L’envit de Puigdemont

Al president Carles Puigdemont sempre l'han motivat els grans reptes, el disseny a l'engròs, l'èpica, el debat dialèctic (de fet, en el seu moment, va convertir el ple de Girona en un petit Parlament); molt més que no pas la gestió del dia a dia, la burocràcia i els petits detalls. A Puigdemont li agrada pensar, projectar, i tenir un equip que executi. Ens agradarà o no, però és un home d'idees.

A les portes de les eleccions autonòmiques del 12M, el President Puigdemont ha fet un envit que pot sortir-li bé si obté una majoria suficient. Carles Puigdemont tornarà de l’exili tant sí com no a Catalunya pel debat d'investidura posterior al 12-M. Ho farà tant si guanya les eleccions i té opcions de ser investit president com si no guanya els comicis, i en tots dos casos la seva intenció és participar en el debat al Parlament, segons ha assegurat aquest dimarts des de Perpinyà, després que va anunciar la seva candidatura. Va ser llavors, en un gran acte a Elna de finals de març, quan va prometre el seu retorn si tenia la majoria suficient per "restituir" la seva presidència de la Generalitat, una aposta que ara ha decidit apujar, ja que també ha anunciat que si no pot ser president deixarà la política. Ha decidit deixar de banda la pretensió d'anar a les eleccions europees del 9 de juny i “sumar tots els esforços” per articular una “majoria” per “acabar la feina” de l'1-O.

La llei d’amnistia deixa clar que les mesures cautelars –com ara les ordres de detenció o d’entrada a la presó– s’han d’aixecar tan bon punt entri en vigor, i que això permetrà  que Puigdemont pugui tornar de l’exili encara que es presentessin qüestions de constitucionalitat o qüestions prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Amb l'amnistia es tanca per Puigdemont una etapa personal i política. Es tanca l'etapa de l'exili, ha dit l'expresident i candidat de Junts, que sí que ha volgut deixar clar que, passi el que passi, la seva candidatura és a tot o res: ha anunciat que deixarà la política activa si no aconsegueix ser investit president. "En absolut em veig de cap de l'oposició [...]. No puc fer política activa si no tinc la responsabilitat de la presidència", ha dit, i ha afirmat que tindria "poc sentit" tornar al Parlament per "controlar" un altre president o marxar a "escalfar una cadira" al Senat. Tampoc preveu, ha dit, acabar al consell d'administració d'una gran empresa.

Puigdemont s’ha col·locat al centre del debat electoral i ha complicat la vida a Pere Aragonès no volen debatre amb un possible, segons diu ell, “company de viatge”. Va prioritzar un debat amb Pedro Sánchez o potser amb Feijoo, abans que discutir-se amb l’actual  President de la Generalitat. També ha dit que tindria molt poc sentit que donéssim suport a un govern de Madrid quan la seva franquícia a Catalunya intenta de posar bastons a les rodes i ha avisat el PSC que no tingui temptacions de repetir una operació política com la que va fer Jaume Collboni batlle de Barcelona malgrat que Xavier Trias va guanyar les eleccions. “Si el senyor Illa vol fer una jugada tipus Collboni, demostrarà poc interès perquè al seu partit li vagi bé. Ell sabrà què ha de fer.” Per tant, com escriu la historiadora Rosa Maria Ortega en el seu article titulat “El camí de retorn el farem junts”, cal que mirem de concentrar les forces i aplegar una majoria política i social al voltant de Puigdemont, que siguin capaces de capgirar les previsions i sorprendre els il·lusos enterradors. Podeu llegir aquest article tot seguit.

El camí del retorn el farem junts

No soc escriptora ni periodista; però m’agrada molt llegir. I escriure. Moltes vegades he pensat que –si no hagués estat professora de música– m’hauria agradat anar pel món com a freelance venent notícies i fotos a les grans capçaleres. Ara feia dies que no escrivia. Em faltava la calma i la tranquil·litat per asseure’m i ordenar idees per a confegir un bon text. Tenint en compte el meu nivell, és clar! Ho dic perquè soc molt conscient de les meves limitacions com a articulista. Escric per intuïció. Mai he anat a cap taller d’escriptura ni a cap classe d’aprendre a escriure. Però les lletres i les paraules m’han acompanyat sempre. I reconec que –tot i la necessitat de repòs– aquests dies he trobat a faltar aquests moments d’intimitat davant del paper en blanc. I avui –després de dos mesos– hi torno. Estic contenta perquè hi ha lectors que m’heu fet arribar que els dimecres trobàveu a faltar el meu escrit. I també estic molt agraïda per les vostres mostres d’afecte.

En l’últim article parlava de quan en Roger Torrent –el mediocre president del parlament d’aleshores– va ajornar la investidura del president Puigdemont. I avui reprenc el fil amb la conferència que el president legítim va fer a Elna dijous passat. L’escoltava i pensava que no hi havia color. Que deu ser veritat que tant ERC com el PSC-PSOE deuen haver fet mans i mànigues per convocar eleccions a correcuita per mirar de posar tantes traves com sigui possible a la seva candidatura. Això és el que passa per tenir caps de llista –també mediocres– repetint com lloros les consignes de partit. Que la presidència d’Aragonès ha estat una de les més nefastes de la nostra història em sembla que no es pot posar en dubte. Fins i tot , pitjor que la del president Montilla, que ja és dir. Com a mínim, Montilla, ens va deixar allò de «les greus conseqüències polítiques d’una desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya». I la va encertar.

Tinc seriosos problemes per destacar alguna cosa de la presidència d’Aragonès. El primer que em ve al cap és la fantasmagòrica taula de diàleg, el caos de les oposicions i la versió d’Els segadors en la seva presa de possessió. Ara és hora segadores, cantaven. Ridícul. Després d’afirmar que «posaria en marxa la nova Generalitat republicana» i de disposar d’una majoria independentista d’un 52%, ha fet la fi del cagaelàstics. El balanç d’aquesta legislació fallida no pot ser més desolador. Un president amb una incapacitat manifesta de lideratge al capdavant d’un govern de consellers que només tenien en comú l’oportunisme. I amb Astrid Barrio d’assessora. Rodó.

Com va dir a Elna el president Puigdemont «ens caldrà molta mobilització, començant per la mobilització a les urnes. No deixem cap papereta a casa, mirem de concentrar les forces i aplegar una majoria política i social que, com en les millors ocasions de la nostra història, siguin capaces de capgirar les previsions i sorprendre els il·lusos enterradors». Som-hi!

Rosa M. Ortega i Juncosa

Llicenciada en Història Contemporània (UAB).

Article publicat al diari  Regió7  el dimecres 27 de març del 2024

12-M, una jugada arriscada

Les eleccions convocades per Pere Aragonès pel 12 de maig constaten l’extrema debilitat d’un govern que no ha pogut culminar la legislatura del 52% de majoria independentista. Ni tan sols ha pogut aprovar els pressupostos amb més despesa de la història, És la conseqüència de la sortida del govern de Junts i d’abraçar-se al PSC amb l’agenda més convergent dels últims temps, que impedeix triangular una majoria amb els comuns encara que finalment hagi estat per l’entossudiment amb el Hard Rock, que no tenia cap assignació en els comptes.

Aragonès –que ja es va empassar els gripaus del quart cinturó i l’ampliació de l’aeroport un any enrere– no ja volgut passar per un 2024 sense comptes i amb el bloqueig parlamentari que pateix, fruit d’una  En un càlcul electoralista, ERC pot pensar que agafa amb el pas canviat Junts, que no té candidat –tot i que la reacció i la gestualitat de Carles Puigdemont fa pensar el contrari–, com la CUP. També patiran per articular-se a temps els nous espais independentistes de la llista de l’ANC –si acaba prosperant– i la de Clara Ponsatí/Graupera. Tampoc el PSC –tot i les enquestes– està exempt de riscos, amb el cas Koldo orbitant sobre el Ministeri de Sanitat que ocupava Salvador Illa durant la covid-19. Pels comuns –a banda del deteriorament de relacions amb el PSC i ERC de cara a futurs acords– la qüestió serà justificar que han deixat caure els que podrien ser els últims pressupostos expansius d’aquest cicle amb tot l’increment de despesa social que comportaven, ja que la UE vol recuperar les regles fiscals l’any 2025.

La incògnita és com s’ho faran els partits independentistes per reconnectar amb les seves bases, que en les últimes conteses s’han quedat a casa o ha canviat d’opció, desmoralitzades i desmobilitzades més per les travetes inacabables entre els seus partits de referència que ple replegament –se suposa que temporal– cap a la gestió de l’autonomisme. L’ona expansiva de l’avançament electoral ha arribat a Madrid: Pedro Sánchez renuncia a aprovar els pressupostos, empès pel calendari i pel somni que un hipotètic Illa president l’ajudi en els de 2025.

Els darrers anys s'han posat de manifest diferències substancials sobre el model de país, que cal que la ciutadania resolgui en una direcció o en una altra. Per això cal demanar als partits polítics que posin negre sobre blanc què pensen sobre qüestions cabdals com ara el model aeroportuari, les infraestructures, l'energia, el turisme, la immigració, l'habitatge, els impostos i el model de finançament, entre altres moltes coses. Catalunya té obert un conflicte polític amb l'Estat i aspira a tenir més sobirania, o fins i tot tota, però això no ha de frenar el debat sobre la resta de qüestions.

Ara serà la ciutadania la que haurà de jutjar l'actuació de cadascú en aquest vodevil dels pressupostos, on sens dubte s'han imposat els interessos partidistes als de país. La decisió del president de la Generalitat, Pere Aragonès, és encertada perquè dona la veu a la ciutadania perquè torni a repartir les cartes en el nou escenari que s'obre després que aquest dijous es va aprovar l'amnistia al Congrés i el poble pugui escollir els camins que ens han de portar a assolir la independència: negociació o revolució, o potser la rendició i plegar veles per acatar les lleis de l’amo Estat espanyol.

Un dels debats més potents que existeixen en aquests moments és el que envolta la possibilitat d’afegir més llistes independentistes a les tres que tenim ara i que, segons com es miri, potser només serviran per dividir encara més el vot sobiranista. Arribat el cas, cal preguntar-nos si la candidatura Ponsatí/Graupera i la Llista Cívica formés majoria, treballarien junts per l’interès general del País, o es barallarien com han fet els actuals protagonistes? Sembla que la llista amb més possibilitats d’assolir alguna representació al Parlament seria la Llista Cívica si es presenta amb la benedicció de l’ANC. Un dels membres fundadors d’aquesta plataforma, Àngels Folch, ha escrit un article titulat “Els plàtans mai no faran cireres”, on reflexiona a fons amb els pros i contres de la presentació d’aquesta llista. Podeu llegir aquest interessant article tot seguit.

Els plàtans mai no faran cireres

Fa gairebé sis anys i mig del Primer d’Octubre. Sis anys i mig perduts o molt mal aprofitats per a fer efectiva la República catalana proclamada el 27 d’aquell malaguanyat octubre.

Havia costat molt arribar on havíem arribat, i sabíem de sobra que és molt més difícil construir que destruir. No materialitzar la independència proclamada era destruir bona part de la feina feta. Algú dirà que això no és cert perquè tot és útil i tota pedra fa paret, però, si el xàfec que cau és tan gros que ho inunda tot, els camins s’esllavissen i normalment esdevenen intransitables, es destrueixen i cal refer-los.

Això és el que va passar l’octubre de 2017. Aquell octubre, tots vam cometre errors, començant pels polítics, els partits i les entitats, i acabant pels independentistes de base. D’acord. Tots vam cometre errors i cadascú ha d’assumir els seus.

Tanmateix, en lloc d’analitzar els errors i treure’n conclusions per a no tornar-los a repetir i reprendre la feina deixada a mitges, l’independentisme, majoritàriament, es va dedicar a llepar-se les ferides, a lamentar-se i a centrar les energies a fer front a la repressió, a fer costat als presos i als exiliats. Calia fer-ho, sí, però calia fer també altres coses que no vam fer. La prioritat era acabar la feina, no pas perdre energies en qüestions que, com hem comprovat, no estaven a les nostres mans. Calia dedicar-les prioritàriament a preparar el nou embat.

Però tampoc no serveix de res lamentar-se’n, ja està fet. Tanmateix, ens podem preguntar quin ha estat el balanç d’aquests sis anys. Tot i que la base independentista ha aguantat i persistir, els partits, en general, excloent honroses excepcions o moments determinats, han fet tot el possible per desmobilitzar, desanimar i dividir (a vegades amb l’excusa d’eixamplar la base!) i, entre això i la repressió de l’estat espanyol, entre tots, ho han acabat aconseguint. En són una prova els set-cents o vuit-cents mil vots independentistes perduts en les darreres conteses electorals.

I l’ANC, quin paper hi ha tingut en tot això? La desmobilització, lògicament, l’ha afectat. Aquell octubre del 2017 no va estar a l’altura, però el problema venia de lluny, concretament del 2014 quan l’ANC va començar a caure en mans dels partits, quan va renunciar a liderar el procés i va passar el lideratge als partits i a quatre dirigents que, com hem vist posteriorment, el seu objectiu, no confessat, era tan poc ambiciós i tan ingenu com el de creure que farien seure l’Estat espanyol a negociar (no la independència, sinó un procés d’autodeterminació pactat). Santa innocència!

Han calgut sis anys per a tornar a recuperar el lideratge i fer el que vam fer del 2011 al 2013: portar la iniciativa i no deixar-nos arrossegar pels partits. I ara, que finalment sembla que l’Assemblea ha recuperat la iniciativa i té clar que la seva raó de ser és posar les condicions per a fer possible la independència, sense deixar-se fer xantatge pels partits ni per ningú, ara resulta que surten detractors de sota les pedres, fins i tot d’una part dels que la vam crear. Realment és descoratjador veure com alguns dels que la van fer néixer, ara, se l’estan carregant i utilitzen uns arguments que, al meu entendre, no s’aguanten (alguns em semblen poc respectuosos i altres poc objectius amb el que ha passat aquests sis anys).

Algunes de les acusacions que se li fan a la llista cívica:

1. La proposta va en contra dels estatuts i del full de ruta

Els primers estatuts ja deixaven clar que l’Assemblea mai no es convertiria en un partit polític. Però el que proposa ara l’Assemblea i el que estan votant aquests dies els socis no és si volem o no que l’Assemblea es converteixi en un nou partit polític, ni tampoc si avalem que l’Assemblea es constitueixi en una agrupació d’electors. El que s’està demanant als socis és si estem d’acord que l’Assemblea impulsi una agrupació d’electors, cosa que no té res a veure amb un partit. Si el resultat de la consulta és afirmatiu, el que farà l’Assemblea serà facilitar la seva estructura per a fer possible la creació d’aquesta agrupació d’electors que, un cop creada, serà autònoma i els diputats que surtin elegits —si en surten— només es deuran al compromís contret amb els seus electors, no tindran cap dependència orgànica ni de cap mena amb l’Assemblea, ni l’Assemblea podrà prendre cap decisió ni dir-los què han de fer o deixar de fer. Els diputats que surtin elegits només es deuran al compromís contret, abans esmentat, i serem els votants els únics que els podrem demanar responsabilitats i explicacions.

2. Aquest espai electoral és necessari, però qui el creï no pot ser l’Assemblea

És un argument que fa gràcia per la seva ingenuïtat, qui l’utilitza sembla no tenir ni idea de què és una agrupació d’electors ni què cal fer per a poder-la presentar. Cal, per exemple, recollir un mínim de signatures equivalent a l’1% del cens electoral, cosa que, en el cas de Catalunya, significa unes 60.000 signatures, que s’han de recollir en un període de temps relativament breu. Qui és capaç de recollir en poques setmanes 60.000 signatures si no és una entitat amb una estructura territorial consolidada i molts voluntaris organitzats i disposats a recollir-les?

3. L’ANC no pot posicionar-se ni pronunciar-se per cap opció electoral

El president Puigdemont, el desembre del 2017, va demanar a l’Assemblea si l’ajudaria a recollir les signatures necessàries per poder presentar una agrupació d’electors. La pressió d’alguns partits per a evitar-ho era molt forta i l’opinió del secretariat estava dividida; finalment es va consultar els socis amb una interrogació prou ambigua perquè tot i que majoritàriament els socis van votar-hi afirmativament, s’interpretés el resultat de manera restrictiva impedint que les assemblees territorials fessin la feina de recollir les signatures necessàries, i això va impossibilitar recollir les 50.000 que es necessiten, i va obligar el president Puigdemont a acceptar el paraigua del seu partit per presentar-se a aquelles eleccions, cosa que se suposa volia evitar.

També semblen ignorar que ja l’AGO de l’abril del 2015 va aprovar un full de ruta on es deia textualment això: «Tanmateix, si les forces polítiques no han arribat a tancar cap acord en la línia expressada, durant el mes de juny del 2015, l’ANC es plantejarà d’organitzar una consulta interna a tots els seus associats, oberta als simpatitzants que vulguin, a fi de conèixer la seva opinió sobre si l’ANC ha d’impulsar l’esmentada candidatura de país i, si fos així, quin hauria de ser el paper de l’ANC.»

4. Impulsar aquesta agrupació d’electors serà la fi de l’Assemblea

Un altre argument fal·laç: la creació de Junts pel SÍ el 2015 va significar la seva fi? És evident que no, tot i que la presidenta de l’entitat, proposada per ERC, va deixar el càrrec de presidenta de l’ANC per a presentar-se a les eleccions dins la coalició de Junts pel Sí, formada per sis formacions polítiques. Però, tanmateix, va significar una embranzida i un enfortiment de l’independentisme de cara a aquelles eleccions. Va desaparèixer l’Assemblea? Tampoc! L’Assemblea es va enfortir, va resistir la repressió, les crítiques, les multes, els atacs i després de tots aquests anys de decepcions i desenganys continua sent una entitat forta, amb molts més socis dels que té cap partit. El que de debò ha fet mal a l’Assemblea han estat les decisions que han suposat fer seguidisme dels partits o no parlar clar per por a trencar la unitat. La divisió, la manca d’unitat ja hi era i l’havien provocada justament els partits. I el fet de no parlar-ne obertament no només no va evitar-la, sinó que va contribuir a cronificar-la. Alguns partits la van atiar descarnadament d’ençà de 2014. És fals que aquests darrers anys s’hagi ampliat la base. La base es va ampliar mentre l’Assemblea era qui liderava i qui marcava la ruta (2012-2014). Va ser a partir del moment que es va deixar en mans dels partits i es va començar a fer córrer la idea que l’única feina de l’Assemblea era mobilitzar, quan va començar a perdre pistonada i l’independentisme ha anat perdent votants (i no pocs!). Els votants estem fastiguejats d’aquestes picabaralles i d’aquesta lluita fratricida entre partits.

5. L’ANC no pot fer política

On ho diu això? L’ANC ha fet política a partir del mateix moment que va néixer! O com se’n diu sinó del que va fer el 2012 aconseguint que CiU convoqués eleccions per a ‘Un Nou Estat d’Europa’? O que el 2013 mobilitzés els catalans fent la Via Catalana per a la Independència? L’ANC no és una associació cultural, ni esportiva, és una organització política que va néixer per fer política, per aconseguir un objectiu polític, la independència de Catalunya. El que, d’acord amb els seus estatuts, no pot fer l’ANC és convertir-se en un partit polític, però això no és el que es proposa que faci ara. Ara es proposa que impulsi i presti la seva estructura perquè algú pugui fer una agrupació d’electors i això no és convertir l’ANC en un partit polític, ni convertir-se en una agrupació d’electors, és simplement ajudar que algú ho pugui fer.

6. Cal una única llista independentista, però la que impulsi l’ANC serà una llista més i, per tant, en competència amb les llistes dels partits i en contra de la unitat.

Sembla que l’experiència i els fets constatats durant 12 anys no hagin servit per a res. Qui s’ha negat una vegada i una altra a fer aquesta única llista? Podem afirmar amb rotunditat que han estat els partits. Aleshores, qui és el responsable de la desunió? Per què accepten que hi hagi tres partits que es diuen independentistes que s’hi presentin i no els exigeixen que es presentin en una única llista? Simplement perquè és impossible i a més seria antidemocràtic. Doncs, exactament igual d’antidemocràtic és negar la possibilitat que s’hi presentin altres partits o agrupacions d’electors. O és que aquests tres partits tenen la patent de poder-se presentar en unes eleccions a Catalunya? És que tots els ciutadans no tenim el mateix dret? Per què posen en qüestió l’agrupació d’electors i no les candidatures dels partits? Per què l’agrupació dividirà i els partits no divideixen? I la pregunta és rellevant tenint en compte que alguns partits han fet el possible per evitar la unitat o fins i tot l’han dinamitada. Deixem de somiar desperts i toquem de peus a terra: la unitat, si és possible, només es donarà per la base, no a partir dels partits polítics que, com la paraula indica, són i representen una part, i cadascun treballa perquè la seva part sigui la que guanyi les eleccions i això no ho pot canviar l’ANC perquè forma part de l’ADN dels partits.

7. Amb aquesta proposta l’ANC divideix

Cal tenir barra per a fer aquesta afirmació! Repeteixo, qui ha dividit i divideix han estat els partits, també és just dir que uns més que altres.

8. Amb aquesta llista cívica l’ANC perd la transversalitat

La tan gastada transversalitat que ha estat l’excusa i l’arma que sempre han fet servir els partits per fer xantatge a l’ANC! La transversalitat que ens ha fet forts, ha estat i és la que hi ha la base de l’independentisme: diverses ideologies, opinions, edats… La transversalitat és això. És en els votants on hi ha la transversalitat!

Mai s’ha aconseguit la unitat.

Per acabar, si del 2013 al 2017, quan l’ANC havia acumulat un crèdit i una força brutal, no va poder aconseguir la unitat dels partits a l’hora de les conteses electorals, i hem anat veient com destruïen el que ens havia costat tant d’aconseguir, com es pot confiar que ara, en hores baixes, amb el desencís, desengany i desconfiança envers els partits, algú ara serà capaç d’aconseguir aquesta unitat? Si us plau, prou de fer-nos combregar amb rodes de molí o de voler fer entrar el clau per la cabota. Els plàtans mai no faran cireres.

PS: Aquest dimecres, el president Aragonès va convocar eleccions per al 12 de maig. Sembla que de cop i volta els ha agafat pressa. És que potser tenen molt interès a impossibilitar que altres opcions es puguin presentar. Deu ser que les veuen com a rivals reals. Ajudem a fer-les possibles. La independència necessita tothom, aquesta serà la veritable transversalitat. Els acords s’hauran de fer a posteriori i només per a un objectiu: fer efectiva la independència.

Àngels Folch

Membre fundadora de l’ANC

Article publicat al digital  elMón el divendres 15 de març del 2024.

Democràcia a la carta

Per definició la democràcia es basa en principis i valors fonamentals que van més enllà dels interessos vàlids dels partits polítics i també dels individus. La democràcia busca la participació ciutadana, el respecte als drets humans, la igualtat d'oportunitats i la rendició de comptes dels governants. És important destacar que la democràcia també implica el respecte a les minories i la cerca de consensos en benefici de tota la societat.

Calia fer aquesta introducció arran els esdeveniments que han sacsejat aquests darrers dies el panorama polític català. Un primer fet seria la proposta ‘imaginativa’ de l’alcaldessa en funcions de Barcelona, Ada Colau, que ha suggerit que l’alcaldia podria repartir-se un any per Maragall, un any i mig per a ella i un any i mig per a Collboni. Original sí, democràtic potser no tant, ja que el clar guanyador de l’alcaldia ha estat Xavier Trias, i l’acudit de tenir a Barcelona tres batlles en quatre anys només podia sortir d’un cervell ‘privilegiat’ com el de la senyora Colau, per intentar repartir-se  l'ajuntament com si fos un pastís. 

Un altre exemple de democràcia a la carta és el tema de l’alcaldia de Ripoll, on el partit Aliança Catalana, la formació encapçalada per la líder d’ultradreta independentista Sílvia Orriols, ha estat la incontestable guanyadora obtenint fins a sis regidors. Tot i aquesta forta entrada al consistori, Aliança Catalana no ha aconseguit la majoria absoluta, i haurà de pactar per governar. Arribats a aquest punt ara sembla que els partits perdedors proposen fer un acord a quatre bandes per evitar un govern d'Orriols i desactivar així Aliança Catalana. Tot molt democràtic, si tenim en compte que a les municipals hauria de governar sempre la llista més votada. Aquest ‘cinturó sanitari’ potser encara donarà més vots a la Sílvia Orriols, com s’ha vist a Badalona.

Podem dir que Orriols és una representant política de l’extrema dreta. Pels fets. Per allò que diu. Per com ho diu. Per allò que proposa. Però això no impedeix que sigui veritat alguna de les seves afirmacions. Repeteix una vegada i una altra que Catalunya és el lloc d’Europa amb un percentatge més alt d’immigració. No és ben bé veritat, però és molt alt. Però cal tenir en compte que avui l’extrema dreta és més moderna en les formes que en el fons, ja no és homòfoba, té dones en primera línia i defensa els animals i el veganisme. En allò que es manté inalterable, perquè aquest és el cor de la seva ideologia antiigualitària, és en el racisme, molt específicament contra les comunitats musulmanes.

Ara s’està produint, com dèiem abans, aquest apassionant debat per l’alcaldia de Barcelona, amb la delirant proposta de l’Ada Colau de repartir-se els quatre anys de govern de la batllia de Barcelona entre els tres caps de llista d’ERC, Comuns i PSC i com escriu, Josep Antich, en el seu editorial titulat “L'última pirueta de Colau”, el més preocupant de tot aquest debat sobre l'alcaldia de Barcelona és que hagi acabat essent una peça més entre els interessos de Pedro Sánchez i de Feijóo. Podeu llegir l’article d’en Antich tot seguit.

L'última pirueta de Colau

Fa una certa vergonya la subhasta pública que s'està fent de l'alcaldia de Barcelona, en la qual els principis i compromisos públics adquirits abans dels comicis del passat 28 de maig serveixen de bastant poc i sembla que qualsevol acord serveix per arrabassar la vara de comandament de la ciutat al guanyador de les eleccions, Xavier Trias. En aquests moments, les incògnites són moltes, començant per a quan es constituirà el consistori de la capital catalana, ja que entra dins del que és possible que no sigui, com la resta de plens municipals, dissabte vinent a conseqüència del recurs que té en marxa Vox per aconseguir un tercer regidor, que desemboqui en el tribunal contenciós administratiu i s'acabi ajornant fins als primers dies del mes de juliol. Això se sabrà les pròximes hores, però acaba condicionant els moviments dels partits, que no saben si prémer l'accelerador amb les seves estratègies o no precipitar-se.

L'última ocurrència l'ha protagonitzat Ada Colau, amb la proposta de repartir-se els quatre anys d'alcaldia a raó d'un any Ernest Maragall (ERC), un any i mig ella mateixa i l'últim any i mig el candidat socialista Jaume Collboni. S'han de tenir moltes ganes de retenir el poder tant sí com no per fer una última pirueta en què costaria molt saber qui és en cada moment l'alcalde i traslladaria una sensació de caos, interinitat i desgovern difícilment superable. Encara que Colau ja va demostrar el 2019 que estava disposada a arribar l'alcaldia pactant amb Manuel Valls per arrabassar-la a Ernest Maragall, en aquesta ocasió juga la partida a diverses bandes: li serveix sumar ERC per al que denomina govern d'esquerres, però també li valen els vots del Partit Popular, en aquest cas, per impedir un govern entre Xavier Trias i Ernest Maragall.

A Colau encara li falta algun últim moviment en el qual, per exemple, ella es faci enrere i deixi tots els seus col·locats en el consistori. Aquesta proposta arribarà, si no, ja ho veurem. Qui sí que ha aclarit la seva posició són els regidors de Vox, que han anunciat que ells es votaran a si mateixos i s'han apartat de qualsevol intent que des de les files socialistes o dels comuns s'estava fent d'atreure'ls cap a una majoria antiindependentista. En canvi, els que han entrat novament en lliça són els quatre regidors del PP català, amb Daniel Sirera al capdavant, que també sumarien majoria absoluta amb els 19 de Collboni i Colau. Si durant les passades jornades que va organitzar el Cercle d'Economia a Barcelona, en els dies immediatament posteriors a les municipals del passat 28 de maig, Alberto Núñez Feijóo semblava que tancava qualsevol operació amb els socialistes i els comuns per desbancar Xavier Trias, en les últimes hores aquesta posició seria menys contundent fruit d'algunes pressions que diu que està rebent.

Si Feijóo facilita els seus vots a Collboni, li serà molt difícil explicar-ho al seu electorat més antisocialista, a part que haurà lliurat a Pedro Sánchez el centre de poder socialista potser més important després de les eleccions espanyoles del 23 de juliol. Feijóo podrà explicar-ho als cenacles de Madrid, però no entre l'empresariat català, que vol al preu que sigui que l'exèrcit de Colau abandoni l'Ajuntament. Només cal veure què van fer els districtes barcelonins més favorables als conservadors espanyols en les passades municipals i com van impulsar Xavier Trias per desbancar l'actual alcaldessa.

El més preocupant de tot aquest debat sobre l'alcaldia de Barcelona és que hagi acabat sent una peça més entre els interessos de Pedro Sánchez i de Feijóo. I que el menys important sigui el que necessita Barcelona per sortir de la paràlisi i de la falta d'autoestima en la qual es troba sense un horitzó, si continua així, per tornar a ser aquella ciutat que va ser.

José Antich

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL.CAT,  el dimarts 13 de juny de 2023

Oriol Junqueras, dimissió?

Diumenge el poble va tornar a parlar i, malgrat l’elevada abstenció, podem dir que la seva veu va dir clarament que ja n’està tip d’aquesta comèdia. Aquestes eleccions municipals han esdevingut molt més importants del que s’albirava gràcies a la decisió d’una gran part de l’Independentisme de dir PROU a la rendició, a la mentida i a la traïdoria dels maleïts partits ‘pseudo-indepes’, molt especialment d’ERC. L’abstenció i la pèrdua impressionant de vots d’ERC  i de la CUP tenen una lectura tan evident que aquests partits seran incapaços d’acceptar-la. Junts x Catalunya ha tingut la sort de la conjunció dels astres, l’habilitat de diluir-se en tots els corrents interns i la capacitat de tenir alguna neurona encara activa, però tampoc no pot celebrar gran cosa, excepte la pírrica victòria de Trias a Barcelona.

Una possible explicació de la davallada d’ERC pot ser el lideratge i les accions d’Oriol Junqueras. Fins ara no hi ha ningú que doni un relat clar i coherent sobre la forma d’actuar de Junqueras. La majoria pensen que la seva transformació de comportament es deu a un bescanvi per la concessió del seu indult, uns altres pensen simplement que és un traïdor, i les raons poden ser diverses: ha prioritzat el partit per sobre la independència, està sotmès a un xantatge o és el seu ego ple de rancúnia i passió incontrolable pel poder. Cap d’elles encaixa, amb l’excepció potser d’un ego patològic. L’escenari ha canviat després de les darreres eleccions i hem de persistir per portar a ERC a la irrellevància o per pressionar de totes les maneres possibles a Junqueras i a la cúpula del partit més compromesa amb ell a dimitir. Ara mateix, JxC ha ofert anar plegats a la convocatòria d’eleccions legislatives espanyoles. Sabent tot el que ara ja sabem d’ERC i de Junqueras aquesta proposta és un suïcidi. Sabem que Junqueras no és de fiar en absolut i que quan més mal ens pugui fer ens el farà.

Ara s’entén molt bé que un personatge narcisista i superb com Junqueras no pot llegir la realitat com ho fem la majoria dels mortals i no se n’anirà si no és que el fan fora els seus propis militants desintoxicats. Molts pensem que hi ha d’haver un relleu dràstic en els polítics catalans, no només a ERC. El cop que ha rebut l’independentisme és com l’avís que rep el fumador abans de deixar l’addicció. Què li passa a Oriol Jonqueres? Què li passa a Pere Aragonès? No entenen res o no ho volen entendre? Òbviament també suspenen en lectura i interpretació de la davallada de vots que han tingut en les passades eleccions municipals. Són incapaços de preguntar-se què estan fent malament? El mal que han fet és irreparable i imperdonable. Per ERC la paraula independència ha desaparegut del seu discurs. Ara, diu Aragonès, hem d’anar units per defensar la democràcia!, és obvi Sr. Aragonès que tots som demòcrates, però el que volem és la unitat que ens donarà la força per ser independents. S’ha de veure si la militància d’ERC serà capaç de fer un toc d’atenció seriós als seus dirigents. Si no rectifiquen, possiblement la davallada de vots que han tingut en les municipals, serà un joc de nens comparat amb la davallada que tindran a les properes generals.

És cert que Esquerra ha aconseguit eixamplar la base, però ha estat la base... del PSC. És a dir, la seva estratègia de renúncia independentista li ha fet perdre identitat i ha donat un considerable poder a Catalunya al mateix partit que ha avalat i avala la repressió contra l’independentisme. El servei prestat als socialistes és tant ingent, com rotunda la derrota de Junqueras, amb Rufián com a ridícula metàfora de l’ensulsiada. Com molt bé escriu la periodista, Pilar Rahola, aquestes eleccions han donat uns “Senyals poderosos” a l’independentisme per poder concloure que, sense un full de ruta clar i transparent, i un líder seriós i pragmàtic que ens meni cap a la separació d’aquesta Espanya vella i podrida, no s’assolirà mai el somni d’una Catalunya lliure i sobirana. Llegiu l’article d’aquesta periodista tot seguit.

Senyals poderosos

Aquestes eleccions han enviat tants missatges que caldran anàlisis més reposades que les pròpies del dia després. Però alguns símptomes són tan clars, que permeten conclusions immediates, tant a Catalunya, com a Espanya, per bé que els respectius terratrèmols són de signe contrari. A Catalunya, el nom clau és Oriol Junqueras i la seva contundent derrota; a Espanya és Díaz Ayuso i la seva contundent victòria. I en ambdós casos, les rèpliques del terratrèmol han sacsejat tot el mapa polític.

A pams, tot començant per Catalunya, on la victòria del PSC va de la mà de la derrota d’ERC. En aquest sentit, sembla clar que l’estratègia d’Esquerra d’allunyar-se de l’eix nacional en favor de l’eix ideològic –amb la consegüent fractura en l’independentisme–, i fer-ho amb la lletania de "eixamplar la base", només ha servit perquè el PSC dominés tres de les quatre capitals catalanes i la majoria dels ‘ressorts’ de poder. Tres capitals, amb la capital del país a la corda fluixa, a tenor de la voluntat de Collboni de desmentir-se a si mateix, no acceptar el resultat victoriós de Trias i intentar un tripartit.

Per tant, és cert que Esquerra ha aconseguit eixamplar la base, però ha estat la base... del PSC. És a dir, la seva estratègia de renúncia independentista li ha fet perdre identitat i ha donat un considerable poder a Catalunya al mateix partit que ha avalat i avala la repressió contra l’independentisme. El servei prestat als socialistes és tan ingent, com rotunda la derrota de Junqueras, amb Rufian com a ridícula metàfora de l’ensulsiada. Amb un afegit: ERC també ha perdut per la nefasta imatge en el Govern, on els escàndols, errors i fracassos marquen la gestió quotidiana. D’aquí se’n deriva la seva considerable baixada a tot Catalunya, el fracàs a Barcelona i la notable pujada de Junts arreu, amb la victòria a la capital com a colofó. Sens dubte, ERC és la gran derrotada de les municipals catalanes, i el resum l’ha fet, via Twitter, l’exconseller Puigneró: "Sacrificar tota una estratègia unitària de país per guanyar un regidor a Santa Coloma de Gramenet a costa dels Comuns".

A les Espanyes, en canvi, el gran derrotat és Pedro Sánchez, que perd la majoria de places fortes i rep un càstig d’enormes proporcions. Que la reacció immediata hagi estat l’avançament electoral sembla lògica, tan motivada per la pressió dels barons –que perden poder arreu– com pel fantasma d’Ayuso, la brutal victòria de la qual a la capital espanyola dispara totes les alarmes. No hi ha dubte que aquest resultat la situa, inexorablement, per damunt de l’actual president del partit, i l’avançament electoral intenta evitar que el PP faci el relleu i sigui Ayuso la candidata a les generals. Emperò, el rodet dels populars, Feijóo inclòs, sembla imparable.

Hi hauria un tercer motiu que explica la dràstica decisió de Sánchez: la sagnia del món Podem-Díaz, la divisió del qual posa en perill la presidència futura del PSOE. Sánchez necessita tranquil·litzar els barons, fer reaccionar els aliats –Podem i Yolanda Díaz– davant l’espantall d’un govern PP-Vox, i evitar que una Ayuso demolidora li presenti batalla. Amb aquests darrers resultats, esperar mesos a convocar eleccions només hauria significat un triple desgast: desgast del seu govern, amb un PP enfortit que plantaria una batalla descarnada; desgast dels aliats, que s’haurien afeblit encara més; i desgast del partit i del seu lideratge, amb els barons territorials en peu de guerra.

Finalment, un apunt sobre la victòria de Xavier Trias, que situa Junts davant la necessitat d’enfortir l’eix ideològic, vendre la bona gestió com un element central –és a dir, vocació de poder–, i fer-ho sense abandonar l’independentisme. Una versió a l’estil Scottish National Party, que sap congriar perfectament les dues voluntats. Trias ha marcat un camí de victòria que ara caldrà seguir a les generals de juliol. De moment, la qüestió és saber si Trias governarà, i aquí ERC haurà de prendre una decisió cabdal: o facilitar l’alcaldia a Trias, i cedir el lideratge dins l’independentisme, fent el camí invers que va fer al Govern; o facilitar-la a Collboni, ser el culpable de rapinyar la victòria de Trias i cedir la capital de Catalunya als socialistes. Dilema de foc per a ERC, que es crema en tots els casos.

Pilar Rahola

Periodista i escriptora

Article publicat al diari  El Periódico  el 29 de maig de 2023.

La independència no vota

En pocs dies se celebraran eleccions municipals a Catalunya. Pel tarannà de la campanya i precampanya, no sembla que estiguem vivint un moment polític especialment vibrant i il·lusionant, com els que vam viure durant l’embranzida revolucionària/independentista de Catalunya des del 2006 al 2017 quan l’objectiu era fonamentalment el de fer fora el PP de les principals institucions. Des d’aquell llunyà 1 d’octubre de 2017, sembla que l’anhel del ciutadà s’hagi allunyat cada cop més del desig  d’assolir la independència.

Observem que la menció a la independència no surt en cap dels mítings dels candidats del 28-M. Amb aquest ‘Governet’ autonòmic que tenim a la Generalitat, més el permanent i acrític suport al PSOE a Madrid per part d’ERc, la independència ha sortit del mapa tota soleta. Potser no molesta especialment que no la prometin cada dia si després, en la pràctica de govern, s’actua per avançar, per consolidar estructures, per guanyar el relat i per anar aconseguint cotes de poder que ens hi acostin, precisament el que no sap fer Esquerra.

En les pròximes eleccions municipals, cap votant de l’1-O es pot permetre malbaratar el seu vot. Sí no se sap a qui votar, caldria triar la menys dolenta de les opcions sobiranistes. L’abstenció és una falca més en la repressió de l’Estat. En totes les eleccions, a l’hora de triar una papereta influeix en la nostra decisió a qui volem votar, però també contra qui volem votar. Però aquests dos impulsos, el d’adhesió i el de rebuig, es combinen de maneres diferents segons les circumstàncies. Mentre en temps d’eufòria i d’optimisme pesa més el fet d'anar a favor, en temps de decepció i escepticisme acaba pesant molt el fet d'anar en contra. Fer servir la nostra papereta com una forma d’expressar el rebuig. I com que al llarg de la vida canviem més vegades d’amics que no pas d’enemics, el vot a la contra esdevé molt poderós. Els ciutadans ho intueixen. I els qui dissenyen les campanyes dels partits també ho saben i ho apliquen.

Per tot plegat, cal que els votants del 28-M es plantegin si l’opció abstencionista és una bona elecció, ja que això pot esdevenir una palanca per afavorir als partits unionistes que, amb poca participació, poden assolir uns resultats més favorables. Resulta interessant llegir l’article que escriu la periodista, Odei A.-Etxearte, que sota el títol  on analitza aquesta poca o nul·la presència del biaix independentista en els seus actes de campanya, ”Així s’ha esfumat la independència de la campanya”, afirma que “les propostes i el discurs sobre la independència han quedat relegats, malgrat el paper tan destacat que van tenir els ajuntaments i els batlles independentistes durant el procés”. Llegiu l’article esmentat tot seguit.

Així s’ha esfumat la independència de la campanya

“Em veig obligada a parlar-vos des de l’exili perquè Espanya considera que organitzar una manifestació per a protestar contra una sentència injusta és un acte de terrorisme.” Marta Rovira va fer dilluns referència a la causa oberta pel Tsunami Democràtic, en què és investigada, per explicar per què no torna a Catalunya malgrat els nous processaments que va fer el jutge Pablo Llarena després de la reforma del Codi Penal espanyol. Era la primera vegada que la secretària general d’ERC intervenia en un acte de campanya i ho va fer a Mollet del Vallès, per mitjà d’una pantalla. Carles Puigdemont també va fer servir el mateix sistema en l’acte d’obertura de campanya de JxCat. Durant uns quants caps de setmana, els candidats de Junts a les municipals que ho van voler van anar a Bèlgica per fotografiar-se amb el president a l’exili abans que comencés el compte enrere electoral. No és res de nou. La participació de l’exili en eleccions és habitual d’ençà del desembre del 2017, però no havien contrastat mai tant amb la realitat quotidiana: les propostes i el discurs sobre la independència han quedat relegats. No és que hagin passat a ser una qüestió secundària, és que gairebé han desaparegut de la campanya, malgrat el paper tan destacat que van tenir els ajuntaments i els batlles independentistes durant el procés. El missatge implícit és que aquestes eleccions no tracten d’això, sinó més aviat del poder polític de cada organització i dels projectes locals.

L’opció independentista s’endevina en els sobreentesos i es pressuposa com a característica de la marca. És així en les candidatures d’ERC, JxCat i la CUP i derivades, però les problemàtiques i les propostes locals, a banda d’altres qüestions d’actualitat, com el caos de Rodalies, han desplaçat absolutament la independència dels discursos. Només s’esmenta de tant en tant com a objectiu a llarg termini. Alguns exemples, entre els escassos titulars que hi ha hagut aquests dies: el president d’ERC, Oriol Junqueras, va demanar de Solsona estant que el 28-M fos una victòria més del seu partit “en el camí cap a la victòria de Catalunya, la independència i la república catalana”. Jordi Turull, secretari general de Junts, feia una crida similar quan va ser a Tàrrega: demanava el vot al seu partit per a enviar un missatge a “tots aquells il·lusos enterradors del procés de Catalunya cap a la seva independència”. L’exdiputada de la CUP Anna Gabriel va reivindicar igualment les sigles anticapitalistes perquè la CUP “és l’única opció política nítidament independentista” a Barcelona, després de la defensa d’ERC de la taula de diàleg i l’agenda del retrobament i del “retorn de Convergència” que representa la candidatura de l’exbatlle Xavier Trias.

La independència no té un paper estratègic destacat en els programes electorals de cap dels tres partits a Barcelona. El programa de Trias es limita a dir que l’Ajuntament de Barcelona estarà sempre al servei del Parlament de Catalunya i “en defensa activa de les llibertats nacionals, col·lectives i individuals”. La independència no apareix en el d’Ernest Maragall i, quant a la CUP, el programa de la capital catalana subratlla que els municipis tenen un paper fonamental com a espais d’autoorganització i politització populars, i per això són el punt de partida “del procés cap a la independència i la transformació social”, el marc territorial de referència d’on impulsar la construcció nacional dels Països Catalans.

Junts hi dedica un apartat en el programa electoral marc per a les municipals: “Municipis compromesos amb la independència”. Assegura que els municipis seran imprescindibles per a culminar la independència, tal com ho van ser el Primer d’Octubre, i apunta que els càrrecs de Junts tenen l’obligació d’aplicar polítiques que impliquin reduir la influència i la dependència de l’estat espanyol a Catalunya i augmentar el suport social de l’independentisme. Com a prioritats, estableix que tots els ajuntaments i ens supramunicipals paguin els imposts a l’Agència Tributària de Catalunya, que es continuï promovent l’adhesió dels ajuntaments a l’Associació de Municipis per la Independència, i la reivindicació de la vigència del mandat de l’1-O, que hauran de treballar per a fer efectiu. Quan va ser preguntat sobre això, en una conferència de premsa a l’ACN, Trias va dir que compartia que s’havia de fer efectiu el mandat de l’1-O, i va constatar que milita a Junts, però va assenyalar que la seva candidatura pretenia de ser “el pal de paller” de molta gent. I, per tant, aglutinar tant votants independentistes com gent que no ho sigui. Quant a la sobirania fiscal, va afegir que l’exerciria només si fos possible. I és que l’opció del candidat de Trias per Barcelona ha estat aparcar el discurs independentista per arribar a electors tan diversos com sigui possible. Fins i tot, prova d’atreure els antics votants de Manuel Valls, erigint-se en el vot útil d’ordre contra la batllessa Ada Colau.

El programa electoral marc d’ERC acota el projecte independentista a la seva essència. Es defineix com un partit de base municipalista que es vol implantar a tot arreu dels Països Catalans per construir una república catalana al servei de la ciutadania. “Som els del referèndum i els de l’amnistia. Els que treballem per la independència de Catalunya i dels Països Catalans, perquè sabem que la independència és l’eina més útil per a construir un país lliure, just i democràtic”, afirma.

Després del trencament definitiu dels blocs al parlament, amb l’aprovació del pressupost del govern amb el suport del PSC, tampoc es preveu que les aliances independentistes es prioritzin en els pactes postelectorals. Això ja va ser difícil durant els anys àlgids del procés, per les particularitats locals, encara que la consigna nacional fos prioritzar els pactes independentistes. Un exemple recurrent d’això és el pacte entre el PSC i Junts a la Diputació de Barcelona, en paral·lel als acords que ERC arribava al congrés espanyol amb el PSOE. Aquesta vegada, Trias ha situat ERC i el PSC com els seus socis prioritaris per a arribar a un acord en cas que guanyi les eleccions. La possible aliança amb els socialistes, de fet, va causar malestar dins de Junts i, finalment, la Federació de Barcelona de Junts va aprovar que sotmetrien qualsevol acord postelectoral a una consulta.

Maragall, per la seva banda, va dir ahir que no pactaria mai amb el PSC, encara que el conflicte polític no sigui la raó principal del vet. Per a ERC, els socialistes són els principals rivals a batre en aquestes eleccions. Tampoc sembla que aquesta hagi de ser la clau en els pactes que es puguin tancar a Girona, Lleida o Tarragona. Dilluns a la nit, en el debat dels candidats a Girona de TV3, Gemma Geis, de JxCat, va ser l’única a defensar un acord perquè hi hagi un govern municipal independentista. ERC i Guanyem Girona van prioritzar els pactes sobre les propostes.

Els partits independentistes es poden trobar amb dificultats per a mobilitzar els seus antics votants, aquesta vegada. En les darreres municipals, la participació va augmentar gràcies a la coincidència amb les europees, en què Puigdemont i Junqueras es mesuraven les forces i rivalitzaven per portar el conflicte polític al Parlament Europeu. Els partits donen per fet que, aquesta vegada, no s’arribarà al 64,8% de fa quatre anys. Però és una incògnita si l’abstenció es farà visible, o no, com una opció de càstig per a aquests partits.

Odei A.-Etxearte

Periodista

 

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimarts 16 de maig de 2023

L’independentisme és un GOI ?

La setmana passada, tal com s’esperava, es van anunciar les resolucions del TJUE sobre l’extradició de l’exconseller de la Generalitat Lluís Puig ―actualment resident a Bèlgica― en relació amb el judici pel Referèndum d’Independència del 2017. El magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena havia demanat al tribunal que respongués set preguntes sobre els procediments d’ordres d’extradició europees arran dels múltiples fracassos d’Espanya (a Bèlgica, Escòcia, Itàlia i Alemanya) a l’hora d’obtenir l’extradició dels consellers catalans exiliats. Aquesta sentència era esperada feia temps amb candeletes pel Tribunal Suprem espanyol com a base per aconseguir finalment l’extradició del president Carles Puigdemont i els seus col·legues a l’exili.

Els paràgrafs inicials i les primeres resolucions de la sentència semblaven deixar clar que el magistrat del Tribunal Suprem espanyol, el polèmic jutge Llarena, tindria tot el dret a continuar emetent peticions internacionals d’extradició contra els exiliats catalans Puigdemont, Ponsatí, Comín i Puig, cosa que va desfermar l’aplaudiment entusiasta de Madrid i dels mitjans unionistes en general. Però a mesura que s’anava fent una lectura més acurada de les resolucions, van anar apareixent condicionants que haurien d’haver fet reflexionar aquests mitjans. La realitat és que ben mirat, paràgrafs sencers de la sentència semblaven qualsevol cosa menys un llum verd a l’extradició dels líders catalans. Fins i tot s’hi arribava a especificar possibles raons per les quals podrien ser denegades les peticions, un element aparentment absent de documents precedents sobre aquesta matèria.

Alguns observadors fins i tot van apuntar que les resolucions podrien donar peu a novetats legislatives en el sentit que podrien proporcionar una base sòlida sobre la qual construir una protecció jurídica per a determinats tipus de grups minoritaris. ¿Per què, sinó, hauria introduït la sentència el curiós embarbussament Grup Objectivament Identificable en referència a col·lectius susceptibles de protecció contra l’extradició? Per altra banda, no podem evitar d’associar el terme Grup Objectivament Identificable amb un element assenyalat en una resolució del Grup de Detencions Arbitràries de les Nacions Unides en relació amb la situació de Catalunya: una discriminació sistèmica de l’Estat contra una minoria nacional.

Ara li toca a Llarena moure fitxa. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) en la sentència de dimarts, lluny d’aplanar-li el camí de les euroordres, ha creat un gran maldecap al jutge del Suprem. D’entrada li ha dit que aquí no s’acaba res i que la partida continua. Sembla inversemblant pensar que ni Llarena ni tota la sala segona del Suprem en pes, després de llegir la sentència, reconeixeran entre els GOI (Grup Objectivament Identificable) els independentistes catalans, i encara menys, és clar, que admetran que els han perseguit per terra, mar i aire i de manera arbitrària. Això ho hauran de dir altres tribunals de fora de les fronteres espanyoles si no és que el magistrat Llarena renuncia a perseguir els exiliats, una aposta que ara mateix sembla poc realista.

Durant anys els advocats de Puigdemont van insistir al jutge Llarena, també a la Sala penal del Suprem i al mateix Tribunal Constitucional, sobre la necessitat de cursar una qüestió prejudicial sobre diversos aspectes relacionats amb la persecució a l’independentisme català; sempre s’hi havien negat, fins que Llarena va decidir cursar-la el març del 2021, obrint-nos la porta al que finalment ha succeït. Sabien que les ‘prejudicials’ eren la clau i la forma de reintroduïr en el procés espanyol els criteris interpretatius dels sistemes judicials d’una Europa democràtica per tal de, sobre aquesta base, desmuntar tota aquesta persecució. La sentència representa un èxit rotund per a l’exili, permet superar una sèrie de discussions absurdes i, sobretot, demostra que no rendir-se sempre té premi. I, a més, permet conservar la dignitat. Llegiu tot seguit l’article de l’escriptora, Pilar Rahola, en el que analitza la sentència del TJUE i n’extreu unes conclusions molt interessants.

Una sentència i tres conclusions

Ara que han passat uns dies i que ja s’ha pogut esmicolar, fil per randa, la sentència de trenta-set pàgines que ha fet el TJUE, arran de la requisitòria del jutge Llarena, sembla que Espanya comença a adonar-se que acaba de rebre una bona bufetada. La desbordant exultació dels primers instants, que va marcar els titulars apressats de la premsa del règim, s’ha refredat a mesura que llegien els diferents punts i detectaven les bombes de temps que s'hi amagaven. Fins i tot aquells que volen mantenir el relat d’una pretesa victòria de Llarena, han fet una notable marxa enrere en l’eufòria, i ara utilitzen una prosa força més ambigua i circumspecta.

S’agafi com s’agafi, Luxemburg li ha dit a Espanya que no pot fer el que li rota, que els drets fonamentals s’han de tenir en compte a l’hora de plantejar una euroordre, que els informes de l’ONU són importants en la valoració final i que també és significativa la pertinença a un “grup objectivament identificable”, és a dir, que no només cal considerar els drets individuals, sinó també els col·lectius. Si afegim l’avís directe del TJUE al Suprem espanyol, en el punt 100, i l’acotació, al punt 141, que fa a Llarena a l’hora de plantejar una altra euroordre, la primera conclusió que s’extreu de la sentència és demolidora: les euroordres s’han convertit en un camp minat per a Espanya. De fet, com va dir el president Puigdemont, han entrat en via morta. I les possibilitats que s’obren amb aquesta sentència, tant en el proper judici per la immunitat al TGUE, com al que es produirà al Tribunal de drets humans d’Estrasburg, poden ser molt favorables per a la causa catalana. Per dir-ho en termes taurins —demanades les excuses animalistes pertinents—, Espanya ha rebut una bona estocada. La causa catalana es reforça, alhora que es reforça la raó de l’exili, com a únic espai on poder defensar els nostres drets fora de les urpes de l’estat.

La segona conclusió es referma de manera alarmant, per bé que no és cap sorpresa: l'absoluta servitud de la pràctica totalitat de la premsa espanyola —inclosa molta de catalana— pel que fa a comprar el relat dels poders de l’Estat. En la qüestió catalana, no existeix el periodisme espanyol, convertida tota la premsa en una màquina de propaganda més propera a la mentalitat Pravda (o al “Arriba”), que al periodisme del segle XXI. La certesa que tots els abusos dels estaments de l’Estat —des dels policials, fins als polítics i judicials— gaudiran d’una completa impunitat, permet col·locar qualsevol relat manipulat, tergiversat o directament fals, sense que sigui qüestionat en els mitjans que el repeteixen com si fossin una moviola. No cal dir que aquesta servitud els porta a fer un ridícul considerable, i el cas de la sentència del TJUE n’és un exemple paradigmàtic, per bé que, atès que ningú no ho assenyala, també el ridícul gaudeix d’impunitat. A sobre, la majoria d’aquesta premsa no dissimula l’entusiasme amb què verbalitza qualsevol indici d’esclafament de la causa catalana, convertits, no només en servents adoctrinats, sinó també en hooligans de l’espanyolisme.

La tercera conclusió retorna la mirada cap endins, amb especial significació en una setmana on l’independentisme ha viscut dues notícies rellevants que caminen en direccions oposades: l’èxit de l’estratègia judicial de l’exili, amb la sentència del TJUE; i el fracàs de l’estratègia republicana, amb la subjugació del govern d’ERC al PSC en l’acord de pressupostos. La comparativa no és menor perquè exemplifica a la perfecció la bipolaritat en què està immers l’independentisme: per una banda, des d’una majoria independentista, la persistència en l’envit contra l’Estat i el manteniment del compromís emanat del Primer d’Octubre; i de l’altra, el gir copernicà d’ERC, que ha abraçat la lògica autonomista, amb un entreguisme que ha deixat sota mínims la capacitat de negociació catalana. Puigdemont ha optat per plantar cara, convençut que hi ha partida per jugar i que és l’única possible, no endebades a Espanya no hi ha ni un sol camí alternatiu que meni a la independència. A la inversa, Junqueras ha optat per acceptar la situació repressiva, abandonar la confrontació i deixar-se abraçar per l'os socialista, a l’espera de temps millors. De la resistència de Puigdemont, al desistiment de Junqueras, ambdós consideren que la seva és la via que pot resoldre el conflicte català, però la realitat és una llosa que dificulta les justificacions que fan els republicans. Perquè, de moment, l’única estratègia que aconsegueix mantenir alçada la causa catalana, denunciar internacionalment la vergonya repressiva espanyola, i assoleix èxits judicials contra l’estat, és la que planteja la confrontació. Puigdemont i amb ell tot l’exili han demostrat que es pot guanyar Espanya i fer-se respectar. Junqueras no sols no sembla que guanyi res, sinó que aconsegueix que l’humiliïn per un plat de llenties. Cosa que recorda que els que lluiten poden guanyar o perdre, però els que renuncien a la lluita, surten derrotats de casa.

Pilar Rahola

Escriptora

 

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge 5 de febrer de 2023

Cinc anys & cinc dies

Han passat cinc anys i sembla que encara sentim les sirenes de la policia nacional i de la guàrdia civil i els crits de les persones que eren apallissades brutalment per les forces dites de l’ordre. Han passat cinc anys i sembla que fos ahir. No podem oblidar ni perdonar. Les entitats i partits sobiranistes han acordat celebrar un acte unitari que tindrà com a principal objectiu reivindicar la “transversalitat del país” i rememorar com en aquella ocasió es va aconseguir una “estratègia conjunta” entre institucions, partits, societat civil i ciutadania. Només cal que els assistents coincideixin a reivindicar el referèndum, fos quin fos el resultat, posant en relleu que l’1-O no va ser una manifestació o un happening, va ser un referèndum. Tot això va passar dins d’un marc d’entesa, més o menys forçat per les circumstàncies, entre totes les forces independentistes, i avui aquest marc d’entesa s’ha esberlat per tots els seus costats.

En només cinc dies, des del dilluns 26 de setembre, la fractura del Govern de la Generalitat s’ha fet evident i ha posat contra les cordes els dos partits que formen la coalició. L'anunci de la qüestió de confiança per part de Junts, amb el segell de Puigdemont, va fer entrar l'executiu en una espiral de més desconfiances; la destitució de Puigneró ha estat la gota que ha fet vessar el vas dels retrets i desconfiances. Aquest dissabte per commemorar el cinquè aniversari de l’1-O, el Govern tenia previst fer un acte unitari, però a la vista dels darrers esdeveniments ho substitueix per una declaració institucional que serà la prèvia de la manifestació convocada pel sobiranisme civil aquest dissabte a la tarda a l'Arc de Triomf. La setmana del cinquè aniversari del referèndum, ERC i Junts són al precipici del trencament després d'una dècada de col·laboració, tant productiva com carregada de retrets. Després de cinc anys, en cinc dies es viu la crisi que pot ser definitiva.

A Esquerra ja no dissimulen les poques ganes que tenen de governar amb Junts. Aragonès té la determinació d'esgotar la legislatura, si pogués, millor sol que mal avingut, però, a hores d’ara, només té dues alternatives: continuar abraçat a un soci en qui no confia o trencar definitivament els blocs, permetent que el PSC entri a la partida de la geometria variable. Perquè com va quedar demostrat durant la negociació per la investidura d'Aragonès, amb els vuit diputats dels comuns, ERC no en té ni per començar. Totes dues opcions són enverinades. Seguir amb Junts és jugar a la ruleta russa de l'estabilitat. I prendre la mà del PSC pot acabar sent un harakiri.

És evident que l’esperit de l’1 d’octubre encara roman més o menys viu dins la memòria de la majoria de catalans. El que no està tant clar és que aquest mateix estat emocional sigui compartit per les cúpules dels partits dits sobiranistes, ja que les seves actuacions moltes vegades van en sentit contrari. Tampoc és segur que tots els que aquell 1 d’octubre d’ara fa cinc anys varen defensar amb els seus propis cossos les urnes, estiguin disposats avui, al cap de cinc anys, a fer-ho. Sembla que els mateixos polítics s’han encarregat de rebaixar aquella eufòria i esvair els anhels de llibertat nacional que hi havia en aquells dies. Podríem establir que, ara per ara, el principal problema de l’independentisme són els independentistes inconsistents.

Si la taula de diàleg era el pal de paller de la legislatura pels republicans, Junts ha insistit sempre, tant en les negociacions per formar Govern com un cop dins l'executiu, en el Consell de la República com l'eina clau a l'exili per mantenir viu l'1-O especialment a escala internacional. Però la forta presència de Junts a l'organisme mai ha agradat ERC i la CUP, que sempre han rebutjat formar-ne part. Per això resulta interessant escoltar les declaracions que ha fet el MHP Puigdemont arran del cinquè aniversari de l’1-O, on ha recordat que el cal és ser lleial al poble de Catalunya i ha assenyalat què és el que podem fer per defensar la independència, que no és altra cosa que ser-hi per petit que sigui el gest, ha dit, tot és útil. Ha indicat també que el que es va fer l’1-O fou una gesta digna de ser inscrita amb lletres d’or a la història de Catalunya i ha remarcat la importància valorar el que estem disposats a fer i fins on estem disposats a arribar.

Per tot això, ens ha semblat interessant recuperar un article de l’escriptor i historiador, Xavier Díez i Rodríguez, titulat ‘Aniversari’, on reflexiona sobre els fets esdevinguts ara fa cinc anys i posa en evidència la rasa creixent entre l’independentisme i la inconsistència d’uns líders que haurien de fer un pas al costat. Podeu llegir aquest article tot seguit.

Aniversari

“I tu… estàs disposat a morir per la independència?” Aquesta és una de les preguntes trampa que els gabinets de comunicació formulen com a part de la guerra psicològica destinada a desmoralitzar l’adversari. I, tanmateix, aquesta és una pregunta incorrecta que caldria ser contestada amb aquesta altra: “I tu… estàs disposat a matar per mantenir la unitat del teu estat?” No cal tenir molta imaginació per endevinar la resposta. I això és clau per entendre la dimensió exacta de la qüestió: no es tracta (només) del conflicte entre dues nacions, sinó (fonamentalment) de l’enfrontament entre democràcia i dictadura; entre legitimitat i autoritarisme; entre raó i terror. I, en aquest sentit, no cal tenir gaires dubtes per arribar a entendre a quin cantó cal posar-se. Perquè, més enllà d’un sentit de pertinença nacional, com tots els sentiments voluble, canviable i adaptable, la clau és saber de quin costat de la història et poses: de la idea que la voluntat popular està per damunt de qualsevol construcció política, o per contra, del principi que qualsevol mitjà, per immoral que sigui, és bo per mantenir un statu quo que, en el món dels Estats, no resulta sinó l’evolució dels absolutismes i la concepció patrimonialista de l’Estat. I no cal ser Albert Camus per entendre on és el costat correcte de la història.

Cinc anys després de les jornades de setembre i octubre ens convé prescindir del sentimentalisme, de les consignes fàcils, de la mistificació o del ressentiment per analitzar amb detall on érem, on som, i on volem ser. Hi ha una part de l’independentisme que es deixa arrossegar massa per les emocions, i tendeix a viure-les en forma de muntanya russa. Hi ha massa bipolaritat en un moviment que alterna l’eufòria amb la depressió. I, tanmateix, la qüestió és més simple del que podríem imaginar-nos. El nostre és un país, ni tan desgraciat ni tan extraordinari, que, tanmateix, aspira al que ha estat una constant històrica de tots els grups nacionals: la seva sobirania tan plena com sigui possible. I que el problema no som nosaltres, sinó un adversari que tenim al davant que ha sacrificat la seva defectuosa democràcia a l’altar de la precària unitat. Perquè, desenganyem-nos. Si bé per Catalunya el 3 d’octubre va representar una demostració del que som capaços de fer, des de la perspectiva espanyola, el que va succeir va ser, ras i curt, un cop d’estat, en directe, des de la televisió, per part del fill d’un altre que també va protagonitzar-ne un d’anterior, el 23 de febrer de 1981. En ambdós casos, sengles cops d’estat van servir per corregir el rumb que agafava la democràcia, quan era obvi que els poders fàctics se sentien amenaçats per l’evolució de la pròpia societat i les aspiracions de les persones normals. La diferència entre ambdós és que la llaminadura de l’anticatalanisme, un dels principals ingredients del nacionalisme espanyol, ha posat una bena als ulls respecte al procés pel qual el postfranquisme ha esberlat les principals institucions del país: especialment la judicatura, encara que també les forces repressives (cada vegada més agressives contra els mateixos espanyols), el sistema mediàtic i una corona damunt la qual no deixa de ploure fems.

Cinc anys són prou perspectiva per tractar d’enfocar una mirada amb prou distància per comprendre. En tots aquests darrers anys hem pogut assistir a com uns milions de catalans posaven contra les cordes a l’únic règim a Europa que prové directament dels feixismes del segle passat, amb les seves continuïtats simbòliques i biològiques. També hem assistit a la trista defecció d’una generació de dirigents als quals els va mancar el valor en el moment precís. I com, posteriorment, s’ha engegat una desesperada batalla discursiva en què els partidaris de l’antic règim miren de fer tornar les coses a la situació anterior. Tanmateix, això ja no resulta possible. La violència de la repressió, les manifestacions amb rojigualdes per animar els cossos repressius, les mirades d’odi de policies i guàrdies civils, la voluntat d’ulsteritzar, el silenci dels demòcrates espanyols… tot això, com diu el tòpic real, ni ho oblidarem, ni ho perdonarem. El primer d’octubre, potser Catalunya no va assolir la independència formal. Ara bé, Espanya va morir a Catalunya. Més enllà de batusses de twitter, de declaracions grandiloqüents, assaigs tramposos i mitjans mentiders, el divorci és irreversible. I més quan ―com és el cas d’un servidor― es tenien vincles familiars, personals i professionals amb Espanya. Hi ha una barrera invisible que fa que la imatge amable que podia tenir bona part dels nostres conciutadans, s’ha aixecat per sempre.

És cert que allà on s’ha posat un gran esforç material i econòmic ha consistit a generar un discurs de victimització i revictimització del nostre país. Des dels mitjans, la política i el món intel·lectual s’ha elaborat un relat que tracta de culpabilitzar els catalans de la mateixa repressió patida. Arguments com ara que no coneixíem la naturalesa espanyola, que no era possible ni realista la independència, i qualsevol altra cosa que, en realitat és com responsabilitzar les dones maltractades del maltractament patit per la seva parella. I no: potser la dona no és perfecta, potser el seu comportament no és modèlic, ara bé, la responsabilitat és del maltractador, especialment si estava borratxo de nacionalisme i franquisme. És per això que qualsevol acte de comprensió respecte a la injustificable conducta espanyola representa una aberració moral. L’autodeterminació és un dret. La repressió contra la lliure voluntat d’un poble és un crim.

Un dels problemes més greus que estem vivint en aquests darrers anys és que aquest discurs de la revictimització s’elabora des dels mateixos polítics que eren independentistes, i que van arribar a la proclamació de la independència en contra de la seva voluntat, empesos per una societat empoderada en plena onada revolucionària. Són els mateixos que aspiren a administrar les escorrialles de poder concedit, al més pur estil de les elits colonials. Són els mateixos que van provar de fer avortar la recent Diada, la manifestació més gran d’Europa després del funeral de la reina Elisabet. Una Diada en què va quedar ben evident el divorci entre la Catalunya real i l’administració vichyssoise, la mateixa que no té ni el valor de protegir el seu president a l’exili, o de personar-se en la causa general contra milers d’independentistes, o de creure’s les mentides dels tribunals espanyols, o d’acotar el cap davant la més mínima amenaça. Ara per ara, el principal problema de l’independentisme són els independentistes inconsistents.

Perquè, efectivament, en aquests dies d’aniversari, és obvi que es percep una voluntat de capgirar la situació i tornar a intentar-ho. És per això que es percep aquesta rasa creixent entre l’independentisme i la inconsistència d’uns líders que haurien de fer un pas al costat. Una de les frases bones de Margaret Thatcher podria aplicar-se a la situació actual. Cinc anys després, ni retrobada ni hòsties. La repressió, marginació i polítiques tòxiques contra el nostre país ha propiciat una situació en què “no hi ha alternativa” a la independència.

Xavier Díez i Rodríguez

Escriptor i historiador

 

Article  publicat a la revista  MIRALL  el dimarts 27 de setembre del 2022

El prestigi del Parlament

Les xarxes socials bullen aquests dies amb paraules com: honestedat, corrupció, prestigi, sobirania, etc. i moltes d’aquestes expressions van en el sentit de demanar que els polítics han de preservar sobretot el ‘prestigi’ del Parlament. Com si n’hi quedes cap rastre de prestigi! Ni té prestigi, ni té dignitat…, perquè això que en diuen ‘classe política’ se n’ha encarregat d’expulsar qualsevol bri de res digne ni mereixedor del nostre reconeixement, esdevenint només en un miserable teatret de titelles que actuen moguts pels fils de l’interès partidista, i que com més va més s’enfonsa en el femer de la indignitat dels que perpetren barbaritats contra el país al qual haurien de representar i defensar. El cas és que el nostre Parlament no és més que una oficina delegada de qualsevol dels organismes o institucions de l’Estat Espanyol. Tot plegat agreujat per la negativa de la Presidenta Laura Borràs a fer un pas al costat davant les acusacions de corrupció i malversació que se li han fet aquests darrers dies.

La portaveu del PSC al Parlament, Alícia Romero, ha demanat a Laura Borràs, que posi el prestigi del Parlament per damunt dels interessos personals. També l’expresidenta Carme Forcadell, s’ha posat molt exquisida quan diu: “La presidenta Borràs no ha de pensar en ella mateixa, sinó en el prestigi de la institució”. És clar, així, com a frase aïllada és impecable. Tots hi estem d’acord. ¿Però… ens està dient la Sra. Forcadell que dóna per vàlids, sense cap debat, els arguments d’aquest “tribunal de cuentas” podrit i corromput per a fer fora la segona autoritat del país? Per cert, Sra.Forcadell, el prestigi del parlament es va perdre quan no es va votar la independència, i vostès ens van dir que si l’havien votat. Després de sentir els àudios de Villarejo i conèixer la guerra judicial contra el sobiranisme crec que hauríem de ser més prudents a l’hora d’aplicar el reglament i esperar que hi hagi sentència ferma.

Laura Borràs es troba a les portes del judici pel presumpte fraccionament de contractes quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes, entre 2013 i 2017. L’honorabilitat de Laura Borràs no es deu al seu càrrec; es deu a molts i molts anys de dedicació desinteressada per la cultura, pels creadors, per la literatura, per la llengua, pel país, per la llibertat, per la sobirania, per la memòria, pels Països Catalans. I és així com els repressors no poden suportar la cultura, la saviesa, la intel·ligència. És així com els repressors no poden suportar la Laura Borràs. Està clar que hem de ser intransigents amb la corrupció, només faltaria. Però no hem de deixar que aquest o qualsevol altre tribunal espanyol polititzat sigui qui mani al Parlament català. És igual que la víctima sigui gent de Junts, d’Esquerra o de la CUP, aquí haurien d’anar tots a una. En el tema d’aquests contractés tramposos, cal recordar aquella frase de la Bíblia: “Qui estigui net de culpa, que tiri la primera pedra”. Estaria bé una llista de tots els contractes formalitzats a l’administració catalana… i d’arreu de l’estat, ja que és ben conegut que ERC tenia fins a 20 contractes amb l’empresa AraVinc S.L. per valor de 17.999 €. La demanda de dimissió que fa la CUP per “assumir responsabilitats polítiques” es basa en el material que s’ha trobat a l’Informe de la Sindicatura de Comptes. El problema que suposa aquesta demanda és que si apliquéssim el mateix ‘càstig’ a tots els casos on es vulnera l’article 86.2, haurien de dimitir milers de càrrecs polítics i tècnics, estatals, autonòmics i locals, d’absolutament tots els partits.

És per això que el judici polític que s’obre contra Borràs fa tot l’aspecte de ser una farsa. Més enllà de la seva innocència o responsabilitat, està ben clar que van per ella, no pas per les seves qualitats polítiques reals o suposades, sinó per la potencialitat del seu futur, i per l’escassa capacitat de submissió que ha mostrat (i encara ha de demostrar) en comparació amb altres dirigents teòricament independentistes i que s’aferren a taules d’indiferència. Aquesta mateixa teoria la desenvolupa molt encertadament el politòleg, Ramón Cotarelo, en el seu article titulat ‘Torna la cacera de bruixes’, on escriu que als partits que lladren contra la presidenta del parlament “el que de veritat els preocupa és que la gent vegi la flagrant contradicció entre el que diuen i el que fan”. Podeu llegir aquest interessant article tot seguit.

Torna la cacera de bruixes

El terratrèmol en el sí de l’independentisme arran de la imputació de la presidenta del Parlament va més enllà, molt més enllà, d’un episodi procedimental o processal o parlamentari per afectar a zones més amagades, més fosques de la naturalesa humana. A les regions del subconscient.

L’odi, la ràbia i l’enveja que transpiren moltes de les declaracions públiques al voltant de Laura Borràs coincideixen en empènyer-la cap a la dimissió. És la reacció hostil del que Ibsen anomenava “la compacta majoria” en l’enemic del poble. Tots a l’uníson, ERC, Comuns, CUP, socialistes i, per descomptat, el bloc constitucionalista, amb VOX, el més constitucionalista de tots, al capdavant, mostren una rancúnia col·lectiva que recorda la dels habitants d’Hadleyburg en el relat de Mark Twain, quan se’ls fa veure el que en realitat són, una colla de mentiders, hipòcrites i impostors.

Les peticions de dimissió avant la lettre es justifiquen invocant el prestigi de les institucions. Cal pensar al bé comú, tu, i sacrificar-li els interessos personals. Com quan el sumo sacerdot Caifàs va demanar la crucifixió de Crist pel “bé de la ciutat” que l’importava un rave. Els polítics hem de donar exemple, tu.  Sinó, com podrien cobrar pagues, viàtics i jubilacions sense treballar?

Aquest articulista no està mogut per cap biaix de simpatia de qualsevol mena amb el partit que Laura Borràs presideix. Fins i tot, sospito que a dins del partit hi haurà qui desitgi que la presidenta es tregui del mig. És humà. Les carreres tenen llurs exigències. Tampoc no troba l’articulista cap raó per donar-li un vot a favor, atès que ningú no sap quin és el seu projecte, si existeix. La defensa s’orienta per un senzill criteri de justícia commutativa. Cal tractar les persones com es mereixen i  defensar llur dret a prendre les seves decisions a banda del que bordi la gossada a tot arreu, en rodes de premsa, tertúlies, declaracions de principis i articles d’”intel·lectuals” subvencionats i altres gripaus lletraferits.

Les ploraneres que demanen la dimissió preventiva saben, perquè tots tenen triennis al negociat de la política, del que viuen, que, si la presidenta dimiteix voluntàriament, ells mateixos serien els primers a presentar la dimissió com una prova de culpabilitat. Les coses de la moral són andròmines sense consistència i cadascú aprofita el que pot, oi?

Però, sobretot, saben que una dimissió prèvia els estalviaria la poc elegant tasca d’embrutar-se les mans suspenent directament la presidenta en aplicació de l’article 25,4 del reglament del Parlament. Els evitaria fer el paper de botxí a l’hora de foragitar un adversari polític amb pretextes de Tartuffe jurídic.

Perquè vet aquí el nu de la qüestió, un article d’un reglament que, en definitiva, és materialment inconstitucional, car nega la plena efectivitat del dret a la presumpció d’innocència. Sembla que es va incloure al seu dia per insistència de la CUP que, com sempre, va actuar a cop de la seva fantasia d’omnipotència infantil. O, com bons espanyols, més papistes que el Papa. Perquè l’article no deixa cap altra sortida que la destitució de la presidenta.

Per això volen fer-la dimitir com sigui, abans de passar al ‘dura lex sed lex’, dels fariseus, com van fer amb el president Torra. El que de veritat els preocupa és que la gent vegi la flagrant contradicció entre el que diuen i el que fan. Els Comuns van eliminar la seva limitació a dos mandats amb una reforma estatutària de tràmit per perpetuar al poder a la batllessa. Els de la CUP van resoldre un cas d’assetjament sexual sense aplicar cap protocol que es pogués defensar decentment en públic. Quant a ERC, les contradiccions entre el que la direcció diu i el que fa són tan nombroses com l’estirp d’Abraham. La llei, si es negativa, només s’aplica a l’enemic, mai a l’amic; i es diu llei de l’embut.

La possibilitat d’embrutar-se fins a convertir en enemic l’aliat i fer-ho palès és el que els treu de polleguera i la raó per la qual han encetat aquesta cacera de bruixes. Amb motiu, car Laura Borràs té un tarannà una mica bruixot, com el de la maga Circe, ja sabeu, la que convertia els homes en porcs.

Que és com quedaran si la presidenta no dimiteix pas i enfronta la seva destitució amb la dignitat que s’escau. Perquè al moment que el Parlament la faci fora, allí on sigui Laura Borràs, serà el Parlament.

Ramon Cotarelo

Escriptor i politòleg

Article publicat al digital   elMón   el dimarts 5 de juliol de 2022