Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




11 de setembre 2019

Acarnissament

El passat 9 de setembre els catalans podríem haver celebrat el 87é aniversari de l’aprovació en el “Parlamento Español” de l’Estatut que fou anomenat popularment ‘Estatut de Núria’, derrogat per Franco l’any 1938. En lloc d’aquesta celebració, ens vam haver d’empassar l’acte d’obertura de l’any judicial que es va celebrar el mateix dia i justament a la mateixa sala del Suprem on mesos enrere vam veure asseguts els presos polítics catalans. Casualitat? Potser no, però això ens recorda que estem a vigílies de la publicació de la sentència contra els presos polítics catalans empresonats des de fa dos anys, una sentència que es preveu dura. La fiscal general de l’Estat, María José Segarra, va insinuar en aquest acte la possibilitat, o potser hauríem de dir més que segura ‘probabilitat’, que els presos polítics catalans compleixin condemna en presons espanyoles ja que, segons va afirmar: “es posible que los políticos presos esten recibiendo un  trato de favor en los centros penitenciarios de Cataluña”.

Això no deixa de ser un exemple més de l’acarnissament amb que l’estat espanyol tracta el tema dels presoners i, en definitiva, tot el que fa referència al procés independentista català. ¿Com s’explica sinó que ara mateix s’intenti portar a la presó també a l’actual President Quim Torra amb l’excusa de la pancarta de la Generalitat que es va negar en un primer moment a retirar del balcó, o també que es demanin cinc anys de presó per un dirigent de l’ANC acusat d'haver retirat una bandera espanyola de la delegació del govern espanyol a Girona en el primer aniversari de l’1-O?

El President Artur Mas fou entrevistat ahir a RAC1 per l’Agnès Marquès i, entre moltes altres qüestions interessants, va recordar-nos que el  “Tribunal de Cuentas”  espanyol, arran dels fets del 9-N, va ordenar l'embargament de propietats de Mas, Ortega, Rigau, Homs i Vilajoana. Malgrat haver satisfet els acusats, gràcies a la caixa de solidaritat, el total del 5 i pico de milions d’euros, va dir que encara no li havia estat aixecat l’embargament del seu habitatge per uns suposats ‘interessos’ pendents.

Fa poques setmanes el mateix Tribunal de Comptes va activar la segona fase del procés d'embargament preventiu contra l'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont, l'ex-vicepresident Oriol Junqueras i 16 exalts càrrecs més, pel suposat desviament de fonts públics per fer realitat el referèndum de l'1-O. El Tribunal actua fruit de les querelles que van interposar la Fiscalia d'una banda, i Societat Civil Catalana i Advocats Catalans per la Constitució, de l'altra. Es ben curiós que, amb la corrupció del PPSOE que hi ha a tot l’estat espanyol, el primer cas on s'embarguen béns als polítics per la seva responsabilitat en l'exercici del seu càrrec sigui per organitzar un referèndum.

Estem davant doncs de l’acarnissament amb que l’estat vol doblegar la voluntat dels catalans fins arribar a la seva submissió total.  Com va dir recentment un presentador de TV3: ‘s’ha demostrat que una part molt important de la societat espanyola no ens estima ni ens vol. O, més ben dit, ens volen sotmesos i amb el cap cot. Hi ha un abans i un després de l’1-O’.

Per entendre que és i qui controla aquest Tribunal de Comptes, val la pena llegir l’article que ha escrit recentment el prestigiós economista i professor de la Universitat Pompeu Fabra, on descriu quines son, en principi, les funcions d’aquest organisme estatal i quina ha estat la seva deriva arran del procés català. Podeu llegir l’article tot seguit.

El Tribunal de Comptes

Anticipo que el ciutadà sap poca cosa d’aquest organisme de l’Estat. Una institució d’aquelles que configura una constitució que es vulgui considerar mínimament moderna, com a alta instància de control dels comptes públics. Amb seu a Madrid (on si no, malgrat que res tècnic ho justifiqui?), amb uns vuit-cents treballadors ben pagats, encantats de conèixer-se i que mouen, com altres milers i milers de funcionaris, l’economia madrilenya. Sí. D’aquells recursos que els que fan balances fiscals torçudes ens imputaran a tots els catalans sota la idea que som iguals beneficiats de la seva despesa que els mateixos madrilenys.

La inacció d’aquest tribunal ha estat una constant en la nostra democràcia, mancada dels controls d’eficàcia, efectivitat, eficiència i equitat de l’actuació pública. Tot i això, res ens ha estalviat als contribuents la parafernàlia dels seus alts càrrecs ben pagats, cementiri d’elefants, refugi de nomenaments polítics, des del seu president fins a antics ministres nacionalistes espanyols, avui consellers amb dues secretàries i xofer per barba. Fins fa poc, d’ells res no se’n sabia simplement per la seva falta d’acció, i millor no remenar-la per no posar en evidència el descontrol del mateix òrgan controlador. Aquest s’ha posat, si més no ara, de moda per dues raons: la primera, perquè han sortit a la llum les corrupteles amb què actua. Els convido a posar “nepotismo en el tribunal de cuentas” a la xarxa, i és probable que se’ls acabin les ganes de pagar impostos. Més d’un centenar dels seus vuit-cents empleats són familiars directes, inclosos alts càrrecs, amb germans i cunyats!

Però, com en altres fronts de la política populista espanyola, aquest tribunal ha trobat un camí de condonació de culpes pròpies i ha aconseguit sortir del focus de l’interès dels mitjans pels anteriors elements de corrupció i inoperància, a canvi de formar part dels ariets contra el procés català. S’ha apuntat a la persecució contra els que feren possible el referèndum de l’1 d’octubre a Catalunya. Cinc milions d’euros és la multa que, amb poca legitimitat al meu entendre, han carregat els consellers polítics del Tribunal a Artur Mas i els altres, considerats responsables del procés participatiu. Milions d’euros que han estat avalats com s’ha pogut per evitar embargaments de béns personals. Qui mai s’havia distingit per castigar i multar actuacions públiques  (i mira que a Espanya han tingut oportunitat de controlar desviaments de diners públics dels governs socialistes i populars), ara emergeix com a pal de punxó, disfressat com una peça més de la repressió judicial.

Alerta, però, que per als que creuen que el fi justifica els mitjans: actuant així es comet una nova barrabassada legal per allò que contra els independentistes tot s’hi val! El Tribunal de Comptes actua com si fos part judicial pel fet que, a diferència de les sindicatures autonòmiques, el del “reino” sí que té fiscalia pròpia per a delictes, indicis o responsabilitats comptables i pot iniciar procediments sancionadors. Tot i donar veus a les parts, no es tracta, però, d’un veritable judici, sinó d’un procediment administratiu. Allò que sorprèn és que aquesta fiscalia remeti actuacions no a la Fiscalia General sinó a un tribunal (el de Comptes) que té els seus membre nomenats políticament i que ni tant sols necessiten ser juristes! Decisions que no poden ser considerades sentències. Però ells sancionen, 'solve et repete', i si no agrada ja es reclamarà al Tribunal Suprem, i la causa es veurà quan es vegi. I mentrestant els mitjans i els xerraires ja han condemnat els afectats, i les sancions s’han hagut de proveir. Si a una fiscalia pròpia que ja no és independent, vist com es nomena des d’aquell pseudoorgan de control, li afegim un tribunal de no juristes amb clares vinculacions polítiques i uns delictes jurídicament interpretables, ja tenim el marc perquè en resulti qualsevol cosa, a gust i gana del decisor.

La demostració ens la donen els casos, per exemple, d’Ana Botella, senyora del president Aznar: inicialment culpabilitzats per la mateixa fiscalia i després revisada la culpabilitat per un tribunal de tres membres de la Cort de Comptes, amb dos d’ells nomenats pel PP. O la de Maroto, antic batlle de Vitòria, amb igual resultat. Al contrari avui: canya al mono català! Cal veure fins i tot, per a comprovar la malevolència de la seva actuació, la decisió presa contra el president Mas, on en un dur vot particular es critica com s’han manegat els nombres, clarament injustificables, per a la sanció imposada. Era el vot de la consellera del PSOE, jurista competent. I és que per als estudiosos dels comptes públics resulta tragicòmic veure com qui no ha estat capaç mai de fer una bona auditoria operativa intenta aquí imputar com a malversació una compra d’ordinadors que existeixen i s’han comprat legalment, o, a la vista del nyap, com ara intenten inventar-se un cost d’utilització de capital públic per haver obert els col·legis en un dia festiu per a que la gent pogués anar a votar. Una valoració mai feta abans, mal feta ara i que permet recarregar aquella multa del 5 milions abans esmentada.

Són tantes les coses que estan passant a Espanya per mor de preservar la unitat de la pàtria, forçant lleis i judicis, que si no fos perquè alguns analistes ja no donen abast en la denúncia, esdevindria un escàndol de la malanada democràcia espanyola de tal magnitud que no hauria de deixar dormir els demòcrates espanyols. En definitiva, en aquest context, els del Tribunal de Comptes no són sinó comptes de fireta, dels quals el temps mostrarà els enganys que contenen. Però d’entrada el mal ja estarà fet. Qui se’n recordarà, d’aquí a uns anys, de tota aquesta fallida democràtica quan s’emetin les sentències de veritat, la dels tribunals europeus, quan ara ja ni es consideren les del Tribunal Constitucional quan dirimeix avui contra el govern Rajoy que forçava ahir, amb el recurs per ell mateix presentat, la suspensió de les decisions de la cambra catalana.

Guillem López i Casasnovas
Economista

Article publicat al diari  EL PUNTAVUI el dissabte 7 de setembre del 2019

31 d’agost 2019

La pancarta de l’ajuntament

Cada migdia de dotze a una (caps de setmana inclosos) més d’un centenar de ciutadans es troben davant del ‘nostre’ ajuntament portant cadascú la seva pancarta que demana la llibertat dels ‘nostres’ presos polítics. L’alcaldessa Marta Farrés amb el suport dels vots unionistes (ho van aprovar per la mínima PSC, Ciutadans i Podemos a la Junta de Portaveus) i sense esperar el primer Ple de setembre, va decidir treure de la façana consistorial la pancarta que demanava ‘LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS’. Això es va fer realitat el 26 de juliol poc abans de les 4 de la tarda.

L’endemà mateix de la retirada, una persona sola, com a protesta es va plantar al migdia a les portes de l’Ajuntament amb una pancarta que demana la llibertat dels presos i, a la vegada, com a mostra de solidaritat amb els dirigents independentistes a la presó, entre ells, la sabadellenca Carme Forcadell, exregidora i expresidenta del Parlament, i també el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart. Poc a poc, diàriament, s’han afegit a aquesta solitària i solidària persona ciutadans anònims que, a títol personal, es concentren a la plaça Sant Roc en protesta de la retirada de la pancarta. Aquest dissabte fa sis setmanes que el primer ciutadà va plantar-se a la plaça. Dia a dia la quantitat de persones ha anat augmentant, ja que van començar uns pocs i a partir d’aquí la cosa ha anat creixent i cada vegada hi ha més gent. És una iniciativa personal, cadascú hi va l’estona que vol i no cal estar-s’hi tota l’hora perquè ja s’entén que la gent té coses a fer. En el recompte que es fa diàriament dels ‘cigronets’ que cada participant a l’acte col·loca en un pot que, pacientment, mena una parella asseguda al centre de la manifestació, les darreres setmanes s’han comptabilitzat una participació de més d’un centenar de persones, concretament aquest darrer dissabte d’agost 132 ànimes donaven testimoni del seu suport als presos.

Treure una pancarta que demana una mica de justícia és una cosa absurda i contranatura feta  per un ajuntament que vol ser progressista. Hi ha gent a la presó per haver-nos defensat a tots. Estan a la presó perquè han defensat el que la ciutadania va votar. Els sabadellencs es manifesten davant l’ajuntament per solidaritat amb ells i la iniciativa va cobrint dies: ja ha sobrepassat els 35 dies consecutius. Un dels promotors de l’esdeveniment ha dit: “De moment, estarem aquí cada dia fins que els presos surtin de la presó. Intentarem anar-ho fent fins aquell dia”, i defineix l’acció com a “molt del poble”. Diu que ha vingut algun exalcalde i també algun regidor i regidora de l’actual consistori, però “només de passada”. Al acabar l’acte es crida durant uns moments ‘llibertat’ i desprès es fa una breu cantada a l’ombra dels edificis i dels pocs arbres que hi ha a la plaça.

Darrerament s'ha editat un fulletó on es convoca a tots els sabadellencs i sabadellenques el divendres  6 d’agost a 2/4 de nou del vespre (mitja hora abans del pregó), a manifestar-se també amb les pancartes davant l’ajuntament com es fa diàriament, per fer visible a l’alcaldessa, Marta Farrés, quan surti al balcó de la casa de la vila, el rebuig del poble a la seva lamentable actuació al foragitar de la façana la pancarta dels presos.

Aquest dissabte l’escriptor i professor jubilat sabadellenc, Antoni Dalmases, ha publicat un article titulat “Els neutrals”, on critica la retirada de la pancarta i ho argumenta amb el debat sobre la “neutralidad” que pregonen els defensors de la seva desaparició de la façana del nostre ajuntament, dient que “ens han pres la pancarta en nom d’una idea de neutralitat delirant que defensa els que s’incomoden quan es parla de llibertat i de justícia”. Llegiu l’article tot seguit.

Els neutrals

Ens han pres la pancarta, el nostre reclam de llibertat i justícia, que recordava la dignitat que els ciutadans exigim a través del nostre ajuntament. Nostre, sí, de tots els ciutadans que volem que se’ns respecti i que es faci justícia amb els nostres representants exiliats i tancats a la presó per dur a terme el que els vots majoritaris han expressat contínuament. Fa vergonya haver de recordar que els vam votar massivament una vegada i una altra i encara una altra. I que la nostra majoritària elecció pacífica, democràtica, feta segons les lleis dels carcellers, no ha estat respectada. Per això parlo de la dignitat, de la justícia i de la llibertat que ens volen arrabassar els que treuen la pancarta.

Ens han pres la pancarta en nom d’una idea de neutralitat delirant que defensa els que s’incomoden quan es parla de llibertat i de justícia. Neutrals contra la llibertat i la justícia? Gent espantada, de curt abast (“virgensita, que me quede como estoy”). És gros dir-ne justícia i llei de l’arbitrarietat que només pretén perpetuar les coses, desoint la veu i els vots de la majoria. Que no som majoria? Quan ens han comptat? Ah, no, que no ens podem comptar! Que les majories no són aritmètiques, per als neutrals i els seus guàrdies. Estranya, primitiva i feudal visió de la societat. És la neutralitat dels qui apliquen les lleis fetes contra tots els qui no pensen com ells. És la neutralitat d’aquells que abans d’apallissar-nos van patrocinar allò tan hipòcrita de “Parlem/Hablemos”, que quan va ser l’hora es va convertir en “Peguem/ Peguemos”. Els draps blancs de rendició representaven el buit total, el no-res, que quan no van servir d’esquer per a ingenus van desaparèixer. Pot Ser Cert, oi? Podem dir que els neutrals que ara treuen les pancartes representen les sensibilitats que s’ofenen si es reclama la llibertat dels nostres presos i exiliats. Quina sensibilitat tan racional i humana, oi? I es veu que hi ha gent que s’ho creu! És el magnífic resultat de la demagògia institucional i les mentides que escampen els mentiders a sou. Sort que uns quants ciutadans es planten cada dia a la plaça de Sant Roc per reclamar el que és nostre!

Fa uns dies vaig tenir una experiència que molts també deveu haver viscut. Era de vacances, passejava arran del mar i vaig creuar-me una dona que es dedicava amb fúria a arrencar els llaços grocs de la barana del passeig. “Que li molesten?”, li vaig dir en un to ben tranquil, sense alterar-me. “Sí, a la vista!”, em va respondre amb una mirada d’odi d’aquelles que als judicis consideren d’estima patriòtica i de defensa de la constitució. El marit se’m va mig encarar empipat –l’edat no li garantia gaire èxit en un hipotètic enfrontament que jo no pensava pas tenir–, barbotejant unes paraules inintel·ligibles delatores dels seus límits mentals, i es van allunyar remugant, sense arrencar-ne més. L’endemà, al mateix passeig no hi havia ni un llaç. La seva eficàcia destructora és indiscutible i provada. Si alguna cosa saben fer és això: estripar símbols de llibertat, amagar i prohibir les paraules que els posen en evidència… i en diuen ser neutrals!

Com els arrencallaços, els qui embruten pintades que demanen llibertat, els histèrics rabiosos que no suporten les paraules que desemmascaren que la seva neutralitat és només unitarisme, uniformització –el sentit gregari de determinades cultures frisoses de cabdills mereixeria un estudi a fons–; els qui treuen les pancartes que denuncien la seva neutralitat com una forma d’hipocresia covarda rendida als poders dels colpistes del 36, que per fer-se un lífting el 78 van redactar una Constitució simulada que incompleixen (per exemple: l’article 47 parla del “dret a l’habitatge digne i adequat que els poders públics han de fer efectiu”; però ells són més del 155, oi?).

I ara l’Ajuntament neutral (ha! ha!) ha tret la pancarta, fent bons aquells versos del nostre conciutadà Pere Quart que parlava d’ells dient: “Venceren perquè eren forts/ i cruels sense recança. / Com marciren els teus llors / i esfondraren ta esperança / Catalunya, fera mansa…”. I segueix… I nosaltres seguim!

Antoni Dalmases
Escriptor

Article publicat al  DiarideSabadell el dissabte 31 d’agost del 2019

24 d’agost 2019

Reforma o ruptura

Darrerament s’està posant sobre la taula, per part del mon sobiranista, el concepte ‘ruptura' o si voleu ‘confrontació ’ amb l’Estat espanyol. Ho va dir el president Quim Torra a la Universitat Catalana d’Estiu el passat 20 d’agost, fent una crida perquè l’independentisme basteixi un programa que impliqui tothom, per a aconseguir una ruptura democràtica. Ha donat suport així a l’opció de confrontació del president Carles Puigdemont. Justament quan el vice-president empresonat Oriol Junqueras insisteix que l’única solució a l’actual enfrontament amb l’Estat és el diàleg i la democràcia o, dit d’una altra manera, la ‘reforma’.

És curiós que més de 40 anys desprès de la mort del dictador sorgeixi el mateix dilema que es va produir durant la primera transició, on es va viure intensament el debat sobre la millor manera d'arribar a la democràcia: a través d'una reforma de les lleis o per mitjà d'una ruptura absoluta amb el règim franquista. A la mort de Franco, l’oposició democràtica clamava sense ambigüitats per la ‘ruptura democràtica’, és a dir, pel trencament net i pacífic amb la dictadura i l’autoritarisme. Tanmateix, el règim va saber maniobrar de manera que aquella ruptura no va arribar mai i, en canvi, es va obrir pas una reforma pilotada des de la cúpula militar i les forces polítiques i econòmiques lligades encara al règim. L’Espanya postfranquista, va viure d’aquesta renda mítica dels anys vuitanta fins que a partir del 2010 l’esclat simultani de l’independentisme català i del moviment dels indignats del 15M va rebentar la bombolla i va desfer el miratge. Però sobretot va ser l’extraordinària mobilització de l’independentisme que va catalitzar la caiguda definitiva de la màscara, arran del crits del policies bramant “a por ellos” i sobretot amb el discurs de Felipe VI del 3 d’octubre. El règim va reaccionar de la única manera que coneix: tan sols amb la repressió, les porres i tancant qualsevol porta al diàleg.

En el context que ens trobem ara reclamar, com ho fa el president Torra, la ruptura democràtica, amb el ressò històric d’allò que hauria pogut ser i no fou, és un gran encert polític. Però dissortadament fins ara l’independentisme ha estat incapaç d’aprofitar el moment dolç que va representar l’1-O i els esdeveniments posteriors. Els dubtes i les incoherències no li han deixat prendre decisions que permetrien rematar la construcció de la República independent començada el primer d’octubre de 2017. Per altra banda, les divisions i els enfrontaments dins mateix del projecte sobiranista, fan molt difícil trobar un camí per desencallar l’atzucac en que es troba immers.

Per això convé, de tant en tant, refrescar la memòria d’aquells que encara no veuen els avantatges que tindria pel Catalunya una ruptura amb l’Estat espanyol i per fer-ho és interessant la lectura de l’article titulat ‘Per què molts catalans volem marxar d’Espanya’, que podeu trobar més avall i on l’autor, Manel Mas, amb pocs i senzills exemples respon a aquesta pregunta: Quins beneficis obtenim els ciutadans de Catalunya formant part de l’Estat espanyol?. A les preguntes que deixa a l’aire l’articulista, encara podríem afegir-hi la sensació que volen crear des de Madrid sobre la inseguretat que suposadament es viu a Catalunya i sobre tot a Barcelona. Per què s’esforcen a desacreditar la nostra policia? La resposta es pot trobar si escoltem les declaracions dels dirigents del PP que insisteix en la necessitat d’enviar un altre cop reforços policials a Catalunya i, amb aquesta excusa, tenir-los ja instal·lats aquí per quan arribi la sentència del judici al presos polítics catalans. Llegiu l’article d’en Manel Mas tot seguit.

Per què molts catalans volem marxar d’Espanya

Aquesta pregunta la fan molts ciutadans espanyols, estranyats alguns i emprenyats la gran majoria. Només una minoria, generalment culta i ben informada ho entenen però, com ja queda dit, es tracta d’una minoria.

Vull destacar que tinc família a Andalusia, la meva esposa, també tinc família a València, la meva mare, i jo, a la dècada dels 70, vaig residir un any i mig a Madrid on conservo bones amistats. He tingut ocasió de parlar amb tots ells i exposar-los els motius i la resposta ha estat similar: De tot el que ens parles no en teníem ni idea. Els noticiaris de televisió i la premsa nacional (?) no sols no en parlem sinó que us posen a parir.

Catalunya és la comunitat que més aporta a l’estat. El 16% de la població genera el 20% del PIB, aporta el 24% dels impostos i el 30% de les seves exportacions. Són xifres prou importants per a tenir-les en compte el govern de Madrid. Perquè faig aquest esment? Doncs perquè el govern central, ja sigui el PP com el PSOE ens tracten com una colònia.

El maltractament contra Catalunya es va iniciar el 1714 després de la guerra de secessió i la promulgació del decret de Nova Planta, no faré ara un relat històric prou conegut però del tot ignorat a Espanya. Situats al segle XX la dictadura de Primo de Rivera el va iniciar, la CEDA, durant la república el va continuar i tothom sap com va ser amb el franquisme un cop acabada la guerra civil. Mort del dictador vàrem confiar en la transició i la democràcia.

Molt aviat i, especialment, després del 23-F, l’estat va començar l’incompliment sistemàtic de l’estatut i va aplicar la LOAPA. Catalunya va donar suport a diferents governs amb el fi d’una bona governabilitat a nivell estatal. Aquest fet no ha tingut el reconeixement que es mereix per part espanyola. Es va aprovar un segon estatut que va ser retallat pel TC, cosa del tot inconstitucional, ja que Catalunya no té l’estatut aprovat pel poble en referèndum tal com especifica la Constitució.

Responen a la pregunta del títol són molts els motius, en citaré només uns quants.
  • Fa 50 anys que paguem peatges d’autopista. A Catalunya no s’han fet autovies gratuïtes.
  • Algú pot explicar-me perquè no es compleixen els pressupostos? Com és que a la mitjana de l’estat s’arriba al 75% d’execució i a Catalunya només s’executa el 64%? Si tots som iguals, perquè a Madrid s’executa el 114%? Iguals, de què?
  • Perquè cada any l’aeroport del Prat té vagues i a Madrid no? Perquè hi ha problemes de l’AVE només a Barcelona? A 6 anys que estem esperant l’estació de la Sagrera i ens diuen que l’obra està al 40%. S’acabarà abans la Sagrada Família?
  • Tant el Port com l’Aeroport de Barcelona són els que més beneficis reporten a l’estat, en el cas del Prat els beneficis són 12 cops els obtinguts per Barajas. El port Barceloní és amb els seus beneficis, el que suporta la majoria de ports d’Espanya.
  • La patronal Foment del Treball, en un recent informe, ha dit que a Catalunya li manquen 28.000 milions d’euros destinats a infraestructures diverses que l’estat no ha fet, entre les quals el corredor del Mediterrani, quart cinturó…
  • El ferrocarril, en especial rodalies, és un desastre. L’estat no ha complert el compromís que estava pactat i pressupostat.
El més curiós és que totes aquestes mancances perjudiquen a tots els ciutadans, tant si és tracta d’independentistes com unionistes però, els partits espanyols, amb representació a Catalunya no protesten, igual van fer (callant la boca) quan el Constitucional va anul·lar un total de 25 lleis del Parlament adreçades a millorar la vida dels ciutadans a Catalunya.

Desisteixo d’enumerar l’aspecte polític i judicial de l’actual situació, igual que la campanya de l’odi respecte a Catalunya però, és evident que també és un motiu més per afegir a les ganes per obtenir la independència.

Encara voldria afegir uns altres motius prou importants que demostraran, sens dubte, que Espanya no estima Catalunya i l’únic que vol és que no marxi i seguir esprement-la al màxim, ja que, financerament, l’estat es troba pràcticament en fallida. No ha estat amb la negociació ni el pacte la fórmula emprada per l’estat per a resoldre el contenciós amb Catalunya. Les mentides i el xantatge han estat els seus arguments. Recordem el muntatge que es va fer per desacreditar Xavier Trias, aleshores alcalde de Barcelona, inventant una història falsa d’un compte milionari, fora del país, de  13 milions d’Euros. Qui va participar en l’operació? Doncs des d’un ministeri fins a la premsa i alguns canals de televisió. L’escàndol va perjudicar Trias que, si bé per poc, va perdre l’alcaldia en aquelles eleccions. I els autors què? El titular del jutjat penal número 20 de Madrid, Ignacio U. González, ha absolt Eduardo Inda y Esteban Urreizteta, per un presumpte delicte greu de calúmnies després de publicar en El Mundo una informació falsa d’un compte de Xavier Trias a Suïssa.

Què en pensen vostès, benvolguts lectors? Ens tracta Espanya en igualtat de condicions com a la resta del territori? Igual que Madrid, per exemple? Tant si ens sentim catalans, espanyols o les dues coses, no creuen que se’ns maltracta pitjor que a una colònia? No és lògic que molts catalans desitgem marxar d’Espanya? Existeixen motius més que sobrats per desitjar la independència o no? Els contraris a ella estan satisfets amb l’actual situació, tot i el perjudici que els representa a ells i les seves famílies? No queden clares la manipulació i el xantatge a què ens sotmet l’estat deliberadament? En algun moment ha ofert Espanya una solució per resoldre aquest contenciós? Quins són, realment, els avantatges de pertànyer a Espanya?

Manel Mas
Periodista

Article publicat al digital  CatalunyaLliure.cat  el 4 d’agost del 2019-08-24

07 d’agost 2019

Dret d’autodeterminació

El candidat a la presidència del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha respost a la petició del president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, per reunir-se amb l'entitat en el marc de la ronda de contactes per encarar la investidura i li ha reiterat que el diàleg "només pot ser dins de la Constitució" i ha repetit que el dret a l'autodeterminació reivindicat per Cuixart a la seva missiva "no existeix" a la Carta Magna espanyola i explica que només està contemplat per organismes internacionals per a casos de "països en procés de descolonització". Això és rotundament fals.

Aquesta ‘cantarella’ arran del dret d’autodeterminació apareix en totes les manifestacions que tant PP com PSOE i no diguem C’s i Vox han anat desgranant aquests darrers temps i per això creiem interessant analitzar de forma més amplia les falsedats que s’han dit i publicat sobre aquest tema, tenint en compte que es tracta de la ‘clau de volta’ de les reivindicacions que el vuitanta per cent de la població de Catalunya fa l’estat espanyol i que sempre han topat amb el mur de la Constitució i les lleis espanyoles.

1. El dret d’autodeterminació no és un dret universal. FALS

La llei internacional té allò que es defineix com a ‘ius cogens’, és a dir, ‘normes de dret imperatiu’. Són part del dret internacional i cap estat no pot negar-les ni incomplir-les. La comunitat internacional considera que són per damunt de qualsevol legislació estatal, bé perquè la pràctica ho ha imposat o bé perquè els tractats internacionals ho decreten. Són normes imperatives, per exemple, la prohibició del genocidi, de la pirateria marítima, de l’esclavatge i de la tortura. El dret d’autodeterminació dels pobles també és considerat jurídicament com una norma imperativa, tal com ha estat remarcat en unes quantes sentències de la Cort Internacional de Justícia i tal com és reflectit a la carta de les Nacions Unides.

El dret d’autodeterminació és el dret que té un poble o nació de decidir si vol ser independent o no. No en pressuposa la voluntat ni obliga cap nació a fer-se independent. Es limita a dir que té dret de decidir-ho. En termes jurídics, es coneix com el de qualsevol país de ‘triar la sobirania i l’estatus polític, sense compulsions externes o interferències’.

2. El dret d’autodeterminació només val per a les colònies. FALS

La Carta de les Nacions Unides, que tots els seus integrants han d’acceptar, en l’apartat segon de l’article primer declara que la seva funció és ‘desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i al dret de la lliure determinació’. Posteriorment, les Nacions Unides van acordar el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, que va reafirmar que ‘tots els pobles tenien dret d’autodeterminació, en virtut del qual determinen lliurement l’estatut polític i procuren també pel desenvolupament econòmic, social i cultural.’ No es parla, doncs, en cap cas de ‘colònies’ sinó de ‘pobles’.

De fet, tots els estats nous que són reconeguts, d’entrada ho són en virtut d’aquest dret. Durant el segle XXI han aparegut més estats nous a Europa que als altres continents. Analitzem el cas de Kossove: el seu dret d’autodeterminació ara és reconegut plenament per cent onze dels cent noranta-tres membres de les Nacions Unides que ja hi mantenen relacions diplomàtiques. Fins i tot hi ha uns quants estats, com ara Espanya, que reconeixen el dret del poble kossovès d’autodeterminar-se però no l’estat resultant, perquè no estan d’acord amb la manera l’ha exercit. Sèrbia, que durant anys ha negat aquest dret a Kossove perquè era part del seu territori, ara ha proposat un referèndum per a reconèixer-ne la independència.

Aquest dret, doncs, va generalment vinculat al reconeixement d’un fet polític, no únicament colonial. Quan un poble, sigui quina en sigui la definició, determina a la societat internacional un procés d’independència, els qui el reconeixen es basen en el dret d’autodeterminació, mentre que li neguen parcialment qui no el reconeixen.

La Declaració sobre l’Atorgament de la Independència als Pobles i Països Colonials, de l’any 1960, és un dels textos de l’ONU que hi fa referència. En aquest cas, restrictivament, limitant-se als pobles colonitzats, objecte, a més, d’una llista oficial de casos. Tot i això, l’article segon remarca que:

«Tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació; en virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatus polític i procuren lliurement per llur desenvolupament econòmic, social i cultural.»

Aquesta declaració és la base de la teoria segons la qual aquest dret només es pot aplicar a països colonitzats. Però amaga els altres textos fonamentals de l’ONU i, molt especialment, la Carta de les Nacions Unides. A banda hi ha l’evidència dels fets, car molts estats no colonials incorporen en la constitució el dret d’autodeterminació com a font de legitimitat.

És, per exemple, el cas d’Eslovènia: «Eslovènia és un estat de tots els seus ciutadans i es fonamenta en el dret permanent i inalienable de la nació eslovena a l’autodeterminació.»

O també de Portugal: «Portugal reconeix el dret dels pobles a l’autodeterminació, a la independència i al desenvolupament, com també el dret d’insurrecció contra totes les formes d’opressió.»

O el del Paraguai: «La República del Paraguai, en les seves relacions internacionals, accepta el dret internacional i s’ajusta a aquests principis: la independència nacional; l’autodeterminació dels pobles…»

O el de Sud-àfrica: «El dret del conjunt del poble de Sud-àfrica a l’autodeterminació, tal com es manifesta en aquesta constitució, no exclou, en el marc d’aquest dret, el reconeixement de la noció del dret d’autodeterminació de qualsevol comunitat que comparteix una cultura comuna i l’herència de la llengua, dins una entitat territorial en la república o en qualsevol altra forma.»

Fins i tot Alemanya l’invoca per justificar la reunificació: «Els alemanys dels estats de Baden-Württemberg, Baviera, Berlín, Brandenburg, Bremen, Hamburg, Hessen, Baixa Saxònia, Mecklenburg-Pomerània Occidental, Rin del Nord-Westfàlia, Renània-Palatinat, Sarre, Saxònia, Saxònia-Anhalt, Slesvig-Holstein i Turíngia han assolit la unitat i llibertat d’Alemanya per mitjà de la lliure autodeterminació.»

3. Cap estat no reconeix el dret d’autodeterminació.  FALS

Com ja hem vist, no és veritat que cap estat no reconegui aquest dret. Però fins i tot si fos així, no impediria que la societat internacional el reconegués. A les constitucions estatals hi ha una contradicció flagrant respecte de la pràctica política: no es reconeix el dret d’autodeterminació dins el propi estat però sí a fora. Aquesta és una pràctica política habitual. El congrés espanyol, per exemple, el 2014 va reconèixer l’estat de Palestina. Implícitament, per tant, reconeixia el dret d’autodeterminació alhora que el negava per als casos interns.

L’opinió, repetida pel govern espanyol, segons la qual només el recull la constitució d’Etiòpia és errònia. Indirectament, és reconegut per tots els estats que incorporen a la legislació el respecte de les normes del dret internacional —o sigui, la immensa majoria—. Directament, reconèixer el dret d’autodeterminació a les minories internes d’un estat no és una pràctica habitual per raons òbvies, però molts estats, a l’hora d’explicar per què són independents, es fonamenten precisament en la invocació legal d’aquest dret. En total, ara hi ha trenta-vuit estats que el reconeixen en les seves vigents constitucions:

Alemanya; Angola; Bangladeix; Bolívia (que l’atorga explícitament a les nacions índies que la integren); Brasil; Cap Verd (que s’obliga constitucionalment a donar suport als pobles que lluiten per l’autodeterminació); Catar; Colòmbia; Croàcia; Cuba; República Dominicana; Equador (que reconeix l’autodeterminació per als pobles indígenes); Eslovàquia; Eslovènia; Estònia (que reconeix les minories nacionals); Etiòpia (que reconeix el dret de la secessió de les nacions que l’integren); França (que reconeix el dret d’autodeterminació als territoris d’ultramar); Guinea Bissau (que reconeix el dret de tots els pobles de l’autodeterminació i s’obliga a donar-los suport); Hondures; Hongria (que reconeix els drets de les minories); Iran; Kossove; Letònia; Mèxic (que reconeix el dret d’autodeterminació de les minories); Montenegro; Nicaragua (que reconeix el dret de les minories d’autodeterminar-se); Paraguai; Filipines; Portugal (que reconeix a la constitució el dret de la independència de tots els pobles); Rússia (que reconeix l’autodeterminació de les nacions que en formen part); Sèrbia; Sud-àfrica (que reconeix el dret d’autodeterminació de qualsevol comunitat que comparteixi una herència comuna cultural i lingüística dins una entitat territorial); Sudan (que reconeix a la constitució encara el dret del Sudan del Sud d’autodeterminar-se); Surinam; Timor Oriental; Turcmenistan; Ucraïna i Veneçuela.

Hi ha més estats que explícitament tenen present el dret d’autodeterminació a les seves lleis encara que no ho facin a la constitució, com ara el Canadà (per al Quebec), Dinamarca (per a les illes Fèroe i Grenlàndia), Itàlia (que reconeix a Àustria un paper de tutela respecte del Tirol del Sud), Finlàndia (per a les illes Aland), el Regne Unit (a molts dels territoris units per la corona), Suïssa (als cantons)  o els Estats Units (que ha reconegut en unes quantes sentències el dret de secessió).

4. La constitució espanyola no reconeix el dret d’autodeterminació.  FALS

És un dret reconegut internacionalment. Tots els estats membres de les Nacions Unides resten obligats a adoptar-lo tan bon punt n’accepten les normes com a superiors dins l’ordenament jurídic propi. La constitució espanyola, doncs, l’admet de manera explícita a l’article 10.2. que diu textualment:

«Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix que s’interpretaran de conformitat amb la Declaració universal de drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.»

Per tant, la constitució espanyola sí que reconeix que ha d’interpretar la seva pròpia norma a partir de les de els Nacions Unides. I hi ha dos texts fonamentals que l’estat espanyol ha signat i que és obligat a acceptar. Principalment, el capítol primer de la carta fundacional de les Nacions Unides, que diu que:

«Els propòsits de les Nacions Unides són:

[…]

desenvolupar entre les nacions relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del seu dret a la lliure determinació, i prendre totes aquelles altres mesures adequades per a enfortir la pau universal.»

Aquest text va ser molt desenvolupat i matisat pel Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, signat per les Nacions Unides el 16 de desembre de 1966 i adoptat també per Espanya. Hi diu:

«Article 1.

Tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació. En virtut d’aquest dret, determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.»

I és interessant de remarcar que aquest mateix article, en l’apartat tercer, estableix que tots els signants del pacte, ‘incloent-hi’ (és a dir, no solament) els qui tenen responsabilitats d’administrar territoris no autònoms, han de promoure l’exercici del dret d’autodeterminació.

5. Si es tracta d’un territori autònom, no té dret d’autodeterminació sinó d’autodeterminació interna.  FALS

Aquest és un altre argument desmentit pels fets, perquè la immensa majoria dels països que s’han independitzat abans gaudien d’alguna mena d’autonomia i d’aquesta han passat a la independència.

Aquest argument ha emergit, sobretot, a partir d’una lectura interessada del cas del Quebec i el conegut dictamen de la Cort Suprema de Canadà sobre la seva secessió, que no li nega el dret de l’autodeterminació, sinó tot el contrari. Només conclou que el sistema constitucional canadenc no li permet d’exercir aquest dret i que, per tant, no pot invocar-lo per sortir-ne unilateralment sinó que de manera negociada.

De fet, la qüestió plantejada en aquesta teoria és particularment interessant, car parteix del reconeixement que un poble amb autonomia reconeguda dins un estat no pot ser retirat unilateralment ni d’aquesta autonomia ni dels seus drets, que no poden ser alterats. Això no significa automàticament que tingui el dret d’exercir l’autodeterminació i de proclamar-se independent com a manera de recuperar l’autonomia que tenia. D’això se n’ha dit la situació ‘remedial only’.


Així doncs, per concloure aquesta anàlisi i rebatre les declaracions de l’estat espanyol sobre el dret de Catalunya a poder celebrar un referèndum, hem d’afirmar que el debat sobre si l’autodeterminació es pot aplicar a una nació no colonitzada en el sentit més clàssic de la paraula és un debat caduc. I encara cal remarcar la importància de la sentència del Tribunal Internacional de Justícia sobre Kossove, del juliol del 2010, que va servir per a tancar el debat definitivament. El tribunal deixa clar que no hi ha cap norma legal internacional que prohibeixi una declaració d’independència. I va molt més enllà, perquè afirma que fins i tot una declaració unilateral, si no viola els drets humans, és acceptable: ‘No hi ha cap prohibició contra la unilateralitat en sí.’

Resumin-t’ho en poques frases:

  • El dret d’autodeterminació és un dels drets humans fonamentals, recollit en diferents pactes de les Nacions Unides.
  • Espanya ha signat diferents tractats que defensen aquest dret. No cal que reformar la constitució, que ja preveu dins el seu ordenament el dret de l’autodeterminació.
  • És un escàndol que hi hagi presos polítics en un país de la Unió Europea com Espanya per defensar aquest dret.
  • És vergonyant l’actitud de la UE davant el cas català i només s’explica per la por dels estats poderosos a altres possibles independències internes.
  • Catalunya reuneix totes les condicions per esdevenir un estat si així ho decideixen els seus ciutadans.
  • Espanya no pot invocar el concepte d’integritat territorial, només es pot aplicar en conflictes entre estats, no internament. L’apel·lació a la indissoluble unitat d’Espanya no pot estar per sobre el dret d’autodeterminació.
Unió Catalanista de Sabadell

29 de juliol 2019

BUSTOS RETURNS

Quan les sabadellenques i els sabadellencs tornin de vacances podran veure que la pancarta en favor de la llibertat dels presos polítics ha desaparegut de la façana de l’ajuntament. La Junta de Portaveus va aprovar la seva retirada gràcies a una moció de Ciutadans, al·legant que la Casa de la Vila no pot lluir ‘símbols partidistes’. La moció ha tirat endavant amb 14 vots favorables (PSC, C’s i Podemos) , la mínima per aconseguir la majoria absoluta, i 13 en contra (ERC, JxS i Crida). Els llaços grocs i la pancarta que defensa la llibertat dels polítics independentistes no són necessàriament símbols partidistes, ja que la majoria de ciutadans ho senten genuïnament com una qüestió d’humanitat, com ho poden ser les pancartes a favor dels refugiats, de la violència masclista o dels membres del LGTBI. L’alcaldessa Farrés i la seva sòcia Morell han perdut una magnífica oportunitat d’apropar-se amb empatia a una qüestió molt sensible, ja que no hem d’oblidar que a Sabadell tenim dos conciutadans empresonats, la Carme Forcadell i en Jordi Cuixart.

L'onada de calor no només es nota al carrer. Les altes temperatures registrades a l'interior dels jutjats de Sabadell ha obligat a suspendre la declaració de Marta Farrés, citada en qualitat de testimoni en el marc de la investigació del cas Mercuri , de corrupció generalitzada durant la era de Manuel Bustos, en la qual ella va ser regidora. La jutgessa havia citat a Farrés, així com l'exalcalde Joan Carles Sánchez, que va substituir Bustos, per la investigació sobre les presumptes irregularitats en la concessió del contracte del servei de recollida d'escombraries i de neteja a l'empresa Smatsa. En el cas de l’ara alcadessa, Marta Farrés, que en aquella època era la regidora responsable de l'àrea d'Espai Públic, la jutgessa ha posat el focus en un viatge que va fer a Melilla al novembre de 2010, pagat suposadament per Smatsa. Tot plegat un seguit de despropòsits que farà que els cent dies de ‘gràcia’ que normalment es concedeixen a tots els polítics recentment nomenats, esdevinguin completament innecessaris en el cas de Sabadell.

Sembla que el miratge de l’alcaldessa Farrés volent desmarcar-se del seu ‘mentor’ en Manel Bustos, ha durat poc. El retorn del “bustismo” és un fet, si observem que en els escassos quaranta dies que la Marta Farrés exerceix d’alcaldessa, s’han produït a la nostra ciutat un reguitzell d’actuacions que cal estudiar i valorar detingudament, com ho fa el periodista local, Josep Asensio, en el seu article titulat “Vivir del cuento” que ha publicat als mitjans de Sabadell, amb una detallada exposició dels fets ocorreguts els darrers dies i que reforcen el temor de molts sabadellencs que l’estil Bustos hagi retornat a la nostra ciutat. Llegiu l’article traduït al català tot seguit.

”Vivir del cuento”

És impossible no meditar al voltant del que està passant a Sabadell des que la Marta Farrés va assumir l'alcaldia. Gairebé cada dia es produeixen fets que posen en perill el sentit mateix de la democràcia, accions que mai van ser descrites en els programes electorals i situacions que ens auguren un futur molt negre per a la nostra ciutat. Al ja sabut augment del sou dels regidors en un 10 per cent, a les pomposes i falses declaracions d'intencions, a les llarguíssimes sessions de fotos i a l'entrada de Marta Farrés en els jutjats, s'uneix ara la contractació de càrrecs de confiança, nomenats a dit, sense cap tipus de control, ni examen, ni oposició i que, per descomptat, no han de presentar cap informe ni cap valoració al final del mandat, és a dir, d'aquí a quatre anys. Segurament tot això és legal, però dista molt de ser ètic. Des de l'entrada de Marta Farrés a l'ajuntament, les notícies que més s'han succeït són les dels sous exagerats, el retorn d'antics càrrecs de l'aparell de Manuel Bustos i la marxa de Farrés de vacances durant tot el mes d'agost. Tot èticament correcte? No conec cap treballador a qui, després de tan sols dos mesos de contracte, li pertanyi un mes de vacances. Repeteixo, tot legal, amb total seguretat, però tornem al mateix, sense ni una mica d'honradesa.

Se suposava que els polítics havien de donar exemple, però a Sabadell, l'esperpent, va encara més lluny. La parella Morell-Càceres s'embutxacarà la xifra de 415.788,80 euros en quatre anys, sense haver de rendir comptes de la seva gestió, sense fer res, sense complir un horari, sense fitxar, sense inspectors que controlin el seu treball. A això jo li dic "vivir del cuento", una cosa que està molt de moda entre ‘famosets supervivents’ i frustrats, amb falta de diners.

Em diuen, em dic a mi mateix, que la prudència és obligada, que, tot i que la sang em bulli, he de ser respectuós amb aquells que s'autoimposen uns sous d'escàndol, amb aquells que endollen la seva parella amb el pretext que no hi ha ningú millor, que és el més ben preparat per al càrrec. Que, encara que s'apropiés de la marca del partit, tot i que expulsés als militants díscols, tot i que impedís l'entrada a assemblees convenientment manipulades, tot i així, he de mantenir la calma. Sens dubte que ho faré. Bàsicament perquè considero que és complicat lluitar en una ciutat on els seus ciutadans, les seves institucions, estan o bé adormides o mortes o untades. Sorprèn aquest silenci, aquest atapeït vel d'indiferència en comprovar aquesta distorsió, aquesta deformació de la llibertat que condueix a una regidora a campar al seu aire. De fet, estic convençut que l'acció de Marta Morell col·locant descaradament a la seva parella sentimental obeeix a la convicció que res li passarà. La nostra democràcia no contempla la sortida d'un electe davant accions d'aquest tipus. És més; un cop obtingut el càrrec, es reté fins a la mort. Normal; 415.788,80 euros són molts diners, com per no aferrar-se al càrrec. En aquest cas, “la banda se ha puesto de acuerdo para repartirse el botín”, com diria l’Albert Ribera.

La imperfecció de la nostra democràcia implica accions literalment deshonestes, promeses deliberadament enganyoses, davant les mirades d'estupefacció dels ciutadans que hem d'esperar quatre anys per tornar a opinar. En campanya es pot prometre la retirada d'unes pistes de petanca, però quan s'accedeix al càrrec, es respon que això ja no es pot fer. Així, sense immutar-se. Quatre anys que serveixen principalment per oblidar-nos del que va passar al principi, perquè en el fons, som tan primaris i superficials que en tenim prou amb tenir la nostra vorera i la nostra plaça més o menys neta per a perpetuar l'engany amb el nostre vot. I això, amb fer-ho els últims mesos abans de la campanya, ja n'hi ha prou.

Malgrat tot això, ens queda encara el dret a protestar. L'insult no és una solució perquè es giraria en contra. Un ‘escrache’ no és una mala solució però la llei mordassa segueix en vigor i, com he dit, aquesta gent mata per aquest sou i aquesta impulsivitat podria comportar penes de presó.

Així doncs, se m'ocorren dues accions per contrarestar el desvergonyiment amb què certes i certes espavilats fan i desfan i, el més penós, s'embutxaquen grans quantitats de diners a costa dels nostres impostos. En primer lloc, la reacció de les forces vives sabadellenques. Existeixen? Em sembla que no. Passem a la segona possibilitat. Un acte que no comporta cap perill però que té un simbolisme especial. M'ho va proposar un veí de Granollers, fart de promeses incomplertes per part de gestors de la Generalitat. Es tractava d'aixecar-se i anar-se'n cada vegada que el polític de torn iniciava el seu discurs, deixant-lo amb la paraula a la boca. Una mena de ‘escrache’ invers. S’imaginen vostès la cara d'estupefacció del governant quedant-se sol com un mussol davant d'un auditori que, suposadament, estava preparat per escoltar noves mentides.

No sé si la societat sabadellenca està preparada per a accions d'aquest tipus; o si està preparada per a alguna cosa; o si té capacitat de reacció davant d’atropellaments com els comesos per la representant de  “Podemos”  a Sabadell. I és que encara és més greu que això es produeixi en gent que s'autoproclama "d'esquerres" i que ningú d'aquest sector clami al cel davant d'aquesta conjuntura que l'únic que aconsegueix és desmotivar un electorat que es veu novament enganyat, no ja per la formació lila, sinó per individus que s'apropien de la seva simbologia per a benefici propi.

La inacció d'un col·lectiu, en aquest cas Sabadell, és inversament proporcional a la força dels subjectes que proclamen una cosa, però que en fan una altra. La part positiva de tot aquest assumpte és que la informació existeix, que ningú pot dir que no sabia res. El més convenient és que es passés a l'acció, que a sobre de cornuts no haguem de pagar el beure i que, per tant, es prenguin les mesures necessàries perquè aquestes persones que desafien l'ètica, que desvirtuen qualsevol sentiment democràtic amb els seus comportaments, tinguin davant un exèrcit de votants que no estan disposats a empassar-se més gripaus. Aixecar-se (i anar-se'n) cada volta que prenguin la paraula és un acte d'una prudència exquisida, una acció no violenta que exterioritza un rebuig necessari si volem salvaguardar una mica la decència dels valors democràtics. Si no reaccionem, ens devoren.

Josep Asensio
Periodista

Article publicat al digital  iSabadell  el dissabte 27 de juliol del 2019

12 de juliol 2019

Refer els ponts

Aquesta setmana l'alcaldessa socialista de l'Hospitalet de Llobregat, Núria Marín, ha estat escollida presidenta de la Diputació de Barcelona en la segona votació amb majoria simple gràcies als vots de Junts per Catalunya, partit amb el qual el PSC havia subscrit un pacte de govern a la corporació. L'enfrontament entre els dos socis de Govern a compte del control de la Diputació ha pujat un nou nivell amb aquesta designació i es podria dir que ha estat un més dels múltiples xocs entre els dos partits independentistes majoritaris i ara mateix l’únic interrogant és saber si serà l’últim i definitiu.

Els que es mouen des de fa anys dins les ‘cuines' d’ambdós partits nacionalistes, han confirmat sempre que l'empatia entre les dues formacions no ha estat mai la que necessita una Nació sense estat, que lluita enfront d’un estat-nació espanyol que ha demostrat que la “sagrada unidad de la patria”, és el seu far i guia. No és estrany doncs que des que els convergents van fer el gir cap a posicions independentistes, les tensions i enfrontaments amb ERC hagin estat el nostre pa de cada dia, sempre amb la intenció, legítima sens dubte, d’aconseguir el lideratge de l’independentisme al nostre país.

Per buscar explicacions a aquests xocs, potser caldria remuntar-nos a l’any 2014, concretament al 25 de novembre quan, després de l’èxit del 9N, el llavors President Artur Mas, en una multitudinària conferència a Barcelona, va pressionar, sense nomenar-los, ERC i la resta de partits sobiranistes perquè accedissin a formar una llista única amb la qual presentar-se a uns comicis anticipats que, va dir, havien de servir per deixar clar si els catalans volien o no la independència. Aquesta proposta fou ràpidament rebatuda per Oriol Junqueras, en una altra conferència celebrada només una setmana més tard, el 2 de desembre, on va defensar davant el mateix Mas presentar-se amb diverses llistes. Des d’aquell moment ja es va veure clarament que les posicions i els camins per arribar a un mateix destí eren ─i son fins ara─ completament divergents.

Com hem deixat evident, la tensió en la relació dels dos partits ve de lluny, però darrerament s’ha agreujat, amb la victòria contra pronòstic de Junts per Catalunya a les eleccions del 21-D, però amb ERC controlant la presidència del Parlament que suspengué la investidura de Puigdemont. Aquesta partida la va guanyar ERC, que va aconseguir que Puigdemont s’enretirés i proposés un candidat que no posés en risc la mesa ni els diputats. Després ja hem vist el que ha passat: Llarena va blocar la investidura de Jordi Sánchez, Jordi Turull no va ser investit el dia abans d’entrar a la presó i finalment Puigdemont, va proposar el nom de Quim Torra, que va ser el definitiu. Però això no fou tot: les divergències en l’estratègia van tornar a surar dos mesos després de la investidura de Torra, quan el mateix jutge Llarena va suspendre Puigdemont, Junqueras, Sànchez, Turull, Rull i Romeva. ERC es va decantar per la substitució dels seus diputats  i en canvi JxCat va refusar l’acatament de la suspensió, provocant que l’independentisme perdés la majoria absoluta que havia aconseguit el 21-D, que va caure fins a seixanta-cinc diputats, tants com en tenien Ciutadans, PSC, Catalunya en Comú i PP plegats. Finalment les eleccions municipals han originat l’enèsima topada entre ERC i JxC, amb l’aliança dels republicans amb els socialistes del 155 per a desbancar-los de tres ajuntaments de pes: Sant Cugat, Figueres i Tàrrega. ERC, al seu torn va acusar JxC d’haver-ho fet en tot de consistoris i consells comarcals. Tanmateix, JxC ha volgut fer valer la pèrdua d’aquests tres grans ajuntaments i la Diputació de Barcelona ha estat la torna definitiva.

Ara caldrà veure com es poden refer els ponts entre els dos principals partits independentistes i això ho han de fer inevitablement ja que no podem obviar, com diu en Partal en el seu editorial d’avui “el Primer d’Octubre va passar –i tant, si va passar– i perquè Espanya, per sort de tots nosaltres i desgràcia dels qui voldrien fer marxa enrere, aquell fet no el podrà assimilar mai”. Però mentrestant tothom ha pogut veure quin és el partit català que ha sortit beneficiat d’aquestes picabaralles. És que escriu la periodista Pilar Rahola en el seu article titulat ‘El Pacte’ que podeu llegir tot seguit.

El pacte

Només els professionals saben fer malabarismes polítics sense caure de la corda fluixa. I en tot aquest enrenou de pactes, on tothom pacta amb tothom, però amb sordina, els únics que han demostrat professionalitat han estat els socialistes. O, dit altrament, les dues ànimes de l’independentisme han demostrat una dosi patètica d’amateurisme.

El resultat és un èxit sense pal·liatius per un PSC comandat per dos professionals de la política anomenats Iceta i Zaragoza. És a dir, en l’art de la política, que s’assembla a l’art de la guerra, funciona la idea de Sun Tzu que aconsella utilitzar l’enemic per derrotar l’enemic. O, en aquest cas, l’adversari polític. I això ha fet el PSC, muntar paranys suculents on han anat ­caient, ara JuntsxCat, ara ERC, amb el resultat de destripar-se mútuament, mentre el PSC s’ho mirava encantat. Al capdavall, els socialistes sabien perfectament que els dos partits de l’1 d’octubre estan més desunits (i enfrontats) que mai, i que aquesta fe­blesa era or pur per a imposar la seva estratègia.

Quina era l’estratègia socialista? Sens dubte, acumular tot el poder possible, mentre evidenciava que no hi ha unió dins de l’indepedentisme, i, en aquest punt, l’èxit ha estat complet. D’una banda ERC ha caigut en el parany de fer pactes antinatura per tal d’arrabassar alcaldies simbòliques de Junts, com ara Sant Cugat o Figueres. De l’altra, Junts ha comès el pecat mortal de pactar la Diputació amb el PSC, deixant fora els republicans, i, uns i altres, han demostrat que allò de no pactar amb els partits del 155 era paper mullat. I tot això passa mentre Pedro Sánchez li pregunta a Pablo Iglesias si estaria d’acord en formar part d’un govern on es tornés a signar un 155. És a dir, els socialistes no s’han mogut ni una coma de les seves po­si­cions de confrontació amb els independentistes, però els han usat per als seus pactes de poder sense despen­tinar-se. Els indepes, al contrari, han perdut en la maniobra la cabellera sencera. La jugada, doncs, del Sun Tzu dels socialistes catalans ha estat mestra: han fet servir l’enemic per derrotar l’enemic.

La jugada ha tingut una segona conseqüència, igualment lesiva per a l’independentisme: demostrar que, mentre l’unionisme sap on vol anar, i quines són les seves prioritats, l’independentisme ni sap on va, ni té estratègia planificada, ni és capaç de consensuar un full de ruta de mínims, que planifiqui les properes passes. És a dir, ha quedat en evidència que, al sentit estratègic dels seus adversaris, l’independentisme només es capaç de mostrar pur tactisme. I ja se sap que el tactisme es com el fum, que s’esvaeix amb el vent. El resultat final és brutal: el PSC no ha patit cap desgast pel seu suport al 155, ERC i JuntsxCat estan en plena guerra de fang, i la gent, al carrer, no entén res. L’esperit de l’1 d’octubre és, avui per avui, una ànima en pena.

Pilar Rahola
Escriptora i periodista

Article publicat a LA VANGUARDIA el divendres 12 de juliol del 2019

03 de juliol 2019

Europa, tenim un problema

La popular frase "Houston, tenim un problema", fou pronunciada el 13 d'abril de 1970, quan els tres astronautes de la NASA de la missió Apol·lo 13, dos dies després de l'enlairament, es van veure forçats a abandonar els seus plans de fer el tercer allunatge tripulat a causa de l'explosió dels tancs d'oxigen. Des de llavors, la frase s'ha popularitzat, utilitzant-la per donar compte ─de manera informal─  del sorgiment d'un problema greu.

Des d’ahir el catalans podem canviar Houston per Europa i pronunciar la mateixa frase. A Estrasburg i davant dels més de 10.000 catalans que s’hi van desplaçar, Europa va donar dues sonores plantofades a l’independentisme: la primera prohibint l’entrada a la seu del Parlament de la UE de dos parlamentaris votats per més de dos milions de catalans i obligant-los a amagar-se de les forces policials espanyoles, que estaven a l’aguait per detenir-los il·legalment i portar-los com a trofeus de repressió cap Espanya. La segona amb el nomenament d’un feixista i corrupte ministre d’Afers Estrangers en funcions, Josep Borrell, com a màxim responsable de la diplomàcia europea. Una de les bèsties negres de l’independentisme tindrà una oficina diplomàtica per combatre les ànsies sobiranistes  catalanes i també segur les escoceses. Un dels catalans més botiflers del darrer segle, ple d’autoodi a la seva terra i al país que l’ha vist néixer, arriba a un dels seus somnis humits, un càrrec molt ben pagat i amb immunitat garantida, des d’on podrà seguir afirmant que gastar euros públics per defensar el dret a decidir és inconstitucional, però gastar-los a dojo per combatre’l és fer política d’estat. Borrell podrà continuar dedicant-se a la que ha estat la seva obsessió al Ministeri d’Exteriors, ofegar amb les seves decisions la sobirania catalana.

Qui es pensava que això d’anar a Europa era arribar i moldre va errat. D’una tacada es van ensorrar dos dels ‘mantres’ que l’expresident Puigdemont i el seu advocat de capçalera Gonzalo Boye, han sostingut en els últims temps: que Puigdemont s’asseuria al Parlament Europeu el dia de la seva constitució i que es podia moure lliurement per tots els Estats de la Unió Europea excepte Espanya. Cert és que la justícia europea encara no ha dit la seva última paraula, però ahir Europa ha demostrat que serà molt complicat aconseguir que s’atenguin les demandes del sobiranisme català, ja que s’ha pogut veure que la UE és fonamentalment una unió d’estats, que no voldran lesionar mai els interessos d’un estat en favor d’un altre. L'independentisme català xoca altre cop amb la 'realpolitik': tres seients buits al Parlament de la UE i un Borrell enlairat al cim de la diplomàcia europea.

Per contraposar una altra visió a les dues decepcions d’aquesta setmana, hem volgut publicar l’editorial del sempre optimista i clarivident Vicent Partal, que ens fa una contra crònica de la jornada viscuda pels milers de catalans desplaçats a la capital de la UE, i on assegura que la resolució del conflicte no vindrà des de fora sinó que la guanyarem nosaltres, dins el país. Acabarem amb les paraules pronunciades ahir pel diputat irlandès del Sinn Féin,  Matt Carthy,  que va dir textualment: ‘Avui el cel brilla sobre Estrasburg, però hi ha un núvol fosc que plana sobre el Parlament Europeu. La gent de Catalunya demana llibertat i autodeterminació, i si us manteniu units i ferms no us podran vèncer. Catalunya serà lliure.’ Llegiu l’editorial d’en Partal tot seguit.

A Espanya se li enfonsa la pretensió que Catalunya és un afer intern

La inauguració de la nova legislatura del Parlament Europeu, ahir a Estrasburg, ens va deixar imatges importants i d’impacte. Al costat de les previsibles protestes sobre el Brexit, la situació dels eurodiputats independentistes catalans va centrar el dia, d’allò més. Des del primer minut, gràcies a la poderosa intervenció del diputat irlandès Matt Carthy, desafiant el prepotent Antonio Tajani en defensa dels drets democràtics dels catalans i arrancant un fort aplaudiment de la cambra que servirà d’advertiment als qui es pensen, a Madrid o a Brussel·les, que això serà bufar i fer ampolles. El grup de l’Esquerra Unitària Europea, on hi ha Die Linke, el Bloc d’Esquerra Portuguès, el PC francès, el Sinn Féin i Bildu, entre més, agrupa els partits que han defensat sempre i sense límits els nostres drets democràtics. I ahir es va tornar a demostrar. El silenci de l’ALE, grup que va nomenar oficialment Junqueras com a candidat a presidir la Comissió, i dels seus socis dels Verds va tenir el contrast en l’actitud d’aquest diputat del Sinn Féin, membre d’un grup que no té cap interès personal en l’afer però que ha demostrat una sensibilitat indiscutible que és absolutament d’agrair.

Més tard, Carthy va participar amb companys seus de països i famílies polítiques diversos en l’acte públic davant de la seu parlamentària. Aquest acte va ser el segon gran focus del dia. Evidentment, i sobretot, per la presència de deu mil catalans. Però també per allò que s’hi va dir. Van prendre la paraula els eurodiputats de l’esquerra unitària Maria Matias, de Portugal, Carthy, l’ex-ministre d’Afers Estrangers d’Eslovènia Ivo Vajgl, dels liberals, i Gérard Onesta dels Verds francesos. I cal escoltar els discursos que van fer. Cal escoltar-los perquè diuen coses que fa un parell d’anys era impensable que les sentiríem. Matias va afirmar que històricament Portugal es va fer independent gràcies a Catalunya i que havia arribat el moment de tornar el suport. Carthy va fer un parlament vibrant en què va recordar que no hi ha res que puga aturar un poble decidit a guanyar. Vajgl va dir a l’audiència que ‘pràcticament tots els eslovens’ donen suport a la independència de Catalunya. I Onesta va fer un discurs excepcional, en què va dibuixar una figura important dient que el nou mur de Berlín era el riu que tenia a l’esquena, que separava França d’una Alemanya on en aquell moment, a pocs minuts, eren lliures el president Puigdemont i el conseller Comín. (Vegeu tots els vídeos ací).

Mentre parlaven, darrere seu, s’hi van situar eurodiputats de diversos països i de pràcticament tots els grups parlamentaris. La imatge desmentia gràficament la teoria de l’afer intern. Nosaltres som un país que a vegades sembla gaudir més dels fracassos que no pas de les victòries i en això, només en això, hauríem d’aprendre un poc dels espanyols i celebrar allò que s’hi va veure i allò que s’hi va dir. I, en contrast, mireu com immediatament després de fracassar en l’intent que Borrell presidís la Comissió Europea, han fet onades i traca del càrrec d’Alt Representant, sense evidenciar el cop rebut ni remarcar les visibles contradiccions que originarà –ja tinc ganes de veure Borrell de visita oficial a Kossove, per exemple. O vegeu amb quina rapidesa han abandonat la teoria que la crisi catalana era un afer intern i prou. Ara saben que això ja no serà mai així, de cap manera, i són ben conscients que la partida no es jugarà per tant amb la baralla marcada i tramposa que han proposat i que vivim cada dia, amb decisions judicials cada dia més seguides i més absurdes.

Malgrat l’evident mal regust que deixa la negació de les mesures preventives a favor de Puigdemont i Comín, no es pot negar el salt endavant i faríem be d’entendre-ho. Després de molts mesos intentant trobar el camí per a arribar al Tribunal de Justícia de la Unió Europa ara ja hi som i per dos camins diferents –i callen tots aquells que deien que si no érem un estat no podíem ser-hi. Pel que fa al Parlament Europeu, la primera intervenció de la legislatura, dins l’hemicicle, ha estat per a denunciar la violació dels drets democràtics dels catalans mentre a fora es vivia la més gran manifestació que s’hi ha vist mai, plena d’estelades i contundent en la crítica a la institució i al seu president.

La internacionalització de la crisi catalana és, doncs, un fet imparable i determinant per a la solució del conflicte. Però a condició que siguem conscients que si hem arribat fins ací és en bona part per la força incansable del carrer i per la voluntat política, dels partits també, de resistir l’atac desfermat per l’estat espanyol a partir del 20 de setembre de 2017. Els deu mil manifestants, en un dia feiner i en una ciutat difícil d’arribar-hi, són una prova més de la determinació dels catalans, que ahir va constatar Estrasburg. La manifestació de la vesprada al passeig de Gràcia de Barcelona també ho va ser. I el to i les coses que es van dir en aquell escenari i de la manera que es van dir. Allà davant, mentre milers de persones reclamaven unitat, era molt difícil d’entendre com és que les forces polítiques independentistes són incapaces de posar-se d’acord en els mínims i canalitzar de manera positiva aquella energia, tanta i tanta de feina com tanta gent fa.

Però hem de tenir clar que la resolució del conflicte no vindrà de fora sinó que la guanyarem nosaltres, dins el país, augmentant la tensió amb la capacitat de provocar un problema enorme a l’estat espanyol, denunciant-ne la deriva autoritària i ampliant el forat ja obert a Europa i exigint l’exercici del dret inalienable d’autodeterminació i d’independència.

El Primer d’Octubre va començar una fase aguda d’aquesta crisi i l’independentisme ha crescut molt d’aleshores ençà, immune a la violència desfermada. Les eleccions, guanyades, totes, en són el testimoni i la capacitat de mobilització de la ciutadania és la prova que ací no hi ha marxa enrere. Manca una cosa molt important, que és l’acord de les forces polítiques, un acord que no pot continuar essent esquivat més temps, perquè pot causar la indignació del moviment, ciutadà, que cada dia s’insinua més vivament. La sentència contra els presos hauria de ser resposta unitàriament i amb un salt endavant decisiu i això només pot passar si els partits, l’ANC i Òmnium són capaços de posar-se d’acord, convertint l’Onze de Setembre en el trampolí cap a una tardor que promet emocions fortes. Incloses, potser, unes eleccions espanyoles que serien les quartes en quatre anys, senyal evident de la inestabilitat absoluta de l’estat, cada dia més difícil de dissimular, per més que ells siguin uns mestres de la manipulació i el desvergonyiment.

Vicent Partal
Periodista

Editorial del diari digital  VilaWeb  publicat el dimarts 2 de juliol del 2019

25 de juny 2019

Mas, Puigdemont, Junqueras

Pablo Iglesias va dir, fa unes setmanes, comentant els resultats del seu partit a les darreres eleccions espanyoles: “nosaltres som especialistes en tenir un nom diferent a cada territori que ens presentàvem [...] Jo havia de preguntar com ens dèiem en cada lloc al que anava per no equivocar-me". Aquest mateix pensament es podria aplicar a la desapareguda CiU, canviant ‘territori’ per ‘municipi’, ja que els exconvergents s’han presentat a les darreres eleccions municipals amb una ‘sopa’ de sigles que molt sovint només han servit per confondre el seu electorat i per explicar els resultats obtinguts.

La darrera setmana Carles Puigdemont i Artur Mas s’han reunit a Waterloo durant una bona estona, i com que Mas ha deixat anar després ‘estar disposat’, si cal, a tornar-se a presentar a les eleccions, sembla ara que el principal problema de l’espai exconvergent sigui decidir qui serà el cap de llista en les pròximes eleccions i no és pas ben bé això. Mas i Puigdemont han decidit finalment posar ordre a casa, clarificant  d’una vegada el paper de JxCat i el del PDeCAT  i també el de la Crida,  apostant per consolidar finalment JxCat com a marca de futur. Malgrat tot, a l’espai exconvergent se li ha de reconèixer una cosa: i és que, tot i el desgavell de noms i candidats que hi ha hagut en aquest cicle electoral, n’ha sortit prou reeixit. Ha demostrat tenir un múscul prou fort per resistir les discrepàncies i baralles internes i haver obtingut uns resultats bastant acceptables, si tenim en compte que enfront, en el seu mateix camp electoral, tenien un partit consolidat, unit i fort com és l’espai que representa Esquerra Republicana.

Si parlem ara de les relacions entre Puigdemont i Junqueras és evident que no són bones. Però no ho eren tampoc quan el seu govern, aquell que els d’ERC sempre anomenaven ‘el govern Puigdemont-Junqueras’, ens va dur al referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre i a la proclamació d’independència del 27-O. Aquell èxit extraordinari es va aconseguir amb molt d’esforç de molta gent i, a vegades, amb gestions molt discretes que aconseguien tombar qualsevol barrera per reunir els dos líders independentistes. Això ara és impossible, ja que les condicions de pres i exiliat ho impedeixen i, per tant,  fa que l’aparent desorientació de l’independentisme sembla que s’acabaria si ells dos decidissin de fer alguna cosa conjunta, qualsevol cosa. Un missatge conjunt de Puigdemont i Junqueras dient el que ara tocaria fer potser canviaria totalment la situació política i l’ànim del país. S’imposa una evidència i és que els dos partits independentistes, els dos espais polítics i els dos líders estan condemnats a entendre’s. Si això és obvi,  a què espera el Sr. Junqueras i ERC per posar fil a l’agulla? Aquest afany que té ERC d’anar separats és un error monumental, fer partidisme ara no solament no toca sinó que és una deslleialtat al país. L’eixamplament de la ‘base’ que predica Junqueras, ja s’ha vist on ens ha portat a BCN.

Profunditzant en aquestes relacions entre els tres principals líders de l’independentisme, l’historiador i polític, Agustí Colomines, que fou un dels impulsors de la proposta de constituir una candidatura unitària independentista per a les eleccions del 21 de desembre de 2017, ha publicat recentment un article amb el suggerent títol de ‘Quo Vadis Puigdemont’, on analitza els darrers esdeveniments polítics i les relacions entre les diverses faccions de l’antiga Convergència, que ell coneix prou be ja que l’any 2013 fou director de la Fundació Catalanista i Demòcrata (CatDem), vinculada a aquest partit. Llegiu el seu article tot seguit.

Quo vadis Puigdemont

Waterloo és la capital de Catalunya. S’hi trasllada tothom que vol estar al dia del que es cou a la política catalana. Les presons també són un centre de pelegrinatge. Però a Bèlgica s’hi va a veure el líder del moviment independentista, a les presons, en canvi, s’hi va a parlar amb els diversos caps de fila del moviment. És per això que, un cop acabat l’intens cicle electoral, Waterloo és l’epicentre de tota mena de reunions i d’emissaris. Entre la setmana passada i l’actual s’hi han traslladat alcaldes de Junts, diputats independents, grups polítics i ahir l’expresident Artur Mas. Tot es mou perquè l’actitud caïnita dels darrers temps ha perjudicat —i molt— l’independentisme. El festival de pactes postelectorals, la subhasta d’alcaldies, ha trencat el principi de solidaritat catalana que es va demostrar l’1-O. Cal posar ordre, per tant. 

La primera conclusió a la qual he arribat és que cal acabar amb la cantarella de la unitat. ERC i el món del president Puigdemont no s’han entès fins aquest moment ni s’entendran. Ara menys que abans, perquè l’esquerda sobre quin ha de ser el camí a seguir s’ha obert encara més. Els partits no han respectat l’esperit de l’1-O en l'àmbit local amb l’excusa que la dinàmica municipal és diferent a la nacional. En les circumstàncies actuals aquesta és una excusa de mal pagador. Deutora de la mala política, dit més clarament. Quan es va crear JxCAT es va intentar l’aproximació a ERC i no va poder ser. La Crida també va néixer així, però apel·lant les persones en comptes de dirigir-se als partits, però tampoc no va aconseguir-ho. O sigui que el millor que podria fer Puigdemont és oblidar-se d’aquesta via. Ernest Maragall va tenir els sants daixonses d’acusar Jordi Graupera d’haver estat el responsable de la dispersió del vot independentista quan ERC no va voler seure a parlar amb ningú per plantejar una llista unitària.

Ara toca, doncs, refer JxCAT. Per als que se n’han oblidat, els recordaré que JxCAT és una coalició electoral nascuda ad hoc per concórrer a les eleccions del 21-D de 2017. Puigdemont va confeccionar unes llistes electorals d’una manera molt oberta, sense exigències de cap mena, amb un munt d’independents d’esquerra, als quals els unia l’expressió de fidelitat a l’1-O. Les turbulències posteriors no cal que les expliqui, perquè són de domini públic. Però de tant en tant reapareixen, perquè algú té la necessitat de marcar territori. David Bonvehí va tornar-hi quan ara fa uns dies va escriure una piulada autocomplaent sobre el nombre de regidors que havia aconseguit de retenir un partit que ni tan sols s’havia presentat a les eleccions. O és que això de Junts és l’enèsima mutació del que els mitjans anomenen insistentment “l’espai postconvergent”? El PDeCAT es reivindica una vegada i una altra davant de JxCAT com el nàufrag s’aferra al tros de fusta que sura al mig de l’oceà. Les armilles salvavides són a mans d’altra gent. I com que ho saben, per això pressionen tant.

Del pecat original en deriva la confusió actual. JxCAT era fins al 26-M un grup parlamentari molt plural, però majoritàriament de centreesquerra, com va quedar clar amb la incorporació de Jordi Sánchez, Toni Morral, Aurora Madaula, Eusebi Campdepadrós, Ferran Mascarell, Laura Borràs, Teresa Pallarès i altres integrants de la llista que provenien de l’ANC, ERC, PSC, ICV o senzillament dels moviments progressistes de base. Evidentment que també en formava part gent de centredreta, molta de la qual és associada al PDeCAT. Aquesta era la gràcia de l’invent electoral. Però l’argamassa, allò que lliga els uns als altres, és Puigdemont. Però també és una veritat irrefutable que qui va votar Puigdemont a les europees està escorat cap a l’esquerra i és radicalment independentista. Puigdemont té una capacitat d’arrossegament que resulta imparable quan es desfà de les cotilles partidistes i prescindeix de les ànsies d’altres opcions polítiques per assolir l’hegemonia. Puigdemont és l’únic dirigent capaç d’aglutinar el nucli original de JxCAT i el 1.025.411 de persones que va votar-lo, moltes de les quals a les generals havien votat el Front Republicà i a les municipals les candidatures promogudes per les primàries.

Qui no entengui això prendrà males decisions. Parasitar JxCAT seria la pitjor de totes les opcions perquè comportaria que molts dels independents que han acompanyat el president Puigdemont en aquesta etapa de “resistència” se sentirien utilitzats i abandonarien el projecte —ara o en les properes eleccions— per buscar una alternativa que fos nova de veritat i realment rupturista. El president Puigdemont sap que si vol ser l'àrbitre d’una confluència política entre sectors tan diversos, ell ha d’estar per damunt de tots, sense lligams preferencials. Cal acabar amb la peregrinació a Waterloo i cal començar a construir lideratges a Catalunya amb una organització forta i unificada que respecti la trajectòria de cadascú, sense patrimonialismes, i que adquireixi el compromís d’activar un programa republicà de ruptura amb l’Estat i de refundació interior del país. L’etapa autonòmica està acabada. El Govern n’administra les engrunes. Però en fer-ho, en governar, ha de desempallegar-se de l’habitual cofoisme pujolista. Al contrari, el Govern ha de denunciar constantment les limitacions d’aquesta autonomia per desenvolupar unes polítiques públiques reals i eficients. L’autonomisme ens mata com a poble però també com a administradors del benestar i això cal traslladar-ho a la ciutadania. La politiqueria, en canvi, no serà mai la solució.

Agustí Colomines
Historiador

Article publicat al digital EL NACIONAL.CAT el dijous 20 de juny del 2019