Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




18 de gener 2022

Villarejo i els atemptats del 17-A

El 3 de novembre de 2017 la policia espanyola va detenir l’excomissari José Manuel Villarejo, juntament amb la seva muller, Gemma Isabel Alcalá, i més investigats per ordre de la fiscalia anticorrupció.  Era l’endemà ―oh casualitat !―  de l’entrada a la presó de mig govern de la Generalitat. Dos dies després, la jutgessa de l’Audiència espanyola, Carmen Lamela, el va fer tancar a la presó. Es desencadenava l’operació Tàndem, contra els seus negocis milionaris muntats mentre era policia. Les dates són capritxoses. El dia que l’operació Catalunya era executada, amb la presó i l’exili del govern del Primer d’Octubre, un dels seus principals instigadors entrava a la presó i la documentació que tenia sobre l’espionatge durant anys a polítics independentistes era intervinguda i, posteriorment, classificada com a secret oficial.

Villarejo és un individu sinistre: gavardina, boina, un pedaç a l’ull, màscara negra amb la bandera espanyola. Sembla un personatge de ficció, tret d’un film de lladres i serenos en blanc i negre. Però no, el paio és ben real: espia, comissari (ex) de la policia espanyola, condecorat amb la Creu al Mèrit Policíac amb Distintiu Blanc, és tan real que sembla mentida. Producte manufacturat de les clavegueres de l’Estat, Villarejo, ha estat implicat en tota mena de fangars i martingales, anant i tornant del cercle estatal al privat i viceversa, guarda dossiers amb informacions comprometedores de molta gent. Com tothom sap, l’excomissari va formar part destacada de l’anomenada ’operació Catalunya’, la trama politicopolicíaca bastida des del Govern espanyol per a intentar frenar l’onada independentista, mitjançant la fabricació de dossiers i de proves falses, de filtracions a la premsa i de tota mena d’atacs contra polítics catalans.

Ara Villarejo, en seu judicial,  ha declarat que el CNI, l’organisme d’intel·ligència espanyol, va estar implicat en els atemptats del 17 d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils. Ha dit que volien “fer un petit ensurt a Catalunya” i que se’ls va escapar de les mans. Disset persones assassinades. Ara que comença a declarar en el primer gran judici contra les seves activitats, Villarejo engega el ventilador, amb revelacions com la del 17-A. L’excomissari es defensa d’una acusació de més de cent anys de presó, i desplega una estratègia agressiva per a enfangar i neutralitzar les acusacions, tot basant-se en el principi que la millor defensa és un bon atac. La seva xarxa d’interessos, de favors fets i d’enemistats declarades permet d’entendre una mica més els moviments imprevisibles de l’ideòleg de les clavegueres de l’estat espanyol.  Que Villarejo és fosc, doncs sí i que tot el que declara cal posar-ho en quarantena, doncs també. Però que la relació del maleït imam de Ripoll amb el maleït CNI ha estat acreditada, i que la negativa a investigar-ho per part de l’Estat, també. I que això és insuportable. Volem dir que l’acceptació de tot plegat és insuportable. ¿Com és que no se’n fa condició ‘sine qua non’?, que això s’ha d’investigar, que s’ha d’aclarir, i que sense aquesta prèvia, res. ¿Què fan els comuns en un govern que evita la veritat, què fan els partits independentistes, en què es tradueix la indignació?

L’article del catedràtic de Dret Processal, Jaume Alonso-Cuevillas, diputat de Junts per Catalunya al Parlament i advocat dels pares del Xavi, el nen de tres anys de Rubí atropellat a Les Rambles el 17-A, publicat amb el títol ’Les declaracions de Villarejo i el dret a saber la veritat’, posa el dit a la nafra per esbrinar algunes d’aquestes qüestions, analitzant les tres hipòtesis que es podrien establir arran les declaracions de Villarejo: primera, que el mateix Estat espanyol hagués orquestrat l’atemptat; segona, que els serveis secrets haguessin estat negligents en no haver detectat el risc d’atemptat imminent; tercera, que es pogués tractar d’un simulacre d’atemptat, és a dir només un ‘ensurt’ que permetés la posterior intervenció de les forces de seguretat o del mateix exèrcit espanyol en les vigílies del ja anunciat referèndum de l’1 d’octubre. Podeu llegir si voleu aquest article a continuació.

Les declaracions de Villarejo i el dret a saber la veritat

Les recents declaracions de l’excomissari Villarejo han generat tota mena d’especulacions i reaccions diverses, sovint esbiaixades pel posicionament polític-ideològic de l’opinant.

Uns s’hi abonen amb diversos graus d’intensitat i ho emmarquen en el context del conflicte polític català, com ha insinuat el mateix excomissari. Altres ho desqualifiquen per l’escassa credibilitat del personatge, màxim exponent de les clavegueres de l’Estat, i acusen als primers de conspiranoics moguts per consideracions només de caràcter ideològic.

Com a advocat de víctimes de l’atemptat –com és conegut, defenso els pares del Xavi, el nen de tres anys de Rubí tristament atropellat a Les Rambles–, m’agradaria fer algunes puntualitzacions al respecte.

Villarejo no m’inspira cap credibilitat, però amb independència del que hagi dit o deixat de dir, la relació entre l’imam i els serveis secrets espanyols és evident i està més que acreditada.

De fet, tan bon punt com es va aixecar el secret del sumari, el 19 de juliol de 2019 vam presentar un escrit a l’Audiència Nacional en el qual sol·licitàvem tot un conjunt de diligències que tenien per objecte investigar aquesta relació. Ens basàvem en indicis més que contundents, degudament acreditats a la causa: les visites dels serveis secrets a l’imam mentre complia condemna a la presó de Castelló, la sorprenent anul·lació de la seva ordre d’expulsió post-condemna i l’encara més sorprenent la immediata concessió d’un permís de residència de llarga durada, les declaracions del president de la Comunitat Islàmica de la mesquita Youssef a Diegem (Bèlgica) assegurant que va sentir parlar per telèfon l’imam en castellà i el mateix imam li va reconèixer que parlava amb els serveis secrets espanyols... Indicis més que suficients de la relació existent. La més elemental lògica processal diu que qualsevol investigació judicial hauria de voler estirar aquest fil, però sorprenentment –o no tant– la Fiscalia s’hi va oposar de forma radical i el magistrat instructor va acollir acríticament els arguments del fiscal. Hem continuat reclamant aquesta investigació en totes les ocasions processals posteriors, però sempre amb el mateix resultat negatiu.

De fet, de forma també sorprenent, l’Audiència Nacional va decidir acotar l’objecte del procés a l’explosió d’Alcanar amb l’argument que els responsables dels atemptats de Barcelona i Cambrils eren morts. Els fets de Les Rambles i Cambrils quedaven, doncs, fora del procés. Argument contrari a l’actuació inveterada de la mateixa Audiència Nacional, que sempre ha considerat que tots els integrants d’un escamot terrorista responien (amb el grau de participació corresponent) dels actes de l’escamot. I argument processalment il·lògic quan les víctimes de Barcelona i Cambrils sí que havíem estat acceptats com a acusació particular (categoria processal reservada a les víctimes del delicte).

Al final del judici vaig demanar l’obertura d’una nova investigació per resoldre els molts interrogants que el procés no va aclarir, exposant els corresponents indicis amb les oportunes referències documentals extretes de la mateixa causa. Entre altres interrogants no resolts plantejava quantes persones hi havia a la casa en produir-se l’explosió, qui anava a la furgoneta que va marxar al temps de produir-se la primera explosió, com s’explica que la furgoneta de l’imam apareixes dies després a Sant Carles de la Ràpita, com és que la bústia morta de l’imam i algun dels seus telèfons van registrar activitat dies després (per a qui tingui interès, pot veure el meu informe final a aquest enllaç del meu canal de YouTube)

https://www.youtube.com/watch?v=-1icJmCbjHQ&t=7s

La sentència de l’Audiència Nacional no va resoldre cap d’aquests dubtes.

Les recents declaracions de Villarejo s’han d’analitzar, doncs, a la vista de tots aquests antecedents. Com abans he dit, malgrat la poca credibilitat del personatge, les relacions entre l’imam i el CNI són evidents, i només per aquest motiu, és obvi que és necessari investigar aquest tema.

Penso que part de la polèmica deriva també de la poca claredat de les afirmacions de l’excomissari, que permeten diverses interpretacions. D’entrada, em resisteixo a creure que el 17-A pogués haver estat un atemptat de falsa bandera responsabilitat, per tant, del deep state espanyol. Tot i creure que aquest deep state ha dut (i duu) una tremenda guerra bruta contra Catalunya, la hipòtesi que el mateix Estat hagués orquestrat l’atemptat és tan summament bestial que em nego a donar-hi cap credibilitat. Sí que podria ser, però , que els serveis secrets –que, recordem, tenien controlat i monitoritzat l’imam i els principals membres de l’escamot–, haguessin estat negligents en no haver detectat el risc d’atemptat imminent o haver-ne minimitzat el perill. De fet, a la causa davant l’Audiència Nacional vam plantejar la responsabilitat de l’Estat precisament sobre la base d'aquesta negligència dels serveis de seguretat, agreujada perquè Espanya havia incomplert la seva obligació legal (prevista al Reglament Europeu UE 98/2013, directament aplicable des de setembre de 2014) de regular i controlar la venda de precursors d’explosius. No és comprensible que els membres de l’escamot poguessin comprar lliurement quantitats ingents dels ingredients necessaris per fabricar l’explosiu tristament conegut com a Mare de Satan i que no saltés cap alarma. Com vaig dir a la vista, sense explosius no hauria volat la casa d’Alcanar i no s’hauria activat el pla B que va posar fi a la vida del petit Xavi i altres 14 persones, a més de multitud de ferits. La responsabilitat de l’Estat Espanyol em sembla, doncs, evident.

Ara bé, en Villarejo sembla apuntar una altra hipòtesi. L’anàlisi de les seves paraules concretes: “un error grave del señor Sanz Roldán  (Director del CNI), que calculó mal las consecuencias por darle un pequeño susto a Cataluña” semblen apuntar a la hipòtesi –que jo ja havia sentit temps enrere– que es pogués tractar d’un simulacre d’atemptat (“comandos ficticios”) encarregat a l’imam amb la intenció de provocar, efectivament, només un ensurt que permetés la posterior intervenció de les forces de seguretat o l’exèrcit espanyol en les vigílies del ja anunciat referèndum de l’1 d’octubre.

Apuntades les tres hipòtesis, crec personalment que podem descartar la primera (atemptat de falsa bandera) per temerària. Es cert que Villarejo no aporta cap prova que avali la tercera hipòtesi (simulacre per encàrrec que “se’ls va escapar de les mans” arran de l’explosió), però, a diferència de l’anterior, aquesta no sembla apriorísticament descartable ni temerària.

Cal, doncs, plantejar-se per què llença Villarejo aquesta afirmació sense que –per cert– vingués gens a tomb. Reiterant la nul·la credibilitat del personatge –que, a més, en condició d’acusat en un procés penal no té obligació de dir la veritat–, és obvi que forma part de la seva estratègia de defensa. Personalment, em fa la sensació que la sorprenent revelació podria haver estat un advertiment de Villarejo als serveis secrets que podria estar disposat a tirar de la manta si no rep l’ajut que pretén. Villarejo no aporta cap dada o prova, però –alerta!– diu que hi són tots entre la documentació que li va ser requisada i que es manté classificada com a matèria de secret oficial. La hipòtesi no està gens provada, però existeixen prou elements per poder esbrinar la seva certesa o credibilitat.

Les víctimes dels atemptats, i per extensió tota la ciutadania –víctimes també indirectes del terror causat pel terrorisme– tenen, tenim, el dret a saber la veritat. Es tracta d’un dret fonamental dels anomenats de tercera generació, reconegut a diverses Resolucions de Nacions Unides (per exemple, la Resolució 2005/66 de l’Alt Comissionat de Dret Humans de data 20 d’abril de 2005, o la resolució 9/11 del Consell de Dret Humans de data 24 de setembre de 2008). Les autoritats, en aquest cas de l’Estat Espanyol, estan doncs obligades a satisfer aquest dret duent a terme les corresponents investigacions.

L’Estat Espanyol no està complint amb aquesta obligació internacional. Recordem que les forces majoritàries del Congrés van impedir que es creés una Comissió d’Investigació (com sí que s’havia fet per l’11-M). Recordem que diverses autoritats d’àmbit estatal es van negar a comparèixer a la Comissió creada al Parlament de Catalunya i la Fiscalia es va negar a procedir contra els incompareixents. I recordem, tanmateix, que el poder judicial no ha volgut fins avui investigar els fets. Els tres poders de l’Estat (Legislatiu, Executiu i Judicial) han incomplert, doncs, l’obligació de permetre a les víctimes, i a la ciutadania en general, saber la veritat de tot el que va passar l’agost del 2017. Tots els països que han patit un atemptat terrorista greu han creat com a mínim comissions d’investigació parlamentària. Per què l’Estat Espanyol no ho vol fer ara? En mèrits dels seus compromisos internacionals, l’Estat està obligat a posar tots els mitjans al seu abast per investigar totes les circumstàncies dels luctuosos atemptats. I és evident que ni ho ha fet ni sembla que vulgui fer-ho.

Per això, estem preparant una bateria de mesures. Algunes en nom  de les víctimes, motiu pel qual estem ja en contacte amb la UAVAT (Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme), per formular una nova denúncia davant la justícia espanyola. I en el previsible cas que se continui refusant la investigació dels fets, formular la corresponent demanda davant el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. Igualment, exercirem davant el Parlament Europeu el Dret de Petició previst a l’article 227 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea.

Aquestes mesures han d’anar acompanyades d’altres accions polítiques, alguna de les quals ja s’ha posat en marxa. Des de demanar de nou la creació de la corresponent Comissió d’Investigació al Congrés, sol·licitud de compareixences a Congrés i Senat, instar la fiscalia perquè actuï d’ofici o demanar la desclassificació com a secret dels documents de Villarejo relatius al 17-A. Peticions que poden ser, tanmateix, sol·licitades a través de mocions aprovades a ajuntaments i en altres institucions.

Em consta, també, que els nostres eurodiputats ja estan actuant per atorgar als fets la transcendència internacional que requereixen.

Els fets seran posats, així mateix, en coneixement de les autoritats consulars i diplomàtiques dels diversos països de les víctimes, d’una trentena de nacionalitats. I tots els ciutadans podem subscriure la petició que a través de change.org ha fet el Javier Martínez, pare del petit Xavi.

http://www.change.org/p/por-una-comisi%C3%B3n-de-investigaci%C3%B3n-en-el-congreso-sobre-los-atentados-de-barcelona?recruiter=47409689&utm_source=share_petition&utm_campaign=psf_combo_share_initial&utm_medium=whatsapp&utm_content=washarecopy_24463639_es-ES%3A0&recruited_by_id=ef0f45a0-86b0-0130-b5b9-3c764e046567

Si, com s’ha afirmat des de determinats sectors, intentar relacionar els atemptats amb els serveis secrets espanyols és una teoria conspiranoica, que es dugui a terme la corresponent investigació per tapar-nos la boca amb fets i dades.  La negativa a investigar els fets alimenta més les sospites.

Tenim dret a saber la veritat i no defallirem a perseguir-la.

Jaume Alonso-Cuevillas

Advocat i catedràtic de Dret Processal

Article publicat al setmanari   ElTemps  el divendres 14 de gener del 2022

 

12 de gener 2022

Residus tòxics

Les polèmiques per l'ús del català i el castellà a TV3 són una constant en les últimes setmanes. Algunes, com l’última, sorgeixen del no-res, com la que s’ha produït en l'edició infantil del concurs presentat per Llucià Ferrer, “Atrapa'm si pots”, quan a una concursant no li venia al cap la paraula ‘blat’ i va demanar  al presentador si podia dir-la en castellà; aquest li va respondre amablement que no ho podia fer, ja que el concurs es feia en català. Davant de les crítiques d'aquest sector, Llucià Ferrer no s'hi ha volgut trencar pas el cap: "Com es nota que estem avorrits avui… bon diumenge i demà a treballar va! Ànims!", ha manifestat al seu compte de Twitter. Fins aquí la notícia.

Ràpidament, les paraules del presentador han estat aprofitades per l'espanyolisme més radical, que ha criticat la seva actitud a les xarxes socials. És el cas d'Inés Arrimadas, l’inefable líder de Ciutadans que immediatament va publicar el següent tuit: «En TV3 entrevistan a Otegi y “bromean” con agredir a Guardias Civiles pero les parece intolerable responder en castellano en un programa infantil: “¡eso sí que no!”, dice el presentador. Lo peor es la burla final del “trig”. Cientos de millones de dinero público para pagar esto».

Sabut és per tothom que ‘Ciudadanos’ va néixer com un partit anticatalà, etnicista, subvencionat per l’IBEX35, i el seu objectiu primigeni fou l’atac a la llengua catalana per fer-la fonedissa dins el magma de la llengua castellana.  Però sembla que aquesta actitud no li està donant bons resultats, ja que els ‘èxits’ electorals de la formació d’Arrimadas més aviat són exigus. Potser hauríem de deixar de dir ‘Ciudadanos’, així, en plural, per fer-ho en singular: ‘Ciudadano’…,  ja que només els en queda un. I, ben aviat, ni un. Tots aniran cap a VOX i el PP. I pensar que aquesta xusma anava de liberal i de centre! Per fi, caretes fora i ja hem vist què hi havia al darrere: la ultradreta anticatalana més fastigosa. Les engrunes de C’s les estan engolint el PP i Vox, això és inevitable. Desapareixerà i arribarà el dia que ningú se’n recordarà, del partit ni dels seus líders. Però fins llavors les restes que encara pul·lulen per la política nacional no deixen de ser residus tòxics que malden per confondre la ciutadania amb missatges com el de la senyora Arrimadas, encara que el terme ‘senyora’, en aquest cas, potser seria un ús gratuït per a referir-se a aquest esguerro de la naturalesa. Per a ser senyora t’ho has de guanyar i, com deien abans els nostres avis: de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

Com escriu la vicepresidenta al País Valencià de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, Gemma Pasqual, en el seu article titulat  ’Senyora Arrimadas, no digui blat fins que no el tingui al sac i ben lligat’, potser l’Inés Arrimadas, volent senyar-se s’ha tret un ull i les seves declaracions es giren en contra d’ella. Llegiu els raonaments que fa aquesta escriptora en el seu article tot seguit.

Senyora Arrimadas, no digui blat fins que no el tingui al sac i ben lligat

A l’edició infantil del concurs Atrapa’m si pots de TV3, el presentador Llucià Ferrer va fer una pregunta i una de les concursants la va voler contestar en castellà, però no li la van donar per bona. En concret, havia de dir de quin cereal és feta la pasta italiana més tradicional, però a la nena només li sortia la resposta en castellà, trigo, no en català. Va preguntar si ho podia dir en castellà, però Ferrer va deixar clar que no: “Aquí, això sí que no, perquè és un concurs de TV3 en català i hem de respondre en català. Em sap greu, però no te la puc donar per bona.”

Tots els programes del món mundial tenen les seves normes i  ‘’Atrapa’m si pots’’  té les seves, una de les quals és que les respostes han de ser en català. Aquí no hi ha res a dir. La polèmica salta de la mà de la senyora Arrimadas, gran paladí de l’espanyol, que aprofita qualsevol oportunitat per a carregar contra el català i ja de passada contra TV3. I fa una piulada que es converteix en un altaveu per les xarxes i de seguida li fan el cor la colla d’integristes que l’acompanyen, inclosos mitjans de comunicació sense escrúpols, titulant en negreta i subratllant que a la pobra xiqueta li prohibeixen parlar en castellà a TV3. I ho fan de la manera més vil, com ho fan sempre, utilitzant menors. I posant en el punt de mira la concursant, una xiqueta, per tal de reclamar una atenció dels mitjans que va desapareixent proporcionalment a mesura que desapareix el seu partit.

La senyora Arrimadas, volent senyar-se s’ha tret un ull, posant el crit al cel amb l’errada d’aquesta xiqueta ha evidenciat que una nena escolaritzada a Catalunya no coneix la paraula blat, o potser sí i ha estat només un lapsus, però la primera paraula que li ha vingut al cap és trigo, cosa que evidencia, tal com diuen els estudis, que el català a les aules viu una situació crítica, tot al contrari del que brama aquesta senyora i els seus acòlits. Segons els darrers informes del Departament d’Educació, més d’un 28% d’alumnes no fa servir mai o gairebé mai el català a l’escola.

Em sap molt greu que la xiqueta s’hagi trobat embolicada en aquesta polèmica, espero que continuï concursant i li desitjo sort i encerts en properes ocasions.

Les engrunes de Ciutadans les estan engolint el PP i Vox, això és inevitable. Desapareixerà i arribarà el dia que ningú no se’n recordarà, del partit ni dels seus líders. El català, malgrat tots aquests entrebancs, guanyarà el carrer i l’escola. Aquesta vegada tampoc hi haurà remuntada, senyora Arrimadas: no digui blat fins que no el tingui al sac i ben lligat.

Gemma Pasqual i Escrivà

Escriptora

Article publicat al digital   VilaWeb  el dimarts 11 de gener del 2022

 

07 de gener 2022

Ultradreta i llengua

Per començar bé l’any molts diuen que s’han de fer propòsits de canvi (deixar de fumar, apuntar-nos al gimnàs, aprendre un idioma, etc.). Als catalans només ens caldrien fixar-nos dos objectius per tenir un bon any: aturar la ultradreta i defensar la llengua. Aquestes bones intencions ens han vingut al cap amb dues notícies recentment publicades, la primera és un fil del tuitaire Xavier F. Domènech (@xavidomenech99), on esmenta un article de l’historiador Joan B. Culla publicat al diari ARA sobre la ultradreta i la segona la censura que el mateix diari feia d’un article l’enginyer Xavier Roig sobre els enemics del català. Hem cercat l’article d’en Culla i en haver-nos donat de baixa del diari ja fa molt temps ―com ha fet actualment el senyor Roig― ens ha sigut  impossible de trobar-lo. Per això hem optat per transcriure tot seguit el fil del twittter d’en @xavidomenech99 sobre la ultradreta i publicar complet l’article censurat d’en Xavier Roig, denunciant la deriva que ha sofert el diari ARA des dels seus inicis, sota la direcció del malaguanyat Carles Capdevila, fins avui amb Esther Vera al capdavant.

Fil de @xavidomenech99

«L'historiador Joan B. Culla explicava al diari ARA que en la reunió del 20 desembre del 2018 a Pedralbes, el president Torra va exposar a Pedro Sánchez la necessitat d'un pacte d'Estat ―tal com s'havia fet a altres països europeus― per aïllar la ultradreta i "desfranquitzar Espanya". A les democràcies serioses una proposta d'aquest tipus hauria estat rebuda molt positivament tant per progressistes com per conservadors, o potser no hauria estat necessària perquè moltes democràcies serioses ja han pactat "cordons sanitaris" per aïllar l'extrema dreta i han dictat lleis amb l'objectiu (en la mesura del possible) d'evitar actes d'exaltació feixista i exhibició de símbols que puguin recordar dictadures criminals que han patit en el passat, i amb les quals ―amb més o menys fortuna― han passat comptes i depurat responsabilitats.

A Espanya res d'això ha succeït. Els demòcrates espanyols haurien d'estar molt preocupats per la resposta agressiva que va rebre el President Torra i altres que han fet propostes similars, i, evidentment, per la deriva autoritària del seu país. Però sembla que no els amoïna gens. A Espanya els actes d'exaltació franquista i feixista són una normalitat gairebé simpàtica que forma part del paisatge habitual. A Espanya si dones un cop d'ull als cognoms d'alts càrrecs polítics, judicials, econòmics, etc. pots reconstruir tota la genealogia del franquisme. A Espanya, els pactes de "conservadors" (PP) "liberals" (C’s) amb l'extrema dreta (Vox) (per ex. el d'Andalusia) portaven incorporades propostes dels fatxes contra la "dictadura de gènere" que tenia com a objectiu recuperar privilegis que tenien els mascles a l'Espanya franquista, una Espanya que, tal com recorda Culla, en el seu Codi Penal establia que el marit que sorprenia la seva dona en flagrant adulteri podia matar-la sense veure's obligat a afrontar cap pena de presó (en el pitjor dels casos podia ser condemnat a uns mesos de "destierro" i tot arreglat)

Vist això, que ja és escandalós de per sí, creieu que una democràcia normal es pot permetre "la frivolitat" d'acceptar amb indiferència que entre els alts càrrecs de la Junta d'Andalusia hi hagués Francisco Serrano Castro, un antic jutge de família, estendard del rebuig de les lleis d'igualtat de gènere i amb unes idees masclistes no gaire diferents de les d'un psicòpata? Un franquista pota negra, amb opinions inqualificables sobre dones víctimes d'agressions o violacions que al final va haver de plegar per corrupte, fent honor a la normalitat patriòtica.

Culla acaba l'article amb una reflexió molt interessant: "la pretesament modèlica Transició de 1978 va canviar algunes coses... però no va fer res per modificar mentalitats, per esborrar prejudicis, per corregir atavismes culturals, ni en la relació entre homes i dones ni respecte de la pluralitat lingüística i identitària".  No hi havia temps ni ganes de fer-ho en aquells moments, i al cap dels anys potser hi havia temps per fer-ho, però hi va faltar la voluntat, entre altres coses perquè es va vendre el relat que tot s'havia fet a la perfecció sobretot en tot allò relatiu al "atado y bien atado". Culla afegeix que "la manca d'una Kulturkampf (combat cultural) contra l'herència del franquisme explica molt bé la situació actual", com p.ex. l'eclosió de l'extrema dreta i la consideració del franquisme com "període d'ordre i benestar".

He escrit aquest fil basat en l'article del professor Culla, perquè avui he tingut oportunitat de parlar amb ‘indepes’ que proposen votar a Vox, ja que, en la seva opinió, amb un govern fatxa, Espanya ‘explotaria’ i faria reaccionar l'independentisme i fins i tot al progressisme espanyol. Jo sóc escèptic en aquest sentit, perquè no veig per enlloc que Espanya esclati a causa d'una victòria de l'extrema dreta a les eleccions... vist el panorama jo crec que bona part dels nostres veïns s'hi trobarien molt a gust. Sobre el tema de com quedaria Catalunya val més no pensar-hi.»

Tot seguit podeu llegir l’article censurat d’en Xavier Roig on només es limita a escriure les seves impressions arran de l’estat actual de la llengua catalana al nostre país, cosa que molta gent comparteix i que, a parer de molts, no tenien cap motiu per ser censurades pel diari ARA. En Roig posa el dit a la nafra en moltes qüestions, com l'aposta que han fet (les 500 famílies i els seus lacais de la classe política) per un país ‘low cost’ de turisme i immigració. Calia, també amb la llengua, donar un cop sobre la taula i despertar-nos de la inèrcia que ens porta a la liquidació.

El nostre idioma no té adversaris

(Nota: Aquest article s’havia de publicar el 23 de desembre del 2021 al diari ARA. Per motius que se m’escapen, però que m’imagino, el van censurar. Aquell mateix dia vaig deixar de ser col·laborador del diari per voluntat pròpia. Però d’aquest incident, gravíssim al meu entendre, en parlarem la setmana vinent. De moment llegeixin l’article censurat i jutgin vostès mateixos.)

Les solucions al retrocés del català no són fàcils. Ni evidents. Les accions a prendre hauran de ser multidisciplinàries ja que els fronts sobre els que caldrà actuar són diversos. Ara bé, dit tot això cal, al meu entendre, definir i tenir clars determinats fets que, per mor a la tradicional por catalana a no caure simpàtic, no es denuncien amb prou rotunditat i claredat.

El bilingüisme és un parany. Ja en parlava Josep Pla en un magistral article a Destino l’any 1957. “El bilingüisme és una tragèdia indescriptible…”. La institucionalització del bilingüisme només ha servit perquè els que no vulguin aprendre el català no ho hagin de fer. El bilingüisme porta a que una llengua es mengi l’altra. I si no, que algú ens posi un exemple on això no hagi tingut lloc.

El català té enemics, no pas adversaris. Molts catalans, començant per la classe política, pequen de la tradicional pusil·lanimitat que ens caracteritza. Això s’ha d’acabar. L’individu o organització que va contra la meva cultura i que, no ens enganyem, la vol veure desapareguda, no és un oponent ni un adversari polític. És un enemic. I no valen tebiors. Ni Ciutadans ni el PP ni Vox són anticatalanistes. Són, simplement, anti-catalans. Si a França algú actués com ells ho fan, serien anti-francesos, no pas anti-francesitzes. Contemporitzar no és una opció, i això també val per a la premsa. Que l’actitud pot comportar enfrontaments i certa divisió social? Esclar! No es guanya cap guerra sense enfrontaments. Tan pacíficament i civilitzadament com vulguin. Però radicals i amb vocació de confrontació. O es pensen que als quintacolumnistes se’ls combat amb lliris?

Una classe política venuda. La societat catalana no alberga un percentatge elevat d’anti-catalans -no més que en d’altres països-. Però la classe política sí que n’alberga perquè no representen veritablement la ciutadania catalana, sinó que estan a salari del partit. Els diputats els nomena el partit i l’electorat només els referenda votant la llista tancada. Els partits no catalans (a saber: Vox, PP, PSOE a Catalunya) col·loquen a les llistes a individus lleials a l’amo. I l’amo està a Madrid. Són allò que coneixem com a botiflers. Per tant, no cal sorprendre’s quan el senyor Illa o Iceta actuen de forma vacil·lant. Defensen el seu salari. Ens trobem amb la paradoxa que els diputats d’un país centralista, com pot ser França, defensen molt millor els interessos del territori que no pas aquí. Perquè, a França, París no pot entaforar un esbirro a cap llista local -el partit es deu al diputat, no a l’inrevés-. En conclusió, a Catalunya tenim un problema molt greu i del qual la llengua n’és el cas paradigmàtic: tenim l’enemic a casa.

La immigració. El volum enorme d’immigració que ha rebut Catalunya els darrers vint anys costa d’integrar. I més sense eines (lleis). Pel que fa a la llengua convindria no enganyar-nos. La immigració hispanoamericana tria Espanya per l’idioma -altrament anirien a llocs més civilitzats- i arriba a Catalunya sense interès d’aprendre el català. És això criticable? No. Simplement no fa falta. Quins països va triar majoritàriament l’exili català? Hispanoamèrica, per no haver d’aprendre un idioma nou. Que potser han après flamenc els catalans que treballen a la regió de Brussel·les? Aleshores, per què han d’aprendre català els hispanoparlants?

I tot plegat sense lleis a favor. És evident que l’espanyol està present a Catalunya com a llengua. Però no ve de lluny, no ens enganyem. No ha estat mai llengua estesa de fa segles, com els enemics repeteixen ad nauseam. El meu avi, nascut a Sarrià, tenia serioses dificultats per parlar espanyol. Orwell va necessitar un diccionari per bellugar-se amb comoditat per Barcelona. El monolingüisme català oficial que propugno equivaldria a oprimir l’espanyol? No. Voldria dir que l’equiparació 50/50 s’hauria acabat. Voldria dir tenir eines legals per poder fer discriminació positiva sobre el català sense contemplacions ni pors. Perquè l’espanyol no necessita protecció.

Conclusió. Tot això que he enumerat no parla de solucions. Parla d’obstacles que, al meu entendre, si no es tenen explicitats, faran que qualsevol solució que es vulgui implementar sigui incompleta. Cal començar a ser clars i desagradables. Perquè el tema s’ho mereix. I no guanyarem res amb contemplacions. Quan algú, als Estats Units, demana discriminació positiva per als blancs tothom té clar que està davant d’un feixista. A Catalunya, entre la classe política -no entre la població, majoritàriament per sort- hi ha massa venuts, caragirats, renegats, disposats a practicar una sort de feixisme lingüístic si l’amo els ho mana.

Xavier Roig

Escriptor

Article publicat al digital   parlemclar.cat  el dilluns 3 de gener de 2022.

31 de desembre 2021

Una petita reflexió de Cap d’Any

En arribar aquestes dates tots els ‘mass media’ s’esmercen en fer la seva pròpia anàlisi i balanç dels esdeveniments de l’any que acaba. Efectivament, s’acaba l’any i, inevitablement, toca reflexionar sobre el que ha passat, hem viscut i així intentar millorar de cara als mesos que vindran. Però, ¿com es posa nota al 2021, en l’àmbit personal, per fer-ho equilibradament? No es tracta de quedar-nos només amb l’impacte de si ens sentim bé o malament, com fan la majoria de persones. Quan fem un balanç de l’any no ens podem basar només en un impacte de com ens sentim nosaltres, si millor o pitjor. Aquesta podria ser una anàlisi esbiaixada, per això no ho podem fer tenint en compte les nostres pròpies experiències viscudes. Tal vegada potser és millor veure els inputs que rebem des del nostre voltant en forma d’opinions, comentaris i notícies que cada dia ens arriben des dels mitjans, les xarxes socials i els contactes que podem mantenir amb els nostres amics, coneguts i saludats.

Per això hem volgut acabar els nostres posts d’aquest 2021, publicant un text que acabem de rebre i que ens ha emocionat. És un escrit que ha arribat a les nostres mans sense autoria. Sigui com sigui, felicitem la persona que n'ha estat l'autor pel relat i l’hem volgut transcriure, des de la nostra pròpia solidaritat amb l’anònim autor, per destacar un tret que moltes vegades hem escoltat en comentaris de periodistes, tertulians i altra fauna política, però que en aquest petit apunt titulat “Els iaios-flautes indepes” trobem reflectit amb molt encert.

Va per totes vosaltres, aquelles àvies i avis de cabells grisos que ompliu les places i els carrers dels nostres pobles cada cop que algú us convida a mobilitzar-vos.

 

APROFITEM PER DESITJAR-VOS UN 2022 PLE DE SALUT I ESPERANÇA.

Llegiu l’escrit de l’autor anònim a continuació.

ELS  IAIOS-FLAUTES INDEPES

S'ha comentat que a les concentracions de suport als "investigats" pel 9N i similar hi ha molts cabells blancs i gent amb arrugues. Hi ha qui ha dit que el moviment independentista és de gent "gran". Certament, semblen majoria de gent "gran" els que al Camp Nou reparteixen estelades, o que amb peto de "voluntaris de seguretat" ajuden a fer que les coses discorrin pacíficament, o que omplen les assemblees i reunions. No entro en discutir si és cert o no que la majoria d'indepes som gent gran.  Vull comentar qui som aquesta gent "gran".

Som gent d'entre 60 i 70 anys. (No només, és clar!)

Som els joves de finals dels anys 60 i 70. Som aquells joves que vam omplir de cabelleres, pantalons acampanats i barbes les manifestacions clandestines contra els judicis de Burgos o el procés 1001 contra la cúpula de CCOO. Som aquells joves que rebíem patacades dels grisos a les manifestacions contra l'assassinat de Puig Antich.

Som aquells joves que vam aprendre català amb el Cavall Fort i cinema amb Miquel Porter als cineclubs. Som aquells joves que érem caps i monitors a l'Escoltisme. Som aquells joves que omplíem els recitals de Raimon i Lluís Llach. Som aquells joves que vam ‘suar socialisme’ el 76 amb Raventós i el pare Llimona. Som aquells joves de les COJ (Comissions Obreres Juvenils) i dels comitès de barri.

Som aquells joves de les ‘Trobades’ de joves de Montserrat. Som aquells joves mestres de les escoles d'estiu de Rosa Sensat de finals dels 60 i començaments dels 70, que vam muntar cooperatives de mestres per oferir escoles actives, catalanes i de qualitat. Som aquells joves deixebles del Comín a Cristians pel socialisme. Som aquells joves que assistíem a xerrades i conferències al CIDOB i a l'ICESB on poguérem escoltar a Josep Benet, García-Nieto, Solé-Tura en una clandestinitat tolerada.

Som els joves de les Festes de Treball a Montjuich. Som els joves de Pax Christi i la marxa de la llibertat. Som els joves de la trinca, del canet Rock i de la primera cantada dels Segadors amb Rafel Subirachs. Som els joves que vam anar a rebre a Rafel Vidiella de retorn de l'exili. Som els joves que vam militar o flirtejar amb multitud de grups i partits clandestins: JCC, ORT, MCE, PCE(i), LCR, PTE, BR..., fins a quedar a l'òrbita del PSUC o del PSC. Som els joves del 1r Congrés de la Joventut catalana. Som els joves aguerrits i preparats en la lluita contra la dictadura i entrenats a conspirar en la clandestinitat.

Aquells joves, ara, tornem a ser a on toca: a la trinxera, al peu del canó, on faci falta. Tornem a ser en "peu de pau". Jubilats, alguns ja avis, tenim tot el temps del món, totes les ganes i més moral que "el alcoyano" per fer el que ara cal fer. I no fallarem! Recordem als pares i tiets que van perdre la guerra, alguns derrotats, altres mantenint discretament la flama i l'esperança. Recordem els avis que recitaven Verdaguer i ens van recordar de petits als Cors d’en Clavé. Recordem els pares i tiets de la CNT i la FAI.

Som els fills d'aquells pares que no van poder anar a escola més enllà dels 12 anys i que es van posar a treballar en fàbriques, tallers o obradors de sol a sol per poder donar als fills, nosaltres, estudis que ells no van poder fer. Som els fills d'aquells pares a vegades segrestats per la por i que ens demanaven ‘no et fiquis en política fil meu’, i no els vam fer cas. De vegades la pau, no és més que por. I no els vam fallar de joves en la lluita contra la dictadura i no els fallarem ara que ells ja no hi són en la lluita per la independència.

"Los viejos rokeros nunca mueren" i si ells van viure "per salvar-nos els mots i retornar-nos el nom de cada cosa", i nosaltres hem vingut "d'un silenci, antic i molt llarg", nosaltres hem viscut i viurem ara per construir la República catalana.

 HO FAREM, ARA ÉS L'HORA, ENDAVANT LES ATXES!"

29 de desembre 2021

La plantofada belga

Aquest dimarts, festivitat dels Sants Innocents, la justícia espanyola (així en minúscules) ha rebut una sonora plantofada al damunt de la seva cara de ciment armat. En efecte, la Justícia Belga (així en majúscules) ha tombat l'extradició de Joan Miquel Arenas, més conegut com a Valtònyc. Ho ha resolt el Tribunal d'Apel·lació de Gant, que ha decidit negar les exigències de les autoritats judicials espanyoles, que reclamaven la tornada de Valtònyc a Espanya arran d'una condemna de tres anys i mig de presó, que li havia estat imposada per les lletres de les seves cançons que, segons els jutges espanyols, contenien: injúries a la corona, calúmnies, enaltiment del terrorisme i amenaces.

L'Audiència Nacional el mes de febrer de 2017 el va condemnar i la seva decisió va ser ratificada pel Tribunal Suprem i confirmada finalment pel Tribunal Constitucional, que ni tan sols va admetre a tràmit el seu recurs. Per aquest motiu i per no haver d’entrar a la presó, Valtònyc va marxar a l'exili el maig de 2018. A Bèlgica, on es va exiliar, la cosa no estava tan clara. El setembre de 2018, el jutjat de primera instància va rebutjar l'extradició del jove mallorquí i el cas va passar al tribunal d’apel·lació. Aquesta segona instància va preguntar a la justícia europea si podia extradir Valtònyc per la via ràpida, però Luxemburg ho va desestimar i va forçar així la justícia belga a seguir la via ordinària de doble incriminació, és a dir, comprovar si els delictes de l'euroordre són equivalents en la legislació belga.

L'enaltiment del terrorisme no existeix a Bèlgica i el delicte d'amenaces incondicionals tampoc és un crim. Els dubtes principals eren sobre les injúries a la corona i per això els magistrats van preguntar-ho, fa un any, al TC belga. El proppassat 28 d'octubre, el Constitucional belga va dictaminar que aquesta normativa decimonònica era inconstitucional perquè no respectava la llibertat d'expressió. Així, l'alt tribunal belga va decidir tombar la llei perquè no s'ajusta a la Constitució belga, ni al Conveni Europeu de Drets Humans. Aquesta decisió fou una nova victòria per a Valtònyc i aplanava el camí al Tribunal de Gant, que avui ha optat per ajornar una vegada més la decisió fins a finals d'any.

A la sortida del tribunal el raper mallorquí ha afirmat que, a nivell personal, està "content" però que, alhora, sent "molta ràbia i molta impotència" pels músics que estan complint presó a l'estat espanyol pels continguts de les seves lletres: "Si Espanya és un estat feixista i està al segle XVIII és perquè li interessa". Valtònyc ha reaccionat també a Twittter amb una piulada i una fotografia davant l’ambaixada espanyola: “Primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen i finalment, guanyes”. Com escriu Vicent Partal en el seu editorial, dedicat al raper i titulat  ‘A Josep Miquel Arenas, Valtònyc, amb la meua admiració’ on afirma que Valtònyc no és a Flandes per a salvar la seva pell, sinó que el seu exili és també polític, un exili que pretén denunciar l’estat espanyol i promoure la creació d’un estat d’opinió internacional en contra d’allò que és i en contra d’allò que fa. Podeu llegir l’article d’en Partal a continuació.

A Josep Miquel Arenas, Valtònyc, amb la meua admiració

Supose que per a molts de vosaltres és familiar aquella excel·lent descripció aristotèlica que deia que qualsevol pot enfadar-se un dia, però que no és a l’abast de tothom enfadar-se amb la persona adequada i en el moment adequat i amb el propòsit adequat i de la manera adequada.

Ahir Josep Miquel Arenas, conegut pel seu nom artístic, Valtònyc, va aconseguir que els tribunals belgues tombassen una euroordre emesa per l’Audiència espanyola que el reclamava per una condemna de tres anys i mig de presó a causa de les lletres de les seues cançons i les crítiques que hi feia al rei d’Espanya. Però si als tribunals espanyols aquestes crítiques són etiquetades de terrorisme, resulta que les autoritats judicials europees han convingut que no hi ha cap raó per a perseguir-lo, perquè el contingut d’aquests texts és completament lícit i entra en el marc de la llibertat d’expressió. La desproporció entre l’acusació espanyola i el capteniment de la justícia belga ho diu tot.

Per tant, avui és un dia adequat per a recordar que aquests anys d’exili no han estat de cap manera un camí senzill per a Valtònyc. Mai l’exili no és senzill, però voldria cridar l’atenció particularment sobre el fet que fins ahir ell tenia penjat un avís en els ordinadors policíacs que deia que era cercat per terrorisme. I això en un país com Bèlgica, que ha estat en alerta antiterrorista cinc, la màxima, pràcticament des que Josep Miquel hi ha arribat, significa una quantitat enorme de dificultats personals, en el dia a dia, que ell no ha volgut mai magnificar però que tan sols ell sap com li han fet difícil la quotidianitat.

I malgrat això, i superant això, Valtònyc ha fet allò que creia que havia de fer. I ho ha fet amb una dignitat tan gran com l’aparatós Kalàixnikov (recordeu: el fusell alliberador dels pobles) que porta tatuat al seu braç.

Això ho va tornar a demostrar ahir, quan les seues primeres paraules van ser per a reclamar l’alliberament de tots els rapers empresonats a l’estat espanyol. Abans i tot de celebrar la seua victòria. I per a reclamar la solidaritat de tothom amb ells i accions efectives, organitzades, per traure’ls de la garjola. I no tan sols paraules. Perquè Valtònyc no és a Flandes per a salvar la seua pell, cosa que no oblida mai. Té molt clar que no vol ser a la presó per no ser silenciat durant anys, absent de la vida pública i del combat. Aquesta és la raó de l’exili. I per això el seu exili és també polític, un exili que pretén denunciar l’estat espanyol i promoure la creació d’un estat d’opinió internacional en contra d’allò que és i en contra d’allò que fa.

I per això també és coherent quan fa qualsevol crítica. És molt fàcil de manipular la seua imatge i presentar-lo com un exagerat o un menjacapellans, però no ho és. Simplement, és una persona lliure, com ho hauríem de ser tots, que veu clar el seu nord i diu sense embuts què pensa. En tot moment. Ahir, per exemple, va moure un cert enrenou la seua resposta durant una entrevista a Catalunya Ràdio en què va criticar les felicitacions que rebia per haver guanyat. Va dir que aquelles felicitacions eren “una merda si es queden en això”. I va assenyalar Òmnium en concret perquè Laura Rosel li acabava d’esmentar la piulada feta per aquesta organització. Qui s’enfade per això deu saber què fa. Jo vaig entendre que Valtònyc, amb aquelles paraules, ens reclamava a tots l’exigència que s’ha posat a ell mateix. Per tant, si de cas som els altres que ens hem d’interrogar sobre el nostre comportament, i no ell.

Torne a Aristòtil. Valtònyc es va “enfadar” amb Juan Carlos i efectivament aquesta era la persona adequada, en el moment adequat. I s’hi va enfadar amb el propòsit adequat de contribuir a l’alliberament de la societat i de la manera adequada, perquè el resultat ho certifica.

Vist en la perspectiva dels anys, Josep Miquel no podia haver estat més agut en la seua denúncia ni podia haver triat una diana més encertada per a retratar el podrimener que és l’estat espanyol. Car la monarquia és, amb el PSOE, el pilar central del règim del 78. I, en relació amb això, les reaccions a la seua victòria ho diuen tot, també. A Bèlgica ha aconseguit que es canvie la llei per permetre un marge més ample de crítica al monarca que el que té la gent corrent. No més estret: més ample. En canvi, a l’estat espanyol no s’espera que el PSOE impulse la reforma que va anunciar que faria. Té prou vots per a fer-ho però no té la valentia ni l’interès ni la decència de fer-ho. I posar en relleu això, fer evident això, és també un fruit extraordinari de la manera apassionada, valenta, clara com l’aigua i decidida que té Valtònyc de fer les coses. Quan ahir Pablo Iglesias s’alegrava de la seua victòria, es feia ben evident la hipocresia de l’esquerreta espanyola. La cançó “No al Borbón”, que és l’origen de la persecució judicial, va ser un encàrrec d’Iglesias per al seu programa de televisió. Però, malgrat això, mentre era vice-president del govern espanyol, el dirigent de Podem no va moure ni un dit per Valtònyc, ni per resoldre de manera efectiva la situació que genera tants Valtònycs. I ací tenen ben aturada la reforma que va prometre. Que n’és, de fàcil, assaltar el cel mentre qui perilla i lluita a la terra és un altre…

No amague gens la meua admiració personal per Valtònyc. La tinc tota. Crec que és un exemple de la millor mena de gent que el nostre país –qualsevol país, però també el nostre– és capaç de produir. De Tijd, un dels grans diaris belgues, el va qualificar ahir de campió de la llibertat d’expressió, una expressió adequada que indubtablement es mereix. Però que ningú no oblide que per a arribar a aquest punt cal que un jove mallorquí, de la Pobla, extremadament jove quan l’estat i la repressió més ferotge li cauen al damunt, tinga la fortalesa i la capacitat de ser prou lliure per a triar i decidir ell tot sol què farà amb la seua vida. I tinga la valentia d’emprendre un camí tan llarg com el que ha fet sense perdre mai de vista la ruta ni per les crítiques interessades ni per les promeses oportunistes. I que guanye.

Que no ho és tot, això de guanyar individualment, però que avui és molt i significa molt, n’estic ben segur, per a molts de nosaltres.

Vicent Partal

Director de VilaWeb

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimarts 28 de desembre del 2021

17 de desembre 2021

Apartheid lingüístic

Les més esfereïdores mentides i falsedats referents a la immersió lingüística les hem pogut escoltar, en seu parlamentària, vomitades (perdoneu l’expressió) pel líder de l’oposició, Pablo Casado, comparant el cas del nen de l’escola de Canet de Mar, amb els negres dels Estats Units. El president del Partit Popular ha afirmat que aquest cas li recorda a la segregació racial de la dècada dels anys 60 als EUA. En un acte a Barcelona, ha tornat a utilitzar una expressió que l’espanyolisme comença a fer servir repetidament en aquesta qüestió: “apartheid lingüístic“. Casado s’ha volgut referir a Ruby Bridges, una ciutadana nord-americana que va ser la primera nena negra que va assistir a una escola només per a blancs a l’estat de Louisiana i que va haver de ser escortada per la Guàrdia Nacional dels Estats Units. Casado ha opinat que els defensors de la immersió lingüística en català porten a terme un projecte “d’enginyeria social”. “Estan fent servir la llengua per etiquetar i separar entre ciutadans de primera i de segona”, ha assegurat, a més d’afirmar que la causa de Canet “no és només lingüística ni només educativa” sinó que “és una causa de la humanitat i pels drets“.

Provem de fer la prova del cotó a les ‘teories’ de Casado: El Tribunal Constitucional en una sentència de febrer del 2010 diu clarament que un castellanoparlant a Catalunya té dret a ser atès en castellà per tota l'administració i que pot exigir aquest dret. En canvi, diu que un catalanoparlant  ―malgrat que la CE diu que les dues llengües són cooficials― no té el mateix dret. Un catalanoparlant no pot exigir a un jutge, a un policia, a un funcionari... que l'atengui en català o li faci una actuació administrativa en català, demostrant amb això que, legalment, hi ha un ciutadà de primera (castellanoparlant) i un altre de segona amb menys drets (catalanoparlant).  Ara, Sr.Casado, faci el següent exercici. Canviï la paraula "castellanoparlant” per "home/dona blanc" i la paraula "catalanoparlant" per "home/dona "negre" i entendrà (si és capaç) el que és veritablement un ‘apartheid legal’ a Catalunya. Cal denunciar que l’única discriminació que existeix a les escoles dels Països Catalans és la que pateixen aquells alumnes a qui se’ls priva de l’aprenentatge del català. Privar de l’aprenentatge del català a amplis sectors socials amb l’objectiu de fracturar la societat dels Països Catalans això sí que és practicar un autèntic ‘apartheid lingüístic’.

Al voltant del cas del nen de Canet, s’ha dit tantes barbaritats per part dels altaveus mediàtics del més ranci espanyolisme, que val la pena posar les coses al seu lloc. És absolutament  fals que els catalans vulguin atacar a pedrades la família que va interposar el recurs sobre la immersió lingüística al TSJC o que la Generalitat vulgui prohibir el castellà a les escoles catalanes. I aquestes falsedats la gent de bona fe de fora de Catalunya se les creu. Dins de Catalunya tothom sap que és mentida i si alguns donen la raó a Casado, és perquè fan servir la demagògia i la traïdoria, com a justificació de la catalanofòbia que escampen. Saben que això no és veritat i el TSJC posa llenya al foc per encendre una mica més les mentides i les humiliacions que es fan córrer pels periòdics i tertulians madrilenys.

Qui no gaudeix de sentir i parlar el català o el castellà està forçant una imposició a l'altre i això és totalment miserable i intolerable. Si a l'escola la immersió és en català, és perquè es va legislar amb el consens de tots els partits, ja que la immersió provoca menys discriminació dels infants que a casa seva només parlen en castellà, i que podran créixer en igualtat a la resta de companys. Quan siguin grans ja escolliran la llengua que volen parlar. Els que tenen actituds d'ultradreta i nazis són els que no tenen cap ni un argument coherent, raonat, pensant en el bé comú de tots. Cal estendre la idea que és l’hora d’abandonar posicions defensives per a passar a posicions ofensives. La normalització de la nostra llengua exigeix ampliar l’actual marc d’acció de la política lingüística, si cal enfrontant-se a ‘lobbies’ i campanyes de desprestigi de tota mena. Tothom que viu a Catalunya ―incloent també els castellanoparlants― hauríem de defensar el català com a llengua pròpia, tenint en compte els cavis que s’han produït en la nostra societat i que l’escriptor, Víctor Alexandre, analitza en el seu article titulat  ‘Un poble que no defensa la seva llengua, no se la mereix’, que podeu llegir, si voleu, tot seguit.

Un poble que no defensa la seva llengua, no se la mereix

El tema de la llengua no el resoldrem. Em sap molt de greu dir-ho així, cruament, sense embuts, però em sembla que l’autoengany en què vivim té mala peça al teler i no veig Catalunya disposada a agafar el bou per les banyes per defensar la llengua catalana amb totes les conseqüències. L’autoengany ha anat arrelant entre nosaltres gràcies a dos factors clau: el pànic de la classe política dirigent a anar més enllà d’allò que se’n diu ‘anar trampejant’ i la nostra crèdula predisposició a interioritzar el missatge cofoi dels altaveus oficials. Creure que tot va bé resulta molt més còmode que no creure-s’ho. Això, és clar, té un preu caríssim que tard o d’hora cal pagar, però com que es tracta d’un pagament ajornat, podem comprar la mentida fent veure que som rics. Ja s’ho trobaran els qui vinguin després.

Hi ha qui pensa, o vol pensar, que si la llengua se’n va sortir, amb el règim del 1939, també ho farà en el segle XXI. Santa innocència! Les mesures que es van prendre després de la mort d’en Franco formaven part d’un context sociopolític en què partíem gairebé de zero i teníem un munt de vies d’aigua a taponar. Però el món d’avui no té res a veure amb el dels anys vuitanta, només cal mirar de quina manera l’evolució tecnològica ha modificat les diferents formes de comunicació. L’anglès s’ha consolidat com ‘l’idioma’ del planeta i el mercat ja només accepta aquelles llengües que tenen mecanismes d’autodefensa prou potents per resistir.

Quins són els principals mecanismes d’autodefensa d’una llengua? Bàsicament, dos: voluntat de ser i estructura política. El primer demana amor propi, el segon demana un Estat. En temps antics potser n’hi podia haver prou amb la voluntat de ser, però en el món actual cal que aquesta voluntat disposi d’unes eines que només estan a l’abast dels estats. Tenir un Estat és condició ‘sine qua non’ de tota llengua per subsistir. Però compte! La tinença d’un Estat esdevé inútil sense el primer requisit, que és la voluntat de ser. El cas més gràfic el tenim ben a prop i es diu Andorra. A Andorra, el català és llengua oficial única, i, tanmateix, és absolutament innecessària per treballar en infinitat de llocs. Es pot viure a Andorra sense parlar un borrall de català, però no es pot viure sense saber espanyol, llengua no oficial. Fins i tot són moltíssims els portuguesos residents que, vista la realitat, opten per aprendre espanyol en comptes de català. Quines ganes de perdre el temps, oi? Quan el coneixement de la llengua per treballar darrere un taulell és un requisit inferior al de saber sumar i restar, o ni tan sols és un requisit, passa això.

Entitats com la Plataforma per la Llengua, la CAL, Som Escola, etc., fan una feina immensa; en fan tanta, que no sé pas en quin estat de postració estaria el català si no existissin. I també fan una gran feina el Consorci per a la Normalització Lingüística i el Voluntariat per la Llengua. Però, per dir-ho en termes de salut, no passen de ser l’equivalent a un ambulatori. Són vitals assistencialment, però les intervencions quirúrgiques es fan als hospitals, que són la màxima autoritat; i la màxima autoritat de diagnòstic i execució en el cas de la llengua són les autoritats científiques i les governamentals, cosa que ens porta al moll de l’os de la qüestió, ja que aquestes autoritats, immerses en el cofoisme («el català va molt bé, el català va endavant, el català té una mala salut de ferro…»), continuen aplicant l’any 2021 la mateixa política lingüística dels anys vuitanta. Exactament la mateixa! Talment com si el món no hagués canviat i com si de sis milions de catalans no haguéssim passat a set i mig fruit, en bona part, de la recepció de nouvinguts hispanoparlants. Doncs, a diferència del que faria qualsevol país receptor de similars dimensions, no hem pres cap mesura en consonància. Cofoisme i més cofoisme, i, per descomptat, burla i desqualificació dels advertiments de les veus discrepants.

Mentrestant, ens posem les mans al cap en veure que Espanya continua amb la seva dèria secular de fer desaparèixer la llengua catalana o, en el millor dels casos, reduir-la a l’àmbit domèstic. “No hi ha dret!”, clamem. Molt bé, aquesta frase farà que Espanya tremoli de por. Però, a part d’això, quin és el pla de xoc dels departaments de Presidència, Educació i Cultura catalans contra les agressions dictatorials dels tribunals espanyols per carregar-se les minses i encara vigents mesures lingüístiques establertes en els anys vuitanta? Cap pla. No hi ha pla de xoc. Ja hem vist Marta Vilalta, portaveu d’Esquerra Republicana, fent fàstics de les paraules de la presidenta del Parlament, Laura Borràs, que, amb tota lògica, ha demanat que el conseller d’Educació, Josep González Cambray, assumeixi la direcció de l’escola Turó del Drac, de Canet de Mar, i es negui a acatar ordres dictatorials. Doncs no. La resposta: submissió, submissió i submissió, que vol dir capcot, resignació cristiana i un discurs digne d’un funeral: “No hi podem fer res, hem d’acatar els tribunals, però recorrerem”. A qui recorreran? Al mateix inquisidor?

¿De tribunals franquistes, de tribunals inquisidors, de tribunals ideològics, de tribunals ultra nacionalistes espanyols, en diem “tribunals”? Déu meu! És el Govern qui ha de donar cobertura a les escoles, assumint-ne tota la responsabilitat, amb totes les conseqüències, per tal que no s’acati cap sentència que sigui contrària a les lleis del Parlament de Catalunya. No hi ha hagut mai cap esclau que s’hagi alliberat acatant les lleis injustes que l’encadenen. Cap ni un.

Amb tot, sóc conscient que això que dic és picar ferro fred. El govern de Catalunya acota el cap, l’escola Turó del Drac i l’alcaldessa de Canet de Mar reben trucades feixistes que els amenacen de mort, el 25% d’ensenyament en espanyol serà una realitat i no passa res. I s’estan gestant el 30%, el 40%, el 50%… Però no passa res. Submissió absoluta. Senyors i senyores del Govern de Catalunya, permeteu-me que us ho digui: un poble que no defensa la seva llengua, és un poble que no se la mereix. Si creieu fermament que sí que ens la mereixem, si creieu que els catalans sí que ens mereixem la llengua catalana, digueu-me, si us plau, per què acateu les sentències dictatorials que l’anorreen?

Víctor Alexandre

Escriptor

Article publicat al digital   elMón   el dimarts 14 de desembre del 2021

10 de desembre 2021

No els deixem sols

El pares de l’escola ‘Turó del Drac’ de Canet de Mar han obert una web titulada “El Turó, en català!”, on demanen el nostre suport en defensa de la llengua catalana i la immersió lingüística, amb un manifest on escriuen: «Ja fa gairebé trenta anys que les escoles de Catalunya practiquen la immersió lingüística a les aules. La introducció de la immersió ha permès que l’escolarització de les criatures proporcioni les competències acadèmiques esperades, la integració social i cultural desitjables per a tota la ciutadania i garantir la possibilitat d’una vida plena en català després de llargs anys de marginació i criminalització. Després d’anys de plena normalitat de l’escolarització en català, diferents interessos polítics (mitjançant denúncies i soroll mediàtic) han dut els tribunals a dictaminar sentències que estableixen quotes de llengües vehiculars a la docència. L’últim cas conegut ens ha afectat a l’escola Turó del Drac (Canet de Mar, Maresme), on una sentència del TSJC estableix unes mesures cautelars que obliguen el centre a impartir el 25% de les hores lectives d’un grup de P5 en llengua castellana. Aquesta sentència sorgeix arran de la denúncia d’una família de l’esmentat grup classe que demanava un 50% de les hores lectives en llengua castellana» Acaben el manifest demanant al Departament d’Educació les accions necessàries per blindar la immersió lingüística a les escoles catalanes i fent una crida també a la resta de famílies i ciutadania en general a sumar-se a les activitats i reivindicacions que proposen.

Ara correspon a la ciutadania fer-los costat, no com han fet els polítics que diuen no poden fer-hi res i els han deixat sols. El conseller d’Educació, Josep Gonzàlez Cambray, ha manifestat que la Generalitat no té capacitat d’actuar per a defensar la immersió en aquesta escola, ja que la sentència del TSJC s'adreça directament a la direcció del centre i impedeix que el departament hi pugui donar resposta. Com molt bé diu una persona comentant aquestes manifestacions del conseller: «Si la Generalitat, per una demanda d’un sol alumne, no té capacitat d’actuar, potser és l’hora de reconèixer que aquesta Generalitat no té cap capacitat. Perquè tenim les competències en ensenyament traspassades, perquè tenim una llei de Normalització Lingüística, perquè tenim molts mestres i molts pares i molts alumnes a favor, i perquè no hem de fer ni un pas enrere. Crec que ha arribat l’hora de quadrar-se, de dir que per aquí no hi passarem, trenquem el govern, anem-nos-en del Parlament de Madrid…, fem una crisi tan gran que se senti des de Brussel·les. Deixeu de fer política de mentrestant, deixeu de fer “el que ens permeten” i governeu per als més de 2 milions que vam fer l’1 d’octubre».

Una sola família que odiï el català pot forçar que tothom parli castellà? Deixarem sols als pares de l’escola Turó del Drac? Creiem sincerament que no. La normalització lingüística del català està lluny de ser un procés acabat. Cada any, Plataforma per la Llengua gestiona centenars de queixes per mancances percebudes en l’estatus del català i per la impossibilitat d’usar-lo en determinats contextos, i aquestes queixes només són la punta de l’iceberg d’un malestar més estès. Les autoritats haurien d’aplicar la normativa existent que protegeix els drets lingüístics, ampliar-la i modificar aquells elements de la llei que no permeten que els catalanoparlants facin una vida plena i plenament normalitzada en la seva llengua. Els catalans som un gran poble, però darrerament sembla que ens han envaït tots els fantasmes de la repressió brutal que hem patit des de l’1 d’octubre d’infausta memòria i ara tenim por, molta por. El director de VilaWeb, Vicent Partal, escriu en el seu editorial titulat  ’Els pares de Canet: una lliçó per a aquest país que volen que semble covard’, que a Palau va haver-hi un moment de pànic en el primer minut, però que després algú ha decidit que, més que plantar cara, calia dissimular, fer veure que no passava res. Doncs no és això companys, no és això. No podem ser covards i plantar cara fent costat als qui defensen la nostra llengua i els nostres drets. Llegiu l’editorial d’en Partal tot seguit.

Els pares de Canet: una lliçó per a aquest país que volen que semble covard.

Fa uns quants anys que em van convidar a un debat a Vílnius, la capital de Lituània. Era sobre la situació a Catalunya i la meua intervenció va traçar un paral·lelisme entre el nostre procés d’independència i el dels països bàltics, que jo havia cobert com a periodista als anys vuitanta i noranta del segle passat. Entre el públic hi havia una majoria de gent molt a favor de Catalunya i a la taula, amb mi –o hauria de dir contra mi–, polítics i funcionaris lituans pendents sobretot de no enutjar Espanya. I molt concretament, vetllant perquè no se sentís molest l’espia que havia enviat l’ambaixada dels nostres veïns. Va haver-hi un moment còmic, en què es van trobar descol·locats. Va ser quan els vaig ensenyar el meu primer visat de la Lituània independent, un document anterior al reconeixement de la independència pels altres estats. Els vaig explicar que aquell document era il·legal segons les lleis de l’època, perquè Lituània encara formava part de l’URSS quan me’l van expedir. Però els vaig demanar que s’atrevissen a dir en públic que aquell paper, aquell gest d’unilateralitat, no era una expressió legítima i legal del procés de constitució de l’estat lituà. Òbviament, no van tenir cap més remei que reconéixer-ho –reconéixer que podien anar, cínicament, contra la nostra unilateralitat, però que no podien anar contra la seua.

En acabant l’acte, els catalans, bàsicament gent del Diplocat, i un grup de lituans, entre els quals algun vell conegut meu, vam tenir una conversa més desimbolta en un café de prop del lloc on es feia el debat, que havia estat organitzat per la Universitat de Vílnius. Vaig comentar-los que no entenia com s’havien tornat tan covards com a país. Jo els havia vist lluitar contra la Unió Soviètica amb una decisió que impressionava. En un carrer a tocar del lloc on parlàvem, per exemple, Mikhaïl Gorbatxov havia estat aturat per una massa de ciutadans amb qui va haver de dialogar, vulgues no vulgues, en una de les escenes polítiques més impressionants que recorde. Els lituans s’havien posat davant els tancs, s’havien donat les mans a la Via Bàltica, sota una pressió repressiva enorme. Alguns havien mort per la independència. I com podia ser que aquell poble decidit i valent, que no tenia por de Rússia mentre aquesta ocupava el seu país, en tingués tanta, de por, de la mateixa Rússia, ara que Lituània ja era independent. I que acceptàs tots els xantatges simplement per por.

Una de les respostes a la meua pregunta em va fer pensar molt. Un dels amics lituans em va dir que parlàvem de situacions diferents. Que quan hi ha una situació política tan excepcional com és un procés d’independència el món veu un poble en marxa perquè és això que fa excepcional el moment. Però que quan s’acaba l’excepcionalitat i entres en la normalitat, aleshores la veu de la gent és tapada per la del govern i, en tot cas, la dels polítics en conjunt. I aquests posen caramels en la boca de la gent, com ara que seran els avions espanyols que els defensaran del Kremlin i que, per tant, han de callar sobre Catalunya. De manera que allò que es veia tan clarament abans ara no es veu, encara que en realitat puga continuar existint.

Hi he pensat molt, en aquella anècdota, aquests darrers dies, per la manera com s’ha abandonat i s’ha deixat a l’estacada l’escola Turó del Drac de Canet de Mar, primer centre amenaçat pels tribunals espanyols després de la sentència que liquida la immersió lingüística. Els mestres i sobretot les famílies han eixit amb valentia a defensar la seua escola –i ho podeu comprovar llegint ací, a VilaWeb, aquesta entrevista amb dos dels pares afectats. De les vint-i-cinc famílies que hi ha a la classe, vint-i-dues s’han manifestat a favor de la immersió i han obert aquesta pàgina web per explicar-ho i protestar, una web que us demane que feu córrer tant com pugueu. Però em fa la sensació, i és alguna cosa més que una sensació, que la classe política, i tot l’entramat mediàtic i d’organitzacions que gira entorn dels partits, se n’ha desentés. Va en aquesta línia, per exemple, l’al·lucinant declaració del Departament d’Ensenyament que diu que com que l’advertiment va adreçat a l’escola és l’escola que ho ha de resoldre. I també el silenci espés d’uns certs mitjans.

Tinc la sensació que a Palau va haver-hi un moment de pànic en el primer minut, però que després algú ha decidit que, més que plantar cara, calia dissimular, fer veure que no passava res. Potser perquè no volen atrevir-se a desobeir cap tribunal, ni un. Potser perquè qualsevol reacció significa reconéixer que la immersió lingüística de cap manera no havia estat blindada, com havia afirmat ara fa un any amb les trompetes i fanfàrries de sempre Gabriel Rufián, cada dia més ridiculitzat. O perquè es constataria que Pedro Sánchez no fa ni farà res. Sí, aquest Pedro Sánchez que, en el cap del sotagovern, ha passat de ser el còmplice necessari que va fer possible en realitat el colp d’estat del 155 –el PP no s’hauria atrevit a aplicar-lo sense el seu acord– a ser gairebé el líder a adorar i a aplaudir acríticament. Faça què faça.

I la concentració prevista per a dissabte de la setmana vinent va en aquesta mateixa línia. Després d’una agressió d’aquestes dimensions, ens convoquen a un acte petit, transversal, festiu, tot ple d’adjectius amb què intenten que no es note massa la indignació. Som Escola, segurament contaminada per la desídia d’Òmnium cap a la llengua catalana, ha tardat molt a reaccionar. I la resposta no és de cap manera a l’altura de la situació, no és allò que necessitaríem fer. Només de saber-se la sentència, Martxelo Otamendi em va telefonar per demanar-me com serien les mobilitzacions, que ell imaginava ben grans i multitudinàries, perquè volia enviar immediatament un redactor de Berria a Barcelona. Li vaig haver de respondre que no valia la pena i lamente no haver-me equivocat. Ja es veia a venir que la cosa aniria per aquest camí: que la reacció siga mínima i sobretot controlada. Com és possible?, em va preguntar ell. I jo li vaig explicar l’anècdota lituana amb què he començat aquest editorial. El govern autonòmic, amb ERC i Junts en perfecta harmonia malgrat alguna discrepància circumstancial, treballa amb totes les forces perquè els ciutadans no siguen visibles, per tapar-los. I per enterrar així el període d’excepcionalitat que hem viscut aquesta darrera dècada. I amb això s’aconsegueix que ara Catalunya, als ulls de fora, semble clarament un país covard.

Un país que no és, tanmateix. I el contrast immediat i la prova magnífica els tenim a Canet. Els tenim en aquests pares i mestres que els han deixat sols, però que, sense renegar de res ni fer cap retret, batallen i batallaran. Que és això que passarà, n’estic absolutament segur, a cada escola i a cada centre on un sol pare espanyol intente imposar per la violència judicial el seu model d’ensenyament. I passarà, com una taca d’oli, perquè és una cosa que afecta la vida diària, la realitat social de la gent, que toca el cor. En contrast amb això, com passa a Lituània, estic convençut que els nostres polítics maldaran descaradament perquè tornem a la normalitat de la gestió del mentrestant i que oblidem tot allò que hem fet fins ara per guanyar la independència. Però, a diferència de Lituània, els nostres polítics no tenen res a oferir-nos, ni tan sols que els avions d’una potència estrangera ens protegisquen el cel.

I la prova indiscutible és la comprovació que l’autonomia  –allò que en deien pomposament el “govern efectiu”– queda ben retratada, precisament en aquest cas. L’autonomia de Catalunya ja és tan poca cosa que, com vaig llegir en una piulada l’altre dia, “si una família castellana ho vol, farà estudiar en castellà els fills de cinquanta famílies catalanes”. Aquest és el resum precís i indiscutible del “poder” irrisori que gestiona i gestionarà la Generalitat de Catalunya mentre encara dure, que esperem que siga poc. I és per aquesta raó que cada dia més gent entendrà que no cal gestionar l’autonomia, que això és un camí que no mena enlloc, sinó substituir-la. Per la república independent.

Vicent Partal

Director de Vila Web

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimecres 08 de desembre del 2021.

29 de novembre 2021

Cap a un nou tripartit?

En els últims mesos ERC ha aconseguit arribar a diversos acords amb el Govern central i sembla que cada vegada està més lluny de Junts x Catalunya, el seu soci de Govern. Els pactes entre els republicans i el ‘Gobierno’ ha avivat els rumors sobre la possible tornada del tripartit, format per PSC, ERC i Comuns, malgrat que els resultats del 14F van donar la famosa majoria del 52% als independentistes. Els pressupostos de la Generalitat tiren endavant gràcies al pacte in extremis amb els comuns, que ha provocat una nova crisi entre Esquerra i Junts per Catalunya. Malgrat la picabaralla, el president, Pere Aragonès, i el conseller Jaume Giró han fet pinya per defensar l’aprovació dels pressupostos, i creuen que això no malmet la majoria independentista. Tot i la sintonia entre Aragonès i Giró, qui ha estripat les cartes ha estat Joan Canadell. El diputat de Junts per Catalunya ha criticat el pacte d’ERC amb els comuns afirmant que l’estratègia dels republicans sobre “la via àmplia no és la unitat dels independentistes, és autonomisme i és el preludi d’un nou tripartit”, preguntant-se també —fent referència als comuns— “si el president preferirà continuar pactant amb un partit no independentista que carrega durament contra el soci de govern”.

Com s’ha pogut veure des de sempre, el procés ha tingut dos vaixells i dos capitans que contendien per governar-lo: primer Convergència amb Artur Mas al timó i segon Esquerra Republicana amb Oriol Junqueras. Quan Carles Puigdemont va prendre el relleu de Mas, la rivalitat va continuar, amb unes altres sigles, però amb la mateixa intensitat. El capteniment de Junqueras ha estat, des de sempre, desbancar de la presidència de la Generalitat als convergents, siguin més o menys afins als postulats pujolistes. Finalment en les darreres eleccions els republicans, malgrat quedar segons empatats amb els socialistes, aconsegueixen fer els ‘sorpasso’ als convergents —o potser caldria dir millor als ex-convergents— encara que només fos per 35.000 vots que els va facilitar tenir un diputat més que a Junts x Catalunya. Aquesta minsa majoria va permetre encimbellar al delfí de Junqueras, Pere Aragonès, com a president de la Generalitat. L’objectiu estava aconseguit. Els efectes, però no han resultat com preveien els ‘spin doctors’ esquerrans, ja que per poder investir Aragonès van caldre els vots dels anticapitalistes de la CUP i aquest fet ha estat, a la llarga, la pedra a la sabata dels republicans que han vist minvades les seves aspiracions per gestionar una Generalitat que potser els hi queda una mica gran.

Amb l’aprovació dels pressupostos catalans, els republicans han comprovat que la seva força depèn del seu apropament a partits polítics que es mouen fora de l’univers independentista i per tant que són netament unionistes. Aquesta realitat i també, perquè no dir-ho, el gir respecte al procés que el seu líder, Oriol Junqueras, ha fet des de la seva sortida de presó pot fer la impressió a alguns que Esquerra Republicana no veuria amb mals ulls una reedició del tripartit amb comuns i socialistes. Aquesta teoria la desenvolupa amb profunditat l’historiador i professor de l’UB, Agustí Colomines, en el seu article titulat  ‘L’Esquerra encadenada’, on estudia les relacions entre els partits presents al Parlament i els seus possibles encaixos amb la nova realitat de la política catalana actual. Podeu llegir l’article a continuació.

L'Esquerra encadenada

¿És incoherent que Esquerra no vulgui pactar a Catalunya amb els socialistes si a Madrid ja hi pacten? Si en comptes de respondre des del partidisme ho féssim des de la lògica, la resposta hauria de ser afirmativa. Aquesta setmana hem pogut observar fins a quin punt l’aliança dels republicans amb els socialistes és ferma i deixa com una anècdota el pacte dels independentistes amb els socialistes a la Diputació de Barcelona. En quaranta-vuit hores, els republicans han donat via lliure a tres pressupostos. A l’Ajuntament de Barcelona —on Colau governa amb Collboni, no ho oblidem—, a la Generalitat de Catalunya —trencant la majoria independentista— i al govern de l’Estat, amb la promesa que el català tindrà un 2 % en les plataformes audiovisuals. La festa no ha estat rodona a Madrid perquè el mateix dia el Tribunal Suprem ha ratificat la sentència del TSJC que obliga a introduir el 25 % de classes en castellà a l’escola catalana. L’Estat no perdona mai. Després d’una dècada de lluitar per l’autodeterminació, l’espanyolisme de l’Estat es mostra implacable i ressuscita amb molt bon resultat els grans èxits dels anys noranta: l’atac a la immersió lingüística i la crisi de les infraestructures, la causa de la qual era un dèficit fiscal que ja no es denuncia. Ha saltat de l’agenda. El que ha canviat, per tant, és la resposta dels partits catalans. És significatiu que la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, assisteixi demà a la reunió preparatòria de la Conferència de Presidents Autonòmics. Aquesta és la nova agenda d’Esquerra.

Els observadors optimistes i els mitjans de comunicació propers al partit de Junqueras, que són molts, alguns per conveniència i els altres per convicció, exalten l’habilitat dels republicans per esdevenir el centre de tots aquests pactes. No dic que això no sigui cert. Però cada dia que els republicans fan un pas i acceleren l’aproximació als partits unionistes, queda més clar que avancen cap a una rectificació de l’anomenat procés. La repressió hi ha tingut molt a veure, però també el protagonisme cada vegada més acusat dels federalistes al si d’Esquerra, aquells que s’hi van incorporar, procedents del PSC o d’ICV, i que només “estaven” en mode independentista per les circumstàncies. Un cop fracassat el primer intent seriós d’independitzar-se, no solament promouen una reculada, sinó que s’incorporen a la lluita per liquidar els independentistes de Junts, que constantment identifiquen amb l’antiga Convergència, tot i que els veritables convergents avui comparteixen amb els republicans diagnòstic i estratègia. Com afirma Remei Gómez, l’alcaldable de PDeCAT-Convergents a Sant Cugat per al 2023, entrevistada per Nació Digital, un dels diaris afins als republicans i síntesi de l’esquerrovergència: «La lluita per la independència, ara no toca. Hi ha altres prioritats on dedicar els esforços». És d’agrair l’opinió gens acomplexada d’aquesta senyora.

Els republicans es troben en un dilema que tard o d’hora els perjudicarà. Per una banda, defensen que abans d’intentar una altra vegada confrontar-se amb l’Estat cal eixamplar la base, que és l’excusa que han fet servir per justificar el gir de 180°. Per una altra banda, els únics pactes que realment consoliden estan reduint la base independentista i alhora reforcen la posició dels partits unionistes. Que la base independentista minvi en comptes de créixer no és culpa tan sols dels republicans. L’extremisme ideològic de la CUP i les vacil·lacions de Junts també hi ajuden. La majoria parlamentària que va investir president Pere Aragonès és cada dia més feble. I no ho dic per l’orientació dels pressupostos, que han estat elaborats per Jaume Giró, el conseller de Junts que més hi toca, sinó pels enfrontaments entre republicans, independentistes i anticapitalistes. L’objectiu comú, l’exercici del dret a l’autodeterminació, és substituït per un enfrontament ideològic propi de la “normalitat”. La unitat d’acció és inexistent. No és que els republicans i els independentistes estiguin molt lluny ideològicament. Al capdavall, el projecte de pressupostos pactat entre Junts i Esquerra contempla —fins i tot ara, després de l’acord dels republicans amb els comuns— les partides dedicades al Hard Rock Hotels i als Jocs d’Hivern que han motivat la discòrdia amb la CUP. La discrepància entre Esquerra i Junts és estratègica i és de molt difícil solució. Cap dels dos partits pot rebaixar la seva manera d’interpretar què cal fer després de l’1-O i és impossible aïllar el Govern, per molt que ho digui la portaveu, de la tensió que aquesta discrepància provoca entre els republicans i els independentistes.

Esquerra s’ha encadenat al PSOE per deslliurar-se de Junts. Però com més forta és l’aliança amb els socialistes, més reforça Junts com a partit de referència de l’independentisme liberal, socialdemòcrata i ecologista. O sigui, de centreesquerra. Si Esquerra es desprèn de l’independentisme o bé esdevé un simple recurs sentimental i electoral, Junts té una gran oportunitat per créixer. Només li cal fer com aquesta setmana: mostrar-se inflexible en la defensa de l’independentisme i demostrar que, tot i les discrepàncies, estaven disposats a discutir fins al final amb la CUP per no trencar la majoria parlamentària. Lluitar per la independència i governar no són incompatibles. La coalició de govern ha patit tres grans sotragades en sis mesos: el fracàs de la taula de diàleg, la qüestió de l’ampliació de l’aeroport i ara les discrepàncies sobre amb qui pactar el pressupost. Em costa de creure que no hi haurà una quarta topada... i una cinquena i una sisena. La intervenció més que crítica de Joan Canadell contra Esquerra en el debat de pressupostos va disgustar tant el president que va abandonar l’hemicicle. Torra va demostrar tenir més corda el dia que li van retirar l’escó i Aragonès, vicepresident del seu Govern, es va quedar immòbil, sense aplaudir, mentre els consellers i els diputats de Junts l’ovacionaven. Era la segona vegada que Aragonès actuava així. El setembre del 2019 no va cridar “llibertat” ni tampoc va aplaudir quan es va conèixer, enmig de les votacions de les propostes de resolució del ple, que el magistrat de l’Audiència Nacional decretava presó sense fiança per als set CDR detinguts aquella setmana. L’acusació era forta: pertinença a organització terrorista, fabricació i tinença d’explosius i conspiració per causar estralls. Tots els gestos compten, sobretot si després es desvela el muntatge de l’acusació.

L’Esquerra encadenada enfila el camí d’un nou tripartit, que és l’única alternativa a una majoria independentista. Com menys independentista es mostra Esquerra, no tan sols regala vots a Junts, si és que saben oferir una bona proposta, sinó que reforça el PSC. Els socialistes, tot i recuperar pocs vots de Ciutadans, en van tenir prou per quedar primers en la darrera cursa electoral. Com més ajudi Esquerra a consolidar Pedro Sánchez a Madrid, més ajudarà a la recuperació dels socialistes a Catalunya, que han trobat en Salvador Illa i Alícia Romero un grup dirigent més eficaç que no pas ho era abans amb Miquel Iceta. Podria ser que els republicans perdessin vots d’una manera letal i un possible tripartit només podria ser presidit pels socialistes. L’aliança dels republicans amb els independentistes només es manté per això, per la por al ‘sorpasso’ socialista i perquè Junts segueix sense brúixola i aquesta desorganització dels de Puigdemont els beneficia.

 Agustí Colomines

Historiador

Article publicat al digital  ELNACIONAL.CAT  el dijous 25 de novembre de 2021