La gran estafa d’ERC

Fa poc més d’una setmana, el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) van anunciar un acord que va generar molta expectació i debat a l'escenari polític espanyol, però que analitzat a fons es revela com una gran estafa.  Esquerra Republicana va vendre que havia aconseguit, entre altres molles de pa, el traspàs de Rodalies, la condonació de part del deute autonòmic, la continuïtat de la taula de diàleg i fins i tot la llei d’amnistia. 

Anem a pams. Analitzem la realitat que segurament no us explicaran tan clarament els mitjans tradicionals: Sobre el traspàs de Rodalies s’ha decidit crear una empresa que porti el nom ‘Rodalies Catalunya’, però que tindrà un Consell d’administració controlat en un 50% pel ‘Gobierno’. Els acords “estratègics” que s’hagin de prendre no es podran fer sense la benedicció del ‘Gobierno’. Tampoc es parla del traspàs de totes les línies, si no d’uns trams concrets. Pel que fa a la condonació del deute, ER ha treballat per a la resta de comunitats que vomiten contra Catalunya, ja que ha aconseguit el ‘café para todos’. És a dir, que es “facilitarà” el finançament de Catalunya a través d’un mecanisme pel qual l’Estat assumirà part del deute econòmic i que es farà extensible a totes les comunitats autònomes que ho vulguin. De la taula de “diàleg” que tant “èxit” va assolir la passada legislatura espanyola, Esquerra Republicana ha arrencat un gran compromís: no fixar cap data per a la pròxima reunió. Recordem que l’última va ser al juliol de l’any passat i ja en coneixem els resultats. I sobre l’amnistia… ni a Junts li sembla bé el resultat, motiu pel qual encara estan intentant negociar com “millorar-ho”. De moment Junqueras ja ha dit feliçment que “serà per tothom sense exclusions”. Bé, sapigueu que “sense exclusions” inclou els policies que cantaven l’ “a por ellos” i que van atonyinar de manera indiscriminada i desproporcionada tothom que volia votar. ER ha decidit perdonar-los.

Tot plegat respon a les directrius d’un personatge nefast per Catalunya, Oriol Junqueras. Aquest home, Junqueras, és un psicòpata, el que vol dir que té un ego tan immens que no pot tolerar que ningú li faci ombra. De sempre, primer Mas i després Puigdemont, l’han deixat en un segon lloc que ell no ha pogut pair. Tota la seva actuació es mou en el sentit de perjudicar a qui no el deixa brillar i que, des de fa vuit anys, és Puigdemont. Si analitzem la seva actuació en aquests darrers vuit anys, s’explica per la recerca del màxim perjudici per a Puigdemont. No és cert, com diu alguna gent, que Junqueras s’ha “engelosit” del president Puigdemont, que ha esdevingut el centre de la política espanyola, perquè li ha començat a arrabassar l’estratègia de negociació amb l’estat. La seva manera de funcionar no té res a veure amb el moment actual, ho porta fent durant tota la seva trajectòria i ara és simplement un moviment tàctic d’algú que està fora de joc i busca desesperadament la manera de no perdre més protagonisme. Només cal veure la imatge de la signatura de l’esmentat acord ERC-PSOE. ER pacta sempre a favor de l'estat i contra Catalunya. Quan es 'despista' i pacta algun aspecte interessant, el ‘Gobierno’ no compleix.

Per desgràcia de Junqueras, ara Junts ha arribat a un altre acord amb el PSOE i Puigdemont ha gaudit ara de l’oportunitat de diferenciar-se d’ER i de demostrar que realment ell no s’ha exiliat 6 anys per acabar demanant que el perdonin i tornar amb la cua entre les cames, sinó que ha pogut bastir un acord molt millor que el de Junqueras. Puigdemont sabia que, si deia no a Sánchez, hi hauria una més que probable escissió dins de Junts. El president a l’exili sap que l’acord d’ER no ha agradat gens a l’entorn independentista que no té un carnet de militant a la boca. I això és important en el cas d’una repetició electoral. Sap, com ho sap ER també, que per moltes promeses que faci el ‘Gobierno’ difícilment es compliran mai, bàsicament perquè mai les han complert. I aleshores amb quin posat es presentarien a les següents eleccions? Acceptar la derrota o mantenir el pols. Aquesta és la qüestió que, Agustí Colomines, en el seu article titulat “Fumata blanca”, analitza arran de l’acord entre Junts i el PSOE, on Junts no reconeix el marc constitucional espanyol ni s’hi compromet, dient: ja em perdonaran els d’Esquerra, és molt diferent del que van pactar amb Pedro Sánchez durant el que ells anomenen “primera fase de la negociació”. Podeu llegir l’article d’en Colomines, tot seguit.

Fumata blanca

En el món de la política, els gestos poden ser tan poderosos com les paraules. Reflecteixen els valors, les creences i les prioritats dels protagonistes d’una acció. Quan dos partits arriben a un acord, sempre hi ha un moment estel·lar, que acostuma a ser al final, quan els representants de les dues parts s’asseuen de cara i estampen la signatura en un paper. De l’acord entre Junts i el PSOE no hi ha una fotografia per a la història d’aquesta mena, sinó només el traç de les firmes de Jordi Turull (Junts) i de Santos Cerdán (PSOE). Tampoc no va haver-hi una compareixença conjunta per explicar el contingut de l’acord. Cada partit va convocar la premsa per separat, encara que estiguessin a tres-cents metres els uns dels altres en dos locals adjacents. No hi va haver ni fotografies ni somriures de complicitat ni moixaines. En el cas d’ERC, en canvi, el ministre Félix Bolaños va viatjar a Barcelona i es va fotografiar amb Oriol Junqueras a l’hotel The Hoxton del Poblenou amb un bolígraf agafat de la mà i uns papers damunt la taula. No soc expert en comunicació política, però estic segur que ni a Toni Aira ni a Patrícia Centeno no els ha passat per alt aquest detall. És una metàfora.

En què consisteix la metàfora? Doncs és la representació simbòlica del que es pot llegir en les quatre pàgines de l’acord polític al qual han arribat Junts i el PSOE. Cap dels dos partits no considera l’altre un aliat: “El PSOE i Junts reconeixen les profundes discrepàncies i són conscients de la complexitat i dels obstacles del procés que es disposen a emprendre”. Un procés no és cap aliança, és una altra cosa. Un acord de governabilitat, posem per cas. “Fer de la necessitat virtut”, tal com va predir el president Puigdemont que potser faria el PSOE a la conferència del 5 de setembre. Pedro Sánchez va confirmar aquella predicció a la reunió del 28 d’octubre del comitè federal socialista que va donar llum verda a negociar l’amnistia amb l’independentisme. Tots els acords de pau arrenquen de la mateixa manera, amb l’assumpció per part d’una de les parts que li cal convertir una situació imposada en favorable. Venen a dir: “he de posar bona cara al que estic obligat a fer per necessitat”. El PSOE s’ha avingut a pactar amb Junts perquè Pedro Sánchez necessita els set vots dels independentistes. Junts no se’n considera un aliat més i ho remarca. Els set vots tenen un preu polític i no pas una promesa de més competències. És per això que em sembla absurda la competició que alimenta Esquerra sobre qui ha aconseguit més coses en les respectives negociacions. No es tracta d’això, perquè la principal discrepància entre els dos partits és sobre la naturalesa i l’enfocament del pacte que han signat cada un amb el PSOE.

Esquerra defensa des de fa molt de temps que per resoldre el conflicte cal reforçar l’esquerra espanyola, PSOE i Sumar, i, un cop consolidada, iniciar un procés endogen de reforma de l’Estat. Junts no comparteix aquest diagnòstic ni de bon tros. Ja no el compartia el 2018, quan Puigdemont es va oposar a la moció de censura que va tombar Mariano Rajoy, que finalment Junts va votar per la pressió de Xuclà i Campuzano. Les raons de llavors són les mateixes que ara té per fer el contrari i investir Pedro Sánchez. Aleshores, donar suport a la moció de censura comportava donar suport a l’estabilitat i liquidar un govern molt feble per reforçar el PSOE i donar estabilitat a l’Estat. Avui, en canvi, donar suport a la investidura de Sánchez és un factor de desestabilització i obre una fractura espanyola molt profunda, com es pot veure en les violentes manifestacions de Madrid i en la reacció dels poders fàctics espanyols. La premsa, també la més progressista, blasma l’acord a cor què vols. Llançar una moneda a l’aire i apostar per noves eleccions que poguessin comportar una majoria PP-VOX tenia massa riscos. A més, això hauria ajudat a l’estabilització i el retorn a l’ordre de la política espanyola que hauria tingut com a conseqüència afeblir encara més l’independentisme. La forta divisió dels partits espanyols debilita l’Estat i l’independentisme ha d’aprofitar aquesta circumstància per arrencar drets que no hauria d’haver perdut mai. Quin partit espanyol i quan havia reconegut mai que les reivindicacions i demandes dels catalans tenen “un profund recorregut històric i que han adoptat diferents maneres des que els Decrets de Nova Planta van abolir les constitucions i institucions seculars de Catalunya”? Qui no sàpiga llegir la transcendència d’aquest reconeixement és que no sap en quin món viu. Algú dirà que tot això és pura retòrica i que en l’acord amb Esquerra ja s’insinuava. Però insinuar no és afirmar. A partir d’ara el PSOE no podrà anar pel món dient que aquí no passa res. Que tot plegat és conseqüència del “deliri” independentista. El conflicte arrenca de la Nova Planta. No és poca cosa. Això mateix servirà per reforçar l’oficialització del català a la UE.

Com que a Catalunya estem instal·lats en una mena de competició entre ‘hooligans’, el reduccionisme s’ha apoderat dels tertulians. Limitar-se a dir que Junts ha fet ara el que Esquerra va començar a fer el 2018 és no tenir perspectiva històrica. El pacte de Junts amb el PSOE significa un canvi en el relat sobre la naturalesa del conflicte, la legitimitat de l’1-O i de la reivindicació de l’autodeterminació. No és la independència, no. Però és un gir copernicà que només desvirtuen els que volen crear un partit nou per ocupar el poder que no tenen. Critiquen, però mai et diuen què farien. La discrepància entre Junts i Esquerra no era sobre si calia negociar o no amb els partits espanyols, sinó com fer-ho i com enfocar-ho aprofitant la “confrontació intel·ligent”. El PSOE va exigir a Esquerra que renunciés a la unilateralitat i Junqueras va fer-ho públicament abans de ser indultat. En les quatre pàgines de l’acord amb Junts aquesta condició no s’esmenta enlloc. Al contrari, el PSOE reconeix a Junts el dret a reivindicar l’autodeterminació. No es tracta d'acusar ningú de res, però sí que cal remarcar que són dos plantejaments antitètics i tenen un valor molt diferent. ¿S’imaginen el règim iranià reconeixent en un acord polític que els gais tenen drets, encara que ells els detestin, i que està disposat a buscar una fórmula per admetre-ho? Portem-ho al conflicte de l’Orient Mitjà i diguin-me vostès si no seria una novetat que Hamàs reconegués a Israel el seu dret a existir.

Els escèptics observen que amb una declaració de principis no n’hi ha prou i es pregunten de quina manera Junts obligarà el PSOE a complir tot el que vagi acordant o bé com es resoldran les disfuncions que sorgeixin en el desenvolupament dels acords. Com que no s’ha explicat d’una manera clara la metodologia de la negociació i encara no s’han fet públics els noms dels mediadors internacionals que amb el suport d’un estat estranger avaluaran mes a mes l’evolució dels acords, és normal que hi hagi persones reticents a admetre l’eficàcia del pacte. La debilitat més gran del pacte és que és un acord marc, com gairebé totes les primeres declaracions de pau, com va escriure Vicent Partal. Només quan se sàpiga tot (noms dels mediadors, estat on se celebraran les reunions i abast de l’amnistia) es podrà avaluar l’altura política del que ha pactat Carles Puigdemont. També caldria posar en la columna de l’haver que el català ja és avui oficial a les Corts espanyoles i que, n’estic segur, perquè ja no hi ha cap estat que s’hi oposi, aviat ho serà a la UE. Potser el que encega un sector de l’independentisme és que en el moment més feble, electoralment parlant, de l’independentisme, més avenços ha aconseguit. És una paradoxa, sí. Com ho és que el PSOE hagi propiciat un ambient “guerracivilista” que podria costar-li car, sobretot perquè el rei té la posició que té, completament alineada amb la dreta i l’extrema dreta.

Que les crisis són oportunitats no hauria de ser un simple recurs dialèctic. La negociació per a la investidura ha propiciat la fractura de l’espanyolisme i de la coalició del 155. Les raons per les quals Pedro Sánchez ha rectificat poden semblar oportunistes, però l’efecte de la seva decisió és el que és. L’independentisme ha d’aprofitar aquesta “oportunitat” per demostrar a l’electorat que per defensar Catalunya cal continuar confiant-hi i no convertir el PSC en l’interlocutor del seu propi partit. Al País Valencià ja es va poder constatar que un president del PSOE no podia pretendre resoldre els problemes polítics i de finançament de la comunitat autònoma si ho havia de fer amb el secretari general del seu partit a Madrid. Només hi havia un relat i no dos i el fort (l’Estat) s’imposa sempre sobre el dèbil (l’autonomia), condicionant el feble al marc constitucional imperant. I aquesta és una altra de les “sorpreses” de l’acord entre Junts i el PSOE: Junts no reconeix el marc constitucional espanyol ni s’hi compromet, cosa que, i ja em perdonaran els d’Esquerra, és molt diferent del que van pactar amb Pedro Sánchez durant el que ells anomenen “primera fase de la negociació”. O sigui els acords del 2019, en què admetien que els límits a les mesures acordades els imposava la Constitució. Qui s’equivoca i no veu els avantatges d’un moment històric, sovint cau perjudicat. Vejam què passa.

Agustí Colomines

Historiador

 

Article publicat al digital  EL NACIONAL el dissabte 11 de novembre de 2023

La veu de Catalunya

La Veu de Catalunya fou un diari en català que es va publicar a Barcelona el 1899. La seva existència va tenir durada fins al 8 de gener de 1937 i va néixer com un diari literari i polític, defensor del programa de la Lliga Regionalista. A causa d'un article editorial, signat pel director, el diari va ser suspès entre 1900 i 1901. Aquest títol ha vingut a la nostra memòria arran del darrer paràgraf de l’article que escriu avui el President Mas titulat “Escolta, Espanya”, i on esperona als catalans a votar el pròxim diumenge dia 23. La seva invocació a anar a votar les opcions que cadascun vulgui triar  ̶ ni paperetes nul·les ni en blanc ̶  és l'única manera de contenir un desastre per la Generalitat i per extensió a la ciutadania de Catalunya. En resum el President Mas ens ve a dir que diumenge Catalunya ha de fer sentir la serva veu pròpia.

Malgrat el que diu el President Mas en el seu article, Espanya no vol escoltar Catalunya, ja que no li agrada el que podria dir. Però, tampoc no hem d'oblidar que, quan Catalunya intenta parlar, tampoc sap quants ciutadans volen parlar i el que aquests ciutadans volen dir. El pitjor per a tots dos és que l'estat espanyol no permet saber l'opinió dels catalans, ni tampoc els dels bascos ni dels gallecs, ni de ningú; simplement és indiferent qualsevol pregunta que no sigui la que marca la Sagrada Constitució i la Unitat d'Espanya. Però això ja se sap des de fa molt de temps i fins ara no s'ha presentat un veritable Full de Ruta de com poder aconseguir que l'Estat espanyol ens escolti, no oblidant que a Catalunya tampoc hi ha unitat, ni unanimitat, ni majoria perquè ens puguem fer escoltar. Si no sabem com, tampoc no podem demanar el què.

I és que, tal com està la situació, el "café para todos" ja no serveix a Catalunya. Si tinguéssim els diners per a infraestructures que té Madrid, poder disposar de tots els impostos aplegats aquí com passa a Euskadi, o rebre molt més del que en proporció aportem  ̶ com Extremadura o Andalusia ̶  potser estaríem en una altra situació. I és que a Catalunya no hi arriba ni tan sols el "café para todos", en tot cas la resta de cafè enganxosa del fons de la tassa buida. Tot per culpa, en primer lloc, dels partits espanyolistes catalans que, per les seves relacions i sovint poca identificació amb Catalunya i el català, els va millor dependre de Madrid i fer el que els manen que tenir el poder aquí i que els calgui debatre les coses. Per aquest motiu fan veure que les coses estan millor del que estan, per ells no hi ha greuge comparatiu. Per una altra banda, el primer escull per fer-nos escoltar a Espanya el trobem a l'hora d'aconseguir que els "nostres" partits ens escoltin. Es demana unitat per fer força (definint prèviament objectius comuns) i que tenim? Tenim un grapat de líders que fa la sensació que són incapaços d’acordar res entre ells, que no es poden ni veure i que són un obstacle per avançar en cap direcció.

L’article del Sr. Mas és una bona reflexió política d'algú que no va ser president perquè sí. Una visió concisa i global del mínim comú múltiple que haurien de defensar tots els partits catalans, si més no els "falsos i no tan falsos independentistes" i, tanmateix, els comuns i els socialistes, i potser també el PP (o així ho hauria fet en Josep Piqué als seus bons temps). Podeu llegir aquest article tot seguit.

Escolta, Espanya

Manllevo el títol del conegut poema Oda a Espanya que Joan Maragall va escriure fa 125 anys. Ho faig en un moment pròxim a unes noves eleccions, però no amb la intenció de posicionar-me electoralment, sinó amb el propòsit de fer una reflexió sobre la salut de la relació entre Catalunya i Espanya. La conclusió resulta del tot evident, i encara més després de la darrera dècada d’allunyament i de confrontació: fa massa temps que Espanya no escolta Catalunya. Potser en sent la cridòria, però no n’escolta els arguments ni les raons.

La fossa de la desconnexió entre les dues realitats nacionals és cada cop més profunda, malgrat els cants de sirena que alguns benintencionats o interessats ens volen fer creure. Se’m dirà, amb raó, que quan parlo de Catalunya cal tenir en compte que el nostre país té sensibilitats i visions molt diverses, fruit de la seva pluralitat. En soc conscient, i me’n declaro un defensor. Per aquest motiu em referiré a aquells temes en els quals els consensos interns són més forts i més permanents en el temps.

En les primeres clarors de la transició política, aviat farà 50 anys, semblava que després de dècades de foscor i de persecució Espanya es disposava a escoltar veus que li parlessin en llengua no castellana, com ens recordava el poeta. Tanmateix, a mesura que ens endinsem en el segle XXI, cada cop és menys així. Tornem a viure amb l’angoixa d’haver de defensar la nostra llengua dels atacs que rep. La mala llavor plantada per Ciutadans la recull avui Vox, que vol escampar les males herbes per tot el domini lingüístic comú, amb la complicitat de populars i la indiferència d’altres. A Espanya cada vegada li costa més escoltar en una llengua que no sigui la castellana, l’única que de debò es considera important i pròpia.

Espanya tampoc no escolta Catalunya en la més que justa reclamació de les infraestructures que el nostre país requereix per progressar. L’any 2005, en plena negociació del nou Estatut, es va incloure una clàusula que obligava l’Estat a invertir a Catalunya l’equivalent del que la nostra economia aporta cada any a la riquesa espanyola, un dinou per cent. Ho conec bé perquè ho vaig negociar personalment amb el president Zapatero. Doncs bé, havent transcorregut gairebé dues dècades, es pot dir que no s’ha complert gairebé mai. S’han succeït governs de colors diferents, amb majories absolutes i minories necessitades de suports, i Espanya ha seguit sense escoltar la veu d’un poble que demana que s’atenguin les seves necessitats més bàsiques i les seves aspiracions de benestar més legítimes.

Catalunya és l’únic territori de l’Estat que es regeix per un Estatut que la seva població no ha votat. Es tracta d’una “excepció” catalana. És conseqüència directa de la sentència que es va carregar part substancial de la norma estatutària que s’havia pactat a Madrid i referendat a Catalunya. Espanya no només no va escoltar la reclamació de més i millor autogovern, sinó que va trobar els mecanismes per avortar les aspiracions i els consensos catalans. Han passat tretze anys des de la resolució del Tribunal Constitucional, i cap govern espanyol ni cap majoria parlamentària a les Corts no han proposat res per superar aquell atzucac.

Posats a no escoltar, Espanya fa el desentès a qualsevol plantejament català per reduir el dèficit fiscal crònic que frena el nostre progrés i ofega el nostre benestar col·lectiu. En matèria de finançament, mai no s’han complert les clàusules previstes als dos Estatuts d’Autonomia que hem tingut després de la dictadura, els dels anys 1979 i 2006. Quan fa una dècada llarga es va proposar l’anomenat pacte fiscal, amb amplis suports en la societat catalana, l’Estat no només va ignorar la proposta, sinó que la va rebutjar amb rotunditat. Espanya ens condemna a no sortir del sac comú del finançament autonòmic, del “café para todos”. No és només un tema de diners, sinó de possibilitat de tenir un model fiscal propi, com tenen bascos i navarresos. No ens enganyem, sense control dels ingressos l’autogovern és un gegant amb peus de fang.

Finalment, quan en els darrers temps Catalunya ha elevat el nivell de reivindicació de les seves aspiracions nacionals i ha defensat el dret a decidir el seu futur, Espanya no solament no ha escoltat, sinó que ha posat en marxa tota la maquinària de la repressió. Ha violat drets, ha esclafat persones i ha menystingut la democràcia i l’estat de dret, quan li ha calgut.

Els temes que he esmentat superen la divisió entre independentistes i unionistes. Identitat, llengua, infraestructures, autogovern, fiscalitat i dret a decidir representen, entre d’altres, àmbits nuclears de la nació catalana, del conjunt del país. La política catalana, els seus partits i els seus líders han de trobar la manera de defensar conjuntament allò que és essencial per al nostre present i el nostre futur. Diumenge hi ha eleccions. Si Espanya no vol escoltar, Catalunya ha de parlar. Ho ha de fer alt i clar, sense complexos i amb consensos. No haver aconseguit els nostres objectius no ens eximeix de complir amb els nostres deures. Diumenge en tenim un de principal: fer sentir la nostra veu.

Artur Mas

129è president de la Generalitat

Article publicat al diari   ara, el dijous 20 de juliol del 2023

No a l’abstenció

Aquestes últimes setmanes podem sentir moltes veus que promouen que els ciutadans no vagin a votar en les pròximes eleccions espanyoles del 23-J. Uns diuen que a Madrid els catalans no hem d’anar a fer-hi res, altres opinen que no es pot votar cap partit que ens representi adequadament i uns darrers que l’abstenció és una mena de càstig a tots els polítics. Diuen que no votar és una forma de votar. És un crit silenciós, un gest rebel minúscul, una forma gairebé microscòpica de dir prou. Potser la millor definició d'abstenció podria ser aquesta: És allò que lamenten tots els polítics l'endemà de les eleccions, fins a l’endemà de les següents eleccions. Cal dir d'entrada que a Catalunya l'abstenció és un fet estructural. Del 1977 ençà, a cap elecció no ha votat més del 80% de l'electorat. Ara bé, depenent del tipus d’eleccions, l’abstenció sol ser diferent i pujar o baixar segons si es tracten d’unes eleccions municipals, autonòmiques, generals o europees.

Segons sembla el factor que determina amb més força l’abstencionisme és l’eix nacional (catalanisme-espanyolisme), de manera que presenten un major índex d’abstenció els que se situen en les posicions d’identificació nacional subjectiva ‘espanyol’ o ‘més o menys espanyol’. A partir d’enquestes sobre abstencionistes, i segons el tipus d’eleccions, es poden fer una interpretació de les causes: aquestes eleccions no els interessen perquè són en clau catalana o bé els ciutadans no perceben oposició, ni un altre model alternatiu, i per tant no es mobilitzen.

Si analitzem el comportament abstencionista dels ciutadans que se situen en el marc ideològic de l’esquerra, advertirem com es va produint un increment progressiu de l’abstenció dels posicionats en la dreta i l’esquerra de l’eix polític i un manteniment de l’abstenció en els que es posicionen en el centre. L’augment de l’abstenció en els votants d’esquerra i dreta s’explica, en part, perquè en aquests col·lectius hi ha abstencionistes polítics (no voten perquè són antisistema) i, sobretot, per raons de conjuntura de l’oferta política i el panorama polític.

Arribats a aquest punt caldria analitzar quin efecte pràctic comporta l’abstenció de cara als resultats electorals. Pot semblar que, com dèiem abans, no votar és una forma de votar però sembla que no és així. Com escriu l’advocat, Gozalo Boye, en el seu article titulat “Abstenció: un càstig autoinfligit”, l’abstenció en un sistema com l'estatal, on el vot és optatiu, l'abstenció no és més que un ‘regal al contrari’ i un càstig que ens infligim els mateixos ciutadans de difícil o impossible justificació. Podeu llegir l’article d’en Boye tot seguit. 

Abstenció: un càstig autoinfligit

Un dels grans avantatges de l'aproximació democràtica als problemes consisteix en el fet que tot, absolutament tot, es pot —fins i tot s'hauria de— debatre. En el fons, es tracta d'un aspecte essencial de qualsevol plantejament democràtic i així ha de ser assumit, encara que no ens agradi o no ens convingui el que altres puguin plantejar o pretendre... Mentre la discussió es trobi dins d'aquest marc, tindrà legitimitat.

Això, que ha de ser una màxima a l'hora d'aproximar-nos als diferents plantejaments amb què ens anem topant, és també aplicable a aquella iniciativa que a Catalunya va promoure l'abstenció en les passades eleccions municipals i, amb més alegria, la proposa per a les eleccions estatals convocades per al pròxim 23 de juliol.

En democràcia no es pot desqualificar ni aquesta opinió ni la contrària; ambdues opcions, votar o no votar, són legítimes i, per tant, dignes de respecte. Una altra cosa molt diferent és que l’una i l'altra condueixin al mateix resultat i m'explicaré.

Entenc, fins i tot en bona part comparteixo, la decepció que molts tenen amb els diferents partits polítics i, des d'aquesta perspectiva, puc entendre que un nombre determinat de ciutadans considerin que és necessari castigar-los d'alguna manera, però el tema és fer-ho d'una manera que no impliqui un autocàstig.

Es tracta tant d'una sensació com d'una reacció perfectament legìtima, perquè els polítics no poden assumir que tinguin el nostre suport captiu o incondicionat. Els ciutadans podem, fins i tot és imperatiu, exigir al màxim als qui es postulen per representar-nos i si traeixen les promeses donades o les incompleixen, no haurien d'esperar que, a més, els premiem. Dit més clarament, la nostra força com a ciutadans és la nostra capacitat de decidir i de donar o treure la confiança en cada cita electoral, en funció de l'acompliment dels nostres representants.

A partir d'aquesta decisió, les opcions són múltiples i variades i cadascú ha de valorar com vol exigir responsabilitats a aquells que hagi votat anteriorment o com vol manifestar el seu desinterès amb la via seguida per la seva opció política precedent.

Es pot votar un altre partit polític, es pot votar el mateix, encara que sigui amb una pinça al nas, es pot votar nul, es pot votar en blanc o, finalment, un es pot abstenir. Cada opció té els seus pros i les seves contres i, per tant, cal analitzar aquests avantatges i desavantatges abans de decantar-se per una de les opcions que he exposat.

L'abstenció, en un sistema en el qual el vot és obligatori, no només seria una opció política molt vàlida, sinó que també seria un acte de desobediència civil; en un sistema com l'estatal, on el vot és optatiu, l'abstenció no és més que un regal al contrari i un càstig autoinfligit

Votar un altre partit diferent del votat en les eleccions prèvies és una manifestació directa, clara i inqüestionable de la decepció que s'hagi patit, però, en determinats casos, també es pot entendre com decantar-se per l'opció menys dolenta (vot útil), que és una cosa que, en principi, només coneix íntimament qui ha optat per l'esmentada alternativa.

Votar el mateix partit té dues interpretacions possibles: que es continua confiant en aquesta opció política o —i això és una cosa que només sabrà cada votant íntimament— ho ha fet per ser l'opció menys dolenta (vot útil).

Votar nul o en blanc es pot deure a múltiples factors que van des de l'error tècnic del votant fins a la clara expressió que vol que el seu vot compti, però no lliurar-lo a cap opció política determinada.

Finalment, sempre queda l'opció de l'abstenció, que alguns reclamen com la millor alternativa des de la perspectiva de l'independentisme. El problema és que l'abstenció té un recorregut escàs i amb molts pares o mares.

En un sistema electoral en el qual votar no és obligatori sinó potestatiu, com l'imperant a l'Estat, l'abstenció sempre és una variable electoral que, en termes numèrics, resulta molt complex atribuir a ningú. En totes les eleccions hi ha un percentatge elevat de ciutadans que no van a votar i això reflecteix el grau de participació en les eleccions, però no permet atribuir-li cap causa més enllà de les merament especulatives.

Les raons per les quals els ciutadans no van a votar (abstenció) són múltiples i molt variades i, no en tinc cap dubte, en les pròximes eleccions estatals, les del 23 de juliol, un factor no menor serà que es faran en període estival. Saber, amb certesa, si l'augment de l'abstenció es deu a una voluntat política o al simple fet d'estar de vacances resultarà impossible, més enllà de voler donar l'explicació que cadascú desitgi.

Si baixa la participació, encara que només sigui a Catalunya, com podrem saber que aquesta baixada és producte d'un acte de rebuig d'uns determinats partits polítics o que era un bon dia per anar a la platja? Com sabrem si aquesta potencial baixada de la participació es deu a la data en què s'han convocat les eleccions, al rebuig dels partits independentistes o a la manifesta voluntat d'un grup concret de persones de generar un nou espai polític?

Tots coneixem la resposta: mai no ho sabrem i, per tant, pares o mares de l'abstenció seran els qui se l'atribueixin, però, en realitat, no serà més que una xifra òrfena a la qual no es podrà atribuir cap paternitat o maternitat.

D'altra banda, i tenint en compte que l'abstenció no passa a formar part del còmput electoral, serem davant d'una opció que, més enllà de l'anècdota, de la mateixa nit electoral, no tindrà cap recorregut en termes de pressió política a partir d'aquell dia.

Si baixa la participació, encara que només sigui a Catalunya, com podrem saber que aquesta baixada és producte d'un acte de rebuig d'uns determinats partits polítics o que era un bon dia per anar a la platja?

L'abstenció no compta, simplement no existeix a efectes de repartir els escons en joc, però, en situacions de conflicte, com el que es viu a Catalunya, acabarà beneficiant els partits espanyolistes i això és fàcil d'explicar.

La crida a l'abstenció no s'està gestant des de l'entorn dels partits nacionals o estatals, que, a més, estan demanant als seus votants que vagin massivament a votar o que facin vot útil en aquesta direcció; l'abstenció està sent convocada des de sectors de l'independentisme i, per tant, només restaran vots en aquest àmbit, amb el consegüent benefici per als partits nacionals que, passades les eleccions, ja tindran el titular: l'independentisme s'enfonsa i baixa x punts.

Si creix el suport a l'abstenció, a les urnes hi haurà menys vots independentistes i això no només constituirà un relat guanyador per al nacionalisme espanyol, sinó que, a més, tindrà un efecte psicològic de derrota per a l'independentisme... Serà com disparar-se al peu, una cosa que el nacionalisme espanyol celebrarà tant com asseure's a una taula en la qual no es negociï res.

Dit més clarament: així com en principi ningú no pot atribuir-se la maternitat o paternitat de l'abstenció, el resultat que es generi a partir d'aquesta sí que serà aprofitat pels qui fa anys que procuren la divisió i/o desaparició de l'independentisme.

L'abstenció, en un sistema en el qual el vot és obligatori, no només seria una opció política molt vàlida, sinó que també seria un acte de desobediència civil al qual segurament m'afegiria; en un sistema com l'estatal, on el vot és optatiu, l'abstenció no és més que un regal al contrari i un càstig autoinfligit de difícil o impossible justificació.

Una altra cosa molt diferent és que si el que es pretén és castigar la traïció, l'engany o la decepció causada alhora que reforçar, des de la més gran de les exigències, la postura independentista es faci a través de l'opció que més els dol i que, sens dubte, no és l'abstenció.

Gonzalo Boye

Advocat

Article publicat al digital   EL NACIONAL  el divendres, 9 de juny de 2023.

 

 

Ayuso, la ignorant

La presidenta de la comunitat autònoma de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ha visitat la capital catalana  i ha estat rebuda en un Círculo Ecuestre on no cabia ni una agulla. El presentador de l’acte, el senyor Enrique Lacalle, va arribar a manifestar una certa admiració per la presidenta madrilenya a qui va definir com una persona molt propera, molt valenta, i que no es rendeix mai. Va dir que Madrid li provocava una certa enveja, ja que la capital anava a tota velocitat i, en canvi, Barcelona anava al ralentí. Díaz Ayuso és un fenomen molt interessant, perquè representa l’alliberament del superego madrileny. Madrid és una ciutat construïda a partir de l’espoliació i el control dels territoris conquerits, que domina a través de l’omnipotent BOE, de les clavegueres de l’estat i d’uns mitjans dòcils; una metròpoli incapaç de crear res d’original, i que només ha crescut robant empreses, idees i ―a Castella ho saben prou bé― també jovent.

Algú ha insinuat que potser a Catalunya necessitaríem una Ayuso, sense tenir en compte les bajanades que diu que són moltes i gruixudes, a Catalunya no podem tenir cap Ayuso, per la senzilla raó que no tenim cap poder. Ayuso és una ignorant, ultra, descarada que té el ‘deep state’ espanyol al darrere. Es pot permetre tot el que fa i més. I anar al caspós Círculo a consumar l’espectacle provinciano-borreguil habitual quan ve qualsevol personatge de Madrid amb poder. Catalunya necessita líders que parlin clar, que no s’arronsin i que entenguin què cal fer per aconseguir poder real fins que arribem a una situació irreversible de sobirania. N’havíem tingut amb Pujol, Maragall i algun altre, i ara no en tenim. L’Ayuso fa bona la dita aquella de “la ignorància és atrevida”. És una completa ignorant que ha arribat a un lloc de poder. Punt. Això volem imitar? Si aquesta senyora no tingués al seu darrere el poder que té, es quedaria en no res. Escuma i lluentons, tot molt castís tot, això sí.

Tot el món econòmic reconeix que Catalunya pateix, any rere any, un dèficit fiscal de 20.000 milions d’euros. Si aquest enorme dèficit fiscal no serveix per a la convergència, és a dir, perquè les autonomies de l’estat espanyol millorin la capacitat per a crear riquesa, cal veure a qui beneficia allò que s’aporta i no retorna. Principalment, beneficia unes estructures de l’estat jurídiques, polítiques  i econòmiques, que pràcticament a tothom li va bé. Madrid n’és la gran beneficiada, és una raó d’estat i ho demostra el fet que ho han abocat tot allà. Navarra i el País Basc, amb el seu règim foral, estan encantats de la vida. Tota la resta de comunitats no convergeixen en PIB, és a dir, en riquesa, però, en canvi, tenen els mateixos serveis socials o millors que els d’aquí. Beneficia pràcticament a tothom, menys a Catalunya, que som els que hem de fer un esforç i no en rebem la compensació. La prova és que el model de finançament fa anys que s’havia d’haver renovat i no s’ha fet. No és mai el moment. Reben uns diners que els permeten de tenir uns serveis socials públics millors que els nostres.

Catalunya recula econòmicament. Als anys vuitanta Catalunya tenia 7 o 8 punts més de renda que Madrid. Ara és al revés, per tant, és veritat que tant de temps d’aportació de recursos acaba beneficiant els uns i perjudicant els altres. Sempre se’ns diu que Catalunya és la segona comunitat autònoma que aporta més diners de tot l’estat, cosa que fa pensar que Madrid n’aporta més perquè és la primera, però mai he sentit que es negui la major: A Madrid fan trampa, perquè l’aportació dels impostos (IVA, IRPF, etc.) de les empreses d’àmbit estatal amb seu a la capital són pagats per tots els ciutadans de l’estat. Està clar que aquest IVA el paguem tots i que l’esforç en els impostos és de tots, encara que consti oficialment que és una aportació de Madrid, El que està clar que Catalunya és la que fa més esforç a contribuir en la recaptació d’impostos de l’estat… i no parlem de l’execució dels pressupostos que cada any a Catalunya no arriba al 50% i a Madrid miraculosament sempre passen del 100% pressupostat.

Amb aquests raonaments, ens ha semblat interessant recuperar un article escrit ara fa dos anys pel senador del PNV por Vizcaya, Iñaki Anasagasti, titulat ”I si el problema fos Madrid?" que, malgrat el temps transcorregut, no ha perdut actualitat, i on analitzava la relació que existia llavors entre l’estat espanyol i les anomenades ‘nacionalitats històriques’, tracte que hem vist com s’ha anat deteriorant de forma irreversible. Podeu llegir l’article del senador tot seguit.

I si el problema fos Madrid?

I si el problema no fos ni Catalunya ni Espanya? I si el problema fos Madrid? No Madrid com a ciutat, ni com a conjunt. Madrid com a lloc on una petita elit improductiva veu perillar els seus privilegis. La casa reial, el corpus polític, la ingent quantitat de funcionaris d'alt rang, la cúpula militar, els membres dels consells assessors de les grans companyies del país, la plana major de la judicatura superior, conferències episcopals, cortesans mediadors i intermediaris amb el poder, etc., etc., etc.

És una massa de població que no produeix absolutament res, però, en canvi, requereix uns recursos enormes. Aquest grup, que és reduït comparativament, acumula una gran quantitat de poder i de capital. A l’antiguitat, per a sufragar les despeses d'aquesta aristocràcia indolent existien els delmes, avui hi ha els impostos.

Perquè la primera necessitat d'aquest grup és la seva pròpia subsistència. Aquesta elit és la que ha viscut i viu en una realitat paral·lela, on les crisis són poc menys que fenòmens meteorològics i on Madrid és principi i fi d'allò que ells entenen com Espanya. Infraestructures radials, ‘mega’ estructures al voltant de la capital que han de ser rescatades, eixos de l'Atlàntic o del Mediterrani que han de passar per Atocha, són mostres del que dic. No conceben un model territorial que no envolti la Porta del Sol, però a més han estat incapaços de generar un projecte d'Estat que aglutini al que ells diuen la perifèria que cada vegada més, és allò més enllà de la M30.

L'únic objectiu comú que han estat capaços d'agençar és l'odi cap al que ells anomenen els “nacionalismos periféricos”. Això sí que ho han exercit amb mestratge. L'excusa ha estat que aquests nacionalismes volen trencar Espanya, però en realitat és la por a la seva pròpia subsistència. Per a un habitant de bona part del país és més nociu el manteniment d'aquestes estructures improductives que la possibilitat que l'estat es fragmenti.

Però això s'ha ocultat de manera brillant. En realitat hi ha capes socials d'aquestes perifèries que han col·laborat profusament amb aquesta elit, per a aconseguir la seva part del pastís. Bona part de l'actual paràlisi del procés es deu al fet que està en mans d'aquestes elits locals col·laboracionistes amb el nucli improductiu de l'aristocràcia (per anomenar-lo d'alguna manera).

Fa temps que estic pensant que si aconseguim desarticular aquesta llotja del Bernabeu, amb els seus succedanis locals, serem capaços d'articular un espai habitable. Si no és així, l’única opció és fugir. Quan es parla de federalisme, que ha estat la meva opció durant molts anys, s'ignora aquesta realitat. Sense el desmantellament de l'elit improductiva al voltant de la “villa y corte”, no és possible un canvi de model territorial. I crec que fins i tot per als independentistes hauria de ser una lluita prioritària. L'esquerra estatal hauria d'adonar-se que amb la xacra de tots aquests vividors, és impossible, qualsevol avanç.

Ara com ara, em sembla que una bona eina de produir aquest canvi i d'expulsar a aquesta elit extractiva que viu de la resta, és el procés d'independència, no per cap qüestió identitària sinó simplement perquè Espanya, amb el seu actual model d'epicentre únic, no sobreviu sense Catalunya, d'aquí la seva resistència. Si el 20% del PIB estatal desapareix, Espanya haurà de canviar de model de gestió, tant sí com no. Això sense oblidar que no podem deixar el procés en mans dels col·laboracionistes que sempre han estat lacais nouvinguts d'aquest nucli.

Crec que Espanya estarà més prop del federalisme amb un cisma independentista que sense ell. Però si algú em convenç que hi ha un projecte per a acabar amb aquesta elit extractiva, improductiva i hipercentralista, m'hi apunto ara mateix. Estic convençut que és així.

Iñaki Anasagasti

Polític

Article publicat el 22 de març del 2021

Què us pensàveu, ñordos?

Aquesta setmana ha esclatat a Madrid (concepte) un terratrèmol de dimensions còsmiques, amb l'amenaça del Tribunal Constitucional de paralitzar la reforma que posaria fi al bloqueig d'aquest mateix Tribunal.

El Congrés ha donat llum verda a la reforma del Codi Penal que inclou la derogació del delicte de sedició, la modificació del de malversació i també incorpora dues esmenes que modifiquen l’elecció dels jutges del Tribunal Constitucional. És aquesta darrera part de la reforma la que ha aixecat en peu de guerra tant els progressistes com els conservadors espanyols. Estan horroritzats perquè es pretén aturar un debat parlamentari al Congrés de Diputats i això, diuen, és una judicialització de la vida política i aquests mateixos altaveus de Madrid (concepte) tenen la santa barra de dir que això no havia passat mai a l’estat espanyol. Això és el que ha estat passant a Catalunya permanentment. A Catalunya, des de  fa anys, governen els jutges, interferint en l’escola catalana, aturant lleis, inhabilitant Presidents, i així fins a l’infinit. A Catalunya no tenim el President legítim, s’ha enviat a la presó una Presidenta del Parlament. ¿Com poden tenir la barra de dir que no hi ha cap precedent del que ara volen fer el PP i Vox, a través del Constitucional, aturant un debat al “Congreso”?

Es diu que aquesta actuació del TC és un colp d’estat. Potser sí, però és el mateix colp d’estat que el PP va posar en marxa el 2016 per castigar els gestors del 9-N i el mateix que el PSOE va legalitzar amb la seva ignominiosa actuació durant el 2017. L’única diferència és que en aquell moment el PSOE aplaudia el PP i els jutges colpistes i ara, quan s’han girat contra ell, crida i braceja desesperadament. Quan ahir els socialistes deien que no podia ser que el Tribunal Constitucional fos una “tercera cambra parlamentària”, retrataven a la perfecció el paper que aquest tribunal va tenir el 2010, quan modificà de manera unilateral l’Estatut de Catalunya. I quan ahir, també, s’exclamaven de la intrusió del poder judicial en el legislatiu i de la urgència inèdita que mostrava el TC, només retrataven a la perfecció allò que el TC va fer el 27 de gener de 2018 per a impedir la investidura del president Puigdemont.

El Poder Judicial nomenat per Mariano Rajoy fa nou anys que és al capdavant de la Justícia, quan el seu mandat era de cinc. I ha estat set anys nomenant jutges vitalicis ―fins a la seva jubilació― al Tribunal Suprem espanyol. Molts d'aquests nomenaments de magistrats conservadors es van fer quan el CGPJ tenia el mandat caducat. El bloqueig del PP a la renovació del Consell General del Poder Judicial per quatre anys serveix per evitar que les actuals majories progressistes puguin nomenar jutges progressistes al Tribunal Suprem. I aquest propòsit ―que no se'ns oblidi― ja l'han assolit. Són quatre anys robats a la sobirania popular. Amb aquest bloqueig del Consell General del Poder Judicial, la dreta ja ha aconseguit bona part dels seus objectius. “Controlar la Sala Segunda del Tribunal Supremo por detrás”, com va confessar un portaveu del PP.

Què es pensaven els espanyols? Ara els toca prendre la seva pròpia medecina, però com són “gobierno de España”, potser se’n sortiran sense admetre el mal que han fet als catalans. Tampoc són conscients del mal que es fan ells mateixos. I aquí, Esquerra Republicana mirant cap a un altre costat i continuant  donant suport i recolzant gratuïtament al PSOE. El nostre Govern ha pactat i pacta amb els gestors de tots aquests fets. No tenim cap dret a obligar als espanyols que visquin en un país i en un règim democràtic, si no els agrada. Però els catalans sí que hi volem viure, per això és tan important foragitar del nostre País tots aquells elements que puguin enfonsar la nostra terra i la nostra democràcia. No marxar d’Espanya com diuen alguns, sinó quedar-nos nosaltres a casa nostra i fer fora als qui no volen estimar i viure en democràcia la catalanitat. Com escriu Vicent Partal en la seva editorial “Tal faràs, tal trobaràs: la venjança catalana cau sobre Madrid”, els espanyols es pensaven que els sortiria de franc destruir la democràcia per a impedir la independència de Catalunya, però anaven ben equivocats. Ara són ells els que es veuen abocats a patir les conseqüències d’una judicialització de la política que els portarà a la seva pròpia ruïna. Llegiu tot seguit, si voleu, l’editorial d’en Partal.

Tal faràs, tal trobaràs: la venjança catalana cau sobre Madrid

Ahir al matí, Madrid va viure una sensació que els catalans per desgràcia coneixem massa bé. El Tribunal Constitucional espanyol va estar reunit per decidir si prohibia al congrés dels diputats de debatre la reforma del Codi Penal. Finalment, va optar per ajornar la decisió a dilluns, que en definitiva és igual i no tan estrident. La reforma ha d’anar encara al senat, de manera que tenen temps de sobres per a frenar-la.

Veurem què passarà dilluns i si finalment s’hi atreviran o no, però l’episodi és tan important com significatiu. Perquè és un colp d’estat, sí, però és el mateix colp d’estat que el PP va engegar el 2016 per castigar el 9-N i el mateix que el PSOE va legalitzar amb la seva ignominiosa actuació durant el 2017. L’única diferència és que en aquell moment el PSOE aplaudia el PP i els jutges colpistes i ara, quan s’han girat contra ell, crida i braceja desesperadament.

En aquest sentit, veure el ministre Miquel Iceta fent declaracions amb posat greu és molt divertit, si a la mà hi tens una fotografia d’Iceta mateix, amb Inés Arrimadas i Xavier García Albiol, tots tres retratats a les portes del Constitucional amb un paperet demanant al tribunal que paralitzés actes del Parlament de Catalunya. Tal faràs, tal trobaràs, Miquel.

Els socialistes i els seus altaveus mediàtics encara tenen la barra de voler explicar la situació passant per la voreta del fet català i mirant de fer-nos creure que no hi té res a veure. Però i tant que hi té a veure.

Quan ahir els socialistes deien que no podia ser que el TC fos una “tercera cambra parlamentària”, retrataven a la perfecció el paper que aquest tribunal va tenir el 2010, quan modificà de manera unilateral l’estatut de Catalunya, que és on comença tot. I quan ahir, també, s’exclamaven de la intrusió del poder judicial en el legislatiu i de la urgència inèdita que mostrava el TC, què feien sinó retratar a la perfecció allò que el TC va fer el 27 de gener de 2018 per a impedir la investidura del president Puigdemont?

Alguns corifeus del socialisme espanyol, tot i arribar-ho a comprendre, això, han reaccionat argumentant que no es podia comparar allò que passa en un parlament “regional” amb allò que passa en el parlament “de la nació”. I cal dir-los que aquest supremacisme és precisament la benzina d’això amb què es troben avui. Perquè aleshores a Catalunya hi havia en joc la llibertat i la llibertat no entén en classificacions regionals, nacionals o planetàries.

La cosa és ben simple: si als jutges els dónes armes per a interrompre la normalitat civil ells les faran servir. I tu, com a polític, un dia podràs estar-ne satisfet perquè quadra amb els teus interessos, però hauries de saber que si t’han de disparar a tu, en un moment o altre també et dispararan, perquè una volta els has donat eixe dret ja el tenen.

Els espanyols potser es pensaven que eren diferents i que els eixiria de franc destruir la democràcia i aniquilar els drets civils dels catalans per a mirar de frenar la independència de Catalunya. Anaven ben equivocats i ara és la venjança dels seus actes la que ha caigut sobre Madrid. Ja s’ho faran. Em cau lluny.

Vicent Partal

Periodista

Editorial del digital  VilaWeb  el dijous 15 de desembre de 2022

La independència no serà fàcil

Crear un nou Estat independent no és una tasca fàcil. Però Catalunya ho té especialment difícil. Tot i que el Parlament català l’octubre de l’any 2017 va aprovar en una votació secreta i sense la presència dels partits de l'oposició, la declaració de Catalunya com "un Estat independent en forma de República", la transició per convertir-se de facto en un nou país recordem com va acabar: aplicació del 155, destitució i exili de Puigdemont i eleccions autonòmiques pel 21 de desembre. Aquesta fou la resposta del govern d'Espanya a la declaració d'independència de Catalunya.

Més enllà de la fèrria oposició a la secessió catalana des de les institucions d'Espanya, politòlegs i economistes coincideixen a assenyalar tres claus que dificulten el camí cap a la independència catalana: manca de reconeixement internacional, manca de recursos propis i una societat catalana dividida. Sense suports internacionals, cap independència és viable. Si Espanya fos un país hostil, amb enemics, que creés problemes internacionalment, que hi hagués grans poders internacionals desitjosos d'enfrontar-se a l'Estat espanyol, això crearia una finestra d'oportunitat, però en el context internacional, Espanya és vist com un país que no dóna problemes. Poc després que el Parlament català fes la seva votació l’octubre del 2017, es tornava a posar de manifest aquesta manca de suport. Estats Units va reiterar que Catalunya és una part integral d'Espanya, França va mostrar el seu suport al president Mariano Rajoy, el Regne Unit va manifestar la voluntat que es respecti la Constitució i la unitat d'Espanya. Alemanya per la seva part, va dir que no reconeixia la declaració d'independència i va donar suport a les mesures del govern central.

Pel que fa a la manca de recursos, la transició cap a un país independent és costosa i ara com ara Catalunya depèn dels fluxos de finançament del govern central, ja que el 90% del sistema tributari català correspon a l'Estat espanyol. Catalunya disposa d’una agència tributària, però els impostos que recapta són escassos. Les bases de dades per recaptar els impostos les té el govern de Madrid, l'agència tributària espanyola, sap de qui ha de cobrar i quant. El govern de Madrid, a través de la seguretat social, sap a qui ha de pagar les pensions i els subsidis d'atur. Perquè els fons de capital risc, que sempre estan disposats a assumir riscos només a canvi de tenir rendiments superiors, estiguin disposats a apostar per Catalunya, primer hem de demostrar nosaltres que la república catalana és un fet, no només una declaració simbòlica al parlament. A escala econòmica, el camí cap a la independència és difícil encara que no impossible i té una dificultat més política que no pas tècnica.

Respecte a la divisió de la societat catalana, un dels últims i principals problemes a què s'enfronta Catalunya es troba a casa seva. Tot i que els parlamentaris independentistes van assegurar que assumien el mandat del poble, el cert és que no hi ha dades que estableixin que la majoria de la societat catalana vol un Estat independent. El procés d'independència atrau al voltant de la meitat de l'electorat català i això pot provocar una greu bretxa social. En una enquesta del CEO feta l’octubre del 2020 resultava que un 45,5% dels catalans estaven a favor de la independència, mentre que el 46,3% s’hi oposava. Quin seria el percentatge ara? Dit d'una forma en pla titular seria “meitat-meitat". Aquesta realitat partida en dos seria difícil de gestionar. No estem davant d'una secessió pacífica perquè la major part de la ciutadania se suma clarament al projecte. És un tercer element, la complexitat interna, que fa molt problemàtica la secessió. De moment, el dia que es va declarar la independència catalana, la bandera espanyola seguia a última hora de la nit onejant al Palau de la Generalitat, la seu del govern català.

Per tot això resulta interessant recuperar el fil d’un tweet, que l’agost passat va escriure en Francesc Ribera i Toneu, més conegut amb el sobrenom de Titot, on esmentava les condicions que, a parer seu, s’havien de donar per poder aconseguir la resolució d'un conflicte polític com la secessió d'una part de l’estat. Cal tenir en compte que «Titot», és un músic i polític català, cantant de Brams i de Mesclat i militant de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) de Berga, on fou regidor del seu Ajuntament des del 2011 fins al 2019. Podeu llegir, si voleu, aquest fil tot seguit.

Tweet de «Titot»

Desafortunadament, la resolució d'un conflicte polític com la secessió d'una part d'un estat  ―allò que anomenem "independència"―  no es resol favorablement només amb bona voluntat i coratge, sinó que cal combinar correctament tres elements: 1-Legitimitat,  2-Poder de coerció i  3-Complicitats internacionals.

Molt resumidament:

1-Legitimitat.

La legitimitat és el relat que es construeix per explicar que la causa és justa. Com més valors universalment ben valorats (democràcia, llibertat, progrés...) més senzill serà trobar complicitats. Però tant o més important que la potència dels arguments, és la capacitat (mitjans de comunicació, xarxes socials...) de fer arribar aquest relat als seus destinataris (població, enemic, agents internacionals...).

Atenció, però! La legitimitat és sempre subjectiva, existirà en funció de la gent que se la cregui i l'enemic construirà un relat oposat al que has fet amb el qual pretendrà contrarestar el teu.

Però, fins i tot en cas d'èxit rotund del relat i de la legitimitat, això no és suficient, ni de bon tros, per aconseguir la independència. El món i la història és plena de nacions i comunitats humanes que, amb tota la legitimitat, han estat aniquilades. Per posar un exemple beneit: Si guanyes un partit de futbol per 2 a 1, aquesta victòria computarà perquè un àrbitre ho escriurà en una acta i una federació et donarà una copa.

Aquí no. Ni l'ONU ni la UE no fan el paper de validació automàtica d'una legitimitat. Per dos motius: Primer tenen altra feina per emmerdar-se innecessàriament i segon, són ens internacionals compostos, entre d'altres, per l'enemic i llurs col·legues.

Avancem que si no no acabarem mai:

2-Poder de coerció.

Un cop tens la legitimitat et cal aplicar-la, fer-ne llei, i això només ho podràs fer si tens més força que l'enemic, que pretén que no ho facis i mantenir la seva, de llei.

Una possibilitat que ve al cap de seguida és tenir grups de voluntaris armats a les muntanyes. Això pot ser prou efectiu, però pot dificultar el desenvolupament del punt 1. Possiblement, la transformació d'un conflicte polític en un conflicte armat pot debilitar l'hegemonia de la legitimitat. Bé, no és que pugui, és que ho farà. Gent que estava disposada a comprar el teu relat, si hi ha resistència violenta, potser deixarà de fer-ho. Si molta gent se'n desentén, tornes a ser residual i tornes a la casella de sortida.

Una altra opció que ve al cap és  ―se n'ha parlat molt―  el control del territori. Però el control del territori no és mostrar un dia, pacíficament, la capacitat de resistència a tot el país. El conflicte pot durar setmanes, mesos, anys: qui controli el territori  ha de poder anar a casa a dutxar-se i canviar-se de roba, potser ha de cuidar fills o pares, potser ha d'anar a treballar, potser li cal descansar un o dos dies per setmana. Si això dura tres dies, no passa res. Però l'enemic pretendrà allargar-ho. Si dura unes setmanes serà un problema, si ha de durar mesos, ja estem parlant d'una professió, no d'un grup de Signal, amb tot el respecte i reconeixement per a tota la gent que, en el seu moment, van(/vam) fer-ho.

Per sort, de tipus de força n'hi ha molts, no només la violenta.

El cert és que, en qualsevol cas, has de tenir poder de coerció: has de tenir la capacitat perquè la gent pagui impostos on tu diguis, has de garantir que la policia seguirà les teves ordres; i els funcionaris. Recorda que tant ells com mestres, metges, bombers, etc. de moment reben el sou de compte corrent de l'enemic i que, de moment, encara no has cobrat cap impost i a cap compte hi tens els 16.000 milions d'espoli fiscal d'enguany.

No estic segur de saber amb certesa com aconseguir aquest poder de coerció, i si ho sabés, no ho explicaria a Twitter, evidentment, perquè part de l'efectivitat d'una acció de força és que l'enemic no sàpiga quants cops li baixaran, ni per quina banda, ni en quin moment.

Deixem-ho així.

3-Complicitats internacionals.

Per ser d'un Club, per anar bé t'hi han de voler. No cal que siguin tots (l'enemic no t'hi voldrà), cal que siguin uns quants i cal que siguin prou forts. Diguem que t'has de fer d'una colla. I cal recordar que a cada colla hi ha gent maca i gent que no tant. Si pretens trobar una colla que tots siguin macos i tots han de passar un examen de puresa i coherència, potser no la trobes. I a la colla aquesta no els convenceràs que t'ajudin amb exhortacions a la democràcia, la llibertat i el teu llistat de greuges. Voldran saber què hi guanyen en ajudar-te. Pot ser que els vagi bé que el teu enemic es debiliti, o poden pensar que estàs ben situat per un interès comercial seu o potser tens alguna matèria primera o recurs o servei que necessiten...

En qualsevol cas en aquest mercat de suports, els valors socials no són una moneda. I encara menys la teva legitimitat. (Altra cosa és que un cop fet el tracte, utilitzin els valors socials [democràcia, llibertat, solidaritat...] per justificar el suport que et donaran)

En tot cas, aquest suport no és espontani, un cop proclames la independència, animat pels valors que transmets. Potser sí que es comunica el suport quan proclames la independència, però els tractes s'han fet abans.

Ho deixo aquí, em moro de ganes d'explicar-ho amb profunditat, però és un fil i no un llibre i m'havia compromès a ser breu i vull ser-ho.

La combinació adequada (i factible) d'aquests tres elements ―legitimitat, poder de coerció, complicitats internacionals― poden fer que una proclamació d'independència derivi en la creació d'un nou estat.

No és tan fàcil com podia haver semblat, però jo m'hi veig en cor.

Francesc Ribera i Toneu (Titot)

Músic i polític català

Fil de tweet publicat el 21 d’agost de 2022

Sense ofici ni benefici

El conseller d’Economia i Hisenda, Jaume Giró, va defensar al Parlament el fons complementari de riscos de 10 milions d’euros que va aprovar el Govern per donar cobertura a reclamacions del “Tribunal de Cuentas”, anomenant-lo “un instrument per restablir l’espai de llibertat per fer política a Catalunya, ja que al país aquests darrers anys hi ha hagut molta por i aquest fons ha de permetre l’exercici de la funció pública sense por”. El conseller venia a dir, ras i curt, que els treballadors de la Generalitat sotmesos a la persecució del “Tribunal de Cuentas”, han de poder exercir les seves funcions sense tenir una espasa de Dàmocles damunt del seu cap, amb el perill que li puguin ser embargats els seus béns a ells i als seus descendents.

Una altra cosa és considerar si aquests mateixos treballadors de la Generalitat, i en general qualsevol servidor públic, ha d’exercir les seves funcions amb la necessària preparació intel·lectual. Aquesta consideració ve a tomb de les darreres crítiques que ha rebut el flamant ministre de Cultura i Esports, Miquel Iceta, per la seva escassa formació acadèmica. Iceta va començar la carrera de Ciències Químiques que va deixar el primer curs. Posteriorment va començar Econòmiques i el van expulsar de la Facultat, després de cinc anys cursant primer, per esgotar totes les convocatòries.

Potser ens podríem preguntar per què aquest meravellós país nostre té una classe política tan mediocre. Si imaginem un jove poc format, amb escasses capacitats, que ha de decidir entre dues formes de guanyar-se la vida, la primera és buscar una feina d'acord amb les seves limitacions, probablement amb un sou mileurista i l'altra consisteix en pul·lular per un partit polític, acostar-se a una bona ombra i riure-li totes les gràcies al líder del partit per intentar substituir-lo tan aviat com sigui possible i viure de la política tota la vida. La decisió d’aquest jove serà probablement decidir-se per la segona opció.

Vist així és fàcil entendre per què la política espanyola està plena de gent sense ofici ni benefici, fora del partit, que no podrien ni servir el cafè en una empresa seriosa. Amb aquesta realitat no és estrany que el país no millori perquè els que li haurien de donar impuls ni en saben ni poden desenvolupar una tasca que els supera. És clar que ells no tenen la culpa d'haver triat la segona alternativa, els culpables som nosaltres per donar-los tantes facilitats i per posar el país en mans de qualsevol, sense exigir-los res a canvi, ni tan sols responsabilitats quan malbaraten els nostres diners. Aquestes i altres reflexions sobre l’actualitat política les escriu el politòleg, Ramon Cotarelo, en el seu article ”El Dorado és nostre”, que podeu llegir tot seguit.

 El Dorado és nostre

El canvi de “gobierno” a Madrid ha provocat una allau a les xarxes mostrant la paradoxa que un home sense estudis i sense haver treballat a la seva vida fora de la política de partit arribi a ministre de cultura. Paradoxa, però, que afecta també a Catalunya, on el MHP Aragonès i el MH conseller Torrent potser tindran cultura, atès que tots dos són llicenciats universitaris, però cap d’ells ha treballat mai a la seva vida fora del seu partit.

En realitat, un business as usual. La partitocràcia ha generat una classe de polítics professionals a Espanya i Catalunya que tenen més en comú entre ells que amb la població a la qual representen. No hi ha una política catalana independent d’Espanya, sinó una política catalana dins de l’Estat espanyol, en espera dels resultats d’una taula de diàleg que tothom coneix per endavant. De fet el president, posant-se la bena abans de la ferida, ja ens avisa que el final de la taula del diàleg no serà en cap cas el final del diàleg. Encara hi haurà temps per arribar al diàleg sobre la pluralitat dels mons.

Els anomenats independentistes semblen incapaços de fer una sola proposta pràctica cap a la independència. Només la rutina de la política autonòmica. Avui cal preparar l’opinió per quan arribi el temps dels Pressupostos Generals de l’Estat; demà ens sumarem al pla dels jocs olímpics d’hivern el 2030, més enllà de la data mítica de Deulofeu de 2029. La independència pot esperar, mentre la repressió no s’atura.

Què us havíeu cregut? Que els independentistes eren independentistes? Ningú a dins dels partits polítics va creure de veritat que la independència fos possible. No la creien possible ni la volien. No l’han volguda mai. Tot ha estat una enganyifa per canviar la correlació de forces a dins de l’independentisme, per decidir quin dels dos partits catalans seria hegemònic. Res a veure amb la independència. El que hi ha hagut és un canvi dels actors del sistema català de repartició de prebendes. L’homologació amb Espanya marxa a bon ritme. La corrupció és la mateixa.

La independència és un negoci sempre que no es materialitzi. És com un El Dorado; l’important és cercar-ho, però sense trobar-ho. El truc és senzill: consisteix a encendre la il·lusió independentista de la població per obtenir avantatges materials pels partits polítics, llurs endollats i militants. És un egoisme desvergonyit. Els partits no estan per servir a la nació, sinó per servir-se d’ella. Preneu com a exemple les confiscacions del fosc dicasteri del Tribunal de Cuentas. Es vol fer pagar a la gent invocant la solidaritat, o mitjançant la Generalitat, que és el mateix, per no recórrer als partits que, amb el finançament públic que reben, tenen prou fons.

No paga la pena repetir l’itinerari d’una gran mistificació que, pel que fa a ERC, estava clara almenys des de l’1-O. Només assenyalar que un discurs tan fals com ambigu no hagués estat possible sense un monopoli gairebé total dels mitjans públics de comunicació i part dels privats. Els mitjans han funcionat i funcionen avui, gràcies al pacte de govern, com a aparells de propaganda d’ERC i màquines de vetar discrepàncies que no siguin unionistes. Tot això és i era evident. El que hem descobert ara és que JxC, tampoc no és independentista. Potser hi ha una proporció major d’independentistes entre la militància que a ERC, però el partit com a tal, no és independentista, car ha acceptat el programa del seu soci sense canviar-hi una coma. De fet, es tracta d’un govern de coalició sobre la base del programa d’un sol soci, amb la fiscalització del tercer partit, la CUP, que només apareix per demostrar la dita escolàstica que els tercers no existeixen.

Com que, per avatars de la història, encara estava en joc una càrrega de lideratge personal, carismàtic, un lideratge per damunt dels partits, restava per saber quina seria la posició del MHP Puigdemont sobre el pacte de rendició del seu partit. Al mes de l’aliança sense que hi hagi hagut una desautorització, o almenys una explicació, és evident que el president accepta i legitima la política de renúncia a la unilateralitat i, per tant a la independència. Està la unitat per damunt de qualsevol altra consideració? Si el preu de la unitat és la renúncia a la independència fiant a la panacea d’uns pronunciaments judicials europeus a un hipotètic futur, la unitat és un altre parany. No desautoritzar la rendició és la perpetuació de la política de la mistificació.

Ramón Cotarelo

Escriptor i Catedràtic emèrit de Ciència Política

Article publicat al digital   elMón  el dimarts 13 de juliol del 2021

Presó o exili, debat obert

Fa més d’un any i mig, concretament el 7 de gener de 2020, vàrem escriure en aquest mateix Blog una entrada titulada “L’exili i la presó”, on fèiem una anàlisi del que va representar, aquell llunyà 30 d’octubre de 2017, que els membres del Govern legítim de Catalunya es veiessin obligats a escollir entre l’exili o la presó. Dèiem aleshores: «L’exili o la presó per motius polítics poden ser cares de la mateixa moneda, però no són mesurables èticament, sinó que són estratègies diferents de resistència ètica i coherència ideològica. Que algú s’hagi d’exiliar per por de ser empresonat per les seves idees és una aberració moral. Però no és mai una opció voluntària fruit d’una actitud moral.»

Amb el nou escenari que es presenta aquests dies, amb les repetides manifestacions del cap de govern espanyol, Pedro Sánchez, sobre la possible atorgació d’indults als nou presoners polítics catalans, molts analistes han encetat de nou l’etern debat entre les dues opcions triades pels polítics catalans el 2017: exili o presó. Ningú pot dir què és pitjor, què deu ser més difícil de suportar, la presó o l’exili. La pregunta pot ser adient, és a dir, què hauríem fet nosaltres al lloc de Carles Puigdemont o d’Oriol Junqueras, enmig del camí de la nostra vida, perquè els empresonats saben que un dia o un altre, si els acompanya la salut, podran retornar a la seva vida d’abans o almenys a una vida que s’hi assembli força, però els exiliats tenen la por de no poder tornar mai més a fer la mateixa vida anterior.

Aquesta dicotomia ha servit per encobrir, d’una manera subtil, el fet que els presoners podran ser indultats però que els exiliats no ho podran ser mai. El fet de ser indultat comporta, per la persona indultada, el sentit d’acceptar la seva culpabilitat i per tant, en el cas dels presos catalans, la seva renúncia a l’1-O i a la independència i en conseqüència accepten ser tractats com delinqüents perdonats, pactant amb els seus carcellers que faran el bon minyó i no ‘ho tornaran a fer’. Si els arriben a indultar serà perquè pensen a Madrid que això és el que convé a Espanya, però el fet que siguin uns indults “reversibles” (si no fan bondat els tornen a la garjola) podrà ser una pedra de toc, ja que permetrà veure quants n’hi haurà que faran bondat i quants n’hi haurà que ‘ho tornaran a fer’.

Alguns diuen que prefereixen una amnistia a l’indult, ja que consideren que l’indult és un insult, però l’amnistia tampoc seria una bona solució, si ens fem aquestes preguntes: Hem d’amnistiar els qui han torturat en David Ros i tants d’altres? Els qui han segregat la Tamara Carrasco i tants d’altres? Els jutges que han prevaricat? Els testimonis que han mentit? Els calumniadors i els lladres?… L’amnistia seria millor que no l’indult, però el poble va votar independència l’1-O i cal fer-la, reclamant justícia pels segrestats, torturats, calumniats i robats per motius polítics, i presó pels jutges prevaricadors, els testimonis mentiders, i els periodistes venuts.

L’escriptora, Marta Rojals, ha manifestat en diverses entrevistes que vol la independència per dignitat, per poder llevar-se al matí amb els mateixos maldecaps lingüístics que un ciutadà de Valladolid, el mateix malestar per la cultura pròpia que un sevillà, els mateixos peatges que un extremeny, la mateixa preocupació per millorar el país que un votant de Podem. Es per això que hem escollit un recent article que ha publicat titulat ‘Al carrer ningú no parla dels indults’, fent una anàlisi quirúrgicament acurada de la situació, i on fa la següent reflexió quan, parlant dels empresonats escriu: “…Considero que el seu sacrifici, parlo com a independentista de carrer, a mi no m’ha servit de res”. Podeu llegir l'article de la Marta Rojals tot seguit.

Al carrer ningú no parla dels indults

Els indults són tendència en informatius, tertúlies i articles d’opinió, però no ho són tant entre l’extenuat independentisme ras, el que avui es troba pel carrer i ja no es pregunta què, què, això nostre, perquè ha acabat fins al capdamunt dels seus dirigents: els empresonats, els exiliats i els acabats de sortir de la inèrcia de les urnes. I què passa? Que el buit que han deixat les reivindicacions col·lectives ha estat ocupat ràpidament pel lobby de l’oblit, el perdó i la segona transició, que, des dels principals altaveus mediàtics, estableix de manera més o menys subtil què toca de pensar ara.

I ara toca de pensar en la gran jugada que fou posar Pedro Sánchez a governar per, d’aquesta manera, arrencar-li la gràcia de nou indults particulars. I aquí estem, empantanegats en les limitacions de la política espanyola, en el màxim que ha pogut donar de si l’executiu més progressista de bla, bla, que a sobre pretén, segons una aritmètica com a mínim agosarada, que a 3.300 represaliats n’hi restis 9 i doni zero, txic-txac, el procés s’ha acabat. Això fa recordar la famosa transició “ejemplar”, que per a Catalunya era un punt de partida de mínims i per a l’Espanya Eterna una màxima concessió: doncs els ‘concordistes’ que avui veuen els indults com el preludi d’una segona transició es trobaran amb el mateix problema: que allò que per a Espanya és la claudicació suprema, per a Catalunya serà un simple peu de pàgina en la història del seu procés d’emancipació.

En tot cas, l’esperança dels qui ho han apostat tot al penell dels interessos de Sánchez, esdevé temor entre molts “moderats” que ja respiraven tranquils amb la Generalitat en mans de l’independentisme no practicant, altrament conegut com a independentisme pragmàtic. Perquè les mobilitzacions en massa que es preparen per tot l’estat i la “firmita reloaded contra los catalanes” alimenten la hipòtesi d’una nova onada de conversos a la causa indepe a l’estil del 2012. La idea és realista, però vist des d’avui té alguna fissura, com la gerra del conte de la lletera: perquè si la ignomínia del judici i les sentències no va obrir els ulls a cap catalanet més, no sé per què hauria de fer-ho mantenir intacte el compliment de les penes.

Sigui com vulgui, servidora, com a pragmàtica, però a la manera dels diccionaris (“que no té en compte sinó les conseqüències pràctiques”), no tinc cap mania de fer meu qualsevol avenç dels de les meues files, sigui o no sigui de xamba, provingui de l’estratègia de qui provingui, de la que consideri més encertada o de la que no. I, de moment, en termes de cost-benefici, el sotmetiment dels meus representants als tribunals espanyols no m’ha aportat res. Jo vull els presos a casa, punt, que és on haurien de ser des del primer dia, però alhora considero que el seu sacrifici, parlo com a independentista de carrer, a mi no m’ha servit de res, ni individualment ni col·lectiva.

En canvi, fora de la camisa de força de l’estat espanyol, sí que sento que el sacrifici dels exiliats em serveix d’alguna cosa. Fora d’aquest aire viciat de toga i tricorni, que ha enverinat partits que van néixer amb el dret d’autodeterminació sota el braç i els ha transformats en el monstre contra el qual un dia havien lluitat. Lluny d’unes vulneracions selectives de drets avalades pels aparells mediàtics, polítics i policials del règim. Lluny d’un estat judicial on defensors de totes les causes justes del món rebaixen els seus principis democràtics per la sagrada unitat de la pàtria. Doncs lluny d’aquesta democràcia podrida, d’aquest bassal d’immundícia en què xipollegem diàriament que si els indults, que si Sánchez, que si el Tribunal Suprem, hi ha una gent lliure i una judicatura lliure que sí que em fan servei.

Em fan servei quan treballen forçant la “justícia comparada” entre els tribunals polítics d’Espanya i les democràcies avançades, consolidades, amb separació de poders. Em fan servei per tots els patracols amb segells oficials que els seus equips jurídics obtenen de magistrats imparcials –escocesos, belgues, alemanys, suïssos– i que qüestionen les taules de la llei de l’estat on visc atrapada, on la meua veu i el meu vot no valen res. Em són útils en la mesura que ningú no els escriu de grat, tots aquests contra-arguments, que s’han d’extreure a pic i pala com en una mina, i si els he de menester, no sabria ni per on començar. Perquè ningú no documenta de grat res que pugui contrariar un estat tan 'especialet' com és l’espanyol, objecte d’uns tractes de favor inexplicables al si de la Unió Europea. Per això no parlo expressament de la UE, la Unió de la Vergonya per tants motius diferents, sinó d’ens deontològicament insubornables i on la diplomàcia espanyola, valgui l’oxímoron, no hi ha aconseguit posar-hi la grapa. Oh, és que l’estat espanyol s’ho passa tot per l’aixella: això ja ho sabem, i el primer pas, quan aquest és el sistema, és que l’aixella li quedi en carn viva i anar fent.

Ens han dit moltes vegades que l’estratègia de lliurar-se a la justícia espanyola i la de lliurar-se a l’europea es complementen, que sense l’una no hi hauria els fruits de l’altra. Com he dit més amunt: m’és igual. Potser sí, que calia deixar-se empresonar perquè els tribunals estrangers reconeguessin que els delictes imputats no tenen cabuda en el dret modern europeu. Això es pot dir ara, però si aquest hagués estat el pla (i no una xamba derivada de desacords personals) diria que se sabria d’abans. Tant se val, ara no té cap importància. No retrec res a ningú –troba-t’hi!– ni hi tinc cap dret. Ha anat així i, així tal com ha anat, la via per a sortir de la presó serà una solució individual, i la via per a tornar de l’exili serà col·lectiva.

No tinc idea de dret, però els paperots que vénen de nord enllà, els que ens reconeixen com a minoria nacional amb tots els drets i uts, crec que seran més útils que inútils per als milers de represaliats pendents de processos judicials, els saquejats pel “Tribunal de Cuentas” o els perseguits malaltissament i reiterada per la fiscalia. I si m’equivoco i no és així, encara em quedarà una cosa clara per jugar-m’hi un sopar: que amb els indults aquests humiliants, reversibles com un anorac dels d’abans, l’estat espanyol se’n farà una col·lecció de vestits de gala per a anar anunciant pel món, tot magnànim, ell, que ja no cal amoïnar-se més pel conflicte amb els catalans, que circulin, que aquí no ha passat res, només quatre escarafalls d’uns victimistes exagerats.

Marta Rojals

Escriptora

Article publicat al digital  VilaWeb  el dilluns 31 de maig del 2021