Els vots que faran més mal a Madrid

El proper dia 25 a les deu del vespre, només hi hauran uns vots que faran molt malt a Madrid i al Govern espanyol: els que rebi la coalició de CiU per obtenir una majoria absoluta i que posarà les gònades per corbata al Rajoy. Totes les altres sumes de diputats d’altres partits els hi farà pessigolles. Els saben que l’Artur Mas és la única persona que pot dur a terme el procés de separació definitiva entre Catalunya i Espanya. I per això li llancen tot tipus de calúmnies i amenaces, per més falses que puguin ser. L’editorial de la Fundació Catalunya Oberta que publiquem tot seguit, ho deixa ben clar.

Què en quedarà el 26N?

Què es mirarà la premsa de Madrid la nit de la jornada electoral? Quin serà el sensor que determinarà si el procés sobiranista que s’ha obert a Catalunya pot continuar o quedarà ben tocat? Alguna ànima càndida pot pensar que l’objecte de totes les atencions serà la suma dels diputats de Convergència i Unió, Esquerra Republicana, Iniciativa, Solidaritat o la CUP, és a dir, de els forces que han d’engegar el procés perquè en la pròxima legislatura els catalans puguin decidir democràticament el seu futur? No cal dir que la xifra que sumaran totes aquestes opcions serà ben important. Però que no s’enganyi ningú. Aquella nit l’agulla que indicarà si el procés s’atura, si continua amb problemes o si avança de manera decidida serà el resultat de Convergència i Unió. Seixanta-dos diputats –és a dir, els mateixos que la federació nacionalista manté ara al Parlament– voldrà dir un fracàs. Per molt que els escons que aconsegueixi sumar Convergència i Unió tripliquin els del seu immediat seguidor.

Ho ha explicat aquests dies Vicenç Villatoro en un article aclaridor. El dia del sorteig de loteria de Nadal tots els premis poden ser importants, però l’atenció informativa i social només té un referent: la Grossa. Si CiU s’acosta ala majoria absoluta però no la supera, el procés continuarà amb moltes dificultats. Si la candidatura que lidera Artur Mas arriba als 67 diputats o els depassa, el procés serà segur. En contra del que repeteixen aquests dies moltes veus interessades, la majoria absoluta de CiU és l’única garantia perquè es pugui fer el referèndum i perquè Catalunya avanci en el procés que sembla avalar la gran majoria social. Això ho han de tenir en compte tots els votants sobiranistes indecisos. També aquells que són, per definició, contraris a les majories absolutes. És aquest un país en principi refractari als “abusos” del poder. Però l’única manera d’avançar amb seguretat en el camí de dificultats que hem emprès és fer-ho des d’un poder ben sòlid. Des de la majoria absoluta de l’opció política que ha volgut liderar la nova etapa nacional del país. Que Esquerra Republicana tregui un bon resultat és interessant, fins i tot convenient, però no determinant en els actuals moments. Convé repetir-ho. Els principals adversaris del dret a decidir, aplicat a Catalunya, aquella nit només tindran un referent: el resultat de Convergència i Unió.

Editorial de la Fundació Catalunya Oberta

Publicat en el Butlletí número 811 del dia 20 de novembre del 2012

La tercera onada

Un cop celebrada la tercera onada de consultes sobre la independència, podem ja afirmar que aquest 25-A ha complert les expectatives, diferents de les dues anteriors onades, tant per la diversa composició sociològica com per la grandària dels pobles i ciutats on se celebraven aquestes consultes, així com també per la ja repetida apagada informativa prèvia que pateixen aquestes iniciatives.

Quan es va fer la segona onada de les consultes sobiranistes, els mitjans de comunicació més importants del país van prendre posició i opció: entre l’apagada informativa o la manipulació. Els mitjans de la Generalitat, per exemple, tenien instruccions de diluir la notícia i informar-ne amb asèpsia només el dia de les votacions. La Vanguardia va decidir parlar-ne poc i baix. El Periódico va seguir més o menys la mateixa estratègia però una mica més hostil. Ara les jugades s’han repetit. Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio s’han limitat a parlar de les votacions el mateix dia en què es feien, La Vanguardia ha entelat tant com ha pogut la notícia i El Periódico ha fet un pas endavant i ha decidit carregar-se les consultes amb l’epítet “punxada”.

Malgrat tot això, un total de 265.600 persones van votar a la tercera onada de consultes sobre la independència. Representaven prop del 20% dels 1,3 milions de persones de 212 municipis que, segons el cens, estaven convocades. Les interpretacions d’aquestes dades poden diferir, però el que ha tornat a quedar clar és que es tracta d’un fenomen potser no majoritari, però sí d’una enorme magnitud. Malgrat la manca de suport oficial, malgrat l’inconvenient de no ser vinculants, malgrat haver arribat ja a algunes grans ciutats, el caliu generat el setembre a Arenys de Muny es manté.

Amb les dades a la mà, aquesta Secretaria de la Unió Catalanista de Sabadell ha recollit tres articles d’opinió publicats els dies següents de la celebració de les consultes sobiranistes i que, a parer nostre, recullen diferents punts de vista sobre la qüestió.

 Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Un viatge de llarg recorregut

No sé si ens adonem de la importància del que estem fent els catalans amb les consultes sobre la independència. Ens ho deia a Lleida una noia de la comissió d'observadors sards que va venir el diumenge 25 d'abril al col·legi electoral instal·lat a l'Institut d'Estudis Ilerdencs. Conscient que Lleida és la ciutat amb més persones cridades a votar i amb un percentatge més petit de participació, ho sóc tot menys pessimista.

Els lleidatans que hi viuen –jo hi participava com a lleidatà de la diàspora, sense dret a vot– i que formaven part del gup de més de dues-centes cinquanta persones mobilitzades per garantir la qualitat de la consulta insistien en les dificultats que havien tingut. Una ciutat tan gran i tan dispersa, amb barriades de molt distinta sensibilitat i, sobretot, amb un teixit associatiu poc cohesionat i amb una història que ha deixat un pòsit de por atàvica des que Lleida va ser l'avançada del rerefront republicà –i amb la línia del front allí mateix durant un temps– durant la guerra.

Sigui com sigui, que 9.389 persones, el 8,23% de les 113.000 persones amb dret a vot, hagin anat a votar sense por i amb tota llibertat sobre la independència del país, i que el 93,4% hagin votat sí, vol dir que també a Lleida s'ha trencat el tabú de l'exercici del dret a l'autodeterminació. I això és el més important. Perquè aquest és un camí llarg i ple de giragonses, com vaig dir en la meva intervenció a l'acte final de campanya, a la plaça de Sant Francesc, al costat de la que va ser casa familiar dels Pereña –una de les potes del republicanisme lleidatà del primer terç del segle XX. I només amb paciència, constància i unitat –sobretot unitat– podrem arribar a aconseguir l'objectiu del reconeixement del dret a l'autodeterminació i la independència. Aquestes són les primeres impressions, coneguts els resultats d'ahir.

Haver mantingut la participació en el conjunt de Catalunya a l'entorn del 20% –en una diada en què es feien consultes en ciutats tan grans com Lleida, Girona, Olot, Reus..., converteix l'esdeveniment en un fet transcendental, encara que els governants porucs i lligats de peus i mans als poders imperials –com per desgràcia i gravíssima responsabilitat seva passa amb el PSC– facin com que no ho veuen. I això es farà diàfan en el futur i espero que, ho vegi o no, serà més aviat que tard. Perquè –com vaig dir també en l'acte de cloenda– estem fent història, i no solament perquè obrim una via nova per aconseguir els drets nacionals que ens nega el Regne d'Espanya als pobles que oprimeix, sinó perquè ho fem mitjançant un recurs tan pàcífic i democràtic com els vots. Des del govern colonial ens diuen "o vots o armes". I nosaltres responem: "vots". ¿Què tria l'imperi? ¿Bombes?

Humbert Roma

Periodista

Article publicat al diari digital  tribuna.cat  el dilluns 26 d’abril de

Una passa més d'un camí que no es podrà minimitzar

Hem celebrat la tercera onada de consultes sobre la independència de Catalunya i el fet que hi hagin participat poblacions que tenen un cens més nombrós –i, per tant, unes certes probabilitats d'alta abstenció– ha rebaixat els índexs de participació que acumulaven les onades anteriors i l'ha deixat per sota del 20 per cent.

No obstant això, aquesta dada no solament no sorprèn sinó que posa en evidència que la societat civil del país –el veritable motor d'aquesta manifestació de la voluntat nacional del poble català– gaudeix d'una salut excel•lent i fa ostentació d'una eficiència envejable. Analitzem, si no, quina convocatòria electoral del nostre país aconseguiria millors resultats en un context d'indiferència o d'oposició institucional, de nul ressò en la majoria dels mitjans de comunicació del nostre propi país i sense recursos econòmics públics per a la logística ni per al foment de la participació. Comparem-ho per exemple amb els prop de 32 milions d'euros que representen uns comicis al Parlament de Catalunya.

Sense comptar amb res de tot això, a dia d'avui la feina incansable i exemplar de les comissions promotores de les consultes a cada municipi així com dels nombrosos voluntaris que s'hi han abocat han permès recollir el vot de prop de mig milió de persones i més del 93 per cent han optat pel sí. Una xifra que demostra que aquesta proposta no és l'anhel de quatre somniadors, sinó d'una part considerable de la ciutadania del país que en cap cas no pot ser menystinguda perquè, contràriament al que pensen els escèptics i els opositors, les consultes populars no són el final d'una il·lusió sinó el començament d'un procés. D'un procés que es manifestarà amb noves fites per aconseguir que el poble català pugui decidir sobre la plena sobirania, en igualtat de condicions amb la resta de nacions i en cap cas en situació de sotmetiment a res ni a ningú.

Es tracta d'una evidència que posa sobre la taula dos avisos ben clars. El primer és per a la nostra classe política, perquè no caigui en l'error de minimitzar el camí fet fins ara. A la tardor vinent voldran obtenir un bon nombre de vots i una elevada participació en els comicis que han de renovar el Parlament de Catalunya i es trobaran en un context en què la sèrie d'onades de consulta no s'haurà acabat i en què es poden trobar a les mans una iniciativa legislativa popular per tramitar. Dues situacions que no es poden gestionar bé des de l'ambigüitat ni la distància. El segon avís afecta els organitzadors de les consultes encara pendents de celebrar: es tracta en general de ciutats molt poblades i organitzar-hi les consultes no serà senzill, especialment a Barcelona. Seria bo que prenguessin nota de l'eficiència demostrada pels que els han precedit, però també de la paciència i la minuciositat que s'hi ha aplicat i que han valgut el reconeixement dels observadors internacionals que fins ara han tingut ocasió de fer-ne el seguiment. Encara que potser no ho sembli, són molts els ulls que ens observen.

Editorial del Punt Diari

Publicat a l‘edició digital de  EL PUNT.CAT  del dilluns 26 d'abril del 2010

Les consultes i el centre

No acabo d’entendre l’estratègia del PSC –a Figueres, a molts llocs, per part del mateix president Montilla- de fer servir les consultes populars sobre la independència contra CiU i Artur Mas. No entenc l’argument, però tampoc no n’entenc l’eficàcia. El PSC s’escandalitza perquè CiU dóna suport a les consultes. I afirmen que ells les respecten, però no els hi donen suport. Què deu voler dir això de respectar sense donar suport? Respectes unes consultes però t’escandalitzes que la gent hi participi o hi cridi a participar i demanes als teus que no votin de cap manera? Vaja forma més estranya de respecte! El PSC no vol aquestes consultes. Em sembla malament, perquè em costa entendre que un partit democràtic no vulgui preguntar les coses a la gent. Però hi té dret. Entenc que et discuteixis amb el que votaria alguna cosa diferent a la que votaries tu. Però no entenc que s’escandalitzin contra els qui diuen que s’ha d’anar a votar.

No entenc l’argument, però tampoc li veig la punta estratègica. El PSC li està fent la campanya a CiU. En aquests moments, Convergència té una imatge prou solvent com a alternativa de govern i Artur Mas té una imatge de gestor competent. El problema electoral de CiU podria ser la manca d’èpica: ser percebuts més com un equip eficaç de gestors que com els portadors d’una flama èpica. Doncs quan el PSC els critica per donar suport a les consultes els està atorgant davant de l’electorat catalanista –en el sentit més ampli del terme- aquesta èpica afegida, necessària. Els està solucionant un problema. I de franc.

Però encara hi ha un altre factor que no entenc. CiU dóna suport a les consultes. Esquerra també. Presentant les consultes com un acte radical i eixelebrat, el PSC critica CiU, però subliminalment està criticant també Esquerra, els seus socis de govern. I encara està fent una altra cosa: li està complicant la vida a Esquerra. Amb un PSC contrari no ja a la independència, sinó a preguntar sobre la independència, l’electorat d’Esquerra encara entén menys l’opció estratègica d’haver pactat amb els socialistes durant dues legislatures i d’haver fet presidents socialistes a la Generalitat. També té més complicat argumentar un tercer tripartit, però això és per després de les eleccions.

Fins ara, els socialistes catalans han intentat complicar-li poc la vida a Esquerra, perquè saben que per mantenir la presidència de la Generalitat és imprescindible que Esquerra no s’enfonsi electoralment. Per tant, per interès polític legítim, no han furgat en les ferides d’Esquerra i li han ofert sempre –finançament, posem per cas- una sortida presentable. Ara no. Ara li compliquen objectivament la vida. Fan més difícil el discurs d’Esquerra. Potser, a aquestes alçades, dins del tripartit ha sonat ja l’hora de salvar-se cadascú com pugui i anar estrictament per ell, ja s’espavilaran els altres.

El PSC, diuen, vol fer servir les consultes per situar-se en el centre polític de Catalunya i per presentar CiU –i també els seus socis d’Esquerra- com una eixelebrats. Creuen que estar-se quiet és quedar-se al centre. Però potser el centre s’ha mogut. Potser és ara a un lloc diferent a on era. Potser estar-se quiet, no tocar res, no moure res, és avui allunyar-se d’un centre que està en moviment.

Vicenç Villatoro

Escriptor i periodista

Article publicat a  elSingulardigital.cat  el dilluns 26 d’abril del 2010

Nacionalisme espanyol i catalanofòbia

Expulsats d’Espanya

El fet que una part del nacionalisme espanyol reconegui d’una manera explícita que té mania als catalans –és a dir, que assumeixi orgullosament la catalanofòbia- és un salt conceptual de conseqüències incalculables. L’objectiu natural del nacionalisme espanyol era aconseguir el que podríem anomenar la unificació sentimental d’Espanya, que tots els ciutadans de l’estat se sentissin nacionalment espanyols. Per tant, el seu problema era que un nombre rellevant de catalans no se senten nacionalment espanyols. Però ara el nacionalisme ha fet un salt qualitatiu: no és ja que hi hagi catalans que no se senten espanyols, és que una part dels espanyols no senten els catalans com a espanyols. No els senten com a propis, ni tant sols com uns propis errats i perduts.

Contra l’estatut del 32, el nacionalisme espanyol cantava allò de: “Cataluña es un trozo de España, aunque ingrata lo quiera negar. Y por más que se empeñen algunos, no se irá, no se irá, no se irá”. Doncs ara, contra l’estatut del segle XXI, hi ha una part important del nacionalisme espanyol que no creu que Catalunya sigui un “trozo” de España, sinó que en tot cas pensa que és una propietat d’Espanya. Una propietat externa al propi cos. No sent els catalans com a membres del seu mateix grup nacional, no assumeix el que fan els catalans, no li agraden. Però suposo que manté el final de la vella cançó: “y por más que se empeñen algunos, no se irá, no se irá, no se irá”.

Quan una part del nacionalisme espanyol assumeix la catalanofòbia, està expulsant els catalans d’Espanya. Això és revolucionari. I no és només una actitud teòrica. També ho és pràctica. Si els nacionalistes espanyols fossin conseqüents amb la seva idea històrica d’Espanya, de la qual Catalunya seria un “trozo”, haurien d’alegrar-se de les victòries del Barça, perquè per a ells serien espanyoles. I –perdó perquè repeteixo tantes vegades com puc aquest exemple, perquè em va frapar- quan va morir Baltasar Porcel, que per a ells hauria de ser un escriptor espanyol en llengua catalana, haurien intentat fer-lo seu i haurien valorat la seva talla literària. En la pràctica –em repeteixo- el van “ningunear” més que si hagués estat de nova Zelanda. El nou nacionalisme espanyol –o una part- ha decidit desprendre’s emocionalment de Catalunya. No és que els catalanistes no càpiguen en el seu concepte d’Espanya, és que no hi caben els catalans en general.

No ens volen. Ens expulsen del seu concepte d’Espanya. No som dels seus. I no és que excloguin només als qui ja es voldrien excloure, és que exclouen també a gent que estaria encantada de ser considerada espanyola, especialment en una idea d’Espanya en la que fos possible ser espanyol sense haver d’apostatar públicament de la pròpia catalanitat. No sé si això és bo o dolent. No m’agrada, perquè és agre i fomenta la confrontació. Però no sé quines conseqüències pràctiques pot tenir. Certament, el nacionalisme espanyol sempre ha estat reactiu contra el catalanisme. Però ara s’exhibeix també reactiu contra la simple catalanitat. No sé on els portarà i on ens portarà. Simplement constato que és una novetat.

Vicenç Villatoro
Escriptor i periodista

Article publicat al diari digital elSingulardigital.com el dimarts dia 21 de juliol de 2009

El garbuix de l'acord de finançament

Tot seguit reproduïm tres comentaris sobre el nou acord de finançament, apareguts els darrers dies i que opinen arran d’aquest tema. Potser ens ajudaran a donar una mica de llum sobre la foscor de xifres i dades amb que ens bombardegen des de tots costats.

Un engany col·lectiu

El nou finançament de Catalunya sembla haver-se convertit en una arma electoral. Però aquesta afirmació és un error. En realitat, s’ha transformat en l’arma electoral. Quin altre mèrit es pot atribuir el govern tripartit? El nou Estatut és un fiasco. El govern de José Luis Rodríguez Zapatero no ha fet res per començar a desenvolupar-lo amb credibilitat. Si no hi ha transferències, no és possible aplicar-lo. Només cal parar-se a pensar un moment què ha costat aconseguir un finançament que no el compleix perquè fa curt. Podrien passar dècades per aconseguir pactar tots els articles que impliquen un acord entre el govern de l’Estat i la Generalitat. La legislatura s’acaba i Madrid, a més, ha estat incapaç d’oferir un bon traspàs del Servei de Rodalies de Renfe i ha proposat una nova gestió de l’aeroport del Prat que és una burla. Com que l’’encaix’ amb Espanya no funciona, el govern tripartit sempre podria recórrer als mèrits propis. En té pocs. Sense anar gaire lluny, fa escasses setmanes va impulsar una campanya de publicitat felicitant-se pels “petits gestos” que havien permès reduir tant i tant els incendis forestals, i ara el foc es desboca cada dia. Poc poden fer i oferir, també, els departaments que podrien presentar un impacte en la societat més evident, quan s’han quedat sense recursos i han hagut d’aguantar retallades de pressupost consecutives que els han obligat a no complir els seus compromisos. Davant tantes evidències, el finançament és l’únic mèrit que pot oferir aquest govern als catalans. I per això han de proclamar que és el millor. I per això tota la campanya que han engegat i tots els suports que han forçat semblen només pura estratègia. Un engany col·lectiu. Un més a sumar a una llarga llista.

Editorial de la Fundació Catalunya Oberta

Publicat al butlletí num. 190 del dijous 23 de juliol de 2009

La paradoxa Puigcercós (N-x > N)

La discussió del finançament autonòmic –autonomies amb concert a banda- ha deixat algunes aportacions rellevants a la matemàtica recreativa, molt repartides tant a Madrid com a Barcelona. Però una de les últimes i no de les menys apassionants seria el que podríem anomenar la paradoxa Puigcercós. No sé ni fava de matemàtiques, però diria que la podríem resumir en una equació: N-x > N. És sens dubte una paradoxa, perquè es fa estrany que si a un nombre li restem alguna cosa en surti un nombre més alt. És com si diguéssim que després de treure unes quantes llesques a una barra de pa la barra té més pa que abans. Doncs això és el que hem dit.

Diguem N a la quantitat que correspon per al finançament de Catalunya a partir dels criteris marcats per l’Estatut d’autonomia. Com que l’Estatut és ambigu i interpretable, aquest nombre no és una quantitat única i definida, sinó que és una forquilla: entre la interpretació més generosa i la més gasiva de l’Estatut hi ha un marge.

Diguem x a la diferència entre la quantitat que s’ha acordat en el pacte sobre finançament amb la ministra Salgado i el màxim que es podia obtenir de la interpretació de l’Estatut. És obvi que la quantitat obtinguda en aquest pacte està per sota d’aquell màxim. No és segur que estigui per sobre del mínim, però és obvi que es podrien haver obtingut quantitats més altes sense incomplir l’Estatut. En altres paraules, hi ha molta gent que diu, creu, escriu i documenta que l’acord de finançament no compleix l’Estatut, en queda per sota dels mínims. Però fins i tot els qui diuen que l’acord és estatutari reconeixen que ho és pels pèls, per la banda baixa, aplicant les lectures més gasives i restrictives.

Doncs bé, la paradoxa Puigcercós és que, al seu parer, si restem x a N, el resultat queda per damunt de N. Dit d’una altra manera: Puigcercós va rebutjar l’Estatut per insuficent, també en termes de finançament de Catalunya. Doncs ara, una quantitat que queda en qulsevol cas per sota dels màxims que marcava l’Estatut i segons com es miri fins i tot per sota dels mínims, és considerada satisfactòria, justa i un èxit esclatant.

Per entendre la paradoxa Puigcercós fem una simulació amb xifres. Posem que nosaltres volem 10: la independència. O com a mínim, 8: el concert econòmic. L’Estatut no arriba a una cosa ni a l’altra i segons com l’interpretem ens dóna una forquilla que va entre el 3 i el 6. Esprement-lo al màxim, màxim, ens dóna 6. Ara hi ha hagut un acord de finançament que no sabem segur si ens dóna 2, perquè queda per sota dels límits de l’Estatut, o ens en dóna 3, que és el mínim de l’Estatut ajustadíssim. Doncs bé, la paradoxa Puigcercós és considerar que 6 és poc i 3 és prou. Que és més 3 que no pas 6. I es miri com es miri, encara que tu en vulguis 10 o en vulguis 100, 6 és més que 3. Si ara aquest finançament et sembla just i acceptable, havies d’haver acceptat també llavors l’Estatut. Si l’Estatut era insuficient, que potser ho era, ara no pots acceptar aquest finançament, que hi queda per sota. Si tu et conformes ara amb 3, també t’hauries d’haver conformat llavors amb 6. Si no pots acceptar res per sota de 10, no et podies conformar amb 6, però encara menys ara amb 3. No falla. Es miri com es miri.

Vicenç Villatoro
Escriptor i periodista.

Article publicat al diari digital elSingulardigital.com el dimarts14 de juliol de 2009

Com saber que és un mal acord

No cal saber res sobre economia per entendre que el nou model de finançament segueix enganyant Catalunya. De fet no cal ni llegir el document, ni l'Estatut, ni molt menys fer números amb la calculadora. Tampoc cal escoltar els arguments que per fi CiU ha començat a donar per justificar la seva postura. De veritat que no cal fer res de totes aquestes coses per saber que l'acord és dolent, es pot jutjar amb els ulls tapats i sense tenir ni idea de res. L'única cosa que cal entendre és que Espanya, per defecte, sempre ens estafa. Cal desconfiar-hi per norma perquè és impossible que allò que ells considerin positiu pugui ser-ho també per a nosaltres. És una regla de tres que no ha fallat mai, i per això no cal conèixer els detalls de la història. A l'hora d'opinar sobre Espanya, els apriorismes sempre són certs. Ni ens respecten a nosaltres ni respecten la llei, que en aquest estat no és garantia de res. Què és això d'estar-se tants mesos negociant una llei? Les lleis no estan per ser negociades sinó per ser complides! Només hem pogut treure alguna cosa de profit quan hem pogut amenaçar-los d'alguna manera, quan ens han necessitat. Per negociar s'ha de tenir alguna cosa amb la qual poder negociar, tu em dones això i jo et dono allò altre, i si no tens res per intercanviar ni res amb què pressionar, estàs condemnat a acceptar allò que et vulguin donar. És a dir, almoina. Si els 25 diputats del PSC comptessin, l'acord seria, sens dubte, molt més fiable. Si Esquerra hagués tingut mai la voluntat real de trencar el tripartit en cas que el model proposat no complís l'Estatut, també seria molt més fiable. Però ni una cosa ni l'altra, i per això l'única possibilitat que hi ha és que els espanyols ens hagin pres el pèl. Com pot creure's algú que haguem guanyat la partida sense tenir cartes?! L'acord ja era dolent abans que se signés, i per això no val la pena ni considerar-lo. Era un engany garantit, preveure'l era més fàcil que fer la quiniela el dilluns. Amb Zapatero, el PSOE ha quedat tan desprestigiat a Catalunya que ni tan sols la gran campanya que està fent el tripartit per defensar el nou model podrà entabanar la gent. La teca que ve del PSOE ja tothom sap que sempre està enverinada. Tot i així, no està de més que els experts expliquin tot allò que fa que el model sigui il•legal. I que el tripartit perdi per golejada!

Àstrid Bierge
Periodista.

Article publicat al diari digital elSingulardigital.com el dilluns 20 de juliol de 2009