Els indignats a la ràdio

El 15-M i la llibertat d’expressió

L’altre dia dos grups d’indignats es van plantar davant les seus de Catalunya Ràdio i RAC-1 amb la voluntat de llegir-hi un manifest en directe. No m’allargaré sobre els paral·lelismes, però quan en un sistema democràtic algú irromp en un mitjà de comunicació per llegir-hi un pronunciament estem davant d’una situació molt perillosa. Els responsables de Catalunya Ràdio i RAC-1 van accedir a la voluntat d’aquests grups i els comunicats van ser llegits en antena. A banda del contingut delirant del manifest llegit (una perla: “Som la veritable justícia”, al més pur estil dels tribunals populars faistes), aquest dia el periodisme va patir una derrota i la coacció va viure una victòria.

Per començar, les persones que van llegir el comunicat es van negar a donar els seus noms ni van permetre que se’ls fessin fotografies per penjar al bloc dels programes, com passa amb qualsevol convidat del món en qualsevol emissora del món. No demanen transparència, els del 15-M? Doncs potser que comencin a predicar amb l’exemple, crec. Em diuen que tampoc no van acceptar preguntes, i quan algú no accepta preguntes és perquè no està convençut de les respostes.

Després, és clar, hi ha un doble problema professional. Primer: per què cedir lliurement els micròfons a una colla d’exaltats que irrompen a la ràdio? No hi ha cap argument periodístic que ho sostingui. Els indignats han estat sota el focus mediàtic i han tingut totes les tribunes periodístiques possibles per explicar els seus arguments, fins i tot molt per sobre d’allò que realment representen. Els calen més espais mediàtics, encara? Segon: els periodistes que els van permetre l’espai ho van fer lliurement o sota la coacció que suposa la presència de mig centenar de persones, que per cert no van parar de fer fotos i filmar els periodistes? Demanaven llibertat d’expressió, que ja la tenen, i van trepitjar la llibertat d’actuació dels periodistes.

Què hauria passat si les persones que volien irrompre a les ràdios per llegir-hi un comunicat fossin catòlics antiavortistes? O activistes d’una organtizació favorable a l’energia nuclear? O d’un moviment d’extrema dreta que propugnés el tancament de fronteres i l’expulsió dels immigrants? I si s’hi hagués presentat el consell d’administració d’Abertis, amb Salvador Alemany al capdavant, per llegir un comunicat en contra dels que no paguen peatges? Els haurien ofert els micròfons radiofònics per llegir-hi un manifest, bo i negant-se a donar llurs noms i sense deixar-se fer fotografies ni preguntes? La resposta és òbvia i la sap tothom: no, de cap manera.

Jaume Clotet

Historiador i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el divendres 18 de maig del 2012

El descontentament popular i el nazisme

La Unió Catalanista de Sabadell, veu amb preocupació, com un grup de gent que s’autodenominen “indignats”, han adoptat unes actituds provocadores, antidemocràtiques i anticatalanes, que posen en perill l’estabilitat, el prestigi i la cohesió social del nostre país. També les institucions democràtiques i d’autogovern.

L’existència d’uns canals de difusió i d’unes xarxes socials que possibiliten la difusió instantània i massiva d’informacions i notícies, permet a minories anònimes, sense cap responsabilitat i amb absoluta impunitat, manipular i difondre consignes que promouen mobilitzacions sense objectius concrets i encara menys aportar solucions viables.

Es promou l’agitació social sense cap més altre objectiu que la desestabilització. Amb la complicitat d’uns intel·lectuals que es consideren progressistes i que es creuen amb possessió de la veritat, però que en el millor dels cassos son uns vulgars "tontos" útils al servei de gent espavilada i d’objectius molt concrets que res tenen a veure amb el moviment dels “indignats”.

Per aquest motiu tot seguit podeu trobar un escrit del nostre President, que sota el títol “INDIGNATS I ENGANYATS”, fixa i determina la visió de la nostra Entitat arran d’aquest candent tema. Esperem que la nostra opinió, que d’altra banda és compartida per molts altres comunicadors del nostre país, us ajudarà a conèixer i a donar el valor real d’aquest moviment que alguns mitjans de comunicació, d’una forma irresponsable, han difós més del que pertocava.

Indignats i enganyats

Les consultes populars sobre la independència celebrades arreu de Catalunya i la gran manifestació del 10 de juny de 2010 pel dret a decidir, de forma cívica i pacífica, amb més d’un milió i mig de participants, van mostrar a Europa, a Espanya i a molts catalans adormits, que el moviment independentista havia arrelat amb força a Catalunya. També va quedar clar, que aquest procés no tindria aturador i que era irreversible.

Els mitjans de comunicació espanyols, ho van silenciar, atacar o ridiculitzar. El govern, el PSOE i el PP, van intentar per tots els mitjans, impedir-ho o boicotejar-ho. No tan sols no se’n van sortir, sinó que l’hi van donar més ressò. Per l’altre cantó podem constatar, que els ciutadans de Catalunya no han valorat suficientment, la importància que aquests esdeveniments signifiquen pel futur del nostre País.

Els que si han entès les conseqüències que se’n poden derivar i el perill que aquestes manifestacions signifiquen per la unitat d’Espanya i pels seus interessos econòmics, es l’Estat Espanyol. Davant la impossibilitat de contrarestar de manera frontal el moviment independentista, han optat per desestabilitzar la Generalitat de Catalunya. D’una forma sibil·lina i maquiavèl·lica. I de retruc manipular la informació, confondre a la opinió publica i desviar l’atenció dels veritables responsables, tot donant les culpes als que ho volen arreglar.

El mètode emprat, és d’una eficàcia contrastada, doncs ja va ser utilitzat pels romans i perfeccionat pels Nazis. Consisteix en utilitzar el descontentament popular, per tal de que uns agitadors professionals, canalitzin la protesta contra uns suposats culpables o enemics, que res tenen a veure amb els motius de la indignació.

Els perjudicats per la crisis econòmica, llegeixen el llibre “Indigneu-vos” i amb tota la raó s’indignen i protesten. S’hi afegeixen els coneguts vàndals, els rebenta festes i delinqüents de tota mena. A partir d’aquest caldo de cultiu tan sucós, els agents de l’Estat Espanyol entren en acció. Aprofiten la desorientació i la bona fe, per imposar en les assemblees de democràcia real, consignes radicals i desestabilitzadores, amb un objectiu clar i concret. Neutralitzar el moviment independentista.

Als estrategs espanyols, els neguiteja molt més la victòria de CiU que la de Bildu. Si Catalunya es separa, Espanya fa fallida econòmica. Per tan, cal impedir aquesta opció. La moguda comença a Madrid i acaba a Barcelona. Obliguen a retirar l’Estelada de la plaça de Catalunya. Al monument a Francesc Macià, l’embruten i el bategen com a Durruti. Cal parlar en castellà doncs d’aquesta manera ens entenem tots. A Catalunya hem de pagar l’impost de successions i a Madrid no cal. Els mil cinc-cents milions d’euros que ens deu el Govern Zapatero, que no els paguin, doncs se’ls quedaria CiU. Cal fer un districte electoral únic, per tal de marginar els partits nacionalistes. Etc. etc.

En canvi s’obliden que l’Estat Espanyol espolia 22 mil milions d’euros cada any a Catalunya i que això obliga a fer les retallades. No els ha elegit ningú i exigeixen democràcia real, tot maltractant, insultant i robant als diputats elegits democràticament. En una prova de cinisme, els "tontos" útils que han iniciat aquest desgavell, diuen que no son responsables de res. El que també ha quedat clar, és que aquesta colla no donen cap solució. El que si poden fer, com han demostrat a bastament, és espatllar-ho tot una mica més.

Sabadell 27 de juny de 2011

Llorenç Canyadell i Xapel·lí

President de la Unió Catalanista de Sabadell

Els “altres” indignats

Això no és el Far West

Indignar segons el Diccionari de Mossèn Alcover Moll, significa encendre d'ira; també irritar, produir inflamació en algun membre, ferida o nafra.

Els indignats, doncs, serien aquelles persones que se senten irades per algun motiu, fins i tot que es senten irritats pel fet que les seves ferides com no trobar feina, haver-la perduda, ésser desnonats... per esmentar les més greus, s'han vist agreujades en no trobar resposta dins del sistema en el que sempre han viscut i amb el que sempre havien contribuït i els havia emparat.

Alguns han optat per ocupar les places de ciutats i pobles i fer més ostensible, més onerosa la càrrega que han de suportar i davant la qual no volen manifestar impotència, sinó exigir respostes.

Jo també em sento indignada, conec moltes persones que es senten indignades, pràcticament visc envoltada d'indignats per raons diverses, la major part de les quals, certament, tenen aquest sentiment agreujat per la seva economia. Els que tenim la sort de treballar, guanyem menys i hi posem més hores i més esforç. Alguns, els espavilats de sempre, s'han apujat els sous sense merèixer-ho, d'altres han millorat el salari perquè aporten més talent i valor a la feina que fan. A mi, personalment, m'indignen els primers, però gairebé sempre es fiquen tots al mateix sac, es parla de "polítics" cosa que paradoxalment només beneficia els veritables usurpadors de la "res publica" i castiga en general una classe que compleix amb el seu deure i rep el que li pertoca.

Però a part de les tribulacions per arribar a final de mes, ja em disculparan, estic orgullosa d'algunes coses: dels meus fills que estudien, que malden per aconseguir bons resultats i se'n fan la pell; tinc una família que m'honora, que estan al meu costat quan el camí fa pujada i em deixen campar pel meu compte alguna estona que tot ve pla; em sento ben representada pel meu govern, malgrat les dificultats, veig que es busca una sortida d'una forma incansable, mesella, buscant inversors, intentant fer complir el deure a l'Estat i als ciutadans, prenent decisions impopulars que pretenen salvar l'estat del benestar en allò més essencial.

Naturalment també m'indignen els que s'han omplert les butxaques fent trampa, estafant, i m'indigna que vulguin fer pagar justos per pecadors. Potser és innocent, però em plau viure en una democràcia liberal, en un estat de dret, per més que té moltes imperfeccions.

Entre els indignats que omplien les places, els de pensió complerta, els de mitja pensió, els passavolants i els del terra brik Don Simón hi havia gent de tota mena, des del fill d'uns veïns que s'emporten la minyona vestida d'uniforme els caps de setmana, fins a l'Arcadi Oliveres, encantat d'haver-se conegut tot explicant que hauríem de treballar quatre hores a la setmana per repartir la feina amb els que no en tenen, i en tot cas, que l'Estat ens donés una mica de subvenció a canvi. Hi havia qui volia canviar el món de debò, qui sentia per primera vegada aquest foc a la sang que t'empeny a lluitar per la causa noble i qui celebrava l'ocasió perquè ni que fos un moment, li havia fet reviscolar aquest foc antic. Qui pot apropiar-se de la identitat dels indignats? ningú perquè la formen una multitud de col·lectius d'àmbits, intencions i capacitats molt diverses.

La manifestació del dia 19 volia retornar el seny al sentiment de frustració que malauradament existeix i és viu, concretar les seves reivindicacions en unes demandes plausibles, però alhora no podem oblidar que entre aquella multitud de campaments hi havia un grup gros, homogeni, especialitzat, que actua des de fa anys amb estratègia i "professionalitat", que opta per congriar-se a l'entorn de qualsevol esdeveniment massiu de la societat per escampar sublevació i violència.

No estan malalts, són delinqüents especialitzats en la "lluita urbana", actuen contra el sistema però no tenen cap objectiu alternatiu que no sigui la seva pròpia capacitat de generar caos i buit de poder. Quan no hi ha un conflicte visible es dissolen i esperen una nova oportunitat. Barcelona s'ha fet un punt de referència per aquest col·lectiu determinat, perquè aquí els surt molt barat infringir la llei, per la connectivitat de la ciutat, per la permissivitat de la que han gaudit. Són hàbils en generar les condicions necessàries per alimentar-se: assemblees sobiranes que actuen autoritàriament segons cànons dictatorials, anorrear qualsevol portantveu per impossibilitar la negociació, el consens i el pacte, dominen perfectament les tècniques de manipulació de les masses, criminalitzen un grup (el mossos d'esquadra) perquè saben la violència i la inestabilitat que això genera en la societat, i, sobretot, perquè representen la llei i l'ordre.

Això no és el Far West, és Catalunya i una servidora amb aquests darrers és amb els que se sent veritablement INDIGNADA.

Natàlia Molero

Periodista i escriptora

Article publicat a elSingulardigital.cat el dijous 23 de juny del 2011

L’atac al nostre Parlament

Joan Sales i els “indignats”

Llegeixo a l’imprescindible Cartes a Màrius Torres aquest fragment d’una carta del 2 d’agost del 1936: “I si aquí tenim la FAI, allà tenen la Falange; qui sap si en el fons totes dues coses no són sinó una i que els qui més hi toquen són els qui parlen de failangistes sense distincions. Resulta fins i tot que la bandera negra i vermella de la FAI és també la de la Falange; moltes coses que es proposen aquests vénen a ser també les mateixes que volen aquells. La “dialéctica de los puños y las pistolas” de José Antonio ¿no ve a ser la “acción directa” tan predicada pels anarquistes? L’odi a la democràcia i a les eleccions els són comuns (tots recordem allò de “Obreros, no votar” amb què els anarquistes solien empastifar les parets); l’aversió a Catalunya també”.

El fet és que, efectivament, el nostre poble és especialment vulnerable a les grans dèries internacionals i als seguidismes ideològics acrítics. Ahir els “indignats” van assaltar els nostres representants electes, els van insultar i els van agredir. Alguns companys periodistes també van rebre la seva racció de “democràcia real ja”. Fantàstic. Potser servirà per vacunar alguns polítics i alguns periodistes que han covat alegrement aquest moviment totalitari durant uns quants anys. Només calia llegir i escoltar algunes de les cròniques periodístiques dels darrers dies.

El problema és que aquests “indignats” fan la feina bruta als enemics del nostre país. Segurament ho fan de manera inconscient, perquè és obvi que la meitat són estrangers i no entenen res i l’altra meitat són fruit d’un sistema educatiu en fallida. La història es repeteix davant dels nostres nassos i som incapaços d’aprendre’n cap lliçó. Joan Sales va descriure perfectament la situació a la rereguarda catalana i va alertar contra aquest verí. Algunes escenes d’ahir i dels dies precedents recorden molt a la disbauxa barcelonina de l’estiu del 1936. Els elements són idèntics: atacar les institucions i imposar sense democràcia una pretesa voluntat popular. Algú podrà dir que exagero i que trec les coses de context. Si fos així els acampats de plaça Catalunya no haurien rebatejat el monument a Francesc Macià i l’haurien convertit, amb rètol inclòs, en un monument a Buenaventura Durruti. Trec les coses de context? Au va.

No tenim el millor govern, ni el millor Parlament, ni el millor autogovern, ni el millor sistema electoral. Ens falten moltes coses, encara. Però tot això és nostre i, sobretot, és el patrimoni nacional pel qual els meus avis, i suposo que els de vostè, van fer una guerra i la van perdre. Alguns es van exiliar i altres van patir presó, però tots van haver de callar durant quaranta anys. No ens enganyem: no he vist els “indignats” acampar davant la delegació del govern espanyol o davant la delegació d’Hisenda o la Capitania General. No, i ara. Ells són molt covards i només ataquen el més feble. “Aparcad los nacionalismos, no dividáis”, deia l’altre dia un ociós a la plaça de Catalunya. Acabo amb una altra cita del mateix llibre: “Sí: el govern autònom ha tingut enormes culpes, de negligència, de feblesa, d’ingenuïtat; però en moments així prefereixo dir-ne el menys de mal possible. [...] O obeïm el govern que tenim o en constituïm un altre; el que no podem fer de manera és passar-nos al camp dels enemics de Catalunya”.

Jaume Clotet

Historiador i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dijous 16 de juny del 2011