La vacuna ‘ILLA’

Res de Pfizer, res de Moderna, res d’AstraZeneca, res de res; la vacuna ha estat possible gràcies al, fins avui  encara ministre, Salvador Illa. Això és el que han dit des de Can PSC sense enrojolar-se. Que hagin arribat les vacunes és una excel·lent notícia, però el mèrit no és de Salvador Illa, ni de Pedro Sánchez, malgrat que les vagi embolcallar  amb l’estanquera. D’ells dos, en canvi, esperàvem decisions sobre suspensió o congelació d’impostos, de taxes, quotes... Que és difícil perquè no hi ha un euro? Doncs trairem-los d’una altra partida pressupostària i llestos. Vacunes sí, president Sánchez i ministre Illa, però això és fàcil, ja que ha estat l’UE qui les ha facilitades i les ha enviat cap aquí, però sobretot el que cal són ajudes pels autònoms i els petits empresaris.

Tot aquest despropòsit propagandístic ha esdevingut després de l’anunci fet a correcuita des de Can PSC amb el nomenament com a candidat de les eleccions del 14-F de Salvador Illa, arraconant d’un cop de ploma al sempitern Miquel Iceta. Salvador Illa, el ministre de la compra de falsos ‘tests’ a un proveïdor sense llicència, el ministre que en plena pandèmia va assistir amb cent cinquanta persones més a la Gala de l’Español esquivant les mesures de seguretat anti-Covid i l’home que fa trenta-tres anys que viu de la política, gairebé tants com l’etern Miquel Iceta. Illa deixa l'Administració central pendent de la fita clau de la vacunació i un repartiment que s'aventura complicat entre autonomies que tornaran a patir, ja amb l'últim alè, la tercera escomesa de virus. Muda el seu càrrec després de mesos de compareixences interminables, sempre puntuals, amb els cabells encara humitejats per la dutxa matinera i una motxilla a l'esquena. En el seu Ministeri ahir assumien no sense certa perplexitat la seva marxa.

Segons sembla les enquestes que havien arribat darrerament a Can PSC sobre els seus resultats electorals pel 14-F eren més aviat dolentes per no dir desastroses i això els ha fet prendre aquesta excepcional mesura: defenestrar l’inefable Iceta i substituir-lo pel mediàtic Illa. Com escriu en el seu editorial d’avui a VilaWeb en Vicent Partal: ‘La inconsistència dels socialistes és mítica. Sempre, sempre, han avantposat la carrera, el partit, la disputa dels escons i la possibilitat de formar governs a les necessitats dels ciutadans. (...) Si resulta que un govern com l’espanyol pot prescindir així com així, i en aquest moment, del seu ministre de Sanitat, només hi ha dues explicacions possibles: és o bé perquè la seua feina és irrellevant i no canviarà res o bé perquè la salut dels ciutadans és un tema secundari a la disputa electoral. I, sincerament, ja hem arribat a un punt que no sé quina de les dues hipòtesis és la pitjor’.

Veurem com els hi pot sortir al PSC i, de retruc, al PSOE la jugada, el que sí és segur que això només ha d’esperonar encara més els partits netament independentistes a guanyar amb majoria les pròximes eleccions, ja que si el PSC amb Salvador Illa al capdavant, treu un bon resultat el 14-F el fantasma del tripartit o quatripartit rondarà altra vegada pels voltants de la Generalitat. Per tot plegat cal estar amatents i que no es perdi ni un sol vot independentista, cosa possible si fem cas als repetits anuncis, amb què ens bombardegen diàriament des de TV3, promocionant el vot per correu. Només cal que llegiu l’article titulat  ‘Vot per correu? No, gràcies!’, que ha publicat el professor a la UPC i UAB, Joan Fonollosa, on ens fa avinent que el sistema de vot per correu és d’una fiabilitat molt baixa i fàcilment manipulable i ens esperona a anar a peu d’urna i dipositar la papereta física dins de l’urna física. Cal anar-hi, ben protegit, encara que això comporti cues i fred. Llegiu l’article d’en Fonollosa tot seguit.

Vot per correu? No, gràcies! 

El pròxim dia 14 de febrer, els catalans estem convocats a les urnes. Són unes eleccions decisives, en què el projecte de la independència s’hi juga el ser o no ser. Segons siguin els resultats, pot agafar una empenta decisiva o pot quedar més o menys somort per uns quants anys més, potser una generació. Però si són decisives per nosaltres, vol dir que també ho són per a l’altra banda que lògicament, també jugarà les seves cartes. I aquí és on voldria fer una petita anàlisi per veure —i avisar— com ho estan portant.

Davant de la seguretat que la situació produïda per la pandèmia que patim no s’haurà revertit abans, s’ha plantejat el problema de què fer per garantir una alta participació. Entre altres coses, la proposta estrella de la Generalitat, que la va proposar ja fa unes setmanes, és afavorir el vot per correu: fins i tot el carter vindrà a casa a portar les paperetes i recollir el vot! Si mai heu votat per correu, ja sabeu quin enorme contrast hi ha amb el procediment fins ara habitual. I la Junta Electoral Central (JEC) ho va beneir ràpidament. I també, ràpidament, representants d’ERC, del PSC, del PP, de C’s  i fins i tot dels Comuns van sortir als mitjans a omplir-se la boca parlant de democràcia i de la importància de la participació, etc. I tot just convocades formalment les eleccions la Generalitat ha engegat una campanya d’anuncis per televisió on explica i recomana el vot per correu.

Fins aquí els fets. Però darrere les grans paraules, aquests fets amaguen coses, coses que no volen que veiem, però que la realitat, tossuda, no permet amagar del tot quan afegeixes altres fets al còctel.

La primera, una coincidència sorprenent: oficialment, ERC és un partit independentista que, des de la inhabilitació del M.H. President Torra deté, ni que sigui en funcions, la Presidència de la Generalitat. I segons les enquestes publicades, ERC guanyarà les eleccions. I la proposta parteix d’ERC i la JEC l’ha beneïda. La tan neutral i ponderada JEC facilitant que un partit independentista guanyi les eleccions? La mateixa JEC que va servir per inhabilitar el president Torra? Rar.

Comencem per JxCat, la candidatura encapçalada pel M.H. President Puigdemont que aquesta és la candidatura que fa més por a Madrid i la que, per tant faran tot per aturar-la. Per començar, ha de recollir signatures per poder-se presentar, com si fos un partit extraparlamentari que es presenta per primer cop; segur que les obtindrà, però és una mostra que no deixen res per verd. I no diguem, per exemple, els problemes judicials de Gonzalo Boye, Laura Borràs, i que ara s’han despertat amb el procés electoral de les Cambres per mirar de perjudicar Joan Canadell. És evident que l’objectiu és aturar-la com sigui.

D’altra banda les enquestes publicades insisteixen una vegada i una altra a pronosticar una victòria d’ERC; lluny de la majora absoluta, això sí, però que li permetria forma un govern tri o quadri partit. I això malgrat que tots els que ens movem en aquest món sabem que ERC està perdent suports entre els independentistes a marxes forçades amb la seva estratègia diguem-ne “independentista a llarg termini” i que ha votat a favor dels pressupostos del govern Sánchez a canvi de res.

Podem encara afegir-hi alguns elements més al còctel? Per exemple, crida l’atenció la proliferació de candidatures diguem-ne provinents del món catalanista que estan sortint com bolets i que difícilment obtindran cap escó, però que entre totes poden endur-se un bon grapat de vots: PDeCAT, PNC, Demòcrates, Primàries, FNC, Força Catalunya, Assemblea de Represaliats, i segur que me’n deixo algun. Compte! No estic dient que els dirigents d’aquestes candidatures estiguin treballant voluntàriament contra la independència: dic que els professionals —infiltrats, ensibornadors o directament extorsionadors— han fet la seva feina. Vull aprofitar aquestes ratlles per fer una crida a tos ells perquè reflexionin i mirin si, amb tota la bona voluntat, no estan fent un mal favor a la causa de la independència que defensen.

Quina és, doncs l’estratègia? La meva interpretació és que la clau de volta és una victòria insuficient d’ERC. Els seus dirigents han pactat a Madrid aturar-ho tot, vés a saber a canvi de què —i que a Madrid, com sempre han fet, trobaran una excusa per no complir: sembla mentida que encara no ho sàpiguen: (vegeu els punts 5 i 6 del meu darrer article)—. O sigui que està fent un paper semblant al del “moro amigo” de fa cent anys a les guerres del Rif. Dit d’altra manera: vist des de Madrid és el independentista bueno, que traduït al català vol dir el submarí per reconduir el procés cap a la independència en un neoautonomisme digerible pel rei, l’IBEX-35 i tutti quanti. Per això els unionistes —Comuns inclosos— ho han trobat bé: és la jugada per aturar-ho tot. ERC guanya i tot resolt. O sigui que ja ens podem anar preparant per llegir enquestes on ERC traurà uns excel·lents resultats. Enquestes degudament cuinades és clar, com posa de manifest aquest article de Francesc Abat.

I què hi juga en tot això el vot per correu? Doncs molt. Resulta que el sistema de vot per correu és d’una fiabilitat molt baixa. Comencem pel fet que Correos és una empresa estatal, controlada per “servidores del Estado” i que els procediments faciliten enormement la possibilitat de manipular el vot per correu si es vol. I és evident que es voldrà. De fet, això ja ha passat. En David Ros ha fet un detallat estudi dels resultats electorals del 21D en el qual arriba a la conclusió que Cs va obtenir uns sis escons més gràcies al vot per correu manipulat, en detriment d’ERC, JxCat i la CUP. O el que és igual: el famós 50% ja s’hauria obtingut el 21D.

Aquests mateixos mecanismes es faran servir ara perquè sigui ERC qui obtingui aquests escons extres i pugui fer honor als pactes establerts. I tots contents: ERC té per fi la Presidència de la Generalitat, la independència aturada, conselleries per al PSC i els Comuns… i els presos —Junqueras inclòs— continuaran podrint-se a la presó.

Per això els que creiem en la independència no hem de fer ús de les facilitats que ens donen per votar per correu. Cal anar a peu d’urna i dipositar la papereta física dins de l’urna física. Cal anar-hi perquè aquest vot és molt més difícil de manipular; cal anar-hi, ben protegit, encara que això comporti cues i fred.

Estem en una cruïlla decisiva i no hem de deixar que ens la prenguin. L’alternativa és tornar vint anys enrere.

Joan Fonollosa

Enginyer industrial

Article publicat al diari digital  L’Unilateral el dimecres 30 de desembre del 2020

Emergència lingüística

La Plataforma per la Llengua ha llençat des de la seva web el crit d’alerta: El català està en emergència lingüística, ‘si no s’actua, s’extingirà’. Afirma que en aquests darrers 15 anys, el català ha perdut mig milió de parlants habituals i només l'usen el 32 % dels que el saben parlar. Això és realment molt greu i converteix el català en una llengua greument amenaçada perquè, si els parlants disminueixen com més va més, és evident que la llengua es perd. El fet és que els catalans no serem res sense la llengua, ja que els que reclamen que ‘Catalunya és una Nació’ i que sense nació no podrà haver-hi mai independència, han de reflexionar amb el fet que sense llengua no hi haurà cap Nació a independitzar.

Aquesta emergència que adverteix la Plataforma, es veu agreujada pels constants atacs que sofreix el català, tant des de l’entorn polític com judicial. Recentment hem vist que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha emès una sentència que obliga per primera vegada totes les escoles catalanes a fer un 25% de les classes en castellà. La decisió judicial suposa que, a més de l’assignatura de Llengua castellana, almenys una assignatura troncal més s'ha d'impartir també en castellà. Segons els jutges, l'ús del castellà a les aules és "residual”, i dicta aquesta sentència en un intent de "redreçar l'actual situació contrària a l'ordenament", davant la "inactivitat" de la Generalitat, segons retreuen els jutges, que diuen que el Govern no ha exercit la seva competència per aplicar la llei, dictant la normativa que obligui els centres a fer aquest 25% de l’ensenyament en castellà, ni ha exercit "una activitat de control" per revisar-ho.

Però la realitat és ben diferent, ja que en cap cas es pot afirmar que el castellà estigui en perill d’extinció ni tampoc marginat a l'escola catalana ni al conjunt del sistema educatiu de Catalunya. Només cal donar un tomb per les zones d’esbarjo de les escoles i parar l’orella per observar en quina llengua juga la canalla o anar a una classe d’un institut de secundària per comprovar que la llengua moltes vegades emprada és el castellà. El castellà ha guanyat la batalla com a llengua de conversa entre els joves i, en conseqüència, es produeix una situació ben anòmala: els alumnes reben la classe majoritàriament en català i quan acaba la fase lectiva, passen automàticament d'una llengua a l'altra i el castellà acaba imposant-se. La veritat és que, malgrat el que diguin els jutges, no hi ha cap possibilitat de desconeixement del castellà pels escolars, com ho demostren les diferents enquestes que es fan per comunitats autònomes, on els alumnes catalans no surten precisament malparats davant els d'altres zones d'Espanya.

Combatre el català com sigui, és l'objectiu final d'un Estat espanyol que té al davant una destrucció del sentiment català, dels anhels de llibertat d’un poble que es veu oprimit i on jutges i militars acaben sent els actors permanents que marquen l'agenda política diàriament. Aquesta dèria de l’atac al català fa anys i panys que dura, com ho demostra l’article titulat ‘Si us plau, deixeu l'escola en pau’, que va escriure fa gairebé set anys arran de la promulgació de la llei Wert, un professional del magisteri, Sixte Moral i Reixach, militant del PSC i que fou alcalde de Vilanova i la Geltrú del 1999 fins al 2005. En aquest article defensa la immersió lingüística per acabar escrivint que ‘en matèria educativa els mestres són molt més de fiar i amb molta més competència educativa que els jutges’ Llegiu l’article d’aquest mestre tot seguit.

Si us plau, deixeu l'escola en pau

Sembla tot plegat un esperpent. Un/una alumne demana que se li faci l’educació en castellà i els seus 24 companys hauran de fer ara el 25 % de les matèries en castellà. Qui discrimina a qui? Els 24 companys/companyes de l’alumne en qüestió no veuen malmesos i disminuïts els seus drets? Si és que es vol situar en el pla dels drets individuals de les persones. Perquè és evident que l’alumne que ho demana (ho demanen els pares, clar) rep ja ara l’educació individualitzada que li permet seguir, amb absoluta normalitat, els cursos escolars i acabar la seva educació bàsica amb els coneixements de català i castellà fixats en el currículum, com així ho demostren els estudis existents respecte al tema  en qüestió.

Fa temps que el tema de la llengua és un camp de batalla polititzat per determinats sectors -molt minoritaris- de la nostra societat, sectors que tenen poc coneixement de la realitat de les nostres escoles i que semblen viure en una realitat diferent de la de la majoria del país. La llengua no ha estat mai un problema a l’escola. Els criteris professionals que s’han aplicat,  en el marc d’un sistema d’èxit reconegut internacionalment com és el de la immersió, sempre han garantit que l’alumnat aprengués el que cal, tant sobre la mateixa llengua com en  les altres matèries.

Però sempre hi ha hagut una insistència que va lligada a la voluntat uniformitzadora i centralitzadora de burxar en els aspectes lingüístics que són aspectes sensibles i que formen part dels referents de la nostra societat. La llengua tal com s’està treballant avui a les escoles no és cap impediment per la realització de la personalitat de ningú, la llengua i els percentatges de la seva utilització a l’escola sempre s’han aplicat amb criteris pedagògics, d’entorn, d’oportunitat i de necessitat. Ara els jutges es creuen amb capacitat de fixar percentatges. Bé, doncs estaria bé que els consells escolars amb justa correspondència, es dediquessin també a mesurar el grau d’aplicació d’algunes sentències, o a dirimir percentatges de culpabilitat. I tot plegat és realment sorprenent. Per què el 25% i no el 18, o el 32 o el 76%? Qui garanteix que aquest percentatge sigui el criteri pedagògic i curricular més adequat? Un mestre? No. Un expert? No. Qui doncs? Un jutge. Ah!, i es dóna la paradoxa que en un dels sectors professionals on el català encara està en condicions de precarietat és precisament en el món judicial. Hi té alguna cosa a veure?

Catalunya va saber dotar-se d’un sistema escolar que no separés per raons lingüístiques i al llarg dels anys amb les modificacions i correccions corresponents ha fet que el model sigui un model que ha resultat de notable èxit per l’alumnat i que ha estat valorat positivament no només pels propis alumes sinó també pels experts en l'àmbit internacional. Un sistema flexible, adaptable, ajustable a les circumstàncies, acomodable a la diversitat, capaç d’integrar i cohesionar i que, a més, genera aspectes inclusius en l’alumnat que ha arribat d’altres països.

Però a banda que el model funciona, cal fer esment al fet que l’aplicació s’ha portat a terme, precisament, amb els mestres i professors sota una òptica clarament professional i que han estat capaços d’adaptar el sistema d’immersió a la realitat de l’entorn de l’escola. Reforçant una llengua o l'altra en funció del marc en què se situa tot el procés educatiu.

És evident que existeix avui un atac sistemàtic i ben orquestrat sobre la llengua catalana. Només cal que ens fixem en el País Valencià o en les Illes: mentre l’escola valenciana no pot oferir classes en llengua valenciana per manca de recursos, a les Illes, sota la suposada voluntat d’incloure més llengües en l’educació, es van disminuint les hores lectives de llengua catalana. No cal ja ni parlar de les proclames forassenyades sobre la no unitat de la llengua parlada als Països Catalans o la deriva autoritària del govern Bauza. Si a això hi sumem la llei de llengües d’Aragó, podem arribar a concloure que estem retornant a l’època del franquisme en la persecució lingüística als territoris de parla catalana.

I això es dóna en un marc en què el català és encara la llegua minoritzada en molts dels àmbits socials. Fixem-nos en els mitjans de comunicació o en els audiovisuals i hi veurem que la quota lingüística és encara favorable a la llengua castellana. O sectors com les relacions socials entre els joves en els seus moments d’oci on, fins i tot avui, el català està minoritzat com a llengua de relació en els patis de les escoles, o quin ús se’n fa en les relacions laborals i ja hem esmentat el cas de la justícia. En definitiva és imprescindible per la salvaguarda de la llengua preservar el procés d’immersió lingüística tal com el coneixem i amb les millores que permanentment s’hi van aportant i deixar que l’escola faci la seva feina i que la faci sense intromissions espúries, ja siguin per voler-la instrumentalitzar políticament, o per, des de determinades instàncies judicials, implementar un currículum que no correspon ni a la realitat ni a la professionalitat.

S’està banalitzant la feina dels educadors i les educadores que són els que realment saben el que convé a cada alumne, a cada aula, a cada escola. Que a mig curs s’hagi de perdre el temps reestructurant i refent currículums a les escoles que estan obligades a fer ara el 25% de classes en castellà és realment un despropòsit i una situació que pot perjudicar a tot l’alumnat que també tenen el dret de rebre un ensenyament de qualitat.

Aquest país es va dotar d’una Llei d’Educació (LEC) amb un alt nivell d’acceptació, una llei que segueix garantint com fins avui, el sistema d’immersió lingüística i ho fa perquè s’ha demostrat que és un sistema que ha obtingut èxit al llarg dels anys de la seva aplicació, que és un sistema garantista en la diversitat i que aconsegueix que la llengua no sigui un instrument d’inútils enfrontaments, i també es blinda el sistema educatiu perquè la preservació i potenciació del català com a llengua minoritzada cal que se segueixi garantint a l’escola que és l’instrument més vàlid per garantir la continuïtat del català.

Ara el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. En lloc de fer complir la llei que emana del Parlament, en fa una interpretació esbiaixada amb una interlocutòria que posa en joc la mateixa base de la llei i ens obliga a anar-hi en contra. Sembla que els jutges d’aquest tribunal volen ara  formar part dels Consells Escolars i convertir-se en  experts redactors dels currículums escolars. A la pràctica, però, el fet és que els directors de cinc escoles on s’ha d’aplicar de moment aquest criteri judicial, són les reals víctimes d’un sistema que pretén ofegar el procés de normalització lingüística del que ens hem dotat en aquest país i del qual s’ha contrastat la seva eficàcia. Ara en són cinc, si ho acceptem i els deixem sols i no fem res, demà en seran molts més fins a la pèrdua del sistema educatiu propi de Catalunya.  Això de la interpretació de la llei comença a ser com un esperpent. El millor que podrien fer és deixar treballar, la professionalitat del professorat està més que contrastada i, per descomptat, en matèria educativa els mestres són molt més de fiar i amb molta més competència educativa que els jutges. 

Sixte Moral i Reixach

Mestre

Article publicat al digital del Panadès  EIX DIARI  el 10 de febrer del 2014

 

 

 

Repressió i divisió

Segueix la repressió judicial contra independentistes per l'1 d'octubre i derivats. En una sola tacada tres noves actuacions judicials contra la Catalunya que vol la independència. Per fer-nos una idea de per on van els trets dels tribunals espanyols, tres noms: Bernat Solé, conseller d'Exteriors, imputat pels fets de l’1-O, Valtonyc, que ara se l’acusa d’insults a la Guàrdia Civil, i per completar la llista, ens arriba la notícia que el Tribunal Suprem ha acordat per unanimitat que se celebri un nou judici contra el líder d'EH Bildu, Arnaldo Otegi, per intentar reconstruir Batasuna a través del grup Bateragune. La Fiscalia demana repetir el judici després que fa uns mesos el Suprem anul·lés la condemna a sis anys i mig de presó que se li va imposar el 2012, en aplicació d'una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans, que va considerar vulnerat el dret a un jutge imparcial d'Arnaldo Otegui i dels restants condemnats. La repetició d’aquest judici, a més de significar una majúscula aberració —en intentar jutjar una persona dues vegades pel mateix delicte—  esdevé un avís per navegants pels presos polítics condemnats si arriben al Tribunal d’Estrasburg, ja que poden seguir els mateixos passos d’Otegui. Justament ara Marchena els envia un altre missatge, amenaçador, advertint-los fins on està disposat a arribar el Suprem per a fer-los pagar el referèndum del Primer d’Octubre.

La repressió continua en tots els camps i encara no sabem si un possible recurs pot girar la truita. El que queda demostrat un cop més és que la (in)justícia espanyola no tan sols està polititzada sinó que és arbitrària. Uns jutges sentencien d’una manera a Forcadell i Bassas i altres magistrats d’una altra manera a la resta de presos polítics. Al mateix judici de l’Audiència Nacional de la cúpula dels mossos, que va iniciar la venjativa jutgessa Lamela, hi ha dos jutges que voten a favor de l’absolució i la presidenta fa un vot particular. Alguns fiscals ja volen recórrer l’absolució de Tamara i també estan a punt de ser investigats i jutjats els que s’apunten com a constructors de l’1-O o als 2.800 perseguits, per fer-los por o per anar realment “a por ellos”. A la Inquisició d’ara se li ha acabat el foc i l’han substituït per togues. La Inquisició perseguia jueus, ara les togues persegueixen independentistes.

I mentrestant que fa l’independentisme? Doncs barallar-se i anar cadascú a la seva, procurant només debilitar als que haurien de ser els seus aliats. El poble contempla estupefacte les picabaralles entre partits independentistes i entitats, en un tots contra tots absolutament inoportú. Amb aquesta divisió de l’independentisme Catalunya, tota ella, així com els catalans —àdhuc qui no vulgui ser-ho—, surten perdent si no hi anem junts d'allò més; així doncs qui no permeti que hi siguin tots els que volen ser-hi, no fa altra cosa que disminuir la fortalesa de la veritat, de la raó i del dret del nostre poble davant el botxí. El “divide et impera” (divideix i domina) ha estat utilitzat en nombroses ocasions al llarg de la història. L’Estat espanyol ha après la lliçó a la perfecció. El que sembla mentida és que encara no l’hàgim après a Catalunya.

Faltant només tres mesos per les eleccions del 14-F, l’independentisme hi arriba dividit i enfrontat, després d’una legislatura molt tensa entre els dos principals partits del moviment, a causa de les seves divergències estratègiques, la repressió també i les desqualificacions constants entre dirigents i militants a les xarxes socials. Darrerament sembla que tothom vulgui ser, o aparèixer, més sobiranista que l’altre. Com palesa l’escriptor, Melcior Comes, en el seu article titulat ‘Superindependentisme antiindependentista’, sembla que hi hagi un independentisme més crític amb l’independentisme que el més furiós unionisme de dretes. Podeu llegir aquest article tot seguit.

Superindependentisme antiindependentista

D’un temps ençà, l’independentisme ha agafat una dinàmica insòlita. Tal vegada no es podia esperar res més d’un moviment que volia emancipar el país del jou de l’estat espanyol i ha acabat absolutament trinxat: amb els seus líders a la presó o a l’exili i fent recular el país als nivells d’una autonomia intervinguda, fins i tot més enllà dels dies del 155.

Hi ha moltes històries on veiem una evolució dramàtica així: un grup de persones s’agermanen per un projecte conjunt que desafia les normes dels que vertaderament tenen el poder. Aquests últims, però, no hi consenten i els arrasen, persegueixen, detenen —o fins i tot maten— els seus líders o membres més destacats.

Llavors, en el grup subordinat i díscol es produeix un buit i, no podent tornar-li el cop al grup que els ha esclafat —perquè és llunyà i massa fort—, emprenen una lluita acarnissada entre ells, tot per mirar d’ocupar els llocs de poder que la batussa ha propiciat, alhora que es culpen mútuament de la responsabilitat de la desfeta. És una dinàmica de grups molt repetida; gairebé se’n podria fer una categoria de ciència política (segurament existeix).

Wilfredo Pareto ja ens havia dit, cent anys enrere, que quan una elit se sent amenaçada per una altra elit que la vol desplaçar, compta amb quatre eines per a parar el cop: 1) la mort dels pretendents; 2) la seva persecució, la presó, la ruïna econòmica; 3) enviar-los a l’exili; o 4) la crida a què formin part de l’elit dominant (és a dir: pacificar tot posant un altre plat a taula).

La primera opció ja no és possible a l’Europa liberal —almenys a nivell polític—, però sí les altres tres. I és la quarta la que trobem aquests dies: l’independentisme contribueix a la governabilitat d’Espanya, i, a canvi, Espanya pot rebaixar les penes als líders empresonats, o apuntalar a Catalunya un govern que sigui retòricament independentista, però que a la pràctica no faci res que posi en perill la unitat de l’estat. Jo t’ajudo i tu em promets que faràs bondat i em recolzaràs, etc. Què hi farem. Al febrer sabrem com acaben ressituades les forces.

Tot això, com és obvi, és el contrari del que se’ns havia promès —o que havíem volgut veure com una promesa. Potser mai no es va tractar de fer una república, com ja sabem després del judici per 1-O, sinó simplement de votar un referèndum que no comptava amb el beneplàcit de l’estat espanyol i que va avalotar el país —fins a nivells que han estat considerats penalment sediciosos.

Això, el contrast entre el que es volia aconseguir i el que sabem ara que s’estava preparat per aconseguir (tot era una improvisació, una perpètua escapada cap endavant a la recerca d’un pacte), ha fet que hi hagi un independentisme en podríem dir platònic, que continua amb la repetició de les velles promeses de màxims alhora que carrega contra els que no les van saber (o poder) complir amb una fúria idèntica —o superior— a la dels opositors o enemics del propi independentisme.

Hi ha un independentisme més crític amb l’independentisme que el més furiós unionisme de dretes, per exemple; aquest últim, sovint, ja va a treure els seus arguments antiindependentistes —que solien ser viscerals, xenòfobs— del que diuen aquests independentistes decebuts amb més punxa i ànsia punitiva. 

Aquesta també és una actitud coneguda: la dels més papistes que el papa. En d’altres moviments polítics he observat el mateix: feministes carregant-se —retòricament— una exposició feminista perquè no és prou feminista —massa blanca, massa de classe mitjana, massa poc transsexual…—, per exemple, però amb una càrrega de furor que mai no trobaríem —per pura idiòcia— en el masclisme de dreta conservadora. Els platònics d’una causa fan més per enfonsar-la que els seus enemics. Nietzsche ja ens havia advertit que la cosa aniria d’aquesta manera (ell en deia “el nihilisme”).

Es pot arribar a donar, doncs, la paradoxa que els més independentistes siguin els menys independentistes o els més crítics i nodridors d’arguments contra l’independentisme, fent des de dins la feina que, des de fora, l’unionisme no sap fer o no pot fer perquè no té arguments —o prou lucidesa o formació. I és així com s’arriba a l’originalitat final del moviment: guiat pels que diuen que no va a cap banda, inflat pels que punxen contínuament el globus, liderat pels que s’encarreguen de dir que no hi ha líders vàlids, etc.

Un superindependentisme que només fa que criticar l’independentisme i que fins i tot voldria més càstig i exili pels independentistes, tot perquè se senten enganyats o decebuts. El panorama està així des de fa tres anys; potser durarà una dècada més, fins i que hom s’acabi adonant que no es va enlloc i tot torni a començar amb ànims renovats —amb nous somnis que seran el brou de cultiu per a noves decepcions, sempre inevitables. Perquè em sembla obvi, també, que si s’hagués aconseguit una república aquesta seria, per a molts, un fracàs, una traïció als projectes meravellosos que s’havien posat damunt de la taula dels ideals autèntics.

Melcior Comes

Llicenciat en Dret i escriptor

Article publicat al digital  NÚVOL  el dissabte 12 de desembre del 2020

La sedició no existeix a Europa

L’executiu de Pedro Sánchez diu que vol aprovar la reforma del delicte de sedició abans d’acabar l’any, segons ha declarat el ministre de Justícia espanyol, Juan Carlos Campo. Un cop superi tots els tràmits parlamentaris la reforma del delicte de sedició es podrà aplicar als presos polítics, si inclou una modificació a la baixa de les penes. El ministre ha reconegut obertament que aquesta reforma l’han proposada arran de la condemna contra els presos polítics independentistes. Aquesta afirmació evidencia encara més el caràcter polític del delicte pel qual s’ha condemnat els presos de l’1-O, pel qual es persegueix els exiliats i pel qual el Tribunal Suprem espanyol demana al Parlament Europeu l’aixecament de la immunitat com a eurodiputats del president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí.

Un dels múltiples arguments que s’ha utilitzat en la defensa dels eurodiputats catalans, ha estat el fet que el delicte de sedició pel qual se’ls vol jutjar no té correspondència en els ordenaments jurídics de la resta de membres de la Unió Europea, o si més no, que en els codis penals on hi ha delictes que s’hi poden assemblar, les penes són sensiblement més baixes. És un argument que el Parlament Europeu no pot deixar de banda i que, si ho fes, seria molt difícil d’explicar, ja que la sedició és un delicte arcaic, que no existeix en la gran majoria d’estats de la Unió Europea. Això és precisament el que va dir d’una manera elegant el fiscal general de la Cort de Cassació de França, François Molins, al fiscal del Suprem Javier Zaragoza quan parlaven de la sedició i de la rebel·lió: “A França no és possible d’acceptar una extradició per un delicte polític.”

En un principi l’executiu espanyol era partidari de l’eliminació total de la sedició del codi penal, cosa que l’hauria homologat amb els de la resta d’Europa. Ara la proposta és que es modifiqui, perquè segons el ministre Campo, aquest delicte ‘grinyola’. Atenció a aquests ‘grinyols’, puix que podria ser que fossin una altra cosa. La reforma del delicte de sedició és un argument que es va inventar el portaveu d’En Comú Podem, Jaume Asens, per entabanar als diputats d’ERC i tenir-los lligats i controlats. El PSOE ja li va fer rebaixar el plantejament, però ERC segueix darrere de totes les pastanagues que els van ensenyant el PSOE i Podem (com l’indult, l’amnistia, el tercer grau…).

Es comenta que potser no decidiran res fins passades les eleccions catalanes, per no interferir en la campanya. Arribats a aquest punt hem de prendre consciència del que representen aquests endarreriments, ja que  mentre el “Gobierno” i el tribunal espanyol s’ho miren, s’ho pensen, s’ho remiren, discuteixen, estudien, s’ho tornen a mirar, els presos i presses polítiques resten a la presó, alguns sense poder-ne sortir ni pel tercer grau que mereixen. Tot plegat sense comptar que, a part dels nou independentistes que podrien beneficiar-se una hora o altra d’aquests indults, resten encara d’altres exiliats fora de Catalunya i més de 2.800 catalans pendents d’imputació o judici.

De més haurem d’anar molt amb compte que els legisladors, en reformar la sedició, no ens ‘colin’ un gol en pròpia porta, augmentant les penes per altres delictes, com pot ser la desobediència. Això ho explica molt clar en Xevi Xirgo en el seu article titulat “Quina por, ministre”, on es pregunta quin preu pagarem per aquesta reforma i que podeu llegir més avall. Si voleu ampliar i conèixer un altre punt de vista sobre el mateix tema, podeu fer-ho llegint l’article d’en Josep Casulleras Nualart titulat “Els perills de la reforma de la sedició: allò que amaga el PSOE i la mà de Marchena” i que trobareu en el següent enllaç:

https://www.vilaweb.cat/noticies/reforma-sedicio-jaume-asens-psoe-tribunal-suprem/

Quina por, ministre!

Quina por, ministre Campo, sentir ahir les seves declaracions sobre aquesta famosa reforma del Codi Penal que fa tant de temps que Jaume Asens predica. Quina por que el ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, digui que la reforma no estarà abans de final d’any sinó que potser s’endarrerirà per poder “ajustar” les penes dels delictes de rebel·lió i sedició. I quina por sobretot sentir-lo ahir dient que, és clar, aquesta reforma del Codi Penal que permetrà rebaixar les penes pels delictes de rebel·lió i sedició (el que haurien de fer amb la sedició és suprimir-la del tot!) comportarà endurir les penes per desobediència al TC.

A veure si ens sortirà més car el remei que la malaltia, després que tothom sembli tan content perquè la reforma permetrà en un futur proper que els presos polítics surtin de la presó gràcies a la rebaixa de la pena que s’aplicarà als seus suposats delictes. No voldria ser barroer ni maleducat, i no voldria que se’m mal interpretés, però em pregunto quin preu en pagarem, d’aquest enduriment del delicte de desobediència. No s’oblidin que molts dels investigats per l’1-O ho són per un delicte de desobediència i que a partir d’ara, diu el ministre, la pena serà més dura. Serà només la desobediència al TC? Els talls de carretera o les protestes més pujades de to que fins fa res s’entenien com a llibertat d’expressió seran, ministre, aquesta desobediència que cal penar encara més si el TC les atribueix a segons qui? Si hi ha un nou 1-O la presó duríssima serà per desobediència al TC, doncs? És aquesta, la reforma?

Ahir a Campo se li va entendre tot. “El nou text s’adequarà als codis penals europeus, com l’alemany o el francès; ara hem vist la realitat i som conscients que cal fer una revisió”, va dir. Vaja, que després de les plantofades de les justícies belga, alemanya i escocesa no els queda més remei que reformar la sedició per no passar més vergonya. No se’n va amagar, Campo, d’admetre que això afavorirà els presos polítics i, eventualment, els exiliats. Que amable. Diguin-me, però, malpensat. I preguntin-se quin preu en pagarem, d’aquesta reforma que escoltant el bloc de la investidura sembla que hàgim d’aplaudir.

Xevi Xirgo

Periodista

Article publicat al diari  ELPUNT/AVUI  el dimarts 1 de desembre del 2020

Del català emprenyat al català frustrat

Recordeu el català emprenyat? Fou en un llunyà 7 de novembre del 2007, que el llavors president de la Generalitat, José Montilla, va alertar des de l’Hotel Ritz de Madrid de “la desafecció” que s’estava covant a la societat catalana envers Espanya i les seves institucions. En un primer moment la reacció va ser en negatiu  i llavors va fer fortuna el concepte de “català emprenyat”, però després de la sentència del TC contra l’Estatut aquella desafecció de què alertava Montilla es va convertir en un projecte en positiu, a favor d’un estat propi per a Catalunya. Es podria dir, doncs, que fins al 2017 s’havia passat del català emprenyat al català activat. Llavors va arribar l’1 d’octubre i les conseqüències dels fets ocorreguts des d’aquella data fins ara, han fet sorgir un nou català: el català frustrat.

Cal afegir que a aquesta frustració hi ha contribuït molt la maleïda Covid-19, que ens ha deixat a tots sense esma. La frustració és una pedra a la sabata que es fa gran i gran, immensa i enorme. Tothom demana que tinguem confiança en la gent i que ens en sortirem, però la gent està acabant la paciència. Després de dues onades de pandèmia ja ens estan avisant que potser el gener arribarà la tercera. Tot plegat genera frustració i desànim. I amb la frustració s’ofega l’esperança i arriba d’una revolada el populisme i això, a les portes d’una campanya electoral ja fa més por. El ventilador de la femta ja gira i anem tots ben tacats i amb ànims de revenja. Just ara que el que toca és posar la pilota a terra i no errar amb la passada.

El Govern que tenim és de coalició i representa una majoria de vot independentista fruit de les eleccions excepcionals de 2017. Semblava clar que els catalans sabríem gestionar prou bé un govern de coalició, però la crua realitat ens ha demostrat que no en sabem. Veníem d’unes eleccions fetes a cop de xiulet pel Rajoy, amb presos que van sortir just per poder fer campanya i tornar a la presó, amb exiliats que es van veure obligats a fer campanya per Skype i, malgrat tot, el resultat va ser prou reeixit per l’independentisme, però va fer que dos partits que fins llavors no havien demostrat massa sintonia, es veiessin obligats, si us plau per força, a formar un govern de coalició. I ara que tenim? Avui tenim filtracions salvatges a la premsa, atacs amb destral, i cops de colze. I la ciutadania està emprenyada i frustrada. Només una baixa participació de l’unionisme pot salvar l’independentisme, que curiosament està més tendre que mai. L’electorat està bàsicament fastiguejat. Decebut dels polítics i dividit entre els que pensen abstenir-se i els que votaran amb una pinça al nas per evitar, sobretot, cedir la Generalitat a un poder “constitucionalista”.

Dit tot això, aquesta setmana ha succeït una cosa important. El govern espanyol de Sánchez i Iglesias, aquell govern fràgil nascut d’una investidura amb 167 sís, 165 nos i 18 abstencions, ha aconseguit vots de sobres perquè li aprovin els pressupostos generals de l’Estat de l’any que ve. Fins ara anàvem amb els pressupostos del 2018, prorrogats dues vegades. I atenció, perquè els suports que ha obtingut són del PNB, EH Bildu i ERC. Sí, aquella ERC de les 155 monedes, recorden? Finalment el govern de Pedro Sánchez podrà governar més tranquil gràcies, entre d’altres, als suports dels independentistes catalans. Segons el que se sap avui, Esquerra ha pactat un augment de la inversió a Catalunya, que pot representar uns 2.300 milions d’Euros més. Esquerra s’haurà d’esforçar molt per explicar per què es pot pactar amb el PSOE a Madrid i no amb el PSC a Catalunya. Veurem si aquesta pluja de milions es farà realitat o quedarà en res com explica en el seu editorial, Vicenç Partal, on afirma que “des que es va aprovar l'actual constitució espanyola cap any, mai, Catalunya no ha rebut els diners que li tocaven”. Si voleu llegir aquest editorial, podeu fer-ho tot seguit.

La pluja de milions que ja sabem tots que no caurà

M’he posat a escriure aquest editorial d’avui després d’estar-me un parell d’hores repassant dades. De promeses incomplertes. Pluges de milions repetides any rere any des de fa dècades, seguint sempre el mateix ritual. Convergència i Unió, amb Felipe González o José María Aznar, fins i tot amb Mariano Rajoy; o Esquerra Republicana, amb José Luis Rodríguez Zapatero o ara amb Pedro Sánchez, tanquen un acord que qualificaran d’històric pel pressupost estatal. I això es transforma en titulars invariablement optimistes. Convergència i Unió o Esquerra Republicana fan aleshores conferències de premsa explicant-nos que gràcies al seu gran poder negociador i a la seva habilitat política, enguany, finalment, s’ha pogut aconseguir un canvi espectacular que, ara de debò, aportarà uns beneficis extraordinaris per al conjunt de la població catalana, beneficis que justifiquen de sobres l’estabilitat que aquest seu vot aporta al govern que mana a Madrid. I ens diuen que deixarem enrere per sempre més la incapacitat de fer complir allò que de justícia ens correspon. Pluja de milions!, correrà a titular aleshores de manera entusiàstica la premsa amiga. I invariablement les tertúlies de ràdios i televisió i els articles d’opinió començaran la campanya per a vendre el producte al possible votant. Els titulars, com més grossos millor i les conferències de premsa, com més grandiloqüents millor. Els somriures, com més cofois millor. Que l’altre partit ja intentarà xafar la guitarra dient que tot plegat és una vergonya, però amb la poca credibilitat que li dóna haver fet ell allò mateix, abans.

Tots sabem, i els qui han signat l’acord ho saben millor que ningú, que les inversions no arribaran mai, però l’espectacle és la cosa que sembla que els importa. Perquè en el fons el resultat real, les inversions promeses, importa poc. Importa molt la visualització de qui s’afirma com el vot útil, com l’interlocutor a Madrid, que és –això ho han repetit fins i tot ara– on es juguen les garrofes i on hi ha el poder real. O importa la indignació teatral dels qui no han pactat i miren de rascar quatre vots amb el risc de ser presentats com una mena de malvats que voldrien matar de gana el país. I és aleshores que apareix sempre, de manera invariable, la frase màgica: cal gestionar el “mentrestant” –”mentre no arribem a allà on tots sabeu que hem d’arribar”, la independència o la justícia social o el que vulguin dir segons el moment. Per a mi aquest és el moment més interessant de tots, permeteu-me la frivolitat. Perquè encara avui, després de tants anys, em sorprèn de veure la poca consistència de la gent en qui hem dipositat la governació dels afers públics. Gent que té, per l’amor de Déu!, les hemeroteques i les videoteques plenes de declaracions dient que mai, mai, mai, de sobte els veus que són capaços de pactar allò que sigui. I no contents encara, ho defensen a mort, això, fins i tot quan els poses els seus vídeos davant la cara, fins i tot quan els ensenyes què deien fa a penes quatre dies.

He dit que tots sabem que les inversions no arribaran mai. Però no ho sabem perquè tinguem cap bola de vidre i la capacitat de preveure el futur. Ho sabem, exactament, perquè això no ha passat mai, ni una sola vegada. I aquesta és una dada tan rotunda que no admet cap discussió, referendada com és per tot d’estudis i llibres, per dades: des que es va aprovar l’actual constitució espanyola, cap any, mai, Catalunya (i això val exactament igual per al País Valencià i les Illes) no ha rebut els diners que li correspondrien en justícia, però és que ni tan sols ha rebut la inversió pressupostada, votada i feta llei. Ni un sol any. I això malgrat que en gairebé tots aquests anys o Convergència i Unió o Esquerra Republicana han votat el pressupost al govern espanyol de torn –amb l’única excepció notable i consistent, significativa, que han estat precisament aquests darrers anys, pel procés d’independència.

Ja entenc que, després de tants anys de peix al cove, avui hi hagi una part de la classe política catalana a la qual li paregui factible de continuar la pràctica del pacte a Madrid. I és evident que si bé el flip-flop d’Esquerra té unes dimensions descomunals, absolutament estratosfèriques, no són tan sols ells i els del PDECat els disposats a la maniobra. Que fins i tot també aquella part de Junts tan lligada a les velles tradicions convergents se sentiria còmoda pactant a Madrid, si pogués i els seus vots servissin de res.

Passa, però, que el país ha canviat. I com a novetat important hi ha un sector de població, probablement molts de vosaltres, amb una exigència nacional i amb una exigència envers el comportament de la classe política, distinta, nova, molt més consistent i sòlida, filla del big bang de l’octubre del 2017. Som gent que ens mirem tota aquesta gesticulació amb un enorme escepticisme que voreja la indignació. I a tota aquesta gent vendre-li una altra aixecada de camisa ja costa tant que és gairebé impossible, per no dir que ho és del tot. I passa també que en el retorn a la vella política que, sense cap escrúpol ni vergonya, duu a terme una part de l’independentisme, el càlcul necessari i imprescindible, i enormement arriscat, és que aquesta gent, vosaltres, jo, mai no farà res i aguantarem pacientment qualsevol barrabassada. Suposo que els més derrotistes preferiran creure que passarà exactament això, però jo, si compta gens la meva opinió, no crec que sigui gens probable. El temps ho dirà, doncs.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el dijous 26 de novembre del 2020

Europa ha de parlar

Dilluns vinent comença al Parlament Europeu el procediment del suplicatori dels eurodiputats de Junts-Lliures per Europa, Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín, que va arrencar en el moment en què van ser escollits eurodiputats. Aleshores la justícia espanyola, mitjançant el jutge Llarena, va reclamar al Parlament Europeu el permís per detenir i extradir els consellers catalans per poder ser jutjats a Espanya. La Covid-19 va aturar el procés vuit mesos, fins que fa uns dies una instrucció del Comitè d’Afers Legals, que presideix el diputat de Cs Adrián Vázquez, va determinar que els processos d’immunitat es poden fer per via telemàtica.

L’eurodiputat Toni Comín ha fet aquesta mateixa setmana unes declaracions a la televisió catalana, on exposava els arguments en què basaran la defensa de la seva immunitat; les expectatives que tenen; de quin serà el sentit de vot de la comissió; de si podria ser que la comissió voti una cosa i el ple, una altra; i de les conseqüències que pot tenir. Sobre la possibilitat que el suplicatori no prosperi Comín s’ha mostrat positiu: “pot passar de tot” ha dit. Però seguidament ha fet una reflexió interessant: “el pitjor que li pot passar al Parlament Europeu és que aprovi el suplicatori i després el TJUE l’anul·li”. Si això passa, pel conseller exiliat això seria una “catàstrofe”. En aquest sentit ha afirmat “si els eurodiputats espanyol volen arrossegar als altres a aprovar aquest suplicatori, després quedarien amb la reputació tocada”.

Segons sembla, la demanda de Llarena no podrà ser acceptada pel Parlament Europeu, ja que el jutge espanyol no és competent per fer-ho, com va quedar demostrat el 7 d’agost d’enguany quan el jutge belga que va jutjar el conseller Puig, va dir que Llarena no era competent per demanar l’euro-ordre, per tant tampoc ho és per demanar el suplicatori. Tampoc són consistents els delictes de què s’acusen els tres europarlamentaris: ni rebel·lió, ni sedició ni tampoc desordres públics, ni molt menys malversació de diners, com van sentenciar els jutges alemanys fa temps. Finalment una darrera raó per què sembla difícil que es concedeixi l’extradició dels eurodiputats, és que el Parlament Europeu diu que no es pot prendre la immunitat a ningú per motivacions polítiques, allò que en dret s’anomena “fumus persecutionis”, una expressió jurídica que indica que les accions dutes a terme per un subjecte jurídic no semblin dictades per l'aplicació de la llei o la recerca de la veritat, sinó per la intenció de fer mal a una persona específica o a una altra persona. Sobre exemples d’aquesta persecució política de la justícia espanyola.

Tenint en compte que PP, PSOE, VOX i Cs han manifestat públicament la seva voluntat d’extradir-los, això té implicacions en la imparcialitat del procediment. Quan finalment el procés arribi al plenari de l’Europarlament, on serà votat pels eurodiputats, aquí el paper del PSOE serà clau per decantar majories. Ha arribat doncs el moment en què Europa haurà de parlar i segons com ho faci, la seva credibilitat, que ja està prou malmesa, pot quedar definitivament enfonsada. Així ho escriu també la periodista Gemma Aguilera en l’article que podeu llegir tot seguit.

Ara sí, l’Europa política no podrà callar

Aquell clam d’ “Europa ens mira”, aquella confiança innocent del moviment independentista en els valors fundacionals de pau i democràcia de la UE, va quedar esborrada d’un plomall quan la justícia espanyola va empresonar els líders polítics i socials de l’1-O dies després d’apallissar als carrers població civil indefensa amb el silenci còmplice de l’Europa política. El mateix silenci que quan es pretenia extradir els consellers i el president a l’exili amb euro-ordres manipulades, quan es va empresonar Puigdemont a Alemanya o quan el Suprem va imposar penes de presó de dos dígits als líders independentistes.

Aquesta Europa política també ha guardat silenci quan la justícia internacional ha  parat els peus a una justícia espanyola que actua a cara descoberta en favor de determinats interessos polítics allunyats del dret internacional i el compromís d’Espanya, sobre el paper, amb la carta de drets fonamentals. Una Europa política que ha callat davant la repressió de la dissidència política en una part del seu territori, i que si mai ha intervingut ha estat per espolsar-se responsabilitats.

Però aquest dilluns arrenca el procés del suplicatori contra Puigdemont, Comín i Ponsatí al Parlament europeu sol·licitat pel Tribunal Suprem espanyol per extradir i empresonar els legítims eurodiputats. En el termini aproximat de quatre mesos, tots els eurodiputats hauran de votar en un plenari si avalen la persecució de la dissidència política dins de la UE, amb un delicte que ni tan sols existeix en molts dels països que representen, o si per contra, defensen les urnes i el pacifisme com un camí legítim per exercir l’autodeterminació.

L’aritmètica parlamentària ho posa difícil. Els diputats són esclaus de les sigles gràcies a les quals ocupen la cadira, i no hi ha diferència entre VOX, PP, Cs i PSOE a l’Europarlament quan es tracta del conflicte català. Tots quatre voldrien aconseguir el trofeu de caça major, empresonar el president Puigdemont. També els socialistes, malgrat que governen a Espanya gràcies a l'independentisme.

Sigui com sigui, la UE es trobarà en una cruïlla pel suplicatori: si el Parlament europeu dóna llum verda al suplicatori, acceptarà la repressió de la dissidència política com a pràctica legítima a la UE. Si l’atura, demostrarà que és capaç de defensar els seus valors fundacionals malgrat els interessos polítics i geoestratègics d'aquest club d'estats. Hi ha qui dirà que a la UE només mana la Comissió Europea, i certament mana molt. Però l’Eurocambra és, al capdavall, la representació democràtica de 500 milions de ciutadans. No és poc.

Gemma Aguilera

Periodista

Article publicat al digital  elMón  el divendres 13 de novembre del 2020

Un país dividit

Pràcticament tots els ‘media’ nord-americans coincideixen en assegurar que les darreres eleccions americanes deixaran un país dividit en dues meitats i en tensió després d'una campanya molt dura, fins i tot amb brots de violència, insults i acusacions de corrupció. Potser Trump i Biden tenen programes electorals oposats ideològicament, però segur es trobaran el mateix repte a la Casa Blanca: guanyi que guanyi haurà de treure de la crisi del coronavirus un país que mai no havia estat tan polaritzat, amb una fractura política i social gravíssima. Veurem si realment les prediccions dels diaris americans es compleixen i la societat d’aquest gran país es fracciona com diuen.

Si traslladem aquesta anàlisi al nostre país, veiem que el govern espanyol s’ha escarrassat molt a retratar Catalunya com una societat dividida. La noció d’una Catalunya ‘dividida’ o ‘fragmentada’ encaixa bé amb el rebuig del president espanyol Pedro Sánchez a dialogar amb els representants catalans sobre la crisi política. L’argument funciona així: abans que l’estat espanyol pugui considerar de dialogar amb Catalunya, ‘Catalunya ha de dialogar amb ella mateixa‘. Dit altrament: com que els catalans estan en desacord, no té sentit que Espanya prengui part en cap diàleg.

És una estratègia qüestionable, ja que la premissa de la Catalunya dividida és falsa. És cert que els catalans estem dividits en la qüestió de la independència; per això demanem un referèndum, per a aclarir les xifres. Catalunya no té una ‘societat dividida’, si més no en termes de causes i solucions de la crisi política actual. Pel que fa a l’empresonament dels polítics i activistes socials catalans i el dret d’autodeterminació, Catalunya està força unida, en realitat. Existeix un consens ampli contra l’empresonament dels representants polítics catalans i també en favor de l’autodeterminació. Aquest consens, naturalment, inclou tots els independentistes, però també una porció significativa d’unionistes. Dit d’una altra manera, la majoria de catalans volem decidir mitjançant un referèndum.

El govern de Pedro Sánchez té raó quan diu que Catalunya està dividida pel que fa a la independència: la meitat la vol i l’altra meitat no –les xifres varien d’enquesta a enquesta, però s’acosten al 50-50 en els darrers anys. Aquesta és la norma en democràcia: la gent divergeix en coses, però està d’acord a resoldre les desavinences democràticament. Dit d’una altra manera, les preferències diferents per un resultat polític no significa necessàriament desavinença en la manera com s’ha de decidir aquest resultat. De fet, si no hi hagués divergència d’opinions respecte de la independència, no hi hauria necessitat de votar perquè el resultat ja se sabria, com passa a gairebé totes les regions de tots els països del món. És a dir, la desavinença no és entre catalans sinó entre la solució de consens proposada per la majoria de catalans –és a dir, llibertat per als presos polítics i referèndum d’autodeterminació– i la contraoferta feta pel govern de Sánchez –és a dir, llei i ordre o, si voleu, tribunals i repressió.

Quan s’ha d’escollir entre dues alternatives sempre hi haurà opcions dividides. El Brexit ha dividit els anglesos, la deriva islamista d’Erdogan els turcs, i el mandat de Trump els nord-americans, però en aquests països a ningú se li ha acudit no acudir a les urnes per dirimir l’abast de la divisió, perquè, si no, deixarien de ser democràtics. Ara bé, ja voldrien aquestes societats esmentades poder exhibir el grau de consens existent a Catalunya sobre el seu futur polític. El resultat de les eleccions al regne d’Espanya i també a Catalunya és tant o més preocupant que el resultat de les eleccions dels nord-americans, on la meitat dels electors troba il·legítim el que ha votat l’altra meitat. Aquí, si el resultat de les eleccions no interessa al règim del 78, resulta que no és gens il·legítim destituir, perseguir o empresonar els càrrecs electes i convocar noves eleccions fins que surti el que a ells interessa. Per acabar d’entendre el que està passant en aquestes eleccions americanes, llegiu l’editorial d’en Vicenç Partal titulat “La pitjor situació per als Estats Units: un president que mig país considerarà il·legítim”, que trobareu tot seguit.

La pitjor situació per als Estats Units: un president que mig país considerarà il·legítim.

Quan començo a escriure aquest editorial encara no tenim ni idea de qui serà el president dels Estats Units. Però ja sabem, i això és molt greu i extraordinàriament preocupant, que la meitat del país el considerarà elegit de manera il·legal. I li qüestionarà, en conseqüència, el dret de dirigir la república.

Feia molts dies que es preveia la crisi que ha arribat finalment: tan sols una victòria molt clara d’un dels dos candidats, claríssima, podia evitar una situació enormement complicada, que ningú no sap com resoldre, perquè posa en qüestió la democràcia mateixa. Aparentment, quan escric açò, Joe Biden es troba més ben situat per a endur-se la victòria. Però, si de cas, se l’endurà, literalment, pels pèls. I haurà de guanyar una batalla legal sense precedents que Donald Trump, amb el fals argument que el rival fa trampa, té preparada de fa molt de temps. L’actual president ja ha anunciat, per exemple, que demanarà el recompte a Winsconsin, on la diferència entre tots dos candidats és tan sols d’uns 20.000 vots sobre més de 3 milions. Trump intentarà d’anul·lar 20.000 dels vots del competidor, i tothom qui haja vist en acció un advocat americà agressiu es pot fer una idea de com arribarà a ser bruta i salvatge aquesta tasca.

Cal dir que aquest qüestionament i aquesta instrumentalització tan grans de la manera d’elegir president són, en bona part, el resultat del sistema electoral. Això és així. L’enorme complicació d’aquest sistema converteix les eleccions presidencials dels Estats Units d’Amèrica en cinquanta-una eleccions paral·leles, en què al final el vot popular compta ben poc. Perquè allò que importa és concentrar-se, amb la precisió d’un cirurgià, a aconseguir una petita diferència en uns pocs estats clau. Per exemple: Biden, ara com ara, s’emporta Winsconsin per 20.000 vots i guanya a Nevada per 9.000. Si acaba essent president gràcies a aquests dos estats, una diferència de menys de 30.000 vots haurà decidit una elecció en què hauran participat 135 milions de persones.

I si bé és cert que no serà la primera vegada que la cursa electoral acaba als tribunals, serà molt pitjor que l’any 2000, quan Bush va guanyar Gore. Perquè en definitiva podem tenir la sensació que van robar la victòria a Gore, però ni Gore ni Bush no dubtaven de la legitimitat del contrincant ni del mètode. I ara sí que passa això. El problema és el sistema electoral, sí, però sobretot el problema és que Trump qüestiona obertament la legitimitat de Biden de reclamar-se guanyador i discuteix normes i regles que ningú no s’havia atrevit a discutir fins ara. Eixir per la televisió a proclamar-se president durant la nit electoral, quan la votació era viva, va ser un gest que va violentar completament les tradicions de la vida política americana.

Tindrem dies per a parlar-ne, malauradament, perquè tot això no s’acabarà d’una manera fàcil. Però, ara com ara, ja sabem que els Estats Units entren en una fase molt complicada de la seva història i també que amb el comportament de Trump tenim davant un exemple paradigmàtic d’un canvi social i polític, la negació de la legitimitat de l’altre, que per desgràcia vivim arreu del món. D’una manera molt preocupant perquè la democràcia, per a poder funcionar, reclama el consentiment de l’altre. Simplement, no pots viure en democràcia si l’altra meitat de la població, com fa Trump, refusa de reconèixer que també tens el dret de guanyar i no et reconeix la legitimitat de fer-ho –i aquest és un aspecte fonamental d’aquesta crisi americana que al nostre país, com és evident, ressona de manera molt íntima.

En paraules d’Adam Przeworski, perquè una democràcia pugui sobreviure ‘ha de donar a les grans opcions polítiques la seguretat que de tant en tant poden guanyar, de manera que per a elles perdre en un context democràtic acaba essent més pràctic i atractiu que no pas dur el país a una dictadura, convençuts que no hi ha cap més manera d’exercir el poder a què creuen tenir dret que prescindir dels votants’. Prenguem-ne nota.

Vicent Partal

Periodista

 

Article publicat en el digital  VilaWeb  el dijous 5 de novembre del 2020

La independència no afluixa

Aquesta setmana s'ha fet pública l'Enquesta Sociopolítica del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) sobre el comportament polític dels catalans i d'aquesta enquesta podem deduir moltes dades, que segons com es mirin poden satisfer a uns i altres. En principi és meridianament clar que el 'sí' a la independència de Catalunya retalla distàncies i amb un 45,5% se situa a menys d'un punt del 'no', que obté un 46,3. Respecte a la darrera enquesta del juliol, els favorables de la independència han crescut tres punts i mig, mentre que el 'no' ha perdut 4,2 punts. D'altra banda, l'enquesta realitzada telefònicament entre el 29 de setembre i el 9 d'octubre amb un univers de 1.500 persones, indica que el 71,1% dels enquestats són partidaris d'una república i només el 14,5% vol mantenir la monarquia. La gran majoria dels enquestats, un 82,5%, prefereix pactar un referèndum amb l'estat espanyol i el 37,3% és partidari de declarar la independència unilateralment. Cal matisar, però, que aquests no són els resultats d'una pregunta que es faria en un referèndum d'independència real, i així i tot, el "sí" s'acosta cada cop més al "no".

De l’enquesta resulta que ERC guanyaria les eleccions al Parlament del 14 de febrer amb 35-36 escons, quatre diputats més que JxCat, que n’obtindria entre 31-32. Pel que fa a la majoria independentista, s’amplia en escons passant dels 70 actuals a una forquilla d’entre 72 i 75, però la suma d’ERC, JxCat i la CUP no supera el 50% dels vots i es queda amb un 47,7%, dues dècimes més que a les eleccions del 21-D. L’unionisme també cau per sota del 50% dels vots, i es queda a 48,1%, quan a les eleccions del 2017 va arribar al 50,9% dels vots. La resta són vots a partits extraparlamentaris (que puja de l'1,14% al 3,6%), i vots blancs. Dins l’unionisme el PSC quedaria en tercera posició amb 24-25 escons (18% dels vots), Ciutadans cauria a la quarta plaça amb 16-17 (12%), els comuns es mantindrien estables amb 8-9 (7,6%), mentre que el PPC, 7-8 (6%) com la CUP, 6-7 (4,9%) augmentarien la representació actual. Vox entraria a la cambra amb 4-6 escons (4,5%).

Però com sempre, les macroenquestes ofereixen molts detalls que cal analitzar amb tranquil·litat. De fet, el mateix CEO ofereix al seu web les dades en brut que han anotat els enquestadors i que han servit posteriorment als analistes per a confeccionar els gràfics i taules. Una curiositat per exemple pot ser que al punt 5.3 de l’enquesta del CEO, sobre les eleccions, a la pregunta sobre quin partit es votaria si les eleccions fossin l’endemà, hi apareix un resultat agrupat sota el nom “altres”. Si ens fixem amb les dades en brut que ofereix el CEO hi trobarem que dins d’aquest “altres” hi ha 3 persones que han dit que votarien al PDeCat i només 1 sola que votaria al PNC. També hi ha dues persones que votarien la inexistent “CiU”.

Això vol dir que JxCat guanya dins del seu espai i esvaeix els dubtes sobre la possibilitat que PNC o PDeCat obtinguin representació o que representin, realment, una divisió del vot preocupant. Un fet empíric que deixa molt tocat el partit de David Bonvehí i Artur Mas així com l’invent de Marta Pascal. Segons aquesta enquesta del CEO, per tant, Carles Puigdemont segueix arrossegant com a líder el vot independentista que no va a ERC o CUP. Fins i tot, crida l’atenció la gent que ha respost que votaria “el partit del Puigdemont” sense usar les sigles per a referir-s’hi o “el partit de Torra”, que evidencia el pes del càrrec que ha ostentat el Molt Honorable, ara inhabilitat.

Francesc Abad, llicenciat en Dret, que treballa al Departament d’Empresa i Coneixement, sevillà d’origen, que va arribar a Cornellà de Llobregat quan tenia quatre anys i que es dedica des de fa temps a comentar l’actualitat política en el seu Blog “Dies de Fúria”, ha fet una anàlisi extensa de l’enquesta del CEO on afirma que és una enquesta molt interessant i molt sòlida, com totes les que fa el CEO, però també que és una enquesta on hem de ser prudents en la seva comparació amb els Baròmetres d’Opinió Política que també fa el CEO periòdicament, justament per aquesta diferent metodologia per fer el treball de camp. Com ens sembla molt interessant aquesta anàlisi us oferim la possibilitat de llegir-la tot seguit.

Anàlisi de l'Enquesta Sociopolítica del CEO d'octubre 2020

El divendres 23 d'octubre hem tingut accés a una nova enquesta del CEO (Centre d'Estudis d'Opinió), l'Enquesta Sociopolítica 2020. És una enquesta molt en la línia del que són els Baròmetres d'Opinió Política que regularment fa el CEO, però que presenta algunes singularitats, com són un grup de preguntes vinculades al tema Covid-19, també el tractament diferent, innovador, d'alguna de les preguntes clàssiques del BOP i, finalment, un tema gens menor, com és que el treball de camp de l'enquesta està fet amb trucades telefòniques, mentre que el BOP del CEO es fa amb entrevistes "presencials". És una enquesta molt interessant i molt sòlida, com totes les que fa el CEO, però també és una enquesta que hem de ser prudents en la seva comparabilitat evolutiva amb els BOPs justament per aquesta diferent metodologia per fer el treball de camp, telefònica vs entrevista presencial.

 0. Visió general.

L'anàlisi d'aquesta enquesta del CEO "Sociopolítica" el començarem per les grans conclusions. L'enquesta evidencia el que ja fa molt temps evidenciem, és a dir, un escenari de gran estabilitat en les grans qüestions polítiques del nostre país. Allò de "tot el peix venut". No observem cap canvi mínimament significatiu. Això també val pel que fa a la projecció electoral: seguim on estàvem, amb el que podríem considerar un empat tècnic entre ERC i Junts per Catalunya, amb la possibilitat de fer una majoria alternativa a la independentista, amb un nou tri o quatripartit (ERC, Comuns, PSC i CUP) i amb una descomposició de l'espai unionista difícil de predir, a hores d'ara, com acabarà, però que sí que apunta algunes evidències.

Finalment, i en relació amb les qüestions més innovadores de l'enquesta, també evidenciem, i és una de les coses que tractarem amb més profunditat, les dificultats creixents que té l'independentisme per traçar una estratègia compartida entre les diferents forces polítiques independentistes, i per extensió, cíviques i socials.

1. Sobre la projecció electoral.

Ja sabeu que la projecció electoral és la part que sempre considero menys interessant de qualsevol enquesta política, però entenc és la més mediàtica i que més interès desperta. L'enquesta sociopolítica del CEO confirma, en un escenari polític canviant, els grans eixos de l'escenari polític a Catalunya:

Pel que fa a l'independentisme, es confirma la proximitat de l'empat tècnic entre ERC i Junts per Catalunya i un petit ascens de la CUP. Fins ara ERC manté la posició capdavantera en intenció de vot, i això és en si mateix una notícia, atès el desgast a les xarxes que sembla patir, però Junts x CAT, des de l'anunci del President Puigdemont d'impulsar el nou projecte polític, ha anat avançant posicions, fins a situar-se a les portes d'aquest empat tècnic.

La suma d'ERC i Junts per Catalunya projecta un interval de diputats entre 66 i 68. És molt curiós, i espero que tant a ERC com JxCAT ho vegin, que 66 és el mateix nombre de diputats que van assolir el 21D. Pot variar com es distribueixen entre ells, però això és tot. El votant indepe és el que és i el gruix del vot indepe que fluctua ho fa entre ERC i JxCAT. No ens fem pel·lícules amb eixamplaments de base...

Però si hi ha una dada que, de totes les de l'enquesta, podria ser la més cabdal i decisiva de totes per estar en millors condicions de fer la independència, i és que en l'interval màxim de la forquilla de la projecció de diputats a ERC i JxCAT, poden arribar als 68 diputats, és a dir, a la majoria absoluta.

I que ERC i Junts per Catalunya o Junts per Catalunya i ERC puguin sumar majoria absoluta és, des del meu punt de vista, la dada més rellevant i important per fer la independència. La gran majoria de mals del procés independentista són conseqüència directa del fet que la suma d'ERC i JxCAT no hagi tingut majoria absoluta. El 27S 2015 que Junts pel Sí no assolís majoria absoluta, i passés a dependre de la CUP, va dinamitar la necessària fortalesa, solidesa, que ha de tenir la direcció de qualsevol moviment d'alliberament nacional. Des del 27S, i justament perquè ERC i Junts no han tingut mai majoria absoluta, tot i tenir-la a tocar, aquest fet s'ha convertit en la causa més gran de desgast de l'independentisme, perquè des d'aquest moment vam deixar de fer independentisme, i només hem pogut fer que supervivència parlamentària.

La CUP, en comptes de sumar lleialment, respectant la correlació de forces dins l'independentisme, sempre ha exercit el xantatge: per posar i treure presidents, per passar-se pel cul els pactes a què arribava amb les altres forces independentistes, i per no tenir cap problema en votar sistemàticament amb C's, PSC i PP contra el govern independentista, només per desgastar-lo, sense mai ni un mil·límetre de lleialtat o complicitat.

I això ha estat, és i serà, un dels més grans problemes que té l'independentisme per fer la independència. La CUP és necessària en el "nosaltres" per la independència, però és un permanent obstacle per fer la independència.

Que la suma de diputats d'ERC i JxCAT que projecta el CEO pugui tenir majoria absoluta seria probablement la millor notícia per a l'independentisme des de l'1-O. No hi ha res que pugui ajudar més a empènyer per la independència i per fer la independència que aquest fet, la majoria absoluta d'ERC i JxCAT. El creixement de la CUP és important per sumar % de vot independentista, però es deu més a la projecció de creixement de l'abstenció que no pas a què la CUP creixi en vot.

Pel que fa a la resta d'opcions en l'àmbit indepe o nacionalista català, ni rastre. I això també és una altra constant amb totes les enquestes que estem coneixent. Ni Pdecat, ni PNC, ni Primàries, ni FNC ni res de res. Tot irrellevant.

Pel que fa a l'unionisme la seva força global més o menys es manté, tot i que potser alguns escenaris poden apuntar retrocés, però aquest manteniment global es produeix amb unes enormes sacsejades internes.

La megasacsejada és l'ensorrada de C's, que recordem va guanyar les eleccions del 21D. Ara pot perdre fins a 20 dels 36 escons que va obtenir el 21D. Fins ara, en vot decidit, les restes de C's es distribueixen entre PSC com a principal hereu (amb un 9,1% del vot de C's del 21D), PP (amb un 5,7%) i Vox (amb un 3,4%). Però la principal dada és aquest 22,7% de votants de Cs del 21D que diuen NS/NC, en el que és el percentatge més gran de tot el panorama polític. Si li afegim el 12,5% d'antics votants situats en "altres opcions", veiem que gairebé un 35% d'antics votants Cs estan en una mena de llimb en relació amb el seu vot.I això al marge de què els seus ex-votants són els que lideren l'abstenció declarada, amb un 5,7%. Cap altre partit té tants ex-votants que explícitament diuen s'abstindran.

El PSC sí que sembla es posiciona com l'opció del vot útil unionista, però no amb la força que necessitarien per ser alternativa a res. Malgrat tot, malgrat no recollir prou suports per a liderar l'unionisme oferint imatge alternativa a l'independentisme, no podem menysprear que l'estratègia radicalment unionista del PSC els estigui donant fruits: recullen un 9,1% de vot de Cs, un 3,2% dels Comuns i un 4.5% del PP. La pluralitat d'aquests percentatges és el que evidencia s'han convertit en el vot útil unionista.

VOX està ací, i amb tota seguretat entrarà al Parlament, perquè també recull, tot i que amb menor intensitat que el PSC, vot de tots els altres partits unionistes: un 3,4% de C's, un 2,1% dels Comuns i un 9,1% del PP. Només no recull del PSC, justament pel que explicàvem en el paràgraf anterior, que el PSC és la força tractora de l'unionisme aquestes eleccions.

Una de les bones notícies de l'enquesta és la descomposició dels Comuns, amb només un 50% de fidelitat de vot, i vot que li marxa cap a PSC i VOX. Les seves fronteres ideològiques acaben imposant un escenari que com a molt els pot fer repetir resultats, si el seu % d'antics votants ara indecisos, que és el més gran de tots els partits polítics, no segueix la fuga cap a les seves fronteres naturals del PSC i de VOX.

2. Sobre la relació amb Espanya: autonomia, referèndum, independència.

Fa molt temps que l'evidència del que la societat catalana pensa amb relació a aquests temes és molt sòlida, tant sòlida com petrificada.

─ la majoria (60%) de catalans creu que Catalunya té un nivell insuficient d'autonomia

─ la immensa majoria dels catalans creu que els catalans tenim dret a decidir el nostre futur en un referèndum: el 76,3%, o sigui 3 de cada 4 catalans, percentatge al qual s'arriba perquè hi ha un 26,4% de votants de C's que així ho creuen (sí, 1 de cada 4 votants de Cs), un 63% dels votants de PSC, un 70% dels votants dels Comuns, un 32% dels del PP i fins i tot un 22% dels de VOX!!!!!

─ l'estabilitat en el suport a la independència, en si l'enquestat vol o no vol la independència, també és molt gran. Hi ha oscil•lacions d'una enquesta CEO a una altra, però gairebé sempre dins els marges d'error de l'enquesta. En aquesta enquesta que ara estem comentant, un 45,5% Sí que vol la indy i un 46,3% No, és a dir, empat "tècnic" en això de voler la indy o no. L'últim BOP el No era del 50% i el Sí del 42%. Ni llavors estàvem en clar retrocés ni ara en ascens. Són dades que hem de mirar en evolució temporal llarga, i veiem sempre es mouen en aquests paràmetres de percentatges.

─ abans de preguntar sobre si es vol o no la independència, l'enquesta pregunta, després d'haver preguntat sobre el nivell de satisfacció amb l'autogovern, com li agradaria a l'enquestat que s'articulés políticament la relació entre Catalunya i Espanya.

També en els resultats d'aquesta pregunta hi ha una gran estabilitat amb relació als anteriors BOP del CEO. Tanmateix, en aquesta pregunta, per a aquesta enquesta, és on el CEO ha introduït una novetat que val la pena comentar.

Pregunta el CEO si creu que en la relació CAT-ESP, Catalunya hauria de ser com ara una Comunitat Autònoma, un Estat dins una Espanya Federal o un Estat independent. El 35,4% dels enquestats diuen que un Estat independent, és la resposta majoritària, seguits d'un 29,5% que creuen hem de seguir sent una comunitat autònoma, i, amb gairebé el mateix percentatge, tenim el 29,3% que creuen hauríem de ser un estat dins una Espanya Federal.

En aquesta pregunta de resposta múltiple, quan mirem la resposta única l'estat independent guanya, però ja veiem que sense majoria absoluta, amb un 35,4%. La innovació d'aquesta enquesta sociopolítica del CEO ha estat preguntar als enquestats què voldrien com a "segona opció". I aquí veiem com llavors un estat dins una Espanya federal arrasa, amb un 74,1% (suma 1 i 2), seguit de l'opció Comunitat Autònoma (50,1%). I l'estat independent que era la primera en única resposta, ara és la tercera, amb un 48,7%. És molt interessant això que ha fet el CEO perquè desmunta tota aquesta patranya dels "federalistes" que diuen ser-ho entre Comuns i PSC, perquè la majoria d'ells, si els pressiones una mica, es delaten que prefereixen ser una comunitat autònoma que un estat independent.

“Pues eso, slokai”. Així estan les coses. Ho dic pels indepes que es passen el dia recollint les baves de la Colau i dels Comuns....

3. Sobre la gestió del post 1-O.

És només una pregunta, la que per primera vegada el CEO ha plantejat, en aquesta enquesta "sociopolítica", però és molt interessant. Amb independència de com ens posicionem, del que votem, etc. crec que tots estarem d'acord que una de les coses més traumàtiques dins el moviment independentista ha estat la gestió de tot el que va seguir a l'1-O. Sense plantejar-ho exactament en aquests termes, sí que s'entén tot de la pregunta que fa el CEO, que pregunta l'enquestat quina creu és  la millor opció en relació amb la situació entre CAT i ESP. El CEO planteja 3 opcions possibles:

─ ser una comunitat autònoma d'Espanya

─ pactar un referèndum amb l'estat espanyol

─ declarar la independència unilateralment

En el que és un molt interessant plantejament demoscòpic, demana als enquestats quina és, en primer lloc, la seva opció, però també quina seria la seva segona opció.

Sobre les respostes en primera opció, és a dir, les principals, està clar que la DUI, com a tal, com a opció política per sortir de l'actual situació, no és l'opció majoritària dels nostres ciutadans: només un 15,4% diuen que allò que cal és fer una DUI. Recordem que aquests mateixos enquestats han dit, amb un 45,5% que volen la independència. O sigui, entre els que volen la independència, segons l'enquesta (fiable) no arriben a la meitat els que volen la DUI.

La majoria social voldria un referèndum pactat amb l'Estat Espanyol, un 51,9%.

És clar, jo també el voldria. Per això és important el que planteja el CEO de "i en segona opció?". Doncs quan mirem la suma de primera i segona opció veiem que la DUI la recolzarien un 37,3% dels catalans, és a dir, 20 punts més del suport que tenia en primera opció. Aquests 20 punts són de gent que diu voler prioritàriament el referèndum, però si no pot ser, doncs la DUI. Però tanmateix, seguim veient com aquest 37,3% que suma primera i segona opció segueix sense arribar al 45,5% que diuen voler la independència. En la suma primera i segona l’opció el referèndum assoleix el 82% i comunitat autònoma el 51,7%

Aquest és un tema de molt difícil gestió per a l'independentisme, però que s'hi ha de posar. Són dues opcions que a priori semblen difícilment conciliables. Però alguna cosa haurem de fer. O correm el risc de prendre mal i ser incapaços de bastir una mínima estratègia compartida.

Fixem-nos:

─ els votants d'ERC són els que més clar ho tenen, els que més han "comprat" el discurs que està fent la seva direcció, fins al punt que és un 73,6% dels votants d'ERC els que d'entrada volen l’opció del referèndum, per tan sols un 20,9% que es manifesten per la DUI.

─ En canvi els votants de Junts per Catalunya i de la CUP estan absolutament dividits en les seves opcions:

─ un 49,7% dels votants de JxCAT estan per la DUI, però un 45,4% pel referèndum

─ un 49,1% dels votants de la CUP estan pel referèndum, però un 47,2% per la DUI

No és aquest article el lloc ni el moment per entrar a analitzar les implicacions que tenen aquestes dades. Avui només apunto que les implicacions hi són, que les dades són molt complicades de processar en termes polítics i que, si no ho fem bé, ens podem veure abocats a escenaris polítics de permanent col•lisió i d'incapacitat de bastir cap estratègia compartida. El repte que tenim pel davant és extraordinari. Molt i molt complicat de gestionar.

4. Sobre els lideratges i la "sectarització" electoralista que alguns, i a les dades em remeto, promouen.

La pregunta sobre la valoració dels líders polítics és una de les favorites dels mitjans de comunicació, perquè els permeten jugar a allò dels bons i els dolents. Els encanta, a tots, això de poder titular "Oriol Junqueras és el líder polític millor valorat, pel damunt de Puigdemont". I clar, és cert, sumat tot, és així. Però la cosa és que al darrere d'aquesta dada final el que hi ha són moltes i moltes coses, molt més importants, que expliquen la dada final, però sobre les que no es diu res. I aquestes coses que són les que determinen la dada final, però que no s'expliquen, és el que avui, per a acabar, voldria explicar.

Efectivament, l'Oriol Junqueras és el líder polític més ben valorat de tots, de fet l'únic que aprova, amb una valoració mitjana de 5,72. Al darrere d'aquesta dada, que és així, hi ha dues grans qüestions polítiques que l'expliquen: la derivada de la millor valoració que té Oriol Junqueras entre els votants unionistes, en comparació a altres líders indepes, i l'evidència de l'impacte de la política "sectària" que practica bona part de la direcció d'ERC i la pràctica totalitat dels seus “voceros” mediàtics. Vegem-ho:

─ la valoració diferencial dels votants unionistes en relació amb els líders independentistes: tots els votants de tots els partits unionistes, tots, valoren millor a Oriol Junqueras (OJ) que a Carles Puigdemont (CP). Així, els de C's valoren amb un 2,69 a OJ i amb un 1,26 a CP , els del PSC amb un 4,18 a OJ i amb un 1,47 a CP, els dels Comuns amb un 5,51 a OJ i amb un 2,86 a CP, els del PP amb un 1,82 OJ i amb un 1,19 a CP i fins i tot els de VOX, amb un 0,66 a OJ i amb un 0,22 a CP. No hi ha excepció entre els votants de les forces polítiques unionistes.

Alguns poden fer una lectura d'aquesta valoració diferencial en clau positiva, que OJ és capaç de teixir més complicitats, que no genera tanta oposició. Però d'altres poden fer─ne una altra lectura, com que OJ representa la rendició, mentre que CP és l'enemic a batre, l'enemic públic número 1 de l'unionisme.

─ l'evidència de l'impacte de les estratègies i polítiques sectàries i divisives d'una part de la direcció d'ERC i de la majoria dels seus “voceros” mediàtics és demolidora. En aquest despropòsit divisiu en què estem instal•lats sempre hi ha el recurs al "y tu más", al "qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra" i tal, o sigui, a intentar fer veure que el sectarisme és de tots i amb relació a tots.

Però l'enquesta del CEO, aquesta i totes les anteriors que hem conegut, desmunta totalment aquesta "generalització" de les responsabilitats, i identifica clarament el resultat entre els electors dels missatges sectaris d'aquesta part de la direcció i dels “voceros” mediàtics d'ERC.

Fixem-nos:

─ com valoren els votants de JxCAT a OJ? Doncs amb un 6,99. I a Marta Rovira? Doncs amb un 6,80. I els d'ERC a CP? Doncs amb un 5,93.

─ com valoren els votants de JxCAT a Quim Torra? Doncs amb un 8,30. I els d'ERC? Doncs amb un 5,97

Es pot veure clarament com els votants de JxCAT valoren sempre més positivament als líders d'ERC, que no pas els votants d'ERC als líders de JxCAT! Per què?, pel desgast sectari incessant que en el seu electorat matxaca tot aquest personal de la secta del Sol de la direcció d'ERC.

La cosa sectària arriba, però, a nivells preocupants, quan veiem que fruit de tot el que fa la secta del Sol, els votants d'ERC pràcticament valoren igual repressors com Salvador Illa i Jèssica Albiach que reprimits. Així els votants d'ERC valoren amb 5,21 al ministre Salvador Illa i amb un 5,01 Jèssica Albiach. O sigui un ministre del “Gobierno de España” i la seva repressió, només 0,7 per sota que el President Puigdemont, a l'exili per l'acció repressiva de l'estat només 0,6 que el President Torra, inhabilitat per l'acció repressiva de l'estat.

És molt fort. La secta del Sol blanquejant els repressors i criminalitzant, els reprimits. Les dades són prou evidents.

Aquesta relació causa/efecte amb el que fa part de la direcció d'ERC i la secta del Sol es posa encara més en evidència quan mirem el comportament d'un electorat no afectat per aquesta sectarització, com és el de la CUP, que valora amb 6,87 CP, 6,48 OJ, 6,12 QT i 6,45 MR, és a dir, dins uns mateixos paràmetres avaluatius, a diferència de la valoració sectaritzada induïda als seus votants per aquest sector de la direcció i la secta del Sol. I l'evidència ja és plena quan, evidentment, els votants CUP suspenen als repressors que aprovaven l'electorat d'ERC: 3,22 a Salvador Illa i 3,87 a l'Albiach.

I no puc estar parlant de lideratges i no fer referència a l'enorme, excepcional, lideratge que exerceix, que té, que s'ha guanyat, el President Puigdemont a tot l'espai electoral de qui es coneix com a Junts per Catalunya. Valoració de 8,60, la més alta en relació amb els lideratges i electors de qualsevol formació política. El President Puigdemont és evident que és la referència política de tot un espai polític, no per totes aquestes rucades unionistes de "adhesión al líder" i tal, sinó pel que representa, encarna i tantíssims independentistes creuen és l'únic que pot liderar.

5. Per ètica i estètica, també acabo amb una altra valoració global.

Ja heu vist que l'enquesta sociopolítica del CEO tenia moltes coses i molt interessants. Quan faig aquestes anàlisis el que vull és compartir amb tots vosaltres la meva visió, a partir de la meva expertesa en el tractament de dades, també demoscòpiques. Però evidentment tot sota el sedàs de la meva opinió compromesa a favor de la independència. Tenim molta feina a fer. Però la podem fer. Tenim molts riscos al davant, no només externs, repressius, sinó riscos generats per nosaltres mateixos, pels independentistes, partits, entitats, militants, etc.

M'agradaria molt que tothom veiés, en aquesta anàlisi, les oportunitats que tenim al davant. I treballem per aprofitar-les.

Però, tal com estan les coses, gairebé em conformaria que aquesta anàlisi servís per evitar que caiguem de cap en els escenaris de gran risc que he identificat.

Només podrem ser independents si hi som tots, si som capaços d'assumir i blindar el "nosaltres" i una estratègia compartida.

Som-hi.

Francesc Abad

Llicenciat en Dret

 

Article publicat al digital  diesdefuria.blogspot.com  el dissabte 24 d’octubre del 2020