El 3 de novembre de 2017 la policia espanyola va detenir
l’excomissari José Manuel Villarejo, juntament amb la seva muller, Gemma Isabel
Alcalá, i més investigats per ordre de la fiscalia anticorrupció. Era l’endemà ―oh casualitat !― de l’entrada a la presó de mig govern de la
Generalitat. Dos dies després, la jutgessa de l’Audiència espanyola, Carmen
Lamela, el va fer tancar a la presó. Es desencadenava l’operació Tàndem, contra
els seus negocis milionaris muntats mentre era policia. Les dates són
capritxoses. El dia que l’operació Catalunya era executada, amb la presó i
l’exili del govern del Primer d’Octubre, un dels seus principals instigadors
entrava a la presó i la documentació que tenia sobre l’espionatge durant anys a
polítics independentistes era intervinguda i, posteriorment, classificada com a
secret oficial.
Villarejo és un individu sinistre: gavardina, boina, un
pedaç a l’ull, màscara negra amb la bandera espanyola. Sembla un personatge de
ficció, tret d’un film de lladres i serenos en blanc i negre. Però no, el paio
és ben real: espia, comissari (ex) de la policia espanyola, condecorat amb la
Creu al Mèrit Policíac amb Distintiu Blanc, és tan real que sembla mentida. Producte
manufacturat de les clavegueres de l’Estat, Villarejo, ha estat implicat en
tota mena de fangars i martingales, anant i tornant del cercle estatal al
privat i viceversa, guarda dossiers amb informacions comprometedores de molta
gent. Com tothom sap, l’excomissari va formar part destacada de l’anomenada
’operació Catalunya’, la trama politicopolicíaca bastida des del Govern
espanyol per a intentar frenar l’onada independentista, mitjançant la
fabricació de dossiers i de proves falses, de filtracions a la premsa i de tota
mena d’atacs contra polítics catalans.
Ara Villarejo, en seu judicial, ha declarat que el CNI, l’organisme d’intel·ligència
espanyol, va estar implicat en els atemptats del 17 d’agost del 2017 a
Barcelona i Cambrils. Ha dit que volien “fer un petit ensurt a Catalunya” i que
se’ls va escapar de les mans. Disset persones assassinades. Ara que comença a
declarar en el primer gran judici contra les seves activitats, Villarejo engega
el ventilador, amb revelacions com la del 17-A. L’excomissari es defensa d’una
acusació de més de cent anys de presó, i desplega una estratègia agressiva per
a enfangar i neutralitzar les acusacions, tot basant-se en el principi que la
millor defensa és un bon atac. La seva xarxa d’interessos, de favors fets i d’enemistats
declarades permet d’entendre una mica més els moviments imprevisibles de
l’ideòleg de les clavegueres de l’estat espanyol. Que Villarejo és fosc, doncs sí i que tot el
que declara cal posar-ho en quarantena, doncs també. Però que la relació del maleït
imam de Ripoll amb el maleït CNI ha estat acreditada, i que la negativa a
investigar-ho per part de l’Estat, també. I que això és insuportable. Volem dir
que l’acceptació de tot plegat és insuportable. ¿Com és que no se’n fa condició
‘sine qua non’?, que això s’ha d’investigar, que s’ha d’aclarir, i que sense
aquesta prèvia, res. ¿Què fan els comuns en un govern que evita la veritat, què
fan els partits independentistes, en què es tradueix la indignació?
L’article del catedràtic de Dret Processal, Jaume
Alonso-Cuevillas, diputat de Junts per Catalunya al Parlament i advocat dels
pares del Xavi, el nen de tres anys de Rubí atropellat a Les Rambles el 17-A, publicat
amb el títol ’Les declaracions de
Villarejo i el dret a saber la veritat’, posa el dit a la nafra per
esbrinar algunes d’aquestes qüestions, analitzant les tres hipòtesis que es
podrien establir arran les declaracions de Villarejo: primera, que el mateix
Estat espanyol hagués orquestrat l’atemptat; segona, que els serveis secrets
haguessin estat negligents en no haver detectat el risc d’atemptat imminent; tercera,
que es pogués tractar d’un simulacre d’atemptat, és a dir només un ‘ensurt’ que
permetés la posterior intervenció de les forces de seguretat o del mateix exèrcit
espanyol en les vigílies del ja anunciat referèndum de l’1 d’octubre. Podeu
llegir si voleu aquest article a continuació.
Les declaracions de
Villarejo i el dret a saber la veritat
Les recents declaracions de l’excomissari Villarejo han
generat tota mena d’especulacions i reaccions diverses, sovint esbiaixades pel
posicionament polític-ideològic de l’opinant.
Uns s’hi abonen amb diversos graus d’intensitat i ho
emmarquen en el context del conflicte polític català, com ha insinuat el mateix
excomissari. Altres ho desqualifiquen per l’escassa credibilitat del
personatge, màxim exponent de les clavegueres de l’Estat, i acusen als primers
de conspiranoics moguts per consideracions només de caràcter ideològic.
Com a advocat de víctimes de l’atemptat –com és conegut,
defenso els pares del Xavi, el nen de tres anys de Rubí tristament atropellat a
Les Rambles–, m’agradaria fer algunes puntualitzacions al respecte.
Villarejo no m’inspira cap credibilitat, però amb
independència del que hagi dit o deixat de dir, la relació entre l’imam i els
serveis secrets espanyols és evident i està més que acreditada.
De fet, tan bon punt com es va aixecar el secret del sumari,
el 19 de juliol de 2019 vam presentar un escrit a l’Audiència Nacional en el
qual sol·licitàvem tot un conjunt de diligències que tenien per objecte
investigar aquesta relació. Ens basàvem en indicis més que contundents,
degudament acreditats a la causa: les visites dels serveis secrets a l’imam
mentre complia condemna a la presó de Castelló, la sorprenent anul·lació de la
seva ordre d’expulsió post-condemna i l’encara més sorprenent la immediata
concessió d’un permís de residència de llarga durada, les declaracions del
president de la Comunitat Islàmica de la mesquita Youssef a Diegem (Bèlgica) assegurant
que va sentir parlar per telèfon l’imam en castellà i el mateix imam li va
reconèixer que parlava amb els serveis secrets espanyols... Indicis més que
suficients de la relació existent. La més elemental lògica processal diu que
qualsevol investigació judicial hauria de voler estirar aquest fil, però
sorprenentment –o no tant– la Fiscalia s’hi va oposar de forma radical i el
magistrat instructor va acollir acríticament els arguments del fiscal. Hem
continuat reclamant aquesta investigació en totes les ocasions processals posteriors,
però sempre amb el mateix resultat negatiu.
De fet, de forma també sorprenent, l’Audiència Nacional va
decidir acotar l’objecte del procés a l’explosió d’Alcanar amb l’argument que
els responsables dels atemptats de Barcelona i Cambrils eren morts. Els fets de
Les Rambles i Cambrils quedaven, doncs, fora del procés. Argument contrari a
l’actuació inveterada de la mateixa Audiència Nacional, que sempre ha
considerat que tots els integrants d’un escamot terrorista responien (amb el
grau de participació corresponent) dels actes de l’escamot. I argument
processalment il·lògic quan les víctimes de Barcelona i Cambrils sí que havíem
estat acceptats com a acusació particular (categoria processal reservada a les
víctimes del delicte).
Al final del judici vaig demanar l’obertura d’una nova
investigació per resoldre els molts interrogants que el procés no va aclarir,
exposant els corresponents indicis amb les oportunes referències documentals
extretes de la mateixa causa. Entre altres interrogants no resolts plantejava
quantes persones hi havia a la casa en produir-se l’explosió, qui anava a la
furgoneta que va marxar al temps de produir-se la primera explosió, com
s’explica que la furgoneta de l’imam apareixes dies després a Sant Carles de la
Ràpita, com és que la bústia morta de l’imam i algun dels seus telèfons van
registrar activitat dies després (per a qui tingui interès, pot veure el meu
informe final a aquest enllaç del meu canal de YouTube)
https://www.youtube.com/watch?v=-1icJmCbjHQ&t=7s
La sentència de l’Audiència Nacional no va resoldre cap
d’aquests dubtes.
Les recents declaracions de Villarejo s’han d’analitzar,
doncs, a la vista de tots aquests antecedents. Com abans he dit, malgrat la
poca credibilitat del personatge, les relacions entre l’imam i el CNI són
evidents, i només per aquest motiu, és obvi que és necessari investigar aquest
tema.
Penso que part de la polèmica deriva també de la poca
claredat de les afirmacions de l’excomissari, que permeten diverses
interpretacions. D’entrada, em resisteixo a creure que el 17-A pogués haver
estat un atemptat de falsa bandera responsabilitat, per tant, del deep state
espanyol. Tot i creure que aquest deep state ha dut (i duu) una tremenda guerra
bruta contra Catalunya, la hipòtesi que el mateix Estat hagués orquestrat
l’atemptat és tan summament bestial que em nego a donar-hi cap credibilitat. Sí
que podria ser, però , que els serveis secrets –que, recordem, tenien controlat
i monitoritzat l’imam i els principals membres de l’escamot–, haguessin estat
negligents en no haver detectat el risc d’atemptat imminent o haver-ne
minimitzat el perill. De fet, a la causa davant l’Audiència Nacional vam
plantejar la responsabilitat de l’Estat precisament sobre la base d'aquesta negligència
dels serveis de seguretat, agreujada perquè Espanya havia incomplert la seva
obligació legal (prevista al Reglament Europeu UE 98/2013, directament
aplicable des de setembre de 2014) de regular i controlar la venda de
precursors d’explosius. No és comprensible que els membres de l’escamot
poguessin comprar lliurement quantitats ingents dels ingredients necessaris per
fabricar l’explosiu tristament conegut com a Mare de Satan i que no saltés cap
alarma. Com vaig dir a la vista, sense explosius no hauria volat la casa
d’Alcanar i no s’hauria activat el pla B que va posar fi a la vida del petit
Xavi i altres 14 persones, a més de multitud de ferits. La responsabilitat de
l’Estat Espanyol em sembla, doncs, evident.
Ara bé, en Villarejo sembla apuntar una altra hipòtesi.
L’anàlisi de les seves paraules concretes: “un
error grave del señor Sanz Roldán
(Director del CNI), que calculó mal las consecuencias por darle un pequeño
susto a Cataluña” semblen apuntar a la hipòtesi –que jo ja havia sentit
temps enrere– que es pogués tractar d’un simulacre d’atemptat (“comandos
ficticios”) encarregat a l’imam amb la intenció de provocar, efectivament,
només un ensurt que permetés la posterior intervenció de les forces de
seguretat o l’exèrcit espanyol en les vigílies del ja anunciat referèndum de
l’1 d’octubre.
Apuntades les tres hipòtesis, crec personalment que podem
descartar la primera (atemptat de falsa bandera) per temerària. Es cert que
Villarejo no aporta cap prova que avali la tercera hipòtesi (simulacre per
encàrrec que “se’ls va escapar de les mans” arran de l’explosió), però, a
diferència de l’anterior, aquesta no sembla apriorísticament descartable ni
temerària.
Cal, doncs, plantejar-se per què llença Villarejo aquesta
afirmació sense que –per cert– vingués gens a tomb. Reiterant la nul·la
credibilitat del personatge –que, a més, en condició d’acusat en un procés
penal no té obligació de dir la veritat–, és obvi que forma part de la seva
estratègia de defensa. Personalment, em fa la sensació que la sorprenent
revelació podria haver estat un advertiment de Villarejo als serveis secrets
que podria estar disposat a tirar de la manta si no rep l’ajut que pretén.
Villarejo no aporta cap dada o prova, però –alerta!– diu que hi són tots entre
la documentació que li va ser requisada i que es manté classificada com a
matèria de secret oficial. La hipòtesi no està gens provada, però existeixen
prou elements per poder esbrinar la seva certesa o credibilitat.
Les víctimes dels atemptats, i per extensió tota la
ciutadania –víctimes també indirectes del terror causat pel terrorisme– tenen,
tenim, el dret a saber la veritat. Es tracta d’un dret fonamental dels
anomenats de tercera generació, reconegut a diverses Resolucions de Nacions
Unides (per exemple, la Resolució 2005/66 de l’Alt Comissionat de Dret Humans
de data 20 d’abril de 2005, o la resolució 9/11 del Consell de Dret Humans de
data 24 de setembre de 2008). Les autoritats, en aquest cas de l’Estat Espanyol,
estan doncs obligades a satisfer aquest dret duent a terme les corresponents
investigacions.
L’Estat Espanyol no està complint amb aquesta obligació
internacional. Recordem que les forces majoritàries del Congrés van impedir que
es creés una Comissió d’Investigació (com sí que s’havia fet per l’11-M).
Recordem que diverses autoritats d’àmbit estatal es van negar a comparèixer a
la Comissió creada al Parlament de Catalunya i la Fiscalia es va negar a
procedir contra els incompareixents. I recordem, tanmateix, que el poder
judicial no ha volgut fins avui investigar els fets. Els tres poders de l’Estat
(Legislatiu, Executiu i Judicial) han incomplert, doncs, l’obligació de
permetre a les víctimes, i a la ciutadania en general, saber la veritat de tot
el que va passar l’agost del 2017. Tots els països que han patit un atemptat
terrorista greu han creat com a mínim comissions d’investigació parlamentària.
Per què l’Estat Espanyol no ho vol fer ara? En mèrits dels seus compromisos
internacionals, l’Estat està obligat a posar tots els mitjans al seu abast per
investigar totes les circumstàncies dels luctuosos atemptats. I és evident que
ni ho ha fet ni sembla que vulgui fer-ho.
Per això, estem preparant una bateria de mesures. Algunes en
nom de les víctimes, motiu pel qual
estem ja en contacte amb la UAVAT (Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per
Terrorisme), per formular una nova denúncia davant la justícia espanyola. I en
el previsible cas que se continui refusant la investigació dels fets, formular
la corresponent demanda davant el Tribunal Europeu de Drets Humans
d’Estrasburg. Igualment, exercirem davant el Parlament Europeu el Dret de
Petició previst a l’article 227 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea.
Aquestes mesures han d’anar acompanyades d’altres accions
polítiques, alguna de les quals ja s’ha posat en marxa. Des de demanar de nou
la creació de la corresponent Comissió d’Investigació al Congrés, sol·licitud
de compareixences a Congrés i Senat, instar la fiscalia perquè actuï d’ofici o demanar
la desclassificació com a secret dels documents de Villarejo relatius al 17-A.
Peticions que poden ser, tanmateix, sol·licitades a través de mocions aprovades
a ajuntaments i en altres institucions.
Em consta, també, que els nostres eurodiputats ja estan
actuant per atorgar als fets la transcendència internacional que requereixen.
Els fets seran posats, així mateix, en coneixement de les
autoritats consulars i diplomàtiques dels diversos països de les víctimes,
d’una trentena de nacionalitats. I tots els ciutadans podem subscriure la
petició que a través de change.org ha fet el Javier Martínez, pare del petit
Xavi.
http://www.change.org/p/por-una-comisi%C3%B3n-de-investigaci%C3%B3n-en-el-congreso-sobre-los-atentados-de-barcelona?recruiter=47409689&utm_source=share_petition&utm_campaign=psf_combo_share_initial&utm_medium=whatsapp&utm_content=washarecopy_24463639_es-ES%3A0&recruited_by_id=ef0f45a0-86b0-0130-b5b9-3c764e046567
Si, com s’ha afirmat des de determinats sectors, intentar
relacionar els atemptats amb els serveis secrets espanyols és una teoria
conspiranoica, que es dugui a terme la corresponent investigació per tapar-nos
la boca amb fets i dades. La negativa a
investigar els fets alimenta més les sospites.
Tenim dret a saber la veritat i no defallirem a
perseguir-la.
Jaume Alonso-Cuevillas
Advocat i catedràtic de Dret Processal
Article publicat al setmanari ElTemps el divendres 14 de gener del 2022