Residus tòxics

Les polèmiques per l'ús del català i el castellà a TV3 són una constant en les últimes setmanes. Algunes, com l’última, sorgeixen del no-res, com la que s’ha produït en l'edició infantil del concurs presentat per Llucià Ferrer, “Atrapa'm si pots”, quan a una concursant no li venia al cap la paraula ‘blat’ i va demanar  al presentador si podia dir-la en castellà; aquest li va respondre amablement que no ho podia fer, ja que el concurs es feia en català. Davant de les crítiques d'aquest sector, Llucià Ferrer no s'hi ha volgut trencar pas el cap: "Com es nota que estem avorrits avui… bon diumenge i demà a treballar va! Ànims!", ha manifestat al seu compte de Twitter. Fins aquí la notícia.

Ràpidament, les paraules del presentador han estat aprofitades per l'espanyolisme més radical, que ha criticat la seva actitud a les xarxes socials. És el cas d'Inés Arrimadas, l’inefable líder de Ciutadans que immediatament va publicar el següent tuit: «En TV3 entrevistan a Otegi y “bromean” con agredir a Guardias Civiles pero les parece intolerable responder en castellano en un programa infantil: “¡eso sí que no!”, dice el presentador. Lo peor es la burla final del “trig”. Cientos de millones de dinero público para pagar esto».

Sabut és per tothom que ‘Ciudadanos’ va néixer com un partit anticatalà, etnicista, subvencionat per l’IBEX35, i el seu objectiu primigeni fou l’atac a la llengua catalana per fer-la fonedissa dins el magma de la llengua castellana.  Però sembla que aquesta actitud no li està donant bons resultats, ja que els ‘èxits’ electorals de la formació d’Arrimadas més aviat són exigus. Potser hauríem de deixar de dir ‘Ciudadanos’, així, en plural, per fer-ho en singular: ‘Ciudadano’…,  ja que només els en queda un. I, ben aviat, ni un. Tots aniran cap a VOX i el PP. I pensar que aquesta xusma anava de liberal i de centre! Per fi, caretes fora i ja hem vist què hi havia al darrere: la ultradreta anticatalana més fastigosa. Les engrunes de C’s les estan engolint el PP i Vox, això és inevitable. Desapareixerà i arribarà el dia que ningú se’n recordarà, del partit ni dels seus líders. Però fins llavors les restes que encara pul·lulen per la política nacional no deixen de ser residus tòxics que malden per confondre la ciutadania amb missatges com el de la senyora Arrimadas, encara que el terme ‘senyora’, en aquest cas, potser seria un ús gratuït per a referir-se a aquest esguerro de la naturalesa. Per a ser senyora t’ho has de guanyar i, com deien abans els nostres avis: de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

Com escriu la vicepresidenta al País Valencià de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, Gemma Pasqual, en el seu article titulat  ’Senyora Arrimadas, no digui blat fins que no el tingui al sac i ben lligat’, potser l’Inés Arrimadas, volent senyar-se s’ha tret un ull i les seves declaracions es giren en contra d’ella. Llegiu els raonaments que fa aquesta escriptora en el seu article tot seguit.

Senyora Arrimadas, no digui blat fins que no el tingui al sac i ben lligat

A l’edició infantil del concurs Atrapa’m si pots de TV3, el presentador Llucià Ferrer va fer una pregunta i una de les concursants la va voler contestar en castellà, però no li la van donar per bona. En concret, havia de dir de quin cereal és feta la pasta italiana més tradicional, però a la nena només li sortia la resposta en castellà, trigo, no en català. Va preguntar si ho podia dir en castellà, però Ferrer va deixar clar que no: “Aquí, això sí que no, perquè és un concurs de TV3 en català i hem de respondre en català. Em sap greu, però no te la puc donar per bona.”

Tots els programes del món mundial tenen les seves normes i  ‘’Atrapa’m si pots’’  té les seves, una de les quals és que les respostes han de ser en català. Aquí no hi ha res a dir. La polèmica salta de la mà de la senyora Arrimadas, gran paladí de l’espanyol, que aprofita qualsevol oportunitat per a carregar contra el català i ja de passada contra TV3. I fa una piulada que es converteix en un altaveu per les xarxes i de seguida li fan el cor la colla d’integristes que l’acompanyen, inclosos mitjans de comunicació sense escrúpols, titulant en negreta i subratllant que a la pobra xiqueta li prohibeixen parlar en castellà a TV3. I ho fan de la manera més vil, com ho fan sempre, utilitzant menors. I posant en el punt de mira la concursant, una xiqueta, per tal de reclamar una atenció dels mitjans que va desapareixent proporcionalment a mesura que desapareix el seu partit.

La senyora Arrimadas, volent senyar-se s’ha tret un ull, posant el crit al cel amb l’errada d’aquesta xiqueta ha evidenciat que una nena escolaritzada a Catalunya no coneix la paraula blat, o potser sí i ha estat només un lapsus, però la primera paraula que li ha vingut al cap és trigo, cosa que evidencia, tal com diuen els estudis, que el català a les aules viu una situació crítica, tot al contrari del que brama aquesta senyora i els seus acòlits. Segons els darrers informes del Departament d’Educació, més d’un 28% d’alumnes no fa servir mai o gairebé mai el català a l’escola.

Em sap molt greu que la xiqueta s’hagi trobat embolicada en aquesta polèmica, espero que continuï concursant i li desitjo sort i encerts en properes ocasions.

Les engrunes de Ciutadans les estan engolint el PP i Vox, això és inevitable. Desapareixerà i arribarà el dia que ningú no se’n recordarà, del partit ni dels seus líders. El català, malgrat tots aquests entrebancs, guanyarà el carrer i l’escola. Aquesta vegada tampoc hi haurà remuntada, senyora Arrimadas: no digui blat fins que no el tingui al sac i ben lligat.

Gemma Pasqual i Escrivà

Escriptora

Article publicat al digital   VilaWeb  el dimarts 11 de gener del 2022

 

“Ciudadanos”, en liquidació

Deia Alphonse Daudet que «l'odi és la còlera dels febles» Mai l'odi ha construït una cosa positiva. És tan antic com la història de la humanitat i tan destructiu com bona part dels homes, ara i sempre. L'odi només engendra més odi i, normalment, retorna en forma de dissort cap a la persona que sent aquest odi. Quan Soraya Sáenz de Santamaria en la campanya de les eleccions del 21-D de 2017 es vantava d'haver "escapçat" els líders d'ERC i JxCat, i feia broma sobre la "liquidació" del Diplocat i demanava el vot per "seguir liquidant l'independentisme", poc podia imaginar que tres anys i mig després les coses haurien fet un tomb de 180 graus. L'article 155 va deixar d'estar en vigor, els partits independentistes encara tenen avui el control del Govern de la Generalitat i del Parlament —aquest cop amb més del 52% de vots— i Santamaría ja no és vicepresidenta del "Gobierno de España".

Li va passar a la Soraya i ara li està passant a l’Inés Arribadas i al seu partit “Ciudadanos” que pel que sembla també està ‘en liquidació’. El MHP QuimTorra i Pla, adreçant-se a Carlos Carrizosa i a Lorena Roldán, a la sessió de control del 13 de novembre de 2019, pocs dies després de la patacada de Ciutadans a les eleccions espanyoles, els hi va etzibar la següent premonició:  «Al pas que anem, aquest grup de Ciutadans, de trenta-sis diputats, vagin fent-se la idea que quedarà reduït a cinc o sis diputats probablement en les pròximes eleccions». No tenia una bola de vidre, però ho va clavar. Quan el llavors president de C’s, Albert Rivera, i la líder del partit a Catalunya, Inés Arrimadas, es passejaven per Alella retirant llaços grocs dient que havien decidit ‘netejar l'espai públic de símbols ideològics’, i fent gala de l’odi que sentien per aquests símbols, tampoc podien suposar que al cap de només dos anys i mig, el seu partit estaria ‘en liquidació’.

L’error de càlcul polític en la forma de presentar la moció de censura a Múrcia i la divisió interna amenaça de ser letal per Inés Arrimadas. Però el que serà per a ella més dur, sens dubte, serà rebre “acuse de recibo” del desacatament d'alguns companys actuals de files i la traïció amb majúscules dels que un dia van compartir amb ella el projecte d’Albert Rivera. A la patacada al Parlament català, se suma també la que el partit va patir al Congrés dels Diputats a les eleccions del novembre de 2019 i a les males perspectives electorals si finalment la Comunitat de Madrid també va a les urnes en les pròximes setmanes. Un desastre electoral d’aquesta magnitud no té precedents en cap de les eleccions celebrades els darrers anys al nostre país. Per a trobar una patacada semblant cal que retrocedim a l’any 1982 en unes eleccions al congrés espanyol en què la UCD va passar de 168 escons el 1979 a 11, i d’un 34,8% de vots a un 6,8%. Tot plegat ho analitza l’estudiant de Relacions Internacionals, Ot Bou, en l’article titulat “Fractura interna i sondatges demolidors: quin futur espera a Ciutadans? en el que afirma que un dels fundadors del partit, Arcadi Espada, demanava el dissabte passat la dissolució del partit atesa “la pulsió de mort” d’Arrimadas. Llegiu l’article tot seguit.         

Fractura interna i sondatges demolidors: quin futur espera a Ciutadans?

En una realitat paral·lela, Albert Rivera seria avui president del govern espanyol, el més jove de la història, el primer d’un partit alternatiu al PSOE i al PP des de 1982. Això, si Mariano Rajoy hagués convocat eleccions el juny del 2018, quan Margarita Robles va registrar una moció de censura en nom de Pedro Sánchez, que aleshores no era ni tan sols diputat. Qui encapçalava aleshores els sondatges, amb certa comoditat i tendència ascendent, era Ciutadans, un partit molt jove, que s’havia presentat per primera vegada a Catalunya el 2006 i, a l’estat espanyol, el 2015. Llavors, el futur encara era prometedor per a la carrera de Rivera, el perfil fet a mida d’orador i presumpte obrador del reformisme espanyol. No va poder ser: Rajoy no va convocar eleccions –per por que guanyés Rivera, entre més raons– i Sánchez va ser president de la nit al dia, sense esperar-s’ho.

En una altra realitat paral·lela, Albert Rivera seria avui vice-president del govern espanyol en el primer govern de coalició de l’Espanya postdictadura, arran del pacte “reformista i de progrés” que PSOE i Ciutadans van signar després de les eleccions del 2016. Però tampoc no va poder ser: 46 escons per sota de la majoria absoluta, la investidura va fracassar, i un Rivera confiat i propulsat pels sondatges i per la disputa interna pel lideratge del PP va anar-se allunyant dels socialistes i del reformisme centrista a què fins aleshores havia dit que pertanyia. Se’n va allunyar tant, de fet, que dos anys més tard va votar contra la moció de censura a Rajoy. I el febrer del 2019 va mostrar l’allunyament definitiu del centrisme que predicava manifestant-se a la plaça de Colom de Madrid, amb el PP i l’extrema dreta de Vox, contra la taula de diàleg amb Junts i ERC. Rivera va dir aleshores que Sánchez se situava fora del constitucionalisme, i va començar a abonar el relat de la il·legitimitat del govern socialista.

I encara n’hi ha més, de realitats paral·leles on Ciutadans seria ara al seu moment més dolç. El 2017, Inés Arrimadas va flirtejar amb la idea de ser presidenta de la Generalitat si, arran del 155, els partits independentistes no es presentaven a les eleccions o si perdien la majoria absoluta en escons. I el partit carabassa encara va estar a punt de caçar la presidència d’Andalusia, el 2018, i la de la Comunitat de Madrid, l’any següent. La patacada de Susana Díaz facilitava per primera vegada un govern andalús sense el PSOE, però el PP també havia perdut força escons i Ciutadans, en canvi, havia pujat com l’escuma, i va mirar de convèncer el PP que eren ells qui havien de presidir el canvi. No els van convèncer. I de manera semblant, l’escàndol de Cristina Cifuentes va fer perdre 18 escons al PP madrileny que estrenava Isabel Díaz Ayuso. Ciutadans va quedar-hi frec a frec, i van fer servir el mateix argument. Però tampoc no va funcionar.

De tot aquest somni d’abundància i poder, allò que en resta és un tou de cendra, una profunda crisi interna, galliners de parlaments i sondatges amb previsions demolidores. I bona part de la confusió que ha desdibuixat el partit, si va tenir mai una forma clara, va començar a Colom. El gir estètic de Ciutadans amb la presència de Rivera a la manifestació espanyolista va anar de bracet amb l’auge de Vox, en aquell moment sense representació al congrés espanyol, i amb l’enduriment de la retòrica del PP, que acabava d’entronitzar Pablo Casado com a nou president. I de mica en mica, el component espanyolista de totes tres formacions va anar perdent matisos.

Les eleccions de l’abril del 2019, dos mesos més tard, van dividir la dreta espanyolista en tres blocs: el PP, malferit, debilitadíssim, continuava encapçalant el bloc amb 66 escons, però tenia Ciutadans a tocar, amb 57 escons, i Vox va entrar amb força amb 24 escons. Però les desavinences entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias van forçar una repetició electoral, i això va ser demolidor per a Rivera. Al novembre, Vox li va prendre el lloc i va pujar fins als 57 escons. I, com que el PP també va recuperar posicions amb 89 escons, Ciutadans va caure en la humiliació. Deu escons, tan sols deu, per sota dels tretze d’ERC. La forma a què havia quedat reduït Ciutadans era massa petita perquè Rivera s’hi amagués darrere, i va haver de dimitir.

La seva substituta, Inés Arrimadas, ha mirat de revertir l’estratègia de Rivera i distingir-se de PP i Vox a còpia de forçar un aparent retorn cap al centre. El primer pas, donar suport a la pròrroga de l’estat d’alarma (segons que van presumir llavors, a canvi d’ajornar ‘sine die’ la taula de diàleg amb els partits independentistes). L’acostament al govern espanyol deixava enrere l’atiament de l’hostilitat i el relat de la il·legitimitat, i això va originar un sisme al partit, amb les baixes d’històrics com Juan Carlos Girauta i Carina Mejías. Però l’efecte pel nomenament de Salvador Illa com a candidat socialista a Catalunya va retornar als socialistes el favor mediàtic d’una candidatura unionista guanyadora. I la trajectòria incendiària de la marca del partit a Catalunya havia quedat absorbida per un Vox en plena efervescència, cosa que va acabar d’enfangar el partit en un poti-poti que el va despullar de sentit.

Ciutadans va caure per un precipici històric: de 36 diputats, el 2017, a 6, superats per tots els partits (incloent-hi la CUP, En Comú Podem i Vox) i només per damunt del PP. Va passar de tenir 1.109.732 vots (un 25,36%) a 157.903 (un 5,57%). I Arrimadas, acorralada entre el regust repetitiu de derrota, l’estancament als sondatges i les pressions del bloc del seu partit més descontent amb la seva gestió, ha provat aquests darrers dies una altra maniobra arriscada que tampoc no ha acabat de sortir bé. L’objectiu: revifar el partit amb una moció de censura a Múrcia, al costat del PSOE, per a arrabassar al PP la presidència de Múrcia, que ha acabat amb un fracàs estrepitós, amb tres trànsfugues de Ciutadans.

No hi haurà moció a Múrcia i, en canvi, a Madrid Ayuso ha expulsat els consellers carabassa del govern, i diversos sondatges auguren una victòria sòlida del PP amb un Ciutadans tan neulit que passaria de 26 escons a ni tan sols entrar a la cambra. Però les conseqüències en la batalleta interna del partit encara han estat més agres. Aquests darrers dies hi ha hagut una sagnia de càrrecs que han fugit al PP o que s’han retirat de la política per discrepàncies amb Arrimadas. Fran Hervías, un dels darrers homes de Rivera, se n’ha anat tot acusant Arrimadas d’haver convertit Ciutadans en “la crossa del sanchisme”, i ha fitxat pel PP. Ahir, el síndic a les Corts, Toni Cantó, va deixar el partit i va demanar que sumés amb el PP a Madrid. De moment, Arrimadas ha provat de contenir el foc afegint els crítics a l’executiva, però la brega difícilment s’acabarà aquí.

Un dels fundadors del partit, el periodista Arcadi Espada, va escriure dissabte un article en què demanava la dissolució del partit atesa “la pulsió de mort” d’Arrimadas. L’article d’Espada pot ser una pista del final que espera a un partit a la deriva que ha perdut el suport dels poders fàctics, després d’uns anys en què el projecte d’Albert Rivera es va anar inflant als mitjans i les enquestes, enmig d’una operació d’estat contra l’independentisme, per fer la feina d’un PSC perdut i un PP que ja era marginal a Catalunya durant els anys del procés. I tot plegat, en una dècada, si fa no fa. Com un actor que apareix en una sèrie per farcir puntualment una trama i, quan els guionistes ho decideixen, de sobte, en un capítol, ja no torna més, i només en resta la petja que ha imprès a la resta de personatges, més o menys trasbalsats, més o menys desplaçats després del pas d’una estrella fugaç.

Ot Bou i Costa

Analista polític

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimecres 17 de març del 2021

 

Mig any de pandèmia

El passat 25 de febrer s’anunciava el primer cas de Covid-19 a Barcelona i arrencava una etapa inesperada de devastació sanitària, econòmica i social del país. Ningú es podia imaginar en aquells moments les devastadores conseqüències que aquesta pandèmia ocasionaria a tot el planeta i com podria canviar la vida dels seus habitants. Com diu el tòpic, hi ha un abans i un després de l’anunci d’aquest primer cas. ¿Algú recorda com era abans la vida de la gent? Els amics i la família podien abraçar-se i petonejar-se tant com volien. Els teatres, cines, camps de futbol, estadis i concerts estaven plens a vessar de gent desitjosa de gaudir d’unes hores d’esbarjo. La canalla anava a l’escola i es trobava amb els seus companys sense cap mena de limitació. I totes aquestes coses les trobàvem normals perquè semblava que res ni ningú podria canviar-les.

Avui, després de mig any de coronavirus, la gent viu el present amb angoixa i el futur amb una incertesa absoluta. Si fa sis mesos aquesta experiència que vivim no passava pel cap a ningú, què no pot passar encara que no siguem capaços d’imaginar? La pandèmia de la covid-19 és un cop contra l’arrogància de l’espècie humana i la creença de domini gairebé absolut de la natura. El coronavirus s’ha convertit en tan sols mig any en el règim més despòtic que hom hauria pogut imaginar. Contra ell la humanitat forceja per intentar mantenir vigents els nivells de benestar assolits després de segles d’evolució i conservar els drets aconseguits després d’una història de lluita. La covid-19 ha vulnerat els nostres drets fonamentals i potser la tasca més important dels governs d’arreu del món, a banda de garantir una protecció sanitària adequada a les persones, és buscar les millors solucions possibles i alternatives perquè la vida segueixi. Els governs tenen enfront un repte immens i per això cal que les seves decisions siguin encertades i no tractin de convertir la pandèmia en pura mercaderia electoral. En tot cas, tots els partits han de saber, i els que estan al Govern els primers, que en les pròximes eleccions se’ls podrà jutjar també o sobretot per la resposta donada a la Covid-19 i no per altres consideracions.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, al contrari d’altres líders polítics, ha optat per anar-se’n de vacances en un moment de crisi sanitària tan delicat. En tornar

ha comparegut i ha ofert als presidents de les comunitats autònomes  la possibilitat de sol·licitar declaracions d’estat d’alarma en tota la comunitat o en àrees crítiques per estroncar els brots. Cal recordar que durant la primera fase de la pandèmia les competències en matèria sanitària havien estat centralitzades a les mans del ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa. Així mateix, el govern espanyol va defensar llavors que ‘el virus no hi entén, en territoris’. Ara sembla que vols espolsar-se de sobre tota responsabilitat i deixar que siguin les autonomies qui tractin de resoldre el problema.

Malgrat aquesta declaració d’intencions del president espanyol, caldrà estar molt amatents als ‘moviments’ que es facin a Madrid, ja que una cosa són les paraules i l’altre els fets doncs, com escriu el periodista, Germà Capdevila, en el seu bitllet titulat ‘La recentralització’, preveu que «la tendència recentralitzadora avançarà a tota màquina i poca cosa podran fer les autonomies per evitar-ho». Llegiu l’article tot seguit.

La recentralització

Madrid és escenari de batalles polítiques despietades, de l'assetjament judicial a  Podem a la depuració interna del PP, però també neixen nous consensos, de manera transversal, d'esquerra a dreta, sobretot entre els partits que defensen amb convicció el règim del 78.

Un dels grans consensos que se senten aquests dies a Madrid és l'error immens que representa haver cedit la gestió de la sanitat a les comunitats autònomes. Ja es treballa en propostes destinades a "muscular" el ministeri de Salvador Illa, que es va trobar amb la gestió de la pandèmia a les mans sense estructura, sense tècnics i sense experiència de gestió.

Aquesta setmana veurem un nou episodi, però vinculat a l'educació. Ja se senten veus a Madrid que reclamen que sigui el govern espanyol qui endarrereixi l'inici de les classes o dicti els protocols a seguir per les institucions educatives. També en aquest àmbit s'alcen veus que reclamen una gestió centralitzada de l'educació, limitant l'acció de les autonomies a l'aplicació de les directius emanades del govern de l'Estat.

La distribució i gestió dels fons europeus de recuperació també sucumbirà a les pulsions centralistes de l'Estat. Les partides seran assignades amb propòsits determinats per Madrid i no es podran destinar per cap altra cosa que no sigui aquella predeterminada. El marge de maniobra dels governs autonòmics serà mínim.

La tendència recentralitzadora avançarà a tota màquina i poca cosa podran fer les autonomies per evitar-ho, davant un poder judicial que no farà de guardià de la distribució de competències, sinó que avalarà fil per randa les reformes que impulsarà l'eix PSOE-PP-Cs (davant la passivitat i impotència de Podem).

Per garantir-ho, PSOE i PP avancen sense entrebancs en la renovació dels òrgans de govern de la Justícia, repetint el sistema habitual de repartiment per quotes per assegurar-se'n el control per la porta del darrere o per la del davant, directament.

Germà Capdevila

Periodista

Article publicat al diari  Naciódigital.cat  el diumenge 23 d'agost del 2020

“Forza España”

El líder de "Ciudadanos" Albert Rivera ha presentat aquest diumenge la plataforma anomenada “España Ciudadana”, amb la qual el partit recorrerà el territori espanyol mirant d'eixamplar la seva base de cara a les properes eleccions municipals. El periodista Enric Juliana ha apuntat que aquesta plataforma vol ser la versió espanyola del partit “Forza Italia” del ultradretà Silvio Berlusconi. "Ciudadanos" va a sac per obtenir la presidència espanyola i aquesta plataforma ha estat creada per xuclar la medul·la del PP fins assecar el partit, amb un discurs nacional-patriótic de l’Albert Rivera, bastit amb frases curtes, directes i demagògiques, moltes d’arrel "joseantoniana", llençades a tort i dret per ser assimilades per la gentada que l’escolta enfervorida. Rivera parla de Catalunya i del procés per assegurar que ha servit per unir més Espanya. ‘Han intentat trencar el nostre país, però han unit els espanyols, hem perdut el complex de defensar la Constitució’, ha dit el líder dretà. Fent referència a les llengües, ha presumit de la diversitat que hi ha a Espanya, però exigint que ‘no es faci escollir’ entre cap de les llengües del país. Potser seria bona cosa recordar la gènesi del partit de l’Albert Rivera, llegint l’article del sociòleg Alfonso Durán Pich titulat ‘Embolicar la troca’, que podeu trobar tot seguit, on s'expliquen els orígens del partit ‘Ciutadans-Partit de la Ciutadania’, que va aparèixer a Catalunya el juliol del 2006 amb l’únic objectiu d’anar contra la llengua i la immersió lingüística.

Embolicar la troca

Entre d’altres de les seves múltiples activitats, la trama de l'Estat ha propiciat el desenvolupament d'un producte polític de naturalesa ‘zombie’, llançat al mercat com si fos un perfum "low cost" dels que venen a Mercadona, que ha anat ocupant espais entre els votants dels partits dinàstics (PP i PSOE), no tant per mèrits propis com pel deteriorament corrupte dels hereus directes del franquisme.

Dir que "Ciudadanos" és un invent no és dir res de nou. El seu repertori ideològic pren com a fonament les lletres de les cançons de José Luis Perales. De fet, les seves figures més notòries tenen aquest perfil, entre modern i caspós, que llueixen els espanyols quan actuen al festival de la cançó d'Eurovisió.

Un dels seus eslògans inicials deia: ‘No ens importa on vas néixer, no ens importa la llengua que parles, no ens importa la roba que vesteixes. Ens importes tu’. Perales no ho hauria explicat millor.

Les seves proclames, que operen prenent com a tronc central la desqualificació, l'insult i la baixesa, destil·len aquell aire xulesc i prepotent que els joves falangistes mostraven en la postguerra. Per això parlen de ‘colpistes’ quan es refereixen als polítics independentistes catalans i celebren ‘que els fiquin a la presó’ o declaren la seva oposició més dura a un programa d'acostament dels presos bascos a Euskadi, una mesura que interpreten com a signe de debilitat.

Aquests nois i noies (tan macos ells), haurien fet les delícies dels que defensaven en el tardofranquisme la continuïtat de la dialèctica de “los puños y las pistolas”. No oculten la seva bastardia, en la tercera accepció del María Moliner.

I encara que els seus antecedents són coneguts, val la pena recordar als desmemoriats algunes de les característiques dels ‘pares fundadors’ d'aquest estrany artefacte.

Destaquem, per exemple, al senyor Félix de Azúa, acadèmic de la llengua, fill de ‘bona família’, que va formar part de la "Gauche Divine", que va marxar a viure a Madrid perquè la seva filla "no creixi en l'odi als espanyols " i que va dir sobre l'alcaldessa de Barcelona (Ada Colau) que és ‘una dona que hauria d'estar venent en una parada de peix’. Un altre il·lustre fundador va ser Arcadi Espada, escriptor i periodista, també traslladat a Madrid, que sobre la particular sentència del cas de violació de "La Manada", va posar dubtes sobre el comportament de la noia, dient que ‘Tanta atenció a aquests nois. .., jo voldria saber si hi ha algun vídeo sobre la vida sexual de la víctima’. Una tercera columna d'aquesta tropa la tenim en Albert Boadella, que exerceix de pallasso en les seves hores lliures i es presenta com a president de "Tabarnia", després d'haver gaudit de tota mena de càrrecs ‘culturals’ molt ben retribuïts a la Comunitat de Madrid; el mateix senyor Boadella que el 19 d'abril de 1979 signava una carta conjunta molt dura, en la qual defensava el dret d'autodeterminació de Catalunya. Ja ho va dir Groucho Marx: ‘Aquests són els meus principis. Si no li agraden, els canvio’. I finalment tenim al senyor Francesc de Carreras, prototip de la burgesia catalana més genuïna, mentor i professor del senyor Rivera, fill de Narcís de Carreras (que va ser president de la Caixa i del Barça), i que després de disset anys de cobrar els seus honoraris i dietes com a membre del Consell Consultiu de la Generalitat, es va passar a l'espanyolisme, primer amb la creació del Fòrum Babel, i després amb la formació de "Ciutadans" (partit de la ciutadania, per si no quedava clar). El mateix de Carreres que en un debat a Televisió Espanyola arran de la consulta del 9N, va dir que ‘la idea que l’anhel del poble té més força que el poder de la llei, és el mateix que deien els moviments feixistes i nazis en els anys vint i trenta (del segle passat)’.

Si busquem una característica comuna a aquest grup de veterans espanyolistes és el seu odi, un odi visceral, a Jordi Pujol i al que representava en el seu vessant cultural i lingüístic. Ja els anava bé la Catalunya autonòmica, ja que gaudien dels privilegis de la seva posició i dels seus vincles econòmics, però no perdonaven la immersió lingüística. Ara que el delicte d'odi s'ha posat de moda en el codi penal espanyol, els fiscals haurien de revisar aquesta part de la història, sabent que la donaran per prescrita. Més tard, quan Convergència va deixar el poder i el va prendre el tripartit, van preparar la vendetta, però no van trobar el suport que esperaven de Pascual Maragall. Potser per això van donar un cop de mà als seus amics socialistes (Montilla, Iceta, Sala, etc.) per acabar liquidant els últims vestigis d'un socialisme català independent i no contaminat.

Aquest ressentiment, a manera de mantra, és el que van transmetre als joves cadells que van col·locar al capdavant de "Ciutadans". Els Rivera, Villegas, de Páramo, Hervías, Arrimadas, etc. han begut en aquestes mamelles. Nascuts la majoria a Catalunya, però no integrats en la cultura catalana, en les seves formes de vida i valors, en el seu Weltanschauung*. Són espanyols que viuen a Catalunya com podrien viure a la Rioja i que celebren la Fira d'Abril i no senten com a pròpia la Diada.

En la història d'aquest grup hi ha mil senyals que els delaten. Com quan la mare de Rivera ─fanàtica de les tertúlies de les emissores de ràdio i televisió espanyoles─ i que no parla català (malgrat viure a Barcelona des que tenia tretze anys), va recomanar-li al seu fill que anés a un acte d'un grup autoqualificat com ‘il·lustrats del segle XXI’, i on va trobar al seu antic professor de Carreres i a la resta dels il·lustrats. Alberto Rivera ja havia intentat abans créixer en la política, militant en les Noves Generacions del PP durant quatre anys, inversió que li va resultar poc rendible, potser perquè com va declarar anys després Eduardo Bolaños, que era president de NG en aquells temps: ‘Em va semblar una mica prepotent. Com si volgués arribar a ministre un mes després d'haver-se afiliat’. O quan Fran Hervías, fill de guàrdia civil, nascut i criat en una “casa-cuartel”, manifestava que es va apuntar a "Ciutadans" després d'assistir a un acte d'Arcadi Espada a Girona, el mateix Espasa que insinua comprendre el comportament dels nois de la "La Manada". O quan el mateix Rivera no va ocultar les seves estretes relacions amb Francisco Caja, president de Convivència Cívica Catalana , que pretenia ‘noquejar el català i tornar-lo a les masies’. O quan Luis Garicano, el guru econòmic de "Ciutadans", ponent regular en la FAES aznarista, va ocultar el seu vincle familiar amb Tomàs Garicano Goñi, advocat militar, que va ser ministre de governació del Règim en els anys finals del franquisme. O quan Juan Carlos Girauta va passar per alt la seva zigzaguejant trajectòria política, que ha anat del PSOE al PP, per acabar a "Ciutadans". O quan la senyora Arrimadas no fa esment a l'anterior condició del seu pare com a policia adscrit a la Brigada Polític Social de Barcelona, en els anys en què els germans Creix exercien de torturadors oficials. Massa senyals de fum per no adonar-nos que estem en territori comanxe.

Però aquests nois i noies comptaren des del principi amb el suport financer del bloc espanyolista, liderat en origen per Miguel Rodríguez, antic sindicalista de CCOO, que després va fer fortuna amb la marca de rellotges Festina i avui té una generosa cartera d'inversions . Pel que fa al suport mediàtic, del qual segueixen gaudint, van tenir al seu costat inicialment a alguns pota negra de la caverna madrilenya, amb la singular empremta de Federico Jiménez Losantos i Pedro J.Ramírez, més l'equip de Intereconomía , que capitanejava Julio Ariza.

Però des d'aquell esperpèntic congrés de ‘fi de curs’, que fou el de Bellaterra el 2006, han passat moltes coses, amb alguns errors d'imatge sonats, com ho va ser la seva aliança amb la ultradreta a les eleccions europees del 2009 en la candidatura de “Libertas” , encara que jo sempre he cregut que aquest és el seu espai natural. Després han recompost la situació, demostrant, això sí, que són capaços d'improvisar en qualsevol circumstància.

Però el que els va donar l'empenta definitiva (les casualitats del factor exogen) va ser la irrupció de "Podemos" en el panorama polític nacional. Els sectors més reaccionaris de l'empresariat (grans constructores, bancs i antics monopolis de l'Estat) van imaginar-se que aquest partit podia trencar la seva zona de confort i van témer que els partits dinàstics (PP i PSOE) no fossin capaços de contenir l'allau suposadament esquerranós. No van adonar-se que "Podemos", un altre producte fabricat pels mitjans, només pretenia ocupar les butaques dels vells “carrozas” de la Transició. La sacralització oficial d'aquests temors infundats va ser la conferència pronunciada per Josep Oliu, president del Banc de Sabadell, al Cercle d'Empresaris de Madrid el juny del 2014, en què va expressar la necessitat de tenir ‘un" Podemos"de dretes’. Ja el tenien, però no s'havien assabentat.

Els fets es van precipitar. La màquina es va posar en marxa. L'ex-president del govern José María Aznar, president de FAES, fundació a la dreta de la dreta, va fundar aquest mateix any l'Institut Atlàntic de Govern, amb la idea difusa de promoure l'economia de mercat i la seva interpretació peculiar i esbiaixada del pensament liberal. En el consell social i acadèmic de la fundació no faltava ningú: Abel Matutes, Cesar Alierta, Josep Piqué, Gustavo Cisneros, Borja Prado, etc. Alberto Rivera va ser convidat a donar la seva conferència habitual i incorporar-se a l'ordre monàstica, encara que fos oficiosament.

FEDEA, un altre important lobby econòmic de la capital, va donar contingut a les línies bàsiques del programa econòmic de "Ciutadans", cosa que significà un estret llaç d'unió del partit amb els principals patrons del lobby, entre els quals es troben Movistar, Abertis, Iberdrola, Enagás, ACS, Santander, BBVA, Bankia, Sabadell i CaixaBank. La "crème de la crème".

Afegim que el president de FEDEA és Jordi Gual, actual president de CaixaBank, i que el seu director general és Àngel de la Fuente, el famós economista dels ‘comptes públics territorialitats’, un invent estadístic que pretenia amagar grollerament el Dèficit Fiscal de Catalunya amb l'Estat. Tot lligat i ben lligat.

Ara els sondejos pre-electorals (que a Espanya, per tradició, són objecte de grolleres manipulacions), indiquen una pujada espectacular de "Ciudadanos", que desplaça al PSOE al tercer lloc i va frec a frec amb el PP. En definitiva, un èxit aclaparador d'un grup de valents trepes.

En el context actual, on la inoperància, la corrupció i la confusió ideològica són factors dominants a l'Estat, el poble hauria d'abstenir-se massivament i no acudir a les urnes. Però no ho faran, perquè com bé explica Ignacio Ramonet, els han sabut vendre la moto.

Haurien llegir el ‘Discurs de la servitud voluntària’ d'Étienne de la Boétie, el gran amic de Montaigne, i així comprendrien moltes coses. El problema és que amb prou feines llegeixen.

Definitivament, cal anar-se'n. I com més aviat, millor.

Alfonso Durán Pich

Llicenciat en Sociologia i Llicenciat en Psicologia

Article publicat en el Blog de l’autor el 17 de maig del 2018

* Weltanschauung=visió del món

Parlem de “Ciudadanos” ?

El partit “Ciudadanos”, de l’Albert Rivera, va ser fundat a Catalunya, farà ja dotze anys, amb el nom de ‘Ciutadans’, amb la imatge d’un jove despullat que es volia fer el simpàtic des dels seus cartells de propaganda electoral. Els que vivim a Catalunya sabem doncs prou bé que “Ciudadanos” no és pas un partit nou. Patim la seva demagògia des del 2006, quan es va crear el partit liderat pel jove Albert Rivera que negava taxativament haver militat mai a cap altre partit, fet totalment fals doncs ”Albertito” havia estat militant a les joventuts del PP durant quatre anys, fins a tres mesos abans d'agafar la presidència del partit taronja. Aquesta fou una de les seves primeres mentides i suposem que no serà l’última. El partit de C’s es presentava com a impulsor i defensor del ’seny’ a Catalunya, quan la seva veritable i única finalitat era la destrucció de la llengua catalana. Ara s’ha pogut comprovar quina és la seva percepció del ‘seny’, amb tres exemples ben recents: el primer, a Tarragona, on Eva Sagardoy, candidata a senadora per C’s a les eleccions de desembre del 2015, va ser enregistrada en vídeo arrencant cartells dels CDR’s, acompanyada d'un neonazi. El segon, al cap de pocs dies a Girona, quan rere les caputxes negres dels incontrolats que van destrossar, cúter en mà, un monument en homenatge als presos polítics, també hi havia una excandidata al Senat, la ‘ciutadana’ Esmeralda Úbeda, que va ser una de les persones identificades per la Policia local carregant-se els «tòtems de la Dignitat» instal·lats per l'ANC. El tercer, i més greu, ha estat quan l’Albert Rivera, va córrer a vomitar odi contra nou professors de l'IES El Palau de Sant Andreu de la Barca, acusant-los d'assenyalar fills d'agents de la Guàrdia Civil després de les càrregues de l'1 d'octubre, no dubtant de mostrar les seves cares en el seu fastigós tuït. Com explica, molt assenyadament, el periodista Josep Barbeta en el seu article “Amb Rivera tot saltarà pels aires”, que podeu llegir més avall, agafem-nos fort perquè Ciutadans és només això, populisme identitari amb un embolcall de disseny i marketing que, a base de consignes curtes, fàcilment digeribles i repetides de forma incansable, amb la inestimable ajuda dels grans mitjans de comunicació i també dels components de l’Ibex35, ha aconseguit en poc temps ficar-se a les llars de tots els espanyols i que, si badem, pot arribar a governar aquesta Espanya, que s’està enfonsant sense adonar-se’n amb la seva pròpia misèria.

Amb Rivera tot saltarà pels aires

Mariano Rajoy ha estat un mena d’antilíder que quan plegui probablement serà reconegut com el pitjor president espanyol des de la mort de Franco. Sota el seu mandat, Espanya ha esdevingut un país irrellevant en l’escenari internacional, desprestigiat per la corrupció i per la deriva autoritària, i políticament molt inestable. Tanmateix, segons la llei de Murphy, qualsevol situació és susceptible d’empitjorar i, de moment, tot apunta que el proper guanyador d’unes eleccions espanyoles serà Albert Rivera.

Rivera no sembla que estigui en condicions de millorar en res el desastre de país que heretarà de Rajoy, però sí que se’l veu capaç d’empitjorar diverses situacions, perquè si el líder de Ciutadans ha arribat on ha arribat és precisament per la seva capacitat d’atiar conflictes i, per tant, de fer que els problemes esdevinguin més irresolubles, una habilitat que atribuïda al candidat favorit a la presidència del govern espanyol fa pensar que el pitjor encara no ha arribat.

Rivera es va posar al capdavant de Ciutadans disposat a provocar el conflicte lingüístic a Catalunya per treure’n profit polític. D’entrada no va tenir gaire èxit, però va trobar suports fora de Catalunya, en bona part procedents de l’òrbita del Partit Popular, i, després, ha estat la pròpia decadència del PP el que l’ha convertit en alternativa al govern d’Espanya. No només per la corrupció. Hi va haver un moment que semblava que la monarquia espanyola s’enfonsava, que Podem podia liderar una opció de canvi de règim i que Catalunya se’n podia anar. Va ser quan Josep Oliu va declarar que calia “una espècie de Podemos de dretes” i l’Ibex 35 i el deep state espanyol van trobar que Rivera donava el perfil: inequívocament conservador, inequívocament monàrquic, inequívocament anticatalanista i fins i tot simpatitzant del franquisme.

Havia de ser una opció centrista, que fes de frontissa, substituint el paper que havia jugat Convergència i Unió completant majories del PSOE o del PP i mantenint l’statu quo del bipartidisme imperfecte. Tanmateix, l’ambició de Rivera és inversament proporcional al seu talent i ja no es conforma a liderar un partit frontissa, sinó que ho vol tot i, malgrat les ajudes rebudes del PP, està decidit a enderrocar-lo. A l’hora de la veritat, a Rivera li està sortint la bèstia que porta a dins i disputa l’hegemonia conservadora atacant el PP no pas des del centre, sinó per la dreta, i, seguint la tàctica de sempre, atia el foc dels conflictes per aprofitar-se’n.

Observi’s com Rivera s’apunta a les causes conservadores més radicals. S’ha erigit en el gran solidari amb els guàrdies civils d’Altsasu abonant l’acusació de terrorisme contra uns nois per una baralla de bar. Amb l’escàndol de la Manada, pendent de l’opinió pública, Ciutadans ha reaccionat tard i malament, però amb molta comprensió cap als jutges i amb tot l’acarnissament partidista contra el ministre de Justícia.

Quant a la qüestió catalana, Rivera ja no ataca directament els sobiranistes, sinó que el blanc de les seves crítiques és el govern de Rajoy, ja sigui el mateix president o qualsevol dels seus ministres - Hisenda, Interior, Educació...- per no aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola contra la Generalitat i els seus funcionaris amb tota la brutalitat imaginable. Acusa el govern del PP de ser massa tou amb els catalans com insinuant que existeix alguna complicitat. És, si fa no fa, la mateixa tàctica que va fer servir José Maria Aznar per relacionar el PSOE amb ETA. Sense anar més lluny, Rivera va aprofitar el recent debat de pressupostos per atraure els focus sobre la seva persona en acusar el ministre Montoro de connivència amb Puigdemont per no avalar els rudimentaris informes que ha subministrat la Guàrdia Civil al jutge Llarena sobre la malversació.

Tanmateix, la iniciativa política més miserable d’Albert Rivera ha estat avalar l’infame informe publicat a El Mundo sobre els professors de Sant Andreu de la Barca. El líder de Ciutadans ha assenyalat amb noms i cognoms els docents i retreu al govern espanyol que no hagi obert encara un expedient disciplinari contra ells. I això, malgrat que el consell escolar, amb la participació de la regidora d’Educació, que és de Ciutadans, ha negat les acusacions.

L’esperit de Rivera i del seu partit és la confrontació. Sense conflicte no són res. La seva evolució fa cada dia més comprensibles les simpaties que desperta en grups feixistes i d’extrema dreta. Van començar aliats amb Libertas, el grup xenòfob europeu, i després han donat aixopluc a militants de pràcticament tots els partits d’extrema dreta que eren extraparlamentaris, des de Plataforma per Catalunya a Vox, que ara ha vist en Ciutadans la cordada que els pot portar al poder. És obvi que l’establishment espanyol va apostar equivocadament. Volia un partit que estabilitzés la situació política espanyola i n’ha inventat un que ho farà saltar tot pels aires.

Jordi Barbeta

Periodista

Article publicat al digital elNacional.cat el dimarts 1 de maig del 2018

Les enquestes del CEO

Aquesta setmana ens sorpreníem amb la publicació de l’enquesta del CEO. Habitualment  la primera enquesta sobre la situació política, sol fer-se el mesos de març o d’abril, però mai s’havia fet el mes de febrer. Els titulars de tots els mitjans (especialment els espanyols) es van omplir la boca proclamant als quatre vents una baixada de 8 punts del suport a la independència. L'anterior enquesta del CEO, que es va fer a finals d'octubre, va aportar un fidel reflex del resultat de les eleccions del 21D, un 48% de persones a favor de la independència i un 44% en contra. Podríem dir que les enquestes del CEO semblaven fiables... fins ara. La única diferencia entre l’enquesta anterior i la publicada aquesta setmana, és que aquesta última s’ha fet amb el 155 en marxa, es a dir amb la Generalitat intervinguda... Això ens pot fer sospitar alguna cosa, però la sospita no és cap prova i cal veure només una dada: a l'entrevistat se li pregunta sobre la seva simpatia política  i aquí veiem alguna cosa un pèl estranya, mentre que els entrevistats simpatitzants de PP, PSOE i CS, l'octubre del 2017 sumaven 167 ... sobre un total de 1.500, és a dir un 11.13%, els entrevistats el gener del 2018, simpatitzants de PP, PSOE i CS, han sumat exactament 361 ...sobre 1.200, la qual cosa suposa un 30.08%. Amb aquesta pujada de gairebé 19 punts de les entrevistes a persones unionistes, l’estrany és que l'independentisme hagi baixat només 8 punts. Un dels motius de publicar aquestes dades per part dels ‘okupes’ de la Generalitat,  no és cap altre que posar nerviós l'independentisme, per forçar els partits a arribar a un acord per formar govern a Catalunya. Ens podem creure els resultats del CEO del 155? Sembla que no, i encara podem recelar-ne més quan sentim el Rajoy i tots els mitjans espanyols lloant els seus resultats. Aquestes sospites de manipulació les comparteix també el director del digital ElNacional en l’article que podeu llegir més avall.

El suflé que no baixa

Una enquesta postelectoral un mes després d'unes eleccions amb tanta participació com les del 21 de desembre té un interès limitat. Sobretot perquè la veritable enquesta, amb participació real, s'ha celebrat fa molt poques setmanes. Es preguntarà el lector, si això és així, per què en parlo. Fonamentalment, per l'entusiasme que ha despertat a l'espai unionista el fet que la mostra del Centre d'Estudis d'Opinió dependent de la Generalitat dona que el sí a la independència ha caigut vuit punts fins a retrocedir al 40,8%; i que el no a la independència n'havia pujat deu més fins a ascendir al 53,9%. En aquesta ocasió, benvingut sigui l'injuriat CEO, que, de presumpta corretja política de transmissió de l'independentisme ha passat a ser, de cop i volta, dogma de fe. Benvingut sigui, en tot cas, la pujada als altars de l'organisme oficial de la Generalitat i centre d'opinió reconegut, ofereixi les dades que ofereixi.

I ara faig les meves conclusions sobre l'Enquesta sobre el context polític a Catalunya 2018 que ha estat elaborada entre el 10 i el 30 de gener i amb una mostra de 1.200 d'entrevistats.

Primera: Fent servir un llenguatge directe i que utilitzen els contraris al procés, el suflé no s'ha punxat. No hi ha cap símptoma del retrocés dels que van guanyar les eleccions del 21 de desembre i, en tot cas, el pronòstic real no seria aquest. La forquilla d'entre 69 i 74 diputats no posa en risc la majoria absoluta de l'independentisme al Parlament, que és de 68 llocs, i permetria millorar els 70 escons del 21-D. L'enquesta atorga en aquesta ocasió una preeminència a Esquerra respecte a Junts per Catalunya, cosa que certament podria arribar a passar, però no perquè ho digui el sondeig, sinó perquè ja els comicis es van disputar en realitat amb un triple empat entre les dues formacions independentistes més grans i Ciutadans.

Segona: des de fa temps, el CEO no fa mostres provincials i això és un greu inconvenient a l'hora de repartir els escons per circumscripcions. Sobretot si es donen situacions tan extremes en dues d'elles, Girona i Lleida, on la victòria de Puigdemont va ser molt folgada i amb una diferència de quatre escons respecte als republicans i sis davant Cs.

Tercer: la mostra està molt desviada respecte del resultat real. Això és fàcil que passi i afecta la intenció de vot directa. Per a això estan els mecanismes de correcció que cada empresa té establerts. Però en aquest cas, és molt radical la diferència quan es pregunta als enquestats pel record de vot el 21-D.

Quart: no hi ha un tancament de files en els teòrics votants d'Esquerra i de Junts per Catalunya quan se'ls pregunta pel suport a la independència. L'independentisme tàctic, que és el que acaba fent que una franja de l'electorat voti a formacions independentistes, és una mica més baix en aquesta enquesta. Però no se'n pot deduir què farien en un referèndum si l'Estat l'arribés a autoritzar. L'únic que sabem és que aquests electors voten partits independentistes i no els unionistes ni els comuns.

Resumint, no hi ha canvis reals més enllà dels titulars en l'enquesta del CEO, que a més es va realitzar al gener i quan la confecció del nou Govern de la Generalitat semblava una cosa de bufar i fer ampolles.

José Antich

Periodista

Editorial del diari ara del divendres 23 de febrer del 2018

Independència “de facto”

L'escriptor Albert Sanchez Piñol va rebutjar  fa unes setmanes, en contra de la proposta que va llançar la portaveu del Govern de la Generalitat Neus Munté, el voler formar part d'una eventual "mobilització contundent" contra la inhabilitació de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. En un text penjat al seu compte de Facebook, l'autor de Victus reclama: "El que ha de fer Junts pel Sí és mantenir-la en el seu càrrec. Que es mobilitzin els nostres diputats, que per això els vam votar". L’escriptor afegia: "Si l'endemà de la "inhabilitació" per part d'un tribunal injust, i aliè, ella continua al seu càrrec, ja serem República, ara sí", argumenta Sánchez Piñol. Avui hem trobat un article del periodista Carlos R. Capdevila, responsable del Casal dels Països Catalans de La Plata (Argentina), que podeu llegir en el nostre Blog, on esmenta aquestes declaracions d’en Sánchez Piñol i arriba a la conclusió que si el Parlament, malgrat la inhabilitació del Tribunal Constitucional, manté en el seu càrrec la Carme Forcadell la nostra Nació haurà arribat “de facto” a la independència. Des de terres llunyanes potser es veuen les coses amb més claredat del que les veiem aquí.

Independència “de facto”

Catalunya està molt a prop del que tècnicament es coneix com "independència de facto". Aquesta circumstància es produirà si el Tribunal Constitucional inhabilita Carme Forcadell i el Parlament no fa cas de la sentència i li permet continuar presidint el Parlament

L'escriptor Albert Sánchez Piñol va respondre amb contundència les declaracions de diversos polítics de Junts pel Sí, que reclamaven mobilitzacions populars contundents en el cas que el Tribunal Constitucional espanyol inhabilités la presidenta del Parlament de Catalunya. Piñol diu que si això passa qui té la responsabilitat de respondre ja no és la ciutadania, sinó els diputats que van ser elegits el 27-S. I que no cal fer mobilitzacions, sinó quelcom molt més senzill i important: complir les resolucions del Parlament que retiren la legitimitat al TC espanyol i mantenir a Carme Forcadell a la presidència de la Cambra catalana.

Estic completament d'acord amb Sánchez Piñol. Si el Constitucional espanyol inhabilita Carme Forcadell, en aquest mateix moment entrarem en el punt de no retorn del procés d'independència. I, per tant, la posició que adopti el Parlament serà decisiva: marcarà la diferència entre anar per la creació de la república o renunciar.

Si el TC inhabilita Carme Forcadell i el Parlament no fa cas de la sentència i li permet continuar presidint les sessions, estarem ja en el que tècnicament es coneix per "independència de facto". I el més important és que no hi ha cap justificació per arribar a aquesta instància suprema perquè les declaracions aprovades pel Parlament de Catalunya són ben clares. Només cal voluntat política. Decisió.

És evident que les conseqüències d'una resolució com aquesta seran transcendentals, definitives. L'Estat espanyol entrarà en una espiral d'enfrontament que no pot servir per a una altra cosa que no sigui per accelerar els terminis del procés d'independència. És possible fins i tot que el PP i Ciutadans abandonin el Parlament català, perquè el considerarien a partir de llavors un Parlament il·legal. Això va passar gairebé en tots els processos d'independència i no ha de fer por. A Espanya així són les coses, només li quedarà l'opció de conformar-se i acceptar la realitat o la del cop d'Estat per dissoldre l'autonomia de Catalunya, i això és ben obvi que portaria a la proclamació immediata de la independència.

Ningú dubta que en aquestes circumstàncies la mobilització dels ciutadans seria extraordinària, en defensa de les institucions. I no és aquesta, per tant, ni la qüestió ni la pregunta. La pregunta és si els nostres diputats estaran disposats a assumir la seva responsabilitat històrica o no.

Carlos R. Capdevila

Periodista i dirigent de la comunitat catalana a l’Argentina

Publicat al digital agenciaincat.la el dijous 25 d’agost del 2016   

(Traduït del castellà per la Secretaria de la Unió Catalanista de Sabadell)

El no als pressupostos: Cui prodest ?

El 'no' de la CUP als pressupostos semblava situar el procés en terreny desconegut, però la decisió del President Puigdemont de sotmetre el seu propi full de ruta a una qüestió de confiança el proper setembre, sembla que ha tornat a revifar la il·lusió dels independentistes.  Ara només resta veure que farà la CUP en aquest nou escenari. Sembla però que sorgeixen moltes veus dins l’organització anticapitalista que critiquen obertament les darreres decisions d’aquest conglomerat de partits. Una d’elles, i no poc important, ha estat la de l’històric militant de l’esquerra independentista i militant de Poble Lliure partit integrat dins de la CUP-CC, membre de l’ANC i professor de la UAB en Carles Castellanos  qui, en un article que podeu llegir en el nostre Blog titulat “El no als pressupostos: Cui prodest ?” afirma que no hi cap acció sense conseqüències i que la pregunta a fer-se sobre el manteniment de l’esmena a la totalitat als pressupostos per part de la CUP és a qui beneficia i qui es mostra “alegre i content” davant aquesta acció. La resposta, segons Castellanos, és que tot l’espanyolisme, des de Podemos a Ciudadanos passant pel PSOE i PP aplaudeixen la decisió de la CUP, “tot esperant que sigui l’inici de la fi del camí cap a la independència”.  Precisament l’organització  Poble Lliure, ja en el seu moment es va mostrar partidària de donar suport a la investidura d'Artur Mas, i sempre ha defensat que el debat pressupostari no podia encallar el procés. Un posicionament polític clarament confrontat a Endavant-OSAN, una altra de les principals formacions de la CUP. Podria succeir doncs que aquestes veus més reflexives dins de la CUP guanyessin, d’ara fins el setembre,  prou força per foragitar aquells  i aquelles  que només veuen en la ruptura, el crit i la protesta el camí cap un Estat Català independent.

El no als pressupostos: Cui prodest ?

No hi ha cap acció que sigui sense conseqüències. Tot porta cap a un lloc o un altre i tot respon a un interès o un altre. L’experiència llatina ja va mostrar una manera ben senzilla per a posar al descobert les intencions ocultes en els comportaments: El que cal fer és preguntar “a qui beneficia?”. Qui es mostra alegre i content davant una acció determinada?

Aquesta simple pregunta posa en evidència el significat real que té, dins la conjuntura actual, el fet de mantenir l’esmena a la totalitat dels pressupostos de la Generalitat. Tota la patuleia espanyolista (de dreta i d’esquerra, des de Podemos fins a Ciudadanos, passant per totes les formacions més conegudes com el PSOE al PP) aplaudeixen la decisió de la CUP, tot esperant que sigui l’inici de la fi del camí cap a la independència.

El gest de la CUP, s’expliqui com s’expliqui, serà interpretat – a causa de  la força de la realitat política conjuntural - com una ferida etzibada al cor de l’objectiu independentista. Els qui es pensen més espavilats diran que no, que això no perjudica les possibilitats polítiques d’aquesta legislatura, però la pràctica demostra que la política que finalment acaba sortint dels envitricollats debats de la CUP, d’ençà de la tardor passada, no fa més que donar ales als sectors que dins i fora de l’independentisme voldrien fer perdre tot el potencial acumulat per la majoria parlamentària del 27 de setembre.  Fins i tot els sectors de CDC que estaven preocupats per la “deriva” independentista del seu partit, ara respiren alleujats, perquè la CUP els ha anat facilitant una manera còmoda per a poder-se’n desmarcar sense mostrar les seves flaqueses.

Diguin el que diguin, l’actuació pública de la CUP no ha estat, des de cap punt de vista, brillant. Malgrat el fet que alguns analistes de bona fe volen veure en els posicionaments de la CUP l’atenuant d’una suposada coherència, això no millora la solidesa de les preses de posició, ni encara menys la seva imatge pública.

El fet clau és que cal saber fer feina en el sentit de la independència, de la ruptura cap a la República Catalana independent. La política institucional necessita un mínim de capacitat per a gestionar la complexitat, una característica que ha estat absent de moltes de les decisions fins ara.

La política no s’acaba en unes quantes teatralitzacions adreçades a aconseguir quatre titulars de diari o un grapat de piulades de twitter. La màxima que diu que l’important és que parlin de tu encara que sigui malament, ja s’ha pogut veure que no funciona en política. I menys en situacions extremament crítiques com en les confrontacions per la independència. L’esquerra independentista no sortirà del forat si no esdevé capaç de portar a terme una pràctica política que sigui clarament assumida i percebuda com a orientada a reforçar la mobilització de masses unitària cap a la independència. La resta és fer volar coloms.

Carles Castellanos

Professor de la UAB

Article publicat al digital  llibertat.cat el dimecres 8 de juny del 2016