20-S ― Cinc anys d’infàmia

Probablement, tothom recorda què feia, i on era el matí del 20 de setembre d’ara en fa exactament cinc anys. A primeres hores, un esglai, les xarxes socials bullen: la policia nacional ha detingut un munt de persones acusades de col·laborar en l’organització el referèndum d’independència de l’1-O, i ha entrat a sac a la conselleria d’Economia. El govern espanyol ha mostrat definitivament les seves cartes: respondrà esclafant amb duresa i garrotades qualsevol intent de culminar el procés i assaltarà les institucions catalanes per primera vegada d’ençà de la dictadura. Els fets que s’esdevenen a partir de llavors són alarmants i greus. L’estat profund engega tota la seva maquinària  de repressió contra l’independentisme català que encara, fins al dia d’avui, no s’ha aturat. Com tampoc s’ha aturat la determinació independentista.

Aquell 20-S de 2017, els independentistes catalans responen a la infàmia de l’estat espanyol plantant-se per milers davant el departament d’Economia, a Barcelona, i en places d’arreu del país, amb càntics de "Votarem!", "Aquí comença la nostra independència!", i, fins i tot, "Declaració unilateral". Un grup de joves reparteix clavells i la gent entona "Els segadors". Tot el matí, dirigents independentistes passen per la manifestació i alguns s'adrecen amb un megàfon a la gent, que els arrenca un compromís: el referèndum es manté. Però la policia espanyola també sosté el torcebraç. No és tan sols un avís: estan disposats a intensificar la pressió, i a mitja tarda unes quantes unitats van a la seu de la CUP, on proven d’entrar sense ordre judicial.

Cal tenir una visió més global de tot l’entramat de trampes planificades per les clavegueres de l’estat. Els atemptats del 17-A i la invasió de les dependències de la Conselleria d’Economia, junt amb l’intent d’entrar a qualsevol preu a la seu de la CUP tenien l’objectiu que hi hagués desgràcies més grans que el 17-A amb violència i sang, per això la Guàrdia Civil va deixar els seus Patrols oberts amb armes i munició a l’abast de tothom, malgrat que els funcionaris d’Economia van oferir-los guardar els cotxes al pàrquing de la Conselleria, i el guàrdies van respondre que no era necessari. La idea concreta quina devia ser?, que algú s’escalfés més del compte i agafés una arma? Tenir llavors l’excusa per disparar i causar una tragèdia? També la d’elevar l’alarma antiterrorista al grau 5 i enviar a patrullar l’exèrcit pels carrers de casa nostra? Però no van preveure la reacció pacífica dels catalans. No va haver-hi violència ni ningú va agafar les armes. No hi va haver caos a Catalunya. Més tard, un poble silenciós i anònim va amagar les urnes i les paperetes fins al moment precís i una ciutadania desarmada i pacífica va defensar amb els seus cossos els col·legis electorals.

Molts dels protagonistes dels fets han recordat aquell operatiu policíac que volia desactivar el referèndum i han recordat que la repressió no s’ha acabat. També ho aprofiten per avalar la seva estratègia actual. Com ho fa Jordi Turull en un piulet: “Avui fa cinc anys que l'ofensiva repressiva per intentar frenar el referèndum  va generar l’efecte contrari. Més  mobilització, més unitat i més determinació. I vam ser imparables. Aquesta és la fórmula. Aquesta és l’alternativa. Cinc anys després cal passar ja a l’acció” També Joan Ignasi Sánchez quan escriu: “Avui 20S fa 5 anys la Guàrdia Civil em detenia a casa: sedició i desobediència. Començava una jornada que ha esdevingut la base de la repressió antidemocràtica de l’estat. Malgrat tot, l’1 d’octubre va ser una de les majors expressions democràtiques que ha viscut Europa”. El MHP Carles Puigdemont ha piulat: “La reacció espontània de la gent va ser el presagi de què passaria el dia del referèndum. També ho va ser la provocació judicial i policial, que anunciava una repressió sense aturador i amb milers de víctimes. Van preparar-ho tot per poder empresonar Cuixart i Sánchez”.

També ho recorda el periodista, Josep Casulleras, en el seu article titulat  “Les cinc hores de silenci de la Guàrdia Civil amb els fusells del 20-S”, on fa una anàlisi de què va passar aquell matí. Ara, amb el pas del temps, anem descobrint la perversitat del sistema d’estat contra Catalunya i anem acumulant molta informació que destapa totes les vergonyes del clavegueram. Si voleu llegir aquest article complet, podeu fer-ho a continuació.

Les cinc hores de silenci de la Guàrdia Civil amb els fusells del 20-S

El brunzit constant de l’helicòpter el 20 de setembre de 2017 tenia un propòsit que desconeixien els milers de manifestants que s’aplegaven davant el Departament d’Economia, a la confluència de la Gran Via i la Rambla de Catalunya de Barcelona. Els Mossos d’Esquadra controlaven constantment de l’aire estant els cotxes que la Guàrdia Civil hi havia deixat aparcats amb armes llargues i carregades de munició a l’interior. I hi van ser d’ençà de les vuit del matí d’aquell dia, quan els agents van irrompre al departament, fins a la una de la matinada següent, quan, després d’una càrrega dels antiavalots dels Mossos contra el pocs manifestants que encara hi havia aleshores, van accedir als cotxes, que eren malmesos després de tot un dia exposats a la gentada. Com és que van deixar dos fusells d’assalt carregats dins dos cotxes logotipats aparcats just davant l’edifici on es feia una intervenció que sabien que causaria una protesta enorme? L’anàlisi de què va passar aquell matí, de les comunicacions entre cossos policíacs, dels preparatius que hi va haver i de les conseqüències que va tenir permet de dir que allò no va ser un descuit, sinó un parany calculat i molt perillós.

Perquè el 20-S fou preparat meticulosament. Era el gran cop contra l’organització del referèndum i havia de significar la desactivació del Primer d’Octubre. Abans d’aquell dia, hi va haver unes quantes reunions entre el jutge d’instrucció Antonio Ramírez Sunyer, que feia mesos que investigava per rebel·lió, sedició i malversació desenes de càrrecs del govern al jutjat 13 de Barcelona; la secretària judicial Montserrat del Toro i el tinent coronel de la Guàrdia Civil espanyola Daniel Baena. “L’operació era d’una envergadura tan tremenda que s’havia d’estudiar molt, i va implicar el magistrat instructor uns quants dies”, explicava Del Toro en el judici contra Josep Lluís Trapero a l’Audiència espanyola.

Es tractava de fer una entrada i escorcoll a uns quants departaments i organismes de la Generalitat, a domicilis i locals privats, i de fer un gran nombre de detencions, inclosos molts alts càrrecs del govern. Tots tres conspiradors, juntament amb un altre comandant de la Guàrdia Civil, van planificar un dispositiu al marge dels Mossos d’Esquadra, perquè era un parany. La successió dels esdeveniments, recollits gairebé minut per minut en el sumari de la causa contra Trapero i la intendent Laplana així ho palesa. La sentència absolutòria, signada pel magistrat Ramón Sáez Valcárcel i que ha esdevingut tota una antítesi de la sentència del Suprem espanyol contra el procés, en fa una síntesi aclaridora.

El dia abans, el 19 de setembre, ja va ser una jornada tensa, amb l’entrada de la Guàrdia Civil a la seu d’Unipost a Terrassa. El dimecres dia 20, a les vuit del matí, vint agents de la Guàrdia Civil i la lletrada Montserrat del Toro van entrar a la seu de la Vice-presidència, al número 19-21 de la Rambla de Catalunya. Exactament en el mateix moment que entraven van fer la primera comunicació del dispositiu als Mossos d’Esquadra, però d’una manera molt genèrica i vaga: “Comencen diferents actuacions policíaques d’investigació que es desenvoluparan a diferents localitats de la província de Barcelona.” En aquell moment, res més, cap més precisió.

Dos agents de la Guàrdia Civil espanyola vigilen la porta del Departament d’Economia el 20 de setembre de 2017. Però la presència dels agents uniformats de la Guàrdia Civil espanyola i dels cotxes logotipats davant l’entrada del departament transmetien a tothom qui hi passava per davant una idea força clara de què succeïa. No hi havia la voluntat de passar inadvertits. I fou així que, un quart d’hora més tard, hi va haver les primeres crides a manifestar-s’hi per part de Jordi Sànchez en nom de l’ANC i de Jordi Cuixart, d’Òmnium. La prefectura dels Mossos d’Esquadra es va assabentar dels escorcolls i la concentració de protesta pels mitjans de comunicació, tal com consta en els fets provats de la sentència de l’Audiència espanyola. “Abans de rebre la primera petició de col·laboració de la Guàrdia Civil, [els Mossos] van decidir de mobilitzar les unitats antiavalots, la BRIMO i l’ARRO.”

I mentre passava tot això, els dos fusells d’assalt carregats eren dins els cotxes de la Guàrdia Civil. Però solament ho sabien els guàrdies civils. Cada vegada hi havia més gent aplegada davant d’Economia, a la Rambla de Catalunya, envoltant els cotxes. “D’ençà d’un primer moment els vehicles policíacs que els agents van deixar aparcats davant la porta principal de l’edifici fan ser envoltats pels manifestants, alguns d’ells es van enfilar a les capotes, que van servir de plataformes d’observació per a periodistes, càmeres de mitjans de comunicació i més gent”, relata la sentència. “Els cotxes van patir desperfectes a les rodes, la carrosseria i els miralls. A l’interior hi havia dos fusells HK i munició, una dada que el tinent [de la policia judicial de la Guàrdia Civil] va traslladar a Laplana cap a les 13:30 i que ella va posar en coneixement dels seus superiors. Per ordres de la prefectura [dels Mossos], uns agents de paisà es van situar a prop dels cotxes per vigilar-ne l’interior i custodiar les armes, un control que també es va fer des de la dotació de l’helicòpter que sobrevolava la zona i que en proveïa imatges.”

Havien passat cinc hores i mitja d’ençà de l’entrada dels guàrdies civils a la Vice-presidència, i no fou fins aleshores que van avisar els Mossos d’Esquadra. Quan ja no s’hi podia fer res, perquè en aquell moment hi havia molts milers de persones concentrades, algunes enfilades damunt dels cotxes, i quan d’un punt de vista de l’ordre públic era del tot desaconsellable mirar de fer cap intervenció, inclosa alguna càrrega, per apartar la gent dels vehicles. Això permetria un temps després a la fiscalia d’acusar els responsables dels Mossos, començant per Trapero, de no fer res per resoldre una situació de perill com aquella que, de fet, havien creat els guàrdies civils amb aquella imprudència. Van anar situant els ingredients necessaris per a començar a construir una causa per sedició: la gentada indignada, els cotxes malmesos, les armes a l’abast de la multitud, la policia catalana passiva…

La intendent Laplana va explicar que els guàrdies civils li havien manifestat la inquietud que tenien pels cotxes que hi havia aparcats davant el departament, però d’entrada no li van dir pas que hi hagués armes dins. No fou fins ben entrat el migdia que li ho van dir, i de seguida va trucar al comissari Joan Portals per avisar-lo de la situació. Eren dos quarts d’una. Pràcticament, al mateix moment un coronel de la Guàrdia Civil va informar el comissari Ferran López que hi havia armes dins els cotxes. La mesura que va prendre la prefectura dels Mossos fou de fer servir l’helicòpter per tenir-ne imatges permanentment.

Les comunicacions escrites entre els cossos policíacs aquell dia deixen constància d’una petició del comandament de la Guàrdia Civil a aquella hora, dos quarts d’una, perquè el personal de peu de les unitats d’antiavalots dels Mossos d’Esquadra habilitessin un passadís amb les garanties de seguretat que garantissin i permetessin als guàrdies civils que hi havia desplegats d’accedir als vehicles. A primera hora de la tarda, quan ja eren desenes de milers de persones que s’aplegaven entre la Rambla de Catalunya i a la Gran Via, hi va haver un avís d’un possible intent d’entrar als cotxes, però finalment no fou així.

I no fou fins passada la una de la matinada, quan ja hi havia molta menys gent davant el departament, que hi va haver alguns manifestants que van mirar d’entrar dins els cotxes. Aleshores hi va haver l’única càrrega dels Mossos aquell dia, contra aquell grup de gent. I una estona després, uns quants agents de la Guàrdia Civil van accedir-hi i van comprovar que les armes encara hi eren. Però l’endemà van aparèixer al cementiri de Montjuïc dues motxilles de la Guàrdia Civil plenes de material i de documentació. Hi havia passaports, carnets de conduir, targetes de crèdit i cinc carregadors plens amb trenta cartutxos cadascun. El relat dels mitjans espanyols és que el material fou robat per part d’alguns dels manifestants i abandonat després, però fins ara no s’ha aclarit mai com va anar a parar allà i qui ho va fer.

Aquells fets sí que van servir per a bastir tota la causa penal contra el major Trapero, que va haver d’anar a declarar per sedició a l’Audiència espanyola poc després del Primer d’Octubre, i que fins l’any passat no va ser absolt, juntament amb Laplana i els ex-alts càrrecs d’Interior Pere Soler i César Puig. Però també va servir perquè Pablo Llarena instruís tota la causa contra el Primer d’Octubre sobre el delicte de rebel·lió. El factor de les armes deixades per la Guàrdia Civil als cotxes fou important en la construcció de l’imaginari de la violència que la fiscalia espanyola es va empescar per castigar penalment els dirigents polítics i socials de l’independentisme.

Josep Casulleras Nualart

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el diumenge 18 de setembre de 2022

El cas Marcel Vivet

L’Audiència de Barcelona ha condemnat a cinc anys de presó l'activista independentista Marcel Vivet per desordres públics, atemptat contra l'autoritat i lesions a un mosso d'Esquadra durant una manifestació el setembre del 2018 contra el sindicat Jusapol a la Via Laietana. També el condemna a pagar 600 euros de multa i 1.512 euros d'indemnització. La fiscalia li demanava cinc anys i mig de presó, mentre que la Generalitat li demanava quatre anys i nou mesos. El jove, col·laborador de Dolors Sabater quan era alcaldessa de Badalona, va assistir a la contramanifestació que va comptar amb el llançament de pols de colors als agents.

Fins aquí la notícia. Ahir els que vàrem escoltar i veure al programa FAQS de TV3 aquest noi i la seva mare parlant d’aquest afer, vam poder fer-nos una acurada idea de quina ha estat l’actuació dels poders públics per acusar i condemnar aquest xicot. Des de qualsevol punt de vista sembla evident que la condemna contra Vivet és clarament injusta, i endemés es veu agreujat pel fet que la sentència de l'Audiència de Barcelona conté implícit l'aplaudiment del tribunal a Jusapol, un sindicat policial notòriament arrenglerat amb l'extrema dreta, que era contra el qual va anar a manifestar-se Vivet. A Marcel Vivet li han caigut cinc anys de presó per haver colpejat amb un pal un agent antiavalots de la policia catalana. Suposant fins i tot que això sigui cert (el tribunal ho considera un fet provat, però així i tot és ben discutible), la desproporció de la sentència és evident.

Ara s’ha afegit un nou escàndol a aquest cas: la defensa del jove independentista ha revelat que hi ha un altre noi pendent de judici exactament pels mateixos fets i assenyalat pels mateixos policies. L’agent dels mossos va dir al judici que va rebre un únic cop i va identificar sense cap dubte Marcel Vivet com el responsable. El problema, però, és que en un altre cas pendent de judici, el mateix policia identifica també sense cap dubte un altre noi com l’autor del mateix cop. La defensa se n’ha adonat després del judici i ara demanaran l’anul·lació de la sentència perquè la declaració de l’agent és l’única prova per condemnar Vivet. Però la defensa no es quedarà aquí. Estudien com denunciar el policia que identifica els nois i els altres dos agents que firmen l’atestat, que per força havien de conèixer la duplicació del cas.

Tot plegat ens porta a concloure que aquesta sentència està trufada d’errors i dubtes. Sembla clar que la mateixa descompensació entre el càstig i els fets suposadament provats mostra el rerefons polític de la decisió del tribunal: davant de la imminència dels indults, s'insisteix a presentar l'independentisme com un moviment violent i criminal, i per aconseguir-ho no es dubta a enviar ciutadans innocents a la presó. Com més parlin els governants de concòrdia, diàleg i distensió, més actuarà, i amb més contundència, aquesta justícia revengista que farà tot el possible per fer descarrilar qualsevol forma d'entesa. Ho van fer amb l'Estatut i ho tornen a fer ara. Són els avantatges de viure en una democràcia que ells qualifiquen de plena, com la que gaudim els súbdits del Regne d'Espanya.

Sobre tot aquest assumpte, el Molt Honorable President Quim Torra, ha escrit un interessant article titulat “Atrapats a l’autonomia” on analitza amb la seva visió potser més humana que política, els esdeveniments que ha ocasionat a tot aquest enrenou i albira que els independentistes estem abocats a sofrir la gota malaia de la repressió, assegurant que la resposta que donem a aquestes noves agressions vestides amb toga assenyalarà el camí cap a la rendició o cap a la independència. Llegiu tot seguit l’article del President.

Atrapats a l’autonomia

M'he abstingut de mostrar la meva solidaritat a Marcel Vivet a través d'un tuit, bàsicament, per respecte a ell. Sóc molt conscient d'allò que implica que la Generalitat presti assistència legal en els casos en què un funcionari o treballador de la institució considera que ha estat perjudicat en l'exercici de les seves funcions. Per això, he preferit escriure aquest article per a poder-me expressar amb més extensió, però sense defugir la frustració i la decepció que sento pels casos com el del Marcel o qualsevol altre d'anàleg.

Em sembla que el dret de manifestació pacífica i el dret de llibertat d'expressió han de ser intocables a qualsevol democràcia i ho haurien de ser a la que ens toca viure mentre no siguem capaços de fer el salt col·lectiu per a fundar una nova democràcia catalana regida només per lleis catalanes i el dret internacional, especialment important pel que fa a la protecció dels drets humans. I per això, cal continuar treballant de valent per a totes dues coses: la independència i un respecte escrupolós dels drets humans, individuals i col·lectius.

Tanmateix, aquest cas de condemna completament impresentable —que ens ha recordat un cop més les contradiccions en què vivim— és resultat d'aquest compromís que té la Generalitat d'oferir cobertura i assistència legal a qualsevol treballador que cregui que ha estat afectat en l'exercici de la seva feina. Aquesta situació va ser una de les preocupacions més grans i doloroses mentre vaig ser president. I així ho vaig fer saber als responsables de gestionar aquesta assistència jurídica amb l'objectiu de ser molt i molt estrictes en els casos que es produïssin.

No cal que digui que he defensat del dret i del revés que tota acció de resistència i desobediència civil s'ha d'exercir sempre des de la militància en la no-violència. I és per això que em veig completament legitimat per defensar que tan sols es presti aquesta assistència legal quan es puguin demostrar els fets denunciats amb una agressió física a un agent dels Mossos d'Esquadra, un bomber, un sanitari, un mestre o qualsevol treballador de la Generalitat. No es poden produir casos d'acusacions sense cap base ni de persecucions col·lectives pel simple exercici del dret de manifestació o de protesta.

Tot això ho vaig expressar des de la Presidència i ho expresso ara perquè veiem nítidament l'ús que fan la fiscalia i els tribunals de les acusacions que els servim amb safata. Sincerament, espero que aquest cas —que la sentència ja reconeix que no pot demostrar amb proves que no siguin el testimoni d'un agent— sigui reversible i que en Marcel Vivet no hagi d'entrar mai a una presó. No cal dir, evidentment, que aquest judici ha de ser declarat nul si es confirma que som davant d'un cas de doble imputació d'un mateix fet a dues persones diferents. Cal que s'investigui aquesta denúncia amb la màxima profunditat i transparència.

Cal que fem lleis noves per a un país lliure. Mentre depenguem de l'arquitectura legal i institucional de l'estat espanyol, els independentistes i els demòcrates estem condemnats a viure en una contradicció frustrant. Tan sols un gest de desobediència col·lectiva i sostinguda evitarà que es vagin produint desobediències individuals amb alts sacrificis personals. Aviat tindrem noves proves que ens planta als morros la repressió que no s'atura mentre aquí ens empassem una taula de diàleg que no resoldrà res i ballem al so de l'establishment que vol 'normalitzar' la situació, és a dir, que ens quedem muts i obedients a la gàbia constitucional. El jutjat 13 i el Tribunal de Comptes faran esclatar davant del nostre nas l'evidència que no hi haurà mai justícia ni democràcia fins que no tinguem la nostra República Catalana lliure. A la vegada, veiem com la Guàrdia Civil i la policia espanyola continuen perseguint independentistes per acusar-los de qualsevol cosa. La resposta que donem a aquestes noves agressions vestides amb toga assenyalarà el camí cap a la rendició o cap a la independència.

Vivim atrapats en l'autonomia. El 155 que legalment va desaparèixer, ha deixat un rastre de temor que perdura en les estructures de l'autonomia, ja sigui al cos de policia, entre funcionaris, en els interventors, etc. L'autonomia és un entramat ple de paranys i murs que, malgrat ser una plataforma de poder i visibilitat, també és un obstacle per a la independència. És ben senzill: ens regim per unes institucions presoneres del sistema autonòmic jeràrquic espanyol, com ens ha demostrat ben cruament la pandèmia, per exemple, quan volíem el confinament total i el govern espanyol va tardar 15 dies a aprovar-lo. No hi ha gestió possible sense sobirania plena. No hi haurà lleis justes i democràcia avançada sense independència. I evidentment, per aconseguir la independència cal estar disposats a assumir més riscs dels que ja s'han assumit. Perquè, si no, haurem entregat la força de la repressió a Espanya que, mentre s'omple la boca de diàleg i retrobament, no deixa d'amenaçar i perseguir els demòcrates catalans.

Quim Torra i Pla

131è president de la Generalitat de Catalunya

Article publicat a la web del president Torra el diumenge 20 de juny del 2021

Violència i llibertat d’expressió

Comencem per la llibertat d’expressió. La llibertat d'expressió és el dret de tot individu a expressar idees i opinions lliurement, i per tant sense censura. És un dret fonamental recollit a l'article 19è de la Declaració Universal dels Drets Humans, i la majoria dels sistemes democràtics també l'assenyalen. La llibertat d'expressió pot ser objecte de restriccions, sempre que la llei les determini i sempre que siguin necessàries per al respecte dels drets o la reputació d'altres persones o per a la protecció de la seguretat nacional, l'ordre públic o la salut i la moral públiques.

El professor de Dret Constitucional, Joaquín Urías ens dóna una lliçó de dret per esvair dubtes a aquells que no tenen clar el sentit jurídic de la llibertat d'expressió quan diu: "La qüestió de la llibertat d'expressió jurídicament és més senzilla del que creu la gent. Si expresses les teves idees polítiques sempre és llibertat d'expressió, si utilitzes les paraules per amenaçar, insultar o animar a delinquir, mai és llibertat d'expressió".

Tot plegat ve a tomb per l’empresonament del raper Pablo Hasél, condemnat el 2014 a dos anys de presó per enaltiment del terrorisme d'ETA, els Grapo, Terra Lliure i Al-Qaeda a les seves cançons. El setembre del 2019, l'Audiència va suspendre el compliment de la pena amb la condició que el raper no reincidís en 3 anys, perquè si no comportaria el seu immediat ingrés a la presó. Ara, l'ingrés a la presó de Pablo Hasél és pel compliment de 2 anys i 4 mesos, per la suma de les dues condemnes. Però Hasél té altres condemnes els anys 2017, 2018 i 2020. ¿Vol dir això que l’empresonament del raper vulneri la seva llibertat d’expressió? Potser millor dir que les múltiples condemnes que ha rebut, han motivat finalment el seu engarjolament.

Arribem ara al tema de la violència i és que l’empresonament de Hasél ha provocat arreu de Catalunya i la resta de l’estat espanyol, un seguit d’aldarulls que hom pot pensar si hi caben dins un altre dret fonamental, com és el dret de manifestació. La violència que s’està veient en aquestes manifestacions, no pot ser solament deguda l’assumpte del raper. Han d’haver-hi d’altres connotacions que fins ara restaven somortes, com pot ser l’atur juvenil, la manca de futur, les restriccions per la pandèmia, etc. que han estat la guspira que ha encès la flama de la violència. Tot plegat ens porta cap a una altre qüestió: ¿Afectaran aquests aldarulls i la forma com els tracta el cos de mossos a les negociacions per formar govern? Massa preguntes per ser contestades en aquest post. Tal vegada una reflexió arran d’aquests fets, ens la fa el president Quim Torra en el seu article titulat “La gestió de l’ordre públic per a una policia exemplar” que podeu llegir tot seguit.

La gestió de l’ordre públic per a una policia exemplar 

Una vegada més, amb la detenció i empresonament de Pablo Hasel, aquesta setmana hem vist com s’empetitia una mica més la ja prou feble llibertat d’expressió a l’estat espanyol i, per desgràcia encara, a Catalunya. Dir que els Borbons són uns lladres en una cançó no hauria de ser considerat ja una ofensa sinó una opinió, que en aquest cas és fonamentada per una llarga llista de dades i fets històrics que ens remunten al 1707.

No cap en cap democràcia normal –ja no cal dir avançada– que un raper sigui condemnat per injúries a la corona. I encara menys quan la corona ha de sortir d’amagat per fugir a una dictadura a viure com un rei (perdoneu-me la redundància), perseguida per una gran taca de corrupció, escàndols i enganys.

Encara és més estrany, per anar caragolant la farsa, que tot això passi justament en aquell moment precís que la història ens ha regalat –oh, gràcies!– el govern més progressista del sistema solar, si l’última missió a Mart de la nau Perseverance no fa cap descobriment que ho desmenteixi. Imagineu-vos què no ens passaria si no tinguéssim la gran sort i fortuna de comptar, al govern espanyol, amb la perseverant presència dels amics de Podem i els comuns. Sense ells no s’hauria produït la reforma del codi penal en tres mesos, la derogació de la llei mordassa, la independència dels fiscals amb vocació professional, la fi de la repressió, les comissions d’investigació del 17-A, de la guerra bruta, de la corrupció a la monarquia, la fi dels atacs a la llibertat d’expressió… Ai!, disculpeu, que ara no sé del cert si tot això que dic ha passat o només eren promeses d’aquelles que no es fan mai realitat.

El cas és que aquesta setmana un raper ha entrat a la presó per haver expressat lliurement la seva opinió. I que hi ha gent a la presó i a l’exili per haver procurat que la ciutadania s’expressés lliurement. I que s’ha inhabilitat un president de la Generalitat, servidor, per haver mantingut una pancarta que exigia la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats d’acord amb allò que ens encomanava als servidors públics la resolució del grup de treball sobre detencions arbitràries de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides. I que molta més gent ha estat perseguida, jutjada i condemnada per haver volgut expressar-se amb la llibertat que s’hauria de garantir a qualsevol estat que es vulgui anomenar democràtic.

I la llibertat d’expressió va de bracet del dret de manifestació que, a la vegada, comparteix categoria amb el dret de seguretat i d’integritat física. Tots aquests són drets i llibertats fonamentals que han de ser pilars d’un estat i, per tant, missions prioritàries de l’ordenament jurídic, de les estructures de poder i, per tant també, d’una policia democràtica i de servei ciutadà.

Els Mossos d’Esquadra són uns servidors públics, que amb la seva feina –molt sovint silenciosa, discreta i imperceptible– ens ofereix la possibilitat de viure amb una seguretat raonable sense perdre drets com ara la privadesa o la mobilitat. I aquesta feina, com la de totes les policies democràtiques europees, és la que fan el 99% dels dies de l’any sense ocupar portades de diaris ni obertures de telenotícies.

I és per això, perquè som ciutadans que ens volem lliures, que cal evitar de totes passades que passin coses com les que sí que han ocupat les portades aquests últims dies. I això no és qüestió de debats pim-pam-pum a les xarxes socials o d’opinadors de tertúlia poc especialitzats o gens, sinó que cal aportar anàlisi real i crítica de tots els aspectes que produeixen aquests esclats de foc i càrregues.  Hi causes molt profundes en el patiment dels nostres joves. I cal analitzar-ho bé, amb veus expertes en diverses matèries, perquè al final de tot hi ha una persona que ha perdut la visió d’un ull, cosa que no havia d’haver passat mai. A ella, la seva família i a qualsevol ciutadà que mai no havia d’haver tingut cap lesió física, el meu suport.

Com va anunciar el conseller Miquel Sàmper –i és un dels encàrrecs que jo li vaig fer quan li vaig proposar d’assumir el Departament d’Interior–, cal reformular de cap a cap el model de gestió de l’ordre públic de la policia de Catalunya. Perquè volem ser també punta de llança en la resolució de situacions de conflicte al carrer, on tots els drets i llibertats han de ser preservats. La mediació, però també el disseny de dispositius de contenció, han de ser repensats prenent de referència, si cal, els models d’altres policies europees i mundials. Avancem-nos. Canviem tot allò que s’hagi de canviar. Involucrem-nos-hi tota la societat. No pot passar ni un sol dia més sense emprendre aquesta reforma que permeti de refer la confiança que la ciutadania hagi pogut perdre envers la nostra policia.

Quim Torra

131é President de la Generalitat

Article publicat al digital  VilaWeb  el divendres 19 de febrer del 2021

Les mentides d’El Periódico

Darrerament, els diaris unionistes de Barcelona, La Vanguardia i El Periódico, van carregats de mentides. Quan no les escriuen els articulistes catalans més consentits per cada mitjà, ho fan directament els seus directors. Aquesta setmana hem vist com el diari El Periódico abocava femer publicant a primera plana un suposat informe de la CIA que posava en dubte la professionalitat del mossos. L'informe, considerat fals tant pel conseller de l'Interior, Joaquim Forn, com pel major dels Mossos d'Esquadra, Josep Lluís Trapero, assegurava que la CIA havia alertat als Mossos d'un possible atemptat contra les Rambles. A la premsa unionista li ha faltat temps per donar suport a l'informe fals publicat aquest dijous pel diari El Periódico. La deriva imposada pel director d’El Periódico és digna d’estudi, ha omplert el diari d’opinadors unionistes i els pocs articulistes favorables a la democràcia del dret a decidir parlen del sexe dels àngels. El diari gairebé té prohibit parlar bé del procés independentista. Per això convé que els catalans puguem conèixer qui és i d’on ha sortit aquest personatge sinistre anomenat Enric Hernández. L’exdiputat d’ERC al Congrés ha escrit uns apunts sobre aquest periodista al que titlla de “claveguera” i que val la pena llegir. El nostre país es terra de bolets, de bons bolets,  però no sabem com poden sortir dia rere dia, bolets enverinats amb la única missió d’inocular-nos aquest verí. Cal estar vacunats per fer front amb eficàcia a tots aquests venuts i subproductes que genera la nostra estimada Catalunya. Fem cas a les paraules del President Puigdemont: “Hi ha en marxa una ‘operació provocació’. No hi caiguem. Ens volen crispats i enfadats (com ells) perquè ens veuen serens i esperançats!”

Enric Hernández és la claveguera

El vaig conèixer a Madrid durant la legislatura del 2004. Jo acabava d'arribar, era un dels 8 diputats d'ERC. Aquella va ser la legislatura dels post atemptats de l'11-M   i de la tramitació de l'Estatut.  L'Enric era un més dels corresponsals dels diferents mitjans de comunicació desplegats a la capital de l'Estat espanyol. Tot i així, em va cridar l'atenció: recordo el seu estil fosc, de buscar informació fent-se el simpàtic entre els diputats republicans i de CiU.

La seva simpatia no era gratuïta, era el confident d'un dels homes amb més poder d'aquella època, Alfredo Pérez Rubalcaba, portaveu del grup socialista i ministre de l'Interior, un peix gros ben relacionat amb les mateixes clavegueres, vinculat sempre amb el Grupo PRISA, de fet, actualment forma part del seu consell editorial.

Hernández va intentar, d'acord amb Rubalcaba, treballar per a trencar qualsevol unitat d'acció entre ERC i CiU i ho va fer, i tant! Una de les estratègies fou fer fracassar, via retallades, l'Estatut. Com ja us podeu imaginar, aquella feina va acabar tenint premi: qui millor que ell per conduir un mitjà nascut a Catalunya que havia de dedicar totes les seves forces a entorpir el procés independentista.

No en tingueu cap dubte: Enric Hernández és la claveguera. És l'home perfecte per fer tota mena de feines brutes, falsejar les notícies i sense escrúpols per liquidar el procés. I se'l veu tranquil perquè compta amb el ple suport dels poders més obscurs de l'Estat i la plena complicitat de Rubalcaba, el seu mentor.

Si l'editora de El Periódico fos una empresa normal, ja estaria tancada. Té un deute de més de 100 milions d'euros, però l'Estat aconsegueix que segueixi activa per lluitar contra el procés i a la vegada evitar que la capçalera sigui comprada pel grup Mediapro de Jaume Roures, editor del digital Público que ha destacat per la seva lluita per posar al descobert la guerra bruta de l'Estat espanyol contra el procés.

Insisteixo: Enric Hernández és la claveguera. El periodista sense fàstics ni manies ha portat El Periódico a una línia de duresa extrema contra el sobiranisme, un deriva que l'ha situat com un mitjà afí a la caverna mediàtica espanyola i que ha culminat amb la falsa exclusiva de la CIA, tot enfocat a evitar el referèndum de l'1 d'octubre.

Un apunt final, recordar que el Grup Planeta, el de la família Lara, aquella empresa que va dir que marxaria de Catalunya si aquesta aconsegueix la independència, treballa per no haver de fer les maletes i evitar l'èxit del procés. Per fer-ho, ha posat tots els seus mitjans (Antena 3 i La Sexta) al servei d'aquesta fita. També la de salvaguardar i potenciar la capçalera que dirigeix l'Hernández, ja que per això li va comprar un suculent paquet d'accions. No és d'estranyar, per tant, que ahir tots els periodistes 'progres' de La Sexta sortissin en la seva defensa.

Enric Hernández ets la claveguera. Una mala persona, sense escrúpols que ha pervertit un projecte periodístic començat fa uns quants anys a Barcelona. Recordeu que El Periódico organitzava el premi català de l'any? Si us pregunteu perquè fa uns anys no va guanyar Carme Forcadell, presidenta de l'ANC (tenia un avantatge en les votacions de milers de vots), li podeu preguntar al manipulador de l'Enric. La claveguera.

Joan Puig i Cordon

Ex diputat d’ERC al Congrés

Article publicat en el Blog de l’autor el divendres 1 de setembre del 2017

Madrid (concepte) va fer fallida

Ahir diumenge s’acompliren els tres dies de dol decretats pels atemptats soferts. Ara podem debatre si es poden polititzar els atemptats després d’aquest tres dies. Potser no s'hauria de fer, però hem vist malauradament que des dels mitjans de fora de Catalunya ho han fet des del minut zero, com hem pogut llegir en articulistes de diaris com El Mundo, El País, La Razón, etc. Per tant tenim dret a fer certs comentaris al voltant, sobretot, de l’actuació del Govern de la Generalitat, dels Mossos i de totes les forces catalanes, que ens han demostrat professionalitat i sentit d´Estat, rebent felicitacions d’arreu del mon excepte, naturalment, del país veí i que ens donen força per confiar-hi, en el camí cap aquesta Ítaca que cada vegada tenim més propera. Els que tenien dubtes sobre la construcció de les estructures d'Estat per part del Govern, han tingut una prova de foc en els atemptats que malauradament ens ha tocat patir. Tot el que hem viscut demostra la preparació dels Mossos d'esquadra i del Govern, davant els esdeveniments que s'apropen i provant que la  independència política i econòmica de Catalunya és essencial pel nostre País. Que prenguin nota els indecisos. Però hem de tenir molt en compte, com diu Vicent Partal en un editorial, que ara “cal molta serenitat, perquè el que hi ha en joc aquesta setmana és políticament decisiu. Falta un mes i mig per al referèndum d’independència, un referèndum que tot indica que es pot guanyar i que menaria a la proclamació immediata de la república. Aquest context, cal tenir-lo ben present”. Llegiu tot seguit un interessant article que compara l’actuació d’un vell Estat espanyol enfront d’un encara nonat Estat català.

Un vell Estat a remolc d’un nou Estat

La tragèdia dels atemptats de Barcelona i Cambrils ha permès constatar una evidència de la qual Catalunya fa temps que en té proves. Hi ha un Estat que comença a no ser Estat i un país que ja és Estat. Madrid va tornar a fer fallida. Absent les primeres hores de l’atemptat, convocant des de Madrid reunions a les quals suposadament no hi havien d’assistir representants de les institucions catalanes, sinó el delegat del govern espanyol a Catalunya. I absent pel que fa a la seguretat, tot i que la policia espanyola i la catalana es coordinen més del que voldria Madrid. El mateix Estat considera els Mossos com una policia de segona que s’ha de limitar a multar els vehicles que corrin massa, i a les mans de la qual, suposadament, no pot quedar la resposta al terrorisme. Si no pensés això, no vetaria la policia de Catalunya a la Europol, impedint-li l’accés a informació important en la lluita antiterrorista, i per tant, comprometent la seguretat dels ciutadans per raons ideològiques. La policia basca, en canvi, sí que és digna de primera divisió. Només cal que el seu govern voti uns pressupostos del PP.

Els poders de l’Estat ja faran la reflexió que considerin oportuna. A Catalunya, ja s’ha fet: Malgrat la política d’exclusió que han patit els Mossos per part de l’Estat, ni la policia de Catalunya ni les institucions no han fet fallida davant dels seus ciutadans. La resposta a l’atemptat la van dirigir les forces de seguretat catalanes –Mossos i Guàrdia Urbana- i les dues principals institucions del país, Generalitat i Ajuntament de Barcelona. Com un Estat. Flanquejades en tot moment per una societat civil que també va estar a l’altura, atenent les indicacions de la policia, entomant amb respecte totes les incomoditats que el dispositiu comportava i, sobretot, essent solidària. Els serveis d’emergències i d’atenció sanitària, els propis d’un gran Estat. No és pas casual que la comunitat internacional –mandataris i premsa- hagi lloat l’actuació dels Mossos i a l’actitud dels catalans i no pas a Espanya i la policia espanyola.

El missatge de les institucions catalanes als seus ciutadans, i a tot el món, és que una societat democràtica i lliure no té por del terror. D’aquí el clam 'No tinc por', que s’ha fet global. Res de fer política partidista, encara que la premsa madrilenya hagi aprofitat mesquinament l’atemptat per vincular-lo al procés i encara que l’executiu espanyol hagi fet crides a la unitat de tots els espanyols per aturar el terrorisme. Frase recurrent la del ministre Zoido: “Juntos somos mejores y unidos venceremos al terrorismo”. Politiqueria que no està a l’altura d’un Estat en plena gestió de l’atemptat i la investigació policial. Si Mossos i policia espanyola no van junts és perquè Madrid no ho vol. I als fanàtics se’ls en fot el procés i les urnes. Com també la unitat d’Espanya.

Gemma Aguilera

Periodista

Article publicat al digital ElMon.cat el dissabte 19 d’agost del 2017

Tots som Mossos

Partint de la premissa que dins del cos de Mossos d’Esquadra, com dins de qualsevol altre col·lectiu, hi conviuen persones d’ideologies molt diverses que poden anar des de l’independentisme més radical fins a l’espanyolisme mes ranci, hem de pressuposar que cap dels seus números s’atreviria a fer cap actuació pel seu compte. Es a dir, si fan unes fotos d’una manifestació, unes identificacions de persones o condueixen uns individus a presència d’un jutge, no ho fan sense una ordre, instrucció o llei en vigor. Per tant les crítiques que aquestes darreres hores hem escoltat en contra del cos de Mossos, no tenen cap mena de fonament i no podem demanar-los que desacatin les lleis, ni els podem obligar a ser expedientats ni ens podem permetre que en Rajoy passi a ser el seu cap superior.

Com ha escrit recentment en Salvador Cot: “N'hi ha prou amb cremar unes quantes fotografies perquè l'Audiència Nacional tingui excusa per enviar els Mossos a detenir persones i, conseqüentment, alguns portaveus cupaires puguin acusar la Generalitat de col·laboració amb la monarquia i la legislació ultrarepressiva que la protegeix".

Fa uns dies el polèmic regidor de la CUP-Capgirem Barcelona, Josep Garganté, es va mostrar partidari de suprimir totes les policies. “En un món ideal no farien falta”, va afirmar durant una entrevista a la Cadena SER. Garganté  va afegir que “tothom hi estaria a favor”. “En un món ideal, on no hi haguessin classes socials, on no hi haguessin rics i pobres, on no hi hagués gent sense casa, on no hi hagués gent que es moris de gana no faria falta”, va respondre després de ser preguntat si estaria d’acord en que “desaparegui tota la policia”. Aquestes son les idees de la CUP o al menys d’alguns dels seus dirigents.

Ara fa mes o menys un any, la CUP va signar un acord amb JxS en que, a canvi del “cap” del President Mas, aquesta formació es comprometia a donar estabilitat al Govern català fins a la celebració del referèndum de autodeterminació i a bescanviar dues persones del seu grup parlamentari (concretament les dues “Gabrieles”). Sorprenentment aquesta darrera condició no es va complir i avui continuem veient assegudes als seus escons a aquestes dues cupaires. Malgrat tot, el gripau que es va haver d’empassar l’Anna Gabriel encara no l’ha paït i sempre que pot malda per fer-se protagonista d’algun esdeveniment. Recentment l’hem vist anant a donar las seves condolences al seus amics cubans i ara fent costat als cinc cupaires conduits per la policia a l’Audiència Nacional.

L'estratègia de la Gabriel dins la CUP està clara: elevar el to i les provocacions amb una gesticulació populista i portar aquesta formació a l’enfrontament amb Junts pel Si. Ella i els seus companys més radicals busquen les càmeres i el protagonisme. No hi ha estratègia ni intel·ligència, només una reacció infantil, visceral i irracional que només pot servir per malmetre el procés. Tot l'espectacle de la CUP no fa altra cosa que seguir el seu propi guió. Cremen fotos a cara descoberta perquè volen posar l'estat en evidència. És obvi que el seu objectiu és fer-ne força publicitat  per desacreditar la manca de llibertat d'expressió. Siguin Mossos, guàrdia civil o policia nacional, la CUP compta amb l'espectacle de les investigacions, denúncies, arrestos, declaracions al jutjat, negativa a comparèixer als jutjats. etc.

Ara la CUP, com fa un any,  demana un altre trofeu, el "cap" de Jordi Jané. De cap manera ell és responsable de res,  doncs els mossos fan de Policia Judicial i han de donar compliment a les ordres judicials. I si això els de la CUP no ho saben, que tornin a l'escola i aprenguin també a actuar dins les normes de convivència. En tot moment els Mossos van actuar d'ofici seguint ordres de l'Audiència Nacional, com ho farien si s’injúria, s'amenaça o s’envaeix de manera violenta qualsevol institució,  com el Parlament, el Tribunal Constitucional, el Suprem o el CGPJ, o s’ataquen els seus propis components. Llavors el fiscal en cap ordena a les diferents forces de seguretat de l'Estat i als Mossos que si coneixen d'algun fet delictiu elaborin un informe o atestat amb les dades de "execució, autoria, participació i circumstàncies concurrents" i la facin arribar als jutjats de instrucció de l'Audiència Nacional. A més a més, els mana practicar "les diligències necessàries per a acreditar els fets delictius i determinar les responsabilitats penals exigibles". Cap polític pot interferir en les seves actuacions i això precisament el que ha manifestat el Conseller d’Interior Jordi Jané.

Arribats a aquest punt del conflicte hem de decidir que fem i cap on anem doncs, si cadascú de nosaltres pel seu compte o pels seus interessos, pot decidir el que fa o deixa de fer, a què se sent vinculat i a què no, això és el caos, és l'anarquia. I això no és el nostre procés. El nostre procés i la independència seran ordenats o no seran. Per tant cal fer costat a la nostra policia i donar suport als que en son responsables polítics. Si no ho fem anem malament.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Publicat el dijous 15 de desembre del 2016

A què obeeix la desobediència

El trasllat (alguns en diuen “detenció”) de la batllessa de Berga, Montserrat Venturós, als jutjats fet pels mossos, és un salt endavant important en el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol. Cal tenir en compte que l’actuació dels Mossos d’Esquadra respon a l’ordre d’un jutge i s’ha de desvincular de la “judicialització” de la política. Aquest fet ha posat en evidència que el Govern i JxS tenen un problema d’estratègia molt seriós: aclarir quin paper poden fer els funcionaris fins a la desconnexió, especialment els mossos. D’altra banda els catalans hem d’identificar clarament qui és el nostre adversari i llavors ens hem de comportar en conseqüència i si no ho fem no arribarem gaire lluny. Com apunta molt bé en Manuel Castaño en l’article que podeu llegir més avall, amb una agressió d’aquest abast, o hi ha unitat entre Junts pel Sí i la CUP o el procés cap a la independència perilla. El desafiament a l’estat ha de ser col·lectiu o serà impossible de gestionar-lo cas per cas.

A què obeeix la desobediència

Si ho havíem entès bé, el govern de la Generalitat té un pla: aprovar en el Parlament les anomenades lleis de desconnexió —la d’hisenda, la de seguretat social, i la de transitorietat jurídica, que és la més important—, i després fer un salt —estalviem-nos els detalls: que si referèndum, que si eleccions dites constituents, que si proclamació pura—. I aquest pla té el suport de la CUP, explicitat en la «Resolució 1/XI del Parlament de Catalunya, sobre l’inici del procés polític a Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de 2015», adoptada el 9 de novembre del mateix any, per 72 vots a favor i 63 en contra.

Deixem estar si és un bon pla, i no especulem sobre què pot passar quan arribi el gran moment; limitem-nos ara a constatar que es tracta d’anar d’un règim jurídic a un altre, i que, tal com està concebut, no hi ha d’haver cap buit legal. En el moment que s’aprovi i s’apliqui efectivament la nova legalitat, com diu Pere Cardús, «cap tribunal d’àmbit espanyol ja no tindrà autoritat a Catalunya i els nous responsables de fer complir la legalitat catalana seran els organismes que assenyali la llei de transitorietat [que] també assenyalarà quines lleis són vigents i quines ja no s’aplicaran al territori del Principat».

Si això s’esdevé, es podrà parlar d’una desobediència col·lectiva, pel que fa als qui s’adscriguin a la nova legalitat, però no de cap desobediència individual. Així doncs, vistos d’aquesta perspectiva, els actes simbòlics previs de posar o treure una bandera, d’estripar o arxivar una comunicació oficial, d’anar o no anar a declarar davant la justícia tenen un valor molt relatiu. Ara tenim que una actuació judicial ben previsible, la conducció al jutjat de la batllessa de Berga a fi i efecte de prendre-li declaració en qualitat d’investigada, que va tenir lloc el divendres 4, s’ha convertit en un gran espectacle mediàtic, a iniciativa i a benefici de la CUP. Previsible, i òbviament prevista: les pancartes, els eslògans i les consignes estaven a punt i coordinats en qüestió d’hores.

Passem per alt l’ús exagerats de termes com repressió —tan exagerat que és un insult a la gent que ara mateix pateix autèntica repressió policial en molt països, alguns dels quals sota règims molt admirats per la mateixa CUP— i l’obscena referència lírica a la gent que truquen de matinada, i constatem algunes evidències:

En primer lloc, han intentat emmerdar els Mossos, una constant de les seves iniciatives polítiques. Es tracta de presentar la policia catalana com un cos repressiu, contrari als interessos populars, que no ha de tenir lloc en el «nou país», on serem tan feliços que no hi haurà policies perquè tampoc no hi haurà delictes ni delinqüents.

En segon lloc, aspiren a presentar-se com els únics independentistes de veritat, i consegüentment els únics disposats a «desobeir», mentre els altres s’escuden en l’obediència deguda. El paper secundari dels representants de l’independentisme majoritari en les manifestacions de solidaritat amb la batllessa que havia perdut tot un matí era la imatge que es cercava.

En tercer lloc, tot això servirà a la CUP per pressionar encara més el govern de la Generalitat amb vista a l’eterna negociació dels pressupostos. A hores d’ara ja entén tothom que aquests pressupostos, si són del gust de la CUP, seran delirants i inaplicables, i que si no ho són, no els els aprovaran, malgrat totes les apellacions que es facin a l’excepcionalitat del moment, cosa que obligarà el president a convocar unes altres elecccions.

En aquestes eleccions, la CUP es presentarà fent molt d’èmfasi en la seva pretesa condició d’únics independentistes i únics desobedients, i potser amb la patum de Berga de cap de llista. I el que en resultarà, previsiblement, serà un Parlament encara més ingovernable i una nova majoria que sostindrà un govern de coalició, a l’estil de l’Ajuntament de Barcelona, molt dedicat a les «polítiques socials», amb què el procés es podrà donar per acabat.

Manuel Castaño Viella

Periodista

Article publicat al digital CatalunyaLliure.cat el diumenge 6 de novembre del 2016

La superioritat moral de la CUP

Al debat televisiu dels quatre candidats Pablo Iglésias, el líder de Podemos, es va afanyar a proclamar que ells tenen uns conviccions, però que també cal escoltar les dels altres. És a dir, com diu en Groucho Marx: aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc d'altres. Els més ingenus poden fer una travessa: les hores que es mantindrà en vigència el compromís amb el dret a decidir dels catalans si Iglesias busca aliances per ser president del nou govern espanyol. El “referèndum” de què tant galleja Podemos s’haurà dissolt com un terrós de sucre en el cafè, quan Iglesias i Pedro Sánchez hagin d’entrar de debò en matèria d’aliances el dia després del 26J. Per tant els catalans no hem, d’ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra, com vàrem fer el 27S amb la CUP. Les bones paraules d’en David Fernàndez, com ara les d’en Xavier Domènech no ens poden fer dubtar entre votar EnComúPodem o els partits netament independentistes. Si guanyen els podemites, oblidem-nos del Corredor del Mediterrani, de la RUI i d’altres pastanagues que en posen davant els de la Colau i companyia. Llegiu si us ve de gust, un article, d’autor anònim, que ha aparegut a les xarxes i que diu molt d’aquesta doble moral de l’esquerra progressista catalana

La superioritat moral de la CUP

Mea culpa, mea culpa, mea grandísima culpa. A mi la CUP també em va ensarronar. Molt bé, ja ho he dit, ara anem per feina:

Portem cinc anys fent la gara-gara a la CUP. Qui més qui menys te algun amic ex-sociata que en un atac de dignitat va voler votar independència, però no es veia en cor de votar en Mas, i va acabar votant la CUP, oi? Ep! Alguns sociates d’aquests que eren federalistes i tenen un apartament a Calella de Palafrugell també, que consti. Els que tenim criatures que ja volten soles també ens varem veure convencent-los que no s’abstinguessin el 27-S,però  que si no volien votar com el papa i la mama que votessin la CUP, que eren uns idealistes i bona gent, per molt que el papa i la mama ja veiéssim que no tocaven quarts ni  hores.

Els tres grans atributs de la CUP del David Fernàndez, en Quim Arrufat, i la noia aquella que anava amb ells a tot arreu, eren: l’actitud moral, la coherència del discurs i els actes i el seu independentisme generós i de pedra picada. Ho recordeu, oi? Aquella manera d’encertar la diagnosi, de tenir clar qui eren els bons i qui els dolents, allò de salvar el poble. Per art de màgia, aquella CUP que van votar es va convertir en un altra cosa. Aquells 330.000 vots impossibles d’assolir sense els vots de l’esquerra caviar i els fills de casa bona es transformà en una màquina de trinxar-ho tot.

Varen enviar l’Artur Mas a la paperera de la història, i molts varem pensar “tot sia per la pàtria”. Obligaren als patriotes del “només la punteta” a signar una declaració de guerra institucional a l’estat espanyol coneguda com “del 9-N”, i varem pensar “bé, dels meus als qui se’ls arronsi el melic millor que es quedin a casa”, au! som-hi, a treballar per fer la República catalana!

I els divuit mesos van començar a passar-nos pel davant dels nassos mentre descobríem l’Anna Gabriel i els fills de la tribu ─opinió que mai no he criticat, sobretot perquè ve d’una persona que al no ser mare d’una criatura mereix la mateixa credibilitat que la del bisbe de València quan parla del matrimoni─. Després hem conegut en Garganté, un paio que em fa pensar en una frase de la meva mare sobre la guerra que encara em posa els pèls de punta: “jo cada cop que veig un cotxe amb quatre homes dins encara tinc por”. I mes tard hem constatat el racisme intransigent, binari, maniqueu, superficial, insultant, injust, malintencionat i antisemita d’en Benet Salellas en relació al conflicte Israel–palestins.

Llavors va esclatar Can Vies II, això del Banc Expropiat, i la CUP es va posar al davant de la crítica als mossos, enlairant la bandera de la puresa anticapitalista, des de la superioritat moral del saber qui és un especulador i qui no ho és, i del saber quines són les necessitats del barri i quines no ho són, de qui és el carrer i de qui no, i de qui té dret a cremar la propietat privada i qui no en té. Emparats en la seva superioritat moral, la seva coherència i el seu independentisme.

Doncs ni una cosa, ni l’altra, ni la de més enllà. Senzillament no es coherent sentir la CUP dir al matí que és possible comprendre l’okupació d’una segona residència i a la mateixa tarda assabentar-nos que el racista del Benet Salellas té un patrimoni que un ric assalariat com jo no tindrà en sa vida per molt que treballi.

I no dic que hom no pugui ser d’esquerres i tenir diners i propietats, el que no es pot ser és anti-sistema i defensar el dret a rebre propietats que no t’has guanyat amb la teva de feina, només per dret de sang, com els borbons.

Jo, l’enemic del poble! El qui creu que la coacció física ha de ser exercida de manera monopolística pels Mossos, que per això els pago; jo, el fatxa que creu en la societat patriarcal i familiar que es basa en la transmissió de patrimoni de pares a fills ─cosa que en Salellas ha gaudit i servidor no pas─ aquí, el que firma aquest escrit, que es guanya cada cèntim d’euro amb la seva feina i que no te cap camp d’oliveres pel fet d’haver estat un espermatozou més espavilat que els altres; jo, botxí i agent exterior que dono suport a la democràcia israeliana en comptes de donar-lo als partits i països teocràtics que volen enviar als jueus a la paperera de la història a fer companyia al President Mas.

Demano a la CUP que s’estalviï d’ara endavant signar pamflets com aquell en el que diuen:

“Preguntaren com era possible que creméssiu aquells autobusos i aquells trens. Quan la pregunta correcta, la que haurien d’haver fet, és la de com és possible que no us llanceu a cremar tots els autobusos, tots els trens, tots els bancs, tots els cotxes de policia, totes les casernes, totes les esglésies”

Jo ja veig que no en parleu de les propietats immobiliàries d’en Benet Salellas, però per moralitat, i co-he-rèn-ci-a, hi hauríeu d’afegir els seus pisos, locals, i camps d’oliveres. Si més no, perquè o ho cremem tot o cardem la superioritat moral al riu.

AUTOR DESCONEGUT

Una mica més d'estopa

Arran dels greus aldarulls que han succeït a Gràcia, hem pogut llegir aquests darrers dies en un titular de premsa:  “Nou ferits, balanç del nou intent per reocupar el ‘Banc Expropiat’ de Gràcia”, i en la notícia es destaca que un dels nou ferits és el regidor de l’Ajuntament de Barcelona, Josep Garganté. Després d’una setmana provocant i incitant aldarulls a Gràcia el regidor, protegit per la Colau,  per fi s’ha pogut fer la foto amb un morat al cul. Va ser una foto buscada, mentre la policia intentava disper­sar uns manifestants que els disparaven amb pistoles d’aigua. Van avisar una i altra vegada i ell es va quedar allà expressament intentant trencar el cordó policial amb l'excusa que ell és regidor. Si que se'ls han pujat ràpid els fums al cap als homes i dones de la nova política. Aquesta estratègia del regidor Garganté, fou extensament descrita per un alt comandament dels mossos. Primer es provoca, desprès es rep el cop de porra, tot seguit es demana el número del mosso, mes tard es posa la denúncia i si hi ha sort i el jutge l’admet a tràmit, ja s'ha fet la feina: identificar amb adreça, noms i cognoms el mosso que ja no podrà tornar al servei actiu. Un comentari més extens al ”teatre” protagonitzat per aquest individu el podeu llegir en el nostre bloc en forma de carta oberta al regidor.

Una mica més d'estopa

Carta oberta al regidor Garganté (CUP)

Permeti’m que li digui una cosa, senyor Garganté. Quan vulgui fer soroll i fer-se el màrtir, procuri resultar realment ferit perquè aquest cop que va rebre, molt ben documentat perquè ja se’n va cuidar vostè prou que així fos, gairebé fa riure. Fa riure perquè sembla més un pam-pam al culet, que un exercici de violència fora de control d’un Mosso. Però home! Si se li va oblidar recargolar-se de dolor i cridar del mal que li van fer quan va rebre el “porrasu”! Que només va continuar caminant, seguit del Mosso, home! Que ho hem vist tots. Una mica més de comèdia hagués ajudat, senyor Garganté.

Sap quin és el problema de la violència, senyor Garganté? Que genera més violència, cosa que potser a vostè ja li està molt bé, però no ha pensat que pot caure de l’altre costat. I les ganes que en tenim alguns de veure’l víctima de les seves pròpies maquinacions, ni s’ho imagina, des d’aquell assumpte de les coaccions al metge per redactar un informe fals, fals des del moment que el facultatiu no hi estava d’acord i és la persona entesa, i amb agreujant. Amb l’agreujant de voler culpar a tercers de les lesions que va patir aquell home, aquell manter. Que tot és molt presumpte, però que el video que va difondre’s no deixava gaire espai per altres interpretacions, ni tampoc vostè va negar-ho, adduint que havia estat editat o cosa semblant. No, vostè no es va queixar de la falsedat de la filmació sinó d’haver estat gravat. Aquell policia que ho va fer no sap el gran favor que ens ha fet als ciutadans, al posar al descobert la seva naturalesa.

Així doncs, no li hauria d’estranyar que alguns desitgem que vostè s’hagués topat amb els antics “grisos”. Aleshores podria queixar-se amb raó. Aquells es dedicaven a obrir-te el cap.

Se n’adona? Gent que estem en contra de la violència, no ens en sabria greu si vostè tastés de la seva pròpia medecina. Perquè que vostè és un violent això està fora de qualsevol dubte.

Però ara ja, sense conyes, que el tema és molt greu. Amb la seva estratègia és com pensa ajudar a lliurar el país, Catalunya? Perquè sembla ben bé que és tot el contrari. Vostè està donant el material que perseguia el govern espanyol. Vostè i els seus, la seva tropa, estan justificant l’acusació de violents als independentistes, al representar a les institucions del país a un dels partits independentistes que estan governant el país. I entrant en el terreny de les teories de la conspiració, terreny que segur que coneix molt bé, no es podrà queixar que alguns ens posem també paranoics i pensem si vostè no li està fent la feina al govern espanyol, perquè li està sortint brodat. Fa certes les paraules de l’expresident Aznar, “abans es trencarà Catalunya que España”. O de l’exdiputat de Ciudadanos, Jordi Cañas, que va dir allò de “os vamos a montar un Ulster”. Vostè, senyor Garganté, em recorda moltíssim al senyor Cañas.

Algú ho havia de dir.

Bet Sáez

Col·laboradora de la revista

Article publicat al digital CatalunyaLliure.cat el dilluns 30 de maig del 2016

La CUP, d'amenaça en amenaça

Puigdemont acusa Montoro de posar en risc els serveis bàsics, les empreses i els drets dels treballadors. El Gobierno espanyol encarrega a l’Advocat de l’Estat un estudi sobre la moció que ratifica el 9N. El TC tomba el decret de pobresa energètica. Montoro bloqueja el pla de xoc i els nous comptes de la Generalitat. Amb totes aquestes amenaces a la nostra Nació, els de la CUP encara s’entesten en posar pals a les rodes a JxS i els amenacen que si l’any vinent no han fet passes cap a la desconnexió, els “denunciaran”. Ara hem sabut que també s’han dedicat a amenaçar als metges perquè canviïn els seus informes i culpin la policia de lesions que només existeixen en el seu imaginari. Vaja que amb aquest “amics” no en  calen pas els “enemics” que ens amenacen des de Madrid. El periodista Guifré Jordan comenta aquest aspecte de les maniobres dels antisistema en el seu article titulat “La CUP, d'amenaça en amenaça” que podeu llegir en el nostre Blog.

La CUP, d'amenaça en amenaça

"Junts pel Sí i la CUP arriben a un altre acord in extremis sobre la moció dels anticapitalistes que torna a salvar el procés". És el que llegim aquests dies als diaris en relació amb el 'final feliç' de l'últim serial de l'independentisme, que s'ha arreglat amb els cupaires renunciant a incloure-hi la paraula desobediència i donant per bo "voluntat [...] d'assolir la independència" i "reiterar els objectius de la declaració del 9N".  Així, hem de destapar el xampany? No, de fet el que hem de fer és fer-nos-ho mirar tot plegat. S'ha d'estar content per haver solucionat un problema inexistent?

En qualsevol cas, el mateix dia que els cupaires acceptaven arribar a un acord amb Junts pel Sí  –no complet, ja que no han cedit a l’hora de demanar als Mossos que facin cas omís a l’Audiència Nacional per fer de policia judicial–, es filtrava aquest dimarts a la nit un document de treball dels antisistema que presumiblement s’aprovarà a grans trets el mes vinent que destaca per ser una nova font d’amenaça a Junts pel Sí.

Defensen que si el 10 de gener de l’any vinent  –dia que es complirà un any de la investidura de Carles Puigdemont– el Govern català no ha fet cap pas clar cap a la desconnexió, començaran a denunciar públicament “el frau dels dotze mesos” que haurà suposat l’executiu. El document també diu que si en els 18 mesos que té de marge Junts pel Sí no ha complert amb la declaració del 9N, donaran per acabat el pacte. Surten d’una amenaça i ja són a una altra. La tasca de pressió és bona, però té més sentit si no és tan focalitzada a posar la peu al cos i passa a ser més constructiva. Hi ha un munt de coses a fer en aquests mesos, i Junts pel Sí no ho podrà fer sola.

Guifré Jordan

Periodista polític

Publicat al digital indirecte!cat el dijous 7 d’abril del 2016

Què més cal, Ramon?

Unió Democràtica, soci des de fa anys de Convergència Democràtica, ha de decidir el pròxim 14 de juny quina línia adopta amb el procés independentista. És, sens dubte, un dels dies més importants de l’agenda sobiranista. Si triomfen les bases sobiranistes, Unió s’afegirà al full de ruta al que ja hi són CDC i ERC i CiU anirà junta el 27S. Si això passa, les tesis de Duran hauran estat derrotades i el líder d’Unió plegarà. Per contra, si els desitjos de Duran són referendats per la militància, el líder se sentirà avalat i aleshores el què no seguirà és CiU tal com la coneixem ara. El periodista Jofre Llompart pregunta al líder d’UDC i conseller d’Interior en Ramòn Espadaler: “Què més cal, Ramon?” en un article que podeu llegir en el nostre Blog i on qüestiona el paper del conseller desprès dels insults i els atacs que el ministre espanyol Fernández Diaz li ha llençat darrerament.

Què més cal, Ramon?

El penós, greu i perillós capítol de sabotatge a una impecable operació dels Mossos contra el gihadisme és, per si sol, un motiu com per plantejar-se si paga la pena estar en un estat que prefereix terroristes lliures a terroristes detinguts per la policia de la Generalitat.

Lluny d’admetre cap tipus d’error, el ministre Fernández Díaz ha optat per posar els Mossos a la picota i els ha acusat de no estar legitimats per combatre el terrorisme perquè als seus governants els manca sentit d’estat (d’estat espanyol se sobreentén...). És molt greu. Hom s’imagina què passaria a la inversa? Què hauria succeït si un mosso d’Esquadra xiva a un gihadista que el Cuerpo Nacional de Policía l’està a punt de detenir? I que tot això ho presencia un policia espanyol infiltrat a la cèl·lula? Spoiler: portades a dojo a Madrid, denúncies davant dels jutjats però posaria la mà al foc que el Departament d’Interior hauria obert una investigació interna.

El cas és que l’atac de Fernández Díaz afecta directament el màxim responsable dels Mossos, el conseller Ramon Espadaler. I ara el seu homòleg al govern espanyol l’ha ferit en allò més profund de qui té la policia al seu càrrec: qüestionar que no estan preparats per garantir la seguretat a la ciutadania. No hi pot haver deslleialtat política més gran, només comprensible si el que es vol és anar sembrant el terreny per intervenir la Generalitat i treure competències en policia. Bé, i en escoles: Wert. O reimplantar els toros malgrat que Catalunya ho té votat en contra.

Ramon Espadaler és d’Unió. Vaja, n’és el secretari general. I, coneixent-los, no hi pot haver insult més feridor a una persona d’Unió que dir-los que no tenen sentit d’Estat, és a dir, la responsabilitat suprema que ha de tenir tot polític. Ni espanyolistes camuflats, ni venuts ni lobby: el que més molesta a un dirigent d’Unió és dir-li que és un irresponsable. I, conscient d’això, Fernández Díaz ha disparat contra la línia de flotació fonamental dels democristians: el deure i l’ordre. Tant és així que Pere Martí explica al seu llibre “Escac a l’estat” que Ramon Espadaler va demanar a Joana Ortega (d’Unió també) que li donés el llistat de voluntaris del 9N perquè així ho havia requerit la fiscalia. No sé si hi ha exemple millor per il·lustrar el sentit d’Estat que pot tenir un polític.

Fins ara Unió, almenys la seva direcció amb Duran i Lleida al capdavant, aposta per l’entesa amb l’Estat. Res a dir, és molt legítim. Ara bé, que consti que és molt més lleial Unió amb l’Estat que l’Estat amb Unió. La pregunta ja no és per què sinó fins quan? Quantes setmanes més com aquesta han de passar perquè Unió es convenci que l’únic dels dos bàndols que es manté fidel a l’esperit de concòrdia són els democristians? Ni tercera via ni diàleg: l’Estat ja ha pres la decisió d’arrasar amb tot quant poder ha tingut Catalunya, ja que això s’ha vist com el motor de l’independentisme: els hem ‘donat’ Mossos, escoles i TV3 i ho han utilitzat per trencar Espanya; doncs fora Mossos (Fernández Díaz), escoles (Wert) i TV3 (multiplex). I quan dic Estat vull dir exactament això. El PP és la punta de llança d’aquesta recentralització, però ni l’Espanya federal del PSOE ni el somni revolucionari de Podemos contempla en cap cas més poder polític per a Catalunya, com a molt una versió tunejada del cafè per a tothom i avall. Saben que per cada competència nova que cedeixin a la Generalitat perdran vots a la Sòria de Pablo Iglesias o a l’Alcalá de Henares de Pedro Sánchez.

Per acabar de guanyar les eleccions el pròxim 24 de maig, el PP ha excitat el seu sector més dur i que no és precisament minoritari. És a dir mobilitzar-lo o no mobilitzar-lo pot fer tombar uns comicis en un sentit o un altre. Només aquesta setmana la immersió lingüística s’ha començat a esquerdar en una escola de Mataró i una altra de Sant Cugat. Wert li ha volgut donar cobertura ideològica comparant-ho cínicament amb el franquisme (amb el petit detall que ara els governs que apliquen polítiques lingüístiques es posen i treuen a les urnes). L’endemà, com que no en tenia prou, Wert va voler tornar a ‘salir a hombros’ i va engegar el procés per reintroduir els toros a Catalunya amb el simple truc d’aprovar una llei de rang superior a la catalana per així invalidar el que havia aprovat el Parlament. La suposada autonomia de Catalunya és merament logística, perquè a l’hora de la veritat no té poder polític ni per prohibir corrides ni per exigir que el català sigui mèrit pels jutges que jutgen a Catalunya, cosa que també ha vetat aquesta setmana el Congrés malgrat havia assolit majoria al Parlament. I per si això fos poc, la Junta Electoral Central ha ordenat als ajuntaments que treguin les estelades dels llocs públics a petició de Societat Civil Catalana. A que no saben quin cos policial haurà de retirar-les si els consistoris s’hi neguen? Bingo. Els Mossos d’Esquadra i per ordre de Ramon Espadaler, d’Unió Democràtica. Què més cal, Ramon?

Unió ha de decidir el pròxim 14 de juny quina línia adopta amb el procés independentista. És, sens dubte, un dels dies més importants de l’agenda sobiranista. Si triomfen les bases sobiranistes, Unió s’afegirà al full de ruta al que ja hi són CDC i ERC i CiU anirà junta el 27S. Si això passa, les tesis de Duran hauran estat derrotades i el líder d’Unió plegarà. Per contra, si els desitjos de Duran són referendats per la militància, el líder se sentirà avalat i aleshores el què no seguirà és CiU tal com la coneixem ara.

Però més significatiu, més soterrat i més abans, serà important estar atents al dia 2 de juny. Què passa aquell dia? Que el comitè de govern d’Unió decidirà la literalitat de la pregunta que adreçarà a la militància. La direcció democristiana ha imposat silenci absolut sobre aquesta qüestió i només Josep Antoni Duran i Lleida té la potestat de parlar abans de les eleccions. Així doncs, el debat sobre què es preguntarà el dia 14 es gestarà en tan sols una setmana: del 25 de maig al 2 de juny. Per no allargar més els dubtes sobre Unió, una bona part de la militància exigeix una pregunta clara i que de la votació en surti un mandat clar. Per entendre’ns, una cosa és preguntar: “Vol vostè que Unió Democràtica signi el full de ruta unitari del procés sobiranista català?” i una altra molt diferent plantejar: “Eh que no vol que Catalunya caigui en l’abisme de ser fora de la Unió Europea després d’una terrible Declaració Unilateral d’Independència i per això és millor que els governs català i espanyol acordin una consulta i si s’escau més endavant ja direm què s’ha de votar?”. Perdó per l’exageració però una pregunta trampa suposaria una sortida en fals al tràngol sobiranista pel que està passant Unió. Clar que, vist el que s’ha vist aquesta setmana, la cosa més directa seria: “Gent d’Unió, eh que ja n’hi ha prou?”

Jofre Llombart

Sots-director del Món a RAC-1

Article publicat al digital elSingular.cat el dissabte 16 de maig del2015