La gran estafa d’ERC

Fa poc més d’una setmana, el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) van anunciar un acord que va generar molta expectació i debat a l'escenari polític espanyol, però que analitzat a fons es revela com una gran estafa.  Esquerra Republicana va vendre que havia aconseguit, entre altres molles de pa, el traspàs de Rodalies, la condonació de part del deute autonòmic, la continuïtat de la taula de diàleg i fins i tot la llei d’amnistia. 

Anem a pams. Analitzem la realitat que segurament no us explicaran tan clarament els mitjans tradicionals: Sobre el traspàs de Rodalies s’ha decidit crear una empresa que porti el nom ‘Rodalies Catalunya’, però que tindrà un Consell d’administració controlat en un 50% pel ‘Gobierno’. Els acords “estratègics” que s’hagin de prendre no es podran fer sense la benedicció del ‘Gobierno’. Tampoc es parla del traspàs de totes les línies, si no d’uns trams concrets. Pel que fa a la condonació del deute, ER ha treballat per a la resta de comunitats que vomiten contra Catalunya, ja que ha aconseguit el ‘café para todos’. És a dir, que es “facilitarà” el finançament de Catalunya a través d’un mecanisme pel qual l’Estat assumirà part del deute econòmic i que es farà extensible a totes les comunitats autònomes que ho vulguin. De la taula de “diàleg” que tant “èxit” va assolir la passada legislatura espanyola, Esquerra Republicana ha arrencat un gran compromís: no fixar cap data per a la pròxima reunió. Recordem que l’última va ser al juliol de l’any passat i ja en coneixem els resultats. I sobre l’amnistia… ni a Junts li sembla bé el resultat, motiu pel qual encara estan intentant negociar com “millorar-ho”. De moment Junqueras ja ha dit feliçment que “serà per tothom sense exclusions”. Bé, sapigueu que “sense exclusions” inclou els policies que cantaven l’ “a por ellos” i que van atonyinar de manera indiscriminada i desproporcionada tothom que volia votar. ER ha decidit perdonar-los.

Tot plegat respon a les directrius d’un personatge nefast per Catalunya, Oriol Junqueras. Aquest home, Junqueras, és un psicòpata, el que vol dir que té un ego tan immens que no pot tolerar que ningú li faci ombra. De sempre, primer Mas i després Puigdemont, l’han deixat en un segon lloc que ell no ha pogut pair. Tota la seva actuació es mou en el sentit de perjudicar a qui no el deixa brillar i que, des de fa vuit anys, és Puigdemont. Si analitzem la seva actuació en aquests darrers vuit anys, s’explica per la recerca del màxim perjudici per a Puigdemont. No és cert, com diu alguna gent, que Junqueras s’ha “engelosit” del president Puigdemont, que ha esdevingut el centre de la política espanyola, perquè li ha començat a arrabassar l’estratègia de negociació amb l’estat. La seva manera de funcionar no té res a veure amb el moment actual, ho porta fent durant tota la seva trajectòria i ara és simplement un moviment tàctic d’algú que està fora de joc i busca desesperadament la manera de no perdre més protagonisme. Només cal veure la imatge de la signatura de l’esmentat acord ERC-PSOE. ER pacta sempre a favor de l'estat i contra Catalunya. Quan es 'despista' i pacta algun aspecte interessant, el ‘Gobierno’ no compleix.

Per desgràcia de Junqueras, ara Junts ha arribat a un altre acord amb el PSOE i Puigdemont ha gaudit ara de l’oportunitat de diferenciar-se d’ER i de demostrar que realment ell no s’ha exiliat 6 anys per acabar demanant que el perdonin i tornar amb la cua entre les cames, sinó que ha pogut bastir un acord molt millor que el de Junqueras. Puigdemont sabia que, si deia no a Sánchez, hi hauria una més que probable escissió dins de Junts. El president a l’exili sap que l’acord d’ER no ha agradat gens a l’entorn independentista que no té un carnet de militant a la boca. I això és important en el cas d’una repetició electoral. Sap, com ho sap ER també, que per moltes promeses que faci el ‘Gobierno’ difícilment es compliran mai, bàsicament perquè mai les han complert. I aleshores amb quin posat es presentarien a les següents eleccions? Acceptar la derrota o mantenir el pols. Aquesta és la qüestió que, Agustí Colomines, en el seu article titulat “Fumata blanca”, analitza arran de l’acord entre Junts i el PSOE, on Junts no reconeix el marc constitucional espanyol ni s’hi compromet, dient: ja em perdonaran els d’Esquerra, és molt diferent del que van pactar amb Pedro Sánchez durant el que ells anomenen “primera fase de la negociació”. Podeu llegir l’article d’en Colomines, tot seguit.

Fumata blanca

En el món de la política, els gestos poden ser tan poderosos com les paraules. Reflecteixen els valors, les creences i les prioritats dels protagonistes d’una acció. Quan dos partits arriben a un acord, sempre hi ha un moment estel·lar, que acostuma a ser al final, quan els representants de les dues parts s’asseuen de cara i estampen la signatura en un paper. De l’acord entre Junts i el PSOE no hi ha una fotografia per a la història d’aquesta mena, sinó només el traç de les firmes de Jordi Turull (Junts) i de Santos Cerdán (PSOE). Tampoc no va haver-hi una compareixença conjunta per explicar el contingut de l’acord. Cada partit va convocar la premsa per separat, encara que estiguessin a tres-cents metres els uns dels altres en dos locals adjacents. No hi va haver ni fotografies ni somriures de complicitat ni moixaines. En el cas d’ERC, en canvi, el ministre Félix Bolaños va viatjar a Barcelona i es va fotografiar amb Oriol Junqueras a l’hotel The Hoxton del Poblenou amb un bolígraf agafat de la mà i uns papers damunt la taula. No soc expert en comunicació política, però estic segur que ni a Toni Aira ni a Patrícia Centeno no els ha passat per alt aquest detall. És una metàfora.

En què consisteix la metàfora? Doncs és la representació simbòlica del que es pot llegir en les quatre pàgines de l’acord polític al qual han arribat Junts i el PSOE. Cap dels dos partits no considera l’altre un aliat: “El PSOE i Junts reconeixen les profundes discrepàncies i són conscients de la complexitat i dels obstacles del procés que es disposen a emprendre”. Un procés no és cap aliança, és una altra cosa. Un acord de governabilitat, posem per cas. “Fer de la necessitat virtut”, tal com va predir el president Puigdemont que potser faria el PSOE a la conferència del 5 de setembre. Pedro Sánchez va confirmar aquella predicció a la reunió del 28 d’octubre del comitè federal socialista que va donar llum verda a negociar l’amnistia amb l’independentisme. Tots els acords de pau arrenquen de la mateixa manera, amb l’assumpció per part d’una de les parts que li cal convertir una situació imposada en favorable. Venen a dir: “he de posar bona cara al que estic obligat a fer per necessitat”. El PSOE s’ha avingut a pactar amb Junts perquè Pedro Sánchez necessita els set vots dels independentistes. Junts no se’n considera un aliat més i ho remarca. Els set vots tenen un preu polític i no pas una promesa de més competències. És per això que em sembla absurda la competició que alimenta Esquerra sobre qui ha aconseguit més coses en les respectives negociacions. No es tracta d’això, perquè la principal discrepància entre els dos partits és sobre la naturalesa i l’enfocament del pacte que han signat cada un amb el PSOE.

Esquerra defensa des de fa molt de temps que per resoldre el conflicte cal reforçar l’esquerra espanyola, PSOE i Sumar, i, un cop consolidada, iniciar un procés endogen de reforma de l’Estat. Junts no comparteix aquest diagnòstic ni de bon tros. Ja no el compartia el 2018, quan Puigdemont es va oposar a la moció de censura que va tombar Mariano Rajoy, que finalment Junts va votar per la pressió de Xuclà i Campuzano. Les raons de llavors són les mateixes que ara té per fer el contrari i investir Pedro Sánchez. Aleshores, donar suport a la moció de censura comportava donar suport a l’estabilitat i liquidar un govern molt feble per reforçar el PSOE i donar estabilitat a l’Estat. Avui, en canvi, donar suport a la investidura de Sánchez és un factor de desestabilització i obre una fractura espanyola molt profunda, com es pot veure en les violentes manifestacions de Madrid i en la reacció dels poders fàctics espanyols. La premsa, també la més progressista, blasma l’acord a cor què vols. Llançar una moneda a l’aire i apostar per noves eleccions que poguessin comportar una majoria PP-VOX tenia massa riscos. A més, això hauria ajudat a l’estabilització i el retorn a l’ordre de la política espanyola que hauria tingut com a conseqüència afeblir encara més l’independentisme. La forta divisió dels partits espanyols debilita l’Estat i l’independentisme ha d’aprofitar aquesta circumstància per arrencar drets que no hauria d’haver perdut mai. Quin partit espanyol i quan havia reconegut mai que les reivindicacions i demandes dels catalans tenen “un profund recorregut històric i que han adoptat diferents maneres des que els Decrets de Nova Planta van abolir les constitucions i institucions seculars de Catalunya”? Qui no sàpiga llegir la transcendència d’aquest reconeixement és que no sap en quin món viu. Algú dirà que tot això és pura retòrica i que en l’acord amb Esquerra ja s’insinuava. Però insinuar no és afirmar. A partir d’ara el PSOE no podrà anar pel món dient que aquí no passa res. Que tot plegat és conseqüència del “deliri” independentista. El conflicte arrenca de la Nova Planta. No és poca cosa. Això mateix servirà per reforçar l’oficialització del català a la UE.

Com que a Catalunya estem instal·lats en una mena de competició entre ‘hooligans’, el reduccionisme s’ha apoderat dels tertulians. Limitar-se a dir que Junts ha fet ara el que Esquerra va començar a fer el 2018 és no tenir perspectiva històrica. El pacte de Junts amb el PSOE significa un canvi en el relat sobre la naturalesa del conflicte, la legitimitat de l’1-O i de la reivindicació de l’autodeterminació. No és la independència, no. Però és un gir copernicà que només desvirtuen els que volen crear un partit nou per ocupar el poder que no tenen. Critiquen, però mai et diuen què farien. La discrepància entre Junts i Esquerra no era sobre si calia negociar o no amb els partits espanyols, sinó com fer-ho i com enfocar-ho aprofitant la “confrontació intel·ligent”. El PSOE va exigir a Esquerra que renunciés a la unilateralitat i Junqueras va fer-ho públicament abans de ser indultat. En les quatre pàgines de l’acord amb Junts aquesta condició no s’esmenta enlloc. Al contrari, el PSOE reconeix a Junts el dret a reivindicar l’autodeterminació. No es tracta d'acusar ningú de res, però sí que cal remarcar que són dos plantejaments antitètics i tenen un valor molt diferent. ¿S’imaginen el règim iranià reconeixent en un acord polític que els gais tenen drets, encara que ells els detestin, i que està disposat a buscar una fórmula per admetre-ho? Portem-ho al conflicte de l’Orient Mitjà i diguin-me vostès si no seria una novetat que Hamàs reconegués a Israel el seu dret a existir.

Els escèptics observen que amb una declaració de principis no n’hi ha prou i es pregunten de quina manera Junts obligarà el PSOE a complir tot el que vagi acordant o bé com es resoldran les disfuncions que sorgeixin en el desenvolupament dels acords. Com que no s’ha explicat d’una manera clara la metodologia de la negociació i encara no s’han fet públics els noms dels mediadors internacionals que amb el suport d’un estat estranger avaluaran mes a mes l’evolució dels acords, és normal que hi hagi persones reticents a admetre l’eficàcia del pacte. La debilitat més gran del pacte és que és un acord marc, com gairebé totes les primeres declaracions de pau, com va escriure Vicent Partal. Només quan se sàpiga tot (noms dels mediadors, estat on se celebraran les reunions i abast de l’amnistia) es podrà avaluar l’altura política del que ha pactat Carles Puigdemont. També caldria posar en la columna de l’haver que el català ja és avui oficial a les Corts espanyoles i que, n’estic segur, perquè ja no hi ha cap estat que s’hi oposi, aviat ho serà a la UE. Potser el que encega un sector de l’independentisme és que en el moment més feble, electoralment parlant, de l’independentisme, més avenços ha aconseguit. És una paradoxa, sí. Com ho és que el PSOE hagi propiciat un ambient “guerracivilista” que podria costar-li car, sobretot perquè el rei té la posició que té, completament alineada amb la dreta i l’extrema dreta.

Que les crisis són oportunitats no hauria de ser un simple recurs dialèctic. La negociació per a la investidura ha propiciat la fractura de l’espanyolisme i de la coalició del 155. Les raons per les quals Pedro Sánchez ha rectificat poden semblar oportunistes, però l’efecte de la seva decisió és el que és. L’independentisme ha d’aprofitar aquesta “oportunitat” per demostrar a l’electorat que per defensar Catalunya cal continuar confiant-hi i no convertir el PSC en l’interlocutor del seu propi partit. Al País Valencià ja es va poder constatar que un president del PSOE no podia pretendre resoldre els problemes polítics i de finançament de la comunitat autònoma si ho havia de fer amb el secretari general del seu partit a Madrid. Només hi havia un relat i no dos i el fort (l’Estat) s’imposa sempre sobre el dèbil (l’autonomia), condicionant el feble al marc constitucional imperant. I aquesta és una altra de les “sorpreses” de l’acord entre Junts i el PSOE: Junts no reconeix el marc constitucional espanyol ni s’hi compromet, cosa que, i ja em perdonaran els d’Esquerra, és molt diferent del que van pactar amb Pedro Sánchez durant el que ells anomenen “primera fase de la negociació”. O sigui els acords del 2019, en què admetien que els límits a les mesures acordades els imposava la Constitució. Qui s’equivoca i no veu els avantatges d’un moment històric, sovint cau perjudicat. Vejam què passa.

Agustí Colomines

Historiador

 

Article publicat al digital  EL NACIONAL el dissabte 11 de novembre de 2023

El conflicte israelià-palestí

Aquest conflicte té els seus orígens en l’època del colonialisme europeu a Orient Mitjà, quan el Regne Unit va obtenir el mandat sobre Palestina després de la Primera Guerra Mundial. Aquest territori estava habitat majoritàriament per àrabs musulmans, però també per una minoria jueva que reclamava el seu dret a retornar a la seva terra ancestral. Després de la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust, les Nacions Unides van aprovar el Pla de Partició de Palestina de 1947, que dividia el territori en dos estats, un jueu i un àrab, amb Jerusalem com a ciutat internacional. Els jueus van acceptar el pla, però els àrabs el van rebutjar i van iniciar una guerra que va acabar amb la victòria israeliana i la proclamació de l’Estat d’Israel el 1948. Aquest fet va provocar l’exili de centenars de milers de palestins als països veïns i als camps de refugiats, on encara viuen molts d’ells.

El conflicte ha tingut nombrosos esdeveniments clau, que han marcat el seu desenvolupament, com la guerra del 1948 entre Israel i els països àrabs, i la creació de l’Estat d’Israel. El 1967, la segona guerra entre Israel i els països àrabs, i l’ocupació de Cisjordània, Gaza, Jerusalem Est, el Sinaí i els Alts del Golan. El 1973,  la tercera guerra entre Israel i els països àrabs, amb la recuperació del Sinaí per part d’Egipte i el reconeixement d’Israel per part d’alguns països àrabs.

Tot plegat ha tingut greus conseqüències humanes, socials, econòmiques i ambientals per a les poblacions afectades, que ha vist milers de persones mortes o ferides, tant civils com combatents, per causa de la violència armada, els atemptats o les represàlies. La vulneració dels drets humans, tant per part d’Israel com dels palestins, que han comès abusos com detencions arbitràries, tortures, execucions extrajudicials o demolició d’habitatges.

Aquests dies el poble palestí rugeix de dolor. Després de deu dies sotmesos als bombardejos continus en ple setge total de Gaza, el Ministeri de Sanitat de l’enclavament, sota control de Hamàs, va informar d’un últim atac que ha sacsejat el món sencer. Segons les autoritats de la Franja, l’Exèrcit israelià va bombardejar un hospital de la ciutat de Gaza causant centenars de morts i ferits. Les xifres de víctimes ultrapassen l’horror, amb almenys 500 persones mortes. Israel en va responsabilitzar la Gihad Islàmica Palestina afirmant que les seves fonts d’intel·ligència indicaven que la Gihad era la responsable del llançament fallit del coet que va impactar a l’hospital. Tot això fa que les informacions siguin confuses i contradictòries i que, com escriu la periodista Pilar Rahola, aquests siguin uns  “Temps obscurs”, on les notícies han de ser contrastades en diverses fonts per poder treure’n l’entrellat. Podeu llegir l’article de la Rahola tot seguit.

Temps obscurs

Començo aquest article amb una desesperança que em paralitza. Per bé que sempre m’he sentit còmoda en el territori de la paraula i mai no he defugit una esgrima dialèctica en la defensa de les meves conviccions, aquests dies tan terribles m’han deixat sense esma. Tinc la impressió que la follia guanya terreny a la raó, i que no hi ha fars que posin llum a tanta foscor.

Tot el que ha passat i les reaccions que molta de la gent que conec ha tingut ens aboquen a un buit moral i a una podridura intel·lectual que ens retraten com una societat molt malalta. S’ha perdut el sentit dels límits de la humanitat i, en la confusió, el mal pur ha fet camí, banalitzat per uns, justificat per altres; fins i tot, en alguns casos, aplaudit. No reconec el meu país, ni la civilització a la qual pertanyo, ni reconec el rostre de molts amics. Què més hauria hagut de fer una ideologia perversa, cruenta i terrorífica, perquè alguns deixessin les consignes i les pancartes i, senzillament, expressessin el seu dolor? No havien violat prou dones, no havien matat prou nadons, no havien massacrat prou famílies senceres, no havien caçat prou joves com si fossin conills? Què més hauria hagut de fer la ideologia del mal, camuflada sota una causa que usa i violenta, perquè alguns dels meus amics, dels meus col·legues, de la meva societat s’haguessin horroritzat? A quanta més gent hauria hagut de massacrar Hamàs, perquè una vida jueva valgués la pena?

De fet, és una pregunta molt ingènua. Al capdavall, la majoria de tots aquests que aixequen la bandera palestina a tort i a dret, i clamen contra l’Estat d’Israel, convertit en el monstre de totes les monstruositats, mai no s’han amoïnat pel patiment dels ciutadans del Iemen, o de les dones d’Afganistan, o dels torturats pobles del Sahel, o d’entendre l’enorme patiment que també acumula el poble d’Israel. Com diu el filòsof Alejo Schapire, el col·lapse de l'URSS i el fracàs brutal del model econòmic comunista va fer mutar el subjecte històric de l’esquerra més dogmàtica, i l’obrer com a oprimit per antonomàsia va ser substituït pel musulmà a Occident, i pel palestí a tot el món. “L’aliança islam-esquerra ja és un lloc comú”, afegeix, i els exemples recorren la pell de l’esquerra, des del chavisme pro Hezbollah, o els lligams de la ultraesquerra argentina amb l'Iran, o les proclames incendiàries del Petro colombià, el Morales bolivarià o el Podemos espanyol. El problema és que aquestes posicions extremes han anat contaminant l’esquerra més raonable, que acaba quedant catatònica i incapaç de vertebrar un relat propi. Sigui com sigui, la causa palestina s’ha convertit en el substitut de velles consignes i en el bàlsam de totes les frustracions acumulades.

El pòster del Che Guevara ha mutat en la kufia palestina i aquesta mutació és capaç de digerir-ho tot, matances, massacres, violacions, caceres, la fi de la civilització, en un procés de banalització del terrorisme que destrueix tota commiseració. I sempre al damunt d’una muntanya ingent de mentides, manipulacions i falsejament de la realitat. A banda d’aplicar el triplet fatídic: deslegitimació de la mateixa existència d’Israel, justificació de la violència dels seus enemics i demonització permanent de tot el que fan per defensar-se.

Vol dir això que els palestins no són les víctimes? De cap manera. Són víctimes i aquests dies seran terribles per a ells. I mereixeran el nostre horror i el nostre dolor. Però de qui són víctimes? De tots els que els fan servir. Dels països àrabs, que mai no varen voler un estat palestí quan podien haver-lo creat. O hem de recordar que del 48 al 67 Jordània i Egipte ocupaven part d’Israel i mai es varen amoïnar dels palestins? De fet, totes les guerres contra Israel no varen ser per als palestins, sinó per destruir un estat jueu i quedar-se el territori. Víctimes, els palestins, dels seus líders, que mai no varen voler signar cap pau. Víctimes de les ideologies islamistes, que mai no han volgut un estat palestí, sinó que usen la causa per imposar la seva follia islàmica. Víctimes dels interessos geopolítics, amb un Iran que oprimeix i mata la seva pròpia gent, i que utilitza la causa palestina per consolidar la seva posició a Orient Mitjà i a tot el món musulmà. I víctimes, víctimes doloroses de les seves organitzacions gihadistes, que els aboquen a un cicle de violència demoníac que no té cap sortida. Víctimes d’un Hamàs que situa les seves llançadores de míssils en hospitals i escoles, que adoctrina els seus fills en l’odi més pur i que fa servir la seva població com a escut humà.

Com passarà ara. O algú s’imaginava que Israel no entraria a Gaza per intentar acabar definitivament amb Hamàs, després que hagin penetrat a Israel, hagin massacrat la seva població de la manera més brutal i hagin causat el que l’escriptora francesa Sabine Huynh en diu “un Bataclan elevat a 1.000”, i Bernard-Henri Lévy titlla de “pogrom àrab”? I així, amb el parany de Hamàs muntat, el cicle de violència, terror i mort continua i continua.

I continuarà encara més si aquells que haurien de diferenciar una causa noble, com és la creació d’un estat, amb les organitzacions terroristes més abjectes, banalitzen completament el mal que fan. No és cert que tots aquests que aixequen la bandera palestina defensin els palestins. Al contrari, no condemnant la maldat extrema de Hamàs o la gihad o la resta de gihadistes, abandonen completament els palestins a les seves mans. És tal la buidor moral d’aquesta esquerra que ha perdut tot sentit de la humanitat, que s’han convertit en la seva pitjor caricatura: simples peons d’una ideologia totalitària.

Hamàs és Stalin, és Hitler, és el Daesh, és el mal. I és un mal que ens amenaça a tots. La ceguera dels que banalitzen, justifiquen o els aplaudeixen ens deixarà cecs a tots. No hi ha una causa palestina i una israeliana, per bé que hi ha un conflicte endèmic i complex. Però mentre el domini de la situació el tingui l’islamisme més totalitari, amb l'Iran movent els fils del conflicte, només hi ha una causa: la de la civilització contra la barbàrie.

Yuval Noah Harari ha dit que amb la matança han tornat al cor de la tenebra, al ground zero, i David Grossman s’ha preguntat “qui serem quan ressorgim de les cendres”. En aquests temps obscurs, aquesta pregunta és aterridora.

Pilar Rahola

Escriptora

Article publicat al digital   EL NACIONAL  el diumenge, 15 d'octubre de 2023

 

Amnistia: Entre la Reconciliació i la Justícia

L’amnistia és l’exigència principal dels partits independentistes catalans en les negociacions amb el PSOE per a la investidura del president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, i, de fet, ERC i Junts donen per fet que els socialistes l’acceptaran.

L’amnistia no soluciona ni evita la repressió. És una rentada de cara a Espanya i una rendició en tota regla. Una condemna del TEDH dona visibilitat internacional a la causa catalana. Una amnistia és una qüestió interna espanyola. Una condemna del TEDH legitima una DUI i facilita el reconeixement internacional de la república ... de Catalunya. Puigdemont i Junts, per tant, no haurien de pactar mai una amnistia. L’únic que podrien negociar és sobre el reconeixement del referèndum de l’1-O i com repartir els actius i passius per la sortida de Catalunya, inclòs el deute històric d’Espanya de 450.000 milions d’euros.

Espanya, com molts altres països, ha estat marcada per episodis dolorosos de la seva història recent, com la Guerra Civil Espanyola i la dictadura franquista. Durant aquests períodes, es van cometre nombrosos abusos de drets humans i crims polítics, que encara generen controvèrsia i discussió avui en dia. La possibilitat d'una llei d'amnistia a Espanya ha estat debatuda àmpliament com una possible via per abordar els esdeveniments passats.

Per comprendre la possible utilitat d'una llei d'amnistia a Espanya, és crucial considerar el context històric. La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i la dictadura de Franco (1939-1975) van ser èpoques caracteritzades per una intensa repressió política, violència i persecució de dissidents. Molts ciutadans van ser víctimes de violacions dels drets humans, detencions arbitràries i execucions. Aquests esdeveniments han deixat cicatrius profundes en la societat espanyola i han generat un dilema en què es barregen la necessitat de justícia i la cerca de la reconciliació. Una llei d'amnistia podria ser vista com una oportunitat per promoure la reconciliació i la unitat en la societat espanyola. Després d'anys de tensió i enfrontaments polítics, l'amnistia podria ajudar a cicatritzar ferides i fomentar la convivència pacífica, evitant un cicle de represàlies i confrontacions.

El principal argument en contra d'una amnistia és que podria portar a la impunitat. Moltes persones que van cometre crims greus podrien evitar ser responsables dels seus actes, la qual cosa podria ser vista com una greu injustícia per les víctimes i els seus familiars. Una amnistia podria ser interpretada com un rebuig de la justícia i la rendició de comptes. Les víctimes i els seus familiars podrien sentir-se traïts si no veuen que els autors dels crims són portats a judici. L'adopció d'una amnistia podria establir un precedent negatiu que permetria als governs utilitzar aquesta via per evitar la rendició de comptes en altres situacions. Això podria ser perillós per a la protecció dels drets humans i la justícia universal. Per altra banda, no tothom podria beneficiar-se de l'amnistia, el que podria portar a una percepció de desigualtat i discriminació en la manera com s'aborden els crims del passat. Això podria generar tensions i ressentiments en la societat.

Per tant, la possibilitat d'una llei d'amnistia a Espanya és un tema complex i carregat d'emocions. Les ferides obertes pels esdeveniments del passat romanen presents en la memòria col·lectiva de la societat espanyola. L'adopció d'una amnistia podria ser vista com una via cap a la reconciliació i la pau interna, però també podria generar preocupacions sobre la impunitat i la falta de justícia. És crucial que aquesta decisió sigui presa amb una profunda reflexió i amb la participació de totes les parts interessades, incloent-hi les víctimes i les seves famílies. La història ens ha ensenyat que les decisions en matèria de justícia transaccional poden tenir un impacte durador en la societat, i cal prendre-les amb responsabilitat i respecte per la veritat i la justícia. És molt interessant llegir l’article que, sobre aquest tema, ha escrit l’exvicepresident primer del Parlament de Catalunya, Josep Costa, amb el títol  “NO a l’amnistia”, on rebutja la possible llei, amb raonaments personals, però molt lúcids. Podeu llegir-lo tot seguit.

NO a l’amnistia

Desconec si el meu nom figura entre els 1.432 represaliats que suposadament s’han de beneficiar de l’amnistia que s’està negociant amb el PSOE. En tot cas, deixeu-me dir per començar que no em consider represaliat i no vull cap amnistia. Encara més, les causes judicials que tenc són part de la meua lluita i vull portar-les fins al final per guanyar-les. Si l’amnistia anul·la aquestes causes, ho consideraré un menysteniment a la feina política i jurídica que he fet tots aquests anys. I no cal dir, em sabrà molt de greu.

He estat espiat amb Pegasus i no vull que s’amnistiï els espies ni els seus caps del govern socialista. Vull que els condemnin els tribunals internacionals. He estat detingut il·legalment i no vull que s’amnistiï la magistrada que va cometre el delicte, sinó que sigui jutjada i condemnada. He estat acusat en un judici que és un greu atac a la inviolabilitat del Parlament, que ja ha donat lloc a 4 causes al Tribunal d’Estrasburg. Esper poder veure les respectives condemnes contra Espanya i eventualment querellar-me contra els magistrats del TSJ. He estat agredit per un mosso, que ha falsificat un atestat per defensar-se i encausar-me a mi, i vull asseure’l a la banqueta per tal que pagui pel que ha fet.

No vull cap amnistia per mi, perquè no he comès cap delicte, ni pels que m’han perseguit o agredit, perquè no tenc cap intenció de perdonar-los. No vull resoldre cap conflicte polític sinó guanyar-lo. No vull reconciliar-me amb Espanya sinó que me’n vull independitzar. Les penes que em puguin caure a mi no tenen cap rellevància si serveixen per a l’objectiu polític de contribuir a desarmar la repressió de l’Estat. Si no pogués assumir-les, m’hauria quedat a casa escrivint articles acadèmics o divulgatius, com feia abans del 2017.

Algú em dirà, legítimament que la meua situació és especial perquè no hi ha risc que pugui anar a la presó (cosa certa, en principi, encara que l’atestat fals dels Mossos m’acusa de delictes que sí que podrien comportar penes de presó). Però aquesta no és la qüestió: la situació personal de moltes persones amb causes que comporten presó es pot resoldre al marge de les negociacions polítiques. Sigui com sigui, les solucions personals no tenen res a veure ni han de barrejar-se amb les estratègies del moviment independentista. I si parlam de persones amb càrrecs polítics, la solució personal ha de passar per abandonar totes les responsabilitats i fer un pas al costat.

Per entendre’ns: cal evitar el mercadeig polític que es fa amb el patiment d’alguns represaliats, convenientment victimitzats. Tota aquesta campanya a favor de l’amnistia contribueix a fer que la gent se senti vençuda. Fa que activistes i lluitadors percebin que el que han fet no ha servit per a res. Més encara, transmet la idea que en el futur no servirà per a res. L’amnistia abarateix la lluita de molta gent que no va sortir a fer l’1O i defensar-lo per, un dia, aconseguir el perdó per haver-ho fet i que tot quedi oblidat.

Potser nosaltres tenim un problema amb els activistes, que la política oficial etiqueta com a “represaliats”, molts d’ells abandonats als peus dels cavalls i a les portes de la presó. Una etiqueta, la de represaliats, que ningú no va posar mai als insubmisos que desfilaven pels jutjats, per cert. Però el PSOE en té tres de problemes, i més urgents, que probablement són l’altra cara de la mateixa moneda: l’exili que guanya totes les batalles judicials, els càrrecs del sottogoverno de l’1O pendents de judici i desenes de joves que podrien entrar a la presó en algun moment inconvenient.

Per mi la situació és clara. Si el segrestador té un problema de gestió de tants ostatges potencials, que els deixi anar sense cobrar el rescat. Això és el que fan tots els segrestadors quan els diners no arriben a temps. És evident que el PSOE no podrà governar mai amb gent a la presó, llevat que els mateixos presos li regalin els vots a canvi de la seua llibertat (glups!). Però l’amnistia seria inútil, perquè periòdicament caldria segrestar més gent per mantenir-se al poder.

Siguem clars, ja hem arribat a un punt en què (políticament parlant) la repressió fa més nosa a qui pretén governar l’Estat i l’autonomia que no al moviment independentista. Perquè el poli dolent (PP) guanya a Espanya, però no té prou vots per a governar l’Estat i el poli bo (PSOE) perd les eleccions i necessita els vots dels reprimits si vol governar l’Estat. I, òbviament, perquè tant ells com l’autonomisme necessiten passar pàgina de l’1-O i consolidar la pacificació.

Durant anys l’únic front de lluita independentista en què hem mantingut moral de victòria i hem inflingit derrotes significatives a l’Estat és el front jurídic. Si nosaltres mateixos desactivam aquest front amb una amnistia, quina és exactament l’alternativa que tenim per continuar avançant cap a la independència? Supòs que ningú dirà que el diàleg amb l’Estat! Si l’1-O és l’únic camí per arribar-hi, realment volem esborrar tot el camí fet i tornar a començar?

Jo no vull amnistiar Marchena, ni els espies que em varen punxar el telèfon, ni la jutgessa que em va detenir, ni els magistrats que em varen jutjar, ni el mosso que em va agredir i va fer un atestat fals. No vull cap amnistia perquè vull continuar lluitant contra ells. Cadascú que faci el que cregui convenient amb la seua situació personal. Però l’amnistia, NO en el meu nom.

Josep Costa

Politòleg i advocat

 

Article publicat al digital La República el diumenge, 24 de setembre de 2023

A voltes amb l'amnistia

A causa dels resultats de les eleccions municipals en què el Partit Popular va ser la força més votada a tot Espanya, amb més de 760.000 vots més que el PSOE, Pedro Sánchez, es va veure obligat a convocar eleccions generals anticipades pel 23 de juliol. Sánchez, en definitiva, va decidir avançar eleccions per mirar de limitar els danys de gairebé mig any de precampanya marcats per la formació de governs autonòmics del PP amb Vox. També per la pèrdua de municipis importants, per part del PSOE i per part del soci minoritari, Unides Podem. En aquestes eleccions del 23-J la coalició d’esquerres es va quedar a les portes de la majoria absoluta i necessitarà molts suports de les formacions minoritàries per poder formar govern.

Amb aquesta situació determinades formacions polítiques es pensen que disposen de més força, pel fet de tenir alguna de les claus que poden facilitar la governabilitat. En aquest cas, quan es produeix una fragmentació del vot, això permet anar fent sumes per construir una majoria alternativa a la força que va guanyar les eleccions del passat 23 de juliol.

Una de les principals exigències dels partits que han de donar suport al PSOE, especialment els sobiranistes catalans i bascos, és la redacció i promulgació d’una llei d’amnistia. Des de l’amnistia total del 1977, en plena transició política, no s’havia donat cap altra situació en què es veiés una possibilitat real de tornar a fer servir aquest instrument, per fer el que es diu ‘tabula rasa’. En essència i en sentit literal, l’expressió amnistiar és “oblidar el passat”, la qual cosa no sempre és fàcil que encaixi en segons quines mentalitats que no veuen més enllà dels seus rèdits electorals. Però la realitat a vegades és tossuda i els més vells hem vist i comprovat que de més verdes en maduren.

En la celebració de la darrera Diada de l’onze de setembre, en què la manca d’unitat de l’independentisme novament ha estat protagonista, els crits que s’han sentit amb més força han estat les peticions d’amnistia. Així i tot, no ha estat un clam unànime, precisament pel fet de ser un instrument d’una negociació que pot derivar cap a refermar l’autogovern i no pas per a la creació d’un estat propi. Malgrat tot l’altre clam, encara més difícil de respondre, ha estat la demanda d’un referèndum d’autodeterminació. A hores d’ara, no sembla fàcil, tot i que seria un bon complement a l’amnistia per tal de poder fer també tabula rasa i saber exactament què és el que pensen els catalans sobre la qüestió.

Encara falten molts dies perquè puguem saber fins on abastarà aquest xiclet en què s’ha convertit la qüestió de l’amnistia per als implicats en la preparació del referèndum de l’1-O i en les accions reivindicatives posteriors per la independència de Catalunya i contra la repressió. Per tot plegat és interessant llegir l’opinió d’una persona entre tantes del miler i escaig que, segons els comptes d’Òmnium, ara mateix pateixen la persecució judicial espanyola. Es tracta de l’expresident d’Òmnium Cultural, Vicent Sanchis, que en el seu article titulat “Amnistia és traïció?”, on afirma que l’amnistia només seria una reparació, parcial i insuficient, per a pal·liar els efectes d’una ira, injusta i desbocada. Llegiu l’article tot seguit.

Amnistia és traïció?

El debat —més aviat, la discussió— en segons quines instàncies de l’independentisme —entre els que se’n senten se’n proclamen i els que exclouen d’aquesta condició tots els que no actuen com ells pensen que s’ha d’actuar per guanyar-se’n la categoria— s’ha embrutat tant, que sovint entra en nivells de deliri.

Abans de continuar avant proclamaré sense orgull ni vergonya la meua condició de “represaliat”. Un entre tants del miler i escaig de persones que, segons els comptes d’Òmnium, ara mateix pateix la persecució judicial espanyola. Per al fiscal adjudicat al cas, el meu pecat va ser pertànyer a una “organització criminal” —càrrec que comporta anys de presó—, mentre que la jutgessa d’instrucció es va acontentar de considerar que uns quants investigats i jo mateix “només” vam “desobeir” les instruccions del Tribunal Constitucional. La “desobediència” en aquests casos es paga amb inhabilitació per a exercir càrrec públic i una sanció econòmica.

Ni me n’orgullesc, ni me’n penedesc, ni pretenc convertir l’acusació en una bandera legitimadora de res. Va com va i ja veurem com anirà. En tot cas, la proclama no té més intenció ara i ací que declarar-me part implicada directament en un debat en què els més intransigents -els que més bramen com tonyines indignades contra “els processistes” i contra la intenció d’aconseguir una “amnistia”- en la majoria dels casos ni s’han jugat res ni hi eren quan va caldre ser conseqüents amb les intencions i aguantar de veres les veles.

Amagar aquesta implicació, ni que fora per omissió, seria fer trampa. Aquest és un article personal del tot. Hi ha una gent increïble que ara dispara foc des de trinxeres suposadament amigues amb una altivesa més desafiant que el campanar d’Alcalà de Xivert. Observar com insulten tots els que van intervenir en aquell “procés” al principi em despertava estupefacció. Ara només em cansa.

Ni m’ha de perdonar cap instància de la justícia espanyola ni m’he de fer perdonar res per aquests patriotes d’una pàtria tan intransigent i superba que no m’interessa gens. Que s’ensalmorren la seua pàtria intolerant i aspra. Dic tot això, senzillament, per aclarir que escric açò des de la implicació -que considere honesta-, no des de posicions distants i imparcials que, ben vist, sovint són falses.

Aclarida la condició personal “represaliada”, també he d’afegir que em mire la petició d’una amnistia per a tots els afectats pel procés des d’una certa indiferència i des de la incredulitat. Em resulta difícil de creure que l’Estat espanyol —totes les instàncies de l’Estat des de la superfície fins a la profunditat— accepte que el Congrés aprove un a llei d’amnistia per als represaliats de l’independentisme català.

No és només la dreta —que fa el seu paper de vidre habitual—, és també una part indeterminada de la presumpta esquerra, que no pot pair el desafiament que els va llançar aquest independentisme. I igualment una part de l’opinió pública espanyola —escorada cap a la ràbia per voluntat pròpia o per influència d’un discurs secular i agressiu fins al moll de l’os—, que necessita ben poc per rascar-se les coïssors amb fúria i que sembla majoritària.

Pedro Sánchez i el seu PSOE necessiten ara el suport parlamentari de Junts i Esquerra per “frenar” la dreta i l’extrema dreta espanyoles. Per frenar els seus rivals o per mantenir-se al govern, tant se val. Sumar hi aporta l’entusiasme que els és habitual. Però es fa difícil casar aquesta pretensió amb la ira de tots els energúmens que s’han sentit agredits des les posicions reaccionàries que defineixen el nacionalisme espanyol. Els que trompetegen i els que es contenen i callen. Considerar que la majoria “progressista” al Congrés i al Tribunal Constitucional pot engolir-se un reconeixement que situa el conflicte exactament en termes polítics —que és, si no, una amnistia?— i no d’ordre públic —de delinqüència “anticonstitucional”— denota una candidesa excessiva. Ho veurem en les pròximes setmanes. D’entrada, els mateixos que van filtrar que treballaven en diferents esborranys legislatius per concretar la proposta i permetre que Pedro Sánchez siga investit ara diuen que no tenen temps, que la pretensió demana calma i bona lletra, i que no és raonable condicionar la investidura del president en funcions a una exigència tan “complexa”.

Les habilitats de Pedro Sánchez són prou conegudes. El seu joc del calamar es repeteix una vegada i una altra. El candidat del PSOE pot demanar ara paciència i després situar l’exigència de Carles Puigdemont a les calendes gregues.

La irritació de gònades espanyolíssimes que ha despertat la demanda d’una amnistia per a tots els represaliats independentistes té un reflex igualment alterat en l’altre front. Una part indeterminada de l’independentisme no el considera una qüestió prioritària. Hi tenen dret. I una altra part, més determinada, ha saltat a la jugular “processista” perquè considera que la petició “blanqueja l’Estat” o denota submissió i més vergonya encara. Aquests creuen que tenen tots els drets. En exclusiva.

Cap amnistia s’ha aconseguit des de la submissió, ni des de la resignació, ni ha blanquejat les posicions dels que podien concedir-la. Sovint, és més aviat al contrari. L’amnistia és un punt i seguit. No un retorn al principi del text.

Aquesta setmana l’Audiència de Barcelona ha condemnat a quatre anys i mig de presó i 20 anys d’inhabilitació l’exconseller d’Interior Miquel Buch per haver fitxat d’assessor el sergent dels Mossos Lluís Escolà, escorta del president Carles Puigdemont, que ha estat condemnat igualment a quatre anys de presó i 19 d’inhabilitació pels mateixos delictes. La sentència és una baula més en una cadena de despropòsits policials i judicials que només busca l’escarni i l’escarment.

Per a Buch i per a Escolà —per als altres represaliats— l’amnistia no suposa cap “traïció”, cap “vergonya”·, cap “renúncia”. L’amnistia només seria una reparació, parcial i insuficient, per a pal·liar els efectes d’una ira, injusta i desbocada, molt més efectiva que les condemnes que els arriben des de l’independentisme més corrosiu.

Vicent Sanchis

Periodista

Article publicat al digital  elMón  el dissabte 16 de setembre de 2023

El mascle ibèric

El triomf de la Secció de Futbol femenina, sense cap dubte, un fet històric, que serveix de reconeixement a la lluita, més enllà de l'esportiu, d'aquestes i d'altres tantes dones que, a més d'entrenar i ser excel·lents en la seva disciplina futbolística, han hagut de superar obstacles consolidats en un sistema masclista, ha quedat gairebé en anècdota en veure la revolta que s’ha originat al voltant del petó als morros que li va plantar l’exemplar suprem del mascle ibèric, Luis Rubiales, a la jugadora Jennifer Hermoso en el context de la celebració pel triomf. Una ventada que s’ha emportat les barreres psicològiques que encara impedien a molts homes (i moltes dones) ser conscients del canvi cultural que s’ha produït en pocs anys. El patriarcat s’ha acabat. O almenys s’ha acabat la possibilitat de defensar-lo públicament en el món occidental, que és el principi de la fi. Luis Rubiales i molts altres no ho havien detectat. Els ‘pillaba lejos’. Encastellat en el seu cercle, cada dia més reduït o ja escanyat, encara no deu entendre què ha passat. Per aquest home el fet  és que ‘solo fué un piquito’.

El petó a Hermoso no ha sigut l'únic escàndol que ha esquitxat el president de la RFEF. Rubiales ha protagonitzat diverses polèmiques durant els seus cinc anys de mandat. Després de guanyar el Mundial, Rubiales va celebrar el títol a la llotja amb diversos gestos vehements que va culminar agafant-se, a peu dret, els testicles amb la dreta. Hi ha també el viatge que Rubiales va fer la tardor del 2018 a Nova York al costat d'una pintora mexicana, presumptament costejat amb fons de la RFEF. També va aixecar molta polseguera quan, després de la disputa a finals de març de la final de la Supercopa d'Espanya entre el Barça i la Reial Societat, en la cerimònia d'entrega de les medalles a les blaugranes (guanyadores per 0-3), cap autoritat els va fer entrega dels guardons: elles mateixes es van haver de penjar les medalles, fent cua i agafant-les d'una taula situada a la gespa de l'estadi. L'escena contrastava notablement amb el mateix moment protagonitzat pel Barça masculí una setmana abans, quan també es va proclamar campió de la Supercopa, en aquest cas, a l'Aràbia Saudita. Un altre terratrèmol protagonitzat per aquest individu, fou quan el setembre de l'any passat, l’excap de gabinet de Rubiales, va denunciar davant la Fiscalia Anticorrupció que el president de la RFEF i el seu equip van muntar a l'agost una "festa amb 8 o 10 noies joves" en un luxós xalet de Salobreña (Granada) i que s'havia pagat amb diners de la Federació.

Aquest és el perfil del personatge Rubiales, l’autèntic "macho ibérico" de la profunda meseta, un fatxenda recolzat per altres ‘xulos’, com es va veure a la recent assemblea de la RFEF, on les seves paraules de ‘disculpa’ pel petó (perdó ‘piquito’), van ser aplaudides fervorosament per la tropa de mascles asseguts a la sala de l’assemblea. Tots els que manen en el món del futbol, ha quedat palès que la gran majoria pensen com aquest personatge. És indignant el silenci dels clubs i de la federació catalana de futbol. Com escriu l’exconseller, Miquel Samper, en el seu article titulat ‘Pels meus collons!!!’ hauria estat molt més exemplar que els clubs de futbol haguessin sigut capaços de condemnar els fets de forma immediata i contundent, perquè els comunicats posteriors a l’assemblea de la RFEF són desfasats i forçats. Llegiu aquest article tot seguit.

Pels meus collons!!!

Quan tots pensàvem que la dimissió del president de la RFEF era un fet, el senyor Rubiales ens ha sorprès, segurament per la candidesa de la gran majoria de la població (inclús la periodística), amb una actuació quasi idèntica a la que protagonitzava Donald Trump, poques hores abans a una comissaria de Fulton a Georgia. Aprofitant l’innegable populisme que abraça el descontentament sociopolític actual (arreu), ambdós personatges s’han aferrat a les adverses circumstàncies que els envolten, per atacar als qui els acusen, descrivint-los com a tergiversadors o mentiders i erigint-se ells en autèntiques víctimes de la controvèrsia (¡Ésto se arreglará en los tribunales!…)

Com si es tractés d’una reconvenció jurídica (tu em demandes i jo no només et contesto, sinó que et demando a tu), el que havia de ser una dimissió i un sincer perdó, s’ha convertit en un autèntic atac, despietat i revestit de tones de testosterona manipuladora, una mena de barreja d’aquell “siiiiiiii” de Cristiano Ronaldo quan rebia una pilota d’or, de les conductes més baixes moralment vistes a la saga de Torrente (que confesso haver vist en la seva integritat), i de la posada en escena més espartana de Santiago Abascal; masclisme en estat pur.

Ben segur que un dels actes més difícils d’executar per les persones, ha de ser assumir els errors que inexorablement un va cometent en el decurs de la seva vida, i encara més, demanar perdó a l’ofès o als ofesos; calen moltes virtuts per fer-ho. En primer lloc, cal ser humil, perquè l’arrogant és incapaç d’admetre que s’ha equivocat o que es pot equivocar; ell no és que tingui raó, és que la raó és propietat seva. Cal ser empàtic, perquè per fer-ho, primer s’ha d’escoltar a qui ha patit el greuge, i no estaria de més mirar d’entendre’l. Calen moltes coses més, però sobretot cal ser intel·ligent per damunt de tot, perquè fins i tot un ambiciós (com és el cas de Rubiales), si vol aconseguir allò que ambiciona (en aquest poder i molts diners), només hi podrà aspirar si entoma els errors per aprendre a no repetir-los, tot desplegant les conductes honorables que d’ell s’esperen.

Ser president de la RFEF no és gens menor; perquè es facin una idea del que suposa, aquest senyor cobra set vegades més que el president del Govern d’Espanya (quasi 700.000 euros de Rubiales, per 90.000 de Sánchez). Ja costa d’entendre aquest diferencial retributiu, quan la comparació és amb el màxim dirigent públic d’un estat de la UE, però segur que l’explicació la trobaríem (justificadament o no), en tot allò que mou el futbol, des de les emocions fins als mateixos diners… Per això és mesquina la conducta, i per això a Rubiales li manca talla per presidir la RFEF, perquè representa desenes de milers de futbolistes que somien ser la nova Putellas o el nou Messi, perquè lidera l’esport més practicat a Espanya, i se li ha d’exigir sense fissures una representació institucional exquisida, pulcra i exemplar; no s’hi valen mitges tintes, i ho sento Luís Enrique, no n’hi ha prou de demanar perdó, el càrrec porta implícita la impossibilitat de cometre obscenitats com tocar-se els seus genitals, o traspassar les fronteres del que és inacceptable en l’àmbit de la llibertat sexual de tota persona.

És molt groller que aquest home hagi construït un relat d’un consentiment, fabulant amb una conversa amb la jugadora agredida que mai no va existir, perquè així ho ha dit Jennifer Hermoso des del primer moment en què va explicitar la seva incomoditat; és de mafiós que el seu entorn li demanés a la jugadora que col·laborés per ajudar-lo, pressionant-la desmesuradament i és vomitiu que utilitzés les seves filles com a escut emocional d’una opinió pública, que li retreu sense embuts les seves conductes impulsives i sexualitzades.

En la seva compareixença davant l’Assemblea de la RFEF, va qüestionar el feminisme social i polític, va reivindicar la vigència global del gènere masculí, i va desqualificar la vicepresidenta Díaz, les ministres Montero i Belarra i polítics com Echenique; si algú escoltés aquestes seqüències de forma individualitzada, i fora de context, segur que arribaria a la conclusió d’estar escoltant un discurs d’un polític de Vox, o qui sap si el discurs d’algú que aspira a ser-ho…

Aquest desagradable episodi viscut al futbol espanyol, ens ha de servir a tots per veure el feminisme com la imprescindible reivindicació històrica de ser capaços de dotar-nos, a dones i a homes, d’idèntics instruments de vida, perquè la igualtat ha de ser el fi perseguit després d’una desigualtat sistèmica i que es perpetua des de les primeres civilitzacions. Els qui tenim una edat també hem de ser capaços de veure que certes conductes, que abans hom veia com a normals, perquè eren socialment acceptades, ara no tenen cap mena de cabuda en la societat moderna.

Per últim, hauria estat molt més exemplar que els clubs de futbol haguessin sigut capaços de condemnar els fets de forma immediata i contundent, perquè els comunicats posteriors a l’assemblea de la RFEF són desfasats i forçats. Aquí l’interès a protegir era claríssimament Jenni Hermoso i, per extensió, totes les futbolistes que, amb una decisió valenta i admirable, han deixat la selecció mentre sigui dirigida per qui no respecta de forma escrupolosa la seva llibertat com a dones.

Miquel Sàmper

Advocat i ex Conseller d’Interior de la Generalidad

Article publicat al digital   ElMón   el dissabte 26 d’agost del 2023

Junts té la clau

Puigdemont és aquests dies el gran protagonista en tots els mitjans i ha esdevingut el que a Europa s’anomena ‘Kingmaker’ (el ‘fabricant de reis’, una expressió que en anglès s’adjudica a qui pot fer president algú), ja que el seu partit, Junts per Catalunya, té el poder de decidir qui serà president d’Espanya. Com el mateix Carles Puigdemont ha manifestat recentment: “Junts, a diferència d’altres partits, no deu res al PSOE, cosa que l’allibera de subordinacions i pactes inconfessos i li deixa les mans lliures per decidir amb sentit d’Estat, d’Estat català”. Per tant, cal dir-li a Pedro Sánchez que, o fa com David Cameron amb Escòcia i afirma que, tot i no volent com no vol, la independència de Catalunya, abans que nacionalista espanyol és demòcrata i que, per tant, ha d’acceptar que els catalans decideixin el seu destí o, en cas contrari, la investidura ja se la pot pintar a l’oli.

El president Sánchez està atrapat en aquest atzucac,  ja que és obvi que l’alternativa és la repetició d’eleccions amb l’esperança espanyola que Junts no faci escac de nou a l’Estat. Però, i si el resultat és si fa no fa el mateix?, o potser molt pitjor per a Espanya, i si l’independentisme que es va quedar a casa el 23-J, decideix ara, veient la situació, votar Junts per Catalunya per donar-li encara més força? I si guanya PP-Vox? La resposta a totes aquestes qüestions la va donar la portaveu de Junts, Míriam Nogueras: “Junts no va néixer per donar estabilitat a Espanya, va néixer per alliberar Catalunya”.

Està clar que la independència de Catalunya mai no serà possible sense el bloqueig d’Espanya. Mentre l’independentisme no abandoni el procés involutiu que suposa el retorn a la política pujolista del ‘peix al cove’, que ara propugna ERC, Catalunya està condemnada a ser una vulgar comunitat autònoma espanyola més. L’única via és la desestabilització i el bloqueig amb totes les conseqüències. No vam fer 1-O pel traspàs de Rodalies o la repetició del referèndum. Junts amb només 7 escons té la clau de la governabilitat d’Espanya; Junts té Pedro Sánchez agafat per les orelles. Pedro Sánchez, que fa quatre dies insultava el president Puigdemont, li deia que era aigua passada i el titllava d’anècdota, es troba ara a les seves mans i és Puigdemont qui, si vol, pot convertir Pedro Sánchez en aigua passada i en pura anècdota. Quines ironies que té la vida: ara com ara, tota Espanya és presonera del demòcrata Puigdemont que volien empresonar.

El PSOE també ha d’entendre que ERC no el salvarà aquesta vegada i que Puigdemont no és Junqueras, i no negocia amb un partit, sinó amb un Estat, cosa que també obre la porta al PP. Qui estigui disposat a negociar de veritat, tindrà la clau de la investidura. Haurien de començar a fer els deures, perquè van tard. Tal com escriu el director d’ EL NACIONAL.CAT, José Antich, en el seu editorial titulat ‘Quan falten 48 hores’ que ‘el PSOE ha de tenir en compte que a la seu de Ferraz havien arribat a donar per bo l'anàlisi de la Moncloa que amb Puigdemont i Junts un no s'havia de preocupar gaire, ja que no tenia cap altre moviment possible que donar suport al PSOE’, anàlisi que ha resultat totalment equivocat. Podeu llegir l’article complet d’en Josep Antich, tot seguit.

Quan falten 48 hores

La decisió de Junts per Catalunya d'esgotar fins al mateix dijous per decidir el vot a la Mesa del Congrés dels Diputats i a la presidència de la cambra, té tres claus: el calendari de les converses el marca el president Carles Puigdemont i no els socialistes; en segon lloc, fer evident que la negociació no és ni exclusivament ni prioritàriament amb el PSOE, ja que en les converses també han de sortir les seves condicions; i, finalment, deixar clar que poden aguantar un envit fins al final i que si no hi ha un acord amb Pedro Sánchez, serà responsabilitat seva. Al frontispici de la negociació, un record recent: en l'últim minut Xavier Trias va perdre l'alcaldia de Barcelona.

En aquesta estratègia de Puigdemont, el president a l'exili es reserva una carta per si hi ha repetició electoral, ja que la seva confiança en Pedro Sánchez no és precisament alta: els acords que obtingui, sigui ara per a la presidència del Congrés o en una negociació futura per a la investidura d'un candidat a president del govern espanyol, han de partir de la base que no se'n refia, que serà car i que l'elector independentista ho ha d'entendre fàcilment i d'una manera molt àmplia. Això no és una posició maximalista, ja que tant al PSOE com al PP els ha traslladat que està disposat que siguin graduals i que en l'amnistia hi ha determinades urgències: els del jutjat 13 de Barcelona i les del judici del mes de novembre vinent del Tribunal de Comptes a 27 ex alts càrrecs de la Generalitat, inclosos els presidents Puigdemont i Artur Mas i el vicepresident Oriol Junqueras.

En aquesta teranyina de contactes, converses, personatges interposats i mediadors, la insistència des de Waterloo que no es deu res a Pedro Sánchez, sinó, en tot cas, és al contrari, està provocant un gran desconcert a la seu de Ferraz, on havien arribat a donar per bo l'anàlisi de la Moncloa que amb Puigdemont i Junts un no s'havia de preocupar gaire, ja que no tenia cap altre moviment possible que donar suport al PSOE. Molt han tardat els socialistes a despertar-se d'aquest miratge i ara comença a arrelar la idea a Madrid que, realment, el país de les meravelles que els havia dibuixat el president en funcions abans d'anar-se'n de vacances a les Canàries i el Marroc no era així.

A aquest diari li consta que Alberto Núñez Feijóo ha enviat emissaris a conèixer el terreny i a explicar als seus interlocutors que l'expresident gallec no és com Mariano Rajoy i que està disposat a parlar de tot. En aquests moments, és més del que ha fet Sánchez. I el temps s'està acabant. Els socialistes, en un intent de presentar un pols a Puigdemont, estan mirant d'apartar una possible candidatura del PNB a la presidència del Congrés —a Bildu també li va bé que el seu rival directe no tingui un càrrec així— pensant que en la recta final el president a l'exili no s'alinearà en una votació amb Vox. Em temo que no coneixen bé Puigdemont, ja que la seva prioritat serà el que hipotèticament obté a canvi d'un resultat així, no a qui tenen al costat els del PP.

I, a més, si Coalició Canària es manté al costat del PP, amb l'abstenció de Junts n'hi ha prou perquè el somni de la presidència del Congrés per al PSOE desaparegui. Qui juga amb foc té moltes possibilitats de cremar-se.

José Antich

Periodista

Article publicat al digital EL NACIONAL.CAT el dilluns14 d'agost de 2023.

I ara què? Reflexions després del 23-J

El resultat de les eleccions generals del diumenge 23 de juliol ha deixat un panorama polític realment enrevessat i ha estat un cataclisme per a tots els partits espanyols, atès que no només no han aconseguit el que volien, sinó que han esdevingut presoners d’un partit independentista que, per a acabar-ho d'adobar, és el partit que més odien: Junts per Catalunya. La veritat que més els hi cou és que Junts ha estat el gran guanyador d’aquestes eleccions. Guanyador indiscutible. La prova és que tota la resta de partits, absolutament tots, són presoners de la decisió que prengui.

Junts per Catalunya, i per descomptat el seu líder, Puigdemont, a diferència d’altres, no deu res al PSOE, i li deixa les mans lliures per decidir amb sentit d’Estat, d’Estat català, naturalment. Per tant, cal dir-li a Pedro Sánchez que, o fa com David Cameron amb Escòcia i afirma que no volent, com no vol,  la independència de Catalunya, abans que espanyol és demòcrata i que, en conseqüència, ha d’acceptar que els catalans decideixin el seu destí, o la investidura ja se la pot pintar a l’oli. El partit de Puigdemont, amb només 7 escons, té la clau de la governabilitat d’Espanya i té Pedro Sánchez agafat per les gònades. Pedro Sánchez, que fa quatre dies insultava el president Puigdemont, li deia que era aigua passada i el titllava d’una simple “anècdota”, es troba ara a les seves mans i és Puigdemont qui, si vol, pot convertir Pedro Sánchez en aigua passada i en pura anècdota. És una humiliació en tota regla, tant per a Pedro Sánchez, en particular, com per a l’Estat, en general, ja que el president Puigdemont és la seva bèstia negra, és l’home que des de Brussel·les posa en evidència els principis totalitaris de l’Estat espanyol. Quines ironies que té la vida: ara com ara, tota Espanya és presonera del demòcrata que volien empresonar.

Espanya encara no han copsat l’abast de la tragèdia. Europa sí que han entès això del "rei Puigdemont". La gran premsa europea destaca dues conseqüències de les eleccions: "Prepareu-vos per a la reaparició de Catalunya com un afer polític" i també "Espanya esdevé com més va més ingovernable". Quan llegeixes la premsa estrangera, novament Puigdemont és el gran protagonista. Primer el qualifica de ‘Kingmaker’ (‘el fabricant de reis’, una expressió que en anglès s’adjudica a qui pot fer president algú), i recorda que ERC i Junts tenen el poder de decidir qui serà president d’Espanya. La por d’una nova aliança dins el Consell Europeu de països governats per l’extrema dreta s’allunya, però ressalta que Espanya s’ha de preparar per a la reaparició de Catalunya com un afer polític, o per a unes noves eleccions.

La periodista Pilar Rahola ha escrit un article titulat ”Puigdemont, l'irrellevant” on ressalta que, malgrat els ingents esforços per enviar-lo a la paperera de la irrellevància, Puigdemont continua sent el principal interlocutor per encarar el conflicte català i el líder indiscutible de la resistència. Podeu llegir aquest article tot seguit.

Puigdemont, l'irrellevant

Un dels errors més recurrents dels dirigents i periodistes espanyols és que sempre donen per morta la causa catalana abans d’hora. I el moment actual ratifica aquesta evidència de manera rotunda. Tots els líders polítics i tots els analistes que s’arrosseguen pels micròfons de l’España grande, han afirmat reiteradament que ja estàvem calmats, tranquils i controlats, és a dir, feliçment domesticats, i que, dominada la fera —via repressiva, cal dir—, el mal estava fumigat. Al capdavall, és el que demanava el flamant comissari europeu, Borrell per a més senyes, quan deia que calia desinfectar Catalunya. Dotats de la supèrbia innata dels colonitzadors —i respecte a Catalunya, aquest n’és el tracte— confonen un moment de ferida i desconcert, amb una derrota definitiva, sense entendre que la causa catalana ve de lluny, ha superat situacions de repressió terrible, i sempre ha ressorgit. No és la primera vegada que ens alcem i ens envien tot el seu poder per esclafar-nos, com tampoc no és la primera vegada que creuen que la nostra retirada és una derrota.

Felip V va donar per acabada la nació catalana, i a fe de Déu que va emprar tota la seva capacitat per aconseguir-ho. Ferran VII va enviar-nos el cruel Carlos de España (que els catalans anomenaven ‘l’assassí de Catalunya’) per acabar amb els “liberales catalanes”, als quals matava a cabassos, però després de patir la decadència catalana (fruit d’una sistemàtica política de neteja identitària) va arribar la renaixença. Al segle XX ho varen intentar dos dictadors, Primo de Rivera i l’assassí de masses Francisco Franco, que només arribar a Barcelona va assegurar que s’havia acabat “el problema catalán”. I durant el segle XXI, especialment després del 2017, hem patit piles d’esforçats exterminadors de plagues que ens han cantat les absoltes cada dia. Pletòrics per l’efectivitat de l’aparell repressiu que han desplegat per terra, mar i aire, que ens ha deixat ferits, desconcertats i fragmentats, s’han afanyat a menysprear-nos, a considerar-nos irrellevants i a donar-nos per liquidats. I d’aquesta fatxenderia clàssica n’han sorgit tota mena d’epítets, insults i menysteniments adreçats tant a la causa catalana, com als seus dirigents, als quals han intentat humiliar de la manera més barroera i pública. Pletòrics per l’efectivitat de l’aparell repressiu que han desplegat per terra, mar i aire, que ens ha deixat ferits, desconcertats i fragmentats, s’han afanyat a menysprear-nos, a considerar-nos irrellevants i a donar-nos per liquidats.

El cas més brutal ha estat el del president Puigdemont, la ridiculització del qual ha anat paral·lela a l’acarnissament amb què s’ha tractat la seva persona, reduïda a una mena d’esperpent grotesc abandonat a la seva dissort en terres belgues. Des del 2017 periodistes i polítics espanyols no han estalviat esforços a denigrar i deshumanitzar Puigdemont, sempre amb l’ajuda d’esforçats i servils catalanets que fan la feina bruta, disposats a vinclar l’esquena perquè l’amo els doni la ‘palmadeta’. L’exemple més notori d’aquest gènere cortesà va ser l’article infame que va publicar Antoni Puigvert contra Puigdemont, al qual, amb una condescendència humiliant, enviava a la irrellevància. Què deu pensar ara, el pobre, de la “irrellevància” del president?

Capellanets cortesans a banda, la realitat torna a ser tossuda i envia un doble i poderós missatge a la supèrbia espanyola: la causa catalana no està dominada, ans al contrari, comença a reaccionar; i l’home més perseguit d’Espanya, el seu enemic públic número u, aquell a qui menyspreen i insulten, no només no és irrellevant, sinó que ara és el salvavides de l’Espanya “roja” que tant l’ha menystingut, amenaçat i perseguit. No era Sánchez qui assegurava que portaria Puigdemont a Espanya? I ara resulta que és la seva “salvació”. Fins i tot assegura, tota aquesta progressia, que el president serà el responsable si Vox arriba al govern, com si fos Puigdemont el culpable de les misèries que acumula Espanya. En aquest sentit, les orgàsmiques portades espanyoles d’aquests dies són un homenatge al karma.

Novament, doncs, malgrat els ingents esforços per enviar-lo a la paperera de la irrellevància, Puigdemont continua sent el principal interlocutor per encarar el conflicte català i el líder indiscutible de la resistència. Al capdavall, ja ho va dir en Zapatero, un dels poquíssims líders espanyols que veu Catalunya amb una mica més de complexitat: “Puigdemont forma parte de la solución”. O dit altrament, sense Puigdemont no hi ha solució. Però a diferència d’altres líders independentistes, el president no és un interlocutor que es posarà en mode catifa a la primera que li gratin l’esquena. És això el que els té desconcertats i espantats: que ara ja no podran vendre fum, ni negociar la morralla, perquè ara no tenen un mesell a l’altra banda de la taula. Ara, senyor Sánchez, ara va de veres.

Pilar Rahola

Escriptora i periodista

 

Article publicat al digital   EL NACIONAL.CAT   el diumenge, 30 de juliol de 2023

La veu de Catalunya

La Veu de Catalunya fou un diari en català que es va publicar a Barcelona el 1899. La seva existència va tenir durada fins al 8 de gener de 1937 i va néixer com un diari literari i polític, defensor del programa de la Lliga Regionalista. A causa d'un article editorial, signat pel director, el diari va ser suspès entre 1900 i 1901. Aquest títol ha vingut a la nostra memòria arran del darrer paràgraf de l’article que escriu avui el President Mas titulat “Escolta, Espanya”, i on esperona als catalans a votar el pròxim diumenge dia 23. La seva invocació a anar a votar les opcions que cadascun vulgui triar  ̶ ni paperetes nul·les ni en blanc ̶  és l'única manera de contenir un desastre per la Generalitat i per extensió a la ciutadania de Catalunya. En resum el President Mas ens ve a dir que diumenge Catalunya ha de fer sentir la serva veu pròpia.

Malgrat el que diu el President Mas en el seu article, Espanya no vol escoltar Catalunya, ja que no li agrada el que podria dir. Però, tampoc no hem d'oblidar que, quan Catalunya intenta parlar, tampoc sap quants ciutadans volen parlar i el que aquests ciutadans volen dir. El pitjor per a tots dos és que l'estat espanyol no permet saber l'opinió dels catalans, ni tampoc els dels bascos ni dels gallecs, ni de ningú; simplement és indiferent qualsevol pregunta que no sigui la que marca la Sagrada Constitució i la Unitat d'Espanya. Però això ja se sap des de fa molt de temps i fins ara no s'ha presentat un veritable Full de Ruta de com poder aconseguir que l'Estat espanyol ens escolti, no oblidant que a Catalunya tampoc hi ha unitat, ni unanimitat, ni majoria perquè ens puguem fer escoltar. Si no sabem com, tampoc no podem demanar el què.

I és que, tal com està la situació, el "café para todos" ja no serveix a Catalunya. Si tinguéssim els diners per a infraestructures que té Madrid, poder disposar de tots els impostos aplegats aquí com passa a Euskadi, o rebre molt més del que en proporció aportem  ̶ com Extremadura o Andalusia ̶  potser estaríem en una altra situació. I és que a Catalunya no hi arriba ni tan sols el "café para todos", en tot cas la resta de cafè enganxosa del fons de la tassa buida. Tot per culpa, en primer lloc, dels partits espanyolistes catalans que, per les seves relacions i sovint poca identificació amb Catalunya i el català, els va millor dependre de Madrid i fer el que els manen que tenir el poder aquí i que els calgui debatre les coses. Per aquest motiu fan veure que les coses estan millor del que estan, per ells no hi ha greuge comparatiu. Per una altra banda, el primer escull per fer-nos escoltar a Espanya el trobem a l'hora d'aconseguir que els "nostres" partits ens escoltin. Es demana unitat per fer força (definint prèviament objectius comuns) i que tenim? Tenim un grapat de líders que fa la sensació que són incapaços d’acordar res entre ells, que no es poden ni veure i que són un obstacle per avançar en cap direcció.

L’article del Sr. Mas és una bona reflexió política d'algú que no va ser president perquè sí. Una visió concisa i global del mínim comú múltiple que haurien de defensar tots els partits catalans, si més no els "falsos i no tan falsos independentistes" i, tanmateix, els comuns i els socialistes, i potser també el PP (o així ho hauria fet en Josep Piqué als seus bons temps). Podeu llegir aquest article tot seguit.

Escolta, Espanya

Manllevo el títol del conegut poema Oda a Espanya que Joan Maragall va escriure fa 125 anys. Ho faig en un moment pròxim a unes noves eleccions, però no amb la intenció de posicionar-me electoralment, sinó amb el propòsit de fer una reflexió sobre la salut de la relació entre Catalunya i Espanya. La conclusió resulta del tot evident, i encara més després de la darrera dècada d’allunyament i de confrontació: fa massa temps que Espanya no escolta Catalunya. Potser en sent la cridòria, però no n’escolta els arguments ni les raons.

La fossa de la desconnexió entre les dues realitats nacionals és cada cop més profunda, malgrat els cants de sirena que alguns benintencionats o interessats ens volen fer creure. Se’m dirà, amb raó, que quan parlo de Catalunya cal tenir en compte que el nostre país té sensibilitats i visions molt diverses, fruit de la seva pluralitat. En soc conscient, i me’n declaro un defensor. Per aquest motiu em referiré a aquells temes en els quals els consensos interns són més forts i més permanents en el temps.

En les primeres clarors de la transició política, aviat farà 50 anys, semblava que després de dècades de foscor i de persecució Espanya es disposava a escoltar veus que li parlessin en llengua no castellana, com ens recordava el poeta. Tanmateix, a mesura que ens endinsem en el segle XXI, cada cop és menys així. Tornem a viure amb l’angoixa d’haver de defensar la nostra llengua dels atacs que rep. La mala llavor plantada per Ciutadans la recull avui Vox, que vol escampar les males herbes per tot el domini lingüístic comú, amb la complicitat de populars i la indiferència d’altres. A Espanya cada vegada li costa més escoltar en una llengua que no sigui la castellana, l’única que de debò es considera important i pròpia.

Espanya tampoc no escolta Catalunya en la més que justa reclamació de les infraestructures que el nostre país requereix per progressar. L’any 2005, en plena negociació del nou Estatut, es va incloure una clàusula que obligava l’Estat a invertir a Catalunya l’equivalent del que la nostra economia aporta cada any a la riquesa espanyola, un dinou per cent. Ho conec bé perquè ho vaig negociar personalment amb el president Zapatero. Doncs bé, havent transcorregut gairebé dues dècades, es pot dir que no s’ha complert gairebé mai. S’han succeït governs de colors diferents, amb majories absolutes i minories necessitades de suports, i Espanya ha seguit sense escoltar la veu d’un poble que demana que s’atenguin les seves necessitats més bàsiques i les seves aspiracions de benestar més legítimes.

Catalunya és l’únic territori de l’Estat que es regeix per un Estatut que la seva població no ha votat. Es tracta d’una “excepció” catalana. És conseqüència directa de la sentència que es va carregar part substancial de la norma estatutària que s’havia pactat a Madrid i referendat a Catalunya. Espanya no només no va escoltar la reclamació de més i millor autogovern, sinó que va trobar els mecanismes per avortar les aspiracions i els consensos catalans. Han passat tretze anys des de la resolució del Tribunal Constitucional, i cap govern espanyol ni cap majoria parlamentària a les Corts no han proposat res per superar aquell atzucac.

Posats a no escoltar, Espanya fa el desentès a qualsevol plantejament català per reduir el dèficit fiscal crònic que frena el nostre progrés i ofega el nostre benestar col·lectiu. En matèria de finançament, mai no s’han complert les clàusules previstes als dos Estatuts d’Autonomia que hem tingut després de la dictadura, els dels anys 1979 i 2006. Quan fa una dècada llarga es va proposar l’anomenat pacte fiscal, amb amplis suports en la societat catalana, l’Estat no només va ignorar la proposta, sinó que la va rebutjar amb rotunditat. Espanya ens condemna a no sortir del sac comú del finançament autonòmic, del “café para todos”. No és només un tema de diners, sinó de possibilitat de tenir un model fiscal propi, com tenen bascos i navarresos. No ens enganyem, sense control dels ingressos l’autogovern és un gegant amb peus de fang.

Finalment, quan en els darrers temps Catalunya ha elevat el nivell de reivindicació de les seves aspiracions nacionals i ha defensat el dret a decidir el seu futur, Espanya no solament no ha escoltat, sinó que ha posat en marxa tota la maquinària de la repressió. Ha violat drets, ha esclafat persones i ha menystingut la democràcia i l’estat de dret, quan li ha calgut.

Els temes que he esmentat superen la divisió entre independentistes i unionistes. Identitat, llengua, infraestructures, autogovern, fiscalitat i dret a decidir representen, entre d’altres, àmbits nuclears de la nació catalana, del conjunt del país. La política catalana, els seus partits i els seus líders han de trobar la manera de defensar conjuntament allò que és essencial per al nostre present i el nostre futur. Diumenge hi ha eleccions. Si Espanya no vol escoltar, Catalunya ha de parlar. Ho ha de fer alt i clar, sense complexos i amb consensos. No haver aconseguit els nostres objectius no ens eximeix de complir amb els nostres deures. Diumenge en tenim un de principal: fer sentir la nostra veu.

Artur Mas

129è president de la Generalitat

Article publicat al diari   ara, el dijous 20 de juliol del 2023