El conflicte israelià-palestí

Aquest conflicte té els seus orígens en l’època del colonialisme europeu a Orient Mitjà, quan el Regne Unit va obtenir el mandat sobre Palestina després de la Primera Guerra Mundial. Aquest territori estava habitat majoritàriament per àrabs musulmans, però també per una minoria jueva que reclamava el seu dret a retornar a la seva terra ancestral. Després de la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust, les Nacions Unides van aprovar el Pla de Partició de Palestina de 1947, que dividia el territori en dos estats, un jueu i un àrab, amb Jerusalem com a ciutat internacional. Els jueus van acceptar el pla, però els àrabs el van rebutjar i van iniciar una guerra que va acabar amb la victòria israeliana i la proclamació de l’Estat d’Israel el 1948. Aquest fet va provocar l’exili de centenars de milers de palestins als països veïns i als camps de refugiats, on encara viuen molts d’ells.

El conflicte ha tingut nombrosos esdeveniments clau, que han marcat el seu desenvolupament, com la guerra del 1948 entre Israel i els països àrabs, i la creació de l’Estat d’Israel. El 1967, la segona guerra entre Israel i els països àrabs, i l’ocupació de Cisjordània, Gaza, Jerusalem Est, el Sinaí i els Alts del Golan. El 1973,  la tercera guerra entre Israel i els països àrabs, amb la recuperació del Sinaí per part d’Egipte i el reconeixement d’Israel per part d’alguns països àrabs.

Tot plegat ha tingut greus conseqüències humanes, socials, econòmiques i ambientals per a les poblacions afectades, que ha vist milers de persones mortes o ferides, tant civils com combatents, per causa de la violència armada, els atemptats o les represàlies. La vulneració dels drets humans, tant per part d’Israel com dels palestins, que han comès abusos com detencions arbitràries, tortures, execucions extrajudicials o demolició d’habitatges.

Aquests dies el poble palestí rugeix de dolor. Després de deu dies sotmesos als bombardejos continus en ple setge total de Gaza, el Ministeri de Sanitat de l’enclavament, sota control de Hamàs, va informar d’un últim atac que ha sacsejat el món sencer. Segons les autoritats de la Franja, l’Exèrcit israelià va bombardejar un hospital de la ciutat de Gaza causant centenars de morts i ferits. Les xifres de víctimes ultrapassen l’horror, amb almenys 500 persones mortes. Israel en va responsabilitzar la Gihad Islàmica Palestina afirmant que les seves fonts d’intel·ligència indicaven que la Gihad era la responsable del llançament fallit del coet que va impactar a l’hospital. Tot això fa que les informacions siguin confuses i contradictòries i que, com escriu la periodista Pilar Rahola, aquests siguin uns  “Temps obscurs”, on les notícies han de ser contrastades en diverses fonts per poder treure’n l’entrellat. Podeu llegir l’article de la Rahola tot seguit.

Temps obscurs

Començo aquest article amb una desesperança que em paralitza. Per bé que sempre m’he sentit còmoda en el territori de la paraula i mai no he defugit una esgrima dialèctica en la defensa de les meves conviccions, aquests dies tan terribles m’han deixat sense esma. Tinc la impressió que la follia guanya terreny a la raó, i que no hi ha fars que posin llum a tanta foscor.

Tot el que ha passat i les reaccions que molta de la gent que conec ha tingut ens aboquen a un buit moral i a una podridura intel·lectual que ens retraten com una societat molt malalta. S’ha perdut el sentit dels límits de la humanitat i, en la confusió, el mal pur ha fet camí, banalitzat per uns, justificat per altres; fins i tot, en alguns casos, aplaudit. No reconec el meu país, ni la civilització a la qual pertanyo, ni reconec el rostre de molts amics. Què més hauria hagut de fer una ideologia perversa, cruenta i terrorífica, perquè alguns deixessin les consignes i les pancartes i, senzillament, expressessin el seu dolor? No havien violat prou dones, no havien matat prou nadons, no havien massacrat prou famílies senceres, no havien caçat prou joves com si fossin conills? Què més hauria hagut de fer la ideologia del mal, camuflada sota una causa que usa i violenta, perquè alguns dels meus amics, dels meus col·legues, de la meva societat s’haguessin horroritzat? A quanta més gent hauria hagut de massacrar Hamàs, perquè una vida jueva valgués la pena?

De fet, és una pregunta molt ingènua. Al capdavall, la majoria de tots aquests que aixequen la bandera palestina a tort i a dret, i clamen contra l’Estat d’Israel, convertit en el monstre de totes les monstruositats, mai no s’han amoïnat pel patiment dels ciutadans del Iemen, o de les dones d’Afganistan, o dels torturats pobles del Sahel, o d’entendre l’enorme patiment que també acumula el poble d’Israel. Com diu el filòsof Alejo Schapire, el col·lapse de l'URSS i el fracàs brutal del model econòmic comunista va fer mutar el subjecte històric de l’esquerra més dogmàtica, i l’obrer com a oprimit per antonomàsia va ser substituït pel musulmà a Occident, i pel palestí a tot el món. “L’aliança islam-esquerra ja és un lloc comú”, afegeix, i els exemples recorren la pell de l’esquerra, des del chavisme pro Hezbollah, o els lligams de la ultraesquerra argentina amb l'Iran, o les proclames incendiàries del Petro colombià, el Morales bolivarià o el Podemos espanyol. El problema és que aquestes posicions extremes han anat contaminant l’esquerra més raonable, que acaba quedant catatònica i incapaç de vertebrar un relat propi. Sigui com sigui, la causa palestina s’ha convertit en el substitut de velles consignes i en el bàlsam de totes les frustracions acumulades.

El pòster del Che Guevara ha mutat en la kufia palestina i aquesta mutació és capaç de digerir-ho tot, matances, massacres, violacions, caceres, la fi de la civilització, en un procés de banalització del terrorisme que destrueix tota commiseració. I sempre al damunt d’una muntanya ingent de mentides, manipulacions i falsejament de la realitat. A banda d’aplicar el triplet fatídic: deslegitimació de la mateixa existència d’Israel, justificació de la violència dels seus enemics i demonització permanent de tot el que fan per defensar-se.

Vol dir això que els palestins no són les víctimes? De cap manera. Són víctimes i aquests dies seran terribles per a ells. I mereixeran el nostre horror i el nostre dolor. Però de qui són víctimes? De tots els que els fan servir. Dels països àrabs, que mai no varen voler un estat palestí quan podien haver-lo creat. O hem de recordar que del 48 al 67 Jordània i Egipte ocupaven part d’Israel i mai es varen amoïnar dels palestins? De fet, totes les guerres contra Israel no varen ser per als palestins, sinó per destruir un estat jueu i quedar-se el territori. Víctimes, els palestins, dels seus líders, que mai no varen voler signar cap pau. Víctimes de les ideologies islamistes, que mai no han volgut un estat palestí, sinó que usen la causa per imposar la seva follia islàmica. Víctimes dels interessos geopolítics, amb un Iran que oprimeix i mata la seva pròpia gent, i que utilitza la causa palestina per consolidar la seva posició a Orient Mitjà i a tot el món musulmà. I víctimes, víctimes doloroses de les seves organitzacions gihadistes, que els aboquen a un cicle de violència demoníac que no té cap sortida. Víctimes d’un Hamàs que situa les seves llançadores de míssils en hospitals i escoles, que adoctrina els seus fills en l’odi més pur i que fa servir la seva població com a escut humà.

Com passarà ara. O algú s’imaginava que Israel no entraria a Gaza per intentar acabar definitivament amb Hamàs, després que hagin penetrat a Israel, hagin massacrat la seva població de la manera més brutal i hagin causat el que l’escriptora francesa Sabine Huynh en diu “un Bataclan elevat a 1.000”, i Bernard-Henri Lévy titlla de “pogrom àrab”? I així, amb el parany de Hamàs muntat, el cicle de violència, terror i mort continua i continua.

I continuarà encara més si aquells que haurien de diferenciar una causa noble, com és la creació d’un estat, amb les organitzacions terroristes més abjectes, banalitzen completament el mal que fan. No és cert que tots aquests que aixequen la bandera palestina defensin els palestins. Al contrari, no condemnant la maldat extrema de Hamàs o la gihad o la resta de gihadistes, abandonen completament els palestins a les seves mans. És tal la buidor moral d’aquesta esquerra que ha perdut tot sentit de la humanitat, que s’han convertit en la seva pitjor caricatura: simples peons d’una ideologia totalitària.

Hamàs és Stalin, és Hitler, és el Daesh, és el mal. I és un mal que ens amenaça a tots. La ceguera dels que banalitzen, justifiquen o els aplaudeixen ens deixarà cecs a tots. No hi ha una causa palestina i una israeliana, per bé que hi ha un conflicte endèmic i complex. Però mentre el domini de la situació el tingui l’islamisme més totalitari, amb l'Iran movent els fils del conflicte, només hi ha una causa: la de la civilització contra la barbàrie.

Yuval Noah Harari ha dit que amb la matança han tornat al cor de la tenebra, al ground zero, i David Grossman s’ha preguntat “qui serem quan ressorgim de les cendres”. En aquests temps obscurs, aquesta pregunta és aterridora.

Pilar Rahola

Escriptora

Article publicat al digital   EL NACIONAL  el diumenge, 15 d'octubre de 2023

 

Amnistia: Entre la Reconciliació i la Justícia

L’amnistia és l’exigència principal dels partits independentistes catalans en les negociacions amb el PSOE per a la investidura del president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, i, de fet, ERC i Junts donen per fet que els socialistes l’acceptaran.

L’amnistia no soluciona ni evita la repressió. És una rentada de cara a Espanya i una rendició en tota regla. Una condemna del TEDH dona visibilitat internacional a la causa catalana. Una amnistia és una qüestió interna espanyola. Una condemna del TEDH legitima una DUI i facilita el reconeixement internacional de la república ... de Catalunya. Puigdemont i Junts, per tant, no haurien de pactar mai una amnistia. L’únic que podrien negociar és sobre el reconeixement del referèndum de l’1-O i com repartir els actius i passius per la sortida de Catalunya, inclòs el deute històric d’Espanya de 450.000 milions d’euros.

Espanya, com molts altres països, ha estat marcada per episodis dolorosos de la seva història recent, com la Guerra Civil Espanyola i la dictadura franquista. Durant aquests períodes, es van cometre nombrosos abusos de drets humans i crims polítics, que encara generen controvèrsia i discussió avui en dia. La possibilitat d'una llei d'amnistia a Espanya ha estat debatuda àmpliament com una possible via per abordar els esdeveniments passats.

Per comprendre la possible utilitat d'una llei d'amnistia a Espanya, és crucial considerar el context històric. La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i la dictadura de Franco (1939-1975) van ser èpoques caracteritzades per una intensa repressió política, violència i persecució de dissidents. Molts ciutadans van ser víctimes de violacions dels drets humans, detencions arbitràries i execucions. Aquests esdeveniments han deixat cicatrius profundes en la societat espanyola i han generat un dilema en què es barregen la necessitat de justícia i la cerca de la reconciliació. Una llei d'amnistia podria ser vista com una oportunitat per promoure la reconciliació i la unitat en la societat espanyola. Després d'anys de tensió i enfrontaments polítics, l'amnistia podria ajudar a cicatritzar ferides i fomentar la convivència pacífica, evitant un cicle de represàlies i confrontacions.

El principal argument en contra d'una amnistia és que podria portar a la impunitat. Moltes persones que van cometre crims greus podrien evitar ser responsables dels seus actes, la qual cosa podria ser vista com una greu injustícia per les víctimes i els seus familiars. Una amnistia podria ser interpretada com un rebuig de la justícia i la rendició de comptes. Les víctimes i els seus familiars podrien sentir-se traïts si no veuen que els autors dels crims són portats a judici. L'adopció d'una amnistia podria establir un precedent negatiu que permetria als governs utilitzar aquesta via per evitar la rendició de comptes en altres situacions. Això podria ser perillós per a la protecció dels drets humans i la justícia universal. Per altra banda, no tothom podria beneficiar-se de l'amnistia, el que podria portar a una percepció de desigualtat i discriminació en la manera com s'aborden els crims del passat. Això podria generar tensions i ressentiments en la societat.

Per tant, la possibilitat d'una llei d'amnistia a Espanya és un tema complex i carregat d'emocions. Les ferides obertes pels esdeveniments del passat romanen presents en la memòria col·lectiva de la societat espanyola. L'adopció d'una amnistia podria ser vista com una via cap a la reconciliació i la pau interna, però també podria generar preocupacions sobre la impunitat i la falta de justícia. És crucial que aquesta decisió sigui presa amb una profunda reflexió i amb la participació de totes les parts interessades, incloent-hi les víctimes i les seves famílies. La història ens ha ensenyat que les decisions en matèria de justícia transaccional poden tenir un impacte durador en la societat, i cal prendre-les amb responsabilitat i respecte per la veritat i la justícia. És molt interessant llegir l’article que, sobre aquest tema, ha escrit l’exvicepresident primer del Parlament de Catalunya, Josep Costa, amb el títol  “NO a l’amnistia”, on rebutja la possible llei, amb raonaments personals, però molt lúcids. Podeu llegir-lo tot seguit.

NO a l’amnistia

Desconec si el meu nom figura entre els 1.432 represaliats que suposadament s’han de beneficiar de l’amnistia que s’està negociant amb el PSOE. En tot cas, deixeu-me dir per començar que no em consider represaliat i no vull cap amnistia. Encara més, les causes judicials que tenc són part de la meua lluita i vull portar-les fins al final per guanyar-les. Si l’amnistia anul·la aquestes causes, ho consideraré un menysteniment a la feina política i jurídica que he fet tots aquests anys. I no cal dir, em sabrà molt de greu.

He estat espiat amb Pegasus i no vull que s’amnistiï els espies ni els seus caps del govern socialista. Vull que els condemnin els tribunals internacionals. He estat detingut il·legalment i no vull que s’amnistiï la magistrada que va cometre el delicte, sinó que sigui jutjada i condemnada. He estat acusat en un judici que és un greu atac a la inviolabilitat del Parlament, que ja ha donat lloc a 4 causes al Tribunal d’Estrasburg. Esper poder veure les respectives condemnes contra Espanya i eventualment querellar-me contra els magistrats del TSJ. He estat agredit per un mosso, que ha falsificat un atestat per defensar-se i encausar-me a mi, i vull asseure’l a la banqueta per tal que pagui pel que ha fet.

No vull cap amnistia per mi, perquè no he comès cap delicte, ni pels que m’han perseguit o agredit, perquè no tenc cap intenció de perdonar-los. No vull resoldre cap conflicte polític sinó guanyar-lo. No vull reconciliar-me amb Espanya sinó que me’n vull independitzar. Les penes que em puguin caure a mi no tenen cap rellevància si serveixen per a l’objectiu polític de contribuir a desarmar la repressió de l’Estat. Si no pogués assumir-les, m’hauria quedat a casa escrivint articles acadèmics o divulgatius, com feia abans del 2017.

Algú em dirà, legítimament que la meua situació és especial perquè no hi ha risc que pugui anar a la presó (cosa certa, en principi, encara que l’atestat fals dels Mossos m’acusa de delictes que sí que podrien comportar penes de presó). Però aquesta no és la qüestió: la situació personal de moltes persones amb causes que comporten presó es pot resoldre al marge de les negociacions polítiques. Sigui com sigui, les solucions personals no tenen res a veure ni han de barrejar-se amb les estratègies del moviment independentista. I si parlam de persones amb càrrecs polítics, la solució personal ha de passar per abandonar totes les responsabilitats i fer un pas al costat.

Per entendre’ns: cal evitar el mercadeig polític que es fa amb el patiment d’alguns represaliats, convenientment victimitzats. Tota aquesta campanya a favor de l’amnistia contribueix a fer que la gent se senti vençuda. Fa que activistes i lluitadors percebin que el que han fet no ha servit per a res. Més encara, transmet la idea que en el futur no servirà per a res. L’amnistia abarateix la lluita de molta gent que no va sortir a fer l’1O i defensar-lo per, un dia, aconseguir el perdó per haver-ho fet i que tot quedi oblidat.

Potser nosaltres tenim un problema amb els activistes, que la política oficial etiqueta com a “represaliats”, molts d’ells abandonats als peus dels cavalls i a les portes de la presó. Una etiqueta, la de represaliats, que ningú no va posar mai als insubmisos que desfilaven pels jutjats, per cert. Però el PSOE en té tres de problemes, i més urgents, que probablement són l’altra cara de la mateixa moneda: l’exili que guanya totes les batalles judicials, els càrrecs del sottogoverno de l’1O pendents de judici i desenes de joves que podrien entrar a la presó en algun moment inconvenient.

Per mi la situació és clara. Si el segrestador té un problema de gestió de tants ostatges potencials, que els deixi anar sense cobrar el rescat. Això és el que fan tots els segrestadors quan els diners no arriben a temps. És evident que el PSOE no podrà governar mai amb gent a la presó, llevat que els mateixos presos li regalin els vots a canvi de la seua llibertat (glups!). Però l’amnistia seria inútil, perquè periòdicament caldria segrestar més gent per mantenir-se al poder.

Siguem clars, ja hem arribat a un punt en què (políticament parlant) la repressió fa més nosa a qui pretén governar l’Estat i l’autonomia que no al moviment independentista. Perquè el poli dolent (PP) guanya a Espanya, però no té prou vots per a governar l’Estat i el poli bo (PSOE) perd les eleccions i necessita els vots dels reprimits si vol governar l’Estat. I, òbviament, perquè tant ells com l’autonomisme necessiten passar pàgina de l’1-O i consolidar la pacificació.

Durant anys l’únic front de lluita independentista en què hem mantingut moral de victòria i hem inflingit derrotes significatives a l’Estat és el front jurídic. Si nosaltres mateixos desactivam aquest front amb una amnistia, quina és exactament l’alternativa que tenim per continuar avançant cap a la independència? Supòs que ningú dirà que el diàleg amb l’Estat! Si l’1-O és l’únic camí per arribar-hi, realment volem esborrar tot el camí fet i tornar a començar?

Jo no vull amnistiar Marchena, ni els espies que em varen punxar el telèfon, ni la jutgessa que em va detenir, ni els magistrats que em varen jutjar, ni el mosso que em va agredir i va fer un atestat fals. No vull cap amnistia perquè vull continuar lluitant contra ells. Cadascú que faci el que cregui convenient amb la seua situació personal. Però l’amnistia, NO en el meu nom.

Josep Costa

Politòleg i advocat

 

Article publicat al digital La República el diumenge, 24 de setembre de 2023