El Gran Desengany

El govern català ha tingut un escàs protagonisme durant la campanya per a les eleccions municipals, que contrasta amb el paper del president espanyol, Pedro Sánchez, que s’hi ha abocat completament, com si s’hi jugués el coll. Aragonès ha estat en actes del partit, dóna suport als seus candidats i reivindica la seva obra, però, en canvi, té poca presència mediàtica.  Potser és encara bo que el president català s’hagi estalviat de fer grans promeses, com sí ha fet el president espanyol, que ha dit que posaria entrades de cinema a dos euros per als jubilats, l’Interrail a meitat de preu, avals per a comprar el primer habitatge per als joves, la construcció de 180.000 pisos socials, l’extensió de la llei de paritat a tots els òrgans constitucionals, una llei per a l’oblit oncològic, un pla de 40 milions per a la salut mental, 580 milions per als centres d’atenció primària, etc., etc. Resumint, una orgia de promeses que no se les pot creure ningú amb dos dits de seny.

Potser és millor que l’Aragonès no faci cap promesa perquè de les que va fer en la seva investidura no n’ha complert ni una. Què en queda d'aquelles promeses, de les que va explicitar en els debats d'investidura al Parlament, dos anys després? Ni la presentació d’una qüestió de confiança, ni la taula de negociació, ni l’acord per l'Amnistia i l'Autodeterminació, ni moltes de les altres qüestions que es van debatre en aquells dies.

Tampoc es pot dir que el president de la Generalitat hagi defensat amb fermesa la nefasta actuació del gobierno espanyol en l’afer Pegasus, fet que va provocar que la presidenta suspesa del Parlament i presidenta de JuntsxCat, Laura Borràs, denunciés al president de la Generalitat, Pere Aragonès, pel seu "indigne comportament" davant dels membres de la Comissió de Recerca del Parlament Europeu sobre l'espionatge amb el programa Pegasus. En concret, Borràs, en una carta enviada al president, li recriminava que es desentengués dels "falsos arguments" amb què l'exministre de l'Interior Juan lgnacio Zoido va justificar, davant seu, l'espionatge a Puigdemont i les investigacions sobre els Comitès de Defensa de la República (CDR). Desentendre's dels fal·laços arguments amb què Zoido va justificar l'espionatge a Puigdemont és per a Borràs "una actitud indigna" de la responsabilitat que ostenta, ja que, segons la dirigent de Junts, dóna a entendre que "potser un determinat context justifica l’espionatge a la màxima autoritat de Catalunya", i que, segons recorda Borràs, el president "estava donant compliment al mandat de la ciutadania expressat democràticament a les urnes".

No és estrany, doncs, que la diputada al Parlament Europeu, Clara Ponsatí, hagi escrit fa uns dies una carta oberta al MHP Sr. Pere Aragonès, en la que palesa el que podria ser el seu “Gran Desengany”, per totes i cadascuna de les actuacions del govern de la Generalitat, i que en essència podem resumir en la darrera frase de la carta, on escriu que «la conclusió només pot ser que, a hores d’ara, el govern de Catalunya no és un aliat a les aspiracions de llibertat, sinó un entrebanc». Podeu llegir aquesta interessant carta de Clara Ponsatí, tot seguit.

Carta de Clara Ponsatí al MHP Sr. Pere Aragonès

Brussel·les, 19 de maig de 2023

Benvolgut President:

Atès que m’heu demanat una reunió formal, és el meu deure comunicar-vos amb franquesa la meva visió sobre el moment greu que viu la societat catalana sota el vostre lideratge. Per tal que quedi constància de les meves consideracions, us les exposo aquí per escrit.

El govern de Catalunya que presidiu no ens acosta a la independència, ni la té com a objectiu. En comptes d’esmenar els errors i les simulacions que van impedir materialitzar-la el 2017, n’ha aprofundit la gravetat. Mentre opereu com si el conflicte de fons no s’hagués agreujat, el país s’erosiona políticament, socialment, culturalment i econòmicament. Promoveu la ficció que és possible un retorn a l’autonomisme que ens permet conviure i negociar de tu a tu amb el govern espanyol i créixer com a país. Però no és cert. Oferir la desescalada del conflicte ha estat un error que paguem tots.

El govern espanyol i els aparells de l’Estat, lluny de desescalar, han aprofitat la feblesa del vostre govern per accelerar el procés d’assimilació i dissolució de la nació catalana i de les nostres llibertats. Tal vegada voldríeu que la consciència col·lectiva del país interioritzés que el 2017 els catalans vam anar massa enllà, i que perquè hi hagi solució ara cal recular. Però tots sabem que això és fals: les apel·lacions al diàleg són només una manera de comunicar que no sereu un problema pel nacionalisme espanyol. La suposada via lenta és el missatge pels poders fàctics de Barcelona, que no fareu res que perjudiqui els seus interessos i les seves relacions promíscues amb els poders de l’Estat a costa del benestar i llibertat dels catalans. A Madrid ho han entès i actuen en conseqüència.

Això afebleix les nostres institucions de manera immediata, però tota la societat catalana en pagarà els plats trencats. Les conseqüències concretes ja no es poden dissimular. Us dono quatre exemples recents: Primer. L’estabilitat ens afebleix a Europa. Haver estabilitzat l’Estat (a través del Congreso, de la desmobilització de Catalunya, i de l’acord amb les elits de Barcelona) és un error històric difícil d’exagerar. L’Estat ha aconseguit tancar la carpeta catalana i torna a ser acceptat a l’arena internacional, justament perquè Catalunya i el govern que presidiu li ha calmat les aigües. Tota la feina que fem al Parlament Europeu per denunciar els abusos de l’Estat i la complicitat de les autoritats europees, queda en no res davant d’una fotografia amable i cordial entre el president de la Generalitat, el president del Gobierno i la presidenta de la Comissió Europea. És als catalans que ens interessa fer evident el conflicte existent, i a l’Estat, amagar-lo. Però vos us afanyeu de fer veure que no passa res. Això ens deixa més febles que no som i menys hàbils per revertir la situació.

Segon: la llengua. L’actitud passiva davant el govern espanyol i la necessitat de fer veure que els partits catalans el moderen, ha deixat les nostres institucions sense força per organitzar cap resposta als atacs contra la llengua catalana, tant a l’escola com a fora. Sense capacitat ni estratègia actuant a remolc de les estocades que les institucions espanyoles claven al català, el govern mostra com a única prioritat esquivar les possibles inhabilitacions. Renunciant a defensar la llengua i estendre’n l’ús, l’heu deixada a mercè dels que volen anihilar-la.

Tercer: JJOO d’Hivern. El projecte dels Jocs d’Hivern del Pirineu és un exemple paradigmàtic. Més enllà del desert econòmic, social i ecològic que suposen, uns JJOO són un esdeveniment que serveix només per estabilitzar encara més la situació de l’Estat a ulls del món. Aquesta candidatura, espanyola a ulls del públic internacional, anuncia que els catalans tornen a ser integrats en l’estructura espanyola i que Espanya concedeix a Catalunya les oportunitats que mereix. Aquest intent de reciclar els Jocs del 1992 espanyolitza la societat, promou el nacionalisme espanyol, i erosiona les eines que tenim per ser més lliures políticament.

Quart: Pegasus. El cas d’espionatge als polítics, advocats i activistes independentistes (i els seus familiars) és una vulneració flagrant dels drets individuals i polítics de la societat catalana. Demostra que Espanya tracta els  catalans com a mancats de drets de ciutadania i que opera amb les eines pròpies dels conflictes entre nacions, i no pas amb les eines pròpies dels ciutadans iguals.

Davant d’un afer que evidencia tan cruament la naturalesa del conflicte, la vostra resposta (i la del vostre partit) consisteix només a fer esforços per rebaixar la tensió, girar full i evitar que l’afer no esdevingui un escàndol massa gran i desestabilitzador pel govern espanyol. La pitjor conseqüència de l’estratègia que lidereu és la desmoralització, fruit del descrèdit a les idees que han estat al centre de les nostres possibilitats d’alliberament.

Quan, des de la suposada moderació, caricaturitzeu l’independentisme rupturista com un actor abrandat i irracional que pretén la independència sense la mínima serietat, ensorreu les idees fortes que ens van alçar contra l’ocupació i manlleveu als catalans la possibilitat de construir un futur lliure i independent. Perquè només podem combatre els intents de l’Estat de fer-nos claudicar i desaparèixer des de les conviccions i el gust per la llibertat.

Per això, la idea més tòxica que heu posat en circulació, i que ara impregna la nostra política, és que l’Estat és massa fort, que cal amagar el cap sota l’ala i apel·lar a un diàleg o a un referèndum pactat des d’una actitud de superioritat moral passiva-agressiva. Però la realitat és una altra. Espanya és un Estat feble, la seva democràcia fa aigües, el seu poder judicial ha perdut tota contenció, la seva capacitat d’influència internacional és negligible i ha demostrat que davant d’una revolta generalitzada, no té eines per aturar l’autodeterminació sense autodestruir-se. Mai no hi havia hagut tant de marge per explicar el conflicte i treballar per guanyar-lo. Mai els catalans havien estat tan oberts a sentir aquestes veritats. Però normalitzant que l’Estat és imbatible, convideu els catalans a comportar-se com ovelles obedients i cada cop els feu més inefectius perquè treballeu a partir de l’exageració de les seves febleses, en comptes d’avançar a partir de les evidents fortaleses.

El nostre debat polític està aviciat des de fa almenys cinc anys, i l’actitud dominant és no discutir mai obertament aquestes qüestions. Però la realitat és la que és i amagar-la o dissimular-la només apuja el preu de la nostra llibertat. Com a president no teniu dret a esquivar els debats de fons que sacsegen el país i que tothom veu. Teniu l’obligació de mirar al futur, de no desarmar la població davant dels reptes que se li plantegen i d’estar disposat a enfrontar-vos als poders fàctics que viuen d’impedir les nostres aspiracions legítimes de prosperitat, justícia i llibertat.

En cas contrari, la conclusió només pot ser que, a hores d’ara, el govern de Catalunya no és un aliat a les aspiracions de llibertat, sinó un entrebanc.

Ben cordialment,

Clara Ponsatí.

La independència no vota

En pocs dies se celebraran eleccions municipals a Catalunya. Pel tarannà de la campanya i precampanya, no sembla que estiguem vivint un moment polític especialment vibrant i il·lusionant, com els que vam viure durant l’embranzida revolucionària/independentista de Catalunya des del 2006 al 2017 quan l’objectiu era fonamentalment el de fer fora el PP de les principals institucions. Des d’aquell llunyà 1 d’octubre de 2017, sembla que l’anhel del ciutadà s’hagi allunyat cada cop més del desig  d’assolir la independència.

Observem que la menció a la independència no surt en cap dels mítings dels candidats del 28-M. Amb aquest ‘Governet’ autonòmic que tenim a la Generalitat, més el permanent i acrític suport al PSOE a Madrid per part d’ERc, la independència ha sortit del mapa tota soleta. Potser no molesta especialment que no la prometin cada dia si després, en la pràctica de govern, s’actua per avançar, per consolidar estructures, per guanyar el relat i per anar aconseguint cotes de poder que ens hi acostin, precisament el que no sap fer Esquerra.

En les pròximes eleccions municipals, cap votant de l’1-O es pot permetre malbaratar el seu vot. Sí no se sap a qui votar, caldria triar la menys dolenta de les opcions sobiranistes. L’abstenció és una falca més en la repressió de l’Estat. En totes les eleccions, a l’hora de triar una papereta influeix en la nostra decisió a qui volem votar, però també contra qui volem votar. Però aquests dos impulsos, el d’adhesió i el de rebuig, es combinen de maneres diferents segons les circumstàncies. Mentre en temps d’eufòria i d’optimisme pesa més el fet d'anar a favor, en temps de decepció i escepticisme acaba pesant molt el fet d'anar en contra. Fer servir la nostra papereta com una forma d’expressar el rebuig. I com que al llarg de la vida canviem més vegades d’amics que no pas d’enemics, el vot a la contra esdevé molt poderós. Els ciutadans ho intueixen. I els qui dissenyen les campanyes dels partits també ho saben i ho apliquen.

Per tot plegat, cal que els votants del 28-M es plantegin si l’opció abstencionista és una bona elecció, ja que això pot esdevenir una palanca per afavorir als partits unionistes que, amb poca participació, poden assolir uns resultats més favorables. Resulta interessant llegir l’article que escriu la periodista, Odei A.-Etxearte, que sota el títol  on analitza aquesta poca o nul·la presència del biaix independentista en els seus actes de campanya, ”Així s’ha esfumat la independència de la campanya”, afirma que “les propostes i el discurs sobre la independència han quedat relegats, malgrat el paper tan destacat que van tenir els ajuntaments i els batlles independentistes durant el procés”. Llegiu l’article esmentat tot seguit.

Així s’ha esfumat la independència de la campanya

“Em veig obligada a parlar-vos des de l’exili perquè Espanya considera que organitzar una manifestació per a protestar contra una sentència injusta és un acte de terrorisme.” Marta Rovira va fer dilluns referència a la causa oberta pel Tsunami Democràtic, en què és investigada, per explicar per què no torna a Catalunya malgrat els nous processaments que va fer el jutge Pablo Llarena després de la reforma del Codi Penal espanyol. Era la primera vegada que la secretària general d’ERC intervenia en un acte de campanya i ho va fer a Mollet del Vallès, per mitjà d’una pantalla. Carles Puigdemont també va fer servir el mateix sistema en l’acte d’obertura de campanya de JxCat. Durant uns quants caps de setmana, els candidats de Junts a les municipals que ho van voler van anar a Bèlgica per fotografiar-se amb el president a l’exili abans que comencés el compte enrere electoral. No és res de nou. La participació de l’exili en eleccions és habitual d’ençà del desembre del 2017, però no havien contrastat mai tant amb la realitat quotidiana: les propostes i el discurs sobre la independència han quedat relegats. No és que hagin passat a ser una qüestió secundària, és que gairebé han desaparegut de la campanya, malgrat el paper tan destacat que van tenir els ajuntaments i els batlles independentistes durant el procés. El missatge implícit és que aquestes eleccions no tracten d’això, sinó més aviat del poder polític de cada organització i dels projectes locals.

L’opció independentista s’endevina en els sobreentesos i es pressuposa com a característica de la marca. És així en les candidatures d’ERC, JxCat i la CUP i derivades, però les problemàtiques i les propostes locals, a banda d’altres qüestions d’actualitat, com el caos de Rodalies, han desplaçat absolutament la independència dels discursos. Només s’esmenta de tant en tant com a objectiu a llarg termini. Alguns exemples, entre els escassos titulars que hi ha hagut aquests dies: el president d’ERC, Oriol Junqueras, va demanar de Solsona estant que el 28-M fos una victòria més del seu partit “en el camí cap a la victòria de Catalunya, la independència i la república catalana”. Jordi Turull, secretari general de Junts, feia una crida similar quan va ser a Tàrrega: demanava el vot al seu partit per a enviar un missatge a “tots aquells il·lusos enterradors del procés de Catalunya cap a la seva independència”. L’exdiputada de la CUP Anna Gabriel va reivindicar igualment les sigles anticapitalistes perquè la CUP “és l’única opció política nítidament independentista” a Barcelona, després de la defensa d’ERC de la taula de diàleg i l’agenda del retrobament i del “retorn de Convergència” que representa la candidatura de l’exbatlle Xavier Trias.

La independència no té un paper estratègic destacat en els programes electorals de cap dels tres partits a Barcelona. El programa de Trias es limita a dir que l’Ajuntament de Barcelona estarà sempre al servei del Parlament de Catalunya i “en defensa activa de les llibertats nacionals, col·lectives i individuals”. La independència no apareix en el d’Ernest Maragall i, quant a la CUP, el programa de la capital catalana subratlla que els municipis tenen un paper fonamental com a espais d’autoorganització i politització populars, i per això són el punt de partida “del procés cap a la independència i la transformació social”, el marc territorial de referència d’on impulsar la construcció nacional dels Països Catalans.

Junts hi dedica un apartat en el programa electoral marc per a les municipals: “Municipis compromesos amb la independència”. Assegura que els municipis seran imprescindibles per a culminar la independència, tal com ho van ser el Primer d’Octubre, i apunta que els càrrecs de Junts tenen l’obligació d’aplicar polítiques que impliquin reduir la influència i la dependència de l’estat espanyol a Catalunya i augmentar el suport social de l’independentisme. Com a prioritats, estableix que tots els ajuntaments i ens supramunicipals paguin els imposts a l’Agència Tributària de Catalunya, que es continuï promovent l’adhesió dels ajuntaments a l’Associació de Municipis per la Independència, i la reivindicació de la vigència del mandat de l’1-O, que hauran de treballar per a fer efectiu. Quan va ser preguntat sobre això, en una conferència de premsa a l’ACN, Trias va dir que compartia que s’havia de fer efectiu el mandat de l’1-O, i va constatar que milita a Junts, però va assenyalar que la seva candidatura pretenia de ser “el pal de paller” de molta gent. I, per tant, aglutinar tant votants independentistes com gent que no ho sigui. Quant a la sobirania fiscal, va afegir que l’exerciria només si fos possible. I és que l’opció del candidat de Trias per Barcelona ha estat aparcar el discurs independentista per arribar a electors tan diversos com sigui possible. Fins i tot, prova d’atreure els antics votants de Manuel Valls, erigint-se en el vot útil d’ordre contra la batllessa Ada Colau.

El programa electoral marc d’ERC acota el projecte independentista a la seva essència. Es defineix com un partit de base municipalista que es vol implantar a tot arreu dels Països Catalans per construir una república catalana al servei de la ciutadania. “Som els del referèndum i els de l’amnistia. Els que treballem per la independència de Catalunya i dels Països Catalans, perquè sabem que la independència és l’eina més útil per a construir un país lliure, just i democràtic”, afirma.

Després del trencament definitiu dels blocs al parlament, amb l’aprovació del pressupost del govern amb el suport del PSC, tampoc es preveu que les aliances independentistes es prioritzin en els pactes postelectorals. Això ja va ser difícil durant els anys àlgids del procés, per les particularitats locals, encara que la consigna nacional fos prioritzar els pactes independentistes. Un exemple recurrent d’això és el pacte entre el PSC i Junts a la Diputació de Barcelona, en paral·lel als acords que ERC arribava al congrés espanyol amb el PSOE. Aquesta vegada, Trias ha situat ERC i el PSC com els seus socis prioritaris per a arribar a un acord en cas que guanyi les eleccions. La possible aliança amb els socialistes, de fet, va causar malestar dins de Junts i, finalment, la Federació de Barcelona de Junts va aprovar que sotmetrien qualsevol acord postelectoral a una consulta.

Maragall, per la seva banda, va dir ahir que no pactaria mai amb el PSC, encara que el conflicte polític no sigui la raó principal del vet. Per a ERC, els socialistes són els principals rivals a batre en aquestes eleccions. Tampoc sembla que aquesta hagi de ser la clau en els pactes que es puguin tancar a Girona, Lleida o Tarragona. Dilluns a la nit, en el debat dels candidats a Girona de TV3, Gemma Geis, de JxCat, va ser l’única a defensar un acord perquè hi hagi un govern municipal independentista. ERC i Guanyem Girona van prioritzar els pactes sobre les propostes.

Els partits independentistes es poden trobar amb dificultats per a mobilitzar els seus antics votants, aquesta vegada. En les darreres municipals, la participació va augmentar gràcies a la coincidència amb les europees, en què Puigdemont i Junqueras es mesuraven les forces i rivalitzaven per portar el conflicte polític al Parlament Europeu. Els partits donen per fet que, aquesta vegada, no s’arribarà al 64,8% de fa quatre anys. Però és una incògnita si l’abstenció es farà visible, o no, com una opció de càstig per a aquests partits.

Odei A.-Etxearte

Periodista

 

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimarts 16 de maig de 2023

Salvar al soldat Felip

Els monàrquics més abrandats han tingut aquests dies la seva setmana de glòria amb els fastos anglesos per la coronació del rei que té nom de conyac. Efectivament, Carles III del Regne Unit i Camil·la ja han estat coronats en una pomposa cerimònia a l'abadia de Westminster. Ni la Gran Bretanya és l'imperi que era, ni Carles III té el suport que tenia Elisabet II, però la casa reial britànica ha materialitzat aquest dissabte una coronació que continua una llarga tradició amb més de mil anys d’existència. Carles III tindrà ara el repte de trobar l'equilibri entre la tradició i la modernitat. Avui, la casa reial britànica és l'única d'Europa que encara fa coronacions.

Cal fer ara una comparança entre el nostre rei emèrit i el que acaba d’agafar les regnes de la Gran Bretanya. Dos personatges als quals, tot i els deu anys que separen les seves edats, podem incloure en una mateixa generació, sortida a l’escenari després de la Segona Guerra Mundial. El primer, el nostre, ensinistrat a l’ombra d’un dictador, a qui el seu pare el va entregar a canvi de mantenir opcions a tornar a governar quan Franco morís i que, finalment, es feren realitat com a bescanvi de sotmetre’s a voluntats més o menys ocultes. Res a veure amb el britànic, format a l’ombra d’una mare estricta però d’intencions clares, que no dubtava a recolzar Churchill o defensar al seu marit de les crítiques per no renunciar a la seva casa reial, convertint-lo en rei consort.

Una de les claus de la Transició espanyola va ser l'acceptació de la monarquia per part d’una majoria d'esquerres. El mateix es podria dir pel que fa al gruix del catalanisme, que va rebre amb profund escepticisme la figura de Joan Carles de Borbó, hereu designat pel general Franco. Però el règim del 78 es va poder afermar gràcies a la integració, amb més o menys entusiasme, de moltes forces provinents de l'antifranquisme tant a Catalunya com a Espanya. Els escàndols del rei emèrit i la conducta conservadora de Felip VI posen en risc un dels pilars sobre el qual es va assentar el règim actual. Ara, si ja s’ha vist que per cuirassar la unitat d’Espanya s’hi val tot, si ja s’ha vist també que el personal polític del franquisme està ben assegut en l’escenari polític actual sense cap inhabilitació ni jurídica ni moral, la monarquia és en aquests moments el ventre tou del pacte de la transició. Tal vegada la monarquia espanyola no trontolla, però podria trontollar. Els excessos escandalosos de l’avui rei emèrit, la defensiva barroera i inhàbil del seu successor, la llagoteria embafadora dels seus partidaris, l’anacronisme intrínsec de la institució, el progressiu desacomplexament dels qui la critiquen, fan que avui la monarquia espanyola no sigui una institució sòlida, ni tan sols en l’Espanya castellana.

Es diuen coses sobre la monarquia que fa trenta anys era inimaginable que ningú digués, tot i que ja passaven. I això va a més, en un context en què la monarquia cada vegada té menys adeptes. Al Regne Unit el 58% dels britànics encara es consideren monàrquics, però aquest suport ha començat a minvar entre els joves. A l’Estat espanyol la bretxa entre els partidaris de la república i els que donen suport a la monarquia s'engrandeix any darrere any a favor dels primers. Per això és interessant l’article que amb el títol “El podrimener reial” ha publicat la periodista, Pilar Rahola, on analitza les relacions entre l’actual monarca espanyol, Felip VI, i el seu pare el rei emèrit. Darrerament, sembla haver-se aixecat la veda a les prohibicions de publicar informacions sobre les activitats financeres, amatòries i de tota mena de Juan Carlos I, potser amb la finalitat de salvar Felip VI, encara que sigui ensorrant més l’emèrit. Salvar el soldat Felip, aquesta podria ser la intenció d’aquesta maniobra. Llegiu, si voleu, l’article de la Pilar Rahola tot seguit.

El podrimener reial

Podria semblar una notícia del cor, si no fos perquè la monarquia no és una qüestió de tafaneria rosa, sinó de fosca informació, desgraciadament imbricada amb les necessitats, els interessos i la vida de tots nosaltres. Especialment per als catalans, no endebades la monarquia existeix per tres motius, i un d’ells és el de garantir la unitat d’Espanya. Els altres dos complementen i expliquen per què un dictador nodrit en les deus del falangisme (és a dir, del feixisme espanyol), poc afecte als Borbons, va decidir ungir Joan Carles com a futur rei. Perquè, a banda d’imposar una unitat militarment tutelada, amb el rei de garant, també assegurava els interessos i privilegis de la casta familiar que, des de Felip V, ha teixit un espès entramat de negocis. I, pel camí, garantia, com diu en Vicenç Villatoro, que el franquisme sociològic “no quedés desallotjat de l’escenari polític, mediàtic i social” en la nova etapa democràtica. Unitat d’Espanya, negocis espuris i impunitat franquista, aquests van ser els tres pilars sobre els quals es va assentar una monarquia que naixia moralment corrupta i es va consolidar en una corrupció global. No cal dir que el pacte de la Transició va segellar tota aquesta muntanya de fems, i d’aquí venen els mals de la foradada democràcia espanyola.

Des d’aquesta perspectiva, és evident que la notícia que donava l’altre dia la Pilar Eyre —el cap més ben moblat de la informació del cor—, no era material de safareig picant, simple banalitat, sinó pura dinamita política: la reina Letícia va rebre el president de Colòmbia (que, per cert, ha tret els colors a l’Espanya “imperial”) amb una tiara gens innocent. Actualment, s’anomena “corona floral”, però en realitat és coneguda com la corona de Franco. En síntesi, es tracta d’una tiara creada en temps d’Alfons XIII, venuda a l’exili i comprada per Franco, i regalada a Sofia, el 1969, pel seu casament. És a dir, i en boca de la mateixa Pilar Eyre, s’han suprimit monuments franquistes i títols concedits per Franco, però la reina actual no té cap neguit de fer servir la corona del dictador. Dictador que, com cal recordar, fou un assassí de masses que va matar fins al darrer dia. Ergo, es tracta d’una corona de sang, però si la cofa una testa borbònica, no importen els dictadors, els assassinats i les víctimes.

Cosa la qual no és cap sorpresa, perquè la història dels Borbons espanyols és el relat d’un podrimener de corrupcions, interessos, repressió i carcúndia que ha caracteritzat els darrers tres segles espanyols, amb Joan Carles com a darrer exponent del culte a la immoralitat. No només per l’espectacle d’amants, luxe desaforat, obsessió pel diner, amistats del petrodòlar i la resta dels pecats de la luxúria i l’avarícia, sinó perquè, a sobre, s’ha permès ser defraudador d’Hisenda en el mateix país on n’era el cap d’estat. Com si no fos el cap d’estat d’una democràcia a la Unió Europea i en ple segle XXI. O, més pròpiament dit, com si fos el que sembla haver estat, el cap d’estat d’una monarquia bananera.

Ara, després dels diversos capítols del sainet reial —comissions, sumaris judicials, estris de comptar diners, Corinnes i elefants, milions volant en jets del petrodòlar i la mateixa burla a Hisenda—, arriba el moment de la prole reial, que, segons els entesos en la matèria, promet treure fills de sota les catifes. En realitat, tots els cronistes de la cosa —amb l’Eyre al capdavant— han parlat sovint dels fills de l’emèrit, però un llibre recent posa noms i cognoms a una pretesa filla, i això sempre és molt sucós per a les tertúlies del safareig. Sembla que el llibre en qüestió, King Corp. El imperio nunca contado de Juan Carlos I, també parla de “l’immens conglomerat econòmic”, de les rutes del diner, de les propietats immobiliàries, dels homes de palla i, també, de les famílies cortesanes que s’han enriquit a l’ombra del monarca. Un llibre, doncs, que promet aixecar les catifes. Emperò, l’han escrit dos homes d'El Confidencial, el poderós digital que beu directament de les fonts d’Interior i intel·ligència, dada la qual és força curiosa. Bones dades..., rei Joan Carles..., fonts privilegiades..., El Confidencial..., hum...

Sens dubte, el rei emèrit quedarà tan empastifat com ja està. Però per molt que descobreixi el llibre, res ja no té cap valor, perquè Joan Carles s’ha convertit en el banc dolent de la Borbonada, és la Sareb de la monarquia, i per molta merda que li caigui ara al damunt, es digereix tota sense problema. L’emèrit està amortitzat, com està amortitzat l’escàndol que representa, i ja no ve d’un pam. Tal vegada aquest és el punt, dirigir tota la brutícia al jubilat, per poder salvar el fill que ostenta ara la corona. No serà tot plegat, això, una operació de salvament del rei actual, fent creure que tot aquest mecanisme d’enriquiment impúdic no era el negoci familiar (que ho diguin a Urdangarin), sinó la simple obsessió d’un pobre avariciós? No serà un intent de desviar completament l’atenció per fer creure que hi ha transparència i que Felip VI està net de pols i palla?

Malpensar és, en la pell dels catalans, un exercici de supervivència. I és obligat malpensar perquè, primer, no existeix la transparència sobre la monarquia. És una mentida superlativa, una fake new de parvulari, una gran estafa. Justament perquè la monarquia representa el que deia a l’inici —unitat d’Espanya, normalització i blanqueig del franquisme i garantia de negocis cortesans—, és totalment opaca, més enllà de les quatre engrunes que ens donen per menjar. El rei està al marge de les urnes i al marge de les notícies, i el blindatge és absolut. Però com que hi ha hagut fuites en el pantà de l’emèrit, cal donar una mica de carnassa a la plebs, perquè cregui que, pel que fa a la monarquia, Espanya és europea i viu al segle XXI. Salvar Felip VI, encara que sigui ensorrant més Juan Carlos I, que ja està totalment ofegat. Sí, salvar el soldat Felip, aquesta és la intenció i aquesta és la maniobra.

Pilar Rahola

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge, 7 de maig de 2023

Les mentides del President

Quan Pere Aragonès va presentar el seu programa de govern va fer dues promeses molt concretes: primer, que al cap de dos anys de la seva investidura se sotmetria a una moció de confiança i, segon que faria els passos necessaris per dur Catalunya cap a la independència. Doncs ni una cosa ni l’altra. No es recorda una època com la present, amb la presidència d’en Pere Aragonès, tan grisa, tan trista on realment hem esdevingut una autonomia sense cap influència, amb un govern que és de el més pobre que hi pot haver en un país tan potent com Catalunya.

Pere Aragonès (ER), que encara presideix la Generalitat, és un personatge que menteix al Parlament i enganya als catalans. El que va dir Aragonès en el discurs que va pronunciar al Parlament com candidat a la presidència de la Generalitat, xoca frontalment amb el que ara predica i practica. Avui no sosté el que digué llavors… «Cal un Govern de transformació que torni l’exigència a la política, que toqui de peus a terra, assumint compromisos ambiciosos i de mirada llarga que puguin ser AVALUATS periòdicament. Avaluar-nos i actuar amb la màxima transparència. En conseqüència, em comprometo a sotmetre’m a una QÜESTIÓ DE CONFIANÇA a la meitat de legislatura». La mentida i l’engany d’Aragonès l’haurien de portar, per ètica i patriotisme, a presentar la seva dimissió immediata en favor de la democràcia, el sobiranisme o la  independència, i Catalunya. En tot cas és justificable i exigible una moció de censura, no sols una qüestió de confiança. I és que Aragonès, net d’un alcalde franquista enriquit durant la dictadura, s’ha traït a si mateix.

En comptes de complir les seves promeses, Pere Aragonès treu un altre conill del seu barret de mag: “L’acord de claredat”, copiat del que va intentar el govern canadenc i que va servir només per frenar el procés d’independència. Malgrat que Parlament de Catalunya va refusar aquesta proposta el mes de setembre, quan va rebre solament el suport dels comuns, l’executiu va presentar un full de ruta sobre com hauria d’avançar aquest acord i qui hauria d’intervenir-hi. Culminaria a principi del 2024 i hi intervindria un consell acadèmic, partits polítics, la societat civil i la ciutadania. Pel que fa al consell acadèmic, comencem malament, ja que Aragonès nomena, per formar-ne part, ni més ni menys que a la politòloga espanyolista, Astrid Barrio, que en unes declaracions va manifestar que el referèndum "no és pacífic" perquè "és imposat", que "és un fet violent" i "un risc per la democràcia i l'estat de dret". Fantàstic.

La claredat independentista és ben clara, són les mateixes condicions de l’1-O del 2017, la mateixa pregunta, el 50+1% de respostes afirmatives, la participació homologable a aquest tipus de processos dins l’àmbit europeu, delimitat sols al territori que es vol autodeterminar, i el caràcter vinculant, sols hi manca una cosa, el compromís del Regne d’Espanya de reconèixer el resultat que n’esdevingui i entrar immediatament en la negociació de repartiment d’actius i passius i d’immediata aplicació. Per això resulta molt interessant l’article titulat  ”De la claredat a la foscor”  que va escriure el periodista, Jordi Barbeta, on analitza la proposta de l’Acord de Claredat que ha anunciat el president Aragonès i afirma que aquesta oferta sembla ben bé un “parlar per parlar”, i que respon a la necessitat d’Esquerra Republicana de tenir algun peix per vendre a l’hora de demanar el vot, atès que amb l’obra de govern no en tindrà pas prou. Llegiu, si voleu, l’article d’en Barbeta a continuació.

De la claredat a la foscor

Vejam si ens aclarim d’una vegada. Ara per ara, la independència de Catalunya només es pot aconseguir mitjançant una insurrecció organitzada, que a més tingui èxit en el camp de batalla i sigui reconeguda internacionalment. L’Estat espanyol mai estarà ben disposat a cedir a les bones el seu domini i no cal discutir que la seva superioritat militar sempre serà determinant. Aquesta opció la podem descartar perquè els catalans sempre han estat un poble més comercial que conqueridor i pocs estan disposats a jugar-se la vida ni el patrimoni. Ja he escrit altres vegades que l’Estat està disposat a matar i els catalans, que no són tan rucs, s’estimen la vida. Això és més clar que l’aigua.

Probablement per això, el president Aragonès i el president del seu partit, Oriol Junqueras, ja han deixat clar que renuncien a la declaració unilateral d’independència i aposten per acordar amb l’Estat un referèndum d’independència. Això recorda molt el mite de Sísif. Aquell que es va passar de llest i els déus el van condemnar a empènyer perpètuament un penyal gegant muntanya amunt fins al cim, només perquè tornés a caure rodant fins a la vall, des d'on havia de recollir-lo i empènyer-lo novament fins al cim i així indefinidament.

La idea del referèndum pactat ja es va plantejar fa uns anys des de Catalunya i amb alguns suports a Espanya. A Catalunya, el grup d’experts liderats per Carles Viver i Pi-Sunyer va elaborar un informe sobre les possibilitats constitucionals d’una consulta. Però a Espanya també es van prodigar articles i dictàmens de juristes de reconegut prestigi, inequívocament contraris a la independència de Catalunya, que avalaven la legalitat d’un referèndum a Catalunya. Un pare de la Constitució com Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón havia escrit: “La autodeterminación como consecuencia del principio democrático es una indeclinable reivindicación de la conciencia nacional. Tanto por ser esta integradora como democratitzadora (...) la autoidentificación en la que la autodeterminación consiste ha de responder a los títulos históricos y a las señas de identidad que configuran cada pueblo que se autodetermina. La autodeterminación no es invención arbitraria, sino necesidad histórica” ( Derechos históricos y Constitución, Taurus 1998). Un altre jurista, que va ser membre del Tribunal Constitucional i president del Consell d’Estat, Francisco Rubio Llorente, va escriure el següent: “Lo urgente, lo inaplazable, es verificar la solidez y el contenido de esas aspiraciones y para esto no hay otro camino que el del referéndum… Pero si [el Gobierno catalán] lo ha pedido es inexcusable hacerlo, por dolorosa que sea para muchos españoles (entre los que desde luego me cuento) la idea de una España sin Catalunya.(El País 8/10/2012).

Un tercer jurista, catedràtic de Dret Constitucional, fundador de Ciutadans, el profesor Francesc de Carreras va escriure això a La Vanguardia el 20 de setembre de 2012 “A pesar de las dificultades, debemos encontrar una salida que pasa, en primer lugar, por despejar una duda, una gran duda: ¿cuál es el porcentaje de ciudadanos catalanes partidarios de separarse de España?(...) Y la única manera de averiguarla es votando. Todo lo aquí planteado no es nuevo, ya que encaja dentro de la filosofía del dictamen del Tribunal Supremo del Canadá de 1998 en relación con la hipotética secesión de Quebec (...).  Si una comunidad plantea seriamente que desea separarse de España, la única salida democrática, agotadas las posibilidades de acuerdo, es utilizar los procedimientos previstos en nuestro Estado de derecho”.

Tal com planteja Aragonès el seu acord de claredat, un nou estatut és l'única fórmula que podrien acceptar els interlocutors unionistes per sotmetre’l a referèndum. Més val no pensar quin Estatut sortiria ara

Existien vies constitucionals per fer el referèndum. Fins i tot els socialistes catalans van defensar durant un temps el dret a decidir. El referèndum es podia fer i el Parlament va demanar l’any 2014 al Congrés el traspàs de la competència per convocar-lo. La proposició de llei catalana, defensada pels diputats Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera, va ser rebutjada per 299 vots contra 47. Tenia majoria absoluta el PP, però no era una qüestió de majories o minories, ni de legalitat constitucional, era i és una qüestió d'estat i l’Estat —tornem-hi— no està disposat a cedir el seu domini. Encara més, de llavors ençà l’Estat no ha fet més que rearmar-se per infligir una derrota als catalans, no només política, també judicial, econòmica, fiscal, cultural i lingüística, perquè no puguin aixecar el cap per una generació. Ja ho va dir Espartero, “Por el bien de España, hay que bombardear Barcelona una vez cada cincuenta años”.

Així que la proposta d’Acord de Claredat que ha tornat a anunciar el president Aragonès sembla ben bé un “parlar per parlar” que respon a la necessitat d’Esquerra Republicana de tenir algun peix per vendre a l’hora de demanar el vot, atès que amb l’obra de govern no en tindrà prou. No és una mala tàctica la que practica el partit d’Oriol Junqueras, que consisteix a ocupar l’escenari politicomediàtic aplicant la teoria daliniana, “que parlin d’ERC encara que sigui bé”. És també si fa no fa la mateixa tesi aplicada al futbol de Johan Cruyff sobre la possessió de la pilota: “Mentre la tenim nosaltres, no la tenen ells”. Fins ara el parlar per parlar ha donat bons resultats a ERC i probablement li'n continuarà donant. Les enquestes preveuen que a curt termini ERC no tornarà a guanyar gaires eleccions, però també assenyalen que sempre tindrà prou representació per col·locar la seva gent en els diferents governs municipals, comarcals, provincials i nacional i aquest és el poder polític que perdura fins que arribin temps millors. Ara bé, tal com planteja Aragonès el seu acord de claredat, al màxim que podria arribar és a una reforma de l’Estatut. Un nou estatut és l'única fórmula que podrien acceptar els interlocutors unionistes per sotmetre a referèndum. El fitxatge de la professora Astrid Barrio per dissenyar la proposta ja marca el camí. Més val no pensar quin Estatut sortiria ara.

Arribats a aquest punt, com els catalans no se’n surten amb la política, no tindran més remei que canviar el xip, ser resilients i buscar-se la vida en altres terrenys més propicis. Potser la tecnologia oferirà en el futur nous instruments perquè els ciutadans s’independitzin progressivament de l’Estat pel seu compte. La intel·ligència artificial, la tecnologia blockchain, les criptomonedes... ja estan propiciant noves formes de subversió i tot està per fer i tot és possible.

Jordi Barbeta

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge, 16 d'abril de 2023