Pere Navarro, l’home que bufetejava un país

Avui comença la campanya de les eleccions europees, que normalment passen sense pena ni glòria, però que aquest cop estaran centrades en el debat sobiranista i la crisi econòmica, però potser també amenitzades per la plantofada al Pere Navarro. Fa gairebé quinze dies del succés  i encara no s’ha trobat la senyora de mitjana edat, ni se sap si realment aquesta persona existeix. Victor Alexandre en l’article que podeu llegir més avall, posa en relleu els interrogants que s’han obert en tot aquest afer, afirmant que potser és en Pere Navarro qui fractura, violenta i bufeteja el país. Pssssst!!, no ho diguin a ningú: no hi ha senyora, van ser ells..

Pere Navarro, l’home que bufetejava un país

En el moment d’escriure aquestes línies ha transcorregut una setmana i encara no s’han aclarit els fets d’acord amb els quals una dona hauria donat una bufetada a Pere Navarro a la porta de la catedral de Terrassa ni tampoc no s’ha donat a conèixer la identitat de la dona en qüestió. Aquest silenci, aquesta opacitat a l’hora de saber-se’n la veritat, no sols deixa sense resposta el munt de preguntes que es fa la gent, sinó que converteix la suposada víctima en sospitós. Sobretot a partir de dos detalls clau. El primer és l’afany amb què Navarro contacta amb els mitjans de comunicació per sobredimensionar el cas. El segon és la instrumentalització política que en fa, en benefici propi, basant-se en el que ell en diu “percepció”. “Els motius són molt clars”, afirma, “són el resultat del clima de crispació”. I en culpa, de passada, “l’actitud del president Mas”. És a dir, que, mancat de proves, elabora una teoria que li permeti presentar-se com a víctima de l’independentisme català. Així, l’independentisme seria mostrat al món com a violent, rabiós, sanguinari i trencador de la convivència mentre que ell i el seu partit nacionalista espanyol serien l’opció de la pau.

Però què va passar realment? Segons ha informat el diari terrassenc La Torre, “ni els clients ni els responsables del bar La Taverneta, ubicat just a deu metres de l’escala de la catedral amb vuit taules al carrer i plenes de gom a gom, no van veure ni sentir res”. Ni tampoc no van veure ni sentir res “els treballadors que aquell dia i hora [27 d’abril a tres quarts d’una de la tarda] estaven als bar-restaurants El Vermut i Plaça Vella, situats igualment a pocs metres de la catedral”. Això coincideix amb el que diu un senyor que va assistir a la mateixa cerimònia religiosa que Navarro en qualitat de familiar d’un nen que feia la primera comunió: “Vam coincidir amb ell mentre esperàvem per entrar a l’església. Jo era a prop de l’entrada, i ell també. Hi havia gent pel mig, ell parlava amb una colla que tenia al voltant. Dins l’església també érem ben a prop, gairebé el tenia al costat. Vaig veure que, quan va entrar, el sacerdot el va saludar i que parlaven. Em vaig quedar molt sorprès quan vaig llegir la notícia”.

Quin misteri, oi? Tenim una cerimònia a la qual assistien sis-centes persones, una suposada agressió a la cara que no va deixar la més mínima marca, una suposada agressora sense identitat i centenars de persones al voltant que no van veure ni sentir res. “Potser va ser un somni”, pensarà algú. En tot cas, quan algú convoca els mitjans de comunicació per emetre un judici d’intencions, com ha fet el senyor Navarro, és lògic que els qui l’escolten dubtin de la seva veracitat. Fins i tot, atesa l’explotació política que n’està fent, hi pot haver qui pensi que es tracta d’un somni fet realitat. D’allò que se’n diu “a bodes em convides!” Aquest extrem adquireix versemblança tenint en compte que, segons l’esmentat diari terrassenc, fonts properes a la investigació afirmen que no hi hauria hagut cap cop de puny, sinó una petita galtada “que gairebé no va fregar la cara del líder socialista”.

Sigui com vulgui, hi ha més interrogants. Vegem-ne alguns: per què es manté oculta la identitat de l’autora de la galtada? Té a veure, això, amb el fet que la galtada no va existir i que, per tant, en no haver-se produït, no tindria ni tan sols la consideració de falta? Per què el senyor Navarro va dedicar el matí de l’endemà a victimitzar-se davant els micròfons de Catalunya Ràdio, RAC1 i la SER, entre d’altres, i no va ser fins a la tarda que va anar a la comissaria dels Mossos? Com és que la indolència en la denúncia no es correspon amb el to alarmant de les declaracions? En quines dades objectives fonamentava la seva criminalització de l’independentisme, en general, i del president Mas, en particular, dient que tot plegat era fruit “del clima de crispació que determinats partits alimenten amb un discurs que no és de diàleg, sinó tot al contrari”? Ho va fer perquè l’augment de la consciència nacional de Catalunya està deixant el seu partit sense votants ni militants, potser? Si el senyor Navarro creu que a Catalunya hi ha un “clima de crispació” i una “fractura social” tan grans, com s’entén que prescindís de l’escorta? Sembla un contrasentit oi?

Hem de suposar que tard o d’hora, si el senyor Navarro no ho impedeix, en traurem l’entrellat. Però el cert és que la carta que va adreçar a la militància quatre dies després dels fets, encara oferia més opacitat, ja que justificava la manca d’escorta en el fet que es tractava d’un acte familiar i estrictament privat. Un acte al qual assistien sis-centes persones! Curiosament, en la mateixa carta, Navarro reculava i ja no vinculava els fets a l’independentisme, ni als partits sobiranistes ni al president Mas, cosa que demostra fins a quin punt va mentir deliberadament en les seves primeres declaracions i fins a quin punt també ha instrumentalitzat els fets en benefici de la seva opció política amb el clar objectiu de criminalitzar la decisió del Parlament de Catalunya de celebrar una consulta.

La carta, de fet, denota en si mateixa el desig d’aparèixer de nou als telenotícies per tal de continuar rendibilitzant l’afer. I això és tan greu en un representant polític que a hores d’ara el senyor Pere Navarro ja hauria d’haver presentat la dimissió. Realment cal molta baixesa moral per mentir tan vilment mostrant Catalunya com una societat crispada, fracturada, violenta i al llindar de la sang. Justament Catalunya, que és un dels pobles més pacífics, tolerants i democràtics d’Europa; un poble que l’Onze de Setembre passat, amb dos milions de persones al carrer, va admirar el món en mostrar-se com una exquisida simbiosi de reivindicació i civisme; un poble, en definitiva, que vol decidir el seu futur polític el 9 de novembre de 2014. Així ho va expressar per majoria absoluta el Parlament de Catalunya. Malgrat això, el 8 d’abril passat al Congrés espanyol, el partit del senyor Pere Navarro va votar en contra del principi democràtic més elemental; el partit del senyor Pere Navarro va votar en contra que Catalunya pugui decidir el seu futur; el partit del senyor Pere Navarro va votar en contra que Catalunya pugui votar. Qui és, doncs, que crispa? Qui és que fractura? Qui és que violenta? Qui és que bufeteja?

Víctor Alexandre

Periodista

Article publicat al diari digital elSingular.cat el dimarts 06 de maig del 2014

Cop de puny sobiranista

Al senyor Pere Navarro, li han clavat, presumptament, una bufetada. I diem presumptament, perquè sembla ser que ell i només ell ha vist l’agressora (era una dona, oi?). Tot sembla indicar que estem, presumptament, davant un muntatge del PSC que, de confirmar-se acceleraria la descomposició d'aquest partit que va camí de desaparèixer. Pot ser que tot no hagi anat més enllà d’un copet a l’esquena amb quatre paraulotes. El que sí sembla es que el fet, si s’ha produït, s’hauria produït igualment i al marge del procés sobiranista endegat. Era una bufa, pel que se sap, amb regust de passat. Ell ho aprofita àvidament i miserable, per afirmar solemnement que és el sobiranisme qui produeix aital agressió, i el periodista Jofre Llompart es pregunta en l’article que podeu llegir a continuació, si el socialisme o el federalisme, per la mateixa regla de tres, generen violència.

Generen violència el federalisme i el socialisme?

No. És clar que no. I aquesta simple insinuació haurà causat irritació entre els socialistes i federalistes de bona fe. Exactament la mateixa que provoca entre els sobiranistes de bona fe (que en són molts) sentir-se dir que les seves idees generen crispació. Se’n diu empatia. Les ideologies pacífiques no generen violència. Per això si algun dia un socialista agredeix a algú en nom del socialisme, les idees socialistes no quedaran automàticament desacreditades. S’agafa l’agressor, se’l condemna en proporció a la seva acció i llestos. Atribuir la violència a l’independentisme és, en el millor dels casos, pervers. I els qui pretenen associar una cosa a l’altra ho saben.

Pere Navarro, aquest promotor del diàleg que encara no ha dialogat amb els dirigents del PSC que li han plegat, hauria de saber com a exalcalde que amb la convivència no s’hi juga. Ell, que va ser tant contemporitzador amb l’imam de Terrassa quan van aparèixer escrits sobre com s’havia de pegar una dona sense que es notés, sap que la violència és una arma de doble tall.

A Pere Navarro l’han pegat. És un acte condemnable. I a l’autora de l’agressió que se la jutgi i pagui davant la llei de manera d’acord amb la magnitud de l’agressió. No cal posar en qüestió la naturalesa de l’acció, però aleshores que tampoc es qüestioni que Rafel Martín va ser apallissat per portar l’estelada a Mestalla. En aquest cas hi ha un informe mèdic que acredita la gravetat de les lesions. Si clavar un cop de puny a un diputat és violència, apallissar un jove al crit de “catalán de mierda” és catalanofòbia. El que és contradictori és que l’agressió a Navarro serveixi per generalitzar (“hi ha un ambient de crispació”) i en canvi pel segon es digui que va ser “un fet aïllat”.

Tampoc serveix d’argument que l’ambient de crispació el provoqui la no-trobada entre Artur Mas i Mariano Rajoy. Potser convé recordar que arran del cas Bárcenas, Alfredo Pérez Rubalcaba va decidir trencar relacions amb el PP i ningú, ni tan sols el PSC, va llegir aquesta decisió com un factor de trencament social. O tots moros o tots crispadors.

És curiós veure com els autors de mantres com “cal parlar dels temes que interessen a la gent i no de la consulta” ara hagin capgirat l’argument com una truita i no només parlen constantment d’aquest tema sinó que s’han inventat nous problemes. Només fa falta caminar per qualsevol carrer de Catalunya i comprovar que no hi ha aquesta “tensió insuportable”, com ahir va dir una agraïda Rosa Díez que el dia de Sant Jordi va compartir –somrient tota l’estona- sostre i cafè amb Jaume Barberà, Jair Domínguez, Rafel Nadal i Pedro Jota Ramírez.

Per tant, anem a buscar tres exemples de “temes que preocupen la gent” i que, seguint la mateixa regla de tres, generarien crispació:

Quan la PAH va posar de moda els ‘escraches’ es va generar un debat força interessant sobre aquest mètode, però no em va semblar que cap dirigent socialista posés en dubte la dació en pagament per liquidar la hipoteca.

A la passada vaga general hi van haver piquets que van tallar carreteres. Es pot debatre sobre si protestes d’aquest tipus són efectives o contraproduents, però no em va semblar que cap dirigent socialista abandonés l’oposició a la reforma laboral.

Ara farà uns mesos, un grup de dones van assetjar despullades a l’arquebisbe de Madrid. Podem parlar de si agrada o no agraden les maneres, però no em va semblar que cap dirigent socialista es plantegés donar suport a la llei Gallardón de l’avortament.

I per aquests tres fets, es pot deduir que generen crispació la dació en pagament, l’oposició a la reforma laboral o el rebuig a la llei de l’avortament? No. O com a mínim, no menys que el que demanen 3 de cada 4 catalans: poder votar quin futur polític volen per al seu país. Per cert, dins d’aquests 3 catalans que sí que volen votar hi ha molts socialistes. Per tant, perquè quan la lluita la lideren els socialistes és legítima i quan no ho fan llavors és crispació?

Perquè si filem molt prim, el federalisme, com la independència, representa un canvi en l’statu quo actual entre Catalunya i Espanya. Perquè d’aquests dos sistemes només genera crispació la independència? Què passa, que no és un trencament també crear un estat federal? Llavors, una de dos, o tots dos ‘trencaments’ són igual de violents o bé el federalisme que proposa el PSC (la seva direcció) no és tan ambiciós. Potser en aquest punt convé recordar que la Declaració de Granada del PSOE no contempla que Catalunya sigui una nació amb possibilitat de votar el seu destí autònomament d’Espanya.

El PSC està més a prop de perdre nous militants que no pas de guanyar-los. Potser enlloc de fer-li el joc al PP, Ciutadans i UPyD es podria entretenir a fer un llistat, atractiu i rigorós de tots els avantatges que tindria per a Catalunya quedar-se a Espanya en format federal. Hi hauria millores econòmiques, socials, polítiques i culturals? Estic segur que, de bona fe, ells pensen que sí. Només es tracta de posar-los damunt la taula. I ben ràpid: no fos cas que el PSC rebés un nou cop de puny, metafòric, a les urnes.

Jofre Llombart

Periodista

Article publicat al diari digital elSingular.cat el dimarts 29 d’abril del 2014

La criminalització d’Artur Mas

Una enquesta que ha publicat el diari ‘El Mundo’ apunta que el 46,4% dels espanyols creu que el govern espanyol hauria de suspendre l’autonomia de Catalunya si el president Artur Mas convoca la consulta el 9 de novembre sense el permís de l'Estat. Aquest és el panorama que ha esdevingut desprès del refús al Congrés de Diputats espanyol de la proposta catalana per fer el referèndum. Ara toca criminalitzar el President Mas i fer-lo responsable de tots els mals que la independència portarà a Catalunya i si cal empresonar-lo. Tot això ho comenta en Víctor Alexandre en l’article que podeu llegir a continuació. Que tingueu un bon Sant Jordi.

La criminalització d’Artur Mas

El govern espanyol continua sense pair que no fos Artur Mas qui anés al Congrés espanyol el 8 d’abril passat a presentar la proposta de transferir a la Generalitat les competències“Un polític ha de ser valent i donar la cara”, ha dit Pere Navarro. I és que l’absència d’Artur Mas a Madrid els ha aixafat la guitarra. Ho tenien tot previst per convertir aquella cambra en una ensarronada que permetés humiliar públicament el president de Catalunya i ja es fregaven les mans només de pensar-hi. Però Mas no va caure en el parany, perquè, com tots nosaltres, ja havia estat testimoni del tracte vexatori que va rebre Juan José Ibarretxe en presentar-hi el seu projecte per al País Basc. Un projecte, per cert, que no era independentista.

per convocar referèndums. De covard en amunt, li han dit de tot. I no només ho ha fet el Partit Popular, també s’hi ha afegit l’altre braç de la pinça nacionalista espanyola que és el Partit Socialista.

Artur Mas, per tant, va prendre una decisió intel·ligent. En tenia dos motius, si més no. D’una banda, el fet que el rebuig de Madrid estigués garantit i l’acte fos un simple tràmit; de l’altra, l’evidència que quan el president d’un país pateix una humiliació pública és tot el seu país qui es veu humiliat, cosa que en el cas català sempre provoca un plaer morbós en els abanderats de l’autoodi. El pla que havien ordit PP, PSOE i UPyD tenia com a objectiu enterrar el procés català, acabar amb la carrera política d’Artur Mas i provocar una frustració col·lectiva a Catalunya que empenyés el país a pidolar les engrunes ofertes per Alfredo Pérez Rubalcaba en el seu discurs. Però l’absència de Mas va fer que el pla se n’anés en orris. És cert que tenien allà els representants de tres partits sobiranistes que ocupaven el seu lloc, però no era pas el mateix. Això fa que l’espanyolisme no sols no hagi aconseguit cap dels seus propòsits sinó que, de retruc, hagi enfortit encara més el procés que maldava per afeblir.

Té gràcia, per altra banda, que Mariano Rajoy sigui precisament una de les veus que canten excel·lències d’Ibarretxe per haver anat a Madrid l’1 de febrer de 2005 i que blasmen el president Mas per no haver-lo imitat el 8 d’abril de 2014. Jo tinc ben presents les imatges d’aquell debat que va durar vuit hores i recordo perfectament el menyspreu de Rajoy al lehendakari. El president espanyol Zapatero va romandre al seu escó escoltant-lo. No compartia ni mitja paraula, però com a mínim va tenir l’educació de parar l’orella. Rajoy, en canvi, es va aixecar i va marxar. I quan li va tocar parlar a ell, va dir això: “¿Piden diálogo? ¿Diálogo sobre qué? ¿Sobre la desfachatez?” Va ser un espectacle repulsiu veure com PP i PSOE havien pactat la humiliació d’un demòcrata com Ibarretxe. No se’n van sortir del tot, però, ja que Ibarretxe, després de preguntar-los “¿com explicaran als bascos que el seu futur ha estat pactat per vostès dos?”, va rebutjar el protocol de seguir la votació des de la sala annexa que li havien habilitat i va abandonar el Congrés.

Arribats aquí, diguem que l’evolució de l’espècie humana no s’explica sense la transmissió de l’experiència. La transmissió de l’experiència fa la gent més sàvia i evita que caigui en paranys que han esdevingut letals per als seus predecessors. Per això Catalunya està jugant tan bé les seves cartes i, en comptes de fer passos en fals –passos motivats per una comprensible i més que justificada indignació–, opta per dinamitar l’absolutisme espanyol des de dins. És a dir, segueix fil per randa l’ordenament jurídic d’aquell país fins que acaba posant-lo en evidència davant del món. No és estrany, doncs, que l’espanyolisme tregui foc pels queixals. En treu tant, de foc, que ara, amb Duran i Lleida a l’ombra, el Partit Popular i el Partit Socialista han ordit un altre pla. Han decidit que, vist que no han pogut fulminar el president Mas a Espanya, ara cal intentar fulminar-lo a Catalunya. El pla consisteix a criminalitzar la seva figura, consisteix a dir que el govern espanyol no el reconeix com a interlocutor i que, per tant, pel bé de Catalunya, el que ha de fer és abandonar la política i anar-se’n a casa. “Marxi, senyor Mas!”, seria l’eslògan. La idea és que els catalans creguem que sense Mas tindríem més engrunes d’autogovern i que allò que ens impedeix aconseguir-les és la seva persona. Així, esberlat el lideratge polític del procés de transició nacional, la independència de Catalunya es veuria frenada una bona colla d’anys i tot tornaria a ser com abans.

Fixem-nos, per altra banda, que la campanya de criminalització del president Mas la comença el PP a Madrid i de seguida la continua el Partit Socialista a Catalunya: “Senyor Mas, marxi com més aviat millor!”, crida Pere Navarro. Duran, és clar, no pot dir això en veu alta. Però necessita destruir el procés independentista perquè sap que si no ho fa el procés independentista el destruirà a ell. Tanmateix, tot això no són més que efectes col·laterals. El més important és que la grandíssima derrota catalana que l’espanyolisme havia previst a Madrid es va convertir en una grandíssima victòria, ja que tot el món va poder veure fins a quins extrems arriba l’absolutisme espanyol contra els plantejaments democràtics d’un poble que vol votar. No hi ha res com aquestes escenificacions televisades per mostrar al món qui és el demòcrata i qui és l’absolutista, qui és la paraula i qui és el mur, qui és el raciocini i qui és la “cerrazón”.

Víctor Alexandre

Escriptor i columnista

Article publicat a el diari digital elSingular.cat el dimarts 22 d’abril del 2014

La difícil unitat dels catalans

Una llista encapçalada per l'economista i exdiputat del PSC, Germà Bel, amb Ramon Tremosa, Josep Maria Terricabras, dos dirigents de CiU i ERC sense concretar, i amb Ernest Maragall com a número sis. Aquests són els noms i cognoms dels sis primers llocs de virtual candidatura unitària que CiU i ERC havien pactat per afrontar les eleccions europees del 25 de maig. Aquesta llista no va reeixir finalment perquè en l’últim i extrem moment, Esquerra es va fer enrere. També cal tenir en compte les vicissituds internes entre Convergència i Unió per bastir aquesta llista i el posterior acostament d'Oriol Junqueras a noms històrics del socialisme català com Montserrat Tura o Ernest Maragall. Tot això ho explica el periodista Vicent Sanchis en un article publicat a Nació Digital amb el títol “Maragall, Tura i Bel” que podeu llegir més avall.

Maragall, Tura i Bel

Ningú ha filtrat encara la llista unitària que van pactar per a les eleccions europees Convergència i Esquerra. Està ben dit Convergència i Esquerra, perquè Unió se’n va desentendre. Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida van arribar a acordar que els democratacristians, que no acceptaven cobrir-se sota el mateix paraigua amb els republicans, no trencarien ni la federació ni el govern per aquesta opció. Duran va acostar-se llavors cap al PNB, que no va voler formar una candidatura de coincidència ideològica i nacional amb UDC. El líder d’Unió va reaccionar amb avisos velats cap a Mas, però la sang no va arribar al riu perquè, en l’últim i extrem moment, Esquerra es va fer enrere. Com que la seqüència sencera de l’episodi encara no ha estat revelada, Oriol Junqueras s’ha estalviat haver d’explicar-se. El seu gir, però, encara és una incògnita i ha fet malbé un pas més cap a l’anomalia política necessària si es vol culminar amb encert el procés sobiranista.

Sigui com sigui, la llista que van pactar Mas i Junqueras no era només una llista d’unitat. Incloïa elements de pluralitat que haurien multiplicat els efectes virtuosos de la proposta. L’obria, per exemple, l’exdirigent del PSC Germà Bel, i la tancava l’extambé dirigent Ernest Maragall. En primer i en sisè lloc. Pel mig, Ramon Tramosa, Josep Maria Terricabras i només dos dirigents de Convergència i Esquerra que no van acabar de ser definits. ¿Només es tractava d’una llista unitària? Més aviat, no. Més aviat el pacte definia una nova majoria sobiranista i independentista. Una majoria transversal que podia haver fet d’efecte crida per als dirigents del PSC que encara breguen amb penes i treballs contra l’opció de Pere Navarro. Una opció que és la majoritària en els òrgans del govern del partit i que a mesura que han passat les setmanes s’ha fet més i més inflexible.

Després d’aquest fracàs, Oriol Junqueras ha multiplicat els gestos de complicitat cap als exdirigents catalanistes del PSC. Diuen els periodistes que ERC “negocia amb Nova Esquerra Catalana, d’Ernest Maragall, i s’especula amb la possibilitat que l’exconseller d’Educació vagi de número dos a Europa”. No seria estrany. Com també s’ha fet habitual que el president d’Esquerra “festegi” en públic amb Montserrat Tura i amb altres exalts càrrecs socialistes que encara mantenen el carnet però que han estat exclosos dels grans òrgans i les grans decisions del partit. Aquesta és una opció intel•ligent, per part d’Esquerra. Però encara era molt més intel·ligent, molt més hàbil, molt més generosa, la llista unitària perduda cap a Europa en què Germà Bel i Ernest Maragall es fonien en un magma que tard o d’hora serà imprescindible per arribar al punt de transgressió necessari en el procés sobiranista.

Vicent Sanchis

Periodista

Article publicat a Nació Digital.cat el dilluns 3 de març del 2014

La Tercera Via als Oscars

Amb una ploma àgil i molt encertada, el periodista Victor Alexandre, escriu un article titulat “Rubalcaba & Navarro, Companyia Espanyola de Comèdies”, en el que compara les recents i freqüents trobades entre Navarro i Rubalcaba amb una escenificació còmica i podríem afegir de vodevil, i l’escriptor titula la comèdia amb el nom de “Tercera Via”. Val la pena llegir l’article que publiquem íntegrament en el nostre Blog. En aquests moments tant seriosos, posar una mica d’humor a la política sempre és convenient. Tal vegada si l’obra assoleix un gran èxit de taquilla, podria presentar-se com a candidata als Oscars d’enguany.

Rubalcaba & Navarro, Companyia Espanyola de Comèdies

Les escenificacions de Pere Navarro amb Alfredo Pérez Rubalcaba tenen un punt de comicitat que cal agrair en uns moments tan mancats d’alegries com els actuals. No són bons actors, perquè se’ls nota massa que interpreten, i els seus espectacles estan mancats de contingut intel·lectual, però hi posen tan bona voluntat, s’esforcen tant a ser creïbles, que acaben dibuixant un somriure indulgent en els rostres que els miren. El nou muntatge de la seva companyia és una comèdia d’un sol acte titulada “Tercera Via” i compta amb un repartiment farcit de noms que pel seu histrionisme recorden els primers anys del cinema sonor, en què els actors i les actrius, influïts encara pel cinema mut, gesticulaven teatralment i emfasitzaven l’expressió. Aquí, en el repartiment de la nova comèdia de Rubalcaba i Navarro, hi trobem, entre d’altres, Susana Díaz, Elena Valenciano, Maurici Lucena, Antonio Balmón i Miquel Iceta. És a dir, un estol de veus grandiloqüents i de cantarella rància que vaguen erràtiques per un decorat amb olor de naftalina.

L’argument gira entorn d’un grup d’amics conservadors, immobilistes i antidemocràtics –però afeccionats a fer-se passar per progressistes- que opinen que el seu país s’ha tornat boig i decideixen aturar-lo abans no faci un disbarat. El disbarat de voler ser lliure. Lliure com la resta de països lliures. La llibertat, segons els estatuts de l’associació d’aquesta colla d’amics, és un mal molt perniciós, i la dèria de voler ser lliure és un desequilibri psíquic que requereix tractament mèdic. La prova és que la llei prohibeix la llibertat. La prohibeix pel bé del país i també per la salut mental dels seus habitants. I això, per tant, inclou la prohibició de votar, ja que l’expressió del pensament de la gent per mitjà d’una papereta en una urna constitueix un deliri que ratlla la demència. Rubalcaba, Navarro i els seus amics ho repeteixen a tort i a dret: “La consulta no es pot fer i no es farà. La democràcia és fer el que diu la llei, si no ja no és democràcia”.

Sembla, doncs, segons aquests amics, que el país està equivocat, ja que pensa just al contrari. Per això, en veure’s en minoria al Parlament, s’esgarrifen i es pregunten: com pot ser que un país pensi que no és la democràcia el que està al servei de la llei, sinó que és la llei el que està al servei de la democràcia? Com por ser que un país digui que unes lleis que no permeten l’exercici de la democràcia són lleis antidemocràtiques? Com pot ser que un país defineixi com a totalitàries unes lleis que prohibeixen votar? Hi ha coses que no es poden permetre, i aquesta n’és una. Sort en té el país, d’aquests amics que vetllen pel benestar de la seva captivitat. Una hora i mitja després, en caure el teló i aparèixer Rubalcaba, Navarro i companyia a saludar, els quatre gats que hi ha a la sala fan un breu aplaudiment de cortesia i respiren alleujats pensant que tot plegat només ha estat una comèdia.

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat a NacióDigital.cat el dissabte 18 de gener del 2014

Les llàgrimes d'en Pere sense por

Rafael Nadal escrivia la setmana passada a la Vanguardia un article titulat “Emocions socialistes”, on feia una esmolada crítica de la darrera conferència del PSOE i del paper que hi ha jugat el PSC. Fa pocs dies el primer secretari del PSC va aconseguir fer evident la superioritat de l’actual direcció sobre els anomenats “crítics” en un consell nacional extraordinari del partit. Ha quedat clar que la massa “crítica” és més aviat raquítica. I que les posicions àmpliament majoritàries al Partit dels Socialistes són les que defensen Pere Navarro i Antonio Balmón. Ara hauran de ser els discrepants els que decideixin si val la pena continuar amb una “direcció clara i ferma” i sense el “soroll i la deslegitimació permanents” que els retrauen el oficials. Navarro, doncs, ha guanyat un cert marge de maniobra, però el que no ha fet ha estat convèncer. No ha convençut els crítics ni tampoc la majoria de la societat catalana que realment vol exercir el dret a decidir. Pere Navarro acusa CiU i Esquerra de perpetrar “el gran engany dels que volen portar Catalunya a un carreró sense sortida”. N’hi ha un altre de pitjor. L’engany dels que proclamen el dret a decidir de Catalunya però el supediten al dret a concedir d’Espanya. Si no vàreu poder llegir en el seu dia l’article d’en Rafel Nadal, podeu fer-ho ara al nostre Blog, juntament amb un altre reflexió que l’economista Xavier Sala Martin va escriure al seu blog sobre del mateix tema fa ja més temps, arran de la visita d’en Pere Navarro a Madrid el passat mes de setembre.

Emocions socialistes

Fa temps que els dirigents del PSOE van trair els valors de les classes populars i mitjanes i van cedir al dictat dels poderosos per blindar els seus propis privilegis de casta. Van oblidar la justícia, la igualtat i la llibertat dels pobles i les persones, per acomodar-se a un radicalisme verbal al servei de reclamacions elitistes i minoritàries. Des de llavors, estan en decadència i naveguen sense nord, sense programa i sense idees, a remolc de la lògica ultraliberal i unitarista que l’expresident Aznar, la FAES i la caverna mediàtica han imposat a la política espanyola.

Per lliurar-se del seguidisme, de tant en tant els socialistes organitzen una catarsi col•lectiva, pugen el to de l’esquerranisme formal i es busquen algun enemic que els aglutini. Però fa temps que no posen sobre la taula cap proposta real al servei dels ciutadans que aguanten el pes del país i de la crisi.

A Pere Navarro se’l veia content abraçat als líders regionals del PSOE, en l’últim d’aquests conclaves, li van emocionar els aplaudiments i les declaracions d’amor fraternal. Abans que ell, però, milers de socialistes catalans s’havien abraçat al socialisme espanyol i havien experimentat la mateixa emoció esperançada. D’aquest esperit va néixer el pacte fundacional del PSC: el somni d’un acord en peu d’igualtat, la suma d’esforços contra la dreta, el respecte a tots els pobles, l’aposta per reequilibrar territoris, la solidaritat voluntària i per convicció.

Les abraçades i les emocions han estat freqüents en escenaris com el Palau Sant Jordi. El problema ha arribat sempre al dia següent. Perquè aquell mateix esperit va portar l’acceptació desconfiada, però resignada, de la Loapa, la contenció permanent, la moderació per frenar els militars, les renúncies per culpa d’ETA, i tots els trágalas perquè si tu no hi anaves, ells tornaven. El socialisme català s’ha passat trenta anys obrint els braços al socialisme espanyol, acceptant un paper secundari, lluny del pes que per militància i per vots li tocava.

El PSC ha estat al servei d’un projecte comú, que al final s’ha convertit en el projecte d’uns quants, que l’han grapejat en benefici propi: Belloch, Bono o Guerra (el primer que va haver de justificar els Mercedes i els Mystère) s’omplen la boca de paraules com Espanya, justícia i igualtat, però en realitat parlen d’Andalusia, de Castella o d’Aragó i defensen els seus interessos particulars. Igual que fa Susana Díaz, una professional de la política des dels vint anys, en una comunitat sota sospita, sense que ningú s’estranyi.

Mentrestant, quin socialista espanyol ha alçat la veu quan els ciutadans de Catalunya són insultats, discriminats i acusats de tota mena de barbaritats? Qui s’ha queixat de la catalanofòbia que ara fa impossible qualsevol negociació? Qui ha renunciat als privilegis per la proximitat a l’entramat central del poder? Qui s’ha solidaritzat amb els ciutadans de Catalunya quan ja des del franquisme s’han hagut de pagar bona part de les escoles bressol, hospitals, escoles, museus o cultura amb impostos propis, locals o autonòmics? Qui ha denunciat la discriminació que permet que un treballador català treballi més i cobri menys, suporti un cost de vida més elevat, pagui més impostos, rebi menys serveis, li retallin més, i a sobre hagi de pagar peatges per anar a treballar?

Afirmen que paguen les persones i no els territoris, però hi ha persones que paguen més i reben menys pel fet de pertànyer a un territori, i el partit que es proclama defensor dels treballadors calla. I torna a callar amb complicitat quan des del PP s’equipara Catalunya, nacionalisme i nazisme. S’apunten a l’estigmatització catalana perquè el linxament d’innocents sempre ha estat la sortida fàcil dels populistes.

La veritat no els importa. Saben que el desprestigi del socialisme no ve de l’Espanya plural ni del diàleg amb el catalanisme. Ve de les ocurrències minoritàries, dels excessos de gesticulació i de l’abandonament dels valors tradicionals de les classes populars: el premi a l’esforç, l’afany de superació, la solidaritat, l’aversió als excessos, la cohesió familiar i la devoció per la educació com a eina d’emancipació. Fa anys que amb excepció d’alguns militants el PSOE està absent de les grans mobilitzacions com la lluita contra els desnonaments i l’abús de les preferents.

El PSOE representava l’ascensor social. En el passat, va garantir la recompensa a l’esforç individual i col•lectiu de les classes populars, assegurant el seu accés a la plena ciutadania. Les classes mitjanes, per la seva banda, van descobrir a la socialdemocràcia un instrument de modernització i d’homologació europea. Però els dirigents socialistes van substituir els valors populars pel clientelisme, la protecció dels amics, el corporativisme de partit, l’ostentació i el conformisme. El càlcul electoral ha suplantat als principis, les enquestes han arraconat les conviccions.

El mateix dia que parlem de la crisi o de les reivindicacions que arriben de Catalunya: ja no importa qui té raó o què és just; només quin profit obtindrà el partit. O els seus dirigents. Costa imaginar el retorn de la socialdemocràcia, si no ofereix més que alguns eslògans esquerrans. Per ara no sé veure quina part d’aquest PSOE pot haver emocionat a Pere Navarro, ni al PSC. Llevat que també ells ja només pensin en la seva pròpia supervivència.

Rafael Nadal

Escriptor i perdiodista

Article publicat a La Vanguardia el divendres 15 de novembre del 2013

Escrit de Xavier Sala Martin

Jo esperava que, avui, el Pere Navarro, secretari general del PSC, hagués tingut la dignitat de dir: “jo no soc independentista i lluitaré per la unitat d’Espanya, però no ja com a demòcrata sinó com a ser humà, no puc acceptar que la Unió Europea, la meva Unió Europea, accepti com si res a països que s’han independitzat a través d’una violenta guerra amb neteges ètniques i violacions massives dels drets humans com Croàcia o Sèrbia, i en canvi amenaci amb prendre la ciutadania europea a 7,5 milions de catalans que es volen independitzar a través dels vots! Europa ha de donar exemple als demés pobles del nostre planeta i demostrar que això de dibuixar les fronteres amb la sang de les guerres i el semen dels reis ja ha passat a la història i que, a partir d’ara, les dibuixarem amb la raó democràtica dels vots”.

Si. Ho esperava. Però en lloc de dir això, el líder del PSC ha anat a Madrid i ha fet un discurs per a fer content el seu amo i ha acceptat la posició d’alguns funcionaris de la UE com el seu cap Joaquín Almúnia que amenaça amb fer fora Catalunya de la UE. Però jo em pregunto: Si la Unió Europea efectivament li pren la ciutadania a 7,5 milions de Catalans (que ja són ciutadans europeus!), com ho explicaran al món? Perquè hauran d’explicar que ens expulsen perquè varem tenir els nassos de votar! Però, de veritat que diran això? De veritat ho faran? Ho pregunto perquè si realment la UE pensa així, si realment la UE accepta nous membres que han sorgit de la força de les armes però expulsa a qui ho fa amb la força dels vots, aleshores que aturin immediatament Europa perquè jo baixo!

Article publicat en el Blog de Xavier Sala Martín el dimarts 17 de setembre del 2013

La rendició de Granada del PSC

El primer secretari del PSC, Pere Navarro, va dir ahir després de signar una proposta de reforma constitucional amb el PSOE a Granada: “La declaració de Granada d’aquest sis de juliol passarà a la història”. El líder dels republicans, Oriol Junqueras, ja ha respost ràpidament Navarro dient-li: "Certament. De fet... ja és història". En el mateix sentit Ernest Maragal ha lamentat el "pacte de rendició" que el PSC ha signat a Granada i especialment greu les declaracions de satisfacció del primer secretari socialista, Pere Navarro, a propòsit de la inclusió del concepte d'ordinalitat "tal i com es preveu en la sentència del Tribunal constitucional", es a dir "si Madrid ho autoritza" ha afegit Maragall. Amb aquest acord, el PSC valida la sentència contra l'estatut. La periodista Marta Lasalas ja preveia aquesta claudicació del PSC en el seu article, que va publicar el divendres passat i que podeu llegir tot seguit.

PSC i PxC

Les costures del PSC s’estan tensant per moments. El debat sobre el dret a decidir està provocant una autèntica tempesta dins d’una formació que durant dècades havia fet de la transversalitat un dels seus grans capitals. El trencament del grup socialista en la primera declaració sobiranista del Parlament va ser la imatge més gràfica de la dificultat amb què la formació de Pere Navarro està vivint aquest procés. Però gestos com absentar-se del Pacte nacional pel dret a decidir –fins i tot abans que ho fes Foment del Treball– han acabat de reblar el clau d’una gestió excessivament dubitativa i poruga.

I és en aquest context d’extrema preocupació dels socialistes per evitar una identificació excessiva amb la reivindicació del dret a decidir, que resulta encara més sorprenent la indiferència amb què aquesta formació ha acceptat fotografiar-se al costat de PxC en mocions municipals contràries a les aspiracions sobiranistes.

Fa un mes, l’ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, encapçalat per la socialista Núria Marín, va aprovar una moció del PP en contra de posar facilitats a una hipotètic referèndum convocat unilateralment pel govern català. Ho va fer amb el vot dels regidors del PSC, PP i PxC. Aquesta setmana, a Santa Coloma de Gramenet els socialistes s’han trobat sols, amb l’única companyia de la formació ultradretana d’Anglada, votant una iniciativa socialista a favor de la unitat d’Espanya. Ni tan sols el PP s’hi ha sumat.

L’Hospitalet és la segona ciutat de Catalunya per nombre d’habitants i, per tant, un dels principals consistoris que governa el PSC. La seva alcaldessa és membre de l’executiva del partit, igual com l’alcaldessa de Santa Coloma, Núria Parlon, que va ser número tres de la llista del PSC en les darreres eleccions catalanes. No es pot considerar, doncs, aquests moviments com a anecdòtics atès que les seves protagonistes són persones de pes molt considerable dins del partit.

Tot plegat il·lustra un cridaner contrast: el contrast entre l’alarmada preocupació per no semblar excessivament sobiranista i la sorprenent indiferència davant perilloses aliances amb una formació d’ultradreta i xenòfoba.

Marta Lasalas

Periodista

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el divendres 5 de juliol del 2013

L’enemic d’Artur Mas

Des de les files convergents s’han censurat recentment els “dubtes” sobre el procés sobiranista que ha generat a la Federació de CiU l’ínclit Josep Antoni Duran i Lleida. Fins ara la direcció de CDC havia procurat que les crítiques al secretari general de la federació es quedessin de portes endins. Però, davant del malestar generat a les bases per les declaracions del líder socialcristià durant les darreres setmanes, Lluís Corominas i Josep Rull van intervenir al consell nacional de Convergència per refermar el compromís amb la consulta i el procés. Sembla clar que les hores de Duran Lleida dins de l’UDC estan contades. Aquesta és la opinió del periodista Victor Alexandre que reflecteix en el seu article que podeu llegir a continuació.

L’enemic d’Artur Mas es diu Duran i Lleida

El principal enemic del president Mas no es diu Rajoy, ni Camacho, ni Rivera, ni Navarro, ni Millo, ni Lucena... Tots aquests, amb el seu nacionalisme espanyol, encara li donen més vida política i fan que, comparat amb ells, les seves ambigüitats independentistes quedin minimitzades. El veritable enemic del president Mas es diu Josep Antoni Duran i Lleida. Aquest és l’autèntic enemic. Però no pas perquè sigui diferent dels altres, sinó perquè va disfressat d’amic, i això el fa més perniciós.

Duran i Lleida és l’“amic” que tothom identifica amb les mateixes sigles que Mas; és l’“amic” que té quota al Parlament, als telenotícies i als altaveus mediàtics; és l’“amic” que cada vegada que obre la boca resta vots al seu soci de govern; és l’“amic” que amb les seves declaracions contra la independència en plena campanya electoral va restar escons a CiU; és l’“amic” espanyolista disfressat de catalanista que està en contra de la independència de Catalunya i que va anar a la manifestació de la Diada per desacreditar-la i per poder dir que els prop de dos milions de persones que hi havia eren tan autonomistes com ell. Duran és també l’“amic” que enamora la caverna espanyola i tots aquests grans referents de la llibertat dels pobles, que són Soraya Sáenz de Santamaría, Alícia Sánchez-Camacho, Pere Navarro, Albert Rivera i Maurici Lucena; Duran és l’“amic”, en definitiva, que va dient que Artur Mas “és el seu president i el seu candidat”, però que contraprograma actes a Espanya, el mateix dia, per entelar els actes del seu estimadíssim president a Catalunya.

La pregunta és: per dir que Mas és el seu president, calia fer un acte el mateix dia a Madrid? Per dir que “el que digui Mas estarà ben dit”, calia convocar tots els mitjans de comunicació? Creu algú que aquestes anodines paraules tenien el més mínim interès per a cap periodista? Si la premsa de Madrid va anar a escoltar Duran va ser perquè tothom sabia que ell és l’aliat de l’espanyolisme i que aquell acte constituïa un boicot enverinat en tota regla contra el govern de Catalunya i, especialment, contra el procés independentista.

Duran no només és molt conscient que el seu projecte personal és incompatible amb la independència de Catalunya, també percep que el temps se li esmuny i gesticula tant com pot esperant que, arribat el moment –manca de majoria absoluta de Rajoy al Congrés espanyol– el Partit Popular li ho tingui en compte i li agraeixi els serveis prestats. I és que l’ambició d’aquest senyor és tan desmesurada que, com es va veure en les eleccions, està disposat a dinamitar fins i tot Unió per autosatisfer-se. És Unió, per tant, qui ha de decidir si vol connectar amb el gros de la societat catalana i esdevenir una força independentista o acompanyar Duran en la seva caiguda pel penya-segat i desaparèixer com a partit.

Així les coses, em sembla suïcida per a CiU la presència de Duran en una propera llista electoral. Una llista electoral catalana en el marc espanyol, és clar, ja que en una Catalunya independent, Duran, políticament parlant, no serà absolutament ningú. Això significa que CiU haurà de reflexionar i decidir què vol fer: o mantenir Duran, afavorint la sagnia de vots cap a Esquerra, o sacrificar-lo per salvar la federació. En altres paraules, cal que el president Mas, si vol donar versemblança al seu projecte nacional, és tregui Duran del damunt plantejant un ultimàtum a Unió. És a dir, que sigui Unió qui el sacrifiqui. I si, malgrat tot, no hi ha entesa, Convergència haurà de deixar Unió tota sola davant les urnes, cosa que significarà la seva mort. Unió, és clar, encara podria aixoplugar-se sota les faldilles del PP, però no podria evitar una fugida de militants cap a CDC, cosa que també acabaria essent letal. Hauran de decidir: o la fi de Duran i Lleida o la immolació de Convergència i Unió.

Víctor Alexandre

Periodista i escriptor

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el dimarts 18 de juny del 2013

El tripartit de l'abisme

Dimarts passat a l'Hospitalet, els socialistes del  PSC-PSOE i els homes de Plataforma per Catalunya del feixista Anglada, van votar una moció del PP contra el consell de transició nacional en el Plenari de l’ajuntament de la segona ciutat de Catalunya. La Moció del PP aprovada, diu textualment que serveix "para que el ayuntamiento muestre su rechazo a formar parte del consejo para la transición nacional cuya intención es promover la independencia de Cataluña". Així mateix demana a l'ajuntament que "no facilite recursos humanos ni materiales de carácter municipal para la celebración en la ciudad de un referéndum ilegal sobre la independencia de Cataluña”. Perfecte, amb aquesta nova versió del Tripartit, el PSC s’acaba d’ensorrar del tot en el seu galimaties particular. Major desprestigi pels socialistes catalans, impossible. Dubto molt que la gent sensata torni a votar mai més una opció "d´esquerres" que és capaç d´unir-se a PxC i al PP. Només els nostàlgics sense capacitat d´autocrítica i els sectaris seguiran fidels a un partit que ha perdut definitivament el nord. El director de Vilaweb, en Vicent Partal ha publicat un editorial en el mateix sentit que sota el títol: “PSC-PP-PxC: el tripartit de l'abisme” podeu llegir tot seguit.

PSC-PP-PxC: el tripartit de l'abisme

En la vida de les persones i de les institucions, la lògica del comportament diari és condicionada pel passat, sobretot. Els humans respectem què hem estat perquè sabem que oblidar d'on venim i renegar de tot allò que hem fet ens condemna a un abisme personal perillós. És per això que, raonablement, en la vida volem seguir una línia més o menys coherent. I, per això també, quan algú fa un tomb estrany i incomprensible solem dir que s'ha tornat boig.

Ahir l'abisme es va badar als peus del PSC, amb la inimaginable votació de l'Ajuntament de Hospitalet. Els socialistes van aliar-se amb el PP, que han combatut durant dècades gairebé com a argument electoral únic, i, cosa pitjor, amb Plataforma per Catalunya, el representant més clar de l'extrema dreta. La simple definició de la coalició ja far posar la pell de gallina, però l'argumentari que els uneix, encara més. Els tres partits criden ni més ni menys que a fer sabotatge al referèndum d'autodeterminació, a rebel·lar-se contra el govern de Catalunya. Tots tres junts i tots tres sols. Ells tres, PSC-PP-PxC, a l'un costat, i les forces de tradició democràtica a l'altre.

Això, mentre Pere Navarro anava soltant discursos a Madrid i mentre molts militants socialistes, perplexos i desesperats, expressaven com és fàcil, en pocs mesos, d'arruïnar una trajectòria de decennis. D'aquell 'si tu no hi vas ells tornen' a l'abraçada de l'ós amb l'extrema dreta hi ha una distància llarguíssima sobre el mapa, però ha estat fàcil --ja veiem que fàcil-- de recórrer.

Pere Navarro haurà de donar explicacions de tot plegat, però li costarà molt. Pot dir que ha perdut el control del partit o pot mirar de dissimular. Però diga què diga el mal ja és fet. Perquè el tripartit Navarro-Alícia-Anglada no és que siga difícil d'explicar a la ciutadania, és que tothom sap que resultarà mortal per al PSC. La fi.

Els socialistes van acceleradament pel camí de la marginalitat i, després d'això, cap proposta que vulguen fer no tindrà credibilitat. Si volien crear un pol que no era ni dels uns ni dels altres, ahir, en una votació descarada, es va acabar tot: amb l'extrema dreta i amb el PP, units per a impedir la consulta. Això sí que és un autèntic pas històric per al partit dels pobres Pallach, Obiols i Maragall. Això sí que és un pas directe cap a l'abisme.

PS. No vull afegir més llenya de la necessària, però Navarro faria bé de recordar que, com va deixar escrit Nietzsche, quan mires a l'abisme, l'abisme et mira a tu...

Vicent Partal

Director de Vilaweb

Editorial publicada al diari digital Vilaweb el dijous 30 de juny del 2013

Sánchez-Camacho, la victimista

“Alícia Sánchez-Camacho és ja un cadàver polític que no té prou talent ni tan sols per retenir els votants del seu partit”. Això ho manifesta en el seu article en Víctor Alexandre. I nosaltres afegiríem que la Quematxo té un morro que se'l trepitja i que ha quedat ben retratada amb tot l’afer del ram de flors i l’espionatge al restaurant La Camarga. I ella encara vol fer creure als seus, que s'empassen tot el que ella els hi dona, que ella és la víctima. Sentir-la parlar com una metralleta disparant les paraules a tort i a dret sense respirar ni pensar, cau damunt dels catalans com les bombes de l'Espartero. Si voleu llegir l’article sobre aquesta lideresa vinguda a menys, podeu fer-ho tot seguit.

Sánchez-Camacho, la victimista

Alícia Sánchez-Camacho ha esdevingut el polític més desacreditat de Catalunya. Així ho indica el Baròmetre d’Opinió Política, del Centre d’Estudis d’Opinió, que situa la dirigent del Partit Popular amb només 2,04 punts en la consideració dels catalans. És a dir, que, de tots els polítics suspesos, entre els quals hi ha Duran i Lleida i Pere Navarro, la senyora Camacho és l’última de la fila. I això malgrat que l’estudi es va tancar tot just a les primeries del descobriment de la seva famosa conversa en un restaurant barceloní, el 7 de juliol de 2010, en el decurs d’un dinar –de dues úniques persones– que, segons El Periódico, hauria tingut un cost de 3.800 euros (!). Un dinar, a més, durant el qual, presumptament, hauria explicat les seves desorbitades despeses en bosses de cocodril de 900 euros. L’estudi, per tant, deixa clar que el descrèdit de Sánchez-Camacho té a veure amb la buidor argumental del seu discurs polític.

S’entén, consegüentment, que defensi el govern espanyol en la seva descarada ofensiva per desacreditar el procés sobiranista de Catalunya i tapar l’abominable política governamental del Partit Popular. Una política d’ultradreta, contraria a la dignitat humana, benefactora de les classes més riques i benestants i menyspreadora dels sectors socials més desafavorits o al llindar de la pobresa. Amb unes xifres d’atur escandaloses, amb una precarietat laboral esfereïdora, amb un índex colpidor de suïcidis de persones abocades a la misèria, amb una catalanofòbica política per deslocalitzar empreses radicades a Catalunya i traslladar-les a Madrid i amb unes deficitàries i immorals obres faraòniques en autovies, aeroports i trens d’alta velocitat sense usuaris, el Partit Popular es dedica a imposar, a subvencionar i a definir com a “bé d’interès cultural” la tortura d’éssers vius en recintes anomenats “places de braus”.

Davant d’això, la buidor argumental de la senyora Camacho a què al·ludíem es fa palesa quan nega una evidència, l’abocament de fons reservats del govern espanyol per desestabilitzar l’independentisme a Catalunya, i quan fa declaracions com aquesta: “El victimisme, ja no els serveix de res, als independentistes. Se’ls ha acabat la justificació que tot és un atac al procés sobiranista”. Les eines intel·lectuals d’aquesta senyora s’aturen aquí i, talment com un vulgar desemmascarat, es veu obligada a recórrer al manual segons el qual, en cas de no saber què dir, cal intentar desqualificar l’adversari. Cal acusar de victimista l’oprimit, perquè l’opressió continuï; cal titllar de gemegaire el subjugat, perquè el jou persisteixi; cal escarnir la revolta, perquè res no canviï. El problema és que fins i tot per a l’ús d’aquest recurs cal un mínim de talent. Talent indesitjable, sí, però talent. I Alícia Sánchez-Camacho, que ja és un cadàver polític, no té prou talent ni tan sols per retenir els votants del seu partit. La prova és que, d’acord amb el Baròmetre d’Opinió, el PP perdria ara mateix a Catalunya tres diputats en favor de Ciudadanos.

Ja fa dies que molts catalans aprenen que és el victimisme escoltant les declaracions de la senyora Camacho, són classes magistrals que s’intensificaran encara més en un futur immediat.

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista. 

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimarts 26 de febrer del 2013.

PSC, to be or not to be

Els socialistes del PSC es mouen entre el ser o no ser, volen i dolen. Sacralitzen una Constitució pactada a punta de pistola, o un federalisme esotèric que des del segle XIX ha fracassat en tots els seus intents d'articular Espanya, un federalisme, que és el tema preferit dels qui no tenen arguments per defensar la unitat d'Espanya i dels qui, en el fons, no tenen el valor que cal per defensar la llibertat de Catalunya. Ara s’han despenjat dient que donen suport a un “dret a decidir”, però sense dir què és el que s’ha de decidir, potser volen decidir el color de la moqueta del Parlament. Malgrat tot els del PSC asseguren això si, que volen liderar el “NO” a la independència. Es a dir: to be or not to be. Llegiu l’article que sobre aquest volgut lideratge del PSC, escriu el periodista Vicent Sanchis i que podeu trobar tot seguit.

Liderar el "no"

La posició del PSC en aquests moments és asprament difícil. Els socialistes han anat perdent posicions en cada nova elecció i de ser el partit que controlava totes les grans institucions del país han passat a tercera força política al Parlament i a perdre gairebé tots els ressorts de poder que controlava. Tot això coincideix, a més, amb un liderat no gaire consolidat –el de Pere Navarro com a primer secretari del partit– i amb una forta contestació interna i externa. Hi ha la discrepància oberta dels dirigents considerats “catalanistes” que durant anys van tenir un protagonisme important dins el partit i hi ha també la protesta d’alguns noms més tebis nacionalment que semblava que serien importants en aquesta etapa postMontilla però que Navarro ha descartat.

La direcció actual considera que ha salvat el mal resultat de les darreres eleccions apuntant cap al “fracàs” d’Artur Mas, però aquesta estratègia de distracció no ha convençut ningú. Ni dins ni fora del partit. I encara menys quan les darreres enquestes –per molt tocades que hagin quedat després dels enormes errors de percepció del 25-N– alerten que la caiguda en picat del PSC es manté. I per si amb tot això no n’hi hagués prou, ningú encara, ni al socialisme català, ni a l’espanyol, ni a l’europeu, ha estat capaç d’estructurar un model alternatiu i creïble al de la severitat pressupostària que inspiren i imposen Brussel•les i Berlín. Per molt que els socialistes estigmatitzin “la dreta”, l’“esquerra” que ells representen ni és creïble ni és alternativa.

És en aquest context, ben complicat, que l’actual direcció del PSC ha de buscar un espai al centre de la política catalana que defineixi una posició pròpia al costat i enfront del sobiranisme que inspiren Convergència i Unió i Esquerra Republicana. Una pretensió també difícil, perquè l’alternativa del PSC continuava sent el federalisme. I a Catalunya en el federalisme que tant va impulsar Pasqual Maragall ja no hi creu gairebé ningú. Senzillament perquè és increïble. Les incomoditats de Pere Navarro són ben comprensibles. Però, si hi ha un camí que no hauria de triar el líder del PSC, és el del frontisme, que el situa al costat del PP i de Ciutadans.

El primer secretari del PSC ha declarat aquest cap de setmana que liderar el “no” a la independència no li fa por, sempre que sigui des del matís “federal”. El matís federal no salvarà els socialistes catalans de les enormes contradiccions que hauran de suportar si se l’alineen amb un unionisme excitat. Per molt complicada que resulti, la posició del PSC hauria de ser d’equidistància entre el sobiranisme de CiU i Esquerra i l’espanyolisme desbocat del Partit Popular i Ciutadans. Si Pere Navarro pretén liderar-la, és possible que la tropa del “no” se l’emporti per davant.

Vicent Sanchis

Periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 14 de gener del 2013

Ja som majoria !!!

Independentisme: esport o deure?

51-21-21. Aquestes són les xifres: 51% votaria Sí a la independència, 21% votaria No i un altre 21% s’abstindria. No només això, com he llegit en el bloc del senyor Alexandre Miquel, “segons l’enquesta del CEO l’abstenció activa en el referèndum seria del 21,1%. Per tant, com a màxim, votaria un 78,9% del cens. I amb aquestes dades extraordinàries de participació, el SÍ guanyaria amb un 64% front el 26% que aconseguiria el NO.” Senyors, parlem seriosament: o ens ho creiem o pleguem.

És interessant que la darrere enquesta del CEO hagi sortit uns dies després d’unes declaracions que va fer el Sr. Pere Navarro afirmant que Catalunya estava abocada a ser un país lligat, d’una manera o altra, a Espanya. Ara ja sabem que la majoria opina tot el contrari, que Catalunya està abocada al que ella decideixi, i que ara decideix la seva llibertat i deslligar-se, d’una manera o altra, d’Espanya. També fulmina els arguments del Sr. Jorge Fernández Díaz sobre la necessitat d’evitar caure en temptacions independentistes i centrar-se en la crisi. Ara ja sabem que els catalans opinen que la millor manera de centrar-se en la crisi és, precisament, caient de ple en la temptació independentista.

Per tant, ni el fatalisme de pertànyer a Espanya ni la crisi no han alterat una voluntat ferma, ans el contrari. Amb un sentit comú envejable, la resposta catalana és 51-21-21. Unes xifres raonables i assenyades. Punt i apart.

Ara bé, o ens ho creiem o pleguem. L’independentisme no pot continuar essent una excusa, ni un passatemps, ni un somni, ni una vaguetat deliqüescent, ni un eslògan, ni un roc a la faixa, ni, molt menys, un esport que es practica els caps de setmana. Existeix una majoria política i social. El fet és d’una transcendència absoluta, cabdal. No prestar-li atenció, no actuar en conseqüència, és atacar directament els fonaments del dret a decidir, ja que el poble ha decidit: volem un Estat propi.

No només això, la majoria social independentista comporta també una alteració substancial en la idea del dret a l’autodeterminació: senzillament, ja no es tracta d’un dret, s’ha transformat en un deure. S’ha acabat, doncs, esperar el reconeixement de cap dret per part de ningú; el que hem de fer, per tant, és exigir-nos el deure a l’autodeterminació. Cada u de nosaltres és responsable d’aplicar-se aquest deure a la seva vida i actuar en conseqüència.

Pompeu Fabra va dir: “Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l'ànima, ordena tots els nostres actes i dóna sentit a la nostra vida”. Canviant tan sols “catalanisme” per “independentisme” la frase continua plenament vigent. No ens fem més trampes a nosaltres mateixos. Que la nostra vida tingui sentit.

Quim Torra

Advocat, editor i escriptor

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el dijous 28 de juny del 2012