Volem sindicats catalans

És urgent alliberar-nos d'UGT i Comissions Obreres

Sobta, francament, que en la reivindicació de la independència nacional catalana no es parli de la necessitat urgent d'alliberar-nos dels dos grans sindicats nacionalistes espanyols, UGT i CCOO. Dos sindicats que operen a casa nostra amb l'objectiu de controlar el moviment obrer i evitar que prengui consciència de la seva identitat nacional i de les veritables causes que provoquen l'asfíxia econòmica de Catalunya amb un increment desorbitat dels impostos i les consegüents retallades en matèria de salaris i de serveis bàsics. Un dels seus lemes és que ells no tenen identitat nacional perquè són universalistes i la seva nació és el món. El món dels treballadors, siguin d'on siguin. És un lema tan fals i ensucrat com la insuportable Feelings, de Morris Albert, però s'ha de reconèixer que causa el seu efecte en algunes ànimes càndides. Tanmateix, aquestes no són les úniques ànimes que el fan seu. També el fan servir les ànimes deleroses de fabricar-se una màscara que amagui la seva hispanoaddicció. Són els universalistes de faristol. Universals quan pugen dalt d'una tarima i espanyols quan en baixen. I certament resulta curiós que tan abrandats no-nacionalistes no sols viatgin pel món amb un document "nacional" d'identitat espanyol sinó que, a més a més, esclatin d'alegria amb les victòries de "los nuestros". "Los nuestros", és clar, és a dir, els seus, es diuen Fernando Alonso, "la roja" i coses així.

Deu ser aquesta la raó per la qual no hem vist mai UGT i CCOO, sindicats amb seu central a Madrid ─casa pairal de l'univers─, manifestant-se contra l'espoliació sagnant que pateix Catalunya per part d'Espanya. Una espoliació que en el darrer quart de segle ja suma 214.000 milions d'euros. No hi ha cap nació a Europa que sigui víctima d'un saqueig d'aquesta magnitud. Només Catalunya. I Catalunya és saquejada dia rere dia, minut a minut, segon a segon, amb l'aquiescència d'UGT i CCOO, la missió dels quals consisteix a frenar l'independentisme i a organitzar maniobres de distracció de la societat a fi de fer-la creure que l'arrel dels seus mals es diu "pressupostos de la Generalitat" i no pas "robatori espanyol". Però tot s'aclareix quan se sap quins partits nacionals-no-nacionalistes i ha al darrere d'UGT i CCOO.

En la vaga del passat 29 de març, a més, vam poder veure la impunitat amb què actuen els seus piquets cada cop que organitzen una operació multitudinària. Una operació, la d'aquell dia, per cert, força contradictòria, ja que té gràcia que l'autoanomenat universalisme organitzi vagues "nacionals". "Nacionals espanyoles", naturalment. També resulta contradictori que algú que es proclama defensor dels drets democràtics i de les llibertats organitzi piquets totalitaris que practiquen la violència física i la violència psicològica contra els treballadors o establiments que exerceixen el seu dret de treballar. En aquest sentit, les càmeres de televisió van mostrar imatges colpidores dels extrems a què és capaç d'arribar el totalitarisme. I si a la violència dels piquets hi afegim la dels cafres que amb una bandera catalana a les mans (per desprestigiar el país) es dedicaven a llançar cops de roc, destrossar mobiliari urbà, rebentar comerços i robar-hi els productes de l'interior, el resultat és patètic. Els culpables, com és lògic, són persones amb nom i cognom, però la responsabilitat global d'una operació com la del 29 de març passat és de qui la convoca. Són els organitzadors, consegüentment ─atès que és impossible identificar-ne tots els culpables─, els qui han de respondre davant la llei, pagar les destrosses que la seva operació ha causat i assumir les agressions dels energúmens sindicals que imposen els dictats d'UGT i CCOO a cops de puny.

Som en una cruïlla històrica i és urgent que tots aquells afiliats catalans amb consciència clara de la seva identitat nacional abandonin aquests sindicats espanyolistes i ajudin a créixer els qui des de sempre, tot i ser petits, representen veritablement els interessos de Catalunya i defensen la seva independència nacional. No hi ha cap nació amb cinc dits de front que estigui subordinada als sindicats d'una altra nació. Cap ni una. Ni tan sols una nació sotmesa com el País Basc ho està. Només Catalunya. Ja és hora, per tant, de residualitzar UGT i CCOO i d'entendre que per tenir un Estat propi cal tenir sindicats nacionals propis. És una qüestió de maduresa i de dignitat.

Victor Alexandre

Escriptor i periodista

Article publicat al diari e-Noticies.cat el dijous 12 d'abril del 2012

Sindicats nacionalistes

UGT i CCOO, còmplices de l’espoli

Un dels molts dèficits que pateix Catalunya és el de sindicats nacionals. El País Basc sí que en té, de sindicats propis, però Catalunya no. Parlo de sindicats grans, no pas de petits com la Coordinadora Obrera Sindical (COS) al servei de la classe treballadora dels Països Catalans. A casa nostra, com sabem, els sindicats majoritaris són UGT i Comissions Obreres. És a dir, dos sindicats nacionalment espanyols darrere els quals hi ha partits que defensen la unitat d’Espanya i que treballen dia rere dia en contra de la independència de Catalunya. Això no vol dir que entre els seus afiliats no hi hagi alguns independentistes. Sí que n’hi ha. Però només en la mesura que també hi ha afiliats budistes, vegetarians o culers. És a dir, sense cap incidència en la política sindical de l’entitat. Ens ho deixa ben clar l’anunci de mobilitzacions a diferents llocs de Catalunya que han fet UGT i CCOO contra les retallades del govern català i en demanda d’una consulta popular perquè la ciutadania digui si vol retallades o no vol retallades. Visca la demagògia! Fins i tot han dit que, si no se’n surten, promouran una Iniciativa Legislativa Popular que la faci possible. Així ho expressa Josep Maria Álvarez, secretari general d’UGT: “Només des del cinisme es pot impedir que es doni veu als ciutadans. El dret de decidir ha de ser infinit i no només per exercir-lo en les convocatòries electorals”.

Si Catalunya fos un país normal, és a dir, una nació no sotmesa a la voluntat d’una altra nació, el discurs del senyor Álvarez faria goig de sentir-lo. Però Catalunya no sols no és un país normal, sinó que és un país espoliat. I això converteix en pura demagògia les accions de l’esquerra d’obediència espanyola. D’entrada, té gràcia que aquells que van girar l’esquena a les consultes per la independència, fins al punt d’intentar boicotejar-les en la majoria de municipis, siguin els mateixos que ara invoquen “el dret de decidir”, com un “dret infinit”, i s’autoproclamen defensors de “la veu dels ciutadans”. ¿La veu dels ciutadans no compta a l’hora de pronunciar-se sobre la independència del país? On queda la infinitud del dret a decidir si la consulta capital, la de la plena llibertat, és marginada per aquells que s’autodenominen progressistes i defensors dels drets humans?

Naturalment que es poden criticar determinades maneres de retallar per part de la Generalitat, naturalment que hi pot haver discrepància sobre la seva manera d’administrar les engrunes que tenim, però les retallades, ara mateix, són inevitables. I és vergonyós que determinada oposició se serveixi d’una situació com l’actual per fer política d’erosió governamental en lloc d’assumir les seves responsabilitats en els fets que han provocat aquestes retallades. ¿Com és que UGT i CCOO no han convocat manifestacions contra el govern anterior per haver deixat un forat de 8.400 milions d’euros en els comptes públics? Com és que no s’han manifestat a Madrid, la capital del seu país i de la seva seu central, exigint que el govern espanyol ens pagui els 1.450 milions d’euros dels fons de competitivitat i els 759 de la disposició addicional tercera de l’Estatut? Com és que no fan pinya en favor d’un concert econòmic com el del País Basc? Com és que no es manifesten en contra dels 22.000 milions d’euros que Espanya roba cada any a Catalunya i que són la causa real del nostre enfonsament?

Hi ha una explicació, però. I és que és molt més fàcil fer-se el progre enfilant-se a les taules de les dependències de la Generalitat, que no pas enfilar-se a les taules de les dependències de la Moncloa. I ara! Això mai! Espanya, per a aquests sindicats, és una veritat absoluta i irrefutable, i mentre esdevenen còmplices de l’espoliació que patim es dediquen a fer-nos creure que la situació d’asfíxia econòmica en què ens trobem no és pas culpa d’Espanya, sinó culpa nostra. Exactament el mateix discurs del PP i del PSOE, els dos lladres principals. Així de perversa és la maniobra d’UGT i CCOO, els dos grans sindicats nacionalistes espanyols a Catalunya: en comptes de despertar la societat perquè es rebel·li contra el lladre, l’empenyen perquè esclafi el qui n’administra les engrunes que deixa.

Víctor Alexandre

Periodista i escriptor

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimarts 24 de gener del 2011.