Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




17 de juny 2021

Les lliçons de l’1 d’octubre

Quan ja han passat gairebé quatre anys, aquests darrers dies molts catalans encara ens preguntem què va ser el referèndum del 2017. L’1 d’octubre segueix produint impressions desconcertants, i sembla que no tenim en compte que, si a Espanya hi ha un govern que diu que ha d'asseure's a negociar amb el govern de Catalunya, és perquè hi va haver un autèntic referèndum unilateral d’independència.ç

La carta que l’Oriol Junqueras va publicar fa uns dies sobre l’1-O fou el detonant de les polèmiques que s’han provocat entre els partits i els governs, però molt especialment per com va ser rebuda per molta gent que va participar en els fets de setembre i octubre del 2017 i ara es troba davant de la interpretació d’aquell passat tan recent. La carta del president d’Esquerra va fer, en primer lloc, un gran efecte a Madrid, i ha servit pel que estava pensada, és a dir, per ajudar Pedro Sánchez a concedir els indults, eliminant resistències dins el PSOE, presentant la dreta que es va manifestar diumenge passat com uns immobilistes. Fins i tot ha servit per tranquil·litzar els espanyols de bona fe, davant els quals el govern del PSOE i Unides Podem es presenta avui com un partit d’estat que pren decisions encara que siguin impopulars si són pel bé comú.

El segon gran impacte de la carta de Junqueras ha sigut a la política catalana, amb l’article de resposta a Junqueras del secretari general de Junts x Catalunya, Jordi Sánchez, en el que no es deixa res al tinter, afirmant que la carta del president d’ERC és la imatge de la tutela de Junqueras a Aragonès, tenint en compte que ens vam passar setmanes parlant de la tutela de Puigdemont als negociadors de Junts. Al mateix temps convida Junqueras a fer autocrítica del fet que l'octubre del 2017 Rufián parlés de les 155 monedes de plata o que el mateix Junqueras pressionés Puigdemont per fer la DUI i no eleccions i seguir la vida dialogada. I finalment diu a Junqueras que cal resistir la pressió per sortir de la presó, escrivint: “Si m’obren la porta de Lledoners en sortiré, com qualsevol altre pres indultat. Certament, la pressió per sortir de la presó és gran. Sé de què parlo. Però al marge de ser audaç cal també preservar la prudència per protegir allò que políticament explica el que és avui l’independentisme”.

Malgrat tot, l’efecte més important de la carta de Junqueras i la resposta de Sánchez no ha estat per la dinàmica entre partits o entre líders, sinó per la gent. Només cal que ens fixem en com Jordi Sánchez va titular l’article: “L’1 d’octubre no va ser un error”. Pet tot plegat, ens ha semblat escaient rescatar un article que, pel mitjà on va ser publicat, potser no ha arribat a molts compatriotes. Es tracta d’una reflexió filosòfica que amb el títol "La gestió del capital sacrificial" ha escrit el periodista Joan Burdeus sobre els esdeveniments de l’1-0 i on afirma: «Quan els polítics catalans dessacralitzen l’u d’octubre, dient que en realitat va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per assolir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència, de fet estan anant en contra de la seva pròpia estratègia que necessitava que aquell dia hagués passat alguna cosa més que el de sempre per tal de generar un impacte superior que el de la política normal». Llegiu tot seguit si voleu aquest interessant article.

La gestió del capital sacrificial

La independència sempre s’ha entès com una acumulació de capital emocional que tard o d’hora es bescanviaria per capital polític, encara que mai ha quedat gaire clar on es troba el taulell del Casino en què canvien les fitxes per calés de veritat. Antigament, era claríssim que el cash out es feia al camp de batalla: la religió primer i el nacionalisme després creaven lleialtat comunitària i la bandera que més i millors ànimes conqueria era la que més homes podia dur al front per defensar o ampliar les fronteres. En democràcia els taulells són més difusos: la via escocesa demana poder fer el recompte al Parlament català, l’unionisme diu que cal tenir prou fitxes per comprar els dos terços del Congrés espanyol, i l’unilateralisme creu que el vot arriba al final i el veritable ús d’aquest compte corrent d’energia política ha de fer-se servir per a actes d’insurrecció i resistència. Parlo de Casino perquè encara que va fer molt de mal el primer cop que es va dir la paraula “farol”, la novetat amb el duel de cartes d’Oriol Junqueras i Jordi Sànchez és que l’u d’octubre es dessacralitza definitivament i es converteix en teoria de jocs com la que s’ensenya a les escoles de negocis.

En el camp de batalla dels cors, no hi ha capital més poderós que el sacrificial. Pots creure que es deu a què tots participem de la mateixa energia divina, o pots pensar que el transcendental no és més que un altre nom per a les neurones i hormones que recompensen la utilitat del sentiment altruista per a la supervivència de l’espècie, però el sofriment dels altres desencadena dins nostre efectes religiosos, en el sentit de relligants. Quan contemplem (o imaginem) al proïsme patint amb el cos, des de ferides a la privació de llibertat, sentim com l’espai entre acció observable i intenció veritable desapareix. I no hi ha res que generi més empatia que una persona transparent. De nou, pots pensar en termes religiosos, evolutius, o no pensar, però confiem espontàniament en les persones íntegres, és a dir, sense discontinuïtat entre fets i paraules. El sacrifici és l’única droga capaç de col·locar una societat anestesiada pel cinisme.

El problema és que sempre podria ser que l’escenificació del sacrifici fos això: una escenificació. Quan els polítics catalans dessacralitzen l’u d’octubre, dient que en realitat “va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per assolir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència”, de fet estan anant en contra de la seva pròpia estratègia que necessitava que aquell dia hagués passat alguna cosa més que el de sempre per tal de generar un impacte superior que el de la política normal. Ens diuen que no passa res perquè aquest capital ja ha estat amortitzat i ara toca acumular-ne d’altres tipus, que també existeixen: gestionar bé l’autonomia amb una mà i amb l’altra queixar-se d’Espanya, generaria un tipus d’adhesió menys religiosa, més a llarg termini, però que podria decantar sensibilitats gota a gota. Momentum sacrificial, consolidar guanys en la banca dels cors, i una feina de formigueta gestora fins al següent momentum. Algun serà el bo.

Tots entenem aquesta lògica: des del bàndol independentista es confia que durant els anys grisos es poden fer créixer els interessos de la inversió anímica de manera soterrada a poc a poc (alguns creuen que des de les institucions, altres que precisament només es pot fer a la contra i des de fora), que l’explosió de l’octubre no serà oblidada, i que quan s’obri la pròxima finestra, tothom haurà entès les lliçons adequades. Des del bàndol espanyolista es creu que l’adhesió burocràtica no té una qualitat emocional suficient per saltar la tanca nacional, que la lliçó que l’octubre no valia la pena serà la que quallarà i que, si de cas, quan les coses es posin magres el que hi haurà serà catalans més corsecats, dividits i escèptics si algú els crida a defensar urnes o a l’aeroport. La guerra pot ser calenta o freda, però no s’acaba.

El que és segur és que la història no s’aturarà i que les tensions entre Catalunya i Espanya no han quedat resoltes. Cadascú té la seva idea de si és més probable una solució enraonada o un nou xoc de trens. Però serà del tot inevitable que, quan les tensions arribin, torni a produir-se un desencaix entre l’escenificació del sacrifici per motius estratègics i la demanda d’un sacrifici real. La meva interpretació de l’u d’octubre, ara que tothom està fent la seva, és que es va generar una immensa energia sacrificial amb enorme potencial de transformació, però que els líders se’n van apoderar per blindar les seves febleses en comptes d’entregar-la al conjunt per assolir els objectius (com)promesos. Aquestes enormes reserves d’energia crua sense utilitzar són el que ha empantanegat el debat posterior, impossibilitant separar el gra fiscalitzador de la palla emocional. Els indults són un moviment del govern espanyol per deixar l’independentisme sense capital sacrificial i dur-lo al territori de la política gris, perquè l’Estat sap que és un àmbit molt menys propici per redibuixar fronteres. L’efecte paradoxal podria ser que tot aquest capital no s’esvaeixi amb un “puf”, perquè no pertany als qui l’han gestionat fins ara, i torni a la banca col·lectiva de la memòria, la història i la cultura, on es podria utilitzar de maneres molt diferents de les que hem vist els últims anys.

Joan Burdeus

Filòsof i periodista

Article publicat al digital de cultura  NÚVOL  el dilluns 14 de juny del 2021

02 de juny 2021

Presó o exili, debat obert

Fa més d’un any i mig, concretament el 7 de gener de 2020, vàrem escriure en aquest mateix Blog una entrada titulada “L’exili i la presó”, on fèiem una anàlisi del que va representar, aquell llunyà 30 d’octubre de 2017, que els membres del Govern legítim de Catalunya es veiessin obligats a escollir entre l’exili o la presó. Dèiem aleshores: «L’exili o la presó per motius polítics poden ser cares de la mateixa moneda, però no són mesurables èticament, sinó que són estratègies diferents de resistència ètica i coherència ideològica. Que algú s’hagi d’exiliar per por de ser empresonat per les seves idees és una aberració moral. Però no és mai una opció voluntària fruit d’una actitud moral.»

Amb el nou escenari que es presenta aquests dies, amb les repetides manifestacions del cap de govern espanyol, Pedro Sánchez, sobre la possible atorgació d’indults als nou presoners polítics catalans, molts analistes han encetat de nou l’etern debat entre les dues opcions triades pels polítics catalans el 2017: exili o presó. Ningú pot dir què és pitjor, què deu ser més difícil de suportar, la presó o l’exili. La pregunta pot ser adient, és a dir, què hauríem fet nosaltres al lloc de Carles Puigdemont o d’Oriol Junqueras, enmig del camí de la nostra vida, perquè els empresonats saben que un dia o un altre, si els acompanya la salut, podran retornar a la seva vida d’abans o almenys a una vida que s’hi assembli força, però els exiliats tenen la por de no poder tornar mai més a fer la mateixa vida anterior.

Aquesta dicotomia ha servit per encobrir, d’una manera subtil, el fet que els presoners podran ser indultats però que els exiliats no ho podran ser mai. El fet de ser indultat comporta, per la persona indultada, el sentit d’acceptar la seva culpabilitat i per tant, en el cas dels presos catalans, la seva renúncia a l’1-O i a la independència i en conseqüència accepten ser tractats com delinqüents perdonats, pactant amb els seus carcellers que faran el bon minyó i no ‘ho tornaran a fer’. Si els arriben a indultar serà perquè pensen a Madrid que això és el que convé a Espanya, però el fet que siguin uns indults “reversibles” (si no fan bondat els tornen a la garjola) podrà ser una pedra de toc, ja que permetrà veure quants n’hi haurà que faran bondat i quants n’hi haurà que ‘ho tornaran a fer’.

Alguns diuen que prefereixen una amnistia a l’indult, ja que consideren que l’indult és un insult, però l’amnistia tampoc seria una bona solució, si ens fem aquestes preguntes: Hem d’amnistiar els qui han torturat en David Ros i tants d’altres? Els qui han segregat la Tamara Carrasco i tants d’altres? Els jutges que han prevaricat? Els testimonis que han mentit? Els calumniadors i els lladres?… L’amnistia seria millor que no l’indult, però el poble va votar independència l’1-O i cal fer-la, reclamant justícia pels segrestats, torturats, calumniats i robats per motius polítics, i presó pels jutges prevaricadors, els testimonis mentiders, i els periodistes venuts.

L’escriptora, Marta Rojals, ha manifestat en diverses entrevistes que vol la independència per dignitat, per poder llevar-se al matí amb els mateixos maldecaps lingüístics que un ciutadà de Valladolid, el mateix malestar per la cultura pròpia que un sevillà, els mateixos peatges que un extremeny, la mateixa preocupació per millorar el país que un votant de Podem. Es per això que hem escollit un recent article que ha publicat titulat ‘Al carrer ningú no parla dels indults’, fent una anàlisi quirúrgicament acurada de la situació, i on fa la següent reflexió quan, parlant dels empresonats escriu: “…Considero que el seu sacrifici, parlo com a independentista de carrer, a mi no m’ha servit de res”. Podeu llegir l'article de la Marta Rojals tot seguit.

Al carrer ningú no parla dels indults

Els indults són tendència en informatius, tertúlies i articles d’opinió, però no ho són tant entre l’extenuat independentisme ras, el que avui es troba pel carrer i ja no es pregunta què, què, això nostre, perquè ha acabat fins al capdamunt dels seus dirigents: els empresonats, els exiliats i els acabats de sortir de la inèrcia de les urnes. I què passa? Que el buit que han deixat les reivindicacions col·lectives ha estat ocupat ràpidament pel lobby de l’oblit, el perdó i la segona transició, que, des dels principals altaveus mediàtics, estableix de manera més o menys subtil què toca de pensar ara.

I ara toca de pensar en la gran jugada que fou posar Pedro Sánchez a governar per, d’aquesta manera, arrencar-li la gràcia de nou indults particulars. I aquí estem, empantanegats en les limitacions de la política espanyola, en el màxim que ha pogut donar de si l’executiu més progressista de bla, bla, que a sobre pretén, segons una aritmètica com a mínim agosarada, que a 3.300 represaliats n’hi restis 9 i doni zero, txic-txac, el procés s’ha acabat. Això fa recordar la famosa transició “ejemplar”, que per a Catalunya era un punt de partida de mínims i per a l’Espanya Eterna una màxima concessió: doncs els ‘concordistes’ que avui veuen els indults com el preludi d’una segona transició es trobaran amb el mateix problema: que allò que per a Espanya és la claudicació suprema, per a Catalunya serà un simple peu de pàgina en la història del seu procés d’emancipació.

En tot cas, l’esperança dels qui ho han apostat tot al penell dels interessos de Sánchez, esdevé temor entre molts “moderats” que ja respiraven tranquils amb la Generalitat en mans de l’independentisme no practicant, altrament conegut com a independentisme pragmàtic. Perquè les mobilitzacions en massa que es preparen per tot l’estat i la “firmita reloaded contra los catalanes” alimenten la hipòtesi d’una nova onada de conversos a la causa indepe a l’estil del 2012. La idea és realista, però vist des d’avui té alguna fissura, com la gerra del conte de la lletera: perquè si la ignomínia del judici i les sentències no va obrir els ulls a cap catalanet més, no sé per què hauria de fer-ho mantenir intacte el compliment de les penes.

Sigui com vulgui, servidora, com a pragmàtica, però a la manera dels diccionaris (“que no té en compte sinó les conseqüències pràctiques”), no tinc cap mania de fer meu qualsevol avenç dels de les meues files, sigui o no sigui de xamba, provingui de l’estratègia de qui provingui, de la que consideri més encertada o de la que no. I, de moment, en termes de cost-benefici, el sotmetiment dels meus representants als tribunals espanyols no m’ha aportat res. Jo vull els presos a casa, punt, que és on haurien de ser des del primer dia, però alhora considero que el seu sacrifici, parlo com a independentista de carrer, a mi no m’ha servit de res, ni individualment ni col·lectiva.

En canvi, fora de la camisa de força de l’estat espanyol, sí que sento que el sacrifici dels exiliats em serveix d’alguna cosa. Fora d’aquest aire viciat de toga i tricorni, que ha enverinat partits que van néixer amb el dret d’autodeterminació sota el braç i els ha transformats en el monstre contra el qual un dia havien lluitat. Lluny d’unes vulneracions selectives de drets avalades pels aparells mediàtics, polítics i policials del règim. Lluny d’un estat judicial on defensors de totes les causes justes del món rebaixen els seus principis democràtics per la sagrada unitat de la pàtria. Doncs lluny d’aquesta democràcia podrida, d’aquest bassal d’immundícia en què xipollegem diàriament que si els indults, que si Sánchez, que si el Tribunal Suprem, hi ha una gent lliure i una judicatura lliure que sí que em fan servei.

Em fan servei quan treballen forçant la “justícia comparada” entre els tribunals polítics d’Espanya i les democràcies avançades, consolidades, amb separació de poders. Em fan servei per tots els patracols amb segells oficials que els seus equips jurídics obtenen de magistrats imparcials –escocesos, belgues, alemanys, suïssos– i que qüestionen les taules de la llei de l’estat on visc atrapada, on la meua veu i el meu vot no valen res. Em són útils en la mesura que ningú no els escriu de grat, tots aquests contra-arguments, que s’han d’extreure a pic i pala com en una mina, i si els he de menester, no sabria ni per on començar. Perquè ningú no documenta de grat res que pugui contrariar un estat tan 'especialet' com és l’espanyol, objecte d’uns tractes de favor inexplicables al si de la Unió Europea. Per això no parlo expressament de la UE, la Unió de la Vergonya per tants motius diferents, sinó d’ens deontològicament insubornables i on la diplomàcia espanyola, valgui l’oxímoron, no hi ha aconseguit posar-hi la grapa. Oh, és que l’estat espanyol s’ho passa tot per l’aixella: això ja ho sabem, i el primer pas, quan aquest és el sistema, és que l’aixella li quedi en carn viva i anar fent.

Ens han dit moltes vegades que l’estratègia de lliurar-se a la justícia espanyola i la de lliurar-se a l’europea es complementen, que sense l’una no hi hauria els fruits de l’altra. Com he dit més amunt: m’és igual. Potser sí, que calia deixar-se empresonar perquè els tribunals estrangers reconeguessin que els delictes imputats no tenen cabuda en el dret modern europeu. Això es pot dir ara, però si aquest hagués estat el pla (i no una xamba derivada de desacords personals) diria que se sabria d’abans. Tant se val, ara no té cap importància. No retrec res a ningú –troba-t’hi!– ni hi tinc cap dret. Ha anat així i, així tal com ha anat, la via per a sortir de la presó serà una solució individual, i la via per a tornar de l’exili serà col·lectiva.

No tinc idea de dret, però els paperots que vénen de nord enllà, els que ens reconeixen com a minoria nacional amb tots els drets i uts, crec que seran més útils que inútils per als milers de represaliats pendents de processos judicials, els saquejats pel “Tribunal de Cuentas” o els perseguits malaltissament i reiterada per la fiscalia. I si m’equivoco i no és així, encara em quedarà una cosa clara per jugar-m’hi un sopar: que amb els indults aquests humiliants, reversibles com un anorac dels d’abans, l’estat espanyol se’n farà una col·lecció de vestits de gala per a anar anunciant pel món, tot magnànim, ell, que ja no cal amoïnar-se més pel conflicte amb els catalans, que circulin, que aquí no ha passat res, només quatre escarafalls d’uns victimistes exagerats.

Marta Rojals

Escriptora

Article publicat al digital  VilaWeb  el dilluns 31 de maig del 2021

28 de maig 2021

L’indult als presos polítics

En una compareixença feta a Brussel·les, el president espanyol Pedro Sánchez va avalar els indults als presos polítics catalans comptant amb el suport de Congrés. Excepte un inesperat gir de guió, el Govern concedirà els indults per als 12 líders del procés condemnats l'octubre de 2019 pel Tribunal Suprem. El president espanyol  considera que la Constitució fomenta una sèrie de ‘valors’, que són la ‘convivència’, la ‘concòrdia’, l’‘entesa’, la ‘convivència’, i no la ‘venjança’ o la ‘revenja’. Aquests ‘valors constitucionals’ són els que l'executiu tindrà en compte a l'hora de prendre la seva decisió. Pedro Sánchez compte, a més, amb l'aval de la majoria de Congrés, però té davant, radicalment, a la dreta, que recorrerà l'acord de Consell de Ministres davant del mateix Tribunal Suprem. El líder socialista ha assenyalat que s'analitzarà detalladament cada expedient, per això pot haver-hi un tracte diferent per a cada cas.

Amb tot, l’informe que el jutge Marchena ha fet arribar al Pedro Sánchez és dur, molt dur en contra de la concessió d’aquests indults, i no ha alterat el guió previst. Podem afirmar, sense por a equivocar-nos, que l’informe desfavorable del TS no ha sorprès els dirigents independentistes condemnats a penes de presó d'entre nou i tretze anys, ni tampoc podia agafar a contrapeu la Moncloa, conscient que els tribunals no aplanaran el terreny en la gestió de la carpeta catalana, com ha demostrat Carlos Lesmes, màxim responsable de l'òrgan de govern dels jutges, quan afirma que no es poden concedir els indults "quan no hi ha concòrdia"  ─tesi que quadra amb el discurs de Pablo Casado─ i també empeny en la mateixa direcció Marchena quan arracona una mesura favorable als presos i també tanca la porta a l'amnistia.

Els indults als presos de l’1-O no són una eina per excarcerar unes persones que han pagat amb escreix una pena injusta que els està canviant la vida fins a un punt difícil d’avaluar; són simplement l’instrument que serveix perquè els partits aconsegueixin cadascú els seus objectius. Per als socialistes, els indults són l’eina que els permetrà consolidar i sobretot mantenir els pactes que els van dur al govern de l’Estat, guanyar temps per reunir una taula de diàleg un any i quatre mesos després de la primera trobada. Per al PP seran una arma llancívola contra el govern de Pedro Sànchez, que li donaran ales com va donar-li la pandèmia i l’economia a la lideresa madrilenya Ayuso. Afirma Casado que vol recollir signatures contra els indults,  seguint la mateixa estratègia del PP de Mariano Rajoy, que ara fa quinze anys va recollir també signatures en contra de l'Estatut català.

De ben segur la decisió sobre els indults que adopti Sánchez condicionarà el que resta de legislatura a Espanya, com s'ha pogut demostrar en l'intercanvi dialèctic entre Sánchez i Casado al Congrés, però també tindrà impacte en l'arrencada del nou Govern a Catalunya, que veu com una mesura de gràcia que podria afavorir la seva interlocució amb l’Estat, se li pot girar en contra si els poders fàctics espanyols llencen totes les seves armes en contra d’aquesta mesura. Tot plegat fa que els catalans estem passant, altra vegada, per una situació que el director del programa ‘El Món a RAC-1’, Jordi Basté, ha definit en el seu davantal d’avui, com a ‘Estrés post traumàtic’. Si voleu llegir el contingut del ‘davantal’ d’en Basté podeu llegir-lo tot seguit. 

Estrès post traumàtic

Entre els fets d’octubre del 2017, el que vam viure, amb líders a la presó i uns altres a l’exili, els atemptats de Barcelona i Cambrils, el judici al Tribunal Suprem i el coronavirus del darrer any... tinc la sensació que els catalans estem passant per un estrès post traumàtic.

Un estrès que ara s’agreuja amb la reacció de la dreta espanyola i d’una esquerra dretana que utilitza l’escarni davant la voluntat del govern d’Espanya d’indultar els presos. Catalunya volia marxar votant i el càstig és el peu al coll amb sabata de taló clavant-la fins que surti sang amb la pressió.

No és càstig, és humiliació. No hi ha Cristo que aguanti aquesta creu. Què volen més? Compliment íntegre de penes? Violadors, assassins, colpistes amb tanc i pistoles, polítics segrestadors van gaudir d’indults. Què volen, que diguin que no ho tornaran a fer? El què? Intentar votar per assolir un objectiu democràtic? O la por és perquè surtin de la presó i tornin a patir el ridícul del PP d’aquell 1 d’octubre del 2017?

Quan hi ha un conflicte polític s’ha de resoldre políticament, no judicialment. I hi ha una de les dues parts que ha perdut la batalla perquè no va saber calcular la potència d’Espanya, el desinterès d’Europa i perquè va quedar glaçada en veure la reacció judicial.

L’independentisme esperava comprensió i ha rebut, en el cas més generós, menysteniment, i en el més extrem, ànim de venjança. Espanya va creure que Catalunya marxava i l’ensurt va ser tan bèstia que la reacció va ser excessiva i exagerada.

I ara, amb els líders de tot, o a la presó o exiliats, la vida ha anat passant i la pandèmia ha calat a les nostres vides. Un govern espanyol vol pactar uns indults i surt una part important d’Espanya amb els seus partits, mitjans, justícia i si cal el clero que busca la destrucció ideològica del rival. Sigui com sigui, fins i tot amb un president del govern d’Espanya socialista, Felipe González, vomitant sobre els indults en un programa en què els protagonistes es diuen Trancas i Barrancas.

I com ahir deia en Josep Martí, l’independentisme ha reculat estratègicament fins a l’any 2012 amb un missatge  ─el d’ERC─  molt similar al d’Artur Mas de l’època. És a dir, referèndum pactat amb l’estat i negociar amb el govern d’Espanya. Es diu el 2021 i es deia el 2012.

És un pas enrere sense que ningú, a còpia de clatellots, presons, escarnis econòmics, hagi abandonat la idea de ser independentista. Ans al contrari: amb la reacció vista cada cop que l’independentisme ferit, tocadíssim, alça una mica el cap rep un altre clatellot i calla, no només no convenceran ni un independentista perquè ho deixi de ser, sinó que multiplicaran els sobiranistes com el miracle dels pans i els peixos. L’independentisme no ampliarà la base amb lliçons, sinó que serà l’Espanya més intolerant la que ho aconseguirà “en nombre de la ley”.

I tot per la política. Tot això d’aquestes darreres hores no és perquè s’ho creuen (alguns d’aquests partits en privat t’expliquen tot el contrari del que fan), ho fan per guanyar. Per tombar el govern del PSOE i Podem. L’ “A por ellos” agafa el pont aeri i a Madrid s’instal·la la idea que, Espanya ni de conya “rota”, però ara ja ni “roja”. I juguen a fer política i a carregar-se el govern de torn mentre el patiment de les famílies dels presos, la incredulitat d’una part majoritària a Catalunya, agafa embranzida.

I utilitzen les excuses com no demanar perdó. On és escrit que, per aconseguir un indult, s’hagi de demanar perdó? Com es valora, com es mostra el penediment? És difícilment constatable i, per tant, que com a requisit de l’indult és una barbaritat. Es diu perdó i ja n’hi ha prou, encara que no ho pensis? Com es valora això judicialment?

Per cert, també podríem dir que Rafael Vera, després d’haver sortit indultat pel govern del PP d’Aznar, que amb el cas GAL va enderrocar el PSOE, va dir literalment que “pedir perdón por la actividad de los GAL es un esfuerzo absolutamente inútil”.

I així estem. Amb l’independentisme intentant pactar amb el govern d’Espanya. El govern d’Espanya aguantant les envestides de tota la dreta i una part de l’esquerra. Que vigili l’estat perquè al pas que va, en lloc del 2012 l’independentisme es carregarà de raons per tornar el 2017. Per què després de castigats, atonyinats, empresonats, exiliats, sancionats, inhabilitats o represaliats què queda? Perquè qui humilia per demostrar el seu poder l’únic que ensenya és la seva pròpia misèria.

Jordi Basté

Periodista

Davantal del programa  El Mon a RAC1  del 28 de maig del 2021

20 de maig 2021

Diàleg i confrontació

En una recent carta dirigida als socis d’Òmnium Cultural, el seu president, Jordi Cuixart, afirmava que "el diàleg i la confrontació no són propostes contradictòries"  lligant així les propostes polítiques que els últims dies havien tensat les relacions entre Junts x Catalunya i Esquerra Republicana i on advertia també que l'estratègia de l'Estat és dividir el sobiranisme. Per això feia una crida a la maduresa de tothom i demanava als partits independentistes que aparquessin les disputes electorals i definissin objectius comuns.

Aquest cap de setmana, després de tres mesos de llargues negociacions entre els equips de JxC i ERC, per fi s’aconseguí posar d’acord els dos principals partits sobiranistes, gràcies a una ‘tancada’ dels líders d’ambdues formacions, Jordi Sánchez i Pere Aragonès, en la que posaren les cartes sobre la taula i decidiren que l’única sortida a l’atzucac en què s’havien ficat ells mateixos, era formar un govern de coalició on totes dues forces aportessin una part dels seus respectius fulls de ruta per convergir en un Govern més aviat autonòmic que fidel al mandat de l’1-O.

Com escrivia Vicent Partal en el seu editorial «Clara Ponsatí ho va descriure ahir dient que després d’això ja no hi hauria cap partit que mantingués el mandat del Primer d’Octubre com a base de la seua acció. I aquesta és la realitat. ERC hi va renunciar a partir de l’aplicació del 155 i la CUP i Junts han tardat una legislatura, però ja hi han arribat, també. Quan el president Quim Torra, una altra de les poques veus crítiques amb aquest pacte, avisava al final del seu mandat que l’autonomia, la voluntat de gestionar l’autonomia i tot allò que representa, és un dels obstacles més clars que frena la independència, l’encertava de ple.» Potser el que cal ara és ser més intel·ligents, sortir al carrer a ‘apretar’ com deia el President Torra, però això sí, tenint clar que ningú renúncia a l'1-O. Si hi ha un partit que mai hi ha renúncia és JxC, i si hi ha un president que el representa és Puigdemont. ¿Necessitem més força, com diria ERC, "eixamplar la base" per fer la independència? Potser, com va passar la legislatura passada realment no n’hi ha per tant i potser hauríem de focalitzar-nos més en l'estratègia en general. Per créixer ser al govern ens serà més útil, i quan més creixem més sortida podrem donar a la reivindicació de l’1-O.

Veurem a partir d’ara com evolucionen les relacions amb Madrid i cap on deriven les actuacions del ‘Gobierno’, especialment pel que fa als indults dels presos polítics, però només cal fer una reflexió: si ja no queda ningú que pugui amenaçar l’estabilitat de Pedro Sánchez, per quin motiu hauria de compensar ningú si ningú no l’amenaçarà amb res?. Sembla que el diàleg serà difícil, ja que Espanya sí que s’ha instal·lat en la confrontació. I per tant, ni que ho vulguin, als polítics catalans no els serà fàcil sostreure-se'n. La repressió no s’aturarà ni un sol minut. Una anàlisi sobre l’acord de govern forjat aquest cap de setmana, l’escriu l’historiador Agustí Colomines en l’article titulat ’Visca l'1-O! Mori el mal govern!’ que podeu llegir tot seguit. 

Visca l'1-O! Mori el mal govern! 

A la masia on dissabte negociaven Jordi Sànchez i Pere Aragonès va declarar-s’hi un foc en el cobert que tenen. Va provocar-lo un curtcircuit en un tractor i el foc es va estendre tant que per extingir-lo van haver d’intervenir-hi els bombers, l’ADF i els veïns. Això era diumenge, però, i els negociadors ja s’havien traslladat a una altra masia, a Can Magarola, a Alella. Va ser en aquest paratge del Maresme on a l’últim sospir Sànchez i Aragonès van arribar a un acord. El foc a la finca osonenca del Soler de n’Hug em sembla una gran metàfora de com hauria pogut acabar el persistent enfrontament entre Esquerra i Junts. Optar per jugar a la ruleta russa electoral hauria estat una greu irresponsabilitat. A més, segons les darreres enquestes, el 80% dels votants independentistes reclamen persistentment la unitat entre els tres partits.

Hi ha qui diu que una negociació llampec com aquesta s’hauria pogut fer 48 hores després del 14-F. S’equivoca. Perquè la política esdevingui prosa, primer necessita temps. A més, una negociació consisteix en un acostament de dues parts oposades cap a una posició mútuament acceptable amb la qual els que negocien obtinguin beneficis. El procés de maduració d’una negociació també depèn de la consciència que hom pren de la força que té, de la pressió ambiental i de l’avaluació de riscos. Si els sectors més intransigents de cada partit creuen que aquest és un acord prim, uns perquè el troben merament autonomista i els altres perquè el troben massa independentista, senyal que és bo. Els comuns també estan que trinen perquè creuen que Esquerra els ha utilitzat. Que no en tinguin cap dubte. Esquerra va explorar una via alternativa al pacte amb Junts fins que va constatar que el substitut, el PSC (o sigui el PSOE), no mouria peça. Junts va adonar-se de la maniobra i després de recuperar-se de l’ensurt va apujar el preu del pacte. Qui no ho sàpiga llegir en les quaranta-sis pàgines de l’acord és que és cec. La política és un joc d’estratègia que dona avantatges a qui sap veure la jugada següent abans que el contrincant mogui fitxa.

Ara ja tenim acord. I a Madrid la premsa espanyolista treu foc pels queixals. És un acord suficientment obert perquè les dues estratègies que sostenen Esquerra (taula de diàleg) i Junts (confrontació democràtica) hi estiguin contemplades. Un dels consensos acordats és ben explícit: “Compartim l’aposta pel diàleg i la negociació política per resoldre el conflicte polític existent, així com la necessitat d’una confrontació cívica i pacífica per forçar l’Estat a assumir la realitat fins ara negada”. Els que asseguren que arran del pacte “cap partit amb representació parlamentària reivindicarà el mandat de l’1-O”, queden desmentits amb la literalitat d’un altre compromís: “Compartim que només un referèndum d’autodeterminació acordat amb l’estat espanyol pot substituir el mandat polític del referèndum de l’1 d’octubre de treballar per fer real la República catalana”. La responsabilitat de cada partit és, precisament, aquesta: vetllar perquè la defensa de l’1-O tingui una traducció real. No cal repetir un 27-O vergonyós.

Les intervencions de Sànchez i Aragonès en la presentació de l’acord als Jardins del Palau Robert van reflectir la doble ànima que l’inspira. Aragonès va llegir el que deia, insistint en aquest doble llenguatge que fa servir Esquerra per acontentar els federalistes del partit, refractaris al pacte amb Junts, mentre que Sànchez va fer una intervenció sense papers, ben articulada i gens improvisada, per deixar clar que el conflicte independentista és obert i que ho continuarà sent per a molt de temps si l’Estat no reacciona. L’amnistia és el pas previ per creure en cap diàleg. El paper ho aguanta tot, ja se sap, i a partir d’ara caldrà estar molt atents per avaluar quina és l’evolució del que s’ha acordat. El nombre de comissions bilaterals demostra que la malfiança entre els dos socis és ben viva, però també té la virtut d’aïllar el Govern dels possibles embolics. I és que entretant no es resol el conflicte, cal governar, que és el mateix que hauria hagut de fer l’anterior govern i que només s’hi va veure obligat —i encara sort que el president Torra va saber reaccionar a temps— en declarar-se la pandèmia. El millor govern, malgrat els desajustos i la ineptitud d’alguns consellers, que haurien d’haver estat cessats, s’ha pogut veure en el temps de descompte d’un president que es va resistir a fer el que s’havia acordat a Waterloo que faria: governar l’autonomia.

Malgrat algunes incongruències, com ara ajuntar Agricultura amb Canvi Climàtic, que és com voler que el llop i el xai s’entenguin, l’estructura del Govern té sentit i el repartiment de responsabilitats és més equilibrat que no pas era en l’etapa anterior. Em sembla un gran encert que hagi desaparegut el Departament de Governació, perquè Administració i Funció Pública ha d’estar ubicat a Presidència si es creu de veritat en la importància del sector públic. De la mateixa manera, trobo encertadíssim l’aparició dels dos nous departaments (Feminismes i Igualtat i Recerca i Universitats), més necessaris que mai, i la reformulació de l’antic Departament de Territori per convertir-lo en el Departament de Polítiques Digitals, Infraestructures i Agenda Urbana. Que el Departament d’Afers Socials ara passi a denominar-se de Drets Socials és un avenç ideològic que espero que no sigui simplement estètic. Però un govern com aquest, que ha de saber combinar la gestió —i a ser possible la resolució— del conflicte amb l’Estat amb l’administració del benestar i la seguretat ciutadana, només reeixirà si els responsables de cada departament són competents i políticament forts. Aquestes dues condicions són tan imprescindibles com assegurar la paritat de membres del Consell Executiu.

Agustí Colomines i Companys

Historiador

Article publicat al digital  EL NACIONAL.cat el dijous 20 maig del 2021

11 de maig 2021

El Consell per la República no és l’escull

Tot apunta que les negociacions de JxC amb ERC per la formació d’un govern de la Generalitat netament independentista s’han trencat aquest cap de setmana. Els republicans han decidit encetar immediatament les converses per sumar els suports necessaris per aconseguir investir Pere Aragonès. La formació liderada per Puigdemont no dóna per garantits els 4 vots necessaris i amaga amb la repetició electoral. Els comuns han explicitat la seva intenció d'entrar dins l'executiu i demana al PSC que cedeixin els seus vots. Els socialistes descarten, de moment, aquesta possibilitat i insten a ERC a parlar.

Segons sembla el principal entrebanc per arribar a un acord de govern amb JxC, és el tractament que es vol donar al Consell per la República. Dissabte passat al programa "FAQS" de TV3 el diputat d'Esquerra al Parlament i un dels membres negociadors per intentar formar govern a la Generalitat, Sergi Sabriá, va dir textualment: “No ens sembla correcte que el Consell per la República estigui per sobre de l'espai de consens”. El trencament de les negociacions per a un pacte de legislatura entre ERC i Junts per Catalunya d'aquest dissabte ha creat una situació molt complexa, i queden molt pocs dies per resoldre-la. La data límit és el 26 de maig: abans d'aquell dia, Pere Aragonès ha d'aconseguir superar un segon debat d'investidura per al qual encara no disposa de prou suports, ja que sembla que de moment, el PSC no està disposat a fer de crossa d’ERC si no es proposa Salvador Illa com a president.

Dissabte passat el cantautor i exdiputat de Junts pel Sí, Lluís Llach, completament decebut amb la política independentista va piular: “Entre les declaracions d'en Pere Aragonès (amic) i les d'en David Fernández (amic) vaig a fer la migdiada uns quants dies.” i també: “Ah, i me'n descuidava les de l'Oriol Junqueras d'ahir que són les que lliguen la maionesa”. Es venia a referir a les declaracions de dos amics seus, Pere Aragonès i David Fernàndez, que aquest dissabte han dinamitat la guerra independentista. Per una banda, Aragonès ha anunciat la voluntat d’ERC de constituir un Govern en solitari amb el suport de Junts, i de l’altra, Fernàndez ha negat que una majoria de vots independentistes legitimi la unilateralitat, renunciant a una lluita constant fins i tot abans de ser majoria en unes eleccions. Finalment, Llach també ha recordat que aquest divendres Junqueras va declarar que la República s’ha de planificar “pensant a 10 i a 20 anys vista”.

Després de les dues piulades de dissabte, Lluis Llach ha tornat a la càrrega rebutjant les acusacions d’Esquerra Republicana que el Consell per la República pretengui tutelar el Govern i la presidència de la Generalitat, advertint que seria un desastre democràtic que no hi hagués un acord de les forces independentistes i exigint que ningú els utilitzi per fer embarrancar les negociacions que els partits polítics autonomistes independentistes han de dur a terme amb èxit. "M'escandalitza que ens diguin que volem tutelar. Em sembla espantós, i com a membre d'aquest Consell per la República, imaginar que la presidència de la Generalitat ha de ser tutelada no ho puc admetre. No admetem que se'ns digui que volem tutelar la política de la Generalitat. No és veritat. Ha de quedar clar", ha assegurat Llach. “Que ningú usi el Consell d'excusa”. Clar i català.

L’activista i exdiputada al Parlament de Catalunya en l'11a legislatura pel partit Catalunya Sí que es Pot, Àngels Martínez Castells, arran d’aquest recés que s’ha imposat en Llach, ha escrit un interessant article amb el títol precisament de “La migdiada de Lluís Llach”, on afirma que “qui interfereix en la sobirania de Parlament i Govern no és cap Consell per la República, sinó les escorrialles de les forces del 155”. Aquesta és la veritable tutela que s’exerceix sobre la Generalitat des de fa més de tres-cents anys i que molts no volen reconèixer. Llegiu l’article de l’Angels tot seguit.

La migdiada de Lluís Llach

No sé com s’ho farà Lluís Llach per dormir la migdiada llarga amb la qual amenaça. Potser les seves cançons li serviran de banda sonora, i com la remor dels rierols, l'ajudaran a fer la digestió de tot el que costa tant de pair. Endevinant el que ens ve a sobre, benaventurat sigui en Lluís si aconsegueix fer una becaina tranquil·la. En canvi, d’altres som tan maldestres que, per no poder, ni tan sols fem viatges onírics a Itaca. Els malsons s’imposen i els genis malignes dels quatre cantons del llit ens trasbalsen. Com en nit de tempesta, el tro que retruny és el so dels trets al peu que fan impossible d’avançar.

Les destrosses de començar els pactes de govern amb els socis petits per “collar” els grans erra la diana. I els espetecs d’ultimàtums amb pólvores molles o l’eixordador esclat de perillosos cartutxos de dinamita sols obren pas a noves incògnites i fan entrar —tant si es vol com si no es vol— en dimensions que preferiríem ignorar.

Pel camí dels desacords que no porten precisament a aconseguir govern, sorgeix la insinuació perversa que el Consell per la República vol imposar-se com a organització privada (es recorda a bastament) sobre un Parlament legítimament escollit. Si aquest fos el cas, no sols seria matusser, sobretot seria lleig i gens democràtic. Però no ho és, i Lluís Llach ens diu molt més. Escriu que és un disbarat i, com a excusa, molt dolenta. Que no hi ha cap intent d’imposar tuteles, ni suplantar sobirania. I jo me’l crec. Del tot. Perquè en Lluís ho ha viscut molt de prop i ningú pot dubtar que és, per sobre de tot, una persona demòcrata i honesta.

No hi ha res que es pugui imposar, sense dictadura, sobre els parlaments i els governs legítimament constituïts. Tant de bo ho entenguessin així de bé les forces obscures que van irrompre als col·legis l’1 d’octubre, les que manen despenjar pancartes que reclamen llibertat, i les que no suporten els llaços grocs, posen multes que arruïnen famílies, i inhabiliten a tot i a dret... És clar que la Generalitat ha de ser sobirana. I no hi ha cap demòcrata informat que pugui posar-ho en dubte, però qui interfereix en la sobirania de Parlament i Govern no és cap Consell per la República, sinó les escorrialles de les forces del 155 que ens diuen fins i tot de quin color han de ser les ponsèties quan el presidente Pedro Sánchez fa veure que inicia diàleg amb el president Quim Torra i Pla. Grogues no. Recorden?

Anar contra el Consell per la República, deformar la seva imatge i les seves intencions davant la gent i adduir-ho com a obstacle insalvable a la formació de govern entre ERC, la CUP i Junts, sols vol dir que no s’ha progressat prou en les maneres de fer política ni en el respecte a la veritat, que és una forma prioritària de respecte per la ciutadania. Privar-se d’aquest instrument que té ja les arrels i el reconeixement de pertinença a una Catalunya lliure i activa més enllà de fronteres i constitucions imposades i tribunals de part, és llençar al foc una eina d’alliberament que pot ser més reeixida encara del que ho és ara. Sense el Consell ni s’afavoreix l’independentisme ni el sobiranisme. I sí que s’afavoreix, en canvi, als que ens volen sense veu ni força nord enllà: els hereus del franquisme partidaris de l’unitat über alles. De veritat hi ha algú que vulgui el millor pel reconeixement internacional de Catalunya i es permeti el luxe de prescindir del Consell per la República? Tal com estan ara les coses ara, costa massa d’entendre.

Els intents de dormir i descansar —no vint anys fins a èpoques daurades, sinó sols el que cal i és just per sobreposar-se als ensurts— no arriben a acomplir-se perquè sobrevolen els monstres de la raó que cerquen noves corporeïtats després de perdre bous i esquelles en els resultats messetaris del passat 4 de maig. Sabem que Madrid no és Espanya, però sabem també que Catalunya és massa sovint el recurs i auxili de les elits estatals unionistes amb problemes.

Parodiant el vell consell masclista atribuït a Dumas, pare de cherchez la femme, es troba l’ombra d’un tercer home en el crim de desfer les majories del 14 de febrer. I el delicte és donar peixet als big pretenders” de la JONS i les FAES, i a tots aquells pels quals debilitar Catalunya i la seva cultura és raó ominosa de vida. I ho és també deixar fer passos endavant, cap a un futur govern, a un Salvador Illa desaprofitat, que passa de ministre de Sanitat a cap de l’oposició d’una autonomia tan poc autònoma, mentre puja de nou al podi dels maquiavel·lismes un Miquel Iceta, ara ministre de Política Territorial, que demostra no haver perdut facultats d'ençà que va aconseguir prendre —mitjançant Valls— l’Ajuntament de Barcelona a l’Ernest Maragall i ERC. Pot semblar mentida, però Iceta, després de robar per als comuns l’Ajuntament de Barcelona, pot aconseguir —presumptament— que la damnificada ERC aguanti la metxa per fer la voladura incontrolada del món independentista.

Però tant de bo res d’això sigui veritat i no passi de ser un malson, o les falòrnies d’una aprenent de Miss Marple en hores baixes. Hi ha, però, un convenciment fonamentat pels dos anys de viure de prop la manera de fer política de Catalunya Sí Que Es Pot poblada pels que reparteixen ara carnets, en triatge propi, de qui és d’esquerres i de qui no ho és, encara que ells mateixos no passin, en molts casos, de ser esquerres de pissarrí forjades, contra natura, en les inexistents equidistàncies.

Potser el millor seria aturar-se... i pensar. I per ràbia que facin alguns companys, entendre molt bé la diferència entre adversaris i enemics. Mentre hi siguem a temps, recordem amb Lluís Llach que no és això, companys, no és això...

Aturem el malson i fem-nos grans d’una vegada.

Àngels Martínez Castells

Doctora en Ciències Econòmiques

 

Article publicat al digital  ELNACIONAL.CAT  el dilluns 10 de maig del 2021.

06 de maig 2021

Jordi Cuixart i l’indult

La Sala Segona del Tribunal Suprem, en una decisió que no és habitual, ha donat un termini de cinc dies a les defenses dels presos polítics catalans perquè presentessin un escrit amb el seu posicionament sobre el perdó abans d'emetre l'informe sobre si és procedent o no concedir l'indult. Si considerem que l’indult és una mesura de gràcia que concedeix el govern de torn i que suposa el perdó de la pena, però que la persona indultada segueix essent culpable dels delictes pels quals estava empresonat, no és estrany que la reacció de la majoria dels presos ha estat el rebuig d’aquesta prerrogativa que ara es treu de màniga el jutge Marchena, no s’acaba de veure amb quines intencions.

L'independentisme faria bé de rebutjar tots aquests indults i posar com una exigència irrenunciable l'amnistia i al mateix temps condicionar la legislatura a Madrid en el que seria també una manera d'interpretar els resultats de passat 14 de febrer. La forma en què el govern de Pedro Sánchez està jugant amb l'indult als presos polítics, condemnats pel Tribunal Suprem a més d'un centenar d'anys de reclusió, és una absoluta canallada només a l'altura d'un polític que ha fet de l'incompliment permanent de tots els seus acords la guia per avançar en l'esfera pública. El fet que l'indult sigui una gràcia del govern de torn no li dóna dret a embolicar permanentment la troca amb aquesta qüestió i posar-la enmig del debat polític com un esquer quan li interessa i retirar-la quan ja no ho necessita. Només faltava ara que el Suprem hi posi cullerada i exigeixi als presos que diguin si accepten l’indult i per tant si reconeixen la seva culpa. És una humiliació més de la justícia espanyola que vol l’independentisme agenollat i vençut, demanant perdó per tota l’eternitat.

El primer a respondre a aquest nou estirabot del jutge Marchena va ser Cuixart que va deixar clar que no demanaria perdó i que no volia l'indult. El president d'Òmnium, condemnat a nou anys per un delicte de sedició, ha deixat clar que rebutja l'indult i que la seva "prioritat com a pres polític no és sortir de la presó" sinó la resolució del conflicte polític a través de l'amnistia "com a solució col·lectiva", i no pas per la via de l'indult que considera una "solució individual". El posicionament de Cuixart durant el judici de l'1-O i especialment en el torn d'última paraula, ja va deixar clar que no es penedia dels fets, que ho tornaria a fer i que tornaria a fer crides a la mobilització ciutadana "pacífica, democràtica i permanent". És públic i notori que Cuixart manté aquest posicionament i continua lluitant per l'exercici i defensa dels drets fonamentals.

La versió internacional de The New York Times ha publicat aquesta setmana un interessant reportatge sobre Jordi Cuixart titulat “Criminal o màrtir? El pres suscita un dilema polític a Espanya.” El diari repassa la trajectòria i la situació del president d’Òmnium Cultural, empresonat a Lledoners amb una condemna de nou anys per sedició. El reportatge el signa el periodista Nicholas Casey, cap de l’oficina de Madrid d’aquest prestigiós rotatiu, que cobreix Espanya, Portugal i el Marroc i que va passar una dècada com a corresponsal estranger a Amèrica Llatina i l'Orient Mitjà, des d’on va escriure sobre política nacional durant la campanya presidencial dels Estats Units del 2020. El periodista insisteix que, fins i tot enmig d’una pandèmia, la figura de Cuixart i la resta de presos polítics és un “problema polític” per a l’estat espanyol. Recorda que diverses organitzacions de defensa dels drets humans, com ara Amnistia Internacional i Human Rights Watch, s’han pronunciat contra la sentència del Tribunal Suprem espanyol. Si voleu llegir el reportatge del The New York Times, traduït al català podeu fer-ho tot seguit.

Criminal o màrtir? El pres suscita un dilema polític a Espanya.

Un líder separatista català, Jordi Cuixart, compleix una condemna de nou anys de presó per haver donat suport a una candidatura independentista fallida a la seva regió espanyola. Els seus partidaris diuen que no hauria d’estar a la presó en absolut.

Al costat d’un frondós bulevard de Barcelona hi ha la seu d’Òmnium Cultural, una organització coneguda a Espanya tant pels seus premis literaris com pels seus somnis d’una república independent a Catalunya. Però el seu president, Jordi Cuixart, no podem trobar-lo dins aquesta seu: des de fa tres anys i mig viu a una cel·la de la presó.

Per a les autoritats espanyoles, el senyor Cuixart és un criminal perillós, condemnat per sedició per haver dirigit una concentració en un moment en què ell i altres líders separatistes intentaven establir un estat separatista a la regió nord-est de Catalunya. Tanmateix, per als seus partidaris i als ulls de molts països estrangers, és un pres polític assegut al cor d’Europa. "Volen que canviem els nostres ideals", va dir Cuixart en una tarda recent, parlant a través d'un gruixut vidre a la secció de visitants de la presó.

Han passat més de tres anys des que el moviment independentista català gairebé va trencar Espanya i els polítics de Madrid aparentment han guanyat. Els plans de secessió en gran part han mort. El soroll de les cassoles picant als balcons, que havia estat un element del moviment, poques vegades s’escolta de nit ara a Barcelona. Però els líders espanyols, ara consumits amb la lluita contra la pandèmia del coronavirus, encara tenen un problema polític. Per a molts, el senyor Cuixart i vuit més empresonats per sedició són ara màrtirs que, segons grups de drets humans, estan detinguts només per expressar i actuar d'acord amb les seves opinions polítiques.

Per al govern espanyol ─i per a Europa en general─ també s’han convertit en un mal de cap diplomàtic, que ha provocat acusacions d’hipocresia contra una regió coneguda per exigir més llibertats democràtiques a tot el món. Rússia va citar aquest any els presoners catalans per desviar les peticions d'Europa per a l'alliberament d' Aleksei A.Navalny , el líder de l'oposició rus. Els Estats Units citen els presos en el seu informe sobre els drets humans sobre Espanya i qualifiquen els empresonaments com una forma d'intimidació política. Fins i tot els legisladors de la Unió Europea, de la qual Espanya n’és membre, han plantejat la seva situació. Quan el bloc va discutir demanar comptes a Hongria i Polònia davant la UE. alguns legisladors europeus van assenyalar una doble norma: Espanya, segons van dir, tenia presos polítics.

Els empresonaments provenen d’un conflicte de llarga durada, encara sense resoldre, sobre identitat, llengua i qui és que té dret a governar a Catalunya, una regió de 7,5 milions de ciutadans a la frontera amb França. El 2017, Catalunya es va veure sumida en el caos quan els seus líders van intentar celebrar un referèndum regional d’independència desafiant els tribunals espanyols. El govern nacional de Madrid va enviar escamots antidisturbis, que es van apoderar d'urnes i fins i tot van atacar i ferir alguns votants. Els separatistes van obtenir la victòria de totes maneres, malgrat que més de la meitat dels votants no van votar i les enquestes van demostrar que Catalunya estava dividida per la independència.

Desafiant, el Parlament a Catalunya va continuar endavant i va declarar, malgrat tot, la independència i només va suspendre la seva pròpia declaració abans de ser dissolt pel govern espanyol. En aquell moment, el senyor Cuixart ja havia estat arrestat i altres líders separatistes havien fugit cap a Bèlgica.

El 2019, els tribunals van condemnar el senyor Cuixart i vuit persones més a entre nou i tretze anys de presó després de condemnar-los per sedició. "Està a la presó simplement per exercir el seu dret a expressar-se", va dir Esteban Beltrán, que dirigeix l'oficina espanyola d'Amnistia Internacional, sobre el senyor Cuixart. Arancha González Laya, ministra d'Afers Exteriors espanyola, va dir que aquest cas va portar records dolorosos al país d'altres moviments independentistes, inclosos els assassinats del grup terrorista ETA, que va lluitar durant dècades per la independència de la regió basca del nord. “No són presos polítics. Es tracta de polítics que han incomplert la llei”, va dir la senyora González Laya en una entrevista. “La pregunta és: teniu a Espanya la capacitat d’expressar una opinió diferent? Resposta: Sí. Té dret a decidir unilateralment que destrueixi el país? No " va afegir.

Però David Bondia, professor de dret internacional a Barcelona, va dir que el govern espanyol estudiava una revisió que modificaria les seves lleis de sedició, cosa que és admetre en realitat que s’havia produït un error amb l’empresonament dels líders separatistes. El cas del senyor Cuixart va ser encara més problemàtic des del punt de vista jurídic. Va ser el cap d'una entitat cultural, tot i que el seu judici contra la sedició es va dur a terme sota un marc legal reservat als polítics, va dir Bondia, que va plantejar qüestions relatives al procés.

Per a Carles Puigdemont, l'expresident de Catalunya que va liderar l'empenta del referèndum, la situació recorda els dies de la dictadura franquista, quan els opositors polítics vivien amb por de ser perseguits. "Per a nosaltres, això ens ha colpejat durament i ens ha portat al passat", va dir. Puigdemont, que també és buscat per càrrecs de sedició, va fugir d’Espanya el 2017 a Bèlgica, on milita al Parlament Europeu. Però la seva immunitat parlamentària va ser eliminada al març, cosa que li va permetre l'extradició.

L’ombra de Franco va jugar un paper als primers dies d’Òmnium, l’organització cultural que el senyor Cuixart continua dirigint. Va ser fundada el 1961 per un grup d’empresaris per promoure la llengua catalana en un moment en què el govern espanyol en prohibia l’ús en públic. Poc després, els franquistes van tancar Òmnium i l’entitat va passar a la clandestinitat. Quan el senyor Cuixart creixia als afores de Barcelona als anys vuitanta, Franco havia mort i molts vestigis del seu règim havien estat arrasats durant molt de temps. Però el senyor Cuixart encara veia una intolerància cap a la seva cultura. Hi havia el nom del senyor Cuixart, per exemple. El seu primer nom, Jordi, era el nom en català del patró de la regió, Sant Jordi el drac assassí. Però en els documents oficials, el senyor Cuixart estava registrat amb el nom castellà Jorge, una pràctica habitual al país, que havia prohibit registrar els noms de pila catalans. "Van veure la diferència com una amenaça", va dir.

El senyor Cuixart va ser apropat al món de les lletres catalanes per un oncle propietari d’una llibreria que aviat va ser coneguda pels seus debats literaris plens de poetes i personatges polítics. L'ambient era "un huracà creatiu", va dir Cuixart que l'inspiraria durant dècades. De jove, el senyor Cuixart es va submergir en el món dels negocis, primer treballant a les fàbriques de Barcelona i després estalviant per obrir-ne una de pròpia. Després que el seu perfil d’empresari comencés a augmentar, es va incorporar a Òmnium el 1996.

L’entitat s’havia convertit des dels seus dies clandestins en una força clau de la cultura catalana. Va reviure la Nit de Santa Llúcia, un festival literari a les nits de Barcelona que havia estat prohibit per Franco, i que lliurava el Premi Sant Jordi a la millor novel·la escrita en català. Òmnium també va tornar a despertar els sentiments nacionalistes que sentia el senyor Cuixart quan era adolescent. "Ser català és més que una llengua i un sentiment", va dir. “Va ser una decisió viure aquí i estar aquí. Això és el que et fa ser català"

El 2010, els tribunals espanyols van anul·lar part de l’Estatut que atorgava amplis poders d'autogovern, quatre anys després que fos aprovada pels votants i el Parlament autonòmic. Aquest moviment va provocar ràbia generalitzada i les banderes separatistes es van fer habituals al país. Aviat, el Parlament discutia una moció per declarar un estat independent, considerat durant molt de temps un somni extremista dels radicals.

El senyor Cuixart, que el 2015 s’havia convertit en el president d’Òmnium, de vegades estava controvertit perquè el seu grup també s’hagués adherit a l’empenta independentista: al cap i a la fi, era una organització cultural i no pas política. Però al final, va dir que no unir-se hauria estat situar-se en el costat equivocat de la història. El dia crucial va arribar per al senyor Cuixart el 20 de setembre de 2017, quan la policia espanyola, que intentava impedir que es fes el referèndum d’independència, havia assaltat un ministeri regional català basat en les sospites que s’hi organitzaven els plans de votació. Però una gegantina manifestació va envoltar la seu del ministeri.

El senyor Cuixart i un líder independentista, Jordi Sánchez, van intentar mediar entre els manifestants i la policia. Ambdós líders van establir passadissos entre la multitud perquè els agents poguessin entrar a l'edifici i van anunciar que qualsevol persona que actués amb violència seria un "traïdor". A mesura que passava la nit, el senyor Cuixart va dir que temia enfrontaments violents. En una gravació, se’l veu dalt d’un vehicle demanant que la multitud es dispersi. Malgrat alguns crits en contra dels manifestants, la majoria van marxar i el senyor Cuixart va dir que després se'n va anar a dormir.

La votació es va celebrar el mes següent enmig de la repressió. Però el senyor Cuixart,  recordant un acte anterior de desobediència civil que no li van portar conseqüències, després d’haver esquivat el servei militar quan era jove. Aquesta vegada també va pensar que tenia poc a témer. Però després van arribar els càrrecs: sedició, un dels delictes més alts d’Espanya. Aquests càrrecs draconians d’activitat en una protesta van sorprendre fins i tot als experts legals que van dir que les lleis de sedició –que cobreixen delictes menys greus que la rebel·lió total– s’havien utilitzat poques vegades en un país. "Vaig haver de buscar què era fins i tot la sedició", va dir Cuixart.

Ara, el senyor Cuixart passa els dies a la presó de Lledoners, un centre penitenciari construït per a prop de 1.000 interns i on estant tancats traficants de drogues i assassins condemnats. Va dir que passava les tardes meditant i escrivint cartes.

Jordi Cañas, diputat espanyol al Parlament Europeu que està en contra de la independència catalana, va dir que sentia poca pena per la situació del senyor Cuixart perquè els separatistes la van provocar ells mateixos. "No els perdono perquè han trencat la nostra societat", va dir Cañas, que va afegir que el desafiament independentista encara dividia les llars espanyoles. "Tinc amics amb els quals ja no puc parlar".

El senyor Cuixart, per la seva banda, va dir que no demanava perdó. Ho tornaria a fer tot, va dir. Ha de ser Espanya qui ha de canviar, va dir, no ell. "En algun moment, Espanya haurà de reflexionar i preguntar-se: què faran amb mi?" Va afegir: “Eliminar-me? No poden".

Nicholas Casey.

Periodista

P.S. Correcció: En una versió anterior d'aquest article es descriu de forma incorrecta  les altres vuit persones que foren empresonades per sedició juntament amb el Sr. Cuixart. No totes eren homes. Van ser empresonats sis homes més i també dues dones.

Article publicat al diari The New York Times el dimarts 4 de maig del 2021


22 d’abril 2021

Justícia o venjança?

La vigília de Sant Jordi i de la Festa del Llibre, el jutjat de vigilància penitenciària número 5 de Catalunya ha aprovat la proposta de la junta de tractament de Lledoners de concedir un permís de tres dies als polítics independentistes Oriol Junqueras, Jordi Turull i Raül Romeva. La fiscalia s’havia oposat a la concessió d’aquest permís per trobar-lo “prematur, injustificat, per falta d’assumpció dels fets delictius, i absència de penediment”, o sigui per pensar diferentment i mantenir les seves opinions. Això que pot semblar d’entrada una bona notícia, si ho analitzem degudament, no deixa de ser una passa més en aquesta venjança en què s’ha convertit l’empresonament dels nostres presos polítics.

Aquest mes s’han complert tres anys i mig de l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, i els altres set presos i preses polítics i des de llavors han sofert un munt de decisions judicials contradictòries que els sotmet a un sofriment d’entrades i sortides de presó incontrolables, que els porta a no saber mai quan els arribarà el tercer grau, l’indult o tal vegada l’amnistia. D’altra banda el PSOE ni tan sols ha permès la tramitació i debat de la llei d’amnistia, i la Fiscalia, ara comandada per l’exministra socialista de Justícia, actua amb la mateixa agressivitat contra qualsevol tímida millora de la situació de les preses i els presos polítics catalans. La tan anunciada reforma del delicte de sedició, que segons En Comú Podem havia de ser la solució a la situació de presos i exiliats, no acaba d’arribar mai. La tramitació dels indults s’allarga en el temps. Tant, que si mai arriben, tindran un valor polític molt devaluat: és evident que un indult després de quatre anys de presó no té res a veure, políticament, amb un indult ràpid com els que han concedit en el passat els governs espanyols quan els ha interessat.

Per això cal fer esment del debat obert a Catalunya arran de la posició dels presos i preses polítiques, on es discuteix si aquesta situació es pot considerar fruit de la justícia —com acompliment de la sentència del Tribunal Suprem— o d'una venjança contra una gent que va gosar desafiar l'Estat i amb això donar-los un escarment de per vida. L'Estat busca el càstig, no la solució, i això no deixa de ser una venjança, per molt justa que aquesta sigui aparentment, i la venjança continua sent roí quan roïns són els motius que la provoquen, per molt que els denunciem una vegada i una altra. L'estat espanyol, que s'ha vist desautoritzat per la justícia europea amb el cas de la condemna a Arnaldo Otegui, hauria de recordar que Amnistia Internacional ha denunciat que "els drets a la llibertat d'expressió i de reunió pacífiques estan amenaçats a l'estat espanyol". I és que Amnistia Internacional considera que l'estat espanyol "trepitja els drets dels Jordis a la llibertat d'expressió i reunió pacífica" i per això mateix, ja fa temps que va demanar l'alliberament "immediat" de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez.

A la vista d’aquestes actuacions de la justícia espanyola i del “Gobierno” més ‘progressista’ que ha tingut Espanya en molts anys, potser haurem de donar la raó al sociòleg Salvador Cardús, quan afirma que “els nostres presoners es podriran a la presó fins a l’últim dia”. Aquesta asseveració la va fer en una interessant entrevista que va concedir al diari digital elNacional i en la que analitza l’actual situació política, amb un govern en funcions, una independència dividida, un procés aturat i una ciutadania desanimada i esporuguida. Llegiu si voleu l’entrevista completa tot seguit.

Entrevista a Salvador Cardús 

En un moment en què tant els partits independentistes com la societat civil es troben més desactivats que mai, el sociòleg, periodista, escriptor i doctor en Ciències Econòmiques, Salvador Cardús, contesta a les preguntes que li formula el digital ElNacional.cat  a la UAB, d'on és professor, per analitzar com s'ha arribat a aquest escenari només tres anys després de tenir la independència a tocar i quines podrien ser les claus perquè el procés es reactivi.

Ja fa més de tres anys del punt àlgid del procés. Com es pot haver passat de fer sortir milions de persones al carrer per defensar una DUI a aquest escenari de desànim?

Hi ha diverses explicacions perquè les coses no són mai planes. El factor més obvi és el de la repressió. Hi ha un marc de repressió fortíssim que no només afecta els que són a la presó o a l’exili, sinó que afecta tota la gent que té una certa amenaça de ser jutjada o empresonada. I després hi ha tot un altre món que el que té és por. Hi ha reunions en què la gent amaga el mòbil perquè té por de ser escoltada. Hi ha molts funcionaris que senten que estan vigilats per segons quines decisions prenen, com és l’autorització de despeses. També professors d’universitat. Nosaltres sabem que segons quina és la teva posició pública en relació a la independència pots tenir problemes a l’hora de participar en un concurs per ser escollit professor o perquè et publiquin un article en una revista científica. Fins i tot hi ha professors que aconsellen els seus alumnes que no facin treballs de final de grau de certs temes perquè poden ser massa delicats. La censura arriba fins aquí. Tota aquesta repressió explica molt bé el col·lapse del moviment. Si a això hi afegeixes les dificultats de la Covid per mobilitzar-se, llavors tens les dues principals causes que expliquen que el carrer no estigui disponible: que era l’espai principal de pressió a les forces polítiques.

Vostè ha sentit personalment l’amenaça de la repressió, per la seva posició pública sobre la independència?

Sí. Em sembla que no puc donar detalls però l’he sentit molt directament. Jo m’he passat una setmana sense dormir per culpa d’aquestes situacions. Ja no parlo de no parlar de certes coses per telèfon perquè no saps si tu o l’altre interlocutor està sent escoltat ni de les reunions que es fan amb el mòbil apagat. Parlo de situacions personals molt més compromeses que m’han inquietat molt. Perquè encara que no hagis fet cap altre mal que estar compromès amb la independència saps que té riscos i pateixes per la família i el patrimoni. Si tens una casa o l’estàs acabant de pagar i te la treuen et posen en un problema familiar.

Aquest desànim que s’ha traduït en desmobilització s’ha accentuat molt amb la Covid però podríem dir que abans ja hi havia un descens. Hi ha altres causes?

Evidentment, aquests processos tenen els seus moments de clímax, els ‘momentums’ o diga-li com vulguis, sobretot quan hi ha un objectiu molt clar com era el referèndum, que és capaç de tensar tota la societat i mobilitzar-la. De fet, aquesta tensió va ser per totes dues bandes, per això ‘Ciudadanos’ va ser capaç de ser el partit més votat, perquè aquesta tensió va forçar la banda unionista. Després d’aquelles eleccions, tota la gestió partidista o parlamentària del que va ser l’1-O va provocar desconcert i, a la llarga, desànim. Es va gestionar molt malament. No es va mantenir un discurs propi. A partir de les eleccions del 21-D l’independentisme assumeix el relat de l’adversari. Si fins aquell moment qui tenia la iniciativa i controlava el relat era l’independentisme, qui va començar a controlar-lo llavors va ser l’adversari.

Un exemple és que l’independentisme ha assumit que va actuar de manera unilateral. Això és un parany. Qui va actuar unilateralment va ser l’Estat. Fins i tot, pocs dies abans del referèndum, el president Puigdemont encara oferia la possibilitat d’aturar-ho tot si era possible fer un referèndum dialogat. Amb això s'ha assumit també una certa idea de irresponsabilitat o de manca de diàleg. I això és mentida, no va anar així. I podríem trobar molts altres termes assumits ingènuament per l’independentisme, però que realment formava part del relat de l’adversari. Dubto que hi hagi gaires independentistes que hagin decidit que val la pena deixar-ho córrer des del punt de vista de l’objectiu final, però sí que n’hi ha una bona colla que han pensat que cal esperar temps millors.

L'independentisme ha assumit el relat de l’Estat de dalt cap a baix o al revés?

Fonamental ha estat de dalt cap a baix. Tampoc és una qüestió de fer judicis fàcils perquè tot era molt complicat però una part de l’independentisme organitzat s’ha deixat enredar i ha assumit amb molta facilitat aquest discurs. Calia una actitud molt més sòlida per tal de no assumir amb tanta docilitat aquest discurs que venia de l’Estat repressor. No s’ha actuat amb la intel·ligència que calia. És molt fàcil dir-ho, que no s'entengui com una crítica directa perquè entenc les dificultats i si jo mateix hagués estat en posicions de responsabilitat no sé què hauria fet o com hauria reaccionat.

Ha escrit i dit molts cops que l’Estat mai acceptarà un referèndum pactat. Igualment hi ha molts dirigents independentistes de diferents partits que segueixen insistint en aquesta idea. Creu que ho saben que és impossible?

No ho sé perquè no hi he parlat. Jo no és que sigui molt savi però que l’Estat no acceptarà un referèndum és una cosa que va a missa perquè acceptar-lo ─amb independència del resultat─ és una acció kamikaze des del punt de vista del nacionalisme espanyol. Ni que sigui un referèndum a tot l’Estat com diuen alguns. A què no ho faran mai? No hi ha un projecte federal espanyol que pugui entendre que hi ha diferents parts i que el que cal és aconseguir un acord entre diferents actors. No ho conceben d’aquesta manera. El nacionalisme espanyol entén Espanya com una unitat indissoluble i homogènia i això té conseqüències en com entenen, per exemple, la diversitat lingüística.

Llavors, es pot seguir demanant un referèndum pactat?

Com estratègia política per posar en dificultats l’adversari o fer obvi, ja no cap a Espanya sinó també cap a Catalunya, que aquell dret a decidir que vam creure que teníem no el tenim, doncs em sembla útil. És a dir, des d’una estratègia de confrontació per fer obvi que no serà possible la manera és seguir-ho demanant. Això val pel referèndum però també per l’amnistia o els indults. Potser amb els indults podríem dubtar-ho però hauria de ser en una situació de coacció i força política que no tenim. Però l’amnistia no la donaran mai, mai, mai. Els nostres presoners es podriran a la presó fins a l’últim dia que no hi hagi més remei que donar-los un permís perquè ja portaran molt temps de condemna complerta. Si algú creu de veritat que hi haurà una amnistia o un referèndum pactat, en fi, no vull fer d'endeví però d’aquí a vint anys en tornem a parlar si encara soc viu, i que m’expliquin si hem avançat per aquest camí.

Una idea que ha escrit algun cop és que als partits independentistes els hi podria haver passat el mateix que als partits socialistes (als quals costa de reconèixer com a tals). Aquest demanar un ‘referèndum impossible’ formaria part d’aquest procés?

Jo crec que en aquests moments els partits no saben què fer. Cap. Uns ja ho expliciten i parlen de la taula de diàleg i d’ampliar la base, que és tirar pilotes endavant perquè probablement no veuen quina estratègia és l’eficaç per avançar cap a la independència. Quan es parla de fer un Govern eficaç amb l’excusa de la Covid i dialogar amb l’Estat fins on es pugui és anar tirant la pilota endavant. Ho entenc perquè si no saps què has de fer doncs tires la pilota endavant; tampoc pots llançar la tovallola. Els qui pensen que sí que hi ha d’haver confrontació tampoc precisen res. Més enllà d’alguna gestualitat o d’un discurs més contundent no hi ha cap acció eficaç. Jo entenc que davant de pressions com les dels poders econòmics, un polític ha de gestionar la realitat que és complexa. Comprenc molt bé les limitacions, però llavors el que demanaria és que siguem molt més clars i reconeguem quina és aquesta situació de manca de recorregut i que no sabem com afrontar-ho. Aquesta és la situació dels partits, amb més o menys dissimulació i més o menys mantenint les formes. Inclosa la CUP, no cal dir-ho, als qui sorprenentment a vegades tampoc no els reconeixes amb certs posicionaments després de la radicalitat que havien arribat a mostrar. Aquí ningú sap com sortir-se’n. I en la mesura que el carrer està confinat i els partits no senten la seva pressió, això és una situació d’impàs o paràlisi. Abans del referèndum ja vaig dir que el risc més gran que teníem era anar a parar a un llimb.

Creu que això farà que la gent deixi de votar-los?

No, perquè quan vas a comprar al súper i vols una pizza i tens gana, potser no tenen la que tu volies però acabes agafant l’altra perquè tens gana. Quan vénen eleccions els independentistes van a votar independentista i depenent de l’oferta que hi ha trien el que més els agrada o el que menys els desagrada. La decisió de vot és també molt complexa. A vegades la gent vota en contra, perquè no passi no sé quina cosa. Som capaços de votar amb càlcul, de manera tàctica. Que al mercat no hi hagi l’oferta convincent que un voldria no vol dir que deixis de menjar perquè tens gana. Pot ser que hi hagi més o menys participació o un cert desengany en alguns sectors, però el cert és que fins ara s’ha seguit mantenint la majoria, i encara més aquesta vegada superant el 50%. Abans de les eleccions semblava que si se superava aquest 50% ja ho teníem tot i que la veritat és que no tenim res. Ni que tinguéssim un 80% a favor de la independència a Madrid seguirien dient que això no serveix per a res. Aquest 14-F ha anat a votar menys gent per molts factors: la precipitació de les eleccions, la Covid, potser un punt de desengany. Però és molt fàcil dir que s’han perdut 600.000 votants perquè estan desenganyats. Cal tenir en compte que hi ha gent gran, gent que tenia por, ara tampoc hi ha la impressió que t’hi vagi la vida (com a l’1-O). En unes eleccions al Parlament tampoc vas a votar ‘independència sí’ o ‘independència no’. Vas a votar un Govern, i per tant les consideracions sobre qui podria governar també són importants.

De tot això sembla que l’independentisme hagi decidit primar la protecció de l’autogovern.

El que passa és que l’autogovern està desprotegit. Amb això també ens prenem nosaltres mateixos el pèl. Des que es va aplicar l’article 155 les coses ja no han tornat a ser el que eren. I el que ara hem vist és que quan ens pensàvem que eren el que eren, tampoc ho eren. Des de Tarradellas, amb Pujol, Maragall i Montilla, tots aquests presidents han jugat a fer veure que tenien un poder que no tenien. Moltes vegades es simulava capacitat de decisió que no tenien. Per exemple, a Pujol ja li anava bé que les protestes sobre coses que es decidien a Madrid es fessin a Sant Jaume, perquè semblava que el Govern de la Generalitat tingués molta capacitat de decisió. Després del 155 sabem que el poder autonòmic era molt poca cosa. D’aquí neix tot el moviment independentista com el coneixem ara, no aquell independentisme polític inicial. La Covid ha servit per fer clara una cosa: que aquí no hi pintem res. Podem decidir on posem les vacunes: si al camp del Barça, al CAP del barri o si venim a fer cribratges aquí a la UAB, però això no és governar.

Una altra idea seva és que s’utilitzen molts eufemismes per evitar la confrontació amb l’Estat. Entenc que tant a nivell de partits com de la gent.

Sí, això forma part d’allò que dèiem del relat, de la dificultat de no ser clars.

Això va començar amb el dret a decidir.

De fet confesso que hi tinc una relació contradictòria perquè reconec la intel·ligència i sobretot l’eficàcia d’un terme com el dret a decidir. Quan això va començar el 2005 amb la Plataforma pel Dret a Decidir, si aquesta entitat hagués parlat del dret a l’autodeterminació hauríem quedat encallats. Perquè aleshores et surten tots els savis i tots els juristes i et diuen que això només és per la descolonització de països africans i asiàtics. A vegades aquesta mena de formulacions eufemístiques et permeten avançar. No sé si amb tota la racionalitat del món hauríem aconseguit sortir d’aquell autonomisme el 2006, per exemple. Ara ja podem parlar de dret a l’autodeterminació i a més a més tenim l’avantatge que el Canadà ja l’ha reconegut i no ens podran dir que això només és per processos colonials. És un recorregut i també ho hem de mirar des d’aquesta perspectiva històrica.

Més enllà del cas concret del dret a l’autodeterminació, per què des de Catalunya s’ha volgut evitar sempre la confrontació?

Hi ha una raó fàcil de dir i és que a ningú li agrada anar de derrota en derrota. Fins i tot l’1-O, que semblava que el podríem guanyar, ni que fos simbòlic, i de fet el vam guanyar. No m’imaginava que la repressió seria tan bèstia. Es van equivocar amb aquell gest repressiu tot i que no els ha passat factura, però en aquell moment el van estar a punt de pagar car. Ara, la situació és diferent.

Això és a causa de la superioritat de l’Estat, tant econòmica com militar, com el mateix fet que és un Estat. Però això també ha passat en altres processos d’independència i aquí sembla que es vulgui accentuar molt el fet que som més petits.

També hem de tenir en compte que som una societat benestant i, per tant, la capacitat d’assumir riscos és limitada. Hi ha una cosa que els economistes en diuen ‘aversió al risc’, que és una cosa que està molt estudiada. Per exemple quan vas a comprar una maquineta d'afaitar i encara que tu sempre has comprat Gillette veus que hi ha una nova marca que et regalen la primera perquè la provis. I aleshores has de decidir quina compres. Una és gratis però i el risc? Aquesta aversió al risc que és molt pròpia dels humans està molt estudiada. Si tu en un enfrontament amb l’Estat hi tens poc a perdre doncs t’hi enfrontes. Si en aquest enfrontament no està tan clar el guany, l’aversió al risc és més alta. Podríem dir que l’aversió al risc dels catalans en un enfrontament amb l’Estat és molt gran. Perquè a més ens han advertit que CaixaBank i el Banc Sabadell se n’anirien. I que ens quedaríem volant per l’espai interestel·lar. I que ens farien fora d’Europa. Tot i que no és veritat perquè en un món global això no va així. Però han jugat molt a incrementar la sensació de risc, especialment pel fet que som una societat benestant que té molt a perdre si s’enfrontés amb l’Estat.

Hi ha un altre concepte per definir això que ve de la psicologia: la indefensió apresa. Als circs, als elefants, perquè no s’escapin quan són petits, els lliguen amb una anella al peu amb una estaca. Quan porten l’anella saben que no es poden escapar. Quan són grans només posant-los l’anella al peu ja no s’escapen. Hi ha un aprenentatge que fa que aprenguis a ser un esclau. Això també val per a les persones, que aprenem a obeir i els catalans ho hem après i hem entrat en aquesta psicologia de pensar: ‘Això és impossible’. Quantes vegades s’ha dit que ja ens agradaria ser independents, però no és possible? I aquest ‘però no és possible’ és el que fa impossible la independència. Si tot això ho havíem superat en els anys de procés i ens havíem defensat d’aquesta indefensió apresa, en aquests moments la majoria de discursos mediàtics t’estan dient: ‘No és que no siguem independentistes, però de moment no és possible, agafem l’autonomia i mirem de governar el millor possible’. El president Torra va ser víctima d’això. Se’l va desmerèixer perquè posava en evidència les intencions d’aquest discurs.

Una altra idea que ha expressat és que la política i un conflicte com aquest és qüestió de força, no de raó o drets. Sé que no li toca perquè és feina de la classe política però quin hauria de ser el full de ruta independentista?

Si ho sabés no sé si te l’explicaria perquè no seria aquí sinó mirant de portar-ho a terme. Jo crec que la força no és només una força bruta d’exèrcit o policia, al contrari. A vegades és més una qüestió de força simbòlica, de capacitat de generar discurs i relat. Per a això no necessites una policia sinó intel·ligència i una mínima estructura organitzativa. Soc molt partidari de coses que havíem fet en el seu moment i amb les quals m’hi havia compromès personalment, que són petits instruments que contribueixen al canvi de discurs. Per exemple vam fer una App que et deia en temps real els diners que se n’anaven a Madrid i no tornaven. També ens vam inventar eslògans no antiespanyols i proeuropeus per a les manifestacions que van funcionar. No dic que això ens porti a la independència. No soc tan ingenu. Però en la lògica de recuperar la iniciativa i el discurs hi ha moltes coses per fer. I si recuperem el relat, recuperem el carrer en el moment oportú i som capaços de fer les coses que s’havien fet fa uns anys, crec que sí que és possible tornar a engegar el procés allà on l’hem deixat. Que des de l’independentisme s’hagi fet aquesta crítica tan cruel del procés amb termes com el ‘processisme’ o els ‘processistes’ em costa molt d’entendre. És clar que va ser un procés, i va ser un procés impressionant de transformació en les majories polítiques. Que aquest procés queda frustrat? D’acord, però és clar, ¿com ho volíem fer si no era a través d’un procés de transformació gradual de l’adhesió dels catalans a la voluntat d’independència? Nosaltres mateixos ens hem tirat pedres a la teulada de manera insensata, frívola i gratuïta que han contribuït a aquesta desmoralització. Jo crec que no és difícil recuperar l’atenció i la dinàmica transformadora. Ja es farà. És veritat que hem d’esperar a la tardor. Probablement es podrà recuperar el carrer quan estiguem tots vacunats. Pel que fa als partits, no crec que puguem esperar que estiguin estirant, sinó que els haurem d’estirar. Els qui es van moure van ser els partits per la pressió popular. Hem de tornar a aquest tipus de lògica perquè els partits tenen altres urgències.

Però això ja va passar el 2017 i els partits no van culminar l’embat amb l’Estat. El resultat no serà el mateix?

No diria que s’hagi de fer exactament el mateix. No s’ha de tornar a fer un referèndum com aquell. Ja el vam fer i el vam guanyar. Cal aprendre del que va passar. Veure què va fallar i per què allò va quedar frustrat. Alguns pensàvem que encara no era el moment de fer el referèndum i potser en aquest cas la pressió popular es va precipitar i va forçar els polítics a fer-lo. Potser hauríem d’haver esperat uns mesos més a tenir garantides algunes coses i tenir unes bases més sòlides per poder-hi fer front. Però en tot cas el que va passar va ser una bona experiència. Mai hauria pensat que hi hauria tota aquesta repressió. Com són processos que no els has fet mai i dels quals no tens referents, doncs m’equivocava molt. El que hauríem de fer ara és també a partir del reconeixement dels errors i les ingenuïtats. Per tant, fer el mateix? No, s’han de fer coses diferents, però la dinàmica ha de ser de fora cap endins, o de baix cap a dalt. Però necessitem la lògica institucional perquè necessitem els partits i el Govern. Ara bé, ells han de sentir la pressió i que ens tenen al clatell perquè no els deixem estovar-se.

Marc González

Periodista 

Entrevista feta a Bellaterra i publicada el diumenge 18 d'abril del 202