Un any després

L’esperit del 10-J

Fa un any, el 10 de juliol del 2010, un grapat de persones -s’ha parlat fins i tot d’un milió i mig- van omplir el centre de Barcelona en una immensa manifestació reivindicativa sota el lema “Som una Nació. Nosaltres decidim”. L’onada humana era el resultat del malestar provocat pel maltracta que Espanya (el govern del PSOE, l’oposició del PP, el Tribunal Constitucional de PSOE i PP, etc.) estava sotmetent a Catalunya amb les inversions públiques en infraestructures, amb el finançament autonòmic i amb la sentència de l’Estatut. Aquesta suma de factors, més el desgavell del segon tripartit (PSC, ERC i ICV), van donar aquell resultat tant patriòtic i estètic, tan cívic i festiu, i tan generacionalment transversal: el 10-J.

Per uns, l’esperit d’aquell 10-J significava la imminència de la independència del nostre país. És a dir, una bandera més a les Nacions Unides i una estrella més a la Unió Europea. Per altres, era un toc d’atenció a l’Estat Espanyol, un avís que la gota ja estava omplint el got de la paciència dels catalans; i per uns tercers, el 10-J era la manifestació de la fatiga, del cansament, del cabreig per la manera que Zapatero ha pres el pèl als catalans, per la mania del populars cap allò que traspua catalanitat, pel caos dels Montilla, Carod-Rovira i Saura, pel Dragon Khan polític...

Un any després podem intentar intuir per on anava la societat catalana que massivament va sortir al carrer. Tenim elements d’anàlisi que ens poden ajudar a fer-ho.

Podem dir que el 10-J era el crit de tot un poble a favor de la independència del país?

Si ho entenem en clau política, no del tot. Pocs mesos després de la manifestació, a les eleccions al Parlament de Catalunya, el vot desacomplexadament independentista, el representat per Esquerra, Solidaritat i Reagrupament, va recular en sufragis (55.000 vots menys); en percentatge de vot (-3%) i en diputats (7 menys).

Era el 10-J un toc d’atenció a Espanya?

Si per toc d’atenció s’entén com la sublimació pública del malestar, com la demostració de l’enuig o com la necessitat de cridar als quatre vents que aquesta societat no està morta, està ben viva, que té capacitat per mobilitzar-se però que la mobilització definitiva la deixem per més endavant, sí. La gent va sortir al carrer, va cridar el que va voler, es va manifestar independentista o no; sobiranista o no; nacionalista o no en un clima festiu i reivindicatiu pacífic.

També era el 10-J la fatiga per la manera de governar del tripartit, de ZP o per les males passades del PP de Rajoy?

Anem a pams. Els resultats electorals al Parlament de Catalunya van ser inequívocs: el ciutadà va castigar el tripartit, sobretot a socialistes i republicans, i els va foragitar del govern. Les eleccions municipals han fet el mateix: han apartat el tripartit, sobretot socialistes i republicans dels ajuntaments, de les Diputacions, etc. El partit que s’ha endut en tots dos casos el suport popular majoritari ha estat CiU i el seu líder, Artur Mas.

Per tant, no és agosarat afirmar que el 10-J no era una revolta independentista imminent sinó l’advertiment d’una majoria silenciosa contra el menyspreu amb el que Espanya ens tracta i contra una Generalitat, presidida en aquell moment per José Montilla, incapaç d’escriure un full de ruta de govern comprensible i intel·ligible, de defensar els interessos catalans al Congrés i de ser creïble. ... però, i el PP?

El PP, el partit que va instigar el recurs contra l’Estatut, que va predicar autèntiques falsedats per les espanyes, que va aconseguir que el PSOE se sumés (no li va costar gaire) a la laminació estatutària, no solament n’ha sortit indemne sinó que la societat catalana l’ha primat. Al Parlament va guanyar 70.000 vots i quatre diputats i als ajuntaments ha multiplicat la seva representació guanyant alcaldies com Badalona.

L’herència del 10-J és un país amb un govern, el de CiU, nacionalment més compromès, capaç de prendre mesures econòmiques impopulars i desagraïdes que la gent no pot compartir però que entén, amb un president, Artur Mas, amb una imatge de líder centrat, seriós i implacable que fa de la lluita contra l’atur, el dèficit públic i la despesa empobridora el seu principal cavall de batalla. També és l’ascens d’un PP a qui els catalans no castiguen perquè la desconfiança que genera Zapatero i el socialisme espanyol per acceptar la crisi econòmica, primer, i per gestionar-la després, el superen.

Ves per on, solament CiU i PP, dues formacions antagòniques en la manera de veure Catalunya i Espanya o de model de societat, han tingut la cintura per posar-se d’acord i tirar endavant els pressupostos de la Generalitat que han d’evitar la paràlisi del país. El tripartit, junts un altre cop, s’ha quedat fora cridant contra el que denominen, recriminen i abominen, segon Pacte del Majèstic. Ja m’agradaria que fos com aquell pacte que, malgrat l’acomplexament convergent, va ser estructuralment i conjunturalment bo per aquest país.

Josep Maria Torrent

Periodista

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el diumenge 10 de juliol del 2011

L'autocorrosió d’Esquerra

El cas Carod

Esquerra Republicana aquesta vegada s’ha superat. I era ben difícil, perquè la història del partit és una exhibició contínua d’autocorrosió desbocada. Josep-Lluís Carod-Rovira ha anunciat que n’abandona la militància just abans d’un congrés en què, previsiblement, Joan Puigcercós també acabarà cedint-ne el control. Afirma Carod que se’n va perquè “hi hagué qui va dedicar-se al control orgànic de la formació i a una obstaculització permanent per tal d’apartar-me’n de la direcció i finalment substituir-m’hi”. No és pot ser més diàfan. Carod va deixar la presidència d’Esquerra en el congrés del 2008, quan el va substituir Joan Puigcercós. Els dos dirigents han mantingut una pugna oberta i pública de fa molts anys, que s’han resolt amb treves o paus també públiques però absolutament forçades i falses.

La història d’Esquerra ha estat sempre la mateixa. Una tendència a la divisió, a l’enfrontament i a l’odi interns que s’ha accelerat encara més a mesura que, des de la Crida que va fer pública, entre altres, el mateix Carod l’any 1986, el partit havia entrat en un pendent d’èxits electorals. Per constatar aquesta impressió –tan lamentable de dir i tan difícil de reconèixer- només cal fer una ullada a la situació dels seus successius líders de la Transició ençà. On són i què opinen d’Esquerra Heribert Barrera, Joan Hortalà, Àngel Colom, ara Josep-Lluís Carod-Rovira i previsiblement demà Joan Puigcercós? I si l’escèptic no en té prou, pot fer una ullada també als diferents candidats que es presentaven per ocupar la secretaria general o la presidència del partit el 2008 i on són ara: Joan Carretero, Uriel Bertran, Rafael Niubò, Jaume Renyer...

No cal dir que la corrosió interna, la fragmentació i l’escissió compulsiva com a divises d’actuació política permanent no expliquen, ni de bon tros, la deriva cap al fracàs d’un partit que va aconseguir encara fa ben poc concretar uns resultats electorals històrics i despertar unes expectatives polítiques enormes. Hi ha molts altres factors que hi incideixen. El mateix Carod-Rovira ahir n’explicava alguns altres més en un article que va publicar al diari Avui. I també seria excessivament injust referir-se només als gravíssims defectes d’aquest partit o de l’independentisme en general, perquè també han tingut grans encerts, que n’expliquen l’auge i la vitalitat dels darrers anys. Però, ni que la corrosió sigui només una visió parcial de la realitat, té tanta força, que només detectant-la, corregint-la i superant-la, Esquerra o l’independentisme, sota les sigues que sigui, podran superar la frustració que massa sovint els caracteritza. L’odi que Esquerra reparteix entre els seus dirigents o faccions només és superable pel que dediquen als sobiranistes que treballen políticament sota unes altres sigles o als articulistes polítics que no els riuen totes les gràcies. I això algun dia s’hauria d’acabar com a premissa indefugible per entrar en una nova etapa molt més ambiciosa nacionalment.

Vicent Sanchis

Escriptor i periodista

Article publicat a NacióDigital.cat el dilluns 6 de juny del 2011

Carod estripa el carnet d’ERC

La supèrbia de Carod-Rovira

Josep-Lluís Carod-Rovira és un polític superb. Tothom que l’hagi tractat una mica sap perfectament que està ben pagat d’ell mateix. L’última mostra és l’article que va publicar ahir a l’Avui, en el qual s’atribueix en exclusiva la recuperació electoral d’ERC. Ni una sola paraula, per exemple, del paper que va tenir Àngel Colom en la transformació d’ERC i de l’independentisme lligat a l’MDT —i a la violència política— que tendia a imitar l’esquerra abertzale. I ni una sola paraula, tampoc, sobre la conspiració contra Colom (qui, tot cal dir-ho, també va equivocar-se) que va encimbellar Carod al capdamunt d’ERC amb l’ajuda dels que ara diu van conspirar per tal d’apartar-lo de la direcció i, finalment, substituir-lo. De Joan Puigcercós, vaja. La supèrbia de Carod-Rovira és amnèsica i, a més, es mostra condescendent sobre la seva responsabilitat en el declivi d’ERC. A parer seu, ell ha estat el gran timoner que quan ha deixat de comandar la barca la tripulació ha perdut el rumb. Els errors són sempre dels altres. L’única part interessant del seu article és, precisament, la que dedica als errors d’ERC des que ell va imposar una línia, compartida pels tots els que van fer-li el llit a Àngel Colom, i que resumeix així: “Com tothom que pren decisions, vam cometre errors i jo el primer. Per exemple, creure que el procés s'havia accelerat més del que ho va fer, amb els resultats del 2003- 2006, pensar que tot el PSC havia avançat tant en el compromís nacional, com sí que ho havien fet alguns dels seus membres o bé menysvalorar la força de resistència a l'oposició de CiU i la seva incidència entre les nostres bases i entorn. Sota la meva responsabilitat es produí l'alternança política, en lloc de fer de crossa dels qui havien governat sempre, perquè certs sectors socials assumissin més com a cosa pròpia les institucions catalanes, objectius que reforçaven la cohesió del país, i així vam aprovar l'Estatut nacional del 2005. Crec que vam fer el que, honestament, havíem de fer, i la història ja ho jutjarà.”

No sé si la història ho jutjarà però l’electorat ja ho ha fet. L’apel·lació al judici de la història que reclama Carod té el regust altiu que caracteritza a tots els que es creuen tocats per la gràcia de Déu. Tots els il·luminats s’ho creuen. I tanmateix explica ben poques coses. La realitat és que l’electorat ha girat l’esquena a ERC com a resultat d’una estratègia equivocada que, d’entrada, no li ha deixat veure que l’independentisme ha crescut més quan més centrista era. Quan més central esdevenia i arreplegava votants de CiU i del PSC indistintament. En el moment en què es va convertir en una mena de far de totes les causes perdudes del món, en competència directa amb ICV-EUiA, ERC va anar desinflant-se irremeiablement. Per desgràcia, els va revenir el vell complex de l’independentisme del 68 respecte de l’esquerra “de debò” i que els ha condicionat a l’hora de prendre decisions arriscades. Tots el que gosaven criticar aquesta estratègia van ser titllats de dretans, de traïdors i de coses pitjors. Li ho poden preguntar sinó a l’exconseller Carretero i a molts altres. El que Carod atribueix a la influència de CiU “entre les nostres bases i entorn” és, en realitat, un profund desconeixement de la base social que va ajudar a fer gran ERC, sobretot, des del 1999. No dubto que Carod-Rovira deu estar molt preparat intel·lectualment, per bé que encara n’esperem els resultats tangibles i per a la posteritat. Però en la política la preparació intel·lectual no és cap garantia de res. Al contrari, es coneixen grans polítics amb una preparació limitada i grans intel·lectuals que han estat uns pèssims polítics. Políticament, Carod-Rovira ha estat un desastre. Al PSAN, a Nacionalistes d’Esquerra i a ERC. Treballar cansa, va escriure el poeta. A Carod-Rovira l’ha fet gran el PP i la carcunda espanyolista que va convertir-lo en el fetitxe ideal contra el qual picar al conjunt del catalanisme. A diferència de Jordi Pujol, que en el seu dia també va ser objecte dels atacs enfurismats dels retrògrads d’esquerra i de dreta, Carod-Rovira va ser atacat perquè la caverna espanyolista va aprofitar el munt d’errors que va cometre com a governant. És prou conegut que no va durar ni un mes en el càrrec de conseller en cap perquè va actuar temeràriament: va enganyar el president i va ficar el nas allà on no el demanaven. I no ho dic ara, en l’hora dels adéus, sinó que ja ho vaig dir en el seu moment i prou disgustos que em va ocasionar a posteriori.

En fi, girem full i a una altra cosa.

Agustí Colomines

Director de la Fundació CatDem

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 6 de juny del 2011

El futur d’Esquerra

Tàndem Carod/Puigcercos

Josep Lluís Carod-Rovira, més enllà del poema de Màrius Serra que ha penjat al seu blog, manté el seu silenci respecte la desfeta d'Esquerra a les eleccions. Es veu que aquesta setmana parlarà, o això diuen, i en aquestes ganes de fer-se esperar jo només hi veig la voluntat de crear expectativa. Sempre li ha agradat fer pel·lícula, al Carod, i sempre li ha agradat ser el protagonista dels seus films. No volia que les seves declaracions s'aigualissin entre el soroll dels primers dies post-electorals, després de tants mesos a la rereguarda vol que el seu retorn soni fort, que ompli titulars. Oblida, però, que ell és un dels màxims responsables del mastegot que s'ha endut el seu partit, que Puigcercós només fa dos anys i mig que el va substituir i que l'abandó dels votants no només respon a la gestió feta durant aquest últim període. Per tant, Carod hagués hagut de sortir a donar la cara des del primer moment i respondre de la part de la derrota que li toca, que és molta.

La Rahola diu que les males veus diuen que ha acabat les reserves de cava. Si és així, no ha entès res, no ha entès que el càstig també va per a ell. Veurem què diu quan es decideixi a parlar, però s'equivocarà si el seu discurs és acusador en comptes d'autocrític, si el fa amb to de "jo ja ho deia", s'equivocarà si pretén postular-se com un nou salvador. S'equivocarà de la mateixa manera que va equivocar-se Puigcercós quan, en el congrés d'Esquerra, va voler vendre's com la renovació del partit. Recordem que aquell agitadíssim congrés es va celebrar poc després de la patacada d'Esquerra a les eleccions estatals, en les quals el partit havia perdut cinc dels vuit escons que tenia. La pèrdua de confiança de la gent es va deure al trist paper que estava fent Esquerra al tripartit, i d'això n'era responsable Carod-Rovira però també n'era responsable Puigcercós, que era el número dos del partit i que a més a més era conseller. Ni Puigcercós podia suposar un canvi llavors ni ho suposaria ara Carod.

L'altre dia mirava "El verdugo", colossal, i em va recordar a "El apartamento" per la seva brutalitat entapissada amb humor i perquè la lliçó que se n'extreu és la mateixa: si un dia decideixes posar a la venta la punteta del teu dit, t'acabaràs venent la mare. Això és el que li ha passat a Esquerra des que va bescanviar la ideologia pel poder. Com pretenen que la gent confiï en un partit perquè alliberi Catalunya si aquest partit no ha estat capaç de mantenir la seva pròpia llibertat? Carod i Puigcercós haurien d'entendre que a la gent no li importen les seves batalletes personals, que a la gent li és igual un que l'altre, que la gent vota o deixa de votar els projectes, i que el projecte que ha fracassat és l'Esquerra del tripartit, és a dir l'Esquerra de tots dos.

Astrid Bierge

Periodista

Llicenciada en Periodisme per la UAB.

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el dimarts 7 de desembre de 2010

Reflexions desprès del 28-N

L'oportunitat de Mas

El Parlament de Catalunya ha viscut, després d'aquestes eleccions, una recomposició molt profunda, de la qual la guanyadora quasi absoluta és la CiU d'Artur Mas. No només s'ha quedat a prop de la majoria absoluta, sinó que ha impossibilitat qualsevol majoria alternativa, i el que és més: s'ha imposat amb comoditat arreu de les comarques del país, fins i tot a feus històrics socialistes com el Baix Llobregat.

Tot plegat dóna a Artur Mas el recolzament polític i social suficient com per desenvolupar el seu programa de govern de la manera més ambiciosa possible. I això comporta la defensa del punt central de la seva proposta d'autogovern: el concert econòmic. Una reforma del sistema de finançament de Catalunya que comportaria el final de l'espoli fiscal, condició indispensable per poder desenvolupar des de Catalunya les polítiques necessàries per sortir de la crisi.

Ara, Artur Mas té una oportunitat inigualable per a afermar l'hegemonia política de CiU. Si durant els propers quatre anys el que es visualitza és una CiU batallant incansablement pel concert econòmic, no hi ha dubte que l'electorat sobiranista que ha votat Artur Mas s'alegrarà de la seva opció. I així, de manera lenta però segura, el país podrà seguir caminant cap a la sobirania.

Editorial del diari digital crònica.cat 

Publicat el dimarts 30 de novembre del 2010-11-30

Funeral a ERC

El primer que ha de fer Esquerra és autocrítica: com pot ser que després de dues legislatures consecutives no puguin ni tan sols vendre obra de govern?. Tota la campanya electoral d'ERC s'ha basat en un proposar un referèndum d'independència després de set anys de governar amb Montilla!. Pero si fins i tot van tornar a penjar la bandera espanyola a Governació.

Posteriorment, a mesura que les enquestes mostraven una caiguda en picat, Puigcercós ha canviat el missatge i ha apel•lat a votar Esquerra per evitar el sorpasso del PPC com finalment ha passat. Fins i tot s'han vist superats per Iniciativa. En política, la gent no vota per fer favors. La gent vota per conviccions.

Probablement el moment més trist de de tota la campanya va ser quan, en el míting central al Palau de la Música, el mateix Joan Puigcercós va pregar a l'electorat amb un "ajudeu-nos". Esquerra també ha passat de fer vídeos sobre el cas Palau a passar-hi de puntetes -només se'n van recordar Oriol Amorós i Joan Ridao- per no intentar acabar de cremar els ponts -prou cremats estan ja- amb Convergència.

L'SOS d'ERC s'ha incrementat a mesura que s'acostava el 28-N. Més que un crida, semblava un gest de desesperació perquè apel•lar al vot de la por contra el PP a aquestes alçades ja no dóna resultatas. Dimecres passat, Puigcercós encara afirmava que calia triar entre "l’especulació, la intolerància i la xenofòbia que representa el PP, o el model de la cohesió, la integració, la generositat, la valentia i la confiança que són els valors d’Esquerra". La "xenofòbia" del PP ha aconseguit 18 escons, tot un rècord a Catalunya.

He estat sovint crític amb l'obra de govern d'ERC durant la major part d'aquest set anys. Malauradament, els resultats electorals em donen la raó. L'electorat -llevat del nazisme als anys 30- no s'equivoca mai. Les crítiques no eren, doncs, en clau personal o política. Si la direcció d'ERC les hagués escoltat potser ara no estarien en 10 escons.

Atès que era el partit de les mans netes -com va proclamar Carod el 2003- n'he vist de molt grosses durant aquests anys: des de favors a Cultura 03 (el Baròmetre, Time Out, ajuts a l'Ara) a subvencions a premsa digital amiga com l'Eurotribune, Crònica o l'SMS -promoguts aquests dos darrers per un exdirigent de les JERC- per esmentar només l'apartat de mitjans de comunicació. Sense oblidar fitxatges de familiars (Apel•les Carod-Rovira) o sous de luxe a exalts càrrecs (Miquel Sellarès), entre d'altres.

Tant se val, els electors han passat factura. Esquerra ha de tocar ara de peus a terra i sobretot tirar endavant. Com li ha passat a CiU, de les grans derrotes se n'aprèn. El pitjor que podria passar ara a ERC és reobrir les guerres internes que han sacsejat la seva història gairebé des de la seva fundació.

Però que vagi en compte Joan Puigcercós, els mateixos que es van passar al seu sector després de la defenestració de Josep-Lluís Carod-Rovira per poder anar a les llistes segur que no dubtarien ara a tornar a canviar de bàndol. Ja ho deia Miquel Roca. En política no hi ha amics. Sobretot dintre del mateix partit.

Xavier Rius

Periodista i director de e-notícies

Article publicat al diari digital e-notícies el 29 de novembre del 2010

Per la porta falsa

Què va passar, ahir diumenge? D'una banda el tripartit feia una suma agònica: 28+10+10=48. Ben poca cosa per a tres partits al govern. D'altra, CiU n'aconseguia 62. Déu n'hi do. Recapitulem, recapitulem: tot té una lògica, i en aquest cas ve de lluny. Després de gairebé 24 anys de governs presidits per Jordi Pujol, semblava que el 2003 el tripartit seria rebut, si més no, com un canvi polític d'alguna manera necessari. Increïblement, no va ser així: al cap de quatre dies d'haver formalitzat el Pacte del Tinell, el president en funcions de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, se'n va anar a França a parlar amb els de la ETA. La cosa començava molt, molt malament. La resta de la presidència de Maragall va ser un indescriptible desgavell, amb períodes llarguíssims de paràlisi administrativa que van afectar diverses conselleries arran l'expulsió del govern d'ERC. Les coses van degenerar fins a extrems impensables, i això que el període 2003-2007 va ser de vaques grassíssimes: senzillament, els nivells de descrèdit de la Generalitat van tocar fons. Aquella escenificació de feblesa institucional va tenir uns efectes més aviat previsibles. La falta de respecte amb que Catalunya va ser tractada des de Madrid, primer pel PP i després pel PSOE, té pocs precedents a nivell europeu: l'inacabable episodi dels trens de rodalies de Barcelona, per exemple, pot ser considerat, sense por a exagerar, com una vexació col•lectiva que tenia un punt important de premeditació.

El segon tripartit, fet a la desesperada després que tant Montilla com Carod -no així Saura- insinuessin malintencionadament durant la campanya que no el reeditarien, havia de ser el del desplegament de l'Estatut. Es deia, amb una gran alegria, que amb els socialistes manant alhora a Madrid i a Barcelona, tot seria molt fàcil. El resultat final és senzillament decebedor: aquí no s'ha desplegat res de res. L'únic que sí s'ha desplegat a darrera hora són els nomenaments massius d'alts funcionaris.

Sumant només 48 diputats, el tripartit ha mort i surt per la porta falsa d'una manera gairebé vergonyosa, tant en el cas del PSC com d'ERC. Ha protagonitzat un experiment fallit, basat en una suma merament aritmètica, sense cap mena de base social real ni cap projecte polític comú. La feina d'Artur Mas, en aquest sentit, serà doble: governar el país enmig de la pitjor crisi econòmica que es recorda i reconstruir, si és possible, el prestigi institucional de la Generalitat. Que Déu l'empari.

Ferran Sáez Mateu

Escriptor i periodista

Article publicat al Butlletí num. 310 de la FCO el dilluns 29 de novembre del 2010

D’independència no n’hem de parlar mai.

Explica l’Albert que un dels vots nuls a la molt noble vila de Cardedeu era un sobre on hi havia, plegades, una papereta de Reagrupament i una de Solidaritat. I que cal que “siguem positius: Carmen de Mairena (i el Partit Pirata) tenen més vots que Rosa Díez”. I l’Hugo se’n va “anar a dormir feliç” perquè a Vic van votar PxC el 5,82% mentre que a les municipals del 2007 ho va fer un 18,5%.

Costa parlar d’aquestes eleccions. No només perquè ja sabem el final de la pel•lícula, sinò perquè ens han dit ben poca cosa. Res no ens fa mal ni forat. Això de la no-fiscalitat andalusa, posem per cas, va aixecar una polseguera ridícula: tots fem que sí amb el cap, ens piquem l’ullet i de sotaveu se’ns escapa un “algú ho havia de dir”.

No ens ha impressionat gairebé res. Excepte, potser, la magnitud de la tragèdia tripartita. Tal vegada ni això.

Aquestes setmanes un valent deia que convocarà un referèndum per la independència (un altre?) i uns milhomes s’han compromès a que la seva primera llei sigui justament l’aital pròpia i genuïna declaració d’independència –així mateix, sense referèndum ni mandangues. D’altres s’han vist en la necessitat de declarar-se “no independentistes” (calia realment?) o de presentar-se com a fre de la “deriva independentista” d’uns tercers que, al seu torn, a la independència no li diuen ni ase ni bèstia però –al tanto, que va de canto– deixen caure que és exactament al seu partit on s’apleguen la majoria dels independentistes de Catalunya.

I així hem anat passant.

Fa l’efecte que la incorporació de la independència al catàleg de promeses, esperances, amenaces, pors, i papus convencionals de la campanya pot acabar amb la vulgarització de l’ideal. Perdrà pistonada la meta de la independència un cop que s’ha convertit en xavalla electoral, en part de l’aiguabarreig d’una campanya ensopida? S’estroncarà la força social, ingènua i popular, del moviment obert dels referèndums, que ha dut tants a “unir-se en associacions voluntàries”, la gran virtut civil que, segons Tocqueville, caracteritzava la gent dels Estats Units?

El moviment de les consultes populars s’havia encarregat de formar aquest interès comú per la independència i era en trànsit de traslladar-lo a l'àmbit del poder a l’estil dels Tea Party. Tots s’hi van llençar a sobre, començant pels propis promotors de la cosa, que n’han fet bandera en partidets aquí i allí. Pitjor encara, ara sabem perfectament que cap de les abrandades promeses independentistes que ens fan arribarà enlloc per molt valents que sigui aquesta gent.

És inquietant que la politiqueria pugui parasitar aquesta criatura –els referèndums– que tot just havia aprés a caminar, en malbarati l’ideal i adormi a la ciutadania més participativa del país. És la política a l’inrevés. Completament el contrari del que ens cal, em sembla. Ens convé mantenir viu l’ideal fins que arribi el moment de la veritat, sense entregar-lo “al saber dels experts, a la fúria dels fanàtics o a la burocràcia administrativa”, en expressió de Daniel Innerarity.

Alguna cosa així va dir en Mas, ahir: “ens sentim servidors de Catalunya, no els seus salvadors”. Bé, escolteu.

Recordem França. Quan va perdre l’Alsàcia i la Lorena a mans d’Alemanya, el 1871, el polític radical i menjacapellans Léon Gambetta –aquest que té carrers a tota ciutat, vila i poble francés– va fer famosa aquella frase: “d’Alsàcia i Lorena no n’hem de parlar mai i pensar-hi sempre”. Avís als hooligans: Gambetta no feia una crida a no fer-hi res. Volia protegir l’ideal fins que es pogués valdre. I se’n van sortir. De la independència, en aquesta campanya, se n’ha parlat massa sense suc ni bruc. I tot plegat, sí, accelera el pols… però malven el projecte. Satisfà les tripes… però buida la voluntat. Omple la boca… però devalua l’ideal.

Antoni Maria Piqué

Periodista

Article publicat al diari el Singulardigital.cat el dimarts 30 de novembre del 2010

L'agonia del Govern d'entesa

Quatre setmanes inútils

El 7 de novembre de 2006, els setanta diputats de l'actual majoria de Govern van fer-se la primera fotografia a l'auditori del Parlament. Allà, quan encara faltaven dues setmanes per a la investidura, Joan Saura, Josep-Lluís Carod-Rovira i José Montilla van fer la declaració fundacional del que van anomenar, formalment, Entesa Nacional de Progrés.

La denominació no va fer sort, però el Govern sí. De fet, s'ha mantingut sense cap alteració, si n'exceptuem la sortida de Joan Puigcercós, per causes externes. Però, llegint aquells discursos, crida l'atenció la profunditat dels canvis que s'han produït a Catalunya en només quatre anys.

José Montilla concretava quatre objectius bàsics per al Govern actual. El primer, genèric, era "la construcció i consolidació d’una societat de benestar". El segon, vist des d'ara, sembla un sarcasme: "Assegurar la continuïtat de la bona situació econòmica que té el país". El tercer és una imprudència en tota regla: "Ens comprometem al ple desplegament del nou Estatut d’Autonomia aprofitant les potencialitats que aquest ens dóna". I el quart, i últim, prefigurava el protagonisme inesperat d'ICV en l'acció de Govern: "Treballarem per l’equilibri territorial i ecològic del nostre país".

A Montilla l'havien precedit Carod-Rovira ("aquest Govern és la millor garantia per a la cohesió nacional i social") i Joan Saura, el més perspicaç: "El Govern prioritzarà l'avenç social per damunt de l'avenç nacional".

Naturalment, el segon tripartit no té cap culpa de la crisi econòmica. O molt poca. I tampoc no ha estat decisiu en la demolició de l'Estatut. Però sí que és cert que es correspon amb un context polític, social i econòmic ja molt llunyà. Allargar-lo, ni que sigui unes setmanes, no servirà de res. A ningú.

Salvador Cot

Periodista.

Director de NacióDigital.cat. Ex-sotsdirector del diari AVUI.

Article publicat a Nació Digital.cat el dimarts 31 d’agost del 2010

El tercer tripartit és possible?

La 'fórmula' de Puigcercós

Fa cosa d'un any, les declaracions que Joan Puigcercós va fer a un diari barceloní dient que "no descarta" un tercer tripartit i que "el tripartit no és una fórmula fracassada" haurien indignat molts independentistes. Ara, en canvi, ja només han provocat un somriure pietós, perquè fins i tot els propis votants de la "fórmula" -altrament coneguda com a "artefacte inestable"- saben que si hi ha una cosa a Catalunya que ha esdevingut el paradigma del fracàs, aquesta cosa és el tripartit. El tercer tripartit, per tant, pot no ser descartat per l'actual direcció d'Esquerra, però l'actual direcció d'Esquerra ja fa temps que ha estat descartada pel gruix de l'independentisme. A hores d'ara, per exemple, tothom sap que la direcció republicana és la mateixa que volia votar a favor de l'Estatut i que van ser les bases les que la van obligar a votar-hi en contra. No va ser fàcil, perquè els dirigents van fer mans i mànigues per sortir-se amb la seva, però el criteri de la militància es va imposar assembleàriament i aquell insult a la dignitat nacional de Catalunya va ser rebutjat. Eren altres temps, però. Eren els dies que Esquerra tenia deu mil militants i comptava amb el suport de centenars de milers de votants confiats.

La gent veia en Josep-Lluís Carod-Rovira i en Joan Puigcercós dos polítics que no sols parlaven dels drets nacionals de Catalunya, sinó que se'ls creien i que estaven disposats a anar a una presó espanyola, si calia, per fer-los respectar. Carod omplia de gom a gom els locals en què hi feia xerrades i Puigcercós era escoltat amb delit. Ara, però, ja no en queda res, de tot allò. Tot el respecte i tota l'admiració que Carod i Puigcercós van arribar a inspirar s'han esvaït de cop i el seu lloc ha estat ocupat per la indiferència. Carod ha decebut profundament aquells que més el van defensar en les hores amargues que va viure i Puigcercós s'ha convertit en el paradigma de la buidor. El primer és avui l'escuder de José Montilla i el segon ha perdut tota credibilitat. I la prova és que ja només els militants més disciplinats assisteixen als seus actes, inclòs el tradicional dinar popular de l'Onze de Setembre. Sentir Carod o Puigcercós produeix avui el mateix neguit que podem experimentar davant d'un actor incapaç de creure's el seu paper. El text pot estar ben escrit, sí, però la veu que ens el diu sona artificial i fal.laç.

Com és lògic, aquesta transformació d'Esquerra no s'ha produït d'un dia per l'altre. Va començar amb el lliurament incondicional del govern de Catalunya a l'espanyolisme en el segon tripartit i culminarà amb un esfondrament en les properes eleccions. Per això, si el referèndum de l'Estatut fos ara, la posició oficial d'Esquerra seria completament diferent de l'anterior. Ara s'imposaria el sí. I és que la major part de la dissidència -la que va dir que no- ja ha abandonat el partit. Hi queden alguns crítics, és cert, però són tan pocs que la seva presència esdevé merament testimonial. Tan testimonial que, sense proposar-s'ho, acaben legitimant unes votacions internes que ja no tenen res d'assembleàries per la senzilla raó que la direcció i les bases són ara una mateixa cosa. De fet, aquesta és la ferida interna que l'actual direcció deixarà a Esquerra quan el resultat de les eleccions la foragiti del govern: haver reduït el partit de Francesc Macià a la categoria de cosa.

Víctor Alexandre

Periodista i escriptor

Article publicat al diari digital  e-Noticies  el dilluns 24 de maig del 2010

L’encaix amb Espanya

La falsa ruta

L'experiència d'haver coordinat el referèndum sobre la independència de Catalunya a Osona, on el 42% dels 120.000 ciutadans amb dret a vot l'han exercit, malgrat haver-se organitzat sense cap suport institucional ni recursos públics, sota la constant vigilància i boicot dels governs espanyol i català, i del PSC, amb el silenci dels mitjans espanyolistes i/o controlats pel PSC, comptant amb la sola força del poble, des de la base i amb la base, acumula tantes emocions i reflexions, tants i tan variats sentiments, que fan difícil descriure'ls en un sol article. Hem estat capaços de fer-ho perquè no sabíem que era impossible, com sovint s'ha dit dels autors de la independència dels Estats Units d'Amèrica, i perquè no hem fet cas dels saberuts, dels assenyats, i dels que tot s'ho fan venir bé per justificar l'immobilisme. Hem confiat en el poble, i el resultat és esplèndid. És aquesta la primera lliçó que les més de 2.000 persones que hem treballat voluntàriament i gratuïta hem après: sense la confiança del poble, sense la col•laboració de tothom, res no és possible. Cal organització, cal saber què vols i no defallir mai, cal treballar molt i més, però res d'això importa si no confies en el poble, si no et guanyes la seva confiança donant-la d'antuvi.

AVUI, PERÒ, CAL TAMBÉ PARLAR dels raonaments i criteris que resulten d'aquesta experiència, i de reiterades meditacions sobre la trajectòria de la Nació. Els que hem tingut o tenim en la vida pública catalana, en qualsevol dels seus aspectes: social, polític, cultural, etc., una representació més o menys qualificada i notòria, tenim l'obligació de parlar clarament i amb tota franquesa, de proclamar la veritat que resulta de l'experiència de més d'un segle de catalanisme autonomista.

LES CONCLUSIONS DE LA TRAJECTÒRIA nacional i política de Catalunya des dels darrers decennis del segle XIX fins al present 2010 poden resumir-se en aquesta opinió: Catalunya ha seguit una falsa ruta i ha arribat en gran part a ser víctima de la seva pròpia ceguesa. Aquesta falsa ruta ha estat l'autonomisme, la recerca de l'autogovern per via de l'encaix a o amb Espanya.

MENTRE EL CATALANISME S'ENTESTAVA, d'Almirall a Carod, de Prat de la Riba a Maragall, de Macià a Pujol, de Cambó a Porcioles, a aconseguir l'autogovern dins l'Estat espanyol, nació rere nació a Europa i al món assolia la independència. Més de 150 Estats dels que hi ha ara al món no existien quan va començar la falsa ruta de l'autonomisme catalanista, la gran majoria dels Estats a Europa s'han creat mentre a Catalunya no hem fet més que caure una vegada i una altra al parany espanyol.

POTSER ERA INEVITABLE LA FALSA RUTA quan la resposta espanyola a les reclamacions catalanes era la repressió policial i militar, la dictadura anticatalana que cloïa una vegada i una altra qualsevol avenç: Primo de Rivera dissol la Mancomunitat, la República dissol el Parlament i engarjola el govern, Franco dissol la Generalitat i assassina el president, i tots s'entesten a assimilar els catalans, convertir-los en espanyols, i fer efectiu el principi de les nacionalitats enunciat per Mazzini: a cada Estat, una nació. Mai van gosar els catalans assumir majoritàriament el principi "a cada Nació, un Estat", però això no ha impedit que els espanyols hagin sempre volgut i treballat per aconseguir la nostra desaparició com a poble, fer del seu Estat el que sempre han proclamat les seves Constitucions: l'Estat de la Nació espanyola, indissoluble i indivisible.

PER PRIMERA VEGADA, EN UNA DEMOCRÀCIA consolidada on no són possibles per a Espanya ni els cops d'Estat, ni les dictadures, ni la repressió violenta de la voluntat majoritària dels catalans, el comptador és a zero, i tot depèn de nosaltres. Catalunya serà el que la majoria dels catalans vulguem, si votem la independència la tindrem. Si som part de l'Estat espanyol, Catalunya serà el que la majoria dels espanyols vulguin. Ningú és capaç de defensar a hores d'ara que per als catalans és millor ser una comunitat autònoma espanyola que tenir un Estat propi independent, que ens és més favorable perdre més de 22.000 milions d'euros cada any en benefici d'Espanya que quedar-nos-els, que aconseguirem a Espanya alguna de les reivindicacions saldades en fracàs dels darrers lustres. Ni tenim Estatut, que refusat pel PP i ribotat pel PSOE serà castrat físicament i química per llur terminal, el Tribunal Constitucional espanyol; ni gestionem ports i aeroports; ni som presents a les taules de comandament de la Unió Europea; ni els nostres cotxes duen les nostres matrícules; ni tenim seleccions esportives internacionalment reconegudes; ni la nostra llengua té protecció ni estatal ni europea; ni rebaixem un espoli fiscal que creix cada any; ni construïm les infraestructures que necessitem. La manca d'independència no és ja només una qüestió de dignitat, fa temps que ens du a una decadència accelerada cap a la província marginal.

AVUI, L'AUTONOMISME ÉS UN CADÀVER, perquè Espanya l'ha mort. Calia l'entesa espanyola per fer-lo viable, i s'ha acabat per sempre. A la mà estesa han respost mossegant, la col•laboració en benefici dels interessos espanyols no ha merescut més que insults, la pedagogia a Espanya ha tingut com a resultat que cada cop ens menyspreïn i odiïn més. Hem superat, catalans i espanyols, el punt de no retorn: més i més espanyols estan farts d'uns catalans que els impedeixen emmirallar-se en un Estat propi i homogeni, que els fan perdre energies i autoestima; més i més catalans conclouen que a Espanya no hi ha res a fer, i l'única solució viable és la independència; i uns i altres no tenim de fa temps cap altre projecte compartit que fer-nos mútuament mal. Tothom veu normal a Espanya que els impostos dels catalans s'usin per comprar col•leccions catalanes i endur-se-les a Espanya; tothom veu normal a Catalunya que l'Estat espanyol espoliï Catalunya.

ÉS L'HORA DEL DIVORCI I LA INDEPENDÈNCIA, que a diferència del matrimoni i la federació, que necessita el consentiment de dues parts, només necessita la voluntat d'una de les parts. Ho serà de la part catalana, exercint el dret democràtic del vot que ningú pot impedir, ni tan sols quan s'organitza privadament com als actuals referèndums, on prop de 200.000 catalans han votat independència. Si volem i votem, podem.

Alfons López Tena

Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

Article publicat al diari AVUI el divendres 8 de gener del 2010

Més opinions sobre el PEATGE DE LA MORT.

Les successions segons el Tripartit

“Governar en coalició és com caminar amb la sabata dreta
al peu esquerre, i viceversa"

(Dita anglesa)

Mirem d'aclarir el titular d'aquest article. Segons ERC, cal limitar l'impost de successions fins quasi fer-lo desaparèixer. Segons Iniciativa, l'impost de successions està molt bé perquè (suposadament) grava una classe social de forma etèria i caràcter pervers: els rics. Segons el PSC, la qüestió és no mullar-se en aquest assumpte i seguir la política del qui dia passa any empeny (que és el principi on s'ha basat sempre l'actuació del Tripartit).

Tornem al titular de l'article. I segons el Tripartit, ¿què passa amb l'impost de successions? Bé: no sap, no contesta. Però el més gros, el més patètic, el més al·lucinant, és que aquesta manca de resposta ja no sorprèn ningú: s'ha convertit en un fet habitual del paisatge polític de Catalunya. Que és com dir que la incompetència, la paràlisi i la ineficàcia es consideren característiques intrínseques del Govern Montilla. El 2004, Maragall atribuïa aquests problemes a manca de "cultura de coalició". El 2009 no s'ha avançat ni un mil·límetre. I ha passat prou temps per sospitar que la manca d'acord no obeeix a fenòmens passatgers sinó a un problema estructural: el Tripartit és, en essència, un projecte absurd.

Un govern de coalició és possible si els partits que el formen poden funcionar junts amb un petit sacrifici: el peu dret a la sabata esquerra, que diu la cita d'avui. Però esdevé impossible si el sacrifici és massa gran. Que el lector provi de visualitzar Montilla amb un guant al peu dret, Saura amb una sabata a la boca i Carod amb uns calçotets per barret i entendrà per què pateixen tan els membres del Govern i perquè el que els impedeix engegar-se a dida uns als altres és l'única cosa que els uneix: la passió per la poltrona.

Francesc Puigpelat

Escriptor i periodista

Els poderosos

El diputat Herrera parla de mantenir l’impost de successions apel·lant de nou als rics i als poderosos, que com tothom sap són aquesta mena de gent indesitjable que gosa tenir un pis de propietat i donar-lo als fills en herència. Iniciativa té un recorrent discurs sobre els poderosos, i en parla sovint associant-los a CiU. Una federació nacionalista que ha perdut quasi tot el poder des de fa 6 anys no pot ser de cap manera “els poderosos”. Però com que no és la primera (ni l’última em temo) vegada que des d’aquest partit s’hi fa referència, podem provar d’analitzar el concepte encara que sigui a nivell psicològic. Tot a benefici de la claredat d’idees de tothom.

L’ex fiscal Jiménez Villarejo també parlava fa poc dels poderosos, arran del cas Millet. Assegurava (sense proves, és clar) que en el cas Millet el jutge actua de la manera discutible que actua per pressió dels poderosos, els interessos, els partits grans, i especialment (recordo que va dir) els que van governar durant tants anys. Hi ha aquesta acusació de règim, quan es parla dels poderosos. Hi ha aquest subtil o descarat intent d’associar els anys de pujolisme a una mena d’”ancien régime” que tot ho abastava i tot ho controlava, sistema judicial inclòs, i que en perdre la Generalitat encara pot (miraculosament) influir en aspectes de màxim interès públic i fins i tot en les decisions judicials. La resta de partits, evidentment, no serien mai els “poderosos” perquè ells deuen tenir alguna cosa que els fa indefensos revolucionaris fins i tot quan són dins del govern. I estem parlant, oju, d’un partit com el PSC que avui acapara aproximadament el 90% del poder públic a Catalunya. Ells no són establishment i poder? Ells no són influències, control, règim? I el comunisme, que és d’on beuen els líders d’ICV, no era un règim basat en poder i en poderosos? Qui són, em pregunto encara, els poderosos? I d’on treuen els seus interminables superpoders?

Voldria que quan alguns personatges parlen dels poderosos ens posessin un exemple. Qui són? On s’amaguen? N’hi ha, al Parlament? I els rics que no volen pagar per morir-se, qui són? És ric, el diputat Herrera? Vull dir, tenen pis, el diputat Herrera o la seva família? Quants metres té, quin preu té? El suficient com per a fer l’assalt al Palau d’Hivern i repartir-ne els béns entre els humils mileuristes? Com es valora l’esforç que li haurà costat pagar aquest pis, com hem de valorar (parlem en termes marxistes) la seva plusvàlua? El treball esmerçat també és propietat de tothom? Les idees d’ICV, que és un partit poderós, haurien de pagar impost ara que ja es va demostrant que estan més que mortes?

Jordi Cabré i Trias

Advocat, periodista i escriptor

Articles publicats al Butlletí núm. 63 de la FCO el 28 d’octubre de2009

Dues pedres a les sabates

Els "èxits" del tripartit

El Govern tripartit català s'ha fonamentat en dues qüestions que ha convertit, de forma propagandística, en els seus principals èxits. Un n'és el nou model de finançament, i l'altre n'és l'Estatut.

El finançament ha estat objecte d'una de les majors campanyes publicitàries que es recorda en la història de Catalunya. D'aquesta manera s'ha convertit en èxit un monumental fracàs. Mitjançant aquesta campanya de manipulació, que ha estat un autèntic frau, s'ha intentat donar la imatge que aquest sistema implica grans beneficis.

D'entrada, el primer benefici és que la Generalitat haurà de tornar diners a l'administració espanyola. El sistema es fonamenta en els ingressos tributaris, i si aquests ingressos disminueixen, el sistema entra en números vermells.

Cada any, l'administració espanyola calcula els ingressos tributaris que rebrà i avança a les comunitats autònomes una quantitat en funció d'aquest càlcul. En èpoques de creixement econòmic, com fins ara, aquest càlcul era inferior al que després recaptava l'Estat, i per això havia d'afegir una quantitat al que ja havia avançat.

Tanmateix, en èpoques de crisi, com l'actual, passa exactament el contrari. És a dir, el càlcul partint del qual s'avancen unes quantitats a les comunitats, resulta que és superior al que després es recapta realment. Per tant, les comunitats han de tornar diners.

La ministra d'Economia ja ha anunciat que el deute de les comunitats amb l'administració espanyola, per l'aplicació d'aquest mecanisme, és d'uns 6.000 milions d'euros. No s'ha donat oficialment la xifra que correspon a Catalunya, però podria ser d'uns 750-800 milions d'euros.

Aquest és el primer èxit del tripartit, consistent en negociar un sistema de finançament que, en èpoques de crisi, es torna en contra de les comunitats autònomes, com ha passat ara. Quan ha començat a entrar en vigor, el primer resultat és que Catalunya ha de tornar diners a l'administració espanyola.

El segon èxit és l'Estatut, que va ser votat de forma favorable per una part molt petita del cens electoral. Aquest fet no deslegitima legalment el text, però és evident que li treu molta legitimitat política. De fet, la realitat és que són molt pocs els catalans que van donar el seu suport a aquest text.

Però, a més, aquesta norma, producte d'una considerable retallada de l'Estatut que va aprovar inicialment el Parlament, pot experimentar ara un altra àmplia retallada amb la sentència que ha de pronunciar el Tribunal Constitucional.

Estem davant d'un altre èxit, acompanyat, també en aquest cas, per una altra descomunal campanya de manipulació de l'opinió pública i de falsejament de la realitat per convertir un enorme fracàs en un triomf.

En espera de la sentència del Constitucional, Montilla demana silenci; l'autèntic vicepresident polític de la Generalitat, Antoni Castells, no ho respecta i ja ha qüestionat la sentència demanant fer front a una retallada; Josep Lluís Carod Rovira demana una mobilització; la direcció d'Esquerra Republicana contradiu Carod Rovira i demana calma, i Iniciativa per Catalunya, com sempre, espera a veure qui guanya la pugnar per apuntar-se al cavall guanyador, amb l'esperança que el guanyador sigui Montilla.

Com es veu, la unitat del tripartit és un altre èxit de Montilla, que s'uneix al finançament i a la realitat d'un Estatut retallat, sense suport ni legitimació política i en espera d'una nova retallada. A més, a Montilla, ja no li fan cas ni al seu partit. Aquest és el Govern de Catalunya i aquesta és la situació.

Antonio Galeote
Periodista.
Director del diari digital Diario Ibérico

Article publicat al diari digital e-Noticies el dissabte 29 d’agost del 2009

Relleu a lCV - El darrer dels pares del Tinell

Se'n va la iguana

I amb Saura ha caigut la darrera icona de Pacte del Tinell. Cinc anys i mig després d'aquell acord eufòric i que tantes promeses duia sota el braç, ja no en queda cap dels líders i les belles promeses han degenerat en crua i ultratossuda realitat. Tots tres han deixat la política per la porta del darrere, amb deshonor i obligats pel seus propis partits. Podem posar-hi tota la mercromina que es vulgui, però ha estat així. Primer Maragall, més tard Carod i ara Saura. Més enllà del que encara li quedi al projecte que engendraren, el fracàs personal ha estat total.

Joan Saura i Laporta accedí a la presidència d'Iniciativa per Catalunya l'any 2000, després d'haver estat diputat al Parlament i a Espanya, i deixant enrere el caràcter amarg de Ribó i els seus plantejaments encarcarats i sempre de tan mal humor. Assumí de seguida les reivindicacions ecologistes i sota la seva direcció el partit s'omplí de flors, pardalets i alegria. Aquesta estratègia happy flower el dugué, el 2003, a passar de 3 a 9 diputats i a formar part per primera vegada del govern de la Generalitat.

Va ser nomenat conseller de Relacions Institucionals i Participació, una conselleria neutra, buida i propícia per practicar tota classe d'amabilitats, que no li va suposar cap tensió amb els seus votants i des de la qual va poder continuar practicant la retòrica anti-sistema que tants bons resultats li havia donat fins llavors i que tants bons resultats li tornà a donar l'any 2006, quan de 9 diputats passà a obtenir-ne 12, també gràcies, en part, al desencís que a les files socialistes causà la violenta decapitació, quasi física, del fins llavors president de la Generalitat i del PSC, Pasqual Maragall.

Per frenar aquest progressiu ascens electoral, Montilla va donar-li una de les conselleries que més conflictives li podien resultar a un apologeta de tota classe de moviments marginals, okupes i manifestaires. I és així que com a conseller d'Interior i màxim responsable polític, per tant, dels Mossos d'Esquadra, conegué els moments més durs i més difícils de la seva carrera política.

Fracassà estrepitosament en l'intent de situar-se com una mena de mitjancer entre la policia i els seus electors anti-sistema, mantenint una ambigüitat perillosíssima quan has de dirigir la policia. En alguns moments ha semblat més interessat a investigar els Mossos que els delinqüents, i en episodis com les suposades tortures de la comissaria de les Corts, després desmentides pel jutge, o les càrregues policials contra els estudiants que es tancaren a la Universitat de Barcelona, reaccionà tard i malament, sense un missatge clar i aconseguint la indignació de les dues parts: la dels estudiants que se sentiren agredits i la dels Mossos que se sentiren acusats i més aviat poc defensats pel seu màxim representant polític. Durant les ventades del mes de febrer, no fou capaç de cap previsió i rebé fortes acusacions de manca de professionalitat i de lideratge. A propòsit dels focs d'aquest estiu no són poques les veus que han qüestionat la retallada de recursos al cos de Bombers. En tot cas ha causat estupor que, amb 5 bombers morts, el conseller hagi dit que l'actuació de les forces que dirigeix havia estat impecable.

En assumptes més internacionals, encara es recorda la vegada que va comparar Israel amb ETA i els gravíssims problemes institucionals que amb aquestes declaracions li creà a Catalunya en general i més concretament a la Generalitat.

Si la primera etapa de la trajectòria de Joan Saura va ser triomfal i plàcida, tot i que molt superficial, quan arribà l'hora de la veritat i de posar-hi el contingut polític, podem qualificar el resultat de naufragi espaterrant. Quan, més enllà de la manifestació i la propaganda, ha arribat l'hora de la talla política, la happy flower s'ha sumit en una tristesa infinita.

Conegut en els cercles periodístics com el conseller iguana, per la seva simpàtica semblança amb l'exòtic rèptil, se'n va un dels consellers que més contestació ha tingut d'ençà de la restauració democràtica. El vicepresident Carod va dir d'ell i del seu partit que eren una marca blanca del PSC, i l'obstinació a centrar la seva actuació política exclusivament a les faldilles d'aquesta formació política, l'ha obligat sempre a una obediència servil que contribueix més aviat poc a projectar la imatge de la fortalesa del líder.

És un misteri fins on hauria pogut arribar Joan Saura si no hagués acceptat mai cap conselleria compromesa, especialment en un país que, com Catalunya, tant premia una certa existència flotant i totes les formes del nihilisme. Montilla calculà amb precisió quan va pensar que una conselleria com la d'Interior frenaria les expectatives electorals del seu aliat polític més submís, fins al punt que ahir al migdia Saura anunciava solemnement que no es presentaria a les eleccions del 2010.

És una més de les seves frivolitats anunciar que plega sense dimitir del seu càrrec al capdavant d'una de les conselleries més delicades i que un lideratge més clar necessita. Potser no és aquest el seu objectiu, però actuant així dóna credibilitat als que diuen que els d'Iniciativa s'aferren al tripartit per acabar-se de pagar la hipoteca.

Salvador Sostres
Periodista

Article publicat al diari AVUI el diumenge 26 de juliol del 2009

Selecions Esportives Catalanes

Boicot a Madrid 2016

La Unió Catalanista de Sabadell, dona suport a totes les iniciatives, reivindicacions i tot allò que enforteix el Moviment Catalanista, reforça la Identitat del nostre Poble i forma patriotes disposats a aconseguir la Independència de Catalunya.

D’una manera especial volem Informar, Persuadir i Mobilitzar a tots els ciutadans de Catalunya per aconseguir el reconeixement internacional de les

SELECCIONS ESPORTIVES CATALANES

que l’Estat Espanyol, impedeix amb tots els seus mitjans (i els nostres impostos).

Per aquests motius proposem un Boicot a la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics, fins que Catalunya pugui tenir Seleccions Esportives pròpies. També volem denunciar l’actitud servil i estúpida del Sr. Carod-Rovira en proclamar el suport a Madrid, com a seu dels Jocs Olímpics, a canvi de res.

El suport a la Candidatura de Madrid a les Olimpíades, només es pot donar, si el Govern Espanyol accepta (encara que sigui a contracor) i no impedeix directament o indirectament, utilitzant les Federacions Espanyoles, l’existència de Seleccions Catalanes en tots els esports i que puguem competir internacionalment sense cap mena de restricció i amb els nostres símbols Nacionals.

Mentre el Govern Espanyol ens impedeixi disposar de Seleccions Esportives Catalanes, la Generalitat i el Poble de Catalunya han de boicotejar la candidatura de Madrid com a seu dels Jocs Olímpics.

Sense complexes i amb la cara ben alta !

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Carta enviada per l'IPS a tots el adherits a l'UCS el mes d'abril de 2009.