Catalunya, el problema d’Espanya

No passa dia en què l’estat espanyol no s’hagi d’enfrontar amb qualcuna qüestió plantejada o produïda des de Catalunya. La crisi enquistada des de fa anys a Catalunya és el principal problema polític d’Espanya. Podem pensar que l’espoli fiscal, l’incompliment de la Constitució, l’Estatut, els pressupostos, la invasió de competències, la persecució de la història, cultura, llengua i valors, la catalanofòbia, la castellanització crònica, la repressió, etc. són els problemes que té Catalunya amb Espanya. Aquests no són els problemes. Són “indicadors” d’aquest problema. El tema és molt més profund.

L’independentisme és “reacció”. Catalunya no ha creat el problema. Objectivament i cronològica, l’obstacle l’ha generat l’Estat espanyol. Qui genera la tensió? Qui es defensa davant això?

Quin és el “problema” per a Espanya? Catalunya! Com intenta resoldre-ho?, per la força! Continua la repressió i la violència policial, judicial, política, econòmica. Amb el 155 declarat o ara disfressat. Però Catalunya no es doblega ni s’esvaeix només amb repressió. La majoria de la seva societat té dignitat democràtica. El conflicte no sols no desapareix sinó que s’agreuja. Creix en la societat, superat pels incompliments d’Espanya. Intenta que Catalunya sigui progressivament més dependent d’Espanya i és completament a la inversa: Espanya cada cop depèn més de Catalunya, tant pel que fa a l’economia (pensem en els 20 mil milions d’euros que marxen per no tornar), com pel que fa a la política (veiem els resultats a Catalunya dels partits més espanyolistes). El seu obstacle és “la seva dependència”. Només eliminant aquest “problema” Espanya podrà donar el millor a les ‘seves’ gents.

Espanya podria aprofitar el “problema” com a oportunitat per a una gran transformació de si mateixa. Però no ho fa, al contrari. Cada dia es van endurint més les seves posicions enfront del “problema català”. Cíclicament, surten personatges que ho fan, com el líder del PP, Pablo Casado quan diu que un metge a Catalunya té l’obligació de parlar en català, però que un metge català, pot exercir perfectament la medicina a Lleó, sabent perfectament que no ha passat mai que un metge català hagi obligat un pacient de Lleó a canviar de llengua, però que és habitual la presència de metges als Països Catalans que es neguen a atendre els malalts en la seva llengua i pretenen obligar-los a canviar-la. O també persones, com l’exministre Belloch, dient que "Catalunya genera un problema institucional més greu que el terrorisme d'ETA, que provocava dolor, ràbia i indignació, però no qüestionava l'estat de dret". La simple verbalització de posar per davant la integritat territorial, a vides humanes i drets i llibertats fonamentals és repulsiva. Belloch que, a més, entre altres destins professionals va tenir el del jutjat de Vic, on es va produir la matança més gran d'ETA. Quina mena de persona pot dir una cosa així?

De moment no es veu per enlloc que Espanya tingui ganes de solucionar el “problema” que mantén des de fa més de tres-cents anys amb el poble català. Sembla que l’estratègia dels líders castellans, per no dir espanyols, sigui la d’anar laminant la voluntat de llibertat del poble català, com s’escriu en l’article titulat ‘Catalunya encara necessita més mà dura’ on el periodista afirma que Espanya ja no en té prou amb bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Ara el seu objectiu és la victòria total, final i a qualsevol preu. Llegiu l’article tot seguit.

Catalunya encara necessita més mà dura

“Catalunya encara requereix alguna altra derrota de l’independentisme perquè reaccionin”. Frase lapidària de Juan Alberto Belloch, que ara es jubila i que fou ministre de González. Un personatge fosc i dur, practicant del bonic esport de les portes giratòries entre justícia i política (sense ni despentinar-se) i bon representant de la manera de fer i de ser de la casta que domina la maquinària estatal espanyola.

Una frase que és un bany de realitat brutal, per a la Catalunya que encara somia truites autonòmiques, i que queda injustament amagada al darrere d’una altra frase brutalment sincera: “És molt més perillosa, en termes institucionals, la situació a Catalunya que la que provocava el terrorisme”.

Això és un insult, sí, i una mentida, però revela el que realment “pensa” l’Estat. Lògica aclaparadora: Catalunya és l’autèntic problema i necessita encara molta, molta mà dura. Molts més anys d’escarment. Sense concessions. Fins que n’aprenguin. Fins que abaixin el cap i s’agenollin i s’adonin que no hi haurà ni referèndums, ni amnisties, ni reformes legals ni federalismes ni punyetes. O es rendeixen o que s’aguantin. I quan es rendeixin, que no esperin cap canvi. Simplement, podran celebrar amb joia infinita la meravella inigualable de ser espanyols, que és la millor cosa que es pot ser en aquest món des dels temps de l’Imperi Romà, com diria Casado.

Sánchez no diu el mateix, però practica la mateixa doctrina, sense tants escarafalls i amb un llenguatge menys estrident. Sánchez no es pot (ni vol) moure ni un mil·límetre de la pauta dels amos i senyors de l’Estat. No només perquè no li convé electoralment, sinó perquè ha donat proves més que suficients de la seva manca de voluntat i de capacitat de refundar o replantejar les parets mestres de l’Estat. La reforma laboral, que no és reforma ni és res, és “sanchismo” en estat pur.

Belloch ha definit perfectament l’essència de l’estratègia de l’Estat: no afluixar fins a la derrota final de la Catalunya sediciosa i desafecta al règim. Més clar, impossible. Per si encara no ho sabíem o no ho volíem saber.

Algú pot esperar que tinguin cap mena de voluntat de dialogar res a cap taula de diàleg? O que acceptin, si arriben, derrotes judicials a escala europea? O gestos de bona voluntat per apropar posicions? “Al enemigo, ni agua”, aquesta és l’essència de tot plegat. Mà dura i a esperar que vagi donant fruits.

De moment, no sembla que els vagi gens malament, amb aquesta estratègia de força bruta, ni que els importi gens ni mica prostituir la llei o la democràcia o empitjorar la imatge exterior d’Espanya. Ara només volen guanyar.

I de moment, pel que fa a la Catalunya sediciosa, i també a la que veu amb incomoditat (relativa) tot el que està passant, en tenim prou amb prendre’n nota, perquè aquest és el marc real en el qual ens  movem, agradi més o menys. Per ara, ens cal pensar, que no és poca cosa.

Ja no en tenen prou amb bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Ara el seu objectiu és la victòria total, final i a qualsevol preu. Que ho puguin aconseguir, o no, ja és un altre tema…

Joan Rovira

Periodista

Article publicat al digital   elMon  el diumenge 30 de gener del 2022

Democràcia plena

Un grup d’economistes catalans ha presentat aquesta setmana l’informe “Prejudici i manipulació sota l’aparença de ciència: la dubtosa qualificació d’Espanya com a ‘democràcia plena‘”, on denuncien que dos dels índexs més importants que analitzen la qualitat democràtica dels estats no tenen mecanismes prou sòlids per a controlar els biaixos, prejudicis o fins i tot manipulacions que poden condicionar les opinions dels experts que hi participen. Cal que tinguem clar que aquests índexs no són l’homologació democràtica d’un país, en aquest cas d’Espanya. Són enquestes d’opinió, per dir-ho així. Per tot això, els autors de l’informe consideren que aquestes qualificacions s’han convertit en una “eina política” que pot acabar essent utilitzada per la premsa i els governs per reforçar un relat concret sobre cada país. En el cas de l’estat espanyol, per a reforçar la idea que no hi ha presos polítics ni exiliats, i que no existeix cap tipus de repressió en contra d’una o diverses parts del seu territori, ni dels seus habitants.

Qualsevol democràcia plena es fonamenta en la separació de poders: l’executiu, el legislatiu i el judicial. Espanya no pot ser mai una democràcia plena, ja que els tres poders es trepitgen i se superposen constantment. El parlament és, en una democràcia, la cúspide del poder polític, i doncs ¿la junta electoral espanyola què és, si mana més que el parlament? Però realment la fallida no és un dels poders que intenta manar sobre un altre. La fallida és en el mateix Parlament de Catalunya. En aquests diputats que es diuen independentistes i que es deixen robar el poder que nosaltres els hi hem atorgat.

Efectivament, l’autonomia catalana no té ni contingut virtual ni real. No en té de virtual perquè qualsevol llei és immediatament recorreguda, en fan una altra que la trepitja o en bloquen la seva aplicació d'una manera o l'altra. I no en té de real perquè fins i tot decisions tan nímies com atorgar o retirar una medalla, decidir un ordre de vacunació, establir unes restriccions pandèmiques o convocar unes eleccions, la justícia hi intervé simplement per demostrar qui mana. I això ho fa tothom. Fins i tot els exministres franquistes, que obliguen tot un ajuntament a homenatjar-los. I el que és fins i tot més greu, amb Catalunya s’atreveixen fins i tot personatges de la poca talla moral i política del president de l’Aragó, Lambán. O malànimes com Carrizosa, representant d’un partit moribund que, tot solet, s’ha carregat la llengua i la convivència, convertint l’unionisme en un viver de feixistes gens dissimulats. ¿Fins quan els nostres polítics s’empassaran les arbitrarietats de la JEC i el poder judicial? Veurem ara, en el cas del diputat Pau Juvillà, l’actuació de la presidenta Laura Borràs que durant la campanya va fer gala de defensar la sobirania del Parlament. Ara ens podrien venir al cap les paraules de la gent de la Cup: "hem enviat el president Mas a la paperera de la Història", o també com no van recolzar ni Puigdemont ni Torra i com van menysprear Turull, “ja el votarem demà”, sabent que demà seria empresonat. Tot contra Convergència-PDECAT-Junts. I ara la gran defensora del seu diputat Juvillà és Laura Borras de Junts. La pregunta és: qui la defensarà a ella?

Espanya no ha estat, ni és, ni serà mai una democràcia plena perquè el tarannà de la majoria d’espanyols és autoritari. Com escriu, Vicent Partal, en el seu editorial titulat ’Cas Juvillà: la desorganització planificada de la democràcia’ sobre aquest cas, “com que Espanya no pot controlar Catalunya amb les urnes i des de les urnes  –perquè l’espanyolisme és minoritari en termes electorals–,  aleshores l’estat atorga unes funcions que no són lícites en democràcia als altres poders, molt en concret al poder judicial”. Llegiu, si voleu, l’editorial a continuació.

Cas Juvillà: la desorganització planificada de la democràcia

La Junta Electoral espanyola va ordenar ahir al Parlament de Catalunya, i més en concret a la presidenta de la cambra, que retiràs la condició de diputat a Pau Juvillà en un termini de cinc dies. I encara, per si la intromissió no era prou greu, avisà Laura Borràs de les “conseqüències jurídiques” que implicaria que s’hi negàs. És a dir, que la va amenaçar. Amb la qual cosa assistim a un intent claríssim de desorganització planificada de la democràcia.

Una democràcia, qualsevol democràcia, es fonamenta en la separació de poders: el poder executiu, el poder legislatiu i el poder judicial. Però aquesta separació no implica, no ha implicat mai, la igualtat d’aquests tres poders. En una democràcia tots tres fan de contrapés entre si, es vigilen mútuament i ofereixen vies d’eixida constitucional a situacions complexes. Però no hi ha desordre respecte de l’exercici de la democràcia. Depenent del sistema, presidencialista o parlamentari, el parlament tot sol o bé el parlament i el president tenen la preeminència política i d’ells es deriven els altres poders, que no poden ni suplantar-los ni ordenar-los, si no és en l’exercici estricte de les seues limitades funcions. I aquest ordre general, universal i bàsic és el que el règim espanyol prova de desorganitzar d’ençà del 2015 per a fer front a la revolució democràtica catalana.

Tot té una explicació ben simple: com que Espanya no pot controlar Catalunya amb les urnes i des de les urnes –perquè l’espanyolisme és minoritari en termes electorals–, aleshores l’estat atorga unes funcions que no són lícites en democràcia als altres poders, molt en concret al poder judicial. Amb la pretensió que duga a terme una acció política impròpia per a impedir allò que l’estat no pot impedir democràticament per les vies normals.

Això és d’una gravetat enorme, com veiem cada dia. I qüestiona completament que Espanya siga una democràcia. Perquè en una democràcia parlamentària, allò que en teoria diuen que és l’estat espanyol, el poder emana del parlament. El parlament n’és la font. I ho és perquè és l’òrgan triat de manera (més o menys) igual per tots els ciutadans. I la prova que això és així és ben senzilla: el govern, el poder executiu, no pot existir desvinculat del parlament. El govern naix al parlament, amb la votació d’investidura, i mor al parlament, o en tot cas a les urnes. Per aquesta raó un país pot no tenir govern, de manera provisional durant un temps, però no pot mancar de parlament.

El parlament, per tant, és la cúspide del poder polític en democràcia. En els règims presidencialistes o semipresidencialistes, com és el cas de l’estat francés, aquesta cúspide és repartida entre el president i el parlament, però això reclama sempre l’elecció directa del cap de l’estat. En absència d’aquesta elecció el parlament mana i decideix i la resta ha d’obeir –per això no pot ser president de la Generalitat ni primer ministre espanyol algú que no tinga prou vots a la cambra.

Hi ha finalment el tercer poder, el judicial. És un cas encara més simple d’explicar i de situar a lloc. En una democràcia el sistema judicial aplica i interpreta les lleis sobre situacions concretes en nom de l’estat. No fa res més sinó això. Aquestes lleis les crea el parlament –els jutges no poden crear lleis al marge del parlament– i la defensa de les lleis recau en el poder executiu. Excepte en els països de dret anglosaxó, que tenen una tradició diferent, els tribunals s’han de limitar, per tant, a interpretar les lleis que els vénen del parlament segons cada cas concret que se’ls presente.

El desplegament d’una democràcia, doncs, sempre parteix del parlament, el reconeix i el situa en la posició més alta. I per això podem explicar i demostrar que això que es fa a l’estat espanyol, en realitat, és una desorganització planificada de la democràcia per a impedir que funcione.

En el cas del Parlament de Catalunya la cosa encara és més greu, perquè la Junta Electoral espanyola no és cap poder de l’estat, sinó un simple òrgan administratiu. I la prepotència amb què actua aquest òrgan és, per això, simplement inaudita. Que un òrgan administratiu qüestione o amenace el parlament, en qualsevol democràcia seria un escàndol monumental, inconcebible. Però ací, ja ho veieu, ací és el pa de cada dia.

I ho és per dues raons. La primera, perquè el desordre ja és imparable i creix exponencialment, impulsat per la maniobra surrealista de Mariano Rajoy el 2015, que consistí a atorgar capacitats punitives al Tribunal Constitucional amb el propòsit explícit de frenar el procés d’independència català. D’aquesta manera trencà la norma que establia que el Tribunal Constitucional només havia de ser, com només és en qualsevol democràcia, un ens d’interpretació de la llei –recordeu l’explicació del començament: el que defensa l’aplicació general de la llei és el poder executiu, no pas el judicial.

Però hi ha una segona raó encara més important. El Parlament de Catalunya no és sobirà. I si bé durant uns anys va aparentar ser-ho i l’estat espanyol li va respectar un cert àmbit de sobirania, avui d’això ja no en queda res. L’autonomia catalana, de fet, ja és una quimera inexistent; aquella autonomia política de què van gaudir Pujol o Maragall per a dir-ho de manera que s’entenga. I en conseqüència, com es va veure ahir, fins el darrer uixer del darrer organisme de l’estat es veu amb cor de riure’s i amenaçar l’òrgan que, en canvi, hauria de ser la cúspide del sistema democràtic al Principat. Per aquest motiu, la independència és l’única eixida si volem tornar a l’ordre democràtic.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital   VilaWeb  el dijous 27 de gener del 2022

Deep State

Un ‘estat profund’, també conegut com un ‘estat dins d'un estat’ (sovint mencionat amb la forma anglesa ‘deep state’) és una forma de govern clandestina, formada per xarxes de poder ocultes que operen al marge del lideratge polític d'un país, per tal de satisfer els seus propis objectius. Com a exemples d'aquesta estructura se citen generalment òrgans d'estat com les forces armades o organismes públics (serveis d'intel·ligència, policia, policia secreta, agències administratives o buròcrates). Un estat profund pot estar també format per alts funcionaris que actuïn sense conspirar però de manera coordinada a favor dels seus propis interessos. Els propòsits d'un estat profund poden incloure la continuïtat del mateix estat, la seguretat laboral dels seus membres, incrementar el seu propi poder i l'autoritat o la consecució d'objectius ideològics. L'estat profund sol operar en oposició a l'agenda dels funcionaris i càrrecs electes (per tant, del mateix sistema democràtic), tot obstruint, resistint i subvertint les seves polítiques, condicions i directives.

En el cas espanyol, s’ha pogut veure en mantes ocasions la intervenció del ‘deep state’ en actuacions planejades i realitzades en contra del procés independentista. Recentment, hem comprovat com els atacs a la llengua o a la immersió lingüística a les escoles, la fan persones, organismes o entitats que poden parèixer alienes als partits, però que rascant al fons de les seves actuacions surten de seguida els tentacles de l’estat profund.

Les darreres ingerències sobre la immersió poden semblar que l’estat es dedica a fer un 155 educatiu, però en realitat si creiem només això ens podem quedar curts. El que executen en el tema de la llengua és això, sí, tanmateix més sofisticat, més sibil·lí, més mortífer, més decidit i eficient per als seus propòsits d’aniquilació. Recordem que el 155 era un recurs tan maldestre i que generava tantes temences a la Unió Europea que va obligar Rajoy a convocar eleccions al mateix temps que intervenien el govern i que no s’atrevien a ocupar ni TV3 ni Catalunya Ràdio. El 155 va sortir amb data de caducitat. Ara, en canvi, programen la nostra obsolescència, la de la nostra llengua i la nostra cultura. Ara estem en un 155 no declarat, que no s’acabarà mai, que no deixarà res per verd i amb el qual venen amb tot. Per aquesta mena de 155 no els cal venir, a ells a ocupar la Generalitat. Ni secretaris d’estat al Palau, ni ‘piolins’ al port de Barcelona, ni superpolis a Via Laietana. Els fem la feina nosaltres mateixos, des de les diferents instàncies del govern efectiu a les quals l’aparell repressor de l’Estat amenaça i coacciona cada dia. Tant si els esperem asseguts a la taula de diàleg com si hi fem voltes mentre els esperem. El ‘deep state’ espanyol ha blindat a sang i foc l'estructura de l’estat a costa del que fes falta durant els últims 300 anys i fins avui, passant per sobre de la democràcia, la llibertat, els drets socials i econòmics o les llengües i cultures de minories nacionals.

Per això resulta interessant llegir el que escriu, Josep Costa, exvicepresident primer del Parlament de Catalunya en el seu article titulat ‘La farsa del govern bo i Estat dolent’, arran la sentència del Tribunal Suprem rebutjant tots els recursos contra els indults del 'procés' per falta de legitimació i on afirma que resulta ingenu esperar que el govern socialista, pel molt ‘progre’ que sigui, s’enfrontarà al ‘deep state’ continuador del franquisme. Ha arribat l’hora que els polítics no botiflers, posin la dignitat i la intel·ligència davant d’un ‘deep state’ que fa servir una taula de negociació, adulterada i borda, on alguns no volen veure el rerefons de manipulació democràtica fent creure que es pot parlar de tot. És un miratge de taula. Hom sap prou bé que si permetessin que a la taula es parlés d’amnistia i autodeterminació hi hauria un alçament militar, també de grisos i tricornis, lleials al neofranquisme del règim del 78. Espanya no ha canviat mai per ella mateixa traint els seus interessos espuris. Que els nostres polítics veritablement independentistes, treballin per la taula de mediació internacional i deixin de representar teatre del dolent. Llegiu l’article d’en Josep Costa tot seguit.

La farsa del govern bo i Estat dolent

Una de les notícies més transcendents de la setmana, i que ha passat massa desapercebuda entre moltes altres de menor importància, és la sentència dels indults. Que el perdó governamental als presos independentistes hagi desaparegut de l’agenda política i hagi estat validat pel totpoderós Tribunal Suprem és símptoma d’algunes coses, cap d’elles bones.

La justícia espanyola va intentar tancar el govern de Catalunya a la presó durant 30 anys perquè li tenia por. Perquè el referèndum de l’1-O i la declaració d’independència del 27-O realment varen posar l’Estat contra les cordes. Que al final hagin estat només 3 anys i escaig és símptoma de la feblesa internacional d’Espanya. Que tot plegat s’hagi normalitzat de manera tan sorprenent també pot ser símptoma de la nostra feblesa.

La primera reacció de la dreta judicial i política als indults va ser furibunda, començant per l’informe demolidor de Marchena i el seu Tribunal Suprem. El PP va començar aviat una campanya de recollida de signatures que recordava la de l’Estatut i que prometia ser igual de massiva. Qui se’n recorda ara? I VOX i C’s, què varen fer més enllà d’acudir corrent al Tribunal Suprem?

Un servidor va encertar el diagnòstic, però va errar en la predicció de forma inapel·lable. Vaig dir que no hi hauria indults i que, si hi eren, el Tribunal Suprem els revocaria. El diagnòstic era correcte: la pretesa diferència entre un govern ‘progre’ bo i un ‘deep state’ reaccionari dolent, a l’hora de la veritat, no existeix. Era inconcebible que el govern de PSOE i Podemos es pogués enfrontar amb el ‘deep state’ per una cosa tan important com l’excarceració dels líders independentistes.

L’error de la predicció va ser no contemplar com a possible el que realment ha passat: que l’Estat profund pogués beneir els indults. De fet, de la manera com es varen desencadenar els fets (amb Pedro Sánchez accelerant la decisió per tapar la transcendent resolució del Consell d’Europa que demanava la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats) i veient les reaccions, molt aviat es va fer evident que la monarquia havia donat el vist-i-plau a la mesura de gràcia. I qui diu la monarquia diu el senyor del ‘deep state’.

Aquests dies també hem vist quina ha estat la resposta del govern espanyol a les escandaloses revelacions de Villarejo sobre els atemptats del 17-A. Novament es constata que qualsevol il·lusió de tenir un “govern amic” a Madrid que qüestioni els interessos o les accions de l’Estat és pura fantasia. La Ministra de Defensa de PSOE i Podemos, de qui depèn el CNI, és la millor defensora dels interessos profunds de l’Estat que aquests poden somniar.

En tot cas, ha anat bé tornar a exigir una comissió d’investigació al Congreso sobre la participació dels serveis secrets espanyols en la trama terrorista que va assassinar una quinzena de persones innocents a les Rambles i Cambrils. Bàsicament perquè confirma allò que deia: que govern i Estat no són el mateix, però que segueix sent impensable que existeixi un govern espanyol que s’enfronti a les directrius i interessos de l’Estat.

Tot plegat està bé recordar-ho perquè el nostre objectiu fonamental a curt, mitjà i llarg termini (la independència) requereix d’un conflicte democràtic sostingut amb l’Estat. I no és tolerable que s’apuntali una peça fonamental d’aquest estat, que és el seu govern central, amb la fal·làcia que no representa o no defensa els mateixos interessos. O fins i tot amb la pretensió frívola que aquest govern, pel molt ‘progre’ que sigui, s’enfrontarà al ‘deep state’ continuador del franquisme.

Evidentment que hem d’aprofitar i incentivar, quan estigui a les nostres mans, els conflictes interns entre els poders de l’Estat. Fer aguditzar qualsevol contradicció o crisi jugarà sempre al nostre favor. Aquest hauria de ser el paper de l’independentisme a Madrid: afeblir el govern i l’Estat sempre que es pugui. Però mai donar-los força o oxigen en un fals joc de bons i dolents en el que hem de prendre partit. Tots els poders de l’Estat seran sempre els nostres adversaris, i no sempre els més desacomplexats i estridents són els pitjors.

Josep Costa

Politòleg i advocat.

Article publicat al digital  LaRepública.cat   el diumenge 23 de gener del 2022

 

 

 

Villarejo i els atemptats del 17-A

El 3 de novembre de 2017 la policia espanyola va detenir l’excomissari José Manuel Villarejo, juntament amb la seva muller, Gemma Isabel Alcalá, i més investigats per ordre de la fiscalia anticorrupció.  Era l’endemà ―oh casualitat !―  de l’entrada a la presó de mig govern de la Generalitat. Dos dies després, la jutgessa de l’Audiència espanyola, Carmen Lamela, el va fer tancar a la presó. Es desencadenava l’operació Tàndem, contra els seus negocis milionaris muntats mentre era policia. Les dates són capritxoses. El dia que l’operació Catalunya era executada, amb la presó i l’exili del govern del Primer d’Octubre, un dels seus principals instigadors entrava a la presó i la documentació que tenia sobre l’espionatge durant anys a polítics independentistes era intervinguda i, posteriorment, classificada com a secret oficial.

Villarejo és un individu sinistre: gavardina, boina, un pedaç a l’ull, màscara negra amb la bandera espanyola. Sembla un personatge de ficció, tret d’un film de lladres i serenos en blanc i negre. Però no, el paio és ben real: espia, comissari (ex) de la policia espanyola, condecorat amb la Creu al Mèrit Policíac amb Distintiu Blanc, és tan real que sembla mentida. Producte manufacturat de les clavegueres de l’Estat, Villarejo, ha estat implicat en tota mena de fangars i martingales, anant i tornant del cercle estatal al privat i viceversa, guarda dossiers amb informacions comprometedores de molta gent. Com tothom sap, l’excomissari va formar part destacada de l’anomenada ’operació Catalunya’, la trama politicopolicíaca bastida des del Govern espanyol per a intentar frenar l’onada independentista, mitjançant la fabricació de dossiers i de proves falses, de filtracions a la premsa i de tota mena d’atacs contra polítics catalans.

Ara Villarejo, en seu judicial,  ha declarat que el CNI, l’organisme d’intel·ligència espanyol, va estar implicat en els atemptats del 17 d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils. Ha dit que volien “fer un petit ensurt a Catalunya” i que se’ls va escapar de les mans. Disset persones assassinades. Ara que comença a declarar en el primer gran judici contra les seves activitats, Villarejo engega el ventilador, amb revelacions com la del 17-A. L’excomissari es defensa d’una acusació de més de cent anys de presó, i desplega una estratègia agressiva per a enfangar i neutralitzar les acusacions, tot basant-se en el principi que la millor defensa és un bon atac. La seva xarxa d’interessos, de favors fets i d’enemistats declarades permet d’entendre una mica més els moviments imprevisibles de l’ideòleg de les clavegueres de l’estat espanyol.  Que Villarejo és fosc, doncs sí i que tot el que declara cal posar-ho en quarantena, doncs també. Però que la relació del maleït imam de Ripoll amb el maleït CNI ha estat acreditada, i que la negativa a investigar-ho per part de l’Estat, també. I que això és insuportable. Volem dir que l’acceptació de tot plegat és insuportable. ¿Com és que no se’n fa condició ‘sine qua non’?, que això s’ha d’investigar, que s’ha d’aclarir, i que sense aquesta prèvia, res. ¿Què fan els comuns en un govern que evita la veritat, què fan els partits independentistes, en què es tradueix la indignació?

L’article del catedràtic de Dret Processal, Jaume Alonso-Cuevillas, diputat de Junts per Catalunya al Parlament i advocat dels pares del Xavi, el nen de tres anys de Rubí atropellat a Les Rambles el 17-A, publicat amb el títol ’Les declaracions de Villarejo i el dret a saber la veritat’, posa el dit a la nafra per esbrinar algunes d’aquestes qüestions, analitzant les tres hipòtesis que es podrien establir arran les declaracions de Villarejo: primera, que el mateix Estat espanyol hagués orquestrat l’atemptat; segona, que els serveis secrets haguessin estat negligents en no haver detectat el risc d’atemptat imminent; tercera, que es pogués tractar d’un simulacre d’atemptat, és a dir només un ‘ensurt’ que permetés la posterior intervenció de les forces de seguretat o del mateix exèrcit espanyol en les vigílies del ja anunciat referèndum de l’1 d’octubre. Podeu llegir si voleu aquest article a continuació.

Les declaracions de Villarejo i el dret a saber la veritat

Les recents declaracions de l’excomissari Villarejo han generat tota mena d’especulacions i reaccions diverses, sovint esbiaixades pel posicionament polític-ideològic de l’opinant.

Uns s’hi abonen amb diversos graus d’intensitat i ho emmarquen en el context del conflicte polític català, com ha insinuat el mateix excomissari. Altres ho desqualifiquen per l’escassa credibilitat del personatge, màxim exponent de les clavegueres de l’Estat, i acusen als primers de conspiranoics moguts per consideracions només de caràcter ideològic.

Com a advocat de víctimes de l’atemptat –com és conegut, defenso els pares del Xavi, el nen de tres anys de Rubí tristament atropellat a Les Rambles–, m’agradaria fer algunes puntualitzacions al respecte.

Villarejo no m’inspira cap credibilitat, però amb independència del que hagi dit o deixat de dir, la relació entre l’imam i els serveis secrets espanyols és evident i està més que acreditada.

De fet, tan bon punt com es va aixecar el secret del sumari, el 19 de juliol de 2019 vam presentar un escrit a l’Audiència Nacional en el qual sol·licitàvem tot un conjunt de diligències que tenien per objecte investigar aquesta relació. Ens basàvem en indicis més que contundents, degudament acreditats a la causa: les visites dels serveis secrets a l’imam mentre complia condemna a la presó de Castelló, la sorprenent anul·lació de la seva ordre d’expulsió post-condemna i l’encara més sorprenent la immediata concessió d’un permís de residència de llarga durada, les declaracions del president de la Comunitat Islàmica de la mesquita Youssef a Diegem (Bèlgica) assegurant que va sentir parlar per telèfon l’imam en castellà i el mateix imam li va reconèixer que parlava amb els serveis secrets espanyols... Indicis més que suficients de la relació existent. La més elemental lògica processal diu que qualsevol investigació judicial hauria de voler estirar aquest fil, però sorprenentment –o no tant– la Fiscalia s’hi va oposar de forma radical i el magistrat instructor va acollir acríticament els arguments del fiscal. Hem continuat reclamant aquesta investigació en totes les ocasions processals posteriors, però sempre amb el mateix resultat negatiu.

De fet, de forma també sorprenent, l’Audiència Nacional va decidir acotar l’objecte del procés a l’explosió d’Alcanar amb l’argument que els responsables dels atemptats de Barcelona i Cambrils eren morts. Els fets de Les Rambles i Cambrils quedaven, doncs, fora del procés. Argument contrari a l’actuació inveterada de la mateixa Audiència Nacional, que sempre ha considerat que tots els integrants d’un escamot terrorista responien (amb el grau de participació corresponent) dels actes de l’escamot. I argument processalment il·lògic quan les víctimes de Barcelona i Cambrils sí que havíem estat acceptats com a acusació particular (categoria processal reservada a les víctimes del delicte).

Al final del judici vaig demanar l’obertura d’una nova investigació per resoldre els molts interrogants que el procés no va aclarir, exposant els corresponents indicis amb les oportunes referències documentals extretes de la mateixa causa. Entre altres interrogants no resolts plantejava quantes persones hi havia a la casa en produir-se l’explosió, qui anava a la furgoneta que va marxar al temps de produir-se la primera explosió, com s’explica que la furgoneta de l’imam apareixes dies després a Sant Carles de la Ràpita, com és que la bústia morta de l’imam i algun dels seus telèfons van registrar activitat dies després (per a qui tingui interès, pot veure el meu informe final a aquest enllaç del meu canal de YouTube)

https://www.youtube.com/watch?v=-1icJmCbjHQ&t=7s

La sentència de l’Audiència Nacional no va resoldre cap d’aquests dubtes.

Les recents declaracions de Villarejo s’han d’analitzar, doncs, a la vista de tots aquests antecedents. Com abans he dit, malgrat la poca credibilitat del personatge, les relacions entre l’imam i el CNI són evidents, i només per aquest motiu, és obvi que és necessari investigar aquest tema.

Penso que part de la polèmica deriva també de la poca claredat de les afirmacions de l’excomissari, que permeten diverses interpretacions. D’entrada, em resisteixo a creure que el 17-A pogués haver estat un atemptat de falsa bandera responsabilitat, per tant, del deep state espanyol. Tot i creure que aquest deep state ha dut (i duu) una tremenda guerra bruta contra Catalunya, la hipòtesi que el mateix Estat hagués orquestrat l’atemptat és tan summament bestial que em nego a donar-hi cap credibilitat. Sí que podria ser, però , que els serveis secrets –que, recordem, tenien controlat i monitoritzat l’imam i els principals membres de l’escamot–, haguessin estat negligents en no haver detectat el risc d’atemptat imminent o haver-ne minimitzat el perill. De fet, a la causa davant l’Audiència Nacional vam plantejar la responsabilitat de l’Estat precisament sobre la base d'aquesta negligència dels serveis de seguretat, agreujada perquè Espanya havia incomplert la seva obligació legal (prevista al Reglament Europeu UE 98/2013, directament aplicable des de setembre de 2014) de regular i controlar la venda de precursors d’explosius. No és comprensible que els membres de l’escamot poguessin comprar lliurement quantitats ingents dels ingredients necessaris per fabricar l’explosiu tristament conegut com a Mare de Satan i que no saltés cap alarma. Com vaig dir a la vista, sense explosius no hauria volat la casa d’Alcanar i no s’hauria activat el pla B que va posar fi a la vida del petit Xavi i altres 14 persones, a més de multitud de ferits. La responsabilitat de l’Estat Espanyol em sembla, doncs, evident.

Ara bé, en Villarejo sembla apuntar una altra hipòtesi. L’anàlisi de les seves paraules concretes: “un error grave del señor Sanz Roldán  (Director del CNI), que calculó mal las consecuencias por darle un pequeño susto a Cataluña” semblen apuntar a la hipòtesi –que jo ja havia sentit temps enrere– que es pogués tractar d’un simulacre d’atemptat (“comandos ficticios”) encarregat a l’imam amb la intenció de provocar, efectivament, només un ensurt que permetés la posterior intervenció de les forces de seguretat o l’exèrcit espanyol en les vigílies del ja anunciat referèndum de l’1 d’octubre.

Apuntades les tres hipòtesis, crec personalment que podem descartar la primera (atemptat de falsa bandera) per temerària. Es cert que Villarejo no aporta cap prova que avali la tercera hipòtesi (simulacre per encàrrec que “se’ls va escapar de les mans” arran de l’explosió), però, a diferència de l’anterior, aquesta no sembla apriorísticament descartable ni temerària.

Cal, doncs, plantejar-se per què llença Villarejo aquesta afirmació sense que –per cert– vingués gens a tomb. Reiterant la nul·la credibilitat del personatge –que, a més, en condició d’acusat en un procés penal no té obligació de dir la veritat–, és obvi que forma part de la seva estratègia de defensa. Personalment, em fa la sensació que la sorprenent revelació podria haver estat un advertiment de Villarejo als serveis secrets que podria estar disposat a tirar de la manta si no rep l’ajut que pretén. Villarejo no aporta cap dada o prova, però –alerta!– diu que hi són tots entre la documentació que li va ser requisada i que es manté classificada com a matèria de secret oficial. La hipòtesi no està gens provada, però existeixen prou elements per poder esbrinar la seva certesa o credibilitat.

Les víctimes dels atemptats, i per extensió tota la ciutadania –víctimes també indirectes del terror causat pel terrorisme– tenen, tenim, el dret a saber la veritat. Es tracta d’un dret fonamental dels anomenats de tercera generació, reconegut a diverses Resolucions de Nacions Unides (per exemple, la Resolució 2005/66 de l’Alt Comissionat de Dret Humans de data 20 d’abril de 2005, o la resolució 9/11 del Consell de Dret Humans de data 24 de setembre de 2008). Les autoritats, en aquest cas de l’Estat Espanyol, estan doncs obligades a satisfer aquest dret duent a terme les corresponents investigacions.

L’Estat Espanyol no està complint amb aquesta obligació internacional. Recordem que les forces majoritàries del Congrés van impedir que es creés una Comissió d’Investigació (com sí que s’havia fet per l’11-M). Recordem que diverses autoritats d’àmbit estatal es van negar a comparèixer a la Comissió creada al Parlament de Catalunya i la Fiscalia es va negar a procedir contra els incompareixents. I recordem, tanmateix, que el poder judicial no ha volgut fins avui investigar els fets. Els tres poders de l’Estat (Legislatiu, Executiu i Judicial) han incomplert, doncs, l’obligació de permetre a les víctimes, i a la ciutadania en general, saber la veritat de tot el que va passar l’agost del 2017. Tots els països que han patit un atemptat terrorista greu han creat com a mínim comissions d’investigació parlamentària. Per què l’Estat Espanyol no ho vol fer ara? En mèrits dels seus compromisos internacionals, l’Estat està obligat a posar tots els mitjans al seu abast per investigar totes les circumstàncies dels luctuosos atemptats. I és evident que ni ho ha fet ni sembla que vulgui fer-ho.

Per això, estem preparant una bateria de mesures. Algunes en nom  de les víctimes, motiu pel qual estem ja en contacte amb la UAVAT (Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme), per formular una nova denúncia davant la justícia espanyola. I en el previsible cas que se continui refusant la investigació dels fets, formular la corresponent demanda davant el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. Igualment, exercirem davant el Parlament Europeu el Dret de Petició previst a l’article 227 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea.

Aquestes mesures han d’anar acompanyades d’altres accions polítiques, alguna de les quals ja s’ha posat en marxa. Des de demanar de nou la creació de la corresponent Comissió d’Investigació al Congrés, sol·licitud de compareixences a Congrés i Senat, instar la fiscalia perquè actuï d’ofici o demanar la desclassificació com a secret dels documents de Villarejo relatius al 17-A. Peticions que poden ser, tanmateix, sol·licitades a través de mocions aprovades a ajuntaments i en altres institucions.

Em consta, també, que els nostres eurodiputats ja estan actuant per atorgar als fets la transcendència internacional que requereixen.

Els fets seran posats, així mateix, en coneixement de les autoritats consulars i diplomàtiques dels diversos països de les víctimes, d’una trentena de nacionalitats. I tots els ciutadans podem subscriure la petició que a través de change.org ha fet el Javier Martínez, pare del petit Xavi.

http://www.change.org/p/por-una-comisi%C3%B3n-de-investigaci%C3%B3n-en-el-congreso-sobre-los-atentados-de-barcelona?recruiter=47409689&utm_source=share_petition&utm_campaign=psf_combo_share_initial&utm_medium=whatsapp&utm_content=washarecopy_24463639_es-ES%3A0&recruited_by_id=ef0f45a0-86b0-0130-b5b9-3c764e046567

Si, com s’ha afirmat des de determinats sectors, intentar relacionar els atemptats amb els serveis secrets espanyols és una teoria conspiranoica, que es dugui a terme la corresponent investigació per tapar-nos la boca amb fets i dades.  La negativa a investigar els fets alimenta més les sospites.

Tenim dret a saber la veritat i no defallirem a perseguir-la.

Jaume Alonso-Cuevillas

Advocat i catedràtic de Dret Processal

Article publicat al setmanari   ElTemps  el divendres 14 de gener del 2022

 

Residus tòxics

Les polèmiques per l'ús del català i el castellà a TV3 són una constant en les últimes setmanes. Algunes, com l’última, sorgeixen del no-res, com la que s’ha produït en l'edició infantil del concurs presentat per Llucià Ferrer, “Atrapa'm si pots”, quan a una concursant no li venia al cap la paraula ‘blat’ i va demanar  al presentador si podia dir-la en castellà; aquest li va respondre amablement que no ho podia fer, ja que el concurs es feia en català. Davant de les crítiques d'aquest sector, Llucià Ferrer no s'hi ha volgut trencar pas el cap: "Com es nota que estem avorrits avui… bon diumenge i demà a treballar va! Ànims!", ha manifestat al seu compte de Twitter. Fins aquí la notícia.

Ràpidament, les paraules del presentador han estat aprofitades per l'espanyolisme més radical, que ha criticat la seva actitud a les xarxes socials. És el cas d'Inés Arrimadas, l’inefable líder de Ciutadans que immediatament va publicar el següent tuit: «En TV3 entrevistan a Otegi y “bromean” con agredir a Guardias Civiles pero les parece intolerable responder en castellano en un programa infantil: “¡eso sí que no!”, dice el presentador. Lo peor es la burla final del “trig”. Cientos de millones de dinero público para pagar esto».

Sabut és per tothom que ‘Ciudadanos’ va néixer com un partit anticatalà, etnicista, subvencionat per l’IBEX35, i el seu objectiu primigeni fou l’atac a la llengua catalana per fer-la fonedissa dins el magma de la llengua castellana.  Però sembla que aquesta actitud no li està donant bons resultats, ja que els ‘èxits’ electorals de la formació d’Arrimadas més aviat són exigus. Potser hauríem de deixar de dir ‘Ciudadanos’, així, en plural, per fer-ho en singular: ‘Ciudadano’…,  ja que només els en queda un. I, ben aviat, ni un. Tots aniran cap a VOX i el PP. I pensar que aquesta xusma anava de liberal i de centre! Per fi, caretes fora i ja hem vist què hi havia al darrere: la ultradreta anticatalana més fastigosa. Les engrunes de C’s les estan engolint el PP i Vox, això és inevitable. Desapareixerà i arribarà el dia que ningú se’n recordarà, del partit ni dels seus líders. Però fins llavors les restes que encara pul·lulen per la política nacional no deixen de ser residus tòxics que malden per confondre la ciutadania amb missatges com el de la senyora Arrimadas, encara que el terme ‘senyora’, en aquest cas, potser seria un ús gratuït per a referir-se a aquest esguerro de la naturalesa. Per a ser senyora t’ho has de guanyar i, com deien abans els nostres avis: de porc i de senyor se n'ha de venir de mena.

Com escriu la vicepresidenta al País Valencià de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, Gemma Pasqual, en el seu article titulat  ’Senyora Arrimadas, no digui blat fins que no el tingui al sac i ben lligat’, potser l’Inés Arrimadas, volent senyar-se s’ha tret un ull i les seves declaracions es giren en contra d’ella. Llegiu els raonaments que fa aquesta escriptora en el seu article tot seguit.

Senyora Arrimadas, no digui blat fins que no el tingui al sac i ben lligat

A l’edició infantil del concurs Atrapa’m si pots de TV3, el presentador Llucià Ferrer va fer una pregunta i una de les concursants la va voler contestar en castellà, però no li la van donar per bona. En concret, havia de dir de quin cereal és feta la pasta italiana més tradicional, però a la nena només li sortia la resposta en castellà, trigo, no en català. Va preguntar si ho podia dir en castellà, però Ferrer va deixar clar que no: “Aquí, això sí que no, perquè és un concurs de TV3 en català i hem de respondre en català. Em sap greu, però no te la puc donar per bona.”

Tots els programes del món mundial tenen les seves normes i  ‘’Atrapa’m si pots’’  té les seves, una de les quals és que les respostes han de ser en català. Aquí no hi ha res a dir. La polèmica salta de la mà de la senyora Arrimadas, gran paladí de l’espanyol, que aprofita qualsevol oportunitat per a carregar contra el català i ja de passada contra TV3. I fa una piulada que es converteix en un altaveu per les xarxes i de seguida li fan el cor la colla d’integristes que l’acompanyen, inclosos mitjans de comunicació sense escrúpols, titulant en negreta i subratllant que a la pobra xiqueta li prohibeixen parlar en castellà a TV3. I ho fan de la manera més vil, com ho fan sempre, utilitzant menors. I posant en el punt de mira la concursant, una xiqueta, per tal de reclamar una atenció dels mitjans que va desapareixent proporcionalment a mesura que desapareix el seu partit.

La senyora Arrimadas, volent senyar-se s’ha tret un ull, posant el crit al cel amb l’errada d’aquesta xiqueta ha evidenciat que una nena escolaritzada a Catalunya no coneix la paraula blat, o potser sí i ha estat només un lapsus, però la primera paraula que li ha vingut al cap és trigo, cosa que evidencia, tal com diuen els estudis, que el català a les aules viu una situació crítica, tot al contrari del que brama aquesta senyora i els seus acòlits. Segons els darrers informes del Departament d’Educació, més d’un 28% d’alumnes no fa servir mai o gairebé mai el català a l’escola.

Em sap molt greu que la xiqueta s’hagi trobat embolicada en aquesta polèmica, espero que continuï concursant i li desitjo sort i encerts en properes ocasions.

Les engrunes de Ciutadans les estan engolint el PP i Vox, això és inevitable. Desapareixerà i arribarà el dia que ningú no se’n recordarà, del partit ni dels seus líders. El català, malgrat tots aquests entrebancs, guanyarà el carrer i l’escola. Aquesta vegada tampoc hi haurà remuntada, senyora Arrimadas: no digui blat fins que no el tingui al sac i ben lligat.

Gemma Pasqual i Escrivà

Escriptora

Article publicat al digital   VilaWeb  el dimarts 11 de gener del 2022

 

Ultradreta i llengua

Per començar bé l’any molts diuen que s’han de fer propòsits de canvi (deixar de fumar, apuntar-nos al gimnàs, aprendre un idioma, etc.). Als catalans només ens caldrien fixar-nos dos objectius per tenir un bon any: aturar la ultradreta i defensar la llengua. Aquestes bones intencions ens han vingut al cap amb dues notícies recentment publicades, la primera és un fil del tuitaire Xavier F. Domènech (@xavidomenech99), on esmenta un article de l’historiador Joan B. Culla publicat al diari ARA sobre la ultradreta i la segona la censura que el mateix diari feia d’un article l’enginyer Xavier Roig sobre els enemics del català. Hem cercat l’article d’en Culla i en haver-nos donat de baixa del diari ja fa molt temps ―com ha fet actualment el senyor Roig― ens ha sigut  impossible de trobar-lo. Per això hem optat per transcriure tot seguit el fil del twittter d’en @xavidomenech99 sobre la ultradreta i publicar complet l’article censurat d’en Xavier Roig, denunciant la deriva que ha sofert el diari ARA des dels seus inicis, sota la direcció del malaguanyat Carles Capdevila, fins avui amb Esther Vera al capdavant.

Fil de @xavidomenech99

«L'historiador Joan B. Culla explicava al diari ARA que en la reunió del 20 desembre del 2018 a Pedralbes, el president Torra va exposar a Pedro Sánchez la necessitat d'un pacte d'Estat ―tal com s'havia fet a altres països europeus― per aïllar la ultradreta i "desfranquitzar Espanya". A les democràcies serioses una proposta d'aquest tipus hauria estat rebuda molt positivament tant per progressistes com per conservadors, o potser no hauria estat necessària perquè moltes democràcies serioses ja han pactat "cordons sanitaris" per aïllar l'extrema dreta i han dictat lleis amb l'objectiu (en la mesura del possible) d'evitar actes d'exaltació feixista i exhibició de símbols que puguin recordar dictadures criminals que han patit en el passat, i amb les quals ―amb més o menys fortuna― han passat comptes i depurat responsabilitats.

A Espanya res d'això ha succeït. Els demòcrates espanyols haurien d'estar molt preocupats per la resposta agressiva que va rebre el President Torra i altres que han fet propostes similars, i, evidentment, per la deriva autoritària del seu país. Però sembla que no els amoïna gens. A Espanya els actes d'exaltació franquista i feixista són una normalitat gairebé simpàtica que forma part del paisatge habitual. A Espanya si dones un cop d'ull als cognoms d'alts càrrecs polítics, judicials, econòmics, etc. pots reconstruir tota la genealogia del franquisme. A Espanya, els pactes de "conservadors" (PP) "liberals" (C’s) amb l'extrema dreta (Vox) (per ex. el d'Andalusia) portaven incorporades propostes dels fatxes contra la "dictadura de gènere" que tenia com a objectiu recuperar privilegis que tenien els mascles a l'Espanya franquista, una Espanya que, tal com recorda Culla, en el seu Codi Penal establia que el marit que sorprenia la seva dona en flagrant adulteri podia matar-la sense veure's obligat a afrontar cap pena de presó (en el pitjor dels casos podia ser condemnat a uns mesos de "destierro" i tot arreglat)

Vist això, que ja és escandalós de per sí, creieu que una democràcia normal es pot permetre "la frivolitat" d'acceptar amb indiferència que entre els alts càrrecs de la Junta d'Andalusia hi hagués Francisco Serrano Castro, un antic jutge de família, estendard del rebuig de les lleis d'igualtat de gènere i amb unes idees masclistes no gaire diferents de les d'un psicòpata? Un franquista pota negra, amb opinions inqualificables sobre dones víctimes d'agressions o violacions que al final va haver de plegar per corrupte, fent honor a la normalitat patriòtica.

Culla acaba l'article amb una reflexió molt interessant: "la pretesament modèlica Transició de 1978 va canviar algunes coses... però no va fer res per modificar mentalitats, per esborrar prejudicis, per corregir atavismes culturals, ni en la relació entre homes i dones ni respecte de la pluralitat lingüística i identitària".  No hi havia temps ni ganes de fer-ho en aquells moments, i al cap dels anys potser hi havia temps per fer-ho, però hi va faltar la voluntat, entre altres coses perquè es va vendre el relat que tot s'havia fet a la perfecció sobretot en tot allò relatiu al "atado y bien atado". Culla afegeix que "la manca d'una Kulturkampf (combat cultural) contra l'herència del franquisme explica molt bé la situació actual", com p.ex. l'eclosió de l'extrema dreta i la consideració del franquisme com "període d'ordre i benestar".

He escrit aquest fil basat en l'article del professor Culla, perquè avui he tingut oportunitat de parlar amb ‘indepes’ que proposen votar a Vox, ja que, en la seva opinió, amb un govern fatxa, Espanya ‘explotaria’ i faria reaccionar l'independentisme i fins i tot al progressisme espanyol. Jo sóc escèptic en aquest sentit, perquè no veig per enlloc que Espanya esclati a causa d'una victòria de l'extrema dreta a les eleccions... vist el panorama jo crec que bona part dels nostres veïns s'hi trobarien molt a gust. Sobre el tema de com quedaria Catalunya val més no pensar-hi.»

Tot seguit podeu llegir l’article censurat d’en Xavier Roig on només es limita a escriure les seves impressions arran de l’estat actual de la llengua catalana al nostre país, cosa que molta gent comparteix i que, a parer de molts, no tenien cap motiu per ser censurades pel diari ARA. En Roig posa el dit a la nafra en moltes qüestions, com l'aposta que han fet (les 500 famílies i els seus lacais de la classe política) per un país ‘low cost’ de turisme i immigració. Calia, també amb la llengua, donar un cop sobre la taula i despertar-nos de la inèrcia que ens porta a la liquidació.

El nostre idioma no té adversaris

(Nota: Aquest article s’havia de publicar el 23 de desembre del 2021 al diari ARA. Per motius que se m’escapen, però que m’imagino, el van censurar. Aquell mateix dia vaig deixar de ser col·laborador del diari per voluntat pròpia. Però d’aquest incident, gravíssim al meu entendre, en parlarem la setmana vinent. De moment llegeixin l’article censurat i jutgin vostès mateixos.)

Les solucions al retrocés del català no són fàcils. Ni evidents. Les accions a prendre hauran de ser multidisciplinàries ja que els fronts sobre els que caldrà actuar són diversos. Ara bé, dit tot això cal, al meu entendre, definir i tenir clars determinats fets que, per mor a la tradicional por catalana a no caure simpàtic, no es denuncien amb prou rotunditat i claredat.

El bilingüisme és un parany. Ja en parlava Josep Pla en un magistral article a Destino l’any 1957. “El bilingüisme és una tragèdia indescriptible…”. La institucionalització del bilingüisme només ha servit perquè els que no vulguin aprendre el català no ho hagin de fer. El bilingüisme porta a que una llengua es mengi l’altra. I si no, que algú ens posi un exemple on això no hagi tingut lloc.

El català té enemics, no pas adversaris. Molts catalans, començant per la classe política, pequen de la tradicional pusil·lanimitat que ens caracteritza. Això s’ha d’acabar. L’individu o organització que va contra la meva cultura i que, no ens enganyem, la vol veure desapareguda, no és un oponent ni un adversari polític. És un enemic. I no valen tebiors. Ni Ciutadans ni el PP ni Vox són anticatalanistes. Són, simplement, anti-catalans. Si a França algú actués com ells ho fan, serien anti-francesos, no pas anti-francesitzes. Contemporitzar no és una opció, i això també val per a la premsa. Que l’actitud pot comportar enfrontaments i certa divisió social? Esclar! No es guanya cap guerra sense enfrontaments. Tan pacíficament i civilitzadament com vulguin. Però radicals i amb vocació de confrontació. O es pensen que als quintacolumnistes se’ls combat amb lliris?

Una classe política venuda. La societat catalana no alberga un percentatge elevat d’anti-catalans -no més que en d’altres països-. Però la classe política sí que n’alberga perquè no representen veritablement la ciutadania catalana, sinó que estan a salari del partit. Els diputats els nomena el partit i l’electorat només els referenda votant la llista tancada. Els partits no catalans (a saber: Vox, PP, PSOE a Catalunya) col·loquen a les llistes a individus lleials a l’amo. I l’amo està a Madrid. Són allò que coneixem com a botiflers. Per tant, no cal sorprendre’s quan el senyor Illa o Iceta actuen de forma vacil·lant. Defensen el seu salari. Ens trobem amb la paradoxa que els diputats d’un país centralista, com pot ser França, defensen molt millor els interessos del territori que no pas aquí. Perquè, a França, París no pot entaforar un esbirro a cap llista local -el partit es deu al diputat, no a l’inrevés-. En conclusió, a Catalunya tenim un problema molt greu i del qual la llengua n’és el cas paradigmàtic: tenim l’enemic a casa.

La immigració. El volum enorme d’immigració que ha rebut Catalunya els darrers vint anys costa d’integrar. I més sense eines (lleis). Pel que fa a la llengua convindria no enganyar-nos. La immigració hispanoamericana tria Espanya per l’idioma -altrament anirien a llocs més civilitzats- i arriba a Catalunya sense interès d’aprendre el català. És això criticable? No. Simplement no fa falta. Quins països va triar majoritàriament l’exili català? Hispanoamèrica, per no haver d’aprendre un idioma nou. Que potser han après flamenc els catalans que treballen a la regió de Brussel·les? Aleshores, per què han d’aprendre català els hispanoparlants?

I tot plegat sense lleis a favor. És evident que l’espanyol està present a Catalunya com a llengua. Però no ve de lluny, no ens enganyem. No ha estat mai llengua estesa de fa segles, com els enemics repeteixen ad nauseam. El meu avi, nascut a Sarrià, tenia serioses dificultats per parlar espanyol. Orwell va necessitar un diccionari per bellugar-se amb comoditat per Barcelona. El monolingüisme català oficial que propugno equivaldria a oprimir l’espanyol? No. Voldria dir que l’equiparació 50/50 s’hauria acabat. Voldria dir tenir eines legals per poder fer discriminació positiva sobre el català sense contemplacions ni pors. Perquè l’espanyol no necessita protecció.

Conclusió. Tot això que he enumerat no parla de solucions. Parla d’obstacles que, al meu entendre, si no es tenen explicitats, faran que qualsevol solució que es vulgui implementar sigui incompleta. Cal començar a ser clars i desagradables. Perquè el tema s’ho mereix. I no guanyarem res amb contemplacions. Quan algú, als Estats Units, demana discriminació positiva per als blancs tothom té clar que està davant d’un feixista. A Catalunya, entre la classe política -no entre la població, majoritàriament per sort- hi ha massa venuts, caragirats, renegats, disposats a practicar una sort de feixisme lingüístic si l’amo els ho mana.

Xavier Roig

Escriptor

Article publicat al digital   parlemclar.cat  el dilluns 3 de gener de 2022.