Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




22 d’octubre 2021

Moció de censura a Badalona

Sembla que és qüestió d'hores la presentació de la moció de censura a Badalona per treure de l’alcaldia al senyor Garcia Albiol. El fonament de la moció de censura és l’aparició d’Albiol als ‘Pandora Papers’ com a apoderat d’una societat a Belize que va estar activa fins al 2015. En aquest escàndol també hi està implicat el regidor de Sanitat, Ramon Riera. Els partits que formen part de l'oposició  ̶PSC, Guanyem Badalona, ERC, Badalona en Comú Podem i Junts ̶  tenen previst presentar aquest divendres el mecanisme per expulsar Xavier García Albiol després que els Papers de Pandora revelessin la seva vinculació amb una societat ubicada en un paradís fiscal. L'acord s'ha teixit en dos dies  ̶ el PSC, amb sis regidors, va posar ahir en marxa les converses ̶  i la signatura del document es farà a la secretaria municipal del consistori i, a partir d'aquest moment, els grups hauran de continuar la negociació per a la formació de govern, el trajecte més complex. El regidor Rubén Guijarro del PSC serà previsiblement el nou alcalde, però resta per veure quins pactes es teixiran per comandar l'Ajuntament. Albiol, per la seva banda, no preveu dimitir i el PP tampoc té intenció d'abocar-lo a deixar l'acta.

El batlle Xavier Garcia Albiol ha intentat desestabilitzar els impulsors de la moció de censura i ha tret a la llum un sondatge realitzat per la consultora GAD3 que li atorgaria la majoria absoluta en uns hipotètics comicis. El treball de camp, però, es va fer el mes de maig passat, molt abans que esclatés el cas dels ‘Papers de Pandora’. Això vol dir que si el nou batlle fa bé la seva feina, en aquest any i mig que queda fins a les noves eleccions, podria ser que Garcia Albiol no tingués la majoria absoluta que li pronosticava l’enquesta del GAD3.

En els darrers anys, la relació entre les esquerres de Badalona no s'ha caracteritzat precisament pels acords. De fet, tot i tenir majoria en el consistori, ha estat impossible formar un govern d'esquerres a la quarta ciutat de Catalunya. Si, com és previsible, la moció de censura prospera, en els últims quatre anys, Badalona haurà tingut quatre persones diferents a l'alcaldia. Aquesta situació vol dir alguna cosa: l’oposició al PP no ha aconseguit guanyar el carisma de Garcia Albiol. Però això pot  canviar, ja que ara no es tracta de fer front al populisme i la demagògia, sinó de corrupció política i aquestes són ja paraules majors. Tal com molt encertadament ha manifestat la comentarista política, Pilar Rahola, en el seu espai “Paraula de Rahola”, considera que Albiol hauria de dimitir per l’escàndol dels ‘Papers de Pandora’ i donar pas a un altre company de partit, abans de ser sotmès al vot de censura que prepara l’oposició. Si no l’heu vist a You Tube, podeu llegir tot seguit la transcripció íntegra del comentari de Pilar Rahola.

Albiol, la vergonya democràtica

A hores d’ara ningú pot assegurar què passarà a Badalona, però no perquè estigui quallant-se o no una aliança, sinó perquè Badalona històricament és un jeroglífic i un jeroglífic indesxifrable. No hi ha manera. Primera perquè té una aritmètica molt complexa en el consistori, amb els partits molt fragmentats. I segona perquè hi ha una animadversió entre els diversos partits que ho fa, francament, tot molt difícil.

Recordem el que va passar: hi havia alcalde socialista fruit d’un pacte de partits, amb Guanyem Badalona i etcètera, i quan hi va haver aquell escàndol protagonitzat  per l’alcalde de Badalona en plena pandèmia (no cal recordar-lo) van ser incapaços de refer el pacte i mantenir-se en el poder, i va ser quan va pujar Albiol.  De manera que, què passarà? Albiol mantindrà la vara d’alcalde o no la mantindrà?  No ho podem saber a hores d’ara, perquè repeteixo Badalona és un enigma molt difícil de desxifrar.  Ara bé, que ningú no s’equivoqui, encara que perdi la vara d’alcalde considerar que Garcia Albiol  ja és un cadàver agònic o un mort polític seria un error considerable. Albiol porta tota la seva vida a la política, tota la vida, i té una pell molt dura que li permet plantar cara a tot sense problema, i per tant no descarteu que, si ara deixa de ser alcalde, es tornarà a presentar i potser li aniran bé les coses.

Això és possible, però el debat no és aquest. El debat no és si demà hi haurà acord o no, o demà passat per treure-li l’alcaldia en una moció de censura o no. El debat és el que hauria de passar i que no passarà. El debat democràtic és: algú que ha fet el que ha fet el senyor Albiol, pot mantenir-se en el càrrec? És un senyor que va aconseguir un poder gestionat via Andorra per un banc de Belize, i era un poder per poder gestionar o obrir comptes en bancs estrangers i per gestionar patrimonis i diners. Quan una persona fa una cosa com aquesta, quan tu tens un poder d’Andorra cap a Belize, per què ho fas? Ho fas perquè vols ser transparent? Perquè vols gestionar el teu capital amb l’Agència Tributària amb llum i taquígrafs? O perquè vols opacitat, vols un paradís fiscal i, per tant, vols jugar i embrutir els negocis via opacitat? És un fet evident que, quan el senyor Garcia Albiol accepta i gestiona els poders via Andorra a Belize, les seves intencions són espúries, opaques i de cap de les maneres tenen com a voluntat el patriotisme de l’Agència Tributària, ans al contrari. Hi ha molts d’aquests grans patriotes espanyols que tenen comptes a fora o que fan negocis fora, algunes empreses de l’Ibex, entre d’altres... i no cal dir el rei d’Espanya. Potser és patriotisme, potser Garcia Albiol volia imitar al seu estimat rei Juan Carlos, potser si..., que al capdavall no tenia problemes per tenir-ho tot a fora.

És igual, quan algú, com és el senyor Garcia Albiol, és el gestor, té els poders d’uns comptes opacs en un paradís fiscal i és secretari municipal del seu partit –que no és un càrrec qualsevol, no oblidem que el PP no té cap altra alcaldia a Catalunya, de manera que el càrrec de responsable municipal no era un càrrec qualsevol–  i fa això, no pot quedar-se ni un minut més a la política. Això és el que diria qualsevol democràcia homologada i seriosa. En països seriosos es pot dimitir per una multa no pagada, perquè hi ha una pruïja, una mínima pruïja ètica. Perquè un gestor públic no és un senyor impune a la llei o impune, fins i tot, a la manca d’ètica; ans al contrari, és algú que mereix la nostra confiança per gestionar el diner públic i el bé públics. I si nosaltres li atorguem aquesta confiança, la confiança ens l’ha de retornar. En el moment en què es trenca la confiança,  en el moment en què aquest senyor li donen poders en uns comptes a Belize, que només vol dir opacitat, només vol dir paradís fiscal, per molt que no hagin fet negocis, potser és que no li han sortit, però s’ha trencat la confiança i més a més, quan li diuen, menteix, perquè diu: “Andorra? No sé què és Andorra. Belize? Jo no he estat mai a Belize”. És que no cal senyor Albiol, no cal per tenir negocis en paradisos fiscals haver estat en els llocs, ja ho sap molt bé.

Quan això passa el normal és que es trenqui la confiança i que vostè ja no serveixi; pot servir per a moltes coses: no sé, per entrenador de bàsquet o per a donar classes d’oratòria o per fer pa... però vostè no pot dedicar-se a la política. Això hauria de ser vàlid en el seu cas i en qualsevol altra, lògicament, si Espanya fos una democràcia mínimament solvent. I aquí Catalunya s’inclou en ella, desgraciadament, perquè formem part de la mateixa cultura política que ve del franquisme. El franquisme és la cultura de la no política, la cultura dels jocs d’interessos, la cultura espúria, estranya, fosca, la de no tenir cap mena de valor moral, no calia; i tot això s’ha mantingut en democràcia. I per això un senyor con Garcia Albiol és capaç de dir que no passa res per tenir poders a Belize i que es manté en el càrrec sense problemes i que es tornarà a presentar, perquè no hi ha pruïja ètica, perquè no saben el que és el sentit democràtic, perquè menyspreen el que és el servei públic. No tots poden estar en el servei públic, no tots poden gestionar el diner públic; cal una confiança i un pruït ètic enorme o és tot plegat una autèntica mentida.

I dic tot això més enllà de les idees del senyor Garcia Albiol. Evidentment, a mi em sembla un demagog, em sembla un populista, que ha jugat amb temes molt sensibles com per exemple la immigració, que ha jugat brut dialècticament i, a més a més, des de la perspectiva dels drets nacionals catalans, és un anticatalanista i ha lluitat sempre en contra dels nostres drets nacionals. Per tant, no m’agrada gens; però és igual, perquè el tema no són les seves idees: podria confiar que fes una bona gestió, si mantingués la confiança, malgrat no pensar com ell; el tema és que aquest senyor ha trencat la confiança ciutadana que s’exigeix en democràcia. I això, que hi hagin molts Albiols en càrrecs públics, no significa que no ho subratllem quan passa. La vergonya no és que Albiol deixi la vara d’alcalde perquè li treuen amb un pacte; la vergonya és que es tornarà a presentar i el tornaran a votar, perquè la cultura democràtica d’aquest país fa pena... pena, molta pena.

Pilar Rahola

Escriptora i periodista

Comentari publicat a  YouTube  el dimecres 20 d’octubre del 2021

20 d’octubre 2021

L’indult a Puigdemont


Fa dies que sentim parlar d’un possible indult ‘anticipat’ pel MHP Carles Puigdemont, actualment exiliat a Bèlgica. El mateix Síndic de Greuges, Rafael Ribó, ha proposat impulsar la figura de “l’indult anticipat” pels membres del Govern que es troben a l’exili arran de la persecució judicial arran del Procés. Tot plegat pot formar part d’una estratègia del ‘Gobierno’ d’Espanya i de la justícia espanyola consistent en el fet que, amb aquest indult, el poder judicial espanyol salva la cara evitant o moderant la sentència del TJUE, ja que si ja està indultat no cal desautoritzar la justícia espanyola i el jutge Llarena i companyia queden lliures de l’embolic legal on ells mateixos s’han ficat amb les peticions d’extradició i d’altra banda el president dels espanyols Sánchez queda a Europa com un moderat que negocia amb els catalans.

De seguida el president Puigdemont ha sortit al pas d’aquestes propostes d’indults anticipats, reclamant al govern de Pere Aragonès que la seva situació personal, en referència a l’exili, no formi part de cap agenda “de l’anomenada taula de diàleg acordada per ERC i el govern espanyol”, ni de cap conversa bilateral. Reclama, doncs, que ningú no faci de portaveu de l’exili ni hi interfereixi proposant dreceres no sol·licitades. El dijous passat, en un article al diari el Punt Avui, el MHP Puigdemont demana respecte per la seva estratègia i insisteix a cercar solucions col·lectives per als represaliats. Escriu textualment Puigdemont: «Demano respecte, també al meu govern, per si ha tingut la temptació d’incloure aquesta “sortida personal” en les converses que manté amb el govern espanyol. Ni busquem cap indult anticipat ni creiem que aquesta opció aporti cap solució al conflicte, i per descomptat no pas a les més de tres mil persones afectades per la repressió. Tornar com a persones lliures, tal com érem quan vam emprendre el camí de l’exili, és una idea que m’acompanya cada dia quan m’aixeco i quan me’n vaig a dormir».

Puigdemont en no acceptar que el seu indult sigui una basa del procés de negociació, coincideix amb la de molts dels indultats, que mai no l'havien demanat. La posició de Puigdemont en el tema de l’indult anticipat coincideix plenament amb la de Marta Rovira, exiliada també a Suïssa, que ha titllat aquesta opció de "rocambolesca", que provocaria, entre altres inconvenients que s'oblidés la repressió que és més anònima, en referència les més de 3.000 persones encausades pels fets de l'1-O. Tampoc el Sr. Puigdemont, com s’ha manifestat en alguns cercles polítics, no s'ha ofert mai per participar en la mesa de negociació, els possibles components de la qual ja havien estat anunciats i van ser rebutjats. El que sí que ha fet és oferir-se per a ser tingut en compte en una possible negociació d'una sortida política a la qüestió catalana, que òbviament, passa per l'autodeterminació i l'amnistia. Aquesta actitud del MHP Puigdemont xoca frontalment amb la posició que està mantenint Esquerra Republicana promocionant la taula de diàleg amb el ‘Gobierno’ d’Espanya, fet que ha esperonat al periodista, Víctor Alexandre, per escriure l’article titulat  ’L’advertiment del president Puigdemont a Esquerra’, on considera que Puigdemont fa tanta nosa a Espanya com també a Esquerra Republicana. Podeu llegir aquest article a continuació.

L’advertiment del president Puigdemont a Esquerra

Confesso que tenia pensat fer un article parlant justament sobre la inacceptabilitat de la mesura de l’indult al president Puigdemont com a fruit de la Taula de Diàleg autonomista PSOE-ERC. El president se m’ha avançat i no només ho celebro, sinó que subscric tot el que diu en el text publicat a El Punt Avui el 14 d’octubre passat sota el títol: “No vam anar a l’exili per demanar l’indult”. El problema és que el president Puigdemont fa tanta nosa a Espanya com a Esquerra Republicana.

Per a Espanya, Carles Puigdemont, és l’enemic públic número 1, és l’home que no sols ha desafiat el seu poder, sinó que l’ha posat en ridícul davant de tot el planeta, i, tot passant, li ha tret la careta d’Estat democràtic, ha mostrat la violència salvatge que és capaç de practicar i ha entenebrit la seva imatge internacional. Però encara bo, si només fos això! En qualitat de president a l’exili, ha desemmascarat el franquisme latent de totes les institucions de l’Estat espanyol, des de la monarquia fins a la policia, des del govern fins al règim de llibertats, des dels tribunals de justícia fins als altaveus mediàtics. Tot està amarat de franquisme. Franquisme verbalment inconfés, naturalment, però activament inquisitorial.

El darrer episodi, en aquest sentit, ha tingut l’Alguer com a escenari i ha situat Espanya a l’alçada d’aquella ‘peineta’ que lluïen algunes senyores de Villar del Río a “Bienvenido Mr. Marshall”. De fet, l’esperpent de la lletra de la ‘coplilla’ que cantava Lolita Sevilla és idèntic a l’esperpent de les lletres que redacten el jutge Llarena i els tribunals espanyols tot aparellant-se amb aquesta docta estrofa: “Os recibimos americanos con alegria; olé mi madre, olé mi suegra y olé mi tía; americanos, vienen a España gordos y sanos; olé mi madre, olé mi suegra y olé mi tía”.

Pel que fa a Esquerra, el president Puigdemont és una pedra a la sabata. Pere Aragonès ja ho va deixar ben clar després de ser investit quan, de manera indigna pel càrrec que ocupa, va trigar un mes a visitar-lo a Waterloo. Un mes! La idea d’Esquerra amb aquest menyspreu era intentar rebaixar el protagonisme que té i que ha de tenir la figura de Carles Puigdemont a l’exili com a president legítim perseguit dictatorialment per Espanya. Després, és clar, a Pere Aragonès, no li ha quedat més remei que fer algunes concessions fotogràfiques de cara a la galeria per por de quedar retratat en un altre sentit. Però la seva dèria d’esborrar Puigdemont de l’òrbita mediàtica roman inalterable. Esquerra veu la figura del president Puigdemont com la d’un actor massa potent que entela Pere Aragonès a l’escenari, un actor que amb la seva personalitat l’empetiteix i el mostra com el que és: el delegat de Pedro Sánchez a Catalunya. Salvador Illa només és l’home-tapadora. El veritable delegat de Pedro Sánchez a Catalunya és Pere Aragonès.

Tot plegat ens porta al moll de l’os de l’advertiment del president Puigdemont a Esquerra dient-li que abandoni tota temptació de demanar el seu indult a Pedro Sánchez. Puigdemont no vol ser indultat per la senzilla raó que ningú no l’ha d’indultar de res, i encara menys Pedro Sánchez o Espanya. El president Puigdemont no va cometre cap delicte, perquè posar les urnes al carrer només és delicte en els règims dictatorials. Que Espanya ho consideri un delicte ja ens diu de quin règim estem parlant, un règim que, com s’ha vist, topa frontalment amb el dret internacional.

En el seu text, el president Puigdemont diu això: “Demano que ningú no parli per nosaltres, que no interfereixin en la nostra estratègia buscant dreceres que no volem. […] Sempre he defensat que l’amnistia forma part de la fórmula per a la resolució del conflicte, i no deixarem mai de reclamar-la amb insistència, naturalment no a canvi de la renúncia a l’autodeterminació. Demano, doncs, respecte. […] Algú ha dit que he de formar part de la solució al conflicte, però els que ho diuen temo que volen dir una altra cosa. A aquestes alçades ja ens coneixem. […] I demano, per tant, que la meva situació personal no formi part de cap agenda de l’anomenada taula de diàleg acordada per ERC i el govern espanyol ni de cap conversa bilateral”.

No cal dir que el text deixa a l’escapça Esquerra, que veia en l’indult (indult a una persona que no ha estat jutjada!) una jugada meravellosa digna de Pedro Sánchez el Magnánimo i de la pujolista Esquerra Republicana de peix al cove per tal de vendre l’indult com un triomf de la Taula de Diàleg. Hauran d’empescar-se altres “victòries” autonomistes per guarnir una taula pensada a dues bandes per perdre el temps. No, no és el president Puigdemont qui empetiteix Esquerra. Esquerra s’empetiteix tota sola. És la política autonomista d’Esquerra el que empetiteix Esquerra.

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat al digital   elMón  el dimarts 19 d’octubre del 2021

 

13 d’octubre 2021

Bilingüisme i diglòssia

Tres doctors en filologia catalana, Mireia Galindo, Francesc Bernat i Carles de Rosselló, han volgut entendre i narrar l’origen i desenvolupament del castellà a Catalunya. Per fer-ho han publicat el llibre ‘El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització’, en el que eluciden que el castellà no es parla de manera generalitzada a Catalunya per la major part de la població fins a principi o a mitjan segle XX. Molta gent se’n sorprendrà, perquè molts estan convençuts que aquí parlem castellà d’ençà dels Reis Catòlics i això no és cert, perquè el castellà arriba a través de l’escola, però a l’escola hi anava molt poca gent durant els segles XVIII, XIX, i principi del XX, i per tant, no el podien aprendre. Per tant el bilingüisme, que ara es proclama als quatre vents, no sorgeix a casa nostra fins als anys quaranta o cinquanta del segle passat, en ple franquisme, quan s’uneixen diversos fenòmens: hi ha molt poca gent que no vagi a l’escola, que és solament en castellà, com els mitjans de comunicació que entren a les cases; arriba immigració en massa en castellà; i parlar en català amb desconeguts és perillós –pot ser un policia franquista–, cosa que fa que un catalanoparlant s’adreci al desconegut en castellà, per si de cas.

Arribats a aquest punt ens podem preguntar: el castellà és llengua pròpia de Catalunya? Si llengua pròpia és sinònim de llengua territorial, històrica, és clar que no. El castellà no és llengua pròpia de Catalunya. A la Catalunya de fa vuit dècades, el castellà era la llengua del costat i ara és simplement l’idioma colonial imposat fa 300 anys. El procés de bilingüització s’hauria d’ensenyar a les escoles. Són dades objectives molt importants per poder-se formar una opinió. És veritat que molta gent, interessadament, creu o vol fer creure que aquí es parla castellà des de fa segles i això no és cert. D’altra banda hem de ser conscients que els lingüistes saben que el bilingüisme és insostenible durant segles, sempre és un procés passatger fins que una de les llengües s’imposa. El concepte de bilingüisme pot quedar una mica confús. Saber un idioma no et converteix en bilingüe. Molta gent parlen fluidament l’anglès o l’italià, però no per això són bilingües o trilingües.

La relació que el català viu amb el castellà a casa nostra no és sana; és neurastènica. Molts catalans assumeixen que la seva llengua és de segona divisió. Tots hem sentit més d’una vegada que quan algú vol imitar una persona estrangera, ho fa en castellà, com si el castellà fos l’idioma universal que tothom parla. Aquest només és un exemple, tot i que prou indicatiu, de l’estat de diglòssia en què viu el català en l’actualitat. La diglòssia és la situació que es dona quan en un territori hi ha dues llengües en contacte, cadascuna circumscrita a un àmbit concret: l’una, la llengua de l’administració i de la cultura; l’altra, la d’estar per casa. El moment és molt delicat, el català recula cada dia, i com més reculi, més agressiva haurà de ser la política lingüística. Els governants que s’estimen el país i la seva llengua no s’han de deixar intimidar i han d’emprendre polítiques de promoció i de difusió molt valentes, al marge del que diguin altres grups polítics.

A Catalunya, sigui independent o no, el primer que caldria fer és decretar el català com a única llengua oficial. Seria decisiu per desarmar tots els partidaris del bilingüisme, que només volen l’hegemonia del castellà a Catalunya perquè saben que el terreny fa baixada a favor seu. Com afirma repetidament el professor Josep Maria Virgili: “Una situació de bilingüisme amb una llengua forta com el castellà és insostenible. Perpetuar el bilingüisme és assegurar la mort del català”. Sembla que darrerament tornen a sonar veus que auguren la desaparició del castellà a Catalunya, cosa totalment falsa com molt bé escriu l’historiador, Pere Bosch, en el seu article titulat ’La llengua d’aquí i la d’allà’, on analitza els distints punts de vista que tenen els mitjans i els polítics de Madrid sobre aquest tema. Podeu llegir aquest article tot seguit.

La llengua d’aquí i la d’allà

Aquesta darrera setmana ha tornat a ressonar la vella cantarella sobre la persecució i la desaparició del castellà a Catalunya. Ja ho saben: com que el castellà és una llengua en perill, amb poquets parlants arreu del món, com que gairebé no se sent als carrers del nostre país, ni als jutjats, ni als cinemes, ni allà on vulguin i com que, per acabar-ho d’adobar, els governs d’aquí, siguin tripartits, bipartits o unipartits, estan obsedits a perseguir-lo i a fer-lo desaparèixer, els polítics i periodistes de la Meseta clamen a l’infern. El problema d’aquest discurs no és només que no té res a veure amb la realitat, sinó que se sustenta en una doble vara de mesurar. Dit en altres paraules: allò que es denuncia aquí és bo allà i allò que s’argumenta allà no es pot aplicar aquí.

Només cal resseguir les intervencions dels polítics o rellegir les portades d’alguns diaris per comprovar-ho. Dijous passat, per donar-ne exemple, el diari El Mundo advertia: “El govern vigilarà els docents universitaris que facin servir l’espanyol.” I denunciava: “Incita que els estudiants delatin els professors universitaris que no facin servir el català.” En realitat, tal com va aclarir la consellera Gemma Geis, es tracta de fer un seguiment “per garantir el compliment de l’ús de la llengua de docència de l’assignatura triada en el pla docent de l’estudi oficial” i, al mateix temps, “els drets lingüístics dels estudiants i el professorat”. Aquell mateix dia, unes capçaleres més amunt i uns quilòmetres més enllà, el diari ABC es mostrava consternat perquè s’havia admès una proposta de Junts per “permetre l’ús de les llengües cooficials en els plens i els escrits” del Senat. El principal motiu per rebutjar aquesta iniciativa és que si s’acaba aplicant “es triplicarà la despesa en traductors”. Es veu, segons sembla, que la despesa d’aquí no té la mateixa importància que la d’allà. Perquè, com deuen haver pogut comprovar a través d’aquestes dues notícies, quan alguns mitjans es fixen en el que passa aquí, estan obsedits a garantir la diversitat lingüística, sense escatimar mitjans ni recursos. En canvi, quan es reclama això mateix allà, quan es demana que es pugui fer servir el català al Senat o al Congrés, el plurilingüisme desapareix i s’imposa la llengua de l’imperi.

Pere Bosch i Cuenca

Historiador

Article publicat al digital  LaRepública  el divendres 24 de setembre del 2021

05 d’octubre 2021

L’1-O a l’Alguer

Carles Puigdemont, el president de la Generalitat que va liderar l'1-O, acumula una desena de vides des que va encetar l'etapa de l'exili, just després de la declaració de la independència al Parlament. Ha sobreviscut a les envestides de la justícia espanyola des de Bèlgica, des d'Alemanya i ara també des d'Itàlia. Ara justament que fa quatre anys de la victòria democràtica que va significar el referèndum de l’1-O, hem vist com l'eficàcia de l'estratègia defensiva de l'exili ha esdevingut un seguit de victòries de la defensa del MHP Puigdemont enfront de la set de venjança que demostra el jutge Llarena. La resolució d’aquesta setmana del Tribunal d'Apel·lació de Sàsser suposa un nou fracàs per a Pablo Llarena, dedicat en els darrers quatre anys a perseguir, sense èxit, Puigdemont i la resta d'exiliats per Europa. La defensa afrontava la situació amb optimisme i el resultat ha complert els seus millors pronòstics: extradició suspesa "sine die" a l'espera que el Tribunal de Luxemburg resolgui la situació de Puigdemont.

El triomf aconseguit per l’equip jurídic de Puigdemont a l’Alguer no només reforça el seu paper com a líder de l'independentisme més irredempt  ̶ el que considera, en essència, l'1-O com un mandat vigent en el seu quart aniversari ̶ , sinó també com a actor clau en la resolució del conflicte i amaga un missatge dirigit cap a la Moncloa i, de retruc, cap a Palau: sense Puigdemont i sense Junts x Catalunya, qualsevol solució serà incompleta. La llibertat de Puigdemont és un element bàsic en la represa  ̶ tímida, discreta i complicada ̶  del diàleg entre l'Estat i la Generalitat, i per això és indispensable la presència de la formació de Puigdemont en la taula de negociació/diàleg. L'expresident i el partit que lidera encarna un ‘NO SURRENDER’ que només obté moral des de les victòries a l'exterior.

Tampoc podem passar per alt que les successives victòries de l’exili català demostren la debilitat de l’Estat Espanyol, que fa que la seva repressió tingui aquest caràcter de revenja, mostrant que és la pròpia d’un imperi en el seu ocàs. Massa gent independentista es mira només la repressió, desconeixent que la dinàmica de derrota ens porta a perdre, puix només tenim el que ens anem guanyant. En un context europeu democràtic, un Estat feble arrelat en una dictadura és impossible que es desprengui de tots els elements que el suporten i això és el que hem vist durant el procés, el que va veure el món durant l’1-O i és el que pot acabar assumint la UE quan la seva pròpia justícia dicti sentència. Aquesta és la principal feblesa de l’Estat: la poca credibilitat democràtica que té, guanyada a pols i feta evident pel procés i ara per l’exili. Aprofitem doncs aquesta feblesa i com diu el periodista, Andreu Barnils, en el seu article titulat  ‘Estat feble’, no ens limitem a denunciar les repressions i els atacs de l’estat espanyol. Quatre anys després del Primer d’Octubre cal que deixem de plorar i aprofitem la debilitat del rival per cridar als quatre vents les febleses de l’estat. Podeu llegir l’article d’en Barnils a continuació.

Estat feble

Diuen, diuen, diuen, que un dirigent de l’esquerra abertzale basca ha fet aquesta observació darrerament: “Quins uns, els catalans! Declaren la independència i els han de treure de la presó abans de complir la sentència sencera; amb quatre anys i mig són fora, i encara creuen que perden! Que ens ho diguin a nosaltres, amb els anys que hem passat a la presó i sense haver declarat encara la independència. Perden, qui diu que perden?”

La reflexió del líder basc obliga, d’una manera frontal, a capgirar com un mitjó la tàctica adoptada fins ara per una gran part de l’independentisme català. D’ençà de l’any 2017 que plorem perquè ens trobem davant un estat repressor, que ha sobrepassat els límits d’un estat democràtic (n’hi ha prou de comparar-ho amb Escòcia), que envia a l’exili i a la presó homes plens de raó. I es fa servir la repressió per posar un mirall davant l’estat espanyol, un mirall que acabi afeblint les seves relacions internacionals, accentuï la seva mala imatge i ajudi la causa catalana. Tot això ha donat fruits. És innegable.

Però la reflexió del dirigent basc obliga a deixar de pensar en l’estat com un ens bàsicament repressor i prou, i veure’l també com un ens bàsicament feble. Que això també dóna fruits. Feble perquè, tot i que la seva estratègia ha estat la d’un estat repressor, i ho ha estat amb intenció, no se n’ha acabat de sortir: van voler reprimir les urnes del Primer d’Octubre, i febles com són, se les van haver de menjar amb patates. Van voler, repressors com són, condemnar mig govern a penes de més de deu anys, i al cap de quatre anys i mig són fora. (I són fora per la pressió internacional que, febles com són, no han pogut aguantar, diria.) Han volgut, repressors com són, aïllar els exiliats Puigdemont, Ponsatí i Comín, però, febles com són, es troben que tots tres són eurodiputats al Parlament europeu. Alemanya, Àustria, Bèlgica, Lituània i Suïssa van advertir Llarena que no detindrien Puigdemont. I no l’han detingut.

Aquest article no defensa una dicotomia. Aquest article defensa que l’estat espanyol és repressor i alhora feble. I que potser que comencem a il·luminar la part feble de l’estat i no solament la repressora. Veure’l feble, ajuda. I si és feble, encara més. Aquest article creu que es poden fer totes dues coses alhora. Denunciar la part represssora i subratllar la part feble.

Dir que els consellers tan sols han passat quatre anys i mig a la presó no és pas negar la repressió de l’estat, és afirmar-ne la feblesa. Tot i voler, no poden més. Dir que els exiliats són eurodiputats no és pas negar la repressió de l’estat, és accentuar-ne la feblesa. No han pogut més. Si l’objectiu de les penes de presó i els anys d’exili era d’espantar possibles intents posteriors de camins unilaterals, una reflexió a fer és fins a quin punt la presó espanta i fins a quin punt quatre anys i mig, no. Si la tàctica era de castigar per espantar, i veiem que, per febles, no ho han pogut fer gaire, podem inflar la seva cara repressora o subratllar la seva cara dèbil.

Per mi, és ben curiós que sobretot sigui la gent de l’exili (actualment la que més repressió sofreix) la que subratlla amb més vehemència la cara feble d’un estat que no aconsegueix de reprimir, tot i les ganes que en té. L’exili i Jordi Cuixart. Cuixart sempre ha subratllat la feblesa de l’estat. Fent-ho, evites un dels objectius més clars de l’estat: presentar-se molt més monstruós, poderós i castigador que no és. No és per falta de ganes. És que no poden més. Això sí, hem de deixar de plorar tothora pels racons. Dediquem-nos també a subratllar la feblesa de l’estat.

Les nostres llàgrimes són la seva força; no ens limitem a la denúncia. Cal deixar de plorar, quatre anys després del Primer d’Octubre. I saber veure la feblesa del rival. Això em sembla que ens ve a dir el dirigent basc. O dit d’una altra manera: hem de comptar amb la violència del rival en el futur. Però també amb la seva feblesa.

Andreu Barnils

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el dissabte 2 d’octubre del 2021

28 de setembre 2021

Puigdemont, la peça major

Evidentment l’episodi que ha viscut el MHP Puigdemont el passat cap de setmana, ha sacsejat l’opinió pública nacional i internacional fins a límits insospitats. Això ens hauria d’ensenyar una cosa que portem dient fa molt de temps i que els catalans no entendrem mai: l’enemic va de cara a barraca. No li interessa si fa o no el ridícul, ni tampoc si queden malament internacionalment o no, ni tan sols fer-ho més o menys “maco”. El que importa és l’efecte final. Si aquest cop se n’haguessin sortit, malgrat les humiliacions passades, les rebolcades judicials i tot el que sigui, haurien aconseguit el seu objectiu, que no és altra que tancar el president amb pany i forrellat i haver aconseguit la peça de caça major que fa anys que malden per abatre.

D’aquesta frustrada operació policial n’hauríem d’aprendre també una altra cosa i és que qui ordeix la detenció de Puigdemont és el govern més progressista de la història i els seus braços judicials, en particular l’advocacia de l’estat que ha enganyat miserablement el Tribunal General de la Unió Europea dient-li que, com les euro ordres havien estat suspeses, els eurodiputats no podien ser detinguts, i un mes i mig després el Tribunal Suprem encara les manté actives i demana a Itàlia que s’executin quan Puigdemont vola a Sardenya per a visitar l’Alguer. I encara una última lliçó i aquesta és l’absoluta inutilitat de la Unió Europea i de les seves estructures per protegir a mitjà o llarg termini els seus ciutadans de les arbitrarietats dels diferents estats. La seva actitud covarda, pusil·lànime i miop, el seu posat com a simple unió comercial d’estats amb un cinisme que deixa qualsevol persona a mercè de les arbitrarietats dels governs de torn. Aquí, a Polònia, a Hongria o a qualsevol lloc que caigui en mans de la ultradreta. Si mai arribem a ser una nació lliure la primera cosa que hauríem de fer és veure com sortim de la UE esperitats, com Anglaterra, que com a democràcia més avançada d’Europa, sempre ho ha tingut clar.

Unes últimes reflexions. Puigdemont ha tornat a clavar una derrota a l'estat espanyol. No poden amb ell, s’escapoleix de tots els paranys que li munten, jugant al límit i desemmascarant les insuficiències democràtiques d'Espanya. Implacable en la seva estratègia frontal i sense complexos, sempre guanya, se li reconegui o no. I amb això una cosa més important: fa que la causa catalana es mantingui sempre present als mitjans internacionals. Sol, amb la seva maleta, d'aeroport en aeroport, amb uns quants ajudants i quantitat d'adversaris volent acabar amb ell. La frase sobre Espanya i el ridícul que està fent ja la va dir ell en sortir de la presó. El president es mou i viatja. Volia anar a l’Alguer i hi va anar, i a Prats de Molló, i a París, i a Alemanya, i a Suïssa, i a Dinamarca, i allà on sigui. Ara vol anar al Canadà. Sap que pot perdre, però hi torna. Caldran dies, per saber exactament quin paper hi ha tingut l’Estat espanyol, en la detenció, i per saber com de tocada deixarà una taula de diàleg ja prou estranya. La justícia espanyola, amb Llarena al capdavant, s’ha estavellat a Bèlgica, a Alemanya, a Escòcia i ara a Itàlia.

Puigdemont, si pot tornar aviat a Catalunya amb garanties de no ser engarjolat, sembla l'únic que pot catalitzar la unió de l'independentisme, i és possible que això no trigui massa a passar. Mentrestant, polítics que diuen ser independentistes, mitjans espanyols i especialment els espanyols a casa nostra, contribueixen a tenir la gent dubitativa a l'hora de ser coherent i donar suport al Consell per la República, que hauria de tenir ja mig milió d'associats. O és la por a deixar les dades davant la repressió malgrat que el Consell assegura que és un entorn segur? Si fos això, i hem sentit uns quants comentaris en aquesta línia, ja seria per llençar el barret al foc. Sembla clar que Catalunya hauria de saber aprofitar aquestes petites, o grans, victòries que ens regala dia sí i dia també l’estat espanyol, com escriu encertadament el polític d’ERC, Joan Puig i Cordon, en un article que podeu llegir tot seguit.

Espanya ens regala victòries i les rebutgem

Ha estat el govern espanyol qui ha monitorat en tot moment la detenció del president Puigdemont, que se’ls ha acabat girant en contra. I és que no hi poden, que el MHP Puigdemont els distorsiona la ja prou rebentada ‘Taula de diàleg’. Ha quedat clar que a Espanya no la volen per negociar res sinó que solament els interessa per tenir controlats els que defensen aquesta “taula de diàleg”, que no de negociació, com encertadament diferenciava el president en la seva roda de premsa a l’Alguer.

Com és que no aprofitem les ocasions favorables com aquesta per enfortir el relat independentista? Avui diumenge, fent un repàs tranquil als diaris en paper i digitals, es pot constatar com la major part de la premsa compra el discurs de la Moncloa que, malgrat que no s’aguanti per enlloc, ells sí que en saben d’insistir en el seu relat que, en aquest cas, va en dues direccions. Primer que “La detenció ha sigut una decisió de la justícia espanyola”, o sigui, que reconeixen sense rubor que “l’estat profund “va per lliure, sense que el govern no hi pugui fer res. I, en segon lloc, encara que més indirectament, la majoria de la premsa carrega contra el president Puigdemont perquè “la seva mobilitat complica el diàleg”, l’inexistent diàleg, hi afegiríem, o fins i tot que “El president ho ha fet expressament (deixar-se detenir) per recuperar notorietat”. És increïble!

I no són només les dues grans capçaleres catalanes, La Vanguardia i El Periódico, sinó que hi podem sumar el mateix diari Ara amb una editorial, que ja signaria la família Godó, o l’article d’un dels accionistes minoritaris del diari i productor d’èxit econòmic, Toni Soler. Hi podríem seguir sumant una àmplia majoria de tertulians i opinadors de diaris digitals i programes de ràdio i televisió, tots seguint les indicacions del Grup Godó que afirma en una enquesta que la majoria independentista avui ja és minoria.

¿Com és possible que no hi hagi opinions de periodistes professionals en la línia majoritària del que es veu a les xarxes on hi ha riota de l’actuació de la justícia espanyola. Tan comprats o lligats de peus i mans estan els opinadors que no puguin expressar-se en qualsevol sentit? Com és que no s’aprofita una victòria com la de Sardenya on l’estament judicial italià ha tingut claríssim que no hi havia cap motiu per retenir el MHP?

El llibre “Tornarem a vèncer” de l’Oriol Junqueras i Marta Rovira, ho deixa ben clar: sense patronals i sindicats favorables a la independència de Catalunya i sense mitjans de comunicació a favor, tot és molt més complicat. La pregunta aleshores és de sentit comú: què ha fet el darrer govern independentista a l’hora de repartir els més de 30 milions d’euros en publicitat institucional? Si resulta que els més bens dotats són els mitjans de comunicació que el llibre de Junqueras i Marta Rovira posa com a exemple del fracàs del procés independentista, segur que hem fet el negoci d’en Robert amb les cabres, que per una de negra en donava dues de blanques.

Com més tardem a posar-nos al cap que Espanya no vol negociar sinó allargar eternament aquesta falsa negociació, més ampliarem la força independentista. Cal una unitat estratègica urgent que ens permeti guanyar l’embat amb l’estat que arribarà més aviat del que pot semblar i cal estar-hi preparats.

Joan Puig i Cordon

Polític

Article publicat al diari  LaRepública  el diumenge 26 de setembre del 2021

24 de setembre 2021

Fantasies judicials

Josep Lluís Alay, cap de l’oficina del president a l’exili, Carles Puigdemont, va assistir com a observador del referèndum de Nova Caledònia i per aquest fet haurà d’anar a judici. La justícia espanyola haurà de decidir si el viatge de Josep Lluís Alay a Nova Caledònia –per assistir a la consulta d’independència, el novembre del 2018– i el pagament del peatge de la C-16 per anar a visitar els presos polítics a Lledoners, és un delicte de malversació i prevaricació continuada. En concret, es jutjarà la procedència d’una despesa de 4.580 euros del viatge i 15,20 euros del peatge d’anar i tornar a Sant Joan de Vilatorrada, on es troba el centre penitenciari de Lledoners. El jutjat 28 de Barcelona va iniciar les perquisicions arran d’una querella de la fiscalia, després dels corresponents informes de la Guardia Civil.

De fet, Alay, ja acumula tres causes, de les quals només dues continuen obertes, amb tots els ingredients per constituir un judici polític. El primer cas ja es va tancar. Alay va ser investigat per l’Audiència Nacional per encobriment, per estar acompanyant Puigdemont quan va ser detingut a Alemanya. La causa es va arxivar. Però d’altra banda Alay continua investigat pel jutjat 1 de Barcelona, en dues instruccions entortolligades, l’operació Estela i l’operació Volhov, sense que en cap d’elles s’hagi formulat de moment cap acusació, tot i que s’ha difós contingut del seu telèfon mòbil que ha servit per teixir una estrambòtica teoria sobre la trama russa del Procés.

Aquestes causes són unes més amb les quals la justícia espanyola va bastin la causa del procés català, la major part d’elles investigades per l’equip del tinent coronel Daniel Baena, “Tácito” pels amics. Quin escàndol els informes de Tácito i la labor de la fiscalia i la justícia ‘lawfare’ espanyola defensors de la fal·làcia de la unitat d'Espanya. Recentment hem tornat a veure com el jutge de l'Audiència Nacional, Manuel García-Castellón, ha processat per pertinença a organització terrorista els tretze membres dels CDR vinculats amb l'operació Judes. Tot plegat utilitzant el fiscal i el jutge instructor els atestats preparats per la Guàrdia Civil amb les perquisicions policials, en el marc d’un operatiu ordenat pel jurge, i en el qual els agents de la Benemèrita van trobar material i substàncies considerades “precursores” de la confecció d’explosius. Nou d'ells ja van ser detinguts el setembre del 2019 i després de gairebé quatre mesos a la presó van quedar en llibertat provisional un cop pagada la fiança. Els detinguts varen denunciar irregularitats, coaccions i amenaces per part de la Guàrdia Civil entre la detenció i la posada a disposició judicial, denúncies que alguns d'ells varen formalitzar als jutjats, sense cap efecte fins ara.

A la vista d’aquestes i altres actuacions podríem dir, sense por a equivocar-nos, que la major part de les causes contra l’independentisme no són més que fantasies judicials sense cap fonament legal, amb l'únic objectiu d’estigmatitzar als qui les pateixen. Es tracta d'un concepte molt recurrent quan es parla de la ‘judicialització de la política’ i que es pot associar a la situació de bloqueig per part de PP a la renovació dels òrgans constitucionals, la qual cosa seria imprescindible per una qüestió d'higiene democràtica. Pirandello va posar de manifest aquesta fal·làcia, quan la va descriure dient que tot consisteix en "Crear versemblança perquè sembli veritable..." Això és el que fa la Guardia Civil en molts dels seus ‘informes’ i que fiscal o el jutge es limita a ‘copiar i enganxar’ en els les seves sentències. La periodista judicial, Elisa Beni, ho explica amb to humorístic en el seu article ‘Alay, un col·lega en cerca d'autor’, comparant la cèlebre obra de Pirandello amb l’actuació del jutge en l’afer de Josep Lluís Alay. Llegiu, si voleu, l’article a continuació.

P.S.  Abans de publicar aquest Post ens arriba la notícia de la detenció a Sardenya del MH President Carles Puigdemont. Les “fantasies judicials” segueixen...                                                                       

Alay, un col·lega en cerca d'autor

"Crear versemblança perquè sembli veritable..."

Luigi Pirandello. Sis personatges en cerca d'autor

Va ser una de les primeres obres de teatre que el professor de literatura ens va dur a veure a Madrid. Teatre de l'absurd, tot just acabats de sortir del franquisme. Màgia sobre les taules que mai no se t'esborra de l'esperit. Una cosa és el surrealisme sobre l'escena o a les parets dels murs de la Sorbona i una altra a les interlocutòries judicials, però he recordat l'obra llegint la decisió de l'Audiència Provincial de Barcelona sobre Alay.

El paràgraf és digne de Breton i el concepte, del mateix Pirandello. Aquestes jutgesses que veuen en Alay un cooperador amb un delicte l'autor del qual no va delinquir. És excels. Llegeixin, llegeixin: "De l'esmentada conducta, l'investigat pot perfectament respondre'n com a partícip 'extraneus' (cooperació necessària o inductor) sense necessitat que l'autor tingui cap responsabilitat penal". Un inductor que indueix a cometre un delicte a qui no ha delinquit. Un cooperador amb una conducta que ha estat declarada "sense cap responsabilitat penal" per a l'autor. S'imaginen quin camp de possibilitats obre la magistrada Fernanda Tejero per a tota mena d'autors i de personatges? Vostès han induït a fer alguna cosa a algú que no hagi comès cap delicte? En què han estat cooperant amb altres que no van delinquir? Compte amb això. Compte, perquè així tots estem sota sospita. M'imagino un món de trames. Funcionaris que ja no poden treballar amb ningú ni impartir cap instrucció perquè un es pot convertir en còmplice d'un autor de res i, amics, això sí que dona per a un bon embolic.

Com saben, Alay s'asseurà al banc dels acusats acusat de prevaricació i d'una malversació de fons públics per l'autorització i pagament d'un viatge que va fer Meritxell Masó, tot i que la justícia ja ha dit que Masó no ha comès cap delicte i que la causa va ser sobreseguda. Que el viatge a Nova Caledònia el va autoritzar la secretària general de Presidència de la Generalitat, Masó, no hi ha cap dubte i així ho reconeixen: "sense perjudici que l'autora material es trobaria perfectament identificada (...) l'essencial és que existeix una resolució que va permetre cobrir amb despeses públiques" el viatge i Alay pot respondre'n perfectament com a cooperador necessari o inductor "(...) sense necessitat que l'autora tingui cap responsabilitat penal". Quina revolució per al dret penal i la seva part general! Si no hi ha autor responsable ―senyores magistrades― no hi ha cooperador. No es pot ser cooperador o inductor d'un delicte que cap autor no ha comès o, més ben dit, d'un delicte que no ha existit, ja que la conducta duta a terme no produïa responsabilitat penal. Ep, Pirandello! I és que han arribat a la conclusió que Masó no va cometre cap delicte i la mateixa intervenció no va veure cap problema en aquesta autorització. Aquí el que va poder delinquir va ser el còmplice en cerca de delinqüent amb qui cooperar, o sigui, Alay.

Lawfare o simple animalada jurídica? Les dues coses? De vegades, quan vols amb frenesí un resultat el dret se't fa un món i els dits un embolic. Una altra cosa és que poguessin atrapar-lo com a autor de la prevaricació i la malversació directament, ja que aquesta figura s'ha simplicat molt, però, com a extraneus?

La senda de les resolucions judicials inexplicades i inexplicables remunta l'Ebre. De Barcelona hem de viatjar a Saragossa per trobar-nos amb el magistrat Rafael Lacasa, que ha decidit ell tot sol posar en dubte la facultat del govern espanyol de dirigir les relacions exteriors, el conveni que regeix l'espai Schengen i qualsevol persona pròxima a l'actual executiu que, això sí, no sigui aforat per poder-lo enredar. Els parlo del tema de l'entrada a Espanya del cap del Polisario, Brahim Ghali, i de la decisió del jutge aragonès d'imputar l'exministra d'Afers Exteriors i el seu cap de gabinet, destinat a ser ambaixador a Moscou, si és que aquest enrenou no li trunca la carrera per una temporada. El jutge Lacasa, del jutjat d'instrucció 7 de Saragossa, és aquell jutge que el 2018 va rebutjar la denúncia per amenaces de mort a Puigdemont que proferien dues persones a sobre d'un carro de combat. Ho recorden? En aquella resolució va aprofitar per explicar-nos el que pensava sobre el MHP i sobre el procés: li deia covard i traïdor "amb els seus propis companys de cop", ja que "amb la seva fugida" va manifestar una conducta "desproveïda de gosadia i en l'antítesi de la dignitat i gallardia que demanava als ciutadans". Així que, segons aquest jutge de Saragossa, Puigdemont va cometre "una traïció envers els seus" i es "va convertir en un pròfug" després de "convertir el Parlament en una merceria". Aquest magistrat, de forts vincles conservadors, és fill d'un president franquista de l'Audiència de Saragossa, on té un germà. Tot queda en família.

No actua només per intentar posar en un conflicte els que acaben de sortir del govern espanyol (Laya, Calvo i els seus dos caps de gabinet), sinó que ho fa a instàncies d'un advocat malagueny casat amb una marroquina ―i a qui se li coneixen vincles estrets amb el règim alauita― que puja a pledejar a Saragossa a intentar embolicar-los i també al segon cap de l'Estat Major de l'Aire. Per què?

El jutge pretén que un govern no pugui fer allò que sí que l'autoritza a fer el conveni de Schengen amb els anomenats vols d'estat. De fet, el cap de gabinet de Laya, Camilo Villarino, va declarar que el segon cap de l'Estat Major de l'Aire va preguntar a Exteriors si volien que es fessin els tràmits d'immigració i duanes i que ell va contestar: "No cal". Ja saben que el que és normal i el que marca el protocol d'actuació és que els caps militars preguntin al govern si duen a terme conductes delictives. Esperen que tot això faci soroll i que proveeixi de munició, encara que quedi en res.

Pirandello es va perdre conèixer aquest país i Dalí veure'l en el seu apogeu surrealista. No haurien cregut mai que la judicatura donés per a tant.

Potser tornen per veure si necessiten autor, però no ho crec, és evident, ells s'apanyen sols.

Elisa Beni Uzabal

Periodista

Article publicat al digital  ELNACIONAL.CAT  el dimecres 22 de setembre del 2021

20 de setembre 2021

Ho hem tornat a fer (*)

En l’al·legat final del seu judici al Suprem, Jordi Cuixart, va pronunciar una frase que s’ha fet famosa per la seva contundència: ‘Ho tornarem a fer’. El titular que enceta aquest post, i que l’hem manllevat de la portada un diari català d’aquesta mateixa setmana, entoma la frase d’en Cuixart per donar-li la raó. Ho hem tornat a fer. Els catalans han sortit massivament al carrer l’11-S, tant se val si en contem cent, dos-cents, o quatre-cents mil. La realitat és tossuda i la manifestació independentista he estat la més nombrosa en l’Europa postpandèmica.

La capacitat mobilitzadora del sobiranisme continua essent impressionat, malgrat el Covid, el desànim, la divisió, la vergonya aliena que poden provocar algunes actuacions dels polítics i, perquè no dir-ho malgrat també l’emprenyamenta de molta gent. No va ser, com alguns havien previst una ‘desfeta’, ni es tracta d’una ‘dèria’, d’un ‘souflé’, d’un globus que es pot punxar en qualsevol moment. Les raons que van empènyer aquesta munió de gent a manifestar-se, poden ser tan heterogènies com les dels que no van anar-hi. L’anàlisi de tot plegat pot ser una quimera, com ho demostren els discursos de les que van pujar a l’escenari al final de l’acte, tan diferents en forma i en contingut, així com el diagnòstic que en fan els que eren al carrer, els que van cridar ‘traïdors’, els que defensen la taula de diàleg, els que no saben què defensen, els que es mantenen perquè ‘si no hi vas, ells tornen’, i també els que van quedar-se escarxofats al sofà o passant el dia a la platja, sense necessitat per això d’haver deixat de ser independentistes.

Algú va dir fa temps que havíem tornat al 1962. Amb els dos partits catalans principals disputant-se l’hegemonia política al cost que sigui i, mentre uns malden per aconseguir el millor pacte amb l’Estat de la repressió i del 155, els altres batallen de portes endins quin relat toca ara i, tant o més important, qui l’ha de liderar. I mentre les veiem passar, el país va perdent a cada passa un gram més de dignitat i un parell de litres d’aquell coratge dels dies d’octubre del 2017. La realitat és que electoralment s’ha premiat amb escreix en les últimes eleccions el partit que encarna la renúncia discursiva i pràctica, l’ajornament i la moderació. Potser l’efecte xantatge dels presos polítics també hi ha tingut alguna cosa a veure. Però el cert és que els partits que s’han presentat amb un clar discurs de ruptura i de punt de no retorn amb l’estat, no n’han sortit tan ben parats electoralment.

Així doncs, recomencem amb les màximes veritats damunt la taula de negociació o de diàleg, com vulgueu dir-li. No som gent de renúncies, ni pactistes a canvi de res. Si d’una cosa ens van servir aquells dies d’octubre, és per prendre consciència dels nostres límits, que són més amples i llargs de què molts pensaven. Cal que seguim exigint a qui ens representa una veritat sense fissures, i una valentia que encara avui és prou escassa. Però no deixem d’exigir-nos també a nosaltres mateixos. Perquè la Història no s’ha fet mai als despatxos, ni els processos d’alliberament s’ha produït sense renúncies ni lluites al carrer. Ser partícips i prendre consciència que no serà fàcil, ni ràpid, i que les conseqüències ens poden afectar o canviar la nostra realitat immediata i personal. Però alhora, no deixem de pensar que seguim sent imprescindibles, tots i cadascun dels ciutadans. I que, en forta mesura, encara depèn de nosaltres, com ens fa veure l’escriptor, Víctor Alexandre, en el seu article, que va publicar la vigília de la Diada, titulat  ’Depèn de nosaltres, però fem veure que no’, on pronostica que el president espanyol Pedro Sánchez ha ensumat que hi ha un partit independentista que fa figa i l’ha agafat com a testimoni del seu monòleg sobre la unitat d’Espanya per tal de mantenir-nos entretinguts regatejant competències autonòmiques, com en els temps de Pujol. Podeu llegir aquest article tot seguit.

 (*) Aquest post estava previst per ser publicat el divendres dia 10 de setembre. Per una fallada en el nostre servidor d’internet no ha estat possible fer-ho fins avui. Pensem que per interès del lector, tant del post com de l’article que l’acompanya ens ha semblat oportú publicar-lo avui.

Depèn de nosaltres, però fem veure que no

Aquesta Diada Nacional de Catalunya no tindrà, com tampoc no la va tenir l'any passat, cap significació especial perquè el pes de la Covid-19 es fa sentir i hi ha moltes persones que tenen por de les grans concentracions humanes. En aquest sentit, s'ha de reconèixer que el coronavirus ha estat un aliat de l'Estat espanyol a l'hora de desmobilitzar la gent. Cap moviment social es pot expressar lliurement quan els drets de reunió, concentració o manifestació topen frontalment amb raons sanitàries.

Però no s’ha de confondre aquesta circumstància amb cap rendició ni res per l’estil. De ganes que Catalunya es doni per vençuda, l’Estat espanyol en té moltes. Però ja s’hi pot posar fulles. Catalunya no s’ha rendit. La prova és que als partits nacionalistes espanyols no els surten els números al Parlament, on són minoria. Jo mateix, que sóc independentista des del bressol, no puc concebre un dia més feliç a la meva vida que el de la independència de Catalunya. En altres paraules, el que pensava abans de l’U d’Octubre ho continuo pensant ara.

Una altra cosa és que dintre de l’independentisme hi hagi un partit que, tot i continuar dient-se independentista, li tremolin les cames, acoti el cap, intenti desqualificar els qui no es rendeixen i hagi aparcat la independència fins, com a mínim, un parell de generacions. Només cal revisar la història per veure que en totes les èpoques i a tot arreu hi ha hagut gent que ha canviat el seu discurs com un mitjó i ha contemporitzat d’acord amb els seus interessos. Polítics catalans en definitiva, que on abans deien blanc ara diuen negre sense cap mena d’escrúpol tot esperant treure rendibilitat de la captivitat. S’entén, per tant, que no tinguin cap pressa a alliberar el seu poble. Tot al contrari, el més mínim moviment contestatari o qualsevol escrit, com ara aquest, els treu de polleguera i, si poguessin, en farien desaparèixer l’autor.

Això està passant a Catalunya i mantenir-ho en silenci no ens fa cap bé. Un mal no s’atura per més que l’ignoris. Conseqüentment, la política d’ignorar-lo equival a un suïcidi i denota una esborronadora manca d’intel·ligència i de coratge. Democràcia és 50+1. I si quan tens el 52%, com ara, et tremolen les cames, no hi ha dubte que quan tinguis el 53% demanaràs el 54%, i després el 55%, i després el 56%, i el 57%, i el 58%, i el 70%, i el 80%... Mai no en tindràs prou. Però ja no caldrà. No caldrà perquè ja hauràs fet tard. En tot aquest temps el teu repressor, imparable, t’haurà retallat i espoliat de tal manera que t’hauràs convertit en un xai inofensiu. No quedarà nació, només quatre províncies, definitivament espanyoles, de l’est peninsular ridículament cofoies d’oferir glòries a Espanya, com el País Valencià de Ximo Puig o les Balears de Francina Armengol.

La taula de diàleg és l’eina de Pedro Sánchez per alentir el Procés, això ho saben fins i tot els nadons. Sánchez ha ensumat que hi ha un partit independentista que fa figa i l’ha agafat com a testimoni estaquirot del seu monòleg sobre la unitat d’Espanya per tal de mantenir-nos entretinguts regatejant competències autonòmiques, com en els temps de Pujol, i desactivar l’independentisme conseqüent, que és aquell que sap que mai, mai, mai, en cap, cap, cap taula de diàleg, Espanya negociarà l’autodeterminació de Catalunya sense un mandat de les Nacions Unides. I a aquesta situació s’hi arriba no pas fent-se fotos i omplint-se el pap al costat de Pedro Sánchez i el Borbó, com fa Pere Aragonès, sinó desestabilitzant l’Estat espanyol. La resta és fugir d’estudi i pura comèdia.

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista

Publicat al digital  Cugat.cat  el divendres 10 de setembre del 2021

 

08 de setembre 2021

A les portes de l’11-S

L’11 de setembre del 1714 a Barcelona, els soldats de les tropes borbòniques de  Felip V  van assaltar la capital catalana. Era el  final de la guerra de Successió, en la qual una part significativa de Catalunya es va posar de costat de l’arxiduc Carles d'Àustria. La victòria de Felip d'Anjou va portar a la promulgació del Decret de Nova Planta el 1716, pel qual es consumava la destrucció de les institucions catalanes. Felip V esclafà la incipient llibertat de Catalunya.

L'11 de setembre de 1973 a Xile, les cúpules de les Forces Armades i d'Ordre van aconseguir ràpidament controlar gran part del país i van exigir la renúncia immediata de Salvador Allende, qui es va refugiar al Palacio de la Moneda. Després del bombardeig de la seu presidencial, Allende es va suïcidar i la resistència al Palau va ser neutralitzada. El govern d'Unidad Popular liderat per Salvador Allende és derrocat i Augusto Pinochet assumeix el poder.

L’11 de setembre del 2001 als Estats Units, dinou homes van segrestar quatre avions comercials nord-americans carregats de combustible que es dirigien a diverses destinacions de la costa oest. En total gairebé 3.000 persones van morir en els atacs terroristes a la ciutat de Nova York, Washington i als afores de Shanksville, Pennsilvània. L'atac va ser orquestrat pel líder d’al-Qaeda, Ossama bin Laden.

Tres dates i tres personatges (Felip V, Pinochet, Bin Laden), que van intentar, sense finalment aconseguir-ho del tot, canviar la història de la humanitat.

Ara estem a punt de celebrar un altre 11-S reivindicatiu, amb el propòsit ja confessat de l’ANC de tornar a omplir els carrers i recuperar la força de mobilització popular que va empènyer el procés sobiranista els anys previs al 2017. És evident, però, que hi ha un refredament, motivat en part per la Covid, però també pel cansament de la societat catalana que assisteix astorada als enfrontaments diaris de les forces polítiques sobiranistes i a les proclames d’aquests mateixos partits que volen llençar als carrers aquesta societat catalana perquè li facin la feina bruta. El problema és que tots aquests que criden a l’acció directa al carrer són dirigents de partits polítics que viuen en i de l’autonomia espanyola i habitualment  no encapçalen aquestes mobilitzacions. Ans al contrari: envien les policies a les seves ordres per reprimir l’acció al carrer i engarjolar als independentistes.

Els partits catalans que es defineixen d’esquerres, entre els quals hi ha Podemos de l’Ada Colau, alcaldessa de Barcelona i líder indiscutida dels comuns a escala nacional –encara que, de moment, no encapçali les llistes que no són municipals–, i que s’ha lluït aquesta setmana advertint que “la gent ja no està per tonteries”. Sembla que el pla de Podemos seria la reconquista d’Espanya per a l’esquerra des de Catalunya, en col·laboració amb l’esquerra catalana i les altres esquerres nacionals o regionals, una mena d’aliança dels “perifèrics” per pressionar la nau capitana de la vella Espanya, el PSOE. L’historiador, Félix Rabassa, ha estudiat aquest fenomen de les esquerres catalanes en el seu article titulat  ‘Cap a una nova cultura del nacionalisme’  i on sosté que els partits d’esquerres catalans han fet tombar totes les forces polítiques catalanes vers l’esquerra postmoderna i que, als que s’hi resisteixen, se’ls titlla d’ultradretans, feixistes i xenòfobs. Llegiu, si voleu, tot seguit aquest interessant article.

Cap a una nova cultura del nacionalisme

Començaré aquest article citant-ne un altre, en aquest cas un d’en Frederic Porta a l’excel·lent revista digital Esperit, la Revista de la Renovació Catalana (a la qual aprofito per animar-vos a subscriure-us-hi), titulat “Contracultura”. En aquest article el seu autor, de la mateixa manera que el filòsof anglès Roger Scruton, constata que els conservadors han abandonat el combat intel·lectual al progressisme i això ha fet que pràcticament tot l’imaginari cultural que ens envolta hagi quedat en mans de l’esquerra postmoderna. Aquest fenomen s’ha esdevingut a tot el món occidental, però Catalunya és un dels indrets on s’ha manifestat amb més força.

A Catalunya, ara mateix, el relat polític i cultural el controlen els intel·lectuals orgànics d’ERC i de la CUP. Mentrestant, JxC, en comptes de generar un discurs social i nacional propi i diferent, ha preferit emmotllar-se al relat dels seus rivals polítics. Aquest progressisme nostrat té les seves arrels en el nefast Jordi Solé Tura i en la seva malaltissa obsessió contra el nacionalisme i particularment contra el nacionalisme català. L’esmentat control del discurs cultural i polític per part del progressisme a Catalunya es manifesta de diverses maneres:

1-Han aconseguit foragitar l’ànima nacionalista i de defensa de la identitat i de la cultura catalanes que formaven part intrínseca de l’independentisme català. S’han inventat un “independentisme no nacionalista” que ha afeblit els fonaments d’un moviment que fa un segle i mig que existeix i que tenia com a pedra angular la defensa de la catalanitat (llengua, tradicions, institucions i territorialitat). Perquè, no ens enganyem, la defensa de la llengua, de la cultura, de la tradició i de la terra catalanes, són els elements constitutius i primigenis del nacionalisme i, per extensió, de l’independentisme català. El que fa l’independentisme no nacionalista” és trair i negar els orígens mateixos i la raó de ser del catalanisme i de l’independentisme i així és impossible aconseguir l’alliberament nacional.

2-Han promogut un independentisme “bilingüista”. El progressisme (suposadament) independentista nostrat ha pretès normalitzar i legitimar la presència de la llengua castellana a Catalunya amb l’objectiu d’eixamplar la base”. El discurs dels partits processistes afirma que en una Catalunya independent el castellà hauria de ser llengua cooficial. En aquest context, la castellanització de la televisió pública catalana avança inexorable.

3-Han posat molt d’èmfasi en la qüestió immigratòria. El seu discurs ha estat el de promoure l’arribada sense límits d’estrangers a Catalunya. Al principi deien que l’arribada de nous ciutadans de llengua no castellana ajudaria a inflar el percentatge de catalanoparlants. Quan s’ha vist que això no és així, ans al contrari, han justificat el seu discurs proimmigratori fent esment de motivacions tan contradictòries entre elles com les raons humanitàries i el mantra-argument que, suposadament, la immigració ens pagarà les pensions.

4-Emmascarada d’un pacifisme covard, han introduït la idea que una Catalunya independent no ha de tenir exèrcit. Amagar tot allò que té a veure amb els exèrcits catalans del passat i el nostre esperit bel·licós del qual ens parlà Ferran Soldevila els serveix per inventar un inexistent pacifisme històric català que justifiqui el fet que els catalans, en el present i en el futur, no puguem fer servir la violència per alliberar-nos o per defensar-nos un cop tornem a ser un estat independent. Volen fer dels catalans un poble mansoi, al capdavall.

5-Han criminalitzat els independentistes que no combreguem amb les seves idees. Han fet virar totes les forces polítiques catalanes vers l’esquerra postmoderna i qui s’hi resisteixi és titllat d’ultradretà, feixista i xenòfob. Es serveixen de tots els mitjans de comunicació en català de l’estàblishment processista per fer que aquesta idea sigui dominant.

En aquest context, com s’ho pot fer el nacionalisme català per ser hegemònic dins l’independentisme?

En Frederic Porta, en el seu article “Contracultura” esmentat anteriorment, ens dóna pistes sobre de quina manera els nacionalistes podem arribar a aconseguir l’hegemonia cultural a Catalunya amb l’objectiu de restituir l’Estat Català independent:

“Cal començar a formar el que els marxistes anomenen quadres o Gramsci ’intel·lectuals orgànics’. Generar pensament i cultura, i difondre’ls. Crear espais de socialització de tots els ordres de la vida, als marges del sistema i financerament independents, posar en contacte ments afins, interconnectar ambients, unificar projectes i voluntats. Escriure, reflexionar, intercanviar, irradiar. Reunir en diverses organitzacions, editorials, diaris, sindicats, podcasts i trobades, tot cristal·litzant en un moviment els discordants de l’statu quo. En termes gramscians, cal bastir tota una ’hegemonia cultural’. Només així hi ha possibilitats de reeixir.”

Els nacionalistes catalans hem de generar noves idees, nous discursos, nous eslògans que s’oposin a l’actual hegemonia no-nacionalista dins l’independentisme. Nous paradigmes alguns dels quals potser no cal que siguin tan nous. Hem de recuperar el pensament patriòtic dels nostres referents: Rovira i Virgili, Batista i Roca, Daniel Cardona, mossèn Armengou… i posar-los al dia. I hem de donar a conèixer el dels referents internacionals en els quals ens puguem emmirallar. Hem de crear editorials que publiquin els nostres clàssics i el discurs dels nous intel·lectuals nacionalistes catalans. Hem d’organitzar conferències que difonguin les nostres idees. Ens cal una literatura, un teatre, una música, nacionalistes. Cal que sorgeixin nous Joan Sales a la novel·la, nous Àngel Guimerà i nous Josep Burgas al teatre, nous Enric Morera a la música, adaptats al segle XXI. Ens fan falta mitjans de comunicació (diaris digitals, butlletins, ràdios, youtubers…) nacionalistes que donin a conèixer als catalans els nostres ideals.

I també cal crear nous espais de sociabilitat nacionalista. Casals, gimnasos i ateneus nacionalistes autogestionats. Associacions culturals, clubs de lectura, clubs excursionistes, escoles, grups de música, col·lectius artístics, fins i tot restaurants… Cal que els nacionalistes ens associem, ens estenem arreu i que dediquem una part del nostre temps i dels nostres diners a sostenir aquestes entitats patriòtiques. No ens faci mandra treballar per a assolir aquest objectiu. No siguem garrepes a l’hora d’invertir una part dels nostres diners per aconseguir allò que volem.

Al capdavall no estarem pas creant res que sigui nou. Els nostres avis i besavis, els nacionalistes catalans de fa cent anys, abans de l’ensulsiada de 1939, ja ho van fer. Hi havia editorials nacionalistes, premsa nacionalista, escoles nacionalistes (com el col·legi de Sant Jordi), orfeons i corals nacionalistes, casals i ateneus nacionalistes a viles i ciutats i associacions nacionalistes de tota casta, com Palestra o l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Ens cal recuperar i posar al dia la nostra simbologia nacional. Hem de treure la bandera catalana (la senyera sense estel) de les urpes de l’espanyolisme i tornar-la a penjar dels balcons independentistes. D’altra banda, el nacionalisme català contemporani ha de tornar a fer servir la bandera de la creu de Sant Jordi, un símbol que el catalanisme de fa un segle va començar a reintroduir per primer cop després de 1714. Cal que reintroduïm l’ús de l’Au Fènix que els primers catalanistes de la Renaixença, en sintonia amb nacionalistes d’altres nacions sense estat europees, van adaptar a la realitat catalana en el context del modernisme artístic, que a Catalunya va anar de la mà del nacionalisme català.

És molt urgent que comencem una guerra cultural que posi tot allò que conforma la identitat nacional catalana (la llengua, les tradicions i la història catalanes) al centre del debat cultural i polític. Si no ho fem, aquesta nació mil·lenària anomenada Catalunya s’acabarà extingint.

Fèlix Rabassa

Historiador

Article publicat al digital  LaRepública  el diumenge 08 d’agost del 2021.

31 d’agost 2021

Salvem el català

A tot el món hi ha un 40% de llengües en risc de desaparèixer, entre les quals el català, que ha disminuït el seu ús de manera accelerada en les últimes dècades. D’aquest risc ja en parlava Carme Junyent en un article publicat a principis dels noranta a la Revista d’Igualada titulat “El català: una llengua en perill d’extinció?”. D’aquest perill ja en parlàvem en el nostre post del desembre titulat “Emergència lingüística” i avui en volem tornar a parlar a la vista de les notícies que apareixen diàriament als mitjans de comunicació sobre violació dels drets lingüístics dels habitants del nostre País.

Estem tips de veure i sentir catalanoparlants renunciar a la seva llengua i canviar al castellà quan el seu interlocutor no parla català, i no diem quan el principal argument és si es diu que parlar en català a un castellanoparlant és de mala educació, com si la bona o mala educació fos una qüestió de llengües i, per desgràcia, la cosa no acaba aquí. Veiem molt sovint a nens jugant pel carrer parlant en castellà entre ells, el mateix passa amb els adolescents a les xarxes socials. Si això passa a comarques on la influència de la immigració no ha estat tan forta, no cal dir el què passa a Barcelona i a la seva àrea metropolitana, on la situació és especialment sagnant, ja que el nombre de joves  barcelonins que ara parlen habitualment en català és del 28,4% quan l’any 2015 era del 35,6%. Un descens del 20% en solament cinc anys, vol dir arribar a zero parlants en vint-i-cinc anys. Això ens demostra que la immersió lingüística no ha funcionat, es pot ensenyar i parlar el català a les escoles, però si després no s’utilitza, és com si no fes res.

Com a conseqüència d’aquesta emergència, el Grup Koiné, defensors de la normalització lingüística en una Catalunya independent, han compartit una interessant reflexió que molts mitjans i ciutadans hauríem de tenir en compte. El col·lectiu recorda que “tot catalanoparlant té dret a viure exclusivament en català, sense conèixer cap més llengua”, sempre que es visqui en una regió on hi hagi “domini lingüístic català”, com és el cas, encara, de Catalunya. La plataforma independentista també avisa que aquest fet no hauria de comportar “cap mena de limitació dels seus drets civils i polítics”. Aquesta afirmació és causada pel fet que al nostre país s’exigeixi l’idioma castellà per accedir a ofertes laborals, així com a activitats i lleure que menystenen la llengua catalana per posar per davant el castellà.

Pet tot plegat, sembla estrany que encara hi hagi persones, com Albert Branchadell, que posa en dubte aquesta situació d'emergència. El filòleg transpira la idea que el català gaudeix d'un estat de salut acceptable i que, tots els qui estem fent sonar les alarmes, veiem el got mig buit. En el fons, ve a dir que som uns exagerats, uns catastrofistes. D’aquestes i altres consideracions en parla extensament la directora de Plataforma per la Llengua, Neus Mestres, en un article d’opinió titulat “L’emergència lingüística és real (i reversible)” que podeu llegir a continuació.

L’emergència lingüística és real (i reversible)

Encara que sembli mentida, deixant a banda els atacs de l'estat espanyol ja existents aleshores, fins fa menys d'un segle es podria dir que el català era una llengua prou normal. Abans de la dictadura franquista el català era la llengua materna i d'ús social de gairebé tota la població de Catalunya i de bona part de la resta de territoris de parla catalana de l'Estat.

Quaranta anys de lingüicidi franquista van capgirar la situació. Durant la dictadura, el castellà va imposar-se a les institucions, però també va anar fent forat a les llars i al carrer, on sempre havia estat residual, a còpia d'amenaces i multes. Els moviments migratoris esperonats pel règim, d'altres zones de l'Estat cap a Catalunya, així com la impossibilitat legal d'acollir aquesta població amb cursos i escoles en català, hi van fer la resta. Amb el temps, el català va deixar de ser una llengua majoritària i va passar a competir —en desavantatge— amb una de dominant.

Als anys 80, fruit d'un ampli i sentit consens polític i social, es va decidir tirar endavant un procés de normalització lingüística. El propòsit d'aquest pla, com bé indica el nom, era recuperar la normalitat que hi havia abans de la dictadura. La normalització lingüística havia de servir perquè les següents generacions de catalans -totes, independentment de l'origen- adquirissin el català i, el més important, decidissin transmetre'l als fills.

Han passat quatre dècades i es pot afirmar que l'objectiu no ha estat assolit. El català no tan sols no ha tornat a ser la llengua majoritària sinó que, a més, l'ús social i fins i tot la transmissió familiar no han deixat de recular. Quan una llengua segueix un patró regressiu en aquests dos paràmetres clau és indiscutible que es troba en una situació de risc, d'emergència. És en aquest sentit que la Plataforma per la Llengua ha engegat la campanya Emergència lingüística per explicar que la situació és greu, per bé que som a temps d'evitar el desastre si comencem a actuar ara mateix.

En un article d'opinió publicat al diari ARA el passat 21 de febrer i titulat "La fal·làcia del 30 per cent", Albert Branchadell posava en dubte aquesta situació d'emergència. L'article del filòleg transpira la idea que el català gaudeix d'un estat de salut acceptable i que, tots els qui estem fent sonar les alarmes, veiem el got mig buit. En el fons, ve a dir que som uns exagerats, uns catastrofistes.

Aquestes insinuacions són sorprenents si tenim en compte la premissa a partir de la qual Branchadell elabora la seva tesi, suposadament optimista. I és que, segons l'autor, el català no podrà ser mai "una llengua nacional, equiparable a les llengües nacionals dels altres estats europeus". Què pot ser més catastrofista que acceptar la pròpia sentència de mort? És amb aquest marc mental, derrotista i feble, amb aquest escarxofament espiritual, amb aquesta renúncia de fàbrica, que Branchadell demana que mantinguem el llistó baix per poder veure el got mig ple i conformar-nos amb allò que tenim. Opina, per exemple, que la normalització lingüística ha estat un "èxit" perquè ha fet possible que "centenars de milers de catalans" utilitzin de tant en tant la llengua pròpia del país. És més, considera que aquests "usuaris ocasionals", com ell els anomena, són "l'assegurança de vida" del català.

Segons el filòleg, també caldria celebrar que, durant aquests últims deu anys, el percentatge de persones que tenen el català com a llengua habitual a Catalunya s'hagi mantingut estable. Aquesta proporció és del 36%  ̶ i més baixa en altres territoris del domini lingüístic ̶ , una xifra molt preocupant, perquè quan l'ús social d'una llengua cau per sota del 33% vol dir que el parlant té el doble de possibilitats de topar amb algú que no parla la seva llengua que no pas amb algú que sí que la parla. Això afecta directament la confiança i la seguretat del parlant, perquè comporta que ell mateix no gosa adreçar-se en la seva llengua a desconeguts, pel risc que no l'entenguin. Aleshores, aquesta situació acaba causant una reducció encara més gran de l'ús social de la llengua.

Branchadell prefereix treure-hi ferro i emfasitzar que el 90% dels ciutadans que tenen el català com a llengua materna l'utilitzen habitualment. Curiosament, però, l'autor no es demana en cap moment per què, després de quaranta anys de pretesa normalització, el català no ha esdevingut la llengua primera de la immensa majoria de noves generacions del país.

Segons Branchadell, pretendre que el català pugui normalitzar-se plenament és "somiar". A la Plataforma per la Llengua, convençuts que encara hi ha partida, n'hi diem "lluitar". Per això, continuarem lluitant perquè el català torni a ser la llengua comuna de Catalunya, com ho havia estat abans del franquisme i des de feia mil anys.

Neus Mestres

Directora de Plataforma per la Llengua

Article publicat a la web de la Plataforma el dimecres 10 de març del 2021.

17 d’agost 2021

Colau, la ploramiques

L’escridassada i els xiulets a la batllessa de Barcelona, Ada Colau, durant el pregó de la Festa Major de Gràcia, un fet que havia de ser una anècdota, s'ha acabat convertint en un debat sobre el dret dels concentrats a protagonitzar una esbroncada a la primera edil de Barcelona. Acostumada com està a fugir de les crítiques i acabat de superar l'equador del segon mandat, és normal que Colau, que viu a Gràcia, s'hagi sentit entre desconcertada i irritada per la magnitud de la protesta. Jugar a casa i tenir aquest resultat és doblement dolorós. És molt més fàcil estar al bàndol dels que protesten i dels que desacrediten gratuïtament als rivals per un grapat de vots. L'exalcalde Xavier Trias, si tingués un caràcter amb menys bonhomia del que gaudeix als seus setanta-cinc anys, podria dedicar tot un capítol de la seva biografia a parlar de les mentides de Colau, per les quals mai no s'ha excusat, i que van propiciar un tomb electoral a la capital catalana el 2015.

En escoltar aquesta xiulada, a la Colau se li van escapar unes llagrimetes de compromís i poques hores després va dir-hi la seva: "no deixem que cap actitud sectària espatlli aquesta convivència; jo no ho faré”. No deixa de ser curiós que en un país i en una ciutat en què qualsevol representant polític és objecte al carrer dels aplaudiments o dels retrets de la ciutadania, des del rei cap avall, sigui l'alcaldessa de la capital catalana qui es permeti parlar d'actitud sectària en comentar els fets. Si la gent escridassa a la Colau, no és per un fet sobrevingut tot de cop, és un fet que la Colau s’ha guanyat a pols quan tan ella com el seu partit ha anat contra Catalunya. La batllessa de Barcelona és botiflera, arribista i amb unes conviccions polítiques que només li serveixen per acostar-se al poder, sigui el que sigui. Va ser molt cridanera quan disfressada d’abella Maia, cridava en la plataforma per la hipoteca i ha esdevingut molt conservadora un cop s’ha assegut a la cadira de batllessa. Si vol fer política, li toca aguantar que la gent l’escridassi i si no ho pot aguantar que plegui.

Ara parlem de l’actitud d’en Cuixart defensant a la Colau i renyant la gent que la xiulava. Potser aquí en Cuixart s’ha equivocat defensant-la, ja que aquest no era el seu problema. Ella no va moure un dit durant l’aplicació del 155. La batllia de Barcelona hauria pogut ser un referent mundial pel procés d’independència, i en canvi ha estat tot el contrari, s’ha dedicat a aigualir-lo i llençar terra a sobre. No, senyor Cuixart, la Colau no es mereix ser protegida de la indignació pacífica (només eren crits i xiulets) del poble, i aquest té el dret de la llibertat d’expressió. Sobretot perquè l’alcaldessa de Barcelona no tenia res a dir durant les Festes de Gràcia  ̶ fa temps que no té res a dir ̶ , i parlar sense dir res és atacar el teu propi dret a la llibertat d’expressió. Una alcaldessa que li deu el càrrec als vots de la ultradreta de Manuel Valls no és gaire creïble. És difícil treballar per la unitat de la societat catalana quan, per començar, Cuixart s’adjudica una autoritat moral que ningú li ha concedit.

És igual que Jordi Cuixart hagi passat tres anys i mig a la presó, és igual que sigui independentista com molts de nosaltres. És indiferent que el seu cor atresori les millors intencions i el seu magí els projectes més benèfics i humanitaris.  Si algú li va ensenyar a no xiular els polítics, a no fer escarnis ni assetjaments públics, a presumir d’excel•lent persona, farà santament de seguir aquest model. Però d’aquí a renyar-nos, a tots els altres, a fer-nos callar, a exigir-nos que no ens expressem com i quan i de la manera que vulguem és, com a mínim, discutible. El periodista Salvador Cot ens compara críticament les llàgrimes  de la Colau amb l’actuació en la seva presa de possessió l’any 2015, en un breu article titulat ‘Cap d’ells va plorar’, que podeu llegir a continuació.

Cap d’ells va plorar

El 15 de juny de 2015, dia de la seva primera investidura, Ada Colau va ordenar que no hi hagués tanques protectores a la plaça de Sant Jaume. Havia convocat els seus simpatitzants, que omplien l’espai i aplaudien o escridassaven les intervencions dels diversos portaveus a mesura que anaven apareixent en la megapantalla que retransmetia el ple. En acabar, la nova alcaldessa  ̶ ja amb la vara a la mà ̶  va creuar la plaça disposada a donar-se un bany de multituds.

Sense elements de contenció física i amb la Guàrdia Urbana a punt del desbordament, els regidors de l’oposició ho van passar molt malament. A Alberto Fernández (PP) li van dir de tot i van tirar-li, també, de tot: “Vaig tenir la sensació de ser un dels reus que passegen pel mig del poble a les pel·lícules de l’edat mitjana. D’aquells als quals la gent els llançava verdures podrides i els insultava”. I afegia: “Colau anava davant, envoltada pels quatre o cinc urbans que obrien pas, però els altres anàvem darrere. Ens van insultar tota l’estona i ens tiraven bosses plenes de confetti intentant tocar-nos al cap”.

L’ambient era tan agressiu  ̶ sobretot contra Xavier Trias ̶  que Alfred Bosch (ERC) i Jaume Collboni (PSC) es van posar a banda i banda de l’alcalde sortint. El passadís era molt estret i els agents de la Guàrdia Urbana van patir perquè les circumstàncies podien fer possible que hi hagués agressions físiques i, fins i tot, alguna sostracció d’armes reglamentàries.

El més significatiu va ser que, en arribar a l’altra banda  ̶ i mentre els regidors s’espolsaven com podien els confetti ̶  l’alcaldessa es va girar i els va dir, amb un somriure radiant, “ha estat molt bonic, oi?”.

Se la van mirar, incrèduls… Però cap d’ells va plorar.

Salvador Cot

Periodista

Article publicat al digital   elMón  el diumenge 15 d’agost del 2021.