Què us pensàveu, ñordos?

Aquesta setmana ha esclatat a Madrid (concepte) un terratrèmol de dimensions còsmiques, amb l'amenaça del Tribunal Constitucional de paralitzar la reforma que posaria fi al bloqueig d'aquest mateix Tribunal.

El Congrés ha donat llum verda a la reforma del Codi Penal que inclou la derogació del delicte de sedició, la modificació del de malversació i també incorpora dues esmenes que modifiquen l’elecció dels jutges del Tribunal Constitucional. És aquesta darrera part de la reforma la que ha aixecat en peu de guerra tant els progressistes com els conservadors espanyols. Estan horroritzats perquè es pretén aturar un debat parlamentari al Congrés de Diputats i això, diuen, és una judicialització de la vida política i aquests mateixos altaveus de Madrid (concepte) tenen la santa barra de dir que això no havia passat mai a l’estat espanyol. Això és el que ha estat passant a Catalunya permanentment. A Catalunya, des de  fa anys, governen els jutges, interferint en l’escola catalana, aturant lleis, inhabilitant Presidents, i així fins a l’infinit. A Catalunya no tenim el President legítim, s’ha enviat a la presó una Presidenta del Parlament. ¿Com poden tenir la barra de dir que no hi ha cap precedent del que ara volen fer el PP i Vox, a través del Constitucional, aturant un debat al “Congreso”?

Es diu que aquesta actuació del TC és un colp d’estat. Potser sí, però és el mateix colp d’estat que el PP va posar en marxa el 2016 per castigar els gestors del 9-N i el mateix que el PSOE va legalitzar amb la seva ignominiosa actuació durant el 2017. L’única diferència és que en aquell moment el PSOE aplaudia el PP i els jutges colpistes i ara, quan s’han girat contra ell, crida i braceja desesperadament. Quan ahir els socialistes deien que no podia ser que el Tribunal Constitucional fos una “tercera cambra parlamentària”, retrataven a la perfecció el paper que aquest tribunal va tenir el 2010, quan modificà de manera unilateral l’Estatut de Catalunya. I quan ahir, també, s’exclamaven de la intrusió del poder judicial en el legislatiu i de la urgència inèdita que mostrava el TC, només retrataven a la perfecció allò que el TC va fer el 27 de gener de 2018 per a impedir la investidura del president Puigdemont.

El Poder Judicial nomenat per Mariano Rajoy fa nou anys que és al capdavant de la Justícia, quan el seu mandat era de cinc. I ha estat set anys nomenant jutges vitalicis ―fins a la seva jubilació― al Tribunal Suprem espanyol. Molts d'aquests nomenaments de magistrats conservadors es van fer quan el CGPJ tenia el mandat caducat. El bloqueig del PP a la renovació del Consell General del Poder Judicial per quatre anys serveix per evitar que les actuals majories progressistes puguin nomenar jutges progressistes al Tribunal Suprem. I aquest propòsit ―que no se'ns oblidi― ja l'han assolit. Són quatre anys robats a la sobirania popular. Amb aquest bloqueig del Consell General del Poder Judicial, la dreta ja ha aconseguit bona part dels seus objectius. “Controlar la Sala Segunda del Tribunal Supremo por detrás”, com va confessar un portaveu del PP.

Què es pensaven els espanyols? Ara els toca prendre la seva pròpia medecina, però com són “gobierno de España”, potser se’n sortiran sense admetre el mal que han fet als catalans. Tampoc són conscients del mal que es fan ells mateixos. I aquí, Esquerra Republicana mirant cap a un altre costat i continuant  donant suport i recolzant gratuïtament al PSOE. El nostre Govern ha pactat i pacta amb els gestors de tots aquests fets. No tenim cap dret a obligar als espanyols que visquin en un país i en un règim democràtic, si no els agrada. Però els catalans sí que hi volem viure, per això és tan important foragitar del nostre País tots aquells elements que puguin enfonsar la nostra terra i la nostra democràcia. No marxar d’Espanya com diuen alguns, sinó quedar-nos nosaltres a casa nostra i fer fora als qui no volen estimar i viure en democràcia la catalanitat. Com escriu Vicent Partal en la seva editorial “Tal faràs, tal trobaràs: la venjança catalana cau sobre Madrid”, els espanyols es pensaven que els sortiria de franc destruir la democràcia per a impedir la independència de Catalunya, però anaven ben equivocats. Ara són ells els que es veuen abocats a patir les conseqüències d’una judicialització de la política que els portarà a la seva pròpia ruïna. Llegiu tot seguit, si voleu, l’editorial d’en Partal.

Tal faràs, tal trobaràs: la venjança catalana cau sobre Madrid

Ahir al matí, Madrid va viure una sensació que els catalans per desgràcia coneixem massa bé. El Tribunal Constitucional espanyol va estar reunit per decidir si prohibia al congrés dels diputats de debatre la reforma del Codi Penal. Finalment, va optar per ajornar la decisió a dilluns, que en definitiva és igual i no tan estrident. La reforma ha d’anar encara al senat, de manera que tenen temps de sobres per a frenar-la.

Veurem què passarà dilluns i si finalment s’hi atreviran o no, però l’episodi és tan important com significatiu. Perquè és un colp d’estat, sí, però és el mateix colp d’estat que el PP va engegar el 2016 per castigar el 9-N i el mateix que el PSOE va legalitzar amb la seva ignominiosa actuació durant el 2017. L’única diferència és que en aquell moment el PSOE aplaudia el PP i els jutges colpistes i ara, quan s’han girat contra ell, crida i braceja desesperadament.

En aquest sentit, veure el ministre Miquel Iceta fent declaracions amb posat greu és molt divertit, si a la mà hi tens una fotografia d’Iceta mateix, amb Inés Arrimadas i Xavier García Albiol, tots tres retratats a les portes del Constitucional amb un paperet demanant al tribunal que paralitzés actes del Parlament de Catalunya. Tal faràs, tal trobaràs, Miquel.

Els socialistes i els seus altaveus mediàtics encara tenen la barra de voler explicar la situació passant per la voreta del fet català i mirant de fer-nos creure que no hi té res a veure. Però i tant que hi té a veure.

Quan ahir els socialistes deien que no podia ser que el TC fos una “tercera cambra parlamentària”, retrataven a la perfecció el paper que aquest tribunal va tenir el 2010, quan modificà de manera unilateral l’estatut de Catalunya, que és on comença tot. I quan ahir, també, s’exclamaven de la intrusió del poder judicial en el legislatiu i de la urgència inèdita que mostrava el TC, què feien sinó retratar a la perfecció allò que el TC va fer el 27 de gener de 2018 per a impedir la investidura del president Puigdemont?

Alguns corifeus del socialisme espanyol, tot i arribar-ho a comprendre, això, han reaccionat argumentant que no es podia comparar allò que passa en un parlament “regional” amb allò que passa en el parlament “de la nació”. I cal dir-los que aquest supremacisme és precisament la benzina d’això amb què es troben avui. Perquè aleshores a Catalunya hi havia en joc la llibertat i la llibertat no entén en classificacions regionals, nacionals o planetàries.

La cosa és ben simple: si als jutges els dónes armes per a interrompre la normalitat civil ells les faran servir. I tu, com a polític, un dia podràs estar-ne satisfet perquè quadra amb els teus interessos, però hauries de saber que si t’han de disparar a tu, en un moment o altre també et dispararan, perquè una volta els has donat eixe dret ja el tenen.

Els espanyols potser es pensaven que eren diferents i que els eixiria de franc destruir la democràcia i aniquilar els drets civils dels catalans per a mirar de frenar la independència de Catalunya. Anaven ben equivocats i ara és la venjança dels seus actes la que ha caigut sobre Madrid. Ja s’ho faran. Em cau lluny.

Vicent Partal

Periodista

Editorial del digital  VilaWeb  el dijous 15 de desembre de 2022

L’escola sempre en català

Com un rellotge suís, com una maquinària de precisió que mai falla. Així funciona la justícia espanyola quan té al davant el seu objectiu sagrat de preservar la unitat de la seva nació, un projecte que inclou empènyer el català fora de l’espai públic tant com pugui. Com que als tribunals la llengua pròpia del país no ha penetrat mai, els jutges s’han d’ocupar de foragitar-la de l’escola, i no defalleixen. Ahir es van conèixer dues interlocutòries que demostren que ho han tornat a fer i que ho tornaran a fer tantes vegades com calgui. El Ple del Tribunal Constitucional ha admès a tràmit els recursos presentats pels diputats PP i Ciutadans al Parlament de Catalunya contra diversos articles de la llei catalana que elimina el 25% del castellà a les aules.

Un dels fonaments del recurs és que tant el Decret com la Llei ometen qualsevol referència al castellà com a llengua vehicular en l’ensenyament a Catalunya, vulnerant la Constitució espanyola, l’Estatut d’Autonomia i la mateixa doctrina del Tribunal en sentència de juny de 2010, segons recull un comunicat que va difondre el PP. El recurs explica que el Decret llei vulnera l’article 64 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i el 86 de la Carta Magna, i se centren a dir que les normes citades vulneren preceptes constitucionals relacionats amb l’autonomia dels centres garantida per la normativa bàsica de l’Estat.

A Catalunya, des de fa dècades s’ha pogut viure, estudiar, treballar, anar al cinema o al teatre, declarar als jutjats, tancar operacions comercials, etc., sense haver de pronunciar un sol mot en català. Això a França, Anglaterra, Suïssa, per posar algun exemple, no passa, oi? Això només passa en una situació politicoadministrativa molt concreta que es diu colònia i el que més ens fa patir és veure com els polítics catalans fan veure que no saben que som una colònia de l’estat espanyol i que no passa res si el català no és l’únic idioma oficial i obligatori a Catalunya. Però la realitat és que sí que passa i, si no hi fem res, el català acabarà sent anecdòtic a Catalunya.

Des de fa anys, l'escola hauria d'haver estat el primer baluard en defensa de la llengua catalana i això no ha esdevingut així. Veiem com cada dia la mal anomenada, i mal aplicada, "immersió" és morta. Assumim-ho. Espanya ha volgut guanyar aquesta darrera batalla. L'ha lluitada amb totes les armes. I nosaltres, no. Més enllà de quatre "jugades mestres" que duren 5 minuts. És el resum de la diferència entre la nostra manera de lluitar i la de l'enemic: ells volen derrotar-nos. I nosaltres, què volem de debò? Tots sabem que la llengua és el primer símbol de la identitat d'un poble. Per aquesta raó, atacant la llengua saben que acabaran esborrant la nostra identitat. En algun moment, identitat i llengua, poden arribar a confondre's o a semblar tan indestriables que no puguin contemplar-se autònomament. Així ho entenia el filòleg valencià, Sanchis-Guarner, quan afirmava: "Qui renuncia a la seua llengua és com qui renega de sa mare". Mentre que la llengua té un valor social i objectivable, la identitat pot ser o una certificació administrativa o el sentiment de pertànyer a una col·lectivitat i encara la suma de les dues coses.

L’atac sistemàtic a l’escola en català que està patint des de fa molts anys el nostre sistema educatiu, no l’ha defensat mai prou bé els polítics que ens representen a les institucions, obeint com xaiets les imposicions que ens arriben des de la judicatura. La desobediència porta sempre més lluny que l’obediència, però els líders republicans, socialistes, juntaires i comuns que van al davant no ho saben i, és clar, la tropa obedient està aturada en el règim del 78 amb la constitució franquista que necessita estintolar el govern d’una Generalitat autonòmica sempre intervinguda, molt útil per blanquejar la monarquia instaurada  ―que no restaurada― pel dictador Franco. Com analitza, Vicent Partal, en el seu article titulat  “Escola en català: fugir endavant no serveix de res contra el permanent colp d’estat judicial”, a ningú se li fa estrany que la classe dirigent sigui tan previsible, i també sabem del cert, que allò del blindatge era una gran mentida. Podeu llegir si voleu l’article d’en Partal tot seguit.

Escola en català: fugir endavant no serveix de res contra el permanent colp d’estat judicial

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, va dir durant el discurs de la Diada: “Per primera vegada en els últims set anys, cap centre educatiu no veurà com li imposen un 25% de classes en castellà.” Amb aquesta frase, el president volia lluir la presumpta eficàcia de la polèmica llei pactada el mes de juny amb Junts, els comuns i el PSC. Tots quatre grups, al parlament, van assegurar que s’havia blindat el català a l’escola.

Jo no sé per quina raó els polítics catalans fan servir aquest verb, “blindar”, d’una manera tan poc adequada com reiterada ―recordeu que ja hi havia hagut una gran polèmica quan Gabriel Rufián també va dir que ell tot solet havia blindat el català i que gràcies a això podia votar el pressupost a Pedro Sánchez. Segons el diccionari, “blindar” és ‘cobrir (un vaixell, un tanc, una bateria, una caixa de cabals, etc.) amb planxes de ferro o d’acer, amb capes de formigó o qualsevol altre material resistent, per protegir-los de les bales, la metralla, el foc, etc.’. La metàfora, per tant, indica que blindant protegeixes de manera extrema una cosa que ja per si és forta. I la realitat no és aquesta, de cap manera.

La prova la vàrem tenir ahir quan el TSJC va tirar pel dret i va ordenar que, en dos casos concrets ―i ja veurem si la cosa s’atura ací―, cal continuar aplicant les mesures cautelars que ja havia ordenat, perquè la decisió “no resulta afectada de manera automàtica per la modificació normativa”.

Això ha passat perquè la jugada del govern consistia només a fugir endavant, a còpia de crear una nova situació legal. Tot plegat per a guanyar temps mentre els tribunals espanyols decidien què fer ―que tots sabem què decidiran― i com fer-ho. I això per un preu altíssim, com va denunciar la CUP i pràcticament totes les entitats, tret d’Òmnium. El preu és que per primera vegada es trenca la tradició històrica del catalanisme de considerar la llengua catalana com a llengua del país, l’única que ens defineix i la que mereix ser considerada com a tal. La broma, siga com siga, ha durat 121 dies i prou. Ja està. Els advocats se’n fan creus i diuen que això és una barbaritat, el departament estraleja i braceja per mantenir l’eslògan, el govern diu que es mantindran ferms…, però els xiquets es trobaran amb el castellà obligat a classe. I s’hauran de fotre.

El dia que la llei es va aprovar vaig escriure en aquest mateix espai editorial: “Aquest acord és una pantomima perquè tothom sap que no protegirà la llengua catalana.” Vaig dir que “tothom sap que és tan sols qüestió de temps que els tribunals espanyols imposen la versió més dura de la seua ofensiva i diguen que amb això no n’hi ha prou” i vaig afirmar que “la frivolitat dels partits catalans amb la llengua fa feredat: d’aquell Gabriel Rufián que va votar la llei Celáa dient que així es blindava el català (i ja s’ha vist en què ha quedat aquella fanfarronada) a aquest pacte vergonyós d’ahir, tot es limita a protegir els seus càrrecs de les possibles inhabilitacions, a veure com poden escapolir-se de la repressió i a mirar de fer veure als votants desorientats i farts que la realitat no és la que és, sinó la que ells pinten”.

Lamente molt tenir raó, m’hauria agradat molt equivocar-me, però, per una altra banda, no era gens difícil de saber què passaria. Perquè per més fantasies que els gestors autonòmics es vulguen creure, contra el permanent colp d’estat judicial i contra la intransigència espanyola no hi ha cap camí practicable, ni un de sol, que no siga l’enfrontament i la confrontació.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el dijous 22 de setembre del 2022

La plantofada belga

Aquest dimarts, festivitat dels Sants Innocents, la justícia espanyola (així en minúscules) ha rebut una sonora plantofada al damunt de la seva cara de ciment armat. En efecte, la Justícia Belga (així en majúscules) ha tombat l'extradició de Joan Miquel Arenas, més conegut com a Valtònyc. Ho ha resolt el Tribunal d'Apel·lació de Gant, que ha decidit negar les exigències de les autoritats judicials espanyoles, que reclamaven la tornada de Valtònyc a Espanya arran d'una condemna de tres anys i mig de presó, que li havia estat imposada per les lletres de les seves cançons que, segons els jutges espanyols, contenien: injúries a la corona, calúmnies, enaltiment del terrorisme i amenaces.

L'Audiència Nacional el mes de febrer de 2017 el va condemnar i la seva decisió va ser ratificada pel Tribunal Suprem i confirmada finalment pel Tribunal Constitucional, que ni tan sols va admetre a tràmit el seu recurs. Per aquest motiu i per no haver d’entrar a la presó, Valtònyc va marxar a l'exili el maig de 2018. A Bèlgica, on es va exiliar, la cosa no estava tan clara. El setembre de 2018, el jutjat de primera instància va rebutjar l'extradició del jove mallorquí i el cas va passar al tribunal d’apel·lació. Aquesta segona instància va preguntar a la justícia europea si podia extradir Valtònyc per la via ràpida, però Luxemburg ho va desestimar i va forçar així la justícia belga a seguir la via ordinària de doble incriminació, és a dir, comprovar si els delictes de l'euroordre són equivalents en la legislació belga.

L'enaltiment del terrorisme no existeix a Bèlgica i el delicte d'amenaces incondicionals tampoc és un crim. Els dubtes principals eren sobre les injúries a la corona i per això els magistrats van preguntar-ho, fa un any, al TC belga. El proppassat 28 d'octubre, el Constitucional belga va dictaminar que aquesta normativa decimonònica era inconstitucional perquè no respectava la llibertat d'expressió. Així, l'alt tribunal belga va decidir tombar la llei perquè no s'ajusta a la Constitució belga, ni al Conveni Europeu de Drets Humans. Aquesta decisió fou una nova victòria per a Valtònyc i aplanava el camí al Tribunal de Gant, que avui ha optat per ajornar una vegada més la decisió fins a finals d'any.

A la sortida del tribunal el raper mallorquí ha afirmat que, a nivell personal, està "content" però que, alhora, sent "molta ràbia i molta impotència" pels músics que estan complint presó a l'estat espanyol pels continguts de les seves lletres: "Si Espanya és un estat feixista i està al segle XVIII és perquè li interessa". Valtònyc ha reaccionat també a Twittter amb una piulada i una fotografia davant l’ambaixada espanyola: “Primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen i finalment, guanyes”. Com escriu Vicent Partal en el seu editorial, dedicat al raper i titulat  ‘A Josep Miquel Arenas, Valtònyc, amb la meua admiració’ on afirma que Valtònyc no és a Flandes per a salvar la seva pell, sinó que el seu exili és també polític, un exili que pretén denunciar l’estat espanyol i promoure la creació d’un estat d’opinió internacional en contra d’allò que és i en contra d’allò que fa. Podeu llegir l’article d’en Partal a continuació.

A Josep Miquel Arenas, Valtònyc, amb la meua admiració

Supose que per a molts de vosaltres és familiar aquella excel·lent descripció aristotèlica que deia que qualsevol pot enfadar-se un dia, però que no és a l’abast de tothom enfadar-se amb la persona adequada i en el moment adequat i amb el propòsit adequat i de la manera adequada.

Ahir Josep Miquel Arenas, conegut pel seu nom artístic, Valtònyc, va aconseguir que els tribunals belgues tombassen una euroordre emesa per l’Audiència espanyola que el reclamava per una condemna de tres anys i mig de presó a causa de les lletres de les seues cançons i les crítiques que hi feia al rei d’Espanya. Però si als tribunals espanyols aquestes crítiques són etiquetades de terrorisme, resulta que les autoritats judicials europees han convingut que no hi ha cap raó per a perseguir-lo, perquè el contingut d’aquests texts és completament lícit i entra en el marc de la llibertat d’expressió. La desproporció entre l’acusació espanyola i el capteniment de la justícia belga ho diu tot.

Per tant, avui és un dia adequat per a recordar que aquests anys d’exili no han estat de cap manera un camí senzill per a Valtònyc. Mai l’exili no és senzill, però voldria cridar l’atenció particularment sobre el fet que fins ahir ell tenia penjat un avís en els ordinadors policíacs que deia que era cercat per terrorisme. I això en un país com Bèlgica, que ha estat en alerta antiterrorista cinc, la màxima, pràcticament des que Josep Miquel hi ha arribat, significa una quantitat enorme de dificultats personals, en el dia a dia, que ell no ha volgut mai magnificar però que tan sols ell sap com li han fet difícil la quotidianitat.

I malgrat això, i superant això, Valtònyc ha fet allò que creia que havia de fer. I ho ha fet amb una dignitat tan gran com l’aparatós Kalàixnikov (recordeu: el fusell alliberador dels pobles) que porta tatuat al seu braç.

Això ho va tornar a demostrar ahir, quan les seues primeres paraules van ser per a reclamar l’alliberament de tots els rapers empresonats a l’estat espanyol. Abans i tot de celebrar la seua victòria. I per a reclamar la solidaritat de tothom amb ells i accions efectives, organitzades, per traure’ls de la garjola. I no tan sols paraules. Perquè Valtònyc no és a Flandes per a salvar la seua pell, cosa que no oblida mai. Té molt clar que no vol ser a la presó per no ser silenciat durant anys, absent de la vida pública i del combat. Aquesta és la raó de l’exili. I per això el seu exili és també polític, un exili que pretén denunciar l’estat espanyol i promoure la creació d’un estat d’opinió internacional en contra d’allò que és i en contra d’allò que fa.

I per això també és coherent quan fa qualsevol crítica. És molt fàcil de manipular la seua imatge i presentar-lo com un exagerat o un menjacapellans, però no ho és. Simplement, és una persona lliure, com ho hauríem de ser tots, que veu clar el seu nord i diu sense embuts què pensa. En tot moment. Ahir, per exemple, va moure un cert enrenou la seua resposta durant una entrevista a Catalunya Ràdio en què va criticar les felicitacions que rebia per haver guanyat. Va dir que aquelles felicitacions eren “una merda si es queden en això”. I va assenyalar Òmnium en concret perquè Laura Rosel li acabava d’esmentar la piulada feta per aquesta organització. Qui s’enfade per això deu saber què fa. Jo vaig entendre que Valtònyc, amb aquelles paraules, ens reclamava a tots l’exigència que s’ha posat a ell mateix. Per tant, si de cas som els altres que ens hem d’interrogar sobre el nostre comportament, i no ell.

Torne a Aristòtil. Valtònyc es va “enfadar” amb Juan Carlos i efectivament aquesta era la persona adequada, en el moment adequat. I s’hi va enfadar amb el propòsit adequat de contribuir a l’alliberament de la societat i de la manera adequada, perquè el resultat ho certifica.

Vist en la perspectiva dels anys, Josep Miquel no podia haver estat més agut en la seua denúncia ni podia haver triat una diana més encertada per a retratar el podrimener que és l’estat espanyol. Car la monarquia és, amb el PSOE, el pilar central del règim del 78. I, en relació amb això, les reaccions a la seua victòria ho diuen tot, també. A Bèlgica ha aconseguit que es canvie la llei per permetre un marge més ample de crítica al monarca que el que té la gent corrent. No més estret: més ample. En canvi, a l’estat espanyol no s’espera que el PSOE impulse la reforma que va anunciar que faria. Té prou vots per a fer-ho però no té la valentia ni l’interès ni la decència de fer-ho. I posar en relleu això, fer evident això, és també un fruit extraordinari de la manera apassionada, valenta, clara com l’aigua i decidida que té Valtònyc de fer les coses. Quan ahir Pablo Iglesias s’alegrava de la seua victòria, es feia ben evident la hipocresia de l’esquerreta espanyola. La cançó “No al Borbón”, que és l’origen de la persecució judicial, va ser un encàrrec d’Iglesias per al seu programa de televisió. Però, malgrat això, mentre era vice-president del govern espanyol, el dirigent de Podem no va moure ni un dit per Valtònyc, ni per resoldre de manera efectiva la situació que genera tants Valtònycs. I ací tenen ben aturada la reforma que va prometre. Que n’és, de fàcil, assaltar el cel mentre qui perilla i lluita a la terra és un altre…

No amague gens la meua admiració personal per Valtònyc. La tinc tota. Crec que és un exemple de la millor mena de gent que el nostre país –qualsevol país, però també el nostre– és capaç de produir. De Tijd, un dels grans diaris belgues, el va qualificar ahir de campió de la llibertat d’expressió, una expressió adequada que indubtablement es mereix. Però que ningú no oblide que per a arribar a aquest punt cal que un jove mallorquí, de la Pobla, extremadament jove quan l’estat i la repressió més ferotge li cauen al damunt, tinga la fortalesa i la capacitat de ser prou lliure per a triar i decidir ell tot sol què farà amb la seua vida. I tinga la valentia d’emprendre un camí tan llarg com el que ha fet sense perdre mai de vista la ruta ni per les crítiques interessades ni per les promeses oportunistes. I que guanye.

Que no ho és tot, això de guanyar individualment, però que avui és molt i significa molt, n’estic ben segur, per a molts de nosaltres.

Vicent Partal

Director de VilaWeb

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimarts 28 de desembre del 2021

Frau electoral

Si ens referim al frau electoral com una intervenció il·lícita en un procés electoral amb el propòsit d'impedir, anul·lar o modificar els resultats reals i com a accions que atempten contra la legalitat de la democràcia, el vot exterior és, amb tota seguretat, un dels fraus més rellevants en totes les eleccions que és celebren a l’estat espanyol.

Per explicar de primera mà, en què consisteix aquest frau, res millor que transcriure, a continuació, el correu que el nostre company i membre de l’Associació Sabadell Memorial, Joaquim Clusa i Oriach, resident des de fa mesos a Shenyang (Xina), va trametre a la Junta Electoral Provincial, a l'Oficina del Cens Electoral, i al *Consulado General de España en Pekín*, el 4 de març, després de rebre la confirmació que el seu vot no havia estat escrutat *per motius aliens a aquesta Junta*, on descriu amb detall com el vot que va intentar exercir en els darreres eleccions del 14-F, li va ser furtat pels organismes espanyols, després d'una correspondència de 24 pàgines avisant que els terminis imposats no permetrien votar.

La correspondència esmentada es pot consultar a l'enllaç:

http://clusa-oriach.cat/20210304-ESPANYA_EM_ROBA_EL_VOT-Correu-JoaquimClusa-A-JuntaElectoralProvincial-ConsuladoGeneralBeijing-OficinaCensElectoral.pdf

Llegiu el correu (també consultable a l'enllaç:

http://clusa-oriach.cat/20210304-20200224-Eleccions14Febrer-Catalunya-Correspondencia24pagines-ConsuladoGeneralPekin-JuntaElectoralProvincial-OficinaCensoElectoral-JoaquimClusa-EspanyaEmRobaElVot.pdf

Llegiu-ho tot plegat i jutgeu vosaltres mateixos.

ESPANYA EM ROBA EL MEU VOT: S-PAIN

L’Oficina del Cens Electoral de l’INE de Barcelona (OCE), la Junta Electoral Provincial (JEP), el “Consulado General de España en Pekín” (CG) i, especialment, el Tribunal Constitucional (TC) s’han posat d’acord per robar el meu vot a les eleccions al Parlament de Catalunya del passat dia 14, perquè no he pogut votar.

He fet tots els tràmits que la normativa electoral m’obligava al dia següent de la seva publicació, com a màxim, i que han estat ben publicitats pel CG, sempre en idioma *castellano*, i rebut al meu correu, com a persona que estic inscrit al “Registro Consular” (RC), i finalment, el meu vot no ha estat inclòs al còmput: 15 correus al CG, 4 a l’OCE i 5 al JEP, no han servit per res. M’han fet perdre el temps, amb menys o menys amabilitat en les contestes en cada cas, i amb la seva insistència que estaven complint la llei electoral, en tots els tràmits.

I com que votar és un deure cívic però bàsicament un dret cívic reconegut per la “Constitución Española del 1978” que, encara, em regeix, i no l’he pogut exercir, per culpa dels seus tràmits i no per la meva desgana o retard, puc dir que M’HAN ROBAT EL MEU VOT. La meva primer experiència de votar com a resident a l’estranger ,m’ha fet viure en pròpia pell, els anuncis i experiències que ja s’anunciaven.

Votar per internet, avui, hauria de ser molt fàcil, per a les persones que, resident a l’estranger, estan oficialment inscrites al Registre Consular oficial: qüestió d’una mirada a unes  llistes, un ‘click’ de donar el vot a la llista seleccionada i un correu de contesta com a certificat comprovant que s’ha emès el vot, al domicili anterior declarat.

Enlloc d’aquest procediment, amb la normativa actual, cal, primer de tot, demanar la inscripció al cens lectoral del CG i després ‘pregar’ que vols votar a un col•legi electoral que prèviament has hagut d’indicar quan t’inscrius, en unes gestions que pots fer per correu, i àdhuc per fax (sic), i que tenen una certa complexitat si és la primera vegades que t’enfrontes a les instruccions i als webs de l’INE. Si ets acceptat, et diuen que rebràs al teu domicili a l’estranger, per correu certificat, la documentació, en paper, per poder votar, amb unes dates límit que s’especifiquen, per a fer els tràmits següents.

Aquesta documentació (certificats, llistes i sobres, entre els quals hi ha lògicament el de votació) va ser posada al correu de Barcelona el dia 29 de gener, perquè el Tribunal Constitucional va tenir de resoldre diferents contenciosos, i va trigar un mes aproximadament. Després, si ho demanes, pots seguir el viatge de la documentació per les oficines de correus d’Espanya i de Xina.

La meva documentació va arribar a Shenyang el dia del cap d’any xinès, el 12 de febrer, divendres, recollida personalment unes hores abans que fessin la distribució anunciada, i un dia abans del límit fixat del 13 de febrer. El mateix dia, vaig complimentar la documentació posant uns sobres dins dels altres, amb noms i signatura (vot secret?), i vaig demanar al servei de missatgeria de China-Post la seva recollida particular, al meu càrrec.

Segons el CG aquesta documentació urgent va arribar al CG el dimarts dia 16, i va ser enviada a la seva destinació a Barcelona, per computar el vot. He demanat un ‘certificat de votació’ l’OCE i la JEP, com si es tractés dels certificats que emeten les Meses electorals, amb la votació presencial, i encara no he rebut cap resposta. La meva deducció és que el meu vot no va arribar a temps pel còmput dels vots per correu. 

No cal que digui quin nom tenen les persones o institucions que roben. I per això, amb tristesa i ràbia, faig servir *S-pain*, copiant el nom que li va donar The Economist,  fa uns anys.

Joaquim Clusa i Oriach

SHENYANG (XINA), 26 de febrer del 2021.

Per posar sobre la taula més arguments a favor d’aquesta realitat del frau en el vot exterior,  val la pena llegir l’article titulat “El vot pregat és el començament del camí”, que ha publicat recentment en David Casarejos, vallisoletà que porta des de 1998 a Leeds, Regne Unit. Casarejos és president de Consell de Residents al nord del Regne Unit, i conseller per aquest país en el Consell General de la Ciudadania Espanyola en l'Exterior. Ha treballat per als ministeris de Sanitat, i el de Medi Ambient, Alimentació i Afers Rurals de Govern Britànic, i ara per NHS Digital. Treballant voluntàriament per defensar-nos del Brexit, obrir aules ALCE fora de Londres, i millorar la situació dels emigrants espanyols, coneix a fons el tema del vot pregat i en fa una anàlisi perfecta en el seu article que podeu llegir tot seguit.

El vot pregat és el començament del camí

L'emigració, aquesta gran desconeguda, apareix aquesta setmana en els informatius, a la ràdio, als diaris.

... i els emigrants tan contents de veure que és la setmana de la sort i es recorden de tots nosaltres per uns dies, però aquesta notícia arriba tard, molt tard, i massa eleccions en què s'han sacrificat centenars de milers de vots d'espanyols, no podent afectar la direcció de governs regionals o centrals.

Des de 2011 i per l'acció del PSOE, PP, CiU, i PNB, se'ns va tallar la possibilitat de votar com ho havíem fet fins aleshores, i així, la voluntat de més de 2 milions de persones es va convertir per la voluntat d'uns quants polítics, reduïts a poc més de 100 mil vots.

La nova situació ens retorna el dret de poder participar en la democràcia i influir en les decisions que afecten a tots els ciutadans i sense cap dubte hem de recuperar aquest dret amb més ganes que mai fent saber que no es pot menysprear a la tercera província d'Espanya en nombre d'habitants, la província exterior.

El fet de poder votar de nou és un avanç que seria complet si aprenguéssim alguna cosa de com actuen França, Portugal i Itàlia amb els seus emigrants, oferint una circumscripció exterior que de veritat ens representés, ja que els actuals partits no ens donen cap representació en les seves llistes.

I davant la negativa a ni tan sols contemplar-lo com opció hi ha més plans que podrien forçar un reconeixement com cal, com podria ser la creació d'un partit polític que pogués aglutinar el vot dels emigrants. Potser podria forçar la mà amb un canvi massiu del registre d'emigrants a alguna delegació provincial electoral que pogués oferir la possibilitat de treure representació al nostre parlament, i així tenir-nos en compte en les decisions que ens afecten.

Tot canvi positiu és rebut amb gran alegria malgrat que no oblidem que en els dos últims anys no només ens han seguit forçant a pregar el vot en diverses eleccions autonòmiques sinó que als ciutadans a l'exterior que estem representats en un fòrum dependent del Ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions anomenat Consell General de la Ciutadania Espanyola a l'Exterior, ens han invisibilitzat encara mes amb la negació a organitzar els Plens de 2019 (sense raó aparent) i 2020 (per la COVID).

Es van oferir opcions per a organitzar-se de manera telemàtica, però així i tot       es va preferir que no es dugués a terme i digui el que digui la llei sobre la periodicitat anual d'aquest esdeveniment en el qual treballem propostes i peticions, es va preferir ficar-nos al congelador durant 2 llargs anys.

¿Us imagineu si a la província de València, Sevilla o Bilbao se'ls digués que no interessa escoltar-los durant la meitat d'una legislatura?

Doncs això ens passa a l'emigració, però no hi ha cap personatge públic, ni futbolistes, ni polític al Congrés dels Diputats que hagi qüestionat en seu parlamentària que és el que passa amb nosaltres.

Però hi ha més en aquesta història.

Estem en període de creació de consells de Residents en tots els consolats del món amb més de 1.200 ciutadans espanyols registrats al CERA, i els emigrants ho desconeixen.

Eleccions a una institució reconeguda i regulada per les lleis espanyoles, però que difícilment es pot articular davant el desconeixement massiu de la major part de la diàspora per una falta d'informació i d'interès per donar a conèixer el treball voluntari que es fa des de les demarcacions que tenen la sort de poder comptar amb un Consell de Residents.

Menys del 10% d'emigrants coneixen el sistema per portar propostes, queixes, i ajudar els consolats a entendre les nostres necessitats o escoltar la nostra veu institucional per suggerir canvis i millores.

Alemanya, ha estat la vàlvula d'escapament de molts que ha ajudat a mitigar el problema de l'atur al nostre país oferint una destinació i lloc de treball per a molts dels nostres joves, que en els últims quatre anys no han estat escoltats en el fòrum de l’emigració, ja que no hi va haver representació d'aquest país al no aconseguir organitzar cap dels consells de residents en cap de les sis demarcacions.

No, ni Ferreras ni Pepa Bueno, ni Carlos Alsina, ni Carlos Herrera, ni Javier del Pino, Manel Fuentes ni cap "influencer" parla de nosaltres. No llegiran res d'aquestes eleccions en la majoria dels mitjans nacionals i ni tan sols l'ens públic de Ràdio Televisió Espanyola, si, aquell que és servei públic, gastarà ni un minut de telediari ni de ràdio per explicar que estem emplaçats a presentar llistes fins a l'1 d'abril i votar a mitjans de maig.

Després de la derogació del vot pregat tenim més lleis en tràmit que sol·licitem s'aprovin com és la proposició de llei de descendents presentada per la senadora Sara Vilà Galan d'En Comú Podem, i si aquesta llei no arriba a ser discutida necessitem una llei de memòria democràtica tan àmplia com sigui possible.

Els espanyols a l'exterior esperem que retirar el tràmit vot pregat ens ajudi a posar el focus en alguns dels nostres problemes i els partits polítics pensin en la quantitat d'escons que es poden decantar tant a un costat com a l'altre segons aconsegueixin que els votants a l'exterior tornem a interessar-nos en les urnes que han estat tan inaccessibles i allunyades durant gairebé una dècada.

La por d'algunes organitzacions polítiques a retirar el vot pregat és fundat i és cert que potser no va a ajudar a alguns d'aquests partits en el seu interès per incrementar els escons, però en una democràcia del primer món no podem permetre que es negui la veu a milions d'espanyols que des de la distància volen seguir aportant, o potser aportar per primera vegada un granet de sorra en el sistema polític del seu país.

David Casarejos

President de Consell de Residents de nord del Regne Unit

Article publicat al  Diario16  el diumenge 28 de febrer del 2021

(Traduït de l'original castellà per la secretaria de l’ASM/UCS)

La sedició no existeix a Europa

L’executiu de Pedro Sánchez diu que vol aprovar la reforma del delicte de sedició abans d’acabar l’any, segons ha declarat el ministre de Justícia espanyol, Juan Carlos Campo. Un cop superi tots els tràmits parlamentaris la reforma del delicte de sedició es podrà aplicar als presos polítics, si inclou una modificació a la baixa de les penes. El ministre ha reconegut obertament que aquesta reforma l’han proposada arran de la condemna contra els presos polítics independentistes. Aquesta afirmació evidencia encara més el caràcter polític del delicte pel qual s’ha condemnat els presos de l’1-O, pel qual es persegueix els exiliats i pel qual el Tribunal Suprem espanyol demana al Parlament Europeu l’aixecament de la immunitat com a eurodiputats del president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí.

Un dels múltiples arguments que s’ha utilitzat en la defensa dels eurodiputats catalans, ha estat el fet que el delicte de sedició pel qual se’ls vol jutjar no té correspondència en els ordenaments jurídics de la resta de membres de la Unió Europea, o si més no, que en els codis penals on hi ha delictes que s’hi poden assemblar, les penes són sensiblement més baixes. És un argument que el Parlament Europeu no pot deixar de banda i que, si ho fes, seria molt difícil d’explicar, ja que la sedició és un delicte arcaic, que no existeix en la gran majoria d’estats de la Unió Europea. Això és precisament el que va dir d’una manera elegant el fiscal general de la Cort de Cassació de França, François Molins, al fiscal del Suprem Javier Zaragoza quan parlaven de la sedició i de la rebel·lió: “A França no és possible d’acceptar una extradició per un delicte polític.”

En un principi l’executiu espanyol era partidari de l’eliminació total de la sedició del codi penal, cosa que l’hauria homologat amb els de la resta d’Europa. Ara la proposta és que es modifiqui, perquè segons el ministre Campo, aquest delicte ‘grinyola’. Atenció a aquests ‘grinyols’, puix que podria ser que fossin una altra cosa. La reforma del delicte de sedició és un argument que es va inventar el portaveu d’En Comú Podem, Jaume Asens, per entabanar als diputats d’ERC i tenir-los lligats i controlats. El PSOE ja li va fer rebaixar el plantejament, però ERC segueix darrere de totes les pastanagues que els van ensenyant el PSOE i Podem (com l’indult, l’amnistia, el tercer grau…).

Es comenta que potser no decidiran res fins passades les eleccions catalanes, per no interferir en la campanya. Arribats a aquest punt hem de prendre consciència del que representen aquests endarreriments, ja que  mentre el “Gobierno” i el tribunal espanyol s’ho miren, s’ho pensen, s’ho remiren, discuteixen, estudien, s’ho tornen a mirar, els presos i presses polítiques resten a la presó, alguns sense poder-ne sortir ni pel tercer grau que mereixen. Tot plegat sense comptar que, a part dels nou independentistes que podrien beneficiar-se una hora o altra d’aquests indults, resten encara d’altres exiliats fora de Catalunya i més de 2.800 catalans pendents d’imputació o judici.

De més haurem d’anar molt amb compte que els legisladors, en reformar la sedició, no ens ‘colin’ un gol en pròpia porta, augmentant les penes per altres delictes, com pot ser la desobediència. Això ho explica molt clar en Xevi Xirgo en el seu article titulat “Quina por, ministre”, on es pregunta quin preu pagarem per aquesta reforma i que podeu llegir més avall. Si voleu ampliar i conèixer un altre punt de vista sobre el mateix tema, podeu fer-ho llegint l’article d’en Josep Casulleras Nualart titulat “Els perills de la reforma de la sedició: allò que amaga el PSOE i la mà de Marchena” i que trobareu en el següent enllaç:

https://www.vilaweb.cat/noticies/reforma-sedicio-jaume-asens-psoe-tribunal-suprem/

Quina por, ministre!

Quina por, ministre Campo, sentir ahir les seves declaracions sobre aquesta famosa reforma del Codi Penal que fa tant de temps que Jaume Asens predica. Quina por que el ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, digui que la reforma no estarà abans de final d’any sinó que potser s’endarrerirà per poder “ajustar” les penes dels delictes de rebel·lió i sedició. I quina por sobretot sentir-lo ahir dient que, és clar, aquesta reforma del Codi Penal que permetrà rebaixar les penes pels delictes de rebel·lió i sedició (el que haurien de fer amb la sedició és suprimir-la del tot!) comportarà endurir les penes per desobediència al TC.

A veure si ens sortirà més car el remei que la malaltia, després que tothom sembli tan content perquè la reforma permetrà en un futur proper que els presos polítics surtin de la presó gràcies a la rebaixa de la pena que s’aplicarà als seus suposats delictes. No voldria ser barroer ni maleducat, i no voldria que se’m mal interpretés, però em pregunto quin preu en pagarem, d’aquest enduriment del delicte de desobediència. No s’oblidin que molts dels investigats per l’1-O ho són per un delicte de desobediència i que a partir d’ara, diu el ministre, la pena serà més dura. Serà només la desobediència al TC? Els talls de carretera o les protestes més pujades de to que fins fa res s’entenien com a llibertat d’expressió seran, ministre, aquesta desobediència que cal penar encara més si el TC les atribueix a segons qui? Si hi ha un nou 1-O la presó duríssima serà per desobediència al TC, doncs? És aquesta, la reforma?

Ahir a Campo se li va entendre tot. “El nou text s’adequarà als codis penals europeus, com l’alemany o el francès; ara hem vist la realitat i som conscients que cal fer una revisió”, va dir. Vaja, que després de les plantofades de les justícies belga, alemanya i escocesa no els queda més remei que reformar la sedició per no passar més vergonya. No se’n va amagar, Campo, d’admetre que això afavorirà els presos polítics i, eventualment, els exiliats. Que amable. Diguin-me, però, malpensat. I preguntin-se quin preu en pagarem, d’aquesta reforma que escoltant el bloc de la investidura sembla que hàgim d’aplaudir.

Xevi Xirgo

Periodista

Article publicat al diari  ELPUNT/AVUI  el dimarts 1 de desembre del 2020

Polítics inhabilitats

Dilluns el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, amb una celeritat digna de Flash Gordon, va desplaçar un funcionari en mànigues de camisa i amb una carpeta de gomes sota el braç, per presentar la sentència d’inhabilitació del President de la Generalitat de Catalunya, el Molt Honorable Quim Torra i Pla, que obligava al MHP a abandonar immediatament el Palau de Generalitat. Tenint en compte que el mateix procediment d’inhabilitació del President Artur Mas, per l'organització de la consulta del 9-N, va tardar vàries setmanes en ser comunicat a l’interessat, sorprèn la rapidesa de la inhabilitació de Torra. Això només pot tenir una explicació: el Tribunal era conscient del fet que l’advocat del President Torra, Gonzalo Boye, al conèixer la sentència del Suprem, presentaria immediatament un recurs d’empara al Constitucional per demanar mesures cautelars. Amb aquesta presentació exprés de la sentència, el TSJC volia avortar qualsevol mesura que pogués dictar l’alt Tribunal espanyol a favor del President Torra, com podien  ser unes cautelars que impedissin la seva derrocació i a més a més tenint en compte els precedents en què el TC havia concedit fins ara totes les peticions d’ajornar el compliment d’una pena d’inhabilitació especial (sense presó) per part d’un càrrec electe en exercici.

El president Torra, a l’últim discurs al Palau de la Generalitat, va denunciar el cop ‘ordit pels jutges’, va instar els catalans a persistir i va fer una crida a convertir les pròximes eleccions catalanes en un nou plebiscit sobre el mandat de l’1-O. Va insistir a dir que la confrontació democràtica i pacífica és l’única via per a assolir la independència i afegí que el seu cas es guanyarà als tribunals europeus. Veurem si els partits independentistes es posen les piles i fan cas a les paraules del ja expresident. Per això, si les eleccions són tan importants com diuen ara, si volen que ens creguem que són alguna cosa més que una batalla controlada entre ells per l’hegemonia dins el govern, si ens volen animar a participar-hi, val més que els tres partits independentistes comencen a parlar clar. Si ho fan així segur que els catalans aniran a votar en massa i amb sentit crític. Qui no parli clar, i sobretot, qui no s’atreveixi a actuar amb claredat, amb coratge, i amb compromís, val més que no es presenti. Farà més mal que bé al seu partit i al seu país.

Com pensem que aquests dies s’ha parlat molt del tema de la inhabilitació, podríem fer un paral·lelisme entre el lamentable episodi viscut aquesta setmana a Catalunya i el que està passant aquestes últimes setmanes a Madrid. Madrid és la comunitat autònoma més afectada pel coronavirus a hores d'ara, i el comptador de casos de contagi és cada dia més gran. Amb aquesta greu situació els polítics madrilenys, com la presidenta de la Comunitat, Isabel Díaz Ayuso i espanyols, com el ministre de Sanitat, Salvador Illa, responsables directes d’aquest caos, no han estat destituïts ni inhabilitats. ¿Vol dir això que és més important una pancarta col·locada al balcó de la Generalitat que els milers d’infectats i morts que cada dia sofreix la capital d’Espanya? És segur que no i per això sorprèn tant la quantitat de polítics ineptes que exerceixen els seus càrrecs amb total impunitat i sense cap perill d’inhabilitació.

El mateix dilluns en què es va conèixer la sentència, el periodista radiofònic, Jordi Basté, en el davantal del seu programa ‘El món a RAC1’, va expressar en paraules molt entenedores el desori en que s’ha instal·lat la política madrilenya aquests dies, titulant-la de ‘mandonguilla’, menja molt encertada per anomenar la barreja d’ingredients que concorren en els esdeveniments que viu la capital del “Reino de España”. Si no vàreu escoltar aquest davantal, en teniu una transcripció tot seguit.

La mandonguilla madrilenya

A Madrid, han posat l’aigua a bullir però no han apagat el foc des de fa una setmana. Hi ha una mandonguilla irresponsable a la capital d’Espanya que mescla coronavirus, la justícia, la monarquia, Pablo Casado, el govern espanyol, tot cuinat per una irresponsable i amb un ajudant de cuina que abans ho era d’Aznar. El problema és que no parlem de política, parlem de salut. I no parlem de Madrid, parlem d’Espanya i d’Europa. Perquè, efectivament, el que passa a Madrid afecta Catalunya però també París, Baviera i Liverpool. Com també el que passa a Barcelona.

Pablo Casado, president del PP, silencia la irresponsabilitat de Díaz Ayuso perquè està més pendent de carregar contra Podem per dinamitar el govern d’Espanya. Més tacticisme polític, més irresponsabilitat, més indecència. Un Casado que acusa el govern d’Espanya de vetar el rei a Barcelona, divendres passat, i que fa un vídeo que sembla el monarca en el discurs de la nit de Nadal. Una cúpula judicial espanyola (la justícia, sortosament, és una altra cosa) que cada cop queda més a la dreta de la dreta amb un president del CGPJ verbalitzant una conversa privada amb el rei d’Espanya.

La mandonguilla madrilenya ens afecta a tots i, com encertava a escriure dissabte el director de La Vanguardia, Jordi Juan, una opció, massa coneguda a Catalunya, seria l’aplicació del 155 a la comunitat de Madrid. Un 155 que tindria molt més sentit que l’aplicat a Catalunya perquè no estem parlant d’una declaració d’independència de joguina, sinó de la salut global.

Ens estem jugant tots la salut, i la política juga a ping-pong amb Quim Torra, que potser avui queda inhabilitat per una pancarta de posar i treure. No tindria més sentit una inhabilitació exprés de Díaz Ayuso per posar en risc la salut dels madrilenys i, per expansió vírica, la de tots els espanyols i europeus?

És normal que aquesta senyora que va dir fa sis dies literalment que “tratar a Madrid com al resto de las comunidades autónomas es muy injusto” reclami ara que acceptaria tancar Madrid si s’aplica el mateix criteri a tot Espanya? En què quedem? I en tot aquest Masterchef castís hi apareix Miguel Ángel Revilla, president de Cantàbria, afirmant que com que Quim Torra va recomanar no viatjar a Madrid, ell va agafar la filla i van decidir anar a la capital... és clar, a un plató de televisió, que és on aquest senyor té la residència oficial de Cantàbria, com Jesús Gil tenia la de Marbella.

Irresponsabilitat sanitària posant en risc la filla per sumar quatre vots catalanòfobs al seu compte autonòmic. És pitjor aquesta frase que una reclamant la llibertat de presos encara que fos en campanya electoral i amb una pancarta que es va retirar en temps rècord?

Es pot creure en una justícia en què des de la mateixa Fiscalia un fiscal de dretes prejubilat ens diu que uns altres fiscals de dretes que van ser els que van exercir de fiscals al judici del procés exerceixen de conspiradors per moure la cadira al president del govern d’Espanya per mala gestió de la pandèmia?

Estaria bé preguntar-nos tots avui on és la Fiscalia (amb Consuelo Madrigal titllada per Ernesto Ekaizer de tenir teories polítiques de Vox) per presentar querella a la presidenta de Madrid amb la rapidesa com la va presentar pels Jordis.

Es pot creure que els mateixos que conspiraven contra Pedro Sánchez per mala gestió de la pandèmia no han presentat cap denúncia contra una presidenta que està demostrant amb escreix que està fent una pèssima gestió de la pandèmia?

La mandonguilla segueix a Madrid i a l’olla que bull cada cop li queda menys aigua i està a punt de l’explosió com no hi hagi algú que immediatament apagui el foc.

Jordi Basté

Periodista

 

Davantal del programa  El Món a RAC1  del dilluns 28 de setembre del 2020