Els catalans sempre ploren

Parafrasejant el títol d’aquella telenovel·la mexicana “Los ricos también lloran”, podríem dir que sempre se’ns acusa als catalans d’estar ‘plorant’ i demanant coses a Madrid. Potser això és cert, però la veritable raó de les nostres queixes és el greuge que pateix Catalunya des de fa anys, per no dir segles, greuge que mai ha estat reconegut per l’estat espanyol.

Avui volem recordar les converses que Rajoy i Mas van deixar de tenir fa dos anys, quan havien de reunir-se per parlar i de renegociar els 23 punts que va plantejar el Govern català i que eren fonamentals per Catalunya. Ho volem aprofitar tot recuperant un carta que va escriure el desembre de l’any 1956 al dictador Francisco Franco, el que fou alcalde de Sabadell del 1940 fins a 1960, el franquista José Mª Marcet i Coll i en la que li presentava 23 discriminacions i queixes que, a parer seu, sofrien llavors els catalans. Ves quina casualitat, 23 punts també, com el 23 d’en Mas. El desinterès que ha demostrat l’estat espanyol envers Catalunya des de fa anys queda palès, llegint l’article titulat  ‘La carta de Marcet a Franco’ escrit pel sabadellenc  Jaume Barberà Canudas, on hi podreu trobar els 23 punts que va fer arribar el batlle Marcet a Franco i que, com escriu Barberà: “a Franco segur que no li van agradar ja que l’any 1960, al cap de tres anys, el “caudillo” va destituir José Mª Marcet com alcalde de Sabadell.

Curiosament, si llegim aquestes queixes de Marcet a Franco i les comparem amb els punts que Mas va fer arribar a Rajoy i en els que parlava bàsicament de qüestions econòmiques, infraestructures, àmbit social, administracions públiques, lingüístiques, culturals, i d’altres temes rellevants, com les beques universitàries, els centres especials de treball, les retallades al fons per al Programa de Desenvolupament Rural, etc. etc., podem comprovar que, malgrat els més de seixanta anys transcorreguts, les reclamacions catalanes segueixen sent pràcticament les mateixes, amb la paradoxa que les unes van ser denunciades per un batlle franquista de dretes i les darreres per un nacionalista català i president d’una institució com la Generalitat, que ni el Marcet ni el Franco haurien volgut veure reinstaurada a Catalunya.

La carta de Marcet a Franco

Per favor, no hi vegeu en aquest article  ─perquè no hi ha cap intenció per part del que l’escriu─ cap mena de rerefons polític. Ni cap traça d’inclinació; ni a favor, ni en contra de l’alcalde José Maria Marcet. Com tampoc, cap mena d’interès en rememorar al dictador. Tant sols em porta la voluntat de recordar que després de seixanta anys les coses segueixen igual. No sé, si per efecte de la famosa frase: “atado y bien atado”.

Des l’any 1956 fins ara hi ha hagut molts canvis importants en aquest país: el Pla d’Estabilització, la mort de Franco, la restitució de la monarquia, l’adveniment de la democràcia, l’entrada a Europa, l’alternança de governs de dretes i esquerres i un mínim i curt batec d’autonomia, aviat retallada. Però pel que fa als greuges envers nostre, no ha canviat res de res.

S’han suspès, per enèsima vegada, i sembla que per molt temps, les obres de connexió de la B-30 amb l’A2, deixant un milió i mig d’habitants (els dels dos Vallessos) sense possibilitat d’accedir a l’única autopista gratuïta que surt de Catalunya. Tant pels sabadellencs, com per les empreses de l’entorn, és un greuge realment important. I no diguem de les avaries de Rodalies, que quan no és una catenària, és un fallo informàtic i quan no, és una baixada de tensió o una màquina que s’atura al mig del trajecte. Aquests dos exemples són, només, una mostra de l’escàs interès que el govern central té en invertir a Catalunya. El més fotut del cas és que aquest desinterès és el mateix de seixanta anys enrere.

El batlle Marcet li va dir a Franco que a Espanya hi havia dues vares de mesurar, una pels catalans i una altra per la resta d’espanyols. Aquesta gosadia se la va permetre en una carta que li va enviar el mes de desembre de 1956 en la que li presentava 23 reivindicacions. Ves quina casualitat, 23 també, que us recorda?

Rellegint els 23 punts i comparant les situacions d’aleshores amb ara, podem apreciar si hi ha diferències o no. Els adjunto en castellà, tal com varen estar escrits, per no caure en cap error de transcripció.

1.- El problema de las autoridades: sistemáticamente se designa para altos cargos de Barcelona a personas sin arraigo en la población y en su gran totalidad no son naturales de ella.

2.- Economía: en los cargos políticos de la Administración española raramente se tropieza con algún catalán; ni siquiera en lo sindical cuentan los catalanes entre los jefes nacionales, incluso en actividades singularmente radicadas en esta región.

3.- Energía eléctrica: ésta es siempre la zona más castigada por las restricciones; al volver a ellas se ha empezado por Cataluña y los cortes son mucho más intensos que en otras partes, por ejemplo Madrid, donde se tiene la atención que aquí se desconoce, de dar corriente al mediodía para que funcionen los ascensores; los catalanes tienen que prescindir de ellos.

4.- Carbón: las antracitas del Norte se cotizan en Cataluña un cincuenta por ciento más caras que en el resto del país, para forzar el consumo de lignitos, de pocas calorías y baja calidad.

5.- Petróleo: el uso de petróleo para cocinas, muy extendido, es una auténtica calamidad popular; desde octubre la colas son constantes, y de horas, para su adquisición, y ésta es una de las más positivas fuentes de mal humor y derrotismo.

6.- Carreteras: se hallan en estado deplorable e intransitables muchas de ellas, en peores condiciones que en otras partes, aun la general y las turísticas, que tantas divisas producen al país.

7.- Transportes urbanos: hay abandono de material y de líneas; no se cuenta, como en Madrid, con aportaciones y avales del Estado.

8.- Industria: el prurito de la descentralización aparece como un pretexto anti-catalán. Difícilmente se dan instalaciones nuevas, ni se permiten ampliaciones, frente a las facilidades en cualquier otra provincia, como si hubiesen dos medidas en España: una para los catalanes y otra para los demás.

9.- Automóviles: en Barcelona se matriculan más “SEAT” que en ninguna otra provincia, mientras en Madrid, y otras, resulta más fácil obtener coches de importación; circulan aquí muchos de estos con la matrícula M u otras, de los que, obtenido el coche, lo vendieron en Barcelona con fuertes primas.

 10.- Alimentación: el índice de ración alimenticia oficialmente publicado, es el siguiente:

 – Madrid: 13,55 pesetas diarias por persona

 – Barcelona: 17,65 “             “                       “

desviándose al Centro carnes y pescados del Norte, que se cotizan aquí un treinta por ciento más que allí.

11.- Tributación: la presión fiscal en Cataluña es mucho más severa, en mucho, que en el Centro y en otras provincias, constituyendo gran ventaja tener en él o en ellas el domicilio social; ello motiva que importantes empresas de Cataluña tengan que fijar oficialmente su sede en Madrid.

12.- Excepciones aduaneras: las obtienen industrias competidoras de las de Cataluña y a éstas difícilmente se les dan medios siquiera para renovar su utillaje.

13.- Líneas aéreas: insuficiencia del servicio entre Madrid y Barcelona; dificultad de billetaje y casi imposibilidad de servicio rápido de viaje sin contar con las agencias.

14.- Comercio exterior: imposible actuar en este campo sin una fuerte vinculación con empresas radicadas en Madrid, donde hay que despacharlo todo, salvo raras excepciones.

15.- Vivienda: sigue el problema con gran gravedad y agudeza; los realquilados y los que esperan casa para contraer matrimonio son auténticos desengañados de las posibilidades de solución de su problema.

16.- Puerto: el abandono y suciedad son completos. Barcelona viva de espaldas al mar. Los organismos existentes son completamente ineficaces.

17.- Banca: Cataluña, en todos sus centros vitales es codiciada por los grandes bancos; la Banca catalana no tiene posibilidades.

18.- Futbol: hay impresión de un trato diferencial; Barcelona no cuenta en el calendario de partidos internacionales, parece que molesta la tradición, antigüedad y deportividad de los elementos de aquí.

19.- Escuelas: más de cincuenta mil niños sin escuela hay en Barcelona. Los niños de los inmigrantes crecen y viven aquí en el más completo abandono.

20.- Los catalanes en Madrid: como no sea por la amistad es difícil a los catalanes el acceso a los Ministerios y centros oficiales, para plantear sus problemas. No se advierten gestiones colectivas de las autoridades barcelonesas en Madrid; cuesta hallar intérpretes de Cataluña –hombres públicos, presidentes de entidades, etc.- que sean recibidos en la capital.

21.- Salarios y seguridad social: el último aumento de salarios a quedado absorbido por la inflación; el aumento tremendo de la seguridad social -el aumento se ha elevado de un 47 a un 50 por ciento para los Seguros Sociales y la otra mitad, tan sólo, cobra en mano el obrero- ha defraudado a los que pagan y a los que cobran.

22.- La tristeza de Barcelona: Barcelona fue siempre una ciudad laboriosa, con vida y alegría, ahora se nota como un ambiente de tristeza y pesadez en todas las clases sociales. El contraste con Madrid, de vuelta de la capital, es enervante. Abandono en lo Municipal, el alcalde sin popularidad ninguna, encerrado en la torre de marfil de su apatía y desgana; suciedad e inactividad urbanística, deficiencia de transporte, malestar y fermento de protesta y desengaño.

23.- Orden público: se mantiene con dignidad en la calle y con honradez intachable desde el Gobierno Civil, con recto sentido de autoridad, pero no hay acción política eficaz en general y en la prensa, desacertada e hiriente muchas veces.

Aquestes reivindicacions, contingudes a la carta, són ignorades o oblidades degut al pas dels anys, però són vigents pel seu significat i el seu contingut en general i per tant mereixen formar part del patrimoni documental de Sabadell.

A Franco segur que no li van agradar. Va citar Marcet, a Madrid, el mes de febrer de 1957. Les hi va negar totes i, a més, en va fer culpables als mateixos catalans. Pràctica molt usual dels governs, de sempre, d’allà, girar com un mitjó les demandes catalanes per convertir-les en problemes.

L’any 1960, al cap de tres anys, Franco va destituir José Mª Marcet com alcalde de Sabadell, es desconeix amb quin percentatge hi havia influït aquella carta. El dictador era una persona molt rancuniosa, només una mentalitat plena de rancúnia es capaç de firmar set sentències de mort en l’ocàs de la seva vida.

Jaume Barberà Canudas

Enginyer i escriptor

Article publicat al blog  Sabadellejant   de l’autor el juny del 2018

Fractura social

El flamant ministre d'Afers Exteriors, Josep Borrell, ha demanat aquest diumenge a la oposició que col·labori amb el govern espanyol perquè, segons ell, Catalunya "está al borde de un enfrentamiento civil". No en va tenir prou amb dir que calia “desinfectar” a los catalanes que ara surt amb el mantra de la ‘fractura social’ amb que cada dia ens ‘obsequia’ també la inefable Inés Arrimadas, però ell elevant-la a la categoria d’enfrontament civil. Potser la gent que diu això desitjaria que aquestes incendiàries frases fossin certes. La realitat és totalment un altra: a Catalunya no existeix cap tipus d’enfrontament, si de cas pot haver-hi ‘confrontació’ de parers o de plantejaments, però mai hi ha hagut fractura social. El que sí que hi ha a Catalunya son agressions ultres que es produeixen en manifestacions unionistes i de Societat Civil Catalana (que Borrell coneix molt bé). Les paraules del ministre contradiuen les bones intencions del president Pedro Sánchez d’obrir ponts de diàleg amb Catalunya i sembla que es quedaran només en bones paraules com foren, fa uns anys, las del seu col·lega Zapatero, amb el seus “apoyaré” que declarava  en els seus mítings a Catalunya.

Cal recordar també les constants referències al “golpe de estado” que, des de Madrid, s’etziben repetidament quan es parla de les resolucions dels dies 6 i 7 de setembre de 2017, del 1-O o del 27-O. Potser són aquests reiterats exabruptes els que intenten fracturar la societat catalana sense aconseguir-ho. No oblidem que tot parteix de la sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010, que va tombar els articles més importants de l'Estatut, aprovat per referèndum el 2005, veredicte que molts constitucionalistes van qualificar, aquest sí, d’autèntic ‘cop d'estat’. Sense aquesta sentència no s'entén ni el 9N, ni la demanda al “Congreso” d'un referèndum pactat, ni la declaració de sobirania del Parlament de 2015, ni, lògicament, la convocatòria del referèndum de l'1-Octubre 2017, precedit per les resolucions del 6 i 7 de setembre (procediment legal i ajustat al Reglament del Parlament segons sentència del mateix TC), ni lògicament tampoc s’entén la declaració política (com a declaració simbòlica) del 27 d’octubre del 2017.

Aquests esdeveniments han portat a que setze persones honestes, polítics i ciutadans honorables, estiguin injustament empresonats o a l’exili, senzillament això. En els propers mesos veurem que els gestos i el to conciliador del govern Sánchez no es traslladaran als fets. El PSOE no té marge de maniobra per canviar, ni vol fer-ho. Això és el que el ministre Borrell s'encarregarà de deixar clar a les cancelleries europees. Veurem un canvi d'estratègies però per aconseguir el mateix objectiu de Rajoy: anihilar l'independentisme com a opció política vàlida.  Al voltant dels fets que hem esmentat, l’arquitecte i urbanista sabadellenc  Manel Larrosa fa una reflexió sobre la situació actual de la política catalana, en un article titulat ‘Reflexió-Represió (El crim del govern central)’ que podeu llegir tot seguit.

Reflexió- Represió (El crim del govern central)

Un fet que hauria resultat inimaginable en el context de país europeu, això és, que la policia ataqués votants, encara que fos un referèndum convocat sense empara legal (per exemple, imaginem-ho entre Londres i Escòcia) planteja fets que hem d’analitzar.

La convocatòria de l’1-O, la seva realització i les declaracions posteriors que mai van ser publicades al diari oficial, ni exercides materialment, ni tan sols baixada la bandera espanyola, senyalen que va ser un acte purament polític. Un acte polític realitzat després de diverses demandes a les “Cortes” espanyoles d’una consulta acordada.

L’acte polític materialitzat, que és un conflicte de forma expressa i manifesta, fou un acte social i no solament del Parlament i el Govern.

Es va passar de les declaracions polítiques a uns fets materials. Cert, però fou pacífic.

L’atac policíac resulta inaudit a Europa perquè la base democràtica de la seva cultura respecta la iniciativa del poble. L’exercici del vot constitueix la base de la sobirania de la gent i no es basa en construcció global tipus ‘del conjunt dels espanyols’. La democràcia rau en la gent, s’exerceix directament, o per representants, i se sosté en un consens de fons i de baix cap amunt. Les lleis suposen un camí per endreçar conflictes i no un sostre per limitar-los. Però només la nostra tradició franquista, viva o recuperada, permeten subvertir aquest ordre de conceptes.

Analitzar en aquests termes la rebel·lió, com a subversió de l’ordre constitucional a través de mitjans violents, és realment definir allò que va exercir el govern central sobre la població de Catalunya. Els dirigents catalans van fer desobediència a un requeriment del TC de no convocar un referèndum el qual, per altra banda, no és delicte penal, perquè convocar-ne fa anys que havia sortit del llistat de delictes penals. Per això hi ha presoners polítics, perquè la coerció violenta va ser feta en nom de l’Estat per part del govern central, amb molt aplaudiment d’altres forces i amb una pressió de l’opinió pública: “...a por ellos”, en un context de pànic del conjunt de l’Estat (del monarca a tots els poders). Els presoners són la representació directe dels votants, ni més ni menys. La subversió radicà en eliminar la primacia de l’expressió del vot i fer-ho amb de mitjans violents; encara que tota una altra cosa pogués ser el valor jurídic del vot. I la construcció dels catalans com a ‘altres’, iniciada des de fa temps, fou portada al límit, i així segueix, després d’un exercici d’anys de senyalar-nos.

El debat públic que s’efectuarà en els propers mesos durant el judici als presoners polítics ha de plantejar directament que l’ús de la violència era democràticament inadmissible per a un conflicte  purament polític, i que, de fet, la rebel·lió fou la practicada pel govern central. De situacions en que el propi govern exerceix un cop d’estat contra el poble n’hi ha prou precedents, tant a les repúbliques ‘bananeres’, com a Europa fins la meitat del XX. El concepte d’un Estat que es defensa a si mateix és pervers, tant sigui matant terroristes, com atonyinant àvies.

El cop d’estat i la involució plantegen uns complements no menyspreables: tot mínim respecte que es faci a Catalunya es denuncia com a preu pagat ‘als independentistes’, com si les relacions institucionals es poguessin basar en aquesta manca d’institucionalitat.

Als catalans ‘ni aigua’ comporta que, des de fa anys, el govern central no respon les demandes legals ni als incompliments i que és possible mantenir-se permanentment en aquest tancament. I ara, a més, amb els principals polítics de la Generalitat presos o exiliats, és a dir apartats, el govern central ha continuat amb la mateixa mesura discrecional contra les institucions i el conjunt de la gent, perquè el 21-D vam votar en continuïtat.

De fet, des del 2010, la sentència del TC contra l’Estatut ha suposat no posar en marxa ni les seves disposicions legals no tombades, ni els mateixos acords de les Cotes espanyoles: per exemple, la Disposició Addicional Tercera que era un acord del Congres s’ha trencat (‘Roma no paga traïdors’), com tampoc no s’ha desenvolupat l’oferiment de Zapatero de recuperar, via lleis orgàniques, aspectes anul·lats pel TC. En pro de la derrota catalana s’usen totes les formes i se sumen per trencar fins i tot els pactes polítics previs i tot marc de diàleg, i això des de molt abans de l’1-O, en nom que els catalans díscols ‘no s’ho mereixen’.

Ara bé això conté un preu per al mateix Estat, ja que la involució és antidemocràtica per al conjunt de l’Estat. Rubalcaba ja va dir que estaven disposats a pagar aquest preu per salvar la unitat d’Espanya.

Més clar l’aigua. La caiguda del govern del PP planteja, però, que aquesta situació havia començat a ser molt costosa per al mateix Estat i que calia una operació de reparació de la seva imatge, operació a la qual es deu el canvi de govern amb el PSOE. El canvi d’imatge del govern no és suficient, però, per demostrar si l’Estat vol emprendre el camí de l’equitat. Bona part dels catalans, i tot el seu govern, no som ciutadans, sinó ‘altres’.

Més enllà d’aquestes manifestacions, les contradiccions són de fons: la repressió de l’exercici del vot i l’aplicació de la violència, planegen que només se superarà aquesta davallada profunda a la caverna amb una assumpció que els nostres presoners són polítics i que realment la rebel·lió i el cop d’estat van ser fets des del govern central. I salvar la dignitat dels mossos està emmarcada en aquest fet: només si es fa palès que els ‘piolins’ es van excedir, el mossos se salvaran. Ni més ni menys. I aquest no és un debat jurídic, és polític: la millor defensa és un bon atac. I davant d’aquest Estat no som sinó uns aprenents. La nostra profunda malenconia s’explica per aquesta davallada i solitud, en la negació d’un escenari democràtic solvent.

Manel Larrosa
Arquitecte i urbanista

Article redactat el juny del 2018 i publicat amb autorització de l’autor.

El sinistre Borrell

No, no hem errat el títol, no volíem dir el “ministre” Borrell. Sala i Martín ha qualificat així el futur Ministre d’Exteriors espanyol, Josep Borrell, i sembla que és exactament el més suau que se li pot dir a qui serà la representació del govern Sánchez fora de l’estat espanyol, que ara sembla viure una segona joventut política que l’ha portat a ser l’estrella del PSCPSOE. Les repetides declaracions virulentes i repugnants de Borrell envers els catalans s’entenen millor si recordem qui és, en realitat, aquest ‘sinistre’ personatge i fem memòria dels escàndols que l’han anat esquitxant al llarg de la seva vida política. Borrell va arribar a ser candidat del PSOE a la Moncloa, però va ser obligat a dimitir com a candidat per l’escàndol dels seus col·laboradors al ministeri, Aguiar i Huguet. Borrell va ser nomenat a dit com a rector de la Universitat Europea de Florència, perquè era un home del partit socialista que tenia poder en aquells moments a Europa, càrrec del que, poc temps després, va ser obligat a dimitir per haver enganyat  la universitat ja que no havia declarat que treballava i cobrava d’Abengoa quan sabia que el rector no podia cobrar sobresous fora de la universitat. Ell va ser qui va aprovar el “Plan Director de Infraestructuras 1993- 2007”, tot just després d'haver inaugurat la primera línia de l'AVE Madrid-Sevilla per l'EXPO’92, amb l'argument que com que s'havia de renovar la línia per Despeñaperros... “ya puestos, se puede hacer con alta velocidad”, fantàstic!. Allà va quedar palesa la seva interpretació jacobina d'S-pain: l'AVE tenia de ser radial des de Madrid, i València-BCN no s'ho mereixia. També va resoldre que l’aeroport de Barajas demanava el doble d'inversió que el del Prat, perquè confiaven en el monopoli etern d'Ibèria.  Josep Borrell mai no ha tingut una feina productiva. Sempre ha viscut o bé de l’estat, del partit o de les institucions on l’estat o el partit tenien influència. Borrell ens diu que cal desinfectar Catalunya de l’independentisme. No, senyor Borrell, el què cal és desinfectar Espanya dels paràsits que, com vostè, viuen dels diners dels altres. Si poguéssim desinfectar Espanya, ho faríem. Però els partits que representen l’elit (PSC, C’s i PP) ho tenen tot lligat i ben lligat. I com que no podem desinfectar Espanya, l’única opció és marxar i votar els partits que volen marxar, i fer un país nou, des de zero, perquè els paràsits com vostè no puguin seguir xuclant  la sang dels contribuents. Finalment una curiosa coincidència: Josep Borrell és de la Pobla de Segur, del mateix petit poble del Pallars Jussà d’on també era Pedro Cortina Mauri, últim ministre d’Exteriors de Franco i primer de la Monarquia. Cortina Mauri va haver de gestionar la descolonització del Sàhara. Seria divertit que ara Borrell hagués de gestionar la descolonització de Catalunya... El director de VilaWeb, Vicenç Partal, comenta en l'article titulat 'Un homenatge als resistents...i això de Borrell'  l’entrada dels nous consellers al govern i de passada afegeix d’altres “perles” al nomenament del 'sinistre'... perdó Ministre.

Un homenatge als resistents …i això de Borrell

Ahir va ser el primer dia que els consellers del nou govern de la Generalitat varen anar a treballar. El ritual del bescanvi de carteres entre el conseller que se’n va i el que comença va ser tan estrany com ens puguem imaginar. En alguns casos –Borràs i Mundó, per exemple– varen poder seure als despatxos que havien estat seus fins al colp d’estat per passar el relleu als successors. Va ser un gest potent que espere que els reconforte mínimament de tant com han patit. Un dilluns, el 30 d’octubre, es van trobar que els barraven el pas uns mossos, a les ordres del govern espanyol. I ahir els mateixos mossos es van quadrar al seu pas. Era només un gest, però és un més dels molts gests que ens serviran al final per a recosir el passat més immediat amb el present més urgent.

Tanmateix, la major part dels consellers no van poder fer el traspàs amb normalitat perquè romanen a la presó o a l’exili. I això és una imatge colpidora que no hauríem d’esborrar mai del nostre cap, ni oblidar, ni perdonar. En homenatge als qui s’ho van jugar tot a l’octubre i que avui han de viure en condicions difícils, mancats de la llibertat que mereixen i reivindiquem. Però també per a entendre una cosa elemental que el canvi de govern a Espanya no pot amagar: no hi ha normalitat ni ha tornat la democràcia, continuem dia a dia en la batalla per a recuperar la dignitat i la llibertat i poques imatges ho poden exemplificar tant com la del nou govern sense poder presentar els seus respectes als consellers perquè són a la presó o nord enllà. Durant molts anys ens ha impressionat llegir fets dels anys trenta del segle passat, de la primera meitat del segle XX en general, que avui vivim en directe.

I, entre aquests, un de molt important: els dels funcionaris de la Generalitat que d’ençà del primer minut es van organitzar per resistir sense saber ben bé què els podia passar. Per resistir des de dins. Ahir molts van eixir al carrer per rebre els seus consellers i recuperar amb ells, simbòlicament, els edificis arrabassats pel 155. I jo no vaig poder evitar de recordar que aquests mesos he tingut la sort, i l’honor, d’haver estat convidat per molts d’aquests funcionaris a participar en els seus actes, en les seues concentracions, en la seua lluita, especialment amb les ADIC. I que gràcies a això he tingut la sort de veure’ls i d’escoltar-los. De compartir-hi les hores més difícils i d’apreciar-ne la valentia, la dedicació, el compromís amb la societat.

Després de l’aplicació del 155, dins els departaments i les delegacions del govern, com era previsible, hi hagué de tot. Hi hagué qui s’uní amb entusiasme al colp d’estat, hi hagué qui restà paralitzat per la por, hi hagué qui acceptà les mesures d’excepció desdoblant el seu sentiment i hi hagué la resistència. Aquesta gent que mantenia el retrat del president Puigdemont al seu despatx, els qui omplien de pancartes i missatges cada departament, els qui organitzaven protestes i donaven la cara davant els nous amos, si podia ser dins mateix dels edificis, si no a la porta.

Per a molts servidors públics, durant aquests mesos, ha estat molt difícil de conciliar el dolor íntim amb l’obligació i el compromís de servir els ciutadans amb eficàcia. I segurament avui és el dia ideal per a donar-los les gràcies, a tots, per haver mantingut la dignitat tan alta. Els nous consellers, el nou govern i el país, tenen en ells un pilar per a continuar avançant.

PS: Josep Borrell, ministre del nou govern espanyol. Bingo.

Bingo perquè es veu ben clar que no es pot esperar res del nou govern espanyol –a mi no m’havíeu de convèncer, però.

Bingo perquè explica fins a quin punt Pedro Sánchez és un bluf –o cal recordar de nou la corrupció de Borrell, el seu suport als dirigents del GAL, la porta giratòria amb Abengoa, tots els defectes del PSOE de la transició?

Bingo perquè si a Europa hi havia ningú que pensava que el problema era Rajoy ara ja entendrà que el problema és Espanya, i que no té remei.

Bingo perquè es fa palès que Sánchez no ha entès que l’esquerra plural va votar més contra Rajoy que no a favor d’ell. I si fa més gests com aquests el seu govern camina cap al col·lapse institucional ben de pressa.

I bingo perquè si ningú somniava de repetir tripartits s’ha despertat de colp.

Vicent Partal

Periodista

Editorial del digital VilaWeb del dilluns 4 de juny del 2018

El malson

Sembla ser que aquest cap de setmana s’haurà acabat el malson per molts catalans. Per fi el PP desapareix de les nostres vides, al menys per un quant temps. La moció de censura presentada pel PSOE contra el govern de Mariano Rajoy, ha pogut tirar endavant amb el suport de nacionalistes bascos i catalans així com també de “Podemos”, tot plegat al redós de la sentència del cas Gurtel, ha servit per descavalcar del govern d’Espanya els corruptes del Partit Popular. Aquest fet doncs farà desaparèixer de les nostres vides, a més a més de Rajoy,  tots els Millos, Sorayas, Camachos, Cospedals, Montoros, Zoidos, els 155’s, els fiscals afinadors, els jutges amics, etc. etc. Això per Catalunya serà bo. També perquè sembla que el falangista Rivera ha quedat esborrat i fora de joc i això també serà bo. Tot plegat no vol dir que els independentistes catalans tinguem grans esperances en allò que pugui fer Sánchez, però hem volgut ‘fer saltar el tauler’ espanyol, amb un govern teòricament més dèbil amb el qual, esperem, es podrà parlar. Potser l’actitud dels nacionalistes catalans no hagi estat entesa per alguns ‘hiperventilats’ independentistes que no volien donar aire al mal educat Pedro Sánchez. No és que l’independentisme s’hagi tornat ‘sanchista’, sinó que ha optat pel mal menor. La conclusió a què han arribat ERC i el PDECat és que qualsevol cosa abans que Rajoy. Finalment també s’ha acabat el malson de no tenir govern a Catalunya i ara ja podrem, més o menys, fer camí cap a la República. Setmana rodona. Ara cal recordar que cada partit, però sobre tot ERC i PDECat (només parlem del nostres), posin els seus bocamolls a bon resguard, per evitar que comencin a desbarrar, com tantes vegades han fet. Ara més que mai, s’acosta l’hora de mesurar cada gest, cada acció i cada paraula. Saber on som i on anem i no parlar per boca d’ase com es fa massa sovint. Finalment voldríem recordar que moltes vegades hem escoltat dir que alguns governants espanyols eren dolents i que només pensaven en fer mal als catalans. Potser això és cert i al fil d’aquest pensament hem recuperat un breu article que l’escriptora colombiana arrelada a Catalunya, Angela Becerra, que fou guanyadora del Premi Planeta, del Premi Azorín 2005 i de quatre Latin Literary Award de Chicago, va escriure fa més de deu anys i on parlava de la maldat i de la bondat. Sembla que finalment la bondat ha vençut a la maldat.

El que en queda

És cert que de vegades la bondat no té present, però també és cert que la maldat mai ha tingut futur.

Alguns dels problemes que avui vivim, col·lectius o personals, tenen el seu origen en la maldat congènita de qui els produeix. Sense cap mena de dubte són els pitjors, perquè l'estupidesa pesa, però la maldat esclafa.

Criminals públics com Stalin, Hitler, Mao i Pol Pot massacraren a milions d'humans que tant sols cometeren el delicte de néixer. Avui són escòria putrefacta de la humanitat.

Ara tots tenim al cap un grupet de nans de tota cultura i creença, tipus de vegades molt propers, que basen el seu poder en el ‘fotre’. El seu final està escrit: el “botafumeiro” amb que s’encensen un dia quedarà fulminat per la brisa silenciosa de la bondat, que en el seu estat més pur és l'actitud sense més factura ni horitzó que actuar perquè l’endemà sigui més confortable i agradable a que l'ahir.

La bondat, encara que de vegades ens costi acceptar-ho, és l'únic que queda. La que afavoreix la salut, que és la pau del cos; la que fomenta el somriure, que és l'alegria de l'esperit; la que, quan dóna la mà abraça, que és la fusió de l'enteniment.

Són molts els que volen fer-se seu del discurs de la bondat. Que saludable és saber que la bondat no s'exerceix des del sermó, els galons o l’estarrufada repetició! La bondat neix i es fa arran de terra, i el premi no s'ha de buscar en el cel sinó en la terrenal mirada del que la rep.

Ángela Becerra

Escriptora

Article publicat al diari adn el dimecres 27 de juny del 2007

Traduït de l'original castellà per l'equip de treball de la Secretaria de l'Unió Catalanista de Sabadell

“Forza España”

El líder de "Ciudadanos" Albert Rivera ha presentat aquest diumenge la plataforma anomenada “España Ciudadana”, amb la qual el partit recorrerà el territori espanyol mirant d'eixamplar la seva base de cara a les properes eleccions municipals. El periodista Enric Juliana ha apuntat que aquesta plataforma vol ser la versió espanyola del partit “Forza Italia” del ultradretà Silvio Berlusconi. "Ciudadanos" va a sac per obtenir la presidència espanyola i aquesta plataforma ha estat creada per xuclar la medul·la del PP fins assecar el partit, amb un discurs nacional-patriótic de l’Albert Rivera, bastit amb frases curtes, directes i demagògiques, moltes d’arrel "joseantoniana", llençades a tort i dret per ser assimilades per la gentada que l’escolta enfervorida. Rivera parla de Catalunya i del procés per assegurar que ha servit per unir més Espanya. ‘Han intentat trencar el nostre país, però han unit els espanyols, hem perdut el complex de defensar la Constitució’, ha dit el líder dretà. Fent referència a les llengües, ha presumit de la diversitat que hi ha a Espanya, però exigint que ‘no es faci escollir’ entre cap de les llengües del país. Potser seria bona cosa recordar la gènesi del partit de l’Albert Rivera, llegint l’article del sociòleg Alfonso Durán Pich titulat ‘Embolicar la troca’, que podeu trobar tot seguit, on s'expliquen els orígens del partit ‘Ciutadans-Partit de la Ciutadania’, que va aparèixer a Catalunya el juliol del 2006 amb l’únic objectiu d’anar contra la llengua i la immersió lingüística.

Embolicar la troca

Entre d’altres de les seves múltiples activitats, la trama de l'Estat ha propiciat el desenvolupament d'un producte polític de naturalesa ‘zombie’, llançat al mercat com si fos un perfum "low cost" dels que venen a Mercadona, que ha anat ocupant espais entre els votants dels partits dinàstics (PP i PSOE), no tant per mèrits propis com pel deteriorament corrupte dels hereus directes del franquisme.

Dir que "Ciudadanos" és un invent no és dir res de nou. El seu repertori ideològic pren com a fonament les lletres de les cançons de José Luis Perales. De fet, les seves figures més notòries tenen aquest perfil, entre modern i caspós, que llueixen els espanyols quan actuen al festival de la cançó d'Eurovisió.

Un dels seus eslògans inicials deia: ‘No ens importa on vas néixer, no ens importa la llengua que parles, no ens importa la roba que vesteixes. Ens importes tu’. Perales no ho hauria explicat millor.

Les seves proclames, que operen prenent com a tronc central la desqualificació, l'insult i la baixesa, destil·len aquell aire xulesc i prepotent que els joves falangistes mostraven en la postguerra. Per això parlen de ‘colpistes’ quan es refereixen als polítics independentistes catalans i celebren ‘que els fiquin a la presó’ o declaren la seva oposició més dura a un programa d'acostament dels presos bascos a Euskadi, una mesura que interpreten com a signe de debilitat.

Aquests nois i noies (tan macos ells), haurien fet les delícies dels que defensaven en el tardofranquisme la continuïtat de la dialèctica de “los puños y las pistolas”. No oculten la seva bastardia, en la tercera accepció del María Moliner.

I encara que els seus antecedents són coneguts, val la pena recordar als desmemoriats algunes de les característiques dels ‘pares fundadors’ d'aquest estrany artefacte.

Destaquem, per exemple, al senyor Félix de Azúa, acadèmic de la llengua, fill de ‘bona família’, que va formar part de la "Gauche Divine", que va marxar a viure a Madrid perquè la seva filla "no creixi en l'odi als espanyols " i que va dir sobre l'alcaldessa de Barcelona (Ada Colau) que és ‘una dona que hauria d'estar venent en una parada de peix’. Un altre il·lustre fundador va ser Arcadi Espada, escriptor i periodista, també traslladat a Madrid, que sobre la particular sentència del cas de violació de "La Manada", va posar dubtes sobre el comportament de la noia, dient que ‘Tanta atenció a aquests nois. .., jo voldria saber si hi ha algun vídeo sobre la vida sexual de la víctima’. Una tercera columna d'aquesta tropa la tenim en Albert Boadella, que exerceix de pallasso en les seves hores lliures i es presenta com a president de "Tabarnia", després d'haver gaudit de tota mena de càrrecs ‘culturals’ molt ben retribuïts a la Comunitat de Madrid; el mateix senyor Boadella que el 19 d'abril de 1979 signava una carta conjunta molt dura, en la qual defensava el dret d'autodeterminació de Catalunya. Ja ho va dir Groucho Marx: ‘Aquests són els meus principis. Si no li agraden, els canvio’. I finalment tenim al senyor Francesc de Carreras, prototip de la burgesia catalana més genuïna, mentor i professor del senyor Rivera, fill de Narcís de Carreras (que va ser president de la Caixa i del Barça), i que després de disset anys de cobrar els seus honoraris i dietes com a membre del Consell Consultiu de la Generalitat, es va passar a l'espanyolisme, primer amb la creació del Fòrum Babel, i després amb la formació de "Ciutadans" (partit de la ciutadania, per si no quedava clar). El mateix de Carreres que en un debat a Televisió Espanyola arran de la consulta del 9N, va dir que ‘la idea que l’anhel del poble té més força que el poder de la llei, és el mateix que deien els moviments feixistes i nazis en els anys vint i trenta (del segle passat)’.

Si busquem una característica comuna a aquest grup de veterans espanyolistes és el seu odi, un odi visceral, a Jordi Pujol i al que representava en el seu vessant cultural i lingüístic. Ja els anava bé la Catalunya autonòmica, ja que gaudien dels privilegis de la seva posició i dels seus vincles econòmics, però no perdonaven la immersió lingüística. Ara que el delicte d'odi s'ha posat de moda en el codi penal espanyol, els fiscals haurien de revisar aquesta part de la història, sabent que la donaran per prescrita. Més tard, quan Convergència va deixar el poder i el va prendre el tripartit, van preparar la vendetta, però no van trobar el suport que esperaven de Pascual Maragall. Potser per això van donar un cop de mà als seus amics socialistes (Montilla, Iceta, Sala, etc.) per acabar liquidant els últims vestigis d'un socialisme català independent i no contaminat.

Aquest ressentiment, a manera de mantra, és el que van transmetre als joves cadells que van col·locar al capdavant de "Ciutadans". Els Rivera, Villegas, de Páramo, Hervías, Arrimadas, etc. han begut en aquestes mamelles. Nascuts la majoria a Catalunya, però no integrats en la cultura catalana, en les seves formes de vida i valors, en el seu Weltanschauung*. Són espanyols que viuen a Catalunya com podrien viure a la Rioja i que celebren la Fira d'Abril i no senten com a pròpia la Diada.

En la història d'aquest grup hi ha mil senyals que els delaten. Com quan la mare de Rivera ─fanàtica de les tertúlies de les emissores de ràdio i televisió espanyoles─ i que no parla català (malgrat viure a Barcelona des que tenia tretze anys), va recomanar-li al seu fill que anés a un acte d'un grup autoqualificat com ‘il·lustrats del segle XXI’, i on va trobar al seu antic professor de Carreres i a la resta dels il·lustrats. Alberto Rivera ja havia intentat abans créixer en la política, militant en les Noves Generacions del PP durant quatre anys, inversió que li va resultar poc rendible, potser perquè com va declarar anys després Eduardo Bolaños, que era president de NG en aquells temps: ‘Em va semblar una mica prepotent. Com si volgués arribar a ministre un mes després d'haver-se afiliat’. O quan Fran Hervías, fill de guàrdia civil, nascut i criat en una “casa-cuartel”, manifestava que es va apuntar a "Ciutadans" després d'assistir a un acte d'Arcadi Espada a Girona, el mateix Espasa que insinua comprendre el comportament dels nois de la "La Manada". O quan el mateix Rivera no va ocultar les seves estretes relacions amb Francisco Caja, president de Convivència Cívica Catalana , que pretenia ‘noquejar el català i tornar-lo a les masies’. O quan Luis Garicano, el guru econòmic de "Ciutadans", ponent regular en la FAES aznarista, va ocultar el seu vincle familiar amb Tomàs Garicano Goñi, advocat militar, que va ser ministre de governació del Règim en els anys finals del franquisme. O quan Juan Carlos Girauta va passar per alt la seva zigzaguejant trajectòria política, que ha anat del PSOE al PP, per acabar a "Ciutadans". O quan la senyora Arrimadas no fa esment a l'anterior condició del seu pare com a policia adscrit a la Brigada Polític Social de Barcelona, en els anys en què els germans Creix exercien de torturadors oficials. Massa senyals de fum per no adonar-nos que estem en territori comanxe.

Però aquests nois i noies comptaren des del principi amb el suport financer del bloc espanyolista, liderat en origen per Miguel Rodríguez, antic sindicalista de CCOO, que després va fer fortuna amb la marca de rellotges Festina i avui té una generosa cartera d'inversions . Pel que fa al suport mediàtic, del qual segueixen gaudint, van tenir al seu costat inicialment a alguns pota negra de la caverna madrilenya, amb la singular empremta de Federico Jiménez Losantos i Pedro J.Ramírez, més l'equip de Intereconomía , que capitanejava Julio Ariza.

Però des d'aquell esperpèntic congrés de ‘fi de curs’, que fou el de Bellaterra el 2006, han passat moltes coses, amb alguns errors d'imatge sonats, com ho va ser la seva aliança amb la ultradreta a les eleccions europees del 2009 en la candidatura de “Libertas” , encara que jo sempre he cregut que aquest és el seu espai natural. Després han recompost la situació, demostrant, això sí, que són capaços d'improvisar en qualsevol circumstància.

Però el que els va donar l'empenta definitiva (les casualitats del factor exogen) va ser la irrupció de "Podemos" en el panorama polític nacional. Els sectors més reaccionaris de l'empresariat (grans constructores, bancs i antics monopolis de l'Estat) van imaginar-se que aquest partit podia trencar la seva zona de confort i van témer que els partits dinàstics (PP i PSOE) no fossin capaços de contenir l'allau suposadament esquerranós. No van adonar-se que "Podemos", un altre producte fabricat pels mitjans, només pretenia ocupar les butaques dels vells “carrozas” de la Transició. La sacralització oficial d'aquests temors infundats va ser la conferència pronunciada per Josep Oliu, president del Banc de Sabadell, al Cercle d'Empresaris de Madrid el juny del 2014, en què va expressar la necessitat de tenir ‘un" Podemos"de dretes’. Ja el tenien, però no s'havien assabentat.

Els fets es van precipitar. La màquina es va posar en marxa. L'ex-president del govern José María Aznar, president de FAES, fundació a la dreta de la dreta, va fundar aquest mateix any l'Institut Atlàntic de Govern, amb la idea difusa de promoure l'economia de mercat i la seva interpretació peculiar i esbiaixada del pensament liberal. En el consell social i acadèmic de la fundació no faltava ningú: Abel Matutes, Cesar Alierta, Josep Piqué, Gustavo Cisneros, Borja Prado, etc. Alberto Rivera va ser convidat a donar la seva conferència habitual i incorporar-se a l'ordre monàstica, encara que fos oficiosament.

FEDEA, un altre important lobby econòmic de la capital, va donar contingut a les línies bàsiques del programa econòmic de "Ciutadans", cosa que significà un estret llaç d'unió del partit amb els principals patrons del lobby, entre els quals es troben Movistar, Abertis, Iberdrola, Enagás, ACS, Santander, BBVA, Bankia, Sabadell i CaixaBank. La "crème de la crème".

Afegim que el president de FEDEA és Jordi Gual, actual president de CaixaBank, i que el seu director general és Àngel de la Fuente, el famós economista dels ‘comptes públics territorialitats’, un invent estadístic que pretenia amagar grollerament el Dèficit Fiscal de Catalunya amb l'Estat. Tot lligat i ben lligat.

Ara els sondejos pre-electorals (que a Espanya, per tradició, són objecte de grolleres manipulacions), indiquen una pujada espectacular de "Ciudadanos", que desplaça al PSOE al tercer lloc i va frec a frec amb el PP. En definitiva, un èxit aclaparador d'un grup de valents trepes.

En el context actual, on la inoperància, la corrupció i la confusió ideològica són factors dominants a l'Estat, el poble hauria d'abstenir-se massivament i no acudir a les urnes. Però no ho faran, perquè com bé explica Ignacio Ramonet, els han sabut vendre la moto.

Haurien llegir el ‘Discurs de la servitud voluntària’ d'Étienne de la Boétie, el gran amic de Montaigne, i així comprendrien moltes coses. El problema és que amb prou feines llegeixen.

Definitivament, cal anar-se'n. I com més aviat, millor.

Alfonso Durán Pich

Llicenciat en Sociologia i Llicenciat en Psicologia

Article publicat en el Blog de l’autor el 17 de maig del 2018

* Weltanschauung=visió del món

La democràcia espanyola

El prestigiós diari nord-americà The New York Times ha col·locat Espanya, segons una anàlisi dels politòlegs Michael Albertus i Victor Menaldo, entre les democràcies europees que s'ensorren, al costat de Polònia, Hongria i Itàlia. El diari americà assenyala que la democràcia europea està en runes, per una deriva cap a tendències autoritàries. Els darrers esdeveniments que ha protagonitzat l’estat espanyol, donen àmpliament la raó a aquest dos eminents analistes, doncs des de la immoral recollida de signatures del PP en contra l’Estatut català, fins a les recents acusacions i empresonaments de líders polítics catalans, passant per totes les barbaritats que han comés els dirigents espanyols, tan amb Catalunya com amb altres comunitats, s’han cobert àmpliament les condicions que expliquen la regressió democràtica a Espanya. Tot plegat sense deixar de banda el seguit de irregularitats en temes com la corrupció, favoritismes, nepotismes, etc. etc. que des dels diferents governs central i autonòmics s’han generat a l’estat espanyol.

El diari apunta que les causes d'aquests retrocessos dels valors democràtics,  són els models de transició d'alguns països des de la dictadura a la democràcia, que ha llastat el model democràtic final. Aquest pot ser perfectament el cas espanyol, on la transició des de la dictadura de Franco a la democràcia, es va fer sota uns paràmetres pseudo-democràtics i amb els sabres de l’exèrcit amenaçant els ‘pares de la Constitució’. Malgrat tot, en opinió dels autors de l’article, és possible modificar el pacte social en aquests casos de tendència autoritària, tot i que això succeeix poques vegades, i habitualment va acompanyat de crisis polítiques importants o de grans convulsions econòmiques, ja que si no s’aconsegueix redreçar la situació, aquests estats amb democràcies tant febles, com és el cas de Turquia, poden arribar a esdevenir unes dictadures temibles. Per tot plegat ens ha semblat interessant publicar traduït l’article del NY Times que podeu trobar més avall.

Per què hi ha tantes democràcies que s’ensorren?

Itàlia, Polònia, Hongria i fins i tot Espanya: la democràcia europea està en ruïnes. Les amenaces i crisis a la democràcia també han aparegut enpaïsos com Turquia, Brasil i Filipines. Sota el lema "America First" del president Trump, els líders amb tendències autoritàries en llocs tan dispars com Egipte, Hondures, Rússia i Veneçuela han trepitjat els seus opositors polítics, preocupant-se només de no rebre una reprovació dels Estats Units.

Per què les democràcies fan marxa enrere cap a l'autoritarisme? Molts estudiosos apunten a l'erosió preocupant de les normes democràtiques arrelades en un consens social sobre les regles del joc i les relacions amb als altres ciutadans.

Però aquest desgast de les normes democràtiques està impulsat en darrera instància  per factors més profunds. En moltes democràcies, les arrels del col·lapse resideixen en les seves pròpies constitucions democràtiques.

Des de la Segona Guerra Mundial més de dos terços dels països que han fet la transició a la democràcia, ho han fet sota les constitucions escrites pel règim autoritari que plegava. Com exemples destacats podríem incloure Argentina, Xile, Kenya, Mèxic, Nigèria, Sud-àfrica i Corea del Sud. Fins i tot algunes de les democràcies consolidades del món, com ara els Països Baixos i Suècia, es van veure entelades per llegats autoritaris profunds. Les noves institucions democràtiques són freqüentment dissenyades pel règim autoritari sortint per salvaguardar les elits tradicionals de l'Estat de dret, per ajudar-les en la política i la competència econòmica per després de la democratització.

Les eines constitucionals que utilitzen les elits autoritàries que pleguen per assolir aquests fins, inclouen factors com el disseny del sistema electoral, els nomenaments legislatius, el federalisme, les immunitats legals, el paper dels militars en la política i el disseny dels Tribunals Constitucionals.  En resum, amb l'assignació de poder i privilegis, i amb les experiències viscudes pels ciutadans, la democràcia sovint no reinicia el joc polític després de desplaçar l'autoritarisme.

D'altra banda, els obstacles per canviar el pacte social als països que hereten les constitucions d'un règim autoritari anterior són costeruts. Aquestes constitucions sovint contenen disposicions que obliguen a unes elevades majories qualificades per fer els canvis. I les elits del passat autoritari que es beneficien d'aquestes constitucions utilitzen el seu poder per aprovar polítiques que millorin els seus privilegis.

Birmània és un bon exemple de com els règims autoritaris sortints poden fer jugar la democràcia al seu favor. Les eleccions del 2015 que van portar a Daw Aung San Suu Kyi i la Lliga Nacional per la Democràcia (N.L.D.) al poder es van dur a terme en el marc de la constitució de 2008 que van escriure els militars. Abans de lliurar el poder el sistema legislatiu, dominat pels militars, va aprovar un seguit de lleis que incloïa promeses d'amnistia als generals militars que estaven acusats de violacions dels drets humans, un pla de pensions generós pels legisladors cessats, contractes de negocis lucratius programats per beneficiar els generals sortints i altres elits i també la transferència de plantes de fabricació del ministeri d'indústria al ministeri de defensa. I, fonamentalment, la constitució concedia als militars el 25 per cent dels escons al parlament, precisament la quantitat necessària per bloquejar una possible reforma constitucional.  La seva posició segueix sent tan poderosa que molts observadors es pregunten si la Sra. Aung San Suu Kyi i la N.L.D., malgrat haver guanyat les eleccions del 2015 en uns comicis democràtics, ara són segrestats per la brutal depuració militar de la població ‘Rohingya’ a Birmània.

Una conseqüència important és que les noves democràcies, al tenir els seus pactes socials escrits per dictadors sortints, malgrat que aquestes democràcies poden estar votades pel poble, no funcionen per el poble o per a les persones. Els ciutadans poden estar fora de perill pel que fa a alguns dels pitjors abusos de l'autoritarisme, com ara la censura o la repressió total, però no són actors importants en la determinació de les polítiques públiques. D'aquesta manera, la democràcia és una espècie de purgatori en què vaguen, de vegades per dècades, amb poca capacitat de determinar la seva orientació.

Aquesta és una recepta per desencisar-se amb la democràcia. Crisis importants, com una severa recessió econòmica, poden provocar la incertesa o la desafecció ciutadana per cristal·litzar-se en ràbia i incitar els votants a expulsar massivament els partits polítics tradicionals. Aquest descontentament pot conduir finalment a la desaparició democràtica, ja que els nous actors polítics inexperts apel·len a la demagògia i desmantellen les institucions clàssiques sense crear un fonament democràtic més sòlid.

Pensem amb Turquia, on el president Recep Tayyip Erdogan ha utilitzat bravates i la reforma constitucional per esbudellar les forces opositores i alguns militars que anteriorment estaven d’acord amb els polítics civils. La constitució autoritària de 1982 que portava Turquia cap a la transició a la democràcia de 1983 va crear un Tribunal Constitucional amb capacitat per prohibir partits polítics com els comunistes i també partits religiosos. Els militars van mantenir l'autonomia financera i la presa de decisions. Potser el més atroç, la cúpula militar i els seus col·laboradors es van assegurar que hi havia una sèrie de clàusules i articles que els ha concedit la immunitat d'enjudiciament pels delictes durant l'era autoritària. El resultat va ser que els militars i els seus aliats van seguir gaudint de privilegis econòmics, com ara conservar la propietat de les indústries clau, tot evitant la persecució dels abusos contra els drets humans.

Tanmateix, el 1987, una important esmena a la constitució de Turquia de 1983 va aixecar la prohibició d'alguns partits de la oposició il·legalitzats. Això va obrir el camí per a la posterior pujada de nous partits com el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (J.P.D.), que, des dels primers anys del 2000, després d'una gran crisi econòmica, ha dominat la política turca. De fet, sota el  J.D.P. el senyor Erdogan va poder explotar la impunitat de la reputació militar, així com la insatisfacció dels clergues i dels ciutadans conservadors en el cor d'Anatòlia, amb la separació de l'església i l'estat impostos per la constitució i imposats pels militars.

Les seves populistes polítiques econòmiques han estat seguides d’una prolongada campanya per consolidar el poder de la branca executiva, debilitar els militars (inclosos els oficials encarcerats), empoderar els islamistes, enervar les llibertats individuals i el poder judicial i, en última instància, reemplaçar la pròpia constitució de Turquia. Va aconseguir-ho completament el 2017 després que un referèndum popular aprovés 18 esmenes a la constitució, que van transformar Turquia en un sistema presidencial en el qual l'executiu exerceix un poder extrajudicial, inclosa la capacitat de nomenar la majoria de jutges i fiscals.

L'erosió demòcrata també ha seguit un patró similar en altres països. El primer ministre autoritari d'Hongria, Victor Orban, va aprofitar el descontentament popular amb la constitució comunista del país per renovar les institucions polítiques hongareses amb una nova constitució l'any 2011. Les reformes del senyor Orban han passat pel poder judicial i van obrir el camí al partit polític Fidesz , enganyant  als seus oponents.

Afortunadament, les democràcies malmeses per les elits poden reformar els seus pactes socials amb el temps, per convertir-los en més igualitaris i representatius dels ciutadans, en lloc de retornar a la dictadura. Això no és fàcil ni comú.

Però quan passa, tendeix a produir-se arran d'aquestes mateixes grans crisis o xocs econòmics. La mobilització ciutadana massiva, quan es combina amb el suport material d'una facció de les elits descontentes o desfavorides, pot tenir èxit modificant o reescrivint per complet les constitucions democràtiques per eliminar-ne les pitjors distorsions de la representació democràtica.

Però això requereix paciència, lideratges generosos i la fe ciutadana en la promesa del que pot aportar la democràcia, malgrat que sembli ser cada cop més efímera.

Michael Albertus

Professor adjunt de ciències polítiques a la Universitat de Chicago

Victor Menaldo

Professor associat de ciències polítiques a la Universitat de Washington

 
Article publicat en el diari   The New York Times  el dimarts 8 de maig del 2018

Traduït de l'original anglès per l'equip de treball de la Secretaria de l'Unió Catalanista de Sabadell

El nou full de ruta d'ERC

Esquerra Republicana celebrarà la seva Conferència Nacional a finals del proper mes de juny. Amb els seus màxims dirigents a la presó o fora del país i amb una situació política completament diferent, cinc anys després de l'última Conferència Nacional, els republicans tornen a posar a debat el seu projecte. Fa cinc anys, en els albors d'un ‘procés’ que el passat 21-D va canviar d'etapa, Esquerra va portar al debat fins a una via extrema, a la qual es podia recórrer no només si l'Estat es negava a negociar un referèndum, sinó fins i tot si suspenia l'autonomia. Es tractava de la declaració unilateral d'independència per part d'una assemblea d'electes.

La posició d’ERC davant la situació actual del procés ha anat canviant els darrers mesos, sembla clar que els han deixat tocats amb els empresonaments i els acomiadaments dels seus líders i quadres. Defensen els seus interessos, que es una cosa molt legitima, però que va en contra dels interessos del país. Insisteixen en ampliar majories, sobretot cap a l’esquerra i pensen que això obligarà al govern espanyol a encetar el diàleg que fa anys estem esperant. Esquerra Republicana ha anant desplaçant el seu discurs des de la defensa aferrissada de la unilateralitat i la desobediència civil cap a posicions més flexibles defensant la bilateralitat i l’acatament als postulats judicials i polítics espanyols. La declaració d'independència, el 155 i el 21D van marcar la fi d'una etapa. I els postulats d'ERC, ara, són completament altres i beuen, completament, de les reflexions d'Oriol Junqueras des del Centre Penitenciari on resta empresonat des de fa més de sis mesos.

Els desafortunats tuïts de Tardà on afirmava entre altres coses: "El republicanisme ha de convergir amb les forces polítiques que també defensen el referèndum vinculant, liderades per Xavier Domènech, i ha de reconstruir ponts d'entesa amb el socialisme català, el PSC de Miquel Iceta", han creat una gran polèmica a Catalunya. Es pot estar més o menys d’acord en aquesta nova posició del partit de Junqueras, però el que no pot obviar ERC són les crítiques als seus nous plantejaments polítics, com les que fa en el seu article el sociòleg Salvador Cardús i que podeu llegir tot seguit.

Una altra transició sense ruptura?

Esquerra Republicana de Catalunya ha fet públic l’esborrany de ponència política per a la seva conferència nacional de 2018. Es tracta d’un bon document, molt recomanable de llegir íntegrament. El text va molt més enllà de definir l’estratègia que es vol seguir per arribar a la independència, encara que, per raons òbvies, sigui l’únic de què s’ha parlat. A hores d’ara, no sé si cap altre partit està en condicions de presentar un text tan complet i consistent. I com que només és a ERC a qui pertoca decidir quin país proposa als catalans, quin paper hi vol tenir, i sobretot, com vol fer-ho, seria absurd que des de posicions externes al partit com la meva se li digués què hauria de fer o deixar de fer. En canvi, em sembla legítim assenyalar algunes discrepàncies en l’anàlisi que fa dels fets.

D’entrada coincideixo en la insistència del document en el caràcter multilateral que ha de tenir el Procés i en la necessitat d’ampliar la base de l’independentisme. Però en discreparia si s’entengués que es vol marcar distàncies amb una suposada unilateralitat prèvia, o que considera que no som prou per mantenir el pols amb l’Estat. El Procés mai no ha volgut ser unilateral, i sempre ha buscat l’acord amb l’Estat i el suport internacional. Tampoc les decisions preses per majoria al Parlament de Catalunya, com ara aprovar la llei del referèndum i convocar-lo, no es poden considerar unilaterals sinó resultat d’un mandat popular i de la sobirania democràtica del Parlament. La unilateralitat només és atribuïble a la resposta de l’Estat.

Pel que fa a l’ampliació de la base, d’una banda, cal recordar que el suport al dret a decidir era massiu, de prop del 80 per cent. I el referèndum de l'1-O responia a aquesta voluntat, no només a la dels independentistes. De l’altra, estic segur que l’assoliment d’un suport més gran ja no depèn d’improbables aliances amb l’esquerra que té l’ull posat –i el cul llogat– en objectius polítics a Espanya, sinó de poder decidir el futur de Catalunya en absència de l’actual marc d’amenaces, de coaccions i de repressió. És a dir, els límits de la nostra majoria ara són resultat del joc brut de l’adversari. Ras i curt: en aquests punts crec que el document està contaminat pel relat enemic.

En segon lloc, és obvi que ERC pensa que la República Catalana serà d’esquerres o no serà. I que la ideologia d’esquerra és condició necessària per justificar qualsevol objectiu nacional. Tampoc ho comparteixo. Aquesta perspectiva –que entendria en una lògica de competició electoral– l’obliga a magnificar la distància amb l’independentisme moderat i a exagerar la seva proximitat amb l’esquerra de matriu espanyola. Així, per exemple, insisteix a parlar del nacionalisme moderat com d’un projecte “burgès i elitista”. I fa coincidir –erròniament– el context de crisi com a desencadenant tant del 15-M com del sobiranisme per suggerir-ne –molt forçadament– una “confluència ideològica i de projecte”.

Tercerament, i és el punt de què em sento més lluny, plantegen l’esperança que amb una progressiva acumulació de forces de l’independentisme d’esquerres i un progressiu debilitament del règim del 78 s’aconsegueixi que “Madrid dialogui d’una vegada amb el sobiranisme de cara a aconseguir una sortida a l’escocesa per al conflicte polític català”. Sembla que es confia –que ningú no se m’enfadi– en una via a la República a través d’una nova transició sense ruptura. I, des del meu punt de vista, si és que guanyem la independència, coneixent l’estat espanyol, no serà pas amb una transició pactada. Un model que, d’altra banda, ja coneixem prou bé com acaba.

Salvador Cardús

Sociòleg

Article publicat al diari  ara  el dilluns 07 de maig del 2018