Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




20 de setembre 2021

Ho hem tornat a fer (*)

En l’al·legat final del seu judici al Suprem, Jordi Cuixart, va pronunciar una frase que s’ha fet famosa per la seva contundència: ‘Ho tornarem a fer’. El titular que enceta aquest post, i que l’hem manllevat de la portada un diari català d’aquesta mateixa setmana, entoma la frase d’en Cuixart per donar-li la raó. Ho hem tornat a fer. Els catalans han sortit massivament al carrer l’11-S, tant se val si en contem cent, dos-cents, o quatre-cents mil. La realitat és tossuda i la manifestació independentista he estat la més nombrosa en l’Europa postpandèmica.

La capacitat mobilitzadora del sobiranisme continua essent impressionat, malgrat el Covid, el desànim, la divisió, la vergonya aliena que poden provocar algunes actuacions dels polítics i, perquè no dir-ho malgrat també l’emprenyamenta de molta gent. No va ser, com alguns havien previst una ‘desfeta’, ni es tracta d’una ‘dèria’, d’un ‘souflé’, d’un globus que es pot punxar en qualsevol moment. Les raons que van empènyer aquesta munió de gent a manifestar-se, poden ser tan heterogènies com les dels que no van anar-hi. L’anàlisi de tot plegat pot ser una quimera, com ho demostren els discursos de les que van pujar a l’escenari al final de l’acte, tan diferents en forma i en contingut, així com el diagnòstic que en fan els que eren al carrer, els que van cridar ‘traïdors’, els que defensen la taula de diàleg, els que no saben què defensen, els que es mantenen perquè ‘si no hi vas, ells tornen’, i també els que van quedar-se escarxofats al sofà o passant el dia a la platja, sense necessitat per això d’haver deixat de ser independentistes.

Algú va dir fa temps que havíem tornat al 1962. Amb els dos partits catalans principals disputant-se l’hegemonia política al cost que sigui i, mentre uns malden per aconseguir el millor pacte amb l’Estat de la repressió i del 155, els altres batallen de portes endins quin relat toca ara i, tant o més important, qui l’ha de liderar. I mentre les veiem passar, el país va perdent a cada passa un gram més de dignitat i un parell de litres d’aquell coratge dels dies d’octubre del 2017. La realitat és que electoralment s’ha premiat amb escreix en les últimes eleccions el partit que encarna la renúncia discursiva i pràctica, l’ajornament i la moderació. Potser l’efecte xantatge dels presos polítics també hi ha tingut alguna cosa a veure. Però el cert és que els partits que s’han presentat amb un clar discurs de ruptura i de punt de no retorn amb l’estat, no n’han sortit tan ben parats electoralment.

Així doncs, recomencem amb les màximes veritats damunt la taula de negociació o de diàleg, com vulgueu dir-li. No som gent de renúncies, ni pactistes a canvi de res. Si d’una cosa ens van servir aquells dies d’octubre, és per prendre consciència dels nostres límits, que són més amples i llargs de què molts pensaven. Cal que seguim exigint a qui ens representa una veritat sense fissures, i una valentia que encara avui és prou escassa. Però no deixem d’exigir-nos també a nosaltres mateixos. Perquè la Història no s’ha fet mai als despatxos, ni els processos d’alliberament s’ha produït sense renúncies ni lluites al carrer. Ser partícips i prendre consciència que no serà fàcil, ni ràpid, i que les conseqüències ens poden afectar o canviar la nostra realitat immediata i personal. Però alhora, no deixem de pensar que seguim sent imprescindibles, tots i cadascun dels ciutadans. I que, en forta mesura, encara depèn de nosaltres, com ens fa veure l’escriptor, Víctor Alexandre, en el seu article, que va publicar la vigília de la Diada, titulat  ’Depèn de nosaltres, però fem veure que no’, on pronostica que el president espanyol Pedro Sánchez ha ensumat que hi ha un partit independentista que fa figa i l’ha agafat com a testimoni del seu monòleg sobre la unitat d’Espanya per tal de mantenir-nos entretinguts regatejant competències autonòmiques, com en els temps de Pujol. Podeu llegir aquest article tot seguit.

 (*) Aquest post estava previst per ser publicat el divendres dia 10 de setembre. Per una fallada en el nostre servidor d’internet no ha estat possible fer-ho fins avui. Pensem que per interès del lector, tant del post com de l’article que l’acompanya ens ha semblat oportú publicar-lo avui.

Depèn de nosaltres, però fem veure que no

Aquesta Diada Nacional de Catalunya no tindrà, com tampoc no la va tenir l'any passat, cap significació especial perquè el pes de la Covid-19 es fa sentir i hi ha moltes persones que tenen por de les grans concentracions humanes. En aquest sentit, s'ha de reconèixer que el coronavirus ha estat un aliat de l'Estat espanyol a l'hora de desmobilitzar la gent. Cap moviment social es pot expressar lliurement quan els drets de reunió, concentració o manifestació topen frontalment amb raons sanitàries.

Però no s’ha de confondre aquesta circumstància amb cap rendició ni res per l’estil. De ganes que Catalunya es doni per vençuda, l’Estat espanyol en té moltes. Però ja s’hi pot posar fulles. Catalunya no s’ha rendit. La prova és que als partits nacionalistes espanyols no els surten els números al Parlament, on són minoria. Jo mateix, que sóc independentista des del bressol, no puc concebre un dia més feliç a la meva vida que el de la independència de Catalunya. En altres paraules, el que pensava abans de l’U d’Octubre ho continuo pensant ara.

Una altra cosa és que dintre de l’independentisme hi hagi un partit que, tot i continuar dient-se independentista, li tremolin les cames, acoti el cap, intenti desqualificar els qui no es rendeixen i hagi aparcat la independència fins, com a mínim, un parell de generacions. Només cal revisar la història per veure que en totes les èpoques i a tot arreu hi ha hagut gent que ha canviat el seu discurs com un mitjó i ha contemporitzat d’acord amb els seus interessos. Polítics catalans en definitiva, que on abans deien blanc ara diuen negre sense cap mena d’escrúpol tot esperant treure rendibilitat de la captivitat. S’entén, per tant, que no tinguin cap pressa a alliberar el seu poble. Tot al contrari, el més mínim moviment contestatari o qualsevol escrit, com ara aquest, els treu de polleguera i, si poguessin, en farien desaparèixer l’autor.

Això està passant a Catalunya i mantenir-ho en silenci no ens fa cap bé. Un mal no s’atura per més que l’ignoris. Conseqüentment, la política d’ignorar-lo equival a un suïcidi i denota una esborronadora manca d’intel·ligència i de coratge. Democràcia és 50+1. I si quan tens el 52%, com ara, et tremolen les cames, no hi ha dubte que quan tinguis el 53% demanaràs el 54%, i després el 55%, i després el 56%, i el 57%, i el 58%, i el 70%, i el 80%... Mai no en tindràs prou. Però ja no caldrà. No caldrà perquè ja hauràs fet tard. En tot aquest temps el teu repressor, imparable, t’haurà retallat i espoliat de tal manera que t’hauràs convertit en un xai inofensiu. No quedarà nació, només quatre províncies, definitivament espanyoles, de l’est peninsular ridículament cofoies d’oferir glòries a Espanya, com el País Valencià de Ximo Puig o les Balears de Francina Armengol.

La taula de diàleg és l’eina de Pedro Sánchez per alentir el Procés, això ho saben fins i tot els nadons. Sánchez ha ensumat que hi ha un partit independentista que fa figa i l’ha agafat com a testimoni estaquirot del seu monòleg sobre la unitat d’Espanya per tal de mantenir-nos entretinguts regatejant competències autonòmiques, com en els temps de Pujol, i desactivar l’independentisme conseqüent, que és aquell que sap que mai, mai, mai, en cap, cap, cap taula de diàleg, Espanya negociarà l’autodeterminació de Catalunya sense un mandat de les Nacions Unides. I a aquesta situació s’hi arriba no pas fent-se fotos i omplint-se el pap al costat de Pedro Sánchez i el Borbó, com fa Pere Aragonès, sinó desestabilitzant l’Estat espanyol. La resta és fugir d’estudi i pura comèdia.

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista

Publicat al digital  Cugat.cat  el divendres 10 de setembre del 2021

 

08 de setembre 2021

A les portes de l’11-S

L’11 de setembre del 1714 a Barcelona, els soldats de les tropes borbòniques de  Felip V  van assaltar la capital catalana. Era el  final de la guerra de Successió, en la qual una part significativa de Catalunya es va posar de costat de l’arxiduc Carles d'Àustria. La victòria de Felip d'Anjou va portar a la promulgació del Decret de Nova Planta el 1716, pel qual es consumava la destrucció de les institucions catalanes. Felip V esclafà la incipient llibertat de Catalunya.

L'11 de setembre de 1973 a Xile, les cúpules de les Forces Armades i d'Ordre van aconseguir ràpidament controlar gran part del país i van exigir la renúncia immediata de Salvador Allende, qui es va refugiar al Palacio de la Moneda. Després del bombardeig de la seu presidencial, Allende es va suïcidar i la resistència al Palau va ser neutralitzada. El govern d'Unidad Popular liderat per Salvador Allende és derrocat i Augusto Pinochet assumeix el poder.

L’11 de setembre del 2001 als Estats Units, dinou homes van segrestar quatre avions comercials nord-americans carregats de combustible que es dirigien a diverses destinacions de la costa oest. En total gairebé 3.000 persones van morir en els atacs terroristes a la ciutat de Nova York, Washington i als afores de Shanksville, Pennsilvània. L'atac va ser orquestrat pel líder d’al-Qaeda, Ossama bin Laden.

Tres dates i tres personatges (Felip V, Pinochet, Bin Laden), que van intentar, sense finalment aconseguir-ho del tot, canviar la història de la humanitat.

Ara estem a punt de celebrar un altre 11-S reivindicatiu, amb el propòsit ja confessat de l’ANC de tornar a omplir els carrers i recuperar la força de mobilització popular que va empènyer el procés sobiranista els anys previs al 2017. És evident, però, que hi ha un refredament, motivat en part per la Covid, però també pel cansament de la societat catalana que assisteix astorada als enfrontaments diaris de les forces polítiques sobiranistes i a les proclames d’aquests mateixos partits que volen llençar als carrers aquesta societat catalana perquè li facin la feina bruta. El problema és que tots aquests que criden a l’acció directa al carrer són dirigents de partits polítics que viuen en i de l’autonomia espanyola i habitualment  no encapçalen aquestes mobilitzacions. Ans al contrari: envien les policies a les seves ordres per reprimir l’acció al carrer i engarjolar als independentistes.

Els partits catalans que es defineixen d’esquerres, entre els quals hi ha Podemos de l’Ada Colau, alcaldessa de Barcelona i líder indiscutida dels comuns a escala nacional –encara que, de moment, no encapçali les llistes que no són municipals–, i que s’ha lluït aquesta setmana advertint que “la gent ja no està per tonteries”. Sembla que el pla de Podemos seria la reconquista d’Espanya per a l’esquerra des de Catalunya, en col·laboració amb l’esquerra catalana i les altres esquerres nacionals o regionals, una mena d’aliança dels “perifèrics” per pressionar la nau capitana de la vella Espanya, el PSOE. L’historiador, Félix Rabassa, ha estudiat aquest fenomen de les esquerres catalanes en el seu article titulat  ‘Cap a una nova cultura del nacionalisme’  i on sosté que els partits d’esquerres catalans han fet tombar totes les forces polítiques catalanes vers l’esquerra postmoderna i que, als que s’hi resisteixen, se’ls titlla d’ultradretans, feixistes i xenòfobs. Llegiu, si voleu, tot seguit aquest interessant article.

Cap a una nova cultura del nacionalisme

Començaré aquest article citant-ne un altre, en aquest cas un d’en Frederic Porta a l’excel·lent revista digital Esperit, la Revista de la Renovació Catalana (a la qual aprofito per animar-vos a subscriure-us-hi), titulat “Contracultura”. En aquest article el seu autor, de la mateixa manera que el filòsof anglès Roger Scruton, constata que els conservadors han abandonat el combat intel·lectual al progressisme i això ha fet que pràcticament tot l’imaginari cultural que ens envolta hagi quedat en mans de l’esquerra postmoderna. Aquest fenomen s’ha esdevingut a tot el món occidental, però Catalunya és un dels indrets on s’ha manifestat amb més força.

A Catalunya, ara mateix, el relat polític i cultural el controlen els intel·lectuals orgànics d’ERC i de la CUP. Mentrestant, JxC, en comptes de generar un discurs social i nacional propi i diferent, ha preferit emmotllar-se al relat dels seus rivals polítics. Aquest progressisme nostrat té les seves arrels en el nefast Jordi Solé Tura i en la seva malaltissa obsessió contra el nacionalisme i particularment contra el nacionalisme català. L’esmentat control del discurs cultural i polític per part del progressisme a Catalunya es manifesta de diverses maneres:

1-Han aconseguit foragitar l’ànima nacionalista i de defensa de la identitat i de la cultura catalanes que formaven part intrínseca de l’independentisme català. S’han inventat un “independentisme no nacionalista” que ha afeblit els fonaments d’un moviment que fa un segle i mig que existeix i que tenia com a pedra angular la defensa de la catalanitat (llengua, tradicions, institucions i territorialitat). Perquè, no ens enganyem, la defensa de la llengua, de la cultura, de la tradició i de la terra catalanes, són els elements constitutius i primigenis del nacionalisme i, per extensió, de l’independentisme català. El que fa l’independentisme no nacionalista” és trair i negar els orígens mateixos i la raó de ser del catalanisme i de l’independentisme i així és impossible aconseguir l’alliberament nacional.

2-Han promogut un independentisme “bilingüista”. El progressisme (suposadament) independentista nostrat ha pretès normalitzar i legitimar la presència de la llengua castellana a Catalunya amb l’objectiu d’eixamplar la base”. El discurs dels partits processistes afirma que en una Catalunya independent el castellà hauria de ser llengua cooficial. En aquest context, la castellanització de la televisió pública catalana avança inexorable.

3-Han posat molt d’èmfasi en la qüestió immigratòria. El seu discurs ha estat el de promoure l’arribada sense límits d’estrangers a Catalunya. Al principi deien que l’arribada de nous ciutadans de llengua no castellana ajudaria a inflar el percentatge de catalanoparlants. Quan s’ha vist que això no és així, ans al contrari, han justificat el seu discurs proimmigratori fent esment de motivacions tan contradictòries entre elles com les raons humanitàries i el mantra-argument que, suposadament, la immigració ens pagarà les pensions.

4-Emmascarada d’un pacifisme covard, han introduït la idea que una Catalunya independent no ha de tenir exèrcit. Amagar tot allò que té a veure amb els exèrcits catalans del passat i el nostre esperit bel·licós del qual ens parlà Ferran Soldevila els serveix per inventar un inexistent pacifisme històric català que justifiqui el fet que els catalans, en el present i en el futur, no puguem fer servir la violència per alliberar-nos o per defensar-nos un cop tornem a ser un estat independent. Volen fer dels catalans un poble mansoi, al capdavall.

5-Han criminalitzat els independentistes que no combreguem amb les seves idees. Han fet virar totes les forces polítiques catalanes vers l’esquerra postmoderna i qui s’hi resisteixi és titllat d’ultradretà, feixista i xenòfob. Es serveixen de tots els mitjans de comunicació en català de l’estàblishment processista per fer que aquesta idea sigui dominant.

En aquest context, com s’ho pot fer el nacionalisme català per ser hegemònic dins l’independentisme?

En Frederic Porta, en el seu article “Contracultura” esmentat anteriorment, ens dóna pistes sobre de quina manera els nacionalistes podem arribar a aconseguir l’hegemonia cultural a Catalunya amb l’objectiu de restituir l’Estat Català independent:

“Cal començar a formar el que els marxistes anomenen quadres o Gramsci ’intel·lectuals orgànics’. Generar pensament i cultura, i difondre’ls. Crear espais de socialització de tots els ordres de la vida, als marges del sistema i financerament independents, posar en contacte ments afins, interconnectar ambients, unificar projectes i voluntats. Escriure, reflexionar, intercanviar, irradiar. Reunir en diverses organitzacions, editorials, diaris, sindicats, podcasts i trobades, tot cristal·litzant en un moviment els discordants de l’statu quo. En termes gramscians, cal bastir tota una ’hegemonia cultural’. Només així hi ha possibilitats de reeixir.”

Els nacionalistes catalans hem de generar noves idees, nous discursos, nous eslògans que s’oposin a l’actual hegemonia no-nacionalista dins l’independentisme. Nous paradigmes alguns dels quals potser no cal que siguin tan nous. Hem de recuperar el pensament patriòtic dels nostres referents: Rovira i Virgili, Batista i Roca, Daniel Cardona, mossèn Armengou… i posar-los al dia. I hem de donar a conèixer el dels referents internacionals en els quals ens puguem emmirallar. Hem de crear editorials que publiquin els nostres clàssics i el discurs dels nous intel·lectuals nacionalistes catalans. Hem d’organitzar conferències que difonguin les nostres idees. Ens cal una literatura, un teatre, una música, nacionalistes. Cal que sorgeixin nous Joan Sales a la novel·la, nous Àngel Guimerà i nous Josep Burgas al teatre, nous Enric Morera a la música, adaptats al segle XXI. Ens fan falta mitjans de comunicació (diaris digitals, butlletins, ràdios, youtubers…) nacionalistes que donin a conèixer als catalans els nostres ideals.

I també cal crear nous espais de sociabilitat nacionalista. Casals, gimnasos i ateneus nacionalistes autogestionats. Associacions culturals, clubs de lectura, clubs excursionistes, escoles, grups de música, col·lectius artístics, fins i tot restaurants… Cal que els nacionalistes ens associem, ens estenem arreu i que dediquem una part del nostre temps i dels nostres diners a sostenir aquestes entitats patriòtiques. No ens faci mandra treballar per a assolir aquest objectiu. No siguem garrepes a l’hora d’invertir una part dels nostres diners per aconseguir allò que volem.

Al capdavall no estarem pas creant res que sigui nou. Els nostres avis i besavis, els nacionalistes catalans de fa cent anys, abans de l’ensulsiada de 1939, ja ho van fer. Hi havia editorials nacionalistes, premsa nacionalista, escoles nacionalistes (com el col·legi de Sant Jordi), orfeons i corals nacionalistes, casals i ateneus nacionalistes a viles i ciutats i associacions nacionalistes de tota casta, com Palestra o l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Ens cal recuperar i posar al dia la nostra simbologia nacional. Hem de treure la bandera catalana (la senyera sense estel) de les urpes de l’espanyolisme i tornar-la a penjar dels balcons independentistes. D’altra banda, el nacionalisme català contemporani ha de tornar a fer servir la bandera de la creu de Sant Jordi, un símbol que el catalanisme de fa un segle va començar a reintroduir per primer cop després de 1714. Cal que reintroduïm l’ús de l’Au Fènix que els primers catalanistes de la Renaixença, en sintonia amb nacionalistes d’altres nacions sense estat europees, van adaptar a la realitat catalana en el context del modernisme artístic, que a Catalunya va anar de la mà del nacionalisme català.

És molt urgent que comencem una guerra cultural que posi tot allò que conforma la identitat nacional catalana (la llengua, les tradicions i la història catalanes) al centre del debat cultural i polític. Si no ho fem, aquesta nació mil·lenària anomenada Catalunya s’acabarà extingint.

Fèlix Rabassa

Historiador

Article publicat al digital  LaRepública  el diumenge 08 d’agost del 2021.

31 d’agost 2021

Salvem el català

A tot el món hi ha un 40% de llengües en risc de desaparèixer, entre les quals el català, que ha disminuït el seu ús de manera accelerada en les últimes dècades. D’aquest risc ja en parlava Carme Junyent en un article publicat a principis dels noranta a la Revista d’Igualada titulat “El català: una llengua en perill d’extinció?”. D’aquest perill ja en parlàvem en el nostre post del desembre titulat “Emergència lingüística” i avui en volem tornar a parlar a la vista de les notícies que apareixen diàriament als mitjans de comunicació sobre violació dels drets lingüístics dels habitants del nostre País.

Estem tips de veure i sentir catalanoparlants renunciar a la seva llengua i canviar al castellà quan el seu interlocutor no parla català, i no diem quan el principal argument és si es diu que parlar en català a un castellanoparlant és de mala educació, com si la bona o mala educació fos una qüestió de llengües i, per desgràcia, la cosa no acaba aquí. Veiem molt sovint a nens jugant pel carrer parlant en castellà entre ells, el mateix passa amb els adolescents a les xarxes socials. Si això passa a comarques on la influència de la immigració no ha estat tan forta, no cal dir el què passa a Barcelona i a la seva àrea metropolitana, on la situació és especialment sagnant, ja que el nombre de joves  barcelonins que ara parlen habitualment en català és del 28,4% quan l’any 2015 era del 35,6%. Un descens del 20% en solament cinc anys, vol dir arribar a zero parlants en vint-i-cinc anys. Això ens demostra que la immersió lingüística no ha funcionat, es pot ensenyar i parlar el català a les escoles, però si després no s’utilitza, és com si no fes res.

Com a conseqüència d’aquesta emergència, el Grup Koiné, defensors de la normalització lingüística en una Catalunya independent, han compartit una interessant reflexió que molts mitjans i ciutadans hauríem de tenir en compte. El col·lectiu recorda que “tot catalanoparlant té dret a viure exclusivament en català, sense conèixer cap més llengua”, sempre que es visqui en una regió on hi hagi “domini lingüístic català”, com és el cas, encara, de Catalunya. La plataforma independentista també avisa que aquest fet no hauria de comportar “cap mena de limitació dels seus drets civils i polítics”. Aquesta afirmació és causada pel fet que al nostre país s’exigeixi l’idioma castellà per accedir a ofertes laborals, així com a activitats i lleure que menystenen la llengua catalana per posar per davant el castellà.

Pet tot plegat, sembla estrany que encara hi hagi persones, com Albert Branchadell, que posa en dubte aquesta situació d'emergència. El filòleg transpira la idea que el català gaudeix d'un estat de salut acceptable i que, tots els qui estem fent sonar les alarmes, veiem el got mig buit. En el fons, ve a dir que som uns exagerats, uns catastrofistes. D’aquestes i altres consideracions en parla extensament la directora de Plataforma per la Llengua, Neus Mestres, en un article d’opinió titulat “L’emergència lingüística és real (i reversible)” que podeu llegir a continuació.

L’emergència lingüística és real (i reversible)

Encara que sembli mentida, deixant a banda els atacs de l'estat espanyol ja existents aleshores, fins fa menys d'un segle es podria dir que el català era una llengua prou normal. Abans de la dictadura franquista el català era la llengua materna i d'ús social de gairebé tota la població de Catalunya i de bona part de la resta de territoris de parla catalana de l'Estat.

Quaranta anys de lingüicidi franquista van capgirar la situació. Durant la dictadura, el castellà va imposar-se a les institucions, però també va anar fent forat a les llars i al carrer, on sempre havia estat residual, a còpia d'amenaces i multes. Els moviments migratoris esperonats pel règim, d'altres zones de l'Estat cap a Catalunya, així com la impossibilitat legal d'acollir aquesta població amb cursos i escoles en català, hi van fer la resta. Amb el temps, el català va deixar de ser una llengua majoritària i va passar a competir —en desavantatge— amb una de dominant.

Als anys 80, fruit d'un ampli i sentit consens polític i social, es va decidir tirar endavant un procés de normalització lingüística. El propòsit d'aquest pla, com bé indica el nom, era recuperar la normalitat que hi havia abans de la dictadura. La normalització lingüística havia de servir perquè les següents generacions de catalans -totes, independentment de l'origen- adquirissin el català i, el més important, decidissin transmetre'l als fills.

Han passat quatre dècades i es pot afirmar que l'objectiu no ha estat assolit. El català no tan sols no ha tornat a ser la llengua majoritària sinó que, a més, l'ús social i fins i tot la transmissió familiar no han deixat de recular. Quan una llengua segueix un patró regressiu en aquests dos paràmetres clau és indiscutible que es troba en una situació de risc, d'emergència. És en aquest sentit que la Plataforma per la Llengua ha engegat la campanya Emergència lingüística per explicar que la situació és greu, per bé que som a temps d'evitar el desastre si comencem a actuar ara mateix.

En un article d'opinió publicat al diari ARA el passat 21 de febrer i titulat "La fal·làcia del 30 per cent", Albert Branchadell posava en dubte aquesta situació d'emergència. L'article del filòleg transpira la idea que el català gaudeix d'un estat de salut acceptable i que, tots els qui estem fent sonar les alarmes, veiem el got mig buit. En el fons, ve a dir que som uns exagerats, uns catastrofistes.

Aquestes insinuacions són sorprenents si tenim en compte la premissa a partir de la qual Branchadell elabora la seva tesi, suposadament optimista. I és que, segons l'autor, el català no podrà ser mai "una llengua nacional, equiparable a les llengües nacionals dels altres estats europeus". Què pot ser més catastrofista que acceptar la pròpia sentència de mort? És amb aquest marc mental, derrotista i feble, amb aquest escarxofament espiritual, amb aquesta renúncia de fàbrica, que Branchadell demana que mantinguem el llistó baix per poder veure el got mig ple i conformar-nos amb allò que tenim. Opina, per exemple, que la normalització lingüística ha estat un "èxit" perquè ha fet possible que "centenars de milers de catalans" utilitzin de tant en tant la llengua pròpia del país. És més, considera que aquests "usuaris ocasionals", com ell els anomena, són "l'assegurança de vida" del català.

Segons el filòleg, també caldria celebrar que, durant aquests últims deu anys, el percentatge de persones que tenen el català com a llengua habitual a Catalunya s'hagi mantingut estable. Aquesta proporció és del 36%  ̶ i més baixa en altres territoris del domini lingüístic ̶ , una xifra molt preocupant, perquè quan l'ús social d'una llengua cau per sota del 33% vol dir que el parlant té el doble de possibilitats de topar amb algú que no parla la seva llengua que no pas amb algú que sí que la parla. Això afecta directament la confiança i la seguretat del parlant, perquè comporta que ell mateix no gosa adreçar-se en la seva llengua a desconeguts, pel risc que no l'entenguin. Aleshores, aquesta situació acaba causant una reducció encara més gran de l'ús social de la llengua.

Branchadell prefereix treure-hi ferro i emfasitzar que el 90% dels ciutadans que tenen el català com a llengua materna l'utilitzen habitualment. Curiosament, però, l'autor no es demana en cap moment per què, després de quaranta anys de pretesa normalització, el català no ha esdevingut la llengua primera de la immensa majoria de noves generacions del país.

Segons Branchadell, pretendre que el català pugui normalitzar-se plenament és "somiar". A la Plataforma per la Llengua, convençuts que encara hi ha partida, n'hi diem "lluitar". Per això, continuarem lluitant perquè el català torni a ser la llengua comuna de Catalunya, com ho havia estat abans del franquisme i des de feia mil anys.

Neus Mestres

Directora de Plataforma per la Llengua

Article publicat a la web de la Plataforma el dimecres 10 de març del 2021.

17 d’agost 2021

Colau, la ploramiques

L’escridassada i els xiulets a la batllessa de Barcelona, Ada Colau, durant el pregó de la Festa Major de Gràcia, un fet que havia de ser una anècdota, s'ha acabat convertint en un debat sobre el dret dels concentrats a protagonitzar una esbroncada a la primera edil de Barcelona. Acostumada com està a fugir de les crítiques i acabat de superar l'equador del segon mandat, és normal que Colau, que viu a Gràcia, s'hagi sentit entre desconcertada i irritada per la magnitud de la protesta. Jugar a casa i tenir aquest resultat és doblement dolorós. És molt més fàcil estar al bàndol dels que protesten i dels que desacrediten gratuïtament als rivals per un grapat de vots. L'exalcalde Xavier Trias, si tingués un caràcter amb menys bonhomia del que gaudeix als seus setanta-cinc anys, podria dedicar tot un capítol de la seva biografia a parlar de les mentides de Colau, per les quals mai no s'ha excusat, i que van propiciar un tomb electoral a la capital catalana el 2015.

En escoltar aquesta xiulada, a la Colau se li van escapar unes llagrimetes de compromís i poques hores després va dir-hi la seva: "no deixem que cap actitud sectària espatlli aquesta convivència; jo no ho faré”. No deixa de ser curiós que en un país i en una ciutat en què qualsevol representant polític és objecte al carrer dels aplaudiments o dels retrets de la ciutadania, des del rei cap avall, sigui l'alcaldessa de la capital catalana qui es permeti parlar d'actitud sectària en comentar els fets. Si la gent escridassa a la Colau, no és per un fet sobrevingut tot de cop, és un fet que la Colau s’ha guanyat a pols quan tan ella com el seu partit ha anat contra Catalunya. La batllessa de Barcelona és botiflera, arribista i amb unes conviccions polítiques que només li serveixen per acostar-se al poder, sigui el que sigui. Va ser molt cridanera quan disfressada d’abella Maia, cridava en la plataforma per la hipoteca i ha esdevingut molt conservadora un cop s’ha assegut a la cadira de batllessa. Si vol fer política, li toca aguantar que la gent l’escridassi i si no ho pot aguantar que plegui.

Ara parlem de l’actitud d’en Cuixart defensant a la Colau i renyant la gent que la xiulava. Potser aquí en Cuixart s’ha equivocat defensant-la, ja que aquest no era el seu problema. Ella no va moure un dit durant l’aplicació del 155. La batllia de Barcelona hauria pogut ser un referent mundial pel procés d’independència, i en canvi ha estat tot el contrari, s’ha dedicat a aigualir-lo i llençar terra a sobre. No, senyor Cuixart, la Colau no es mereix ser protegida de la indignació pacífica (només eren crits i xiulets) del poble, i aquest té el dret de la llibertat d’expressió. Sobretot perquè l’alcaldessa de Barcelona no tenia res a dir durant les Festes de Gràcia  ̶ fa temps que no té res a dir ̶ , i parlar sense dir res és atacar el teu propi dret a la llibertat d’expressió. Una alcaldessa que li deu el càrrec als vots de la ultradreta de Manuel Valls no és gaire creïble. És difícil treballar per la unitat de la societat catalana quan, per començar, Cuixart s’adjudica una autoritat moral que ningú li ha concedit.

És igual que Jordi Cuixart hagi passat tres anys i mig a la presó, és igual que sigui independentista com molts de nosaltres. És indiferent que el seu cor atresori les millors intencions i el seu magí els projectes més benèfics i humanitaris.  Si algú li va ensenyar a no xiular els polítics, a no fer escarnis ni assetjaments públics, a presumir d’excel•lent persona, farà santament de seguir aquest model. Però d’aquí a renyar-nos, a tots els altres, a fer-nos callar, a exigir-nos que no ens expressem com i quan i de la manera que vulguem és, com a mínim, discutible. El periodista Salvador Cot ens compara críticament les llàgrimes  de la Colau amb l’actuació en la seva presa de possessió l’any 2015, en un breu article titulat ‘Cap d’ells va plorar’, que podeu llegir a continuació.

Cap d’ells va plorar

El 15 de juny de 2015, dia de la seva primera investidura, Ada Colau va ordenar que no hi hagués tanques protectores a la plaça de Sant Jaume. Havia convocat els seus simpatitzants, que omplien l’espai i aplaudien o escridassaven les intervencions dels diversos portaveus a mesura que anaven apareixent en la megapantalla que retransmetia el ple. En acabar, la nova alcaldessa  ̶ ja amb la vara a la mà ̶  va creuar la plaça disposada a donar-se un bany de multituds.

Sense elements de contenció física i amb la Guàrdia Urbana a punt del desbordament, els regidors de l’oposició ho van passar molt malament. A Alberto Fernández (PP) li van dir de tot i van tirar-li, també, de tot: “Vaig tenir la sensació de ser un dels reus que passegen pel mig del poble a les pel·lícules de l’edat mitjana. D’aquells als quals la gent els llançava verdures podrides i els insultava”. I afegia: “Colau anava davant, envoltada pels quatre o cinc urbans que obrien pas, però els altres anàvem darrere. Ens van insultar tota l’estona i ens tiraven bosses plenes de confetti intentant tocar-nos al cap”.

L’ambient era tan agressiu  ̶ sobretot contra Xavier Trias ̶  que Alfred Bosch (ERC) i Jaume Collboni (PSC) es van posar a banda i banda de l’alcalde sortint. El passadís era molt estret i els agents de la Guàrdia Urbana van patir perquè les circumstàncies podien fer possible que hi hagués agressions físiques i, fins i tot, alguna sostracció d’armes reglamentàries.

El més significatiu va ser que, en arribar a l’altra banda  ̶ i mentre els regidors s’espolsaven com podien els confetti ̶  l’alcaldessa es va girar i els va dir, amb un somriure radiant, “ha estat molt bonic, oi?”.

Se la van mirar, incrèduls… Però cap d’ells va plorar.

Salvador Cot

Periodista

Article publicat al digital   elMón  el diumenge 15 d’agost del 2021.

 

 

07 d’agost 2021

Capçaleres podrides

En la darrera entrada en el nostre Blog parlàvem de la dependència dels nostres mitjans (tan públics com privats) respecte als poders polítics i econòmics posant l’exemple d’un mitjà molt conegut que ha resistit com ha pogut els embats d’aquestes potències. Ara voldríem emfatitzar en aquest mateix tema.

Finalment el govern de la Generalitat va publicar la setmana passada les memòries de la publicitat institucional de 2019 i 2020. D’acord amb el reglament s’haurien d’haver publicat molt abans, però el govern anterior no ho va fer. La despesa publicitària del govern, era fins ara en mans d’Esquerra Republicana, concretament de l’actual president, Aragonès, i ara és en mans del conseller Giró, de Junts. Han estat el nou conseller d’economia, Jaume Giró, i el nou secretari de difusió, Jofre Llombart, que han fet possible aquesta publicació. El 2014 la inversió de la Generalitat en publicitat institucional va ser de 18 milions d’euros, va saltar a una mitjana de 24 milions durant la legislatura de Junts pel Sí, i ha arribat a 33 milions (9 milions més!) el 2020.

Les xifres són un escàndol. Tant pel volum de la despesa com per la intencionalitat política evident que té, visible en la discrecionalitat amb què s’han repartit els diners. Ens trobem així que aquests dos anys han tingut les xifres més elevades de despesa en publicitat institucional d’ençà del 2007. Amb seguretat podem afirmar que l’any passat va ser l’any que la Generalitat es va gastar més diners en publicitat institucional. El Grup Godó, amb 6,3 milions d’euros, lidera el rànquing de diners rebuts. El segueix amb importància el Diari Ara amb 1,1 milions d’euros, El Periódico i Sport amb 720 mil euros, Nació Digital amb 697 mil, El Nacional amb 591 mil i Público, del magnat Jaume Roures, amb 491 mil euros. A més distància hi ha el Punt Avui, el Grup el Món i ja molt allunyat de les xifres dels seus competidors, malgrat ser un dels digitals que té més visites sense practicar el clic fàcil, hi ha l’històric Vilaweb, amb només 129 mil i escaig d’euros. Al final de la llista hi trobem Catalunya Diari, amb només 46 mil euros i La República.cat, amb 42 mil., uns altres dels castigats juntament amb Vilaweb i el Punt Avui per la defensa de l’1-O sense excuses.

Sembla talment que els mitjans més fidels a la publicitat de l’1-O han estat els únics castigats en el repartiment de la publicitat institucional. Un cas que s’escapa d’aquest patró és Nació Digital que va difondre la publicitat de l’1-O i es va posar al costat del referèndum i del Govern de l’octubre del 2017. Analitzant els diners rebuts pels diferents mitjans i la seva feina, queda clar que principalment Vilaweb i La República.cat i en alguna mesura el Punt Avui han rebut publicitat molt per sota dels que reben mitjans semblants, en cada cas. Al contrari, els mitjans que van cedir a la pressió i es van negar a posar la publicitat de l’1-O, com La Vanguardia i el diari Ara, han estat premiats, aquest darrer quasi doblant els diners rebuts entre el 2019 i el 2020. També sorprèn que un mitjà com Público, del magnat Jaume Roures que en el darrer moment va robar als seus treballadors la possibilitat de convertir-se en una cooperativa, hagi rebut quasi mig milió d’euros en el digital i un altre mig milió per fer un suplement quinzenal de poca tirada en paper.

Per tot plegat ens ha semblat oportú completar el darrer post del nostre Blog, publicant avui les xifres de les subvencions que reben les capçaleres de casa nostra i també l’editorial que ha publicat el periodista Joan Puig  en el diari digital La República, del que n’és editor, on diu que ha escrit l’editorial amb dolor, ja que, com a militant d’Esquerra Republicana li sap greu la deriva que està prenent la política catalana i la bel·ligerància dels grans mitjans de comunicació catalans contra el procés independentista. Llegiu aquest interessant editorial tot seguit.

L’editorial més trista…

He escrit aquest editorial amb dolor, però crec que ho devíem als milers de lectors que cada dia ens donen suport i perquè no volem defallir

Sempre he cregut que ser editor de mitjans de comunicació i militant d’un partit polític era compatible, i ho segueixo creient. Sóc militant d’ERC des de fa més de vint-i-nou anys i, representant el partit, he estat regidor de govern i d’oposició municipal, diputat a la Diputació de Girona, president del Consell Comarcal de la Selva i diputat al Congreso de Madrid. Tot això a més d’haver estat, en una època complicada, membre de l’executiva i permanent del partit. Avui en sóc un militant de base i tant ara com cap de les circumstàncies anteriorment citades, mai no he tingut cap problema a l’hora d’opinar i de dir si, a parer meu, les coses es fan bé o no. Sempre amb plena llibertat. Escrit aquesta editorial a partir de les reaccions produïdes per la notícia publicada ahir sobre el repartiment de la publicitat institucional dels darrers anys.

Com a editor d’un mitjà de comunicació, he carregat contra el pacte de Junts/PDeCAT a la Diputació de Barcelona, que considero un greu error, i així mateix li ho he expressat al mateix president Puigdemont. D’idèntica manera he carregat contra el pacte d’Ada Colau amb l’extrema dreta de Manuel Valls i també contra la mala gestió de les residències per part d’una conselleria dirigida per ERC. A la nostra línia editorial, a totes les nostres publicacions, sempre es prioritza el país per damunt dels partits polítics i sempre s’avantposa el camí cap a la independència per damunt dels interessos partidistes. Aquesta ha estat la nostra tria i la nostra llibertat, malgrat que segons qui no ha volgut entendre.

En el llibre “Tornarem a vèncer”, escrit per l’Oriol Junqueras i Marta Rovira, es diu que un dels grans problemes per fer la independència és la bel·ligerància dels grans mitjans de comunicació catalans contra el procés independentista. En el govern del president Torra i del vicepresident Aragonès, la secretaria de difusió, l’òrgan que decideix com es reparteix la publicitat institucional, va passar a mans d’ERC, depenent de la conselleria d’Economia. En el seu moment i davant l’opacitat practicada en donar dades, vam demanar les de l’any 2018 i, un cop les vam tenir, jo personalment i en una visita a Ginebra, vaig mostrar-li a la secretaria general d’ERC, Marta Rovira, com de malament s’estaven fent les coses en aquest àmbit. Amb les dades reals que vaig traslladar-li, va poder comprovar que jo tenia raó. Semblantment vaig voler traslladar-li al president d’ERC, Oriol Junqueras, les meves queixes de la situació, però mai no vaig rebre l’autorització per anar a la presó i explicar-li-ho. Després de molt d’insistir, vaig ser rebut pel vicepresident Aragonès, com a responsable màxim de la secretaria de difusió, i li vaig demostrar, amb dades contrastades, que seguíem prioritzant els mitjans de sempre, els contraris al procés independentista i castigant els mitjans més fidels a l’1-O.

Quedava clar que ERC estava fent la mateixa gestió de la publicitat, o pitjor encara, que a l’època daurada de CDC: una gestió en clau autonòmica. Malgrat tota la documentació i les xifres aportades, cap dels responsables del partit no ho va voler reconèixer i com a resultat de les meves gestions i insistència, el que vaig rebre van ser encara moltes més pressions per tancar el diari polític La República.cat.

Una de les persones amb més poder, i que ningú mai no ha elegit, va augmentar la pressió per tancar la nostra capçalera política fent-me arribar el missatge que “si la tancàvem podríem obtenir un increment important de la publicitat per gestionar els diaris més petits, com La República Esportiva o el Festa Directe”. Vàrem declinar aquesta opció i, malgrat els costos que va comportar no acceptar-la i amb molt de patiment, vam prioritzar seguir endavant.

La negativa a acceptar la proposta que comportava tancar La República.cat va originar més represàlies, com ara vetar la meva participació com a tertulià en el programa Catalunya Nit de Catalunya Ràdio. Va ser el mateix Saül Gordillo, el director de Catalunya Ràdio, qui m’ho va reconèixer en una prova evident que s’utilitzen els tertulians dels mitjans públics en clau política, “he rebut ordres i no pots continuar”. Com deia encertadament en Xavier Grasset: “lamentablement, ja sé, en funció dels tertulians, què diran abans de començar”.

Aquest sectarisme en la tria de la majoria de tertulians ha comportat també la caiguda de l’audiència dels mitjans mateixos.: l’audiència opina que, amb algunes excepcions, cada cop més són menys creïbles. Per això els nervis que provoca aquells que a les xarxes socials parlen clar i amb contundència.

Defensar uns mitjans lliures no només ens ha comportat el cost d’aquestes represàlies en l’àmbit comunicatiu sinó que n’hem rebut també en clau de política interna. Així hagut de patir durs atacs contra els nostres mitjans perquè s’ha cregut que “no els posem al servei del partit”. Fins i tot en assemblees internes d’ERC, càrrecs importants en el partit, com en Sergi Sabria, s’han dedicat a empastifar La República sense cap més argument que el seu sectarisme. I alguns projectes que teníem han patit les seves conseqüències i alguns treballadors i proveïdors han patit i pateixen els retards en els pagaments, però seguim treballant per millorar aquesta situació, no fallarem en ningú, disculpes a tots els que ens han ajudat i ajuden sobretot amb la seva paciència.

A La República.cat, sempre hem posat els mitjans que editem al servei del país i del procés independentista, i sempre hem dit que sense unitat estratègica no aconseguirem la independència. Sempre ho hem dit amb molta claredat i sempre estarem al costat de la gent, de les entitats i dels líders polítics que treballin sense descans per fer possible la independència. I també sempre denunciarem el “processisme” vingui d’on vingui.

Els mitjans de comunicació que editem, que mai no es desviaran ni un mil·límetre en ser fidels al servei d’aquest poble en la seva lluita per la llibertat i la independència, seguirem fems en la nostra lluita i un servidor, malgrat el sectarisme que s’està imposant, seguiré com a militant d’ERC perquè estic convençut que tenim la capacitat de discernir entre el que es fa a favor d’avançar cap a la independència i el que no.

He escrit aquest editorial amb dolor, però crec que ho devíem als milers de lectors que cada dia ens donen suport i perquè no volem defallir. Volem persistir perquè la raó i la justícia acabi imposant-se i seguirem endavant, que la independència d’aquest país s’ho mereix tot, fins i tot l’editorial més trista.

Postdata: Vam ser dels pocs mitjans de comunicació que ens van mantenir fidels a l’1-O, i vàrem difondre’n la publicitat fins al final. Com a editor de La República, aleshores el Directe.cat, vaig ser citat per l’afer de la publicitat de l’1-O davant la Guàrdia Civil i vaig ser l’únic dels citats que es va negar a declarar per no reconèixer mai aquella persecució. Posteriorment, i sota amenaça de desobediència, vaig ser citat a declarar davant el jutge franquista del 13. Vaig entrar a declarar amb el llaç groc i, com que vaig negar-me a treure-me’l, com m’ordenava el jutge, no em va deixar declarar i em va amenaçar amb desobediència. Ens vam mantenir fidels als nostres principis i la repressió no ens va fer canviar.

Joan Puig Cordon

Periodista

Article publicat al digital  LaRepública  el diumenge 01 d’agost del 2021.

28 de juliol 2021

Partal, un exemple

La difícil situació financera de capçaleres com ‘El Mundo’, ‘La Vanguardia’ o ‘El Periódico’ en la darrera dècada agreuja la seva dependència respecte al poder polític i econòmic. Arriba un moment en què el negoci de la premsa no es basa en les vendes i la publicitat, sinó en els patrocinadors. I els diaris deixen de servir als seus lectors per passar a pensar en qui els assegura la supervivència. La Vanguardia, tot i tenir menys problemes financers, també ha tingut patrocinadors de l’Ibex-35. El secret de la seva supervivència han estat les subscripcions, més de 50.000, moltes de les quals formen part d’acords polítics que es remunten dècades enrere. I és que, si la dependència de les grans empreses és crucial, no ho és menys l’establerta amb el poder polític. Si la publicitat i les subscripcions institucionals tenen un pes rellevant en relació amb el total d’ingressos dels mitjans, això afebleix encara més la seva autonomia respecte als governs.

A casa nostra diaris com l’Ara, el PuntAvui o fins i tot el Segre o  l’Sport, reben cada anys substanciosos finançaments de diners públic. En el dia a dia, la promiscuïtat amb el poder polític i econòmic a l’hora de prendre decisions periodístiques es percep més que mai. De dalt a baix en tota la jerarquia, des de la direcció fins a l’última redactora. Quan una notícia que afecta una de les marques o un dels empresaris partícips en l’empresa arriba al diari, segons les diferents fonts consultades, un dels primers mecanismes que opera a l’hora de filtrar-lo i no publicar-lo (o publicar-lo sense entrar-hi a fons) és l’autocensura. A la redacció tothom entén amb qui s’estan jugant les garrofes, i en un context de precarietat laboral absoluta, els professionals no estan per baralles amb l’empresa.

Per això ha aixecat tanta polseguera l’editorial de VilaWeb del 23 de juliol on el seu director, Vicenç Partal, denunciava les falsedats escrites en un llibre publicat fa poc per Pòrtic Edicions i escrit pels periodistes de Nació Digital Oriol March i Joan Serra. El text afirmava que Jordi Bacardit, com a membre de l’equip negociador d’Esquerra Republicana, havia expressat a Marta Rovira la sorpresa perquè un comunicat negociat entre ERC i Junts el gener del 2018 l’havia hagut de negociar amb el director de VilaWeb. Els que anem seguint en Vicenç i vam decidir de donar suport a aquest diari sabem de la teva honestedat i escrupolositat. L’honestedat i professionalitat de Vicent Partal i la credibilitat de VilaWeb estan fora de tot dubte i l’han guanyada a pols al llarg de molts anys. Els lectors ho sabem i n’estem molt reconeguts. Malauradament queda palès que això no es pot dir de tots els periodistes ni de molts diaris. La pregunta clau és: Cui prodest? És només vedetisme i xafarderia desfermada sense escrúpols per part d’aquests periodistes o hi ha intencions més inconfessables?

Si entenem que la deriva dels mitjans, tant catalans com espanyols, cap a posicions més ‘còmodes’, es deu a aquests lligams amb els grans grups financers, podríem sospitar que l’afirmació que fa en Joan Puig Cordo, editor del digital La República, quan diu que l’estat espanyol vol acabar amb la independència a través dels mitjans de comunicació, pot esdevenir ben certa a mitjà termini. Si voleu llegir l’article d’en Joan Puig, podeu trobar-lo tot seguit.

Volen acabar amb la independència i una manera potent és a través dels mitjans de comunicació

Res no és casualitat i tot està motivat. Avui s’ha fet públic que l’exconseller Andreu Mas-Colell passa a ser el president del consell editorial del diari Ara, rotatiu que, des que va renunciar a publicar la publicitat de l’1-O, ha fet un gir espectacular respecte a la independència. Aquesta capçalera ara ho veu com un impossible i les seves editorials, com també bona part dels seus opinadors, aposten per ser “realistes”. Un dels seus articulistes de referència, aquest mateix diumenge i a la contraportada, escriu, o més ben dit, exigeix a ERC i a Junts que “aprofitin la bona disposició del PSOE per millorar les transferències i aconseguir un augment de les inversions”. Qui ho diu és en Toni Soler, el productor estel·lar de TV3 amb el seu milionari programa, Polònia. Soler considera la independència una utopia i demana el retorn al “peix al cove”.

Paral·lelament, el director de La Vanguardia, el vaixell insigne del Grup Godó, ens vol fer creure que el PSOE ha tornat a la “via federal”, quan és palès que el partit de Pedro Sánchez mai no ho ha fet i no sembla que ara tampoc vulgui implementar el federalisme a l’estat espanyol. És igual: en Jordi Juan ens ho vol fer empassar amb el seu article “L’alternativa federal”. Podríem seguir. La majoria d’informacions o d’opinions polítiques porten el mateix discurs: demanen oblidar l’independentisme per centrar-nos a aconseguir petites fites que la història demostra que mai no s’acaben complint. Volen molles i no pas el pa sencer, insistint en el “pragmatisme”: la independència és una utopia i la realitat ens obliga a pactar recuperant la fórmula del “peix al cove”.

Aquesta línia editorial cada cop és més unànime a la majoria de mitjans catalans: acabar amb l’independentisme i seguir com fins ara, cada cop més espoliats i amb menys capacitat de decidir. I resulta fàcil de comprovar que tots aquests diaris són els que han rebut més finançament en publicitat institucional del govern independentista català. Així, ara per ara, mentre LA REPÚBLICA no té gens de publicitat del govern català, els mitjans que cada dia ens diuen que oblidem la independència en tenen pàgines senceres. I tots ja pensen en el premi major, el que Pedro Sánchez ha donat al PSC, nomenant un socialista català, en Francesc Vallès, com a secretari d’estat de comunicació. Vallès disposarà de 125 milions d’euros, pel cap baix, per repartir en publicitat institucional i reforçar el missatge socialista a Catalunya. Tots els mitjans que van martellejant amb el “peix al cove” esperen cobrar per fer la feina bruta d’intentar acabar amb l’independentisme.

Tampoc no és casual l’atac contra un dels editors més lliures que tenim en aquest país, en Vicent Partal, un independentista de pedra picada que, com molt bé ha explicat ell mateix, ha estat diana d’una veritable infàmia, camuflada en format “llibre d’autor”. El llibre en qüestió pretén explicar els enfrontaments entre Junts i ERC, però de fet acaba sent un relat de part i aprofita per empastifar l’editor assignant-li un rol inventat.

Tampoc no és casualitat la deriva dels mitjans públics, TV3 i Catalunya Ràdio, que cada cop més incompleixen una de les seves principals raons d’existir, la promoció i respecte a la llengua catalana, i que, en l’àmbit polític i social, no s’amaguen d’omplir tertúlies i programes amb personatges majoritàriament contraris a la independència. TV3 i Catalunya Ràdio cada cop en van més plens de col•laboradors vinculats al Grup Godó que, ara que per incompetència ha perdut el canal de televisió, ocupa cada dia més programes de la televisió pública, a més, sense costar-li ni cinc. L’espanyolització dels programes informatius és més evident que mai, ho veiem aquests dies amb les informacions dels jocs olímpics, però també del què i de com ens parlen: les notícies són plenes d’informacions que passen a Espanya i s’obliden de tota informació sobre la Catalunya Nord, les Illes o el País Valencià.

Tot plegat es resumeix en una campanya brutal per convertir l’independentisme en una utopia de quatre bojos i per això carreguen contra les xarxes socials i el poc periodisme lliure que tenim a casa nostra. En paper només ens queda El Punt, malgrat l’error que ha fet renunciant a tots els Països Catalans, i solament ens queda part de la premsa digital i altres espais de llibertat com Octuvre.

Com a editor d’un petit mitjà que va mantenir la publicitat de l’1-0, he comprovat en carn pròpia com n’ha estat de difícil sobreviure durant aquests anys. Ens han volgut fer pagar el fet de mantenir-nos fidels a l’1-O i per això admiro en Vicent Partal i a tot l’equip que fa possible Vilaweb, que també pateix càstig institucional. Com s’explica sinó que l’Ajuntament de Barcelona posi quasi els mateixos diners en publicitat al Crític que a Vilaweb? Com s’entén la poca publicitat que ha rebut en els darrers anys del govern català? Com és possible que el govern de Catalunya posi tres vegades més publicitat a un diari groc, com l’e-notícies, amb molt poques visites, que a La REPÚBLICA?

Nosaltres no callarem i seguirem endavant defenent que el poble de Catalunya té el dret inalienable a la seva autodeterminació i que, a més, se’l va guanyar democràticament l’1-O. Tant se’ns en dóna tots els que ara volen que tornem al “peix al cove”.

Joan Puig Cordo

Editor

Article publicat al digital   La República.cat  el diumenge 25 de juliol del 2021

19 de juliol 2021

L'Estat no hi és ni se l'espera

La democràcia és el desenvolupament natural d’una fórmula política basada en la sobirania popular. També les lleis i la justícia han d’adaptar-se a aquest desenvolupament. A l’Estat espanyol encara estem vivint situacions que ens obliguen a considerar la democràcia com una organització estatal. No s’entén a Espanya la democràcia sense Estat en majúscules. Per tant quan ens fan creure que l’Estat espanyol ens estima, com diu el president espanyol, aquesta confessió l’hem de posar en quarantena. Pensa l’Estat que amb l’atorgament dels indults als presos polítics catalans el procés —com asseguren molts analistes de la capital— ja es dona per acabat. La realitat és ben diferent perquè diàriament es poden veure declaracions, manifestacions i actuacions que demostren que les reivindicacions catalanes, lluny d’apaivagar-se continuen més vives que mai.

És veritat que l’Estat en comptes de fer passos per intentar convèncer els catalans que són certes les declaracions d’amor del president espanyol, segueix amb la seva lluita repressiva judicial i política.  Si els amos de l’Estat espanyol fossin prou intel·ligents, ens dirien: nosaltres ens quedem Defensa, Exteriors i «lleis marc», i vosaltres us encarregueu ‘federalment’ de la resta. Manarien igual i haurien muntat un parc temàtic per a hàmsters federals, tots ben entretinguts i contents, mentre els amos continuarien manant en les qüestions clau. Inclús ens atreviríem a dir, posats en aquest supòsit, que si acceptessin el referèndum acordat, amb poca propaganda que fessin a Catalunya, podrien arribar a guanyar-lo. Però els falta intel·ligència política, són massa primaris.

Tampoc no podem dir que nosaltres estem massa per la labor doncs, ara que Europa finalment comença a fer pressió a Espanya, quan les esquerdes del règim són cada vegada més nombroses i més evidents (la crisi del TC per l’estat d’alarma n’és l’últim episodi), hem decidit donar-li a l’Estat dos anys de marge per tapar-les i refer-se. Li hem regalat dos anys en què no només no furgarem en aquestes esquerdes sinó que el règim es podrà dedicar a rearmar-se i preparar-se per quan decidim tornar-ho a intentar. Si quan tens l’adversari afeblit li dones temps a aixecar-se i tornar a lluitar, segur que no és una bona estratègia. La periodista, Odei A.-Etxearte, ha publicat un article titulat  ”Quan el debat polític recula deu anys”, on escriu: «Pedro Sánchez ha aconseguit que el final de la seva agenda hagi acabat marcant la legislatura catalana: la treva negociadora fins al 2023». Aquesta és lamentablement la trista realitat, els catalans ens hem deixat engalipar un altre cop per les paraules de l’encantador de serps, Pedro Sánchez Pérez-Castejón, i amb això hem retrocedit moltes passes en el procés. Llegiu si voleu l’article esmentat tot seguit.

Quan el debat polític recula deu anys

La política catalana i espanyola postprocés han restat atrapades en el temps: es repeteixen els discursos i les propostes de fa gairebé deu anys, encara que el present no tingui res a veure amb la Catalunya i l’estat espanyol postestatutaris. Ha tornat l’anomenada via escocesa malgrat l’intent negociador fracassat del govern català, el Brexit i que faci anys que Escòcia va fer el referèndum –ara, Nicola Sturgeon reclama una segona votació. El govern de Pere Aragonès recull adhesions per a intentar reforçar la seva posició davant el govern espanyol amb l’Acord Nacional pel Referèndum i l’Amnistia, i s’embolcalla de nou del suport dels partits independentistes i d’entitats polítiques i socials. És una fórmula assajada en legislatures anteriors, que cercava el mateix objectiu de reforç governamental: abans del 9-N amb el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, i abans de l’1-O amb el Pacte Nacional pel Referèndum. Ara hi han afegit l’objectiu polític de l’amnistia, imprescindible per l’independentisme per a abordar qualsevol solució política de futur, tot i que ja ha tastat el refús de la mesa del congrés espanyol. No van acceptar ni tan sols debatre-la.

L’agenda té pocs secrets. El govern vol arribar a la primera reunió de la taula de diàleg, prevista per a la setmana del 13 de setembre, amb l’Acord Nacional constituït i la força que això significa al darrere, malgrat que algun actor clau ja se n’ha desmarcat públicament: el secretari general de CCOO, en declaracions a l’Ara, amb l’argument que la negociació ja és en mans dels governs. Una idea que havia aconseguit el suport de les mocions de molts ajuntaments del Principat, ara topa amb el desgast de la pràctica passada. Les escenificacions de grans promeses, els grans actes i les velles proclames desvinculades d’una acció política imminent i directa han passat a ser poc creïbles i, alhora, s’ha imposat una gestió governamental amb un discurs auster que s’ha proposat, mentrestant, de recuperar el prestigi de la Generalitat autonòmica en el context sanitari, social i econòmic tan cru que ha causat la pandèmia.

Potser té a veure amb el fet que els partits independentistes han recuperat el referèndum pactat, però són lluny de la contundència que exhibien anys enrere sobre el greuge autonòmic. Només de tant en tant apareix el dèficit fiscal en alguna declaració i la repressió ha aclaparat les denúncies sobre els perjudicis de l’encaix sistèmic de Catalunya a l’estat espanyol. Les idees sobre els beneficis que tindria l’estat propi també s’han desdibuixat en aquests discursos mateixos. Per exemple, el Debat Constituent encapçalat per Lluís Llach –provinent de la idea inicial i fallida del president Quim Torra de passar de la restitució a la constitució– té pocs altaveus, lluny de la centralitat d’una acció política que va per un altre camí.

Les dificultats per a avançar han fet tornar els partits independentistes a la casella de sortida, però amb relats encara poc compartits sobre el perquè i el com de l’octubre del 2017. Pedro Sánchez ha aconseguit que el final de la seva agenda hagi acabat marcant la legislatura catalana: la treva negociadora fins al 2023. Perquè aquest període de no confrontació és, sobretot, un temps per a la normalització de la relació autonòmica, però difícilment permetrà de resoldre el conflicte polític de fons si el posicionament de Sánchez no canvia i els independentistes no cedeixen. Els indults, concedits per la pressió internacional, i una taula de diàleg que renta la cara de l’estat espanyol davant d’Europa, li haurien de permetre de governar amb el suport d’ERC i dels partits de la investidura fins llavors. El darrer a afegir-s’hi podria ser JxCat, que ha proposat a ERC unitat a Madrid per a obtenir el màxim de rèdits de l’aritmètica amb el pressupost de l’estat espanyol. El pes al congrés és una de les poques eines que tenen els partits independentistes per a forçar el PSOE a seure en una taula, però, amb les bases desmobilitzades i sense un full de ruta compartit, l’objectiu d’aconseguir una via com l’escocesa sembla molt lluny. Ni després d’un referèndum unilateral com el de l’1-O, ni després de la constatació de la força social del 3-O, ni tan sols després de la declaració unilateral d’independència, el govern espanyol no va estar disposat a negociar amb el govern de Carles Puigdemont i, en canvi, va desplegar totes les eines policíaques, judicials, constitucionals i polítiques per a apaivagar-lo. És clar que governava el PP, però, en això, el PSOE també hi va estar d’acord.

Les forces independentistes partidàries de la unilateralitat tampoc no han respost una de les grans preguntes que va deixar obertes l’1-O; o, més ben dit, la decisió del govern de Puigdemont de no desplegar la declaració del 27-O: com actuar quan l’estat espanyol es mostra disposat a tot per a evitar la independència? Com respondre a la violència i a la repressió? El retorn a la via escocesa, amb l’horitzó del 2023, també pot ser una vàlvula d’escapament: dóna temps als partits independentistes per a refer l’estratègia, però les discrepàncies encara són profundes i caldrà veure el recorregut pràctic de les primeres fotografies de retrobament. Òmnium Cultural és l’únic actor que ha mantingut la legitimitat compartida d’aglutinar-los a tots. L’acte d’Elna n’és una prova. Recosir la unitat pot ser una de les tasques més ingents de la presidència de Jordi Cuixart una vegada fora de la presó.

El PSOE també ha fet rebobinar el seu discurs. Abans de ser rellevat del Ministeri de Política Territorial i Funció Pública espanyol, Miquel Iceta va proposar una reforma de la constitució per a recollir la singularitat de Catalunya en una disposició addicional. Aquesta o qualsevol altra proposta que impliqui modificar o ampliar l’actual marc estatutari pot ensopegar amb la mateixa pedra que la reforma de l’estatut: el Tribunal Constitucional espanyol. Amb l’agreujant que ja no seria només el PP, sinó també Vox, qui podria boicotar qualsevol intent de tercera via. Sense un pacte d’estat per a presentar una alternativa real a la independència, qualsevol proposta del PSOE pot eternitzar-se en la promesa. Si es repeteixen les mateixes fórmules, però les condicions no han canviat, el fet més probable és que els resultats polítics siguin els mateixos. Una altra cosa és que a l’independentisme li convingui demostrar que, a l’hora de negociar de veritat, el PSOE va entonar un “no” com el PP, encara que fos amb bones paraules.

Odei A.-Etxearte

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el dissabte 17 de juliol del 2021

 

14 de juliol 2021

Sense ofici ni benefici

El conseller d’Economia i Hisenda, Jaume Giró, va defensar al Parlament el fons complementari de riscos de 10 milions d’euros que va aprovar el Govern per donar cobertura a reclamacions del “Tribunal de Cuentas”, anomenant-lo “un instrument per restablir l’espai de llibertat per fer política a Catalunya, ja que al país aquests darrers anys hi ha hagut molta por i aquest fons ha de permetre l’exercici de la funció pública sense por”. El conseller venia a dir, ras i curt, que els treballadors de la Generalitat sotmesos a la persecució del “Tribunal de Cuentas”, han de poder exercir les seves funcions sense tenir una espasa de Dàmocles damunt del seu cap, amb el perill que li puguin ser embargats els seus béns a ells i als seus descendents.

Una altra cosa és considerar si aquests mateixos treballadors de la Generalitat, i en general qualsevol servidor públic, ha d’exercir les seves funcions amb la necessària preparació intel·lectual. Aquesta consideració ve a tomb de les darreres crítiques que ha rebut el flamant ministre de Cultura i Esports, Miquel Iceta, per la seva escassa formació acadèmica. Iceta va començar la carrera de Ciències Químiques que va deixar el primer curs. Posteriorment va començar Econòmiques i el van expulsar de la Facultat, després de cinc anys cursant primer, per esgotar totes les convocatòries.

Potser ens podríem preguntar per què aquest meravellós país nostre té una classe política tan mediocre. Si imaginem un jove poc format, amb escasses capacitats, que ha de decidir entre dues formes de guanyar-se la vida, la primera és buscar una feina d'acord amb les seves limitacions, probablement amb un sou mileurista i l'altra consisteix en pul·lular per un partit polític, acostar-se a una bona ombra i riure-li totes les gràcies al líder del partit per intentar substituir-lo tan aviat com sigui possible i viure de la política tota la vida. La decisió d’aquest jove serà probablement decidir-se per la segona opció.

Vist així és fàcil entendre per què la política espanyola està plena de gent sense ofici ni benefici, fora del partit, que no podrien ni servir el cafè en una empresa seriosa. Amb aquesta realitat no és estrany que el país no millori perquè els que li haurien de donar impuls ni en saben ni poden desenvolupar una tasca que els supera. És clar que ells no tenen la culpa d'haver triat la segona alternativa, els culpables som nosaltres per donar-los tantes facilitats i per posar el país en mans de qualsevol, sense exigir-los res a canvi, ni tan sols responsabilitats quan malbaraten els nostres diners. Aquestes i altres reflexions sobre l’actualitat política les escriu el politòleg, Ramon Cotarelo, en el seu article ”El Dorado és nostre”, que podeu llegir tot seguit.

 El Dorado és nostre

El canvi de “gobierno” a Madrid ha provocat una allau a les xarxes mostrant la paradoxa que un home sense estudis i sense haver treballat a la seva vida fora de la política de partit arribi a ministre de cultura. Paradoxa, però, que afecta també a Catalunya, on el MHP Aragonès i el MH conseller Torrent potser tindran cultura, atès que tots dos són llicenciats universitaris, però cap d’ells ha treballat mai a la seva vida fora del seu partit.

En realitat, un business as usual. La partitocràcia ha generat una classe de polítics professionals a Espanya i Catalunya que tenen més en comú entre ells que amb la població a la qual representen. No hi ha una política catalana independent d’Espanya, sinó una política catalana dins de l’Estat espanyol, en espera dels resultats d’una taula de diàleg que tothom coneix per endavant. De fet el president, posant-se la bena abans de la ferida, ja ens avisa que el final de la taula del diàleg no serà en cap cas el final del diàleg. Encara hi haurà temps per arribar al diàleg sobre la pluralitat dels mons.

Els anomenats independentistes semblen incapaços de fer una sola proposta pràctica cap a la independència. Només la rutina de la política autonòmica. Avui cal preparar l’opinió per quan arribi el temps dels Pressupostos Generals de l’Estat; demà ens sumarem al pla dels jocs olímpics d’hivern el 2030, més enllà de la data mítica de Deulofeu de 2029. La independència pot esperar, mentre la repressió no s’atura.

Què us havíeu cregut? Que els independentistes eren independentistes? Ningú a dins dels partits polítics va creure de veritat que la independència fos possible. No la creien possible ni la volien. No l’han volguda mai. Tot ha estat una enganyifa per canviar la correlació de forces a dins de l’independentisme, per decidir quin dels dos partits catalans seria hegemònic. Res a veure amb la independència. El que hi ha hagut és un canvi dels actors del sistema català de repartició de prebendes. L’homologació amb Espanya marxa a bon ritme. La corrupció és la mateixa.

La independència és un negoci sempre que no es materialitzi. És com un El Dorado; l’important és cercar-ho, però sense trobar-ho. El truc és senzill: consisteix a encendre la il·lusió independentista de la població per obtenir avantatges materials pels partits polítics, llurs endollats i militants. És un egoisme desvergonyit. Els partits no estan per servir a la nació, sinó per servir-se d’ella. Preneu com a exemple les confiscacions del fosc dicasteri del Tribunal de Cuentas. Es vol fer pagar a la gent invocant la solidaritat, o mitjançant la Generalitat, que és el mateix, per no recórrer als partits que, amb el finançament públic que reben, tenen prou fons.

No paga la pena repetir l’itinerari d’una gran mistificació que, pel que fa a ERC, estava clara almenys des de l’1-O. Només assenyalar que un discurs tan fals com ambigu no hagués estat possible sense un monopoli gairebé total dels mitjans públics de comunicació i part dels privats. Els mitjans han funcionat i funcionen avui, gràcies al pacte de govern, com a aparells de propaganda d’ERC i màquines de vetar discrepàncies que no siguin unionistes. Tot això és i era evident. El que hem descobert ara és que JxC, tampoc no és independentista. Potser hi ha una proporció major d’independentistes entre la militància que a ERC, però el partit com a tal, no és independentista, car ha acceptat el programa del seu soci sense canviar-hi una coma. De fet, es tracta d’un govern de coalició sobre la base del programa d’un sol soci, amb la fiscalització del tercer partit, la CUP, que només apareix per demostrar la dita escolàstica que els tercers no existeixen.

Com que, per avatars de la història, encara estava en joc una càrrega de lideratge personal, carismàtic, un lideratge per damunt dels partits, restava per saber quina seria la posició del MHP Puigdemont sobre el pacte de rendició del seu partit. Al mes de l’aliança sense que hi hagi hagut una desautorització, o almenys una explicació, és evident que el president accepta i legitima la política de renúncia a la unilateralitat i, per tant a la independència. Està la unitat per damunt de qualsevol altra consideració? Si el preu de la unitat és la renúncia a la independència fiant a la panacea d’uns pronunciaments judicials europeus a un hipotètic futur, la unitat és un altre parany. No desautoritzar la rendició és la perpetuació de la política de la mistificació.

Ramón Cotarelo

Escriptor i Catedràtic emèrit de Ciència Política

Article publicat al digital   elMón  el dimarts 13 de juliol del 2021

07 de juliol 2021

Enemics íntims

L’encapçalament  d’aquest post no és pas nostre, l’hem manllevat del llibre que, amb aquest títol, han publicat fa pocs dies els periodistes Joan Serra Carné i Oriol March on expliquen la relació entre Esquerra Republicana i Junts per Catalunya a partir dels principals episodis de l'última dècada, amb detalls inèdits d'una convivència complexa, tant al govern com al Parlament i al Congrés dels Diputats. Des de l’inici, el procés ha tingut dos vaixells i dos capitans que aspiraven a ser hegemònics: Convergència i Esquerra, Artur Mas i Oriol Junqueras. Quan Carles Puigdemont va prendre el relleu de Mas, la rivalitat va continuar, amb unes sigles o unes altres. En molts casos, com ara els de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, a la rivalitat política s'hi suma una relació personal més que difícil.

El primer pas que han fet els fins ara presos, un cop celebrats els esperats indults, ha sigut viatjar de manera sorprenent a visitar els exiliats per separat, cadascun trobant-se primer amb els seus, després que el seu electorat s’hagi atipat durant tres anys de fer sopars, dinars i berenars grocs sense fer diferències partidistes. Cal suposar que aquesta gestualitat està perfectament estudiada, però d’entrada el missatge que s’envia a la parròquia és que per més que governin junts continuen tan separats com sempre. El gran retrobament, la foto esperada, entre Puigdemont i Junqueras, no és gens fàcil de gestionar per a cap dels dos després de tres anys i milers de pàgines d’atacs creuats en llibres de producció pròpia o aliena.

Ha costat, però finalment, la trobada es celebrarà avui dimecres al migdia. Marta Vilalta assegurava aquest dilluns que la trobada tindria “contingut polític perquè tots dos són animals polítics”. Ara bé, deixava ben pal·lès que no hi havia un ordre del dia polític, ni de Govern, ni d’estratègia. En la mateixa línia s’expressen a Waterloo. “És un retrobament privat, intransferible i sobretot més enllà de la política”, insisteixen des de la Casa de la República.  De fet, les dues bandes remarquen que era una “fotografia que faltava” després del retrobament dels líders indultats d’ERC amb Rovira i dels líders indultats de Junts amb Puigdemont i els consellers exiliats. També les dues formacions eviten posar pressió als líders en la primera trobada després de l’indult. En qualsevol cas, tant ERC com Junts consideren que la “fotografia bona hauria estat a Catalunya”.

El periodista Oriol March ha publicat l’article titulat ”Puigdemont i Junqueras, cara a cara 1.349 dies després” on escriu que entre els dos líders de l’independentisme “les mirades de reüll no s'aturen”, afegint que “entre els dos dirigents hi ha hagut problemes de pell, però també estratègics”. Podeu llegir aquest article tot seguit.

Puigdemont i Junqueras, cara a cara 1.349 dies després

Han passat 1.349 dies des que el Parlament va declarar la independència. La solemnitat del moment es va veure superada, al cap de poques hores, per una sensació de caos, de desorientació, d'improvisació, que va evidenciar fins a quin punt la pugna entre el PDECat -en aquell moment encara no existia Junts per Catalunya- i ERC havia condicionat la decisió més transcendental del procés. Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, president i vicepresident del Govern que va promoure el referèndum i que va conduir el país cap a la proclamació   ̶ sense desplegar-la- de la República ̶ , no es veuen en persona des d'aquell 27 d'octubre del 2017. L'un porta tres anys i mig a l'exili, ara com a eurodiputat; l'altre va ser indultat el 22 de juny i, des de fa dues setmanes, ha abandonat la presó de Lledoners. Aquest dimecres es reuneixen a Waterloo, a la Casa de la República, un dels pocs símbols que mantenen viu l'1-O. Els termes concrets de la trobada van ser avançats per NacióDigital divendres passat.

Els dos capitans del procés es retroben després d'una etapa marcada per les discrepàncies públiques entre ERC i Junts, personificades en els seus dos principals dirigents. L'enrocament de les posicions i les dificultats derivades de la repressió -presó i exili no han ajudat a refer ponts, més aviat el contrari- van obligar a fer servir intermediaris per establir canals de comunicació. Un exemple gràfic per definir fins quin punt s'ha enterbolit la relació: hi ha cartes que els intermediaris van decidir no entregar per no fer més mal. Un altre: a principis del 2019, es va avortar la publicació d'un article conjunt a les portes del judici al Tribunal Suprem perquè Puigdemont va reaccionar de manera irada a una entrevista de Junqueras a Le Figaro en la qual posava en valor haver-se quedat a Catalunya en lloc d'haver marxat, com l'expresident, a l'exili.

Entre els dos dirigents hi ha hagut problemes de pell, però també estratègics. El líder de Junts s'ha erigit com la veu que manté vigent el mandat de l'1-O, que no descarta la via unilateral ni la confrontació oberta amb l'Estat, i que ha insuflat energia a l'independentisme a través de les victòries judicials a l'exterior. Junqueras, des de l'entrada a la presó, ha anat variant progressivament cap a una via més pragmàtica que ha anat destil·lant en tota l'estructura d'ERC. Cap episodi defineix millor el xoc com la investidura a distància fallida de Puigdemont del 30 de gener del 2018, la punta de l'iceberg d'una sèrie de xocs soterrats que van marcar l'anterior legislatura.

Puigdemont i Junqueras, a banda, han protagonitzat duels electorals en els últims anys. Els dos xocs directes ser per al líder de Junts, que es va imposar el 21-D del 2017 contra pronòstic, i també a les europees del 2019, amb més d'un milió de vots. El cap de files d'ERC, això sí, va conduir el seu partit a guanyar les eleccions espanyoles de l'abril del mateix any, i va participar activament en la campanya que va portar Pere Aragonès, ja ungit com a candidat, al Palau de la Generalitat. El triomf d'Aragonès davant Laura Borràs, tot i quedar segon darrere del PSC, és la victòria més rellevant del junquerisme des que el líder d'ERC va arribar, el 2011, a la cúpula republicana.

Si la relació entre Puigdemont i Junqueras és el resum de les desconfiances entre els dos espais, la trobada d'aquest dimecres pot convertir-se en un canvi de rasant? Les dues formacions ja han posat de manifest que la cita -a la qual també acudiran Toni Comín, Carme Forcadell, Meritxell Serret, Raül Romeva i Dolors Bassa- tindrà un component més personal que polític. Que la fotografia s'hagi demorat pràcticament dues setmanes ja és un element indicatiu, i encara més que els presos indultats de cada espai es reunissin per separat amb Puigdemont -en el cas de Junts- i amb Marta Rovira, exiliada a Ginebra, en el cas d'ERC. Aquest dimarts estava prevista una cita dels indultats de Junts amb Rovira, però problemes d'agenda ho han fet inviable.

Junqueras va ser aquest dimarts a Estrasburg, al Parlament Europeu, on va ocupar escó entre el 2009 i el 2011. El Tribunal Suprem li va impedir revalidar aquesta responsabilitat després de les europees del 2019, malgrat que una sentència li va permetre recuperar momentàniament la immunitat i, de retruc, va permetre l'entrada de Puigdemont a l'Eurocambra. És des d'allà on Junqueras ha volgut insistir que no és necessària cap "reconciliació" amb l'expresident: "Per part meva sempre hi ha hagut voluntat d'entesa", ha remarcat des de la cambra comunitària.

Els dos dirigents van mantenir una reunió telemàtica a soles l'estiu de l'any passat, i també van compartir espai amb altres dirigents. L'executiu de l'1-O, de fet, es va citar el 30 de juny del 2020 per primera vegada des de la tardor del 2017, i la trobada va ser més personal que política, un precedent que es podria aplicar, també, a la cita d'aquest dimecres a Waterloo. Les discrepàncies, en tot cas, hi són, especialment arran del diàleg amb l'Estat. Quan Aragonès va visitar Puigdemont, l'expresident va dubtar de l'eficàcia del diàleg i va indicar que amb Pedro Sánchez, més que dialogar-hi, s'hi ha de negociar.

En la cita d'aquest dimecres, invariablement, i sobrevolaran comptes pendents. Qui més ha verbalitzat les discrepàncies és Puigdemont en els dos volums de memòries, en les quals s'ha referit a Junqueras com un vicepresident amb actituds "deslleials". Tampoc Junqueras ha estat callat, especialment de portes endins. 1.349 dies després, els dos capitans del procés es retroben i ho fan després dels indults, de la represa -encara molt inicial- del diàleg i de l'intercanvi de papers al Govern, amb ERC a Palau però amb Junts ben posicionada en conselleries clau. Les mirades de reüll no s'aturen.

Oriol March

Llicenciat en Periodisme

Article publicat al digital   Naciódigital.cat    el dilluns 7 de juliol del 2021

01 de juliol 2021

Espanya ens roba

Fa més de tres-cents anys que l’Estat Espanyol ens roba, ens escanya i ens enganya. És de pura lògica doncs, que en totes les enquestes surti que més d’un 80% dels catalans vulgui poder decidir si hem de seguir lligats a un estat que només ens vol per esprémer la seva economia i reprimir els nostres anhels de sobirania. També és del tot lògic que en les darreres eleccions més d’un 52% votessin l’opció de separar-se d’Espanya i disposar d’un Estat propi que defensi els interessos de tots els ciutadans de Catalunya.

En la darrera compareixença a la comissió d’economia del parlament, el conseller d’Economia, Jaume Giró, ha elevat el càlcul del dèficit fiscal de Catalunya i l’ha situat entre 18.000 i 20.000 milions d’euros, una xifra superior als prop de 16.000 milions que es van establir en els darrers càlculs, del 2017, corresponents a l’any anterior. El conseller ha afegit que el dèficit representa entre 2.400 i 2.600 euros per cada persona que viu a Catalunya un any “en serveis de salut o educació i prestacions que s’evaporen”. Feia massa temps que ja ningú parlava del dèficit fiscal. És molt important que es torni a fer. Fer la independència sense tenir abans sobirania fiscal és molt més difícil.

Ara, per acabar-ho d'adobar, s'ha afegit a aquest espoli de l'estat envers Catalunya, un òrgan administratiu mal anomenat "Tribunal de Cuentas", que pretén arruïnar qui ell decideix amb fiances milionàries sense cap mena de judici previ i fent càlculs imaginaris sobre despeses falses. Un tribunal farcit de membres amb vincles amb el franquisme, que està a punt d'acabar el mandat —ho fa aquest mateix mes de juliol— i que aprova a correcuita i amb moltes irregularitats (ho deia una de les seves pròpies conselleres, María Dolores Genero, en el seu vot particular) un informe que fa tuf només de càstig i venjança contra l'independentisme.

Com va dir l’advocat Gonzalo Boye, un dels lletrats que va representar ahir els quaranta-un represaliats al Tribunal de Comptes espanyol, en la seva compareixença davant d’aquest tribunal:  “He assistit a molts judicis arreu del món i no havia sentit mai una sensació d’indefensió tan gran com avui.” Aquesta és la dura realitat, els representants legals dels encausats van arribar a les portes del tribunal a les nou del matí. Els van lliurar un plec de 504 pàgines i els van donar només tres hores per a llegir-s’ho abans de presentar les al·legacions que consideressin pertinents. Tan sols van tenir deu minuts per lletrat, independentment de si representaven un afectat o deu. La fiança milionària, però, ja havia estat decidida.

L'espoliació d'aquesta causa s'afegeix a la del 9-N, pendent de resoldre's amb un recurs encallat al Suprem, i a les fiances dipositades pels presoners polítics condemnats per malversació per a compensar la presumpta despesa del govern en l'organització de l'1-O. Si a tot això hi afegim, com dèiem abans, els milers de milions d'euros que representa el dèficit fiscal, es justifica amb escreix el títol d'aquest post. Com explica molt encertadament el professor, Agustí Colomines, en el seu article 'El bastó i la pastanaga', l'Estat se les sap totes, i ha decidit utilitzar una vella tècnica que des de sempre s'ha fet servir amb els animals domèstics per dominar-los. En aquest moment, el bastó és l'assetjament judicial dels polítics i alts càrrecs de la Generalitat. La pastanaga és la promesa d'un diàleg que no se sap en què consistirà. Podríem afegir que la pastanaga han estat els indults i el bastó és l'ofec econòmic de Catalunya. Podeu llegir tot seguit l'article del professor Colomines.

El bastó i la pastanaga

No crec que fos una casualitat, però la primera reunió cara a cara entre Pedro Sánchez i Pere Aragonès va coincidir amb la difusió de la notícia que el Tribunal de Comptes reclama 5.422.411,10 euros (271.723,10 dels quals com a interessos) a 34 polítics i alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya. Se’ls acusa de malversació comptable per haver destinat, suposadament, una part del pressupost a la promoció exterior del procés independentista i a l’organització de la consulta del 9-N i del referèndum de l’1-O. L’aspecte kafkià del cas és que el tribunal assenyala la Generalitat com a administració perjudicada. Les víctimes i el victimari són els mateixos. L’Estat se les sap totes. A més, ha decidit utilitzar una vella tècnica que des de sempre s’ha fet servir amb els animals domèstics per dominar-los. En aquest moment, el bastó és l’assetjament judicial dels polítics i alts càrrecs de la Generalitat. La pastanaga és la promesa d’un diàleg que no se sap en què consistirà, perquè Pedro Sánchez ja ha dit que no pensa abordar-hi ni la celebració de cap referèndum ni l’amnistia. Les dues hores llargues de conversa entre Sánchez i Aragonès van acabar amb el compromís que hi tornaran passat l’estiu. Poca cosa. Mentre que els republicans s’han d’empassar el gripau, presoners d’una aposta estratègica que depèn de la bona voluntat del PSOE i no pas d’ells, els independentistes de Junts cada vegada se senten més legitimats per qüestionar una aposta estratègica per la “normalització” que ni tan sols atura la repressió del Tribunal de Comptes. L’Estat busca acabar amb els líders de la primera dècada sobiranista des de tots els flancs. Pedro Sánchez sap que no podrà eliminar Puigdemont de l’equació si alhora no sacrifica Junqueras. Tots dos van en el mateix paquet.

Va ser en un dinar de Nadal del 2014, en un d’aquells restaurants on es reuneix la gent d’upa de Madrid, que qui aleshores era president del Consell d’Estat, José Manuel Romay Beccaría, un antic alt càrrec franquista que després seria ministre de Sanitat i Consum del primer govern de José María Aznar, va anunciar a l’hora de les postres el futur que estaven preparant per a Artur Mas: “Le vamos a arruinar”. A la capital espanyola estaven que trinaven per l’èxit de la consulta del 9-N, que no va tenir cap mena de conseqüència legal, però sí política, atesa la reacció espanyola. Diguin el que diguin els columnistes que sempre ressalten les febleses de l’independentisme, amb el 9-N va començar una carrera de fons que no va acabar bé per a l’independentisme l’octubre del 2017. Catalunya no és avui un estat independent, com és obvi, però la primera dècada sobiranista —que no serà l’única—ha fet trontollar els fonaments de l’Estat i la sentida ha estat de tal magnitud, que l’establishment del règim del 78 persegueix l’independentisme per terra, mar i aire. La venjança és el plat fort de la cultura política espanyola. Quan un polític com el conservador Romay Beccaría, que ha ocupat càrrecs amb la dictadura i sota la monarquia, expressa una voluntat de revenja contra Mas tan recalcitrant, és que l’anomenat ‘deep state’ ha copsat realment el gir sobiranista de l’antic catalanisme. Els va costar de creure, però quan se’n van adonar, es van mostrar implacables. Banalitzar des de Catalunya la repressió, les multes i qualsevol sanció administrativa aplicada a l’independentisme perquè l’Estat va aconseguir aturar la declaració d’independència del 2017 o bé perquè uns quants polítics sembrin la confusió amb la seva ambigüitat, és una bajanada. La reacció de l’independentisme davant la repressió ha de ser compacta.

A Madrid encara creuen en el tòpic suadíssim que associa els catalans amb l’avarícia. Tiren de la Divina Comèdia, si bé alteren el vers 77 del cant VIII del Paradiso, per ressaltar “l’avara povertà dei catalani”. Josep Pla ja va explicar que aquell vers no parlava dels catalans, sinó de Catalunya en un sentit el·líptic, ja que es referia a Sicília, dominada, des del 30 de març de 1282, per Pere el Gran, el rei de la Corona d’Aragó, nascut a València i fill de Jaume I. Els prejudicis són estereotips resultat d’estar a favor o en contra d’algú o d’un col·lectiu. La qüestió és que a Madrid encara creuen que per doblegar la voluntat d’un català només cal que li toquis la cartera. L’antisemitisme es basa en la mateixa opinió preconcebuda sobre la relació malaltissa dels jueus amb els calés. Sempre llepen els mateixos. Els polítics d’Esquerra i de Junts, que estant tothora a mata-degolla, tanmateix estan pagant conjuntament el preu més alt, amb presó i fiances, en aquest embat contra un estat despòtic. Les fiances que reclama el Tribunal són injustes i pretenen rematar els polítics, prèviament inhabilitats, així com escarmentar els alts càrrecs de la Generalitat.

Mentre els advocats ja han vist desestimades les al·legacions contra l’abús de poder del Tribunal de Comptes i la Generalitat es planteja de convertir-se en avalador de la milionada que reclamen des de Madrid, la trobada entre Sánchez i Aragonès de moment no ha servit ni tan sols per trobar una solució a aquest espoli. A la Moncloa creuen que amb els indults ja han fet inclús massa i que si l’Estat afluixés ara, demostraria que la fortalesa i la capacitat de mobilització independentistes han aconseguit debilitar-lo. No arrufin el nas. Les victòries parcials a la fi són triomfs. Ja sé que els polítics de l’1-O els han decebut amb els seus dubtes, que són percebuts, a causa de no haver parlat clar, com a enganys, però abandonar-los ara seria regalar un as a la repressió. Les batalles simbòliques, si es guanyen, també són èxits. No vull justificar els errors dels polítics de l’1-O, però tampoc seria just desentendre-se’n. L’Estat reacciona quan la mobilització ciutadana és forta i va acompanyada de la bona feina dels advocats que assisteixen Carles Puigdemont. La internacionalització del conflicte, que en el cas de l’arbitrarietat del Tribunal de Comptes ha arribat pel prestigi acadèmic mundial del professor Andreu Mas-Colell, ha provocat que fins els unionistes més optimistes ja donin per perdut el cas de la sentència del Tribunal Suprem quan arribi davant de les instàncies judicials europees. La decisió de la sala penal de l'Audiència Nacional de confirmar el processament de l'advocat Gonzalo Boye per un delicte de blanqueig de capitals la vigília de la trobada dels dos Peres, coincidint amb l’anunci de la ràtzia del Tribunal de Comptes, forma part de la recepta del bastó que branden els repressors des de Madrid. La pastanaga és borda, si més no per ara, i no es pot menjar.

Agustí Colomines i Companys

Historiador i professor de la UB

Article publicat al digital  EL NACIONAL.cat  el dijous 1 de Juliol del 2021