Vox està a l’aguait

Com si fos una gota malaia, cada dia ens arriben notícies de les actuacions, declaracions, atzagaiades, insults i altres bufonades d’aquest partit que té nom de diccionari i que ens serveixen per posar-nos les piles als que les escoltem. El seu assentament com a quarta força del Parlament de Catalunya fou una nefasta notícia per la totalitat de partits que, dins la ben entesa transversalitat que ha de caracteritzar el teixit ideològic d’una democràcia sana, componien fins llavors el mapa polític català. De l’esquerra fins a la dreta, tots ens vàrem preocupar i amb raó.

Ara hem conegut que Vox s’ha compromès a “suspendre l'autonomia catalana fins a la derrota sense pal·liatius del colpisme” al seu programa electoral per als comicis a Andalusia. Al primer punt del centenar de mesures que proposen per a la Junta d'Andalusia reclamen depuració de responsabilitats civils i penals per als líders independentistes. A més, també plantegen la il·legalització de partits, associacions o ONG que “persegueixin la destrucció de la unitat territorial” de l'Estat, així com acabar amb l'estat de les autonomies per convertir-lo en “un estat de dret unitari” i suspendre les policies autonòmiques fins a fer efectiva l'equiparació salarial real entre tots els cossos policials. El verdader perill de Vox es mou al voltant d’un concepte ben conegut: el populisme que s’articula sobre la maquinació d’enemics artificials i grups adulteradament rivalitzats. A ells els hi és indiferent si es tracta de “comunistes” o “indepes”, l’important és alimentar els inputs de fòbia prèviament instal·lats en el seu potencial electorat.

El populisme social-espanyolista de Vox és un vell problema d’Espanya i també de Catalunya. Una trampa que, en el passat, va condemnar a la misèria a moltes famílies del país. Avui en dia, quan veiem alguns catalans —d’aquests que es fan dir “d’ordre”— que abans havien votat a CiU i que ara voten el  partit de Santiago Abascal, a molts ens ve a la memòria el tèrbol atzar de molts homes de la Lliga Catalana, industrials, terratinents i gent adinerada, tots amants de Catalunya i els seus costums, que davant del terror dels ‘rojos’ van creure en l’opció de finançar l’alçament dels sollevats el juliol del 1936. L'esquerra governant espanyola té per costum atiar el fantasma del perill de Vox per vendre's com el mal menor davant els seus socis d'investidura. És un recurs constant cada vegada que l'executiu de Sánchez exigeix suport parlamentari per a les seves tesis a aquesta majoria d'investidura que, com és sabut, se sustenta bàsicament en els republicans catalans. És cert que l'independentisme va obtenir de Pedro Sánchez els indults. Era la part no escrita, i no per això menor, de l'acord d'investidura. Tan cert com que després d'aquesta concessió, l'executiu sembla recórrer sempre a la mateixa estratègia, instrumentalitzant el partit d’Abascal per tal de ratificar en el pensament col·lectiu de la ciutadania espanyola que si no se la vota a ella, aquí es troba Vox, aguaitant, al costat de l'allargada ombra d'Abascal.

Vox està aconseguint radicalitzar a la resta de partits que entren en el seu marc. Estan assumint que els discursos incendiaris i xenòfobs són acceptables en un Estat de Dret i en una societat democràtica. Quan Abascal fa determinades declaracions contra la immigració o l’ultranacionalisme espanyol, els líders polítics o inclús el Partit Socialista es plantegen determinades mesures per a Catalunya. Aquest és doncs el perill que existeix enfront aquest embat de l’extrema dreta. Que ens ho puguem creure o no depèn dels resultats que el partit d’Abascal vagi obtenint en les diferents conteses electorals que es vagin produint a Catalunya i Espanya. Fins ara les notícies no deixen de ser preocupants, sobretot per la nostra Nació, ja que no hem de perdre de vista que l'Estat unitari i centralista continua sent el projecte de Vox per a Espanya, però això no li impedeix formar part del Govern d'una Comunitat, ni al PP acceptar-ho, com acaba de passar a Castella i Lleó i com versemblantment passarà a Andalusia primer i potser al Govern de la Nació després. És interessant llegir les consideracions que en fa sobre aquests aspectes de l’actualitat política espanyola, l’eminent jurista espanyol, Javier Pérez Royo, catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat de Sevilla, en l’article ’Al voltant de les nacionalitats’  on assegura que “la fermesa de Vox ha fet recular els dirigents del PP. Si això és així en aquest moment, què no passarà amb Vox al Consell de Ministres?”. Podeu llegir l’article d’aquest gran jurista tot seguit

Al voltant de les nacionalitats

En el primer avantprojecte de la Constitució, que es va publicar al Butlletí Oficial de les Corts, l'article 2 estava redactat en els següents termes: “La Constitució es fonamenta a la unitat d'Espanya i la solidaritat entre els seus pobles i reconeix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i les regions que la integren”.

Sembla fora de cap dubte que el constituent espanyol de 1978 va tenir clar des del primer moment, encara que no les esmentés pel seu nom, que a Espanya no hi havia només regions, sinó també “nacionalitats”. La inclusió de les nacionalitats al text constitucional no es va produir  a conseqüència d'una carambola inesperada, sinó que hi va estar des del principi. Tot i que la redacció de l'article 2 va experimentar diversos canvis al llarg de l'etapa constituent, pel que fa a la unitat d'Espanya i a les nacionalitats i regions com els elements que la integren, no hi va haver cap canvi.

En realitat, l'acord sobre la seva inclusió a la Constitució va ser gairebé unànime. Tan sols Aliança Popular es va posicionar en contra de la seva inclusió. És a dir, 16 escons representatius del 8,21% dels vots vàlidament emesos van estar en contra que el terme ‘nacionalitats’ s'incorporés a la Constitució.

Sense el cop d'estat del 18 de juliol del 1936 i la posterior guerra civil, és possible que el terme ‘nacionalitats’ no s'hagués incorporat a la Constitució a Espanya. Tots els territoris constitutius de l'Estat “integral” de la Constitució de 1931 havien acceptat la seva definició constitucional com a “regions” i del que s'estaven ocupant era iniciar l'exercici del dret a l'autonomia mitjançant l'aprovació del corresponent Estatut. Sense el cop d'estat i la guerra civil és pràcticament segur que, abans que acabés la dècada, Espanya estaria configurada íntegrament per regions autònomes, possiblement les que havien estat identificades com a tals a la Llei del Tribunal de Garanties Constitucionals.

Però el cop d'estat es va produir i el projecte de descentralització política que es va iniciar el 1931 amb vocació de projectar-se de manera generalitzada a tot el territori, va ser arrencat d'arrel. No va desaparèixer del tot dels programes polítics de diferents partits, però sí de la pràctica política. Caldria esperar que es comencés a albirar la fi del règim del general Franco, perquè la descentralització ocupés de nou un lloc destacat a l'agenda política. I és en aquest moment quan el terme nacionalitats s'insereix en el debat. L'experiència descentralitzadora de la Segona República havia de figurar d'alguna manera a la Constitució que hauria de substituir les Lleis Fonamentals del Règim de Franco.

Pel que fa al debat de l'article 2 de l'Avantprojecte de Constitució del 5 de gener de 1978, es va forjar el consens constituent, amb base en el qual s'ha construït l'experiència democràtica més perllongada de la història d'Espanya.

Aquest consens constituent pateix un procés d'erosió des de gairebé començaments del segle XXI, però s'està accelerant de manera molt notable des que l'extrema dreta ha aconseguit tenir una representació política autònoma de mida considerable al sistema polític espanyol. Vox ha deixat clar des que va irrompre al panorama polític que no reconeix no ja l'existència de nacionalitats, sinó que no està d'acord amb la constitució de les regions a comunitats autònomes. L'Estat unitari i centralista continua sent el projecte per a Espanya. Això no li impedeix formar part del Govern d'una Comunitat Autònoma, ni al PP acceptar-ho en aquesta condició, com acaba de passar a Castella i Lleó, i com versemblantment passarà a Andalusia primer i al Govern de la Nació després, si els números ho permeten en aquest segon cas.

Tenir al Govern de l'Estat, de diverses comunitats autònomes i d'un nombre rellevant de municipis a un partit que està radicalment en contra del nucli essencial del pacte constituent, es pot convertir en un punt de no retorn. Especialment, quan al PP, com hem vist aquesta setmana passada, li tremolen les cames quan els seus màxims dirigents, Alberto Núñez Feijóo i Elías Bendodo, el primer a Catalunya i el segon en declaracions a El Mundo, s'introdueixen al jardí de les “nacionalitats”. La fermesa de Vox ha fet recular els dirigents del PP. Si això és així en aquest moment, què no passarà amb Vox al Consell de Ministres?

Ningú no es pot enganyar, perquè estem avisats. Vox s'està presentant a pit descobert de la mateixa manera que ho va fer Donald Trump el 2016.

Veurem.

Javier Pérez Royo

Jurista

Article publicat al digital  elDiario.es  el dimecres 25 de maig del 2022

(article traduït de l’original castellà per la secretaria de l’UCS)

“Todo por la Patria”

Fa gairebé dos anys l’ARMH (“Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica”), va demanar a Pedro Sánchez que el Gobierno’ retirés de totes les casernes el lema “Todo por la patria”, assenyalant que aquest lema ‘fou una imposició dels colpistes del 18 de juliol del 1936’. Aquest lema fou instaurat pel dictador Franco, en plena Guerra Civil, per diferenciar entre patriotes i antipatriotes, reprimint violentament els que no pensaven com ells. Amb això intentaven justificar l’assassinat de milers de civils, l’empresonament de més de mig milió de persones, les humiliacions públiques i les violacions de milers de dones, les morts, lluny de casa seva, de centenars de milers de persones exiliades. Tot això van fer-ho, no només per una ideologia feixista, ni per negar-se a la democratització del país, ni per defensar els privilegis de classe dels terratinents, adinerats i jerarques de l'Església catòlica; ho van fer “Todo por la patria”, és a dir, per salvaguardar l’essència de la unitat d’Espanya.

A partir d'aquell moment, la frase va quedar impregnada d’aquesta connotació. ¿Com podem explicar als descendents d'aquells milers d'espanyols assassinats o perseguits, que el lema sota el qual van ser condemnats, segueix encara vigent avui? Doncs molt fàcil: només cal veure i llegir les notícies que un dia rere l’altre, es succeeixen dins d’aquesta ‘democràcia plena’ que s’anomena “España”. Aquestes darreres setmanes hem vist com esclatava l’escàndol del ‘Pegasus’ amb centenars d’espionatges a telèfons de polítics, advocats, periodistes i ‘tutti quanti’ que podien ser sospitosos de fer ferum d’independentisme. I surt la inefable ministra de Defensa, Margarita Robles, dient que s'està acusant el CNI sense proves, defensant la legalitat de totes les actuacions de l'organisme d'intel·ligència, justificant l'operació d'espionatge amb l'argument de: ‘¿què ha de fer un Estat quan algú declara la independència?’. Doncs tot, per la ‘unidad’ de la Pàtria.

De les actuacions fetes amb l’excusa del “Todo por la Patria”, hem passat ara a les excuses de les ‘Razones de Estado’. La “raó d’estat” ho justifica tot, després que s’hagi adobat tant el terreny perquè floreixi la llavor de l’espanyolisme i els sembradors ―C's,PP i Vox― hagin fet tan bona feina. Hem passat temps argumentant i defensant que a Catalunya hi havia una bona convivència i que no hi ha cap divisió a la societat. Potser ara no podríem estar-ne tan segurs, ja que una part d’aquesta societat, la que es va revoltar l’1-O, està cansada i poc reactiva i una altra part  ―que al principi s’ho mirava expectant―  ara s’ha revelat en contra de la primera acceptant, sense traves, la “raó d’estat” per justificar totes les accions encaminades a sufocar la pulsió independentista.

Res del que surti de les clavegueres de l’estat està mal fet si es fa contra l’independentisme. L’espionatge, el poc aclarit atemptat de la Rambla de Barcelona i tantes coses que no sabem, però que, quan les sapiguem, totes elles tindran una “raó d’estat”. Per exemple, Ada Colau, és un personatge enigmàtic. No s’entén el seu ascens fulgurant de l’activisme a la política i a l’alcaldia de Barcelona. Si us passeu la pel·lícula dels esdeveniments que van del 2013 al 2015, sembla que estiguin rodats en càmera ràpida. Salvar a Iniciativa Verds  ―la marca blanca del PSC, que estaven amb l’aigua al coll pràcticament ofegats― i guanyar unes eleccions de manera fraudulenta, amb una mentida que va ressonar amb força a tots els mitjans de la caverna, desbancant a Xavier Trias, com després desbancaria a Ernest Maragall amb una altra maniobra indecent a través d’un personatge nogensmenys enigmàtic, Manuel Valls. La ‘raó d’estat’, el ‘dret penal de l’enemic’… anem aprenent conceptes que ens ajuden a situar-nos i a enfocar bé el camí.

L’obsessió per la unitat territorial, la tenen molt arrelada a l’Estado espanyol i la ‘raó d’estat’ és el joc brut per mantenir aquesta unitat. L’espionatge dels telèfons de l’Ernest Maragall  i de l’Elsa Artadi mentre negociaven per l’alcaldia de Barcelona, descobert aquests dies dins l’operació ‘Pegasus’, per a impedir un pacte independentista, com ho explica, Vicent Partal, en el seu editorial titulat  “Colau, Maragall, els espies i els borratxos de la raó d’estat”, mostra d’una manera molt crua que no hi ha límits per a la ‘raó d’estat’ espanyola i el ‘Todo por la Patria’ que citàvem abans. Llegiu l’article, si voleu, tot seguit.

Colau, Maragall, els espies i els borratxos de la raó d’estat

El concepte “raó d’estat” ha acompanyat el desenvolupament de l’estat modern com la definició d’una de les seues pitjors conseqüències. Malgrat l’origen italià de la idea, hom l’atribueix al cardenal Richelieu, perquè la seua posició durant la guerra dels Trenta Anys, en favor del protestantisme ―essent ell mateix catòlic― va marcar per sempre la manera de fer la política. Richelieu tenia por que el poder de l’emperador catòlic romà fos excessiu per a la monarquia francesa i per aquesta “raó d’estat” va contradir les seues conviccions més íntimes i va passar a moure’s, segons la coneguda frase, “entre allò que la consciència permet i allò que requereix la resolució dels afers públics”. El cinisme es va apoderar de la política i la “raó d’estat” va desplaçar cada vegada més la decència personal, els valors i la ideologia i tot dels governants.

D’ençà d’aleshores, aquesta invocació a la “raó d’estat” s’ha convertit en una pantalla perfecta per a permetre a qualsevol polític de fer totes les coses que repugnarien a la consciència, fins i tot la pròpia, o que no es podrien explicar sense tornar-se roig com un tomàquet. Bàsicament perquè adduir la “raó d’estat” per a fer qualsevol cosa és una de les maneres més evidents de dotar de legitimitat, si més no de legitimitat retòrica, qualsevol política que vulgues fer. Qui caram, així en abstracte, s’oposarà a la raó d’estat? Qui s’oposarà a una imperiosa necessitat del conjunt de la nació?

Però el problema de la raó d’estat, com es va descobrir de seguida, són els límits. Que desapareixen com per art de màgia. En el moment que acceptes de justificar-te amb la raó d’estat és gairebé impossible de no repetir la carta, tan còmoda com és. Invocar la raó d’estat, sobretot quan els altres l’accepten sense crítiques, és perdre qualsevol constrenyiment, deixar de patir pels límits que marquen què pots fer i què no, sentir-te sobirà absolut. Per això no és estrany que aquells qui la fan servir una vegada i una altra acaben perdent el nord i la decència, sovint embriagant-se de poder, fins que un dia cometen un error que de tan gros que és, de tan enorme, esdevé inexplicable, indecent. I sol ensorrar-ho tot.

Això ve a tomb de la notícia que vam saber ahir, per una informació de La Vanguardia, que l’estat espanyol havia fet servir l’espionatge també per a evitar que ERC ―Ernest Maragall, en concret― pogués pactar amb Ada Colau i esdevenir batlle de Barcelona. I la història és particularment interessant per tres motius.

El primer és que posa en relleu una altra volta que per a l’estat espanyol aquestes diferències internes que tant angoixen els independentistes no existeixen: simplement tots som l’enemic. Ja ho hauríem pogut entendre quan, en la primera llista del Pegasus, apareixen com a investigats polítics com Ferran Bel, Marc Solsona i Marta Pascal, que no podien estar més allunyats de l’estratègia de la confrontació. Però ara, per si calia, encara tot es fa més clar. Un pacte entre ERC i els comuns és precisament allò que ha cercat amb afany un sector d’Esquerra, com una manera de desfer-se del bloc independentista i un vehicle per a fer entrar el país en una nova etapa política en què la independència reste aparcada. Però per al govern espanyol Esquerra, per més predisposada que estiga a acceptar-ho tot i a aguantar el que siga, simplement és l’enemic, forma part de l’enemic i, per tant, farà qualsevol cosa per afeblir-la. La veritat és que jo no confie gens que Esquerra aprenga la lliçó i actue en conseqüència, però he de dir també que tampoc no sé quant de temps podrà resistir defensant una posició que les obvietats contradiuen i ridiculitzen.

La segona lliçó interessant que es pot extreure d’aquesta situació que acabem de saber és la ceguesa que causa sempre la raó d’estat en qui la fa servir. I ací és on es creen oportunitats magnífiques. Ho he explicat abans: en termes polítics, per a Espanya seria molt important i li donaria una gran seguretat en el futur que ERC es despenjàs del bloc independentista i s’instal·làs en una mena de nou tripartit. Això faria que el país abandonàs l’eix Catalunya-Espanya en favor de l’eix dreta-esquerra. Però els obsessiona tant la por que tenen de l’independentisme i la constatació ―que ells sí que tenen i creuen― que la independència és possible en qualsevol moment, que simplement perden el nord i alhora la capacitat d’anàlisi. Fins al punt que quan Ernest Maragall guanya les eleccions, en compte de pensar que Maragall i Colau governant junts podrien formar una nova centralitat i obrir una nova etapa, només hi veuen un terrible independentista manant al cap i casal i embogeixen. I què fan? Maniobrar com siga ―si han espiat, què més no hauran arribat a fer?― per impedir-ho. A qualsevol preu.

Finalment, el tercer aspecte interessant que es desprén de tot plegat és l’aclariment ja gairebé definitiu del paper d’Ada Colau i els comuns com a instrument privilegiat de l’estat per a frenar l’independentisme. Això ―tornem-hi― ja era visible, però ara s’ha documentat molt més. Evidentment, la batllessa pot dir que no en sabia res, però l’acumulació de fets estranyament casuals que sempre l’afavoreixen a ella ja és d’una dimensió monumental. I cada vegada és més difícil de creure que no n’és conscient, del joc a què juga. En primer lloc, Colau aprofita d’una manera completament indigna una maniobra de la caverna, la famosa mentida sobre Xavier Trias i els diners inexistents a Suïssa, per a arribar a la batllia, tot derrotant CiU. I quan es descobreix la mentida no demana mai excuses per allò que havia arribat a dir ni expressa tristesa per haver estat protagonista de l’afer. Però és que, a més, a les eleccions següents accepta els vots de l’ultra Manuel Valls per a tornar a ser batllessa malgrat que Esquerra Republicana havia guanyat les eleccions. I ara descobrim que tot això passa amb l’agreujant que, en aquell moment, algú espia telèfons i influeix, doncs, de manera directa en el resultat de les negociacions. Tot això partint de la base, i dient per escrit a un jutge que per a Espanya és imprescindible que la batllessa siga Ada Colau. Com siga.

Deia abans que el problema principal de la raó d’estat és que els qui s’acostumen a fer-la servir amb regularitat ―siguen de dretes o d’esquerres, que això tant hi fa― al cap de poc temps solen entrar en una deriva que els porta inevitablement a cometre errors enormes i ben sovint a propiciar situacions completament contràries als seus interessos. Emborratxar-se del poder que t’atorga gaudir del deep state i les seues extraordinàries funcionalitats, generalment té una ressaca molt i molt amarga. Per això estic convençut que les conseqüències del Pegasus, que tot just si comencem a descobrir, significaran el moment més decisiu en la política catalana d’ençà del Primer d’Octubre i la proclamació de la independència. I l’error més important d’Espanya d’aquests darrers anys.

PS. Una de les coses més tenebroses de l’afer Pegasus és que no sabem si continuen espiant ―que segurament sí. Ni sabem què més fan de manera il·legal per a incidir en la vida política catalana. Però una cosa sí que és clara: si fa quatre anys evitar que Maragall fos batlle de Barcelona era una “raó d’estat”, res no fa pensar que no ho continue essent encara avui.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital   VilaWeb   el diumenge 15 de maig del 2022

 

Frau electoral

Si ens referim al frau electoral com una intervenció il·lícita en un procés electoral amb el propòsit d'impedir, anul·lar o modificar els resultats reals i com a accions que atempten contra la legalitat de la democràcia, el vot exterior és, amb tota seguretat, un dels fraus més rellevants en totes les eleccions que és celebren a l’estat espanyol.

Per explicar de primera mà, en què consisteix aquest frau, res millor que transcriure, a continuació, el correu que el nostre company i membre de l’Associació Sabadell Memorial, Joaquim Clusa i Oriach, resident des de fa mesos a Shenyang (Xina), va trametre a la Junta Electoral Provincial, a l'Oficina del Cens Electoral, i al *Consulado General de España en Pekín*, el 4 de març, després de rebre la confirmació que el seu vot no havia estat escrutat *per motius aliens a aquesta Junta*, on descriu amb detall com el vot que va intentar exercir en els darreres eleccions del 14-F, li va ser furtat pels organismes espanyols, després d'una correspondència de 24 pàgines avisant que els terminis imposats no permetrien votar.

La correspondència esmentada es pot consultar a l'enllaç:

http://clusa-oriach.cat/20210304-ESPANYA_EM_ROBA_EL_VOT-Correu-JoaquimClusa-A-JuntaElectoralProvincial-ConsuladoGeneralBeijing-OficinaCensElectoral.pdf

Llegiu el correu (també consultable a l'enllaç:

http://clusa-oriach.cat/20210304-20200224-Eleccions14Febrer-Catalunya-Correspondencia24pagines-ConsuladoGeneralPekin-JuntaElectoralProvincial-OficinaCensoElectoral-JoaquimClusa-EspanyaEmRobaElVot.pdf

Llegiu-ho tot plegat i jutgeu vosaltres mateixos.

ESPANYA EM ROBA EL MEU VOT: S-PAIN

L’Oficina del Cens Electoral de l’INE de Barcelona (OCE), la Junta Electoral Provincial (JEP), el “Consulado General de España en Pekín” (CG) i, especialment, el Tribunal Constitucional (TC) s’han posat d’acord per robar el meu vot a les eleccions al Parlament de Catalunya del passat dia 14, perquè no he pogut votar.

He fet tots els tràmits que la normativa electoral m’obligava al dia següent de la seva publicació, com a màxim, i que han estat ben publicitats pel CG, sempre en idioma *castellano*, i rebut al meu correu, com a persona que estic inscrit al “Registro Consular” (RC), i finalment, el meu vot no ha estat inclòs al còmput: 15 correus al CG, 4 a l’OCE i 5 al JEP, no han servit per res. M’han fet perdre el temps, amb menys o menys amabilitat en les contestes en cada cas, i amb la seva insistència que estaven complint la llei electoral, en tots els tràmits.

I com que votar és un deure cívic però bàsicament un dret cívic reconegut per la “Constitución Española del 1978” que, encara, em regeix, i no l’he pogut exercir, per culpa dels seus tràmits i no per la meva desgana o retard, puc dir que M’HAN ROBAT EL MEU VOT. La meva primer experiència de votar com a resident a l’estranger ,m’ha fet viure en pròpia pell, els anuncis i experiències que ja s’anunciaven.

Votar per internet, avui, hauria de ser molt fàcil, per a les persones que, resident a l’estranger, estan oficialment inscrites al Registre Consular oficial: qüestió d’una mirada a unes  llistes, un ‘click’ de donar el vot a la llista seleccionada i un correu de contesta com a certificat comprovant que s’ha emès el vot, al domicili anterior declarat.

Enlloc d’aquest procediment, amb la normativa actual, cal, primer de tot, demanar la inscripció al cens lectoral del CG i després ‘pregar’ que vols votar a un col•legi electoral que prèviament has hagut d’indicar quan t’inscrius, en unes gestions que pots fer per correu, i àdhuc per fax (sic), i que tenen una certa complexitat si és la primera vegades que t’enfrontes a les instruccions i als webs de l’INE. Si ets acceptat, et diuen que rebràs al teu domicili a l’estranger, per correu certificat, la documentació, en paper, per poder votar, amb unes dates límit que s’especifiquen, per a fer els tràmits següents.

Aquesta documentació (certificats, llistes i sobres, entre els quals hi ha lògicament el de votació) va ser posada al correu de Barcelona el dia 29 de gener, perquè el Tribunal Constitucional va tenir de resoldre diferents contenciosos, i va trigar un mes aproximadament. Després, si ho demanes, pots seguir el viatge de la documentació per les oficines de correus d’Espanya i de Xina.

La meva documentació va arribar a Shenyang el dia del cap d’any xinès, el 12 de febrer, divendres, recollida personalment unes hores abans que fessin la distribució anunciada, i un dia abans del límit fixat del 13 de febrer. El mateix dia, vaig complimentar la documentació posant uns sobres dins dels altres, amb noms i signatura (vot secret?), i vaig demanar al servei de missatgeria de China-Post la seva recollida particular, al meu càrrec.

Segons el CG aquesta documentació urgent va arribar al CG el dimarts dia 16, i va ser enviada a la seva destinació a Barcelona, per computar el vot. He demanat un ‘certificat de votació’ l’OCE i la JEP, com si es tractés dels certificats que emeten les Meses electorals, amb la votació presencial, i encara no he rebut cap resposta. La meva deducció és que el meu vot no va arribar a temps pel còmput dels vots per correu. 

No cal que digui quin nom tenen les persones o institucions que roben. I per això, amb tristesa i ràbia, faig servir *S-pain*, copiant el nom que li va donar The Economist,  fa uns anys.

Joaquim Clusa i Oriach

SHENYANG (XINA), 26 de febrer del 2021.

Per posar sobre la taula més arguments a favor d’aquesta realitat del frau en el vot exterior,  val la pena llegir l’article titulat “El vot pregat és el començament del camí”, que ha publicat recentment en David Casarejos, vallisoletà que porta des de 1998 a Leeds, Regne Unit. Casarejos és president de Consell de Residents al nord del Regne Unit, i conseller per aquest país en el Consell General de la Ciudadania Espanyola en l'Exterior. Ha treballat per als ministeris de Sanitat, i el de Medi Ambient, Alimentació i Afers Rurals de Govern Britànic, i ara per NHS Digital. Treballant voluntàriament per defensar-nos del Brexit, obrir aules ALCE fora de Londres, i millorar la situació dels emigrants espanyols, coneix a fons el tema del vot pregat i en fa una anàlisi perfecta en el seu article que podeu llegir tot seguit.

El vot pregat és el començament del camí

L'emigració, aquesta gran desconeguda, apareix aquesta setmana en els informatius, a la ràdio, als diaris.

... i els emigrants tan contents de veure que és la setmana de la sort i es recorden de tots nosaltres per uns dies, però aquesta notícia arriba tard, molt tard, i massa eleccions en què s'han sacrificat centenars de milers de vots d'espanyols, no podent afectar la direcció de governs regionals o centrals.

Des de 2011 i per l'acció del PSOE, PP, CiU, i PNB, se'ns va tallar la possibilitat de votar com ho havíem fet fins aleshores, i així, la voluntat de més de 2 milions de persones es va convertir per la voluntat d'uns quants polítics, reduïts a poc més de 100 mil vots.

La nova situació ens retorna el dret de poder participar en la democràcia i influir en les decisions que afecten a tots els ciutadans i sense cap dubte hem de recuperar aquest dret amb més ganes que mai fent saber que no es pot menysprear a la tercera província d'Espanya en nombre d'habitants, la província exterior.

El fet de poder votar de nou és un avanç que seria complet si aprenguéssim alguna cosa de com actuen França, Portugal i Itàlia amb els seus emigrants, oferint una circumscripció exterior que de veritat ens representés, ja que els actuals partits no ens donen cap representació en les seves llistes.

I davant la negativa a ni tan sols contemplar-lo com opció hi ha més plans que podrien forçar un reconeixement com cal, com podria ser la creació d'un partit polític que pogués aglutinar el vot dels emigrants. Potser podria forçar la mà amb un canvi massiu del registre d'emigrants a alguna delegació provincial electoral que pogués oferir la possibilitat de treure representació al nostre parlament, i així tenir-nos en compte en les decisions que ens afecten.

Tot canvi positiu és rebut amb gran alegria malgrat que no oblidem que en els dos últims anys no només ens han seguit forçant a pregar el vot en diverses eleccions autonòmiques sinó que als ciutadans a l'exterior que estem representats en un fòrum dependent del Ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions anomenat Consell General de la Ciutadania Espanyola a l'Exterior, ens han invisibilitzat encara mes amb la negació a organitzar els Plens de 2019 (sense raó aparent) i 2020 (per la COVID).

Es van oferir opcions per a organitzar-se de manera telemàtica, però així i tot       es va preferir que no es dugués a terme i digui el que digui la llei sobre la periodicitat anual d'aquest esdeveniment en el qual treballem propostes i peticions, es va preferir ficar-nos al congelador durant 2 llargs anys.

¿Us imagineu si a la província de València, Sevilla o Bilbao se'ls digués que no interessa escoltar-los durant la meitat d'una legislatura?

Doncs això ens passa a l'emigració, però no hi ha cap personatge públic, ni futbolistes, ni polític al Congrés dels Diputats que hagi qüestionat en seu parlamentària que és el que passa amb nosaltres.

Però hi ha més en aquesta història.

Estem en període de creació de consells de Residents en tots els consolats del món amb més de 1.200 ciutadans espanyols registrats al CERA, i els emigrants ho desconeixen.

Eleccions a una institució reconeguda i regulada per les lleis espanyoles, però que difícilment es pot articular davant el desconeixement massiu de la major part de la diàspora per una falta d'informació i d'interès per donar a conèixer el treball voluntari que es fa des de les demarcacions que tenen la sort de poder comptar amb un Consell de Residents.

Menys del 10% d'emigrants coneixen el sistema per portar propostes, queixes, i ajudar els consolats a entendre les nostres necessitats o escoltar la nostra veu institucional per suggerir canvis i millores.

Alemanya, ha estat la vàlvula d'escapament de molts que ha ajudat a mitigar el problema de l'atur al nostre país oferint una destinació i lloc de treball per a molts dels nostres joves, que en els últims quatre anys no han estat escoltats en el fòrum de l’emigració, ja que no hi va haver representació d'aquest país al no aconseguir organitzar cap dels consells de residents en cap de les sis demarcacions.

No, ni Ferreras ni Pepa Bueno, ni Carlos Alsina, ni Carlos Herrera, ni Javier del Pino, Manel Fuentes ni cap "influencer" parla de nosaltres. No llegiran res d'aquestes eleccions en la majoria dels mitjans nacionals i ni tan sols l'ens públic de Ràdio Televisió Espanyola, si, aquell que és servei públic, gastarà ni un minut de telediari ni de ràdio per explicar que estem emplaçats a presentar llistes fins a l'1 d'abril i votar a mitjans de maig.

Després de la derogació del vot pregat tenim més lleis en tràmit que sol·licitem s'aprovin com és la proposició de llei de descendents presentada per la senadora Sara Vilà Galan d'En Comú Podem, i si aquesta llei no arriba a ser discutida necessitem una llei de memòria democràtica tan àmplia com sigui possible.

Els espanyols a l'exterior esperem que retirar el tràmit vot pregat ens ajudi a posar el focus en alguns dels nostres problemes i els partits polítics pensin en la quantitat d'escons que es poden decantar tant a un costat com a l'altre segons aconsegueixin que els votants a l'exterior tornem a interessar-nos en les urnes que han estat tan inaccessibles i allunyades durant gairebé una dècada.

La por d'algunes organitzacions polítiques a retirar el vot pregat és fundat i és cert que potser no va a ajudar a alguns d'aquests partits en el seu interès per incrementar els escons, però en una democràcia del primer món no podem permetre que es negui la veu a milions d'espanyols que des de la distància volen seguir aportant, o potser aportar per primera vegada un granet de sorra en el sistema polític del seu país.

David Casarejos

President de Consell de Residents de nord del Regne Unit

Article publicat al  Diario16  el diumenge 28 de febrer del 2021

(Traduït de l'original castellà per la secretaria de l’ASM/UCS)

La llista del President

Els darrers dies tothom dóna per fer que el president ja està fent la llista de les eleccions del 27-S. Li han arribat a dir també la llista post-Convergència. Serà la llista del president, al cap i a la fi. Dels resultats a les municipals a Barcelona n’hem d’extreure una lliçó important: Ada Colau ha guanyat amb una candidatura (Barcelona en Comú) que no deixa de ser un garbuix de persones i de sigles. Ells sí que han fet una llista unitària. I han guanyat. Ara diuen que ho volen intentar a les plebiscitàries del 27S. Per això es vital que CDC faci el tomb i es refundi amb o sense Unió. De manera paral·lela, el president Mas ha de bastir en els propers mesos la llista unitària i transversal que aplegui gent del seu partit, però, de manera molt especial, persones destacades de la societat catalana. Una candidatura possiblement sense sigles partidistes i que sigui una alternativa a la llista unitària que ell defensa. La llista del president ha d’aspirar a guanyar clarament les eleccions del 27S. Qui vulgui plantejar les properes eleccions en clau partidista és lliure de fer-ho i hi té tota la legitimitat. Però el president té l’obligació d’oferir una sortida sòlida i forta als qui el 27S no volen premiar el vol gallinaci. Artur Mas, que ha arriscat tant i que fins ara mai no ens ha fallat, l’hi deu aquest darrer servei als qui no són de cap partit. Arran de la possibilitat de que Artur Mas presenti aquesta llista, el periodista Eduard Voltas ha escrit l’article “Si jo fos rival de Mas”, i que podeu llegir en el nostre Blog.

Si jo fos rival de Mas

No direm que a Artur Mas li és indiferent el resultat de la consulta interna d'Unió del 14 de juny perquè no és veritat, però sí que direm que el resultat d'aquell dia, sigui quin sigui, no li farà canviar els plans. El seu entorn més immediat dóna per fet que després de la consulta d'Unió Mas formalitzarà la seva candidatura a la Presidència de la Generalitat, al capdavant d'una llista amb dues novetats molt rellevants. La primera és que no serà una llista de partit sinó personal (ell segurament en dirà 'de país'), sense sigles, amb molt pocs (i joves) polítics convergents i un protagonisme molt principal dels independents, que s'espera que siguin de pes. La segona novetat és que el programa serà explícitament independentista, sense ambigüitats.

Mas farà l'anunci de la seva 'llista del President' i convidarà tothom qui vulgui a sumar-s'hi, que és la manera que té de treure's de sobre Duran. Els independentistes d'Unió, guanyin o perdin el dia 14, respondran positivament a la crida i es posaran darrere del President. I Duran, guanyi o perdi el dia 14, no tindrà més remei que dir no a Mas, perquè ell ni pot ni vol avalar un programa independentista.

Amb la 'llista del President', Artur Mas fa un moviment dràstic que busca aconseguir almenys tres efectes. Primer, desvincular la seva marca personal de la marca CiU, molt cremada pel desgast de les retallades i els afers de la família Pujol. Qui el voti l'estarà votant a ell i a una llista de noms compromesos a fer la independència en un període de temps determinat, no estarà votant CiU. Segon, empatar amb Junqueras en credibilitat sobiranista: sense el llast de Duran, acompanyat de personalitats inequívocament independentistes, amb un programa sense ambigüitats i amb un querella de la fiscalia penjant-li de l'americana com una medalla. I tercer, reforçar el caràcter plebiscitari dels comicis.

Espolsant-se la corrupció i empatant amb Junqueras en credibilitat independentista, Mas intentarà portar el debat al terreny on és més fort: la seguretat. Els assessor del President creuen que el seu perfil ofereix més garanties que cap altre de fer una transició ordenada i endreçada i aconseguir el reconeixement internacional del nou estat.

Aquests són, segons sembla, els plans del President de la Generalitat. Les pròximes setmanes comprovarem fins a quin punt es compleix aquesta pauta. Però en qualsevol cas, si jo fos els seus rivals electorals (independentistes o no) treballaria amb la hipòtesi que les coses aniran per aquí. A Mas li ha costat molt arribat viu fins aquí i no crec que tingui la més mínima intenció de desinflar-se precisament ara i morir políticament el dia 27 de setembre.

Eduard Voltas

Periodista i professor a la Blanquerna.

Article publicat al digital elSingular.cat el dissabte 6 de juny de 2015

El 27-S, Mas i la batalla decisiva

ALERTA CATALANS !!! Els unionistes ja han trobat la fórmula màgica per frenar la independència de Catalunya: "Podemos" que amb l'excusa de "lo social" i de semblar diferent del PSOE intentarà (i potser ho aconseguirà) disminuir el nombre de vots dels independentistes per així desvirtuar la votació i afeblir el moviment. La secretària general de Podemos a Catalunya, Gemma Ubasart, ha proposat que la seva formació repeteixi la fórmula de Barcelona a les eleccions plebiscitàries del 27-S amb ICV. A més, Ubasart ha carregat contra el full de ruta que han signat CiU, ERC i les entitats sobiranistes, i ha descartat que Podemos s'hi afegeixi. També la líder d'ICV, Dolors Camats ha reblat que "El resultat a Barcelona és un avís per a navegants. Si Mas convoca les eleccions el 27-S estem a punt per fer-lo fora". Per altra banda la monja benedictina Teresa Forcades vol ser l’Ada Colau de Catalunya i ser la candidata a les eleccions del proper 27-S amb una coalició formada per Barcelona en Comú (que inclou Podemos, ICV-EUiA), la CUP i tal vegada ERC. Aquest nou poti-poti es podria dir ‘Capgirem Catalunya en Comú’. Per tant és veu a venir que el lema de les plebiscitàries serà sens dubte: “Tots contra Mas”. El periodista Marçal Sintes afirma que el 27-S Catalunya lliurarà la batalla decisiva. Això ho escriu en un article que podeu llegir en el nostre Blog.

El 27-S, Mas i la batalla decisiva

El sobiranisme es troba en estat de xoc. Un estat que limita al nord amb la ràbia i al sud amb una obscura tristesa. No obstant, les dades, les dades objectives –perdonin la redundància- no ho justifiquen en absolut. La suma de CiU, ERC i CUP puja en tot: vots, percentatge, regidors, a les diputacions, als consells comarcals...

L’estat de xoc ve dels 17.000 vots que han situat Ada Colau per sobre de Xavier Trias. Aquesta és una ensopegada greu per al moviment a favor de la llibertat de Catalunya. No ens podem enganyar. S’acosten per Barcelona quatre anys de desgavell –fins al punt que, segons com, poden acabar convertint els ditiràmbics tripartits en models excel·lència- i d’una demagògia enverinada per l’odi. Emetrà moneda de joguina Colau? Expulsarà el Mobile World Congress? Prendrà els pisos buits als seus propietaris? Convertirà el port en el destí daurat de les pasteres i vaixells ruïnosos que les màfies carreguen d’immigrants? Foragitarà els emprenedors, els inversors i els empresaris? Serà Barcelona en la capital chavista del Mediterrani?

L’independentisme més naïf i, permetin-m’ho, curtet, refia atraure Colau i el seu estrany conglomerat a la causa de Catalunya. Pur pensament màgic i, molt pitjor, una estratègia absolutament suïcida per al país.

El primer que ha dit Barcelona en Comú és que descavalcar Trias –bon alcalde en temps molt difícils- només és el primer pas. L’objectiu realment important, sentencien, és “fer fora Mas”. És exactament el mateix objectiu que tenen la ultradreta, el PP i els poders fàctics –financers, empresarials, funcionarials, mediàtics- madrilenys (ajudats per la ‘casta’ econòmica catalana). Tots saben, sense excepció, que mort Mas, mort el procés. També ho haurien de saber tots els que es diuen sobiranistes o independentistes.

S’acosta, per tant, irremeiablement, la gran batalla. El 27-S. Aquell dia, i malgrat els que interessadament difonen el contrari, hi haurà eleccions, i ens la jugarem. Si Mas treu uns bons resultats, el procés continua. Si Mas rep una patacada a les urnes, el president se’n va a casa –amb tota la raó del món- i d’aquí a deu anys, això si volem ser optimistes, potser en tornarem a parlar.

Per descomptat, per salvar el procés caldrà unitat, molta. Entre partits i en moviment civil. I molta generositat. I posar Catalunya per davant dels partits i de biografies. Si no, el desastre està assegurat.

I s’haurà de repensar l’estratègia per tal de deixar d’equivocar-nos tant i tan seguit. I tornar plegats a examinar, per exemple –i per molt que dolgui a la cúpula d’ERC–, la qüestió de la candidatura únitària. Perquè està clar que –i per no abandonar el cas de Barcelona– si CiU i ERC haguessin anat junts, avui la ciutat estaria liderant amb força renovada el procés cap a la independència, i no presonera de la franquícia local de Podemos.

Marçal Sintes

Director a la Facultat de Comunicació Blanquerna

Article publicat al digital elSingular.cat el dimarts 26 de maig del 2015

Punt i final

Demà comença la campanya per les eleccions municipals. El cas Mercuri ha marcat l'actualitat política de Sabadell durant tot el mandat. L'anàlisi dels efectes que aquest cas de presumpta corrupció ha provocat en la ciutat és diferent segons el partit que el faci. L'oposició coincideix en el fet que el cas ha afectat negativament la imatge de la ciutat i que també tindrà conseqüències en aquests comicis. Uns més que altres esperen que hagi contribuït a la fi de l'etapa socialista a la ciutat. El PSC, en canvi, defensa que "la ciutat ha passat pàgina" i que els ciutadans són "prou madurs políticament" com per votar mirant cap al futur i no cap al passat, en paraules del candidat Josep Ayuso. El periodista sabadellenc Jordi de Arriba ha escrit un article titulat “Punt i final al pitjor mandat de la història democràtica de Sabadell” on fa un repàs molt acurat del que ha sigut el període 2011-015 en la política municipal de Sabadell. Si voleu llegir-lo el publiquem en el nostre Blog.

Punt i final al pitjor mandat de la història democràtica de Sabadell

El mandat 2011-2015 ha arribat a la seva fi. Va iniciar-se com el quart amb un govern socialista a Sabadell, sense majoria absoluta però amb àmplia majoria, i ha acabat amb un reguitzell d’imputats, canvis en els grups, batusses i sovint amb l’accés a la porta de la sala de plens custodiat per policies.

El còctel que dóna llocs als fets deriva de diverses causes. Per un costat, la persistència de la crisi econòmica i sobretot social que viu una bona part de Sabadell, com la resta del país, ha causat que el plenari es converteixi en una caixa de ressonància de les queixes del carrer. Així s’han vist protestes, i també propostes, de tot tipus. Algun cop la cosa ha anat a més, i entre crits i insults ha calgut interrompre la sessió. Sense anar més lluny, aquest mateix ple de maig ha hagut de ser interromput uns minuts. En altres ocasions, la protesta ha arribat fins la pròpia bancada dels regidors, amb persones assaltant el ple per expressar les seves reivindicacions. Aquest fet va provocar més presència policial al màxim òrgan ciutadà de Sabadell i una imatge no gaire edificant: el recurs a tancar l’accés al ple i custodiar-lo per agents policials.

Un altre recurs, en aquest cas el culte al micròfon de part dels regidors, ha convertit en tedioses i insuportables pel públic mig les sessions municipals, farcides ben sovint de temàtiques que no tenen res a veure amb les competències municipals i, el que és més greu, lluny de les preocupacions ciutadanes. El ciutadà que assisteix a un ple, d’entre quatre i sis hores, i veu els regidors mirant el tablet o l’smartphone mentre parlen del sexe dels àngels, no torna ni s’endú bona imatge de l’Ajuntament.

Però sigui com sigui, el mandat ha anat pel pedregar des de novembre de 2012, amb l’eclosió del cas Mercuri, de presumpta corrupció urbanística amb epicentre a l’Ajuntament. Diversos regidors van ser imputats: Ricard Estrada va dimitir als pocs mesos. L’alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, va renunciar al càrrec al febrer de 2013 però va ser regidor fins el passat estiu mentre que el seu germà, Paco Bustos, va ser regidor fins el mes de març de 2015. El seu company de partit, de govern i també imputat Joan Manau, de forma desapercebuda, acaba el mandat sent regidor.

El govern a més ha arribat en plena batalla interna entre els seguidors a Josep Ayuso i l’aparell del partit i aquells que demanaven alguns canvis, com el propi alcalde Sánchez o Marta Farrés. El cas Mercuri, i altres reorganitzacions, han fet que el PSC de 2015 no tingui gaire a veure amb el que va començar el mandat. Han entrat regidors nous com Carles Bosch, Cristian Sánchez i Anna Carrasco o Roberto Abril, qui ha estat regidor mig any sense tenir cap responsabilitat de govern ni intervenir al ple mai. En definitiva, regidor per callar, votar i cobrar.

Sigui com sigui, Mercuri ha estès la sospita de la corrupció per tota la ciutat. El nou consistori n’haurà de ser conscient. I a nivell judicial el cas seguirà marcant l’agenda local durant un bon grapat d’anys. Sense anar més lluny, la campanya electoral acabarà, el 22 de maig, amb declaracions de regidors i exregidors imputats als Jutjats de Sabadell.

A l’oposició, tot i que amb matisos, el panorama no ha estat millor. El mandat va començar amb el grup d’ICV-EUiA explotant pels aires. Acaba amb els dos regidors inicials d’ICV una a casa demanant el vot per Esquerra Republicana i l’altre al grup de no adscrits. Pel cantó d’EUiA, la seva portaveu fins l’últim dia ha estat expulsada del partit i lidera una plataforma ciutadana que fa la competència a EUiA a les eleccions. Al seu costat, l’ara diputat Joan Mena guarda silenci sobre la crisi interna. El PP també va passar per una crisi interna i el cap de llista que va aconseguir els millors resultats a Sabadell, Antonio Vega, ha estat mig mandat com a regidor no adscrit passant amb més pena que glòria per la política municipal. L’Entesa ha canviat un regidor a mig mandat per rodar Maties Serracant, cap de llista de la Crida. Qui ha passat pel mandat gairebé de forma impertèrrita ha estat CiU, que només ha canviat una peça. La federació nacionalista es presenta a les eleccions de 2015 amb el bloc amb que ho va fer l’any 2007. El 24 de maig es veurà si l’aposta per l’estabilitat els surt bé.

En qualsevol cas, el mandat, exhaust i paralitzant, ha acabat. En les properes setmanes sortiran diverses persones de la política municipal, no poques ben cremades, i n’entraran altres amb nous aires que hauran de fer de la necessitat virtut i del pacte costum.

Jordi de Arriba

Sabadellenc i periodista

Article publicat al diari digital iSabadell el dimecres 6 de maig del 2015