Quo vadis PSC ?

El PSC no és cap partit

Les recents declaracions de Miquel Iceta justificant el sí del PSC als Pressupostos Generals de l'Estat per a l'any 2009 no han sorprès ningú perquè reflecteixen perfectament la naturalesa d'aquesta formació. Però que no hagin sorprès ningú no vol dir que no provoquin vergonya aliena. I no em refereixo a la manca de sentit nacional català que demostren ─per al PSC no hi ha més nació que Espanya─, sinó a l'esborronadora puerilitat de la justificació emprada. Segons Iceta, votar en contra d'aquests pressupostos "obriria les portes al PP". Francament, cal ser molt ingenu per no petar-se de riure en sentir això. El conte del llop és una vella tàctica del PSC –no en té d'altra– per aconseguir el vot d'alguns catalans de bona fe que creuen erròniament que el pitjor que li pot passar a Catalunya és que a Espanya governi el Partit Popular en comptes del PSOE, quan és justament al contrari. El pitjor que li pot passar a Catalunya –ho hem vist amb Felipe González i amb Zapatero– és que a Espanya governi el PSOE. No, no és que el PP sigui millor. La diferència rau en el fet que, per bé que tant el PP com el PSOE són partits nacionalistes espanyols, el PP no se n'amaga i el PSOE sí. No hi ha cap més diferència, cap ni una. La concepció d'Espanya que tenen ambdós partits és exactament la mateixa. Però el PP té una cosa molt favorable per a Catalunya, i és que quan governa esdevé una potentíssima màquina de fer independentistes. És, de fet, un esplèndid despertador de la consciència nacional catalana. El PSOE, en canvi, afavorit per la imatge ferotge del PP, apareix davant els catalans com un sant baró al qual hem d'estar agraïts per salvar-nos de les urpes del llop. Tanmateix, el llop és ell.
"I el PSC?", preguntarà algú. "Quin paper hi juga, el PSC?". D'entrada, abans de respondre aquestes preguntes, cal aclarir que el PSC, per ell mateix, no juga cap paper per la senzilla raó que no existeix. El PSC no és cap partit. El PSC és tan sols la finestreta del PSOE a Catalunya de la mateixa manera que el PSPV és la finestreta del PSOE al País Valencià. Això és tot. És absurd, per tant, parlar de PSC o de PSC-PSOE. Només hi ha un partit, i aquest partit es diu PSOE. Un PSOE amb una delegació catalana que té 37 diputats que defensen els seus interessos al Parlament de Catalunya i 25 diputats més que els defensen al Congrés espanyol. I aquests diputats no poden votar en contra dels Pressupostos Generals d'Espanya per dues raons: perquè Espanya és la seva nació i perquè el PSOE no pot votar mai en contra del PSOE.

Víctor Alexandre
Periodista i escriptor

Article publicat al diari digital “elSingulardigital.cat” el dia 16/12/2008

Pilar Rahola al diari "AVUI"

Ens han perdut el respecte

Ara és això de Swiss Air, que ha retirat la salutació en català dels seus avions, perquè el so del nostre vell idioma molestava a les orelletes d'un ultra neoespanyol del partit de Rosa Díez, demostrant que qualsevol Mío Cid de pacotilla té més poder de seducció que tot un país. I ahir va ser la decisió de la jutge sobre les seleccions nacionals catalanes, que va decidir que no poden ser anomenades nacionals. I abans foren els d'Air Berlin i els seus exabruptes teutons, i ahir mateix fou un tribunal francès impedint el reconeixement internacional del rugbi català, i suma i segueix pel camí dels atacs de baixa intensitat, que, com la pluja fina, van calant el teixit més prim del país, i aconsegueixen una perseverant erosió de la nostra identitat.

EL FET QUE TOTS AQUESTS ATACS bàsics assoleixin el seu objectiu i que no siguem capaços de defensar-nos-en dóna la mesura de la nostra extrema feblesa. Ara per ara, som un país incapaç d'aturar ni un sol atac contra la nostra identitat, i els gols van entrant a la porteria mentre l'equip de casa s'ho mira amb el trist esguard de l'ase dels cops. En algun moment de la història recent -que els historiadors farien bé de radiografiar amb la seva precisió cirurgiana- vam perdre la capacitat de ser respectats, i avui tothom s'atreveix amb Catalunya. Al capdavall, ¿tenim capacitat de resposta? Ni en l'àmbit judicial, ni en el mediàtic ni en el social som capaços de mostrar una fortalesa digna dels embats que patim, i així, per art de perseverança, la pluja fina va calant-nos fins al moll de l'os. I, pel camí de diluir la nostra catalanitat, ens va fent cada dia una mica més espanyols .

QUÈ PASSA EN L'ÀMBIT POLÍTIC? Passa un doble fenomen que juga, en ambdues bandes, en contra nostre. D'una banda, tenim uns polítics espanyols desacomplexats, que han superat la mala consciència de les èpoques de la Transició i que ara mostren una inequívoca fatiga respecte al procés autonòmic. Amb una Espanya que ha entrat al món amb decisió, que es ven com un producte a l'alça, que recupera els seus símbols identitaris i que ha descobert la feblesa de la nostra realitat, Catalunya només és una pedra a la sabata que molesta de tant en tant. Cap mal major. Per això, els Zapateros se'n foten dels seus homòlegs catalans, per això poden incomplir una llei estatutària emanada del mateix Parlament espanyol, sense que cap altre partit espanyol ho consideri un greu escàndol, per això mateix ens creixen els nans alternatius que prediquen el menyspreu contra qualsevol identitat que no sigui l'oficial de l'imperi, i triomfen a la trinxera del soroll i la provocació.

A LES ESPANYES, EL TEMA CATALÀ ja no existeix com a problema polític no resolt. Existeix, exclusivament, com una molèstia que cal anar arrossegant, amb més o menys bona cara, talment l'històric "conllevar" de l'ínclit Ortega y Gasset. Verb que, per cert, no implica mai voluntat de solució, sinó inequívoca voluntat d'enquistament. Els Azañas que debatien amb Ortega el "problema catalán" són els Zapateros d'avui en dia, amb una diferència fonamental: Azaña creia que érem forts; Zapatero ja sap que no ho som. I ara tots són Ortega?

COM VA DIR ENRIC VILA AL SEU MAGNÍFIC llibre sobre Companys -Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs-, una guerra brutal i una despietada repressió de quaranta anys ens han deixat més destruïts del que som capaços de reconèixer. Cosa que ens fa aterrar en els nostres estimats polítics, imbuïts (amb rares excepcions) d'una grisor espaterrant, sense cap altre horitzó que l'adequat escalfament de la cadira. Per això ens falten al respecte fins i tot els mindundis. Perquè hem esdevingut un sac de boxa, contra el qual les Rosa Díez de torn s'entrenen sense patir-ne conseqüències. Som vistosos, certament, però com els sacs, som muts i estem indefensos.

Pilar Rahola
Periodista

Article publicat al diari AVUI el dijous 18 de desembre de 2008

La presentació de UCS al Diari Sabadell

L’associació vol promoure una renaixença per l’Estat Català.

Més de dos centenars de persones van assistir a la presentació de la Unió Catalanista de Sabadell celebrat el passat dijous al Casal Pere Quart. La majoria d'assistents era d'edat madura. L'acte va comptar amb la presència de diversos regidors i ex regidors de Convergència i Unió (CiU).

La nova associació té com a objectiu la constitució de l'Estat Català com a fita irrenunciable, l'oficialitat única de la llengua catalana, la història com a base de la identitat, el catalanisme com a motor social i polític, i la nació, la llibertat i la democràcia com a fonaments ideològics.

Història i autoestima

Miquel Crusafont, doctor en Història i membre de l’Institut d'Estudis Catalans (IEC), va impartir la conferència "El catalanisme del segle XXI i la Unió Catalanista a Sabadell". Després de denunciar el poc coneixement que tenen els catalans de la seva història va realitzar una dissertació sobre les diferències de mentalitat entre catalans i castellans, producte de la història i la tradició.

Esforç contra picaresca

Mentre a la Catalunya medieval el poder era compartit pel rei i una oligarquia comercial, a Castella ho era pel rei i la noblesa. Aquest és el motiu que explica per què aquí ha arrelat una cultura de l'esforç i del diàleg enfront de la picaresca i l'autoritarisme típic dels castellans.

Crusafont va lloar el sistema fiscal i el règim municipal de l'Edat Mitjana, que va considerar més democràtic que l'actual. També va assegurar que Catalunya va tenir el primer parlament del món, un exemple que van imitar els anglesos.
Igualment va tributar elogis a la tasca dels prohoms de la Renaixença i va afirmar que ara haurien d'encetar una segona Renaixença.

Nou i vell catalanisme

Segons Manel Pagès, president de l'Associació Sabadell Memorial, membre de l'IEC i ex regidor de CiU, Catalunya és un país ocupat i sotmès per un Estat que "ens roba i vol destruir la nostra identitat". Va considerar que l'autonomia ha fracassat i que cal pensar en la independència.

Va criticar durament els partits que s'anomenen catalanistes i que en realitat es comporten com un apèndix del nacionalisme espanyol. Tampoc va estalviar crítiques a la Unió Europea i va manifestar "sentir-se estafat per Europa" que rebutja totes les iniciatives catalanes.

Només Putin

A Europa, assegurà, només Vladimir Putin, que va estiuejar durant anys a la costa d'Alacant, és coneixedor i simpatitzant de les reivindicacions catalanes. "Aquesta és una possibilitat", afirmà. Pagès va declarar estar disposat a "aliar-se amb el diable" per tal d'aconseguir la independència de Catalunya.

L'acte es va tancar amb un torn d'intervencions del públic que va mostrar-se d'acord amb Crufasont i Pagès. Alguns participants van palesar el seu desencís pel comportament dels par¬tits catalans i van dir que ja no sabien a qui votar.

Crònica publicada al Diari Sabadell el 10 de desembre del 2008 amb el títol : Presentació de la Unió Catalanista

La presentació de UCS al diari AVUI

Cap a la II Renaixença

INDEPENDÈNCIA • L’objectiu de recuperar la institució és crear una consciència col·lectiva per reclamar la independència. CRÍTIQUES• Durant la presentació es van jutjar les polítiques que s’han fet des de Madrid i la poca valentia de la iniciativa catalana. HISTÒRIA • Es va dir que encara es desconeix.

Si el 27 de març de 1892 la ciutat de Manresa va acollir la signatura de les bases de la Constitució Regional Catalana, dijous passat el Casal Pere Quart va ser l’escenari triat per recuperar l’entitat que llavors va donar l’impuls a les reclamacions del poble català: la Unió Catalanista. El president de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (SCEN), Miquel Crusafont, i el president de l’Associació Memorial de Sabadell, Manel Pagès, van organitzar un debat sobre l’estat del país al segle XXI que va concloure amb la creació d’aquesta entitat.

Reclamant una segona Renaixença per a la nació, ambdós van coincidir en apuntar la necessitat de mobilitzar la població per tal de recuperar una consciència col·lectiva que condueixi cap a la independència. ‘‘La base perquè siguem un país lliure és que hi hagi catalanistes, que la majoria del poble ho vulgui’’, va expressar Pagès davant els més de 300 assistents a l’acte, recordant que el 1890, quan va tenir lloc el primer congrés catalanista, ‘‘la gent no era ni conscient que el català era una llengua’’. ‘‘Eren quatre gats i només cal repassar tot el que ells sols van aconseguir’’, va afegir. Tal com ell mateix va reconèixer, aquest serà un procés difícil: ‘‘Actualment encara estem per sota dels nivells de conscienciació social que hi havia a finals del segle XIX’’.

Durant el seu parlament també van haver-hi paraules crítiques per a la Transició, un procés en què Pagès va participar-hi activament. ‘‘Ha estat un canvi sense sang mal tancat’’ va valorar, a la vegada que va mostrar el seu rebuig pel desenvolupament de la política espanyola dels darrers 25 anys. ‘‘En la democràcia els hereus del franquisme han continuat fent la seva tasca de destrucció de la Renaixença catalana, però aquesta vegada amb mitjans pseudolegals’’, va afirmar. També va exemplificar algunes actituds que ‘‘han diluït les nostres demandes, com el cafè per a tots, mentre reclamàvem la nostra pròpia autonomia.” Aquests no van ser els únics mots durs contra les polítiques que es fan des de Madrid. Una força que, segons va comentar Pagès, ha impedit entre d’altres que Àngel Guimerà es quedés sense Premi Nobel de Literatura quan els seu nom va començar a sonar a Estocolm. També va estirar les orelles dels polítics catalans: ‘‘A l’Ajuntament de Barcelona encara no li dóna la gana de restituir les quatre columnes que en Puig i Cadafalch va posar davant del Palau Reial i Primo de Rivera va fer retirar’’. Més dur es va mostrar amb els ‘‘traïdors de casa’’, tal com els va batejar, ‘‘partits polítics que diuen que són catalanistes i en veritat són espanyolistes.”

Història de Catalunya

D’altra banda,Miquel Crusafont va traslladar a l’auditori la seva inquietud per l’enorme desconeixement que hi ha de la història de Catalunya. Per ell, això té una conseqüència tràgica: ‘‘Com a col·lectivitat estem exposats a anar topant sempre ambla mateixa pedra.” Fent memòria de tot el que ha viscut el país durant la seva època de màxima esplendor, és a dir, mentre era independent del domini de Castella, va recordar que a Catalunya hi havia unes condicions que no s’han tornat ni a repetir ni a reclamar.

‘‘Teníem un règim fiscal que està a anys llum del que ara tenen els bascos’’, va comentar explicant exactament en què consistia: ‘‘La Generalitat recaptava impostos i quan el rei venia a les Corts li donaven una part d’aquests en funció dels projectes que presentava.” En qüestions de finançament va ser molt taxatiu: ‘‘Una solidaritat imposada no és més que un robatori amb totes les lletres.” Tot i així també es va mostrar optimista pel futur del país: ‘‘La virtut que tenim els catalans és que som tossuts i treballadors, aquesta és l’única arma de combat amb què podrem vèncer’’, i va afegir que ‘‘és bastant simptomàtic que portin 300 anys volent-nos destruir i encara no ho hagin aconseguit”.

Crònica publicada al diari AVUI+Sabadell el 9 de desembre del 2008 amb el títol : Unió Catalanista - Refundació a Sabadell

En defensa de la cultura i la llengua catalanes

DECÀLEG d’actuació individual

I. Comprar només diaris i revistes en català. Qualsevol subscripció a diaris, revistes, clubs o associacions es faran solament si són catalans, i només si els seus butlletins de informació al soci o adherit son editats integrament en català. Tots els llibres que es comprin seran sempre en català, donant preferència als escriptors catalans, abans d’una traducció d’un escriptor estranger al català. Davant de la necessitat de llegir un llibre en espanyol, en llogarà de la biblioteca pública.

II. Per anar al cinema o al teatre, triar sempre per l’ordre següent:

a) Pel·lícules de directors catalans parlades en català
b) Pel·lícules estrangeres doblades al català.
c) Pel·lícules estrangeres no doblades i subtitulades en català.
d) Pel·lícules estrangeres doblades al espanyol, només si son molt bones i tenen un interès especial.
e) Les pel·lícules de directors espanyols en versió espanyola es procurarà veure-les només per televisió, i si son molt bones.
f) Si es tracta de funcions de teatre, assistir només a obres fetes en català.

III. Preneu la decisió d'escriure totes les cartes i notes en català. Ompliu-hi els talons. Feu canviar els vostres impresos, els rètols, etc. Fóra ben trist que per estalviar despeses deixéssim de donar testimoni de catalanitat. Quan es rebin E-mails en castellà, no re enviar-los sense abans traduir-los al català (porta una mica de feina, però és molt important per tal d’anar eliminant el castellà de la xarxa).

IV. Connectar només cadenes i programes de televisió en català. Canviar d’emissora en el cas de programes en espanyol emeses per emissores catalanes. Això també s’aplicarà al cas d’emissores de ràdio. Molt menys connectar emissores, com alguna que pertany a l’església catòlica, que sistemàticament insulten tot el que és català. Ni per la morbositat de sentir els seus disbarats.

V. Sortir sense excuses, i que de manera notòria es vegi el nostre enuig, dels restaurants i bars on després de demanar la carta en català, resulti que no en disposen o que en català no ens entenen. Marxar sense comprar de qualsevol botiga de Catalunya que no ens entenguin en català.

VI. Per comprar productes alimentaris es triarà sempre els produïts en territori català, i si són envasats, es donarà preferència a aquells que etiquetin en català. No es compraran productes d’aquelles marques que facin publicitat en espanyol a mitjans catalans (televisió, ràdio, diaris i revistes).

VII. Donar prioritat absoluta al català en converses, reunions, debats, etc. Quan ens vulguin vendre quelcom per telèfon, contestar sempre en català i dir al nostre interlocutor que no enteneu el castellà.

VIII. Parlar en català a les persones que s’adrecin a nosaltres. Als immigrants, sobretot als de parla castellana, parlar-los sempre en català, a poc a poc si fa poc temps que han arribat al nostre país, però mai pel fet que son d’altres països, renunciar a parlar-los en la nostra llengua. Si fossin turistes estrangers i no ens entenguessin, els parlarem en anglès o francès. Si veieu algú que s'esforça a parlar en català, ajudeu-lo. I demostreu-li que valoreu el seu capteniment.

IX. Exigir de totes les administracions públiques que se’ns atengui en català, especialment als jutjats, policies i funcionaris. També en d’altres serveis públics, com les companyies de telecomunicacions, energia elèctrica, gas, aigua, etc., demanar de ésser atesos sempre en català.

X. No hem de renunciar a exhibir els nostres símbols allà on ens convingui. Que a totes les eixides i terrats, onegi la bandera nacional. A endegar una campanya per col·locar l’escut de Catalunya en ceràmica, a la façana de les cases. D’afermar les nostres senyes d’identitat. Hem de comprometre en aquesta tasca tota la gent que coneixem, amb decisió i sense claudicacions vergonyants. Hem d’aconseguir la catalanització dels noms. Que el cognom català sigui el que triïn els pares.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Tot esperant la sentència

Cal plantejar-se les reaccions necessàries

Des que el Partit Popular, el dit Defensor del Poble i alguns governs de comunitats autònomes diverses van presentar recursos d’inconstitucionalitat contra el nou Estatut de Catalunya hi ha hagut una espera fatal. Agònica. Gairebé tots els catalans saben que les sentències del Tribunal Constitucional depenen de fa molt de temps més dels equilibris extrems entre els juristes identificats amb el PP i amb el PSOE que d’un criteri lliure i al servei de la llei que teòricament diuen que defensen. Aquests equilibris es mantenen gràcies a un acord de partida comú que, no cal dir-ho, és del tot restrictiu.

El PP i el PSOE coincideixen en uns interessos que al seu entendre són “superiors”. Afirma el PSC que ningú ha de parar la bena abans de sentir la ferida. Això seria cert en circumstàncies estrictament escèptiques i objectives. No és el cas. Tothom sap que el Constitucional limitarà i retallarà l’Estatut. Retocant-ne el text o forçant-ne interpretacions restrictives. No se sap què és pitjor.

Perquè la interpretació pot ser justificada des de les mateixes instàncies que ara no volen sentir parlar de benes. El problema és que des dels altres partits -en concret des dels partits que fan bandera de la seva sensibilitat nacional- hi ha la suspicàcia fonamentada sobre el final del serial, però no s’han desplegat prou mecanismes de defensa i actuació. Aquí rau el principal problema de tot plegat.

En continuarem parlant, però, en tot cas, és necessari que des de la societat o des dels partits que la representen amb un mínim se sentit nacional es comencin a plantejar les reaccions necessàries contra una sentència anunciada. Només cal pensar que els mecanismes de justificació de la decisió del Tribunal Constitucional a Catalunya seran tan contundents com majoritaris. Hi ha experts juristes en dret constitucional que qüestionen la intervenció del Tribunal contra una llei que ha estat prèviament aprovada en referèndum.

És democràticament insensat que una instància judicial esmeni la plana a la voluntat majoritària del poble català expressada directament en les urnes. Però encara és més insensat esperar amb resignació una sentència que se sap contrària a la voluntat d’autogovern del poble català sense preparar els mecanismes necessaris de resistència -legítima- tant socials com polítics.

Article publicat al Butlletí de la Fundació Catalunya Oberta nº 157 del 13 de novembre de 2008

El miracle econòmic de l’Estat espanyol

Una presa de pèl en el context d’una vulgar monarquia bananera

En els darrers 22 anys, l'Estat espanyol ha viscut en gran mesura del dèficit fiscal català i dels fons europeus. Aproximadament, en xifres constants, es tracta de més de 12.000 milions d'euros anuals (que han pagat entre 6 i 7,5 milions de catalans, en funció de si ens situem a l'inici o al final del període), i d'uns 6.000 milions d'euros l'any (que han pagat entre 60 i 80 milions d'alemanys, una variació que s'explica fonamentalment per la unificació d'Alemanya). Aquestes xifres equivalen a més de 12.000 milions i a 6.000 milions d'euros, respectivament, és a dir, a un 3% del PIB espanyol anual al llarg d'aquest període.

Curiosament, el creixement econòmic espanyol d'aquests darrers 22 anys s'aproxima precisament al 3% anual. De tal manera que tot el miracle econòmic espanyol del darrer quart de segle equival (amb una certa exactitud) al volum de l'espoli fiscal català i al de les donacions alemanyes. En altres paraules, sense les aportacions dels catalans i els alemanys, l'economia espanyola pràcticament no hauria crescut.

Tot i així, en lloc de ser agraïts i de posar-se a treballar, els polítics espanyols han optat per donar lliçons a tort i a dret. Així, Aznar renyava els alemanys per la seva manca de contenció en la despesa pública (tot oblidant que, en bona part, eren ells qui li pagaven la festa), i Zapatero es vanagloriava d'haver crescut més que els seus socis europeus.

Evidentment, cadascú és lliure de penjar-se amb la seva pròpia corda i esdevenir esclau de les seves paraules. I, en aquest sentit, les xifres són d'una contundència gairebé cruel. Posem-ne tan sols un exemple: fins al juliol, l'atur espanyol s'havia incrementat del 8,3% al 10,4% en el darrer any, mentre que en el conjunt de la zona euro havia disminuït del 7,1% al 6,8%.

Oriol Junqueras
Historiador. Professor universitari a la UAB.

Article publicada al diari AVUI el 31 d'octubre del 2008 amb el títol : De desagraïts... l'infern n'és ple

Per una Catalunya forta en l’Europa del segle XXI

Resum del Manifest
“CAP AL TERCER CONGRÉS CATALANISTA”

Tots els pobles i comunitats nacionals s’han anat definint i enfortint a partir de moments i processos històrics que marquen un abans i un després. Així, el segle XIX, per no recular més en el temps, va representar a Catalunya un tombant decisiu en tots els aspectes: cultural, econòmic i sociopolític. I ho fou concretament a partir del moviment de la Renaixença, que arrenca en el segon terç d’aquell segle. És així com en els primers moments de l’empenta catalanista de finals del segle XIX i principis del segle XX, en els anys 1880 i 1883, se celebraren, respectivament, el primer i segon dels congressos catalanistes, que tingueren com a principal impulsor Valentí Almirall, i que accentuaren la necessitat d’un catalanisme cultural i clarament polític que sorgia de la mateixa entranya de la nostra realitat nacional.

Aquelles llavors germinaren en iniciatives com ara la presentació del Memorial de Greuges a Alfons XII (1885); l’elaboració, uns anys més tard, per part de la Unió Catalanista, del projecte per a Catalunya conegut com “Bases de Manresa” (1892); la victòria esclatant, en les eleccions de diputats a Corts del 1901, de la candidatura unitària coneguda com la “dels quatre presidents”, que suposà la derrota dels partits que representaven el sucursalisme polític; i la creació, per Enric Prat de la Riba, de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1924), que en deu anys desplegà una gran obra de govern amb la creació d’importants infraestructures culturals, socials, educatives i d’obres públiques. Posteriorment, Francesc Cambó i Francesc Macià, entre d’altres, aprofundiren i desplegaren els plantejaments i les conclusions dels esmentats dos primers congressos catalanistes, fins que el 1932 s’instaurà la Generalitat de Catalunya i, després de la dictadura franquista, es restablia el 1977.

Quan la Catalunya d’avui no ha culminat encara els processos de recuperació ja endegats aleshores, ara ens trobem en un món que canvia vertiginosament. Ens afecten nous problemes d’àmbit europeu i mundial, immersos com estem en un món globalitzat i en xarxa, que ens plantegen nous reptes i enormes oportunitats de ser presents en el món amb les nostres aportacions i intercanvis. També en aquest sentit, continuem tenint la necessitat d’enfortir els nostres components identitaris i les nostres estructures de poder, mantenint-nos sempre fidels a la consistència històrica, social i cultural de Catalunya i a la seva voluntat de superació. Si la societat catalana ha resistit agressions i dificultats de tota mena, ara també, estem en condicions de superar nous obstacles si som capaços de mantenir-nos units solidàriament com un sol poble.

És per tot això que considerem que aquest és un moment idoni per a endegar una reflexió catalanista de gran abast, per a diagnosticar situacions, actualitzar conceptes, obrir itineraris i incentivar voluntats, i aconseguir fites concretes, Hem de pensar no tan sols en el nostre poble, sinó també en les relacions amb els altres pobles germans, amb qui compartim una cultura i llengua multisecular, incloent-hi la vinculació amb les terres d’Oc, sense oblidar les comunitats i cultures hispàniques que conviuen a la península ibèrica, i tots els estats que constitueixen la Unió Europea. Perquè, de fet, cap altre poble de l’Estat espanyol ha estat tan vinculat històricament a Europa com ho ha estat Catalunya, i cap altre ha conreat des de bona hora amb tanta convicció les idees europeistes.

Així, doncs, aquest projecte de reflexió de realitzacions concretes i de projecció en el marc del Tercer Congrés Catalanista ve avalat per una llarga trajectòria feta amb aportacions innovadores i solidàries en els àmbits cultural, artístic, científic i social, i vol treballar a favor del progrés global.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

L'Impost de Successions a Catalunya

Com evitar ser espoliat per l’Administració Pública

Després de la publicació de les balances fiscals, ningú pot ignorar que l’Estat Espanyol espolia brutalment Catalunya i roba desmesuradament als seus habitants, tan si es consideren catalans com espanyols. Quan sentiu la paraula solidaritat, no us deixeu enredar, estan parlant de robatori. El “Ministerio de Hacienda” arreplega tants diners com pot i el Tripartit procura superar-la amb escreix, no fos cas que al final de mes no els hi arribés la nòmina.

Feta aquesta breu introducció, anirem directament al gra, anirem a allò que interessa al ciutadà.

Si la vostra fortuna és important, domicilieu-vos a Navarra, Madrid, País Basc, La Rioja, etc. En aquestes regions, quan es rep una herència o es fa una transmissió, no es paga l’Impost de Successions, que és un veritable espoli pels catalans. Moltes persones tenen de vendre’s les propietats heretades per poder pagar aquest impost, totalment injust.

Millor no fer Vitalicis, Assegurances de vida o Plans de pensions. Tot allò que cada any us desgrava i estalvieu, ho tindreu de pagar de cop quan us jubileu i descobrireu l’engany quan ja no hi sereu a temps. Si el titular es mor abans d’hora, els que pagaran seran els hereus. Si sou els dissortats hereus, us trobareu que per retirar els diners dipositats, l’entitat bancària de torn, us demanarà el testament i el tindreu de portar a l’oficina Liquidadora de la Generalitat de Catalunya, on tindreu de pagar l’Impost de Successions, corresponent als capitals dipositats al Banc. Amb el certificat que us estendran, podreu retirar els diners del Banc o Caixa. Però a més l’oficina Liquidadora, examinarà amb lupa el testament i us faran pagar per tots els Béns que hi estiguin detallats.

Si viviu a Catalunya, en el Testament no especifiqueu cap propietat, compta corrent, accions, fons d’inversió, dipòsits, etc., feu hereus universals als vostres fills o als vostre hereus. Tot allò que estigui escrit en el testament en tindran de pagar l’Impost de Successions, quan heretin, si és que ho poden pagar. Les especificacions i el repartiment poden figurar en una Memòria Testamentària, Codicil, Testament Hologràfic (Testament escrit a mà i signat) complementari i en data posterior al Testament Notarial, fent constar que no invalida al fet davant del Notari. Sempre a part del Testament i de forma que l’Administració no ho pugui saber. Tot el que digui el Testament us ho faran pagar. Per tan, en els Testaments no hi té de figurar cap Bé, ja que passats 5 (4,5) anys, ha prescrit l’obligació tributària i no es té de pagar res.

La recomanació, és que en el Testament davant del Notari, només hi consti el nom dels hereus. Els Bens i la forma de repartir-ho, (sempre que calgui), es tenen d’especificar en el document privat. A Hisenda i a les Entitats bancàries, només s’ensenya el Testament mai el document privat ni tan sols en teniu de parlar amb ningú. Que passa si algun dels hereus mor abans dels 5 anys? Doncs res si continueu callant. El que si ha de figurar en el testament Notarial, son les concessions administratives (panteons, nínxols, etc).

Quan hereteu, no inscriviu les propietats en el Registre de la Propietat, ja que no hi ha cap llei que obligui a fer-ho. Pagueu els impostos en nom del difunt. No feu res, les propietats son vostres, doncs ho podeu demostrar amb el testament sempre que vulgueu, àdhuc en un Jutjat, l’Ajuntament o l’Administració. Una propietat acreditada en un testament o en un document de compra i venda, és suficient per garantir-ne el ple domini i a la vegada és impossible embargar-la si encara continua inscrita en nom d’un avantpassat mort. El Registre de la Propietat només serveix per acreditar una propietat en front de tercers i davant d’altres documents, que només una persona viva o els hereus poden acreditant-ho, modificar. Si la compreu a un estrany, si que teniu d’inscriure-la al Registre, doncs si no ho féssiu, la podríeu perdre.

Hisenda només sap allò que vosaltres l’hi dieu. Directament o a través dels Bancs, Caixes, Gestors, Seguretat Social, Borsa, Registre de la Propietat, etc. Com menys coses sàpiga l’Administració Pública de vosaltres, menys tindreu de pagar i més feliços viureu.

L’Estat Espanyol ens asfixia premeditadament, ens drena els recursos econòmics que generem els catalans amb el nostre treball i estalvi, per mantenir-nos sota el seu domini. Aquesta requisa econòmica, obliga al Govern de la Generalitat i als Ajuntaments de Catalunya, a endeutar-se i augmentar els impostos i taxes per tal de fer front a les despeses socials i d’infraestructures que a la resta d’Espanya disposen i que paguem els catalans, tan els naturals del país, com els forasters o immigrants que hi han vingut a viure.

Quant l’Estat et roba, moralment no estàs obligat a pagar impostos.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

La independència és possible ARA

Una enquesta feta aquest mateix any 2008 per la Universitat Oberta de Catalunya per saber què votaria la gent en cas d’un hipotètic referèndum d’independèpencia, va donar aquests resultats

Votaría SÍ el 36,5%
Votaría NO el 22,1%
S’abstindria el 27,1%
No té el vot decidit el 11,7%
NS/NC 2,6%

Si pensem que la Unió Europea va exigir per a Montenegro que en un referèndum s’hauria de donar una participació mínima del 50% i que votés a favor de la independència un mínim del 55% dels vots, en el cas de l’enquesta catalana tot depèn de què faria finalment aquest 11,7% que no ho ha decidit i el 2,6% que no respon: en total, un 14,3% dels vots en el cas més desfavorable.

Si es parteix del supòsit que el votants d’aquest 14’ 3% s’abstenen tots, els resultats serien :

Participació 58,6 %
Vots sí: 62,3%
Vots No: 37,7%
Conclusió: CATALUNYA INDEPENDENT

Suposem que tot el 14’3 % voten NO (Fet realment molt improbable). Els resultats serien :

Participació 72,9 %
Vots sí: 50,1%
Vots No: 49,9%
Conclusió: No es compleixen les condicions de Montenegro, però hi han més vots sí que vots no. La porta queda oberta per a una altra consulta.

És prou evident el que passaria si aquest 14’3% voten que SÍ. No cal fer els números. La independència estaria assegurada.

Amb aquestes dades arribem a la concluisó que la independència és possible JA ARA. Que és precisament el que proposem des de la Unió Catalanista de Sabadell.

A què esperem ?

Si som independents i volem, podem; si som dependents, ni volent podem.

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Alfons López Tena al diari "AVUI"

De peus a terra

Un estrany silenci ressona a Catalunya, l'absència d'arguments favorables a la pertinença a l'Estat espanyol. Hi ha qui diu que a Espanya li convé, o que Catalunya no té res a decidir, o que Catalunya no existeix, però ningú ha dit ni una paraula sobre què guanyen Catalunya i els catalans amb la dependència. La submissió només és sostenible si el dependent rep protecció a canvi, com Catalunya en rebia fins a l'entrada a la Unió Europea i l'euro, perquè la pertinença a l'Estat dels espanyols li permetia un accés lliure al seu mercat, i l'espoli fiscal només s'acarnissava contra els catalans al petit nivell possible amb una pressió fiscal del 10% del PIB (ara és el 40%). Subsumits els mercats espanyol i català en el mercat únic europeu, i perdudes pels governants espanyols la moneda, la fixació dels tipus d'interès i dels tipus de canvi, i els aranzels i permisos d'importació i exportació, els catalans ja no guanyen res comercialment per pertànyer a l'Estat dels espanyols, i el resultat inevitable és la disminució constant de la importància relativa del seu mercat, on ara Catalunya hi ven menys del 40% de la seva producció, menys del que ven fora, i en compra menys del 35% de les seves importacions. La dependència ja no té la contrapartida de l'accés privilegiat al mercat espanyol, que és de risc per ser l'únic on els productes catalans són boicotejats per ser-ho (pràctica confessada pel 21% dels madrilenys, segons Abc).

SOVINT ES XIUXIUEJA QUE LA independència no és possible perquè no ens deixaran i trauran els tancs, tot projectant al present els fantasmes sagnants del passat. No hi ha, però, cap perill, els espanyols no estan disposats a pagar el preu de tornar a ser la Birmània d'Europa com a la dictadura, un Estat pària, pobre, aïllat i autoritari, i perdre la prosperitat i la democràcia. Els partidaris de la intervenció de l'exèrcit per impedir les independències d'Euskadi i Catalunya no arriben ni al 40%, segons enquesta d'El Mundo. Contra la nostra voluntat democràtica, majoritària i pacífica, la seva violència i Exèrcit són un tigre de paper.

FRACASSAT AMB L'ESTATUT L'INTENT d'assolir, ja que no un Estat propi, un Estat propici, la viabilitat de Catalunya no és sostenible amb l'Estat a la contra. Només la fi de l'espoli fiscal, que ens deixessin de robar els 20.000 milions d'euros de cada any, multiplicaria per 2 la despesa en sanitat, per 4 la d'ensenyament, i per 16 la d'obres públiques. L'any 2007 vam creuar un llindar, tenir menys professors i ordinadors per aula i per alumne, i menys personal sanitari i llits hospitalaris per habitant, que la mitjana de l'Estat. L'any 2006 vam perdre 13.200 llocs de treball de titulació superior (universitària o professional de 3r grau), mentre que Madrid en guanyava 46.490 i tot l'Estat 201.050. El resultat és que Catalunya està ja per sota de la mitjana, mentre els nostres estudiants només reben de l'Estat el 4,8% de les beques, quan són el 14,8%, i els titulats de les universitats catalanes només són l'11% del total estatal. És l'èxit del secular projecte espanyol d'anorrear Catalunya que passa dels dirigents de Franco ("A estos catalanes hay que ahogarlos económicamente") als de González ("El futuro económico de Cataluña es un país de albañiles y camareros") i Zapatero ("Esto es la prueba de que el sistema funciona", referint-se al volum de l'espoli fiscal català). Això és el que hi ha, perquè a la frase d'en Pujol sobre el procés estatutari ("Ens hem vist al mirall i no els hem agradat, no ens hem agradat, i no ens han agradat") li manca que ells també s'han vist al mirall, i s'han agradat.

DESPRÉS DE TRENTA ANYS DE CATALANISME autonomista, és l'hora del balanç, encallats una dècada en la frustració repetitiva del fracàs de tota pretensió catalana que depengui de la voluntat d'Espanya. Sense guanys ni objectius, no és ara l'autonomisme sinó el sospir de la criatura oprimida, el cor d'un món sense cor, l'opi del poble, impotent per concebre cap més futur que la dependència perpètua, i de contestar unes simples preguntes: quines són ara les raons favorables a la continuïtat de Catalunya dins i sota l'Estat dels espanyols, què en guanyem els catalans; i quines són les contràries, què perdem els catalans per ser-hi. Tot just ha començat una crisi que despullarà encara més la irrellevància de les nostres institucions i representants, que parlaran i proposaran sense decidir res, perquè no tenen res a decidir. Diran i es creuran que s'ocupen dels problemes de la gent, però només en parlaran, perquè és l'únic que poden fer, a més d'intentar convèncer els governants espanyols, amb l'èxit acreditat que no cal recordar: crueltat, la justa. Segons Rajoy, "la Generalidad está para hacer carreteras y poca cosa más". No és un desig, descriu la realitat.

SI DEL BALANÇ RESULTA QUE A ESPANYA no hi ha res a fer, que només ens volen per pagar i obeir, que cada any perdem diners i oportunitats, que ens duen a la ruïna en benefici d'ells, que ens manen i ens menyspreen, només queda definir i executar el business plan d'escissió de la branca ruïnosa de l'empresa Catalunya que s'anomena Espanya, perquè ha resultat un mal negoci no redreçable. O llanguir fins a l'extinció.

Alfons López Tena
Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

Article publicat al diari AVUI el 12 d'octubre de 2008

Objectius de l'Associació

La Tasca dels Catalans

El 29 de maig de 2008, un grup de sabadellencs vam constituir la Unió Catalanista de Sabadell, fonamentat en el document “Manifest i Bases”, que prefigura un nou catalanisme i que exposa amb tota claredat els objectius del catalanisme del segle XXI.

Del catalanisme de la Renaixença al catalanisme de la Independència

En aquest escrit, proposem les tasques que en la nostra opinió són necessàries per aconseguir els objectius del catalanisme renovat. Bàsicament, que Catalunya pugui disposar d’un Estat propi que defensi els interessos dels catalans, per damunt de cap altra consideració. Un Estat Català, que representi la Nació Catalana, que sigui el reflex polític de la nostra Pàtria. També enfortir el nostre patrimoni cultural i la nostra identitat. I tot això ho exposarem i ho direm sense embuts.

Els objectius que volem aconseguir i propagar

1) L’Estat Català com a objectiu absolut.
2) El català com a idioma oficial de Catalunya.
3) La història de Catalunya com a base de la nostra identitat.
4) El Catalanisme com a motor social i polític.
5) La Nació, la llibertat i la democràcia, fonaments ideològics

Per aconseguir els objectius del catalanisme i pels quals els catalanistes hem lluitat, és condició imprescindible, que els catalans tinguem consciència de la nostra realitat nacional i de la responsabilitat que se’n deriva. També dels reptes que això planteja i de l’esforç que comporta. Cap Nació sense Estat no pot aconseguir-ho, si els seus habitants no estan disposats a lluitar per fer realitat aquest anhel. Per tirar endavant aquest projecte, ens calen nacionalistes de pedra picada, gent que estimi Catalunya. Ens fan falta patriotes i ens sobren molts traïdors. Un catalanista és, ni més ni menys, que un Patriota Català.

Hom pot pensar que això és feina dels partits polítics. Ho seria si es donessin les condicions necessàries per assolir la independència d’una forma immediata. Malauradament no es donen les circumstàncies que permetrien aquest objectiu. Per altra banda, els Partits polítics han de governar, resoldre els afers quotidians, assumptes a curt termini i qüestions electorals. També hem de ser conscients, que els partits nacionalistes espanyols, la seva obsessió malaltissa és la unitat d’Espanya i la seva acció política essencial, soterrada, allò que els uneix per damunt dels colors polítics és precisament, l’espoli de Catalunya, esborrar la nostra identitat de la faç de la terra i impedir per tots els mitjans la nostra independència. Amb aquesta mena de gent no ens hi podem entendre de cap manera.

Actualment tenim instal·lat a la Generalitat, un President que no diu ni fa res i un Govern tripartit, inoperant, que no governa i que ha portat el desprestigi de Catalunya, fins uns nivells inimaginables. El desgavell que la seva incapacitat i mediocritat genera, comporta la desconfiança i el desinterès dels ciutadans, per la política i pels polítics. Un govern que més que resoldre els problemes en crea, encara menys podrà assolir objectius més ambiciosos i difícils. El tripartit és un instrument al servei del socialisme i d’una entelèquia anomenada esquerra, però de cap manera al servei de les necessitats de Catalunya. Només un Govern nacionalista fort pot defensar els nostres interessos i aplanar el camí cap a la independència. Som un país ocupat i volem deixar de ser-ho.

No ens enganyem. La feina a fer és tan important, que cal l’esforç de tothom. De tots els catalanistes sense exclusions. Hem de posar les bases que permetin exercir el dret a decidir i a la vegada, conscienciar els catalans de la necessitat d’aconseguir la independència. Sobre tot l’econòmica. Aquest tasca només la pot aconseguir portar a terme, tot el poble català en pes. Hem d’impregnar tota la Societat Civil (associativa, social, econòmica, sindical, esportiva, cultural, recreativa, etc.) dels ideals catalanistes. També les Institucions Polítiques i els Partits.

Els fonaments i la matèria primera, imprescindibles per aconseguir un Estat propi, som els catalans i sobretot els catalanistes. Si no es disposa d’aquests elements en quantitat i qualitat suficients, la independència és una utopia irrealitzable. Conseqüentment, la primera feina a realitzar és la de fer prendre consciència als catalans de la seva identitat nacional i així aconseguir el pas cap al catalanisme. Hem de fomentar el catalanisme en la vida política, econòmica, social, cultural, educativa, laboral, sindical, veïnal, artística, d’oci i d’esbarjo de tota la ciutat. Expressarem la nostra opinió mitjançant o utilitzant tots aquells Mitjans o Entitats que per la seva capacitat d’incidir, puguin ser rellevants en el seu camp propi o específic. Col·laborarem amb els col·lectius que ja ho fan i pressionarem perquè s’hi afegeixin la resta.

Cal tenir present sempre, que la condició necessària per aconseguir la independència, és que existeixi una quantitat de població suficient que la desitgi. Aquest nivell mínim imprescindible de gent que vol la independència, en direm “massa crítica”. Només superant aquest límit, es pot aconseguir la llibertat. És imprescindible la existència d’un gruix important de la societat catalana, que vulgui aquest objectiu. Com més gran sigui la quantitat de catalans que desitgin la independència i es sobrepassi aquesta “massa crítica”, amb més facilitat la podrem aconseguir. En aquest estadi, totes les vies son possibles. El moment històric, la realitat geopolítica i la intel·ligència dels dirigents polítics, marcarà el camí a seguir. L’Estat Espanyol ho té clar i per això propicia immigracions massives a Catalunya. El problema és que alguns partits catalans ho ignoren, ho volen ignorar.

Per això cal influir amb la nostra opinió i amb les nostres aportacions, en tots els àmbits de la societat. Especialment aquells més influents per dinamitzar i propagar el catalanisme. Directament o amb la col·laboració de les Associacions o Entitats. Per exemple: les qüestions històriques, culturals, patrimonials, del nomenclàtor (record dels Sabadellencs preeminents) caldria fer-ho a través de les nombroses Entitats especialitzades ja existents. Igualment amb la cultura, la llengua o el medi natural. Els aspectes municipals o polítics, a través dels partits nacionalistes. També és necessari, que els llocs clau de la Societat Civil estiguin ocupats per persones afins als ideals catalanistes, democràtics i liberals. D'una manera especial volem influir perquè els partits catalans siguin en primer lloc, nacionalistes.

Hem de denunciar i rebel·lar-nos contra l‘espoli econòmic que imposa l’Estat Espanyol a Catalunya i que pateixen tots els seus habitants sense distinció. Catalans i estrangers. Rebutgem la solidaritat espanyola en quan l’Estat espanyol ens roba descaradament 18.600.000.000 € per any , més del 25 % del PIB, Som la última colònia del decadent i tronat Imperi Espanyol. És vital treure’ns aquest jou que ens asfixia i ens arruïna. Conclusió i solució: contra l’explotació, la separació.

En aquesta direcció, és fonamental el coneixement i l’estimació de la pròpia llengua, de la nostra història, del país, de les tradicions. Aquest tasca la fan moltes Associacions, Entitats, Institucions i Societats. No n’hi ha prou. Cal que ho facin la majoria , a poder ser, totes. No podem permetre que la direcció de les Societats, Entitats i Associacions, estigui en mans d’individus no catalanistes i encara menys anticatalans. Tots, tots els mitjans de comunicació haurien de tenir aquestes tendències. Amb les nostres opcions com a socis, lectors o com consumidors, hauríem d’obligar a rectificar les actituds contràries a l’interès nacional. Un altre esforç de voluntat i d’afirmació catalanista que hem de fer, és el de facilitar la integració dels immigrants a la nostra cultura, especialment els de parla castellana, que són els més refractaris a adaptar-se a la nostra societat. Bàsicament a la nostra llengua, però també a les costums, idiosincràsia, tradicions, art, educació, esports, festes, etc.

El camí cap a la independència també comporta deixar de ser mesells. Eliminar l’actitud dels perdedors i recuperar l’orgull dels que es senten vencedors. No perdre el temps i les energies en voler arreglar els problemes de tot el món i desatendre les nostres necessitats. En moltes d’aquestes actuacions, la covardia fa que no encarem els nostres problemes. Hem de superar el nostre complex d’inferioritat i plantar cara als qui ens volen oprimir, coaccionar, espoliar o destruir. Estem farts de la solidaritat a canvi de menyspreu, de fer pedagogia inútil, de claudicacions vergonyants i de submissió estúpida. A tot això que ens lliga amb Espanya, el nostre rebuig.

Cap persona responsable ha dit que aconseguir la sobirania sigui una cosa fàcil. Però tampoc és impossible. Només cal visitar Irlanda, Finlàndia, Txèquia, Eslovàquia, Ossètia i Abkhàzia, les Repúbliques Bàltiques o les Balcàniques, per entendre que tot el que diem és possible. No hem de claudicar mai en els nostres drets que no provenen de cap Constitució i menys de l’espanyola. No hem de cedir gratuïtament mai, amb ningú, ni en cap circumstància. No hem de callar quan ens insulten o ens ataquen.

Hem de manifestar amb orgull i valentia, la nostra catalanitat, a tot arreu i en tot moment. A parlar en català a qualsevol lloc. Al carrer, al restaurant i als jutjats. A sentir-nos catalans amb totes les conseqüències. A proclamar que la independència és possible, necessària i desitjable. A dir ben alt que la nostra literatura, la nostra música, el nostre art, etc. son els millors. Senzillament perquè tenim el dret a dir-ho i a creure-ho. Tot això i més ho tenim de fer i ho podem fer sense necessitat d’ofendre a ningú. Quan rebem E-mails en castellà no els reenviem si abans no els hem traduït al català.

Cal donar prioritat absoluta al català en converses, reunions, llibres, publicacions, diaris, escrits, ràdio, TV, espectacles, cinema, etiquetatge, tribunals, etc. Quant ens vulguin vendre coses per telèfon, contesteu sempre en català i dieu que no enteneu el castellà. En quan a la llengua comuna, res de res, com a molt, una llengua estrangera imposada per la força. Per poder relacionar-nos amb tot el món, tenir accés a la ciència i a la tecnologia, a les escoles de Catalunya es tindria d’ensenyar l’Anglès en comptes de l’Espanyol. Amb l’Anglès pots anar a tot arreu, aeroports, hotels, universitats, àdhuc a Espanya, on et reverenciaran i no passaràs pel mal tràngol d’ésser insultat quan parles castellà amb accent català.

No hem de renunciar a exhibir els nostres símbols allà on ens convingui. Que a totes les eixides i terrats, onegi la bandera nacional. A endegar una campanya per col·locar l’escut de Catalunya en ceràmica, a la façana de les cases. D’afermar les nostres senyes d’identitat. Hi tenim tot el dret del món i no hi podem renunciar, ni hi renunciarem. Hem de comprometre en aquesta tasca tota la gent que coneixem, amb decisió i sense claudicacions vergonyants. Hem d’aconseguir la catalanització dels noms. Que el cognom català sigui el que triïn els pares. Recolzar les seleccions catalanes. Cal predicar amb l’exemple, sense vergonya ni por. Hem de mentalitzar-nos que aquestes petites accions o manifestacions, poden produir grans resultats.

Fins aquí hem donat pautes generals. Prego al lector d’aquest escrit, que afegeixi totes les accions concretes, iniciatives, exemples i vivències, que complementin d’una forma pràctica, tota aquesta exposició. També les esmenes, correccions o aportacions que cregui convenients.

Sabadell, a 30 d'octubre del 2008

Els interessats en adherir-s'hi poden fer-ho en el nostre correu: unicatsabadell@gmail.com

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Presentació

MANIFEST I BASES

Després d’un llarg període de reflexió, un grup de sabadellencs, el 29 de maig del 2.008 vam constituir la “Unió Catalanista de Sabadell “. En aquesta reunió, també vam aprovar el document Manifest i Bases, amb el qual definíem el nostre moviment i que prefigura un nou catalanisme.

Volem fer referència, que el 1891 es va crear una Unió Catalanista per a la defensa dels drets de Catalunya, que establí les Bases de Manresa, va col·laborar amb la publicació de La Renaixença i varen organitzar el Primer Congrés Catalanista. En fou un dels presidents, el sabadellenc Manuel Folguera i Duran (1867-1951).

Només ens guia l’afany de servir a la nostra Pàtria, de mantenir la nostra llengua i com objectiu final, la consecució d’un Estat propi que ens defensi com a Nació. L’Estat Espanyol ens impedeix manifestar-nos amb plenitud, ens maltracta en tots els aspectes, és un impediment constant al nostre desenvolupament i ens empobreix econòmicament amb impostos abusius i discriminatoris. El poble de Catalunya ha fet un mal negoci durant el temps que hem estat sotmesos a l’Estat Espanyol. Continuar dins d’aquest Estat ens porta irremissiblement a la pèrdua de la nostra personalitat nacional, a l’empobriment econòmic i a la desaparició de la nostra llengua. Com que no volem interferències partidistes o sectàries, iniciem aquest procés al marge de qualsevol partit.

Les circumstàncies que van propiciar la Renaixença i la creació del Moviment Catalanista han variat radicalment. Aparentment, la majoria dels projectes a curt termini que s’havien proposat, s’han aconseguit plenament. Però en les coses més essencials i en els objectius a llarg termini, la realitat quotidiana, ens demostra, que estem en pitjor situació. La democràcia no ens ha permès avançar com a Nació, ni desenvolupar-nos econòmicament. Tot el contrari, la nostra dependència envers l’Estat Espanyol, es cada dia que passa més asfixiant. Estem patint una invasió cultural, social i econòmica sense precedents, que amenaça directament als nostres trets essencials i nacionals. També han fallat les esperances dipositades en Europa. Ens sentim enganyats i decebuts. Som un País ocupat i sotmesos a un Estat que és el principal enemic de Catalunya.

Per tots els motius exposats i molts d’altres que no hem esmentat però que son prou coneguts, cal dotar al Moviment Catalanista d’uns nous continguts i d’uns designis més ambiciosos, que s’adaptin millor a les necessitats i a la realitat del nostre país, sense renunciar als seus trets essencials i als seus objectius inicials. Cal adaptar el Catalanisme a les noves circumstàncies i als nous problemes que la pertinença a l’Estat Espanyol ens planteja i que la globalització ens imposa.

En aquest context, creiem que aquesta proposta pot ajudar a superar la situació actual i frenar la degradació de la vida pública i política que estem vivint i suportant. Pot ser l’eina que continuï la tasca que el catalanisme identificat amb la Renaixença va realitzar a Catalunya i que només van poder aturar les dictadures a que ens va sotmetre l’Estat Espanyol. No sabem si aquesta iniciativa és la millor solució pels problemes que tenim plantejats. Avui per avui, però, no en tenim cap més.

Volem ser i per tan som, els hereus del catalanisme que va despertar En Bonaventura Aribau, amb l’Oda a la Pàtria, el de la Solidaritat Catalana, el de la Mancomunitat d’En Prat de la Riba, d’En Puig i Cadafalch, l’Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, etc. Heretem un llegat històric al qual no volem renunciar. Tot el contrari, volem recuperar-lo, continuar-lo amb el mateix esperit que el va inspirar i superar-lo.

Només han variat els objectius, per la simple raó de que la majoria de les propostes polítiques que van plantejar, pràcticament s’han assolit totes. Una altra cosa és que els resultats hagin estat satisfactoris. També ha variat radicalment el context polític, social, religiós, militar, europeu, mundial, ideològic, econòmic i per damunt de tot l’impacte i metamorfosi que l’allau immigratori ha comportat en la població. Aquestes transformacions també ajuden a entendre la insatisfacció que tenim, tot hi haver aconseguit una bona part de tot allò que reclamava el catalanisme original.

La Unió Catalanista de Sabadell és un enunciat obert que vol donar resposta als reptes que totes aquestes transformacions han originat. Per definició hi cap tothom, però això no implica haver de renunciar a les pròpies conviccions ni a les idees que hom pot tenir sobre la manera d’enfocar-ho i les lògiques implicacions polítiques que comporta. Som els catalans nacionalistes que per responsabilitat i patriotisme hi hem de donar contingut i força.

Per aconseguir els objectius que va definir el catalanisme i pels quals els catalanistes hem lluitat, és condició imprescindible, que els catalans tinguem consciència de la nostra realitat nacional i de la responsabilitat que se’n deriva. També dels reptes que això planteja i de l’esforç que comporta. Cap Nació sense Estat pot aconseguir-lo, si els seus habitants no estan disposats a lluitar per fer realitat aquest anhel. Per tirar endavant aquest projecte, ens calen nacionalistes, gent que estimi a Catalunya. Ens fan falta patriotes i ens sobren traïdors.

L’Estat de les Autonomies amb el cafè per a tothom, la solidaritat d’una sola direcció, l’espoli fiscal i una democràcia dubtosa mediatitzada pels tribunals, ha esdevingut l’instrument amb el qual, l’Estat Espanyol impedeix que Catalunya pugui exercir el seu dret a governar-se d’acord amb els seus interessos, a desenvolupar una política adequada a les seves necessitats i a conservar la seva personalitat. En les qüestions d’Estat, els partits nacionalistes espanyols, actuen al uníson, per impedir que Catalunya i els catalans tinguin el dret a decidir tan les qüestions actuals, com el seu futur. Aquesta repressió encoberta de l’aparell estatal i encoratjada pels mitjans de comunicació espanyols, ens fa dir que ja n’hi ha prou d’aquesta farsa. Ha arribat el moment de posar data de caducitat a la dependència de l’Estat Espanyol, personificat en una monarquia borbònica obsoleta i d’amargs records.

Conseqüentment, l’objectiu del catalanisme renascut, només pot ser el d’aconseguir un Estat propi, que defensi els nostres legítims interessos. Tenim el dret a decidir i no hi renunciarem. Desitgem una Catalunya lliure i sobirana. El nostre amor no és ni Espanya, ni Europa, ni el Món. És Catalunya com a Nació i amb el corresponent Estat. El nostre Estat. Volem ser lliures en una Catalunya lliure. És pels motius exposats, que el Logotip de l‘Unió Catalanista de Sabadell (UCS), l’Associació que estem promovent i proposant, és l’Escut Reial de Catalunya, símbol de l’Estat Català.

Aquest col·lectiu, neix i es constitueix, amb l’objectiu d’aglutinar a tots els catalanistes sense exclusions. Amb la voluntat de que la Societat Sabadellenca, en tots els aspectes de la Societat Civil (associativa, social, econòmica, esportiva, cultural, recreativa, etc.), s’impregni dels ideals catalanistes. També les Institucions Polítiques i els Partits.

Volem fomentar el catalanisme en la vida política, econòmica, social, cultural, educativa, laboral, veïnal i artística de Sabadell. Expressarem la nostra opinió mitjançà o utilitzant totes aquells Mitjans o Entitats que per la seva capacitat d’incidir, puguin ser rellevants en el seu camp propi o específic.

Cal influir amb la nostra opinió i amb les nostres aportacions, en tots els àmbits ciutadans. Especialment aquells més influents per dinamitzar i propagar el catalanisme a Sabadell. Directament o amb la col·laboració de les Associacions o Entitats sabadellenques. Per exemple: les qüestions històriques, culturals, patrimonials, del nomenclàtor (record dels Sabadellencs preeminents) es podria fer a través de les nombroses Entitats especialitzades ja existents. Igualment amb la cultura, la llengua o el medi natural. Els aspectes municipals o polítics, través dels partits nacionalistes.

Volem influir, implicar-hi i fer participar al major nombre possible d’Entitats en aquest projecte de rellançament del catalanisme. Només amb l’ajut del teixit associatiu de la ciutat, podrem arribar a un nombre significatiu de ciutadans, la qual cosa ens permetrà poder donar a conèixer i aconseguir que un gran nombre de persones i col•lectius s’adhereixin a la Unió Catalanista de Sabadell. Només d’aquesta manera podrem enfortir la consciència nacional i augmentar el nombre de nacionalistes. Aquests son els requisits imprescindibles per poder exercir amb garanties d’èxit, el dret a decidir.

També seria desitjable, que en la Societat Civil Sabadellenca, els llocs claus estiguessin ocupats per persones afins als ideals catalanistes, democràtics i lliberals. D'una manera especial volem influir perquè els partits catalans siguin en primer lloc, nacionalistes. El dilema polític realment important i transcendent que tenim plantejat, no és la divisió dreta o esquerra, totalment superada i obsoleta, sinó la dicotomia nacionalisme català o espanyol. La supeditació, pervivència i utilització del dilema dreta esquerra, és una trampa que hem de combatre, doncs és la mare de la majoria dels mals que ens afecten, com per exemple el desgovern del Tripartit.

Aquesta qüestió és de vital importància tenir-la clara i denunciar-la sense contemplacions ni complexes. Aquest dilema ens recorda un altra de semblant a l’any 1.936, que consistia en fer la revolució per guanyar la guerra o guanyar la guerra per poder fer la revolució. El Govern de la Generalitat del 1.936, va perdre el control i la governabilitat, va ser còmplice i culpable del desgavell i de la repressió a la reraguarda, amb els conseqüents assassinats de catalanistes i de la destrucció de patrimoni nacional català. També responsable del desastre militar. El resultat: una dictadura espanyola, anticatalana i feixista. També la interrupció traumàtica de la Renaixença i que encara no hem superat.

La Unió Catalanista de Sabadell (U C S), neix amb voluntat integradora. Ens adherim al “Tercer Congrés Catalanista i a totes les iniciatives que promoguin la catalanitat. Resta obert a tota la gent que estimi el País i segueixi els ideals catalanistes. És una condició òbviament necessària però no suficient.

No volem estar sotmesos a cap disciplina de Partit i menys ser-ne un apèndix. Ens restaria credibilitat i el projecte que volem tirar endavant estaria condemnat al fracàs. Col·laborarem sempre que ho considerem oportú amb tots aquells que es mereixin la nostra confiança. Tampoc combregarem amb rodes de molí. No tenim una data per la independència, tampoc la proclamarem. El que farem serà treballar per aconseguir-la.

Si la idea qualla i cristal·litza en una associació operativa, res impedirà que s’estenguin per tot el País i en tots els llocs on encara quedin catalans, Agrupacions o Unions Catalanistes Locals, adherides al Moviment Catalanista del segle XXI.

Fonamentats en el Catalanisme de la Renaixença, volem formular el Catalanisme de la Independència.

Sabadell, 30 d'octubre de 2008

La Coordinadora de la UCS

Els interessats en adherir-s'hi, podeu fer-ho al nostre correu : unicatsabadell@gmail.com