Fractura social

El flamant ministre d'Afers Exteriors, Josep Borrell, ha demanat aquest diumenge a la oposició que col·labori amb el govern espanyol perquè, segons ell, Catalunya "está al borde de un enfrentamiento civil". No en va tenir prou amb dir que calia “desinfectar” a los catalanes que ara surt amb el mantra de la ‘fractura social’ amb que cada dia ens ‘obsequia’ també la inefable Inés Arrimadas, però ell elevant-la a la categoria d’enfrontament civil. Potser la gent que diu això desitjaria que aquestes incendiàries frases fossin certes. La realitat és totalment un altra: a Catalunya no existeix cap tipus d’enfrontament, si de cas pot haver-hi ‘confrontació’ de parers o de plantejaments, però mai hi ha hagut fractura social. El que sí que hi ha a Catalunya son agressions ultres que es produeixen en manifestacions unionistes i de Societat Civil Catalana (que Borrell coneix molt bé). Les paraules del ministre contradiuen les bones intencions del president Pedro Sánchez d’obrir ponts de diàleg amb Catalunya i sembla que es quedaran només en bones paraules com foren, fa uns anys, las del seu col·lega Zapatero, amb el seus “apoyaré” que declarava  en els seus mítings a Catalunya.

Cal recordar també les constants referències al “golpe de estado” que, des de Madrid, s’etziben repetidament quan es parla de les resolucions dels dies 6 i 7 de setembre de 2017, del 1-O o del 27-O. Potser són aquests reiterats exabruptes els que intenten fracturar la societat catalana sense aconseguir-ho. No oblidem que tot parteix de la sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010, que va tombar els articles més importants de l'Estatut, aprovat per referèndum el 2005, veredicte que molts constitucionalistes van qualificar, aquest sí, d’autèntic ‘cop d'estat’. Sense aquesta sentència no s'entén ni el 9N, ni la demanda al “Congreso” d'un referèndum pactat, ni la declaració de sobirania del Parlament de 2015, ni, lògicament, la convocatòria del referèndum de l'1-Octubre 2017, precedit per les resolucions del 6 i 7 de setembre (procediment legal i ajustat al Reglament del Parlament segons sentència del mateix TC), ni lògicament tampoc s’entén la declaració política (com a declaració simbòlica) del 27 d’octubre del 2017.

Aquests esdeveniments han portat a que setze persones honestes, polítics i ciutadans honorables, estiguin injustament empresonats o a l’exili, senzillament això. En els propers mesos veurem que els gestos i el to conciliador del govern Sánchez no es traslladaran als fets. El PSOE no té marge de maniobra per canviar, ni vol fer-ho. Això és el que el ministre Borrell s'encarregarà de deixar clar a les cancelleries europees. Veurem un canvi d'estratègies però per aconseguir el mateix objectiu de Rajoy: anihilar l'independentisme com a opció política vàlida.  Al voltant dels fets que hem esmentat, l’arquitecte i urbanista sabadellenc  Manel Larrosa fa una reflexió sobre la situació actual de la política catalana, en un article titulat ‘Reflexió-Represió (El crim del govern central)’ que podeu llegir tot seguit.

Reflexió- Represió (El crim del govern central)

Un fet que hauria resultat inimaginable en el context de país europeu, això és, que la policia ataqués votants, encara que fos un referèndum convocat sense empara legal (per exemple, imaginem-ho entre Londres i Escòcia) planteja fets que hem d’analitzar.

La convocatòria de l’1-O, la seva realització i les declaracions posteriors que mai van ser publicades al diari oficial, ni exercides materialment, ni tan sols baixada la bandera espanyola, senyalen que va ser un acte purament polític. Un acte polític realitzat després de diverses demandes a les “Cortes” espanyoles d’una consulta acordada.

L’acte polític materialitzat, que és un conflicte de forma expressa i manifesta, fou un acte social i no solament del Parlament i el Govern.

Es va passar de les declaracions polítiques a uns fets materials. Cert, però fou pacífic.

L’atac policíac resulta inaudit a Europa perquè la base democràtica de la seva cultura respecta la iniciativa del poble. L’exercici del vot constitueix la base de la sobirania de la gent i no es basa en construcció global tipus ‘del conjunt dels espanyols’. La democràcia rau en la gent, s’exerceix directament, o per representants, i se sosté en un consens de fons i de baix cap amunt. Les lleis suposen un camí per endreçar conflictes i no un sostre per limitar-los. Però només la nostra tradició franquista, viva o recuperada, permeten subvertir aquest ordre de conceptes.

Analitzar en aquests termes la rebel·lió, com a subversió de l’ordre constitucional a través de mitjans violents, és realment definir allò que va exercir el govern central sobre la població de Catalunya. Els dirigents catalans van fer desobediència a un requeriment del TC de no convocar un referèndum el qual, per altra banda, no és delicte penal, perquè convocar-ne fa anys que havia sortit del llistat de delictes penals. Per això hi ha presoners polítics, perquè la coerció violenta va ser feta en nom de l’Estat per part del govern central, amb molt aplaudiment d’altres forces i amb una pressió de l’opinió pública: “...a por ellos”, en un context de pànic del conjunt de l’Estat (del monarca a tots els poders). Els presoners són la representació directe dels votants, ni més ni menys. La subversió radicà en eliminar la primacia de l’expressió del vot i fer-ho amb de mitjans violents; encara que tota una altra cosa pogués ser el valor jurídic del vot. I la construcció dels catalans com a ‘altres’, iniciada des de fa temps, fou portada al límit, i així segueix, després d’un exercici d’anys de senyalar-nos.

El debat públic que s’efectuarà en els propers mesos durant el judici als presoners polítics ha de plantejar directament que l’ús de la violència era democràticament inadmissible per a un conflicte  purament polític, i que, de fet, la rebel·lió fou la practicada pel govern central. De situacions en que el propi govern exerceix un cop d’estat contra el poble n’hi ha prou precedents, tant a les repúbliques ‘bananeres’, com a Europa fins la meitat del XX. El concepte d’un Estat que es defensa a si mateix és pervers, tant sigui matant terroristes, com atonyinant àvies.

El cop d’estat i la involució plantegen uns complements no menyspreables: tot mínim respecte que es faci a Catalunya es denuncia com a preu pagat ‘als independentistes’, com si les relacions institucionals es poguessin basar en aquesta manca d’institucionalitat.

Als catalans ‘ni aigua’ comporta que, des de fa anys, el govern central no respon les demandes legals ni als incompliments i que és possible mantenir-se permanentment en aquest tancament. I ara, a més, amb els principals polítics de la Generalitat presos o exiliats, és a dir apartats, el govern central ha continuat amb la mateixa mesura discrecional contra les institucions i el conjunt de la gent, perquè el 21-D vam votar en continuïtat.

De fet, des del 2010, la sentència del TC contra l’Estatut ha suposat no posar en marxa ni les seves disposicions legals no tombades, ni els mateixos acords de les Cotes espanyoles: per exemple, la Disposició Addicional Tercera que era un acord del Congres s’ha trencat (‘Roma no paga traïdors’), com tampoc no s’ha desenvolupat l’oferiment de Zapatero de recuperar, via lleis orgàniques, aspectes anul·lats pel TC. En pro de la derrota catalana s’usen totes les formes i se sumen per trencar fins i tot els pactes polítics previs i tot marc de diàleg, i això des de molt abans de l’1-O, en nom que els catalans díscols ‘no s’ho mereixen’.

Ara bé això conté un preu per al mateix Estat, ja que la involució és antidemocràtica per al conjunt de l’Estat. Rubalcaba ja va dir que estaven disposats a pagar aquest preu per salvar la unitat d’Espanya.

Més clar l’aigua. La caiguda del govern del PP planteja, però, que aquesta situació havia començat a ser molt costosa per al mateix Estat i que calia una operació de reparació de la seva imatge, operació a la qual es deu el canvi de govern amb el PSOE. El canvi d’imatge del govern no és suficient, però, per demostrar si l’Estat vol emprendre el camí de l’equitat. Bona part dels catalans, i tot el seu govern, no som ciutadans, sinó ‘altres’.

Més enllà d’aquestes manifestacions, les contradiccions són de fons: la repressió de l’exercici del vot i l’aplicació de la violència, planegen que només se superarà aquesta davallada profunda a la caverna amb una assumpció que els nostres presoners són polítics i que realment la rebel·lió i el cop d’estat van ser fets des del govern central. I salvar la dignitat dels mossos està emmarcada en aquest fet: només si es fa palès que els ‘piolins’ es van excedir, el mossos se salvaran. Ni més ni menys. I aquest no és un debat jurídic, és polític: la millor defensa és un bon atac. I davant d’aquest Estat no som sinó uns aprenents. La nostra profunda malenconia s’explica per aquesta davallada i solitud, en la negació d’un escenari democràtic solvent.

Manel Larrosa
Arquitecte i urbanista

Article redactat el juny del 2018 i publicat amb autorització de l’autor.

Rajoy te por

Quan el president Rajoy declara que “ell no pot ni vol autoritzar un referèndum” i quan un expresident espanyol com Rodríguez Zapatero diu que fer un referèndum és el “pitjor mecanisme” per decidir “qüestions transcendentals de convivència”, hem d’arribar a concloure que ni el PSOE ni el PP hores d’ara no han entès res del que vol l’immensa majoria dels catalans. En aquest context, Puigdemont ha reclamat al govern espanyol que “aparqui la mandra, que deixi els prejudicis i que assumeixi la seva part de responsabilitat” i ha demanat a l’estat que “enraoni”, una paraula difícil de traduir pels castellans perquè “no tenen la tradició de pau i treva dels catalans”. Encara que no ho sembli, l’Estat espanyol està, cada dia que passa, més angoixat i nerviós i per això, de tant en tant, s’ha de fer el 'pinxo', amb actuacions com les d’impedir el viatge del President Puigdemont al Marroc, o afirmar que gràcies al PP s’han destapat els casos de corrupció a Espanya. Com escriu el periodista del diari Ara en un article titulat “Quan l'Estat fa el quinqui” , que podeu llegir tot seguit, sembla que el president Rajoy ha optat per fer com el 'quinqui' d’escola: amenaçar i coaccionar als alumnes que no els hi cauen bé. Però finalment arriba a la conclusió que les darreres actuacions amb el cantant Llach o amb el viatge al Marroc de Puigdemont, insinuen que potser el 'quinqui' Racsoi comença a tenir por de quedar-se sol enmig del pati de l’escola.

Quan l'Estat fa el quinqui

Si no fos perquè l’Estat és una cosa tan seriosa que, en l’extrem, et pot matar -Weber ens ensenya que l'Estat exerceix el monopoli legítim (o no) de la violència-, diria que l’Estat espanyol és un Estat de pati de col·legi. L’Estat espanyol d’ara em recorda els quinquis, aquells (temuts) milhomes típics i tòpics de cada escola que, als anys setanta -transició política, crisi econòmica, immigració espanyola i catalanisme capat, guerra freda, etc, no els voldria pas avorrir- podien amenaçar-te amb una navalla o navalleta a la sortida de classe bàsicament perquè quedés clar qui manava, al pati del col·legi.

Al món globalitzat hi ha estats depredadors i estats fallits. I altres que responen a categories diem-ne, més vintage. Últimament, l’Estat espanyol es comporta com un Estat quinqui. I que em perdonin els fans de les pel·lícules del Vaquilla i el Torete, joies del pop d’extraradi i retrats d’una època que explica moltes de les coses que ens passen ara.

L’independentisme té problemes -com no podia ser d’un altra manera- però em fa l’efecte que a) o bé l’Estat creu realment que això s’ha acabat, la qual cosa constitueix un gravíssim error de càlcul amb independència o sense independència de Catalunya o b) que com que ja sap que ha perdut, amb independència o sense independència, es dedica a fer el quinqui. A acollonir el personal enmig del pati.

Com si es tractés del quinqui que t’ha enxampat fumant o fullejant una revista porno al lavabo de l’escola, a tu, que mai et fiques on no toca, l’Estat i les seves terminals mediàtiques s’han dedicat aquests últims dies a recopilar i exhibir vídeos de Lluís Llach sobre les lleis de desconnexió i el seu compliment per part dels funcionaris i, com a prova definitiva de la perversitat intrínseca de l’independentisme, a brandar una foto de Maduro amb estelada com si, de sobte, hagués descobert qui va matar Kennedy. Ja ho han endevinat: un independentista (català). Si un Mercader va matar Trotsky, també podia haver matat Kennedy.

És obvi que la immensa majoria dels catalans mai no es farien una foto amb Maduro i una estelada. A molts ens sembla una imatge patètica. Però ho és bastant menys que l’escena de pati de col·legi de tot un número dos del ministeri de l’Interior, José Antonio Nieto, brandant-la en una compareixença parlamentària per tapar les amistats perilloses amb el cercle de corrupció del PP. És el que li passa al quinqui, quan, enmig del pati de l’escola, algú trenca les regles del joc i comença a plantar-li cara: que t'amenaça i ensenya les dents, les dents podrides.

Operació Lezo, les aigües putrefactes del Canal de Isabel II. Aquests dies s’està veient fins a quin punt l’Estat quinqui espanyol està podrit fins al moll de l’os i no és només el PP. Però, de veritat que l’únic recanvi que té Espanya per Mariano Rajoy, dit sigui sense cap prejudici, no fos cas, és Susana Díaz? De veritat que el futur que ha triat el PSOE és fer-li de guardaespatlles a "la derecha"? "La izquierda, al fondo a la derecha", subratlla la moció de censura-trampa de Pablo Iglesias i les confluències. Plantofada a la lideressa andalusa i caramel enverinat per Pedro Sánchez.

Al Govern de Puigdemont i Junqueras li queda molta feina a fer perquè el trànsit entre el relat de la independència i la independència de fet generi realitats tangibles: d’entrada, el referèndum i/o la declaració unilateral, amb tot el que comporten; i, de sortida, el reconeixement internacional. Si més no, el reconeixement internacional de la demanda catalana. Com que l’Estat ho sap, que l'independentisme no ho té fàcil, fa el quinqui i l’unionisme es posa les bótes a les xarxes socials: que si Llach treu l’estaca contra els funcionaris, que si finalment un cap d’Estat dóna suport a la independència… I, entre l'acudit dolent de pati d'escola, i la tragèdia, la justícia de l'Estat quinqui amenaça amb dur Pujol (pare), a la presó. Com el primogènit, que es compara davant el jutge amb en Josep Sazatornil, Saza, en l'inoblidable paper del viatjant català a les Espanyes del tardofranquisme de La escopeta nacional, una altra (gran) pel·li dels setanta.

El relat és imprescindible en política. I en la vida. Però no tot es pot fiar al discurs. Si el decalatge entre les paraules i els fets es massa pronunciat, tard o d’hora, el discurs, i qui el sustenta, s’ensorren. És cert que el llenguatge és un agent que produeix realitat, ja sigui per crear-la o per violentar-la  ─les paraules, tant honoren com fereixen─. L'independentisme faria bé de seguir el consell dels sociòlegs i aplicar-se la màxima de no donar res per descomptat, i molt menys encara la capacitat d’aplicar el seu programa, és a dir, de poder fer complir la llei als funcionaris. Ara bé: si l’Estat espanyol ha d’anar ensenyant els vídeos de Llach o la foto del sàtrapa veneçolà amb una estelada per desarmar l’independentisme, o trucar l'amic marroquí perquè ningú no rebi el president Puigdemont, obligant-lo a suspendre el viatge oficial, aleshores és que potser el quinqui comença a tenir por enmig del pati de l’escola.

David González

Periodista

Article publicat al diari  ara  el diumenge 30 d'abril del 2017

Catalunya? Derrotada

Un senyor de Galícia, llicenciat en Art Modern i Contemporani i escriptor, de nom Xesús Miguel de Toro Santos, més conegut com a Suso de Toro, ha d’assabentar als catalans de la tragèdia que viu el nostre país i que molts dels que viuen aquí son incapaços de veure. Ho fa en un article titulat “Cataluña? Derrotada”. Si us plau que algú faci arribar aquest article als senyors Mas, Junqueras, Daniel Fernandez i a tots aquells altres que, com Herrera, Camats i Duran, encara creuen en el federalisme, perquè expliquin al poble la veritat arran de les intencions dels governants castellans. Si voleu llegir l’article aneu al nostre Blog.

Catalunya? Derrotada

No enganyen a ningú, i que ningú es vulgui enganyar, tampoc. Un objectiu de la pràctica totalitat de les forces polítiques espanyoles de dins i de fora del Parlament espanyol és derrotar Catalunya. Negar-ho és part de la guerra política psicològica. No hi ha hagut diàleg democràtic i s'ha arribat aquí, i el que la societat catalana enfronta ara és la concepció de la política com una guerra per altres mitjans. Carl Schmitt va encaixar molt bé en la cultura política dominant a Espanya, el militarisme.

La derrota de Catalunya es pretén per asfíxia i la durada del combat està calculada, menys d'un any. "D'aquí a un any les coses estaran més tranquil·les que avui", va dir fa uns dies el president del govern central referint-se a Catalunya. Naturalment, no indicava que hi hagi un diàleg o una negociació, es referia al fet que el procés polític català serà derrotat. Però aquesta victòria no seria possible per part d'un partit o un govern en solitari. És cert que el PP no té límits polítics, però les seves maniobres van acompanyades de la complicitat i la col·laboració de tot un bloc d'interessos.

Hem viscut un parell d'anys que, marcats pel procés català, la crisi econòmica i la successió a la Corona, han espantat els amos d'Espanya. Però han reaccionat, i s'ha forjat un gran pacte dels poders econòmics, l'Íbex i els dos grans partits estatals sobre alguns assumptes clau de l'Estat, i un d'ells, un pacte de ferro, és la derrota del catalanisme i de la demanda de sobirania àmpliament expressada per la societat catalana. Les altres forces polítiques comparteixen en un grau més o menys elevat aquesta posició i ningú se'n desmarcarà davant l'electorat espanyol, ningú.

¿A què es deu, si no a un pacte, que en el passat 'debat de la nació' tant el president del govern central com el portaveu de la seva lleial oposició ignoressin el conflicte polític entre Catalunya i Espanya? És el principal conflicte que afecta l'estructura de l'Estat. No s'explica merament per cautela davant l'electorat espanyol en vigílies electorals. Amagar un assumpte tan seriós per pur càlcul electoral indicaria una irresponsabilitat majúscula. Crec que és molt pitjor, les direccions dels dos partits estan d'acord que les demandes catalanes no han de sortir d'aquí, han de ser ofegades a Catalunya.

L'intent de Rodríguez Zapatero de renegociar l'encaix català dins de l'Estat va demostrar de manera clara que l'Estat no era de tots i va revelar qui el tenia en exclusiva i amb tot desvergonyiment. A aquest intent s'hi van oposar en un bloc compacte tant el PP com bona part del PSOE i tots els interessos econòmics, mediàtics i polítics madrilenys. El paper de les empreses de comunicació, molt concretament les madrilenyes, mereix un estudi i una denúncia davant la societat. Evidencien que el que s'enfronta no és una Espanya abstracta amb Catalunya, sinó un Madrid molt concret de poders que s'han apoderat de l'Estat.

En aquesta estratègia de destrucció de l'enemic s'han utilitzat i s'utilitzaran tots els mitjans de l'Estat, legals i il·legals. Una policia política secreta encarregada d'investigar i perseguir tant elements polítics com socials de la societat catalana, des d'artistes fins a futbolistes o polítics. Res del que passa és aleatori o innocent. El cas paradigmàtic és el de Jordi Pujol: les irregularitats i maniobres de la família eren conegudes pels governs fins que va interessar destapar-les. I qui les destapa és, precisament, un govern central erigit sobre la corrupció. Destapa el que hi havia, efectivament, però si no hi ha s'inventa, com li van fer a l'alcalde de Barcelona. Veurem el que treuen en les pròximes setmanes.

La utilització de la policia com a instrument d'una estratègia en la lluita política, de per si escandalós en una Europa que presumeix d'institucions democràtiques, va acompanyada de la utilització de la Justícia com una porra. "Ja tenim els vots per expulsar el jutge català", declara, referint-se al jutge Santiago Vidal, un artífex de majories als tribunals madrilenys. Pel que fa al Tribunal Constitucional, el PP ja el va prendre per assalt fa temps. Aquesta és la justícia espanyola, per si els catalans no ho tenien clar. En conjunt és evident que l'estat espanyol està actuant contra les institucions catalanes. Mai havia estat tan clara la ideologia de l'Estat.

El que poden esperar els catalans a Espanya no és cap secret, l'hi criden a veus: "No vull que a Andalusia se la mani des de Catalunya, no vull que mani un partit que es diu Ciutadans, que té un president que es diu Albert". Deu ser a això al que es refereix el senyor Francesc de Carreras quan nega l'existència del nacionalisme espanyol: deu voler dir que el que hi ha és xenofòbia pura. Encara que també hi ha polítics que es reconeixen amb naturalitat com a nacionalistes espanyols. "L'altre dia un independentista em va dir: és vostè un nacionalista espanyol. I jo li vaig respondre... Efectivament!". Són declaracions del candidat socialista a l'alcaldia de la capital d'Espanya, que continua: "En aquests moments el nostre país és una nació que volen dissoldre i aquesta dissolució mirarem d'evitar-la cada dia del nostre futur polític. Si per als antiespanyols Espanya és una nació en procés de dissolució, els prometo que la meva tasca política tractarà d'impedir-ho." No es tracta de ser de dretes o d'esquerres però tampoc de no ser ni de dretes ni d'esquerres, ja que un dirigent de Podem acaba de referir-se en la seva visita a Catalunya a Isabel i Fernando i als cinc segles de la unitat d'Espanya per explicar per què tampoc consentiran que els catalans decideixin el seu futur. Del que es tracta és de ser espanyolista. Que es preparin els "antiespanyols".

Amb escepticisme però amb la millor fe, va haver-hi persones, molt poques, que van intentar que aquesta Constitució, ara definitivament seva, permetés un reconeixement i acomodament de les nacions sense estat. Semblava que això era el menys costós i dolorós per a tots, però els últims cinc o sis anys han demostrat que és absolutament impossible. A hores d'ara són inversemblants les apel·lacions genèriques al federalisme i a una reforma vaga de la Constitució, però també és trist que les coses hagin arribat aquí com ho han fet, no és clar que Catalunya tingui la força per construir aquest estat propi. És evident per a qui no vol enganyar-se o enganyar que Madrid vol doblegar Catalunya. "Ríndanse" és la consigna, i per això crec que és un gran error lliurar-se a qui actua com un enemic. No hi va haver diàleg abans i no hi haurà pietat després. No hi haurà dignitat per al vençut.

La ciutadania catalana viu un tràngol i cada persona l'interioritza amb cert dramatisme, s'està dilucidant la sort d'un país i també es tenen en consideració els interessos i la sort particular de cadascú, però qui defensi que els partits estatals, del signe que siguin, reconeixeran Catalunya i els catalans hauria d'explicar en què es basa per defensar la rendició. I per fer-ho haurà de negar el que des de Madrid estan anunciant amb claredat.

Lliurar-se amb el carnet a la boca i els braços amunt no salvarà ningú en particular i afebleix la posició del conjunt del país. A Catalunya la volen derrotada. Davant d'un conflicte polític plantejat amb la lògica bèl·lica, com és aquest, hi ha tres sortides: guanya un, guanya un altre o es pacta armistici i es negocia. Rendir-se només és rendir-se, ser vençut. Cal tenir força tant per guanyar com per aconseguir un armistici. L'estat espanyol demostra que utilitza tota la força legal i il·legal, no li calen reforços. La societat catalana només té la seva ciutadania, i la necessita tota.

Suso del Toro

Escriptor

Article publicat al diari ara el divendres 20 de març del 2015

Els dos eixos i l'últim cagarro

S’està perfilant un poble català autònom, al marge dels partits. Un subjecte polític crític i tan divers com ho són tots els pobles. Això ho afirma l’Anna Punsoda, una periodista filla de Concabella, la Segarra, que va llicenciar-se en periodisme i en filosofia a Barcelona i ara està instal·lada a Hamburg, on comenta l'actualitat política i cultural d'Alemanya. Amb la visió ampliada que li proporciona la distància, ha escrit un magnífic article que podeu llegir tot seguit al nostre Blog, i on afirma: “A dia d’avui encara hi ha qui parla de dos eixos, progressisme i nacionalisme, que agafant-los contraposats ja no serveixen per explicar el país” Ara que molts estem de vacances i podem llegir una mica més, val la pena esmerçar uns minuts del nostre temps de lleure repassant les consideracions que fa aquesta periodista catalana al seu article.

Els dos eixos i l'últim cagarro

Entre els meus amics hi compto un bolxevic que abans votava ICV i que ara vota la CUP. Sempre que sortim a sopar, la conversa s’encalla als mateixos episodis: si els germans Badia eren o no dos feixistes que, sota l’aura de la catalanitat, van ataconar els obrers impunement, si els d’UDC exageraven l'anticatalanisme de la CNT per victimitzar-se i apropar-se als conservadors espanyols, si el president Pujol va aportar unitat i orgull a un poble apallissat, o si el ‘tites, tites’ va ser el joc per engreixar la família.

Sempre donem tombs a si el catalanisme era i continua sent l’amenaça que uns quants exhibien a Madrid per forrar-se gràcies a la misèria de molts catalans. I donem tombs i més tombs a fins a quin punt la lluita social s’ha usat, a Catalunya, com un mecanisme d’espanyolització amable i subtil. Fa deu anys, el meu amic i jo érem la pubilla en estat de xoc perquè a la Barcelona socialista es parlava molt castellà, i el noi perpètuament indignat per l’imperi de Convergència i la complicitat de la classe mitjana. Érem un vot a favor de l’Estatut, perquè val més això que un cop de roc a les dents, i un vot en contra, perquè l’oportunista del president de dretes vol l’amor de Zapatero al preu de vendre’ns un cagarro d’Estatut. Ara som dos farts de la puta, la Ramona, els tertulians sempre fidels al guió i els intel·lectuals que parlen de ‘dreta sobiranista’ amb sous de quatre mil euros, que no dic que no ho puguin fer, només dic que cal entendre que fa emprenyar.

Explico això perquè a dia d’avui encara hi ha qui parla de dos eixos, progressisme i nacionalisme, que agafant-los contraposats ja no serveixen per explicar el país. S’està perfilant un poble català autònom, al marge dels partits. Un subjecte polític crític i tan divers com ho són tots els pobles. No hi ha catalanista, ni amb carnet d'ICV, capaç de justificar un Pedro Guerra dient que no vol cantar al Concert per la Llibertat perquè aquella ja no és la seva causa. I tret dels militants més fanàtics, no hi ha convergent que no perdi la cara de vergonya pel cas Palau.

És cert que encara tenim molts tics provincians, com les corrues d’independentistes manifestant-se a la seu del PP. O com els encomis d'autors nostrats en articles com ‘Una solució política per a Catalunya'. De veritat volem que ideïn una solució per a Catalunya, com si fossim el seu fill rebec? Necessitem tutela? Som o no som un ens independent, una nació? Ho tenim tot per ser una nació com les altres, des de lladres d’americana a monges bolxevics. Ho tenim tot, excepte, potser, la capacitat de confiar i de perdonar-nos. Quan jo era petita, a casa van riure's del meu pare perquè va votar el PI, l’exitós partit de l’Àngel Colom i la Pilar Rahola. Els que aleshores se’n reien, fa dies que van a manifestar-se amb l’estelada. Me’n guardaria prou de fer-los cap retret, perquè em sembla que la base d’un poble és la comprensió profunda dels seus ritmes i les seves pors. Comprenc perfectament que fa mig any el meu amic bolxevic no es refiés dels moviments de Convergència, però a les altures que som hauríem d’anar acceptant que el president Mas, en aquest sentit, ho està fent bé.

Potser d’aquí a dos anys podrem deixar de llegir Catalunya al dictat d’Espanya, alliberar-nos dels dos eixos i del seu encreuament, que perverteixen conceptes i el sentit dels vots. Caldrà pressionar Convergència perquè no accepti el tracte de finançament autonòmic o el traspàs de competències que oferirà Rajoy. Caldrà estar atents a les noves gestes del Cerillo del Palace, que mirarà de convertir-se en el príncep d'una Navarra catalana, amb el suport de la dreta i l’esquerra espanyoles. Caldrà vetllar perquè ERC no perdi electorat si aprova uns pressupostos terribles el 2014, a canvi de dia i hora de la consulta al mateix any. I caldrà mirar que els de més a l'esquerra no quedin al marge del moviment general, com a la Diada. Perquè no sé si cal o no encerclar La Caixa, però sé que som en un moment clau. No tornarem a tenir una conjuntura com la d'ara. Una Espanya tan debilitada, una Convergència entre l’espasa i l’espasa, un PSC sense discurs, un líder d’ERC que no molesta ningú i que no diu cap bajanada. Un any i mig, a tot estirar dos, i podrem tenir els mateixos problemes que els de qualsevol Estat, imagini's si som ambiciosos. Dubto que el meu amic i jo ens posem mai d’acord pel que fa a Companys, a la CNT o al president Pujol. Però estaria bé que, quan ens jubilem, no haguem de discutir si els els nostres bolxevics no podien fer altra cosa que posar-se de cul al procés perquè va liderar-lo el president de Convergència. Estaria bé no rabiar perquè PP i PSOE, per debilitat d’ERC i CiU, ens van colar el gol més gros de la nostra història democràtica. I potser ara no podem fer res més que tirar endavant amb el líder d'un partit amb la seu embargada, però també estaria bé poder dir que el cas Palau va ser l'últim cagarro que, en nom de Catalunya, ens vam empassar.

Anna Punsoda

Periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dijous 15 d’agots del 2013

Antoni Farrés (in memoriam)

Antoni Farrés (1945-2009), fou un històric dirigent del PSUC i ICV i alcalde de Sabadell durant 20 anys després de guanyar les primeres eleccions municipals de la democràcia. Va tenir un paper clau en el municipalisme català i prova del seu perfil polític transversal va ser la seva bona relació amb l'expresident català Jordi Pujol i el seu càrrec com a assessor de la conselleria de Governació quan el democratacristià Josep Antoni Duran i Lleida era conseller. Aquest record ve a tomb si llegim l’editorial d’avui del diari LA VANGUARDIA on analitza l’estil de govern municipal de l’actual alcalde de Sabadell en Manuel Bustos i el compara amb que va mantenir el malaguanyat Toni Farrés durant la seva vida al servei de Sabadell. Toni t’enyorem ! Llegiu tot seguit l’editorial complet.

L'alcalde de Sabadell

Ha passat una setmana i mitja des que va sortir a la llum el cas de corrupció a l'Ajuntament de Sabadell, en el que es troba imputat el mateix alcalde, Manuel Bustos. En aquests dies han anat apareixent diferents informacions relatives a aquest cas. Així s'ha sabut que, a més de suposades concessions irregulars d'obres del consistori ─previ pagament d'un dipòsit de 120.000 euros, més el 3% de l'import de la licitació, si s'obtenia─, el jutge investiga si hi va haver frau de recursos públics relacionats amb el Pla E afavorit pel govern Zapatero. També s'estan analitzant presumptes irregularitats en la concessió de serveis funeraris i en el contracte d'escombraries. Així com també les presumptes pressions que van exercir Manuel Bustos ─"cal col·locar", ordena l'edil en una conversa telefònica─ i Daniel Fernández, secretari d'organització del PSC, sobre l'alcaldessa de Montcada i Reixac, María Elena Pérez, perquè contractés sigui com sigui a una ex-alt càrrec del tripartit.

Centenars de converses telefòniques intervingudes estan en poder del Jutjat d'Instrucció número 1 de Sabadell. I són aquests materials, entre d'altres, els que han impulsat el jutge a fer fins a dotze detencions i imputar en la causa a 26 persones. En tot moment, Manuel Bustos ha reiterat que mai va participar en cap trama de corrupció urbanística ni de cobrament de comissions. I, òbviament, només la Justícia pot corroborar, o no, les seves afirmacions. Però és també un fet incontestable que, després de la seva declaració de diumenge passat, el jutge el va mantenir imputat per delictes contra l'administració, tràfic d'influències, omissió del deure de perseguir delictes i malversació de cabals públics. En aquestes circumstàncies, Bustos va convocar dimarts una roda de premsa per anunciar que deixava l'alcaldia "per uns dies", nomenant el seu número dos, Joan Carles Sánchez, fins ara tinent d'alcalde de Presidència, com a alcalde accidental de Sabadell. Bustos va recórrer a aquesta fórmula, sense renunciar al càrrec, com si se’n anés de vacances.

La resolució judicial de l'operació Mercuri, que així s'anomena el cas que ens ocupa, pot demorar molt. La ciutadania es pregunta què passarà mentrestant. Està clar que Sabadell, cinquena ciutat de Catalunya, no pot entrar en una situació d'interinitat. S'ha de mirar cap a un futur millor, sense ombres. La situació és prou complexa com per supeditar el bon govern municipal a qüestions personals. I és clar també que de les converses de Bustos s'infereix un estil de govern personalista i un exercici del poder no exempt de rivets grollers o sòrdids, que de vegades sembla més proper a les maneres caciquils que al rigor procedimental democràtic. Tampoc afavoreix el perfil de Bustos que mantingués en càrrecs públics, o amb molta influència en l'administració municipal, a familiars directes com el seu germà Francisco (regidor d'Espai Públic), la seva companya sentimental Montserrat Costa (cap de Presidència de l'Ajuntament) o el seu oncle Melquíades Garrido, imputat pel seu paper en els fets investigats. Es pot adduir que això succeeix en altres corporacions. Però no que sigui desitjable. I menys encara a Sabadell, on Antoni Farrés, antecessor en el càrrec de Bustos, va observar durant vint anys una conducta irreprotxable que li va comportar l'afecte ─i el vot─ de sabadellencs de tota condició social i política.

Editorial

Publicada al diari LA VANGUARDIA el dissabte 8 de desembre del 2012.

Els catalans NO podem votar Rubajoy

Espanya ens enganya

El proper 20 de novembre, es celebren eleccions al Congrés de Diputats de l’Estat Espanyol. Totes les eleccions son importants, ja que decideixen qui manarà durant quatre anys, en aquest cas al Govern de Madrid, que és qui té la paella pel mànec. Són importants, digui el que es digui, perquè són democràtiques i homologades pel món civilitzat i sobretot per Europa. En aquests moments hem de convenir, que tenen un especial significat, ja que el marc polític ha sofert unes important transformacions, que ens aboquen a un futur ple d’incerteses i perills.

S’ha acabat el somni del nou ric, que s’havia apoderat d’Espanya i dels espanyols. La punxada de la bombolla immobiliària ha posat les coses al seu lloc, ha esvaït les ínfules de grandesa i ha posat al descobert les vergonyes d’un Estat insolvent i arruïnat. Els partits nacionalistes espanyols, PSOE i PP, amb la seva fanàtica obsessió per la unitat d’Espanya, han desenvolupat una política irracional, basada en un centralisme absurd, farcida d'infraestructures ruïnoses, inútils i estúpides. El 22% d’aturats n’és la prova irrefutable.

La constitució espanyola ha esdevingut una mòmia inservible i obsoleta. L’Estat de les autonomies ha fracassat. Espanya s’ha convertit en una quimera, com ho demostren aquest 45% de catalans que volen la independència. L’espoli que patim els catalans de 22 mil milions d’euros cada any, l’equivalent al 12% del PIB, és l’ argument definitiu per exigir la separació i la Constitució d’un Estat Nacional propi, que ens defensi i no ens robi.

Davant d’aquestes eleccions, la pitjor i més execrable ximpleria que podem perpetrar els catalans, és votar RUBAJOY (Rubalcaba o Rajoy) és a dir, a qualsevol dels dos partits nacionalistes espanyols: El PP és un enemic declarat de Catalunya, de les nostres Institucions i de la nostra llengua. Disfressa les seves malèvoles intencions, en proclames socials que no hi ha cregut ni ha practicat mai. El votant del PP o és un fanàtic espanyol o un català imbècil. El PSC-PSOE, sota la disfressa d’un federalisme impossible ha fet més mal que una pedregada. Els seus 25 diputats a Madrid, sempre han votat contra Catalunya. La ministra Chacón, té la cara més dura que el ciment armat. Menteix d’una forma descarada i enganya cada cop que obre la boca. Critica unes retallades, conseqüència del descontrol, la corrupció i la disbauxa del tripartit que en pau descansi.

Aquesta professional de fal·làcia, diu que faran el corredor mediterrani, quan ha estat el Ministre Blanco el que ho ha boicotejat presentant cinc projectes absurds a la UE. La Chacón ha comprat tancs, avions i vaixells de guerra, per valor de 37 mil milions d’euros, la principal adjudicatària del pastís, és Young Rubicam de Nova York i ves quina casualitat, el Conseller Delegat és una tal Miquel Barroso. Aquestes despeses innecessàries, en el millor del cassos serveixen per arruïnar al país, gastant més que tota la sanitat catalana i l’ensenyament junts, i en el pitjor dels cassos, per bombardejar Barcelona si no fem bondat. Amb el seu marit, el Miquel Barroso, s’han comprat una magnífica finca a la República Dominicana, pel mòdic preu de 12 milions d’euros. El Zapatero l’hi va pagar 23,6 milions d’euros per promocionar la privatització de la Loteria, que al final no s’ha fet però si s’ha pagat la promoció.

Conclusió: el PSC-PSOE i el PP, quan es tracta d’Espanya o de robar, son exactament el mateix, com queda demostrat amb les retallades de l’Estatut, robant als catalans o formant un govern nacionalista espanyol a Euskadi.

Finalment heu de saber que, segons totes les enquestes, el PSC-PSOE tindrà una davallada històrica i per altra banda el PP de Rajoy, encara que ningú el votés a Catalunya, assoliria igualment la majoria absoluta. Per tant ni els uns ni els altres necessiten els vots del catalans.

Si voleu evitar més agressions a la nostra sobirania nacional i per sortir de la crisi, aneu a votar i voteu partits nacionalistes catalans. Així de senzill, si no que després ningú es queixi pels resultats.

Llorenç Canyadell i Xapel·lí

President de la Unió Catalanista de Sabadell

Cap a l’Estat català

La Transició Nacional cap a la Independència?

Darrerament el President Mas està repetint el concepte de la Transició Nacional. El diari Avui resumeix les paraules del President d’aquesta manera:

“Espanya no vol acceptar Catalunya tal com és. La vol dòcil i pagana i davant aquesta situació molta gent a Catalunya comença a pensar que potser el sobiranisme sí que és la solució als seus problemes. Hi ha hagut gent que el sentiment sobiranista l’ha tingut sempre. D’altres que s’hi han sumat no tant per sentiment sinó per una reducció d’alternatives: si seguim així toparem sempre amb la mateixa paret, una paret molt gruixuda, molt alta, sense portes i sense finestres i amb la qual ens fem mal”.

Per superar aquesta situació, Mas proposa l’anomenada “transició nacional, que va començar amb la decepció per la sentència sobre l’Estatut”, i que té un sentit de ruta clar: “el dret dels catalans a decidir el seu futur”.

El que diu el President Mas, un s’ho pot agafar amb incredulitat o creure tot el contrari, és a dir, que realment el President Mas ho diu de veritat quan parla que després de la sentència de l’Estatut, cal començar un camí nou, anomenat Transició Nacional, i que el sentit de la ruta és el dret dels catalans a decidir.

Ser incrèdul o no amb el que diu el President Mas, depèn de l’experiència prèvia amb ell i el seu partit, com també la confiança que la seva persona et mereix. En el meu cas, la meva percepció de l’Artur Mas com a polític, és que no és un bocamoll o que és prodigi en fer declaracions grandiloqüents buides o promeses irrealitzables, per després desdir-se. El veig com un polític que mesura molt el que diu perquè no li agrada ser esclau de les seves paraules o pitjor, incomplir-les. Altres persones que el coneixen personalment, m’han explicat que és una persona molt calculadora i que abans de prendre una decisió, estudia totes les possibilitats.

En aquest sentit i si mirem els precedents, l’Artur Mas té la taca negra del pacte amb el ZP i el PSC-PSOE, a on va acceptar la passada pel ribot de l’Estatut aprovat pel 89% de la cambra catalana. Allà realment li van aixecar la camisa en tots els sentits. Va quedar davant dels catalans, sobretot els soberanistes com un traïdor i a més, posteriorment els socialistes no van complir el pacte quan el Montilla va ser anomenat President de la Generalitat en comptes d’ell que havia tornat a guanyar clarament les eleccions.

Per què una persona tant meticulosa i calculadora li van prendre el pèl d’aquesta manera?. M’imagino que els sectors regionalistes dins de CiU, com també els sectors econòmics catalans lligats al mercat espanyol, van convèncer a l’Artur Mas que si pactava amb el ZP, quedaria davant dels catalans com una persona responsable que mirava pels interessos generals quan va mirar de no allargar més el conflicte generat amb Espanya amb l’Estatut (recordeu que fins i tot, els militars va amenaçar en sortir de les casernes) i alhora s’assegurava de ser escollit si tornava a guanyar les eleccions. Suposo que també va sospesar que era impossible que l’Estatut fos acceptat tal com va sortir el 30 de setembre del 2005 i va mirar d’aconseguir les mínimes retallades pactant-les prèviament. Però al final, la retallada pactada ha resultat ser en va, perquè el Tribunal Constitucional s’ha encarregat d’acabar de deixar-lo pitjor que l’Estatut que teníem abans. Un fracàs digne de ser estudiat com un dels pitjor pactes polítics que s’ha fet mai en política.

Però em penso, que aquella aixecada de camisa tant gran, ha estat clau per fer canviar el pensament i el caràcter de l’Artur Mas, o almenys això espero. Diuen els nord-americans que per triomfar cal haver fracassat abans, perquè de les derrotes i fracassos és quan s”aprèn més i així estar més preparats per després poder guanyar. Desitjo que l’Artur Mas, hagi après la lliçó.

Per això, malgrat mantinc una certa reserva donats els precedents, crec que realment el President Mas no diu cap mentida quan parla de la Transició Nacional. Quan diu que no sap a quin port acabarà, m’imagino que ho diu en el sentit que per a ell (suposo que per una part o la majoria de CiU) si Espanya decidís per donar un nou marc de relacions a Catalunya a on el Dret a decidir dels catalans fos reconegut, el President Mas, donaria per acabat la Transició, malgrat que no s’hagi constituït un Estat català.

La clau de tot això, està en definir que s’entén pel “Dret a decidir dels catalans”. Potser per alguns, que Espanya doti als catalans d’un nou pacte fiscal a on els catalans tinguin més recursos o pugin decidir més sobre aquests, ja serà suficient. Però per a altres, com jo mateix, aquest dret a decidir només és possible si Catalunya esdevé un Estat propi igual que Espanya.

Però totes aquestes discussions sobre l’abast del Dret a decidir entre els catalans, per mi, al final seran supèrflues. Alhora de la veritat, en el moment que el President Mas miri de posar en marxa la Transició Nacional cap el sentit del Dret a decidir, els espanyols actuaran per impedir-ho. La idiosincràsia d’una Espanya provenen d’un imperi constituir amb el poble castellà com el nucli fonamental que li dota sentit a la seva existència, farà que la reacció d’aquests, si fem cas els precedents històrics, sigui violenta contra els catalans, sense distinció, provocant que es tanqui qualsevol possibilitat que la Transició Nacional pugi arribar a un bon port. Més aviat els espanyols ho aprofitaran per aturar-la i per fer-la recular, tal com ho han aprofitat amb l’Estatut.

Mentre estiguem a Espanya, pels espanyols el poble català no existeix com a tal i per tant els catalans no tenim Dret a Decidir rés de diferent que la resta d’Espanya, és a dir, del que el poble castellà vulgui que decidim. Si algú té dubtes, que llegeixi la sentència del TC sobre l’Estatut, allà ho deixa ben clar que és així.

Per tant, la lògica em diu que, una vegada començat la Transició Nacional per Dret a Decidir, els espanyols sense voler-ho i malgrat hi hagi catalans que s’acontentin amb poc, ens obligaran a arribar a l’únic port possible que quedarà si volem poder exercir-ho: La constitució de l’Estat català.

Endavant les atxes!!

Manel Bargalló

Bióleg i membre de Reagrupament Independentista

Article publicat al Blog d’en Manel Bargalló el divendres 22 de juliol del 2011

Un any després

L’esperit del 10-J

Fa un any, el 10 de juliol del 2010, un grapat de persones -s’ha parlat fins i tot d’un milió i mig- van omplir el centre de Barcelona en una immensa manifestació reivindicativa sota el lema “Som una Nació. Nosaltres decidim”. L’onada humana era el resultat del malestar provocat pel maltracta que Espanya (el govern del PSOE, l’oposició del PP, el Tribunal Constitucional de PSOE i PP, etc.) estava sotmetent a Catalunya amb les inversions públiques en infraestructures, amb el finançament autonòmic i amb la sentència de l’Estatut. Aquesta suma de factors, més el desgavell del segon tripartit (PSC, ERC i ICV), van donar aquell resultat tant patriòtic i estètic, tan cívic i festiu, i tan generacionalment transversal: el 10-J.

Per uns, l’esperit d’aquell 10-J significava la imminència de la independència del nostre país. És a dir, una bandera més a les Nacions Unides i una estrella més a la Unió Europea. Per altres, era un toc d’atenció a l’Estat Espanyol, un avís que la gota ja estava omplint el got de la paciència dels catalans; i per uns tercers, el 10-J era la manifestació de la fatiga, del cansament, del cabreig per la manera que Zapatero ha pres el pèl als catalans, per la mania del populars cap allò que traspua catalanitat, pel caos dels Montilla, Carod-Rovira i Saura, pel Dragon Khan polític...

Un any després podem intentar intuir per on anava la societat catalana que massivament va sortir al carrer. Tenim elements d’anàlisi que ens poden ajudar a fer-ho.

Podem dir que el 10-J era el crit de tot un poble a favor de la independència del país?

Si ho entenem en clau política, no del tot. Pocs mesos després de la manifestació, a les eleccions al Parlament de Catalunya, el vot desacomplexadament independentista, el representat per Esquerra, Solidaritat i Reagrupament, va recular en sufragis (55.000 vots menys); en percentatge de vot (-3%) i en diputats (7 menys).

Era el 10-J un toc d’atenció a Espanya?

Si per toc d’atenció s’entén com la sublimació pública del malestar, com la demostració de l’enuig o com la necessitat de cridar als quatre vents que aquesta societat no està morta, està ben viva, que té capacitat per mobilitzar-se però que la mobilització definitiva la deixem per més endavant, sí. La gent va sortir al carrer, va cridar el que va voler, es va manifestar independentista o no; sobiranista o no; nacionalista o no en un clima festiu i reivindicatiu pacífic.

També era el 10-J la fatiga per la manera de governar del tripartit, de ZP o per les males passades del PP de Rajoy?

Anem a pams. Els resultats electorals al Parlament de Catalunya van ser inequívocs: el ciutadà va castigar el tripartit, sobretot a socialistes i republicans, i els va foragitar del govern. Les eleccions municipals han fet el mateix: han apartat el tripartit, sobretot socialistes i republicans dels ajuntaments, de les Diputacions, etc. El partit que s’ha endut en tots dos casos el suport popular majoritari ha estat CiU i el seu líder, Artur Mas.

Per tant, no és agosarat afirmar que el 10-J no era una revolta independentista imminent sinó l’advertiment d’una majoria silenciosa contra el menyspreu amb el que Espanya ens tracta i contra una Generalitat, presidida en aquell moment per José Montilla, incapaç d’escriure un full de ruta de govern comprensible i intel·ligible, de defensar els interessos catalans al Congrés i de ser creïble. ... però, i el PP?

El PP, el partit que va instigar el recurs contra l’Estatut, que va predicar autèntiques falsedats per les espanyes, que va aconseguir que el PSOE se sumés (no li va costar gaire) a la laminació estatutària, no solament n’ha sortit indemne sinó que la societat catalana l’ha primat. Al Parlament va guanyar 70.000 vots i quatre diputats i als ajuntaments ha multiplicat la seva representació guanyant alcaldies com Badalona.

L’herència del 10-J és un país amb un govern, el de CiU, nacionalment més compromès, capaç de prendre mesures econòmiques impopulars i desagraïdes que la gent no pot compartir però que entén, amb un president, Artur Mas, amb una imatge de líder centrat, seriós i implacable que fa de la lluita contra l’atur, el dèficit públic i la despesa empobridora el seu principal cavall de batalla. També és l’ascens d’un PP a qui els catalans no castiguen perquè la desconfiança que genera Zapatero i el socialisme espanyol per acceptar la crisi econòmica, primer, i per gestionar-la després, el superen.

Ves per on, solament CiU i PP, dues formacions antagòniques en la manera de veure Catalunya i Espanya o de model de societat, han tingut la cintura per posar-se d’acord i tirar endavant els pressupostos de la Generalitat que han d’evitar la paràlisi del país. El tripartit, junts un altre cop, s’ha quedat fora cridant contra el que denominen, recriminen i abominen, segon Pacte del Majèstic. Ja m’agradaria que fos com aquell pacte que, malgrat l’acomplexament convergent, va ser estructuralment i conjunturalment bo per aquest país.

Josep Maria Torrent

Periodista

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el diumenge 10 de juliol del 2011

La inutilitat dels 25 diputats del PSC

Els 25 diputats del PSC a Madrid

Aquests darrers dies hem pogut assistir a la darrera demostració de la nul·la capacitat d’influència que tenen els 25 diputats catalans del PSC a Madrid, on han votat en contra de la moció que exigia al govern de l’Estat que pagui els 1.450 milions d’euros del Fons de Competitivitat. Arran d’aquest lamentable fet, cada cop hi ha més persones a Catalunya, entre les que nosaltres ens hi volem comptar, que estan convençudes que això del sector catalanista del PSC, aquesta ànima que es vol mantenir arrelada al nostre país, no existeix; que es tracta d’un miratge, d’una fantasia, d’un desig de voler veure en l’actual socialisme català allò que havia estat fa trenta anys, quan el Partit Socialista de Catalunya-Congrés (Joan Reventós, Raimon Obiols, Joaquim Molas, Narcís Serra, Pasqual Maragall...) i el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament (Josep Pallach), volien ser el referent del socialisme al nostre país. Els dos articles següents pensem que exposen amb molta claredat la realitat de l’actual sector catalanista del PSC.

El PSC i l'espanyolisme

Amb les municipals a una setmana vista, el PSC segueix fent filigranes argumentals per justificar el vot en contra del pagament aquest any dels 1450 milions d’euros del fons de competitivitat.

Molt s’hauran d’esforçar els socialistes catalans perquè el país aconsegueixi entendre la seva negativa a reclamar a Madrid el que li correspon a Catalunya. I més s’hauran d’esforçar encara quan l’exhausta realitat de les arques públiques catalanes que va deixar el govern Montilla, obligui a redoblar l’esforç de contenció pressupostària per assolir el límit de dèficit que imposa a Madrid el seu mateix partit.

L’equilibri d’interessos del PSC entre el PSOE i les necessitats de Catalunya ha semblat sempre complicat. Però, al cap i a la fi, per compromesa que hagi pogut ser qualsevol votació a les Corts, en tots els anys d’història de la federació, els socialistes catalans mai han trencat la disciplina de vot del seu grup parlamentari i han boicotejat sense cap tipus d’escrúpol els interessos catalans en favor de les seves necessitats de partit.

Són recurrents a la premsa els titulars tremendistes sobre guerres fratricides, sobre ànimes partides i sobre cors dividits. Són infinits els argumentaris sobre servilisme i entrega absoluta. Són inacabables les pàgines i pàgines de diari sobre sectors catalanistes enfrontats amb suposats lobbys del Baix Llobregat.

Però al final, tot això només dóna a entendre que dins del PSC encara hi ha latent una petita flama d’estima al país que, així que se li tolera, prova de ressorgir de les seves cendres com un Fènix poderós. I no és així. El temps ha demostrat que el PSC té de catalanista poc més del que té PPC. La història avala les arrels profundes al país dels socialistes catalans, això és veritat. Però, per sostinguda que hagi estat, la simple tradició del partit no val per seguir mantenint la seva fal·làcia catalanista extingida des de fa molts anys.

Ningú posa en dubte que alguns electors equivocats tinguin certa consciència de país. Tampoc ningú posa en entredit que velles glòries –llegeixin Tura, Maragall o Castells- pretenguin forçar un viratge ideològic al sí del PSC. Però avui, el PSC és un partit que va contra els interessos de Catalunya. Res a veure amb aquella formació de les primeres legislatures que va ajudar a salvar el risc d’esquerdar Catalunya en dos, fent del catalanisme un element cohesionador de classes i de maneres de fer i pensar.

Els anys passen i la gent canvia. I amb les persones, canvien també les institucions. Per això el PSC d’avui no és el de trenta anys enrere. I n’hauran de passar trenta més per extingir una generació de dirigents –amb els seus dofins i els seus cadells respectius- de marcat caràcter espanyolista. El congrés de la tardor contribuirà en poca cosa, ho poden donar per fet. Per dissort col·lectiva, faran falta més anys. Molts més.

Francesc Cano

Periodista i professor de l’UIC

Té més d’una ànima el PSC?

L’any 1.995, després de les eleccions al Parlament de Catalunya, juntament amb la periodista Marta Lasalas, vaig anar a fer una entrevista al nou cap de l’oposició Joaquim Nadal. El llavors alcalde de Girona havia substituït Raimon Obiols com a cap de cartell electoral del Partit del Socialistes de Catalunya (PSC). Després de l’entrevista, i membre comentàvem com havia anat i les relacions del PSC i del PSOE recordo que ens va dir: “Sabeu, jo puc dir en veu ben alta que mai he trepitjat la seu de Ferraz (seu del PSOE)”. Ho deia satisfet per remarcar la seva distància respecte del socialisme espanyol, i per subratllar el seu catalanisme indubtable.

Manel Fuentes entrevistant a Joaquim Nadal

Aquests dies, arran del lamentable espectacle del PSC i dels seus 25 diputats a Madrid votant en contra d’una moció que exigia al govern de l’Estat que pagui els 1.450 milions d’euros que deu a la Generalitat, he pensat força en aquella conversa. Sobretot, perquè no fa gaires setmanes, en sengles entrevistes a Catalunya Ràdio i a TV3 vaig retrobar el Joaquim Nadal del 1.995. Tant als micròfons de Manel Fuentes com davant les càmeres de Mònica Terribas Nadal havia afirmat que el PSC i els 25 diputats que té al Congrés estarien al costat del govern de Catalunya defensant els nostres interessos. Fins i tot, no va dubtar a admetre que els 25 del PSC podien votar diferent del PSOE al Congrés. Vaig pensar que poder sí, que alguna cosa començava a canviar al PSC i que Joaquim Nadal tenia capacitat per maniobrar. Sobretot perquè la seva habilitat per no quedar en fals, i la seva semàntica rebuscada i experta en l’art de no dir mai més del que es vol dir, s’havia expressat inequívocament amb una claredat meridiana.

Res. Novament el PSOE va blindar els seus vots al Congrés dels Diputats i els 25 del PSC van passar per l’adreçador. Al Senat, en un lloc on tot sembla que té menys importància, allà on es fa política amb sordina, sí que els van permetre votar diferent. Al Senat, l’Entesa (on hi ha els senadors del PSC) van votar la moció que reclama els 1.450 milions d’euros del Fons de Competitivitat; al Congrés no. Joaquim Nadal que havia posat el seu exèrcit a Madrid al servei de la pressió a Zapatero per aixecar l’ofec econòmic amb que tracta a Catalunya es va desdir. Va fer marxa enrere. Es va desmentir a si mateix. I va pretendre justificar allò que és injustificable; va voler explicar allò que és inexplicable: que ens havia de semblar normal i lògic que el PSC fes al costat del PSOE votant contra la moció que reclamava a ZP que pagui el que ens deu, quan al Senat hi havia votat a favor. Si això ho hagués fet el PP tots els tripartits del món i lletraferits progressistes estarien demanant que després de les eleccions municipals ningú pacti amb el dimoni reencarnat en la figura dels deixebles de Rajoy.

Cada cop hi ha més persones que estan convençudes que això del sector catalanista del PSC, aquesta ànima que es manté arrelada al nostre país, no existeix; que es tracta d’un miratge, d’una fantasia, d’un desig de voler veure en l’actual socialisme català allò que havia estat fa trenta anys. Sempre m’he resistit a donar-los-hi la raó. Sobretot, perquè la família socialista té molts dirigents territorials, alcaldes, regidors o simples militants de base a qui ningú els pots qüestionar ni la seva catalanitat, ni el seu catalanisme. Persones que consideren que la millor forma de conciliar una idealitzada justícia social amb uns ideals nacionals és treballar sota les sigles del PSC.

Però també és veritat que això sol no justifica que es pugui parlar d’un sector catalanista. Perquè quan passen coses com aquesta del Fons de Competitivitat no hi ha ningú amb prou valor, ni coratge per revelar-se i intentar aglutinar un sentiment que (si existeix) està orfe de lideratge. Com a molt surten algunes veus que de tant en tant s’alcen per discrepar molt discretament del posicionament oficial del partit. És el cas dels exconsellers Ernest Maragall i Antoni Castells; de l’actual alcalde de Lleida Àngel Ros i poc més.

Clar que algú pot dir: fent-ho així no els ha anat gens malament i encara atresoren un enorme poder polític i econòmic! És veritat. Potser al final arribarem a la conclusió que el problema no el té PSC sinó aquells que hi han volgut veure allò que no és. A mi m’ha passat aquesta setmana amb Joaquim Nadal.

Josep Maria Torrent

Periodista

Articles publicats a elSingulardigital.cat el divendres 13 de maig del 2011