Una petita reflexió de Cap d’Any

En arribar aquestes dates tots els ‘mass media’ s’esmercen en fer la seva pròpia anàlisi i balanç dels esdeveniments de l’any que acaba. Efectivament, s’acaba l’any i, inevitablement, toca reflexionar sobre el que ha passat, hem viscut i així intentar millorar de cara als mesos que vindran. Però, ¿com es posa nota al 2021, en l’àmbit personal, per fer-ho equilibradament? No es tracta de quedar-nos només amb l’impacte de si ens sentim bé o malament, com fan la majoria de persones. Quan fem un balanç de l’any no ens podem basar només en un impacte de com ens sentim nosaltres, si millor o pitjor. Aquesta podria ser una anàlisi esbiaixada, per això no ho podem fer tenint en compte les nostres pròpies experiències viscudes. Tal vegada potser és millor veure els inputs que rebem des del nostre voltant en forma d’opinions, comentaris i notícies que cada dia ens arriben des dels mitjans, les xarxes socials i els contactes que podem mantenir amb els nostres amics, coneguts i saludats.

Per això hem volgut acabar els nostres posts d’aquest 2021, publicant un text que acabem de rebre i que ens ha emocionat. És un escrit que ha arribat a les nostres mans sense autoria. Sigui com sigui, felicitem la persona que n'ha estat l'autor pel relat i l’hem volgut transcriure, des de la nostra pròpia solidaritat amb l’anònim autor, per destacar un tret que moltes vegades hem escoltat en comentaris de periodistes, tertulians i altra fauna política, però que en aquest petit apunt titulat “Els iaios-flautes indepes” trobem reflectit amb molt encert.

Va per totes vosaltres, aquelles àvies i avis de cabells grisos que ompliu les places i els carrers dels nostres pobles cada cop que algú us convida a mobilitzar-vos.

 

APROFITEM PER DESITJAR-VOS UN 2022 PLE DE SALUT I ESPERANÇA.

Llegiu l’escrit de l’autor anònim a continuació.

ELS  IAIOS-FLAUTES INDEPES

S'ha comentat que a les concentracions de suport als "investigats" pel 9N i similar hi ha molts cabells blancs i gent amb arrugues. Hi ha qui ha dit que el moviment independentista és de gent "gran". Certament, semblen majoria de gent "gran" els que al Camp Nou reparteixen estelades, o que amb peto de "voluntaris de seguretat" ajuden a fer que les coses discorrin pacíficament, o que omplen les assemblees i reunions. No entro en discutir si és cert o no que la majoria d'indepes som gent gran.  Vull comentar qui som aquesta gent "gran".

Som gent d'entre 60 i 70 anys. (No només, és clar!)

Som els joves de finals dels anys 60 i 70. Som aquells joves que vam omplir de cabelleres, pantalons acampanats i barbes les manifestacions clandestines contra els judicis de Burgos o el procés 1001 contra la cúpula de CCOO. Som aquells joves que rebíem patacades dels grisos a les manifestacions contra l'assassinat de Puig Antich.

Som aquells joves que vam aprendre català amb el Cavall Fort i cinema amb Miquel Porter als cineclubs. Som aquells joves que érem caps i monitors a l'Escoltisme. Som aquells joves que omplíem els recitals de Raimon i Lluís Llach. Som aquells joves que vam ‘suar socialisme’ el 76 amb Raventós i el pare Llimona. Som aquells joves de les COJ (Comissions Obreres Juvenils) i dels comitès de barri.

Som aquells joves de les ‘Trobades’ de joves de Montserrat. Som aquells joves mestres de les escoles d'estiu de Rosa Sensat de finals dels 60 i començaments dels 70, que vam muntar cooperatives de mestres per oferir escoles actives, catalanes i de qualitat. Som aquells joves deixebles del Comín a Cristians pel socialisme. Som aquells joves que assistíem a xerrades i conferències al CIDOB i a l'ICESB on poguérem escoltar a Josep Benet, García-Nieto, Solé-Tura en una clandestinitat tolerada.

Som els joves de les Festes de Treball a Montjuich. Som els joves de Pax Christi i la marxa de la llibertat. Som els joves de la trinca, del canet Rock i de la primera cantada dels Segadors amb Rafel Subirachs. Som els joves que vam anar a rebre a Rafel Vidiella de retorn de l'exili. Som els joves que vam militar o flirtejar amb multitud de grups i partits clandestins: JCC, ORT, MCE, PCE(i), LCR, PTE, BR..., fins a quedar a l'òrbita del PSUC o del PSC. Som els joves del 1r Congrés de la Joventut catalana. Som els joves aguerrits i preparats en la lluita contra la dictadura i entrenats a conspirar en la clandestinitat.

Aquells joves, ara, tornem a ser a on toca: a la trinxera, al peu del canó, on faci falta. Tornem a ser en "peu de pau". Jubilats, alguns ja avis, tenim tot el temps del món, totes les ganes i més moral que "el alcoyano" per fer el que ara cal fer. I no fallarem! Recordem als pares i tiets que van perdre la guerra, alguns derrotats, altres mantenint discretament la flama i l'esperança. Recordem els avis que recitaven Verdaguer i ens van recordar de petits als Cors d’en Clavé. Recordem els pares i tiets de la CNT i la FAI.

Som els fills d'aquells pares que no van poder anar a escola més enllà dels 12 anys i que es van posar a treballar en fàbriques, tallers o obradors de sol a sol per poder donar als fills, nosaltres, estudis que ells no van poder fer. Som els fills d'aquells pares a vegades segrestats per la por i que ens demanaven ‘no et fiquis en política fil meu’, i no els vam fer cas. De vegades la pau, no és més que por. I no els vam fallar de joves en la lluita contra la dictadura i no els fallarem ara que ells ja no hi són en la lluita per la independència.

"Los viejos rokeros nunca mueren" i si ells van viure "per salvar-nos els mots i retornar-nos el nom de cada cosa", i nosaltres hem vingut "d'un silenci, antic i molt llarg", nosaltres hem viscut i viurem ara per construir la República catalana.

 HO FAREM, ARA ÉS L'HORA, ENDAVANT LES ATXES!"

La plantofada belga

Aquest dimarts, festivitat dels Sants Innocents, la justícia espanyola (així en minúscules) ha rebut una sonora plantofada al damunt de la seva cara de ciment armat. En efecte, la Justícia Belga (així en majúscules) ha tombat l'extradició de Joan Miquel Arenas, més conegut com a Valtònyc. Ho ha resolt el Tribunal d'Apel·lació de Gant, que ha decidit negar les exigències de les autoritats judicials espanyoles, que reclamaven la tornada de Valtònyc a Espanya arran d'una condemna de tres anys i mig de presó, que li havia estat imposada per les lletres de les seves cançons que, segons els jutges espanyols, contenien: injúries a la corona, calúmnies, enaltiment del terrorisme i amenaces.

L'Audiència Nacional el mes de febrer de 2017 el va condemnar i la seva decisió va ser ratificada pel Tribunal Suprem i confirmada finalment pel Tribunal Constitucional, que ni tan sols va admetre a tràmit el seu recurs. Per aquest motiu i per no haver d’entrar a la presó, Valtònyc va marxar a l'exili el maig de 2018. A Bèlgica, on es va exiliar, la cosa no estava tan clara. El setembre de 2018, el jutjat de primera instància va rebutjar l'extradició del jove mallorquí i el cas va passar al tribunal d’apel·lació. Aquesta segona instància va preguntar a la justícia europea si podia extradir Valtònyc per la via ràpida, però Luxemburg ho va desestimar i va forçar així la justícia belga a seguir la via ordinària de doble incriminació, és a dir, comprovar si els delictes de l'euroordre són equivalents en la legislació belga.

L'enaltiment del terrorisme no existeix a Bèlgica i el delicte d'amenaces incondicionals tampoc és un crim. Els dubtes principals eren sobre les injúries a la corona i per això els magistrats van preguntar-ho, fa un any, al TC belga. El proppassat 28 d'octubre, el Constitucional belga va dictaminar que aquesta normativa decimonònica era inconstitucional perquè no respectava la llibertat d'expressió. Així, l'alt tribunal belga va decidir tombar la llei perquè no s'ajusta a la Constitució belga, ni al Conveni Europeu de Drets Humans. Aquesta decisió fou una nova victòria per a Valtònyc i aplanava el camí al Tribunal de Gant, que avui ha optat per ajornar una vegada més la decisió fins a finals d'any.

A la sortida del tribunal el raper mallorquí ha afirmat que, a nivell personal, està "content" però que, alhora, sent "molta ràbia i molta impotència" pels músics que estan complint presó a l'estat espanyol pels continguts de les seves lletres: "Si Espanya és un estat feixista i està al segle XVIII és perquè li interessa". Valtònyc ha reaccionat també a Twittter amb una piulada i una fotografia davant l’ambaixada espanyola: “Primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen i finalment, guanyes”. Com escriu Vicent Partal en el seu editorial, dedicat al raper i titulat  ‘A Josep Miquel Arenas, Valtònyc, amb la meua admiració’ on afirma que Valtònyc no és a Flandes per a salvar la seva pell, sinó que el seu exili és també polític, un exili que pretén denunciar l’estat espanyol i promoure la creació d’un estat d’opinió internacional en contra d’allò que és i en contra d’allò que fa. Podeu llegir l’article d’en Partal a continuació.

A Josep Miquel Arenas, Valtònyc, amb la meua admiració

Supose que per a molts de vosaltres és familiar aquella excel·lent descripció aristotèlica que deia que qualsevol pot enfadar-se un dia, però que no és a l’abast de tothom enfadar-se amb la persona adequada i en el moment adequat i amb el propòsit adequat i de la manera adequada.

Ahir Josep Miquel Arenas, conegut pel seu nom artístic, Valtònyc, va aconseguir que els tribunals belgues tombassen una euroordre emesa per l’Audiència espanyola que el reclamava per una condemna de tres anys i mig de presó a causa de les lletres de les seues cançons i les crítiques que hi feia al rei d’Espanya. Però si als tribunals espanyols aquestes crítiques són etiquetades de terrorisme, resulta que les autoritats judicials europees han convingut que no hi ha cap raó per a perseguir-lo, perquè el contingut d’aquests texts és completament lícit i entra en el marc de la llibertat d’expressió. La desproporció entre l’acusació espanyola i el capteniment de la justícia belga ho diu tot.

Per tant, avui és un dia adequat per a recordar que aquests anys d’exili no han estat de cap manera un camí senzill per a Valtònyc. Mai l’exili no és senzill, però voldria cridar l’atenció particularment sobre el fet que fins ahir ell tenia penjat un avís en els ordinadors policíacs que deia que era cercat per terrorisme. I això en un país com Bèlgica, que ha estat en alerta antiterrorista cinc, la màxima, pràcticament des que Josep Miquel hi ha arribat, significa una quantitat enorme de dificultats personals, en el dia a dia, que ell no ha volgut mai magnificar però que tan sols ell sap com li han fet difícil la quotidianitat.

I malgrat això, i superant això, Valtònyc ha fet allò que creia que havia de fer. I ho ha fet amb una dignitat tan gran com l’aparatós Kalàixnikov (recordeu: el fusell alliberador dels pobles) que porta tatuat al seu braç.

Això ho va tornar a demostrar ahir, quan les seues primeres paraules van ser per a reclamar l’alliberament de tots els rapers empresonats a l’estat espanyol. Abans i tot de celebrar la seua victòria. I per a reclamar la solidaritat de tothom amb ells i accions efectives, organitzades, per traure’ls de la garjola. I no tan sols paraules. Perquè Valtònyc no és a Flandes per a salvar la seua pell, cosa que no oblida mai. Té molt clar que no vol ser a la presó per no ser silenciat durant anys, absent de la vida pública i del combat. Aquesta és la raó de l’exili. I per això el seu exili és també polític, un exili que pretén denunciar l’estat espanyol i promoure la creació d’un estat d’opinió internacional en contra d’allò que és i en contra d’allò que fa.

I per això també és coherent quan fa qualsevol crítica. És molt fàcil de manipular la seua imatge i presentar-lo com un exagerat o un menjacapellans, però no ho és. Simplement, és una persona lliure, com ho hauríem de ser tots, que veu clar el seu nord i diu sense embuts què pensa. En tot moment. Ahir, per exemple, va moure un cert enrenou la seua resposta durant una entrevista a Catalunya Ràdio en què va criticar les felicitacions que rebia per haver guanyat. Va dir que aquelles felicitacions eren “una merda si es queden en això”. I va assenyalar Òmnium en concret perquè Laura Rosel li acabava d’esmentar la piulada feta per aquesta organització. Qui s’enfade per això deu saber què fa. Jo vaig entendre que Valtònyc, amb aquelles paraules, ens reclamava a tots l’exigència que s’ha posat a ell mateix. Per tant, si de cas som els altres que ens hem d’interrogar sobre el nostre comportament, i no ell.

Torne a Aristòtil. Valtònyc es va “enfadar” amb Juan Carlos i efectivament aquesta era la persona adequada, en el moment adequat. I s’hi va enfadar amb el propòsit adequat de contribuir a l’alliberament de la societat i de la manera adequada, perquè el resultat ho certifica.

Vist en la perspectiva dels anys, Josep Miquel no podia haver estat més agut en la seua denúncia ni podia haver triat una diana més encertada per a retratar el podrimener que és l’estat espanyol. Car la monarquia és, amb el PSOE, el pilar central del règim del 78. I, en relació amb això, les reaccions a la seua victòria ho diuen tot, també. A Bèlgica ha aconseguit que es canvie la llei per permetre un marge més ample de crítica al monarca que el que té la gent corrent. No més estret: més ample. En canvi, a l’estat espanyol no s’espera que el PSOE impulse la reforma que va anunciar que faria. Té prou vots per a fer-ho però no té la valentia ni l’interès ni la decència de fer-ho. I posar en relleu això, fer evident això, és també un fruit extraordinari de la manera apassionada, valenta, clara com l’aigua i decidida que té Valtònyc de fer les coses. Quan ahir Pablo Iglesias s’alegrava de la seua victòria, es feia ben evident la hipocresia de l’esquerreta espanyola. La cançó “No al Borbón”, que és l’origen de la persecució judicial, va ser un encàrrec d’Iglesias per al seu programa de televisió. Però, malgrat això, mentre era vice-president del govern espanyol, el dirigent de Podem no va moure ni un dit per Valtònyc, ni per resoldre de manera efectiva la situació que genera tants Valtònycs. I ací tenen ben aturada la reforma que va prometre. Que n’és, de fàcil, assaltar el cel mentre qui perilla i lluita a la terra és un altre…

No amague gens la meua admiració personal per Valtònyc. La tinc tota. Crec que és un exemple de la millor mena de gent que el nostre país –qualsevol país, però també el nostre– és capaç de produir. De Tijd, un dels grans diaris belgues, el va qualificar ahir de campió de la llibertat d’expressió, una expressió adequada que indubtablement es mereix. Però que ningú no oblide que per a arribar a aquest punt cal que un jove mallorquí, de la Pobla, extremadament jove quan l’estat i la repressió més ferotge li cauen al damunt, tinga la fortalesa i la capacitat de ser prou lliure per a triar i decidir ell tot sol què farà amb la seua vida. I tinga la valentia d’emprendre un camí tan llarg com el que ha fet sense perdre mai de vista la ruta ni per les crítiques interessades ni per les promeses oportunistes. I que guanye.

Que no ho és tot, això de guanyar individualment, però que avui és molt i significa molt, n’estic ben segur, per a molts de nosaltres.

Vicent Partal

Director de VilaWeb

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimarts 28 de desembre del 2021

Apartheid lingüístic

Les més esfereïdores mentides i falsedats referents a la immersió lingüística les hem pogut escoltar, en seu parlamentària, vomitades (perdoneu l’expressió) pel líder de l’oposició, Pablo Casado, comparant el cas del nen de l’escola de Canet de Mar, amb els negres dels Estats Units. El president del Partit Popular ha afirmat que aquest cas li recorda a la segregació racial de la dècada dels anys 60 als EUA. En un acte a Barcelona, ha tornat a utilitzar una expressió que l’espanyolisme comença a fer servir repetidament en aquesta qüestió: “apartheid lingüístic“. Casado s’ha volgut referir a Ruby Bridges, una ciutadana nord-americana que va ser la primera nena negra que va assistir a una escola només per a blancs a l’estat de Louisiana i que va haver de ser escortada per la Guàrdia Nacional dels Estats Units. Casado ha opinat que els defensors de la immersió lingüística en català porten a terme un projecte “d’enginyeria social”. “Estan fent servir la llengua per etiquetar i separar entre ciutadans de primera i de segona”, ha assegurat, a més d’afirmar que la causa de Canet “no és només lingüística ni només educativa” sinó que “és una causa de la humanitat i pels drets“.

Provem de fer la prova del cotó a les ‘teories’ de Casado: El Tribunal Constitucional en una sentència de febrer del 2010 diu clarament que un castellanoparlant a Catalunya té dret a ser atès en castellà per tota l'administració i que pot exigir aquest dret. En canvi, diu que un catalanoparlant  ―malgrat que la CE diu que les dues llengües són cooficials― no té el mateix dret. Un catalanoparlant no pot exigir a un jutge, a un policia, a un funcionari... que l'atengui en català o li faci una actuació administrativa en català, demostrant amb això que, legalment, hi ha un ciutadà de primera (castellanoparlant) i un altre de segona amb menys drets (catalanoparlant).  Ara, Sr.Casado, faci el següent exercici. Canviï la paraula "castellanoparlant” per "home/dona blanc" i la paraula "catalanoparlant" per "home/dona "negre" i entendrà (si és capaç) el que és veritablement un ‘apartheid legal’ a Catalunya. Cal denunciar que l’única discriminació que existeix a les escoles dels Països Catalans és la que pateixen aquells alumnes a qui se’ls priva de l’aprenentatge del català. Privar de l’aprenentatge del català a amplis sectors socials amb l’objectiu de fracturar la societat dels Països Catalans això sí que és practicar un autèntic ‘apartheid lingüístic’.

Al voltant del cas del nen de Canet, s’ha dit tantes barbaritats per part dels altaveus mediàtics del més ranci espanyolisme, que val la pena posar les coses al seu lloc. És absolutament  fals que els catalans vulguin atacar a pedrades la família que va interposar el recurs sobre la immersió lingüística al TSJC o que la Generalitat vulgui prohibir el castellà a les escoles catalanes. I aquestes falsedats la gent de bona fe de fora de Catalunya se les creu. Dins de Catalunya tothom sap que és mentida i si alguns donen la raó a Casado, és perquè fan servir la demagògia i la traïdoria, com a justificació de la catalanofòbia que escampen. Saben que això no és veritat i el TSJC posa llenya al foc per encendre una mica més les mentides i les humiliacions que es fan córrer pels periòdics i tertulians madrilenys.

Qui no gaudeix de sentir i parlar el català o el castellà està forçant una imposició a l'altre i això és totalment miserable i intolerable. Si a l'escola la immersió és en català, és perquè es va legislar amb el consens de tots els partits, ja que la immersió provoca menys discriminació dels infants que a casa seva només parlen en castellà, i que podran créixer en igualtat a la resta de companys. Quan siguin grans ja escolliran la llengua que volen parlar. Els que tenen actituds d'ultradreta i nazis són els que no tenen cap ni un argument coherent, raonat, pensant en el bé comú de tots. Cal estendre la idea que és l’hora d’abandonar posicions defensives per a passar a posicions ofensives. La normalització de la nostra llengua exigeix ampliar l’actual marc d’acció de la política lingüística, si cal enfrontant-se a ‘lobbies’ i campanyes de desprestigi de tota mena. Tothom que viu a Catalunya ―incloent també els castellanoparlants― hauríem de defensar el català com a llengua pròpia, tenint en compte els cavis que s’han produït en la nostra societat i que l’escriptor, Víctor Alexandre, analitza en el seu article titulat  ‘Un poble que no defensa la seva llengua, no se la mereix’, que podeu llegir, si voleu, tot seguit.

Un poble que no defensa la seva llengua, no se la mereix

El tema de la llengua no el resoldrem. Em sap molt de greu dir-ho així, cruament, sense embuts, però em sembla que l’autoengany en què vivim té mala peça al teler i no veig Catalunya disposada a agafar el bou per les banyes per defensar la llengua catalana amb totes les conseqüències. L’autoengany ha anat arrelant entre nosaltres gràcies a dos factors clau: el pànic de la classe política dirigent a anar més enllà d’allò que se’n diu ‘anar trampejant’ i la nostra crèdula predisposició a interioritzar el missatge cofoi dels altaveus oficials. Creure que tot va bé resulta molt més còmode que no creure-s’ho. Això, és clar, té un preu caríssim que tard o d’hora cal pagar, però com que es tracta d’un pagament ajornat, podem comprar la mentida fent veure que som rics. Ja s’ho trobaran els qui vinguin després.

Hi ha qui pensa, o vol pensar, que si la llengua se’n va sortir, amb el règim del 1939, també ho farà en el segle XXI. Santa innocència! Les mesures que es van prendre després de la mort d’en Franco formaven part d’un context sociopolític en què partíem gairebé de zero i teníem un munt de vies d’aigua a taponar. Però el món d’avui no té res a veure amb el dels anys vuitanta, només cal mirar de quina manera l’evolució tecnològica ha modificat les diferents formes de comunicació. L’anglès s’ha consolidat com ‘l’idioma’ del planeta i el mercat ja només accepta aquelles llengües que tenen mecanismes d’autodefensa prou potents per resistir.

Quins són els principals mecanismes d’autodefensa d’una llengua? Bàsicament, dos: voluntat de ser i estructura política. El primer demana amor propi, el segon demana un Estat. En temps antics potser n’hi podia haver prou amb la voluntat de ser, però en el món actual cal que aquesta voluntat disposi d’unes eines que només estan a l’abast dels estats. Tenir un Estat és condició ‘sine qua non’ de tota llengua per subsistir. Però compte! La tinença d’un Estat esdevé inútil sense el primer requisit, que és la voluntat de ser. El cas més gràfic el tenim ben a prop i es diu Andorra. A Andorra, el català és llengua oficial única, i, tanmateix, és absolutament innecessària per treballar en infinitat de llocs. Es pot viure a Andorra sense parlar un borrall de català, però no es pot viure sense saber espanyol, llengua no oficial. Fins i tot són moltíssims els portuguesos residents que, vista la realitat, opten per aprendre espanyol en comptes de català. Quines ganes de perdre el temps, oi? Quan el coneixement de la llengua per treballar darrere un taulell és un requisit inferior al de saber sumar i restar, o ni tan sols és un requisit, passa això.

Entitats com la Plataforma per la Llengua, la CAL, Som Escola, etc., fan una feina immensa; en fan tanta, que no sé pas en quin estat de postració estaria el català si no existissin. I també fan una gran feina el Consorci per a la Normalització Lingüística i el Voluntariat per la Llengua. Però, per dir-ho en termes de salut, no passen de ser l’equivalent a un ambulatori. Són vitals assistencialment, però les intervencions quirúrgiques es fan als hospitals, que són la màxima autoritat; i la màxima autoritat de diagnòstic i execució en el cas de la llengua són les autoritats científiques i les governamentals, cosa que ens porta al moll de l’os de la qüestió, ja que aquestes autoritats, immerses en el cofoisme («el català va molt bé, el català va endavant, el català té una mala salut de ferro…»), continuen aplicant l’any 2021 la mateixa política lingüística dels anys vuitanta. Exactament la mateixa! Talment com si el món no hagués canviat i com si de sis milions de catalans no haguéssim passat a set i mig fruit, en bona part, de la recepció de nouvinguts hispanoparlants. Doncs, a diferència del que faria qualsevol país receptor de similars dimensions, no hem pres cap mesura en consonància. Cofoisme i més cofoisme, i, per descomptat, burla i desqualificació dels advertiments de les veus discrepants.

Mentrestant, ens posem les mans al cap en veure que Espanya continua amb la seva dèria secular de fer desaparèixer la llengua catalana o, en el millor dels casos, reduir-la a l’àmbit domèstic. “No hi ha dret!”, clamem. Molt bé, aquesta frase farà que Espanya tremoli de por. Però, a part d’això, quin és el pla de xoc dels departaments de Presidència, Educació i Cultura catalans contra les agressions dictatorials dels tribunals espanyols per carregar-se les minses i encara vigents mesures lingüístiques establertes en els anys vuitanta? Cap pla. No hi ha pla de xoc. Ja hem vist Marta Vilalta, portaveu d’Esquerra Republicana, fent fàstics de les paraules de la presidenta del Parlament, Laura Borràs, que, amb tota lògica, ha demanat que el conseller d’Educació, Josep González Cambray, assumeixi la direcció de l’escola Turó del Drac, de Canet de Mar, i es negui a acatar ordres dictatorials. Doncs no. La resposta: submissió, submissió i submissió, que vol dir capcot, resignació cristiana i un discurs digne d’un funeral: “No hi podem fer res, hem d’acatar els tribunals, però recorrerem”. A qui recorreran? Al mateix inquisidor?

¿De tribunals franquistes, de tribunals inquisidors, de tribunals ideològics, de tribunals ultra nacionalistes espanyols, en diem “tribunals”? Déu meu! És el Govern qui ha de donar cobertura a les escoles, assumint-ne tota la responsabilitat, amb totes les conseqüències, per tal que no s’acati cap sentència que sigui contrària a les lleis del Parlament de Catalunya. No hi ha hagut mai cap esclau que s’hagi alliberat acatant les lleis injustes que l’encadenen. Cap ni un.

Amb tot, sóc conscient que això que dic és picar ferro fred. El govern de Catalunya acota el cap, l’escola Turó del Drac i l’alcaldessa de Canet de Mar reben trucades feixistes que els amenacen de mort, el 25% d’ensenyament en espanyol serà una realitat i no passa res. I s’estan gestant el 30%, el 40%, el 50%… Però no passa res. Submissió absoluta. Senyors i senyores del Govern de Catalunya, permeteu-me que us ho digui: un poble que no defensa la seva llengua, és un poble que no se la mereix. Si creieu fermament que sí que ens la mereixem, si creieu que els catalans sí que ens mereixem la llengua catalana, digueu-me, si us plau, per què acateu les sentències dictatorials que l’anorreen?

Víctor Alexandre

Escriptor

Article publicat al digital   elMón   el dimarts 14 de desembre del 2021

No els deixem sols

El pares de l’escola ‘Turó del Drac’ de Canet de Mar han obert una web titulada “El Turó, en català!”, on demanen el nostre suport en defensa de la llengua catalana i la immersió lingüística, amb un manifest on escriuen: «Ja fa gairebé trenta anys que les escoles de Catalunya practiquen la immersió lingüística a les aules. La introducció de la immersió ha permès que l’escolarització de les criatures proporcioni les competències acadèmiques esperades, la integració social i cultural desitjables per a tota la ciutadania i garantir la possibilitat d’una vida plena en català després de llargs anys de marginació i criminalització. Després d’anys de plena normalitat de l’escolarització en català, diferents interessos polítics (mitjançant denúncies i soroll mediàtic) han dut els tribunals a dictaminar sentències que estableixen quotes de llengües vehiculars a la docència. L’últim cas conegut ens ha afectat a l’escola Turó del Drac (Canet de Mar, Maresme), on una sentència del TSJC estableix unes mesures cautelars que obliguen el centre a impartir el 25% de les hores lectives d’un grup de P5 en llengua castellana. Aquesta sentència sorgeix arran de la denúncia d’una família de l’esmentat grup classe que demanava un 50% de les hores lectives en llengua castellana» Acaben el manifest demanant al Departament d’Educació les accions necessàries per blindar la immersió lingüística a les escoles catalanes i fent una crida també a la resta de famílies i ciutadania en general a sumar-se a les activitats i reivindicacions que proposen.

Ara correspon a la ciutadania fer-los costat, no com han fet els polítics que diuen no poden fer-hi res i els han deixat sols. El conseller d’Educació, Josep Gonzàlez Cambray, ha manifestat que la Generalitat no té capacitat d’actuar per a defensar la immersió en aquesta escola, ja que la sentència del TSJC s'adreça directament a la direcció del centre i impedeix que el departament hi pugui donar resposta. Com molt bé diu una persona comentant aquestes manifestacions del conseller: «Si la Generalitat, per una demanda d’un sol alumne, no té capacitat d’actuar, potser és l’hora de reconèixer que aquesta Generalitat no té cap capacitat. Perquè tenim les competències en ensenyament traspassades, perquè tenim una llei de Normalització Lingüística, perquè tenim molts mestres i molts pares i molts alumnes a favor, i perquè no hem de fer ni un pas enrere. Crec que ha arribat l’hora de quadrar-se, de dir que per aquí no hi passarem, trenquem el govern, anem-nos-en del Parlament de Madrid…, fem una crisi tan gran que se senti des de Brussel·les. Deixeu de fer política de mentrestant, deixeu de fer “el que ens permeten” i governeu per als més de 2 milions que vam fer l’1 d’octubre».

Una sola família que odiï el català pot forçar que tothom parli castellà? Deixarem sols als pares de l’escola Turó del Drac? Creiem sincerament que no. La normalització lingüística del català està lluny de ser un procés acabat. Cada any, Plataforma per la Llengua gestiona centenars de queixes per mancances percebudes en l’estatus del català i per la impossibilitat d’usar-lo en determinats contextos, i aquestes queixes només són la punta de l’iceberg d’un malestar més estès. Les autoritats haurien d’aplicar la normativa existent que protegeix els drets lingüístics, ampliar-la i modificar aquells elements de la llei que no permeten que els catalanoparlants facin una vida plena i plenament normalitzada en la seva llengua. Els catalans som un gran poble, però darrerament sembla que ens han envaït tots els fantasmes de la repressió brutal que hem patit des de l’1 d’octubre d’infausta memòria i ara tenim por, molta por. El director de VilaWeb, Vicent Partal, escriu en el seu editorial titulat  ’Els pares de Canet: una lliçó per a aquest país que volen que semble covard’, que a Palau va haver-hi un moment de pànic en el primer minut, però que després algú ha decidit que, més que plantar cara, calia dissimular, fer veure que no passava res. Doncs no és això companys, no és això. No podem ser covards i plantar cara fent costat als qui defensen la nostra llengua i els nostres drets. Llegiu l’editorial d’en Partal tot seguit.

Els pares de Canet: una lliçó per a aquest país que volen que semble covard.

Fa uns quants anys que em van convidar a un debat a Vílnius, la capital de Lituània. Era sobre la situació a Catalunya i la meua intervenció va traçar un paral·lelisme entre el nostre procés d’independència i el dels països bàltics, que jo havia cobert com a periodista als anys vuitanta i noranta del segle passat. Entre el públic hi havia una majoria de gent molt a favor de Catalunya i a la taula, amb mi –o hauria de dir contra mi–, polítics i funcionaris lituans pendents sobretot de no enutjar Espanya. I molt concretament, vetllant perquè no se sentís molest l’espia que havia enviat l’ambaixada dels nostres veïns. Va haver-hi un moment còmic, en què es van trobar descol·locats. Va ser quan els vaig ensenyar el meu primer visat de la Lituània independent, un document anterior al reconeixement de la independència pels altres estats. Els vaig explicar que aquell document era il·legal segons les lleis de l’època, perquè Lituània encara formava part de l’URSS quan me’l van expedir. Però els vaig demanar que s’atrevissen a dir en públic que aquell paper, aquell gest d’unilateralitat, no era una expressió legítima i legal del procés de constitució de l’estat lituà. Òbviament, no van tenir cap més remei que reconéixer-ho –reconéixer que podien anar, cínicament, contra la nostra unilateralitat, però que no podien anar contra la seua.

En acabant l’acte, els catalans, bàsicament gent del Diplocat, i un grup de lituans, entre els quals algun vell conegut meu, vam tenir una conversa més desimbolta en un café de prop del lloc on es feia el debat, que havia estat organitzat per la Universitat de Vílnius. Vaig comentar-los que no entenia com s’havien tornat tan covards com a país. Jo els havia vist lluitar contra la Unió Soviètica amb una decisió que impressionava. En un carrer a tocar del lloc on parlàvem, per exemple, Mikhaïl Gorbatxov havia estat aturat per una massa de ciutadans amb qui va haver de dialogar, vulgues no vulgues, en una de les escenes polítiques més impressionants que recorde. Els lituans s’havien posat davant els tancs, s’havien donat les mans a la Via Bàltica, sota una pressió repressiva enorme. Alguns havien mort per la independència. I com podia ser que aquell poble decidit i valent, que no tenia por de Rússia mentre aquesta ocupava el seu país, en tingués tanta, de por, de la mateixa Rússia, ara que Lituània ja era independent. I que acceptàs tots els xantatges simplement per por.

Una de les respostes a la meua pregunta em va fer pensar molt. Un dels amics lituans em va dir que parlàvem de situacions diferents. Que quan hi ha una situació política tan excepcional com és un procés d’independència el món veu un poble en marxa perquè és això que fa excepcional el moment. Però que quan s’acaba l’excepcionalitat i entres en la normalitat, aleshores la veu de la gent és tapada per la del govern i, en tot cas, la dels polítics en conjunt. I aquests posen caramels en la boca de la gent, com ara que seran els avions espanyols que els defensaran del Kremlin i que, per tant, han de callar sobre Catalunya. De manera que allò que es veia tan clarament abans ara no es veu, encara que en realitat puga continuar existint.

Hi he pensat molt, en aquella anècdota, aquests darrers dies, per la manera com s’ha abandonat i s’ha deixat a l’estacada l’escola Turó del Drac de Canet de Mar, primer centre amenaçat pels tribunals espanyols després de la sentència que liquida la immersió lingüística. Els mestres i sobretot les famílies han eixit amb valentia a defensar la seua escola –i ho podeu comprovar llegint ací, a VilaWeb, aquesta entrevista amb dos dels pares afectats. De les vint-i-cinc famílies que hi ha a la classe, vint-i-dues s’han manifestat a favor de la immersió i han obert aquesta pàgina web per explicar-ho i protestar, una web que us demane que feu córrer tant com pugueu. Però em fa la sensació, i és alguna cosa més que una sensació, que la classe política, i tot l’entramat mediàtic i d’organitzacions que gira entorn dels partits, se n’ha desentés. Va en aquesta línia, per exemple, l’al·lucinant declaració del Departament d’Ensenyament que diu que com que l’advertiment va adreçat a l’escola és l’escola que ho ha de resoldre. I també el silenci espés d’uns certs mitjans.

Tinc la sensació que a Palau va haver-hi un moment de pànic en el primer minut, però que després algú ha decidit que, més que plantar cara, calia dissimular, fer veure que no passava res. Potser perquè no volen atrevir-se a desobeir cap tribunal, ni un. Potser perquè qualsevol reacció significa reconéixer que la immersió lingüística de cap manera no havia estat blindada, com havia afirmat ara fa un any amb les trompetes i fanfàrries de sempre Gabriel Rufián, cada dia més ridiculitzat. O perquè es constataria que Pedro Sánchez no fa ni farà res. Sí, aquest Pedro Sánchez que, en el cap del sotagovern, ha passat de ser el còmplice necessari que va fer possible en realitat el colp d’estat del 155 –el PP no s’hauria atrevit a aplicar-lo sense el seu acord– a ser gairebé el líder a adorar i a aplaudir acríticament. Faça què faça.

I la concentració prevista per a dissabte de la setmana vinent va en aquesta mateixa línia. Després d’una agressió d’aquestes dimensions, ens convoquen a un acte petit, transversal, festiu, tot ple d’adjectius amb què intenten que no es note massa la indignació. Som Escola, segurament contaminada per la desídia d’Òmnium cap a la llengua catalana, ha tardat molt a reaccionar. I la resposta no és de cap manera a l’altura de la situació, no és allò que necessitaríem fer. Només de saber-se la sentència, Martxelo Otamendi em va telefonar per demanar-me com serien les mobilitzacions, que ell imaginava ben grans i multitudinàries, perquè volia enviar immediatament un redactor de Berria a Barcelona. Li vaig haver de respondre que no valia la pena i lamente no haver-me equivocat. Ja es veia a venir que la cosa aniria per aquest camí: que la reacció siga mínima i sobretot controlada. Com és possible?, em va preguntar ell. I jo li vaig explicar l’anècdota lituana amb què he començat aquest editorial. El govern autonòmic, amb ERC i Junts en perfecta harmonia malgrat alguna discrepància circumstancial, treballa amb totes les forces perquè els ciutadans no siguen visibles, per tapar-los. I per enterrar així el període d’excepcionalitat que hem viscut aquesta darrera dècada. I amb això s’aconsegueix que ara Catalunya, als ulls de fora, semble clarament un país covard.

Un país que no és, tanmateix. I el contrast immediat i la prova magnífica els tenim a Canet. Els tenim en aquests pares i mestres que els han deixat sols, però que, sense renegar de res ni fer cap retret, batallen i batallaran. Que és això que passarà, n’estic absolutament segur, a cada escola i a cada centre on un sol pare espanyol intente imposar per la violència judicial el seu model d’ensenyament. I passarà, com una taca d’oli, perquè és una cosa que afecta la vida diària, la realitat social de la gent, que toca el cor. En contrast amb això, com passa a Lituània, estic convençut que els nostres polítics maldaran descaradament perquè tornem a la normalitat de la gestió del mentrestant i que oblidem tot allò que hem fet fins ara per guanyar la independència. Però, a diferència de Lituània, els nostres polítics no tenen res a oferir-nos, ni tan sols que els avions d’una potència estrangera ens protegisquen el cel.

I la prova indiscutible és la comprovació que l’autonomia  –allò que en deien pomposament el “govern efectiu”– queda ben retratada, precisament en aquest cas. L’autonomia de Catalunya ja és tan poca cosa que, com vaig llegir en una piulada l’altre dia, “si una família castellana ho vol, farà estudiar en castellà els fills de cinquanta famílies catalanes”. Aquest és el resum precís i indiscutible del “poder” irrisori que gestiona i gestionarà la Generalitat de Catalunya mentre encara dure, que esperem que siga poc. I és per aquesta raó que cada dia més gent entendrà que no cal gestionar l’autonomia, que això és un camí que no mena enlloc, sinó substituir-la. Per la república independent.

Vicent Partal

Director de Vila Web

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimecres 08 de desembre del 2021.