Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




29 de novembre 2021

Cap a un nou tripartit?

En els últims mesos ERC ha aconseguit arribar a diversos acords amb el Govern central i sembla que cada vegada està més lluny de Junts x Catalunya, el seu soci de Govern. Els pactes entre els republicans i el ‘Gobierno’ ha avivat els rumors sobre la possible tornada del tripartit, format per PSC, ERC i Comuns, malgrat que els resultats del 14F van donar la famosa majoria del 52% als independentistes. Els pressupostos de la Generalitat tiren endavant gràcies al pacte in extremis amb els comuns, que ha provocat una nova crisi entre Esquerra i Junts per Catalunya. Malgrat la picabaralla, el president, Pere Aragonès, i el conseller Jaume Giró han fet pinya per defensar l’aprovació dels pressupostos, i creuen que això no malmet la majoria independentista. Tot i la sintonia entre Aragonès i Giró, qui ha estripat les cartes ha estat Joan Canadell. El diputat de Junts per Catalunya ha criticat el pacte d’ERC amb els comuns afirmant que l’estratègia dels republicans sobre “la via àmplia no és la unitat dels independentistes, és autonomisme i és el preludi d’un nou tripartit”, preguntant-se també —fent referència als comuns— “si el president preferirà continuar pactant amb un partit no independentista que carrega durament contra el soci de govern”.

Com s’ha pogut veure des de sempre, el procés ha tingut dos vaixells i dos capitans que contendien per governar-lo: primer Convergència amb Artur Mas al timó i segon Esquerra Republicana amb Oriol Junqueras. Quan Carles Puigdemont va prendre el relleu de Mas, la rivalitat va continuar, amb unes altres sigles, però amb la mateixa intensitat. El capteniment de Junqueras ha estat, des de sempre, desbancar de la presidència de la Generalitat als convergents, siguin més o menys afins als postulats pujolistes. Finalment en les darreres eleccions els republicans, malgrat quedar segons empatats amb els socialistes, aconsegueixen fer els ‘sorpasso’ als convergents —o potser caldria dir millor als ex-convergents— encara que només fos per 35.000 vots que els va facilitar tenir un diputat més que a Junts x Catalunya. Aquesta minsa majoria va permetre encimbellar al delfí de Junqueras, Pere Aragonès, com a president de la Generalitat. L’objectiu estava aconseguit. Els efectes, però no han resultat com preveien els ‘spin doctors’ esquerrans, ja que per poder investir Aragonès van caldre els vots dels anticapitalistes de la CUP i aquest fet ha estat, a la llarga, la pedra a la sabata dels republicans que han vist minvades les seves aspiracions per gestionar una Generalitat que potser els hi queda una mica gran.

Amb l’aprovació dels pressupostos catalans, els republicans han comprovat que la seva força depèn del seu apropament a partits polítics que es mouen fora de l’univers independentista i per tant que són netament unionistes. Aquesta realitat i també, perquè no dir-ho, el gir respecte al procés que el seu líder, Oriol Junqueras, ha fet des de la seva sortida de presó pot fer la impressió a alguns que Esquerra Republicana no veuria amb mals ulls una reedició del tripartit amb comuns i socialistes. Aquesta teoria la desenvolupa amb profunditat l’historiador i professor de l’UB, Agustí Colomines, en el seu article titulat  ‘L’Esquerra encadenada’, on estudia les relacions entre els partits presents al Parlament i els seus possibles encaixos amb la nova realitat de la política catalana actual. Podeu llegir l’article a continuació.

L'Esquerra encadenada

¿És incoherent que Esquerra no vulgui pactar a Catalunya amb els socialistes si a Madrid ja hi pacten? Si en comptes de respondre des del partidisme ho féssim des de la lògica, la resposta hauria de ser afirmativa. Aquesta setmana hem pogut observar fins a quin punt l’aliança dels republicans amb els socialistes és ferma i deixa com una anècdota el pacte dels independentistes amb els socialistes a la Diputació de Barcelona. En quaranta-vuit hores, els republicans han donat via lliure a tres pressupostos. A l’Ajuntament de Barcelona —on Colau governa amb Collboni, no ho oblidem—, a la Generalitat de Catalunya —trencant la majoria independentista— i al govern de l’Estat, amb la promesa que el català tindrà un 2 % en les plataformes audiovisuals. La festa no ha estat rodona a Madrid perquè el mateix dia el Tribunal Suprem ha ratificat la sentència del TSJC que obliga a introduir el 25 % de classes en castellà a l’escola catalana. L’Estat no perdona mai. Després d’una dècada de lluitar per l’autodeterminació, l’espanyolisme de l’Estat es mostra implacable i ressuscita amb molt bon resultat els grans èxits dels anys noranta: l’atac a la immersió lingüística i la crisi de les infraestructures, la causa de la qual era un dèficit fiscal que ja no es denuncia. Ha saltat de l’agenda. El que ha canviat, per tant, és la resposta dels partits catalans. És significatiu que la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, assisteixi demà a la reunió preparatòria de la Conferència de Presidents Autonòmics. Aquesta és la nova agenda d’Esquerra.

Els observadors optimistes i els mitjans de comunicació propers al partit de Junqueras, que són molts, alguns per conveniència i els altres per convicció, exalten l’habilitat dels republicans per esdevenir el centre de tots aquests pactes. No dic que això no sigui cert. Però cada dia que els republicans fan un pas i acceleren l’aproximació als partits unionistes, queda més clar que avancen cap a una rectificació de l’anomenat procés. La repressió hi ha tingut molt a veure, però també el protagonisme cada vegada més acusat dels federalistes al si d’Esquerra, aquells que s’hi van incorporar, procedents del PSC o d’ICV, i que només “estaven” en mode independentista per les circumstàncies. Un cop fracassat el primer intent seriós d’independitzar-se, no solament promouen una reculada, sinó que s’incorporen a la lluita per liquidar els independentistes de Junts, que constantment identifiquen amb l’antiga Convergència, tot i que els veritables convergents avui comparteixen amb els republicans diagnòstic i estratègia. Com afirma Remei Gómez, l’alcaldable de PDeCAT-Convergents a Sant Cugat per al 2023, entrevistada per Nació Digital, un dels diaris afins als republicans i síntesi de l’esquerrovergència: «La lluita per la independència, ara no toca. Hi ha altres prioritats on dedicar els esforços». És d’agrair l’opinió gens acomplexada d’aquesta senyora.

Els republicans es troben en un dilema que tard o d’hora els perjudicarà. Per una banda, defensen que abans d’intentar una altra vegada confrontar-se amb l’Estat cal eixamplar la base, que és l’excusa que han fet servir per justificar el gir de 180°. Per una altra banda, els únics pactes que realment consoliden estan reduint la base independentista i alhora reforcen la posició dels partits unionistes. Que la base independentista minvi en comptes de créixer no és culpa tan sols dels republicans. L’extremisme ideològic de la CUP i les vacil·lacions de Junts també hi ajuden. La majoria parlamentària que va investir president Pere Aragonès és cada dia més feble. I no ho dic per l’orientació dels pressupostos, que han estat elaborats per Jaume Giró, el conseller de Junts que més hi toca, sinó pels enfrontaments entre republicans, independentistes i anticapitalistes. L’objectiu comú, l’exercici del dret a l’autodeterminació, és substituït per un enfrontament ideològic propi de la “normalitat”. La unitat d’acció és inexistent. No és que els republicans i els independentistes estiguin molt lluny ideològicament. Al capdavall, el projecte de pressupostos pactat entre Junts i Esquerra contempla —fins i tot ara, després de l’acord dels republicans amb els comuns— les partides dedicades al Hard Rock Hotels i als Jocs d’Hivern que han motivat la discòrdia amb la CUP. La discrepància entre Esquerra i Junts és estratègica i és de molt difícil solució. Cap dels dos partits pot rebaixar la seva manera d’interpretar què cal fer després de l’1-O i és impossible aïllar el Govern, per molt que ho digui la portaveu, de la tensió que aquesta discrepància provoca entre els republicans i els independentistes.

Esquerra s’ha encadenat al PSOE per deslliurar-se de Junts. Però com més forta és l’aliança amb els socialistes, més reforça Junts com a partit de referència de l’independentisme liberal, socialdemòcrata i ecologista. O sigui, de centreesquerra. Si Esquerra es desprèn de l’independentisme o bé esdevé un simple recurs sentimental i electoral, Junts té una gran oportunitat per créixer. Només li cal fer com aquesta setmana: mostrar-se inflexible en la defensa de l’independentisme i demostrar que, tot i les discrepàncies, estaven disposats a discutir fins al final amb la CUP per no trencar la majoria parlamentària. Lluitar per la independència i governar no són incompatibles. La coalició de govern ha patit tres grans sotragades en sis mesos: el fracàs de la taula de diàleg, la qüestió de l’ampliació de l’aeroport i ara les discrepàncies sobre amb qui pactar el pressupost. Em costa de creure que no hi haurà una quarta topada... i una cinquena i una sisena. La intervenció més que crítica de Joan Canadell contra Esquerra en el debat de pressupostos va disgustar tant el president que va abandonar l’hemicicle. Torra va demostrar tenir més corda el dia que li van retirar l’escó i Aragonès, vicepresident del seu Govern, es va quedar immòbil, sense aplaudir, mentre els consellers i els diputats de Junts l’ovacionaven. Era la segona vegada que Aragonès actuava així. El setembre del 2019 no va cridar “llibertat” ni tampoc va aplaudir quan es va conèixer, enmig de les votacions de les propostes de resolució del ple, que el magistrat de l’Audiència Nacional decretava presó sense fiança per als set CDR detinguts aquella setmana. L’acusació era forta: pertinença a organització terrorista, fabricació i tinença d’explosius i conspiració per causar estralls. Tots els gestos compten, sobretot si després es desvela el muntatge de l’acusació.

L’Esquerra encadenada enfila el camí d’un nou tripartit, que és l’única alternativa a una majoria independentista. Com menys independentista es mostra Esquerra, no tan sols regala vots a Junts, si és que saben oferir una bona proposta, sinó que reforça el PSC. Els socialistes, tot i recuperar pocs vots de Ciutadans, en van tenir prou per quedar primers en la darrera cursa electoral. Com més ajudi Esquerra a consolidar Pedro Sánchez a Madrid, més ajudarà a la recuperació dels socialistes a Catalunya, que han trobat en Salvador Illa i Alícia Romero un grup dirigent més eficaç que no pas ho era abans amb Miquel Iceta. Podria ser que els republicans perdessin vots d’una manera letal i un possible tripartit només podria ser presidit pels socialistes. L’aliança dels republicans amb els independentistes només es manté per això, per la por al ‘sorpasso’ socialista i perquè Junts segueix sense brúixola i aquesta desorganització dels de Puigdemont els beneficia.

 Agustí Colomines

Historiador

Article publicat al digital  ELNACIONAL.CAT  el dijous 25 de novembre de 2021

22 de novembre 2021

S’acosta Nadal

Aquest any sembla que podrem celebrar les festes de Nadal i Cap d’Any com Déu mana, al voltant d’una taula acompanyats d’aquells que estimem i ens estimen. També les empreses podran tornar a fer aquells sopars prenadalencs que tanta il·lusió fan a alguns, malgrat que moltes vegades només serveixin només per fer la pilota als caps i, potser amb alguna copa de més, per fer el ridícul davant els col·legues. Tot plegat gràcies sobretot a la magnífica campanya de vacunació que s’ha dut a terme en el nostre país, i que segons dades de Salut ha fet que més de sis milions de catalans hagin rebut la vacuna de la Covid-19, o sigui el 77% de la població. Per això esdevé cada dia més insolidària l’actitud d’aquelles persones que, per por, egoisme o excentricitat, rebutgen posar-se la vacuna.

Exposat això, i per deixar aparcat una mica el tema vacunes, pandèmia i al marge de la vida sanitària, centrem-nos un instant en els mots. Aquests dies arriba aquest moment de l’any, quan la tardor comença de perdre l’or de les seves coloracions variables, quan, complert el seu cicle, les castanyes i els panellets han passat avall i l’abric ja agraeix la companyia de la bufanda, que trobeu algú que us diu:  “s’acosta Nadal!”. La sola pronunciació d’aquesta frase produeix sovint una resposta més o menys habitual: “Sona molt català, això de «s’acosta Nadal»!”. L’afirmació anterior és certa, ja que hi veiem un ús tan correcte i genuí com normal del verb “acostar”, perquè aquest verb no té directament res a veure amb el seu equivalent castellà “acercar”. Es tracta, doncs, d’una forma genuïnament catalana.

Feta aquesta observació sobre “acostar”, fixem-nos en l’altre element de la frase: el nom “Nadal”. Quan diem “s’acosta Nadal”, observem que, per introduir aquest nom, no necessitem pas l’article determinat: la frase amb què començàvem i que era objecte d’admiració no deia, en efecte “s’acosta ‘el’ Nadal”. I no és pas que ‘Nadal’ no admeti l’article; però, amb valor adverbial. Certs noms dels que designen les grans diades de l’any funcionen sovint sense l’auxili d’aquest element. Així diem “Corpus sempre s’escau en dijous”, “aquest any Nadal és un dilluns”, “vindran per Pasqua”. ‘Nadal’, encara, és un dels mots que el castellà pluralitza amb facilitat per referir-se a un de sol (“Les deseamos unas felices Navidades”), allà on el català, no tan magnànim a crear plurals inexpressius, no coneix aquest ús del plural i en té prou de dir “Us desitgem un bon Nadal”.

Com una tradició més, cada Nadal tornen els mateixos dubtes. ¿Hem de dir per Nadal, pel Nadal o (p)els Nadals ? Però els dubtes comencen la nit abans, que no és la ‘Nit Bona’ sinó la nit de Nadal; igual que la d'una setmana després no ha de ser la ‘Nit Vella’ sinó la nit de Cap d'Any. I en aquest sentit, distingim entre les nits de Nadal, Cap d'Any i Reis i els dies de Nadal, Cap d'Any i Reis a la nit, que són les nits de l'endemà.

Per esvair aquests dubtes i espolsar del parlar habitual dels catalans, d’una vegada per totes, l’article davant el mot Nadal, Jordi Badia i Pujol, llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, autor del recent llibre ‘Salvem els mots’, va escriure fa uns anys un article al seu Blog ‘El clot de les Ànimes’, titulat precisament ”Us agrada «el Nadal»?”, on feia una anàlisi filològica d’aquesta transgressió que fem cada dia quan posem l’article davant la paraula Nadal. Hem recuperat aquest interessant article que podeu llegir tot seguit.

Us agrada «el Nadal»?

«M’agrada el Nadal» és una cançó força coneguda, sobretot entre la quitxalla. La canta Dàmaris Gelabert, una dona que ha treballat de valent per fer arribar cançons en català als infants. Però no ens hauria de passar per alt que «m’agrada el Nadal» és una frase estranya al català de sempre. Això ho hauríem dit (i ho diem, vaja) d’una altra manera: «M’agrada Nadal».

Cal demanar-se com és que s’ha escampat tant, aquest article de «Nadal»? Em sembla que no cal, oi?

Doncs si no volem que, una vegada més, el català sucumbeixi a la llengua dominant només hem de llevar aquest article. Vegem-ne exemples, aplegats ací i allà:

—Estimo el Nadal: Estimo Nadal.

—Com se celebra el Nadal al món? Com se celebra Nadal al món?

—El Nadal ja ha arribat: Nadal ja ha arribat (més habitualment: Ja ha arribat Nadal).

—La campanya solidària il·lumina el Nadal: La campanya solidària il·lumina Nadal.

Per adonar-se que això és estrany a la nostra llengua, no cal pas retrocedir segles. Consulteu, per exemple, el Corpus Textual de la Llengua Catalana, amb gairebé 1.400 exemples contemporanis. O bé llegiu el Poema de Nadal de Josep M. de Sagarra: ni una vegada no hi trobareu «Nadal» precedit d’article.

«No havíem dit mai “Felicitar el Nadal a algú”, sinó “Felicitar algú per Nadal”»

Si volem distingir el dia 25 del conjunt de les festes nadalenques, podem dir «el dia de Nadal» i «les festes de Nadal», però no és justificat de dir «el Nadal» ni en l’un cas ni en l’altre.

Hi ha unes frases que semblen difícils de resoldre. «Felicitar el Nadal a algú», per exemple. Però és que això sempre s’havia dit d’una altra manera: «Felicitar algú per Nadal». És una errada «Felicitar el Nadal a algú» com ho és «Felicitar el sant a algú» (s’ha de dir «Felicitar algú pel seu sant»).

Igualment, avui sentim frases forçades, com ara: «Preparem el Nadal», «Viu el Nadal», etc. Podem inventar allò que vulguem, però no hauríem de violentar la llengua. En el primer cas, si trobem forçat «Preparem Nadal», podem dir «Preparem-nos per a Nadal». Quant al segon, «Viu Nadal» no és pas més estrambòtic que «Viu el Nadal», llevat que l’espanyol ens hagi estovat les orelles i els ulls.

Naturalment, «el Nadal» és correcte quan és determinat, és a dir, quan parlem d’un Nadal concret: «Recordo perfectament el Nadal del 1970, però no tant el del 1975.»

La paremiologia catalana és plena de frases referides a Nadal i no n’hi ha cap que dugui article: «Nadal en dilluns, festes a munts», «Si Nadal fa estiu, Pasqua prop del caliu», «Nadal sense lluna, de cent ovelles no en queda una», «Nadal vindrà amb molta alegria; també el passarem com un altre dia», «Quan Nadal hagi passat, queda’t la llana i ven el ramat»…

El portal Ésadir, de TV3, després d’explicar això mateix que us he dit, hi afegeix: «sol portar-ne [article] també quan fa de subjecte o complement directe, amb un valor conceptual més que no pas temporal (no m’agrada el Nadal / repensar el Nadal, etc.).» Voleu un exemple que ho desmenteix? De segur que tots reconeixeu aquest ús  conceptual de «Nadal» fent de subjecte en El poema de Nadal:

 

                           «Però Nadal ens ha pintat el rostre

                            amb un vermell precís i decidit,

                            i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,

                            de terra, de nissaga i d’esperit.»

Ja ho veieu: una vegada més ens trobem un cas d’interferència de l’espanyol que ens fa canviar la manera d’expressar-nos de tota la vida. I una vegada més, els filòlegs podem fer dues coses: o bé admetre-ho passivament, anotar-ho a la llista i demanar a l’Institut d’Estudis Catalans que accepti aquesta «novetat de la llengua real», o bé cridar l’atenció (a l’aula, a casa, a la feina, al bloc…) perquè no volem que el català sigui més ‘catanyol’.

Jordi Badia i Pujol

Filòleg

Article publicat al bloc  ‘El clot de les Ànimes’  el 16 de desembre de 2016

15 de novembre 2021

Camins fressats

El diumenge, i en un mas de Catalunya Nord, dins de Canet del Rosselló, envoltats de vinyes, es constituí l’Assemblea de Representants del Consell per la República, el “parlament” de la institució independentista a l’exili, que tindrà funcions ‘legislatives’, de control, seguiment i fiscalització del Govern a l’exili. Aquest parlament el formen 121 membres, dels que 40 són càrrecs electes i la resta, ciutadans escollits sense cap responsabilitat institucional. Foren aprovats els seus decrets primaris de funcionament i s’escollí la mesa amb una ‘cupaire’, Ona Curto, al capdavant com a presidenta; la nord catalana Maria Costa i el pallasso represaliat, Jordi Pesarrodona com a vicepresidents primer i segon, així com els secretaris Joan Puig, membre del sector crític d’ERC i Titón Laïlla, diputada de Demòcrates. Més transversalitat impossible, malgrat el que diguin alguns repatanis en desacord amb el Consell per la República. La presidenta de la mesa d’edat, la veterana activista independentista, Blanca Serra, en el seu discurs va carregar contra el que sembla el “retorn al corral de l’autonomisme”. Així també va defensar l’Assemblea com un instrument vàlid i obert per assolir l’objectiu de la independència.

En la seva intervenció al plenari constituent d’aquesta Assemblea de Representants, el MHP Carles Puigdemont, va explicar que els camins transitables per arribar a la independència poden ser més o menys còmodes o més difícils. Textualment va dir: «Es pot transitar per una autopista de quatre carrils, ben pavimentada i il·luminada, per carreteres comarcals, però a vegades cal transitar per camins que no estan fressats. Algú ha de fressar aquest camí, i sovint reps esgarrinxades. A alguns potser els impressiona explorar aquestes vies més difícils, però a nosaltres ens anima. Sovint altres veuen dreceres aparentment més còmodes, però els avenços a Catalunya al llarg de la història sempre s’han produït justament fressant camí». El president exiliat va demanar també que la república catalana “no sigui un calc de la mal anomenada democràcia espanyola”, i va reivindicar que, amb la tasca del Consell, estem demostrant per què volíem una república, i no era per calcar la mal anomenada democràcia espanyola, sinó inspirats per una vocació insubornable de radicalitat democràtica.

La constitució d’aquesta Assemblea no ha de ser la finalitat, sinó l’instrument que ha de permetre avançar cap a l’objectiu que tots els qui formen part del Consell han de compartir, que no és altre que la plena llibertat de Catalunya. El Consell, com a institució fora de l’abast de la repressió de l’estat espanyol, és i ha de ser una eina aliena a les servituds partidistes, que massa sovint promouen la competència en lloc de sumar esforços entre les diferents sensibilitats de l’independentisme. I precisament perquè el CxR posa en valor allò que ens uneix, hem d’aportar-hi tots els accents i impulsar-ne aquesta tasca de motor i de punt de trobada. El periodista i director del digital VilaWeb, en la seva editorial del diumenge es pregunta quin paper tindrà aquesta Assemblea acabada de néixer, quines regles s’imposarà, què faran els seus membres, on volen dur aquest organisme i quin paper tindrà en la vida quotidiana del país. Si voleu podeu llegir l’editorial a continuació.

Finalment un revulsiu positiu: una Assemblea per a construir

D’ençà de l’octubre del 2017, l’independentisme català ha viscut, sobretot, revulsius negatius. La presó, l’exili, la repressió, les agressions de tota mena, però també el caïnisme i la lluita partidista. És clar que hi ha hagut grans victòries —que altrament no seríem ací. De les victòries electorals als grans moments de protagonisme del carrer, com ho va ser, molt especialment, la reacció a la sentència contra els presoners polítics. Però del 2017 ençà la dinàmica ha estat sempre marcada per Espanya i si de cas la nostra actitud ha estat reactiva. Tanmateix, ahir, finalment, la constitució de l’Assemblea de Representants del Consell per la República va ser un revulsiu positiu i completament autònom, unilateral, serenament desvinculat d’allò que pugui fer o vulgui fer l’estat espanyol.

La biologia, o la cronologia si ho voleu dir així, va fer que Blanca Serra, dirigent històrica del PSAN-p i dels IPC, presidís la mesa d’edat i fes els primers passos oficials del nou parlament republicà. I va ser aquesta dirigent històrica, forjada en els moments més durs de l’independentisme contra Franco i contra el postfranquisme, que va afirmar en un discurs calmat però contundent: “La resposta som nosaltres.” Un ’nosaltres’ que, en boca de Serra, actualment membre de Poble Lliure, va sonar volgudament, estudiadament ambigu. Perquè era el nosaltres-Assemblea de Representants, però també era el nosaltres-ciutadans, un nosaltres que pren forma i s’articula de fa anys en gent molt diversa de tot el país, sempre transversalment. I que precisament l’independentisme històric, obligat durant dècades a actuar com una duríssima roca inamovible, sap apreciar d’una manera molt particular.

Aquesta transversalitat també es veié reflectida clarament en la votació dels càrrecs que integren la mesa. Els 121 membres van triar Ona Curto (regidora de la CUP a Arenys) com a primera presidenta de la institució; Maria Costa (batllessa dels Banys d’Arles, d’Unitat Catalana), com a vice-presidenta primera; Jordi Pesarrodona (d’Independentistes d’Esquerres), com a vice-president segon; i Joan Puig (ERC) i Assumpció Lailla (Demòcrates, a les llistes de Junts), com a secretaris. Si amb els seus vots els representants volien dibuixar nítidament el contorn d’allò que volen que sigui aquest nou parlament, cal reconèixer que el missatge que han enviat és ben clar.

He de dir que, personalment, a mi m’hauria agradat molt que alguns dels qui són completament independents, sense cap militància organitzada, haguessin entrat a formar part de la mesa, atès sobretot que són la majoria clara de membres de l’Assemblea. Però en l’elecció final dels noms segurament el factor de la popularitat hi tingué un paper determinant. Al capdavall, era més senzill per a tots de concentrar el vot en gent que sabia perfectament què volia dir i què representava, en gent de qui se sabia com seria llegida la seva presència. Trencar el pes cultural dels partits i del model de representació tradicional haurà de menester més temps. Finalment, doncs, la mesa reflecteix més la pluralitat partidista que no la pluralitat real de la institució. Però, sigui com sigui, crec que d’entrada ja cal posar en relleu les novetats del procés que s’ha seguit. I, igual com va passar amb les eleccions, la sessió constitutiva de l’Assemblea es va desenvolupar en tot moment seguint uns paràmetres molt diferents dels que hem vist fins ara als nostres parlaments —i la votació amb telèfons mòbils, encara que pugui semblar anecdòtica, en fou un exemple ben visible.

D’ara endavant, allò que compta és que l’arquitectura institucional del Consell per la República pràcticament ja s’ha enllestit, amb l’Assemblea de Representants activa, que s’afegeix al govern del Consell i als consells locals. Ha estat un procés massa llarg, s’ha perdut molt de temps i segurament ens hauríem pogut estalviar algunes ziga-zagues, però, com va dir Ona Curto en el discurs final davant la cambra, tot això ha estat “un màster en construcció”.

De manera que ara cal treballar. On ens durà la deriva autonomista d’Esquerra Republicana i Junts, del govern actual de Catalunya, ja ho sabem: a la independència, no. Ni tan sols en aquests trenta anys de marge que sembla que els ideòlegs de la reculada es marquen com a objectiu. I l’alternativa, més que cap partit o plataforma, és aquest “nosaltres” que ahir Blanca Serra va definir al primer minut.

El president Puigdemont va recordar que la feina del govern del Consell havia estat preservar la legitimitat emanada del Primer d’Octubre, una feina que han fet molt bé. Però ara entrem en un moment nou i cal entendre, tal com Ot Bou ens explicava ahir de Canet estant, quin paper tindrà aquesta Assemblea acabada de nàixer, quines regles s’imposarà, què faran els seus membres, on volen dur aquest organisme, quin paper tindrà en la vida quotidiana del país. Són moltes preguntes encara sense resposta, un full en blanc. Però sabem, i això és una gran diferència, que ací ningú no marcarà cap límit des de fora i que, per tant, solament caldrà tenir en compte la voluntat de la gent que vulgui contribuir amb llibertat a construir, a construir positivament. Qui prefereixi desacreditar-la, burlar-se’n o riure-se’n que ho faci, com ha fet fins ara. Els altres, prenent les paraules de la presidenta Curto, “comencem la nostra república”.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el diumenge 14 de novembre del 2021

08 de novembre 2021

El català és a l’UCI

Acaba de sortir a la llum l’informe CAT2021 que la Plataforma per la Llengua publica anualment  i que inclou dades preocupants que demostren la situació d'emergència lingüística en què es troba la llengua catalana.  Una de les dades inèdites de l’informe mostra que la subordinació lingüística és una actitud majoritària entre els catalanoparlants. A Catalunya 8 de cada 10 persones  catalanoparlants canvien de llengua quan algú els parla en castellà, diuen "per respecte" o "per educació". Això té conseqüències en els infants, adolescents i joves, que cada cop fan servir menys el català en les seves relacions socials. Els alumnes dels instituts no fan servir el català al pati. A més, els alumnes de quart d'ESO tenen més coneixements de castellà que de català. A la universitat, els joves es troben en un entorn cada cop més castellanitzat, sobretot a determinades facultats. Les generacions més joves, a més, també tenen dificultats per accedir a continguts audiovisuals en català, no solament a les plataformes de televisió a la carta sinó també en el sector dels videojocs. Per acabar-ho d’adobar l'Estat espanyol, a diferència de democràcies plurilingües com Bèlgica i Suïssa, continua discriminant el català, somniant amb la seva desaparició imposant el castellà per reial decret.

Ara hem descobert, sorprenentment, que el mite de la immersió lingüística ha anat per terra, ja que un informe que analitza seqüencialment les respostes a un qüestionari sobre usos de la llengua fet el 2006, el 2013 i el 2021 a alumnes de quart d’ESO d’una cinquantena d’instituts, mostra que, el 2006, el 56% dels alumnes s’adreçaven als professors sempre o gairebé sempre en català, i que el 2021 en són un 39,4%. En els treballs en grup, en els quals els alumnes es relacionen entre si sense la instrucció directa del professor, el 2006, el 67,8% sempre o gairebé sempre parlaven en català; mentre que el 2021 la xifra ha caigut al 21,4%. L’informe també recull una davallada important de la llengua vehicular que fa servir el professor, que en el model d’immersió lingüística hauria de ser sempre el català excepte en les matèries d’uns altres idiomes. L’any 2006, sempre o gairebé sempre l’empraven en el 63,7% dels casos, el 2013 en el 61,1% i l’any 2021 és el 46,8%.

L’article 3.3 de la Constitució espanyola diu: "La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que haurà de ser objecte d'especial respecte i protecció." Avui, que sabem que el català és a l'UCI, aquest redactat constitucional sembla una broma de mal gust. Hi ha prou evidències que demostren el delicat estat de salut del català. Està malament a la feina, al carrer, a l'audiovisual i ara també   ̶ amb les recents dades duríssimes que ho demostren ̶   a l'escola. Sembla que el nostre Govern (el del 52%) per fi se n’ha adonat i el nou conseller d’Educació vol posar fil a l’agulla per solucionar el greuge que pateix el català. Ho tindrà difícil perquè, malauradament, si un professor fa la classe en castellà, no passa res, perquè no hi ha un protocol ni cap mena de sanció, i tampoc no hi ha indicacions clares sobre què fer quan hi ha alumnes que no volen parlar en català en cap cas.

Com afirma, Antoni Dalmases, ex-professor de secundària de llengua i literatura: «Cal que s’ocupi del català la gent que val i que en sap. Aquests governants no valen. Hi ha grups, com el grup Koiné, que parlen de sociologia lingüística i que treballen. Aquesta gent hi és, i no a sou del Departament, com qualsevol xitxarel·lo que va per allà amb corbata i mudat. El Govern ha de callar i sotmetre’s a l’opinió dels especialistes». El català ha de tornar a ser la llengua vehicular a l’escola perquè això és vital per a la cohesió social i la igualtat d’oportunitats, però també ho ha de ser en la societat, perquè l’hi va la supervivència. I en això tanta responsabilitat hi té el govern de la Generalitat, com cada un dels ciutadans d’aquest país. Això mateix ho escriu el periodista, Víctor Alexandre, en el seu article titulat  ’Estem perdent la llengua’, on afirma que som els mateixos catalans, amb la nostra actitud submisa, els qui li estem dient al nouvingut que el català és una llengua inútil que no cal que l’aprengui, perquè nosaltres ja li parlarem ‘per educació’ en castellà. Podeu llegir l’article a continuació.

Estem perdent la llengua

L’informe recent que ha fet públic la Plataforma per la Llengua sobre l’estat del català és d’alarma absoluta. Repeteixo: alarma absoluta. En els darrers quinze anys, la llengua catalana ha perdut mig milió de parlants. I la davallada no s’atura, la davallada continua. L’informe és molt complet i, a més a més, força nítid en l’exposició de la situació. Només un 32,4% de la població parla habitualment en català. Les pel·lícules que s’exhibeixen en català estan per sota del 3%, tot i que la llei obliga que una quarta part estigui en aquesta llengua. Disney+ té mil pel·lícules a l’abast del consumidor i només 36 tenen versió catalana, cosa que constitueix un greuge comparatiu amb relació a llengües amb molts menys parlants. En islandès, per exemple, amb només 300.000 parlants, Disney+ té un centenar de films. La situació de l’etiquetatge no és menys dramàtica. Només 1 de cada de 10 productes està etiquetat en català. Només un! Hi ha sectors en què no n’hi ha cap. Dos dels més escandalosos són el dels medicaments i el dels electrodomèstics. Terra erma de dalt a baix.

Un altre capítol de nivells inadmissibles és el dels tribunals. Només un 7,5% de les sentències són en català, que és la xifra més baixa dels darrers quinze anys. Com pot dir-se administració de justícia un tribunal que ignora la llengua del país on viu? On és la justícia de jutges i tribunals que actuen com a colons, que es neguen a exercir la seva tasca en la llengua pròpia de Catalunya, que es neguen a parlar-la, que imposen a la ciutadania la llengua del funcionari tot violant el principi bàsic que diu que no és el ciutadà qui ha de parlar la llengua del funcionari, sinó que és el funcionari qui ha de parlar la llengua del ciutadà? Quants pobles no sotmesos a un Estat colonitzador com l’espanyol trobarem en què els seus habitants, en ser jutjats, es vegin obligats a canviar de llengua perquè el tribunal diu que no els entén?

Fins i tot els judicis que se celebren a Madrid contra independentistes catalans haurien de respectar el dret inalienable dels acusats a expressar-se en la seva llengua. No hi fa res que el català no sigui la llengua de Madrid. No hi fa res, perquè és l’Estat espanyol qui els obliga a viatjar a Madrid per ser jutjats per tribunals analfabets de català. Si, com diuen, l’Estat espanyol és també l’Estat dels catalans, no és admissible que la judicatura consideri estrangeres les altres llengües de l’Estat en la capital de l’Estat. Tan inadmissible com ho seria que els ciutadans de Flandes s’haguessin d’expressar en francès en un tribunal de Brussel·les.

Sabem perfectament quina mena d’Estat anorreador és Espanya, i sabem, per tant, què se’n pot esperar en aquest sentit. Però una cosa és que t’inferioritzin des de fora i una altra és que ho facis tu mateix des de dins. I això és el que està passant a Catalunya. El català seria imbatible, si els catalans volguéssim. Però no ho volem. Les xifres de l’informe de la Plataforma per la Llengua són esfereïdores i, tanmateix, ja n’hem vist la reacció oficial: silenci absolut, cap pla per capgirar la situació i donar al català, dintre dels marges negatius que suposa no tenir Estat, el mateix rang que el flamenc té a Flandes o que el francès té al Quebec. Res de res. Més enllà, és clar, de la mentida recent d’ERC de dir que ha ‘blindat el català’. Déu meu, quin desvergonyiment! Només els falta demanar obertament el vot per a Pedro Sánchez.

Tot plegat ens porta a la incoherència d’exclamar-nos per la manca de pel·lícules estrangeres en llengua catalana mentre les nostres pròpies pel·lícules, pel·lícules catalanes, produïdes a Catalunya amb productors i directors catalans, són les primeres que la menyspreen. Per un alumne, un!, sorgit de l’ESCAC que, miraculosament, roda una pel·lícula en català, hi ha la immensa majoria que ho fa en “la lengua que entiende todo el mundo”. Em pregunto de quin “mundo” parlen. Em pregunto com s’ho fan la resta de cinematografies no angloparlants que tenen el desvergonyiment de rodar en italià, francès, portuguès, neerlandès…, llengües que, com tothom sap, “no entiende todo el mundo”.

No és només, per tant, l’hostilitat espanyola el que està anorreant la llengua catalana. No li cal. La llengua catalana s’anorrea sola per la indolència dels seus parlants. Com diu l’informe de la Plataforma per la Llengua, 8 de cada 10 catalanoparlants canvien de llengua per més que l’interlocutor els entengui en català. Sovint, abandonen el català de bell antuvi, abans que l’interlocutor obri la boca, no fos cas que s’ofengués, o ho fan tan bon punt senten “Buenos días” o “buenas tardes”. Fins i tot, davant l’ambigüitat d’un “hola”, opten per l’espanyol. És a dir, davant del dubte: fora català. L’excusa més corrent, com diu l’informe, és que ho fan “per respecte” i “per educació”, cosa que indica el grau de perversitat psicològica que comporta la inferiorització. Ja no estem parlant únicament de la inferiorització de la llengua, estem parlant de l’autoinferiorització dels catalans. Som nosaltres mateixos els qui amaguem la nostra llengua, els qui la reduïm a un simple codi casolà que és apte per ajudar una velleta a travessar un carrer, però no per interactuar en els afers de la vida.

El canvi de llengua, tan bon punt algú diu quelcom en espanyol, és sistemàtic per a vuit de cada deu catalanoparlants, com un automatisme, cosa que ens interpel·la d’aquesta manera: si es tracta simplement d’una qüestió de “respecte” i “educació”, com és que els hispanoparlants no fan el mateix en sentit contrari? Com és que els qui canvien sempre són els mateixos? Com és que la llengua que desapareix sempre és la mateixa? És la vella dialèctica de l’amo i l’esclau, que amb tanta profunditat va abordar Hegel i que ens parla de domini i servitud. L’esclau, per defugir aquesta definició i justificar-se, s’inventa el que calgui, com ara això que deia un advocat tertulià a Catalunya Ràdio dissabte passat: “Per a mi, el més important és entendre’m amb la persona”. Una excusa, aquesta, que ens porta al mateix punt: qui li ha dit a vostè, senyor tertulià, que l’altra persona no l’entén, si potser fa quaranta anys que és aquí i té dos títols universitaris? Com és que no és ella qui es passa al català per “entendre’s amb la persona”? Doncs per una raó molt senzilla: ¿per què ho hauria de fer, si són els mateixos catalans, amb la seva actitud, els qui li estan dient que el català és una llengua inútil que no cal que l’aprengui ni que la parli? Quina necessitat tindríem nosaltres de cedir mai el pas, com a conductors, si tots els vehicles s’aturessin només veure’ns? Si ni tan sols cal saber parlar català per ser tertulià de Catalunya Ràdio o RAC1! Diguem-ho clar: parlar català no és necessari per a res.

Pel que fa a l’automatisme del canvi de llengua, aquest es produeix com a resultat de la interiorització de la pròpia inferioritat. El catalanoparlant amaga la seva llengua, perquè la té pregonament conceptuada com a llengua inferior, i quan interactua en societat es comporta amb el mateix “respecte” i amb la mateixa “educació” que es comportaven els negres davant dels blancs o les dones davant dels homes. Encara n’hi ha que ho fan. Es tracta, en definitiva, de comportaments de servitud i domini que són la conseqüència d’un procés previ d’autoinferiorització de la pròpia identitat, ja sigui com a catalans, com a negres o com a dones. Ens trobem, per entendre’ns, davant d’una qüestió que afecta directament l’autoconsciència i que desemboca en una autoanul·lació individual i col·lectiva. La pregunta és: hi ha algú a Catalunya que estigui disposat políticament a elevar aquest grau d’autoconsciència i d’autoestima? Les persones negres van fer aquest procés; les dones de molts països, també. Em temo que nosaltres, els catalans, no tenim cap intenció de fer-lo.

Víctor Alexandre

Escriptor

 

Article publicat al digital  elMón el dimarts 02 de novembre del 2021

31 d’octubre 2021

Que ve la dreta!

El raper mallorquí Valtònic, exiliat a Bèlgica des del 2018 per haver tractat el rei emèrit espanyol de lladre (parèntesi, amb el temps, nombrosos casos de corrupció que afecten Joan Carles I i que han sortit a la llum, indiquen que Valtònyc no tan sols es mereix ser un home lliure, sinó que a més tenia raó), ha dit fa pocs dies: «Abans lluitàvem per la independència, ara per posar Netflix en català». Aquesta frase del raper, resumeix perfectament el que està succeint amb la negociació dels pressupostos de l’estat del PSOE-Podemos. El raper critica que ERC hagi centrat totes les seves demandes per aprovar els pressupostos de l'Estat a protegir el català a l'audiovisual, però oblidant altres temes imprescindibles de l'agenda catalana. De fet Esquerra ha decidit, a diferència de Junts i la CUP, no presentar cap esmena a la totalitat dels comptes espanyols per seguir negociant aquest percentatge de català a plataformes com Netflix, tot i que, com han anat remarcant des d'ERC, votar els pressupostos no implica que hagin de votar finalment a favor de la Llei de l’Audiovisual. El que no diuen els negociadors d’ERC, és que el PSOE segurament no necessitarà els vots de la formació de Junqueras per aprovar aquesta llei, ja que només li caldria l’abstenció d’algun partit defensor de la llengua ‘pàtria’ per tirar aquesta llei endavant.

També pot ser una traïció al mandat de l’1-O, col·locar el català en el menú lingüístic de Netflix i HBO a canvi de permetre tramitar els pressupostos espanyols i obrir-se a negociar-los. Si aquest és el plantejament, ¿què s’hi ha d’anar a fer, a Madrid, escalfar la cadira i fer discursos abrandats, com fa Rufian, quan li toca pujar al faristol? O el que s’està proposant és, en realitat, no presentar-se a les eleccions espanyoles i deixar els escons buits? Si és així, que es digui. Tinguem tots plegats aquest debat. Per tot això, hem d’insistir a demanar als partits catalans que s’autoanomenen independentistes que parteixin de la base que, amb aquest PSOE i amb aquest president triler del govern espanyol, a més a més sense les garanties i condicions imprescindibles (mediació internacional, fi prèvia d’hostilitats, etc.), mai es podrà negociar l’exercici de l’autodeterminació ni l’amnistia.

Cada vegada que el PSOE necessita els vots dels catalans esgrimeix la cançoneta que més o menys ve a dir: ‘si no em voteu això, vindrà la dreta’. En veritat aquest eslògan sobre ‘que ve la dreta!’ no té la menor credibilitat. El lot complet de l’Estat espanyol és de dretes, reaccionari, anti-il·lustrat. D’aquí la intolerància, la violència, el maltractament, la corrupció, l’amiguisme, la desídia, la cridòria, la vulgaritat. La basta maniobra d’identificar Vox  i el PP amb tot això és un parany. No hi ha diferències significatives entre els seus caps “pensants” i les dels líders dels partits hegemònics (PP i PSOE). Només cal repassar la carrera política de personatges com González, Aznar, Guerra, Rajoy, Bono, Rato, Díez, Acebes, Rodríguez Ibarra, Álvarez-Cascos, Griñán, Sáenz de Santamaría i molts altres. Qualificar-los com polítics democràtics no té sentit.

Ara caldria fer-nos la reflexió següent: ¿què passaria si els catalans féssim caure el govern del PSOE-Podemos? Algunes enquestes recents (potser interessades), pronostiquen la victòria de la dreta de PP i Vox en les pròximes eleccions i molts catalans pensen que això portaria més misèria i maltractament per la nostra Nació. Per això és molt interessant llegir l’article del periodista, Jordi Barbeta, publicat amb el títol ‘Que governi Vox i rebenti tot!’, on escriu que dins de l’independentisme no falten veus partidàries del ‘com pitjor millor’. Sostenen que difícilment es reprendran les mobilitzacions i la unitat d’acció fins que l’adversari torni a ser el PP en coalició amb Vox i la gent torni a tenir ganes de marxar d’Espanya. Llegiu aquest article a continuació.

Que governi Vox i rebenti tot!

Els partits independentistes continuen proclamant el seu memorial de greuges i reclamant al Govern de l’Estat tota mena de concessions: amnistia i referèndum, però també infraestructures, reparacions, transferències, reformes i, sobretot, diners, perquè, com va dir el conseller Giró, “el país ens cau a trossos”. Utilitzo maliciosament la paraula concessions perquè, en general, que s’atorguin les reivindicacions no depèn de la part catalana que reclama, sinó de la voluntat de la part espanyola de concedir-les. La qüestió és què poden oferir a canvi els independentistes al govern de Pedro Sánchez per forçar la seva voluntat i que s’avingui a atendre les reivindicacions catalanes. I només hi ha una resposta.

Que interessi al govern espanyol, a canvi de les concessions, els independentistes només poden oferir estabilitat política. I no cal dir que els conceptes, estabilitat i independència són políticament incompatibles i excloents l’un de l’altre. Si hi ha estabilitat, l’Estat no tindrà cap incentiu per negociar la independència ni res que se li assembli i si es produís una gran mobilització independentista, l’estabilitat saltaria pels aires.

En tot cas, com tothom ja ha interioritzat que la independència no la tenim a tocar i que el referèndum, anant bé, queda, en paraules del president Junqueras, per al 2030, és lògic fins a cert punt que els partits independentistes intentin treure alguna contrapartida apostant per l’estabilitat. L’estabilitat és el contrari de la mobilització i, francament, tampoc es veu els partits independentistes gaire capaços de tornar a treure la gent al carrer, ni de convocar vagues i protestes prou multitudinàries com per fer trontollar el Govern de l’Estat. Així que quan parlem d’estabilitat com a contrapartida a oferir al Govern de l’Estat, ara mateix només ens podem referir a l’estabilitat parlamentària al Congrés dels Diputats, que passa inexorablement per l’acord pressupostari.

Efectivament, l’estabilitat del govern PSOE-Unidas Podemos per poder acabar la legislatura depèn quasi exclusivament que s’aprovin ara els pressupostos de l’any que ve. Si no s’aproven, seria un fracàs personal de Pedro Sánchez i el més probable seria que pocs mesos després aniríem a unes eleccions anticipades amb moltes possibilitats que les guanyés el bloc de la caverna amb majoria absoluta. Tanmateix, si s’aproven els pressupostos, la resta de la legislatura serà per a Pedro Sánchez gairebé un camí de roses; perquè ara no, que estan pendents els fons europeus, però, per al 2023, el govern espanyol sí que podrà tirar milles amb pressupostos prorrogats. I es dona la circumstància que els 23 diputats independentistes són imprescindibles per rebutjar les esmenes a la totalitat i aprovar els comptes de l’Estat. Dit d’una altra manera, aquests pressupostos són el ser o no ser per a Pedro Sánchez. S’ho juga tot, la continuïtat del govern i la seva pròpia carrera política, per tant, és l’únic moment en què la minoria catalana independentista podia fer valdre la seva aposta per l’estabilitat. Després dels pressupostos no disposaran de cap altre argument per exigir res. El que no aconsegueixin ara no ho aconseguiran mai.

Hi havia una primera qüestió que els independentistes havien de resoldre prèviament. Estarien disposats a fer caure el-govern-més-progressista-de-la-història i propiciar un govern de l’extrema dreta? Era fonamental tenir-ho clar perquè si no són capaços de fer creure Pedro Sánchez que el poden fer caure, el president espanyol es farà un fart de riure sabent que, com tantes vegades els catalans, van de "farol". Amb tot, a l’independentisme no falten veus partidàries del ‘com pitjor millor’. Sostenen que difícilment es reprendran les mobilitzacions i la unitat d’acció fins que l’adversari torni a ser el PP en coalició amb Vox i la gent torni a tenir ganes de marxar d’Espanya. És una frase recurrent en els cercles independentistes més desanimats: “Que governi Vox, que rebenti tot, i així tindrem la República”.

En tot cas, per a una operació d’aquesta transcendència hauria estat imprescindible la unitat d’acció dels grups independentistes, que brilla per la seva absència, obsessionats cadascun d’ells en diferenciar-se dels altres per guanyar poder autonòmic. Sense anar més lluny, la CUP, sempre exercint com a principal factor desestabilitzador de la majoria independentista, està obstaculitzant l’aprovació dels pressupostos catalans al Parlament de Catalunya. Això implica cedir al PSC la capacitat d’aprovar-los o tombar-los, amb la qual cosa obliga de retruc Esquerra Republicana a ser molt prudent a Madrid, no fos cas que fent-se el valent a Madrid perdés bous i esquelles. En realitat, ERC ja està compromesa amb el PSOE des dels indults, perquè òbviament no haurien pogut donar suport a res més tenint el seu líder empresonat. Així que tornem al de sempre, el pacte del dentista entre PSOE i ERC, que ja va bé als republicans per a la seva estratègia prioritària de perdurar al Govern de la Generalitat.

Llavors resulta que com ERC no presenta l’esmena a la totalitat i els quatre diputats del PDeCAT s’afanyen a presentar-se com a campions de l’estabilitat política espanyola mani qui mani, el PSOE ja té assegurat que els pressupostos de l’Estat no seran tombats, amb la qual cosa els vots contraris de Junts i de la CUP esdevenen irrellevants. Serveixen només per acusar ERC i PDeCAT de claudicar i vendre's per un plat de llenties i bla, bla, bla.

En conclusió, Pedro Sánchez superarà el tràmit dels pressupostos, Rufián, com abans Roca i Duran, presumeix d’haver aconseguit grans coses per a Catalunya, alguna gent celebrarà l’estabilitat, d’altra s’irritarà i bona part desconnectarà de la política que s’ha posat molt avorrida com sol passar amb els déjà-vu.

Jordi Barbeta

Periodista

Article publicat al digital  ELNACIONAL.CAT el diumenge 31 d'octubre del 2021

26 d’octubre 2021

Marchena és la llei

En un moment donat Espanya va decidir que la unitat de l’Estat era més important que la democràcia i varen deixar anar el llop autoritari. Ara aquest llop és qui governa i la democràcia és un decorat de cartó pedra. L’1-O vam poder veure ben clar el que alguns ja preveiem: que el règim del 78 està viu i ben viu i que el franquisme està encara ben present dins dels òrgans policíacs, judicials i polítics de l’estat espanyol. Recordeu aquell poema que diu: «Quan els nazis vingueren pels comunistes, no vaig aixecar la veu. Jo no era pas comunista. Quan empresonaren els socialdemòcrates, no vaig aixecar la veu. Jo no era socialdemòcrata. Quan vingueren pels sindicalistes, no vaig aixecar la veu. Jo no era pas sindicalista. Quan vingueren rere els jueus, no vaig protestar. Jo no n'era, de jueu. Quan vingueren per mi. No quedava ningú, que pogués protestar». I és que la repressió que hem patit els independentistes amb molts pretesos demòcrates mirant cap a una altra banda és difícil d’oblidar.

Aquest cop tot ha començat quan la presidenta de Congrés, Meritxell Batet, ha comunicat a Alberto Rodríguez la pèrdua de la seva condició de diputat de Unides Podem. D'aquesta manera, Batet ha traslladat al parlamentari l'ofici remès aquest divendres pel Tribunal Suprem, en el qual el president de la Sala Segona de l'Alt Tribunal, Manuel Marchena, advertia que la inhabilitació de Rodríguez era "obligada", malgrat que l'equip jurídic de la cambra baixa i la Mesa va acordar dimarts passat, amb els vots favorables de PSOE i Unides Podem, mantenir l'escó de Rodríguez, tot i la condemna a un mes i quinze dies de presó com a autor d'un delicte d'atemptat contra un agent de l'autoritat, en una manifestació el 2014. Cal recordar que el diputat va pagar una sanció de 540 euros en substitució de la pena de presó, tal com va imposar l'Alt Tribunal en la seva sentència.

L’aplicació de la doctrina Torra a un diputat de Podemos, incloent-hi amenaces de tota mena a la presidenta del Congrés, Meritxell Batet, tenia tots els elements per agafar les crispetes i asseure’s a esperar el desenllaç. El diari ABC deixava clar, fa uns dies, quina era la seva sentència: “Rodríguez, auténtico símbolo de la llegada de un partido antisistema al Congreso, debe marcharse con deshonor. Por delincuente.” Batet ha fet amb el diputat dels seus socis de govern el mateix que Torrent va fer amb el president Torra. Amb l'agreujant que Torrent feia fora no un diputat sinó al Molt Honorable president de la Generalitat, cosa que li venia molt bé al seu partit, Esquerra Republicana, per avançar eleccions i posar al delfí de Junqueras al capdavant de la Generalitat. O pretenien que el president Torra fos l’única persona de la història apartada del càrrec per aquest mètode antidemocràtic? Doncs, miri, no. Si aquesta és la llei, és lògic que s’apliqui a tothom. O tots o ningú.

El que ha passat ara és una gravíssima ingerència del poder judicial sobre el legislatiu. Un pols intolerable, perquè no està tan clar, com vol fer veure el Suprem, que complir aquesta sentència comporti la pèrdua de l'escó. A hores d'ara ja hem après que, a Espanya, Marchena és la llei. Tothom diria que la llei hauria de ser al Congrés de Diputats, on rau el poder legislatiu. Però el Tribunal Suprem ja concentra els tres poders de l’Estat sense que ningú gosi posar-s’hi en contra. Marchena ha volgut humiliar la presidenta del Congrés i l’ha obligat a prevaricar. Batet ha cedit a les pressions de Marchena i de la (ultra) dreta política i mediàtica que demanaven sang i, a sobre, ho ha fet encara a risc de prevaricar. Aquest alarmant afer l’analitza la prestigiosa periodista de tribunals, Elisa Beni, en el seu article titulat originalment en castellà  “La muerte del Derecho (de villanos y de cobardes)”, on opina que el Dret ja no significa res, el Dret ha mort i estan dedicant la seva vida a un cadàver del què només pot emanar corrupció i descomposició. Si voleu, podeu llegir l’article traduït al català tot seguit.

La mort del Dret (de roïns i de covards)

Si tot els sembla tan embolicat ​​que resulta inintel·ligible, acolliu-vos al consell que em va donar una vegada un magistrat dels que prestigiaven les punyetes: quan un argument aparentment saberut i complex en Dret dugui a solucions absurdes, el millor que fa un bon jurista és repassar la línia argumental perquè segur que és errònia. El Dret no és un art per engendrar disbarats sinó per solucionar conflictes i, en darrer terme, per fer Justícia, així que és sospitós que del seu ús recte no es derivi ni una cosa ni l'altra. El Dret tampoc és, com ens volen inculcar de forma poc casual, tan interpretable que esdevingui capritxós, finalista, imprevisible, aliè a la lectura lògica de les normes o directament arbitrari. Això no és Dret, aquesta és la pèrdua de significat del Dret, la seva mort, i amb ella la de la nostra forma política i la de la societat democràtica tal com la concebem.

Si el càstig per donar un cop de peu a un policia, de tal gravetat que es resol amb una indemnització a la víctima de 50 € i amb un càstig de presó tan baix que no existeix en el Codi Penal, per la qual cosa cal commutar-lo per 540 € de multa, comporta de retruc la pèrdua d'una acta de diputat, representant el més sagrat d'una democràcia, i que afecta el dret fonamental de representació del diputat i dels seus votants, és a dir, si el càstig acaba sent el més greu que li pot passar a un diputat, que és deixar de ser-ho, hi ha alguna cosa que no quadra. Ja ho vaig dir en l’article “Nosotros, el pueblo”. Aquí no hi ha proporcionalitat ni justícia material ni respecte als principis mínims rectors del Dret. Alguna cosa falla i no cal ser Papiniano per adonar-se'n. N'hi ha prou amb resumir que, ni la sentència de la Sala II diu que el diputat hagi de deixar de ser-ho, ni els lletrats de les Corts dictaminen que aquest sigui el resultat de l'execució d’aquesta, ni Marchena en el seu estrany ofici de resposta s'atreveix a escriure que això és el que cal fer, ni el Reglament de Congrés preveu la pèrdua de la condició de diputat sinó per quatre causes i cap es dona en aquesta sentència. Què ha passat llavors?

L'actuació de la Justícia en aquest cas és aberrant. Triga set anys a jutjar un fet objectivament d'escassa rellevància, per més apassionat que un sigui de l'ordre, i pretén que comporti conseqüències que mai s'haguessin pogut produir d'haver-se pronunciat a temps. Abandona en la sentència el principi de "l’in dubio pro reo", com recorden dos dels membres de tribunal i després, fora de context, sembla exigir una forma d'execució que ell mateix no pot aplicar essent que li competeix no només jutjar, sinó executar allò que ha jutjat.

No és l'única però sí la més ultratjosa.

La presidenta de Congrés, Meritxell Batet, ha decidit, sota la seva única responsabilitat, emprendre una acció de tanta gravetat com retirar l'acta a un diputat electe: sense reunir la Mesa de Congrés i sotmetre-ho a votació, sense fer cas de l'informe dels lletrats de les Corts que són els experts per oposició en dret parlamentari i sense que ningú li hagi exigit ni pogués exigir-li, almenys que sapiguem, que ho fes així. Presidir una cambra legislativa no és cosa de laxes ni de covards. Batet ha nedat moltes vegades en l'equidistància   ̶ com quan després d'un comportament inacceptable de Vox va preferir reprendre a tots els diputats per igual ̶  i ara cau de quatre potes en la ignomínia parlamentària. No ha d'estar preocupada perquè compta amb l'inaudit suport del seu partit, del que parlaré després, i amb l'aprovació sorneguera de qui es creu, potser amb motiu, l'home més poderós d'Espanya.

Posar-li una querella a la presidenta de Congrés per això és una estupidesa i una mala estratègia, també si ho fa Podem. No serà admesa a tràmit perquè no té el més mínim sentit jurídic. No sembla molt intel·ligent donar-li al qui consideres el teu fustigador un element gratuït perquè et fustigui i això és el que fa Podem o una part de Podem o, finalment, el mateix diputat, ara que ningú vol fer-se càrrec de l'autoria de tan desraonada decisió.

Ser ministra del Govern d'Espanya i acusar directament al Tribunal Suprem d'un delicte en una xarxa social és no saber què vol dir ser ministre, no saber on són les línies i voler donar avantatges absurds i tensar un Govern que, al capdavall, és el que defenses que volen fer els que corrompen el Dret contra tu: acabar amb el Govern de què formes part. Un ministre no és un activista. El que jo puc dir, coneixent quines línies no puc trepitjar, no ho pot dir Ione Belarra. Mira que ho he dit vegades i no n’aprenen. Són com Janus, volen ser ministres i líders d'opinió i fer oposició tot a la vegada. Entrar i sortir. Veurem que això no acabi amb una altra anul·lació per sospita de calúmnia.

Una institució no pot ser utilitzada espúriament per defensar un grup de poder o als amics. Això de Lesmes i la seva cort amb el CGPJ no té nom. Reunir la Comissió Permanent  ̶ i quina atribució té per fer això la Permanent? ̶  per a ‘prendre coneixement’ d'una piulada!, ni que sigui d'una ministra, i sortir en defensa de la independència d'uns jutges que no li han demanat cap empara, què vol dir? Que la declaració no és jurídica sinó política. L'empara el concedeix el ple a un jutge que prèviament ho ha sol·licitat. Afirmen indignats en el seu comunicat que són ja diverses les vegades, en el seu inacabable i extenuant mandat, en què han hagut de sortir en defensa de la independència judicial, però obliden dir que sempre ho fan per defensar els mateixos, és a dir, a Marchena i els seus mentre que els altres s'han de llepar les penes sols. Obliden dir que Belarra els espanta, però Concepció els posa. Tan descarat és que els vocals Costa, Mozo i Sepúlveda van votar directament en contra.

Un diputat és un serf de la gleva dins la nostra pobra democràcia. A la fi és un número, una clau de vot. Amb la falta de respecte que els demostra el mateix Congrés gairebé seria suficient que el líder de cada grup tingués el nombre de vots que acumula. La solució de la suspensió del diputat Rodríguez per un període d’un mes i mig  ̶ deixant de banda tota la polèmica jurídica, que jo crec que no hauria d'haver comportat ni tan sols això ̶  hagués estat menys onerosa per a un dret tan bàsic i fonamental com el de representació i també per a l'autonomia parlamentària i el respecte a les seves pròpies normes com a primer poder de l'Estat, però em temo que hagués deixat al grup de Govern amb un número menys durant aquest període. Aquí és on enquadro la laxitud el PSOE amb aquest clar atropellament, a no voler problemes i a no haver de cercar un vot més durant aquest temps. S'equivoquen. Renunciar a la irrenunciable supremacia del Primer Poder i assumir que aquest pugui ser manipulat i alterat d'aquesta manera s'acabarà girant contra ells. Recordin el que se li va fer sense raó a Atutxa  ̶ i així ho va dir Europa ̶  i el que es va fer als catalans i recordin el que admeten que es faci ara. Després no plorin.

Pensin a partir d'ara en el que suposa concedir un suplicatori i pensin a arbitrar legalment les substitucions temporals de diputats, com recullen altres ordenaments o vagin donant-li les claus de la Carrera de San Jerónimo als posadors de querelles i als senyors del Suprem, els qui cap poble ha triat. Així ens anem estalviant les eleccions també que, al capdavall, es tracta de votar bé o si no, que altres arreglin el que el poble fa malbé.

La desesperança esgota. Estem en mans de roïns i de covards. El dels roïns, que tenen els seus interessos i treballen per a la seva glòria i la dels seus, no em sorprèn. És el dels covards el que m'indigna. Tot això que els escric avui i que els escric altres caps de setmana ho saben desenes, centenars, jo diria que milers de persones que callen. Callen encara que saben que s'estan vulnerant principis bàsics. Callen i saben que els pressupostos jurídics que s'han aplicat són erronis. Callen encara amb la seguretat que si tot el que diuen les lleis pot ser interpretat en un sentit i en el contrari, si no es pot esperar una solució correcta, si no es pot predir un resultat, llavors el Dret no significa ja res, el Dret ha mort i estan dedicant la seva vida a un cadàver de què només pot emanar corrupció i descomposició.

Jo ho deixo al seu arbitri. Qui és roí i qui és covard. No ens sorprenguem si coincidim. La veritat encara existeix, fins i tot en el Dret.

Elisa Beni

Periodista

Article publicat al digital  elDiario.es el dissabte 23 d’octubre del 2021

(Traduït de l’original castellà per la secretaria de l’UCS)

22 d’octubre 2021

Moció de censura a Badalona

Sembla que és qüestió d'hores la presentació de la moció de censura a Badalona per treure de l’alcaldia al senyor Garcia Albiol. El fonament de la moció de censura és l’aparició d’Albiol als ‘Pandora Papers’ com a apoderat d’una societat a Belize que va estar activa fins al 2015. En aquest escàndol també hi està implicat el regidor de Sanitat, Ramon Riera. Els partits que formen part de l'oposició  ̶PSC, Guanyem Badalona, ERC, Badalona en Comú Podem i Junts ̶  tenen previst presentar aquest divendres el mecanisme per expulsar Xavier García Albiol després que els Papers de Pandora revelessin la seva vinculació amb una societat ubicada en un paradís fiscal. L'acord s'ha teixit en dos dies  ̶ el PSC, amb sis regidors, va posar ahir en marxa les converses ̶  i la signatura del document es farà a la secretaria municipal del consistori i, a partir d'aquest moment, els grups hauran de continuar la negociació per a la formació de govern, el trajecte més complex. El regidor Rubén Guijarro del PSC serà previsiblement el nou alcalde, però resta per veure quins pactes es teixiran per comandar l'Ajuntament. Albiol, per la seva banda, no preveu dimitir i el PP tampoc té intenció d'abocar-lo a deixar l'acta.

El batlle Xavier Garcia Albiol ha intentat desestabilitzar els impulsors de la moció de censura i ha tret a la llum un sondatge realitzat per la consultora GAD3 que li atorgaria la majoria absoluta en uns hipotètics comicis. El treball de camp, però, es va fer el mes de maig passat, molt abans que esclatés el cas dels ‘Papers de Pandora’. Això vol dir que si el nou batlle fa bé la seva feina, en aquest any i mig que queda fins a les noves eleccions, podria ser que Garcia Albiol no tingués la majoria absoluta que li pronosticava l’enquesta del GAD3.

En els darrers anys, la relació entre les esquerres de Badalona no s'ha caracteritzat precisament pels acords. De fet, tot i tenir majoria en el consistori, ha estat impossible formar un govern d'esquerres a la quarta ciutat de Catalunya. Si, com és previsible, la moció de censura prospera, en els últims quatre anys, Badalona haurà tingut quatre persones diferents a l'alcaldia. Aquesta situació vol dir alguna cosa: l’oposició al PP no ha aconseguit guanyar el carisma de Garcia Albiol. Però això pot  canviar, ja que ara no es tracta de fer front al populisme i la demagògia, sinó de corrupció política i aquestes són ja paraules majors. Tal com molt encertadament ha manifestat la comentarista política, Pilar Rahola, en el seu espai “Paraula de Rahola”, considera que Albiol hauria de dimitir per l’escàndol dels ‘Papers de Pandora’ i donar pas a un altre company de partit, abans de ser sotmès al vot de censura que prepara l’oposició. Si no l’heu vist a You Tube, podeu llegir tot seguit la transcripció íntegra del comentari de Pilar Rahola.

Albiol, la vergonya democràtica

A hores d’ara ningú pot assegurar què passarà a Badalona, però no perquè estigui quallant-se o no una aliança, sinó perquè Badalona històricament és un jeroglífic i un jeroglífic indesxifrable. No hi ha manera. Primera perquè té una aritmètica molt complexa en el consistori, amb els partits molt fragmentats. I segona perquè hi ha una animadversió entre els diversos partits que ho fa, francament, tot molt difícil.

Recordem el que va passar: hi havia alcalde socialista fruit d’un pacte de partits, amb Guanyem Badalona i etcètera, i quan hi va haver aquell escàndol protagonitzat  per l’alcalde de Badalona en plena pandèmia (no cal recordar-lo) van ser incapaços de refer el pacte i mantenir-se en el poder, i va ser quan va pujar Albiol.  De manera que, què passarà? Albiol mantindrà la vara d’alcalde o no la mantindrà?  No ho podem saber a hores d’ara, perquè repeteixo Badalona és un enigma molt difícil de desxifrar.  Ara bé, que ningú no s’equivoqui, encara que perdi la vara d’alcalde considerar que Garcia Albiol  ja és un cadàver agònic o un mort polític seria un error considerable. Albiol porta tota la seva vida a la política, tota la vida, i té una pell molt dura que li permet plantar cara a tot sense problema, i per tant no descarteu que, si ara deixa de ser alcalde, es tornarà a presentar i potser li aniran bé les coses.

Això és possible, però el debat no és aquest. El debat no és si demà hi haurà acord o no, o demà passat per treure-li l’alcaldia en una moció de censura o no. El debat és el que hauria de passar i que no passarà. El debat democràtic és: algú que ha fet el que ha fet el senyor Albiol, pot mantenir-se en el càrrec? És un senyor que va aconseguir un poder gestionat via Andorra per un banc de Belize, i era un poder per poder gestionar o obrir comptes en bancs estrangers i per gestionar patrimonis i diners. Quan una persona fa una cosa com aquesta, quan tu tens un poder d’Andorra cap a Belize, per què ho fas? Ho fas perquè vols ser transparent? Perquè vols gestionar el teu capital amb l’Agència Tributària amb llum i taquígrafs? O perquè vols opacitat, vols un paradís fiscal i, per tant, vols jugar i embrutir els negocis via opacitat? És un fet evident que, quan el senyor Garcia Albiol accepta i gestiona els poders via Andorra a Belize, les seves intencions són espúries, opaques i de cap de les maneres tenen com a voluntat el patriotisme de l’Agència Tributària, ans al contrari. Hi ha molts d’aquests grans patriotes espanyols que tenen comptes a fora o que fan negocis fora, algunes empreses de l’Ibex, entre d’altres... i no cal dir el rei d’Espanya. Potser és patriotisme, potser Garcia Albiol volia imitar al seu estimat rei Juan Carlos, potser si..., que al capdavall no tenia problemes per tenir-ho tot a fora.

És igual, quan algú, com és el senyor Garcia Albiol, és el gestor, té els poders d’uns comptes opacs en un paradís fiscal i és secretari municipal del seu partit –que no és un càrrec qualsevol, no oblidem que el PP no té cap altra alcaldia a Catalunya, de manera que el càrrec de responsable municipal no era un càrrec qualsevol–  i fa això, no pot quedar-se ni un minut més a la política. Això és el que diria qualsevol democràcia homologada i seriosa. En països seriosos es pot dimitir per una multa no pagada, perquè hi ha una pruïja, una mínima pruïja ètica. Perquè un gestor públic no és un senyor impune a la llei o impune, fins i tot, a la manca d’ètica; ans al contrari, és algú que mereix la nostra confiança per gestionar el diner públic i el bé públics. I si nosaltres li atorguem aquesta confiança, la confiança ens l’ha de retornar. En el moment en què es trenca la confiança,  en el moment en què aquest senyor li donen poders en uns comptes a Belize, que només vol dir opacitat, només vol dir paradís fiscal, per molt que no hagin fet negocis, potser és que no li han sortit, però s’ha trencat la confiança i més a més, quan li diuen, menteix, perquè diu: “Andorra? No sé què és Andorra. Belize? Jo no he estat mai a Belize”. És que no cal senyor Albiol, no cal per tenir negocis en paradisos fiscals haver estat en els llocs, ja ho sap molt bé.

Quan això passa el normal és que es trenqui la confiança i que vostè ja no serveixi; pot servir per a moltes coses: no sé, per entrenador de bàsquet o per a donar classes d’oratòria o per fer pa... però vostè no pot dedicar-se a la política. Això hauria de ser vàlid en el seu cas i en qualsevol altra, lògicament, si Espanya fos una democràcia mínimament solvent. I aquí Catalunya s’inclou en ella, desgraciadament, perquè formem part de la mateixa cultura política que ve del franquisme. El franquisme és la cultura de la no política, la cultura dels jocs d’interessos, la cultura espúria, estranya, fosca, la de no tenir cap mena de valor moral, no calia; i tot això s’ha mantingut en democràcia. I per això un senyor con Garcia Albiol és capaç de dir que no passa res per tenir poders a Belize i que es manté en el càrrec sense problemes i que es tornarà a presentar, perquè no hi ha pruïja ètica, perquè no saben el que és el sentit democràtic, perquè menyspreen el que és el servei públic. No tots poden estar en el servei públic, no tots poden gestionar el diner públic; cal una confiança i un pruït ètic enorme o és tot plegat una autèntica mentida.

I dic tot això més enllà de les idees del senyor Garcia Albiol. Evidentment, a mi em sembla un demagog, em sembla un populista, que ha jugat amb temes molt sensibles com per exemple la immigració, que ha jugat brut dialècticament i, a més a més, des de la perspectiva dels drets nacionals catalans, és un anticatalanista i ha lluitat sempre en contra dels nostres drets nacionals. Per tant, no m’agrada gens; però és igual, perquè el tema no són les seves idees: podria confiar que fes una bona gestió, si mantingués la confiança, malgrat no pensar com ell; el tema és que aquest senyor ha trencat la confiança ciutadana que s’exigeix en democràcia. I això, que hi hagin molts Albiols en càrrecs públics, no significa que no ho subratllem quan passa. La vergonya no és que Albiol deixi la vara d’alcalde perquè li treuen amb un pacte; la vergonya és que es tornarà a presentar i el tornaran a votar, perquè la cultura democràtica d’aquest país fa pena... pena, molta pena.

Pilar Rahola

Escriptora i periodista

Comentari publicat a  YouTube  el dimecres 20 d’octubre del 2021

20 d’octubre 2021

L’indult a Puigdemont


Fa dies que sentim parlar d’un possible indult ‘anticipat’ pel MHP Carles Puigdemont, actualment exiliat a Bèlgica. El mateix Síndic de Greuges, Rafael Ribó, ha proposat impulsar la figura de “l’indult anticipat” pels membres del Govern que es troben a l’exili arran de la persecució judicial arran del Procés. Tot plegat pot formar part d’una estratègia del ‘Gobierno’ d’Espanya i de la justícia espanyola consistent en el fet que, amb aquest indult, el poder judicial espanyol salva la cara evitant o moderant la sentència del TJUE, ja que si ja està indultat no cal desautoritzar la justícia espanyola i el jutge Llarena i companyia queden lliures de l’embolic legal on ells mateixos s’han ficat amb les peticions d’extradició i d’altra banda el president dels espanyols Sánchez queda a Europa com un moderat que negocia amb els catalans.

De seguida el president Puigdemont ha sortit al pas d’aquestes propostes d’indults anticipats, reclamant al govern de Pere Aragonès que la seva situació personal, en referència a l’exili, no formi part de cap agenda “de l’anomenada taula de diàleg acordada per ERC i el govern espanyol”, ni de cap conversa bilateral. Reclama, doncs, que ningú no faci de portaveu de l’exili ni hi interfereixi proposant dreceres no sol·licitades. El dijous passat, en un article al diari el Punt Avui, el MHP Puigdemont demana respecte per la seva estratègia i insisteix a cercar solucions col·lectives per als represaliats. Escriu textualment Puigdemont: «Demano respecte, també al meu govern, per si ha tingut la temptació d’incloure aquesta “sortida personal” en les converses que manté amb el govern espanyol. Ni busquem cap indult anticipat ni creiem que aquesta opció aporti cap solució al conflicte, i per descomptat no pas a les més de tres mil persones afectades per la repressió. Tornar com a persones lliures, tal com érem quan vam emprendre el camí de l’exili, és una idea que m’acompanya cada dia quan m’aixeco i quan me’n vaig a dormir».

Puigdemont en no acceptar que el seu indult sigui una basa del procés de negociació, coincideix amb la de molts dels indultats, que mai no l'havien demanat. La posició de Puigdemont en el tema de l’indult anticipat coincideix plenament amb la de Marta Rovira, exiliada també a Suïssa, que ha titllat aquesta opció de "rocambolesca", que provocaria, entre altres inconvenients que s'oblidés la repressió que és més anònima, en referència les més de 3.000 persones encausades pels fets de l'1-O. Tampoc el Sr. Puigdemont, com s’ha manifestat en alguns cercles polítics, no s'ha ofert mai per participar en la mesa de negociació, els possibles components de la qual ja havien estat anunciats i van ser rebutjats. El que sí que ha fet és oferir-se per a ser tingut en compte en una possible negociació d'una sortida política a la qüestió catalana, que òbviament, passa per l'autodeterminació i l'amnistia. Aquesta actitud del MHP Puigdemont xoca frontalment amb la posició que està mantenint Esquerra Republicana promocionant la taula de diàleg amb el ‘Gobierno’ d’Espanya, fet que ha esperonat al periodista, Víctor Alexandre, per escriure l’article titulat  ’L’advertiment del president Puigdemont a Esquerra’, on considera que Puigdemont fa tanta nosa a Espanya com també a Esquerra Republicana. Podeu llegir aquest article a continuació.

L’advertiment del president Puigdemont a Esquerra

Confesso que tenia pensat fer un article parlant justament sobre la inacceptabilitat de la mesura de l’indult al president Puigdemont com a fruit de la Taula de Diàleg autonomista PSOE-ERC. El president se m’ha avançat i no només ho celebro, sinó que subscric tot el que diu en el text publicat a El Punt Avui el 14 d’octubre passat sota el títol: “No vam anar a l’exili per demanar l’indult”. El problema és que el president Puigdemont fa tanta nosa a Espanya com a Esquerra Republicana.

Per a Espanya, Carles Puigdemont, és l’enemic públic número 1, és l’home que no sols ha desafiat el seu poder, sinó que l’ha posat en ridícul davant de tot el planeta, i, tot passant, li ha tret la careta d’Estat democràtic, ha mostrat la violència salvatge que és capaç de practicar i ha entenebrit la seva imatge internacional. Però encara bo, si només fos això! En qualitat de president a l’exili, ha desemmascarat el franquisme latent de totes les institucions de l’Estat espanyol, des de la monarquia fins a la policia, des del govern fins al règim de llibertats, des dels tribunals de justícia fins als altaveus mediàtics. Tot està amarat de franquisme. Franquisme verbalment inconfés, naturalment, però activament inquisitorial.

El darrer episodi, en aquest sentit, ha tingut l’Alguer com a escenari i ha situat Espanya a l’alçada d’aquella ‘peineta’ que lluïen algunes senyores de Villar del Río a “Bienvenido Mr. Marshall”. De fet, l’esperpent de la lletra de la ‘coplilla’ que cantava Lolita Sevilla és idèntic a l’esperpent de les lletres que redacten el jutge Llarena i els tribunals espanyols tot aparellant-se amb aquesta docta estrofa: “Os recibimos americanos con alegria; olé mi madre, olé mi suegra y olé mi tía; americanos, vienen a España gordos y sanos; olé mi madre, olé mi suegra y olé mi tía”.

Pel que fa a Esquerra, el president Puigdemont és una pedra a la sabata. Pere Aragonès ja ho va deixar ben clar després de ser investit quan, de manera indigna pel càrrec que ocupa, va trigar un mes a visitar-lo a Waterloo. Un mes! La idea d’Esquerra amb aquest menyspreu era intentar rebaixar el protagonisme que té i que ha de tenir la figura de Carles Puigdemont a l’exili com a president legítim perseguit dictatorialment per Espanya. Després, és clar, a Pere Aragonès, no li ha quedat més remei que fer algunes concessions fotogràfiques de cara a la galeria per por de quedar retratat en un altre sentit. Però la seva dèria d’esborrar Puigdemont de l’òrbita mediàtica roman inalterable. Esquerra veu la figura del president Puigdemont com la d’un actor massa potent que entela Pere Aragonès a l’escenari, un actor que amb la seva personalitat l’empetiteix i el mostra com el que és: el delegat de Pedro Sánchez a Catalunya. Salvador Illa només és l’home-tapadora. El veritable delegat de Pedro Sánchez a Catalunya és Pere Aragonès.

Tot plegat ens porta al moll de l’os de l’advertiment del president Puigdemont a Esquerra dient-li que abandoni tota temptació de demanar el seu indult a Pedro Sánchez. Puigdemont no vol ser indultat per la senzilla raó que ningú no l’ha d’indultar de res, i encara menys Pedro Sánchez o Espanya. El president Puigdemont no va cometre cap delicte, perquè posar les urnes al carrer només és delicte en els règims dictatorials. Que Espanya ho consideri un delicte ja ens diu de quin règim estem parlant, un règim que, com s’ha vist, topa frontalment amb el dret internacional.

En el seu text, el president Puigdemont diu això: “Demano que ningú no parli per nosaltres, que no interfereixin en la nostra estratègia buscant dreceres que no volem. […] Sempre he defensat que l’amnistia forma part de la fórmula per a la resolució del conflicte, i no deixarem mai de reclamar-la amb insistència, naturalment no a canvi de la renúncia a l’autodeterminació. Demano, doncs, respecte. […] Algú ha dit que he de formar part de la solució al conflicte, però els que ho diuen temo que volen dir una altra cosa. A aquestes alçades ja ens coneixem. […] I demano, per tant, que la meva situació personal no formi part de cap agenda de l’anomenada taula de diàleg acordada per ERC i el govern espanyol ni de cap conversa bilateral”.

No cal dir que el text deixa a l’escapça Esquerra, que veia en l’indult (indult a una persona que no ha estat jutjada!) una jugada meravellosa digna de Pedro Sánchez el Magnánimo i de la pujolista Esquerra Republicana de peix al cove per tal de vendre l’indult com un triomf de la Taula de Diàleg. Hauran d’empescar-se altres “victòries” autonomistes per guarnir una taula pensada a dues bandes per perdre el temps. No, no és el president Puigdemont qui empetiteix Esquerra. Esquerra s’empetiteix tota sola. És la política autonomista d’Esquerra el que empetiteix Esquerra.

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat al digital   elMón  el dimarts 19 d’octubre del 2021

 

13 d’octubre 2021

Bilingüisme i diglòssia

Tres doctors en filologia catalana, Mireia Galindo, Francesc Bernat i Carles de Rosselló, han volgut entendre i narrar l’origen i desenvolupament del castellà a Catalunya. Per fer-ho han publicat el llibre ‘El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització’, en el que eluciden que el castellà no es parla de manera generalitzada a Catalunya per la major part de la població fins a principi o a mitjan segle XX. Molta gent se’n sorprendrà, perquè molts estan convençuts que aquí parlem castellà d’ençà dels Reis Catòlics i això no és cert, perquè el castellà arriba a través de l’escola, però a l’escola hi anava molt poca gent durant els segles XVIII, XIX, i principi del XX, i per tant, no el podien aprendre. Per tant el bilingüisme, que ara es proclama als quatre vents, no sorgeix a casa nostra fins als anys quaranta o cinquanta del segle passat, en ple franquisme, quan s’uneixen diversos fenòmens: hi ha molt poca gent que no vagi a l’escola, que és solament en castellà, com els mitjans de comunicació que entren a les cases; arriba immigració en massa en castellà; i parlar en català amb desconeguts és perillós –pot ser un policia franquista–, cosa que fa que un catalanoparlant s’adreci al desconegut en castellà, per si de cas.

Arribats a aquest punt ens podem preguntar: el castellà és llengua pròpia de Catalunya? Si llengua pròpia és sinònim de llengua territorial, històrica, és clar que no. El castellà no és llengua pròpia de Catalunya. A la Catalunya de fa vuit dècades, el castellà era la llengua del costat i ara és simplement l’idioma colonial imposat fa 300 anys. El procés de bilingüització s’hauria d’ensenyar a les escoles. Són dades objectives molt importants per poder-se formar una opinió. És veritat que molta gent, interessadament, creu o vol fer creure que aquí es parla castellà des de fa segles i això no és cert. D’altra banda hem de ser conscients que els lingüistes saben que el bilingüisme és insostenible durant segles, sempre és un procés passatger fins que una de les llengües s’imposa. El concepte de bilingüisme pot quedar una mica confús. Saber un idioma no et converteix en bilingüe. Molta gent parlen fluidament l’anglès o l’italià, però no per això són bilingües o trilingües.

La relació que el català viu amb el castellà a casa nostra no és sana; és neurastènica. Molts catalans assumeixen que la seva llengua és de segona divisió. Tots hem sentit més d’una vegada que quan algú vol imitar una persona estrangera, ho fa en castellà, com si el castellà fos l’idioma universal que tothom parla. Aquest només és un exemple, tot i que prou indicatiu, de l’estat de diglòssia en què viu el català en l’actualitat. La diglòssia és la situació que es dona quan en un territori hi ha dues llengües en contacte, cadascuna circumscrita a un àmbit concret: l’una, la llengua de l’administració i de la cultura; l’altra, la d’estar per casa. El moment és molt delicat, el català recula cada dia, i com més reculi, més agressiva haurà de ser la política lingüística. Els governants que s’estimen el país i la seva llengua no s’han de deixar intimidar i han d’emprendre polítiques de promoció i de difusió molt valentes, al marge del que diguin altres grups polítics.

A Catalunya, sigui independent o no, el primer que caldria fer és decretar el català com a única llengua oficial. Seria decisiu per desarmar tots els partidaris del bilingüisme, que només volen l’hegemonia del castellà a Catalunya perquè saben que el terreny fa baixada a favor seu. Com afirma repetidament el professor Josep Maria Virgili: “Una situació de bilingüisme amb una llengua forta com el castellà és insostenible. Perpetuar el bilingüisme és assegurar la mort del català”. Sembla que darrerament tornen a sonar veus que auguren la desaparició del castellà a Catalunya, cosa totalment falsa com molt bé escriu l’historiador, Pere Bosch, en el seu article titulat ’La llengua d’aquí i la d’allà’, on analitza els distints punts de vista que tenen els mitjans i els polítics de Madrid sobre aquest tema. Podeu llegir aquest article tot seguit.

La llengua d’aquí i la d’allà

Aquesta darrera setmana ha tornat a ressonar la vella cantarella sobre la persecució i la desaparició del castellà a Catalunya. Ja ho saben: com que el castellà és una llengua en perill, amb poquets parlants arreu del món, com que gairebé no se sent als carrers del nostre país, ni als jutjats, ni als cinemes, ni allà on vulguin i com que, per acabar-ho d’adobar, els governs d’aquí, siguin tripartits, bipartits o unipartits, estan obsedits a perseguir-lo i a fer-lo desaparèixer, els polítics i periodistes de la Meseta clamen a l’infern. El problema d’aquest discurs no és només que no té res a veure amb la realitat, sinó que se sustenta en una doble vara de mesurar. Dit en altres paraules: allò que es denuncia aquí és bo allà i allò que s’argumenta allà no es pot aplicar aquí.

Només cal resseguir les intervencions dels polítics o rellegir les portades d’alguns diaris per comprovar-ho. Dijous passat, per donar-ne exemple, el diari El Mundo advertia: “El govern vigilarà els docents universitaris que facin servir l’espanyol.” I denunciava: “Incita que els estudiants delatin els professors universitaris que no facin servir el català.” En realitat, tal com va aclarir la consellera Gemma Geis, es tracta de fer un seguiment “per garantir el compliment de l’ús de la llengua de docència de l’assignatura triada en el pla docent de l’estudi oficial” i, al mateix temps, “els drets lingüístics dels estudiants i el professorat”. Aquell mateix dia, unes capçaleres més amunt i uns quilòmetres més enllà, el diari ABC es mostrava consternat perquè s’havia admès una proposta de Junts per “permetre l’ús de les llengües cooficials en els plens i els escrits” del Senat. El principal motiu per rebutjar aquesta iniciativa és que si s’acaba aplicant “es triplicarà la despesa en traductors”. Es veu, segons sembla, que la despesa d’aquí no té la mateixa importància que la d’allà. Perquè, com deuen haver pogut comprovar a través d’aquestes dues notícies, quan alguns mitjans es fixen en el que passa aquí, estan obsedits a garantir la diversitat lingüística, sense escatimar mitjans ni recursos. En canvi, quan es reclama això mateix allà, quan es demana que es pugui fer servir el català al Senat o al Congrés, el plurilingüisme desapareix i s’imposa la llengua de l’imperi.

Pere Bosch i Cuenca

Historiador

Article publicat al digital  LaRepública  el divendres 24 de setembre del 2021