Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




20 de setembre 2022

20-S ― Cinc anys d’infàmia

Probablement, tothom recorda què feia, i on era el matí del 20 de setembre d’ara en fa exactament cinc anys. A primeres hores, un esglai, les xarxes socials bullen: la policia nacional ha detingut un munt de persones acusades de col·laborar en l’organització el referèndum d’independència de l’1-O, i ha entrat a sac a la conselleria d’Economia. El govern espanyol ha mostrat definitivament les seves cartes: respondrà esclafant amb duresa i garrotades qualsevol intent de culminar el procés i assaltarà les institucions catalanes per primera vegada d’ençà de la dictadura. Els fets que s’esdevenen a partir de llavors són alarmants i greus. L’estat profund engega tota la seva maquinària  de repressió contra l’independentisme català que encara, fins al dia d’avui, no s’ha aturat. Com tampoc s’ha aturat la determinació independentista.

Aquell 20-S de 2017, els independentistes catalans responen a la infàmia de l’estat espanyol plantant-se per milers davant el departament d’Economia, a Barcelona, i en places d’arreu del país, amb càntics de "Votarem!", "Aquí comença la nostra independència!", i, fins i tot, "Declaració unilateral". Un grup de joves reparteix clavells i la gent entona "Els segadors". Tot el matí, dirigents independentistes passen per la manifestació i alguns s'adrecen amb un megàfon a la gent, que els arrenca un compromís: el referèndum es manté. Però la policia espanyola també sosté el torcebraç. No és tan sols un avís: estan disposats a intensificar la pressió, i a mitja tarda unes quantes unitats van a la seu de la CUP, on proven d’entrar sense ordre judicial.

Cal tenir una visió més global de tot l’entramat de trampes planificades per les clavegueres de l’estat. Els atemptats del 17-A i la invasió de les dependències de la Conselleria d’Economia, junt amb l’intent d’entrar a qualsevol preu a la seu de la CUP tenien l’objectiu que hi hagués desgràcies més grans que el 17-A amb violència i sang, per això la Guàrdia Civil va deixar els seus Patrols oberts amb armes i munició a l’abast de tothom, malgrat que els funcionaris d’Economia van oferir-los guardar els cotxes al pàrquing de la Conselleria, i el guàrdies van respondre que no era necessari. La idea concreta quina devia ser?, que algú s’escalfés més del compte i agafés una arma? Tenir llavors l’excusa per disparar i causar una tragèdia? També la d’elevar l’alarma antiterrorista al grau 5 i enviar a patrullar l’exèrcit pels carrers de casa nostra? Però no van preveure la reacció pacífica dels catalans. No va haver-hi violència ni ningú va agafar les armes. No hi va haver caos a Catalunya. Més tard, un poble silenciós i anònim va amagar les urnes i les paperetes fins al moment precís i una ciutadania desarmada i pacífica va defensar amb els seus cossos els col·legis electorals.

Molts dels protagonistes dels fets han recordat aquell operatiu policíac que volia desactivar el referèndum i han recordat que la repressió no s’ha acabat. També ho aprofiten per avalar la seva estratègia actual. Com ho fa Jordi Turull en un piulet: “Avui fa cinc anys que l'ofensiva repressiva per intentar frenar el referèndum  va generar l’efecte contrari. Més  mobilització, més unitat i més determinació. I vam ser imparables. Aquesta és la fórmula. Aquesta és l’alternativa. Cinc anys després cal passar ja a l’acció” També Joan Ignasi Sánchez quan escriu: “Avui 20S fa 5 anys la Guàrdia Civil em detenia a casa: sedició i desobediència. Començava una jornada que ha esdevingut la base de la repressió antidemocràtica de l’estat. Malgrat tot, l’1 d’octubre va ser una de les majors expressions democràtiques que ha viscut Europa”. El MHP Carles Puigdemont ha piulat: “La reacció espontània de la gent va ser el presagi de què passaria el dia del referèndum. També ho va ser la provocació judicial i policial, que anunciava una repressió sense aturador i amb milers de víctimes. Van preparar-ho tot per poder empresonar Cuixart i Sánchez”.

També ho recorda el periodista, Josep Casulleras, en el seu article titulat  “Les cinc hores de silenci de la Guàrdia Civil amb els fusells del 20-S”, on fa una anàlisi de què va passar aquell matí. Ara, amb el pas del temps, anem descobrint la perversitat del sistema d’estat contra Catalunya i anem acumulant molta informació que destapa totes les vergonyes del clavegueram. Si voleu llegir aquest article complet, podeu fer-ho a continuació.

Les cinc hores de silenci de la Guàrdia Civil amb els fusells del 20-S

El brunzit constant de l’helicòpter el 20 de setembre de 2017 tenia un propòsit que desconeixien els milers de manifestants que s’aplegaven davant el Departament d’Economia, a la confluència de la Gran Via i la Rambla de Catalunya de Barcelona. Els Mossos d’Esquadra controlaven constantment de l’aire estant els cotxes que la Guàrdia Civil hi havia deixat aparcats amb armes llargues i carregades de munició a l’interior. I hi van ser d’ençà de les vuit del matí d’aquell dia, quan els agents van irrompre al departament, fins a la una de la matinada següent, quan, després d’una càrrega dels antiavalots dels Mossos contra el pocs manifestants que encara hi havia aleshores, van accedir als cotxes, que eren malmesos després de tot un dia exposats a la gentada. Com és que van deixar dos fusells d’assalt carregats dins dos cotxes logotipats aparcats just davant l’edifici on es feia una intervenció que sabien que causaria una protesta enorme? L’anàlisi de què va passar aquell matí, de les comunicacions entre cossos policíacs, dels preparatius que hi va haver i de les conseqüències que va tenir permet de dir que allò no va ser un descuit, sinó un parany calculat i molt perillós.

Perquè el 20-S fou preparat meticulosament. Era el gran cop contra l’organització del referèndum i havia de significar la desactivació del Primer d’Octubre. Abans d’aquell dia, hi va haver unes quantes reunions entre el jutge d’instrucció Antonio Ramírez Sunyer, que feia mesos que investigava per rebel·lió, sedició i malversació desenes de càrrecs del govern al jutjat 13 de Barcelona; la secretària judicial Montserrat del Toro i el tinent coronel de la Guàrdia Civil espanyola Daniel Baena. “L’operació era d’una envergadura tan tremenda que s’havia d’estudiar molt, i va implicar el magistrat instructor uns quants dies”, explicava Del Toro en el judici contra Josep Lluís Trapero a l’Audiència espanyola.

Es tractava de fer una entrada i escorcoll a uns quants departaments i organismes de la Generalitat, a domicilis i locals privats, i de fer un gran nombre de detencions, inclosos molts alts càrrecs del govern. Tots tres conspiradors, juntament amb un altre comandant de la Guàrdia Civil, van planificar un dispositiu al marge dels Mossos d’Esquadra, perquè era un parany. La successió dels esdeveniments, recollits gairebé minut per minut en el sumari de la causa contra Trapero i la intendent Laplana així ho palesa. La sentència absolutòria, signada pel magistrat Ramón Sáez Valcárcel i que ha esdevingut tota una antítesi de la sentència del Suprem espanyol contra el procés, en fa una síntesi aclaridora.

El dia abans, el 19 de setembre, ja va ser una jornada tensa, amb l’entrada de la Guàrdia Civil a la seu d’Unipost a Terrassa. El dimecres dia 20, a les vuit del matí, vint agents de la Guàrdia Civil i la lletrada Montserrat del Toro van entrar a la seu de la Vice-presidència, al número 19-21 de la Rambla de Catalunya. Exactament en el mateix moment que entraven van fer la primera comunicació del dispositiu als Mossos d’Esquadra, però d’una manera molt genèrica i vaga: “Comencen diferents actuacions policíaques d’investigació que es desenvoluparan a diferents localitats de la província de Barcelona.” En aquell moment, res més, cap més precisió.

Dos agents de la Guàrdia Civil espanyola vigilen la porta del Departament d’Economia el 20 de setembre de 2017. Però la presència dels agents uniformats de la Guàrdia Civil espanyola i dels cotxes logotipats davant l’entrada del departament transmetien a tothom qui hi passava per davant una idea força clara de què succeïa. No hi havia la voluntat de passar inadvertits. I fou així que, un quart d’hora més tard, hi va haver les primeres crides a manifestar-s’hi per part de Jordi Sànchez en nom de l’ANC i de Jordi Cuixart, d’Òmnium. La prefectura dels Mossos d’Esquadra es va assabentar dels escorcolls i la concentració de protesta pels mitjans de comunicació, tal com consta en els fets provats de la sentència de l’Audiència espanyola. “Abans de rebre la primera petició de col·laboració de la Guàrdia Civil, [els Mossos] van decidir de mobilitzar les unitats antiavalots, la BRIMO i l’ARRO.”

I mentre passava tot això, els dos fusells d’assalt carregats eren dins els cotxes de la Guàrdia Civil. Però solament ho sabien els guàrdies civils. Cada vegada hi havia més gent aplegada davant d’Economia, a la Rambla de Catalunya, envoltant els cotxes. “D’ençà d’un primer moment els vehicles policíacs que els agents van deixar aparcats davant la porta principal de l’edifici fan ser envoltats pels manifestants, alguns d’ells es van enfilar a les capotes, que van servir de plataformes d’observació per a periodistes, càmeres de mitjans de comunicació i més gent”, relata la sentència. “Els cotxes van patir desperfectes a les rodes, la carrosseria i els miralls. A l’interior hi havia dos fusells HK i munició, una dada que el tinent [de la policia judicial de la Guàrdia Civil] va traslladar a Laplana cap a les 13:30 i que ella va posar en coneixement dels seus superiors. Per ordres de la prefectura [dels Mossos], uns agents de paisà es van situar a prop dels cotxes per vigilar-ne l’interior i custodiar les armes, un control que també es va fer des de la dotació de l’helicòpter que sobrevolava la zona i que en proveïa imatges.”

Havien passat cinc hores i mitja d’ençà de l’entrada dels guàrdies civils a la Vice-presidència, i no fou fins aleshores que van avisar els Mossos d’Esquadra. Quan ja no s’hi podia fer res, perquè en aquell moment hi havia molts milers de persones concentrades, algunes enfilades damunt dels cotxes, i quan d’un punt de vista de l’ordre públic era del tot desaconsellable mirar de fer cap intervenció, inclosa alguna càrrega, per apartar la gent dels vehicles. Això permetria un temps després a la fiscalia d’acusar els responsables dels Mossos, començant per Trapero, de no fer res per resoldre una situació de perill com aquella que, de fet, havien creat els guàrdies civils amb aquella imprudència. Van anar situant els ingredients necessaris per a començar a construir una causa per sedició: la gentada indignada, els cotxes malmesos, les armes a l’abast de la multitud, la policia catalana passiva…

La intendent Laplana va explicar que els guàrdies civils li havien manifestat la inquietud que tenien pels cotxes que hi havia aparcats davant el departament, però d’entrada no li van dir pas que hi hagués armes dins. No fou fins ben entrat el migdia que li ho van dir, i de seguida va trucar al comissari Joan Portals per avisar-lo de la situació. Eren dos quarts d’una. Pràcticament, al mateix moment un coronel de la Guàrdia Civil va informar el comissari Ferran López que hi havia armes dins els cotxes. La mesura que va prendre la prefectura dels Mossos fou de fer servir l’helicòpter per tenir-ne imatges permanentment.

Les comunicacions escrites entre els cossos policíacs aquell dia deixen constància d’una petició del comandament de la Guàrdia Civil a aquella hora, dos quarts d’una, perquè el personal de peu de les unitats d’antiavalots dels Mossos d’Esquadra habilitessin un passadís amb les garanties de seguretat que garantissin i permetessin als guàrdies civils que hi havia desplegats d’accedir als vehicles. A primera hora de la tarda, quan ja eren desenes de milers de persones que s’aplegaven entre la Rambla de Catalunya i a la Gran Via, hi va haver un avís d’un possible intent d’entrar als cotxes, però finalment no fou així.

I no fou fins passada la una de la matinada, quan ja hi havia molta menys gent davant el departament, que hi va haver alguns manifestants que van mirar d’entrar dins els cotxes. Aleshores hi va haver l’única càrrega dels Mossos aquell dia, contra aquell grup de gent. I una estona després, uns quants agents de la Guàrdia Civil van accedir-hi i van comprovar que les armes encara hi eren. Però l’endemà van aparèixer al cementiri de Montjuïc dues motxilles de la Guàrdia Civil plenes de material i de documentació. Hi havia passaports, carnets de conduir, targetes de crèdit i cinc carregadors plens amb trenta cartutxos cadascun. El relat dels mitjans espanyols és que el material fou robat per part d’alguns dels manifestants i abandonat després, però fins ara no s’ha aclarit mai com va anar a parar allà i qui ho va fer.

Aquells fets sí que van servir per a bastir tota la causa penal contra el major Trapero, que va haver d’anar a declarar per sedició a l’Audiència espanyola poc després del Primer d’Octubre, i que fins l’any passat no va ser absolt, juntament amb Laplana i els ex-alts càrrecs d’Interior Pere Soler i César Puig. Però també va servir perquè Pablo Llarena instruís tota la causa contra el Primer d’Octubre sobre el delicte de rebel·lió. El factor de les armes deixades per la Guàrdia Civil als cotxes fou important en la construcció de l’imaginari de la violència que la fiscalia espanyola es va empescar per castigar penalment els dirigents polítics i socials de l’independentisme.

Josep Casulleras Nualart

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el diumenge 18 de setembre de 2022

13 de setembre 2022

De l’amor a l’odi

Pot ser molt perillós afegir-se a un ‘isme’ perquè qui ho fa, corre el risc de ser acusat de tebiesa. Sempre apareixerà algú que li dirà al qui s’ha adscrit al comunisme que no és prou comunista, al qui ha optat pel surrealisme que no és prou surrealista, al qui s’ha decantat pel nacionalisme que no és prou nacionalista o que qui abraça l’independentisme no és prou independentista. Passa amb tots els ismes. La gran idea que engloba aquesta dinàmica és la de la revolució, i per això probablement es va popularitzar la consigna que, com si fos Saturn, “la revolució devora els seus fills”. El revolucionari no és mai prou revolucionari, i tard o d’hora pagarà per la seva tebiesa. El doctrinari triomfant esclafarà l’activista dubitatiu.

Aquesta reflexió sobre les revolucions i els seus efectes, pot servir per il·lustrar el tomb que ha fet recentment una part de l’independentisme, concretament Esquerra Republicana, com ho assenyalava en Lluis Llach en una recent entrevista, on posava de manifest el canvi que havia fet l’Oriol Junqueras des de l’octubre de 2017 fins ara. Aquest canvi no és només de Junqueras sinó de la direcció d’ERC en ple. El gir estratègic es va iniciar durant el 2018 amb el President del partit, empresonat i la Secretària General fugida a Suïssa. El 155 anava fent estralls i llavors apareix el ‘mantra’ d’eixamplar la base, que vol dir “eixamplar els votants d’ERC”. Aquesta estratègia passava per “robar” els vots de l’esquerra del cinturó roig metropolità. Així s’entenen fitxatges com en Rufián, José Rodriguez, Chakir el Homrani, Najar Driouech o els mateixos trànsfugues socialistes com l’Ignasi Elena, Ernest Maragall o Carles Castillo. Però la realitat era que més que eixamplar la base, eixamplaven la cúpula. Ara faltava el canvi de discurs. La paraula independència començava a desaparèixer i només figurava l’adjectiu “republicà” pertot arreu. En resum, s’abandonava l’electorat independentista per centrar-se exclusivament en l’electorat d’esquerres.

El canvi d’estratègia d’ERC ha estat inspirat, dirigit i controlat pel seu líder espiritual, Oriol Junqueras, que va accedir a l’indult ―com va reconèixer el mateix Joan Tardà― a canvi de rebaixar els seus plantejaments sobiranistes, fins a arribar a renegar de la paraula ‘independència’ en tots els seus abrandats discursos. Cap persona més o menys introduïda en la política catalana ignora el ressentiment existent des de fa anys entre ERC i Convergència. S’ha dit i escrit molt arran de la frase “de l’amor a l’odi només hi ha un pas” i Junqueras ho ha demostrat a bastament. Tot plegat ve a tomb de la frase "El Junquerisme és amor", que li va engaltar el líder d'ERC a Jordi Basté, quan el locutor de Rac1 intentava barrejar la celebració del Referèndum amb el partidisme saludable que hi ha en qualsevol país. Darrerament, però, Oriol Junqueras darrerament sembla haver bescanviat l’amor per la rancúnia, ja que amb la seva actitud ha acabat d’objectivar el cisma entre el poble i el seu partit, entre carrer i govern, entre el personatge i la seva filosofia: primer el partit i després tot lo altre i ja fa molt temps que actua així. Ens havia costat de veure-ho, però ara és molt clar. Només cal observar la posició que el president Pere Aragonès va adoptar enfront de la manifestació de la Diada, afirmant que no hi assistiria perquè considerava que no seria coherent amb el plantejament que feien els mateixos organitzadors. El creixent discurs antipartits de l'ANC ―especialment crítica amb ERC, la formació d'Aragonès― va motivar la decisió del president, que en la marxa de fa un any ja va rebre xiulets d'una part dels assistents. La presidenta d'ANC, Dolors Feliu, ha declarat que l'absència d'Aragonès demostra que "no està implicat en la independència".

El periodista Jordi Sanahuja va publicar a primers d’aquest més un article on exposa la seva teoria arran de les actuacions de Junqueras i el seu partit, teoria que no per sorprenent ha de resultar forçosament fictícia. Hem titulat aquesta teoria ’L’estratègia del ‘Junquerisme’, i on l’autor desgrana tots els esdeveniments protagonitzats pel líder d’ERC en els darrers deu anys, descobrint els motius que, a parer seu, han portat a Junqueras i el seu partit a fer el gir de 180 graus en la seva política independentista. Podeu llegir aquest article a continuació.

L’estratègia del ‘Junquerisme’

De tant maquiavèl·lic, ningú acaba de treure l’entrellat de la situació però aquí va la meva teoria:

Assumeixo que des de l’inici del procés Junqueras tenia al cap trair-nos (en cas contrari hauríem d’acceptar que és idiota) i per assolir-ho necessitava estar liderant el procés per disposar de tota la capacitat d’acció que la conjuntura política li permetia. Per aconseguir-ho va desenvolupar una mestreria en la interpretació del paper d’home bo amb conviccions fermes que defensaria Catalunya fins al límit. De fet, el precedent de les plebiscitàries proposades per Mas el 2014 que Junqueras va rebutjar, eren tota una mostra del que vindria després, quan no va voler fer unes eleccions amb partit únic ―Junts pel Sí― quan Podemos no existia encara i Espanya no estava preparada.

El CCN, Centre Català de Negocis, associació empresarial molt compromesa amb la independència es va desvincular del procés en aquell moment  en veure l’inexplicable posicionament d’ERC. L’ocasió per planificar el cop de gràcia la va trobar en la reunió secreta amb la franquista Soraya Sanz de Santamaria a principis del 2017, a uns vuit mesos del referèndum i d’amagat de Carles Puigdemont. Poc després, la trobada va ser desvelada per la premsa i mai ha sigut desmentida. En la seva línia, Junqueras no va dir mai res del tema, però no es va atrevir a negar-ho. De què podrien haver parlat tan en secret en un moment tan crític? No se sap, però a la vista dels fets posteriors, la meva percepció és que van acordar l’estratègia (la real) de Junqueras, ja que en aquells moments cap dels dos sabien com aturar el procés d’independència. Junqueras va dir en privat a Madrid aquells dies que aturar el referèndum era potestat de Puigdemont i que ell no hi podia fer res.

La meva hipòtesi és que tots dos van acordar que Junqueras continués liderant el moviment independentista per fer-lo esclatar quan la gent ja no pogués reaccionar. Si es feia explotar abans hi havia el perill que el propi partit quedés descavalcat del procés. Així, Junqueras es mostrava com el més abrandat de tots, fins i tot va acusar de traïdor a Puigdemont, a través el seu lacai Rufián, quan es va inclinar després del referèndum per noves eleccions. La idea inicial (pla A) era que fos el mateix Puigdemont qui es tirés enrere per denunciar-lo com a traïdor i retirar-lo del camp de batalla polític, a ell i al seu partit. I aleshores, tot sol, faria i desfaria al seu gust. Junqueras tindria tot el suport de l’establishment (premsa, ràdio, TV) i de tots els partits polítics, de forma que Puigdemont i JxC quedarien aïllats i desactivats.

Puigdemont no va cedir, el referèndum es va fer i la DUI es va proclamar. D’aquesta manera Junqueras es va veure obligat a activar el pla B: rendició sense condicions (va ser l’únic que inicialment ja va dir que es quedava a Espanya), anar a judici i ja farien quelcom per estalviar-li la presó. Tampoc va sortir bé (la judicatura té agenda pròpia, són de VOX i no negocia amb els que considera els seus enemics, encara que en aquest cas s’equivocava) i s’hi va passar tres anys. Tres anys de rancúnia contra Puigdemont per no haver-se rendit abans que ell ho hagués de fer. Això també explica per què Junqueras ―i també Romeva― van menystenir a Marcela Topor, la dona de Puigdemont, quan els va visitar a la presó ―va sortir plorant sense entendre per què era una empestada a qui no volien veure. I també perquè Junqueras no contestava a les cartes que Puigdemont li enviava a la presó.

L’indult va arribar, molt més tard de l’esperat però va arribar. De fet, Espanya no podia aguantar gaire més la pressió internacional pels presos polítics i no hauria tardat gaire més a deixar-los lliures sense cap mena de negociació. Novament, Junqueras els hi va fer el favor d’acceptar un indult condicionat que salvava la cara del Gobierno davant dels espanyols i era vergonyós per nosaltres. Així doncs, Puigdemont i JxC es varen convertir des del 2017 en l’enemic a batre per ERC. Mitjançant Torrent varen impedir la proclamació de Puigdemont com a president de la Generalitat el gener del 2018 i més tard, amb l’ajut de la fiscalia, van abatre Torra i ara han fet el mateix amb Laura Borràs.

En definitiva, dos col·laboracionistes (Santamaria i Junqueras) es van posar d’acord per destrossar el moviment des de dins i dominar el panorama polític resultant. La idea era que sense JxC, ERC no tindria rival en el camp nacionalista i podria manar la Colònia amb tranquil·litat. Per arribar a aquest punt, faltava que JxC es deixés enredar i la figura de Jordi Sánchez ―donant suport a la presidència dels republicans i al control per part d’ERC dels mitjans de comunicació― ho va fer possible. El cercle s’havia tancat.

Si la gent no hi posa remei, aquest és el futur que ens espera i perquè s’entengui el que passa només tenim les xarxes socials i uns pocs periodistes lliures dels tentacles del poder d’ERC, però aquesta informació no està a l’abast de la gent gran, únicament informada pels mitjans tradicionals.

De totes maneres, Puigdemont ha comès tres greus errades que haurien pogut salvar el procés:

  1. Confiar en Junqueras, quan ja estava advertit per Mas que no era de fiar i ho va poder comprovar personalment quan li va encarregar les estructures d’Estat que va estar boicotejant durant un any i mig.
  2. No aixecar la DUI. El poble l’hauria defensat. Això ha estat reconegut pel mateix Puigdemont.
  3. Anomenar Jordi Sánchez, el talp d’ERC a JxC, com a Secretari General.
En definitiva, per explicar la situació actual s’ha d’entendre que són molts els afiliats que davant del gir de la cúpula d’ERC (Junqueras es va cuidar molt d’envoltar-se d’una guàrdia pretoriana de mediocres, com el mateix Aragonès, i completament fidels) i estant en possessió de càrrecs públics o lligats a l’administració, han bescanviat l’anhel col·lectiu del país pel seu propi, deixant de banda els ideals i centrant-se en el manteniment de la posició social privilegiada que els càrrecs els hi havien donat. Això val per polítics, periodistes i tota mena de professionals vinculats al poder. Tenint en compte que dels 9.000 afiliats aproximadament d’ERC una gran part estan col·locats pel partit cobrant de l’erari públic ―poden ser uns 4.000 o més― i que la resta esperen fer-ho si es porten bé, la cúpula del partit s’ha convertit en un búnquer que sempre disposa de majories a la búlgara per fer el que els hi roti. Els que han discrepat han hagut d’abandonar el partit i deixar el càrrec. Milers d’afiliats històrics s’han donat de baixa i han sigut substituïts per milers de nous espanyolistes provenint majoritàriament del PSC i també dels Comuns a la recerca de millors oportunitats.

Jordi Sanahuja

Periodista

Data de publicació 01.09.2022  ·  06:55

06 de setembre 2022

Per la Diada a casa?

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha desvelat la incògnita i ha anunciat que finalment no assistirà a la manifestació de la Diada de l'11 de setembre organitzada per l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC). Segons fonts de la Generalitat, la seva presència “no seria coherent amb el plantejament que fan els mateixos organitzadors. Una manifestació contra els partits polítics i les institucions i no contra l'estat espanyol, que aprofundeix les divergències de l'independentisme”. Poques hores després d'aquestes declaracions, des de Junts per Catalunya s’han apressat a confirmar que tots els seus consellers sí que assistiran a la manifestació de l'ANC. De fet, el vicepresident, Jordi Puigneró, encapçalarà la representació política de la mobilització. Amb ell estaran altres membres de l'executiu com Jaume Giró (Economia), Victòria Alsina (Exteriors), Josep Maria Argimon (Salut), Gemma Reis (Universitats), Violant Cervera (Drets Socials) i Lourdes Ciuró (Justícia). L'ANC —que als anys del procés va ser un dels pilars del pla sobiranista com a agent mobilitzador i va caminar de la mà de les institucions de la Generalitat— ha convocat aquest any la manifestació sota el lema ‘Tornem-hi per vèncer, Independència’.

El Molt Honorable té tot el dret a no voler assistir a la manifestació. Només faltaria. Però és una demostració més de la distància sideral existent avui en dia entre la ciutadania i els seus “dirigents”, per dir-los d’alguna manera. Té por que el xiulin? Ho sento, però això va amb el càrrec i “qui no vulgui pols, que no vagi a l’era”. Molta gent diu coses de l’estil “ho estan fent tots tan malament que aquest any em quedaré a casa”. Una reacció ben infantil, perquè barreja naps amb cols, càrrecs polítics i societat civil. I precisament ells el que volen és que us quedeu a casa. O sigui que no els castigareu, els complaureu. Ara ens expliquen, sense cap mena de vergonya, que a TV3 la volen despolititzar. El que volen és fomentar la diversió: remenem el personal, posem els tertulians més addictes, eliminem programes incòmodes i anar fent. El missatge és clar: deixeu la política per als professionals de la política, que ells ja saben el que es fan i nosaltres no en sabem ni un borrall. Ja ens demanaran el vot cada quatre anys a escollir entre aquelles persones que els seus dirigents decideixin, per no fer el que diuen que faran, sinó tot el contrari.

Doncs això ho redrecem nosaltres, o no ho farà ningú. Ve una etapa en què haurem d’agafar tot el protagonisme. Enteneu? Tot. Sense por, sense passar el testimoni als dirigents polítics perquè ara com ara, la Generalitat (Govern i Parlament) són purament virtuals. Mai més tornaran als nivells de tolerància estatal que tenien i només serveixen per posar bastons a les rodes i frenar-nos: l’autonomia és el principal obstacle per a l’alliberament, perquè és la menjadora d’uns partits esquifits que en treuen molts càrrecs i bons sous. Sento gent que diu: “au va, deixeu-vos de collonades i per la Diada quedeu-vos a casa…”. Aquesta és la crida que fa, potser amb tota la intenció, el President Aragonès dient que ell no anirà a la manifestació. Una equivocació gravíssima, com assenyala el director del digital VilaWeb, Vicent Partal, en el seu article titulat  Per què és tan important l’error enorme del president Aragonès fent una crida a no anar a la Diada?”, que podeu llegir tot seguit.

Per què és tan important l’error enorme del president Aragonès fent una crida a no anar a la Diada?

Hi ha errors polítics tan monumentals que sempre em desconcerten. Com és possible, concretament, que en el món polític d’avui, ple d’assessors i amb una gestió de dades que ressegueix el país mil·límetre a mil·límetre, un president com Pere Aragonès cometa un error de la dimensió del que ha comès anunciant  ―i de la manera com ho ha fet―  que ell no acudirà a la manifestació de la Diada?

Dic de la manera que ho ha fet perquè la majoria dels presidents de la Generalitat, durant el seu mandat, no hi han anat. I, per tant, que no ho fes ell tampoc no seria gens estrany. En canvi, sí que és estrany tot allò que ve a continuació.

El president hauria pogut dir, per exemple, que no aniria a la Diada però que després rebria els organitzadors a palau, per veure què tenen a dir-li ―com han fet uns quants presidents. O hauria pogut adduir la seua posició institucional, cosa que també havien fet alguns presidents. Fins i tot hauria pogut convocar una marxa més o menys paral·lela, com algun any ha fet l’esquerra independentista, tot desmarcant-se de la de l’ANC però amb un recorregut complementari, a poca distància. O, si voleu, hauria pogut dir això mateix que ha dit ara però just vint-i-quatre hores abans, quan la seua decisió ja no hauria tingut prou pes per a causar l’impacte que causa. Però, significativament, no ha estat així.

I no ha estat així perquè en realitat el president no emet el missatge que ell no anirà a la manifestació sinó un altre, que, a més, té unes formes sorprenentment agressives; un missatge de desmobilització. Això que ha fet és dir a la gent, i molt especialment als seus seguidors, que cal no anar-hi, a la Diada, que no hi han d’anar. Per això el seu gest contrasta amb tot allò que Esquerra ha fet de fa anys, que és acostar-se a la centralitat del país (són ells que se’n van de l’acte central i en resten al marge). Però sobretot per això comet dos errors monumentals.

El primer és que ell tot sol dota de sentit i d’importància la Diada. El president Pere Aragonès ha aconseguit que la manifestació es convertesca en un esdeveniment que el govern d’Esquerra i Junts no podrà aprofitar a favor seu en cap cas, ni a Madrid ni ací –per més que Junts mire de traure profit de l’error dels seus socis. I això, de retop, origina un segon error, potser més important i tot, que és el d’escampar entre la societat el malestar cap al govern, molt més enllà del cercle dels molt polititzats.

Jo no sé si la manifestació serà grossa, molt grossa o enorme, però d’entrada em sembla molt difícil que siga petita o molt petita. Simplement, perquè, després de deu anys com els que hem viscut, la Diada dels catalans es fa concreta, pren cos en aquesta manifestació –per més sopars de duro que vulguen vendre’ns ara dient que no. I per això hi ha tanta gent que ja hi va com un costum, pensant en el país i prou, disposada a celebrar la catalanitat i, en tot cas, convençuda que cal impedir a Espanya l’alegria de dir que som quatre gats i que el procés d’independència s’ha acabat.

Entre aquesta gent que omplirà diumenge el Paral·lel de Barcelona, evidentment, hi haurà a la primera fila el sector més activista i conscienciat del país. Però el gruix serà, i això no ho podrà desfer el president amb el seu missatge, aquesta enorme quantitat d’independentistes normals i corrents que no es passen el dia a Twitter, que llegeixen pocs diaris i que no van a les conferències, però que volen deixar de ser espanyols demà mateix. I podria passar –ja ho veurem, si passa o no– que diumenge molta d’aquesta gent interioritzàs i assumís una realitat que, de fa anys, ERC prova de maquillar a còpia d’astroturfing i inversions teledirigides en mitjans.

Aquest debut de l’oposició independentista al govern, si s’acaba esdevenint, és allò que realment farà memorable aquesta Diada. I ara és el moment.

Ara és el moment perquè han passat cinc anys del Primer d’Octubre i al març en farà dos del pacte de govern entre ERC, Junts i la CUP. I és un fet, no una opinió, que la proposta pactada per Pere Aragonès i Jordi Sànchez no ha fet avançar el país, sinó al contrari. L’estratègia d’apuntalar el govern espanyol fins i tot si t’humilia i de fiar-ho tot a una taula de negociació que no negocia res és un fracàs tan evident que ahir mateix Marta Rovira es va permetre de dir en públic que ja sap que el 2023 no s’avançarà gens perquè és un any electoral. Un argument, un més, que desafia el sentit comú, perquè en tot cas, i vist que això ja era ben sabut, havien d’haver fet més pressió per tancar la negociació enguany, i això no es fa amb unes declaracions el mes de setembre.

Obsedits per les tècniques de màrqueting i cofois de moure tant de diner públic capaç d’exercir influència, ells ho volen dur tot al terreny dels sentiments. I el president Aragonès, amb el seu anunci, ha fet això. Primer perquè saben que no tenen defensa política possible si hom es mira les coses des de la raó i des de la comprovació d’allò que fan. Però també perquè així creuen que poden anul·lar la posició dels qui fa temps que reclamem la dimissió d’aquest govern i critiquem els tres partits que hi donen suport. Però, creguen què creguen, o inventen què inventen, el trencament d’una part creixent de l’independentisme amb el govern d’ERC i Junts no és cap afer sentimental, simplificable i ridiculitzable en al·lusions a traïdories, despits o lluites d’egos. Ben a l’inrevés, és la raó objectiva ―i els fets contrastats― que ens dicta que amb les polítiques que aquest govern promou no tan sols no es pot arribar mai a la independència sinó que es consolida cada dia més la dependència d’Espanya.

I és per aquesta raó profunda que, després de desarticular ja gairebé del tot la confrontació des de les institucions, ara proven de desarticular i anul·lar el moviment popular i ciutadà, democràtic, per la independència. Perquè res no els moleste en la seua gestió anodina però suculenta de l’autonomia. I és contra això que s’han anat alçant cada volta més veus conegudes aquests darrers mesos. I és contra això que diumenge podria alçar-se una muralla de persones ―cosa que al final això solament dependrà de cadascú de vosaltres i de si voleu anar-hi.

Vicent Partal

Director de VilaWeb

Article publicat al digital  VilaWeb  el diumenge 4 de setembre de 2022

26 d’agost 2022

La independència no serà fàcil

Crear un nou Estat independent no és una tasca fàcil. Però Catalunya ho té especialment difícil. Tot i que el Parlament català l’octubre de l’any 2017 va aprovar en una votació secreta i sense la presència dels partits de l'oposició, la declaració de Catalunya com "un Estat independent en forma de República", la transició per convertir-se de facto en un nou país recordem com va acabar: aplicació del 155, destitució i exili de Puigdemont i eleccions autonòmiques pel 21 de desembre. Aquesta fou la resposta del govern d'Espanya a la declaració d'independència de Catalunya.

Més enllà de la fèrria oposició a la secessió catalana des de les institucions d'Espanya, politòlegs i economistes coincideixen a assenyalar tres claus que dificulten el camí cap a la independència catalana: manca de reconeixement internacional, manca de recursos propis i una societat catalana dividida. Sense suports internacionals, cap independència és viable. Si Espanya fos un país hostil, amb enemics, que creés problemes internacionalment, que hi hagués grans poders internacionals desitjosos d'enfrontar-se a l'Estat espanyol, això crearia una finestra d'oportunitat, però en el context internacional, Espanya és vist com un país que no dóna problemes. Poc després que el Parlament català fes la seva votació l’octubre del 2017, es tornava a posar de manifest aquesta manca de suport. Estats Units va reiterar que Catalunya és una part integral d'Espanya, França va mostrar el seu suport al president Mariano Rajoy, el Regne Unit va manifestar la voluntat que es respecti la Constitució i la unitat d'Espanya. Alemanya per la seva part, va dir que no reconeixia la declaració d'independència i va donar suport a les mesures del govern central.

Pel que fa a la manca de recursos, la transició cap a un país independent és costosa i ara com ara Catalunya depèn dels fluxos de finançament del govern central, ja que el 90% del sistema tributari català correspon a l'Estat espanyol. Catalunya disposa d’una agència tributària, però els impostos que recapta són escassos. Les bases de dades per recaptar els impostos les té el govern de Madrid, l'agència tributària espanyola, sap de qui ha de cobrar i quant. El govern de Madrid, a través de la seguretat social, sap a qui ha de pagar les pensions i els subsidis d'atur. Perquè els fons de capital risc, que sempre estan disposats a assumir riscos només a canvi de tenir rendiments superiors, estiguin disposats a apostar per Catalunya, primer hem de demostrar nosaltres que la república catalana és un fet, no només una declaració simbòlica al parlament. A escala econòmica, el camí cap a la independència és difícil encara que no impossible i té una dificultat més política que no pas tècnica.

Respecte a la divisió de la societat catalana, un dels últims i principals problemes a què s'enfronta Catalunya es troba a casa seva. Tot i que els parlamentaris independentistes van assegurar que assumien el mandat del poble, el cert és que no hi ha dades que estableixin que la majoria de la societat catalana vol un Estat independent. El procés d'independència atrau al voltant de la meitat de l'electorat català i això pot provocar una greu bretxa social. En una enquesta del CEO feta l’octubre del 2020 resultava que un 45,5% dels catalans estaven a favor de la independència, mentre que el 46,3% s’hi oposava. Quin seria el percentatge ara? Dit d'una forma en pla titular seria “meitat-meitat". Aquesta realitat partida en dos seria difícil de gestionar. No estem davant d'una secessió pacífica perquè la major part de la ciutadania se suma clarament al projecte. És un tercer element, la complexitat interna, que fa molt problemàtica la secessió. De moment, el dia que es va declarar la independència catalana, la bandera espanyola seguia a última hora de la nit onejant al Palau de la Generalitat, la seu del govern català.

Per tot això resulta interessant recuperar el fil d’un tweet, que l’agost passat va escriure en Francesc Ribera i Toneu, més conegut amb el sobrenom de Titot, on esmentava les condicions que, a parer seu, s’havien de donar per poder aconseguir la resolució d'un conflicte polític com la secessió d'una part de l’estat. Cal tenir en compte que «Titot», és un músic i polític català, cantant de Brams i de Mesclat i militant de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) de Berga, on fou regidor del seu Ajuntament des del 2011 fins al 2019. Podeu llegir, si voleu, aquest fil tot seguit.

Tweet de «Titot»

Desafortunadament, la resolució d'un conflicte polític com la secessió d'una part d'un estat  ―allò que anomenem "independència"―  no es resol favorablement només amb bona voluntat i coratge, sinó que cal combinar correctament tres elements: 1-Legitimitat,  2-Poder de coerció i  3-Complicitats internacionals.

Molt resumidament:

1-Legitimitat.

La legitimitat és el relat que es construeix per explicar que la causa és justa. Com més valors universalment ben valorats (democràcia, llibertat, progrés...) més senzill serà trobar complicitats. Però tant o més important que la potència dels arguments, és la capacitat (mitjans de comunicació, xarxes socials...) de fer arribar aquest relat als seus destinataris (població, enemic, agents internacionals...).

Atenció, però! La legitimitat és sempre subjectiva, existirà en funció de la gent que se la cregui i l'enemic construirà un relat oposat al que has fet amb el qual pretendrà contrarestar el teu.

Però, fins i tot en cas d'èxit rotund del relat i de la legitimitat, això no és suficient, ni de bon tros, per aconseguir la independència. El món i la història és plena de nacions i comunitats humanes que, amb tota la legitimitat, han estat aniquilades. Per posar un exemple beneit: Si guanyes un partit de futbol per 2 a 1, aquesta victòria computarà perquè un àrbitre ho escriurà en una acta i una federació et donarà una copa.

Aquí no. Ni l'ONU ni la UE no fan el paper de validació automàtica d'una legitimitat. Per dos motius: Primer tenen altra feina per emmerdar-se innecessàriament i segon, són ens internacionals compostos, entre d'altres, per l'enemic i llurs col·legues.

Avancem que si no no acabarem mai:

2-Poder de coerció.

Un cop tens la legitimitat et cal aplicar-la, fer-ne llei, i això només ho podràs fer si tens més força que l'enemic, que pretén que no ho facis i mantenir la seva, de llei.

Una possibilitat que ve al cap de seguida és tenir grups de voluntaris armats a les muntanyes. Això pot ser prou efectiu, però pot dificultar el desenvolupament del punt 1. Possiblement, la transformació d'un conflicte polític en un conflicte armat pot debilitar l'hegemonia de la legitimitat. Bé, no és que pugui, és que ho farà. Gent que estava disposada a comprar el teu relat, si hi ha resistència violenta, potser deixarà de fer-ho. Si molta gent se'n desentén, tornes a ser residual i tornes a la casella de sortida.

Una altra opció que ve al cap és  ―se n'ha parlat molt―  el control del territori. Però el control del territori no és mostrar un dia, pacíficament, la capacitat de resistència a tot el país. El conflicte pot durar setmanes, mesos, anys: qui controli el territori  ha de poder anar a casa a dutxar-se i canviar-se de roba, potser ha de cuidar fills o pares, potser ha d'anar a treballar, potser li cal descansar un o dos dies per setmana. Si això dura tres dies, no passa res. Però l'enemic pretendrà allargar-ho. Si dura unes setmanes serà un problema, si ha de durar mesos, ja estem parlant d'una professió, no d'un grup de Signal, amb tot el respecte i reconeixement per a tota la gent que, en el seu moment, van(/vam) fer-ho.

Per sort, de tipus de força n'hi ha molts, no només la violenta.

El cert és que, en qualsevol cas, has de tenir poder de coerció: has de tenir la capacitat perquè la gent pagui impostos on tu diguis, has de garantir que la policia seguirà les teves ordres; i els funcionaris. Recorda que tant ells com mestres, metges, bombers, etc. de moment reben el sou de compte corrent de l'enemic i que, de moment, encara no has cobrat cap impost i a cap compte hi tens els 16.000 milions d'espoli fiscal d'enguany.

No estic segur de saber amb certesa com aconseguir aquest poder de coerció, i si ho sabés, no ho explicaria a Twitter, evidentment, perquè part de l'efectivitat d'una acció de força és que l'enemic no sàpiga quants cops li baixaran, ni per quina banda, ni en quin moment.

Deixem-ho així.

3-Complicitats internacionals.

Per ser d'un Club, per anar bé t'hi han de voler. No cal que siguin tots (l'enemic no t'hi voldrà), cal que siguin uns quants i cal que siguin prou forts. Diguem que t'has de fer d'una colla. I cal recordar que a cada colla hi ha gent maca i gent que no tant. Si pretens trobar una colla que tots siguin macos i tots han de passar un examen de puresa i coherència, potser no la trobes. I a la colla aquesta no els convenceràs que t'ajudin amb exhortacions a la democràcia, la llibertat i el teu llistat de greuges. Voldran saber què hi guanyen en ajudar-te. Pot ser que els vagi bé que el teu enemic es debiliti, o poden pensar que estàs ben situat per un interès comercial seu o potser tens alguna matèria primera o recurs o servei que necessiten...

En qualsevol cas en aquest mercat de suports, els valors socials no són una moneda. I encara menys la teva legitimitat. (Altra cosa és que un cop fet el tracte, utilitzin els valors socials [democràcia, llibertat, solidaritat...] per justificar el suport que et donaran)

En tot cas, aquest suport no és espontani, un cop proclames la independència, animat pels valors que transmets. Potser sí que es comunica el suport quan proclames la independència, però els tractes s'han fet abans.

Ho deixo aquí, em moro de ganes d'explicar-ho amb profunditat, però és un fil i no un llibre i m'havia compromès a ser breu i vull ser-ho.

La combinació adequada (i factible) d'aquests tres elements ―legitimitat, poder de coerció, complicitats internacionals― poden fer que una proclamació d'independència derivi en la creació d'un nou estat.

No és tan fàcil com podia haver semblat, però jo m'hi veig en cor.

Francesc Ribera i Toneu (Titot)

Músic i polític català

Fil de tweet publicat el 21 d’agost de 2022

22 d’agost 2022

La taula és a l’UCI

Sembla que l’estiu i la calor estova les moltes o poques neurones que els hi poden quedar als nostres polítics. El president Pere Aragonès ha manifestat recentment que la taula de negociació amb l’estat espanyol podrà mantenir-se, encara que hi hagi un canvi de govern, se suposa del PSOE/Podemos a un del PP/Vox. Com ha escrit un articulista en un diari recent podem afirmar, sense por a equivocar-nos, que Pere Aragonès és una autèntica “llumenera”, ja que una persona que gosa dir que mantindrà la taula de negociació amb el PP i Vox, només perquè som els més dialogants i que no ens aixequem mai de la taula, ha de treure un coeficient brutal en els tests d’intel·ligència. ¿Negociarà Esquerra  amb el partit ultradretà de Vox? ¿On queda allò del cordó sanitari? ¿Només el farà la CUP a tot allò que faci olor de venir de Convergència? ¿ER serà capaç de negociar amb la dreta més casposa d’Europa, que són capaços d’enviar els ‘piolins’ a atonyinar civils indefensos, mentre mantenen el boicot a qualsevol partit que consideren de la “dreta catalana”? ¿A banda de l’estació meteorològica en desús, la no-desjudicialització de la política i el no-blindatge del català, hi ha cap resultat concret de la taula de negociació? Moltes preguntes que s’han de respondre sense embuts, perquè molts catalans ja comencem a estar cansats de no saber on ens porten els polítics que ens governen, quins fulls de ruta tenen previstos i quants canvis de rumb més haurem de veure i suportar.

A l’Esquerra Republicana  de l’Oriol Junqueras i el Pere Aragonès, no li queda més possibilitat de supervivència que la “taula de diàleg” i la submissió a Espanya. En una Catalunya independent no tenen cap possibilitat de reeixir perquè la majoria de catalans sabem el que volem i nosaltres no som uns trepes oportunistes com ells. Esquerra Republicana dóna suport al govern d’Espanya i ells l’ajuden a ser al capdavant de la Generalitat, perseguint tot cap visible de JxC i blocant qualsevol intent de reformar l’statu quo, com han fet amb la Presidenta Borràs. Mentrestant, mantenint la taula de negociació a l’UCI, ens oblidem dels bastons a les rodes que nosaltres mateixos hi posem. Com el que acaben de protagonitzar els directius de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Coflent, fent retirar l’estelada de la sala amb l’excusa que no es poden exhibir banderes que no representin cap Estat, mentre deixaven ben visible l’escocesa. Aberrant! Això mateix o semblant és el que va passar amb els llaços grocs o la inhabilitació del President Torras per part de l'Estat espanyol. Els màxims representants de la cultura del país no poden caure en aquests mimetismes.

Mantenir, encara avui, una taula de diàleg amb el PSOE i pretendre obtenir-ne cap resultat és d'una ingenuïtat majúscula. Com ha escrit en Partal en el seu digital, aquesta taula no és un instrument pensat per a despertar Espanya sinó per a dormir Catalunya. Però encara és pitjor, voler fer una taula de diàleg amb la ultradreta i pretendre aconseguir-ne cap resultat positiu, manifesta una ignorància sideral de com evoluciona avui la política a Espanya. Per això, quan el president, Pere Aragonès, diu que vol reunir-se amb Vox, pareix haver perdut el senderi, però ell fa com els socialistes que dient bestieses pensen mantenir la bossa de votants d’esquerres. Aragonès es posa la bena abans que la ferida, perquè veu que potser haurà d’acabar escenificant un acte de penediment amb el PP, abans que amb la “dreta” catalana i sembla desconèixer que els unionistes, quan miren Catalunya, no són ni d'esquerres ni de dretes, són espanyols. Com escriu la periodista Mª Dolors Bellés, en el seu article “Ells volen devorar-nos” el conflicte d’Espanya amb Catalunya no s’ha acabat. Només s’acabarà quan ells hagin devorat Catalunya o aquesta sigui independent. Si voleu podeu llegir l’article tot seguit.

Ells volen devorar-nos

Catalunya serà independent perquè prèviament hi haurà hagut una negociació amb el govern espanyol”, va dir el president Pere Aragonès, en una entrevista al setmanari El Temps, i va afegir: “Que la independència de Catalunya acabarà sent reconeguda per la comunitat internacional amb una taula de negociació, com ho han estat totes les independències reconegudes.” I Kosova?

L’aplicació del 155, el discurs del 3-O de Felip VI i la repressió persistent apunten el camí contrari al que assenyala el president. No ho va permetre l’Espanya republicana ni tampoc ho ha permès la d’ara, aquesta que s’autoanomena democràtica, però que al capdavant de la qual hi ha el règim del 78; perdó, el règim franquista del 78 no voldria amagar l’autoria, no ho permetrà. Joan Prats (Sabadell, 1904 - Viena, 1971) ―conegut pel pseudònim Armand Obiols― va definir el conflicte entre Catalunya i l’Estat de manera molt gràfica: “Ells volen devorar-nos i nosaltres no volem ser devorats.” Cal ser molt càndid per no veure això i que aquesta relació continuarà així fins que Catalunya sigui independent. Només així m’explico la fe cega d’alguns en l’Estat. El president Aragonès diu que mantindrà el diàleg o la negociació amb el PP i Vox si obtenen el govern. En realitat el resultat en relació amb l’autodeterminació serà el mateix. Feijóo ja ha respost que cal tipificar en el Codi Penal que aquests referèndums són il·legals.

D’altra banda, ja se’n recorda, el president Aragonès, que encara hi ha pendents de judici testimonis independentistes que es van negar a cap mena d’interrogatori amb els feixistes de Vox? El conflicte no s’ha acabat. I tant que no!, és evident. Només s’acabarà quan ells hagin devorat Catalunya o aquesta sigui independent. Fa cinc anys, però, Catalunya va triar lluitar democràticament per deixar ser reu d’una Espanya que ens està deixant amb la pell i l’os i ens nega els nostres drets nacionals. Va fer un referèndum, vam votar, i va guanyar el sí a la pregunta “voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de república?”. Ara toca culminar el procés. Ho va dir Turull, i hi estic d’acord, perquè deixar les coses a mig fer... Sempre he sentit dir que el que es comença s’acaba.

Mª Dolors Bellés Sabata

Periodista

Article publicat al diari  EL PUNT/AVUI  el diumenge 21 d’agost de 2022

16 d’agost 2022

Cal pensar més

Si cerquem en el diccionari de l’IEC el mot ‘pensar’, trobem que el defineix com “exercir la facultat de concebre, de jutjar, d’inferir”. Dit d’una altra manera, ‘pensar’ vol dir practicar la raó per a resoldre un problema. Si volem aplicar aquesta definició als polítics catalans, podríem arribar a la conclusió que la major part d’ells ‘pensen’ poc.

Tot això ve a tomb de la polèmica en què s’ha vist embolicat el cantautor català Lluis Llach per una piulada on deia simplement “fa pensar”, acompanyant una imatge d’un home en banyador al costat d’una dona tapada amb el vel islàmic. El mateix Llach, en una entrevista diu: “Pensar és una cosa que hauríem de fer tots, contínuament. Ningú, ni de dretes ni d’esquerres, hauria de renunciar a pensar sobre qualsevol cosa”. En aquesta mateixa entrevista el cantautor es lamenta dels atacs que ha rebut, especialment per part d’Esquerra Republicana i del seu líder, Oriol Junqueras, dient: “Em trobo que Junqueras ha fet un gir, i ara ells [Esquerra Republicana] van en direcció contrària al que defensàvem tots plegats fa cinc anys.” Els dos comentaris més insultants a Llach  fets a Twitter han estat de dues persones musulmanes; l’alcalde de Castelló de Farfanya , d’ERC i l’activista Mohamed Said Badaoui, amenaçat d’expulsió i a qui han donat suport bona part de l’ajuntament de Reus. Aquest darrer que, per cert, es va negar a donar la mà a una periodista perquè era una dona, va acusar Llach de ser pràcticament de VOX. Ningú de cap partit polític ha sortit a defensar Llach de l’insult de Said Badaoui.

El que impressiona més en aquest tema, és aquesta mena de campanya de desprestigi que s’ha engegat contra Lluís Llach, acusant-lo de racista. No es pot ”pensar” o reflexionar sobre un tema abans de llençar acusacions? Sembla que tothom ha d’encaixar correctament, dins uns clixés que promouen els partits, i qualsevol moviment dubitatiu fa saltar a damunt nostre tot el gruix d’estereotips custodiats pels guardians de l’ortodòxia. Sembla que darrerament hi ha una tendència a encaixonar a un sector del moviment independentista dins de qualificatius relacionats amb el racisme. Per què es fa això? Per què dins del mateix independentisme es fa aquesta feina bruta? Això també ens ha de fer pensar.

Com succeeix en tota campanya orquestrada, els atacs a Lluís Llach no tenen res a veure amb la seva intervenció a les xarxes socials, ni a la imatge compartida, sinó que l’hem de veure en el context de confrontació dins l’independentisme, molt relacionada amb la destitució de Laura Borràs com a presidenta del Parlament, i atiada pel no massa aclarit incident protagonitzat el mateix dia per la diputada d’ERC, Najat Driouech, que va acusar alguns dels manifestants que donaven suport a Borràs d’haver proferit expressions racistes. Llach ha estat, sense cap mena de dubte, una de les persones que més ha fet per l’entesa de les cultures, l’ erradicació de la discriminació, la igualtat, la llibertat (personal i nacional) i els valors democràtics, com escriu l’editor de la revista ‘La República’, Joan Puig, en l’article que podeu llegir tot seguit.

“Fa pensar”

Fa uns dies, aquesta senzilla frase escrita per en Lluís Llach acompanyant la foto d’un home a la platja en banyador al costat d’una dona tapada de dalt a baix i amb el vel va provocar un esclat d’histèria a les xarxes socials, fins al punt que alguns energúmens el van titllar de racista. Fins i tot en Mohamed Saïd Badaoui, perseguit per la policia espanyola i amb un expedient d’expulsió pendent, li diu públicament al cantautor de Verges que es faci de Vox. Sembla que a en Badaoui això de pensar no ho té clar, especialment veient com maltracta la condició femenina en el seu Twitter.

“Fa pensar” és també el que provoca en Lluís Llach en la seva darrera entrevista, concedida a Vilaweb arran de tota aquesta controvèrsia, i qui ho negui s’equivoca de totes totes. Els partits independentistes i la societat civil, i sobretot els seus líders, tenen l’obligació de pensar en les conseqüències de les seves accions, i farien bé de llegir en positiu el que diu en Llach: la discrepància ben entesa ens permet avançar i a la política catalana li cal pensar, reflexionar i explicar com és que cinc anys després del que va significar el referèndum de l’1-O, la més gran victòria popular, seguim en una guerra civil que ens està matant i que genera una forta decepció.

Només des d’un “Fa pensar” honest dels líders polítics que ens van portar a un dels moments més transcendentals de la història d’aquest país se’ns permetrà avançar en una unitat d’acció guanyadora. Tot el contrari no és sinó una derrota independentista per decepció i omissió, exactament allò tan obvi que Lerroux i Aznar van dir cada un en el seu temps: les nostres disputes seran la victòria d’Espanya.

Per això tornem a insistir per tal que els líders, tant els polítics com els de la societat civil, facin un veritable esforç per recuperar les trobades i tancar un acord per guanyar la independència. Cal fer-ho abans que el PP no torni a instal·lar-se en el poder i amb mediadors internacionals que certifiquin fins a on és possible la unitat d’acció i expliquin clarament i obertament qui té voluntat real de fer-ho possible i qui no. Sense una sacsejada en els lideratges independentistes no arribarem a bon port, que la tempesta espanyola ens destrossarà. Ho comprovem cada dia, amb un incessant devessall d’accions legals, judicials, policials de tota mena i sense cap bona notícia en aquests darrers cinc anys.

El “Fa pensar” d’en Lluís Llach també va per pensar a guanyar i no pas pensar a perdre.

Joan Puig

Periodista

Editorial publicada en el setmanari   La República   el diumenge 14 d’agost de 2022

 

13 de juliol 2022

La maldat

El bé i el mal són conceptes o nocions relatius al sentit, al valor o a les conseqüències de l'actuació humana, i també són entesos com allò que afirma —el bé— o allò que nega —el mal— certes exigències o valoracions. Fernando Savater —filòsof especialitzat en ètica— afirma que el bé és tot allò que està d'acord amb allò que som i allò que convé a l'ésser humà, i el mal és el contrari: allò que significa la negació del que som i el que no ens convé com a éssers humans.

Naixem bons o dolents o bé ens fem bons o dolents? Tots naixem amb una disposició particular a la qual anomenem temperament. Al llarg de la vida, aquestes disposicions cooperen amb les circumstàncies que ens envolten i així es va formant el nostre caràcter i personalitat. Tenint sempre en compte quan afecta l'home la situació que l’envolta, en moltes ocasions l'ésser humà adult té la facultat de decidir quina acció realitzar. «Els dolents ens fan dubtar dels bons», deia Jacinto Benavente. I ara, com si no hi hagués suficient maldat en la realitat, «es fabriquen dolents» gràcies a la sofisticació tecnològica. Dolents creats artificialment gràcies a la intel·ligència artificial, però també dolents retroalimentats, que uneixen les seves forces per a fer-nos dubtar dels bons i derrocar els valors que hem anat construint com a societat.

Aquestes reflexions venen a tomb arran de les notícies que desvetllen les converses que s’han conegut entre les clavegueres de l’estat, la policia patriòtica i els jutges patriòtics. Però ara s’ha afegit a aquestes tres branques de la maldat una quarta: els mitjans periodístics. Hem conegut que el periodista Garcia Ferreras també formava part d’aquest entramat maligne. Tothom que ho vulgui veure sap que Espanya és un estat-negoci, que en cinquanta anys ha privatitzat totes les grans organitzacions de l’estructura econòmica per deixar-les al servei d’una elit de famílies que controlen i manipulen la vida política, sobretot els partits polítics, però també la gran majoria dels mitjans, per això no és estrany que Farreras sigui un servidor de la maldat espanyola que fabrica mentides i les passa a un periodista ‘amic’ que es vanta de tenir ‘bones fonts’ que en realitat son fonts de claveguera i que les escampa a tort i dret en tertúlies i debats per perjudicar l’independentisme.

Però, ai las! Ara resulta que li ha tocat el rebre a Podemos i la pregunta seria aquesta: ¿les clavegueres volen desviar la indignació creada per les mentides contra independentistes cap a Podemos, generant una solidaritat amb un partit espanyol per diluir l’independentisme? Això que li passa a Pablo Iglesias, la difusió d’una mentida sabent que era una mentida, amb voluntat de destrucció política, ha estat i és el pa de cada dia per al nacionalisme català i basc, i especialment per a l’independentisme, des de fa ja dècades. La maldat en estat pur.

Una altra classe de maldat són les campanyes que s’engeguen per perjudicar els rivals polítics, sabent que, qui sigui lliure de pecat que llanci la primera pedra, ja que tothom té coses per callar. Així ho va denunciar la plataforma ‘Octuvre’, amb l’afer Ara Vinc, SL. i a partir de l'informe de la Sindicatura de Comptes per l'exercici 2016, que la Conselleria dirigida per Carles Mundó (ERC) va adjudicar aquells  234 contractes menors amb reiteració de l’objecte ("fraccionament”). Malgrat ser la llei poc clara al respecte, això dels fraccionaments d'encàrrecs a la mateixa empresa és una pràctica comuna i que ho fa ERC, l'Ajuntament de Barcelona, i moltes altres administracions, és a dir, o els investiguem a tots i adaptem la llei, o aquesta persecució selectiva canta molt. Per tot plegat és oportú llegir l’article que el periodista i escriptor, Victor Alexandre, ha publicat amb el títol ’La campanya contra Laura Borràs desemmascara Esquerra’ i on escriu: «La justícia d’un Estat democràtic no pot ser mai una justícia ideològica, que és el que és la justícia espanyola. I veure com Carme Forcadell i Marta Rovira (a més de Pere Aragonès) s’alien amb l’Estat i amb el nacionalisme espanyol per atacar una persona innocent com Laura Borràs tot legitimant la mateixa justícia que les va dur a la presó o a l’exili, provoca vergonya aliena». Llegiu si voleu l’article tot seguit.

La campanya contra Laura Borràs desemmascara Esquerra

La part bona de la campanya que ha iniciat l’Estat espanyol contra la presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, es troba en l’efecte clarificador que està tenint per a molts catalans. Un efecte gràcies al qual aquests catalans estan canviant la percepció que tenien d’Esquerra Republicana. Veure Esquerra fent de lacai de l’Estat espanyol i dels seus tribunals franquistes contra la segona autoritat de Catalunya fa venir basques, certament. Però s’entén prou bé, tenint en compte que hi ha una sintonia d’interessos. A Espanya li interessa que ERC passi per ser ‘el partit catalanista’ per excel·lència, cosa que li garantiria –pensa– una Catalunya submisa no pas gràcies a les amenaces espanyoles sinó a un partit emmascarat que li faria la feina bruta dient que el que ara cal és una taula de diàleg que afavoreixi una “bona relació amb Espanya i ajudi a restablir la confiança” (Confiança en l’agressor!). A Esquerra, per la seva banda, li interessa que Espanya li faci la feina bruta d’apartar Laura Borràs de la vida política per tal que Pere Aragonès pugui ser el bon minyó que Espanya necessita per acabar d’esclafar Catalunya. I en això Esquerra no pateix gens, perquè sap que la fiscalia ‘se lo afina’.

La fiscalia, les clavegueres de l’Estat, l’espionatge, la Junta Electoral, els cossos policials, etc., són braços d’un mateix cos que es diu Espanya la praxi dels quals consisteix a fabricar femta que permeti difamar i decapitar políticament tota persona desafecta al règim que ocupi o pugui ocupar un càrrec significatiu en la política catalana. Així van actuar contra el president Puigdemont, contra el president Torra, contra Jordi Turull, contra Jordi Sànchez, etc., fins que han aconseguit algú de la seva confiança. Ara, no cal dir-ho, la bèstia negra a decapitar és Laura Borràs, cosa que en un Estat que no té escrúpols de violar els drets humans “para salvar España”, no té res d’estrany. Tinguem present que si el president Puigdemont està considerat l’enemic número 1 d’Espanya (i d’ERC), la presidenta Borràs és la número 2.

Mirem, tanmateix, què deia Oriol Ponsatí-Murlà, exdirector de la Institució de les Lletres Catalanes sobre la maniobra contra Laura Borràs: “Se’ns va anunciar que fiscalitzarien l’any 2018. Se’ns va demanar tota la documentació, qüestions personals, contractació, etc., i un cop acabada la fiscalització, m’imagino que amb certa frustració, es van adonar que no hi havia absolutament cap indici de fraccionament en tot l’any 2018, tal com, d’altra banda, ja ho havia acreditat de manera explícita l’informe que cada any ens fa la intervenció general del Departament d’Economia de la Generalitat. Perquè en aquests informes posteriors una de les coses en què es posa molta cura és en la contractació menor i es busquen explícitament indicis de fraccionament. La intervenció general del Departament d’Economia ja havia acreditat a mitjan 2019 que en l’exercici del 2018 no hi havia cap fraccionament. La Sindicatura tampoc no en va trobar cap. El que és enormement sorprenent és que, davant el fet de no trobar-ne cap el 2018, ens van demanar la llista de tota la contractació del 2017. I tampoc no hi van trobar cap indici de fraccionament. Aleshores, ens van demanar la llista de contractació del 2016. I tampoc no hi van trobar cap indici de fraccionament. M’imagino que, si efectivament aquest informe obeïa a la voluntat de trobar fraccionament sí-o-sí a la Institució, davant la frustració de no trobar-ne ni en el 2016, ni en el 2017, ni en el 2018, no es devien atrevir a recular més i van fer una operació absolutament inèdita, sorprenent, un gir de guió que, francament, no sé com qualificar: Davant l’evidència que no hi ha hagut fraccionament ni l’any 18, ni l’any 17, ni l’any 16, ajuntarem tots els exercicis i si trobem algun proveïdor que coincideix en els tres, encara que sigui per una contractació de serveis completament diferent, sumarem els imports i direm que això és un fraccionament”.

Doncs malgrat això, totes les veus d’Esquerra, des de Pere Aragonès en avall, han començat a seguir les directrius de l’Estat i a fer seva la cantarella contra Laura Borràs. També Marta Rovira i Carme Forcadell, sense cap mena d’escrúpol ni vergonya, s’han llançat a fer campanya contra la presidenta del Parlament. L’actitud de Forcadell és especialment significativa, ja que Borràs li va fer costat en el procés que la va apartar injustament de la presidència de la Cambra. En altres paraules: quan la mateixa justícia franquista que ara persegueix Borràs perseguia Forcadell, Borràs la va defensar sempre.

Un dels arguments que més estem sentint aquests dies és que cal que Laura Borràs plegui “per salvaguardar el prestigi de la institució”. És la frase escollida per amagar covardament el que no és més que una fastigosa campanya d’assetjament a una persona. La maniobra consisteix a situar-se hipòcritament per part del qui la diu en un pla de superioritat moral des del qual pontificar que no és que odiïn Laura Borràs, no, i ara!, no és que tinguin pànic d’una persona brillant com Laura Borràs, no, i ara!, simplement demanen que plegui, que desaparegui, que es volatilitzi, per salvar el bon nom del Parlament de Catalunya. No s’adonen que són ells, amb la seva actitud submisa i indigna el que degrada vergonyosament el nom del nostre país i de les nostres institucions. Basen la seva campanya d’assetjament  ―l’assetjament és un delicte― en l’article 25.4 del Parlament, que va ser un acord de partits sense aval jurídic i que s’ha descobert que vulnera la presumpció d’innocència i, per tant, els drets humans.

Els assetjadors, amb Esquerra al capdavant, haurien de reflexionar en comptes de deixar-se endur per la fúria contra Laura Borràs, ja que un Parlament democràtic no pot tenir cap article en el seu reglament que violi els drets humans. M’explico? No hi ha cap llei ni cap reglament d’un país democràtic que pugui estar per damunt dels drets humans. Cap ni un. I si d’ètica es tracta, que és el terme a què apel·len els més sibil·lins, és justament per ètica que no es pot permetre que una persona innocent pugui ser apartada del seu càrrec com si fos una mosca a caprici d’un poder opressor o d’uns adversaris malèvols. No hi ha hagut malversació, no hi ha hagut prevaricació, no hi ha hagut fraccionament, i no hi ha hagut embutxacament. Només hi ha una persecució implacable i orquestrada ―qui diu que la taula de diàleg no serveix per a res?― contra una persona innocent que fa por políticament per la seva intel·ligència i assertivitat. La presidenta Borràs, doncs, no pot plegar del seu càrrec, com volen l’espanyolisme i l’hispanocentrisme català. No pot fer-ho justament per no desprestigiar la cambra catalana, atès que plegar-se a la voluntat de l’Estat espanyol suposaria convertir el Parlament de Catalunya en un teatre de marionetes manipulades des de Madrid, i això hauria de ser inadmissible per a tot independentista.

Quan un país es troba sota la dominació d’un altre que se li declara superior, mai de la vida no pot donar per bons els seus tribunals de justícia, perquè tots els seus ressorts treballen en una única i persistent direcció, que és esclafar definitivament el país dominat. Es pot transigir, com és lògic, en aspectes menors o que estan al marge de les llibertats nacionals, perquè és obvi que hi ha un dia a dia que requereix ser atès. Però en tot allò relatiu a les esmentades llibertats, i també a les institucions i a les personalitats que les representen, la reacció ha de ser d’impermeabilitat absoluta. Si veritablement els partits que es diuen independentistes creuen en els drets de la nació catalana no poden creure mai en la justícia espanyola, que és, per sistema, una justícia enemiga de Catalunya i l’instrument jurídic de l’Estat per oprimir el nostre país i apartar de l’esfera executiva els noms que li resulten incòmodes o decididament odiosos. Clar i català: el primer que han de fer aquests catalans tan interessats a salvaguardar el bon nom de Catalunya i del seu Parlament nacional és negar-se a reconèixer la justícia espanyola, digui el que digui, addueixi el que addueixi. Acatar-ne les directrius, sotmetre’s als seus pronunciaments, comprar els seus discursos, implica una legitimació del seu poder invasor i despulla de coherència i d’arguments totes les queixes i els retrets que li puguem fer. La justícia espanyola és dolenta per principi a Catalunya, perquè és una justícia invasora, és una justícia aliena que s’atorga superbiosament el dret de dirigir la nostra vida fins al punt de dir-nos de què podem parlar, què poden fer, com hem de pensar, com ens hem de comportar…

Això sí que és corrupció, corrupció amb majúscules. La justícia d’un Estat democràtic no pot ser mai una justícia ideològica, que és el que és la justícia espanyola. I veure com Carme Forcadell i Marta Rovira (a més de Pere Aragonès) s’alien amb l’Estat i amb el nacionalisme espanyol per atacar una persona innocent com Laura Borràs tot legitimant la mateixa justícia que les va dur a la presó o a l’exili, provoca vergonya aliena. Vostès, senyores, i vostè, senyor Pere Aragonès, estan legitimant una justícia corrupta, cosa, ves per on, que converteix Esquerra Republicana en còmplice. No hi havien pensat? Doncs sí, perquè és la mateixa justícia corrupta d’un Estat corrupte que tanca a pany i forrellat les cadenes que empresonen Catalunya. Cap país no és lliure si no té una justícia pròpia, i Catalunya mai no serà lliure mentre continuï legitimant la justícia que l’oprimeix.

Víctor Alexandre

Escriptor

 

Article publicat al digital   elMón   el dimarts 12 de juliol del 2022

07 de juliol 2022

El prestigi del Parlament

Les xarxes socials bullen aquests dies amb paraules com: honestedat, corrupció, prestigi, sobirania, etc. i moltes d’aquestes expressions van en el sentit de demanar que els polítics han de preservar sobretot el ‘prestigi’ del Parlament. Com si n’hi quedes cap rastre de prestigi! Ni té prestigi, ni té dignitat…, perquè això que en diuen ‘classe política’ se n’ha encarregat d’expulsar qualsevol bri de res digne ni mereixedor del nostre reconeixement, esdevenint només en un miserable teatret de titelles que actuen moguts pels fils de l’interès partidista, i que com més va més s’enfonsa en el femer de la indignitat dels que perpetren barbaritats contra el país al qual haurien de representar i defensar. El cas és que el nostre Parlament no és més que una oficina delegada de qualsevol dels organismes o institucions de l’Estat Espanyol. Tot plegat agreujat per la negativa de la Presidenta Laura Borràs a fer un pas al costat davant les acusacions de corrupció i malversació que se li han fet aquests darrers dies.

La portaveu del PSC al Parlament, Alícia Romero, ha demanat a Laura Borràs, que posi el prestigi del Parlament per damunt dels interessos personals. També l’expresidenta Carme Forcadell, s’ha posat molt exquisida quan diu: “La presidenta Borràs no ha de pensar en ella mateixa, sinó en el prestigi de la institució”. És clar, així, com a frase aïllada és impecable. Tots hi estem d’acord. ¿Però… ens està dient la Sra. Forcadell que dóna per vàlids, sense cap debat, els arguments d’aquest “tribunal de cuentas” podrit i corromput per a fer fora la segona autoritat del país? Per cert, Sra.Forcadell, el prestigi del parlament es va perdre quan no es va votar la independència, i vostès ens van dir que si l’havien votat. Després de sentir els àudios de Villarejo i conèixer la guerra judicial contra el sobiranisme crec que hauríem de ser més prudents a l’hora d’aplicar el reglament i esperar que hi hagi sentència ferma.

Laura Borràs es troba a les portes del judici pel presumpte fraccionament de contractes quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes, entre 2013 i 2017. L’honorabilitat de Laura Borràs no es deu al seu càrrec; es deu a molts i molts anys de dedicació desinteressada per la cultura, pels creadors, per la literatura, per la llengua, pel país, per la llibertat, per la sobirania, per la memòria, pels Països Catalans. I és així com els repressors no poden suportar la cultura, la saviesa, la intel·ligència. És així com els repressors no poden suportar la Laura Borràs. Està clar que hem de ser intransigents amb la corrupció, només faltaria. Però no hem de deixar que aquest o qualsevol altre tribunal espanyol polititzat sigui qui mani al Parlament català. És igual que la víctima sigui gent de Junts, d’Esquerra o de la CUP, aquí haurien d’anar tots a una. En el tema d’aquests contractés tramposos, cal recordar aquella frase de la Bíblia: “Qui estigui net de culpa, que tiri la primera pedra”. Estaria bé una llista de tots els contractes formalitzats a l’administració catalana… i d’arreu de l’estat, ja que és ben conegut que ERC tenia fins a 20 contractes amb l’empresa AraVinc S.L. per valor de 17.999 €. La demanda de dimissió que fa la CUP per “assumir responsabilitats polítiques” es basa en el material que s’ha trobat a l’Informe de la Sindicatura de Comptes. El problema que suposa aquesta demanda és que si apliquéssim el mateix ‘càstig’ a tots els casos on es vulnera l’article 86.2, haurien de dimitir milers de càrrecs polítics i tècnics, estatals, autonòmics i locals, d’absolutament tots els partits.

És per això que el judici polític que s’obre contra Borràs fa tot l’aspecte de ser una farsa. Més enllà de la seva innocència o responsabilitat, està ben clar que van per ella, no pas per les seves qualitats polítiques reals o suposades, sinó per la potencialitat del seu futur, i per l’escassa capacitat de submissió que ha mostrat (i encara ha de demostrar) en comparació amb altres dirigents teòricament independentistes i que s’aferren a taules d’indiferència. Aquesta mateixa teoria la desenvolupa molt encertadament el politòleg, Ramón Cotarelo, en el seu article titulat ‘Torna la cacera de bruixes’, on escriu que als partits que lladren contra la presidenta del parlament “el que de veritat els preocupa és que la gent vegi la flagrant contradicció entre el que diuen i el que fan”. Podeu llegir aquest interessant article tot seguit.

Torna la cacera de bruixes

El terratrèmol en el sí de l’independentisme arran de la imputació de la presidenta del Parlament va més enllà, molt més enllà, d’un episodi procedimental o processal o parlamentari per afectar a zones més amagades, més fosques de la naturalesa humana. A les regions del subconscient.

L’odi, la ràbia i l’enveja que transpiren moltes de les declaracions públiques al voltant de Laura Borràs coincideixen en empènyer-la cap a la dimissió. És la reacció hostil del que Ibsen anomenava “la compacta majoria” en l’enemic del poble. Tots a l’uníson, ERC, Comuns, CUP, socialistes i, per descomptat, el bloc constitucionalista, amb VOX, el més constitucionalista de tots, al capdavant, mostren una rancúnia col·lectiva que recorda la dels habitants d’Hadleyburg en el relat de Mark Twain, quan se’ls fa veure el que en realitat són, una colla de mentiders, hipòcrites i impostors.

Les peticions de dimissió avant la lettre es justifiquen invocant el prestigi de les institucions. Cal pensar al bé comú, tu, i sacrificar-li els interessos personals. Com quan el sumo sacerdot Caifàs va demanar la crucifixió de Crist pel “bé de la ciutat” que l’importava un rave. Els polítics hem de donar exemple, tu.  Sinó, com podrien cobrar pagues, viàtics i jubilacions sense treballar?

Aquest articulista no està mogut per cap biaix de simpatia de qualsevol mena amb el partit que Laura Borràs presideix. Fins i tot, sospito que a dins del partit hi haurà qui desitgi que la presidenta es tregui del mig. És humà. Les carreres tenen llurs exigències. Tampoc no troba l’articulista cap raó per donar-li un vot a favor, atès que ningú no sap quin és el seu projecte, si existeix. La defensa s’orienta per un senzill criteri de justícia commutativa. Cal tractar les persones com es mereixen i  defensar llur dret a prendre les seves decisions a banda del que bordi la gossada a tot arreu, en rodes de premsa, tertúlies, declaracions de principis i articles d’”intel·lectuals” subvencionats i altres gripaus lletraferits.

Les ploraneres que demanen la dimissió preventiva saben, perquè tots tenen triennis al negociat de la política, del que viuen, que, si la presidenta dimiteix voluntàriament, ells mateixos serien els primers a presentar la dimissió com una prova de culpabilitat. Les coses de la moral són andròmines sense consistència i cadascú aprofita el que pot, oi?

Però, sobretot, saben que una dimissió prèvia els estalviaria la poc elegant tasca d’embrutar-se les mans suspenent directament la presidenta en aplicació de l’article 25,4 del reglament del Parlament. Els evitaria fer el paper de botxí a l’hora de foragitar un adversari polític amb pretextes de Tartuffe jurídic.

Perquè vet aquí el nu de la qüestió, un article d’un reglament que, en definitiva, és materialment inconstitucional, car nega la plena efectivitat del dret a la presumpció d’innocència. Sembla que es va incloure al seu dia per insistència de la CUP que, com sempre, va actuar a cop de la seva fantasia d’omnipotència infantil. O, com bons espanyols, més papistes que el Papa. Perquè l’article no deixa cap altra sortida que la destitució de la presidenta.

Per això volen fer-la dimitir com sigui, abans de passar al ‘dura lex sed lex’, dels fariseus, com van fer amb el president Torra. El que de veritat els preocupa és que la gent vegi la flagrant contradicció entre el que diuen i el que fan. Els Comuns van eliminar la seva limitació a dos mandats amb una reforma estatutària de tràmit per perpetuar al poder a la batllessa. Els de la CUP van resoldre un cas d’assetjament sexual sense aplicar cap protocol que es pogués defensar decentment en públic. Quant a ERC, les contradiccions entre el que la direcció diu i el que fa són tan nombroses com l’estirp d’Abraham. La llei, si es negativa, només s’aplica a l’enemic, mai a l’amic; i es diu llei de l’embut.

La possibilitat d’embrutar-se fins a convertir en enemic l’aliat i fer-ho palès és el que els treu de polleguera i la raó per la qual han encetat aquesta cacera de bruixes. Amb motiu, car Laura Borràs té un tarannà una mica bruixot, com el de la maga Circe, ja sabeu, la que convertia els homes en porcs.

Que és com quedaran si la presidenta no dimiteix pas i enfronta la seva destitució amb la dignitat que s’escau. Perquè al moment que el Parlament la faci fora, allí on sigui Laura Borràs, serà el Parlament.

Ramon Cotarelo

Escriptor i politòleg

Article publicat al digital   elMón   el dimarts 5 de juliol de 2022

 

 

25 de juny 2022

I no passa res...

El 23 de juny de 2021, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Sànchez i Jordi Turull, sortiren de la presó de Lledoners després de prop de quatre anys privats de llibertat. Dolors Bassa i Carme Forcadell també van rebre l’indult i el mateix dia van abandonar les presons de Puig de les Basses i Wad-Ras. La concessió dels indults va ser una coreografia política de llarg abast. Dissenyada minuciosament des de la Moncloa, materialitzada des del Ministeri de Justícia i compartida només amb els interlocutors necessaris per evitar més turbulències de les imprescindibles. De la sortida dels centres penitenciaris de Lledoners, Puig de les Basses i Wad-Ras ara se'n compleixen dotze mesos, i aquesta imatge suposa l'únic fruit substancial del diàleg amb l'Estat que es va proposar emprendre Pere Aragonès quan va aterrar a la presidència de la Generalitat.

Aquesta mesura ha suposat, a part de la llibertat condicionada dels presos polítics, el virtual desballestament del procés d’independència i la pràctica desaparició dels seus líders. Malgrat que alguns d’ells encara continuen fent activitat política, per culpa de les seves inhabilitacions, només poden fer-la des de la rereguarda. Alguns d’altres ―com Josep Rull, Jordi Cuixart o Joaquim Forn― ha abandonat els seus càrrecs i es mantenen més o menys al marge del procés. Aquesta ha estat sens dubte la gran victòria de l’Estat espanyol. L’aniversari d’aquesta data ―carregat, doncs, de simbolisme― ha estat el moment triat per reobrir formalment el diàleg entre el Govern central i la Generalitat, després de llargs mesos de xocs i desacords arran dels nombrosos atacs a les més elementals normes democràtiques, que han culminat amb l’escàndol de l’espionatge dut a terme per l’estat espanyol a polítics independentistes. La pregunta que ens hem de fer ara és: passarà res després d’aquest diàleg? Sincerament creiem que no, ja que l’experiència ens ho demostra a bastament. Vegem-ho.

L’estat espanyol ha destrossat sistemàticament tota mena de drets fonamentals que, en els primers moments, ens va impressionar: estomaquen la gent per votar!, envien milers de policies!, empresonen a líders civils i polítics!, sentencien a deu anys de presó la presidenta d’un Parlament!... com pot ser que una democràcia europea faci aquestes barbaritats? I va passar i després han anat passant més i més coses, com és possible? Segur que passarà alguna cosa i mai passa res. Vam conèixer els escàndols del rei corrupte i semblava que tremolava la monarquia i ha tornat amb un jet de superluxe a veure els nets, ha anat de regates i també ho hem normalitzat, tampoc ha passat res. Hem sabut que s’espiava a tota la ciutadania, especialment la independentista, sense cap argument ni suport jurídic, i llavors pensem: això és un Watergate, això és molt gros!... i ja està, ja s’ha dit, hi ha una mica de bromera i no passa res, perquè home... “tot el món espia”. I ara hem sabut ―perquè l’inefable comissari Villarejo ho ha explicat amb pèls i senyals― com van manipular la campanya electoral catalana, amb la complicitat del senyor Rajoy que va felicitar-lo personalment per haver esgarrapat, gràcies a les clavegueres,  dotze escons al President Mas. Com es va manipular també la campanya municipal perquè no pogués guanyar en Xavier Trias, i ho declaren amb tota normalitat i no passa res. Perquè en nom de la ‘sagrada unidad de España”, es pot fer qualsevol barrabassada antidemocràtica i això ho han decidit a dretes i esquerres, en una democràcia que és un autèntic fangar. I no passa res.

Si alguna vegada heu dubtat que estar dins l’estat espanyol era el pitjor que ens podia passar com a ciutadans, si alguna vegada heu tingut dubtes que l’única alternativa que tenim per viure en un país decent, mínimament sòlid, amb unes estructures democràtiques mínimament presentables, és fugint tan aviat com puguem d’aquest país anomenat Espanya; si algun cop ho hem arribat a dubtar, ara ja no podem vacil·lar més. Per tot plegat, resulta molt esperonador llegir el tuït que ha fet, des de l’exili, el MHP Puigdemont parlant dels esdeveniments judicials  i polítics que han succeït recentment al nostre país, i on escriu: “Una societat democràticament sana no pot assumir que es cometin aquests crims en nom seu, o fent-la servir d’excusa: exigiria una depuració de responsabilitats. No és el cas d’Espanya, perquè no és una democràcia sana, ni completa, ni plena”. Llegiu aquest fil de tuït tot seguit.    

Puigdemont ha piulat

Arran de totes les informacions que van apareixent sobre l’Operació Catalunya i les proves que demostren la responsabilitat penal d’alguns dels seus protagonistes, m’ha semblat oportú parlar d’algunes coses; ho faré d’una manera una mica llarga. Espero que no ho sigui massa.

Queda demostrat que ministres, diputats, policies, fiscals, jutges, editors i periodistes s’han organitzat per atacar l’independentisme (hi falten empresaris i banquers, però ja acabaran sortint): aquesta és una trama real, encara activa, que Espanya mai no investigarà. La vam denunciar des del primer minut, però uns i altres van convenir fer caldo gros perquè tenien interessos comuns; no van tenir interès a recollir la denúncia d’uns fets que tothom sabia que s’estaven produint i sí a amplificar el relat dissenyat pels caps de la trama. Igual com passa amb la corrupció de la monarquia espanyola, la majoria de la classe mediàtica espanyola va callar i se’n va fer còmplice. Tractant-se de la unitat d’Espanya no prenen cap mena de precaució: el benefici perseguit era superior a la pèrdua democràtica ocasionada.

Qualsevol país democràtic (per tant, no dels de pandereta) reaccionaria davant d’això i hi hauria conseqüències. Una societat democràticament sana no pot assumir que es cometin aquests crims en nom seu, o fent-la servir d’excusa: exigiria una depuració de responsabilitats. No és el cas d’Espanya, perquè no és una democràcia sana, ni completa, ni plena. Té els fonaments podrits. Que a hores d’ara cap fiscal no hagi ordenat diligències contra Fernández Díaz ni Sánchez Camacho és la prova d’aquesta profunda podridura, irreversible. No té cura. Que el PP no hagi sentit una forta pressió mediàtica, política i social per exigir responsabilitats a aquests dos destacats membres del seu partit, és un símptoma del mateix. Com ho és la confessió de l’exdirector d’El País sobre l’intent de sabotejar l’acord d’investidura.

A tota aquella gent que es fa il·lusions creient que les revelacions de l’Operació Catalunya poden provocar una sacsejada, que abandonin tota esperança. Pessigolles en el millor dels casos. Els criminals continuaran als seus llocs, mentint i enfotent-se de les víctimes. Ho han comprovat durant més de quaranta anys: els crims dels seus antecessors han quedat literalment esborrats dels arxius policials espanyols, com bé es va recordar ahir a l’acte organitzat al Parlament Europeu per parlar de memòria històrica i del cas de Martín Villa.

Dit això: cal denunciar i cal deixar en evidència que la justícia espanyola és una farsa, amb jutges fent política, delirant amb trames russes mentre tenen davant dels seus nassos la mare de totes les trames i no fan res. A Espanya, la justícia no és igual per tothom. Jutges i periodistes patriòtics empastifen el bon nom de persones honestes com Josep Lluis Alay i Gonzalo Boye sense cap mirament, vulnerant drets fonamentals només perquè ens estan fent costat i, en canvi, són incapaços de menar una investigació profunda sobre les clavegueres. La guerra bruta no és patrimoni del PP, com saben bé les víctimes dels GAL i com sabem tots els espiats per ordres del PSOE en l’escàndol del CatalanGate, que es va fent més gran a mesura que més ferma és l’oposició socialista a investigar-ho. Tant se val PP com PSOE.

Tot això ha de servir per tenir memòria i per saber qui tenim al davant quan ens asseiem amb un representant de l’Estat espanyol. Hi tenim tot això. Per entendre’ns, no hi podem dialogar com aquell que dialoga amb un funcionari europeu per parlar dels Next Generation. Hi hem de tractar partint de la realitat que abans he descrit, i ignorar-ho és una irresponsabilitat. Menteixen, espien, conspiren, corrompen, subornen, arruïnen bancs d’altres països... És evident que per anar a dialogar amb aquesta gent totes les precaucions són poques. Per això no serveix de res anar-hi sense tenir fixades prèviament les condicions i la metodologia. Abans d’asseure’ns, això hauria d’haver quedat clar. No serveix de res anar-hi permetent que l’altra part decideixi qui hi va i qui no. Ni serveix de res anar-hi dividits. No serveix de res més que per perdre el temps, contribuir a desmobilitzar i desesperançar. Han passat molts anys, massa, i damunt la taula no hi ha ni una sola proposta espanyola per resoldre el conflicte polític amb Catalunya. Admetem-ho d’una vegada: no en tenen cap.

Arribats a aquest punt, l’independentisme ha de fer un replantejament que, per ser eficaç, només pot ser unitari. Recuperem l’estratègia i la iniciativa, reagrupem forces, refem confiances i respectem-nos tots. No hi sobra ningú. Ni els anomenats hiperventilats ni els acusats de traïció ni els titllats de processistes, lliristes i octubristes, ni els de la pagueta, ni els tuistars, ni els convergents… El referèndum el vam fer amb tots ells.

La fórmula la sabem.

MHP Carles Puigdemont

130é President de la Generalitat

Fil de tuït publicat a  #krls.eth / Carles Puigdemont   el dijous 23 de juny del 2022