El descontentament popular i el nazisme

La Unió Catalanista de Sabadell, veu amb preocupació, com un grup de gent que s’autodenominen “indignats”, han adoptat unes actituds provocadores, antidemocràtiques i anticatalanes, que posen en perill l’estabilitat, el prestigi i la cohesió social del nostre país. També les institucions democràtiques i d’autogovern.

L’existència d’uns canals de difusió i d’unes xarxes socials que possibiliten la difusió instantània i massiva d’informacions i notícies, permet a minories anònimes, sense cap responsabilitat i amb absoluta impunitat, manipular i difondre consignes que promouen mobilitzacions sense objectius concrets i encara menys aportar solucions viables.

Es promou l’agitació social sense cap més altre objectiu que la desestabilització. Amb la complicitat d’uns intel·lectuals que es consideren progressistes i que es creuen amb possessió de la veritat, però que en el millor dels cassos son uns vulgars "tontos" útils al servei de gent espavilada i d’objectius molt concrets que res tenen a veure amb el moviment dels “indignats”.

Per aquest motiu tot seguit podeu trobar un escrit del nostre President, que sota el títol “INDIGNATS I ENGANYATS”, fixa i determina la visió de la nostra Entitat arran d’aquest candent tema. Esperem que la nostra opinió, que d’altra banda és compartida per molts altres comunicadors del nostre país, us ajudarà a conèixer i a donar el valor real d’aquest moviment que alguns mitjans de comunicació, d’una forma irresponsable, han difós més del que pertocava.

Indignats i enganyats

Les consultes populars sobre la independència celebrades arreu de Catalunya i la gran manifestació del 10 de juny de 2010 pel dret a decidir, de forma cívica i pacífica, amb més d’un milió i mig de participants, van mostrar a Europa, a Espanya i a molts catalans adormits, que el moviment independentista havia arrelat amb força a Catalunya. També va quedar clar, que aquest procés no tindria aturador i que era irreversible.

Els mitjans de comunicació espanyols, ho van silenciar, atacar o ridiculitzar. El govern, el PSOE i el PP, van intentar per tots els mitjans, impedir-ho o boicotejar-ho. No tan sols no se’n van sortir, sinó que l’hi van donar més ressò. Per l’altre cantó podem constatar, que els ciutadans de Catalunya no han valorat suficientment, la importància que aquests esdeveniments signifiquen pel futur del nostre País.

Els que si han entès les conseqüències que se’n poden derivar i el perill que aquestes manifestacions signifiquen per la unitat d’Espanya i pels seus interessos econòmics, es l’Estat Espanyol. Davant la impossibilitat de contrarestar de manera frontal el moviment independentista, han optat per desestabilitzar la Generalitat de Catalunya. D’una forma sibil·lina i maquiavèl·lica. I de retruc manipular la informació, confondre a la opinió publica i desviar l’atenció dels veritables responsables, tot donant les culpes als que ho volen arreglar.

El mètode emprat, és d’una eficàcia contrastada, doncs ja va ser utilitzat pels romans i perfeccionat pels Nazis. Consisteix en utilitzar el descontentament popular, per tal de que uns agitadors professionals, canalitzin la protesta contra uns suposats culpables o enemics, que res tenen a veure amb els motius de la indignació.

Els perjudicats per la crisis econòmica, llegeixen el llibre “Indigneu-vos” i amb tota la raó s’indignen i protesten. S’hi afegeixen els coneguts vàndals, els rebenta festes i delinqüents de tota mena. A partir d’aquest caldo de cultiu tan sucós, els agents de l’Estat Espanyol entren en acció. Aprofiten la desorientació i la bona fe, per imposar en les assemblees de democràcia real, consignes radicals i desestabilitzadores, amb un objectiu clar i concret. Neutralitzar el moviment independentista.

Als estrategs espanyols, els neguiteja molt més la victòria de CiU que la de Bildu. Si Catalunya es separa, Espanya fa fallida econòmica. Per tan, cal impedir aquesta opció. La moguda comença a Madrid i acaba a Barcelona. Obliguen a retirar l’Estelada de la plaça de Catalunya. Al monument a Francesc Macià, l’embruten i el bategen com a Durruti. Cal parlar en castellà doncs d’aquesta manera ens entenem tots. A Catalunya hem de pagar l’impost de successions i a Madrid no cal. Els mil cinc-cents milions d’euros que ens deu el Govern Zapatero, que no els paguin, doncs se’ls quedaria CiU. Cal fer un districte electoral únic, per tal de marginar els partits nacionalistes. Etc. etc.

En canvi s’obliden que l’Estat Espanyol espolia 22 mil milions d’euros cada any a Catalunya i que això obliga a fer les retallades. No els ha elegit ningú i exigeixen democràcia real, tot maltractant, insultant i robant als diputats elegits democràticament. En una prova de cinisme, els "tontos" útils que han iniciat aquest desgavell, diuen que no son responsables de res. El que també ha quedat clar, és que aquesta colla no donen cap solució. El que si poden fer, com han demostrat a bastament, és espatllar-ho tot una mica més.

Sabadell 27 de juny de 2011

Llorenç Canyadell i Xapel·lí

President de la Unió Catalanista de Sabadell

Els “altres” indignats

Això no és el Far West

Indignar segons el Diccionari de Mossèn Alcover Moll, significa encendre d'ira; també irritar, produir inflamació en algun membre, ferida o nafra.

Els indignats, doncs, serien aquelles persones que se senten irades per algun motiu, fins i tot que es senten irritats pel fet que les seves ferides com no trobar feina, haver-la perduda, ésser desnonats... per esmentar les més greus, s'han vist agreujades en no trobar resposta dins del sistema en el que sempre han viscut i amb el que sempre havien contribuït i els havia emparat.

Alguns han optat per ocupar les places de ciutats i pobles i fer més ostensible, més onerosa la càrrega que han de suportar i davant la qual no volen manifestar impotència, sinó exigir respostes.

Jo també em sento indignada, conec moltes persones que es senten indignades, pràcticament visc envoltada d'indignats per raons diverses, la major part de les quals, certament, tenen aquest sentiment agreujat per la seva economia. Els que tenim la sort de treballar, guanyem menys i hi posem més hores i més esforç. Alguns, els espavilats de sempre, s'han apujat els sous sense merèixer-ho, d'altres han millorat el salari perquè aporten més talent i valor a la feina que fan. A mi, personalment, m'indignen els primers, però gairebé sempre es fiquen tots al mateix sac, es parla de "polítics" cosa que paradoxalment només beneficia els veritables usurpadors de la "res publica" i castiga en general una classe que compleix amb el seu deure i rep el que li pertoca.

Però a part de les tribulacions per arribar a final de mes, ja em disculparan, estic orgullosa d'algunes coses: dels meus fills que estudien, que malden per aconseguir bons resultats i se'n fan la pell; tinc una família que m'honora, que estan al meu costat quan el camí fa pujada i em deixen campar pel meu compte alguna estona que tot ve pla; em sento ben representada pel meu govern, malgrat les dificultats, veig que es busca una sortida d'una forma incansable, mesella, buscant inversors, intentant fer complir el deure a l'Estat i als ciutadans, prenent decisions impopulars que pretenen salvar l'estat del benestar en allò més essencial.

Naturalment també m'indignen els que s'han omplert les butxaques fent trampa, estafant, i m'indigna que vulguin fer pagar justos per pecadors. Potser és innocent, però em plau viure en una democràcia liberal, en un estat de dret, per més que té moltes imperfeccions.

Entre els indignats que omplien les places, els de pensió complerta, els de mitja pensió, els passavolants i els del terra brik Don Simón hi havia gent de tota mena, des del fill d'uns veïns que s'emporten la minyona vestida d'uniforme els caps de setmana, fins a l'Arcadi Oliveres, encantat d'haver-se conegut tot explicant que hauríem de treballar quatre hores a la setmana per repartir la feina amb els que no en tenen, i en tot cas, que l'Estat ens donés una mica de subvenció a canvi. Hi havia qui volia canviar el món de debò, qui sentia per primera vegada aquest foc a la sang que t'empeny a lluitar per la causa noble i qui celebrava l'ocasió perquè ni que fos un moment, li havia fet reviscolar aquest foc antic. Qui pot apropiar-se de la identitat dels indignats? ningú perquè la formen una multitud de col·lectius d'àmbits, intencions i capacitats molt diverses.

La manifestació del dia 19 volia retornar el seny al sentiment de frustració que malauradament existeix i és viu, concretar les seves reivindicacions en unes demandes plausibles, però alhora no podem oblidar que entre aquella multitud de campaments hi havia un grup gros, homogeni, especialitzat, que actua des de fa anys amb estratègia i "professionalitat", que opta per congriar-se a l'entorn de qualsevol esdeveniment massiu de la societat per escampar sublevació i violència.

No estan malalts, són delinqüents especialitzats en la "lluita urbana", actuen contra el sistema però no tenen cap objectiu alternatiu que no sigui la seva pròpia capacitat de generar caos i buit de poder. Quan no hi ha un conflicte visible es dissolen i esperen una nova oportunitat. Barcelona s'ha fet un punt de referència per aquest col·lectiu determinat, perquè aquí els surt molt barat infringir la llei, per la connectivitat de la ciutat, per la permissivitat de la que han gaudit. Són hàbils en generar les condicions necessàries per alimentar-se: assemblees sobiranes que actuen autoritàriament segons cànons dictatorials, anorrear qualsevol portantveu per impossibilitar la negociació, el consens i el pacte, dominen perfectament les tècniques de manipulació de les masses, criminalitzen un grup (el mossos d'esquadra) perquè saben la violència i la inestabilitat que això genera en la societat, i, sobretot, perquè representen la llei i l'ordre.

Això no és el Far West, és Catalunya i una servidora amb aquests darrers és amb els que se sent veritablement INDIGNADA.

Natàlia Molero

Periodista i escriptora

Article publicat a elSingulardigital.cat el dijous 23 de juny del 2011

L’atac al nostre Parlament

Joan Sales i els “indignats”

Llegeixo a l’imprescindible Cartes a Màrius Torres aquest fragment d’una carta del 2 d’agost del 1936: “I si aquí tenim la FAI, allà tenen la Falange; qui sap si en el fons totes dues coses no són sinó una i que els qui més hi toquen són els qui parlen de failangistes sense distincions. Resulta fins i tot que la bandera negra i vermella de la FAI és també la de la Falange; moltes coses que es proposen aquests vénen a ser també les mateixes que volen aquells. La “dialéctica de los puños y las pistolas” de José Antonio ¿no ve a ser la “acción directa” tan predicada pels anarquistes? L’odi a la democràcia i a les eleccions els són comuns (tots recordem allò de “Obreros, no votar” amb què els anarquistes solien empastifar les parets); l’aversió a Catalunya també”.

El fet és que, efectivament, el nostre poble és especialment vulnerable a les grans dèries internacionals i als seguidismes ideològics acrítics. Ahir els “indignats” van assaltar els nostres representants electes, els van insultar i els van agredir. Alguns companys periodistes també van rebre la seva racció de “democràcia real ja”. Fantàstic. Potser servirà per vacunar alguns polítics i alguns periodistes que han covat alegrement aquest moviment totalitari durant uns quants anys. Només calia llegir i escoltar algunes de les cròniques periodístiques dels darrers dies.

El problema és que aquests “indignats” fan la feina bruta als enemics del nostre país. Segurament ho fan de manera inconscient, perquè és obvi que la meitat són estrangers i no entenen res i l’altra meitat són fruit d’un sistema educatiu en fallida. La història es repeteix davant dels nostres nassos i som incapaços d’aprendre’n cap lliçó. Joan Sales va descriure perfectament la situació a la rereguarda catalana i va alertar contra aquest verí. Algunes escenes d’ahir i dels dies precedents recorden molt a la disbauxa barcelonina de l’estiu del 1936. Els elements són idèntics: atacar les institucions i imposar sense democràcia una pretesa voluntat popular. Algú podrà dir que exagero i que trec les coses de context. Si fos així els acampats de plaça Catalunya no haurien rebatejat el monument a Francesc Macià i l’haurien convertit, amb rètol inclòs, en un monument a Buenaventura Durruti. Trec les coses de context? Au va.

No tenim el millor govern, ni el millor Parlament, ni el millor autogovern, ni el millor sistema electoral. Ens falten moltes coses, encara. Però tot això és nostre i, sobretot, és el patrimoni nacional pel qual els meus avis, i suposo que els de vostè, van fer una guerra i la van perdre. Alguns es van exiliar i altres van patir presó, però tots van haver de callar durant quaranta anys. No ens enganyem: no he vist els “indignats” acampar davant la delegació del govern espanyol o davant la delegació d’Hisenda o la Capitania General. No, i ara. Ells són molt covards i només ataquen el més feble. “Aparcad los nacionalismos, no dividáis”, deia l’altre dia un ociós a la plaça de Catalunya. Acabo amb una altra cita del mateix llibre: “Sí: el govern autònom ha tingut enormes culpes, de negligència, de feblesa, d’ingenuïtat; però en moments així prefereixo dir-ne el menys de mal possible. [...] O obeïm el govern que tenim o en constituïm un altre; el que no podem fer de manera és passar-nos al camp dels enemics de Catalunya”.

Jaume Clotet

Historiador i periodista

Article publicat a elSingulardigital.cat el dijous 16 de juny del 2011

El Borbó i la llengua catalana

La mentida del rei d'Espanya

Aquests dies fa exactament deu anys que el Parlament de Catalunya es va pronunciar contra les paraules del rei d'Espanya, corroborades dies després per l'aleshores ministra de Cultura, Pilar del Castillo, en què negava dues coses: una, que l'espanyol s'hagués imposat mai a ningú; i dues, que la llengua catalana hagués estat mai perseguida. Les paraules exactes del monarca van ser aquestes: "Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes". I aquest va ser el text de reprovació del Parlament català: "El Parlament manifesta el seu malestar pel desafortunat contingut de les declaracions que s'han produït les darreres setmanes, que neguen que mai hagi existit cap imposició de la llengua castellana a ningú ni cap persecució política de la llengua catalana. Aquestes declaracions s'han de relacionar amb l'existència d'una campanya destinada a reinterpretar la nostra història per part de sectors polítics, intel·lectuals i mediàtics, impulsada des del nacionalisme espanyol".

Doncs bé, aquest pronunciament del Parlament de Catalunya no tenia precedents en els vint anys anteriors de democràcia. Mai, abans, el Parlament no havia desautoritzat un discurs de la casa reial espanyola. La reprovació, tanmateix, tot i el seu caràcter singular, com veiem, va ser d'una gran tebior. Tebior en el sentit que evitava dir les coses pel seu nom i que en cap moment no esmentava el rei. Al contrari, l'excusava i traslladava les culpes a "sectors" espanyolistes. En definitiva, semblava més aviat una mena de carta llançada a la bústia amb un remitent molt clar però sense cap destinatari. I un Parlament poruc que no gosa dir les coses pel seu nom transmet una imatge molt feble de si mateix. Quan persones amb càrrecs de responsabilitat, com reis i ministres, es permeten faltar a la veritat històrica i ofendre tot un poble, mai la resposta d'aquest poble pot ser més tèbia que la mentida. Faltaven, per tant, els noms dels mentiders.

Els fets descrits, com dic, es van produir l'any 2001. D'aleshores ençà, han transcorregut deu anys. Però no hem avançat gens. Ni el monarca espanyol ha demanat mai perdó ni el Parlament de Catalunya s'ha rebel·lat mai contra l'opressió i l'espoliació espanyoles. Només una única vegada el Parlament s'ha pres seriosament a si mateix. Va ser el 28 de juliol de 2010, el dia que va abolir les curses de braus. Aquell dia, per primera vegada en els darrers trenta anys, la nostra Cambra va deixar de ser el que és, un Parlament regional, per comportar-se com el que hauria de ser, el Parlament d'una nació d'Europa. Veurem si el nostre Parlament, davant els atacs que està rebent la llengua catalana per part del Tribunal Suprem − i en lloc de legitimar aquell club de nacionalistes espanyols al servei del PSOE i del PP anomenat Tribunal Constitucional ─, és capaç de plantar cara i de negar-se a materialitzar la nova agressió que pretén imposar l'idioma espanyol com a llengua vehicular a les escoles de Catalunya i anorrear la immersió lingüística. Caldrà estar amatents.

Víctor Alexandre

Periodista i escriptor

Article publicat al diari e-Notícies el dilluns 13 de juny del 2011

La oposició i els pressupostos

La mamella seca

Com una tromba han arribat, han desenfundat la pistola i han presentat la seva esmena a la totalitat. Cap sorpresa, no en va la guerra als pressupostos és el segell distintiu de tota oposició. I més en temps de butxaques buides, quan és més fàcil plantar la llengua populista al mig de la plaça Catalunya. A més el principal partit de l'oposició, el PSC, necessita demostrar que encara té el timó, encara que el vaixell vagi a la deriva, i no hi ha millor manera d'aparentar ser un paó que desplegant la cua. Com que, a més a més, es tracta d'uns pressupostos austers, el discurs opositor pot ser simple, còmode i simpàtic, no endebades només necessita assegurar que qui governa gestiona malament els recursos públics. És cert que l'elogi de la Comissió Europea al "esforç inèdit" de la Generalitat per una política seriosa deixa en mala posició el discurs frontal, però l'oposició no necessita ser assenyada. Només li cal fer soroll, per bé que això no vol dir, òbviament, que tingui poca o molta raó.

Tanmateix, i més enllà del conegut ritual davant els pressupostos, el mantra que han repetit tots els que han presentat esmena a la totalitat em sembla especialment vistós. I com que el món es divideix entre els que volen augmentar indefinidament els impostos i els que volen abaixar-los, aquest és l’ítem que acaba definint la filosofia de cadascú. L'oposició sembla que es va quedar famolenca en l'últim tripartit i vol augmentar els impostos. Assegura que és l'única manera d'omplir les arques públiques i que si no hi ha diners a la caixa, tampoc no n'hi haurà per a la política social. La idea és tan simple que es pot resumir en un eslògan estil Robin Hood: cal treure tots els diners possibles als rics per assegurar el benestar dels pobres. Ergo, a una societat ja estressada per un augment considerable d'impostos, els socialistes, els sostenibles i el tutti quanti del progressisme ortodox, consideren que cal xuclar més les mamelles dels que creen economia. Pot ser que la consigna tingui èxit al carrer i a la pancarta, però és d'una simplicitat irresponsable en partits que volen governar. Primer, perquè el que cal és feina, i ofegar més als que justament en creen, en lloc de donar-los oxigen perquè inverteixin, arrisquin i dinamitzin l'economia, és un disbarat. Segon, perquè a Catalunya hi ha pocs de rics. El que hi ha és una esforçada teranyina de pimes i autònoms que estan patint la crisi a ple cor i el seu ofec és la principal causa d'atur. I tercer, perquè les polítiques socials se salven amb bona gestió dels recursos i no amb demagògies sobre impostos. O no estaríem més be per pagar la sanitat si no s’haguessin gastat amb tanta alegria els diners públics en l'anterior legislatura? Més impostos? Per Déu! El que fa falta és incentivar el mercat per crear més feina. O això, o tots voldran peix i ningú no tindrà la canya de pescar.

Pilar Rahola

Periodista i escriptora

Article publicat a LA VANGUARDIA el dissabte 11 de juny del 2011

L'autocorrosió d’Esquerra

El cas Carod

Esquerra Republicana aquesta vegada s’ha superat. I era ben difícil, perquè la història del partit és una exhibició contínua d’autocorrosió desbocada. Josep-Lluís Carod-Rovira ha anunciat que n’abandona la militància just abans d’un congrés en què, previsiblement, Joan Puigcercós també acabarà cedint-ne el control. Afirma Carod que se’n va perquè “hi hagué qui va dedicar-se al control orgànic de la formació i a una obstaculització permanent per tal d’apartar-me’n de la direcció i finalment substituir-m’hi”. No és pot ser més diàfan. Carod va deixar la presidència d’Esquerra en el congrés del 2008, quan el va substituir Joan Puigcercós. Els dos dirigents han mantingut una pugna oberta i pública de fa molts anys, que s’han resolt amb treves o paus també públiques però absolutament forçades i falses.

La història d’Esquerra ha estat sempre la mateixa. Una tendència a la divisió, a l’enfrontament i a l’odi interns que s’ha accelerat encara més a mesura que, des de la Crida que va fer pública, entre altres, el mateix Carod l’any 1986, el partit havia entrat en un pendent d’èxits electorals. Per constatar aquesta impressió –tan lamentable de dir i tan difícil de reconèixer- només cal fer una ullada a la situació dels seus successius líders de la Transició ençà. On són i què opinen d’Esquerra Heribert Barrera, Joan Hortalà, Àngel Colom, ara Josep-Lluís Carod-Rovira i previsiblement demà Joan Puigcercós? I si l’escèptic no en té prou, pot fer una ullada també als diferents candidats que es presentaven per ocupar la secretaria general o la presidència del partit el 2008 i on són ara: Joan Carretero, Uriel Bertran, Rafael Niubò, Jaume Renyer...

No cal dir que la corrosió interna, la fragmentació i l’escissió compulsiva com a divises d’actuació política permanent no expliquen, ni de bon tros, la deriva cap al fracàs d’un partit que va aconseguir encara fa ben poc concretar uns resultats electorals històrics i despertar unes expectatives polítiques enormes. Hi ha molts altres factors que hi incideixen. El mateix Carod-Rovira ahir n’explicava alguns altres més en un article que va publicar al diari Avui. I també seria excessivament injust referir-se només als gravíssims defectes d’aquest partit o de l’independentisme en general, perquè també han tingut grans encerts, que n’expliquen l’auge i la vitalitat dels darrers anys. Però, ni que la corrosió sigui només una visió parcial de la realitat, té tanta força, que només detectant-la, corregint-la i superant-la, Esquerra o l’independentisme, sota les sigues que sigui, podran superar la frustració que massa sovint els caracteritza. L’odi que Esquerra reparteix entre els seus dirigents o faccions només és superable pel que dediquen als sobiranistes que treballen políticament sota unes altres sigles o als articulistes polítics que no els riuen totes les gràcies. I això algun dia s’hauria d’acabar com a premissa indefugible per entrar en una nova etapa molt més ambiciosa nacionalment.

Vicent Sanchis

Escriptor i periodista

Article publicat a NacióDigital.cat el dilluns 6 de juny del 2011

Carod estripa el carnet d’ERC

La supèrbia de Carod-Rovira

Josep-Lluís Carod-Rovira és un polític superb. Tothom que l’hagi tractat una mica sap perfectament que està ben pagat d’ell mateix. L’última mostra és l’article que va publicar ahir a l’Avui, en el qual s’atribueix en exclusiva la recuperació electoral d’ERC. Ni una sola paraula, per exemple, del paper que va tenir Àngel Colom en la transformació d’ERC i de l’independentisme lligat a l’MDT —i a la violència política— que tendia a imitar l’esquerra abertzale. I ni una sola paraula, tampoc, sobre la conspiració contra Colom (qui, tot cal dir-ho, també va equivocar-se) que va encimbellar Carod al capdamunt d’ERC amb l’ajuda dels que ara diu van conspirar per tal d’apartar-lo de la direcció i, finalment, substituir-lo. De Joan Puigcercós, vaja. La supèrbia de Carod-Rovira és amnèsica i, a més, es mostra condescendent sobre la seva responsabilitat en el declivi d’ERC. A parer seu, ell ha estat el gran timoner que quan ha deixat de comandar la barca la tripulació ha perdut el rumb. Els errors són sempre dels altres. L’única part interessant del seu article és, precisament, la que dedica als errors d’ERC des que ell va imposar una línia, compartida pels tots els que van fer-li el llit a Àngel Colom, i que resumeix així: “Com tothom que pren decisions, vam cometre errors i jo el primer. Per exemple, creure que el procés s'havia accelerat més del que ho va fer, amb els resultats del 2003- 2006, pensar que tot el PSC havia avançat tant en el compromís nacional, com sí que ho havien fet alguns dels seus membres o bé menysvalorar la força de resistència a l'oposició de CiU i la seva incidència entre les nostres bases i entorn. Sota la meva responsabilitat es produí l'alternança política, en lloc de fer de crossa dels qui havien governat sempre, perquè certs sectors socials assumissin més com a cosa pròpia les institucions catalanes, objectius que reforçaven la cohesió del país, i així vam aprovar l'Estatut nacional del 2005. Crec que vam fer el que, honestament, havíem de fer, i la història ja ho jutjarà.”

No sé si la història ho jutjarà però l’electorat ja ho ha fet. L’apel·lació al judici de la història que reclama Carod té el regust altiu que caracteritza a tots els que es creuen tocats per la gràcia de Déu. Tots els il·luminats s’ho creuen. I tanmateix explica ben poques coses. La realitat és que l’electorat ha girat l’esquena a ERC com a resultat d’una estratègia equivocada que, d’entrada, no li ha deixat veure que l’independentisme ha crescut més quan més centrista era. Quan més central esdevenia i arreplegava votants de CiU i del PSC indistintament. En el moment en què es va convertir en una mena de far de totes les causes perdudes del món, en competència directa amb ICV-EUiA, ERC va anar desinflant-se irremeiablement. Per desgràcia, els va revenir el vell complex de l’independentisme del 68 respecte de l’esquerra “de debò” i que els ha condicionat a l’hora de prendre decisions arriscades. Tots el que gosaven criticar aquesta estratègia van ser titllats de dretans, de traïdors i de coses pitjors. Li ho poden preguntar sinó a l’exconseller Carretero i a molts altres. El que Carod atribueix a la influència de CiU “entre les nostres bases i entorn” és, en realitat, un profund desconeixement de la base social que va ajudar a fer gran ERC, sobretot, des del 1999. No dubto que Carod-Rovira deu estar molt preparat intel·lectualment, per bé que encara n’esperem els resultats tangibles i per a la posteritat. Però en la política la preparació intel·lectual no és cap garantia de res. Al contrari, es coneixen grans polítics amb una preparació limitada i grans intel·lectuals que han estat uns pèssims polítics. Políticament, Carod-Rovira ha estat un desastre. Al PSAN, a Nacionalistes d’Esquerra i a ERC. Treballar cansa, va escriure el poeta. A Carod-Rovira l’ha fet gran el PP i la carcunda espanyolista que va convertir-lo en el fetitxe ideal contra el qual picar al conjunt del catalanisme. A diferència de Jordi Pujol, que en el seu dia també va ser objecte dels atacs enfurismats dels retrògrads d’esquerra i de dreta, Carod-Rovira va ser atacat perquè la caverna espanyolista va aprofitar el munt d’errors que va cometre com a governant. És prou conegut que no va durar ni un mes en el càrrec de conseller en cap perquè va actuar temeràriament: va enganyar el president i va ficar el nas allà on no el demanaven. I no ho dic ara, en l’hora dels adéus, sinó que ja ho vaig dir en el seu moment i prou disgustos que em va ocasionar a posteriori.

En fi, girem full i a una altra cosa.

Agustí Colomines

Director de la Fundació CatDem

Article publicat a elSingulardigital.cat el dilluns 6 de juny del 2011

PSC & ERC: Anàlisi d’una derrota.

Missatge entès

És típic de les jornades post electorals que els polítics més tocats per les derrotes afirmin, amb cara compungida, que “han entès el missatge”. Ara, després del 22-M, i davant d’una evidència que no permetia excuses, els ha tocat a socialistes i republicans. L’han entès, però?

En primer lloc, el missatge més clar i directe d’una derrota és que els primers responsables del partit ho són del fracàs. És a dir, que si s’han equivocat en l’estratègia, i a més, de manera persistent i continuada, doncs toca plegar. I què és allò que ens trobem? Per exemple, que al PSC, qui fa el primer pas endavant per a la “renovació” de dirigents és Miquel Iceta, que com tothom sap, no ha tingut mai res a veure amb la direcció del partit dels darrers quinze o vint anys. I a can ERC, per demostrar que ho han entès millor, i després dels dubtes del “renovador” Portabella, suggereixen que l’Anna Simó –un nom totalment desconegut en la direcció del partit- sigui la propera secretària general. D’acord: no hi poden haver grans canvis, perquè els alternatius ja se’ls havien tret de sobre abans. Grans canvis a la vista, doncs.

El segon missatge contundent d’una derrota sol ser que cal canviar de rumb, i per tant, que cal reconèixer que el camí seguit era equivocat. Hi ha hagut reconeixement d’errors? I tant! A ERC, Joan Ridao proposa que a les eleccions espanyoles, ERC es presenti amb ICV. Llàstima que ICV ni s’hagi pres la molèstia de pensar-hi, perquè hauria estat bé veure Ridao amb Herrera, anant de campanya en tàndem. Com sap tothom, ERC s’ha enfonsat, entre d’altres raons, per esborrar la R del nom i accentuar només la E. I quina és la manera de reconèixer la pífia, segons Ridao? Accentuar encara més la E. Per la seva banda, el PSC ha pagat el preu de la seva invisibilitat a Madrid en la defensa dels interessos catalans. I què passa després del 22-M? Que Rubalcaba, després de descavalcar la primera de la classe dels 25 diputats del PSC, ve a pactar acords directament amb CiU, prescindint dels germans de federació, entretinguts a posar dificultats al govern català pel fet d’haver presentat uns pressupostos condicionats per la gasiveria del PSOE. Genial.

El tercer missatge d’una derrota és l’obligació de considerar quins han estat els errors de gestió interna del partit, i corregir-los. A ERC se’ls ha atribuït un ADN fratricida, que com a explicació política és veritablement estúpida. Però a ERC, per desmentir-ho, ja han començat a fer córrer el nom de l’Oriol Junqueras, que és la millor manera de cremar-lo abans d’arribar al congrés. ADN fratricida, no, però cultura parricida, sembla que sí. En el cas del PSC, sempre més prudents, reuneixen l’executiva i després de l’habitual exercici de transparència informativa, ha de sortir l’antic conseller Maragall a dir que no creu haver assistit a la mateixa reunió de la que parlen els camarades que n’informen. Fins i tot els “indignats” semblen anar més a l’hora!

En definitiva, que sí, que han entès el missatge.

Salvador Cardús i Ros

Periodista, i escriptor. Doctor en Ciències Econòmiques

Article publicat a NacióDigital.cat el divendres 3 de juny del 2011