No tot és terrorisme

El terrorisme és una amenaça global que afecta la pau i la seguretat a tot el món i que sovint es defineix com l'ús de la violència indiscriminada per aconseguir objectius polítics, religiosos o socials. Aquesta pràctica ha generat una profunda preocupació a escala internacional, ja que els seus efectes es poden sentir en tots els aspectes de la vida quotidiana. Les arrels del terrorisme són variades, des de factors socioeconòmics fins a tensions ètniques o religioses. Les organitzacions terroristes sovint es valen de la por per provocar canvis en la política o en la societat. Les seves accions, siguin atacs armats, segrestos o atemptats suïcides, tenen un impacte devastador tant en l'àmbit humà com econòmic.

Si analitzem la definició d’aquest fenomen veurem que les paraules clau són: “ús de la violència indiscriminada”, i per tant quan veiem sovint que moltes actuacions, discursos i esdeveniments són qualificats de ‘terrorisme’, i a les persones que hi intervenen de “terroristes”, potser podríem plantejar-nos aquestes acusacions. L'informe anual del Fiscal General de l'Estat d'Espanya corresponent a l'any 2021 qualifica al moviment independentista català com a «terrorisme nacional». Sota l'epígraf «Moviment Violent Independentista Català», enumera les detencions per danys i les efectuades en relació amb una manifestació «il·legal» i detalla les «accions violentes i de sabotatge», entre les quals s'inclouen la provocació de desordres públics, el bloqueig de carreteres, la col·locació de pancartes, la crema de banderes i fins i tot els danys a símbols franquistes.

Podríem discutir si la classificació dels actes esmentats anteriorment com a activitats terroristes, per part de les autoritats dels Estats de la UE, és conforme amb la definició de «delictes de terrorisme» establerta pels Estats membres, per tant, totes les acusacions vessades contra els que defensen l’autodeterminació, no poden ser-ho per terrorisme. Tots els catalans desgraciadament coneixem el terrorisme perquè l’hem sofert a casa nostra. Sabem també què és i què no és terrorisme i, per molt que insisteixi el jutge Manuel García Castelló, no va haver-hi terrorisme en el procés català, ni en el Tsunami Democràtic, ni en els CDR. Això no obstant, forçant les lleis, els jutges si volen poden acusar de terrorisme a qualsevol persona que hagi tocat alguna tecla del sobiranisme. Excloure el terrorisme de la llei d’amnistia pot resultar una desviació descomunal, perquè a l’altre bàndol hi ha els jutges encarregats d’inventar el relat i decidir què vol dir terrorisme, des del seu punt de vista. Sembla que darrerament s’han incorporat a la darrera redacció de la Llei d’amnistia unes esmenes que protegeixen de l’aplicació d’aquests delictes, a les persones acusades barroerament de terroristes. Llegiu tot seguit l’article titulat “El Govern ajusta la llei d'amnistia” publicat al digital ‘eldiario.es’ que analitza a fons aquest tema.

El Govern ajusta la llei d'amnistia

El Govern revisa amb lupa l'articulat de la llei d'amnistia i malda per polir durant la tramitació parlamentària fins al més mínim detall que pugui dificultar la seva aplicació per part dels tribunals. Aquest dimarts el PSOE va aconseguir pactar amb Junts i ERC una esmena en la redacció dels supòsits que queden exclosos de la mesura de gràcia. En concret, l'esmena registrada es refereix al delicte de terrorisme, per al qual ara el text passa a diferenciar aquells casos que “hagin causat violacions greus de drets humans”, que quedarien al marge de l'empara de la llei, dels que no.

El moviment de l'Executiu amb els seus aliats parlamentaris es produeix en paral·lel a les últimes maniobres del jutge de l'Audiència Nacional, Manuel García Castelló. Després de reprendre després de quatre anys la causa de Tsunami Democràtic per les mobilitzacions entorn de l'aeroport del Prat el 2019, el magistrat ha suggerit al Suprem la imputació de Carles Puigdemont, Marta Rovira i altres deu persones per un delicte de terrorisme relacionat amb la defunció per infart d'un ciutadà francès en el transcurs d'aquestes mobilitzacions. Tant el Govern com en el PSOE, que havien insistit en els últims dies en què l'exclusió dels delictes de terrorisme suposaven “línies vermelles” infranquejables, intenten desvincular públicament la revisió de l'article 2 de la llei de cap decisió judicial. El que sostenen oficialment és que els canvis introduïts suposen simples “ajustos tècnics” per a reforçar la seguretat jurídica de la norma. “Hem pactat amb els grups parlamentaris dues esmenes tècniques que milloren una llei que ja era sòlida i completament conforme a la Constitució. Vam dir que el terrorisme es quedava fora de la llei de l'amnistia i fora es queda quan suposa violacions greus de drets humans”, va defensar en ministre de Justícia, Félix Bolaños, en la roda de premsa posterior al Consell de Ministres.

L'anterior redacció de la norma excloïa de la seva aplicació els actes de terrorisme sempre que hi hagués sentència ferma. Aquesta estructura permetia, en principi, abastar les dues causes que més han tibat les negociacions: la citada de Tsunami Democràtic i la dels membres dels Comitès de la Defensa de la República (CDR), que estan acusats d'organització terrorista per planejar protestes el 2019. Tots dos procediments estan encara en fase d'instrucció. És a dir, ni tan sols han estat jutjats. Però fonts de l'Executiu reconeixen que és una qüestió que havia generat un gran debat jurídic i que en les últimes setmanes havien sorgit dubtes sobre que aquesta redacció pogués passar el filtre del Tribunal Constitucional, on la norma serà recorreguda després de la seva aprovació amb tota seguretat. La clau era una possible vulneració del dret d'igualtat, atès que el terrorisme era l'únic dels delictes, la inclusió dels quals o no en la norma, estava vinculada a l'existència d'una sentència ferma. No ocorria així, per exemple, amb els actes dolosos contra les persones o les tortures.

És un assumpte sobre el qual també va cridar l'atenció l'informe dels lletrats de la Comissió de Justícia del Congrés que va sortir a la llum la setmana passada i que criticava la “indefinició” en els delictes que quedarien amnistiats. Segons aquest dictamen, que no és vinculant, el fet que l'aplicació de l'amnistia afectés els delictes de terrorisme “només quan hagi recaigut sentència ferma” podia ser “contrària al Dret europeu”.

En realitat, ningú en el Govern ni a Ferraz creu que cap dels actes derivats del procés català puguin encasellar-se en casos de terrorisme homologables a l'experiència acumulada a Espanya respecte a la violència d'ETA, els GRAPO o l'islamisme radical. I per això observen amb suspicàcia alguns dels passos donats recentment per magistrats com García Castelló, alguna cosa que va verbalitzar expressament la vicepresidenta tercera, Teresa Ribera, posant veu a un pensament generalitzat que, no obstant això, cap dels seus companys ha volgut recolzar públicament.

Els de Junts reconeixien aquest dimarts que aquests últims moviments del jutge García Castelló i la guia que una plataforma de juristes va distribuir entre els jutges per a frenar l'aplicació de l'amnistia, va motivar el seu pacte amb el Govern. I, encara que admetien la seva satisfacció per l'acord aconseguit, insistien que el seu objectiu és ampliar l'àmbit d'aplicació de l'amnistia per a blindar-la totalment davant hipotètiques decisions judicials. En les files independentistes es manté viu el temor al fet que, fins i tot amb aquest canvi, hi hagi persones vinculades al procés que puguin quedar-se fora. A la Moncloa posen en valor que l'acord amb l'independentisme català fa que Junts i ERC s'allunyin dels propis postulats que van defensar fa només una setmana, quan en les seves pròpies esmenes al·legaven per l'eliminació total del delicte de terrorisme com a causa d'exclusió de l'amnistia. I creuen que la correcció de l'article ve a pal·liar un problema de seguretat jurídica que havia estat detectat per les judicatures espanyoles i europees.

Fonts de l'Executiu admeten, de fet, que la redacció anterior que fixava el límit de l'amnistia en les sentències fermes per terrorisme suposava en la pràctica un acolliment generalitzat a la mesura de gràcia perquè no existirien cap d'aquestes sentències abans de l'entrada en vigor de la llei, previsiblement a l'abril. Alguna cosa que, segons reconeixen aquestes mateixes fonts, havia suscitat un intens debat jurídic respecte a la consistència legal que pogués tenir aquesta diferència de tracte entre els amnistiats.

Enfront d'aquesta redacció, el nou text delimita l'aplicació de la llei tenint en compte elements com la “intencionalitat” i “gravetat” de la conducta realitzada i no la fase processal en la qual estigui un procediment. És un canvi substancial que fonts socialistes atribueixen a un intent d’homologar el règim d'exclusió d'aquest tipus penal a la resta de conductes que també queden fora de l'aplicació de l'amnistia.

A més, l'esmena transaccional pactada recorre als paràmetres fixats pel Conveni Europeu de Drets Humans. D'aquesta manera, sosté en el PSOE, es garanteix l'existència de “una referència clara i de caràcter internacional per a aquesta qüestió”. Fonts socialistes reiteren que no és cert que la nova redacció ampliï el perímetre de l'amnistia, mentre que en els partits independentistes van deixar veure aquest dimarts la seva satisfacció amb el canvi acordat encara que van mantenir vives les seves esmenes que inclouen una pretensió de màxims: treure el terrorisme del capítol d'exclusions.

L'altra esmena pactada pel Govern de coalició i els independentistes catalans —que també porta la rúbrica d'EH Bildu, PNB, Podemos i el BNG— tracta de blindar els “efectes” de la llei una vegada aprovada. Així, modifica l'article 4 per a establir que la suspensió “per qualsevol causa” d'un procediment relacionat amb el *procés “no impedirà l'alçament” de les mesures cautelars acordades abans de l'entrada en vigor de l'amnistia. Per exemple, una petició d'extradició o les ordres de detenció a Espanya que segueixen en vigor contra Carles Puigdemont i els exconsellers que romanen a Bèlgica des de 2017.

L'anterior redacció recollia que, en tot cas, “s'alçaran les mesures cautelars fins i tot quan tingui lloc el plantejament d'un recurs o una qüestió d'inconstitucionalitat contra la present llei o alguna de les seves disposicions”. El nou text, al no delimitar les causes de suspensió que possibiliten aixecar mesures cautelars, deixa oberta la porta al fet que aquestes mesures també s'aixequin si algun dels jutges que ha d'aplicar la llei planteja una qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per a veure si és compatible amb el dret de la UE, com tot apunta al fet que succeirà.

Elena Herrera /José Enrique Monrosi

Article publicat al digital  “elDiario.es”  el dimarts 23 de gener de 2024

El mascle ibèric

El triomf de la Secció de Futbol femenina, sense cap dubte, un fet històric, que serveix de reconeixement a la lluita, més enllà de l'esportiu, d'aquestes i d'altres tantes dones que, a més d'entrenar i ser excel·lents en la seva disciplina futbolística, han hagut de superar obstacles consolidats en un sistema masclista, ha quedat gairebé en anècdota en veure la revolta que s’ha originat al voltant del petó als morros que li va plantar l’exemplar suprem del mascle ibèric, Luis Rubiales, a la jugadora Jennifer Hermoso en el context de la celebració pel triomf. Una ventada que s’ha emportat les barreres psicològiques que encara impedien a molts homes (i moltes dones) ser conscients del canvi cultural que s’ha produït en pocs anys. El patriarcat s’ha acabat. O almenys s’ha acabat la possibilitat de defensar-lo públicament en el món occidental, que és el principi de la fi. Luis Rubiales i molts altres no ho havien detectat. Els ‘pillaba lejos’. Encastellat en el seu cercle, cada dia més reduït o ja escanyat, encara no deu entendre què ha passat. Per aquest home el fet  és que ‘solo fué un piquito’.

El petó a Hermoso no ha sigut l'únic escàndol que ha esquitxat el president de la RFEF. Rubiales ha protagonitzat diverses polèmiques durant els seus cinc anys de mandat. Després de guanyar el Mundial, Rubiales va celebrar el títol a la llotja amb diversos gestos vehements que va culminar agafant-se, a peu dret, els testicles amb la dreta. Hi ha també el viatge que Rubiales va fer la tardor del 2018 a Nova York al costat d'una pintora mexicana, presumptament costejat amb fons de la RFEF. També va aixecar molta polseguera quan, després de la disputa a finals de març de la final de la Supercopa d'Espanya entre el Barça i la Reial Societat, en la cerimònia d'entrega de les medalles a les blaugranes (guanyadores per 0-3), cap autoritat els va fer entrega dels guardons: elles mateixes es van haver de penjar les medalles, fent cua i agafant-les d'una taula situada a la gespa de l'estadi. L'escena contrastava notablement amb el mateix moment protagonitzat pel Barça masculí una setmana abans, quan també es va proclamar campió de la Supercopa, en aquest cas, a l'Aràbia Saudita. Un altre terratrèmol protagonitzat per aquest individu, fou quan el setembre de l'any passat, l’excap de gabinet de Rubiales, va denunciar davant la Fiscalia Anticorrupció que el president de la RFEF i el seu equip van muntar a l'agost una "festa amb 8 o 10 noies joves" en un luxós xalet de Salobreña (Granada) i que s'havia pagat amb diners de la Federació.

Aquest és el perfil del personatge Rubiales, l’autèntic "macho ibérico" de la profunda meseta, un fatxenda recolzat per altres ‘xulos’, com es va veure a la recent assemblea de la RFEF, on les seves paraules de ‘disculpa’ pel petó (perdó ‘piquito’), van ser aplaudides fervorosament per la tropa de mascles asseguts a la sala de l’assemblea. Tots els que manen en el món del futbol, ha quedat palès que la gran majoria pensen com aquest personatge. És indignant el silenci dels clubs i de la federació catalana de futbol. Com escriu l’exconseller, Miquel Samper, en el seu article titulat ‘Pels meus collons!!!’ hauria estat molt més exemplar que els clubs de futbol haguessin sigut capaços de condemnar els fets de forma immediata i contundent, perquè els comunicats posteriors a l’assemblea de la RFEF són desfasats i forçats. Llegiu aquest article tot seguit.

Pels meus collons!!!

Quan tots pensàvem que la dimissió del president de la RFEF era un fet, el senyor Rubiales ens ha sorprès, segurament per la candidesa de la gran majoria de la població (inclús la periodística), amb una actuació quasi idèntica a la que protagonitzava Donald Trump, poques hores abans a una comissaria de Fulton a Georgia. Aprofitant l’innegable populisme que abraça el descontentament sociopolític actual (arreu), ambdós personatges s’han aferrat a les adverses circumstàncies que els envolten, per atacar als qui els acusen, descrivint-los com a tergiversadors o mentiders i erigint-se ells en autèntiques víctimes de la controvèrsia (¡Ésto se arreglará en los tribunales!…)

Com si es tractés d’una reconvenció jurídica (tu em demandes i jo no només et contesto, sinó que et demando a tu), el que havia de ser una dimissió i un sincer perdó, s’ha convertit en un autèntic atac, despietat i revestit de tones de testosterona manipuladora, una mena de barreja d’aquell “siiiiiiii” de Cristiano Ronaldo quan rebia una pilota d’or, de les conductes més baixes moralment vistes a la saga de Torrente (que confesso haver vist en la seva integritat), i de la posada en escena més espartana de Santiago Abascal; masclisme en estat pur.

Ben segur que un dels actes més difícils d’executar per les persones, ha de ser assumir els errors que inexorablement un va cometent en el decurs de la seva vida, i encara més, demanar perdó a l’ofès o als ofesos; calen moltes virtuts per fer-ho. En primer lloc, cal ser humil, perquè l’arrogant és incapaç d’admetre que s’ha equivocat o que es pot equivocar; ell no és que tingui raó, és que la raó és propietat seva. Cal ser empàtic, perquè per fer-ho, primer s’ha d’escoltar a qui ha patit el greuge, i no estaria de més mirar d’entendre’l. Calen moltes coses més, però sobretot cal ser intel·ligent per damunt de tot, perquè fins i tot un ambiciós (com és el cas de Rubiales), si vol aconseguir allò que ambiciona (en aquest poder i molts diners), només hi podrà aspirar si entoma els errors per aprendre a no repetir-los, tot desplegant les conductes honorables que d’ell s’esperen.

Ser president de la RFEF no és gens menor; perquè es facin una idea del que suposa, aquest senyor cobra set vegades més que el president del Govern d’Espanya (quasi 700.000 euros de Rubiales, per 90.000 de Sánchez). Ja costa d’entendre aquest diferencial retributiu, quan la comparació és amb el màxim dirigent públic d’un estat de la UE, però segur que l’explicació la trobaríem (justificadament o no), en tot allò que mou el futbol, des de les emocions fins als mateixos diners… Per això és mesquina la conducta, i per això a Rubiales li manca talla per presidir la RFEF, perquè representa desenes de milers de futbolistes que somien ser la nova Putellas o el nou Messi, perquè lidera l’esport més practicat a Espanya, i se li ha d’exigir sense fissures una representació institucional exquisida, pulcra i exemplar; no s’hi valen mitges tintes, i ho sento Luís Enrique, no n’hi ha prou de demanar perdó, el càrrec porta implícita la impossibilitat de cometre obscenitats com tocar-se els seus genitals, o traspassar les fronteres del que és inacceptable en l’àmbit de la llibertat sexual de tota persona.

És molt groller que aquest home hagi construït un relat d’un consentiment, fabulant amb una conversa amb la jugadora agredida que mai no va existir, perquè així ho ha dit Jennifer Hermoso des del primer moment en què va explicitar la seva incomoditat; és de mafiós que el seu entorn li demanés a la jugadora que col·laborés per ajudar-lo, pressionant-la desmesuradament i és vomitiu que utilitzés les seves filles com a escut emocional d’una opinió pública, que li retreu sense embuts les seves conductes impulsives i sexualitzades.

En la seva compareixença davant l’Assemblea de la RFEF, va qüestionar el feminisme social i polític, va reivindicar la vigència global del gènere masculí, i va desqualificar la vicepresidenta Díaz, les ministres Montero i Belarra i polítics com Echenique; si algú escoltés aquestes seqüències de forma individualitzada, i fora de context, segur que arribaria a la conclusió d’estar escoltant un discurs d’un polític de Vox, o qui sap si el discurs d’algú que aspira a ser-ho…

Aquest desagradable episodi viscut al futbol espanyol, ens ha de servir a tots per veure el feminisme com la imprescindible reivindicació històrica de ser capaços de dotar-nos, a dones i a homes, d’idèntics instruments de vida, perquè la igualtat ha de ser el fi perseguit després d’una desigualtat sistèmica i que es perpetua des de les primeres civilitzacions. Els qui tenim una edat també hem de ser capaços de veure que certes conductes, que abans hom veia com a normals, perquè eren socialment acceptades, ara no tenen cap mena de cabuda en la societat moderna.

Per últim, hauria estat molt més exemplar que els clubs de futbol haguessin sigut capaços de condemnar els fets de forma immediata i contundent, perquè els comunicats posteriors a l’assemblea de la RFEF són desfasats i forçats. Aquí l’interès a protegir era claríssimament Jenni Hermoso i, per extensió, totes les futbolistes que, amb una decisió valenta i admirable, han deixat la selecció mentre sigui dirigida per qui no respecta de forma escrupolosa la seva llibertat com a dones.

Miquel Sàmper

Advocat i ex Conseller d’Interior de la Generalidad

Article publicat al digital   ElMón   el dissabte 26 d’agost del 2023

Junts té la clau

Puigdemont és aquests dies el gran protagonista en tots els mitjans i ha esdevingut el que a Europa s’anomena ‘Kingmaker’ (el ‘fabricant de reis’, una expressió que en anglès s’adjudica a qui pot fer president algú), ja que el seu partit, Junts per Catalunya, té el poder de decidir qui serà president d’Espanya. Com el mateix Carles Puigdemont ha manifestat recentment: “Junts, a diferència d’altres partits, no deu res al PSOE, cosa que l’allibera de subordinacions i pactes inconfessos i li deixa les mans lliures per decidir amb sentit d’Estat, d’Estat català”. Per tant, cal dir-li a Pedro Sánchez que, o fa com David Cameron amb Escòcia i afirma que, tot i no volent com no vol, la independència de Catalunya, abans que nacionalista espanyol és demòcrata i que, per tant, ha d’acceptar que els catalans decideixin el seu destí o, en cas contrari, la investidura ja se la pot pintar a l’oli.

El president Sánchez està atrapat en aquest atzucac,  ja que és obvi que l’alternativa és la repetició d’eleccions amb l’esperança espanyola que Junts no faci escac de nou a l’Estat. Però, i si el resultat és si fa no fa el mateix?, o potser molt pitjor per a Espanya, i si l’independentisme que es va quedar a casa el 23-J, decideix ara, veient la situació, votar Junts per Catalunya per donar-li encara més força? I si guanya PP-Vox? La resposta a totes aquestes qüestions la va donar la portaveu de Junts, Míriam Nogueras: “Junts no va néixer per donar estabilitat a Espanya, va néixer per alliberar Catalunya”.

Està clar que la independència de Catalunya mai no serà possible sense el bloqueig d’Espanya. Mentre l’independentisme no abandoni el procés involutiu que suposa el retorn a la política pujolista del ‘peix al cove’, que ara propugna ERC, Catalunya està condemnada a ser una vulgar comunitat autònoma espanyola més. L’única via és la desestabilització i el bloqueig amb totes les conseqüències. No vam fer 1-O pel traspàs de Rodalies o la repetició del referèndum. Junts amb només 7 escons té la clau de la governabilitat d’Espanya; Junts té Pedro Sánchez agafat per les orelles. Pedro Sánchez, que fa quatre dies insultava el president Puigdemont, li deia que era aigua passada i el titllava d’anècdota, es troba ara a les seves mans i és Puigdemont qui, si vol, pot convertir Pedro Sánchez en aigua passada i en pura anècdota. Quines ironies que té la vida: ara com ara, tota Espanya és presonera del demòcrata Puigdemont que volien empresonar.

El PSOE també ha d’entendre que ERC no el salvarà aquesta vegada i que Puigdemont no és Junqueras, i no negocia amb un partit, sinó amb un Estat, cosa que també obre la porta al PP. Qui estigui disposat a negociar de veritat, tindrà la clau de la investidura. Haurien de començar a fer els deures, perquè van tard. Tal com escriu el director d’ EL NACIONAL.CAT, José Antich, en el seu editorial titulat ‘Quan falten 48 hores’ que ‘el PSOE ha de tenir en compte que a la seu de Ferraz havien arribat a donar per bo l'anàlisi de la Moncloa que amb Puigdemont i Junts un no s'havia de preocupar gaire, ja que no tenia cap altre moviment possible que donar suport al PSOE’, anàlisi que ha resultat totalment equivocat. Podeu llegir l’article complet d’en Josep Antich, tot seguit.

Quan falten 48 hores

La decisió de Junts per Catalunya d'esgotar fins al mateix dijous per decidir el vot a la Mesa del Congrés dels Diputats i a la presidència de la cambra, té tres claus: el calendari de les converses el marca el president Carles Puigdemont i no els socialistes; en segon lloc, fer evident que la negociació no és ni exclusivament ni prioritàriament amb el PSOE, ja que en les converses també han de sortir les seves condicions; i, finalment, deixar clar que poden aguantar un envit fins al final i que si no hi ha un acord amb Pedro Sánchez, serà responsabilitat seva. Al frontispici de la negociació, un record recent: en l'últim minut Xavier Trias va perdre l'alcaldia de Barcelona.

En aquesta estratègia de Puigdemont, el president a l'exili es reserva una carta per si hi ha repetició electoral, ja que la seva confiança en Pedro Sánchez no és precisament alta: els acords que obtingui, sigui ara per a la presidència del Congrés o en una negociació futura per a la investidura d'un candidat a president del govern espanyol, han de partir de la base que no se'n refia, que serà car i que l'elector independentista ho ha d'entendre fàcilment i d'una manera molt àmplia. Això no és una posició maximalista, ja que tant al PSOE com al PP els ha traslladat que està disposat que siguin graduals i que en l'amnistia hi ha determinades urgències: els del jutjat 13 de Barcelona i les del judici del mes de novembre vinent del Tribunal de Comptes a 27 ex alts càrrecs de la Generalitat, inclosos els presidents Puigdemont i Artur Mas i el vicepresident Oriol Junqueras.

En aquesta teranyina de contactes, converses, personatges interposats i mediadors, la insistència des de Waterloo que no es deu res a Pedro Sánchez, sinó, en tot cas, és al contrari, està provocant un gran desconcert a la seu de Ferraz, on havien arribat a donar per bo l'anàlisi de la Moncloa que amb Puigdemont i Junts un no s'havia de preocupar gaire, ja que no tenia cap altre moviment possible que donar suport al PSOE. Molt han tardat els socialistes a despertar-se d'aquest miratge i ara comença a arrelar la idea a Madrid que, realment, el país de les meravelles que els havia dibuixat el president en funcions abans d'anar-se'n de vacances a les Canàries i el Marroc no era així.

A aquest diari li consta que Alberto Núñez Feijóo ha enviat emissaris a conèixer el terreny i a explicar als seus interlocutors que l'expresident gallec no és com Mariano Rajoy i que està disposat a parlar de tot. En aquests moments, és més del que ha fet Sánchez. I el temps s'està acabant. Els socialistes, en un intent de presentar un pols a Puigdemont, estan mirant d'apartar una possible candidatura del PNB a la presidència del Congrés —a Bildu també li va bé que el seu rival directe no tingui un càrrec així— pensant que en la recta final el president a l'exili no s'alinearà en una votació amb Vox. Em temo que no coneixen bé Puigdemont, ja que la seva prioritat serà el que hipotèticament obté a canvi d'un resultat així, no a qui tenen al costat els del PP.

I, a més, si Coalició Canària es manté al costat del PP, amb l'abstenció de Junts n'hi ha prou perquè el somni de la presidència del Congrés per al PSOE desaparegui. Qui juga amb foc té moltes possibilitats de cremar-se.

José Antich

Periodista

Article publicat al digital EL NACIONAL.CAT el dilluns14 d'agost de 2023.

I ara què? Reflexions després del 23-J

El resultat de les eleccions generals del diumenge 23 de juliol ha deixat un panorama polític realment enrevessat i ha estat un cataclisme per a tots els partits espanyols, atès que no només no han aconseguit el que volien, sinó que han esdevingut presoners d’un partit independentista que, per a acabar-ho d'adobar, és el partit que més odien: Junts per Catalunya. La veritat que més els hi cou és que Junts ha estat el gran guanyador d’aquestes eleccions. Guanyador indiscutible. La prova és que tota la resta de partits, absolutament tots, són presoners de la decisió que prengui.

Junts per Catalunya, i per descomptat el seu líder, Puigdemont, a diferència d’altres, no deu res al PSOE, i li deixa les mans lliures per decidir amb sentit d’Estat, d’Estat català, naturalment. Per tant, cal dir-li a Pedro Sánchez que, o fa com David Cameron amb Escòcia i afirma que no volent, com no vol,  la independència de Catalunya, abans que espanyol és demòcrata i que, en conseqüència, ha d’acceptar que els catalans decideixin el seu destí, o la investidura ja se la pot pintar a l’oli. El partit de Puigdemont, amb només 7 escons, té la clau de la governabilitat d’Espanya i té Pedro Sánchez agafat per les gònades. Pedro Sánchez, que fa quatre dies insultava el president Puigdemont, li deia que era aigua passada i el titllava d’una simple “anècdota”, es troba ara a les seves mans i és Puigdemont qui, si vol, pot convertir Pedro Sánchez en aigua passada i en pura anècdota. És una humiliació en tota regla, tant per a Pedro Sánchez, en particular, com per a l’Estat, en general, ja que el president Puigdemont és la seva bèstia negra, és l’home que des de Brussel·les posa en evidència els principis totalitaris de l’Estat espanyol. Quines ironies que té la vida: ara com ara, tota Espanya és presonera del demòcrata que volien empresonar.

Espanya encara no han copsat l’abast de la tragèdia. Europa sí que han entès això del "rei Puigdemont". La gran premsa europea destaca dues conseqüències de les eleccions: "Prepareu-vos per a la reaparició de Catalunya com un afer polític" i també "Espanya esdevé com més va més ingovernable". Quan llegeixes la premsa estrangera, novament Puigdemont és el gran protagonista. Primer el qualifica de ‘Kingmaker’ (‘el fabricant de reis’, una expressió que en anglès s’adjudica a qui pot fer president algú), i recorda que ERC i Junts tenen el poder de decidir qui serà president d’Espanya. La por d’una nova aliança dins el Consell Europeu de països governats per l’extrema dreta s’allunya, però ressalta que Espanya s’ha de preparar per a la reaparició de Catalunya com un afer polític, o per a unes noves eleccions.

La periodista Pilar Rahola ha escrit un article titulat ”Puigdemont, l'irrellevant” on ressalta que, malgrat els ingents esforços per enviar-lo a la paperera de la irrellevància, Puigdemont continua sent el principal interlocutor per encarar el conflicte català i el líder indiscutible de la resistència. Podeu llegir aquest article tot seguit.

Puigdemont, l'irrellevant

Un dels errors més recurrents dels dirigents i periodistes espanyols és que sempre donen per morta la causa catalana abans d’hora. I el moment actual ratifica aquesta evidència de manera rotunda. Tots els líders polítics i tots els analistes que s’arrosseguen pels micròfons de l’España grande, han afirmat reiteradament que ja estàvem calmats, tranquils i controlats, és a dir, feliçment domesticats, i que, dominada la fera —via repressiva, cal dir—, el mal estava fumigat. Al capdavall, és el que demanava el flamant comissari europeu, Borrell per a més senyes, quan deia que calia desinfectar Catalunya. Dotats de la supèrbia innata dels colonitzadors —i respecte a Catalunya, aquest n’és el tracte— confonen un moment de ferida i desconcert, amb una derrota definitiva, sense entendre que la causa catalana ve de lluny, ha superat situacions de repressió terrible, i sempre ha ressorgit. No és la primera vegada que ens alcem i ens envien tot el seu poder per esclafar-nos, com tampoc no és la primera vegada que creuen que la nostra retirada és una derrota.

Felip V va donar per acabada la nació catalana, i a fe de Déu que va emprar tota la seva capacitat per aconseguir-ho. Ferran VII va enviar-nos el cruel Carlos de España (que els catalans anomenaven ‘l’assassí de Catalunya’) per acabar amb els “liberales catalanes”, als quals matava a cabassos, però després de patir la decadència catalana (fruit d’una sistemàtica política de neteja identitària) va arribar la renaixença. Al segle XX ho varen intentar dos dictadors, Primo de Rivera i l’assassí de masses Francisco Franco, que només arribar a Barcelona va assegurar que s’havia acabat “el problema catalán”. I durant el segle XXI, especialment després del 2017, hem patit piles d’esforçats exterminadors de plagues que ens han cantat les absoltes cada dia. Pletòrics per l’efectivitat de l’aparell repressiu que han desplegat per terra, mar i aire, que ens ha deixat ferits, desconcertats i fragmentats, s’han afanyat a menysprear-nos, a considerar-nos irrellevants i a donar-nos per liquidats. I d’aquesta fatxenderia clàssica n’han sorgit tota mena d’epítets, insults i menysteniments adreçats tant a la causa catalana, com als seus dirigents, als quals han intentat humiliar de la manera més barroera i pública. Pletòrics per l’efectivitat de l’aparell repressiu que han desplegat per terra, mar i aire, que ens ha deixat ferits, desconcertats i fragmentats, s’han afanyat a menysprear-nos, a considerar-nos irrellevants i a donar-nos per liquidats.

El cas més brutal ha estat el del president Puigdemont, la ridiculització del qual ha anat paral·lela a l’acarnissament amb què s’ha tractat la seva persona, reduïda a una mena d’esperpent grotesc abandonat a la seva dissort en terres belgues. Des del 2017 periodistes i polítics espanyols no han estalviat esforços a denigrar i deshumanitzar Puigdemont, sempre amb l’ajuda d’esforçats i servils catalanets que fan la feina bruta, disposats a vinclar l’esquena perquè l’amo els doni la ‘palmadeta’. L’exemple més notori d’aquest gènere cortesà va ser l’article infame que va publicar Antoni Puigvert contra Puigdemont, al qual, amb una condescendència humiliant, enviava a la irrellevància. Què deu pensar ara, el pobre, de la “irrellevància” del president?

Capellanets cortesans a banda, la realitat torna a ser tossuda i envia un doble i poderós missatge a la supèrbia espanyola: la causa catalana no està dominada, ans al contrari, comença a reaccionar; i l’home més perseguit d’Espanya, el seu enemic públic número u, aquell a qui menyspreen i insulten, no només no és irrellevant, sinó que ara és el salvavides de l’Espanya “roja” que tant l’ha menystingut, amenaçat i perseguit. No era Sánchez qui assegurava que portaria Puigdemont a Espanya? I ara resulta que és la seva “salvació”. Fins i tot assegura, tota aquesta progressia, que el president serà el responsable si Vox arriba al govern, com si fos Puigdemont el culpable de les misèries que acumula Espanya. En aquest sentit, les orgàsmiques portades espanyoles d’aquests dies són un homenatge al karma.

Novament, doncs, malgrat els ingents esforços per enviar-lo a la paperera de la irrellevància, Puigdemont continua sent el principal interlocutor per encarar el conflicte català i el líder indiscutible de la resistència. Al capdavall, ja ho va dir en Zapatero, un dels poquíssims líders espanyols que veu Catalunya amb una mica més de complexitat: “Puigdemont forma parte de la solución”. O dit altrament, sense Puigdemont no hi ha solució. Però a diferència d’altres líders independentistes, el president no és un interlocutor que es posarà en mode catifa a la primera que li gratin l’esquena. És això el que els té desconcertats i espantats: que ara ja no podran vendre fum, ni negociar la morralla, perquè ara no tenen un mesell a l’altra banda de la taula. Ara, senyor Sánchez, ara va de veres.

Pilar Rahola

Escriptora i periodista

 

Article publicat al digital   EL NACIONAL.CAT   el diumenge, 30 de juliol de 2023

Salvar al soldat Felip

Els monàrquics més abrandats han tingut aquests dies la seva setmana de glòria amb els fastos anglesos per la coronació del rei que té nom de conyac. Efectivament, Carles III del Regne Unit i Camil·la ja han estat coronats en una pomposa cerimònia a l'abadia de Westminster. Ni la Gran Bretanya és l'imperi que era, ni Carles III té el suport que tenia Elisabet II, però la casa reial britànica ha materialitzat aquest dissabte una coronació que continua una llarga tradició amb més de mil anys d’existència. Carles III tindrà ara el repte de trobar l'equilibri entre la tradició i la modernitat. Avui, la casa reial britànica és l'única d'Europa que encara fa coronacions.

Cal fer ara una comparança entre el nostre rei emèrit i el que acaba d’agafar les regnes de la Gran Bretanya. Dos personatges als quals, tot i els deu anys que separen les seves edats, podem incloure en una mateixa generació, sortida a l’escenari després de la Segona Guerra Mundial. El primer, el nostre, ensinistrat a l’ombra d’un dictador, a qui el seu pare el va entregar a canvi de mantenir opcions a tornar a governar quan Franco morís i que, finalment, es feren realitat com a bescanvi de sotmetre’s a voluntats més o menys ocultes. Res a veure amb el britànic, format a l’ombra d’una mare estricta però d’intencions clares, que no dubtava a recolzar Churchill o defensar al seu marit de les crítiques per no renunciar a la seva casa reial, convertint-lo en rei consort.

Una de les claus de la Transició espanyola va ser l'acceptació de la monarquia per part d’una majoria d'esquerres. El mateix es podria dir pel que fa al gruix del catalanisme, que va rebre amb profund escepticisme la figura de Joan Carles de Borbó, hereu designat pel general Franco. Però el règim del 78 es va poder afermar gràcies a la integració, amb més o menys entusiasme, de moltes forces provinents de l'antifranquisme tant a Catalunya com a Espanya. Els escàndols del rei emèrit i la conducta conservadora de Felip VI posen en risc un dels pilars sobre el qual es va assentar el règim actual. Ara, si ja s’ha vist que per cuirassar la unitat d’Espanya s’hi val tot, si ja s’ha vist també que el personal polític del franquisme està ben assegut en l’escenari polític actual sense cap inhabilitació ni jurídica ni moral, la monarquia és en aquests moments el ventre tou del pacte de la transició. Tal vegada la monarquia espanyola no trontolla, però podria trontollar. Els excessos escandalosos de l’avui rei emèrit, la defensiva barroera i inhàbil del seu successor, la llagoteria embafadora dels seus partidaris, l’anacronisme intrínsec de la institució, el progressiu desacomplexament dels qui la critiquen, fan que avui la monarquia espanyola no sigui una institució sòlida, ni tan sols en l’Espanya castellana.

Es diuen coses sobre la monarquia que fa trenta anys era inimaginable que ningú digués, tot i que ja passaven. I això va a més, en un context en què la monarquia cada vegada té menys adeptes. Al Regne Unit el 58% dels britànics encara es consideren monàrquics, però aquest suport ha començat a minvar entre els joves. A l’Estat espanyol la bretxa entre els partidaris de la república i els que donen suport a la monarquia s'engrandeix any darrere any a favor dels primers. Per això és interessant l’article que amb el títol “El podrimener reial” ha publicat la periodista, Pilar Rahola, on analitza les relacions entre l’actual monarca espanyol, Felip VI, i el seu pare el rei emèrit. Darrerament, sembla haver-se aixecat la veda a les prohibicions de publicar informacions sobre les activitats financeres, amatòries i de tota mena de Juan Carlos I, potser amb la finalitat de salvar Felip VI, encara que sigui ensorrant més l’emèrit. Salvar el soldat Felip, aquesta podria ser la intenció d’aquesta maniobra. Llegiu, si voleu, l’article de la Pilar Rahola tot seguit.

El podrimener reial

Podria semblar una notícia del cor, si no fos perquè la monarquia no és una qüestió de tafaneria rosa, sinó de fosca informació, desgraciadament imbricada amb les necessitats, els interessos i la vida de tots nosaltres. Especialment per als catalans, no endebades la monarquia existeix per tres motius, i un d’ells és el de garantir la unitat d’Espanya. Els altres dos complementen i expliquen per què un dictador nodrit en les deus del falangisme (és a dir, del feixisme espanyol), poc afecte als Borbons, va decidir ungir Joan Carles com a futur rei. Perquè, a banda d’imposar una unitat militarment tutelada, amb el rei de garant, també assegurava els interessos i privilegis de la casta familiar que, des de Felip V, ha teixit un espès entramat de negocis. I, pel camí, garantia, com diu en Vicenç Villatoro, que el franquisme sociològic “no quedés desallotjat de l’escenari polític, mediàtic i social” en la nova etapa democràtica. Unitat d’Espanya, negocis espuris i impunitat franquista, aquests van ser els tres pilars sobre els quals es va assentar una monarquia que naixia moralment corrupta i es va consolidar en una corrupció global. No cal dir que el pacte de la Transició va segellar tota aquesta muntanya de fems, i d’aquí venen els mals de la foradada democràcia espanyola.

Des d’aquesta perspectiva, és evident que la notícia que donava l’altre dia la Pilar Eyre —el cap més ben moblat de la informació del cor—, no era material de safareig picant, simple banalitat, sinó pura dinamita política: la reina Letícia va rebre el president de Colòmbia (que, per cert, ha tret els colors a l’Espanya “imperial”) amb una tiara gens innocent. Actualment, s’anomena “corona floral”, però en realitat és coneguda com la corona de Franco. En síntesi, es tracta d’una tiara creada en temps d’Alfons XIII, venuda a l’exili i comprada per Franco, i regalada a Sofia, el 1969, pel seu casament. És a dir, i en boca de la mateixa Pilar Eyre, s’han suprimit monuments franquistes i títols concedits per Franco, però la reina actual no té cap neguit de fer servir la corona del dictador. Dictador que, com cal recordar, fou un assassí de masses que va matar fins al darrer dia. Ergo, es tracta d’una corona de sang, però si la cofa una testa borbònica, no importen els dictadors, els assassinats i les víctimes.

Cosa la qual no és cap sorpresa, perquè la història dels Borbons espanyols és el relat d’un podrimener de corrupcions, interessos, repressió i carcúndia que ha caracteritzat els darrers tres segles espanyols, amb Joan Carles com a darrer exponent del culte a la immoralitat. No només per l’espectacle d’amants, luxe desaforat, obsessió pel diner, amistats del petrodòlar i la resta dels pecats de la luxúria i l’avarícia, sinó perquè, a sobre, s’ha permès ser defraudador d’Hisenda en el mateix país on n’era el cap d’estat. Com si no fos el cap d’estat d’una democràcia a la Unió Europea i en ple segle XXI. O, més pròpiament dit, com si fos el que sembla haver estat, el cap d’estat d’una monarquia bananera.

Ara, després dels diversos capítols del sainet reial —comissions, sumaris judicials, estris de comptar diners, Corinnes i elefants, milions volant en jets del petrodòlar i la mateixa burla a Hisenda—, arriba el moment de la prole reial, que, segons els entesos en la matèria, promet treure fills de sota les catifes. En realitat, tots els cronistes de la cosa —amb l’Eyre al capdavant— han parlat sovint dels fills de l’emèrit, però un llibre recent posa noms i cognoms a una pretesa filla, i això sempre és molt sucós per a les tertúlies del safareig. Sembla que el llibre en qüestió, King Corp. El imperio nunca contado de Juan Carlos I, també parla de “l’immens conglomerat econòmic”, de les rutes del diner, de les propietats immobiliàries, dels homes de palla i, també, de les famílies cortesanes que s’han enriquit a l’ombra del monarca. Un llibre, doncs, que promet aixecar les catifes. Emperò, l’han escrit dos homes d'El Confidencial, el poderós digital que beu directament de les fonts d’Interior i intel·ligència, dada la qual és força curiosa. Bones dades..., rei Joan Carles..., fonts privilegiades..., El Confidencial..., hum...

Sens dubte, el rei emèrit quedarà tan empastifat com ja està. Però per molt que descobreixi el llibre, res ja no té cap valor, perquè Joan Carles s’ha convertit en el banc dolent de la Borbonada, és la Sareb de la monarquia, i per molta merda que li caigui ara al damunt, es digereix tota sense problema. L’emèrit està amortitzat, com està amortitzat l’escàndol que representa, i ja no ve d’un pam. Tal vegada aquest és el punt, dirigir tota la brutícia al jubilat, per poder salvar el fill que ostenta ara la corona. No serà tot plegat, això, una operació de salvament del rei actual, fent creure que tot aquest mecanisme d’enriquiment impúdic no era el negoci familiar (que ho diguin a Urdangarin), sinó la simple obsessió d’un pobre avariciós? No serà un intent de desviar completament l’atenció per fer creure que hi ha transparència i que Felip VI està net de pols i palla?

Malpensar és, en la pell dels catalans, un exercici de supervivència. I és obligat malpensar perquè, primer, no existeix la transparència sobre la monarquia. És una mentida superlativa, una fake new de parvulari, una gran estafa. Justament perquè la monarquia representa el que deia a l’inici —unitat d’Espanya, normalització i blanqueig del franquisme i garantia de negocis cortesans—, és totalment opaca, més enllà de les quatre engrunes que ens donen per menjar. El rei està al marge de les urnes i al marge de les notícies, i el blindatge és absolut. Però com que hi ha hagut fuites en el pantà de l’emèrit, cal donar una mica de carnassa a la plebs, perquè cregui que, pel que fa a la monarquia, Espanya és europea i viu al segle XXI. Salvar Felip VI, encara que sigui ensorrant més Juan Carlos I, que ja està totalment ofegat. Sí, salvar el soldat Felip, aquesta és la intenció i aquesta és la maniobra.

Pilar Rahola

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge, 7 de maig de 2023

Ayuso, la ignorant

La presidenta de la comunitat autònoma de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ha visitat la capital catalana  i ha estat rebuda en un Círculo Ecuestre on no cabia ni una agulla. El presentador de l’acte, el senyor Enrique Lacalle, va arribar a manifestar una certa admiració per la presidenta madrilenya a qui va definir com una persona molt propera, molt valenta, i que no es rendeix mai. Va dir que Madrid li provocava una certa enveja, ja que la capital anava a tota velocitat i, en canvi, Barcelona anava al ralentí. Díaz Ayuso és un fenomen molt interessant, perquè representa l’alliberament del superego madrileny. Madrid és una ciutat construïda a partir de l’espoliació i el control dels territoris conquerits, que domina a través de l’omnipotent BOE, de les clavegueres de l’estat i d’uns mitjans dòcils; una metròpoli incapaç de crear res d’original, i que només ha crescut robant empreses, idees i ―a Castella ho saben prou bé― també jovent.

Algú ha insinuat que potser a Catalunya necessitaríem una Ayuso, sense tenir en compte les bajanades que diu que són moltes i gruixudes, a Catalunya no podem tenir cap Ayuso, per la senzilla raó que no tenim cap poder. Ayuso és una ignorant, ultra, descarada que té el ‘deep state’ espanyol al darrere. Es pot permetre tot el que fa i més. I anar al caspós Círculo a consumar l’espectacle provinciano-borreguil habitual quan ve qualsevol personatge de Madrid amb poder. Catalunya necessita líders que parlin clar, que no s’arronsin i que entenguin què cal fer per aconseguir poder real fins que arribem a una situació irreversible de sobirania. N’havíem tingut amb Pujol, Maragall i algun altre, i ara no en tenim. L’Ayuso fa bona la dita aquella de “la ignorància és atrevida”. És una completa ignorant que ha arribat a un lloc de poder. Punt. Això volem imitar? Si aquesta senyora no tingués al seu darrere el poder que té, es quedaria en no res. Escuma i lluentons, tot molt castís tot, això sí.

Tot el món econòmic reconeix que Catalunya pateix, any rere any, un dèficit fiscal de 20.000 milions d’euros. Si aquest enorme dèficit fiscal no serveix per a la convergència, és a dir, perquè les autonomies de l’estat espanyol millorin la capacitat per a crear riquesa, cal veure a qui beneficia allò que s’aporta i no retorna. Principalment, beneficia unes estructures de l’estat jurídiques, polítiques  i econòmiques, que pràcticament a tothom li va bé. Madrid n’és la gran beneficiada, és una raó d’estat i ho demostra el fet que ho han abocat tot allà. Navarra i el País Basc, amb el seu règim foral, estan encantats de la vida. Tota la resta de comunitats no convergeixen en PIB, és a dir, en riquesa, però, en canvi, tenen els mateixos serveis socials o millors que els d’aquí. Beneficia pràcticament a tothom, menys a Catalunya, que som els que hem de fer un esforç i no en rebem la compensació. La prova és que el model de finançament fa anys que s’havia d’haver renovat i no s’ha fet. No és mai el moment. Reben uns diners que els permeten de tenir uns serveis socials públics millors que els nostres.

Catalunya recula econòmicament. Als anys vuitanta Catalunya tenia 7 o 8 punts més de renda que Madrid. Ara és al revés, per tant, és veritat que tant de temps d’aportació de recursos acaba beneficiant els uns i perjudicant els altres. Sempre se’ns diu que Catalunya és la segona comunitat autònoma que aporta més diners de tot l’estat, cosa que fa pensar que Madrid n’aporta més perquè és la primera, però mai he sentit que es negui la major: A Madrid fan trampa, perquè l’aportació dels impostos (IVA, IRPF, etc.) de les empreses d’àmbit estatal amb seu a la capital són pagats per tots els ciutadans de l’estat. Està clar que aquest IVA el paguem tots i que l’esforç en els impostos és de tots, encara que consti oficialment que és una aportació de Madrid, El que està clar que Catalunya és la que fa més esforç a contribuir en la recaptació d’impostos de l’estat… i no parlem de l’execució dels pressupostos que cada any a Catalunya no arriba al 50% i a Madrid miraculosament sempre passen del 100% pressupostat.

Amb aquests raonaments, ens ha semblat interessant recuperar un article escrit ara fa dos anys pel senador del PNV por Vizcaya, Iñaki Anasagasti, titulat ”I si el problema fos Madrid?" que, malgrat el temps transcorregut, no ha perdut actualitat, i on analitzava la relació que existia llavors entre l’estat espanyol i les anomenades ‘nacionalitats històriques’, tracte que hem vist com s’ha anat deteriorant de forma irreversible. Podeu llegir l’article del senador tot seguit.

I si el problema fos Madrid?

I si el problema no fos ni Catalunya ni Espanya? I si el problema fos Madrid? No Madrid com a ciutat, ni com a conjunt. Madrid com a lloc on una petita elit improductiva veu perillar els seus privilegis. La casa reial, el corpus polític, la ingent quantitat de funcionaris d'alt rang, la cúpula militar, els membres dels consells assessors de les grans companyies del país, la plana major de la judicatura superior, conferències episcopals, cortesans mediadors i intermediaris amb el poder, etc., etc., etc.

És una massa de població que no produeix absolutament res, però, en canvi, requereix uns recursos enormes. Aquest grup, que és reduït comparativament, acumula una gran quantitat de poder i de capital. A l’antiguitat, per a sufragar les despeses d'aquesta aristocràcia indolent existien els delmes, avui hi ha els impostos.

Perquè la primera necessitat d'aquest grup és la seva pròpia subsistència. Aquesta elit és la que ha viscut i viu en una realitat paral·lela, on les crisis són poc menys que fenòmens meteorològics i on Madrid és principi i fi d'allò que ells entenen com Espanya. Infraestructures radials, ‘mega’ estructures al voltant de la capital que han de ser rescatades, eixos de l'Atlàntic o del Mediterrani que han de passar per Atocha, són mostres del que dic. No conceben un model territorial que no envolti la Porta del Sol, però a més han estat incapaços de generar un projecte d'Estat que aglutini al que ells diuen la perifèria que cada vegada més, és allò més enllà de la M30.

L'únic objectiu comú que han estat capaços d'agençar és l'odi cap al que ells anomenen els “nacionalismos periféricos”. Això sí que ho han exercit amb mestratge. L'excusa ha estat que aquests nacionalismes volen trencar Espanya, però en realitat és la por a la seva pròpia subsistència. Per a un habitant de bona part del país és més nociu el manteniment d'aquestes estructures improductives que la possibilitat que l'estat es fragmenti.

Però això s'ha ocultat de manera brillant. En realitat hi ha capes socials d'aquestes perifèries que han col·laborat profusament amb aquesta elit, per a aconseguir la seva part del pastís. Bona part de l'actual paràlisi del procés es deu al fet que està en mans d'aquestes elits locals col·laboracionistes amb el nucli improductiu de l'aristocràcia (per anomenar-lo d'alguna manera).

Fa temps que estic pensant que si aconseguim desarticular aquesta llotja del Bernabeu, amb els seus succedanis locals, serem capaços d'articular un espai habitable. Si no és així, l’única opció és fugir. Quan es parla de federalisme, que ha estat la meva opció durant molts anys, s'ignora aquesta realitat. Sense el desmantellament de l'elit improductiva al voltant de la “villa y corte”, no és possible un canvi de model territorial. I crec que fins i tot per als independentistes hauria de ser una lluita prioritària. L'esquerra estatal hauria d'adonar-se que amb la xacra de tots aquests vividors, és impossible, qualsevol avanç.

Ara com ara, em sembla que una bona eina de produir aquest canvi i d'expulsar a aquesta elit extractiva que viu de la resta, és el procés d'independència, no per cap qüestió identitària sinó simplement perquè Espanya, amb el seu actual model d'epicentre únic, no sobreviu sense Catalunya, d'aquí la seva resistència. Si el 20% del PIB estatal desapareix, Espanya haurà de canviar de model de gestió, tant sí com no. Això sense oblidar que no podem deixar el procés en mans dels col·laboracionistes que sempre han estat lacais nouvinguts d'aquest nucli.

Crec que Espanya estarà més prop del federalisme amb un cisma independentista que sense ell. Però si algú em convenç que hi ha un projecte per a acabar amb aquesta elit extractiva, improductiva i hipercentralista, m'hi apunto ara mateix. Estic convençut que és així.

Iñaki Anasagasti

Polític

Article publicat el 22 de març del 2021

L’independentisme és un GOI ?

La setmana passada, tal com s’esperava, es van anunciar les resolucions del TJUE sobre l’extradició de l’exconseller de la Generalitat Lluís Puig ―actualment resident a Bèlgica― en relació amb el judici pel Referèndum d’Independència del 2017. El magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena havia demanat al tribunal que respongués set preguntes sobre els procediments d’ordres d’extradició europees arran dels múltiples fracassos d’Espanya (a Bèlgica, Escòcia, Itàlia i Alemanya) a l’hora d’obtenir l’extradició dels consellers catalans exiliats. Aquesta sentència era esperada feia temps amb candeletes pel Tribunal Suprem espanyol com a base per aconseguir finalment l’extradició del president Carles Puigdemont i els seus col·legues a l’exili.

Els paràgrafs inicials i les primeres resolucions de la sentència semblaven deixar clar que el magistrat del Tribunal Suprem espanyol, el polèmic jutge Llarena, tindria tot el dret a continuar emetent peticions internacionals d’extradició contra els exiliats catalans Puigdemont, Ponsatí, Comín i Puig, cosa que va desfermar l’aplaudiment entusiasta de Madrid i dels mitjans unionistes en general. Però a mesura que s’anava fent una lectura més acurada de les resolucions, van anar apareixent condicionants que haurien d’haver fet reflexionar aquests mitjans. La realitat és que ben mirat, paràgrafs sencers de la sentència semblaven qualsevol cosa menys un llum verd a l’extradició dels líders catalans. Fins i tot s’hi arribava a especificar possibles raons per les quals podrien ser denegades les peticions, un element aparentment absent de documents precedents sobre aquesta matèria.

Alguns observadors fins i tot van apuntar que les resolucions podrien donar peu a novetats legislatives en el sentit que podrien proporcionar una base sòlida sobre la qual construir una protecció jurídica per a determinats tipus de grups minoritaris. ¿Per què, sinó, hauria introduït la sentència el curiós embarbussament Grup Objectivament Identificable en referència a col·lectius susceptibles de protecció contra l’extradició? Per altra banda, no podem evitar d’associar el terme Grup Objectivament Identificable amb un element assenyalat en una resolució del Grup de Detencions Arbitràries de les Nacions Unides en relació amb la situació de Catalunya: una discriminació sistèmica de l’Estat contra una minoria nacional.

Ara li toca a Llarena moure fitxa. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) en la sentència de dimarts, lluny d’aplanar-li el camí de les euroordres, ha creat un gran maldecap al jutge del Suprem. D’entrada li ha dit que aquí no s’acaba res i que la partida continua. Sembla inversemblant pensar que ni Llarena ni tota la sala segona del Suprem en pes, després de llegir la sentència, reconeixeran entre els GOI (Grup Objectivament Identificable) els independentistes catalans, i encara menys, és clar, que admetran que els han perseguit per terra, mar i aire i de manera arbitrària. Això ho hauran de dir altres tribunals de fora de les fronteres espanyoles si no és que el magistrat Llarena renuncia a perseguir els exiliats, una aposta que ara mateix sembla poc realista.

Durant anys els advocats de Puigdemont van insistir al jutge Llarena, també a la Sala penal del Suprem i al mateix Tribunal Constitucional, sobre la necessitat de cursar una qüestió prejudicial sobre diversos aspectes relacionats amb la persecució a l’independentisme català; sempre s’hi havien negat, fins que Llarena va decidir cursar-la el març del 2021, obrint-nos la porta al que finalment ha succeït. Sabien que les ‘prejudicials’ eren la clau i la forma de reintroduïr en el procés espanyol els criteris interpretatius dels sistemes judicials d’una Europa democràtica per tal de, sobre aquesta base, desmuntar tota aquesta persecució. La sentència representa un èxit rotund per a l’exili, permet superar una sèrie de discussions absurdes i, sobretot, demostra que no rendir-se sempre té premi. I, a més, permet conservar la dignitat. Llegiu tot seguit l’article de l’escriptora, Pilar Rahola, en el que analitza la sentència del TJUE i n’extreu unes conclusions molt interessants.

Una sentència i tres conclusions

Ara que han passat uns dies i que ja s’ha pogut esmicolar, fil per randa, la sentència de trenta-set pàgines que ha fet el TJUE, arran de la requisitòria del jutge Llarena, sembla que Espanya comença a adonar-se que acaba de rebre una bona bufetada. La desbordant exultació dels primers instants, que va marcar els titulars apressats de la premsa del règim, s’ha refredat a mesura que llegien els diferents punts i detectaven les bombes de temps que s'hi amagaven. Fins i tot aquells que volen mantenir el relat d’una pretesa victòria de Llarena, han fet una notable marxa enrere en l’eufòria, i ara utilitzen una prosa força més ambigua i circumspecta.

S’agafi com s’agafi, Luxemburg li ha dit a Espanya que no pot fer el que li rota, que els drets fonamentals s’han de tenir en compte a l’hora de plantejar una euroordre, que els informes de l’ONU són importants en la valoració final i que també és significativa la pertinença a un “grup objectivament identificable”, és a dir, que no només cal considerar els drets individuals, sinó també els col·lectius. Si afegim l’avís directe del TJUE al Suprem espanyol, en el punt 100, i l’acotació, al punt 141, que fa a Llarena a l’hora de plantejar una altra euroordre, la primera conclusió que s’extreu de la sentència és demolidora: les euroordres s’han convertit en un camp minat per a Espanya. De fet, com va dir el president Puigdemont, han entrat en via morta. I les possibilitats que s’obren amb aquesta sentència, tant en el proper judici per la immunitat al TGUE, com al que es produirà al Tribunal de drets humans d’Estrasburg, poden ser molt favorables per a la causa catalana. Per dir-ho en termes taurins —demanades les excuses animalistes pertinents—, Espanya ha rebut una bona estocada. La causa catalana es reforça, alhora que es reforça la raó de l’exili, com a únic espai on poder defensar els nostres drets fora de les urpes de l’estat.

La segona conclusió es referma de manera alarmant, per bé que no és cap sorpresa: l'absoluta servitud de la pràctica totalitat de la premsa espanyola —inclosa molta de catalana— pel que fa a comprar el relat dels poders de l’Estat. En la qüestió catalana, no existeix el periodisme espanyol, convertida tota la premsa en una màquina de propaganda més propera a la mentalitat Pravda (o al “Arriba”), que al periodisme del segle XXI. La certesa que tots els abusos dels estaments de l’Estat —des dels policials, fins als polítics i judicials— gaudiran d’una completa impunitat, permet col·locar qualsevol relat manipulat, tergiversat o directament fals, sense que sigui qüestionat en els mitjans que el repeteixen com si fossin una moviola. No cal dir que aquesta servitud els porta a fer un ridícul considerable, i el cas de la sentència del TJUE n’és un exemple paradigmàtic, per bé que, atès que ningú no ho assenyala, també el ridícul gaudeix d’impunitat. A sobre, la majoria d’aquesta premsa no dissimula l’entusiasme amb què verbalitza qualsevol indici d’esclafament de la causa catalana, convertits, no només en servents adoctrinats, sinó també en hooligans de l’espanyolisme.

La tercera conclusió retorna la mirada cap endins, amb especial significació en una setmana on l’independentisme ha viscut dues notícies rellevants que caminen en direccions oposades: l’èxit de l’estratègia judicial de l’exili, amb la sentència del TJUE; i el fracàs de l’estratègia republicana, amb la subjugació del govern d’ERC al PSC en l’acord de pressupostos. La comparativa no és menor perquè exemplifica a la perfecció la bipolaritat en què està immers l’independentisme: per una banda, des d’una majoria independentista, la persistència en l’envit contra l’Estat i el manteniment del compromís emanat del Primer d’Octubre; i de l’altra, el gir copernicà d’ERC, que ha abraçat la lògica autonomista, amb un entreguisme que ha deixat sota mínims la capacitat de negociació catalana. Puigdemont ha optat per plantar cara, convençut que hi ha partida per jugar i que és l’única possible, no endebades a Espanya no hi ha ni un sol camí alternatiu que meni a la independència. A la inversa, Junqueras ha optat per acceptar la situació repressiva, abandonar la confrontació i deixar-se abraçar per l'os socialista, a l’espera de temps millors. De la resistència de Puigdemont, al desistiment de Junqueras, ambdós consideren que la seva és la via que pot resoldre el conflicte català, però la realitat és una llosa que dificulta les justificacions que fan els republicans. Perquè, de moment, l’única estratègia que aconsegueix mantenir alçada la causa catalana, denunciar internacionalment la vergonya repressiva espanyola, i assoleix èxits judicials contra l’estat, és la que planteja la confrontació. Puigdemont i amb ell tot l’exili han demostrat que es pot guanyar Espanya i fer-se respectar. Junqueras no sols no sembla que guanyi res, sinó que aconsegueix que l’humiliïn per un plat de llenties. Cosa que recorda que els que lluiten poden guanyar o perdre, però els que renuncien a la lluita, surten derrotats de casa.

Pilar Rahola

Escriptora

 

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge 5 de febrer de 2023

Espanya, el fracassat estat-nació

L'Estat és un concepte purament polític, ja que fa referència a les institucions permanents que fan que un país funcioni. D'altra banda, una Nació es concep com el conjunt dels habitants d'un país que comparteixen un mateix origen, són administrats per un mateix govern i, generalment, tenen una tradició o context sociocultural comuns. Aquesta diferència és senzilla i s'explica gairebé sola: l'Estat és una entitat política i la Nació una construcció sociocultural .

El concepte ‘país’ no l’heu sentit anomenar gaire als espanyols ―perquè un país no necessita tenir un grup ètnic predominant― sinó que ells defineixen el seu país com “el estado español”, ja que l’estat-nació s’adequa molt millor al seu pensament d’un estat amb qui la majoria dels seus ciutadans s'identifica, a partir d'una identitat comuna basada en el concepte de nació, que es construeix a partir de trets compartits com ara una llengua, una religió, una història de convivència o una tradició cultural. Sovint es basteix també sobre mites —un passat gloriós, unes qualitats incomparables, una suposada raça originària— en contraposició a altres identitats nacionals.

Susceptible de ser classificada com a democràcia ètnica, actualment l’Estat espanyol només reconeix com a minoria nacional els gitanos, i n’exclou a catalans (i per descomptat valencians i illencs), bascos i gallecs. Tot i això, és una evidència per a qualsevol observador extern que existeixen diversitats socials a l'Estat espanyol que responen a diverses categories de minoria nacional, com ara per exemple l'existència de minories lingüístiques a territoris ancestrals. La construcció de l'estat-nació espanyol (i, per tant la destrucció de les cultures no castellanes) és una política d'estat activa al marge dels règims polítics i color dels governs.

El principal cavall de batalla del nacionalisme espanyol són les llengües no castellanes, com el gallec, el basc i, per damunt de tot, el català, que al llarg dels darrers tres-cents anys s'ha intentat substituir pel castellà amb centenars de lleis i disposicions, però també amb accions de gran violència, com ara durant la guerra civil. Per exemple, amb les declaracions del Queipo de Llano a l’article subtitulat «Contra Cataluña, la Israel del mundo moderno», publicat al Diario Palentino el 26 de novembre de 1936, on deixa caure que a Amèrica consideren els catalans com «una raça d'hebreus, perquè es valen dels mateixos procediments que realitzen els hebreus en totes les nacions del globus». I considerant als catalans com a hebreus i tenint en compte el seu antisemitisme «La nostra lluita no és una guerra civil, sinó una guerra per la civilització occidental contra el món jueu», no es fa estrany que aquest mateix militar expressés clarament les seves intencions anticatalanes: «Quan la guerra hagi acabat, Pompeu Fabra i les seves obres seran arrossegats per les Rambles i llençades a les brases» No era parlar per parlar, atès que en arribar a Barcelona els sollevats assaltaren la casa del filòleg català, llençaren la seva enorme biblioteca al carrer i li calaren foc.

Per arrodonir el concepte d’estat-nació, cal veure la campanya que Espanya està portant a terme des de fa temps contra un símbol de la nació catalana, Carles Puigdemont, qualificant-lo de fugit, traïdor, etc. Per això ens sembla interessant publicar el recent article escrit per un prestigiós polític com Josep-Lluís Carod-Rovira, titulat ”El trofeu Puigdemont”, i on, qui fou vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya de 2006 a 2010 ―recordem-ho, per Esquerra Republicana― analitza la qüestió de l’estat-nació i la situació del President a l’exili. Podeu llegir l’article d’en Carod-Rovira tot seguit.

El trofeu Puigdemont

De segles ençà, els esforços per tal de crear un estat-nació únic a la península han estat prioritaris per als seus promotors. Curiosament, però, la identitat “nacional” espanyola sempre s’ha caracteritzat per reforçar-se, no pas consolidant-se cap a l’interior de les seves pròpies arrels, sinó que, per afermar la seva identitat, ha necessitat sortir fora i destruir, negar, perseguir la dels altres, la d’aquells als quals, finalment, ha aconseguit d’assimilar o fer desaparèixer. Tots els que eren diferents havien de deixar de ser-ho, perquè ells fossin alguna cosa. S’afirmen, doncs, negant. Primer van ser els jueus, després els moriscos, més endavant els protestants... I, un cop independent Portugal, Espanya sempre ha mirat el seu estat veí amb una barreja de paternalisme colonial i menyspreu imperial. Mai no els han perdonat que se n’haguessin alliberat.

En un estat-nació com Espanya, fracassat com a tal, ja que no ha aconseguit d’uniformar tots els pobles que hi són sotmesos en una sola identitat, consciència, i sentiment nacional ―l’espanyol―, li calen sempre enemics per afirmar-se i cohesionar-se. Enemics de l’interior del propi Estat, però no pertanyents, clar, al grup nacional de matriu única castellana-madrilenya. I aquests enemics, aquells que aconsegueixen de personificar totes les ires per la seva actitud contrària a l’espanyolització política, cultural i nacional, van canviant segons les èpoques.

La catalanofòbia, és a dir, l’odi, el rebuig, la persecució de tot allò que sigui català, és un element constitutiu del nacionalisme espanyol i, alhora, un factor essencial de cohesió nacional i social espanyola. La catalanofòbia és interclassista, plural des del punt de vista ideològic, no fa diferències entre generacions i abasta tots els territoris espanyols. El conegut “a por ellos” és entonat, així, per veus diverses, que, en altres temes, es trobarien en camps contraris. En aquest, però, quan es tracta d’anar contra Catalunya, tots fan pinya. I no cal dir que, per motius lingüístics, culturals, econòmics, demogràfics i territorials, la catalanofòbia supera, amb escreix, les actituds antibasques.

Durant molt de temps, quan la resistència a la uniformització espanyola era ben viva, sobretot, al País Basc, aquests enemics públics d’Espanya eren, doncs, bascos. És el cas de Xabier Arzallus i, després, de J. J. Ibarretxe. A principis del 2004, l’animadversió es desplaçà cap a Catalunya, de manera que, durant quatre anys seguits, en una enquesta d’un diari madrileny a milers de persones, un polític català va ser votat com “la persona más odiada de España”. La campanya de linxament, amb la inevitable col·laboració catalana, va ser tan gran que l’odiat en qüestió ja no ha tornat mai més a Espanya ni com a turista. I, pel que en sé, no té la intenció de fer-ho en el futur. Ja és indicatiu de quin tipus de societat és aquella on hi ha diaris capaços de fer enquestes d’aquesta mena.

No hi ha dubtes que, a hores d’ara, a Espanya, l’enemic públic número u es diu Carles Puigdemont. Les ires que suscita són extraordinàries i tan colossals com les ganes de detenir-lo. No poden dissimular que n’hi tenen ganes, bavegen imaginant-ho, és el seu somni humit. La catalanofòbia personalitzada ara en el president Puigdemont assoleix la unanimitat dels seus detractors espanyols, amb la sempre present complicitat interior catalana, de forma que no fa distincions entre ells. De dretes i d’esquerres, joves i grans, homes i dones, de poble i de ciutat, Puigdemont ha aconseguit el que és més difícil en política: la unanimitat, en contra, però unanimitat.

En ser detingut a Alemanya i fer-se’n pública la notícia en un espai televisiu amb públic al plató, aquest va esclatar en un aplaudiment col·lectiu apoteòsic, espontani, viscut amb la màxima intensitat patriòtica, amb la complicitat somrient dels conductors del programa. Eren aquells dies en què, tertulians que un dia foren d’esquerra, solidaris, antifranquistes, vociferaven amb el mateix fervor “rojigualda” que els seus companys de taula, més fatxes encara que Roberto Alcázar y Pedrín. Aquella progressia espanyola, antifranquista, que alçava el puny i que simulava simpatitzar amb la cultura catalana, ara ha emmudit vergonyosament davant la repressió contra els independentistes, si no és per formar marcialment, “prietas las filas”, al costat dels que blasmen Catalunya, la llengua i la cultura dels Països Catalans. Actors, cantants, escriptors, sense cap vergonya, dient el mateix que militars, jutges i policies. Les poques excepcions serveixen, en tot cas, per a confirmar-ne la regla.

Sovint costa de veure que, a la Generalitat, hi ha un govern independentista i, al Parlament, una majoria del mateix signe. Quan partits que es diuen “independentistes” fan govern a municipis, consells comarcals i diputacions amb forces que en són contràries, res no hi fa pensar. Ni tampoc quan el govern espanyol sap que pot comptar amb els vots fidels i segurs de diputats i senadors “independentistes” al congrés i al senat d’Espanya. Els pressupostos, les lleis fonamentals que van aprovant-se i el manteniment del govern espanyol són possibles perquè tenen el suport d'"independentistes" per a l’estabilitat política d’Espanya.

Se’l veuen tan segur, el suport, que es permeten de ridiculitzar i humiliar els catalans independentistes amb menyspreu i aquella fatxenderia política tan típicament espanyola. Per això asseguren en veu alta que el procés s’ha acabat i que a Catalunya tot està controlat i sense cap conflicte nacional. I, realment, ho sembla. Tot fa pensar que hem deixat de ser un problema per a Espanya, un cop neutralitzat, domesticat i ensarronat molt bona part de l’independentisme polític i institucional, a l’interior del qual també hi ha qui diu que el procés s’ha acabat o que està congelat.

Tot? No.  La voluntat d’independència viu, però, a les consciències i al cor de la gent i, amb menys intensitat, als carrers i places.  I com a l’època dels romans, al nord de la Gàl·lia, hi ha un Astèrix que no encaixa en el disseny espanyol, perquè és la peça que falta per presentar com a complet, acabat i normalitzat el trencaclosques constitucional espanyol. I, mentre hi sigui, amb la veu lliure, és la garantia de continuïtat de la lluita d’emancipació nacional. Voldrien més que detenir-lo, capturar-lo, talment un “capo” de la màfia, el líder d’un càrtel de la droga o un criminal de guerra i passejar-lo emmanillat per Espanya, exhibint-lo de forma vexatòria com el trofeu més preuat, ocupant portades de diaris i obrint telenotícies amb la mateixa foto, per escarmentar-nos i fer-nos creure que el nostre projecte és impossible.

Detenir Puigdemont, neutralitzar Puigdemont, fer callar Puigdemont és l’objectiu bàsic d’estat que té Espanya en aquests moments i així ho diuen, sense embuts, uns quants ministres. D’aquí venen els esforços no ja de jutges i magistrats, sinó també de la Fiscalia i l’advocacia de l’estat que tothom sap, com Sánchez no s’oblida de recordar-ho, de qui depenen. La defensa de Puigdemont i la de tots els independentistes sense excepció ha de ser prioritària per a l’independentisme, com ho és la seva anul·lació i persecució per part d’Espanya. Només el sectarisme pot impedir de veure que és el polític català més conegut arreu del món, amb els seus errors inclosos, i tothom sap els motius del seu exili en plena Unió Europea. És la sola peça pública que ens queda per desmentir que ens han desactivat com a poble. Puigdemont ha de tornar, no emmanillat, sinó amb tota normalitat, perquè el retorn no sigui la foto de la derrota de la nostra il·lusió col·lectiva, sinó la imatge victoriosa d’un avenç simbòlic en la lluita per la nostra llibertat nacional.

Josep Lluis Carod-Rovira

Ex conseller en Cap (2004-2008)

 

Article publicat al digital  nació (Nació Digital) el dimecres 25 de gener de 2023

La rendició d’ERC

A Catalunya, el CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) publica periòdicament un baròmetre que és una font indispensable de dades sobre l’evolució política del país. El darrer baròmetre explica amb molta claredat què passa dins Esquerra i les raons del seu allunyament, cada dia més clar, de les tesis que han estat centrals en l’independentisme d’ençà del 2010. Quan el CEO demana “Com creu que hauria de ser la relació entre Catalunya i Espanya?”, resulta que avui tan sols un 58,2% dels votants d’ERC responen que volen “un estat independent”, que contrasta amb el 88,8% de votants de Junts i el 77,2% de votants de la CUP. Prop d’un 10% dels votants d’ERC són partidaris de l’estatut d’autonomia que tenim, i un de cada quatre es declara partidari d’un estat federal espanyol. El 2015, per comparar-ho, a la mateixa pregunta exacta el 89% dels votants d’ERC deien que volien la independència. Del 89%, per tant, hem passat al 58% i baixant a cada enquesta.

Amb aquestes dades  podem assumir que el votant d’ERC es va allunyant del procés d’independència, però ens podem demanar si això té a veure o no amb els missatges que envia aquest partit i amb les actituds que pren l’Oriol Junqueras i els seus fidels. Hi ha encara una altra dada del CEO que resulta interessant. Quan es demana als votants dels diversos partits que se situïn entre el màxim espanyolisme i el màxim catalanisme, menys d’un 30% dels votants d’ERC se situen en el màxim catalanisme, on pràcticament hi eren tots fa pocs anys. ¿Fins a quin punt l’allunyament d’ERC del carril central de l’independentisme s’ha accelerat? També podem observar com el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va recuperar l’altre dia el “dret de decidir” d’Artur Mas per a evitar no tan sols la independència, sinó l’autodeterminació. Oimés ¿quines raons concretes pot tenir ERC per a votar una reforma de la sedició tan polèmica?

Esquerra, després de dir que renunciava a la via unilateral perquè ens matarien com a cuques, ara vol ampliar la base. Exhibint la seva submissió a Espanya cruament, Junqueras recorda cada dia a tots els catalans, sense excepció, que som un país ocupat. Tenim pressa per alliberar-nos de les velles malalties, i la rendició d'ERC és una vacuna excel·lent. L’entramat que fa funcionar els partits polítics a l’estat espanyol té l’origen en les lleis franquistes, cosa que fa que esdevinguin, quan veuen a prop el poder, màquines de reprimir la voluntat dels ciutadans, gràcies a dues condicions insòlites:  primera, tot el poder l’acumula el secretari general i segona, dels diners públics en poden fer gairebé allò que els doni la gana. Li va passar al PSOE i a Convergència als anys vuitanta, li va passar a Podem fa quatre dies i ara li està passant a Esquerra: s’han convertit en ‘Sistema’ i, per tant, el seu interès principal no és dur a terme un projecte ideològic, polític, sinó ser una màquina de poder, un negoci polític, com més gran millor, i és per aquesta raó que ara estan tan increïblement emocionats d’anar repartint càrrecs, sous, prebendes i subvencions a tort i dret.

Recentment, la consellera d’ERC, Laura Vilagrà, ha instat Junts per Catalunya a tornar a la que ells anomenen la ‘Taula de Diàleg’. Sap greu dir-ho així, però fa la impressió que l’estratègia de rendició d’Esquerra Republicana de Catalunya els porta a fer declaracions d’autèntic cinisme. Parlen del pla de govern? ERC no ha complert cap acord del pacte de Govern i molt especialment no han complert amb el mandat que va sortir de les urnes, perquè la majoria independentista era clara al respecte: treballar per la independència i per l’autodeterminació. La situació de l’independentisme és precària per culpa de l’estratègia de rendició d’ERC. I que aleshores vingui la senyora Vilagrà i digui que cal ‘instar a complir amb el pacte de Govern’. Què passa? Que tot és per culpa de la por que té Oriol Junqueras de tornar a la presó, com ell mateix diu? Per això s’han rendit? Una ministra ho va definir en uns termes prou eloqüents: “ERC está en modo alfombra”, i per això, convertida en catifa, l’han trepitjada en cada negociació. Ho escriu molt clar la periodista Pilar Rahola en el seu article titulat  ’Madrid no paga vassalls‘, on afirma que aquells que escullen la feblesa i la servitud en lloc de la fermesa i la determinació, només aconsegueixen l’esquena raspallada, la butxaca buida i la dignitat per terra. Podeu llegir aquest article tot seguit.

Madrid no paga vassalls

Espero que em disculpi en José Antich per manllevar-li el verb que va usar al seu article de divendres, però és exactament així: Pedro Sánchez ha aprovat els seus pressupostos sense despentinar-se. I aquesta evidència, que sens dubte denota una habilitat considerable per a moure's en aigües remogudes, també explicita de manera rotunda i cruel, com han sortit de barats els vots catalans.

És el baix preu català més ínfim de la història de la democràcia espanyola, fins al punt que més que una negociació sembla una rendició. No deixa de ser sorprenent que aquells que es varen passar dècades criticant les negociacions de Convergència i Unió amb PSOE i PP, fins i tot menyspreant amb vehemència el famós pacte del Majestic, s’hagin convertit en uns convergents de rebaixes, una mena de spin-off d’una pel·lícula que ja havíem vist i que donàvem per caducada. Vistos els resultats de les diverses vegades que ERC ha tingut la possibilitat d’aconseguir acords rellevants, atesa la necessitat dels seus vots per part de Pedro Sánchez, només hi ha una conclusió possible: els republicans han regalat cadascun d’aquests moments d’or, en un entreguisme tan gratuït, que resulta incomprensible. D’alguna manera han incomplert un principi bàsic que tot negociador català ha de conèixer i practicar en el seu estira-i-arronsa amb l’Estat: no demostrar feblesa sinó fortalesa i mai, en cap cas, mostrar-se servil. Espanya és un Estat forjat amb la mentalitat del conqueridor, no del comerciant, de manera que no té aliats, sinó súbdits. A diferència de la nació catalana, de base fenícia, avesada històricament als acords comercials i a la iniciativa privada, Castella —base fundacional, no ho oblidem, de l’Espanya actual—, sempre ha avançat amb l’esperit del senyor feudal, instal·lat en la seva torre fortificada i trepitjant terra conquerida amb el cavall. Espanya no neix de l’acord, ni s’ha forjat en l’acord, sinó de la imposició pròpia de la conquesta i per això tendeix a menysprear aquells que no li planten cara. Mostrar-se servil, derrotat i vulnerable mai no ha implicat històricament, per a Catalunya, una millor posició de negociació, ni li ha representat cap mena de respecte, sinó, ben al contrari, és quan més se l’ha humiliada. I per bé que sigui un terme dur, no puc evitar considerar que Esquerra Republicana s’ha deixat humiliar una vegada i una altra, en cada negociació fallida que ha signat, perquè sempre ha anat amb la mentalitat del bon catalanet que desitja agradar al poder central. Una ministra ho va definir en uns termes prou eloqüents: “ERC está en modo alfombra”, i per això, convertida en catifa, l’han trepitjada en cada negociació. És el famós raspall de Tarradellas que, en el cas republicà, ha arribat al paroxisme.

Per quin motiu ERC ha comès aquest error històric de rebaixar-se fins a límits inimaginables, i més després d’haver coprotagonitzat una gesta heroica el Primer d’Octubre? Sens dubte és la pregunta del milió, i algunes de les possibles respostes, vinculades a la lletra menuda de la negociació dels indults, resulten esfereïdores, només de pensar-les. En tot cas, és evident que s’han espantat i s’han acovardit, i aquesta doble condició, que és comprensible en termes individuals, és del tot injustificable quan motiva tot un procés de desmobilització del moviment independentista, sempre camuflat sota el paraigua d’una nova estratègia de partit. Allò d’eixamplar la base i la resta de la falòrnia. En qualsevol cas, la conclusió és la que ens han gravat a foc durant aquests tres segles de règim borbònic: rebaixar-se i mostrar-se servil mai no ha implicat aconseguir més respecte i força, sinó més menyspreu i futilitat. Per dir-ho en reescriptura d’una frase històrica, si Roma no pagava traïdors, Madrid no paga vassalls.

A l’altra banda del mirall, tenim aquests dies dos exemples de la utilitat de presentar batalla i no deixar-se humiliar. Una és la lliçó d’intel·ligència estratègica —i de dignitat personal— que ha mostrat Josep Costa davant el judici de la Mesa del parlament. Costa ha aplicat un principi elemental de la lluita nacional: no legitimar, amb la seva actuació, la farsa de judici polític que havien fabricat. A diferència de la resta de membres de la Mesa, que varen acceptar la lògica repressiva sense cap reacció, Costa va recordar que la causa catalana és una lluita de drets fonamentals enfrontada a la cultura repressiva. I ha estat l’únic dels encausats que ha amoïnat de veritat el TSJC. Més enllà de si el condemnen en una instància superior, o es guanya definitivament, Costa ha deixat clar que allò era una farsa, una mentida antidemocràtica vestida de justícia, una simple i basta eina repressiva.

El segon exemple —que aquests dies ha viscut un capítol clau a Luxemburg— remet a tota la lluita judicial de l’exili català, conduïda per persones concretes, des del president Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comin, fins a l’advocat Gonzalo Boye, però plantejada com una causa global. Com recordava el mateix president, "No és una lluita jurídica i individual, és política i col·lectiva". L’exili català ha plantat cara, ha mostrat fortalesa i fermesa i ha aconseguit derrotar Espanya en instàncies internacionals. Lluny de mostrar-se espantat i servil, ha demostrat que es mantenia ferm en les conviccions, fort en les raons i proactiu en la lluita. I aquest llenguatge és l’únic que entén Espanya. Per això Puigdemont és l’enemic a batre, però també és l'únic líder a qui temen de veritat. El poden odiar, però no el poden humiliar.

A l’inrevés, aquells que escullen la feblesa i la servitud en lloc de la fermesa i la determinació, només aconsegueixen l’esquena raspallada, la butxaca buida i la dignitat per terra.

Pilar Rahola

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge 27 de novembre de 2022