Aquest conflicte té els seus orígens en l’època del colonialisme europeu a Orient Mitjà, quan el Regne Unit va obtenir el mandat sobre Palestina després de la Primera Guerra Mundial. Aquest territori estava habitat majoritàriament per àrabs musulmans, però també per una minoria jueva que reclamava el seu dret a retornar a la seva terra ancestral. Després de la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust, les Nacions Unides van aprovar el Pla de Partició de Palestina de 1947, que dividia el territori en dos estats, un jueu i un àrab, amb Jerusalem com a ciutat internacional. Els jueus van acceptar el pla, però els àrabs el van rebutjar i van iniciar una guerra que va acabar amb la victòria israeliana i la proclamació de l’Estat d’Israel el 1948. Aquest fet va provocar l’exili de centenars de milers de palestins als països veïns i als camps de refugiats, on encara viuen molts d’ells.
El conflicte ha tingut nombrosos esdeveniments clau, que han marcat el seu desenvolupament, com la guerra del 1948 entre Israel i els països àrabs, i la creació de l’Estat d’Israel. El 1967, la segona guerra entre Israel i els països àrabs, i l’ocupació de Cisjordània, Gaza, Jerusalem Est, el Sinaí i els Alts del Golan. El 1973, la tercera guerra entre Israel i els països àrabs, amb la recuperació del Sinaí per part d’Egipte i el reconeixement d’Israel per part d’alguns països àrabs.
Tot plegat ha tingut greus conseqüències humanes, socials, econòmiques i ambientals per a les poblacions afectades, que ha vist milers de persones mortes o ferides, tant civils com combatents, per causa de la violència armada, els atemptats o les represàlies. La vulneració dels drets humans, tant per part d’Israel com dels palestins, que han comès abusos com detencions arbitràries, tortures, execucions extrajudicials o demolició d’habitatges.
Aquests dies el poble palestí rugeix de dolor. Després de deu dies sotmesos als bombardejos continus en ple setge total de Gaza, el Ministeri de Sanitat de l’enclavament, sota control de Hamàs, va informar d’un últim atac que ha sacsejat el món sencer. Segons les autoritats de la Franja, l’Exèrcit israelià va bombardejar un hospital de la ciutat de Gaza causant centenars de morts i ferits. Les xifres de víctimes ultrapassen l’horror, amb almenys 500 persones mortes. Israel en va responsabilitzar la Gihad Islàmica Palestina afirmant que les seves fonts d’intel·ligència indicaven que la Gihad era la responsable del llançament fallit del coet que va impactar a l’hospital. Tot això fa que les informacions siguin confuses i contradictòries i que, com escriu la periodista Pilar Rahola, aquests siguin uns “Temps obscurs”, on les notícies han de ser contrastades en diverses fonts per poder treure’n l’entrellat. Podeu llegir l’article de la Rahola tot seguit.
Temps obscurs
Començo
aquest article amb una desesperança que em paralitza. Per bé que sempre m’he
sentit còmoda en el territori de la paraula i mai no he defugit una esgrima
dialèctica en la defensa de les meves conviccions, aquests dies tan terribles
m’han deixat sense esma. Tinc la impressió que la follia guanya terreny a la
raó, i que no hi ha fars que posin llum a tanta foscor.
Tot el
que ha passat i les reaccions que molta de la gent que conec ha tingut ens
aboquen a un buit moral i a una podridura intel·lectual que ens retraten com
una societat molt malalta. S’ha perdut el sentit dels límits de la humanitat i,
en la confusió, el mal pur ha fet camí, banalitzat per uns, justificat per
altres; fins i tot, en alguns casos, aplaudit. No reconec el meu país, ni la
civilització a la qual pertanyo, ni reconec el rostre de molts amics. Què més
hauria hagut de fer una ideologia perversa, cruenta i terrorífica, perquè
alguns deixessin les consignes i les pancartes i, senzillament, expressessin el
seu dolor? No havien violat prou dones, no havien matat prou nadons, no havien
massacrat prou famílies senceres, no havien caçat prou joves com si fossin
conills? Què més hauria hagut de fer la ideologia del mal, camuflada sota una
causa que usa i violenta, perquè alguns dels meus amics, dels meus col·legues,
de la meva societat s’haguessin horroritzat? A quanta més gent hauria hagut de
massacrar Hamàs, perquè una vida jueva valgués la pena?
De fet,
és una pregunta molt ingènua. Al capdavall, la majoria de tots aquests que
aixequen la bandera palestina a tort i a dret, i clamen contra l’Estat
d’Israel, convertit en el monstre de totes les monstruositats, mai no s’han
amoïnat pel patiment dels ciutadans del Iemen, o de les dones d’Afganistan, o
dels torturats pobles del Sahel, o d’entendre l’enorme patiment que també
acumula el poble d’Israel. Com diu el filòsof Alejo Schapire, el col·lapse de
l'URSS i el fracàs brutal del model econòmic comunista va fer mutar el subjecte
històric de l’esquerra més dogmàtica, i l’obrer com a oprimit per antonomàsia
va ser substituït pel musulmà a Occident, i pel palestí a tot el món.
“L’aliança islam-esquerra ja és un lloc comú”, afegeix, i els exemples recorren
la pell de l’esquerra, des del chavisme pro Hezbollah, o els lligams de la
ultraesquerra argentina amb l'Iran, o les proclames incendiàries del Petro
colombià, el Morales bolivarià o el Podemos espanyol. El problema és que
aquestes posicions extremes han anat contaminant l’esquerra més raonable, que
acaba quedant catatònica i incapaç de vertebrar un relat propi. Sigui com
sigui, la causa palestina s’ha convertit en el substitut de velles consignes i
en el bàlsam de totes les frustracions acumulades.
El
pòster del Che Guevara ha mutat en la kufia palestina i aquesta mutació és
capaç de digerir-ho tot, matances, massacres, violacions, caceres, la fi de la
civilització, en un procés de banalització del terrorisme que destrueix tota
commiseració. I sempre al damunt d’una muntanya ingent de mentides,
manipulacions i falsejament de la realitat. A banda d’aplicar el triplet
fatídic: deslegitimació de la mateixa existència d’Israel, justificació de la
violència dels seus enemics i demonització permanent de tot el que fan per
defensar-se.
Vol dir
això que els palestins no són les víctimes? De cap manera. Són víctimes i
aquests dies seran terribles per a ells. I mereixeran el nostre horror i el
nostre dolor. Però de qui són víctimes? De tots els que els fan servir. Dels
països àrabs, que mai no varen voler un estat palestí quan podien haver-lo
creat. O hem de recordar que del 48 al 67 Jordània i Egipte ocupaven part
d’Israel i mai es varen amoïnar dels palestins? De fet, totes les guerres
contra Israel no varen ser per als palestins, sinó per destruir un estat jueu i
quedar-se el territori. Víctimes, els palestins, dels seus líders, que mai no
varen voler signar cap pau. Víctimes de les ideologies islamistes, que mai no
han volgut un estat palestí, sinó que usen la causa per imposar la seva follia
islàmica. Víctimes dels interessos geopolítics, amb un Iran que oprimeix i mata
la seva pròpia gent, i que utilitza la causa palestina per consolidar la seva
posició a Orient Mitjà i a tot el món musulmà. I víctimes, víctimes doloroses
de les seves organitzacions gihadistes, que els aboquen a un cicle de violència
demoníac que no té cap sortida. Víctimes d’un Hamàs que situa les seves
llançadores de míssils en hospitals i escoles, que adoctrina els seus fills en
l’odi més pur i que fa servir la seva població com a escut humà.
Com
passarà ara. O algú s’imaginava que Israel no entraria a Gaza per intentar
acabar definitivament amb Hamàs, després que hagin penetrat a Israel, hagin
massacrat la seva població de la manera més brutal i hagin causat el que
l’escriptora francesa Sabine Huynh en diu “un Bataclan elevat a 1.000”, i
Bernard-Henri Lévy titlla de “pogrom àrab”? I així, amb el parany de Hamàs
muntat, el cicle de violència, terror i mort continua i continua.
I
continuarà encara més si aquells que haurien de diferenciar una causa noble, com
és la creació d’un estat, amb les organitzacions terroristes més abjectes,
banalitzen completament el mal que fan. No és cert que tots aquests que
aixequen la bandera palestina defensin els palestins. Al contrari, no
condemnant la maldat extrema de Hamàs o la gihad o la resta de gihadistes,
abandonen completament els palestins a les seves mans. És tal la buidor moral
d’aquesta esquerra que ha perdut tot sentit de la humanitat, que s’han
convertit en la seva pitjor caricatura: simples peons d’una ideologia
totalitària.
Hamàs és
Stalin, és Hitler, és el Daesh, és el mal. I és un mal que ens amenaça a tots.
La ceguera dels que banalitzen, justifiquen o els aplaudeixen ens deixarà cecs
a tots. No hi ha una causa palestina i una israeliana, per bé que hi ha un conflicte
endèmic i complex. Però mentre el domini de la situació el tingui l’islamisme
més totalitari, amb l'Iran movent els fils del conflicte, només hi ha una
causa: la de la civilització contra la barbàrie.
Yuval
Noah Harari ha dit que amb la matança han tornat al cor de la tenebra, al
ground zero, i David Grossman s’ha preguntat “qui serem quan ressorgim de les
cendres”. En aquests temps obscurs, aquesta pregunta és aterridora.
Pilar
Rahola
Escriptora
Article publicat al digital EL NACIONAL el diumenge, 15 d'octubre de 2023