La museística a Sabadell

El recordat director de la Fundació Bosch i Cardellach i exdirector de l’Arxiu Històric de Sabadell, Josep Mª Benaul (1951-2020), va escriure en el Diari de Sabadell un any abans del seu decés, dos articles on parlava de la situació dels museus a Sabadell. En els articles esmentats, Benaul feia una reflexió molt encertada de la situació museística a la nostra ciutat a les portes d’unes eleccions municipals, on el tema s’hauria de plantejar pels aspirants a seure a la cadira de la batllia de Sabadell. L’historiador feia algunes preguntes al futur govern municipal, en les que qüestionava la conveniència, ubicació i qualitat dels museus que la nostra ciutat té avui o hauria de tenir demà.

Afirmava Benaul que s’ha de gaudir de museus perquè disposem d’un patrimoni propi que volem mostrar perquè és susceptible de configurar un relat que proporcioni coneixement i gaudi als nostres conciutadans i als forans que visiten la ciutat. A partir d’aquesta premissa, l’historiador defensava la idea que Sabadell, amb el seu bagatge històric, cultural, industrial i social, caldria que disposés almenys de quatre museus, dos serien de relat local: Museu d’Història i Museu d’Art, i els altres dos serien de caràcter més especialitzat a escala de país, que reforcés la capitalitat i la centralitat de la ciutat, com podrien ser el Museu Nacional de Paleontologia de Catalunya a partir del Museu de l’ICP Miquel Crusafont. El darrer seria, donada la nostra tradició dins la indústria dels teixits, un Museu de la Indústria Tèxtil Llanera.

L’estat dels museus és pretèrit. No passen de ser espais de contemplació. Des dels anys 80, quan es va formar el Museu d’Història i el Museu d’Art no han tingut actualitzacions. Tres quarts del mateix amb l’Arxiu Històric, amb milers de documents pendents de catalogar o digitalitzar. El Museu Tèxtil, malgrat tenir infinitat de mocions aprovades des de 1998 i la societat més compromesa al darrere, no té gens clara la seva concreció. Però fins i tot ja ha quedat antiquat el debat: es posa més èmfasi i es pledeja pel lloc (el Pissit) i el quan. Ningú parla del ‘perquè’ o dels continguts.

Per tant, des de fa gairebé quatre anys s’ha deixat de parlar del tema museístic i ara, a les portes d’unes noves eleccions municipals, creiem que cal revifar-lo. El museu ha de deixar de ser un espai elitista, apte per a només uns quants, i convertir-se en un recurs per a la comunitat. Cal conèixer i comprendre la percepció que té la comunitat del seu propi patrimoni ―amb el benentès que no hi ha ningú que el conegui millor que ells― per poder adoptar un enfocament democràtic i satisfer les necessitats de tots, i també per propiciar la innovació (en termes de creativitat, col·laboració…), que només és possible si la comunitat s’hi involucra. Per això ens semblen interessants les propostes  que fa el poeta i pintor sabadellenc, professor a l'Institut Ferran Casablancas de Sabadell, Josep Gerona, en el seu article titulat  ”Els museus de Sabadell i la miopia política”, que podeu llegir tot seguit.

Els museus de Sabadell i la miopia política

Des de l’abril passat, quan es va presentar a l’opinió pública un Manifest per al Museu d’Art de Sabadell per part d’un grup d’artistes, s’hi han anat adherint fins a setanta persones del món de la cultura i entitats prou representatives com ara l’Associació Catalana de Crítica d’Art (ACCA), l’Associació de Museòlegs de Catalunya (AMC) i la Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya (PAAC).

La iniciativa ha servit per posar sobre la taula la situació de menysteniment pressupostari i falta de recursos que els museus de la ciutat han hagut de suportar els darrers vint anys. En el mateix sentit que ja apuntava el document elaborat després per l’ACCA (Sabadell té força ben servit el sector de la música i del teatre, però té les arts visuals abandonades), el regidor de cultura, Carles de la Rosa, ha reconegut als signants del Manifest que el seu taló d’Aquil·les són les arts plàstiques i la música popular en viu, que cal fer un viratge respecte als darrers 30 anys [sic, ell no diu 20!] i que cal un “reconeixement” d’aquesta situació i una “reparació”.

En tot cas, la situació del Museu d’Història potser és encara pitjor que la del Museu d’Art. Unes plantilles infradotades mai podran salvar amb treball voluntarista el que uns pressupostos de cultura congelats des de fa anys condemnen a la decadència.

Pocs mesos abans d’unes eleccions municipals i quan fa poc que s’acaba d’aprovar un nou pressupost municipal que no ha variat gens ni mica aquesta tendència, cal que tots ens plantegem si els ciutadans d’una de les primeres ciutats de Catalunya no es mereixen tenir uns museus a l’alçada, com a mínim, d’altres ciutats semblants. Una comparació amb Granollers, Terrassa, Mataró o l’Hospitalet, per exemple, ens hauria de fer caure la cara de vergonya. Reflexionem una estoneta en els següents punts:

1. El Museu d’Art necessita una nova programació/direcció i ampliar l’espai per poder mostrar tots els seus fons, més ençà dels anys 40.

2. Això obliga a desplaçar les exposicions d’art contemporani a un nou Centre d’Arts Visuals que hauria de ser La Nau del carrer de Cellers, que ja va ser adaptada els anys noranta (Mapa Cultural de Sabadell, el pla estratègic del regidor Pere Vidal) per a aquesta funció i es podria recuperar fàcilment.

3. Però aquesta Nau és actualment magatzem de la maquinària que s’ha anat guardant, cuidant i catalogant per al futur Museu Tèxtil i no es pot traslladar sense garanties.

4. Mentrestant, el Museu Tèxtil dorm el somni dels justos i el Vapor Pissit s’està esperant, buit, des que l’any 1998 un ple municipal va aprovar per unanimitat que en seria la seu. Aquest mandat vinculant ha estat incomplet pels governs posteriors.

5. El Vapor Pissit no podria encabir tota aquesta maquinària, perquè el veritable problema dels museus és la falta d’un magatzem prou ampli i en condicions. Els magatzems actuals són antigues naus industrials amb evidents mancances. Algunes de les peces ara conservades a La Nau del carrer de Cellers han estat traslladades fins a sis vegades d’emplaçament!

6. Recentment, s’ha cedit un espai industrial arquitectònicament excepcional, l’Artèxtil, per encabir-hi una escola d’infermeria, hipotecant el seu ús durant cinquanta anys amb la cessió a la UAB.

7. Sembla obvi que la solució Museu Tèxtil amb dos seus (Pissit i Artèxtil) permetria alhora una renovació del Museu d’Història i guanyar per a la ciutat la Col·lecció Antoni de Montpalau, de Josep Casamartina i Anna Maria Casanovas, que malauradament potser ens deixarem perdre, com ja va passar fa anys amb la Col·lecció Rafael Tous d’art conceptual.

8. Si es trobés un espai adequat i prou ampli per ser el magatzem dels museus i es condicionés, com es fa ara arreu ―vegeu el cas de Manresa―, per fer-lo visitable i donar-li un ús ciutadà, de pas s’alliberarien diferents naus industrials, idònies per a funcions expositives i de creació artística.

9. Mentrestant, de l’imprescindible Pla de Museus, que ja estava gairebé enllestit al final de l’anterior mandat municipal, no se’n sap res.

Per no caure en la demagògia fàcil, evitaré fer comparacions entre les inversions en equipaments esportius i en equipaments culturals, però només a tall d’exemple, ens caldria saber que les despeses municipals en les activitats de les festes nadalenques (700.000 €) equivalen a tot el pressupost anual dels dos museus junts (Història i Art), incloent-hi els sous de tots els seus treballadors.

Per salut democràtica, els nostres polítics haurien d’acceptar que no tot allò que fa guanyar vots a les eleccions és prou justificat i responsable. I el que sap més greu és el fort component sectari que tenen les decisions que es prenen. En qüestions de tanta transcendència, de veritable capitalitat cultural, hi hauria d’haver amplis acords que garantissin la continuïtat dels projectes amb els canvis dels equips de govern. En això, també hi estava d’acord el regidor de cultura. Amb els canvis, hi ha de cabre els matisos, però no mai el “borrón y cuenta nueva”. Quin mal que fan a la cultura els polítics miops i sectaris!

Josep Gerona

Poeta i pintor

 Article publicat al  Diari de Sabadell  el dissabte 10 de desembre de 2022

 

Cicle d'informació i debat 2011-12, “Passat, present i futur de Sabadell, en la formació de Catalunya”

Els Museus de Sabadell

En les tres primeres conferències del Cicle d'informació i debat 2011-2012, “Passat, present i futur de Sabadell, en la formació de Catalunya” s’ha evidenciat el divorci entre la cultura i els diferents consistoris que aquests últims 75 anys han desfilat per la Ciutat, sense pena i encara menys glòria. La falta d’interès pels orígens i la història de Sabadell, ha quedat llargament superada per la desorientació cultural dels poders fàctics –amb molt de poder i poc cervell- que han emmordassat la llibertat creadora i altruista de molts sabadellencs. La degradació dels Museus Municipals i la inexistència d’un Museu Tèxtil, en són el paradigma. El creixent poder econòmic municipal i el seu intervencionisme polític, han afeblit la Societat Civil Sabadellenca i han propiciat la desaparició de símbols emblemàtics de la ciutat.

Si no es modifica el seu rumb, Sabadell s’acabarà convertint en una ciutat dormitori, suburbial i sense identitat. Davant la incapacitat de la burocràcia municipal, un veritable pes mort, només una Societat Civil no intervinguda, pot salvar-nos del desastre. El Museu de Paleontologia, el del Gas i els Amics de l’Òpera, entre d’altres exemples, ens assenyalen el bon camí. Hem de prestigiar les virtuts de l’esforç, de la tenacitat, del treball i també el de la catalanitat, si volem recuperar el temps perdut, aturar la degradació cultural i elevar el nivell intel•lectual. Desitgem una Ciutat culta, amb personalitat, emprenedora i amb llum pròpia.

El futur depèn de les nostres decisions. Tots hem de contribuir –en la mesura de les nostres possibilitats- al redreçament de Sabadell i per això us proposem la 4ª conferència del Cicle, que tindrà lloc al Casal Pere Quart, el proper dijous 2 de febrer  a 2/4 de 8 del vespre amb el títol :

“Els Museus de Sabadell”

"Museus d'Història i d'Art, Institut de Paleontologia, altres aspectes del patrimoni i de les institucions culturals de la ciutat"

A càrrec d’En Miquel Crusafont i Sabater

Doctor en Història i en Enginyeria. President de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics de l’Institut d’Estudis Catalans i ex director del Museu d’Història de Sabadell.

El debat sobre el Museu Tèxtil

L

Museu Tèxtil i demagògia

L’Associació Sabadell Memorial ha defensat des de la seva creació, el Patrimoni Cultural de Sabadell i d’una forma especial el seu llegat històric. Per aquest motiu vam impulsar la constitució d’una Comissió formada per diverses Entitats Ciutadanes per la creació d’un MUSEU TÈXTIL DE LA LLANA. També vam donar suport al grup de teòrics tèxtils, que han dedicat desinteressadament temps i esforços per recuperar els mostraris tèxtils que Sabadell va generar i que sense l’esforç d’aquests abnegats treballadors jubilats, s’haguessin perdut irremissiblement. Afirmem que és una fita molt important que esmena una greu mancança cultural i històrica de Sabadell, l’acord del Ple de l’Ajuntament del 2 de febrer passat, pres per unanimitat, de convertir el Vapor Pissit en la seu del futur Museu Tèxtil i rehabilitar la maquinària existent, aprofitant els fons d’ajut Europeus.

Si algú hi està en contra, que ho digui clarament. El que no és admissible, és voler desacreditar amb mitges veritats i demagògia barata, un projecte que gaudeix del suport majoritari, tan polític com social, de la Ciutat de Sabadell. Dir que en comptes del Museu hauríem de preocupar-nos de l’atur, és pura demagògia. Les preocupacions o el treball dels ciutadans no poden eliminar l’atur. Els qui s’haurien de preocupar de la greu crisi econòmica, generadora de l’atur, son el Govern de la Generalitat i sobretot el Govern Espanyol que són els que tenen el poder i les competències per fer-ho. És alarmant la incapacitat que demostren per poder eradicar aquest terrible flagell.

El nom de Sabadell, apareix per primera vegada el 1.050. Al 1400 es basteixen els primers molins drapers al Ripoll i al 1559 es funda el Gremi de Paraires. Al 1800 amb l’aigua del Ripoll i al 1900, amb la construcció dels vapors, Sabadell deixa de ser pagesa i artesana i entra en l’Era Industrial. Sabadell neix i s’engrandeix amb la indústria tèxtil i es converteix en una Ciutat moderna i en un centre Industrial capdavanter. Esdevé el primer centre llaner d’Espanya i es un referent internacional, anomenada la Manchester catalana. Aquests és el nostre patrimoni més preuat. El que tenim de recordar i conservar.

L’Arxiu Històric no té res a veure amb un Museu. Voler canviar-lo de lloc en plena crisi, és llençar diners en va. El Museu de Paleontologia, té entitat pròpia internacionalment reconeguda. Els altres Museus, devaluats amb plafons didàctics i amb una pretesa modernitat que fa riure, són d’interès local i ja estan bé allà on són. En canvi disposar d’un Museu Llaner especialitzat, seria d’interès per a tots els estudiosos d’arreu del món i un reclam turístic de primer ordre. Potser això si que ajudaria a pal•liar l’atur. Pontificar que les instal·lacions, màquines i mostraris, no tenen cap importància o que son casolans o que no aporta cap valor afegit, amb arguments falsos i tendenciosos, més que una irresponsabilitat, és una estupidesa. Cal dir que la majoria dels Museus Industrials i Tecnològics de Catalunya i sobretot d’Europa, no son cartells i textos trets d’Internet, sinó instruments i fàbriques que funcionen. Només cal viatjar i anar a visitar-los. En quan al Vapor Pissit, té la suficient capacitat per poder bastir una part important del futur Museu Tèxtil llaner. Amés és l’edifici de configuració industrial més important i antic que es conserva a Sabadell. Construït l’any 1842 és el més significatiu. Mereixedor d’exposar-hi amb dignitat, la història tèxtil específica de Sabadell en les seves vessants tècniques, socials i econòmiques.

El Museu Tèxtil a cal Pissit no hipoteca res. La selfactina tampoc. Encara menys un hipotètic i desconegut Projecte Museístic, que no sabem on s’ubicarà. Però presentat amb arguments tan estrafolaris com que “tindrà cara i ulls” , que no serà narcisista ni provincià i d’altres llocs comuns que no paga la pena reproduir. El que no es pot acceptar, és contraposar una entelèquia, a un Museu Tèxtil avalat per la majoria dels sabadellencs. El que si ha hipotecat el futur Museu Tèxtil, ha estat la incúria municipal que ha permès que gran quantitat de maquinària, molta d’ella única, hagi desaparegut i d’altre s’hagi deteriorat. En comptes de promoure aquest Museu, els diferents Ajuntaments o no han fet res tot i el mandat dels Plens o han generat impediments o simplement l’han boicotejat. Només ens queda un dubte. ¿L’article que va sortir en el Diari de Sabadell, denigrant el Museu Tèxtil nonat, estava inspirat per alguna Autoritat Municipal que vol continuar amb el mateix joc d’aprovar públicament un projecte, per després impedir-ho a la pràctica o era una opinió individual, fruit de l’animadversió contra la industria tèxtil, tan de moda aquests últims anys?

Manel Pagès i Panadès

President de l’Associació Sabadell Memorial.

 Article publicat al Diari de Sabadell del divendres dia 26 de febrer de 2010

El vapor Pissit i el Museu Tèxtil de Sabadell

L’últim bastió

L’ajuntament actual està planejant ubicar al Vapor Pissit el Teatre del Sol i altres serveis culturals així com un espai més ample per la Joventut de La Faràndula. Estem d’acord en proporcionar espais a les activitats culturals i lúdiques, però ens sentim espoliats al fer-ho en un vapor que estava destinat a acollir la part central i més important del Museu de la Indústria Tèxtil Llanera de Sabadell, adquirit per l’ajuntament amb càrrec a l’erari públic, en el qual tots hem participat. El seu ús ha de ser públic i no d’entitats privades.

En aquest edifici (carrer del Sol cantonada Alemanya) encara hi existeix la filatura de carda (assortiment Serracant) més emblemàtica de la nostra ciutat. Què se’n farà? Ningú és capaç, avui, de desmuntar-la i tornar-la a muntar. No tenim operaris experts. Si el Vapor Pissit no es repensa pel tèxtil, la filatura s’hauria de destruir i llençar.

Dels quatre locals destinats per l’anterior consistori el mes de febrer del 1998 a ocupar-los amb les diferents fases de la nostra indústria tèxtil (aprovats amb l’estudi pressupostari corresponent i diners disponibles, segons Jordi Calvet fa constar en el Diari de Sabadell del 29 de setembre del 1999) aquest és l’últim bastió que desapareixerà del programa aprovat i que havia de ser el principal centre del complex tèxtil estudiat per historiadors com J.M. Benaul i Jordi Calvet. Els altres tres locals, com el despatx Lluch ara és d’ Atenció Ciutadana, el Molí de sant Oleguer ara és centre de joventut i el Vapor Buxeda Vell és un museu de l’evolució energètica.

La Comissió de Teòrics (jubilats) que estem encara –ja farà sis anys – catalogant altruísticament de bona fe i amb il·lusió els mostraris, les fitxes de fabricació, arxius de mostres d’orientació, passatges i dibuixos, llibres d’entrades al despatx, llibres tècnics, arxius de tintoreria i de filatura, retrats teixits i altres elements del Museu d’Història, hem començat a ordenar i seleccionar la maquinària existent en els dipòsits municipals. Comptàvem en l’assortiment singular de cal Pissit com una joia més de la nostre història ciutadana i que no hauria calgut desmuntar, deixant-lo en el mateix lloc que sempre ha ocupat. El Vapor Pissit és l’edifici de configuració industrial més important i antic que es conserva a Sabadell. Construït l’any 1842 és el més significatiu i únic, mereixedor d’exposar-hi, amb modernitat, la nostra història tèxtil pròpia de Sabadell en les seves vessants tècniques, socials i econòmiques. Hi serem a temps?

Hem parlat amb el Sr. Lluís Monge, responsable de la Regidoria de Cultura, amb el qual varem decidir tenir una reunió de reflexió. No obstant, la nostra comissió, després de debatre el tema, ha arribat a la conclusió que hem de recuperar el Vapor Pissit pel tèxtil i es pregunta perquè no es pot retirar la decisió que té “in mente” l’ajuntament d’ubicar entitats privades lucratives en un edifici públic pagat entre tots. Perquè no es poden respectar els primer acords? Què es pensa fer amb la selfactina, a la vista de la impossibilitat de poder-la traslladar. Quina explicació donem als 4.000 ciutadans, signants de la Plataforma a favor del Museu Tèxtil, en referència al Vapor Pissit i el seu ús establert fa ja fa12 anys?

Ens agradaria una resposta escrita i compromesa del Sr. Monge al Diari de Sabadell per tal d’aclarir les incògnites que a tots se’ns desperten.

Josep Cusidó

Membre de la Comissió de Teòric Tèxtils

Carta publicada al Diari de Sabadell el dimarts 22 de desembre de 2009