Corrandes d'exili

En ma terra del Vallès // tres turons fan una serra, // quatre pins un bosc
espès, // cinc quarteres massa terra. // "Com el Vallès no hi ha res".

Una esperança desfeta, // una recança infinita. // I una pàtria tan petita // que
la somio completa.
Pere Quart (Corrandes d’exili)




Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Galeote. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Galeote. Mostrar tots els missatges

31 d’agost 2009

Dues pedres a les sabates


Els "èxits" del tripartit


El Govern tripartit català s'ha fonamentat en dues qüestions que ha convertit, de forma propagandística, en els seus principals èxits. Un n'és el nou model de finançament, i l'altre n'és l'Estatut.

El finançament ha estat objecte d'una de les majors campanyes publicitàries que es recorda en la història de Catalunya. D'aquesta manera s'ha convertit en èxit un monumental fracàs. Mitjançant aquesta campanya de manipulació, que ha estat un autèntic frau, s'ha intentat donar la imatge que aquest sistema implica grans beneficis.

D'entrada, el primer benefici és que la Generalitat haurà de tornar diners a l'administració espanyola. El sistema es fonamenta en els ingressos tributaris, i si aquests ingressos disminueixen, el sistema entra en números vermells.

Cada any, l'administració espanyola calcula els ingressos tributaris que rebrà i avança a les comunitats autònomes una quantitat en funció d'aquest càlcul. En èpoques de creixement econòmic, com fins ara, aquest càlcul era inferior al que després recaptava l'Estat, i per això havia d'afegir una quantitat al que ja havia avançat.

Tanmateix, en èpoques de crisi, com l'actual, passa exactament el contrari. És a dir, el càlcul partint del qual s'avancen unes quantitats a les comunitats, resulta que és superior al que després es recapta realment. Per tant, les comunitats han de tornar diners.

La ministra d'Economia ja ha anunciat que el deute de les comunitats amb l'administració espanyola, per l'aplicació d'aquest mecanisme, és d'uns 6.000 milions d'euros. No s'ha donat oficialment la xifra que correspon a Catalunya, però podria ser d'uns 750-800 milions d'euros.

Aquest és el primer èxit del tripartit, consistent en negociar un sistema de finançament que, en èpoques de crisi, es torna en contra de les comunitats autònomes, com ha passat ara. Quan ha començat a entrar en vigor, el primer resultat és que Catalunya ha de tornar diners a l'administració espanyola.

El segon èxit és l'Estatut, que va ser votat de forma favorable per una part molt petita del cens electoral. Aquest fet no deslegitima legalment el text, però és evident que li treu molta legitimitat política. De fet, la realitat és que són molt pocs els catalans que van donar el seu suport a aquest text.

Però, a més, aquesta norma, producte d'una considerable retallada de l'Estatut que va aprovar inicialment el Parlament, pot experimentar ara un altra àmplia retallada amb la sentència que ha de pronunciar el Tribunal Constitucional.

Estem davant d'un altre èxit, acompanyat, també en aquest cas, per una altra descomunal campanya de manipulació de l'opinió pública i de falsejament de la realitat per convertir un enorme fracàs en un triomf.

En espera de la sentència del Constitucional, Montilla demana silenci; l'autèntic vicepresident polític de la Generalitat, Antoni Castells, no ho respecta i ja ha qüestionat la sentència demanant fer front a una retallada; Josep Lluís Carod Rovira demana una mobilització; la direcció d'Esquerra Republicana contradiu Carod Rovira i demana calma, i Iniciativa per Catalunya, com sempre, espera a veure qui guanya la pugnar per apuntar-se al cavall guanyador, amb l'esperança que el guanyador sigui Montilla.

Com es veu, la unitat del tripartit és un altre èxit de Montilla, que s'uneix al finançament i a la realitat d'un Estatut retallat, sense suport ni legitimació política i en espera d'una nova retallada. A més, a Montilla, ja no li fan cas ni al seu partit. Aquest és el Govern de Catalunya i aquesta és la situació.

Antonio Galeote
Periodista.
Director del diari digital Diario Ibérico


Article publicat al diari digital e-Noticies el dissabte 29 d’agost del 2009

18 de maig 2009

Xiulets reials



El tema estrella de la setmana ha estat la xiulada contra els reis i l'himne d'Espanya just abans de la final de Copa entre el Barça i l'Athlètic de Bilbao. Arran d'aquest fet, volem reproduir dos articles apareguts a la premsa i que subscrivim plenament.

Els uns i els altres

La xiulada de Mestalla ha deixat en l'evidència habitual les dues menes d'espanyolisme que patim perquè volem. En primer lloc, hi ha els qui despisten. Saben que tant a Catalunya com al País Basc hi ha una majoria de la població que no senten la pàtria d'ells com ells la senten. Com a solució, proposen mà relativament dura i anar-hi anant. La vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega o Mariano Rajoy en són dos clars exponents. És una estratègia ideològicament transversal. Tots dos han tret importància a l'actitud generalitzada dels seguidors de l'Athletic i del Barça i han proclamat que no es correspon amb "el sentiment majoritari dels bascos i els catalans". Saben que això no és així però tant se'ls en fot. Ens ofeguen lentament però no ens escanyen abruptament. En segon lloc, hi ha els més bèsties encara. Aquests senyors no treuen importància a la bronca de la final. Més aviat al contrari. La magnifiquen. L'endemà del partit parlaven a les braves de "demostració de desafecte cap als símbols de la unitat d'Espanya". No haurien censurat les imatges per televisió perquè proposen l'alarma i la reacció: "A la vista dels fets, és clar que hi ha el perill i que caldrà afrontar-lo". Uf! Ells sí que són un perill. ¿Quins fan més por? Els uns són lleixiu; els altres, salfumant.

Vicent Sanchis
Periodista
Director de Barça TV.

Article publicada al diari AVUI el dilluns dia 18 de maig del 2009.

La xiulada de Mestalla

D'entrada, sembla que el fet que uns ciutadans protagonitzin una xiulada a uns reis i a un himne a un estadi de futbol no hauria d'originar una polèmica de les proporcions que està assolint el que va passar a Mestalla a la final de la copa de futbol. Però l'existència d'aquesta desproporcionada polèmica demostra que aquí, a aquest Estat, hi ha més problemes del que oficialment s'admet. Aquí passen coses que molts pretenen amagar, ignorar i manipular.

I el que passa és que a Euskadi ia Catalunya hi ha molta gent -més de la que molts creuen- que no estan d'acord amb que Euskadi i Catalunya formen part de l'Estat espanyol. I els reis i l'himne són símbols d'aquest Estat. Per tant, xiulen, protesten i mostren la seva disconformitat. Per a això utilitzen un partit de futbol o qualsevol cosa que poden utilitzar, perquè normalment, fora de Catalunya i d'Euskadi, no és fàcil manifestar aquesta protesta. Alguns diuen que aquesta xiulada, aquesta protesta, ofèn els espanyols, és a dir, els que sí que se senten identificats amb la monarquia i amb l'himne. Bé, és possible. I què? On està el problema?

També ofèn Catalunya i Euskadi això de "polaco el que no bote", o dir que recuperar l'euskera i el català són coses "de nazis", o el boicot als productes catalans, o qualificar els bascos de terroristes .. . El que passa és que ofendre els bascos i els catalans és una gracieta, queda bé i fins i tot dóna vots. Per tant, molts espanyols acullen aquestes ofenses amb un somriure tolerant, comprensiva i fins i tot de complicitat. Però si algú ofèn els nacionalistes espanyols, la cosa és diferent. Llavors, estem davant un enorme problema, davant una ofensa gravíssima, davant d'un fet injustificable, davant d'una actitud inadmissible, intolerant ... Les coses han de quedar clares. Molts catalans i bascos no volen pertànyer a aquest Estat. I si pertanyen, és perquè les lleis, els tribunals i el sistema els obliguen a seguir dins d'aquest Estat. Però no volen.

I davant aquest fet, és irrellevant si aquestes lleis, aquests tribunals i aquest sistema són decisions preses per la majoria. Perquè, ¿no es pot estar en contra de les decisions que prenen les majories? És que s'han d'eliminar les minories? Són estructures imposades, encara que siguin imposades per una majoria. Això és el que passa. L'actual Constitució és el producte d'una decisió majoritària. Però això no implica que tots tinguem que estar d'acord amb el fet que encarregui a les forces armades que mantinguin l'actual estructura territorial.

Hi ha fets que són fets. I davant d'ells no valen les majories. Molta gent d'Euskadi i Catalunya no vol pertànyer aquest Estat. I això no té res a veure amb les majories. Per això xiulen. I la Constitució tampoc canvia les coses. Encara que digui el que diu sobre les forces armades i l'estructura territorial de l'Estat. ¿O això és molt democràtic, perquè ho ha decidit la majoria?

Antonio Galeote
Director del diari digital Diario Ibérico

Article publicat al diari digital e-noticies el divendres 15 de maig de 2009