A voltes amb l'amnistia

A causa dels resultats de les eleccions municipals en què el Partit Popular va ser la força més votada a tot Espanya, amb més de 760.000 vots més que el PSOE, Pedro Sánchez, es va veure obligat a convocar eleccions generals anticipades pel 23 de juliol. Sánchez, en definitiva, va decidir avançar eleccions per mirar de limitar els danys de gairebé mig any de precampanya marcats per la formació de governs autonòmics del PP amb Vox. També per la pèrdua de municipis importants, per part del PSOE i per part del soci minoritari, Unides Podem. En aquestes eleccions del 23-J la coalició d’esquerres es va quedar a les portes de la majoria absoluta i necessitarà molts suports de les formacions minoritàries per poder formar govern.

Amb aquesta situació determinades formacions polítiques es pensen que disposen de més força, pel fet de tenir alguna de les claus que poden facilitar la governabilitat. En aquest cas, quan es produeix una fragmentació del vot, això permet anar fent sumes per construir una majoria alternativa a la força que va guanyar les eleccions del passat 23 de juliol.

Una de les principals exigències dels partits que han de donar suport al PSOE, especialment els sobiranistes catalans i bascos, és la redacció i promulgació d’una llei d’amnistia. Des de l’amnistia total del 1977, en plena transició política, no s’havia donat cap altra situació en què es veiés una possibilitat real de tornar a fer servir aquest instrument, per fer el que es diu ‘tabula rasa’. En essència i en sentit literal, l’expressió amnistiar és “oblidar el passat”, la qual cosa no sempre és fàcil que encaixi en segons quines mentalitats que no veuen més enllà dels seus rèdits electorals. Però la realitat a vegades és tossuda i els més vells hem vist i comprovat que de més verdes en maduren.

En la celebració de la darrera Diada de l’onze de setembre, en què la manca d’unitat de l’independentisme novament ha estat protagonista, els crits que s’han sentit amb més força han estat les peticions d’amnistia. Així i tot, no ha estat un clam unànime, precisament pel fet de ser un instrument d’una negociació que pot derivar cap a refermar l’autogovern i no pas per a la creació d’un estat propi. Malgrat tot l’altre clam, encara més difícil de respondre, ha estat la demanda d’un referèndum d’autodeterminació. A hores d’ara, no sembla fàcil, tot i que seria un bon complement a l’amnistia per tal de poder fer també tabula rasa i saber exactament què és el que pensen els catalans sobre la qüestió.

Encara falten molts dies perquè puguem saber fins on abastarà aquest xiclet en què s’ha convertit la qüestió de l’amnistia per als implicats en la preparació del referèndum de l’1-O i en les accions reivindicatives posteriors per la independència de Catalunya i contra la repressió. Per tot plegat és interessant llegir l’opinió d’una persona entre tantes del miler i escaig que, segons els comptes d’Òmnium, ara mateix pateixen la persecució judicial espanyola. Es tracta de l’expresident d’Òmnium Cultural, Vicent Sanchis, que en el seu article titulat “Amnistia és traïció?”, on afirma que l’amnistia només seria una reparació, parcial i insuficient, per a pal·liar els efectes d’una ira, injusta i desbocada. Llegiu l’article tot seguit.

Amnistia és traïció?

El debat —més aviat, la discussió— en segons quines instàncies de l’independentisme —entre els que se’n senten se’n proclamen i els que exclouen d’aquesta condició tots els que no actuen com ells pensen que s’ha d’actuar per guanyar-se’n la categoria— s’ha embrutat tant, que sovint entra en nivells de deliri.

Abans de continuar avant proclamaré sense orgull ni vergonya la meua condició de “represaliat”. Un entre tants del miler i escaig de persones que, segons els comptes d’Òmnium, ara mateix pateix la persecució judicial espanyola. Per al fiscal adjudicat al cas, el meu pecat va ser pertànyer a una “organització criminal” —càrrec que comporta anys de presó—, mentre que la jutgessa d’instrucció es va acontentar de considerar que uns quants investigats i jo mateix “només” vam “desobeir” les instruccions del Tribunal Constitucional. La “desobediència” en aquests casos es paga amb inhabilitació per a exercir càrrec públic i una sanció econòmica.

Ni me n’orgullesc, ni me’n penedesc, ni pretenc convertir l’acusació en una bandera legitimadora de res. Va com va i ja veurem com anirà. En tot cas, la proclama no té més intenció ara i ací que declarar-me part implicada directament en un debat en què els més intransigents -els que més bramen com tonyines indignades contra “els processistes” i contra la intenció d’aconseguir una “amnistia”- en la majoria dels casos ni s’han jugat res ni hi eren quan va caldre ser conseqüents amb les intencions i aguantar de veres les veles.

Amagar aquesta implicació, ni que fora per omissió, seria fer trampa. Aquest és un article personal del tot. Hi ha una gent increïble que ara dispara foc des de trinxeres suposadament amigues amb una altivesa més desafiant que el campanar d’Alcalà de Xivert. Observar com insulten tots els que van intervenir en aquell “procés” al principi em despertava estupefacció. Ara només em cansa.

Ni m’ha de perdonar cap instància de la justícia espanyola ni m’he de fer perdonar res per aquests patriotes d’una pàtria tan intransigent i superba que no m’interessa gens. Que s’ensalmorren la seua pàtria intolerant i aspra. Dic tot això, senzillament, per aclarir que escric açò des de la implicació -que considere honesta-, no des de posicions distants i imparcials que, ben vist, sovint són falses.

Aclarida la condició personal “represaliada”, també he d’afegir que em mire la petició d’una amnistia per a tots els afectats pel procés des d’una certa indiferència i des de la incredulitat. Em resulta difícil de creure que l’Estat espanyol —totes les instàncies de l’Estat des de la superfície fins a la profunditat— accepte que el Congrés aprove un a llei d’amnistia per als represaliats de l’independentisme català.

No és només la dreta —que fa el seu paper de vidre habitual—, és també una part indeterminada de la presumpta esquerra, que no pot pair el desafiament que els va llançar aquest independentisme. I igualment una part de l’opinió pública espanyola —escorada cap a la ràbia per voluntat pròpia o per influència d’un discurs secular i agressiu fins al moll de l’os—, que necessita ben poc per rascar-se les coïssors amb fúria i que sembla majoritària.

Pedro Sánchez i el seu PSOE necessiten ara el suport parlamentari de Junts i Esquerra per “frenar” la dreta i l’extrema dreta espanyoles. Per frenar els seus rivals o per mantenir-se al govern, tant se val. Sumar hi aporta l’entusiasme que els és habitual. Però es fa difícil casar aquesta pretensió amb la ira de tots els energúmens que s’han sentit agredits des les posicions reaccionàries que defineixen el nacionalisme espanyol. Els que trompetegen i els que es contenen i callen. Considerar que la majoria “progressista” al Congrés i al Tribunal Constitucional pot engolir-se un reconeixement que situa el conflicte exactament en termes polítics —que és, si no, una amnistia?— i no d’ordre públic —de delinqüència “anticonstitucional”— denota una candidesa excessiva. Ho veurem en les pròximes setmanes. D’entrada, els mateixos que van filtrar que treballaven en diferents esborranys legislatius per concretar la proposta i permetre que Pedro Sánchez siga investit ara diuen que no tenen temps, que la pretensió demana calma i bona lletra, i que no és raonable condicionar la investidura del president en funcions a una exigència tan “complexa”.

Les habilitats de Pedro Sánchez són prou conegudes. El seu joc del calamar es repeteix una vegada i una altra. El candidat del PSOE pot demanar ara paciència i després situar l’exigència de Carles Puigdemont a les calendes gregues.

La irritació de gònades espanyolíssimes que ha despertat la demanda d’una amnistia per a tots els represaliats independentistes té un reflex igualment alterat en l’altre front. Una part indeterminada de l’independentisme no el considera una qüestió prioritària. Hi tenen dret. I una altra part, més determinada, ha saltat a la jugular “processista” perquè considera que la petició “blanqueja l’Estat” o denota submissió i més vergonya encara. Aquests creuen que tenen tots els drets. En exclusiva.

Cap amnistia s’ha aconseguit des de la submissió, ni des de la resignació, ni ha blanquejat les posicions dels que podien concedir-la. Sovint, és més aviat al contrari. L’amnistia és un punt i seguit. No un retorn al principi del text.

Aquesta setmana l’Audiència de Barcelona ha condemnat a quatre anys i mig de presó i 20 anys d’inhabilitació l’exconseller d’Interior Miquel Buch per haver fitxat d’assessor el sergent dels Mossos Lluís Escolà, escorta del president Carles Puigdemont, que ha estat condemnat igualment a quatre anys de presó i 19 d’inhabilitació pels mateixos delictes. La sentència és una baula més en una cadena de despropòsits policials i judicials que només busca l’escarni i l’escarment.

Per a Buch i per a Escolà —per als altres represaliats— l’amnistia no suposa cap “traïció”, cap “vergonya”·, cap “renúncia”. L’amnistia només seria una reparació, parcial i insuficient, per a pal·liar els efectes d’una ira, injusta i desbocada, molt més efectiva que les condemnes que els arriben des de l’independentisme més corrosiu.

Vicent Sanchis

Periodista

Article publicat al digital  elMón  el dissabte 16 de setembre de 2023

El mascle ibèric

El triomf de la Secció de Futbol femenina, sense cap dubte, un fet històric, que serveix de reconeixement a la lluita, més enllà de l'esportiu, d'aquestes i d'altres tantes dones que, a més d'entrenar i ser excel·lents en la seva disciplina futbolística, han hagut de superar obstacles consolidats en un sistema masclista, ha quedat gairebé en anècdota en veure la revolta que s’ha originat al voltant del petó als morros que li va plantar l’exemplar suprem del mascle ibèric, Luis Rubiales, a la jugadora Jennifer Hermoso en el context de la celebració pel triomf. Una ventada que s’ha emportat les barreres psicològiques que encara impedien a molts homes (i moltes dones) ser conscients del canvi cultural que s’ha produït en pocs anys. El patriarcat s’ha acabat. O almenys s’ha acabat la possibilitat de defensar-lo públicament en el món occidental, que és el principi de la fi. Luis Rubiales i molts altres no ho havien detectat. Els ‘pillaba lejos’. Encastellat en el seu cercle, cada dia més reduït o ja escanyat, encara no deu entendre què ha passat. Per aquest home el fet  és que ‘solo fué un piquito’.

El petó a Hermoso no ha sigut l'únic escàndol que ha esquitxat el president de la RFEF. Rubiales ha protagonitzat diverses polèmiques durant els seus cinc anys de mandat. Després de guanyar el Mundial, Rubiales va celebrar el títol a la llotja amb diversos gestos vehements que va culminar agafant-se, a peu dret, els testicles amb la dreta. Hi ha també el viatge que Rubiales va fer la tardor del 2018 a Nova York al costat d'una pintora mexicana, presumptament costejat amb fons de la RFEF. També va aixecar molta polseguera quan, després de la disputa a finals de març de la final de la Supercopa d'Espanya entre el Barça i la Reial Societat, en la cerimònia d'entrega de les medalles a les blaugranes (guanyadores per 0-3), cap autoritat els va fer entrega dels guardons: elles mateixes es van haver de penjar les medalles, fent cua i agafant-les d'una taula situada a la gespa de l'estadi. L'escena contrastava notablement amb el mateix moment protagonitzat pel Barça masculí una setmana abans, quan també es va proclamar campió de la Supercopa, en aquest cas, a l'Aràbia Saudita. Un altre terratrèmol protagonitzat per aquest individu, fou quan el setembre de l'any passat, l’excap de gabinet de Rubiales, va denunciar davant la Fiscalia Anticorrupció que el president de la RFEF i el seu equip van muntar a l'agost una "festa amb 8 o 10 noies joves" en un luxós xalet de Salobreña (Granada) i que s'havia pagat amb diners de la Federació.

Aquest és el perfil del personatge Rubiales, l’autèntic "macho ibérico" de la profunda meseta, un fatxenda recolzat per altres ‘xulos’, com es va veure a la recent assemblea de la RFEF, on les seves paraules de ‘disculpa’ pel petó (perdó ‘piquito’), van ser aplaudides fervorosament per la tropa de mascles asseguts a la sala de l’assemblea. Tots els que manen en el món del futbol, ha quedat palès que la gran majoria pensen com aquest personatge. És indignant el silenci dels clubs i de la federació catalana de futbol. Com escriu l’exconseller, Miquel Samper, en el seu article titulat ‘Pels meus collons!!!’ hauria estat molt més exemplar que els clubs de futbol haguessin sigut capaços de condemnar els fets de forma immediata i contundent, perquè els comunicats posteriors a l’assemblea de la RFEF són desfasats i forçats. Llegiu aquest article tot seguit.

Pels meus collons!!!

Quan tots pensàvem que la dimissió del president de la RFEF era un fet, el senyor Rubiales ens ha sorprès, segurament per la candidesa de la gran majoria de la població (inclús la periodística), amb una actuació quasi idèntica a la que protagonitzava Donald Trump, poques hores abans a una comissaria de Fulton a Georgia. Aprofitant l’innegable populisme que abraça el descontentament sociopolític actual (arreu), ambdós personatges s’han aferrat a les adverses circumstàncies que els envolten, per atacar als qui els acusen, descrivint-los com a tergiversadors o mentiders i erigint-se ells en autèntiques víctimes de la controvèrsia (¡Ésto se arreglará en los tribunales!…)

Com si es tractés d’una reconvenció jurídica (tu em demandes i jo no només et contesto, sinó que et demando a tu), el que havia de ser una dimissió i un sincer perdó, s’ha convertit en un autèntic atac, despietat i revestit de tones de testosterona manipuladora, una mena de barreja d’aquell “siiiiiiii” de Cristiano Ronaldo quan rebia una pilota d’or, de les conductes més baixes moralment vistes a la saga de Torrente (que confesso haver vist en la seva integritat), i de la posada en escena més espartana de Santiago Abascal; masclisme en estat pur.

Ben segur que un dels actes més difícils d’executar per les persones, ha de ser assumir els errors que inexorablement un va cometent en el decurs de la seva vida, i encara més, demanar perdó a l’ofès o als ofesos; calen moltes virtuts per fer-ho. En primer lloc, cal ser humil, perquè l’arrogant és incapaç d’admetre que s’ha equivocat o que es pot equivocar; ell no és que tingui raó, és que la raó és propietat seva. Cal ser empàtic, perquè per fer-ho, primer s’ha d’escoltar a qui ha patit el greuge, i no estaria de més mirar d’entendre’l. Calen moltes coses més, però sobretot cal ser intel·ligent per damunt de tot, perquè fins i tot un ambiciós (com és el cas de Rubiales), si vol aconseguir allò que ambiciona (en aquest poder i molts diners), només hi podrà aspirar si entoma els errors per aprendre a no repetir-los, tot desplegant les conductes honorables que d’ell s’esperen.

Ser president de la RFEF no és gens menor; perquè es facin una idea del que suposa, aquest senyor cobra set vegades més que el president del Govern d’Espanya (quasi 700.000 euros de Rubiales, per 90.000 de Sánchez). Ja costa d’entendre aquest diferencial retributiu, quan la comparació és amb el màxim dirigent públic d’un estat de la UE, però segur que l’explicació la trobaríem (justificadament o no), en tot allò que mou el futbol, des de les emocions fins als mateixos diners… Per això és mesquina la conducta, i per això a Rubiales li manca talla per presidir la RFEF, perquè representa desenes de milers de futbolistes que somien ser la nova Putellas o el nou Messi, perquè lidera l’esport més practicat a Espanya, i se li ha d’exigir sense fissures una representació institucional exquisida, pulcra i exemplar; no s’hi valen mitges tintes, i ho sento Luís Enrique, no n’hi ha prou de demanar perdó, el càrrec porta implícita la impossibilitat de cometre obscenitats com tocar-se els seus genitals, o traspassar les fronteres del que és inacceptable en l’àmbit de la llibertat sexual de tota persona.

És molt groller que aquest home hagi construït un relat d’un consentiment, fabulant amb una conversa amb la jugadora agredida que mai no va existir, perquè així ho ha dit Jennifer Hermoso des del primer moment en què va explicitar la seva incomoditat; és de mafiós que el seu entorn li demanés a la jugadora que col·laborés per ajudar-lo, pressionant-la desmesuradament i és vomitiu que utilitzés les seves filles com a escut emocional d’una opinió pública, que li retreu sense embuts les seves conductes impulsives i sexualitzades.

En la seva compareixença davant l’Assemblea de la RFEF, va qüestionar el feminisme social i polític, va reivindicar la vigència global del gènere masculí, i va desqualificar la vicepresidenta Díaz, les ministres Montero i Belarra i polítics com Echenique; si algú escoltés aquestes seqüències de forma individualitzada, i fora de context, segur que arribaria a la conclusió d’estar escoltant un discurs d’un polític de Vox, o qui sap si el discurs d’algú que aspira a ser-ho…

Aquest desagradable episodi viscut al futbol espanyol, ens ha de servir a tots per veure el feminisme com la imprescindible reivindicació històrica de ser capaços de dotar-nos, a dones i a homes, d’idèntics instruments de vida, perquè la igualtat ha de ser el fi perseguit després d’una desigualtat sistèmica i que es perpetua des de les primeres civilitzacions. Els qui tenim una edat també hem de ser capaços de veure que certes conductes, que abans hom veia com a normals, perquè eren socialment acceptades, ara no tenen cap mena de cabuda en la societat moderna.

Per últim, hauria estat molt més exemplar que els clubs de futbol haguessin sigut capaços de condemnar els fets de forma immediata i contundent, perquè els comunicats posteriors a l’assemblea de la RFEF són desfasats i forçats. Aquí l’interès a protegir era claríssimament Jenni Hermoso i, per extensió, totes les futbolistes que, amb una decisió valenta i admirable, han deixat la selecció mentre sigui dirigida per qui no respecta de forma escrupolosa la seva llibertat com a dones.

Miquel Sàmper

Advocat i ex Conseller d’Interior de la Generalidad

Article publicat al digital   ElMón   el dissabte 26 d’agost del 2023

Junts té la clau

Puigdemont és aquests dies el gran protagonista en tots els mitjans i ha esdevingut el que a Europa s’anomena ‘Kingmaker’ (el ‘fabricant de reis’, una expressió que en anglès s’adjudica a qui pot fer president algú), ja que el seu partit, Junts per Catalunya, té el poder de decidir qui serà president d’Espanya. Com el mateix Carles Puigdemont ha manifestat recentment: “Junts, a diferència d’altres partits, no deu res al PSOE, cosa que l’allibera de subordinacions i pactes inconfessos i li deixa les mans lliures per decidir amb sentit d’Estat, d’Estat català”. Per tant, cal dir-li a Pedro Sánchez que, o fa com David Cameron amb Escòcia i afirma que, tot i no volent com no vol, la independència de Catalunya, abans que nacionalista espanyol és demòcrata i que, per tant, ha d’acceptar que els catalans decideixin el seu destí o, en cas contrari, la investidura ja se la pot pintar a l’oli.

El president Sánchez està atrapat en aquest atzucac,  ja que és obvi que l’alternativa és la repetició d’eleccions amb l’esperança espanyola que Junts no faci escac de nou a l’Estat. Però, i si el resultat és si fa no fa el mateix?, o potser molt pitjor per a Espanya, i si l’independentisme que es va quedar a casa el 23-J, decideix ara, veient la situació, votar Junts per Catalunya per donar-li encara més força? I si guanya PP-Vox? La resposta a totes aquestes qüestions la va donar la portaveu de Junts, Míriam Nogueras: “Junts no va néixer per donar estabilitat a Espanya, va néixer per alliberar Catalunya”.

Està clar que la independència de Catalunya mai no serà possible sense el bloqueig d’Espanya. Mentre l’independentisme no abandoni el procés involutiu que suposa el retorn a la política pujolista del ‘peix al cove’, que ara propugna ERC, Catalunya està condemnada a ser una vulgar comunitat autònoma espanyola més. L’única via és la desestabilització i el bloqueig amb totes les conseqüències. No vam fer 1-O pel traspàs de Rodalies o la repetició del referèndum. Junts amb només 7 escons té la clau de la governabilitat d’Espanya; Junts té Pedro Sánchez agafat per les orelles. Pedro Sánchez, que fa quatre dies insultava el president Puigdemont, li deia que era aigua passada i el titllava d’anècdota, es troba ara a les seves mans i és Puigdemont qui, si vol, pot convertir Pedro Sánchez en aigua passada i en pura anècdota. Quines ironies que té la vida: ara com ara, tota Espanya és presonera del demòcrata Puigdemont que volien empresonar.

El PSOE també ha d’entendre que ERC no el salvarà aquesta vegada i que Puigdemont no és Junqueras, i no negocia amb un partit, sinó amb un Estat, cosa que també obre la porta al PP. Qui estigui disposat a negociar de veritat, tindrà la clau de la investidura. Haurien de començar a fer els deures, perquè van tard. Tal com escriu el director d’ EL NACIONAL.CAT, José Antich, en el seu editorial titulat ‘Quan falten 48 hores’ que ‘el PSOE ha de tenir en compte que a la seu de Ferraz havien arribat a donar per bo l'anàlisi de la Moncloa que amb Puigdemont i Junts un no s'havia de preocupar gaire, ja que no tenia cap altre moviment possible que donar suport al PSOE’, anàlisi que ha resultat totalment equivocat. Podeu llegir l’article complet d’en Josep Antich, tot seguit.

Quan falten 48 hores

La decisió de Junts per Catalunya d'esgotar fins al mateix dijous per decidir el vot a la Mesa del Congrés dels Diputats i a la presidència de la cambra, té tres claus: el calendari de les converses el marca el president Carles Puigdemont i no els socialistes; en segon lloc, fer evident que la negociació no és ni exclusivament ni prioritàriament amb el PSOE, ja que en les converses també han de sortir les seves condicions; i, finalment, deixar clar que poden aguantar un envit fins al final i que si no hi ha un acord amb Pedro Sánchez, serà responsabilitat seva. Al frontispici de la negociació, un record recent: en l'últim minut Xavier Trias va perdre l'alcaldia de Barcelona.

En aquesta estratègia de Puigdemont, el president a l'exili es reserva una carta per si hi ha repetició electoral, ja que la seva confiança en Pedro Sánchez no és precisament alta: els acords que obtingui, sigui ara per a la presidència del Congrés o en una negociació futura per a la investidura d'un candidat a president del govern espanyol, han de partir de la base que no se'n refia, que serà car i que l'elector independentista ho ha d'entendre fàcilment i d'una manera molt àmplia. Això no és una posició maximalista, ja que tant al PSOE com al PP els ha traslladat que està disposat que siguin graduals i que en l'amnistia hi ha determinades urgències: els del jutjat 13 de Barcelona i les del judici del mes de novembre vinent del Tribunal de Comptes a 27 ex alts càrrecs de la Generalitat, inclosos els presidents Puigdemont i Artur Mas i el vicepresident Oriol Junqueras.

En aquesta teranyina de contactes, converses, personatges interposats i mediadors, la insistència des de Waterloo que no es deu res a Pedro Sánchez, sinó, en tot cas, és al contrari, està provocant un gran desconcert a la seu de Ferraz, on havien arribat a donar per bo l'anàlisi de la Moncloa que amb Puigdemont i Junts un no s'havia de preocupar gaire, ja que no tenia cap altre moviment possible que donar suport al PSOE. Molt han tardat els socialistes a despertar-se d'aquest miratge i ara comença a arrelar la idea a Madrid que, realment, el país de les meravelles que els havia dibuixat el president en funcions abans d'anar-se'n de vacances a les Canàries i el Marroc no era així.

A aquest diari li consta que Alberto Núñez Feijóo ha enviat emissaris a conèixer el terreny i a explicar als seus interlocutors que l'expresident gallec no és com Mariano Rajoy i que està disposat a parlar de tot. En aquests moments, és més del que ha fet Sánchez. I el temps s'està acabant. Els socialistes, en un intent de presentar un pols a Puigdemont, estan mirant d'apartar una possible candidatura del PNB a la presidència del Congrés —a Bildu també li va bé que el seu rival directe no tingui un càrrec així— pensant que en la recta final el president a l'exili no s'alinearà en una votació amb Vox. Em temo que no coneixen bé Puigdemont, ja que la seva prioritat serà el que hipotèticament obté a canvi d'un resultat així, no a qui tenen al costat els del PP.

I, a més, si Coalició Canària es manté al costat del PP, amb l'abstenció de Junts n'hi ha prou perquè el somni de la presidència del Congrés per al PSOE desaparegui. Qui juga amb foc té moltes possibilitats de cremar-se.

José Antich

Periodista

Article publicat al digital EL NACIONAL.CAT el dilluns14 d'agost de 2023.

I ara què? Reflexions després del 23-J

El resultat de les eleccions generals del diumenge 23 de juliol ha deixat un panorama polític realment enrevessat i ha estat un cataclisme per a tots els partits espanyols, atès que no només no han aconseguit el que volien, sinó que han esdevingut presoners d’un partit independentista que, per a acabar-ho d'adobar, és el partit que més odien: Junts per Catalunya. La veritat que més els hi cou és que Junts ha estat el gran guanyador d’aquestes eleccions. Guanyador indiscutible. La prova és que tota la resta de partits, absolutament tots, són presoners de la decisió que prengui.

Junts per Catalunya, i per descomptat el seu líder, Puigdemont, a diferència d’altres, no deu res al PSOE, i li deixa les mans lliures per decidir amb sentit d’Estat, d’Estat català, naturalment. Per tant, cal dir-li a Pedro Sánchez que, o fa com David Cameron amb Escòcia i afirma que no volent, com no vol,  la independència de Catalunya, abans que espanyol és demòcrata i que, en conseqüència, ha d’acceptar que els catalans decideixin el seu destí, o la investidura ja se la pot pintar a l’oli. El partit de Puigdemont, amb només 7 escons, té la clau de la governabilitat d’Espanya i té Pedro Sánchez agafat per les gònades. Pedro Sánchez, que fa quatre dies insultava el president Puigdemont, li deia que era aigua passada i el titllava d’una simple “anècdota”, es troba ara a les seves mans i és Puigdemont qui, si vol, pot convertir Pedro Sánchez en aigua passada i en pura anècdota. És una humiliació en tota regla, tant per a Pedro Sánchez, en particular, com per a l’Estat, en general, ja que el president Puigdemont és la seva bèstia negra, és l’home que des de Brussel·les posa en evidència els principis totalitaris de l’Estat espanyol. Quines ironies que té la vida: ara com ara, tota Espanya és presonera del demòcrata que volien empresonar.

Espanya encara no han copsat l’abast de la tragèdia. Europa sí que han entès això del "rei Puigdemont". La gran premsa europea destaca dues conseqüències de les eleccions: "Prepareu-vos per a la reaparició de Catalunya com un afer polític" i també "Espanya esdevé com més va més ingovernable". Quan llegeixes la premsa estrangera, novament Puigdemont és el gran protagonista. Primer el qualifica de ‘Kingmaker’ (‘el fabricant de reis’, una expressió que en anglès s’adjudica a qui pot fer president algú), i recorda que ERC i Junts tenen el poder de decidir qui serà president d’Espanya. La por d’una nova aliança dins el Consell Europeu de països governats per l’extrema dreta s’allunya, però ressalta que Espanya s’ha de preparar per a la reaparició de Catalunya com un afer polític, o per a unes noves eleccions.

La periodista Pilar Rahola ha escrit un article titulat ”Puigdemont, l'irrellevant” on ressalta que, malgrat els ingents esforços per enviar-lo a la paperera de la irrellevància, Puigdemont continua sent el principal interlocutor per encarar el conflicte català i el líder indiscutible de la resistència. Podeu llegir aquest article tot seguit.

Puigdemont, l'irrellevant

Un dels errors més recurrents dels dirigents i periodistes espanyols és que sempre donen per morta la causa catalana abans d’hora. I el moment actual ratifica aquesta evidència de manera rotunda. Tots els líders polítics i tots els analistes que s’arrosseguen pels micròfons de l’España grande, han afirmat reiteradament que ja estàvem calmats, tranquils i controlats, és a dir, feliçment domesticats, i que, dominada la fera —via repressiva, cal dir—, el mal estava fumigat. Al capdavall, és el que demanava el flamant comissari europeu, Borrell per a més senyes, quan deia que calia desinfectar Catalunya. Dotats de la supèrbia innata dels colonitzadors —i respecte a Catalunya, aquest n’és el tracte— confonen un moment de ferida i desconcert, amb una derrota definitiva, sense entendre que la causa catalana ve de lluny, ha superat situacions de repressió terrible, i sempre ha ressorgit. No és la primera vegada que ens alcem i ens envien tot el seu poder per esclafar-nos, com tampoc no és la primera vegada que creuen que la nostra retirada és una derrota.

Felip V va donar per acabada la nació catalana, i a fe de Déu que va emprar tota la seva capacitat per aconseguir-ho. Ferran VII va enviar-nos el cruel Carlos de España (que els catalans anomenaven ‘l’assassí de Catalunya’) per acabar amb els “liberales catalanes”, als quals matava a cabassos, però després de patir la decadència catalana (fruit d’una sistemàtica política de neteja identitària) va arribar la renaixença. Al segle XX ho varen intentar dos dictadors, Primo de Rivera i l’assassí de masses Francisco Franco, que només arribar a Barcelona va assegurar que s’havia acabat “el problema catalán”. I durant el segle XXI, especialment després del 2017, hem patit piles d’esforçats exterminadors de plagues que ens han cantat les absoltes cada dia. Pletòrics per l’efectivitat de l’aparell repressiu que han desplegat per terra, mar i aire, que ens ha deixat ferits, desconcertats i fragmentats, s’han afanyat a menysprear-nos, a considerar-nos irrellevants i a donar-nos per liquidats. I d’aquesta fatxenderia clàssica n’han sorgit tota mena d’epítets, insults i menysteniments adreçats tant a la causa catalana, com als seus dirigents, als quals han intentat humiliar de la manera més barroera i pública. Pletòrics per l’efectivitat de l’aparell repressiu que han desplegat per terra, mar i aire, que ens ha deixat ferits, desconcertats i fragmentats, s’han afanyat a menysprear-nos, a considerar-nos irrellevants i a donar-nos per liquidats.

El cas més brutal ha estat el del president Puigdemont, la ridiculització del qual ha anat paral·lela a l’acarnissament amb què s’ha tractat la seva persona, reduïda a una mena d’esperpent grotesc abandonat a la seva dissort en terres belgues. Des del 2017 periodistes i polítics espanyols no han estalviat esforços a denigrar i deshumanitzar Puigdemont, sempre amb l’ajuda d’esforçats i servils catalanets que fan la feina bruta, disposats a vinclar l’esquena perquè l’amo els doni la ‘palmadeta’. L’exemple més notori d’aquest gènere cortesà va ser l’article infame que va publicar Antoni Puigvert contra Puigdemont, al qual, amb una condescendència humiliant, enviava a la irrellevància. Què deu pensar ara, el pobre, de la “irrellevància” del president?

Capellanets cortesans a banda, la realitat torna a ser tossuda i envia un doble i poderós missatge a la supèrbia espanyola: la causa catalana no està dominada, ans al contrari, comença a reaccionar; i l’home més perseguit d’Espanya, el seu enemic públic número u, aquell a qui menyspreen i insulten, no només no és irrellevant, sinó que ara és el salvavides de l’Espanya “roja” que tant l’ha menystingut, amenaçat i perseguit. No era Sánchez qui assegurava que portaria Puigdemont a Espanya? I ara resulta que és la seva “salvació”. Fins i tot assegura, tota aquesta progressia, que el president serà el responsable si Vox arriba al govern, com si fos Puigdemont el culpable de les misèries que acumula Espanya. En aquest sentit, les orgàsmiques portades espanyoles d’aquests dies són un homenatge al karma.

Novament, doncs, malgrat els ingents esforços per enviar-lo a la paperera de la irrellevància, Puigdemont continua sent el principal interlocutor per encarar el conflicte català i el líder indiscutible de la resistència. Al capdavall, ja ho va dir en Zapatero, un dels poquíssims líders espanyols que veu Catalunya amb una mica més de complexitat: “Puigdemont forma parte de la solución”. O dit altrament, sense Puigdemont no hi ha solució. Però a diferència d’altres líders independentistes, el president no és un interlocutor que es posarà en mode catifa a la primera que li gratin l’esquena. És això el que els té desconcertats i espantats: que ara ja no podran vendre fum, ni negociar la morralla, perquè ara no tenen un mesell a l’altra banda de la taula. Ara, senyor Sánchez, ara va de veres.

Pilar Rahola

Escriptora i periodista

 

Article publicat al digital   EL NACIONAL.CAT   el diumenge, 30 de juliol de 2023

La veu de Catalunya

La Veu de Catalunya fou un diari en català que es va publicar a Barcelona el 1899. La seva existència va tenir durada fins al 8 de gener de 1937 i va néixer com un diari literari i polític, defensor del programa de la Lliga Regionalista. A causa d'un article editorial, signat pel director, el diari va ser suspès entre 1900 i 1901. Aquest títol ha vingut a la nostra memòria arran del darrer paràgraf de l’article que escriu avui el President Mas titulat “Escolta, Espanya”, i on esperona als catalans a votar el pròxim diumenge dia 23. La seva invocació a anar a votar les opcions que cadascun vulgui triar  ̶ ni paperetes nul·les ni en blanc ̶  és l'única manera de contenir un desastre per la Generalitat i per extensió a la ciutadania de Catalunya. En resum el President Mas ens ve a dir que diumenge Catalunya ha de fer sentir la serva veu pròpia.

Malgrat el que diu el President Mas en el seu article, Espanya no vol escoltar Catalunya, ja que no li agrada el que podria dir. Però, tampoc no hem d'oblidar que, quan Catalunya intenta parlar, tampoc sap quants ciutadans volen parlar i el que aquests ciutadans volen dir. El pitjor per a tots dos és que l'estat espanyol no permet saber l'opinió dels catalans, ni tampoc els dels bascos ni dels gallecs, ni de ningú; simplement és indiferent qualsevol pregunta que no sigui la que marca la Sagrada Constitució i la Unitat d'Espanya. Però això ja se sap des de fa molt de temps i fins ara no s'ha presentat un veritable Full de Ruta de com poder aconseguir que l'Estat espanyol ens escolti, no oblidant que a Catalunya tampoc hi ha unitat, ni unanimitat, ni majoria perquè ens puguem fer escoltar. Si no sabem com, tampoc no podem demanar el què.

I és que, tal com està la situació, el "café para todos" ja no serveix a Catalunya. Si tinguéssim els diners per a infraestructures que té Madrid, poder disposar de tots els impostos aplegats aquí com passa a Euskadi, o rebre molt més del que en proporció aportem  ̶ com Extremadura o Andalusia ̶  potser estaríem en una altra situació. I és que a Catalunya no hi arriba ni tan sols el "café para todos", en tot cas la resta de cafè enganxosa del fons de la tassa buida. Tot per culpa, en primer lloc, dels partits espanyolistes catalans que, per les seves relacions i sovint poca identificació amb Catalunya i el català, els va millor dependre de Madrid i fer el que els manen que tenir el poder aquí i que els calgui debatre les coses. Per aquest motiu fan veure que les coses estan millor del que estan, per ells no hi ha greuge comparatiu. Per una altra banda, el primer escull per fer-nos escoltar a Espanya el trobem a l'hora d'aconseguir que els "nostres" partits ens escoltin. Es demana unitat per fer força (definint prèviament objectius comuns) i que tenim? Tenim un grapat de líders que fa la sensació que són incapaços d’acordar res entre ells, que no es poden ni veure i que són un obstacle per avançar en cap direcció.

L’article del Sr. Mas és una bona reflexió política d'algú que no va ser president perquè sí. Una visió concisa i global del mínim comú múltiple que haurien de defensar tots els partits catalans, si més no els "falsos i no tan falsos independentistes" i, tanmateix, els comuns i els socialistes, i potser també el PP (o així ho hauria fet en Josep Piqué als seus bons temps). Podeu llegir aquest article tot seguit.

Escolta, Espanya

Manllevo el títol del conegut poema Oda a Espanya que Joan Maragall va escriure fa 125 anys. Ho faig en un moment pròxim a unes noves eleccions, però no amb la intenció de posicionar-me electoralment, sinó amb el propòsit de fer una reflexió sobre la salut de la relació entre Catalunya i Espanya. La conclusió resulta del tot evident, i encara més després de la darrera dècada d’allunyament i de confrontació: fa massa temps que Espanya no escolta Catalunya. Potser en sent la cridòria, però no n’escolta els arguments ni les raons.

La fossa de la desconnexió entre les dues realitats nacionals és cada cop més profunda, malgrat els cants de sirena que alguns benintencionats o interessats ens volen fer creure. Se’m dirà, amb raó, que quan parlo de Catalunya cal tenir en compte que el nostre país té sensibilitats i visions molt diverses, fruit de la seva pluralitat. En soc conscient, i me’n declaro un defensor. Per aquest motiu em referiré a aquells temes en els quals els consensos interns són més forts i més permanents en el temps.

En les primeres clarors de la transició política, aviat farà 50 anys, semblava que després de dècades de foscor i de persecució Espanya es disposava a escoltar veus que li parlessin en llengua no castellana, com ens recordava el poeta. Tanmateix, a mesura que ens endinsem en el segle XXI, cada cop és menys així. Tornem a viure amb l’angoixa d’haver de defensar la nostra llengua dels atacs que rep. La mala llavor plantada per Ciutadans la recull avui Vox, que vol escampar les males herbes per tot el domini lingüístic comú, amb la complicitat de populars i la indiferència d’altres. A Espanya cada vegada li costa més escoltar en una llengua que no sigui la castellana, l’única que de debò es considera important i pròpia.

Espanya tampoc no escolta Catalunya en la més que justa reclamació de les infraestructures que el nostre país requereix per progressar. L’any 2005, en plena negociació del nou Estatut, es va incloure una clàusula que obligava l’Estat a invertir a Catalunya l’equivalent del que la nostra economia aporta cada any a la riquesa espanyola, un dinou per cent. Ho conec bé perquè ho vaig negociar personalment amb el president Zapatero. Doncs bé, havent transcorregut gairebé dues dècades, es pot dir que no s’ha complert gairebé mai. S’han succeït governs de colors diferents, amb majories absolutes i minories necessitades de suports, i Espanya ha seguit sense escoltar la veu d’un poble que demana que s’atenguin les seves necessitats més bàsiques i les seves aspiracions de benestar més legítimes.

Catalunya és l’únic territori de l’Estat que es regeix per un Estatut que la seva població no ha votat. Es tracta d’una “excepció” catalana. És conseqüència directa de la sentència que es va carregar part substancial de la norma estatutària que s’havia pactat a Madrid i referendat a Catalunya. Espanya no només no va escoltar la reclamació de més i millor autogovern, sinó que va trobar els mecanismes per avortar les aspiracions i els consensos catalans. Han passat tretze anys des de la resolució del Tribunal Constitucional, i cap govern espanyol ni cap majoria parlamentària a les Corts no han proposat res per superar aquell atzucac.

Posats a no escoltar, Espanya fa el desentès a qualsevol plantejament català per reduir el dèficit fiscal crònic que frena el nostre progrés i ofega el nostre benestar col·lectiu. En matèria de finançament, mai no s’han complert les clàusules previstes als dos Estatuts d’Autonomia que hem tingut després de la dictadura, els dels anys 1979 i 2006. Quan fa una dècada llarga es va proposar l’anomenat pacte fiscal, amb amplis suports en la societat catalana, l’Estat no només va ignorar la proposta, sinó que la va rebutjar amb rotunditat. Espanya ens condemna a no sortir del sac comú del finançament autonòmic, del “café para todos”. No és només un tema de diners, sinó de possibilitat de tenir un model fiscal propi, com tenen bascos i navarresos. No ens enganyem, sense control dels ingressos l’autogovern és un gegant amb peus de fang.

Finalment, quan en els darrers temps Catalunya ha elevat el nivell de reivindicació de les seves aspiracions nacionals i ha defensat el dret a decidir el seu futur, Espanya no solament no ha escoltat, sinó que ha posat en marxa tota la maquinària de la repressió. Ha violat drets, ha esclafat persones i ha menystingut la democràcia i l’estat de dret, quan li ha calgut.

Els temes que he esmentat superen la divisió entre independentistes i unionistes. Identitat, llengua, infraestructures, autogovern, fiscalitat i dret a decidir representen, entre d’altres, àmbits nuclears de la nació catalana, del conjunt del país. La política catalana, els seus partits i els seus líders han de trobar la manera de defensar conjuntament allò que és essencial per al nostre present i el nostre futur. Diumenge hi ha eleccions. Si Espanya no vol escoltar, Catalunya ha de parlar. Ho ha de fer alt i clar, sense complexos i amb consensos. No haver aconseguit els nostres objectius no ens eximeix de complir amb els nostres deures. Diumenge en tenim un de principal: fer sentir la nostra veu.

Artur Mas

129è president de la Generalitat

Article publicat al diari   ara, el dijous 20 de juliol del 2023

Perquè hem d’anar a votar el 23-J

S’apropen les eleccions generals i ja comencen a sonar veus que criden a l’abstenció. Hi ha opinions diverses sobre si l'abstenció pot ser bona o no, i això depèn del punt de vista i del context. Els partidaris de l'abstenció argumenten que pot ser una forma de protesta o d'expressar el rebuig cap al sistema polític o cap als candidats presentats. També sostenen que l'abstenció pot enviar un missatge als polítics i als partits, obligant-los a prendre en consideració les preocupacions i les demandes dels abstencionistes.

Ara bé, que ens venguin la moto que l’abstenció és igual que un  vot nul massiu no és acceptable de  cap manera. Un  vot nul massiu pot fer trontollar el sistema; un sistema que no ens encanta i que no ens agrada participar-hi, per això reclamem la independència, per trencar aquest sistema. Però les normes de joc que tenim són aquestes i les hem d’aprofitar per revertir-les en el nostre profit. Per això no entenem com es pot reclamar l’abstenció, ja que és un error que no demostra res, només demostra comoditat i, per contra, de cara a Europa, demostra que els catalans renunciem a la independència i ens movem dins els paràmetres de l’unionisme que, si ens abstenim, tindrà representants a Catalunya.

Per això s’ha de posar en evidència el sistema votant partits sobiranistes i, si no n’hi ha cap que ens faci el pes, votar amb la papereta de l’1-O per assenyalar clarament que no hem votat els candidats unionistes. El vot de l’1-O és un vot legal, és un vot autoritzat perquè Europa ens faci cas i demostri que els catalans volem la independència. Si no anem a votar, Europa imaginarà que el que hi ha ara ja ens va bé, i per això ens hem quedat a casa. L’abstenció és un greu error, una gran equivocació.

Com escriu en un comunicat polític el Govern del Consell de la República: ‹‹És necessari que les forces independentistes que es presenten a les eleccions del 23 de juliol del 2023 assumeixin el compromís explícit de no garantir l'estabilitat política de cap govern espanyol que no es comprometi inequívocament amb una solució política del conflicte, basada en l'amnistia i el respecte del dret a l'autodeterminació, que el poble català va exercir l'1-O del 2017. L'estabilitat d'Espanya s'ha utilitzat com una eina per sotmetre i reprimir els anhels de llibertat i d'autodeterminació del poble català. El compromís explícit per no contribuir a l'estabilitat ha de comportar, alhora, l'assumpció d'una agenda independentista clara i compromesa amb el camí cap a la República Catalana››.

Per aquestes i moltes altres raons que, per manca d’espai, no podem escriure ara, cal que el 23-J els catalans no fem cas dels que promouen l’abstenció i anem massivament a votar. En el fons es tracta de fer aflorar el conflicte i, alhora, empoderar els catalans. Si Espanya està en guerra amb nosaltres, nosaltres hi hem d’anar a expressar aquest conflicte. No fer-ho, significa que capitulem i ells guanyen la partida. Per fer tot això, cal crear complicitats socials a Catalunya, mobilitzar la gent, generar autoestima i saber que un partit és una eina, no una finalitat en si mateixa. Per acabar de reblar aquests plantejaments, llegeix si tens temps l’article del periodista, Jordi Barbeta, titulat “Votar o no votar”, on afirma que “els vots són l’únic certificat de l’existència política”.  Llegeix, si vols, aquest article tot seguit.

Votar o no votar

S’han convocat les eleccions espanyoles i a Catalunya només els partits espanyols i espanyolistes ofereixen raons comprensibles perquè la gent els voti. Sap greu de dir-ho tenint en compte el perfil del lector d’El Nacional, però és comprensible que la gent que prioritàriament tem un govern del PP, vegi en els socialistes (ingènuament) la possibilitat d’impedir-ho. I igualment comprensible que la gent conservadora, la gent que vol menys impostos, com a Madrid (que mai s’aplicaran a Catalunya), i la gent que sol jugar a cavall guanyador aposti ara pel Partit Popular. El problema el tenen els que, conscients que Catalunya necessita establir un dic de contenció pel que vindrà, sigui un govern PP-Vox com els del País Valencià o les Balears o, encara pitjor, la gran coalició PP-PSOE, s’han quedat sense referents alternatius i amb dos dilemes acumulats. Votar o no votar? I si la resposta és votar, com es pot votar els que han decebut tant en els moments que més requerien estar a l'altura?

Alguns autòctons estan tan indignats que reivindiquen l’abstenció o el vot nul, que només serveix per entregar la legitimitat democràtica als adversaris. I això perquè la representativitat democràtica només es pot mesurar en vots. Anava a dir aquí i en la Xina Popular, però no, a la Xina Popular, no. És a Europa on sense vots no es representa ningú. Ara l’Assemblea Nacional Catalana, que no se sap què i a qui representa, fa campanya per l’abstenció i el vot nul al mateix temps que anuncia una candidatura pròpia a les eleccions catalanes. Tot plegat convida a sospitar que el que pretén és forçar el fracàs d’ERC, Junts i CUP, de l’independentisme oficial, per erigir-se a continuació en els independentistes autèntics, això sí, amb l’aspiració de col·locar-se al parlament autonòmic. Seria la quarta opció política que disputarà poder autonòmic a base de discursos independentistes buits de contingut.

L’abstenció és una opció tan democràtica com la que més, i fins i tot pot semblar la més raonable quan només es pot triar entre mala gent o candidats incompetents. A més, el vot contribueix a mantenir un sistema que des d’alguns punts de vista és el que els sotmet a haver de viure eternament governats per adversaris polítics, culturals i lingüístics.  D’aquests plantejaments surten els discursos abstencionistes basats en l’antic eslògan revolucionari del "com pitjor, millor". Aquesta teoria la va propagar el segle XIX un revolucionari rus, Nikolái Gavrílovich Chernyshevski, qui va inspirar Lenin. La intenció era agreujar el deteriorament de les condicions de vida dels obrers i camperols per precipitar la revolució. Aquesta és la típica teoria que perjudica objectivament els desgraciats utilitzats com a carn de canó i que, al cap i a la fi, mai no es compleix o s’acompleix a la inversa, és a dir, com pitjor, pitjor. L’aplicació a Catalunya consistiria a esperar que els espanyols arrasin amb qualsevol residu d’identitat catalana perquè llavors la gent es rebel·larà. I resulta que els catalans tenen un historial més rondinaire que revolucionari. Sense anar més lluny, l’Estat durant el Procés recent ha aplicat una repressió i una persecució política brutal i el que han fet els catalans, dirigents i ciutadans, no ha estat rebel·lar-se precisament. Com a màxim, manifestar-se sense embrutar els carrers i procurant no prendre mal i, sobretot, no perdre patrimoni.

Quan Mariano Rajoy va suspendre l’autogovern dels catalans aplicant de manera tergiversada i abusiva l’article 155 de la Constitució espanyola, va aprofitar per convocar unes eleccions al Parlament en desigualtat de condicions entre els contrincants, amb els líders independentistes derrotats i empresonats o a l’exili. L’objectiu era expulsar els independentistes de les institucions. Els partits represaliats van decidir entomar el repte i van acceptar la convocatòria com a legítima i van presentar candidatures. I ho van fer perquè si no ho feien, el bloc del 155 s’hauria apoderat absolutament de les institucions catalanes amb un programa inequívoc com el que ara PP i Vox han començat a aplicar al País Valencià i a les Balears. La iniciativa de Rajoy va tenir èxit, però menys de l’esperat. Ciutadans va guanyar aquells comicis, però els partits sobiranistes van sumar una majoria que els va permetre exercir —això sí, mínimament— de dic de contenció de l’ofensiva espanyolitzadora.

Un altre apunt a tenir en compte. Quan va sorgir el moviment del 15-M, els indignats cridaven als polítics: “No ens representen”. Però un bon dia els van desallotjar de totes les places. El moviment només va adquirir força política real quan Podemos va articular una alternativa politicoelectoral de caràcter republicà, que, com passa sovint, no ha cobert les expectatives, però des del minut zero va espantar tant al règim, que des del començament els va combatre amb totes les guerres brutes imaginables fins a foragitar-los de les instàncies de poder. Al carrer ja no fan por, només seran una qüestió d’ordre públic. (A Yolanda Díaz, contractada per a la demolició des de dins, potser li agrairan els serveis prestats, tot i que Roma no paga traïdors. En qualsevol cas, la seva punyalada la perseguirà per sempre.)

La democràcia és un sistema imperfecte i la democràcia espanyola és, a més d’imperfecta, defectuosa, com han certificat organismes internacionals, però al final el que compta, el que ho justifica tot, són els vots. Els vots són l’únic certificat de l’existència política. Quan els tribunals europeus es refereixen subtilment a Catalunya com a “grup concret objectivable” es basen en els vots que han rebut els partits sobiranistes i la persecució que han patit. Si no tinguessin vots, no serien ni grup, ni concret, ni hi hauria manera d’objectivar-lo. Els instruments de l’autogovern són escassos, els partits catalans i els seus líders han perdut la credibilitat. Tanmateix, la referència catalana o té alguna legitimitat democràtica o no serà. No cal enganyar-se, els vots no serviran per fer la independència, però potser sí per la pervivència de l’escola catalana, dels mitjans públics, de la cultura, dels organismes autòctons (el primer que ja està amenaçat és l’Institut Ramon Llull). I el que és més important, dels vots depèn la voluntat de ser dels catalans, democràticament expressada.

 Jordi Barbeta

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL,CAT  el diumenge,25 de juny de 2023

Democràcia a la carta

Per definició la democràcia es basa en principis i valors fonamentals que van més enllà dels interessos vàlids dels partits polítics i també dels individus. La democràcia busca la participació ciutadana, el respecte als drets humans, la igualtat d'oportunitats i la rendició de comptes dels governants. És important destacar que la democràcia també implica el respecte a les minories i la cerca de consensos en benefici de tota la societat.

Calia fer aquesta introducció arran els esdeveniments que han sacsejat aquests darrers dies el panorama polític català. Un primer fet seria la proposta ‘imaginativa’ de l’alcaldessa en funcions de Barcelona, Ada Colau, que ha suggerit que l’alcaldia podria repartir-se un any per Maragall, un any i mig per a ella i un any i mig per a Collboni. Original sí, democràtic potser no tant, ja que el clar guanyador de l’alcaldia ha estat Xavier Trias, i l’acudit de tenir a Barcelona tres batlles en quatre anys només podia sortir d’un cervell ‘privilegiat’ com el de la senyora Colau, per intentar repartir-se  l'ajuntament com si fos un pastís. 

Un altre exemple de democràcia a la carta és el tema de l’alcaldia de Ripoll, on el partit Aliança Catalana, la formació encapçalada per la líder d’ultradreta independentista Sílvia Orriols, ha estat la incontestable guanyadora obtenint fins a sis regidors. Tot i aquesta forta entrada al consistori, Aliança Catalana no ha aconseguit la majoria absoluta, i haurà de pactar per governar. Arribats a aquest punt ara sembla que els partits perdedors proposen fer un acord a quatre bandes per evitar un govern d'Orriols i desactivar així Aliança Catalana. Tot molt democràtic, si tenim en compte que a les municipals hauria de governar sempre la llista més votada. Aquest ‘cinturó sanitari’ potser encara donarà més vots a la Sílvia Orriols, com s’ha vist a Badalona.

Podem dir que Orriols és una representant política de l’extrema dreta. Pels fets. Per allò que diu. Per com ho diu. Per allò que proposa. Però això no impedeix que sigui veritat alguna de les seves afirmacions. Repeteix una vegada i una altra que Catalunya és el lloc d’Europa amb un percentatge més alt d’immigració. No és ben bé veritat, però és molt alt. Però cal tenir en compte que avui l’extrema dreta és més moderna en les formes que en el fons, ja no és homòfoba, té dones en primera línia i defensa els animals i el veganisme. En allò que es manté inalterable, perquè aquest és el cor de la seva ideologia antiigualitària, és en el racisme, molt específicament contra les comunitats musulmanes.

Ara s’està produint, com dèiem abans, aquest apassionant debat per l’alcaldia de Barcelona, amb la delirant proposta de l’Ada Colau de repartir-se els quatre anys de govern de la batllia de Barcelona entre els tres caps de llista d’ERC, Comuns i PSC i com escriu, Josep Antich, en el seu editorial titulat “L'última pirueta de Colau”, el més preocupant de tot aquest debat sobre l'alcaldia de Barcelona és que hagi acabat essent una peça més entre els interessos de Pedro Sánchez i de Feijóo. Podeu llegir l’article d’en Antich tot seguit.

L'última pirueta de Colau

Fa una certa vergonya la subhasta pública que s'està fent de l'alcaldia de Barcelona, en la qual els principis i compromisos públics adquirits abans dels comicis del passat 28 de maig serveixen de bastant poc i sembla que qualsevol acord serveix per arrabassar la vara de comandament de la ciutat al guanyador de les eleccions, Xavier Trias. En aquests moments, les incògnites són moltes, començant per a quan es constituirà el consistori de la capital catalana, ja que entra dins del que és possible que no sigui, com la resta de plens municipals, dissabte vinent a conseqüència del recurs que té en marxa Vox per aconseguir un tercer regidor, que desemboqui en el tribunal contenciós administratiu i s'acabi ajornant fins als primers dies del mes de juliol. Això se sabrà les pròximes hores, però acaba condicionant els moviments dels partits, que no saben si prémer l'accelerador amb les seves estratègies o no precipitar-se.

L'última ocurrència l'ha protagonitzat Ada Colau, amb la proposta de repartir-se els quatre anys d'alcaldia a raó d'un any Ernest Maragall (ERC), un any i mig ella mateixa i l'últim any i mig el candidat socialista Jaume Collboni. S'han de tenir moltes ganes de retenir el poder tant sí com no per fer una última pirueta en què costaria molt saber qui és en cada moment l'alcalde i traslladaria una sensació de caos, interinitat i desgovern difícilment superable. Encara que Colau ja va demostrar el 2019 que estava disposada a arribar l'alcaldia pactant amb Manuel Valls per arrabassar-la a Ernest Maragall, en aquesta ocasió juga la partida a diverses bandes: li serveix sumar ERC per al que denomina govern d'esquerres, però també li valen els vots del Partit Popular, en aquest cas, per impedir un govern entre Xavier Trias i Ernest Maragall.

A Colau encara li falta algun últim moviment en el qual, per exemple, ella es faci enrere i deixi tots els seus col·locats en el consistori. Aquesta proposta arribarà, si no, ja ho veurem. Qui sí que ha aclarit la seva posició són els regidors de Vox, que han anunciat que ells es votaran a si mateixos i s'han apartat de qualsevol intent que des de les files socialistes o dels comuns s'estava fent d'atreure'ls cap a una majoria antiindependentista. En canvi, els que han entrat novament en lliça són els quatre regidors del PP català, amb Daniel Sirera al capdavant, que també sumarien majoria absoluta amb els 19 de Collboni i Colau. Si durant les passades jornades que va organitzar el Cercle d'Economia a Barcelona, en els dies immediatament posteriors a les municipals del passat 28 de maig, Alberto Núñez Feijóo semblava que tancava qualsevol operació amb els socialistes i els comuns per desbancar Xavier Trias, en les últimes hores aquesta posició seria menys contundent fruit d'algunes pressions que diu que està rebent.

Si Feijóo facilita els seus vots a Collboni, li serà molt difícil explicar-ho al seu electorat més antisocialista, a part que haurà lliurat a Pedro Sánchez el centre de poder socialista potser més important després de les eleccions espanyoles del 23 de juliol. Feijóo podrà explicar-ho als cenacles de Madrid, però no entre l'empresariat català, que vol al preu que sigui que l'exèrcit de Colau abandoni l'Ajuntament. Només cal veure què van fer els districtes barcelonins més favorables als conservadors espanyols en les passades municipals i com van impulsar Xavier Trias per desbancar l'actual alcaldessa.

El més preocupant de tot aquest debat sobre l'alcaldia de Barcelona és que hagi acabat sent una peça més entre els interessos de Pedro Sánchez i de Feijóo. I que el menys important sigui el que necessita Barcelona per sortir de la paràlisi i de la falta d'autoestima en la qual es troba sense un horitzó, si continua així, per tornar a ser aquella ciutat que va ser.

José Antich

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL.CAT,  el dimarts 13 de juny de 2023

No a l’abstenció

Aquestes últimes setmanes podem sentir moltes veus que promouen que els ciutadans no vagin a votar en les pròximes eleccions espanyoles del 23-J. Uns diuen que a Madrid els catalans no hem d’anar a fer-hi res, altres opinen que no es pot votar cap partit que ens representi adequadament i uns darrers que l’abstenció és una mena de càstig a tots els polítics. Diuen que no votar és una forma de votar. És un crit silenciós, un gest rebel minúscul, una forma gairebé microscòpica de dir prou. Potser la millor definició d'abstenció podria ser aquesta: És allò que lamenten tots els polítics l'endemà de les eleccions, fins a l’endemà de les següents eleccions. Cal dir d'entrada que a Catalunya l'abstenció és un fet estructural. Del 1977 ençà, a cap elecció no ha votat més del 80% de l'electorat. Ara bé, depenent del tipus d’eleccions, l’abstenció sol ser diferent i pujar o baixar segons si es tracten d’unes eleccions municipals, autonòmiques, generals o europees.

Segons sembla el factor que determina amb més força l’abstencionisme és l’eix nacional (catalanisme-espanyolisme), de manera que presenten un major índex d’abstenció els que se situen en les posicions d’identificació nacional subjectiva ‘espanyol’ o ‘més o menys espanyol’. A partir d’enquestes sobre abstencionistes, i segons el tipus d’eleccions, es poden fer una interpretació de les causes: aquestes eleccions no els interessen perquè són en clau catalana o bé els ciutadans no perceben oposició, ni un altre model alternatiu, i per tant no es mobilitzen.

Si analitzem el comportament abstencionista dels ciutadans que se situen en el marc ideològic de l’esquerra, advertirem com es va produint un increment progressiu de l’abstenció dels posicionats en la dreta i l’esquerra de l’eix polític i un manteniment de l’abstenció en els que es posicionen en el centre. L’augment de l’abstenció en els votants d’esquerra i dreta s’explica, en part, perquè en aquests col·lectius hi ha abstencionistes polítics (no voten perquè són antisistema) i, sobretot, per raons de conjuntura de l’oferta política i el panorama polític.

Arribats a aquest punt caldria analitzar quin efecte pràctic comporta l’abstenció de cara als resultats electorals. Pot semblar que, com dèiem abans, no votar és una forma de votar però sembla que no és així. Com escriu l’advocat, Gozalo Boye, en el seu article titulat “Abstenció: un càstig autoinfligit”, l’abstenció en un sistema com l'estatal, on el vot és optatiu, l'abstenció no és més que un ‘regal al contrari’ i un càstig que ens infligim els mateixos ciutadans de difícil o impossible justificació. Podeu llegir l’article d’en Boye tot seguit. 

Abstenció: un càstig autoinfligit

Un dels grans avantatges de l'aproximació democràtica als problemes consisteix en el fet que tot, absolutament tot, es pot —fins i tot s'hauria de— debatre. En el fons, es tracta d'un aspecte essencial de qualsevol plantejament democràtic i així ha de ser assumit, encara que no ens agradi o no ens convingui el que altres puguin plantejar o pretendre... Mentre la discussió es trobi dins d'aquest marc, tindrà legitimitat.

Això, que ha de ser una màxima a l'hora d'aproximar-nos als diferents plantejaments amb què ens anem topant, és també aplicable a aquella iniciativa que a Catalunya va promoure l'abstenció en les passades eleccions municipals i, amb més alegria, la proposa per a les eleccions estatals convocades per al pròxim 23 de juliol.

En democràcia no es pot desqualificar ni aquesta opinió ni la contrària; ambdues opcions, votar o no votar, són legítimes i, per tant, dignes de respecte. Una altra cosa molt diferent és que l’una i l'altra condueixin al mateix resultat i m'explicaré.

Entenc, fins i tot en bona part comparteixo, la decepció que molts tenen amb els diferents partits polítics i, des d'aquesta perspectiva, puc entendre que un nombre determinat de ciutadans considerin que és necessari castigar-los d'alguna manera, però el tema és fer-ho d'una manera que no impliqui un autocàstig.

Es tracta tant d'una sensació com d'una reacció perfectament legìtima, perquè els polítics no poden assumir que tinguin el nostre suport captiu o incondicionat. Els ciutadans podem, fins i tot és imperatiu, exigir al màxim als qui es postulen per representar-nos i si traeixen les promeses donades o les incompleixen, no haurien d'esperar que, a més, els premiem. Dit més clarament, la nostra força com a ciutadans és la nostra capacitat de decidir i de donar o treure la confiança en cada cita electoral, en funció de l'acompliment dels nostres representants.

A partir d'aquesta decisió, les opcions són múltiples i variades i cadascú ha de valorar com vol exigir responsabilitats a aquells que hagi votat anteriorment o com vol manifestar el seu desinterès amb la via seguida per la seva opció política precedent.

Es pot votar un altre partit polític, es pot votar el mateix, encara que sigui amb una pinça al nas, es pot votar nul, es pot votar en blanc o, finalment, un es pot abstenir. Cada opció té els seus pros i les seves contres i, per tant, cal analitzar aquests avantatges i desavantatges abans de decantar-se per una de les opcions que he exposat.

L'abstenció, en un sistema en el qual el vot és obligatori, no només seria una opció política molt vàlida, sinó que també seria un acte de desobediència civil; en un sistema com l'estatal, on el vot és optatiu, l'abstenció no és més que un regal al contrari i un càstig autoinfligit

Votar un altre partit diferent del votat en les eleccions prèvies és una manifestació directa, clara i inqüestionable de la decepció que s'hagi patit, però, en determinats casos, també es pot entendre com decantar-se per l'opció menys dolenta (vot útil), que és una cosa que, en principi, només coneix íntimament qui ha optat per l'esmentada alternativa.

Votar el mateix partit té dues interpretacions possibles: que es continua confiant en aquesta opció política o —i això és una cosa que només sabrà cada votant íntimament— ho ha fet per ser l'opció menys dolenta (vot útil).

Votar nul o en blanc es pot deure a múltiples factors que van des de l'error tècnic del votant fins a la clara expressió que vol que el seu vot compti, però no lliurar-lo a cap opció política determinada.

Finalment, sempre queda l'opció de l'abstenció, que alguns reclamen com la millor alternativa des de la perspectiva de l'independentisme. El problema és que l'abstenció té un recorregut escàs i amb molts pares o mares.

En un sistema electoral en el qual votar no és obligatori sinó potestatiu, com l'imperant a l'Estat, l'abstenció sempre és una variable electoral que, en termes numèrics, resulta molt complex atribuir a ningú. En totes les eleccions hi ha un percentatge elevat de ciutadans que no van a votar i això reflecteix el grau de participació en les eleccions, però no permet atribuir-li cap causa més enllà de les merament especulatives.

Les raons per les quals els ciutadans no van a votar (abstenció) són múltiples i molt variades i, no en tinc cap dubte, en les pròximes eleccions estatals, les del 23 de juliol, un factor no menor serà que es faran en període estival. Saber, amb certesa, si l'augment de l'abstenció es deu a una voluntat política o al simple fet d'estar de vacances resultarà impossible, més enllà de voler donar l'explicació que cadascú desitgi.

Si baixa la participació, encara que només sigui a Catalunya, com podrem saber que aquesta baixada és producte d'un acte de rebuig d'uns determinats partits polítics o que era un bon dia per anar a la platja? Com sabrem si aquesta potencial baixada de la participació es deu a la data en què s'han convocat les eleccions, al rebuig dels partits independentistes o a la manifesta voluntat d'un grup concret de persones de generar un nou espai polític?

Tots coneixem la resposta: mai no ho sabrem i, per tant, pares o mares de l'abstenció seran els qui se l'atribueixin, però, en realitat, no serà més que una xifra òrfena a la qual no es podrà atribuir cap paternitat o maternitat.

D'altra banda, i tenint en compte que l'abstenció no passa a formar part del còmput electoral, serem davant d'una opció que, més enllà de l'anècdota, de la mateixa nit electoral, no tindrà cap recorregut en termes de pressió política a partir d'aquell dia.

Si baixa la participació, encara que només sigui a Catalunya, com podrem saber que aquesta baixada és producte d'un acte de rebuig d'uns determinats partits polítics o que era un bon dia per anar a la platja?

L'abstenció no compta, simplement no existeix a efectes de repartir els escons en joc, però, en situacions de conflicte, com el que es viu a Catalunya, acabarà beneficiant els partits espanyolistes i això és fàcil d'explicar.

La crida a l'abstenció no s'està gestant des de l'entorn dels partits nacionals o estatals, que, a més, estan demanant als seus votants que vagin massivament a votar o que facin vot útil en aquesta direcció; l'abstenció està sent convocada des de sectors de l'independentisme i, per tant, només restaran vots en aquest àmbit, amb el consegüent benefici per als partits nacionals que, passades les eleccions, ja tindran el titular: l'independentisme s'enfonsa i baixa x punts.

Si creix el suport a l'abstenció, a les urnes hi haurà menys vots independentistes i això no només constituirà un relat guanyador per al nacionalisme espanyol, sinó que, a més, tindrà un efecte psicològic de derrota per a l'independentisme... Serà com disparar-se al peu, una cosa que el nacionalisme espanyol celebrarà tant com asseure's a una taula en la qual no es negociï res.

Dit més clarament: així com en principi ningú no pot atribuir-se la maternitat o paternitat de l'abstenció, el resultat que es generi a partir d'aquesta sí que serà aprofitat pels qui fa anys que procuren la divisió i/o desaparició de l'independentisme.

L'abstenció, en un sistema en el qual el vot és obligatori, no només seria una opció política molt vàlida, sinó que també seria un acte de desobediència civil al qual segurament m'afegiria; en un sistema com l'estatal, on el vot és optatiu, l'abstenció no és més que un regal al contrari i un càstig autoinfligit de difícil o impossible justificació.

Una altra cosa molt diferent és que si el que es pretén és castigar la traïció, l'engany o la decepció causada alhora que reforçar, des de la més gran de les exigències, la postura independentista es faci a través de l'opció que més els dol i que, sens dubte, no és l'abstenció.

Gonzalo Boye

Advocat

Article publicat al digital   EL NACIONAL  el divendres, 9 de juny de 2023.