i poble francés– va fer famosa aquella frase: “d’Alsàcia i Lorena no n’hem de parlar mai i pensar-hi sempre”. Avís als hooligans: Gambetta no feia una crida a no fer-hi res. Volia protegir l’ideal fins que es pogués valdre. I se’n van sortir. De la independència, en aquesta campanya, se n’ha parlat massa sense suc ni bruc. I tot plegat, sí, accelera el pols… però malven el projecte. Satisfà les tripes… però buida la voluntat. Omple la boca… però devalua l’ideal.

Antoni Maria Piqué

Periodista

Article publicat al diari el Singulardigital.cat el dimarts 30 de novembre del 2010

La nit de les eleccions serà apassionant

Intuïcions arriscades

És molt possible que aquest article enfonsi el meu crèdit com a analista, si és que mai n'he tingut, i que quedi en evidència que no sóc capaç de veure-les venir i faci dubtar de si mai les he vistes passar. Però sí: em decideixo a confessar les meves intuïcions electorals per d'aquí a un mes, amb la reserva lògica sobre els possibles efectes devastadors que pugui produir la campanya electoral, que a hores d'ara no puc endevinar. He d'advertir, tanmateix, que aquestes intuïcions no es corresponen, necessàriament, amb allò que desitjo que passi. Parlo d'allò que pot passar, a diferència del que fan els que tenen en joc interessos directes en aquestes properes eleccions, i que confonen realitat i conveniència.

Primer de tot, preveig –en contra del que tothom dóna per fet– una més gran participació electoral. Algú s'ha cregut això de la desafecció de la política perquè justifica el seu propi descrèdit. La meva experiència al llarg del darrer any és tota la contrària. Els auditoris de tot el país s'omplen quan es va a parlar no tan sols d'independència sinó de qualsevol qüestió lligada als temes socials, tant els més vinculats a l'educació, la salut o el treball, com també dels conflictes internacionals o de les causes i els efectes de la crisi econòmica. Si els partits tenen dificultats per omplir els seus auditoris, això no apunta pas a la desafecció política, sinó a la distància a què s'han situat els polítics de la ciutadania. Intueixo, doncs, un reviscolament significatiu de la participació, perquè la majoria de catalans han entès que hi ha massa coses en joc per quedar-ne al marge.

La meva segona impressió és que els avantatges diferencials els aconseguiran les ofertes polítiques que sàpiguen combinar les propostes que plantin cara a la crisi i les que defineixin horitzons ambiciosos de futur. Primer, perquè només amb grans horitzons es poden resoldre els drames particulars produïts per l'actual depressió econòmica. Qui continuï entestat a parlar de refer l'Estatut que el Tribunal Constitucional va dinamitar a base de pedaços i sargits, qui continuï predicant un il•lús desvetllament de voluntats federals espanyoles que mai no han existit, en definitiva, qui realment prometi más de lo mismo, fracassarà de manera estrepitosa. [Nota: és d'aprenent de director de campanya no preveure si els teus eslògans te'ls podran girar en contra. Qui és más de lo mismo en les seves propostes de relació amb Espanya, ara mateix, és el PSC. I sembla estrany que també es presenti com “el canvi real” qui vol aportar com a actiu l'acció de govern. El PSC es dedica a fer gratis la campanya de CiU i de l'independentisme.]

En línia amb aquesta segona previsió, crec que les campanyes electorals que funcionaran millor seran no pas les que prometin sopars de duro, sinó les que es comprometin amb decisions dures però que faran creïble la seva efectivitat. Sempre hi haurà un nombre indeterminat d'ànimes de càntir disposades a votar qui els ofereixi duros a quatre pessetes. Però els il·lusos cada vegada en són menys, i en les circumstàncies actuals és més fàcil intuir qui t'està prenent el pèl. Per això, també és un contrasentit que es vulgui construir confiança en la política d'un partit amb expressions de festiva frivolitat, fora de lloc del quadre general de preocupació pel futur immediat i a llarg termini que es viu a Catalunya. Per dir-ho breument: en aquesta campanya, les riallades dels candidats es pagaran cares.

En quart lloc, crec que el vot es concentrarà en el partit amb més expectatives de victòria, i que CiU pot arribar fàcilment a la majoria absoluta. Els confessaré una anècdota real. Un molt bon amic, un català nascut en un poblet de Còrdova, compromès fins al moll de l'os amb la seva feina i amb el país, fa pocs dies em demanava com veia el projecte independentista, al qual se sentia inclinat, molt especialment després del 10 de juliol passat. Jo vaig posar tota la meva capacitat argumentativa a favor d'aquest horitzó d'emancipació nacional, sense concessions a la demagògia fàcil que el meu amic, massa llest per ser enganyat, no s'hauria empassat. Doncs bé: en acabar la meva defensa de la independència, em diu: “A la vista del que m'expliques, sembla que hauria de votar CiU”. Deixant de banda l'èxit de la meva explicació, que en cap cas tampoc no havia plantejat com una recomanació de vot, el que vull dir és que em vaig adonar perfectament que la voluntat d'independència no entrarà necessàriament en contradicció amb el vot a CiU. Si en el darrer Racòmetre de Rac1 surt que fins a un 36 per cent dels antics votants del PSC ara dirien sí a la independència, aquesta proporció que ja era alta per a CiU, un 54 per cent, en aquestes eleccions encara serà superior.

En canvi, tinc dubtes importants pel que fa als resultats dels partits més petits, nous o antics. Per res del món em puc imaginar gaire bons resultats per a un PP desbocat, oferint un escenari de conflictivitat social, i encara menys –diguin el que diguin les enquestes– per a Ciudadanos, que crec que no seran finalment al Parlament. ERC, en canvi, podria millorar els pronòstics actuals. I no em veig amb cor de dir res de Reagrupament o Solidaritat, que seran una veritable sorpresa guardada fins al 28 de novembre a la nit. Una nit més emocionant i incerta que una final de la Champions Barça-Madrid.

Salvador Cardús i Rosemail

Escriptor i periodista

Article publicat al diari AVUI el diumenge 24 de octubre del 2010

La independència és possible ?

Esperances i poca fe

Sóc dels que creuen que la independència de Catalunya no tan sols és desitjable, sinó que és possible. Fins i tot crec que s'ha engegat un moviment de fons a favor de la independència, sòlid però de dimensions encara modestes, que arrenca del profund convenciment que, a la vista d'allò a què ens convida Espanya, aquesta és l'única sortida racional i digna. I crec que l'independentisme que ara creix és nou: incorporacions fermes, lideratges incipients, idees tendres. Un independentisme més cívic que estrictament polític, com el que representava ERC. En definitiva, noves esperances en un país que encara confia poc en ell mateix... Tot convida a tornar a cantar la vella i extraordinària cançó (1964) de Raimon D'un temps, d'un país: “Cante les esperances, i plore la poca fe”, i que podria esdevenir ben bé l'emblema d'aquests nous temps de represa nacional.

Però, amb la mateixa convicció, sabem que la independència no és un destí que hagi d'arribar passi el que passi ni, és clar, que estigui a punt de caure'ns del cel. Pot no arribar mai, podem perdre'n l'oportunitat i, segons quin perfil polític acabés presentant, pot arribar a deixar de ser una aspiració raonable per als catalans. No tots els independentismes ni totes les independències són santes i bones. O la independència està vinculada a unes aspiracions ètiques i socials admirables i universals, a un projecte de progrés material i moral que s'afegeixi al del conjunt de la humanitat, o l'esforç titànic que exigirà no tindrà cap sentit.

En qualsevol cas, cal tenir molt en compte que la independència, quan arribi, haurà estat resultat d'un procés complex, responsable, molt ben pensat i construït, fet sense urgències i bastit damunt de les millors energies del país. La plenitud nacional dels catalans –sí, també penso en la resta de Països Catalans– només pot arribar com a expressió de plenitud democràtica. I això vol dir aconseguir una majoria política que som lluny de tenir ara mateix. Una majoria, d'altra banda, que no tan sols s'expressa amb el resultat electoral d'un sol dia ni d'un referèndum, sinó que implica l'adhesió favorable prèvia de les voluntats de la majoria d'agents socials sobre els quals es trena una societat avançada com la catalana. No són les estructures polítiques institucionals les que sostenen un país, sinó les seves empreses, les seves organitzacions cíviques, els seus professionals, els seus artistes i creadors. I sense tot aquest suport, ni una gran majoria independentista al Parlament no faria un país sobirà. Tenim molta feina per fer, i cal fer-la molt ben feta.

Lamento molt haver de tornar a repetir idees dites i repetides fins a l'avorriment. Però és que a la vista de l'esbojarrament amb què alguns moviments, partits, plataformes i ectoplasmes independentistes –uns d'arnats i d'altres de fets i deixats estar– s'han llançat al damunt d'una hipotètica onada de vot independentista, és clar que hi ha qui ha perdut l'enteniment. Tranquils: a les properes eleccions no ens hi juguem la independència de Catalunya. Els “ara o mai”, s'acaben amb “mai”. I si jo tingués cap responsabilitat política en aquest espai polític, aquestes eleccions les deixaria passar de llarg. Les improvisacions es paguen cares i porten a una de les situacions que més incomoden els catalans: a fer el ridícul.

Pel meu parer, tot ve d'una mala interpretació dels esdeveniments dels darrers temps. L'èxit de les consultes per a la independència, tot i la claredat de la pregunta que s'hi feia, es deu a diversos factors que no tots parteixen d'un mateix sentiment polític ni tots conflueixen en un mateix objectiu situat en el mateix moment. N'hi ha que se n'han apropiat, abusivament, simplificant-ne el sentit a favor del seu projecte personal. En tinc prou testimonis com per atrevir-me a dir-ho. I és el cas de la manifestació del 10 de juliol: de la fàcil confluència “contra” alguna cosa precisa –en aquest cas, la sentència del Tribunal Constitucional– mai no se'n pot deduir la unitat a favor d'una mateixa resposta. Algú es va inventar que, amb la manifestació, els catalans exigien unitat a favor... això: a favor de què? No se sap. Els mateixos partits parlamentaris van caure al parany d'una hipotètica demanda d'unitat. Hi havia indignació per la sentència, sí, però també irritació contra la inoperància de la mateixa política, moltes ganes de dir que ja n'hi ha prou de provocacions, una profunda necessitat de sortir del clima depressiu dels darrers mesos... I també els crits d'independència van funcionar com a expressió d'un projecte polític per a alguns assistents, sí, però també com a canalització de tota la resta de malestars de la majoria.

La meva opinió és que les eleccions faran baixar els fums dels oportunistes que han analitzat la realitat catalana amb una eufòria equivocada, i a favor seu. Improvisacions com Solidaritat Catalana, es pagaran cares. Per la seva banda, Reagrupament, l'oferta més madura, va estar badant durant mig any i ara es troba davant d'una ràtzia electoral arrauxada. Que mantingui la calma i la serenitat. La unitat, a hores d'ara, no és la primera urgència del nou independentisme, en contra del que es diu. Ho és el rigor, el gruix, la consistència. Ho és una radicalitat democràtica, que no té res a veure amb unes primàries inventades en una nit d'insomni. I si encara no hagués arribat el moment electoral d'aquesta nova realitat, que esperi, que també és una gran virtut política.

Salvador Cardús i Ros

Periodista i escriptor

Doctor en Ciències Econòmiques

Publicat al diari AVUI el diumenge 05 de setembre del 2010

Candidatures independentistes

Que així siga

No hi ha hagut manera de fer una sola coalició independentista a les eleccions i com a mínim hi haurà tres candidatures (Esquerra, Solidaritat i Reagrupament) que se'n reclamaran. Personalment em sembla un error però segurament un altre plantejament no era possible. Que així siga, doncs i assumim que les eleccions tindran un estrany caràcter de primàries del sobiranisme, cridades a aclarir el futur d'aquest convuls moviment.

És evident que la divisió restarà vots. No només els d'aquells que, desencantats, optaran per l'abstenció sinó també els de votants que podrien sentir-se atrets pel programa independentista però no entenen tant de guirigai de sigles i marques contraposades. Amb tot és innegable que serà important saber quants vots té l'independentisme en el seu conjunt i quants cadascuna de les formacions que es reclamen com a part d'aquest camp ideològic. En les eleccions anteriors els vots d'ERC i el Partit Republicà van sumar 422.379, amb 21 diputats per a Esquerra. Els càlculs sobre la força del moviment sobiranista s'hauran de fer, doncs, a partir d'això.

Espere, però, que els nervis i les picabaralles inevitables d'una campanya electoral no creen més friccions de les estrictament necessàries. Seria magnífic, però crec que és gairebé impossible, que totes tres candidatures aconseguiren representació parlamentària i que un cop dins l'hemicicle foren capaços de col•laborar i de treballar juntes en els temes relacionats amb la sobirania, en l'eixida d'aquesta crisi on ens ha abocat la sentència del Constitucional. Que això no es desbarate per una campanya cainita seria important.

Les eleccions del 2010, tal i com estan les coses, no obriran la porta a un canvi de règim. Entès això el que cal és que no la tanquen tampoc. L'independentisme ja és avui un potent fenòmen transversal i els seus possibles votants decidiran si recolzen alguna opció clarament sobiranista o si prefereixen expressar el seu independentisme votant opcions com CiU i ICV que es mouen cada vegada més en la direcció de l'anomenat 'dret de decidir'. Perquè el preu de la no-unitat també és aquest.

Vicent Partal

Director de vilaweb.cat

Editorial publicat a VilaWeb.cat el dimecres 1 de setembre del 2010

La consulta del 28F

Consultes i gent normal

La darrera onada de consultes populars sobre la independència va tenir lloc diumenge amb els mitjans de comunicació mirant cap a una altra banda i amb tothom lògicament alarmat per la crisi i inquiet davant la poca solidesa i constants bandades de l'indocumentat Zapatero. Diumenge, doncs, el clima era diferent de la primera vegada, quan Arenys de Munt va acaparar tots els focus i va mobilitzar l'espanyolisme d'aquí i d'allà -Falange inclosa-, el govern Zapatero i les cúpules dels partits, CiU i ERC especialment. Ara els focus han estat menys, i menys resplendents, i el cas que tots aquests actors n'han fet ha estat menor, però les consultes s'han produït amb total normalitat i amb una participació mitjana que, si ho traslladéssim al cens oficial, seria del 22,8 per cent, percentatge al meu entendre molt respectable.

¿ES POT CONCLOURE dels referèndums de diumenge que Catalunya vol la independència? No. Ni que la rebutja tampoc. Perquè el que va succeir diumenge no és més, ni tampoc menys, que l'expressió de les raons i les passions de molta gent d'aquest país. És un missatge bastant fàcil d'entendre: qualsevol persona desitja que el seu país -una altra cosa són aquells que no consideren que Catalunya sigui el seu país- pugui decidir sobre el futur. Ningú no ha nascut volent ser esclau, oimés quan se sent no sols maltractat, sinó sovint insultat per l'amo.

NO CREC QUE PUGUEM EXERCIR el dret a decidir ni demà, ni l'any que ve ni probablement en molt de temps. El que sí que crec és que cal treballar cada dia per aconseguir-ho. Treballar tossudament, per dignitat i molts altres motius, i sense parlar-ne més del compte ni baladrejar. Treballar perquè més i més gent senti aquesta terra com la seva terra. Tinc clar que l'única fórmula possible passa perquè algun dia un gruix molt important dels catalans l'exigeixi, i per això observo en clau positiva el moviment cívic i la força simbòlica i pedagògica que suposen les consultes. Vistes des d'aquesta òptica, sumen més que no pas resten, em sembla, sempre, esclar, que se sàpiguen dissenyar, organitzar i gestionar amb intel·ligència i eficàcia.

ÉS JUSTAMENT PER COSES com aquestes que fa avui una setmana vaig participar en un dels molts actes que s'han dut a terme a Catalunya per promoure les votacions. Va ser a les Cabanyes (Alt Penedès), que és un poble on tinc molt bons amics i que conec des de sempre. Tenia curiositat, a més, per observar de prop quin tipus de persones empenyien la consulta. I hi vaig trobar el que m'esperava, persones normals i corrents: treballadors, petits i mitjans empresaris, veïns i veïnes del poble, gent jove i gent gran, aplegats serenament, sense estridències, en un acte festiu i elegant alhora. Vaig confirmar la meva impressió que el catalanisme o nacionalisme -no la resta de la societat, probablement- s'ha tornat més sobiranista, que una bona part ha desconnectat mentalment i emocionalment d'Espanya, i que aquest procés conté en general poques dosis d'animadversió o ràbia antiespanyola. Així mateix, hi havia a les Cabanyes una sorprenent manca de friquis, tan habituals antany en aquesta mena de convocatòries. A vegades he dit i escrit que la defensa del medi ambient és massa important per deixar-la en mans d'Iniciativa. Igualment, les possibilitats de l'autodeterminació depenen en bona part d'apartar els friquis de la primera línia.

EN UN PETIT PARLAMENT vaig emplaçar els veïns de les Cabanyes a anar a votar. Vaig elogiar aquells que voten no (o blanc) pel seu sentit democràtic i per donar suport, amb la seva papereta, al dret a decidir, un gest importantíssim. Algú va afegir que negar-li a algú el dret a decidir és com negar-li el dret a pensar i sentir: a ser qui és. Si algú troba que Catalunya és una nació, i encara més si la considera la seva nació, no pot oposar-se al dret a l'autodeterminació. És per això, per exemple, que m'agradarà veure què fa el president Montilla quan sigui, el 25 d'abril, convocat a votar en la consulta popular que se celebrarà a Sant Just Desvern, on viu. A les Cabanyes, l'acte es va cloure amb un pica-pica i unes exquisides truites de patates que havien portat unes quantes dones del poble.

Marçal Sintes

Periodista i professor de la URL

Article publicat al diari AVUI el dijous 4 de març del 2010

Consultes a la baixa

La tercera tongada de consultes per a la independència de Catalunya ha tingut una participació a la baixa. Si a Arenys va ser del 40% i el 13-D del 27,5%, ahir va caure fins al 21%. Uns 60.000 catalans del 300.000 cridats a votar a 80 municipis van acudir a les urnes, per donar un “sí” aclaparadorament majoritari. Un “sí” la independència que perd bona part del seu significat si es considera que el 79% del cens es va abstenir.

Què ha passat? Per què aquesta participació a la baixa? Hi incideixen diferents factors. D’entrada, que l’Estat espanyol (el principal propagandista de la consulta d’Arenys) ha optat pel silenci, de forma que les consultes han originat molt poc soroll mediàtic. Un segon factor és, potser, el cansament: Arenys va ser una novetat esplèndida i la tongada del 13-D una generalització del mateix, però la jornada d’ahir ja era una mera repetició d’un guió que no dóna resultats. Igual com cansa que la selecció de futbol de Catalunya jugui sempre partits de costellada, també causa certa fatiga fer només consultes de costellada (és a dir, sense cap rellevància legal).

Un tercer factor que explica també la baixada són els problemes interns que ha patit la Coordinadora Nacional. L’endemà mateix del 13-D ja hi va hacer brega interna, i la polèmica encara cou. Alhora, l’associació Reagrupament, que ha estat en tot moment en el nucli dur dels organitzadors, també ha patit darrerament fortes dissensions internes, que van culminar amb la sortida de Jaume Renyer i amb la dimissió i retorn de Joan Carretero. Tot plegat, ha causat desconcert a les bases independentistes.

La gran virtut d’aquestes consultes és que han sortit des de la base, de milers de ciutadans anònims i entusiastes. Però aquesta virtut és també la seva gran feblesa: es tracta d’un moviment plural i magmàtic, però sense lideratge visible i sense cap organització consolidada o fiable. I això, quan passa el temps i sorgeixen els problemes, passa factura. L’independentisme pateix un problema endèmic de divisió i de petits lideratges sempre enfrontats entre ells, que acaben sumant zero. I no sembla que el problema tingui solució a curt termini.

El 25 d’abril i el 20 de juny hi ha noves tongades de consultes previstes, amb places tan importants com Lleida i Girona, i algunes ciutats de la conurbació de Barcelona. Fóra bo que els organitzadors, abans de tirar endavant i arriscar-se al fracàs, fessin una seriosa autocrítica del que va fallar ahir.

Editorial del Butlletí núm. 122 de la FCO del dilluns 01 de març de 2010

Les plataformes tòxiques

Consultes dinamitades

Fa més de trenta anys que a Catalunya hi ha eleccions i consultes, organitzades per les administracions públiques i en què els partits aboquen tots els seus recursos materials i humans. En canvi, les consultes sobre la independència de Catalunya amb dret de vot dels empadronats a cada municipi, organitzades privadament, no poden comptar amb la llista d’electors del cens ni del padró, ningú té cap obligació d’integrar-se a les meses electorals, cap elector rep a casa l’avís d’on pot votar, els col·legis electorals no poden ser en locals cedits per decisions administratives ni l’administració pot col·laborar en res, el vot per correu no compta amb les garanties públiques, no hi ha campanya institucional per la participació, no es té la protecció dels cossos de seguretat, ni la xarxa informàtica pública, ni hi ha legislació que les reguli. Organitzar-les privadament obliga a crear del no-res les normes i el sistema que garanteixin que només voten els empadronats, sense saber qui són, i que només es pot votar una vegada. Tampoc tenim els milers de funcionaris que treballen per a les eleccions i consultes públiques, i fins ara cap partit ni entitat aporta ni un cèntim per muntar el sistema electoral ni per a les campanyes, mentre a les públiques són milers els professionals amb plena dedicació i els militants mobilitzats, i milions d’euros els esmerçats. A més, l’Estat espanyol central i autonòmic i els seus agents polítics, funcionarials, judicials i policials volen impedir les consultes, emprant tots els recursos al seu abast, incloses amenaces, pressions i guerra bruta.

Tenim dos mesos per superar tots aquests obstacles. Missió impossible? No, si podem comptar amb milers de voluntaris, partits i entitats motivats i actius, sense exclusió ni vetos de ningú, que siguin capaços d’obviar les seves diferències per treballar per un objectiu comú: l’èxit de participació i vot en la consulta de la independència. És el requisit essencial, sense això no es pot fer. Calen també uns alcaldes i regidors impulsant activament i treballant per la consulta, perquè l’Ajuntament com a administració pública i institució no hi pot participar, però sí els càrrecs electes. I són imprescindibles uns equips tècnics d’alt nivell, nacionals, comarcals i locals.

En menys d’un mes comptàvem amb milers de persones motivades i actives arreu de Catalunya, el suport de més de 1.300 alcaldes i regidors, dotzenes de mocions aprovades als ajuntaments, l’entesa entre CDC, ERC, EPM i CUP, l’embrió d’un equip tècnic competent i eficaç treballant contra rellotge, i la implicació de les entitats cíviques. El 2 d’octubre es va assolir l’acord unitari de partits i entitats, representades per PDD, Deumil.cat, Sobirania i Progrés, i Sobirania i Justícia, però algunes plataformes tòxiques trencaren unilateralment tres dies més tard l’acord que elles i els seus representants havien aprovat, fent un cop de mà per “foragitar ERC i CiU del procés de consultes sobre la independència que s’està multiplicant arreu del país”.

No havia estat gens fàcil assolir en tres setmanes l’acord de partits i entitats, en què tothom havia cedit perquè tothom hi estigués raonablement còmode, però és impossible l’acord amb qui només vol excloure els altres, trenca unilateralment i aprova una coordinadora nacional divendres, una altra dilluns, i la seva supressió dimarts. Corren els dies, i amb el caos provocat per les plataformes tòxiques és impossible organitzar amb solvència consultes arreu de Catalunya en menys de dos mesos. Cap partit ni organització política ha rebentat les consultes, tampoc Reagrupament, que ha estat víctima temporal d’un parany ordit per qualque reagrupat novençà (de tot hi ha a la vinya del Senyor) que ha sorprès la bona fe de la direcció fent-la aparèixer com a còmplice i beneficiària del cop de mà de les plataformes tòxiques. Dono fe de la seva innocència.

Qui ho ha fet? Unes entitats minúscules que ara es barallen per un pastís que no existeix. Si jo tingués les seves ànsies de protagonisme i càrrecs, serien els dies més feliços de la meva vida, perquè el meu nomenament com a coordinador general, l’equip que he bastit i l’esquema d’organització presentat són les úniques coses de l’acord amb Òmnium i Decidim.cat que les plataformes tòxiques mantenen. M’han nomenat quatre vegades, divendres, dissabte, dilluns i dimarts, segurament per tenir un boc expiatori a qui carregar el fracàs de les consultes que grapegen. Ni jo ni ningú els servirem de cobertura: volien tot el poder a la coordinadora nacional per via del cop de mà, ja és seu, i amb ell tota la responsabilitat. Que treballin els que no deixen treballar, que amb les cendres de la il·lusió de tanta gent basteixin des de l’exclusió i el sectarisme, que responguin davant el poble català pel que han fet i faran. Si algú s’astora perquè tan poca gent pugui fer tant de mal, que pensi que per construir un edifici cal la feina coordinada de centenars de persones, dels arquitectes als peons, i milers per fabricar els materials, però per destruir-lo n’hi ha prou amb un delinqüent amb un llumí. Els colpistes mereixen la creu del mèrit policial, que tots rebrien indignats, però alguns amb l’íntima satisfacció de la feina ben feta.

Les plataformes tòxiques m’han enganyat una vegada, però no tindran una nova oportunitat per fer-ho. No hi ha temps per organitzar i coordinar en menys de dos mesos consultes arreu de Catalunya, però potser sí concentrant tots els esforços en una comarca, on la gent treballa de valent, hi ha unitat, les plataformes tòxiques no hi són, ningú vol excloure ningú, i saben què és complir acords i executar disciplinadament. L’equip en què m’integro treballarà només a Osona, no hi ha temps per més, i no és segur que ens en sortim, malgrat abocar-hi tots els esforços i recursos, perquè ja ens han fet perdre un mes dels tres que tenim.

Alcalde Móra, regidor Ximenis, diputat Bertran, conseller Bassols, degana Paluzie, i persones de bona fe entabanades per les plataformes tòxiques: allunyeu-vos-en i denuncieu-les. No oblideu la sura de l’Alcorà que defineix l’únic pecat que Déu no perdona, apagar l’espurna que llueix als ulls dels homes, perquè el poble català no oblidarà els i les miserables irresponsables que han dinamitat les consultes sobre la independència de la nació, i qui els faci costat.

Alfons López Tena

Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

Article publicat al diari AVUI el divendres 16 d’octubre de 2009