Només en català

La qüestió de la llengua a Catalunya ha estat una font constant de debat, passió i identitat al llarg de la seva història. El català, com a llengua pròpia, ha estat un element central de la seva identitat cultural i nacional durant segles. Tanmateix, la idea de fer del català l'única llengua oficial de Catalunya planteja qüestions complexes que cal considerar des d'una perspectiva equilibrada.

És cert que el marc normatiu espanyol va en contra del català. Però també és ben cert que nosaltres podríem fer coses. Fa pocs dies a l’acte dels metges per la llengua el president de la Plataforma per la Llengua va dir que fa 20 anys que no s’exigeix el requisit legal  ̶ sí, ha dit legal, que s’ha de demanar per llei!̶  del nivell C1 de català per tenir plaça a la sanitat i el mateix conseller de salut ha reconegut que la situació ha estat fatal i que hi ha hagut inhibició dels governs. Això vol dir que els nostres governants son molt responsables d’aquesta situació. Els catalanoparlants també per canviar de llengua, però el polítics que són als governs, que són consellers i dirigeixen la qüestió de la llengua a Catalunya ha estat una font constant de debat, passió i identitat al llarg de la seva història. El català, com a llengua pròpia, ha estat un element central de la seva identitat cultural i nacional durant segles. Tanmateix, la idea de fer del català l'única llengua oficial de Catalunya planteja qüestions complexes que cal considerar des d'una perspectiva equilibrada.

Si una llengua no la fas imprescindible aquella llengua acaba morint. Hem de fer que el català sigui *imprescindible* als països catalans. Diguem-ho clar: els catalans no som bilingües; el bilingüisme és un tret individual. Algunes persones sí que són bilingües. Ara be dir que una societat és bilingüe. Això no és veritat, és un desgavell. No hi ha societats bilingues, hi ha societat bilingüitzades com la catalana en que se’ns obliga a saber una segona llengua, la de l’estat que és el castellà, i a la Catalunya nord el francès i a l’Alguer l’italià. La llengua fa la nació i la nació fa la llengua,

Fins que no siguem independents, el català només ens té a nosaltres. I, alhora, sense el català nosaltres ja no hi serem. Que els Països Catalans acabin castellanitzats irreversiblement, diferents de Cuenca o Albacete en quatre aspectes insubstancials, és una hipòtesi gens improbable. Romandre de braços plegats a l’espera que la independència ens caigui del cel sí que són ganes de perdre el temps i fer-li perdre’l als altres. La llengua, de fet, és la principal arma de confrontació que tenim a l’abast en la lluita per la llibertat. Perquè la llengua som nosaltres, perquè sense nosaltres la llengua no hi és. Arribat el cas, si un dia ens despertem en un estat independent, ja ens podrem permetre legislar llavors, i amb caràcter d’urgència, tal com fa la resta dels països independents del món conscients de la seva identitat i del valor del seu patrimoni cultural i històric. Llegiu l’article que arran de l’anunci del govern andorrà d’exigir el català a tots els seus residents, ha escrit el director de VilaWeb, Vicent Partal.

Catalunya is not Andorra

La pre-campanya electoral s’ha escalfat amb unes quantes propostes sobre l’ús de la llengua catalana: a l’escola, als comerços, a la societat en general. És normal perquè la percepció generalitzada arreu del país és que el català recula. I és evident, doncs, que cal discutir les causes d’aquesta reculada i mirar de superar-les.

Però hi ha un parell de problemes respecte d’això. Un és que el catalanisme, per primera vegada en la història, ha abandonat la defensa del català com a llengua pròpia del país. Incomprensiblement.

De tot allò que ens ha passat aquests darrers vint anys, és la cosa que em causa més perplexitat. Temps enrere Oriol Junqueras va decidir –i va proclamar– que la república tindria el castellà també com a llengua oficial. La resta de polítics, en termes generals, ho va acceptar i d’aleshores ençà tot va cara avall.

Tant, que s’ha imposat a poc a poc, entre la majoria social independentista, la tesi que som un país que té dues llengües. I si això és així, si ens hem de creure que l’espanyol és tan llengua pròpia com el català, aleshores quin problema hauria d’haver-hi amb l’extinció d’una de les dues llengües –que ja sabeu quina serà?

En una entrevista remarcable per la clarividència del seu pensament, fa pocs dies, des d’Elx, el president del Tempir, Josep-Enric Escribano, responia a tot això d’una manera insuperable: “La llengua s’ha de repolititzar i s’ha d’assumir el conflicte lingüístic”. Efectivament. I, hi afegesc jo, s’ha de guanyar.

Hi ha, tanmateix, un segon problema que no és menor, tant a Elx com a Barcelona: que el marc legal va completament en contra nostre. El marc legal, en aquest cas, espanyol.

Això és així. Els catalans simplement no podem decidir res de res. No podem, de fet, ni tan sols pensar com ho hauríem de fer. Perquè no tenim la capacitat d’imposar –sí, he dit imposar– les mesures necessàries per a recuperar i dignificar la llengua. I perquè cada dia perdem un llençol. N’és una mostra l’acord més que lamentable sobre el català a l’escola que Esquerra i Junts van signar al parlament amb el PSC i els Comuns.

Però hi ha llum, i el contrast il·luminador, en aquest estat de coses, és Andorra. L’allau espanyolitzadora també hi ha arribat, però Andorra té l’únic instrument que pot assegurar la defensa dels drets d’una població, d’una cultura, d’una llengua, d’una societat. Que és l’estat propi, que és la independència.

I heus ací que els partits polítics andorrans, del govern i de l’oposició, s’han posat d’acord i han pres decisions, que seran aprovades si no hi ha cap sorpresa el 25 d’abril. Eixe dia, d’avui en vuit, el Consell General aprovarà una nova llei del català que incorpora mesures que a la resta dels Països Catalans, en la part ocupada de la nació, són simplement inimaginables.

Per exemple, que ningú no podrà residir a Andorra legalment sense demostrar, amb un examen, el coneixement del català. Si no el passa, perdrà el permís de residència i haurà d’abandonar el país. I, en conseqüència, que quan tu vages a un comerç, una empresa o institució parlant en català no és que els qui t’atenguen tindran l’obligació d’entendre’t, sinó que tindran l’obligació de parlar-te en català. S’ha acabat això tan irritant del “cafè-con-qué?”. S’ha acabat per una cosa tan simple que és que qui t’atendrà s’haurà examinat abans, i ja no podrà argumentar que no t’entén o que no sap parlar la teua llengua. Per si no era prou garantia, a més, seran sancionats amb multes substancials i serioses si es neguen a atendre qualsevol ciutadà en català, a parlar-lo.

I aleshores la pregunta lògica és per què, tractant-se de la mateixa llengua, una cosa tan simple i lògica es pot fer a Andorra i no pas a Barcelona o a Elx? Quina diferència hi ha? Doncs la diferència és ser independents o no ser-ho. No únicament, és clar; però fonamentalment això. I aquest és, per tant, un recordatori a la resta del país per a entendre que qualsevol via que no siga la separació d’Espanya –o França– és una pèrdua de temps, un acompanyament en la decadència, un entreteniment per a no haver d’encarar el problema real.

Vicent Partal

Director

Article publicat al digital  VilaWeb  el 17 d’abril del 2024.

Guerra lingüística

El català és el gran trofeu de caça major de l'espanyolisme, perquè destruint l'idioma esclafen també la identitat, la cultura, el país. Catalunya, vaja. La guerra, o millor dit, la invasió lingüística salvatge i violenta, està fent estralls. Sense descans ni pietat. Van ‘a saco’, que dirien els castellans. Aquesta guerra contra el català no és pas nova, ni de bon tros: porten segles practicant-la, atacant-lo, menystenint-lo, prohibint-lo... Però en ple segle XXI, amb el govern més progressista de la història manant a la Moncloa amb el suport parlamentari d'un partit independentista com ERC, la virulència és encara més cruel i més mortífera. El català no és que estigui a l’UCI, és que alguns ja li han comprat el taüt, els claus i la làpida.

Ser parlant de català en bona part del domini lingüístic no és tan fàcil com sembla. O bé estàs obligat a ser un dels herois irreductibles que no canvien mai de llengua, amb la incomoditat i el cansament que això pot generar, o bé ets el botxí que minoritzes la teva llengua. Tot sense mala intenció. És normal que els experts hagin encunyat el terme “estrès lingüístic” per referir-se a la necessitat constant de solucionar aquest desencaix.

D’un temps ençà, l’ús social del català ha anat retrocedint. La situació és especialment preocupant entre infants i adolescents, que veuen el català com una llengua acadèmica, allunyada del món del lleure i les relacions personals. Tots els qui ens hi relacionem en el dia a dia (a casa, a l’escola, en el temps lliure...) som importants en la transmissió de la consciència lingüística: som els seus referents.

 En els darrers quinze anys el català ha anat perdent ús social i parlants d’acord amb les dades oficials de la mateixa Generalitat de Catalunya. La prova més evident d’aquesta tendència es veu sobretot entre el jovent, perquè només el 14,6% de les converses a l’hora del pati en instituts de zones urbanes de Catalunya són en català. Aquest fenomen no es limita estrictament a l’àrea metropolitana, sinó que s’estén arreu del país, cosa que implica una pèrdua de capital simbòlic: el català ja es percep com una llengua de segon nivell. Les causes d’aquesta situació són diverses i complexes. Tanmateix, no hi ha dubte que darrerament s’ha constatat un notable relaxament en la consciència lingüística. No ens referim només al disfuncionament greu que suposa que bona part de les classes de secundària es facin en castellà i la inspecció no hi posi remei. Les dades mostren que, fora de l’aula, en espais de lleure com el pati, més d’un terç del personal docent dels instituts de les nostres ciutats s’adreça en castellà a l’alumnat. Es tracta d’un fet especialment greu perquè promou la percepció que el català és només la llengua d’una part del país i no del conjunt de la ciutadania. 

La situació és greu, gravíssima. També intolerable i que ens hauria de fer reaccionar de forma urgent, vehement i sense ambages. Precisament és el que fa l'escriptora Pilar Rahola, esgarrifada i indignada amb cada nou atropellament dirigit des de Madrid. I en són molts, pràcticament diaris. Una gota malaia que analitza en un nou vídeo de 'Paraula de Rahola' titulat  ‘Guerra de l’estat al català: ofensiva per destruir-lo’, arran de dos moviments molt aclaridors del ‘modus operandi’ de l'estat espanyol: el de la Comissió d'Exteriors del Senat, votant en contra de la utilització del català, l'euskera o el gallec al Parlament Europeu i el del Defensor del Pueblo, Ángel Gabilondo,  fent seves les tesis dels sectors ultres contra el català a l'escola. Tot plegat, per terra, mar i aire. És un estat que utilitza tots els estaments per anar afeblint i malmetent la salut de l'idioma català. Podeu llegir tot seguit la transcripció íntegra del vídeo de l’escriptora Pilar Rahola.

Guerra de l’estat al català: ofensiva per destruir-lo.

Per terra mar i aire. És una ofensiva d’autèntica neteja lingüística. No hi ha dia en què no hi hagi gestos, amenaces, intervencions, en què no hi hagi algun instrument o alguna institució que faci alguna cosa en contra del català. És permanent, és un Estat a l’una, emprant totes les institucions i els estaments que tenen per anar llimant, anorreant, afeblint i, per tant, malmetent la salut de l’idioma català.

I si no ens n’adonem és que no volem veure-ho, perquè l’ofensiva és permanent. Sense anar més lluny, ahir mateix, la Comissió d’Exteriors del Senat, votava en contra, del fet que, senzillament, es pugui utilitzar el català, l’euskera o el gallec en el Parlament Europeu. I ho feia el PP, el PSOE, el mateix que s’asseu en aquella taula de diàleg autènticament falsa, no diguem ‘fake’, falsa de falsedat i en la qual s’asseu i on va arribar a dir que impulsaria l’ús del català al Parlament Europeu. Mentida, mentida, mentida, permanentment mentida. I ja n’hi ha prou que algun partit català s’ho mengi amb patates, mentida rere mentida.

Són uns miserables, ho podem dir més clar? Són uns miserables. Estem parlant d’un patrimoni lingüístic de mil anys d’història, totalment afeblit, perseguit durant dècades i segles, i que l’estat que l’hauria de defensar, permanentment continua agredint-lo. Ho repeteixo: estan fent una neteja lingüística. Estan utilitzant tots els mecanismes que tenen per destruir-nos, en la nostra llengua, perquè, al cap d’avall, així també destrueixen el concepte de nació i la pròpia identitat. Saben el que fan.

Al Senat ho va fer fa uns dies el “defensor del pueblo”, el senyor Ángel Gabilondo, fent seves les tesis de tots els sectors ultres contra el català a l’escola. Què s’ha cregut el “defensor del pueblo”?, què caram és? Si aquest és un instrument, el defensor del poble, que ni tan sols tenien, van copiar-ho de la Sindicatura de Greuges nostra, que és secular, antiquíssima. I ara vénen a ficar-nos el dit a l’ull, al que fem els catalans i a les decisions del Parlament i del Govern. Però... què s’han cregut? Doncs ahir el Senat, avui el Gabilondo; tenim el català assetjat pels jutjats, menystingut permanentment pels mitjans de comunicació, foragitat completament, destruït permanentment per lleis i per accions, atacat per les institucions espanyoles de tota mena, que els hi és absolutament igual que els catalans tinguem drets lingüístics, no existeixen a l’estat espanyol.

L’estat espanyol vulnera completament els drets lingüístics de les minories. Diguem-ho clar. I en el nostre propi territori, a Catalunya, on hauríem de poder governar amb una mica de salut el nostre idioma, tampoc no podem fer-ho perquè estem lligats de mans i peus. Avui mateix, en José Antich feia un article demolidor, en el que donava unes dades on explicava que, per exemple, en cap districte de Barcelona, en cap districte, el català és, entre els joves la llengua d’ús. En cap, zero, dels deu districtes, ni un. El districte on s’usa més el català és Sarrià-Sant Gervasi que arriba al 44%; a Nou Barris el 5%. Però és que el més esfereïdor és que això, el 2015, estava en unes xifres molt més elevades d’ús del català, és a dir que, en molt pocs anys, en set anys, ha retrocedit l’ús del català en 7,2 punts, que és una barbaritat i ens situa en una posició de no retorn. És a dir, el català està en perill real. Fiquem-nos-ho al cap, ja no es tracta d’ajudar, de... no, no, no: en perill real.

Hi ha hagut uns quants moments en la història de Catalunya en què el català podia desaparèixer. A principis del segle XIX, quan Bonaventura Carles Aribau pràcticament s’acomiadava del català perquè l’havien foragitat de tot arreu; però vàrem renéixer. En ple franquisme, durant quaranta anys, prohibit, malmès, perseguit; però vàrem resistir. Resistirem ara? Perquè, clar, primer tenim grans onades immigratòries que, sense capacitat d’estat no aconseguim implementar-lo. I com que el català deixa de ser necessari i imprescindible perquè no és obligatori, doncs immediatament és molt difícil que tots aquests sectors que arriben, que han arribat, aquestes grans onades migratòries de tot el món les puguem normalitzar lingüísticament.

Després tenim la irrupció brutal dels mitjans audiovisuals. Amb eines d’estat, es pot mantenir la salut d’un idioma; sense eines d’estat és molt difícil; però amb les eines d’un estat en contra, és impossible i, aleshores, han situat el català en posicions de resistència. En alguns aspectes, és possible que estiguem en més perill que sota el franquisme. És possible que estem en més perill que sota Ferran VII... i que Felip V no cal dir. És possible que estem en el moment de més perill de l’ús del català. Hem de començar a reaccionar. Ens han declarat la guerra lingüística, volen destruir el nostre idioma. Tenim capacitat de resistir?

Pilar Rahola

Periodista

Publicat a Youtube.com, ‘Paraula de Rahola’ el divendres 4 de novembre de 2022

https://www.youtube.com/watch?v=vgXjgUCrmOU

 

La realitat del català

Va ser l'abril del 1983, amb el suport de totes les formacions polítiques, quan el Parlament de Catalunya va aprovar la llei de normalització lingüística, una norma que havia de ser decisiva per a la recuperació de la llengua en els seus usos oficials, en l'educació i els mitjans de comunicació. La llei de política lingüística del 1983 va ser substituïda per una norma nova del 1998, que es va aprovar amb 102 vots a favor i 25 en contra i que contempla l'ensenyament 100% en català. L’any 2020 uns espanyols destinats a Catalunya porten als tribunals el "dret" a què el seu fill estudiï en castellà ―per cert a cap lloc del món existeix aquest "dret" a no ser que visquis en una colònia― i el jutge dóna la raó als espanyols i obliga la resta de la classe a fer-les també en espanyol. Ara una associació espanyolista que no representa ningú pretén que la sentència s'apliqui a tothom. El TSJC els hi dóna la raó i obliga a impartir el 25% de castellà a TOTES les escoles de Catalunya. Llavors arriba la gran solució dels partits: modificar la Llei de Política Lingüística del 1998 per acomodar-la a la Sentència.

Ara, tanmateix, sense que hi hagi cap relació amb determinats posicionaments judicials, es vol modificar aquesta llei. Es pretén parlar de “normalització de l’espanyol” a Catalunya. Els parlamentaris catalans que van subscriure la proposta de modificació de la llei (JxCat, PSC, PODEM i ERC) entenen, per tant, que l’espanyol necessita polítiques públiques de suport a Catalunya. Desconeixen la realitat i que aquesta modificació de la llei és un disbarat. Per això, sembla que Junts per Catalunya no participarà de cap reforma de la llei perquè no té consens polític ni del sector, i perquè no ha impedit una decisió judicial que imposa el 25% del castellà a les aules. “L’únic objectiu de Junts durant aquestes setmanes ha estat consensuar mesures per intentar protegir la immersió. Per nosaltres el català és una línia vermella. No avalarem cap mesura que suposi un retrocés”, ha manifestat el portaveu de JxC. El consens que es va esbombar de manera retòrica, que portava a l’acceptació d’una reforma de la llei de Política Lingüística que retallava la immersió era fals. El PSC, sempre més hàbil que cap altre partit, va arrossegar Junts i ERC a un escenari pensat exclusivament per provocar un enfrontament més entre els socis del Govern. Els socialistes han aconseguit el que volien i de propina s’enduen un episodi més de divisió interna a Junts. La trampa que els socialistes han parat als republicans és diabòlica: o accepten retallar la immersió o donen la raó a Junts, tard i malament. Cap opció és bona.

La normalització de l’idioma català té una llei vigent amb un gran consens. La llei de política lingüística del 1998. Aquesta llei és bona. Centra el català com a idioma de Catalunya, per fer-lo conegut i parlat i, si és possible, imprescindible arreu de la vida social del país. És una conquesta col·lectiva: una llei catalana per normalitzar el català, la llengua nacional, pròpia, dels catalans. No és la llei, que ja tenia el consens social i polític, el que s'ha de modificar. El que cal fer és aplicar la llei vigent que compta amb l'aval del TC i de la societat espanyola i no una sentència que no representa la voluntat democràtica de ningú. Que el PSC i Comuns estiguin a favor de canviar la Llei de Política Lingüística ens hauria de donar una pista molt clara de si aquesta modificació beneficia la immersió o la perjudica. Una de les principals raons que ha dut a Junts a fer-se enrere ha estat el perill que la reforma acabés al Tribunal Constitucional i que el resultat fos un retrocés encara pitjor per a la llengua.

La pregunta que cal fer-nos ara és la que formula el director del digital VilaWeb, Vicent Partal, i que escriu en el seu article titulat:  “¿Quin consens sobre la llengua hi pot haver sense la CUP ni Junts?”. Efectivament, és impossible que el pacte per reformar la llei de Política Lingüística serveixi de res. Seria estèril encara que el consens fos de la totalitat dels 135 diputats del Parlament, perquè mai serà admès per a una treva en la guerra judicial contra la llengua. La interlocutòria del TSJC d’aquesta setmana deixa molt clar que els jutges ―a part de demostrar que no coneixen el català― no volen ni pactes polítics ni suposats consensos. Volen obediència, volen submissió. Volen que el conseller d’Educació comenci a enviar ordres a les escoles i instituts per fer matemàtiques en castellà. Ells manen, el govern obeeix i el poble s’aguanta. Així és com ho veuen, i no acceptaran cap altra cosa. Llegiu si voleu l’article d’en Partal a continuació.

Quin consens sobre la llengua hi pot haver sense la CUP ni Junts?

El 3 de desembre de 2007, ja fa més de catorze anys, vaig escriure aquest article editorial, ací a VilaWeb: “Un canvi de cicle polític”. D’aleshores ençà, he publicat més de tres mil editorials i aquest és un dels pocs que recorde amb precisió.

L’article venia a tomb de la manifestació en protesta pels dèficits en les infrastructures, aquella famosa manifestació en què fins i tot va participar, discretament, el president Pasqual Maragall, que acabava de ser defenestrat pel seu partit. I l’article, el recorde perquè el debat que acabà fent possible aquella manifestació va permetre per primera volta una cosa que marcaria el futur del nostre país fins avui. El resum seria aquesta frase: “Segurament que és aquesta fotografia, del PSC i el PP en l’un costat, i d’Unió Democràtica a la CUP en l’altre, el canvi més transcendental que es deu haver plasmat aquest primer de desembre i amb això és possible que hàgem assistit al naixement d’un nou cicle polític al Principat.”

Efectivament. Aquell dia, per primera vegada, les aliances polítiques al Principat van bascular i ho van fer de debò. El PSC de José Montilla ja havia començat el viratge cap a l’espanyolisme que va acabar consumant en la legislatura de la independència. I CiU i ERC començaven a entendre que eren aliats naturals, o ho haurien de ser, si volien portar el país a algun port. I que això exigia d’abandonar les seues relacions amb el PP i el PSOE i prioritzar, sí, l’eix nacional.

Amb daltabaixos o amb entusiasme, amb picabaralles constants, amb deslleialtats de vegades però també amb un ambient de camaraderia extraordinària unes altres, el moviment independentista ha transitat d’ençà d’aleshores, del 2007, per aquesta via. Fins i tot, quan estaven més barallats. I tant és així, que d’aquest govern que tenim ara encara en diuen el govern del 52%. El 52% del vot a favor de la independència. El 52% de la suma d’ERC, Junts, la CUP i el PDECat.

I, tanmateix, d’ençà de la formació de l’actual govern sura la sensació que aquell moment històric generat ara fa més de catorze anys, i que ha estat tan important i positiu per al país, és a punt de ser aniquilat. Els pactes municipals trencant el bloc independentista primer, el pacte de Junts amb el PSC a la Diputació de Barcelona després i el pacte tàcit d’ERC amb el PSOE a Madrid han causat la sensació, i alguna cosa més que la sensació, que l’independentisme és a un pas de destruir un dels motors bàsics del seu creixement electoral i d’entrar, per tant, en una deriva que no se sap on porta.

I això es va posar de manifest ahir d’una manera dramàtica, arran de la decisió de Junts per Catalunya d’abandonar definitivament el pacte per a reformar la llei de política lingüística que ells mateixos havien signat amb ERC i també amb el PSC i els comuns.

Aquell pacte a quatre ja era terrible per si mateix, més enllà de la llengua, perquè feia fora de manera explícita la CUP, partit al qual els signants ni tan sols van arribar a convocar. I, per tant, trencava l’esperit encetat en aquella manifestació del 2007. Però ara, amb la marxa de Junts i la defensa a ultrança del pacte per part d’ERC, les coses sembla que es porten tan al límit que és més fàcil d’imaginar un cataclisme polític a curt termini que no pas una altra cosa.

Sobre el contingut d’aquest acord, ja m’hi he pronunciat anteriorment: és un despropòsit i fa mal al català. En aquest sentit, m’alegre que Junts haja rectificat el seu error. Ara bé, això d’ahir va molt més enllà encara i pot arribar a tenir una repercussió molt més gran. Perquè si la CUP i Junts coincideixen a dir que aquest no és el pacte que la llengua necessita, jo diria que el més raonable seria que ERC renunciés a insistir-hi. Perquè són dos partits de tres, els que diuen que aquest no és el camí. Perquè són 41 escons independentistes contra 33. Però, sobretot, perquè què farà ara ERC? Pactar amb el PSC del 155 i amb els comuns de l’eterna desconfiança, posicionant-se contra el que defensen els seus companys del 52%?

PS. Dos comentaris al marge. El primer és que fóra molt bo, encara que segurament serà demanar massa, que Junts i CUP proposassen ara una alternativa comuna que poguessen defensar tots dos. El segon és felicitar la gent del carrer, els pares i els mestres, les organitzacions, que s’han oposat a aquell pacte a quatre. Ja ho sé, que el desànim no deixa veure res aquests dies, però amb el temps es farà evident que la rectificació de Junts és, sobretot, una victòria dels qui van decidir de resistir i no acceptar una proposta que no serveix per a frenar l’ofensiva judicial però que ens deixava despullats i sense aire als qui creiem en el futur de la llengua catalana.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el dijous 12 de maig del 2022

Salvem els mots

La ignominiosa sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya considera que l’ús del castellà a les escoles catalanes és “residual” i obliga la Generalitat a garantir que com a mínim un 25 % de les classes hauran de ser en castellà. El TSJC remarca a la resolució que “a més de l’ensenyament de la llengua oficial, s’haurà d’incloure íntegrament almenys una altra matèria o assignatura no lingüística de caràcter troncal“. Aquesta sentència ha estat la raó principal de la vaga i de la massiva manifestació que han dut a terme aquesta setmana professors i alumnes de tota Catalunya. És possible que, enmig dels nombrosos problemes que ens afecten, a la vaga en defensa de l'Escola Catalana li costi obrir-se l'espai informatiu que es mereix. Malgrat tot, no pot ser que s'hagi acceptat com a normal que l'última decisió de totes i cada una de les coses que afectin els ciutadans de Catalunya no l'adopta ni el seu Govern, ni el seu Parlament sinó un dels seus tribunals, normalment el TSJC o el Tribunal Suprem. En els últims anys han estat més les decisions polítiques que han decidit els senyors i senyores que porten toga que els governants escollits. Així, i sense parlar del 155 i les conseqüències que va tenir, s'ha decidit als tribunals la data de les eleccions catalanes (14-F), si es mantenia o no el toc de queda durant la pandèmia i s'ha inhabilitat un president de la Generalitat.

Salvador Espriu escrivia dos dels versos més emblemàtics en el seu poema ‘Inici de càntic en el temple’: “Però hem viscut per salvar-vos els mots / per retornar-vos el nom de cada cosa”. El mateix poema que es clou amb l'admonició “Ara digueu: Ens mantindrem fidels / per sempre més al servei d'aquest poble”. El poeta va esguardar amb horror els crims atroços fets per ambdós bàndols durant la Guerra Civil, i en veure les represàlies que el bàndol vencedor exercia sobre els vençuts, va esguardar que el restabliment de la pau i la llibertat que tant desitjava no serien ja possibles. A partir de llavors, l'escriptor es va sumir en un estat de pessimisme, dolor i alhora resistència que el va portar a manifestar públicament la situació que es vivia a Catalunya i a lluitar per la pervivència de la llengua catalana malgrat l'opressió franquista. "Salvar els mots", aquesta va ser la tasca a què es va dedicar en cos i ànima.

Avui i ara del que es tracta, tant o més que salvar els mots, és de salvar la llengua dels qui la volen destruir. Ja fa segles que els catalans sabem que l’estat espanyol ens voldria desapareguts com a cultura i com a nació. No cal insistir-hi, el que ens cal és tornar a ser propositius i dissenyar un futur pels catalans, ben lluny d’Espanya. Si només fem que reaccionar a les agressions espanyoles ens tindran on volen: queixant-nos dins la seva gàbia autonòmica. És més, si veuen que la tàctica de l’agressió continuada ens paralitza, els hi estarem donant arguments perquè continuïn igual. Si, per contra, els ignorem (sense deixar de defensar-nos de cadascuna de les agressions, és clar) i continuem construint el nostre futur lluny d’ells, dissenyant estructures (les que no hi van ser el 2017), buscant aliances internacionals i progressant, la seva tàctica perdrà eficàcia.

Però el problema no està només a l'escola, també està al carrer. Avui gent entre vint i quaranta anys nascuts a Catalunya, imposen el castellà al carrer. Ho podem viure cada dia,  aquestes persones haurien de trobar-se igual de còmodes en català o castellà, però no és així, es decanten i si poden imposen el castellà, que normalment, poden, ja que som nosaltres els qui canviem ràpidament de llengua quan en sembla que no ens entenen. Per això ens cal a més a més de ‘salvar els mots’ defensar la llengua, com afirma la periodista, Pilar Rahola, en el seu post de YouTube titulat ‘Objectiu: destruir el català’, quan ens diu que “agafem la bandera de l’idioma, perquè torna a estar ferit, i volen destruir el català perquè volen destruir la identitat catalana”. Podeu llegir les paraules de la periodista tot seguit.

Objectiu: destruir el català

Nova jornada de vaga i manifestacions del sector educatiu a Catalunya. La primera es va fer, com és conegut, pel calendari escolar una justa reivindicació dels mestres i professors, que pel que sembla no han trobat un escenari en el qual poder negociar degudament. Està fallant aquí la Conselleria i el Govern. La segona és fonamental i troncal pel 25% del castellà. És a dir per  l’intent de destruir l’escola en català que hem tingut durant tota la transició, i que ha gaudit d'amplíssims consensos i sobretot, d'un èxit considerable tant en el terreny educatiu com en el de la integració i la cohesió social. Els professors, sindicats i estudiants se'n van a la vaga per defensar l'element troncal de l'escola catalana, que és l'idioma.  I ho fan en contra d’una sentència del Tribunal Superior de Justícia que ha esdevingut un Parlament paral·lel.

A Catalunya estan passant coses que recordarien qualsevol altre país no democràtic, però de cap manera poden recordar un país democràtic i és que un Tribunal de Justícia esmena una darrera l'altra, i pren decisions una darrera l'altra de caràcter polític i ideològic, atemptant a la sobirania del Parlament de Catalunya i a les majories que governen. El TSJ ha esdevingut el Parlament, que cada vegada que no li agrada ideològicament una decisió o una sentència  i quan li arriben ‘denuncietes’ de qualsevol organització espanyolista ben sucada econòmicament, que ves a saber d'on surt, gairebé sempre amb interessos ideològics, immediatament el TSJ no té problemes en carregar-se el consens de dècades i dècades i la necessitat sociolingüística d'un país, imposant decisions arbitràries, contràries al model educatiu i a la bona salut lingüística i social del país.

Defensar el català a l’escola és troncal, és fonamental. És possible que enmig del gran terrabastall que tenim d’una guerra a Ucraïna, d’un desastre energètic i econòmic que se’n pot derivar i la sortida d’una pandèmia, no puguem tenir tota la concentració i la sensibilitat social, per entendre que estem parlant d’una qüestió crucial. Però és l’atzagaiada en contra del català, és l’atemptat en contra del català i a la cohesió lingüística del país més important probablement des del franquisme.

El català ha estat assetjat, violentat, perseguit i ferit des del Decret de Nova Planta del 1714 durant 300 anys. Hem tingut un estat que permanentment, amb més o menys accent, ha intentat obstruir un idioma, convençuts de dues coses: que 'el imperio entraba por la lengua', concepte que tot el nacionalisme espanyol ha mantingut durant segles i segona que la identitat catalana es fonamentava sobretot amb una llengua mil·lenària que ens identificava, alhora que també ens identificaven moltes  altres coses, per exemple la tolerància, la capacitat de tenir societat mixta, però que es trobaven en el territori comú de l’idioma.

Per si a algun hiperventilat espanyolista no li ha quedat clar, a Catalunya ningú està en contra que se sàpiga, es conegui i s'estimi el castellà. El que s'està en contra és de què es destrueixi el català. I tots els paràmetres són molt clars: el català retrocedeix per molts motius, alguns dels quals són molt clars, les noves tecnologies, la mundialització, tot el tema de les xarxes socials, els moviments migratoris, molts dels quals de països de qualsevol lloc del món, i si no hi ha una llengua comuna en la qual trobar-se, que és l'escola, és evident que acabarem creant societats diferenciades i sobretot, menys cohesionades.

La decisió del TSJ atempta contra la cohesió, la integració, la cultura catalana, la seva llengua i contra Catalunya, i que els professors hagin de sortir al carrer per reivindicar un aspecte tan fonamental com aquest, vol dir que el govern està fallant per totes bandes. En aquest moment hauria de ser la política la que es plantés davant del que és una decisió arbitrària, malvada i perversa pel nostre idioma. I tota la política falla. Falla la Conselleria, falla el Govern, fallen els polítics. I qui es mobilitza: els professors, els sindicats, la ciutadania.

Salvador Espriu va dir en una època funesta, quan el català estava foragitat de tot arreu, que calia ‘salvar els mots’. Ciutadans de Catalunya, ara tornem a estar en la mateixa tessitura, haurem de ‘salvar els mots’. Potser ara no el tenim prohibit, potser ara sembla que no, que el català té bona salut. Però el català no té estat propi, té un estat que li va en contra, té uns tribunals que li van en contra, té organitzacions espanyolistes que li van en contra i té una Europa que ens abandona, el català està sol. L’idioma català novament, com va dir en el seu moment el president Companys, només té els catalans per defensar-lo. I en aquests moments en què falla tan estrepitosament la Conselleria, el Govern i la política, només té els ciutadans per defensar-lo. Agafem la bandera de l’idioma, perquè torna a estar ferit, volen destruir el català perquè volen destruir la identitat catalana, perquè volen destruir Catalunya com a Nació, perquè volen que siguem, només, una simple, trista i pobre ‘regió’ d’Espanya.

Pilar Rahola

Escriptora

Transcripció del  ‘Paraula de Rahola’  al canal YouTube del dijous 24 de març del 2022

 

Ultradreta i llengua

Per començar bé l’any molts diuen que s’han de fer propòsits de canvi (deixar de fumar, apuntar-nos al gimnàs, aprendre un idioma, etc.). Als catalans només ens caldrien fixar-nos dos objectius per tenir un bon any: aturar la ultradreta i defensar la llengua. Aquestes bones intencions ens han vingut al cap amb dues notícies recentment publicades, la primera és un fil del tuitaire Xavier F. Domènech (@xavidomenech99), on esmenta un article de l’historiador Joan B. Culla publicat al diari ARA sobre la ultradreta i la segona la censura que el mateix diari feia d’un article l’enginyer Xavier Roig sobre els enemics del català. Hem cercat l’article d’en Culla i en haver-nos donat de baixa del diari ja fa molt temps ―com ha fet actualment el senyor Roig― ens ha sigut  impossible de trobar-lo. Per això hem optat per transcriure tot seguit el fil del twittter d’en @xavidomenech99 sobre la ultradreta i publicar complet l’article censurat d’en Xavier Roig, denunciant la deriva que ha sofert el diari ARA des dels seus inicis, sota la direcció del malaguanyat Carles Capdevila, fins avui amb Esther Vera al capdavant.

Fil de @xavidomenech99

«L'historiador Joan B. Culla explicava al diari ARA que en la reunió del 20 desembre del 2018 a Pedralbes, el president Torra va exposar a Pedro Sánchez la necessitat d'un pacte d'Estat ―tal com s'havia fet a altres països europeus― per aïllar la ultradreta i "desfranquitzar Espanya". A les democràcies serioses una proposta d'aquest tipus hauria estat rebuda molt positivament tant per progressistes com per conservadors, o potser no hauria estat necessària perquè moltes democràcies serioses ja han pactat "cordons sanitaris" per aïllar l'extrema dreta i han dictat lleis amb l'objectiu (en la mesura del possible) d'evitar actes d'exaltació feixista i exhibició de símbols que puguin recordar dictadures criminals que han patit en el passat, i amb les quals ―amb més o menys fortuna― han passat comptes i depurat responsabilitats.

A Espanya res d'això ha succeït. Els demòcrates espanyols haurien d'estar molt preocupats per la resposta agressiva que va rebre el President Torra i altres que han fet propostes similars, i, evidentment, per la deriva autoritària del seu país. Però sembla que no els amoïna gens. A Espanya els actes d'exaltació franquista i feixista són una normalitat gairebé simpàtica que forma part del paisatge habitual. A Espanya si dones un cop d'ull als cognoms d'alts càrrecs polítics, judicials, econòmics, etc. pots reconstruir tota la genealogia del franquisme. A Espanya, els pactes de "conservadors" (PP) "liberals" (C’s) amb l'extrema dreta (Vox) (per ex. el d'Andalusia) portaven incorporades propostes dels fatxes contra la "dictadura de gènere" que tenia com a objectiu recuperar privilegis que tenien els mascles a l'Espanya franquista, una Espanya que, tal com recorda Culla, en el seu Codi Penal establia que el marit que sorprenia la seva dona en flagrant adulteri podia matar-la sense veure's obligat a afrontar cap pena de presó (en el pitjor dels casos podia ser condemnat a uns mesos de "destierro" i tot arreglat)

Vist això, que ja és escandalós de per sí, creieu que una democràcia normal es pot permetre "la frivolitat" d'acceptar amb indiferència que entre els alts càrrecs de la Junta d'Andalusia hi hagués Francisco Serrano Castro, un antic jutge de família, estendard del rebuig de les lleis d'igualtat de gènere i amb unes idees masclistes no gaire diferents de les d'un psicòpata? Un franquista pota negra, amb opinions inqualificables sobre dones víctimes d'agressions o violacions que al final va haver de plegar per corrupte, fent honor a la normalitat patriòtica.

Culla acaba l'article amb una reflexió molt interessant: "la pretesament modèlica Transició de 1978 va canviar algunes coses... però no va fer res per modificar mentalitats, per esborrar prejudicis, per corregir atavismes culturals, ni en la relació entre homes i dones ni respecte de la pluralitat lingüística i identitària".  No hi havia temps ni ganes de fer-ho en aquells moments, i al cap dels anys potser hi havia temps per fer-ho, però hi va faltar la voluntat, entre altres coses perquè es va vendre el relat que tot s'havia fet a la perfecció sobretot en tot allò relatiu al "atado y bien atado". Culla afegeix que "la manca d'una Kulturkampf (combat cultural) contra l'herència del franquisme explica molt bé la situació actual", com p.ex. l'eclosió de l'extrema dreta i la consideració del franquisme com "període d'ordre i benestar".

He escrit aquest fil basat en l'article del professor Culla, perquè avui he tingut oportunitat de parlar amb ‘indepes’ que proposen votar a Vox, ja que, en la seva opinió, amb un govern fatxa, Espanya ‘explotaria’ i faria reaccionar l'independentisme i fins i tot al progressisme espanyol. Jo sóc escèptic en aquest sentit, perquè no veig per enlloc que Espanya esclati a causa d'una victòria de l'extrema dreta a les eleccions... vist el panorama jo crec que bona part dels nostres veïns s'hi trobarien molt a gust. Sobre el tema de com quedaria Catalunya val més no pensar-hi.»

Tot seguit podeu llegir l’article censurat d’en Xavier Roig on només es limita a escriure les seves impressions arran de l’estat actual de la llengua catalana al nostre país, cosa que molta gent comparteix i que, a parer de molts, no tenien cap motiu per ser censurades pel diari ARA. En Roig posa el dit a la nafra en moltes qüestions, com l'aposta que han fet (les 500 famílies i els seus lacais de la classe política) per un país ‘low cost’ de turisme i immigració. Calia, també amb la llengua, donar un cop sobre la taula i despertar-nos de la inèrcia que ens porta a la liquidació.

El nostre idioma no té adversaris

(Nota: Aquest article s’havia de publicar el 23 de desembre del 2021 al diari ARA. Per motius que se m’escapen, però que m’imagino, el van censurar. Aquell mateix dia vaig deixar de ser col·laborador del diari per voluntat pròpia. Però d’aquest incident, gravíssim al meu entendre, en parlarem la setmana vinent. De moment llegeixin l’article censurat i jutgin vostès mateixos.)

Les solucions al retrocés del català no són fàcils. Ni evidents. Les accions a prendre hauran de ser multidisciplinàries ja que els fronts sobre els que caldrà actuar són diversos. Ara bé, dit tot això cal, al meu entendre, definir i tenir clars determinats fets que, per mor a la tradicional por catalana a no caure simpàtic, no es denuncien amb prou rotunditat i claredat.

El bilingüisme és un parany. Ja en parlava Josep Pla en un magistral article a Destino l’any 1957. “El bilingüisme és una tragèdia indescriptible…”. La institucionalització del bilingüisme només ha servit perquè els que no vulguin aprendre el català no ho hagin de fer. El bilingüisme porta a que una llengua es mengi l’altra. I si no, que algú ens posi un exemple on això no hagi tingut lloc.

El català té enemics, no pas adversaris. Molts catalans, començant per la classe política, pequen de la tradicional pusil·lanimitat que ens caracteritza. Això s’ha d’acabar. L’individu o organització que va contra la meva cultura i que, no ens enganyem, la vol veure desapareguda, no és un oponent ni un adversari polític. És un enemic. I no valen tebiors. Ni Ciutadans ni el PP ni Vox són anticatalanistes. Són, simplement, anti-catalans. Si a França algú actués com ells ho fan, serien anti-francesos, no pas anti-francesitzes. Contemporitzar no és una opció, i això també val per a la premsa. Que l’actitud pot comportar enfrontaments i certa divisió social? Esclar! No es guanya cap guerra sense enfrontaments. Tan pacíficament i civilitzadament com vulguin. Però radicals i amb vocació de confrontació. O es pensen que als quintacolumnistes se’ls combat amb lliris?

Una classe política venuda. La societat catalana no alberga un percentatge elevat d’anti-catalans -no més que en d’altres països-. Però la classe política sí que n’alberga perquè no representen veritablement la ciutadania catalana, sinó que estan a salari del partit. Els diputats els nomena el partit i l’electorat només els referenda votant la llista tancada. Els partits no catalans (a saber: Vox, PP, PSOE a Catalunya) col·loquen a les llistes a individus lleials a l’amo. I l’amo està a Madrid. Són allò que coneixem com a botiflers. Per tant, no cal sorprendre’s quan el senyor Illa o Iceta actuen de forma vacil·lant. Defensen el seu salari. Ens trobem amb la paradoxa que els diputats d’un país centralista, com pot ser França, defensen molt millor els interessos del territori que no pas aquí. Perquè, a França, París no pot entaforar un esbirro a cap llista local -el partit es deu al diputat, no a l’inrevés-. En conclusió, a Catalunya tenim un problema molt greu i del qual la llengua n’és el cas paradigmàtic: tenim l’enemic a casa.

La immigració. El volum enorme d’immigració que ha rebut Catalunya els darrers vint anys costa d’integrar. I més sense eines (lleis). Pel que fa a la llengua convindria no enganyar-nos. La immigració hispanoamericana tria Espanya per l’idioma -altrament anirien a llocs més civilitzats- i arriba a Catalunya sense interès d’aprendre el català. És això criticable? No. Simplement no fa falta. Quins països va triar majoritàriament l’exili català? Hispanoamèrica, per no haver d’aprendre un idioma nou. Que potser han après flamenc els catalans que treballen a la regió de Brussel·les? Aleshores, per què han d’aprendre català els hispanoparlants?

I tot plegat sense lleis a favor. És evident que l’espanyol està present a Catalunya com a llengua. Però no ve de lluny, no ens enganyem. No ha estat mai llengua estesa de fa segles, com els enemics repeteixen ad nauseam. El meu avi, nascut a Sarrià, tenia serioses dificultats per parlar espanyol. Orwell va necessitar un diccionari per bellugar-se amb comoditat per Barcelona. El monolingüisme català oficial que propugno equivaldria a oprimir l’espanyol? No. Voldria dir que l’equiparació 50/50 s’hauria acabat. Voldria dir tenir eines legals per poder fer discriminació positiva sobre el català sense contemplacions ni pors. Perquè l’espanyol no necessita protecció.

Conclusió. Tot això que he enumerat no parla de solucions. Parla d’obstacles que, al meu entendre, si no es tenen explicitats, faran que qualsevol solució que es vulgui implementar sigui incompleta. Cal començar a ser clars i desagradables. Perquè el tema s’ho mereix. I no guanyarem res amb contemplacions. Quan algú, als Estats Units, demana discriminació positiva per als blancs tothom té clar que està davant d’un feixista. A Catalunya, entre la classe política -no entre la població, majoritàriament per sort- hi ha massa venuts, caragirats, renegats, disposats a practicar una sort de feixisme lingüístic si l’amo els ho mana.

Xavier Roig

Escriptor

Article publicat al digital   parlemclar.cat  el dilluns 3 de gener de 2022.

Apartheid lingüístic

Les més esfereïdores mentides i falsedats referents a la immersió lingüística les hem pogut escoltar, en seu parlamentària, vomitades (perdoneu l’expressió) pel líder de l’oposició, Pablo Casado, comparant el cas del nen de l’escola de Canet de Mar, amb els negres dels Estats Units. El president del Partit Popular ha afirmat que aquest cas li recorda a la segregació racial de la dècada dels anys 60 als EUA. En un acte a Barcelona, ha tornat a utilitzar una expressió que l’espanyolisme comença a fer servir repetidament en aquesta qüestió: “apartheid lingüístic“. Casado s’ha volgut referir a Ruby Bridges, una ciutadana nord-americana que va ser la primera nena negra que va assistir a una escola només per a blancs a l’estat de Louisiana i que va haver de ser escortada per la Guàrdia Nacional dels Estats Units. Casado ha opinat que els defensors de la immersió lingüística en català porten a terme un projecte “d’enginyeria social”. “Estan fent servir la llengua per etiquetar i separar entre ciutadans de primera i de segona”, ha assegurat, a més d’afirmar que la causa de Canet “no és només lingüística ni només educativa” sinó que “és una causa de la humanitat i pels drets“.

Provem de fer la prova del cotó a les ‘teories’ de Casado: El Tribunal Constitucional en una sentència de febrer del 2010 diu clarament que un castellanoparlant a Catalunya té dret a ser atès en castellà per tota l'administració i que pot exigir aquest dret. En canvi, diu que un catalanoparlant  ―malgrat que la CE diu que les dues llengües són cooficials― no té el mateix dret. Un catalanoparlant no pot exigir a un jutge, a un policia, a un funcionari... que l'atengui en català o li faci una actuació administrativa en català, demostrant amb això que, legalment, hi ha un ciutadà de primera (castellanoparlant) i un altre de segona amb menys drets (catalanoparlant).  Ara, Sr.Casado, faci el següent exercici. Canviï la paraula "castellanoparlant” per "home/dona blanc" i la paraula "catalanoparlant" per "home/dona "negre" i entendrà (si és capaç) el que és veritablement un ‘apartheid legal’ a Catalunya. Cal denunciar que l’única discriminació que existeix a les escoles dels Països Catalans és la que pateixen aquells alumnes a qui se’ls priva de l’aprenentatge del català. Privar de l’aprenentatge del català a amplis sectors socials amb l’objectiu de fracturar la societat dels Països Catalans això sí que és practicar un autèntic ‘apartheid lingüístic’.

Al voltant del cas del nen de Canet, s’ha dit tantes barbaritats per part dels altaveus mediàtics del més ranci espanyolisme, que val la pena posar les coses al seu lloc. És absolutament  fals que els catalans vulguin atacar a pedrades la família que va interposar el recurs sobre la immersió lingüística al TSJC o que la Generalitat vulgui prohibir el castellà a les escoles catalanes. I aquestes falsedats la gent de bona fe de fora de Catalunya se les creu. Dins de Catalunya tothom sap que és mentida i si alguns donen la raó a Casado, és perquè fan servir la demagògia i la traïdoria, com a justificació de la catalanofòbia que escampen. Saben que això no és veritat i el TSJC posa llenya al foc per encendre una mica més les mentides i les humiliacions que es fan córrer pels periòdics i tertulians madrilenys.

Qui no gaudeix de sentir i parlar el català o el castellà està forçant una imposició a l'altre i això és totalment miserable i intolerable. Si a l'escola la immersió és en català, és perquè es va legislar amb el consens de tots els partits, ja que la immersió provoca menys discriminació dels infants que a casa seva només parlen en castellà, i que podran créixer en igualtat a la resta de companys. Quan siguin grans ja escolliran la llengua que volen parlar. Els que tenen actituds d'ultradreta i nazis són els que no tenen cap ni un argument coherent, raonat, pensant en el bé comú de tots. Cal estendre la idea que és l’hora d’abandonar posicions defensives per a passar a posicions ofensives. La normalització de la nostra llengua exigeix ampliar l’actual marc d’acció de la política lingüística, si cal enfrontant-se a ‘lobbies’ i campanyes de desprestigi de tota mena. Tothom que viu a Catalunya ―incloent també els castellanoparlants― hauríem de defensar el català com a llengua pròpia, tenint en compte els cavis que s’han produït en la nostra societat i que l’escriptor, Víctor Alexandre, analitza en el seu article titulat  ‘Un poble que no defensa la seva llengua, no se la mereix’, que podeu llegir, si voleu, tot seguit.

Un poble que no defensa la seva llengua, no se la mereix

El tema de la llengua no el resoldrem. Em sap molt de greu dir-ho així, cruament, sense embuts, però em sembla que l’autoengany en què vivim té mala peça al teler i no veig Catalunya disposada a agafar el bou per les banyes per defensar la llengua catalana amb totes les conseqüències. L’autoengany ha anat arrelant entre nosaltres gràcies a dos factors clau: el pànic de la classe política dirigent a anar més enllà d’allò que se’n diu ‘anar trampejant’ i la nostra crèdula predisposició a interioritzar el missatge cofoi dels altaveus oficials. Creure que tot va bé resulta molt més còmode que no creure-s’ho. Això, és clar, té un preu caríssim que tard o d’hora cal pagar, però com que es tracta d’un pagament ajornat, podem comprar la mentida fent veure que som rics. Ja s’ho trobaran els qui vinguin després.

Hi ha qui pensa, o vol pensar, que si la llengua se’n va sortir, amb el règim del 1939, també ho farà en el segle XXI. Santa innocència! Les mesures que es van prendre després de la mort d’en Franco formaven part d’un context sociopolític en què partíem gairebé de zero i teníem un munt de vies d’aigua a taponar. Però el món d’avui no té res a veure amb el dels anys vuitanta, només cal mirar de quina manera l’evolució tecnològica ha modificat les diferents formes de comunicació. L’anglès s’ha consolidat com ‘l’idioma’ del planeta i el mercat ja només accepta aquelles llengües que tenen mecanismes d’autodefensa prou potents per resistir.

Quins són els principals mecanismes d’autodefensa d’una llengua? Bàsicament, dos: voluntat de ser i estructura política. El primer demana amor propi, el segon demana un Estat. En temps antics potser n’hi podia haver prou amb la voluntat de ser, però en el món actual cal que aquesta voluntat disposi d’unes eines que només estan a l’abast dels estats. Tenir un Estat és condició ‘sine qua non’ de tota llengua per subsistir. Però compte! La tinença d’un Estat esdevé inútil sense el primer requisit, que és la voluntat de ser. El cas més gràfic el tenim ben a prop i es diu Andorra. A Andorra, el català és llengua oficial única, i, tanmateix, és absolutament innecessària per treballar en infinitat de llocs. Es pot viure a Andorra sense parlar un borrall de català, però no es pot viure sense saber espanyol, llengua no oficial. Fins i tot són moltíssims els portuguesos residents que, vista la realitat, opten per aprendre espanyol en comptes de català. Quines ganes de perdre el temps, oi? Quan el coneixement de la llengua per treballar darrere un taulell és un requisit inferior al de saber sumar i restar, o ni tan sols és un requisit, passa això.

Entitats com la Plataforma per la Llengua, la CAL, Som Escola, etc., fan una feina immensa; en fan tanta, que no sé pas en quin estat de postració estaria el català si no existissin. I també fan una gran feina el Consorci per a la Normalització Lingüística i el Voluntariat per la Llengua. Però, per dir-ho en termes de salut, no passen de ser l’equivalent a un ambulatori. Són vitals assistencialment, però les intervencions quirúrgiques es fan als hospitals, que són la màxima autoritat; i la màxima autoritat de diagnòstic i execució en el cas de la llengua són les autoritats científiques i les governamentals, cosa que ens porta al moll de l’os de la qüestió, ja que aquestes autoritats, immerses en el cofoisme («el català va molt bé, el català va endavant, el català té una mala salut de ferro…»), continuen aplicant l’any 2021 la mateixa política lingüística dels anys vuitanta. Exactament la mateixa! Talment com si el món no hagués canviat i com si de sis milions de catalans no haguéssim passat a set i mig fruit, en bona part, de la recepció de nouvinguts hispanoparlants. Doncs, a diferència del que faria qualsevol país receptor de similars dimensions, no hem pres cap mesura en consonància. Cofoisme i més cofoisme, i, per descomptat, burla i desqualificació dels advertiments de les veus discrepants.

Mentrestant, ens posem les mans al cap en veure que Espanya continua amb la seva dèria secular de fer desaparèixer la llengua catalana o, en el millor dels casos, reduir-la a l’àmbit domèstic. “No hi ha dret!”, clamem. Molt bé, aquesta frase farà que Espanya tremoli de por. Però, a part d’això, quin és el pla de xoc dels departaments de Presidència, Educació i Cultura catalans contra les agressions dictatorials dels tribunals espanyols per carregar-se les minses i encara vigents mesures lingüístiques establertes en els anys vuitanta? Cap pla. No hi ha pla de xoc. Ja hem vist Marta Vilalta, portaveu d’Esquerra Republicana, fent fàstics de les paraules de la presidenta del Parlament, Laura Borràs, que, amb tota lògica, ha demanat que el conseller d’Educació, Josep González Cambray, assumeixi la direcció de l’escola Turó del Drac, de Canet de Mar, i es negui a acatar ordres dictatorials. Doncs no. La resposta: submissió, submissió i submissió, que vol dir capcot, resignació cristiana i un discurs digne d’un funeral: “No hi podem fer res, hem d’acatar els tribunals, però recorrerem”. A qui recorreran? Al mateix inquisidor?

¿De tribunals franquistes, de tribunals inquisidors, de tribunals ideològics, de tribunals ultra nacionalistes espanyols, en diem “tribunals”? Déu meu! És el Govern qui ha de donar cobertura a les escoles, assumint-ne tota la responsabilitat, amb totes les conseqüències, per tal que no s’acati cap sentència que sigui contrària a les lleis del Parlament de Catalunya. No hi ha hagut mai cap esclau que s’hagi alliberat acatant les lleis injustes que l’encadenen. Cap ni un.

Amb tot, sóc conscient que això que dic és picar ferro fred. El govern de Catalunya acota el cap, l’escola Turó del Drac i l’alcaldessa de Canet de Mar reben trucades feixistes que els amenacen de mort, el 25% d’ensenyament en espanyol serà una realitat i no passa res. I s’estan gestant el 30%, el 40%, el 50%… Però no passa res. Submissió absoluta. Senyors i senyores del Govern de Catalunya, permeteu-me que us ho digui: un poble que no defensa la seva llengua, és un poble que no se la mereix. Si creieu fermament que sí que ens la mereixem, si creieu que els catalans sí que ens mereixem la llengua catalana, digueu-me, si us plau, per què acateu les sentències dictatorials que l’anorreen?

Víctor Alexandre

Escriptor

Article publicat al digital   elMón   el dimarts 14 de desembre del 2021

El català és a l’UCI

Acaba de sortir a la llum l’informe CAT2021 que la Plataforma per la Llengua publica anualment  i que inclou dades preocupants que demostren la situació d'emergència lingüística en què es troba la llengua catalana.  Una de les dades inèdites de l’informe mostra que la subordinació lingüística és una actitud majoritària entre els catalanoparlants. A Catalunya 8 de cada 10 persones  catalanoparlants canvien de llengua quan algú els parla en castellà, diuen "per respecte" o "per educació". Això té conseqüències en els infants, adolescents i joves, que cada cop fan servir menys el català en les seves relacions socials. Els alumnes dels instituts no fan servir el català al pati. A més, els alumnes de quart d'ESO tenen més coneixements de castellà que de català. A la universitat, els joves es troben en un entorn cada cop més castellanitzat, sobretot a determinades facultats. Les generacions més joves, a més, també tenen dificultats per accedir a continguts audiovisuals en català, no solament a les plataformes de televisió a la carta sinó també en el sector dels videojocs. Per acabar-ho d’adobar l'Estat espanyol, a diferència de democràcies plurilingües com Bèlgica i Suïssa, continua discriminant el català, somniant amb la seva desaparició imposant el castellà per reial decret.

Ara hem descobert, sorprenentment, que el mite de la immersió lingüística ha anat per terra, ja que un informe que analitza seqüencialment les respostes a un qüestionari sobre usos de la llengua fet el 2006, el 2013 i el 2021 a alumnes de quart d’ESO d’una cinquantena d’instituts, mostra que, el 2006, el 56% dels alumnes s’adreçaven als professors sempre o gairebé sempre en català, i que el 2021 en són un 39,4%. En els treballs en grup, en els quals els alumnes es relacionen entre si sense la instrucció directa del professor, el 2006, el 67,8% sempre o gairebé sempre parlaven en català; mentre que el 2021 la xifra ha caigut al 21,4%. L’informe també recull una davallada important de la llengua vehicular que fa servir el professor, que en el model d’immersió lingüística hauria de ser sempre el català excepte en les matèries d’uns altres idiomes. L’any 2006, sempre o gairebé sempre l’empraven en el 63,7% dels casos, el 2013 en el 61,1% i l’any 2021 és el 46,8%.

L’article 3.3 de la Constitució espanyola diu: "La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que haurà de ser objecte d'especial respecte i protecció." Avui, que sabem que el català és a l'UCI, aquest redactat constitucional sembla una broma de mal gust. Hi ha prou evidències que demostren el delicat estat de salut del català. Està malament a la feina, al carrer, a l'audiovisual i ara també   ̶ amb les recents dades duríssimes que ho demostren ̶   a l'escola. Sembla que el nostre Govern (el del 52%) per fi se n’ha adonat i el nou conseller d’Educació vol posar fil a l’agulla per solucionar el greuge que pateix el català. Ho tindrà difícil perquè, malauradament, si un professor fa la classe en castellà, no passa res, perquè no hi ha un protocol ni cap mena de sanció, i tampoc no hi ha indicacions clares sobre què fer quan hi ha alumnes que no volen parlar en català en cap cas.

Com afirma, Antoni Dalmases, ex-professor de secundària de llengua i literatura: «Cal que s’ocupi del català la gent que val i que en sap. Aquests governants no valen. Hi ha grups, com el grup Koiné, que parlen de sociologia lingüística i que treballen. Aquesta gent hi és, i no a sou del Departament, com qualsevol xitxarel·lo que va per allà amb corbata i mudat. El Govern ha de callar i sotmetre’s a l’opinió dels especialistes». El català ha de tornar a ser la llengua vehicular a l’escola perquè això és vital per a la cohesió social i la igualtat d’oportunitats, però també ho ha de ser en la societat, perquè l’hi va la supervivència. I en això tanta responsabilitat hi té el govern de la Generalitat, com cada un dels ciutadans d’aquest país. Això mateix ho escriu el periodista, Víctor Alexandre, en el seu article titulat  ’Estem perdent la llengua’, on afirma que som els mateixos catalans, amb la nostra actitud submisa, els qui li estem dient al nouvingut que el català és una llengua inútil que no cal que l’aprengui, perquè nosaltres ja li parlarem ‘per educació’ en castellà. Podeu llegir l’article a continuació.

Estem perdent la llengua

L’informe recent que ha fet públic la Plataforma per la Llengua sobre l’estat del català és d’alarma absoluta. Repeteixo: alarma absoluta. En els darrers quinze anys, la llengua catalana ha perdut mig milió de parlants. I la davallada no s’atura, la davallada continua. L’informe és molt complet i, a més a més, força nítid en l’exposició de la situació. Només un 32,4% de la població parla habitualment en català. Les pel·lícules que s’exhibeixen en català estan per sota del 3%, tot i que la llei obliga que una quarta part estigui en aquesta llengua. Disney+ té mil pel·lícules a l’abast del consumidor i només 36 tenen versió catalana, cosa que constitueix un greuge comparatiu amb relació a llengües amb molts menys parlants. En islandès, per exemple, amb només 300.000 parlants, Disney+ té un centenar de films. La situació de l’etiquetatge no és menys dramàtica. Només 1 de cada de 10 productes està etiquetat en català. Només un! Hi ha sectors en què no n’hi ha cap. Dos dels més escandalosos són el dels medicaments i el dels electrodomèstics. Terra erma de dalt a baix.

Un altre capítol de nivells inadmissibles és el dels tribunals. Només un 7,5% de les sentències són en català, que és la xifra més baixa dels darrers quinze anys. Com pot dir-se administració de justícia un tribunal que ignora la llengua del país on viu? On és la justícia de jutges i tribunals que actuen com a colons, que es neguen a exercir la seva tasca en la llengua pròpia de Catalunya, que es neguen a parlar-la, que imposen a la ciutadania la llengua del funcionari tot violant el principi bàsic que diu que no és el ciutadà qui ha de parlar la llengua del funcionari, sinó que és el funcionari qui ha de parlar la llengua del ciutadà? Quants pobles no sotmesos a un Estat colonitzador com l’espanyol trobarem en què els seus habitants, en ser jutjats, es vegin obligats a canviar de llengua perquè el tribunal diu que no els entén?

Fins i tot els judicis que se celebren a Madrid contra independentistes catalans haurien de respectar el dret inalienable dels acusats a expressar-se en la seva llengua. No hi fa res que el català no sigui la llengua de Madrid. No hi fa res, perquè és l’Estat espanyol qui els obliga a viatjar a Madrid per ser jutjats per tribunals analfabets de català. Si, com diuen, l’Estat espanyol és també l’Estat dels catalans, no és admissible que la judicatura consideri estrangeres les altres llengües de l’Estat en la capital de l’Estat. Tan inadmissible com ho seria que els ciutadans de Flandes s’haguessin d’expressar en francès en un tribunal de Brussel·les.

Sabem perfectament quina mena d’Estat anorreador és Espanya, i sabem, per tant, què se’n pot esperar en aquest sentit. Però una cosa és que t’inferioritzin des de fora i una altra és que ho facis tu mateix des de dins. I això és el que està passant a Catalunya. El català seria imbatible, si els catalans volguéssim. Però no ho volem. Les xifres de l’informe de la Plataforma per la Llengua són esfereïdores i, tanmateix, ja n’hem vist la reacció oficial: silenci absolut, cap pla per capgirar la situació i donar al català, dintre dels marges negatius que suposa no tenir Estat, el mateix rang que el flamenc té a Flandes o que el francès té al Quebec. Res de res. Més enllà, és clar, de la mentida recent d’ERC de dir que ha ‘blindat el català’. Déu meu, quin desvergonyiment! Només els falta demanar obertament el vot per a Pedro Sánchez.

Tot plegat ens porta a la incoherència d’exclamar-nos per la manca de pel·lícules estrangeres en llengua catalana mentre les nostres pròpies pel·lícules, pel·lícules catalanes, produïdes a Catalunya amb productors i directors catalans, són les primeres que la menyspreen. Per un alumne, un!, sorgit de l’ESCAC que, miraculosament, roda una pel·lícula en català, hi ha la immensa majoria que ho fa en “la lengua que entiende todo el mundo”. Em pregunto de quin “mundo” parlen. Em pregunto com s’ho fan la resta de cinematografies no angloparlants que tenen el desvergonyiment de rodar en italià, francès, portuguès, neerlandès…, llengües que, com tothom sap, “no entiende todo el mundo”.

No és només, per tant, l’hostilitat espanyola el que està anorreant la llengua catalana. No li cal. La llengua catalana s’anorrea sola per la indolència dels seus parlants. Com diu l’informe de la Plataforma per la Llengua, 8 de cada 10 catalanoparlants canvien de llengua per més que l’interlocutor els entengui en català. Sovint, abandonen el català de bell antuvi, abans que l’interlocutor obri la boca, no fos cas que s’ofengués, o ho fan tan bon punt senten “Buenos días” o “buenas tardes”. Fins i tot, davant l’ambigüitat d’un “hola”, opten per l’espanyol. És a dir, davant del dubte: fora català. L’excusa més corrent, com diu l’informe, és que ho fan “per respecte” i “per educació”, cosa que indica el grau de perversitat psicològica que comporta la inferiorització. Ja no estem parlant únicament de la inferiorització de la llengua, estem parlant de l’autoinferiorització dels catalans. Som nosaltres mateixos els qui amaguem la nostra llengua, els qui la reduïm a un simple codi casolà que és apte per ajudar una velleta a travessar un carrer, però no per interactuar en els afers de la vida.

El canvi de llengua, tan bon punt algú diu quelcom en espanyol, és sistemàtic per a vuit de cada deu catalanoparlants, com un automatisme, cosa que ens interpel·la d’aquesta manera: si es tracta simplement d’una qüestió de “respecte” i “educació”, com és que els hispanoparlants no fan el mateix en sentit contrari? Com és que els qui canvien sempre són els mateixos? Com és que la llengua que desapareix sempre és la mateixa? És la vella dialèctica de l’amo i l’esclau, que amb tanta profunditat va abordar Hegel i que ens parla de domini i servitud. L’esclau, per defugir aquesta definició i justificar-se, s’inventa el que calgui, com ara això que deia un advocat tertulià a Catalunya Ràdio dissabte passat: “Per a mi, el més important és entendre’m amb la persona”. Una excusa, aquesta, que ens porta al mateix punt: qui li ha dit a vostè, senyor tertulià, que l’altra persona no l’entén, si potser fa quaranta anys que és aquí i té dos títols universitaris? Com és que no és ella qui es passa al català per “entendre’s amb la persona”? Doncs per una raó molt senzilla: ¿per què ho hauria de fer, si són els mateixos catalans, amb la seva actitud, els qui li estan dient que el català és una llengua inútil que no cal que l’aprengui ni que la parli? Quina necessitat tindríem nosaltres de cedir mai el pas, com a conductors, si tots els vehicles s’aturessin només veure’ns? Si ni tan sols cal saber parlar català per ser tertulià de Catalunya Ràdio o RAC1! Diguem-ho clar: parlar català no és necessari per a res.

Pel que fa a l’automatisme del canvi de llengua, aquest es produeix com a resultat de la interiorització de la pròpia inferioritat. El catalanoparlant amaga la seva llengua, perquè la té pregonament conceptuada com a llengua inferior, i quan interactua en societat es comporta amb el mateix “respecte” i amb la mateixa “educació” que es comportaven els negres davant dels blancs o les dones davant dels homes. Encara n’hi ha que ho fan. Es tracta, en definitiva, de comportaments de servitud i domini que són la conseqüència d’un procés previ d’autoinferiorització de la pròpia identitat, ja sigui com a catalans, com a negres o com a dones. Ens trobem, per entendre’ns, davant d’una qüestió que afecta directament l’autoconsciència i que desemboca en una autoanul·lació individual i col·lectiva. La pregunta és: hi ha algú a Catalunya que estigui disposat políticament a elevar aquest grau d’autoconsciència i d’autoestima? Les persones negres van fer aquest procés; les dones de molts països, també. Em temo que nosaltres, els catalans, no tenim cap intenció de fer-lo.

Víctor Alexandre

Escriptor

 

Article publicat al digital  elMón el dimarts 02 de novembre del 2021

Bilingüisme i diglòssia

Tres doctors en filologia catalana, Mireia Galindo, Francesc Bernat i Carles de Rosselló, han volgut entendre i narrar l’origen i desenvolupament del castellà a Catalunya. Per fer-ho han publicat el llibre ‘El castellà a la Catalunya contemporània: història d’una bilingüització’, en el que eluciden que el castellà no es parla de manera generalitzada a Catalunya per la major part de la població fins a principi o a mitjan segle XX. Molta gent se’n sorprendrà, perquè molts estan convençuts que aquí parlem castellà d’ençà dels Reis Catòlics i això no és cert, perquè el castellà arriba a través de l’escola, però a l’escola hi anava molt poca gent durant els segles XVIII, XIX, i principi del XX, i per tant, no el podien aprendre. Per tant el bilingüisme, que ara es proclama als quatre vents, no sorgeix a casa nostra fins als anys quaranta o cinquanta del segle passat, en ple franquisme, quan s’uneixen diversos fenòmens: hi ha molt poca gent que no vagi a l’escola, que és solament en castellà, com els mitjans de comunicació que entren a les cases; arriba immigració en massa en castellà; i parlar en català amb desconeguts és perillós –pot ser un policia franquista–, cosa que fa que un catalanoparlant s’adreci al desconegut en castellà, per si de cas.

Arribats a aquest punt ens podem preguntar: el castellà és llengua pròpia de Catalunya? Si llengua pròpia és sinònim de llengua territorial, històrica, és clar que no. El castellà no és llengua pròpia de Catalunya. A la Catalunya de fa vuit dècades, el castellà era la llengua del costat i ara és simplement l’idioma colonial imposat fa 300 anys. El procés de bilingüització s’hauria d’ensenyar a les escoles. Són dades objectives molt importants per poder-se formar una opinió. És veritat que molta gent, interessadament, creu o vol fer creure que aquí es parla castellà des de fa segles i això no és cert. D’altra banda hem de ser conscients que els lingüistes saben que el bilingüisme és insostenible durant segles, sempre és un procés passatger fins que una de les llengües s’imposa. El concepte de bilingüisme pot quedar una mica confús. Saber un idioma no et converteix en bilingüe. Molta gent parlen fluidament l’anglès o l’italià, però no per això són bilingües o trilingües.

La relació que el català viu amb el castellà a casa nostra no és sana; és neurastènica. Molts catalans assumeixen que la seva llengua és de segona divisió. Tots hem sentit més d’una vegada que quan algú vol imitar una persona estrangera, ho fa en castellà, com si el castellà fos l’idioma universal que tothom parla. Aquest només és un exemple, tot i que prou indicatiu, de l’estat de diglòssia en què viu el català en l’actualitat. La diglòssia és la situació que es dona quan en un territori hi ha dues llengües en contacte, cadascuna circumscrita a un àmbit concret: l’una, la llengua de l’administració i de la cultura; l’altra, la d’estar per casa. El moment és molt delicat, el català recula cada dia, i com més reculi, més agressiva haurà de ser la política lingüística. Els governants que s’estimen el país i la seva llengua no s’han de deixar intimidar i han d’emprendre polítiques de promoció i de difusió molt valentes, al marge del que diguin altres grups polítics.

A Catalunya, sigui independent o no, el primer que caldria fer és decretar el català com a única llengua oficial. Seria decisiu per desarmar tots els partidaris del bilingüisme, que només volen l’hegemonia del castellà a Catalunya perquè saben que el terreny fa baixada a favor seu. Com afirma repetidament el professor Josep Maria Virgili: “Una situació de bilingüisme amb una llengua forta com el castellà és insostenible. Perpetuar el bilingüisme és assegurar la mort del català”. Sembla que darrerament tornen a sonar veus que auguren la desaparició del castellà a Catalunya, cosa totalment falsa com molt bé escriu l’historiador, Pere Bosch, en el seu article titulat ’La llengua d’aquí i la d’allà’, on analitza els distints punts de vista que tenen els mitjans i els polítics de Madrid sobre aquest tema. Podeu llegir aquest article tot seguit.

La llengua d’aquí i la d’allà

Aquesta darrera setmana ha tornat a ressonar la vella cantarella sobre la persecució i la desaparició del castellà a Catalunya. Ja ho saben: com que el castellà és una llengua en perill, amb poquets parlants arreu del món, com que gairebé no se sent als carrers del nostre país, ni als jutjats, ni als cinemes, ni allà on vulguin i com que, per acabar-ho d’adobar, els governs d’aquí, siguin tripartits, bipartits o unipartits, estan obsedits a perseguir-lo i a fer-lo desaparèixer, els polítics i periodistes de la Meseta clamen a l’infern. El problema d’aquest discurs no és només que no té res a veure amb la realitat, sinó que se sustenta en una doble vara de mesurar. Dit en altres paraules: allò que es denuncia aquí és bo allà i allò que s’argumenta allà no es pot aplicar aquí.

Només cal resseguir les intervencions dels polítics o rellegir les portades d’alguns diaris per comprovar-ho. Dijous passat, per donar-ne exemple, el diari El Mundo advertia: “El govern vigilarà els docents universitaris que facin servir l’espanyol.” I denunciava: “Incita que els estudiants delatin els professors universitaris que no facin servir el català.” En realitat, tal com va aclarir la consellera Gemma Geis, es tracta de fer un seguiment “per garantir el compliment de l’ús de la llengua de docència de l’assignatura triada en el pla docent de l’estudi oficial” i, al mateix temps, “els drets lingüístics dels estudiants i el professorat”. Aquell mateix dia, unes capçaleres més amunt i uns quilòmetres més enllà, el diari ABC es mostrava consternat perquè s’havia admès una proposta de Junts per “permetre l’ús de les llengües cooficials en els plens i els escrits” del Senat. El principal motiu per rebutjar aquesta iniciativa és que si s’acaba aplicant “es triplicarà la despesa en traductors”. Es veu, segons sembla, que la despesa d’aquí no té la mateixa importància que la d’allà. Perquè, com deuen haver pogut comprovar a través d’aquestes dues notícies, quan alguns mitjans es fixen en el que passa aquí, estan obsedits a garantir la diversitat lingüística, sense escatimar mitjans ni recursos. En canvi, quan es reclama això mateix allà, quan es demana que es pugui fer servir el català al Senat o al Congrés, el plurilingüisme desapareix i s’imposa la llengua de l’imperi.

Pere Bosch i Cuenca

Historiador

Article publicat al digital  LaRepública  el divendres 24 de setembre del 2021

Salvem el català

A tot el món hi ha un 40% de llengües en risc de desaparèixer, entre les quals el català, que ha disminuït el seu ús de manera accelerada en les últimes dècades. D’aquest risc ja en parlava Carme Junyent en un article publicat a principis dels noranta a la Revista d’Igualada titulat “El català: una llengua en perill d’extinció?”. D’aquest perill ja en parlàvem en el nostre post del desembre titulat “Emergència lingüística” i avui en volem tornar a parlar a la vista de les notícies que apareixen diàriament als mitjans de comunicació sobre violació dels drets lingüístics dels habitants del nostre País.

Estem tips de veure i sentir catalanoparlants renunciar a la seva llengua i canviar al castellà quan el seu interlocutor no parla català, i no diem quan el principal argument és si es diu que parlar en català a un castellanoparlant és de mala educació, com si la bona o mala educació fos una qüestió de llengües i, per desgràcia, la cosa no acaba aquí. Veiem molt sovint a nens jugant pel carrer parlant en castellà entre ells, el mateix passa amb els adolescents a les xarxes socials. Si això passa a comarques on la influència de la immigració no ha estat tan forta, no cal dir el què passa a Barcelona i a la seva àrea metropolitana, on la situació és especialment sagnant, ja que el nombre de joves  barcelonins que ara parlen habitualment en català és del 28,4% quan l’any 2015 era del 35,6%. Un descens del 20% en solament cinc anys, vol dir arribar a zero parlants en vint-i-cinc anys. Això ens demostra que la immersió lingüística no ha funcionat, es pot ensenyar i parlar el català a les escoles, però si després no s’utilitza, és com si no fes res.

Com a conseqüència d’aquesta emergència, el Grup Koiné, defensors de la normalització lingüística en una Catalunya independent, han compartit una interessant reflexió que molts mitjans i ciutadans hauríem de tenir en compte. El col·lectiu recorda que “tot catalanoparlant té dret a viure exclusivament en català, sense conèixer cap més llengua”, sempre que es visqui en una regió on hi hagi “domini lingüístic català”, com és el cas, encara, de Catalunya. La plataforma independentista també avisa que aquest fet no hauria de comportar “cap mena de limitació dels seus drets civils i polítics”. Aquesta afirmació és causada pel fet que al nostre país s’exigeixi l’idioma castellà per accedir a ofertes laborals, així com a activitats i lleure que menystenen la llengua catalana per posar per davant el castellà.

Pet tot plegat, sembla estrany que encara hi hagi persones, com Albert Branchadell, que posa en dubte aquesta situació d'emergència. El filòleg transpira la idea que el català gaudeix d'un estat de salut acceptable i que, tots els qui estem fent sonar les alarmes, veiem el got mig buit. En el fons, ve a dir que som uns exagerats, uns catastrofistes. D’aquestes i altres consideracions en parla extensament la directora de Plataforma per la Llengua, Neus Mestres, en un article d’opinió titulat “L’emergència lingüística és real (i reversible)” que podeu llegir a continuació.

L’emergència lingüística és real (i reversible)

Encara que sembli mentida, deixant a banda els atacs de l'estat espanyol ja existents aleshores, fins fa menys d'un segle es podria dir que el català era una llengua prou normal. Abans de la dictadura franquista el català era la llengua materna i d'ús social de gairebé tota la població de Catalunya i de bona part de la resta de territoris de parla catalana de l'Estat.

Quaranta anys de lingüicidi franquista van capgirar la situació. Durant la dictadura, el castellà va imposar-se a les institucions, però també va anar fent forat a les llars i al carrer, on sempre havia estat residual, a còpia d'amenaces i multes. Els moviments migratoris esperonats pel règim, d'altres zones de l'Estat cap a Catalunya, així com la impossibilitat legal d'acollir aquesta població amb cursos i escoles en català, hi van fer la resta. Amb el temps, el català va deixar de ser una llengua majoritària i va passar a competir —en desavantatge— amb una de dominant.

Als anys 80, fruit d'un ampli i sentit consens polític i social, es va decidir tirar endavant un procés de normalització lingüística. El propòsit d'aquest pla, com bé indica el nom, era recuperar la normalitat que hi havia abans de la dictadura. La normalització lingüística havia de servir perquè les següents generacions de catalans -totes, independentment de l'origen- adquirissin el català i, el més important, decidissin transmetre'l als fills.

Han passat quatre dècades i es pot afirmar que l'objectiu no ha estat assolit. El català no tan sols no ha tornat a ser la llengua majoritària sinó que, a més, l'ús social i fins i tot la transmissió familiar no han deixat de recular. Quan una llengua segueix un patró regressiu en aquests dos paràmetres clau és indiscutible que es troba en una situació de risc, d'emergència. És en aquest sentit que la Plataforma per la Llengua ha engegat la campanya Emergència lingüística per explicar que la situació és greu, per bé que som a temps d'evitar el desastre si comencem a actuar ara mateix.

En un article d'opinió publicat al diari ARA el passat 21 de febrer i titulat "La fal·làcia del 30 per cent", Albert Branchadell posava en dubte aquesta situació d'emergència. L'article del filòleg transpira la idea que el català gaudeix d'un estat de salut acceptable i que, tots els qui estem fent sonar les alarmes, veiem el got mig buit. En el fons, ve a dir que som uns exagerats, uns catastrofistes.

Aquestes insinuacions són sorprenents si tenim en compte la premissa a partir de la qual Branchadell elabora la seva tesi, suposadament optimista. I és que, segons l'autor, el català no podrà ser mai "una llengua nacional, equiparable a les llengües nacionals dels altres estats europeus". Què pot ser més catastrofista que acceptar la pròpia sentència de mort? És amb aquest marc mental, derrotista i feble, amb aquest escarxofament espiritual, amb aquesta renúncia de fàbrica, que Branchadell demana que mantinguem el llistó baix per poder veure el got mig ple i conformar-nos amb allò que tenim. Opina, per exemple, que la normalització lingüística ha estat un "èxit" perquè ha fet possible que "centenars de milers de catalans" utilitzin de tant en tant la llengua pròpia del país. És més, considera que aquests "usuaris ocasionals", com ell els anomena, són "l'assegurança de vida" del català.

Segons el filòleg, també caldria celebrar que, durant aquests últims deu anys, el percentatge de persones que tenen el català com a llengua habitual a Catalunya s'hagi mantingut estable. Aquesta proporció és del 36%  ̶ i més baixa en altres territoris del domini lingüístic ̶ , una xifra molt preocupant, perquè quan l'ús social d'una llengua cau per sota del 33% vol dir que el parlant té el doble de possibilitats de topar amb algú que no parla la seva llengua que no pas amb algú que sí que la parla. Això afecta directament la confiança i la seguretat del parlant, perquè comporta que ell mateix no gosa adreçar-se en la seva llengua a desconeguts, pel risc que no l'entenguin. Aleshores, aquesta situació acaba causant una reducció encara més gran de l'ús social de la llengua.

Branchadell prefereix treure-hi ferro i emfasitzar que el 90% dels ciutadans que tenen el català com a llengua materna l'utilitzen habitualment. Curiosament, però, l'autor no es demana en cap moment per què, després de quaranta anys de pretesa normalització, el català no ha esdevingut la llengua primera de la immensa majoria de noves generacions del país.

Segons Branchadell, pretendre que el català pugui normalitzar-se plenament és "somiar". A la Plataforma per la Llengua, convençuts que encara hi ha partida, n'hi diem "lluitar". Per això, continuarem lluitant perquè el català torni a ser la llengua comuna de Catalunya, com ho havia estat abans del franquisme i des de feia mil anys.

Neus Mestres

Directora de Plataforma per la Llengua

Article publicat a la web de la Plataforma el dimecres 10 de març del 2021.