Oriol Junqueras, dimissió?

Diumenge el poble va tornar a parlar i, malgrat l’elevada abstenció, podem dir que la seva veu va dir clarament que ja n’està tip d’aquesta comèdia. Aquestes eleccions municipals han esdevingut molt més importants del que s’albirava gràcies a la decisió d’una gran part de l’Independentisme de dir PROU a la rendició, a la mentida i a la traïdoria dels maleïts partits ‘pseudo-indepes’, molt especialment d’ERC. L’abstenció i la pèrdua impressionant de vots d’ERC  i de la CUP tenen una lectura tan evident que aquests partits seran incapaços d’acceptar-la. Junts x Catalunya ha tingut la sort de la conjunció dels astres, l’habilitat de diluir-se en tots els corrents interns i la capacitat de tenir alguna neurona encara activa, però tampoc no pot celebrar gran cosa, excepte la pírrica victòria de Trias a Barcelona.

Una possible explicació de la davallada d’ERC pot ser el lideratge i les accions d’Oriol Junqueras. Fins ara no hi ha ningú que doni un relat clar i coherent sobre la forma d’actuar de Junqueras. La majoria pensen que la seva transformació de comportament es deu a un bescanvi per la concessió del seu indult, uns altres pensen simplement que és un traïdor, i les raons poden ser diverses: ha prioritzat el partit per sobre la independència, està sotmès a un xantatge o és el seu ego ple de rancúnia i passió incontrolable pel poder. Cap d’elles encaixa, amb l’excepció potser d’un ego patològic. L’escenari ha canviat després de les darreres eleccions i hem de persistir per portar a ERC a la irrellevància o per pressionar de totes les maneres possibles a Junqueras i a la cúpula del partit més compromesa amb ell a dimitir. Ara mateix, JxC ha ofert anar plegats a la convocatòria d’eleccions legislatives espanyoles. Sabent tot el que ara ja sabem d’ERC i de Junqueras aquesta proposta és un suïcidi. Sabem que Junqueras no és de fiar en absolut i que quan més mal ens pugui fer ens el farà.

Ara s’entén molt bé que un personatge narcisista i superb com Junqueras no pot llegir la realitat com ho fem la majoria dels mortals i no se n’anirà si no és que el fan fora els seus propis militants desintoxicats. Molts pensem que hi ha d’haver un relleu dràstic en els polítics catalans, no només a ERC. El cop que ha rebut l’independentisme és com l’avís que rep el fumador abans de deixar l’addicció. Què li passa a Oriol Jonqueres? Què li passa a Pere Aragonès? No entenen res o no ho volen entendre? Òbviament també suspenen en lectura i interpretació de la davallada de vots que han tingut en les passades eleccions municipals. Són incapaços de preguntar-se què estan fent malament? El mal que han fet és irreparable i imperdonable. Per ERC la paraula independència ha desaparegut del seu discurs. Ara, diu Aragonès, hem d’anar units per defensar la democràcia!, és obvi Sr. Aragonès que tots som demòcrates, però el que volem és la unitat que ens donarà la força per ser independents. S’ha de veure si la militància d’ERC serà capaç de fer un toc d’atenció seriós als seus dirigents. Si no rectifiquen, possiblement la davallada de vots que han tingut en les municipals, serà un joc de nens comparat amb la davallada que tindran a les properes generals.

És cert que Esquerra ha aconseguit eixamplar la base, però ha estat la base... del PSC. És a dir, la seva estratègia de renúncia independentista li ha fet perdre identitat i ha donat un considerable poder a Catalunya al mateix partit que ha avalat i avala la repressió contra l’independentisme. El servei prestat als socialistes és tant ingent, com rotunda la derrota de Junqueras, amb Rufián com a ridícula metàfora de l’ensulsiada. Com molt bé escriu la periodista, Pilar Rahola, aquestes eleccions han donat uns “Senyals poderosos” a l’independentisme per poder concloure que, sense un full de ruta clar i transparent, i un líder seriós i pragmàtic que ens meni cap a la separació d’aquesta Espanya vella i podrida, no s’assolirà mai el somni d’una Catalunya lliure i sobirana. Llegiu l’article d’aquesta periodista tot seguit.

Senyals poderosos

Aquestes eleccions han enviat tants missatges que caldran anàlisis més reposades que les pròpies del dia després. Però alguns símptomes són tan clars, que permeten conclusions immediates, tant a Catalunya, com a Espanya, per bé que els respectius terratrèmols són de signe contrari. A Catalunya, el nom clau és Oriol Junqueras i la seva contundent derrota; a Espanya és Díaz Ayuso i la seva contundent victòria. I en ambdós casos, les rèpliques del terratrèmol han sacsejat tot el mapa polític.

A pams, tot començant per Catalunya, on la victòria del PSC va de la mà de la derrota d’ERC. En aquest sentit, sembla clar que l’estratègia d’Esquerra d’allunyar-se de l’eix nacional en favor de l’eix ideològic –amb la consegüent fractura en l’independentisme–, i fer-ho amb la lletania de "eixamplar la base", només ha servit perquè el PSC dominés tres de les quatre capitals catalanes i la majoria dels ‘ressorts’ de poder. Tres capitals, amb la capital del país a la corda fluixa, a tenor de la voluntat de Collboni de desmentir-se a si mateix, no acceptar el resultat victoriós de Trias i intentar un tripartit.

Per tant, és cert que Esquerra ha aconseguit eixamplar la base, però ha estat la base... del PSC. És a dir, la seva estratègia de renúncia independentista li ha fet perdre identitat i ha donat un considerable poder a Catalunya al mateix partit que ha avalat i avala la repressió contra l’independentisme. El servei prestat als socialistes és tan ingent, com rotunda la derrota de Junqueras, amb Rufian com a ridícula metàfora de l’ensulsiada. Amb un afegit: ERC també ha perdut per la nefasta imatge en el Govern, on els escàndols, errors i fracassos marquen la gestió quotidiana. D’aquí se’n deriva la seva considerable baixada a tot Catalunya, el fracàs a Barcelona i la notable pujada de Junts arreu, amb la victòria a la capital com a colofó. Sens dubte, ERC és la gran derrotada de les municipals catalanes, i el resum l’ha fet, via Twitter, l’exconseller Puigneró: "Sacrificar tota una estratègia unitària de país per guanyar un regidor a Santa Coloma de Gramenet a costa dels Comuns".

A les Espanyes, en canvi, el gran derrotat és Pedro Sánchez, que perd la majoria de places fortes i rep un càstig d’enormes proporcions. Que la reacció immediata hagi estat l’avançament electoral sembla lògica, tan motivada per la pressió dels barons –que perden poder arreu– com pel fantasma d’Ayuso, la brutal victòria de la qual a la capital espanyola dispara totes les alarmes. No hi ha dubte que aquest resultat la situa, inexorablement, per damunt de l’actual president del partit, i l’avançament electoral intenta evitar que el PP faci el relleu i sigui Ayuso la candidata a les generals. Emperò, el rodet dels populars, Feijóo inclòs, sembla imparable.

Hi hauria un tercer motiu que explica la dràstica decisió de Sánchez: la sagnia del món Podem-Díaz, la divisió del qual posa en perill la presidència futura del PSOE. Sánchez necessita tranquil·litzar els barons, fer reaccionar els aliats –Podem i Yolanda Díaz– davant l’espantall d’un govern PP-Vox, i evitar que una Ayuso demolidora li presenti batalla. Amb aquests darrers resultats, esperar mesos a convocar eleccions només hauria significat un triple desgast: desgast del seu govern, amb un PP enfortit que plantaria una batalla descarnada; desgast dels aliats, que s’haurien afeblit encara més; i desgast del partit i del seu lideratge, amb els barons territorials en peu de guerra.

Finalment, un apunt sobre la victòria de Xavier Trias, que situa Junts davant la necessitat d’enfortir l’eix ideològic, vendre la bona gestió com un element central –és a dir, vocació de poder–, i fer-ho sense abandonar l’independentisme. Una versió a l’estil Scottish National Party, que sap congriar perfectament les dues voluntats. Trias ha marcat un camí de victòria que ara caldrà seguir a les generals de juliol. De moment, la qüestió és saber si Trias governarà, i aquí ERC haurà de prendre una decisió cabdal: o facilitar l’alcaldia a Trias, i cedir el lideratge dins l’independentisme, fent el camí invers que va fer al Govern; o facilitar-la a Collboni, ser el culpable de rapinyar la victòria de Trias i cedir la capital de Catalunya als socialistes. Dilema de foc per a ERC, que es crema en tots els casos.

Pilar Rahola

Periodista i escriptora

Article publicat al diari  El Periódico  el 29 de maig de 2023.

El Gran Desengany

El govern català ha tingut un escàs protagonisme durant la campanya per a les eleccions municipals, que contrasta amb el paper del president espanyol, Pedro Sánchez, que s’hi ha abocat completament, com si s’hi jugués el coll. Aragonès ha estat en actes del partit, dóna suport als seus candidats i reivindica la seva obra, però, en canvi, té poca presència mediàtica.  Potser és encara bo que el president català s’hagi estalviat de fer grans promeses, com sí ha fet el president espanyol, que ha dit que posaria entrades de cinema a dos euros per als jubilats, l’Interrail a meitat de preu, avals per a comprar el primer habitatge per als joves, la construcció de 180.000 pisos socials, l’extensió de la llei de paritat a tots els òrgans constitucionals, una llei per a l’oblit oncològic, un pla de 40 milions per a la salut mental, 580 milions per als centres d’atenció primària, etc., etc. Resumint, una orgia de promeses que no se les pot creure ningú amb dos dits de seny.

Potser és millor que l’Aragonès no faci cap promesa perquè de les que va fer en la seva investidura no n’ha complert ni una. Què en queda d'aquelles promeses, de les que va explicitar en els debats d'investidura al Parlament, dos anys després? Ni la presentació d’una qüestió de confiança, ni la taula de negociació, ni l’acord per l'Amnistia i l'Autodeterminació, ni moltes de les altres qüestions que es van debatre en aquells dies.

Tampoc es pot dir que el president de la Generalitat hagi defensat amb fermesa la nefasta actuació del gobierno espanyol en l’afer Pegasus, fet que va provocar que la presidenta suspesa del Parlament i presidenta de JuntsxCat, Laura Borràs, denunciés al president de la Generalitat, Pere Aragonès, pel seu "indigne comportament" davant dels membres de la Comissió de Recerca del Parlament Europeu sobre l'espionatge amb el programa Pegasus. En concret, Borràs, en una carta enviada al president, li recriminava que es desentengués dels "falsos arguments" amb què l'exministre de l'Interior Juan lgnacio Zoido va justificar, davant seu, l'espionatge a Puigdemont i les investigacions sobre els Comitès de Defensa de la República (CDR). Desentendre's dels fal·laços arguments amb què Zoido va justificar l'espionatge a Puigdemont és per a Borràs "una actitud indigna" de la responsabilitat que ostenta, ja que, segons la dirigent de Junts, dóna a entendre que "potser un determinat context justifica l’espionatge a la màxima autoritat de Catalunya", i que, segons recorda Borràs, el president "estava donant compliment al mandat de la ciutadania expressat democràticament a les urnes".

No és estrany, doncs, que la diputada al Parlament Europeu, Clara Ponsatí, hagi escrit fa uns dies una carta oberta al MHP Sr. Pere Aragonès, en la que palesa el que podria ser el seu “Gran Desengany”, per totes i cadascuna de les actuacions del govern de la Generalitat, i que en essència podem resumir en la darrera frase de la carta, on escriu que «la conclusió només pot ser que, a hores d’ara, el govern de Catalunya no és un aliat a les aspiracions de llibertat, sinó un entrebanc». Podeu llegir aquesta interessant carta de Clara Ponsatí, tot seguit.

Carta de Clara Ponsatí al MHP Sr. Pere Aragonès

Brussel·les, 19 de maig de 2023

Benvolgut President:

Atès que m’heu demanat una reunió formal, és el meu deure comunicar-vos amb franquesa la meva visió sobre el moment greu que viu la societat catalana sota el vostre lideratge. Per tal que quedi constància de les meves consideracions, us les exposo aquí per escrit.

El govern de Catalunya que presidiu no ens acosta a la independència, ni la té com a objectiu. En comptes d’esmenar els errors i les simulacions que van impedir materialitzar-la el 2017, n’ha aprofundit la gravetat. Mentre opereu com si el conflicte de fons no s’hagués agreujat, el país s’erosiona políticament, socialment, culturalment i econòmicament. Promoveu la ficció que és possible un retorn a l’autonomisme que ens permet conviure i negociar de tu a tu amb el govern espanyol i créixer com a país. Però no és cert. Oferir la desescalada del conflicte ha estat un error que paguem tots.

El govern espanyol i els aparells de l’Estat, lluny de desescalar, han aprofitat la feblesa del vostre govern per accelerar el procés d’assimilació i dissolució de la nació catalana i de les nostres llibertats. Tal vegada voldríeu que la consciència col·lectiva del país interioritzés que el 2017 els catalans vam anar massa enllà, i que perquè hi hagi solució ara cal recular. Però tots sabem que això és fals: les apel·lacions al diàleg són només una manera de comunicar que no sereu un problema pel nacionalisme espanyol. La suposada via lenta és el missatge pels poders fàctics de Barcelona, que no fareu res que perjudiqui els seus interessos i les seves relacions promíscues amb els poders de l’Estat a costa del benestar i llibertat dels catalans. A Madrid ho han entès i actuen en conseqüència.

Això afebleix les nostres institucions de manera immediata, però tota la societat catalana en pagarà els plats trencats. Les conseqüències concretes ja no es poden dissimular. Us dono quatre exemples recents: Primer. L’estabilitat ens afebleix a Europa. Haver estabilitzat l’Estat (a través del Congreso, de la desmobilització de Catalunya, i de l’acord amb les elits de Barcelona) és un error històric difícil d’exagerar. L’Estat ha aconseguit tancar la carpeta catalana i torna a ser acceptat a l’arena internacional, justament perquè Catalunya i el govern que presidiu li ha calmat les aigües. Tota la feina que fem al Parlament Europeu per denunciar els abusos de l’Estat i la complicitat de les autoritats europees, queda en no res davant d’una fotografia amable i cordial entre el president de la Generalitat, el president del Gobierno i la presidenta de la Comissió Europea. És als catalans que ens interessa fer evident el conflicte existent, i a l’Estat, amagar-lo. Però vos us afanyeu de fer veure que no passa res. Això ens deixa més febles que no som i menys hàbils per revertir la situació.

Segon: la llengua. L’actitud passiva davant el govern espanyol i la necessitat de fer veure que els partits catalans el moderen, ha deixat les nostres institucions sense força per organitzar cap resposta als atacs contra la llengua catalana, tant a l’escola com a fora. Sense capacitat ni estratègia actuant a remolc de les estocades que les institucions espanyoles claven al català, el govern mostra com a única prioritat esquivar les possibles inhabilitacions. Renunciant a defensar la llengua i estendre’n l’ús, l’heu deixada a mercè dels que volen anihilar-la.

Tercer: JJOO d’Hivern. El projecte dels Jocs d’Hivern del Pirineu és un exemple paradigmàtic. Més enllà del desert econòmic, social i ecològic que suposen, uns JJOO són un esdeveniment que serveix només per estabilitzar encara més la situació de l’Estat a ulls del món. Aquesta candidatura, espanyola a ulls del públic internacional, anuncia que els catalans tornen a ser integrats en l’estructura espanyola i que Espanya concedeix a Catalunya les oportunitats que mereix. Aquest intent de reciclar els Jocs del 1992 espanyolitza la societat, promou el nacionalisme espanyol, i erosiona les eines que tenim per ser més lliures políticament.

Quart: Pegasus. El cas d’espionatge als polítics, advocats i activistes independentistes (i els seus familiars) és una vulneració flagrant dels drets individuals i polítics de la societat catalana. Demostra que Espanya tracta els  catalans com a mancats de drets de ciutadania i que opera amb les eines pròpies dels conflictes entre nacions, i no pas amb les eines pròpies dels ciutadans iguals.

Davant d’un afer que evidencia tan cruament la naturalesa del conflicte, la vostra resposta (i la del vostre partit) consisteix només a fer esforços per rebaixar la tensió, girar full i evitar que l’afer no esdevingui un escàndol massa gran i desestabilitzador pel govern espanyol. La pitjor conseqüència de l’estratègia que lidereu és la desmoralització, fruit del descrèdit a les idees que han estat al centre de les nostres possibilitats d’alliberament.

Quan, des de la suposada moderació, caricaturitzeu l’independentisme rupturista com un actor abrandat i irracional que pretén la independència sense la mínima serietat, ensorreu les idees fortes que ens van alçar contra l’ocupació i manlleveu als catalans la possibilitat de construir un futur lliure i independent. Perquè només podem combatre els intents de l’Estat de fer-nos claudicar i desaparèixer des de les conviccions i el gust per la llibertat.

Per això, la idea més tòxica que heu posat en circulació, i que ara impregna la nostra política, és que l’Estat és massa fort, que cal amagar el cap sota l’ala i apel·lar a un diàleg o a un referèndum pactat des d’una actitud de superioritat moral passiva-agressiva. Però la realitat és una altra. Espanya és un Estat feble, la seva democràcia fa aigües, el seu poder judicial ha perdut tota contenció, la seva capacitat d’influència internacional és negligible i ha demostrat que davant d’una revolta generalitzada, no té eines per aturar l’autodeterminació sense autodestruir-se. Mai no hi havia hagut tant de marge per explicar el conflicte i treballar per guanyar-lo. Mai els catalans havien estat tan oberts a sentir aquestes veritats. Però normalitzant que l’Estat és imbatible, convideu els catalans a comportar-se com ovelles obedients i cada cop els feu més inefectius perquè treballeu a partir de l’exageració de les seves febleses, en comptes d’avançar a partir de les evidents fortaleses.

El nostre debat polític està aviciat des de fa almenys cinc anys, i l’actitud dominant és no discutir mai obertament aquestes qüestions. Però la realitat és la que és i amagar-la o dissimular-la només apuja el preu de la nostra llibertat. Com a president no teniu dret a esquivar els debats de fons que sacsegen el país i que tothom veu. Teniu l’obligació de mirar al futur, de no desarmar la població davant dels reptes que se li plantegen i d’estar disposat a enfrontar-vos als poders fàctics que viuen d’impedir les nostres aspiracions legítimes de prosperitat, justícia i llibertat.

En cas contrari, la conclusió només pot ser que, a hores d’ara, el govern de Catalunya no és un aliat a les aspiracions de llibertat, sinó un entrebanc.

Ben cordialment,

Clara Ponsatí.

La independència no vota

En pocs dies se celebraran eleccions municipals a Catalunya. Pel tarannà de la campanya i precampanya, no sembla que estiguem vivint un moment polític especialment vibrant i il·lusionant, com els que vam viure durant l’embranzida revolucionària/independentista de Catalunya des del 2006 al 2017 quan l’objectiu era fonamentalment el de fer fora el PP de les principals institucions. Des d’aquell llunyà 1 d’octubre de 2017, sembla que l’anhel del ciutadà s’hagi allunyat cada cop més del desig  d’assolir la independència.

Observem que la menció a la independència no surt en cap dels mítings dels candidats del 28-M. Amb aquest ‘Governet’ autonòmic que tenim a la Generalitat, més el permanent i acrític suport al PSOE a Madrid per part d’ERc, la independència ha sortit del mapa tota soleta. Potser no molesta especialment que no la prometin cada dia si després, en la pràctica de govern, s’actua per avançar, per consolidar estructures, per guanyar el relat i per anar aconseguint cotes de poder que ens hi acostin, precisament el que no sap fer Esquerra.

En les pròximes eleccions municipals, cap votant de l’1-O es pot permetre malbaratar el seu vot. Sí no se sap a qui votar, caldria triar la menys dolenta de les opcions sobiranistes. L’abstenció és una falca més en la repressió de l’Estat. En totes les eleccions, a l’hora de triar una papereta influeix en la nostra decisió a qui volem votar, però també contra qui volem votar. Però aquests dos impulsos, el d’adhesió i el de rebuig, es combinen de maneres diferents segons les circumstàncies. Mentre en temps d’eufòria i d’optimisme pesa més el fet d'anar a favor, en temps de decepció i escepticisme acaba pesant molt el fet d'anar en contra. Fer servir la nostra papereta com una forma d’expressar el rebuig. I com que al llarg de la vida canviem més vegades d’amics que no pas d’enemics, el vot a la contra esdevé molt poderós. Els ciutadans ho intueixen. I els qui dissenyen les campanyes dels partits també ho saben i ho apliquen.

Per tot plegat, cal que els votants del 28-M es plantegin si l’opció abstencionista és una bona elecció, ja que això pot esdevenir una palanca per afavorir als partits unionistes que, amb poca participació, poden assolir uns resultats més favorables. Resulta interessant llegir l’article que escriu la periodista, Odei A.-Etxearte, que sota el títol  on analitza aquesta poca o nul·la presència del biaix independentista en els seus actes de campanya, ”Així s’ha esfumat la independència de la campanya”, afirma que “les propostes i el discurs sobre la independència han quedat relegats, malgrat el paper tan destacat que van tenir els ajuntaments i els batlles independentistes durant el procés”. Llegiu l’article esmentat tot seguit.

Així s’ha esfumat la independència de la campanya

“Em veig obligada a parlar-vos des de l’exili perquè Espanya considera que organitzar una manifestació per a protestar contra una sentència injusta és un acte de terrorisme.” Marta Rovira va fer dilluns referència a la causa oberta pel Tsunami Democràtic, en què és investigada, per explicar per què no torna a Catalunya malgrat els nous processaments que va fer el jutge Pablo Llarena després de la reforma del Codi Penal espanyol. Era la primera vegada que la secretària general d’ERC intervenia en un acte de campanya i ho va fer a Mollet del Vallès, per mitjà d’una pantalla. Carles Puigdemont també va fer servir el mateix sistema en l’acte d’obertura de campanya de JxCat. Durant uns quants caps de setmana, els candidats de Junts a les municipals que ho van voler van anar a Bèlgica per fotografiar-se amb el president a l’exili abans que comencés el compte enrere electoral. No és res de nou. La participació de l’exili en eleccions és habitual d’ençà del desembre del 2017, però no havien contrastat mai tant amb la realitat quotidiana: les propostes i el discurs sobre la independència han quedat relegats. No és que hagin passat a ser una qüestió secundària, és que gairebé han desaparegut de la campanya, malgrat el paper tan destacat que van tenir els ajuntaments i els batlles independentistes durant el procés. El missatge implícit és que aquestes eleccions no tracten d’això, sinó més aviat del poder polític de cada organització i dels projectes locals.

L’opció independentista s’endevina en els sobreentesos i es pressuposa com a característica de la marca. És així en les candidatures d’ERC, JxCat i la CUP i derivades, però les problemàtiques i les propostes locals, a banda d’altres qüestions d’actualitat, com el caos de Rodalies, han desplaçat absolutament la independència dels discursos. Només s’esmenta de tant en tant com a objectiu a llarg termini. Alguns exemples, entre els escassos titulars que hi ha hagut aquests dies: el president d’ERC, Oriol Junqueras, va demanar de Solsona estant que el 28-M fos una victòria més del seu partit “en el camí cap a la victòria de Catalunya, la independència i la república catalana”. Jordi Turull, secretari general de Junts, feia una crida similar quan va ser a Tàrrega: demanava el vot al seu partit per a enviar un missatge a “tots aquells il·lusos enterradors del procés de Catalunya cap a la seva independència”. L’exdiputada de la CUP Anna Gabriel va reivindicar igualment les sigles anticapitalistes perquè la CUP “és l’única opció política nítidament independentista” a Barcelona, després de la defensa d’ERC de la taula de diàleg i l’agenda del retrobament i del “retorn de Convergència” que representa la candidatura de l’exbatlle Xavier Trias.

La independència no té un paper estratègic destacat en els programes electorals de cap dels tres partits a Barcelona. El programa de Trias es limita a dir que l’Ajuntament de Barcelona estarà sempre al servei del Parlament de Catalunya i “en defensa activa de les llibertats nacionals, col·lectives i individuals”. La independència no apareix en el d’Ernest Maragall i, quant a la CUP, el programa de la capital catalana subratlla que els municipis tenen un paper fonamental com a espais d’autoorganització i politització populars, i per això són el punt de partida “del procés cap a la independència i la transformació social”, el marc territorial de referència d’on impulsar la construcció nacional dels Països Catalans.

Junts hi dedica un apartat en el programa electoral marc per a les municipals: “Municipis compromesos amb la independència”. Assegura que els municipis seran imprescindibles per a culminar la independència, tal com ho van ser el Primer d’Octubre, i apunta que els càrrecs de Junts tenen l’obligació d’aplicar polítiques que impliquin reduir la influència i la dependència de l’estat espanyol a Catalunya i augmentar el suport social de l’independentisme. Com a prioritats, estableix que tots els ajuntaments i ens supramunicipals paguin els imposts a l’Agència Tributària de Catalunya, que es continuï promovent l’adhesió dels ajuntaments a l’Associació de Municipis per la Independència, i la reivindicació de la vigència del mandat de l’1-O, que hauran de treballar per a fer efectiu. Quan va ser preguntat sobre això, en una conferència de premsa a l’ACN, Trias va dir que compartia que s’havia de fer efectiu el mandat de l’1-O, i va constatar que milita a Junts, però va assenyalar que la seva candidatura pretenia de ser “el pal de paller” de molta gent. I, per tant, aglutinar tant votants independentistes com gent que no ho sigui. Quant a la sobirania fiscal, va afegir que l’exerciria només si fos possible. I és que l’opció del candidat de Trias per Barcelona ha estat aparcar el discurs independentista per arribar a electors tan diversos com sigui possible. Fins i tot, prova d’atreure els antics votants de Manuel Valls, erigint-se en el vot útil d’ordre contra la batllessa Ada Colau.

El programa electoral marc d’ERC acota el projecte independentista a la seva essència. Es defineix com un partit de base municipalista que es vol implantar a tot arreu dels Països Catalans per construir una república catalana al servei de la ciutadania. “Som els del referèndum i els de l’amnistia. Els que treballem per la independència de Catalunya i dels Països Catalans, perquè sabem que la independència és l’eina més útil per a construir un país lliure, just i democràtic”, afirma.

Després del trencament definitiu dels blocs al parlament, amb l’aprovació del pressupost del govern amb el suport del PSC, tampoc es preveu que les aliances independentistes es prioritzin en els pactes postelectorals. Això ja va ser difícil durant els anys àlgids del procés, per les particularitats locals, encara que la consigna nacional fos prioritzar els pactes independentistes. Un exemple recurrent d’això és el pacte entre el PSC i Junts a la Diputació de Barcelona, en paral·lel als acords que ERC arribava al congrés espanyol amb el PSOE. Aquesta vegada, Trias ha situat ERC i el PSC com els seus socis prioritaris per a arribar a un acord en cas que guanyi les eleccions. La possible aliança amb els socialistes, de fet, va causar malestar dins de Junts i, finalment, la Federació de Barcelona de Junts va aprovar que sotmetrien qualsevol acord postelectoral a una consulta.

Maragall, per la seva banda, va dir ahir que no pactaria mai amb el PSC, encara que el conflicte polític no sigui la raó principal del vet. Per a ERC, els socialistes són els principals rivals a batre en aquestes eleccions. Tampoc sembla que aquesta hagi de ser la clau en els pactes que es puguin tancar a Girona, Lleida o Tarragona. Dilluns a la nit, en el debat dels candidats a Girona de TV3, Gemma Geis, de JxCat, va ser l’única a defensar un acord perquè hi hagi un govern municipal independentista. ERC i Guanyem Girona van prioritzar els pactes sobre les propostes.

Els partits independentistes es poden trobar amb dificultats per a mobilitzar els seus antics votants, aquesta vegada. En les darreres municipals, la participació va augmentar gràcies a la coincidència amb les europees, en què Puigdemont i Junqueras es mesuraven les forces i rivalitzaven per portar el conflicte polític al Parlament Europeu. Els partits donen per fet que, aquesta vegada, no s’arribarà al 64,8% de fa quatre anys. Però és una incògnita si l’abstenció es farà visible, o no, com una opció de càstig per a aquests partits.

Odei A.-Etxearte

Periodista

 

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimarts 16 de maig de 2023

Salvar al soldat Felip

Els monàrquics més abrandats han tingut aquests dies la seva setmana de glòria amb els fastos anglesos per la coronació del rei que té nom de conyac. Efectivament, Carles III del Regne Unit i Camil·la ja han estat coronats en una pomposa cerimònia a l'abadia de Westminster. Ni la Gran Bretanya és l'imperi que era, ni Carles III té el suport que tenia Elisabet II, però la casa reial britànica ha materialitzat aquest dissabte una coronació que continua una llarga tradició amb més de mil anys d’existència. Carles III tindrà ara el repte de trobar l'equilibri entre la tradició i la modernitat. Avui, la casa reial britànica és l'única d'Europa que encara fa coronacions.

Cal fer ara una comparança entre el nostre rei emèrit i el que acaba d’agafar les regnes de la Gran Bretanya. Dos personatges als quals, tot i els deu anys que separen les seves edats, podem incloure en una mateixa generació, sortida a l’escenari després de la Segona Guerra Mundial. El primer, el nostre, ensinistrat a l’ombra d’un dictador, a qui el seu pare el va entregar a canvi de mantenir opcions a tornar a governar quan Franco morís i que, finalment, es feren realitat com a bescanvi de sotmetre’s a voluntats més o menys ocultes. Res a veure amb el britànic, format a l’ombra d’una mare estricta però d’intencions clares, que no dubtava a recolzar Churchill o defensar al seu marit de les crítiques per no renunciar a la seva casa reial, convertint-lo en rei consort.

Una de les claus de la Transició espanyola va ser l'acceptació de la monarquia per part d’una majoria d'esquerres. El mateix es podria dir pel que fa al gruix del catalanisme, que va rebre amb profund escepticisme la figura de Joan Carles de Borbó, hereu designat pel general Franco. Però el règim del 78 es va poder afermar gràcies a la integració, amb més o menys entusiasme, de moltes forces provinents de l'antifranquisme tant a Catalunya com a Espanya. Els escàndols del rei emèrit i la conducta conservadora de Felip VI posen en risc un dels pilars sobre el qual es va assentar el règim actual. Ara, si ja s’ha vist que per cuirassar la unitat d’Espanya s’hi val tot, si ja s’ha vist també que el personal polític del franquisme està ben assegut en l’escenari polític actual sense cap inhabilitació ni jurídica ni moral, la monarquia és en aquests moments el ventre tou del pacte de la transició. Tal vegada la monarquia espanyola no trontolla, però podria trontollar. Els excessos escandalosos de l’avui rei emèrit, la defensiva barroera i inhàbil del seu successor, la llagoteria embafadora dels seus partidaris, l’anacronisme intrínsec de la institució, el progressiu desacomplexament dels qui la critiquen, fan que avui la monarquia espanyola no sigui una institució sòlida, ni tan sols en l’Espanya castellana.

Es diuen coses sobre la monarquia que fa trenta anys era inimaginable que ningú digués, tot i que ja passaven. I això va a més, en un context en què la monarquia cada vegada té menys adeptes. Al Regne Unit el 58% dels britànics encara es consideren monàrquics, però aquest suport ha començat a minvar entre els joves. A l’Estat espanyol la bretxa entre els partidaris de la república i els que donen suport a la monarquia s'engrandeix any darrere any a favor dels primers. Per això és interessant l’article que amb el títol “El podrimener reial” ha publicat la periodista, Pilar Rahola, on analitza les relacions entre l’actual monarca espanyol, Felip VI, i el seu pare el rei emèrit. Darrerament, sembla haver-se aixecat la veda a les prohibicions de publicar informacions sobre les activitats financeres, amatòries i de tota mena de Juan Carlos I, potser amb la finalitat de salvar Felip VI, encara que sigui ensorrant més l’emèrit. Salvar el soldat Felip, aquesta podria ser la intenció d’aquesta maniobra. Llegiu, si voleu, l’article de la Pilar Rahola tot seguit.

El podrimener reial

Podria semblar una notícia del cor, si no fos perquè la monarquia no és una qüestió de tafaneria rosa, sinó de fosca informació, desgraciadament imbricada amb les necessitats, els interessos i la vida de tots nosaltres. Especialment per als catalans, no endebades la monarquia existeix per tres motius, i un d’ells és el de garantir la unitat d’Espanya. Els altres dos complementen i expliquen per què un dictador nodrit en les deus del falangisme (és a dir, del feixisme espanyol), poc afecte als Borbons, va decidir ungir Joan Carles com a futur rei. Perquè, a banda d’imposar una unitat militarment tutelada, amb el rei de garant, també assegurava els interessos i privilegis de la casta familiar que, des de Felip V, ha teixit un espès entramat de negocis. I, pel camí, garantia, com diu en Vicenç Villatoro, que el franquisme sociològic “no quedés desallotjat de l’escenari polític, mediàtic i social” en la nova etapa democràtica. Unitat d’Espanya, negocis espuris i impunitat franquista, aquests van ser els tres pilars sobre els quals es va assentar una monarquia que naixia moralment corrupta i es va consolidar en una corrupció global. No cal dir que el pacte de la Transició va segellar tota aquesta muntanya de fems, i d’aquí venen els mals de la foradada democràcia espanyola.

Des d’aquesta perspectiva, és evident que la notícia que donava l’altre dia la Pilar Eyre —el cap més ben moblat de la informació del cor—, no era material de safareig picant, simple banalitat, sinó pura dinamita política: la reina Letícia va rebre el president de Colòmbia (que, per cert, ha tret els colors a l’Espanya “imperial”) amb una tiara gens innocent. Actualment, s’anomena “corona floral”, però en realitat és coneguda com la corona de Franco. En síntesi, es tracta d’una tiara creada en temps d’Alfons XIII, venuda a l’exili i comprada per Franco, i regalada a Sofia, el 1969, pel seu casament. És a dir, i en boca de la mateixa Pilar Eyre, s’han suprimit monuments franquistes i títols concedits per Franco, però la reina actual no té cap neguit de fer servir la corona del dictador. Dictador que, com cal recordar, fou un assassí de masses que va matar fins al darrer dia. Ergo, es tracta d’una corona de sang, però si la cofa una testa borbònica, no importen els dictadors, els assassinats i les víctimes.

Cosa la qual no és cap sorpresa, perquè la història dels Borbons espanyols és el relat d’un podrimener de corrupcions, interessos, repressió i carcúndia que ha caracteritzat els darrers tres segles espanyols, amb Joan Carles com a darrer exponent del culte a la immoralitat. No només per l’espectacle d’amants, luxe desaforat, obsessió pel diner, amistats del petrodòlar i la resta dels pecats de la luxúria i l’avarícia, sinó perquè, a sobre, s’ha permès ser defraudador d’Hisenda en el mateix país on n’era el cap d’estat. Com si no fos el cap d’estat d’una democràcia a la Unió Europea i en ple segle XXI. O, més pròpiament dit, com si fos el que sembla haver estat, el cap d’estat d’una monarquia bananera.

Ara, després dels diversos capítols del sainet reial —comissions, sumaris judicials, estris de comptar diners, Corinnes i elefants, milions volant en jets del petrodòlar i la mateixa burla a Hisenda—, arriba el moment de la prole reial, que, segons els entesos en la matèria, promet treure fills de sota les catifes. En realitat, tots els cronistes de la cosa —amb l’Eyre al capdavant— han parlat sovint dels fills de l’emèrit, però un llibre recent posa noms i cognoms a una pretesa filla, i això sempre és molt sucós per a les tertúlies del safareig. Sembla que el llibre en qüestió, King Corp. El imperio nunca contado de Juan Carlos I, també parla de “l’immens conglomerat econòmic”, de les rutes del diner, de les propietats immobiliàries, dels homes de palla i, també, de les famílies cortesanes que s’han enriquit a l’ombra del monarca. Un llibre, doncs, que promet aixecar les catifes. Emperò, l’han escrit dos homes d'El Confidencial, el poderós digital que beu directament de les fonts d’Interior i intel·ligència, dada la qual és força curiosa. Bones dades..., rei Joan Carles..., fonts privilegiades..., El Confidencial..., hum...

Sens dubte, el rei emèrit quedarà tan empastifat com ja està. Però per molt que descobreixi el llibre, res ja no té cap valor, perquè Joan Carles s’ha convertit en el banc dolent de la Borbonada, és la Sareb de la monarquia, i per molta merda que li caigui ara al damunt, es digereix tota sense problema. L’emèrit està amortitzat, com està amortitzat l’escàndol que representa, i ja no ve d’un pam. Tal vegada aquest és el punt, dirigir tota la brutícia al jubilat, per poder salvar el fill que ostenta ara la corona. No serà tot plegat, això, una operació de salvament del rei actual, fent creure que tot aquest mecanisme d’enriquiment impúdic no era el negoci familiar (que ho diguin a Urdangarin), sinó la simple obsessió d’un pobre avariciós? No serà un intent de desviar completament l’atenció per fer creure que hi ha transparència i que Felip VI està net de pols i palla?

Malpensar és, en la pell dels catalans, un exercici de supervivència. I és obligat malpensar perquè, primer, no existeix la transparència sobre la monarquia. És una mentida superlativa, una fake new de parvulari, una gran estafa. Justament perquè la monarquia representa el que deia a l’inici —unitat d’Espanya, normalització i blanqueig del franquisme i garantia de negocis cortesans—, és totalment opaca, més enllà de les quatre engrunes que ens donen per menjar. El rei està al marge de les urnes i al marge de les notícies, i el blindatge és absolut. Però com que hi ha hagut fuites en el pantà de l’emèrit, cal donar una mica de carnassa a la plebs, perquè cregui que, pel que fa a la monarquia, Espanya és europea i viu al segle XXI. Salvar Felip VI, encara que sigui ensorrant més Juan Carlos I, que ja està totalment ofegat. Sí, salvar el soldat Felip, aquesta és la intenció i aquesta és la maniobra.

Pilar Rahola

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge, 7 de maig de 2023

Les mentides del President

Quan Pere Aragonès va presentar el seu programa de govern va fer dues promeses molt concretes: primer, que al cap de dos anys de la seva investidura se sotmetria a una moció de confiança i, segon que faria els passos necessaris per dur Catalunya cap a la independència. Doncs ni una cosa ni l’altra. No es recorda una època com la present, amb la presidència d’en Pere Aragonès, tan grisa, tan trista on realment hem esdevingut una autonomia sense cap influència, amb un govern que és de el més pobre que hi pot haver en un país tan potent com Catalunya.

Pere Aragonès (ER), que encara presideix la Generalitat, és un personatge que menteix al Parlament i enganya als catalans. El que va dir Aragonès en el discurs que va pronunciar al Parlament com candidat a la presidència de la Generalitat, xoca frontalment amb el que ara predica i practica. Avui no sosté el que digué llavors… «Cal un Govern de transformació que torni l’exigència a la política, que toqui de peus a terra, assumint compromisos ambiciosos i de mirada llarga que puguin ser AVALUATS periòdicament. Avaluar-nos i actuar amb la màxima transparència. En conseqüència, em comprometo a sotmetre’m a una QÜESTIÓ DE CONFIANÇA a la meitat de legislatura». La mentida i l’engany d’Aragonès l’haurien de portar, per ètica i patriotisme, a presentar la seva dimissió immediata en favor de la democràcia, el sobiranisme o la  independència, i Catalunya. En tot cas és justificable i exigible una moció de censura, no sols una qüestió de confiança. I és que Aragonès, net d’un alcalde franquista enriquit durant la dictadura, s’ha traït a si mateix.

En comptes de complir les seves promeses, Pere Aragonès treu un altre conill del seu barret de mag: “L’acord de claredat”, copiat del que va intentar el govern canadenc i que va servir només per frenar el procés d’independència. Malgrat que Parlament de Catalunya va refusar aquesta proposta el mes de setembre, quan va rebre solament el suport dels comuns, l’executiu va presentar un full de ruta sobre com hauria d’avançar aquest acord i qui hauria d’intervenir-hi. Culminaria a principi del 2024 i hi intervindria un consell acadèmic, partits polítics, la societat civil i la ciutadania. Pel que fa al consell acadèmic, comencem malament, ja que Aragonès nomena, per formar-ne part, ni més ni menys que a la politòloga espanyolista, Astrid Barrio, que en unes declaracions va manifestar que el referèndum "no és pacífic" perquè "és imposat", que "és un fet violent" i "un risc per la democràcia i l'estat de dret". Fantàstic.

La claredat independentista és ben clara, són les mateixes condicions de l’1-O del 2017, la mateixa pregunta, el 50+1% de respostes afirmatives, la participació homologable a aquest tipus de processos dins l’àmbit europeu, delimitat sols al territori que es vol autodeterminar, i el caràcter vinculant, sols hi manca una cosa, el compromís del Regne d’Espanya de reconèixer el resultat que n’esdevingui i entrar immediatament en la negociació de repartiment d’actius i passius i d’immediata aplicació. Per això resulta molt interessant l’article titulat  ”De la claredat a la foscor”  que va escriure el periodista, Jordi Barbeta, on analitza la proposta de l’Acord de Claredat que ha anunciat el president Aragonès i afirma que aquesta oferta sembla ben bé un “parlar per parlar”, i que respon a la necessitat d’Esquerra Republicana de tenir algun peix per vendre a l’hora de demanar el vot, atès que amb l’obra de govern no en tindrà pas prou. Llegiu, si voleu, l’article d’en Barbeta a continuació.

De la claredat a la foscor

Vejam si ens aclarim d’una vegada. Ara per ara, la independència de Catalunya només es pot aconseguir mitjançant una insurrecció organitzada, que a més tingui èxit en el camp de batalla i sigui reconeguda internacionalment. L’Estat espanyol mai estarà ben disposat a cedir a les bones el seu domini i no cal discutir que la seva superioritat militar sempre serà determinant. Aquesta opció la podem descartar perquè els catalans sempre han estat un poble més comercial que conqueridor i pocs estan disposats a jugar-se la vida ni el patrimoni. Ja he escrit altres vegades que l’Estat està disposat a matar i els catalans, que no són tan rucs, s’estimen la vida. Això és més clar que l’aigua.

Probablement per això, el president Aragonès i el president del seu partit, Oriol Junqueras, ja han deixat clar que renuncien a la declaració unilateral d’independència i aposten per acordar amb l’Estat un referèndum d’independència. Això recorda molt el mite de Sísif. Aquell que es va passar de llest i els déus el van condemnar a empènyer perpètuament un penyal gegant muntanya amunt fins al cim, només perquè tornés a caure rodant fins a la vall, des d'on havia de recollir-lo i empènyer-lo novament fins al cim i així indefinidament.

La idea del referèndum pactat ja es va plantejar fa uns anys des de Catalunya i amb alguns suports a Espanya. A Catalunya, el grup d’experts liderats per Carles Viver i Pi-Sunyer va elaborar un informe sobre les possibilitats constitucionals d’una consulta. Però a Espanya també es van prodigar articles i dictàmens de juristes de reconegut prestigi, inequívocament contraris a la independència de Catalunya, que avalaven la legalitat d’un referèndum a Catalunya. Un pare de la Constitució com Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón havia escrit: “La autodeterminación como consecuencia del principio democrático es una indeclinable reivindicación de la conciencia nacional. Tanto por ser esta integradora como democratitzadora (...) la autoidentificación en la que la autodeterminación consiste ha de responder a los títulos históricos y a las señas de identidad que configuran cada pueblo que se autodetermina. La autodeterminación no es invención arbitraria, sino necesidad histórica” ( Derechos históricos y Constitución, Taurus 1998). Un altre jurista, que va ser membre del Tribunal Constitucional i president del Consell d’Estat, Francisco Rubio Llorente, va escriure el següent: “Lo urgente, lo inaplazable, es verificar la solidez y el contenido de esas aspiraciones y para esto no hay otro camino que el del referéndum… Pero si [el Gobierno catalán] lo ha pedido es inexcusable hacerlo, por dolorosa que sea para muchos españoles (entre los que desde luego me cuento) la idea de una España sin Catalunya.(El País 8/10/2012).

Un tercer jurista, catedràtic de Dret Constitucional, fundador de Ciutadans, el profesor Francesc de Carreras va escriure això a La Vanguardia el 20 de setembre de 2012 “A pesar de las dificultades, debemos encontrar una salida que pasa, en primer lugar, por despejar una duda, una gran duda: ¿cuál es el porcentaje de ciudadanos catalanes partidarios de separarse de España?(...) Y la única manera de averiguarla es votando. Todo lo aquí planteado no es nuevo, ya que encaja dentro de la filosofía del dictamen del Tribunal Supremo del Canadá de 1998 en relación con la hipotética secesión de Quebec (...).  Si una comunidad plantea seriamente que desea separarse de España, la única salida democrática, agotadas las posibilidades de acuerdo, es utilizar los procedimientos previstos en nuestro Estado de derecho”.

Tal com planteja Aragonès el seu acord de claredat, un nou estatut és l'única fórmula que podrien acceptar els interlocutors unionistes per sotmetre’l a referèndum. Més val no pensar quin Estatut sortiria ara

Existien vies constitucionals per fer el referèndum. Fins i tot els socialistes catalans van defensar durant un temps el dret a decidir. El referèndum es podia fer i el Parlament va demanar l’any 2014 al Congrés el traspàs de la competència per convocar-lo. La proposició de llei catalana, defensada pels diputats Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera, va ser rebutjada per 299 vots contra 47. Tenia majoria absoluta el PP, però no era una qüestió de majories o minories, ni de legalitat constitucional, era i és una qüestió d'estat i l’Estat —tornem-hi— no està disposat a cedir el seu domini. Encara més, de llavors ençà l’Estat no ha fet més que rearmar-se per infligir una derrota als catalans, no només política, també judicial, econòmica, fiscal, cultural i lingüística, perquè no puguin aixecar el cap per una generació. Ja ho va dir Espartero, “Por el bien de España, hay que bombardear Barcelona una vez cada cincuenta años”.

Així que la proposta d’Acord de Claredat que ha tornat a anunciar el president Aragonès sembla ben bé un “parlar per parlar” que respon a la necessitat d’Esquerra Republicana de tenir algun peix per vendre a l’hora de demanar el vot, atès que amb l’obra de govern no en tindrà prou. No és una mala tàctica la que practica el partit d’Oriol Junqueras, que consisteix a ocupar l’escenari politicomediàtic aplicant la teoria daliniana, “que parlin d’ERC encara que sigui bé”. És també si fa no fa la mateixa tesi aplicada al futbol de Johan Cruyff sobre la possessió de la pilota: “Mentre la tenim nosaltres, no la tenen ells”. Fins ara el parlar per parlar ha donat bons resultats a ERC i probablement li'n continuarà donant. Les enquestes preveuen que a curt termini ERC no tornarà a guanyar gaires eleccions, però també assenyalen que sempre tindrà prou representació per col·locar la seva gent en els diferents governs municipals, comarcals, provincials i nacional i aquest és el poder polític que perdura fins que arribin temps millors. Ara bé, tal com planteja Aragonès el seu acord de claredat, al màxim que podria arribar és a una reforma de l’Estatut. Un nou estatut és l'única fórmula que podrien acceptar els interlocutors unionistes per sotmetre a referèndum. El fitxatge de la professora Astrid Barrio per dissenyar la proposta ja marca el camí. Més val no pensar quin Estatut sortiria ara.

Arribats a aquest punt, com els catalans no se’n surten amb la política, no tindran més remei que canviar el xip, ser resilients i buscar-se la vida en altres terrenys més propicis. Potser la tecnologia oferirà en el futur nous instruments perquè els ciutadans s’independitzin progressivament de l’Estat pel seu compte. La intel·ligència artificial, la tecnologia blockchain, les criptomonedes... ja estan propiciant noves formes de subversió i tot està per fer i tot és possible.

Jordi Barbeta

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge, 16 d'abril de 2023

Dos anys perduts

Ara fa dos anys es feu públic l'acord d'investidura de Pere Aragonès entre ERC i la CUP, la idea del qual era la d’establir una relació de consens creixent entre ambdós partits i, com a mostra de bona voluntat, Aragonès es comprometia a sotmetre’s a una qüestió de confiança a la meitat de la legislatura: la primavera del 2023. Durant els primers dos anys del govern d’ERC, la CUP es comprometia, a partir de la crítica i l’escepticisme, a donar un marge de temps a la taula de diàleg i no basar el seu suport o la seva oposició al govern en l’existència d’aquesta taula. Arribada la primavera de 2023, si es constatava el fracàs de la taula de diàleg per a pactar l’amnistia i l’exercici del dret d’autodeterminació, la legislatura havia de fer un tomb cap a una nova confrontació democràtica amb l’estat espanyol que reactivés el procés d’independència.

Com dèiem, Aragonès es va comprometre a sotmetre’s a una qüestió de confiança el 2023. Ara, si la naturalesa de l’acord preveia d’acostar posicions, amb el temps les males relacions van fer que la CUP s’avancés i ja demanés la qüestió de confiança tan sols un any després de la investidura. Però Aragonès ho va considerar un escenari superat. “La qüestió de confiança ja es va decidir en els pressupostos del 2022. Si en aquell moment es va retirar la confiança del govern, no té sentit afrontar dosis d’inestabilitat que no convenen a la societat catalana”, va dir llavors. El govern d’Aragonès, des de la primavera del 2021 fins al gener del 2022 es van reunir periòdicament amb membres d’ERC, Junts, CUP, Òmnium, ANC i del Consell  per a acordar una estratègia conjunta, però les reunions es van interrompre per la manca d’acord sobre com i quan activar la nova estratègia independentista. En veure que la taula de diàleg no havia aconseguit la negociació d’una solució política basada en l’autodeterminació i l’amnistia, la CUP i ERC es comprometien  a  generar les condicions i els acords necessaris per a plantejar el nou embat democràtic, durant aquesta legislatura, per la via que el conjunt de l’independentisme valorés com la més adequada.  Aquest nou embat democràtic amb l’estat s’havia de coordinar amb el Consell de la República i l’Assemblea de Càrrecs Electes, que eren els organismes que havien de traçar les línies estratègiques i preparar les condicions per al nou embat democràtic amb l’estat.

Ara com ara no existeix cap prova d’haver-se produït aquest embat i, per tant, es pot constatar la pèrdua de dos anys per part del govern d’ERC per aconseguir qualsevol avenç en el procés d’independència. En declaracions de la diputada de la CUP, Eulàlia Reguant, aquesta és una legislatura fracassada pel que fa a les quatre revolucions  ―la social, la feminista, la verda, i la democràtica―  que proposava el president al començament. El govern va considerar trencat l’acord d’investidura quan la CUP es va negar a aprovar el primer pressupost d’Aragonès i va provocar la inestabilitat del govern, agreujada més tard amb la constatació que realment Aragonès no té una majoria parlamentària que li faci costat quan, arran de les tensions amb Junts que van acabar amb el trencant del govern, la CUP va tornar a demanar una qüestió de confiança, i Aragonès s’hi va negar.

Un altre front obert dins l’estratègia de Junqueras/Rovira, que ha convertit els independentistes en irrellevants i, pel camí, ha esbudellat l’independentisme, són les divergències  entre els camins seguits per Puigdemont i el president de la Generalitat. Mentre el president a l’exili lluita per portar la confrontació amb l’Estat fins a les darreres conseqüències ―Puigdemont té determinació i coratge en les detencions a Alemanya o Sardenya― Aragonès té una actitud de ‘jo no hi tinc res a veure’ davant les mentides de Zoido. Puigdemont és una ferida al cor del nacionalisme espanyol, incapaç d’esmenar les seves misèries. Per això resulta interessant tombar la vista enrere i recordar, passats cinc anys, els esdeveniments ocorreguts l’any 2018, amb la detenció del President Puigdemont i les conseqüències que aquells fets van provocar en les estratègies dels dos partits catalans majoritaris. Ho recorda la periodista, Pilar Rahola, en el seu article titulat  ”La cacera continua”, que podeu llegir tot seguit.

La cacera continua

Ahir va fer cinc anys d’un viatge que va entrar, per mèrits indiscutibles, a la història de la lluita nacional catalana. Un 25 de març de 2018 el president Puigdemont era detingut per la policia alemanya en una benzinera a prop de la frontera danesa, al land de Schleswig-Holstein. Començava així un periple de dotze dies a la presó de Neumünster, una llibertat sota fiança, que va passar a Berlín, mentre s'estudiava el seu procés d’extradició, i l’èxit judicial final quan el Tribunal Superior de Schleswig-Holstein rebutjava definitivament l’extradició per rebel·lió. Era el 19 de juliol de 2018, i aquell dia els titulars eufòrics de la premsa espanyola varen quedar congelats, abruptament derrotats per la realitat del seu fracàs: el president Puigdemont s’escapava de les seves urpes, i ho feia per la porta gran, derrotant Espanya en la justícia alemanya, el pilar de la justícia europea. Ahir, el mateix president va voler recordar aquella eufòria espanyola que va arribar al paroxisme, fins que va quedar estroncada. Ho feia en un tuït, amb el punt de sornegueria que li és característic. Deia així:

“No diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat. Una abraçada als periodistes patriòtics que avui fa cinc anys van arribar a l’èxtasi, confonent desitjos amb realitat i empassant-se, com és costum, les fantasies dels seus col·legues de la policia patriòtica. Soc conscient que la cacera continua; que espien, denigren i difamen. No pararan mai, n’han fet una obsessió nacional; fins i tot el president del govern en va fer promesa electoral. Tant se val.”

Certament, la cacera va continuar per tot Europa, tant com es varen succeir les derrotes espanyoles en tots els països on varen intentar caçar el president, deixant al seu pas un ròssec de justícia ideològica que ha tacat considerablement la imatge de la democràcia espanyola. I és sobrer afegir que la cacera continua i continuarà, perquè Puigdemont és una ferida al cor del nacionalisme espanyol, incapaç d’esmenar les seves misèries, fins i tot quan se’l regiren en contra.

Tanmateix, i més enllà de l’obtusa fixació espanyola, la detenció del president a Alemanya va ser l’inici d’un seguit de fets conseqüents d’enorme importància. D’una banda, l’estratègia judicial de l’exili va superar la seva primera prova d’estrès i es va demostrar intel·ligent i eficaç. Com sempre havia dit Gonzalo Boye, calia guanyar a Alemanya, perquè fer-ho a Alemanya, era fer-ho a Europa, i el reguitzell posterior d’èxits judicials enfront d'Espanya així ho ha confirmat. A més, aquell moment difícil i alhora èpic feia valdre la constància i la resiliència de l’estratègia de Puigdemont, enfront d'altres estratègies polítiques, a l’interior català, que creien necessari renunciar al llegat del Primer d’Octubre, no se sap si per avançar o per fer-se perdonar els pecats davant Espanya. A partir de la repressió i del 155 es varen dibuixar dues estratègies dins de l’independentisme que han acabat bifurcant clarament els camins: el de l’exili, liderat per Puigdemont, compromès amb el llegat del Primer d’Octubre i decidit a mantenir alçada la bandera; i l’estratègia contrària d’Esquerra Republicana, liderada per Oriol Junqueras, que optava per fer una marxa enrere, renunciar al llegat i establir aliances de pacte amb partits espanyols d’esquerres, transmutant l’eix nacional per l’eix ideològic. De fet, les explícites —i per a molts de nosaltres, escandaloses— declaracions d’ahir mateix de Marta Rovira a Neus Bonet, que assegurava que el Primer d’Octubre no va tenir legitimitat interna ni va connectar amb gran part del país, no deixen cap dubte de l’estratègia de renúncia dels republicans. O de rendició, per fer servir un sinònim més exacte.

Cinc anys després de la detenció del president, ja es pot fer un balanç força precís de quina ha estat l’estratègia més eficaç per a defensar l’independentisme, i no hi ha gaire marge per al debat: l’estratègia de renúncia d’ERC no ha portat cap benefici, no ha aconseguit ni una sola reivindicació, no ha permès avançar en cap dret nacional, no ha desjudicialitzat el procés, no ha aconseguit que no es criminalitzi l’independentisme, no ha evitat l’espionatge, la infiltració, el menyspreu i els judicis continuats contra l’independentisme i, a més, ha aconseguit que Catalunya deixés d’existir com a conflicte, com a problema i com a notícia. És a dir, l’estratègia de Junqueras/Rovira ens ha convertit en irrellevants i, pel camí, ha esbudellat l’independentisme. Per contra, la resiliència de l’estratègia de l’exili català i del mateix Puigdemont ha aconseguit èxits judicials d’enorme rellevància, ha mantingut viva la causa catalana i, sobretot, ha mantingut ferm el compromís amb el llegat del Primer d’Octubre. No hi ha color. Cinc anys després de la detenció a Schleswig-Holstein, ha quedat demostrat que l’únic camí era ser fidel a aquest llegat i mantenir la lluita.

La detenció també va obrir un altre episodi gens sorprenent, però dolorós: la repressió que va caure damunt de tot l’entorn del president. No només va ser l’inici de la persecució judicial a persones com Josep Lluís Alay o Jami Matamala, sinó que també van perseguir amb ferotgia els mossos que acompanyaven el president. En aquest sentit, cal subratllar la indefensió amb què s'han trobat aquests mossos i un fet molt greu: la nul·la voluntat de la Conselleria d’Interior de posar escorta a Puigdemont tot i saber els riscos que corre. També aquí, el conseller Elena és un exemple ben trist de submissió.

Han passat cinc anys i, com diu el president, la cacera continua. De fet, gràcies al pacte amb ERC per modificar el Codi Penal, intenten aconseguir una via pel darrere per poder-lo caçar, tot i que Boye assegura que no se’n sortiran. En tot cas, continua la cacera d’uns i la resiliència i la lluita dels altres, i és aquesta lluita la que manté viu el llegat del Primer d’Octubre. A hores d'ara ningú no pot dubtar que Puigdemont és el líder indiscutible de l’independentisme. No només perquè manté el pols amb l’Estat, sinó també perquè l’altre líder, el senyor Junqueras, hi ha renunciat.

Pilar Rahola

Periodista

Article publicat al digita  EL NACIONAL el diumenge 26 de març de 2023

Quo vadis, Pere?

Quan Pere Aragonès va asseure’s a la cadira de President de la Generalitat, no va tardar ni un mes a fer el primer viatge institucional com a president, i després de pujar a l'avió per primer cop, anar a l'estranger s'ha convertit en una dèria recurrent de Pere Aragonès. En dos anys ha fet setze viatges a catorze països diferents i quasi 65.000 quilòmetres, amb l'objectiu, diu ell, de tornar a posar la presidència de la Generalitat al mapa. Aquests dies està fent el viatge més ambiciós, que l'ha portat a Colòmbia, l'Uruguai, l'Argentina i Xile. Una expedició amb molts actes i contactes a l'agenda, però també amb alguns contratemps i decepcions. Hi va acompanyat per la consellera d’Acció Exterior, Meritxell Serret. Segons la consellera, l’objectiu és “reforçar encara més les bones relacions” que existeixen amb aquests països, en un context que es considera “propici”, per la presència de governs d’esquerres amb els quals creu que poden trobar molts elements en comú“. Malgrat això el Procés no ha sigut l'eix principal dels viatges del president. Ha parlat del clima a Nova York, de memòria democràtica i cooperació a Bogotà, d'hidrogen verd a Stuttgart, de refugiats a Berlín, de cultura i energies renovables a París, de llengua i salut mental a Ginebra ―a l'ONU i a l'OMS― i de cooperació interregional a Tolosa de Llenguadoc i Buenos Aires, entre altres exemples.

Es pot estar més o menys a favor del fet que els presidents de la Generalitat viatgin, ajudin a empreses catalanes a obrir camins, expliquin la realitat catalana i busquin complicitats internacionals. Ara bé, cal que tinguin una agenda que justifiqui el viatge i que l’expliquin. Aquest tour d’Aragonès sembla que no compleix cap d’aquestes condicions. Si el que busca és una foto amb algun President d’algun Estat, per fer-se gran, no cal que es gasti els nostres diners. Aragonès, que després de Colòmbia va visitar Uruguai, tenia prevista una trobada amb la vicepresidenta de l'Uruguai, Beatriz Argimón, que també és la presidenta de l'Assemblea General i del Senat, però finalment no es va produir després dels constants canvis d'agenda de la vicepresidenta. Sembla doncs que el viatge no està assolint l’èxit que s'esperava, ja que el president Aragonès ha vist com se li cancel·lava una segona trobada institucional, després que el president de Colòmbia, Gustavo Petro, li anul·lés l’entrevista quan ja es trobava al palau presidencial.

A parer del secretari general de Junts, Jordi Turull, el viatge del president de la Generalitat, Pere Aragonès, a Amèrica Llatina, amb la seva agenda d’aquests dies "empetiteix les institucions" catalanes. "Estàvem acostumats ―diu Turull―que les institucions de la Generalitat, quan feien viatges internacionals, com a mínim es veiessin amb caps d'Estat, amb expresidents dels Estats Units, i ara ens hem de conformar amb el president de la província de Canelones,a Uruguai". Ha continuat Turull afirmant que "quan un està xopat de resignació i de renúncia , al final acabes traslladant aquesta imatge dins i fora", i ha reblat que per a Junts no existeix la resignació, la renúncia ni la rendició. També ha provocat polèmica la fotografia de Pere Aragonès amb el president de la Cambra de Representants colombiana, David Ricardo Racero. Aquest segut a una cadira més elevada que la del president Aragonès, una distribució que no respecte de cap manera al protocol. A més, a la taula de la reunió hi havia tres banderes, les de Colòmbia i Espanya, i una senyera, però molt més petita que les dues anteriors, foto que ha estat degudament manipulada pels mitjans afins a ERC, retallant-la degudament.

Tot plegat ha donat peu que la periodista, Pilar Rahola, analitzés amb la seva esmolada ploma aquest viatge del president de la Generalitat a l’Amèrica del Sud, des del punt de vista del que ha de representar la dignitat de la Presidència de Catalunya, amb un article titulat precisament “La presidència”, on afirma que aquest símbol ja fa massa temps que s’està degradant a força de reduir-lo a la irrellevància, tot destacant que al nostre petit País només tenim la presidència. O se la revesteix de dignitat, o no ens queda res. Podeu llegir aquest interessant article a continuació.

La presidència

Per bé que Catalunya és una nació mil·lenària, és un fet que des de la destrossa del 1714 ha quedat reduïda, gràcies a les onades repressives espanyoles, a una mena de diputació grossa, una regió tutelada, minoritzada i sota sospita permanent. Ergo, allò que se’n diu una colònia. I pel que fa al present, la nostra sobirania actual és la pròpia d’una autonomia de segona, que pateix una sagnia econòmica insofrible, no pot prendre cap decisió que sigui fonamental per als seus ciutadans i està sota el control repressiu dels òrgans judicials.

Després de més de cent cinquanta anys de represa de la lluita nacional, amb la Renaixença, la Mancomunitat i la recuperació de la Generalitat, tot l’esforç ingent de generacions ha estat malbaratat una vegada i una altra. És evident que l’objectiu d’Espanya és la desaparició completa del fet nacional català, i contra aquest objectiu ens hem alçat múltiples vegades, però també ho és que, a hores d’ara, estem encapsulats en una arquitectura política que no va gaire més enllà d’una concepció regional. I, per molta retòrica a quatre duros que ens vengui el tactisme partidista, no hi ha cap indici, en cap sentit, que permeti creure que els poders polítics i fàctics de l’Estat acceptin que Catalunya vagi més enllà. Ans al contrari, tots els indicis —siguin rojos, blaus, violetes o multicolor— van en la direcció contrària. Ho sabíem el 2017, quan vàrem intentar el procés d’independència, i ho sabem perfectament ara, per molts girs estratègics que hagin fet alguns, sigui per por, per fatiga o per interès.

Tanmateix, dins d’aquesta devaluació dràstica de la nostra sobirania, sempre hi ha hagut una institució que, fins i tot buidada de poder, no ha deixat de simbolitzar l’anhel nacional: la presidència. Si alguna cosa és important per als catalans, és la presidència de la Generalitat, potser perquè és l’única institució que ens recorda una nació completa. Precisament per aquesta càrrega simbòlica, la seva devaluació, fruit de la potineria política, o la manca de coratge, o senzillament la poca altura de qui l’ostenti, és un desastre que no ens podem permetre. Ho tenia molt clar Tarradellas, que sabia que només tenia la presidència, però que allò ho podia ser tot. Ho va tenir sempre clar Pujol, que n’ostentava el càrrec amb ínfules de cap d’estat, malgrat la precarietat de la sobirania que realment gestionava. I després d’ell, tant Maragall com Mas varen ser exemples de presidents que omplien el càrrec amb coratge, més enllà de la seva força real. Montilla també ho va fer, si més no mentre va ser president —i no després, quan la va devaluar—, Torra va intentar gestionar la covid com si fos un primer ministre, i Puigdemont va elevar la presidència a categoria de dignitat internacional, amb la seva gestió de l’exili com a lluita persistent. És a dir, la majoria varen tenir clar que, si no hi havia poder, com a mínim hi havia presidència. Aquest sentit de dignitat de la institució es va trencar, de manera estrepitosa, quan Montilla va decidir fer de senador i després va arrossegar el càrrec de Molt Honorable President pel fangar del consell d’administració d’una energètica, amb el dirigent de la qual tenia vincles personals. És, sens dubte, el moment més baix, més trist, més barroer de la Generalitat recuperada, perquè lluny de preservar la institució, i el seu caràcter de màxima autoritat del nostre país, va convertir la presidència en un mer càrrec polític, útil per prosperar personalment i gaudir de portes giratòries.

No cal dir que això no implica que els respectius presidents hagin estat sempre a l’altura, i el cas de Jordi Pujol, arran de la seva confessió i l’escàndol conseqüent, és el més evident; però la qüestió no és el que han fet com a polítics, bons, dolents, mitjans, sinó com han tractat la presidència que ostentaven, i Pujol, pel que fa a la institució, va tenir sempre sentit d’estat. Aquest és el mal del qual plora la presidència actual, ostentada per Pere Aragonès: el permanent baix sostre. És a dir, des del primer moment no ha entès que la presidència era un símbol nacional, i ha actuat com si només fos un mer president autonòmic. Ha estat així en totes les relacions amb Madrid, o quan ha tingut alguna trobada o cimera, sempre acceptant humiliacions i amb un capteniment de servitud que fa feredat en un republicà i que ni Montilla, essent dirigent del PSC, va tenir mentre governava. El darrer viatge “presidencial” és paradigmàtic d’aquesta minorització de la presidència, totalment allunyat dels viatges d’altura que varen fer els seus predecessors, sotmès a les directrius dels estaments espanyols, que n’han tutelat els detalls, les visites i les fotos. Si em permeten la poc humil autoreferència, quan he viatjat a títol individual a l’Argentina i a Uruguai, he tingut entrevistes amb càrrecs de primer nivell i amb els mateixos presidents del país, i sense tutela de l’ambaixada de torn... i jo no soc ningú...

Calia fer un tour tan penós del president de la Generalitat? Puc entendre les dificultats en organitzar un viatge de nivell, però el que no puc entendre és que, per poder fer el viatget, s’accepti que la presidència de la nació catalana quedi reduïda a un tour de “coros y danzas regionales”. Perquè aleshores qui s’empetiteix no és qui ostenta el càrrec, sinó la institució que representa, i ja fa massa que s’està degradant a força de reduir-la a la irrellevància.

Ho repeteixo: només tenim la presidència. O se la revesteix de dignitat, o no ens queda res.

Pilar Rahola

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge, 19 de març de 2023

Ayuso, la ignorant

La presidenta de la comunitat autònoma de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ha visitat la capital catalana  i ha estat rebuda en un Círculo Ecuestre on no cabia ni una agulla. El presentador de l’acte, el senyor Enrique Lacalle, va arribar a manifestar una certa admiració per la presidenta madrilenya a qui va definir com una persona molt propera, molt valenta, i que no es rendeix mai. Va dir que Madrid li provocava una certa enveja, ja que la capital anava a tota velocitat i, en canvi, Barcelona anava al ralentí. Díaz Ayuso és un fenomen molt interessant, perquè representa l’alliberament del superego madrileny. Madrid és una ciutat construïda a partir de l’espoliació i el control dels territoris conquerits, que domina a través de l’omnipotent BOE, de les clavegueres de l’estat i d’uns mitjans dòcils; una metròpoli incapaç de crear res d’original, i que només ha crescut robant empreses, idees i ―a Castella ho saben prou bé― també jovent.

Algú ha insinuat que potser a Catalunya necessitaríem una Ayuso, sense tenir en compte les bajanades que diu que són moltes i gruixudes, a Catalunya no podem tenir cap Ayuso, per la senzilla raó que no tenim cap poder. Ayuso és una ignorant, ultra, descarada que té el ‘deep state’ espanyol al darrere. Es pot permetre tot el que fa i més. I anar al caspós Círculo a consumar l’espectacle provinciano-borreguil habitual quan ve qualsevol personatge de Madrid amb poder. Catalunya necessita líders que parlin clar, que no s’arronsin i que entenguin què cal fer per aconseguir poder real fins que arribem a una situació irreversible de sobirania. N’havíem tingut amb Pujol, Maragall i algun altre, i ara no en tenim. L’Ayuso fa bona la dita aquella de “la ignorància és atrevida”. És una completa ignorant que ha arribat a un lloc de poder. Punt. Això volem imitar? Si aquesta senyora no tingués al seu darrere el poder que té, es quedaria en no res. Escuma i lluentons, tot molt castís tot, això sí.

Tot el món econòmic reconeix que Catalunya pateix, any rere any, un dèficit fiscal de 20.000 milions d’euros. Si aquest enorme dèficit fiscal no serveix per a la convergència, és a dir, perquè les autonomies de l’estat espanyol millorin la capacitat per a crear riquesa, cal veure a qui beneficia allò que s’aporta i no retorna. Principalment, beneficia unes estructures de l’estat jurídiques, polítiques  i econòmiques, que pràcticament a tothom li va bé. Madrid n’és la gran beneficiada, és una raó d’estat i ho demostra el fet que ho han abocat tot allà. Navarra i el País Basc, amb el seu règim foral, estan encantats de la vida. Tota la resta de comunitats no convergeixen en PIB, és a dir, en riquesa, però, en canvi, tenen els mateixos serveis socials o millors que els d’aquí. Beneficia pràcticament a tothom, menys a Catalunya, que som els que hem de fer un esforç i no en rebem la compensació. La prova és que el model de finançament fa anys que s’havia d’haver renovat i no s’ha fet. No és mai el moment. Reben uns diners que els permeten de tenir uns serveis socials públics millors que els nostres.

Catalunya recula econòmicament. Als anys vuitanta Catalunya tenia 7 o 8 punts més de renda que Madrid. Ara és al revés, per tant, és veritat que tant de temps d’aportació de recursos acaba beneficiant els uns i perjudicant els altres. Sempre se’ns diu que Catalunya és la segona comunitat autònoma que aporta més diners de tot l’estat, cosa que fa pensar que Madrid n’aporta més perquè és la primera, però mai he sentit que es negui la major: A Madrid fan trampa, perquè l’aportació dels impostos (IVA, IRPF, etc.) de les empreses d’àmbit estatal amb seu a la capital són pagats per tots els ciutadans de l’estat. Està clar que aquest IVA el paguem tots i que l’esforç en els impostos és de tots, encara que consti oficialment que és una aportació de Madrid, El que està clar que Catalunya és la que fa més esforç a contribuir en la recaptació d’impostos de l’estat… i no parlem de l’execució dels pressupostos que cada any a Catalunya no arriba al 50% i a Madrid miraculosament sempre passen del 100% pressupostat.

Amb aquests raonaments, ens ha semblat interessant recuperar un article escrit ara fa dos anys pel senador del PNV por Vizcaya, Iñaki Anasagasti, titulat ”I si el problema fos Madrid?" que, malgrat el temps transcorregut, no ha perdut actualitat, i on analitzava la relació que existia llavors entre l’estat espanyol i les anomenades ‘nacionalitats històriques’, tracte que hem vist com s’ha anat deteriorant de forma irreversible. Podeu llegir l’article del senador tot seguit.

I si el problema fos Madrid?

I si el problema no fos ni Catalunya ni Espanya? I si el problema fos Madrid? No Madrid com a ciutat, ni com a conjunt. Madrid com a lloc on una petita elit improductiva veu perillar els seus privilegis. La casa reial, el corpus polític, la ingent quantitat de funcionaris d'alt rang, la cúpula militar, els membres dels consells assessors de les grans companyies del país, la plana major de la judicatura superior, conferències episcopals, cortesans mediadors i intermediaris amb el poder, etc., etc., etc.

És una massa de població que no produeix absolutament res, però, en canvi, requereix uns recursos enormes. Aquest grup, que és reduït comparativament, acumula una gran quantitat de poder i de capital. A l’antiguitat, per a sufragar les despeses d'aquesta aristocràcia indolent existien els delmes, avui hi ha els impostos.

Perquè la primera necessitat d'aquest grup és la seva pròpia subsistència. Aquesta elit és la que ha viscut i viu en una realitat paral·lela, on les crisis són poc menys que fenòmens meteorològics i on Madrid és principi i fi d'allò que ells entenen com Espanya. Infraestructures radials, ‘mega’ estructures al voltant de la capital que han de ser rescatades, eixos de l'Atlàntic o del Mediterrani que han de passar per Atocha, són mostres del que dic. No conceben un model territorial que no envolti la Porta del Sol, però a més han estat incapaços de generar un projecte d'Estat que aglutini al que ells diuen la perifèria que cada vegada més, és allò més enllà de la M30.

L'únic objectiu comú que han estat capaços d'agençar és l'odi cap al que ells anomenen els “nacionalismos periféricos”. Això sí que ho han exercit amb mestratge. L'excusa ha estat que aquests nacionalismes volen trencar Espanya, però en realitat és la por a la seva pròpia subsistència. Per a un habitant de bona part del país és més nociu el manteniment d'aquestes estructures improductives que la possibilitat que l'estat es fragmenti.

Però això s'ha ocultat de manera brillant. En realitat hi ha capes socials d'aquestes perifèries que han col·laborat profusament amb aquesta elit, per a aconseguir la seva part del pastís. Bona part de l'actual paràlisi del procés es deu al fet que està en mans d'aquestes elits locals col·laboracionistes amb el nucli improductiu de l'aristocràcia (per anomenar-lo d'alguna manera).

Fa temps que estic pensant que si aconseguim desarticular aquesta llotja del Bernabeu, amb els seus succedanis locals, serem capaços d'articular un espai habitable. Si no és així, l’única opció és fugir. Quan es parla de federalisme, que ha estat la meva opció durant molts anys, s'ignora aquesta realitat. Sense el desmantellament de l'elit improductiva al voltant de la “villa y corte”, no és possible un canvi de model territorial. I crec que fins i tot per als independentistes hauria de ser una lluita prioritària. L'esquerra estatal hauria d'adonar-se que amb la xacra de tots aquests vividors, és impossible, qualsevol avanç.

Ara com ara, em sembla que una bona eina de produir aquest canvi i d'expulsar a aquesta elit extractiva que viu de la resta, és el procés d'independència, no per cap qüestió identitària sinó simplement perquè Espanya, amb el seu actual model d'epicentre únic, no sobreviu sense Catalunya, d'aquí la seva resistència. Si el 20% del PIB estatal desapareix, Espanya haurà de canviar de model de gestió, tant sí com no. Això sense oblidar que no podem deixar el procés en mans dels col·laboracionistes que sempre han estat lacais nouvinguts d'aquest nucli.

Crec que Espanya estarà més prop del federalisme amb un cisma independentista que sense ell. Però si algú em convenç que hi ha un projecte per a acabar amb aquesta elit extractiva, improductiva i hipercentralista, m'hi apunto ara mateix. Estic convençut que és així.

Iñaki Anasagasti

Polític

Article publicat el 22 de març del 2021

La infermera poca-solta

En un vídeo de TikTok que s’ha viralitzat ràpidament, una infermera de l'Hospital de la Vall d'Hebron ha criticat que es demani el nivell C1 de català per fer les oposicions. El vídeo ha encès les xarxes pel menyspreu que la noia, de Cadis, mostra pel "puto C1 de catalán" tot i que la infermera està en actiu atenent pacients catalans. A més, fa aquest vídeo dins l'espai laboral i acompanyada de dues col·legues dient: "Se va a sacar el C1 de catalán mi madre". La seva companya de Sant Sebastià, en canvi, el parla mínimament al vídeo i diu que es presentarà a les oposicions.

Ara entitats espanyolistes es freguen les mans amb aquest cas i proven d’instrumentalitzar-lo pels seus interessos polítics. Més enllà de convertir la sanitària en la víctima d’un suposat linxament, aquests grupuscles, que ja han format part del procés d’imposició del castellà a les escoles, han engegat els engranatges per combatre el requisit lingüístic en el sistema sanitari català. En aquest sentit, les organitzacions ultres “Convivencia Cívica Catalana”  i “Hablamos Español” han interposat un recurs contenciós-administratiu contra l’Institut Català de la Salut perquè consideren que el requisit ―el títol C1― en les oposicions és abusiu i atempta contra la igualtat per a accedir a la funció pública. El recurs és en nom de quaranta-dos professionals en actiu que, segons afirmen, ara es troben amb una injusta i arbitrària barrera idiomàtica per a poder estabilitzar la seva plaça.

Aquesta noieta poca-solta i curta de gambals que fa d’infermera a la Vall d’Hebron no és ella sola. Com en molts altres, en l’àmbit sanitari els nostres drets lingüístics sovint estan menystinguts; el nostre sistema sanitari és fantàstic, amb uns professionals dignes de tots els reconeixements, però també hi ha molta gent vinguda de molts llocs, especialment de l’estat espanyol, a la que no li dona la gana d’expressar-se ni tan sols entendre el català, i això en l’àmbit sanitari és molt greu. A aquesta curta de gambals, la veurem en poc temps a les llistes de VOX o del PP que són els que l’han animat a fer aquesta bretolada per tenir motius per ficar-hi cullerada.

Una infermera catalana a Dinamarca, s’ha escandalitzat amb el que ha passat a la Vall d’Hebron, en primer lloc,  per raons higièniques: les infermeres que hi apareixen no porten el cabell recollit, porten braçalets, les ungles pintades… A l’hospital de Copenhaguen on ella treballa, aquestes coses no estan permeses, són qüestions d’higiene bàsiques. Tampoc no es poden enregistrar vídeos personals quan portes l’uniforme ni filmar les instal·lacions públiques. El conseller de Salut, Manel Balcells, ha anunciat que s'ha obert un expedient a la infermera: "Declaracions com aquestes són intolerables en una servidora pública. Des del centre fins al departament arribarem fins al fons de la qüestió". I afegeix: "El sistema sanitari ha de garantir l’atenció en la llengua pròpia de Catalunya, en això treballem cada dia". Veurem com acaba el tema.

El mínim que es pot demanar es respecte per la llengua del país on treballes. A aquesta noia no li passarà res de res, per això s'atreveix a fer el que fa. Un mínim d'esforç per aprendre el català, però ella no el vol fer perquè sap que quan s’adreci en espanyol a un pacient català, aquest automàticament canviarà d’idioma. Malgrat tot, els pacients agraeixen que els parlin amb el seu idioma i, si ella no és capaç o no vol fer-ho en un temps prudencial, de parlar l'idioma dels pacients, que se’n torni d’allà on ha vingut. La treballadora de la Vall d'Hebron explica que no plegarà, però que està tramitant la baixa per estrès i que ha demanat ajuda psicològica, pobreta!. La llengua és un element d’autonomia i dignitat del pacient. La incapacitat per comunicar-te és un motiu pel qual es pot ser un sanitari incompetent, malgrat la seva preparació mèdica. La qüestió és que fora de Catalunya no volen entendre que el català és la nostra llegua i que si vius i treballes a Catalunya has de saber parlar i escriure en català, els estrangers s’esforcen per aprendre el català perquè ells entenen que és la llegua pròpia de Catalunya, en canvi els espanyols ni s’esforcen ni volen fer-ho.

Aquests darrers anys s’han produït en el nostre País molts esdeveniments com aquest, que poden portar a un esclat de la tensió subjacent entre Catalunya i el seu estat opressor, com ha succeït moltes vegades a la història recent. D’aquestes espurnes que provoquen l’incendi, en relata algunes el director de VilaWeb, Vicent Partal, en el seu editorial  ”A Mallorca en diuen "foc colgat", d'això que vivim” i que  podeu llegir tot seguit.

A Mallorca en diuen "foc colgat", d'això que vivim

L’altre dia vaig compartir a Solsona un acte públic amb Josep Costa. I en un moment, referint-me a la situació que palpe arreu del país, vaig fer servir la metàfora d’un volcà cada volta més inquiet. Però ell, i superant la seua identitat eivissenca, va aportar una deliciosa expressió mallorquina per a explicar la mateixa cosa. “Foc colgat”, en diuen, d’això que vivim.

Parlàvem tots dos del volum de la protesta desfermada per aquella infermera catalanòfoba, però no solament. Perquè és veritat que la setmana passada vaig quedar sorprès, agradablement sorprès, pel grau d’indignació manifestat arran d’aquesta nova mostra d’ignorància supremacista. La reacció a les xarxes va ser simplement espectacular i va arrossegar fins i tot alguns mitjans dels que no solen fer cas sinó de les coses de palau i d’allò que diuen a les seus dels partits. I, si serveix d’indicador, em sembla molt interessant que la iniciativa del grup de metges que divendres va anunciar que uns nou-cents s’havien començat a organitzar per defensar el català a la sanitat, segons que m’expliquen ha augmentat fins a més del doble ―en un sol cap de setmana― el nombre de voluntaris, que ja passen de llarg de dos mil.

Veurem com continua la cosa. El govern de Catalunya ―que pel que m’ha semblat veure s’ha canviat la definició de Twitter i ara ja només és “Govern de la Generalitat”, de manera que ha arraconat “Catalunya” i no fa cap més precisió sobre quina de les dues és― més aviat ha mirat de rebaixar el to. Però l’Hospital de la Vall d’Hebron ha de prendre una decisió, com explicava perfectament una infermera catalana que treballa a Dinamarca, ni que siga només per les incorreccions d’higiene i tractament de dades privades. I Espanya és a punt de saltar si la decisió és fer-la plegar de la faena, que és l’única decisió raonable.

Però, passe què passe, l’episodi m’ha refermat en la constatació que el nombre de persones que estan tipes d’aguantar la situació política que vivim va pujant d’una manera considerable, cosa que em sembla un símptoma excel·lent. Hem passat massa anys enganxats als polítics i, ara que això seu és un desastre sense pal·liatius, veig que hi ha molta gent que ha desconnectat de la política amb minúscules però que s’ha reconnectat amb força a la política amb majúscules. Cosa que és especialment interessant si constatem, perquè això ha passat moltes vegades, que per més que els polítics vulguen abocar aigua al vi, ben sovint són els casos com aquest, simples, senzills, rutinaris, i per això mateix fàcils d’entendre, els que acaben fent saltar espurnes decisives en els processos històrics.

En pose uns quants exemples. A Lituània un partit de bàsquet del Zalgiris de Kaunas va acabar desencadenant allò que podríem anomenar la primera gran mobilització de l’independentisme lituà, l’any 1976, perquè s’hi recordà un jove de divuit anys, Romas Kalanta, que anys abans s’havia suïcidat denunciant l’ocupació soviètica. Escalfats per l’actuació de l’àrbitre, milers de joves van començar a cridar “laisve!” ―una paraula que tant vol dir ‘llibertat’ com ‘independència’― i el nom del xicot, fins a aturar el partit, en un acte que va acabar amb una insòlita manifestació pel centre de la ciutat. El desallotjament d’un grup petit d’estudiants de la Universitat de Nanterre que protestaven contra la guerra del Vietnam es va convertir, sense que les autoritats ho poguessen impedir, en les jornades revolucionàries de Maig del 68 a París, i anaren molt més enllà que no havien previst els organitzadors de l’acte. I hi ha el famós pícnic del 19 d’agost de 1989, que va aconseguir d’obrir durant tres hores la frontera entre Sankt Margarethen, a Àustria, i Sopronkőhida, a Hongria, i que donà pas a la caiguda del teló d’acer. Unes quantes dotzenes de ciutadans alemanys de l’est i hongaresos que s’hi havien aplegat per berenar, de sobte van obrir les fronteres i es van posar a córrer camps a través, anant i venint d’una Europa a una altra, davant l’atònita mirada de tothom. Menys de tres mesos després queia el mur de Berlín.

De fet, pense que no cal anar tan lluny. Ací tenim el precedent d’aquell director de La Vanguardia que es deia Galinsoga i la revifalla política que van originar els seus insults al català. O les provocacions de Bauzá que van catapultar la marea verda a les Illes, en defensa de la llengua i de l’escola. I què me’n dieu d’aquella iniciativa que van tenir una gent d’Arenys de Munt de fer un referèndum sobre la independència?

Les tensions subjacents, com passa amb els volcans ―i d’ací ve la metàfora―, sempre troben la manera d’eixir a la superfície i esclatar. Si els polítics estan atents, són prou vius i saben canalitzar-les, l’esclat pot ser ordenat i pot prendre una forma moderada. Però si no saben canalitzar-ho, esclata igualment. Perquè la política amb majúscules, la que canvia les vides de debò, la fa la gent i quan els conflictes no es resolen, tornen i tornen i tornen fins que apareix una solució. De manera que som ací, amb el foc colgat, que diuen a Mallorca. Bufant i bufant per fer-lo tornar a créixer.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el diumenge 5 de març del 2023