La pancarta de l’ajuntament

Cada migdia de dotze a una (caps de setmana inclosos) més d’un centenar de ciutadans es troben davant del ‘nostre’ ajuntament portant cadascú la seva pancarta que demana la llibertat dels ‘nostres’ presos polítics. L’alcaldessa Marta Farrés amb el suport dels vots unionistes (ho van aprovar per la mínima PSC, Ciutadans i Podemos a la Junta de Portaveus) i sense esperar el primer Ple de setembre, va decidir treure de la façana consistorial la pancarta que demanava ‘LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS’. Això es va fer realitat el 26 de juliol poc abans de les 4 de la tarda.

L’endemà mateix de la retirada, una persona sola, com a protesta es va plantar al migdia a les portes de l’Ajuntament amb una pancarta que demana la llibertat dels presos i, a la vegada, com a mostra de solidaritat amb els dirigents independentistes a la presó, entre ells, la sabadellenca Carme Forcadell, exregidora i expresidenta del Parlament, i també el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart. Poc a poc, diàriament, s’han afegit a aquesta solitària i solidària persona ciutadans anònims que, a títol personal, es concentren a la plaça Sant Roc en protesta de la retirada de la pancarta. Aquest dissabte fa sis setmanes que el primer ciutadà va plantar-se a la plaça. Dia a dia la quantitat de persones ha anat augmentant, ja que van començar uns pocs i a partir d’aquí la cosa ha anat creixent i cada vegada hi ha més gent. És una iniciativa personal, cadascú hi va l’estona que vol i no cal estar-s’hi tota l’hora perquè ja s’entén que la gent té coses a fer. En el recompte que es fa diàriament dels ‘cigronets’ que cada participant a l’acte col·loca en un pot que, pacientment, mena una parella asseguda al centre de la manifestació, les darreres setmanes s’han comptabilitzat una participació de més d’un centenar de persones, concretament aquest darrer dissabte d’agost 132 ànimes donaven testimoni del seu suport als presos.

Treure una pancarta que demana una mica de justícia és una cosa absurda i contranatura feta  per un ajuntament que vol ser progressista. Hi ha gent a la presó per haver-nos defensat a tots. Estan a la presó perquè han defensat el que la ciutadania va votar. Els sabadellencs es manifesten davant l’ajuntament per solidaritat amb ells i la iniciativa va cobrint dies: ja ha sobrepassat els 35 dies consecutius. Un dels promotors de l’esdeveniment ha dit: “De moment, estarem aquí cada dia fins que els presos surtin de la presó. Intentarem anar-ho fent fins aquell dia”, i defineix l’acció com a “molt del poble”. Diu que ha vingut algun exalcalde i també algun regidor i regidora de l’actual consistori, però “només de passada”. Al acabar l’acte es crida durant uns moments ‘llibertat’ i desprès es fa una breu cantada a l’ombra dels edificis i dels pocs arbres que hi ha a la plaça.

Darrerament s'ha editat un fulletó on es convoca a tots els sabadellencs i sabadellenques el divendres  6 d’agost a 2/4 de nou del vespre (mitja hora abans del pregó), a manifestar-se també amb les pancartes davant l’ajuntament com es fa diàriament, per fer visible a l’alcaldessa, Marta Farrés, quan surti al balcó de la casa de la vila, el rebuig del poble a la seva lamentable actuació al foragitar de la façana la pancarta dels presos.

Aquest dissabte l’escriptor i professor jubilat sabadellenc, Antoni Dalmases, ha publicat un article titulat “Els neutrals”, on critica la retirada de la pancarta i ho argumenta amb el debat sobre la “neutralidad” que pregonen els defensors de la seva desaparició de la façana del nostre ajuntament, dient que “ens han pres la pancarta en nom d’una idea de neutralitat delirant que defensa els que s’incomoden quan es parla de llibertat i de justícia”. Llegiu l’article tot seguit.

Els neutrals

Ens han pres la pancarta, el nostre reclam de llibertat i justícia, que recordava la dignitat que els ciutadans exigim a través del nostre ajuntament. Nostre, sí, de tots els ciutadans que volem que se’ns respecti i que es faci justícia amb els nostres representants exiliats i tancats a la presó per dur a terme el que els vots majoritaris han expressat contínuament. Fa vergonya haver de recordar que els vam votar massivament una vegada i una altra i encara una altra. I que la nostra majoritària elecció pacífica, democràtica, feta segons les lleis dels carcellers, no ha estat respectada. Per això parlo de la dignitat, de la justícia i de la llibertat que ens volen arrabassar els que treuen la pancarta.

Ens han pres la pancarta en nom d’una idea de neutralitat delirant que defensa els que s’incomoden quan es parla de llibertat i de justícia. Neutrals contra la llibertat i la justícia? Gent espantada, de curt abast (“virgensita, que me quede como estoy”). És gros dir-ne justícia i llei de l’arbitrarietat que només pretén perpetuar les coses, desoint la veu i els vots de la majoria. Que no som majoria? Quan ens han comptat? Ah, no, que no ens podem comptar! Que les majories no són aritmètiques, per als neutrals i els seus guàrdies. Estranya, primitiva i feudal visió de la societat. És la neutralitat dels qui apliquen les lleis fetes contra tots els qui no pensen com ells. És la neutralitat d’aquells que abans d’apallissar-nos van patrocinar allò tan hipòcrita de “Parlem/Hablemos”, que quan va ser l’hora es va convertir en “Peguem/ Peguemos”. Els draps blancs de rendició representaven el buit total, el no-res, que quan no van servir d’esquer per a ingenus van desaparèixer. Pot Ser Cert, oi? Podem dir que els neutrals que ara treuen les pancartes representen les sensibilitats que s’ofenen si es reclama la llibertat dels nostres presos i exiliats. Quina sensibilitat tan racional i humana, oi? I es veu que hi ha gent que s’ho creu! És el magnífic resultat de la demagògia institucional i les mentides que escampen els mentiders a sou. Sort que uns quants ciutadans es planten cada dia a la plaça de Sant Roc per reclamar el que és nostre!

Fa uns dies vaig tenir una experiència que molts també deveu haver viscut. Era de vacances, passejava arran del mar i vaig creuar-me una dona que es dedicava amb fúria a arrencar els llaços grocs de la barana del passeig. “Que li molesten?”, li vaig dir en un to ben tranquil, sense alterar-me. “Sí, a la vista!”, em va respondre amb una mirada d’odi d’aquelles que als judicis consideren d’estima patriòtica i de defensa de la constitució. El marit se’m va mig encarar empipat –l’edat no li garantia gaire èxit en un hipotètic enfrontament que jo no pensava pas tenir–, barbotejant unes paraules inintel·ligibles delatores dels seus límits mentals, i es van allunyar remugant, sense arrencar-ne més. L’endemà, al mateix passeig no hi havia ni un llaç. La seva eficàcia destructora és indiscutible i provada. Si alguna cosa saben fer és això: estripar símbols de llibertat, amagar i prohibir les paraules que els posen en evidència… i en diuen ser neutrals!

Com els arrencallaços, els qui embruten pintades que demanen llibertat, els histèrics rabiosos que no suporten les paraules que desemmascaren que la seva neutralitat és només unitarisme, uniformització –el sentit gregari de determinades cultures frisoses de cabdills mereixeria un estudi a fons–; els qui treuen les pancartes que denuncien la seva neutralitat com una forma d’hipocresia covarda rendida als poders dels colpistes del 36, que per fer-se un lífting el 78 van redactar una Constitució simulada que incompleixen (per exemple: l’article 47 parla del “dret a l’habitatge digne i adequat que els poders públics han de fer efectiu”; però ells són més del 155, oi?).

I ara l’Ajuntament neutral (ha! ha!) ha tret la pancarta, fent bons aquells versos del nostre conciutadà Pere Quart que parlava d’ells dient: “Venceren perquè eren forts/ i cruels sense recança. / Com marciren els teus llors / i esfondraren ta esperança / Catalunya, fera mansa…”. I segueix… I nosaltres seguim!

Antoni Dalmases

Escriptor

Article publicat al Diari Sabadell el dissabte 31 d’agost del 2019

Reforma o ruptura

Darrerament s’està posant sobre la taula, per part del mon sobiranista, el concepte ‘ruptura’ o si voleu ‘confrontació ’ amb l’Estat espanyol. Ho va dir el president Torra a la Universitat Catalana d’Estiu el passat 20 d’agost, fent una crida perquè l’independentisme basteixi un programa que impliqui tothom, per a aconseguir una ruptura democràtica. Ha donat suport així a l’opció de confrontació del president Carles Puigdemont. Justament quan el vice-president empresonat Oriol Junqueras insisteix que l’única solució a l’actual enfrontament amb l’Estat és el diàleg i la democràcia o, dit d’una altra manera, la ‘reforma’.

És curiós que més de 40 anys desprès de la mort del dictador sorgeixi el mateix dilema que es va produir durant la primera transició, on es va viure intensament el debat sobre la millor manera d'arribar a la democràcia: a través d'una reforma de les lleis o per mitjà d'una ruptura absoluta amb el règim franquista. A la mort de Franco, l’oposició democràtica clamava sense ambigüitats per la ‘ruptura democràtica’, és a dir, pel trencament net i pacífic amb la dictadura i l’autoritarisme. Tanmateix, el règim va saber maniobrar de manera que aquella ruptura no va arribar mai i, en canvi, es va obrir pas una reforma pilotada des de la cúpula militar i les forces polítiques i econòmiques lligades encara al règim. L’Espanya postfranquista, va viure d’aquesta renda mítica dels anys vuitanta fins que a partir del 2010 l’esclat simultani de l’independentisme català i del moviment dels indignats del 15M va rebentar la bombolla i va desfer el miratge. Però sobretot va ser l’extraordinària mobilització de l’independentisme que va catalitzar la caiguda definitiva de la màscara, arran del crits del policies bramant “a por ellos” i sobretot amb el discurs de Felipe VI del 3 d’octubre. El règim va reaccionar de la única manera que coneix: tan sols amb la repressió, les porres i tancant qualsevol porta al diàleg.

En el context que ens trobem ara reclamar, com ho fa el president Torra, la ruptura democràtica, amb el ressò històric d’allò que hauria pogut ser i no fou, és un gran encert polític. Però dissortadament fins ara l’independentisme ha estat incapaç d’aprofitar el moment dolç que va representar l’1-O i els esdeveniments posteriors. Els dubtes i les incoherències no li han deixat prendre decisions que permetrien rematar la construcció de la República independent començada el primer d’octubre de 2017. Per altra banda, les divisions i els enfrontaments dins mateix del projecte sobiranista, fan molt difícil trobar un camí per desencallar l’atzucac en que es troba immers.

Per això convé, de tant en tant, refrescar la memòria d’aquells que encara no veuen els avantatges que tindria pel Catalunya una ruptura amb l’Estat espanyol i per fer-ho és interessant la lectura de l’article titulat ‘Per què molts catalans volem marxar d’Espanya’, que podeu trobar més avall i on l’autor, Manel Mas, amb pocs i senzills exemples respon a aquesta pregunta: Quins beneficis obtenim els ciutadans de Catalunya formant part de l’Estat espanyol?. A les preguntes que deixa a l’aire l’articulista, encara podríem afegir-hi la sensació que volen crear des de Madrid sobre la inseguretat que suposadament es viu a Catalunya i sobre tot a Barcelona. Per què s’esforcen a desacreditar la nostra policia? La resposta es pot trobar si escoltem les declaracions dels dirigents del PP que insisteix en la necessitat d’enviar un altre cop reforços policials a Catalunya i, amb aquesta excusa, tenir-los ja instal·lats aquí per quan arribi la sentència del judici al presos polítics catalans. Llegiu l’article d’en Manel Mas tot seguit.

Per què molts catalans volem marxar d’Espanya

Aquesta pregunta la fan molts ciutadans espanyols, estranyats alguns i emprenyats la gran majoria. Només una minoria, generalment culta i ben informada ho entenen però, com ja queda dit, es tracta d’una minoria.

Vull destacar que tinc família a Andalusia, la meva esposa, també tinc família a València, la meva mare, i jo, a la dècada dels 70, vaig residir un any i mig a Madrid on conservo bones amistats. He tingut ocasió de parlar amb tots ells i exposar-los els motius i la resposta ha estat similar: De tot el que ens parles no en teníem ni idea. Els noticiaris de televisió i la premsa nacional (?) no sols no en parlem sinó que us posen a parir.

Catalunya és la comunitat que més aporta a l’estat. El 16% de la població genera el 20% del PIB, aporta el 24% dels impostos i el 30% de les seves exportacions. Són xifres prou importants per a tenir-les en compte el govern de Madrid. Perquè faig aquest esment? Doncs perquè el govern central, ja sigui el PP com el PSOE ens tracten com una colònia.

El maltractament contra Catalunya es va iniciar el 1714 després de la guerra de secessió i la promulgació del decret de Nova Planta, no faré ara un relat històric prou conegut però del tot ignorat a Espanya. Situats al segle XX la dictadura de Primo de Rivera el va iniciar, la CEDA, durant la república el va continuar i tothom sap com va ser amb el franquisme un cop acabada la guerra civil. Mort del dictador vàrem confiar en la transició i la democràcia.

Molt aviat i, especialment, després del 23-F, l’estat va començar l’incompliment sistemàtic de l’estatut i va aplicar la LOAPA. Catalunya va donar suport a diferents governs amb el fi d’una bona governabilitat a nivell estatal. Aquest fet no ha tingut el reconeixement que es mereix per part espanyola. Es va aprovar un segon estatut que va ser retallat pel TC, cosa del tot inconstitucional, ja que Catalunya no té l’estatut aprovat pel poble en referèndum tal com especifica la Constitució.

Responen a la pregunta del títol són molts els motius, en citaré només uns quants.

• Fa 50 anys que paguem peatges d’autopista. A Catalunya no s’han fet autovies gratuïtes.
• Algú pot explicar-me perquè no es compleixen els pressupostos? Com és que a la mitjana de l’estat s’arriba al 75% d’execució i a Catalunya només s’executa el 64%? Si tots som iguals, perquè a Madrid s’executa el 114%? Iguals, de què?
• Perquè cada any l’aeroport del Prat té vagues i a Madrid no? Perquè hi ha problemes de l’AVE només a Barcelona? A 6 anys que estem esperant l’estació de la Sagrera i ens diuen que l’obra està al 40%. S’acabarà abans la Sagrada Família?
• Tant el Port com l’Aeroport de Barcelona són els que més beneficis reporten a l’estat, en el cas del Prat els beneficis són 12 cops els obtinguts per Barajas. El port Barceloní és amb els seus beneficis, el que suporta la majoria de ports d’Espanya.
• La patronal Foment del Treball, en un recent informe, ha dit que a Catalunya li manquen 28.000 milions d’euros destinats a infraestructures diverses que l’estat no ha fet, entre les quals el corredor del Mediterrani, quart cinturó…
• El ferrocarril, en especial rodalies, és un desastre. L’estat no ha complert el compromís que estava pactat i pressupostat.

El més curiós és que totes aquestes mancances perjudiquen a tots els ciutadans, tant si és tracta d’independentistes com unionistes però, els partits espanyols, amb representació a Catalunya no protesten, igual van fer (callant la boca) quan el Constitucional va anul·lar un total de 25 lleis del Parlament adreçades a millorar la vida dels ciutadans a Catalunya.

Desisteixo d’enumerar l’aspecte polític i judicial de l’actual situació, igual que la campanya de l’odi respecte a Catalunya però, és evident que també és un motiu més per afegir a les ganes per obtenir la independència.

Encara voldria afegir uns altres motius prou importants que demostraran, sens dubte, que Espanya no estima Catalunya i l’únic que vol és que no marxi i seguir esprement-la al màxim, ja que, financerament, l’estat es troba pràcticament en fallida. No ha estat amb la negociació ni el pacte la fórmula emprada per l’estat per a resoldre el contenciós amb Catalunya. Les mentides i el xantatge han estat els seus arguments. Recordem el muntatge que es va fer per desacreditar Xavier Trias, aleshores alcalde de Barcelona, inventant una història falsa d’un compte milionari, fora del país, de  13 milions d’Euros. Qui va participar en l’operació? Doncs des d’un ministeri fins a la premsa i alguns canals de televisió. L’escàndol va perjudicar Trias que, si bé per poc, va perdre l’alcaldia en aquelles eleccions. I els autors què? El titular del jutjat penal número 20 de Madrid, Ignacio U. González, ha absolt Eduardo Inda y Esteban Urreizteta, per un presumpte delicte greu de calúmnies després de publicar en El Mundo una informació falsa d’un compte de Xavier Trias a Suïssa.

Què en pensen vostès, benvolguts lectors? Ens tracta Espanya en igualtat de condicions com a la resta del territori? Igual que Madrid, per exemple? Tant si ens sentim catalans, espanyols o les dues coses, no creuen que se’ns maltracta pitjor que a una colònia? No és lògic que molts catalans desitgem marxar d’Espanya? Existeixen motius més que sobrats per desitjar la independència o no? Els contraris a ella estan satisfets amb l’actual situació, tot i el perjudici que els representa a ells i les seves famílies? No queden clares la manipulació i el xantatge a què ens sotmet l’estat deliberadament? En algun moment ha ofert Espanya una solució per resoldre aquest contenciós? Quins són, realment, els avantatges de pertànyer a Espanya?

Manel Mas

Periodista

Article publicat al digital CatalunyaLliure.cat el 4 d’agost del 2019-08-24

Dret d’autodeterminació

El candidat a la presidència del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha respost a la petició del president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, per reunir-se amb l'entitat en el marc de la ronda de contactes per encarar la investidura i li ha reiterat que el diàleg "només pot ser dins de la Constitució" i ha repetit que el dret a l'autodeterminació reivindicat per Cuixart a la seva missiva "no existeix" a la Carta Magna espanyola i explica que només està contemplat per organismes internacionals per a casos de "països en procés de descolonització". Això és rotundament FALS.

Aquesta ‘cantarella’ arran del dret d’autodeterminació apareix en totes les manifestacions que tant PP com PSOE i no diguem C’s i Vox han anat desgranant aquests darrers temps i per això creiem interessant analitzar de forma més amplia les falsedats que s’han dit i publicat sobre aquest tema, tenint en compte que es tracta de la ‘clau de volta’ de les reivindicacions que el vuitanta per cent de la població de Catalunya fa l’estat espanyol i que sempre han topat amb el mur de la Constitució i les lleis espanyoles.

1. El dret d’autodeterminació no és un dret universal. FALS

La llei internacional té allò que es defineix com a ‘ius cogens’, és a dir, ‘normes de dret imperatiu’. Són part del dret internacional i cap estat no pot negar-les ni incomplir-les. La comunitat internacional considera que són per damunt de qualsevol legislació estatal, bé perquè la pràctica ho ha imposat o bé perquè els tractats internacionals ho decreten. Són normes imperatives, per exemple, la prohibició del genocidi, de la pirateria marítima, de l’esclavatge i de la tortura. El dret d’autodeterminació dels pobles també és considerat jurídicament com una norma imperativa, tal com ha estat remarcat en unes quantes sentències de la Cort Internacional de Justícia i tal com és reflectit a la carta de les Nacions Unides.

El dret d’autodeterminació és el dret que té un poble o nació de decidir si vol ser independent o no. No en pressuposa la voluntat ni obliga cap nació a fer-se independent. Es limita a dir que té dret de decidir-ho. En termes jurídics, es coneix com el de qualsevol país de ‘triar la sobirania i l’estatus polític, sense compulsions externes o interferències’.

2. El dret d’autodeterminació només val per a les colònies. FALS

La Carta de les Nacions Unides, que tots els seus integrants han d’acceptar, en l’apartat segon de l’article primer declara que la seva funció és ‘desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i al dret de la lliure determinació’. Posteriorment, les Nacions Unides van acordar el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, que va reafirmar que ‘tots els pobles tenien dret d’autodeterminació, en virtut del qual determinen lliurement l’estatut polític i procuren també pel desenvolupament econòmic, social i cultural.’ No es parla, doncs, en cap cas de ‘colònies’ sinó de ‘pobles’.

De fet, tots els estats nous que són reconeguts, d’entrada ho són en virtut d’aquest dret. Durant el segle XXI han aparegut més estats nous a Europa que als altres continents. Analitzem el cas de Kossove: el seu dret d’autodeterminació ara és reconegut plenament per cent onze dels cent noranta-tres membres de les Nacions Unides que ja hi mantenen relacions diplomàtiques. Fins i tot hi ha uns quants estats, com ara Espanya, que reconeixen el dret del poble kossovès d’autodeterminar-se però no l’estat resultant, perquè no estan d’acord amb la manera l’ha exercit. Sèrbia, que durant anys ha negat aquest dret a Kossove perquè era part del seu territori, ara ha proposat un referèndum per a reconèixer-ne la independència.

Aquest dret, doncs, va generalment vinculat al reconeixement d’un fet polític, no únicament colonial. Quan un poble, sigui quina en sigui la definició, determina a la societat internacional un procés d’independència, els qui el reconeixen es basen en el dret d’autodeterminació, mentre que li neguen parcialment qui no el reconeixen.

La Declaració sobre l’Atorgament de la Independència als Pobles i Països Colonials, de l’any 1960, és un dels textos de l’ONU que hi fa referència. En aquest cas, restrictivament, limitant-se als pobles colonitzats, objecte, a més, d’una llista oficial de casos. Tot i això, l’article segon remarca que:

«Tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació; en virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatus polític i procuren lliurement per llur desenvolupament econòmic, social i cultural.»

Aquesta declaració és la base de la teoria segons la qual aquest dret només es pot aplicar a països colonitzats. Però amaga els altres textos fonamentals de l’ONU i, molt especialment, la Carta de les Nacions Unides. A banda hi ha l’evidència dels fets, car molts estats no colonials incorporen en la constitució el dret d’autodeterminació com a font de legitimitat.

És, per exemple, el cas d’Eslovènia: «Eslovènia és un estat de tots els seus ciutadans i es fonamenta en el dret permanent i inalienable de la nació eslovena a l’autodeterminació.»

O també de Portugal: «Portugal reconeix el dret dels pobles a l’autodeterminació, a la independència i al desenvolupament, com també el dret d’insurrecció contra totes les formes d’opressió.»

O el del Paraguai: «La República del Paraguai, en les seves relacions internacionals, accepta el dret internacional i s’ajusta a aquests principis: la independència nacional; l’autodeterminació dels pobles…»

O el de Sud-àfrica: «El dret del conjunt del poble de Sud-àfrica a l’autodeterminació, tal com es manifesta en aquesta constitució, no exclou, en el marc d’aquest dret, el reconeixement de la noció del dret d’autodeterminació de qualsevol comunitat que comparteix una cultura comuna i l’herència de la llengua, dins una entitat territorial en la república o en qualsevol altra forma.»

Fins i tot Alemanya l’invoca per justificar la reunificació: «Els alemanys dels estats de Baden-Württemberg, Baviera, Berlín, Brandenburg, Bremen, Hamburg, Hessen, Baixa Saxònia, Mecklenburg-Pomerània Occidental, Rin del Nord-Westfàlia, Renània-Palatinat, Sarre, Saxònia, Saxònia-Anhalt, Slesvig-Holstein i Turíngia han assolit la unitat i llibertat d’Alemanya per mitjà de la lliure autodeterminació.»

3. Cap estat no reconeix el dret d’autodeterminació  FALS

Com ja hem vist, no és veritat que cap estat no reconegui aquest dret. Però fins i tot si fos així, no impediria que la societat internacional el reconegués. A les constitucions estatals hi ha una contradicció flagrant respecte de la pràctica política: no es reconeix el dret d’autodeterminació dins el propi estat però sí a fora. Aquesta és una pràctica política habitual. El congrés espanyol, per exemple, el 2014 va reconèixer l’estat de Palestina. Implícitament, per tant, reconeixia el dret d’autodeterminació alhora que el negava per als casos interns.

L’opinió, repetida pel govern espanyol, segons la qual només el recull la constitució d’Etiòpia és errònia. Indirectament, és reconegut per tots els estats que incorporen a la legislació el respecte de les normes del dret internacional —o sigui, la immensa majoria—. Directament, reconèixer el dret d’autodeterminació a les minories internes d’un estat no és una pràctica habitual per raons òbvies, però molts estats, a l’hora d’explicar per què són independents, es fonamenten precisament en la invocació legal d’aquest dret. En total, ara hi ha trenta-vuit estats que el reconeixen en les seves vigents constitucions:

Alemanya; Angola; Bangladeix; Bolívia (que l’atorga explícitament a les nacions índies que la integren); Brasil; Cap Verd (que s’obliga constitucionalment a donar suport als pobles que lluiten per l’autodeterminació); Catar; Colòmbia; Croàcia; Cuba; República Dominicana; Equador (que reconeix l’autodeterminació per als pobles indígenes); Eslovàquia; Eslovènia; Estònia (que reconeix les minories nacionals); Etiòpia (que reconeix el dret de la secessió de les nacions que l’integren); França (que reconeix el dret d’autodeterminació als territoris d’ultramar); Guinea Bissau (que reconeix el dret de tots els pobles de l’autodeterminació i s’obliga a donar-los suport); Hondures; Hongria (que reconeix els drets de les minories); Iran; Kossove; Letònia; Mèxic (que reconeix el dret d’autodeterminació de les minories); Montenegro; Nicaragua (que reconeix el dret de les minories d’autodeterminar-se); Paraguai; Filipines; Portugal (que reconeix a la constitució el dret de la independència de tots els pobles); Rússia (que reconeix l’autodeterminació de les nacions que en formen part); Sèrbia; Sud-àfrica (que reconeix el dret d’autodeterminació de qualsevol comunitat que comparteixi una herència comuna cultural i lingüística dins una entitat territorial); Sudan (que reconeix a la constitució encara el dret del Sudan del Sud d’autodeterminar-se); Surinam; Timor Oriental; Turcmenistan; Ucraïna i Veneçuela.

Hi ha més estats que explícitament tenen present el dret d’autodeterminació a les seves lleis encara que no ho facin a la constitució, com ara el Canadà (per al Quebec), Dinamarca (per a les illes Fèroe i Grenlàndia), Itàlia (que reconeix a Àustria un paper de tutela respecte del Tirol del Sud), Finlàndia (per a les illes Aland), el Regne Unit (a molts dels territoris units per la corona), Suïssa (als cantons)  o els Estats Units (que ha reconegut en unes quantes sentències el dret de secessió).

4. La constitució espanyola no reconeix el dret d’autodeterminació  FALS

És un dret reconegut internacionalment. Tots els estats membres de les Nacions Unides resten obligats a adoptar-lo tan bon punt n’accepten les normes com a superiors dins l’ordenament jurídic propi. La constitució espanyola, doncs, l’admet de manera explícita a l’article 10.2. que diu textualment:

«Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix que s’interpretaran de conformitat amb la Declaració universal de drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.»

Per tant, la constitució espanyola sí que reconeix que ha d’interpretar la seva pròpia norma a partir de les de els Nacions Unides. I hi ha dos texts fonamentals que l’estat espanyol ha signat i que és obligat a acceptar. Principalment, el capítol primer de la carta fundacional de les Nacions Unides, que diu que:

«Els propòsits de les Nacions Unides són:

[…]

desenvolupar entre les nacions relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del seu dret a la lliure determinació, i prendre totes aquelles altres mesures adequades per a enfortir la pau universal.»

Aquest text va ser molt desenvolupat i matisat pel Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, signat per les Nacions Unides el 16 de desembre de 1966 i adoptat també per Espanya. Hi diu:

«Article 1.

Tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació. En virtut d’aquest dret, determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.»

I és interessant de remarcar que aquest mateix article, en l’apartat tercer, estableix que tots els signants del pacte, ‘incloent-hi’ (és a dir, no solament) els qui tenen responsabilitats d’administrar territoris no autònoms, han de promoure l’exercici del dret d’autodeterminació.

5. Si es tracta d’un territori autònom, no té dret d’autodeterminació sinó d’autodeterminació interna  FALS

Aquest és un altre argument desmentit pels fets, perquè la immensa majoria dels països que s’han independitzat abans gaudien d’alguna mena d’autonomia i d’aquesta han passat a la independència.

Aquest argument ha emergit, sobretot, a partir d’una lectura interessada del cas del Quebec i el conegut dictamen de la Cort Suprema de Canadà sobre la seva secessió, que no li nega el dret de l’autodeterminació, sinó tot el contrari. Només conclou que el sistema constitucional canadenc no li permet d’exercir aquest dret i que, per tant, no pot invocar-lo per sortir-ne unilateralment sinó que de manera negociada.

De fet, la qüestió plantejada en aquesta teoria és particularment interessant, car parteix del reconeixement que un poble amb autonomia reconeguda dins un estat no pot ser retirat unilateralment ni d’aquesta autonomia ni dels seus drets, que no poden ser alterats. Això no significa automàticament que tingui el dret d’exercir l’autodeterminació i de proclamar-se independent com a manera de recuperar l’autonomia que tenia. D’això se n’ha dit la situació ‘remedial only’.

Així doncs, per concloure aquesta anàlisi i rebatre les declaracions de l’estat espanyol sobre el dret de Catalunya a poder celebrar un referèndum, hem d’afirmar que el debat sobre si l’autodeterminació es pot aplicar a una nació no colonitzada en el sentit més clàssic de la paraula és un debat caduc. I encara cal remarcar la importància de la sentència del Tribunal Internacional de Justícia sobre Kossove, del juliol del 2010, que va servir per a tancar el debat definitivament. El tribunal deixa clar que no hi ha cap norma legal internacional que prohibeixi una declaració d’independència. I va molt més enllà, perquè afirma que fins i tot una declaració unilateral, si no viola els drets humans, és acceptable: ‘No hi ha cap prohibició contra la unilateralitat en sí.’

Resumin-t’ho en poques frases:

•  El dret d’autodeterminació és un dels drets humans fonamentals, recollit en diferents pactes de les Nacions Unides.
• Espanya ha signat diferents tractats que defensen aquest dret. No cal que reformar la constitució, que ja preveu dins el seu ordenament el dret de l’autodeterminació.
• És un escàndol que hi hagi presos polítics en un país de la Unió Europea com Espanya per defensar aquest dret.
• És vergonyant l’actitud de la UE davant el cas català i només s’explica per la por dels estats poderosos a altres possibles independències internes.
• Catalunya reuneix totes les condicions per esdevenir un estat si així ho decideixen els seus ciutadans.
• Espanya no pot invocar el concepte d’integritat territorial, només es pot aplicar en conflictes entre estats, no internament. L’apel·lació a la indissoluble unitat d’Espanya no pot estar per sobre el dret d’autodeterminació.

Unió Catalanista de Sabadell