Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




17 de març 2024

12-M, una jugada arriscada



Les eleccions convocades per Pere Aragonès pel 12 de maig constaten l’extrema debilitat d’un govern que no ha pogut culminar la legislatura del 52% de majoria independentista. Ni tan sols ha pogut aprovar els pressupostos amb més despesa de la història, És la conseqüència de la sortida del govern de Junts i d’abraçar-se al PSC amb l’agenda més convergent dels últims temps, que impedeix triangular una majoria amb els comuns encara que finalment hagi estat per l’entossudiment amb el Hard Rock, que no tenia cap assignació en els comptes.

Aragonès –que ja es va empassar els gripaus del quart cinturó i l’ampliació de l’aeroport un any enrere– no ja volgut passar per un 2024 sense comptes i amb el bloqueig parlamentari que pateix, fruit d’una  En un càlcul electoralista, ERC pot pensar que agafa amb el pas canviat Junts, que no té candidat –tot i que la reacció i la gestualitat de Carles Puigdemont fa pensar el contrari–, com la CUP. També patiran per articular-se a temps els nous espais independentistes de la llista de l’ANC –si acaba prosperant– i la de Clara Ponsatí/Graupera. Tampoc el PSC –tot i les enquestes– està exempt de riscos, amb el cas Koldo orbitant sobre el Ministeri de Sanitat que ocupava Salvador Illa durant la covid-19. Pels comuns –a banda del deteriorament de relacions amb el PSC i ERC de cara a futurs acords– la qüestió serà justificar que han deixat caure els que podrien ser els últims pressupostos expansius d’aquest cicle amb tot l’increment de despesa social que comportaven, ja que la UE vol recuperar les regles fiscals l’any 2025.

La incògnita és com s’ho faran els partits independentistes per reconnectar amb les seves bases, que en les últimes conteses s’han quedat a casa o ha canviat d’opció, desmoralitzades i desmobilitzades més per les travetes inacabables entre els seus partits de referència que ple replegament –se suposa que temporal– cap a la gestió de l’autonomisme. L’ona expansiva de l’avançament electoral ha arribat a Madrid: Pedro Sánchez renuncia a aprovar els pressupostos, empès pel calendari i pel somni que un hipotètic Illa president l’ajudi en els de 2025.

Els darrers anys s'han posat de manifest diferències substancials sobre el model de país, que cal que la ciutadania resolgui en una direcció o en una altra. Per això cal demanar als partits polítics que posin negre sobre blanc què pensen sobre qüestions cabdals com ara el model aeroportuari, les infraestructures, l'energia, el turisme, la immigració, l'habitatge, els impostos i el model de finançament, entre altres moltes coses. Catalunya té obert un conflicte polític amb l'Estat i aspira a tenir més sobirania, o fins i tot tota, però això no ha de frenar el debat sobre la resta de qüestions.

Ara serà la ciutadania la que haurà de jutjar l'actuació de cadascú en aquest vodevil dels pressupostos, on sens dubte s'han imposat els interessos partidistes als de país. La decisió del president de la Generalitat, Pere Aragonès, és encertada perquè dona la veu a la ciutadania perquè torni a repartir les cartes en el nou escenari que s'obre després que aquest dijous es va aprovar l'amnistia al Congrés i el poble pugui escollir els camins que ens han de portar a assolir la independència: negociació o revolució, o potser la rendició i plegar veles per acatar les lleis de l’amo Estat espanyol.

Un dels debats més potents que existeixen en aquests moments és el que envolta la possibilitat d’afegir més llistes independentistes a les tres que tenim ara i que, segons com es miri, potser només serviran per dividir encara més el vot sobiranista. Arribat el cas, cal preguntar-nos si la candidatura Ponsatí/Graupera i la Llista Cívica formés majoria, treballarien junts per l’interès general del País, o es barallarien com han fet els actuals protagonistes? Sembla que la llista amb més possibilitats d’assolir alguna representació al Parlament seria la Llista Cívica si es presenta amb la benedicció de l’ANC. Un dels membres fundadors d’aquesta plataforma, Àngels Folch, ha escrit un article titulat “Els plàtans mai no faran cireres”, on reflexiona a fons amb els pros i contres de la presentació d’aquesta llista. Podeu llegir aquest interessant article tot seguit.

Els plàtans mai no faran cireres

Fa gairebé sis anys i mig del Primer d’Octubre. Sis anys i mig perduts o molt mal aprofitats per a fer efectiva la República catalana proclamada el 27 d’aquell malaguanyat octubre.

Havia costat molt arribar on havíem arribat, i sabíem de sobra que és molt més difícil construir que destruir. No materialitzar la independència proclamada era destruir bona part de la feina feta. Algú dirà que això no és cert perquè tot és útil i tota pedra fa paret, però, si el xàfec que cau és tan gros que ho inunda tot, els camins s’esllavissen i normalment esdevenen intransitables, es destrueixen i cal refer-los.

Això és el que va passar l’octubre de 2017. Aquell octubre, tots vam cometre errors, començant pels polítics, els partits i les entitats, i acabant pels independentistes de base. D’acord. Tots vam cometre errors i cadascú ha d’assumir els seus.

Tanmateix, en lloc d’analitzar els errors i treure’n conclusions per a no tornar-los a repetir i reprendre la feina deixada a mitges, l’independentisme, majoritàriament, es va dedicar a llepar-se les ferides, a lamentar-se i a centrar les energies a fer front a la repressió, a fer costat als presos i als exiliats. Calia fer-ho, sí, però calia fer també altres coses que no vam fer. La prioritat era acabar la feina, no pas perdre energies en qüestions que, com hem comprovat, no estaven a les nostres mans. Calia dedicar-les prioritàriament a preparar el nou embat.

Però tampoc no serveix de res lamentar-se’n, ja està fet. Tanmateix, ens podem preguntar quin ha estat el balanç d’aquests sis anys. Tot i que la base independentista ha aguantat i persistir, els partits, en general, excloent honroses excepcions o moments determinats, han fet tot el possible per desmobilitzar, desanimar i dividir (a vegades amb l’excusa d’eixamplar la base!) i, entre això i la repressió de l’estat espanyol, entre tots, ho han acabat aconseguint. En són una prova els set-cents o vuit-cents mil vots independentistes perduts en les darreres conteses electorals.

I l’ANC, quin paper hi ha tingut en tot això? La desmobilització, lògicament, l’ha afectat. Aquell octubre del 2017 no va estar a l’altura, però el problema venia de lluny, concretament del 2014 quan l’ANC va començar a caure en mans dels partits, quan va renunciar a liderar el procés i va passar el lideratge als partits i a quatre dirigents que, com hem vist posteriorment, el seu objectiu, no confessat, era tan poc ambiciós i tan ingenu com el de creure que farien seure l’Estat espanyol a negociar (no la independència, sinó un procés d’autodeterminació pactat). Santa innocència!

Han calgut sis anys per a tornar a recuperar el lideratge i fer el que vam fer del 2011 al 2013: portar la iniciativa i no deixar-nos arrossegar pels partits. I ara, que finalment sembla que l’Assemblea ha recuperat la iniciativa i té clar que la seva raó de ser és posar les condicions per a fer possible la independència, sense deixar-se fer xantatge pels partits ni per ningú, ara resulta que surten detractors de sota les pedres, fins i tot d’una part dels que la vam crear. Realment és descoratjador veure com alguns dels que la van fer néixer, ara, se l’estan carregant i utilitzen uns arguments que, al meu entendre, no s’aguanten (alguns em semblen poc respectuosos i altres poc objectius amb el que ha passat aquests sis anys).

Algunes de les acusacions que se li fan a la llista cívica:

1. La proposta va en contra dels estatuts i del full de ruta

Els primers estatuts ja deixaven clar que l’Assemblea mai no es convertiria en un partit polític. Però el que proposa ara l’Assemblea i el que estan votant aquests dies els socis no és si volem o no que l’Assemblea es converteixi en un nou partit polític, ni tampoc si avalem que l’Assemblea es constitueixi en una agrupació d’electors. El que s’està demanant als socis és si estem d’acord que l’Assemblea impulsi una agrupació d’electors, cosa que no té res a veure amb un partit. Si el resultat de la consulta és afirmatiu, el que farà l’Assemblea serà facilitar la seva estructura per a fer possible la creació d’aquesta agrupació d’electors que, un cop creada, serà autònoma i els diputats que surtin elegits —si en surten— només es deuran al compromís contret amb els seus electors, no tindran cap dependència orgànica ni de cap mena amb l’Assemblea, ni l’Assemblea podrà prendre cap decisió ni dir-los què han de fer o deixar de fer. Els diputats que surtin elegits només es deuran al compromís contret, abans esmentat, i serem els votants els únics que els podrem demanar responsabilitats i explicacions.

2. Aquest espai electoral és necessari, però qui el creï no pot ser l’Assemblea

És un argument que fa gràcia per la seva ingenuïtat, qui l’utilitza sembla no tenir ni idea de què és una agrupació d’electors ni què cal fer per a poder-la presentar. Cal, per exemple, recollir un mínim de signatures equivalent a l’1% del cens electoral, cosa que, en el cas de Catalunya, significa unes 60.000 signatures, que s’han de recollir en un període de temps relativament breu. Qui és capaç de recollir en poques setmanes 60.000 signatures si no és una entitat amb una estructura territorial consolidada i molts voluntaris organitzats i disposats a recollir-les?

3. L’ANC no pot posicionar-se ni pronunciar-se per cap opció electoral

El president Puigdemont, el desembre del 2017, va demanar a l’Assemblea si l’ajudaria a recollir les signatures necessàries per poder presentar una agrupació d’electors. La pressió d’alguns partits per a evitar-ho era molt forta i l’opinió del secretariat estava dividida; finalment es va consultar els socis amb una interrogació prou ambigua perquè tot i que majoritàriament els socis van votar-hi afirmativament, s’interpretés el resultat de manera restrictiva impedint que les assemblees territorials fessin la feina de recollir les signatures necessàries, i això va impossibilitar recollir les 50.000 que es necessiten, i va obligar el president Puigdemont a acceptar el paraigua del seu partit per presentar-se a aquelles eleccions, cosa que se suposa volia evitar.

També semblen ignorar que ja l’AGO de l’abril del 2015 va aprovar un full de ruta on es deia textualment això: «Tanmateix, si les forces polítiques no han arribat a tancar cap acord en la línia expressada, durant el mes de juny del 2015, l’ANC es plantejarà d’organitzar una consulta interna a tots els seus associats, oberta als simpatitzants que vulguin, a fi de conèixer la seva opinió sobre si l’ANC ha d’impulsar l’esmentada candidatura de país i, si fos així, quin hauria de ser el paper de l’ANC.»

4. Impulsar aquesta agrupació d’electors serà la fi de l’Assemblea

Un altre argument fal·laç: la creació de Junts pel SÍ el 2015 va significar la seva fi? És evident que no, tot i que la presidenta de l’entitat, proposada per ERC, va deixar el càrrec de presidenta de l’ANC per a presentar-se a les eleccions dins la coalició de Junts pel Sí, formada per sis formacions polítiques. Però, tanmateix, va significar una embranzida i un enfortiment de l’independentisme de cara a aquelles eleccions. Va desaparèixer l’Assemblea? Tampoc! L’Assemblea es va enfortir, va resistir la repressió, les crítiques, les multes, els atacs i després de tots aquests anys de decepcions i desenganys continua sent una entitat forta, amb molts més socis dels que té cap partit. El que de debò ha fet mal a l’Assemblea han estat les decisions que han suposat fer seguidisme dels partits o no parlar clar per por a trencar la unitat. La divisió, la manca d’unitat ja hi era i l’havien provocada justament els partits. I el fet de no parlar-ne obertament no només no va evitar-la, sinó que va contribuir a cronificar-la. Alguns partits la van atiar descarnadament d’ençà de 2014. És fals que aquests darrers anys s’hagi ampliat la base. La base es va ampliar mentre l’Assemblea era qui liderava i qui marcava la ruta (2012-2014). Va ser a partir del moment que es va deixar en mans dels partits i es va començar a fer córrer la idea que l’única feina de l’Assemblea era mobilitzar, quan va començar a perdre pistonada i l’independentisme ha anat perdent votants (i no pocs!). Els votants estem fastiguejats d’aquestes picabaralles i d’aquesta lluita fratricida entre partits.

5. L’ANC no pot fer política

On ho diu això? L’ANC ha fet política a partir del mateix moment que va néixer! O com se’n diu sinó del que va fer el 2012 aconseguint que CiU convoqués eleccions per a ‘Un Nou Estat d’Europa’? O que el 2013 mobilitzés els catalans fent la Via Catalana per a la Independència? L’ANC no és una associació cultural, ni esportiva, és una organització política que va néixer per fer política, per aconseguir un objectiu polític, la independència de Catalunya. El que, d’acord amb els seus estatuts, no pot fer l’ANC és convertir-se en un partit polític, però això no és el que es proposa que faci ara. Ara es proposa que impulsi i presti la seva estructura perquè algú pugui fer una agrupació d’electors i això no és convertir l’ANC en un partit polític, ni convertir-se en una agrupació d’electors, és simplement ajudar que algú ho pugui fer.

6. Cal una única llista independentista, però la que impulsi l’ANC serà una llista més i, per tant, en competència amb les llistes dels partits i en contra de la unitat.

Sembla que l’experiència i els fets constatats durant 12 anys no hagin servit per a res. Qui s’ha negat una vegada i una altra a fer aquesta única llista? Podem afirmar amb rotunditat que han estat els partits. Aleshores, qui és el responsable de la desunió? Per què accepten que hi hagi tres partits que es diuen independentistes que s’hi presentin i no els exigeixen que es presentin en una única llista? Simplement perquè és impossible i a més seria antidemocràtic. Doncs, exactament igual d’antidemocràtic és negar la possibilitat que s’hi presentin altres partits o agrupacions d’electors. O és que aquests tres partits tenen la patent de poder-se presentar en unes eleccions a Catalunya? És que tots els ciutadans no tenim el mateix dret? Per què posen en qüestió l’agrupació d’electors i no les candidatures dels partits? Per què l’agrupació dividirà i els partits no divideixen? I la pregunta és rellevant tenint en compte que alguns partits han fet el possible per evitar la unitat o fins i tot l’han dinamitada. Deixem de somiar desperts i toquem de peus a terra: la unitat, si és possible, només es donarà per la base, no a partir dels partits polítics que, com la paraula indica, són i representen una part, i cadascun treballa perquè la seva part sigui la que guanyi les eleccions i això no ho pot canviar l’ANC perquè forma part de l’ADN dels partits.

7. Amb aquesta proposta l’ANC divideix

Cal tenir barra per a fer aquesta afirmació! Repeteixo, qui ha dividit i divideix han estat els partits, també és just dir que uns més que altres.

8. Amb aquesta llista cívica l’ANC perd la transversalitat

La tan gastada transversalitat que ha estat l’excusa i l’arma que sempre han fet servir els partits per fer xantatge a l’ANC! La transversalitat que ens ha fet forts, ha estat i és la que hi ha la base de l’independentisme: diverses ideologies, opinions, edats… La transversalitat és això. És en els votants on hi ha la transversalitat!

Mai s’ha aconseguit la unitat.

Per acabar, si del 2013 al 2017, quan l’ANC havia acumulat un crèdit i una força brutal, no va poder aconseguir la unitat dels partits a l’hora de les conteses electorals, i hem anat veient com destruïen el que ens havia costat tant d’aconseguir, com es pot confiar que ara, en hores baixes, amb el desencís, desengany i desconfiança envers els partits, algú ara serà capaç d’aconseguir aquesta unitat? Si us plau, prou de fer-nos combregar amb rodes de molí o de voler fer entrar el clau per la cabota. Els plàtans mai no faran cireres.

PS: Aquest dimecres, el president Aragonès va convocar eleccions per al 12 de maig. Sembla que de cop i volta els ha agafat pressa. És que potser tenen molt interès a impossibilitar que altres opcions es puguin presentar. Deu ser que les veuen com a rivals reals. Ajudem a fer-les possibles. La independència necessita tothom, aquesta serà la veritable transversalitat. Els acords s’hauran de fer a posteriori i només per a un objectiu: fer efectiva la independència.

Àngels Folch

Membre fundadora de l’ANC

Article publicat al digital  elMón el divendres 15 de març del 2024.


26 de gener 2024

No tot és terrorisme

El terrorisme és una amenaça global que afecta la pau i la seguretat a tot el món i que sovint es defineix com l'ús de la violència indiscriminada per aconseguir objectius polítics, religiosos o socials. Aquesta pràctica ha generat una profunda preocupació a escala internacional, ja que els seus efectes es poden sentir en tots els aspectes de la vida quotidiana. Les arrels del terrorisme són variades, des de factors socioeconòmics fins a tensions ètniques o religioses. Les organitzacions terroristes sovint es valen de la por per provocar canvis en la política o en la societat. Les seves accions, siguin atacs armats, segrestos o atemptats suïcides, tenen un impacte devastador tant en l'àmbit humà com econòmic.

Si analitzem la definició d’aquest fenomen veurem que les paraules clau són: “ús de la violència indiscriminada”, i per tant quan veiem sovint que moltes actuacions, discursos i esdeveniments són qualificats de ‘terrorisme’, i a les persones que hi intervenen de “terroristes”, potser podríem plantejar-nos aquestes acusacions. L'informe anual del Fiscal General de l'Estat d'Espanya corresponent a l'any 2021 qualifica al moviment independentista català com a «terrorisme nacional». Sota l'epígraf «Moviment Violent Independentista Català», enumera les detencions per danys i les efectuades en relació amb una manifestació «il·legal» i detalla les «accions violentes i de sabotatge», entre les quals s'inclouen la provocació de desordres públics, el bloqueig de carreteres, la col·locació de pancartes, la crema de banderes i fins i tot els danys a símbols franquistes.

Podríem discutir si la classificació dels actes esmentats anteriorment com a activitats terroristes, per part de les autoritats dels Estats de la UE, és conforme amb la definició de «delictes de terrorisme» establerta pels Estats membres, per tant, totes les acusacions vessades contra els que defensen l’autodeterminació, no poden ser-ho per terrorisme. Tots els catalans desgraciadament coneixem el terrorisme perquè l’hem sofert a casa nostra. Sabem també què és i què no és terrorisme i, per molt que insisteixi el jutge Manuel García Castelló, no va haver-hi terrorisme en el procés català, ni en el Tsunami Democràtic, ni en els CDR. Això no obstant, forçant les lleis, els jutges si volen poden acusar de terrorisme a qualsevol persona que hagi tocat alguna tecla del sobiranisme. Excloure el terrorisme de la llei d’amnistia pot resultar una desviació descomunal, perquè a l’altre bàndol hi ha els jutges encarregats d’inventar el relat i decidir què vol dir terrorisme, des del seu punt de vista. Sembla que darrerament s’han incorporat a la darrera redacció de la Llei d’amnistia unes esmenes que protegeixen de l’aplicació d’aquests delictes, a les persones acusades barroerament de terroristes. Llegiu tot seguit l’article titulat “El Govern ajusta la llei d'amnistia” publicat al digital ‘eldiario.es’ que analitza a fons aquest tema.

El Govern ajusta la llei d'amnistia

El Govern revisa amb lupa l'articulat de la llei d'amnistia i malda per polir durant la tramitació parlamentària fins al més mínim detall que pugui dificultar la seva aplicació per part dels tribunals. Aquest dimarts el PSOE va aconseguir pactar amb Junts i ERC una esmena en la redacció dels supòsits que queden exclosos de la mesura de gràcia. En concret, l'esmena registrada es refereix al delicte de terrorisme, per al qual ara el text passa a diferenciar aquells casos que “hagin causat violacions greus de drets humans”, que quedarien al marge de l'empara de la llei, dels que no.

El moviment de l'Executiu amb els seus aliats parlamentaris es produeix en paral·lel a les últimes maniobres del jutge de l'Audiència Nacional, Manuel García Castelló. Després de reprendre després de quatre anys la causa de Tsunami Democràtic per les mobilitzacions entorn de l'aeroport del Prat el 2019, el magistrat ha suggerit al Suprem la imputació de Carles Puigdemont, Marta Rovira i altres deu persones per un delicte de terrorisme relacionat amb la defunció per infart d'un ciutadà francès en el transcurs d'aquestes mobilitzacions. Tant el Govern com en el PSOE, que havien insistit en els últims dies en què l'exclusió dels delictes de terrorisme suposaven “línies vermelles” infranquejables, intenten desvincular públicament la revisió de l'article 2 de la llei de cap decisió judicial. El que sostenen oficialment és que els canvis introduïts suposen simples “ajustos tècnics” per a reforçar la seguretat jurídica de la norma. “Hem pactat amb els grups parlamentaris dues esmenes tècniques que milloren una llei que ja era sòlida i completament conforme a la Constitució. Vam dir que el terrorisme es quedava fora de la llei de l'amnistia i fora es queda quan suposa violacions greus de drets humans”, va defensar en ministre de Justícia, Félix Bolaños, en la roda de premsa posterior al Consell de Ministres.

L'anterior redacció de la norma excloïa de la seva aplicació els actes de terrorisme sempre que hi hagués sentència ferma. Aquesta estructura permetia, en principi, abastar les dues causes que més han tibat les negociacions: la citada de Tsunami Democràtic i la dels membres dels Comitès de la Defensa de la República (CDR), que estan acusats d'organització terrorista per planejar protestes el 2019. Tots dos procediments estan encara en fase d'instrucció. És a dir, ni tan sols han estat jutjats. Però fonts de l'Executiu reconeixen que és una qüestió que havia generat un gran debat jurídic i que en les últimes setmanes havien sorgit dubtes sobre que aquesta redacció pogués passar el filtre del Tribunal Constitucional, on la norma serà recorreguda després de la seva aprovació amb tota seguretat. La clau era una possible vulneració del dret d'igualtat, atès que el terrorisme era l'únic dels delictes, la inclusió dels quals o no en la norma, estava vinculada a l'existència d'una sentència ferma. No ocorria així, per exemple, amb els actes dolosos contra les persones o les tortures.

És un assumpte sobre el qual també va cridar l'atenció l'informe dels lletrats de la Comissió de Justícia del Congrés que va sortir a la llum la setmana passada i que criticava la “indefinició” en els delictes que quedarien amnistiats. Segons aquest dictamen, que no és vinculant, el fet que l'aplicació de l'amnistia afectés els delictes de terrorisme “només quan hagi recaigut sentència ferma” podia ser “contrària al Dret europeu”.

En realitat, ningú en el Govern ni a Ferraz creu que cap dels actes derivats del procés català puguin encasellar-se en casos de terrorisme homologables a l'experiència acumulada a Espanya respecte a la violència d'ETA, els GRAPO o l'islamisme radical. I per això observen amb suspicàcia alguns dels passos donats recentment per magistrats com García Castelló, alguna cosa que va verbalitzar expressament la vicepresidenta tercera, Teresa Ribera, posant veu a un pensament generalitzat que, no obstant això, cap dels seus companys ha volgut recolzar públicament.

Els de Junts reconeixien aquest dimarts que aquests últims moviments del jutge García Castelló i la guia que una plataforma de juristes va distribuir entre els jutges per a frenar l'aplicació de l'amnistia, va motivar el seu pacte amb el Govern. I, encara que admetien la seva satisfacció per l'acord aconseguit, insistien que el seu objectiu és ampliar l'àmbit d'aplicació de l'amnistia per a blindar-la totalment davant hipotètiques decisions judicials. En les files independentistes es manté viu el temor al fet que, fins i tot amb aquest canvi, hi hagi persones vinculades al procés que puguin quedar-se fora. A la Moncloa posen en valor que l'acord amb l'independentisme català fa que Junts i ERC s'allunyin dels propis postulats que van defensar fa només una setmana, quan en les seves pròpies esmenes al·legaven per l'eliminació total del delicte de terrorisme com a causa d'exclusió de l'amnistia. I creuen que la correcció de l'article ve a pal·liar un problema de seguretat jurídica que havia estat detectat per les judicatures espanyoles i europees.

Fonts de l'Executiu admeten, de fet, que la redacció anterior que fixava el límit de l'amnistia en les sentències fermes per terrorisme suposava en la pràctica un acolliment generalitzat a la mesura de gràcia perquè no existirien cap d'aquestes sentències abans de l'entrada en vigor de la llei, previsiblement a l'abril. Alguna cosa que, segons reconeixen aquestes mateixes fonts, havia suscitat un intens debat jurídic respecte a la consistència legal que pogués tenir aquesta diferència de tracte entre els amnistiats.

Enfront d'aquesta redacció, el nou text delimita l'aplicació de la llei tenint en compte elements com la “intencionalitat” i “gravetat” de la conducta realitzada i no la fase processal en la qual estigui un procediment. És un canvi substancial que fonts socialistes atribueixen a un intent d’homologar el règim d'exclusió d'aquest tipus penal a la resta de conductes que també queden fora de l'aplicació de l'amnistia.

A més, l'esmena transaccional pactada recorre als paràmetres fixats pel Conveni Europeu de Drets Humans. D'aquesta manera, sosté en el PSOE, es garanteix l'existència de “una referència clara i de caràcter internacional per a aquesta qüestió”. Fonts socialistes reiteren que no és cert que la nova redacció ampliï el perímetre de l'amnistia, mentre que en els partits independentistes van deixar veure aquest dimarts la seva satisfacció amb el canvi acordat encara que van mantenir vives les seves esmenes que inclouen una pretensió de màxims: treure el terrorisme del capítol d'exclusions.

L'altra esmena pactada pel Govern de coalició i els independentistes catalans —que també porta la rúbrica d'EH Bildu, PNB, Podemos i el BNG— tracta de blindar els “efectes” de la llei una vegada aprovada. Així, modifica l'article 4 per a establir que la suspensió “per qualsevol causa” d'un procediment relacionat amb el *procés “no impedirà l'alçament” de les mesures cautelars acordades abans de l'entrada en vigor de l'amnistia. Per exemple, una petició d'extradició o les ordres de detenció a Espanya que segueixen en vigor contra Carles Puigdemont i els exconsellers que romanen a Bèlgica des de 2017.

L'anterior redacció recollia que, en tot cas, “s'alçaran les mesures cautelars fins i tot quan tingui lloc el plantejament d'un recurs o una qüestió d'inconstitucionalitat contra la present llei o alguna de les seves disposicions”. El nou text, al no delimitar les causes de suspensió que possibiliten aixecar mesures cautelars, deixa oberta la porta al fet que aquestes mesures també s'aixequin si algun dels jutges que ha d'aplicar la llei planteja una qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per a veure si és compatible amb el dret de la UE, com tot apunta al fet que succeirà.

Elena Herrera /José Enrique Monrosi

Article publicat al digital  “elDiario.es”  el dimarts 23 de gener de 2024

19 de desembre 2023

La immersió no és el problema

La immersió lingüística ha estat un pilar fonamental de l'escola catalana durant els darrers quaranta anys. Aquest model ha contribuït indiscutiblement a l'expansió del coneixement del català, però avui dia mostra senyals 
d'esgotament. El model d'immersió lingüística va ser adoptat després de la recuperació de l'autogovern a Catalunya. Aquesta tècnica, inspirada en l'èxit de la immersió lingüística quebequesa, va ser acordada després d'una llarga negociació política. Tot i això, ara es planteja si el model bilingüe amb línia única és el millor. Altres comunitats amb llengües oficials diferents del castellà, com el País Valencià i les Illes Balears, han optat per línies separades. La qüestió és si aquest model és més eficaç o si cal buscar alternatives.

Malgrat la guerra judicial i les crides a reforçar el castellà, el consens al voltant del model escolar català és ampli. Tot i això, alguns critiquen la immersió lingüística com una imposició. La diversitat de les aules i la judicialització són reptes que exigeixen una reformulació de les tècniques aplicades des dels anys vuitanta. El desgast de la immersió lingüística és un tema complex. Algunes generacions no han après a escriure en la seva llengua materna, i això és una preocupació.

El sistema que tenim a Catalunya, de forma general, és el de conjunció lingüística. I què és això? Doncs és el mateix sistema que s’aplica a l’Espanya castellanoparlant, el mateix que s’aplica a Portugal o el mateix que s’aplica a Islàndia, per citar tres llocs a l’atzar, o no. El sistema de conjunció consisteix a no separar els alumnes per raó de llengua, sinó el fet de posar-los tots junts independentment de la llengua materna que tinguin.

Ara bé, la particularitat de Catalunya, és que dins del sistema general de conjunció s’hi aplica la immersió lingüística com a submodel. Es considera que es fa immersió lingüística, quan el 70% dels alumnes o més d’una aula tenen com la primera llengua apresa una llengua diferent de la llengua vehicular de l’escola. És en aquests llocs on podem dir que sí que s’hi fa immersió lingüística. Gràcies a aquesta immersió aquests alumnes tenen l’oportunitat de conèixer, ni que sigui una mica, el català.

Arran de la polèmica constant amb la mal anomenada immersió he vist com gent dels sectors de la política i de l’ensenyament s’han esforçat a dir i a mostrar el fet que els alumnes catalans parlaven el castellà igual de bé o millor que els castellanoparlants, però en tot cas, no és segur que això sigui positiu. Per començar, és lògic que una persona que parla una llengua que no és la seva s’equivoqui i tingui un accent. En conseqüència, és ben normal que un català que normalment no parli el castellà perquè no el necessita i que, per tant, no hi estigui avesat, cometi errors i se li noti l’accent, és que és així com ha de ser. Com tampoc passa res amb el fet que els alumnes catalanoparlants no parlin tan bé el castellà com els alumnes castellanoparlants de la resta d’Espanya, els quals, i com que no tenim un model de correspondència lingüística, la majoria no saben ni un borrall de català.  

És clar que pel català les coses van mal dades. A Catalunya no tenim un estat propi ni propici i bé, de fet l’únic estat que tenim no només no fa res pel català, sinó que hi va descaradament en contra. Penso que el que més molesta a l’estat espanyol sobre el model de conjunció a les escoles és que és un model que funciona, però que a més, és un model reservat als estats i a les llengües d’estat. Però no és un model reservat a les regions amb llengües que sempre van acompanyades d’adjectius com ara regionals, locals, minoritàries, autonòmiques, etc. El sistema educatiu català, malgrat les mancances, els fa por i per això se’l volen carregar.

I tornant a la immersió cal dir que a Catalunya sí que hi ha immersió, pel capbaix la major part d’aquests últims tres-cents anys els estudiants catalanoparlants han estat escolaritzats únicament en castellà. No cal anar gaire lluny per sentir-ne testimonis i no pas agradables. Els resultats els pateixen encara ara, una sèrie de generacions que no saben escriure en la seva llengua, que se’ls ha furtat i estafat la llengua amb què haurien hagut de sentir, estimar i escriure les seves primeres lletres.

Ara ens arriba una ’visita’ que l’Antoni Bassas defineix com “de la vergonya”, amb l’objectiu d’analitzar aquest model d’immersió lingüística, i que està capitanejada per la insigne Dolors Montserrat. Si aquesta senyora fos de Valladolid, ho trobaria més o menys explicable, però essent de Sant Sadurní d'Anoia, ho trobo una traïdoria i no hi ha res pitjor que ser traïdor a la teva terra. Que vagi amb compte la Dolores de no mossegar-se la llengua, ja que amb tant verí que hi porta podria ser perillós. No entenc que ella, i onze més dels seus, es muntin una excursió, pagant nosaltres i amb l'única intenció d’entorpir el normal funcionament dels centres. Segurament han triat centres (dubtem molt que ho hagin fet de manera aleatòria) on sospiten que poden trobar-hi la situació que els convé Llegiu l’article de l’Antoni Bassas tot seguit.

 La visita de la vergonya de Dolors Montserrat

Aquesta setmana acabarà bé, perquè vindrà Nadal. I ara, posin a la paraula Nadal tots els asteriscos personals, familiars i geopolítics que vulguin, que certament poden ser molts, però vindran uns dies de treva. No gaires.

Les associacions de jutges treuen foc pels queixals perquè el Congrés investigui si han practicat el “lawfare”. És un moment molt delicat però de gran interès, perquè per primera vegada un poder de l’Estat, el legislatiu, discutirà la feina d’un altre poder de l’Estat, el judicial, en la seva resposta a l’independentisme català. Em puc imaginar perfectament que aquesta comissió d’investigació està provocant contactes i reunions al més alt nivell judicial espanyol per veure quina resposta ha de tenir, com si tinguessin la impressió que després d’haver abraçat fervorosament la bandera de l'“¡A por ellos!” ara la truita hagi girat i algú els vulgui situar a la pàgina incorrecta de la història.

Mentrestant, el PP continua passejant pels carrers la seva frustració per haver-se quedat a l’oposició.

Ahir Feijóo se’n va anar a Pamplona a protestar per la moció de censura a l’Ajuntament, que dona l’alcaldia a Bildu amb els vots socialistes. Al PP, ja ho saben, creuen que li convé continuar fent política com si ETA encara existís. És una estratègia destinada a guanyar a Espanya a còpia de ser residuals al País Basc, on no s’adonen del canvi sociològic i polític que hi ha als carrers i que fa que Bildu ja li trepitgi els talons al PNB mateix.

És el mateix càlcul que a Catalunya. El PP es presenta a Catalunya com el gran partit nacionalista espanyol per agradar a Castella, a Múrcia o a Extremadura. Si a Catalunya són residuals tant els fa, perquè la donen per perduda. Al PP, Catalunya només l’interessa per tensionar els espanyols.

I la prova d’aquesta estratègia la tindrem avui, demà i demà passat. Una delegació de 12 eurodiputats que pertanyen a la comissió de Peticions del Parlament Europeu comença avui una visita a Catalunya amb l’objectiu d’analitzar el model d’immersió lingüística.

Que la UE s'interessi per l’escola catalana seria perfectament raonable si no fos que aquesta visita té un biaix polític que la converteix en una vergonya. Qui és la presidenta de la comissió de Peticions? Dolors Montserrat, que ha usat i abusat del seu paper per pintar la immersió lingüística com si fos l’apartheid a Sud-àfrica. Com serà aquesta visita que a la delegació no hi haurà cap europarlamentari socialista, perquè troben que el viatge és una "farsa" de la qual no volen formar part. Concretament, ha dit: "L'agenda està tan polititzada, i tan feta a mida per a l'estratègia de desprestigi de les tres dretes, que cap eurodiputat socialista de cap país no ha estat disposat a participar en aquest sainet".

Aquesta visita d'informació la va demanar l’any 2017 l’ ”Asamblea por una Escuela Bilingüe”. La Comissió Europea li va dir que no tenia competència per ocupar-se del cas, i no ha estat fins ara que, amb l'inestimable impuls polític de Montserrat, han aconseguit venir a veure què passa amb la immersió. Com es poden imaginar, les conclusions ja estan redactades: això és un infern, una dictadura lingüística on als nens que parlen en castellà se’ls castiga sense anar al lavabo.

Dolors Montserrat està fent un ús indigne de la presidència de la comissió de Peticions de la UE. Això del català s'ha debatut quatre vegades, tot i que la comissió insisteix que la política lingüística és un afer intern de cada estat. Té els diputats fins al capdamunt.

De l’autoodi que practica Montserrat amb la seva pròpia llengua és ella, que n’ha de donar explicacions. Però aquesta visita que patrocina és una vergonya, perquè intenta convertir en un escàndol europeu que un país hagi intentat ensenyar a l’escola en la seva llengua pròpia, i fer-ho tenint en compte l’altra llengua oficial. El PP continua en mode “¡A por ellos!”  i no coneix una altra manera de concebre Catalunya. Que serveixi, almenys, perquè entenguem que el català continua tenint adversaris i enemics, i actuem en conseqüència.

Antoni Bassas

Periodista

 

Article publicat al diari  ara  el diumenge 18 de desembre de 2023

11 de novembre 2023

La gran estafa d’ERC

Fa poc més d’una setmana, el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) van anunciar un acord que va generar molta expectació i debat a l'escenari polític espanyol, però que analitzat a fons es revela com una gran estafa.  Esquerra Republicana va vendre que havia aconseguit, entre altres molles de pa, el traspàs de Rodalies, la condonació de part del deute autonòmic, la continuïtat de la taula de diàleg i fins i tot la llei d’amnistia. 

Anem a pams. Analitzem la realitat que segurament no us explicaran tan clarament els mitjans tradicionals: Sobre el traspàs de Rodalies s’ha decidit crear una empresa que porti el nom ‘Rodalies Catalunya’, però que tindrà un Consell d’administració controlat en un 50% pel ‘Gobierno’. Els acords “estratègics” que s’hagin de prendre no es podran fer sense la benedicció del ‘Gobierno’. Tampoc es parla del traspàs de totes les línies, si no d’uns trams concrets. Pel que fa a la condonació del deute, ER ha treballat per a la resta de comunitats que vomiten contra Catalunya, ja que ha aconseguit el ‘café para todos’. És a dir, que es “facilitarà” el finançament de Catalunya a través d’un mecanisme pel qual l’Estat assumirà part del deute econòmic i que es farà extensible a totes les comunitats autònomes que ho vulguin. De la taula de “diàleg” que tant “èxit” va assolir la passada legislatura espanyola, Esquerra Republicana ha arrencat un gran compromís: no fixar cap data per a la pròxima reunió. Recordem que l’última va ser al juliol de l’any passat i ja en coneixem els resultats. I sobre l’amnistia… ni a Junts li sembla bé el resultat, motiu pel qual encara estan intentant negociar com “millorar-ho”. De moment Junqueras ja ha dit feliçment que “serà per tothom sense exclusions”. Bé, sapigueu que “sense exclusions” inclou els policies que cantaven l’ “a por ellos” i que van atonyinar de manera indiscriminada i desproporcionada tothom que volia votar. ER ha decidit perdonar-los.

Tot plegat respon a les directrius d’un personatge nefast per Catalunya, Oriol Junqueras. Aquest home, Junqueras, és un psicòpata, el que vol dir que té un ego tan immens que no pot tolerar que ningú li faci ombra. De sempre, primer Mas i després Puigdemont, l’han deixat en un segon lloc que ell no ha pogut pair. Tota la seva actuació es mou en el sentit de perjudicar a qui no el deixa brillar i que, des de fa vuit anys, és Puigdemont. Si analitzem la seva actuació en aquests darrers vuit anys, s’explica per la recerca del màxim perjudici per a Puigdemont. No és cert, com diu alguna gent, que Junqueras s’ha “engelosit” del president Puigdemont, que ha esdevingut el centre de la política espanyola, perquè li ha començat a arrabassar l’estratègia de negociació amb l’estat. La seva manera de funcionar no té res a veure amb el moment actual, ho porta fent durant tota la seva trajectòria i ara és simplement un moviment tàctic d’algú que està fora de joc i busca desesperadament la manera de no perdre més protagonisme. Només cal veure la imatge de la signatura de l’esmentat acord ERC-PSOE. ER pacta sempre a favor de l'estat i contra Catalunya. Quan es 'despista' i pacta algun aspecte interessant, el ‘Gobierno’ no compleix.

Per desgràcia de Junqueras, ara Junts ha arribat a un altre acord amb el PSOE i Puigdemont ha gaudit ara de l’oportunitat de diferenciar-se d’ER i de demostrar que realment ell no s’ha exiliat 6 anys per acabar demanant que el perdonin i tornar amb la cua entre les cames, sinó que ha pogut bastir un acord molt millor que el de Junqueras. Puigdemont sabia que, si deia no a Sánchez, hi hauria una més que probable escissió dins de Junts. El president a l’exili sap que l’acord d’ER no ha agradat gens a l’entorn independentista que no té un carnet de militant a la boca. I això és important en el cas d’una repetició electoral. Sap, com ho sap ER també, que per moltes promeses que faci el ‘Gobierno’ difícilment es compliran mai, bàsicament perquè mai les han complert. I aleshores amb quin posat es presentarien a les següents eleccions? Acceptar la derrota o mantenir el pols. Aquesta és la qüestió que, Agustí Colomines, en el seu article titulat “Fumata blanca”, analitza arran de l’acord entre Junts i el PSOE, on Junts no reconeix el marc constitucional espanyol ni s’hi compromet, dient: ja em perdonaran els d’Esquerra, és molt diferent del que van pactar amb Pedro Sánchez durant el que ells anomenen “primera fase de la negociació”. Podeu llegir l’article d’en Colomines, tot seguit.

Fumata blanca

En el món de la política, els gestos poden ser tan poderosos com les paraules. Reflecteixen els valors, les creences i les prioritats dels protagonistes d’una acció. Quan dos partits arriben a un acord, sempre hi ha un moment estel·lar, que acostuma a ser al final, quan els representants de les dues parts s’asseuen de cara i estampen la signatura en un paper. De l’acord entre Junts i el PSOE no hi ha una fotografia per a la història d’aquesta mena, sinó només el traç de les firmes de Jordi Turull (Junts) i de Santos Cerdán (PSOE). Tampoc no va haver-hi una compareixença conjunta per explicar el contingut de l’acord. Cada partit va convocar la premsa per separat, encara que estiguessin a tres-cents metres els uns dels altres en dos locals adjacents. No hi va haver ni fotografies ni somriures de complicitat ni moixaines. En el cas d’ERC, en canvi, el ministre Félix Bolaños va viatjar a Barcelona i es va fotografiar amb Oriol Junqueras a l’hotel The Hoxton del Poblenou amb un bolígraf agafat de la mà i uns papers damunt la taula. No soc expert en comunicació política, però estic segur que ni a Toni Aira ni a Patrícia Centeno no els ha passat per alt aquest detall. És una metàfora.

En què consisteix la metàfora? Doncs és la representació simbòlica del que es pot llegir en les quatre pàgines de l’acord polític al qual han arribat Junts i el PSOE. Cap dels dos partits no considera l’altre un aliat: “El PSOE i Junts reconeixen les profundes discrepàncies i són conscients de la complexitat i dels obstacles del procés que es disposen a emprendre”. Un procés no és cap aliança, és una altra cosa. Un acord de governabilitat, posem per cas. “Fer de la necessitat virtut”, tal com va predir el president Puigdemont que potser faria el PSOE a la conferència del 5 de setembre. Pedro Sánchez va confirmar aquella predicció a la reunió del 28 d’octubre del comitè federal socialista que va donar llum verda a negociar l’amnistia amb l’independentisme. Tots els acords de pau arrenquen de la mateixa manera, amb l’assumpció per part d’una de les parts que li cal convertir una situació imposada en favorable. Venen a dir: “he de posar bona cara al que estic obligat a fer per necessitat”. El PSOE s’ha avingut a pactar amb Junts perquè Pedro Sánchez necessita els set vots dels independentistes. Junts no se’n considera un aliat més i ho remarca. Els set vots tenen un preu polític i no pas una promesa de més competències. És per això que em sembla absurda la competició que alimenta Esquerra sobre qui ha aconseguit més coses en les respectives negociacions. No es tracta d’això, perquè la principal discrepància entre els dos partits és sobre la naturalesa i l’enfocament del pacte que han signat cada un amb el PSOE.

Esquerra defensa des de fa molt de temps que per resoldre el conflicte cal reforçar l’esquerra espanyola, PSOE i Sumar, i, un cop consolidada, iniciar un procés endogen de reforma de l’Estat. Junts no comparteix aquest diagnòstic ni de bon tros. Ja no el compartia el 2018, quan Puigdemont es va oposar a la moció de censura que va tombar Mariano Rajoy, que finalment Junts va votar per la pressió de Xuclà i Campuzano. Les raons de llavors són les mateixes que ara té per fer el contrari i investir Pedro Sánchez. Aleshores, donar suport a la moció de censura comportava donar suport a l’estabilitat i liquidar un govern molt feble per reforçar el PSOE i donar estabilitat a l’Estat. Avui, en canvi, donar suport a la investidura de Sánchez és un factor de desestabilització i obre una fractura espanyola molt profunda, com es pot veure en les violentes manifestacions de Madrid i en la reacció dels poders fàctics espanyols. La premsa, també la més progressista, blasma l’acord a cor què vols. Llançar una moneda a l’aire i apostar per noves eleccions que poguessin comportar una majoria PP-VOX tenia massa riscos. A més, això hauria ajudat a l’estabilització i el retorn a l’ordre de la política espanyola que hauria tingut com a conseqüència afeblir encara més l’independentisme. La forta divisió dels partits espanyols debilita l’Estat i l’independentisme ha d’aprofitar aquesta circumstància per arrencar drets que no hauria d’haver perdut mai. Quin partit espanyol i quan havia reconegut mai que les reivindicacions i demandes dels catalans tenen “un profund recorregut històric i que han adoptat diferents maneres des que els Decrets de Nova Planta van abolir les constitucions i institucions seculars de Catalunya”? Qui no sàpiga llegir la transcendència d’aquest reconeixement és que no sap en quin món viu. Algú dirà que tot això és pura retòrica i que en l’acord amb Esquerra ja s’insinuava. Però insinuar no és afirmar. A partir d’ara el PSOE no podrà anar pel món dient que aquí no passa res. Que tot plegat és conseqüència del “deliri” independentista. El conflicte arrenca de la Nova Planta. No és poca cosa. Això mateix servirà per reforçar l’oficialització del català a la UE.

Com que a Catalunya estem instal·lats en una mena de competició entre ‘hooligans’, el reduccionisme s’ha apoderat dels tertulians. Limitar-se a dir que Junts ha fet ara el que Esquerra va començar a fer el 2018 és no tenir perspectiva històrica. El pacte de Junts amb el PSOE significa un canvi en el relat sobre la naturalesa del conflicte, la legitimitat de l’1-O i de la reivindicació de l’autodeterminació. No és la independència, no. Però és un gir copernicà que només desvirtuen els que volen crear un partit nou per ocupar el poder que no tenen. Critiquen, però mai et diuen què farien. La discrepància entre Junts i Esquerra no era sobre si calia negociar o no amb els partits espanyols, sinó com fer-ho i com enfocar-ho aprofitant la “confrontació intel·ligent”. El PSOE va exigir a Esquerra que renunciés a la unilateralitat i Junqueras va fer-ho públicament abans de ser indultat. En les quatre pàgines de l’acord amb Junts aquesta condició no s’esmenta enlloc. Al contrari, el PSOE reconeix a Junts el dret a reivindicar l’autodeterminació. No es tracta d'acusar ningú de res, però sí que cal remarcar que són dos plantejaments antitètics i tenen un valor molt diferent. ¿S’imaginen el règim iranià reconeixent en un acord polític que els gais tenen drets, encara que ells els detestin, i que està disposat a buscar una fórmula per admetre-ho? Portem-ho al conflicte de l’Orient Mitjà i diguin-me vostès si no seria una novetat que Hamàs reconegués a Israel el seu dret a existir.

Els escèptics observen que amb una declaració de principis no n’hi ha prou i es pregunten de quina manera Junts obligarà el PSOE a complir tot el que vagi acordant o bé com es resoldran les disfuncions que sorgeixin en el desenvolupament dels acords. Com que no s’ha explicat d’una manera clara la metodologia de la negociació i encara no s’han fet públics els noms dels mediadors internacionals que amb el suport d’un estat estranger avaluaran mes a mes l’evolució dels acords, és normal que hi hagi persones reticents a admetre l’eficàcia del pacte. La debilitat més gran del pacte és que és un acord marc, com gairebé totes les primeres declaracions de pau, com va escriure Vicent Partal. Només quan se sàpiga tot (noms dels mediadors, estat on se celebraran les reunions i abast de l’amnistia) es podrà avaluar l’altura política del que ha pactat Carles Puigdemont. També caldria posar en la columna de l’haver que el català ja és avui oficial a les Corts espanyoles i que, n’estic segur, perquè ja no hi ha cap estat que s’hi oposi, aviat ho serà a la UE. Potser el que encega un sector de l’independentisme és que en el moment més feble, electoralment parlant, de l’independentisme, més avenços ha aconseguit. És una paradoxa, sí. Com ho és que el PSOE hagi propiciat un ambient “guerracivilista” que podria costar-li car, sobretot perquè el rei té la posició que té, completament alineada amb la dreta i l’extrema dreta.

Que les crisis són oportunitats no hauria de ser un simple recurs dialèctic. La negociació per a la investidura ha propiciat la fractura de l’espanyolisme i de la coalició del 155. Les raons per les quals Pedro Sánchez ha rectificat poden semblar oportunistes, però l’efecte de la seva decisió és el que és. L’independentisme ha d’aprofitar aquesta “oportunitat” per demostrar a l’electorat que per defensar Catalunya cal continuar confiant-hi i no convertir el PSC en l’interlocutor del seu propi partit. Al País Valencià ja es va poder constatar que un president del PSOE no podia pretendre resoldre els problemes polítics i de finançament de la comunitat autònoma si ho havia de fer amb el secretari general del seu partit a Madrid. Només hi havia un relat i no dos i el fort (l’Estat) s’imposa sempre sobre el dèbil (l’autonomia), condicionant el feble al marc constitucional imperant. I aquesta és una altra de les “sorpreses” de l’acord entre Junts i el PSOE: Junts no reconeix el marc constitucional espanyol ni s’hi compromet, cosa que, i ja em perdonaran els d’Esquerra, és molt diferent del que van pactar amb Pedro Sánchez durant el que ells anomenen “primera fase de la negociació”. O sigui els acords del 2019, en què admetien que els límits a les mesures acordades els imposava la Constitució. Qui s’equivoca i no veu els avantatges d’un moment històric, sovint cau perjudicat. Vejam què passa.

Agustí Colomines

Historiador

 

Article publicat al digital  EL NACIONAL el dissabte 11 de novembre de 2023

20 d’octubre 2023

El conflicte israelià-palestí

Aquest conflicte té els seus orígens en l’època del colonialisme europeu a Orient Mitjà, quan el Regne Unit va obtenir el mandat sobre Palestina després de la Primera Guerra Mundial. Aquest territori estava habitat majoritàriament per àrabs musulmans, però també per una minoria jueva que reclamava el seu dret a retornar a la seva terra ancestral. Després de la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust, les Nacions Unides van aprovar el Pla de Partició de Palestina de 1947, que dividia el territori en dos estats, un jueu i un àrab, amb Jerusalem com a ciutat internacional. Els jueus van acceptar el pla, però els àrabs el van rebutjar i van iniciar una guerra que va acabar amb la victòria israeliana i la proclamació de l’Estat d’Israel el 1948. Aquest fet va provocar l’exili de centenars de milers de palestins als països veïns i als camps de refugiats, on encara viuen molts d’ells.

El conflicte ha tingut nombrosos esdeveniments clau, que han marcat el seu desenvolupament, com la guerra del 1948 entre Israel i els països àrabs, i la creació de l’Estat d’Israel. El 1967, la segona guerra entre Israel i els països àrabs, i l’ocupació de Cisjordània, Gaza, Jerusalem Est, el Sinaí i els Alts del Golan. El 1973,  la tercera guerra entre Israel i els països àrabs, amb la recuperació del Sinaí per part d’Egipte i el reconeixement d’Israel per part d’alguns països àrabs.

Tot plegat ha tingut greus conseqüències humanes, socials, econòmiques i ambientals per a les poblacions afectades, que ha vist milers de persones mortes o ferides, tant civils com combatents, per causa de la violència armada, els atemptats o les represàlies. La vulneració dels drets humans, tant per part d’Israel com dels palestins, que han comès abusos com detencions arbitràries, tortures, execucions extrajudicials o demolició d’habitatges.

Aquests dies el poble palestí rugeix de dolor. Després de deu dies sotmesos als bombardejos continus en ple setge total de Gaza, el Ministeri de Sanitat de l’enclavament, sota control de Hamàs, va informar d’un últim atac que ha sacsejat el món sencer. Segons les autoritats de la Franja, l’Exèrcit israelià va bombardejar un hospital de la ciutat de Gaza causant centenars de morts i ferits. Les xifres de víctimes ultrapassen l’horror, amb almenys 500 persones mortes. Israel en va responsabilitzar la Gihad Islàmica Palestina afirmant que les seves fonts d’intel·ligència indicaven que la Gihad era la responsable del llançament fallit del coet que va impactar a l’hospital. Tot això fa que les informacions siguin confuses i contradictòries i que, com escriu la periodista Pilar Rahola, aquests siguin uns  “Temps obscurs”, on les notícies han de ser contrastades en diverses fonts per poder treure’n l’entrellat. Podeu llegir l’article de la Rahola tot seguit.

Temps obscurs

Començo aquest article amb una desesperança que em paralitza. Per bé que sempre m’he sentit còmoda en el territori de la paraula i mai no he defugit una esgrima dialèctica en la defensa de les meves conviccions, aquests dies tan terribles m’han deixat sense esma. Tinc la impressió que la follia guanya terreny a la raó, i que no hi ha fars que posin llum a tanta foscor.

Tot el que ha passat i les reaccions que molta de la gent que conec ha tingut ens aboquen a un buit moral i a una podridura intel·lectual que ens retraten com una societat molt malalta. S’ha perdut el sentit dels límits de la humanitat i, en la confusió, el mal pur ha fet camí, banalitzat per uns, justificat per altres; fins i tot, en alguns casos, aplaudit. No reconec el meu país, ni la civilització a la qual pertanyo, ni reconec el rostre de molts amics. Què més hauria hagut de fer una ideologia perversa, cruenta i terrorífica, perquè alguns deixessin les consignes i les pancartes i, senzillament, expressessin el seu dolor? No havien violat prou dones, no havien matat prou nadons, no havien massacrat prou famílies senceres, no havien caçat prou joves com si fossin conills? Què més hauria hagut de fer la ideologia del mal, camuflada sota una causa que usa i violenta, perquè alguns dels meus amics, dels meus col·legues, de la meva societat s’haguessin horroritzat? A quanta més gent hauria hagut de massacrar Hamàs, perquè una vida jueva valgués la pena?

De fet, és una pregunta molt ingènua. Al capdavall, la majoria de tots aquests que aixequen la bandera palestina a tort i a dret, i clamen contra l’Estat d’Israel, convertit en el monstre de totes les monstruositats, mai no s’han amoïnat pel patiment dels ciutadans del Iemen, o de les dones d’Afganistan, o dels torturats pobles del Sahel, o d’entendre l’enorme patiment que també acumula el poble d’Israel. Com diu el filòsof Alejo Schapire, el col·lapse de l'URSS i el fracàs brutal del model econòmic comunista va fer mutar el subjecte històric de l’esquerra més dogmàtica, i l’obrer com a oprimit per antonomàsia va ser substituït pel musulmà a Occident, i pel palestí a tot el món. “L’aliança islam-esquerra ja és un lloc comú”, afegeix, i els exemples recorren la pell de l’esquerra, des del chavisme pro Hezbollah, o els lligams de la ultraesquerra argentina amb l'Iran, o les proclames incendiàries del Petro colombià, el Morales bolivarià o el Podemos espanyol. El problema és que aquestes posicions extremes han anat contaminant l’esquerra més raonable, que acaba quedant catatònica i incapaç de vertebrar un relat propi. Sigui com sigui, la causa palestina s’ha convertit en el substitut de velles consignes i en el bàlsam de totes les frustracions acumulades.

El pòster del Che Guevara ha mutat en la kufia palestina i aquesta mutació és capaç de digerir-ho tot, matances, massacres, violacions, caceres, la fi de la civilització, en un procés de banalització del terrorisme que destrueix tota commiseració. I sempre al damunt d’una muntanya ingent de mentides, manipulacions i falsejament de la realitat. A banda d’aplicar el triplet fatídic: deslegitimació de la mateixa existència d’Israel, justificació de la violència dels seus enemics i demonització permanent de tot el que fan per defensar-se.

Vol dir això que els palestins no són les víctimes? De cap manera. Són víctimes i aquests dies seran terribles per a ells. I mereixeran el nostre horror i el nostre dolor. Però de qui són víctimes? De tots els que els fan servir. Dels països àrabs, que mai no varen voler un estat palestí quan podien haver-lo creat. O hem de recordar que del 48 al 67 Jordània i Egipte ocupaven part d’Israel i mai es varen amoïnar dels palestins? De fet, totes les guerres contra Israel no varen ser per als palestins, sinó per destruir un estat jueu i quedar-se el territori. Víctimes, els palestins, dels seus líders, que mai no varen voler signar cap pau. Víctimes de les ideologies islamistes, que mai no han volgut un estat palestí, sinó que usen la causa per imposar la seva follia islàmica. Víctimes dels interessos geopolítics, amb un Iran que oprimeix i mata la seva pròpia gent, i que utilitza la causa palestina per consolidar la seva posició a Orient Mitjà i a tot el món musulmà. I víctimes, víctimes doloroses de les seves organitzacions gihadistes, que els aboquen a un cicle de violència demoníac que no té cap sortida. Víctimes d’un Hamàs que situa les seves llançadores de míssils en hospitals i escoles, que adoctrina els seus fills en l’odi més pur i que fa servir la seva població com a escut humà.

Com passarà ara. O algú s’imaginava que Israel no entraria a Gaza per intentar acabar definitivament amb Hamàs, després que hagin penetrat a Israel, hagin massacrat la seva població de la manera més brutal i hagin causat el que l’escriptora francesa Sabine Huynh en diu “un Bataclan elevat a 1.000”, i Bernard-Henri Lévy titlla de “pogrom àrab”? I així, amb el parany de Hamàs muntat, el cicle de violència, terror i mort continua i continua.

I continuarà encara més si aquells que haurien de diferenciar una causa noble, com és la creació d’un estat, amb les organitzacions terroristes més abjectes, banalitzen completament el mal que fan. No és cert que tots aquests que aixequen la bandera palestina defensin els palestins. Al contrari, no condemnant la maldat extrema de Hamàs o la gihad o la resta de gihadistes, abandonen completament els palestins a les seves mans. És tal la buidor moral d’aquesta esquerra que ha perdut tot sentit de la humanitat, que s’han convertit en la seva pitjor caricatura: simples peons d’una ideologia totalitària.

Hamàs és Stalin, és Hitler, és el Daesh, és el mal. I és un mal que ens amenaça a tots. La ceguera dels que banalitzen, justifiquen o els aplaudeixen ens deixarà cecs a tots. No hi ha una causa palestina i una israeliana, per bé que hi ha un conflicte endèmic i complex. Però mentre el domini de la situació el tingui l’islamisme més totalitari, amb l'Iran movent els fils del conflicte, només hi ha una causa: la de la civilització contra la barbàrie.

Yuval Noah Harari ha dit que amb la matança han tornat al cor de la tenebra, al ground zero, i David Grossman s’ha preguntat “qui serem quan ressorgim de les cendres”. En aquests temps obscurs, aquesta pregunta és aterridora.

Pilar Rahola

Escriptora

Article publicat al digital   EL NACIONAL  el diumenge, 15 d'octubre de 2023

 

16 d’octubre 2023

Amnistia: Entre la Reconciliació i la Justícia

L’amnistia és l’exigència principal dels partits independentistes catalans en les negociacions amb el PSOE per a la investidura del president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, i, de fet, ERC i Junts donen per fet que els socialistes l’acceptaran.

L’amnistia no soluciona ni evita la repressió. És una rentada de cara a Espanya i una rendició en tota regla. Una condemna del TEDH dona visibilitat internacional a la causa catalana. Una amnistia és una qüestió interna espanyola. Una condemna del TEDH legitima una DUI i facilita el reconeixement internacional de la república ... de Catalunya. Puigdemont i Junts, per tant, no haurien de pactar mai una amnistia. L’únic que podrien negociar és sobre el reconeixement del referèndum de l’1-O i com repartir els actius i passius per la sortida de Catalunya, inclòs el deute històric d’Espanya de 450.000 milions d’euros.

Espanya, com molts altres països, ha estat marcada per episodis dolorosos de la seva història recent, com la Guerra Civil Espanyola i la dictadura franquista. Durant aquests períodes, es van cometre nombrosos abusos de drets humans i crims polítics, que encara generen controvèrsia i discussió avui en dia. La possibilitat d'una llei d'amnistia a Espanya ha estat debatuda àmpliament com una possible via per abordar els esdeveniments passats.

Per comprendre la possible utilitat d'una llei d'amnistia a Espanya, és crucial considerar el context històric. La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i la dictadura de Franco (1939-1975) van ser èpoques caracteritzades per una intensa repressió política, violència i persecució de dissidents. Molts ciutadans van ser víctimes de violacions dels drets humans, detencions arbitràries i execucions. Aquests esdeveniments han deixat cicatrius profundes en la societat espanyola i han generat un dilema en què es barregen la necessitat de justícia i la cerca de la reconciliació. Una llei d'amnistia podria ser vista com una oportunitat per promoure la reconciliació i la unitat en la societat espanyola. Després d'anys de tensió i enfrontaments polítics, l'amnistia podria ajudar a cicatritzar ferides i fomentar la convivència pacífica, evitant un cicle de represàlies i confrontacions.

El principal argument en contra d'una amnistia és que podria portar a la impunitat. Moltes persones que van cometre crims greus podrien evitar ser responsables dels seus actes, la qual cosa podria ser vista com una greu injustícia per les víctimes i els seus familiars. Una amnistia podria ser interpretada com un rebuig de la justícia i la rendició de comptes. Les víctimes i els seus familiars podrien sentir-se traïts si no veuen que els autors dels crims són portats a judici. L'adopció d'una amnistia podria establir un precedent negatiu que permetria als governs utilitzar aquesta via per evitar la rendició de comptes en altres situacions. Això podria ser perillós per a la protecció dels drets humans i la justícia universal. Per altra banda, no tothom podria beneficiar-se de l'amnistia, el que podria portar a una percepció de desigualtat i discriminació en la manera com s'aborden els crims del passat. Això podria generar tensions i ressentiments en la societat.

Per tant, la possibilitat d'una llei d'amnistia a Espanya és un tema complex i carregat d'emocions. Les ferides obertes pels esdeveniments del passat romanen presents en la memòria col·lectiva de la societat espanyola. L'adopció d'una amnistia podria ser vista com una via cap a la reconciliació i la pau interna, però també podria generar preocupacions sobre la impunitat i la falta de justícia. És crucial que aquesta decisió sigui presa amb una profunda reflexió i amb la participació de totes les parts interessades, incloent-hi les víctimes i les seves famílies. La història ens ha ensenyat que les decisions en matèria de justícia transaccional poden tenir un impacte durador en la societat, i cal prendre-les amb responsabilitat i respecte per la veritat i la justícia. És molt interessant llegir l’article que, sobre aquest tema, ha escrit l’exvicepresident primer del Parlament de Catalunya, Josep Costa, amb el títol  “NO a l’amnistia”, on rebutja la possible llei, amb raonaments personals, però molt lúcids. Podeu llegir-lo tot seguit.

NO a l’amnistia

Desconec si el meu nom figura entre els 1.432 represaliats que suposadament s’han de beneficiar de l’amnistia que s’està negociant amb el PSOE. En tot cas, deixeu-me dir per començar que no em consider represaliat i no vull cap amnistia. Encara més, les causes judicials que tenc són part de la meua lluita i vull portar-les fins al final per guanyar-les. Si l’amnistia anul·la aquestes causes, ho consideraré un menysteniment a la feina política i jurídica que he fet tots aquests anys. I no cal dir, em sabrà molt de greu.

He estat espiat amb Pegasus i no vull que s’amnistiï els espies ni els seus caps del govern socialista. Vull que els condemnin els tribunals internacionals. He estat detingut il·legalment i no vull que s’amnistiï la magistrada que va cometre el delicte, sinó que sigui jutjada i condemnada. He estat acusat en un judici que és un greu atac a la inviolabilitat del Parlament, que ja ha donat lloc a 4 causes al Tribunal d’Estrasburg. Esper poder veure les respectives condemnes contra Espanya i eventualment querellar-me contra els magistrats del TSJ. He estat agredit per un mosso, que ha falsificat un atestat per defensar-se i encausar-me a mi, i vull asseure’l a la banqueta per tal que pagui pel que ha fet.

No vull cap amnistia per mi, perquè no he comès cap delicte, ni pels que m’han perseguit o agredit, perquè no tenc cap intenció de perdonar-los. No vull resoldre cap conflicte polític sinó guanyar-lo. No vull reconciliar-me amb Espanya sinó que me’n vull independitzar. Les penes que em puguin caure a mi no tenen cap rellevància si serveixen per a l’objectiu polític de contribuir a desarmar la repressió de l’Estat. Si no pogués assumir-les, m’hauria quedat a casa escrivint articles acadèmics o divulgatius, com feia abans del 2017.

Algú em dirà, legítimament que la meua situació és especial perquè no hi ha risc que pugui anar a la presó (cosa certa, en principi, encara que l’atestat fals dels Mossos m’acusa de delictes que sí que podrien comportar penes de presó). Però aquesta no és la qüestió: la situació personal de moltes persones amb causes que comporten presó es pot resoldre al marge de les negociacions polítiques. Sigui com sigui, les solucions personals no tenen res a veure ni han de barrejar-se amb les estratègies del moviment independentista. I si parlam de persones amb càrrecs polítics, la solució personal ha de passar per abandonar totes les responsabilitats i fer un pas al costat.

Per entendre’ns: cal evitar el mercadeig polític que es fa amb el patiment d’alguns represaliats, convenientment victimitzats. Tota aquesta campanya a favor de l’amnistia contribueix a fer que la gent se senti vençuda. Fa que activistes i lluitadors percebin que el que han fet no ha servit per a res. Més encara, transmet la idea que en el futur no servirà per a res. L’amnistia abarateix la lluita de molta gent que no va sortir a fer l’1O i defensar-lo per, un dia, aconseguir el perdó per haver-ho fet i que tot quedi oblidat.

Potser nosaltres tenim un problema amb els activistes, que la política oficial etiqueta com a “represaliats”, molts d’ells abandonats als peus dels cavalls i a les portes de la presó. Una etiqueta, la de represaliats, que ningú no va posar mai als insubmisos que desfilaven pels jutjats, per cert. Però el PSOE en té tres de problemes, i més urgents, que probablement són l’altra cara de la mateixa moneda: l’exili que guanya totes les batalles judicials, els càrrecs del sottogoverno de l’1O pendents de judici i desenes de joves que podrien entrar a la presó en algun moment inconvenient.

Per mi la situació és clara. Si el segrestador té un problema de gestió de tants ostatges potencials, que els deixi anar sense cobrar el rescat. Això és el que fan tots els segrestadors quan els diners no arriben a temps. És evident que el PSOE no podrà governar mai amb gent a la presó, llevat que els mateixos presos li regalin els vots a canvi de la seua llibertat (glups!). Però l’amnistia seria inútil, perquè periòdicament caldria segrestar més gent per mantenir-se al poder.

Siguem clars, ja hem arribat a un punt en què (políticament parlant) la repressió fa més nosa a qui pretén governar l’Estat i l’autonomia que no al moviment independentista. Perquè el poli dolent (PP) guanya a Espanya, però no té prou vots per a governar l’Estat i el poli bo (PSOE) perd les eleccions i necessita els vots dels reprimits si vol governar l’Estat. I, òbviament, perquè tant ells com l’autonomisme necessiten passar pàgina de l’1-O i consolidar la pacificació.

Durant anys l’únic front de lluita independentista en què hem mantingut moral de victòria i hem inflingit derrotes significatives a l’Estat és el front jurídic. Si nosaltres mateixos desactivam aquest front amb una amnistia, quina és exactament l’alternativa que tenim per continuar avançant cap a la independència? Supòs que ningú dirà que el diàleg amb l’Estat! Si l’1-O és l’únic camí per arribar-hi, realment volem esborrar tot el camí fet i tornar a començar?

Jo no vull amnistiar Marchena, ni els espies que em varen punxar el telèfon, ni la jutgessa que em va detenir, ni els magistrats que em varen jutjar, ni el mosso que em va agredir i va fer un atestat fals. No vull cap amnistia perquè vull continuar lluitant contra ells. Cadascú que faci el que cregui convenient amb la seua situació personal. Però l’amnistia, NO en el meu nom.

Josep Costa

Politòleg i advocat

 

Article publicat al digital La República el diumenge, 24 de setembre de 2023

20 de setembre 2023

A voltes amb l'amnistia

A causa dels resultats de les eleccions municipals en què el Partit Popular va ser la força més votada a tot Espanya, amb més de 760.000 vots més que el PSOE, Pedro Sánchez, es va veure obligat a convocar eleccions generals anticipades pel 23 de juliol. Sánchez, en definitiva, va decidir avançar eleccions per mirar de limitar els danys de gairebé mig any de precampanya marcats per la formació de governs autonòmics del PP amb Vox. També per la pèrdua de municipis importants, per part del PSOE i per part del soci minoritari, Unides Podem. En aquestes eleccions del 23-J la coalició d’esquerres es va quedar a les portes de la majoria absoluta i necessitarà molts suports de les formacions minoritàries per poder formar govern.

Amb aquesta situació determinades formacions polítiques es pensen que disposen de més força, pel fet de tenir alguna de les claus que poden facilitar la governabilitat. En aquest cas, quan es produeix una fragmentació del vot, això permet anar fent sumes per construir una majoria alternativa a la força que va guanyar les eleccions del passat 23 de juliol.

Una de les principals exigències dels partits que han de donar suport al PSOE, especialment els sobiranistes catalans i bascos, és la redacció i promulgació d’una llei d’amnistia. Des de l’amnistia total del 1977, en plena transició política, no s’havia donat cap altra situació en què es veiés una possibilitat real de tornar a fer servir aquest instrument, per fer el que es diu ‘tabula rasa’. En essència i en sentit literal, l’expressió amnistiar és “oblidar el passat”, la qual cosa no sempre és fàcil que encaixi en segons quines mentalitats que no veuen més enllà dels seus rèdits electorals. Però la realitat a vegades és tossuda i els més vells hem vist i comprovat que de més verdes en maduren.

En la celebració de la darrera Diada de l’onze de setembre, en què la manca d’unitat de l’independentisme novament ha estat protagonista, els crits que s’han sentit amb més força han estat les peticions d’amnistia. Així i tot, no ha estat un clam unànime, precisament pel fet de ser un instrument d’una negociació que pot derivar cap a refermar l’autogovern i no pas per a la creació d’un estat propi. Malgrat tot l’altre clam, encara més difícil de respondre, ha estat la demanda d’un referèndum d’autodeterminació. A hores d’ara, no sembla fàcil, tot i que seria un bon complement a l’amnistia per tal de poder fer també tabula rasa i saber exactament què és el que pensen els catalans sobre la qüestió.

Encara falten molts dies perquè puguem saber fins on abastarà aquest xiclet en què s’ha convertit la qüestió de l’amnistia per als implicats en la preparació del referèndum de l’1-O i en les accions reivindicatives posteriors per la independència de Catalunya i contra la repressió. Per tot plegat és interessant llegir l’opinió d’una persona entre tantes del miler i escaig que, segons els comptes d’Òmnium, ara mateix pateixen la persecució judicial espanyola. Es tracta de l’expresident d’Òmnium Cultural, Vicent Sanchis, que en el seu article titulat “Amnistia és traïció?”, on afirma que l’amnistia només seria una reparació, parcial i insuficient, per a pal·liar els efectes d’una ira, injusta i desbocada. Llegiu l’article tot seguit.

Amnistia és traïció?

El debat —més aviat, la discussió— en segons quines instàncies de l’independentisme —entre els que se’n senten se’n proclamen i els que exclouen d’aquesta condició tots els que no actuen com ells pensen que s’ha d’actuar per guanyar-se’n la categoria— s’ha embrutat tant, que sovint entra en nivells de deliri.

Abans de continuar avant proclamaré sense orgull ni vergonya la meua condició de “represaliat”. Un entre tants del miler i escaig de persones que, segons els comptes d’Òmnium, ara mateix pateix la persecució judicial espanyola. Per al fiscal adjudicat al cas, el meu pecat va ser pertànyer a una “organització criminal” —càrrec que comporta anys de presó—, mentre que la jutgessa d’instrucció es va acontentar de considerar que uns quants investigats i jo mateix “només” vam “desobeir” les instruccions del Tribunal Constitucional. La “desobediència” en aquests casos es paga amb inhabilitació per a exercir càrrec públic i una sanció econòmica.

Ni me n’orgullesc, ni me’n penedesc, ni pretenc convertir l’acusació en una bandera legitimadora de res. Va com va i ja veurem com anirà. En tot cas, la proclama no té més intenció ara i ací que declarar-me part implicada directament en un debat en què els més intransigents -els que més bramen com tonyines indignades contra “els processistes” i contra la intenció d’aconseguir una “amnistia”- en la majoria dels casos ni s’han jugat res ni hi eren quan va caldre ser conseqüents amb les intencions i aguantar de veres les veles.

Amagar aquesta implicació, ni que fora per omissió, seria fer trampa. Aquest és un article personal del tot. Hi ha una gent increïble que ara dispara foc des de trinxeres suposadament amigues amb una altivesa més desafiant que el campanar d’Alcalà de Xivert. Observar com insulten tots els que van intervenir en aquell “procés” al principi em despertava estupefacció. Ara només em cansa.

Ni m’ha de perdonar cap instància de la justícia espanyola ni m’he de fer perdonar res per aquests patriotes d’una pàtria tan intransigent i superba que no m’interessa gens. Que s’ensalmorren la seua pàtria intolerant i aspra. Dic tot això, senzillament, per aclarir que escric açò des de la implicació -que considere honesta-, no des de posicions distants i imparcials que, ben vist, sovint són falses.

Aclarida la condició personal “represaliada”, també he d’afegir que em mire la petició d’una amnistia per a tots els afectats pel procés des d’una certa indiferència i des de la incredulitat. Em resulta difícil de creure que l’Estat espanyol —totes les instàncies de l’Estat des de la superfície fins a la profunditat— accepte que el Congrés aprove un a llei d’amnistia per als represaliats de l’independentisme català.

No és només la dreta —que fa el seu paper de vidre habitual—, és també una part indeterminada de la presumpta esquerra, que no pot pair el desafiament que els va llançar aquest independentisme. I igualment una part de l’opinió pública espanyola —escorada cap a la ràbia per voluntat pròpia o per influència d’un discurs secular i agressiu fins al moll de l’os—, que necessita ben poc per rascar-se les coïssors amb fúria i que sembla majoritària.

Pedro Sánchez i el seu PSOE necessiten ara el suport parlamentari de Junts i Esquerra per “frenar” la dreta i l’extrema dreta espanyoles. Per frenar els seus rivals o per mantenir-se al govern, tant se val. Sumar hi aporta l’entusiasme que els és habitual. Però es fa difícil casar aquesta pretensió amb la ira de tots els energúmens que s’han sentit agredits des les posicions reaccionàries que defineixen el nacionalisme espanyol. Els que trompetegen i els que es contenen i callen. Considerar que la majoria “progressista” al Congrés i al Tribunal Constitucional pot engolir-se un reconeixement que situa el conflicte exactament en termes polítics —que és, si no, una amnistia?— i no d’ordre públic —de delinqüència “anticonstitucional”— denota una candidesa excessiva. Ho veurem en les pròximes setmanes. D’entrada, els mateixos que van filtrar que treballaven en diferents esborranys legislatius per concretar la proposta i permetre que Pedro Sánchez siga investit ara diuen que no tenen temps, que la pretensió demana calma i bona lletra, i que no és raonable condicionar la investidura del president en funcions a una exigència tan “complexa”.

Les habilitats de Pedro Sánchez són prou conegudes. El seu joc del calamar es repeteix una vegada i una altra. El candidat del PSOE pot demanar ara paciència i després situar l’exigència de Carles Puigdemont a les calendes gregues.

La irritació de gònades espanyolíssimes que ha despertat la demanda d’una amnistia per a tots els represaliats independentistes té un reflex igualment alterat en l’altre front. Una part indeterminada de l’independentisme no el considera una qüestió prioritària. Hi tenen dret. I una altra part, més determinada, ha saltat a la jugular “processista” perquè considera que la petició “blanqueja l’Estat” o denota submissió i més vergonya encara. Aquests creuen que tenen tots els drets. En exclusiva.

Cap amnistia s’ha aconseguit des de la submissió, ni des de la resignació, ni ha blanquejat les posicions dels que podien concedir-la. Sovint, és més aviat al contrari. L’amnistia és un punt i seguit. No un retorn al principi del text.

Aquesta setmana l’Audiència de Barcelona ha condemnat a quatre anys i mig de presó i 20 anys d’inhabilitació l’exconseller d’Interior Miquel Buch per haver fitxat d’assessor el sergent dels Mossos Lluís Escolà, escorta del president Carles Puigdemont, que ha estat condemnat igualment a quatre anys de presó i 19 d’inhabilitació pels mateixos delictes. La sentència és una baula més en una cadena de despropòsits policials i judicials que només busca l’escarni i l’escarment.

Per a Buch i per a Escolà —per als altres represaliats— l’amnistia no suposa cap “traïció”, cap “vergonya”·, cap “renúncia”. L’amnistia només seria una reparació, parcial i insuficient, per a pal·liar els efectes d’una ira, injusta i desbocada, molt més efectiva que les condemnes que els arriben des de l’independentisme més corrosiu.

Vicent Sanchis

Periodista

Article publicat al digital  elMón  el dissabte 16 de setembre de 2023