Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




28 de gener 2023

Espanya, el fracassat estat-nació

L'Estat és un concepte purament polític, ja que fa referència a les institucions permanents que fan que un país funcioni. D'altra banda, una Nació es concep com el conjunt dels habitants d'un país que comparteixen un mateix origen, són administrats per un mateix govern i, generalment, tenen una tradició o context sociocultural comuns. Aquesta diferència és senzilla i s'explica gairebé sola: l'Estat és una entitat política i la Nació una construcció sociocultural .

El concepte ‘país’ no l’heu sentit anomenar gaire als espanyols ―perquè un país no necessita tenir un grup ètnic predominant― sinó que ells defineixen el seu país com “el estado español”, ja que l’estat-nació s’adequa molt millor al seu pensament d’un estat amb qui la majoria dels seus ciutadans s'identifica, a partir d'una identitat comuna basada en el concepte de nació, que es construeix a partir de trets compartits com ara una llengua, una religió, una història de convivència o una tradició cultural. Sovint es basteix també sobre mites —un passat gloriós, unes qualitats incomparables, una suposada raça originària— en contraposició a altres identitats nacionals.

Susceptible de ser classificada com a democràcia ètnica, actualment l’Estat espanyol només reconeix com a minoria nacional els gitanos, i n’exclou a catalans (i per descomptat valencians i illencs), bascos i gallecs. Tot i això, és una evidència per a qualsevol observador extern que existeixen diversitats socials a l'Estat espanyol que responen a diverses categories de minoria nacional, com ara per exemple l'existència de minories lingüístiques a territoris ancestrals. La construcció de l'estat-nació espanyol (i, per tant la destrucció de les cultures no castellanes) és una política d'estat activa al marge dels règims polítics i color dels governs.

El principal cavall de batalla del nacionalisme espanyol són les llengües no castellanes, com el gallec, el basc i, per damunt de tot, el català, que al llarg dels darrers tres-cents anys s'ha intentat substituir pel castellà amb centenars de lleis i disposicions, però també amb accions de gran violència, com ara durant la guerra civil. Per exemple, amb les declaracions del Queipo de Llano a l’article subtitulat «Contra Cataluña, la Israel del mundo moderno», publicat al Diario Palentino el 26 de novembre de 1936, on deixa caure que a Amèrica consideren els catalans com «una raça d'hebreus, perquè es valen dels mateixos procediments que realitzen els hebreus en totes les nacions del globus». I considerant als catalans com a hebreus i tenint en compte el seu antisemitisme «La nostra lluita no és una guerra civil, sinó una guerra per la civilització occidental contra el món jueu», no es fa estrany que aquest mateix militar expressés clarament les seves intencions anticatalanes: «Quan la guerra hagi acabat, Pompeu Fabra i les seves obres seran arrossegats per les Rambles i llençades a les brases» No era parlar per parlar, atès que en arribar a Barcelona els sollevats assaltaren la casa del filòleg català, llençaren la seva enorme biblioteca al carrer i li calaren foc.

Per arrodonir el concepte d’estat-nació, cal veure la campanya que Espanya està portant a terme des de fa temps contra un símbol de la nació catalana, Carles Puigdemont, qualificant-lo de fugit, traïdor, etc. Per això ens sembla interessant publicar el recent article escrit per un prestigiós polític com Josep-Lluís Carod-Rovira, titulat ”El trofeu Puigdemont”, i on, qui fou vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya de 2006 a 2010 ―recordem-ho, per Esquerra Republicana― analitza la qüestió de l’estat-nació i la situació del President a l’exili. Podeu llegir l’article d’en Carod-Rovira tot seguit.

El trofeu Puigdemont

De segles ençà, els esforços per tal de crear un estat-nació únic a la península han estat prioritaris per als seus promotors. Curiosament, però, la identitat “nacional” espanyola sempre s’ha caracteritzat per reforçar-se, no pas consolidant-se cap a l’interior de les seves pròpies arrels, sinó que, per afermar la seva identitat, ha necessitat sortir fora i destruir, negar, perseguir la dels altres, la d’aquells als quals, finalment, ha aconseguit d’assimilar o fer desaparèixer. Tots els que eren diferents havien de deixar de ser-ho, perquè ells fossin alguna cosa. S’afirmen, doncs, negant. Primer van ser els jueus, després els moriscos, més endavant els protestants... I, un cop independent Portugal, Espanya sempre ha mirat el seu estat veí amb una barreja de paternalisme colonial i menyspreu imperial. Mai no els han perdonat que se n’haguessin alliberat.

En un estat-nació com Espanya, fracassat com a tal, ja que no ha aconseguit d’uniformar tots els pobles que hi són sotmesos en una sola identitat, consciència, i sentiment nacional ―l’espanyol―, li calen sempre enemics per afirmar-se i cohesionar-se. Enemics de l’interior del propi Estat, però no pertanyents, clar, al grup nacional de matriu única castellana-madrilenya. I aquests enemics, aquells que aconsegueixen de personificar totes les ires per la seva actitud contrària a l’espanyolització política, cultural i nacional, van canviant segons les èpoques.

La catalanofòbia, és a dir, l’odi, el rebuig, la persecució de tot allò que sigui català, és un element constitutiu del nacionalisme espanyol i, alhora, un factor essencial de cohesió nacional i social espanyola. La catalanofòbia és interclassista, plural des del punt de vista ideològic, no fa diferències entre generacions i abasta tots els territoris espanyols. El conegut “a por ellos” és entonat, així, per veus diverses, que, en altres temes, es trobarien en camps contraris. En aquest, però, quan es tracta d’anar contra Catalunya, tots fan pinya. I no cal dir que, per motius lingüístics, culturals, econòmics, demogràfics i territorials, la catalanofòbia supera, amb escreix, les actituds antibasques.

Durant molt de temps, quan la resistència a la uniformització espanyola era ben viva, sobretot, al País Basc, aquests enemics públics d’Espanya eren, doncs, bascos. És el cas de Xabier Arzallus i, després, de J. J. Ibarretxe. A principis del 2004, l’animadversió es desplaçà cap a Catalunya, de manera que, durant quatre anys seguits, en una enquesta d’un diari madrileny a milers de persones, un polític català va ser votat com “la persona más odiada de España”. La campanya de linxament, amb la inevitable col·laboració catalana, va ser tan gran que l’odiat en qüestió ja no ha tornat mai més a Espanya ni com a turista. I, pel que en sé, no té la intenció de fer-ho en el futur. Ja és indicatiu de quin tipus de societat és aquella on hi ha diaris capaços de fer enquestes d’aquesta mena.

No hi ha dubtes que, a hores d’ara, a Espanya, l’enemic públic número u es diu Carles Puigdemont. Les ires que suscita són extraordinàries i tan colossals com les ganes de detenir-lo. No poden dissimular que n’hi tenen ganes, bavegen imaginant-ho, és el seu somni humit. La catalanofòbia personalitzada ara en el president Puigdemont assoleix la unanimitat dels seus detractors espanyols, amb la sempre present complicitat interior catalana, de forma que no fa distincions entre ells. De dretes i d’esquerres, joves i grans, homes i dones, de poble i de ciutat, Puigdemont ha aconseguit el que és més difícil en política: la unanimitat, en contra, però unanimitat.

En ser detingut a Alemanya i fer-se’n pública la notícia en un espai televisiu amb públic al plató, aquest va esclatar en un aplaudiment col·lectiu apoteòsic, espontani, viscut amb la màxima intensitat patriòtica, amb la complicitat somrient dels conductors del programa. Eren aquells dies en què, tertulians que un dia foren d’esquerra, solidaris, antifranquistes, vociferaven amb el mateix fervor “rojigualda” que els seus companys de taula, més fatxes encara que Roberto Alcázar y Pedrín. Aquella progressia espanyola, antifranquista, que alçava el puny i que simulava simpatitzar amb la cultura catalana, ara ha emmudit vergonyosament davant la repressió contra els independentistes, si no és per formar marcialment, “prietas las filas”, al costat dels que blasmen Catalunya, la llengua i la cultura dels Països Catalans. Actors, cantants, escriptors, sense cap vergonya, dient el mateix que militars, jutges i policies. Les poques excepcions serveixen, en tot cas, per a confirmar-ne la regla.

Sovint costa de veure que, a la Generalitat, hi ha un govern independentista i, al Parlament, una majoria del mateix signe. Quan partits que es diuen “independentistes” fan govern a municipis, consells comarcals i diputacions amb forces que en són contràries, res no hi fa pensar. Ni tampoc quan el govern espanyol sap que pot comptar amb els vots fidels i segurs de diputats i senadors “independentistes” al congrés i al senat d’Espanya. Els pressupostos, les lleis fonamentals que van aprovant-se i el manteniment del govern espanyol són possibles perquè tenen el suport d'"independentistes" per a l’estabilitat política d’Espanya.

Se’l veuen tan segur, el suport, que es permeten de ridiculitzar i humiliar els catalans independentistes amb menyspreu i aquella fatxenderia política tan típicament espanyola. Per això asseguren en veu alta que el procés s’ha acabat i que a Catalunya tot està controlat i sense cap conflicte nacional. I, realment, ho sembla. Tot fa pensar que hem deixat de ser un problema per a Espanya, un cop neutralitzat, domesticat i ensarronat molt bona part de l’independentisme polític i institucional, a l’interior del qual també hi ha qui diu que el procés s’ha acabat o que està congelat.

Tot? No.  La voluntat d’independència viu, però, a les consciències i al cor de la gent i, amb menys intensitat, als carrers i places.  I com a l’època dels romans, al nord de la Gàl·lia, hi ha un Astèrix que no encaixa en el disseny espanyol, perquè és la peça que falta per presentar com a complet, acabat i normalitzat el trencaclosques constitucional espanyol. I, mentre hi sigui, amb la veu lliure, és la garantia de continuïtat de la lluita d’emancipació nacional. Voldrien més que detenir-lo, capturar-lo, talment un “capo” de la màfia, el líder d’un càrtel de la droga o un criminal de guerra i passejar-lo emmanillat per Espanya, exhibint-lo de forma vexatòria com el trofeu més preuat, ocupant portades de diaris i obrint telenotícies amb la mateixa foto, per escarmentar-nos i fer-nos creure que el nostre projecte és impossible.

Detenir Puigdemont, neutralitzar Puigdemont, fer callar Puigdemont és l’objectiu bàsic d’estat que té Espanya en aquests moments i així ho diuen, sense embuts, uns quants ministres. D’aquí venen els esforços no ja de jutges i magistrats, sinó també de la Fiscalia i l’advocacia de l’estat que tothom sap, com Sánchez no s’oblida de recordar-ho, de qui depenen. La defensa de Puigdemont i la de tots els independentistes sense excepció ha de ser prioritària per a l’independentisme, com ho és la seva anul·lació i persecució per part d’Espanya. Només el sectarisme pot impedir de veure que és el polític català més conegut arreu del món, amb els seus errors inclosos, i tothom sap els motius del seu exili en plena Unió Europea. És la sola peça pública que ens queda per desmentir que ens han desactivat com a poble. Puigdemont ha de tornar, no emmanillat, sinó amb tota normalitat, perquè el retorn no sigui la foto de la derrota de la nostra il·lusió col·lectiva, sinó la imatge victoriosa d’un avenç simbòlic en la lluita per la nostra llibertat nacional.

Josep Lluis Carod-Rovira

Ex conseller en Cap (2004-2008)

 

Article publicat al digital  nació (Nació Digital) el dimecres 25 de gener de 2023

20 de gener 2023

El preu dels indults

Cada dia que passa, cada acció que fan, dóna més llum al preu que Junqueras ha pagat pel seu indult, pel retorn dels fidels de la seva corda, i pel cap de Puigdemont, Comin, Ponsatí i Puig. La Fiscalia General, ―que depèn del“gobierno”―  està seguint les seves ordres i evidencien que la justícia espanyola no és igual per a tothom. Segurament als seguidors d’Esquerra ja els va bé així, que els deixen el camí electoral lliure per a les pròximes eleccions. Total, una colla de fanàtics  que no es mereixen el respecte de ningú. Aquesta gent són els que dirigeixen el país i si no els fem fora o des de Brussel·les no se’ls acut alguna idea lluminosa, amb el suport del “gobierno de Madrid”, en tindrem per molt de temps. No és només que el resultat de la negociació amb Espanya sigui demolidor, és que ara es veu ben clar que la ignorància i la prepotència dels grimpaires d’ERC és còsmica. Potser això serà bo, al final, ja que han quedat nuets a dalt de l’escenari i tindran molt difícil convèncer a ningú de res. Cap d’ells viurà prou per rehabilitar-se; ni en cent anys.

Potser sí que a ERC hi ha un cert problema d’ineptitud, i a la Generalitat actual, excepte una honrosa excepció a nivell de secretari, no hi ha altra cosa que arribistes que no han fet altra cosa que grimpar en el partit. Ara bé, no només va d’ineptitud; seríem una mica passerells si creguéssim això. Els dirigents d’ERC, des del primer moment, només han buscat el poder en minúscules (autonòmic) i no han tingut cap escrúpol en impedir la unitat independentista, ni en mentir-nos a tots sobre les seves veritables intencions, ni en trair-nos a tots per salvar al Règim monàrquic del ’78. Sabent com sabem que Roma no paga traïdors, serà Roma qui els llenci als peus del cavall. I potser ja no queda gaire perquè això passi. Preveiem eleccions al Parlament al mes de maig, forçades pel PSOE a Catalunya, amb la voluntat de dissoldre’ns una mica més dins la Espanya autonòmica de les comunitats no històriques.

Les ‘negociacions’ que diuen han mantingut els líders d’ERC amb el govern espanyol, només han servit perquè el jutge instructor del cas del Procés, Pablo Llarena, hagi decidit finalment aplicar la derogació de la sedició i hagi eliminat aquest delicte del processament contra el president Carles Puigdemont i la resta d’exiliats. Ara bé, manté el processament pels delictes de malversació i desobediència. En la seva interlocutòria, el magistrat raona que la derogació de la sedició planteja un “context proper a la despenalització” dels fets investigats perquè no encaixen en la figura dels desordres públics agreujats, però ordena un ordre nacional de cerca i captura de Puigdemont, d’Antoni Comín i Lluís Puig per malversació i desobediència. Amb aquestes modificacions, Llarena adapta la seva estratègia per empaitar l’exili a la reforma del Codi Penal pactada magistralment per ERC i el govern espanyol del PSOE i Podem. Llarena segueix fil per randa les tesis del PP. Al PP li convé vendre el relat que la reforma penal “posa una catifa vermella a Puigdemont” per la seva extradició. Llarena actua legalment il·lustrant la tesi pepera.

El magistrat Llarena ja tenia preparada la resolució i els resums que n’havia d’enviar a Bèlgica i Itàlia ―els dos estats on s’han debatut les euroordres Puigdemont, Comín i Ponsatí, a més d’Alemanya― ja des d’abans de l’entrada en vigor de la reforma del Codi Penal pactada pel govern espanyol del PSOE-Podemos amb ERC. I la fiscalia del PSOE , com no para de pregonar Pedro Sánchez, vol exemplificar el càstig i extradir Puigdemont abans de les eleccions, exactament pel mateix motiu de fons del PP i pel mateix electorat (ambdós a més de mantenir el respectiu vot espanyolista volen repescar el que va anar els darrers anys a C’s). S’hi juguen el govern de l’estat. D'altra banda, ERC es veu obligada en mantenir el relat que la negociació ha sigut positiva, quan tot ha sigut un desastre evident (amnistia, referèndum, infraestructures territorials, reversió del dèficit fiscal, normalització lingüística, etc…) Es veuen obligats a deixar bé el PSOE mentre ERC queda desacreditada pels pactes i els seus efectes. El PSOE està desacreditant tant com pot a ERC, i ERC al seu torn es veuen obligats a donar crèdit al PSOE per no reconèixer el seu fracàs. No pot ser més lamentable i ridícula la situació d’ERC, tal com escr iu el periodista Vicent Partal en el seu article titulat “Els fets s'imposen al relat: ERC no sap negociar”, on escriu que "Els republicans van vendre als ciutadans que ells eren capaços d’avançar per la via de la negociació amb els socialistes i cada dia poden amagar menys que el balanç els és molt desfavorable." Podeu llegir l'article d'en Partal tot seguit.

Els fets s'imposen al relat: ERC no sap negociar

Els republicans van vendre als ciutadans que ells eren capaços d’avançar per la via de la negociació amb els socialistes i cada dia poden amagar menys que el balanç els és molt desfavorable. No en saben.

Negociar és una disciplina artística. Has de saber-ne les bases i entendre-les ―difícilment ningú farà un bon concert sense saber solfa, per exemple. Però també cal que el dia que et poses davant el públic la teva actuació sigui excel·lent. Perquè et jutjaran per les  actuacions i el resultat d’aquestes actuacions. Al final, la gent mira l’escenari, i sobre un escenari, amb els focus a la teva cara, si no ets bo, pots dissimular al començament, però es fa molt difícil enganyar-la gaire temps. Un gall és un gall. Quan desafines, desafines. Una mala posada en escena és inoblidable. I quan plouen tomàquets, no hi valen teories ni serveix de res haver comprat els crítics dels diaris.

Ahir vam saber que els fiscals del Tribunal Suprem no en tenen prou amb el manteniment de la malversació agreujada contra els condemnats pel Primer d’Octubre i en el processament contra els exiliats, sinó que volen que la sedició, derogada en la darrera reforma del codi penal, sigui substituïda lletra per lletra pels nous desordres públics agreujats. Amb això, els fiscals del Suprem van més enllà que el mateix jutge instructor, Pablo Llarena, en una decisió que és avalada pel fiscal general de l’estat, Álvaro García, un càrrec designat directament pel govern de Pedro Sánchez.

Sembla lògic pensar que, en el procés de revisió de sentència que ha començat Manuel Marchena arran de la reforma del codi penal, els fiscals del Suprem també demanaran que tots els condemnats per sedició siguin condemnats ara per desordres públics agreujats, que impliquen ―a més de la pena de presó, ja indultada― unes penes d’inhabilitació de cinc anys. I que en el cas dels de malversació se’ls mantingui la condemna pel tipus més agreujat, cosa que pot voler dir inhabilitacions fins a vint anys.

Aquest és el brillant resultat de la negociació feta per Esquerra Republicana amb el govern espanyol per a reformar el codi penal ―i avui és el dia en què cal recordar que Junts i la CUP, i també bona part de la societat civil, es van mostrar obertament en contra d’aquesta reforma i van advertir de les seves conseqüències.

Dit de manera ràpida, i pendents encara de què digui Marchena, ara mateix la negociació entre Esquerra i el PSOE ha aconseguit les següents coses. Primera: que la perspectiva d’una rehabilitació política d’Oriol Junqueras perquè es pugui presentar a les eleccions desaparegui del tot. Segona: que els exiliats ―amb l’única excepció, i molt cridanera, de Marta Rovira― vegin com se’ls complica la situació perquè la reforma dota l’estat d’un arsenal suplementari per a atacar-los ―ahir el govern espanyol va anunciar orbi et orbe que ara sí que aconseguiria l’extradició del president Puigdemont, cosa que no és certa però que diu molt de Pedro Sánchez i els socialistes. Tercera: que el ‘sottogoverno’, que és pendent de judicis importants que es faran aviat als jutjats 12,18 i al TSJC, no tan sols no troba la solució per a no entrar a la presó, sinó que l’amenaça es fa encara més real i evident per a ells. I quarta: que el nou tipus de desordres públics agreujats fa que objectivament avui sigui més perillós protestar que no pas ho era el 2017 i el 2019, perquè pots entrar a la presó molt més fàcilment. I encara podríem afegir-hi una cinquena: una volta aprovada la reforma del codi penal, el govern espanyol diu que ja no té sentit la taula de diàleg i que s’ha acabat.

Els republicans van vendre als ciutadans que ells eren capaços d’avançar per la via de la negociació amb els socialistes i cada dia poden amagar menys que el balanç els és molt desfavorable. No en saben.

El balanç és demolidor per a Esquerra Republicana i el principi de realitat ―capgira ara la infame teoria de Jordi Muñoz― sembla que comença a imposar-se, tot i els milions esmerçats en els mitjans i l’agressivitat de les hienes digitals. Els republicans van vendre als ciutadans que ells eren capaços d’avançar per la via de la negociació amb els socialistes. I que aconseguirien triomfs. I no pas petits, precisament. Ara és l’hora de passar comptes.

Recordeu, per exemple, aquest piulet triomfalista de Gabriel Rufián?

1) Reconocimiento mutuo. Desjudicialización

2) Sin vetos. Se habla y debate de todo

3) Calendarizado. Inicio en 15 días

4) Con garantías. Acuerdo final refrendado por el pueblo de Catalunya

 Nos comprometimos y ganamos dos elecciones generales con esto y esto es lo que haremos. pic.twitter.com/ScsONnfPv3

— Gabriel Rufián (@gabrielrufian) January 2, 2020

És del 2 de gener de 2020. Han passat tres anys i ja no es pot enganyar ningú. Espanya no ha reconegut Catalunya com a subjecte polític. La desjudicialització, ja ho veieu, res. El calendari no va existir mai. No hi ha cap garantia de res ni cap acord final que el poble de Catalunya referendarà. Però el diputat diu que van guanyar dues eleccions gràcies a aquest programa, i vol dir que en aquell moment prou gent els va creure capaços de fer-ho. Avui ja no és una qüestió de fe, les evidències són sobre la taula.

En el seu moment, concretament el novembre del 2020, vaig explicar en uns altres editorials que l’independentisme havia entrat en una bifurcació que portaria de manera inevitable a la separació radical dels projectes, entre un de rupturista i un de reformista. I que cada dia seria més difícil, per als qui intentaven la via reformista, sobretot ERC però també el PDECat, aixecar la camisa a la gent, perquè la seva opció no donaria cap resultat. Primer, perquè Espanya no faria, ni farà mai, un sol pas per a reconèixer el conflicte que té amb el nostre país, i encara menys per a endreçar-lo. I en segon lloc, perquè per jugar al peix al cove amb un mínim d’èxit has d’estar molt preparat, n’has de saber molt i has de tenir una llarga experiència. I això és molt difícil quan el teu equip només s’ha entrenat a grimpar dins el partit.

Han passat tres anys i no som encara al punt en què el castell de cartes caurà tot sol de manera estrepitosa, però cal estar molt cec, o ser molt fanàtic, per no veure que els símptomes que hi som més a prop que mai es multipliquen i s’acceleren cada dia més. És el preludi d’un gran canvi.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimarts 17 de gener del 2023

10 de gener 2023

L’ultratge de la cimera

De la mateixa manera que existeixen penes molt greus per ultratjar la bandera, s’haurien de prendre mesures molt dures per castigar els ultratges fets als pobles i als seus ciutadans. La cimera entre Espanya i França a Barcelona és una enorme provocació dels dos governs envers Catalunya i, encara més, quan el president espanyol, Pedro Sánchez, anuncia que ho fa per demostrar que el procés d’independència català s’ha acabat.

Podria passar, i és molt probable, que aquest esdeveniment que ha planejat el president espanyol, acabés girant-se-li en contra. El president Sánchez ha volgut ser massa espavilat, ha llegit malament el sempre complex mapa polític català, i ha enviat els seus ministres, començant pel de Presidència, Félix Bolaños, a escalfar la cita del 19 de gener de la pitjor manera possible: ressaltant que l'elecció de Barcelona com a ciutat escollida per a la cimera de Macron i Sánchez, al costat dels seus governs, té a veure amb el fet que s'ha girat full dels anys del procés. El seu missatge és per a l'independentisme gairebé una provocació.

Ha arribat el moment de buscar el que ens uneix i avançar en l'entesa. L’ultratge ha provocat la reacció de l’independentisme empenyent-lo a recuperar la unitat, l’esperit guanyador de l’octubre del 17 i sobretot la il·lusió. Això ha fet que des de tots els estaments es demani una acció conjunta, convocada pel màxim nombre d’entitats independentistes, contra dos estats que sempre han carregat contra Catalunya, i especialment de manera ferotge contra la llengua catalana. En aquesta ocasió, a més, la crida és clara: la convocatòria d’una manifestació el dia de la cimera, per fer-los saber que el conflicte està lluny d’haver-se acabat.

El Consell de la República, Òmnium i l’Assemblea han fet possible aquesta convocatòria, que ja compta amb moltes més adhesions, com ara l’AMI i les Intersindicals IAC i CSC  que, ben aviat, en roda de premsa conjunta, ens explicaran amb detall la convocatòria, quedant ben clar que ha de ser contundent i massiva. Ben fort i sense embuts, ens cal demostrar-los, als dos mandataris i a la corrua de mitjans que hi seran presents, que el conflicte català només té una solució, la independència. Les entitats convocants han volgut deixar clar que la voluntat d’independència és més viva que mai, que no són els governs d’Espanya i França els que ens representen, sinó els que reprimeixen la nació catalana, les seves gents i la seva llengua i cultura. La protesta també ha de servir per defensar el català i la immersió lingüística, així com per reivindicar les demandes de la Catalunya Nord, on el català està sent perseguit pel seu ús en els plenaris municipals. També des de l’exili el President català, Carles Puigdemont, el passat divendres va fer una crida a la mobilització i va demanar a l’independentisme que aprofités l’ocasió per recuperar la unitat d’acció perduda en els últims anys afirmant en una piulada: “Espanya i França han treballat per desmobilitzar i trencar la unitat, que han estat les dues grans eines per defensar Catalunya davant d’uns Estats que ens discriminen i ens perjudiquen pel fet de ser catalans”.

El problema rau en el fet que Pedro Sánchez té a favor seu una part de l’independentisme  ―bàsicament ERC i un fragment de Junts― i el dia 19 veurem si són només els seus representants o els seus votants. Des de Madrid mai s’ha fet una lectura correcta del procés d’alliberament català, ni des de fa 300 anys ni ara. El seu caràcter imperialista els fa impossible entendre la nostra resiliència. En canvi, sí que són eficaços en la batalla en camp obert que és on nosaltres tenim molt a perdre. Al president Sánchez l’ha traït el seu atreviment poca-solta perquè uns altres poca-soltes, ERC, li han donat peu a què pensi el que pensa. I el dramàtic és que als nostres poca-soltes els vota molta gent. I actualment controlen la Generalitat i se’ls veu molt ‘sobradets’. Malgrat això, com diu l’arquitecte Josep Blesa, en un comentari des de València referit a Sánchez i Macron, ells tenen un estat i no s’adonen que nosaltres tenim una nació.

Quan, des de Madrid i des de París, observin la vergonyant cimera del dijous 19 de gener a Barcelona, tindran l’ocasió de descobrir quanta força fa una nació al carrer, i pot ser la força definitiva que esperàvem de fa anys i no l’havíem previst en el guió del Procés català. El periodista, Vicent Partal, en el seu editorial titulat  ”A Pedro Sánchez li eixirà el tret per la culata amb la cimera franco-espanyola”, afirma que, ara cal que tothom posi fil a l’agulla perquè aquesta manifestació sigui un èxit i, més enllà de la protesta estricta, ajudi a aclarir les coses. Podeu llegir l’article d’en Partal tot seguit.

A Pedro Sánchez li eixirà el tret per la culata amb la cimera franco-espanyola

En el seu famós llibre sobre l’art de la guerra, Sunzi (també conegut per Sun Tzu) va deixar clar, ja al segle V abans de Crist, que acorralar l’enemic és una tàctica molt dolenta. Perquè si no té cap via per on escapar es trobarà obligat a fer tant com calga per passar per damunt teu.

El general xinès ho explica en el comentari 36 de la setena part del llibre: “No facis massa pressió sobre el teu enemic. Quan un enemic està acorralat ha de lluitar per sobreviure i ho farà amb l’energia que origina la por final. Si l’obligues a caure, en un esclat de glòria passarà per damunt de bona part de les teues tropes.” (D’aquest llibre, n’hi ha una traducció catalana recent, publicada per Edicions de l’Abadia de Montserrat.)

L’art de la guerra és possiblement el llibre més famós que s’ha escrit mai sobre com conduir un combat i com guanyar finalment una guerra. En el curs dels segles, tot de líders militars i polítics s’han inspirat en la saviesa d’un text senzill i curt, però que és d’un realisme i un sentit comú sense parangó –de fet, avisa que la millor manera d’encarar una guerra és no fer-la. Hom conta que el general Võ Nguyên Giáp recitava el llibre als soldats per preparar-los per a la batalla de Dien Bien Phu, que Napoleó el tenia sempre a mà dins l’abric i que tant el KGB com la CIA van obligar els seus operatius a estudiar-lo fil per randa durant dècades. Ievguènia Albats, de fet, explica que els caps del KGB repetien constantment, com una salmòdia, un dels moments més coneguts del llibre, aquell que diu: “Forçaré l’enemic a prendre la nostra força per debilitat i la nostra debilitat per força, i per tant la seua força es tornarà debilitat.”

Explico tot això per posar en relleu l’error tan enorme que ha comès Pedro Sánchez convocant la cimera entre Espanya i França a Barcelona. I, encara més, anunciant que ho fa per demostrar que el procés d’independència s’ha acabat. Ahir es va saber que l’ANC, Òmnium i el Consell de la República convocarien una protesta conjunta (i això sol ja és ben significatiu) en el lloc on es reuneixin el dijous dia 19 el president francès i copríncep d’Andorra i el primer ministre espanyol –i això també és significatiu, car aquesta vegada no la convoquen lluny d’on es fa l’acte, sinó allí mateix, en una confrontació directa.

A Pedro Sánchez li eixirà el tret per la culata, doncs. I, segons quina potència tingui la concentració, i segons què hi passi, aconseguirà l’efecte contrari del que pretenia: que el món, Europa, vegi i recordi que a Catalunya hi ha un procés d’independència actiu i que és un procés que té una enorme força popular.

Al dirigent socialista espanyol l’ha perdut la ignorància i el seu llegendari atreviment poca-solta. No saber una cosa tan elemental que és que quan domines la partida has de procurar mantenir les coses calmades en l’altre bàndol és propi d’un ignorant superlatiu –si ja ho sabien els xinesos fa vint-i-sis segles! Els humans som els únics animals que sabem emmagatzemar informació fora del cos i gràcies als llibres, per tant, la saviesa de les persones es transmet als altres, fins i tot després de mortes. No fer-ne cas, doncs, menystenir allò que tothom sap i ha repetit durant segles, revela el baix nivell intel·lectual de Pedro Sánchez. Però també, en aquest cas concret, la seua absoluta amoralitat política.

Perquè per a Sánchez l’única cosa que compta és el seu interès i les seues aspiracions, sense cap principi moral que ho coarti. I per això fa aquestes ziga-zagues constants que el porten de l’esquerra a gairebé l’extrema dreta –l’actitud al començament de la pandèmia, amb la militarització de les compareixences, seria un altre exemple de com pot competir amb Vox i fer allò que faria aquest partit. Ara Sánchez és novament al mig d’una ziga-zaga enorme en què toca distanciar-se tant com sigui possible de l’independentisme català. De manera que, per silenciar les crítiques de la dreta espanyola, ha de presentar-se com el més anti-independentista de tots i sobreactuar. Perquè es noti i consti per escrit.

I el resultat és que ens ha despertat, als independentistes. La provocació absolutament innecessària i estúpida de la cimera franco-espanyola a Barcelona simplement ha estat la gota que, tal com ja es veu, ha fet vessar el got de molta gent. De gent decebuda, trista o desencantada, a qui costa treballar al costat de l’altre després de tot això que ha passat, però que no pot tolerar ser humiliada fins a aquest extrem. Ni els seus amics més abnegats dins l’independentisme no ho poden acceptar, això.

De manera que Sánchez ens ha regalat una nova oportunitat. Tan senzill com això. Ara cal que tothom posi fil a l’agulla perquè aquesta manifestació sigui un èxit i, més enllà de la protesta estricta, ajudi a aclarir les coses. I sobretot cal que, al carrer, la gent tingui ganes de demostrar a aquest indocumentat que el seu somni d’un procés d’independència acabat és una quimera seua i prou. Tan estúpida com prepotent i ignorant.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el diumenge 08 de gener del 2023.

30 de desembre 2022

Mítings de fi d’any

No podem acabar l’any sense dedicar una darrera reflexió al que ha estat l’esdevenir social i polític a casa nostra al llarg de l’any que s’exhaureix aquest cap de setmana. Hi ha hagut notícies positives, com la fi de les restriccions per la pandèmia i d’altres molt negatives com la guerra d’Ucraïna que ha tingut un impacte directe sobre els moviments de població. Prop de 8 milions de persones, segons l'ACNUR, han hagut de marxar del seu país des que va esclatar el conflicte.

Hem pogut veure, en el camp de la medicina, avenços molt importants, com el d’un equip de l'Hospital Clínic que ha aconseguit la cura funcional d'una pacient de 74 anys amb VIH, que fa 15 anys que té el virus suprimit, tot i no prendre tractament antiretroviral. Hem descobert que paraplègics tornen a caminar, gràcies a una teràpia experimental que combina rehabilitació física amb l'estimulació elèctrica de la medul·la espinal. També com científics de l'Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona han identificat les cèl·lules responsables de la metàstasi en el càncer de còlon, esdeveniment que significa un pas endavant per desenvolupar nous fàrmacs, que siguin capaços de neutralitzar aquesta població de cèl·lules i millorar així l'eficàcia de la quimioteràpia.

Pel que fa a la política, l’any 2022 no ha estat gaire diferent dels anys anteriors: repressió, judicialització,  lawfare, etc., etc. Pau Juvilà es queda sense escó, l’esclat del Catalangate, el cas d’espionatge a gran escala contra l’independentisme català amb Pegasus. A les portes de les vacances de la cambra catalana, la mesa del parlament, amb els vots del PSC, ERC i la CUP, decideix de suspendre Laura Borràs com a presidenta, arran de l’obertura del judici oral pel cas de la Institució de les Lletres Catalanes. L’Onze de Setembre, l’independentisme torna a sortir als carrers de Barcelona; la manifestació convocada per l’ANC depassa les expectatives d’assistència i es converteix en una de les més grans de l’Europa en la postpandèmia. Però la mateixa manifestació topa amb la divisió de l’independentisme, sense una estratègia compartida, que no compta amb la presència dels consellers d’ERC. A l’octubre es trenca el govern de la Generalitat. Aleshores, Pere Aragonès nomena nous consellers i ERC ha de governar només amb 33 diputats.

Acabem l’any amb l’aprovació de la reforma del Codi Penal que deroga el delicte de sedició, modifica el de malversació i endureix el de desordres públics agreujats. La reforma, acordada pel govern espanyol i ERC, no convenç pas tot el sobiranisme, ja que Junts i la CUP hi voten en contra.  De fet, aquesta reforma ha estat fortament contestada per uns quants moviments socials i per l’independentisme, amb l’ANC al capdavant, que el 6 de desembre va sortir al carrer, malgrat que el president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, havia dit que l’entitat no participaria en la manifestació, i ERC també criticava que la manifestació fos contra el govern i no contra l’estat espanyol.

Ens arriben finalment els discursos de final d’any dels tres tenors de la política espanyola: Pere Aragonès, Pedro Sánchez i Felip VI. Tots tres fan mèrits suficients per ser oblidats al cap d’uns minuts de ser escoltats. El problema de fons és que d’on no n’hi ha no en raja. La política està tan desprestigiada i controlada per uns partits impenetrables i monolítics, a la que només s’hi dediquen i hi perduren aquells individus menys dotats de la nostra societat. Als llocs de responsabilitat no hi arriba gent preparada, sinó els que millor saben moure’s en el fangar de la partitocràcia. I si algun passavolant amb bones aptituds s’hi fica, o marxa esparverat o el fan fora en quatre dies. No hi ha talent, no hi ha iniciativa, no hi ha bagatge cultural ni tan sols capacitat oratòria. És vergonyosa la impossibilitat de la gran majoria de polítics per declamar un discurs coherent sense llegir cap mena de paper, d’emfatitzar i d’acompanyar-ho d’una gestualitat adequada. Per això els discursos d’aquests personatges, poden sonar-nos més a mítings electorals que a balanç d’una feina feta. Tot plegat ho analitza amb encert el periodista, Ot Bou, en el seu article titulat ”El discurs d’Aragonès i la idiotització de la conversa”, on afirma que el que diuen tots tres s’assembla molt a “una conxorxa d’enzes que es posen d’acord perquè els discursos semblin ximples, a veure si així tothom perd l’esperança de rebatre’ls”. Podeu llegir aquest article tot seguit.

El discurs d’Aragonès i la idiotització de la conversa

El discurs de Pedro Sánchez per a fer balanç del semestre va recordar els seus monòlegs durant l’estat d’alarma. Grisos, feixucs, interminables. El discurs de Sant Esteve del president Aragonès va recordar els minuts d’or que tenen els candidats al final del debat electoral de TV3. Encarcarat, obvi, poc natural. La diferència és que a Sánchez la monotonia l’alimenta perquè significa institucionalitat. Governació. Avorreix, però explica mesures: retira l’IVA dels aliments de primera necessitat, limita el preu del lloguer, anuncia ajuts de 200 euros, i abans ha rebaixat el preu de la benzina i dels bitllets de tren. Són trampes populistes, però concrecions al capdavall. Així com la buidor del president Aragonès és la seva debilitat, que el mostra petit i fràgil i sense poder, la buidor de Sánchez és la seva virtut, perquè el poder que ocupa pesa més que ell i l’omple.

Aragonès, tot i que diu sempre el mateix quan parla, i amb els mateixos mots, i amb els mateixos gests, no deixa de sobtar per les cotes d’insignificança que assoleix. Cap idea forta, cap suc. El president va enumerar una llista d’exposició oral de 3r d’ESO, sense cap reflexió pròpia rere cap dels titulars que repassava. No pren partit ni per allò que se suposa que defensa. Esquerra Republicana ha pres decisions importants per a l’ànima del país, per al relat històric, per a la consistència de la nació, per a l’avenir de la cultura, i així i tot només en sap parlar a còpia de contraarguments: “Si algú té cap proposta millor, que la faci.” Cinc anys després encara miren de dissimular, cosa que revela que arrosseguen l’acomplexament que els diguin traïdors, una por paralitzant.

El discurs de Felipe VI fou el discurs d’un monarca. Polsegós però solemne. Va parlar molt a poc a poc, reposadament, conscient que qui volgués escoltar-se’l ho faria amb atenció. De tots tres discursos era l’únic que havia suscitat expectativa, perquè allò que podia dir en plena crisi institucional era important. De Sánchez només n’interessaven les mesures. D’Aragonès, ni l’una cosa ni l’altra. Quan va parlar de la guerra d’Ucraïna, per exemple, Felipe va donar el condol a les víctimes, va expressar suport als refugiats i va aprofitar per “refermar el compromís que la sobirania, la integritat territorial i la independència dels estats són principis irrenunciables”. Aragonès tan sols va referir-s’hi com una amenaça, com la font de problemes econòmics i va demanar pau i llibertat.

Fins i tot com a defensor del diàleg, com a contrari de la unilateralitat, com a predicador dels consensos imposats, i fins i tot hipòcritament, perquè aquí ha torpedinat tota resistència, Aragonès podria haver aprofitat la referència a Ucraïna per a parlar una mica literàriament de l’autodeterminació. Podria haver explicat què podria aportar Catalunya a Europa, o per què la independència la democratitzaria. El que fos. Tal com Felipe digué que la divisió afebleix les societats i la unió les enforteix, Aragonès podria haver explicat per què el debat sobre la independència enriqueix Catalunya. Tal com Felipe va parlar de l’arrelament de la societat espanyola, Aragonès podria haver parlat de la tenacitat dels catalans. En canvi, només constatacions.

Felipe va superar Aragonès fins i tot en la vena motivadora. Mentre el rei espanyol deia que no podem donar per fet tot allò que hem construït, que ens tocarà defensar-ho novament i que el diàleg, la concòrdia i la diversitat són les virtuts que expressa la constitució, Aragonès podria haver fet una crida contra el derrotisme, un discurs elaborat sobre l’esperança, un record sentit de com els catalans hem superat sempre l’adversitat, amb treball i creativitat. Només va demanar perseverança, que és una manera afectada de demanar paciència, i no pas paciència durant la història, sinó durant la legislatura.

La superficialitat d’Aragonès no és tan sols per manca d’idees o de traça. No tan sols cerquen desanimar la gent, volen expressament la buidor. El seu discurs és pla i no relaciona idees perquè volen idiotitzar expressament la conversa. No hi ha paral·lelismes ni comparacions perquè no sembli que se’n poden fer. No hi ha metàfores perquè l’originalitat i la imaginació semblin conceptes fantàstics engabiats a les novel·les infantils. No hi ha substantius perquè no saben com omplir-los de significat i no volen que ningú ho faci. És una conxorxa d’enzes: es posen d’acord perquè els discursos semblin ximples, a veure si així tothom perd l’esperança de rebatre’ls. Aquest detall nou de fer-los de la Biblioteca de Catalunya estant potser és la manera de dir-nos que saben ben bé què fan.

Aquests mateixos catalans que van en contra de la sinapsi segurament voldrien la pau que Aragonès demana perquè, a més a més de ser bones persones, els aniria bé que els conflictes desapareguessin de la Terra i així no haurien d’esforçar-se tant a dissimular el seu. Però després de la invasió d’Ucraïna, les tensions territorials rebroten l’una rere l’altra i es continuen contagiant per Europa. Al principi, la guerra va reforçar el paper de Polònia dins la Unió Europea. Després, va asfaltar el camí perquè Finlàndia i Suècia trenquessin la neutralitat diplomàtica i miressin d’incorporar-se a l’OTAN. L’onada expansiva va fent. Turquia ha apujat seriosament el to contra Grècia pel control de la mar Egea. Per Sant Esteve, la Xina va enviar a Taiwan setanta-un avions i set vaixells de guerra, una xifra inaudita.

El cas més recent, molt significatiu, és l’augment de la crispació a Kossove, que fa quinze dies va demanar formalment d’entrar a la Unió Europea. Per una banda, això atia les contradiccions internes del grup: ni l’estat espanyol, ni Eslovàquia, ni Xipre, ni Romania ni Grècia no reconeixen la independència de Kossove. Això ha ocasionat situacions curioses, com la mediació que el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, va haver de fer a l’agost quan van ressorgir les discrepàncies en la gestió de la frontera amb Sèrbia. Llavors, Borrell va anunciar que hi havia acord, però la sol·licitud l’ha esbocinat. Ahir, Kossove va tancar el principal pas fronterer, on la comunitat serbokossovesa havia alçat barricades. Immediatament després, Rússia va avalar públicament que Sèrbia mobilitzés l’exèrcit contra Kossove.

Avui, els serbokossovesos han dit que retiraran les barricades, però la tensió és un magma subterrani. “Ciutadans i ciutadanes de Catalunya, el món no s’atura i nosaltres tampoc”, va dir feliçment Aragonès al final del seu discurs de Sant Esteve.

Ot Bou Costa

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el dijous 29 de desembre de 2022

17 de desembre 2022

Què us pensàveu, ñordos?

Aquesta setmana ha esclatat a Madrid (concepte) un terratrèmol de dimensions còsmiques, amb l'amenaça del Tribunal Constitucional de paralitzar la reforma que posaria fi al bloqueig d'aquest mateix Tribunal.

El Congrés ha donat llum verda a la reforma del Codi Penal que inclou la derogació del delicte de sedició, la modificació del de malversació i també incorpora dues esmenes que modifiquen l’elecció dels jutges del Tribunal Constitucional. És aquesta darrera part de la reforma la que ha aixecat en peu de guerra tant els progressistes com els conservadors espanyols. Estan horroritzats perquè es pretén aturar un debat parlamentari al Congrés de Diputats i això, diuen, és una judicialització de la vida política i aquests mateixos altaveus de Madrid (concepte) tenen la santa barra de dir que això no havia passat mai a l’estat espanyol. Això és el que ha estat passant a Catalunya permanentment. A Catalunya, des de  fa anys, governen els jutges, interferint en l’escola catalana, aturant lleis, inhabilitant Presidents, i així fins a l’infinit. A Catalunya no tenim el President legítim, s’ha enviat a la presó una Presidenta del Parlament. ¿Com poden tenir la barra de dir que no hi ha cap precedent del que ara volen fer el PP i Vox, a través del Constitucional, aturant un debat al “Congreso”?

Es diu que aquesta actuació del TC és un colp d’estat. Potser sí, però és el mateix colp d’estat que el PP va posar en marxa el 2016 per castigar els gestors del 9-N i el mateix que el PSOE va legalitzar amb la seva ignominiosa actuació durant el 2017. L’única diferència és que en aquell moment el PSOE aplaudia el PP i els jutges colpistes i ara, quan s’han girat contra ell, crida i braceja desesperadament. Quan ahir els socialistes deien que no podia ser que el Tribunal Constitucional fos una “tercera cambra parlamentària”, retrataven a la perfecció el paper que aquest tribunal va tenir el 2010, quan modificà de manera unilateral l’Estatut de Catalunya. I quan ahir, també, s’exclamaven de la intrusió del poder judicial en el legislatiu i de la urgència inèdita que mostrava el TC, només retrataven a la perfecció allò que el TC va fer el 27 de gener de 2018 per a impedir la investidura del president Puigdemont.

El Poder Judicial nomenat per Mariano Rajoy fa nou anys que és al capdavant de la Justícia, quan el seu mandat era de cinc. I ha estat set anys nomenant jutges vitalicis ―fins a la seva jubilació― al Tribunal Suprem espanyol. Molts d'aquests nomenaments de magistrats conservadors es van fer quan el CGPJ tenia el mandat caducat. El bloqueig del PP a la renovació del Consell General del Poder Judicial per quatre anys serveix per evitar que les actuals majories progressistes puguin nomenar jutges progressistes al Tribunal Suprem. I aquest propòsit ―que no se'ns oblidi― ja l'han assolit. Són quatre anys robats a la sobirania popular. Amb aquest bloqueig del Consell General del Poder Judicial, la dreta ja ha aconseguit bona part dels seus objectius. “Controlar la Sala Segunda del Tribunal Supremo por detrás”, com va confessar un portaveu del PP.

Què es pensaven els espanyols? Ara els toca prendre la seva pròpia medecina, però com són “gobierno de España”, potser se’n sortiran sense admetre el mal que han fet als catalans. Tampoc són conscients del mal que es fan ells mateixos. I aquí, Esquerra Republicana mirant cap a un altre costat i continuant  donant suport i recolzant gratuïtament al PSOE. El nostre Govern ha pactat i pacta amb els gestors de tots aquests fets. No tenim cap dret a obligar als espanyols que visquin en un país i en un règim democràtic, si no els agrada. Però els catalans sí que hi volem viure, per això és tan important foragitar del nostre País tots aquells elements que puguin enfonsar la nostra terra i la nostra democràcia. No marxar d’Espanya com diuen alguns, sinó quedar-nos nosaltres a casa nostra i fer fora als qui no volen estimar i viure en democràcia la catalanitat. Com escriu Vicent Partal en la seva editorial “Tal faràs, tal trobaràs: la venjança catalana cau sobre Madrid”, els espanyols es pensaven que els sortiria de franc destruir la democràcia per a impedir la independència de Catalunya, però anaven ben equivocats. Ara són ells els que es veuen abocats a patir les conseqüències d’una judicialització de la política que els portarà a la seva pròpia ruïna. Llegiu tot seguit, si voleu, l’editorial d’en Partal.

Tal faràs, tal trobaràs: la venjança catalana cau sobre Madrid

Ahir al matí, Madrid va viure una sensació que els catalans per desgràcia coneixem massa bé. El Tribunal Constitucional espanyol va estar reunit per decidir si prohibia al congrés dels diputats de debatre la reforma del Codi Penal. Finalment, va optar per ajornar la decisió a dilluns, que en definitiva és igual i no tan estrident. La reforma ha d’anar encara al senat, de manera que tenen temps de sobres per a frenar-la.

Veurem què passarà dilluns i si finalment s’hi atreviran o no, però l’episodi és tan important com significatiu. Perquè és un colp d’estat, sí, però és el mateix colp d’estat que el PP va engegar el 2016 per castigar el 9-N i el mateix que el PSOE va legalitzar amb la seva ignominiosa actuació durant el 2017. L’única diferència és que en aquell moment el PSOE aplaudia el PP i els jutges colpistes i ara, quan s’han girat contra ell, crida i braceja desesperadament.

En aquest sentit, veure el ministre Miquel Iceta fent declaracions amb posat greu és molt divertit, si a la mà hi tens una fotografia d’Iceta mateix, amb Inés Arrimadas i Xavier García Albiol, tots tres retratats a les portes del Constitucional amb un paperet demanant al tribunal que paralitzés actes del Parlament de Catalunya. Tal faràs, tal trobaràs, Miquel.

Els socialistes i els seus altaveus mediàtics encara tenen la barra de voler explicar la situació passant per la voreta del fet català i mirant de fer-nos creure que no hi té res a veure. Però i tant que hi té a veure.

Quan ahir els socialistes deien que no podia ser que el TC fos una “tercera cambra parlamentària”, retrataven a la perfecció el paper que aquest tribunal va tenir el 2010, quan modificà de manera unilateral l’estatut de Catalunya, que és on comença tot. I quan ahir, també, s’exclamaven de la intrusió del poder judicial en el legislatiu i de la urgència inèdita que mostrava el TC, què feien sinó retratar a la perfecció allò que el TC va fer el 27 de gener de 2018 per a impedir la investidura del president Puigdemont?

Alguns corifeus del socialisme espanyol, tot i arribar-ho a comprendre, això, han reaccionat argumentant que no es podia comparar allò que passa en un parlament “regional” amb allò que passa en el parlament “de la nació”. I cal dir-los que aquest supremacisme és precisament la benzina d’això amb què es troben avui. Perquè aleshores a Catalunya hi havia en joc la llibertat i la llibertat no entén en classificacions regionals, nacionals o planetàries.

La cosa és ben simple: si als jutges els dónes armes per a interrompre la normalitat civil ells les faran servir. I tu, com a polític, un dia podràs estar-ne satisfet perquè quadra amb els teus interessos, però hauries de saber que si t’han de disparar a tu, en un moment o altre també et dispararan, perquè una volta els has donat eixe dret ja el tenen.

Els espanyols potser es pensaven que eren diferents i que els eixiria de franc destruir la democràcia i aniquilar els drets civils dels catalans per a mirar de frenar la independència de Catalunya. Anaven ben equivocats i ara és la venjança dels seus actes la que ha caigut sobre Madrid. Ja s’ho faran. Em cau lluny.

Vicent Partal

Periodista

Editorial del digital  VilaWeb  el dijous 15 de desembre de 2022

11 de desembre 2022

La museística a Sabadell

El recordat director de la Fundació Bosch i Cardellach i exdirector de l’Arxiu Històric de Sabadell, Josep Mª Benaul (1951-2020), va escriure en el Diari de Sabadell un any abans del seu decés, dos articles on parlava de la situació dels museus a Sabadell. En els articles esmentats, Benaul feia una reflexió molt encertada de la situació museística a la nostra ciutat a les portes d’unes eleccions municipals, on el tema s’hauria de plantejar pels aspirants a seure a la cadira de la batllia de Sabadell. L’historiador feia algunes preguntes al futur govern municipal, en les que qüestionava la conveniència, ubicació i qualitat dels museus que la nostra ciutat té avui o hauria de tenir demà.

Afirmava Benaul que s’ha de gaudir de museus perquè disposem d’un patrimoni propi que volem mostrar perquè és susceptible de configurar un relat que proporcioni coneixement i gaudi als nostres conciutadans i als forans que visiten la ciutat. A partir d’aquesta premissa, l’historiador defensava la idea que Sabadell, amb el seu bagatge històric, cultural, industrial i social, caldria que disposés almenys de quatre museus, dos serien de relat local: Museu d’Història i Museu d’Art, i els altres dos serien de caràcter més especialitzat a escala de país, que reforcés la capitalitat i la centralitat de la ciutat, com podrien ser el Museu Nacional de Paleontologia de Catalunya a partir del Museu de l’ICP Miquel Crusafont. El darrer seria, donada la nostra tradició dins la indústria dels teixits, un Museu de la Indústria Tèxtil Llanera.

L’estat dels museus és pretèrit. No passen de ser espais de contemplació. Des dels anys 80, quan es va formar el Museu d’Història i el Museu d’Art no han tingut actualitzacions. Tres quarts del mateix amb l’Arxiu Històric, amb milers de documents pendents de catalogar o digitalitzar. El Museu Tèxtil, malgrat tenir infinitat de mocions aprovades des de 1998 i la societat més compromesa al darrere, no té gens clara la seva concreció. Però fins i tot ja ha quedat antiquat el debat: es posa més èmfasi i es pledeja pel lloc (el Pissit) i el quan. Ningú parla del ‘perquè’ o dels continguts.

Per tant, des de fa gairebé quatre anys s’ha deixat de parlar del tema museístic i ara, a les portes d’unes noves eleccions municipals, creiem que cal revifar-lo. El museu ha de deixar de ser un espai elitista, apte per a només uns quants, i convertir-se en un recurs per a la comunitat. Cal conèixer i comprendre la percepció que té la comunitat del seu propi patrimoni ―amb el benentès que no hi ha ningú que el conegui millor que ells― per poder adoptar un enfocament democràtic i satisfer les necessitats de tots, i també per propiciar la innovació (en termes de creativitat, col·laboració…), que només és possible si la comunitat s’hi involucra. Per això ens semblen interessants les propostes  que fa el poeta i pintor sabadellenc, professor a l'Institut Ferran Casablancas de Sabadell, Josep Gerona, en el seu article titulat  ”Els museus de Sabadell i la miopia política”, que podeu llegir tot seguit.

Els museus de Sabadell i la miopia política

Des de l’abril passat, quan es va presentar a l’opinió pública un Manifest per al Museu d’Art de Sabadell per part d’un grup d’artistes, s’hi han anat adherint fins a setanta persones del món de la cultura i entitats prou representatives com ara l’Associació Catalana de Crítica d’Art (ACCA), l’Associació de Museòlegs de Catalunya (AMC) i la Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya (PAAC).

La iniciativa ha servit per posar sobre la taula la situació de menysteniment pressupostari i falta de recursos que els museus de la ciutat han hagut de suportar els darrers vint anys. En el mateix sentit que ja apuntava el document elaborat després per l’ACCA (Sabadell té força ben servit el sector de la música i del teatre, però té les arts visuals abandonades), el regidor de cultura, Carles de la Rosa, ha reconegut als signants del Manifest que el seu taló d’Aquil·les són les arts plàstiques i la música popular en viu, que cal fer un viratge respecte als darrers 30 anys [sic, ell no diu 20!] i que cal un “reconeixement” d’aquesta situació i una “reparació”.

En tot cas, la situació del Museu d’Història potser és encara pitjor que la del Museu d’Art. Unes plantilles infradotades mai podran salvar amb treball voluntarista el que uns pressupostos de cultura congelats des de fa anys condemnen a la decadència.

Pocs mesos abans d’unes eleccions municipals i quan fa poc que s’acaba d’aprovar un nou pressupost municipal que no ha variat gens ni mica aquesta tendència, cal que tots ens plantegem si els ciutadans d’una de les primeres ciutats de Catalunya no es mereixen tenir uns museus a l’alçada, com a mínim, d’altres ciutats semblants. Una comparació amb Granollers, Terrassa, Mataró o l’Hospitalet, per exemple, ens hauria de fer caure la cara de vergonya. Reflexionem una estoneta en els següents punts:

1. El Museu d’Art necessita una nova programació/direcció i ampliar l’espai per poder mostrar tots els seus fons, més ençà dels anys 40.

2. Això obliga a desplaçar les exposicions d’art contemporani a un nou Centre d’Arts Visuals que hauria de ser La Nau del carrer de Cellers, que ja va ser adaptada els anys noranta (Mapa Cultural de Sabadell, el pla estratègic del regidor Pere Vidal) per a aquesta funció i es podria recuperar fàcilment.

3. Però aquesta Nau és actualment magatzem de la maquinària que s’ha anat guardant, cuidant i catalogant per al futur Museu Tèxtil i no es pot traslladar sense garanties.

4. Mentrestant, el Museu Tèxtil dorm el somni dels justos i el Vapor Pissit s’està esperant, buit, des que l’any 1998 un ple municipal va aprovar per unanimitat que en seria la seu. Aquest mandat vinculant ha estat incomplet pels governs posteriors.

5. El Vapor Pissit no podria encabir tota aquesta maquinària, perquè el veritable problema dels museus és la falta d’un magatzem prou ampli i en condicions. Els magatzems actuals són antigues naus industrials amb evidents mancances. Algunes de les peces ara conservades a La Nau del carrer de Cellers han estat traslladades fins a sis vegades d’emplaçament!

6. Recentment, s’ha cedit un espai industrial arquitectònicament excepcional, l’Artèxtil, per encabir-hi una escola d’infermeria, hipotecant el seu ús durant cinquanta anys amb la cessió a la UAB.

7. Sembla obvi que la solució Museu Tèxtil amb dos seus (Pissit i Artèxtil) permetria alhora una renovació del Museu d’Història i guanyar per a la ciutat la Col·lecció Antoni de Montpalau, de Josep Casamartina i Anna Maria Casanovas, que malauradament potser ens deixarem perdre, com ja va passar fa anys amb la Col·lecció Rafael Tous d’art conceptual.

8. Si es trobés un espai adequat i prou ampli per ser el magatzem dels museus i es condicionés, com es fa ara arreu ―vegeu el cas de Manresa―, per fer-lo visitable i donar-li un ús ciutadà, de pas s’alliberarien diferents naus industrials, idònies per a funcions expositives i de creació artística.

9. Mentrestant, de l’imprescindible Pla de Museus, que ja estava gairebé enllestit al final de l’anterior mandat municipal, no se’n sap res.

Per no caure en la demagògia fàcil, evitaré fer comparacions entre les inversions en equipaments esportius i en equipaments culturals, però només a tall d’exemple, ens caldria saber que les despeses municipals en les activitats de les festes nadalenques (700.000 €) equivalen a tot el pressupost anual dels dos museus junts (Història i Art), incloent-hi els sous de tots els seus treballadors.

Per salut democràtica, els nostres polítics haurien d’acceptar que no tot allò que fa guanyar vots a les eleccions és prou justificat i responsable. I el que sap més greu és el fort component sectari que tenen les decisions que es prenen. En qüestions de tanta transcendència, de veritable capitalitat cultural, hi hauria d’haver amplis acords que garantissin la continuïtat dels projectes amb els canvis dels equips de govern. En això, també hi estava d’acord el regidor de cultura. Amb els canvis, hi ha de cabre els matisos, però no mai el “borrón y cuenta nueva”. Quin mal que fan a la cultura els polítics miops i sectaris!

Josep Gerona

Poeta i pintor

 Article publicat al  Diari de Sabadell  el dissabte 10 de desembre de 2022

 

02 de desembre 2022

La rendició d’ERC

A Catalunya, el CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) publica periòdicament un baròmetre que és una font indispensable de dades sobre l’evolució política del país. El darrer baròmetre explica amb molta claredat què passa dins Esquerra i les raons del seu allunyament, cada dia més clar, de les tesis que han estat centrals en l’independentisme d’ençà del 2010. Quan el CEO demana “Com creu que hauria de ser la relació entre Catalunya i Espanya?”, resulta que avui tan sols un 58,2% dels votants d’ERC responen que volen “un estat independent”, que contrasta amb el 88,8% de votants de Junts i el 77,2% de votants de la CUP. Prop d’un 10% dels votants d’ERC són partidaris de l’estatut d’autonomia que tenim, i un de cada quatre es declara partidari d’un estat federal espanyol. El 2015, per comparar-ho, a la mateixa pregunta exacta el 89% dels votants d’ERC deien que volien la independència. Del 89%, per tant, hem passat al 58% i baixant a cada enquesta.

Amb aquestes dades  podem assumir que el votant d’ERC es va allunyant del procés d’independència, però ens podem demanar si això té a veure o no amb els missatges que envia aquest partit i amb les actituds que pren l’Oriol Junqueras i els seus fidels. Hi ha encara una altra dada del CEO que resulta interessant. Quan es demana als votants dels diversos partits que se situïn entre el màxim espanyolisme i el màxim catalanisme, menys d’un 30% dels votants d’ERC se situen en el màxim catalanisme, on pràcticament hi eren tots fa pocs anys. ¿Fins a quin punt l’allunyament d’ERC del carril central de l’independentisme s’ha accelerat? També podem observar com el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va recuperar l’altre dia el “dret de decidir” d’Artur Mas per a evitar no tan sols la independència, sinó l’autodeterminació. Oimés ¿quines raons concretes pot tenir ERC per a votar una reforma de la sedició tan polèmica?

Esquerra, després de dir que renunciava a la via unilateral perquè ens matarien com a cuques, ara vol ampliar la base. Exhibint la seva submissió a Espanya cruament, Junqueras recorda cada dia a tots els catalans, sense excepció, que som un país ocupat. Tenim pressa per alliberar-nos de les velles malalties, i la rendició d'ERC és una vacuna excel·lent. L’entramat que fa funcionar els partits polítics a l’estat espanyol té l’origen en les lleis franquistes, cosa que fa que esdevinguin, quan veuen a prop el poder, màquines de reprimir la voluntat dels ciutadans, gràcies a dues condicions insòlites:  primera, tot el poder l’acumula el secretari general i segona, dels diners públics en poden fer gairebé allò que els doni la gana. Li va passar al PSOE i a Convergència als anys vuitanta, li va passar a Podem fa quatre dies i ara li està passant a Esquerra: s’han convertit en ‘Sistema’ i, per tant, el seu interès principal no és dur a terme un projecte ideològic, polític, sinó ser una màquina de poder, un negoci polític, com més gran millor, i és per aquesta raó que ara estan tan increïblement emocionats d’anar repartint càrrecs, sous, prebendes i subvencions a tort i dret.

Recentment, la consellera d’ERC, Laura Vilagrà, ha instat Junts per Catalunya a tornar a la que ells anomenen la ‘Taula de Diàleg’. Sap greu dir-ho així, però fa la impressió que l’estratègia de rendició d’Esquerra Republicana de Catalunya els porta a fer declaracions d’autèntic cinisme. Parlen del pla de govern? ERC no ha complert cap acord del pacte de Govern i molt especialment no han complert amb el mandat que va sortir de les urnes, perquè la majoria independentista era clara al respecte: treballar per la independència i per l’autodeterminació. La situació de l’independentisme és precària per culpa de l’estratègia de rendició d’ERC. I que aleshores vingui la senyora Vilagrà i digui que cal ‘instar a complir amb el pacte de Govern’. Què passa? Que tot és per culpa de la por que té Oriol Junqueras de tornar a la presó, com ell mateix diu? Per això s’han rendit? Una ministra ho va definir en uns termes prou eloqüents: “ERC está en modo alfombra”, i per això, convertida en catifa, l’han trepitjada en cada negociació. Ho escriu molt clar la periodista Pilar Rahola en el seu article titulat  ’Madrid no paga vassalls‘, on afirma que aquells que escullen la feblesa i la servitud en lloc de la fermesa i la determinació, només aconsegueixen l’esquena raspallada, la butxaca buida i la dignitat per terra. Podeu llegir aquest article tot seguit.

Madrid no paga vassalls

Espero que em disculpi en José Antich per manllevar-li el verb que va usar al seu article de divendres, però és exactament així: Pedro Sánchez ha aprovat els seus pressupostos sense despentinar-se. I aquesta evidència, que sens dubte denota una habilitat considerable per a moure's en aigües remogudes, també explicita de manera rotunda i cruel, com han sortit de barats els vots catalans.

És el baix preu català més ínfim de la història de la democràcia espanyola, fins al punt que més que una negociació sembla una rendició. No deixa de ser sorprenent que aquells que es varen passar dècades criticant les negociacions de Convergència i Unió amb PSOE i PP, fins i tot menyspreant amb vehemència el famós pacte del Majestic, s’hagin convertit en uns convergents de rebaixes, una mena de spin-off d’una pel·lícula que ja havíem vist i que donàvem per caducada. Vistos els resultats de les diverses vegades que ERC ha tingut la possibilitat d’aconseguir acords rellevants, atesa la necessitat dels seus vots per part de Pedro Sánchez, només hi ha una conclusió possible: els republicans han regalat cadascun d’aquests moments d’or, en un entreguisme tan gratuït, que resulta incomprensible. D’alguna manera han incomplert un principi bàsic que tot negociador català ha de conèixer i practicar en el seu estira-i-arronsa amb l’Estat: no demostrar feblesa sinó fortalesa i mai, en cap cas, mostrar-se servil. Espanya és un Estat forjat amb la mentalitat del conqueridor, no del comerciant, de manera que no té aliats, sinó súbdits. A diferència de la nació catalana, de base fenícia, avesada històricament als acords comercials i a la iniciativa privada, Castella —base fundacional, no ho oblidem, de l’Espanya actual—, sempre ha avançat amb l’esperit del senyor feudal, instal·lat en la seva torre fortificada i trepitjant terra conquerida amb el cavall. Espanya no neix de l’acord, ni s’ha forjat en l’acord, sinó de la imposició pròpia de la conquesta i per això tendeix a menysprear aquells que no li planten cara. Mostrar-se servil, derrotat i vulnerable mai no ha implicat històricament, per a Catalunya, una millor posició de negociació, ni li ha representat cap mena de respecte, sinó, ben al contrari, és quan més se l’ha humiliada. I per bé que sigui un terme dur, no puc evitar considerar que Esquerra Republicana s’ha deixat humiliar una vegada i una altra, en cada negociació fallida que ha signat, perquè sempre ha anat amb la mentalitat del bon catalanet que desitja agradar al poder central. Una ministra ho va definir en uns termes prou eloqüents: “ERC está en modo alfombra”, i per això, convertida en catifa, l’han trepitjada en cada negociació. És el famós raspall de Tarradellas que, en el cas republicà, ha arribat al paroxisme.

Per quin motiu ERC ha comès aquest error històric de rebaixar-se fins a límits inimaginables, i més després d’haver coprotagonitzat una gesta heroica el Primer d’Octubre? Sens dubte és la pregunta del milió, i algunes de les possibles respostes, vinculades a la lletra menuda de la negociació dels indults, resulten esfereïdores, només de pensar-les. En tot cas, és evident que s’han espantat i s’han acovardit, i aquesta doble condició, que és comprensible en termes individuals, és del tot injustificable quan motiva tot un procés de desmobilització del moviment independentista, sempre camuflat sota el paraigua d’una nova estratègia de partit. Allò d’eixamplar la base i la resta de la falòrnia. En qualsevol cas, la conclusió és la que ens han gravat a foc durant aquests tres segles de règim borbònic: rebaixar-se i mostrar-se servil mai no ha implicat aconseguir més respecte i força, sinó més menyspreu i futilitat. Per dir-ho en reescriptura d’una frase històrica, si Roma no pagava traïdors, Madrid no paga vassalls.

A l’altra banda del mirall, tenim aquests dies dos exemples de la utilitat de presentar batalla i no deixar-se humiliar. Una és la lliçó d’intel·ligència estratègica —i de dignitat personal— que ha mostrat Josep Costa davant el judici de la Mesa del parlament. Costa ha aplicat un principi elemental de la lluita nacional: no legitimar, amb la seva actuació, la farsa de judici polític que havien fabricat. A diferència de la resta de membres de la Mesa, que varen acceptar la lògica repressiva sense cap reacció, Costa va recordar que la causa catalana és una lluita de drets fonamentals enfrontada a la cultura repressiva. I ha estat l’únic dels encausats que ha amoïnat de veritat el TSJC. Més enllà de si el condemnen en una instància superior, o es guanya definitivament, Costa ha deixat clar que allò era una farsa, una mentida antidemocràtica vestida de justícia, una simple i basta eina repressiva.

El segon exemple —que aquests dies ha viscut un capítol clau a Luxemburg— remet a tota la lluita judicial de l’exili català, conduïda per persones concretes, des del president Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comin, fins a l’advocat Gonzalo Boye, però plantejada com una causa global. Com recordava el mateix president, "No és una lluita jurídica i individual, és política i col·lectiva". L’exili català ha plantat cara, ha mostrat fortalesa i fermesa i ha aconseguit derrotar Espanya en instàncies internacionals. Lluny de mostrar-se espantat i servil, ha demostrat que es mantenia ferm en les conviccions, fort en les raons i proactiu en la lluita. I aquest llenguatge és l’únic que entén Espanya. Per això Puigdemont és l’enemic a batre, però també és l'únic líder a qui temen de veritat. El poden odiar, però no el poden humiliar.

A l’inrevés, aquells que escullen la feblesa i la servitud en lloc de la fermesa i la determinació, només aconsegueixen l’esquena raspallada, la butxaca buida i la dignitat per terra.

Pilar Rahola

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge 27 de novembre de 2022

28 de novembre 2022

La violència

Segons la Viquipèdia, la violència és “l'ús de la força o de poder emprat per a dominar, coaccionar, malmetre, destruir o matar, implicant sofriment o fins i tot destrucció d'elements naturals, béns humans, etc. [...] L'objecte de la violència pot ser un ésser viu, un grup humà, una cultura, una obra, un espai físic natural o no natural. Filòsofs com Max Weber o Hannah Arendt, per exemple, estudien el monopoli de la violència política, com el poder impositiu de la policia o l'exèrcit al conjunt de la societat”.

Aquest darrer paràgraf de la definició és que el que ens interessa ara: la violència política, ja que darrerament se’n parla molt i a tot arreu. La violència política és un terme difícil de definir. La pregunta principal que es planteja és “quan es considera ‘política’ la violència?”. La violència política passa quan l'ús del dany físic és motivat per intencions polítiques. Per exemple, quan la violència es fa servir per destruir un ordre social, però també per preservar un ordre social, podem considerar aquesta violència política? Així, la violència política pot ser utilitzada pels qui busquen desafiar l'statusquo sociopolític. I podria també involucrar els que vulguin defensar aquest mateix status quo.

Malgrat això, no tot es redueix a definir la violència política com a simples actes en contra de l’ordenament polític, econòmic o social o en contra del gènere. La violència és producte de l'evolució cultural, on es modela a l'individu des de l'aprenentatge i des dels hàbits violents. No és una malaltia. Per tant, per a revertir-la o solucionar-la és necessari un canvi cultural i educatiu. Arribats a aquest punt, caldria diferenciar entre violència i agressió. En la literatura científica la violència es defineix com a actes comesos amb la intenció d'infligir mal físic a algú o alguna cosa, mentre que a l'agressió se la concep com una conducta que intenta danyar en el físic o en el psicològic.

La violència política és el pa de cada dia a l’estat espanyol, sobretot des de l’aparició de la ultradreta en l’arena política. Aquesta violència es manifesta sobretot en els plantejaments envers dues col·lectivitats principals: la immigració i les dones. És a dir, en aquest darrer cas, quan les agressions estan orientades en contra de les dones per la seva condició de dona i quan la violència té un impacte diferenciat en les dones; això és, quan l'acció o omissió afecta les dones de manera diferent que als homes o les conseqüències dels quals s'agreugen davant la condició de ser dona, i quan les afecta en forma desproporcionada. Difícil quantificar la violència política que té tantes variants. Quasi sis-cents morts que se sàpiga, però també milers de torturats, empresonats, espoliats, encausats, etc.

Però si hi ha una cosa perversa, és l’aplicació del dret de l’enemic, a qualsevol dissidència especialment de l’independentisme, que ben aviat ratificarà ERC. Què és sinó la reforma de la sedició? ¿Qui no se’n recorda la imatge de Jessica Albiach quan va mostrar la papereta amb ‘No’ en votar la llei del referèndum, amb voluntat d’enviar els votants del ‘Sí’ a la presó?. Això no només és violència política en majúscules per part del propi partit d’Irene Montero, sinó que també es premia amb la presidència del partit a Catalunya. Això està d’actualitat ara que Irene Montero fou greument insultada al congrés per una diputada de Vox. Arran d’aquest fet, el director de Vila Web, Vicent Partal, ha publicat un editorial titulat ‘Irene Montero o la hipocresia política en el país dels violents’, on fa un recull històric notable sobre el tema de la violència, per no oblidar qui som i cap a on anem. Podeu llegir l’article tot seguit.

Irene Montero o la hipocresia política en el país dels violents

Molts de vosaltres deveu haver sentit parlar de l’embolic que es va organitzar l’altre dia al congrés espanyol de resultes d’una intervenció desagradable d’una diputada de l’extrema dreta contra la ministra d’igualtat, Irene Montero, de Podemos. Els polítics de l’esquerreta espanyola, i alguns de catalans també, ajudats de la premsa afí, van posar immediatament el crit al cel perquè la diputada en qüestió va venir a dir que si Montero és ministra és perquè és la dona de Pablo Iglesias.

La intervenció de la diputada de Vox feia passar vergonya, però la reacció subsegüent ha estat d’una hipocresia monumental, igualment denunciable. La senyora Montero va reclamar –aclamada pels seus– que les paraules que li havien dedicat es mantinguessin en l’acta per demostrar l’exercici de “violència política”–aquest és el concepte exacte que va fer servir– de l’extrema dreta contra ella.

Però si això que li van dir és “violència política”, digueu-me què és i què ha estat tot allò que han fet de manera sistemàtica del 2015 ençà al parlament català Ciutadans, el PSC, el PP o ara Vox. I no parlo solament dels insults i la mala educació, dels crits a l’hemicicle, dels cops de peus als bancs o del robatori de símbols com el llaç groc. El president Torra va haver de suportar una campanya inaudita d’insults tan bon punt s’estrenà en el càrrec, una campanya en què es tragueren de context frases que havia escrit en llibres seus. A Roger Torrent, quan era president del parlament, el PP el va arribar a amenaçar recordant-li que “té dos fills i ja sap què pot esperar” si no feia allò que ells li deien. A Inés Arrimadas li aplicaren el malnom de “la montapollos” (‘munta-sidrals’) perquè cada intervenció seva era una agressió violenta, un espectacle. I Iceta? Qui no el recorda amb els braços oberts cap al cel i les venes del coll inflades, cridant irat mentre intentava de frenar votacions al parlament i proferia amenaces als polítics independentistes si no canviaven de rumb?

Més gros, encara: a l’hemicicle del congrés espanyol la senyora Montero seu en el quart banc de l’ala dreta i, per tant, té una visió privilegiada dels escons que ocupen els diputats del Partit Socialista. I del que ocupa el president Pedro Sánchez, aquell mateix Pedro Sánchez que de ben jovenet anava per les televisions llevant importància als crims del GAL i justificant el govern socialista que els emparava. Vint-i-set assassinats ordenats directament pel govern de Felipe González –ho explicava l’altre dia com si no passés res aquell ministre d’Interior que es deia Barrionuevo. Amb quin crèdit pretén, doncs, la senyora Montero, membre d’un partit que va criticar els GAL, però membre també d’un govern encapçalat pel partit dels GAL, parlar-nos de violència política?

I, posats a esmentar partits: violència política són els 591 morts de la transició del franquisme, entre el 1975 i el 1981, venuda i santificada pel PSOE i pel PCE –l’antecedent, d’alguna manera, del partit d’Irene Montero– com a pacífica i modèlica. Morts tapats per l’esquerra oficial per a beneir la maniobra Juancarlista.

De manera que no juguem amb les paraules. Violència política és que a Mariano Heredia Escudero, el 21 de febrer de 1975, el matés un tret en un control de policia. El cotxe va caure al riu Asua i van morir també els quatre xiquets que l’acompanyaven. O que a David Wilson el matés la Guàrdia Civil a Sabadell el 19 de febrer de 1976 mentre apartava els seus alumnes –era professor d’anglès– de les finestres de la classe perquè passava una manifestació. Violència, i doble, és la que va sofrir Juan Pozierro Punyon, mort per la policia el mateix any durant la vaga de la construcció de Barcelona mentre el govern obligava les agències a rectificar la informació dient que havia estat un accident laboral. Violència van ser els trets que van deixar Francisco Javier Verdejo Lucas amb una pintada a mitges: “Pan, T...”. Volia escriure “Pan, Trabajo, Libertad” però no el van deixar acabar. Violència van ser les tortures que va rebre Eduard Serra Lloret, mort a la comissaria central de València el 24 de gener de 1977. Era militant del FRAP. O la que va rebre Francisco Javier Núñez, que el van matar uns policies sense saber per què. Quan baixava a comprar el diari, sembla que no els va agradar allò que havia comprat, i li van pegar una pallissa. Dos dies després ho va anar a denunciar i l’obligaren a veure’s una ampolla de conyac barrejada amb oli de ricí. Va morir. Violència és la mort, durant la diada del 1977 de Carles Frecher a causa d’una càrrega policíaca. O l’assassinat de Miquel Grau a Alacant mentre enganxava cartells per a fer una crida a la Diada, tan sols un mes després. Violència és la que sofrí Yolanda González quan la segrestaren i la mataren dos pistolers feixistes el febrer del 1980. I ara un d’aquests individus, que s’ha canviat de nom, resulta que farà de pèrit de la defensa en el judici de la presidenta Laura Borràs. Violència política és que a Joan Fuster li posessin dues bombes a la porta de casa amb goma.2 militar per matar-lo. I la llista podria continuar i continuar. A Guillem Agulló el van matar a Montanejos el 1993. Un any abans els jocs olímpics havien de servir perquè Garzón organitzés les detencions de 45 persones i, d’aquestes, en torturessin 17. Hi ha el Primer d’Octubre, criminal, dels cops i les agressions de la policia espanyola. O, fa quatre dies, 37 persones mortes en territori espanyol, a la tanca de Melilla en una acció de la gendarmeria marroquina que el govern de Pedro Sánchez, del qual forma part la senyora Montero, va qualificar d’exemplar.

Violència política, en fi, és que l’estat espanyol sigui ple de fosses comunes i els governs de l’esquerra espanyola no hagin fet gairebé res per trobar i exhumar els cadàvers d’aquesta gent. O que la constitució espanyola avisi públicament que l’exèrcit intervindrà contra la població civil si aquesta pretén modificar les fronteres de l’estat i separar una part del seu territori. Violència política és que trenta-tres jutges catalans es trobin un matí la seva fotografia, treta del seu carnet d’identitat, en un diari, apuntant-los com si fossin una diana. O que dotze mestres de Sant Andreu de la Barca hagin passat un calvari públic i privat durant anys per acabar en no res, però eixint-ne insultats i marcats per sempre. O que aquest cap de setmana una professora de Mallorca es trobi assetjada per haver retirat una bandera espanyola d’una aula complint el protocol de convivència de l’escola.

Per desgràcia, la violència política és el pa de cada dia a l’estat espanyol, no una cosa excepcional i mai vista que ara inaugura l’extrema dreta contra la ministra Montero, com ens volen fer creure. I ho és, precisament, perquè el nacionalisme violentament espanyol ha estat la peça central del seu entramat polític de fa dos segles, perduts com van en cerca d’una identitat que, com que no saben trobar-la com a nació ni en el diàleg ni en el respecte, només poden imposar-la des del poder. I per aquesta raó quan l’anti Espanya som nosaltres, les esquerres espanyoles o callen i fan el desentès o no tenen vergonya d’afegir-se a les esquadres feixistes. Calvo Sotelo i el doctor Negrín coincidien perfectament en allò de “antes roja (o azul) que rota”. A Íñigo Errejón els presos polítics, si són independentistes, l’agafen lluny. I Pedro Sánchez i Mariano Rajoy van aplicar el 155, i ja comptem quatre mil repressaliats, allà on una nació europea normal s’hauria posat a dialogar.

En resum: la campanya desfermada arran d’allò que li ha passat a la senyora Montero és tan descarada, tan desproporcionada, i el que volen aconseguir és tan electoralista i curt-terminista, que faria riure si no fes ràbia. Amb mi, doncs, que no hi compten.

Vicent Partal

Periodista

Editorial del digital   VilaWeb  del diumenge 27 de novembre del 2022