“Forza España”

El líder de "Ciudadanos" Albert Rivera ha presentat aquest diumenge la plataforma anomenada “España Ciudadana”, amb la qual el partit recorrerà el territori espanyol mirant d'eixamplar la seva base de cara a les properes eleccions municipals. El periodista Enric Juliana ha apuntat que aquesta plataforma vol ser la versió espanyola del partit “Forza Italia” del ultradretà Silvio Berlusconi. "Ciudadanos" va a sac per obtenir la presidència espanyola i aquesta plataforma ha estat creada per xuclar la medul·la del PP fins assecar el partit, amb un discurs nacional-patriótic de l’Albert Rivera, bastit amb frases curtes, directes i demagògiques, moltes d’arrel "joseantoniana", llençades a tort i dret per ser assimilades per la gentada que l’escolta enfervorida. Rivera parla de Catalunya i del procés per assegurar que ha servit per unir més Espanya. ‘Han intentat trencar el nostre país, però han unit els espanyols, hem perdut el complex de defensar la Constitució’, ha dit el líder dretà. Fent referència a les llengües, ha presumit de la diversitat que hi ha a Espanya, però exigint que ‘no es faci escollir’ entre cap de les llengües del país. Potser seria bona cosa recordar la gènesi del partit de l’Albert Rivera, llegint l’article del sociòleg Alfonso Durán Pich titulat ‘Embolicar la troca’, que podeu trobar tot seguit, on s'expliquen els orígens del partit ‘Ciutadans-Partit de la Ciutadania’, que va aparèixer a Catalunya el juliol del 2006 amb l’únic objectiu d’anar contra la llengua i la immersió lingüística.

Embolicar la troca

Entre d’altres de les seves múltiples activitats, la trama de l'Estat ha propiciat el desenvolupament d'un producte polític de naturalesa ‘zombie’, llançat al mercat com si fos un perfum "low cost" dels que venen a Mercadona, que ha anat ocupant espais entre els votants dels partits dinàstics (PP i PSOE), no tant per mèrits propis com pel deteriorament corrupte dels hereus directes del franquisme.

Dir que "Ciudadanos" és un invent no és dir res de nou. El seu repertori ideològic pren com a fonament les lletres de les cançons de José Luis Perales. De fet, les seves figures més notòries tenen aquest perfil, entre modern i caspós, que llueixen els espanyols quan actuen al festival de la cançó d'Eurovisió.

Un dels seus eslògans inicials deia: ‘No ens importa on vas néixer, no ens importa la llengua que parles, no ens importa la roba que vesteixes. Ens importes tu’. Perales no ho hauria explicat millor.

Les seves proclames, que operen prenent com a tronc central la desqualificació, l'insult i la baixesa, destil·len aquell aire xulesc i prepotent que els joves falangistes mostraven en la postguerra. Per això parlen de ‘colpistes’ quan es refereixen als polítics independentistes catalans i celebren ‘que els fiquin a la presó’ o declaren la seva oposició més dura a un programa d'acostament dels presos bascos a Euskadi, una mesura que interpreten com a signe de debilitat.

Aquests nois i noies (tan macos ells), haurien fet les delícies dels que defensaven en el tardofranquisme la continuïtat de la dialèctica de “los puños y las pistolas”. No oculten la seva bastardia, en la tercera accepció del María Moliner.

I encara que els seus antecedents són coneguts, val la pena recordar als desmemoriats algunes de les característiques dels ‘pares fundadors’ d'aquest estrany artefacte.

Destaquem, per exemple, al senyor Félix de Azúa, acadèmic de la llengua, fill de ‘bona família’, que va formar part de la "Gauche Divine", que va marxar a viure a Madrid perquè la seva filla "no creixi en l'odi als espanyols " i que va dir sobre l'alcaldessa de Barcelona (Ada Colau) que és ‘una dona que hauria d'estar venent en una parada de peix’. Un altre il·lustre fundador va ser Arcadi Espada, escriptor i periodista, també traslladat a Madrid, que sobre la particular sentència del cas de violació de "La Manada", va posar dubtes sobre el comportament de la noia, dient que ‘Tanta atenció a aquests nois. .., jo voldria saber si hi ha algun vídeo sobre la vida sexual de la víctima’. Una tercera columna d'aquesta tropa la tenim en Albert Boadella, que exerceix de pallasso en les seves hores lliures i es presenta com a president de "Tabarnia", després d'haver gaudit de tota mena de càrrecs ‘culturals’ molt ben retribuïts a la Comunitat de Madrid; el mateix senyor Boadella que el 19 d'abril de 1979 signava una carta conjunta molt dura, en la qual defensava el dret d'autodeterminació de Catalunya. Ja ho va dir Groucho Marx: ‘Aquests són els meus principis. Si no li agraden, els canvio’. I finalment tenim al senyor Francesc de Carreras, prototip de la burgesia catalana més genuïna, mentor i professor del senyor Rivera, fill de Narcís de Carreras (que va ser president de la Caixa i del Barça), i que després de disset anys de cobrar els seus honoraris i dietes com a membre del Consell Consultiu de la Generalitat, es va passar a l'espanyolisme, primer amb la creació del Fòrum Babel, i després amb la formació de "Ciutadans" (partit de la ciutadania, per si no quedava clar). El mateix de Carreres que en un debat a Televisió Espanyola arran de la consulta del 9N, va dir que ‘la idea que l’anhel del poble té més força que el poder de la llei, és el mateix que deien els moviments feixistes i nazis en els anys vint i trenta (del segle passat)’.

Si busquem una característica comuna a aquest grup de veterans espanyolistes és el seu odi, un odi visceral, a Jordi Pujol i al que representava en el seu vessant cultural i lingüístic. Ja els anava bé la Catalunya autonòmica, ja que gaudien dels privilegis de la seva posició i dels seus vincles econòmics, però no perdonaven la immersió lingüística. Ara que el delicte d'odi s'ha posat de moda en el codi penal espanyol, els fiscals haurien de revisar aquesta part de la història, sabent que la donaran per prescrita. Més tard, quan Convergència va deixar el poder i el va prendre el tripartit, van preparar la vendetta, però no van trobar el suport que esperaven de Pascual Maragall. Potser per això van donar un cop de mà als seus amics socialistes (Montilla, Iceta, Sala, etc.) per acabar liquidant els últims vestigis d'un socialisme català independent i no contaminat.

Aquest ressentiment, a manera de mantra, és el que van transmetre als joves cadells que van col·locar al capdavant de "Ciutadans". Els Rivera, Villegas, de Páramo, Hervías, Arrimadas, etc. han begut en aquestes mamelles. Nascuts la majoria a Catalunya, però no integrats en la cultura catalana, en les seves formes de vida i valors, en el seu Weltanschauung*. Són espanyols que viuen a Catalunya com podrien viure a la Rioja i que celebren la Fira d'Abril i no senten com a pròpia la Diada.

En la història d'aquest grup hi ha mil senyals que els delaten. Com quan la mare de Rivera ─fanàtica de les tertúlies de les emissores de ràdio i televisió espanyoles─ i que no parla català (malgrat viure a Barcelona des que tenia tretze anys), va recomanar-li al seu fill que anés a un acte d'un grup autoqualificat com ‘il·lustrats del segle XXI’, i on va trobar al seu antic professor de Carreres i a la resta dels il·lustrats. Alberto Rivera ja havia intentat abans créixer en la política, militant en les Noves Generacions del PP durant quatre anys, inversió que li va resultar poc rendible, potser perquè com va declarar anys després Eduardo Bolaños, que era president de NG en aquells temps: ‘Em va semblar una mica prepotent. Com si volgués arribar a ministre un mes després d'haver-se afiliat’. O quan Fran Hervías, fill de guàrdia civil, nascut i criat en una “casa-cuartel”, manifestava que es va apuntar a "Ciutadans" després d'assistir a un acte d'Arcadi Espada a Girona, el mateix Espasa que insinua comprendre el comportament dels nois de la "La Manada". O quan el mateix Rivera no va ocultar les seves estretes relacions amb Francisco Caja, president de Convivència Cívica Catalana , que pretenia ‘noquejar el català i tornar-lo a les masies’. O quan Luis Garicano, el guru econòmic de "Ciutadans", ponent regular en la FAES aznarista, va ocultar el seu vincle familiar amb Tomàs Garicano Goñi, advocat militar, que va ser ministre de governació del Règim en els anys finals del franquisme. O quan Juan Carlos Girauta va passar per alt la seva zigzaguejant trajectòria política, que ha anat del PSOE al PP, per acabar a "Ciutadans". O quan la senyora Arrimadas no fa esment a l'anterior condició del seu pare com a policia adscrit a la Brigada Polític Social de Barcelona, en els anys en què els germans Creix exercien de torturadors oficials. Massa senyals de fum per no adonar-nos que estem en territori comanxe.

Però aquests nois i noies comptaren des del principi amb el suport financer del bloc espanyolista, liderat en origen per Miguel Rodríguez, antic sindicalista de CCOO, que després va fer fortuna amb la marca de rellotges Festina i avui té una generosa cartera d'inversions . Pel que fa al suport mediàtic, del qual segueixen gaudint, van tenir al seu costat inicialment a alguns pota negra de la caverna madrilenya, amb la singular empremta de Federico Jiménez Losantos i Pedro J.Ramírez, més l'equip de Intereconomía , que capitanejava Julio Ariza.

Però des d'aquell esperpèntic congrés de ‘fi de curs’, que fou el de Bellaterra el 2006, han passat moltes coses, amb alguns errors d'imatge sonats, com ho va ser la seva aliança amb la ultradreta a les eleccions europees del 2009 en la candidatura de “Libertas” , encara que jo sempre he cregut que aquest és el seu espai natural. Després han recompost la situació, demostrant, això sí, que són capaços d'improvisar en qualsevol circumstància.

Però el que els va donar l'empenta definitiva (les casualitats del factor exogen) va ser la irrupció de "Podemos" en el panorama polític nacional. Els sectors més reaccionaris de l'empresariat (grans constructores, bancs i antics monopolis de l'Estat) van imaginar-se que aquest partit podia trencar la seva zona de confort i van témer que els partits dinàstics (PP i PSOE) no fossin capaços de contenir l'allau suposadament esquerranós. No van adonar-se que "Podemos", un altre producte fabricat pels mitjans, només pretenia ocupar les butaques dels vells “carrozas” de la Transició. La sacralització oficial d'aquests temors infundats va ser la conferència pronunciada per Josep Oliu, president del Banc de Sabadell, al Cercle d'Empresaris de Madrid el juny del 2014, en què va expressar la necessitat de tenir ‘un" Podemos"de dretes’. Ja el tenien, però no s'havien assabentat.

Els fets es van precipitar. La màquina es va posar en marxa. L'ex-president del govern José María Aznar, president de FAES, fundació a la dreta de la dreta, va fundar aquest mateix any l'Institut Atlàntic de Govern, amb la idea difusa de promoure l'economia de mercat i la seva interpretació peculiar i esbiaixada del pensament liberal. En el consell social i acadèmic de la fundació no faltava ningú: Abel Matutes, Cesar Alierta, Josep Piqué, Gustavo Cisneros, Borja Prado, etc. Alberto Rivera va ser convidat a donar la seva conferència habitual i incorporar-se a l'ordre monàstica, encara que fos oficiosament.

FEDEA, un altre important lobby econòmic de la capital, va donar contingut a les línies bàsiques del programa econòmic de "Ciutadans", cosa que significà un estret llaç d'unió del partit amb els principals patrons del lobby, entre els quals es troben Movistar, Abertis, Iberdrola, Enagás, ACS, Santander, BBVA, Bankia, Sabadell i CaixaBank. La "crème de la crème".

Afegim que el president de FEDEA és Jordi Gual, actual president de CaixaBank, i que el seu director general és Àngel de la Fuente, el famós economista dels ‘comptes públics territorialitats’, un invent estadístic que pretenia amagar grollerament el Dèficit Fiscal de Catalunya amb l'Estat. Tot lligat i ben lligat.

Ara els sondejos pre-electorals (que a Espanya, per tradició, són objecte de grolleres manipulacions), indiquen una pujada espectacular de "Ciudadanos", que desplaça al PSOE al tercer lloc i va frec a frec amb el PP. En definitiva, un èxit aclaparador d'un grup de valents trepes.

En el context actual, on la inoperància, la corrupció i la confusió ideològica són factors dominants a l'Estat, el poble hauria d'abstenir-se massivament i no acudir a les urnes. Però no ho faran, perquè com bé explica Ignacio Ramonet, els han sabut vendre la moto.

Haurien llegir el ‘Discurs de la servitud voluntària’ d'Étienne de la Boétie, el gran amic de Montaigne, i així comprendrien moltes coses. El problema és que amb prou feines llegeixen.

Definitivament, cal anar-se'n. I com més aviat, millor.

Alfonso Durán Pich

Llicenciat en Sociologia i Llicenciat en Psicologia

Article publicat en el Blog de l’autor el 17 de maig del 2018

* Weltanschauung=visió del món

La democràcia espanyola

El prestigiós diari nord-americà The New York Times ha col·locat Espanya, segons una anàlisi dels politòlegs Michael Albertus i Victor Menaldo, entre les democràcies europees que s'ensorren, al costat de Polònia, Hongria i Itàlia. El diari americà assenyala que la democràcia europea està en runes, per una deriva cap a tendències autoritàries. Els darrers esdeveniments que ha protagonitzat l’estat espanyol, donen àmpliament la raó a aquest dos eminents analistes, doncs des de la immoral recollida de signatures del PP en contra l’Estatut català, fins a les recents acusacions i empresonaments de líders polítics catalans, passant per totes les barbaritats que han comés els dirigents espanyols, tan amb Catalunya com amb altres comunitats, s’han cobert àmpliament les condicions que expliquen la regressió democràtica a Espanya. Tot plegat sense deixar de banda el seguit de irregularitats en temes com la corrupció, favoritismes, nepotismes, etc. etc. que des dels diferents governs central i autonòmics s’han generat a l’estat espanyol.

El diari apunta que les causes d'aquests retrocessos dels valors democràtics,  són els models de transició d'alguns països des de la dictadura a la democràcia, que ha llastat el model democràtic final. Aquest pot ser perfectament el cas espanyol, on la transició des de la dictadura de Franco a la democràcia, es va fer sota uns paràmetres pseudo-democràtics i amb els sabres de l’exèrcit amenaçant els ‘pares de la Constitució’. Malgrat tot, en opinió dels autors de l’article, és possible modificar el pacte social en aquests casos de tendència autoritària, tot i que això succeeix poques vegades, i habitualment va acompanyat de crisis polítiques importants o de grans convulsions econòmiques, ja que si no s’aconsegueix redreçar la situació, aquests estats amb democràcies tant febles, com és el cas de Turquia, poden arribar a esdevenir unes dictadures temibles. Per tot plegat ens ha semblat interessant publicar traduït l’article del NY Times que podeu trobar més avall.

Per què hi ha tantes democràcies que s’ensorren?

Itàlia, Polònia, Hongria i fins i tot Espanya: la democràcia europea està en ruïnes. Les amenaces i crisis a la democràcia també han aparegut enpaïsos com Turquia, Brasil i Filipines. Sota el lema "America First" del president Trump, els líders amb tendències autoritàries en llocs tan dispars com Egipte, Hondures, Rússia i Veneçuela han trepitjat els seus opositors polítics, preocupant-se només de no rebre una reprovació dels Estats Units.

Per què les democràcies fan marxa enrere cap a l'autoritarisme? Molts estudiosos apunten a l'erosió preocupant de les normes democràtiques arrelades en un consens social sobre les regles del joc i les relacions amb als altres ciutadans.

Però aquest desgast de les normes democràtiques està impulsat en darrera instància  per factors més profunds. En moltes democràcies, les arrels del col·lapse resideixen en les seves pròpies constitucions democràtiques.

Des de la Segona Guerra Mundial més de dos terços dels països que han fet la transició a la democràcia, ho han fet sota les constitucions escrites pel règim autoritari que plegava. Com exemples destacats podríem incloure Argentina, Xile, Kenya, Mèxic, Nigèria, Sud-àfrica i Corea del Sud. Fins i tot algunes de les democràcies consolidades del món, com ara els Països Baixos i Suècia, es van veure entelades per llegats autoritaris profunds. Les noves institucions democràtiques són freqüentment dissenyades pel règim autoritari sortint per salvaguardar les elits tradicionals de l'Estat de dret, per ajudar-les en la política i la competència econòmica per després de la democratització.

Les eines constitucionals que utilitzen les elits autoritàries que pleguen per assolir aquests fins, inclouen factors com el disseny del sistema electoral, els nomenaments legislatius, el federalisme, les immunitats legals, el paper dels militars en la política i el disseny dels Tribunals Constitucionals.  En resum, amb l'assignació de poder i privilegis, i amb les experiències viscudes pels ciutadans, la democràcia sovint no reinicia el joc polític després de desplaçar l'autoritarisme.

D'altra banda, els obstacles per canviar el pacte social als països que hereten les constitucions d'un règim autoritari anterior són costeruts. Aquestes constitucions sovint contenen disposicions que obliguen a unes elevades majories qualificades per fer els canvis. I les elits del passat autoritari que es beneficien d'aquestes constitucions utilitzen el seu poder per aprovar polítiques que millorin els seus privilegis.

Birmània és un bon exemple de com els règims autoritaris sortints poden fer jugar la democràcia al seu favor. Les eleccions del 2015 que van portar a Daw Aung San Suu Kyi i la Lliga Nacional per la Democràcia (N.L.D.) al poder es van dur a terme en el marc de la constitució de 2008 que van escriure els militars. Abans de lliurar el poder el sistema legislatiu, dominat pels militars, va aprovar un seguit de lleis que incloïa promeses d'amnistia als generals militars que estaven acusats de violacions dels drets humans, un pla de pensions generós pels legisladors cessats, contractes de negocis lucratius programats per beneficiar els generals sortints i altres elits i també la transferència de plantes de fabricació del ministeri d'indústria al ministeri de defensa. I, fonamentalment, la constitució concedia als militars el 25 per cent dels escons al parlament, precisament la quantitat necessària per bloquejar una possible reforma constitucional.  La seva posició segueix sent tan poderosa que molts observadors es pregunten si la Sra. Aung San Suu Kyi i la N.L.D., malgrat haver guanyat les eleccions del 2015 en uns comicis democràtics, ara són segrestats per la brutal depuració militar de la població ‘Rohingya’ a Birmània.

Una conseqüència important és que les noves democràcies, al tenir els seus pactes socials escrits per dictadors sortints, malgrat que aquestes democràcies poden estar votades pel poble, no funcionen per el poble o per a les persones. Els ciutadans poden estar fora de perill pel que fa a alguns dels pitjors abusos de l'autoritarisme, com ara la censura o la repressió total, però no són actors importants en la determinació de les polítiques públiques. D'aquesta manera, la democràcia és una espècie de purgatori en què vaguen, de vegades per dècades, amb poca capacitat de determinar la seva orientació.

Aquesta és una recepta per desencisar-se amb la democràcia. Crisis importants, com una severa recessió econòmica, poden provocar la incertesa o la desafecció ciutadana per cristal·litzar-se en ràbia i incitar els votants a expulsar massivament els partits polítics tradicionals. Aquest descontentament pot conduir finalment a la desaparició democràtica, ja que els nous actors polítics inexperts apel·len a la demagògia i desmantellen les institucions clàssiques sense crear un fonament democràtic més sòlid.

Pensem amb Turquia, on el president Recep Tayyip Erdogan ha utilitzat bravates i la reforma constitucional per esbudellar les forces opositores i alguns militars que anteriorment estaven d’acord amb els polítics civils. La constitució autoritària de 1982 que portava Turquia cap a la transició a la democràcia de 1983 va crear un Tribunal Constitucional amb capacitat per prohibir partits polítics com els comunistes i també partits religiosos. Els militars van mantenir l'autonomia financera i la presa de decisions. Potser el més atroç, la cúpula militar i els seus col·laboradors es van assegurar que hi havia una sèrie de clàusules i articles que els ha concedit la immunitat d'enjudiciament pels delictes durant l'era autoritària. El resultat va ser que els militars i els seus aliats van seguir gaudint de privilegis econòmics, com ara conservar la propietat de les indústries clau, tot evitant la persecució dels abusos contra els drets humans.

Tanmateix, el 1987, una important esmena a la constitució de Turquia de 1983 va aixecar la prohibició d'alguns partits de la oposició il·legalitzats. Això va obrir el camí per a la posterior pujada de nous partits com el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (J.P.D.), que, des dels primers anys del 2000, després d'una gran crisi econòmica, ha dominat la política turca. De fet, sota el  J.D.P. el senyor Erdogan va poder explotar la impunitat de la reputació militar, així com la insatisfacció dels clergues i dels ciutadans conservadors en el cor d'Anatòlia, amb la separació de l'església i l'estat impostos per la constitució i imposats pels militars.

Les seves populistes polítiques econòmiques han estat seguides d’una prolongada campanya per consolidar el poder de la branca executiva, debilitar els militars (inclosos els oficials encarcerats), empoderar els islamistes, enervar les llibertats individuals i el poder judicial i, en última instància, reemplaçar la pròpia constitució de Turquia. Va aconseguir-ho completament el 2017 després que un referèndum popular aprovés 18 esmenes a la constitució, que van transformar Turquia en un sistema presidencial en el qual l'executiu exerceix un poder extrajudicial, inclosa la capacitat de nomenar la majoria de jutges i fiscals.

L'erosió demòcrata també ha seguit un patró similar en altres països. El primer ministre autoritari d'Hongria, Victor Orban, va aprofitar el descontentament popular amb la constitució comunista del país per renovar les institucions polítiques hongareses amb una nova constitució l'any 2011. Les reformes del senyor Orban han passat pel poder judicial i van obrir el camí al partit polític Fidesz , enganyant  als seus oponents.

Afortunadament, les democràcies malmeses per les elits poden reformar els seus pactes socials amb el temps, per convertir-los en més igualitaris i representatius dels ciutadans, en lloc de retornar a la dictadura. Això no és fàcil ni comú.

Però quan passa, tendeix a produir-se arran d'aquestes mateixes grans crisis o xocs econòmics. La mobilització ciutadana massiva, quan es combina amb el suport material d'una facció de les elits descontentes o desfavorides, pot tenir èxit modificant o reescrivint per complet les constitucions democràtiques per eliminar-ne les pitjors distorsions de la representació democràtica.

Però això requereix paciència, lideratges generosos i la fe ciutadana en la promesa del que pot aportar la democràcia, malgrat que sembli ser cada cop més efímera.

Michael Albertus

Professor adjunt de ciències polítiques a la Universitat de Chicago

Victor Menaldo

Professor associat de ciències polítiques a la Universitat de Washington

 
Article publicat en el diari   The New York Times  el dimarts 8 de maig del 2018

Traduït de l'original anglès per l'equip de treball de la Secretaria de l'Unió Catalanista de Sabadell

El nou full de ruta d'ERC

Esquerra Republicana celebrarà la seva Conferència Nacional a finals del proper mes de juny. Amb els seus màxims dirigents a la presó o fora del país i amb una situació política completament diferent, cinc anys després de l'última Conferència Nacional, els republicans tornen a posar a debat el seu projecte. Fa cinc anys, en els albors d'un ‘procés’ que el passat 21-D va canviar d'etapa, Esquerra va portar al debat fins a una via extrema, a la qual es podia recórrer no només si l'Estat es negava a negociar un referèndum, sinó fins i tot si suspenia l'autonomia. Es tractava de la declaració unilateral d'independència per part d'una assemblea d'electes.

La posició d’ERC davant la situació actual del procés ha anat canviant els darrers mesos, sembla clar que els han deixat tocats amb els empresonaments i els acomiadaments dels seus líders i quadres. Defensen els seus interessos, que es una cosa molt legitima, però que va en contra dels interessos del país. Insisteixen en ampliar majories, sobretot cap a l’esquerra i pensen que això obligarà al govern espanyol a encetar el diàleg que fa anys estem esperant. Esquerra Republicana ha anant desplaçant el seu discurs des de la defensa aferrissada de la unilateralitat i la desobediència civil cap a posicions més flexibles defensant la bilateralitat i l’acatament als postulats judicials i polítics espanyols. La declaració d'independència, el 155 i el 21D van marcar la fi d'una etapa. I els postulats d'ERC, ara, són completament altres i beuen, completament, de les reflexions d'Oriol Junqueras des del Centre Penitenciari on resta empresonat des de fa més de sis mesos.

Els desafortunats tuïts de Tardà on afirmava entre altres coses: "El republicanisme ha de convergir amb les forces polítiques que també defensen el referèndum vinculant, liderades per Xavier Domènech, i ha de reconstruir ponts d'entesa amb el socialisme català, el PSC de Miquel Iceta", han creat una gran polèmica a Catalunya. Es pot estar més o menys d’acord en aquesta nova posició del partit de Junqueras, però el que no pot obviar ERC són les crítiques als seus nous plantejaments polítics, com les que fa en el seu article el sociòleg Salvador Cardús i que podeu llegir tot seguit.

Una altra transició sense ruptura?

Esquerra Republicana de Catalunya ha fet públic l’esborrany de ponència política per a la seva conferència nacional de 2018. Es tracta d’un bon document, molt recomanable de llegir íntegrament. El text va molt més enllà de definir l’estratègia que es vol seguir per arribar a la independència, encara que, per raons òbvies, sigui l’únic de què s’ha parlat. A hores d’ara, no sé si cap altre partit està en condicions de presentar un text tan complet i consistent. I com que només és a ERC a qui pertoca decidir quin país proposa als catalans, quin paper hi vol tenir, i sobretot, com vol fer-ho, seria absurd que des de posicions externes al partit com la meva se li digués què hauria de fer o deixar de fer. En canvi, em sembla legítim assenyalar algunes discrepàncies en l’anàlisi que fa dels fets.

D’entrada coincideixo en la insistència del document en el caràcter multilateral que ha de tenir el Procés i en la necessitat d’ampliar la base de l’independentisme. Però en discreparia si s’entengués que es vol marcar distàncies amb una suposada unilateralitat prèvia, o que considera que no som prou per mantenir el pols amb l’Estat. El Procés mai no ha volgut ser unilateral, i sempre ha buscat l’acord amb l’Estat i el suport internacional. Tampoc les decisions preses per majoria al Parlament de Catalunya, com ara aprovar la llei del referèndum i convocar-lo, no es poden considerar unilaterals sinó resultat d’un mandat popular i de la sobirania democràtica del Parlament. La unilateralitat només és atribuïble a la resposta de l’Estat.

Pel que fa a l’ampliació de la base, d’una banda, cal recordar que el suport al dret a decidir era massiu, de prop del 80 per cent. I el referèndum de l'1-O responia a aquesta voluntat, no només a la dels independentistes. De l’altra, estic segur que l’assoliment d’un suport més gran ja no depèn d’improbables aliances amb l’esquerra que té l’ull posat –i el cul llogat– en objectius polítics a Espanya, sinó de poder decidir el futur de Catalunya en absència de l’actual marc d’amenaces, de coaccions i de repressió. És a dir, els límits de la nostra majoria ara són resultat del joc brut de l’adversari. Ras i curt: en aquests punts crec que el document està contaminat pel relat enemic.

En segon lloc, és obvi que ERC pensa que la República Catalana serà d’esquerres o no serà. I que la ideologia d’esquerra és condició necessària per justificar qualsevol objectiu nacional. Tampoc ho comparteixo. Aquesta perspectiva –que entendria en una lògica de competició electoral– l’obliga a magnificar la distància amb l’independentisme moderat i a exagerar la seva proximitat amb l’esquerra de matriu espanyola. Així, per exemple, insisteix a parlar del nacionalisme moderat com d’un projecte “burgès i elitista”. I fa coincidir –erròniament– el context de crisi com a desencadenant tant del 15-M com del sobiranisme per suggerir-ne –molt forçadament– una “confluència ideològica i de projecte”.

Tercerament, i és el punt de què em sento més lluny, plantegen l’esperança que amb una progressiva acumulació de forces de l’independentisme d’esquerres i un progressiu debilitament del règim del 78 s’aconsegueixi que “Madrid dialogui d’una vegada amb el sobiranisme de cara a aconseguir una sortida a l’escocesa per al conflicte polític català”. Sembla que es confia –que ningú no se m’enfadi– en una via a la República a través d’una nova transició sense ruptura. I, des del meu punt de vista, si és que guanyem la independència, coneixent l’estat espanyol, no serà pas amb una transició pactada. Un model que, d’altra banda, ja coneixem prou bé com acaba.

Salvador Cardús

Sociòleg

Article publicat al diari  ara  el dilluns 07 de maig del 2018

Parlem de “Ciudadanos” ?

El partit “Ciudadanos”, de l’Albert Rivera, va ser fundat a Catalunya, farà ja dotze anys, amb el nom de ‘Ciutadans’, amb la imatge d’un jove despullat que es volia fer el simpàtic des dels seus cartells de propaganda electoral. Els que vivim a Catalunya sabem doncs prou bé que “Ciudadanos” no és pas un partit nou. Patim la seva demagògia des del 2006, quan es va crear el partit liderat pel jove Albert Rivera que negava taxativament haver militat mai a cap altre partit, fet totalment fals doncs ”Albertito” havia estat militant a les joventuts del PP durant quatre anys, fins a tres mesos abans d'agafar la presidència del partit taronja. Aquesta fou una de les seves primeres mentides i suposem que no serà l’última. El partit de C’s es presentava com a impulsor i defensor del ’seny’ a Catalunya, quan la seva veritable i única finalitat era la destrucció de la llengua catalana. Ara s’ha pogut comprovar quina és la seva percepció del ‘seny’, amb tres exemples ben recents: el primer, a Tarragona, on Eva Sagardoy, candidata a senadora per C’s a les eleccions de desembre del 2015, va ser enregistrada en vídeo arrencant cartells dels CDR’s, acompanyada d'un neonazi. El segon, al cap de pocs dies a Girona, quan rere les caputxes negres dels incontrolats que van destrossar, cúter en mà, un monument en homenatge als presos polítics, també hi havia una excandidata al Senat, la ‘ciutadana’ Esmeralda Úbeda, que va ser una de les persones identificades per la Policia local carregant-se els «tòtems de la Dignitat» instal·lats per l'ANC. El tercer, i més greu, ha estat quan l’Albert Rivera, va córrer a vomitar odi contra nou professors de l'IES El Palau de Sant Andreu de la Barca, acusant-los d'assenyalar fills d'agents de la Guàrdia Civil després de les càrregues de l'1 d'octubre, no dubtant de mostrar les seves cares en el seu fastigós tuït. Com explica, molt assenyadament, el periodista Josep Barbeta en el seu article “Amb Rivera tot saltarà pels aires”, que podeu llegir més avall, agafem-nos fort perquè Ciutadans és només això, populisme identitari amb un embolcall de disseny i marketing que, a base de consignes curtes, fàcilment digeribles i repetides de forma incansable, amb la inestimable ajuda dels grans mitjans de comunicació i també dels components de l’Ibex35, ha aconseguit en poc temps ficar-se a les llars de tots els espanyols i que, si badem, pot arribar a governar aquesta Espanya, que s’està enfonsant sense adonar-se’n amb la seva pròpia misèria.

Amb Rivera tot saltarà pels aires

Mariano Rajoy ha estat un mena d’antilíder que quan plegui probablement serà reconegut com el pitjor president espanyol des de la mort de Franco. Sota el seu mandat, Espanya ha esdevingut un país irrellevant en l’escenari internacional, desprestigiat per la corrupció i per la deriva autoritària, i políticament molt inestable. Tanmateix, segons la llei de Murphy, qualsevol situació és susceptible d’empitjorar i, de moment, tot apunta que el proper guanyador d’unes eleccions espanyoles serà Albert Rivera.

Rivera no sembla que estigui en condicions de millorar en res el desastre de país que heretarà de Rajoy, però sí que se’l veu capaç d’empitjorar diverses situacions, perquè si el líder de Ciutadans ha arribat on ha arribat és precisament per la seva capacitat d’atiar conflictes i, per tant, de fer que els problemes esdevinguin més irresolubles, una habilitat que atribuïda al candidat favorit a la presidència del govern espanyol fa pensar que el pitjor encara no ha arribat.

Rivera es va posar al capdavant de Ciutadans disposat a provocar el conflicte lingüístic a Catalunya per treure’n profit polític. D’entrada no va tenir gaire èxit, però va trobar suports fora de Catalunya, en bona part procedents de l’òrbita del Partit Popular, i, després, ha estat la pròpia decadència del PP el que l’ha convertit en alternativa al govern d’Espanya. No només per la corrupció. Hi va haver un moment que semblava que la monarquia espanyola s’enfonsava, que Podem podia liderar una opció de canvi de règim i que Catalunya se’n podia anar. Va ser quan Josep Oliu va declarar que calia “una espècie de Podemos de dretes” i l’Ibex 35 i el deep state espanyol van trobar que Rivera donava el perfil: inequívocament conservador, inequívocament monàrquic, inequívocament anticatalanista i fins i tot simpatitzant del franquisme.

Havia de ser una opció centrista, que fes de frontissa, substituint el paper que havia jugat Convergència i Unió completant majories del PSOE o del PP i mantenint l’statu quo del bipartidisme imperfecte. Tanmateix, l’ambició de Rivera és inversament proporcional al seu talent i ja no es conforma a liderar un partit frontissa, sinó que ho vol tot i, malgrat les ajudes rebudes del PP, està decidit a enderrocar-lo. A l’hora de la veritat, a Rivera li està sortint la bèstia que porta a dins i disputa l’hegemonia conservadora atacant el PP no pas des del centre, sinó per la dreta, i, seguint la tàctica de sempre, atia el foc dels conflictes per aprofitar-se’n.

Observi’s com Rivera s’apunta a les causes conservadores més radicals. S’ha erigit en el gran solidari amb els guàrdies civils d’Altsasu abonant l’acusació de terrorisme contra uns nois per una baralla de bar. Amb l’escàndol de la Manada, pendent de l’opinió pública, Ciutadans ha reaccionat tard i malament, però amb molta comprensió cap als jutges i amb tot l’acarnissament partidista contra el ministre de Justícia.

Quant a la qüestió catalana, Rivera ja no ataca directament els sobiranistes, sinó que el blanc de les seves crítiques és el govern de Rajoy, ja sigui el mateix president o qualsevol dels seus ministres - Hisenda, Interior, Educació...- per no aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola contra la Generalitat i els seus funcionaris amb tota la brutalitat imaginable. Acusa el govern del PP de ser massa tou amb els catalans com insinuant que existeix alguna complicitat. És, si fa no fa, la mateixa tàctica que va fer servir José Maria Aznar per relacionar el PSOE amb ETA. Sense anar més lluny, Rivera va aprofitar el recent debat de pressupostos per atraure els focus sobre la seva persona en acusar el ministre Montoro de connivència amb Puigdemont per no avalar els rudimentaris informes que ha subministrat la Guàrdia Civil al jutge Llarena sobre la malversació.

Tanmateix, la iniciativa política més miserable d’Albert Rivera ha estat avalar l’infame informe publicat a El Mundo sobre els professors de Sant Andreu de la Barca. El líder de Ciutadans ha assenyalat amb noms i cognoms els docents i retreu al govern espanyol que no hagi obert encara un expedient disciplinari contra ells. I això, malgrat que el consell escolar, amb la participació de la regidora d’Educació, que és de Ciutadans, ha negat les acusacions.

L’esperit de Rivera i del seu partit és la confrontació. Sense conflicte no són res. La seva evolució fa cada dia més comprensibles les simpaties que desperta en grups feixistes i d’extrema dreta. Van començar aliats amb Libertas, el grup xenòfob europeu, i després han donat aixopluc a militants de pràcticament tots els partits d’extrema dreta que eren extraparlamentaris, des de Plataforma per Catalunya a Vox, que ara ha vist en Ciutadans la cordada que els pot portar al poder. És obvi que l’establishment espanyol va apostar equivocadament. Volia un partit que estabilitzés la situació política espanyola i n’ha inventat un que ho farà saltar tot pels aires.

Jordi Barbeta

Periodista

Article publicat al digital elNacional.cat el dimarts 1 de maig del 2018