Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




28 de juliol 2021

Partal, un exemple

La difícil situació financera de capçaleres com ‘El Mundo’, ‘La Vanguardia’ o ‘El Periódico’ en la darrera dècada agreuja la seva dependència respecte al poder polític i econòmic. Arriba un moment en què el negoci de la premsa no es basa en les vendes i la publicitat, sinó en els patrocinadors. I els diaris deixen de servir als seus lectors per passar a pensar en qui els assegura la supervivència. La Vanguardia, tot i tenir menys problemes financers, també ha tingut patrocinadors de l’Ibex-35. El secret de la seva supervivència han estat les subscripcions, més de 50.000, moltes de les quals formen part d’acords polítics que es remunten dècades enrere. I és que, si la dependència de les grans empreses és crucial, no ho és menys l’establerta amb el poder polític. Si la publicitat i les subscripcions institucionals tenen un pes rellevant en relació amb el total d’ingressos dels mitjans, això afebleix encara més la seva autonomia respecte als governs.

A casa nostra diaris com l’Ara, el PuntAvui o fins i tot el Segre o  l’Sport, reben cada anys substanciosos finançaments de diners públic. En el dia a dia, la promiscuïtat amb el poder polític i econòmic a l’hora de prendre decisions periodístiques es percep més que mai. De dalt a baix en tota la jerarquia, des de la direcció fins a l’última redactora. Quan una notícia que afecta una de les marques o un dels empresaris partícips en l’empresa arriba al diari, segons les diferents fonts consultades, un dels primers mecanismes que opera a l’hora de filtrar-lo i no publicar-lo (o publicar-lo sense entrar-hi a fons) és l’autocensura. A la redacció tothom entén amb qui s’estan jugant les garrofes, i en un context de precarietat laboral absoluta, els professionals no estan per baralles amb l’empresa.

Per això ha aixecat tanta polseguera l’editorial de VilaWeb del 23 de juliol on el seu director, Vicenç Partal, denunciava les falsedats escrites en un llibre publicat fa poc per Pòrtic Edicions i escrit pels periodistes de Nació Digital Oriol March i Joan Serra. El text afirmava que Jordi Bacardit, com a membre de l’equip negociador d’Esquerra Republicana, havia expressat a Marta Rovira la sorpresa perquè un comunicat negociat entre ERC i Junts el gener del 2018 l’havia hagut de negociar amb el director de VilaWeb. Els que anem seguint en Vicenç i vam decidir de donar suport a aquest diari sabem de la teva honestedat i escrupolositat. L’honestedat i professionalitat de Vicent Partal i la credibilitat de VilaWeb estan fora de tot dubte i l’han guanyada a pols al llarg de molts anys. Els lectors ho sabem i n’estem molt reconeguts. Malauradament queda palès que això no es pot dir de tots els periodistes ni de molts diaris. La pregunta clau és: Cui prodest? És només vedetisme i xafarderia desfermada sense escrúpols per part d’aquests periodistes o hi ha intencions més inconfessables?

Si entenem que la deriva dels mitjans, tant catalans com espanyols, cap a posicions més ‘còmodes’, es deu a aquests lligams amb els grans grups financers, podríem sospitar que l’afirmació que fa en Joan Puig Cordo, editor del digital La República, quan diu que l’estat espanyol vol acabar amb la independència a través dels mitjans de comunicació, pot esdevenir ben certa a mitjà termini. Si voleu llegir l’article d’en Joan Puig, podeu trobar-lo tot seguit.

Volen acabar amb la independència i una manera potent és a través dels mitjans de comunicació

Res no és casualitat i tot està motivat. Avui s’ha fet públic que l’exconseller Andreu Mas-Colell passa a ser el president del consell editorial del diari Ara, rotatiu que, des que va renunciar a publicar la publicitat de l’1-O, ha fet un gir espectacular respecte a la independència. Aquesta capçalera ara ho veu com un impossible i les seves editorials, com també bona part dels seus opinadors, aposten per ser “realistes”. Un dels seus articulistes de referència, aquest mateix diumenge i a la contraportada, escriu, o més ben dit, exigeix a ERC i a Junts que “aprofitin la bona disposició del PSOE per millorar les transferències i aconseguir un augment de les inversions”. Qui ho diu és en Toni Soler, el productor estel·lar de TV3 amb el seu milionari programa, Polònia. Soler considera la independència una utopia i demana el retorn al “peix al cove”.

Paral·lelament, el director de La Vanguardia, el vaixell insigne del Grup Godó, ens vol fer creure que el PSOE ha tornat a la “via federal”, quan és palès que el partit de Pedro Sánchez mai no ho ha fet i no sembla que ara tampoc vulgui implementar el federalisme a l’estat espanyol. És igual: en Jordi Juan ens ho vol fer empassar amb el seu article “L’alternativa federal”. Podríem seguir. La majoria d’informacions o d’opinions polítiques porten el mateix discurs: demanen oblidar l’independentisme per centrar-nos a aconseguir petites fites que la història demostra que mai no s’acaben complint. Volen molles i no pas el pa sencer, insistint en el “pragmatisme”: la independència és una utopia i la realitat ens obliga a pactar recuperant la fórmula del “peix al cove”.

Aquesta línia editorial cada cop és més unànime a la majoria de mitjans catalans: acabar amb l’independentisme i seguir com fins ara, cada cop més espoliats i amb menys capacitat de decidir. I resulta fàcil de comprovar que tots aquests diaris són els que han rebut més finançament en publicitat institucional del govern independentista català. Així, ara per ara, mentre LA REPÚBLICA no té gens de publicitat del govern català, els mitjans que cada dia ens diuen que oblidem la independència en tenen pàgines senceres. I tots ja pensen en el premi major, el que Pedro Sánchez ha donat al PSC, nomenant un socialista català, en Francesc Vallès, com a secretari d’estat de comunicació. Vallès disposarà de 125 milions d’euros, pel cap baix, per repartir en publicitat institucional i reforçar el missatge socialista a Catalunya. Tots els mitjans que van martellejant amb el “peix al cove” esperen cobrar per fer la feina bruta d’intentar acabar amb l’independentisme.

Tampoc no és casual l’atac contra un dels editors més lliures que tenim en aquest país, en Vicent Partal, un independentista de pedra picada que, com molt bé ha explicat ell mateix, ha estat diana d’una veritable infàmia, camuflada en format “llibre d’autor”. El llibre en qüestió pretén explicar els enfrontaments entre Junts i ERC, però de fet acaba sent un relat de part i aprofita per empastifar l’editor assignant-li un rol inventat.

Tampoc no és casualitat la deriva dels mitjans públics, TV3 i Catalunya Ràdio, que cada cop més incompleixen una de les seves principals raons d’existir, la promoció i respecte a la llengua catalana, i que, en l’àmbit polític i social, no s’amaguen d’omplir tertúlies i programes amb personatges majoritàriament contraris a la independència. TV3 i Catalunya Ràdio cada cop en van més plens de col•laboradors vinculats al Grup Godó que, ara que per incompetència ha perdut el canal de televisió, ocupa cada dia més programes de la televisió pública, a més, sense costar-li ni cinc. L’espanyolització dels programes informatius és més evident que mai, ho veiem aquests dies amb les informacions dels jocs olímpics, però també del què i de com ens parlen: les notícies són plenes d’informacions que passen a Espanya i s’obliden de tota informació sobre la Catalunya Nord, les Illes o el País Valencià.

Tot plegat es resumeix en una campanya brutal per convertir l’independentisme en una utopia de quatre bojos i per això carreguen contra les xarxes socials i el poc periodisme lliure que tenim a casa nostra. En paper només ens queda El Punt, malgrat l’error que ha fet renunciant a tots els Països Catalans, i solament ens queda part de la premsa digital i altres espais de llibertat com Octuvre.

Com a editor d’un petit mitjà que va mantenir la publicitat de l’1-0, he comprovat en carn pròpia com n’ha estat de difícil sobreviure durant aquests anys. Ens han volgut fer pagar el fet de mantenir-nos fidels a l’1-O i per això admiro en Vicent Partal i a tot l’equip que fa possible Vilaweb, que també pateix càstig institucional. Com s’explica sinó que l’Ajuntament de Barcelona posi quasi els mateixos diners en publicitat al Crític que a Vilaweb? Com s’entén la poca publicitat que ha rebut en els darrers anys del govern català? Com és possible que el govern de Catalunya posi tres vegades més publicitat a un diari groc, com l’e-notícies, amb molt poques visites, que a La REPÚBLICA?

Nosaltres no callarem i seguirem endavant defenent que el poble de Catalunya té el dret inalienable a la seva autodeterminació i que, a més, se’l va guanyar democràticament l’1-O. Tant se’ns en dóna tots els que ara volen que tornem al “peix al cove”.

Joan Puig Cordo

Editor

Article publicat al digital   La República.cat  el diumenge 25 de juliol del 2021

19 de juliol 2021

L'Estat no hi és ni se l'espera

La democràcia és el desenvolupament natural d’una fórmula política basada en la sobirania popular. També les lleis i la justícia han d’adaptar-se a aquest desenvolupament. A l’Estat espanyol encara estem vivint situacions que ens obliguen a considerar la democràcia com una organització estatal. No s’entén a Espanya la democràcia sense Estat en majúscules. Per tant quan ens fan creure que l’Estat espanyol ens estima, com diu el president espanyol, aquesta confessió l’hem de posar en quarantena. Pensa l’Estat que amb l’atorgament dels indults als presos polítics catalans el procés —com asseguren molts analistes de la capital— ja es dona per acabat. La realitat és ben diferent perquè diàriament es poden veure declaracions, manifestacions i actuacions que demostren que les reivindicacions catalanes, lluny d’apaivagar-se continuen més vives que mai.

És veritat que l’Estat en comptes de fer passos per intentar convèncer els catalans que són certes les declaracions d’amor del president espanyol, segueix amb la seva lluita repressiva judicial i política.  Si els amos de l’Estat espanyol fossin prou intel·ligents, ens dirien: nosaltres ens quedem Defensa, Exteriors i «lleis marc», i vosaltres us encarregueu ‘federalment’ de la resta. Manarien igual i haurien muntat un parc temàtic per a hàmsters federals, tots ben entretinguts i contents, mentre els amos continuarien manant en les qüestions clau. Inclús ens atreviríem a dir, posats en aquest supòsit, que si acceptessin el referèndum acordat, amb poca propaganda que fessin a Catalunya, podrien arribar a guanyar-lo. Però els falta intel·ligència política, són massa primaris.

Tampoc no podem dir que nosaltres estem massa per la labor doncs, ara que Europa finalment comença a fer pressió a Espanya, quan les esquerdes del règim són cada vegada més nombroses i més evidents (la crisi del TC per l’estat d’alarma n’és l’últim episodi), hem decidit donar-li a l’Estat dos anys de marge per tapar-les i refer-se. Li hem regalat dos anys en què no només no furgarem en aquestes esquerdes sinó que el règim es podrà dedicar a rearmar-se i preparar-se per quan decidim tornar-ho a intentar. Si quan tens l’adversari afeblit li dones temps a aixecar-se i tornar a lluitar, segur que no és una bona estratègia. La periodista, Odei A.-Etxearte, ha publicat un article titulat  ”Quan el debat polític recula deu anys”, on escriu: «Pedro Sánchez ha aconseguit que el final de la seva agenda hagi acabat marcant la legislatura catalana: la treva negociadora fins al 2023». Aquesta és lamentablement la trista realitat, els catalans ens hem deixat engalipar un altre cop per les paraules de l’encantador de serps, Pedro Sánchez Pérez-Castejón, i amb això hem retrocedit moltes passes en el procés. Llegiu si voleu l’article esmentat tot seguit.

Quan el debat polític recula deu anys

La política catalana i espanyola postprocés han restat atrapades en el temps: es repeteixen els discursos i les propostes de fa gairebé deu anys, encara que el present no tingui res a veure amb la Catalunya i l’estat espanyol postestatutaris. Ha tornat l’anomenada via escocesa malgrat l’intent negociador fracassat del govern català, el Brexit i que faci anys que Escòcia va fer el referèndum –ara, Nicola Sturgeon reclama una segona votació. El govern de Pere Aragonès recull adhesions per a intentar reforçar la seva posició davant el govern espanyol amb l’Acord Nacional pel Referèndum i l’Amnistia, i s’embolcalla de nou del suport dels partits independentistes i d’entitats polítiques i socials. És una fórmula assajada en legislatures anteriors, que cercava el mateix objectiu de reforç governamental: abans del 9-N amb el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, i abans de l’1-O amb el Pacte Nacional pel Referèndum. Ara hi han afegit l’objectiu polític de l’amnistia, imprescindible per l’independentisme per a abordar qualsevol solució política de futur, tot i que ja ha tastat el refús de la mesa del congrés espanyol. No van acceptar ni tan sols debatre-la.

L’agenda té pocs secrets. El govern vol arribar a la primera reunió de la taula de diàleg, prevista per a la setmana del 13 de setembre, amb l’Acord Nacional constituït i la força que això significa al darrere, malgrat que algun actor clau ja se n’ha desmarcat públicament: el secretari general de CCOO, en declaracions a l’Ara, amb l’argument que la negociació ja és en mans dels governs. Una idea que havia aconseguit el suport de les mocions de molts ajuntaments del Principat, ara topa amb el desgast de la pràctica passada. Les escenificacions de grans promeses, els grans actes i les velles proclames desvinculades d’una acció política imminent i directa han passat a ser poc creïbles i, alhora, s’ha imposat una gestió governamental amb un discurs auster que s’ha proposat, mentrestant, de recuperar el prestigi de la Generalitat autonòmica en el context sanitari, social i econòmic tan cru que ha causat la pandèmia.

Potser té a veure amb el fet que els partits independentistes han recuperat el referèndum pactat, però són lluny de la contundència que exhibien anys enrere sobre el greuge autonòmic. Només de tant en tant apareix el dèficit fiscal en alguna declaració i la repressió ha aclaparat les denúncies sobre els perjudicis de l’encaix sistèmic de Catalunya a l’estat espanyol. Les idees sobre els beneficis que tindria l’estat propi també s’han desdibuixat en aquests discursos mateixos. Per exemple, el Debat Constituent encapçalat per Lluís Llach –provinent de la idea inicial i fallida del president Quim Torra de passar de la restitució a la constitució– té pocs altaveus, lluny de la centralitat d’una acció política que va per un altre camí.

Les dificultats per a avançar han fet tornar els partits independentistes a la casella de sortida, però amb relats encara poc compartits sobre el perquè i el com de l’octubre del 2017. Pedro Sánchez ha aconseguit que el final de la seva agenda hagi acabat marcant la legislatura catalana: la treva negociadora fins al 2023. Perquè aquest període de no confrontació és, sobretot, un temps per a la normalització de la relació autonòmica, però difícilment permetrà de resoldre el conflicte polític de fons si el posicionament de Sánchez no canvia i els independentistes no cedeixen. Els indults, concedits per la pressió internacional, i una taula de diàleg que renta la cara de l’estat espanyol davant d’Europa, li haurien de permetre de governar amb el suport d’ERC i dels partits de la investidura fins llavors. El darrer a afegir-s’hi podria ser JxCat, que ha proposat a ERC unitat a Madrid per a obtenir el màxim de rèdits de l’aritmètica amb el pressupost de l’estat espanyol. El pes al congrés és una de les poques eines que tenen els partits independentistes per a forçar el PSOE a seure en una taula, però, amb les bases desmobilitzades i sense un full de ruta compartit, l’objectiu d’aconseguir una via com l’escocesa sembla molt lluny. Ni després d’un referèndum unilateral com el de l’1-O, ni després de la constatació de la força social del 3-O, ni tan sols després de la declaració unilateral d’independència, el govern espanyol no va estar disposat a negociar amb el govern de Carles Puigdemont i, en canvi, va desplegar totes les eines policíaques, judicials, constitucionals i polítiques per a apaivagar-lo. És clar que governava el PP, però, en això, el PSOE també hi va estar d’acord.

Les forces independentistes partidàries de la unilateralitat tampoc no han respost una de les grans preguntes que va deixar obertes l’1-O; o, més ben dit, la decisió del govern de Puigdemont de no desplegar la declaració del 27-O: com actuar quan l’estat espanyol es mostra disposat a tot per a evitar la independència? Com respondre a la violència i a la repressió? El retorn a la via escocesa, amb l’horitzó del 2023, també pot ser una vàlvula d’escapament: dóna temps als partits independentistes per a refer l’estratègia, però les discrepàncies encara són profundes i caldrà veure el recorregut pràctic de les primeres fotografies de retrobament. Òmnium Cultural és l’únic actor que ha mantingut la legitimitat compartida d’aglutinar-los a tots. L’acte d’Elna n’és una prova. Recosir la unitat pot ser una de les tasques més ingents de la presidència de Jordi Cuixart una vegada fora de la presó.

El PSOE també ha fet rebobinar el seu discurs. Abans de ser rellevat del Ministeri de Política Territorial i Funció Pública espanyol, Miquel Iceta va proposar una reforma de la constitució per a recollir la singularitat de Catalunya en una disposició addicional. Aquesta o qualsevol altra proposta que impliqui modificar o ampliar l’actual marc estatutari pot ensopegar amb la mateixa pedra que la reforma de l’estatut: el Tribunal Constitucional espanyol. Amb l’agreujant que ja no seria només el PP, sinó també Vox, qui podria boicotar qualsevol intent de tercera via. Sense un pacte d’estat per a presentar una alternativa real a la independència, qualsevol proposta del PSOE pot eternitzar-se en la promesa. Si es repeteixen les mateixes fórmules, però les condicions no han canviat, el fet més probable és que els resultats polítics siguin els mateixos. Una altra cosa és que a l’independentisme li convingui demostrar que, a l’hora de negociar de veritat, el PSOE va entonar un “no” com el PP, encara que fos amb bones paraules.

Odei A.-Etxearte

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el dissabte 17 de juliol del 2021

 

14 de juliol 2021

Sense ofici ni benefici

El conseller d’Economia i Hisenda, Jaume Giró, va defensar al Parlament el fons complementari de riscos de 10 milions d’euros que va aprovar el Govern per donar cobertura a reclamacions del “Tribunal de Cuentas”, anomenant-lo “un instrument per restablir l’espai de llibertat per fer política a Catalunya, ja que al país aquests darrers anys hi ha hagut molta por i aquest fons ha de permetre l’exercici de la funció pública sense por”. El conseller venia a dir, ras i curt, que els treballadors de la Generalitat sotmesos a la persecució del “Tribunal de Cuentas”, han de poder exercir les seves funcions sense tenir una espasa de Dàmocles damunt del seu cap, amb el perill que li puguin ser embargats els seus béns a ells i als seus descendents.

Una altra cosa és considerar si aquests mateixos treballadors de la Generalitat, i en general qualsevol servidor públic, ha d’exercir les seves funcions amb la necessària preparació intel·lectual. Aquesta consideració ve a tomb de les darreres crítiques que ha rebut el flamant ministre de Cultura i Esports, Miquel Iceta, per la seva escassa formació acadèmica. Iceta va començar la carrera de Ciències Químiques que va deixar el primer curs. Posteriorment va començar Econòmiques i el van expulsar de la Facultat, després de cinc anys cursant primer, per esgotar totes les convocatòries.

Potser ens podríem preguntar per què aquest meravellós país nostre té una classe política tan mediocre. Si imaginem un jove poc format, amb escasses capacitats, que ha de decidir entre dues formes de guanyar-se la vida, la primera és buscar una feina d'acord amb les seves limitacions, probablement amb un sou mileurista i l'altra consisteix en pul·lular per un partit polític, acostar-se a una bona ombra i riure-li totes les gràcies al líder del partit per intentar substituir-lo tan aviat com sigui possible i viure de la política tota la vida. La decisió d’aquest jove serà probablement decidir-se per la segona opció.

Vist així és fàcil entendre per què la política espanyola està plena de gent sense ofici ni benefici, fora del partit, que no podrien ni servir el cafè en una empresa seriosa. Amb aquesta realitat no és estrany que el país no millori perquè els que li haurien de donar impuls ni en saben ni poden desenvolupar una tasca que els supera. És clar que ells no tenen la culpa d'haver triat la segona alternativa, els culpables som nosaltres per donar-los tantes facilitats i per posar el país en mans de qualsevol, sense exigir-los res a canvi, ni tan sols responsabilitats quan malbaraten els nostres diners. Aquestes i altres reflexions sobre l’actualitat política les escriu el politòleg, Ramon Cotarelo, en el seu article ”El Dorado és nostre”, que podeu llegir tot seguit.

 El Dorado és nostre

El canvi de “gobierno” a Madrid ha provocat una allau a les xarxes mostrant la paradoxa que un home sense estudis i sense haver treballat a la seva vida fora de la política de partit arribi a ministre de cultura. Paradoxa, però, que afecta també a Catalunya, on el MHP Aragonès i el MH conseller Torrent potser tindran cultura, atès que tots dos són llicenciats universitaris, però cap d’ells ha treballat mai a la seva vida fora del seu partit.

En realitat, un business as usual. La partitocràcia ha generat una classe de polítics professionals a Espanya i Catalunya que tenen més en comú entre ells que amb la població a la qual representen. No hi ha una política catalana independent d’Espanya, sinó una política catalana dins de l’Estat espanyol, en espera dels resultats d’una taula de diàleg que tothom coneix per endavant. De fet el president, posant-se la bena abans de la ferida, ja ens avisa que el final de la taula del diàleg no serà en cap cas el final del diàleg. Encara hi haurà temps per arribar al diàleg sobre la pluralitat dels mons.

Els anomenats independentistes semblen incapaços de fer una sola proposta pràctica cap a la independència. Només la rutina de la política autonòmica. Avui cal preparar l’opinió per quan arribi el temps dels Pressupostos Generals de l’Estat; demà ens sumarem al pla dels jocs olímpics d’hivern el 2030, més enllà de la data mítica de Deulofeu de 2029. La independència pot esperar, mentre la repressió no s’atura.

Què us havíeu cregut? Que els independentistes eren independentistes? Ningú a dins dels partits polítics va creure de veritat que la independència fos possible. No la creien possible ni la volien. No l’han volguda mai. Tot ha estat una enganyifa per canviar la correlació de forces a dins de l’independentisme, per decidir quin dels dos partits catalans seria hegemònic. Res a veure amb la independència. El que hi ha hagut és un canvi dels actors del sistema català de repartició de prebendes. L’homologació amb Espanya marxa a bon ritme. La corrupció és la mateixa.

La independència és un negoci sempre que no es materialitzi. És com un El Dorado; l’important és cercar-ho, però sense trobar-ho. El truc és senzill: consisteix a encendre la il·lusió independentista de la població per obtenir avantatges materials pels partits polítics, llurs endollats i militants. És un egoisme desvergonyit. Els partits no estan per servir a la nació, sinó per servir-se d’ella. Preneu com a exemple les confiscacions del fosc dicasteri del Tribunal de Cuentas. Es vol fer pagar a la gent invocant la solidaritat, o mitjançant la Generalitat, que és el mateix, per no recórrer als partits que, amb el finançament públic que reben, tenen prou fons.

No paga la pena repetir l’itinerari d’una gran mistificació que, pel que fa a ERC, estava clara almenys des de l’1-O. Només assenyalar que un discurs tan fals com ambigu no hagués estat possible sense un monopoli gairebé total dels mitjans públics de comunicació i part dels privats. Els mitjans han funcionat i funcionen avui, gràcies al pacte de govern, com a aparells de propaganda d’ERC i màquines de vetar discrepàncies que no siguin unionistes. Tot això és i era evident. El que hem descobert ara és que JxC, tampoc no és independentista. Potser hi ha una proporció major d’independentistes entre la militància que a ERC, però el partit com a tal, no és independentista, car ha acceptat el programa del seu soci sense canviar-hi una coma. De fet, es tracta d’un govern de coalició sobre la base del programa d’un sol soci, amb la fiscalització del tercer partit, la CUP, que només apareix per demostrar la dita escolàstica que els tercers no existeixen.

Com que, per avatars de la història, encara estava en joc una càrrega de lideratge personal, carismàtic, un lideratge per damunt dels partits, restava per saber quina seria la posició del MHP Puigdemont sobre el pacte de rendició del seu partit. Al mes de l’aliança sense que hi hagi hagut una desautorització, o almenys una explicació, és evident que el president accepta i legitima la política de renúncia a la unilateralitat i, per tant a la independència. Està la unitat per damunt de qualsevol altra consideració? Si el preu de la unitat és la renúncia a la independència fiant a la panacea d’uns pronunciaments judicials europeus a un hipotètic futur, la unitat és un altre parany. No desautoritzar la rendició és la perpetuació de la política de la mistificació.

Ramón Cotarelo

Escriptor i Catedràtic emèrit de Ciència Política

Article publicat al digital   elMón  el dimarts 13 de juliol del 2021

07 de juliol 2021

Enemics íntims

L’encapçalament  d’aquest post no és pas nostre, l’hem manllevat del llibre que, amb aquest títol, han publicat fa pocs dies els periodistes Joan Serra Carné i Oriol March on expliquen la relació entre Esquerra Republicana i Junts per Catalunya a partir dels principals episodis de l'última dècada, amb detalls inèdits d'una convivència complexa, tant al govern com al Parlament i al Congrés dels Diputats. Des de l’inici, el procés ha tingut dos vaixells i dos capitans que aspiraven a ser hegemònics: Convergència i Esquerra, Artur Mas i Oriol Junqueras. Quan Carles Puigdemont va prendre el relleu de Mas, la rivalitat va continuar, amb unes sigles o unes altres. En molts casos, com ara els de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, a la rivalitat política s'hi suma una relació personal més que difícil.

El primer pas que han fet els fins ara presos, un cop celebrats els esperats indults, ha sigut viatjar de manera sorprenent a visitar els exiliats per separat, cadascun trobant-se primer amb els seus, després que el seu electorat s’hagi atipat durant tres anys de fer sopars, dinars i berenars grocs sense fer diferències partidistes. Cal suposar que aquesta gestualitat està perfectament estudiada, però d’entrada el missatge que s’envia a la parròquia és que per més que governin junts continuen tan separats com sempre. El gran retrobament, la foto esperada, entre Puigdemont i Junqueras, no és gens fàcil de gestionar per a cap dels dos després de tres anys i milers de pàgines d’atacs creuats en llibres de producció pròpia o aliena.

Ha costat, però finalment, la trobada es celebrarà avui dimecres al migdia. Marta Vilalta assegurava aquest dilluns que la trobada tindria “contingut polític perquè tots dos són animals polítics”. Ara bé, deixava ben pal·lès que no hi havia un ordre del dia polític, ni de Govern, ni d’estratègia. En la mateixa línia s’expressen a Waterloo. “És un retrobament privat, intransferible i sobretot més enllà de la política”, insisteixen des de la Casa de la República.  De fet, les dues bandes remarquen que era una “fotografia que faltava” després del retrobament dels líders indultats d’ERC amb Rovira i dels líders indultats de Junts amb Puigdemont i els consellers exiliats. També les dues formacions eviten posar pressió als líders en la primera trobada després de l’indult. En qualsevol cas, tant ERC com Junts consideren que la “fotografia bona hauria estat a Catalunya”.

El periodista Oriol March ha publicat l’article titulat ”Puigdemont i Junqueras, cara a cara 1.349 dies després” on escriu que entre els dos líders de l’independentisme “les mirades de reüll no s'aturen”, afegint que “entre els dos dirigents hi ha hagut problemes de pell, però també estratègics”. Podeu llegir aquest article tot seguit.

Puigdemont i Junqueras, cara a cara 1.349 dies després

Han passat 1.349 dies des que el Parlament va declarar la independència. La solemnitat del moment es va veure superada, al cap de poques hores, per una sensació de caos, de desorientació, d'improvisació, que va evidenciar fins a quin punt la pugna entre el PDECat -en aquell moment encara no existia Junts per Catalunya- i ERC havia condicionat la decisió més transcendental del procés. Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, president i vicepresident del Govern que va promoure el referèndum i que va conduir el país cap a la proclamació   ̶ sense desplegar-la- de la República ̶ , no es veuen en persona des d'aquell 27 d'octubre del 2017. L'un porta tres anys i mig a l'exili, ara com a eurodiputat; l'altre va ser indultat el 22 de juny i, des de fa dues setmanes, ha abandonat la presó de Lledoners. Aquest dimecres es reuneixen a Waterloo, a la Casa de la República, un dels pocs símbols que mantenen viu l'1-O. Els termes concrets de la trobada van ser avançats per NacióDigital divendres passat.

Els dos capitans del procés es retroben després d'una etapa marcada per les discrepàncies públiques entre ERC i Junts, personificades en els seus dos principals dirigents. L'enrocament de les posicions i les dificultats derivades de la repressió -presó i exili no han ajudat a refer ponts, més aviat el contrari- van obligar a fer servir intermediaris per establir canals de comunicació. Un exemple gràfic per definir fins quin punt s'ha enterbolit la relació: hi ha cartes que els intermediaris van decidir no entregar per no fer més mal. Un altre: a principis del 2019, es va avortar la publicació d'un article conjunt a les portes del judici al Tribunal Suprem perquè Puigdemont va reaccionar de manera irada a una entrevista de Junqueras a Le Figaro en la qual posava en valor haver-se quedat a Catalunya en lloc d'haver marxat, com l'expresident, a l'exili.

Entre els dos dirigents hi ha hagut problemes de pell, però també estratègics. El líder de Junts s'ha erigit com la veu que manté vigent el mandat de l'1-O, que no descarta la via unilateral ni la confrontació oberta amb l'Estat, i que ha insuflat energia a l'independentisme a través de les victòries judicials a l'exterior. Junqueras, des de l'entrada a la presó, ha anat variant progressivament cap a una via més pragmàtica que ha anat destil·lant en tota l'estructura d'ERC. Cap episodi defineix millor el xoc com la investidura a distància fallida de Puigdemont del 30 de gener del 2018, la punta de l'iceberg d'una sèrie de xocs soterrats que van marcar l'anterior legislatura.

Puigdemont i Junqueras, a banda, han protagonitzat duels electorals en els últims anys. Els dos xocs directes ser per al líder de Junts, que es va imposar el 21-D del 2017 contra pronòstic, i també a les europees del 2019, amb més d'un milió de vots. El cap de files d'ERC, això sí, va conduir el seu partit a guanyar les eleccions espanyoles de l'abril del mateix any, i va participar activament en la campanya que va portar Pere Aragonès, ja ungit com a candidat, al Palau de la Generalitat. El triomf d'Aragonès davant Laura Borràs, tot i quedar segon darrere del PSC, és la victòria més rellevant del junquerisme des que el líder d'ERC va arribar, el 2011, a la cúpula republicana.

Si la relació entre Puigdemont i Junqueras és el resum de les desconfiances entre els dos espais, la trobada d'aquest dimecres pot convertir-se en un canvi de rasant? Les dues formacions ja han posat de manifest que la cita -a la qual també acudiran Toni Comín, Carme Forcadell, Meritxell Serret, Raül Romeva i Dolors Bassa- tindrà un component més personal que polític. Que la fotografia s'hagi demorat pràcticament dues setmanes ja és un element indicatiu, i encara més que els presos indultats de cada espai es reunissin per separat amb Puigdemont -en el cas de Junts- i amb Marta Rovira, exiliada a Ginebra, en el cas d'ERC. Aquest dimarts estava prevista una cita dels indultats de Junts amb Rovira, però problemes d'agenda ho han fet inviable.

Junqueras va ser aquest dimarts a Estrasburg, al Parlament Europeu, on va ocupar escó entre el 2009 i el 2011. El Tribunal Suprem li va impedir revalidar aquesta responsabilitat després de les europees del 2019, malgrat que una sentència li va permetre recuperar momentàniament la immunitat i, de retruc, va permetre l'entrada de Puigdemont a l'Eurocambra. És des d'allà on Junqueras ha volgut insistir que no és necessària cap "reconciliació" amb l'expresident: "Per part meva sempre hi ha hagut voluntat d'entesa", ha remarcat des de la cambra comunitària.

Els dos dirigents van mantenir una reunió telemàtica a soles l'estiu de l'any passat, i també van compartir espai amb altres dirigents. L'executiu de l'1-O, de fet, es va citar el 30 de juny del 2020 per primera vegada des de la tardor del 2017, i la trobada va ser més personal que política, un precedent que es podria aplicar, també, a la cita d'aquest dimecres a Waterloo. Les discrepàncies, en tot cas, hi són, especialment arran del diàleg amb l'Estat. Quan Aragonès va visitar Puigdemont, l'expresident va dubtar de l'eficàcia del diàleg i va indicar que amb Pedro Sánchez, més que dialogar-hi, s'hi ha de negociar.

En la cita d'aquest dimecres, invariablement, i sobrevolaran comptes pendents. Qui més ha verbalitzat les discrepàncies és Puigdemont en els dos volums de memòries, en les quals s'ha referit a Junqueras com un vicepresident amb actituds "deslleials". Tampoc Junqueras ha estat callat, especialment de portes endins. 1.349 dies després, els dos capitans del procés es retroben i ho fan després dels indults, de la represa -encara molt inicial- del diàleg i de l'intercanvi de papers al Govern, amb ERC a Palau però amb Junts ben posicionada en conselleries clau. Les mirades de reüll no s'aturen.

Oriol March

Llicenciat en Periodisme

Article publicat al digital   Naciódigital.cat    el dilluns 7 de juliol del 2021

01 de juliol 2021

Espanya ens roba

Fa més de tres-cents anys que l’Estat Espanyol ens roba, ens escanya i ens enganya. És de pura lògica doncs, que en totes les enquestes surti que més d’un 80% dels catalans vulgui poder decidir si hem de seguir lligats a un estat que només ens vol per esprémer la seva economia i reprimir els nostres anhels de sobirania. També és del tot lògic que en les darreres eleccions més d’un 52% votessin l’opció de separar-se d’Espanya i disposar d’un Estat propi que defensi els interessos de tots els ciutadans de Catalunya.

En la darrera compareixença a la comissió d’economia del parlament, el conseller d’Economia, Jaume Giró, ha elevat el càlcul del dèficit fiscal de Catalunya i l’ha situat entre 18.000 i 20.000 milions d’euros, una xifra superior als prop de 16.000 milions que es van establir en els darrers càlculs, del 2017, corresponents a l’any anterior. El conseller ha afegit que el dèficit representa entre 2.400 i 2.600 euros per cada persona que viu a Catalunya un any “en serveis de salut o educació i prestacions que s’evaporen”. Feia massa temps que ja ningú parlava del dèficit fiscal. És molt important que es torni a fer. Fer la independència sense tenir abans sobirania fiscal és molt més difícil.

Ara, per acabar-ho d'adobar, s'ha afegit a aquest espoli de l'estat envers Catalunya, un òrgan administratiu mal anomenat "Tribunal de Cuentas", que pretén arruïnar qui ell decideix amb fiances milionàries sense cap mena de judici previ i fent càlculs imaginaris sobre despeses falses. Un tribunal farcit de membres amb vincles amb el franquisme, que està a punt d'acabar el mandat —ho fa aquest mateix mes de juliol— i que aprova a correcuita i amb moltes irregularitats (ho deia una de les seves pròpies conselleres, María Dolores Genero, en el seu vot particular) un informe que fa tuf només de càstig i venjança contra l'independentisme.

Com va dir l’advocat Gonzalo Boye, un dels lletrats que va representar ahir els quaranta-un represaliats al Tribunal de Comptes espanyol, en la seva compareixença davant d’aquest tribunal:  “He assistit a molts judicis arreu del món i no havia sentit mai una sensació d’indefensió tan gran com avui.” Aquesta és la dura realitat, els representants legals dels encausats van arribar a les portes del tribunal a les nou del matí. Els van lliurar un plec de 504 pàgines i els van donar només tres hores per a llegir-s’ho abans de presentar les al·legacions que consideressin pertinents. Tan sols van tenir deu minuts per lletrat, independentment de si representaven un afectat o deu. La fiança milionària, però, ja havia estat decidida.

L'espoliació d'aquesta causa s'afegeix a la del 9-N, pendent de resoldre's amb un recurs encallat al Suprem, i a les fiances dipositades pels presoners polítics condemnats per malversació per a compensar la presumpta despesa del govern en l'organització de l'1-O. Si a tot això hi afegim, com dèiem abans, els milers de milions d'euros que representa el dèficit fiscal, es justifica amb escreix el títol d'aquest post. Com explica molt encertadament el professor, Agustí Colomines, en el seu article 'El bastó i la pastanaga', l'Estat se les sap totes, i ha decidit utilitzar una vella tècnica que des de sempre s'ha fet servir amb els animals domèstics per dominar-los. En aquest moment, el bastó és l'assetjament judicial dels polítics i alts càrrecs de la Generalitat. La pastanaga és la promesa d'un diàleg que no se sap en què consistirà. Podríem afegir que la pastanaga han estat els indults i el bastó és l'ofec econòmic de Catalunya. Podeu llegir tot seguit l'article del professor Colomines.

El bastó i la pastanaga

No crec que fos una casualitat, però la primera reunió cara a cara entre Pedro Sánchez i Pere Aragonès va coincidir amb la difusió de la notícia que el Tribunal de Comptes reclama 5.422.411,10 euros (271.723,10 dels quals com a interessos) a 34 polítics i alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya. Se’ls acusa de malversació comptable per haver destinat, suposadament, una part del pressupost a la promoció exterior del procés independentista i a l’organització de la consulta del 9-N i del referèndum de l’1-O. L’aspecte kafkià del cas és que el tribunal assenyala la Generalitat com a administració perjudicada. Les víctimes i el victimari són els mateixos. L’Estat se les sap totes. A més, ha decidit utilitzar una vella tècnica que des de sempre s’ha fet servir amb els animals domèstics per dominar-los. En aquest moment, el bastó és l’assetjament judicial dels polítics i alts càrrecs de la Generalitat. La pastanaga és la promesa d’un diàleg que no se sap en què consistirà, perquè Pedro Sánchez ja ha dit que no pensa abordar-hi ni la celebració de cap referèndum ni l’amnistia. Les dues hores llargues de conversa entre Sánchez i Aragonès van acabar amb el compromís que hi tornaran passat l’estiu. Poca cosa. Mentre que els republicans s’han d’empassar el gripau, presoners d’una aposta estratègica que depèn de la bona voluntat del PSOE i no pas d’ells, els independentistes de Junts cada vegada se senten més legitimats per qüestionar una aposta estratègica per la “normalització” que ni tan sols atura la repressió del Tribunal de Comptes. L’Estat busca acabar amb els líders de la primera dècada sobiranista des de tots els flancs. Pedro Sánchez sap que no podrà eliminar Puigdemont de l’equació si alhora no sacrifica Junqueras. Tots dos van en el mateix paquet.

Va ser en un dinar de Nadal del 2014, en un d’aquells restaurants on es reuneix la gent d’upa de Madrid, que qui aleshores era president del Consell d’Estat, José Manuel Romay Beccaría, un antic alt càrrec franquista que després seria ministre de Sanitat i Consum del primer govern de José María Aznar, va anunciar a l’hora de les postres el futur que estaven preparant per a Artur Mas: “Le vamos a arruinar”. A la capital espanyola estaven que trinaven per l’èxit de la consulta del 9-N, que no va tenir cap mena de conseqüència legal, però sí política, atesa la reacció espanyola. Diguin el que diguin els columnistes que sempre ressalten les febleses de l’independentisme, amb el 9-N va començar una carrera de fons que no va acabar bé per a l’independentisme l’octubre del 2017. Catalunya no és avui un estat independent, com és obvi, però la primera dècada sobiranista —que no serà l’única—ha fet trontollar els fonaments de l’Estat i la sentida ha estat de tal magnitud, que l’establishment del règim del 78 persegueix l’independentisme per terra, mar i aire. La venjança és el plat fort de la cultura política espanyola. Quan un polític com el conservador Romay Beccaría, que ha ocupat càrrecs amb la dictadura i sota la monarquia, expressa una voluntat de revenja contra Mas tan recalcitrant, és que l’anomenat ‘deep state’ ha copsat realment el gir sobiranista de l’antic catalanisme. Els va costar de creure, però quan se’n van adonar, es van mostrar implacables. Banalitzar des de Catalunya la repressió, les multes i qualsevol sanció administrativa aplicada a l’independentisme perquè l’Estat va aconseguir aturar la declaració d’independència del 2017 o bé perquè uns quants polítics sembrin la confusió amb la seva ambigüitat, és una bajanada. La reacció de l’independentisme davant la repressió ha de ser compacta.

A Madrid encara creuen en el tòpic suadíssim que associa els catalans amb l’avarícia. Tiren de la Divina Comèdia, si bé alteren el vers 77 del cant VIII del Paradiso, per ressaltar “l’avara povertà dei catalani”. Josep Pla ja va explicar que aquell vers no parlava dels catalans, sinó de Catalunya en un sentit el·líptic, ja que es referia a Sicília, dominada, des del 30 de març de 1282, per Pere el Gran, el rei de la Corona d’Aragó, nascut a València i fill de Jaume I. Els prejudicis són estereotips resultat d’estar a favor o en contra d’algú o d’un col·lectiu. La qüestió és que a Madrid encara creuen que per doblegar la voluntat d’un català només cal que li toquis la cartera. L’antisemitisme es basa en la mateixa opinió preconcebuda sobre la relació malaltissa dels jueus amb els calés. Sempre llepen els mateixos. Els polítics d’Esquerra i de Junts, que estant tothora a mata-degolla, tanmateix estan pagant conjuntament el preu més alt, amb presó i fiances, en aquest embat contra un estat despòtic. Les fiances que reclama el Tribunal són injustes i pretenen rematar els polítics, prèviament inhabilitats, així com escarmentar els alts càrrecs de la Generalitat.

Mentre els advocats ja han vist desestimades les al·legacions contra l’abús de poder del Tribunal de Comptes i la Generalitat es planteja de convertir-se en avalador de la milionada que reclamen des de Madrid, la trobada entre Sánchez i Aragonès de moment no ha servit ni tan sols per trobar una solució a aquest espoli. A la Moncloa creuen que amb els indults ja han fet inclús massa i que si l’Estat afluixés ara, demostraria que la fortalesa i la capacitat de mobilització independentistes han aconseguit debilitar-lo. No arrufin el nas. Les victòries parcials a la fi són triomfs. Ja sé que els polítics de l’1-O els han decebut amb els seus dubtes, que són percebuts, a causa de no haver parlat clar, com a enganys, però abandonar-los ara seria regalar un as a la repressió. Les batalles simbòliques, si es guanyen, també són èxits. No vull justificar els errors dels polítics de l’1-O, però tampoc seria just desentendre-se’n. L’Estat reacciona quan la mobilització ciutadana és forta i va acompanyada de la bona feina dels advocats que assisteixen Carles Puigdemont. La internacionalització del conflicte, que en el cas de l’arbitrarietat del Tribunal de Comptes ha arribat pel prestigi acadèmic mundial del professor Andreu Mas-Colell, ha provocat que fins els unionistes més optimistes ja donin per perdut el cas de la sentència del Tribunal Suprem quan arribi davant de les instàncies judicials europees. La decisió de la sala penal de l'Audiència Nacional de confirmar el processament de l'advocat Gonzalo Boye per un delicte de blanqueig de capitals la vigília de la trobada dels dos Peres, coincidint amb l’anunci de la ràtzia del Tribunal de Comptes, forma part de la recepta del bastó que branden els repressors des de Madrid. La pastanaga és borda, si més no per ara, i no es pot menjar.

Agustí Colomines i Companys

Historiador i professor de la UB

Article publicat al digital  EL NACIONAL.cat  el dijous 1 de Juliol del 2021

 

25 de juny 2021

Una revetlla diferent

La d’aquest any va ser una revetlla diferent. I no només perquè aquest any sí que l’hem pogut celebrar amb la sensació que tal vegada el final d’aquest malson és una mica més a prop, que també, sinó perquè ahir els nou presos del procés la van poder celebrar, per fi, en llibertat. I sobretot la varen poder celebrar també els seus amics i familiars. I ho van poder fer, després que alguns d’ells s’han passat a la presó pràcticament quatre anys. Els que més Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, els primers a tastar la implacabilitat de la justícia de l’estat. I d’això en va fer 3 anys, 8 mesos i 7 dies. O cosa que és el mateix, 1.346 dies amb les seves respectives nits. Un rere l’altre i sempre, com a companyes de viatge, amb la soledat i la incertesa de saber quan s’acabaria aquest purgatori.

Els vam veure sortir de les presons, la Carme, la Dolors i també els set de Lledoners; aquests darrers comentant abans de sortir, el posat que havien de fer davant de les càmeres i de la gent que els esperava a fora. Malament quan t’has de posar d’acord en una cosa que el millor és fer-la tal com et surt de l’ànima en aquell moment. Però ara ja els tenim al carrer i el que compta són les declaracions unànimes que van fer tots ells i elles en veure’s lliures. Unanimitat en  reconèixer que, malgrat l’alegria que sentien, no renunciaven a cap de les seves conviccions polítiques i mostrant la ferma voluntat d’aconseguir pel seu país la llibertat i la sobirania que es mereix. Una altra cosa són els motius que han dut Pedro Sánchez a concedir aquests indults. Tothom assegura que han estat les pressions internacionals les que han obligat al PSOE, amb poca esma i arrossegant els peus a dur a terme aquesta acció. Malgrat la bona notícia de l’alliberament dels presos, continuaran pesant sobre ells les inhabilitacions que els aparten de les institucions on els voldríem la majora dels electors catalans. 

El cas és que els presos ja són lliures, però ara hauria de començar el procés de retre comptes. Procés que d’una manera o altra acabarà arribant. Retre comptes vol dir afirmar, sense cap vacil·lació, que l’1 d’octubre fou un acte d’afirmació i sobirania de tot un poble i que és un orgull col·lectiu. Probablement, el greu error va ser no dir aquella nit que el referèndum era una victòria, però no es podia considerar vàlid. I anar a eleccions. El que va passar els dies posteriors ho hauran d’explicar molt bé, sobretot, el que va passar el dia 27. Perquè el que va passar abans i després ha tingut conseqüències judicials per a més de 3.000 persones  ̶ que estan imputades però no indultades ̶  conseqüències socials, professionals i econòmiques per a altres, i conseqüències per al país en general. I si la presó, que tampoc s’ha fet servir del tot com arma política més enllà de per guanyar eleccions, ha impedit, per injusta, donar explicacions, ara ja no hi ha excusa. Per això han de servir també els indults. Per assumir les conseqüències polítiques que les judicials han impedit.

Si parlem de les conseqüències econòmiques, hem de considerar l’actuació d’un tribunal, que alguns anomenen encertadament ‘Tribunal de passar comptes’ que ha citat a declarar aquest mes de juny Artur Mas, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Francesc Homs, Neus Munté, Andreu Mas-Colell, l’eurodiputat Jordi Solé i fins a 36 ex-alts càrrecs del govern. Se’ls reclama que paguin de les seves butxaques les despeses de política exterior de la Generalitat del 2011 al 2017. En un informe inicial de l'òrgan fiscalitzador calculava més de 15 milions d'euros utilitzats presumptament de forma irregular. El ‘Tribunal de passar comptes’ és una piconadora que surt de les catacumbes de l’Estat per arrasar el que quedi després –o fins i tot abans– de les sentències politicojudicials, per arruïnar els líders catalans i les seves famílies.

Un dels casos que ha tingut més ressò internacional ha estat el del professor Mas-Collel, fins al punt de fer que més cinquanta professors d’economia, entre els quals es troben diversos premis Nobel, hagin obert una recollida de signatures en contra de la decisió del Tribunal de Comptes espanyol. De fet tothom sap que en Mas-Colell és un home honest que no mereix el tracte infame d’aquesta justícia repressora. Per això ens ha semblat interessat recuperar l’article titulat “Andreu Mas-Colell, el derrapatge de la repressió espanyola”, publicat per la consultora internacional en comunicació pública resident a Brussel·les, Erika Casajoana, presidenta de CATGlobal, l’associació que canalitza els diners que van a parar a la cobertura legal dels polítics catalans que hi ha a l’exili. Llegiu si voleu l’article d’aquesta experta europeista tot seguit.                                                           

Andreu Mas-Colell, el derrapatge de la repressió espanyola

El pròxim 29 de juny, el dia del seu 77è aniversari, l’insigne economista de fama mundial Andreu Mas-Colell i 39 ex-alts càrrecs més del Govern de Catalunya hauran de comparèixer davant el Tribunal de Cuentas a Madrid, un òrgan administratiu que pot imposar-los multes multimilionàries sense garanties processals tals com els drets de defensa, a la tutela judicial efectiva i a la presumpció d’innocència.

Se’ls acusa de malversar fons públics per promoure a l’estranger la independència, a partir de l’any 2011. Retrotreient-se fins sis anys abans del referèndum català, un ens no judicial determina que les despeses ordinàries en acció exterior són diners malversats. Aquest desprestigiat organisme estatal, endogàmic i dominat pels grans partits polítics espanyols, transforma, d’un cop de ploma i sense cap justificació ni prova, la gestió quotidiana de l’administració catalana en un delicte. I procedeix a castigar-lo segons una primitiva lògica revengista més pròpia del règim anterior que d’un Estat Membre de la UE. La multa als ex-presidents de la Generalitat Artur Mas, Carles Puigdemont, ex-consellers i alts càrrecs i funcionaris del govern de Catalunya podria ser de desenes de milions d’euros i causar de facto la “mort civil” dels encausats, que patirien l’embargament dels seus comptes, propietats i tota mena d’ingressos.

No cal gaire imaginació per adonar-se que tal persecució massiva i arbitrària contra servidors públics és un avís a navegants: qualsevol que treballi per la Generalitat de Catalunya s’exposa a perdre tots els seus béns. Catalunya és una minoria política discriminada dins de l’Estat, amb un autogovern considerat delictiu d’ofici, fins que els tribunals europeus no demostrin el contrari anys després. Mentrestant, el Principat pateix una repressió incessant que condiciona la vida pública i privada. D’ençà de l’any 2017, l’Estat ha mancat del mínim respecte democràtic als ciutadans de Catalunya. Arrabassà el control de les institucions d’autogovern tot retorçant l’article 155 de la Constitució, i de pas ho aprofità per encetar la investigació prospectiva dels comptes públics que ha bastit el cas fake contra Mas-Colell i companyia. Madrid ha trepitjat repetidament el vot dels catalans, obligant-los a celebrar eleccions quan li ha abellit i encalçant penalment multitud de llurs representants electes. Ha adulterat la composició del Parlament de Catalunya, el Congreso, el Senat, el Parlament Europeu i àdhuc l’Ajuntament de Barcelona.

Podem parlar d’acarnissament repressiu, perquè entre la quarantena de perseguits pel Tribunal de Cuentas hi ha presos polítics com el vicepresident Junqueras i els consellers Romeva i Turull, que han estat jutjats i condemnats pel referèndum del Primer d’octubre de 2017, l’exiliat president Puigdemont, i fins i tot polítics ja multats en el passat pel mateix tribunal per a escarmentar-los per la consulta popular del 9 de novembre de 2014.

Cal recordar que organitzar un referèndum no està penalitzat a l’Estat espanyol. Per això les autoritats espanyoles optaren pel subterfugi d’atribuir als líders independentistes catalans la sedició -un delicte vague i anacrònic- i la malversació –sense una sola factura que la demostrés. Quan organitzar un referèndum era delicte, s’estipulava una pena màxima de 5 anys de presó. Tanmateix, nou líders polítics i cívics catalans han encaixat condemnes de 9 a 13 anys per fets que cap tribunal europeu no ha considerat delictius. No s’ha concedit ni una sola extradició dels membres exiliats del govern català de 2017.

La teranyina repressiva contra Catalunya s’ha de tenir en compte quan es reclama justícia i procés degut per a l’honorable Andreu Mas-Colell. Donem la benvinguda a la campanya de sensibilització endegada pel seu fill, i secundada per destacats economistes per exemple amb una petició a change.org. Han donat relleu internacional al màxim nivell a les irregularitats de l’Estat de Dret al Regne d’Espanya. Nogensmenys, les afirmacions que fan són incompletes i inexactes. Si Mas-Colell fos un “Spanish economist”, no tindria cap problema, ni un. L’assetgen per català, com a milers d’altres. No és per un mal funcionament puntual de les institucions espanyoles, sinó perquè s’està desplegant una revenja sense fi contra la nació catalana. El Sr. Pedro Sánchez, lluny de ser-ne víctima, n’és copartícip i culpable.

Un Estat cec i ressentit dinamita el normal funcionament de les institucions de Catalunya, una minoria nacional. Ni tan sols li respecta el dret a l’autonomia que li reconeix l’article 2 de la Constitució espanyola.

El deep state va tan desbocat que derrapa i comet l’error d’abraonar-se contra una figura mundial de la ciència econòmica, i s’enfanga en l’enèsima crisi reputacional autogenerada.

Espanya no mereix que ningú, per benintencionat que sigui, li tapi les vergonyes. Des de l’òptica catalana, tenim una nova prova que només la independència ens portarà la llibertat.

Erika Casajoana Daunert

Advocada i Màster en Estudis Europeus       

Article publicat al digital  La República  el dijous 17 de juny del 2021

20 de juny 2021

El cas Marcel Vivet

L’Audiència de Barcelona ha condemnat a cinc anys de presó l'activista independentista Marcel Vivet per desordres públics, atemptat contra l'autoritat i lesions a un mosso d'Esquadra durant una manifestació el setembre del 2018 contra el sindicat Jusapol a la Via Laietana. També el condemna a pagar 600 euros de multa i 1.512 euros d'indemnització. La fiscalia li demanava cinc anys i mig de presó, mentre que la Generalitat li demanava quatre anys i nou mesos. El jove, col·laborador de Dolors Sabater quan era alcaldessa de Badalona, va assistir a la contramanifestació que va comptar amb el llançament de pols de colors als agents.

Fins aquí la notícia. Ahir els que vàrem escoltar i veure al programa FAQS de TV3 aquest noi i la seva mare parlant d’aquest afer, vam poder fer-nos una acurada idea de quina ha estat l’actuació dels poders públics per acusar i condemnar aquest xicot. Des de qualsevol punt de vista sembla evident que la condemna contra Vivet és clarament injusta, i endemés es veu agreujat pel fet que la sentència de l'Audiència de Barcelona conté implícit l'aplaudiment del tribunal a Jusapol, un sindicat policial notòriament arrenglerat amb l'extrema dreta, que era contra el qual va anar a manifestar-se Vivet. A Marcel Vivet li han caigut cinc anys de presó per haver colpejat amb un pal un agent antiavalots de la policia catalana. Suposant fins i tot que això sigui cert (el tribunal ho considera un fet provat, però així i tot és ben discutible), la desproporció de la sentència és evident.

Ara s’ha afegit un nou escàndol a aquest cas: la defensa del jove independentista ha revelat que hi ha un altre noi pendent de judici exactament pels mateixos fets i assenyalat pels mateixos policies. L’agent dels mossos va dir al judici que va rebre un únic cop i va identificar sense cap dubte Marcel Vivet com el responsable. El problema, però, és que en un altre cas pendent de judici, el mateix policia identifica també sense cap dubte un altre noi com l’autor del mateix cop. La defensa se n’ha adonat després del judici i ara demanaran l’anul·lació de la sentència perquè la declaració de l’agent és l’única prova per condemnar Vivet. Però la defensa no es quedarà aquí. Estudien com denunciar el policia que identifica els nois i els altres dos agents que firmen l’atestat, que per força havien de conèixer la duplicació del cas.

Tot plegat ens porta a concloure que aquesta sentència està trufada d’errors i dubtes. Sembla clar que la mateixa descompensació entre el càstig i els fets suposadament provats mostra el rerefons polític de la decisió del tribunal: davant de la imminència dels indults, s'insisteix a presentar l'independentisme com un moviment violent i criminal, i per aconseguir-ho no es dubta a enviar ciutadans innocents a la presó. Com més parlin els governants de concòrdia, diàleg i distensió, més actuarà, i amb més contundència, aquesta justícia revengista que farà tot el possible per fer descarrilar qualsevol forma d'entesa. Ho van fer amb l'Estatut i ho tornen a fer ara. Són els avantatges de viure en una democràcia que ells qualifiquen de plena, com la que gaudim els súbdits del Regne d'Espanya.

Sobre tot aquest assumpte, el Molt Honorable President Quim Torra, ha escrit un interessant article titulat “Atrapats a l’autonomia” on analitza amb la seva visió potser més humana que política, els esdeveniments que ha ocasionat a tot aquest enrenou i albira que els independentistes estem abocats a sofrir la gota malaia de la repressió, assegurant que la resposta que donem a aquestes noves agressions vestides amb toga assenyalarà el camí cap a la rendició o cap a la independència. Llegiu tot seguit l’article del President.

Atrapats a l’autonomia

M'he abstingut de mostrar la meva solidaritat a Marcel Vivet a través d'un tuit, bàsicament, per respecte a ell. Sóc molt conscient d'allò que implica que la Generalitat presti assistència legal en els casos en què un funcionari o treballador de la institució considera que ha estat perjudicat en l'exercici de les seves funcions. Per això, he preferit escriure aquest article per a poder-me expressar amb més extensió, però sense defugir la frustració i la decepció que sento pels casos com el del Marcel o qualsevol altre d'anàleg.

Em sembla que el dret de manifestació pacífica i el dret de llibertat d'expressió han de ser intocables a qualsevol democràcia i ho haurien de ser a la que ens toca viure mentre no siguem capaços de fer el salt col·lectiu per a fundar una nova democràcia catalana regida només per lleis catalanes i el dret internacional, especialment important pel que fa a la protecció dels drets humans. I per això, cal continuar treballant de valent per a totes dues coses: la independència i un respecte escrupolós dels drets humans, individuals i col·lectius.

Tanmateix, aquest cas de condemna completament impresentable —que ens ha recordat un cop més les contradiccions en què vivim— és resultat d'aquest compromís que té la Generalitat d'oferir cobertura i assistència legal a qualsevol treballador que cregui que ha estat afectat en l'exercici de la seva feina. Aquesta situació va ser una de les preocupacions més grans i doloroses mentre vaig ser president. I així ho vaig fer saber als responsables de gestionar aquesta assistència jurídica amb l'objectiu de ser molt i molt estrictes en els casos que es produïssin.

No cal que digui que he defensat del dret i del revés que tota acció de resistència i desobediència civil s'ha d'exercir sempre des de la militància en la no-violència. I és per això que em veig completament legitimat per defensar que tan sols es presti aquesta assistència legal quan es puguin demostrar els fets denunciats amb una agressió física a un agent dels Mossos d'Esquadra, un bomber, un sanitari, un mestre o qualsevol treballador de la Generalitat. No es poden produir casos d'acusacions sense cap base ni de persecucions col·lectives pel simple exercici del dret de manifestació o de protesta.

Tot això ho vaig expressar des de la Presidència i ho expresso ara perquè veiem nítidament l'ús que fan la fiscalia i els tribunals de les acusacions que els servim amb safata. Sincerament, espero que aquest cas —que la sentència ja reconeix que no pot demostrar amb proves que no siguin el testimoni d'un agent— sigui reversible i que en Marcel Vivet no hagi d'entrar mai a una presó. No cal dir, evidentment, que aquest judici ha de ser declarat nul si es confirma que som davant d'un cas de doble imputació d'un mateix fet a dues persones diferents. Cal que s'investigui aquesta denúncia amb la màxima profunditat i transparència.

Cal que fem lleis noves per a un país lliure. Mentre depenguem de l'arquitectura legal i institucional de l'estat espanyol, els independentistes i els demòcrates estem condemnats a viure en una contradicció frustrant. Tan sols un gest de desobediència col·lectiva i sostinguda evitarà que es vagin produint desobediències individuals amb alts sacrificis personals. Aviat tindrem noves proves que ens planta als morros la repressió que no s'atura mentre aquí ens empassem una taula de diàleg que no resoldrà res i ballem al so de l'establishment que vol 'normalitzar' la situació, és a dir, que ens quedem muts i obedients a la gàbia constitucional. El jutjat 13 i el Tribunal de Comptes faran esclatar davant del nostre nas l'evidència que no hi haurà mai justícia ni democràcia fins que no tinguem la nostra República Catalana lliure. A la vegada, veiem com la Guàrdia Civil i la policia espanyola continuen perseguint independentistes per acusar-los de qualsevol cosa. La resposta que donem a aquestes noves agressions vestides amb toga assenyalarà el camí cap a la rendició o cap a la independència.

Vivim atrapats en l'autonomia. El 155 que legalment va desaparèixer, ha deixat un rastre de temor que perdura en les estructures de l'autonomia, ja sigui al cos de policia, entre funcionaris, en els interventors, etc. L'autonomia és un entramat ple de paranys i murs que, malgrat ser una plataforma de poder i visibilitat, també és un obstacle per a la independència. És ben senzill: ens regim per unes institucions presoneres del sistema autonòmic jeràrquic espanyol, com ens ha demostrat ben cruament la pandèmia, per exemple, quan volíem el confinament total i el govern espanyol va tardar 15 dies a aprovar-lo. No hi ha gestió possible sense sobirania plena. No hi haurà lleis justes i democràcia avançada sense independència. I evidentment, per aconseguir la independència cal estar disposats a assumir més riscs dels que ja s'han assumit. Perquè, si no, haurem entregat la força de la repressió a Espanya que, mentre s'omple la boca de diàleg i retrobament, no deixa d'amenaçar i perseguir els demòcrates catalans.

Quim Torra i Pla

131è president de la Generalitat de Catalunya

Article publicat a la web del president Torra el diumenge 20 de juny del 2021

17 de juny 2021

Les lliçons de l’1 d’octubre

Quan ja han passat gairebé quatre anys, aquests darrers dies molts catalans encara ens preguntem què va ser el referèndum del 2017. L’1 d’octubre segueix produint impressions desconcertants, i sembla que no tenim en compte que, si a Espanya hi ha un govern que diu que ha d'asseure's a negociar amb el govern de Catalunya, és perquè hi va haver un autèntic referèndum unilateral d’independència.ç

La carta que l’Oriol Junqueras va publicar fa uns dies sobre l’1-O fou el detonant de les polèmiques que s’han provocat entre els partits i els governs, però molt especialment per com va ser rebuda per molta gent que va participar en els fets de setembre i octubre del 2017 i ara es troba davant de la interpretació d’aquell passat tan recent. La carta del president d’Esquerra va fer, en primer lloc, un gran efecte a Madrid, i ha servit pel que estava pensada, és a dir, per ajudar Pedro Sánchez a concedir els indults, eliminant resistències dins el PSOE, presentant la dreta que es va manifestar diumenge passat com uns immobilistes. Fins i tot ha servit per tranquil·litzar els espanyols de bona fe, davant els quals el govern del PSOE i Unides Podem es presenta avui com un partit d’estat que pren decisions encara que siguin impopulars si són pel bé comú.

El segon gran impacte de la carta de Junqueras ha sigut a la política catalana, amb l’article de resposta a Junqueras del secretari general de Junts x Catalunya, Jordi Sánchez, en el que no es deixa res al tinter, afirmant que la carta del president d’ERC és la imatge de la tutela de Junqueras a Aragonès, tenint en compte que ens vam passar setmanes parlant de la tutela de Puigdemont als negociadors de Junts. Al mateix temps convida Junqueras a fer autocrítica del fet que l'octubre del 2017 Rufián parlés de les 155 monedes de plata o que el mateix Junqueras pressionés Puigdemont per fer la DUI i no eleccions i seguir la vida dialogada. I finalment diu a Junqueras que cal resistir la pressió per sortir de la presó, escrivint: “Si m’obren la porta de Lledoners en sortiré, com qualsevol altre pres indultat. Certament, la pressió per sortir de la presó és gran. Sé de què parlo. Però al marge de ser audaç cal també preservar la prudència per protegir allò que políticament explica el que és avui l’independentisme”.

Malgrat tot, l’efecte més important de la carta de Junqueras i la resposta de Sánchez no ha estat per la dinàmica entre partits o entre líders, sinó per la gent. Només cal que ens fixem en com Jordi Sánchez va titular l’article: “L’1 d’octubre no va ser un error”. Pet tot plegat, ens ha semblat escaient rescatar un article que, pel mitjà on va ser publicat, potser no ha arribat a molts compatriotes. Es tracta d’una reflexió filosòfica que amb el títol "La gestió del capital sacrificial" ha escrit el periodista Joan Burdeus sobre els esdeveniments de l’1-0 i on afirma: «Quan els polítics catalans dessacralitzen l’u d’octubre, dient que en realitat va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per assolir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència, de fet estan anant en contra de la seva pròpia estratègia que necessitava que aquell dia hagués passat alguna cosa més que el de sempre per tal de generar un impacte superior que el de la política normal». Llegiu tot seguit si voleu aquest interessant article.

La gestió del capital sacrificial

La independència sempre s’ha entès com una acumulació de capital emocional que tard o d’hora es bescanviaria per capital polític, encara que mai ha quedat gaire clar on es troba el taulell del Casino en què canvien les fitxes per calés de veritat. Antigament, era claríssim que el cash out es feia al camp de batalla: la religió primer i el nacionalisme després creaven lleialtat comunitària i la bandera que més i millors ànimes conqueria era la que més homes podia dur al front per defensar o ampliar les fronteres. En democràcia els taulells són més difusos: la via escocesa demana poder fer el recompte al Parlament català, l’unionisme diu que cal tenir prou fitxes per comprar els dos terços del Congrés espanyol, i l’unilateralisme creu que el vot arriba al final i el veritable ús d’aquest compte corrent d’energia política ha de fer-se servir per a actes d’insurrecció i resistència. Parlo de Casino perquè encara que va fer molt de mal el primer cop que es va dir la paraula “farol”, la novetat amb el duel de cartes d’Oriol Junqueras i Jordi Sànchez és que l’u d’octubre es dessacralitza definitivament i es converteix en teoria de jocs com la que s’ensenya a les escoles de negocis.

En el camp de batalla dels cors, no hi ha capital més poderós que el sacrificial. Pots creure que es deu a què tots participem de la mateixa energia divina, o pots pensar que el transcendental no és més que un altre nom per a les neurones i hormones que recompensen la utilitat del sentiment altruista per a la supervivència de l’espècie, però el sofriment dels altres desencadena dins nostre efectes religiosos, en el sentit de relligants. Quan contemplem (o imaginem) al proïsme patint amb el cos, des de ferides a la privació de llibertat, sentim com l’espai entre acció observable i intenció veritable desapareix. I no hi ha res que generi més empatia que una persona transparent. De nou, pots pensar en termes religiosos, evolutius, o no pensar, però confiem espontàniament en les persones íntegres, és a dir, sense discontinuïtat entre fets i paraules. El sacrifici és l’única droga capaç de col·locar una societat anestesiada pel cinisme.

El problema és que sempre podria ser que l’escenificació del sacrifici fos això: una escenificació. Quan els polítics catalans dessacralitzen l’u d’octubre, dient que en realitat “va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per assolir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència”, de fet estan anant en contra de la seva pròpia estratègia que necessitava que aquell dia hagués passat alguna cosa més que el de sempre per tal de generar un impacte superior que el de la política normal. Ens diuen que no passa res perquè aquest capital ja ha estat amortitzat i ara toca acumular-ne d’altres tipus, que també existeixen: gestionar bé l’autonomia amb una mà i amb l’altra queixar-se d’Espanya, generaria un tipus d’adhesió menys religiosa, més a llarg termini, però que podria decantar sensibilitats gota a gota. Momentum sacrificial, consolidar guanys en la banca dels cors, i una feina de formigueta gestora fins al següent momentum. Algun serà el bo.

Tots entenem aquesta lògica: des del bàndol independentista es confia que durant els anys grisos es poden fer créixer els interessos de la inversió anímica de manera soterrada a poc a poc (alguns creuen que des de les institucions, altres que precisament només es pot fer a la contra i des de fora), que l’explosió de l’octubre no serà oblidada, i que quan s’obri la pròxima finestra, tothom haurà entès les lliçons adequades. Des del bàndol espanyolista es creu que l’adhesió burocràtica no té una qualitat emocional suficient per saltar la tanca nacional, que la lliçó que l’octubre no valia la pena serà la que quallarà i que, si de cas, quan les coses es posin magres el que hi haurà serà catalans més corsecats, dividits i escèptics si algú els crida a defensar urnes o a l’aeroport. La guerra pot ser calenta o freda, però no s’acaba.

El que és segur és que la història no s’aturarà i que les tensions entre Catalunya i Espanya no han quedat resoltes. Cadascú té la seva idea de si és més probable una solució enraonada o un nou xoc de trens. Però serà del tot inevitable que, quan les tensions arribin, torni a produir-se un desencaix entre l’escenificació del sacrifici per motius estratègics i la demanda d’un sacrifici real. La meva interpretació de l’u d’octubre, ara que tothom està fent la seva, és que es va generar una immensa energia sacrificial amb enorme potencial de transformació, però que els líders se’n van apoderar per blindar les seves febleses en comptes d’entregar-la al conjunt per assolir els objectius (com)promesos. Aquestes enormes reserves d’energia crua sense utilitzar són el que ha empantanegat el debat posterior, impossibilitant separar el gra fiscalitzador de la palla emocional. Els indults són un moviment del govern espanyol per deixar l’independentisme sense capital sacrificial i dur-lo al territori de la política gris, perquè l’Estat sap que és un àmbit molt menys propici per redibuixar fronteres. L’efecte paradoxal podria ser que tot aquest capital no s’esvaeixi amb un “puf”, perquè no pertany als qui l’han gestionat fins ara, i torni a la banca col·lectiva de la memòria, la història i la cultura, on es podria utilitzar de maneres molt diferents de les que hem vist els últims anys.

Joan Burdeus

Filòsof i periodista

Article publicat al digital de cultura  NÚVOL  el dilluns 14 de juny del 2021

02 de juny 2021

Presó o exili, debat obert

Fa més d’un any i mig, concretament el 7 de gener de 2020, vàrem escriure en aquest mateix Blog una entrada titulada “L’exili i la presó”, on fèiem una anàlisi del que va representar, aquell llunyà 30 d’octubre de 2017, que els membres del Govern legítim de Catalunya es veiessin obligats a escollir entre l’exili o la presó. Dèiem aleshores: «L’exili o la presó per motius polítics poden ser cares de la mateixa moneda, però no són mesurables èticament, sinó que són estratègies diferents de resistència ètica i coherència ideològica. Que algú s’hagi d’exiliar per por de ser empresonat per les seves idees és una aberració moral. Però no és mai una opció voluntària fruit d’una actitud moral.»

Amb el nou escenari que es presenta aquests dies, amb les repetides manifestacions del cap de govern espanyol, Pedro Sánchez, sobre la possible atorgació d’indults als nou presoners polítics catalans, molts analistes han encetat de nou l’etern debat entre les dues opcions triades pels polítics catalans el 2017: exili o presó. Ningú pot dir què és pitjor, què deu ser més difícil de suportar, la presó o l’exili. La pregunta pot ser adient, és a dir, què hauríem fet nosaltres al lloc de Carles Puigdemont o d’Oriol Junqueras, enmig del camí de la nostra vida, perquè els empresonats saben que un dia o un altre, si els acompanya la salut, podran retornar a la seva vida d’abans o almenys a una vida que s’hi assembli força, però els exiliats tenen la por de no poder tornar mai més a fer la mateixa vida anterior.

Aquesta dicotomia ha servit per encobrir, d’una manera subtil, el fet que els presoners podran ser indultats però que els exiliats no ho podran ser mai. El fet de ser indultat comporta, per la persona indultada, el sentit d’acceptar la seva culpabilitat i per tant, en el cas dels presos catalans, la seva renúncia a l’1-O i a la independència i en conseqüència accepten ser tractats com delinqüents perdonats, pactant amb els seus carcellers que faran el bon minyó i no ‘ho tornaran a fer’. Si els arriben a indultar serà perquè pensen a Madrid que això és el que convé a Espanya, però el fet que siguin uns indults “reversibles” (si no fan bondat els tornen a la garjola) podrà ser una pedra de toc, ja que permetrà veure quants n’hi haurà que faran bondat i quants n’hi haurà que ‘ho tornaran a fer’.

Alguns diuen que prefereixen una amnistia a l’indult, ja que consideren que l’indult és un insult, però l’amnistia tampoc seria una bona solució, si ens fem aquestes preguntes: Hem d’amnistiar els qui han torturat en David Ros i tants d’altres? Els qui han segregat la Tamara Carrasco i tants d’altres? Els jutges que han prevaricat? Els testimonis que han mentit? Els calumniadors i els lladres?… L’amnistia seria millor que no l’indult, però el poble va votar independència l’1-O i cal fer-la, reclamant justícia pels segrestats, torturats, calumniats i robats per motius polítics, i presó pels jutges prevaricadors, els testimonis mentiders, i els periodistes venuts.

L’escriptora, Marta Rojals, ha manifestat en diverses entrevistes que vol la independència per dignitat, per poder llevar-se al matí amb els mateixos maldecaps lingüístics que un ciutadà de Valladolid, el mateix malestar per la cultura pròpia que un sevillà, els mateixos peatges que un extremeny, la mateixa preocupació per millorar el país que un votant de Podem. Es per això que hem escollit un recent article que ha publicat titulat ‘Al carrer ningú no parla dels indults’, fent una anàlisi quirúrgicament acurada de la situació, i on fa la següent reflexió quan, parlant dels empresonats escriu: “…Considero que el seu sacrifici, parlo com a independentista de carrer, a mi no m’ha servit de res”. Podeu llegir l'article de la Marta Rojals tot seguit.

Al carrer ningú no parla dels indults

Els indults són tendència en informatius, tertúlies i articles d’opinió, però no ho són tant entre l’extenuat independentisme ras, el que avui es troba pel carrer i ja no es pregunta què, què, això nostre, perquè ha acabat fins al capdamunt dels seus dirigents: els empresonats, els exiliats i els acabats de sortir de la inèrcia de les urnes. I què passa? Que el buit que han deixat les reivindicacions col·lectives ha estat ocupat ràpidament pel lobby de l’oblit, el perdó i la segona transició, que, des dels principals altaveus mediàtics, estableix de manera més o menys subtil què toca de pensar ara.

I ara toca de pensar en la gran jugada que fou posar Pedro Sánchez a governar per, d’aquesta manera, arrencar-li la gràcia de nou indults particulars. I aquí estem, empantanegats en les limitacions de la política espanyola, en el màxim que ha pogut donar de si l’executiu més progressista de bla, bla, que a sobre pretén, segons una aritmètica com a mínim agosarada, que a 3.300 represaliats n’hi restis 9 i doni zero, txic-txac, el procés s’ha acabat. Això fa recordar la famosa transició “ejemplar”, que per a Catalunya era un punt de partida de mínims i per a l’Espanya Eterna una màxima concessió: doncs els ‘concordistes’ que avui veuen els indults com el preludi d’una segona transició es trobaran amb el mateix problema: que allò que per a Espanya és la claudicació suprema, per a Catalunya serà un simple peu de pàgina en la història del seu procés d’emancipació.

En tot cas, l’esperança dels qui ho han apostat tot al penell dels interessos de Sánchez, esdevé temor entre molts “moderats” que ja respiraven tranquils amb la Generalitat en mans de l’independentisme no practicant, altrament conegut com a independentisme pragmàtic. Perquè les mobilitzacions en massa que es preparen per tot l’estat i la “firmita reloaded contra los catalanes” alimenten la hipòtesi d’una nova onada de conversos a la causa indepe a l’estil del 2012. La idea és realista, però vist des d’avui té alguna fissura, com la gerra del conte de la lletera: perquè si la ignomínia del judici i les sentències no va obrir els ulls a cap catalanet més, no sé per què hauria de fer-ho mantenir intacte el compliment de les penes.

Sigui com vulgui, servidora, com a pragmàtica, però a la manera dels diccionaris (“que no té en compte sinó les conseqüències pràctiques”), no tinc cap mania de fer meu qualsevol avenç dels de les meues files, sigui o no sigui de xamba, provingui de l’estratègia de qui provingui, de la que consideri més encertada o de la que no. I, de moment, en termes de cost-benefici, el sotmetiment dels meus representants als tribunals espanyols no m’ha aportat res. Jo vull els presos a casa, punt, que és on haurien de ser des del primer dia, però alhora considero que el seu sacrifici, parlo com a independentista de carrer, a mi no m’ha servit de res, ni individualment ni col·lectiva.

En canvi, fora de la camisa de força de l’estat espanyol, sí que sento que el sacrifici dels exiliats em serveix d’alguna cosa. Fora d’aquest aire viciat de toga i tricorni, que ha enverinat partits que van néixer amb el dret d’autodeterminació sota el braç i els ha transformats en el monstre contra el qual un dia havien lluitat. Lluny d’unes vulneracions selectives de drets avalades pels aparells mediàtics, polítics i policials del règim. Lluny d’un estat judicial on defensors de totes les causes justes del món rebaixen els seus principis democràtics per la sagrada unitat de la pàtria. Doncs lluny d’aquesta democràcia podrida, d’aquest bassal d’immundícia en què xipollegem diàriament que si els indults, que si Sánchez, que si el Tribunal Suprem, hi ha una gent lliure i una judicatura lliure que sí que em fan servei.

Em fan servei quan treballen forçant la “justícia comparada” entre els tribunals polítics d’Espanya i les democràcies avançades, consolidades, amb separació de poders. Em fan servei per tots els patracols amb segells oficials que els seus equips jurídics obtenen de magistrats imparcials –escocesos, belgues, alemanys, suïssos– i que qüestionen les taules de la llei de l’estat on visc atrapada, on la meua veu i el meu vot no valen res. Em són útils en la mesura que ningú no els escriu de grat, tots aquests contra-arguments, que s’han d’extreure a pic i pala com en una mina, i si els he de menester, no sabria ni per on començar. Perquè ningú no documenta de grat res que pugui contrariar un estat tan 'especialet' com és l’espanyol, objecte d’uns tractes de favor inexplicables al si de la Unió Europea. Per això no parlo expressament de la UE, la Unió de la Vergonya per tants motius diferents, sinó d’ens deontològicament insubornables i on la diplomàcia espanyola, valgui l’oxímoron, no hi ha aconseguit posar-hi la grapa. Oh, és que l’estat espanyol s’ho passa tot per l’aixella: això ja ho sabem, i el primer pas, quan aquest és el sistema, és que l’aixella li quedi en carn viva i anar fent.

Ens han dit moltes vegades que l’estratègia de lliurar-se a la justícia espanyola i la de lliurar-se a l’europea es complementen, que sense l’una no hi hauria els fruits de l’altra. Com he dit més amunt: m’és igual. Potser sí, que calia deixar-se empresonar perquè els tribunals estrangers reconeguessin que els delictes imputats no tenen cabuda en el dret modern europeu. Això es pot dir ara, però si aquest hagués estat el pla (i no una xamba derivada de desacords personals) diria que se sabria d’abans. Tant se val, ara no té cap importància. No retrec res a ningú –troba-t’hi!– ni hi tinc cap dret. Ha anat així i, així tal com ha anat, la via per a sortir de la presó serà una solució individual, i la via per a tornar de l’exili serà col·lectiva.

No tinc idea de dret, però els paperots que vénen de nord enllà, els que ens reconeixen com a minoria nacional amb tots els drets i uts, crec que seran més útils que inútils per als milers de represaliats pendents de processos judicials, els saquejats pel “Tribunal de Cuentas” o els perseguits malaltissament i reiterada per la fiscalia. I si m’equivoco i no és així, encara em quedarà una cosa clara per jugar-m’hi un sopar: que amb els indults aquests humiliants, reversibles com un anorac dels d’abans, l’estat espanyol se’n farà una col·lecció de vestits de gala per a anar anunciant pel món, tot magnànim, ell, que ja no cal amoïnar-se més pel conflicte amb els catalans, que circulin, que aquí no ha passat res, només quatre escarafalls d’uns victimistes exagerats.

Marta Rojals

Escriptora

Article publicat al digital  VilaWeb  el dilluns 31 de maig del 2021