Guerra lingüística

El català és el gran trofeu de caça major de l'espanyolisme, perquè destruint l'idioma esclafen també la identitat, la cultura, el país. Catalunya, vaja. La guerra, o millor dit, la invasió lingüística salvatge i violenta, està fent estralls. Sense descans ni pietat. Van ‘a saco’, que dirien els castellans. Aquesta guerra contra el català no és pas nova, ni de bon tros: porten segles practicant-la, atacant-lo, menystenint-lo, prohibint-lo... Però en ple segle XXI, amb el govern més progressista de la història manant a la Moncloa amb el suport parlamentari d'un partit independentista com ERC, la virulència és encara més cruel i més mortífera. El català no és que estigui a l’UCI, és que alguns ja li han comprat el taüt, els claus i la làpida.

Ser parlant de català en bona part del domini lingüístic no és tan fàcil com sembla. O bé estàs obligat a ser un dels herois irreductibles que no canvien mai de llengua, amb la incomoditat i el cansament que això pot generar, o bé ets el botxí que minoritzes la teva llengua. Tot sense mala intenció. És normal que els experts hagin encunyat el terme “estrès lingüístic” per referir-se a la necessitat constant de solucionar aquest desencaix.

D’un temps ençà, l’ús social del català ha anat retrocedint. La situació és especialment preocupant entre infants i adolescents, que veuen el català com una llengua acadèmica, allunyada del món del lleure i les relacions personals. Tots els qui ens hi relacionem en el dia a dia (a casa, a l’escola, en el temps lliure...) som importants en la transmissió de la consciència lingüística: som els seus referents.

 En els darrers quinze anys el català ha anat perdent ús social i parlants d’acord amb les dades oficials de la mateixa Generalitat de Catalunya. La prova més evident d’aquesta tendència es veu sobretot entre el jovent, perquè només el 14,6% de les converses a l’hora del pati en instituts de zones urbanes de Catalunya són en català. Aquest fenomen no es limita estrictament a l’àrea metropolitana, sinó que s’estén arreu del país, cosa que implica una pèrdua de capital simbòlic: el català ja es percep com una llengua de segon nivell. Les causes d’aquesta situació són diverses i complexes. Tanmateix, no hi ha dubte que darrerament s’ha constatat un notable relaxament en la consciència lingüística. No ens referim només al disfuncionament greu que suposa que bona part de les classes de secundària es facin en castellà i la inspecció no hi posi remei. Les dades mostren que, fora de l’aula, en espais de lleure com el pati, més d’un terç del personal docent dels instituts de les nostres ciutats s’adreça en castellà a l’alumnat. Es tracta d’un fet especialment greu perquè promou la percepció que el català és només la llengua d’una part del país i no del conjunt de la ciutadania. 

La situació és greu, gravíssima. També intolerable i que ens hauria de fer reaccionar de forma urgent, vehement i sense ambages. Precisament és el que fa l'escriptora Pilar Rahola, esgarrifada i indignada amb cada nou atropellament dirigit des de Madrid. I en són molts, pràcticament diaris. Una gota malaia que analitza en un nou vídeo de 'Paraula de Rahola' titulat  ‘Guerra de l’estat al català: ofensiva per destruir-lo’, arran de dos moviments molt aclaridors del ‘modus operandi’ de l'estat espanyol: el de la Comissió d'Exteriors del Senat, votant en contra de la utilització del català, l'euskera o el gallec al Parlament Europeu i el del Defensor del Pueblo, Ángel Gabilondo,  fent seves les tesis dels sectors ultres contra el català a l'escola. Tot plegat, per terra, mar i aire. És un estat que utilitza tots els estaments per anar afeblint i malmetent la salut de l'idioma català. Podeu llegir tot seguit la transcripció íntegra del vídeo de l’escriptora Pilar Rahola.

Guerra de l’estat al català: ofensiva per destruir-lo.

Per terra mar i aire. És una ofensiva d’autèntica neteja lingüística. No hi ha dia en què no hi hagi gestos, amenaces, intervencions, en què no hi hagi algun instrument o alguna institució que faci alguna cosa en contra del català. És permanent, és un Estat a l’una, emprant totes les institucions i els estaments que tenen per anar llimant, anorreant, afeblint i, per tant, malmetent la salut de l’idioma català.

I si no ens n’adonem és que no volem veure-ho, perquè l’ofensiva és permanent. Sense anar més lluny, ahir mateix, la Comissió d’Exteriors del Senat, votava en contra, del fet que, senzillament, es pugui utilitzar el català, l’euskera o el gallec en el Parlament Europeu. I ho feia el PP, el PSOE, el mateix que s’asseu en aquella taula de diàleg autènticament falsa, no diguem ‘fake’, falsa de falsedat i en la qual s’asseu i on va arribar a dir que impulsaria l’ús del català al Parlament Europeu. Mentida, mentida, mentida, permanentment mentida. I ja n’hi ha prou que algun partit català s’ho mengi amb patates, mentida rere mentida.

Són uns miserables, ho podem dir més clar? Són uns miserables. Estem parlant d’un patrimoni lingüístic de mil anys d’història, totalment afeblit, perseguit durant dècades i segles, i que l’estat que l’hauria de defensar, permanentment continua agredint-lo. Ho repeteixo: estan fent una neteja lingüística. Estan utilitzant tots els mecanismes que tenen per destruir-nos, en la nostra llengua, perquè, al cap d’avall, així també destrueixen el concepte de nació i la pròpia identitat. Saben el que fan.

Al Senat ho va fer fa uns dies el “defensor del pueblo”, el senyor Ángel Gabilondo, fent seves les tesis de tots els sectors ultres contra el català a l’escola. Què s’ha cregut el “defensor del pueblo”?, què caram és? Si aquest és un instrument, el defensor del poble, que ni tan sols tenien, van copiar-ho de la Sindicatura de Greuges nostra, que és secular, antiquíssima. I ara vénen a ficar-nos el dit a l’ull, al que fem els catalans i a les decisions del Parlament i del Govern. Però... què s’han cregut? Doncs ahir el Senat, avui el Gabilondo; tenim el català assetjat pels jutjats, menystingut permanentment pels mitjans de comunicació, foragitat completament, destruït permanentment per lleis i per accions, atacat per les institucions espanyoles de tota mena, que els hi és absolutament igual que els catalans tinguem drets lingüístics, no existeixen a l’estat espanyol.

L’estat espanyol vulnera completament els drets lingüístics de les minories. Diguem-ho clar. I en el nostre propi territori, a Catalunya, on hauríem de poder governar amb una mica de salut el nostre idioma, tampoc no podem fer-ho perquè estem lligats de mans i peus. Avui mateix, en José Antich feia un article demolidor, en el que donava unes dades on explicava que, per exemple, en cap districte de Barcelona, en cap districte, el català és, entre els joves la llengua d’ús. En cap, zero, dels deu districtes, ni un. El districte on s’usa més el català és Sarrià-Sant Gervasi que arriba al 44%; a Nou Barris el 5%. Però és que el més esfereïdor és que això, el 2015, estava en unes xifres molt més elevades d’ús del català, és a dir que, en molt pocs anys, en set anys, ha retrocedit l’ús del català en 7,2 punts, que és una barbaritat i ens situa en una posició de no retorn. És a dir, el català està en perill real. Fiquem-nos-ho al cap, ja no es tracta d’ajudar, de... no, no, no: en perill real.

Hi ha hagut uns quants moments en la història de Catalunya en què el català podia desaparèixer. A principis del segle XIX, quan Bonaventura Carles Aribau pràcticament s’acomiadava del català perquè l’havien foragitat de tot arreu; però vàrem renéixer. En ple franquisme, durant quaranta anys, prohibit, malmès, perseguit; però vàrem resistir. Resistirem ara? Perquè, clar, primer tenim grans onades immigratòries que, sense capacitat d’estat no aconseguim implementar-lo. I com que el català deixa de ser necessari i imprescindible perquè no és obligatori, doncs immediatament és molt difícil que tots aquests sectors que arriben, que han arribat, aquestes grans onades migratòries de tot el món les puguem normalitzar lingüísticament.

Després tenim la irrupció brutal dels mitjans audiovisuals. Amb eines d’estat, es pot mantenir la salut d’un idioma; sense eines d’estat és molt difícil; però amb les eines d’un estat en contra, és impossible i, aleshores, han situat el català en posicions de resistència. En alguns aspectes, és possible que estiguem en més perill que sota el franquisme. És possible que estem en més perill que sota Ferran VII... i que Felip V no cal dir. És possible que estem en el moment de més perill de l’ús del català. Hem de començar a reaccionar. Ens han declarat la guerra lingüística, volen destruir el nostre idioma. Tenim capacitat de resistir?

Pilar Rahola

Periodista

Publicat a Youtube.com, ‘Paraula de Rahola’ el divendres 4 de novembre de 2022

https://www.youtube.com/watch?v=vgXjgUCrmOU

 

Puigdemont, exili i sedició

La renovació del Consell del Poder Judicial s’embolica cada dia que passa. El Partit Popular exigeix al PSOE que signi per escrit que no reformarà el delicte de sedició i, en paral·lel, denuncia un pacte secret amb Puigdemont en resposta a la carta del president on explicava, entre altres coses, que s’havia reunit amb una delegació del PSOE. La Moncloa culpa Puigdemont i el PP de posar-se d’acord amb un únic objectiu: desgastar a Pedro Sánchez.

Des de fa anys Catalunya és l’elefant a l’habitació  que hipoteca la política espanyola. El darrer capítol és la reforma del delicte de sedició, que ha fet descarrilar la negociació sobre la renovació del CGPJ. Excusa o raó de pes. El PSOE necessita el seu històric graner de vots català per seguir a la Moncloa però, des de fa un temps, el govern espanyol sembla haver perdut la por al conflicte català, que creu ja no li treu vots i per això s’havia obert a reduir les penes pel delicte de sedició. També el nou PP de Feijóo havia acceptat que la reforma de la sedició no podia ser un topall per treure el poder judicial espanyol del bloqueig en què es troba instal·lat des de fa quatre anys. Però Feijoo va calcular malament la força dels sectors més conservadors de la judicatura espanyola i també va creure, de forma equivocada, que Diaz Ayuso no seria capaç de posar-lo al llindar del precipici. Va ser en aquest punt quan Moncloa va olorar la sang, la de Núñez Feijóo es clar, i va accelerar amb la sedició. Amb un tema tan sensible pels seus votants damunt la taula, Feijóo no va aguantar la pressió i va trencar el pacte. A Moncloa portaven des de l’estiu tractant de desmuntar la imatge d’home d’estat i de persona moderada de Feijoo. Maldaven per acabar amb l’efecte Feijóo que havia aconseguit donar un tomb en les enquestes i el mateix líder del PP els hi ha servit amb safata de plata aquesta feina de desgast.

D’altra banda, ERC, en solitari negocia amb el govern espanyol l’aprovació de pressupostos de l’Estat i aquest proposa la reforma del delicte de sedició. La proposta de reforma del delicte de sedició no ha de ser moneda de canvi per abandonar l’amnistia i l’autodeterminació. El delicte de sedició s’ha de derogar. Hi ha determinació i inversió per esvair la majoria independentista i passar pàgina del procés. Tancar el parèntesi dels darrers deu anys i, en especial, negar la repressió i el que va representar l’1 d’octubre. Simplement, Catalunya ha de poder ser. És d’una evidència claríssima, que la cúpula d’ERC no vol veure i ho està impedint amb tots els mitjans de comunicació que té controlats. Uns nous 1-O i 3-O seguit d’un 27-O, amb tot el poble, o la majoria il·lusionada que ja hi havia el 2017, ens duria a un trencament amb Espanya o, si no, a un trencament d’Espanya amb la legalitat europea. Els motius de la cúpula d’ERC, i d’alguns altres, ara que a tots els ha caigut la màscara que duien el 2017, són bastant patètics i egoistes; volen continuar vivint sense treballar sota l’aixopluc i obeint a l’amo espanyol. Penseu, com es guanyaria tan bé la vida un personatge tan inútil com en Gabriel Rufián?

A tot això el PSC els Comuns neguen que la reforma del delicte de sedició estigui pensada perquè Puigdemont pugui tornar a Catalunya. Els socialistes neguen que hagin anat a veure Puigdemont per proposar-li una solució a la seva situació, a partir de la reforma del delicte de sedició, negació que ha posat en dubte immediatament el president Puigdemont. Mentrestant Joaquim Nadal torna a estar al centre de la polèmica per les seves declaracions sobre Carles Puigdemont. El recentment nomenat conseller dins el govern de Pere Aragonès, ha manifestat que la carta de Puigdemont contra la reforma del delicte de sedició no aporta res de nou perquè no té cap legitimitat com expresident de la Generalitat. Aquestes paraules de Nadal no deuen haver agradat gaire a l’entorn de Puigdemont, ja que el portaveu de Junts per Catalunya, Josep Rius, ha carregat contra el Conseller de Recerca acusant-lo de tenir poca qualitat democràtica i dient-li que actua de manera molt semblant ideològicament a la que tenia a l’època del president José Montilla. Llegiu la interessantíssima carta que ha escrit fa pocs dies el MHP Carles Puigdemont titulada ‘Cinc anys d’exili’ i on, fent referència a la seva expatriació  voluntària, afirma rotundament:  “En aquests cinc anys no he buscat cap solució personal ni he demanat a ningú que ho fes en el meu nom”. Podeu llegir la carta tot seguit.

Cinc anys d’exili

Avui fa cinc anys arribava a Brussel·les per reunir-me amb els membres del Govern de Catalunya que hi eren des de poca estona abans que jo, i començar una etapa incerta i arriscada en la qual ens proposàvem continuar el camí decidit pel poble i les institucions de Catalunya en millors condicions per fer-ho que no pas des de l’interior, on l’Estat espanyol havia desfermat una repressió política i civil embogida i sense precedents. Entràvem en una fase nova, enormement complexa i perillosa, també a nivell personal, en la que havíem de saber trobar la manera de mantenir la posició en condicions molt adverses i d’aprofitar les oportunitats que sorgirien o que fóssim capaços de crear. Era una etapa nova, amb un terreny de joc nou i no tan  desfavorable com ho era l’Estat espanyol; on s’acabés apel·lant a l’arbitri de tribunals no polititzats i des del qual s’eixamplés el coneixement internacional de la crisi catalana. I així reforçar la posició que mantenia una societat civil mobilitzada i unida per, d’aquesta manera, refer-nos del cop del 155 i proposar una continuació del procés a l’entorn dels mateixos eixos que l’havien fet possible: unitat política, mobilització ciutadana, no violència, democràcia.

Durant tot aquest lustre he procurat mantenir la meva acció política en el mateix marc.  No m’he quedat reclòs, sense sortir de Bèlgica, ni callat ni inactiu. Poden canviar tàctiques i algunes estratègies determinades, sobretot a causa de les circumstancien. Però el sentit de l’estratègia general és el mateix, i no hi ha cap motiu per canviar-lo. Més aviat, tot el que ha passat en aquests cinc anys reforça la necessitat de mantenir la posició. Si l’Estat la manté, nosaltres no tenim cap justificació política per no fer-ho. Potser n’hi ha de personal, però no pas de política.

L’aspecte personal compta, és clar, Confrontar-se a una condemna de presó o a passar una visa a l’exili no és cap broma, i té molts costos personals i familiars, a banda de professionals. L’exili i la presó són les tres expressions extremes de la repressió, però hi ha altres expressions d’aquesta repressió que també generen un impacte molt fort en les persones i els col·lectius que les pateixen, sovint invisibilitats i al marge de les grans manifestacions de solidaritat de què hem estat objecte.

Tanmateix, he procurat no perdre mai de vista que la raó de l’exili és política i que les conseqüències personals que comporta aquesta decisió no havien d’influir en les meves accions i les meves decisions polítiques. En aquest sentit, he intentat ser fidel a un compromís que vaig imposar-me en els moments més dolorosos  i difícils: el de no fer del patiment personal i el dolor emocional cap excusa, cap coartada, cap element de discurs polític. He parlat públicament molt poc de la meva vida i de les meves emocions. No m’agrada l’exhibicionisme sentimental al servei de la política, i tampoc no he volgut fer passar una opinió invocant la meva condició personal de víctima. El fet que hi  ha gent que menysprea, ridiculitza o desinforma de l’exili, sigui a la premsa o sigui a la política, sigui des d’Espanya o sigui des de Catalunya, em sembla molt injust i sé que les motivacions són polítiques, també en aquells “analistes” que fan de la befa i l’escarni personals la seva manera de fer crítica política. Però cap d’aquestes desqualificacions, menyspreus o manipulacions, que a vegades han estat coltellades, no m’han fet desorientar sobre la raó principal de fer política des de l’exili.

I com que es tracta d’un conflicte polític, les solucions personals no el resoldran. En aquests cinc anys no he buscat cap solució personal ni he demanat a ningú que ho fes en el meu nom; no he buscat de quina manera passaria menys anys en una presó espanyola, ni he esperat per a mi els beneficis que s’apliquen a d’altres. Sobre aquesta qüestió he estat explícit en públic i en privat, davant de tots els interlocutors que se m’han adreçat per proposar-me “solucions felices”. També a gent del PSOE, que en diverses vegades m’ha vingut a veure per generar-me expectatives d’un bon tracte, via reforma del codi penal, i un indult. Sempre i quan, és clar, acceptés comparèixer davant el Suprem. Segur que Pedro Sànchez sap de què parlo.

Per això no entenc quin és el benefici de la reforma del delicte de sedició per a la resolució del conflicte polític entre Espanya i Catalunya, i encara entenc menys que se’m torni a incloure entre els qui en sortirien beneficiats com una fórmula per arreglar-lo. No el busco ni el vull, aquest benefici personal. Tampoc no el penso demanar de “genolls”, com va gosar advertir un polític independentista durant les negociacions per resoldre la crisi de Govern (amb actituds com aquestes, per cert, ja es veu que no hi havia moltes ganes de resoldre res). Puc entendre els beneficis que té per a l’Estat espanyol el fet que jo acceptés una resolució basada en la reforma del codi penal, però els beneficis per al procés d’independència no els veig per enlloc.

Em consta que, malgrat la meva petició pública i provada que se’m respecti la meva estratègia i la meva posició, en les converses entre el PSOE i ERC torna a sortir la necessitat de resoldre la meva situació personal. Si no els ho he demanat ni els ho he autoritzat, per quina raó hi insisteixen? Què busquen?

Porto cinc anys d’exili no pas buscant una solució personal, Ja sé que alguns serien feliços de veure’m declarar voluntàriament al Suprem, i que es desviurien perquè fos indultat als tres anys de la condemna. Per a la meva vida personal això seria un alleujament. Però seria una renúncia política que no estic disposat a acceptar, i sóc plenament conscient del què això representa.

Durant cinc anys he aguantat tota mena de campanyes brutes, amenaces molt greus, seguiments, espionatges, assetjaments familiars. En gran part, inspirat per l’esperit del “¡a por ellos!” que va decretar el rei espanyol, i amb la participació de gairebé tots el patits polítics espanyols i la immensa majoria dels seus mitjans. També de catalans. Tot aquest joc brut té per objectiu desmuntar-me personalment com a manera de desmuntar-me políticament. Per raons diverses i contraposades, alguns comparteixen la raó de la mateixa molèstia.

Malgrat tot, a desgrat de tots aquests esforços, he après moltes coses que no sabia, he fet coneixences que m’han impactat, com la d’en Josep Valtònyc, m’he fet més resilient davant les adversitats i tinc moltes més raons per continuar confrontant-me a un Estat que no busca solucionar el conflicte sinó liquidar-nos com a nació.

I si he aguantat aquests cinc anys és per l’ajuda incondicional de moltes persones que, des del primer dia ―i per això en paguen les conseqüències― van dedicar-se en cos i ànima a preservar el que havíem estat capaços d’aconseguir. A tots ells, als qui durant cinc anys han preservat la meva seguretat fos on fos, a la gent que generosament m’ha visitat i m’ha traslladat el seu afecte i el seu suport, i naturalment als consellers Puig, Ponsatí i Comín, el meu agraïment i reconeixement.

Continuem; i tant que continuem.

Waterloo, 30 d’octubre de 2022

Carles Puigdemont i Casamajó

130è president de la Generalitat de Catalunya

 

Política, mentides i cintes de vídeo

Sex, Lies, and Videotape (a Espanya, Sexe, mentides i cintes de vídeo) és una pel·lícula nord-americana de 1989 escrita i dirigida per Steven Soderbergh. Explica la història d'un home que enregistra dones parlant de la seva sexualitat, i el seu impacte en les relacions d'un matrimoni en crisi i en la germana petita de la dona. Ara sabem que a aquesta ‘democràcia plena’ nomenada Espanya des de fa molt temps, potser des dels seus inicis als anys setanta del segle passat ―després de la dictadura―, existeixen uns serveis que enregistren converses, espien i també menteixen.

El ministre de la Presidència, Félix Bolaños, i la portaveu del govern espanyol, Isabel Rodríguez, en una roda de premsa convocada d’urgència i per sorpresa aquest dilluns, han informat, amb cara de circumstàncies, que els telèfons del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i la ministra de Defensa, Margarita Robles, han estat infectats amb el programari Pegasus i, per tant, espiats en el maig i juny de 2021, i han detallat que s’està investigant si hi ha més membres de l’executiu en la mateixa situació. Félix Bolaños, ha donat per fet que l’espionatge d’aquests terminals és “il·lícit i extern”, situant així la intrusió en els telèfons “fora de l’ordenament jurídic” i “aliè als organismes de l’Estat”.

Aquesta precipitada ‘confessió’ del fet que a Espanya s’espia, ha tingut la immediata rèplica del president Carles Puigdemont, que ha reaccionat a les declaracions de Bolaños tuïtant: "La Moncloa ha hagut d’esperar que hi hagués una infecció amb Pegasus als mòbils del president del govern i de la ministra de defensa per considerar que és un assumpte d’extrema gravetat i per investigar-ho. Quan ho denunciàvem els catalans no mereixíem tanta consideració". Això és ben cert, ja que es tracta del mateix programari que s'ha fet servir per espiar a polítics, activistes i advocats de la plana major independentista en el cas CatalanGate. El secretari general de Junts per Catalunya, Jordi Sànchez, ha afirmat també en un tuït: "Que Pedro Sánchez hagi estat espiat no treu cap motiu per continuar pensant que les clavegueres de l'estat es troben darrere del CatalanGate. En tot cas, avui queda certificat l’espionatge contra l’independentisme. Més que mai comissió independent d’investigació".

Amb l’afirmació feta pel “gobierno de España” que aquest espionatge s’ha fet des de l’exterior’, sense concretar el terme ‘exterior’, no sabem si volen dir que s’ha fet des de fora del “Gobierno”, del “Estado” o de “España”. En els dos primers casos, seria molt greu que les mateixes instàncies de govern, s’espiïn les unes a les altres, vol dir que Margarita Robles i els seus, no controlen els serveis secrets ni les clavegueres i això seria motiu suficient per a fer dimitir tota la cúpula del CNI; en el tercer supòsit, potser no trigarem gaire a sentir que la culpa de tot plegat és de la independència catalana pels seus contactes amb Putin, o pitjor encara, que s’ha espiat des de Catalunya. I així reconeixeran tàcitament que som un país extern… Tot plegat fa molta pudor i aquesta oportuna infecció del cap del Govern i la ministra sembla una sortida d’allò més convenient, però una mica barroera. És una grollera manipulació per tapar les culpes. Fa pena pensar que l’estat espanyol té un nivell intel·lectual tan baix. Això de ‘a mi també m’han espiat’ no és més que una pèssima disculpa que implica encara més en el delicte a l’estat espanyol.

En relació amb el Catalangate, la Moncloa havia travat fins ara un relat que es basava en ‘aclarir els fets’ abans d'afrontar la depuració de responsabilitats polítiques que li exigeix l'independentisme. En aquest sentit, Bolaños havia verbalitzat quatre mesures en la reunió que va mantenir fa vuit dies amb la Generalitat: un "control intern" al CNI, una investigació del Defensor del Poble, la constitució de la comissió de secrets oficials al Congrés i la desclassificació de documents en el cas que fossin requerits per les autoritats judicials. Aquesta precipitada roda de premsa sona més a un enfilall de mentides, dites en to solemne, però falses totes elles, que a un veritable cas d’espionatge als telèfons dels dos dirigents espanyols, ja que la pregunta que cal fer-los-hi seria: ¿per què han tardat més de mig any a fer públics aquests fets, i només ho han fet quan ha esclatat el ‘Catalangate’? Aquests darrers esdeveniments i la seva afectació cap als independentistes, els analitza el polític i editor del digital LaRepública.cat, Joan Puig, en l’article titulat ’Ho tenim guanyat i perdem el temps en paraules buides’ que podeu llegir tot seguit.

Ho tenim guanyat i perdem el temps en paraules buides

El #CatalanGate és una nova oportunitat de guanyar, de posar-nos al mapa de les minories nacionals represaliades. Governi qui governi a l’estat espanyol, siguin monàrquics, republicans o “el govern més progressista de la història”, primer és Espanya i es farà el que calgui, legal o il·legal, per mantenir-ne la unitat i, a més, ho diuen sense embuts ni vergonya.

El drama el tenim a casa nostra, on els partits independentistes continuen pensant en petit, en guanyar l’hegemonia en el marc autonòmic i Espanya, que ho sap i ho percep, no pren cap mesura: ni amonesta, ni cessa ni fa dimitir ningú, i menys la ministra de les clavegueres de l’estat, que no els cal. Les amenaces del govern català no se les creuen i, malgrat demanar el cap de la ministra Robles, el govern espanyol la reforça i el govern català ho acata.

Aquesta setmana hem vist el pobre panorama de l’independentisme polític català i basc. Malgrat que ERC i EH Bildu tenen un acord de legislatura on s’hi diu que votaran sempre el mateix en temes espanyols, sembla que aquest pacte ha saltat pels aires en el moment en el qual els republicans han votat en contra del decret del govern espanyol sobre les mesures socials per la guerra a Ucraïna i els abertzales, per contra, hi han votat a favor. El vot negatiu d’ERC, Junts i la CUP ha estat en protesta per l’espionatge d’estat als independentistes. Hem d’entendre que als partits bascos tant se’ls en fot que espiïn els independentistes catalans? De fet, ni en això en podem posar forts, que el PDCAT també ha recolzat l’executiu socialista votant-hi a favor i no fent pinya amb els altres partits catalans.

La República.cat va donar notícia de la divergència de vot entre ERC i Bildu, contravenint l’acord de legislatura entre les dues formacions i argumentant-ne els motius, i aquest editor va rebre la pressió dels responsables de comunicació dels republicans sobre “com” vam escriure la notícia. Que ens adrecessin la seva protesta significava que l’havíem clavat i se’ns ha confirmat també veient el malestar existent a l’esquerra abertzale on molts tampoc no entenen aquesta votació divergent.

Deixant passar un escàndol d’aquesta magnitud, servit en safata de plata, tornem a perdre una oportunitat històrica de guanyar internacionalment i, malauradament, això és així per les desavinences entre independentistes. Que Espanya utilitzi les seves clavegueres per impedir els drets de la minoria nacional catalana és un escàndol, però, si els partits independentistes prefereixen perdonar Espanya i seguir en una taula de diàleg, que ja no es reunirà més per la manca d’interès del govern espanyol més progressista de la història, és una prova més que amb els dirigents actuals no anem enlloc. O l’independentisme torna a la unilateralitat o la submissió cada dia serà més evident.

Joan Puig i Cordon

Ex diputat d’ERC

Article publicat al digital  La República el diumenge 01 de maig del 2022

Des del meu més profund menyspreu

Jordi Évole va fer diumenge “LA ENTREVISTA” al president Mariano Rajoy, així en majúscules. La cita va ser a la Moncloa. S’esperava molt d’aquest “cara a cara” entre el periodista i un President en hores baixes i tot plegat no va decebre. Molts diran ─ja ho estan dient─  que Rajoy va sobreviure a l'entrevista d'Évole, que se li va escapar entre els dits, que, amb la seva habitual murrieria, va desarmar al periodista. Que va guanyar el combat. Mentida. L'entrevista va ser un triomf d'Évole. Proporciona  les claus per entendre, no ja la personalitat del president dels sobresous, gens difícil d'entendre, sinó la seva supervivència al capdavant del govern. És l'entrevista que revela la veritat d'aquest sorprenent fenomen que una suposada banda de lladres, dirigida per un presumpte corrupte, cobrador de diners en negre, governi "una gran nació" i tingui expectatives de seguir fent-ho. Llegiu en el nostre Blog, l’article titulat “Des del meu més profund menyspreu” que, fa unes poques setmanes, va escriure amb la seva esmolada ploma en Ramón Cotarelo i on semblava preveure ja el final de cicle de l’actual president Mariano Rajoy que esperem, pel bé de tots, faci mutis d’una vegada de l’escena política espanyola.

Des del meu més profund menyspreu

Sembla que, per fi, vostès se’n van. Vostè, aferrat a la poltrona com una paparra, resistint-se amb totes les seves forces i disposat a que el país s'enfonsi abans d'anar-se’n del seu lloc a La Moncloa, en el que vostè no ha fet més que dany a la immensa majoria dels espanyols. Mentider, altiu, autoritari i servil amb els de dalt, presumpte corrupte i protector de corruptes i lladres, fals, inculte, vulgar i pretensiós, realment és vostè una vergonya per a qualsevol país civilitzat. I la banda de lladres a la qual anomena vostè partit, tallada a la seva imatge i semblança. O a l'inrevés, tant se val.

No han deixat vostès ni un euro públic sense ficar-se'l a la butxaca; han robat en pràcticament tots els càrrecs públics que han exercit. Cal només veure València. Han malversat, malgastat o simplement trincat en totes les activitats de l'administració pública, en les adjudicacions, licitacions, contractes, concessions i subvencions. S'han apropiat  de diners públics de tot arreu, des de les institucions més solemnes a les escoles de nens i els programes de solidaritat internacional, des de les dotacions d'infraestructures fins als contractes de subministraments als hospitals. No és que no tinguin vostès el mínim sentit de la llei moral kantiana; és que són vostès una banda de brètols.

Va constituir vostè des del començament un govern d'analfabets, imbècils, psicòpates, corruptes, mastega-parenostres, cínics sense escrúpols, ultra-reaccionaris, aprofitats i inútils, tots, és clar, molt atents a lo que poguessin afanar i com podien amargar la vida a la gent despullant-la de tot. Han provocat vostès una involució democràtica única, segons els seus cànons neofranquistes. Han reprimit els drets i les llibertats, suprimit la democràcia en els espais públics. Han esclavitzat als treballadors, empobrit a la gent i obligant-la  a emigrar, augmentat la quantitat d'aturats sense prestació, robat als pensionistes, privat d'ajudes als dependents i plomat l'erari públic.

Han corromput l'Estat de baix a dalt, han omplert l'administració de funcionaris venals, familiars, endollats, parents, afins o simples pilotes; han destruït l'objectivitat dels mitjans de comunicació públics, empleats sistemàticament com aparells d’agitació i propaganda , d'aquest feixisme "amable" i somrient que els caracteritza i que anomenen vostès "liberalisme"; tenen periodistes-provocadors directament a sou de les grans empreses com el Corte Inglés (i ves a saber quantes més), enganyant a tota la ciutadania, veritables esbirros com la col·lecció de pocavergonyes que segons sembla han cobrat sobresous o han estafat a València, Galícia, Madrid , etc.

I han destruït vostès el país per la seva infinita cobdícia, barrejada amb la seva incompetència i irreductible estupidesa. Els catalans se’n van i fan bé perquè ningú amb una mica de dignitat pot suportar estar governat per una colla de pocavergonyes, corruptes i lladres.

Un desastre que durarà molts, molts anys i el principal responsable és vostè, el dels sobresous. Marxin ja d’una vegada, envoltats tots de l'oprobi, el ludibri i el menyspreu dels seus conciutadans. Peró abans passeu per caixa, torneu el diner robat i presenteu-vos al jutge.

Ramon Cotarelo

Politòleg  i Catedràtic.

Article publicat en el Blog “Palinuro” de l’autor el 4 de febrer del 2016.

El divorci express

La llei per la qual es modificava el Codi Civil en matèria de separació i divorci, va suposar l'entrada a Espanya del conegut com Divorci Express que vol dir que quan l’esposa o el marit diuen a la seva parella “Hem de parlar”, ja pots anar preparant els papers del divorci. Aquest sistema de separació civilitzada és el que potser haurem d’aplicar tant si ho volen com si no volen amb els espanyols. Ara be, abans ens hauran de pagar els deutes, tal com diu el periodista de RAC1 en Jofre Llombart en el seu article que precisament porta el títol “Hem de parlar” on afirma que si tantes ganes hi ha de dialogar, que ho demostrin amb un gest previ i que paguin el que deuen.

Hem de parlar

Fa uns anys, quan era jove, si una nòvia et deia “Hem de parlar”, mala peça al teler. Primer et sortia del cos etzibar-li “si ja ho estàs fent, parla...” però després, a còpia d’anar-te trobant amb moltes situacions com aquesta ja veies que la cosa no era per anar fent bromes. “Hem de parlar” equivalia a “et vull deixar”. Quedaves, parlaves, i efectivament, et deixaven. Després, amb el temps ja vaig veure que, per sort, no era l’únic afectat per aquesta fórmula i que hi havia molts més nois que abans de ser desnonats de la parella eren advertits amb un “hem de parlar”.

Ara, les coses han canviat i les parelles són capaces de tallar per Whatsapp o per DM del Twitter. Però l’ “hem de parlar” continua vigent almenys pel que fa a la connotació unidireccional del terme. Si ara et truquen de La Moncloa i et diuen “hem de parlar” vol dir que has d’acceptar el xantatge. Però en diuen diàleg. “Hem de parlar” vol dir que obriré l’aixeta no en funció dels ciutadans que tens sinó de si renuncies a les teves idees. D’això se’n diu prevaricació: Acceptar el nou marge de dèficit a canvi de renunciar la consulta. Perquè Catalunya sempre ha d’aconseguir les coses a canvi d’alguna renúncia i la resta no? O és que Madrid –la comunitat més endeutada de l’Estat- haurà de pagar alguna penyora per rebre més oxígen europeu?

Si tantes ganes hi ha de dialogar, que ho demostrin amb un gest previ i que paguin el que deuen. No, no em refereixo al dèficit fiscal (que tampoc estaria malament com a mínim reconèixer l’espoli) sinó simplement al que s’han compromès a pagar (les liquidacions del Fons de Competitivitat i la Disposició Adicional Tercera). No hi ha res a parlar amb els que no et paguen el que deuen, incompleixen les promeses i et neguen el dret a preguntar què vols ser de gran. Però encara pitjor els que vinculen una cosa a l’altra: et pagaré si reuncies a ser. Però encara pitjor: et pagaré amb uns diners que són teus i que tinc jo si renuncies a ser tu mateix, tal vegada perquè aquesta perniciosa relació continuï.

Hi ha vegades que t’aixeques amb ganes que el president del teu país, recuperi l’esperit inicial de l’expressió, agafi el telèfon i li digui al president espanyol: “Hem de parlar”.

Jofre Llombart
Periodista i sots-director del Món a RAC-1

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimecres 3 d’abril del 2013

Que la prudència no ens faci traïdors

Per un pas de gegant

La reunió d'ahir dels partits catalans pel pacte fiscal va acabar amb l'acord de seguir reunint-se de cara a assolir una proposta unitària per proposar a Madrid. Decebedor? No. Se sabia que ahir no es tancaria un acord. Només hauria faltat aquesta! No ens ho hauríem cregut pas. I per tant, dit això, servidor està content de l'estampa. La valoro molt.

Perquè si estem d'acord que el moment crític que vivim ens obliga a tots a eixamplar el nosaltres col·lectiu per acollir molta més diferència interior a la que estem acostumats, que això la política s'ho recepti és una gran cosa. Es parla molt d'uns Pactes de la Moncloa que allà per la transició espanyola van aconseguir moltes coses (i van deixar-se'n moltes altres pel camí). En un moment de transició nacional on més actors polítics i socials que el president Mas han convingut que hi som, m'agradaria creure que podem, com a mínim, igualar aquella fita i fins i tot superar-la.

Que Catalunya pot esdevenir residual, i els seus ciutadans patir-ne les conseqüències en el seu dia a dia, és un escenari de futur (no gaire llunyà) del tot plausible. No es pot seguir igual. La millor de les sortides? Jo no la sé, però és bo que ahir en parlessin tots els partits polítics plegats. Un primer i necessari pas que no hauria de resultar en fracàs. Un altre cop no, si us plau.

Perquè, més en l'atzucac on ens trobem com a societat, la política, junt amb la gestió del present, s'ha de dedicar al futur. Cal que la política pensi i imagini més futurs possibles, invertint més en l'anticipació d'escenaris futurs que no pas en agitació. D'aquí la importància de la cimera d'ahir.

Que els partits seguin i parlin, fins i tot des de posicions antagòniques, és en aquest sentit motiu d'alegria. Ara! Que la prudència no ens faci traïdors. Consens com a sinònim de suma, tot. Apel·lacions al consens com a element aturador, cap. La situació de present i el futur del país reclamen imaginar una relació fiscal diferent entre Catalunya i Espanya. No més pedaços. És el moment de petits passos de cada un dels partits catalans perquè el país en faci un de gegant. I del que ha transcendit de la reunió d'ahir se'n pot extreure que segurament els principals partits del país podrien estar pel cas. Seria inèdit i el més òptim. El moment ho reclama. Estiguem-ne amatents i que el càstig recaigui sobre els qui no estiguin a l'alçada.

Toni Aira

Doctor en comunicació per la URL

Article publicat a elSingulardigital.cat el dijous 31 de maig del 2012

Pacte fiscal: O ens en sortim o morim

Els cinc escenaris del desafiament català

"El pacte fiscal és l'oportunitat de refer la relació entre Catalunya i Espanya, que naufraga. Sense pacte fiscal, Catalunya prendrà el seu propi camí ". Aquesta frase la va pronunciar el president de la Generalitat, Artur Mas , fa un mes a la seu del Govern espanyol, el Palau de la Moncloa, immediatament després de reunir-se amb el president Mariano Rajoy . "Sense pacte fiscal, Catalunya està morta", va declarar fa una setmana l'expresident Jordi Pujol.

Les circumstàncies històriques han fet coincidir el desafiament català amb la pitjor crisi que afecta a Espanya i Europa. I són precisament les enormes dificultats del Govern de Catalunya per mantenir els serveis públics essencials, el que ha posat al descobert la precarietat de l'autonomia i ha convertit, políticament parlant, el pacte fiscal en un assumpte de vida o mort per a Catalunya, per Convergència i Unió i, sobretot, per al seu abanderat, el propi Artur Mas.

En els plantejaments estratègics documentats del Govern de la Generalitat i de Convergència i Unió per als propers dos anys hi ha cinc escenaris possibles, dels quals tres són de ruptura. Pràcticament tots aboquen a unes eleccions anticipades a Catalunya que, en qualsevol cas, marcaran una inflexió històrica en les relacions de Catalunya amb Espanya de conseqüències encara imprevisibles.

És tant el que està en joc que la cúpula del Govern de la Generalitat està desenvolupant una estratègia pedagògica sense precedents a la recerca de complicitats polítiques i civils ─especialment en el món financer i empresarial─ no només a Catalunya, també en cercles influents d'Espanya i d'Europa. Ho demostra la recent ofensiva del president de la Generalitat a la premsa internacional: "Catalunya podria perfectament ser un Estat dins de la Unió Europea, l'Holanda del Sud", va dir al parisenc Le Monde . En el Frankfurter Allgemeine Zeitung va reclamar "la mateixa sobirania fiscal que té el País Basc" ... "El nostre projecte a curt termini és la sobirania fiscal, i a llarg termini ja veurem", va declarar al Financial Times . El denominador comú de totes les declaracions del president és que "no hi ha marxa enrere". Que busca i vol l'acord amb Espanya, però que si es tanca aquest camí, no hi haurà més remei que obrir-ne de nous. Però, fins on està disposat a arribar el president català?

L'oposició ha recriminat a Artur Mas que la seva proposta és poc precisa i fins i tot els socialistes insisteixen en parlar de xifres. Això no obstant, els tècnics de CiU insisteixen que ara les xifres no són l’essencial, perquè el que es planteja és una qüestió de poder polític. El poder dels catalans a gestionar els seus propis recursos, aquest és el gran canvi polític, que tindria, per descomptat, efectes financers afegits. La proposta del Govern implica doncs com a condició sine qua non sortir de la Lofca, és a dir del règim comú de les comunitats autònomes, establir un sistema específic per a Catalunya i que l'Estat traspassi la recaptació i la gestió de tots els impostos a la Generalitat. En resum, es tracta de controlar la caixa i la clau. Com es tracta d'un canvi transcendental, Mas està disposat a realitzar-lo de manera progressiva per evitar impactes no desitjables, però tot ha de començar per un afegit en la llei orgànica de Finançament que exclogui explícitament a Catalunya com ja ho fa amb el País Basc, amb Navarra i sovint amb Canàries.

Amb aquest plantejament es preveuen cinc escenaris, a quin d’ells més insòlit.

Escenari A. Acord Mas-Rajoy.

El president del Govern espanyol ha rebut missatges de CiU però també del seu propi partit i d'empresaris i financers que la situació catalana és insostenible. Alguns dirigents del PP català han defensat en privat el concert econòmic per a Catalunya amb els mateixos arguments que el seu coreligionari bilbaí Antonio Basagoiti. Fonts del PP asseguren que Rajoy és conscient de la necessitat d'un canvi. Des de la FAES es defensa una reforma de l'Estat de les autonomies i han sorgit veus favorables a recentralitzar l'Estat autonòmic, però respectant les tres excepcions de les nacionalitats històriques. No és la posició majoritària al PP ni al Govern, però un acord Mas-Rajoy sobre el pacte fiscal canviaria radicalment la política catalana i probablement també l'espanyola. Fins i tot obriria la porta a que els nacionalistes catalans s'impliquessin en el govern de l'Estat si fos necessari. Si això arribés a produir-se ─els escèptics són majoria en tots dos bàndols¬─, Mas sotmetria l'acord al veredicte de les urnes en unes eleccions anticipades a finals de l'any que ve.

Escenari B. Desacord sense ruptura.

És bastant probable que el Govern espanyol es decanti per una reforma del sistema de finançament que podria millorar l'actual model, però sense oferir un tractament específic a Catalunya. Si el canvi fos substancial i la persistència de la crisi desaconsellés per inoportunes les iniciatives de ruptura, Artur Mas podria defensar l'acceptació provisional d'un sistema insatisfactori i sotmetre'l al veredicte de les urnes. Aquí el problema seria intern a Convergència Democràtica. El partit celebra congrés aquest mateix mes i la ponència política proclama el fracàs del reformisme espanyol i planteja avançar cap a la "plena sobirania" en el marc de la "transició nacional" preconitzada pel mateix Artur Mas.

Escenari C.Ruptura CiU-PP i pacte CiU-ERC.

Si no hi ha acord amb el Govern espanyol, CiU trencarà amb el PP i buscarà el suport d'ERC per a la segona meitat de la legislatura o, almenys, per aprovar els pressupostos de l'any 2013, inevitablement any d'eleccions anticipades. Artur Mas i Oriol Junqueras mantenen una relació tan fluida com discreta pensant en el futur a mitjà termini. Han consolidat una relació cordial i fins i tot còmplice, però la desconfiança i les relacions caïnites entre els comandaments intermedis de tots dos partits alimentada durant l'etapa del tripartit encara no ha desaparegut, sobretot tenint en compte que si fracassés el pacte fiscal, CiU i ERC es disputarien la bandera del sobiranisme.

Escenari D.Referèndum i insubmissió fiscal.

Si el rebuig del pacte fiscal per part del Govern espanyol és rotund, Mas ha anunciat la possibilitat de convocar un referèndum perquè es pronunciï la ciutadania catalana. És una iniciativa que provoca en l'àmbit nacionalista dubtes i conjectures diverses, perquè probablement la consulta seria desautoritzada pel Govern espanyol, i socialistes i populars segurament la boicotejarien. Tanmateix, en relació amb el referèndum Mas es va pronunciar públicament favorable a exercir "actes d'afirmació" que serveixin per "reforçar legitimitats democràtiques" encara que "trenquin les costures de la Constitució". La qüestió és: i després què? Si de poc va servir el referèndum de l'Estatut, per què hauria de donar-se per al·ludit el Govern espanyol per la consulta del pacte fiscal? La posició dels estrategs de CiU és que l'aval democràtic al pacte fiscal legitimaria la insubmissió fiscal. És a dir, la Generalitat convocaria els catalans a pagar els seus impostos directament a l'Agència Tributària Catalana.

Escenari E.Convocatòria per un Estat propi.

Una altra resposta al rebuig del pacte fiscal seria la immediata convocatòria d'eleccions, però amb un missatge per part del president de la Generalitat totalment diferent. Compareixeria davant l'opinió pública catalana, recordaria tots els esforços per trobar un encaix amb Espanya ─Estatut, pacte fiscal ...─ que haurien estat rebutjats per argumentar que a Catalunya no li queda una altra opció que constituir-se en Estat propi. Artur Mas convocaria en aquest cas eleccions comprometent-se a iniciar el procés. Si amb aquest discurs obtingués una victòria contundent, tindria també efectes autodeterminatius i legitimaria democràticament l'obertura del procés. Artur Mas sol evitar el concepte d'independència perquè, com va dir als corresponsals estrangers, a Europa ja ningú és independent. Es tracta de poder decidir des de la pròpia sobirania el vincle amb Espanya i amb Europa.

Jordi Barbeta

Periodista

Article publicat a LA VANGUARDIA el diumenge 4 de març del 2012.

Sindicats nacionalistes

UGT i CCOO, còmplices de l’espoli

Un dels molts dèficits que pateix Catalunya és el de sindicats nacionals. El País Basc sí que en té, de sindicats propis, però Catalunya no. Parlo de sindicats grans, no pas de petits com la Coordinadora Obrera Sindical (COS) al servei de la classe treballadora dels Països Catalans. A casa nostra, com sabem, els sindicats majoritaris són UGT i Comissions Obreres. És a dir, dos sindicats nacionalment espanyols darrere els quals hi ha partits que defensen la unitat d’Espanya i que treballen dia rere dia en contra de la independència de Catalunya. Això no vol dir que entre els seus afiliats no hi hagi alguns independentistes. Sí que n’hi ha. Però només en la mesura que també hi ha afiliats budistes, vegetarians o culers. És a dir, sense cap incidència en la política sindical de l’entitat. Ens ho deixa ben clar l’anunci de mobilitzacions a diferents llocs de Catalunya que han fet UGT i CCOO contra les retallades del govern català i en demanda d’una consulta popular perquè la ciutadania digui si vol retallades o no vol retallades. Visca la demagògia! Fins i tot han dit que, si no se’n surten, promouran una Iniciativa Legislativa Popular que la faci possible. Així ho expressa Josep Maria Álvarez, secretari general d’UGT: “Només des del cinisme es pot impedir que es doni veu als ciutadans. El dret de decidir ha de ser infinit i no només per exercir-lo en les convocatòries electorals”.

Si Catalunya fos un país normal, és a dir, una nació no sotmesa a la voluntat d’una altra nació, el discurs del senyor Álvarez faria goig de sentir-lo. Però Catalunya no sols no és un país normal, sinó que és un país espoliat. I això converteix en pura demagògia les accions de l’esquerra d’obediència espanyola. D’entrada, té gràcia que aquells que van girar l’esquena a les consultes per la independència, fins al punt d’intentar boicotejar-les en la majoria de municipis, siguin els mateixos que ara invoquen “el dret de decidir”, com un “dret infinit”, i s’autoproclamen defensors de “la veu dels ciutadans”. ¿La veu dels ciutadans no compta a l’hora de pronunciar-se sobre la independència del país? On queda la infinitud del dret a decidir si la consulta capital, la de la plena llibertat, és marginada per aquells que s’autodenominen progressistes i defensors dels drets humans?

Naturalment que es poden criticar determinades maneres de retallar per part de la Generalitat, naturalment que hi pot haver discrepància sobre la seva manera d’administrar les engrunes que tenim, però les retallades, ara mateix, són inevitables. I és vergonyós que determinada oposició se serveixi d’una situació com l’actual per fer política d’erosió governamental en lloc d’assumir les seves responsabilitats en els fets que han provocat aquestes retallades. ¿Com és que UGT i CCOO no han convocat manifestacions contra el govern anterior per haver deixat un forat de 8.400 milions d’euros en els comptes públics? Com és que no s’han manifestat a Madrid, la capital del seu país i de la seva seu central, exigint que el govern espanyol ens pagui els 1.450 milions d’euros dels fons de competitivitat i els 759 de la disposició addicional tercera de l’Estatut? Com és que no fan pinya en favor d’un concert econòmic com el del País Basc? Com és que no es manifesten en contra dels 22.000 milions d’euros que Espanya roba cada any a Catalunya i que són la causa real del nostre enfonsament?

Hi ha una explicació, però. I és que és molt més fàcil fer-se el progre enfilant-se a les taules de les dependències de la Generalitat, que no pas enfilar-se a les taules de les dependències de la Moncloa. I ara! Això mai! Espanya, per a aquests sindicats, és una veritat absoluta i irrefutable, i mentre esdevenen còmplices de l’espoliació que patim es dediquen a fer-nos creure que la situació d’asfíxia econòmica en què ens trobem no és pas culpa d’Espanya, sinó culpa nostra. Exactament el mateix discurs del PP i del PSOE, els dos lladres principals. Així de perversa és la maniobra d’UGT i CCOO, els dos grans sindicats nacionalistes espanyols a Catalunya: en comptes de despertar la societat perquè es rebel·li contra el lladre, l’empenyen perquè esclafi el qui n’administra les engrunes que deixa.

Víctor Alexandre

Periodista i escriptor

Article publicat a elSingulardigital.cat el dimarts 24 de gener del 2011.

Les retallades del PSC-PSOE

Els rau rau de Carme Chacón

Carme Chacón passa uns dies molt distrets, quan li deixa temps l'intent de rellevar José Luis Rodríguez Zapatero. Massa distrets. Cada divendres acudeix a la Moncloa i sent el rau rau de tot el govern pel dèficit públic i per l'atur creixent. Elena Salgado té allà sobre la taula el draconià pla de reequilibri de la Generalitat que li va presentar Andreu Mas-Colell, i setmana rere setmana la ministra d'Economia es nega a aprovar-lo. Ja porta quasi dos mesos així, perquè reclama al govern català que faci encara més retallades en els seus serveis. Com vostès saben, la Moncloa es nega a pagar els 1.400 milions que deu pel fons de competitivitat, del sistema de finançament que va negociar el tripartit. I exigeix a sobre retallar més del 10% previst de despeses.

Tres dies després, la ministra del PSC acudeix com cada dilluns a l'executiva dels socialistes catalans i allà escolta el rau rau radicalment contrari. És el món al revés sota les mateixes sigles del puny i la rosa. Surten llavors els alcaldes socialistes alarmats per les enquestes, reclamant oposició dura al govern d'Artur Mas, joc ras i puntada al ventre. I la conclusió és que el PSC fa bandera de la lluita contra les retallades a les quals obliga Zapatero des de l'altre extrem del negociat socialista, i pressionat ell mateix per Durão Barroso i Angela Merkel. “Retallades liberals i neocons”, n'arriben a dir al PSC en declaracions molt celebrades. És d'un tacticisme que tomba d'esquena.

Carme Chacón deu sortir bocabadada de les reunions rau rau del consell de ministres i de l'executiva del PSC. És tan esquizofrènic el posicionament dels socialistes catalans que treballen a Madrid en aquests moments, que no m'estranya gens ni mica que la ministra s'estigui plantejant canviar el carrer Nicaragua pel carrer Ferraz. Tan sacseig en el relat polític no l'aguanta ni una admiradora (fins ara) de Zapatero. Sort doncs a Carme, que se les haurà davant d'Alfredo Pérez Rubalcaba.

Lluís Bou

Periodista i cronista polític

Article publicat a NacióDigital.cat el dissabte 19 de març del 2011

Un Tribunal Constitucional incompetent

La llarga història de l'estocada a l'Estatut

La sentència de l'Estatut serà l'estocada final. Certificarà una fissura política entre Catalunya i Espanya de molt difícil solució. Haurà fracassat la via d'aconseguir autogovern a través d'un canvi estatutari. Des de la Transició la reforma de l'Estatut era una capsa tancada que el país es guardava a la prestatgeria. El catalanisme la guaitava amb un punt d'esperança com un mètode que s'usaria per acostar el país a la sobirania, superant el peix al cove. Ara s'ha vist que no. No només s'aplicarà la castració -química o física- al text estatutari, sinó que quedarà enderrocada potser per sempre més aquesta via. L'Estat és més fort del que pensava el catalanisme.

La negociació del nou Estatut va començar amb un engany: "Donaré suport a l'Estatut que aprovi el poble de Catalunya", va dir el 2003 José Luis Rodríguez Zapatero, aleshores cap de l'oposició, en un míting del PSC al Palau Sant Jordi de Barcelona que ha passat a la història. Les conseqüències d'aquella frívola frase han estat tremendes. Va distorsionar que l'Estatut era en realitat un pacte d'Estat que s'havia de consensuar entre el Parlament català i el Congrés espanyol, i va donar la falsa imatge que Catalunya podia formular lliurement una proposta que després seria plenament respectada per la part estatal. D'aquesta mentida de Zapatero en va sortir una negociació tacticista, laberíntica, que acabaria costant el càrrec a polítics de primer rengle, començant per Pasqual Maragall.

A partir del 2004, el Parlament català va negociar l'Estatut immers en aquesta contradicció insalvable: Zapatero, que en aquell moment tenia José Montilla de ministre d'Indústria, esperava que el PSC li portés al Congrés un text digerible en el debat polític espanyol. És a dir, un salt endavant però dins d'un ordre. Catalanisme ben entès. Però el rumb de la negociació al legislatiu català era nacionalista, i amb el convenciment general que Zapatero acceptaria el text que se li presentés. ERC es va desmarcar dels socis del tripartit per anar més enllà en matèries molt sensibles, com els drets històrics. No volia quedar per sota de la posició que defensava CiU, que alhora s'entossudia a deixar la seva petjada en el projecte. "Aquest serà l'Estatut de Pasqual Maragall, però nosaltres deixarem l'empremta al contingut", deia aquells dies el negociador de CiU Francesc Homs. El tripartit havia de pactar amb CiU per tirar endavant el text al Parlament, ja que calien 90 diputats (dos terços). Es congriava així la tempesta que es carregaria a Maragall.

La política espanyola no va interferir en absolut en la negociació de l'Estatut durant mesos. No interessava a Madrid. Però un dia van canviar el xip: els partits catalans van definir en el nou text estatutari Catalunya com a nació. I aleshores es va desencadenar la primera ofensiva de la caverna mediàtica contra el projecte. Va posar-se en marxa la gran maquinària. I van sumar-se a les crítiques dirigents socialistes com José Bono i Juan Carlos Rodríguez Ibarra. La Moncloa es va començar a preocupar per l'impacte de les deliberacions catalanes en la política espanyola. I el PP va interpretar que allà tenia un filó a explotar. Josep Piqué, que aleshores presidia el PP català, era partidari de donar suport al projecte. Però Génova ja apuntava en sentit contrari, i aquesta va ser una de les causes de la retirada política de l'ara directiu de Vueling.

El darrer punt que va debatre la ponència de l'Estatut va ser el model de finançament, amb una fórmula que trencava amb el cafè per a tothom. Catalunya no quedava sota el paraigua de la llei orgànica de finançament i passava a controlar la seu d'hisenda a Catalunya. "La plaça Letamendi", deien els diputats.

Aquell dia arribaria la gran topada. José Montilla, que acabava d'arribar d'un viatge oficial a Miami com a ministre, es va traslladar al Parlament per parlar amb Maragall. Va pujar les escales solemnes, es va adreçar a les dependències socialistes, i un cop allà va demanar que hi acudís el president de la Generalitat. Aquest estava reunit al seu despatx, a l'altre extrem de l'edifici. I Montilla va comunicar al president que el PSC no podia acceptar aquell redactat i que posava el PSOE en massa problemes. El PSC va celebrar després una executiva i es va pronunciar en els mateixos termes. Miquel Iceta ho estava dient quan TV3 va entrar a fer el mut (gravar sense so) per a les imatges de recurs. La televisió ho va enregistrar, tot i que no ho va emetre.

L'Estatut estava bloquejat a poc més d'una setmana que el Parlament prengués la decisió definitiva.

El 28 de setembre, només dos dies abans del ple que havia de votar definitivament l'Estatut al Parlament, es va desbloquejar l'acord per l'actitud tossuda de la família Maragall. El convergent Francesc Homs va telefonar a Ernest Maragall, que aleshores era secretari del govern, i aquest va acceptar fer un darrer intent negociador. A casa del germà del president al carrer Bailèn, menjant una truita per sopar, van reprendre l'acord sobre el model de finançament. Pasqual Maragall el va acceptar. Era evident que l'Estatut tiraria endavant, però l'aleshores president havia quedat sentenciat políticament.

D'aquesta manera, amb l'acord final entre Maragall i Artur Mas segellat davant el quadre de Tàpies al Parlament, es va arribar al pacte sobre la proposta catalana d'Estatut. Se li va dir l'Estatut del Parlament, seguint encara l'aurèola que havia marcat falsament Zapatero quan va dir que acceptaria el text que se li enviés.

Però el projecte estatutari va començar la seva negociació a les Corts entre el recel públic del PSOE i l'hostilitat agra del PP. L'opinió pública catalana no entenia les negociacions, després del compromís assumit per Zapatero al Palau Sant Jordi. La confusió es va traslladar a la capital espanyola. I la víctima final en seria el primer tripartit.

Pasqual Maragall ja va quedar a l'ombra en aquesta segona negociació. Els representants del PSC es van ubicar al costat dels dos homes forts designats per Zapatero per consensuar amb els catalans, els ara ministres Alfredo Pérez Rubalcaba i Francisco Caamaño. Miquel Iceta intentava acostar posicions entre la part del govern central i la del Parlament. A la pràctica la part catalana va quedar monopolitzada per CiU, ERC i ICV, però sense unitat després del desmarcatge dels socialistes.

Aquella negociació no anava enlloc, perquè quan un partit arribava a un acord l'altre el considerava insuficient. En una trobada al Parlament, durant un recés, Perez Rubalcaba em va resumir com ho veia: "Això és un circ amb tres pistes, i no hi ha manera". El gran estrateg del PSOE va arribar al convenciment aquell dia que el desenllaç només podria venir d'un pacte final amb CiU, amb una sola pista que arrossegués les altres dues. No li va costar gaire convèncer-ne Zapatero.

El president espanyol va mantenir encara diverses reunions amb Joan Puigcercós i Joan Ridao per consensuar la proposta d'una majoria catalana a l'aeroport del Prat. Zapatero va arribar a fer aquest pacte amb els republicans, però va rebre pressions d'Aena i dels sindicats dels aeroports i se'n va desdir.

Després de diversos contactes, el president del govern va convocar Artur Mas a la famosa reunió a la Moncloa el 21 de gener del 2006, de la qual no hi ha constància gràfica. Va ser la cèlebre cimera final de l'Estatut. Si la trobada acabava amb acord, tiraria endavant, i si no, hauria fracassat. En aquella darrera reunió, Zapatero i Mas van abordar només dos aspectes, malgrat tot el que se n'ha dit: la definició de Catalunya com a nació i el model de finançament. Van consensuar el redactat final en aquestes dues matèries, fins al límit màxim que va acceptar el líder del PSOE. El president espanyol va telefonar al final de la trobada Alfredo Pérez Rubalcaba. "Vine a prendre una cervesa", li va dir per amagar que estava reunit. El negociador del PSOE veia culminada la seva estratègia. Quan ja s'acomiadaven, Mas va advertir a Zapatero que no oblidés comunicar l'acord a Maragall. "Alfredo, truca-li", va ser la resposta lacònica del líder socialista.

Aquest resultat va provocar la reacció ja coneguda d'ERC retornant a l'Estatut del Parlament, i la negativa a acceptar el pacte final, que va acabar amb la seva expulsió del govern. El referèndum del 18 de juny del 2006 va validar l'Estatut negociat amb tantes hipoteques. Però aleshores va posar-se en marxa la maquinària de reserva de l'Estat: els recursos d'inconstitucionalitat al TC.

L'Estatut no ha estat recorregut només pel PP, sinó que també ho va fer, amb un contingut similar, el Defensor del Poble, Enrique Múgica. I a més van presentar recursos per qüestions més concretes Aragó i les Illes Balears (governades pel PSOE) i Múrcia, la Rioja i el País Valencià (governades pel PP). En total, 7 recursos pesen sobre l'Estatut.

El pas del text pel Constitucional des d'aquell ja llunyà 2006 frega el ridícul. Amb un magistrat recusat, un altre de finat i una guerra oberta entre PSOE i PP que impedeix la renovació dels 4 que han acabat el mandat, la presidenta María Emilia Casas no ha aconseguit dictar cap sentència. Un dels magistrats proposats pel PSOE, Manuel Aragón, que es mou per ser el substitut de Casas en el futur, s'ha alineat amb el sector pro PP. Fins a quatre esborranys de sentència han fracassat fins ara en el desacreditat TC. Divendres va quedar derrotat el cinquè, després de 4 anys de rumors. Tot a l'espera de l'estocada final, amb una sentència encara més dura.

Lluís Bou

Periodista i cronista parlamentari

Article publicat al diari AVUI el diumenge 18 d'abril del 2010

Un nou TC

Aquest Tribunal Constitucional ha esgotat el seu crèdit. L'únic motiu pel qual es mantenia una composició tan precària com contrària a la Constitució era el que amb aquests vímets es pogués dictar la sentència que sobre el Estatut desitjaven alguns sectors de l'opinió política. Però ni així; ni saltant-se les regles del joc i allargant el partit més enllà de totes les pròrrogues impossibles, el Tribunal Constitucional ha estat capaç d'arribar a un acord per a dictar aquella sentència.

Segons es publica, ni tots els esforços d'algun magistrat per a conformar una majoria que, en segona instància, li permetés arribar en el seu moment a la presidència del TC han servit de res. Bé , de res no és cert. Han servit per a evidenciar, segons es publica, quin és el camí que s’ha de prendre per a abandonar el patrimoni doctrinal propi. Però de res més.

Si fins a ara teníem quatre magistrats prorrogats, d’aquí uns mesos en tindrem quatre més. De deu, vuit de caducats! I les Corts Generals, mentrestant, sense complir amb el mandat constitucional de procedir a la renovació del Tribunal Constitucional. D’aquesta manera, un tribunal la composició del qual és el resultat d'un incompliment de la Constitució ha de decidir si el poble de Catalunya es va equivocar. Un poble cridat per la Constitució a decidir sobre el seu Estatut podria veure's desautoritzat pels qui exerceixen una funció que ja no els correspon d'acord amb la Constitució.

La independència d'un tribunal no només es pot presumir, ha de ser contrastada. I per això el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg reclama que la efectiva tutela judicial vagi acompanyada de l'aparença de la seva independència. Aquesta aparença, en el cas del TC espanyol, no es dóna ni en aquest moment ni en les actuals circumstàncies. El que fins avui ha esdevingut resulta incompatible amb una aparença d'independència.

Així, no anem enlloc. Democràticament, honestament, s’ha de renovar ja el Constitucional. Immediatament. És la manera de respectar-lo. Perquè és ben cert que cal respectar les institucions, però això arriba també i principalment als instituïts. Sense perdre temps, s’ha d’anar a triar un nou Tribunal Constitucional.

Miquel Roca

Advocat

Traducció al català feta pel Secretariat de la Unió Catalanista de Sabadell de l’article publicat amb aquest tiol al diari LA VANGUARDIA el dia 20 d’abril del 2010
 

Montilla: l'encarregat que vigila el tros ?

El convergent que estima Montilla

Passejava a prop de Catalunya Ràdio i vaig trobar-me amb un il·lustre ciutadà, durant anys polític convergent amb càrrec. Amb aquest bon home, que ara ja no té el protagonisme d’abans, vam comentar breuement el panorama del moment i, de cop i volta, em clava: “Però en Montilla no ho fa tan malament, és correcte i no fa coses estranyes, té una manera de fer tranquil·la...”. Diria mentida si digués que em va sorprendre molt aquesta expressió, perquè ja em conec la fauna del país. Vaig saber, poc després, que el convergent en qüestió ha estat cridat a integrar una comissió de savis creada pel Govern de la Generalitat, la qual cosa explicaria les seves paraules. La vanitat és motor de la bèstia. Però tot plegat és encara més trist: estic segur que la criatura pensa, de debò, que Montilla aprova l’examen. I no és l’únic, malgrat les evidències. De propagandistes de les virtuts de Montilla n’hi ha més dels que sembla.

El mateix empresari que fa un moment t’ha comentat que el president Montilla és un personatge que no té conversa, i que pot passar-se tot un sopar sense dir res de substancial, t’acaba assegurant que “aquest home, al capdavall, va fent”. En què quedem, senyor empresari? Aquesta mena de judicis tan desfigurats i tan absurds sobre l’actual president de la Generalitat assenyalen –en la meva modesta opinió- tres coses: a) Hem perdut la capacitat d’avaluar la realitat i preferim moure’ns entre ombres i tocant el flabiol; b) la nostra classe dirigent és poruga i està massa acostumada a rebre el favor dels de dalt en comptes de provocar canvis amb audàcia; c) la propaganda del PSC sobre les fantàstiques virtuts del seu líder ha acabat fent forat entre alguns cercles. Així les coses, l’aparell socialista (amb l’ajut de ximples com el convergent anònim que esmento) aspira a sedimentar el següent argument: el tripartit ha tingut problemes per culpa d’ICV i d’ERC, però Montilla ha salvat els trastos i cal que obtingui una segona oportunitat.

Ja es veu a venir l’ensarronada del carrer Nicaragua. El que fa riure és que col·laborin en aquesta operació persones que saben les quatre regles i que, a més, són víctimes objectives de les polítiques del PSC i del tripartit. El prestigi del Montilla president és un dels mites més colossals de la nostra vida pública. La veritat és que Madrid se’l rifa cada dia (vegeu el recent canvi de ministres) i que els seus socis no li permeten tocar cap peça del Govern. Això és un president o és un encarregat que vigila el tros? Val a dir que Montilla, en canvi, és un perfecte timoner del seu partit, però qui sap fer cabassos no ha de saber fer cistells, necessàriament. Com a president, Montilla és gris, escàs, prim i buit. A més de ser un dirigent lligat de peus i mans pel PSOE i la Moncloa.

“No ho fa tant malament”, diuen els carallots. El fet cert és que Montilla no fa res, no pren cap decisió important, no malda per dominar la realitat, no fa cap esforç per assolir èxits en la defensa dels interessos de Catalunya. Res de res. Només deixa passar el temps i calla. Com si el silenci acredités la seva inacció.

Francesc-Marc Álvaro
Periodista i assagista.
Professor a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna (URL)

Article publicat al diari digital elSingulardigital.cat, el dilluns 13 d’abril de 2009