Vox està a l’aguait

Com si fos una gota malaia, cada dia ens arriben notícies de les actuacions, declaracions, atzagaiades, insults i altres bufonades d’aquest partit que té nom de diccionari i que ens serveixen per posar-nos les piles als que les escoltem. El seu assentament com a quarta força del Parlament de Catalunya fou una nefasta notícia per la totalitat de partits que, dins la ben entesa transversalitat que ha de caracteritzar el teixit ideològic d’una democràcia sana, componien fins llavors el mapa polític català. De l’esquerra fins a la dreta, tots ens vàrem preocupar i amb raó.

Ara hem conegut que Vox s’ha compromès a “suspendre l'autonomia catalana fins a la derrota sense pal·liatius del colpisme” al seu programa electoral per als comicis a Andalusia. Al primer punt del centenar de mesures que proposen per a la Junta d'Andalusia reclamen depuració de responsabilitats civils i penals per als líders independentistes. A més, també plantegen la il·legalització de partits, associacions o ONG que “persegueixin la destrucció de la unitat territorial” de l'Estat, així com acabar amb l'estat de les autonomies per convertir-lo en “un estat de dret unitari” i suspendre les policies autonòmiques fins a fer efectiva l'equiparació salarial real entre tots els cossos policials. El verdader perill de Vox es mou al voltant d’un concepte ben conegut: el populisme que s’articula sobre la maquinació d’enemics artificials i grups adulteradament rivalitzats. A ells els hi és indiferent si es tracta de “comunistes” o “indepes”, l’important és alimentar els inputs de fòbia prèviament instal·lats en el seu potencial electorat.

El populisme social-espanyolista de Vox és un vell problema d’Espanya i també de Catalunya. Una trampa que, en el passat, va condemnar a la misèria a moltes famílies del país. Avui en dia, quan veiem alguns catalans —d’aquests que es fan dir “d’ordre”— que abans havien votat a CiU i que ara voten el  partit de Santiago Abascal, a molts ens ve a la memòria el tèrbol atzar de molts homes de la Lliga Catalana, industrials, terratinents i gent adinerada, tots amants de Catalunya i els seus costums, que davant del terror dels ‘rojos’ van creure en l’opció de finançar l’alçament dels sollevats el juliol del 1936. L'esquerra governant espanyola té per costum atiar el fantasma del perill de Vox per vendre's com el mal menor davant els seus socis d'investidura. És un recurs constant cada vegada que l'executiu de Sánchez exigeix suport parlamentari per a les seves tesis a aquesta majoria d'investidura que, com és sabut, se sustenta bàsicament en els republicans catalans. És cert que l'independentisme va obtenir de Pedro Sánchez els indults. Era la part no escrita, i no per això menor, de l'acord d'investidura. Tan cert com que després d'aquesta concessió, l'executiu sembla recórrer sempre a la mateixa estratègia, instrumentalitzant el partit d’Abascal per tal de ratificar en el pensament col·lectiu de la ciutadania espanyola que si no se la vota a ella, aquí es troba Vox, aguaitant, al costat de l'allargada ombra d'Abascal.

Vox està aconseguint radicalitzar a la resta de partits que entren en el seu marc. Estan assumint que els discursos incendiaris i xenòfobs són acceptables en un Estat de Dret i en una societat democràtica. Quan Abascal fa determinades declaracions contra la immigració o l’ultranacionalisme espanyol, els líders polítics o inclús el Partit Socialista es plantegen determinades mesures per a Catalunya. Aquest és doncs el perill que existeix enfront aquest embat de l’extrema dreta. Que ens ho puguem creure o no depèn dels resultats que el partit d’Abascal vagi obtenint en les diferents conteses electorals que es vagin produint a Catalunya i Espanya. Fins ara les notícies no deixen de ser preocupants, sobretot per la nostra Nació, ja que no hem de perdre de vista que l'Estat unitari i centralista continua sent el projecte de Vox per a Espanya, però això no li impedeix formar part del Govern d'una Comunitat, ni al PP acceptar-ho, com acaba de passar a Castella i Lleó i com versemblantment passarà a Andalusia primer i potser al Govern de la Nació després. És interessant llegir les consideracions que en fa sobre aquests aspectes de l’actualitat política espanyola, l’eminent jurista espanyol, Javier Pérez Royo, catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat de Sevilla, en l’article ’Al voltant de les nacionalitats’  on assegura que “la fermesa de Vox ha fet recular els dirigents del PP. Si això és així en aquest moment, què no passarà amb Vox al Consell de Ministres?”. Podeu llegir l’article d’aquest gran jurista tot seguit

Al voltant de les nacionalitats

En el primer avantprojecte de la Constitució, que es va publicar al Butlletí Oficial de les Corts, l'article 2 estava redactat en els següents termes: “La Constitució es fonamenta a la unitat d'Espanya i la solidaritat entre els seus pobles i reconeix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i les regions que la integren”.

Sembla fora de cap dubte que el constituent espanyol de 1978 va tenir clar des del primer moment, encara que no les esmentés pel seu nom, que a Espanya no hi havia només regions, sinó també “nacionalitats”. La inclusió de les nacionalitats al text constitucional no es va produir  a conseqüència d'una carambola inesperada, sinó que hi va estar des del principi. Tot i que la redacció de l'article 2 va experimentar diversos canvis al llarg de l'etapa constituent, pel que fa a la unitat d'Espanya i a les nacionalitats i regions com els elements que la integren, no hi va haver cap canvi.

En realitat, l'acord sobre la seva inclusió a la Constitució va ser gairebé unànime. Tan sols Aliança Popular es va posicionar en contra de la seva inclusió. És a dir, 16 escons representatius del 8,21% dels vots vàlidament emesos van estar en contra que el terme ‘nacionalitats’ s'incorporés a la Constitució.

Sense el cop d'estat del 18 de juliol del 1936 i la posterior guerra civil, és possible que el terme ‘nacionalitats’ no s'hagués incorporat a la Constitució a Espanya. Tots els territoris constitutius de l'Estat “integral” de la Constitució de 1931 havien acceptat la seva definició constitucional com a “regions” i del que s'estaven ocupant era iniciar l'exercici del dret a l'autonomia mitjançant l'aprovació del corresponent Estatut. Sense el cop d'estat i la guerra civil és pràcticament segur que, abans que acabés la dècada, Espanya estaria configurada íntegrament per regions autònomes, possiblement les que havien estat identificades com a tals a la Llei del Tribunal de Garanties Constitucionals.

Però el cop d'estat es va produir i el projecte de descentralització política que es va iniciar el 1931 amb vocació de projectar-se de manera generalitzada a tot el territori, va ser arrencat d'arrel. No va desaparèixer del tot dels programes polítics de diferents partits, però sí de la pràctica política. Caldria esperar que es comencés a albirar la fi del règim del general Franco, perquè la descentralització ocupés de nou un lloc destacat a l'agenda política. I és en aquest moment quan el terme nacionalitats s'insereix en el debat. L'experiència descentralitzadora de la Segona República havia de figurar d'alguna manera a la Constitució que hauria de substituir les Lleis Fonamentals del Règim de Franco.

Pel que fa al debat de l'article 2 de l'Avantprojecte de Constitució del 5 de gener de 1978, es va forjar el consens constituent, amb base en el qual s'ha construït l'experiència democràtica més perllongada de la història d'Espanya.

Aquest consens constituent pateix un procés d'erosió des de gairebé començaments del segle XXI, però s'està accelerant de manera molt notable des que l'extrema dreta ha aconseguit tenir una representació política autònoma de mida considerable al sistema polític espanyol. Vox ha deixat clar des que va irrompre al panorama polític que no reconeix no ja l'existència de nacionalitats, sinó que no està d'acord amb la constitució de les regions a comunitats autònomes. L'Estat unitari i centralista continua sent el projecte per a Espanya. Això no li impedeix formar part del Govern d'una Comunitat Autònoma, ni al PP acceptar-ho en aquesta condició, com acaba de passar a Castella i Lleó, i com versemblantment passarà a Andalusia primer i al Govern de la Nació després, si els números ho permeten en aquest segon cas.

Tenir al Govern de l'Estat, de diverses comunitats autònomes i d'un nombre rellevant de municipis a un partit que està radicalment en contra del nucli essencial del pacte constituent, es pot convertir en un punt de no retorn. Especialment, quan al PP, com hem vist aquesta setmana passada, li tremolen les cames quan els seus màxims dirigents, Alberto Núñez Feijóo i Elías Bendodo, el primer a Catalunya i el segon en declaracions a El Mundo, s'introdueixen al jardí de les “nacionalitats”. La fermesa de Vox ha fet recular els dirigents del PP. Si això és així en aquest moment, què no passarà amb Vox al Consell de Ministres?

Ningú no es pot enganyar, perquè estem avisats. Vox s'està presentant a pit descobert de la mateixa manera que ho va fer Donald Trump el 2016.

Veurem.

Javier Pérez Royo

Jurista

Article publicat al digital  elDiario.es  el dimecres 25 de maig del 2022

(article traduït de l’original castellà per la secretaria de l’UCS)

Juan Carlos “el campechano”

Segons el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, "campechano"  és aquella persona que es comporta amb senzillesa i cordialitat, sense imposar distància en el tracte. També qui és franc i està disposat "per a qualsevol broma o diversió". L'adjectiu "campechano" referit a Joan Carles I es va començar a utilitzar en cercles periodístics i polítics a principis dels anys 90. El mèrit propi i principal de Joan Carles en la construcció de la seva "campechanía" fou la naturalitat. Fins a l’abdicació el juny del 2014, el rei d’Espanya havia compaginat la seva imatge de “campechano” amb una vida farcida d’amistats i negocis tèrbols, donant l’esquena a la realitat social del seu país. Tot plegat va ser possible per la permissivitat de molta gent, la que tenia poder i raons per protegir-lo: els empresaris, per tenir privilegis econòmics aprofitant les relacions amb monarquies del Golf, i els partits polítics i altres institucions de l’Estat, per mantenir estable la democràcia.

Fa temps, però que aquesta ‘campechania’ de l’emèrit es podia haver acabat, quan semblava que no podria tornar mai més a Espanya, després de l’exili forçós a Abu Dhabi. No és estrany, tenint en compte que durant el seu regnat va fer gairebé sempre el que va voler, fins que les seves actuacions van esquerdar la protecció que el règim del 78 li havia construït. Res d’això és cert en aquest lamentable país anomenat Espanya. El rei emèrit ha tornat i no d’amagat com podria fer-ho si mantingués un bri de vergonya, sinó amb tota la impunitat de qui es veu inviolable  davant la llei. Com va dir l'actual ministre de Consum, Alberto Garzón, en referir-se al capítol de la visita de Juan Carlos de Borbó a Espanya: "Estem davant l'expressió més clara de la impunitat amb què s'ha treballat des de la Casa Reial i des de la Direcció de l'Estat. Estem parlant de la impunitat d'un delinqüent acreditat, acreditat a més per ell mateix”. 

És clar que el rei emèrit no ha entès res. Si el que pretenia la casa del rei era que el retorn de Joan Carles fos discret i de baix perfil, es va trobar que la seva arribada fou retransmesa en directe i preparada al detall. Primer, perquè l'emèrit baixés per l'escala de l'avió privat que el va portar fins a Vigo sol, sense res ni ningú que tapés el pla, i, segon, saludant tots aquells que el voldrien victorejar i a la premsa que l'esperava. Com en els vells temps, el rei “campechano” comportant-se com sempre. Com si no hagués passat res, com si això del frau a Hisenda, les comissions, els diners en paradisos fiscals, els regals milionaris a les seves amants o els dos anys fora d'Espanya no haguessin existit. Ell, com diu la cançó, està convençut que continua “siendo el rey”.

El malestar de la Zarzuela, i també del Govern, ha de ser majúscul, ja que demanen discreció i, en el cas de l’executiu, explicacions. Però ja s'ha encarregat l'emèrit que això no sigui així. Ha marcat els ‘tempos’, ha filtrat, a través dels seus amics, les seves intencions, el pla de viatge, i està complint, fil per randa, el guió que havia dissenyat. I ho fa envoltat d'uns cortesans que no li demanen comptes, entre ells, la dreta d'aquest país que no creu que Joan Carles hagi d'explicar res a ningú. Oimés, ahir el PP va acusar el Govern de Pedro Sánchez d'afeblir les institucions de l'Estat, amb la seva actitud davant el retorn de l'emèrit. Espectacle particularment vergonyós fou la seva arribada al Club Nàutic de Sanxenxo, perquè recordem que ha tornat, no per rendir comptes, sinó per anar-se'n a regatejar. Veurem com serà la trobada entre els dos reis a la Zarzuela, prevista per dilluns, perquè fins aleshores l'emèrit haurà tingut temps d'exhibir-se tant com vulgui. Joan Carles no ha fet cap esforç per entendre que les coses ja no són com abans i això que l'únic responsable del canvi és ell.

Sembla doncs que el silenci i l’opacitat pretesament establerta pels fidels a l’emèrit, s’ha blindat encara més amb les actuacions dels jutges i els polítics espanyols que, com escriu l’escriptora i periodista, Pilar Rahola, en el seu article titulat ”L’omertà borbònica”, fan bona la idea que el problema d’Espanya no són les clavegueres de l’Estat, sinó que l’Estat és la claveguera. Podeu llegir tot seguit aquest article.

L’omertà borbònica

Escriu el periodista Ignacio Escolar en el seu article a eldiario.es: “només aquells que prefereixen viure en la ignorància poden avui oblidar que Espanya va tenir durant dècades, com a cap d’estat, un defraudador fiscal que cobrava comissions milionàries de dictadures a canvi de favors mai no explicats. A un patriota que demanava exemplaritat als espanyols cada Nadal mentre amagava la seva fortuna a Suïssa”. Aquests que “prefereixen viure en la ignorància” són una legió tan gran a l’estat espanyol que el focus no es pot posar en la manca d’escrúpols del Rei comissionista i defraudador, sinó en l’entramat de poders fallits que han permès, protegit i blindat la seva corrupció i els seus abusos. I ara, sense cap sentit de la vergonya, han facilitat el seu retorn.

En conseqüència, a la pregunta de per què torna Juan Carlos, la resposta és una metàfora de la corrupció sistèmica de l’Estat: el Rei comissionista i defraudador (que manté la seva residència fiscal a Abu Dhabi per no haver de pagar impostos), torna perquè li rota, com sempre ha fet al llarg del seu reialme. És a dir, torna perquè continua gaudint de l’espessa omertà que sempre l’ha protegit. Per això ho fa sense cap discreció, ni prudència, sinó a l’engròs, viatjant en jet privat de superluxe, matriculat a Aruba, directe d’Abu Dhabi a Vigo, que costa 7.000 euros l’hora, de manera que el passeig suma al voltant de 60.000 euros. I no torna per donar explicacions, o fer alguna mena de gest de penitència, sinó per continuar exhibint la seva vida de luxe, participar en unes regates amb el seu vaixell “Bribón”, i ser rebut per la colla de cortesans esperpèntics que li aplaudeixen les gràcies. Amb les televisions de tot l’Estat seguint l’espectacle, com si no arribés “el gran trampós, l’home més desacreditat d’Espanya” (segons l’expressió feliç de Carlos Elordi), i protagonista d’un escàndol espuri de dimensions enormes, sinó una estrella de Hollywood. És tal la vergonya i el deliri, que gent seriosa com Esther Palomera ho consideren un míssil a la imatge de la institució. “No es recorda un major exercici d’autodestrucció!”, deia en un article.

Com és possible que s’hagi produït un excés tan brutal de desvergonyiment, que ha escandalitzat tota la premsa internacional, i que només és equiparable a la humiliant cerimònia dels franquistes, quan van portar a les espatlles el fèretre de la mòmia de Franco, en treure’l del Valle de los Caídos? Certament, resulta incomprensible la tossuderia d’Espanya per no perdre cap oportunitat de semblar una monarquia bananera reaccionària i antimoderna. La violència contra els ciutadans i les urnes, el Primer d’Octubre del 17, ja va ser una mostra eloqüent. El patètic retorn de Juan Carlos n’és una altra.

Cal fer-se, doncs, la pregunta. Com és possible que el Rei que es va embutxacar milions d’euros aprofitant-se de la seva posició, que cobrava comissions a dictadures del petrodòlar, tenia diners a paradisos fiscals, defraudava Hisenda amb milions d’euros, gaudia d’una vida d’amants i luxe gràcies al benefici dels diners públic, i sortia en sumaris judicials d’altres països i fins i tot era acusat per la Fiscalia del Suprem d’haver comès un mínim de 13 il·lícits penals, com és possible que torni com un reietó feudal, sobrecarregat de luxe, i rient-se dels ciutadans en pròpia cara? La resposta té múltiples arestes i una quantitat ingent de responsables. El primer, la mateixa tradició borbònica, emparada sempre en el lladrocini familiar i la impunitat dels poder públics. Es podria dir, en termes moderns, que la corrupció està en l’ADN dels Borbons, tant com ho està la protecció que tots els estaments de l’Estat els hi han proporcionat. I és així des de Felip V, perquè els Borbons han representat el blindatge de la unitat d’Espanya, el símbol institucional i repressiu de la indivisibilitat, per damunt de les nacions i les seves voluntats. De fet, així mateix m’ho va dir Juan Carlos quan vaig trobar-me amb ell a la Zarzuela i li vaig parlar del dret a l’autodeterminació. Any 1995: “le he prometido, en el lecho de muerte de mi padre, que nunca se rompería España. Y te recuerdo que soy el jefe de las fuerzas armadas”. Més claredat, impossible. Aquest és el primer motiu pel qual esdevé impune: ell mateix és el blindatge contra qualsevol vel·leïtat independentista. No oblidem el paper de Felip VI el 3 d’octubre...

Es podria dir, en termes moderns, que la corrupció està en l’ADN dels borbons, tant com ho està la protecció que tots els estaments de l’Estat els hi han proporcionat. I és així des de Felip V, perquè els Borbons han representat el blindatge de la unitat d’Espanya, el símbol institucional i repressiu de la indivisibilitat, per damunt de les nacions i les seves voluntats.

D’aquest primer motiu en pengem tots els altres. Per això va ser imposat pel dictador Franco, perquè el retorn del Borbó era el nus que ho deixava tot lligat. I per això mateix, a partir d’aquell moment, se li han tapat totes les misèries, inclòs l’obscur episodi dels seus contactes amb els colpistes del 23-F. Per cert, ja n’hi ha prou de la cantarella, repetida per tots els corifeus, a banda i banda ideològica, que va ser l’artífex de la transició. No és veritat, però a més és un menyspreu a tots els ciutadans i partits que varen lluitar per la democràcia i als quals, amb aquest axioma, se’ls relega a la categoria de societat immadura, necessitada de la intervenció del pater reial. Per citar novament Elordi, Juan Carlos només va ser “un subjecte passiu del procés dissenyat per altres”, i el seu paper es va limitar a no oposar-se a un canvi de règim, per tal de no quedar fora de la història.

A partir de la transició, la figura del Rei com màxim guardià de la unitat es va solidificar definitivament, i tots els poders de l’Estat, des dels polítics o judicials, fins als mediàtics, han actuat de manera servil per blindar la institució i la seva missió patriòtica. Durant dècades, malgrat saber-se la corrupció sistèmica que li permetia engrandir la seva fortuna (i de la qual no es coneix xifra exacta), les seves alegries amb amants de tot pelatge, els seus safaris per massacrar pobres animals i les seves comissions vergonyoses, el Rei va gaudir del silenci periodístic i polític, convertit en una autèntica omertà. I després, quan el silenci va esclatar, especialment gràcies als escàndols que es varen conèixer fora d’Espanya (com els 65 milions d’euros en un banc suís, provinents d’Aràbia Saudí), la maquinària de l’omertà judicial va posar-se en marxa amb precisió implacable. Així, les carpetes obertes per Anticorrupció quedaven arxivades per la Fiscalia del Suprem, per “prescripció dels fets” i “protecció dels actes durant el seu regnat per la figura de la inviolabilitat constitucional”. La resta de possibles delictes estaven emparats també per la inviolabilitat de la Corona. És a dir, el motiu no és que no s’haguessin produït els actes il·lícits, sinó que el Rei era inviolable davant la llei. I els milions defraudats a Hisenda quedaven regularitzats de manera molt sospitosa, atès que va pagar quan es va saber públicament que estava sent investigat. A sobre no va pagar tots els diners defraudats, sinó només pels anys en què podia ser jutjat penalment, perquè ja no era rei. I a sobre ho va fer amb un “préstec” d’uns empresaris amics.

Tot sumat, un reiterat capteniment corrupte i immoral que van silenciar els periodistes, varen callar els polítics i varen permetre els jutges, fent bona la idea que el problema d’Espanya no són les clavegueres de l’Estat, sinó que l’Estat és la claveguera. Per això el Rei defraudador, comissionista, puter, assassí d’animals, que amassà una fortuna i és amant del superluxe pot tornar, lliure de pols i palla. Perquè la corrupció a Espanya és impune quan es fa en nom de la pàtria.

 Pilar Rahola

Periodista

Article publicat al digital   EL NACIONAL  el diumenge 22 de maig del 2022

 

 

“Todo por la Patria”

Fa gairebé dos anys l’ARMH (“Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica”), va demanar a Pedro Sánchez que el Gobierno’ retirés de totes les casernes el lema “Todo por la patria”, assenyalant que aquest lema ‘fou una imposició dels colpistes del 18 de juliol del 1936’. Aquest lema fou instaurat pel dictador Franco, en plena Guerra Civil, per diferenciar entre patriotes i antipatriotes, reprimint violentament els que no pensaven com ells. Amb això intentaven justificar l’assassinat de milers de civils, l’empresonament de més de mig milió de persones, les humiliacions públiques i les violacions de milers de dones, les morts, lluny de casa seva, de centenars de milers de persones exiliades. Tot això van fer-ho, no només per una ideologia feixista, ni per negar-se a la democratització del país, ni per defensar els privilegis de classe dels terratinents, adinerats i jerarques de l'Església catòlica; ho van fer “Todo por la patria”, és a dir, per salvaguardar l’essència de la unitat d’Espanya.

A partir d'aquell moment, la frase va quedar impregnada d’aquesta connotació. ¿Com podem explicar als descendents d'aquells milers d'espanyols assassinats o perseguits, que el lema sota el qual van ser condemnats, segueix encara vigent avui? Doncs molt fàcil: només cal veure i llegir les notícies que un dia rere l’altre, es succeeixen dins d’aquesta ‘democràcia plena’ que s’anomena “España”. Aquestes darreres setmanes hem vist com esclatava l’escàndol del ‘Pegasus’ amb centenars d’espionatges a telèfons de polítics, advocats, periodistes i ‘tutti quanti’ que podien ser sospitosos de fer ferum d’independentisme. I surt la inefable ministra de Defensa, Margarita Robles, dient que s'està acusant el CNI sense proves, defensant la legalitat de totes les actuacions de l'organisme d'intel·ligència, justificant l'operació d'espionatge amb l'argument de: ‘¿què ha de fer un Estat quan algú declara la independència?’. Doncs tot, per la ‘unidad’ de la Pàtria.

De les actuacions fetes amb l’excusa del “Todo por la Patria”, hem passat ara a les excuses de les ‘Razones de Estado’. La “raó d’estat” ho justifica tot, després que s’hagi adobat tant el terreny perquè floreixi la llavor de l’espanyolisme i els sembradors ―C's,PP i Vox― hagin fet tan bona feina. Hem passat temps argumentant i defensant que a Catalunya hi havia una bona convivència i que no hi ha cap divisió a la societat. Potser ara no podríem estar-ne tan segurs, ja que una part d’aquesta societat, la que es va revoltar l’1-O, està cansada i poc reactiva i una altra part  ―que al principi s’ho mirava expectant―  ara s’ha revelat en contra de la primera acceptant, sense traves, la “raó d’estat” per justificar totes les accions encaminades a sufocar la pulsió independentista.

Res del que surti de les clavegueres de l’estat està mal fet si es fa contra l’independentisme. L’espionatge, el poc aclarit atemptat de la Rambla de Barcelona i tantes coses que no sabem, però que, quan les sapiguem, totes elles tindran una “raó d’estat”. Per exemple, Ada Colau, és un personatge enigmàtic. No s’entén el seu ascens fulgurant de l’activisme a la política i a l’alcaldia de Barcelona. Si us passeu la pel·lícula dels esdeveniments que van del 2013 al 2015, sembla que estiguin rodats en càmera ràpida. Salvar a Iniciativa Verds  ―la marca blanca del PSC, que estaven amb l’aigua al coll pràcticament ofegats― i guanyar unes eleccions de manera fraudulenta, amb una mentida que va ressonar amb força a tots els mitjans de la caverna, desbancant a Xavier Trias, com després desbancaria a Ernest Maragall amb una altra maniobra indecent a través d’un personatge nogensmenys enigmàtic, Manuel Valls. La ‘raó d’estat’, el ‘dret penal de l’enemic’… anem aprenent conceptes que ens ajuden a situar-nos i a enfocar bé el camí.

L’obsessió per la unitat territorial, la tenen molt arrelada a l’Estado espanyol i la ‘raó d’estat’ és el joc brut per mantenir aquesta unitat. L’espionatge dels telèfons de l’Ernest Maragall  i de l’Elsa Artadi mentre negociaven per l’alcaldia de Barcelona, descobert aquests dies dins l’operació ‘Pegasus’, per a impedir un pacte independentista, com ho explica, Vicent Partal, en el seu editorial titulat  “Colau, Maragall, els espies i els borratxos de la raó d’estat”, mostra d’una manera molt crua que no hi ha límits per a la ‘raó d’estat’ espanyola i el ‘Todo por la Patria’ que citàvem abans. Llegiu l’article, si voleu, tot seguit.

Colau, Maragall, els espies i els borratxos de la raó d’estat

El concepte “raó d’estat” ha acompanyat el desenvolupament de l’estat modern com la definició d’una de les seues pitjors conseqüències. Malgrat l’origen italià de la idea, hom l’atribueix al cardenal Richelieu, perquè la seua posició durant la guerra dels Trenta Anys, en favor del protestantisme ―essent ell mateix catòlic― va marcar per sempre la manera de fer la política. Richelieu tenia por que el poder de l’emperador catòlic romà fos excessiu per a la monarquia francesa i per aquesta “raó d’estat” va contradir les seues conviccions més íntimes i va passar a moure’s, segons la coneguda frase, “entre allò que la consciència permet i allò que requereix la resolució dels afers públics”. El cinisme es va apoderar de la política i la “raó d’estat” va desplaçar cada vegada més la decència personal, els valors i la ideologia i tot dels governants.

D’ençà d’aleshores, aquesta invocació a la “raó d’estat” s’ha convertit en una pantalla perfecta per a permetre a qualsevol polític de fer totes les coses que repugnarien a la consciència, fins i tot la pròpia, o que no es podrien explicar sense tornar-se roig com un tomàquet. Bàsicament perquè adduir la “raó d’estat” per a fer qualsevol cosa és una de les maneres més evidents de dotar de legitimitat, si més no de legitimitat retòrica, qualsevol política que vulgues fer. Qui caram, així en abstracte, s’oposarà a la raó d’estat? Qui s’oposarà a una imperiosa necessitat del conjunt de la nació?

Però el problema de la raó d’estat, com es va descobrir de seguida, són els límits. Que desapareixen com per art de màgia. En el moment que acceptes de justificar-te amb la raó d’estat és gairebé impossible de no repetir la carta, tan còmoda com és. Invocar la raó d’estat, sobretot quan els altres l’accepten sense crítiques, és perdre qualsevol constrenyiment, deixar de patir pels límits que marquen què pots fer i què no, sentir-te sobirà absolut. Per això no és estrany que aquells qui la fan servir una vegada i una altra acaben perdent el nord i la decència, sovint embriagant-se de poder, fins que un dia cometen un error que de tan gros que és, de tan enorme, esdevé inexplicable, indecent. I sol ensorrar-ho tot.

Això ve a tomb de la notícia que vam saber ahir, per una informació de La Vanguardia, que l’estat espanyol havia fet servir l’espionatge també per a evitar que ERC ―Ernest Maragall, en concret― pogués pactar amb Ada Colau i esdevenir batlle de Barcelona. I la història és particularment interessant per tres motius.

El primer és que posa en relleu una altra volta que per a l’estat espanyol aquestes diferències internes que tant angoixen els independentistes no existeixen: simplement tots som l’enemic. Ja ho hauríem pogut entendre quan, en la primera llista del Pegasus, apareixen com a investigats polítics com Ferran Bel, Marc Solsona i Marta Pascal, que no podien estar més allunyats de l’estratègia de la confrontació. Però ara, per si calia, encara tot es fa més clar. Un pacte entre ERC i els comuns és precisament allò que ha cercat amb afany un sector d’Esquerra, com una manera de desfer-se del bloc independentista i un vehicle per a fer entrar el país en una nova etapa política en què la independència reste aparcada. Però per al govern espanyol Esquerra, per més predisposada que estiga a acceptar-ho tot i a aguantar el que siga, simplement és l’enemic, forma part de l’enemic i, per tant, farà qualsevol cosa per afeblir-la. La veritat és que jo no confie gens que Esquerra aprenga la lliçó i actue en conseqüència, però he de dir també que tampoc no sé quant de temps podrà resistir defensant una posició que les obvietats contradiuen i ridiculitzen.

La segona lliçó interessant que es pot extreure d’aquesta situació que acabem de saber és la ceguesa que causa sempre la raó d’estat en qui la fa servir. I ací és on es creen oportunitats magnífiques. Ho he explicat abans: en termes polítics, per a Espanya seria molt important i li donaria una gran seguretat en el futur que ERC es despenjàs del bloc independentista i s’instal·làs en una mena de nou tripartit. Això faria que el país abandonàs l’eix Catalunya-Espanya en favor de l’eix dreta-esquerra. Però els obsessiona tant la por que tenen de l’independentisme i la constatació ―que ells sí que tenen i creuen― que la independència és possible en qualsevol moment, que simplement perden el nord i alhora la capacitat d’anàlisi. Fins al punt que quan Ernest Maragall guanya les eleccions, en compte de pensar que Maragall i Colau governant junts podrien formar una nova centralitat i obrir una nova etapa, només hi veuen un terrible independentista manant al cap i casal i embogeixen. I què fan? Maniobrar com siga ―si han espiat, què més no hauran arribat a fer?― per impedir-ho. A qualsevol preu.

Finalment, el tercer aspecte interessant que es desprén de tot plegat és l’aclariment ja gairebé definitiu del paper d’Ada Colau i els comuns com a instrument privilegiat de l’estat per a frenar l’independentisme. Això ―tornem-hi― ja era visible, però ara s’ha documentat molt més. Evidentment, la batllessa pot dir que no en sabia res, però l’acumulació de fets estranyament casuals que sempre l’afavoreixen a ella ja és d’una dimensió monumental. I cada vegada és més difícil de creure que no n’és conscient, del joc a què juga. En primer lloc, Colau aprofita d’una manera completament indigna una maniobra de la caverna, la famosa mentida sobre Xavier Trias i els diners inexistents a Suïssa, per a arribar a la batllia, tot derrotant CiU. I quan es descobreix la mentida no demana mai excuses per allò que havia arribat a dir ni expressa tristesa per haver estat protagonista de l’afer. Però és que, a més, a les eleccions següents accepta els vots de l’ultra Manuel Valls per a tornar a ser batllessa malgrat que Esquerra Republicana havia guanyat les eleccions. I ara descobrim que tot això passa amb l’agreujant que, en aquell moment, algú espia telèfons i influeix, doncs, de manera directa en el resultat de les negociacions. Tot això partint de la base, i dient per escrit a un jutge que per a Espanya és imprescindible que la batllessa siga Ada Colau. Com siga.

Deia abans que el problema principal de la raó d’estat és que els qui s’acostumen a fer-la servir amb regularitat ―siguen de dretes o d’esquerres, que això tant hi fa― al cap de poc temps solen entrar en una deriva que els porta inevitablement a cometre errors enormes i ben sovint a propiciar situacions completament contràries als seus interessos. Emborratxar-se del poder que t’atorga gaudir del deep state i les seues extraordinàries funcionalitats, generalment té una ressaca molt i molt amarga. Per això estic convençut que les conseqüències del Pegasus, que tot just si comencem a descobrir, significaran el moment més decisiu en la política catalana d’ençà del Primer d’Octubre i la proclamació de la independència. I l’error més important d’Espanya d’aquests darrers anys.

PS. Una de les coses més tenebroses de l’afer Pegasus és que no sabem si continuen espiant ―que segurament sí. Ni sabem què més fan de manera il·legal per a incidir en la vida política catalana. Però una cosa sí que és clara: si fa quatre anys evitar que Maragall fos batlle de Barcelona era una “raó d’estat”, res no fa pensar que no ho continue essent encara avui.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital   VilaWeb   el diumenge 15 de maig del 2022

 

La realitat del català

Va ser l'abril del 1983, amb el suport de totes les formacions polítiques, quan el Parlament de Catalunya va aprovar la llei de normalització lingüística, una norma que havia de ser decisiva per a la recuperació de la llengua en els seus usos oficials, en l'educació i els mitjans de comunicació. La llei de política lingüística del 1983 va ser substituïda per una norma nova del 1998, que es va aprovar amb 102 vots a favor i 25 en contra i que contempla l'ensenyament 100% en català. L’any 2020 uns espanyols destinats a Catalunya porten als tribunals el "dret" a què el seu fill estudiï en castellà ―per cert a cap lloc del món existeix aquest "dret" a no ser que visquis en una colònia― i el jutge dóna la raó als espanyols i obliga la resta de la classe a fer-les també en espanyol. Ara una associació espanyolista que no representa ningú pretén que la sentència s'apliqui a tothom. El TSJC els hi dóna la raó i obliga a impartir el 25% de castellà a TOTES les escoles de Catalunya. Llavors arriba la gran solució dels partits: modificar la Llei de Política Lingüística del 1998 per acomodar-la a la Sentència.

Ara, tanmateix, sense que hi hagi cap relació amb determinats posicionaments judicials, es vol modificar aquesta llei. Es pretén parlar de “normalització de l’espanyol” a Catalunya. Els parlamentaris catalans que van subscriure la proposta de modificació de la llei (JxCat, PSC, PODEM i ERC) entenen, per tant, que l’espanyol necessita polítiques públiques de suport a Catalunya. Desconeixen la realitat i que aquesta modificació de la llei és un disbarat. Per això, sembla que Junts per Catalunya no participarà de cap reforma de la llei perquè no té consens polític ni del sector, i perquè no ha impedit una decisió judicial que imposa el 25% del castellà a les aules. “L’únic objectiu de Junts durant aquestes setmanes ha estat consensuar mesures per intentar protegir la immersió. Per nosaltres el català és una línia vermella. No avalarem cap mesura que suposi un retrocés”, ha manifestat el portaveu de JxC. El consens que es va esbombar de manera retòrica, que portava a l’acceptació d’una reforma de la llei de Política Lingüística que retallava la immersió era fals. El PSC, sempre més hàbil que cap altre partit, va arrossegar Junts i ERC a un escenari pensat exclusivament per provocar un enfrontament més entre els socis del Govern. Els socialistes han aconseguit el que volien i de propina s’enduen un episodi més de divisió interna a Junts. La trampa que els socialistes han parat als republicans és diabòlica: o accepten retallar la immersió o donen la raó a Junts, tard i malament. Cap opció és bona.

La normalització de l’idioma català té una llei vigent amb un gran consens. La llei de política lingüística del 1998. Aquesta llei és bona. Centra el català com a idioma de Catalunya, per fer-lo conegut i parlat i, si és possible, imprescindible arreu de la vida social del país. És una conquesta col·lectiva: una llei catalana per normalitzar el català, la llengua nacional, pròpia, dels catalans. No és la llei, que ja tenia el consens social i polític, el que s'ha de modificar. El que cal fer és aplicar la llei vigent que compta amb l'aval del TC i de la societat espanyola i no una sentència que no representa la voluntat democràtica de ningú. Que el PSC i Comuns estiguin a favor de canviar la Llei de Política Lingüística ens hauria de donar una pista molt clara de si aquesta modificació beneficia la immersió o la perjudica. Una de les principals raons que ha dut a Junts a fer-se enrere ha estat el perill que la reforma acabés al Tribunal Constitucional i que el resultat fos un retrocés encara pitjor per a la llengua.

La pregunta que cal fer-nos ara és la que formula el director del digital VilaWeb, Vicent Partal, i que escriu en el seu article titulat:  “¿Quin consens sobre la llengua hi pot haver sense la CUP ni Junts?”. Efectivament, és impossible que el pacte per reformar la llei de Política Lingüística serveixi de res. Seria estèril encara que el consens fos de la totalitat dels 135 diputats del Parlament, perquè mai serà admès per a una treva en la guerra judicial contra la llengua. La interlocutòria del TSJC d’aquesta setmana deixa molt clar que els jutges ―a part de demostrar que no coneixen el català― no volen ni pactes polítics ni suposats consensos. Volen obediència, volen submissió. Volen que el conseller d’Educació comenci a enviar ordres a les escoles i instituts per fer matemàtiques en castellà. Ells manen, el govern obeeix i el poble s’aguanta. Així és com ho veuen, i no acceptaran cap altra cosa. Llegiu si voleu l’article d’en Partal a continuació.

Quin consens sobre la llengua hi pot haver sense la CUP ni Junts?

El 3 de desembre de 2007, ja fa més de catorze anys, vaig escriure aquest article editorial, ací a VilaWeb: “Un canvi de cicle polític”. D’aleshores ençà, he publicat més de tres mil editorials i aquest és un dels pocs que recorde amb precisió.

L’article venia a tomb de la manifestació en protesta pels dèficits en les infrastructures, aquella famosa manifestació en què fins i tot va participar, discretament, el president Pasqual Maragall, que acabava de ser defenestrat pel seu partit. I l’article, el recorde perquè el debat que acabà fent possible aquella manifestació va permetre per primera volta una cosa que marcaria el futur del nostre país fins avui. El resum seria aquesta frase: “Segurament que és aquesta fotografia, del PSC i el PP en l’un costat, i d’Unió Democràtica a la CUP en l’altre, el canvi més transcendental que es deu haver plasmat aquest primer de desembre i amb això és possible que hàgem assistit al naixement d’un nou cicle polític al Principat.”

Efectivament. Aquell dia, per primera vegada, les aliances polítiques al Principat van bascular i ho van fer de debò. El PSC de José Montilla ja havia començat el viratge cap a l’espanyolisme que va acabar consumant en la legislatura de la independència. I CiU i ERC començaven a entendre que eren aliats naturals, o ho haurien de ser, si volien portar el país a algun port. I que això exigia d’abandonar les seues relacions amb el PP i el PSOE i prioritzar, sí, l’eix nacional.

Amb daltabaixos o amb entusiasme, amb picabaralles constants, amb deslleialtats de vegades però també amb un ambient de camaraderia extraordinària unes altres, el moviment independentista ha transitat d’ençà d’aleshores, del 2007, per aquesta via. Fins i tot, quan estaven més barallats. I tant és així, que d’aquest govern que tenim ara encara en diuen el govern del 52%. El 52% del vot a favor de la independència. El 52% de la suma d’ERC, Junts, la CUP i el PDECat.

I, tanmateix, d’ençà de la formació de l’actual govern sura la sensació que aquell moment històric generat ara fa més de catorze anys, i que ha estat tan important i positiu per al país, és a punt de ser aniquilat. Els pactes municipals trencant el bloc independentista primer, el pacte de Junts amb el PSC a la Diputació de Barcelona després i el pacte tàcit d’ERC amb el PSOE a Madrid han causat la sensació, i alguna cosa més que la sensació, que l’independentisme és a un pas de destruir un dels motors bàsics del seu creixement electoral i d’entrar, per tant, en una deriva que no se sap on porta.

I això es va posar de manifest ahir d’una manera dramàtica, arran de la decisió de Junts per Catalunya d’abandonar definitivament el pacte per a reformar la llei de política lingüística que ells mateixos havien signat amb ERC i també amb el PSC i els comuns.

Aquell pacte a quatre ja era terrible per si mateix, més enllà de la llengua, perquè feia fora de manera explícita la CUP, partit al qual els signants ni tan sols van arribar a convocar. I, per tant, trencava l’esperit encetat en aquella manifestació del 2007. Però ara, amb la marxa de Junts i la defensa a ultrança del pacte per part d’ERC, les coses sembla que es porten tan al límit que és més fàcil d’imaginar un cataclisme polític a curt termini que no pas una altra cosa.

Sobre el contingut d’aquest acord, ja m’hi he pronunciat anteriorment: és un despropòsit i fa mal al català. En aquest sentit, m’alegre que Junts haja rectificat el seu error. Ara bé, això d’ahir va molt més enllà encara i pot arribar a tenir una repercussió molt més gran. Perquè si la CUP i Junts coincideixen a dir que aquest no és el pacte que la llengua necessita, jo diria que el més raonable seria que ERC renunciés a insistir-hi. Perquè són dos partits de tres, els que diuen que aquest no és el camí. Perquè són 41 escons independentistes contra 33. Però, sobretot, perquè què farà ara ERC? Pactar amb el PSC del 155 i amb els comuns de l’eterna desconfiança, posicionant-se contra el que defensen els seus companys del 52%?

PS. Dos comentaris al marge. El primer és que fóra molt bo, encara que segurament serà demanar massa, que Junts i CUP proposassen ara una alternativa comuna que poguessen defensar tots dos. El segon és felicitar la gent del carrer, els pares i els mestres, les organitzacions, que s’han oposat a aquell pacte a quatre. Ja ho sé, que el desànim no deixa veure res aquests dies, però amb el temps es farà evident que la rectificació de Junts és, sobretot, una victòria dels qui van decidir de resistir i no acceptar una proposta que no serveix per a frenar l’ofensiva judicial però que ens deixava despullats i sense aire als qui creiem en el futur de la llengua catalana.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el dijous 12 de maig del 2022

No puc més. #aneu a la merda

L’eurodiputada d’Esquerra Republicana, Diana Riba, ha afirmat que li havien introduït el programari Pegasus per espiar-la l’octubre del 2019. Ella ha estat un dels primers eurodiputats que han estat espiats amb Pegasus, i això pot fer ―no vol dir que ho faci―  que aquest escàndol d’espionatge, el Catalangate,  pugui prendre més volada. Després de dir primer que no en sabien res, l’Estado, ha admès després que és  veritat que ens espia. Ho ha dit obertament la ministra de Defensa, Margarita Robles, qui sap si aclaparada per la pressió escènica o en un gest clarament premeditat. L’Estado ha volgut justificar l’espionatge dient que s’hi va veure ‘obligat’, ja que els independentistes atacaven la sagrada unitat d’Espanya. El mateix va argumentar una diputada de Vox, Macarena Olona: “Líders independentistes catalans suposadament espiats pels serveis d’intel·ligència espanyols. On és el problema? Que els han espiat? Poc han fet.” Som un perill per al règim, disposats a declarar la independència, a tallar les vies públiques, a provocar desordres, a tenir relacions amb dirigents d’altres països i, fins tot, a tenir somnis inconfessables amb qualsevol ideal.

En aquest context s’ha produït la notícia que l’Elsa Artadi deixa la política. Deixarà de ser regidora a l'Ajuntament de Barcelona, no en serà l'alcaldable a les pròximes eleccions municipals i renunciarà a l'acta de diputada al Parlament. També plega dels òrgans de direcció de Junts. "No tinc energia per continuar, no puc més", ha explicat en una compareixença sense preguntes visiblement emocionada. La decisió ha subratllat Artadi, és de caràcter personal i no polític perquè no està "en condicions de servir" ni al país ni a la ciutat. La que era, fins ara, alcaldable de Barcelona de Junts per Catalunya ha assegurat que ha arribat el seu moment de dir "prou" i que és la decisió "correcta i honesta" perquè aquells que estan en la primera línia de la política hi han de ser "amb tota l'energia i dedicació".

Aquests dos fets ―i molts més que no podem esmentar per manca d’espai― expliquen les reaccions del món polític català, com la de l’expresident de la Generalitat i eurodiputat de Junts, Carles Puigdemont, que ha esclatat contra el govern d’Espanya, a qui culpa de la intervenció de l’Estat, efectuada amb el programa Pegasus, i en un missatge publicat a Twitter, ha difós l’etiqueta #aneualamerda, afegint-se a l’expressió que, en un comentari anterior, havia fet servir l’exvicepresident d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri. “Aneu a la merda tots els qui heu violat les nostres vides i les de les nostres famílies. Miserables els qui ho feu i els qui ho justifiqueu”. El mateix Puigdemont ha manifestat també que “no ens podem asseure mai més en cap taula amb aquesta gent fins que hàgim de decidir els termes de la separació”, una nova expressió de rebuig a la taula de diàleg que l’actual president de la Generalitat, Pere Aragonès, encara sembla voler mantenir amb el govern d’Espanya.

La marxa d'Elsa Artadi de la política torna a confirmar l’excepció que vivim dins l’Estado espanyol. Un Estat on els seus joves polítics, els més ben preparats, decideixen retirar-se dient:  ‘no puc més’, ens hauria de fer reflexionar a tots els demòcrates. Espanya no va per bon camí. La renúncia d'Elsa Artadi és bona mostra d'això. L’espionatge del Catalangate, en el nostre cas, de catalans que vam votar i guanyar la decisió de separar-nos d’Espanya i esdevenir la República Catalana, és una nova acció de guerra d’Espanya contra nosaltres per a mantenir-nos permanentment sotmesos. Motius sobrats de separació i divorci. Malgrat això, veiem molt d’interès d’en Pere Aragonès quan afirma que hi ha coses que s’han trencat per part del PSOE, però que Esquerra Republicana no ha abandonat ni abandonarà la negociació.

Fins ara l’Estado no ens ha derrotat encara. S’ha cremat qualsevol prestigi democràtic d’Espanya, s’han desemmascarat com a franquistes de soca-rel que són, s’ha trencat el miratge que un “gobierno de izquierdas” seria molt diferent, però nosaltres encara som els mateixos independentistes que abans. No intentin enganyar de nou als catalans, ara amb la paraula “negociació” més maca i encertada que no pas la paraula “diàleg” però de fet buida, sense tornar a la necessària unitat estratègica lleial a la incipient República Catalana. No acceptarem ni excuses ni dilacions. El periodista, Jordi Barbeta, analitza les actuacions recents de l’Estado en un article titulat  ’España y yo somos así, señora’, on escriu que, si el govern més progressista de la història no ha estat capaç ni tan sols d’interrompre l’actuació immoral de les clavegueres de l’Estat, per a què ha servit tenir un govern tan progressista?  Podeu llegir l’article a continuació.

“España y yo somos así, señora”

El Govern de l’Estat ha comunicat que efectivament va espiar el president Aragonès i altres persones d’ideologia independentista i s’ha quedat tan ample. L’executiu ha declarat que la tasca d’espionatge es va fer d’acord amb la llei (franquista de secrets oficials) i amb autorització d’un jutge. Amb les declaracions de la ministra de Defensa i la compareixença de la directora del CNI a la comissió de secrets oficials, l’executiu de Pedro Sánchez ha ratificat que van fer el que havien de fer i que ho van fer bé. Això no equival a dir que ho tornaran a fer, sinó que continuen i continuaran fent el mateix. El president Pedro Sánchez no ha expressat cap intenció de rectificar res. No es canviarà la llei, no se substituirà la ministra, ni la cap dels serveis d’intel·ligència, i es mantindrà en el seu lloc el mateix jutge del Suprem que porta instal·lat confortablement al CNI des de fa més d’una dècada, quan el mandat era per cinc anys. La directora del CNI només s’ha referit a l’espionatge de 18 persones. De la resta de persones espiades ha dit que no en sap res, però el que és més significatiu és que tant li fot i no pensa fer res per comprovar-ho. Tampoc la Fiscalia. La conclusió és que tot aquest abús de poder, aquesta vulneració de drets fonamentals, forma part del funcionament sistemàtic de l’Estat espanyol i el que resulta més desesperant, és que funciona i funcionarà així governi qui governi i, des del punt de vista democràtic, aquesta és una conclusió tràgica.

Ara tenim a l’Estat el que s’ha anomenat el govern més progressista de la història. Certament, la majoria parlamentària que ha donat suport a l’executiu de Pedro Sánchez es va articular per descavalcar el Govern més corrupte de la història i, per primera vegada a la història, aquesta majoria tenia una composició inequívocament progressista, tant plural com transversal i territorialment diversa. Havia de marcar un punt d’inflexió i revocar la regressió en drets i llibertats que havien imposat els governs del Partit Popular. Tanmateix, la dreta política, però molt especialment els poders fàctics de l’Estat, que es creuen els legítims propietaris d’Espanya, han considerat la formació del Govern PSOE-Podemos com la infiltració a les institucions d’uns intrusos, un conglomerat de tots els enemics de la pàtria, comunistes, proetarres i independentistes, amb la qual cosa s’han considerat legitimats per actuar en conseqüència i coordinats des de totes les estructures de poder que controlen, polítiques, judicials, d’intel·ligència, policials, econòmiques, financeres i mediàtiques. Per això l’executiu de Pedro Sánchez s’ha trobat amb tantes dificultats per derogar les lleis del PP. Ni la llei mordassa, denunciada per totes les organitzacions de defensa dels drets humans, s’ha reformat encara. Per no parlar de la connivència amb les corrupcions de la monarquia. Sánchez havia d’optar entre enfrontar-se als poders omnipresents de l’Estat o adaptar-se pragmàticament a les circumstàncies. Per a la primera tenia els vots, però potser no prou fortalesa. La segona opció li haurà semblat més fàcil per sobreviure, però només li servirà fins que el facin caure potser fins i tot amb deshonor. Perquè Pedro Sánchez va assumir una responsabilitat. Si el govern més progressista de la història no ha estat capaç ni tan sols d’interrompre l’actuació immoral de les clavegueres de l’Estat, per a què ha servit tenir un govern tan progressista? I si cap govern pot canviar tota aquesta merda que ha emergit, per a què serveix anar a votar?

Són reflexions que afecten tot l’espectre polític de la majoria, especialment el PSOE, Unidas-Podemos i Esquerra Republicana. Sánchez ha optat per sobreviure a força de cohabitar amb els poders fàctics que el volen descavalcar, però aquests saben que continuarà insistint a governar amb els considerats intrusos perquè personalment no té alternativa, així que mantindran la seva ofensiva per foragitar-lo ni que sigui a un càrrec europeu. Qualsevol combinació d’aliança política del PSOE amb la dreta passa per entregar prèviament el cap de Pedro Sánchez. La incorporació d'Unidas-Podemos a l’executiu, que havia creat algunes expectatives, no ha servit per desarticular la màfia estatal sinó per incentivar el seu activisme i resignar-se. Esquerra Republicana se les prometia molt felices assumint la interlocució catalana amb l’Estat, una posició que els situava en el centre de l’escenari polític i que solia ser molt rendible electoralment parlant. Tanmateix, els republicans s’han trobat ara sense arguments per mantenir la interlocució i atrapats sense poder capitalitzar tampoc una trencadissa...

Hem arribat al punt que fins i tot l’amenaça de l’extrema dreta genera indiferència en cercles progressistes, com si no fos cap novetat, perquè l’Estat continua parlant com fa més de cent anys declamava aquell capità Diego de Acuña, en la peça teatral d’Eduardo Marquina ‘En Flandes se ha puesto el sol’. Deia el capità, com ara Margarita Robles, “España y yo somos así, señora”.

Jordi Barbeta

Periodista

 

Article publicat al diari  EL NACIONAL.cat  el diumenge 8 de maig del 2022

Política, mentides i cintes de vídeo

Sex, Lies, and Videotape (a Espanya, Sexe, mentides i cintes de vídeo) és una pel·lícula nord-americana de 1989 escrita i dirigida per Steven Soderbergh. Explica la història d'un home que enregistra dones parlant de la seva sexualitat, i el seu impacte en les relacions d'un matrimoni en crisi i en la germana petita de la dona. Ara sabem que a aquesta ‘democràcia plena’ nomenada Espanya des de fa molt temps, potser des dels seus inicis als anys setanta del segle passat ―després de la dictadura―, existeixen uns serveis que enregistren converses, espien i també menteixen.

El ministre de la Presidència, Félix Bolaños, i la portaveu del govern espanyol, Isabel Rodríguez, en una roda de premsa convocada d’urgència i per sorpresa aquest dilluns, han informat, amb cara de circumstàncies, que els telèfons del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i la ministra de Defensa, Margarita Robles, han estat infectats amb el programari Pegasus i, per tant, espiats en el maig i juny de 2021, i han detallat que s’està investigant si hi ha més membres de l’executiu en la mateixa situació. Félix Bolaños, ha donat per fet que l’espionatge d’aquests terminals és “il·lícit i extern”, situant així la intrusió en els telèfons “fora de l’ordenament jurídic” i “aliè als organismes de l’Estat”.

Aquesta precipitada ‘confessió’ del fet que a Espanya s’espia, ha tingut la immediata rèplica del president Carles Puigdemont, que ha reaccionat a les declaracions de Bolaños tuïtant: "La Moncloa ha hagut d’esperar que hi hagués una infecció amb Pegasus als mòbils del president del govern i de la ministra de defensa per considerar que és un assumpte d’extrema gravetat i per investigar-ho. Quan ho denunciàvem els catalans no mereixíem tanta consideració". Això és ben cert, ja que es tracta del mateix programari que s'ha fet servir per espiar a polítics, activistes i advocats de la plana major independentista en el cas CatalanGate. El secretari general de Junts per Catalunya, Jordi Sànchez, ha afirmat també en un tuït: "Que Pedro Sánchez hagi estat espiat no treu cap motiu per continuar pensant que les clavegueres de l'estat es troben darrere del CatalanGate. En tot cas, avui queda certificat l’espionatge contra l’independentisme. Més que mai comissió independent d’investigació".

Amb l’afirmació feta pel “gobierno de España” que aquest espionatge s’ha fet des de l’exterior’, sense concretar el terme ‘exterior’, no sabem si volen dir que s’ha fet des de fora del “Gobierno”, del “Estado” o de “España”. En els dos primers casos, seria molt greu que les mateixes instàncies de govern, s’espiïn les unes a les altres, vol dir que Margarita Robles i els seus, no controlen els serveis secrets ni les clavegueres i això seria motiu suficient per a fer dimitir tota la cúpula del CNI; en el tercer supòsit, potser no trigarem gaire a sentir que la culpa de tot plegat és de la independència catalana pels seus contactes amb Putin, o pitjor encara, que s’ha espiat des de Catalunya. I així reconeixeran tàcitament que som un país extern… Tot plegat fa molta pudor i aquesta oportuna infecció del cap del Govern i la ministra sembla una sortida d’allò més convenient, però una mica barroera. És una grollera manipulació per tapar les culpes. Fa pena pensar que l’estat espanyol té un nivell intel·lectual tan baix. Això de ‘a mi també m’han espiat’ no és més que una pèssima disculpa que implica encara més en el delicte a l’estat espanyol.

En relació amb el Catalangate, la Moncloa havia travat fins ara un relat que es basava en ‘aclarir els fets’ abans d'afrontar la depuració de responsabilitats polítiques que li exigeix l'independentisme. En aquest sentit, Bolaños havia verbalitzat quatre mesures en la reunió que va mantenir fa vuit dies amb la Generalitat: un "control intern" al CNI, una investigació del Defensor del Poble, la constitució de la comissió de secrets oficials al Congrés i la desclassificació de documents en el cas que fossin requerits per les autoritats judicials. Aquesta precipitada roda de premsa sona més a un enfilall de mentides, dites en to solemne, però falses totes elles, que a un veritable cas d’espionatge als telèfons dels dos dirigents espanyols, ja que la pregunta que cal fer-los-hi seria: ¿per què han tardat més de mig any a fer públics aquests fets, i només ho han fet quan ha esclatat el ‘Catalangate’? Aquests darrers esdeveniments i la seva afectació cap als independentistes, els analitza el polític i editor del digital LaRepública.cat, Joan Puig, en l’article titulat ’Ho tenim guanyat i perdem el temps en paraules buides’ que podeu llegir tot seguit.

Ho tenim guanyat i perdem el temps en paraules buides

El #CatalanGate és una nova oportunitat de guanyar, de posar-nos al mapa de les minories nacionals represaliades. Governi qui governi a l’estat espanyol, siguin monàrquics, republicans o “el govern més progressista de la història”, primer és Espanya i es farà el que calgui, legal o il·legal, per mantenir-ne la unitat i, a més, ho diuen sense embuts ni vergonya.

El drama el tenim a casa nostra, on els partits independentistes continuen pensant en petit, en guanyar l’hegemonia en el marc autonòmic i Espanya, que ho sap i ho percep, no pren cap mesura: ni amonesta, ni cessa ni fa dimitir ningú, i menys la ministra de les clavegueres de l’estat, que no els cal. Les amenaces del govern català no se les creuen i, malgrat demanar el cap de la ministra Robles, el govern espanyol la reforça i el govern català ho acata.

Aquesta setmana hem vist el pobre panorama de l’independentisme polític català i basc. Malgrat que ERC i EH Bildu tenen un acord de legislatura on s’hi diu que votaran sempre el mateix en temes espanyols, sembla que aquest pacte ha saltat pels aires en el moment en el qual els republicans han votat en contra del decret del govern espanyol sobre les mesures socials per la guerra a Ucraïna i els abertzales, per contra, hi han votat a favor. El vot negatiu d’ERC, Junts i la CUP ha estat en protesta per l’espionatge d’estat als independentistes. Hem d’entendre que als partits bascos tant se’ls en fot que espiïn els independentistes catalans? De fet, ni en això en podem posar forts, que el PDCAT també ha recolzat l’executiu socialista votant-hi a favor i no fent pinya amb els altres partits catalans.

La República.cat va donar notícia de la divergència de vot entre ERC i Bildu, contravenint l’acord de legislatura entre les dues formacions i argumentant-ne els motius, i aquest editor va rebre la pressió dels responsables de comunicació dels republicans sobre “com” vam escriure la notícia. Que ens adrecessin la seva protesta significava que l’havíem clavat i se’ns ha confirmat també veient el malestar existent a l’esquerra abertzale on molts tampoc no entenen aquesta votació divergent.

Deixant passar un escàndol d’aquesta magnitud, servit en safata de plata, tornem a perdre una oportunitat històrica de guanyar internacionalment i, malauradament, això és així per les desavinences entre independentistes. Que Espanya utilitzi les seves clavegueres per impedir els drets de la minoria nacional catalana és un escàndol, però, si els partits independentistes prefereixen perdonar Espanya i seguir en una taula de diàleg, que ja no es reunirà més per la manca d’interès del govern espanyol més progressista de la història, és una prova més que amb els dirigents actuals no anem enlloc. O l’independentisme torna a la unilateralitat o la submissió cada dia serà més evident.

Joan Puig i Cordon

Ex diputat d’ERC

Article publicat al digital  La República el diumenge 01 de maig del 2022