El Gran Desengany

El govern català ha tingut un escàs protagonisme durant la campanya per a les eleccions municipals, que contrasta amb el paper del president espanyol, Pedro Sánchez, que s’hi ha abocat completament, com si s’hi jugués el coll. Aragonès ha estat en actes del partit, dóna suport als seus candidats i reivindica la seva obra, però, en canvi, té poca presència mediàtica.  Potser és encara bo que el president català s’hagi estalviat de fer grans promeses, com sí ha fet el president espanyol, que ha dit que posaria entrades de cinema a dos euros per als jubilats, l’Interrail a meitat de preu, avals per a comprar el primer habitatge per als joves, la construcció de 180.000 pisos socials, l’extensió de la llei de paritat a tots els òrgans constitucionals, una llei per a l’oblit oncològic, un pla de 40 milions per a la salut mental, 580 milions per als centres d’atenció primària, etc., etc. Resumint, una orgia de promeses que no se les pot creure ningú amb dos dits de seny.

Potser és millor que l’Aragonès no faci cap promesa perquè de les que va fer en la seva investidura no n’ha complert ni una. Què en queda d'aquelles promeses, de les que va explicitar en els debats d'investidura al Parlament, dos anys després? Ni la presentació d’una qüestió de confiança, ni la taula de negociació, ni l’acord per l'Amnistia i l'Autodeterminació, ni moltes de les altres qüestions que es van debatre en aquells dies.

Tampoc es pot dir que el president de la Generalitat hagi defensat amb fermesa la nefasta actuació del gobierno espanyol en l’afer Pegasus, fet que va provocar que la presidenta suspesa del Parlament i presidenta de JuntsxCat, Laura Borràs, denunciés al president de la Generalitat, Pere Aragonès, pel seu "indigne comportament" davant dels membres de la Comissió de Recerca del Parlament Europeu sobre l'espionatge amb el programa Pegasus. En concret, Borràs, en una carta enviada al president, li recriminava que es desentengués dels "falsos arguments" amb què l'exministre de l'Interior Juan lgnacio Zoido va justificar, davant seu, l'espionatge a Puigdemont i les investigacions sobre els Comitès de Defensa de la República (CDR). Desentendre's dels fal·laços arguments amb què Zoido va justificar l'espionatge a Puigdemont és per a Borràs "una actitud indigna" de la responsabilitat que ostenta, ja que, segons la dirigent de Junts, dóna a entendre que "potser un determinat context justifica l’espionatge a la màxima autoritat de Catalunya", i que, segons recorda Borràs, el president "estava donant compliment al mandat de la ciutadania expressat democràticament a les urnes".

No és estrany, doncs, que la diputada al Parlament Europeu, Clara Ponsatí, hagi escrit fa uns dies una carta oberta al MHP Sr. Pere Aragonès, en la que palesa el que podria ser el seu “Gran Desengany”, per totes i cadascuna de les actuacions del govern de la Generalitat, i que en essència podem resumir en la darrera frase de la carta, on escriu que «la conclusió només pot ser que, a hores d’ara, el govern de Catalunya no és un aliat a les aspiracions de llibertat, sinó un entrebanc». Podeu llegir aquesta interessant carta de Clara Ponsatí, tot seguit.

Carta de Clara Ponsatí al MHP Sr. Pere Aragonès

Brussel·les, 19 de maig de 2023

Benvolgut President:

Atès que m’heu demanat una reunió formal, és el meu deure comunicar-vos amb franquesa la meva visió sobre el moment greu que viu la societat catalana sota el vostre lideratge. Per tal que quedi constància de les meves consideracions, us les exposo aquí per escrit.

El govern de Catalunya que presidiu no ens acosta a la independència, ni la té com a objectiu. En comptes d’esmenar els errors i les simulacions que van impedir materialitzar-la el 2017, n’ha aprofundit la gravetat. Mentre opereu com si el conflicte de fons no s’hagués agreujat, el país s’erosiona políticament, socialment, culturalment i econòmicament. Promoveu la ficció que és possible un retorn a l’autonomisme que ens permet conviure i negociar de tu a tu amb el govern espanyol i créixer com a país. Però no és cert. Oferir la desescalada del conflicte ha estat un error que paguem tots.

El govern espanyol i els aparells de l’Estat, lluny de desescalar, han aprofitat la feblesa del vostre govern per accelerar el procés d’assimilació i dissolució de la nació catalana i de les nostres llibertats. Tal vegada voldríeu que la consciència col·lectiva del país interioritzés que el 2017 els catalans vam anar massa enllà, i que perquè hi hagi solució ara cal recular. Però tots sabem que això és fals: les apel·lacions al diàleg són només una manera de comunicar que no sereu un problema pel nacionalisme espanyol. La suposada via lenta és el missatge pels poders fàctics de Barcelona, que no fareu res que perjudiqui els seus interessos i les seves relacions promíscues amb els poders de l’Estat a costa del benestar i llibertat dels catalans. A Madrid ho han entès i actuen en conseqüència.

Això afebleix les nostres institucions de manera immediata, però tota la societat catalana en pagarà els plats trencats. Les conseqüències concretes ja no es poden dissimular. Us dono quatre exemples recents: Primer. L’estabilitat ens afebleix a Europa. Haver estabilitzat l’Estat (a través del Congreso, de la desmobilització de Catalunya, i de l’acord amb les elits de Barcelona) és un error històric difícil d’exagerar. L’Estat ha aconseguit tancar la carpeta catalana i torna a ser acceptat a l’arena internacional, justament perquè Catalunya i el govern que presidiu li ha calmat les aigües. Tota la feina que fem al Parlament Europeu per denunciar els abusos de l’Estat i la complicitat de les autoritats europees, queda en no res davant d’una fotografia amable i cordial entre el president de la Generalitat, el president del Gobierno i la presidenta de la Comissió Europea. És als catalans que ens interessa fer evident el conflicte existent, i a l’Estat, amagar-lo. Però vos us afanyeu de fer veure que no passa res. Això ens deixa més febles que no som i menys hàbils per revertir la situació.

Segon: la llengua. L’actitud passiva davant el govern espanyol i la necessitat de fer veure que els partits catalans el moderen, ha deixat les nostres institucions sense força per organitzar cap resposta als atacs contra la llengua catalana, tant a l’escola com a fora. Sense capacitat ni estratègia actuant a remolc de les estocades que les institucions espanyoles claven al català, el govern mostra com a única prioritat esquivar les possibles inhabilitacions. Renunciant a defensar la llengua i estendre’n l’ús, l’heu deixada a mercè dels que volen anihilar-la.

Tercer: JJOO d’Hivern. El projecte dels Jocs d’Hivern del Pirineu és un exemple paradigmàtic. Més enllà del desert econòmic, social i ecològic que suposen, uns JJOO són un esdeveniment que serveix només per estabilitzar encara més la situació de l’Estat a ulls del món. Aquesta candidatura, espanyola a ulls del públic internacional, anuncia que els catalans tornen a ser integrats en l’estructura espanyola i que Espanya concedeix a Catalunya les oportunitats que mereix. Aquest intent de reciclar els Jocs del 1992 espanyolitza la societat, promou el nacionalisme espanyol, i erosiona les eines que tenim per ser més lliures políticament.

Quart: Pegasus. El cas d’espionatge als polítics, advocats i activistes independentistes (i els seus familiars) és una vulneració flagrant dels drets individuals i polítics de la societat catalana. Demostra que Espanya tracta els  catalans com a mancats de drets de ciutadania i que opera amb les eines pròpies dels conflictes entre nacions, i no pas amb les eines pròpies dels ciutadans iguals.

Davant d’un afer que evidencia tan cruament la naturalesa del conflicte, la vostra resposta (i la del vostre partit) consisteix només a fer esforços per rebaixar la tensió, girar full i evitar que l’afer no esdevingui un escàndol massa gran i desestabilitzador pel govern espanyol. La pitjor conseqüència de l’estratègia que lidereu és la desmoralització, fruit del descrèdit a les idees que han estat al centre de les nostres possibilitats d’alliberament.

Quan, des de la suposada moderació, caricaturitzeu l’independentisme rupturista com un actor abrandat i irracional que pretén la independència sense la mínima serietat, ensorreu les idees fortes que ens van alçar contra l’ocupació i manlleveu als catalans la possibilitat de construir un futur lliure i independent. Perquè només podem combatre els intents de l’Estat de fer-nos claudicar i desaparèixer des de les conviccions i el gust per la llibertat.

Per això, la idea més tòxica que heu posat en circulació, i que ara impregna la nostra política, és que l’Estat és massa fort, que cal amagar el cap sota l’ala i apel·lar a un diàleg o a un referèndum pactat des d’una actitud de superioritat moral passiva-agressiva. Però la realitat és una altra. Espanya és un Estat feble, la seva democràcia fa aigües, el seu poder judicial ha perdut tota contenció, la seva capacitat d’influència internacional és negligible i ha demostrat que davant d’una revolta generalitzada, no té eines per aturar l’autodeterminació sense autodestruir-se. Mai no hi havia hagut tant de marge per explicar el conflicte i treballar per guanyar-lo. Mai els catalans havien estat tan oberts a sentir aquestes veritats. Però normalitzant que l’Estat és imbatible, convideu els catalans a comportar-se com ovelles obedients i cada cop els feu més inefectius perquè treballeu a partir de l’exageració de les seves febleses, en comptes d’avançar a partir de les evidents fortaleses.

El nostre debat polític està aviciat des de fa almenys cinc anys, i l’actitud dominant és no discutir mai obertament aquestes qüestions. Però la realitat és la que és i amagar-la o dissimular-la només apuja el preu de la nostra llibertat. Com a president no teniu dret a esquivar els debats de fons que sacsegen el país i que tothom veu. Teniu l’obligació de mirar al futur, de no desarmar la població davant dels reptes que se li plantegen i d’estar disposat a enfrontar-vos als poders fàctics que viuen d’impedir les nostres aspiracions legítimes de prosperitat, justícia i llibertat.

En cas contrari, la conclusió només pot ser que, a hores d’ara, el govern de Catalunya no és un aliat a les aspiracions de llibertat, sinó un entrebanc.

Ben cordialment,

Clara Ponsatí.

La independència no vota

En pocs dies se celebraran eleccions municipals a Catalunya. Pel tarannà de la campanya i precampanya, no sembla que estiguem vivint un moment polític especialment vibrant i il·lusionant, com els que vam viure durant l’embranzida revolucionària/independentista de Catalunya des del 2006 al 2017 quan l’objectiu era fonamentalment el de fer fora el PP de les principals institucions. Des d’aquell llunyà 1 d’octubre de 2017, sembla que l’anhel del ciutadà s’hagi allunyat cada cop més del desig  d’assolir la independència.

Observem que la menció a la independència no surt en cap dels mítings dels candidats del 28-M. Amb aquest ‘Governet’ autonòmic que tenim a la Generalitat, més el permanent i acrític suport al PSOE a Madrid per part d’ERc, la independència ha sortit del mapa tota soleta. Potser no molesta especialment que no la prometin cada dia si després, en la pràctica de govern, s’actua per avançar, per consolidar estructures, per guanyar el relat i per anar aconseguint cotes de poder que ens hi acostin, precisament el que no sap fer Esquerra.

En les pròximes eleccions municipals, cap votant de l’1-O es pot permetre malbaratar el seu vot. Sí no se sap a qui votar, caldria triar la menys dolenta de les opcions sobiranistes. L’abstenció és una falca més en la repressió de l’Estat. En totes les eleccions, a l’hora de triar una papereta influeix en la nostra decisió a qui volem votar, però també contra qui volem votar. Però aquests dos impulsos, el d’adhesió i el de rebuig, es combinen de maneres diferents segons les circumstàncies. Mentre en temps d’eufòria i d’optimisme pesa més el fet d'anar a favor, en temps de decepció i escepticisme acaba pesant molt el fet d'anar en contra. Fer servir la nostra papereta com una forma d’expressar el rebuig. I com que al llarg de la vida canviem més vegades d’amics que no pas d’enemics, el vot a la contra esdevé molt poderós. Els ciutadans ho intueixen. I els qui dissenyen les campanyes dels partits també ho saben i ho apliquen.

Per tot plegat, cal que els votants del 28-M es plantegin si l’opció abstencionista és una bona elecció, ja que això pot esdevenir una palanca per afavorir als partits unionistes que, amb poca participació, poden assolir uns resultats més favorables. Resulta interessant llegir l’article que escriu la periodista, Odei A.-Etxearte, que sota el títol  on analitza aquesta poca o nul·la presència del biaix independentista en els seus actes de campanya, ”Així s’ha esfumat la independència de la campanya”, afirma que “les propostes i el discurs sobre la independència han quedat relegats, malgrat el paper tan destacat que van tenir els ajuntaments i els batlles independentistes durant el procés”. Llegiu l’article esmentat tot seguit.

Així s’ha esfumat la independència de la campanya

“Em veig obligada a parlar-vos des de l’exili perquè Espanya considera que organitzar una manifestació per a protestar contra una sentència injusta és un acte de terrorisme.” Marta Rovira va fer dilluns referència a la causa oberta pel Tsunami Democràtic, en què és investigada, per explicar per què no torna a Catalunya malgrat els nous processaments que va fer el jutge Pablo Llarena després de la reforma del Codi Penal espanyol. Era la primera vegada que la secretària general d’ERC intervenia en un acte de campanya i ho va fer a Mollet del Vallès, per mitjà d’una pantalla. Carles Puigdemont també va fer servir el mateix sistema en l’acte d’obertura de campanya de JxCat. Durant uns quants caps de setmana, els candidats de Junts a les municipals que ho van voler van anar a Bèlgica per fotografiar-se amb el president a l’exili abans que comencés el compte enrere electoral. No és res de nou. La participació de l’exili en eleccions és habitual d’ençà del desembre del 2017, però no havien contrastat mai tant amb la realitat quotidiana: les propostes i el discurs sobre la independència han quedat relegats. No és que hagin passat a ser una qüestió secundària, és que gairebé han desaparegut de la campanya, malgrat el paper tan destacat que van tenir els ajuntaments i els batlles independentistes durant el procés. El missatge implícit és que aquestes eleccions no tracten d’això, sinó més aviat del poder polític de cada organització i dels projectes locals.

L’opció independentista s’endevina en els sobreentesos i es pressuposa com a característica de la marca. És així en les candidatures d’ERC, JxCat i la CUP i derivades, però les problemàtiques i les propostes locals, a banda d’altres qüestions d’actualitat, com el caos de Rodalies, han desplaçat absolutament la independència dels discursos. Només s’esmenta de tant en tant com a objectiu a llarg termini. Alguns exemples, entre els escassos titulars que hi ha hagut aquests dies: el president d’ERC, Oriol Junqueras, va demanar de Solsona estant que el 28-M fos una victòria més del seu partit “en el camí cap a la victòria de Catalunya, la independència i la república catalana”. Jordi Turull, secretari general de Junts, feia una crida similar quan va ser a Tàrrega: demanava el vot al seu partit per a enviar un missatge a “tots aquells il·lusos enterradors del procés de Catalunya cap a la seva independència”. L’exdiputada de la CUP Anna Gabriel va reivindicar igualment les sigles anticapitalistes perquè la CUP “és l’única opció política nítidament independentista” a Barcelona, després de la defensa d’ERC de la taula de diàleg i l’agenda del retrobament i del “retorn de Convergència” que representa la candidatura de l’exbatlle Xavier Trias.

La independència no té un paper estratègic destacat en els programes electorals de cap dels tres partits a Barcelona. El programa de Trias es limita a dir que l’Ajuntament de Barcelona estarà sempre al servei del Parlament de Catalunya i “en defensa activa de les llibertats nacionals, col·lectives i individuals”. La independència no apareix en el d’Ernest Maragall i, quant a la CUP, el programa de la capital catalana subratlla que els municipis tenen un paper fonamental com a espais d’autoorganització i politització populars, i per això són el punt de partida “del procés cap a la independència i la transformació social”, el marc territorial de referència d’on impulsar la construcció nacional dels Països Catalans.

Junts hi dedica un apartat en el programa electoral marc per a les municipals: “Municipis compromesos amb la independència”. Assegura que els municipis seran imprescindibles per a culminar la independència, tal com ho van ser el Primer d’Octubre, i apunta que els càrrecs de Junts tenen l’obligació d’aplicar polítiques que impliquin reduir la influència i la dependència de l’estat espanyol a Catalunya i augmentar el suport social de l’independentisme. Com a prioritats, estableix que tots els ajuntaments i ens supramunicipals paguin els imposts a l’Agència Tributària de Catalunya, que es continuï promovent l’adhesió dels ajuntaments a l’Associació de Municipis per la Independència, i la reivindicació de la vigència del mandat de l’1-O, que hauran de treballar per a fer efectiu. Quan va ser preguntat sobre això, en una conferència de premsa a l’ACN, Trias va dir que compartia que s’havia de fer efectiu el mandat de l’1-O, i va constatar que milita a Junts, però va assenyalar que la seva candidatura pretenia de ser “el pal de paller” de molta gent. I, per tant, aglutinar tant votants independentistes com gent que no ho sigui. Quant a la sobirania fiscal, va afegir que l’exerciria només si fos possible. I és que l’opció del candidat de Trias per Barcelona ha estat aparcar el discurs independentista per arribar a electors tan diversos com sigui possible. Fins i tot, prova d’atreure els antics votants de Manuel Valls, erigint-se en el vot útil d’ordre contra la batllessa Ada Colau.

El programa electoral marc d’ERC acota el projecte independentista a la seva essència. Es defineix com un partit de base municipalista que es vol implantar a tot arreu dels Països Catalans per construir una república catalana al servei de la ciutadania. “Som els del referèndum i els de l’amnistia. Els que treballem per la independència de Catalunya i dels Països Catalans, perquè sabem que la independència és l’eina més útil per a construir un país lliure, just i democràtic”, afirma.

Després del trencament definitiu dels blocs al parlament, amb l’aprovació del pressupost del govern amb el suport del PSC, tampoc es preveu que les aliances independentistes es prioritzin en els pactes postelectorals. Això ja va ser difícil durant els anys àlgids del procés, per les particularitats locals, encara que la consigna nacional fos prioritzar els pactes independentistes. Un exemple recurrent d’això és el pacte entre el PSC i Junts a la Diputació de Barcelona, en paral·lel als acords que ERC arribava al congrés espanyol amb el PSOE. Aquesta vegada, Trias ha situat ERC i el PSC com els seus socis prioritaris per a arribar a un acord en cas que guanyi les eleccions. La possible aliança amb els socialistes, de fet, va causar malestar dins de Junts i, finalment, la Federació de Barcelona de Junts va aprovar que sotmetrien qualsevol acord postelectoral a una consulta.

Maragall, per la seva banda, va dir ahir que no pactaria mai amb el PSC, encara que el conflicte polític no sigui la raó principal del vet. Per a ERC, els socialistes són els principals rivals a batre en aquestes eleccions. Tampoc sembla que aquesta hagi de ser la clau en els pactes que es puguin tancar a Girona, Lleida o Tarragona. Dilluns a la nit, en el debat dels candidats a Girona de TV3, Gemma Geis, de JxCat, va ser l’única a defensar un acord perquè hi hagi un govern municipal independentista. ERC i Guanyem Girona van prioritzar els pactes sobre les propostes.

Els partits independentistes es poden trobar amb dificultats per a mobilitzar els seus antics votants, aquesta vegada. En les darreres municipals, la participació va augmentar gràcies a la coincidència amb les europees, en què Puigdemont i Junqueras es mesuraven les forces i rivalitzaven per portar el conflicte polític al Parlament Europeu. Els partits donen per fet que, aquesta vegada, no s’arribarà al 64,8% de fa quatre anys. Però és una incògnita si l’abstenció es farà visible, o no, com una opció de càstig per a aquests partits.

Odei A.-Etxearte

Periodista

 

Article publicat al digital  VilaWeb  el dimarts 16 de maig de 2023

Les mentides del President

Quan Pere Aragonès va presentar el seu programa de govern va fer dues promeses molt concretes: primer, que al cap de dos anys de la seva investidura se sotmetria a una moció de confiança i, segon que faria els passos necessaris per dur Catalunya cap a la independència. Doncs ni una cosa ni l’altra. No es recorda una època com la present, amb la presidència d’en Pere Aragonès, tan grisa, tan trista on realment hem esdevingut una autonomia sense cap influència, amb un govern que és de el més pobre que hi pot haver en un país tan potent com Catalunya.

Pere Aragonès (ER), que encara presideix la Generalitat, és un personatge que menteix al Parlament i enganya als catalans. El que va dir Aragonès en el discurs que va pronunciar al Parlament com candidat a la presidència de la Generalitat, xoca frontalment amb el que ara predica i practica. Avui no sosté el que digué llavors… «Cal un Govern de transformació que torni l’exigència a la política, que toqui de peus a terra, assumint compromisos ambiciosos i de mirada llarga que puguin ser AVALUATS periòdicament. Avaluar-nos i actuar amb la màxima transparència. En conseqüència, em comprometo a sotmetre’m a una QÜESTIÓ DE CONFIANÇA a la meitat de legislatura». La mentida i l’engany d’Aragonès l’haurien de portar, per ètica i patriotisme, a presentar la seva dimissió immediata en favor de la democràcia, el sobiranisme o la  independència, i Catalunya. En tot cas és justificable i exigible una moció de censura, no sols una qüestió de confiança. I és que Aragonès, net d’un alcalde franquista enriquit durant la dictadura, s’ha traït a si mateix.

En comptes de complir les seves promeses, Pere Aragonès treu un altre conill del seu barret de mag: “L’acord de claredat”, copiat del que va intentar el govern canadenc i que va servir només per frenar el procés d’independència. Malgrat que Parlament de Catalunya va refusar aquesta proposta el mes de setembre, quan va rebre solament el suport dels comuns, l’executiu va presentar un full de ruta sobre com hauria d’avançar aquest acord i qui hauria d’intervenir-hi. Culminaria a principi del 2024 i hi intervindria un consell acadèmic, partits polítics, la societat civil i la ciutadania. Pel que fa al consell acadèmic, comencem malament, ja que Aragonès nomena, per formar-ne part, ni més ni menys que a la politòloga espanyolista, Astrid Barrio, que en unes declaracions va manifestar que el referèndum "no és pacífic" perquè "és imposat", que "és un fet violent" i "un risc per la democràcia i l'estat de dret". Fantàstic.

La claredat independentista és ben clara, són les mateixes condicions de l’1-O del 2017, la mateixa pregunta, el 50+1% de respostes afirmatives, la participació homologable a aquest tipus de processos dins l’àmbit europeu, delimitat sols al territori que es vol autodeterminar, i el caràcter vinculant, sols hi manca una cosa, el compromís del Regne d’Espanya de reconèixer el resultat que n’esdevingui i entrar immediatament en la negociació de repartiment d’actius i passius i d’immediata aplicació. Per això resulta molt interessant l’article titulat  ”De la claredat a la foscor”  que va escriure el periodista, Jordi Barbeta, on analitza la proposta de l’Acord de Claredat que ha anunciat el president Aragonès i afirma que aquesta oferta sembla ben bé un “parlar per parlar”, i que respon a la necessitat d’Esquerra Republicana de tenir algun peix per vendre a l’hora de demanar el vot, atès que amb l’obra de govern no en tindrà pas prou. Llegiu, si voleu, l’article d’en Barbeta a continuació.

De la claredat a la foscor

Vejam si ens aclarim d’una vegada. Ara per ara, la independència de Catalunya només es pot aconseguir mitjançant una insurrecció organitzada, que a més tingui èxit en el camp de batalla i sigui reconeguda internacionalment. L’Estat espanyol mai estarà ben disposat a cedir a les bones el seu domini i no cal discutir que la seva superioritat militar sempre serà determinant. Aquesta opció la podem descartar perquè els catalans sempre han estat un poble més comercial que conqueridor i pocs estan disposats a jugar-se la vida ni el patrimoni. Ja he escrit altres vegades que l’Estat està disposat a matar i els catalans, que no són tan rucs, s’estimen la vida. Això és més clar que l’aigua.

Probablement per això, el president Aragonès i el president del seu partit, Oriol Junqueras, ja han deixat clar que renuncien a la declaració unilateral d’independència i aposten per acordar amb l’Estat un referèndum d’independència. Això recorda molt el mite de Sísif. Aquell que es va passar de llest i els déus el van condemnar a empènyer perpètuament un penyal gegant muntanya amunt fins al cim, només perquè tornés a caure rodant fins a la vall, des d'on havia de recollir-lo i empènyer-lo novament fins al cim i així indefinidament.

La idea del referèndum pactat ja es va plantejar fa uns anys des de Catalunya i amb alguns suports a Espanya. A Catalunya, el grup d’experts liderats per Carles Viver i Pi-Sunyer va elaborar un informe sobre les possibilitats constitucionals d’una consulta. Però a Espanya també es van prodigar articles i dictàmens de juristes de reconegut prestigi, inequívocament contraris a la independència de Catalunya, que avalaven la legalitat d’un referèndum a Catalunya. Un pare de la Constitució com Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón havia escrit: “La autodeterminación como consecuencia del principio democrático es una indeclinable reivindicación de la conciencia nacional. Tanto por ser esta integradora como democratitzadora (...) la autoidentificación en la que la autodeterminación consiste ha de responder a los títulos históricos y a las señas de identidad que configuran cada pueblo que se autodetermina. La autodeterminación no es invención arbitraria, sino necesidad histórica” ( Derechos históricos y Constitución, Taurus 1998). Un altre jurista, que va ser membre del Tribunal Constitucional i president del Consell d’Estat, Francisco Rubio Llorente, va escriure el següent: “Lo urgente, lo inaplazable, es verificar la solidez y el contenido de esas aspiraciones y para esto no hay otro camino que el del referéndum… Pero si [el Gobierno catalán] lo ha pedido es inexcusable hacerlo, por dolorosa que sea para muchos españoles (entre los que desde luego me cuento) la idea de una España sin Catalunya.(El País 8/10/2012).

Un tercer jurista, catedràtic de Dret Constitucional, fundador de Ciutadans, el profesor Francesc de Carreras va escriure això a La Vanguardia el 20 de setembre de 2012 “A pesar de las dificultades, debemos encontrar una salida que pasa, en primer lugar, por despejar una duda, una gran duda: ¿cuál es el porcentaje de ciudadanos catalanes partidarios de separarse de España?(...) Y la única manera de averiguarla es votando. Todo lo aquí planteado no es nuevo, ya que encaja dentro de la filosofía del dictamen del Tribunal Supremo del Canadá de 1998 en relación con la hipotética secesión de Quebec (...).  Si una comunidad plantea seriamente que desea separarse de España, la única salida democrática, agotadas las posibilidades de acuerdo, es utilizar los procedimientos previstos en nuestro Estado de derecho”.

Tal com planteja Aragonès el seu acord de claredat, un nou estatut és l'única fórmula que podrien acceptar els interlocutors unionistes per sotmetre’l a referèndum. Més val no pensar quin Estatut sortiria ara

Existien vies constitucionals per fer el referèndum. Fins i tot els socialistes catalans van defensar durant un temps el dret a decidir. El referèndum es podia fer i el Parlament va demanar l’any 2014 al Congrés el traspàs de la competència per convocar-lo. La proposició de llei catalana, defensada pels diputats Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera, va ser rebutjada per 299 vots contra 47. Tenia majoria absoluta el PP, però no era una qüestió de majories o minories, ni de legalitat constitucional, era i és una qüestió d'estat i l’Estat —tornem-hi— no està disposat a cedir el seu domini. Encara més, de llavors ençà l’Estat no ha fet més que rearmar-se per infligir una derrota als catalans, no només política, també judicial, econòmica, fiscal, cultural i lingüística, perquè no puguin aixecar el cap per una generació. Ja ho va dir Espartero, “Por el bien de España, hay que bombardear Barcelona una vez cada cincuenta años”.

Així que la proposta d’Acord de Claredat que ha tornat a anunciar el president Aragonès sembla ben bé un “parlar per parlar” que respon a la necessitat d’Esquerra Republicana de tenir algun peix per vendre a l’hora de demanar el vot, atès que amb l’obra de govern no en tindrà prou. No és una mala tàctica la que practica el partit d’Oriol Junqueras, que consisteix a ocupar l’escenari politicomediàtic aplicant la teoria daliniana, “que parlin d’ERC encara que sigui bé”. És també si fa no fa la mateixa tesi aplicada al futbol de Johan Cruyff sobre la possessió de la pilota: “Mentre la tenim nosaltres, no la tenen ells”. Fins ara el parlar per parlar ha donat bons resultats a ERC i probablement li'n continuarà donant. Les enquestes preveuen que a curt termini ERC no tornarà a guanyar gaires eleccions, però també assenyalen que sempre tindrà prou representació per col·locar la seva gent en els diferents governs municipals, comarcals, provincials i nacional i aquest és el poder polític que perdura fins que arribin temps millors. Ara bé, tal com planteja Aragonès el seu acord de claredat, al màxim que podria arribar és a una reforma de l’Estatut. Un nou estatut és l'única fórmula que podrien acceptar els interlocutors unionistes per sotmetre a referèndum. El fitxatge de la professora Astrid Barrio per dissenyar la proposta ja marca el camí. Més val no pensar quin Estatut sortiria ara.

Arribats a aquest punt, com els catalans no se’n surten amb la política, no tindran més remei que canviar el xip, ser resilients i buscar-se la vida en altres terrenys més propicis. Potser la tecnologia oferirà en el futur nous instruments perquè els ciutadans s’independitzin progressivament de l’Estat pel seu compte. La intel·ligència artificial, la tecnologia blockchain, les criptomonedes... ja estan propiciant noves formes de subversió i tot està per fer i tot és possible.

Jordi Barbeta

Periodista

Article publicat al digital  EL NACIONAL  el diumenge, 16 d'abril de 2023

Dos anys perduts

Ara fa dos anys es feu públic l'acord d'investidura de Pere Aragonès entre ERC i la CUP, la idea del qual era la d’establir una relació de consens creixent entre ambdós partits i, com a mostra de bona voluntat, Aragonès es comprometia a sotmetre’s a una qüestió de confiança a la meitat de la legislatura: la primavera del 2023. Durant els primers dos anys del govern d’ERC, la CUP es comprometia, a partir de la crítica i l’escepticisme, a donar un marge de temps a la taula de diàleg i no basar el seu suport o la seva oposició al govern en l’existència d’aquesta taula. Arribada la primavera de 2023, si es constatava el fracàs de la taula de diàleg per a pactar l’amnistia i l’exercici del dret d’autodeterminació, la legislatura havia de fer un tomb cap a una nova confrontació democràtica amb l’estat espanyol que reactivés el procés d’independència.

Com dèiem, Aragonès es va comprometre a sotmetre’s a una qüestió de confiança el 2023. Ara, si la naturalesa de l’acord preveia d’acostar posicions, amb el temps les males relacions van fer que la CUP s’avancés i ja demanés la qüestió de confiança tan sols un any després de la investidura. Però Aragonès ho va considerar un escenari superat. “La qüestió de confiança ja es va decidir en els pressupostos del 2022. Si en aquell moment es va retirar la confiança del govern, no té sentit afrontar dosis d’inestabilitat que no convenen a la societat catalana”, va dir llavors. El govern d’Aragonès, des de la primavera del 2021 fins al gener del 2022 es van reunir periòdicament amb membres d’ERC, Junts, CUP, Òmnium, ANC i del Consell  per a acordar una estratègia conjunta, però les reunions es van interrompre per la manca d’acord sobre com i quan activar la nova estratègia independentista. En veure que la taula de diàleg no havia aconseguit la negociació d’una solució política basada en l’autodeterminació i l’amnistia, la CUP i ERC es comprometien  a  generar les condicions i els acords necessaris per a plantejar el nou embat democràtic, durant aquesta legislatura, per la via que el conjunt de l’independentisme valorés com la més adequada.  Aquest nou embat democràtic amb l’estat s’havia de coordinar amb el Consell de la República i l’Assemblea de Càrrecs Electes, que eren els organismes que havien de traçar les línies estratègiques i preparar les condicions per al nou embat democràtic amb l’estat.

Ara com ara no existeix cap prova d’haver-se produït aquest embat i, per tant, es pot constatar la pèrdua de dos anys per part del govern d’ERC per aconseguir qualsevol avenç en el procés d’independència. En declaracions de la diputada de la CUP, Eulàlia Reguant, aquesta és una legislatura fracassada pel que fa a les quatre revolucions  ―la social, la feminista, la verda, i la democràtica―  que proposava el president al començament. El govern va considerar trencat l’acord d’investidura quan la CUP es va negar a aprovar el primer pressupost d’Aragonès i va provocar la inestabilitat del govern, agreujada més tard amb la constatació que realment Aragonès no té una majoria parlamentària que li faci costat quan, arran de les tensions amb Junts que van acabar amb el trencant del govern, la CUP va tornar a demanar una qüestió de confiança, i Aragonès s’hi va negar.

Un altre front obert dins l’estratègia de Junqueras/Rovira, que ha convertit els independentistes en irrellevants i, pel camí, ha esbudellat l’independentisme, són les divergències  entre els camins seguits per Puigdemont i el president de la Generalitat. Mentre el president a l’exili lluita per portar la confrontació amb l’Estat fins a les darreres conseqüències ―Puigdemont té determinació i coratge en les detencions a Alemanya o Sardenya― Aragonès té una actitud de ‘jo no hi tinc res a veure’ davant les mentides de Zoido. Puigdemont és una ferida al cor del nacionalisme espanyol, incapaç d’esmenar les seves misèries. Per això resulta interessant tombar la vista enrere i recordar, passats cinc anys, els esdeveniments ocorreguts l’any 2018, amb la detenció del President Puigdemont i les conseqüències que aquells fets van provocar en les estratègies dels dos partits catalans majoritaris. Ho recorda la periodista, Pilar Rahola, en el seu article titulat  ”La cacera continua”, que podeu llegir tot seguit.

La cacera continua

Ahir va fer cinc anys d’un viatge que va entrar, per mèrits indiscutibles, a la història de la lluita nacional catalana. Un 25 de març de 2018 el president Puigdemont era detingut per la policia alemanya en una benzinera a prop de la frontera danesa, al land de Schleswig-Holstein. Començava així un periple de dotze dies a la presó de Neumünster, una llibertat sota fiança, que va passar a Berlín, mentre s'estudiava el seu procés d’extradició, i l’èxit judicial final quan el Tribunal Superior de Schleswig-Holstein rebutjava definitivament l’extradició per rebel·lió. Era el 19 de juliol de 2018, i aquell dia els titulars eufòrics de la premsa espanyola varen quedar congelats, abruptament derrotats per la realitat del seu fracàs: el president Puigdemont s’escapava de les seves urpes, i ho feia per la porta gran, derrotant Espanya en la justícia alemanya, el pilar de la justícia europea. Ahir, el mateix president va voler recordar aquella eufòria espanyola que va arribar al paroxisme, fins que va quedar estroncada. Ho feia en un tuït, amb el punt de sornegueria que li és característic. Deia així:

“No diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat. Una abraçada als periodistes patriòtics que avui fa cinc anys van arribar a l’èxtasi, confonent desitjos amb realitat i empassant-se, com és costum, les fantasies dels seus col·legues de la policia patriòtica. Soc conscient que la cacera continua; que espien, denigren i difamen. No pararan mai, n’han fet una obsessió nacional; fins i tot el president del govern en va fer promesa electoral. Tant se val.”

Certament, la cacera va continuar per tot Europa, tant com es varen succeir les derrotes espanyoles en tots els països on varen intentar caçar el president, deixant al seu pas un ròssec de justícia ideològica que ha tacat considerablement la imatge de la democràcia espanyola. I és sobrer afegir que la cacera continua i continuarà, perquè Puigdemont és una ferida al cor del nacionalisme espanyol, incapaç d’esmenar les seves misèries, fins i tot quan se’l regiren en contra.

Tanmateix, i més enllà de l’obtusa fixació espanyola, la detenció del president a Alemanya va ser l’inici d’un seguit de fets conseqüents d’enorme importància. D’una banda, l’estratègia judicial de l’exili va superar la seva primera prova d’estrès i es va demostrar intel·ligent i eficaç. Com sempre havia dit Gonzalo Boye, calia guanyar a Alemanya, perquè fer-ho a Alemanya, era fer-ho a Europa, i el reguitzell posterior d’èxits judicials enfront d'Espanya així ho ha confirmat. A més, aquell moment difícil i alhora èpic feia valdre la constància i la resiliència de l’estratègia de Puigdemont, enfront d'altres estratègies polítiques, a l’interior català, que creien necessari renunciar al llegat del Primer d’Octubre, no se sap si per avançar o per fer-se perdonar els pecats davant Espanya. A partir de la repressió i del 155 es varen dibuixar dues estratègies dins de l’independentisme que han acabat bifurcant clarament els camins: el de l’exili, liderat per Puigdemont, compromès amb el llegat del Primer d’Octubre i decidit a mantenir alçada la bandera; i l’estratègia contrària d’Esquerra Republicana, liderada per Oriol Junqueras, que optava per fer una marxa enrere, renunciar al llegat i establir aliances de pacte amb partits espanyols d’esquerres, transmutant l’eix nacional per l’eix ideològic. De fet, les explícites —i per a molts de nosaltres, escandaloses— declaracions d’ahir mateix de Marta Rovira a Neus Bonet, que assegurava que el Primer d’Octubre no va tenir legitimitat interna ni va connectar amb gran part del país, no deixen cap dubte de l’estratègia de renúncia dels republicans. O de rendició, per fer servir un sinònim més exacte.

Cinc anys després de la detenció del president, ja es pot fer un balanç força precís de quina ha estat l’estratègia més eficaç per a defensar l’independentisme, i no hi ha gaire marge per al debat: l’estratègia de renúncia d’ERC no ha portat cap benefici, no ha aconseguit ni una sola reivindicació, no ha permès avançar en cap dret nacional, no ha desjudicialitzat el procés, no ha aconseguit que no es criminalitzi l’independentisme, no ha evitat l’espionatge, la infiltració, el menyspreu i els judicis continuats contra l’independentisme i, a més, ha aconseguit que Catalunya deixés d’existir com a conflicte, com a problema i com a notícia. És a dir, l’estratègia de Junqueras/Rovira ens ha convertit en irrellevants i, pel camí, ha esbudellat l’independentisme. Per contra, la resiliència de l’estratègia de l’exili català i del mateix Puigdemont ha aconseguit èxits judicials d’enorme rellevància, ha mantingut viva la causa catalana i, sobretot, ha mantingut ferm el compromís amb el llegat del Primer d’Octubre. No hi ha color. Cinc anys després de la detenció a Schleswig-Holstein, ha quedat demostrat que l’únic camí era ser fidel a aquest llegat i mantenir la lluita.

La detenció també va obrir un altre episodi gens sorprenent, però dolorós: la repressió que va caure damunt de tot l’entorn del president. No només va ser l’inici de la persecució judicial a persones com Josep Lluís Alay o Jami Matamala, sinó que també van perseguir amb ferotgia els mossos que acompanyaven el president. En aquest sentit, cal subratllar la indefensió amb què s'han trobat aquests mossos i un fet molt greu: la nul·la voluntat de la Conselleria d’Interior de posar escorta a Puigdemont tot i saber els riscos que corre. També aquí, el conseller Elena és un exemple ben trist de submissió.

Han passat cinc anys i, com diu el president, la cacera continua. De fet, gràcies al pacte amb ERC per modificar el Codi Penal, intenten aconseguir una via pel darrere per poder-lo caçar, tot i que Boye assegura que no se’n sortiran. En tot cas, continua la cacera d’uns i la resiliència i la lluita dels altres, i és aquesta lluita la que manté viu el llegat del Primer d’Octubre. A hores d'ara ningú no pot dubtar que Puigdemont és el líder indiscutible de l’independentisme. No només perquè manté el pols amb l’Estat, sinó també perquè l’altre líder, el senyor Junqueras, hi ha renunciat.

Pilar Rahola

Periodista

Article publicat al digita  EL NACIONAL el diumenge 26 de març de 2023

L’ultratge de la cimera

De la mateixa manera que existeixen penes molt greus per ultratjar la bandera, s’haurien de prendre mesures molt dures per castigar els ultratges fets als pobles i als seus ciutadans. La cimera entre Espanya i França a Barcelona és una enorme provocació dels dos governs envers Catalunya i, encara més, quan el president espanyol, Pedro Sánchez, anuncia que ho fa per demostrar que el procés d’independència català s’ha acabat.

Podria passar, i és molt probable, que aquest esdeveniment que ha planejat el president espanyol, acabés girant-se-li en contra. El president Sánchez ha volgut ser massa espavilat, ha llegit malament el sempre complex mapa polític català, i ha enviat els seus ministres, començant pel de Presidència, Félix Bolaños, a escalfar la cita del 19 de gener de la pitjor manera possible: ressaltant que l'elecció de Barcelona com a ciutat escollida per a la cimera de Macron i Sánchez, al costat dels seus governs, té a veure amb el fet que s'ha girat full dels anys del procés. El seu missatge és per a l'independentisme gairebé una provocació.

Ha arribat el moment de buscar el que ens uneix i avançar en l'entesa. L’ultratge ha provocat la reacció de l’independentisme empenyent-lo a recuperar la unitat, l’esperit guanyador de l’octubre del 17 i sobretot la il·lusió. Això ha fet que des de tots els estaments es demani una acció conjunta, convocada pel màxim nombre d’entitats independentistes, contra dos estats que sempre han carregat contra Catalunya, i especialment de manera ferotge contra la llengua catalana. En aquesta ocasió, a més, la crida és clara: la convocatòria d’una manifestació el dia de la cimera, per fer-los saber que el conflicte està lluny d’haver-se acabat.

El Consell de la República, Òmnium i l’Assemblea han fet possible aquesta convocatòria, que ja compta amb moltes més adhesions, com ara l’AMI i les Intersindicals IAC i CSC  que, ben aviat, en roda de premsa conjunta, ens explicaran amb detall la convocatòria, quedant ben clar que ha de ser contundent i massiva. Ben fort i sense embuts, ens cal demostrar-los, als dos mandataris i a la corrua de mitjans que hi seran presents, que el conflicte català només té una solució, la independència. Les entitats convocants han volgut deixar clar que la voluntat d’independència és més viva que mai, que no són els governs d’Espanya i França els que ens representen, sinó els que reprimeixen la nació catalana, les seves gents i la seva llengua i cultura. La protesta també ha de servir per defensar el català i la immersió lingüística, així com per reivindicar les demandes de la Catalunya Nord, on el català està sent perseguit pel seu ús en els plenaris municipals. També des de l’exili el President català, Carles Puigdemont, el passat divendres va fer una crida a la mobilització i va demanar a l’independentisme que aprofités l’ocasió per recuperar la unitat d’acció perduda en els últims anys afirmant en una piulada: “Espanya i França han treballat per desmobilitzar i trencar la unitat, que han estat les dues grans eines per defensar Catalunya davant d’uns Estats que ens discriminen i ens perjudiquen pel fet de ser catalans”.

El problema rau en el fet que Pedro Sánchez té a favor seu una part de l’independentisme  ―bàsicament ERC i un fragment de Junts― i el dia 19 veurem si són només els seus representants o els seus votants. Des de Madrid mai s’ha fet una lectura correcta del procés d’alliberament català, ni des de fa 300 anys ni ara. El seu caràcter imperialista els fa impossible entendre la nostra resiliència. En canvi, sí que són eficaços en la batalla en camp obert que és on nosaltres tenim molt a perdre. Al president Sánchez l’ha traït el seu atreviment poca-solta perquè uns altres poca-soltes, ERC, li han donat peu a què pensi el que pensa. I el dramàtic és que als nostres poca-soltes els vota molta gent. I actualment controlen la Generalitat i se’ls veu molt ‘sobradets’. Malgrat això, com diu l’arquitecte Josep Blesa, en un comentari des de València referit a Sánchez i Macron, ells tenen un estat i no s’adonen que nosaltres tenim una nació.

Quan, des de Madrid i des de París, observin la vergonyant cimera del dijous 19 de gener a Barcelona, tindran l’ocasió de descobrir quanta força fa una nació al carrer, i pot ser la força definitiva que esperàvem de fa anys i no l’havíem previst en el guió del Procés català. El periodista, Vicent Partal, en el seu editorial titulat  ”A Pedro Sánchez li eixirà el tret per la culata amb la cimera franco-espanyola”, afirma que, ara cal que tothom posi fil a l’agulla perquè aquesta manifestació sigui un èxit i, més enllà de la protesta estricta, ajudi a aclarir les coses. Podeu llegir l’article d’en Partal tot seguit.

A Pedro Sánchez li eixirà el tret per la culata amb la cimera franco-espanyola

En el seu famós llibre sobre l’art de la guerra, Sunzi (també conegut per Sun Tzu) va deixar clar, ja al segle V abans de Crist, que acorralar l’enemic és una tàctica molt dolenta. Perquè si no té cap via per on escapar es trobarà obligat a fer tant com calga per passar per damunt teu.

El general xinès ho explica en el comentari 36 de la setena part del llibre: “No facis massa pressió sobre el teu enemic. Quan un enemic està acorralat ha de lluitar per sobreviure i ho farà amb l’energia que origina la por final. Si l’obligues a caure, en un esclat de glòria passarà per damunt de bona part de les teues tropes.” (D’aquest llibre, n’hi ha una traducció catalana recent, publicada per Edicions de l’Abadia de Montserrat.)

L’art de la guerra és possiblement el llibre més famós que s’ha escrit mai sobre com conduir un combat i com guanyar finalment una guerra. En el curs dels segles, tot de líders militars i polítics s’han inspirat en la saviesa d’un text senzill i curt, però que és d’un realisme i un sentit comú sense parangó –de fet, avisa que la millor manera d’encarar una guerra és no fer-la. Hom conta que el general Võ Nguyên Giáp recitava el llibre als soldats per preparar-los per a la batalla de Dien Bien Phu, que Napoleó el tenia sempre a mà dins l’abric i que tant el KGB com la CIA van obligar els seus operatius a estudiar-lo fil per randa durant dècades. Ievguènia Albats, de fet, explica que els caps del KGB repetien constantment, com una salmòdia, un dels moments més coneguts del llibre, aquell que diu: “Forçaré l’enemic a prendre la nostra força per debilitat i la nostra debilitat per força, i per tant la seua força es tornarà debilitat.”

Explico tot això per posar en relleu l’error tan enorme que ha comès Pedro Sánchez convocant la cimera entre Espanya i França a Barcelona. I, encara més, anunciant que ho fa per demostrar que el procés d’independència s’ha acabat. Ahir es va saber que l’ANC, Òmnium i el Consell de la República convocarien una protesta conjunta (i això sol ja és ben significatiu) en el lloc on es reuneixin el dijous dia 19 el president francès i copríncep d’Andorra i el primer ministre espanyol –i això també és significatiu, car aquesta vegada no la convoquen lluny d’on es fa l’acte, sinó allí mateix, en una confrontació directa.

A Pedro Sánchez li eixirà el tret per la culata, doncs. I, segons quina potència tingui la concentració, i segons què hi passi, aconseguirà l’efecte contrari del que pretenia: que el món, Europa, vegi i recordi que a Catalunya hi ha un procés d’independència actiu i que és un procés que té una enorme força popular.

Al dirigent socialista espanyol l’ha perdut la ignorància i el seu llegendari atreviment poca-solta. No saber una cosa tan elemental que és que quan domines la partida has de procurar mantenir les coses calmades en l’altre bàndol és propi d’un ignorant superlatiu –si ja ho sabien els xinesos fa vint-i-sis segles! Els humans som els únics animals que sabem emmagatzemar informació fora del cos i gràcies als llibres, per tant, la saviesa de les persones es transmet als altres, fins i tot després de mortes. No fer-ne cas, doncs, menystenir allò que tothom sap i ha repetit durant segles, revela el baix nivell intel·lectual de Pedro Sánchez. Però també, en aquest cas concret, la seua absoluta amoralitat política.

Perquè per a Sánchez l’única cosa que compta és el seu interès i les seues aspiracions, sense cap principi moral que ho coarti. I per això fa aquestes ziga-zagues constants que el porten de l’esquerra a gairebé l’extrema dreta –l’actitud al començament de la pandèmia, amb la militarització de les compareixences, seria un altre exemple de com pot competir amb Vox i fer allò que faria aquest partit. Ara Sánchez és novament al mig d’una ziga-zaga enorme en què toca distanciar-se tant com sigui possible de l’independentisme català. De manera que, per silenciar les crítiques de la dreta espanyola, ha de presentar-se com el més anti-independentista de tots i sobreactuar. Perquè es noti i consti per escrit.

I el resultat és que ens ha despertat, als independentistes. La provocació absolutament innecessària i estúpida de la cimera franco-espanyola a Barcelona simplement ha estat la gota que, tal com ja es veu, ha fet vessar el got de molta gent. De gent decebuda, trista o desencantada, a qui costa treballar al costat de l’altre després de tot això que ha passat, però que no pot tolerar ser humiliada fins a aquest extrem. Ni els seus amics més abnegats dins l’independentisme no ho poden acceptar, això.

De manera que Sánchez ens ha regalat una nova oportunitat. Tan senzill com això. Ara cal que tothom posi fil a l’agulla perquè aquesta manifestació sigui un èxit i, més enllà de la protesta estricta, ajudi a aclarir les coses. I sobretot cal que, al carrer, la gent tingui ganes de demostrar a aquest indocumentat que el seu somni d’un procés d’independència acabat és una quimera seua i prou. Tan estúpida com prepotent i ignorant.

Vicent Partal

Periodista

Article publicat al digital  VilaWeb  el diumenge 08 de gener del 2023.

Cinc anys & cinc dies

Han passat cinc anys i sembla que encara sentim les sirenes de la policia nacional i de la guàrdia civil i els crits de les persones que eren apallissades brutalment per les forces dites de l’ordre. Han passat cinc anys i sembla que fos ahir. No podem oblidar ni perdonar. Les entitats i partits sobiranistes han acordat celebrar un acte unitari que tindrà com a principal objectiu reivindicar la “transversalitat del país” i rememorar com en aquella ocasió es va aconseguir una “estratègia conjunta” entre institucions, partits, societat civil i ciutadania. Només cal que els assistents coincideixin a reivindicar el referèndum, fos quin fos el resultat, posant en relleu que l’1-O no va ser una manifestació o un happening, va ser un referèndum. Tot això va passar dins d’un marc d’entesa, més o menys forçat per les circumstàncies, entre totes les forces independentistes, i avui aquest marc d’entesa s’ha esberlat per tots els seus costats.

En només cinc dies, des del dilluns 26 de setembre, la fractura del Govern de la Generalitat s’ha fet evident i ha posat contra les cordes els dos partits que formen la coalició. L'anunci de la qüestió de confiança per part de Junts, amb el segell de Puigdemont, va fer entrar l'executiu en una espiral de més desconfiances; la destitució de Puigneró ha estat la gota que ha fet vessar el vas dels retrets i desconfiances. Aquest dissabte per commemorar el cinquè aniversari de l’1-O, el Govern tenia previst fer un acte unitari, però a la vista dels darrers esdeveniments ho substitueix per una declaració institucional que serà la prèvia de la manifestació convocada pel sobiranisme civil aquest dissabte a la tarda a l'Arc de Triomf. La setmana del cinquè aniversari del referèndum, ERC i Junts són al precipici del trencament després d'una dècada de col·laboració, tant productiva com carregada de retrets. Després de cinc anys, en cinc dies es viu la crisi que pot ser definitiva.

A Esquerra ja no dissimulen les poques ganes que tenen de governar amb Junts. Aragonès té la determinació d'esgotar la legislatura, si pogués, millor sol que mal avingut, però, a hores d’ara, només té dues alternatives: continuar abraçat a un soci en qui no confia o trencar definitivament els blocs, permetent que el PSC entri a la partida de la geometria variable. Perquè com va quedar demostrat durant la negociació per la investidura d'Aragonès, amb els vuit diputats dels comuns, ERC no en té ni per començar. Totes dues opcions són enverinades. Seguir amb Junts és jugar a la ruleta russa de l'estabilitat. I prendre la mà del PSC pot acabar sent un harakiri.

És evident que l’esperit de l’1 d’octubre encara roman més o menys viu dins la memòria de la majoria de catalans. El que no està tant clar és que aquest mateix estat emocional sigui compartit per les cúpules dels partits dits sobiranistes, ja que les seves actuacions moltes vegades van en sentit contrari. Tampoc és segur que tots els que aquell 1 d’octubre d’ara fa cinc anys varen defensar amb els seus propis cossos les urnes, estiguin disposats avui, al cap de cinc anys, a fer-ho. Sembla que els mateixos polítics s’han encarregat de rebaixar aquella eufòria i esvair els anhels de llibertat nacional que hi havia en aquells dies. Podríem establir que, ara per ara, el principal problema de l’independentisme són els independentistes inconsistents.

Si la taula de diàleg era el pal de paller de la legislatura pels republicans, Junts ha insistit sempre, tant en les negociacions per formar Govern com un cop dins l'executiu, en el Consell de la República com l'eina clau a l'exili per mantenir viu l'1-O especialment a escala internacional. Però la forta presència de Junts a l'organisme mai ha agradat ERC i la CUP, que sempre han rebutjat formar-ne part. Per això resulta interessant escoltar les declaracions que ha fet el MHP Puigdemont arran del cinquè aniversari de l’1-O, on ha recordat que el cal és ser lleial al poble de Catalunya i ha assenyalat què és el que podem fer per defensar la independència, que no és altra cosa que ser-hi per petit que sigui el gest, ha dit, tot és útil. Ha indicat també que el que es va fer l’1-O fou una gesta digna de ser inscrita amb lletres d’or a la història de Catalunya i ha remarcat la importància valorar el que estem disposats a fer i fins on estem disposats a arribar.

Per tot això, ens ha semblat interessant recuperar un article de l’escriptor i historiador, Xavier Díez i Rodríguez, titulat ‘Aniversari’, on reflexiona sobre els fets esdevinguts ara fa cinc anys i posa en evidència la rasa creixent entre l’independentisme i la inconsistència d’uns líders que haurien de fer un pas al costat. Podeu llegir aquest article tot seguit.

Aniversari

“I tu… estàs disposat a morir per la independència?” Aquesta és una de les preguntes trampa que els gabinets de comunicació formulen com a part de la guerra psicològica destinada a desmoralitzar l’adversari. I, tanmateix, aquesta és una pregunta incorrecta que caldria ser contestada amb aquesta altra: “I tu… estàs disposat a matar per mantenir la unitat del teu estat?” No cal tenir molta imaginació per endevinar la resposta. I això és clau per entendre la dimensió exacta de la qüestió: no es tracta (només) del conflicte entre dues nacions, sinó (fonamentalment) de l’enfrontament entre democràcia i dictadura; entre legitimitat i autoritarisme; entre raó i terror. I, en aquest sentit, no cal tenir gaires dubtes per arribar a entendre a quin cantó cal posar-se. Perquè, més enllà d’un sentit de pertinença nacional, com tots els sentiments voluble, canviable i adaptable, la clau és saber de quin costat de la història et poses: de la idea que la voluntat popular està per damunt de qualsevol construcció política, o per contra, del principi que qualsevol mitjà, per immoral que sigui, és bo per mantenir un statu quo que, en el món dels Estats, no resulta sinó l’evolució dels absolutismes i la concepció patrimonialista de l’Estat. I no cal ser Albert Camus per entendre on és el costat correcte de la història.

Cinc anys després de les jornades de setembre i octubre ens convé prescindir del sentimentalisme, de les consignes fàcils, de la mistificació o del ressentiment per analitzar amb detall on érem, on som, i on volem ser. Hi ha una part de l’independentisme que es deixa arrossegar massa per les emocions, i tendeix a viure-les en forma de muntanya russa. Hi ha massa bipolaritat en un moviment que alterna l’eufòria amb la depressió. I, tanmateix, la qüestió és més simple del que podríem imaginar-nos. El nostre és un país, ni tan desgraciat ni tan extraordinari, que, tanmateix, aspira al que ha estat una constant històrica de tots els grups nacionals: la seva sobirania tan plena com sigui possible. I que el problema no som nosaltres, sinó un adversari que tenim al davant que ha sacrificat la seva defectuosa democràcia a l’altar de la precària unitat. Perquè, desenganyem-nos. Si bé per Catalunya el 3 d’octubre va representar una demostració del que som capaços de fer, des de la perspectiva espanyola, el que va succeir va ser, ras i curt, un cop d’estat, en directe, des de la televisió, per part del fill d’un altre que també va protagonitzar-ne un d’anterior, el 23 de febrer de 1981. En ambdós casos, sengles cops d’estat van servir per corregir el rumb que agafava la democràcia, quan era obvi que els poders fàctics se sentien amenaçats per l’evolució de la pròpia societat i les aspiracions de les persones normals. La diferència entre ambdós és que la llaminadura de l’anticatalanisme, un dels principals ingredients del nacionalisme espanyol, ha posat una bena als ulls respecte al procés pel qual el postfranquisme ha esberlat les principals institucions del país: especialment la judicatura, encara que també les forces repressives (cada vegada més agressives contra els mateixos espanyols), el sistema mediàtic i una corona damunt la qual no deixa de ploure fems.

Cinc anys són prou perspectiva per tractar d’enfocar una mirada amb prou distància per comprendre. En tots aquests darrers anys hem pogut assistir a com uns milions de catalans posaven contra les cordes a l’únic règim a Europa que prové directament dels feixismes del segle passat, amb les seves continuïtats simbòliques i biològiques. També hem assistit a la trista defecció d’una generació de dirigents als quals els va mancar el valor en el moment precís. I com, posteriorment, s’ha engegat una desesperada batalla discursiva en què els partidaris de l’antic règim miren de fer tornar les coses a la situació anterior. Tanmateix, això ja no resulta possible. La violència de la repressió, les manifestacions amb rojigualdes per animar els cossos repressius, les mirades d’odi de policies i guàrdies civils, la voluntat d’ulsteritzar, el silenci dels demòcrates espanyols… tot això, com diu el tòpic real, ni ho oblidarem, ni ho perdonarem. El primer d’octubre, potser Catalunya no va assolir la independència formal. Ara bé, Espanya va morir a Catalunya. Més enllà de batusses de twitter, de declaracions grandiloqüents, assaigs tramposos i mitjans mentiders, el divorci és irreversible. I més quan ―com és el cas d’un servidor― es tenien vincles familiars, personals i professionals amb Espanya. Hi ha una barrera invisible que fa que la imatge amable que podia tenir bona part dels nostres conciutadans, s’ha aixecat per sempre.

És cert que allà on s’ha posat un gran esforç material i econòmic ha consistit a generar un discurs de victimització i revictimització del nostre país. Des dels mitjans, la política i el món intel·lectual s’ha elaborat un relat que tracta de culpabilitzar els catalans de la mateixa repressió patida. Arguments com ara que no coneixíem la naturalesa espanyola, que no era possible ni realista la independència, i qualsevol altra cosa que, en realitat és com responsabilitzar les dones maltractades del maltractament patit per la seva parella. I no: potser la dona no és perfecta, potser el seu comportament no és modèlic, ara bé, la responsabilitat és del maltractador, especialment si estava borratxo de nacionalisme i franquisme. És per això que qualsevol acte de comprensió respecte a la injustificable conducta espanyola representa una aberració moral. L’autodeterminació és un dret. La repressió contra la lliure voluntat d’un poble és un crim.

Un dels problemes més greus que estem vivint en aquests darrers anys és que aquest discurs de la revictimització s’elabora des dels mateixos polítics que eren independentistes, i que van arribar a la proclamació de la independència en contra de la seva voluntat, empesos per una societat empoderada en plena onada revolucionària. Són els mateixos que aspiren a administrar les escorrialles de poder concedit, al més pur estil de les elits colonials. Són els mateixos que van provar de fer avortar la recent Diada, la manifestació més gran d’Europa després del funeral de la reina Elisabet. Una Diada en què va quedar ben evident el divorci entre la Catalunya real i l’administració vichyssoise, la mateixa que no té ni el valor de protegir el seu president a l’exili, o de personar-se en la causa general contra milers d’independentistes, o de creure’s les mentides dels tribunals espanyols, o d’acotar el cap davant la més mínima amenaça. Ara per ara, el principal problema de l’independentisme són els independentistes inconsistents.

Perquè, efectivament, en aquests dies d’aniversari, és obvi que es percep una voluntat de capgirar la situació i tornar a intentar-ho. És per això que es percep aquesta rasa creixent entre l’independentisme i la inconsistència d’uns líders que haurien de fer un pas al costat. Una de les frases bones de Margaret Thatcher podria aplicar-se a la situació actual. Cinc anys després, ni retrobada ni hòsties. La repressió, marginació i polítiques tòxiques contra el nostre país ha propiciat una situació en què “no hi ha alternativa” a la independència.

Xavier Díez i Rodríguez

Escriptor i historiador

 

Article  publicat a la revista  MIRALL  el dimarts 27 de setembre del 2022

La independència no serà fàcil

Crear un nou Estat independent no és una tasca fàcil. Però Catalunya ho té especialment difícil. Tot i que el Parlament català l’octubre de l’any 2017 va aprovar en una votació secreta i sense la presència dels partits de l'oposició, la declaració de Catalunya com "un Estat independent en forma de República", la transició per convertir-se de facto en un nou país recordem com va acabar: aplicació del 155, destitució i exili de Puigdemont i eleccions autonòmiques pel 21 de desembre. Aquesta fou la resposta del govern d'Espanya a la declaració d'independència de Catalunya.

Més enllà de la fèrria oposició a la secessió catalana des de les institucions d'Espanya, politòlegs i economistes coincideixen a assenyalar tres claus que dificulten el camí cap a la independència catalana: manca de reconeixement internacional, manca de recursos propis i una societat catalana dividida. Sense suports internacionals, cap independència és viable. Si Espanya fos un país hostil, amb enemics, que creés problemes internacionalment, que hi hagués grans poders internacionals desitjosos d'enfrontar-se a l'Estat espanyol, això crearia una finestra d'oportunitat, però en el context internacional, Espanya és vist com un país que no dóna problemes. Poc després que el Parlament català fes la seva votació l’octubre del 2017, es tornava a posar de manifest aquesta manca de suport. Estats Units va reiterar que Catalunya és una part integral d'Espanya, França va mostrar el seu suport al president Mariano Rajoy, el Regne Unit va manifestar la voluntat que es respecti la Constitució i la unitat d'Espanya. Alemanya per la seva part, va dir que no reconeixia la declaració d'independència i va donar suport a les mesures del govern central.

Pel que fa a la manca de recursos, la transició cap a un país independent és costosa i ara com ara Catalunya depèn dels fluxos de finançament del govern central, ja que el 90% del sistema tributari català correspon a l'Estat espanyol. Catalunya disposa d’una agència tributària, però els impostos que recapta són escassos. Les bases de dades per recaptar els impostos les té el govern de Madrid, l'agència tributària espanyola, sap de qui ha de cobrar i quant. El govern de Madrid, a través de la seguretat social, sap a qui ha de pagar les pensions i els subsidis d'atur. Perquè els fons de capital risc, que sempre estan disposats a assumir riscos només a canvi de tenir rendiments superiors, estiguin disposats a apostar per Catalunya, primer hem de demostrar nosaltres que la república catalana és un fet, no només una declaració simbòlica al parlament. A escala econòmica, el camí cap a la independència és difícil encara que no impossible i té una dificultat més política que no pas tècnica.

Respecte a la divisió de la societat catalana, un dels últims i principals problemes a què s'enfronta Catalunya es troba a casa seva. Tot i que els parlamentaris independentistes van assegurar que assumien el mandat del poble, el cert és que no hi ha dades que estableixin que la majoria de la societat catalana vol un Estat independent. El procés d'independència atrau al voltant de la meitat de l'electorat català i això pot provocar una greu bretxa social. En una enquesta del CEO feta l’octubre del 2020 resultava que un 45,5% dels catalans estaven a favor de la independència, mentre que el 46,3% s’hi oposava. Quin seria el percentatge ara? Dit d'una forma en pla titular seria “meitat-meitat". Aquesta realitat partida en dos seria difícil de gestionar. No estem davant d'una secessió pacífica perquè la major part de la ciutadania se suma clarament al projecte. És un tercer element, la complexitat interna, que fa molt problemàtica la secessió. De moment, el dia que es va declarar la independència catalana, la bandera espanyola seguia a última hora de la nit onejant al Palau de la Generalitat, la seu del govern català.

Per tot això resulta interessant recuperar el fil d’un tweet, que l’agost passat va escriure en Francesc Ribera i Toneu, més conegut amb el sobrenom de Titot, on esmentava les condicions que, a parer seu, s’havien de donar per poder aconseguir la resolució d'un conflicte polític com la secessió d'una part de l’estat. Cal tenir en compte que «Titot», és un músic i polític català, cantant de Brams i de Mesclat i militant de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) de Berga, on fou regidor del seu Ajuntament des del 2011 fins al 2019. Podeu llegir, si voleu, aquest fil tot seguit.

Tweet de «Titot»

Desafortunadament, la resolució d'un conflicte polític com la secessió d'una part d'un estat  ―allò que anomenem "independència"―  no es resol favorablement només amb bona voluntat i coratge, sinó que cal combinar correctament tres elements: 1-Legitimitat,  2-Poder de coerció i  3-Complicitats internacionals.

Molt resumidament:

1-Legitimitat.

La legitimitat és el relat que es construeix per explicar que la causa és justa. Com més valors universalment ben valorats (democràcia, llibertat, progrés...) més senzill serà trobar complicitats. Però tant o més important que la potència dels arguments, és la capacitat (mitjans de comunicació, xarxes socials...) de fer arribar aquest relat als seus destinataris (població, enemic, agents internacionals...).

Atenció, però! La legitimitat és sempre subjectiva, existirà en funció de la gent que se la cregui i l'enemic construirà un relat oposat al que has fet amb el qual pretendrà contrarestar el teu.

Però, fins i tot en cas d'èxit rotund del relat i de la legitimitat, això no és suficient, ni de bon tros, per aconseguir la independència. El món i la història és plena de nacions i comunitats humanes que, amb tota la legitimitat, han estat aniquilades. Per posar un exemple beneit: Si guanyes un partit de futbol per 2 a 1, aquesta victòria computarà perquè un àrbitre ho escriurà en una acta i una federació et donarà una copa.

Aquí no. Ni l'ONU ni la UE no fan el paper de validació automàtica d'una legitimitat. Per dos motius: Primer tenen altra feina per emmerdar-se innecessàriament i segon, són ens internacionals compostos, entre d'altres, per l'enemic i llurs col·legues.

Avancem que si no no acabarem mai:

2-Poder de coerció.

Un cop tens la legitimitat et cal aplicar-la, fer-ne llei, i això només ho podràs fer si tens més força que l'enemic, que pretén que no ho facis i mantenir la seva, de llei.

Una possibilitat que ve al cap de seguida és tenir grups de voluntaris armats a les muntanyes. Això pot ser prou efectiu, però pot dificultar el desenvolupament del punt 1. Possiblement, la transformació d'un conflicte polític en un conflicte armat pot debilitar l'hegemonia de la legitimitat. Bé, no és que pugui, és que ho farà. Gent que estava disposada a comprar el teu relat, si hi ha resistència violenta, potser deixarà de fer-ho. Si molta gent se'n desentén, tornes a ser residual i tornes a la casella de sortida.

Una altra opció que ve al cap és  ―se n'ha parlat molt―  el control del territori. Però el control del territori no és mostrar un dia, pacíficament, la capacitat de resistència a tot el país. El conflicte pot durar setmanes, mesos, anys: qui controli el territori  ha de poder anar a casa a dutxar-se i canviar-se de roba, potser ha de cuidar fills o pares, potser ha d'anar a treballar, potser li cal descansar un o dos dies per setmana. Si això dura tres dies, no passa res. Però l'enemic pretendrà allargar-ho. Si dura unes setmanes serà un problema, si ha de durar mesos, ja estem parlant d'una professió, no d'un grup de Signal, amb tot el respecte i reconeixement per a tota la gent que, en el seu moment, van(/vam) fer-ho.

Per sort, de tipus de força n'hi ha molts, no només la violenta.

El cert és que, en qualsevol cas, has de tenir poder de coerció: has de tenir la capacitat perquè la gent pagui impostos on tu diguis, has de garantir que la policia seguirà les teves ordres; i els funcionaris. Recorda que tant ells com mestres, metges, bombers, etc. de moment reben el sou de compte corrent de l'enemic i que, de moment, encara no has cobrat cap impost i a cap compte hi tens els 16.000 milions d'espoli fiscal d'enguany.

No estic segur de saber amb certesa com aconseguir aquest poder de coerció, i si ho sabés, no ho explicaria a Twitter, evidentment, perquè part de l'efectivitat d'una acció de força és que l'enemic no sàpiga quants cops li baixaran, ni per quina banda, ni en quin moment.

Deixem-ho així.

3-Complicitats internacionals.

Per ser d'un Club, per anar bé t'hi han de voler. No cal que siguin tots (l'enemic no t'hi voldrà), cal que siguin uns quants i cal que siguin prou forts. Diguem que t'has de fer d'una colla. I cal recordar que a cada colla hi ha gent maca i gent que no tant. Si pretens trobar una colla que tots siguin macos i tots han de passar un examen de puresa i coherència, potser no la trobes. I a la colla aquesta no els convenceràs que t'ajudin amb exhortacions a la democràcia, la llibertat i el teu llistat de greuges. Voldran saber què hi guanyen en ajudar-te. Pot ser que els vagi bé que el teu enemic es debiliti, o poden pensar que estàs ben situat per un interès comercial seu o potser tens alguna matèria primera o recurs o servei que necessiten...

En qualsevol cas en aquest mercat de suports, els valors socials no són una moneda. I encara menys la teva legitimitat. (Altra cosa és que un cop fet el tracte, utilitzin els valors socials [democràcia, llibertat, solidaritat...] per justificar el suport que et donaran)

En tot cas, aquest suport no és espontani, un cop proclames la independència, animat pels valors que transmets. Potser sí que es comunica el suport quan proclames la independència, però els tractes s'han fet abans.

Ho deixo aquí, em moro de ganes d'explicar-ho amb profunditat, però és un fil i no un llibre i m'havia compromès a ser breu i vull ser-ho.

La combinació adequada (i factible) d'aquests tres elements ―legitimitat, poder de coerció, complicitats internacionals― poden fer que una proclamació d'independència derivi en la creació d'un nou estat.

No és tan fàcil com podia haver semblat, però jo m'hi veig en cor.

Francesc Ribera i Toneu (Titot)

Músic i polític català

Fil de tweet publicat el 21 d’agost de 2022

Una petita reflexió de Cap d’Any

En arribar aquestes dates tots els ‘mass media’ s’esmercen en fer la seva pròpia anàlisi i balanç dels esdeveniments de l’any que acaba. Efectivament, s’acaba l’any i, inevitablement, toca reflexionar sobre el que ha passat, hem viscut i així intentar millorar de cara als mesos que vindran. Però, ¿com es posa nota al 2021, en l’àmbit personal, per fer-ho equilibradament? No es tracta de quedar-nos només amb l’impacte de si ens sentim bé o malament, com fan la majoria de persones. Quan fem un balanç de l’any no ens podem basar només en un impacte de com ens sentim nosaltres, si millor o pitjor. Aquesta podria ser una anàlisi esbiaixada, per això no ho podem fer tenint en compte les nostres pròpies experiències viscudes. Tal vegada potser és millor veure els inputs que rebem des del nostre voltant en forma d’opinions, comentaris i notícies que cada dia ens arriben des dels mitjans, les xarxes socials i els contactes que podem mantenir amb els nostres amics, coneguts i saludats.

Per això hem volgut acabar els nostres posts d’aquest 2021, publicant un text que acabem de rebre i que ens ha emocionat. És un escrit que ha arribat a les nostres mans sense autoria. Sigui com sigui, felicitem la persona que n'ha estat l'autor pel relat i l’hem volgut transcriure, des de la nostra pròpia solidaritat amb l’anònim autor, per destacar un tret que moltes vegades hem escoltat en comentaris de periodistes, tertulians i altra fauna política, però que en aquest petit apunt titulat “Els iaios-flautes indepes” trobem reflectit amb molt encert.

Va per totes vosaltres, aquelles àvies i avis de cabells grisos que ompliu les places i els carrers dels nostres pobles cada cop que algú us convida a mobilitzar-vos.

 

APROFITEM PER DESITJAR-VOS UN 2022 PLE DE SALUT I ESPERANÇA.

Llegiu l’escrit de l’autor anònim a continuació.

ELS  IAIOS-FLAUTES INDEPES

S'ha comentat que a les concentracions de suport als "investigats" pel 9N i similar hi ha molts cabells blancs i gent amb arrugues. Hi ha qui ha dit que el moviment independentista és de gent "gran". Certament, semblen majoria de gent "gran" els que al Camp Nou reparteixen estelades, o que amb peto de "voluntaris de seguretat" ajuden a fer que les coses discorrin pacíficament, o que omplen les assemblees i reunions. No entro en discutir si és cert o no que la majoria d'indepes som gent gran.  Vull comentar qui som aquesta gent "gran".

Som gent d'entre 60 i 70 anys. (No només, és clar!)

Som els joves de finals dels anys 60 i 70. Som aquells joves que vam omplir de cabelleres, pantalons acampanats i barbes les manifestacions clandestines contra els judicis de Burgos o el procés 1001 contra la cúpula de CCOO. Som aquells joves que rebíem patacades dels grisos a les manifestacions contra l'assassinat de Puig Antich.

Som aquells joves que vam aprendre català amb el Cavall Fort i cinema amb Miquel Porter als cineclubs. Som aquells joves que érem caps i monitors a l'Escoltisme. Som aquells joves que omplíem els recitals de Raimon i Lluís Llach. Som aquells joves que vam ‘suar socialisme’ el 76 amb Raventós i el pare Llimona. Som aquells joves de les COJ (Comissions Obreres Juvenils) i dels comitès de barri.

Som aquells joves de les ‘Trobades’ de joves de Montserrat. Som aquells joves mestres de les escoles d'estiu de Rosa Sensat de finals dels 60 i començaments dels 70, que vam muntar cooperatives de mestres per oferir escoles actives, catalanes i de qualitat. Som aquells joves deixebles del Comín a Cristians pel socialisme. Som aquells joves que assistíem a xerrades i conferències al CIDOB i a l'ICESB on poguérem escoltar a Josep Benet, García-Nieto, Solé-Tura en una clandestinitat tolerada.

Som els joves de les Festes de Treball a Montjuich. Som els joves de Pax Christi i la marxa de la llibertat. Som els joves de la trinca, del canet Rock i de la primera cantada dels Segadors amb Rafel Subirachs. Som els joves que vam anar a rebre a Rafel Vidiella de retorn de l'exili. Som els joves que vam militar o flirtejar amb multitud de grups i partits clandestins: JCC, ORT, MCE, PCE(i), LCR, PTE, BR..., fins a quedar a l'òrbita del PSUC o del PSC. Som els joves del 1r Congrés de la Joventut catalana. Som els joves aguerrits i preparats en la lluita contra la dictadura i entrenats a conspirar en la clandestinitat.

Aquells joves, ara, tornem a ser a on toca: a la trinxera, al peu del canó, on faci falta. Tornem a ser en "peu de pau". Jubilats, alguns ja avis, tenim tot el temps del món, totes les ganes i més moral que "el alcoyano" per fer el que ara cal fer. I no fallarem! Recordem als pares i tiets que van perdre la guerra, alguns derrotats, altres mantenint discretament la flama i l'esperança. Recordem els avis que recitaven Verdaguer i ens van recordar de petits als Cors d’en Clavé. Recordem els pares i tiets de la CNT i la FAI.

Som els fills d'aquells pares que no van poder anar a escola més enllà dels 12 anys i que es van posar a treballar en fàbriques, tallers o obradors de sol a sol per poder donar als fills, nosaltres, estudis que ells no van poder fer. Som els fills d'aquells pares a vegades segrestats per la por i que ens demanaven ‘no et fiquis en política fil meu’, i no els vam fer cas. De vegades la pau, no és més que por. I no els vam fallar de joves en la lluita contra la dictadura i no els fallarem ara que ells ja no hi són en la lluita per la independència.

"Los viejos rokeros nunca mueren" i si ells van viure "per salvar-nos els mots i retornar-nos el nom de cada cosa", i nosaltres hem vingut "d'un silenci, antic i molt llarg", nosaltres hem viscut i viurem ara per construir la República catalana.

 HO FAREM, ARA ÉS L'HORA, ENDAVANT LES ATXES!"