No vull pagar !

Peatges? Sí, gràcies

Voldria aclarir, d'entrada, que trobo lògics els actes de protesta que tenen lloc als peatges de les nostres autopistes. És una manera d'expressar la indignació per un desequilibri fiscal que, de manera insolent, ha estat empobrint Catalunya des de l'adveniment de la democràcia. Especialment lacerant des de la incorporació d'Espanya a la llavors Comunitat Econòmica Europea, des del moment en què pagar-li a Espanya un plus a canvi del proteccionisme del mercat interior va deixar de tenir sentit. Dit això, però, és necessari prevenir que no ens convé confondre l'eina utilitzada per la protesta (els peatges de les autopistes) amb un objectiu que no té cap sentit en el nostre cas: que circular per les autopistes catalanes sigui de franc. La utilització demagògica de l'afer dels peatges per part d'alguns polítics, acompanyada d'actuacions descordades i d'estètica fallera, ha fet molt de mal en el passat. És pròpia d'un populisme que potser té cabuda a Grècia, però no pas en un país que pretén administrar enraonadament els seus recursos públics -tant si són abundants com si no.

En aquells països que són una illa o un cul-de-sac la polèmica sobre la conveniència dels peatges té un cert sentit. Estem davant de casos en què les carreteres són utilitzades per vehicles que tenen com a beneficiari final algú del propi país. Els camions que van o vénen del Regne Unit, Noruega o Portugal (siguin de la nacionalitat que siguin) tenen majoritàriament com a destinatari o origen alguna empresa o client d'aquell país. Cobrir els costos de les autopistes amb impostos o peatges és, des del punt de vista de la balança econòmica nacional, equivalent. Dependrà d'on posi l'accent el govern de torn. Ara bé, quan som davant d'un país que és camí de pas (que és el cas de Catalunya), apel•lar a la gratuïtat de les autopistes constitueix una insensatesa. Una demagògia que, com sempre, acaba perjudicant el contribuent.

Per veure-ho clar, agafem el cas de l'Eix Transversal. Aquesta via no es va fer de peatge per por a la reacció popular estimulada per determinats partits. Però la lògica portava a construir-la de peatge. Per què? Doncs perquè es tracta d'una via construïda i mantinguda amb els impostos del catalans (la titularitat és de la Generalitat), i que se sabia que seria utilitzada de manera importantíssima per vehicles de fora de Catalunya -de pas entre qualsevol punt d'Europa i la resta d'Espanya-. Es va construir estreta i tortuosa perquè hi havia pocs recursos. Ara, fa poc temps, se n'ha començat l'ampliació i s'ha tornat a optar per pagar-la amb els nostres impostos. Si en el seu dia s'hagués fet de peatge, faria anys que disposaríem d'una ruta ràpida, ben mantinguda i segura. I, ho lamento, però no puc estar-me de manifestar-ho: amb una autopista de peatge ens hauríem estalviat una pila de morts i de ferits.

Fa uns anys, les autopistes d'Alemanya eren totes de franc. Fins que van caure les dictadures comunistes. Aquest fet va alertar les autoritats alemanyes que, amb l'ampliació de la UE cap a l'est, les seves autopistes serien majoritàriament gastades per camions que anirien i vindrien de pas entre l'oest i els països de l'Est (Polònia, Txèquia, les repúbliques bàltiques, etc.). Com que la UE, lògicament, prohibeix fer distincions entre consumidors nacionals i la resta de ciutadans de la Unió, les autoritats alemanyes van optar per implantar peatges a tots els camions (fossin alemanys o no). Van demostrar, un cop més, que aquests temes es resolen amb intel·ligència i no pas amb costellades populars com fem aquí. Sigui independent o no, tingui molts recursos públics o no, a Catalunya mai li interessaran unes vies ràpides que no siguin de peatge. Som un país de pas i les nostres vies de comunicació sempre seran fetes servir, i gastades, en gran mesura, per vehicles de països que ens envolten. Gent que no paga impostos aquí, a Catalunya. Alemanya va comprendre-ho el dia que va esdevenir un país de pas. No sembla que nosaltres vulguem raonar de la mateixa manera.

Catalunya no avançarà pas intentant emular els més endarrerits. El fet que altres zones d'Espanya tinguin autopistes de franc no ens hauria de distreure. No és el tema. La qüestió és per què els catalans hem de pagar les seves festes. I en aquest sentit hauríem de preguntar-nos per què, a sobre, som tan burros que els pocs diners que ens queden aquí preferim utilitzar-los per fer autovies catalanes que utilitzen els altres. Unes infraestructures que aquests altres, gràcies als peatges, podrien contribuir a mantenir.

Xavier Roig

Enginyer i escriptor

Els indignats a la ràdio

El 15-M i la llibertat d’expressió

L’altre dia dos grups d’indignats es van plantar davant les seus de Catalunya Ràdio i RAC-1 amb la voluntat de llegir-hi un manifest en directe. No m’allargaré sobre els paral·lelismes, però quan en un sistema democràtic algú irromp en un mitjà de comunicació per llegir-hi un pronunciament estem davant d’una situació molt perillosa. Els responsables de Catalunya Ràdio i RAC-1 van accedir a la voluntat d’aquests grups i els comunicats van ser llegits en antena. A banda del contingut delirant del manifest llegit (una perla: “Som la veritable justícia”, al més pur estil dels tribunals populars faistes), aquest dia el periodisme va patir una derrota i la coacció va viure una victòria.

Per començar, les persones que van llegir el comunicat es van negar a donar els seus noms ni van permetre que se’ls fessin fotografies per penjar al bloc dels programes, com passa amb qualsevol convidat del món en qualsevol emissora del món. No demanen transparència, els del 15-M? Doncs potser que comencin a predicar amb l’exemple, crec. Em diuen que tampoc no van acceptar preguntes, i quan algú no accepta preguntes és perquè no està convençut de les respostes.

Després, és clar, hi ha un doble problema professional. Primer: per què cedir lliurement els micròfons a una colla d’exaltats que irrompen a la ràdio? No hi ha cap argument periodístic que ho sostingui. Els indignats han estat sota el focus mediàtic i han tingut totes les tribunes periodístiques possibles per explicar els seus arguments, fins i tot molt per sobre d’allò que realment representen. Els calen més espais mediàtics, encara? Segon: els periodistes que els van permetre l’espai ho van fer lliurement o sota la coacció que suposa la presència de mig centenar de persones, que per cert no van parar de fer fotos i filmar els periodistes? Demanaven llibertat d’expressió, que ja la tenen, i van trepitjar la llibertat d’actuació dels periodistes.

Què hauria passat si les persones que volien irrompre a les ràdios per llegir-hi un comunicat fossin catòlics antiavortistes? O activistes d’una organtizació favorable a l’energia nuclear? O d’un moviment d’extrema dreta que propugnés el tancament de fronteres i l’expulsió dels immigrants? I si s’hi hagués presentat el consell d’administració d’Abertis, amb Salvador Alemany al capdavant, per llegir un comunicat en contra dels que no paguen peatges? Els haurien ofert els micròfons radiofònics per llegir-hi un manifest, bo i negant-se a donar llurs noms i sense deixar-se fer fotografies ni preguntes? La resposta és òbvia i la sap tothom: no, de cap manera.

Jaume Clotet

Historiador i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el divendres 18 de maig del 2012

Pagar o no pagar...aquesta és la qüestió

A cadascú el que li toca

És una realitat incontrovertible que els peatges de les autopistes catalanes són una injustícia i una discriminació de l’alçada d’un campanar. No hi ha cap argument, ni un, que justifiqui que els catalans tinguem el 67% de les autopistes de peatge, mentre a Madrid només és un 4%. No cal dir res més. És així, senzillament, escandalós.

Aquest és un escàndol que arrosseguem des de fa molts anys, però que en temps de crisi fa molt més mal. Per no parlar de la reacció d’incredulitat que provoca escoltar la ministra de Foment proposant allargar les concessions de les autopistes catalanes per tapar el forat de les deficitàries autopistes madrilenyes. Res, doncs, més comprensible que la irritació ciutadana. Irritació que avui apareix als peatges i demà qui sap on.

Tot això sense entrar en consideracions sobre com funciona el sistema, sobre si és l’empresa a qui s’ha donat la concessió qui ha d’entomar el problema o si han de ser les administracions que així ho han disposat les qui donin respostes, o sobre si s’ha de criticar sindicats i treballadors de les autopistes per intentar preservar els seus llocs de treball.

Obviem, doncs, tot aquests debats per abordar-ne un de molt més epidèrmic, però molt significatiu: La reacció dels partits. Resulta molt curiosa la resposta de tots plegats i, com és habitual, tendeix a una certa infantilització de l’audiència. No per res, la situació parteix de la constatació d’una injustícia flagrant i per tant de difícil explicació per als qui a última hora en són en bona part responsables.

Complicada, doncs, la reacció del govern i de CiU. Complicat donar la raó als qui protesten i alhora imposar-los una multa. Perdoni, o una cosa o l’altra. Si no hi ha dret, cal explicar la situació com sigui. Estranya la resposta del PSC que, després de tants anys al govern espanyol, durant més d’una legislatura en simultaneïtat amb el govern català, no pot limitar-se a responsabilitzar en exclusiva a l’executiu de CiU. Peculiar la reacció d’Esquerra, un partit que ha estat set anys seguits al govern sense introduir cap canvi significatiu en aquesta lamentable situació i ara es posa al capdavant de la manifestació. Una Esquerra, per cert, que quan era al govern comptava entre els seus diputats amb Uriel Bertran avui el més actiu partidari de la iniciativa contra els peatges. Surrealista, finalment, l’actitud del PP cridant a una resposta policial. En conclusió, ningú sap res, ningú és responsable de res.

La protesta ciutadana és per als ciutadans. Els partits tenen altres eines i no haurien d’intentar apropiar-se d’un moviment que va sorgir del carrer. Més que res, perquè els ciutadans hem de tenir el dret a protestar i els partits, l’obligació de donar resposta a les inquietuds de la gent. Avui la protesta està als peatges, però la tensió ciutadana fa preveure que la veurem a molts més llocs i algú hi haurà d’haver disposat a donar la cara.

Marta Lasalas

Periodista

Article publicat a Nació Digital.cat el dimecres 2 de maig del 2012