Per que el 9N les urnes han d’estar al carrer

El president espanyol Mariano Rajoy només sap dir que “la consulta no se puede hacer porqué va en contra de la ley” i que qui gosi fer la consulta el 9N se la juga. Doncs em sap molt greu Mariano, però la consulta s’ha de fer sí o sí. En l’article que ha publicat el digital “ara o mai”, i que podeu llegir complert en el nostre Blog, s’exposen 7 raons clares i catalanes perquè el dia 9 de novembre, els qui ho hagin de fer, plantin les urnes per poder votar i els catalans puguem exercir el nostre dret a decidir quin Estat volem.

Per que el 9N les urnes han d’estar al carrer

Espanya no ha negociat mai la independència de cap de les seves colònies, ni dels estats que abans en formaven part, i ara tampoc negociarà amb Catalunya. La guerra bruta, amb falsedats per intentar desprestigiar el moviment independentista en tots els àmbits ja fa temps que funciona, i a mesura que disposa de més temps, després de la sorpresa inicial, l’estat espanyol va organitzant millor la seva repressió contra el moviment independentista català.

Els atacs a tots els símbols catalans es multipliquen, la llengua, l’escola, les banderes, les maniobres perquè esportistes catalans amaguin la seva nacionalitat i el desprestigi del FC Barcelona, la pressió fiscal, les querelles de Manos Limpias, l’intent de presentar tots els polítics catalans com a corruptes, a ran del cas Pujol, (oblidant els Bárcenas ,Gurtel, Eros sindicats andalusos, Aznar, González, la fortuna del rei, Fabra, Camps etc…), o de criminalitzar els dirigents catalans, els partits a favor de la consulta i les entitats socials catalanes, com l’Assemblea i d’altres, i sobretot i el més important, presentar a nivell internacional la mentida d’una societat catalana dividida en dues parts, una de fanàtica i radical (l’independentisme) i una que es atacada i reprimida i a la que cal defendre ( la minoria unionista farcida de feixistes, que no vol que els catalans expressin lliurement la seva voluntat).

Tot això ja fa anys que les clavegueres de l’estat ho estan duent a terme de forma sistemàtica i progressiva, però hi ha un punt que no saben com combatre, més enllà de l’ús de la forca, i és la consulta convocada pel govern legítim de Catalunya el 9N. Una consulta no vinculant i amb una doble pregunta complexa, sí, però tot i així una forma d’expressar massivament la voluntat dels catalans, que pot provocar un punt sense retorn per l’estat espanyo i la seva monarquia i institucions hereves del dictador feixista.

Per què el 9N les urnes han d’estar al carrer i no hi ha cap més opció? Les 7 raons

Aquestes són algunes de les raons del per les que, sota cap concepte, es pot renunciar a posar les urnes de forma institucional, des del govern català, a disposició de la ciutadania el proper 9 de Novembre.

1- Perquè si no posem les urnes al carrer es traurà tota la legitimitat al nostre Parlament, que va fer una declaració de sobirania, i una cosa és la legalitat de l’estat espanyol (fins fa 20 anys a Sud-àfrica era legal que només votessin els blancs) i l’altre és la legitimitat ( l’estat sud-africà no en tenia cap a nivell internacional)

2- Perquè després de tres manifestacions massives (la darrera la farem aquest proper 11 de Setembre), està en joc la credibilitat del poble de Catalunya davant de tot el món, i es corre el risc de que internacionalment es pensi que, més enllà de les concentracions, la societat catalana no està disposada a fer res més per aconseguir la independència, i es perdi la força mediàtica i la preocupació pel que passa aquí, i ningú de l’exterior es vulgui implicar amb nosaltres.

3- Perquè la consulta és un dels punt principals del programa electoral de la majoria de partits que formen el Parlament català, i si no el porten a la pràctica hauran traït la voluntat dels seus electors i poden arrastrar en el seu descrèdit a una part important de l’independentisme.

4- Perquè s’ha aconseguit la unitat de molts partits i entitats, algunes no clarament independentistes, a favor de fer la consulta, i el més important de respectar-ne el resultat, una convocatòria electoral no aconseguirà el mateix.

5- Perquè una votació massiva a favor de la independència és una decisió que cap estat democràtic del món pot contestar, una Declaració Unilateral de Independència (DUI), té altres connotacions, i no és tan ben acceptada per la comunitat internacional.

6- Perquè si no trèiem les urnes, les conseqüències seran funestes, i els atacs de l’estat espanyol seran massius i destinats a fer desaparèixer per sempre més qualsevol possibilitat de llibertat pel poble català, i difícilment tindrem una oportunitat similars els propers anys.

7- Perquè una victòria del Sí-Sí, serà molt més vinculant del que pugui dir la convocatòria, i l’estat espanyol ho sap, i també sap que obrirà la porta al reconeixement internacional, deixarà sense arguments a Espanya i trencarà tota l’estratègia que ha bastit fins a dia d’avui, i que es basava en que la consulta no es celebres, accelerarà el procés, i ens pot portar a la nostra independència com a nació en un termini curt de temps.

Article publicat al digital araomai.cat el diumenge 31 d’agost del 2014

Votar i fer-ho bé

Des de fa dies tant els diaris de Madrid com alguns d’aquí, no paren de publicar declaracions de personalitats espanyoles dient que el procés està tocat i enfonsat. La V del dia 11 de setembre, serà un fracàs, el president Mas està desorientat i afeblit pels cas Pujol, el Govern de CiU està a punt de desintegra-se, etc, etc. Afirmacions com aquestes i d’altres de pitjors, surten dia sí i dia també de les boquetes dels espanyolistes. Doncs aquesta colla que s’esperin asseguts. El procés va endavant i no el para ningú. L’historiador Agustí Colomines, ha publicat un article que titula amb la frase “Votar i fer-ho bé”, que el President Mas va dir a Talamanca fa uns dies, i on fa un repàs d’aquesta situació. Podeu llegir-lo tot seguit.

Votar i fer-ho bé

L'unionisme està regirat. Davant la determinació del president Artur Mas de convocar la consulta sí o sí, els unionistes busquen desesperadament contradiccions entre el sector sobiranista català. Des que es va conèixer la funesta notícia del frau dels Pujol, la tàctica unionista consisteix a donar per liquidat el procés i buscar aliats entre els catalanistes moderats per certificar-ne la defunció. Un dia aprofiten les declaracions del conseller Santi Vila, sempre loquaç, i el matí següent les d'un altre conseller, el professor Andreu Mas-Colell, un home d'ordre. I si amb això no n'hi ha prou, treuen punta a les declaracions de la vicepresidenta Joana Ortega, qui milita a les files de Duran i Lleida i només per això ja és sospitosa, quan adverteix que si el 9-N no es pogués votar, un altre 9-N estaria molt a prop.

Déu Meu, que ingenus són aquests unionistes!

"Votar i fer-ho bé", això és el que va dir el president Artur Mas a Talamanca el dia de la commemoració de la batalla homònima que fa 300 anys van guanyar les tropes catalanes. Aquesta victòria no va servir per a res, perquè finalment l'exèrcit franc-espanyol va derrotar els catalans i la fi de la guerra va donar pas a la implantació de la monarquia que encara perdura a Espanya. Ni les victòries són sempre victòries ni les derrotes aconsegueixen liquidar el que els resistents han defensat aferrissadament. La clau no està en si es podrà votar o no el 9-N, cosa molt difícil tenint en compte l'entossudiment del Govern espanyol, si no a fer-ho bé.

La conseqüència del que s'ha dit pel president a Talamanca és òbvia i està en la línia de la tantes vegades expressada voluntat de CiU de portar el procés de la consulta sobiranista per una via legal i pactada. No em sembla que ni Vila ni Mas-Colell ni Ortega hagin declarat res que contradigui el compromís del president Mas amb el poble de Catalunya i la consulta. Mentre ell estigui al comandament de la nau, el full de ruta serà el que es va pactar al seu moment amb els partits favorables a la consulta. El sobiranisme del president Mas no és impostat com pensen els unionistes espanyols i les classes benpensants catalanes.

Una altra cosa és que el president Mas (o, per delegació, la vicepresidenta i els consellers) busqui solucionar les 23 demandes que va presentar a Mariano Rajoy el 30 de juliol, mentre el procés avança. És el que ha de fer perquè l'obligació de qualsevol governant és buscar solucions a les dificultats de gobernança. Es diu que el president Artur Mas està desorientat pel cas Pujol i per tant que està afeblit. Algú que ha compartit amb Pujol ideals i govern se sent malament davant l'engany, però això no significa que estigui atribolat fins al punt de suïcidar-se políticament per un plat de llenties.

Artur Mas no renunciarà a la consulta a canvi del blindatge del català i d'acceptar la sempiterna promesa que hi haurà una millora del finançament autonòmic. Si ho fes, la caiguda seria automàtica i la convocatòria d'eleccions autonòmiques (i prenguin nota de l'adjectiu) no es podria evitar. El que succeiria després està cantat. Si el somni unionista és que ERC guanyi les eleccions i CiU es desintegri com va passar amb UCD i així poder matxucar el procés, el que podria anunciar la victòria d'ERC no seria precisament una marxa enrere, sinó tot el contrari. Els unionistes haurien de reflexionar una mica més abans de cantar victòria. Com a Talamanca, les victòries poden anunciar derrotes molt severes.

¿Algú creu de debò que CiU es col·locarà a la vora del penya-segat acceptant un intercanvi de cromos tan pírric? Qui pensi així s'autoenganya. O el que és pitjor, aquest algú és estúpid. Com diria Barack Obama, encara que Hillary Clinton li ho retregui, els estats no han d'actuar mai fent coses estúpides. I això val tant per a la política internacional com per a la política interior. Les coses han de fer-se bé, que és el que demana el Govern català amb el president al capdavant.

Agustí Colomines

Professor d’història contemporània a l’UB

Article publicat al diari Economia digital el dimecres 20 d’agost del 2014-08-21

La Tercera Via als Oscars

Amb una ploma àgil i molt encertada, el periodista Victor Alexandre, escriu un article titulat “Rubalcaba & Navarro, Companyia Espanyola de Comèdies”, en el que compara les recents i freqüents trobades entre Navarro i Rubalcaba amb una escenificació còmica i podríem afegir de vodevil, i l’escriptor titula la comèdia amb el nom de “Tercera Via”. Val la pena llegir l’article que publiquem íntegrament en el nostre Blog. En aquests moments tant seriosos, posar una mica d’humor a la política sempre és convenient. Tal vegada si l’obra assoleix un gran èxit de taquilla, podria presentar-se com a candidata als Oscars d’enguany.

Rubalcaba & Navarro, Companyia Espanyola de Comèdies

Les escenificacions de Pere Navarro amb Alfredo Pérez Rubalcaba tenen un punt de comicitat que cal agrair en uns moments tan mancats d’alegries com els actuals. No són bons actors, perquè se’ls nota massa que interpreten, i els seus espectacles estan mancats de contingut intel·lectual, però hi posen tan bona voluntat, s’esforcen tant a ser creïbles, que acaben dibuixant un somriure indulgent en els rostres que els miren. El nou muntatge de la seva companyia és una comèdia d’un sol acte titulada “Tercera Via” i compta amb un repartiment farcit de noms que pel seu histrionisme recorden els primers anys del cinema sonor, en què els actors i les actrius, influïts encara pel cinema mut, gesticulaven teatralment i emfasitzaven l’expressió. Aquí, en el repartiment de la nova comèdia de Rubalcaba i Navarro, hi trobem, entre d’altres, Susana Díaz, Elena Valenciano, Maurici Lucena, Antonio Balmón i Miquel Iceta. És a dir, un estol de veus grandiloqüents i de cantarella rància que vaguen erràtiques per un decorat amb olor de naftalina.

L’argument gira entorn d’un grup d’amics conservadors, immobilistes i antidemocràtics –però afeccionats a fer-se passar per progressistes- que opinen que el seu país s’ha tornat boig i decideixen aturar-lo abans no faci un disbarat. El disbarat de voler ser lliure. Lliure com la resta de països lliures. La llibertat, segons els estatuts de l’associació d’aquesta colla d’amics, és un mal molt perniciós, i la dèria de voler ser lliure és un desequilibri psíquic que requereix tractament mèdic. La prova és que la llei prohibeix la llibertat. La prohibeix pel bé del país i també per la salut mental dels seus habitants. I això, per tant, inclou la prohibició de votar, ja que l’expressió del pensament de la gent per mitjà d’una papereta en una urna constitueix un deliri que ratlla la demència. Rubalcaba, Navarro i els seus amics ho repeteixen a tort i a dret: “La consulta no es pot fer i no es farà. La democràcia és fer el que diu la llei, si no ja no és democràcia”.

Sembla, doncs, segons aquests amics, que el país està equivocat, ja que pensa just al contrari. Per això, en veure’s en minoria al Parlament, s’esgarrifen i es pregunten: com pot ser que un país pensi que no és la democràcia el que està al servei de la llei, sinó que és la llei el que està al servei de la democràcia? Com por ser que un país digui que unes lleis que no permeten l’exercici de la democràcia són lleis antidemocràtiques? Com pot ser que un país defineixi com a totalitàries unes lleis que prohibeixen votar? Hi ha coses que no es poden permetre, i aquesta n’és una. Sort en té el país, d’aquests amics que vetllen pel benestar de la seva captivitat. Una hora i mitja després, en caure el teló i aparèixer Rubalcaba, Navarro i companyia a saludar, els quatre gats que hi ha a la sala fan un breu aplaudiment de cortesia i respiren alleujats pensant que tot plegat només ha estat una comèdia.

Víctor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat a NacióDigital.cat el dissabte 18 de gener del 2014

La pregunta i els moderats

Sembla que hi haurà moltes dificultats en poder acordar la pregunta de la consulta. El uns perquè la volen simple i amb dues úniques opcions de resposta. Els altres perquè la pretenen redactar molt complicada i amb respostes múltiples i finalment un tercer grup que no volen ni pregunta. Com escriu Enric Vila en l’article titulat “Moderats piròmans”que avui publiquem en el nostre Blog: Si Mas i Junqueras no tenen les idees clares tornarem a prendre mal. Com sempre ha passat en els moments importants de la nostra història,. La moderació i les pors no ens han de fer retrocedir ni un mil·límetre en les nostres aspiracions nacionals. Llegiu l’article d'en Vila que parla de tot això.

Moderats piròmans

Aquests dies recordo molt un moment del “Viaje en autobús” en el qual Josep Pla li diu a una senyora que s’asseu al seu costat i es posa a llegir un llibre: “¿Señorita, le gusta a usted la història?. La historia es muy agradable de leerla en la cama; vivirla, però, ya es otra cosa”. Ara, gràcies al famós editorial de La Vanguardia, ja puc estar segur que, fins i tot si sortim de la crisi, res no ens estalviarà d’entrar en una muntanya russa de perills i d’emocions. Aznar potser tenia raó quan deia que Catalunya es trencaria abans d’independitzar-se d’Espanya. El que no va matisar és que, si arriba el cas, el trencament no es produirà entre la Catalunya de cognoms catalans i el món de la immigració, com durant 30 anys ha dit la propaganda autonomista. Si es trenca, es trencarà perquè els exfranquistes i els excomunistes es tornaran a posar d’acord per seguir xumant de les misèries espanyoles.

Si Mas i Junqueras no tenen les idees clares tornarem a prendre mal. Com sempre ha passat en els moments importants de la nostra història, hi ha una part de la classe dirigent que ja s’ha posat a treballar per provocar un fracàs que després pugui gestionar en benefici propi. Fins ara aquests actors marejaven la perdiu, donaven allargues, intentaven reconduir a favor seu la força social de l’independentisme. Com que res no ha funcionat, han decidit que val més calar foc al galliner i cobrar l’assegurança. Per poc que obrim els llibres d’història veurem que, en aquest país, els obsessius de la “moderación” sempre han sigut piròmans disfressats d’agents de l’ordre. Per tant, no és estrany que els mateixos que fins fa quatre dies vivien de relativitzar l’expoli fiscal i la folklorització de la llengua catalana, ara mirin de fer la feina bruta a Rajoy convertint el referèndum en una manifestació d’infantilisme que ens mati de vergonya.

Entre els que manen més, l’objectiu és superar el marc autonòmic generant una desil.lusió semblant a la de l’Estatut, però que serà molt més destructiva perquè no deixarà cap idea digna de país darrera seu i obrirà les portes del saqueig definitiu. Pel que fa als tontos útils sembla que han trobat l’oportunitat de sentir-se valents o importants per una vegada a la vida. La clau de l’estratègia és evitar una pregunta clara en el referèndum. La pregunta és l’ànima del procés. Si la pregunta és clara el resultat és secundari perquè els fantasmes de la colonització s’esvairan i amb ells el seu sistema de tabús i de prevendes. La idea, per tant, és adulterar la pregunta per poder seguir adulterant la discussió política. Tota aquesta fal.làcia de la tercera via només té com a objectiu treure les castanyes del foc a l’Estat espanyol, que en realitat no té marge de manipbra per impedir un referèndum com Déu mana. La idea és que, a la llarga, els piròmans puguin aparèixer disfressats de bombers i passar la minuta a Madrid.

L’altre dia La Vanguardia preguntava qui té por dels moderats. Doncs bé, jo tinc por dels moderats. En aquest país els anomenats moderats fa segles que no fan altra cosa que promoure una tangana rera l’altre amb el seu doble joc i el seu bonisme corrossiu i depriment. Si mirem enrera veurem que van ser els beneficiaris dels pistolers de la patronal, de la FAI i del franquisme. Tot i que fan la feina bruta a Madrid, a la capital els tracten sense miraments i quan nosaltres creiem que ens diuen nazis, en realitat és bàsicament a ells que els insulten. Com ha pogut constatar Convergència, pactar-hi és inútil perquè sempre t’apunyalen per l’esquena. Són les ànimes en pena de l’imperi hispànic i el que cal fer és seguir l’exemple de Madrid i ignorar els seus xantatges i sermons. Si Mas i Junqueres tenen això clar anirem bé. Si es deixen embolicar amb els seus sofismes, a la llarga no tant sols tindrem una fractura social de campionat, sinó que quan tot s’ensorri la vergonya i la insatisfacció seran tan grans que qualsevol pallasso que mani a Madrid semblarà un mal menor.

En resum, jo ho sacrificaria tot a la claredat de la pregunta, mai a la unitat, que sempre quedarà a mercè dels xantatgistes i dels pobres d’esperit que vendrien la seva mare abans d’afrontar les pors i les inseguretats. Al capdavall, la pregunta tothom la té clara. La van votar un milió de persones durant aquelles consultes populars que els diaris tractaven com una costellada de pagesos. Si el president Mas i l’Oriol Junqueres no tenen el coratge d’afrontar les rebequeries de quatre pijos de Pedralbes i de quatre sindicalistes subvencionats, val més que ho deixin córrer. De veritat, si no entenem que abans de poder tractar de tu a tu amb els espanyols cal aprendre a tractar amb aquests sectors com el que són, val més deixar-ho córrer, perquè prendrem mal. Ja ho farem els que vindrem darrera. És preferible esperar i deixar que acabin de desacreditar-se amb la seva política i el seu periodisme de ficció que embolicar-se amb els seus jocs de paraules.

Enric Vila i Delclòs

Historiador i periodista

Article publicat al digital CatalunyaOberta.cat el dimecre 6 novembre de 2013

Què és i de què serveix una DECLARACIÓ DE SOBIRANIA?

El proper dimecres dia 23 de gener es votarà al Parlament una declaració de sobirania que és una peça fonamental, necessària i prèvia a qualsevol referèndum, consulta o declaració de independència. Tanmateix, el debat polític ha creat una certa confusió sobre l'abast i el valor d'aquesta declaració i per aquest motiu podeu trobar tot seguit l’escrit que es va publicar en el digital VilaWeb per aclarir l’abast polític d’aquesta declaració. Nomes calen cinc minuts per llegir-lo i prendre consciència dels passos que aquest Govern està fent en el camí cap a l’Estat Propi.

S’expliquen tot seguit quines conseqüències té una votació com la que s'ha proposat al Parlament de Catalunya

Què és una declaració de sobirania?

Normalment una declaració de sobirania la fa un grup humà, una nació, que proclama davant el món que a partir d’aquell moment és subjecte de sobirania, és a dir, que no reconeix cap sobirania superior a la del seu poble.

És igual una declaració de sobirania que una declaració d’independència?

No necessàriament. Molt sovint la declaració de sobirania és prèvia a la d’independència. Té lògica que un poble primer declari que es sobirà i després concreti com exerceix aquesta sobirania. Però passa que les declaracions d’independència solen arribar d’una manera abrupta i, per tant, de vegades un mateix document serveix per a totes dues coses.

Declarar-se subjecte de dret polític i jurídic té conseqüències?

En té. Però només si després s’exerceix conseqüentment. És possible, per exemple, declarar-se sobirà i no proclamar mai la independència. Llavors, la declaració de sobirania és retòrica i prou. Però si es proclama la independència, la base d’aquesta declaració sempre serà que prèviament s’ha declarat la sobirania. Si el conflicte arribés a les institucions jurídiques internacionals, la declaració de sobirania seria valuosa.

En el cas català, quin valor tindria la declaració de sobirania?

El cas català segueix un procés molt net i clar, que vol impedir que la declaració d’independència, quan arribi, pugui ser impugnada jurídicament a l’àmbit internacional.

En primer lloc, el mes de setembre passat el parlament de la novena legislatura, escollit democràticament, va aprovar la resolució 742/IX, amb què anunciava la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. Va ser el primer pas del procés cap a l’autodeterminació. I cal no negligir, tanmateix, els antecedents de tres votacions (del 1989, 1998 i 2010) en què el parlament ja avisava que Catalunya, tot i acceptar el marc legal establert, no renunciava al dret d’autodeterminació.

Respecte a la votació del 27 de setembre passat, com que aquesta decisió no era present en els programes dels partits que la van votar, era prudent de convocar noves eleccions, perquè els partits incorporessin al programa la voluntat de fer el referèndum i, per tant, la població ratifiqués aquesta voluntat. Així ningú no pot acusar ni els partits ni el parlament d’enganyar la població. El vot popular refermà la voluntat de convocar el referèndum d’una manera clarament majoritària.

El pas següent, doncs, és proclamar la sobirania. Avisar el món que el poble de Catalunya no reconeix cap sobirania superior a la pròpia i que la pedra angular del procés iniciat el 27 de setembre de 2012 està en aquesta solemne decisió.

Si Catalunya reconegués un subjecte de sobirania diferent del propi, aleshores és evident que no podria decidir tota sola i que qualsevol decisió que volgués prendre l’hauria de compartir o negociar amb aquells amb qui compartiria la sobirania. Aquesta és la raó de fons de la declaració. Si Catalunya, per exemple, reconegués la sobirania espanyola, forçosament hauria de sotmetre a votació de tots els espanyols una decisió com la independència.

Es pot reconèixer la sobirania del poble de Catalunya i anar contra la independència?

Naturalment. Avui és pràctica comuna de cedir sobirania entre estats, especialment en el context europeu. Catalunya, quan sigui independent, probablement cedirà part de sobirania a Europa o a entitats supranacionals –fins i tot entrar a l’ONU implica una cessió de sobirania menor. Per tant, l’una cosa no exclou l’altra.

Ara, és poc habitual de reconèixer només la pròpia sobirania i alhora acceptar un ‘statu quo’ de submissió a una altra, com podria ser la d’un ‘poble espanyol’ que inclogués també el ‘poble català’.

La raó principal que podria justificar una actitud com aquesta, aparentment contradictòria, és de defensar la prevalença de la democràcia. Com que arreu del món les nacions es reconeixen com a sobiranes i les entitats subnacionals no, es fa difícil de dir que Catalunya és una nació i negar-li ensems el dret d’exercir la sobirania. Per això es reconeix la possibilitat que la població voti.

Però la població podria decidir voluntàriament de subsumir la seva sobirania a una altra. Aquest també seria un acte sobirà contra el qual ningú no podria apel·lar, perquè és obvi que si la població catalana té dret de decidir, aquest dret no pot ser condicionat en la seva decisió.

Quants vots calen per declarar la sobirania?

No hi ha cap xifra establerta. De fet, la jurisprudència internacional accepta que la sobirania ni tan sols sigui proclamada per un parlament constituït formalment. Podria proclamar-la una assemblea creada expressament. Però és evident que, com més vinculada és la declaració a una evolució de la legalitat existent, més força jurídica té.

Hi ha la possibilitat que la proclamació de la independència acabi en una confrontació jurídica entre els estats espanyol i català al Tribunal Internacional. Si passa això, el tribunal analitzarà el mètode de proclamació de la independència prenent com a base que com més representatiu sigui de la voluntat de la població, millor. I és en aquest sentit que tant la seqüència explicada abans com el nombre de vots compta.

A partir de la majoria simple, doncs, com més ens acostem a una majoria qualificada molt millor. Perquè podrem argumentar més legitimitat en cas que sigui necessari, si hi ha un conflicte judicial.

I la recerca d’aquesta majoria no pot fer inservible la declaració, si cal fer concessions a tothom?

Una declaració de sobirania només cal que digui dues coses: que el subjecte que la proclama, la nació catalana en aquest cas, no reconeix cap sobirania superior i per tant es constitueix en subjecte sobirà; i que vol exercir d’una manera concreta la seva sobirania, decidint quin estatus legal adopta internacionalment. Mentre això quedi clar la declaració és suficient.

Si no s'aprova primer una declaració de sobirania es pot votar la independència després?

La independència es pot votar sempre, amb proclamació de sobirania prèvia o no. Perquè votar la independència és, de fet, demostrar la sobirania per la via pràctica.

15 gener 2013

Una noticia de VilaWeb,cat

http://www.vilaweb.cat

Les preguntes que no feia mai el tripartit

L’enquesta del CEO i el president Mas

Comparació 2011 - 2012

Diuen que el president Artur Mas és un sobiranista pragmàtic. Això vol dir, entenc jo, que abans d’emprendre cap procés inequívocament sobiranista farà tots els càlculs possibles i analitzarà totes les derivades i conseqüències. Dit d’una altra manera: no durà mai Catalunya a un veritable conflicte de legitimitats si no té suficients garanties d’èxit i si hi ha algun risc que aquest procés es converteixi en un efecte boomerang que deixi el país estabornit. En contraposició a aquesta actitud, per entendre’ns, hi ha els que es tirarien a la piscina demà mateix, al marge de la quantitat d’aigua que s’hi trobin i de la gent que s’hi tiri també.

Per aquesta raó, em consta que el president Mas para especial atenció als baròmetres del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). El darrer, com sap tothom, diu que un 51 per cent dels catalans votaria afirmativament en una consulta independentista. Per primera vegada hi ha una majoria absoluta de la població que respon en aquest sentit, i la progressió és ascendent (set punts més en relació al baròmetre anterior). L’estudi també diu que més del 75 per cent dels catalans aposten perquè la Generalitat recapti tots els impostos a Catalunya, i ja sabem que un dels grans arguments del president Mas per impulsar el pacte fiscal és el gran consens que genera aqueta opció. El pacte fiscal és una proposta que uneix els catalans; al pas que anem, la sobirania del país també va encaminada a ser una proposta que uneix els catalans.

És evident que el president Mas, amb aquestes dades, no es tirarà de cap a la independència; però sí que disposarà d’arguments quantitatius i objectivables, que són els que més li agraden, per defensar la legitimitat d’una operació com aquesta. Un 51 per cent, tenint en compte el marge d’error, potser és encara una xifra insegura o arriscada, però és una bona base de sortida que desfà molts tòpics i ensorra moltes mentides interessades. I és, sobretot, una prova de la maduresa democràtica del moviment sobiranista, en contraposició a la falta crònica d’arguments dels sectors unionistes. I, com a sobiranista pragmàtic, al president Mas li agraden molt els arguments i avorreix enormement les consignes patrioteres i el discurs de la por.

Per cert, que crida l’atenció que, essent la qüestió sobiranista un dels afers centrals de la política catalana, no fos objecte de cap pregunta dels estudis del CEO durant els anteriors governs. Quan Gabriel Colomé, actual regidor del PSC a l’Ajuntament de Barcelona, n’era el director, mai no es va fer cap pregunta en aquest sentit. Suposo que alguns no fan mai les preguntes de les quals en temen les respostes. O potser és que alguns es pensen que, a falta de preguntes sobre una qüestió, aquesta qüestió desapareix del mapa. És allò de l’estratègia de l’estruç. Per això cal felicitar-se pel sentit comú exhibit pel director actual, Jordi Argelaguet, i la seva nul·la voluntat censora.

Jaume Clotet

Historiador i periodista

Article publicat al diari elSingulardigital.cat el divendres 29 de juny del 2012-06-29

La independència segons el CEO

El tren de la independència

Ara ja ho sabem d'una font oficial: el CEOP ha comprovat que en una hipotètica consulta sobre la independència hi hauria prop d'un 60 per cent de vots a favor. Era una sospita generalitzada, però fins ara no s'havia fet la pregunta directa en un sondeig sociològic oficial.

El més sorprenent del fenomen és potser el seu origen. Ha nascut de la base de la societat, gairebé al marge dels partits polítics parlamentaris, que no han sabut representar aquest sentiment ni liderar la seva concreció. El desig de llibertat dels catalans ha trencat finalment el sostre de vidre identitari que feia que molts ciutadans veiessin la independència com quelcom exclusivament vinculat a una qüestió de llengua i cultura, allunyat de la vida diària de la gent. Aquesta limitació ha desaparegut. Les xifres mostren que entre els partidaris de la independència hi ha molts catalans castellanoparlants i que el motiu més important pel qual els ciutadans hi votarien favorablement en un referèndum és l'economia, el greuge sistemàtic d'un drenatge de recursos de la perifèria al centre que ja és insostenible.

Dos factors són els principals motors del creixement de l'independentisme. Un és que Espanya s'ha desempallegat dels seus complexos. Ja no tem ningú i se n'enorgulleix. Ja no cal fer concessions als catalans, que han demostrat que són un gos que borda però no mossega. D'aquí l'estatut escapçat, la recuperació de competències que no s'atura o l'atac a la immersió lingüística. Espanya aplica ja sense reserves el seu projecte nacional. Per això gasta 3.500 milions d'euros per construir un tren d'alta velocitat que només fan servir set viatgers al dia, però que vertebra el territori de manera radial. Tot plegat ha fet obrir els ulls a molts catalans de soca-rel, però també a molts catalans de pares espanyols que parlen castellà i miren Tele 5, que aquí paguen peatge fins per anar al lavabo i quan fan una visita al poble dels pares veuen grans autovies tan gratuïtes com desertes. L'altre factor, sens dubte el més important, és mèrit de les consultes populars sobre la independència. Aquest moviment de base, amb milers de voluntaris arreu del país que van posar diners de la seva butxaca per tirar endavant aquestes consultes, considerades inútils i romàntiques, ha aconseguit un efecte poderós. Han estat com el batec d'ales de la papallona que acaba provocant un tsunami. Aquests voluntaris i les 900.000 persones que hi van participar van situar en l'imaginari col·lectiu dels catalans la possibilitat real d'un referèndum, abans reservat als somiatruites o als radicals.

Vam comprovar que és possible i que només depèn de nosaltres.

Germà Capdevila

Periodista

Article publicat al diari AVUI el dissabte 2 de juliol del 2011

Catalunya, Estat independent

L'horitzó de Catalunya

La muntanya de Montserrat a l'horitzó

La famosa cantarella que diu que l'independen- tisme és minoritari és només això: cantarella. Cantarella promoguda pel pensament oficial sense cap altre objectiu que justificar l'immo- bilisme parlamentari. Al capdavall, mentre la gent se'l cregui, no cal que sigui veritat. L'únic que cal fer és impedir que mai no se celebri cap consulta vinculant -passant per damunt de les totalitàries lleis espanyoles- per evitar que la mentida quedi despullada. Però el cert és que cada cop són menys les persones disposades a alimentar-se d'engrunes i a suportar el patètic panorama d'una Catalunya humiliada, espoliada i obligada a pidolar allò que és seu de ple dret. Les coses estan canviant i els qui ara afirmen que "no estem madurs" són els qui aviat no tindran més remei que esmenar-se a si mateixos com han fet Jordi Pujol o Ferran Mascarell. Durant molts anys se'ns va dir que l'autodeterminació no tocava, que encara no era el moment, que primer calia modernitzar i democratitzar Espanya. Però només l'hem modernitzada. Democratitzar-la ha estat impossible. I això demostra que el plantejament, a més d'erroni, era suïcida. Espanya no vol deixar de ser com és, i quan el teu antagonista no està disposat a respectar els teus drets és de folls o de babaus enriquir-lo i dotar-lo d'eines que el facin encara més fort i més modern. Tanmateix, per paradoxal que sembli, això és justament el que hem fet els catalans: hem enriquit i modernitzat Espanya a canvi del nostre empobriment i de la nostra decadència.

Així les coses, estaria bé que ens féssim aquesta pregunta: on seria ara mateix Catalunya si en lloc d'afavorir l'espoliació que pateix hagués optat per ser un poble emancipat? On seria ara mateix el nostre país si hagués optat per ser un Estat independent? La resposta és que en aquests moments Catalunya tindria un nivell de riquesa similar al d'Holanda i seria el quart Estat de la Unió Europea. El quart. És la diferència que hi ha entre una Catalunya espanyola i una Catalunya lliure. Això ens diu que hem perdut uns anys molt valuosos per culpa dels qui es dediquen a dividir els catalans en funció de si la seva adscripció social se situa més a la dreta o més a l'esquerra. Aquests divisors d'esperit totalitari, soldats del pensament únic, són un obstacle per a la independència. En realitat no la volen. I la prova és que s'estimarien més una Catalunya espanyola governada pel PSOE que una Catalunya independent governada per un partit com Convergència. Talment com si en una Catalunya independent no es pogués votar cada quatre anys. Són catalans que prefereixen parlar del "què som" per no haver d'afrontar el "qui som". I mentrestant el temps va passant i la subordinació persisteix. Però el cert és que tot moviment d'emancipació nacional que no sigui transversal està condemnat al fracàs més estrepitós perquè ens allunya de l'objectiu.

Nosaltres ja hem exhaurit totes les formes de relació amb Espanya, ja hem tastat tots els seus règims i tots els seus colors polítics i el resultat sempre ha estat el mateix: negació de la nostra existència i negació dels nostres drets. És obvi, per tant, que el nostre temps i la nostra energia són massa valuosos per malbaratar-los fent viatges inútils a Madrid. El quilòmetre zero de l'existència dels catalans és Catalunya. I això, els nostres polítics -si més no, aquells que es diuen catalanistes-, estaria bé que ho entenguessin. És a ells a qui hem d'exigir que, per dignitat, s'alliberin de la seves pors i que ens ajudin a sortir de l'atzucac. Per aconseguir-ho n'hi ha prou que substitueixin l'horitzó electoral per l'horitzó nacional.

Víctor Alexandre

Periodista i escriptor

Article publicat al diari digital e-Notícies el dilluns 25 d’abril del 2011

El 10A Barcelona Decideix

Els atacs al "sí" d'Artur Mas

Penso que Artur Mas no hauria d'haver votat anticipadament en la consulta del 10 d'abril sobre la independència nacional. Ja sé que ho ha fet a títol personal, com un ciutadà més amb dret a vot, però és obvi que la ciutadania de Mas és indestriable del seu càrrec com a president de Catalunya. I el president de Catalunya, com en tots els referèndums i cites electorals, té el deure de votar el dia assenyalat i davant les càmeres dels mitjans de comunicació. Tanmateix, si ho mirem bé, cal reconèixer que no és pas tan negatiu aquest avançament. Potser més aviat al contrari, ja que, precisament pel càrrec que ostenta, no sols ha donat una projecció i un impuls més elevats a la consulta, sinó que fent públic el seu vot favorable a la independència de Catalunya ha estimulat la participació. Sí, ja sabem que la política nacional de Convergència es fonamenta en l'ambigüitat i en el famós "tot i que..." magistralment caricaturitzat pel Polònia. Però els gestos, en política, són molt importants, queden en la història i, tard o d'hora, d'una manera o d'una altra, acaben comprometent els seus autors.

Només cal veure les ires que ha desfermat aquest vot entre els nacionalistes espanyols i els autonomistes per mesurar-ne la rellevància. Fixem-nos que la reacció ha estat tan furibunda com la que van desfermar les declaracions de Jordi Pujol parlant de la independència com a única alternativa a la mort nacional de Catalunya. Incapaços de rebatre'l amb arguments, van optar per la desqualificació més barroera presentant-lo com un vell que repapieja o fa catúfols. Ara ha passat el mateix. A Mas, és clar, com que és més jove que Pujol, no poden dir-li que repapieja. Per això Alícia Sánchez Camacho ha definit la seva acció com "un error lamentable", José Montilla l'ha acusat de fomentar "la divisió" i Joan Puigcercós l'ha titllat de "clandestí" per no convocar la premsa. Els partits independentistes, en canvi, han considerat que, tot i que no es traduirà en l'acció política de Convergència, el vot afirmatiu de Mas té un valor simbòlic indiscutible.

Les desqualificacions, consegüentment, són clarificadores, ja que mostren el veritable perfil de cadascú. Sobretot el de Joan Puigcercós i la cúpula del seu partit, els mateixos que van callar com tombes quan l'espanyolista que van fer president de la Generalitat, no sols va negar-se rotundament a votar, sinó que va defensar el dret a la llibertat d'expressió de la Falange i va menysprear aquest dret en el cas d'Arenys de Munt. Llavors Esquerra, a través del portaveu Ignasi Llorente, amb unes declaracions que produïen vergonya aliena de tan escandalosament patètiques i llefiscoses com eren, va justificar José Montilla. El titular de Vilaweb del 10 de setembre de 2009 era justament aquest: "Esquerra justifica el menyspreu de Montilla a la consulta d'Arenys de Munt". Deu ser per això que Esquerra tampoc no ha dit res contra la infinitat de pals a les rodes que el Partit Socialista, el seu amic de l'ànima, ha posat en la major part dels gairebé sis-cents municipis que han organitzat la consulta. Silenci absolut, no fos cas que el PSOE de Catalunya prengués mal. Al final, per tant, davant d'un gest d'una càrrega simbòlica tan gran, com ho ha estat el fet que el president del país hagi votat afirmativament -més enllà de les contradiccions que això suposi amb la seva praxi política-, hi hem vist dues reaccions. A una banda, la satisfeta de l'independentisme i, a l'altra, la de l'autonomisme, PP, PSOE i Esquerra. Un magnífic tripartit.

Víctor Alexandre

Periodista i escriptor

Article publicat al diari e-Notícies el dijous 7 d’abril del 2011

La consulta sobiranista a Sabadell

La participació a la Consulta puja fins el 13,87%

Fins aquest dimarts a la nit els voluntaris de la Plataforma per a l'Autodeterminació de Sabadell (PAS) han estat comptant els vots que s'han emès en la consulta per a la independència que diumenge passat va tenir lloc a la ciutat. D'aquesta manera, la participació absoluta és del 13,87%, és a dir, 24.061 persones es van apropar des de que es va endegar la votació anticipada a les urnes dels 173.426 que podien participar en aquest exercici democràtic.

Amb tot, el municipi s'ha convertit en la ciutat on han votat més persones a nivell absolut fins ara per a la independència del país. I es que els resultats amb el 100% escrutat demostren que ha guanyat àmpliament el 'sí' en el suport a crear una Nació Catalana, amb el 92,87% dels vots. La opció del 'no' ha obtingut 1.275 vots, un 5.30%, hi ha hagut 427 persones que han votat en (1.77%) i s'han comptabilitzat 36 vots nuls (0.15%).

Notícia publicada al diari digital ASABADELL.cat el dimecres 2 de juny de 2010

Quan de debò participar és el més important

Ens hi podríem referir tal com es fa en el cas d’una contesa electoral com qualsevol altra. Podríem parlar de qui ha guanyat, de qui ha perdut, i de les conseqüències dels resultats. Però no ho farem. Avui hem de parlar de participació, i de la voluntat de milers de sabadellencs i sabadellenques de fer sentir la seva veu, independentment de què hagin decidit de votar.

I és que, potser uns quants creuen que un 13,67 per cent de participació en la consulta popular que s’ha celebrat diumenge, no deixa de ser un percentatge baix, tenint en compte que hi tenien dret a votar els ciutadans i ciutadanes majors de 16 anys empadronats al municipi. Ben cert és que no és una xifra per fer volar coloms, i que els promotors d’aquesta iniciativa haurien volgut que fos més elevada. Tot i així, no oblidem que la consulta s’ha realitzat en el marc d’una població de més de dos cents mil habitants i, per tant, amb sensibilitats molt diferents.

Cal recordar, d’altra banda, que aquest percentatge ja és més alt que el que va registrar la consulta endegada fa molt poques setmanes per l’Ajuntament de Barcelona per tal de conèixer com volien els seus habitants que fos la Diagonal. En aquesta ocasió, la inversió en la campanya va ser milionària i un equip important de personal municipal s’encarregà que tot es desenvolupés correctament.

Altres iniciatives, amb l’etiqueta de processos participatius, empreses per consistoris de diferents municipis de la comarca i del conjunt del territori català, han tingut percentatges que no arribaven al cinc per cent, i també en aquests casos, que no s’ha dubtat a qualificar de reeixits, el suport a nivell logístic i econòmic ha estat molt superior al que han tingut els de la Consulta per Sabadell.

En definitiva, si d’alguna cosa ens hem d’enorgullir és del fet que 24 mil persones han decidit, malgrat saber que aquesta contesa no era vinculant, traslladar la seva opinió sobre un tema, el procés del qual ha tirat endavant un grup de voluntaris. Perquè tots, uns i altres, han considerat que aquesta era una qüestió important per a Sabadell . I això sí que és bona prova de salut democràtica.

Marta Miró

Directora ASabadell i asabadell.cat

Article publicat al diari digital  ASABADELL.cat el dilluns 31 de maig de 2010

El Referendum de l’Hereu

La tercera via

Mentre Espanya agonitza i perd crèdit internacional a glopades, n’hi ha que pentinen sardines perquè els gats ja no es deixen. Com ara l’Ajuntament de Barcelona. L’alcalde Jordi Hereu ha decidit jugar-se tota la credibilitat –la poca que li’n quedava– a una carta. La carta Diagonal. És curiós que siguin els socialistes catalans els que més sovint proclamen la necessitat de deixar de costat aquelles qüestions que “no interessen la gent”. Ho diuen i alhora Hereu convoca una consulta ciutadana que no deu interessar-lo ni a ell. I no només la convoca, sinó que hi aposta prestigi i futur.

En la reconversió forçosa de la principal via urbana de Barcelona els soferts contribuents tenen tres opcions: rambla, bulevard o vés a saber què. No s’ha fet res més semblant en tota la democràcia a l’antic “tercio” familiar. Blanc, negre o res. La possibilitat que més espanta les actuals autoritats municipals és que els barcelonins, senzillament, se’n fotin. És a dir, que ni tan sols acudeixin a urnes. Seria colossal que l’Ajuntament de Barcelona no arribés a convocar ni la mitjana que ha acudit a votar en les consultes sobiranistes que s’han escampat per tot Catalunya. Amb tota la força de la institució, amb milions d’euros de pressupost malgastats en propaganda i amb tot de cara perquè quan es vota allò que el poder determina tot són alegries i festetes. Vist el panorama i vistos també els esforços, aquesta opció és la vàlida. Ni bulevard ni rambla. Ni tercera via. Abstenció.

I contundència en les pròximes eleccions municipals. Aquesta serà l’única garantia que el futur govern consistorial no perdi el món de vista i es dediqui a distraure i marejar el personal mentre plouen crisis, insolvents polítics i taurons financers.

Vicent Sanchis i Llàcer

Periodista i professor de la Universitat Ramon Llull de Barcelona

Article publicat al Butlletí núm.170 de la FCO el dimarts 11 de maig de 2010

La tercera onada

Un cop celebrada la tercera onada de consultes sobre la independència, podem ja afirmar que aquest 25-A ha complert les expectatives, diferents de les dues anteriors onades, tant per la diversa composició sociològica com per la grandària dels pobles i ciutats on se celebraven aquestes consultes, així com també per la ja repetida apagada informativa prèvia que pateixen aquestes iniciatives.

Quan es va fer la segona onada de les consultes sobiranistes, els mitjans de comunicació més importants del país van prendre posició i opció: entre l’apagada informativa o la manipulació. Els mitjans de la Generalitat, per exemple, tenien instruccions de diluir la notícia i informar-ne amb asèpsia només el dia de les votacions. La Vanguardia va decidir parlar-ne poc i baix. El Periódico va seguir més o menys la mateixa estratègia però una mica més hostil. Ara les jugades s’han repetit. Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio s’han limitat a parlar de les votacions el mateix dia en què es feien, La Vanguardia ha entelat tant com ha pogut la notícia i El Periódico ha fet un pas endavant i ha decidit carregar-se les consultes amb l’epítet “punxada”.

Malgrat tot això, un total de 265.600 persones van votar a la tercera onada de consultes sobre la independència. Representaven prop del 20% dels 1,3 milions de persones de 212 municipis que, segons el cens, estaven convocades. Les interpretacions d’aquestes dades poden diferir, però el que ha tornat a quedar clar és que es tracta d’un fenomen potser no majoritari, però sí d’una enorme magnitud. Malgrat la manca de suport oficial, malgrat l’inconvenient de no ser vinculants, malgrat haver arribat ja a algunes grans ciutats, el caliu generat el setembre a Arenys de Muny es manté.

Amb les dades a la mà, aquesta Secretaria de la Unió Catalanista de Sabadell ha recollit tres articles d’opinió publicats els dies següents de la celebració de les consultes sobiranistes i que, a parer nostre, recullen diferents punts de vista sobre la qüestió.

 Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell

Un viatge de llarg recorregut

No sé si ens adonem de la importància del que estem fent els catalans amb les consultes sobre la independència. Ens ho deia a Lleida una noia de la comissió d'observadors sards que va venir el diumenge 25 d'abril al col·legi electoral instal·lat a l'Institut d'Estudis Ilerdencs. Conscient que Lleida és la ciutat amb més persones cridades a votar i amb un percentatge més petit de participació, ho sóc tot menys pessimista.

Els lleidatans que hi viuen –jo hi participava com a lleidatà de la diàspora, sense dret a vot– i que formaven part del gup de més de dues-centes cinquanta persones mobilitzades per garantir la qualitat de la consulta insistien en les dificultats que havien tingut. Una ciutat tan gran i tan dispersa, amb barriades de molt distinta sensibilitat i, sobretot, amb un teixit associatiu poc cohesionat i amb una història que ha deixat un pòsit de por atàvica des que Lleida va ser l'avançada del rerefront republicà –i amb la línia del front allí mateix durant un temps– durant la guerra.

Sigui com sigui, que 9.389 persones, el 8,23% de les 113.000 persones amb dret a vot, hagin anat a votar sense por i amb tota llibertat sobre la independència del país, i que el 93,4% hagin votat sí, vol dir que també a Lleida s'ha trencat el tabú de l'exercici del dret a l'autodeterminació. I això és el més important. Perquè aquest és un camí llarg i ple de giragonses, com vaig dir en la meva intervenció a l'acte final de campanya, a la plaça de Sant Francesc, al costat de la que va ser casa familiar dels Pereña –una de les potes del republicanisme lleidatà del primer terç del segle XX. I només amb paciència, constància i unitat –sobretot unitat– podrem arribar a aconseguir l'objectiu del reconeixement del dret a l'autodeterminació i la independència. Aquestes són les primeres impressions, coneguts els resultats d'ahir.

Haver mantingut la participació en el conjunt de Catalunya a l'entorn del 20% –en una diada en què es feien consultes en ciutats tan grans com Lleida, Girona, Olot, Reus..., converteix l'esdeveniment en un fet transcendental, encara que els governants porucs i lligats de peus i mans als poders imperials –com per desgràcia i gravíssima responsabilitat seva passa amb el PSC– facin com que no ho veuen. I això es farà diàfan en el futur i espero que, ho vegi o no, serà més aviat que tard. Perquè –com vaig dir també en l'acte de cloenda– estem fent història, i no solament perquè obrim una via nova per aconseguir els drets nacionals que ens nega el Regne d'Espanya als pobles que oprimeix, sinó perquè ho fem mitjançant un recurs tan pàcífic i democràtic com els vots. Des del govern colonial ens diuen "o vots o armes". I nosaltres responem: "vots". ¿Què tria l'imperi? ¿Bombes?

Humbert Roma

Periodista

Article publicat al diari digital  tribuna.cat  el dilluns 26 d’abril de

Una passa més d'un camí que no es podrà minimitzar

Hem celebrat la tercera onada de consultes sobre la independència de Catalunya i el fet que hi hagin participat poblacions que tenen un cens més nombrós –i, per tant, unes certes probabilitats d'alta abstenció– ha rebaixat els índexs de participació que acumulaven les onades anteriors i l'ha deixat per sota del 20 per cent.

No obstant això, aquesta dada no solament no sorprèn sinó que posa en evidència que la societat civil del país –el veritable motor d'aquesta manifestació de la voluntat nacional del poble català– gaudeix d'una salut excel•lent i fa ostentació d'una eficiència envejable. Analitzem, si no, quina convocatòria electoral del nostre país aconseguiria millors resultats en un context d'indiferència o d'oposició institucional, de nul ressò en la majoria dels mitjans de comunicació del nostre propi país i sense recursos econòmics públics per a la logística ni per al foment de la participació. Comparem-ho per exemple amb els prop de 32 milions d'euros que representen uns comicis al Parlament de Catalunya.

Sense comptar amb res de tot això, a dia d'avui la feina incansable i exemplar de les comissions promotores de les consultes a cada municipi així com dels nombrosos voluntaris que s'hi han abocat han permès recollir el vot de prop de mig milió de persones i més del 93 per cent han optat pel sí. Una xifra que demostra que aquesta proposta no és l'anhel de quatre somniadors, sinó d'una part considerable de la ciutadania del país que en cap cas no pot ser menystinguda perquè, contràriament al que pensen els escèptics i els opositors, les consultes populars no són el final d'una il·lusió sinó el començament d'un procés. D'un procés que es manifestarà amb noves fites per aconseguir que el poble català pugui decidir sobre la plena sobirania, en igualtat de condicions amb la resta de nacions i en cap cas en situació de sotmetiment a res ni a ningú.

Es tracta d'una evidència que posa sobre la taula dos avisos ben clars. El primer és per a la nostra classe política, perquè no caigui en l'error de minimitzar el camí fet fins ara. A la tardor vinent voldran obtenir un bon nombre de vots i una elevada participació en els comicis que han de renovar el Parlament de Catalunya i es trobaran en un context en què la sèrie d'onades de consulta no s'haurà acabat i en què es poden trobar a les mans una iniciativa legislativa popular per tramitar. Dues situacions que no es poden gestionar bé des de l'ambigüitat ni la distància. El segon avís afecta els organitzadors de les consultes encara pendents de celebrar: es tracta en general de ciutats molt poblades i organitzar-hi les consultes no serà senzill, especialment a Barcelona. Seria bo que prenguessin nota de l'eficiència demostrada pels que els han precedit, però també de la paciència i la minuciositat que s'hi ha aplicat i que han valgut el reconeixement dels observadors internacionals que fins ara han tingut ocasió de fer-ne el seguiment. Encara que potser no ho sembli, són molts els ulls que ens observen.

Editorial del Punt Diari

Publicat a l‘edició digital de  EL PUNT.CAT  del dilluns 26 d'abril del 2010

Les consultes i el centre

No acabo d’entendre l’estratègia del PSC –a Figueres, a molts llocs, per part del mateix president Montilla- de fer servir les consultes populars sobre la independència contra CiU i Artur Mas. No entenc l’argument, però tampoc no n’entenc l’eficàcia. El PSC s’escandalitza perquè CiU dóna suport a les consultes. I afirmen que ells les respecten, però no els hi donen suport. Què deu voler dir això de respectar sense donar suport? Respectes unes consultes però t’escandalitzes que la gent hi participi o hi cridi a participar i demanes als teus que no votin de cap manera? Vaja forma més estranya de respecte! El PSC no vol aquestes consultes. Em sembla malament, perquè em costa entendre que un partit democràtic no vulgui preguntar les coses a la gent. Però hi té dret. Entenc que et discuteixis amb el que votaria alguna cosa diferent a la que votaries tu. Però no entenc que s’escandalitzin contra els qui diuen que s’ha d’anar a votar.

No entenc l’argument, però tampoc li veig la punta estratègica. El PSC li està fent la campanya a CiU. En aquests moments, Convergència té una imatge prou solvent com a alternativa de govern i Artur Mas té una imatge de gestor competent. El problema electoral de CiU podria ser la manca d’èpica: ser percebuts més com un equip eficaç de gestors que com els portadors d’una flama èpica. Doncs quan el PSC els critica per donar suport a les consultes els està atorgant davant de l’electorat catalanista –en el sentit més ampli del terme- aquesta èpica afegida, necessària. Els està solucionant un problema. I de franc.

Però encara hi ha un altre factor que no entenc. CiU dóna suport a les consultes. Esquerra també. Presentant les consultes com un acte radical i eixelebrat, el PSC critica CiU, però subliminalment està criticant també Esquerra, els seus socis de govern. I encara està fent una altra cosa: li està complicant la vida a Esquerra. Amb un PSC contrari no ja a la independència, sinó a preguntar sobre la independència, l’electorat d’Esquerra encara entén menys l’opció estratègica d’haver pactat amb els socialistes durant dues legislatures i d’haver fet presidents socialistes a la Generalitat. També té més complicat argumentar un tercer tripartit, però això és per després de les eleccions.

Fins ara, els socialistes catalans han intentat complicar-li poc la vida a Esquerra, perquè saben que per mantenir la presidència de la Generalitat és imprescindible que Esquerra no s’enfonsi electoralment. Per tant, per interès polític legítim, no han furgat en les ferides d’Esquerra i li han ofert sempre –finançament, posem per cas- una sortida presentable. Ara no. Ara li compliquen objectivament la vida. Fan més difícil el discurs d’Esquerra. Potser, a aquestes alçades, dins del tripartit ha sonat ja l’hora de salvar-se cadascú com pugui i anar estrictament per ell, ja s’espavilaran els altres.

El PSC, diuen, vol fer servir les consultes per situar-se en el centre polític de Catalunya i per presentar CiU –i també els seus socis d’Esquerra- com una eixelebrats. Creuen que estar-se quiet és quedar-se al centre. Però potser el centre s’ha mogut. Potser és ara a un lloc diferent a on era. Potser estar-se quiet, no tocar res, no moure res, és avui allunyar-se d’un centre que està en moviment.

Vicenç Villatoro

Escriptor i periodista

Article publicat a  elSingulardigital.cat  el dilluns 26 d’abril del 2010

Les consultes sobiranistes

Cal aprofitar la repercussió de les consultes

El 14 d'abril de 1945, abans que la Conferència sobre Organització Internacional es reunís a San Francisco el 25 del mateix mes i s'iniciés el procés de creació de les Nacions Unides amb l'elaboració de la Carta, que va ser signada el 26 de juny per 50 estats, els membres de la Delegació als Estats Units del Consell Nacional de Catalunya van presentar una apel·lació a les Nacions Unides en nom de Catalunya, la qual tenia com a objectiu el reconeixement de Catalunya en el si de les Nacions Unides. Malauradament els vencedors de la guerra no tenien ni van tenir la menor intenció de reconèixer les institucions representatives de Catalunya, però a l'empara de la repercussió internacional que la celebració de les consultes pot tenir, s'hauria de reassumir l'esperit que va impulsar els membres de la delegació a formular l'apel·lació, la qual conté unes consideracions bàsiques, d'absoluta actualitat 65 anys després, com ara: «Hi ha massa gent que erròniament creu que el plet català és merament un problema espanyol. No ho és. Hi ha una tendència a classificar la qüestió catalana entre els problemes interns d'Espanya. El conflicte entre Catalunya i Espanya, com qualsevol altre problema entre una nacionalitat oprimida i el seu opressor, sempre ha estat un problema de natura internacional. El de Catalunya no és un problema espanyol, sinó un problema europeu. Classificar la qüestió catalana entre els problemes interns de l'Estat espanyol és nomenar l'opressor de Catalunya únic jutge i jurat en una causa en què el jutge és part. Ni Catalunya ni cap altra nació oprimida no pot esperar justícia del seu propi opressor.»

Les consultes no són un referèndum convencional. No en tenen la cobertura mediàtica, ni propaganda televisiva, ni propaganda institucional, ni pressupostos milionaris per incentivar la participació. Ni tan sols disposem de cens electoral. No obstant això, ens esforcem perquè tinguin les característiques de tota consulta electoral democràticament efectuada. L'efecte de qualsevol votació, sigui referendària, sigui electiva, no es pot aturar a l'escrutini, no és un fi. Després de l'escrutini s'inicia un període tan important com la votació pròpiament dita. És un període que requereix eficàcia. Les consultes també obren aquest període. Ara cal capitalitzar-ne la celebració. I s'ha de fer amb eficàcia.

En la ponència 1 aprovada per Convergència Democràtica de Catalunya en el seu darrer congrés, es fa referència als intents de transformació i modernització de l'Estat espanyol des de Catalunya i s'hi diu que «aquesta via resta esgotada», i en referència a Europa, que «Catalunya ha d'aspirar al reconeixement dels seus drets nacionals en el marc de la Unió Europea». Segons aquest criteri, no és a l'Estat espanyol on s'haurà de capitalitzar la celebració de les consultes. Qualsevol lligam que la Catalunya sobirana pugui tenir amb l'Estat espanyol després de la independència, podrà tenir el marc adequat en el si de la Unió Europea i, pel sol fet de no estar basat en l'opressió, seria el propi de dues nacions sobiranes, respectuoses l'una amb l'altra.

Caldrà renovar l'apel·lació, a les Nacions Unides, és clar, 192 membres en l'actualitat, i fer-la també a la Unió Europea, l'acord d'integrar-nos a la qual és un dels objectes de la pregunta que es fa a les consultes. L'actual dinàmica de la política internacional, en la qual incideix l'aparició de nous estats independents, determina la importància de les relacions diplomàtiques contemporànies i ha propiciat l'aparició de dos termes nous: la paradiplomàcia i la protodiplomàcia. El primer, fa referència a les gestions, processos i xarxes a través de les quals els governs subnacionals busquen establir contactes amb governs centrals estrangers o amb altres governs subnacionals. El terme protodiplomàcia s'utilitza, i cada vegada més, per descriure gestions que contenen un missatge separatista. Les gestions paradiplomàtiques són les que amb més mediocritat que eficàcia està fent el govern de la Generalitat, amb un desdenyós i vigilant consentiment del govern central. Són les gestions protodiplomàtiques les que caldrà emprar. Els 10.000 de Brussel·les va ser una acció protodiplomàtica. Amb la celebració de les consultes no ha calgut anar a Brussel·les. Nombrosos observadors internacionals han estat presents a totes les consultes. Hem marcat un camí que pot ser el punt d’arrencada d'un procés irreversible, que servirà per fer efectiu no només a Catalunya un principi universal que se'ns nega. El dret dels pobles a disposar d'ells mateixos. Aquesta repercussió s'ha d'aprofitar.

Narcís Oliveres i Terrades

Doctor en dret i ex conseller de la Generalitat

Article publicat al diari digital ELPUNT.CAT el divendres 5 de març de 2010