La rendició d’ERC

A Catalunya, el CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) publica periòdicament un baròmetre que és una font indispensable de dades sobre l’evolució política del país. El darrer baròmetre explica amb molta claredat què passa dins Esquerra i les raons del seu allunyament, cada dia més clar, de les tesis que han estat centrals en l’independentisme d’ençà del 2010. Quan el CEO demana “Com creu que hauria de ser la relació entre Catalunya i Espanya?”, resulta que avui tan sols un 58,2% dels votants d’ERC responen que volen “un estat independent”, que contrasta amb el 88,8% de votants de Junts i el 77,2% de votants de la CUP. Prop d’un 10% dels votants d’ERC són partidaris de l’estatut d’autonomia que tenim, i un de cada quatre es declara partidari d’un estat federal espanyol. El 2015, per comparar-ho, a la mateixa pregunta exacta el 89% dels votants d’ERC deien que volien la independència. Del 89%, per tant, hem passat al 58% i baixant a cada enquesta.

Amb aquestes dades  podem assumir que el votant d’ERC es va allunyant del procés d’independència, però ens podem demanar si això té a veure o no amb els missatges que envia aquest partit i amb les actituds que pren l’Oriol Junqueras i els seus fidels. Hi ha encara una altra dada del CEO que resulta interessant. Quan es demana als votants dels diversos partits que se situïn entre el màxim espanyolisme i el màxim catalanisme, menys d’un 30% dels votants d’ERC se situen en el màxim catalanisme, on pràcticament hi eren tots fa pocs anys. ¿Fins a quin punt l’allunyament d’ERC del carril central de l’independentisme s’ha accelerat? També podem observar com el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va recuperar l’altre dia el “dret de decidir” d’Artur Mas per a evitar no tan sols la independència, sinó l’autodeterminació. Oimés ¿quines raons concretes pot tenir ERC per a votar una reforma de la sedició tan polèmica?

Esquerra, després de dir que renunciava a la via unilateral perquè ens matarien com a cuques, ara vol ampliar la base. Exhibint la seva submissió a Espanya cruament, Junqueras recorda cada dia a tots els catalans, sense excepció, que som un país ocupat. Tenim pressa per alliberar-nos de les velles malalties, i la rendició d'ERC és una vacuna excel·lent. L’entramat que fa funcionar els partits polítics a l’estat espanyol té l’origen en les lleis franquistes, cosa que fa que esdevinguin, quan veuen a prop el poder, màquines de reprimir la voluntat dels ciutadans, gràcies a dues condicions insòlites:  primera, tot el poder l’acumula el secretari general i segona, dels diners públics en poden fer gairebé allò que els doni la gana. Li va passar al PSOE i a Convergència als anys vuitanta, li va passar a Podem fa quatre dies i ara li està passant a Esquerra: s’han convertit en ‘Sistema’ i, per tant, el seu interès principal no és dur a terme un projecte ideològic, polític, sinó ser una màquina de poder, un negoci polític, com més gran millor, i és per aquesta raó que ara estan tan increïblement emocionats d’anar repartint càrrecs, sous, prebendes i subvencions a tort i dret.

Recentment, la consellera d’ERC, Laura Vilagrà, ha instat Junts per Catalunya a tornar a la que ells anomenen la ‘Taula de Diàleg’. Sap greu dir-ho així, però fa la impressió que l’estratègia de rendició d’Esquerra Republicana de Catalunya els porta a fer declaracions d’autèntic cinisme. Parlen del pla de govern? ERC no ha complert cap acord del pacte de Govern i molt especialment no han complert amb el mandat que va sortir de les urnes, perquè la majoria independentista era clara al respecte: treballar per la independència i per l’autodeterminació. La situació de l’independentisme és precària per culpa de l’estratègia de rendició d’ERC. I que aleshores vingui la senyora Vilagrà i digui que cal ‘instar a complir amb el pacte de Govern’. Què passa? Que tot és per culpa de la por que té Oriol Junqueras de tornar a la presó, com ell mateix diu? Per això s’han rendit? Una ministra ho va definir en uns termes prou eloqüents: “ERC está en modo alfombra”, i per això, convertida en catifa, l’han trepitjada en cada negociació. Ho escriu molt clar la periodista Pilar Rahola en el seu article titulat  ’Madrid no paga vassalls‘, on afirma que aquells que escullen la feblesa i la servitud en lloc de la fermesa i la determinació, només aconsegueixen l’esquena raspallada, la butxaca buida i la dignitat per terra. Podeu llegir aquest article tot seguit.

Madrid no paga vassalls

Espero que em disculpi en José Antich per manllevar-li el verb que va usar al seu article de divendres, però és exactament així: Pedro Sánchez ha aprovat els seus pressupostos sense despentinar-se. I aquesta evidència, que sens dubte denota una habilitat considerable per a moure's en aigües remogudes, també explicita de manera rotunda i cruel, com han sortit de barats els vots catalans.

És el baix preu català més ínfim de la història de la democràcia espanyola, fins al punt que més que una negociació sembla una rendició. No deixa de ser sorprenent que aquells que es varen passar dècades criticant les negociacions de Convergència i Unió amb PSOE i PP, fins i tot menyspreant amb vehemència el famós pacte del Majestic, s’hagin convertit en uns convergents de rebaixes, una mena de spin-off d’una pel·lícula que ja havíem vist i que donàvem per caducada. Vistos els resultats de les diverses vegades que ERC ha tingut la possibilitat d’aconseguir acords rellevants, atesa la necessitat dels seus vots per part de Pedro Sánchez, només hi ha una conclusió possible: els republicans han regalat cadascun d’aquests moments d’or, en un entreguisme tan gratuït, que resulta incomprensible. D’alguna manera han incomplert un principi bàsic que tot negociador català ha de conèixer i practicar en el seu estira-i-arronsa amb l’Estat: no demostrar feblesa sinó fortalesa i mai, en cap cas, mostrar-se servil. Espanya és un Estat forjat amb la mentalitat del conqueridor, no del comerciant, de manera que no té aliats, sinó súbdits. A diferència de la nació catalana, de base fenícia, avesada històricament als acords comercials i a la iniciativa privada, Castella —base fundacional, no ho oblidem, de l’Espanya actual—, sempre ha avançat amb l’esperit del senyor feudal, instal·lat en la seva torre fortificada i trepitjant terra conquerida amb el cavall. Espanya no neix de l’acord, ni s’ha forjat en l’acord, sinó de la imposició pròpia de la conquesta i per això tendeix a menysprear aquells que no li planten cara. Mostrar-se servil, derrotat i vulnerable mai no ha implicat històricament, per a Catalunya, una millor posició de negociació, ni li ha representat cap mena de respecte, sinó, ben al contrari, és quan més se l’ha humiliada. I per bé que sigui un terme dur, no puc evitar considerar que Esquerra Republicana s’ha deixat humiliar una vegada i una altra, en cada negociació fallida que ha signat, perquè sempre ha anat amb la mentalitat del bon catalanet que desitja agradar al poder central. Una ministra ho va definir en uns termes prou eloqüents: “ERC está en modo alfombra”, i per això, convertida en catifa, l’han trepitjada en cada negociació. És el famós raspall de Tarradellas que, en el cas republicà, ha arribat al paroxisme.

Per quin motiu ERC ha comès aquest error històric de rebaixar-se fins a límits inimaginables, i més després d’haver coprotagonitzat una gesta heroica el Primer d’Octubre? Sens dubte és la pregunta del milió, i algunes de les possibles respostes, vinculades a la lletra menuda de la negociació dels indults, resulten esfereïdores, només de pensar-les. En tot cas, és evident que s’han espantat i s’han acovardit, i aquesta doble condició, que és comprensible en termes individuals, és del tot injustificable quan motiva tot un procés de desmobilització del moviment independentista, sempre camuflat sota el paraigua d’una nova estratègia de partit. Allò d’eixamplar la base i la resta de la falòrnia. En qualsevol cas, la conclusió és la que ens han gravat a foc durant aquests tres segles de règim borbònic: rebaixar-se i mostrar-se servil mai no ha implicat aconseguir més respecte i força, sinó més menyspreu i futilitat. Per dir-ho en reescriptura d’una frase històrica, si Roma no pagava traïdors, Madrid no paga vassalls.

A l’altra banda del mirall, tenim aquests dies dos exemples de la utilitat de presentar batalla i no deixar-se humiliar. Una és la lliçó d’intel·ligència estratègica —i de dignitat personal— que ha mostrat Josep Costa davant el judici de la Mesa del parlament. Costa ha aplicat un principi elemental de la lluita nacional: no legitimar, amb la seva actuació, la farsa de judici polític que havien fabricat. A diferència de la resta de membres de la Mesa, que varen acceptar la lògica repressiva sense cap reacció, Costa va recordar que la causa catalana és una lluita de drets fonamentals enfrontada a la cultura repressiva. I ha estat l’únic dels encausats que ha amoïnat de veritat el TSJC. Més enllà de si el condemnen en una instància superior, o es guanya definitivament, Costa ha deixat clar que allò era una farsa, una mentida antidemocràtica vestida de justícia, una simple i basta eina repressiva.

El segon exemple —que aquests dies ha viscut un capítol clau a Luxemburg— remet a tota la lluita judicial de l’exili català, conduïda per persones concretes, des del president Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comin, fins a l’advocat Gonzalo Boye, però plantejada com una causa global. Com recordava el mateix president, "No és una lluita jurídica i individual, és política i col·lectiva". L’exili català ha plantat cara, ha mostrat fortalesa i fermesa i ha aconseguit derrotar Espanya en instàncies internacionals. Lluny de mostrar-se espantat i servil, ha demostrat que es mantenia ferm en les conviccions, fort en les raons i proactiu en la lluita. I aquest llenguatge és l’únic que entén Espanya. Per això Puigdemont és l’enemic a batre, però també és l'únic líder a qui temen de veritat. El poden odiar, però no el poden humiliar.

A l’inrevés, aquells que escullen la feblesa i la servitud en lloc de la fermesa i la determinació, només aconsegueixen l’esquena raspallada, la butxaca buida i la dignitat per terra.

Pilar Rahola

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge 27 de novembre de 2022

La independència no serà fàcil

Crear un nou Estat independent no és una tasca fàcil. Però Catalunya ho té especialment difícil. Tot i que el Parlament català l’octubre de l’any 2017 va aprovar en una votació secreta i sense la presència dels partits de l'oposició, la declaració de Catalunya com "un Estat independent en forma de República", la transició per convertir-se de facto en un nou país recordem com va acabar: aplicació del 155, destitució i exili de Puigdemont i eleccions autonòmiques pel 21 de desembre. Aquesta fou la resposta del govern d'Espanya a la declaració d'independència de Catalunya.

Més enllà de la fèrria oposició a la secessió catalana des de les institucions d'Espanya, politòlegs i economistes coincideixen a assenyalar tres claus que dificulten el camí cap a la independència catalana: manca de reconeixement internacional, manca de recursos propis i una societat catalana dividida. Sense suports internacionals, cap independència és viable. Si Espanya fos un país hostil, amb enemics, que creés problemes internacionalment, que hi hagués grans poders internacionals desitjosos d'enfrontar-se a l'Estat espanyol, això crearia una finestra d'oportunitat, però en el context internacional, Espanya és vist com un país que no dóna problemes. Poc després que el Parlament català fes la seva votació l’octubre del 2017, es tornava a posar de manifest aquesta manca de suport. Estats Units va reiterar que Catalunya és una part integral d'Espanya, França va mostrar el seu suport al president Mariano Rajoy, el Regne Unit va manifestar la voluntat que es respecti la Constitució i la unitat d'Espanya. Alemanya per la seva part, va dir que no reconeixia la declaració d'independència i va donar suport a les mesures del govern central.

Pel que fa a la manca de recursos, la transició cap a un país independent és costosa i ara com ara Catalunya depèn dels fluxos de finançament del govern central, ja que el 90% del sistema tributari català correspon a l'Estat espanyol. Catalunya disposa d’una agència tributària, però els impostos que recapta són escassos. Les bases de dades per recaptar els impostos les té el govern de Madrid, l'agència tributària espanyola, sap de qui ha de cobrar i quant. El govern de Madrid, a través de la seguretat social, sap a qui ha de pagar les pensions i els subsidis d'atur. Perquè els fons de capital risc, que sempre estan disposats a assumir riscos només a canvi de tenir rendiments superiors, estiguin disposats a apostar per Catalunya, primer hem de demostrar nosaltres que la república catalana és un fet, no només una declaració simbòlica al parlament. A escala econòmica, el camí cap a la independència és difícil encara que no impossible i té una dificultat més política que no pas tècnica.

Respecte a la divisió de la societat catalana, un dels últims i principals problemes a què s'enfronta Catalunya es troba a casa seva. Tot i que els parlamentaris independentistes van assegurar que assumien el mandat del poble, el cert és que no hi ha dades que estableixin que la majoria de la societat catalana vol un Estat independent. El procés d'independència atrau al voltant de la meitat de l'electorat català i això pot provocar una greu bretxa social. En una enquesta del CEO feta l’octubre del 2020 resultava que un 45,5% dels catalans estaven a favor de la independència, mentre que el 46,3% s’hi oposava. Quin seria el percentatge ara? Dit d'una forma en pla titular seria “meitat-meitat". Aquesta realitat partida en dos seria difícil de gestionar. No estem davant d'una secessió pacífica perquè la major part de la ciutadania se suma clarament al projecte. És un tercer element, la complexitat interna, que fa molt problemàtica la secessió. De moment, el dia que es va declarar la independència catalana, la bandera espanyola seguia a última hora de la nit onejant al Palau de la Generalitat, la seu del govern català.

Per tot això resulta interessant recuperar el fil d’un tweet, que l’agost passat va escriure en Francesc Ribera i Toneu, més conegut amb el sobrenom de Titot, on esmentava les condicions que, a parer seu, s’havien de donar per poder aconseguir la resolució d'un conflicte polític com la secessió d'una part de l’estat. Cal tenir en compte que «Titot», és un músic i polític català, cantant de Brams i de Mesclat i militant de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) de Berga, on fou regidor del seu Ajuntament des del 2011 fins al 2019. Podeu llegir, si voleu, aquest fil tot seguit.

Tweet de «Titot»

Desafortunadament, la resolució d'un conflicte polític com la secessió d'una part d'un estat  ―allò que anomenem "independència"―  no es resol favorablement només amb bona voluntat i coratge, sinó que cal combinar correctament tres elements: 1-Legitimitat,  2-Poder de coerció i  3-Complicitats internacionals.

Molt resumidament:

1-Legitimitat.

La legitimitat és el relat que es construeix per explicar que la causa és justa. Com més valors universalment ben valorats (democràcia, llibertat, progrés...) més senzill serà trobar complicitats. Però tant o més important que la potència dels arguments, és la capacitat (mitjans de comunicació, xarxes socials...) de fer arribar aquest relat als seus destinataris (població, enemic, agents internacionals...).

Atenció, però! La legitimitat és sempre subjectiva, existirà en funció de la gent que se la cregui i l'enemic construirà un relat oposat al que has fet amb el qual pretendrà contrarestar el teu.

Però, fins i tot en cas d'èxit rotund del relat i de la legitimitat, això no és suficient, ni de bon tros, per aconseguir la independència. El món i la història és plena de nacions i comunitats humanes que, amb tota la legitimitat, han estat aniquilades. Per posar un exemple beneit: Si guanyes un partit de futbol per 2 a 1, aquesta victòria computarà perquè un àrbitre ho escriurà en una acta i una federació et donarà una copa.

Aquí no. Ni l'ONU ni la UE no fan el paper de validació automàtica d'una legitimitat. Per dos motius: Primer tenen altra feina per emmerdar-se innecessàriament i segon, són ens internacionals compostos, entre d'altres, per l'enemic i llurs col·legues.

Avancem que si no no acabarem mai:

2-Poder de coerció.

Un cop tens la legitimitat et cal aplicar-la, fer-ne llei, i això només ho podràs fer si tens més força que l'enemic, que pretén que no ho facis i mantenir la seva, de llei.

Una possibilitat que ve al cap de seguida és tenir grups de voluntaris armats a les muntanyes. Això pot ser prou efectiu, però pot dificultar el desenvolupament del punt 1. Possiblement, la transformació d'un conflicte polític en un conflicte armat pot debilitar l'hegemonia de la legitimitat. Bé, no és que pugui, és que ho farà. Gent que estava disposada a comprar el teu relat, si hi ha resistència violenta, potser deixarà de fer-ho. Si molta gent se'n desentén, tornes a ser residual i tornes a la casella de sortida.

Una altra opció que ve al cap és  ―se n'ha parlat molt―  el control del territori. Però el control del territori no és mostrar un dia, pacíficament, la capacitat de resistència a tot el país. El conflicte pot durar setmanes, mesos, anys: qui controli el territori  ha de poder anar a casa a dutxar-se i canviar-se de roba, potser ha de cuidar fills o pares, potser ha d'anar a treballar, potser li cal descansar un o dos dies per setmana. Si això dura tres dies, no passa res. Però l'enemic pretendrà allargar-ho. Si dura unes setmanes serà un problema, si ha de durar mesos, ja estem parlant d'una professió, no d'un grup de Signal, amb tot el respecte i reconeixement per a tota la gent que, en el seu moment, van(/vam) fer-ho.

Per sort, de tipus de força n'hi ha molts, no només la violenta.

El cert és que, en qualsevol cas, has de tenir poder de coerció: has de tenir la capacitat perquè la gent pagui impostos on tu diguis, has de garantir que la policia seguirà les teves ordres; i els funcionaris. Recorda que tant ells com mestres, metges, bombers, etc. de moment reben el sou de compte corrent de l'enemic i que, de moment, encara no has cobrat cap impost i a cap compte hi tens els 16.000 milions d'espoli fiscal d'enguany.

No estic segur de saber amb certesa com aconseguir aquest poder de coerció, i si ho sabés, no ho explicaria a Twitter, evidentment, perquè part de l'efectivitat d'una acció de força és que l'enemic no sàpiga quants cops li baixaran, ni per quina banda, ni en quin moment.

Deixem-ho així.

3-Complicitats internacionals.

Per ser d'un Club, per anar bé t'hi han de voler. No cal que siguin tots (l'enemic no t'hi voldrà), cal que siguin uns quants i cal que siguin prou forts. Diguem que t'has de fer d'una colla. I cal recordar que a cada colla hi ha gent maca i gent que no tant. Si pretens trobar una colla que tots siguin macos i tots han de passar un examen de puresa i coherència, potser no la trobes. I a la colla aquesta no els convenceràs que t'ajudin amb exhortacions a la democràcia, la llibertat i el teu llistat de greuges. Voldran saber què hi guanyen en ajudar-te. Pot ser que els vagi bé que el teu enemic es debiliti, o poden pensar que estàs ben situat per un interès comercial seu o potser tens alguna matèria primera o recurs o servei que necessiten...

En qualsevol cas en aquest mercat de suports, els valors socials no són una moneda. I encara menys la teva legitimitat. (Altra cosa és que un cop fet el tracte, utilitzin els valors socials [democràcia, llibertat, solidaritat...] per justificar el suport que et donaran)

En tot cas, aquest suport no és espontani, un cop proclames la independència, animat pels valors que transmets. Potser sí que es comunica el suport quan proclames la independència, però els tractes s'han fet abans.

Ho deixo aquí, em moro de ganes d'explicar-ho amb profunditat, però és un fil i no un llibre i m'havia compromès a ser breu i vull ser-ho.

La combinació adequada (i factible) d'aquests tres elements ―legitimitat, poder de coerció, complicitats internacionals― poden fer que una proclamació d'independència derivi en la creació d'un nou estat.

No és tan fàcil com podia haver semblat, però jo m'hi veig en cor.

Francesc Ribera i Toneu (Titot)

Músic i polític català

Fil de tweet publicat el 21 d’agost de 2022

La independència no afluixa

Aquesta setmana s'ha fet pública l'Enquesta Sociopolítica del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) sobre el comportament polític dels catalans i d'aquesta enquesta podem deduir moltes dades, que segons com es mirin poden satisfer a uns i altres. En principi és meridianament clar que el 'sí' a la independència de Catalunya retalla distàncies i amb un 45,5% se situa a menys d'un punt del 'no', que obté un 46,3. Respecte a la darrera enquesta del juliol, els favorables de la independència han crescut tres punts i mig, mentre que el 'no' ha perdut 4,2 punts. D'altra banda, l'enquesta realitzada telefònicament entre el 29 de setembre i el 9 d'octubre amb un univers de 1.500 persones, indica que el 71,1% dels enquestats són partidaris d'una república i només el 14,5% vol mantenir la monarquia. La gran majoria dels enquestats, un 82,5%, prefereix pactar un referèndum amb l'estat espanyol i el 37,3% és partidari de declarar la independència unilateralment. Cal matisar, però, que aquests no són els resultats d'una pregunta que es faria en un referèndum d'independència real, i així i tot, el "sí" s'acosta cada cop més al "no".

De l’enquesta resulta que ERC guanyaria les eleccions al Parlament del 14 de febrer amb 35-36 escons, quatre diputats més que JxCat, que n’obtindria entre 31-32. Pel que fa a la majoria independentista, s’amplia en escons passant dels 70 actuals a una forquilla d’entre 72 i 75, però la suma d’ERC, JxCat i la CUP no supera el 50% dels vots i es queda amb un 47,7%, dues dècimes més que a les eleccions del 21-D. L’unionisme també cau per sota del 50% dels vots, i es queda a 48,1%, quan a les eleccions del 2017 va arribar al 50,9% dels vots. La resta són vots a partits extraparlamentaris (que puja de l'1,14% al 3,6%), i vots blancs. Dins l’unionisme el PSC quedaria en tercera posició amb 24-25 escons (18% dels vots), Ciutadans cauria a la quarta plaça amb 16-17 (12%), els comuns es mantindrien estables amb 8-9 (7,6%), mentre que el PPC, 7-8 (6%) com la CUP, 6-7 (4,9%) augmentarien la representació actual. Vox entraria a la cambra amb 4-6 escons (4,5%).

Però com sempre, les macroenquestes ofereixen molts detalls que cal analitzar amb tranquil·litat. De fet, el mateix CEO ofereix al seu web les dades en brut que han anotat els enquestadors i que han servit posteriorment als analistes per a confeccionar els gràfics i taules. Una curiositat per exemple pot ser que al punt 5.3 de l’enquesta del CEO, sobre les eleccions, a la pregunta sobre quin partit es votaria si les eleccions fossin l’endemà, hi apareix un resultat agrupat sota el nom “altres”. Si ens fixem amb les dades en brut que ofereix el CEO hi trobarem que dins d’aquest “altres” hi ha 3 persones que han dit que votarien al PDeCat i només 1 sola que votaria al PNC. També hi ha dues persones que votarien la inexistent “CiU”.

Això vol dir que JxCat guanya dins del seu espai i esvaeix els dubtes sobre la possibilitat que PNC o PDeCat obtinguin representació o que representin, realment, una divisió del vot preocupant. Un fet empíric que deixa molt tocat el partit de David Bonvehí i Artur Mas així com l’invent de Marta Pascal. Segons aquesta enquesta del CEO, per tant, Carles Puigdemont segueix arrossegant com a líder el vot independentista que no va a ERC o CUP. Fins i tot, crida l’atenció la gent que ha respost que votaria “el partit del Puigdemont” sense usar les sigles per a referir-s’hi o “el partit de Torra”, que evidencia el pes del càrrec que ha ostentat el Molt Honorable, ara inhabilitat.

Francesc Abad, llicenciat en Dret, que treballa al Departament d’Empresa i Coneixement, sevillà d’origen, que va arribar a Cornellà de Llobregat quan tenia quatre anys i que es dedica des de fa temps a comentar l’actualitat política en el seu Blog “Dies de Fúria”, ha fet una anàlisi extensa de l’enquesta del CEO on afirma que és una enquesta molt interessant i molt sòlida, com totes les que fa el CEO, però també que és una enquesta on hem de ser prudents en la seva comparació amb els Baròmetres d’Opinió Política que també fa el CEO periòdicament, justament per aquesta diferent metodologia per fer el treball de camp. Com ens sembla molt interessant aquesta anàlisi us oferim la possibilitat de llegir-la tot seguit.

Anàlisi de l'Enquesta Sociopolítica del CEO d'octubre 2020

El divendres 23 d'octubre hem tingut accés a una nova enquesta del CEO (Centre d'Estudis d'Opinió), l'Enquesta Sociopolítica 2020. És una enquesta molt en la línia del que són els Baròmetres d'Opinió Política que regularment fa el CEO, però que presenta algunes singularitats, com són un grup de preguntes vinculades al tema Covid-19, també el tractament diferent, innovador, d'alguna de les preguntes clàssiques del BOP i, finalment, un tema gens menor, com és que el treball de camp de l'enquesta està fet amb trucades telefòniques, mentre que el BOP del CEO es fa amb entrevistes "presencials". És una enquesta molt interessant i molt sòlida, com totes les que fa el CEO, però també és una enquesta que hem de ser prudents en la seva comparabilitat evolutiva amb els BOPs justament per aquesta diferent metodologia per fer el treball de camp, telefònica vs entrevista presencial.

 0. Visió general.

L'anàlisi d'aquesta enquesta del CEO "Sociopolítica" el començarem per les grans conclusions. L'enquesta evidencia el que ja fa molt temps evidenciem, és a dir, un escenari de gran estabilitat en les grans qüestions polítiques del nostre país. Allò de "tot el peix venut". No observem cap canvi mínimament significatiu. Això també val pel que fa a la projecció electoral: seguim on estàvem, amb el que podríem considerar un empat tècnic entre ERC i Junts per Catalunya, amb la possibilitat de fer una majoria alternativa a la independentista, amb un nou tri o quatripartit (ERC, Comuns, PSC i CUP) i amb una descomposició de l'espai unionista difícil de predir, a hores d'ara, com acabarà, però que sí que apunta algunes evidències.

Finalment, i en relació amb les qüestions més innovadores de l'enquesta, també evidenciem, i és una de les coses que tractarem amb més profunditat, les dificultats creixents que té l'independentisme per traçar una estratègia compartida entre les diferents forces polítiques independentistes, i per extensió, cíviques i socials.

1. Sobre la projecció electoral.

Ja sabeu que la projecció electoral és la part que sempre considero menys interessant de qualsevol enquesta política, però entenc és la més mediàtica i que més interès desperta. L'enquesta sociopolítica del CEO confirma, en un escenari polític canviant, els grans eixos de l'escenari polític a Catalunya:

Pel que fa a l'independentisme, es confirma la proximitat de l'empat tècnic entre ERC i Junts per Catalunya i un petit ascens de la CUP. Fins ara ERC manté la posició capdavantera en intenció de vot, i això és en si mateix una notícia, atès el desgast a les xarxes que sembla patir, però Junts x CAT, des de l'anunci del President Puigdemont d'impulsar el nou projecte polític, ha anat avançant posicions, fins a situar-se a les portes d'aquest empat tècnic.

La suma d'ERC i Junts per Catalunya projecta un interval de diputats entre 66 i 68. És molt curiós, i espero que tant a ERC com JxCAT ho vegin, que 66 és el mateix nombre de diputats que van assolir el 21D. Pot variar com es distribueixen entre ells, però això és tot. El votant indepe és el que és i el gruix del vot indepe que fluctua ho fa entre ERC i JxCAT. No ens fem pel·lícules amb eixamplaments de base...

Però si hi ha una dada que, de totes les de l'enquesta, podria ser la més cabdal i decisiva de totes per estar en millors condicions de fer la independència, i és que en l'interval màxim de la forquilla de la projecció de diputats a ERC i JxCAT, poden arribar als 68 diputats, és a dir, a la majoria absoluta.

I que ERC i Junts per Catalunya o Junts per Catalunya i ERC puguin sumar majoria absoluta és, des del meu punt de vista, la dada més rellevant i important per fer la independència. La gran majoria de mals del procés independentista són conseqüència directa del fet que la suma d'ERC i JxCAT no hagi tingut majoria absoluta. El 27S 2015 que Junts pel Sí no assolís majoria absoluta, i passés a dependre de la CUP, va dinamitar la necessària fortalesa, solidesa, que ha de tenir la direcció de qualsevol moviment d'alliberament nacional. Des del 27S, i justament perquè ERC i Junts no han tingut mai majoria absoluta, tot i tenir-la a tocar, aquest fet s'ha convertit en la causa més gran de desgast de l'independentisme, perquè des d'aquest moment vam deixar de fer independentisme, i només hem pogut fer que supervivència parlamentària.

La CUP, en comptes de sumar lleialment, respectant la correlació de forces dins l'independentisme, sempre ha exercit el xantatge: per posar i treure presidents, per passar-se pel cul els pactes a què arribava amb les altres forces independentistes, i per no tenir cap problema en votar sistemàticament amb C's, PSC i PP contra el govern independentista, només per desgastar-lo, sense mai ni un mil·límetre de lleialtat o complicitat.

I això ha estat, és i serà, un dels més grans problemes que té l'independentisme per fer la independència. La CUP és necessària en el "nosaltres" per la independència, però és un permanent obstacle per fer la independència.

Que la suma de diputats d'ERC i JxCAT que projecta el CEO pugui tenir majoria absoluta seria probablement la millor notícia per a l'independentisme des de l'1-O. No hi ha res que pugui ajudar més a empènyer per la independència i per fer la independència que aquest fet, la majoria absoluta d'ERC i JxCAT. El creixement de la CUP és important per sumar % de vot independentista, però es deu més a la projecció de creixement de l'abstenció que no pas a què la CUP creixi en vot.

Pel que fa a la resta d'opcions en l'àmbit indepe o nacionalista català, ni rastre. I això també és una altra constant amb totes les enquestes que estem coneixent. Ni Pdecat, ni PNC, ni Primàries, ni FNC ni res de res. Tot irrellevant.

Pel que fa a l'unionisme la seva força global més o menys es manté, tot i que potser alguns escenaris poden apuntar retrocés, però aquest manteniment global es produeix amb unes enormes sacsejades internes.

La megasacsejada és l'ensorrada de C's, que recordem va guanyar les eleccions del 21D. Ara pot perdre fins a 20 dels 36 escons que va obtenir el 21D. Fins ara, en vot decidit, les restes de C's es distribueixen entre PSC com a principal hereu (amb un 9,1% del vot de C's del 21D), PP (amb un 5,7%) i Vox (amb un 3,4%). Però la principal dada és aquest 22,7% de votants de Cs del 21D que diuen NS/NC, en el que és el percentatge més gran de tot el panorama polític. Si li afegim el 12,5% d'antics votants situats en "altres opcions", veiem que gairebé un 35% d'antics votants Cs estan en una mena de llimb en relació amb el seu vot.I això al marge de què els seus ex-votants són els que lideren l'abstenció declarada, amb un 5,7%. Cap altre partit té tants ex-votants que explícitament diuen s'abstindran.

El PSC sí que sembla es posiciona com l'opció del vot útil unionista, però no amb la força que necessitarien per ser alternativa a res. Malgrat tot, malgrat no recollir prou suports per a liderar l'unionisme oferint imatge alternativa a l'independentisme, no podem menysprear que l'estratègia radicalment unionista del PSC els estigui donant fruits: recullen un 9,1% de vot de Cs, un 3,2% dels Comuns i un 4.5% del PP. La pluralitat d'aquests percentatges és el que evidencia s'han convertit en el vot útil unionista.

VOX està ací, i amb tota seguretat entrarà al Parlament, perquè també recull, tot i que amb menor intensitat que el PSC, vot de tots els altres partits unionistes: un 3,4% de C's, un 2,1% dels Comuns i un 9,1% del PP. Només no recull del PSC, justament pel que explicàvem en el paràgraf anterior, que el PSC és la força tractora de l'unionisme aquestes eleccions.

Una de les bones notícies de l'enquesta és la descomposició dels Comuns, amb només un 50% de fidelitat de vot, i vot que li marxa cap a PSC i VOX. Les seves fronteres ideològiques acaben imposant un escenari que com a molt els pot fer repetir resultats, si el seu % d'antics votants ara indecisos, que és el més gran de tots els partits polítics, no segueix la fuga cap a les seves fronteres naturals del PSC i de VOX.

2. Sobre la relació amb Espanya: autonomia, referèndum, independència.

Fa molt temps que l'evidència del que la societat catalana pensa amb relació a aquests temes és molt sòlida, tant sòlida com petrificada.

─ la majoria (60%) de catalans creu que Catalunya té un nivell insuficient d'autonomia

─ la immensa majoria dels catalans creu que els catalans tenim dret a decidir el nostre futur en un referèndum: el 76,3%, o sigui 3 de cada 4 catalans, percentatge al qual s'arriba perquè hi ha un 26,4% de votants de C's que així ho creuen (sí, 1 de cada 4 votants de Cs), un 63% dels votants de PSC, un 70% dels votants dels Comuns, un 32% dels del PP i fins i tot un 22% dels de VOX!!!!!

─ l'estabilitat en el suport a la independència, en si l'enquestat vol o no vol la independència, també és molt gran. Hi ha oscil•lacions d'una enquesta CEO a una altra, però gairebé sempre dins els marges d'error de l'enquesta. En aquesta enquesta que ara estem comentant, un 45,5% Sí que vol la indy i un 46,3% No, és a dir, empat "tècnic" en això de voler la indy o no. L'últim BOP el No era del 50% i el Sí del 42%. Ni llavors estàvem en clar retrocés ni ara en ascens. Són dades que hem de mirar en evolució temporal llarga, i veiem sempre es mouen en aquests paràmetres de percentatges.

─ abans de preguntar sobre si es vol o no la independència, l'enquesta pregunta, després d'haver preguntat sobre el nivell de satisfacció amb l'autogovern, com li agradaria a l'enquestat que s'articulés políticament la relació entre Catalunya i Espanya.

També en els resultats d'aquesta pregunta hi ha una gran estabilitat amb relació als anteriors BOP del CEO. Tanmateix, en aquesta pregunta, per a aquesta enquesta, és on el CEO ha introduït una novetat que val la pena comentar.

Pregunta el CEO si creu que en la relació CAT-ESP, Catalunya hauria de ser com ara una Comunitat Autònoma, un Estat dins una Espanya Federal o un Estat independent. El 35,4% dels enquestats diuen que un Estat independent, és la resposta majoritària, seguits d'un 29,5% que creuen hem de seguir sent una comunitat autònoma, i, amb gairebé el mateix percentatge, tenim el 29,3% que creuen hauríem de ser un estat dins una Espanya Federal.

En aquesta pregunta de resposta múltiple, quan mirem la resposta única l'estat independent guanya, però ja veiem que sense majoria absoluta, amb un 35,4%. La innovació d'aquesta enquesta sociopolítica del CEO ha estat preguntar als enquestats què voldrien com a "segona opció". I aquí veiem com llavors un estat dins una Espanya federal arrasa, amb un 74,1% (suma 1 i 2), seguit de l'opció Comunitat Autònoma (50,1%). I l'estat independent que era la primera en única resposta, ara és la tercera, amb un 48,7%. És molt interessant això que ha fet el CEO perquè desmunta tota aquesta patranya dels "federalistes" que diuen ser-ho entre Comuns i PSC, perquè la majoria d'ells, si els pressiones una mica, es delaten que prefereixen ser una comunitat autònoma que un estat independent.

“Pues eso, slokai”. Així estan les coses. Ho dic pels indepes que es passen el dia recollint les baves de la Colau i dels Comuns....

3. Sobre la gestió del post 1-O.

És només una pregunta, la que per primera vegada el CEO ha plantejat, en aquesta enquesta "sociopolítica", però és molt interessant. Amb independència de com ens posicionem, del que votem, etc. crec que tots estarem d'acord que una de les coses més traumàtiques dins el moviment independentista ha estat la gestió de tot el que va seguir a l'1-O. Sense plantejar-ho exactament en aquests termes, sí que s'entén tot de la pregunta que fa el CEO, que pregunta l'enquestat quina creu és  la millor opció en relació amb la situació entre CAT i ESP. El CEO planteja 3 opcions possibles:

─ ser una comunitat autònoma d'Espanya

─ pactar un referèndum amb l'estat espanyol

─ declarar la independència unilateralment

En el que és un molt interessant plantejament demoscòpic, demana als enquestats quina és, en primer lloc, la seva opció, però també quina seria la seva segona opció.

Sobre les respostes en primera opció, és a dir, les principals, està clar que la DUI, com a tal, com a opció política per sortir de l'actual situació, no és l'opció majoritària dels nostres ciutadans: només un 15,4% diuen que allò que cal és fer una DUI. Recordem que aquests mateixos enquestats han dit, amb un 45,5% que volen la independència. O sigui, entre els que volen la independència, segons l'enquesta (fiable) no arriben a la meitat els que volen la DUI.

La majoria social voldria un referèndum pactat amb l'Estat Espanyol, un 51,9%.

És clar, jo també el voldria. Per això és important el que planteja el CEO de "i en segona opció?". Doncs quan mirem la suma de primera i segona opció veiem que la DUI la recolzarien un 37,3% dels catalans, és a dir, 20 punts més del suport que tenia en primera opció. Aquests 20 punts són de gent que diu voler prioritàriament el referèndum, però si no pot ser, doncs la DUI. Però tanmateix, seguim veient com aquest 37,3% que suma primera i segona opció segueix sense arribar al 45,5% que diuen voler la independència. En la suma primera i segona l’opció el referèndum assoleix el 82% i comunitat autònoma el 51,7%

Aquest és un tema de molt difícil gestió per a l'independentisme, però que s'hi ha de posar. Són dues opcions que a priori semblen difícilment conciliables. Però alguna cosa haurem de fer. O correm el risc de prendre mal i ser incapaços de bastir una mínima estratègia compartida.

Fixem-nos:

─ els votants d'ERC són els que més clar ho tenen, els que més han "comprat" el discurs que està fent la seva direcció, fins al punt que és un 73,6% dels votants d'ERC els que d'entrada volen l’opció del referèndum, per tan sols un 20,9% que es manifesten per la DUI.

─ En canvi els votants de Junts per Catalunya i de la CUP estan absolutament dividits en les seves opcions:

─ un 49,7% dels votants de JxCAT estan per la DUI, però un 45,4% pel referèndum

─ un 49,1% dels votants de la CUP estan pel referèndum, però un 47,2% per la DUI

No és aquest article el lloc ni el moment per entrar a analitzar les implicacions que tenen aquestes dades. Avui només apunto que les implicacions hi són, que les dades són molt complicades de processar en termes polítics i que, si no ho fem bé, ens podem veure abocats a escenaris polítics de permanent col•lisió i d'incapacitat de bastir cap estratègia compartida. El repte que tenim pel davant és extraordinari. Molt i molt complicat de gestionar.

4. Sobre els lideratges i la "sectarització" electoralista que alguns, i a les dades em remeto, promouen.

La pregunta sobre la valoració dels líders polítics és una de les favorites dels mitjans de comunicació, perquè els permeten jugar a allò dels bons i els dolents. Els encanta, a tots, això de poder titular "Oriol Junqueras és el líder polític millor valorat, pel damunt de Puigdemont". I clar, és cert, sumat tot, és així. Però la cosa és que al darrere d'aquesta dada final el que hi ha són moltes i moltes coses, molt més importants, que expliquen la dada final, però sobre les que no es diu res. I aquestes coses que són les que determinen la dada final, però que no s'expliquen, és el que avui, per a acabar, voldria explicar.

Efectivament, l'Oriol Junqueras és el líder polític més ben valorat de tots, de fet l'únic que aprova, amb una valoració mitjana de 5,72. Al darrere d'aquesta dada, que és així, hi ha dues grans qüestions polítiques que l'expliquen: la derivada de la millor valoració que té Oriol Junqueras entre els votants unionistes, en comparació a altres líders indepes, i l'evidència de l'impacte de la política "sectària" que practica bona part de la direcció d'ERC i la pràctica totalitat dels seus “voceros” mediàtics. Vegem-ho:

─ la valoració diferencial dels votants unionistes en relació amb els líders independentistes: tots els votants de tots els partits unionistes, tots, valoren millor a Oriol Junqueras (OJ) que a Carles Puigdemont (CP). Així, els de C's valoren amb un 2,69 a OJ i amb un 1,26 a CP , els del PSC amb un 4,18 a OJ i amb un 1,47 a CP, els dels Comuns amb un 5,51 a OJ i amb un 2,86 a CP, els del PP amb un 1,82 OJ i amb un 1,19 a CP i fins i tot els de VOX, amb un 0,66 a OJ i amb un 0,22 a CP. No hi ha excepció entre els votants de les forces polítiques unionistes.

Alguns poden fer una lectura d'aquesta valoració diferencial en clau positiva, que OJ és capaç de teixir més complicitats, que no genera tanta oposició. Però d'altres poden fer─ne una altra lectura, com que OJ representa la rendició, mentre que CP és l'enemic a batre, l'enemic públic número 1 de l'unionisme.

─ l'evidència de l'impacte de les estratègies i polítiques sectàries i divisives d'una part de la direcció d'ERC i de la majoria dels seus “voceros” mediàtics és demolidora. En aquest despropòsit divisiu en què estem instal•lats sempre hi ha el recurs al "y tu más", al "qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra" i tal, o sigui, a intentar fer veure que el sectarisme és de tots i amb relació a tots.

Però l'enquesta del CEO, aquesta i totes les anteriors que hem conegut, desmunta totalment aquesta "generalització" de les responsabilitats, i identifica clarament el resultat entre els electors dels missatges sectaris d'aquesta part de la direcció i dels “voceros” mediàtics d'ERC.

Fixem-nos:

─ com valoren els votants de JxCAT a OJ? Doncs amb un 6,99. I a Marta Rovira? Doncs amb un 6,80. I els d'ERC a CP? Doncs amb un 5,93.

─ com valoren els votants de JxCAT a Quim Torra? Doncs amb un 8,30. I els d'ERC? Doncs amb un 5,97

Es pot veure clarament com els votants de JxCAT valoren sempre més positivament als líders d'ERC, que no pas els votants d'ERC als líders de JxCAT! Per què?, pel desgast sectari incessant que en el seu electorat matxaca tot aquest personal de la secta del Sol de la direcció d'ERC.

La cosa sectària arriba, però, a nivells preocupants, quan veiem que fruit de tot el que fa la secta del Sol, els votants d'ERC pràcticament valoren igual repressors com Salvador Illa i Jèssica Albiach que reprimits. Així els votants d'ERC valoren amb 5,21 al ministre Salvador Illa i amb un 5,01 Jèssica Albiach. O sigui un ministre del “Gobierno de España” i la seva repressió, només 0,7 per sota que el President Puigdemont, a l'exili per l'acció repressiva de l'estat només 0,6 que el President Torra, inhabilitat per l'acció repressiva de l'estat.

És molt fort. La secta del Sol blanquejant els repressors i criminalitzant, els reprimits. Les dades són prou evidents.

Aquesta relació causa/efecte amb el que fa part de la direcció d'ERC i la secta del Sol es posa encara més en evidència quan mirem el comportament d'un electorat no afectat per aquesta sectarització, com és el de la CUP, que valora amb 6,87 CP, 6,48 OJ, 6,12 QT i 6,45 MR, és a dir, dins uns mateixos paràmetres avaluatius, a diferència de la valoració sectaritzada induïda als seus votants per aquest sector de la direcció i la secta del Sol. I l'evidència ja és plena quan, evidentment, els votants CUP suspenen als repressors que aprovaven l'electorat d'ERC: 3,22 a Salvador Illa i 3,87 a l'Albiach.

I no puc estar parlant de lideratges i no fer referència a l'enorme, excepcional, lideratge que exerceix, que té, que s'ha guanyat, el President Puigdemont a tot l'espai electoral de qui es coneix com a Junts per Catalunya. Valoració de 8,60, la més alta en relació amb els lideratges i electors de qualsevol formació política. El President Puigdemont és evident que és la referència política de tot un espai polític, no per totes aquestes rucades unionistes de "adhesión al líder" i tal, sinó pel que representa, encarna i tantíssims independentistes creuen és l'únic que pot liderar.

5. Per ètica i estètica, també acabo amb una altra valoració global.

Ja heu vist que l'enquesta sociopolítica del CEO tenia moltes coses i molt interessants. Quan faig aquestes anàlisis el que vull és compartir amb tots vosaltres la meva visió, a partir de la meva expertesa en el tractament de dades, també demoscòpiques. Però evidentment tot sota el sedàs de la meva opinió compromesa a favor de la independència. Tenim molta feina a fer. Però la podem fer. Tenim molts riscos al davant, no només externs, repressius, sinó riscos generats per nosaltres mateixos, pels independentistes, partits, entitats, militants, etc.

M'agradaria molt que tothom veiés, en aquesta anàlisi, les oportunitats que tenim al davant. I treballem per aprofitar-les.

Però, tal com estan les coses, gairebé em conformaria que aquesta anàlisi servís per evitar que caiguem de cap en els escenaris de gran risc que he identificat.

Només podrem ser independents si hi som tots, si som capaços d'assumir i blindar el "nosaltres" i una estratègia compartida.

Som-hi.

Francesc Abad

Llicenciat en Dret

 

Article publicat al digital  diesdefuria.blogspot.com  el dissabte 24 d’octubre del 2020

Les enquestes del CEO

Aquesta setmana ens sorpreníem amb la publicació de l’enquesta del CEO. Habitualment  la primera enquesta sobre la situació política, sol fer-se el mesos de març o d’abril, però mai s’havia fet el mes de febrer. Els titulars de tots els mitjans (especialment els espanyols) es van omplir la boca proclamant als quatre vents una baixada de 8 punts del suport a la independència. L'anterior enquesta del CEO, que es va fer a finals d'octubre, va aportar un fidel reflex del resultat de les eleccions del 21D, un 48% de persones a favor de la independència i un 44% en contra. Podríem dir que les enquestes del CEO semblaven fiables... fins ara. La única diferencia entre l’enquesta anterior i la publicada aquesta setmana, és que aquesta última s’ha fet amb el 155 en marxa, es a dir amb la Generalitat intervinguda... Això ens pot fer sospitar alguna cosa, però la sospita no és cap prova i cal veure només una dada: a l'entrevistat se li pregunta sobre la seva simpatia política  i aquí veiem alguna cosa un pèl estranya, mentre que els entrevistats simpatitzants de PP, PSOE i CS, l'octubre del 2017 sumaven 167 ... sobre un total de 1.500, és a dir un 11.13%, els entrevistats el gener del 2018, simpatitzants de PP, PSOE i CS, han sumat exactament 361 ...sobre 1.200, la qual cosa suposa un 30.08%. Amb aquesta pujada de gairebé 19 punts de les entrevistes a persones unionistes, l’estrany és que l'independentisme hagi baixat només 8 punts. Un dels motius de publicar aquestes dades per part dels ‘okupes’ de la Generalitat,  no és cap altre que posar nerviós l'independentisme, per forçar els partits a arribar a un acord per formar govern a Catalunya. Ens podem creure els resultats del CEO del 155? Sembla que no, i encara podem recelar-ne més quan sentim el Rajoy i tots els mitjans espanyols lloant els seus resultats. Aquestes sospites de manipulació les comparteix també el director del digital ElNacional en l’article que podeu llegir més avall.

El suflé que no baixa

Una enquesta postelectoral un mes després d'unes eleccions amb tanta participació com les del 21 de desembre té un interès limitat. Sobretot perquè la veritable enquesta, amb participació real, s'ha celebrat fa molt poques setmanes. Es preguntarà el lector, si això és així, per què en parlo. Fonamentalment, per l'entusiasme que ha despertat a l'espai unionista el fet que la mostra del Centre d'Estudis d'Opinió dependent de la Generalitat dona que el sí a la independència ha caigut vuit punts fins a retrocedir al 40,8%; i que el no a la independència n'havia pujat deu més fins a ascendir al 53,9%. En aquesta ocasió, benvingut sigui l'injuriat CEO, que, de presumpta corretja política de transmissió de l'independentisme ha passat a ser, de cop i volta, dogma de fe. Benvingut sigui, en tot cas, la pujada als altars de l'organisme oficial de la Generalitat i centre d'opinió reconegut, ofereixi les dades que ofereixi.

I ara faig les meves conclusions sobre l'Enquesta sobre el context polític a Catalunya 2018 que ha estat elaborada entre el 10 i el 30 de gener i amb una mostra de 1.200 d'entrevistats.

Primera: Fent servir un llenguatge directe i que utilitzen els contraris al procés, el suflé no s'ha punxat. No hi ha cap símptoma del retrocés dels que van guanyar les eleccions del 21 de desembre i, en tot cas, el pronòstic real no seria aquest. La forquilla d'entre 69 i 74 diputats no posa en risc la majoria absoluta de l'independentisme al Parlament, que és de 68 llocs, i permetria millorar els 70 escons del 21-D. L'enquesta atorga en aquesta ocasió una preeminència a Esquerra respecte a Junts per Catalunya, cosa que certament podria arribar a passar, però no perquè ho digui el sondeig, sinó perquè ja els comicis es van disputar en realitat amb un triple empat entre les dues formacions independentistes més grans i Ciutadans.

Segona: des de fa temps, el CEO no fa mostres provincials i això és un greu inconvenient a l'hora de repartir els escons per circumscripcions. Sobretot si es donen situacions tan extremes en dues d'elles, Girona i Lleida, on la victòria de Puigdemont va ser molt folgada i amb una diferència de quatre escons respecte als republicans i sis davant Cs.

Tercer: la mostra està molt desviada respecte del resultat real. Això és fàcil que passi i afecta la intenció de vot directa. Per a això estan els mecanismes de correcció que cada empresa té establerts. Però en aquest cas, és molt radical la diferència quan es pregunta als enquestats pel record de vot el 21-D.

Quart: no hi ha un tancament de files en els teòrics votants d'Esquerra i de Junts per Catalunya quan se'ls pregunta pel suport a la independència. L'independentisme tàctic, que és el que acaba fent que una franja de l'electorat voti a formacions independentistes, és una mica més baix en aquesta enquesta. Però no se'n pot deduir què farien en un referèndum si l'Estat l'arribés a autoritzar. L'únic que sabem és que aquests electors voten partits independentistes i no els unionistes ni els comuns.

Resumint, no hi ha canvis reals més enllà dels titulars en l'enquesta del CEO, que a més es va realitzar al gener i quan la confecció del nou Govern de la Generalitat semblava una cosa de bufar i fer ampolles.

José Antich

Periodista

Editorial del diari ara del divendres 23 de febrer del 2018

El procés ha mort

Els enfrontaments entre el PDeCat i ERC d’aquesta setmana, ha fet sortir en tromba els partits unionistes i la caverna que els dóna altaveus, afirmant que per fi “el procés ha mort”. Els partits unionistes fa anys que van dient que el procés s’ha acabat, s’ha desinflat, s’ha aturat, s’ha suspès, ha perdut força, ha fracassat i per fi que ha mort. Malgrat aquests mals averanys el procés, com si de l’au Fènix es tractés, ha ressorgit i ha continuat amb més força. Tanmateix, el govern continua compromès amb el referèndum, que s’ha de fer al setembre, i en el qual, segons el CEO, hi participaria una majoria àmplia de la població (també bona part dels votants de partits contraris a la independència) i hi guanyaria el sí. Per tot això, no cal pas que el poble caigui en el desànim ni el pessimisme. Tot plegat passarà, el referèndum es farà i Catalunya tirarà endavant.

El digital VilaWeb ha publicat una llista de 40 ocasions en que el procés (aquesta vegada sí) s’havia acabat. Fins a quaranta vegades ha sortit l’unionisme a matar el procés abans d’hora, i fins a quaranta vegades els poble ha anat fent via cap a la seva llibertat nacional. Heus ací la llista:

·           El procés, en suspens # e-notícies, 9 d’octubre de 2014

·           L’ex-rector de la UB considera que el procés s’ha acabat com s’havia d’acabar, malament # Libertad Digital, 10 d’octubre de 2014

·           Camacho dóna per acabat el procés # El Periódico, 14 d’octubre de 2014

·           Camacho: ‘El procés arriba aquesta setmana a la seva fi’ # Directe.cat, 3 de novembre de 2014

·           El sobiranisme català perd força # El Periódico, 4 de març de 2015

·           Jordi Canyas: ‘El procés independentista ha mort’ # Crónica Global, 8 de març de 2015

·           EUiA dóna per mort el procés sobiranista pels interessos electorals # NacióDigital, 30 de març de 2015

·           Ciutadans afirma que el full de ruta és un intent de revifar un procés sobiranista mort # ARA, 31 de març de 2015

·           Cau l’independentisme # La Razón, 3 de juliol de 2015

·           Rajoy, davant del desafiament català: ‘Això s’ha acabat’ # Mediterráneo Digital, 9 de novembre de 2015

·           Ciutadans augura noves eleccions i creu que JxSí i la CUP certificaran la defunció del procés si no hi ha acord # El Punt # Avui, 1 de desembre de 2015

·           Girauta dóna el procés per acabat i assegura que mai no diria a Rajoy que no és decent # Betevé, 15 de desembre 2015

·           Jordi Roca (PP): ‘El procés català està mort’ # Circ de Tarragona, 18 de desembre de 2015

·           El procés s’ha acabat: a veure què carai comença # Unió Catalanista de Sabadell, 4 de gener de 2016

·           El procés es desinfla # e-notícies, 18 de març de 2016

·           L’independentisme perd força # La Vanguardia, 4 d’abril de 2016

·           Girauta: ‘El procés ha fracassat, no cal perdre-hi el temps’ # El Periódico, 29 de maig de 2016

·           Albiol insta Puigdemont a declarar mort el procés # El Punt-Avui, 8 de juny de 2016

·           Ciutadans dóna el procés per acabat # NacióDigital, 8 de juny de 2016

·           Ningú no demanarà perdó pel procés # El Mundo, 9 de juny de 2016

·           Albiol dóna per mort el procés # e-notícies, 9 de juny de 2016

·           L’oposició dóna per mort el procés sobiranista # El Punt-Avui, 9 de juny de 2016

·           El procés independentista es desinfla a Catalunya # Periodista digital, 19 de juny de 2016

·           Albiol reclama a Puigdemont un projecte que no sigui excloent i afirma que el procés ha mort # Agència Catalana de Notícies, 7 de juliol de 2016

·           Iceta crida a tornar al peix al cove davant un procés que acabarà en fracàs o desastre # ARA, 18 de novembre de 2016

·           L’independentisme s’ofega i perd força # El Confidencial, 18 de novembre de 2016

·           El sobiranisme es mostra fràgil en l’any clau del procés # El Mundo, 2 de gener de 2017

·           Albiol dóna per mort el procés # e-notícies, 19 de febrer de 2017

·           Iceta dóna per acabada la legislatura i demana eleccions # VilaWeb, 3 de març de 2017

·           Ciutadans considera que el Consell de Garanties ha sentenciat el ‘game over‘ de Puigdemont # NacióDigital, 3 de març de 2017

·           El PP dóna el procés per acabat i posa en valor l’autogovern # ARA, 10 de març de 2017

·           Albert Rivera avala Millet i Montull i mata el procés per enèsima vegada # Directe.cat, 10 de març de 2017

·           El PP català dóna per mort el procés i reivindica a Tarradellas # El Mundo, 11 de març de 2017

·           El procés mor en la foscor # El País, 12 de març de 2017

·           Ayllon (PP) diu que el procés està inhabilitat i ho dóna per resolt # Al Dia, 17 de març de 2017

·           Cospedal adverteix que l’independentisme morirà a l’escullera de la llei # El Nacional, 25 de març de 2017

·           El procés, entre el cansament i la falta de respecte # Crónica Global, 2 d’abril de 2017

·           L’oposició dóna per mort el procés després de la confessió de Bonvehí # El Periódico # 13 d’abril de 2017

En aquesta llista apareix en la posició 14ª, una afirmació atribuïda a la nostra entitat, Unió Catalanista de Sabadell, que voldríem esclarir per evitar confusions. El titular “El procés s’ha acabat: a veure què carai comença”, es va publicar efectivament en el nostre Blog el dia 4 de gener del 2016, arran de les votacions de les CUP per expulsar l’Artur Mas de la Presidència de la Generalitat. Dèiem clarament en el post que “Aquesta és la afirmació que fa en Vicenç Villatoro al diari ARA.” Es tractava doncs de les declaracions d’una persona aliena a la nostra Entitat i que es van fer en el marc d’incerteses que va causar la decisió dels cupaires de treure, fos com fos, del capdavant del procés el seu líder més carismàtic  i que va acabar, com és ben conegut, amb el famós “pas al costat” del President. En el mateix post s’hi van incloure unes reflexions molt acurades sobre aquells esdeveniments que avui caldria recordar, ara que sembla que les coses es poden tornar a complicar, per culpa dels afanys de protagonisme d’alguns personatges. Per aquells que puguin estar interessats a recuperar aquesta publicació, ací en teniu l’enllaç:

 http://unicatsabadell.blogspot.com.es/2016/01/el-proces-sha-acabat-veure-que-carai.html

Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell