Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




28 de març 2023

Dos anys perduts

Ara fa dos anys es feu públic l'acord d'investidura de Pere Aragonès entre ERC i la CUP, la idea del qual era la d’establir una relació de consens creixent entre ambdós partits i, com a mostra de bona voluntat, Aragonès es comprometia a sotmetre’s a una qüestió de confiança a la meitat de la legislatura: la primavera del 2023. Durant els primers dos anys del govern d’ERC, la CUP es comprometia, a partir de la crítica i l’escepticisme, a donar un marge de temps a la taula de diàleg i no basar el seu suport o la seva oposició al govern en l’existència d’aquesta taula. Arribada la primavera de 2023, si es constatava el fracàs de la taula de diàleg per a pactar l’amnistia i l’exercici del dret d’autodeterminació, la legislatura havia de fer un tomb cap a una nova confrontació democràtica amb l’estat espanyol que reactivés el procés d’independència.

Com dèiem, Aragonès es va comprometre a sotmetre’s a una qüestió de confiança el 2023. Ara, si la naturalesa de l’acord preveia d’acostar posicions, amb el temps les males relacions van fer que la CUP s’avancés i ja demanés la qüestió de confiança tan sols un any després de la investidura. Però Aragonès ho va considerar un escenari superat. “La qüestió de confiança ja es va decidir en els pressupostos del 2022. Si en aquell moment es va retirar la confiança del govern, no té sentit afrontar dosis d’inestabilitat que no convenen a la societat catalana”, va dir llavors. El govern d’Aragonès, des de la primavera del 2021 fins al gener del 2022 es van reunir periòdicament amb membres d’ERC, Junts, CUP, Òmnium, ANC i del Consell  per a acordar una estratègia conjunta, però les reunions es van interrompre per la manca d’acord sobre com i quan activar la nova estratègia independentista. En veure que la taula de diàleg no havia aconseguit la negociació d’una solució política basada en l’autodeterminació i l’amnistia, la CUP i ERC es comprometien  a  generar les condicions i els acords necessaris per a plantejar el nou embat democràtic, durant aquesta legislatura, per la via que el conjunt de l’independentisme valorés com la més adequada.  Aquest nou embat democràtic amb l’estat s’havia de coordinar amb el Consell de la República i l’Assemblea de Càrrecs Electes, que eren els organismes que havien de traçar les línies estratègiques i preparar les condicions per al nou embat democràtic amb l’estat.

Ara com ara no existeix cap prova d’haver-se produït aquest embat i, per tant, es pot constatar la pèrdua de dos anys per part del govern d’ERC per aconseguir qualsevol avenç en el procés d’independència. En declaracions de la diputada de la CUP, Eulàlia Reguant, aquesta és una legislatura fracassada pel que fa a les quatre revolucions  ―la social, la feminista, la verda, i la democràtica―  que proposava el president al començament. El govern va considerar trencat l’acord d’investidura quan la CUP es va negar a aprovar el primer pressupost d’Aragonès i va provocar la inestabilitat del govern, agreujada més tard amb la constatació que realment Aragonès no té una majoria parlamentària que li faci costat quan, arran de les tensions amb Junts que van acabar amb el trencant del govern, la CUP va tornar a demanar una qüestió de confiança, i Aragonès s’hi va negar.

Un altre front obert dins l’estratègia de Junqueras/Rovira, que ha convertit els independentistes en irrellevants i, pel camí, ha esbudellat l’independentisme, són les divergències  entre els camins seguits per Puigdemont i el president de la Generalitat. Mentre el president a l’exili lluita per portar la confrontació amb l’Estat fins a les darreres conseqüències ―Puigdemont té determinació i coratge en les detencions a Alemanya o Sardenya― Aragonès té una actitud de ‘jo no hi tinc res a veure’ davant les mentides de Zoido. Puigdemont és una ferida al cor del nacionalisme espanyol, incapaç d’esmenar les seves misèries. Per això resulta interessant tombar la vista enrere i recordar, passats cinc anys, els esdeveniments ocorreguts l’any 2018, amb la detenció del President Puigdemont i les conseqüències que aquells fets van provocar en les estratègies dels dos partits catalans majoritaris. Ho recorda la periodista, Pilar Rahola, en el seu article titulat  ”La cacera continua”, que podeu llegir tot seguit.

La cacera continua

Ahir va fer cinc anys d’un viatge que va entrar, per mèrits indiscutibles, a la història de la lluita nacional catalana. Un 25 de març de 2018 el president Puigdemont era detingut per la policia alemanya en una benzinera a prop de la frontera danesa, al land de Schleswig-Holstein. Començava així un periple de dotze dies a la presó de Neumünster, una llibertat sota fiança, que va passar a Berlín, mentre s'estudiava el seu procés d’extradició, i l’èxit judicial final quan el Tribunal Superior de Schleswig-Holstein rebutjava definitivament l’extradició per rebel·lió. Era el 19 de juliol de 2018, i aquell dia els titulars eufòrics de la premsa espanyola varen quedar congelats, abruptament derrotats per la realitat del seu fracàs: el president Puigdemont s’escapava de les seves urpes, i ho feia per la porta gran, derrotant Espanya en la justícia alemanya, el pilar de la justícia europea. Ahir, el mateix president va voler recordar aquella eufòria espanyola que va arribar al paroxisme, fins que va quedar estroncada. Ho feia en un tuït, amb el punt de sornegueria que li és característic. Deia així:

“No diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat. Una abraçada als periodistes patriòtics que avui fa cinc anys van arribar a l’èxtasi, confonent desitjos amb realitat i empassant-se, com és costum, les fantasies dels seus col·legues de la policia patriòtica. Soc conscient que la cacera continua; que espien, denigren i difamen. No pararan mai, n’han fet una obsessió nacional; fins i tot el president del govern en va fer promesa electoral. Tant se val.”

Certament, la cacera va continuar per tot Europa, tant com es varen succeir les derrotes espanyoles en tots els països on varen intentar caçar el president, deixant al seu pas un ròssec de justícia ideològica que ha tacat considerablement la imatge de la democràcia espanyola. I és sobrer afegir que la cacera continua i continuarà, perquè Puigdemont és una ferida al cor del nacionalisme espanyol, incapaç d’esmenar les seves misèries, fins i tot quan se’l regiren en contra.

Tanmateix, i més enllà de l’obtusa fixació espanyola, la detenció del president a Alemanya va ser l’inici d’un seguit de fets conseqüents d’enorme importància. D’una banda, l’estratègia judicial de l’exili va superar la seva primera prova d’estrès i es va demostrar intel·ligent i eficaç. Com sempre havia dit Gonzalo Boye, calia guanyar a Alemanya, perquè fer-ho a Alemanya, era fer-ho a Europa, i el reguitzell posterior d’èxits judicials enfront d'Espanya així ho ha confirmat. A més, aquell moment difícil i alhora èpic feia valdre la constància i la resiliència de l’estratègia de Puigdemont, enfront d'altres estratègies polítiques, a l’interior català, que creien necessari renunciar al llegat del Primer d’Octubre, no se sap si per avançar o per fer-se perdonar els pecats davant Espanya. A partir de la repressió i del 155 es varen dibuixar dues estratègies dins de l’independentisme que han acabat bifurcant clarament els camins: el de l’exili, liderat per Puigdemont, compromès amb el llegat del Primer d’Octubre i decidit a mantenir alçada la bandera; i l’estratègia contrària d’Esquerra Republicana, liderada per Oriol Junqueras, que optava per fer una marxa enrere, renunciar al llegat i establir aliances de pacte amb partits espanyols d’esquerres, transmutant l’eix nacional per l’eix ideològic. De fet, les explícites —i per a molts de nosaltres, escandaloses— declaracions d’ahir mateix de Marta Rovira a Neus Bonet, que assegurava que el Primer d’Octubre no va tenir legitimitat interna ni va connectar amb gran part del país, no deixen cap dubte de l’estratègia de renúncia dels republicans. O de rendició, per fer servir un sinònim més exacte.

Cinc anys després de la detenció del president, ja es pot fer un balanç força precís de quina ha estat l’estratègia més eficaç per a defensar l’independentisme, i no hi ha gaire marge per al debat: l’estratègia de renúncia d’ERC no ha portat cap benefici, no ha aconseguit ni una sola reivindicació, no ha permès avançar en cap dret nacional, no ha desjudicialitzat el procés, no ha aconseguit que no es criminalitzi l’independentisme, no ha evitat l’espionatge, la infiltració, el menyspreu i els judicis continuats contra l’independentisme i, a més, ha aconseguit que Catalunya deixés d’existir com a conflicte, com a problema i com a notícia. És a dir, l’estratègia de Junqueras/Rovira ens ha convertit en irrellevants i, pel camí, ha esbudellat l’independentisme. Per contra, la resiliència de l’estratègia de l’exili català i del mateix Puigdemont ha aconseguit èxits judicials d’enorme rellevància, ha mantingut viva la causa catalana i, sobretot, ha mantingut ferm el compromís amb el llegat del Primer d’Octubre. No hi ha color. Cinc anys després de la detenció a Schleswig-Holstein, ha quedat demostrat que l’únic camí era ser fidel a aquest llegat i mantenir la lluita.

La detenció també va obrir un altre episodi gens sorprenent, però dolorós: la repressió que va caure damunt de tot l’entorn del president. No només va ser l’inici de la persecució judicial a persones com Josep Lluís Alay o Jami Matamala, sinó que també van perseguir amb ferotgia els mossos que acompanyaven el president. En aquest sentit, cal subratllar la indefensió amb què s'han trobat aquests mossos i un fet molt greu: la nul·la voluntat de la Conselleria d’Interior de posar escorta a Puigdemont tot i saber els riscos que corre. També aquí, el conseller Elena és un exemple ben trist de submissió.

Han passat cinc anys i, com diu el president, la cacera continua. De fet, gràcies al pacte amb ERC per modificar el Codi Penal, intenten aconseguir una via pel darrere per poder-lo caçar, tot i que Boye assegura que no se’n sortiran. En tot cas, continua la cacera d’uns i la resiliència i la lluita dels altres, i és aquesta lluita la que manté viu el llegat del Primer d’Octubre. A hores d'ara ningú no pot dubtar que Puigdemont és el líder indiscutible de l’independentisme. No només perquè manté el pols amb l’Estat, sinó també perquè l’altre líder, el senyor Junqueras, hi ha renunciat.

Pilar Rahola

Periodista

Article publicat al digita  EL NACIONAL el diumenge 26 de març de 2023

20 de març 2023

Quo vadis, Pere?

Quan Pere Aragonès va asseure’s a la cadira de President de la Generalitat, no va tardar ni un mes a fer el primer viatge institucional com a president, i després de pujar a l'avió per primer cop, anar a l'estranger s'ha convertit en una dèria recurrent de Pere Aragonès. En dos anys ha fet setze viatges a catorze països diferents i quasi 65.000 quilòmetres, amb l'objectiu, diu ell, de tornar a posar la presidència de la Generalitat al mapa. Aquests dies està fent el viatge més ambiciós, que l'ha portat a Colòmbia, l'Uruguai, l'Argentina i Xile. Una expedició amb molts actes i contactes a l'agenda, però també amb alguns contratemps i decepcions. Hi va acompanyat per la consellera d’Acció Exterior, Meritxell Serret. Segons la consellera, l’objectiu és “reforçar encara més les bones relacions” que existeixen amb aquests països, en un context que es considera “propici”, per la presència de governs d’esquerres amb els quals creu que poden trobar molts elements en comú“. Malgrat això el Procés no ha sigut l'eix principal dels viatges del president. Ha parlat del clima a Nova York, de memòria democràtica i cooperació a Bogotà, d'hidrogen verd a Stuttgart, de refugiats a Berlín, de cultura i energies renovables a París, de llengua i salut mental a Ginebra ―a l'ONU i a l'OMS― i de cooperació interregional a Tolosa de Llenguadoc i Buenos Aires, entre altres exemples.

Es pot estar més o menys a favor del fet que els presidents de la Generalitat viatgin, ajudin a empreses catalanes a obrir camins, expliquin la realitat catalana i busquin complicitats internacionals. Ara bé, cal que tinguin una agenda que justifiqui el viatge i que l’expliquin. Aquest tour d’Aragonès sembla que no compleix cap d’aquestes condicions. Si el que busca és una foto amb algun President d’algun Estat, per fer-se gran, no cal que es gasti els nostres diners. Aragonès, que després de Colòmbia va visitar Uruguai, tenia prevista una trobada amb la vicepresidenta de l'Uruguai, Beatriz Argimón, que també és la presidenta de l'Assemblea General i del Senat, però finalment no es va produir després dels constants canvis d'agenda de la vicepresidenta. Sembla doncs que el viatge no està assolint l’èxit que s'esperava, ja que el president Aragonès ha vist com se li cancel·lava una segona trobada institucional, després que el president de Colòmbia, Gustavo Petro, li anul·lés l’entrevista quan ja es trobava al palau presidencial.

A parer del secretari general de Junts, Jordi Turull, el viatge del president de la Generalitat, Pere Aragonès, a Amèrica Llatina, amb la seva agenda d’aquests dies "empetiteix les institucions" catalanes. "Estàvem acostumats ―diu Turull―que les institucions de la Generalitat, quan feien viatges internacionals, com a mínim es veiessin amb caps d'Estat, amb expresidents dels Estats Units, i ara ens hem de conformar amb el president de la província de Canelones,a Uruguai". Ha continuat Turull afirmant que "quan un està xopat de resignació i de renúncia , al final acabes traslladant aquesta imatge dins i fora", i ha reblat que per a Junts no existeix la resignació, la renúncia ni la rendició. També ha provocat polèmica la fotografia de Pere Aragonès amb el president de la Cambra de Representants colombiana, David Ricardo Racero. Aquest segut a una cadira més elevada que la del president Aragonès, una distribució que no respecte de cap manera al protocol. A més, a la taula de la reunió hi havia tres banderes, les de Colòmbia i Espanya, i una senyera, però molt més petita que les dues anteriors, foto que ha estat degudament manipulada pels mitjans afins a ERC, retallant-la degudament.

Tot plegat ha donat peu que la periodista, Pilar Rahola, analitzés amb la seva esmolada ploma aquest viatge del president de la Generalitat a l’Amèrica del Sud, des del punt de vista del que ha de representar la dignitat de la Presidència de Catalunya, amb un article titulat precisament “La presidència”, on afirma que aquest símbol ja fa massa temps que s’està degradant a força de reduir-lo a la irrellevància, tot destacant que al nostre petit País només tenim la presidència. O se la revesteix de dignitat, o no ens queda res. Podeu llegir aquest interessant article a continuació.

La presidència

Per bé que Catalunya és una nació mil·lenària, és un fet que des de la destrossa del 1714 ha quedat reduïda, gràcies a les onades repressives espanyoles, a una mena de diputació grossa, una regió tutelada, minoritzada i sota sospita permanent. Ergo, allò que se’n diu una colònia. I pel que fa al present, la nostra sobirania actual és la pròpia d’una autonomia de segona, que pateix una sagnia econòmica insofrible, no pot prendre cap decisió que sigui fonamental per als seus ciutadans i està sota el control repressiu dels òrgans judicials.

Després de més de cent cinquanta anys de represa de la lluita nacional, amb la Renaixença, la Mancomunitat i la recuperació de la Generalitat, tot l’esforç ingent de generacions ha estat malbaratat una vegada i una altra. És evident que l’objectiu d’Espanya és la desaparició completa del fet nacional català, i contra aquest objectiu ens hem alçat múltiples vegades, però també ho és que, a hores d’ara, estem encapsulats en una arquitectura política que no va gaire més enllà d’una concepció regional. I, per molta retòrica a quatre duros que ens vengui el tactisme partidista, no hi ha cap indici, en cap sentit, que permeti creure que els poders polítics i fàctics de l’Estat acceptin que Catalunya vagi més enllà. Ans al contrari, tots els indicis —siguin rojos, blaus, violetes o multicolor— van en la direcció contrària. Ho sabíem el 2017, quan vàrem intentar el procés d’independència, i ho sabem perfectament ara, per molts girs estratègics que hagin fet alguns, sigui per por, per fatiga o per interès.

Tanmateix, dins d’aquesta devaluació dràstica de la nostra sobirania, sempre hi ha hagut una institució que, fins i tot buidada de poder, no ha deixat de simbolitzar l’anhel nacional: la presidència. Si alguna cosa és important per als catalans, és la presidència de la Generalitat, potser perquè és l’única institució que ens recorda una nació completa. Precisament per aquesta càrrega simbòlica, la seva devaluació, fruit de la potineria política, o la manca de coratge, o senzillament la poca altura de qui l’ostenti, és un desastre que no ens podem permetre. Ho tenia molt clar Tarradellas, que sabia que només tenia la presidència, però que allò ho podia ser tot. Ho va tenir sempre clar Pujol, que n’ostentava el càrrec amb ínfules de cap d’estat, malgrat la precarietat de la sobirania que realment gestionava. I després d’ell, tant Maragall com Mas varen ser exemples de presidents que omplien el càrrec amb coratge, més enllà de la seva força real. Montilla també ho va fer, si més no mentre va ser president —i no després, quan la va devaluar—, Torra va intentar gestionar la covid com si fos un primer ministre, i Puigdemont va elevar la presidència a categoria de dignitat internacional, amb la seva gestió de l’exili com a lluita persistent. És a dir, la majoria varen tenir clar que, si no hi havia poder, com a mínim hi havia presidència. Aquest sentit de dignitat de la institució es va trencar, de manera estrepitosa, quan Montilla va decidir fer de senador i després va arrossegar el càrrec de Molt Honorable President pel fangar del consell d’administració d’una energètica, amb el dirigent de la qual tenia vincles personals. És, sens dubte, el moment més baix, més trist, més barroer de la Generalitat recuperada, perquè lluny de preservar la institució, i el seu caràcter de màxima autoritat del nostre país, va convertir la presidència en un mer càrrec polític, útil per prosperar personalment i gaudir de portes giratòries.

No cal dir que això no implica que els respectius presidents hagin estat sempre a l’altura, i el cas de Jordi Pujol, arran de la seva confessió i l’escàndol conseqüent, és el més evident; però la qüestió no és el que han fet com a polítics, bons, dolents, mitjans, sinó com han tractat la presidència que ostentaven, i Pujol, pel que fa a la institució, va tenir sempre sentit d’estat. Aquest és el mal del qual plora la presidència actual, ostentada per Pere Aragonès: el permanent baix sostre. És a dir, des del primer moment no ha entès que la presidència era un símbol nacional, i ha actuat com si només fos un mer president autonòmic. Ha estat així en totes les relacions amb Madrid, o quan ha tingut alguna trobada o cimera, sempre acceptant humiliacions i amb un capteniment de servitud que fa feredat en un republicà i que ni Montilla, essent dirigent del PSC, va tenir mentre governava. El darrer viatge “presidencial” és paradigmàtic d’aquesta minorització de la presidència, totalment allunyat dels viatges d’altura que varen fer els seus predecessors, sotmès a les directrius dels estaments espanyols, que n’han tutelat els detalls, les visites i les fotos. Si em permeten la poc humil autoreferència, quan he viatjat a títol individual a l’Argentina i a Uruguai, he tingut entrevistes amb càrrecs de primer nivell i amb els mateixos presidents del país, i sense tutela de l’ambaixada de torn... i jo no soc ningú...

Calia fer un tour tan penós del president de la Generalitat? Puc entendre les dificultats en organitzar un viatge de nivell, però el que no puc entendre és que, per poder fer el viatget, s’accepti que la presidència de la nació catalana quedi reduïda a un tour de “coros y danzas regionales”. Perquè aleshores qui s’empetiteix no és qui ostenta el càrrec, sinó la institució que representa, i ja fa massa que s’està degradant a força de reduir-la a la irrellevància.

Ho repeteixo: només tenim la presidència. O se la revesteix de dignitat, o no ens queda res.

Pilar Rahola

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge, 19 de març de 2023

11 de març 2023

Ayuso, la ignorant

La presidenta de la comunitat autònoma de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ha visitat la capital catalana  i ha estat rebuda en un Círculo Ecuestre on no cabia ni una agulla. El presentador de l’acte, el senyor Enrique Lacalle, va arribar a manifestar una certa admiració per la presidenta madrilenya a qui va definir com una persona molt propera, molt valenta, i que no es rendeix mai. Va dir que Madrid li provocava una certa enveja, ja que la capital anava a tota velocitat i, en canvi, Barcelona anava al ralentí. Díaz Ayuso és un fenomen molt interessant, perquè representa l’alliberament del superego madrileny. Madrid és una ciutat construïda a partir de l’espoliació i el control dels territoris conquerits, que domina a través de l’omnipotent BOE, de les clavegueres de l’estat i d’uns mitjans dòcils; una metròpoli incapaç de crear res d’original, i que només ha crescut robant empreses, idees i ―a Castella ho saben prou bé― també jovent.

Algú ha insinuat que potser a Catalunya necessitaríem una Ayuso, sense tenir en compte les bajanades que diu que són moltes i gruixudes, a Catalunya no podem tenir cap Ayuso, per la senzilla raó que no tenim cap poder. Ayuso és una ignorant, ultra, descarada que té el ‘deep state’ espanyol al darrere. Es pot permetre tot el que fa i més. I anar al caspós Círculo a consumar l’espectacle provinciano-borreguil habitual quan ve qualsevol personatge de Madrid amb poder. Catalunya necessita líders que parlin clar, que no s’arronsin i que entenguin què cal fer per aconseguir poder real fins que arribem a una situació irreversible de sobirania. N’havíem tingut amb Pujol, Maragall i algun altre, i ara no en tenim. L’Ayuso fa bona la dita aquella de “la ignorància és atrevida”. És una completa ignorant que ha arribat a un lloc de poder. Punt. Això volem imitar? Si aquesta senyora no tingués al seu darrere el poder que té, es quedaria en no res. Escuma i lluentons, tot molt castís tot, això sí.

Tot el món econòmic reconeix que Catalunya pateix, any rere any, un dèficit fiscal de 20.000 milions d’euros. Si aquest enorme dèficit fiscal no serveix per a la convergència, és a dir, perquè les autonomies de l’estat espanyol millorin la capacitat per a crear riquesa, cal veure a qui beneficia allò que s’aporta i no retorna. Principalment, beneficia unes estructures de l’estat jurídiques, polítiques  i econòmiques, que pràcticament a tothom li va bé. Madrid n’és la gran beneficiada, és una raó d’estat i ho demostra el fet que ho han abocat tot allà. Navarra i el País Basc, amb el seu règim foral, estan encantats de la vida. Tota la resta de comunitats no convergeixen en PIB, és a dir, en riquesa, però, en canvi, tenen els mateixos serveis socials o millors que els d’aquí. Beneficia pràcticament a tothom, menys a Catalunya, que som els que hem de fer un esforç i no en rebem la compensació. La prova és que el model de finançament fa anys que s’havia d’haver renovat i no s’ha fet. No és mai el moment. Reben uns diners que els permeten de tenir uns serveis socials públics millors que els nostres.

Catalunya recula econòmicament. Als anys vuitanta Catalunya tenia 7 o 8 punts més de renda que Madrid. Ara és al revés, per tant, és veritat que tant de temps d’aportació de recursos acaba beneficiant els uns i perjudicant els altres. Sempre se’ns diu que Catalunya és la segona comunitat autònoma que aporta més diners de tot l’estat, cosa que fa pensar que Madrid n’aporta més perquè és la primera, però mai he sentit que es negui la major: A Madrid fan trampa, perquè l’aportació dels impostos (IVA, IRPF, etc.) de les empreses d’àmbit estatal amb seu a la capital són pagats per tots els ciutadans de l’estat. Està clar que aquest IVA el paguem tots i que l’esforç en els impostos és de tots, encara que consti oficialment que és una aportació de Madrid, El que està clar que Catalunya és la que fa més esforç a contribuir en la recaptació d’impostos de l’estat… i no parlem de l’execució dels pressupostos que cada any a Catalunya no arriba al 50% i a Madrid miraculosament sempre passen del 100% pressupostat.

Amb aquests raonaments, ens ha semblat interessant recuperar un article escrit ara fa dos anys pel senador del PNV por Vizcaya, Iñaki Anasagasti, titulat I si el problema fos Madrid?" que, malgrat el temps transcorregut, no ha perdut actualitat, i on analitzava la relació que existia llavors entre l’estat espanyol i les anomenades ‘nacionalitats històriques’, tracte que hem vist com s’ha anat deteriorant de forma irreversible. Podeu llegir l’article del senador tot seguit.

I si el problema fos Madrid?

I si el problema no fos ni Catalunya ni Espanya? I si el problema fos Madrid? No Madrid com a ciutat, ni com a conjunt. Madrid com a lloc on una petita elit improductiva veu perillar els seus privilegis. La casa reial, el corpus polític, la ingent quantitat de funcionaris d'alt rang, la cúpula militar, els membres dels consells assessors de les grans companyies del país, la plana major de la judicatura superior, conferències episcopals, cortesans mediadors i intermediaris amb el poder, etc., etc., etc.

És una massa de població que no produeix absolutament res, però, en canvi, requereix uns recursos enormes. Aquest grup, que és reduït comparativament, acumula una gran quantitat de poder i de capital. A l’antiguitat, per a sufragar les despeses d'aquesta aristocràcia indolent existien els delmes, avui hi ha els impostos.

Perquè la primera necessitat d'aquest grup és la seva pròpia subsistència. Aquesta elit és la que ha viscut i viu en una realitat paral·lela, on les crisis són poc menys que fenòmens meteorològics i on Madrid és principi i fi d'allò que ells entenen com Espanya. Infraestructures radials, ‘mega’ estructures al voltant de la capital que han de ser rescatades, eixos de l'Atlàntic o del Mediterrani que han de passar per Atocha, són mostres del que dic. No conceben un model territorial que no envolti la Porta del Sol, però a més han estat incapaços de generar un projecte d'Estat que aglutini al que ells diuen la perifèria que cada vegada més, és allò més enllà de la M30.

L'únic objectiu comú que han estat capaços d'agençar és l'odi cap al que ells anomenen els “nacionalismos periféricos”. Això sí que ho han exercit amb mestratge. L'excusa ha estat que aquests nacionalismes volen trencar Espanya, però en realitat és la por a la seva pròpia subsistència. Per a un habitant de bona part del país és més nociu el manteniment d'aquestes estructures improductives que la possibilitat que l'estat es fragmenti.

Però això s'ha ocultat de manera brillant. En realitat hi ha capes socials d'aquestes perifèries que han col·laborat profusament amb aquesta elit, per a aconseguir la seva part del pastís. Bona part de l'actual paràlisi del procés es deu al fet que està en mans d'aquestes elits locals col·laboracionistes amb el nucli improductiu de l'aristocràcia (per anomenar-lo d'alguna manera).

Fa temps que estic pensant que si aconseguim desarticular aquesta llotja del Bernabeu, amb els seus succedanis locals, serem capaços d'articular un espai habitable. Si no és així, l’única opció és fugir. Quan es parla de federalisme, que ha estat la meva opció durant molts anys, s'ignora aquesta realitat. Sense el desmantellament de l'elit improductiva al voltant de la “villa y corte”, no és possible un canvi de model territorial. I crec que fins i tot per als independentistes hauria de ser una lluita prioritària. L'esquerra estatal hauria d'adonar-se que amb la xacra de tots aquests vividors, és impossible, qualsevol avanç.

Ara com ara, em sembla que una bona eina de produir aquest canvi i d'expulsar a aquesta elit extractiva que viu de la resta, és el procés d'independència, no per cap qüestió identitària sinó simplement perquè Espanya, amb el seu actual model d'epicentre únic, no sobreviu sense Catalunya, d'aquí la seva resistència. Si el 20% del PIB estatal desapareix, Espanya haurà de canviar de model de gestió, tant sí com no. Això sense oblidar que no podem deixar el procés en mans dels col·laboracionistes que sempre han estat lacais nouvinguts d'aquest nucli.

Crec que Espanya estarà més prop del federalisme amb un cisma independentista que sense ell. Però si algú em convenç que hi ha un projecte per a acabar amb aquesta elit extractiva, improductiva i hipercentralista, m'hi apunto ara mateix. Estic convençut que és així.

Iñaki Anasagasti

Polític

Article publicat el 22 de març del 2021

06 de març 2023

La infermera poca-solta

En un vídeo de TikTok que s’ha viralitzat ràpidament, una infermera de l'Hospital de la Vall d'Hebron ha criticat que es demani el nivell C1 de català per fer les oposicions. El vídeo ha encès les xarxes pel menyspreu que la noia, de Cadis, mostra pel "puto C1 de catalán" tot i que la infermera està en actiu atenent pacients catalans. A més, fa aquest vídeo dins l'espai laboral i acompanyada de dues col·legues dient: "Se va a sacar el C1 de catalán mi madre". La seva companya de Sant Sebastià, en canvi, el parla mínimament al vídeo i diu que es presentarà a les oposicions.

Ara entitats espanyolistes es freguen les mans amb aquest cas i proven d’instrumentalitzar-lo pels seus interessos polítics. Més enllà de convertir la sanitària en la víctima d’un suposat linxament, aquests grupuscles, que ja han format part del procés d’imposició del castellà a les escoles, han engegat els engranatges per combatre el requisit lingüístic en el sistema sanitari català. En aquest sentit, les organitzacions ultres “Convivencia Cívica Catalana”  i “Hablamos Español” han interposat un recurs contenciós-administratiu contra l’Institut Català de la Salut perquè consideren que el requisit ―el títol C1― en les oposicions és abusiu i atempta contra la igualtat per a accedir a la funció pública. El recurs és en nom de quaranta-dos professionals en actiu que, segons afirmen, ara es troben amb una injusta i arbitrària barrera idiomàtica per a poder estabilitzar la seva plaça.

Aquesta noieta poca-solta i curta de gambals que fa d’infermera a la Vall d’Hebron no és ella sola. Com en molts altres, en l’àmbit sanitari els nostres drets lingüístics sovint estan menystinguts; el nostre sistema sanitari és fantàstic, amb uns professionals dignes de tots els reconeixements, però també hi ha molta gent vinguda de molts llocs, especialment de l’estat espanyol, a la que no li dona la gana d’expressar-se ni tan sols entendre el català, i això en l’àmbit sanitari és molt greu. A aquesta curta de gambals, la veurem en poc temps a les llistes de VOX o del PP que són els que l’han animat a fer aquesta bretolada per tenir motius per ficar-hi cullerada.

Una infermera catalana a Dinamarca, s’ha escandalitzat amb el que ha passat a la Vall d’Hebron, en primer lloc,  per raons higièniques: les infermeres que hi apareixen no porten el cabell recollit, porten braçalets, les ungles pintades… A l’hospital de Copenhaguen on ella treballa, aquestes coses no estan permeses, són qüestions d’higiene bàsiques. Tampoc no es poden enregistrar vídeos personals quan portes l’uniforme ni filmar les instal·lacions públiques. El conseller de Salut, Manel Balcells, ha anunciat que s'ha obert un expedient a la infermera: "Declaracions com aquestes són intolerables en una servidora pública. Des del centre fins al departament arribarem fins al fons de la qüestió". I afegeix: "El sistema sanitari ha de garantir l’atenció en la llengua pròpia de Catalunya, en això treballem cada dia". Veurem com acaba el tema.

El mínim que es pot demanar es respecte per la llengua del país on treballes. A aquesta noia no li passarà res de res, per això s'atreveix a fer el que fa. Un mínim d'esforç per aprendre el català, però ella no el vol fer perquè sap que quan s’adreci en espanyol a un pacient català, aquest automàticament canviarà d’idioma. Malgrat tot, els pacients agraeixen que els parlin amb el seu idioma i, si ella no és capaç o no vol fer-ho en un temps prudencial, de parlar l'idioma dels pacients, que se’n torni d’allà on ha vingut. La treballadora de la Vall d'Hebron explica que no plegarà, però que està tramitant la baixa per estrès i que ha demanat ajuda psicològica, pobreta!. La llengua és un element d’autonomia i dignitat del pacient. La incapacitat per comunicar-te és un motiu pel qual es pot ser un sanitari incompetent, malgrat la seva preparació mèdica. La qüestió és que fora de Catalunya no volen entendre que el català és la nostra llegua i que si vius i treballes a Catalunya has de saber parlar i escriure en català, els estrangers s’esforcen per aprendre el català perquè ells entenen que és la llegua pròpia de Catalunya, en canvi els espanyols ni s’esforcen ni volen fer-ho.

Aquests darrers anys s’han produït en el nostre País molts esdeveniments com aquest, que poden portar a un esclat de la tensió subjacent entre Catalunya i el seu estat opressor, com ha succeït moltes vegades a la història recent. D’aquestes espurnes que provoquen l’incendi, en relata algunes el director de VilaWeb, Vicent Partal, en el seu editorial  ”A Mallorca en diuen "foc colgat", d'això que vivim” i que  podeu llegir tot seguit.

A Mallorca en diuen "foc colgat", d'això que vivim

L’altre dia vaig compartir a Solsona un acte públic amb Josep Costa. I en un moment, referint-me a la situació que palpe arreu del país, vaig fer servir la metàfora d’un volcà cada volta més inquiet. Però ell, i superant la seua identitat eivissenca, va aportar una deliciosa expressió mallorquina per a explicar la mateixa cosa. “Foc colgat”, en diuen, d’això que vivim.

Parlàvem tots dos del volum de la protesta desfermada per aquella infermera catalanòfoba, però no solament. Perquè és veritat que la setmana passada vaig quedar sorprès, agradablement sorprès, pel grau d’indignació manifestat arran d’aquesta nova mostra d’ignorància supremacista. La reacció a les xarxes va ser simplement espectacular i va arrossegar fins i tot alguns mitjans dels que no solen fer cas sinó de les coses de palau i d’allò que diuen a les seus dels partits. I, si serveix d’indicador, em sembla molt interessant que la iniciativa del grup de metges que divendres va anunciar que uns nou-cents s’havien començat a organitzar per defensar el català a la sanitat, segons que m’expliquen ha augmentat fins a més del doble ―en un sol cap de setmana― el nombre de voluntaris, que ja passen de llarg de dos mil.

Veurem com continua la cosa. El govern de Catalunya ―que pel que m’ha semblat veure s’ha canviat la definició de Twitter i ara ja només és “Govern de la Generalitat”, de manera que ha arraconat “Catalunya” i no fa cap més precisió sobre quina de les dues és― més aviat ha mirat de rebaixar el to. Però l’Hospital de la Vall d’Hebron ha de prendre una decisió, com explicava perfectament una infermera catalana que treballa a Dinamarca, ni que siga només per les incorreccions d’higiene i tractament de dades privades. I Espanya és a punt de saltar si la decisió és fer-la plegar de la faena, que és l’única decisió raonable.

Però, passe què passe, l’episodi m’ha refermat en la constatació que el nombre de persones que estan tipes d’aguantar la situació política que vivim va pujant d’una manera considerable, cosa que em sembla un símptoma excel·lent. Hem passat massa anys enganxats als polítics i, ara que això seu és un desastre sense pal·liatius, veig que hi ha molta gent que ha desconnectat de la política amb minúscules però que s’ha reconnectat amb força a la política amb majúscules. Cosa que és especialment interessant si constatem, perquè això ha passat moltes vegades, que per més que els polítics vulguen abocar aigua al vi, ben sovint són els casos com aquest, simples, senzills, rutinaris, i per això mateix fàcils d’entendre, els que acaben fent saltar espurnes decisives en els processos històrics.

En pose uns quants exemples. A Lituània un partit de bàsquet del Zalgiris de Kaunas va acabar desencadenant allò que podríem anomenar la primera gran mobilització de l’independentisme lituà, l’any 1976, perquè s’hi recordà un jove de divuit anys, Romas Kalanta, que anys abans s’havia suïcidat denunciant l’ocupació soviètica. Escalfats per l’actuació de l’àrbitre, milers de joves van començar a cridar “laisve!” ―una paraula que tant vol dir ‘llibertat’ com ‘independència’― i el nom del xicot, fins a aturar el partit, en un acte que va acabar amb una insòlita manifestació pel centre de la ciutat. El desallotjament d’un grup petit d’estudiants de la Universitat de Nanterre que protestaven contra la guerra del Vietnam es va convertir, sense que les autoritats ho poguessen impedir, en les jornades revolucionàries de Maig del 68 a París, i anaren molt més enllà que no havien previst els organitzadors de l’acte. I hi ha el famós pícnic del 19 d’agost de 1989, que va aconseguir d’obrir durant tres hores la frontera entre Sankt Margarethen, a Àustria, i Sopronkőhida, a Hongria, i que donà pas a la caiguda del teló d’acer. Unes quantes dotzenes de ciutadans alemanys de l’est i hongaresos que s’hi havien aplegat per berenar, de sobte van obrir les fronteres i es van posar a córrer camps a través, anant i venint d’una Europa a una altra, davant l’atònita mirada de tothom. Menys de tres mesos després queia el mur de Berlín.

De fet, pense que no cal anar tan lluny. Ací tenim el precedent d’aquell director de La Vanguardia que es deia Galinsoga i la revifalla política que van originar els seus insults al català. O les provocacions de Bauzá que van catapultar la marea verda a les Illes, en defensa de la llengua i de l’escola. I què me’n dieu d’aquella iniciativa que van tenir una gent d’Arenys de Munt de fer un referèndum sobre la independència?

Les tensions subjacents, com passa amb els volcans ―i d’ací ve la metàfora―, sempre troben la manera d’eixir a la superfície i esclatar. Si els polítics estan atents, són prou vius i saben canalitzar-les, l’esclat pot ser ordenat i pot prendre una forma moderada. Però si no saben canalitzar-ho, esclata igualment. Perquè la política amb majúscules, la que canvia les vides de debò, la fa la gent i quan els conflictes no es resolen, tornen i tornen i tornen fins que apareix una solució. De manera que som ací, amb el foc colgat, que diuen a Mallorca. Bufant i bufant per fer-lo tornar a créixer.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el diumenge 5 de març del 2023

27 de febrer 2023

El debat de la llista cívica

La formació d'una llista cívica en les pròximes eleccions catalanes podria ser una opció interessant per a aquells que busquen una alternativa als partits polítics tradicionals. En atreure a ciutadans de diferents orígens i amb diferents perspectives, la llista cívica pot ajudar a promoure un diàleg més constructiu i a fomentar una major col·laboració entre diferents grups d'interès. Però la viabilitat d'una llista cívica depèn d'una sèrie de factors, incloent-hi l'energia i el compromís dels seus membres, la disponibilitat de recursos i el context polític i social en el qual opera.

Aquestes darreres setmanes, dues primeres espases de la política catalana, Josep Costa i Albano Dante Fachín, estan fent unes xerrades al llarg i ample del país per explicar la situació actual del procés d’emancipació de Catalunya i els avantatges de la formació de l’anomenada ‘llista cívica’. Els hem vist a Granollers i a Sabadell, però han estat també a Vic i altres poblacions, i la gira continua. En aquestes trobades plantegen la metàfora que la ‘llista cívica’ és com obrir una nova botiga, i el que necessitem ara, més que una botiga nova són compradors. A la maleta hi porten un article de fons d’armari que des de Madrid es considera descatalogat, però que ells demostren, allà on van, que encara té molta sortida: l’independentisme. Arriben, munten la paradeta i els prenen l’article de les mans. Cal veure doncs què ens proposa que comprem a la botiga de Costa i Fachín.

Per començar, hi ofereixen desacomplexament. No accepten el relat de la rendició. No vol dir que no vegin el gran poder i capacitat de repressió de l’Estat i la indiferència internacional, quan no hostilitat, que provoca el projecte independentista. Ans al contrari. El que vol dir és precisament que l’Estat  ―tot ell i tot el que d’ell en depèn, des del govern als jutges, passant per l’Ibex 35― ha deixat molt clar el camp de batalla. Costa i Fachín van elaborant el seu propi codi, sense complexos i amb la llibertat absoluta que dona no estar lligat a les estructures d’una organització i no tenir res a perdre. Tenen un producte que és únic perquè ningú més, de moment, s’atreveix a oferir-lo: acceptació de la realitat crua i decisió per combatre-la. No els interessa la batalla de la ‘llista cívica’, ni triaran bàndol en aquesta ni en altres batalles de desgast. Només els interessa aconseguir que hi hagi més compradors. Asseguren que si l’independentisme té demanda, els partits el posaran entre les seves ofertes. Tots dos han sigut diputats, tots dos han estat vinculats a partits. No fan un discurs anti partits: reclamen als partits que siguin un instrument al servei de la gent. El seu full de ruta és mobilitzar electors per arrossegar partits.

Pilar Rahola i Joan Tardà, insignes republicans independentistes, van mantenir un interessant cara a cara al programa Fax de 8TV, en el transcurs del qual, Rahola va acusar ERC d'haver trencat la unitat independentista per interessos de partit, fet que ha provocat que ara els sobiranistes no fem por a ningú. Tardà va argumentar que, malgrat l'independentisme haver assolit una majoria parlamentària, no té encara una majoria social. Aquest és el relat dels resignats amb l’actual situació quan diuen que som pocs, que cal eixamplar la base. Cal parlar clar: tot això de ser més, d’eixamplar la base, del consentiment del perdedor, del diàleg, de ser més forts, de sumar victòries, de majories incontestables, és xerrameca per no reconèixer la veritat: els que defensen aquesta estratègia ho fan perquè no es veuen amb cor de fer la independència sense el permís de l’Estat.

Aquesta xerrameca, denunciada per en Josep Costa, no és pas nova doncs ve de molt temps enrere. Fa bastants mesos, concretament el juliol del 2021, Costa va escriure un article titulat “Eixamplar la base o eixamplar l’esquerda?”, on l’exdiputat ja analitzava aquesta situació i en feia una crítica molt interessant, estudiant el fet necessari de contraposar la confrontació amb aquells que opten per la rendició, escrivint que són estratègies contradictòries, les que afirmen que, per sumar més gent a la independència, cal evitar el conflicte, rebaixar el discurs i renegar del que vàrem fer l’octubre del 2017. Podeu llegir tot seguit l’article esmentat.

Eixamplar la base o eixamplar l’esquerda?

Una de les idees força dels qui volen la independència però no es veuen amb cor de fer-la sense el permís de l’Estat és que ‘no som prou’ i ens cal ‘eixamplar la base’. Ser més, ens adverteixen, és necessari per aconseguir que l’Estat finalment accepti fer un referèndum, que és l’única via desitjable i viable per aconseguir la República Catalana.

Darrere la retòrica dels que defensen “eixamplar la base” no hi ha una estratègia digna de tal nom. No hi ha cap pla mínimament articulat i concret que a la pràctica tingui res a veure amb aconseguir sumar més gent a la causa independentista. De fet, ha passat prou temps des que varen començar a aplicar la recepta que ja és evident que el relat té l’efecte contrari.

Totes les dades confirmen que el suport per la independència es manté estable en general. Si de cas, mostra algun símptoma de debilitat entre la població més jove (que ha deixat de ser el grup d’edat més independentista), a la ciutat de Barcelona i entre els votants d’ERC (que té un percentatge de vot independentista decreixent fa molt de temps).

Algú va dir, de forma tant ocurrent com encertada, que si per eixamplar la base repliques el discurs dels comuns, qui eixampla la base són ells i no tu. És innegable que fer això pot servir per guanyar unes eleccions espanyoles a Catalunya, o per a sumar algun votant més en alguna part del país. Però avui no hi ha tampoc cap dada concreta per demostrar que l’independentisme estigui avançant a les zones urbanes, com diu el relat.

Abans ens parlaven molt de Sant Vicenç dels Horts, municipi metropolità del qual va ser alcalde Oriol Junqueras. Però crec que des que hi governa una coalició entre PSC i Cs no és un exemple de res. Per això ja no en sentiu a parlar, de fet. Tampoc ens explica ningú per què ERC té una caiguda significativa a la ciutat de Barcelona l’any que aconsegueix la presidència de la Generalitat.

Davant l’evidència que no s’està eixamplant res, perquè si hem superat el 50%, no és gràcies a aquesta retòrica, hi ha qui encara pretén defensar-la suggerint que els independentistes que no la compren és que volen ser menys o que menyspreen les bondats de sumar suport a la causa. Com volent fins i tot fer-los responsables del fracàs d’aquesta no-estratègia.

D’entrada, dir que de dins el marc mental de la derrota no n’ha sorgit cap estratègia coherent no és menysprear la idea de sumar suports a la independència. Igual que renegar de la confrontació, la desobediència i la via unilateral (idees associades a l’estratègia d’eixamplar l’esquerda) tampoc no té res a veure amb sumar més gent al nostre projecte, sinó tot el contrari.  

De fet, contraposar les idees d’eixamplar la base i eixamplar l’esquerda com si fossin dues estratègies diferents per avançar cap a la independència és part del joc de paraules. Perquè això d’eixamplar la base no és una forma d’avançar i perquè l’experiència demostra que eixamplant l’esquerda és com de fet se suma més gent a l’independentisme.

Aclarim conceptes: No hi ha cap contradicció entre eixamplar l’esquerda i eixamplar la base. Només hi ha contradicció en el cap dels que no volen fer res. Són estratègies contradictòries si algú s’ha cregut que per sumar més gent a la independència cal evitar el conflicte, rebaixar el discurs i renegar del que vàrem fer l’octubre del 2017. 

Una estratègia basada exclusivament a demanar la independència per la via del diàleg amb l’Estat, renunciant a fer la independència sense el permís de l’Estat, no porta enlloc. No fa créixer l’independentisme. Té uns clars efectes desmobilitzadors, especialment entre el jovent. I el que és pitjor, li permet a l’Estat tapar o dissimular les esquerdes que l’1-O i la repressió posterior li han provocat.

L’última ocurrència dels defensors d’aquesta no-estratègia d’eixamplar la base, és dir que els resultats només es notaran quan fracassi la via del diàleg i la distensió amb l’Estat. Diuen que passarà com amb l’Estatut: que molta gent que encara no és independentista s’hi tornarà. És la manera d’amagar el fracàs i tirar la pilota endavant. Perquè el resultat més probable és que en el futur es torni a mobilitzar bàsicament la mateixa gent que ara estan desmobilitzant. 

L’Estat té vies d’aigua i esquerdes per tots costats, perquè quan una esquerda s’eixampla en surten més. Ara és el moment de fer-les créixer i aprofitar-les, que és ben bé el mateix. No perdent mai de vista que allò que més gent sumarà a la independència és fer-la efectiva.

Josep Costa

Ex-vicepresident del Parlament

Article publicat al digital  elMón el dissabte 03 de juliol del 2021

21 de febrer 2023

Puigdemont, la peça de caça major



El jutge Llarena va fer pública fa uns dies una nova interlocutòria, en què adaptava el procediment contra els exiliats als canvis del Codi Penal que van pactar PSOE, Podemos i ERC. Llarena compensava la rebaixa de les penes contra els polítics exiliats que hauria de comportar la derogació del delicte de sedició, imputant Puigdemont i els exconsellers Toni Comín i Lluís Puig pel delicte de malversació en la forma agreujada, que implica fins a vuit anys de presó. Però és que fa dos dies, el Codi Penal es va actualitzar i ara tampoc no existeix el premi de consolació que va trobar al Suprem per saciar la fam de càstig. La sedició ha desaparegut, però Llarena se les ha empescat per retorçar el Codi Penal i carregar la malversació a la màxima potència, tot i que fa quatre anys ell mateix va rebutjar la malversació, perquè li semblava massa curt.

 

L’Estat espanyol busca com sigui un pacte de rendició del president a l’exili pel qual torni a casa, passi per un teatre judicial a Madrid i renunciï finalment a la via europea. Un pacte, en resum, que posi punt final a la humiliació que suposa ―i suposarà― per a la justícia espanyola, però també per a les seves clavegueres, els serveis policials i també els partits que van prometre des del minut zero de l’exili independentista una fotografia de Carles Puigdemont emmanillat i baixant d’un avió a Barajas, que continuï lliure a la UE. És la peça de caça major que Espanya no aconsegueix tot i disparar a tort i a dret. Sense el cap de la banda, la resta de subjectes caçats no tenen valor per a Madrid.

 

Però el MHP Puigdemont resisteix des de l’exili els embats de Llarena i Marchena, plantant cara als jutges del Suprem. En un vídeo a les seves xarxes socials, l'expresident de la Generalitat carrega contra la reforma del Codi Penal, assegurant que no busca solucions personals, explicant que mantindrà l'estratègia que tenien fins ara, mentre espera el pronunciament de la justícia europea. Diu Puigdemont: “No avalaré amb el meu benefici personal una política que pretén criminalitzar l'anhel dels catalans de viure definitivament en un país lliure i no tornaré ni emmanillat ni rendit davant un jutge espanyol per tal que sigui indulgent. Lluitaré per tornar lliure". Puigdemont no ha amagat les seves reticències davant la reforma del Codi Penal que van pactar PSOE i ERC. Enfront d'aquesta estratègia ha insistit en l'aposta per la batalla judicial a Europa. "Soc conscient del valor polític que té mantenir-la i també del dany que faria que la deixés córrer pel fet que personalment em convingués més", ha assegurat. El president ha advertit que no es tracta d'acceptar condemnes per delictes menors, sinó de no permetre cap condemna per decisions polítiques, i "això no pot assegurar ni cap pacte amb el govern espanyol ni cap connivència amb la justícia d'aquell país"."A Espanya es fa política des dels tribunals i es canvien els actes judicials a conveniència només per aconseguir una finalitat política, que és perseguir i penalitzar el procés d’independència", assegurant que aquesta situació s'ha mantingut inalterable els darrers cinc anys i no ha canviat “malgrat els funambulismes parlamentaris”, en referència implícita als acords al Congrés entre PSOE i ERC.

 

Per tots aquests factors i la ferma posició del MHP Puigdemont, queda clar que la peça de caça major que contempla amb fruïció el ”Gobierno de España” és la del President català. Per això resulta importantíssim mantenir una ferma unitat d’acció enfront dels atacs que rep constantment el President, tant des de l’exterior de Catalunya com també des de l’interior. Aquesta anàlisi el desenvolupa el periodista, Joan Rovira, en el seu article titulat  “Caçar Puigdemont”, on escriu que mentre nosaltres ens barallem els ‘altres’ van fent feina. Si voleu, podeu llegir l’article tot seguit.

Caçar Puigdemont

Mentre perdem el temps miserablement. Mentre ens barallem i n’hi ha que no fan altra cosa que treure les navalles o fer llistes d’afectes i desafectes, d’enemics, de neutres (perillosíssims, els pitjors) o posar en marxa la màquina de fer carn picada. Mentre ho anem destrossant tot, en una mena d’onada de fúria destructiva contra nosaltres mateixos… Mentre ens anem fent mal, insultant-nos, ofenent-nos, acusant-nos… Mentre passa tot això, hi ha qui va fer feina.

Gent que no cal que sigui intel·ligent ni subtil, però que té claríssims els objectius i que sap que estem contribuint amb entusiasme suïcida a aconseguir-los. Catalunya contra Catalunya, igual a victòria de Castella.

La roda del hàmster gira i gira i gira, poques coses més tontes que un hàmster donant voltes a la roda.

Això impedeix que ens adonem de l’autèntic objectiu de caça major: caçar Puigdemont. És una de les coses que comparteixen Pedro Sánchez, Marchena, Llarena, Feijóo, Ayuso, Abascal, Marlaska, Robles, Felip VI, Felipe González, Aznar i fins i tot la senyora de la neteja del despatx de la cap del CNI. I els de Podemos, tot i que dissimulant i xiulant una mica per despistar, i ja no parlem de Catalunya, país fratricida on hi ha massa gent que respiraria alleujada si veiés Puigdemont emmanillat i de camí cap a una presó castellana.

No ens queda res més que Puigdemont. Cert, @KRLS no és gran cosa, això ens ho podem dir, tot i que ell significa més del que realment és. Va arribar a la presidència de la Generalitat pel «dedazo» del brillantíssim i astutíssim Artur Mas, a la mexicana, com Quim Torra, visca la democràcia a la catalana i l’amanida catalana i totes les coses a la catalana manera. A Puigdemont, com a Mas, Catalunya li quedava gran. I per a la independència li faltaven unes quantes talles.

Però és exactament igual. No importa si el vas votar o no o si el maleeixes per aquella no-declaració d’independència, per no haver fet els deures quan encara hi érem a temps, per no haver preparat res, per no haver tingut el valor de fer el salt final i confiar en el poble català.

L’important és que és l’enemic públic número u, des de fa anys. Sort en té de l’extraordinari advocat Boye i de tota la gent que l’ajuda, dels fidels de l’exili. Sort en tenim.

Des dels aparells, despatxos i clavegueres de l’Estat castellà l’objectiu està claríssim: caçar Puigdemont. Castella és un Estat caçador, d’escopeta carregada i ànsia per exhibir les bèsties caçades, no ho oblidem. El llenguatge de la caça grinyola a Catalunya, on ens hem tornat no sé si més pacífics, mesells o covards, però a Castella és un llenguatge testicular, animal, mascle, que tothom entén.

Castella és un estat més covard i més feble del que sembla, però poderosíssim si tu ets un gallina. És un estat covard, amb ínfules dels Tercios de Flandes i altres glorioses i èpiques gestes colonials, plenes de mentides. Volen caçar Puigdemont com un conill, no pas plantar cara i lluitar un combat a mort. No. No tenen els dallonses necessaris.

Puigdemont no es mereix acabar emmanillat, empresonat i humiliat. Per poc que depengui de cadascú de nosaltres, no ho podem permetre, perquè així ens humiliaran i agenollaran a tots. Que demani, si us plau, el que necessiti, estic segur que hi ha desenes de milers de persones que li donarem el que calgui, que estarem al seu costat.

A Madrid ho saben, no cal ser cap geni: «muerto el perro, se acabó la rabia». Empresonat Puigdemont, «game over»: Catalunya està acabada per 50 o 100 anys. Ho sap tothom i no ho diu gairebé ningú, aquest és el joc, això és el que busquen amb els seus canvis legals i els tripijocs policials i judicials: caça major i derrota per golejada.

Els donarem aquest gust? Quin país de covards, de manipuladors, de sonats, d’il·lusos! Ara tot això només va d’una sola cosa, de no permetre que ens robin l’ànima. Els partits no ho entenen, les diferents sectes grogues (bon terme, per cert), tampoc. Però hi ha moltíssima gent, com un servidor, que sí que ho entenem: si deixem que cacin Puigdemont, final de la partida i ves a saber si n’hi haurà una altra en molt, molt de temps.

Si cau Puigdemont, cau tot. O és que no ho sabem? I si ho sabem, ho pensem permetre? Aquesta és l’única qüestió que val la pena ara mateix. Tota la resta és una patètica pèrdua de temps. Aquesta és la clau de la salvació de Catalunya, més enllà del valor real del molt honorable Puigdemont.

És com Companys, salvant totes les distàncies: màrtir, sí, i honorabilíssim, però un nefast president. Franco ho tenia claríssim, amb la complicitat de Hitler: afusellant Companys, matava Catalunya. Permetrem que això passi una altra vegada, encara que sigui sense escamot d’afusellament a Montjuïc?

Joan Rovira

Escriptor i periodista

 

Article publicat al digital  elMón  el diumenge 19 de febrer del 2023

08 de febrer 2023

L’independentisme és un GOI ?

La setmana passada, tal com s’esperava, es van anunciar les resolucions del TJUE sobre l’extradició de l’exconseller de la Generalitat Lluís Puig ―actualment resident a Bèlgica― en relació amb el judici pel Referèndum d’Independència del 2017. El magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena havia demanat al tribunal que respongués set preguntes sobre els procediments d’ordres d’extradició europees arran dels múltiples fracassos d’Espanya (a Bèlgica, Escòcia, Itàlia i Alemanya) a l’hora d’obtenir l’extradició dels consellers catalans exiliats. Aquesta sentència era esperada feia temps amb candeletes pel Tribunal Suprem espanyol com a base per aconseguir finalment l’extradició del president Carles Puigdemont i els seus col·legues a l’exili.

Els paràgrafs inicials i les primeres resolucions de la sentència semblaven deixar clar que el magistrat del Tribunal Suprem espanyol, el polèmic jutge Llarena, tindria tot el dret a continuar emetent peticions internacionals d’extradició contra els exiliats catalans Puigdemont, Ponsatí, Comín i Puig, cosa que va desfermar l’aplaudiment entusiasta de Madrid i dels mitjans unionistes en general. Però a mesura que s’anava fent una lectura més acurada de les resolucions, van anar apareixent condicionants que haurien d’haver fet reflexionar aquests mitjans. La realitat és que ben mirat, paràgrafs sencers de la sentència semblaven qualsevol cosa menys un llum verd a l’extradició dels líders catalans. Fins i tot s’hi arribava a especificar possibles raons per les quals podrien ser denegades les peticions, un element aparentment absent de documents precedents sobre aquesta matèria.

Alguns observadors fins i tot van apuntar que les resolucions podrien donar peu a novetats legislatives en el sentit que podrien proporcionar una base sòlida sobre la qual construir una protecció jurídica per a determinats tipus de grups minoritaris. ¿Per què, sinó, hauria introduït la sentència el curiós embarbussament Grup Objectivament Identificable en referència a col·lectius susceptibles de protecció contra l’extradició? Per altra banda, no podem evitar d’associar el terme Grup Objectivament Identificable amb un element assenyalat en una resolució del Grup de Detencions Arbitràries de les Nacions Unides en relació amb la situació de Catalunya: una discriminació sistèmica de l’Estat contra una minoria nacional.

Ara li toca a Llarena moure fitxa. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) en la sentència de dimarts, lluny d’aplanar-li el camí de les euroordres, ha creat un gran maldecap al jutge del Suprem. D’entrada li ha dit que aquí no s’acaba res i que la partida continua. Sembla inversemblant pensar que ni Llarena ni tota la sala segona del Suprem en pes, després de llegir la sentència, reconeixeran entre els GOI (Grup Objectivament Identificable) els independentistes catalans, i encara menys, és clar, que admetran que els han perseguit per terra, mar i aire i de manera arbitrària. Això ho hauran de dir altres tribunals de fora de les fronteres espanyoles si no és que el magistrat Llarena renuncia a perseguir els exiliats, una aposta que ara mateix sembla poc realista.

Durant anys els advocats de Puigdemont van insistir al jutge Llarena, també a la Sala penal del Suprem i al mateix Tribunal Constitucional, sobre la necessitat de cursar una qüestió prejudicial sobre diversos aspectes relacionats amb la persecució a l’independentisme català; sempre s’hi havien negat, fins que Llarena va decidir cursar-la el març del 2021, obrint-nos la porta al que finalment ha succeït. Sabien que les ‘prejudicials’ eren la clau i la forma de reintroduïr en el procés espanyol els criteris interpretatius dels sistemes judicials d’una Europa democràtica per tal de, sobre aquesta base, desmuntar tota aquesta persecució. La sentència representa un èxit rotund per a l’exili, permet superar una sèrie de discussions absurdes i, sobretot, demostra que no rendir-se sempre té premi. I, a més, permet conservar la dignitat. Llegiu tot seguit l’article de l’escriptora, Pilar Rahola, en el que analitza la sentència del TJUE i n’extreu unes conclusions molt interessants.

Una sentència i tres conclusions

Ara que han passat uns dies i que ja s’ha pogut esmicolar, fil per randa, la sentència de trenta-set pàgines que ha fet el TJUE, arran de la requisitòria del jutge Llarena, sembla que Espanya comença a adonar-se que acaba de rebre una bona bufetada. La desbordant exultació dels primers instants, que va marcar els titulars apressats de la premsa del règim, s’ha refredat a mesura que llegien els diferents punts i detectaven les bombes de temps que s'hi amagaven. Fins i tot aquells que volen mantenir el relat d’una pretesa victòria de Llarena, han fet una notable marxa enrere en l’eufòria, i ara utilitzen una prosa força més ambigua i circumspecta.

S’agafi com s’agafi, Luxemburg li ha dit a Espanya que no pot fer el que li rota, que els drets fonamentals s’han de tenir en compte a l’hora de plantejar una euroordre, que els informes de l’ONU són importants en la valoració final i que també és significativa la pertinença a un “grup objectivament identificable”, és a dir, que no només cal considerar els drets individuals, sinó també els col·lectius. Si afegim l’avís directe del TJUE al Suprem espanyol, en el punt 100, i l’acotació, al punt 141, que fa a Llarena a l’hora de plantejar una altra euroordre, la primera conclusió que s’extreu de la sentència és demolidora: les euroordres s’han convertit en un camp minat per a Espanya. De fet, com va dir el president Puigdemont, han entrat en via morta. I les possibilitats que s’obren amb aquesta sentència, tant en el proper judici per la immunitat al TGUE, com al que es produirà al Tribunal de drets humans d’Estrasburg, poden ser molt favorables per a la causa catalana. Per dir-ho en termes taurins —demanades les excuses animalistes pertinents—, Espanya ha rebut una bona estocada. La causa catalana es reforça, alhora que es reforça la raó de l’exili, com a únic espai on poder defensar els nostres drets fora de les urpes de l’estat.

La segona conclusió es referma de manera alarmant, per bé que no és cap sorpresa: l'absoluta servitud de la pràctica totalitat de la premsa espanyola —inclosa molta de catalana— pel que fa a comprar el relat dels poders de l’Estat. En la qüestió catalana, no existeix el periodisme espanyol, convertida tota la premsa en una màquina de propaganda més propera a la mentalitat Pravda (o al “Arriba”), que al periodisme del segle XXI. La certesa que tots els abusos dels estaments de l’Estat —des dels policials, fins als polítics i judicials— gaudiran d’una completa impunitat, permet col·locar qualsevol relat manipulat, tergiversat o directament fals, sense que sigui qüestionat en els mitjans que el repeteixen com si fossin una moviola. No cal dir que aquesta servitud els porta a fer un ridícul considerable, i el cas de la sentència del TJUE n’és un exemple paradigmàtic, per bé que, atès que ningú no ho assenyala, també el ridícul gaudeix d’impunitat. A sobre, la majoria d’aquesta premsa no dissimula l’entusiasme amb què verbalitza qualsevol indici d’esclafament de la causa catalana, convertits, no només en servents adoctrinats, sinó també en hooligans de l’espanyolisme.

La tercera conclusió retorna la mirada cap endins, amb especial significació en una setmana on l’independentisme ha viscut dues notícies rellevants que caminen en direccions oposades: l’èxit de l’estratègia judicial de l’exili, amb la sentència del TJUE; i el fracàs de l’estratègia republicana, amb la subjugació del govern d’ERC al PSC en l’acord de pressupostos. La comparativa no és menor perquè exemplifica a la perfecció la bipolaritat en què està immers l’independentisme: per una banda, des d’una majoria independentista, la persistència en l’envit contra l’Estat i el manteniment del compromís emanat del Primer d’Octubre; i de l’altra, el gir copernicà d’ERC, que ha abraçat la lògica autonomista, amb un entreguisme que ha deixat sota mínims la capacitat de negociació catalana. Puigdemont ha optat per plantar cara, convençut que hi ha partida per jugar i que és l’única possible, no endebades a Espanya no hi ha ni un sol camí alternatiu que meni a la independència. A la inversa, Junqueras ha optat per acceptar la situació repressiva, abandonar la confrontació i deixar-se abraçar per l'os socialista, a l’espera de temps millors. De la resistència de Puigdemont, al desistiment de Junqueras, ambdós consideren que la seva és la via que pot resoldre el conflicte català, però la realitat és una llosa que dificulta les justificacions que fan els republicans. Perquè, de moment, l’única estratègia que aconsegueix mantenir alçada la causa catalana, denunciar internacionalment la vergonya repressiva espanyola, i assoleix èxits judicials contra l’estat, és la que planteja la confrontació. Puigdemont i amb ell tot l’exili han demostrat que es pot guanyar Espanya i fer-se respectar. Junqueras no sols no sembla que guanyi res, sinó que aconsegueix que l’humiliïn per un plat de llenties. Cosa que recorda que els que lluiten poden guanyar o perdre, però els que renuncien a la lluita, surten derrotats de casa.

Pilar Rahola

Escriptora

 

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge 5 de febrer de 2023

28 de gener 2023

Espanya, el fracassat estat-nació

L'Estat és un concepte purament polític, ja que fa referència a les institucions permanents que fan que un país funcioni. D'altra banda, una Nació es concep com el conjunt dels habitants d'un país que comparteixen un mateix origen, són administrats per un mateix govern i, generalment, tenen una tradició o context sociocultural comuns. Aquesta diferència és senzilla i s'explica gairebé sola: l'Estat és una entitat política i la Nació una construcció sociocultural .

El concepte ‘país’ no l’heu sentit anomenar gaire als espanyols ―perquè un país no necessita tenir un grup ètnic predominant― sinó que ells defineixen el seu país com “el estado español”, ja que l’estat-nació s’adequa molt millor al seu pensament d’un estat amb qui la majoria dels seus ciutadans s'identifica, a partir d'una identitat comuna basada en el concepte de nació, que es construeix a partir de trets compartits com ara una llengua, una religió, una història de convivència o una tradició cultural. Sovint es basteix també sobre mites —un passat gloriós, unes qualitats incomparables, una suposada raça originària— en contraposició a altres identitats nacionals.

Susceptible de ser classificada com a democràcia ètnica, actualment l’Estat espanyol només reconeix com a minoria nacional els gitanos, i n’exclou a catalans (i per descomptat valencians i illencs), bascos i gallecs. Tot i això, és una evidència per a qualsevol observador extern que existeixen diversitats socials a l'Estat espanyol que responen a diverses categories de minoria nacional, com ara per exemple l'existència de minories lingüístiques a territoris ancestrals. La construcció de l'estat-nació espanyol (i, per tant la destrucció de les cultures no castellanes) és una política d'estat activa al marge dels règims polítics i color dels governs.

El principal cavall de batalla del nacionalisme espanyol són les llengües no castellanes, com el gallec, el basc i, per damunt de tot, el català, que al llarg dels darrers tres-cents anys s'ha intentat substituir pel castellà amb centenars de lleis i disposicions, però també amb accions de gran violència, com ara durant la guerra civil. Per exemple, amb les declaracions del Queipo de Llano a l’article subtitulat «Contra Cataluña, la Israel del mundo moderno», publicat al Diario Palentino el 26 de novembre de 1936, on deixa caure que a Amèrica consideren els catalans com «una raça d'hebreus, perquè es valen dels mateixos procediments que realitzen els hebreus en totes les nacions del globus». I considerant als catalans com a hebreus i tenint en compte el seu antisemitisme «La nostra lluita no és una guerra civil, sinó una guerra per la civilització occidental contra el món jueu», no es fa estrany que aquest mateix militar expressés clarament les seves intencions anticatalanes: «Quan la guerra hagi acabat, Pompeu Fabra i les seves obres seran arrossegats per les Rambles i llençades a les brases» No era parlar per parlar, atès que en arribar a Barcelona els sollevats assaltaren la casa del filòleg català, llençaren la seva enorme biblioteca al carrer i li calaren foc.

Per arrodonir el concepte d’estat-nació, cal veure la campanya que Espanya està portant a terme des de fa temps contra un símbol de la nació catalana, Carles Puigdemont, qualificant-lo de fugit, traïdor, etc. Per això ens sembla interessant publicar el recent article escrit per un prestigiós polític com Josep-Lluís Carod-Rovira, titulat ”El trofeu Puigdemont”, i on, qui fou vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya de 2006 a 2010 ―recordem-ho, per Esquerra Republicana― analitza la qüestió de l’estat-nació i la situació del President a l’exili. Podeu llegir l’article d’en Carod-Rovira tot seguit.

El trofeu Puigdemont

De segles ençà, els esforços per tal de crear un estat-nació únic a la península han estat prioritaris per als seus promotors. Curiosament, però, la identitat “nacional” espanyola sempre s’ha caracteritzat per reforçar-se, no pas consolidant-se cap a l’interior de les seves pròpies arrels, sinó que, per afermar la seva identitat, ha necessitat sortir fora i destruir, negar, perseguir la dels altres, la d’aquells als quals, finalment, ha aconseguit d’assimilar o fer desaparèixer. Tots els que eren diferents havien de deixar de ser-ho, perquè ells fossin alguna cosa. S’afirmen, doncs, negant. Primer van ser els jueus, després els moriscos, més endavant els protestants... I, un cop independent Portugal, Espanya sempre ha mirat el seu estat veí amb una barreja de paternalisme colonial i menyspreu imperial. Mai no els han perdonat que se n’haguessin alliberat.

En un estat-nació com Espanya, fracassat com a tal, ja que no ha aconseguit d’uniformar tots els pobles que hi són sotmesos en una sola identitat, consciència, i sentiment nacional ―l’espanyol―, li calen sempre enemics per afirmar-se i cohesionar-se. Enemics de l’interior del propi Estat, però no pertanyents, clar, al grup nacional de matriu única castellana-madrilenya. I aquests enemics, aquells que aconsegueixen de personificar totes les ires per la seva actitud contrària a l’espanyolització política, cultural i nacional, van canviant segons les èpoques.

La catalanofòbia, és a dir, l’odi, el rebuig, la persecució de tot allò que sigui català, és un element constitutiu del nacionalisme espanyol i, alhora, un factor essencial de cohesió nacional i social espanyola. La catalanofòbia és interclassista, plural des del punt de vista ideològic, no fa diferències entre generacions i abasta tots els territoris espanyols. El conegut “a por ellos” és entonat, així, per veus diverses, que, en altres temes, es trobarien en camps contraris. En aquest, però, quan es tracta d’anar contra Catalunya, tots fan pinya. I no cal dir que, per motius lingüístics, culturals, econòmics, demogràfics i territorials, la catalanofòbia supera, amb escreix, les actituds antibasques.

Durant molt de temps, quan la resistència a la uniformització espanyola era ben viva, sobretot, al País Basc, aquests enemics públics d’Espanya eren, doncs, bascos. És el cas de Xabier Arzallus i, després, de J. J. Ibarretxe. A principis del 2004, l’animadversió es desplaçà cap a Catalunya, de manera que, durant quatre anys seguits, en una enquesta d’un diari madrileny a milers de persones, un polític català va ser votat com “la persona más odiada de España”. La campanya de linxament, amb la inevitable col·laboració catalana, va ser tan gran que l’odiat en qüestió ja no ha tornat mai més a Espanya ni com a turista. I, pel que en sé, no té la intenció de fer-ho en el futur. Ja és indicatiu de quin tipus de societat és aquella on hi ha diaris capaços de fer enquestes d’aquesta mena.

No hi ha dubtes que, a hores d’ara, a Espanya, l’enemic públic número u es diu Carles Puigdemont. Les ires que suscita són extraordinàries i tan colossals com les ganes de detenir-lo. No poden dissimular que n’hi tenen ganes, bavegen imaginant-ho, és el seu somni humit. La catalanofòbia personalitzada ara en el president Puigdemont assoleix la unanimitat dels seus detractors espanyols, amb la sempre present complicitat interior catalana, de forma que no fa distincions entre ells. De dretes i d’esquerres, joves i grans, homes i dones, de poble i de ciutat, Puigdemont ha aconseguit el que és més difícil en política: la unanimitat, en contra, però unanimitat.

En ser detingut a Alemanya i fer-se’n pública la notícia en un espai televisiu amb públic al plató, aquest va esclatar en un aplaudiment col·lectiu apoteòsic, espontani, viscut amb la màxima intensitat patriòtica, amb la complicitat somrient dels conductors del programa. Eren aquells dies en què, tertulians que un dia foren d’esquerra, solidaris, antifranquistes, vociferaven amb el mateix fervor “rojigualda” que els seus companys de taula, més fatxes encara que Roberto Alcázar y Pedrín. Aquella progressia espanyola, antifranquista, que alçava el puny i que simulava simpatitzar amb la cultura catalana, ara ha emmudit vergonyosament davant la repressió contra els independentistes, si no és per formar marcialment, “prietas las filas”, al costat dels que blasmen Catalunya, la llengua i la cultura dels Països Catalans. Actors, cantants, escriptors, sense cap vergonya, dient el mateix que militars, jutges i policies. Les poques excepcions serveixen, en tot cas, per a confirmar-ne la regla.

Sovint costa de veure que, a la Generalitat, hi ha un govern independentista i, al Parlament, una majoria del mateix signe. Quan partits que es diuen “independentistes” fan govern a municipis, consells comarcals i diputacions amb forces que en són contràries, res no hi fa pensar. Ni tampoc quan el govern espanyol sap que pot comptar amb els vots fidels i segurs de diputats i senadors “independentistes” al congrés i al senat d’Espanya. Els pressupostos, les lleis fonamentals que van aprovant-se i el manteniment del govern espanyol són possibles perquè tenen el suport d'"independentistes" per a l’estabilitat política d’Espanya.

Se’l veuen tan segur, el suport, que es permeten de ridiculitzar i humiliar els catalans independentistes amb menyspreu i aquella fatxenderia política tan típicament espanyola. Per això asseguren en veu alta que el procés s’ha acabat i que a Catalunya tot està controlat i sense cap conflicte nacional. I, realment, ho sembla. Tot fa pensar que hem deixat de ser un problema per a Espanya, un cop neutralitzat, domesticat i ensarronat molt bona part de l’independentisme polític i institucional, a l’interior del qual també hi ha qui diu que el procés s’ha acabat o que està congelat.

Tot? No.  La voluntat d’independència viu, però, a les consciències i al cor de la gent i, amb menys intensitat, als carrers i places.  I com a l’època dels romans, al nord de la Gàl·lia, hi ha un Astèrix que no encaixa en el disseny espanyol, perquè és la peça que falta per presentar com a complet, acabat i normalitzat el trencaclosques constitucional espanyol. I, mentre hi sigui, amb la veu lliure, és la garantia de continuïtat de la lluita d’emancipació nacional. Voldrien més que detenir-lo, capturar-lo, talment un “capo” de la màfia, el líder d’un càrtel de la droga o un criminal de guerra i passejar-lo emmanillat per Espanya, exhibint-lo de forma vexatòria com el trofeu més preuat, ocupant portades de diaris i obrint telenotícies amb la mateixa foto, per escarmentar-nos i fer-nos creure que el nostre projecte és impossible.

Detenir Puigdemont, neutralitzar Puigdemont, fer callar Puigdemont és l’objectiu bàsic d’estat que té Espanya en aquests moments i així ho diuen, sense embuts, uns quants ministres. D’aquí venen els esforços no ja de jutges i magistrats, sinó també de la Fiscalia i l’advocacia de l’estat que tothom sap, com Sánchez no s’oblida de recordar-ho, de qui depenen. La defensa de Puigdemont i la de tots els independentistes sense excepció ha de ser prioritària per a l’independentisme, com ho és la seva anul·lació i persecució per part d’Espanya. Només el sectarisme pot impedir de veure que és el polític català més conegut arreu del món, amb els seus errors inclosos, i tothom sap els motius del seu exili en plena Unió Europea. És la sola peça pública que ens queda per desmentir que ens han desactivat com a poble. Puigdemont ha de tornar, no emmanillat, sinó amb tota normalitat, perquè el retorn no sigui la foto de la derrota de la nostra il·lusió col·lectiva, sinó la imatge victoriosa d’un avenç simbòlic en la lluita per la nostra llibertat nacional.

Josep Lluis Carod-Rovira

Ex conseller en Cap (2004-2008)

 

Article publicat al digital  nació (Nació Digital) el dimecres 25 de gener de 2023

20 de gener 2023

El preu dels indults

Cada dia que passa, cada acció que fan, dóna més llum al preu que Junqueras ha pagat pel seu indult, pel retorn dels fidels de la seva corda, i pel cap de Puigdemont, Comin, Ponsatí i Puig. La Fiscalia General, ―que depèn del“gobierno”―  està seguint les seves ordres i evidencien que la justícia espanyola no és igual per a tothom. Segurament als seguidors d’Esquerra ja els va bé així, que els deixen el camí electoral lliure per a les pròximes eleccions. Total, una colla de fanàtics  que no es mereixen el respecte de ningú. Aquesta gent són els que dirigeixen el país i si no els fem fora o des de Brussel·les no se’ls acut alguna idea lluminosa, amb el suport del “gobierno de Madrid”, en tindrem per molt de temps. No és només que el resultat de la negociació amb Espanya sigui demolidor, és que ara es veu ben clar que la ignorància i la prepotència dels grimpaires d’ERC és còsmica. Potser això serà bo, al final, ja que han quedat nuets a dalt de l’escenari i tindran molt difícil convèncer a ningú de res. Cap d’ells viurà prou per rehabilitar-se; ni en cent anys.

Potser sí que a ERC hi ha un cert problema d’ineptitud, i a la Generalitat actual, excepte una honrosa excepció a nivell de secretari, no hi ha altra cosa que arribistes que no han fet altra cosa que grimpar en el partit. Ara bé, no només va d’ineptitud; seríem una mica passerells si creguéssim això. Els dirigents d’ERC, des del primer moment, només han buscat el poder en minúscules (autonòmic) i no han tingut cap escrúpol en impedir la unitat independentista, ni en mentir-nos a tots sobre les seves veritables intencions, ni en trair-nos a tots per salvar al Règim monàrquic del ’78. Sabent com sabem que Roma no paga traïdors, serà Roma qui els llenci als peus del cavall. I potser ja no queda gaire perquè això passi. Preveiem eleccions al Parlament al mes de maig, forçades pel PSOE a Catalunya, amb la voluntat de dissoldre’ns una mica més dins la Espanya autonòmica de les comunitats no històriques.

Les ‘negociacions’ que diuen han mantingut els líders d’ERC amb el govern espanyol, només han servit perquè el jutge instructor del cas del Procés, Pablo Llarena, hagi decidit finalment aplicar la derogació de la sedició i hagi eliminat aquest delicte del processament contra el president Carles Puigdemont i la resta d’exiliats. Ara bé, manté el processament pels delictes de malversació i desobediència. En la seva interlocutòria, el magistrat raona que la derogació de la sedició planteja un “context proper a la despenalització” dels fets investigats perquè no encaixen en la figura dels desordres públics agreujats, però ordena un ordre nacional de cerca i captura de Puigdemont, d’Antoni Comín i Lluís Puig per malversació i desobediència. Amb aquestes modificacions, Llarena adapta la seva estratègia per empaitar l’exili a la reforma del Codi Penal pactada magistralment per ERC i el govern espanyol del PSOE i Podem. Llarena segueix fil per randa les tesis del PP. Al PP li convé vendre el relat que la reforma penal “posa una catifa vermella a Puigdemont” per la seva extradició. Llarena actua legalment il·lustrant la tesi pepera.

El magistrat Llarena ja tenia preparada la resolució i els resums que n’havia d’enviar a Bèlgica i Itàlia ―els dos estats on s’han debatut les euroordres Puigdemont, Comín i Ponsatí, a més d’Alemanya― ja des d’abans de l’entrada en vigor de la reforma del Codi Penal pactada pel govern espanyol del PSOE-Podemos amb ERC. I la fiscalia del PSOE , com no para de pregonar Pedro Sánchez, vol exemplificar el càstig i extradir Puigdemont abans de les eleccions, exactament pel mateix motiu de fons del PP i pel mateix electorat (ambdós a més de mantenir el respectiu vot espanyolista volen repescar el que va anar els darrers anys a C’s). S’hi juguen el govern de l’estat. D'altra banda, ERC es veu obligada en mantenir el relat que la negociació ha sigut positiva, quan tot ha sigut un desastre evident (amnistia, referèndum, infraestructures territorials, reversió del dèficit fiscal, normalització lingüística, etc…) Es veuen obligats a deixar bé el PSOE mentre ERC queda desacreditada pels pactes i els seus efectes. El PSOE està desacreditant tant com pot a ERC, i ERC al seu torn es veuen obligats a donar crèdit al PSOE per no reconèixer el seu fracàs. No pot ser més lamentable i ridícula la situació d’ERC, tal com escr iu el periodista Vicent Partal en el seu article titulat “Els fets s'imposen al relat: ERC no sap negociar”, on escriu que "Els republicans van vendre als ciutadans que ells eren capaços d’avançar per la via de la negociació amb els socialistes i cada dia poden amagar menys que el balanç els és molt desfavorable." Podeu llegir l'article d'en Partal tot seguit.

Els fets s'imposen al relat: ERC no sap negociar

Els republicans van vendre als ciutadans que ells eren capaços d’avançar per la via de la negociació amb els socialistes i cada dia poden amagar menys que el balanç els és molt desfavorable. No en saben.

Negociar és una disciplina artística. Has de saber-ne les bases i entendre-les ―difícilment ningú farà un bon concert sense saber solfa, per exemple. Però també cal que el dia que et poses davant el públic la teva actuació sigui excel·lent. Perquè et jutjaran per les  actuacions i el resultat d’aquestes actuacions. Al final, la gent mira l’escenari, i sobre un escenari, amb els focus a la teva cara, si no ets bo, pots dissimular al començament, però es fa molt difícil enganyar-la gaire temps. Un gall és un gall. Quan desafines, desafines. Una mala posada en escena és inoblidable. I quan plouen tomàquets, no hi valen teories ni serveix de res haver comprat els crítics dels diaris.

Ahir vam saber que els fiscals del Tribunal Suprem no en tenen prou amb el manteniment de la malversació agreujada contra els condemnats pel Primer d’Octubre i en el processament contra els exiliats, sinó que volen que la sedició, derogada en la darrera reforma del codi penal, sigui substituïda lletra per lletra pels nous desordres públics agreujats. Amb això, els fiscals del Suprem van més enllà que el mateix jutge instructor, Pablo Llarena, en una decisió que és avalada pel fiscal general de l’estat, Álvaro García, un càrrec designat directament pel govern de Pedro Sánchez.

Sembla lògic pensar que, en el procés de revisió de sentència que ha començat Manuel Marchena arran de la reforma del codi penal, els fiscals del Suprem també demanaran que tots els condemnats per sedició siguin condemnats ara per desordres públics agreujats, que impliquen ―a més de la pena de presó, ja indultada― unes penes d’inhabilitació de cinc anys. I que en el cas dels de malversació se’ls mantingui la condemna pel tipus més agreujat, cosa que pot voler dir inhabilitacions fins a vint anys.

Aquest és el brillant resultat de la negociació feta per Esquerra Republicana amb el govern espanyol per a reformar el codi penal ―i avui és el dia en què cal recordar que Junts i la CUP, i també bona part de la societat civil, es van mostrar obertament en contra d’aquesta reforma i van advertir de les seves conseqüències.

Dit de manera ràpida, i pendents encara de què digui Marchena, ara mateix la negociació entre Esquerra i el PSOE ha aconseguit les següents coses. Primera: que la perspectiva d’una rehabilitació política d’Oriol Junqueras perquè es pugui presentar a les eleccions desaparegui del tot. Segona: que els exiliats ―amb l’única excepció, i molt cridanera, de Marta Rovira― vegin com se’ls complica la situació perquè la reforma dota l’estat d’un arsenal suplementari per a atacar-los ―ahir el govern espanyol va anunciar orbi et orbe que ara sí que aconseguiria l’extradició del president Puigdemont, cosa que no és certa però que diu molt de Pedro Sánchez i els socialistes. Tercera: que el ‘sottogoverno’, que és pendent de judicis importants que es faran aviat als jutjats 12,18 i al TSJC, no tan sols no troba la solució per a no entrar a la presó, sinó que l’amenaça es fa encara més real i evident per a ells. I quarta: que el nou tipus de desordres públics agreujats fa que objectivament avui sigui més perillós protestar que no pas ho era el 2017 i el 2019, perquè pots entrar a la presó molt més fàcilment. I encara podríem afegir-hi una cinquena: una volta aprovada la reforma del codi penal, el govern espanyol diu que ja no té sentit la taula de diàleg i que s’ha acabat.

Els republicans van vendre als ciutadans que ells eren capaços d’avançar per la via de la negociació amb els socialistes i cada dia poden amagar menys que el balanç els és molt desfavorable. No en saben.

El balanç és demolidor per a Esquerra Republicana i el principi de realitat ―capgira ara la infame teoria de Jordi Muñoz― sembla que comença a imposar-se, tot i els milions esmerçats en els mitjans i l’agressivitat de les hienes digitals. Els republicans van vendre als ciutadans que ells eren capaços d’avançar per la via de la negociació amb els socialistes. I que aconseguirien triomfs. I no pas petits, precisament. Ara és l’hora de passar comptes.

Recordeu, per exemple, aquest piulet triomfalista de Gabriel Rufián?

1) Reconocimiento mutuo. Desjudicialización

2) Sin vetos. Se habla y debate de todo

3) Calendarizado. Inicio en 15 días

4) Con garantías. Acuerdo final refrendado por el pueblo de Catalunya

 Nos comprometimos y ganamos dos elecciones generales con esto y esto es lo que haremos. pic.twitter.com/ScsONnfPv3

— Gabriel Rufián (@gabrielrufian) January 2, 2020

És del 2 de gener de 2020. Han passat tres anys i ja no es pot enganyar ningú. Espanya no ha reconegut Catalunya com a subjecte polític. La desjudicialització, ja ho veieu, res. El calendari no va existir mai. No hi ha cap garantia de res ni cap acord final que el poble de Catalunya referendarà. Però el diputat diu que van guanyar dues eleccions gràcies a aquest programa, i vol dir que en aquell moment prou gent els va creure capaços de fer-ho. Avui ja no és una qüestió de fe, les evidències són sobre la taula.

En el seu moment, concretament el novembre del 2020, vaig explicar en uns altres editorials que l’independentisme havia entrat en una bifurcació que portaria de manera inevitable a la separació radical dels projectes, entre un de rupturista i un de reformista. I que cada dia seria més difícil, per als qui intentaven la via reformista, sobretot ERC però també el PDECat, aixecar la camisa a la gent, perquè la seva opció no donaria cap resultat. Primer, perquè Espanya no faria, ni farà mai, un sol pas per a reconèixer el conflicte que té amb el nostre país, i encara menys per a endreçar-lo. I en segon lloc, perquè per jugar al peix al cove amb un mínim d’èxit has d’estar molt preparat, n’has de saber molt i has de tenir una llarga experiència. I això és molt difícil quan el teu equip només s’ha entrenat a grimpar dins el partit.

Han passat tres anys i no som encara al punt en què el castell de cartes caurà tot sol de manera estrepitosa, però cal estar molt cec, o ser molt fanàtic, per no veure que els símptomes que hi som més a prop que mai es multipliquen i s’acceleren cada dia més. És el preludi d’un gran canvi.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimarts 17 de gener del 2023