Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




21 de febrer 2020

Arruïnar als catalans

Observem tres titulars de premsa de les darreres setmanes: 1- “La Fiscalia demana fiances de 9.000 euros per a tres dels CDR presos”, 2- “La jutgessa d'Osca denega a Santi Vila la pròrroga que havia demanat per pagar la fiança” i 3- “La fiscalia espanyola persegueix ara Josep Lluís Alay per malversació per un viatge i 11 euros de peatge”.

Sembla clar que des de fa temps l'Estat espanyol s'ha proposat escapçar l'independentisme amb l'ajut de les tres armes més potents que disposa, la judicial, la repressiva i l'econòmica. Aquesta darrera sembla ara que és la més idònia que han trobat les altes instàncies espanyoles per acabar amb els líders polítics, els dirigents socials i en definitiva tots els catalans. El camí està traçat: quan un líder, cap de colla o simplement un activista destaca dins l'independentisme, només cal penjar-li un delicte i "a por ellos!". A les pel·lícules sempre hem vist que quan hi ha un delicte, es tracta de buscar un possible culpable i no que quan tenen un 'suposat' culpable el que es tracta és de buscar-li el possible delicte.

Aquest interès sobrevingut de la justícia per descobrir possibles fraus i malversacions en els polítics catalans xoca amb la realitat espanyola on, lluny de voler esbrinar els casos de corrupció (és a dir, de saqueig de diner públic) que s’han destapat en els vells partits del règim del 78, i de la seva excrescència taronja (PP, PSOE i C’s) s’han mirat de tapar estenent-hi al damunt vels d’opacitat, que ens han costat als contribuents més de 87.000 euros cada any, una xifra que representa un 4,5% del PIB espanyol. La dada no ens la traiem del barret, sinó de l’informe conjunt sobre corrupció presentat el 2016 per la ‘Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia’ i diverses universitats espanyoles, i que fins avui encara ningú ha sortit a desmentir. Entre aquests partits, el que va governar a Espanya durant molts anys, el PP, té més de 900 càrrecs imputats per casos de corrupció, i molts més que sense estar imputats desprenen la ferum de la presumpta corrupció, començant per l’expresident del govern i el seu àlies M punto Rajoy, perceptor de sobresous en negre durant una bona colla d’anys.

Vist tot plegat podria ser que, per alguns tribunals espanyols en la Llei tantes vegades invocada, un mateix fet sigui delicte quan el fan els dolents i no ho sigui quan el fan els bons. I qui són els bons? Doncs els qui aplaudeixen l’article segon de la Constitució, encara que els importi un rave tota la resta (com passa amb Vox). I qui són els dolents? Els qui discrepen de l’article segon de la Constitució –el de la ‘unidad indisoluble’– encara que respectin absolutament els principis democràtics. Però en la llei de l‘embut emprada per l’actual justícia espanyola, la definició de malversació deu ser una altra. Es tracta, per resumir-ho en poques paraules, d’anar contra els patrimonis i els diners dels catalans, per arruïnar-los i que no tinguin mai més la intenció de fer res que pugui posar en risc els seus pocs o molts estalvis. Si aquesta repressió econòmica continua, s’acabarà que ningú voldrà presentar-se a una llista electoral ni càrrec públic, pel temor de ser arruïnat per l’estat repressor. L’advocat Gonzalo Boye fa una anàlisi d’aquestes malversacions inventades en l’article titulat “Si no és rebel·lió, serà malversació”, que transcrivim tot seguit.

Si no és rebel·lió, serà malversació

L'obstinació d'alguns en la persecució a l'independentisme els està fent perdre qualsevol perspectiva, la qual, sens dubte, s'ha de tenir present quan es vol abordar qualsevol problema i que, bàsicament i dit molt simplement, passa per determinar si el remei és millor o pitjor que la malaltia. Atacar l'independentisme, i especialment anar contra l'entorn del president Puigdemont, s'ha convertit en una caixa de reclutament que crida a molts a anar més enllà de qualsevol límit, perquè, d'una part i ara per ara, no comporta conseqüències legals i, de l'altra, perquè pensen que així podran escalar en les seves respectives carreres o, com a mínim, fer pàtria... que sempre queda bé i no se sap quan donarà fruits.

Si al principi de la judicialització del procés tot era rebel·lió, colpisme, sedició, desobediència, ara, un cop comencen a veure com era de ridícul això, s'ha passat a una segona línia argumentativa en la qual tot és malversació, blanqueig, prevaricació o el que sigui, perquè, en definitiva, del que es tracta és d'enfangar reputacions, distreure la gent de les seves funcions i provar de criminalitzar, per la via que sigui, a qui considerin que sigui necessari debilitar i, fins i tot, aniquilar.

Hi ha diversos casos, però el patró que se segueix és sempre el mateix: s'identifica un objectiu, se l'assenyala i desprestigia públicament i a través de determinats mitjans, per, després, instar els corresponents procediments penals a través dels quals es pretendrà demostrar que l'assenyalament i desprestigi previs tenien un fonament. I, si finalment el procés no arriba a condemna, tant se val, perquè l'ombra de dubte haurà quedat com una marca permanent per al futur. L'argument "legitimador" d'aquesta actuació serà sempre el mateix: "La llei és igual per a tothom", o, com repetia aquest dimecres al Parlament Europeu un cadell de l'extrema dreta, com un lloro entrenat per a això: "Sense llei no hi ha democràcia".

En realitat, i en aquest moment del procés repressiu, tots sabem que: 1) la llei no és igual per a tothom, perquè davant la identitat de fets no s'està aplicant la identitat de norma, i 2) només amb la llei no hi ha democràcia, ja que el rellevant és que les normes s'interpretin i apliquin des d'una perspectiva democràtica. No és la "llei" com a tal la que concedeix la condició de democràtic a un sistema, sinó l'aplicació que se'n fa... No m'estranya la confusió que tenen els neofranquistes, perquè en règims com el de Hitler o el de Franco sempre hi va haver "llei", però mai democràcia.

Els casos en què s'està seguint aquest patró, propi del lawfare, són múltiples i variats, però alguns, fins i tot, freguen l'esperpèntic, que és com millor es pot apreciar fins a quin punt s'ha desviat tot aquest procedir dels qui diuen que defensen la legalitat, dels qui diuen que informen, dels qui diuen que són constitucionalistes i dels qui diuen que actuen des de la imparcialitat.

Sotmetre a un procés penal una persona per haver realitzat un viatge el qual feia oficialment convidat i per uns peatges de 15,22 euros és, ras i curt, un abús de la funció encomanada i un clar exemple de com s'estan utilitzant els instruments de l'Estat no per "aplicar la llei", sinó per utilitzar-la com a arma de destrucció humana. He decidit utilitzar el cas de Josep Lluís Alay per explicar el que està passant, perquè, d'una part, el conec bé i, de l'altra, deixa al descobert de manera senzilla el que sostinc.

Sí, a Alay el van convidar oficialment a visitar Nova Caledònia en representació del MHP Puigdemont i, per tant, l'esmentat viatge entra dins de les seves funcions... És una despesa pròpia de la funció que exerceix. A més, li va tocar anar, en funció de la seva feina, a Lledoners, i entre Barcelona i l'esmentada presó cal passar uns peatges i la disjuntiva era molt clara: o cometia un delicte de danys arrasant les barreres d'aquests peatges o els pagava com a part de la feina que té legalment encomanada... Alay, home culte com pocs, però que de dret en sap poc, va ser capaç d'arribar a la conclusió que el més correcte era pagar aquests peatges en lloc d'envestir les barreres.

Malgrat que sigui una cosa tan òbvia, després d'una llarga i inquisitorial investigació, s'ha presentat una querella per aquests dos fets "criminals" i a Alay li tocarà fer la desfilada fins al jutjat amb el consegüent mal reputacional, econòmic i professional que això comporta... El problema és que no es tracta d'un cas aïllat, sinó d'una cosa a la qual ja ens hem vist sotmesos molts per fets tan estrambòtics com els que ara afecten Alay.

Segurament, i si ens asserenem i dediquem temps a investigar-ho, comprovarem que la despesa pública generada per aquest tipus de persecucions ni estava prevista pressupostàriament ni es correspon amb les finalitats a què els diners públics s'han de destinar... Pitjor encara, és que supera amb escreix el suposat mal que s'hauria fet a les arques públiques.

La persecució de l'independentisme, i tot el que l'envolta, està generant una factura que haurem de pagar entre tots, però de la qual només són responsables aquells que, des de les seves posicions de poder, s'han entossudit a escalar a costa de reprimir l'independentisme, que ha gosat qüestionar la indissoluble unitat de la nació espanyola, o els advocats que entenem que un estat no només ha de ser de dret sinó també democràtic.

Per què no preguntem quant ha costat a les arques públiques perseguir Alay per aquests 15,22 euros? Potser ens emportaríem dues grans sorpreses: que el cost del procés ha estat molt superior i, també, que aquests 15,22 euros van ser donats per Alay a les arques públiques fa ja molts mesos... En qualsevol cas, tots sabem que, per alguns, si no és rebel·lió, és malversació.

Gonzalo Boye
Advocat

Article publicat al digital  EL NACIONAL.CAT  el divendres 21 de febrer del 2020

15 de febrer 2020

Racisme i xenofòbia

L’alcaldessa de Vic i diputada de JxC al Parlament, Anna Erra, ha despertat les ires dels hiperventilats, tant de les files unionistes com d’alguns elements independentistes, per haver dit des del seu escó: "Hem de conscienciar els catalans autòctons que hi ha gent que vol aprendre el català i hem de posar fi al costum molt present en determinades zones del país de parlar sempre en castellà amb qualsevol persona que pel seu aspecte físic o pel seu nom no sembla catalana." Se l’ha acusat de racista precisament per demanar una cosa summament antiracista, com és que la gent nascuda a Catalunya tracti exactament igual els qui han nascut en uns altres llocs.

Tots hem conegut persones vingudes a Catalunya procedents d’altres llocs que en adreçar-nos a elles en castellà, ens han demanat si us plau que els parléssim en català, doncs així aprendrien millor el nostre idioma. Ara resulta que, per haver demanat això mateix, l’alcaldessa de Vic és qualificada de racista i xenòfoba per l’espanyolisme militant, que l’acusa de ‘diferenciar segons les aparences’. Finalment la polèmica ha agafat tal crispació que la diputada Erra s’ha vist obligada a demanar disculpes afirmant que potser no s’havia expressat prou bé. Aquesta actitud poruga no deixa de ser una altra mostra que l’independentisme institucional no sap per on navega, completament perdut i anèmic.

Suposem que també demanaran perdó per la seva actuació, aquesta sí xenòfoba i racista, les dues inspectores del Consorci d'Inspecció de Treball i Seguretat Social de Catalunya que aquesta setmana van discutir i humiliar una cambrera d’un local de la Vila de Gràcia, a qui una d'elles va amenaçar perquè els parlava en català, incident que va portar a intervenir els mossos d’esquadra, ja que després de tornar-li a exigir que parlés en castellà i que la cambrera defensés els seus drets lingüístics a l'hora de dirigir-se a una agent de l'autoritat, la inspectora va replicar que la Generalitat forma part de l'estat espanyol. I va afegir: "A veure si tu em diràs a mi què he de parlar". Aquesta inspectora devia ignorar que la Llei de Política Lingüística, diu textualment "Tothom té dret a relacionar-se, oralment i per escrit, amb l'administració de l'Estat a Catalunya en la llengua oficial que esculli i a ésser atès, i no se li pot exigir cap mena de traducció". Per això, una inspectora de treball està obligada, igual que un guàrdia civil, o un policia nacional a atendre un ciutadà que li parli en català.

Aquestes són les dues vares de mesurar que l’espanyolisme empra en els temes lingüístics, un doble pensament que utilitza el poder i la força per validar la incompatibilitat de realitats antagòniques i així imposar una moral social a la seva mida. Resumint, allà on la diputada Anna Erra, amb tota la seva bona voluntat, demana que no caiguem en l’error de parlar un idioma que no és el nostre, depenent de l’aspecte d’una persona, donant per certa la burrada que el color o l’aparença signifiqui que el seu idioma no pot ser el català, els espanyolistes volen interpretar que si es deixa de fer això, perdran comba en l’aclaparadora imposició per tots els mitjans possibles de l’ús de la “lengua del imperio” a Catalunya. El membre del col·lectiu Koiné, l’escriptor i filòleg Pau Vidal, també comparteix aquest punt de vista en el seu article titulat ‘Pedagogia del cap cot’ que podeu llegir tot seguit.

Pedagogia del cap cot

Fa molta mandra, tornar-hi. Explicar per què és necessari per a la supervivència del país que els nouvinguts esdevinguin catalans, igual que en vàrem esdevenir tu i jo, i que això passa indefectiblement per la llengua. Fa molta mandra haver d’explicar allò que al món sobirà ningú s’ha de molestar a explicar perquè és percebut com a natural, i per tant compartit. I com que fa mandra no ho faré, perquè ja ho he fet molts cops, perquè hi ha milions d’especialistes, webs i articles que ho expliquen (té, aquí en teniu un), i perquè a aquestes altures ja s’ho hauria de saber tothom de memòria.

Fins i tot fa mandra fer aquell exercici habitual en aquests casos, consistent a copiar el que va dir l’Anna Erra però substituint  llengua catalana per  llengua espanyola, a fi de demostrar per la via de la paradoxa la fal·làcia de les crítiques. Fa tanta mandra que no ho faré; perquè qui ho vol entendre ja fa temps que ho ha entès i qui no ho vol entendre tampoc ho entendrà ara. A qui no vol comprendre que adreçar-se en llengua forastera a una persona racialitzada és un acte d’exclusió (‘Una microviolència racista quotidiana, un privilegi classista’, en definició d’Antonio Baños, i no hi puc estar més d’acord) no li ho faràs entendre.

(I com que per a l’espanyolisme la mentida sistemàtica no és sinó una arma més per al combat, vet aquí les dades que revelen que hi ha molta més xenofòbia al seu bàndol).

Perquè això no és una qüestió d’entendre o desentendre sinó d’imposar-se. D’imposar una nació sobre les cendres d’una altra, que d’això que tracta aquest conflicte que tenim latent de fa tres segles. Aquí, tal com ha explicat manta vegada Jorge Cagiao, hi ha una disputa pel territori entre dos nacionalismes. Entre dues nacions. Dues nacions que no s’agraden, que en algunes coses fins i tot es repugnen. Que tenen dues llengües diferents, una de les quals malda per exterminar l’altra, per més que la covardia o la por de la minoritzada fingeixi que no, que poden conviure amigablement i fraterna.

Per això trobo que, en comptes de fer pedagogia, és millor aprofitar aquest episodi desgraciat per fer un pas endavant. Perquè en realitat això no ha estat cosa de llengua, sinó d’identitat. Si de cas la virtut del xàfec ha estat posar de manifest que, per més esforços que es facin a ocultar-ho (el debat sobre la llengua s’amaga justament perquè és el tret més visible de les connotacions etnoculturals del xoc), en aquest conflicte hi ha elements de natura ètnica. No som als Balcans, no hi ha religió pel mig, però la confrontació és identitària, per més que la bíblia de la correcció política s’encaboti a negar-ho. Com més aviat ho reconeguem millor per a tothom.

En aquest punt, l’espanyolisme sempre ha estat clar. Ens ho va dir brutalment a la cara amb l’aporellos i ens ho acaba de repetir en l’encalç a la batllessa de Vic: per a ells som l’enemic, i fem el que fem i diguem el que diguem ‘malinterpretaran’ les nostres paraules perquè es tracta de derrotar-nos. Res d’entendre’ns. Penjar-nos contínuament la llufa de racistes, nazis i supremacistes no té res a veure amb la comprensió de cap realitat: és pura metralla de trinxera, perquè saben que són bales que ens fan mal. El dia abans del sarau, el portaveu de Ciudadanos a Girona havia tractat de racista la periodista Mercè Sibina per queixar-se que en una comissaria de Girona s’havien negat a atendre-la en català. Si imposes el català ets racista, si t’imposen el castellà ets racista igualment. Quin diàleg vols embastar a partir d’aquests raonaments? Més clar no ens ho poden dir: res d’entendre’s, el que volem és la rendició. Per tant, la nostra obligació és decidir què fem: ens rendim o plantem cara? Però prou de justificar-nos, prou de demanar excuses, prou de mostrar amor a ‘la llengua germana’ (quan ens atrevirem a dir el que realment sentim vers la llengua amb què ens han agredit, han empresonat els nostres avis, han apallissat els nostres pares i han afusellat els nostres presidents? Vers la llengua amb què ens han humiliat i avergonyit, amb què encara avui ens ridiculitzen i ens tracten de ‘paletos’ i de burgesos alhora, o ens acusen de fatxes per voler preservar la vocal neutra o els pronoms febles, com fan suposats companys de reivindicació democràtica? Si jo em queixo que tu fa quaranta anys que ets aquí i no parles la llengua del país sóc un suprematista, si tu te’n rius de la meva, és perquè sóc un provincià. El catalanisme és un delicte a priori.

Toca decidir-se d’una vegada. Prou de la comèdia de fer pedagogia amb qui no vol anar a classe. Prou de demanar perdó per parlar la llengua imposada amb un accent que no els plau. Prou d’ocultar la por darrere un fals respecte guanyat amb la força de les culates. Prou de bona educació: les disculpes se les mereix qui ha estat injustament ferit, no qui t’esclafa el cap contra terra i encara es queixa que li embrutes les sabates.

*Bonus track. Que el multicultisme progre faci tants escarafalls amb la possibilitat de reconèixer (o de reconèixer-se en) un connacional no té cap misteri: la bíblia de la correcció política ho prohibeix. Més interessant resulta esbrinar per què ho fa l’espanyolisme. Hipòtesi: qui està avesat a entrar als llocs trepitjant fort, imposant la seva per sistema, no està pendent dels altres sinó d’ell mateix: ell és el seu centre d’atenció; qui, en canvi, es veu obligat a viure a la defensiva s’ha de fixar més en els qui l’envolten, i necessàriament desenvolupa certs sentits que al qui se sent segur no li calen. Un mecanisme adaptatiu.

De tota manera, benvolguts veïns, us diré un secret: no és la cara, és la manera de ser al món.

Paul Vidal i Gavilán
Filòleg i escriptor

Article publicat al digital  VilaWeb el dijous 13 de febrer del 2020

08 de febrer 2020

Les banderes

Finalment, Pedro Sánchez, president del govern espanyol, va accedir a reunir-se de nou amb el Molt Honorable President de la Generalitat, Quim Torra, per establir les bases de la taula de diàleg. Un president espanyol molt tensionat entrava al Palau de la Generalitat de la mà del President Quim Torra i passava revista als Mossos de la Guàrdia d’honor. Calia esperar que, com fan tots els presidents, s’aturaria davant la bandera, saludaria amb una inclinació de cap i seguiria endavant. Però l’home va continuar el camí sense aturar-se, cosa que sí que va fer el President Quim Torra. Tres passes més enllà s’adonà que no el seguia el President, es tombà i va fer el gest de buscar-lo. Potser anava perdut o potser no va voler saludar la nostra bandera, el cas és que va passar de llarg. ¿Què hauria bramat el búnquer mediàtic madrileny si s’hagués aturat i saludat a la senyera? Segur que les critiques i els insults s’haurien escoltat des de Catalunya.

La bandera, com a símbol d’una nació, és un element fonamental, juntament amb la llengua, per definir la identitat d’un Estat en majúscules. Doncs bé, sembla que haurem de retornar a la ‘guerra de banderes’ que fa temps va distreure al personal durant molts mesos. Recordem aquell dia de la Mercè en què, des del balcó de l'ajuntament, mentre es produïa un dels actes institucionals, el líder municipal d'ERC, Alfred Bosch, va penjar una estelada i tot seguit, el líder del Partit Popular, Alberto Fernández Díaz, la va retirar i la va substituir per una bandera espanyola. O també quan l'ajuntament d'Agramunt, a l’Urgell, va decidir penjar al balcó de l'edifici consistorial totes les banderes dels 27 estats membres de la Unió Europea (UE) per donar compliment als requeriments fets per la delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, per no tenir hissada la bandera espanyola a l'edifici.

Sembla doncs que el pretès diàleg que vol mantenir el govern espanyol amb el català no comença amb bon peu, si es menystén el símbol màxim d’un Estat com és la seva bandera nacional. És un detall però no gens menys important. Pedro Sánchez ha fet unes declaracions sortint d’entrevistar-se amb el MHP Torra i ha parlat molt clar: qualsevol cosa a negociar amb Catalunya serà dins de la Constitució Espanyola o no serà. Creiem que ja ha arribat l’hora en què Sánchez no ens pugui enganyar més. L’independentisme pot insistir en la reunió de la taula de negociació, però cal que ens preparem per no perdre més el temps. Ens corre pressa una unitat estratègica independentista per contrarestar el discurs i la proposta del president espanyol, amable en les formes, però sense cap novetat o concreció. Ho afirma també en el seu article titulat: ‘Prou mentides: el diàleg del Gobierno és una farsa!’  el cantautor català, Gerard Sesé, autor de l'Himne de la Via Catalana, on ens dóna la seva visió del que pot representar aquest diàleg amb l’estat espanyol. Podeu llegir l’article a continuació.

Prou mentides: el diàleg del Gobierno és una farsa!

No ho puc entendre. No m’ho puc creure…! Com pot ser que la majoria de tertulians, mitjans de comunicació i, fins i tot, alguns polítics estiguin donant per bo el suposat “diàleg” que “s’ha obert” entre l’Estat i Catalunya.

Però si ja és ben sabut que no en sortirà res de bo! És una mentida, és una fal·làcia, és un teatre “i del bo”. L’Estat és un expert farsant i no és la primera vegada que juga amb falses promeses per a buscar una distensió. Ja ho hem viscut!

A més, tampoc dissimulen: ja li va deixar clar Pedro Sánchez a Quim Torra que res del que es parli en aquesta mesa de diàleg podrà sobrepassar els límits de la sacrosanta Constitución Espanyola. Això ja és un veto a la base de tot plegat: censura al diàleg per parlar del referèndum d’autodeterminació, l’amnistia i la fi de la repressió. I els 40 i escaig punts que ha aportat Sánchez ara ja és tard. Això és una etapa cremada, és del 2009.

I prou d’enganyar-nos, això no és diàleg perquè aquestes tres peticions ja estan descartades. Ep, i no són demanar el cel, són peticions legítimes, necessàries i democràtiques. No poder ni abordar-ho és una estafa i un autèntic frau al diàleg.

Us poso un exemple: imaginem que dues persones en diferent posició jeràrquica (una per sobre de l’altra) queden per dialogar. Un té un got i una garrafa d’aigua i l’altre només té un got. El que no té la gerra li demana aigua, té set. L’altre li diu que segui a dialogar però li nega l’aigua. Oi que tothom entendria que així no es pot dialogar? Quedaria clar que qui ofereix la mà a parlar però negant el punt  essencial per poder negociar és en realitat un dèspota autoritari farsant i hipòcrita, oi? Doncs és exactament això!

Quina por em fan aquells catalanets que es deixen encegar amb quatre bones paraules i que pensaran “ara sí, amb aquest Gobierno sí”. Quantes més vegades haurem d’empassar-nos falses promeses i paraules traïdores per no confiar mai més en l’Estat? Com pot ser que encara hi ha gent que s’ho cregui? Perquè tenim tan poca memòria els catalans?
           
Som a un punt de no retorn. O avancem cap a la independència o ho perdrem tot. L’Estat sap que no podrà tornar a donar les competències i l’autonomia que hem “gaudit” fins ara perquè són les que ens han permès avançar fins aquí. El camí del mig significa la desaparició, no en tingueu cap dubte.

A la següent trobada bilateral: o es posa data al referèndum o que els catalans s’aixequin de la taula i seguim buscant el camí unilateral cap a la independència. I quan ho fem, ampliarem la base de cop, com ho vam fer l’1-O.

Gerard Sesé
Cantautor català

Article publicat al diari  LaRepública el divendres 7 de febrer del 2020

30 de gener 2020

Anem a eleccions

En una declaració institucional feta des de la galeria gòtica del Palau de la Generalitat el Molt Honorable President Quim Torra ha anunciat que ‘aquesta legislatura ja no té més recorregut polític’. Després de retreure als seus socis republicans falta de lleialtat i acusar-los d'incomplir els compromisos en la defensa de la presidència del Govern, ha anunciat que un cop aprovats els pressupostos de la Generalitat comunicarà la data de les eleccions al Parlament. Per tant ja està anunciat, abans de l’estiu tornarem a votar.

Aquesta decisió serà lloada pels uns i criticada pels altres, però era la sortida més digna i honorable pel President Torra. S'havia especulat amb la possibilitat que potser optaria per expulsar tots els membres d'ERC del Govern i anar a una aprovació dels pressupostos, gestats i parits per ERC i els Comuns, amb una majoria minoritària només de JxC. Això hauria posat amb safata a tots els unionistes l'exigència de dimissió immediata de Torra. Sembla que la decisió, potser presa des de Waterloo, serà el millor desllorigador de la crisi de confiança que fa mesos, per no dir anys —recordem les dues conferències contraposades el desembre de 2014 del llavors president de la Generalitat, Artur Mas i el líder d'ERC, Oriol Junqueras— que s'ha anat gestant entre els exconvergents i els republicans.

Amb el calendari a la mà i calculant els ‘tempos’ necessaris per aprovar els pressupostos i la convocatòria d’eleccions, els comicis s’haurien de celebrar més o menys el mes de juny. Per tant ens enfrontem a  cinc mesos d’una campanya electoral que es preveu molt dura, ja que tothom haurà de posar les cartes damunt la taula. Ara les coses estan molt més clares que en la darrera vegada que els catalans vàrem ser convocats a les urnes el 21-D. La unitat de l’independentisme, que ahir van demanar tots els presos polítics, no serà possible. Els camins per arribar a la República Catalana estan completament separats, entre l’independentisme que ara s’anomena pràctic —bàsicament del sector més important d’ERC— que es fonamenta per afirmar que no cal tenir màrtirs i que esquivar la repressió i impedir nous encausaments és un valor en sí mateix, i els que mantenen que l’únic camí per doblegar l’Estat és recuperar la unilateralitat del setembre i l’octubre del 2017, assumint novament tot allò que calgui assumir. Cal tenir en compte que la primera via no necessita gaire suport independentista, ja que el que li manqui el trobarà de ben segur en els partits no sobiranistes, mentre que l’altre camí, per tirar per la via unilateral, li caldrà un plus de legitimitat mitjançant un fet polític incontestable: guanyar amb més del 50% dels vots.

Tant els uns com els altres hauran de tenir molt en compte que existeix un tercer actor i no gens menys important: l’Estat opressor, és a dir, l’estat espanyol, que a hores d'ara se sent fort i guanyador i que no pararà fins a fer desaparèixer qualsevol rastre d’independència a Catalunya. Segons quin sigui el resultat d’aquestes pròximes eleccions, la màquina infernal venjativa espanyola, tornarà per continuar esclafant qualsevol intent de ruptura, com molt encertadament escriu en el seu article titulat ‘La política de la venjança’ l’historiador Joan B. Culla, i en el que assimila l’atmosfera política actual amb la situació viscuda durant els anys del franquisme. Podeu llegir l’article tot seguit.

La política de la venjança

The politics of revenge: fascism and the military in 20th century Spain és un llibre remarcable de l’historiador britànic Paul Preston publicat en anglès el 1990 i traduït més endavant al castellà. Explicat en poques paraules, el volum analitza com el pes de les idees i de les forces de la dreta autoritària (el monarquisme antiliberal, el militarisme africanista, el catolicisme ultramuntà, el falangisme, etcètera) van impregnar la cultura i la praxi política espanyoles del Nou-cents, i va convertir els adversaris en enemics, els discrepants en intrusos (la Antiespaña) que havien de ser foragitats de la comunitat nacional; uns enemics als quals calia no pas derrotar, sinó destruir, exterminar sense cap forma de compassió. No cal dir que aquesta concepció de la lluita política fou portada al paroxisme pel poder franquista durant la guerra civil i en els primers anys de la postguerra.

I bé, és tristíssim haver-ho de dir, però tinc la creixent sensació que, confrontada amb la reivindicació independentista catalana, la dreta espanyola –en el més ampli sentit de l’expressió, des dels partits als 'mèdia', des de la magistratura fins al cardenal Cañizares– hi està responent amb esquemes propis del 1936 o del 1939, amb una lògica guerracivilista que confon la política amb la represàlia i la justícia amb la venjança, que pretén no pas la derrota democràtica de l’adversari sinó la destrucció de l’enemic.

Només des d’aquesta lògica de la venjança es pot entendre que la triple dreta hagi convertit la presentació de denúncies i querelles en la seva principal forma de fer política. Aquesta passada setmana Vox –la tercera força al Congrés de Diputats– ha presentat una proposició de llei per il·legalitzar els partits independentistes, és a dir, ERC, JxCat i Bildu, a l’espera de poder-ho fer amb el PNB. Naturalment, ni el PP ni Ciutadans no desqualifiquen la iniciativa, perquè tant els blaus com els taronges han suggerit el mateix altres vegades, ja sigui per il·legalització directa o per una reforma a mida de la llei electoral que els exclogui de les Corts Generals. I jo em pregunto: ¿quina diferència conceptual, qualitativa, hi ha entre aquestes propostes i la Ley de Responsabilidades Políticas del 9 de febrer de 1939, que posava fora de la llei totes les organitzacions polítiques o sindicals enemigues del franquisme victoriós?

¿I què direm sobre el mètode de la doble condemna als dirigents del Procés, inhabilitats i/o empresonats per haver organitzat el 9-N o l’1-O, i després castigats també pel Tribunal de Cuentas amb multes de milions d’euros? Doncs direm que és exactament la mateixa lògica utilitzada per la justícia franquista: els consells de guerra dictaven penes de presó o de mort però, en paral·lel i d’acord amb la llei citada en el paràgraf anterior, els Tribunales de Responsabilidades Políticas castigaven els ja condemnats per la via penal, i també aquells que havien marxat a l’exili, i fins i tot a persones que havien mort anys abans (per exemple, el president Macià) amb la pèrdua total o parcial del patrimoni. No n’hi havia prou amb arrabassar la llibertat o la vida; calia també llançar els rèprobes –i les seves famílies– a la misèria. Al enemigo, ni agua.

Només des d’aquesta lògica de la venjança es pot entendre que la triple dreta PP-Vox-Ciutadans hagi convertit la presentació de denúncies i querelles en la seva principal forma de fer política. En lloc de derrotar l’adversari obtenint més vots que ell, com és propi de la democràcia, Casado, Abascal i Arrimadas el volen expulsar de l’escenari a base de querelles que compten, a més, amb l’acollida propícia d’una judicatura amiga. Només des de la lògica de la venjança més deshumanitzada es poden entendre la protesta de C's davant el permís penitenciari de 48 hores concedit fa uns dies a Jordi Cuixart –amb l’argument inquisitorial que “no se n’havia penedit”– i l’oposició ferotge de les dretes a qualsevol reforma del Codi Penal, amnistia o indult que pogués afavorir els presos polítics.

És també la lògica de la venjança l’única que pot explicar l’acarnissament de la Fiscalia en el judici d’aquestes setmanes, a l'Audiencia Nacional, contra el major Trapero i altres responsables dels Mossos d’Esquadra durant la tardor del 2017. Deu ser deformació professional, però els confesso que en les sessions fins ara celebrades a San Fernando de Henares m’ha semblat veure-hi el mateix esperit que presidí, el 1939-40, els consells de guerra franquistes contra els generals José Aranguren Roldán i Antonio Escobar Huerta. Uns caps de la Guàrdia Civil que havien gosat enfrontar-se a l’Alzamiento del 1936 mereixien un càstig implacable. Un cap policial, ni que fos autonòmic, dubtós en el seu compromís amb la unitat d’Espanya, també. Ja que la pena de mort no és possible, almenys la mort civil i professional.

Però les lògiques sovint són imparables. L’eurodiputat de Vox Hermann Tertsch ja ha demanat que “las Fuerzas Armadas interrumpan un obvio proceso golpista de voladura de España como Nación”. I la dreta que s’autotitula democràtica (el PP i Ciutadans) xiula, mira cap a una altra banda i manté les seves aliances.

Joan B. Culla
Historiador

Article publicat al diari  ara  el dimarts 28 de gener del 2020

27 de gener 2020

Enganyar al poble

Darrerament estem escoltant veus, tant en una banda com en l'altra de l’espectre polític català, que no dubten en afirmar que el full de ruta de l’independentisme des dels seus inicis l’any 2010 no ha estat més que un engany. Per tant acaben concloent que els catalans hem estat manipulats, enganyats i per tant que som un poble sense criteri. Aquest és el perfil, segons les mateixes veus, dels més de dos milions de catalans que l’1-O vàrem decidir participar en el referèndum. Aquest mantra l’ha alimentat la sentència del Tribunal Suprem, dient que el referèndum fou un “acte participatiu presentat pels acusats a la ciutadania com el vehicle per a l’exercici del dret a decidir i que no era una altra cosa que la fórmula estratègica de pressió política que pretenien exercir els líders del procés sobre el govern de l’Estat.” Els jutges no van errats quan pensen que potser algú va creure que l’endemà del referèndum Catalunya podria ser independent, però la majoria no tenia cap dubte que participava en un referèndum declarat il·legal i que es va proposar participar en un gran exercici de desobediència civil.

Certament caldria examinar si el camí per aconseguir la independència forjat pels líders catalans, ha estat el més encertat perquè, a la vista dels magres resultats obtinguts, algú pot pensar que ens han fet veure ‘garses per perdius’. Des de fa un parell d’anys ha emergit un independentisme que el periodista Andreu Barnils ha qualificat de ‘pràctic’. Aquest moviment ha imposat en els moments crítics la versió que defugia el conflicte i optava per la moderació. Sempre amb l’excusa de ser pràctics. Mantenen la idea que independentistes, ho som tots. Però cal que siguem pràctics. Del 2017 ençà el mantra és defugir el sentimentalisme, el pit-i-collons, i preferir els resultats tangibles. Amb aquesta consigna no es va investir Carles Puigdemont, s’ha investit en canvi Pedro Sánchez, es va triar una defensa tècnica en el judici al Tribunal Suprem i s’ha pactat una taula de diàleg entre ERC i el PSOE que veurem fins on arribarà.

El millor valedor d’aquest independentisme pràctic ha estat sens dubte el partit d’Oriol Junqueras. L’avantatge de l’independentisme pràctic és que el seu relat agrada. Cap fred. Peus a terra. Junquerisme és amor. Però l’inconvenient de l’independentisme pràctic és que no ho és, de pràctic. No ho és gens, més aviat és al revés. És clarament romàntic, amarat de sentimentalisme i sense resultats tangibles. Fa dos anys que cacem mosques. No tenim resultats palpables. L’independentisme pràctic hauria de mirar-se al mirall i comptar els resultats reals que ha obtingut. Fer examen de consciència i ser capaç de respondre’ns una pregunta: els mou el sentit pràctic o la fe? Els mou l’anàlisi de resultats o la por? El cap o el cor? Quin és el balanç d’aquests darrers dos anys?

El politòleg Ramon Cotarelo ha fet darrerament unes quantes declaracions en aquest sentit que, dit sigui de passada, li han valgut un intent de linxament per part dels seguidors d'ERC, amb l'excusa que insultava al partit i, pels sectaris, tota crítica al seu partit és un insult, una blasfèmia. Una altra cosa és que els sectaris de qualsevol secta creguin que, quan es critica la seva secta, se'ls insulta a ells personalment. Però això són sectaris. Un exemple de l’opinió d’aquest politòleg és l’article publicat en el seu Blog ‘Palinuro’ i que l’autor titula ‘L’estafa d’ERC’ i que podeu llegir tot seguit.

L'estafa d'ERC

El fantasma de la indignació recorre ERC quan algú li nega la condició de partit independentista. Nosaltres, diu el VP Junqueras, "hem dit sempre que la independència és el final del camí". "Ningú", afegeix, "és més independentista que jo". L'èmfasi ja fa sospitar. ERC accentua sempre el seu independentisme quan s'apropen eleccions, com va fer amb èxit abans del 28 abril 2019. Després l'independentisme es difumina, és diluït en diverses consideracions de política "pràctica", "quotidiana", "eficient", a força d'eixamplar la base, garantir un govern "d'esquerres i progressista" en Espanya abans que un de la dreta; de fer "política". Però, atenció, no perdrem mai de vista l'horitzó de la independència, encara que Gabriel Rufian digui en Madrid (on correspon) davant un partidari del 155, que ni ell, "ni centenars de milers de catalans siguin independentistes".

Cert, són independentistes a llarg termini o, per acostar-nos a l'orientació religiosa de la direcció, quan Déu sigui servit. I aquí rau l'engany: fixar la independència ad calendas graecas equival a negar-la de facto aquí i ara. "No som prou". Podríem creure que, la independència a llarg termini sigui tan sencera com la de la unilateralitat a curt, el més curt, termini. Per això ERC hauria de provar que el que fa en l'intermezzo, és treballar de debò per a la independència. Si treballa en contra, doncs, tindran raó els crítics, malgrat que els militants, quadres i dirigents tracten de callar-les, acusant-les d'insultar a ERC, com si un partit fos una mena de sancta santorum al que no es pogués criticar fins i tot amb termes durs, en ús de la llibertat d'expressió.

L'independentisme tenia dos punts forts, molt forts, dos pilars granítics, dues sòlides bases a partir de les quals, la independència estava a tocar, a l'abast de l'acció col·lectiva, dos focs il·luminadors en el camí de l'alliberament: un, l'1-O, l'altre, la unitat. L'1-O és l'element de legitimitat d'arrel, el símbol de l'autodeterminació del poble, quan 2.266.498 de catalans van fer front a la repressió per manifestar llur voluntat de llibertat amb un 90,18 per cent per a la independència. La unitat va ser l'eina fonamental que va permetre el 9-N i l'1-O la via obvia de l'independentisme per assolir la independència aquí i ara o a curt termini.

No cal dir que fa més de dos anys que ERC treballa en contra dels dos fars del procés. És palès. Els seus propagandistes i comissaris polítics als mitjans de comunicació públics que monopolitzen fent-se passar per "analistes polítics" (doncs, falsejant una imparcialitat que no tenen), menyspreen sistemàticament el significat de l'1-O com font de legitimitat del moviment i del seu mandat, el posen en segon pla en relació amb els presos/es polítiques, en concret, els seus, i més concret, el seu. Volen substituir l'objectiu d'alliberament nacional de les mobilitzacions pel de l'alliberament dels presos/es que, òbviament, és essencial, però secundari amb relació al primer i, molt probablement dependent d'ell.

Pel que fa a la ruptura de la unitat no cal gastar una sola línia. ERC ha trencat deliberadament la unitat amb tota mena d'arguments, uns directament falsos, com que la unitat trencada a les eleccions es recompondria després en la política diària; altres, contradictoris amb la raó i l'experiència humana de segles, segons la qual, la unitat fa la força i la desunió, la debilitat; i altres "polítiques"  afirmant que l'independentisme d'esquerres no pot anar amb el de dretes perquè deu formar aliança amb els seus, encara que siguin d'altres nacions. És el jardí de florides explicacions d'un fet catastròfic: no hi ha unitat de l'independentisme. I aquesta situació és responsabilitat exclusiva d'ERC.

No són errors, són enganys, estafes. ERC boicoteja l'acció independentista (com quan es va negar a investir al MHP Puigdemont al que volien "sacrificar") al mateix temps que s'obre a aliances amb forces polítiques no independentistes amb les mencionades excuses d'"eixamplar" bases. I, en fer-se evident davant l'opinió pública la falsedat d'aquesta acció que demana vots independentistes per a polítiques no independentistes, la contradicció ha esclatat i tret de la polleguera fins al molt cristià Junqueras, amb un llenguatge escatològic. "La merda; la puta merda" ha brotat del fons de la seva ànima. Molts han interpretat malament aquesta sortida de to i han retret al devot Junqueras una expressió tan barroera. Però l'assumpte té una explicació una mica més complicada. Junqueras no contesta a la pregunta sobre si ha mentit al prometre als catalans una independència impossible. Això és la pregunta d'un espanyol. Junqueras respon als seus propis fantasmes; no a si la independència és impossible o no, ja que ell sempre diu que és possible "a llarg termini"; ha contestat a si ha mentit o no prometent la independència ‘tout court’. I com que sap que és el que ha fet i està fent, perd els papers.

Però si és comprensible la indignació dels republicans en veure descobert el seu engany, també ho és i més encara la ràbia de la gent en veure's enganyada. S'entén: qualsevol ciutadà mitjanament informat sap que els polítics enganyen més o menys, però gairebé sempre. N'hi ha prou amb recordar com, a les 24 hores d'unes eleccions, M.Rajoy va aplicar polítiques contràries a les promeses de la campanya. I ho va explicar amb el seu inimitable estil: "no he cumplido con mi palabra, pero he cumplido con mi deber", com si el primer deure d'una persona digna no fos complir la seva paraula.

Tothom ho sap: la política està feta d'enganys i tothom ho accepta amb normalitat perquè l'engany es refereix als assumptes ordinaris, per així dir, els impostos, els serveis, el deute, les lleis. La cosa canvia si es tracta d'un assumpte extraordinari, alguna cosa que no passa sinó una vegada cada molts anys, decennis, pot ser segles. Enganyar les expectatives d'alliberament de la gent en meitat del camí, voler fer-la retrocedir, substituir la fi de la independència de Catalunya i l'alliberament nacional per l'hegemonia d'un partit, per l'administració "d'esquerres" d'una coalició d'antiindependentistes, canviar el somni de la llibertat per la seguretat de les cadires i sous dels seus beneficiaris, frustrar la voluntat de tot un poble i lliurar-li a l'enemic provoca una molt més gran indignació, una indignació apocalíptica.

Ramon Cotarelo
Politòleg

Article publicat al Blog  "Palinuro" de l'autor el diumenge 19 de gener del 2020

20 de gener 2020

Judici al procés. Acte segon.

Aquesta setmana comença el judici a la cúpula dels Mossos per la seva actuació els darrers mesos del 2017, en la vista de la causa que es celebra a l’Audiència Nacional, hereva del Tribunal d’Ordre Públic (TOP), que al seu torn ja era una reconversió del Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme, creat el 1940 pel règim franquista. Aquesta vista no podria celebrar-se a l'Audiència Nacional i hauria de tenir lloc en una instància superior com és el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) o a l'Audiència Provincial de Barcelona. Però no es fa a Catalunya perquè la fiscalia manté l'acusació de rebel·lió per Trapero i els seus, quan el Suprem ja la va descartar per a tots els que van ser jutjats al Suprem i que tenen un rang superior, inclòs el conseller Quim Forn.

Arrenca, doncs, un altre judici polític que s’emmarca en la ‘causa general’ contra el procés que l’Estat ha delegat en les togues fraudulentes polititzades i que podem considerar com la segona part o acte segon del judici al procés que ha condemnat a una part del Govern català i als dos Jordis a penes extremadament injustes i elevadíssimes. El judici es centrarà principalment en l’acusació  de rebel·lió al Major Trapero, una persona que mai ha estat ni un polític, ni un activista, només un excel·lent policia.

Des dels atemptats gihadistes d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils, el major Trapero ha estat en el punt de mira dels poders fàctics de l’Estat espanyol. El ridícul que varen fer les forces de seguretat espanyoles en la resolució d’aquests atemptats enfront de la brillant actuació dels Mossos, no li han pogut perdonar a Trapero que la policia catalana exercís com una veritable policia integral en un moment clau de la història i davant d'un compromís d'enorme envergadura i que, per primera vegada els Mossos fossin aplaudits per la ciutadania. El major Trapero no va saber tallar de soca-rel aquella espiral de desconfiança i enveja,  pensant que amb la seva trajectòria i la seva credibilitat com a policia n’hi havia prou, però no va ser així sinó tot al contrari. A mesura que avançaven les acusacions contra el Govern català pels fets d’octubre del 2017, es feia més evident que l’actuació dels Mossos en aquelles dates seria posada també a la picota.

El major Trapero l’octubre de 2017 va haver d’enfrontar-se a una situació que qüestionava tots els seus principis. S’havia de posar a les ordres del ministre de l’Interior i havia de cedir el control del dispositiu de l’1 d’Octubre compartint tasques amb la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. I el major s’hi va negar. Aquell gest de defensa de les competències es va interpretar com un enfrontament a l’Estat i de reivindicació d’una estructura del futur 'Estat Català'. En el judici que ara comença el major intentarà demostrar que sempre va estar compromès amb la legalitat i que ell, com a policia, es va mantenir allunyat de qualsevol ingerència vingués d’on vingués. Veurem si se’n sortirà.

Aquest dilluns dia 20 el periodista i director del programa radiofònic ‘el Món a RAC1’, Jordi Basté, ha llegit una carta oberta al major Josep Lluís Trapero sota el títol  ‘Dolor i glòria’  que pel seu oportú, sincer i emocionant text ens ha semblat adient transcriure  per així poder-lo llegir amb tranquil·litat. Podeu fer-ho, si voleu, tot seguit.

Dolor i glòria

Apreciat major:

És probable que aquest text llegit a aquesta hora del matí d’aquest dilluns no l’escolti en directe, ni tan sols el llegeixi quan li arribi. Segur que quan acabi li faran arribar algun whats o SMS o telegram per alertar-lo del que he comentat aquest matí del 20 de gener del 2020... Avui que comença el judici a l’Audiència Nacional, on s’enfronta a una petició d’onze anys de presó.

Vostè i jo, major Trapero, ens coneixem poc. De fet, el dec haver entrevistat en aquest estudi una o dues vegades i cap ni per la independència, ni pel procés, ni per l’1 d’Octubre, ni pel 9-N. Res. Com deia ahir Mayka Navarro en el magnífic retrat que va fer de vostè a La Vanguardia: res d’entrevistes. Tot el que hagi d’explicar ho farà davant del jutge.

Amb vostè, major Trapero, devem haver compartit dos o tres àpats amb més gent, l’últim després d’un concert amb la seva esposa i una colla d’amics comuns fa una mica més de dos anys. I vam parlar de la canalla i de la vida i de la llei. Sí, perquè recordo que, davant la meva escomesa periodística sobre com es faria allò que s’havia de fer a l’octubre del 2017 em responia: “els Mossos actuaran sempre amb el que diu la llei”’.

De vostè, major Trapero, me n’han parlat d’una manera extraordinària gent propera a qui aprecio: la família Clotet (tant el doctor Bonaventura Clotet, eminència mundial en la lluita contra la sida, la seva esposa també doctora i els seus fills, amb qui tinc una relació molt cordial), també el que va ser director de l’Sport, Joan Vehils, o la periodista Mayka Navarro. Ells són amics seus i pateixen per vostè perquè saben que, si se suma la bondat amb la injustícia, surt la ràbia. I juraria que ells senten dolor i ràbia pel que està passant.

Apreciat major Trapero: avui, a l’Audiència Nacional, comença el judici en què l’acusen de rebel·lió. Li demanen 11 anys de presó. Ignoro què passarà, com suposo que ho ignora vostè i tots els seus. No em vull imaginar l’angoixa que deu arrossegar, entre altres motius, perquè el primer que em consta és que vostè mai s’ha pronunciat independentista i sempre ha estat fidel a la llei. Major, ignoro el que passarà, però, si em permet, en nom de la ciutadania (o d’una part de gent independentista i no independentista), potser tocaria que també  li agraíssim el que va fer per la gent d’aquest petit país en un moment de sotrac emocional terrible, com van ser els atemptats de Barcelona i Cambrils. Com vostè, tot el cos dels Mossos i el seu departament de comunicació van anar informant de tots els moviments que anava fent la policia per tranquil·litzar-nos, per saber que estàvem en bones mans.

Els Mossos no sempre ho han fet tot bé, ans al contrari. Ho hem dit, ho hem criticat i en veu ben alta, però, major Trapero, l’exhibició de calma en un moment d’enorme tristesa i d’insuportable neguit contrasta, amb aquests dies (uns altres) que haurà de patir. Perquè passi el que passi, aquesta agror no ha rebut cap Almax per calmar-la.

Un neguit que ens consta que pateix una altra membre del cos que avui també seurà al banc dels acusats: la intendenta Teresa Laplana. Ni la conec ni, amb prou feines, sé la cara que fa. Però la Fiscalia l’acusa de sedició i li demana quatre anys de presó pels fets del 20 de setembre del 2017, a la Conselleria d’Economia. Aquell dia, la intendent Laplana estava de baixa, malalta. Quan va saber què estava passant, es va posar l’uniforme i, per responsabilitat professional, es va personar al lloc dels fets. Si s’hagués quedat a casa, avui ni en parlaríem. Per tant, se la jutja pel seu esperit de servei i sentit del deure professional. Quina contradicció.

Major, quan acabi el judici, esperem que tornin a casa, lliures. Vostè, amb aquella placa número 1899, any de fundació del seu Barça. Estic convençut que aquests dies tornarà a dir una veritat que no agradarà a ningú, en tot cas si algú agrada serà només als Mossos d’Esquadra. Ara que està sol, apartat del cos després de ser un dels herois de la gestió dels atemptats del 17 d’agost a Catalunya, ara que l’han abandonat tots, que està en l’anonimat, ha de ressonar més fort que mai una de les frases que més ens va alleugerir a tots aquells dies i que es va convertir en un símbol de molta gent que se la va fer seva: “Bueno, pues molt bé, pues adiós.”

Que tinguin sort: la intendenta Laplana i vostè, major Trapero i la resta dels comandament dels Mossos. I, sobretot, per si de cas, moltes gràcies. Li devem l’agraïment. I sobretot l’esperem.

Jordi Basté
Periodista

Davantal del programa  el Món a RAC1  del dilluns 20 de gener del 2020

18 de gener 2020

El lideratge de Puigdemont

El President Carles Puigdemont s'ha estrenat aquesta setmana al ple de Parlament Europeu, a Estrasburg. Fou elegit el 26 de maig, però ha hagut d'esperar a una sentència de la justícia europea sobre Oriol Junqueras per ser reconegut eurodiputat de ple dret, amb immunitat inclosa, juntament amb el seu company de llista, Toni Comín. En aquesta mateixa capital europea fou entrevistat per l’editor del digital  eldiario.es, Ignacio Escolar, i el corresponsal d’aquest digital a Brussel·les, Andrés Gil.

En aquesta entrevista Puigdemont parla sobre la seva entrada a l'Eurocambra, l'horitzó del conflicte català i repassa els fets al voltant de l'1 d'octubre que van desembocar amb la seva marxa a Bèlgica i la condemna de presó per a la meitat del seu Govern per sedició i malversació. En els últims dies s’ha parlat de la seva possibilitat de tornar a Espanya aprofitant la immunitat parlamentària que ara té com a eurodiputat, però el jutge Llarena ja ha advertit que, malgrat ella, si torna el detindran. Preguntat per la seva disposició a presentar-se com a cap de llista en unes pròximes eleccions catalanes, Puigdemont ha dit que, ara com ara, aquesta possibilitat no existeix però que no es pot descartar absolutament res, i ho diu per prudència. Sap perfectament que això pot alimentar especulacions, però ho diu precisament en sentit contrari: no alimentar cap especulació perquè és absolutament infundada. Si avui hagués de prendre aquesta decisió, clarament ell no seria el candidat.

Aquestes declaracions del President Puigdemont ens porten a valorar el seu lideratge en tot aquest procés i el paper que han tingut les seves actuacions al llarg de tot aquest període. Precisament en l’entrevista feta a Estrasburg el President reconeix que el dia 10 d’octubre de 2017 es va equivocar en no declarar la independència, ja que en aquell moment hi havia la mobilització i la disposició de fer valer el mandat derivat del resultat del referèndum. No només pel referèndum, sinó perquè també l'Estat espanyol havia actuat com havia actuat l'1 d'octubre i pel discurs del rei del 3 d'octubre, tancant la porta a una mediació davant un conflicte d'Estat. Per tant, no existia cap altra alternativa. No obstant això, Puigdemont diu que es va deixar convèncer pels missatges directes i indirectes de l'Estat espanyol dient que havien entès el missatge de l'1 d'octubre i que el millor era habilitar una finestra de diàleg a veure què passava i que s’havia de parlar de tot. Per no fer res irreversible, va decidir alguna cosa molt dolorosa, que la gent no va entendre per a res i que va provocar un gran desconcert. Després vingueren les eleccions del 21-D en les què el lideratge de Puigdemont va aconseguir obtenir una altra victòria dels neoconvergents sobre els eterns aspirants d’ERC.

Ara ens trobem de bell nou davant possiblement d’una convocatòria a la primavera d’eleccions al Parlament de Catalunya i tornen a ressorgir els eterns debats entre les dues grans opcions de l’independentisme. Per una banda tenim un líder a l’exili, Carles Puigdemont, que diu que no es vol presentar i a l’altre costat un altre líder, Oriol Junqueras, que no pot ser candidat perquè està empresonat. Això pot fer que algunes opcions antigues, com podria ser un altre tripartit d’esquerres, s’albiri a l’horitzó si cap d’aquests dos lideratges aconsegueixen l’objectiu de seduir una part important de l’electorat sobiranista. La unitat de l’independentisme tantes vegades reclamada pel poble podria ser una solució, però sembla que serà difícil aconseguir-la. Al voltant d’aquesta idea gira l’article titulat ‘Mala bava independentista’ que el periodista Ferran Casas ha escrit i on diu que el camí per fixar rumb i lideratges ha de ser mantenir-nos ferms (i si cal inflexibles) en els objectius i allunyar el tacticisme electoral i el simbolisme processista. Podeu llegir l’article tot seguit.

Mala bava independentista

Ni la cimera d'agents de l'independentisme de dimecres ni la taula de partits d'aquest divendres (ja se n'havien autoexclòs les formacions unionistes conservadores i la CUP) han servit de gran cosa. L'acord més rellevant és tornar-se a reunir, seguir-ne parlant. L'única perspectiva clara a l’horitzó és, a hores d'ara, la d'unes eleccions al Parlament de Catalunya per les quals tothom ja es prepara.

Al president Quim Torra no li agrada parlar-ne perquè, lògicament, l'escenari d'un avançament electoral incorpora que ell sigui inhabilitat pel Suprem, que el Parlament, el Govern i els partits ho acatin –tal com ha fet la majoria independentista des del 27-O amb totes les resolucions judicials– i que Junts per Catalunya (JxCat) no sigui capaç de persuadir ERC i la CUP d'investir un nou president per esgotar una legislatura que tindria un balanç pobre.

Aquest és un escenari que, lògicament, preocupa l'independentisme en conjunt. No hi ha acord sobre cap a on cal transitar. A uns i altres només els queda el consol que la mesa de diàleg que ERC ha negociat amb el PSOE -que s'hauria de posar en marxa en els dies vinents- tampoc sembla que hagi de ser una gran ocasió perduda a la vista de les expectatives.

No ho sembla perquè a curt o mitjà termini les demandes majoritàries de la societat catalana (el referèndum i l'amnistia generen un consens molt més ampli que fer un nou Estatut o l'actual Constitució) no seran ateses. El PSOE i Podem no tindran problemes per trobar arguments per dir que no o que "ara no toca", però JxCat, ERC, la CUP i les entitats sobiranistes no tenen clar quina tecla cal tocar per moure la roca.

Això, com deia, preocupa. I la preocupació deriva en pessimisme entre les bases sobiranistes, com passa sempre que no hi ha horitzó, i també en mala bava d'uns i altres, de manera que sovint acaba degradant i empobrint el debat. La mala bava fa que siguin molt majoritaris els comentaris contraris a pagar la fiança de Santi Vila malgrat que Carles Puigdemont (de qui en va ser conseller només fins 24 hores abans que ell fos destituït pel 155) ho hagi demanat de forma explícita o que el CDR del Solsonès es vanti –en companyonia amb la CUP i les seves joventuts a la comarca– d'un atac al local d'ERC a Solsona. A tot plegat tampoc hi van ajudar comentaris desafortunats i nul·lament empàtics de dirigents republicans sobre l'operació Judes, que és en el camí de quedar en no-res. La llista d'errades d'uns i altres seria llarga i presentar l'independentisme com un bloc és ara pur voluntarisme.

Tot plegat despropòsits d'un moviment tenallat per la repressió i que necessita una reacció si no vol caure en una dinàmica autodestructiva que doni protagonisme als populismes i l'empetiteixi. Hi ha risc de desfer el camí dels darrers anys i convertir en anècdota els èxits, que també hi són, en àmbits com el de la justícia europea, la projecció exterior o la preservació de la convivència. El clima preelectoral segur que no hi ajudarà perquè tots els implicats miren de defensar la seva posició o conquerir-ne una de millor i més determinant, però la campanya apareix com un xarampió que cal passar com més aviat millor encara que el precipiti la repressió i una inhabilitació que serà un nou excés de la justícia espanyola.

L'independentisme es mereix votar des de la raó i no des de l'emoció que va presidir el 21-D i necessita, encara que la mesa entre governs hagi d'esperar, un debat realista i amb rigor. Aquest ha de ser el camí per fixar rumb i lideratges, mantenir-se ferm (i si cal inflexible) en els objectius i allunyar el tacticisme electoral i el simbolisme processista.

Ferran Casas
Periodista

Article publicat al diari  Naciódigital  el divendres 17 de gener del 2020

07 de gener 2020

L’exili i la presó

Des de la mal anomenada ‘fugida’ d’una part del Govern a l’exili, s’ha discutit molt i a fons sobre l’oportunitat que varen disposar els membres del Govern legítim de Catalunya d’escollir entre presó o exili i, si ho voleu concretar més, entre l’exili de Puigdemont o la presó preventiva de Junqueras. L’exili o la presó per motius polítics poden ser cares de la mateixa moneda, però no són mesurables èticament, sinó que són estratègies diferents de resistència ètica i coherència ideològica. Que algú s’hagi d’exiliar per por de ser empresonat per les seves idees és una aberració moral. Però no és mai una opció voluntària fruit d’una actitud moral.

La presó o l’exili són situacions forçades, obligades. Quan l’estat opressor se sent agredit en l’amor propi, com va succeir amb el referèndum de l’u d’octubre, respon amb ràbia, agressivament, venjativament. Davant la força bruta que instrumentalitza el sistema opressor, o bé et fas el valent i t’hi enfrontes a cara descoberta per acabar convertint-te en un mort útil, és a dir, un màrtir, o bé, tàcticament, fuges o et deixes emmanillar.

Quan va marxar a l’exili, Carles Puigdemont no volia desaparèixer. Més aviat al contrari. La seva estada al cor d’Europa ha servit perquè tothom conegui la situació del seu país i perquè la figura del president exiliat sigui reconeguda arreu del continent. Més encara, fins i tot, que la de molts primers ministres de distints estats. Fa dos anys, quan l’independentisme va batre’s en retirada amb la Declaració d’Independència política, les trinxeres dels dos partits majoritaris varen cavar amb molt ímpetu per distingir entre responsables i irresponsables, valents i covards.

Ara s’ha vist, amb les darreres sentències del TJUE que les decisions que es varen prendre foren encertades, sobretot en termes d’unitat, perquè aquestes sentències reflecteixen que per separat la presó i l’exili poden ser vulnerables, però junts semblen invencibles. Gràcies a la persistència del vicepresident legítim, Oriol Junqueras, el President Puigdemont, Comín i Ponsatí podran ser eurodiputats. Gràcies a la batalla internacional i judicial de l’exili, i sobretot, del president legítim amb actes més enllà de Waterloo, el judici contra els presos i preses polítics ha quedat com el que va ser: una obra de teatre de cartó pedra que s’enfonsarà amb la pluja europea. Ara l’Estat ha de reaccionar i deixar lliure Junqueras, com li diu Europa. Això provocarà una confrontació immensa entre Espanya i Europa. Justament el que nosaltres necessitem. Des del primer moment es va veure o intuir que la sentència sobre Junqueras del TJUE era un gran terratrèmol. I cada dia que passa es va veient més la gravetat d’aquella sentència per a Espanya.

Precisament l’editorial d’ahir d’en Vicenç Partal estudia les conseqüències que poden tenir per l’estat espanyol i la seva corrupta justícia les darreres actuacions dels tribunals europeus, escrivint en el seu article que:  “preguntes com ara si la declaració d’independència era legítima o sobre si és possible de convocar un referèndum d’autodeterminació dins la Unió Europea [...] vist que a Espanya els tribunals no fan justícia ni en volen fer, era indispensable de trobar la manera de fer les preguntes al cor d’Europa i que Europa obligués Espanya a comportar-se com la democràcia que té l’obligació de ser per a formar part de la Unió Europea”. Donem doncs temps al temps i veurem el resultat d’ambdues estratègies que un dia, esperem molt proper, ens faran guanyadors. Podeu llegir l’article d’en Partal a continuació.

La via europea a la independència: avui tot es veu més clar

El Parlament Europeu va fer públic ahir un document transcendental. Hi certifica que el president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller Comín participaran en la sessió que comença dilluns a Estrasburg, ja com a membres de ple dret de la cambra. I afegeix, en un detall que no pot passar desapercebut a ningú, que tots tres són diputats europeus a tots els efectes del 2 de juliol ençà. Això no és menor, en absolut, perquè significa que el vicepresident Junqueras no podia ser jutjat i encara menys condemnat. Però també perquè és una bufetada monumental a la cara de l'anterior president, el mussolinià Tajani, i a tota la rastellera de prevaricadors que formaven part d'aquella administració parlamentària.

Però, més enllà de les enormes conseqüències immediates que tindrà aquest paper, hi ha una cosa que vull destacar molt especialment avui: això que passa és la confirmació indiscutible que l'estratègia de l'exili, la de forçar les administracions europees a intervenir a Catalunya perquè som ciutadans europeus i en mantenim els drets, tenia i té tot el sentit. Més i tot: segurament és la via més sensata i segura de totes.

Un dels problemes més greus de l’enfrontament sectari –absurd i lamentable– entre els partits independentistes és que, tan sols per a fer mal a l’altre, hi ha gent sense escrúpols i amb mirada molt curta que s’agafa com a un clau roent a tesis i imatges falses que l’espanyolisme ha anat fabricant amb la intenció de derruir el conjunt de l’independentisme. Cegament. I aquests dos anys hem vist com alguns independentistes escampaven la tesi de la fugida, de la por personal, de l’abandonament dels qui restaven a la presó i coses d’aquest estil per atacar els exiliats –malgrat que n’hi ha de tots els partits–, però molt particularment per a atacar el president Carles Puigdemont, que és en definitiva el dirigent polític que ha marcat la consistència d’aquesta línia.

Val a dir que les coses eren prou clares ja de bon començament per a qui les volgués veure. Però és cert que avui prenen un valor indiscutible. Quan el govern, de primer el govern en ple, considera l’opció de l’exili, l’octubre del 2017, no ho fa amb la intenció de salvar situacions personals ni d’esquivar la presó dels seus dirigents, sinó convençut que és la millor manera de continuar lluitant per la independència, per la república proclamada, ampliant el camp de joc a un terreny més favorable a la democràcia –o simplement a un terreny democràtic, per contrast amb el que hem de suportar a l’estat espanyol.

Allò no era, en absolut, una decisió senzilla ni òbvia. Pel que jo sé, Jaume Asens i sobretot Gonzalo Boye van tenir un paper clau a l’hora de definir intel·lectualment aquest dòmino que dos anys més tard comença a ser ben visible i per això tenen tota la meva admiració. Veure-ho no era fàcil. Però també cal reivindicar que el govern va confiar en ells, cosa que puc imaginar que en aquell moment requeria una enorme capacitat de visió i molta valentia.

Quan el president Puigdemont va fer aquella multitudinària primera conferència de premsa a Brussel·les, em va cridar molt l’atenció què hi va dir. No parlava pas com un derrotat ni volia tancar l’època republicana proclamada hores abans. No cercava la manera d’escapar-se de les conseqüències d’allò que havia fet. Ben al contrari. Puigdemont va justificar la decisió d’anar a l’exili explicant que l’onada de violència que, com a reacció a la proclamació de la independència, desplegaria el govern espanyol a Catalunya no era assumible. I que per impedir aquesta violència el govern optava per ‘alentir el desplegament de la república’, considerant que aquesta decisió era ‘un preu raonable’ a l’Europa del segle XXI si servia per a evitar un bany de sang. I immediatament després va dir que era indiferent que això fos apreciat pels altres o no, perquè al capdavall demostrava ‘que la República Catalana serà un estat diferent’. Crec que avui cal remarcar tot això per entendre on hem arribat dos anys més tard.

Aquest camí que s’ha fet aquests dos anys no tenia mapa. Ningú no sabia quina ruta seguiria perquè ningú no l’havia transitat mai. Però ara, quan els contorns ja són traçats, és important de mirar al futur. Perquè ara ja som en les terres que sabíem que existien però que no havíem vist mai. Durant dos anys les administracions europees anteriors i un estat espanyol on anaven de bracet PP i PSOE feren tant com pogueren i més per frenar allò que era claríssim que acabaria passant: que les institucions europees imposarien les regles de la democràcia al règim espanyol. Com ja les havien imposades abans els tribunals belgues, suïssos, escocesos i alemanys. Només que ara la dimensió és diferent perquè les imposen les institucions d’una Unió Europea que Espanya està condemnada a obeir. El camp s’ha obert i ara podem córrer o moure la pilota per llocs que eren impensables de trepitjar mentre només jugàvem a Espanya. La gran qüestió és saber què ens espera ara. I, sobretot, com encaixa això que ens espera en aquell discurs que féu Puigdemont a Brussel·les tan sols hores després de la proclamació de la república.

D’allò més concret a allò més general: dilluns Oriol Junqueras serà a Estrasburg, sí o no? I quines conseqüències tindrà això per a Espanya? Si hi ha ningú que es pensa que el comunicat d’ahir negligeix que hi ha hagut una decisió de la Junta Electoral espanyola va molt equivocat. No negligeix la JEC, sinó que li respon. I adverteix Espanya severament. L’enfrontament entre les institucions europees i l’estat espanyol era una condició indispensable per a fer viable la independència de Catalunya i ací el tenim.

Però en el pla més general és on hi ha les grans conseqüències d'aquest esforç titànic. Efectivament, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea és un tribunal espanyol. El més alt dels tribunals espanyols i el que mana més. Però ja ha restat ben clar que, a diferència de la putrefacta administració de justícia espanyola, és un tribunal lliure i democràtic. Per això mateix les seves respostes a les preguntes clau del procés d'independència són i seran tan diferents de les que han donat el Tribunal Suprem espanyol, el Constitucional o l'Audiència dita Nacional.

Ara hem vist què ha respost el TJUE a la pregunta, senzilla, sobre si el vot dels ciutadans és la mesura de la democràcia o no ho és. Espereu, doncs, la seva resposta, més complexa, a preguntes com ara si la declaració d'independència era legítima o sobre si és possible de convocar un referèndum d'autodeterminació dins la Unió Europea. Les respostes que una justícia democràtica té l'obligació de donar a totes aquestes preguntes, per defensar els drets de tots els ciutadans de la Unió, catalans inclosos, les sabíem d'ençà de fa dos anys, de sempre gairebé, perquè són de manual. Però, vist que a Espanya els tribunals no fan justícia ni en volen fer, era indispensable de trobar la manera de fer les preguntes al cor d'Europa i que Europa obligués Espanya a comportar-se com la democràcia que té l'obligació de ser per a formar part de la Unió Europea. Però això l'exili no era cap fugida sinó que era la manera més sensata de guanyar.

Vicent Partal
Periodista

Editorial del digital  VilaWeb  del dilluns 6 de gener del 2020

03 de gener 2020

Del “sit & talk” al “wait & see”

Per fi hem conegut el contingut del pacte entre ERC i el PSOE que s’ha gestat aquests dies entre els negociadors de tots dos partits. S’ha publicat el text complet de l’acord i, a primer cop d’ull, pot semblar un acord que no sembla suficient per donar el premi de la presidència al botxí de Junqueras, Puigdemont i els altres empresonat i exiliats, sense oblidar tampoc que Pedro Sánchez fou col·laborador necessari en l’aplicació del 155 i en l’enviament dels ‘piolins’ a estomacar els votants de l’1-O.

Diem que el pacte no sembla suficient perquè només contempla dos únics punts: 1/ el reconeixement del conflicte polític i l’activació de la via política per a resoldre’l i 2/ la creació d’una taula bilateral de diàleg, negociació i acord per la resolució del conflicte polític. Sembla doncs que les ambigüitats i manca de transparència de l’acord, marcaran l’agenda de la política catalana dels pròxims dies. És una llàstima que ERC no hagi aprofitat l’avantatge que li donaven els seus 13 escons, per reivindicar l’amnistia dels presos i exiliats polítics i la fi de la repressió que sofreix Catalunya. Escriu Vicent Partal que hi ha un parell de detalls que són importants i que ben aviat ens diran amb certitud a quina realitat ens encarem. El primer és que la primera reunió de la taula de governs serà quinze dies després de la constitució del govern. No es podrà dilatar més, doncs. El segon arribarà encara més aviat. Perquè la Junta Electoral Central espanyola és gairebé segur que inhabilitarà la condició de diputat del President Quim Torra, i que suspendrà els drets de diputat europeu d’Oriol Junqueras. I el PSOE i el PSC, si són coherents amb l’acord signat amb ERC, no tenen cap més remei que oposar-se frontalment a aquestes mesures i denunciar-les. I no solament amb declaracions públiques, sinó també votant al Parlament a favor de Torra, en la més que probable moció de confiança a què se sotmetrà amb tota seguretat el President de la Generalitat.

Arribats aquest punt la confiança només es pot recolzar en l’experiència prèvia i ¿quina és l’experiència que tenim els catalans amb els governs de Madrid?. ¿Què ha cercat el PSOE amb aquest pacte amb ERC?, simplement la investidura de Sánchez. El preu que paga és un acord sense contingut  i que no té cap mena d’estructura, és totalment obert i no contempla cap límit. Això és una arma de doble fil perquè, si bé es pot argumentar que està obert a parlar-hi de tot, també es pot argumentar que no es pot parlar d’amnistia i autodeterminació ─elements fonamentals i irrenunciables− perquè l’acord no ho contempla explícitament. A l’altre costat de la taula, ¿que ha pogut guanyar ERC amb el pacte? Potser pretén llençar a l’arena d’aquesta negociació a Torra (JxC) sabent que no en traurà res, que perdrà i que ens abocarà a una consulta que no contempli la independència, és a dir en poques paraules ensorrar Junts per Catalunya i aprofitar-ho per ressuscitar el tripartit d’esquerres amb ERC, PSC i els ‘podemites’, en unes pròximes eleccions catalanes.

Caldrà doncs, després d’haver aconseguit el “sit and talk”, esperar i veure els propers passos que facin uns i altres, confiant que tots plegats tinguin la suficient altura de mires, cosa difícil en aquests temps convulsament pragmàtics on tothom mira només pels seus propis interessos, per aconseguir uns avenços que permetin que la nostra Nació recuperi la dignitat i llibertat perdudes. Amb aquesta esperança, l’historiador Agustí Colomines ha publicat l’article titulat:  “Investir el carceller”, on analitza l’anomenada ‘doctrina Junqueras’ i compara el pacte d’Esquerra amb els socialistes amb el que va signar l’any 1996 el llavors President Pujol amb el President Aznar i que es va anomenar com ‘Pacte del Majèstic’. Podeu llegir l’article tot seguit.

Investir el carceller

Aviat hi haurà govern a Espanya. Ha guanyat la repressió. Junqueras, Forcadell, Romeva i Bassa investiran president Pedro Sánchez, el mateix individu, ara transvestit de xai, que el 2017 es va aliar amb el PP per desbaratar el procés d’autodeterminació i empresonar els dirigents independentistes. Costa d’entendre, però és així. Els presos ni tan sols es beneficiaran del tercer grau, que la consellera de Justícia (d’ERC) es nega a donar-los, i que vindrien a ser les famoses 155 monedes de plata de l’inefable Rufián, un dels pitjors dirigents que ha tingut mai ERC. Que un partit independentista estigui dirigit per algú que no n’és, és una d’aquelles ambigüitats de la modernitat líquida que va definir Bauman: qualsevol cosa canvia de forma precisament per la inconsistència de l’element.

En un temps d’incertesa, la incoherència només obté un premi momentani, mentre no es nota el circumloqui, l’error, el malentès, l’equívoc que acompanya l’acció. Els càrrecs d’ERC fan triar la gent a Twitter entre les engrunes de pa i la llibertat, mentre el programa de govern que van presentar abans d’acabar el 2019 el PSOE i UP proposa resoldre el conflicte de Catalunya amb vagues promeses competencials que no resolen la qüestió de fons. Per començar, el pacte ni tan sols esmenta un possible pacte fiscal, que és el que va proposar Artur Mas a Mariano Rajoy per oblidar-se del 9-N. Recorden vostès què deien llavors els dirigents d’ERC, inclosa Carme Forcadell? El blasme va ser contundent: “President, posi les urnes!”. El pacte d’ERC amb el PSOE, el qual de fet no es coneix, és tant líquid que farà bo el pacte del Majestic entre CiU i el PP del 1996. Almenys Pujol va saber negociar molt millor l’autonomia que els d’ERC, que amb unes poques partides pressupostàries ja en tenen prou, tot i que va ser llavors quan va començar la decadència pujolista. El suport del PP a CiU al Parlament va ser suïcida (vaig escriure-ho i vaig firmar-ho amb diversos columnistes ara entusiastes del gir d’ERC), tant com va ser-ho per a ERC fer president José Montilla, l’amic de Joan Tardà, el 2007.

ERC no podrà ser mai com CiU, perquè l’ambigüitat política d’avui dels republicans s’atura a les portes d’una suposada ideologia d’esquerra, fet que els impedirà sempre pactar amb la dreta espanyola com feien els convergents sense manies. El purisme “esquerrà” mata i inhabilita ERC per esdevenir la força centrada que somien els columnistes de l’establishment. Si l’independentisme estigués desactivat i reculés al 15% que no molesta, com passava abans, ja se n’haurien adonat. Quan tot es “normalitzi”, apareixerà un grup de centredreta que desplaçarà ERC i aleshores els que ara lloen el neoautonomisme dels republicans els criticaran per la pujada d’impostos i per les quatre banalitats pseudoesquerranes que creuen haver pactat. Felipe González va governar 14 anys i no va fer cap llei d’igualtat de gènere, per posar un exemple, però tothom encara ara en lloa la “modernitat”. Davant la dreta cavernícola, que a Espanya és rematadament franquista, el borni és el rei. La dreta gairebé mai enganya, és transparent com l’aigua, l’esquerra, en canvi, sempre és retòrica, fins i tot quan aplica polítiques de dreta. La modernitat líquida és filla de la socialdemocràcia, que va creure’s que amb una mica de colorant vermell ja n’hi havia prou per marcar diferències.

Avui es reuneix el Consell Nacional d’ERC i aprovarà investir Pedro Sánchez, el carceller. La reunió serà un passeig militar. Triomfaran les tesis de la direcció, copada per càrrecs públics, per gent que rep un sou a canvi del silenci. Seran els mateixos que el 30 de gener es van negar a investir Puigdemont per por. Per por a perdre el sou, eh? Als partits d’avui dia els dissidents se’n van per evitar el mobbing, el maltractament polític al qual són sotmesos per ganàpies amb cotxe oficial. La majoria de les vegades aquests dissidents són la part més preparada i conscient d’aquests grups polítics i, a més, són els que no necessiten viure de l’administració perquè tenen ofici i benefici. En la coneguda reunió del 1964 del Comitè Executiu del PCE en què Fernando Claudín i Jorge Semprún van començar a cavar la seva tomba, Claudín va preguntar a Santiago Carrillo quantes vegades aquell comitè havia votat en contra de les seves propostes. Era una pregunta retòrica, perquè Claudín ja en sabia la resposta. Cap. El pensament creix al marge d’uns partits que, si no són corruptes, sovint acaben sent-ho perquè es converteixen en una gestoria d’interessos sense cap mena de contrapès.

L’endemà de la diada de Reis, ERC portarà carbó als catalans. Els regalarà la investidura del carceller i, a més, reclamarà que anem a cantar les últimes nadales a les portes de Lledoners, Mas d’Enric i el Puig de les Basses mentre l’estat intenta desfer-se, per segona vegada, del president de la Generalitat. Ara, de Quim Torra. Un despropòsit. Una insensatesa. La Catalunya líquida que, ai, gestionarà les beques universitàries de la mateixa manera que gestionen el meu sou com a professor universitari —o sigui, per delegació—, haurà triomfat per satisfer, curiosament, els poderosos. Tant d’enrenou per no res. Per acabar amb un pacte que fa que ERC reculli les engrunes de terra. ERC ha exigit menys al PSOE i UP per investir el carceller que el que va exigir a JxCat per restituir Carles Puigdemont. Un serà president amb els vots dels independentistes claudicants, l’altre és a l’exili liderant la lluita per la llibertat i l’autodeterminació. D’aquesta contradicció en diuen "doctrina Junqueras".

Agustí Colomines i Companys
Historiador
Article publicat al digital  elNacional.cat el dijous 2 de gener del 2020